TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 102

Sumari2 Cartes creuades

3 Editorial

4 El Matarranya

7 El Baix Cinca

10 Entrevista: Lluís Sánchez

12 La Llitera

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de personatges

18 Països Catalans

19 Opinió: Un marge sota un garrofer

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Director: Màrio Sasot • msasote@yahoo.es

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

Consell de redacció:El Matarranya: Antoni Bengochea, Loli Gimeno,José Miguel Gràcia, Marta Momblant, ArturQuintana, Lluís Rajadell i Carles Sancho. El Baix Cinca: Rosa Arqué, Jaume Casas, PepLabat i Carme Tarragó. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, GlòriaFrancino i Josefina Motis. PP.CC.: Carme Messeguer.

Fotografia: Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Susana Antolí, Esteve Betrià, TomàsBosque, Josep A. Carrégalo, Miquel Estaña,Quim Gibert, Merxe Llop, Marc Martí, Vicent deMelchor, Juli Micolau, Joaquim Montclús,Ramón Mur, Francesc Ricart, Carles Sancho,Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès iJoaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

En venda a:Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Llibreria Cabrera. Girona: LlibreriaLes Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadés i Llibreria Sorolla.Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

L’altre dia vaig estar a lainauguració del Museu Dio-cesà de Barbastre-Montsó aBarbastre. Un magnífic, llumi-nós i modern edifici recons-truït per l’arquitecte JoséMiguel Ferrando que ha costatmés de deu milions d’euros ique conté, apart de bellíssimes peces d’or-febreria com un gran altar tot de plata, iuns quants retaules romànics, un conjuntde fulls plastificats amb fotografies que re-corden les peces de parròquies franjolinesque estan –en dipòsit– al museu de Lleida.

Eixa mateixa setmana, el meu col·legade La Vanguardia a Lleida, Pau Echaúz, vainformar que una historiadora lleidatanahavia descobert un tapís dels que se’n vaendur Erik el Belga de la catedral de

Roda d’Isàbena.La premsa d’Aragó, tan sen-

sible als espolis religiosos que hasofert la nostra regió, va donarla notícia quatre o cinc diesmés tard. La DGA, sense moltsescarafalls i menys ganes, es vaveure obligada a dir finalment

que estudiaria el cas per si pogués adquirirla peça a la subhasta que es farà a Brussel·les.

Cap espai hi ha reservat al museu bar-bastrès per a les 40 peces que una nit dedesembre de 1974 se’n va emportar aquestlladre especialista en obres d’art ni s’expo-sen les fotos de les obres, perfectament ca-talogades.

Per què tot això? Ai amics!, és que no éslo mateix dir-se René Alphonse Van der Ber-ge que Francesc Puig i Calafalch, és un dir.

Salutació del director // Màrio Sasot

D’escriptors presumptuosos

A la columna Lo meu gènit que signa Su-sana Antolí veig que hi sic descrit com und’eixos pseudoescriptors presumptuososque perquè els han publicat dos llibres i hanguanyat algun premi ja van de grans alifaresuns als altres, buscant contactes, i que el ma-teix que una caparra t’atabalen amb projec-tes, crítiques, èxits… pot ben creure, senyordirector, que si mai escric un tercer llibre,i guanyo un premi i me’l publiquen, tindrében en compte eixa semblança que han fetde mi –sí, ja sé que la, diguem-ne ironia noserveix de re. Eppur…

Artur Quintana i Font

Puc dissentir?

Sé que és visceral i no sé si sabré expli-car-me però no m’entusiasma gens ni micaparticipar en la campanya de recollida defirmes perquè el Cant de la llibertat de La-bordeta sigue l’himne oficial d’Aragó. Noperquè no m’agrade la cançó ni perquè nola considera representativa del sentir delnostre poble. Tot i que he signat a la cam-panya de recollida de signatures per disci-plina i respecte a les associacions que la im-pulsen, no em sembla moral ni lleial tirar

per terra la feina dels autors de l’encarahimne oficial i que no tenint culpa de res(Ángel Guinda, Anton García Abril, Rosen-do Tello o Manolo Vilas) i que fins i tot hanadmirat i recolzat la feina de Labordeta enalgun moment donat. De la mateix maneraque desconfio de règims en teoria molt de-mocràtics o llibertaris basats en algun crimprimigeni, m’esgarrifa i perd valor davantels meus ulls una acció solidària i d’home-natge basada en la deslleialtat o el menys-preu injust a altres.

Màrio Sasot

A Temps de Franja volem saber la teua opinió. Envia‘ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a:tempsdefranja@telefonica.net

Cartes dels lectors

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@telefonica.net

Foto coberta: Reproducció de l’ajuntamentde Vall-de-roures a Xetulul(Guatemala) (© NORA MAYORGA)

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

EDIT

OR

IAL

El passat mes de desembre esva celebrar el trenta-dosè aniver-sari de la Constitució Espanyola.

Tot i que, poques veus o caps’han aixecat des dels partits polí-tics i institucions, manifestant lanecessitat d’introduir canvis a lanostra Carta Magna, ningú no potnegar el principi que diu: “noméses reforma allò que es vol conser-var”. I són moltes les veus en el side la societat civil que ho van de-manant dia rere dia. A tall d’e-xemple indiquem alguns puntssusceptibles de reforma:

Tots aquells articles o declara-cions que fan referència al procéspreautonòmic no tenen cap sentitdesprés de tants anys de funciona-ment de les autonomies. Nomésserveixen per enfosquir el text.

L’anomenada cambra alta, elSenat, amb la seua representativi-tat numèrica provincial, una micacorregida, s’ha convertit en un or-ganisme buit, sense funcions reals–si és que alguna volta en va te-nir–, més aviat un llast per a l’Es-tat. Allò que havia de ser laCambra representant de les Auto-nomies, s’ha guardat al bagul delsrecords.

Pel que fa a la Corona cal corre-gir l’article 57 en el que es discri-mina a la dona quan es diu“príncep hereu”, “legítim hereu” i“l’home a la dona” per a l’ordresuccessori, encara que no hi somtan pocs els que pensem que untema tan transcendent en el teixitinstitucional d’un país com laforma d’estat s’hauria d’haver sot-mès des d’un principi a un refe-rèndum exclusiu i diferenciat.Encara hi seríem a temps.

Així mateix l’Estat Espanyols’hauria de declarar laic amb ca-ràcter general, substituint la de-claració d’aconfessionalitat i elmanteniment de relacions espe-cials amb l’Església Catòlica.

La intocable divisió territorialper províncies i la seua identifica-ció com a circumscripcions electo-rals, anul·la o entorpeix qualsevolaltre desenvolupament racionalcomarcal o territorial dins de cada

autonomia i fomenta la desafecciópolítica.

Si la Llei Orgànica 11/1995, vaabolir en la pràctica la pena demort “en temps de guerra”, perquè ha de romandre encara a la

Constitució? Dissortadament

els corrents depensament domi-nants i del poderactuals van per ca-mins ben diferentsals que aquí as-senyalem, aban-derant un retrocésen el procés de lli-

bertats i de retorn a més graus decentralisme. Les conseqüències po-den ser que el meló es podreixi oque es converteixi en carbassa.

No volem acabar aquestes líniessense fer esment de l’article 3,punt 2 de la Constitució, que diu:“Les altres llengües espanyolesseran també oficials a les respecti-ves Comunitats Autònomes d’a-cord amb els seus Estatuts”.Aquest punt, que no precisa capreforma, curiosament no el té encompte ni l’Estatut ni la Llei deLlengües d’Aragó. Malgrat tot,haurem de continuar empenyentel carro.

EDITORIAL

La Constitució: Reforma i Contrareforma

L’article 3, punt 2,que no precisa capreforma, no el té encompte ni l’Estatut nila Llei de Llengüesd’Aragó

Entrada alCongrès deDiputats a

Madrid

L’ESMOLET

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

4

Castella, en el procés de construcció d’Espanya, hatingut força èxits. No ha acabat de reeixir en l’assimilaciócompleta dels seus territoris, com ha passat a França, peròha aconseguit que els països de l’antiga corona d’Aragó es-tiguin permanentment enfrontats entre ells. He escrit diver-ses vegades que fullejo l’Heraldo a la recerca d’articles que,d’una manera o altra, vagin contra Catalunya. Articles d’o-pinió, editorials, notícies, cartes al director... Sempre hi haalgun greuge calentet, o algun de ranci, com la «tergiver-sació» de la història que, segons ells, només fa la historio-grafia catalana. Al País Valencià deu passar tres quarts delmateix, i si no, només cal veure com s’utilitza l’anticatala-nisme com a arma electoral. Entretant des de Madrid s’homiren ben divertits –o potser ja ni en paren esment. Tenenuna primera línia de combat formada pels «assimilats» que,

com els conversos, estan convençuts que la llum de Castella–sota la denominació d’España amb “ñ”– és l’única i veri-table. Jo, Aragonès format a Catalunya (o català de nissagaaragonesa resident a Aragó), a voltes em pregunto si no hiha una certa enveja respecte a aquest petit principat que haaconseguit resistir –de moment– les envestides castellanesmantenint una personalitat diferenciada. Els altres regnesde l’antiga Corona, sobre tot Aragó, s’han diluït o estan enprocés avançat de dilució en l’univers castellà. Sigui com si-gui, no puc evitar d’entristir-me quan recordo en Toni Llerdai a mi mateix, ben jovenets, somiant en la germanor dels an-tics aliats. Com els prohoms de la Renaixença catalana, pen-sàvem que la lògica econòmica i el passat comú acabariaunint els nostres territoris. Ara, trenta anys després, tot plegatsembla una caricatura. Què es trobaran els nostres fills?

