2 3

4 5

C R È D I T S

Editors:

Col·legi El CarmeIE Jacint Verdaguer

Institut Intermunicipal del PenedèsCentre d’Estudis Sadurninencs

Ajuntament de Sant Sandurní d’Anoia

Portada:

Fotografia: Paquita Lloret

Maquetació:

Mónica Dieguez L.

Any 2013

6 7

La dona treballadora als anys 60 a Sant Sadurni d’Anoia

8 9

Í N D E X

D o n e s t r e b a l l a d o r e sFrancesc Sàez i Forns 11

U n a d o n a s e n s e v e uIE Jacint Verdaguer 13

U n a m i c a d ’ h i s t ò r i aCol·legi el Carme 15

L a h i s t ò r i a e n i m a t g e sCol·legi el Carme 21

H i s t ò r i e s d e v i d aIES Intermunicipal 77

C o n c i l i a c i ó l a b o r a lCol·legi Sant Josep 143

C r ò n i c a d e d u e s m o d i s t e sKonnexió IE Jacint Verdaguer 175

C o n c l u s i o n sCentre d’Estudis Sadurninencs Estiu 2013 181

10 11

Dones treballadores

Amb aquest treball, realitzat pels alumnes de les escoles de la vila, us

volem mostrar la realitat de moltes d’aquelles dones que varen apostar

per incorporar-se al mercat laboral sense deixar de costat totes aquelles

tasques cuidadores que la societat els atorgava com a pals de paller de

l’economia domèstica. Aquesta doble jornada imposada, les ha fet més

mereixedores d’un valor i d’una capacitat moltes vegades poc reconeguda

pel mateix entorn on es desenvolupaven. Des d’aquí, m’agradaria fer un

reconeixement merescut a totes aquelles mares, tietes, veïnes, conciuta-

danes que amb el seu esforç i tenacitat varen aportar el seu granet de

sorra per tirar endavant aquest país, per fer de les nostres vides, un lloc

suportable i vivencial. Tot aquest esforç, però, penso que encara no s’ha

vist del tot recompensat ja que és ben evident que les dones encara no

tenen reconeguts alguns dels drets reclamats durant dècades com els drets

laborals, el rol cuidador, etc. Continuarem insistint des de la lluita personal

i també des de la institucional.

Francesc Sàez i FornsRegidor d’Igualtat.

12 13

Una dona sense veu Ser dona als anys 60 era molt diferent de ser dona a l’actualitat.Des de petita se l’educava per a que fos submisa a l’autoritat, primer del pare i després del marit.L’educació que rebien a casa, era diferent a la dels propis germans, ja que ella havia de col·laborar més en les tasques domèstiques mentre que ells quedaven exclosos.A l’escola, aprenien a llegir, escriure i les quatre regles, i altres coses me-morístiques, però dedicaven moltes hores a les labors, cosir, etc., donat que l’únic que se suposava que elles havien d’aprendre era a portar una casa i tenir cura del marit i dels fills. Molt poques eren les que feien uns estudis superiors i encara menys les que arribaven a tenir una titulació universitària.La seva única aspiració era trobar un bon marit. Acostumaven a casar-se molt joves i de seguida tenien fills.Les lleis també afavorien la submissió de la dona: no podien ser titulars d’un compte bancari, a no ser que fossin vídues, necessitaven el permís del marit per sortir a l’estranger, i no existia la llei del divorci. Fins i tot en el DNI en l’apartat de professió hi feien constar “sus labores” donant per suposat que la seva missió a la vida era ocupar-se de la casa i la família. Tot això venia recolzat per la dictadura que limitava totes les llibertats de les persones i que reforçava una societat masclista.El pes de l’església també era molt important, perquè dictava el que estava bé i el que estava malament amb una rigidesa moral excessiva.Aquests 50 anys que ens separen fan que la joventut que va viure la meva àvia i totes les dones de la seva generació, sigui molt diferent de la meva, ja que , per sort, gaudim de més llibertats i oportunitats, perquè vivim en una societat més igualitària i el sistema educatiu actual permet una ma-teixa educació entre homes i dones.

Marta Mata, Antonia Jurado (mare) i Carme Garcia (àvia)

Pròleg (IE Jacint Verdaguer)

14 15

U n a m i c a d ’ h i s t ò r i a

16 17

Algunes pinzellades històriques de la dècada dels 60La dècada dels 60 a Sant Sadurní d’Anoia transcorre sota les directrius de la dictadura de Francisco Franco (1939-75). Aquest sistema autoritari va anul·lar les institucions d’autogovern catalanes, reprimint la seva llengua i la seva cultura.Tot i ser un sistema d’immobilisme polític, l’economia del país va créixer desprès dels primers anys de la postguerra. La industrialització dels anys seixanta va portar l’arribada massiva d’immigrants d’altres pobles de la resta de l’Estat. Com a conseqüència, les ciutats van haver de reorganitzar els plans urbanístics; mentrestant molta gent vivia en barraques amb man-ca de serveis.Es fa una referència en un article del programa de Fires i festes de l’any 1963 anomenat “Mirando el futuro”:“¿Cómo será Sant Sadurní d’Anoia dentro de diez años en cuanto al cre-cimiento demográfico? Si ahora rayamos ya los 6000 habitantes, no será muy aventurado para dentro de dos lustros, y teniendo en cuenta el au-mento vegetativo y el de inmigración, cifrar el censo de habitantes en ocho o nueve mil personas. Para dar cobijo a tantas personas es necesario crear unas 600 viviendas. El Plan de Ordenación Urbana habla de señalar zo-nas urbanizables procurando redondear la periferia.”Un fet positiu pel poble va ser l’augment del poder adquisitiu de les fa-mílies que van tenir accés a la societat de consum, d’aquesta manera va aparèixer una nova classe mitjana catalana laica i mixta. El benestar econòmic afavorí les possibilitats dels fills de continuar estudiant, cosa que no beneficiava tant a les noies; eren poques les que accedien als estudis superiors.

(Col·legi el Carme)

18 19

L’any 1968 comença la construcció de les vivendes Vilarnau, uns habitat-ges socials que beneficiaren a moltes famílies.Sant Sadurní vivia principalment de l’agricultura, concretament del conreu de les vinyes, i de la indústria d’elaboració del cava (en aquella època el “champán o vino espumoso). Per intentar promoure el comerç interior i exterior l’Ajuntament organitzava les Fires i festes on es mostraven els últims avenços en mecanització del camp i “El concurso de ganado”; que ajudava a les explotacions de ramat. Aquest fet va captar l’ atenció de per-sones de l’ exterior i van venir al poble de Sant Sadurní a treballar al sector del cava. L’ increment del consum i de la producció del xampany provoca canvis tecnològics i transformacions socials i laboralsEn la dècada dels 60 hi va haver un augment de la producció, va passar de 10’5 a 47 milions. Es van fer les primeres exportacions al Estat Units. Tres empreses del cava cobren protagonisme; apareix Covides, Codor-niu modernitza les seves instal·lacions i Freixenet comença una campanya agressiva amb resultats espectaculars.Els comerços de Sant Sadurní també faran transformacions: apareixen nous centres comercials a l’any 1965 i es modernitzen els existents. (arti-cle del programa Fires i Festes del 1965: “Sant Sadurní de Noya cara al futuro”).Sant Sadurní d’Anoia era un poble amb una tradició i una religió molt vives dins la mentalitat de la gent. La Parròquia era un important focus de potenciació i motivació de tota mena d’iniciatives socials, culturals i catalanistes. Gràcies a ella s’organitzaven moltes festes al llarg de l’any, com Corpus, Barris, la Festa Major i Fires i Festes; celebrant el final de la verema. Impulsaven les activitats socials dos canals de comunicació local bastant importants, la Ràdio Sant Sadurní i la revista “Juventud Cristiana”, esmen-tada anteriorment. Tant una com l’altre pertanyien a la Parròquia.En el nostre projecte hem pogut constatar la importància de la parròquia en la vida social del poble sadurninenc. Era evident la desigualtat entre els nois i les noies en aquella època. Ells podien gaudir de més llibertats i tenien opcions en escollir; per les noies no era tan fàcil obtenir estudis o havien de sortir de festa acompanyades. Estava mal vist que joves dels dos sexes s’agrupessin.

D’altra banda, les persones de la tercera edat estaven ben considerades i fins i tot tenien un dia dedicat a ells: el dia de l’homenatge a la vellesa.Les famílies es trobaven sota un sistema de patriarcat, l’home era el cap de família i la dona i els fills havien d’obeir-lo. A més, les mares solteres i treballadores estaven mal vistes, donat que els convencionalismes socials donaven el matrimoni com l’estat ideal.Sant Sadurní va gaudir de canvis molt positius, des d’una prosperitat eco-nòmica que va permetre millorar el nivell de vida, fins un impuls cultural i social de la Parròquia. Aquests progressos van ajudar a iniciar un canvi de mentalitat més obert a l’exterior i més beneficiós sobretot per les dones, que van iniciar un món laboral a la fàbrica, uns primers passos cap a la seva autonomia i a la igualtat.

20 21

L a h i s t ò r i a e n i m a t g e s

22 23

(Col·legi el Carme)

Presentació Des del Departament d’Igualtat de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia va sorgir la idea d’investigar sobre l’evolució del paper de la dona fins avui, indagant concretament en la dècada dels 60. Aquest treball està adreçat als alumnes d’ ESO de la vila. Tots els alumnes de 3r d’ESO del Col·legi El Carme han participat en la investigació des de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. El treball ha consistit en fer un recull de fotografies d’aquells anys i dema-nar informació a les protagonistes de les imatges que han estat testimoni d’aquella època. D’aquesta manera hem descobert com era la vida en aquells anys (costums, vida laboral, festes, actes religiosos...).Les fotografies tenen un valor documental i sentimental. Moltes persones entrevistades s’han emocionat en recordar aquells temps.La recerca va començar per les persones més properes als alumnes; àvies, tietes, veïnes, amigues, i també alguns avis o tiets. Seguidament es va bus-car algunes persones conegudes en el poble i, per últim, entitats com la Biblioteca Ramon Bosch i l’arxiu municipal a l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia.Desprès de signar el permís de publicació de les fotografies, es van fer les entrevistes per comentar les fotografies i els records d’aquells temps, i es van redactar els textos amb la màxima fidelitat. Es van registrar les imatges cata-logant-les i classificant-les per temes. I per últim, s’han mostrat els retrats dels propietaris i propietàries de les fotografies amb una pinzellada biogràfica.A banda de l’estudi fotogràfic s’ha fet una recerca del context històric des de fonts diverses: llibres i material proporcionat per l’arxiu municipal i per la biblioteca.

24 25

Celebracions religioses

Dia de RamsAquesta fotografia és de l’any 1968 a Sant Sadurní d’Anoia a la Plaça de l’Ajuntament, davant de la Sastreria Fidel Casanovas. Totes les dones duien una branca de llorer, per tant deduïm que es preparaven per anar plegades a la benedicció de Rams a l’església. Les persones implicades són (d’esquerra a dreta): Pepeta Tubella, Rosa Tubella, Montserrat Julià, Maria Josefa Casanovas i Laura Curulla. Les festes tradicionals i religioses contribuïen a la trobada de la gent del poble, afavorien la convivència i motivaven per fer coses en comunitat.(Fotografia cedida per l’Antoni Julià i Arnal)

26 27

Aquesta fotografia pertany al 1969, concretament a l’Era del Guineu a Sant Sadurní d’Anoia. Representa un grup de noies celebrant el dia de la Palma. Se les veu contentes per l’ocasió, era un dia que permetia trobar-se molta gent, fer una celebració religiosa i, lluir els vestits de mudar.Les dones que apareixen en la fotografia treballaven fora de la llar. Eren (d’esquerra a dreta) la Vicenta Torras Noguer que feia d’adroguera, la Rosa Torras Noguer, tintorera i la Fina Sàbat era sabatera. Totes tenien la seva professió i a més , atenien les feines de la casa i l’atenció familiar.(Fotografia cedida per la Rosa Torras Noguer)

Celebració del CorpusSant Sadurní d’Anoia, any 1960. Era el dia de Corpus i com era el costum, tothom es preparava per assistir a la Processó. Les noies anaven ben guarnides amb la mantellina, els guants, els vestits impecables acabats d’estrenar... Per elles era tot un orgull gaudir d’aquest protagonisme.Aquestes tres mosses eren (de dreta a esquerra) la Mercè Planas, la Maria Josefa Casanovas i la Montserrat Costa. Aquell any eren les encarregades de portar el pendó de la parròquia.(Fotografia cedida per l’Antoni Julià Arnal)

Un casamentA l’any 1964 tres germanes (d’esquerre a dreta): Pepita, Maria i Teresa Oliver Portí, es preparaven

per anar a un casament molt important per a elles que canviaria la vida de la Pepita. La Teresa

treballava en una xurreria amb el seu marit, la Maria col·laborava en unes caves familiars i la

Pepita també treballava en unes caves. Totes tres eren dones modernes pel seu temps; a més de

les tasques domèstiques tenien el seu ofici.Crida l’atenció l’estil en el vestir i en els pentinats de moda en aquella època: era típic el collaret

de perles i els cabells encrespats i curts. La núvia portava un vestit bastant discret i sense escot; era

apropiat per l’època.(Fotografia cedida per en Josep Font Oliver)

28 29

Un bateigAquesta fotografia data de l’any 1969. Es tracta de la

celebració d’un bateig a l’església de Sant Pere de Riudebitlles. S’hi troben varies persones del poble com ara el mateix mossèn i la Montserrat Augé, propietària de

diversos restaurants en el poble, i altres dones.En aquell temps s’acostumava a batejar els infants al poc temps de néixer. Era

costum veure les dones sempre envoltades de nens.

13 de juny de 1965. Es va celebrar la comunió d’Àngels Cantí, Vicenç Cantí i Salvador Cantí, amb els seus pares: Maria Mora, Antoni Cantí, Pilar Marrugat i Salvador Cantí.Les comunions en aquell temps eren molt més humils que ara, ja que la gent no tenia tants recursos per fer regals o festes grans. Normalment es feia una comunió amb un vestit senzill i amb germans o, com en aquest cas, cosins.Això sí pels nens i nenes era un moment especial carregat de protagonisme, de sentit religiós i un motiu de festa familiar.(Fotografia cedida per Àngels Cantí)

Montserrat Augé Romeu nascuda l’any 1944 a Sant Pere de Riudebitlles. Ara mateix, està prejubilada però havia tingut quatre bars-restaurants. La relació amb la fotografia, és que l’infant batejat és la seva filla gran.

La Primera Comunió

Un casamentA l’any 1960 a Sant Sadurní d’Anoia el Josep Font Font i la Teresa Oliver Portí es casaven a l’església de Sant Sadurní d’Anoia. Era un dia especial per a ells i estaven molt contents. Als costats es col·locava la gent que els esperava a la sortida per donar-los l’enhorabona. S’aprecien molts nens als costats. La Teresa es va casar joveneta com la majoria de les dones d’aquella època. Era costum tenir fills aviat i que la dona deixés la feina per ser mare i educar els seus fills. La Teresa no va seguir aquest model, ella va treballar en el negoci del seu home i compaginava aquest treball amb la feina domèstica.(Fotografia cedida per en

Josep Font Font)

30 31

El dia de RamsAquesta foto de l’any 1965 pertany a la plaça de l’Era d’en Guineu de Sant Sadurní d’ Anoia. La família Sánchez va anar a beneir els palmons el dia de la celebració de Rams. D’esquerra a dreta: el Salvador, les seves cosines, i els seus germans; el Josep Maria i l’Antonio.Les seves mares s’encarregaven de què anessin ben mudats per l’ocasió. Era costum que els nens portessin pantaló curt, les nenes faldilla i tots anaven amb mitjons blancs i sabates, fins i tot a l’hivern. (Fotografia cedida per Salvador Sánchez)

Visita al Monestir de MontserratAquesta fotografia data del 1967 al Monestir de Montserrat, concretament són les escales que connectaven el funicular amb la plaça principal del monestir. Com tantes famílies era costum anar de tant en tant a visitar el monestir, no només per la Romeria. La família Sánchez hi assistia de forma regular perquè hi havia enterrat l’avi i anaven a fer ofrenes. A més, aprofitaven per visitar la família de Monistrol.En aquells temps es viatjava poc i aquesta era una de les poques ocasions que tenien per sortir i fer visites.Els protagonistes de la fotografia d’ esquerra a dreta són: Antonio Sánchez, Rosalia Seró, Josep Maria Sánchez i Salvador Sánchez.(Fotografia cedida per Salvador Sánchez Seró)

32 33

Excursions i passeigs

Colònies al Castell de SubiratsAquesta rotllana és de l’any 1961 a Mediona, on cada estiu la Parròquia

de Sant Sadurní organitzava unes tandes de colònies al Castell de Mediona. Aquestes colònies les organitzava el rector juntament amb les catequistes. Moltes dones anaven a fer de cuineres, monitores i

també eren encarregades de la neteja. Hi podien assistir nens i nenes, i adolescents de vuit a setze anys.

Les colònies duraven entre una i dues setmanes. En aquesta fotografia podem veure com tots els nens i nenes estan agafats cantant l’Hora dels

Adéus, cançó típica de l’últim dia a la tarda quan s’acomiadaven.(Fotografies cedides per l’Antoni Julià i Arnal)

34 35

Una jove al castellAny 1961. Un grup de gent va anar al Castell de Mediona de colònies. Com que era costum que es fessin activitats divertides, es feien festes de disfresses. Aquesta imatge pertany a una de les noies que va participar en aquesta festa, Maria Josefa Casanovas i Tubella. Aquesta disfressa, tot i semblar un vestit de festa, es tracta només d’una peça de roba composta per un llençol i una tovallola.(Fotografia cedida per

l’Antoni Julià i Arnal)

Excursió al ZooAquestes fotografies daten del 1969. Mostren la visita del parc zoològic de Barcelona per uns nens d’Infantil de l’escola Sant Josep de Sant Sadurní d’Anoia. Les acompanyants són professores, mares i àvies de les criatures. En aquell temps només anaven nens al Sant Josep perquè les nenes anaven al col·legi El Carme (les Monges).Aquesta fotografia resulta molt entranyable i familiar, amb la que tothom es pot identificar si recorda la seva infantesa.Resulta simpàtica si ens fixem en la cara dels nens i en què bé que s’ho passen. Les dones acompanyants es veuen gaudir de les vivències dels infants.(Fotografies cedides per l’Antoni Julià i Arnal)

36 37

Bessones jugant al carrerUn dia de l’any 1969, a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, corrien dues nenes bessones que es deien Elena i Isabel Urpí Bonell. Elles estaven jugant però la seva mare, Núria Bonell Roig, se les va emportar a casa per anar a dinar. Com que eren unes bessones una mica entremaliades, les havia d’agafar d’aquesta manera perquè sinó, s’escapaven i marxaven a jugar. Ella vivia a la plaça de l’ajuntament i tenia quatre filles, treballava al cafè de la plaça i més tard va obrir la Jepi. La Núria era una dona ocupada, però com que era espavilada ho compaginava tot.(Fotografies cedides per l’Elena Urpí Bonell)

Un dinar a la muntanyaAquesta fotografia es va fer a l’any 1965 en una barraca de la vinya de la Serra en un diumenge solejat d’estiu. Es pot veure que estaven dinant i descansant a l’ombra després d’una llarga caminada d’ estiu des de Sant Sadurní d’Anoia. Moltes de les famílies d’aquella època cada diumenge feien una excursió al camp amb la família i els amics, on les dones preparaven el menjar per la sortida i s’encarregaven de què no faltés res. Hi surt (d’esquerre a dreta) Genoveva Figueres, Marta Figueres i Teresa Font Oliver. La Teresa, actualment treballa a Freixenet, tot i que en aquella època anava a l’escola. (Fotografia cedida pel Josep Font Font)

38 39

Un dia nevatAquesta fotografia fou realitzada a l’any 1962 a la localitat de Sant Sadurní d’Anoia. La instantània pertany a la plaça principal del poble, on es troba l’Ajuntament de Sant Sadurní. Aquell hivern va caure una gran nevada, i els carrers semblaven catifes de neu. Va ser una de les nevades més populars i importants que recorda el poble sadurninenc.En la imatge apareixen d’esquerra a dreta: la Teresa Noguer, en Joan Arnan i la Rosa Torres.(Fotografia cedida per la Rosa Torras Noguer)

Un passeig pel carrerAquesta foto data de l’any 1967. Hi apareix la senyora Maria Torné Montserrat i el Blai Carda Torné (mare i fill). Es localitzen a la plaça Nova de Sant Sadurní, sortint de missa un diumenge. Ho deduïm perquè els diumenges acostumaven a anar sempre a missa totes les famílies, i la Maria anava amb els seus fills i el seu marit. En sortir de missa la majoria de dones es reunien a la plaça amb els nens i s’hi passaven una bona estona. La vestimenta que porta és la més elegant, era la roba dels diumenges. En aquella època els nens no vestien pantaló llarg, se’ls vestia amb un pantalonet curt i els bolquers eren unes calcetes de plàstic i gassa. És interessant saber que a Sant Sadurní es permetia anar a missa amb els nens en qualsevol dia, normalment el diumenge era quan hi anaven, però això va ser fins que el mossèn del moment ho va prohibir pel soroll que es formava a l’església.(Fotografia cedida per

Maria Torné Montserrat)

40 41

Unes joves a la platjaAquesta foto data de 1961, és a Comarruga, a la platja de Sant Vicenç.Hi apareixen totes les noies que aprenien el Corte i confecció a Cal Sabat, amb la modista Dolors Montserrat, un dia que van decidir anar d’excursió. Van anar a la platja soles. Van agafar el tren, van prendre el dinar i van passar un assolellat dia de platja prenent el sol, jugant, rient, prenent un refresc...Per a la majoria aquesta va ser una sortida molt especial ja que no era habitual fer sortides, i per algunes era el primer cop que hi anaven. Els homes ho feien més sovint, però les dones ho tenien més difícil. Elles treballaven moltes hores i fins un bon temps ho feien sense cobrar. Algunes d’aquestes noies van estrenar aquell dia el seu primer banyador als 21 anys d’edat.Especialment per a la Maria, no era gens habitual fer aquestes sortides amb amigues, ja portava des dels 15 anys anant a Barcelona sola a entregar els abrics que confeccionava, però amb amigues no hi havia anat mai. Amb la família també hi havia anat algun cop, però moltes de les seves amigues no havien fet ni això. Estava molt il·lusionada, portaven dies preparant de la sortida i organitzant-la.(fotografia cedida per Maria Torné Montserrat)

Acompanyament als avisAquesta fotografia va ser realitzada

l’any 1958 a l’església de Sant Sadurní d’Anoia. Els adolescents

d’aquella època acompanyaven a missa els avis que estaven internats

a les residències. Feien parelles mixtes de tal manera que les noies

acompanyaven als senyors, i els joves, a les senyores.

En aquesta fotografia, hi apreciem la Carme Renau Fort i un d’aquest senyors internats en la residència. La fotografia pertany a un dia que se celebrava la festa de la vellesa i, sortint de missa, acompanyaven

els senyors a dinar.La Carme li té un record molt especial a aquesta fotografia

ja que va ser una de les seves primeres feines

Aplec a SubiratsAquesta fotografia pertany al 1962 a Subirats. En la fotografia surt la Carmen Martinez Cols, amb les seves amigues.La Carmen i les seves amigues estaven a l’aplec de Subirats d’excursió, i per recordar aquest moment es van fer aquesta fotografia. En l’actualitat la Carmen està jubilada i li dóna molta importància a aquesta fotografia, ja que ara no pot veure les seves amigues i és un record molt important per a ella.

Carmen , va néixer el 4 d’Abril del 1943 a Sant Sadurní(cedida per la Carmen Martínez Cols)

42 43

Un passeig a la tardaAquesta foto ha estat realitzada l’ any 1969 pel Josep. Pertany concretament a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia.Les persones que surten en la fotografia son l’ Antonio Nin Giménez, Mercedes Mata Seges, Carmen Roca Papaset i Mª Dolors Sendra Juntet.La Dolors, més coneguda com a “Lolo” està amb els seus amics i amigues desprès d’un dia de treball, que acostumaven de tant en tant a sortir i passar una bona estona junts. Les seves amigues eren mestres en una escola i ella treballava d’administrativa en el col·legi El Carme. Aquesta foto li porta molts bons records de joventut, quan sortia amb els seus amics.Al fons de la fotografia s’aprecia una motocicleta típica de l’època i un establiment que s’anuncia en castellà (obligatori en aquells anys de Franquisme).(Fotografia cedida per la Mª Dolors Sendra Juntet)

Una dona en una motoAquesta foto és de l’ any 1960 al pont de l’ estació de Sant Sadurní d’ Anoia, que connecta la Renfe amb el poble. La noia que apareix és la Rosalia Seró que està asseguda sobre una moto Montesa . En aquest vehicle la portava cada dia el seu marit l’ Antonio Sánchez per anar a treballar a les caves Montesquius. En aquell temps era difícil poder adquirir un cotxe i només en disposaven algunes famílies benestants. Generalment les famílies més humils disposaven d’una moto que acostumava a ser el seu mitjà de transport.La Rosalia va ser una de les dones que en aquells temps ja compaginava la feina en la cava amb les tasques domèstiques, tenint en compte que va ser mare de quatre fills. (Fotografia cedida per Salvador Sánchez)

44 45

La dona treballadora

46 47

Carta de la Llúcia Curulla Casas

Un dia de març de l’any 1969, no recordo quin, vàrem tenir a casa una vi-

sita per conèixer la nostre primera filla, l’Amèlia, que tenia vuit mesos. Es

tractava de la sogra d’un cosí meu, que era jardinera del poble de Gelida.

