1

La «Divina comèdia» de Dante Alighieri (1304–1321)

Infern: Cant I, Part 1 (1304–c.1307)

Nel mezzo del cammin di nostra vitami ritrovai per una selva oscura,

3 ché la diritta via era smarrita.Ahi quanto a dir qual era è cosa duraesta selva selvaggia e aspra e forte

6 che nel pensier rinova la paura!Tant' è amara che poco è più morte;ma per trattar del ben ch' i' vi trovai,

9 dirò de l'altre cose ch' i' v' ho scorte.Io non so ben ridir com' i' v' intrai,tant' era pien di sonno a quel punto

12 che la verace via abbandonai.Ma poi ch' i' fui al piè d'un colle giunto,là dove terminava quella valle

15 che m'avea di paura il cor compunto,guardai in alto e vidi le sue spallevestite già de' raggi del pianeta

18 che mena dritto altrui per ogne calle.Allor fu la paura un poco queta,che nel lago del cor m'era durata

21 la notte ch' i' passai con tanta pieta.E come quei che non lena affannata,uscito fuor del pelago a la riva,

24 si volge a l'acqua perigliosa e guata,così l'animo mio, ch' ancor fuggiva,si volse a retro a rimirar lo passo

27 che non lasciò già mai persona viva.Poi ch' èi posato un poco il corpo lasso,ripresi via per la piaggia diserta,

30 sì che 'l piè fermo sempre era 'l più basso.

Ed ecco, quasi al cominciar de l'erta,una lonza leggera e presta molto,

33 che di pel macolato era coverta;e non mi si partia dinanzi al volto,anzi 'mpediva tanto il mio cammino,

36 ch' i' fui per ritornar più volte vòlto.Temp' era dal principio del mattino,e 'l sol montava 'n sù con quelle stelle

39 ch' eran con lui quando l'amor divinomosse di prima quelle cose belle;sì ch' a bene sperar m'era cagione

42 si quella fiera a la gaetta pellel'ora del tempo e la dolce stagione;ma non sì che paura non mi desse

45 la vista che m'apparve d'un leone.Questi parea che contra me venissecon la test' alta e con rabbiosa fame,

A la meitat del camí de la vidaem vaig trobar dins d'una selva obscura,

3 perquè havia deixat la recta via.Quina cosa tan dura és dir com eraaquesta selva salvatge, aspra i forta,

6 que em renova la por només pensar-hi!:és tan amarga, que és poc menys que mort.I per parlar del bé que hi vaig trobar,

9 diré també altres coses que hi vaig veure.No sé explicar bé com hi vaig entrar:tan ple de son estava en aquell punt

12 en què em vaig apartar del bon camí!En arribar, però, al peu d'un puig,allà on s'acabava aquella vall

15 que havia omplert el meu pit de temor,mirant amunt li vaig veure l'esquenavestida ja amb els raigs d'aquell planeta

18 que a tots ens mena drets per la sendera.S'aquietà un poc, llavors, aquell espantque dins l'estrany del cor m'havia durat

21 tota la nit passada amb tanta pena.I com aquell que, quasi sense alè,eixint de l'ampla mar a la ribera

24 es gira a l'aigua perillosa i mira,així el meu esperit, fugint encara,es girava i tornà a mirar el pas

27 que mai deixà escapar persona viva.Després de reposar el cos cansat,vaig reprendre el camí pel rost desert,

30 el peu més baix sempre més ferm que l'altre.

De sobte, allà on comença la pujada,hi ha una pantera, àgil i molt veloç,

33 coberta d'una pell tota clapada;la trobava davant allà on mirava,i m'impedia tant continuar

36 que em vaig girar més d'un colp per tornar-me'n.Era l'hora, al principi del matí,que el sol pujava amunt amb les estrelles

39 que eren amb ell ja quan l'amor divícomençà a moure aquelles coses belles;així, els motius per no esperar cap mal

42 d'aquella fera de pelatge alegre,eren l'hora i la dolça estació;però no eren prou per no tenir

45 por d'un lleó que aparegué davant.Semblava que venia contra mi,amb el cap alt i amb la fam tan rabiosa tr

aduc

ció

al c

atal

à de

Joa

n F.