Territoris assimilats // Carles Terès

Els jocs tradicionals van a l’escola// CARLES SANCHO

El Departament de Patrimoni i lesescoles de la comarca del Matarra-nya van organitzar el passat 18 denovembre, amb molt d’èxit, unajornada dedicada als jocs tradicio-nals que es va celebrar a Fondespa-tla i en què van participar un totalde 77 alumnes de tercer i quartcurs de Primària de l’escola Vall-de-roures i dels CRA de Calaceit iPena-roja de Tastavins. La jornadaes va dividir en dos parts. Primera-ment es va organitzar una gimcanaper a descobrir la població, on la ca-nalla feia diverses activitats en elsllocs més significatius de la vila: la to-rreta i el fossar medieval, l’ajunta-ment i l’església. Més tard, distribuïtsels alumnes per grups, van fer unaroda de jocs tradicionals al carrer: larodanxa, les birles, el marro i saltara corda. Esta jornada cultural és unamés de les iniciatives que ha progra-mat la comarca en el Projecte de Di-namització dels Jocs Tradicionals delMatarranya, amb l’objectiu de recu-perar i transmetre als escolars unapart molt important del patrimonicultural del territori.

La vila, visitada per la gent menu-da, va viure un dia inoblidable, on elscarrers i les places van perdre la seuahabitual tranquil·litat i monotonia ies van omplir de l’alegria que trans-metrien els escolars en les seues ac-tivitats lúdiques distribuïdes pertota la població.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

5

Lo dijous passat va vindre la Su-sana Antolí a la nostra escola, enconcret a Pena-roja i a Fondespatla,pos l’any passat va anar a Mont-roigi a la Sorollera.

Mos va contar qüentos i va recitarpoemes i endevinalles. Portave unacaixa plena de joguets: una carpa, unmussol, un ratolí una ovella…

A Pena-roja, los de la classe deMiriam, havien d’inventar rimesamb paraules boniques. Estes són lesque van fer entre tots:

La piruleta de Mohammedestà més bona que un beset.

L’Agustí té un cor bonic i ple d’amor.

Mon pare quan ve del masme done un gran abraç.

Quan mon pare ve de fer torronets me done quatre besets.

MOS VA AGRADAR MOLT!

L’escriptora a l’escola de CalaceitRAFA FERRER

Susana Antolí al CRA Tastavins// ALUMNES DE CATALÀ DE L’ESCOLA DE PENA-ROJA

Enguany s’han complert 300 anys de la construcció de l’es-glésia parroquial de Calaceit. El dia 3 d’agost de 1710, ambel trasllat del Santíssim Sagrament, s’inaugurava solemne-ment la nova església d’estil barroc. L’anterior església gò-tica, de reduïdes dimensions, havia estat enderrocada peraixecar la nova.

Durant el segle XVII es van construir la major part delsedificis civils de les nostres viles així com també algunes es-glésies i capelles. Els mestres en el domini de la pedra, prin-cipalment, eren bascos. Havien abandonat les seves terresper cercar millors condicions de vida. Un d’aquests mestresd’obra va ser Francisco Ibargüens Unamunzaga.

Aquest personatge va nàixer el 23 de juliol de 1656 a lapoblació de Marquina-Echevarria de la província de Biscaia.Sabem poques coses dels anys de joventut. Es va formar com

a mestre d’obres a la seva terra natal i després de col·laboraren diverses construccions civils i religioses es va traslladar ales nostres terres per a treballar i dirigir la construcció de di-verses esglésies. En la darrera dècada del segle XVII, aUrrea de Gaén, es va casar amb Antonia Oliete i, al cap depocs anys, amb motiu de la construcció de l’església, es vatraslladar a viure a Calaceit, on va nàixer una de les seves fi-lles.

Se’l considera l’autor de la majestuosa façana de l’esglésiaparroquial de Calaceit, acabada l’any 1701. També se’l con-sidera l’autor de la torre de l’església de Gandesa i, possi-blement, també va col·laborar en la construcció d’altresesglésies de la comarca de la Terra Alta. Va morir a Vilalbadels Arcs, el 8 de març de 1706, quan estava treballant en laconstrucció de l’església parroquial d’aquesta població.

Francisco Ibargüens // Joaquim Montclús

DESPERTA FERRO!

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

MA

TAR

RA

NY

A

6

Que la Casa de la Vila de Vall-de-roures està reproduïda, si fa o no fa,al Poble Espanyol de Barcelona ésben conegut. És una data que solaparèixer a totes les guies turístiquesi campanyes promocionals que esfan de la capital administrativa delMatarranya. Però no és tan conegutque una rèplica de l’Ajuntamentd’este poble ocupa un lloc destacaten el principal parc d’atraccions deCentreamèrica, Xetulul, a Guatema-la. Este centre recreatiu, un dels mi-llors de la regió centreamericana, in-clou còpies aproximades d’algunsdels principals monuments espa-nyols i també d’altres països que, se-gons la web del parc, “han influen-ciat la cultura guatemalenca”. No hifalten, per exemple l’Alhambra deGranada o l’Òpera de París.

Allí, a l’altre costat de l’Atlàntic,a milers de kilòmetres de Vall-de-roures, els visitants es topeten ambuna reproducció de la Casa de laVila, del segle XVI i considerada unexemple excepcional de l’adaptació

referent arquitectònic tant vallde-rrourà al cor de Centreamèrica.

El parc d’atraccions de Xetulul,inaugurat l’any 2002, ocupa 128.212metres quadrats i és un focus d’ac-tivitat turística de primera magnitudper la variada oferta lúdica, comer-cial i gastronòmica que ofereix. Ésun parc modern, molt cuidat i de pri-mera línia que capta públic a Gua-temala i als països del voltant, inclòsel sud de Mèxic. L’any 2008 varebre el premi més prestigiós per aparcs d’atraccions, l’ApplauseAward. Javier Millán explica que l’a-fluència de públic és “exagerada”fins a situar-se com a parc “de refe-rència” per a tota mesoamèrica.“Ha tingut una acceptació enorme”,afegeix el periodista. Dins d’este pa-norama recreatiu-comercial, l’ajun-tament de Vall-de-roures és utilitzatcom a botiga i restaurant, un papermolt distint de la funció administra-tiva i institucional de l’original, peròno tant allunyada de la del seubessó barceloní.

Un monument de Vall-de-roures trasplantat a Guatemala// LLUÍS RAJADELL

Casa de la vilade Vall-de-roures aXetulul(Guatemala)NORA MAYORGA

de l’estil del Renaixement a l’Aragó.Es tracta, a més, d’un edifici declares referències aragoneses amb lagaleria d’arcs que remata la cons-trucció, el potent ràfec i la llotja. Laseua excepcionalitat va motivar lacòpia del Poble Espanyol, construïtamb la intenció de recopilar el méssignificatiu de l’arquitectura espa-nyola amb motiu de l’ExposicióUniversal de Barcelona de 1929. Elperiodista saragossà Javier Millán,bon coneixedor de Guatemala perlligams familiars, explica que, proba-blement, l’Ajuntament de Vall-de-roures va donar el salt a Xetulul desde la seua còpia aproximada del Po-ble Espanyol més que a partir de l’o-riginal.

La reproducció guatemalenca,feta amb materials moderns –res depedra picada com a l’original– pre-senta alguna variació respecte a laversió del Poble Espanyol i, encaramés, respecte de la casa de la vilamatarranyenca, però, encara i tot, éstota una sorpresa trobar-se amb un

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

BAIX

CIN

CA

L’Institut d’Estudis del Baix CincaIEA va celebrar la trobada anual desocis i simpatitzants el dissabte 27 denovembre. L’acte va tindre lloc al ci-nema de Saidí i va estar conduït perJaume Casas, periodista de RàdioFraga.

Josep Labat, president de l’IEBC-IEA va obrir la sessió agraint alpoble i l’Ajuntament de Saidí la seuapredisposició en col·laborar amb elsactes de l’entitat. Seguidament, es vanlliurar els premis “Josep Galan” 2010a la normalització lingüística i cultural.A través d’aquests premis, que en-guany han arribat a la 14a edició, esvol reconèixer les persones i entitatsdel Baix Cinca que s’han destacat perla lluita en favor de la normalitzacióde la nostra llengua i cultura malgratels problemes que plantegen algunssectors de la població i moltes de lesnostres institucions, les quals conti-nuen ignorant la Llei de Llengüesaprovada per les Corts ja fa un any.Enguany han rebut el premi “JosepGalan”: la Penya del Barça (Saidí),l’Associació Cultural Lo Branquil(Saidí), el Forn Nou (Saidí), la Coralde Saidí, el grup de professors del pro-jecte Festa de St. Joan del C.P. MiguelServet de Fraga i, de manera simbò-lica, el col·lectiu de signants de la cam-panya “Volem TV3 per TDT”.

A continuació, es va anunciar loPremi Franja “Cultura i Territori”2010 d’Iniciativa Cultural de la Franja.En aquesta edició, s’ha guardonatl’exjustícia d’Aragó, Don EmilioGastón Sanz, advocat i polític deprofessió, pel seu recolzament a lanostra llengua a través de l’informede la institució del Justícia d’Aragó so-bre les llengües a la nostra comunitati com a president honorífic de la Pla-taforma per a la Defensa de les Llen-gües Minoritàries d’Aragó.