Es va sorprendre gratament en entrar a casa i veure els meus arranjaments

de flors i plantes pel rebedor, el menjador, l’entrada, la galeria…, eren cul-

tivades en torretes en el nostre terrat i a l’interior de la casa. Va valorar

molt positivament aquelles composicions, i hem va animar a posar una flo-

risteria.

Un dia ens va convidar a acompanyar-la a

comprar plantes al mercat de les flors del car-

rer Lleida de Barcelona, i ens va encantar.

El proper dissabte, de matinada, ja vam

anar a Barcelona amb el nostre “4L”.

Nosaltres tres: en Joan , la florista i jo,

tots en el seient del davant, i al darrera la càrrega per Gelida,

a més d’unes clívies, falgueres, sansevièries, ficus, aspenium i una caixa de

geranis. Tot per les antigues 3.000 pessetes.

Això ho vàrem repetir durant dos o tres anys, fins que la florista de Gelida

es va comprar una furgoneta. Les plantes d’aquest primer viatge les vaig po-

sar a l’entrada i les vaig vendre a veïns i familiars. Varen tenir molt d’èxit,

ens van dir que eren molt maques. I per tant, ens vàrem plantejar obrir una

floristeria.

Vam fer obres a l’entrada de casa i vaig exposar les plantes a l’entrada de

“Cal Curulla”, a casa meva, al Raval 3. Es van vendre i, a més de plantes,

la clientela m’encarregava rams de flor tallada, doncs s’acostava la diada

de la mare. No em vaig espantar i vaig

decidir ampliar els meus coneixements

de floristeria. Vaig adquirir un parell de llibres

sobre arranjaments de flors i plantes, i per veu-

re al natural uns quants treballs, vaig fer un

viatge a Barcelona a la Rambla de les flors.

Mentre passejava, mirava i estudiava com

confeccionaven principalment el ram de mà amb cinc o

sis roses, o dotze clavells, com també els centres amb gladiols, estrelítzies…en

fi, flor tallada.

Per la diada de la mare vaig confeccionar dotze rams d’encàrrec que la clientela

va aplaudir, i no cal dir que jo n’estava molt orgullosa.

A les tres setmanes vam inaugurar la botiga al carrer Sant Isidre 5. Vaig acon-

seguir una àmplia i fidel clientela.

A l’any 1982, a mig desembre, vàrem inaugurar la botiga del Raval 3, Flors

Amèlia, amb molt d’èxit. Des de llavors fins ara porto 43 anys de florista, molt

feliç i realitzada artísticament.

He ensenyat aquest ofici tant agraït a les meves filles, i ara són elles perquè jo, ja

estic jubilada.

Les floristes de Flors Amèlia de Sant Sadurní d’Anoia; un grandíssim

orgull junt amb el meu marit en Joan.

La floristeria és la meva passió, però també ho

és la casa, les parets: restaurades de totxo edi-

ficada en el 1844, que llueix ben restaurada i

vestida amb els nostres arranjaments.

48 49

Actuació de BalletAquesta imatge pertany al 1960. Es tracta de l’actuació d’unes noies de Sant Sadurní d’Anoia que fan ballet rítmic al popular Ateneu Agrícola. Al centre de la fotografia es pot distingir la seva professora de ball, la Teresa Coll; una professora de ballet en el seu temps lliure, i telefonista de professió (més coneguda com “la telefonista de Sant Sadurní”).(Fotografia cedida per l’Antoni Julià i Arnal)

La sastreria Fidel CasanovasSant Sadurní d’Anoia, Plaça de l’Ajuntament. Aquesta fotografia es va fer davant la Sastreria Fidel Casanovas, aproximadament l’any 1960.Aquest comerç va pertànyer a Claudi Casanovas Santacana. Ell i la seva esposa, Rosa Tubella Raventós, eren els que més hi treballaven, tot i que comptaven amb l’ajuda d’alguna senyora del poble que s’encarregava de les feines de costura. En la imatge surten la família Casanovas-Tubella.(Fotografia cedida per l’Antoni Julià i Arnal)

Bar ‘‘El cafè de la Plaça’’L’any 1961 a Sant Sadurní d’Anoia. La Núria Bonell Roig i el Josep Urpí Tejedor, eren un matrimoni a càrrec d’un negoci. Treballaven a l’emblemàtic bar El cafè de la plaça, situat en la mateixa plaça de l’Ajuntament. A la foto es pot observar com la Núria servia una gerra de cervesa. Ella treballava amb el seu marit en el bar. Aquest establiment encara avui segueix al mateix lloc, en ple rendiment, però el porta la Cristina Urpí Bonell; una de les filles de la Núria i el Josep. Una de les característiques del bar és que, després de tants anys conserva bastant l’estil decoratiu d’aquella època.(Fotografia cedida per l’Elena Urpí Bonell)

La tintoreria de la Rosa NoguerAquesta foto pertany a l’ any 1969 a Sant

Sadurní d’ Anoia. La protagonista és la Rosa Torras Noguer ; propietària d’una tintoreria

del carrer Tinent Coronel Sagués. Aquí es veu l’entrada de l’establiment que

es trobava en els baixos de casa seva. Avui ja ha desaparegut la botiga, però

continua sent la casa de la Rosa. Ella compaginava la feina de mestressa de casa amb la tasca de la tintoreria, que compartia amb el seu home, en Joan Arnan. Recorda que sovint li portaven

roba clara per tenyir-la en fosca.(Fotografia cedida per Rosa Torras Noguer)

50 51

Treballadora de morrions

Aquesta fotografia va fer-se a cal Pep Manyà

l’any 1962 a Sant Sadurní d’Anoia. Carme

Renau Fort (la que apareix a la fotografia)

va ser una de les primeres treballadores que es dedicaven a fer morrions per col·locar

la placa al tap de cava. Es pot veure el

treball manual que requeria aquesta tasca

i que moltes dones santsadurninenques

realitzaven. Altres dones des de casa realitzaven

altres tasques com l’etiquetatge.

Un dia de mestraEn aquesta fotografia del pati de Primària del Col·legi El Carme es veu un grup d’alumnes de Pàrvuls acompanyats de la Dolors Sendra i de la Montserrat Ciuró. La Montserrat va ser mestra de l’escola i durant tota la seva vida, primer com a alumna i desprès com a mestra, va treballar com a educadora dels infants més petits. Hi tenim un bon record del seu pas per l’escola. Aquestes fotografies no corresponen a la dècada dels 60 sinó a anys posteriors, concretament del 1984, però no volíem deixar perdre l’oportunitat de recordar-la donat que durant aquesta dècada era alumna del col·legi. Va néixer el 7 de novembre de 1947. (Fotografies cedides per Rosa Maria Camps)

52 53

Tasques domèstiquesAquesta foto de l’ any 1968 és a la casa de la família Sánchez, concretament es va fer a la cuina. La Rosalia Seró era mestressa de casa i estava realitzant tasques domèstiques.En les poques estones lliures i amb l’ajuda dels seus fills, confeccionava morrions per les ampolles de cava de cal Codorniu (empresa on treballava el seu home). Era força freqüent que moltes dones treballessin a casa fent tasques per les caves. (Fotografia cedida per Salvador Sánchez)

Escola Vedruna de Manresa: “Els Infants”

Excursió a ManresaLes alumnes del Col·legi El Carme de 2n de Primària van anar d’excursió a Manresa l’any 1968. En la fotografia apareixen dues professores: la Maria Llorenç (monja) i la Rosa Maria Camps Torné, en el seu primer any com a mestra. El grup anava a visitar l’església de Sant Ignasi “la Cova”. Per aprofitar la visita van acostar-se a l’escola Vedruna de Manresa “Els Infants”.

54 55

Professora escola St. JosepEn aquestes tres imatges es mostren les fotografies anuals de curs dels alumnes del Sant Josep quan només era una escola privada per nens. Pertanyen als anys 1964 -1967. En la primera imatge, curs 1964-65, hi apareixen 87 alumnes per dues professores (Montserrat Puigmartí i Conxita Cuñat); en la segona, del curs 1965-66, 50 alumnes per una professora (la Montserrat Pigmartí); i en la tercera, curs 66-67, 36 alumnes.El testimoni que hem tingut d’aquestes imatges ha estat el de Montserrat Puigmartí, que ens ha explicat el seu cas. Va començar a treballar als 15 anys a Preescolar (sense títol de professora per causes econòmiques) ja que tan sols havia estudiat Comerç. Va ser la segona dona en treballar en aquesta escola, després de la Conxita Cuñat. Al tenir poca titulació i ser dona, cobrava poc en relació amb els mossens que també feien de professors. Al cap d’un temps va poder pagar-se un títol de Puericultura, i més tard va poder estudiar Magisteri.En aquella època, les dones eren discriminades a l’hora de treballar, ja que els homes tenien moltes més opcions. Les joves quan acabaven els estudis bàsics, podien triar tres camins diferents: deixar d’estudiar i ser modistes fins a casar-se, estudiar comerç (compatibilitat) per treballar en un despatx o estudiar batxillerat, que costava més diners. Les opcions de la majoria eren les dues primeres, ja que les famílies no tenien recursos per pagar uns estudis professionals als seus fills.Normalment, quan les dones es casaven deixaven de treballar per cuidar dels fills i de la casa. Curs 1966-67 Curs 1964-65(Fotografies cedides per la Montserrat Puigmartí)

56 57

“Records d’aquells anys de la Remei Casanovas i Santacana”

La Remei va néixer el 1950 i va viure a la Granada fins els 22 anys. Quan tenia 15 anys, va entrar a treballar d’administrativa a una fàbrica de pastes alimenticies, allà va estar tres anys. Va començar d’aprenent, ja que era la més jove i tenia el sou més baix de tots. Més tard, quan van aparèixer les màquines de calcular, ella fou l’encarregada de comprovar que la màquina no s’equivoqués. En aquella empresa, com la majoria, les mestresses de les botigues eren dones i els caps de la fàbrica eren homes, ja que les dones no podien accedir a la direcció.Les dones, en aquella època, al contraure matrimoni abandonaven la feina per dedicar-se només a les tasques domèstiques. La Remei va anar a contra-corrent i va decidir continuar amb la seva vida laboral.Temps després, va decidir deixar l’administració, i va anar a treballar a una fàbrica de punt. Aquí li van oferir que es fes càrrec del magatzem. A ella li va encantar, ja que creia que el magatzem no era una tasca tan dura com la fàbrica ni tan seria com els despatxos, a més el sou era més alt. Allà va treballar-hi durant deu mesos.L’any 1969 li van proposar un projecte molt engrescador i va plegar de la fàbrica de punt per a iniciar aquest projecte juntament amb un grup de per-sones: crear una escola per a nens i nenes d’educació especial. L’objectiu era ajudar a infants que estaven tancats a casa perquè la societat estava recelosa de que sortissin al carrer. El grup d’especialistes que integraven l’escola eren un pedagog, una logopeda, dues mestres, dues educadores, un neuròleg, etc. La Remei va exercir d’educadora. Durant tota la seva infante-sa i joventut havia estat en moviments d’infants i després juvenils. Aquest centre estava situat a Vilafranca del Penedès i s’anomenava Escola Delta. Estava format per quatre classes de cinc alumnes cadascuna. Aques-ta escola encara està en funcionament, però al 1971 va passar a anome-nar-se l’Espiga.

El pare de la Remei treballava en una empresa anomenada Rocalla, que es de-dicava a fer materials per a la construcció. En aquesta empresa, les dones hi treballaven de secretàries, però mai pujaven de categoria. En la seva família hi entraven dos sous: el del pare i el d’ella. Els dos germans de la Remei no treba-llaven, sinó que estudiaven. Els pares de la Remei van decidir que ella no calia que estudiés, ja que el seu futur més probable seria casar-se i estar-se a casa. No era una decisió únicament dels pares, sinó una norma de la societat de l’època.En aquells anys, les dones quan sortien al carrer a passejar, havien de ser a casa aviat, a l’hora acordada, al voltant de les 10 h de la nit. En canvi, els homes podien arribar més tard. Una forma de divertir-se tot col·laborant amb el teixit social del poble, era anar a la parròquia, i gràcies a aquesta participació en el moviment infantil i de jo-ventut les deixaven sortir fins més tard. Les reunions es feien desprès del treball diari, aleshores no quedava massa temps per fer-les, però van lluitar i al final van aconseguir que les reunions acabessin cap a les 12 h de la nit.Les dones solteres no eren adultes fins els 21 anys i tenien prohibit viatjar o treure’s el carnet de conduir sense l’autorització del pare. Però la Remei era una dona liberal (igual que els pares), avançada i rebel. Així que va decidir aconseguir el carnet. Però en aquells temps si no tenies aprovat el batxillerat ha-vies de fer el Servei social per poder treure’t el carnet de conduir i el passaport, per així poder viatjar sense permís del pare. En aquells anys, els diumenges a la tarda, anaven al Casino de Vilafranca del Penedès a ballar, o bé anaven al cine del poble on podien beure una graciosa i menjar cacauets. Si havies anat a Catecisme, et donaven l’entrada del cinema. També anaven a mirar com passava el tren. La Festa més esperada de l’any era la Festa Major, que eren molt lluïdes. Per a la religió, en aquella època gairebé tot era pecat i era obligatori anar a missa totes les festes de precepte. La societat de l’època, i més en un poble petit com era aleshores la Granada, era molt tancada. La religió ha canviat molt, ara és més lliure i oberta a tothom.

58 59

La família

A casaEn aquesta foto de l’any 1966 hi

apareixen la Teresa Font Oliver (la nena petita) i la Pepita Oliver Portí que era la tieta. Es preparaven per anar al

casament de la Maria Oliver Portí.La Teresa encara anava a l’escola

infantil, però actualment treballa a les oficines de Freixenet de Sant Sadurní

d’Anoia i la Pepita es dedicava en unes caves de Sant Sadurní d’Anoia però

avans treballava en una vinya, tot i que actualment està jubilada.

(Fotografia cedida per la Teresa Oliver Porti)

Una dia familiar A l’any 1967 a Sant Sadurní d’Anoia, la Teresa Oliver Portí, juntament amb els seus fills: la Teresa Font Oliver i el Josep Font Oliver estaven a l’eixida de la casa de l’àvia Teresa Portí Bonastre. Aquesta fotografia és un record familiar d’un diumenge a l’estiu cap al migdia, tota la família anava a dinar a casa de la mare de la Teresa Oliver. Al mateix pati tenien gallines i moltíssimes plantes. Les dones de la família s’encarregaven de preparar el dinar, mentre els nens jugaven al pati i els homes xerraven i donaven un cop de mà. La Teresa va neixer al 1939 i es va cassar al 1987 amb el Josep Font Font.(Fotografia cedida per en Josep Font Oliver)

60 61

La iaia cuidant del nétAquesta foto data del març de 1969, fou presa al carrer Avernó, a Cal Serafí.Hi apareix una dona, la Rosario, cuidant al seu nét Santi Carda Torné. Aquesta imatge ens mostra una figura molt típica en l’època: la dona gran com a mestressa de casa i exercint d’àvia. A més d’atendre la casa, cuidava dels conills, cuinava, netejava… Moltes de les dones en els anys seixanta no treballaven, i la seva feina era ser mestressa de casa .Una curiositat molt comuna era el fet de què els nadons portessin la “gorra dels cops”, era un barret de palla que s’anomenava així perquè evitava que els nens es fessin mal al caure quan començaven a caminar. Era tradició que els nens la portessin amb un llaç blau i que les nenes la portessin amb un de color rosa. Hi havia una clara necessitat de distingir els sexes dels nens amb els colors o la faldilla i el pantaló curt.(Fotografia cedida per

Maria Torné Montserrat)

Carta des del servei militarAquesta fotografia data de 1962, hi apareix el senyor Pere Carda Flix a Granada complint el servei militar. En les instal·lacions del campament hi tenien un racó amb una taula per escriure i llegir el diari. Cada dia anava a escriure una carta per a la seva estimada. Es posava la seva foto al davant i s’inspirava per escriure-li algunes ratlles.Va fer un any i mig de servei i quasi cada dia li escrivia una carta. Per a ell era molt important. En aquells temps les distàncies eren més llargues a causa dels transports no tant ràpids i dels pocs recursos per viatjar. Escriure era una manera d’estar més a prop dels teus.(Fotografia cedida pel Pere Carda Flix)

Retrat familiarA l’any 1965 davant de la

plaça de l’Ajuntament la Núria Bonell Roig es va fer

una fotografia amb els seus quatre fills: l’Elena, l’Isabel,

la Pilar i la Cristina.Aquell dia es van mudar per

fer una foto familiar. S’aprecia l’orgull d’una mare de família

nombrosa. Abans les dones tenien més fills i pocs recursos

tecnològics per facilitar les tasques domèstiques, això

representava un treball més dur per elles.

(Fotografia cedida per l’Elena Urpí Bonell)

62 63

La iaia cuidant del nét Aquesta fotografia pertany a l’any 1968 a la població de Torrelavit. En aquesta fotografia es veu una dona cuidant el seu petit nét . En aquells temps les dones s’ocupaven de la família, i mentrestant anaven construint casa seva. L’Antònia ajudava a la seva filla cuidant del nét perquè ella treballava. Aquí apareixen l’ Antònia i el seu nét l’Emili Baldrís.(Fotografia cedida per l’Emilí Baldrís Sabaté)

Un dia en famíliaAquesta fotografia va ser realitzada l’ any 1969 al poble de

Castellví de la Marca al costat de la casa de la família Badia. Hi havia l’ Emilia Montserrat amb els seus néts: en Jaume, l’ Anna

Maria i en Josep Badia conegut com el “Pitón”´ que arribaven de treballar collint raïm a les vinyes Badia. A en “Pitón” li encantava

anar a treballar a les vinyes. Apareixen d’ esquerra a dreta: Jaume Badia, Emilia Montserrat, Josep Maria Badia i Anna Maria Badia.

Tota la família anava a collir raïm.(Fotografia cedida per Jaume Badia Giró)

Les persones que han col·laborat

64 65

Maria Mora Nadal va néixer el 8 de març de 1932. De jove va treballar al forn familiar, i quan es va casar va anar a viure a la masia Casablanca per fer de mestressa de casa. És una dona molt treballadora i sempre està disposada a ajudar a la seva família. Li agrada cuidar el jardí, les seves gallines, els seus gossos... A més, li queda temps per fer gimnàstica de tant en tant.

La Carme Renau Fort va néixer a Sant Sadurní d’Anoia l’any

1938. Actualment és mestressa de casa. De

jove treballava confeccionant

morrions en una cava i

posteriorment va fer de carnissera.

És mare de dos fills. La caracteritza

el seu afany de superació, la seva

generositat i la preocupació pels

altres.

Àngels Cantí i Mora va néixer el 29 de juny de 1958 a Barcelona. Va treballar com a administrativa a un concessionari Renault, desprès a la Seat i en una empresa de fabricació de peces de cotxe, però actualment és mestressa de casa. És mare de tres fills i està molt implicada en la Parròquia de Sant Sadurní d’Anoia. La dècada dels seixanta coincideixen amb la seva infantesa i guarda bons records d’ aquells anys. En el seu temps lliure té l’habilitat de fer treballs manuals amb roba i fils.

Carme Sabaté va néixer al 1938 a Vilafranca del Penedès. Actualment està jubilada, però havia sigut mestressa de casa i s’ocupava de les tasques domèstiques a més de cuidar els seus fills. Durant un temps va treballar a la papereria de Torrelavit, que actualment ja no existeix. Li agrada passar les tardes al casal de Torrelavit amb les seves amigues i petar la xerrada mentre fan un cafetó. Una de les seves destreses és fer mitja, aprofita les estones lliures per confeccionar roba pels néts, i els canelons que fa són immillorables.

La Mª Dolors Sendra Junkert va néixer a Sant Sadurní d’ Anoia, el 30 d’abril de 1954. Els primers anys de la seva vida laboral va fer de Puericultora al Col·legi El Carme, i més endavant va passar a treballar a l’administració de la mateixa escola. Porta tota una vida en el col·legi. Entre les seves qualitats destaca l’entrega a la feina i la seva generositat. Li encanta la lectura i col·lecciona figuretes d’esquí.

Carmen Martínez Cols va néixer el 4 d’abril del 1943 a Sant Sadurní d’Anoia. De jove era planxadora i treballava des de casa. Quan es va casar es va dedicar a fer de mestressa de casa. Actualment està jubilada i es dedica a cuidar dels néts. És molt familiar i sempre hi ha algun nét o fills a casa seva. De sempre li ha agradat ballar, i acostuma a sortir amb el seu home algun cap de setmana per practicar.

66 67

Elena Urpí Bonell va néixer el 18 de novembre del 1965 a Sant Sadurní d’Anoia. Filla de Josep Urpí i Núria Bonell. L’Elena treballa de dependenta a la llibreria Jepi i és copropietària. Aquest nom ve de: la J de Josep, la E de Elena, la P de Pilar i la I d’Isabel. Una altra raó és perquè quan el Josep Urpí era petit deia que ell es deia Jepipi. Una de les seves aficions és cantar a la coral de Sant Sadurní d’Anoia, anar al cinema , la lectura i els documentals de la natura.

L’ Emili Baldrís és nascut el 30 d’octubre del 1965 a Vilafranca del Penedès. Actualment viu a Sant Sadurní d’Anoia i té dos fills. Treballa d’encarregat als magatzems de les caves Castellblanch. Quan era més jove era jugador d’ hoquei patins i ara gaudeix d’anar a veure al seu fill que juga amb el Noia Freixenet. Una altra afició és jugar a golf amb els amics.

Jaume Badia Giró va néixer l’ any 1935 a Castellví de la Marca. Ha treballat tota la vida de pagès i una de les seves aficions és la cacera, a més pertany a la Societat de Castellví. És un home que sempre ha sigut molt treballador i encara ara agafa el seu tractor i se’n va a passar les hores a les seves vinyes. Té un gran sentit de l’humor i li agrada molt explicar acudits i cantar en les reunions familiars. En definitiva és una persona molt alegre.

Josep Font Oliver va néixer a Sant Sadurní d’Anoia el 24 de gener de 1966. Actualment és administratiu a l’empresa Agromillora. Aquesta

empresa es dedica principalment a la producció i a la venda d’oliveres

i de fruita. És pare de dues filles. Entre les seves aficions destaquen

anar al cinema i col·leccionar xapes, mirar el futbol, anar a fer alguna

caminada, i en la temporada, anar a buscar bolets i espàrrecs.

Josep Font Font va néixer al 17 de maig del 1936. Actualment està jubilat i encara viu a Sant Sadurní d’Anoia. De jove exercia de fuster en un taller que tenia sota de casa seva. I encara ara sorprèn fabricant algun moble per algú de la família. És molt bromista i juganer amb les seves netes. A l’estiu li encanta anar de vacances amb les seves netes a la platja.

68 69

Antoni Julià i Arnal, va néixer el 6 d’octubre de 1935 a Monistrol d’Anoia (Sant Sadurní d’Anoia). L’Antoni havia sigut contable, però actualment està jubilat. És un amant de la música i durant molts anys va formar part de la coral de Sant Sadurní d’Anoia del qual està molt orgullós. És pare de tres fills i té cinc néts que són la seva gran afició a part de la cuina.

Llúcia Curulla Casas va néixer el 1944 a Sant Sadurní d’Anoia. És mare de cinc fills i les seves aficions són la música i ajudar els néts a fer els deures. Li agrada la política i

està molt orgullosa de ser catalana.Va treballar de secretària a les caves Rigol i més endavant va obrir el seu propi negoci:

una floristeria anomenada Flors Amèlia. Actualment les encarregades de la botiga

són les seves filles Amèlia i Núria.

Maria Torné Montserrat va néixer el 18 d’abril de 1940 a

Espiells (Sant Sadurní d’Anoia). Fou estudiant de perruqueria

i va entrar al món laboral des de molt jove. Va treballar a Cal Sàbat (on es fabricava maquinària per les caves) i

a Ca la Maria Sardà com a costurera, i quan es va casar va

treballar de cuinera a l’Ateneu de Sant Sadurní i al restaurant

Cal Blay.

Montserrat Puigmartí i Esteve, nascuda el 22 d’abril del 1949, va ser professora a l’escola Sant Josep de Sant Sadurní D’Anoia des de molt jove. Actualment està jubilada i fa de catequista en la Parròquia de Sant Sadurní d’Anoia. Els alumnes de la catequesi recorden el seu caràcter amable i hospitalari quan impartia les classes (feien teatre, cantaven...).

Montserrat Augé Romeu es nascuda l’any 1944 a Sant Pere de Riudebitlles. Ara mateix, està prejubilada però destaca la seva emprenedoria com a dona perquè havia tingut quatre bars-restaurants. Sempre ha sigut una dona molt treballadora i no pot estar quieta. En les seves estones lliures és polifacètica; li encanta anar al casal de Sant Pere de Riudebitlles on pot practicar: informàtica, gimnàstica, escriptura... És una dona exemplar per la seva energia i ànim de superar-se cada dia.

