La conservació del patrimoni natural i la...

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat

VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa

D I V E R S I T A S

[62]

VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa

Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1 de juny de 2007

Josep Vila i Subirós (ed.)

La conservació del patrimoninatural i la biodiversitat

Càtedra de Geografia i Pensament Territorial

© Dels textos: els autors corresponents© De les fotografies: els autors corresponents© D’aquesta edició: Universitat de GironaMarç 2008ISBN: 978-84-8458-266-3Dipòsit legal: GI-247-2008

Universitat de Girona: Servei de Publicacions Ed. Les Àligues - Pl. Sant Domènec, 3, 17071 GironaTel. 972 41 82 06 - Fax 972 41 80 31www.udg.edu/publicacions/[email protected]

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització perescrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjào procediment –incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic– i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

CIP 502.17(467.13)(063) JOR

Jornades sobre l'Alta Garrotxa (6es : 2007 : Tortellà) LaConservació del patrimoni natural i la biodiversitat : VI Jornadessobre l'Alta Garrotxa : Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1de juny de 2007 / Josep Vila Subirós, ed.. – Girona : Universitatde Girona. Servei de Publicacions, [2008]. – p. ; cm. – (Diversitas;62) A la portada: Universitat de Girona, Càtedra de Geografiai Pensament Territorial

ISBN 978-84-8458-266-3

I. Vila Subirós, Josep II. Universitat de Girona. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial1. Diversitat biològica -- Garrotxa (Catalunya) – Congressos2. Natura -- Protecció -- Garrotxa (Catalunya) -- Congressos

CIP 502.17(467.13)(063) JOR

Dades CIP recomanades per la Biblioteca de la UdG

ÍNDEX

INTRODUCCIÓJosep VilaCàtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7

DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA: PASSAT, PRESENT I FUTUR Josep Vila, Diego Varga i Carles BarriocanalInstitut de Medi Ambient (IMA-UdG) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9

SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA DE L’ALTA GARROTXAXavier OliverDelegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . .17

SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA DE L’ALTA GARROTXA Xavier OliverDelegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . .45

ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX Antònia Caritat, Josep Maria Bas i Enric SalaDepartament de Ciències Ambientals. Universitat de Girona (UdG) . . . . . . . .69

ELS BOSCOS MADURS DE L’ALTA GARROTXA Tomàs LópezConsorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79

SEGUIMENT A L’ALTA GARROTXA DE LES POBLACIONS D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX I DE LA DIRECTIVA OCELLS Fran TrabalónDelegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . .89

SEGUIMENT A L’ALTA GARROTXA DE LES POBLACIONS D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX 1 DE LA DIRECTIVA OCELLS: EL CAS DE L’ÀGUILA DAURADA (AQUILA CHRYSAETOS) Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep VilaAgrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) . . . . . . . . . . . . .101

L’ATLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009) I EL SEGUIMENT D’OCELLS COMUNS DE CATALUNYA (SOCC) A L’ALTA GARROTXA Mònica Canal i Sara Sánchez Consorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .107

SEGUIMENT DEL TRENCALÒS AL PUNT D’ALIMENTACIÓ SUPLEMENTÀRIA DE L’ALTA GARROTXA Mònica Canal i Sara Sánchez Consorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .111

INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGULATS SALVATGES DE L’ALTA GARROTXA Marc Pagès i Moisès AngladaEcotons. Ordenació i gestió de recursos naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .115

LES POBLACIONS DE QUIRÒPTERS DE L’ALTA GARROTXA Xavier Puig Galanthus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .129

LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU DE L’ALTA GARROTXA Lluís Benejam i Jordi GràciaInstitució Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN)

Joan Montserrat i Fina TorresAgrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) . . . . . . . . . . . . .145

EL BMS A L’ALTA GARROTXA: ELS ROPALÒCERS AL BORRÓ I SADERNES Mike Lockwood i Rafael CarbonellDelegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . .153

EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA G. Borràs, E. Garcia, L. Godé, Àlex Gràcia, D. Moxó i J. Verdú Departament de Planificació del Medi Físic de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .173

LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA Josep Maria Mallarach Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .191

6 LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI NATURAL I LA BIODIVERSITAT

INTRODUCCIÓ

Josep Vila Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG)

Gairebé set anys després de la creació del Consorci de l’Alta Garrotxa, ha estat el moment escollit per fer un balanç del conjunt de programes que s’hi desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat a què dóna cabuda aquest espai natural protegit tant per la legislació catalana com l’europea i de fer-ne un seguiment.

El marc escollit per fer aquest exhaustiu repàs han estat les VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa, que es van dur a terme a Tortellà els dies 31 de maig i 1 de juny de 2007. Aquestes jornades, organitzades novament pel Consorci de l’Alta Garrotxa, la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot, van ser un punt de trobada i de debat per a una gran part dels professionals que treballen a l’entorn del coneixement, la gestió, la conservació i la millora de la diversitat biològica de l’Alta Garrotxa.

Les Jornades es van encetar amb una obertura institucional a càrrec de Joan Pallisé, director general de Medi Natural del Departament de Medi Ambient i Habitatge; Joaquim Manté, alcalde de Tortellà, i Miquel Palomeras, president del Consorci de l’Alta Garrotxa.

A partir d’una ponència inicial centrada en l’anàlisi dels canvis i les dinàmiques del paisatge que han condicionat i condicionaran el present i el futur de la biodiversitat i el patrimoni natural de l’Alta Garrotxa, es van començar a tractar i presentar el conjunt d’investigacions i programes de seguiment que s’hi desenvolupen amb el suport del Consorci de l’Alta Garrotxa, el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i la Fundació Territori i Paisatge, de l’Obra Social de Caixa Catalunya. El periple va començar amb el seguiment que es fa tant de la flora amenaçada com de la flora invasora. A continuació es va parlar de les estratègies de conservació del teix i els resultats dels estudis sobre els boscos madurs de l’Alta Garrotxa. Més tard, es van presentar les principals conclusions del seguiment que es fa de les espècies incloses en l’annex I de la directiva ocells, així com de l’Atles dels ocells a l’hivern, el seguiment dels ocells comuns i del trencalòs. Després va ser el torn del seguiment dels ungulats salvatges, de les poblacions de quiròpters i del cranc autòcton. Finalment, es va fer referència a les primeres dades procedents del programa de seguiment de ropalòcers, que van anar acompanyades d’una presentació sobre el pla d’espais fluvials a Catalunya. Per tancar les Jornades es

8 INTRODUCCIÓ

va fer un debat, que ja havia començat uns quants mesos abans amb taules sectorials de treball, i es van respondre unes enquestes amb l’objectiu d’acabar definint les estratègies de conservació de l’Alta Garrotxa, que és el capítol que clou aquest llibre. El tancament de les Jornades va anar a càrrec del senyor Josep Maria Mallarach, consultor ambiental i membre de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN).

Molt pocs espais naturals acumulen una quantitat tan gran d’informació i de recomanacions de gestió per a la conservació com l’Alta Garrotxa, fruit especialment dels resultats derivats de les sis jornades participatives, algunes més monogràfiques i altres més genèriques, que s’hi han dut a terme en els darrers set anys. Ara el repte és convertir les paraules i els documents en un veritable i real full de ruta per a la gestió de l’Alta Garrotxa amb l’objectiu final de conservar i millorar el seu ric i divers patrimoni natural i la seva biodiversitat. Un llegat que hem de garantir que en puguin continuar gaudint, en les mateixes condicions o millors, les generacions futures.

DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA:

PASSAT, PRESENT I FUTUR1

Josep Vila, Diego Varga i Carles Barriocanal Institut de Medi Ambient (IMA-UdG)

Introducció La transformació paisatgística que ha viscut l’Alta Garrotxa durant el segle

XX, i molt especialment des dels anys cinquanta, ha estat extraordinària i ha repercutit directament en la biodiversitat i el patrimoni natural d’aquest espai protegit. Aquesta dinàmica del paisatge ha permès una profunda modificació dels hàbitats que hi són presents. La nova realitat paisatgística ha suposat una clara millora per a tot un conjunt d’espècies, mentre que altres n’han sortit clarament perjudicades. En concret, els hàbitats i les espècies pròpies d’espais oberts han experimentat una marcada decadència, tant pel que fa a la seva extensió i qualitat com al nombre d’individus que formen les poblacions. En contraposició, els hàbitats de caràcter forestal i les espècies pròpies del bosc han estat els grans beneficiats per aquesta nova composició i configuració paisatgística.

En definitiva, es pot afirmar que l’evolució del paisatge i la biodiversitat presents a l’Alta Garrotxa està condicionada per la desaparició progressiva de la incidència d’una de les espècies seculars, d’una de les espècies clau: l’espècie humana. Els humans havien explotat fins a exhaurir-los els recursos naturals d’aquest territori: d’un model caracteritzat per la sobreexplotació s’ha passat en pocs decennis gairebé a l’abandonament de les formes d’aprofitament tradicional; en definitiva, l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal han esdevingut activitats gairebé marginals. Avui la utilització d’aquest territori per part de la societat és profundament diferent de la que es donava fa unes dècades, i això ha comportat una gran modificació del paisatge i la diversitat biològica, així com l’aparició de nous riscos i nous reptes. Tot plegat fruit d’uns canvis que arrenquen en el passat, es manifesten en el present i es continuaran projectant cap al futur.

1 Aquest capítol s’emmarca en el projecte Dynamique des paysages, érosion et développement durable dans les montagnes méditerranéennes, finançat pel Ministeri d’Ecologia i Desenvolupament Sostenible de l’Estat francès (2005-2008).

10 DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT

De l’Alta Garrotxa espoliada a l’abandonament rural A finals del segle XIX i principis del segle XX les referències literàries i

excursionistes dibuixen una Alta Garrotxa que experimenta una profunda i intensa desforestació, i les lamentacions d’autors com Marià Vayreda o Cèsar August Torras són una constant. Aquests autors dibuixen a la perfecció la imatge d’un territori espoliat d’una manera que avui es consideraria del tot insostenible, especialment pel que fa al patrimoni forestal:

“me fiu passejar per uns i altres llocs, i a poc tornava a casa llassat i amb

l’ànim més abatut que abans. Me semblà talment que aquella terra patia del meu propi mal, i que, igual que mon cos, s’arrossegava pel camí del cementiri. Ja no és aquella terra jovenaça i rumbosa com una núvia bosquerola que jo havia coneguda. Ses luxurioses arbredes van desapareixent destrelajades per l’artigaire estúpid i pel carboner explotador de la ignorància i la misèria del propietari i, empaitada per la batuda, ha fugit també la fauna que abans li donava vida.” (Vayreda, 1982, p. 23)

“Els hermosos boscos de Monàs, propietat del Marquès d’Alfarràs, estàn dallant-se activament y la clotada ha perdut bona part de sons encants, la fosca y enèrgica verdor ha anat desaperixent y’ls grofolluts penyals mostren descarnadament s’espadada llisura i les baumes les boques de llurs misterioses cavitats.” (Torras, 1918, p. 89)

A partir de la meitat del segle XX la dinàmica canvia absolutament i s’entra

en un ràpid procés d’aforestació fruit de la desaparició del carboneig i el dràstic procés de despoblament que es produeix. També alguns autors il·lustres de la nostra literatura, com Josep Pla, descriuen a la perfecció els motius de fons que generen aquesta dinàmica:

“L’aparició del butà ha mort el carbó vegetal que produïa aquesta

comarca. Quan hi havia aquesta producció, els homes d’aquests masos i d’aquests veïnats, avui abandonats, hi trobaven un jornal per passar l’hivern, que és una estació molt llarga. Treballaven en el bon temps a la seva terra, però després venia l’hivern, que no s’acaba mai. Amb els seus muls de bast feien tragines de llenya o de sarrions de carbó, feien de carboners o aterraven les plantes. Guanyaven, fent tots o alguns d’aquests oficis, un jornal i quan el carbó s’acabà els jornals s’acabaren. Mantenir la família fou impossible i per això se n’anaren. Fou aquesta falta —al meu entendre— de jornals hivernals el que produí despoblament de les valls de la Garrotxa més

JOSEP VILA, DIEGO VARGA I CARLES BARRIOCANAL 11

característiques. Paral·lelament l’atracció industrial d’Olot, de Banyoles, de Sant Joan les Fonts…, de Girona. La despoblació agafa un aspecte rodó ineluctable.” (Pla, 1974, p. 433) Aquest canvi paisatgístic s’ha analitzat i s’ha constatat tant des d’un punt de

vista cartogràfic com quantitatiu. Unes dades obtingudes de manera ben detallada a partir de la informació aportada pel vol americà de l’any 1957 i la comparació amb l’any 1997 mostren una informació més que rellevant.

Quadre núm. 1. Comparació de les cobertes del sòl 1957-1997

1957

ha % 1997

ha % 1957-1997

ha % Bosc tancat >90 % de

recobriment

12.808 39,4 24.258 74,7 11.090 +86,6

Bosc dens 90-60 %

2.934 9 3.083 9,5 −140 −4,8

Bosc obert 60-10 %

4.390 13,5 2.427 7,5 −1.400 −31,8

Pastura <10 %

9.193 28,3 2.433 7,5 −6.786 −73,8

Conreu 2.501 7,7 186 0,6 −2.237 −89,4 Denudat 655 2 80 0,2 −535 −81,7 TOTAL 32.482 100 32.473 100

Font: elaboració pròpia a partir d’una fotografia aèria del 1957 a escala

1:33.000 i un ortofotomapa de color del 1997 a escala 1:25.000 (Vila et al., 2003, 2005)

En resum, es constata i es verifica un extraordinari increment de la

superfície forestal, més del 85 %, acompanyat per una notable reducció dels espais oberts de diferent mena: el bosc obert, que sovint havia estat pasturat en més del 30 %, pràcticament la desaparició de tres quartes parts de les pastures i de gairebé el 90 % de les zones agrícoles.


Il·lustració núm. 1. El Comanegra, el darrer gran espai obert de l’Alta Garrotxa on perviu encara una activitat ramadera remarcable

FRANCE

Font: elaboració pròpia

Per altra banda, si analitzem la dinàmica paisatgística de l’Alta Garrotxa en

relació amb la que han viscut altres espais naturals protegits dels Pirineus i els Prepirineus catalans, ens podem adonar que aquesta dinàmica homogeneïtzadora ha estat especialment contundent i rellevant en el cas que ens ocupa. Així doncs, una anàlisi general per regions biogeogràfiques ha posat de manifest dos patrons molt diferenciats: el corresponent a la regió mediterrània i el de la regió alpina. En canvi, l’Alta Garrotxa dibuixa un patró propi i específic fruit de la conjunció de factors que representa la seva posició en una zona de transició entre el món mediterrani i alpí, acompanyat dels efectes de l’esmentat dràstic despoblament i abandó de les pràctiques agràries i forestals tradicionals (Varga et al., 2007).


Il·lustració núm. 2. Situació biogeogràfica de l’Alta Garrotxa

Regió atlàntica

Regió mediterrània

Regió alpina

Font: Varga, 2007

Biodiversitat i canvis en el paisatge Evidentment, la incidència d’aquest nou patró de paisatge en la biodiversitat

ha estat determinant. La contínua desaparició dels espais oberts ha afavorit i afavoreix notablement tota la diversitat d’hàbitats i d’espècies vinculades a l’espai forestal, però, en canvi, ha comportat una clara reducció d’aquelles espècies pròpies o vinculades a zones de pastures i conreus. Això es podria detallar amb una gran quantitat d’exemples, tant de l’expansió d’espècies de caràcter forestal com de les dificultats per sobreviure d’altres espècies pròpies d’espais oberts; un bon conjunt de referències ben documentades les trobem recollides en molts dels capítols que formen aquesta mateixa publicació.


Així doncs, per exemple, pel que fa a les espècies d’espais oberts, es poden remarcar les referències al risc de desaparició d’algunes poblacions d’espècies de flora endèmica, com és el cas de la Polygala vayredae, fruit de l’efecte d’ombra derivat del tancament del bosc; les dificultats de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) de disposar d’aliment per als seus polls, o la gairebé desaparició del duc (Bubo bubo) de dins dels límits de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa. Com a contrapunt, cal esmentar la proliferació d’una gran varietat i nombre d’ungulats, l’expansió i l’increment de les poblacions de picot negre (Dryocopus martius) o la recent localització del ratpenat de Bechstein (Myotis bechsteinii), un quiròpter de caràcter eminentment forestal.

En definitiva, es pot concloure que hi ha un conjunt de cadenes tròfiques pròpies dels espais oberts en un clar procés de reculada. Aquest seria el cas de la cadena constituïda per artròpodes/llavors - perdiu (Alectoris rufa) - àguila daurada (Aquila chrysaetos), i herba - conill (Oryctolagus cuniculus) - aligot (Buteo buteo). En contraposició, s’expandeix cada cop més el domini de les cadenes tròfiques pròpies dels espais boscosos, entre les quals podem trobar la gla - tudó (Columba palumbus) / gaig (Garrulus glandarius) - astor (Accipiter gentilis), o gla - ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) - gamarús (Strix aluco) (Macias, 2001).

Un cop analitzada l’evolució paisatgística que ha viscut l’Alta Garrotxa en les darreres dècades, hi ha un amplíssim consens que una de les línies d’actuació prioritàries, per no dir la principal, per conservar i millorar el patrimoni natural ha de ser el manteniment dels espais oberts que encara perviuen, una pervivència que només és possible amb el manteniment de l’activitat agrària tradicional, que requereix una atenció i un suport especials. En una segona fase caldria pensar en la recuperació d’alguns dels que havien estat espais oberts fins fa relativament poc (Barriocanal et al., 2007; Mallarach i Vila, 2001; Vila et al., 2003, 2005). En definitiva, la presa en consideració de l’espècie humana com una espècie també clau per al manteniment i la conservació de la diversitat biològica, paisatgística i cultural.

Nous reptes i nous riscos: l’aïllament biogeogràfic Mereixen una menció a part les dinàmiques territorials i paisatgístiques que

afecten els entorns més pròxims a l’Alta Garrotxa on el creixement urbanístic i industrial i la implementació d’infraestructures comencen a incrementar de manera preocupant el seu aïllament biogeogràfic. Així doncs, al sud tenim l’autovia A-26, que ha reduït notablement la connectivitat amb la resta de la comarca de la Garrotxa. A l’extrem occidental, l’existència de la línia d’alta


tensió de coll d’Ares comporta també un alt risc, especialment per a l’avifauna. Les repoblacions forestals amb espècies al·lòctones a l’extrem nord, ja dins de la Catalunya del Nord, redueixen la continuïtat i permeabilitat biogeogràfica. Finalment, la possibilitat que s’acabi construint la MAT, amb un itinerari que transcorreria a l’extrem nord oriental de l’espai, configura també una nova amenaça.

Aquest procés d’aïllament biogeogràfic progressiu és una coneguda i evident amenaça per a la biodiversitat de l’Alta Garrotxa. Tal com és sabut, una reducció de la permeabilitat biològica comporta una reducció de la capacitat per mantenir poblacions; aquesta reducció del nombre d’individus pot desembocar en la impossibilitat de donar cabuda a poblacions mínimes viables, i, en definitiva, pot ser l’origen de l’extinció de determinades espècies. Per tant, es fa palesa la necessitat de mantenir la permeabilitat biològica de l’Alta Garrotxa en relació amb la resta d’espais naturals circumdants.

Bibliografia

BARRIOCANAL, C.; VARGA, D.; VILA, J.; CROUS, A.; MACIAS, M. (2007): “Valoración de hábitats montanos mediante la aplicación de índices de conservación de la avifauna: una aplicación en la Alta Garrotxa (Girona)”. A: Actas del IV Congreso Español de Biogeografía, Universidad Complutense de Madrid (en premsa).

MACIAS, M. (2001): “El patrimoni natural: la fauna vertebrada. L’Alta Garrotxa, una terra trencada”, Revista de Girona, 206, p. 67-71.

MALLARACH, J. M.; VILA, J. (2001): “El futur L’Alta Garrotxa, una terra trencada”, Revista de Girona, 206, p. 88-91.

PLA, J. (1974): Un petit món del Pirineu. Obra Completa de Josep Pla, núm. 27, Barcelona, Destino, 648 p.

TORRAS, C. A. (1918): Pirineu català: guia itinerari-Garrotxa. Barcelona, Companyia Espanyola d’Arts Gràfiques, 246 p.

VARGA, D.; VILA, J. (2005): “Ecología del paisaje y sistemas de información geográfica ante el cambio socioambiental en las áreas de montaña mediterránea. Una aproximación metodológica al caso de los valles de Hortmoier y Sant Aniol (Alta Garrotxa. Girona)”, AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales, 25, p. 59-72.

VARGA, D. (2007): “Paisatge i abandonament agrari a la muntanya mediterrània: una aproximació al cas de les valls d’Hortmoier i Sant Aniol


(Alta Garrotxa) des de l’ecologia del paisatge”. Tesi doctoral inèdita. Institut de Medi Ambient, Universitat de Girona, 371 p.

VARGA, D.; VILA, J.; BARRIOCANAL, C.; LERTXUNDI, A.; SANZ, M., et al. (2007): “Landscape patterns in biogeographical mountain regions: an approach from the natural protected areas of the Catalan Pyrenees”. A: 25 years of landscape ecology: scientific principles in practice. Wageningen: IALE Publication, p. 716-717.

VAYREDA, M. (1984): La punyalada. Les Millors Obres de la Literatura Catalana, núm. 40, 2a ed. Barcelona: Edicions 62, 215 p.

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2003): Cartografia i estudi dels hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa (pastures i conreus) amb especial èmfasi dels hàbitats d’interès comunitari. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona. Document intern del Consorci de l’Alta Garrotxa, 129 p.

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2005): “L’evolució dels hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa: conclusions i propostes”. A: CALABUIG, J.; CARRILLO, I.; VILA, J. [ed.] (2003): III Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La ramaderia extensiva i la gestió dels espais oberts. Col·lecció Udegé, 13, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta Garrotxa, p. 71-118.

SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA DE L’ALTA GARROTXA

Xavier Oliver

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN)

Introducció L’Alta Garrotxa és un espai protegit amb un conjunt de plantes vasculars de

gran interès. El Consorci de l’Alta Garrotxa i la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) van plantejar com a actuacions per a l’any 2006, per una banda, l’elaboració d’una primera llista de tàxons d’interès per categories amb l’objectiu de poder prioritzar esforços en la conservació de la biodiversitat botànica de l’espai, i, per l’altra, la recerca d’informació sobre les espècies més interessants per tal de poder disposar de les dades necessàries per conservar-les.

Cal destacar-hi l’existència de nou tàxons protegits (Generalitat 1984, 1993), cinc d’inclosos en la llista vermella estatal (Bañares et al., 2003), nou en les llistes vermelles catalanes (Sáez et al., 1998, 2000) i trenta-nou en la llista vermella de la Garrotxa (Oliver, 2005). A més, hi ha presents molts altres tàxons amb localitats rares al país o a la comarca.

S’ha elaborat un informe sobre l’estat d’una sèrie de tàxons, que inclou referències bibliogràfiques i les dades obtingudes a partir de les prospeccions de camp efectuades en aquest treball. També s’hi han afegit dades obtingudes en el seguiment que, sobre moltes d’aquestes espècies, desenvolupa la Delegació de la Garrotxa de la ICHN des de l’any 2003, i que en molts casos encara es mantenen inèdites, en espera de l’elaboració de les memòries corresponents. Finalment, s’ha fet una anàlisi d’amenaces i impactes, i s’han proposat una sèrie de recomanacions amb la finalitat de garantir la conservació d’aquestes espècies o millorar les poblacions existents.

Concretament, els tàxons estudiats són: Peucedanum schottii, Dryopteris remota, Lithodora oleifolia, Polygala vayredae, Allium pyrenaicum, Polystichum lonchitis, Lysimachia ephemerum, Dianthus seguieri ssp. vigoi, Iberis linifolia ssp. dunalii, Iberis sempervirens, Quercus canariensis, Narcissus moleroi, Linum campanulatum, Erinacea anthyllis, Pinguicula vulgaris, P. grandiflora, Narcissus poeticus, Scirpus lacustris ssp. lacustris, Scirpus lacustris ssp. tabernaemontani, Aster lynosiris, Scorzonera angustifolia i Pyrus communis ssp. salvifolia.

18 SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA

En el seguiment hi han participat diverses persones —Tomàs Admetlla, Ferran Bravo, Elisenda Guitart, Mike Lockwood i Xavier Oliver—, que han efectuat les prospeccions, la cartografia i el cens de cada tàxon. Els dos primers han fet les prospeccions en temps lliure, a part d’un parell de jornades, per encàrrec del mateix Cos d’Agents Rurals. Miquel Campos ha col·laborat en la cartografia de base.

Metodologia S’han seguit bàsicament dues línies de treball: s’ha recopilat informació de

referències anteriors sobre els tàxons i s’ha dut a terme la recerca al territori de les localitats esmentades i en ambients pròxims i similars amb recollida de dades i digitalització dels rodals i incorporació dels resultats a la base de dades. L’anàlisi posterior ha permès obtenir conclusions i elaborar una proposta d’actuacions per al període 2007-2011.

Respecte a la recopilació d’informació, s’ha consultat bibliografia, especialment els catàlegs florístics de l’àmbit protegit (Viñas, 1993; Oliver, 2004), però també catàlegs genèrics amb citacions de l’Alta Garrotxa (Bolòs i Vigo, 1984-2001) i bases de dades, especialment el BDBC (Font, 2006) i el Programa de seguiment i conservació de la flora de la Garrotxa de la Delegació de la Garrotxa de la ICHN (Oliver, 2006). Finalment, s’ha demanat el parer de persones coneixedores del territori i dels tàxons objecte del nostre estudi.

Les prospeccions s’han centrat en una sèrie de localitats amb presència de plantes de la llista, i per altra banda zones pròximes i hàbitats similars on també podrien fer-se els tàxons.

No totes les localitats estudiades són a l’àmbit de l’EIN Alta Garrotxa, ja que hi ha plantes protegides i/o amenaçades presents en zones perifèriques que també calia estudiar per la seva proximitat i, per tant, per la possibilitat de trobar-les a dins de l’àmbit protegit. Per altra banda, per conèixer el nivell d’amenaça de les poblacions de dins de l’àmbit, és convenient saber l’estat de les poblacions adjacents i la seva connectivitat.