Després es va llegir l’acta de la XXIconvocatòria de les beques d’investi-gació “Amanda Llebot” de l’IEBC-IEA corresponent al 2010. El jurat vadecidir atorgar el premi de la convo-catòria general al projecte presentatper Francisco Tejero Costa Víctimesa conseqüència de fets ocorreguts du-

rant la Guerra Civil Espanyola, perl’actualitat i l’interès que suscita eltema a Fraga i la comarca del BaixCinca. També va declarar deserts elspremis de la convocatòria per a esco-lars i va atorgar una menció especiali un ajut econòmic al projecte Les ac-tituds lingüístiques: el cas dels joves deSecundària de la comarca del BaixCinca, de Clara M. Sansó i equip.

Per acabar la sessió, es va celebrarun breu acte per a commemorar els

L’IEBC atorga els premis “Josep Galan” a diversesempreses i institucions de Saidí i Fraga// ROSA ARQUÉ

100 números i 10 anys de Temps deFranja. Màrio Sasot, director de la re-vista, entre altres coses, va subratllarque aquesta quantitat de números erauna cosa impensable al començamentde la seua trajectòria, ara fa una dè-cada.

Per tancar l’acte, l’IEBC-IEA vaoferir un berenar a tots els assistentsprecedit per un recital de cançons encatalà a càrrec de la Coral de Saidí.

Entrega depremis“JosepGalan”ROSA ARQUÉ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

BAIX

CIN

CA

8

El projecte Comenius Regio en elque participen diversos centres edu-catius de la comarca del Baix Cincacontinua la seva marxa. Per segonavegada des que es va iniciar el pro-jecte, un nou grup de vuit professorsde les escoles de Ballovar, Saidí, IESBaix Cinca i Centre de Professors iRecursos de Fraga han viatjat aTurquia per compartir el treballque estan desenvolupant professorsi alumnes en relació a la millora dela competència comunicativa.

Durant tres dies, del 30 de novem-bre al 2 de desembre, el grup de pro-fessors ha tingut l’oportunitat de vi-sitar els centres turcs participants en

Nova trobada de professors del Baix Cinca a Turquia dins el projecte Comenius Regio// SONIA DE DIOS

Trobada delProjecteComeniusRegioSONIA DE DIOS

el projecte. Tots ells estan situats ala ciutat de Kirsehir, a la zonacentral del país. Estan implicats unaescola de primària, un institut i uncentre d’orientació psicopedagògica.El Departament d’Educació de Kir-sehir coordina i impulsa el projectea la zona.

A més, al llarg de la trobada,cada un dels centres participants,tant turcs com espanyols, ha exposatel treball realitzat entre el professo-rat i amb l’alumnat. Tot això ha per-mès establir debats i intercanviarpunts de vista sobre les metodolo-gies proposades, el que respon al’objectiu principal del projecte.

Les Beguines són un moviment sorgit a les darreries del segleXII a Flandes, Bravant i Renània, que s’estengué cap al nordi el sud d’Europa i protagonitzat per dones, les quals, soles oen grup, portaven una vida religiosa en el món, al marge, però,de les estructures eclesiàstiques i familiars. Grup difícil de de-finir: laiques i religioses alhora, dones dedicades a l’acció i ala contemplació; la Marta i la Maria de què ens parla l’evangelide Lluc. Este moviment representava un espai de llibertat fe-menina entre la religió i el laïcisme. El seu projecte de vida cons-titueix una voluntat d’allunyar-se de les relacions que imposaval’estructura familiar patriarcal de l’època i l’adopció d’un model

de vida cèlibe. Es té coneixement de beguines que feien pele-grinatge en grups de tres a cinc, d’altres solitàries i també co-munitats de beguines. Vivien de les rendes pròpies i de la men-dicitat, amb pobresa. L’espiritualitat era una recerca de la per-fecció individual, solitària, contemplativa, encara que acompan-yada d’activitat caritativa amb gran projecció social a travésde l’autoritat moral de què gaudien.

Sembla que a partir de 1330, la fúria inquisitorial, aconsegueixla desintegració d’este grup; les beguines són considerades he-retges dintre del discurs tradicional de l’església.

(Continuarà…)

Les Beguines I // Merxe Llop

DONES

En aquesta ocasió el tema comútriat en els tres centres espanyols so-bre el qual desenvolupar les activitatsa l’aula ha estat el de les celebracionsde tardor al voltant de la mort: la cas-tanyada, les ànimes, Halloween…Per la part turca el tema triat va serla celebració del Dia Nacional deTurquia i la Festa del Sacrifici.

Va ser especialment emotiu que eltreball realitzat per l’alumnat de undel centres turcs fos realitzat en ca-talà, com a reconeixement a la “unaaltra llengua” del professorat visi-tant, traduït directament des delturc per mitjans informàtics.

La valoració, tant de la visita comdel projecte, és molt positiva. El Co-menius Regio es troba en el seu se-gon any i el treball invertit va donantels seus fruits. Els centres del BaixCinca implicats, impulsats pel Depar-tament d’Educació i Cultura delGovern d’Aragó, continuen rebentformació i assessorament d’una es-pecialista en el tema, la professorade la Universitat Pompeu Fabra deBarcelona Olga Esteve, que proposala pràctica reflexiva com base del’autoformació.

La propera trobada està previst enel Baix Cinca per al mes d’abril de2011, en què a més tindran lloc lesJornades Aragoneses de Bibliote-ques Escolars i Promoció de la Lec-tura i l’Escriptura, a les quals es con-vidarà a participar els companysturcs.

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

AR

AG

Ó

Quan l’electricitat encara no havia arribat als masos de Fragai als monts de la nostra geografia, les closques més grosses del car-gols, una vegada buides, s’aprofitaven per omplir-les d’oli amb unaveta d’espardenya cremant d’un extrem. Era la manera dedisposar d’un fil de claror cap al tard. «Bona nit, cargols, que lallum s’apaga», a hores d’ara una expressió infantil de comiat noc-turn, prové de l’instant en què els de la casa es gitaven.Condicions d’aquesta mena van contribuir a estimular la saviesaancestral. I és que l’inconvenient de viure a les fosques va forçara aquells masovers a raonar amb lucidesa, a aprendre al màximde la situació, a treure solucions dels racons més insospitats. Endefinitiva, els va empènyer a ser creatius.

L’antítesi de la creativitat és la indiferència, que tendeix a blo-quejar la reflexió. Vet aquí un dels nostres principals esculls: pensarque la feina que puguem fer en bé de la llengua sigui picar pedra.Es renuncia a la creativitat quan només es dóna per bona una res-posta. Rere la indiferència s’amaguen excuses de mal pagador queens desactiven l’energia. Francesc Torralba, filòsof, és del parerque existeix una trama d’excuses per alliberar-se de l’esforç. PerTorralba, l’excusa està en la ment i no en la realitat: «L’obstacleno depèn de tu. L’excusa, sí» (dins el llibre Sosegarse en un mundosin sosiego).

Per contra, el desig de servir el país ha forjat una part dels nostresintel·lectuals, artistes, creadors, que en l’activitat professional nohan dubtat a incloure-hi la vessant reivindicativa. Amb l’ànsia dedesemmascarar injustícies, Lluís Maria Xirinacs, posem per cas,va esdevenir un homenot plenament compromès: «si algunes ve-gades m’he jugat la vida ha estat per viure-la amb més força.Aquesta vida val tant la pena que de vegades cal saber-se-la jugar

per evitar de viure després com si hom fos mort. Quants mortsvivents hi ha, que per evitar la mort viuen morts» (dins el llibreDietari final).

La no oficialitat del català a la Franja és una injustícia pròpiad’etapes colonials. No ens ha de fer por, per tant, escampar als qua-tre vents el tracte humiliant que rebem com a grup humà dife-renciat. Si l’energia eòlica pot desfer blocs de pedra, esventar aarreu la discriminació que patim,contribueix a sacsejar el pensa-ment únic, les mentalitats inflexibles. És el nostre deure, si el querealment som és ciutadans i no vassalls. Alvin Tofflere, escriptor,diu que «els analfabets del segle XXI no seran pas els qui no sabenllegir ni escriure, sinó els que no saben aprendre, desaprendre ireaprendre» (Presència, 24-9-10).

«Cridem qui som», diu el poeta. Seguint el suggeriment,l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC) promou el dissabte 12de març, a partir de les 10 del matí, a Fraga (Palau Montcada, carrerde St. Josep de Calassanç 12), la segona edició de la jornada sobreLlengua i emoció, amb la participació de l’historiador Jordi Bilbeny,la lingüista Rosa Calafat i el filòsof Josep Maria Terricabras.

He sentit dir a més d’un fragatí que «en direcció a Lleida, quanparlem, ens entenen. Però de Fraga cap a Saragossa, no». I és queFraga és una frontera lingüística, un horitzó que ens fa reconei-xedors. Salvador Cardús, sociòleg, diu que sense fronteres que-daríem perduts en els no-llocs sense cap altre referent que els del’interès particular: «les fronteres són, fonamentalment, per serrespectades i, alhora, per ser travessades (…) les fronteres no estanpensades per tancar res, sinó per definir, per identificar, per orien-tar» (Avui, 5-4-02).