70 71

Pere Carda Flix va néixer el 18 de desembre de 1940 a Sant Sadurní d’Anoia. Va treballar en sectors molt diversos: en una impremta, en la cava Rigol, en la fusteria Cal Cuscó, en la cava Codorniu i en el sector de la construcció, però del que se’l coneix és de la seva llarga trajectòria com a propietari del restaurant Cal Blay. Actualment està jubilat i participa en moltes activitats del poble. És una persona que desprèn energia, ànim i alegria.

Maria del Remei Casanovas Santacana va néixer el 10 de maig de 1950 a La Granada, on va viure fins als 22 anys. Ha treballat de magatzemista, de mestra i d’educadora especial, a més, va ser monitora de lleure. Actualment es dedica a l’administració de l’associació de dones de Sant Sadurní, però algunes tardes és voluntària a la parròquia fent de catequista. És una dona compromesa amb bones causes i li agrada ajudar als altres de forma altruista.

Rosa Maria Camps Torné, va néixer el 8 d’agost de 1951 a Torrelavit. Va estudiar la carrera de Magisteri i de seguida va entrar a treballar al col•legi El Carme de Sant Sadurní d’Anoia. Des de l’any 1968 és mestra de Primària en el primer cicle (1r i 2n). És ciutadana de Sant Sadurní d’Anoia des de què es va casar. Entre les seves virtuts destaca la seva tendresa i dolçor en el tracte. Ara gaudeix del seu nou paper com a àvia.

Aquesta foto ens la va cedir la Rosa Torras Noguer que va néixer el 27 de desembre de l’ any 1933 a Sant Sadurní d’ Anoia. De jove va regentar un bar a Sant Sadurní d’Anoia amb el seu marit on ajudaven les seves filles. En les estonetes de tarda i vespre li agradava jugar partides de parxís amb les seves amigues. Tenia un caràcter alegre que sabia encomanar als que l’envoltaven. Compartia bones estones amb el seu marit mirant la televisió o anant al mercat.

El Salvador Sánchez, fill de Sant Sadurní d’ Anoia va néixer l’ any 1960. Actualment viu a Sant Martí Sarroca i treballa a Can Codorniu com a cap de manteniment, concretament és l’ encarregat dels electricistes. De més jove va fer d’àrbitre i jugava a futbol en l’equip de Sant Sadurní d’Anoia. Actualment participa en curses de cotxes, en rallyes de muntanya.

Teresa Oliver Portí va néixer el 10 de gener del 1939 a Sant Sadurní d’Anoia. Es va casar al 1987. Havia tingut una xurreria com a negoci propi, però actualment està jubilada. Té molta traça en la cuina i li agrada molt, a més fa els arranjaments de roba de la família. Té un caràcter molt tendre amb la gent i el que més li agrada és preparar dinars familiars.

72 73

Valoracions Generals:Desprès de veure el resultat del treball realitzat es poden extreure algunes valoracions.Sobre la investigació:La parròquia de la vila va dur a terme moltes activitats socials; des de promoure la construcció d’habitatges socials, fins organitzar actes i cele-bracions fora i dintre de l’església.En aquella època, les tradicions religioses seguien molt vives en els cos-tums de la gent, i l’església tenia un paper preponderant en festes com els Barris, la Festa del Corpus, la Festa Major, entre d’altres.Aquests esdeveniments eren ocasions perquè, sobretot les dones mestres-ses de casa que tenien poques ocasions de sortir, s’arreglessin juntament amb els seus fills, i passessin una bona estona. Les dones solteres sortien sempre acompanyades o d’altres noies o de familiars, però no era ben vist sortir sola o amb nois.Les dones no accedien fàcilment a una feina, encara no eren prou inde-pendents, i menys en un poble on podien tenir poques oportunitats. Tan sols anaven a l’escola per tenir una mica de cultura o ensenyament bàsic (llegir, escriure i les operacions matemàtiques bàsiques), però la majoria estaven destinades a treballar en feines de poca qualificació acadèmica. Quan es casaven, es convertien en dependentes, minyones, dones de la neteja, mainaderes, mestresses de casa i cuidaven dels seus fills.

Sobre el treball:- Hem après a catalogar i ordenar informació, intentant reproduir fi-delment la informació que se’ns ha deixat (fotografies, cartes, relats, targetes…).- Hem millorat els nostres coneixements informàtic utilitzant noves eines com la manipulació d’ imatges, l’ escanejat, registrar la informació…- Hem perfeccionat la nostra expressió escrita intentant reproduir fidelment les explicacions de la gent.- Hem tingut cura en presentar un treball buscant la qualitat de la imatge (tenint en compte l’antiguitat de les fotografies) i l’estètica en la presenta-ció.- Hem adquirit habilitats de relació, majoritàriament amb la gent gran, escoltant amb atenció les seves històries i la seva vida. - Hem descobert que darrere de cada fotografia hi ha una història, a més, en el poble hi ha una memòria col•lectiva d’aquells anys. També ens hem adonat que fer-los recordar totes aquestes vivències ha agradat als testimonis, els ha il•lusionat explicar-nos les seves anècdotes i saber que seran publicades.- Hem vist que hi ha hagut una gran col•laboració en aquest treball per part de la gent, sobretot de les nostres famílies i gent propera.

74 75

AgraïmentsAquest treball ha estat possible gràcies a la col·laboració de moltes perso-nes i entitats, del poble i dels voltants.Volem agrair a totes les persones que ens han cedit fotografies i ens han explicat les seves experiències d’aquells anys. Per a tots nosaltres ha estat un plaer tractar amb persones que amb il·lusió volien compartir els seus records.

Les persones que ens han cedit les fotografies:Antoni Julià Arnal, Josep Font Font, Maria Carmen Cols, Montserrat Augé Romeu, Jaume Badia Rosell, Carme Renau Fort, Carme Sabaté, Maria Tor-né Montserrat, Llucia Curulla Casas, Mª Dolors Sendra Junkert, Rosa Tor-res Noguer, Montserrat Puigmartí Esteve, Maria Mora Nadal, Àngels Cantí Mora, Elena Urpí Bonell, Teresa Oliver Portí, Josep Font Oliver, Salvador Sánchez Seró, Pere Carda Flix, Remei Casanovas i Rosa Maria Camps Torné.

També hem comptat amb l’ajut de la informació de l’arxiu municipal de Sant Sadurní d’Anoia (gràcies a l’Alex Cruces) i de la biblioteca Ramon Bosch (gràcies a la Glòria Bricollé).Aquest treball ha estat realitzat pels alumnes de 3r d’ESO i la col·laboració de la Professora d’Educació per a la Ciutadania: Manoli Garrido Martínez.

Alumnes:Roger Ardanuy Arnan, Christian Baca Prieto, Marc Badia Sánchez, Enric Baldrís Mira, Mar Carda López, Joaquin Domínguez Ferrete, Marc Estu-dillo Albiol, Anna Font Urpí, Paula García Prat, Lydia Morte Costa, Sergio Navarro López, Andrea Pan Roca, Jordi Pavia Balagué, Teresa Roig Cantí, Gerard Rojo Torres, Alba Uberni Julià.

Bibliografia:- QUEROL I ROVIRA, Carles : Retrats (1865- 1997). Editorial “Editor”, any 1998.

- Ferias y Fiestas de Sant Sadurní de Noya de l’any 1960 al 1969. Revistes dels programes de les fires de cada any.

- Juventudes cristianas (1940 al 1980). Editat per l’església parroquial de Sant Sadurní d’Anoia mensualment. Concretament s’han consultat les de la dècada dels 60.

- La major part de la documentació del treball procedeix de les entrevistes amb les persones que han col•laborat.

76 77

H i s t ò r i e s d e v i d a

78 79

(IES Intermunicipal)

DOLORS MICOLAU

Introducció:La Dolors Micolau, o Lola pels amics, és la meva àvia, va ser mare, i so-bretot treballadora. Va veure la llum per primer cop al 1937, va ser forta i valenta durant tota la seva dura vida.Carrera professional: La seva primera feina va ser de minyona amb 7 anys, en una casa on els seus amos no eren gaire amistosos. La família no tenia diners per alimen-tar als seus fills, així que un va anar a treballar a Alemanya fugint de la guerra civil, i la Lola va haver-se de quedar mantenint als seus pares.

Educació:La seva educació va ser suficient per poder viure com a dona en plena dictadura franquista. Va anar a St. Jaume i estudiava a una petita casa al costat de l’església. Allà aprenien matemàtiques, ciències naturals i soci-als, i llengua, tot en un mateix llibre. Compartia l’aula amb 9 nenes més de diferents edats i va estar estudiant durant 6 anys.

La fàbrica, 20 anys de la seva vida:Al complir els 14 anys va començar la recerca de treball a la fàbrica tèxtil de St. Sadurní d’Anoia, per la manutenció dels seus pares, i hi va ingressar allà durant 20 anys. La fàbrica consistia en una petita colònia de famílies en pisos petits i estrets, però francs, que rodejaven la fàbrica.Els treballadors entraven a les dues de la tarda i sortien a les deu de la nit. Tenia un sou miserable de 45 pessetes a la setmana, ja que els hi descomptaven d’aquest l’aigua i el gas del pis. Treballaven sis dies a la setmana i només tenien un de festa, el Diumenge. El sou de la fàbrica l’administrava el matrimoni de cada família.

80 81

Allà la Lola va conèixer Mario Sánchez, el seu marit i pare dels seus 4 fills, El Mario Junior, la Montse, la Rosa i el petit Pere. Els nens també van rebre una bona educació i a les nenes els hi feia fer “Dissabte”, és a dir, elles netejaven la casa mentre que els nens treballaven.Però un bon dia la fàbrica va tancar les portes als treballadors i aquests es van quedar sense feina. A les famílies se les van advertir de que havien d’abandonar la colònia. Moltes d’elles van marxar en menys d’un mes, però la família de la Lola va ser una de les últimes en marxar. Ningú els hi va comprar el pis, i van anar a viure a St. Jaume. Allà van comprar la casa on viuen actualment. Després la Lola va agafar varius a les cames i no va poder tornar a treballar formalment mai més.

Conclusió:El Mario va heretar la vinya del pare de la seva esposa i s’hi va dedicar durant tot aquest temps. Des de llavors la Lola collia, i cull raïm cada estiu sense guanyar cap be material, només la satisfacció d’haver pogut viure tan ricament rodejada de família i nets.

Abril Cano

LA VICENTA

La Vicenta va néixer el dia 10 de desembre de l’any 1926 a Matet, un poble de Castelló de la Plana, on va passar gran part de la seva infància, fins que va arribar la guerra civil. Ella ara té 86 anys i viu a Sant Sadurní.La Vicenta va començar a treballar quan tenia 11 anys amb la seva mare a fer les tasques d la llar. Als 15 anys ja feia feines més complicades com cuinar i cosir. Només treballaven la seva mare i ella.De petita no sabia de que voldria treballar quan fos gran. Ella preferiria està treballant, perquè no li agrada esta jubilada, però no ho pot fer. Va estudiar fins els quinze anys, en les coses de la casa. Actualment ella viu a Sant Sadurní d’Anoia, però ha viscut a Barcelona, Sant Llorenç d’Hortons i a Masquefa. Tenia dos germans, es va casar a l’edat dels vint-i-nou anys.El marit de la Vicenta treballava al camp fent de pagès i era de Corbera de Llobregat. Tenen tres fills, dos nois i una noia. La Vicenta no segueix cap política, però si que segueix una religió, la catòlica. Treballava des de les set fins les nou o les deus de la nit juntament amb la seva mare, qui la va introduir a la feina. Cobrava quinze duros. Vivia i treballava a la mateixa casa, a Barcelona. A casa seva tothom treballava d’alguna cosa o altra. Tenia un sobrenom, la Vici, li deien així perquè era més curt.La Vicenta va viure la guerra civil, i ho va passar molt malament, no hi havia menjar, ni res per beure, ella ens explica que no va viure gens bé, quan va venir la guerra. Tot va començar, just quan ella va acabar de fer la comunió, el mateix any, aproximadament ella tenia uns vuit anys.Ens explica una experiència d’aquella època, que si ara ens passés segu-rament no sabríem què fer.Estaven els vermells i els nacionals a cinc minuts de distància, i els vermells havien de marxar perquè els nacionals havien d’entrar al poble. Aleshores van agafar totes les criatures, persones grans, dones i homes i els van posar cara la paret, per poder-los matar. Llavors un senyor gran, va fer un

82 83

crit, dient que no matessin a les criatures, que les deixessin anar, alesho-res un militar va contestar: agafeu un camió i pugeu els nens i a la gent gran dalt i emporteu-vos-els. Els van portar cap a València, a una església cremada i es van posar a dormir. Al vespre la Vicenta i una cosina seva es van despertar i la seva cosina tenia tota la cara vermella de xinxes. Al dia següent ens vam aixecar i ens vam haver d’espavilar a buscar per les cases. Estaven a València en una habitació llogada, on dormien: la seva àvia, la seva tieta, la nena, el seu tiet Lorenzo i ella, tots dormien en un sol llit, excepte del seu tiet que dormia en un lloc apart. Després la seva tia, va buscar feina. En una garrafa de setze litres, l’omplia de vi, i després ana-va a vendre’l, i a canvi, li donaven arròs i altres coses, i així, fins que va passar la guerra, d’aquest sistema de subsistència se’n diu “estraperlo”. Abans l’educació era molt diferent, era molt més estricta. Els hi deien una cosa als nois i sinó la feien, els castigaven, en canvi, ara sinó fan cas no passa res. Els nois i les noies no estaven a la mateixa classe, sempre els dividien per sexes, però sempre estudiaven el mateix, tant en una classe de nois, que en una de noies.

Alba Santacana

MARINA ESTÉVEZ

Na Marina Estévez va néixer l’1 de maig del 1935 a Orense, Galícia. Juntament amb sis germans i germanes més, vivien en una petita casa al camp, amb els seus pares, que treballaven al camp, per poder alimentar als seus fills. A na Marina, quan era un nadó, l’alimentaven els seus pares amb una espècie de “papilla” feta amb farina torrada que ells feien, i llet; això és el que acostumaven a menjar ella i els seus sis germans de nadons, ja que en aquells temps, no es podia menjar gaire cosa més.No era fàcil estar en el paper dels seus pares, però tampoc era fàcil estar en el de la Marina, ja que tampoc va poder anar a l’escola: els seus pares li van ensenyar totes les coses necessàries per defensar-se a la vida, doncs no era fàcil... Però no només li ensenyaven coses els seus pares, sinó que els seus amic i amigues de la infància es quedaven fins altes hores de la nit intercanviant coneixements que aprenien del dia a dia. Gràcies a això i a les coses que els seus pares li van ensenyar, na Marina va créixer sent una dona de profit.Als set anys, na Marina va començar a treballar (tot i que ara ens sembla d’hora, abans necessitaven que entressin a casa com més diners millor). I va començar a treballar ajudant als seus pares en el camp, cultivant i recollint fruites i verdures, alimentant i traient a pasturar vaques i ovelles que després utilitzaven per extreure’n llet. Va ser una feina molt dura, però s’havia de fer per poder menjar.Als divuit anys, na Marina se’n va anar a viure a Barcelona, perquè a Bar-celona, a més de tenir-hi família, hi havien més possibilitats de trobar una feina en condicions. Na Marina, va venir cap a Barcelona en tren, i amb una maleta de fusta que se l’hi va trencar només arribar, fent que les seves coses quedessin escampades pel terra.

84 85

Un cop a Barcelona, va anar a viure amb la seva germana gran i el seu espòs, durant un temps, mentre ella trobava un treball i un lloc on poder instal•lar-se. Van ser uns quants anys, fins que un bon dia, va conèixer a un noi ben eixerit, l’Esteban, del qual es va enamorar, i més endavant es van casar i van tenir una filla, la Rosa Maria.Més endavant, va trobar una feina d’auxiliar d’infermeria en un hospital, l’Hospital del Mar, a Barcelona. On cobrava unes 1000 pessetes al mes, a més de cobrar també uns bons records i sensacions.Treballava unes 8 hores diàries, però na Marina, com era i és una bona persona, sempre es quedava a fer hores extra si eren necessàries, ajudant als pacients més necessitats i portant cafè i ajudant als metges que es que-daven fins a altes hores de la nit treballant o estudiant, els quals sempre li deixaven propina, i en un més va guanyar mes de mil dues-centes pessetes només de propina. Na Marina també explica, que tenia un amic pastisser, que sempre li donava els pastissos que sobraven per que se’ls mengés amb les seves amigues, fins que un dia va descobrir que abans que ella i les seves ami-gues se’ls mengessin, passaven unes hores pel dipòsit de cadàvers. Des d’aquell dia, na Marina no en va menjar ni un més. La feina que tenia li agradava molt, i més comparant-la amb la feina que tenia anteriorment. També li era còmoda aquesta feina, perquè estava a pocs metres d’on vivia, fins i tot hi podia anar caminant!Aquesta feina, a la Marina li semblava un luxe i li agradava molt, fins que va complir els 60 anys i es va d’haver de jubilar. I ara, la Marina viu a Can Rossell , en una bonica casa amb un hortet amb gallines, gaudint dia a dia de la seva jubilació i dels amics i amigues que ha anat fent durant la seva llarga i completa vida.

Àlex Fuentes

Mª TERESA ARMENGOL

La Maria Teresa Armengol Ferrer va néixer el 20 de Març del 1947, a Gelida. El seu domicili actual és Sant Llorenç d’Hortons. La seva mare es dedicava a les feines de casa i el seu pare era pagès i anava a treballar a la fàbrica. Té sis germans; contant amb ella, els seus pares van tindre set fills. No tenia cap estudi extra, tenia els obligatoris, els bàsics, va estudiar els 6 als 14 anys. Alguns mestres eren molt estrictes, i d’altres, no tant; per sort, a ella sempre li va tocar la mateixa professora i no era gaire estricte. Treballava en una empresa d’arts gràfiques, a Gelida, pel que diu ella, no era gaire dura la seva tasca i s’hi sentia a gust. El seu marit, en Joan, vivia a Gelida i era viatjant de les arts gràfiques. La Teresa i el Joan es van casar el 27 de Desembre del 1968 i van tenir dos fills. Ella mai ha participat en cap partit polític. Practica la religió catòlica. Va començar a treballar als 12 anyets en una botiga i també cuidava a una criatura perquè a casa seva hi havia necessitat. La seva tasca consistia en manipular el paper i el seu lloc de treball se situava al final de producció. A la fàbrica no feia falta tenir estudis, amb els obligatoris ja en tenien prou i va estar 43 anys treballant-hi. Abans d’entrar-hi, ja coneixia a alguns dels seus companys, que vivien al mateix poble o havien anat junts a l’escola. Treballava 8 hores al dia a torns. Les dones i els homes tenien les mateixes responsabili-tats, feien la mateixa feina. La diferència de sous es basava en que si feien torns de nit, cobraven més; per sort, ella tenia un bon sou quan va plegar, cobrava uns 1450 euros al mes. Als últims anys de treball hi havia serveis de neteja, però anys enrere, havien de netejar els mateixos treballadors.

Anna Torrijos

86 87

ANTONIA MORENO

L’Antonia Moreno va néixer el 24 de desembre del 1943 a Algarinejo(Granada). Va viure i viu a Sant Sadurní d’Anoia.Els pares eren d’Algarinejo(Granada). El pare era paleta i la mare mes-tressa de casa. L’Antonia te una germana que es diu Carmen.L’Antonia es va casar el 20 de febrer del 1963. El seu marit era de Còrdo-va, i era xofer, i amb ell van tenir dos fills.Els estudis de l’Antonia van ser els justos ja que en aquells temps tothom deixava d’estudiar més o menys als 14 anys i alguns començaven a tre-ballar. Ella va començar a treballar a partir dels 19 anys de cambrera i netejant habitacions en un hostal. Va treballar 33 anys en la mateixa feina.L’Antonia a finals de mes cobrava unes 100.000 pessetes, que amb euros serien uns 600 €. Al dia treballava 8 hores i a la setmana 54 hores en total.El seu treball estava a prop, aquí mateix a Sant Sadurní, i segons l’Antonia treballava molt a gust, en bones condicions, i es portava bé amb tots els seus companys de la feina.

Anna Campillos i Selma Batiste.

JOANA JULIÀ DURAN

Joana Julià Duran, és una dona que té seixanta-dos anys, va néixer el dia 7 de març de l’any mil nou-cents cinquanta u i va néixer a la ciutat de Molins de Rei. Està casada amb un home que es diu Quim i també té un fill amb ell que també es diu Quim. Treballava d’Administrativa abans de prejubilar-se. Ella va començar a treballar amb setze anys, i els seus estu-dis, eren administratius. Va estudiar, Comerç Mercantil(FP Administratiu) i va fer el batxillerat fins a 4t. Les classes on estudiava era tot de noies, i estaven al principi amb edats barrejades, fins que al final van ordenar a totes les noies al cap dels anys per edats. El seu primer treball el va aconseguir gràcies a una amiga, ja que la seva amiga, va renunciar al treball perquè volia estudiar, i llavors va deixar-li el lloc a ella. El seu primer sou estava bé, perquè un administratiu que en aquells temps cobrés 3000 pessetes estava ben vist, ja que en aquells temps 3000 pessetes eren diners. Després a la segona empresa, van pu-jar-li el sou, ja que era una empresa més gran. El seu primer treball va ser aquest a Sant Sadurní, a Filomena Guasch, Carbòniques Raventós, allà el seu despatx era molt poc acollidor i molt petit, però en aquell treball s’ho passava bé, perquè cada tarda, al ser molt pocs, berenaven, perquè eren com una gran família a aquella pe-tita empresa. A la seva primera empresa la raó de que fossin tan pocs és perquè era un ambient de treball familiar, per això feien berenades i tot a les tardes. Allà a Filomena Guasch, Carbòniques Raventós, no tenien sindicat, per-què eren molt poca gent i no calia, però a la segona, que era una flota més gran de treballadors, si que en tenien i com que a l’empresa no tenien ningú que fos l’enllaç sindical, van fer votacions i li va tocar a ella ser-ho. Això passava fins que un dia els caps van vendre l’empresa i ella va perdre

88 89

el seu lloc de treball, fins que va trobar un lloc a Castellví, un treball que es trobava a Vilafranca, fins que van canviar la nau. Allà, ella si que s’hi trobava a gust de debò, perquè tenia un gran despatx i se sentia còmode. La seva feina era la d’enviar el treball als transpor-tistes, perquè repartissin els aliments, ja que aquesta empresa, distribueix aliments i begudes a bars... Durant la seva època laboral no va coincidir massa temps amb el Dicta-dor Franco. A més quan va començar a treballar era una bona època pel mercat laboral i li va ser fàcil trobar el seu càrrec d’administrativa.Ella normalment, sempre ha tingut molt de treball, ja que fins i tot va anar a treballar els dissabtes i després de casar-se, molts dies, va emportar-se treball a casa, a part de les vuit hores treballades a la seva oficina. Ara que encara no s’ha acabat de jubilar del tot, molts dies haurà d’anar a treballar perquè encara li queden uns quants dies per treballar. El seu marit, també és administratiu, però no es van conèixer a la feina. El seu marit, també està pre jubilat com ella, a l’edat de seixanta-dos anys. La política d’ella és d’esquerres i la seva religió, és catòlica, no practicant. Els seus pares, també són catalans com ella, i són nascuts: el pare a Ordal i la mare és nascuda a Olesa de Montserrat. El pare, treballava de lampis-ta, i la mare de la Joana, treballava de mestressa de casa. M’ha agradat molt poder fer aquest treball, ja que he pogut assaben-tar-me de coses i de la manera que estava organitzada la feina. A més a més m’ha agradat l’experiència de fer d’entrevistador.

Antonio Baena

Mª ÀNGELS VILA RÀFOLS

Mª Àngels Vila Ràfols va néixer a Torrelles de Foix a l’any 1946, actual-ment té 66 anys. Va viure al C/ Cal Via, a Cal Erasme. Es va casar al 1968 amb el Francisco Munné. Ha tingut un fill i una filla que es diuen Yolanda Munné i Francesc Munné. Té sis nets. Mª Àngels és catòlica i la seva religió l’ha ajudat a tirar endavant i a superar temps difícils. Sempre ha parlat amb català, menys quan era petita i anaven en estaments oficials (ajuntament, escola...), aquests llocs parlava castellà.Estudiava a l’escola del poble, al terme Santa Maria de Foix. Quan era petita era una nena plena d’il·lusions, que volia ser prospera, amb idees avançades. Ella esta molt satisfeta de fer el que ha fet fins ara i com l’hi ha anat la vida.Va començar a estudiar als 6 anys. Va estudiar primària, comptabilitat, que en aquell temps es deia comerç i també va estudiar Francès, i es va treure el títol de tall i confecció. Com que els seus pares no havien tingut la oportunitat d’estudiar, hi havia coses que no les entenien i llavors no la po-dien ajudar. Abans quan ella era petita pels pobles els guàrdies civils feien rondes, ara els policies van amb cotxe, però abans anaven a peu i quan es feia fosc es quedaven en alguna casa i allà els hi donaven acolliment, sopar i un lloc per dormir. A casa de la Mª Àngels sempre es quedaven un cop a la setmana i llavors aquelles nits un guàrdia li explicava les coses que no entenia, majoritàriament de matemàtiques, ja que els guàrdies tenien més coneixements perquè havien estudiat més.Després dels 14 anys va continuar estudiant 2 anys més i aquests dos anys va estudiar amb un capella per les tardes (el mossèn Elias) , ja que aquest capella feia classes privades, també a altres persones. Va començar a treballar als 14 anys de cambrera al restaurant dels seus tiets, que es deia Cal Torrents, allà va aprendre moltes coses, com ara a conviure amb gent, tractar amb els clients... a més a més li donaven moltes

90 91

propines. Després va ajudar als seus pares a fer feines del camp. Més tard, quan ja tenia 17 o 18 anys va anar a treballar a la fàbrica de confecció (ja que tampoc hi havia molt per triar) i al mateix temps es va treure el títol de tall i confecció. Treballava 8 hores que eren des de les 6 del matí a les 2 de la tarda. A la fàbrica cobrava 350 pessetes a la setmana és a dir 2,50 euros a la setmana. A la fàbrica i treballaven unes 150 dones. Uns quants anys més tard es va casar. Als primers anys de casada va estar de profes-sora de tall i confecció. Després va deixar de fer de professora de tall i confecció i va entrar a l’empresa de construcció del seu marit, que ara ja fa 47 anys que esta oberta. A l’empresa treballa de secretaria i encara continua treballant-hi. Quan treballava a la fabrica a les tardes anava a ajudar a la família al camp i collia raïms o els ajudava a fer el que li demanessin.Ha notat un gran canvi en les condicions laborals perquè es treballaven més hores seguides amb unes condicions més dolentes i tothom acos-tumava a treballar els dissabtes. Totes les feines que ha fet li han agradat moltíssim. Mª Àngels mai ha anat a una manifestació ja que no li agraden perquè hi ha molta gent. Mª Àngels ha viatjat moltíssim i vol continuar viatjant.