Per a cada localitat s’ha recollit informació de l’àrea de presència del tàxon, l’àrea d’ocupació i el nombre d’individus reproductors, així com possibles amenaces i impactes detectats.

La digitalització de les localitats dels tàxons (punts, línies i polígons) s’ha fet amb el programa MiraMon sobre ortofotomapes a escala 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

XAVIER OLIVER 19

Una vegada analitzats els resultats obtinguts, s’ha dissenyat la proposta de seguiment i conservació de tàxons protegits i/o amenaçats de l’Alta Garrotxa a partir de la problemàtica de cadascun i la capacitat d’intervenció, així com per a altres temes generals de recerca i conservació de la flora i vegetació de l’espai protegit.

Resultats i conclusions Els tàxons s’han prioritzat basant-se en tres components: la categoria

d’amenaça segons els criteris de la Unió Mundial per a la Natura (UICN, 2001) a diferents escales geogràfiques, el nivell de responsabilitat de conservació del tàxon respecte a la població global de la planta i el nivell de responsabilitat de conservació en relació amb la normativa existent.

En la taula següent s’esmenten els tàxons de flora vascular de màxima prioritat de conservació (presents en les llistes vermelles estatal i catalana, independentment de si són protegits o no). Molts d’aquests tàxons no estan protegits, però es preveu la protecció d’una gran part (Generalitat de Catalunya, 2006). Tàxon Protegit / categoria d’amenaça segons la

UICN 2001 (àmbits d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa)

Justificació

Peucedanum schottii Besser ex DC.

Futur decret de flora protegida de Catalunya / En perill crític a Espanya, Catalunya i la Garrotxa

Localitat única a la península Ibèrica, amb menys de 300 individus i en regressió des de fa anys

Dryopteris remota (A. Braun ex Döll) Druce CR

Futur decret de flora protegida de Catalunya / En perill crític a Espanya, Catalunya i la Garrotxa

Localitat única a la península Ibèrica, amb menys de 60 individus i en regressió

Lithodora oleifolia (Lapeyr.) Griseb.

EIN Alta Garrotxa i futur decret de flora protegida de Catalunya / Vulnerable a Espanya, Catalunya i la Garrotxa

Tres localitats reduïdes úniques al món

Polygala vayredae Costa

EIN Alta Garrotxa i futur decret de flora protegida de Catalunya / Vulnerable a Espanya, Catalunya i la Garrotxa

Una localitat reduïda única al món


Allium pyrenaicum Costa i Vayreda in Costa

EIN Alta Garrotxa i futur decret de flora protegida de Catalunya / Vulnerable a Espanya i Catalunya i sota risc feble (quasi amenaçat) a la Garrotxa

Només s’han retrobat tres localitats a l’Alta Garrotxa

Dianthus seguieri Vill. in Chaix. ssp. vigoi (Laínz) O. Bolòs DD (GTXA)

Sota risc feble (preocupació menor) a Catalunya i vulnerable a la Garrotxa

No retrobada

Iberis linifolia L. ssp. dunalii (Bubani) Valdés


Subpoblació separada de la resta catalana i a una altitud excepcional

Narcissus moleroi Fern. Casas

Sota risc feble (preocupació menor) a Catalunya

Endemisme pirinenc

Armeria alliacea (Cav.) Hoffmg. et Lk. ssp. Ruscino-nensis (Gir.) O. Bolòs et J. Vigo var. littorifuga (Bernis) O. Bolòs et J. Vigo


No retrobada

Galeopsis pirenaica Bartl.


Es tenen localitzats alguns rodals

Nepeta latifolia DC.

Sota risc feble (preocupació menor) a Catalunya i sense dades a la Garrotxa

Silaum silaus (L.) Schinz et Thell.

Vulnerable a Catalunya i vulnerable a la Garrotxa

Una localitat única a Catalunya fora just al límit de l’EIN

Font: Elaboració pròpia

XAVIER OLIVER 21

Tàxon Protegit (àmbit) /

Amenaçat (àmbit estatal, de Catalunya i de la Garrotxa)

Justificació

Arnica montana L. ssp. montana

La Unió Europea (1992) recomana regular-ne la recol·lecció

Localitat no retrobada a la perifèria de l’espai on havia estat esmentada

Erinacea anthyllis L.

EIN Alta Garrotxa Població molt aïllada de l’àrea de distribució del tàxon

Euphorbia duvalii Lecoq i Lamotte

EIN Alta Garrotxa, però no existeix a l’espai protegit ni en territori català

Confusió en la determinació i en el decret de protecció

Galanthus nivalis L.

Futur decret de flora protegida de Catalunya

Localitats puntuals

Gentiana lutea L.

Recol·lecció regulada a Catalunya (1984). La Unió Europea (1992) recomana regular-ne la recol·lecció

Ilex aquifolium L.

Protegit a Catalunya (1984)

Linum campanulatum L.

EIN Alta Garrotxa Poques localitats a l’EIN

Ophrys catalaunica O. et E. Danesch

EIN Alta Garrotxa Moltes localitats i poc amenaçada

Taxus baccata L.

Protegit a Catalunya (1984) Força abundant a l’espai

Font: Elaboració pròpia

EIN: Espai d’Interès Natural


A part d’aquesta llista de vint tàxons, hi ha altres tàxons presents en la llista vermella de la Garrotxa (2005) que tenen població a l’Alta Garrotxa. Un exemple seria la Lysimachia ephemerum L., planta en estat crític a la comarca, de la qual només en teníem una sola localitat observada el 1990 i que no s’ha retrobat. O la Pinguicula vulgaris L., amb poques localitats a la comarca i considerada vulnerable a la Garrotxa.

Per altra banda, hi ha tàxons no amenaçats en l’àmbit comarcal, però dels quals a l’Alta Garrotxa hi ha molt poques localitats, i per tant caldria dedicar un cert esforç a poder-los mantenir. Un exemple seria Cystopteris fragilis, falguera de rocams humits, de la qual només coneixem tres localitats en l’espai protegit.

En aquest sentit i utilitzant la “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa” (2005), caldria concretar quins tàxons s’haurien de prioritzar en l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa per completar la llista de tàxons d’especial interès de l’espai.

Respecte al seguiment dels tàxons estudiats l’any 2006, a continuació s’esmenten els resultats d’enguany, però també s’inclouen dades d’altres anys procedents del programa de seguiment i conservació de flora amenaçada de la Garrotxa, desenvolupat per la Delegació de la Garrotxa de la ICHN, i dades de referències anteriors.

Algunes de les fitxes descriptives dels tàxons estudiats es poden consultar en la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural:

http://130.206.88.24/ichngarrotxa/documents.php. En un principi agrupem els tàxons estudiats en quatre grups, segons el risc

de desaparèixer de l’espai i la seva importància. El primer grup està format per Peucedanum schottii i Dryopteris remota,

localitats úniques a la península Ibèrica que estan a punt de desaparèixer per impactes directes i que a hores d’ara disposen d’una població molt reduïda que requereix actuacions importants i urgents per protegir la població i restaurar l’hàbitat idoni per incrementar les possibilitats de viabilitat de la localitat.

El segon grup està format per Lithodora oleifolia i Polygala vayredae, amb localitats úniques al món, sense uns impactes tan evidents però que podrien experimentar un retrocés important a mitjà i a llarg termini, i, per tant, requereixen tasques de seguiment per avaluar les tendències de les poblacions i poder detectar amb temps problemes i actuar en conseqüència.

Un altre grup està format per Allium pyrenaicum i Dianthus seguieri ssp. vigoi, endèmiques del Pirineu, amb una àrea de distribució reduïda, amb algunes localitats i exemplars a l’Alta Garrotxa, pròpies d’hàbitats en regressió que

XAVIER OLIVER 23

caldria conservar per garantir la conservació global del tàxon, així com de tota l’àrea de distribució.

I, finalment, hi ha un conjunt de tàxons, protegits o no, amb molt poques

localitats i/o pocs exemplars a l’Alta Garrotxa, però de distribució més àmplia, que cal conservar per poder mantenir l’àrea de distribució i conservar aquestes localitats més aïllades.

S’ha recollit informació bibliogràfica de vint-i-dos tàxons, s’ha fet treball de camp per localitzar i recollir informació dels rodals de vint-i-un tàxons, s’han localitzat rodals i s’han recollit dades de tretze tàxons, s’han trobat localitats noves de sis tàxons, i de dinou tàxons s’han prospectat ambients similars o propicis per trobar noves localitats o localitats no retrobades fins a aquest moment.

Peucedanum schottii Besser ex DC. Espècie no protegida present en l’esborrany del futur decret de flora

autòctona que va sortir a informació pública l’estiu del 2006 (Generalitat de Catalunya, 2006). Considerada dins la categoria d’amenaça En perill crític de la UICN (2001) en les llistes vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa.

Única localitat (DG 7578) de l’espai protegit i de tota la península Ibèrica, amb un nombre molt baix d’exemplars reproductors i amb molta pressió per diferents impactes que experimenta. L’any 2006, amb unes condicions meteorològiques molt dures, el nombre d’exemplars que van arribar a fructificar va ser només de setze, menys del 20 % de l’any 2005 i menys del 10 % dels anys 2004 i 2001. A part de les condicions meteorològiques dels últims dos anys, la població també experimenta impactes d’abocament de runa per obres a l’edifici adjacent, el trepig de persones que freqüenten l’espai i, molt especialment, la pressió de les cabres que sovintegen a la zona i que són responsables de la pèrdua d’entre el 45 % (2006) i el 60 % (2005) de les tiges reproductores.

El tàxon va ser buscat l’any 2006 a la tossa d’Espinau, al puig de Torroella i al puig Caçador amb un resultat negatiu.

Cal actuar-hi amb urgència per poder reconduir els impactes derivats de les obres i la freqüentació que hi ha a la zona, especialment del ramat de cabres que hi pastura, i millorar l’hàbitat degradat per poder facilitar una millora de la població.


Fotografia núm. 1. Exemplar de Peucedanum schottii en fruit


Dryopteris remota (A. Braun ex Döll) Druce CR Tàxon no protegit però que està previst protegir (Generalitat de Catalunya,

2006). Considerat vulnerable segons els criteris de la UICN (2001) en la llista vermella d’Espanya i en la llista vermella catalana, i En estat crític a la Garrotxa. La desaparició d’una segona població, situada a la Vall d’Aran (comunicació personal de Ll. Sáez), comportaria el canvi de categoria en l’àmbit estatal i català, i també se situaria en la categoria En estat crític ja que es tractaria de l’única localitat de la península Ibèrica.

El rodal (DG 5658), d’uns quaranta exemplars, detectat per Sáez i Viñas el 1990, ja no existia l’any 2005. Es va localitzar un exemplar en una zona pròxima i un altre rodal amb uns vint-i-quatre exemplars una mica més a l’est, en el mateix ambient de bosc mixt higròfil de fons de vall. L’any 2006 el nombre d’exemplars detectats va ser de quaranta-un: l’exemplar aïllat que es va trobar el 2005 i quaranta exemplars reproductors que es van trobar en el segon rodal. Es tracta d’una població molt petita, molt aïllada i amb un gran risc de desaparèixer per la pressió de les vaques que utilitzen aquests fons de vall com a indret de descans, pressió que, a més, ja va fer desaparèixer el primer rodal

XAVIER OLIVER 25

trobat el 1990 i és responsable de la degradació de la majoria de l’hàbitat del tàxon. Actualment el gruix de la població persisteix gràcies a la protecció d’un fràgil vaquer que impedeix que les vaques accedeixin a la zona.

A més es va prospectar, amb resultat negatiu, la riera de Salarsa des del pont del Bolassell fins a la plana Martina de la riera de Bolòs, i a la riera de Beget, al sector del Vinardell.

Tal com hem comentat, es tracta d’una localitat d’un gran interès i que, per tant, necessita actuacions urgents per evitar l’impacte de la freqüentació i el trepig de les vaques, i la recuperació de l’hàbitat del tàxon per poder millorar la població i fer-la més viable.

Fotografia núm. 2. Detall de les frondes amb sorus de Dryopteris remota


Lithodora oleifolia (Lapeyr.) Griseb. Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa (Generalitat de Catalunya,

1992) i present en l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Considerada dins la categoria Vulnerable (UICN, 2001) en la llista vermella d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa per la seva àrea reduïda de


distribució. Actualment es desconeix la dimensió de la seva població ja que la cartografia i el cens del tàxon que la Delegació de la Garrotxa de la ICHN està elaborant des del 2003 és laboriosa per les característiques de l’hàbitat (rocams i cingleres de distribució dispersa pel territori) i la dificultat d’accés a les localitats.

Només existeixen tres localitats d’aquesta espècie endèmica de la comarca de la Garrotxa, cadascuna de les quals presenta un nombre alt de rodals, generalment amb pocs individus. Totes tres localitats es troben dins del DG 68 i en un principi amb poques amenaces directes, encara que s’han detectat puntualment en algun lloc exemplars afectats pel trepig en zones d’alta freqüentació de visitants, una possible competència amb la planta invasora Buddleja davidii per ocupar fissures en roques, i ofegament d’exemplars per tancament de bosc, però que caldria estudiar més detalladament. Com que es tracta d’una població endèmica d’àrea reduïda i de població petita, segons les primeres estimacions efectuades, també caldria veure si els rodals situats en zones més exposades i menys humides poden patir de manera important els períodes de sequera més marcats que s’han registrat últimament, i si a mitjà i llarg termini això pot afectar de manera important la població en general.

L’any 2006, dins del seguiment de flora amenaçada encarregat pel Consorci de l’Alta Garrotxa, es van prospectar els sectors més occidentals de l’àrea de distribució del tàxon i es van obtenir resultats negatius en hàbitats i indrets on es pensava que hi hauria força població d’aquest tàxon, segons les previsions fetes, i resultats força positius en altres indrets on no es pensava que fos present (Tomàs Admetlla, Ferran Bravo, Arístides Brandi i Xavier Oliver). Aquesta distribució complicada del tàxon en el territori, i amb densitats molt diferents, dificulta fer una estimació que en un principi no semblava tan difícil. En total s’han localitzat cent seixanta-set exemplars reproductors nous en dos rodals diferents, fet que significa un increment d’un 6,4 % dels exemplars controlats fins a aquest moment.

Es tracta d’un tàxon que, en general, no presenta problemes evidents de conservació. Només caldria dimensionar bé l’impacte de la freqüentació en alguna zona, la pèrdua d’hàbitat per la presència de Buddleja davidii, que ocupa fissures de roca, o per l’expansió i l’increment de la densitat del bosc, i fer un seguiment de diferents rodals en situacions extremes per veure a la llarga com evolucionen.

XAVIER OLIVER 27

Fotografia núm. 3. Lithodora oleifolia, planta endèmica de l’Alta Garrotxa


Polygala vayredae Costa Espècie també endèmica de l’espai, protegida a l’Alta Garrotxa i present en

l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Segons els criteris de la UICN (2001), es considera vulnerable en la llista vermella d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa perquè té una àrea de distribució reduïda. Actualment es coneix força bé l’àrea de distribució del tàxon, però no es tenen dades de cens o estimació de la població.

Tots els exemplars es troben en una sola localitat força extensa, en la qual es distribueixen en rodals de diversa extensió i densitat d’individus, la majoria de la població dins del DG 57, amb algun rodal puntual i amb pocs individus dins del DG 58.

La planta creix en prats ombrejats i marges de boscos, especialment de pinedes de pi roig, on es troben les densitats més altes. També és abundant en altres hàbitats, com ara els rocams.

L’any 2006 es va fer una prospecció amb un resultat negatiu al sector del Montpetit, i amb un nou rodal a la vall de Carreras, que ha ajudat a perfilar l’àrea de distribució elaborada ja fa temps (Oliver, 2005b).


Aquest tàxon no experimenta impactes rellevants i sembla que disposa d’una població important, però el fet que les màximes densitats, i per tant el gruix de la població, estiguin en pinedes de pi roig aclarides ens fa pensar que l’evolució d’aquests ambients cap a comunitats més tancades, moltes vegades produïda per la substitució del pi per arbres planifolis (roure i alzina), podria afectar negativament el tàxon d’una manera determinant pel que fa a la dimensió de la població. La conservació d’aquests ambients semioberts de les pinedes de pi roig, amb una major presència de formigues, que són molt importants en la disseminació i germinació de les llavors de la Polygala vayredae (comunicació personal de Sílvia Castro), pot ser vital per poder mantenir una població d’aquesta planta endèmica prou gran a la zona i assegurar-ne la conservació en el futur.

Per tant, caldria fer un seguiment de parcel·les per veure com pot evolucionar la població en pinedes que evolucionen cap a boscos planifolis, perquè en cas de detectar disminucions importants es poguessin aplicar mesures de gestió de l’hàbitat amb l’objectiu de conservar l’espècie.

Actualment, s’està fent una tesi doctoral sobre aquest tàxon, a càrrec de Sílvia Castro (universitats d’Aveiro i de Vigo), que pot aportar molta informació sobre els requeriments del tàxon.

Fotografia núm. 4. Polygala vayredae en flor en una vorada de pineda de pi roig


XAVIER OLIVER 29

Allium pyrenaicum Costa i Vayreda in Costa Tàxon endèmic del Pirineu Central i Oriental, protegit a l’àmbit de l’Alta

Garrotxa i present en l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Segons els criteris de la UICN (2001), en les llistes vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa es considera vulnerable perquè té una àrea de distribució reduïda. La Delegació de la Garrotxa de la ICHN té previst l’any 2007 completar la cartografia i l’estimació de la població catalana, que es distribueix entre la Garrotxa, el Ripollès, Osona i la Selva, mentre que la població aragonesa, molt més reduïda, es va estudiar fa temps.

La població de l’Alta Garrotxa (DG 58 i DG 68) és molt petita respecte a la població garrotxina i catalana. Tots els exemplars que s’han trobat fins a aquest moment en l’espai protegit estan distribuïts en un total de tres rodals amb poc més de mil individus, encara que falta prospectar algunes zones (carenes, prats penjats i peus de cingleres, però també sòls prims enmig de pastures i boscos sota cingleres) i són difícils de detectar.

L’any 2006, en el seguiment encarregat pel Consorci de l’Alta Garrotxa, es

van trobar dos rodals al sector nord-oest de l’espai, amb un total de 574 exemplars reproductors.

Allium pyrenaicum no experimenta impactes directes a l’Alta Garrotxa, però

hem observat una pèrdua d’hàbitat, especialment prats de peu i carenes de cingles, que són colonitzats per vegetació arbustiva, especialment el boix (Buxus sempervirens). La presència de bestiar que pot mantenir aquests espais també pot ser un problema per la predació directa sobre el tàxon, tal com succeeix al Puigsacalm, en indrets on la pastura s’intensifica. Caldria fer-ne un seguiment per veure, per una banda, si l’evolució de la vegetació dels prats de peu i carena de cingle és negativa per al tàxon, i, per l’altra, si els canvis climàtics comporten una afectació a llarg termini.


Fotografia núm. 5. Exemplar d’Allium pyrenaicum en un peu de cingle de l’Alta Garrotxa


XAVIER OLIVER 31

Dianthus seguieri Vill. in Chaix. ssp. vigoi (Laínz) O. Bolòs Tàxon no protegit, que tampoc no és previst protegir (Generalitat de

Catalunya, 2006). Segons els criteris de la UICN (2001), és considerat sota risc feble (preocupació menor) en la llista vermella de Catalunya. En la llista vermella de la Garrotxa (2005) es va considerar Sense dades per manca de coneixement de l’estat de la població garrotxina.

És un endemisme pirinenc només esmentat del Ripollès, el Vallespir i la Garrotxa. L’única localitat coneguda a l’Alta Garrotxa fins ara és fora de l’àmbit protegit, dins del DG 58, i de moment no s’ha retrobat a la zona.

Pròpia d’ambients de prat i/o landa, pot tenir problemes relacionats amb la pastura, bé per pressió d’una pastura intensiva o bé per pèrdua de pastures per baixa pressió del bestiar. Caldria prioritzar la recerca de localitats per poder tenir una diagnosi sobre el tàxon.

Iberis linifolia L. ssp. dunalii (Bubani) Valdés Espècie no protegida i tampoc present en l’esborrany del futur decret de

flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Es tracta d’una planta protegida en altres espais del PEIN. Segons els criteris de la UICN (2001), és considerada sota risc feble (preocupació menor) en la llista vermella de Catalunya. En la llista vermella de la Garrotxa (2005a) es va considerar vulnerable per l’àrea de distribució aïllada i reduïda de la població garrotxina.

De la Garrotxa només es coneix la població de la Mare de Déu del Mont, amb alguns rodals. L’any 2006 es va retrobar un rodal amb vint-i-quatre individus. Subpoblació separada de la resta catalana, i a una altitud excepcional, dins del DG 77, que no experimenta impactes, però caldria dimensionar bé la població.

Narcissus moleroi Fernández Casas Aquest narcís groc no està protegit i tampoc no és present en l’esborrany

del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2003). Segons els criteris de la UICN (2006), en la llista vermella de Catalunya s’ha considerat dins de la categoria Sota risc feble (preocupació menor).

Es tracta d’un endemisme del Pirineu i muntanyes pròximes. El Programa de seguiment i conservació de la flora amenaçada de la Delegació de la Garrotxa de la ICHN està acabant de fer la cartografia i l’estimació de població de la comarca i muntanyes veïnes, i controla en aquests moments, a la Garrotxa,


onze subpoblacions, quatre de les quals són a l’àmbit de l’Alta Garrotxa: Bac Grillera (dins del DG 78), Mare de Déu del Mont (dins del DG 77), Bassegoda (dins del DG 68) i sector Comanegra - puig de Sant Marc (dins del DG 58 i el DG 68).

És una espècie que globalment no experimenta impactes importants, només puntualment s’ha observat una predació i trepig directe del bestiar, i un tancament d’hàbitat per pèrdua de pastura. De tota manera, la població es considera important (més de vint-i-tres mil exemplars reproductors censats fins a aquest moment a la comarca) i només caldria actuar, en alguns rodals aïllats amb pocs exemplars o superfície d’hàbitat i a llarg termini, en la conservació de les pastures culminants de la comarca.

Lysimachia ephemerum L. Planta no protegida i que tampoc no és present en l’esborrany del futur

decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. Segons els criteris de la UICN (2001), es considera en estat crític en la llista vermella de la Garrotxa. L’única localitat de la comarca, a la carretera de Castellfollit a Oix (Viñas, 1993), ja fa anys que no s’ha tornat a trobar i últimament les obres de la carretera han destruït la localitat i l’hàbitat.

Caldria cercar en ambients similars, evitar actuacions al torrent de Sant Eudald i a la riera de la vall de Carreras, i veure si torna a aparèixer.

Pinguicula vulgaris L. Espècie no protegida i tampoc present en l’esborrany del futur decret de

flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. A la comarca, en un principi, segons els criteris de la UICN (2001), es considerava vulnerable (llista vermella de la Garrotxa). Tanmateix, s’han localitzat diferents rodals a la Garrotxa, especialment a la serralada transversal, i, per tant, globalment, sembla que deixaria de considerar-se amenaçada. Però a l’Alta Garrotxa, de moment, només se n’ha trobat una localitat i, per tant, es considera important conservar-la. A més, amb la millora del paviment i els desguassos de la carretera de Rocabruna a Oix, s’han desviat les aigües i s’ha perdut gairebé un 25 % de la població. L’any 2006 es van censar un total de 847 exemplars reproductors.

A part d’evitar possibles afectacions a la zona, no es considera urgent actuar-hi, encara que no seria difícil actuar sobre la cuneta en un dels desguassos i rebaixar el nivell perquè les aigües tornessin a escolar-se i es

XAVIER OLIVER 33

recuperés així l’hàbitat perdut per sota de la carretera. També caldria trobar la segona citació existent.

Pinguicula grandiflora Lam. ssp. grandiflora A l’Alta Garrotxa aquest tàxon és més rar que l’anterior. No està protegit

ni està previst protegir-lo. Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista vermella de la Garrotxa es considera vulnerable.

Present a la mateixa localitat que l’espècie anterior, el cens del 2006 ha donat un total de vint-i-sis individus reproductors. Hi ha una altra citació que cal confirmar (Viñas, 1993) i una tercera que cal retrobar (Pérez i Agulló, 1981). A part de recuperar l’hàbitat perdut, ja esmentat en l’espècie anterior, caldria confirmar i retrobar les altres dues localitats.

Erinacea anthyllis Lk. Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa però no present en

l’esborrany del futur decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista vermella de la Garrotxa es considera vulnerable perquè té una àrea de distribució reduïda i aïllada.

Només hi ha una localitat dins de l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa, en el DG 78 i el DG 79, que ocupa la carena, subcarenes i rocams pròxims de la serra de Bac Grillera (cartografia elaborada per Mike Lockwood). L’impacte més important detectat és el tancament de la vegetació a la zona perifèrica de l’àrea de distribució, especialment cap a l’obaga, que comporta l’ofegament d’exemplars, a més de la competència al mig de la carena amb alguns arbustos.

Caldria acabar de cartografiar alguns exemplars aïllats i separats del nucli central de distribució (obaga i carenes del sud), i acabar el cens, que és útil per conèixer la viabilitat de la població i saber quin percentatge de la població és afectat pels impactes esmentats. També caldria fer alguna actuació d’estassada per afavorir els individus existents i mantenir l’hàbitat del coixinet, especialment a la carena. De tota manera, aquesta actuació només caldria fer-la en les zones més rocalloses, on el creixement de la vegetació és lent, ja que si no comportaria un gran esforç de manteniment difícil d’assumir.

Linum campanulatum L. Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, que no és present en el futur

decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya i que globalment no es


considera amenaçada. Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista vermella de la Garrotxa es considera vulnerable, especialment perquè disposem de pocs exemplars i en una superfície reduïda i aïllada.

Només se’n coneix una localitat dins de l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa, en el DG 78 i el DG 79, amb tres rodals en diferents badlands, a la serra de Bac Grillera. Els impactes detectats, que són poc importants i afecten pocs individus, són el tancament de la vegetació a la perifèria dels espais oberts on viu i el trepig d’exemplars presents a la vora de la pista forestal que travessa la zona, pel pas i l’aparcament de vehicles.

Caldria prospectar altres badlands pròxims a la zona per acabar d’elaborar la cartografia i el cens de la població. Una actuació recomanable seria delimitar amb blocs de pedra grossos un tram de la pista que travessa el badland del rodal més important per evitar el trepig d’exemplars per part de vehicles.