El cerç, altrament dit mestral, el més potent del vents, que sovintaireja les angorfes del Baix Cinca, ens crida a dignificar la nostrallengua.

Cridem que hi som // Quim Gibert*

ESTAMPES RIBERENQUES

RECITAL DE TOMÀS BOSQUEDía 22 de gener del 2011, a les 18 hores (entrada lliure)

Centre cívic T. Sánchez Punter / Pl. Mayor, 2 (San José, cantonada Puente Virrey) Saragossa

PROGRAMA

1) Presentació de l’acte.

2) Projecció d’un reportatge (10 minuts: entrevista itres cançons) sobre Tomàs Bosque a la Codonyera, delprograma “Temps de cançons” de TVE-Barcelona, del’any 1978.

3) 1a part del recital:A Alcanyís, Tomàs va trencar el silenci de més de 30anys. Ara a Saragossa repetirà l’experiènciainterpretant un bloc de cançons.

4) Presentació del llibre del propi Tomàs, Melodiaprovençal. Poesia, música i prosa, per part de MaríaDolores Gimeno i Artur Quintana, doctors en filologia.Recitarà Antoni Bengochea i el poeta Ángel Guinda.

5) 2a part del recital:Tomàs interpretarà un nou bloc de cançons.

6) Per acabar l’acte, es presentarà la traducció al catalàdel Cant a la llibertat i es cantarà en les tres llengüesd’Aragó com a futur himne d’Aragó.

Presentaran i dirigiran l’acte:José Miguel Gràcia i Ramón Mur.

Organitza: ASSOCIACIÓ CULTURAL DEL MATARRANYACol·labora: Ajuntament de Saragossa

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de «Removent consciències».

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

ENT

REV

ISTA

10

Pregunta. Tinc entès que vostè vanéixer en plena guerra civil …

Resposta. Segons el meu pare,vaig néixer perquè Franco es va ai-xecar en armes un mes tard. Vaig ve-nir al món el gener de 1937 […] i noem van batejar fins als nou anys per-què vaig haver d’anar a una escolareligiosa, encara que a casa no hi ha-via cap ambient religiós. La veritatés que els franciscans de Pompeiaem van tractar molt bé i fins als 30anys vaig estar lligat a ells. Però peraquesta època vaig veure la llum ivaig deixar de creure. El capellà queem va casar em deia: “tu llegeix, quehi veuràs la llum”. Per desgràcia pera ell, la llum que vaig veure no erala que s’esperava. Així que avui sócmés agnòstic que ateu.

P. Vostè va començar a cantar al’escolania dels franciscans-caputxinsde Pompeia…

R. Sí, allà em van escollir per can-tar al cor. Vaig estar des dels 10 als14 anys. Ens enviaven a Núria unmes a l’any, per l’estiu. Allà vaig fersalut perquè jo vaig arribar a estar

molt malalt. Patia de bronquitis iquan vaig tornar a casa, el primerany, el metge va dir: “aquest noi s’hasalvat”. Després de la mili, vaig tre-ballar com a representant. Durantuns anys vaig seguir cantant al corde Pompeia fins que vaig passar aformar part del cor “Laudate” quedirigia el mestre Colomer. Quan emvaig casar l’any 1963, ja treballavacom a representant però no estavaassegurat i vaig optar a una plaça alcor del Liceu perquè, tot i que cobra-va una misèria, allà tenia asseguran-ça laboral, encara que no podiaprescindir de la meva feina de repre-sentant. Al Liceu vaig entrar als 30anys, el 1967 i el vaig deixar el 2000.D’aquesta manera, vaig poder com-patibilitzar el treball de representantamb la música i quan van fer fallidales empreses a les que representava,cap als anys 80, em vaig poder dedi-car només al Liceu perquè, a més,aleshores ja es cobrava millor. Peraquells anys, el Ministeri de Culturava entrar a participar en la gestió iels sous van arribar a ser magnífics.

Lluís Sánchez

P. Vostè ha cantat sempre de baríton?R. Sí, en aquesta veu em movia

sempre bé. No he estat mai solistaperquè no he tingut una veu enlluer-nadora… Un dia el mestre RicardoBottino, un gran director italià, es vaemprenyar amb mi i em va escridas-sar: “la tua voce non vale niente”. Ijo li vaig contestar: “Doncs si la mevaveu no val res per què em va escollirvostè?” “Perquè ets valent i fascantar als altres”, em va respondre.

P. Manté alguna vinculació amb elLiceu?

R. No, no. Algunes vegades ens en-vien invitacions per als assajos gene-rals, però res més.

P. Vostè va haver de viure de propl’incendi de 1994, oi?

R. Sí, sí, jo aleshores pertanyia alcor del Liceu i vaig poder veure comes cremava. Allò va ser un desastre.Havien tret la protecció en altresfuncions anteriors, no l’havien tornata posar i …, doncs mira, es va cre-mar. No sé si es va cremar o el vandeixar cremar. Però, oficialment, esva cremar. Va ser un accident, vaja.Jo tenia por perquè en la funció enquè es va cremar, encara que no vatenir res a veure, hi havia una escenaon es cremaven llibres en públic. Alprimer assaig, ja es va fer foc sensecap protecció. Ens varem queixar ivarem demanar que hi hagués dota-ció de bombers per a l’assaig gene-

“Vostè és un valent, que fa cantar als al-tres”, li va dir el mestre Ricardo Bottino undia de sacrificat i fins i tot tempestuós as-saig. I va ser aquesta valentia la que va ferque Lluís Sánchez –un barceloní assentat aBellmunt diverses temporades al llarg del’any– pertanyés com a baríton al cor del Li-ceu de Barcelona durant més de 30 anys.

Avui, Lluís gaudeix de la seua jubilació tanta la ciutat que el va veure néixer com al po-ble, on talment es banya a la piscina muni-cipal els dies de més calor com es tanca ambla seua dona, ben proveït durant cinc diesde forta nevada, a la casa del “carrer de lesquatre cantonades”.

LLUÍS SÁNCHEZ, UN BARCELONÍ ASSEN

El baríton “vale// RAMÓN MUR

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

ENT

REV

ISTA

11

nic. Avui hi ha alguns muntatges queho són tot menys artístics.

P. Quins cors l’han impactat més? R. Home, a Espanya l’Orfeó Do-

nostiarra és el que se’n porta la pal-ma.

P. Escolta molta música?R. Sí, tota la que puc. I llegeixo

sempre amb música de fons, encaraque si escolto una òpera conegudamentre estic llegint, em distrec de lalectura.

P. De què neix laseua relació ambBellmunt?

R. A través delmeu sogre, que eragermà de la donad’un bellmuntà queacaba de morir, Mi-guel Guimerà. El

meu sogre va comprar una caseta aBellmunt i des de llavors varem ve-nir, durant un temps, vuit o deu diesde mitjana cada mes. Ens agradamolt. Al poble ens va agafar la grannevada del mes de gener passat. Va-rem estar gairebé cinc dies sense sor-tir de casa.

P. Li agrada el català d’aquests po-bles del Mesquí?

R. I tant! És clar que aquí esparla un català preciós, encara queja he deixat de ficar-me en discus-sions sobre la seva denominació. Elcas és que es parli perquè és una me-ravella.

P. Els seus pares van arribar a sen-tir-lo cantar?

R. Sí, almenys una vegada. Però vaser en l’època del Cor “Laudate”,que dirigia el mestre Colomer. Eraun concert de música sacra. Canta-rem nou motets per al sermó de Lesset paraules de Tomás Luis de Vic-toria i Palestrina, músics del Renai-xement que m’agradaven força. Alfinal del concert, el meu pare em vadir: “el que heu cantat estava moltbé, però l’altre es feia molt pesat. I,de totes maneres, segur que gaudíeumés vosaltres cantant, que els que es-tàvem a baix escoltant”. És molt pos-sible.

ral, tal com es va fer. Això dóna unaidea de com es feien les coses.

P. Al 1860 va haver-hi ja un altreincendi al Liceu de Barcelona…

R. Efectivament, i el van refer enun any. En canvi, després de l’últimsinistre de 1994, van trigar cinc anysen rehabilitar-lo, ja que hi va haverqui va proposar traslladar-lo. Però esva reconstruir al mateix emplaça-ment i, des de l’exterior, està igualque abans.

P. De quin any és l’edifici original? R. Es va construir al 1847. La ve-

ritat és que abans de l’incendi, el Li-ceu tenia moltes mancances que esvan corregir amb la rehabilitació.Ara, darrere l’escenari hi ha unespai immens per al canvi de deco-rats. Abans hi havia obres que no espodien representar per falta d’in-fraestructura adequada, ara es potposar en escena allò que es vulgui.

P. Des del punt de vista artístic i cul-tural, què representa el Liceu en lasocietat catalana?

R. Ara es pot dir que és, com el Pa-lau, molt del poble, però li ha costat.Potser després de l’incendi es va de-mocratitzar una mica, es van comen-çar a fer més espectacles i moltescombinacions d’abonaments, de ma-nera que hi va molta més gent queabans.

P. El cor del Liceu donava tambéconcerts fora de Barcelona?

R. Algunes sortides es feien, peròla nostra activitat es restringia pràc-ticament al Liceu. Quan es va cre-mar, varem donar concerts a Santia-go i Burgos.