Mir

a (2

000)

2

48 sì che parea che l'aere ne tremesse.Ed una lupa, che di tutte bramesembiava carca ne la sua magrezza,

51 e molte genti fé già viver grame,questa mi porse tanto di gravezzacon la paura ch' uscia di sua vista,

54 ch' io perdei la speranza de l'altezza.E qual è quei che volontieri acquista,e giugne 'l tempo che perder lo face,

57 che 'n tutti suoi pensier piange e s'attrista;tal mi fece la bestia sanza pace,che, venendomi 'ncontro, a poco a poco

60 mi ripigneva là dove 'l sol tace.

Mentre ch' i' rovinava in basso loco,dinanzi a li occhi mi si fu offerto

63 chi per lungo silenzo parea fioco.Quando vidi costui nel gran diserto,«Miserere di me», gridai a lui,

66 «qual che tu sii, ad ombra od omo certo!».Rispuosemi: «Non omo, omo già fui,e li parenti miei furon lombardi,

69 mantoani per patrïa ambedui.Nacqui sub Iulio, ancor che fosse tardi,e vissi a Roma sotto 'l buono Augusto

72 nel tempo de li dèi falsi e bugiardi.Poeta fui, e cantai di quel giustofigliuol d'Anchise che venne di Troia,

75 poi che 'l superbo Ilïón fu combusto.Ma tu perché ritorni a tanta noia?,perché non sali il dilettoso monte

78 ch' è principio e cagion di tutta gioia?»«Or se' tu quel Virgilio e quella fonteche spandi di parlar sì largo fiume?»,

81 rispuos' io lui con vergognosa fronte.«O de li altri poeti onore e lume,vagliami 'l lungo studio e 'l grande amore

84 che m'ha fatto cercar lo tuo volume.Tu se'l lo mio maestro e 'l mio autore,tu se' solo colui da cu' io tolsi

87 lo bello stilo che m'ha fatto onore.Vedi la bestia per cu' io mi volsi;aiutami da lei, famoso saggio,

90 ch' ella mi fa tremar le vene e i polsi».

«A te convien tenere altro vïaggio»,rispuose, poi che lagrimar mi vide,

93 «se vuo' campar d'esto loco selvaggio;ché questa bestia, per la qual tu gride,non lascia altrui passar per la sua via,

96 ma tanto lo 'mpedisce che l'uccide;e ha natura sì malvagia e ria,che mai non empie la bramosa voglia,

99 e dopo 'l pasto ha più fame che pria.Molti son li animali a cui s'ammoglia,e più saranno ancora, infin che 'l veltro

48 que semblava que l'aire en tremolava.I una lloba tan magra que era comsi carregara totes les enveges,

51 i que ha fet viure trista molta gent,em posà al cor un pes tan gran d'angoixaper la por que feia la seua vista,

54 que no esperava pujar ja més alt.Com aquell que amb passió acumula guanys,però ve un temps que li ho fa perdre tot

57 i només pensa en llàgrimes i planys,tal em va fer la bèstia sense pauque, venint-me de cara, a poc a poc

60 m'empenyia cap allà on calla el sol.

Mentre anava rodolant cap avallse'm va oferir davant dels ulls algú

63 com afeblit per silencis molt llargs.Quan el vaig veure en aquell gran desert,«Miserere de mi», li vaig cridar,

66 «sigues qui sigues, ombra o home cert!».Respongué: «No sóc home, home vaig ser,i mon pare i ma mare eren llombards,

69 i tots dos mantuans de naixement.Vaig nàixer sub Iulio, encara que tard,vaig viure a Roma sota el bon August,

72 en temps dels déus falsos i mentiders.Vaig ser poeta, i vaig cantar el justfill d'Anquises, el que vingué de Troia

75 quan la superba Ílion fou cremada.I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,per què no puges la dolça muntanya,

78 causa i principi de tota alegria?»«Ets tu, potser, Virgili, aquella fontdes d'on s'estén l'ample riu de la llengua?»,

81 li vaig respondre amb el front vergonyós.«Llum i honor de tots els altres poetes,valga'm el llarg estudi, el gran amor

84 que em feia aprofundir en els teus llibres.Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,només de tu és de qui jo vaig traure

87 el bell estil que em dóna tant d'honor.Mira la bèstia que em fa recular:savi famós, ajuda'm contra ella,

90 que em tremolen les venes i la sang.»