Narcissus poeticus L. Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no està previst protegir

(Generalitat de Catalunya, 2006). No consta en les llistes vermelles estatal i catalana, però és present en la llista vermella de la Garrotxa amb la categoria En estat crític, encara que la cartografia i el cens de la població a la Garrotxa efectuats aquests últims anys indiquen que caldria assignar-li una categoria de menys risc.

Només se’n coneix una localitat, que es va trobar l’any 2004 i es va cartografiar i censar l’any 2005 (Elisenda Guitart), amb tres rodals al sector central de l’espai (DG 68), a uns 1.250 m i amb un impacte de recol·lecció per part d’excursionistes que utilitzen un sender que travessa el rodal principal.

Es considera urgent actuar-hi, ja que la pressió de recol·lecció és alta per la dimensió de la població. Caldria fer inspeccions anuals i eliminar una variant del sender principal en aquest sector que travessa el rodal per evitar la recol·lecció. El fet de tractar-se d’un espai obert freqüentat pot comportar que la separació del camí no sigui suficient, i caldria senyalitzar la zona per recordar que la recol·lecció de plantes és prohibida.

Pyrus communis L. ssp. salvifolia (DC.) Gams Planta no protegida i que tampoc no està previst protegir (Generalitat de

Catalunya, 2006). Considerada dins de la categoria Dades insuficients (llistes vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa), hi ha diverses citacions antigues a l’espai (Castellfollit de la Roca, DG 66, i el Mont, DG 77, 700 m, totes dues d’E.

XAVIER OLIVER 35

Vayreda) que no s’han retrobat (Viñas, 1993; Bañares et al., 2003). S’han prospectat les dues zones i no s’hi ha detectat cap exemplar.

Aedo i Aldasoro (1998), a Flora ibérica, comenten que en les prospeccions que s’han fet per retrobar la planta només s’ha trobat Pyrus communis, assilvestrat, i que l’exemplar del Mont, recol·lectat per Vayreda, correspon a aquest tàxon cultivat. Caldria continuar la prospecció, perquè en cas de trobar algun exemplar, seria una planta molt interessant, molt localitzada i amenaçada.

Aster linosyris (L.) Bernh. Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no és present en

l’esborrany del futur decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya que va sortir a informació pública el 2006. En la llista vermella de la Garrotxa es considera dins de la categoria Dades insuficients.

Hi ha una citació dels costers calcaris assolellats del Bassegoda, 760 m, DG 78. Viñas (1993) interpreta per l’UTM que es deu referir als solells del puig Escaleró i la serra dels Mussols, sobre can Nou i el nucli de Bassegoda. Només hem pogut buscar el tàxon en una part del solell del Bassegoda, a mig setembre, però no n’hem trobat cap exemplar, i caldria continuar la prospecció, perquè en cas de trobar-ne algun, seria una citació molt interessant.

Scirpus lacustris L. ssp. lacustris Planta no protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, i no està previst protegir-la

(Generalitat de Catalunya, 2006). Només s’inclou en la llista vermella de la Garrotxa, en la categoria Vulnerable.

En tota la Garrotxa, només hi ha una citació del llit del Fluvià (Viñas, 1993), al passallís que comunica el poble d’Argelaguer amb la guixera del Guilar (155 m, DG 7173). Nosaltres hem buscat la localitat i no l’hem trobat. Se suposa que la dinàmica d’aquests herbassars helofítics, i més al Fluvià, és molt canviant, i probablement no existeix a la localitat esmentada, però pot ser present en alguna altra represa del Fluvià. Hem buscat també al Llierca, riu amunt fins al passallís de la carretera de Montagut a Tortellà i no n’hem trobat cap exemplar.

Les activitats extractives i les neteges de la glera poden afectar el tàxon, i caldria continuar la prospecció, perquè, en cas de trobar algun exemplar, seria una citació molt interessant, per l’escassetat de citacions. La bona gestió de les gleres fluvials i de l’aigua del Fluvià és fonamental per a la conservació d’aquesta planta i d’altres plantes d’interès.


Scirpus lacustris L. ssp. tabernaemontani (C.C. Gmelin) Syme in

Sowerby Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i sense previsió de ser

protegit a Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2007). Només és present en la llista vermella de la Garrotxa, amb la categoria Vulnerable.

En tota la Garrotxa, només n’hi ha una citació a Tortellà (270 m, DG 67), en un canyissar, en flor al juny (Viñas, 1993). Nosaltres hem buscat la planta pel Fluvià i pel Llierca, i no l’hem trobat, però sí que l’hem observat en l’esmentada localitat de Tortellà, però menys abundant. Se suposa que la dinàmica d’aquests herbassars helofítics és molt canviant. L’estany queda fora de l’àmbit de l’espai protegit.

Les activitats extractives i les neteges de les zones humides són habituals i

afecten molt directament el tàxon. L’estany presenta diversos elements interessants, no només florístics sinó també faunístics, i seria interessant assegurar-ne la conservació. Caldria fer una prospecció més ben feta de l’espai.

Quercus canariensis Willd. El roure africà no és protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, i no és present en

l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006).

En tota la Garrotxa, només hi ha citacions puntuals, la majoria de formes hibridogèniques, i només s’han esmentat exemplars típics del Montpetit, la vall de Bianya i Santa Pau. Hem buscat a l’obaga (nord i nord-oest) del Montpetit i en els torrents hi ha individus híbrids, però no hem trobat cap exemplar amb caràcters típics. Per aquesta circumstància creiem que deu ser raríssim. En la llista vermella de la Garrotxa es va considerar en la categoria Vulnerable.

El principal impacte és l’aprofitament forestal, i caldria detectar els individus més típics de roure africà i els seus bosquets per preservar-los.

Scorzonera angustifolia L. Espècie no protegida a l’àmbit estudiat i sense previsió de ser protegida a

Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2006). En la llista vermella de la Garrotxa es va catalogar en la categoria Dades insuficients.

XAVIER OLIVER 37

Hi ha algunes citacions antigues de Vayreda, a Beuda, i de Segueró (DG 77), d’Albanyà i del bac del Fau (DG 78), però no ha estat retrobada per Viñas (1993) ni en aquest estudi.

Iberis sempervirens L. Espècie no protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no és present en

l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Considerada vulnerable en la llista vermella de la Garrotxa.

Només se n’ha trobat una localitat a la Garrotxa, molt separada de la seva àrea general de distribució. A les fissures de les roques calcàries de l’aresta culminant de la serra de Bestracà (Saxifragion mediae) i als prats entre el roquissar (Aphyllantho-Seslerietum), en el DG 68, a 1.000 m, en flor a l’abril (Viñas, 1993). Aquest tàxon l’hem cartografiat al Bestracà i no n’hem trobat més localitats.

Polystichum lonchitis (L.) Roth Falguera sense cap tipus de protecció o previsió de protecció. Localitat

aïllada i única a la Garrotxa, i per tant considerada En perill en la llista vermella de la Garrotxa.

sola citació de Sáez (1997) de la vall de Ribelles, prop del camp del Roc, a l’obaga del puig de Sant Marc (1.000 m, DG 68), vora la pista forestal. Nosaltres no l’hem buscat al lloc esmentat, només tenim una prospecció amb resultat negatiu dels vessants rocallosos i obacs de la part alta del puig de Sant Marc, i del fons del clot de les Falgueres. Caldria acabar de prospectar la zona potencial, a més de localitzar els exemplars de la citació i dimensionar la població.

Proposta de futur Es proposa que el Consorci de l’Alta Garrotxa asseguri el seguiment i les

actuacions necessàries de conservació i millora dels tàxons amenaçats i/o protegits.

Per acomplir aquest objectiu caldria dissenyar un pla d’acció de conservació de la flora que, basant-se en una diagnosi, concretés les línies de treball, els tàxons i hàbitats prioritaris i les actuacions i els recursos necessaris, així com


els col·lectius implicats en el Pla, amb un procés de participació que comportés la implicació d’aquests col·lectius.

La diagnosi permet recollir tota la informació existent a l’àmbit protegit, fer una valoració i apuntar les necessitats i els reptes. El procés de participació enriqueix la diagnosi amb altres percepcions i elabora el pla d’acció, assumit pels participants d’acord amb les seves competències.

Cal establir també un programa de seguiment del grau de compliment del pla amb l’objectiu d’avaluar-lo, corregir el que sigui oportú i assegurar la implicació dels participants.

Aquest pla ha de comportar: 1. Un increment del coneixement sobre la biodiversitat botànica El Consorci ha de promoure la recerca, i seria bo que fomentés els estudis

que més relació tenen amb la conservació. En aquests moments seria convenient establir la llista vermella de la flora

vascular de l’Alta Garrotxa per tenir clar l’estatus dels tàxons més amenaçats, tant en l’àmbit internacional com nacional i local. El coneixement actual de la flora vascular de l’Alta Garrotxa permet confeccionar una llista vermella força completa i útil per facilitar l’esforç de conservació. Bàsicament, caldria acabar la llista resultant d’aquest treball amb alguns tàxons de la “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa” (Oliver, 2005a), amb les dades que s’han aconseguit en aquests dos últims anys i amb uns altres tàxons que no constaven en les llistes vermelles estatal, nacional i comarcal però que tenen la seva població a l’Alta Garrotxa amenaçada.

També seria necessari investigar altres grups no tan coneguts —briòfits, algues, líquens i fongs— per aconseguir un nivell de coneixement suficient per elaborar la llista vermella de cadascun.

A hores d’ara el grup de flora no vascular més treballat és el dels briòfits. Això permetria en poc temps redactar un catàleg força complet de l’espai i elaborar la llista vermella corresponent. Respecte als altres grups hi ha informació dispersa.

Pel que fa a tots aquests tàxons, a més de cartografia i cens, en alguns casos caldria fer algun estudi més exhaustiu i/o específic per poder-ne veure l’evolució, per exemple pel que fa a la seva resposta envers els processos que ara els afecten.

Pel que fa a comunitats vegetals i hàbitats, també hi ha un bon coneixement de l’àmbit protegit, i a més hi ha una proposta de catalogació de nivells

XAVIER OLIVER 39

d’interès de les comunitats vegetals i dels hàbitats des del punt de vista botànic i de flora vascular (Oliver, 2007).

També, pel que fa a boscos madurs, es disposa d’un primer inventari de boscos madurs de l’àmbit protegit (Montserrat i Agelet, 2004) i s’estan fent diversos estudis que poden ajudar a incrementar el grau de coneixement d’aquests boscos i de les espècies vinculades.

En relació amb les afectacions per part de plantes invasores, tant a l’Alta Garrotxa com en l’àmbit comarcal, s’han fet diverses investigacions que aporten dades importants i marquen línies de treball en aquest sentit. Cal recordar que el problema de les plantes invasores ha estat reconegut com el segon factor d’extinció de la biodiversitat.

Cal destacar la importància del tractament de tota la informació en bases de dades associades a un sistema d'informació geogràfica.

Tampoc no es pot oblidar un aspecte essencial, que és la relació personal i professional amb el contingent humà que fa recerca o pot fer recerca a l’àmbit protegit. S’ha d’incentivar una comunicació fluïda i enriquidora que sumi iniciatives i esforços a través de tots els canals possibles.

2. Una millora de la conservació de la biodiversitat botànica Les actuacions destinades a la conservació de la biodiversitat haurien de ser

fonamentalment les següents: a) Prevenció d’impactes. El coneixement de les amenaces de la biodiversitat

botànica ajuda a elaborar accions de prevenció que evitaran impactes o els minimitzaran. En aquest sentit, destaquen els informes preceptius d’activitats o plans, o més encara la reconducció de problemàtiques socials abans que comportin propostes o actuacions concretes, amb un marge menor de maniobra de conservació. La detecció precoç d’aquestes necessitats, que posteriorment es traduiran en una afectació al medi, és molt més factible quan hi ha comunicació amb les persones que tenen interessos en el territori, i més encara quan es participa amb elles en projectes de millora social i/o ambiental.

b) Vigilància del territori. La vigilància sobre el territori ajuda a detectar les amenaces o els impactes en el punt inicial, quan encara són de baixa intensitat i la situació es pot reconduir. Les despeses de vigilància normalment són infravalorades, però les despeses vinculades a la restauració o minimització d’impactes —i això sense comptar les afectacions sobre el medi que són irreversibles— són molt més elevades. Per això cal establir programes de vigilància ajustats als valors del territori.

c) Millora de la biodiversitat. La millora de la biodiversitat, sigui mitjançant actuacions de millora directa de la població del tàxon o de l’hàbitat,


normalment requereix inversions, hores de feina i complicitat d’administracions o particulars, de manera que moltes vegades és el factor limitador en conservació.

d) Cobertura legal de la biodiversitat. La cobertura legal sobre la biodiversitat en aquests moments és molt baixa a l’àmbit protegit, però pot millorar si la Generalitat de Catalunya aprova el decret de flora autòctona amenaçada, que cal completar a partir de les llistes vermelles dels diferents grups taxonòmics, de la llista de comunitats vegetals i/o hàbitats de molt alt interès de l’Alta Garrotxa, del catàleg de boscos madurs, i s’han de millorar aspectes de regulació d’activitats a l’àmbit protegit o la prohibició de plantar i comercialitzar certes plantes invasores. En aquest sentit serà important el Pla especial de l’Alta Garrotxa, però també altres normatives municipals, comarcals i nacionals que es puguin desenvolupar, així com els plans sectorials que se’n derivin.

3. Participació, formació, educació i informació ambiental conservació comporta necessàriament una implicació i participació activa de

tots els sectors implicats en el territori. El Consorci de l’Alta Garrotxa ha de dissenyar un pla d’acció que reculli les actuacions que ha de dur a terme al territori per aconseguir els objectius establerts; d’aquesta manera té clara la seva feina i com l’ha de fer. Però els objectius genèrics de conservació no sols depenen d’aquestes actuacions, sinó de totes les actuacions de tots els agents, entitats, administracions i particulars que incideixen en el territori.

Per això és vital que, a part de les actuacions de l’entitat, s’insisteixi en les accions de la resta. És llavors quan en comptes d’un pla podrem parlar d’una estratègia completa, en la qual amb la diagnosi es podrà consensuar amb tots els agents com es pot aconseguir la conservació i cadascú assumirà les seves responsabilitats.

La participació, la implicació, la formació, i l’educació i informació ambientals van paral·leles en la consecució d’una millora de la conservació de la biodiversitat. Aquests programes fomenten la participació i la implicació, minimitzen les afectacions al medi i faciliten l’adopció d’alternatives d’ús més conservacionistes.

XAVIER OLIVER 41

Bibliografia

AEDO, C.; ALDASORO, J. J. (1998): “Pyrus L.” a, CASTROVIEJO, S. et al. Flora Ibérica, VI. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid.

BAÑARES, Á.; BLANCA, G.; GÜEMES, J.; MORENO J. C.; ORTIZ, S. [ed.] (2003): Atlas y libro rojo de la flora vascular amenazada de España. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza.

BOLÒS, A. (1946): “La Polygala vayredae Costa, endemismo pirenaico”, Collectanea Botanica, vol. 1, p. 51-93.

BOLÒS, A. (1964): “Sobre Lithospermum oleifolium Lap.”, Collectanea Botanica, vol. 6 (3), p. 475-477.

BOLÒS, O. (1952): “Notas florísticas, III”, Collectanea Botanica, vol. 3, núm. 7, p. 185-197.

BOLÒS, O. (1981): “De vegetatione Notulae, III”, Collectanea Botanica, vol. 12, núm. 2, p. 63-76, Barcelona.

BOLÒS, O.; VIGO, J. (1984-2001): Flora dels Països Catalans, vol. I-IV. Barcelona: Barcino.

DELEGACIÓ DE LA GARROTXA DE LA INSTITUCIÓ CATALANA D’HISTÒRIA NATURAL: http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php

ESTADO ESPAÑOL (1997): Real decreto 1997/1995, de 7 de diciembre, por el que se establecen medidas para contribuir a garantizar la biodiversidad mediante la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres, Boletín Oficial del Estado.

ESTADO ESPAÑOL (1998): Real decreto 1193/1998, de 12 de junio, por el que se modifica el Real decreto 1997/1995, de 7 de diciembre, por el que se establecen medidas para contribuir a garantizar la biodiversidad mediante la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres, Boletín Oficial del Estado.

FONT, J.; OLIVER, X. (2004a): “Dossier de camp de la flora protegida i/o amenaçada de la Garrotxa”. Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Universitat de Girona i Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit.

FONT, J.; OLIVER, X. (2004b): “Memòria del Programa de recerca, seguiment i gestió de flora: espècies de flora protegides i amenaçades de les comarques gironines. Identificació i seguiment (II)”. Març-octubre 2004. Servei de Protecció de la Fauna, la Flora i els Animals de Companyia, Serveis Territorials de Girona, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya),


Universitat de Girona i Fundació d’Estudis Superiors d’Olot (Ajuntament d’Olot). Inèdit.

FONT, X. (2006): Banc de dades de biodiversitat, Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html

GENERALITAT DE CATALUNYA (1984): Ordre de 5 de novembre de 1984, sobre protecció de plantes de la flora autòctona amenaçada a Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1155, 12 de desembre de 1984.

GENERALITAT DE CATALUNYA (1993): Decret 328/1992, de 14 de desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 17141 de març de 1993.

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006): Esborrany del Decret de protecció de la flora autòctona de Catalunya. Període d’informació pública estiu 2006.

MONTSERRAT, J.; AGELET, A. (2004): Catàleg dels boscos madurs de la Garrotxa. Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa i Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural.

NINOT, J. M., et al. (2000): “Syntaxonomic conspectus of the vegetation of Catalonia and Andorra. I: Hygrophylus herbaceous communities”, Acta Botanica Barcinonensia, 46, p. 191-237.

OLIVER, X.; CAMPOS, M. (2003): “Catàleg i programa de seguiment de les plantes vasculars d’interès de la Garrotxa”. Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit.

OLIVER, X. (2005a): “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural i Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit.

OLIVER, X. (2005b): “Flora i vegetació de la vall del Bac”. Inèdit. OLIVER, X. (2006a): “Cartografia digital de la flora amenaçada i protegida de la

Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

OLIVER, X. (2006b): “El programa de seguiment i conservació de la flora amenaçada de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

OLIVER, X. (2007): “La vegetació de la Garrotxa: I. Catàleg de comunitats vegetals; II. Comunitats vegetals d’interès”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

SÁEZ, L. (1997): “Atles pteriderològic de Catalunya i Andorra”, Acta Botanica Barcinonensis, 44, p. 39-167.

XAVIER OLIVER 43

SÁEZ, L. (1998): “Pla d’espais d’interès natural: espècies de la flora estrictament protegides (fitxes descriptives i propostes d’actuació)”. Quaderns Tècnics, núm. 9, Direcció General del Medi Natural, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, 1998. Inèdit.

SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A.; VIGO, J. (1998): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics”, Acta Botanica Barcinonensis, 45, p. 309-321.

SÁEZ, L.; SORIANO, I. (2000): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc”, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68, p. 35-50.

UICN (2001): Categorías y criterios de la lista roja de la UICN. Versió 3.1. Comisión de Supervivencia de Especies de la UICN. Gland, Suïssa i Cambridge: UICN.

VAYREDA, E. (1879): “Plantas notables por su utilidad o rareza que crecen espontaneamente en Cataluña ó sea apuntes para la flora catalana”, Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, vol. VIII, p. 1-195 i 345-462.

VAYREDA, E. (1902): “Plantas de Catalunya”, Anales de la Sociedad Española de Historia Natural, vol. II, t. X (XXX).

VIÑAS, X. (1993): “Flora i vegetació de l'Alta Garrotxa”, Universitat de Girona. Memòria de doctorat. Inèdit.

SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA DE L’ALTA GARROTXA

Xavier Oliver Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN)

Introducció L’Alta Garrotxa és un espai protegit que, per diversos factors, fins fa pocs

anys havia estat poc colonitzat per plantes invasores. Allunyat de les vies de comunicació i de grans nuclis urbans, les plantes al·lòctones capaces d’envair els sistemes naturals, en general, ho havien tingut difícil per accedir-hi.

L’increment de la diversitat de plantes al·lòctones que subministren els planteristes i que s’han plantat últimament en els pobles i nuclis habitats de l’espai, i un major moviment de maquinària pesant per fer obres, construccions i molt especialment vies de comunicació, que han contribuït a la dispersió de llavors, han comportat que el problema de les plantes invasores comenci a ser preocupant a l’Alta Garrotxa.

Si ho comparem amb la resta de la comarca, i encara més amb les comarques veïnes, especialment les de llevant, el problema de les plantes invasores a l’Alta Garrotxa no és tan important. No obstant això, la inversió més eficient per evitar que esdevingui un problema en un futur cal fer-la en els estadis inicials d’invasió, ja que posteriorment és molt més cara i en molts casos inassumible.

La flora invasora ha estat considerada en nombrosos documents internacionals com el segon factor de desaparició de la biodiversitat al món, per darrere de la pèrdua d’hàbitat. A l’Alta Garrotxa ja hi ha espècies que han substituït en una gran part altres espècies autòctones. En els cursos fluvials, la budleia (Buddleja davidii), un arbust de l’est d’Àsia introduït a partir del seu ús en jardineria, forma des dels anys setanta matollars allà on abans dominaven les bosquines de sarga (Salix elaeagnos) i saulic (Salix purpurea). Fins i tot afecta una planta protegida i endèmica de l’Alta Garrotxa com és la Lithodora oleifolia, ja que colonitza el seu hàbitat competint-hi directament per les fissures de les roques, i una vegada establerta ofega els exemplars circumdants.

El Consorci de l’Alta Garrotxa i la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural van plantejar com a prioritats per a l’any 2006 fer una diagnosi de l’impacte d’algunes espècies de flora al·lòctona presents a l’espai. Els sis tàxons estudiats (Senecio inaequidens, Ailanthus altissima, Buddleja davidii, Acer negundo, Fallopia baldschuanica i Robinia pseudoacacia) havien estat detectats a l’àmbit protegit, i en un principi s’havia considerat interessant

46 SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA

controlar-los per les afectacions al medi natural i a les activitats econòmiques que poden comportar (vegeu la taula 1).

De cadascun dels sis tàxons s’analitza l’impacte actual, l’impacte potencial, la capacitat invasora i la dificultat d’eradicació i/o control. L’anàlisi d’aquestes valoracions ajuda a establir les prioritats de les actuacions de control dels tàxons, i ha permès elaborar unes propostes d’actuació. També s’han fet tasques d’eradicació de Senecio inaequidens a l’espai protegit i a la rodalia.

Taula núm. 1. Espècies estudiades Tàxon Dispersió Justificació prèvia

Acer negundo Utilitzat en jardineria i dispersat per llavors i estaques

Arbre amb una presència notable en alguns trams de rius pròxims a poblacions

Ailanthus altissima

Per vies de comunicació i a partir d’exemplars plantats

Forma bosquets al voltant de carreteres i rieres, i les soques tenen una gran capacitat de rebrotar i d’afectar el medi natural i les edificacions

Buddleja davidii Utilitzat en restauracions i jardineria, es propaga per cursos fluvials i carreteres i pistes forestals

Planta amb una gran capacitat d’invasió de gleres fluvials i rocams. Substitueix els bosquets de sarga (Salix elaeagnos) del país i sembla que competeix parcialment per l’hàbitat amb Lithodora oleifolia, almenys en alguns indrets

Fallopia baldschuanica

Utilitzat en jardineria, i dispersat naturalment i per moviments de terra

Planta amb impacte ambiental i paisatgístic alt si no es controla, ja que recobreix densament de blanc bardisses, matollars i rocams

Robinia pseudoacacia

Utilitzat en jardineria i dispersat per llavors i estaques

Arbre molt freqüent en el paisatge i els boscos de la Garrotxa, i amb una gran capacitat de rebrotar

Senecio inaequidens

Per vies de comunicació i moviments de terra i maquinària (llavors).

Planta tòxica que envaeix les pastures i les fa malbé


XAVIER OLIVER 47

Metodologia Primer es va recopilar informació dels sis tàxons en diversos punts de

referència, especialment en els catàlegs florístics de l’àmbit protegit (Viñas, 1993; Oliver, 2005), en catàlegs genèrics amb citacions de l’Alta Garrotxa (Casasayas, 1989) i en bases de dades, especialment el BDBC (Font, 2006), i també informació de persones que coneixen el territori i els tàxons objecte d’estudi.

Posteriorment es van establir una sèrie de zones amb més risc de presència de tàxons al·lòctons on s’han centrat les prospeccions. Les zones de prospecció són bàsicament els voltants de nuclis de població, vies de comunicació i punts determinats de la xarxa hidrogràfica, en total cinquanta-cinc punts i 305,9 km de carreteres asfaltades i no asfaltades, dins de l’àmbit de l’Alta Garrotxa i la perifèria.

Les localitats detectades de Senecio inaequidens s’han eradicat quan estaven formades per pocs individus, i quan tenien una població important es comunicava immediatament al Consorci de l’Alta Garrotxa per planificar-ne i executar-ne l’eradicació mitjançant la brigada de manteniment. A més, les localitats s’incorporaven al mapa digital de Senecio inaequidens de la Garrotxa del 2006, de seguiment comarcal del tàxon, que es pot baixar des de la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (http://130.206.88.24/ichngarrotxa/documents.php). D’aquesta manera, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc es podia consultar la distribució del tàxon i saber quines localitats havien estat eradicades i quines encara no s’han eliminat. Això ha estat útil tant per a les administracions que han participat en l’eradicació de Senecio com per a les persones que han participat en la prospecció. Posteriorment també s’han elaborat els mapes digitals d’Ailanthus altissima i de Fallopia baldschuanica, també consultables en la mateixa pàgina web. Respecte a la resta d’espècies, també s’han digitalitzat les localitats (punts, línies i polígons) amb el programa MiraMon.

Pel que fa a la valoració d’impactes dels diferents tàxons en el medi natural, hi ha el mètode Hiebert (1997 i diverses versions posteriors), utilitzat especialment als Estats Units. Però considerem que l’adjudicació d’un valor entre 1 i 10 a cadascun dels paràmetres considerats no és idònia per valorar l’impacte i la capacitat invasora, ja que es perd rigor tant en l’adjudicació dels valors com en l’explotació de les dades posteriors, quan se sumen variables poc comparables. Per això, en comptes de nombres, s’han considerat diferents nivells d’impacte i de capacitat invasora, que considerem metodològicament més correcte, i, en comptes de sumar paràmetres, s’han valorat paral·lelament


els diferents aspectes seleccionats. Això ens permet fer una valoració més qualitativa, ja que quantitativament és molt complex i no disposem de prou informació.