P. De quants membres es compo-nia el cor?

R. Quan vaig entrar jo, el 1967,érem 60. Però quan va venir el mes-tre Gandolfi, que va ser el millor di-rector de tots els que varem tenir,arribarem gairebé al centenar. I pera algunes obres venien reforços i lla-vors es superava el centenar decantaires. La meitat més o menysd’homes i dones. Gandolfi teniaper als assajos un ajudant, el mestreVittorio Sicuri, un altre gran director.

Amb ells el cor va arribar a sonar…Anàvem camí de ser dels millorscors d’Europa. Després els projecteses van retallar en tots els aspectes icrec que el prestigi va decréixer. Encanvi, avui són menys cantairesperò molt millor preparats que a lameva època perquè avui cobrenmolt bé, encara que també se’lsexigeix molt.

P. Quines obres recorda especial-ment d’aquelles que va interpretar?

R. Doncs recordo que varem acon-seguir un gran èxit amb el Mosesund Aaron d’Arnold Schoenberg.Puc citar també a L’elisir d’amore deDonizetti, La forza del destino iRigoletto de Verdi. De Rigoletto,tinc una anècdota difícil d’oblidar. Eltenor suec Nicolai Gedda [Estocolm,1925], molt conegut en el món de lalírica, era l’estrella de la funció i, desobte, va deixar anar un gall impres-sionant, quan ningú s’ho esperava.El públic va ser respectuós i no vaxiular perquè es tractava d’un delstenors més famosos del moment. Elcas és que, quan va caure el teló, esva quedar abatut, assegut en un es-glaó i vaig tenir la temptació de seu-re al seu costat i prendre’l de la mà.Però no ho vaig fer, no em vaig atre-vir. I sempre m’ha quedat a la me-mòria aquesta mala consciència.Aquell home estava tan desolatque tant m’hagués pogut donar uncop de peu com sentir-se reconfortatamb la solidaritat mostrada per undels cantaires del cor.

P. Vostè creu que ara el Liceu s’hademocratitzat i és menys elitista queen altres èpoques?

R. Sí, tot i que també és veritat queen altres temps el públic n’enteniamés que ara. Avui el públic no estàeducat musicalment i ho accepta tot.

P. Com és possible que el públic si-gui menys entès quan els músicsestan més preparats que mai?

R. Hi concorren molts aspectes.Per exemple, els cantors del cor es-tan preparats com mai abans ho vanestar, però és que avui el que manano és el director musical sinó l’escè-

«Vaig néixerperquè Franco es va aixecar en armes un mes tard»

NTAT A BELLMUNT

nt” del Liceu

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

LLIT

ERA

12

El IV Cap d’Any Anticipat deSant Esteve de Llitera va ser tot unèxit. Es celebrà per quart any con-secutiu l’arribada del nou any de for-ma avançada, el 4 de desembre, i vareunir més de 500 persones per ce-lebrar de manera fictícia l’arribadadel 2011.

Les campanades van ser protago-nitzades per la Junta Directiva del’Associació de Mestresses de Casade la localitat que va realitzar unmuntatge que va fer que les riallesdel públic fossin constants. Posterior-ment, i puntualment a les 12:00 dela nit, el rellotge de la plaça d’Espa-nya va fer sonar les 12 campanadesque van representar l’arribada delnou any. Tot això es va projectar alpoliesportiu de les escoles. Els raïms,el cava i el cotilló no van faltar. Apartir d’aquest instant, la festa i lagresca no van parar fins que es va ferde dia. Les felicitacions per l’arriba-da del nou any i els millors desitjosper al 2011 van ser una constant apartir de les 00:00 hores, igual quesucceeix en un dia 31 de desembre.“Aquesta és la màgia d’una jornadacom aquesta. Les persones volengaudir com la nit del 31, però ambuns dies d’antelació. El bon ambient,la col·laboració i la festa han prota-gonitzat tot el dia al nostre poble.Vull agrair la implicació de tots, dela Comissió de Festes, dels companysde l’Ajuntament i d’aquells que deforma altruista, com sempre, ens do-

nen un cop de mà per tirar aquestprojecte endavant. Aquesta col·labo-ració és la clau perquè en poblescom el nostre es puguin organitzaresdeveniments d’aquestes caracte-rístiques”, va explicar el regidor deCultura i Festes de l’Ajuntament deSant Esteve de Llitera, Pascual Zu-rita.

De tota manera, la festa va comen-çar a les 19:30 h., amb un cafèconcert a càrrec de l’orquestra SwingLatino. Aquest extraordinari recitalva reunir un bon nombre de perso-nes al poliesportiu de les escoles. Es-tava destinat essencialment al públicadult, que va gaudir de la interpre-

Més de 500 persones acudirenal Cap d’Any avançat de Sant Esteve// FERNANDO SABÉS

tació d’aquesta genial orquestra.Després de finalitzar aquest cafè

concert, tothom se’n va anar a sopar.Els dos bar-restaurant que hi ha almunicipi es van omplir. No hi havialloc per ni un sol comensal més. Elsgrups van poblar els establimentsque van programar els seus soparsperquè a les 23:30 hores tots esti-guessin de tornada al pavelló de lesescoles, moment en què es va reini-ciar la festa de nou amb l’orquestra.

A les 4 del matí va entrar en esce-na Aceboy DJ que va demostrar lesseves habilitats aconseguint que lafesta no parés, tot el contrari, s’incre-mentés.

Tot i l’intens fred i l’espessa boira exteriors, la sala d’actesde la Casa de Cultura d’Alcampell es va omplir de gom agom per a assistir a la presentació de quatre llibres i el nú-mero 100 d’aquesta revista (veure informació a la pàgina14). Probablement és el que hauria de ser normal, però vi-vim en uns temps i en una terra on això encara constitueixuna veritable excentricitat. Costa donar publicitat a un acted’aquest tipus, ja que ni els mitjans de comunicació aragone-sos ho consideren seu (perquè es fa en català) ni els deLleida tampoc (perquè es fa a l’Aragó). Malgrat això, l’èxitde la convocatòria va ser innegable. Hi va acudir bàsicamentgent del poble, però també de la resta de la comarca, una

prova de l’interès per allò que es considera propi, indepen-dentment de com estigue escrit. Les exposicions dels po-nents van ser clares i engrescadores, una mostra de la sòlidapotència de la cultura en català a les nostres comarques, i esva acabar amb un recital de jotes –també en la llengua deMoncada– d’allò més simpàtic. La cantadora estava afònica(però el seu poderio i saber fer mos va deixar impressio-nats), el de la bandúrria va oblidar la tonada (però va imitarel so amb la veu sense immutar-se), i el de la guitarra va pre-ferir passar de jotes i tocar-nos les seues cançons i les revis-tes i associacions presentades es van fer amb alguns noussocis. Una nit rodona.

Alcampell 11-D // Josep Espluga

Celebraciódel Capd’Anyavançat aSant EsteveFERNANDO SABÉS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

REC

ULL

DE

PREM

SA

13

L’antiga abadia d’Albelda seràun Centre d’Interpretació de l’Aigua// JOSEFINA MOTIS

riència dels socis de PATRIM iaquests es fixaran amb el Centred’Albelda com a emergent i porta-dor de noves possibilitats. La temà-tica que relacionarà a Albelda ambpoblacions del sud de França seràl’aigua. A Albelda des de l’escasse-sa, i allà des de l’abundància.

Quan tot això funcioni, aquestarelació territorial ampla pot signi-ficar noves formes de relació, vidai economia per al poble i la zona.Ja que tot evoluciona, i es difícilviure a petits nuclis amb s explo-tacions agrícoles i ramaderes moltrepartides.

Com ja és sabut a Albelda es vacomençar, fa pocs anys, a restaurarl’edifici de l’Abadia. És a la dreta del’església, adient per a la finalitat delocal d’activitats socials

Ara és a la darrera fase de la re-construcció i a punt per l’equipa-ment. Servirà com a Centre d’Inter-pretació de l’Aigua. És un projecteper estimular el dinamisme del mu-nicipi donant valor als recursos na-turals i culturals de la zona.

Com a poble agrícola sempre hanecessitat l’aigua per a la seva sub-sistència. Al ser escassa s’ha hagutde fer servir l’enginy per tenir la ne-cessària i de reserva. Per això ambaquest projecte es revitalitza la rutadels aljubs i sies com a recorregut tu-rístic. Així com el sifó d’Albelda, queés una obra d’enginyeria molt im-portant al canal d’Aragó i Catalun-ya, havent estat sempre un passeigenjardinat molt maco de la boca-en-trada a la de sortida. Algunes èpo-ques una mica descuidat, es va tor-nar a cuidar i va quedar molt bé. Lafont de les Piles al camí de Caste-llonroi, pels tossals de per amunt, ésun altre camí turístic a tenir encompte. Està molt be el camí de lesgesses, pujant a les Mates, els Es-tanys tenen una bona vista, aixícom el Castell, o el tossal de Sant Se-bastià, encara que aquests no estantan directament lligats a l’aigua. Atota la zona de la piscina i el campde futbol es va fer molta feina a unaraconada absolutament seca i des-aprofitada, transformant-la en zonad’aigua i verda.

Aquesta iniciativa turística d’Al-belda per a la interpretació del pa-trimoni, s’està ajuntant a la XarxaTurística Transpirinenca.

L’ajuntament d’Albelda té enmarxa un projecte que pertany alPrograma de Cooperació Territoriald’Espanya, França, Andorra i técom a títol PATRIM. S’està treba-llant des del 2007 tant a nivell políticcom a tècnic per aconseguir que lesautoritats europees donin llum aaquesta iniciativa.