Carla Ferrer

LOLA CREIXEL TORRES

On vivies quan eres petita?Has viscut tota la vida aqui a Torrelavit?A torrelavit, tota la vida.

Com eren les teves condicions de vida?No eren de les millors, però mai els va faltar res, sempre van tenir menjar i l’ imprescindible per viure.

Vas estudiar? Fins quan? Com va ser la teva educació?No va estudiar perquè abans no es feia, va tenir una professora, però de ben poc va servir-li, quan va esclatar al guerra no van tenir més professors i més tard el rector els feia sermons. Després van tenir professors que no els feien fer res. No va tenir una educació gaire bona, ella creia el que els seus pares li deien i ajudava al seu padrí a contar els diners.

Després d’estudiar et vas posar directament a treballar? Quants anys tenies?No va estudiar, i es va posar a treballar als 14 anys.

Quina va ser la teva primera feina?La seva primera feina va ser al molí paperer, penjava els papers perquè s’assequesin i quan ja eren secs feia paparines.

Quantes feines has tingut? Quines? On estaven ubicades?Ha tingut dos feines, la del Molí paperer i la de la botiga. Les dos feines eren al poble, a Torrelavit.

Per què treballaves? T’obligaven o era per tenir el teu propi sou?Mai la van obligar a treballar, ella va començar perquè era el que feia tothom.

Quantes hores treballaves? Amb quines condicions? Quant cobraves?Treballava 8 hores cada dia al molí, i més tard a la botiga segons va dir “no es tancava mai” Les condicions eren bones, i no es feia difícil treballar. I respecte quant cobrava, no ho té present.

Algun dels teus familiars va treballar del mateix que tu? Quina?Sí, la seva germana Elena va treballar del mateix, al molí paperer.

92 93

Quina és la feina que et va agradar més?La feina que més li va agradar va ser la de la botiga, ja que podia parlar amb al gent.

A quina edat vas deixar de treballar? Per què?A la fàbrica hi va treballar 11 anys, i quan en tenia 25, que va ser quan es va casar i va tenir el primer fill va obrir una botiga per veure si se n’ensortia.

T’agradaria tornar a treballar o prefereixes la vida que portes ara?Prefereix la vida que porta ara, anar fen cosetes per casa, i anar-se entretenint.

Carla Montserrat

ENCARNACIÓ

L’Encarnació va néixer l’any 1936, té 75 anys, viu a Sant Sadurní d’Anoia i té tres fills.De petita vivia a Can Bosc d’Anoia, però com les cases d’aquell barri eren d’un senyor, el qual el seu pare treballava per ell, però com ho va deixar, es van buscar una altra casa a Subirats.Va estudiar fins als 14 anys i llavors va deixar l’escola per posar-se a tre-ballar en una fàbrica tèxtil de Can Bosc brodant i cosint, encara que no l’obligaven, però ho feia per ajudar a la seva família portant uns quants diners. No cobrava gaire comparat amb les vuit hores que treballava, molt cops de nit, però, com era jove, amb el que guanyava ja en tenia suficient, i feia el que podia. Allà hi va fer amigues, ja que totes les que brodaven eren noies, i sempre es va portar bé amb tothom i no va tenir mai cap problema, sinó que al contrari, s’ho passaven molt bé.Quan la fàbrica en la que treballava va tancar ella va seguir treballant, portava el que brodava a Barcelona i allà li donaven diners a canvi, des-prés, quan va ser més gran, seguia brodant a casa, sempre feia alguna cosa o altra per ajudar a la família i a l’educació dels seus fills.L’Encarnació si hagués pogut triar la seva feina, hagués triat fer de mestra de matemàtiques, perquè, a part de que sempre li havia agradat aquesta assignatura, un dia li van fer unes proves per saber quin nivell tenia i si podia arribar a ser mestra i va resultar que ho havia fet tot bé i li van dir que estudiés de mestra i ho va parlar amb els seus pares però tot es va quedar aquí i va seguir brodant.Un dia passejant amb les seves amigues, es van trobar un grupet de nois de la seva mateixa edat i ella es va fixar en un i llavors van anar quedant i coneixent-se fins que van arribar a ser nuvis, tot això molt a poc a poc ja que en aquells temps es feia així, i després de molt temps es van acabar casant i van tenir tres fills. Si ella pogués triar, triaria el ritme de vida que porta ara, encara que prefe-riria ser més jove, en comptes de ser gran perquè així podria fer més coses.

Clàudia Carmona

94 95

ROSER POLL ROVIRA

La Roser Poll Rovira vivia a Barcelona va estudiar a un col·legi només per noies amb català, fins que va arribar la guerra i ja no va poder estudiar més, així que nomes va fer primària.Al 15 o 16 anys es va posar a aprendre a cosir amb la seva germana, però a ella no li agradava cosir ella preferia fer ganxet o mitja. Quan la seva mare va morir el metge li va recomanar que fes una tenda, per estar ocupada tot el dia, i així no pensar amb la mort de la seva mare, així que va fer una tenda al c/ Rosell on ensenyava a cosir a fer mitja a les senyo-res, i feia vestits. Sabia perfectament el català però quan van venir les tro-pes del Franco no es podia parlar així que va perdre una mica la pràctica.Desprès es va casar i va anar a viure a Masquefa i més tard a Sant Llorenç

Elena Condominas

CARMEN ÀGUILA

La Carmen quan era petita no tenia clar de què volia treballar, sabia que havia de treballar al camp, perquè com que vivia al camp, havia de tre-ballar allà, recollint raïm, arrencant cigrons, etc, així que des de ben petita treballava al camp. Per aquesta feina cobrava 4 o 5 pessetes al dia. Amb 19 anys es va casar am els seu actual marit. Es van conèixer quan la meva àvia tenia 17 anys i el meu avi tenia 23 anys, el meu avi treballava davant de casa de la meva àvia. Als 20 anys van tenir la seva primera filla, i als 23 anys el seu primer fill, el meu pare, i al cap de 19 anys va tenir el seu últim fill. IAmb 23 anys va venir a viure a Sant Sadurní, no sabia de que treballaria tot i que tenia clar que havia de treballar de la primera cosa que trobés, perquè en aquella època sinó tenies diners no es podia estudiar cap car-rera, ni tan sols podies anar a l’escola. Així que dels 23 anys als 27 anys treballava fent feines a les cases: fregava, netejava la roba, etc. Per aques-ta feina cobrava 5 o 6 pessetes cada hora. Als 27 anys va començar a treballar a les caves, va estar des dels 27 fins els 63 anys treballant a les caves (35 anys). En aquestes caves, com que era un empresa petita feia moltes feines: etiquetar, netejar ampolles, posar morrions, etc. Al més cobrava 600 pessetes el que equival a 4 euros actu-als per 8 hores diàries. Sempre ha trobat just el que cobrava i mai va tenir problemes amb el pagament. Quan treballava a les caves, no estava lluny de casa seva, però després quan es va mudar vivia més lluny. Treballava amb homes i dones. Es relacionava molt amb els seus companys, i també amb els amos de les caves. Mai va tenir cap problema i assegura que tre-ballava a gust i la tractaven bé. Eren 10 persones treballant, més o menys, entre ells la seva germana gran (van treballar 30 anys juntes). A l’hora de menjar, plegava a les 12h anava a dinar a casa seva i a les 15h tornava a treballar. L’horari que feien era de 8h a 12h i de 15h a 19h. Es llevava a

96 97

les 6:30h per anar a treballar, perquè a les 7:30h marxava caminant fins les caves. Les condicions higièniques eren bones, netejaven entre tots els companys de les caves. Fa 10 anys que esta jubilada. Si pogués tornar a treballar, diu que no li importaria tornar a treballar a les caves.No l’han obligat mai a treballar ja que es treballava perquè hi havia ne-cessitat, és a dir, era necessari per viure.El franquisme no va influir en el seu treball, tot i que Carmen recorda que en el moment que va néixer era temps de postguerra i ella i la seva família van passar molta gana, perquè en el temps de postguerra el menjar es donava en racions. La llengua que feia servir era el castellà i per això mai ha après català, perquè no ha tingut mai la necessitat d’aprendre’l.La meva àvia de política no vol saber res, perquè diu que quan parla de política se sent indignada amb les coses que hi ha, però tampoc és que hi entengui gaire, diu que hi ha coses que no li semblen bé, però que no ha tingut mai cap problema.

Elisa Àguila

AGUSTINA GARCÍ

La senyora que hem entrevistat, es diu, Agustina Garcí Flores. Té 73 anys i viu a Ordal, un petit poble de la comarca de l’Alt Penedès. Va néixer a Manresa però ha viscut en 9 llocs diferents, aquests lloc ssón: Esparrague-ra, Sant Feliu de Llobregat, Pont de Armentera, Vilarodona, Torredembar-ra, Oviedo, Pola de Somiedo (Oviedo), Barcelona i Ordal.Va anar a l’escola a Sant Feliu del Llobregat i a la Pola de somiedo. Va anar-hi fins als 16 anys. El que més recorda és l’educació que rebien, era molt estricte, els feien anar com uns “pals”.Quan eren petits jugaven a les cartes, a la baldufa i als cromos. El joc que més recorda, tractava de fer una porteria, del material que fos, i amb botons intentaven tirar a porteria i marcar.Els joves d’aquells temps, ja es conformaven en anar al cine del poble i als balls de l’Ateneu. No és semblant al que fan els joves d’avui en dia, perquè fan lo que volen. Es diferencien en que ara tenen més llibertat que abans i més recursos econòmics i de transport. Ha treballat de modista. Va començar a treballar als 16 anys quan va acabar els estudis. La seva alegria més important de la seva vida, va ser el seu casament, amb el Jorge. El seu record especial, va ser quan va néixer el seu primer fill.El seu somni a realitzar, és recórrer tots els castells medievals del món. El seu desig, és viure molts anys. Vol afegir, que al primer ball que va anar, va ser a una sala construïda per els nois i noies del poble, a Pont de Armentera.

Marc Escalante i Jemi Recasens

98 99

NÚRIA VILANOVA

La Núria Vilanova va néixer el 12 de maig del 1931 a Barcelona. Actual-ment viu al carrer a Barcelona. Tenia cinc germans; tres noies i dos nois.Quan era jove va fer magisteri, ciències biològiques, art a l’institut francès, francès i alemany. Va treballar de mestra en una escola de nenes, donant classes privades i classes a senyors grans.Va viure al Bari del Guinardó, el barri d’Horta, a St.Gervasi, a Bona Nova i a les Tres Torres.Es va casar al 17 de Juny del 1954. El seu marit era de la província de Tarragona i era director d’una oficina de la Caixa de Pensions. Van tenir 7 fills; dos nenes i cinc nens.Ella és catalana, independent i catòlica.Va treballar a Barcelona, a Vic, a Granollers i a Igualada. Va començar a treballar als 22 anys, a una escola de nenes. Va treballar durant molts anys, i encara treballa donant classes per a senyors grans.Durant un any va ser la secretaria d’oficina d’una fàbrica de productes químics, perquè va substituir a la seva germana. També va ser mestra d’un col•legi de nenes, també mestra particular i ara és mestra de senyors i senyores grans.Quan era mestra particular feia classes de matemàtiques, de física i quí-mica. Treballava de dilluns a dissabte de 9h fins a les 7h, menys el dissabte que només treballava al matí. El seu màxim sou va ser de 1000 pessetes, que era quan treballava a l’escola. I el mínim va ser en un viatge que va acompanyar als seus alumnes 14 dies a Florència.Per anar a la feina hi anava, normalment, amb tramvia.

Mariona Planas

MARIA ÀNGELS MOLINA

Nascuda el 15 de Juliol de l’any 1945 a Badalona. Ens explica, que als tretze anys va deixar l’escola i va començar a treballar de bitllaire a la fa-brica tèxtil anomenada, Badalonesa Tèxtil. Aquesta, estava situada a deu minuts de casa seva. Els seus horaris eren de sis del matí a dues del migdia ,amb només un quart d’hora de descans. Cobraven cada setmana. Els homes, però, més que les dones. A ella li donaven 360 pessetes. Aquets diners, es destinaven per alimentar els de casa seva.Als vint anys, es va casar amb en Pere Gallego. I al cap de quinze dies d’haver-se casat, van començar a treballar al seu propi negoci, el “Bar Bodega Pedro Gallego”, a Sant Adrià de Besòs.Al cap de quaranta-dos de treballar al seu propi negoci, i aprofitant que en Pere tenia seixanta-cinc anys van decidir jubilar-se i van anar a viure a les Cases Noves de Can Pardo (el poble natal d’en Pere i a on encara hi vivia la seva mare).Actualment, després de cinc anys, disfruten de la seva jubilació. Tots dos s’encarreguen de portar l’hortet familiar i cada cap de setmana ens oferei-xen tots els productes de collita pròpia obtinguts.

Eva Gallego

100 101

PILAR AGUILAR CASÉ

La meva avia va néixer el 21/2/1949 a Calaceite, Teruel. Els seus pares treballaven al camp i a les granges.Els estudis els va deixar quan era petita, als 14 anys, per així poder anar a treballar.Treballava des de que era ben petita, als 10 anys, quan va començar a treballar a un estanc aquí a Sant Sadurní d’Anoia. Després, als 14 anys ja treballava en horari normal. A part de que anava fent feinetes per ajudar a la família ja que eren 5 germans i germanes. Al Setembre anava a collir raïm a la vinya. I això ho anava combinant amb anar a cosir, brodar i a esporgar la vi-nya. Aleshores va anar a encaixar préssecs i pomes a Covides i anar a despatxar a Cal Carafí, la cistelleria. I el diumenge anava a Cal Rosell, la pastisseria. També feia mocadors a Cal Rebolar, una botiga que ja no existeix a Sant Sadurní d’Anoia. I amb una màquina industrial feia jerseis amb la seva avia.Fins que va decidir estudiar perruqueria i obrir-ne una. Quan va fer els 49 anys va haver de deixar-la perquè va tenir càncer de mama. Aleshores la perruqueria la va agafar la seva filla.

Gerard Gironès Llopart

NATÀLIA

La Natàlia, va néixer el 9 de desembre del 1949 a Sant Sadurní, on vivia amb els seus pares i la seva germana gran, la Dolors. El seu pare era ori-ginari de Tarragona, treballava de xofer i la seva mare era de Barcelona i treballava a una cava. Des de que era petita, va anar a l’escola del Carmen de las hermanas, (actualment és l’escola del Carme) que hi parlaven castellà, i on va estu-diar comerç mercantil, que va aplicar després a la feina. Allà va ser-hi fins als catorze anys, quan va començar a treballar. Va treballar a Sant Sadurní d’administrativa a un taller de mecànics, ella es feia càrrec de l’oficina, portava els comptes, les factures, etc. Allí tots parlaven català, a diferència de l’escola. La seva oficina estava en un altell, i com que les condicions higièniques no eren les més adequades, quan pintaven els cotxes, ella acabava plena de pintura. Era un taller mecànic on la resta de treballadors eren mecànics i xapistes, i ella era l’administrativa de l’oficina, això volia dir que amb els altres no hi tenia massa relació, perquè no treballava amb ells directament.El 6 de maig del 1972, es va casar amb en Joan Alsina, que era de Ca l’avi, ell treballava d’agricultor i cavista. La Natàlia va seguir treballant un any al taller de cotxes i finalment ho va deixar, per ajudar a les caves amb els comptes del vi, i ser mestressa de casa. Des que es va casar va venir a viure a Ca l’avi, a casa dels sogres, a Cal Sord. I a ella, la gent del poble, la van anomenar “La jove sorda”, aquest malnom d’aquesta casa ve d’un besavi del Joan, que quan li parlaven de diners, es feia el sord.Ella i el seu marit, van tenir dos fills, el Joan i la Montserrat. Els quals ara ja són casats, i tenen dos fills cada un. La Natàlia en un dels cursets que va fer.

102 103

La Natàlia, es defineix com una persona de centre, és a dir que no és ni de dretes ni de esquerres. I practicant de la religió cristiana. És una persona molt curiosa, i amb moltes ganes d’aprendre, és del club d’escriptura de la Biblioteca de Sant Sadurní, d’un altre de lectura, també va cada dijous a Barcelona a l’Ateneu a un taller de poesia. Va fer un curset d’anglès, un altre d’informàtica i un altre de història de Catalunya. L’any 2009, va ser la pregonera de la Festa Major de Ca l’avi, i on participa activament en les diverses activitats que es realitzen, com al pessebre vivent.

Helena Llongueras MARÍA GUBIANES BARÓ

La Maria és una dona de 84 anys que actualment viu a Lavern. Té tres ger-mans i tres fills i és viuda. Durant deu anys de la seva vida va ser teixidora i la resta de la seva vida ha fet les feines de casa.La Maria Gubianes Baró va néixer a Esparreguera el 24 de juny del 1928, 8 anys abans que comencés la guerra. És la gran de 3 germans. Només va estudiar fins als 9 anys ja que, el primer any de guerra sí que va anar a l’escola regularment, però durant el curs del 1937/’38 la majoria de professors, que eren de fora, van tornar-se’n als seus pobles. Tot i que no en va poder gaudir gaire, la Maria guarda un molt bon record de l’escola ja que era una escola pública on els nens i les nenes anaven junts i feien les mateixes assignatures. Quan eren petits, vivien davant d’una fàbrica de terrissa que al començar la guerra va tancar, i allà ella i altres nens del poble van començar la guerra. La SEVA guerra. Amb tota la ceràmica que havia quedat allà feien trinxeres, sense pensar en el perill que comportava estar jugant allà. Ells creien que el fet de viure al peu de la muntanya de Montserrat els va salvar, ja que tot i ser un poble de 10.000 habitants, allà van caure poques bombes. Quan es va acabar la guerra hi havia poc menjar, però encara va ser pitjor quan va començar la segona guerra mundial, ja que llavors tot Europa estava en el mateix estat. Els qui tenien un hort encara però els qui no... després també hi havia la gent que venia d’estraperlo,és a dir, treien els aliments d’altres llocs i ho venien molt car i il·legalment a la gent del poble en què estaven.Als 13 anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil, la fàbrica Mun-taner i Font, el primer any com a aprenent i a partir dels 14 anys cobrant. Treballava 8 hores amb un descans de mitja hora entremig. De totes ma-neres, el que a ella li hauria agradat fer és farmàcia. Un dels sous més alts que va tenir va ser quan es va casar i era de 200 pessetes a la setmana, i tot i que s’havia de llevar d’hora i que treballava amb maquinaria, a ella la seva feina li agradava molt. A la fàbrica feien sobretot tovalloles per a

104 105

hotel i per tant havien de cosir-hi les inicials, però també feien roba per els barnussos, i les tovalloles de totes mides. Al cap d’uns anys, quan va anar a viure a Barcelona, feien teixits per roba i sobretot per camiseria. Allà va ser on va conèixer la persona de qui s’enamoraria i amb qui es casaria, que vivia a la casa del costat. L’any 1946, quan tenia 18 anys, va morir la seva mare, i 2 anys més tard va contraure la tuberculosi. Al cap d’un temps va ingressar en un sanatori per tuberculosos, i quan va sortir, uns familiars amb una masia a les afores de el Bruc la van acollir durant un temps fins que es va refer. Ara només li funciona 1 pulmó. Mentre estava malalta el seu futur marit va ser pressionat per la seva família perquè la deixés, ja que estava malalta i no sabien si se’n sortiria, però ell va aguantar i va seguir al seu costat. La Maria es va casar el 1954 amb l’Enric Sendra a Barcelo-na i el ’55 van tenir el primer fill, l’Enric. A l’any ’59 va tenir el segon, el Xavi, i el ’67 una filla, la Neus. Ens ha explicat que va aprendre més quan estudiava el seu primer fill que no pas quan anava a l’escola, També diu que ha après molt llegint novel·les que es basen en fets històrics reals o bé que en tenen alguna relació.Malgrat que la seva vida no ha estat fàcil, sempre ha mantingut el bon hu-mor, i encara ara, després de tants anys, sempre té un somriure a la cara. Ha estat molt bé fer aquest treball perquè hem conegut més a una persona propera i hem descobert més anècdotes i detalls de la seva vida, que és molt diferent a la nostra. No la podrem conèixer mai com ella mateixa, i per això se’ns estan acudint dubtes constantment. També és important per-què estem plasmant una petita part de la seva vida al paper i això significa que és una part d’ella que no es perdrà

Jochem Herz i Judit Cuscó

MERCÈ CANALS CARRERAS

Va néixer el 31 de Desembre de 1940, a la mateixa casa on viu actual-ment, Torrentfondo 9 (Sant Llorenç d’Hortons). Va anar a l’escola de St. Llorenç d’Hortons i va estudiar els estudis bàsics d’aquella època, al aca-bar el col·legi, com que ja havien de marxar de St. Llorenç, va començar a treballar. A casa, havia de col·laborar, des de ben petita, a fer-se el llit, parar taula i desplegar-la..., des dels 9 – 10 anys. En aquella època, el jovent no era tan independent, ja que quan sortien a les tardes amb els amics, amb 1 o 2 horetes ja en tenien prou i anaven acompanyats pels pares, cosa que ara és impossible, abans la gent tenia una vida molt més dura i mai tenien temps per avorrir-se.La meva àvia, va treballar amb una modista al centre de St. Llorenç d’Hor-tons. En aquest establiment hi havia bones condicions higièniques, a més a més era una feina molt còmoda ja que estaves assegut en una cadira, però a vegades se’ls hi feia pesada ja que hi treballaven entre 5 i 6 hores diàries. En aquesta feina et pagaven molt poquet perquè els hi donaven un tros de roba, elles la cosien i després es feien els seus propis vestits, però en aquella època, només la experiència de saber fer-te roba tu mateix, ja era molt. A més a més, aquell lloc era com una “guarderia”, ja que tothom era molt amable, tothom tenia molt bona relació amb tothom, inclosos els superiors i companys de feina, llavors a part de treballar, t’entretenies i això a la meva àvia li agradava molt. També va treballar en una feineta de pagès de casa, esporgava els ceps, ja que els treballs més usuals de la època eren al camp, perquè totes les cases eren pageses, és a dir, que vivien de l’agricultura i la ramaderia. La meva àvia va estar treballant fins que es va casar l’any 1962. Mai va assistir a una reivindicació laboral ja que abans tothom es conformava amb poc i per tant, ni havien poques i de tant en tant.

Joel Munné

106 107

ROSA TETAS BRUNA

Rosa Tetas Bruna (Pla del Penedès, 6 d’octubre del 1925) va treballar al camp i va ser mestressa de casa durant tota la seva vida fins als anys no-ranta, quan es va retirar per viure tranquil·lament la seva vellesa. Va néixer al Pla del Penedès, el dia 6 d’octubre de l’any 1925 durant el regnat d’Alfons XIII d’Espanya. Els seus pares eren Ramon Tetas Alies i Josefa Bruna Sabaté, els dos vivien al Pla del Penedès i treballaven, de pagesos a les seves terres. A la seva família son un total de tres germanes, la Maria Tetas Bruna, la Josefa Tetas Bruna i ella, sent la germana mitjana, tota la família treballava al camp i ajudava a casa per subsistir i passar aquelles èpoques tan fosques. Va estar estudiant fins als 13 anys, i per tant va acabar els estudis l’any 1938 debut a la guerra civil espanyola ja que es va veure obligada a abandonar els estudis per ajudar al camp a la seva família per portar aliment i diners a casa. El seu pare, va ser escollit com a Alcalde del Pla del Penedès, l’any 1937 però va ser empresonat per l’exercit feixista i va ser empresonat a Vila-franca del Penedès i posteriorment a Barcelona, on va passar la resta de la guerra civil i una part de la dictadura franquista. Aquest fet va provo-car que tota la seva família s’empobrís i van haver de treballar molt més durament ja que en aquella època el poble passava per una gran crisis d’aliments. Durant aquells anys ella va conèixer el seu futur marit, Josep Ramon Castellví que treballava amb ella al camp i també va tenir que anar a fer el servei militar, anomenat mili, a Logronyo i seguidament va anar a lluitar a la batalla del Ebro on van morir molts dels seus companys i ell va tenir molta sort, ja que el van ferir i afortunadament uns serveis clínics se’l van emportar cap al hospital i el van salvar. Finalment després de la guerra civil va tornar a casa seva i va poder viure amb ella. Durant la postguerra la situació va anar millorant notablement i finalment, un cop van alliberar al seu pare de la presó la situació va millorar i ja en general

a tot el poble les condicions de vida van millorar molt. Tot i això ella va se-guir treballant molt durament les terres que tenien, l’aliment i el seu bestiar. Tot i això durant el franquisme va patir molt perquè no podia aprendre a escriure ni a parlar en català ja que estava molt privat.