«Hauries de seguir una altra ruta»,respongué quan em va veure plorar,

93 «si vols eixir d'aquest lloc tan salvatge;que aquesta bèstia, per la qual tu crides,no deixa pas a ningú pel camí,

96 i s'hi enfronta tan durament que el mata;té una natura malvada i roïnaque mai no satisfà l'ànsia i la fam,

99 i havent menjat té més gana que abans.Són molts els animals amb què s'acobla,i encara en seran més, fins que el llebrer tr

aduc

ció

al c

atal

à de

Joa

n F.

Mir

a (2

000)

3

102 verrà, che la farà morir con doglia.Questi non ciberà terra né peltro,ma sapïenza, amore e virtute,

105 e sua nazion sarà tra feltro e feltro.Di quella umile Italia fia saluteper cui morì la vergine Cammilla,

108 Eurialo e Turno e Niso di ferute.Questi la caccerà per ogne villa,fin che l'avrà rimessa ne lo 'nferno,

111 là onde 'nvidia prima dipartilla.Ond' io per lo tuo me' penso e discernoche tu me segui, e io sarà tua guida,

114 e trarrotti di qui per loco etterno;ove udirai le disperate strida,vedrai li antichi spiriti dolenti,

117 ch' a la seconda morte ciascun grida;e vederai color che son contentinel foco, perché speran di venire

120 quando che sia a le beate genti.A le quai poi se tu vorrai salire,anima fia a ciò più di me degna:

123 con lei ti lascerò nel mio partire;ché quello imperador che là sù regna,perch' i' fu' ribellante a la sua legge,

126 non vuol che 'n sua città per me si vegna.In tutte parti impera e quivi regge;quivi è la sua città e l'alto seggio:

129 oh felice colui cu' ivi elegge!»E io a lui: «Poeta, io ti richeggioper quello Dio che tu non conscesti,

132 acciò ch' io fugga questo male e peggio,

che tu mi meni là dov' or dicesti,sì ch' io veggia la porta di san Pietro

135 e color cui tu fai cotanto mesti.»

Allor si mosse, e io li tenni dietro.

102 vindrà per fer-la morir amb dolor,Aquest no menjarà metall ni terra,sinó saviesa, i amor i virtut,

105 i el seu país serà entre feltre i feltre.Ell salvarà aquesta Itàlia humil,per qui moriren la verge Camiŀla,

108 Euríal, Turn i Nisus, de ferides.Perseguirà pertot arreu la bèstiafins que la torne a tancar a l'infern,

111 d'on al principi la tragué l'enveja.Així, pense i veig clar que, pel teu bé,m'has de seguir, i jo seré el teu guia,

114 i et faré eixir d'ací per llocs eternson sentiràs udols desesperats,veuràs antics esperits en turment

117 que criden tots per la segona mort;en veuràs altres que estan ben contentsen el foc, perquè esperen afegir-se

120 algun dia als habitants del cel.Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,hi ha una ànima que és més digna que jo:

123 amb ella et deixaré quan m'acomiade;que aquell emperador que allà dalt regna,com que no vaig seguir la seua llei,

126 no vol que et guie a la seua ciutat.En tots els llocs impera, allí governa;és la seua ciutat, i l'alta seu,

129 feliç aquell que hi va com elegit!»Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,per aquell Déu que tu no vas conèixer,

132 si he d'escapar d'aquest mal o pitjor,

que em portes en aquell lloc que m'has dit,que jo veja la porta de sant Pere

135 i aquells que expliques que viuen tan trists.»

Començà a caminar, i jo darrere. trad

ucci

ó al

cat

alà

de J

oan

F. M

ira

(200

0)