El passat 22 de setembre es pre-sentà a Seix, França, desprès demolt treball i comunicacions de totamena, està previst que estigui enlles-tit a finals del 2012. Les represen-tants d’Albelda, l’alcaldessa M. Àn-gels Roca i la tècnica de cultura Es-ther Sabaté van estar allà presentantel seu centre d’interpretació de l’ai-gua dins de la xarxa PATRIM. Sónvuit socis i quatre cooperacions te-màtiques. Es tracta de rutes trans-frontereres de qualitat amb qües-tions de turisme sostenible i dinamit-zació socioeconòmica.

Albelda es beneficiarà de l’expe-

El nou edifici,amb la vellaabadia de fonsJOSEFINA MOTIS

ANUNCI PREMI FRANJA “CULTURA I TERRITORI” 2010D’INICIATIVA CULTURAL DE LA FRANJA

L’any 2007, ICF, entitat que aplega les associacions de defensa de la llengua i la culturacatalana a l’Aragó van instaurar el premi Franja “Cultura i Territori” per homenatjaraquelles persones, entitats, institucions, organismes que s’hagin distingit per potenciarla llengua i cultura catalana a l’Aragó.

Iniciativa Cultural de la Franja ha decidit distingir amb el premi 2010 a Don EmilioGastón Sanz, nascut el 1935 a Saragossa, advocat i polític de professió. Va estar undels fundadors del PSA, diputat durant la legislatura constituent (1977-1979). Va serprimer Justícia d’Aragó entre 1988 i 1993 i autor del conegut dictamen sobre les llengüesminoritàries a l’Aragó. A més, va ser nomenat president d’honor de la Plataforma pera la Defensa de les Llengües Minoritàries a l’Aragó, entitat que agrupava totes lesassociacions en defensa del català i l’aragonès. Actualment, pertany al Consell de Di-recció de l’Associació d’Acció Pública per a la Defensa del Patrimoni Aragonès, dela qual també és fundador.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

LLIT

ERA

14

Festa de la cultura a Alcampell// FELIP BERENGUER

El passat 11 de desembre va tin-dre lloc a la sala d’actes de la Casade la Cultura d’Alcampell una au-tèntica festa cultural amb la pre-sentació de diversos llibres editatsper diferents entitats de la zona, lacommemoració dels deu anys de larevista mensual Temps de Franja iel recital de diverses jotes i cançonsd’autor.

L’acte estava organitzat per l’as-sociació cultural “La Mula Groga”i comptava amb la col·laboració del’Ajuntament d’Alcampell, el Cen-tre d’Estudis Lliterans, Centred’Estudis Ribagorçans, i les entitatsSAPS (UAB) i GRAPA.

Amb la sala plena a rebotir depúblic i actuant de conductor elprofessor de la Universitat Autò-noma de Barcelona, natural d’Al-campell, Josep Espluga, vancomençar les intervencions el pro-fessor de la Universitat de Lleida,

Ramon Sistac, i el professor i perio-dista Màrio Sasot, director de la re-vista Temps de Franja, que van parlard’aquesta publicació en català edi-tada per les associacions integradesa Iniciativa Cultural de la Franja ique va publicar el passat novembreel seu número 100.

A continuació, Ramon Sistac vapresentar els continguts de la publi-cació Rellampandinga (Etnotextosribagorçans), publicada pel CERIb iva llegir alguns dels contes recopilatsen aquest treball de José AntonioSan Martín supervisat pel mateix Sis-tac i Jordi Suils que van provocar larialla dels rostres dels assistents.

Per la seva banda, el director delCentre d’Estudis Lliterans, Joan Ro-vira, quan es compleixen els dos anysde la seva creació, va presentar duespublicacions editades per aquestaentitat: el primer número de la re-vista Llitera i el llibre Personatges de

J.J. Gargallollegeix coblesacompanyatper MàrioSasotJOSEP ESPLUGA

la Llitera, de l’historiador Vale-riano Labara.

Finalment, Màrio Sasot va pre-sentar el seu llibre Cobles d’anar itornar (Quaderns del Cingle) querecull el conjunt de cobles arago-neses en llengua catalana premia-des en el concurs quel’Ajuntament de Saragossa cele-bra per creacions en aquesta llen-gua des de l’any 1998.

Com a bell complement a aquestacte, dos dels autors lliterans pre-miats en aquest concurs, Pilar Do-mínguez i Juan José Gargallo, vanllegir alguna de les seves cobles iNúria, una jove jotera de la ronda-lla Sant Bartolomé, del Torricó, enva cantar d’altres, contingudestambé en el llibre.

Tancant la part musical de l’acte,el mestre i cantautor d’Alcampell,Rafael Casas, va interpretar algu-nes de les seves composicions.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

TEM

A D

EL M

ESICF defensa l’herència de Labordeta// RAMÓN MUR

L’Associació Cultural del Matar-ranya (ASCUMA) i les demés asso-ciacions integrades en Iniciativa Cul-tural de la Franja (ICF) s’ha integrata la xarxa d’associacions (ja en sónmés de 70) de les tres províncies ara-goneses que impulsa la Llei d’Inicia-tiva Legislativa Popular per a que lesCorts d’Aragó converteixin el ‘Canta la llibertat’ de José Antonio Labor-deta en himne oficial de la Comuni-tat Autònoma.

José Antonio Labordeta, la mortdel qual, esdevinguda el 19 de setem-bre, l’ha plorada tot Espanya ambAragó, va llegar una gran herènciad’estima per “aquesta terra que ésAragó”. Als pocs dies de la seva mort,l’Ajuntament de Saragossa va apro-var denominar el parc principal de laciutat com ‘Parc Gran José AntonioLabordeta’. Aquella mateixa setmanaes va posar en marxa la constituciód’una associació d’associacions veï-nals, culturals i de tota mena que enles tres províncies recollissin signatu-res perquè les Corts aproven una Lleid’Iniciativa Legislativa Popular perla qual el Cant a la llibertat, que totscantem des de fa dècades, passi a serel nostre himne oficial. Aquesta és laprincipal herència de Labordeta:cantar a la llibertat. I milers d’arago-nesos s’identifiquen amb ella.

Per iniciativa del grup Rolde d’Es-tudis Aragonesos, les associacionsagrupades al voltant de la idea es vanposar a treballar fins a presentar ensocietat un esborrany de text legisla-tiu que porta una exposició de motiusredactada per Eloy Fernández Cle-mente, mentre que com a portaveuinstitucional de l’associació constituï-da per a l’ocasió, actua el que va serprimer Justícia d’Aragó, Emilio Gas-tón.

Després de presentar a les Corts ladocumentació pertinent i la presen-tació dels fedataris exigits, el 25 denovembre es va iniciar la campanyade recollida de signatures, al CentreCultural Joaquín Roncal de la CAI,a Saragossa. Estamparen la sevasignatura a favor de l’himne ‘labor-detiano’ d’Aragó, 50 aragonesos re-presentants de tots els sectors de lasocietat aragonesa. A partir d’aquest

dia, els plecs de signatures circulen japer tot el territori aragonès a la re-cerca de les rúbriques exigides per lalegislació vigent perquè una iniciativapopular pugui assolir el rang de llei.

El nou himne podrà cantar en lestres llengües d’Aragó: castellà, catalài aragonès. El president d’ASCUMA,José Miguel Gràcia i la seva dona,Mari Carmen, són autors de la tra-ducció al català del ‘Cant a la Lliber-tat’.

Els plecs, degudament registrats,estan distribuïts per tota la geografiaaragonesa. La seu d’ASCUMA, a

Calaceit, i la de l’Institut d’Estudisdel Baix Cinca són unS dels puntsals quals es pot acudir per signar i,l’Associació ‘pro himne’ té obertauna pàgina web a Internet des dela qual es facilita tot tipus d’infor-mació.

Recentment s’ha sumat a la ini-ciativa el claustre de la Universitatde Saragossa, ciutat on es conti-nuen fent actes d’adhesió. El 16 dedesembre es celebrà un al CentreCívic de l’Almozara i, a la setmanasegüent, una trobada del món de lacultura a Osca.

Labordeta ala sombra dela sabinaPOSTIGO

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

AR

AG

Ó

16

Primera reunió del Consell de Llengües// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

El dia 10 de desembre passat esva reunir per primera vegada elConsell Superior de les Llengüesd’Aragó, i d’aquesta manera vaquedar constituït. La primera presi-dència va estar exercida per la con-sellera de Cultura, María VictoriaBroto, acompanyada pel viceconse-ller, Juan José Vázquez, persona enla qual es concentren totes les res-ponsabilitats de desenvolupament,aplicació i seguiment de la Llei. Elprimer acord del Consell va ser elnomenament com a president pro-visional efectiu de José Bada, con-seller de Llengües de més edat,primer conseller de Cultura delGovern d’Aragó i destacat i afer-rissat lluitador a favor de l’ensen-yament del català i l’aragonès alscorresponents territoris i el seu res-pecte en tots els àmbits aragonesos,sempre des del didactisme i la con-sideració de les llengües pròpiescom a patrimoni de tots.