A més de l’impacte actual i la capacitat invasora que considera el mètode Hiebert, hem valorat dos aspectes que considerem també molt importants, fins i tot determinants. Per una banda, l’impacte potencial en el cas d’aquells tàxons que s’escamparien per tot l’àmbit, ja que l’impacte actual no reflecteix el perill d’impacte si es tracta d’un tàxon en fase inicial de colonització. Per l’altra, la seva dificultat d’eradicació i/o control, ja que a partir d’un moment determinat un tàxon pot esdevenir impossible d’eradicar, i per tant potser cal prioritzar-ne l’eradicació o el control en una fase inicial, si el seu impacte pot ser molt alt.

En un territori hi pot arribar una gran diversitat d’espècies al·lòctones, però la majoria no comporten problemes greus. De les tres-centes plantes al·lòctones que s’han detectat fins a aquest moment a la Garrotxa, només quaranta-nou han demostrat que tenen capacitat invasora en el medi natural, i amb diferent grau d’impacte. Cal objectivar el problema i no caure en la temptació de valorar millor una planta perquè és bonica, té unes fulles elegants i unes flors vistoses. A més, a causa dels pocs recursos econòmics i d’algunes introduccions força difícils de controlar, és molt important fer aquesta valoració objectiva de l’impacte actual i del potencial dels tàxons que es detecten o que poden entrar en un espai, així com la possibilitat d’eliminar-los o controlar-los. Això ens permet dimensionar i prioritzar els problemes i les solucions.

Resultats En aquest treball s’han obtingut els mapes genèrics de distribució i la

diagnosi de sis tàxons a l’Alta Garrotxa, amb una valoració de la problemàtica de cada tàxon a l’espai protegit i recomanacions generals.

En la taula núm. 2 es pot observar el nombre de localitats i individus que s’han detectat en aquest estudi.

XAVIER OLIVER 49

Taula núm. 2. Nombre de localitats i individus dels tàxons detectats

Espai protegit Alta Garrotxa Àrea d’influència Alta Garrotxa

Tàxon Nombre de localitats

Nombre d’individus

Nombre de localitats

Nombre d’individus

Acer negundo No representatiu

No comptabilitzat

No representatiu

No comptabilitzat

Ailanthus altissima

4 No comptabilitzat

5 No comptabilitzat

Buddleja davidii No representatiu

No comptabilitzat

No representatiu

No comptabilitzat


3 3 5 No comptabilitzat


No representatiu

No comptabilitzat

No representatiu

No comptabilitzat

Senecio inaequidens

52 5067 33 437


El nombre de plantes al·lòctones per a l’àmbit de l’Alta Garrotxa (limitat al

sud pel Fluvià i la riera de Bianya, i al nord pel límit comarcal de la Garrotxa, amb els dos espais històrics de l’Alta Garrotxa del Ripollès i de l’Alt Empordà) és aproximadament de cent cinquanta. Això vol dir que, respecte a un catàleg de flora vascular d’uns mil cinc-cents tàxons coneguts en aquest àmbit, la flora vascular al·lòctona de l’Alta Garrotxa representa un 10 %, una proporció molt baixa comparada amb la d’altres zones de la mateixa comarca, o amb altres comarques o regions.

Per exemple, a l’estat de Nova York el 35 % dels tàxons de flora vascular són introduïts. A les illes Canàries les plantes al·lòctones representen el 33 % de la flora vascular. A les illes Britàniques, segons diversos autors, el percentatge de plantes al·lòctones està entre el 44 % i el 50 %. A Nova Zelanda, el 50 % dels tàxons són introduïts.

L’absència de grans vies de comunicació i de nuclis urbans importants dins dels seus límits o a la perifèria explica que entrin poques espècies al·lòctones. En canvi, l’existència d’activitats extractives i les rectificacions en alguna via de comunicació amb poca presència de tàxons al·lòctons, com la carretera de


Castellfollit de la Roca a Oix i la d’Oix a Beget, han comportat una explosió d’espècies al·lòctones sense precedents a la comarca.

Cal esmentar que per l’abast de l’estudi, per la racionalització dels recursos i per la problemàtica dels tàxons objecte d’estudi, només s’ha fet una prospecció més significativa (localitats i/o individus) per als tàxons Senecio inaequidens, Ailanthus altissima i Fallopia baldschuanica. Pel que fa a la resta de tàxons, s’han detectat localitats en diferents zones, però les dades no corresponen a una prospecció sistemàtica, ja que per les característiques d’aquests tàxons i de la seva dispersió a l’àrea no eren tan prioritaris enguany.

Priorització dels tàxons Si comparem els resultats de la taula d’impacte actual amb els de la taula

d’impacte potencial, podem observar que actualment, a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, només hi ha un tàxon amb un impacte important: Buddleja davidii. Per una banda, és un tàxon àmpliament distribuït per l’espai i, per l’altra, produeix impactes importants en el medi (afectació de la Lithodora oleifolia, per exemple), i fins i tot impactes econòmics (manteniment de carreteres) i paisatgístics (canvi del paisatge de la xarxa fluvial).

Després hi ha tres tàxons (Ailanthus altissima, Senecio inaequidens i Robinia pseudoacacia) amb un impacte significatiu però no gaire preocupant, sigui per la baixa presència que tenen al territori (els dos primers tàxons) o pel relatiu baix impacte en el medi natural (l’últim tàxon).

Fallopia baldschuanica i Acer negundo tenen actualment una presència molt baixa i a la vegada un impacte actual molt baix.

Però és important analitzar la potencialitat dels problemes que poden originar les espècies estudiades. L’impacte potencial de tots els tàxons es considera molt preocupant, excepte el d’Acer negundo i Robinia pseudoacacia, que es consideren més baixos. Buddleja davidii, Ailanthus altissima, Senecio inaequidens i Fallopia baldschuanica produiran impactes molt greus en el medi natural (tàxons i comunitats vegetals amenaçades), i tres d’aquests tàxons (els tres primers) perjudicis econòmics directes a l’home si la seva presència a l’espai augmenta.

L’impacte actual d’Ailanthus altissima, Senecio inaequidens i Fallopia baldschuanica és gairebé nul perquè les localitats són incipients (Ailanthus altissima o ailant), no s’han detectat encara a l’àmbit protegit —només a la perifèria immediata o nuclis urbans inclosos (Fallopia baldschuanica o vinya del Tibet)— o bé la població existent està força controlada (Senecio inaequidens o

XAVIER OLIVER 51

seneci del cap). Però, juntament amb la Buddleja davidii, serien els tàxons que més mal podrien fer en un futur.

De tota manera, caldria estudiar l’impacte de Robinia pseudoacacia en algunes espècies i comunitats de gran valor. Aquesta planta té una gran capacitat de fixar nitrogen al sòl i afavorir tàxons ruderals, especialment ortigues, davant de les espècies pròpies de cada bosc.

En la valoració de la capacitat invasora hem identificat dos grups d’espècies pel que fa a la velocitat de l’expansió: – Espècies de dispersió ràpida (Buddleja davidii, Robinia pseudoacacia i Senecio

inaequidens), amb una gran producció de llavors i una alta capacitat de germinació i dispersió de llavors. – Espècies de dispersió lenta (Acer negundo, Fallopia baldschuanica i Ailanthus

altissima). Cal destacar, però, Ailanthus altissima, que té un sistema sofisticat d’inhibició

de creixement d’altres plantes i de colonització combinada mitjançant llavors i rebrots radicals que assegura la seva permanència i expansió implacable al territori. També Fallopia baldschuanica, que assegura la permanència de la seva població en ambients rupícoles on és difícil eradicar-la. La resta d’espècies colonitzen ambients oberts que poden experimentar canvis, i especialment el tancament dels hàbitats per altres espècies més arbòries pot contribuir a la seva desaparició o a una minva important de la població. Només caldria remarcar Buddleja davidii, que en ambients de gleres fluvials sempre oberts per la dinàmica fluvial manté una població important.

Respecte a la valoració de la dificultat d’eradicar o controlar els tàxons, cal esmentar que, en aquests moments, amb la distribució actual de cada tàxon, n’hi ha tres en fase inicial de colonització (Fallopia balsdchuanica, Ailanthus altissima i Acer negundo).

L’ailant, amb poques localitats, seria el tàxon prioritari, ja que les despeses d’eradicació són elevades i si esperem a eradicar-lo aquestes despeses s’incrementaran exponencialment. També caldria actuar amb Fallopia —que actualment és fàcil d’eradicar, atès que es presenta en poques localitats i en bardisses—, abans que entri a les cingleres, on l’eradicació seria molt problemàtica i costosa, i l’impacte nefast.

Respecte als tàxons ja dispersos per l’àmbit protegit, les experiències d’eradicació de Buddleja són bones si es pot entrar a la zona amb maquinària petita (de tipus Bobcat) i eliminar els sistemes radiculars, però a l’Alta Garrotxa no és així. Per tant, és molt difícil fer actuacions d’eradicació, que només caldria fer en casos puntuals, en zones sense presència de Buddleja, on algun individu


podria iniciar un procés de colonització, i en llocs on Buddleja competeixi en ocupació d’hàbitat amb Lithodora oleifolia.

En el cas de Robinia pseudoacacia, les experiències d’eradicació són més aviat negatives i molt costoses, i per l’impacte que comporta es considera millor no fer accions directes, si no és que es detecten individus en zones lliures de la planta, que podrien escampar-la ràpidament. És millor plantejar la gestió dels boscos de manera que aquesta planta es pugui eliminar o fer disminuir a poc a poc per eradicació i tancament de les capçades.

En canvi, pel que fa al tàxon Senecio inaequidens —per la seva perillositat i per l’experiència d’haver-ne controlat la població a la Garrotxa des de l’any 1987 amb uns bons resultats i només trenta-dos individus en quatre localitats apareguts en pastures—, es considera que, amb un cost baix, es pot tenir controlat en unes densitats que no comportin invasió de pastures i altres espais naturals oberts.

Si analitzem els quatre aspectes considerats, podem fer certes valoracions per prioritzar la intervenció respecte als diferents tàxons: – L’eradicació precoç d’Ailanthus altissima i Fallopia baldschuanica, com a

prevenció. Si no, serà incontrolable biològicament i/o econòmicament. – El control de les poblacions com a prevenció global (Senecio inaequidens)

o local (Buddleja davidii) en zones amb un valor afectat. – L’eradicació puntual de Robinia pseudoacacia, Acer negundo i Buddleja

davidii com a prevenció local per evitar l’expansió en algunes zones de l’espai. – La incorporació de criteris en els plans d’activitats, projectes i programes

de manteniment per evitar i minimitzar l’expansió dels tàxons invasors (Ailanthus altissima, Senecio inaequidens, Buddleja davidii, Robinia pseudoacacia i Acer negundo). Els acabaments de les carreteres i les aportacions de terra vegetal en vies de comunicació poden evitar l’expansió de tàxons com per exemple Senecio inaequidens i Buddleja davidii. Les actuacions del plans de gestió i millora forestal poden incorporar criteris per tancar el bosc i evitar la proliferació d’aquests tàxons, i els plans d’actuació en gleres poden permetre controlar tàxons com ara Buddleja davidii, Ailanthus altissima, Acer negundo i Robinia pseudoacacia.

Si simplifiquem la valoració amb dues variables, tal com es pot veure a la taula 5 (admissibilitat de l’impacte del tàxon a l’eix de les ordenades i dificultat de controlar el tàxon a l’eix de les abscisses), de seguida es veu que els tàxons estudiats són altament preocupants, especialment els quatre tàxons que ja hem esmentat.

XAVIER OLIVER 53

Taula núm. 3. Valoració de l’impacte actual i potencial dels sis tàxons (blanc: poc preocupant; gris: preocupant, i negre: molt preocupant)



Taula núm. 4. Taula de valoració global dels tàxons estudiats

Tàxon Impacte actual Impacte potencial

Capacitat invasora

Dificultat d’eradicació o control

Acer negundo

Control puntual

Ailanthus altissima

Puntual però intens

Afectació molt greu

Eradicació com a prevenció


Afectació molt greu

Eradicació com a prevenció

Buddleja davidii

General i puntualment greu

Zones concretes de control


Dinàmica dels espais oberts

Control puntual

Senecio inaequidens

Econòmic Afectació molt greu

Control de la població per prevenció

Font: elaboració pròpia Taula 5. Valoració dels tàxons segons l’admissibilitat de l’impacte i la

dificultat de controlar el tàxon

Impacte important no suportable

Ailanthus altissima Fallopia baldschuanica Buddleja davidii Senecio inaequidens

Impacte important però suportable


Impacte menys important

Acer negundo

Control fàcil Control difícil

Control impossible


XAVIER OLIVER 55

Els tàxons A continuació esmentem per a cadascun dels tàxons estudiats algunes

característiques sobre dispersió, impacte i problemes d’eradicació, així com la valoració sobre la perillositat de l’espècie a l’Alta Garrotxa.

Acer negundo L. El negundo és un arbre molt plantat en jardins i espais públics, amb una

bona producció de llavors i també amb la possibilitat de reproducció vegetativa. Tot això comporta que als voltants dels arbres pare, en indrets amb certa humitat, com ara cunetes, recs, rierols i rius, s’escampi amb relativa facilitat, especialment quan hi ha una alta densitat d’arbres pare. En aquestes situacions, en un tram del Fluvià, a la ciutat d’Olot, en 400 m2 amb tres arbres pare d’Acer negundo, s’han detectat trenta-dos plançons (màxima germinació comarcal). En canvi, en alguns jardins envoltats de vegetació mediterrània seca, sense cap rierol o rec, no s’ha detectat cap exemplar nou.

La presència de negundo és molt baixa (tres localitats a l’interior de l’espai de cinquanta-cinc prospeccions), ja que no s’ha utilitzat gaire en els nuclis habitats de l’espai. Això comporta una baixa aportació d’unitats reproductives als sistemes fluvials.

Acer negundo és una espècie amb un impacte actual molt baix, i l’impacte potencial no deu ser gaire més alt. De tota manera, estem en una fase en què és fàcil controlar-ne l’expansió, i a més l’eradicació és relativament fàcil, controlant i eliminant els pocs arbres plantats a l’àmbit protegit.

Per tant, podríem considerar-la com l’espècie menys problemàtica de totes sis. Només altera lleugerament la composició florística de les comunitats vegetals que envaeix, no canvia significativament l’estructura de la comunitat ni afecta cap tàxon amenaçat, i malgrat tot és fàcil prevenir-ne la introducció eliminant els individus plantats i/o introduïts.


Fotografia núm. 1. L’Acer negundo, d’origen nord-americà, ha estat introduït

per utilitzar-lo en jardineria


Ailanthus altissima (Mill.) Swingle L’ailant (Ailanthus altissima) és un arbre no gaire plantat a la comarca i amb

una capacitat de dispersió baixa, però que, una vegada instal·lat, per la germinació protegida pels arbres mare i pels rebrots, es va estenent de manera implacable.

XAVIER OLIVER 57

Fotografia núm. 2. L’Ailanthus altissima colonitza el territori formant bosquets densos


L’impacte potencial és altíssim, tant respecte a tàxons com respecte a

comunitats vegetals amenaçades o d’interès, ja que amb les substàncies al·lopàtiques que inhibeixen el creixement d’altres plantes, l’ailant altera totalment l’ambient. A més, aquesta circumstància comporta l’establiment perpetu de l’arbre, i bloqueja la dinàmica de successió que el podria afectar més endavant.

Però, a més, l’ailant és responsable d’afectacions a carreteres i a fonaments d’edificis, i és un greu problema en diversos països del món (els Estats Units, el Canadà, Austràlia, Europa, Nova Zelanda…), on es gasten xifres importants de diners per controlar-lo.

I per si no n’hi havia prou, és molt difícil i costós eradicar-lo. Per tant, es tracta d’un invasor lent, que costarà molt que s’expansioni per tot el territori, però implacable i fatal, pel seu impacte i per la dificultat d’eradicació.

L’hem observat especialment al costat d’habitatges i carreteres, amb una gran quantitat de rebrots radicals i una alta germinació en zones ja colonitzades:


sempre es veu l’exemplar mare envoltat d’una important quantitat de fills al voltant, resseguint el marge de la carretera o el camí, o el riu.

Del total de cinquanta-cinc estacions prospectades ha aparegut en quatre estacions prospectades a l’interior de l’espai, i en sis més a fora, a l’àrea d’influència.

Si només s’escampés per carreteres, només afectaria comunitats ruderals i altres comunitats d’interès baix, però a la comarca ja l’hem trobat ocupant trams de més de 100 m de bosc de ribera, i bosc higròfil a la zona volcànica de la Garrotxa, i fins i tot afectant espècies amenaçades.

La capacitat de rebrotar fa molt difícil eradicar-lo. En alguns indrets s’ha utilitzat el tractament amb herbicides en soques a la tardor, i sovint cal fer el tractament diversos anys seguits per fer-lo desaparèixer.

situació del tàxon a l’àmbit protegit es pot considerar en fase inicial, amb poques localitats i molt puntuals, però algunes —com per exemple les següents— estan en una fase d’expansió preocupant i necessiten amb urgència una intervenció per controlar-les:

a) La població del clot de la Moixina (espais oberts entre can Moixina i la Closa, en la confluència amb la riera d’Oix), amb una àrea important afectada i en plena expansió. Es tracta de la major població detectada dins l’àmbit protegit.

b) La població a prop de can Capdevila (riera de Carrera), amb una àrea important afectada i en plena expansió, i amb una afectació a comunitats vegetals d’alt interès a llarg termini. També es tracta d’una població força gran.

c) La localitat d’Hortmoier, de poca superfície, però molt perillosa, ja que a la zona, a pocs metres, hi ha la presència d’espècies protegides i/o amenaçades, que poden ser afectades.

Fora de l’àmbit protegit, però en situacions molt pròximes que a mitjà

termini poden incidir en l’àmbit protegit, quan ja siguin molt costoses les actuacions d’intervenció, hi ha les poblacions següents:

a) La població de la riera de Castellar, entre el molí d’en Gussinyer i el pont del Fluvià a can Perich (Montagut, sota Castellfollit de la Roca), que es prolonga per la carretera d’Oix i la riera. Aquesta àrea és una de les més afectades de la comarca.

b) La població del càmping de Montagut, amb dos nuclis molt a prop del límit de l’espai, que són una amenaça contínua, ja que la població es comença a estendre cap al Llierca.

XAVIER OLIVER 59

Buddleja davidii Franchet La budleia (Buddleja davidii) és un arbust procedent de l’Àsia que s’ha

escampat i naturalitzat àmpliament per la comarca a partir d’exemplars plantats en jardineria i en restauració de vies de comunicació.

Fotografia núm. 3. Buddleja davidii envaint la carretera d’Oix a Beget


L’impacte actual d’aquest tàxon és força alt, ja que té una distribució àmplia

a l’àmbit protegit, especialment per la xarxa fluvial i de carreteres. L’eradicació és difícil i costosa. Amb poblacions importants i de fàcil accés, s’ha utilitzat maquinària i s’han obtingut resultats positius, però en general a l’Alta Garrotxa és difícil accedir a moltes poblacions.

Per tant, ens trobem amb el tàxon invasor més preocupant des del punt de vista de conservació, si l’ailant i el seneci del cap són controlats.

De cinquanta-cinc estacions prospectades, en setze ha aparegut a dins de l’espai i en dotze, a fora.


Es tracta d’un tàxon que ha colonitzat les gleres fluvials i el fons de valls i torrents on hi havia espais oberts, a més de talussos i rocams, sovint al voltant de les vies de comunicació. En canvi, en boscos tancats no hi entra.

En alguns sectors s’ha detectat competència d’hàbitat amb Lithodora oleifolia, tàxon amenaçat amb la categoria de Vulnerable segons els criteris de la UICN 2001, protegit a l’àmbit de l’espai natural de l’Alta Garrotxa i present en el futur decret de flora protegida de Catalunya, encara no aprovat, però que va sortir a informació pública l’estiu de 2006. De tota manera, aquesta competència no l’hem observat en tot l’àmbit de la distribució d’aquest endemisme, i, per tant, en tot cas, caldria acabar de prospectar les àrees on coincideixen per veure l’abast de l’impacte produït per la budleia i plantejar la possibilitat d’accions d’eradicació i control puntuals.

La budleia afecta també de manera general els sargars de les rieres. A més, causa un perjudici econòmic directe en el manteniment de les carreteres. Els tipus d’acabats de la carretera d’Oix a Beget, amb rocam i cuneta, i la manca de control sobre l’espècie l’han afavorit i s’hi ha instal·lat plenament. Fins i tot ocupa una gran part de la carretera, i comporta unes despeses de manteniment molt elevades, a més de perill d’accidents, ja que redueix considerablement l’amplada de la carretera.

Veient el que ha succeït a la carretera esmentada i com queda la carretera de Castellfollit a Oix després de les obres d’arranjament que s’hi han fet, es pot preveure que si es deixa entrar la budleia, els problemes de manteniment ocasionats per l’ocupació de la carretera i per la caiguda de blocs de roca per acció de les arrels encara poden ser més importants. A més, pot constituir una via d’expansió de la planta a altres zones on encara no ha arribat. Per aquestes vies de comunicació normalment la planta s’escampa i quan arriba a torrents, rieres i rius els colonitza ràpidament.

En tot cas, les despeses d’eradicació i control d’aquest tàxon haurien d’anar a càrrec de l’administració responsable del manteniment de la carretera, ja que, per una banda, contribueix al manteniment de la carretera i, per l’altra, és responsable de l’expansió d’una espècie invasora que afectarà altres zones i propietats.

Respecte a la budleia, sembla clar que no es pot eradicar ni controlar globalment, i caldria estudiar en quins àmbits localitzats s’ha de controlar la població: – Zones d’afectació a Lithodora oleifolia. – Carreteres problemàtiques. – Pedreres i zones d’extracció amb pocs individus però situades en àrees

estratègiques que podrien envair àrees encara no infectades.

XAVIER OLIVER 61

Fallopia baldschuanica (Regel) J. Holub (=Bilderdykia aubertii (L. Henry) Moldenke; F. aubertii (L. Henry) J. Holub)

Alguns autors dubten que els exemplars presents a la zona pertanyin a

l’espècie Fallopia baldschuanica i els adjudiquen a l’espècie Bilderdykia aubertii, de flors ben blanques. Flora ibérica esmenta que no hi ha prou caràcters diferenciadors entre els dos tàxons esmentats, almenys des d’un punt de vista específic. Per aquesta raó, nosaltres els adjudiquem, malgrat les flors ben blanques dels exemplars presents a la comarca, a l’espècie Fallopia baldschuanica.

D’un total de cinquanta-cinc estacions prospectades dins de l’espai, s’han trobat tres localitats d’aquest tàxon i quatre localitats a la perifèria. Està en una fase inicial de colonització d’espais urbans i periurbans, i, per tant, a l’Alta Garrotxa té, de moment, una incidència baixa.

L’impacte actual del tàxon és nul, però l’impacte potencial és molt preocupant. Malgrat que té una capacitat de dispersió relativament baixa, la vinya del Tibet es pot instal·lar en cingleres i pot ser molt difícil i costós eradicar-la, tal com ha succeït a la cinglera de Castellfollit. Considerant que en aquest ambient hi ha diferents espècies amenaçades i/o protegides, com per exemple la Lithodora oleifolia o l’Allium pyrenaicum, és convenient evitar que entri a l’àmbit protegit.

Fotografia núm. 4. Exemplar de Fallopia baldschuanica en flor



Robinia pseudoacacia L. L’acàcia, robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un arbre força

abundant a l’àmbit protegit, introduït fa temps i amb una superfície d’ocupació superior que la de la budleia. Destaca la seva capacitat d’envair diferents comunitats vegetals i ambients, especialment espais oberts.

L’impacte potencial d’aquest tàxon no és tan preocupant com el d’altres espècies. Encara que és present en una gran diversitat d’ambients, alguns d’interès o amb tàxons amenaçats i/o protegits, la seva afectació no és gaire important, encara que caldria acabar d’estudiar l’afectació per l’aportació de nitrogen al sòl, que afavoreix les espècies ruderals respecte a les silvàtiques, algunes de gran interès.

Però l’eradicació i/o control de l’acàcia són molt costosos. La capacitat de rebrotar és similar a la de l’ailant, però s’hi afegeix la seva capacitat de reproducció sexual, i la producció de llavors encara la fa més problemàtica pel que fa a la dispersió.

Fotografia núm. 5. Plançó de Robinia pseudoacacia en un codolar de l’Alta

Garrotxa


XAVIER OLIVER 63

El control d’aquest tàxon —l’eradicació es considera impossible al territori— implica tancar les comunitats forestals i afavorir els arbres planifolis propis del país. Aquest tancament permet reduir considerablement amb el temps d’una manera efectiva aquesta planta introduïda de grans zones; d’altres maneres és impossible.

L’eradicació fisicoquímica, tallant arbres i tractant soques amb herbicides, és molt costosa i caldria aplicar-la només en casos concrets d’arbres pare que comporten invasions en zones encara lliures de l’espècie. Per tant, només la recomanem en llocs estratègics, on un o pocs arbres escampen llavors al voltant.

Senecio inaequidens DC. El seneci del cap (Senecio inaequidens) és una planta impossible d’eradicar al

territori, però fàcilment controlable. En relació amb les altres espècies, les despeses del control de la població són baixes i l’eficiència és força alta.

Fotografia núm. 6. Flors i fruits de Senecio inaequidens



Aquesta planta s’ha anat eradicant a l’Alta Garrotxa des de l’any 1987, però amb més intensitat a partir de l’any 2003, i cada any s’hi duen a terme campanyes específiques d’eradicació. La població es manté força baixa i es limita a les vores de carreteres i pistes, erms de zones urbanitzades i pedreres, i fins enguany no s’havia detectat a l’àmbit protegit la presència d’exemplars dins de pastures (ha estat la quarta vegada que s’ha detectat en pastures a la comarca en vint-i-dos anys).