*De esquerra a dreta: Ramon Tetas Alies, Josep Ramon Castellví i Rosa Te-tas Bruna en un dels molts dinars als que van assistir plegats durant l’inici de la democràcia espanyola. L’any 1947 es va casar amb el seu promès i company de treball de tota la vida Josep Ramon Castellví amb qui va tenir dos fills, Carmen Ramon Tetas i Joan Ramon Tetas. L’any 1982 va morir el seu pare a l’edat dels 88 anys. I va heretar la casa on convivien situada al Pla del Penedès. Actualment Rosa Bruna Tetas viu encara en aquesta casa rodejada de la seva família i es feliç.

Jordi Ramon

108 109

ENCARNACIÓ DURAN PASCUAL

Encarnació Duran Pascual va néixer el 18 de juliol de 1936 a Sant Sadurní d’Anoia, comarca de l’Alt Penedès. Tot i que va néixer el mateix dia que va començar la Guerra Civil a Espanya no es va poder inscriure fins l’en-demà, dia 19 de Juliol, que és el dia que consta al seu carnet d’identitat. Vivia en una família molt humil, amb el seu pare Joaquim, la seva mare Maria i el seu germà gran Lluís a una barriada que se’n diu Can Bosc d’Anoia. La casa on vivien pertanyia al propietari de la fàbrica Molí del Guineu, què era on treballava el seu pare i allà i feien paper. No cobrava un sou molt alt però intentaven viure com es podia i ja que els i deixaven una casa per viure n’estaven molt agraïts. La seva mare treballava de cuinera per les cases quan hi havia festes, després feia de mocadera, que era quan es matava el porc per fer les botifarres. I el seu germà, de petit, tenia molta afició a muntar ràdios. Als 12 o 13 anys va muntar la seva primera ràdio i llavors, a mesura que en va anar fent les anava venent. Quan es va fer més gran, hi havia uns senyors que venien a passar l’estiu a Can Bosc. L’home era el director d’una emissora de Barcelona i li van dir si volia anar a treballar per ells, que li deixaven l’ha-bitació, el menjar i tot, que no es preocupés que estaria bé, però ell era tan jovenet que no hi va voler anar.Al cap d’un temps, el propietari de la fàbrica de Can Bosc va començar a estar malalt i a no tenir gaire bona salut i abans que els hi diguessin per marxar de la casa, ells ja van buscar una altre casa a una barriada que se’n diu El Rebato, terme de Subirats. Ells en aquell temps, diu l’Encarnació, que ja vivien en una crisi, ja que no tenien gaires diners i havien d’aprofitar tot el que es podia, les sabates, els vestits, els pantalons, les samarretes... No tenien per triar com nosaltres en aquest temps, els hi havia de durar varies temporades, era molt diferent.El 1945 va fer la seva primera comunió. Com que la seva família no tenia

gaires diners per poder-li comprar un vestit, una veïna li va proposar a la seva mare un tracte, ella li deixava el vestit de la seva filla, si la Maria pentinava a l’Encarnació com la seva filla quan va fer la comunió. I així ho va fer.La seva educació va ser quasi tota a Les Hermanes, avui en dia el col-legi El Carme, aquí a St. Sadurní però després va anar un any amb una mestra que es deia Maria Sàbat, que l’ensenyava molt, era molt seriosa, però valia molt. I a les tardes va anar a Cal Sàbat. Per arribar fins a St. Sadurní des del Rebato havien d’anar per la via, que a vegades estava molt glaçada i havien d’anar molt en compte de no relliscar i fer-se mal. La seva educació va durar fins al voltant dels 14 anys, edat que va comen-çar a treballar.Al cap d’uns quants dies d’haver acabat els estudis, ja va anar a treballar a la fàbrica tèxtil de Can Bosc d’Anoia, ja que tenien amistat amb el director, ell li va proposar d’anar a treballar a la seva fàbrica i ella com que veia les condicions d’aquells temps, especialment les de casa seva, doncs va voler anar-hi per portar alguns cèntims per la familia, perquè la situació era precària.Mentre treballava a la fàbrica, als vespres ella i una colla de noies, anaven a un col·legi que hi havia allà al Rebato, amb una dona que sabia fer de tot. Allà va aprendre a brodar a màquina i a mà, li va agradar molt més a mà i llavors sempre ho feia així.A la fàbrica tèxtil treballava d’11 a 12 hores. Era molt cansat i pesat, ja que feien torns i arribava a casa a la nit i abans no s’adormien passa-va molta estona i a la matinada ja estava desvetllada, i per culpa d’ai-xò no dormien masses hores. Havia d’anar a treballar a les 4 o les 5

110 111

del matí amb aquells freds. Passaven per una passera on hi passava el riu, alguns dies hi baixaven rierades horroroses i s’ho emportava tot. Lla-vors havien d’anar a voltar per un lloc que en deien Can Font o per Ge-lida, inclós havien hagut d’anar a voltar per poder-hi arribar, però com que l’ambient era molt maco i eren una colla, s’ho passaven molt bé. Només feien vacances una setmana a l’any, i els divendres quan acabaven, a la fàbrica tenien una part amb aigua calenta, i s’anaven allà a dutxar. Es despullaven, totes nues, que en aquell temps era una cosa molt especial, però no els hi feia res. Hi anaven totes les noies joves i es banyaven amb aigua calenta cosa que això elles ho agraïen, ja que a casa no estaven amb aquestes condicions de poder-se banyar així, amb aigua calenta.Cobrava 93,70 pessetes per setmana, que avui en dia no són ni 60 cèn-tims. A ells els hi semblava que era poc, però com que eren joves amb això ja anaven passant.Les condicions on treballava eren molt diferents de les d’ara. Estaven as-sentades amb unes màquines i triaven retalls de roba que portaven des de l’estranger, els separaven, per colors, textures... I després, amb unes màquines que en deien cardes, posaven els retalls allà i quedava com si fos borra, com un cotó fluix. Després havien d’anar enrotllant la banda de darrera i els posaven amb unes piles, això era la seva feina. S’ajudaven

molt entre les noies, gaudien perquè a la mes mínima reien, s’explicaven coses... I bé, coses de jovent, encara que també hi havia persones grans, però es posaven al seu nivell i també s’ho passaven molt bé al seu darrere. Tot s’ho agafaven una miqueta amb conya. No les feien anar vestides amb un vestuari concret, cadascú anava com volia i el cabell també, però casi sempre anaven iguals ja que no tenien massa roba al seu armari per triar.Quan la fàbrica va tancar, va continuar brodant a casa seva. Un dia una cosina seva, va veure com brodava i li va dir que anés al Carrer Tallers de Barcelona, situat a darrera del Carrer Pelai, que era un lloc on hi feien brodats molt macos i allà sempre veia que hi havia feina. Llavors ella hi va anar, hi havia un senyor que li va dir que sí, que podria treballar per ells. Li va donar roba dibuixada i ella l’havia de brodar. Quan la tenia brodada, la posava a dins d’una maleteta, i ven joveneta se n’anava a Barcelona a portar la feina i a cobrar. La primera vegada va passar molta por, li semblava que tothom la mirava, ho va passar molt malament. Però després com que ja sabia on anava, era a la vora de Plaça Catalunya allà on baixava el tren, ja va anar guiada i hi anava tota soleta.Alguns anys, també va brodar per una botiga de Pre-mamà, anomenada Bossito, que estava al Portal de l’Àngel de Barcelona, situada a davant de

112 113

Can Jorba, on ara està el Corte Inglès. Per aquest lloc només cosia pan-talons i com que ja estava acostumada a anar a Barcelona per portar els brodats doncs hi anava tranquil·la i segura.El dia de Nadal passejant amb les seves amigues, es van trobar una colla de nois, un d’ells es deia Ramon i a ella li va agradar. Un cop cada tres mesos feien un ball a l’ateneu i el Ramon la va anar a buscar. A partir d’aquell dia van anar quedant i sortint fins que es van acabar enamorant i el 18 de juliol de 1960 es van casar.Al 1961 va tenir la primera filla, ella continuava brodant i cosint per aques-tes cases i per ajudar al seu marit que conduïa un camió. Al cap d’uns anys van tenir dos fills mes, un nen i una nena. Fins que els nens no van ser més grans i el seu home va començar a cobrar més no va parar de brodar i cosir, però fins que això passes ella els hi feia la roba als seus fills. Anava a la plaça, comprava un tros de roba i els hi feia una americaneta o bé un vestit. També va deixar de brodar per la vista, que era molt fixa i es quedava cansada. I quan va parar va treballar de mestressa de casa per mantenir la seva família.A l’Encarnació li hagués agradat treballar de mestra. Perquè va anar amb aquesta senyora Maria i el primer dia la va fer unes proves, em va posar una pàgina plena de mates que se’n diu ara . I llavors doncs, li va donar aquesta pàgina plena i va anar a la seva taula i ho va fer. Resulta, que va fer tots els exercicis bé i la professora va quedar meravellada. Llavors va anar a parlar amb els seus pares, que la podia ajudar amb ella i que podia estudiar de mestra. Però els seus pares van dir que no i la cosa es va quedar així i no va fer-ho.Així va ser la seva infància, repleta d’esforç, de valentia, coratge i sobretot de moments inoblidables.

Judit Mallofré

JOANA SÁNCHEZ GARCÍA

La Joana Sánchez García ha treballat en diversos treballs al llarg de la seva vida; ha treballat en una fàbrica tèxtil, de modista i netejant despatxos.En la primera feina, en la fàbrica tèxtil que es deia Keslerhermanos, gua-nyava molt poc, 35 pessetes a la setmana i cobrava en metàl•lic. Ella va treballar durant 10 anys a la fàbrica (dels 15 als 25 anys). Treballava 8 ho-res diàries i també treballava els dissabtes. La fàbrica estava molt a prop de casa seva, a uns 5 minuts. Tot eren dones i nomes hi havia 2 homes, els de manteniment. No treballava amb cap familiar seu, treballava molt de gust a la seva feina i no es necessitaven estudis, només havies de saber cosir. Es relacionava molt amb les seves companyes de feina, s’ho passaven molt bé mentre treballaven. Allí no portaven uniformes, portaven la roba del carrer.Anava a dinar a casa seva perquè el seu horari era de 8:00h a 13:00h lla-vors dinaven i continuaven de 15:00h a 19:00h i després de treballar anava a classes de cosir. Ella va tenir molta sort perquè la fàbrica estava molt neta i tenien calefacció central. Si pogués tornar a treballar ella diu que treballaria cosint o fent de modista o sinó, de cuinera. Ella ara està jubilada. Quan li he preguntat si creia que cobrava poc o trobava just el sou m’ha dit que com que tothom aleshores cobrava poc dons no li donava molta importància. Ella no sap si el franquis-me havia influït en la seva feina, perquè com que sempre ho havia conegut tot igual doncs no ho sap, però veient com ha anat evolucionant després doncs creu que si com ara que no treballaven homes i dones junts, els ho-mes potser tenien l’oportunitat d’estudiar més que les dones perquè a elles les feien anar a cosir o alguna altra cosa, però ella parlava el català quan treballava. La seva família no la va obligar a treballar, a ella li agradava treballar i fer coses i a casa seva van decidir posar-la en un lloc net, en que no hagués de fer feines brutes o embrutar-se molt. Quan ella treballava en aquella fàbrica, no hi entenia gaire de política , però ara és més aviat d’esquerres.

Júlia Bricollé

114 115

MARÍA

La Maria és una dona 81 anys que va néixer i ha viscut tota la vida a Puigdálber. Va viure la guerra quan tenia només 5 anys i al cap de uns 3 anys, va néixer el seu germà, en Josep, que va morir als 7 anys d’una meningitis tuberculosa. A la seva època era difícil anar a l’escola, peró tot i així ella va poder fer els estudis bàsics. Va haver de començar a treballar molt jove. Va comen-çar treballant a la vinya, als 8 o 10 anys ajudant a la família a espurgar o el que fes falta i més tard va començar a treballar en una fàbrica tèxtil, la Peyton, quan tenia uns 15 anys. Ho va fer per poder ajudar a la seva família amb la questió econòmica, ja que eren temps molt difícils.Més endavant, als 23 anys, es va casar amb el Ramon (1954) noi del poble que era 10 anys més gran que ella i de qui es va enamorar quan van coincidir en el grup de teatre parroquial. Al cap d’un any van tenir

Excursió a Menorca amb la compannyia de teatre

al seu primer fill, en Ramon (1955). La Maria va seguir treballant a una empresa de capses de llustre, a Vilafranca i més tard a Cal Llaurador, al mateix Puigdàlber, a l’hora que també ajudava a el Ramon, el seu marit, en les tasces del camp. Portava el tractor i collia prèssecs o bé pomes. Al cap de 13 anys van tenir el segon fill, en aquest cas va ser una nena, la Gemma (1968). Tant el Ramon com la Gemma han pogut cursar estudis superiors. El Ramon és professor de secundària i la Gemma, psicòloga. Tots dos viuen en el poble.Ara ha fet quatre anys de la mort del marit de la Maria, el Ramon, a qui enyora i recorda amb certa tristesa tot i que no està sola perque els seus fills estàn molt per ella i té tres nétes, de les quals la més petita té un any.La Maria és una dona que en el poble sempre ha estat molt ben consi-derada i respectada per tothom perquè ella sempre ha estat una persona discreta i educada.

Júlia Robson

Foto de la companyia de teatre en una excurció a Montserrat. (23 d’abril del 1949.)

Ball de sardanes a la Plaça de l’esglèsia durant la Festa Major.

116 117

MONTSERRAT CORTIELLA FIGUERES

La dona a qui li he fet l’entrevista es diu Montserrat Cortiella Figueres. Va néixer el 22 de Maig del 1940 a Vilobí del Penedès. Actualment viu a Vilobí del Penedès. Els seus pares eren pagesos i els homes treballaven en una fàbrica de guix que es deia “la pedrera”. Tota la seva família vivia a Vilobí, i és filla única, no tenia cap germà. Va anar a la escola fins els onze o dotze anys, on li van ensenyar a escriure i a llegir en castellà, tot s’havia de fer en castellà. Hi havia una escola per la tarda, només per noies i allà les ensenyaven a cosir i fer feines de casa. Tot i que va acabar treballant de pagesa a Vilobí. Es va casar el 25 de Febrer del 1962, i va tenir dos fills, un nen i una nena. Mai li ha agradat la política i la seva religió es la catòlica. A ella la guerra no la va afectar, ja que va néixer un any després de la fi de la guerra. No van matar ni li va passar res a cap familiar seu, i no van haver d’emigrar. Va començar a treballar de pagesa, però feia de tot. No li importava fer la feina que hi hagués, li era indiferent fer una cosa que una altre. A casa ajudava a fer de tot el que fes falta, cosir, fer el menjar, cuidar els animals, netejar la casa…

Gisela Perea

MATILDE VENDRELL ROS

A la seva època no calia tenir estudis per treballar, només feia falta tenir-ne ganes, nomes algunes professions requerien uns estudis més específics. Tot i que no necessitaven estudis, a l’escola els hi ensenyaven les coses bàsiques, des dels 6 anys fins als 14. Hi havia dues escoles al poble, una per nens i una altra per a nenes. A la de nenes, llegien, els hi ensenyaven a fer operacions matemàtiques i parlaven tot el dia en castellà. A l’hora del pati jugaven a jocs que es feien en aquells temps, com ara al Plantat, que seria, més o menys, com el joc de l’STOP. Abans de treballar, la Matilde va estar ajudant durant 9 mesos a cuidar els fills de la seva germana. Als 16 anys va començar a treballar en un restaurant familiar que hi havia al poble, on s’hi va estar fins als 23 anys, és a dir, fins que es va casar. Al restaurant tenien molta feina, ja que feien jornada complerta, dia i nit. Desprès de treballar al bar es va casar, va tenir 4 fills i no va tornar a tre-ballar més fins als 35 anys, tot i que mentre els va estar cuidant, treballava a hores lliures en un taller prop de casa seva, on feien catifes per cotxes. La feina de les catifes, consistia en, al rebre el material, el retallaven, el cargolaven, el precintaven i l’enviaven ja embalat. Com que en aquest treball no estaven assegurades, hi anaven les hores que podien, com més hores hi anaven i com més catifes feien, més cobraven. A part d’estar en aquest taller, també confeccionava faldilles i pantalons per vendre a esco-les on els nens anaven d’uniforme, feien les vores a mà, ho planxaven i ho deixaven a punt per vendre.Quan els nens ja eren més grans, va començar a treballar a Griferia Tres, on s’hi va estar 25 anys. Allà hi feien varies coses, muntaven aixetes peça a peça, les netejaven, vigilaven que no hi haguessin porus és a dir que

118 119

estiguessin en bones condicions, feien recanvis de material, feien etiquetes pels paquets, i llavors un cop acabat el producte ho empaquetaven i ho deixaven tot a punt per ser venut. Allà les començaven i les acabaven.La primera vegada que va canviar de treball (del bar a casa), va ser per què es va casar i va tenir fills, el segon (de casa al taller de catifes) va ser per què, al tenir 4 fills i nomes una paga que aportava el marit, i tenien molt de cost, els diners que hi guanyava allà al taller li anaven molt bé. El tercer (de taller de catifes a taller de griferia) va ser per què els seus fills ja eren més grans i podia dedicar més hores al treball.El treball més dur per ella, va ser el de griferia, on hi treballava per torns, si anaves de matí, de 6 a 2; si anaves de tarda de 2 a 10, 8 hores al dia, de dilluns a divendres, i algun dissabte si era necessari i hi havia encàrrecs urgents a fer. Era el més dur ja que allà, els encarregats, (sempre homes), els controlaven molt més que en qualsevol de les altres feines que va fer. En ocasions estava nerviosa, per què els feien treballar d’una forma mar-cada. A Griferia Tres, el nombre d’homes i dones, estava bastant anivellat, no predominava cap sexe en concret.Allà a la fàbrica, les dones no hi tenien tanta importància com els homes, és a dir que els alts càrrecs normalment els hi pertanyien a ells. No era usual veure una dona d’encarregada o de cap. Als primers anys la de-sigualtat entre homes i dones es notava més que quan va anar passant el temps, llavors ja es va anar igualant el tracte cap als treballadors. El mateix passava amb els sous, els homes acostumaven a cobrar més que les dones, tot i que feien exactament les mateixes feines, igual que amb els càrrecs, els sous es van anar anivellant.Totes les seves feines, han estat al poble, ella afirma que si els llocs on treballava no s’haguessin trobat dins d’Ordal, no hagués pogut treballar, per que no tenia medis per desplaçar-se i no podia deixar els fills tant de

temps sols. Va tenir una gran sort de tenir treball i a més a prop de casa. Sempre es va sentir a gust amb les feines que va tenir, ja que en cap mo-ment la van tractar diferent, o malament, per ser dona. Era i és, una dona treballadora, a part de sentir-se a gust a la feina, creu que els caps també estaven contents d’ella. Una cosa que afavoria la relació amb els com-panys de feina, era que amb la majoria de treballadors, ja hi tenia tracte abans d’entrar a la fàbrica, i si no era així, ràpidament es feien tots amics.Ella no estava dins de cap sindicat, tot i que si que n’hi havia. Sempre acostumaven a estar formats per homes, no perquè les dones ho tingues-sin prohibit, sinó per què directament no s’atrevien a presentar-se, a part de que s’havien de desplaçar.Mentre ella va estar treballant, en cap moment li va deixar els fills a ningú. Quan treballava al taller de catifes, s’ho compaginava amb l’escola, ja que els nens hi eren matí i tarda. Si havia d’anar a treballar per la nit, els nens es quedaven a casa amb el pare i desprès ja anaven a dormir. Quan treballava a la griferia els nens ja eren més grans.

Conclusió:Nosaltres abans de començar el treball, ens pensàvem que hi hauria més desigualtat entre homes i dones, cosa que ens va sorprendre al no ser així. Creiem que ella ha sigut una dona molt treballadora durant tota la seva vida, ja que en cap moment, ni quan va tenir fills, va parar de treballar. També pensem que va ser afortunada al tenir feina i a més tenir el lloc de treball molt a prop de casa, a part de que s’ho va poder compaginar tot fàcilment.

Marc Venerós i Sara Montañés

120 121

TERESINA PERENDREU PALAU

Quants anys vas estudiar?Bueno, jo estudiar, no vaig estudiar, jo vaig anar a col·legi, vaig anar a la Nacional on hi havien uns Mestres i vull dir, es el que abans hi havia. La meva mare sí que em volia fer estudiar però no hi havia els mitjans per poder-ho fer. Llavors quan jo vaig néixer l’any 40, llavors no hi havia tantes carreres i tantes coses com ara, vull dir jo que aquí vaig anar a col-legi fins als tretze anys, perquè als tretze anys vaig vindre aquí a Sant Pere.

On vas estudiar? L’escola encara hi és jo soc filla d’Aitona (província de Lleida) i l’escola encara està igual com era quan jo hi anava. És una escola que és com, com un palau diguéssim, es maca, molt maca. No em vaig moure del poble perquè fins que..., perquè llavors el col·legi arribava fins als 15 o 16 anys, però si plegaves tampoc ningú et deia res, no és com ara que és una obligació anar a col·legi fins a l’hora que acabes.

Com eren les classes?Les classes eren de nois i noies hi havia mitja escola que eren pels nois o nens i mitja escola que era per les nenes, les nenes teníem senyoretes i els nens tenien mestres. En aquell temps els mestres també feien lo que podien, però vull dir, mira així estàvem.

El que vas aprendre a l’escola et va servir per fer la teva feina?Sí, sí, em va ensenyar molt tot i que no hi anava massa a gust, però veig que em va servir per moltes coses tot i sent un crio, perquè als tretze anys vaig vindre a aquí Sant Pere, amb una família d’aquí que també em van ajudar. Allà, a l’escola també en aquell temps hi havia una cosa molt maca que això potser ara ja no es fa, però quan jo anava a l’escola cada trimestre venia o el mossèn i ens donava classes de religió. També venia el metge també ens ensenyava coses de lo seu, diguéssim, de quina manera has de salvar una persona que li costa respirar o que s’ha fet una ferida com li has de curar. Tot això era molt bo.

Quan vas començar a treballar?Treballar, no he treballat mai, en aquell temps, principalment al meu poble no hi havia per treballar, el meu poble era tot pagesia. I llavors les dones quan estaven a casa, aprenien a cosir, a brodar, a treballar a la casa i quan

es casaven es quedaven a casa. Per cuidar els críos o per lo que fos, però treballar, en aquell temps principalment. Ara no, ara es necessita de tot.

Quin és el motiu pel qual vas començar a treballar?Mira… perquè jo quan estava a casa amb la mama, la meva mare venia peix i llavors, fins als tretze anys, ella anava a vendre peix pel poble i jo em quedava a casa però de fet tampoc feia gran cosa perquè només tenia 12 o 13 anys. La meva mare no em manava res sinó que jo només l’ajudava.

La feina que feies era important per a la família?Sí bueno, tampoc era massa important perquè ja et dic, era un crio i no-més l’ajudava, era la meva mare qui realment feia la feina.

Quan vas venir a Sant Pere vas haver de treballar?Bueno, quan jo vaig vindre a Sant Pere vaig haver de cuidar a una dona gran i bueno ells es van portar com si fossin familiars vaig aprendre moltes coses però no per treballar. Em van ensenyar a cuinar, a portar la casa…

Què volies ser de gran quan eres més petita?El que m’hagués agradat molt és poder ser model però tot i havent fent dos o tres passarel·les, sempre ho he tingut dintre,

De què has treballat al llarg de la teva vida?Més que res han sigut feines de casa, la feina de les dones no era gaire considerada, no es mirava prim.

Quant et vas casar vas deixar la feina?Em vaig casar el 62 i després de casar-me em vaig quedar a casa, vaig tindre quatre fills en set anys.

122 123

Va ser un canvi important casar-te?Sí, diuen que quan un es casa, torna a néixer, per bé o per mal, jo per un cantó bé per l’altre cantó no tant. Després de casar-me em vaig quedar a casa cuidant els fills i la iaia que m’ajudava. Si això és treballar, jo m’he n’he fet un tip. També he ajudat el meu marit al a vinya o als presseguers. També feia de taxi i recollia els treballadors i els portava al camp i després els tornava a casa. A casa feia tot el demés.

Els estudis que fas fer eren gratuïts?Sí, tant l’escola Nacional com el convent de Monges doncs era tot gratuït.

Has passat per greus dificultats econòmiques?Sí també hem passat moments molt difícils, i vull dir que si en vaig passar a casa de petita també n’he passat estan casada. Però amb l’ajuda del marit i entre els dos, em mirat de superar i ho hem fet.

Quina és la feina que has fet que t’ha agradat més?A mi sempre m’ha agradat cosir, els vestits que m’estimo més són els que m’he fet jo. Llavors ara arreglo roba i si en trec algun cèntim doncs és per si vaig a la perruqueria a comprar-me espardenyes, que així no tingui de tocar-ho de la jubilació del marit.