Després d’un retard de més desis mesos, respecte al termini quemarca la Llei, amb data 25 d’octu-bre, al Butlletí Oficial d’Aragó s’hivan publicar els noms dels quinzeintegrants del Consell, en donarcompliment al mandat de l’article13, la qual cosa implica que en el

moment d’escriure aquestes líniesno s’han aprovat encara els regla-ments de funcionament de les duesAcadèmies, i tampoc s’han produït

els nomenaments dels seus mem-bres. La consellera Broto va avan-çar que es constituiran el més aviatpossible ambdues Acadèmies, su-poso perquè se n’adonava de la ur-gència del tema. Vull creure que laconsellera estava pensant també enel reglament de les Acadèmies, tanturgent com el nomenament delsacadèmics.

Si es fes una enquesta entre lesassociacions culturals de la Franja ientre les persones que, d’una o unaaltra manera, estan compromesesamb el català a l’Aragó, estic segurque coincidirien en un percentatgeelevat de noms que proposarien perocupar les cadires de l’Acadèmiadel Català. És més, si la llista de-mandada fos àmplia, el percentatgede coincidència seria gairebé total,i els primers llocs els ocuparien lesmateixes persones. Porto tot això acol·lació per fer evident que no tin-dran massa dificultat els membresdel Consell de Llengües per pro-posar al Govern la llista de mem-bres de l’Acadèmia en qüestió.

José Bada iM. VictoriaBroto,Consellera de CulturaJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Discurs d’agraïment de José Bada

Agraeixo al president Marcel·lí, al Govern d’Aragò i a la Consellera aquí present,María Victoria Broto, el reconeixement que suposa aquest nomenament per al Con-sejo Superior de Lenguas de Aragón, del que hagi pogut fer per la nostra llenguafins al dia d’avui i oferixco el que pugui fer encara, més aviat poc, d’ara endavant alservei de la mateixa causa. Ja sabeu allò, com es diu en castellà: “del viejo el con-sejo”, això és tot el que em poden demanar i el que estic disposat a donar. A Favaradiem que un tronc i un vell no haurien de faltar mai a una casa. I això és el que creci el que jo dic. Per això he acceptat el nomenament de conseller, perquè no falti unvell i un tronc a casa nostra. Però sí aconsello als joves que escoltin als vells, quèmenys, amb el temps he après que ningú escarmenta al cap d’un altre i per això es-pero que tots els joves, després d’escoltar amb paciència als vells, pensin amb el seucap i diguin el que hagin de dir amb la seua boca, clar i català, no hablen por bocade ganso, no repeteixin com papagais ni jurin mai en nom del seu mestre. Que l’ex-periència no es repeteix, és la mare del coneixement i ningú pot estalviar a un altreque la provi per amarga que sigui, que ho és. No vaig a oblidar-me ara tampoc dedir una vegada més el que tantes hai dit: que el dret a la pròpia llengua no té sentitsense la llibertat de pensament i la llibertat d’expressió, sense l’exercici dels dosdrets. No és possible la convivència sense la conversa. Ni la pau, ni el silenci autèntic,que no és l’absència de la paraula sinó el silenci que escolta. Però si ens entenemparlant, lo de menys és ja en quina llengua parlem. I lo pitjor, fer de la llengua unabandera, un exèrcit de la comunitat lingüística i de la paraula humana una paraulota,vull dir, un insult. I perdre la raó, que és paraula i pensament, fent una arma del capi de la veu un crit, un cop, un impacte. Com els animals.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

GALERIA DE PERSONATGES // Carme Messeguer

L’Alfred forma part dels fragatinsque hem convingut a anomenarcom “de la diàspora”, fragatins queno s’obliden que ho són i que, mal-grat la distància, mantenen el com-promís amb la terra que els vaveure nàixer o, si més no, com en elcas de l’Alfred, amb la llengua quevan mamar de petits.

Retrobem l’Alfred amb motiu dela Fira de Calella 2010, on els con-vidats d’honor hi són enguany elsPaïsos Catalans, és a dir, les múltiplesentitats que, des d’un lloc o un altredels territoris de parla catalana, tre-ballen per la cultura comuna, no no-més des de l’àmbit lingüístic, sinótambé des de l’escola, l’alimentació,l’artesania popular, el marxandatge,… L’Alfred ens visita a l’estandcompartit de les entitats franjolinesi ell mateix fa hores en el d’ÒmniumCultural de la zona. A petició nostra,ens explica la seua trajectòria vital.

Va nàixer a Fraga el gener de1956, de mare “Vallobara”, modistade tota la vida, i pare “Margarito” i“Gravo”, des de sempre camioner.Per motius de feina la família es vatraslladar al Vallès i, quan, passats unsanys, va tornar a Fraga, l’Alfred ja ha-via establert vincles de tota mena

amb el Maresme i s’hi va quedar. El1984 va entrar a treballar com a po-licia local a Calella i des de fa 15 anyshi desenvolupa el càrrec de sergent.

Com tants altres franjolins quanhan eixit a veure món, recorda quequan vivia a Fraga veia normal quees parlés una llengua i que s’escri-gués en una altra i que amb eltemps es va anar adonant que laseua era la llengua catalana, que par-lava amb les característiques pròpies

de la zonaon s’haviacriat, peròamb no mésvariants queel castellàque es parlaarreu delmón. S’ado-na, també,

que a la Franja s’està ocultant la cul-tura i la llengua pròpies i que el Go-vern d’Aragó no fa prou per pro-moure i garantir la supervivènciadels costums i l’idioma autòctons,mentre el temps corre a favor del’assimilació castellana.

Fa uns anys es va plantejar aportarel seu granet d’arena i es va afiliara Òmnium Cultural, perquè la con-

Alfred Larroya Cabrerizo: dels Monegres al Montnegre

El passat 1 de desembre fou el Dia Mundial contra la Sida.Alhora que, com cada any, s’alertava la societat per tal de noabaixar la guàrdia en la lluita contra la malaltia, s’ha denun-ciat les discriminacions que pateixen els portadors i les porta-dores del VIH. S’ha insistit que la transmissió del virus de lasida només es produeix per contacte directe entre els fluidshumans que podríem qualificar de base orgànica –en concret,de sang o semen amb corrents sanguinis– i no pas entre altresfluids humans de base aquosa –com ara la saliva o la suor. Pertant, s’entén que el tracte quotidià, la convivència diària, ambpersones amb sida no comporta riscos. I és en relacionar undels missatges –precaució– amb l’altre –convivència– el queem fa ballar el cap, perquè si per una banda se’ns diu que, perposar un cas sobre el qual hi ha molta perseverança, mantenirrelacions sexuals esporàdiques amb penetració sense preser-vatiu és gairebé un bitllet segur en la macabra rifa de la sida,per una altra s’insisteix en què la convivència amb personesinfectades de sida no comporta perill, i que potser el rebuigsocial –en definitiva, la mort social de l’individu– envers elsportadors, i les portadores, del VIH és gairebé la pitjor, si més

no en les medicalitzades societats occidentals, conseqüènciade la malaltia. Llavors em demano per què ens hem d’estra-nyar que encara ara una part de la ciutadania tinga por al con-tagi de la sida en les relacions quotidianes si resulta que unanit folla sense precaucions profilàctiques no és res més queuna forma eficaç de suïcidi? Potser és que no som prou cons-cients que alarmar la població amb dades no prou ben mati-sades té efectes secundaris: si tan fàcil és contagiar-se de sida,millor ni acostar-s’hi.

No cal dir que aquesta breu i no gaire matisada digressiónomés pot sorgir en l’interior de l’opulenta societat occiden-tal, no pas a l’Àfrica, on la sida gairebé fa tants estralls com al-tres pandèmies i calamitats que sembla que són, a ullsoccidentals, consubstancials amb la realitat africana, però que,al contrari de la sida, no tenen incidència directa en les socie-tats occidentals. Afortunadament –i ho escric sense gota d’iro-nia– per a l’occident desenvolupat i malauradament –i hoescric amb profunda amargor– per a l’Àfrica en general, lasida va camí de ser una altra catàstrofe idiosincràticamentafricana.

Sida: convivència i precaució // Esteve Betrià

U12

sidera l’entitat de més prestigi quetreballa per la llengua i cultura ca-talanes a Catalunya, i actualmentforma part de la junta de la secciód’Òmnium Montnegre, que aglutinacinc poblacions de la comarca delMaresme. Comenta a sovent, ambles persones del seu entorn, l’esforçde la gent de la Franja que treballaper la nostra cultura patint lo menys-preu de sectors que no admeten ladiversitat.

«Des de posicionsreaccionàriess’intente anul·lar o dividir la nostra llengua,ridiculitzant-la ofragmen-tant-lafins als extremsmés paranoics.»

AlfredLarroya

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

tural ha intentat desencallar la situa-ció portant al Congrés una ILP amb600.000 signatures, ara en tràmit.

A més a més, la Carta Europea deLlengües Minoritàries garanteix larecepció de TV3 a València des del2001, any en què l’Estat va ratificaraquest text i, en conseqüència, vapassar a formar part del seu ordena-ment jurídic. En la carta s’estableix queno hi pot haver barreres polítiques i ad-ministratives per a les recepcions te-levisives en comunitats que tinguen lamateixa llengua, i fins i tot hi precisao “llengües semblants”. El problema,doncs, sembla que rau més aviat en unaqüestió estrictament política.