L’impacte potencial és molt preocupant, bàsicament per tres motius: – L’afectació a les pastures, amb una pèrdua de comunitats d’interès molt

alt (canvis en la composició florística i l’estructura). – L’afectació a espècies amenaçades i/o protegides. – L’impacte econòmic per la pèrdua de les pastures. L’entrada de Senecio inaequidens a les pastures s’inicia quan les densitats de

plantes en les vies de comunicació o en zones amb moviment de terres són molt altes i fa diversos anys que ho són. En aquest cas, la gran aportació de llavors i el banc de llavors ja existent al sòl permeten, en zones deteriorades dels prats (roderes de vehicles per exemple), que algun exemplar s’hi estableixi per germinació. Les substàncies al·lopàtiques que genera el seneci impedeixen el creixement de plantes al voltant, i això afavoreix la germinació de les llavors del tàxon. Per altra banda, la seva toxicitat evita que el bestiar se’l mengi. D’aquesta manera, a poc a poc es va escampant per la pastura, fins que la domina i l’altera, i el bestiar ja no hi vol entrar. Aquest procés ha comportat la pèrdua de molta superfície de pastura a França, on fins ara s’han gastat molts diners en campanyes de sensibilització, neteja i eradicació d’aquest tàxon. Per això, Senecio inaequidens és un tàxon prioritari i cal actuar abans que sigui un problema inabastable i/o molt costós.

El tàxon presenta dues poblacions importants a l’àmbit de l’espai protegit (pedrera de Sant Eudald, a Sadernes, i carretera d’Oix a Beget) i dues poblacions importants en l’àrea d’influència que poden generar problemes a curt termini: carretera de Maçanet de Cabrenys a Costoja, i carretera N-260 entre Figueres i Castellfollit de la Roca, amb les corresponents carreteres d’accés a l’espai (Oix, Montagut-Sadernes, Tortellà-Sales, Palera-Beuda, Mare de Déu del Mont).

A part, hi ha indrets amb poblacions petites i moltes localitats amb un o pocs peus repartides per tot l’àmbit, totes en marges de carreteres i pistes, i normalment relacionades amb el remenament de terres en zones urbanes, pedreres i àrees d’extracció d’àrids, i molt especialment en zones arranjades de les vies de comunicació.

XAVIER OLIVER 65

Moltes de les localitats amb pocs individus que durant els últims vint-i-dos anys s’han eliminat a l’àmbit de l’Alta Garrotxa no han tornat a aparèixer. Aquestes localitats puntuals són fàcils de controlar si es detecten en un màxim de tres anys una vegada han arribat, quan la població encara és petita i és assumible eradicar-la, i al sòl el banc de llavors no és important. Per això és important vigilar el territori per poder detectar aquestes localitats noves i eradicar-les ràpidament i fàcilment.

L’eradicació en zones amb molta densitat de Senecio és problemàtica, perquè els exemplars amb uns quants anys són més difícils d’arrencar sense deixar cap part subterrània, i tornen a rebrotar. En aquests casos es recomana arrencar les plantes quan el sòl és humit i la possibilitat de trencar les arrels és més petita. Però el principal problema és el banc de llavors acumulat de fa anys, que dispara la germinació de nous exemplars (pedrera de Sant Eudald, a Sadernes).

La presència de poblacions importants externes a l’espai comporta la dispersió lenta de llavors per les vies de comunicació fins a arribar a l’àmbit protegit. La presència de Senecio inaequidens per tota la comarca també és responsable del fet que, quan hi ha moviment de maquinària i/o terres d’un costat cap a l’altre, es dispersin llavors a nous punts on no s’havia trobat fins a aquell moment. És a dir que l’aparició puntual de nous peus és directament proporcional al nivell de contaminació global de Senecio de la comarca. Aquesta és la principal causa de la dispersió a la Garrotxa.

Taula núm. 6. Individus de Senecio inaequidens eradicats el 2006 a l’Alta

Garrotxa i l’àrea d’influència, i entitat responsable de l’eradicació

Entitat responsable de l’eradicació Nombre de localitats Nombre d’individus Consorci 17 17.224 ICHN 68 201 Total 85 17.425


En total s’han detectat vuitanta-cinc localitats, cinquanta-dues de les quals a

dins de l’àmbit protegit, amb 16.988 individus eradicats, i d’aquestes localitats només n’han quedat nou per eradicar.

Fora d’aquest àmbit s’han detectat trenta-tres localitats, amb uns 437 individus eradicats. D’aquestes localitats, només no se n’han pogut eradicar cinc. Els individus recollits han estat cremats a la incineradora de Girona.


El gruix dels exemplars eradicats pertanyen, en primer lloc, a les localitats de la pedrera de Sant Eudald (Sadernes), amb el 86,6 % (15.085 individus), i, en segon lloc, a la carretera d’Oix a Beget, amb el 9,9 % (1.731 individus).

Recomanacions Enguany les prospeccions per tot el territori han permès detectar diverses

espècies invasores molt perilloses a la comarca que s’han pogut eradicar amb un esforç mínim. Un exemple és Impatiens balfourii, una planta molt invasora a tot Europa, utilitzada en jardineria a Beget i detectada a uns 4 km riera avall del poble, en un inici de colonització en el bosc de ribera. Per tant, la detecció precoç, a partir de programes de vigilància sobre el territori, és molt important.

Les accions d’eradicació de tàxons ja dispersats pel territori cal avaluar-les molt bé, perquè són complicades, molt costoses i només s’han de fer quan es pot assegurar la consecució dels objectius marcats.

En les actuacions d’eradicació i control s’ha de començar pels focus, i una vegada eliminats, continuar amb la resta de la població.

Prenent com a base els resultats i les conclusions, es fan algunes recomanacions, que bàsicament se centren en els punts següents:

1. L’execució d’un programa de seguiment i control de la flora al·lòctona a l’Alta Garrotxa, amb els objectius de detectar i eradicar precoçment les plantes invasores perilloses. Permet detectar els tàxons invasors en la fase inicial de colonització, circumstància que possibilita eradicar-los precoçment amb uns costos i un esforç mínims, abans que aquests es disparin o que senzillament sigui impossible eradicar-los i s’hagin d’establir actuacions de control molt més cares i contínues.

2. Actuacions de minimització d’entrades de tàxons invasors. Les actuacions de prevenció són les més eficaces i les menys costoses, i de vegades són les úniques factibles. Les inversions d’aquest tipus, que de vegades són difícils d’assumir, necessiten un suport de difusió per tirar-les endavant, però estalvien a mitjà i a llarg termini grans esforços humans i econòmics, i sovint són les úniques factibles per evitar l’expansió dels tàxons. El principal objectiu és evitar el cultiu i la plantació d’algunes espècies, la majoria utilitzades en jardineria, i controlar les plantacions en obres públiques, especialment en carreteres.

3. L’eradicació i el control dels tàxons més perillosos per a la conservació del medi natural i les activitats econòmiques. L’eradicació o eliminació total del tàxon normalment només es pot dur a terme quan es detecta precoçment, i el

XAVIER OLIVER 67

control del tàxon o manteniment de la seva població sota uns mínims que no afectin de manera important els valors amenaçats és molt més car i difícil, i esdevé una tasca contínua, amb un esforç variable proporcional a l’evolució del tàxon, sobre el qual cal fer un seguiment.

4. En alguns casos en què el tàxon no es pot controlar, cal assumir la seva presència i descontrol al territori, i prioritzar les actuacions de control periòdic de la població en algunes localitats on hi ha tàxons o comunitats vegetals amenaçades.

La coordinació amb entitats i administracions de l’àmbit protegit, però també de fora, permet, per una banda, augmentar sensiblement la capacitat d’intervenció en el problema, i, per l’altra, disminuir el risc quan les actuacions no només se centren en l’espai concret sinó també en tot el seu voltant.

Bibliografia

BOLÒS, O.; VIGO, J. (1984-2001): Flora dels Països Catalans, vol I-IV. Barcelona: Barcino.

CAMPOS, J. A.; BERAZA, F. S. (2001): “Flora exótica de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai”. Inèdit.

CASASAYAS, T. (1989): La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona.

FONT, X. (2006): Banc de dades de biodiversitat. Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006): Projecte de decret de creació del catàleg de flora amenaçada autòctona de Catalunya. http://mediambient.gencat.net/Images/43_110741.pdf

LOWE, S.; BROWNE, M.; BOUDJELAS, S.; DE POORTER, M. (2000): 100 of the World’s worst invasive alien species. A selection from the global invasive species database. Invasive Species Specialist Group (ISSG), UICN/SSC.

MORAGUES BOTEY, E.; RITA LARRUCEA, J. (2005): Els vegetals introduïts a les illes Balears. Col·lecció Documents Tècnics de Conservació, II època, núm. 11. Conselleria de Medi Ambient, Govern de les Illes Balears.

OLIVER, X. (2005a): “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa, 2006”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural i Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit.

OLIVER, X. (2005b): “Flora i vegetació de la vall del Bac”. Inèdit.


OLIVER, X. (2006a): “La vegetació de la Garrotxa. I. Catàleg de comunitats. II. Comunitats vegetals d’interès”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

OLIVER, X. (2006b): “Catàleg de la flora al·lòctona de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

OLIVER, X. (2006c): “Llista negra de plantes invasores de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

OLIVER, X. (2006d): “Cartografies digitals de Senecio inaequidens, Ailanthus altissima i Fallopia baldschuanica a la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

PMEI, (2006): Base de dades i sistema d’alerta temprana del PMEI (Programa Mundial sobre Espècies Invasores). http://www.issg.org/database

SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A.; VIGO, J. (1998): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics”, Acta Botanica Barcinonensis, 45, p. 309-321. Barcelona.

SÁEZ, L.; SORIANO, I. (2000): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc”, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68, p. 35-50.

SANZ ELORZA, M.; DAMA SÁNCHEZ, E.; SOBRINO VESPERINAS, E, (2004): Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Madrid: Ministeri de Medi Ambient.

SPRINGER NETHERLANDS (2006): Biological invasions. http://www.springerlink.comcontent/1573-1464/

USDA (2006): Plants database. http://plants.usda.gov/ USDA (2006a): sistema d’informació en línia sobre espècies invasores.

http://invasivespecies.gov USDA (2006b): sistema d’informació sobre plantes invasores.

http://www.nps.gov/plants/alien/ VIÑAS, X. (1993): “Flora i vegetació de l’Alta Garrotxa”, Universitat de Girona.

672 p. i annexos. Memòria de doctorat. Inèdit. WITTENBERG R.; COCK M. J. W. [ed.] (2001): Especies exóticas invasoras: una

guía sobre las mejores prácticas de prevención y gestión. PMEI, GISP, SCOPE, CAB International i UICN, 2001. Wallingford, Oxon (Regne Unit): CABI Publishing, p. XVII-228.

ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX

Antònia Caritat, Josep Maria Bas i Enric Sala Departament de Ciències Ambientals. Universitat de Girona (UdG)

Introducció El teix (Taxus baccata L.) és un arbre protegit d’àmplia distribució a l’Europa

mediterrània i eurosiberiana però que es troba en franca regressió. Es tracta d’una espècie relicte, de distribució més extensa en la darrera glaciació però que ha quedat restringida a petites poblacions (Thomas, 2003). La seva preservació és del tot recomanable, tant per la importància ecològica que té el teix com per l’aprofitament terapèutic de què és objecte i els valors culturals que posseeix. Simbolitza la immortalitat i ha estat considerat un arbre sagrat per les cultures celtes. La gestió de les poblacions de teixos s’ha de basar en la informació sobre els processos biològics que determinen la regressió en els àmbits locals (Garcia, 2000). Una forma útil d’avaluar aquests processos és a través de l’estudi de les limitacions en el cicle vital.

Estudis aplicats a la conservació del teix a l’Alta Garrotxa L’any 2000, a partir d’un conveni entre el Departament de Medi Ambient de

la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona, es va dur a terme un estudi preliminar amb l’objectiu d’obtenir un coneixement previ de l’estructura forestal, florística i faunística de la teixeda de Miseclòs, a l’Alta Garrotxa, per aplicar els resultats en la preservació de la diversitat biològica de l’ecosistema i deduir les millors estratègies de gestió per conservar-la.

La teixeda de Miseclòs és una de les últimes teixedes ben estructurades de Catalunya i ja fa més de quaranta anys que es va publicar en la revista Montes un interessant estudi en el qual es donava a conèixer aquest bosc de teixos situat a les terres gironines (Pardos, 1960). Més recentment, J. Ruiz (1997) va elaborar un breu inventari de la massa forestal. Els resultats d’aquest estudi preliminar han evidenciat que els límits de la teixeda de Miseclòs han estat àmpliament superats respecte als que va trobar Pardos l’any 1960, i que el bosc es troba en un estadi de successió on el pi roig (Pinus sylvestris) actua com a espècie pionera, de manera que sota els pins hi creixen els teixos. La regeneració és notable, a diferència de moltes altres localitats de la península Ibèrica, segons

70 ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX

Regino Zamora (comunicació verbal), fet que fa que aquesta teixeda tingui un valor únic; probablement la preservació d’aquest bosc depèn en gran manera de la seva expansió a través del regenerat. Per altra banda, es va detectar un clap de teixos totalment morts i cal determinar-ne les causes.

Al llarg de l’any 2002 la Universitat de Girona va fer un estudi preliminar sobre la distribució i l’estat general de les teixedes a Catalunya, patrocinat per la Fundació Natura (Caritat et al., 2004). L’any 2004, fruit d’un conveni entre el Consorci de l’Alta Garrotxa i la Universitat de Girona, es va elaborar la cartografia georeferenciada de la localització del teix a l’Alta Garrotxa. Es van recopilar més de cent cinquanta citacions bibliogràfiques a partir de treballs botànics o forestals. Gràcies al treball de camp, es van identificar els límits i es van obtenir uns paràmetres forestals bàsics.

Per tal d’afavorir i conservar aquesta espècie protegida a l’Alta Garrotxa, durant el 2006 es va iniciar una nova etapa a partir del conveni del Consorci de l’Alta Garrotxa i la Universitat de Girona. Es fa un seguiment dels efectes dels tractaments de malalties per fongs, de disminució de competència, i de la regeneració i la potenciació dels teixos a les parcel·les experimentals situades a la teixeda de Miseclòs. Alguns d’aquestes tractaments experimentals es comencen a aplicar a l’Orri i en diferents zones de teix de l’Alta Garrotxa per assegurar la conservació a llarg termini de l’espècie al conjunt de l’Alta Garrotxa.

Resultats 1. Distribució del teix a l’Alta Garrotxa S’han identificat onze nuclis importants de teix a l’Alta Garrotxa: Miseclòs,

Orri, Gitarriu, Bac Grillera, riera de Sant Aniol, balmes d’Uja, Bassegoda, Llongarriu, Hostal de la Muga, el Toll i el pic de les Bruixes. S’ha elaborat un mapa georeferenciat (fig. 1). En general es tracta d’arbres relativament joves que surten de manera dispersa o formant petits rodals enmig del pi roig, del faig o de l’alzina. Tot i que la majoria són joves, també n’hi ha alguns de gran diàmetre; a l’Orri n’hi ha un que ha estat declarat monumental (fig. 2). En cada zona la dinàmica de les poblacions de teixos i les altres espècies que les envolten presenta unes característiques pròpies.

ANTÒNIA CARITAT, JOSEP MARIA BAS I ENRIC SALA 71

Mapa núm. 1. Distribució del teix a l’Alta Garrotxa obtinguda a partir dels estudis del nostre equip l’any 2005



Fotografia núm. 1. Teix monumental a l’Orri



2. Tractament de la malaltia causada per Armillaria sp.

Quan es van fer els inventaris forestals de la teixeda de Miseclòs, es va detectar l’existència d’un clap de teixos morts ja conegut pel propietari, Lluís Masanella, que ens va informar que s’anava estenent i que cada vegada hi havia més teixos que s’estaven assecant. Mariano Rojo, expert en plagues i malalties, va trobar que es tractava del fong Armillaria sp. Després d’observar les capçades i les arrels dels arbres afectats, va treure diferents mostres del coll de l’arrel, on van aparèixer els micelis blancs característics. La seva difusió es produeix d’una planta a l’altra per contacte d’arrels infectades amb arrels sanes. En els arbres que s’estan morint es poden veure les fructificacions del fong.

Per controlar aquesta malaltia realment no existeixen mètodes curatius gaire pràctics o econòmics. Quan és possible, es recomana fer rases per aïllar els individus malalts, i treure o cremar les parts afectades. Mariano Rojo, després d’observar els arbres morts i els arbres que encara són vius però que estan afectats per Armillaria sp., va proposar fer la prova de podar-los, de manera que ha recomanat podar el 50 % de la capçada de sis dels dotze teixos afectats pel fong però que encara són vius, i els altres sis serviran de control. La intenció és intentar que els arbres puguin superar la infecció. Si els resultats de la prova no són bons, s’intentarà un altre remei. Els tractaments s’aplicaran a la tardor del 2007 amb els corresponents permisos del Departament de Medi Ambient.

3. Tractaments experimentals d’eliminació de competència per pins Una de les possibilitats més destacades que hi ha per potenciar l’expansió

del teix és reduir la competència d’altres espècies (Schwendtner, 2007). En el cas del teix, a l’Alta Garrotxa observem que sol aparèixer en zones de pi roig, que pot actuar com a espècie pionera de la successió ecològica en determinades situacions, com ara en l’abandonament de conreus o pastures. A Miseclòs, per exemple, és freqüent veure teixos joves que creixen al peu d’un pi. Ens preguntàvem al principi: hi ha una relació de simbiosi o de competència, amb el pi? Si hi ha competència, en treure pins es potenciaran els teixos i creixeran millor.

Per contestar a les preguntes i veure si la hipòtesi es complia, l’any 2000 vam dissenyar una prova experimental a la teixeda de Miseclòs, juntament amb l’enginyer forestal del Departament de Medi Ambient a la Garrotxa en aquell moment, Eloi Beulas. Vam marcar quatre parcel·les quadrades de 100 m de


costat. Al novembre del 2000 en una parcel·la es van tallar tots els pins, en una altra es van tallar els pins que tenien un teix a la base, en una altra no es van tallar els pins amb teixos a la base i a la darrera no s’hi va fer cap tractament i servia de control. En cada parcel·la experimental es van marcar vint arbres joves a l’atzar en el cas de la parcel·la de control i en la parcel·la on es van tallar tots els pins. En les altres dues es mesuraven només teixos que creixien a la base de pins. Cada any es mesura el diàmetre i l’alçària d’aquests teixos per veure l’efecte sobre el creixement apical i radial dels tractaments de disminució de la competència per pins.

Els resultats han estat força espectaculars, especialment a la parcel·la on es van tallar tots els pins. Durant el primer any, els teixos joves tenien l’aspecte d’experimentar un cert estrès, i el creixement de l’arbre era molt petit. A partir del tercer any ja vam detectar un increment estadísticament significatiu del creixement apical i radial en les parcel·les tractades respecte al que hi havia a la parcel·la de control. És a dir, la disminució de la competència per pi roig afavoreix el creixement del teix a partir del tercer any de tallar els pins de la parcel·la. Podem deduir, per tant, que la tala de pins afavoreix el creixement dels teixos joves per disminució de la competència pels recursos, però per evitar l’estrès inicial per excés de llum dels teixos convé tallar només una part dels pins de l’estrat superior.

4. Seguiment de les proves de germinació i supervivència L’any 2000 es van sembrar llavors de teix en diferents condicions a la

teixeda de Miseclòs per determinar les variables que més podien influir en l’emergència i supervivència de les plàntules. Es volia comprovar també si per germinar feia falta que les llavors haguessin passat pel tracte digestiu d’un animal. Es van sembrar a partir de tres tractaments: (a) sense aril, procedents d’excrements de vertebrats frugívors; (b) amb aril, i (c) sense aril, extretes manualment. Es va veure que l’emergència en la zona de la teixeda oberta comença quatre setmanes més tard que en la teixeda tancada (fig. 3). Les plàntules deixen d’emergir al cap de vuitanta-tres setmanes d’haver sembrat la llavor en la zona oberta i al cap de setanta-sis setmanes en la zona tancada. Això indica que l’emergència és més concentrada en la zona d’alta densitat de teixos, i diluïda en la de baixa densitat. De tota manera, encara que presentin aquestes diferències en la fenologia, el nombre total de plàntules emergides no difereix en les dues zones.


S’han detectat diferències estadísticament significatives d’emergència segons els tractaments de les llavors. Les llavors sense aril presenten percentatges d’emergència superiors als de la llavor simple (fig. 3). Això fa pensar que probablement hi ha algun component en l’aril que inhibeix la germinació, o bé que no permet la bona hidratació. El pas pel tracte digestiu no millora la germinació i l’emergència respecte a les llavors en què es va extreure l’aril manualment. Els fruits són engolits per ocells, especialment per la merla (Turdus merula) i el tord comú (Turdus philomelos), i mamífers, sobretot pel gat mesquer (Genetta genetta) i la fagina (Martes foina) a Miseclòs.

Figura núm. 1. Emergència de plàntules registrada en la zona experimental

oberta (OB) i la tancada (TA) de llavors amb aril (AR), sense aril amb extracció manual (MAN) o a través del tracte digestiu d’un animal (EX)

EMERGENCIA

0

10

20

30

40

50

60

70

69 74 79 84 89 94 99 104 109

SETMANES

% e

mer

gèn

cia

TAEX

OBMAN

TAMAN

OBEX

TAAR

OBAR


La mortalitat de plàntules és elevada (70-99 %) i es produeix

majoritàriament entre les setanta-nou i les vuitanta-set setmanes des de la sembra (a mig mes de maig i a mig juliol) per a tots els tractaments. En teixedes d’Astúries, Garcia (2005) també va trobar mortalitats molt altes, però en aquell cas era per acció dels ungulats. Apareixen uns pics de mortalitat molt alts en

`


períodes crítics de sequera o bé de fred a l’hivern. Durant els primers dos anys, la taxa de mortalitat és més accentuada en les zones tancades amb alta densitat de teixos que en les zones obertes. Segons Hulme (1996), les plàntules només sobreviuen i creixen quan el recobriment és relativament poc dens.

Recomanacions de gestió A partir dels coneixements de què disposem fins ara i per tal d’afavorir i

conservar aquest espècie protegida a l’Alta Garrotxa i l’ecosistema de què forma part, es recomana el següent:

a) En les zones on es desbrossa o es fan tractaments silvícoles s’ha d’anar

molt amb compte de no destruir plançons de teix. b) S’ha d’evitar una pastura massa intensa on hi hagi plançons de teix. c) En alguns llocs és convenient eliminar una part de la competència. d) S’ha d’evitar la sobrefreqüentació humana en les zones més fràgils. e) S’han de controlar i tractar les malalties del teix. f) S’ha d’informar els propietaris i els sectors implicats de la importància del

teix i de les recomanacions per conservar-lo. g) S’ha de fer educació ambiental sobre el teix a les escoles. h) S’han de continuar els estudis experimentals i el seguiment de les

poblacions de teix per conèixer els factors limitadors de cada zona i la posterior aplicació en la seva conservació.

Bibliografía

CARITAT, A.; VILAR, L.; SALA E. (2004): “Regeneración del tejo en Catalunya”, Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 18, p. 97-100.

GARCÍA, D.; ZAMORA, R.; HÓDAR, J. A.; GÓMEZ, J. M.; CASTRO, J. (2000): “Yew (Taxus baccata L.) regeneration is facilitated by fleshy-fruited shrubs in Mediterranean environments”, Biological Conservation, 95, p. 31-38.

HULME, P. E.; BORELLI, T. (1999): “Variability in post-dispersal seed predation in deciduous woodland: relative importance of location, seed species, burial and density”, Plant Ecology, 145, p. 149-156.

PARDOS, J. A. (1960): “Los tejos. Esos árboles anacrónicos tienen un interesante reducto en la provincia de Gerona”, Montes (16) 96, p. 581-588.


RUIZ, J. (1997): “Miseclós, un bosque de tejos (Taxus baccata L.) en la comarca de La Garrotxa (Girona)”, Montes, 49, p. 41-44.

SCHWENDTNER O.; MIÑAMBRES L.; CÁRCAMO, S. (2007): Problemática de conservación de las poblaciones de tejo (Taxus baccata L.) en Navarra. Propuestas de un plan de gestión regional para el tejo. El tejo en el Mediterráneo occidental. Generalitat Valenciana, Conselleria de Territori i Habitatge.

THOMAS, P. A.; POLWART, A. (2003): “Biological flora of British Isles. Taxus baccata L.”, Journal of Ecology, 91, p. 489-524.

ELS BOSCOS MADURS DE L’ALTA GARROTXA1

Tomàs López Consorci de l’Alta Garrotxa

Introducció: marc teòric, raons i objectius del projecte El concepte de successió, entès com el procés de substitució d’unes

comunitats per unes altres al llarg del temps (Odum, 1972, 1973; Margalef, 1977; Montserrat, 1984a; Terradas, 1987; Masalles i Vigo, 1987; Bertanpetit et al., 1993; Acot et al., 1998) es va desenvolupar a partir del 1898, sobretot gràcies als treballs de Cowles i Clements. La introducció de la idea de successió va ser una aportació fonamental per a l’ecologia i va significar una visió dinàmica de l’ecosistema en l’espai i en el temps. Estretament lligada a la idea de la successió, tenim la noció de clímax, comunitat madura cap a la qual tendeixen les comunitats serials d’una regió determinada.

El concepte de successió, tot i la seva utilitat en l’àmbit de la fitosociologia teòrica, moltes vegades no s’ajusta a la realitat dels espais humanitzats, i fins i tot és dubtós que es produeixi, irremeiablement, en sistemes naturals en què no intervé l’activitat humana (per exemple, el procés d’autosuccessió que s’observa en la vegetació mediterrània pirofítica, diferent del de la successió secundària; vegeu Camarasa et al., 1993). Tampoc la idea de clímax no és tan estricta com s’espera, fins al punt que, tal com esmenta Terradas, “alguns autors han assenyalat que, de vegades, en un territori climàticament homogeni, pot haver-hi una diversitat tal de condicions litològiques, edafològiques o d’altres que faci possible l’existència de més d’un tipus de clímax (policlímax), de manera que no es pot dir que a una classe de clima correspongui sempre una sola classe de vegetació final amb un tipus de sòl únic, en equilibri amb el clima i la vegetació” (Terradas, 1987).

1 El text de la introducció i les dades presentades en aquest capítol provenen dels treballs elaborats

per Antoni Agelet i Joan Montserrat per encàrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa. En concret els següents:

— Agelet, A. i Montserrat, J. (2006): Delimitació i avaluació inicial del potencial biològic dels boscos madurs de l'EIN de l'Alta Garrotxa. Sadernes: Consorci de l'Alta Garrotxa.