I la cuina?A mi la cuina també m’encanta, sempre estic a punt per fer algo a la cuina, ara després de l’entrevista aniré a la ràdio perquè faig un programa on dono receptes de cuina (Ona Bitlles). També he fet mones alguns anys per-què m’ho demanaven i sense voler-me posar farols, però qui ha tastat un pa de pessic meu diuen que no tenen res que veure amb els de la pastisseria.

Marc Vilaseca

PAULINA FARRENY MAS

Paulina Farreny Mas, va néixer a l’hospital de Martorell una tarda del 19 de Setembre del 1928, ara fa 84 anys. Els seus pares també eren de Martorell, el pare treballava a una fàbrica d’Olesa, i més tard va treballar a una empresa tèxtil, la seva mare com moltes altres, treballava a casa, ocupant-se de la Paulina i el seu germà petit, l’Antoni, va ser quan aquest va néixer, que van anar a Barcelona en busca d’un futur millor, i van aca-bar al centre de Gràcia, al carrer Escorial. Al marxar cap a Barcelona, va començar a anar a una escola de monges que es deia ‘Madres Esclavas del Inmaculado corazón’, al carrer ‘Mare de Deu de la Salut’. Aquesta escola que actualment es diu ‘cor Mar’, només era per a noies, la qual cosa no li semblava estranya ja que sempre havia estat d’aquella manera. Resaven abans de començar les classes, i també anava els diumenges a missa. L’únic que recorda amb una mica de ràbia és el fet de que mai va aprendre el català, ja que no estava permès, però a ella sempre li va encantar anar a aquella escola, per les seves amplies instal•lacions, els grans jardins i aules espaioses, però sobretot pel tracte que tenia amb les monges i especialment amb la que era en aquell mo-ment la seva tutora, amb la que tenia una relació molt propera, la qual recorda amb molt efecte.

124 125

A les tardes, desprès de les classes, feien activitats per a les alumnes com dibuix o piano. La Paulina va estar estudiant solfeig per després poder fer piano, però quan va començar va veure que la única manera de poder practicar era anant a casa d’una amiga, ja que a casa seva la falta de recursos feia impossible aconseguir-ne un, i els seus pares van decidir que faria dibuix al no ser viable comprar el piano. Va ser amb una mica més d’edat quan la Paulina va voler fer classes de ballet, ja que estava enamo-rada d’aquest art, i la resposta dels seus pares va ser totalment dràstica, apuntar-la a classes de cosir ja que segons la seva opinió li seria molt més útil.La Paulina volia ser perruquera, però com amb moltes altres coses els seus pares la van forçar a fer el que creien que era millor per a ella. Amb 14 anys va deixar d’estudiar, com la majoria de les seves companyes, per la falta de recursos, i els pocs que tenien els gastaven en els seu germà, ja que consideraven que els aprofitaria millor pel fet de ser un noi. Quant va deixar l’escola va fer un curs de tanatoria, amb el qual va poder entrar a un despatx com els seus pares volien.Va començar a treballar als 17 anys al carrer Carcassona, on anava amb tramvia. Es deia ‘Comercial Anònima Vila’, una mútua. Ella s’encarregava de gestionar tots els papers, els partes de baixa de l’empresa i també era on anaven a cobrar els metges i infermers per a les visites fetes.Quan el negoci va créixer es van traslladar a un pis força gros de la Gran Via, que per arribar-hi, a part del tramvia agafava el metro.La Paulina treballava de dilluns a dissabte quatre hores al matí i quatre a la tarda, més tard va passar a fer jornada intensiva de vuit a tres, lliurant els dissabtes, amb un sou de 1000 pessetes, que era una ajuda que porta-va als seus pares i ells li donaven la part que poguessin. La Paulina sempre es va sentir valorada professionalment, i no va tenir mai cap queixa de les seves condicions.

A l’oficina treballava amb un parell de noies més de les quals en té un molt bon record, una d’elles és actualment la seva millor amiga. Amb el cap la relació era igual o millor, ja que de tan en tan feien festes amb els company de feina i ell, allà va ser on va conèixer el seu marit Matías, que treballava a la mútua com a infermer gracies al seu germà, el cap.Quan és va casar amb el seu marit, va haver de deixar de treballar, ja que una vegada casada estaves obligada a deixar de fer-ho per dedi-car-te únicament a cuidar el marit i els fills, tot hi que ella mai va estar-hi d’acord. Quan va morir el seu home d’un càncer de còlon, va quedar-se amb dos noies i tres nois, el més petit de 13 anys, i sense cap mena d’aju-da, però gràcies al seu cunyat que li va aconseguir un lloc a una oficina, i als sous que els seus fills li entregaven (com havia fet ella amb els seus pares) va sortir endavant.Recordant aquells temps, la Paulina explica que en aquella època, amb la dictadura de Franco i només existint el catolicisme a la ment de la gent, veu que estaven molt enganyats, es preocupava per moltes coses que ara ja no li dóna tanta importància, sobretot amb la religió, ja que abans la gran majoria de coses estaven mal vistes i es consideraven pecats, i li agradaria canviar algunes coses de l’església ja que creu que si aquesta es modernitzés els joves hi estarien més interessats. En el tema polític també ha canviat molt la seva mentalitat, ja que quan era més jove no gosava a ficar-se en política ja que era ‘cosa d’homes’, però ara té les idees molt clares i afirma que està a favor d’una Catalunya independent d’Espanya.

Marta Gómez Bailón

126 127

CONCEPCIÓ VIVES PULLINA

IntroduccióConcepció Vives Pullina, més coneguda com a “Conxita”, és una dona que va ser nascuda al Pla del Penedès, el 7 d’agost de l’any 1944, nou anys més tard que nasqués la seva germana, Neus Vives Pullina. La Conxita sempre ha viscut al Pla del Penedès. Tan el seu pare com la seva mare, eren catalans; igual que ella. El pare, Alfonso Vives Casano-ves, era boter de professió i la mare, Antònia Pullina Concepció, treballa-va com a dependenta en la seva pròpia botiga. Va fer la comunió amb vuit anys, és a dir, l’any 1952. Es va casar el 29 d’abril de l’any 1968, amb en Josep Joan Bou Mestres. El congènere era nascut a Sant Pere de Riudebitlles; havia treballat de paleta i de criador de pollastres. Actualment, ambdós viuen junts al Pla del Penedès i han tingut dos fills i una filla: Josep Antoni Bou Vives, Glòria Bou Vives i Alfons Bou Vives. Ella es cristiana practicant i considera que, habitualment, està a favor de les idees del partit polític “Convergència i Unió”. Actualment està jubilada i es dedica, majoritàriament a exercir com a mestressa de casa.

EstudisLa Conxita va estudiar, però no tant com per dedicar-se a una professió específica. Ella té el graduat escolar en ensenyament bàsic. De petita, no s’havia plantejat mai de què li hagués agradat treballar. Des del seu punt de vista, no tenia grans expectatives i per això no reflexionava sobre aquest tema. A l’escola…

Va començar a treballar des de molt jove, amb uns 13 anys, ajudant amb les feines de casa (concretament, desplomant pollastres).

Vida laboral: vetlladoraQuan va acabar l’escola, una de les professores la va recomanar al cen-tre educatiu perquè pogués treballar de vetlladora. Va estar dedicant-se a aquesta professió 3 anys. Per a ella era una bona feina i li agradava molt exercir-la. Es sentia bé de poder ajudar als nens de l’escola. Treballava unes 5 hores diàries i cobrava mensualment. Tenia vacances, dies de fes-ta, etc. Era una feina en la què el temps de treball no se li feia pesat, eren hores que la beneficiaven, a nivell personal.

Vida laboral: pagesaQuan es va casar, a més de dedicar-se a les feines de la casa, una amiga la va incitar a treballar a la vinya, ajudant en la collita del raïm de taula. Aquesta tasca li ocupava mitja jornada de feina (el que abans eren unes 4

La Conxita, amb la seva germana Neus

La Conxita, el dia de la seva comunió

La Conxita i en Josep, el seu marit

128 129

hores). A la vinya hi treballaven homes i dones però, tant els uns com els altres, ho feien en condicions força dures. Segons la seva experiència, quan tornava a casa després de treballar a la vinya, es sentia mol cansada, esgotada. Allà, cobrava per hores de feina.Va ser una sorpresa per a la seva família descobrir que treballava a la vinya; malgrat tot, no van dir-li en cap moment que no seguís o que es busqués una altra feina, ja que ella era major d’edat i tenia el dret a es-collir què volia fer amb la seva vida laboral. La Conxita va ser testimoni de la nevada que va succeir el dia 27 de de-sembre del 1962, una nevada històrica per Catalunya, la més important del segle.

Meritxell Bou

La Conxita, amb el seu padrí i la seva mare

La Conxita amb uns familiars

JOSEPA PÉREZ ALBIOL

Josepa Pérez Albiol, “Pepi” va néixer el 15 del 5 del 1944 a Sant Sadurní d’Anoia , filla de pares immigrants i amb 2 germans, la Mari i el petit, el Paco durant la seva infància va viure al carrer Cavallers. Va anar a l’escola “el Carme”, ja que el seu pare tenia descompte per treballar a Freixenet, l’escola en aquell moment era molt religiosa i els hi feien passar el rosari cada dia, als 7 anys li van detectar una malaltia al cor i li van dir que fes repòs absolut , al cap de dos anys va reprendre els estudis als Casots amb la seva Àvia, ja que a Sant Sadurní hi havia molta humitat i li van aconsellar anar a un lloc més alt.Als 12 anys va començar a treballar cuidant d’una nena , la Montserrat , ja que els estudis no li anaven massa bé , després de cuidar la Montser-rat va treballar cosint a Cal Sàbat amb la Dolors Montserrat que era una persona amb molt de prestigi i poc després va començar a despatxar a la Llibreria Carbó, on va treballar molts anys, uns 12 o 13 anys, a la llibreria s’hi trobava molt bé però tenia la inquietud de ser mestre o metge.Mentre treballava, un grup d’amics van organitzar fer el batxillerat a la “Llar “ de 9 a 12 de la nit , els tres primes anys ho van poder fer, però l’últim l’havia de anar a fer a Vilafranca i per temes de feina no va poder. Ella tenia la inquietud de ser mestre . Va fer el curs previ a la universitat a Sant Pau , per persones de més de 25 anys, mentre treballava a l’escola de Sant Pere on se’n cuidava dels nens de 1r i 2n.Es va posar amb l’escoltisme , ja que de petita no hi va poder anar, va col•laborar amb la revista de joventut cristiana i va fer diferents xerrades.Finalment va entrar a la universitat, a la central, on va estudiar magisteri, mentre ho combinava treballant amb diferents metges, al treure’s la carre-ra va anar a treballar a una escola de Barcelona i al cap de dos anys va entrar a l’escola la Sínia de Cerdanyola del Vallès . Es va treure dos post-graus, de dibuix i el d’educació especial. A l’escola la Sínia va estar treballant tota la seva vida, però als últims anys de mestre li van detectar càncer i va començar a treballar amb l’aula d’educació especial perquè no es cansés tant, però finalment ho va haver de deixar.

Miquel Quintana

130 131

Mª ROSA NOS TOMÀS

Mª Rosa Nos Tomàs, de creença catòlica cristiana, va néixer el 26 d’octu-bre de 1940 al Prat de Llobregat. Els seus pares, que eren valencians, van acabar mudant-se a Barcelona, per començar una vida nova. Es va casar el 1961 amb l’Eugeni Hernández Egea (Orfe, reposador a l’aeroport del Prat de Llobregat i treballador al camp.) amb el qual va tindre dos fills: l’Eugeni, i la Mª Àngels. Va viure en unes bones condicions. El seu home treballava al camp, i ella a casa.Es van conèixer, gràcies al ball. L’Eugeni la va treure a ballar i des d’aquell dia, es van continuar veient, i als dos anys es van casar. Tot hi que l’home, ja la tenia força vista, ja que els germans de la Mª Rosa, mantenien una bona amistat amb ell.Tot just casar-se, la mestressa de la casa on l’Eugeni treballava (una casa de pagès) , els va ajudar a construir una casetaVa néixer als set mesos, sent bessona amb un nen, i com que en aquells temps no hi havia incubadores per els nadons, els seus pares els tenien embolicats en una caixa de sabates, amb cotó. Tota la gent del poble pensava que moririen, però finalment van sortir endavant. Aquells temps eren molt difícils pels seus pares, ja que intentaven sortir endavant tenint ja a càrrec un altre fill de 4 anys. Manté una relació agradable amb els seus germans, ja que viuen tots al mateix bloc de pisos. Als baixos, viu el seu germà més gran, ella viu a la primera planta, i el seu bessó, a la tercera. Va anar a l’Escola des dels 5 anys fins els 15, i va aprendre les coses bà-siques, per desprès posar-se a treballar, ja que en aquella època era el més normal. Li costava molt estudiar, i admet que no li agradava anar a l’escola. Primer va anar al “Nacionals” y desprès es va matricular a l’es-cola de “Les Carmelites descalces” del Prat de Llobregat, que era privat,

perquè el seu pare treballava en una fàbrica en la qual li donaven la opció de que els seus fills poguessin tindre una educació digna i privatitzada, sense pagar res. No feien classes en català, perquè en aquella època no estava permès, i no els deixaven parlar si no era en castellà. Estudiaven: Castellà, Historia sagrada, geografia i matemàtiques. Feien un horari de 09:00h a 12:00h i de 15:00 a 18:00. Era una escola només de noies. Tenien dos professors, un que els donava totes les assignatures teòriques, i una mestra que els donava educació física. Va assistir durant uns anys de la seva infància, a classes de labors. Apreni-en a fer punt de creu, punt de cadeneta, brodar a mà... etc. Desprès d’acabar l’escola, va estar ajudant a casa seva durant un any, i tot just es va posar a treballar a “La Seda de Barcelona”.No recorda que cap de les seves amigues de l’escola, hagués continuat estudiant desprès d’acabar els estudis primaris. Al 1956 va començar a treballar. Tenia només 16 anys, i la van contractar a “La Seda de Barcelona” del Prat de Llobregat. Treballava a la sala de lligar. Lligava corones de fils, i quan acabaven, les posaven a unes safates que corrien per una cinta elèctrica, i quan ja estaven totes a les safates, les agafaven i les portaven a uns prestatges, venia un senyor, agafava els prestatges, i se’ls emportava a un altre lloc. La seva jornada laboral, començava a les sis del dematí, fins les dues del mig dia. Encara que de vegades anava de vuit del matí fins a les dotze, ana-va a dinar a casa seva, entrava a les dues, i desprès fins les sis de la tarda o les cinc i mitja. I així, tots els dies fins els 20 anys, que va deixar de treballar. Va començar a treballar, per ajudar als seus pares a portar diners a casa, ja que la situació no era la més bona, però anaven fent. A “Les Sedes de Barcelona” era el lloc on més diners es guanyava. És per això que va acabar treballant allà. Li agradava treballar allà pel bon ambient que hi havia. Es portava molt bé amb les seves companyes de feina, ja que ella era molt divertida i totes les noies volien estar amb ella perquè el treball no sigues tant avorrit. Havien de vestir amb uniforme. Era una bata blanca amb un viuet. Algu-nes setmanes, el viuet era de color blau o de color vermell. Guanyava 150 pessetes a la setmana. La secció on ella treballava era molt dur aguantar, perquè el tracte era molt sever i no podia enraonar, ja que aleshores li posaven un càstig. Mai va pensar en treballar en un altre lloc. No va participar en cap reivindicació laboral, tot hi que alguns/nes com-panys de feina, sí ho van fer.

132 133

Desprès de deixar de treballar, pel motiu que es va casar, va començar a ajudar a la modista del poble amb la seva feina per les tardes. Al seu marit, no li agradava que treballés, perquè pensava que ella ja portava prous diners a casa. Va tenir un matrimoni estable, i una vida molt agradable al costat del seu cònjuge i els seus fills. Ara es vídua des de fa tres anys, i segueix vivint al Prat de Llobregat.

Mònica Sánchez

ROSA ROCA ESCOFET

Rosa Roca Escofet, una dona catalana de la capital del Penedès (Vilafran-ca) nascuda el 17 de desembre del 1928 (actualment 84 anys), ens dóna a conèixer una mica la seva petita història de vida.Una dona lluitadora, constant amb el seu treball, que aconsegueix el que es proposa i no deixa de lluitar pel que vol aconseguir, tot això és el que ens ha fet entendre.“ Jo quan he fet una cosa, l’altre ho he deixat a part fins que he tingut aquella cosa feta” Va estudiar molt i amb 20 anys ja estava treballant, per sort, ja que no tot-hom podia fer-ho en aquella època degut a la guerra espanyola , ja que van treure molts serveis que eren públics, però ella va ser molt afortunada en aquest sentit, ja que va poder estudiar batxillerat, la carrera de llevado-ra i també, la de mestre que era la que ella sempre havia volgut estudiar. Quan va arribar a l’institut Milà Fontanals, on va fer el batxillerat, tan els nois com les noies anaven junts, no hi havien desigualtats, però diu que va arribar un dia que els van separar per sexes. La guerra espanyola va començar quan la Rosa tenia tan sols 6 anys, això va implicar que es retardes molt amb els estudis, tot i que sabia llegir i poc més i va anar a una escola d’Hermanas de Vilafranca, i també a un Ateneu d’allà, no tenia el nivell adequat per la seva edat, ja que no sabia dividir ni res. Els seus pares al veure que ella i el seu germà no tenien molts coneixements, van posar-los un mestre particular. Van avançar més i poc a poc la Rosa va anar fent la seva vida acadèmica. Va exercir de llevadora ja que la seva mare també ho va ser. Gràcies a la seva mare, ja tenia una certa experiència. Tot i que a ella no li agradava molt aquest ofici, ho va fer, va treballar de llevadora. Ella i la seva mare van fer una petita pinya, la gent tenia bones referències d’elles. Tot i que va estudiar per ser mestre, mai no va poder exercir-hi, a casa seva li deien

134 135

que els mestres d’escola guanyaven molt poc, i que valia més que treballés de titular de llevadora, excepte alguna classe que feia a nens petitets a casa seva. No va ser gens fàcil tampoc estudiar la carrera de magisteri, ja que alhora havia de treballar de llevadora, però tot i així, ella volia, volia estudiar i ho feia a les estones que podia.Sobre el treball de llevadora, ella menciona que cobrava molt poc, gràcies a les propines que la gent li donava estava una mica més satisfeta. Era un treball sacrificat i molt desagraït, diu. Les condicions en aquella època eren molt pèssimes, havien de fer parts a les cases i era molta responsabilitat, però amb el temps, com tot, ha anat evolucionant fins ara, que és molt més fàcil. Malgrat això, mai la van discriminar enlloc per ser una dona, era millor que atenguessin a les parteres dones que no pas homes. Es va casar, però no va tenir fills. Al temps, es va divorciar, així que podem dir que ha dedicat la seva vida íntegrament als estudis i a la seva família. Sobre la política i la societat ella no en parla molt, ha estat dedicant-se tan als estudis i al treball que no li donava gairebé importància a l’ambient de la població. L’aspecte polític, ella el respecta, s’adapta a les condicions polítiques però no està a favor ni en contra d’aquest tema, és una persona molt pacífica. Conclusió.La conclusió que he tret fent aquest treball és que cal lluitar si vols acon-seguir fer alguna cosa de profit a la vida. També pensava que hi havia més desigualtats, però no era tan exagerat com pensava. M’ha agradat fer aquest treball ja que ha estat molt interessant i entretingut conèixer i comparar les dues èpoques, tot ha evolucionat, coses que tenim ara, tan modernes, abans no hi eren. Noelia Mora.

PASCUALA GASCÓN ZAURIN

La Pascuala Gascón Zaurin va néixer a França, però actualment viu a Barcelona. Els seus pares van néixer i van créixer al mateix poble on ella va viure la seva infància. A la seva família eren 3 germans dels quals es la petita i en serien un de més però per mala sort, va morir. La senyora Pascuala igual que moltes dones, no va tenir la gran sort d’anar a estudiar a un centre escolar perquè s’havia de quedar a casa per fer els treballs domèstics. Ha treballat sempre en la mateixa feina, el seu sou era el més baix de tots però en tenia suficient per viure ,això si, cobrava molt menys que els homes. És una dona casada des de fa 73 anys, casada amb un marit que de jove era pagès. Junts han tingut 7 fills, 4 noies i 3 nois, tots de diferents edats. Ella no ha format mai part de cap partit polític república, és creient ja que en aquells moments era una gran esperança. La Pascuala va començar a treballar des de ben petita en una sabateria i pel que ella ens explica con-sistia en fabricar i reparar totes aquelles sabates que estaven mal fetes, ella diu que era un ofici que requeria moltes hores i que només deixava temps lliure per esmorzar i dinar, tot i que la seva llibertat era més amplia ja que treballava pel seu pare i que comparat amb altres oficis estava molt bé, la seva feina era d’un ambient familiar ja que la gran majoria de treballadors era la pròpia família.

Sara Gascón Bartolomé

136 137

CARMEN MÜLLER VEGA

Carme Müller, va néixer a Valdívia, Xile. De petita va anar a dues escoles diferents, un col·legi alemany i un de monges. En el col·legi alemany no es separaven per sexes, però el de monges si, però a tots els tractaven igual. L’única diferencia era que les noies no feien educació física i el que feien era brodar.No va fer cap carrera professional, només va estudiar a l’escola de tècni-ques de modes, la EGB i segon any d’humanitats. Va poder treballar de modista i comerciant.A la seva feina, tractaven més bé als homes que a les dones, ells cobraven més i els tractaven millor.Es va casar 2 cops, la primera vegada el1948, el seu marit era de proce-dència xilena i era mecànic. Va tenir 3 fills: Julio, Alejandro i Elizabeth. El seu primer marit la maltractava físicament,en el jutjat no li van permetre quedar-se amb els seus dos fills, només li van permetre l’autoritat de la seva filla Elizabeth.Els seu segon matrimoni va ser el 1962, amb Josep Bel, de Sant Sadurní d’Anoia, que treballava de comerciant, amb qui va tenir dos fills més: Montserrat i Joaquín. Després d’uns 13 anys casats, van anar a viure a Sant Quintí de Mediona, on esta vivint actualment.

Ada Moreno, Sergio Carbajo i Marçal Argemí

ELISENDA DOLS

La meva àvia Elisenda des de que era adolescent que no ha parat de tre-ballar mai. Va començar als 16 anys i va acabar als 59 però des dels 59 fins ara sempre ha treballat de mestressa de casa. Li agradava treballar i durant la seva vida ha fet 3 feines diferents: brodar, polir joies i control de confecció. Li agradava molt brodar. A l’hora de polir joies les polia en el petit taller del seu pare, en canvi les altres dos feines les feia a casa. El sou que li donaven li semblava molt baix, com a quasi totes les persones, no és que fes gaires hores al dia, ara, quan es va casar i va tenir els fills va passar a fer menys hores. A l’hora de treballar anava normal, menys al polir joies que havia de portar una bata i una gorra per no embrutar-se. A l’estiu suava molt i a l’hivern passava molt de fred, treballava asseguda i treballava ella sola. Només tenia un amo ,que era el seu pare, a l’hora de polir joies, es portaven molt bé.La meva àvia es va quedar sense mare als 28 anys i ha hagut de cuidar els fills, pares i nets.

Sadurní Roca

138 139

ROSA MARTÍ

És una dona de 80 anys que només va estudiar la primària i va començar a treballar a les vinyes justament a la setmana que va fer 14 anys. En la seva vida Ha treballat en 3 llocs diferents; Ha treballat a la fàbrica de teixits, a la fabrica de confecció i els dissabtes i diumenges feia de depen-denta. Però on va treballar més temps va ser a la fàbrica de teixits, uns 14 anys. El que feia a la fabrica era rodeig, teixia, ordia, amb una màquina que es diu d’ordir, descarregava els camions que portaven unes caixes de cotó... Treballava 8 o 9 hores al dia i sols cobrava 195 pessetes al dia per això treballaven 4 de la família a la fabrica, els que treballaven a la família eren el seu germà, el seu pare, la seva mare i la seva germana; tot i treballar 4 a la fabrica ells no es van poder comprar una casa sinó que anaven de lloguer.Ella al descans que els donaven per dinar anava a casa seva a dinar per-què la tenia a 5- 10 minuts de casa però a vegades com que treballava de nit passava molta son.

Sofian el Anzi

FRANCISCA CABRERA DE ARO.

La Francisca Cabera, anomenada Paca, va néixer el 19 de novembre del 1944 a la Herradura, Granada, Andalusia. El seu pare era pescador i la seva mare mestressa de casa. Tenia 7 germans, dels quals tres eren més petits i quatre més grans. Més tard va venir a viure a Catalunya a Lavern, Subirats i actualment viu a Sant Pau d’Ordal, Subirats. Té vuit fills amb Rodrigo Torreño, el qual, vivia a Cadiz i va venir a Catalunya amb ella. Treballava a Fecsa i actualment és mort.La Paca no va estudiar, però va treballar de cuinera a Sant Cugat Sesgar-rigues, a Vilafranca del Penedès, a la Garrofa, entre altres. Va començar a treballar als 14 o 15 anys, per un motiu econòmic, ja que la seva família era humil i treballadora i va deixar de treballar a prop dels 30, perquè tenia fills i no podia treballa i ocupar-se d’ells al mateix temps, ja que treballava tot el dia.Entrava a treballar a les vuit i mitja del matí i sortia a les deu i mitja de la nit, amb un descans de mitja hora al migdia per dinar. Cobrava 15.000 pessetes (que actualment serien 90 euros) cada setmana, el qual anava directament pel seu consum, i era amb el que mantenia el seus fills, con-juntament amb el sou del seu marit.