Aquest desembre s’han complert sismesos sense TV3 ni Aragón TV a lacomarca dels Ports. Sis mesos des quel’Ajuntament de Morella, a contracor,va haver de desconnectar el repetidormunicipal que oferia el senyal dels ca-nals catalans i aragonesos. I és queaquest ajuntament va rebre un reque-riment de la Generalitat Valenciana enel qual s’advertia que, de continuaraquestes emissions, s’arriscava a rebreuna multa d’un milió d’euros, inassu-mible per a un consistori com el mo-rellà, amb tres milions d’euros depressupost anual.

El col·lectiu Els Ports en Moviment,coincidint amb els sis mesos sense TV3,ha tornat a reclamar que el senyal deTV3 es restablisca d’immediat. Tambéha exigit el restabliment d’Aragón TV,“tenint en compte els nexes d’unió delspobles d’Els Ports amb les comarquesdel Matarranya, el Maestrat i la Serrade Gúdar”.

Els fets de Morella, però, són no-més l’acció més recent de la croadadel govern valencià contra TV3. Unacroada que es remunta al 2007, ambel tancament de l’emissor d’Alacant.Un any més tard, es van tancar els dela Costera i la Ribera. Tots aquests

emissors, a diferència del morellà, es-tan gestionats per Acció Cultural delPaís Valencià.

Així, TV3 va desapareixent delPaís Valencià malgrat que legislativa-ment aquesta situació es podria re-dreçar amb facilitat. Al 2009 es vaaprovar a Madrid la nova llei de l’au-diovisual, que permet la reciprocitatde les televisions de comunitats veï-nes, tal com ho feia l’anterior llei. Enaquesta línia, el govern català vaemetre Canal 9 a Barcelona com amostra de les seues “bones inten-cions” fins que, al no rebre cap gestde l’executiu valencià, va cessar lesemissions. Paral·lelament, Acció Cul-

Mig any sense TV3 a Morella// HUGO SOROLLA

Manifestacióper TV3 a Morella,aquest passat junyAJUNTAMENT DE

MORELLA.

Totes les societats civilitzades protegeixen el seu patrimonicultural, tant el material com l’immaterial. De vegades, fins aextrems gairebé insòlits, com és el cas dels espanyols i la lletrañ, els bascos amb la txapela o els suïssos, posem per cas, ambels forats del seus formatges. Vist així, no se’m fa gens estranyque el govern de Catalunya pretenga obligar els hotels (els dequatre estrelles en amunt) a oferir, en els bufets d’esmorzar,el prestigiós pa sucat amb tomata. És més: em pareix una ideaexcel·lent, ja que som legió els que preferim esmorzar més aviatde salat que no pas de dolç, i el pa sense sucar “fa bola”.

Una qüestió diferent, però, és que el pa amb tomata siga unaexclusivitat del patrimoni gastronòmic català. Sí que és cert queels catalanoparlants i catalanopensants solem mostrar-hi unacerta passió i el clavem pertot, de vegades en excés i tot; peròtambé és conegut en altres indrets. De fet, dins la nostra àrealingüística, els mallorquins en diuen “pa amb oli” (la tomatahi va inclosa) i, fora i amb lleugeres variants en l’amaniment,els provençals pan banhat i els italians bruschetta. Ara bé; tambéhaig de dir que recordo de petit que, quan anàvem de visita apobles no gaire distants i de llengua castellana, em sorpreniaque ens obsequiessen sempre amb enormes magres de pernil

gairebé impossibles de queixalar i amb llesques de pa desco-munals i sense sucar, amb un efecte visual gairebé dissuasiu(però quan hi ha gana…). Tinc la impressió que el límit geogràficentre sucar el pa o no sucar-lo coincidia més o menys amb ellímit lingüístic absolut, amb el de jugar la botifarra o bé el guin-yot, o amb el de pronunciar, per exemple, “una casa” amb unaentonació diguem-ne recta o bé amb aquella cantarella ascen-dent tan aragonesa: “una casaàa”. Però no patiu: com a mínimavui no tinc pas la intenció de formular una teoria etnicista sobretot això (ara; el dia que em vagarà, calceu-vos!)

Siga com siga, el que hauria de protegir la Generalitat (i potserfins i tot la UNESCO) n’és la qualitat. Resulta infecte que t’o-ferisquen llesques primes de pa redó tallat a màquina, sucadesamb brotxa d’un pot de tomata triturada, de vegades de con-serva i tot. La menja desitjada acaba esdevenint una mena d’es-ponja tova i remullada que regalima pertot arreu, t’embrutaels dits i se’t doblega, flàccida, abans d’arribar a les dents. Persort, a la Fusteria del Campell encara et saben portar unes bonesllesques de pa del dia anterior, lleugerament torrat –el pa, siés bo, encara ho està més d’un dia per l’altre–, amb oli d’olivaverdiella i tomata de ramellet… Què bada, la UNESCO?

Untat, no pas banyat (o secat, no pas mullat) // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

02 /

gen

er 2

011

OPI

NIÓ

19

Les bicicletes són per a… per guardar al traster un cop sofertsels avatars de la circulació per les vies de la ciutat.

Potser amb perseverança siguem capaços de vèncer la dificultatde caminar sobre dues rodes a la calçada, on els de clàxon fàcils’exasperen per la velocitat del ciclista, sense comprendre que elmotor humà no té la capacitat d’acceleració del cotxe. I de suportarser increpats en utilitzar les voreres, on els vianants tenen por aaquests ciclistes kamikaze que derrapen i passen de manera pe-rillosa a prop del vianant, sempre en clar desavantatge.

El que no comprenc és la preferència alliberada al vianant enels mal anomenats carrils-bici, quan aquests estan inclosos en unes

voreres de molts metres, que permeten caminar a gust i amb am-plitud el vianant. Sembla que pel tipus de paviment o altres raonsque desconec, els pares amb carrets de nens, els que arrosseguencarros de la compra, o els corredors vespertins trien el carril bici,deixant al ciclista la nul·la exclusivitat en l’ús de qualsevol camípossible, i convertint-lo en un expert que esquiva múltiples obs-tacles al llarg de tot el trajecte.

Una vegada més un mitjà de transport d’acord amb les pers-pectives de progrés tan de moda serà relegat a un segon pla enpro de vehicles convencionals menys respectuosos però molt méslucratius.

Bicicletes // Teresa Serrano

LA VIDA EN CALMA

Avui he acabat d’aixecar unaparet de pedra seca d’un bancaletque envolta un vell i mal esporgatgarrofer, al terreny costerut de casameua. La paret no es ben bé de pe-dra seca, perquè a l’hora de col·locar,encastar i falcar les pedres, he utilit-zat paletades de morter de ciment isorra, però no gaires. Ja sé que no éscap obra d’art, i que a molts de vo-saltres poc us hauria d’interessaraquesta obra, fruit d’haver-ne vistesmoltes a la Codonyera, o tal vegada,resultat de l’instint natural d’undescendent de tantes generacionsque aixecaren marges per aterrassarels estrets barranquets on plantarienoliveres, vinya, o quatre grans deblat, ordi o sègol, els anys que no res-taven en “guareit”.

El matí que vaig començar l’obra,de ben segur que el garrofer vapensar que estava boig. A la meuaedat, amb unes lumbars força deli-cades i amb tan poca experiència,allò no tenia sentit. El garrofer pen-saria: aviat s’hi cansarà, no podràacabar la paret perquè el dolor quesentirà a la zona del ronyons no eldeixarà alçar-se dempeus. Molt saviel garrofer, no sabia, però, que unaprotecció lumbar amagada sota lacamisa m’anava estrenyent i a la ve-gada protegint les darreres vèrtebres,tan malparades en tots el hòmensd’una certa edat. El “savi” garrofertampoc sabia que l’objectiu d’aixecaro refer el portell era a llarg termini,gairebé sine die. El gavadal de pe-dres esteses al peu de la paret anavaminvant molt lentament, però inexo-

rablement dia rere dia. Varenpassar uns mesos i el verd deles garrofes del saberut garro-fer es transformà en negre. Iés ara quan en trencar-lesper la meitat, la flaire profun-da d’aquests fruits s’hi potsentir de prop.

Vet aquí que un dia de lasegona setmana de novembredel 2010 vaig col·locar enrastellada les últimes pedresde la darrera filada. El margeno és pas atalussat ni esgrao-nat, només un xic desplomat.

Jo no sóc mestre pareda-dor, ni tinc l’habitud de mar-genar, ni he fet servir ginyola–dita també llinyola o nyinyo-la a Mallorca. És un cordill ti-bant per a fer la paret recta–,entre altes motius perquè elmarge era circular, convexper la part de fora, segons po-deu veure a les fotografies.No m’ha quedat pas mala-ment, oi? De bell antuvi,sempre el margenador hatingut la seua pròpia cal·ligra-fia.

De cara al futur hi tinc unatemença: potser el garrofer, ferit enel seu amor propi i sense jo fer-li lagara gara, comenci a fer créixer ex-traordinàriament les seues arrelsper empènyer perversament lameua paret i esbaldregar-la nova-ment. Atesa la seua concavitat inte-rior, no li caldria gaire empenta…Quan em mira el malastruc garro-fer, ho fa perversament. Si succeís

aquesta malaventura us ho faria sa-ber.

Si voleu aixecar un marge, jo sócvell, no treballo de franc i el terminiseria immesurable.

Això de les parets de pedra secadóna per a molt; no sé on vaig llegirque si s’arrengleraren totes lesparets de pedra seca de Menorca,donarien dos voltes a la Terra.

Un marge sota un garrofer// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

El marge de sota el pèrfidgarroferJOSÉ MIGUEL GRÀCIA