— Agelet, A. i Montserrat, J. (2003): Els boscos madurs de l'EIN de l'Alta Garrotxa. Sadernes: Consorci de l’Alta Garrotxa.

80 ELS BOSCOS MADURS

La maduresa és una tendència i el clímax (etapa última d’una successió), una hipotètica situació final d’equilibri dinàmic que gairebé mai no s’estabilitza, fins al punt que, segons Terradas, ecòlegs com Margalef “s’estimen més evitar el terme de clímax i parlen de grau d’organització o de maduresa relativa de cada comunitat concreta per assenyalar-ne la posició al llarg del procés de successió” (Terradas, 1987). Tal com formula Montserrat (1984a), en els ecosistemes terrestres “l’estabilitat dinàmica, amb canvi en fulles i herbam, però de troncs i branques quasi constants, caracteritza les comunitats pròximes a la maduresa”.

Tot amb tot, però, les idees de successió i clímax esdevenen essencials per als nostres propòsits actuals. Malgrat les limitacions que puguin tenir aquestes idees, el concepte de bosc madur es basa en el fenomen de la successió i en la idea del clímax, fins al punt que ens han de permetre localitzar i valorar les masses forestals amb un grau més elevat de maduresa. Més enllà de lleugereses perceptives, es tracta d’objectivar el que és subjectiu.

De manera molt esquemàtica, les raons de la recerca i els principals beneficis que se’n poden derivar són els següents: – Gairebé totes les masses forestals climàciques o preclimàciques de l’Alta

Garrotxa són boscanes decídues (rouredes, fagedes, etc.) o boscos esclerofil·les (alzinars). Ambdós sistemes forestals han suportat una influència humana secular (introducció d’espècies animals i vegetals, artigatges, tractament i explotació forestal selectiva, caça, recol·lecció, repoblaments, etc.) que ha alterat l’estructura, la composició i la funcionalitat natural (vegeu per exemple Naveh, 1975; Montserrat, 1984a, 1984b; Masalles i Vigo, 1987; Montoya, 1993; Camarasa et al., 1993, 1996; Díaz, 1998; Labrador i Altieri, 2001; Parra, 2001; Zamora i Pugnaire, 2001), fins al punt que actualment costa de fer-se una idea de les característiques del bosc primigeni. La localització i l’estudi dels pocs boscos madurs permet instaurar una nova forma de percebre el món forestal, més enllà dels criteris de maximització en la producció de fusta imperants fins al present. – Aquest treball permetrà disposar d’inventaris faunístics i florístics

mínimament exhaustius dels boscos madurs prospectats. A més, els inventaris tindran, com a valor afegit, la localització d’espècies animals i vegetals que puguin ser indicatives de comunitats climàciques o preclimàciques. – La digitalització cartogràfica dels boscos madurs posa al nostre abast un

sistema àgil i operatiu per localitzar les masses forestals implicades. D’aquesta manera es faciliten les futures modificacions sobre la base cartogràfica i les bases de dades inicials.

TOMÀS LÓPEZ 81

– La localització i la delimitació dels boscos madurs i, per oposició, de les masses forestals fortament afectades per la intervenció humana permet entendre les relacions històriques entre l’home i els espais forestals. La forma com els habitants de l’Alta Garrotxa han percebut, interpretat i avaluat les formacions boscanes té moltes variants interpretatives, des de la cultural fins a la psicològica, passant per l’emocional (vegeu González, 1981; Nogué, 1983; Hernández, 1997; Díaz, 1998). – El manteniment i la salvaguarda d’aquestes “illes forestals” pot suposar un

incentiu cultural i econòmic en àrees poblacionalment i econòmicament deprimides, situació especialment patent en zones de muntanya (vegeu, per exemple, Castri i Glaser, 1980). Aquest projecte pot servir per delimitar unes bases pragmàtiques que serveixin, a curt termini, per reduir els usos no sostenibles i l’accelerada pèrdua de material biològic, i per preservar paisatges singulars i de gran valor biològic; a llarg termini, els resultats obtinguts es poden canalitzar per incentivar activitats d’educació ciutadana i projectes que serveixin per revitalitzar l’economia local. Ateses les consideracions socials i econòmiques implícites, seria més un estudi socioecològic (vegeu Folch, 1999) que un estudi estrictament ecològic. – Per oposició, el coneixement dels boscos madurs pot servir per

discriminar els sistemes agrosilvopastorals equilibrats —agrosistemes per a alguns autors— amb estratègies d’explotació òptimes però no màximes (vegeu González, 1981; Montserrat, 1965, 1984a, 1984b; Gholz, 1987; Sharrow, 1992, 1997; Sharrow i Fletcher, 1994; Díaz, 1998; Labrador i Altieri, 2001; Parra, 2001) i els sistemes agropecuaris de caràcter industrial (explotacions màximes però no òptimes).

Cal recordar, finalment, que hi ha raons molt diverses i força concloents —algunes estrictament pragmàtiques— que fonamenten les tasques de coneixement i conservació dels boscos madurs, i la correcta gestió d’aquests boscos. És bo recordar, per exemple, les recomanacions d’organismes de protecció de la natura (UICN, 1999; WWW/Adena, 2003), de la comunitat científica europea i internacional (FAO, 1997; Siitonen et al., 2002; WWW/Adena, 2003) o les directives de la Comissió Europea sobre la conservació d’hàbitats naturals (Comissió Europea, 1993, 2003).


Estat actual dels boscos madurs a l’Alta Garrotxa 1. Concepte. Definició Per estudiar els boscos madurs de l’alta Garrotxa s’ha limitat el concepte de

bosc madur a aquesta premissa: un bosc madur és aquella massa forestal poc afectada per les activitats humanes. Presenta característiques de bosc vell, amb arbres grans, morts i que constitueixen una estructura complexa, biològicament rica i estable.

2. L’ordre del treball. Programa dels estudis Els estudis efectuats fins al dia d’avui a l’Alta Garrotxa han permès escollir

els boscos prioritaris pel que fa a la protecció, la millora i l’estudi. Les prospeccions fetes al camp, partint de tots els coneixements previs disponibles, pel Consorci i diversos autors, han permès detectar els boscos que presenten una estructura de maduresa més avançada. Un cop detectats, ha estat necessari trobar i utilitzar una metodologia objectiva per permetre discernir-los i valorar-los.

S’ha aconseguit ordenar i catalogar tots els boscos detectats en un primer estudi global en què s’ha fet una primera valoració que ens permet prioritzar per on hem de començar la valoració, dimensionament, i la localització detallada de tots i cada un dels boscos detectats. Aquesta valoració afinada serà la que permetrà, en un futur, elaborar plans de gestió per a cada un dels boscos madurs de l’Alta Garrotxa.

3. Primers resultats. El primer que es va trobar

En el primer estudi es va aconseguir localitzar tots els boscos amb un cert grau de maduresa a l’Alta Garrotxa. En aquesta primera aproximació es van detectar cinquanta-dos boscos “madurs” a l’Alta Garrotxa. La major part són rouredes (catorze), alzinars (tretze) i fagedes (deu), repartits per tota la superfície de l’Alta Garrotxa (33.000 ha).

TOMÀS LÓPEZ 83

Mapa núm. 1. Punts de situació dels diferents boscos madurs detectats. R: rouredes (14); A: alzinars (13); F: fagedes (10), P: pinedes (5); Cm: caducifolis mixtos (4); Cs: castanyedes (4), i S: suredes (2)

Font: Agelet i Montserrat, 2003

D’aquesta primera aproximació als boscos més madurs de l’Alta Garrotxa,

en va sortir alguna informació d’interès. Tots aquests boscos s’han localitzat en indrets on l’accés és difícil i les finques són grans. Les afectacions principals que es van detectar són les afectacions provocades pel carboneig i l’explotació ramadera. Les primeres amenaces que es van poder entreveure són bàsicament l’escassetat de boscos madurs —només n’hi ha cinquanta-quatre en 33.000 ha— i el fet que molts ja han assolit el seu torn d’explotació, que pel que fa a l’explotació fustera és el moment de tallada.

Val a dir que el coneixement de l’estat actual d’aquests boscos i el no seguiment de la seva evolució no permet executar mesures de gestió que en potenciïn la conservació i/o expansió.


4. Aprofundiment en els vuit boscos madurs principals. El segon estudi

L’any 2006 es van triar vuit dels boscos més madurs segons la valoració

prèvia feta: tres rouredes, dos alzinars, una fageda i una pineda de pi roig. Es van voler diversificar els tipus de boscos estudiats i fer els més representatius i els que estaven en millor estat.

Mapa núm. 2. Localització dels vuit rodals principals

Font: Montserrat i Agelet, 2006

Pel que fa a aquests boscos principals, s’ha estudiat i analitzat la seva

biodiversitat i les seves possibilitats de conservació (resistència a possibles pertorbacions que els eliminin). S’han delimitat exactament i se n’ha determinat l’estructura i la composició vegetal.

TOMÀS LÓPEZ 85

5. Resultats. Com són aquests rodals Les rouredes són les més madures de la comarca (comparades amb altres

estudis fets a la Garrotxa) i es caracteritzen per pocs peus centenaris i peus grossos (de setanta a vuitanta anys). Tenen una gran diversitat d’ambients i una estructura forestal molt heterogènia. La seva diversitat ornítica és molt alta. Les rouredes presenten, per tant, una gran biodiversitat.

Les fagedes, en canvi, són menys riques en biodiversitat i queden més relegades a obagues i torrenteres. Presenten clarament menys complexitat estructural, cosa que deriva en una menor diversitat ornítica. A les zones de clarianes, en canvi, l’heterogeneïtat és molt gran i la diversitat ornítica augmenta. La biodiversitat de les fagedes és més petita, però s’incrementa en abraçar superfícies més grans, ja que en fagedes madures l’heterogeneïtat apareix a les clarianes, sovint provocades per arbres que han caigut o s’han mort (valors de maduresa).

Les pinedes de pi roig presenten pocs peus centenaris i més abundància ornítica, sobretot fruit de la seva barreja amb planifolis.

Conclusions La superfície de boscos amb un cert grau de maduresa és molt petita: 98 ha.

Aquesta extensió representa un 0,3 % de boscos madurs en tota la superfície de l’Alta Garrotxa i s’acosta al 3 % de la superfície forestal de l’Alta Garrotxa. Aquesta és potser la dada més preocupant de totes. Hi ha pocs boscos amb un cert grau de maduresa i, a més, tenen una superfície petita, cosa que els fa molt vulnerables a qualsevol pertorbació (incendi, ventada, etc.).

Tots els boscos madurs de l’Alta Garrotxa presenten bosquets molt madurs enmig de boscos més joves. En molts hi ha la presència de peus centenaris esparsos repartits entre molts arbres joves.

Aquests boscos presenten més diversitat ornítica per una major disponibilitat tròfica i més presència de refugis (estratificació vertical i cavitats en arbres).

L’heterogeneïtat (tant horitzontal com vertical) que presenten aquests boscos fa que tinguin més biodiversitat que la que tenen els boscos més joves.


El futur. Perspectiva i possibilitats Cal fer tot un seguit d’actuacions encaminades al seguiment de l’estat

d’aquests boscos i la seva conservació. Totes aquestes actuacions impliquen: 1. Comprovar la relació que hi ha entre la maduresa del bosc i la diversitat

florística. 2. Caracteritzar la resta de rodals detectats (quaranta-quatre) per

comprovar que els paràmetres objectius per caracteritzar la maduresa dels boscos funciona i per saber-ne exactament la situació i l’estat actual.

3. Buscar propostes de gestió consensuades amb les persones implicades en la seva gestió, propostes individualitzades per a cada rodal. Fer plans de gestió de rodals.

4. Augmentar la protecció d’alguns rodals destinant-los a usos de recerca i conservació de la biodiversitat.

Algunes d’aquestes propostes es poden concretar en mesures de gestió directes: la protecció del pasturatge de determinats rodals, el control de l’estat de salut d’alguns boscos, l’establiment d’una normativa específica per a tots aquests rodals i mesures de potenciació de la seva expansió accelerant la seva dinàmica natural per mitjà de la silvicultura.

Una de les peces clau per completar amb èxit el procés de conservació d’aquests boscos és la compra o l’intercanvi d’alguns d’aquests rodals per entitats conservacionistes i/o el Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Bibliografia ACOT, P.; CAMARASA, J. M.; FOLCH, R.; HALFFTER, G. (1998): Biosfera.

Pensar la biosfera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. BERTANPETIT, J.; CAMARASA, J. M.; FERRÉS, L.; FOLCH, R.; GUERRERO,

R., et al. (1993): Biosfera. Planeta viu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. CAMARASA, J. M.; DEL CASTILLO, M.; COMELLES, M.; DRUCKER, G.,

FERRÉS, L., et al. (1993): Biosfera. Mediterrànies. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

CAMARASA, J. M.; CAREY, C.; DUDLEY, N.; FOLCH, R.; FRADE, S., et al. (1996): Biosfera. Boscanes decídues. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

CASTRI, J.; GLASER, J. (1980): “Illes i muntanyes, problemes d’ecologia”, El Correu de la UNESCO, 19, p. 4-5.

TOMÀS LÓPEZ 87

COMISSIÓ EUROPEA (1993): “Directrices generales para la conservación de la diversidad biológica de los bosques europeos”, Segunda Conferencia Ministerial sobre Protección de Bosques en Europa. Resolució 2. Hèlsinki.

COMISSIÓ EUROPEA (2003): Tipos de hábitats naturales de interés comunitario cuya conservación requiere la designación de zonas de especial conservación. Anexo I. http://europa.eu.int/comm/environment/nature/hab-an1es.htm

DÍAZ, F. (1998): “Diversidad biológica y conservación de la biodiversidad”. A: DÍAZ, F., et al. (1998). Diversidad biológica y cultura rural en la gestión ambiental del desarrollo, Madrid: Mundi-Prensa, p. 41-55.

FAO (1997): “Conservación de ecosistemas forestales”. A: XI Congreso Forestal Mundial. Antalya (Turquia). http://www.fao.org/montes/foda/wforcong/PUBLI/V2/T7S/5-4.HTM

FOLCH, R. (1999): Diccionario de socioecología. Barcelona, Planeta. GHOLZ, H. L. (1987): Agroforestry realities, possibilities, and potentials. Boston:

Martinus Nijhoff. GONZÁLEZ BERNÁLDEZ, F. (1981): Ecología y paisaje. Madrid: H. Blume. HERNÁNDEZ BERMEJO, E. (1997): “Los conocimientos tradicionales como

parte de la biodiversidad: sugerencias para la estrategia nacional para la conservación y el uso sostenible de la diversidad biológica”. Manuscrit.

LABRADOR, J.; ALTIERI, M. A. [coord.] (2001): Agroecología y desarrollo. Aproximación a los fundamentos agroecológicos para la gestión sustentable de agrosistemas mediterráneos. Madrid: Mundi-Prensa.

MARGALEF, R. (1977): Ecología. 2a. ed. Barcelona: Omega. MASALLES, R. M.; VIGO, J. (1987): “La successió a les terres mediterrànies:

sèries de vegetació”. A: TERRADAS, J. (coord.) Ecosistemes terrestres. La resposta als incendis i a d’altres pertorbacions. Quaderns d’Ecologia Aplicada, 10, p. 27-43.

MONTOYA, J. M. (1993): Encinas y encinares. Madrid: Mundi-Prensa. MONTSERRAT, P. (1965): “Los sistemas agropecuarios”, Anales de

Edafología y Agrobiología, 14, p. 343-351. MONTSERRAT, P. (1984a): “Els ecosistemes pastorals”. A: FILLAT, F.;

GARCÍA-RUÍZ, J. M.; MONTSERRAT, P.; VILLAR, L.: Els pasturatges. Funcionalisme i aprofitament dels ecosistemes pastorals. Quaderns d’Ecologia Aplicada, 7, p. 7-29.

MONTSERRAT, P. (1984b): “La pastura mediterrània”. A: FILLAT, F.; GARCÍA-RUÍZ, J. M.; MONTSERRAT, P.; VILLAR, L.: Els pasturatges. Funcionalisme i aprofitament dels ecosistemes pastorals. Quaderns d’Ecologia Aplicada, 7, p. 47-80.


NAVEH, Z. (1975): “The evolutionary significance of fire in the Mediterranean region”, Vegetatio, 3 (29), p. 199-208.

NOGUÉ, J. (1983): “El bosc, element clau d’un paisatge i d’una comunitat”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, 2, p. 23-67.

ODUM, E. P. (1972): Ecología. Mèxic: Editorial Interamericana. ODUM, E. P. (1973): Ecología. Mèxic: Compañía Editorial Continental. PARRA, F. (2001): “El ámbito mediterráneo. Cultura, naturaleza y

agricultura”. A: LABRADOR, J.; ALTIERI, M. A. [coord.] (2001): Agroecología y desarrollo. Aproximación a los fundamentos agroecológicos para la gestión sustentable de agrosistemas mediterráneos. Madrid: Mundi-Prensa.

SHARROW, S. H. (1992): “Tree planting pattern effects on forage production in a Douglas-fir Agroforest”. Agroforestry Systems, 16, p. 167-175.

SHARROW, S.H. (1997): “Biología silvopastoril”. Notas de agroforestía, 9, p. 1-4.

SHARROW, S. H.; FLETCHER, R. A. (1994): “Trees and pastures: 40 years of agrosilvopastoral experience in Western Oregon”. A: RIETVELD, W. J. (ed.): Proceedings, Agroforestry and Sustainable Systems Symposium. 7-10 agost, Fort Collins (Colorado): USDA Forest Service Gen. Tech. Report RM-261.

SIITONEN, P.; TANSKANEN, A.; LEHTINEN, A. (2002): “Method for selection of old-forest reserves”, Conservation Biology, 16, p. 1398–1408.

TERRADAS, J. (1987): “La resposta dels ecosistemes a les pertorbacions en el context de la teoria ecològia” a, TERRADAS, J. (coord.) (1987), Ecosistemes terrestres. La resposta als incendis i a d´altres pertorbacions. Quaderns d´Ecologia Aplicada, 10, p. 11-26.

UICN (1999): Bosques: un siglo de destrucción. http://www.iucn.org/info_and_news/press/forest2000es.html WWW/Adena (2003): Los científicos europeos por la conservación de los

bosques maduros. www.panda.org/forests4life; www.panda.org/europe/forests ZAMORA, R. i PUGNAIRE, F. I. (eds.) (2001): Ecosistemas Mediterráneos.

Análisis funcional. Consejo Superior de Investigaciones Científicas & Asociación Española de Ecología Terrestre. Granada.

SEGUIMENT A L’ALTA GARROTXA DE LES POBLACIONS D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX I DE LA DIRECTIVA AUS1

Fran Trabalón

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) Introducció Entre els diferents elements de diagnosi de la protecció de l’EIN de l’Alta

Garrotxa destaca el monitoratge de les poblacions d’ocells que es troben en aquest espai, declarat zona d’especial protecció per les aus (ZEPA), pel valor ecològic que representen algunes de les espècies que hi viuen.

En el marc de la Directiva 79/409/CEE del Consell, de 21 de maig, relativa a la conservació de les aus silvestres, s’estableix una llista d’espècies prioritàries de seguiment d’aquest espai protegit.

La Resolució MAH/534/2005, d’1 de març, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de 8 de febrer de 2005, designa zones d’especial protecció per les aus (ZEPA) alguns dels espais proposats a la Xarxa Natura 2000, entre els quals hi ha l’EIN de l’Alta Garrotxa.

En aquesta resolució, de la transposició de la llista dels ocells de l’annex 1 de la directiva esmentada, s’estableixen com a objecte d’estudi per a l’Alta Garrotxa les espècies següents:

Nom científic Nom vulgar Pernis apivorus Aligot

vesper Aquila chrysaetos Àguila

daurada Bubo bubo Duc Alcedo atthis Blauet Dryocopus martius Picot negre Lanius collurio Escorxador

1 Resultats obtinguts en el primer any de seguiment; des de l’abril del 2006 fins al maig del 2007.

90 SEGUIMENT DE LES POBLACIONS D’OCELLS

No obstant això, hi ha altres espècies presents a l’espai natural de l’Alta Garrotxa que també es troben en l’annex 1 de la Directiva:

– Àguila marcenca (Circaetus gallicus) – Àguila calçada (Hieraetus pennatus) – Aufrany (Neophron percnopterus). Presència regular, no nidificant – Trencalòs (Gypaëtus barbatus). Presència regular, no nidificant – Voltor comú (Gyps fulvus). Presència regular, no nidificant – Falcó pelegrí (Falco peregrinus) – Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) – Cotoliu (Lullula arborea) – Gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) Justificació Les espècies que hem esmentat abans representen, per les seves

característiques biològiques, bons indicadors de l’estat de conservació de l’hàbitat on es troben. Els requeriments ecològics bàsics d’aquests ocells es poden resumir de la manera següent: – Aligot vesper (Pernis apivorus). Necessita masses forestals més o menys

contínues i hàbitats de nidificació lliures de freqüentació humana. És un dels rapinyaires més discrets a l’hora de niar, i es coneixen pocs aspectes de la seva biologia reproductiva (Biljma in Hagemeier and Blair, 1997). – Àguila daurada (Aquila crhysaetos). Viu en grans extensions d’espais

intactes o molt poc pertorbats. Requereix disponibilitat de preses (especialment conills), presència de cingles (al sud d’Europa) i masses forestals. Aquesta espècie ha estat objecte de seguiment des de 2004, i ja va ser estudiada els anys setanta i vuitanta (Parellada, X. i De Juan, A., 1981). – Duc (Bubo bubo). Essencialment necessita cingles, boscos madurs o espais

oberts. La disminució d’aquests últims espais, així com la de les poblacions de conill, ha provocat la seva desaparició en molts hàbitats (Del Amo et al., 1998). Malgrat això, està experimentant augments poblacionals en diverses àrees humanitzades, a causa de noves adaptacions de la seva ecologia (Solé et al., 2004). – Blauet (Alcedo atthis). Per nidificar requereix cursos fluvials lliures de

contaminació, així com una bona disposició dels boscos de ribera, cosa que fa que sigui un excel·lent indicador ambiental d’aquests ecosistemes (Libois, 1997).

FRAN TRABALÓN 91

Les seves poblacions han disminuït molt a tot Europa i es considera una espècie en declivi (Tucker et al. 1994). – Picot negre (Dryocopus martius). Viu en grans masses forestals, més o

menys extenses, i rodals madurs. Se’l considera una espècie clau en molts ecosistemes forestals, ja que els seus nius d’anys anteriors són colonitzats per una gran quantitat d’espècies (Nilsson, 1997). Com que es tracta d’una espècie en expansió a Catalunya i està ocupant noves àrees a la comarca (observació personal), resulta d’interès observar la dinàmica de les seves poblacions a l’Alta Garrotxa. – Escorxador (Lanius collurio). Nidifica en mosaics agroforestals lliures

d’agricultura intensiva i en espais oberts de muntanya mitjana. Aquest tipus d’hàbitat no només és de vital importància per als ocells especialitzats en aquest hàbitat, com l’escorxador, sinó que també és fonamental per a moltes altres espècies que el requereixen per als seus recursos alimentaris (Tucker et al., 1994). L’augment de l’agricultura i la ramaderia intensives i de la superfície forestal a Catalunya són alguns dels factors que limiten la seva població al país (Giralt, D. i Trabalon, F., a Estrada, 2004). Està catalogada com una espècie en declivi a tot Europa (Heath, 1994).

Objectius L’objectiu principal d’aquest estudi és fer una aproximació al contingent

reproductor de les espècies esmentades anteriorment per situar i cartografiar els territoris de cria i conèixer la dinàmica de les seves poblacions. La finalitat primordial és establir les condicions necessàries per mantenir i augmentar la presència d’aquests ocells.

El segon objectiu és obtenir la màxima informació possible sobre la resta d’espècies de l’annex 1 de la directiva ocells que no consten en el decret que hem esmentat abans.

Metodologia El seguiment de camp es va basar en el registre, per observació directa, dels

individus al llarg del període reproductiu. Aquest mostreig té un tractament i un calendari específic (taula 1) per a cadascuna de les espècies esmentades anteriorment:


– Aligot vesper (Pernis apivorus). Visualització de parades i vol territorial, parelles establertes, aportació de material o aliment al niu. Triangulacions de camp per establir les àrees de cria, i presència de joves volanders. El calendari d’activitats comprèn des de principis de maig fins a l’agost. – Duc (Bubo bubo). Escoltes durant l’època de zel (especialment desembre i

gener) als indrets adequats de cria. Visita als cingles susceptibles de la seva presència, per tal de detectar l’espècie o els seus rastres (egagròpiles, restes de preses, etc.) durant el període reproductor. – Blauet (Alcedo atthis). Transsectes lineals en els cursos fluvials per censar

la població, a la primavera i l’estiu. Cerca de talussos fluvials adients per a la seva nidificació. – Picot negre (Dryocopus martius). Escoltes durant l’època de zel

(especialment març i abril). Cerca d’indrets de nidificació en els boscos més apropiats. – Escorxador (Lanius collurio). Visita dels hàbitats característics per a la seva

reproducció. Cens anual de la població al llarg del període de cria (de maig a agost).

Taula núm. 1. Període de seguiment basat en l’activitat reproductiva de

cada espècie

Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Ago. Set. Oct. Nov. Des.

Aligot vesper Duc Blauet Picot negre Escorxador


Resultats Aligot vesper (Pernis apivorus) S’han pogut detectar vuit territoris estables de cria d’aligot vesper (Pernis

apivorus), en els quals les evidències reproductives s’han basat en l’establiment de parelles, vols territorials, parades nupcials i presència de joves de l’any en companyia d’adults.

FRAN TRABALÓN 93

Aquesta espècie presenta uns hàbits molts discrets, ja que és silenciosa, eminentment forestal i amb una presència al continent de tan sols quatre mesos. Per aquests motius, es pot pensar que la població a l’Alta Garrotxa podria ser més elevada.

Malgrat que s’ha detectat en tota mena d’hàbitats forestals i espais oberts, té una marcada preferència per les fagedes i les rouredes, i com a conseqüència d’això la majoria de les parelles estan establertes a les obagues dels serrats.