Yolanda Massana

140 141

PAQUITA LLORET

Vaig estudiar fins els 14 anys, ho vaig deixar perquè aleshores ja no s’hi anava gaire més, la gent ja no en feien de carreres. Treballar, treballar, mai vaig treballar, coses esporàdiques, tonteries, ara això, ara allò,... Vaig començar més o menys als 15 o 16 anys. Feia pa-perines a una fàbrica que hi havia allà a prop de casa, i després, com que teníem terres, al temps d’esporgar anava a esporgar. Ah! I després també he fet mantellines en unes peses molt grans i les sorgíem, però això ja era més gran, ja tenia ben bé 20 anys.Els horaris, només amb les paperines, començàvem a les 9 i sortíem a la 1, no me’n recordo exactament, a la tarda hi anàvem una estona més.

NO recordo quantes hores fèiem a la setmana i tampoc quan cobràvem, era per paperina que fèiem.La meva família no treballava del mateix que jo. La feina no era molt dura i cobràvem el mateix un home que una dona. Mentre treballàvem parlàvem, però si parlaves massa no treballaves tant. No teníem drets, no estàvem assegurats. El sou que guanyava pel quedava tot per mi, no havia d’alimentar a ningú, m’ho gastava amb els meus “capritxos”. No podia treballar del que volgués, sinó del que trobava, sinó, t’estaves a casa.Vaig estudiar a Lavern, els nens estaven a Cal Pubill i les nenes estàvem a dalt, sobre cal Forner. La meva mestra era molt bona dona. A la classe anàvem totes les edats juntes, deuríem ser unes 25-30 nenes. Fèiem un descans de mitja hora on sortíem a jugar al carrer.

Núria Andreu

142 143

C o n c i l i a c i ó l a b o r a l

144 145

L

(Col•legi Sant Josep)

“La meva iaia Elvira, o també coneguda com “Elvi ”, és una dona que té molt per explicar. A la meva iaia, ens l’estimem moltíssim, la meva germana i jo, i quan vaig a visitar-la, o la truco, sempre m’explica la seva vida, que per cert, crec que és interessant de saber. Actualment la meva iaia té 69 anys, encara que per mi sembla que sigui més jove, però ella diu que s’està fent gran, però jo m’he l’estimo molt digui el que digui. És molt simpàtica i agradable, li agrada molt explicar-me les coses que fa el dia a dia, i a mi m’agrada molt sentir-la a parlar, ja que em fa sentir molt bé escoltar la seva veu dolça com la mel (encara que de vegades es passa una mica… i llavors l’he de frenar). Viu a Masquefa, i és molt famosa entre les jubilades, o àvies, de per allà (sobre tot entre les del seu carrer), i d’això n’estic molt orgullosa. Tenia un germà que es deia Josep que treballava en el camp juntament la meva besàvia Maria(o com jo li deia, la iaia Maria) i el meu besavi Isidre(l’avi Isidre que mai he arribat a conèixer). Una de les històries que m’ha explicat, és la que us vinc a contar avui. Us dic que com em dic Aina Domingo, que és molt engrescadora, i et fa reflexionar sobre certes coses. Tot va començar, una tarda de gener, quan jo ja havia tornat de la extra-escolar d’anglès a l’acadèmia, i vaig anar a trucar-la i em va explicar una historia molt interessant sobre ella en el món laboral. Tot va començar ben bé així…“-Si, digui?-Hola iaia!! Sóc l’Aina-Hola Aina!!!! Com estàs?-Jo bé, i tu? Com et trobes? La Queralt i jo et volem recordar que t’estimem moltíssim!!!!!

Elvira

146 147

-Jo bé. I Jo també us estimo moltíssim!! Què, com t’ha anat l’escola?-Bé, però és un rotllo anar-hi. La Queralt i jo ja n’estem fartes de tenir tants exàmens i tan poc temps per dormir. Avui he tingut un examen molt difícil, però m’ha anat prou bé. Però iaia, ja sé que hi ha nens que no hi poden anar, a l’escola, ja sé que a aquests nens, els hi agradaria poder anar-hi com jo, per tenir un bon futur. Però iaia, no ho entenc. Si no vols anar a l’escola, perquè no pots tenir un bon futur igualment? -Mira Aina, jo, quan era petita- amb la frase “quan jo era petita…” ja vaig saber, que començava una nova historia, tan, o més interessant que les anteriors-, no m’agradava gens anar a l’escola, i per això, vaig decidir deixar-ho als 15 anys per posar-me a treballar. Vaig anar a treballar a la botiga de la meva tia. Allà, per les tardes, aprenia a brodar. I més enda-vant, ja vaig posar-ho en pràctica a la botiga.-I tu, en aquells temps, eres soltera, oi?-Oi tant Aina!! És lògica pura. Tenia 15 anys!! -Clar! I que en pensava l’avi Isidre de que tu treballessis? S’ho va prendre malament això de que deixessis d’estudiar per entrar al món laboral?-No! Per res del món s’ho va prendre malament!! Just al contrari, s’ho va agafar molt bé. Fins i tot, li va dir a la meva tia que em pagués un sou!!-I que vas fer a casa de la teva tia?-Si t’he de ser sincera, res. Perquè era com si em criessin allà. Allà em cuidaven i m’alimentaven, era com si jo fos la seva filla adoptada. -I què en pensaves de les dones què no treballaven?-Ui Aina!! En aquells temps tenia molts “pajaritos” al cap. Anava a l’es-glésia, a catequesi, sortia a ballar sardanes… Mira, els dissabtes, sortia a ballar i anava a catequesi. I els diumenges a les nou anàvem a missa, sortíem i passejàvem per la rambla de Badalona. I, quan havíem acabat, anàvem cadascú a casa seva, i a esmorzar. I per la tarda, havent dinat, anàvem al “circu catòlic” a veure una funció o un cine. Això depenia del diumenge.-Ostres tu!! Quanta cosa que feies els diumenges!!- llavors em vaig dir per dins “però si no m’ha respost a la pregunta que li he fet!!”, però vaig deixar-ho córrer- i bé iaia, que més feies?-Doncs també anava a esquiar a França i allà hi teníem uns amics que veiem cada any. També anàvem a les cel·les de Montserrat. Es que Aina, jo en feia moltes eh de coses, MOLTES!!-Ostres!! Doncs ja me les explicaràs totes quan vingui, d’acord? -Sí Aina. Què et vagi molt bé l’escola!!-Sí!! Un petó molt fort, de part de la neta que t’estima més!!-Sí, i un petonet de la iaia que t’estima més!!

-Adéu!!!!!-Adéu bonica!!!!””I FI!! Aquesta és l’historia tan engrescadora de la qual us havia parlat. Jo l’anomeno: l’Elvira al món laboral, o no, no: Elvira, una dona que no vo-lia anar a l’escola. Ai!!! No!! Ostres, doncs no aconsegueixo decidir-me. Bé, és igual, el títol ja me’l pensaré després. Ja !! Es dirà: ELVIRA, una dona amb molt per explicar!! Ja està!! Redacció acabada. Ara a veure si puc fer que es publiqui en un llibre, perquè m’agrada com ha quedat, i perquè me l’estimo moltíssim a la meva iaia!!!!!!!!

Aina Domingo

148 149

Li vaig fer l’entrevista a la meva àvia, que és una dona que actualment té 65 anys i està jubilada. Viu amb el meu avi a Sant Feliu de Llobregat. Li vaig fer l’entrevista proposada i diu així:“ Vaig començar a treballar als 10 anys, perquè a casa érem set plats a taula i amb dos sous no tiràvem. Treballava cuidant nens, i allà em do-naven una petita pensió i el dinar. Mai havia faltat menjar, a casa, teníem una petita granja i quan convenia cuinàvem algun que altre animal. Érem cinc germanes i un germà i ens repartíem les tasques de casa entre tots.Jo cuidava les més petites i feia encàrrecs quan la mare m’ ho demanava. Les grans feien les feines més difícils, com rentar la roba a mà. Penso que combinar les tasques a dins i a fora de casa no era complicat, ja veníem acostumades des de ben petites. Això si, no teníem temps per anar a l’ escola, només treballàvem i ajudàvem a casa però alguna estona per nosaltres, si. Tinc un bon record, era dur, si, però era el que tocava en aquells temps i no tenia més remei que adaptar-me a la situació, i ho vaig acabar acceptant. En aquest aspecte, no rebíem ajuda de cap persona, érem 5 nenes, que amb prou feines se’n sortia. Però vam acabar per distribuir les feines bé, i al final era divertit.Pensava que les dones que no treballaven, eren unes privilegiades, podien anar al col·legi, i això significava bona butxaca. Jo tenia alguna amiga que fins i tot tenia servei a casa. El meu avi pensava que, que jo treballés era normal, però a vegades ens deixava descansar una mica i ens expli-cava històries mentre nosaltres ens fèiem els mitjons. Crec que la incorporació de la dona al món laboral ha estat positiva, en-cara que, el que jo creia es que sempre s’ havia treballat.

Clàudia Hernández Bayés

Antonia Soler Martínez

L LLa Fina, és una dona que ara té els 55 anys, viu a Sant Llorenç d’ Hortons amb el seu marit, Paco. Li va entusiasmar que li fes una entrevista sobre el món laboral, i va xerrar, i va xerrar. Bé, un resum seria aquest:“ Vaig començar a treballar d’ ajudant de perruqueria, quan tenia 11 anys, perquè a casa feia falta. Cada dia treballava 9 hores i mitja i els dissabtes per el matí, 5 hores. A casa, portava els diners el pare, ja que la mare es-tava malalta i jo per ajudar, a poder pagar deutes i el menjar, vaig comen-çar a portar 450 pessetes cada setmana. Les feines de casa normalment les feia jo quan venia del col·legi i la mare feia també, el que podia. Jo treballava, feia les tasques, anava al col·legi, i era molt dur, principalment perquè era estressant, i era impossible concentrar- te bé amb una sola cosa. Mentre estava fent els deures, estava pensant en el que havia de fer al arribar a casa; i a casa pensava en les coses que tenia que fer al treball i en aquest els deures... No rebíem cap ajuda d’ altres familiars, amics i mai havíem tingut servei a casa, ho fèiem entre me mare, que feia el que podia, i jo, que casi bé ho feia tot, ja que jo era la gran de les 5 germanes. Vaig acabar deixant el col·legi als 14 anys i llavors em vaig posar a treba-llar amb una fàbrica de marcs amb el mateix horari que feia abans. L’ avi deia que era massa petita per portar una responsabilitat tant gran jo sola, perquè ell ho havia patit també, però amb temps més difícils, i llavors era tot més dur... però ell no volia que patíssim allò. De les dones que no treballaven, pensava que tenien molta sort, i jo volia ser com elles. Elles podien anar a l’ escola, de ben segur que tenien diners i podien permetre’s servei a casa, mentre nosaltres pencàvem de valent. Crec que l’ incorporació de la dona al món laboral, ha estat positiva, ja que abans la dona era menys valorada i amb això ha pogut demostrar que ella també podia portar diners a casa. “

Clàudia Hernández Bayés

Fina

150 151

La meva àvia, que actualment té 67 anys, viu a Sant Llorenç d’Hortons, i es va posar molt contenta al saber que la seva història, es publicaria, i va explicar-ho toot amb tooots els detalls. Però si arribo a escriure tot el que em va dir, no acabo. Ho he simplificat una mica:

“Vaig deixar el col·legi als 9 anys, quan vaig acabar el curs al juny, per anar a Catalunya, i començar a treballar. Jo llavors vivia a Jaén, i al novembre ja estàvem a Sant Just, en una petita organització de dalt a la muntanya. Llavors vaig anar amb una lleteria, i vaig dir que tenia 14 anys, per poder treballar. En realitat en tenia 10 acabats de fer. Vaig treballar per que a casa, el meu pare portava els diners, però no hi havia suficient per servir set plats a taula, i allà vaig incorporar-me jo, al món laboral, per ajudar a que aquestes 150 pessetes que guanyava es convertissin en 75 més, que llavors va ser el meu sou de cada setmana. Repartia ampolles de llet pels carrers de Barcelona, des de el carrer Urgell fins la Placa Espa-nya. Anava d’ una banda a l’altre de Barna. Per anar des de la muntanya fins a la lleteria havia de agafar el bus, i a vegades m’ anava caminant per estalviar-me la pesseta amb cinquanta cèntims que costava el viatge. També, m’ en cuidava de fer encàrrecs a la mare, i anava a comprar, muntanya avall i després pujava amunt, tota carregada amb les bosses. Ho recordo molt dur, però ajudar als meus pares era el que em tocava i n’ estic orgullosa d’ haver-ho fet. A casa, com que els diners no sobraven, ens teixíem la roba que portàvem i l’ anàvem passant cap als germans petits. Pensava que les dones que no treballaven tenien molta sort, perquè això volia dir que a casa no faltava el diner.

Josefa Ponce Perales

L

Els meus pares i els meus avis pensaven que jo tenia edat per anar al col·legi i aprendre, però em va tocar treballar, i tinc un record dur, però n’estic molt contenta d’haver fet el que vaig fer i sense cap dubte, davant de alguna necessitat, ho tornaria a fer.Penso que la incorporació de la dona al món laboral ha estat positiva, encara que jo des de sempre havia treballat, i les meves germanes més petites així ho van fer.”

Clàudia Hernández Bayés

152 153

UUs presento a la meva àvia de 64 anys, viu amb el meu avi Josep, que s’ha jubilat aquest any, i viuen aquí a Sant Sadurní d’Anoia, li agrada molt arreglar-se i és molt presumida, li agrada molt sortir amb les seves amigues. Li he fet una entrevista seguidament us la explicaré una part de la seva història.La meva àvia va començar a treballar als deu anys a ajudar a les feines de casa a les de les seves terres i a fora de casa va començar a treballar amb setze anys. Va comença a treballar per guanyar diners i per ajudar a la família. El primer treball que va tenir va ser aquí a Sant Sadurní a les caves i després va anar a viure a Barcelona allà treballava de costurera.Quan va començar a treballar estava soltera i vivia amb els seus pares i ja coneixia el meu avi.Les feines de casa les feia la seva mare, la meva besàvia que encara és viva i la meva avia quan plegava l’ ajudava molt en tot el que calgués i encara ho fa ara.

Candi

Però ella repeteix que eren uns altres temps.

Per ella no va ser dur combinar les feines de casa amb les de fora perquè estava soltera i vivia amb els seus pares.Un cop la meva àvia estava casada ja no va treballar més fora de casa, només a les feines de casa i cuidava de la seva única filla, la meva mare. No rebia ajuda de cap familiar ja que ella es dedicava plenament a les feines de la casa.En aquell moment pensava que estava bé que les dones no treballessin per estar plenament cuidant de la família i de la casa, eren uns altres temps.L’avi no volia que l’avia treballes creia que amb la feina de casa ja en tenia prou.Però la meva avia ara pensa que està molt bé que la dona treballi tant per la seva independència econòmica com per la seva riquesa social i intel-lectual que això comporta. Però ella repeteix que eren uns altres temps.

Ivet Soriano

154 155

La meva àvia és diu Maria Sardà Torrents, té 82 anys i actualment viu a Sant Sadurní, juntament amb el meu avi. La seva història va començar des de que tenia 13 anys quan els seus pares la van obligar a treure-la de l’escola perquè volien que treballés. No es va queixar de que la treien, perquè anava d’aprenenta de modista amb algunes amigues. Hi va anar durant 9 anys. Més tard, als 24 anys és va casar amb el meu avi, i ja va ser modista. Aleshores, era ella la que ensenyava a cosir a casa seva,i va arribar a tindre fins a 20 aprenentes.Les feines de casa les feia la seva mare i ella perquè era la germana gran i el seu pare treballava de pagès. Les tasques que feia ella era rentar a mà juntament amb la seva mare, que li ensenyava com es feia. També, com que a casa seva tenien animals ella s’encarregava de cuidar-los amb el seu pare. I de vegades la seva mare se n’anava a la vinya i ella amb la seva germana petita feien algunes tasques com ara cuinar o escombrar. Ella va ser molt treballadora perquè tenien una casa molt gran i a mida que passaven els anys ella era la que s’encuidava més de la casa.La meva àvia mai va tenir problemes per combinar les tasques a dins i a fora de casa perquè ella treballava al cosidor de casa seva, i això és una sort.La maria opina que aquelles dones que no treballaven tenien sort però en aquella época quasi totes treballaven a causa de la situació econòmica que corrien en aquells temps.També, l’hi preguntà que li va semblar a l’avi que ella treballés, i com ja em vaig imaginar em va dir que li semblava molt bé, que n’estava orgullós de que la seva dona treballés.I per últim, li vaig comentar si la incorporació de la dona al món del treball havia estat positiva per ella, i em va respondre que si, que va ser un pas més per la dona i que així van estar més valorades.

Judith Martí

Maria Sardà Torrents

L AAquesta entrevista és sobre la meva àvia, una dona que ha tingut una vida molt plena, ja que va tenir la sort d’aconseguir un marit, dues filles i un treball.Actualment ella té 65 anys, treballa de portera a Barcelona, està casada, i té dues filles de 41 i 39 anys.La Marina va arribar de Galícia als 19 anys, perquè necessitava treball. Va començar a treballar netejant cases perquè necessitava diners per a sobre-viure. Quan va començar a treballar estava soltera i vivia a una casa amb el seu germà i la seva cunyada, amb la que es repartia les feines de casa.Per la Marina no era gaire difícil combinar les tasques de casa amb la seva professió.No rebia cap ajuda de cap familiar només del seu germà i la seva cunyada però la resta estava a Galícia.La meva àvia opinava sobre les dones que no treballaven que cadascú fes el que volgués. I al meu avi no li molestava que la seva dona treballés.Ella creu que la entrada de la dona al món laboral ha estat bona perquè ha d’haver igualtat.Això és el que feia i pensava la meva àvia.

Júlia Caparrós

Marina Pacín Rey

156 157

AAra la meva àvia ens explicarà algunes de les seves experiències : “Jo vaig començar a treballar als 7 anys ajudant a la meva mare per que ella estava malalta. Als 13 vaig començar a treballar servint interna a una casa i a la colònia sedo als 16 anys, per que no teníem per menja, jo tre-ballava 12 hores sense parar i de dilluns a dissabtes, l’únic dia lliure era el diumenge.Nosaltres estàvem bé econòmicament, podíem menjar. Les feines de casa ens les repartíem entre les meves germanes la meva mare i jo. La meva mare i jo per el dematí i les meves germanes per la tarda, i així fèiem tota la casa, als nens també els cuidàvem nosaltres però nomes les meves germanes i jo.Era molt dur combinar les feines de casa amb la feina de fora per que no teníem temps per res, nomes teníem temps per a treballar en aquella època, clar no hi havia de menjar i teníem que treballar.El meu pare i la meva mare estaven d’acord que nosaltres treballéssim per portar diners a casa, no per res mes. A Esparreguera, que es on jo visc actualment, no hi havien moltes dones que no treballessin, en excepció si alguna era de família molt rica no tre-ballava, però la majoria si treballaven. Jo actualment penso que la incorporació de la dona al mon laboral es una idea positiva per que ara la dona es com si diguéssim “lliure” de l’ho-me, ja no cal que l’home mantingui a la dona com havans, ara les dones es poden mantenir elles soles, i això, per a mi es el mes correcte. La meva vida a sigut molt dura però ja ha passat i ara espero que amb vingui una millor.”Aquest ha estat un resum de la història de la meva àvia i tant a mi com a ella ens ha agradat molt fer aquesta entrevista. Estem i estaríem encanta-des de fer-ne una altra!

Júlia Cusso

Antonia Maria Melero

Li he fet la entrevista a la meva àvia que es diu Mercè té 78 anys. Viu al Vendrell amb el meu tiet que té 41 anys. I diu així:“No he treballat mai, perquè vaig tenir quatre fills, i en aquells moments l’economia de casa no necessitava que treballes.En aquests anys m’he dedicat a cuidar dels meus pares, dels fills i quan els fills han sigut grans dels meus quatre néts. La meva situació familiar era: casada , amb quatre fills, i els meus pares vivien amb nosaltres.Malgrat que la meva àvia no treballava fora de casa tenia molta feina dintre de casa ja que el marge d’edat dels seus quatre fills era poca i tenia que estar pendent d’ells perquè tinguessin una bona educació.Jo no rebia cap ajuda, però si l’hagués demanat l’hagués tingut, però jo sóc una dona que prefereixo fer-ho jo tota sola encara que em costi molt.Jo penso que cada dona és lliure de triar si vol treballar o es vol dedicar a cuidar els fills o néts, o fer les feines de casa.Jo crec que la incorporació de la dona al treball és per la falta de diners. Entenc que hi ha famílies que només entra un sou a casa i necessitin els diners, jo visc de la pensió, i del lloguer de cases i pisos que hem van deixar els meus pares.Jo no he treballat mai, però faig coses voluntàries: catequesi, col·laboro, amb Càrites , la parròquia i a la residència d’avis del Vendrell”

Roger Albaigès

Mercè Ivern

L

158 159

LLa meva àvia és diu Josefa Sánchez Márquez, si no recordo malament té vuitanta-un anys. Viu a sant Sadurní, a les afores del poble, li agrada molt caminar, ja que sovint, va caminant fins arribar al carrer Raval on la meva mare hi té una sabateria, li agrada molt quedar amb les seves amigues a una plaça que té just davant de casa seva, s’assenten en un petit banc de fusta que hi ha al entrar a la plaça. Un dia la meva àvia em va explicar com de difícil era treballar en aquells temps,i em va explicar lo sentia ella, lo durs que eren aquells temps. Com per exemple, que va començar a treballar als 9 anys perquè no eren una família de molts diners i llavors es tenia que treballar molt per tindre un bon sou, com ara ella que feia feines domèstiques en una gran casa que tenien a prop, no era lo millor però era lo que hi havia.La seva situació era de que vivia amb els seus quatre germans i germa-nes, també amb els pares i els avis per això per a la seva família era tan important treballar.Després em va explicar que ja s’havia casat i em deia coses com ara que, les feines de casa las tenia que fer casi totes ells quan acabava de treba-llar, però a vegades l’ajudava el seu marit. Però tenia que portar-se les criatures a una veïna molt amable que ella les cuidava.Era molt dur, perquè sortia de treballar cansada i tenia que tornar a fer les tasques domèstiques, deia que era una de les coses més dures que a passat a la seva vida.En principi no rebia cap ajuda per les feines familiars però a vegades els seus fills l’ajudaven com ara escombrar, rentar els plats...També em deia que no estava correcte de que altres dones no treballessin perquè tan fa si ets home o dona, igualment es té que treballar.L’avia em deia que l’avi li semblava bé que jo treballes perquè la casa es tenia que aguantar sigues-hi com sigues-hi.I l’ últim que em va dir va ser que la incorporació de la dona va ser un gran canvi, per així en aquells temps poder tenir diners que en aquelles èpoques es necessitava molt.

Xavi Sánchez

Josefa Sánchez Márquez

LLa meva àvia és de Gelida, té 62 anys, i és la millor àvia del món. Va començar a treballar als 14 anys per contribuir a l’economia de casa, per tant, per una clara decisió dels seus pares. Va començar a treballar a unes caves a Sant Sadurní D’Anoia.Ella va ser bastant afortunada, perquè com que era jove, no tenia ger-mans per cuidar, perquè ja se n’encarregaven els seus pares, i només es va haver de dedicar a treballar i prou.A part de treballar, ajudava a la neteja de casa, però com s’ha dit anteri-orment, dels nens se n’encarregaven els seus pares. Per això explica que d’alguna manera, en treia profit ja que era jove el fet de treballar no li desagradava, ben al contrari, comenta que la distreia. No li va costar gens combinar les feines que tenia, ja que treballar va ser la principal avantatge per la seva autonomia. Se sent afortunada i diu: “Gracias a dios nunca necesité ayuda de nadie”. Aquestes varen ser seves paraules textuals.La meva àvia, mai ha sigut una persona que pensa que la gent de la seva època que no treballava, fossin uns gent acomodada, ni res d’això. Ella em va dir amb tota serenitat: ”Pues vaya, que suerte poder estudiar, o ha-ciendo otras cosas, en lugar de trabajar. Pero lo veo bien, porque así es-tarán mejor preparados para el futuro”. Al meu avi no li agradava que la meva àvia treballés, senzillament estava en disconformitat, ell no ho volia.Sobre el tema de la incorporació de la dona al món laboral, la meva àvia pensa el següent “Por supuesto que me parece bien, fue muy positivo para la mujer”, sembla convençuda....En fi, ella dóna suport a aquelles mares que han de treballar dins i fora de casa. També creu que és important que l’home tingui més en compte que les tasques de dins de casa, s’han d’as-sumir entre els dos, un no té que carregar amb doble pes.