No presenta problemes greus de conservació a l’EIN, però, tot i que es tracta d’una espècie d’un marcat caràcter forestal, l’afavoreix molt la presència d’àrees obertes, ja que aquestes àrees li brinden molts recursos alimentaris (estem parlant d’una especialista en larves d’himenòpters), de manera que el tancament progressiu d’aquestes zones la perjudica.

Duc (Bubo bubo) Hi ha hagut força registres de ducs (Bubo bubo) en les darreres tres dècades,

però malauradament el procés d’aforestació de l’Alta Garrotxa ha estat tan imparable que la progressiva desaparició de les àrees obertes ha anat paral·lela a la manca de registres de l’espècie. A tot això, cal afegir-hi les zoonosis del conill (la seva principal presa), que han comportat una substancial davallada de les poblacions del duc.

Amb aquest panorama, durant el primer any de seguiment, el duc no ha estat registrat dins de l’EIN; tan sols se sap de la seva presència fora dels límits exteriors, a 2 km fora de l’EIN, al terme municipal de Camprodon (J. Montserrat, comunicació personal) i Albanyà (M. Bertran, comunicació personal).

Les mesures de gestió prioritàries proposades per recuperar aquesta espècie impliquen, doncs, l’increment i la conservació dels espais oberts.

Blauet (Alcedo atthis) El blauet (Alcedo atthis) és una espècie netament lligada als cursos fluvials,

lliures de contaminació, amb presència d’ictiofauna. El blauet té a l’Alta Garrotxa dos factors limitadors: el cabal irregular, a causa de la predominança càrstica del substrat geològic, i l’escassa disponibilitat de talussos fluvials en molts trams de rius i rieres.


Fins a aquest moment, se n’han detectat quatre parelles, repartides a la riera de Beget, la Muga i la riera del Castellar. Encara falten trams fluvials per prospectar més acuradament, per la qual cosa és previsible que la llista augmenti.

També s’ha trobat en època reproductiva, en trams fluvials que queden fora de l’EIN, però dins de l’àrea d’influència. Entre aquests trams, la Muga és l’àrea que presenta les millors condicions d’hàbitat; no obstant això, també són bones a la riera del Llierca i el Borró.

Les propostes de gestió per millorar la població d’aquesta espècie impliquen el control de les extraccions d’aigua i la regulació de l’accés als trams fluvials que s’utilitzen per a activitats de lleure.

Picot negre (Dryocopus martius) Com la majoria d’espècies de l’ordre dels piciformes, el picot negre

(Dryocopus martius) ha experimentat una important recuperació dels seus territoris. En aquest cas, l’ha afavorit l’increment de les masses forestals de les darreres dècades. Des de la seva recolonització a la Garrotxa, segurament a finals dels anys vuitanta, cada vegada s’ha anat registrant en més localitats.

Fins a aquest moment, s’han detectat dotze territoris estables amb evidències reproductives, a més de quatre rodals on s’han localitzat els nius. L’espècie ha estat vista en quatre àrees més, però calen més indicis de nidificació per considerar-les territoris estables. La xifra real de parelles reproductores deu ser superior, si hem de jutjar per la gran superfície de masses forestals que queden per prospectar, i atès que els hàbitats potencials de cria comprenen, actualment, gairebé tot l’EIN.

La principal proposta de millora per a aquesta espècie ha de ser mantenir els rodals madurs i conservar arbres grossos en masses boscoses que estiguin subjectes a tractaments silvícoles.

Escorxador (Lanius collurio) L’escorxador (Lanius collurio) és una espècie de distribució eurosiberiana i

clarament lligada als espais oberts, amb marges de bosc i existència de tanques de vegetació espinosa (bardisses, aranyoners, etc.). Té una presència important a l’Alta Garrotxa.

FRAN TRABALÓN 95

Fins a aquest moment, s’han detectat un total de quaranta-dues parelles, per bé que encara queden algunes àrees on hi pot haver una considerable densitat d’escorxadors. En conjunt, s’ha trobat que hi ha una bona població a l’Alta Garrotxa.

La principal amenaça per a aquesta espècie la trobem en la pèrdua del seu hàbitat. La proposta de gestió ha de consistir a incrementar i mantenir els espais oberts que queden, potser fomentant activitats com la ramaderia i l’agricultura extensives.

Informació recollida d’altres espècies de l’annex 1 de la directiva

ocells no incloses en la Resolució MAH/534/2005 Àguila marcenca (Circaetus gallicus): té una bona població a l’Alta Garrotxa,

que s’estima en unes deu o tretze parelles nidificants, repartides gairebé per totes les àrees de l’espai natural.

Àguila calçada (Hieraetus pennatus): la seva reproducció no ha estat comprovada, però molt probablement hi nidifica, ja que hi ha dues parelles amb territoris establerts. Aquesta espècie podria trobar-se en procés de recolonització a l’Alta Garrotxa.

Falcó pelegrí (Falco peregrinus): nombrosa representació a l’Alta Garrotxa. Fins a aquest moment, s’han detectat dotze parelles nidificants. En la majoria dels casos, la informació recollida arriba fins a la mateixa situació dels nius.

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus): espècie amb hàbits discrets, insuficientment prospectada a l’Alta Garrotxa. Es tenen notícies d’una parella nidificant, però aquesta xifra és clarament infravalorada a causa de l’absència de recerca específica.

Merla d’aigua (Cinclus cinclus): és una espècie lligada als cursos fluvials. Manté dues àrees de cria segures a la riera de Beget i la riera de Sant Aniol. També es va registrar a la Muga i a la riera d’Oix, on s’ha de confirmar la seva reproducció.

Cotoliu (Lullula arborea): té una població important a l’Alta Garrotxa. Fins a aquest moment s’han detectat quinze àrees de cria, cadascuna amb nombres que oscil·len entre cinc i quinze parelles nidificants. Depèn dels espais oberts, marges de bosc o masses forestals adevesades, i la seva distribució se cenyeix a aquests ambients.


Gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax): és present al sector comprès entre el Comanegra i la vall de Sant Aniol. Probablement tots els individus provenen d’una mateixa colònia de cria.

Conclusions Les espècies tractades en aquest primer any d’estudi, a excepció del duc,

sembla que tenen una acceptable població reproductora a l’Alta Garrotxa. Les dades que hem mostrat aquí s’han d’interpretar amb un caràcter purament provisional. Futures prospeccions haurien de mostrar uns resultats poblacionals més elevats en el nombre de parelles de picot negre, blauet i escorxador, mentre que quedaria pendent si es pot confirmar la presència del duc a l’espai protegit. Pel que fa a l’aligot vesper, és probable que el seu contingent no augmenti de vuit o deu parelles i esperem poder precisar una mica més quins són els límits territorials d’aquestes parelles.

Els canvis en el paisatge de l’Alta Garrotxa podrien ser els principals responsables de les oscil·lacions de les espècies que hem tractat aquí, especialment l’augment de la superfície de la massa forestal, en detriment dels espais oberts. L’afectació podria haver estat de la manera següent:

– Picot negre: l’augment de la superfície dels boscos i un progressiu

envelliment d’aquests seria el principal factor de l’increment de les seves poblacions. – Aligot vesper: com que és una espècie eminentment forestal, molt

probablement és una de les més beneficiades pel procés d’aforestació. Tot i això, malgrat que necessita rouredes, fagedes o pinedes força extenses, també explota les àrees obertes, de manera que un equilibri en el paisatge pot representar una garantia de conservació per a aquesta espècie. – Duc: l’increment de la massa boscosa, juntament amb la disminució de les

poblacions de conill (a causa de les malalties), podria haver-lo fet desaparèixer de l’espai protegit, i podria ser que actualment només es trobés a les planes i zones obertes més humanitzades adjacents a l’EIN. – Escorxador: malgrat la regressió del seu hàbitat, és probable que la

població s’hagi pogut mantenir, i fins i tot augmentar, gràcies al fet que en el passat molts dels espais agroforestals estaven sobrepasturats. Això hauria pogut impedir la formació de les tanques vegetals que l’espècie necessita per reproduir-se. No obstant això, un increment del tancament podria disminuir el nombre d’exemplars. La seva presència exemplifica molt clarament un dels casos

FRAN TRABALÓN 97

de perfecte equilibri del mosaic que representen masses boscoses, marges forestals i clarianes. – Blauet: és probable que el nombre d’exemplars s’hagi mantingut estable,

tot i que no hi ha bibliografia local sobre aquesta espècie (ni tan sols registres en els arxius de l’Agrupació Ornitològica de la Garrotxa). Alguns estudis sobre el blauet constaten que la població experimenta fluctuacions importants en funció de diversos paràmetres, com ara els hiverns extremadament freds. Segurament la disminució del cabal dels cursos fluvials en els darrers anys, amb poca precipitació a la Garrotxa, deu haver fet disminuir les possibilitats de cria en diverses zones. Per altra banda, l’increment de les activitats de lleure en alguns trams de rius, com per exemple a l’àrea de Sadernes o d’Albanyà, pot haver comportat la pèrdua d’algunes parelles.

Recomanacions general de gestió Les espècies objecte d’aquest estudi ocupen gairebé tots els hàbitats de

l’espai natural. Per aquest motiu les recomanacions de gestió encaminades a conservar-les serveixen en general per mantenir una diversitat òptima.

1. Actuacions per a la gestió de les masses forestals Garantir la presència d’arbres grossos i de rodals madurs, així com de fusta

morta. La nidificació del picot negre, en general, està condicionada per la existència d’arbres grossos, ja que el diàmetre dels seus orificis tenen unes dimensions de 30 × 8,50 cm i una fondària de gairebé 60 cm (Del Hoyo et al., 2002). Però encara és més important la presència de diverses espècies d’insectes xilòfagues, que prosperen quan hi ha grans arbres en descomposició i que constitueixen una part fonamental de la seva dieta. Així, en nombroses masses forestals on encara no hi cria, aquests escassos arbres vells o moribunds poden ser utilitzats com a font de recursos; per tant, no s’ha de menystenir en cap cas la seva presència (sense esmentar la importància que tenen per al conjunt de la fauna, vertebrada i invertebrada).

Fer aclarides selectives. Una proporció molt important de l’Alta Garrotxa està constituïda per bosc de rebrot (sobretot d’alzina, però també moltes fagedes) o per masses de pins molt denses. Aquests hàbitats són molt pobres en diversitat ornítica i, a més, no poden constituir zones de caça per a la majoria de les espècies de rapinyaires (inclòs l’aligot vesper). Una política


d’aclarida en aquestes masses forestals seria una bona actuació per al conjunt de la diversitat d’ocells.

Evitar els aprofitaments en període de cria (primavera i estiu). Els treballs forestals representen un impacte important en les poblacions d’ocells (i en general per a tota la fauna) que seria perfectament evitable amb una planificació correcta.

2. Actuacions per a la gestió de les àrees obertes i dels espais

agrícoles L’increment i el manteniment de les àrees obertes ha de ser una de les

actuacions clau per conservar les poblacions d’ocells d’aquest seguiment. Cal esmentar que onze de les quinze espècies objecte d’estudi depenen dels hàbitats esmentats (“Conclusions” de les IV jornades sobre l’Alta Garrotxa, a Vila, 2006).

Si per una banda és de gran importància evitar el tancament dels mosaics agraris, per l’altra, seria desitjable evitar la sobrepastura, ja que comporta la desaparició total de les tanques vegetals. S’han detectat algunes àrees intensament pasturades, i un bon nombre d’espais oberts que corren el risc de desaparèixer, engolits per les bosquines. Ambdues coses s’han d’evitar.

3. Actuacions per a la gestió de l’ús públic Infraestructures i vies de comunicació: evitar els treballs amb maquinària

pesant (asfaltatge i arranjament de carreteres i pistes forestals) en el període crític reproductiu (des del març fins al juliol).

Vols d’avioneta i helicòpters: es recomana restringir aquestes activitats durant el període que hem esmentat abans, tenint en compte que els mesos més segurs comprenen des del setembre fins al desembre.

Trial: s’ha detectat la pràctica de trial en alguns senders del massís del Mont, en concret al camí que hi ha entre el santuari i el coll de Joncanat (molt a la vora de territoris de picot negre), així com al camí que puja al santuari des de ca n’Oliveres (terme municipal de Beuda), àrea potencial per a la presència del duc.

Parapent: es practica aquesta activitat des del santuari del Mont. Aquesta pràctica té un impacte clar en les poblacions de falcó pelegrí que nien a la vora, per al duc (esperant la seva recuperació, perquè nidificava en el passat al cingle de Rocapastora i els voltants) i per a moltes altres espècies.

FRAN TRABALÓN 99

Activitats de lleure: les rieres de Sant Aniol i la Muga són molt freqüentades a la primavera i l’estiu. Això pot produir un impacte directe en les poblacions de blauet i merla d’aigua. El manteniment de trams de riu lliures de freqüentació humana seria una bona mesura per afavorir-ne la reproducció.

Perspectives futures del seguiment Amb la complexitat geogràfica de l’Alta Garrotxa i una superfície de 33.000

ha, no hi ha dubte que en els pròxims anys de seguiment s’han de concretar les estimacions poblacionals que hem exposat aquí. Com a conseqüència d’això, les dades de obtingudes guanyaran objectivitat.

Per altra banda, la cartografia de les distribucions dels individus per quadrícules d’1 × 1 km donarà més precisió als futurs estudis.

Per a cadascuna de les espècies, falta tipificar i detallar quines són les característiques dels seus hàbitats en l’espai natural, els requeriments ecològics, i els seus factors limitadors.

Finalment, tots aquests elements han de servir per concretar, des del punt de vista local, quins són els problemes que causen les activitats humanes i actuar sobre aquests problemes, per tal que les poblacions que estiguin amenaçades es puguin recuperar de manera natural.

Bibliografia

ALAMANY, O.; CANUT, J.; DE JUAN, A.; GARCÍA, D.; MARCO, X.; PARELLADA, X. i TICÓ, J. R. (1984): “Grandes rapaces de los Pirineos Catalanes”. Acta biologica montana, IV, p. 397-403.

AMO, R. DEL; GONZÁLEZ, D. (1998): “L’alimentació del duc (Bubo bubo) al massís de Garraf”. A: II Trobada d’Estudiosos del Garraf, novembre 1994. Monografies, 26, p. 47-51.

CALABUIG, J.; CARRILLO, I.; VILA, J. [ed.] (2003): III Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La ramaderia extensiva i la gestió dels espais oberts. Col·lecció Udegé, 13. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta Garrotxa.

CARRILLO, J.; ESTEVE, E.; MASÓ, A.; PARELLADA, X.; TICÓ, J. R.; TICÓ, J. (1974): “Renseignements provisoires sur l’estatus et l’evolution des rapaces dans «L’Alta Garrotxa»”. Inèdit.


ESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L.; HERRANDO, S. [ed.] (2004): Atles de les nidificants a Catalunya 1999-2002. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia i Lynx Edicions.

HAGEMEIER, W. J. W. i BLAIR, M. J. (1997): The EBCC Atlas of European Breeding Birds: Their distribution and estatus. London EBCC

LEFRANC, N.; WORFOLK, T. (1997): Shrikes. A guide to the shrikes of the world. Sussex: Pica Press.

MACIAS, M. (1988): Els ocells de la Garrotxa. Olot: Llibres de Batet. MARTI, R.; MORAL, J. C. DEL [ed.] (2003): Atlas de las aves reproductoras de

España. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza, Sociedad Española de Ornitología.

MIKKOLA, H. (1995): Rapaces nocturnas de Europa. Perfils. MONTSERRAT, J.; AGELET, A. (2006): Delimitació i avaluació inicial del potencial

ecològic dels boscos madurs a l’EIN de l’Alta Garrotxa. Consorci per a la Protecció de l’Alta Garrotxa, Departament de Medi Ambient.

MUNTANER, J.; FERRER, X.; MARTÍNEZ VILALTA, A. [ed.] (1984): Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres.

ORTA, J. (2002): Espai natural de l’Alta Garrotxa: guia de natura. Arctos. PARELLADA, X.; DE JUAN, A. (1981): “Les accipitriformes du milieu alpin des

Pyrénées Catalanes. Rapaces Mediterranéennes”. Annales du CROP, 1, p. 34-43.

SAYAGO, J. M. (2002): Seguimiento de la población reproductora de búho real (Bubo bubo) entre 1997-2001 en la provincia de Huelva, Revista de Anillamiento, 9, SEO/Birdlife.

THOMPSOM, W.; WHITE, G.; GOWAN, C. (1998): Monitoring vertebrate populations. Academic Press.

TUCKER, G. M.; HEATH, M. F. (1994): Birds in Europe, their conservations status. Birdlife Conservation Series, 3. Regne Unit: BirdLife International.

VILA, J. [ed.] (2006): IV Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La gestió forestal: explotació versus conservació. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta Garrotxa.

YOSEF, R. (1994): “Evaluation of the global decline in the true shrikes (familiy Laniidae)”, The Auk, 111 (1), p. 228-233.

SEGUIMENT A L’ALTA GARROTXA DE LES POBLACIONS D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX 1 DE LA DIRECTIVA AUS: EL CAS DE L’ÀGUILA DAURADA (AQUILA CHRYSAETOS)1

Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep Vila

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx)

Introducció Des de principis dels anys vuitanta, primerament l’Agrupació Naturalista de

la Garrotxa i posteriorment l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa han recopilat informació sobre la nidificació i els albiraments de l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa.

Els resultats presentats en aquest article són resultat del conveni de col·laboració que mantenen el Consorci de l’Alta Garrotxa i l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx), que ha permès fer des de l’any 2004 un seguiment sistemàtic de la reproducció de les tres parelles d’àguila daurada (Aquila chrysaetos) que s’han localitzat a l’Alta Garrotxa.

Aquest seguiment ha de permetre conèixer l’evolució i les perspectives de futur d’aquest gran rapinyaire inclòs en l’annex 1 de la directiva ocells. En definitiva, aquesta és una de les espècies que van permetre la declaració de l’Alta Garrotxa com a zona ZEPA l’any 2005, tal com així mateix es fa constar de manera específica en l’ordre d’aprovació.2

Metodologia Des d’un punt de vista metodològic, el seguiment de l’àguila daurada (Aquila

chrysaetos) s’estructura en quatre fases explícites: Fase 1. Localització de parelles, territoris i nius Període: del 10 de gener al 15 de març

1 Les dades i informacions recopilades en aquest capítol provenen del treball de camp efectuat a l’Alta Garrotxa per Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep Vila al llarg del període 2004-2007. 2 Resolució MAH/534/2005, d’1 de març, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de 8 de febrer de 2005, pel qual es designen com a zones d’especial protecció per als ocells (ZEPA) alguns dels espais proposats a la Xarxa Natura 2000 com a llocs d’importància comunitària (LIC).


Fase 2. Seguiment de la incubació Període: del 15 de març al 15 de maig Fase 3. Seguiment dels polls en els nius i primers vols Període: del 15 de maig al 15 de juliol Fase 4. Elaboració de l’informe de seguiment Període: setembre Evolució retrospectiva sintètica (2004-2007) A continuació presentem un quadre sintètic on es resumeix el

comportament reproductiu de les tres parelles d’àguila daurada de l’Alta Garrotxa en el període estudiat (2004-2007). En el quadre es diferencien quatre fases progressives:

1) Arranjament del niu. 2) Incubació. 3) Poll. 4) Èxit reproductiu. Pel que fa a cadascuna d’aquestes fases, si es valora com a negativa se

simbolitza amb el nombre 0. En cas d’un resultat positiu s’empra el nombre 1. Finalment, en cas de no haver-hi certesa sobre el que ha succeït s’utilitza l’interrogant: ?.

JAUME FABREGÓ, JOAN MONTSERRAT I JOSEP VILA 103

Quadre núm. 1. Evolució retrospectiva sintètica del comportament

reproductiu (2004-2007)

Parella núm. 1

Parella núm. 2

Parella núm. 3

Total

2004 Arranjament ? 1 1 2 Incubació 0 1 1 2 Poll 0 1 1 2 Èxit reproductiu 0 0 0 0 2005 Arranjament 1 1 1 3 Incubació 0 1 1 2 Poll 0 ? 0 0 Èxit reproductiu 0 0 0 0 2006 Arranjament 1 1 ? 2 Incubació 0 1 0 1 Poll 0 1 0 1 Èxit reproductiu 0 0 0 0 2007 Arranjament 1 1 1 3 Incubació 1 0 0 1 Poll 0 0 0 0 Èxit reproductiu 0 0 0 0 RESUM Èxit reproductiu 0 0 0 0

Font: elaboració pròpia Conclusions Les dades recollides en el quadre sintètic retrospectiu (2004-2007) —

quadre núm. 1— posen en evidència el fracàs reproductiu sistemàtic que ha experimentat l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa en aquests darrers anys. L’èxit reproductiu dels grans depredadors és per naturalesa baix, però les dades recopilades en aquest trienni es consideren excessivament negatives per assegurar el manteniment d’una densitat poblacional com l’actual a l’Alta


Garrotxa, i encara molt menys per afavorir la seva expansió a altres punts pròxims.

Aquesta preocupació sobre els resultats reproductius de l’àguila daurada encara es fa més evident i justificada si es comparen els resultats dels darrers anys amb les dades recopilades al llarg dels anys vuitanta per Xavier Parellada, actualment tècnic del Servei de Protecció de la Fauna del Departament de Medi Ambient i Habitatge. Segons les dades recopilades per ell mateix en l’atles de 1983, la mitjana global de l’èxit reproductiu de les àguiles daurades a Catalunya se situava per sobre fins i tot d’un poll a l’any per parella, mentre que concretament al Pirineu Oriental era de 0,81 polls a l’any per parella. El mateix Xavier Parellada comenta com a possibles factors explicatius de la davallada reproductora l’ocupació de territoris menys favorables, la reforestació, la manca de caça menor i l’increment de les molèsties.3

Així doncs, aquestes informacions posen en relleu que darrere aquesta situació hi ha una multiplicitat de factors generals que explicarien aquesta lamentable conjuntura reproductiva. Des del nostre punt de vista, cal insistir com a factors molt negatius en la desaparició dels espais oberts i la seva incidència en la manca de disponibilitat alimentària. Per altra banda, cal remarcar la concurrència desfavorable que representa així mateix l’increment de les molèsties vinculades a la major freqüentació que experimenten alguns sectors de l’Alta Garrotxa. Això afavoreix la presència d’un major nombre de vehicles de motor (cotxes, quatre per quatres, helicòpters, quads, motos…), així com actituds poc cíviques i respectuoses per part de visitants que no tenen un comportament adient i generen un impacte acústic considerable (crits, música, etc.).

Per altra banda, trobaríem factors més particulars que explicarien l’evolució de cadascuna de les tres parelles presents a l’Alta Garrotxa. Així tenim, en primer lloc, la parella núm. 1, que durant el primer trienni de seguiment sistemàtic (2004-2006), i per causes desconegudes, ni tan sols havia començat a incubar. Tot i això, se sap que havia criat molt pocs anys abans. L’any 2007 ha estat la parella que ha presentat un millor comportament reproductiu de totes tres; tot i no haver tirat endavant cap poll, és l’única parella que ha iniciat el procés d’incubació. Un canvi de tendència que esperem que es mantingui i que es pugui consolidar amb la presència d’un poll el pròxim any 2008.

3 Comunicació personal del mateix Xavier Parellada a partir de la resposta a una qüestió plantejada sobre l’èxit reproductiu de l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa en comparació de les dades recopilades en el passat i la situació actual a Catalunya.

JAUME FABREGÓ, JOAN MONTSERRAT I JOSEP VILA 105

En el cas de la parella núm. 2, es valora la possibilitat que el niu estigui controlat per algun depredador, o alguna altra incidència que faci fracassar cada any els seus intents reproductius. Aquest any per primera vegada no s’ha produït ni l’intent de covar, un antecedent molt negatiu en el niu que ha presentat un millor comportament reproductiu de l’Alta Garrotxa, tal com es pot observar en la taula núm. 1. En aquest sentit, cal esmentar que és l’única parella que sistemàticament havia iniciat el procés d’incubació cada any, i fins i tot s’havia pogut determinar la presència d’un poll en dos dels tres primers anys de seguiment (2004 i 2006).

Finalment, la parella núm. 3, que després de gairebé aconseguir un èxit reproductiu durant l’any 2004, any en què va ser descoberta aquesta nova parella i en què el poll va ser depredat pocs dies abans que estigués a punt per abandonar el niu, ha mantingut un comportament molt irregular la resta d’anys. Només es té constància que va iniciar pròpiament la incubació durant l’any següent, és a dir el 2005. Cal remarcar, tal com s’ha comentat anteriorment, que gràcies al seguiment sistemàtic de l’àguila daurada va ser possible localitzar aquesta parella desconeguda fins a aquell moment. Fins i tot el mateix acord de govern d’aprovació de la ZEPA de l’Alta Garrotxa continua parlant de dues parelles.

Recomanacions Finalment, a tall de recomanacions per intentar millorar el coneixement

sobre l’espècie i especialment facilitar un major èxit reproductiu amb l’objectiu d’assegurar com a mínim la supervivència de les tres parelles presents en l’actualitat, apuntaríem les recomanacions següents:

1) Mantenir i reforçar el seguiment general de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) a l’Alta Garrotxa.

2) Mantenir i reforçar de manera molt específica el seguiment de la parella núm. 2, encara que aquest any 2007 no hagi incubat, per saber per quin motiu el poll no aconsegueix sobreviure més enllà de les dues o tres primeres setmanes de vida. Aquest seria un cas que s’hauria d’analitzar amb detall, atès el bon moment reproductiu que aquesta parella ha demostrat al llarg del període estudiat. En aquesta línia, s’hauria de valorar la possibilitat d’instal·lar una càmera de vigilància o un control 24 h al llarg dels primers dies i/o setmanes de vida del poll.


3) S’ha de remarcar la importància de mantenir i recuperar els espais oberts per a la supervivència d’espècies com l’àguila daurada. Aquesta intervenció hauria de facilitar un hàbitat adequat per a les seves potencials preses i, en definitiva, un espai de cacera potencial adequat.

4) Estudiar la possibilitat de reforçar les poblacions d’espècies que són potencials preses de l’àguila daurada, com per exemple el conill, amb la finalitat de facilitar que disposin de més recursos alimentaris i ajudar d’aquesta manera a fer possible un increment de l’èxit reproductiu.