Aleix Mota i Marçal Torrallardona

Maria Porcel

160 161

AAvui en dia, Natividad Lozano Rodriguez, o Nati, té 69 anys, en farà 70 al desembre.Va parar de treballar quan els seus pares van morir. Però en aquells mo-ments amb un sol sou ja en tenien prou, els seus fills eren grans, tots estaven casats i un d’ells tenia una filla.“Vaig començar a treballar quan tenia tan sols 13 anys, a una fàbrica de calcomanies. La part de la fàbrica on jo treballava era molt tòxica i la meva mare m’obligava a beure’m un litre de let diari, per no agafar cap enfermetat greu. Vaig començar a treballar tan jove perquè necessitàvem diners a casa meva, l’únic de la casa que no treballava llavors era el meu germà Pedro que en aquella època tenia 11 anys. Després de treballar en la fàbrica de calcomanies vaig treballar recollint olives, fent de cuidadora, netejant cases que no eren la meva i finalment en una fàbrica d’electro-domèstics junt amb el meu marit a Cornellà, havia de fer tot això i cuidar dels meus fills i els meus pares.” Diu ella explicant la seva experiència mentre treballava.La seva situació familiar quan ella va començar a treballar (“il·legalment”) era una nena, per tant estava soltera, però al cap d’uns anys es va casar i va tenir tres fills, igualment seguia treballant 11 hores diàries. Les feines de casa “Des de petita jo ho feia tot jo”, ens diu ella. “La meva mare no estava en condicions per fer les feines de casa i ja tenia bastant amb treballar per mantenir a la seva família, així que des de que jo tenia 13 anys ho feia jo tot. I encara ara *riu*”, ens explica. Encara que tenia molt dolor als ossos, ella seguia treballant tot el que podia en comptes d’ estar cuidant a la seva família.

Natividad Lozano Rodriguez

“No era dur, era duríssim”, ens va respondre ella quan li vam preguntar si era dur com-binar les tasques de casa amb les del treball. “Jo treballava 10/11 hores, cuidava al meu germà petit, etc.. I quan vaig tenir els meus fills, al princi-pi, també treballava quasi les mateixes hores. Era esgotador, però sinó la meva família no podia seguir endavant amb el sou de l’avi”.“Cap, sempre jo soleta *riu*”, ens explica tota riallera. “El meu marit tre-ballava i els nens feien la seva vida, estudiant i fent el que nens que no tenien ni 15 anys haurien de fer.” Aquesta va ser la seva resposta a qui l’ajudava a les feines de la casa. Li vam preguntar que pensava de les dones que no treballaven i va res-pondre això: Eren molt llestes! *riu*, jo sóc i sempre he sigut partidària de que la dona treballés i arribes a ser independent. I el seu desprès li vam preguntar al seu marit que en pensava que las seva dona treballes i ens va respondre de tal manera: A mi no m’agradava que la yaya treballés, em sentia impotent de no poder mantenir a la meva família pel meu compte però era necessari que ho fes, si volíem viure en condicions.“Totalment.” Decidida va respondre quan li vam preguntar si trobava po-sitiva la dona en el camp del treball.

Carla Escalera i Marina Ràfols

162 163

MMagdalena Suñé Deulofeu va néixer el 25 de febrer de 1936 a Piera. Als 23 anys es va casar amb Joan Ribas Ros, amb qui va tenir sis fills: la Lidia, l’Ivanna, en Toni, L’Elena i el Joan.Va començar a treballar als 12 anys de teixidora en una fàbrica ja que a casa ho necessitaven perquè els seus dos germans grans havien mort a la guerra. Va deixar de treballar quan va tenir el seu tercer fill amb el seu marit, en Joan. Generalment, de les feines de casa i del bestiar (conills , porcs etc.) se n’ocupava ella i de les criatures i el menjar la seva sogra, per tan no li era massa difícil compaginar les feines de casa amb les del taller. No es va capficar i parar-se a pensar com seria la seva vida sense treballar i tampoc volia opinar sobre aquelles dones que, per diferents raons, no volien o no podien treballar. Pensa que la incorporació de la dona al món laboral ha estat un gran avenç per la nostra societat, ja que creu que les dones poden fer mol-tes coses igual que ho fan els homes, i que encara que visquem en una societat que encara “discrimina” (cada cop menys) a la dona, aquesta també hauria de tenir iniciativa per treballar i entrar en el món laboral. Per part del seu marit, ell pensa, igualment, que ha estat una cosa positiva per el dia a dia de les dones, ja que en aquells temps es tenia una idea diferent de les dones, doncs ell mateix diu: “Bé, no hem de treballar tots al món?”

Guillem Costa, Josep Oliver i Laia Sueiro

Magdalena Suñé Deulofeu

CCarmen Filter Ruger va néixer el 1944 a Luisiana (Sevilla).Prové d’una família nombrosa (deu germans), dels quals ella n’era la tercera.En ser de les primeres filles, des de ben petita ja cuidava dels seus germans més petits i ajudava amb les feines de casa ja que els seus pares no podien perquè tenien que treballar per mantenir a tota la família, per això no va poder anar a l’escola tot i que li hauria agradat molt.Li agradava molt cosir,i explica que amb catorze anys ja feia la roba dels seus germans.La seva infantesa no va tenir res a veure amb la d’avui en dia ja que en aquells temps les nenes “no calia” que anessin a l’escola.Amb vint-i-dos anys es va casar i com que la situació de treball a Andalusia per a les dones estava molt malament, ella, juntament amb el seu marit i alguns dels seus germans van venir a viure a Catalunya perquè hi havia més feina.En arribar van llogar un pis a Barcelona on vivia amb el seu marit i el seu fill. Per ajudar en l’economia familiar, anava fent petites feines que trobava, tot i que els homes no estaven d’acord en que les seves esposes treballessin perquè deien que això era cosa d’ells. Amb vint -i- cinc anys, va començar a treballar en una fàbrica d’embotits on hi va estar durant vint anys. Explica que era molt dur ja que a més a més ho havia de compaginar amb les tasques de la llar i amb la cura dels seus dos fills. No rebia cap ajuda d’altres familiars amb les feines de casa ja que segons els homes les dones tenien que fer totes les feines de la llar. “Todas las faenas de casa eran para las mujeres”,diu.

Carmen Filter Ruger

164 165

Uns anys desprès, va treballar en un restaurant durant deu anys on també combinava aquesta tasca amb la de la llar.A ella li agradava molt treballar tot i que reconeix que les dones que no treballaven tenien molta sort ja que era molt estressant.Pensa que la incorporació de la dona al món laboral ha estat molt positiva ja que tan els homes com les dones tenen els mateixos drets.”La vida de las mujeres ha cambiado a mejor”,afirma.Ella està molt a favor dels drets de les dones i vol que totes aprofitin l’opor-tunitat de poder estudiar “Estudiad lo que os guste porqué yo querría pero no tuve la oportunidad”- diu tota convençuda.

Montse Domínguez, Jordi Ventura i Natàlia Cerdán EDolors Bladé Sánchez

En aquest escrit, ens centrem en com va canviar el rol de la dona a casa, quan va haver d’incorporar-se al món laboral.Dolors Bladé Sánchez té setanta anys, va començar a treballar als 11 de sastre a la sastreria Torelló ja que els pares es construïen una casa i volia ajudar econòmicament , apart de que l’escola no li agradava. Amb vint-i-un anys es va casar amb Ramon Martí Mercè. Als vint-i-tres anys va tenir la seva primera filla i això li va fer im-possible combinar la feina de casa amb la professional, per això la va traslladar a casa. Als vint-i-set va tenir una segona filla. La seva mare no es va voler fer càrrec de la cura de les petites fent que ella, la Dolors, es quedés a casa i la seva mare anés a treballar. Les feines de casa eren repartides entre ella i la seva mare, tot i així, se li va fer molt dur combinar la feina, la neteja, la canalla i fer els àpats. Quan les filles eren petites, la seva mare i ella eren les encar-regades de la casa mentre que les filles estudiaven, encara que més endavant a l’edat dels 14-15 anys les filles també ajudaven. Ella pensava que les dones que no treballaven “tenien sort de no treballar, i de només fer les feines de casa”, mentre que el seu marit pensava que no era dolent que les dones treballessin, si ell ho havia de fer perquè una dona no? Ella es partidària de d’incorporació de la dona. Textualment va dir: “Sí, ja que tothom és igual i tothom té els mateixos drets, no per ser dona ha de ser menys”.

Laura Miravet, Nil Luján, Júlia Gumà

166 167

CConcepció Navas Jiménez ha sigut una dona que ha treballat tota la vida per poder tirar endavant la família. Quan tenia vuit anys, en sortir de l’escola per les tardes anava a cosir, més tard als catorze, quan ja va haver acabat l’escola va començar a tre-ballar en un taller de modistes, per guanyar diners per ajudar als de casa i a més, “El meu pare volia que aprengués a cosir” diu ella. Fins que als setze anys va trobar feina com a dependenta en una botiga, però tot i així també continuava cosint.Als vint i pocs anys es va casar i llavors va deixar de treballar laboralment, ja que el seu home, el meu avi, creia que amb el seu sou en tenien prou. Així que ella s’encarregava de fer totes les feines de la casa, mentre que l’avi estava tot el dia treballant, més tard van tenir quatre fills i doncs, com que l’avi treballava els cuidava ella.“Per a mi no ha sigut dur combina les feines de casa i de fora ja que en el meu cas només treballava a casa” diu ella. Tot i així ella no rebia ajuda tret dels fills que a mesura que es feien grans l’ajudaven, ella ha portat sempre la casa tota sola.La meva àvia no tenia enveja de les dones que no treballaven o que no havien treballat mai, “en aquell temps aquest fet era una cosa ben na-tural”, assegura ella. I en el seu cas particular no podia anar a treballar amb quatre canalles i per tant, encara que no volgués es veia obligada a quedar-se a casa i com ella en aquells temps hi havia moltes dones.Al meu avi no li agradava que la meva àvia treballés, no per una qüestió de masclisme sinó perquè ell pensa que la “sobre explotaven” ja que quan treballava no estava assegurada i ell creia que era un risc.La meva àvia, tot i així pensa que la incorporació de la dona al món la-boral ha estat un gran pas per a les dones, per aconseguir estar al mateix nivell que els homes i així esta més a prop de tenir els mateixos drets i igual de condicions.

Laura Rojas, Gemma Gumara i Raquel Liñan

Concepció Navas Jiménez

VInés Mayordomo Garcia

Vaig tenir la sort de poder fer aquesta entrevista a la meva àvia, Inés Mayor-domo Garcia, va començar a treballar just l’any en que va celebrar els seus quinze anys. Segons ella explica, va començar per motius culturals ja que quan va acabar l’escola tant sols tenia dues opcions, aprendre un ofici o anar a treballar. En aquells moments, com ella explica “a Monistrol de Montserrat, en aquells moments de la post-guerra, doncs estem parlant de l’any 1953, la població havia patit un important decreixement, per la qual cosa, trobar un lloc de treball era una tasca molt fàcil”. Com ella explica, la seva primera feina estava relacionada amb l’Espanya industrial tèxtil, doncs va començar a treballar com “nuadora”, i com ella explica “era un sistema de treball que es va imposar per les màquines de fils en les quals hi havia una filadora, una nuadors i dues ajudants” i com ella mateixa ens detalla “tot i ser una feina industrial el meu desenvolupament era una feina molt manual”. Em va comentar que a la primera fàbrica que va treballar va ser a la fàbrica Puig i Font S.A. També em va detallar que en aquella època tenia una remuneració de 70ptes, el que ara són uns 40ctm setmanals. Quan va començar a treballar vivia a casa amb els pares i tres germans més, doncs és la petita d’una familia nombrosa. En aquells temps la feina a casa la feia bàsicament la seva mare i ella es dedicava a ajudar-la i feia feines com ara recollir la roba estesa, escalfar el sopar al pare i als germans grans, etc., la seva mare també treballava. Em va explicar que en època de casada només va treballar dues nits, doncs tenia dues filles i la segona tenia molt mal dormir i va decidir anar a treballar en el torn de nit i el seu marit s’ocupava de les nenes per la nit però com ella em va comentar “al tercer dia, va ser el meu marit que va anar a acomiadar-se en nom meu a la meva feina”. Després “d’abandonar” aquesta feina ella mateixa em va explicar que durant uns anys va fer petites feines de manualitats a casa per tant per a ella, diu, no va ser difícil convinar les tasques de casa amb les de la feina i segons el que diu, no va necessitar mai cap mena d’ajuda.

168 169

Segons el tema dels pares, diu “els meus pares no opinaven res en parti-cular de que treballés ja que era el que tota la societat feia”. També em va afegir que “la meva mare també treballava en la mateixa fàbrica tèxtil i no es va plantejar mai que jo estudiés ja que era més cosa de rics i, sobretot dels nois, ja que les noies havíem de preparar-nos per a casar-nos i ser mestresses de casa o bé aprendre i fer un ofici”. Segons el que ella em va comentar sobre si creia que la incorporació de la dona al món laboral havia estat em va contestar un sí, però em va dir que entre comentes ja que creia que “és important que tant un home com una dona tingui la voluntat de desenvolupar-se intel·lectualment però dar-rerament la incorporació de la dona al món laboral no s’ha près com una decisió sinó com una necessitat creada pel món consumista en el que hem viscut, sobretot el darrer quart de segle, en el que hem convertit aquesta llibertat d’elecció en molts casos en una obligació on s’ha hagut de por-tar una doble jornada laboral, la del lloc de treball i la de casa, amb els fills.” També em va afegir que “les meves filles treballen i jo penso que en l’actualitat també treballaria”.

Noelia Andres i Judit Espinar Garcia

EEsperança García Crespo va començar a treballar quan tenia dotze anys, “tothom anava a treballar” deia ella, “no s’anava a l’escola”. La seva situació familiar era casada, anys després, es clar. Al principi, per a ella era difícil combinar les tasques laborals i les familiars, però després s’hi va acostumar, “dormia poc” va citar ella. Una de les causes d’haver estat tan dur per a ella el combinar les tasques anteriorment mencionades era que no rebia ajuda de cap familiar ni amic. Segons ella les dones que no treballaven, que estudiaven, tenien sort, ja que així podrien tenir un futur millor. Al seu marit, pel comentari que la dona va fer “s’enfadava si arri-bava tard”, deduïm que la seva opinió sobre que la seva dona treballés no era pas positiva. Esperança García Crespo opina que la incorporació de la dona al món laboral era molt positiva i que marcarà un abans i un després en la desigualtat entre l’home i la dona.

Pol Giró i Arnau Borjas

Esperança García Crespo

170 171

EEn aquest escrit ens centrem en com va canviar el roll de la dona a casa quan va haver d’incorporar-se al món laboral.La meva àvia va néixer al 1 de Març del 1944 a la Galserana, és una masia que pertany a Pla de Manlleu (Tarragona). La meva àvia va incorporar-se al món laboral als 10 anys per contribuir a l’economia familiar. Va treballar de pagesa, cuidant dels animals i també, va haver d’ocupar-se de les feines de la llar.De petita era la sisena de set germans. Després als 22 anys es va casar i va anar a viure amb el seu marit a Pla de Manlleu. Continuava fent de pa-gesa i tenia una botiga on venia gasolina, pinso... . Al cap d’ uns quants anys va tenir dos filles, la Núria i l’Àngels. Les tasques de casa les feien en-tre la seva sogre i ella, però després la seva sogre va emmalaltir i la meva àvia va haver de fer-se càrrec de totes les tasques. Era dur convinar les tasques de fora i dins de casa, però era el que hi havia, no hi havia cap al-tre cosa; les seves filles no li van donar gaire feina ja que tots l’ajudaven . El meu avi també treballava, i estava d’acord en que la meva àvia treballés perquè ajudava econòmicament, ja que en aquella època tothom treballa-va menys el amos d’algunes finques que les seves dones tenien minyones. Segons la meva àvia la incorporació de la dona al món laboral és positiva perquè la feina està remunerada, ja que contribuïa a l’economia familiar i dóna més llibertat a la dona perquè sempre depenia de l’home.

Raquel Liñan Colet i Gemma Gumara Gana

Rosa Llenas Boada

La Lluïsa Raurell Puyo va néixer a Sant Sadurní el dia 30 de novembre de 1941. Actualment continua vivint a Sant Sadurní amb el seu marit, i és mare de tres fills.La meva àvia va començar a treballar quan tenia tretze anys, per ella era una distracció, per no trobar a faltar a la seva mare que havia mort el dia onze de desembre de 1954, és a dir, onze dies després de fer tretze any. Quan sortia de l’escola anava a una botiga i ajudava a omplir pots de pasta, a netejar les tapes i els ganxos que penjaven les botifarres. Es nete-javen amb blanc d’Espanya, ja que eren de llautó. A partir dels setze anys, va començar a fer treballs de buit a deu hores diàries.Fins els tretze anys va viure amb els seus pares, després va viure amb el seu pare fins els setze anys, i un cop el seu pare es va tornar a casar, també va anar a viure amb ells la seva germana d’un any i mig, que fins llavors havia viscut amb la seva tieta. La meva àvia feia totes les feines de casa però rentar la roba l’ajudaven les seves tietes i una veïna de molta confiança, també era la meva àvia qui cuinava.

Lluïsa Raurell Puyo

L

172 173

Diu que era difícil combinar les tasques a fora i a dins de casa perquè treballava moltes hores i després, un cop arribava a casa havia d’ajudar a portar aigua cap el pis; des de l’Era del Guineu fins els pisos dels Campes, i pujar setanta-dues escales amb dues galledes. Sobre les dones que no treballaven, “ no hi he pensat mai jo, amb la dones que no treballaven, ja que les feines que he anat fent m’han agradat”, em va dir l’àvia, a part, també les seves habilitats eren i són encara ara cosir, fer ganxet, fer mit-ja... L’avi, de tot aixó de que les dones treballessin no li agradava perquè les dones havien d’estar a casa, però en el seu cas trobava bé que l’àvia treballés ja que estaven una mica necessitats.Finalment ella creu que d’incorporació de la dona al món laboral, ha estat positiva ja que ajuda a les famílies econòmicament i perquè la dona també té dret a treballar.

Sònia Lobato Albiol i Begoña Lafuente

174 175

C r ò n i c a d e d u e s m o d i s t e s

176 177

(Konnexió, Jacint Verdaguer)

Els alumnes que fem el taller de Costur@rt hem entre-vistat a les dues àvies, modistes de professió, que ens vénen a fer el taller de costura als alumnes de konnexió de 3r d’ESO.

Us les presentem:-La Rosa Maria Sardà Torrents té 82 anys i és filla de Sant Sadurní d’Anoia on ha viscut sempre.

-La Montserrat Poch Borrell té de 80 anys i és filla de can Benet de la Prua. Actualment viu a Sant Sadurní d’Anoia.

-Totes dues tenen unes mans d’or.La Maria i la Montserrat als 13 anys, quan van acabar l’escola, es van po-sar a treballar en un taller de costura i van estar treballant en aquesta feina fora de casa fins que es van casar. Una vegada casades van continuar fent la feina de modistes per compte propi. La Montserrat feia confecció per una altra persona. I la Maria va muntar el seu negoci llogant aprenentes que endreçaven el cosidor, passaven fils, feien encàrrecs, repartien les factures per les cases i tornaven els retalls, etc.Altres dones de la seva generació van començar a treballar de perruque-res, pantaloneres, brodadores, algunes rentaven ampolles o feien morri-ons per les ampolles de cava i també n’hi havia de dependentes.La Maria i la Montserrat, com totes les nenes d’aquella època, a l’escola ja van començar a fer les primeres puntades, però va ser al taller on es van posar a treballar on van aprendre de veritat a cosir.Mentre anaven a treballar a fora de casa també ajudaven als pares en les tasques domèstiques, canviaven els llençols dels llits, posaven la roba a estovar, tallaven el sabó fet a casa, trinxaven fulles de col per donar

178 179

a les gallines, portaven la cabra a pasturar, feien dissabte de la casa, els diumenges tornant de missa ajudaven a fer l’arròs a la mare... Jugaven poc.I quan es van casar van continu-ar compaginant les tasques de la llar amb la feina de cosir. Per aquest motiu quan tenien en-càrrecs molt importants s’havi-en de quedar a treballar a la nit fins molt tard, perquè ha-vien d’acabar peces de roba per les festes que s’apropaven (comunions, rengle, revetlles, festes majors, fires...).Als tallers de modistes només hi treballaven noies, algunes eren de les rodalies de Sant Sadurní i s’apropaven al cosidor tot caminant. A Sant Sadurní n’hi havia d’altres de tallers de cos-tura, entre tots donaven força feina.Els horaris eren molt durs, treballaven de les 9 del matí a la 1 del migdia i de les 3 de la tarda a les 9 del vespre, la Montserrat plegava a les 5 de la tarda perquè havia d’anar fins a can Benet caminant. La Maria i la Montserrat estan molt satisfetes de saber cosir i mireu que opinen de tot plegat:

- Tant abans com ara saber cosir ens ha portat molts avantatges perquè sempre ens hem pogut fer la nostra roba i la de la família.No hem conegut mai cap noi que es dediqués a la costura, només ara fent aquest taller amb els alumnes de Konnexió hem vist nois cosint, que per cert, són d’admirar per la voluntat que hi posen i el bé que ho fan. Creiem que tots els homes haurien de saber cosir, ho podrien fer igual que les dones i els solucionaria alguns problemes. Però avui dia ni les noies saben cosir, és una llàstima perquè la roba no s’aprofita. Vivim en una societat on tot es compra, es fa servir i es llença.

Joel Vallejo, Anas El Arras, Carlos Vázquez, Paula Sainz, Cristian Sierra, Maria Nomdedeu i Sarai Ballesteros

180 181

C O N C L U S I O N S

La dona treballadora als anys seixanta a Sant Sadurní

És bo observar i escoltar les generacions anteriors i, sobretot, és imprescin-

dible comparar i veure en què s’ha progressat. També és bo adonar-se de

com les dones han patit al llarg del temps i com s’ha aconseguit que les

dones actuals visquin en una situació millor respecte els temps anteriors.

La celebració del 8 de març no és res més que això: recordar el patiment

d’unes dones per aconseguir una jornada laboral estable.

Per saber de la dona treballadora als anys seixanta a Sant Sadurní, els

alumnes de 3r d’ESO de les escoles de la vila han fet entrevistes a les do-

nes grans del seu entorn i n’han exposat les seves impressions. A més, han

tingut el detall, molt positiu, d’acompanyar amb il•lustracions diverses de

les entrevistes realitzades.

Amb això, una vegada llegides totes les entrevistes del llibre, observem

algunes conclusions dels nostres escolars de 14 anys i sobta quan alguns

diuen que pensaven que les àvies ho havien passat pitjor.

De fet, cada generació viu el seu moment. Això vol dir que “en aquest mo-

ment” hom no es pregunta si quelcom és “bo” o “dolent”, senzillament viu

el moment que li toca viure. De la mateixa manera, no cal buscar interpre-

tacions ideològiques que no encaixen amb la ideologia d’aquells temps.

Simplement succeeix que amb el pas dels anys hom s’adona d’algunes

dificultats que ha passat, les compara amb altres situacions i valora si ho

ha passat millor o pitjor.

182 183

També cal tenir en compte les dificultats que comporta la història oral. Amb

el pas dels anys anem guanyant o perdent memòria depenent de si el re-

cord ens plau o ens desplau. També podem apaivagar o exagerar el nostre

passat segons la condició que passem en el moment actual i el pensament

ideològic que tenim, que generalment tergiversa la veritat quotidiana tants

d’uns com d’altres.

Com dèiem anteriorment, les interpretacions de les noves generacions sob-

ten. Cal tenir en compte que sovint és difícil interpretar l’interlocutor, que

els entrevistadors són molt joves i que aquests no han sofert cap sotragada

important. A més, també hem de tenir present que cada dona entrevistada

considera que va tenir un passat “bo” o “dolent” depenent de la seva situ-

ació personal i familiar.

No obstant, amb tots els matisos que el llibre aporta es deixa clar que la

vida de l’entorn de la dona ha canviat molt, sobretot en tot allò referent

a: educada per ser submisa, les diferències de sexe, la manca de llibertat

juvenil, els sous més baixos que els homes, la impossibilitat d’aconseguir

alts càrrecs, la manca d’estudis, les lleis que afavorien l’home... i tot un

seguit d’entrebancs típics, en bona part, dels règims totalitaris i de zones

on el clergat tenia el pes predominant.

Cal tenir en compte, però, el rerefons del paper de la dona. El rol que li

ha tocat fer sempre l’ha assumit bé: ella era el puntal de la vida interna fa-

miliar ja que sovint liderava l’economia de la família i l’educació dels fills.

Més endavant, quan li ha tocat treballar fora de casa, ha fet doble tasca:

la de fora, recompensada econòmicament amb poca equitat, i la de dins.

I ho ha fet tot com si res.

Per a ella tot això ha estat un aprenentatge i en arribar al moment actual,

en què assumeix més rols, sentim dir: “és que les dones sou capaces de

fer mil coses a la vegada” donant entendre que ells, els homes, les coses

les fan una darrera l’altra. Així doncs, a grans trets podem dir amb tota

seguretat que el què ha alliberat la dona és la independència econòmica i

el control de la maternitat.

Encoratgem els nostres joves a investigar, a analitzar, a prendre consci-

ència d’aquestes diferències perquè sàpiguen entendre i aprofitar els mo-

ments actuals, el present que els toca viure (que ens agradaria que fos de

més bonança). Amb tot això ens preguntem: com tindrem cura de l’entorn

familiar si totes plegades, noia i noi, necessitem feina per tirar endavant?

Canviaran els rols? Aquest és el gran dilema del futur que ens espera.

Centre d’Estudis SadurninencsEstiu 2013

184 185