5) No asfaltar ni cimentar amb pòrtland de manera contínua la pista forestal entre Cabanelles, Lliurona i Albanyà, ja que l’increment d’accessibilitat i de freqüentació que es produirà a la zona pot representar un impacte ambiental crític per a les àrees de nidificació de dues de les parelles. La situació de l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa, caracteritzada per un fracàs reproductiu sistemàtic al llarg dels darrers quatre anys, i la seva consideració com una de les espècies que han comportat la creació de la ZEPA de l’Alta Garrotxa converteixen aquesta obra en una nova agressió molt negativa per a la supervivència d’aquesta espècie protegida per la legislació nacional i internacional.

6) Finalment, s’ha de recordar que l’increment de la freqüentació i l’obertura de noves pistes forestals, així com altres activitats antròpiques que perjudiquen la qualitat ambiental de l’Alta Garrotxa, incideixen de manera molt negativa en el present i el futur de l’àguila daurada. Aquesta incidència perjudicial és especialment rellevant quan aquests impactes negatius es produeixen en les proximitats dels punts de nidificació. Evidentment, caldria evitar o reconduir actuacions i/o situacions d’aquesta mena.

L’ATLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009) I EL SEGUIMENT D’OCELLS COMUNS DE CATALUNYA

(SOCC) A L’ALTA GARROTXA

Mònica Canal i Sara Sánchez Consorci de l’Alta Garrotxa

Antecedents L’Institut Català d’Ornitologia (ICO), en col·laboració amb el Departament

de Medi Ambient i Habitatge i la Fundació Territori i Paisatge, va promoure l’edició de l’Atles dels ocells nidificants (1999-2002).

Actualment tenen un nou projecte entre mans, l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern (2006-2009), al qual van convidar a participar el Consorci de l’Alta Garrotxa. Aquest ens es va comprometre a participar-hi aportant recursos humans i efectuant un transsecte en el marc de l’Alta Garrotxa.

Així doncs, abans d’iniciar el període de cens, i en col·laboració amb l’ICO, es va definir un transsecte1 en una quadrícula de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa en el qual es farà un mostreig anual.2

És important destacar que en el marc de l’Alta Garrotxa hi ha altres zones on es fan transsectes per participar en l’Atles, i que són assumits per altres voluntaris.

Objectius de l’Atles Els objectius principals de l’Atles, definits a priori per l’Institut Català

d’Ornitologia, són els que detallem a continuació: – Conèixer les espècies presents a l’hivern a Catalunya i la seva àrea de

distribució. – Elaborar mapes de densitat d’alta resolució. – Mostrar la variabilitat temporal de les espècies en el període d’estudi. – Estimar la població a l’hivern de cada espècie. – Obtenir tendències de cada una de les espècies hivernals a Catalunya.

1 Vegeu l’annex 1. 2 Detallat a la metodologia.

108 L’ATLLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009)

– Generar descripcions de l’ecologia de les espècies a través de la georeferenciació dels censos i de capes SIG amb variables ambientals. – Determinar l’estat de conservació de les poblacions a l’hivern. Metodologia dels mostrejos Per tal d’elaborar l’atles cal fer una sèrie de mostrejos intensius anuals, la

metodologia dels quals, també regulada per l’ICO, coincideix amb la del Seguiment d’ocells comuns de Catalunya (SOCC) que es fa a la primavera i en el qual també participarà el Consorci a partir d’aquest 2007.

Per fer els mostrejos d’una manera correcta cal tenir presents els aspectes següents:

– Períodes

Atles: 1-31 desembre /1-31 de gener SOCC: 15 abril - 15 maig / 15 maig - 15 juny

– Temps total dedicat per període 1 cens × 2,5 hores efectives / cens – Hora del dia Entre la sortida del sol i les 4 hores següents – Desplaçament A peu – Llargada total del transsecte 3 km – Amplada 2 km – Velocitat 40-50 min/km – Nombre de seccions 6 seccions de 500 m – Recollida de dades Nombre d’individus / espècie El transsecte definit es repetirà successivament del 2006 al 2009 durant el

període d’hivern per confeccionar l’atles. D’altra banda, el mateix transsecte es durà a terme indefinidament a la

primavera per col·laborar amb el Seguiment d’ocells comuns de Catalunya.

MÒNICA CANAL I SARA SÀNCHEZ 109

Imatge núm. 1. Detall de la fitxa utilitzada en el treball de camp

Fonts: Institut Català d’Ornitologia (ICO)

Resultats preliminars del seguiment d’ocells al transsecte Les principals espècies detectades durant els mostrejos d’hivern per a

l’elaboració de l’atles són les següents (ordenades de més a menys abundants): – Pinsà – Mallerenga carbonera – Griva – Gaig – Pit-roig – Mallerenga petita – Mallerenga emplomallada – Mallerenga blava

110 L’ATLLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009)

Les principals espècies detectades durant els mostrejos de primavera efectuats per participar en el Seguiment d’ocells comuns de Catalunya són les següents (ordenades de més a menys abundants):

– Mallerenga blava – Pinsà – Mallerenga petita – Merla – Mallerenga emplomallada – Gaig Mapa núm.1. Detall del transsecte efectuat pel Consorci


SEGUIMENT DEL TRENCALÒS AL PUNT D’ALIMENTACIÓ SUPLEMENTÀRIA

DE L’ALTA GARROTXA

Mònica Canal i Sara Sánchez Consorci de l’Alta Garrotxa

Antecedents El trencalòs està considerat en perill d’extinció a tot Europa. Es té

coneixement que a l’Alta Garrotxa no hi nidifica des del 1969. En els darrers anys, però, la població pirinenca s’ha incrementat gràcies a les mesures de protecció adoptades i, de fet, a l’Alta Garrotxa s’han anat observant exemplars erràtics que provenen probablement d’un nucli reproductor pròxim.

En aquest marc, per afavorir la recolonització del trencalòs a l’Alta Garrotxa, el Consorci va encarregar la redacció d’un projecte per a la instal·lació d’un punt d’alimentació suplementària (PAS).

Després d’obtenir l’autorització corresponent del Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia del Departament de Medi Ambient i Habitatge, i el finançament de la Fundació Territori i Paisatge, es va posar en marxa el projecte i es van començar les aportacions.

Objectius L’objectiu general del punt d’alimentació suplementària, com ja hem apuntat

en els antecedents, és la recolonització del trencalòs a l’Alta Garrotxa. Els objectius específics, que s’assoleixen en cadascun dels dies de treball de

camp, són els que detallem a continuació:

— Dur a terme les aportacions alimentàries segons les indicacions del projecte. — Fer el seguiment del trencalòs al PAS per avaluar l’ús que en fa. — Participar en els censos simultanis de joves i adults de trencalòs que coordina anualment el Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia en tots els canyets i PAS del conjunt dels Pirineus.

112 SEGUIMENT DEL TRECALÒS

Imatge núm. 1. Trencalòs sobrevolant el punt d’alimentació suplementària de l’Alta Garrotxa

Font: Fran Trabalón

Pel que fa al tipus d’aportacions, tal com especifica el projecte, es tracta

bàsicament de subproductes animals, concretament metàpodes d’oví i cabrum. Aleatòriament, però, especialment al començament de la temporada, també s’aporta alguna víscera toràcica (freixures), en primer lloc per atreure còrvids, com a “senyal de confiança” per al trencalòs, i, en segon lloc, com a punt de suport per a altres espècies com per exemple l’àguila daurada.

MÒNICA CANAL I SARA SÀNCHEZ 113

Imatge núm. 2. Detall de les aportacions de metàpodes d’oví i cabrum al punt d’alimentació suplementària de l’Alta Garrotxa

Font: Josep Vila

Al mes de novembre o desembre també es fa una aportació de llana a

l’entorn de les aportacions de subproductes animals, perquè en cas que el trencalòs comenci a arreglar un niu tingui material disponible.

INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGULATS SALVATGES DE L’ALTA GARROTXA

Marc Pagès i Moisès Anglada

Ecotons. Ordenació i gestió de recursos naturals Introducció i justificació Els ungulats salvatges han estat, són i seran motiu d’interès, per diferents

raons, en aquest espai natural. El maneig cinegètic d’aquests animals i la seva conservació són els dos eixos sobre els quals gira tot plegat. En tots dos àmbits, però, cal adoptar mesures que tinguin com a objectiu el correcte desenvolupament d’aquestes poblacions animals, que perquè siguin efectives han d’estar al màxim de coordinades.

La caça dels ungulats salvatges a l’Alta Garrotxa és una activitat que porten a terme les diferents societats de caçadors i titulars de les àrees privades de caça de manera més o menys discreta, però sense un seguiment i una planificació tècnica prou acceptables.

El bon estat de conservació d’aquesta comunitat animal és també una garantia per a altres espècies d’interès especial, com per exemple els ocells necròfags presents a l’espai, com ara el voltor comú (Gyps fulvus), l’aufrany (Neophron percnopterus) i sobretot el trencalòs (Gypaëtus barbatus), i així mateix una garantia de la futura aparició de superdepredadors naturals com el llop (Canis lupus) i el linx europeu (Lynx lynx), o l’estabilització d’altres espècies, com per exemple l’àguila daurada (Aquila chrysaetos).

Per tant, queda palesa la importància dels ungulats salvatges des de diversos punts de vista —ecològic, cinegètic i socioeconòmic—, cosa que no ens ha de deixar indiferents a tots plegats i que ha de fer que treballem per la seva conservació i aprofitament sostenible.

Objectius generals

– Millorar el coneixement sobre l’estat actual de conservació de la comunitat d’ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa, formada, a priori, per poblacions de les espècies següents: porc senglar (Sus scrofa), isard (Rupicapra pyrenaica), mufló (Ovis g. musimon), cérvol (Cervus elaphus), cabirol (Capreolus capreolus) i daina (Dama dama).

116 INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGLATS

– Obtenir una informació de base útil per prendre decisions sobre la

conservació i la gestió de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa.

– Dissenyar un programa de control i seguiment de la comunitat d’ungulats de l’Alta Garrotxa a partir de les conclusions extretes d’aquest estudi i d’altres amb el mateix objecte. Objectius concrets

– Obtenir informació demogràfica de les diferents poblacions d’ungulats de l’Alta Garrotxa.

– Obtenir informació sobre la distribució en l’espai de les diferents poblacions d’ungulats i sobre la utilització de l’hàbitat.

– Obtenir informació bàsica sobre l’estructura de la població; ràtio d’edat, ràtio de sexe i productivitat.

– Recopilar informació sobre la història recent de la comunitat d’ungulats a l’Alta Garrotxa per comprendre millor la situació actual de les diferents espècies.

MARC PAGÈS I MOISÈS ANGLADA 117

Metodologia i esquema de treball Figura núm. 1. Esquema de treball que s’ha seguir per elaborar l’inventari


El treball d’inventari de la comunitat d’ungulats de l’Alta Garrotxa s’ha centrat en l’anàlisi de tres paràmetres clau per arribar a conclusions sobre l’estat de conservació de qualsevol espècie de fauna: l’abundància, la distribució i l’estructura.

A partir de la caracterització d’aquests paràmetres per a cadascuna de les

diferents poblacions d’ungulats presents a l’Alta Garrotxa, disposarem aleshores d’informació objectiva per prendre decisions sobre aquesta comunitat animal en aquest espai natural.

Resultats 1. Dades generals sobre la caça major a l’Alta Garrotxa

Taula núm. 1. Diferents paràmetres sobre la caça a l’Alta Garrotxa desglossats per colles1


1 (*) Colles que no han omplert el llibret de batudes de la temporada 2005-06, però han participat en l’estudi mitjançant les enquestes.

9 (*) Colles que no han omplert el llibret de batudes de la temporada 2005-06, però han participat en l’estudi mitjançant les en questes.

Dades de la batuda Caçadors/batuda Gossos/batuda Superfície de la batudaCOLLA SENGLAR

N Km2 B/Km2 X SE RANG n X SE RANG n X SE RANG n

Oix 58 38,12 1,52 20,1 1,3 (9-69) 58 17,6 1,3 (3-52) 58 226,1 28,9 (44-433) 14

Capsec 38 19,86 1,91 24,9 0,5 (19-31) 38 14,0 0,3 (12-18) 38 152,8 15,0 (62-243) 13

Montagut 48 63,35 0,76 54,6 2,0 (21-86) 48 28,5 0,6 (12-36) 48 575,9 56,5 (250-985) 11

SC Vilarig 6 7,6 0,79 18,5 2,4 (13-30) 6 35,0 5,5 (16-61) 6 126,7 10,4 (93-170) 6

Camprodon 38 71,22 0,53 29,1 1,5 (17-58) 37 18,8 1,3 (8-48) 37

La Muga 27 45,74 0,59 26,1 0,9 (19-37) 27 17,7 0,9 (10-30) 27

Begudà 17 15,6 1,09 25,8 0,8 (20-32) 17 13,9 0,9 (6-19) 17

Tortellà 41 17,75 2,31 11,6 0,2 (7-13) 41 8,0 0,4 (1-10) 41

Albanyà 41 11,4 3,60 42,8 3,2 (15-96) 37 75,9 4,5 (24-148) 37

Beuda (*) 238,3 23,3 (116-410) 13

Vall del Bac (*)

Lliurona (*)

Lladó (*)

TOTAL 314 291


Taula núm. 2. Diferents paràmetres sobre la caça a l’Alta Garrotxa per al total de l’EIN


2. Dades per espècies sobre la caça major a l’Alta Garrotxa El porc senglar (Sus scrofa) Antecedents L’èxode de població que va experimentar l’Alta Garrotxa durant el

segle XX (1.302 habitants el 1950 i només cent vuitanta-cinc de censats el 1986) va comportar l’abandonament de moltes masies i activitats tradicionals que hi estan relacionades (agricultura, ramaderia, activitats forestals, etc.). L’efecte ha estat l’increment de la superfície i el tancament de la massa forestal en detriment dels espais oberts, conreus i pastures.

Aquesta modificació de l’hàbitat, afegida a la manca de depredadors naturals i la seva gran capacitat d’adaptació, ha tingut com a conseqüència l’expansió del porc senglar (Sus scrofa) no només a l’Alta Garrotxa sinó arreu de la seva àrea de distribució.

Paràmetres X SE Rang n Batudes/colla 34,89 0,8 (9-96) 314

B / 100 ha (esforç de caça) 1,46 0,3 (0,53-3,60) 9

Superfície de la batuda (ha) 263,9 11,0 (44-985) 57 Caçadors/batuda 29,5 0,97 (7-96) 309 Gossos/batuda 24,8 1,30 (1-148) 309


Situació actual

Taula núm. 3. Dades sobre l’abundància de porcs senglars aportades per l’estudi

Paràmetres indicadors. Temporada de caça

2005-2006 X ± SE Rang N

Dades absolutes. Temporada de caça 2005-2006

Captures / 100 ha 2,14 Captures 714 Captures/batuda 2,27 ±

0,16 0-16 314 Albiraments 1.510

Ind./batuda 4,87 ± 0,26

0-29 314Batudes 314

Freq. d’aparició (FA) 90,48 % Batudes (+) 285 Ind./batuda (+) 5,43 ± 1,2 1-29 282


Distribució del senglar a l’Alta Garrotxa

El senglar és l’ungulat més àmpliament distribuït i abundant a l’Alta Garrotxa. Es troba arreu, tot i que sembla que en uns llocs abunda més que en uns altres.

El cabirol (Capreolus capreolus) Antecedents El cabirol (Capreolus capreolus) ha estat present a l’Alta Garrotxa en temps

històrics, com ho demostren les troballes fòssils a la cova 120 de Sales de Llierca, datades amb 4.250 i 3.200 anys. La seva regressió i posterior desaparició de l’Alta Garrotxa i de la majoria dels boscos catalans s’apunta que es va produir —tal com va succeir amb la majoria de grans mamífers— entre finals del segle XVIII i principis del segle XX. Sembla que la regressió dels boscos i l’increment d’activitats humanes en aquests ambients van ser la principal causa.

En el cas de l’Alta Garrotxa, la colonització de l’espai s’atribueix a una expansió natural d’exemplars reintroduïts procedents de França, del Ripollès i del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.


Situació actual Taula núm. 4. Dades sobre l’abundància de cabirols aportades per l’estudi


2005-2006 X ± SE Rang N


Captures/batuda 0,003 ± 0,003

0-1 314 Captures 1

Ind./batuda 0,64 ± 0,07

0-8 314Albiraments 202

Freq. d’aparició (FA) 30,16 % Batudes 314 Ind./batuda (+) 2,12 ± 0,1 1-8 95 Batudes (+) 95


Distribució del cabirol a l’Alta Garrotxa

Mapa núm. 1. Distribució del cabirol a l’Alta Garrotxa


##

# #

#

# # #

# #

#

#

#

#

#

# #

# #

#

# ##

#

# #

# #

##

##

##

#

# #

## #

#

#

$ $

$ $

#

Límit EIN Alta Garrotxa

Nuclis urbans# 33.3% < FA < 66.6 %

# 0 < FA < 33.3 %

$ Presència de l'espècie però no quantificable

# FA > 66.6 %

2000 0 2000 4000 mE 1:85000

Oix

Beget

Rocabruna

Font-Rubí

Albanyà

CastellfollitMontagut

Tortellà

Maià

Beuda

x 449.363y 4.674.005

x 449.373y 4.692.045

x 480.556y 4.692.038

x 480.566y 4.673.975


El cérvol (Cervus elaphus) Antecedents De la presència de cérvols (Cervus elaphus) a l’Alta Garrotxa en un passat

històric, se’n té constància a través del registre fòssil. A la cova 120 de Sales de Llierca s’han datat troballes de cérvols de fa cent mil anys, 4.250 anys i 3.200 anys, i a Planseslloses de fa uns 5.900 anys.

A partir d’aquestes dades sobre els cérvols a Catalunya i a l’Alta Garrotxa, ens hem de situar a mitjan segle passat per tornar a tenir notícies de l’espècie. En aquest cas, animals procedents de tancats cinegètics: un de la vall d’Hortmoier i un altre d’Albanyà, llocs que sembla que han estat la font d’on provenen els cérvols presents actualment a l’Alta Garrotxa.

Segons la bibliografia consultada, com a mínim seixanta exemplars van sortir de la vall d’Hortmoier de resultes de suprimir el tancat cinegètic. També es fa referència a la fugida d’animals del tancat d’Albanyà. A partir de llavors, l’espècie es va estendre per l’Alta Garrotxa.

Situació actual Taula núm. 5. Dades sobre l’abundància de cérvols aportades per l’estudi


2005-2006 X ± SE Rang N



0-2 314 Captures 10

Ind./batuda 0,59 ± 0,07





Mapa núm. 2. Distribució del cérvol a l’Alta Garrotxa


La daina (Dama dama) Antecedents S’han trobat restes fòssils de daina (Dama dama) a la cova 120 de Sales de

Llierca, de fa 4.250 anys. La data probable d’extinció de la daina a Catalunya és el segle XVII, encara que segons diverses informacions a la Garrotxa s’hauria extingit al segle XIX. S’apunta també que molt probablement va ser introduïda pels romans.

Es van alliberar daines a diferents indrets de Catalunya; durant la dècada del 1960 al 1970, es van alliberar de cinc a deu exemplars a diferents comarques de Catalunya: l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà, la Conca de Barberà, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya i la Garrotxa. A més, la presència de l’espècie a l’Alta Garrotxa és deguda als animals que es van escapar dels tancats cinegètics presents a l’espai i la rodalia, on han estat reintroduïts. Aquest fet no està

###

#

#

#

#

#

# #

#

#

# #

#

#

#

##

##

# #

##

$

$ $

$ $ $

$ $

$

$

$

####

#

#

#

#

#

#

#

#



# 0 < FA < 33.3 %


# FA > 66.6 %

2000 0 2000 4000 mE 1:85000

Oix

Beget

Rocabruna

Font-Rubí

Albanyà


Tortellà

Maià

Beuda

x 449.363y 4.674.005

x 449.373y 4.692.045

x 480.556y 4.692.038

x 480.566y 4.673.97


documentat, però s’apunten l’antic tancat de la vall d’Hortmoier i el d’Albanyà com a principals llocs de procedència de les daines a l’Alta Garrotxa.

Situació actual Taula núm. 6. Dades sobre l’abundància de daines aportades per l’estudi


2005-2006 X ± SE Rang N



0-2 314 Captures 2

Ind./batuda 0,04 ± 0,56




Mapa núm. 3. Distribució de la daina a l’Alta Garrotxa


$$$

$

$

$

$

Límit EIN Alta Garro txa

Nuclis u rbans# 33.3% < FA < 66.6 %

# 0 < FA < 33 .3 %

$ Presència de l'espècie però no quan tificable

# FA > 66.6 %

2000 0 2000 4000 mE 1:85000

Oix

Beget

Rocabruna

Font-Rubí

Albanyà

Cas tellfollitMontagut

Torte llà

Maià

Beuda

x 449.363y 4.674.005

x 449.373y 4.692.045

x 48y 4.

x 48y 4.


El mufló (Ovis g. musimon) Antecedents El mufló (Ovis g. musimon) és una espècie al·lòctona introduïda a l’Alta

Garrotxa. Sembla que va ser la Generalitat de Catalunya qui, durant l’any 1988, en va introduir exemplars a l’Alta Garrotxa, procedents de la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases, en principi, per potenciar els ocells necròfags a l’espai. D’altra banda, en els diferents tancats cinegètics de l’Alta Garrotxa i la rodalia s’han alliberat muflons que, una vegada escapats, han engrandit la població de l’espai.

Situació actual Taula núm. 7. Dades sobre l’abundància de muflons aportades per l’estudi


2005-2006 X ± SE Rang N


Captures / 100 ha 0,29 Captures 95 Captures/batuda 0,31 ±

0,08 0-17 314 Albiraments 769

Ind./batuda 2,49 ± 0,34

0-50 314Batudes 314

Freq. d’aparició (FA) 21,27 % Batudes (+) 67 Ind./batuda (+) 11,48 ±

1,0 1-50 67



Mapa núm. 4. Distribució del mufló a l’Alta Garrotxa


L’isard (Rupicapra pyrenaica) Antecedents A la cova dels Ermitons de Sales de Llierca s’han datat restes de l’espècie de

fa 40.000 anys. S’apunta que les úniques citacions de l’espècie a la Garrotxa (Alta Garrotxa) són esporàdiques, fruit dels efectes de les fortes nevades, que els fan davallar més del que és normal; s’esmenten, per exemple, albiraments puntuals a la zona de Resclusanys. A la zona del pic de les Bruixes i el Comanegra, l’any 2000 es va detectar la presència d’un grup (vuit o nou exemplars) amb cries, cosa que pot fer pensar que hi ha una petita població establerta a la zona.

#

# ##

#

#

##

#

$

# #

# #

# #

####

# # #

#

$

#

####

# #

#

# $ $

$

$$

$ $

$ $

$$



# 0 < FA < 33.3 %


# FA > 66.6 %

2000 0 2000 4E 1:85000

Oix

Beget

Rocabruna

Font-Rubí

Albanyà


Tortellà

Beuda

x 449.363y 4.674.005

x 449.373y 4.692.045


Situació actual Taula núm. 8. Dades sobre l’abundància d’isards aportades per l’estudi


2005-2006 X ± SE Rang N


Captures/batuda 0 ± 0,00 0 314 Captures 0 Ind./batuda 0,08 ±

0,04 0-11 314

Albiraments 25



Mapa núm. 5. Distribució de l’isard a l’Alta Garrotxa


$ $

$



# 0 < FA < 33.3 %


# FA > 66.6 %

2000 0 2000 4000 mE 1:85000

Oix

Beget

Rocabruna

Font-Rubí

Albanyà


Tortellà

Maià

Beuda

x 449.363y 4.674.005

x 449.373y 4.692.045

x 480y 4.69

x 480y 4.6


Conclusions generals Moltes espècies d’ungulats salvatges van experimentar una forta regressió durant

els segles XVIII i XIX, fet que va provocar gairebé l’extinció d’aquestes espècies a molts indrets de Catalunya durant el segle XX. En ple segle XXI podem afirmar amb total seguretat que aquella tendència d’aleshores s’ha invertit.

Els mapes de distribució obtinguts en aquest treball per als diferents ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa mostren que hi ha pocs indrets d’aquest espai natural on no coincideixin més d’una espècie d’ungulat salvatge a la vegada, fet que posa en evidència la importància d’aquesta comunitat animal en els sistemes naturals de l’espai.

En el cas concret del porc senglar, el cabirol, el cérvol i el mufló, tot sembla indicar que podem parlar de poblacions viables i àmpliament distribuïdes.

D’altra banda, la daina i l’isard —sobretot aquest últim— són molt poc abundants, ambdós apareixen en un 1,59 % del total de les caces majors analitzades durant aquest estudi (n = 314), i a més ocupen una àrea de distribució molt localitzada.

Recomanacions generals 1. Regular estrictament els tancats cinegètics de l’espai i la rodalia. 2. Abordar la gestió cinegètica dels ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa a

partir del consens entre els principals agents implicats: – Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya. – Consorci de l’Alta Garrotxa. – Col·lectiu de caçadors i titulars d’àrees de caça de l’Alta Garrotxa. Es podria crear una comissió de seguiment dels ungulats salvatges de l’Alta

Garrotxa amb els agents esmentats anteriorment. Seria interessant mantenir contactes amb França per a possibles col·laboracions transfrontereres.

3. Redactar un pla de gestió cinegètica de caça major per al conjunt de l’Alta Garrotxa.

4. Fixar un seguiment anual o plurianual de les diferents poblacions d’ungulats segons es consideri necessari, per caracteritzar-les més bé a partir de l’obtenció de diferents indicadors.

5. Estudiar la possibilitat i la viabilitat d’introduir noves modalitats de caça, com per exemple l’acostament, com a intent de valorar cinegèticament algunes espècies d’ungulats.

LES POBLACIONS DE QUIRÒPTERS DE L’ALTA GARROTXA

Xavier Puig Galanthus

Introducció La manca de popularitat i el gran desconeixement general que hi ha sobre

els ratpenats els han relegat a una precària posició dins la llista d’elements naturals d’interès per al públic i per a la mateixa administració. Tant és així que, malgrat que en l’actualitat estan estrictament protegits per la llei i emparats per les directives de protecció europees (dotze de les vint-i-cinc espècies conegudes a Catalunya estan incloses en l’annex II de la Directiva 92/43/CEE, directiva hàbitats), continuen essent uns grans desconeguts i són sovint oblidats en la major part de plans de gestió i ordenació territorial. No ha estat fins als darrers anys que se n’ha impulsat l’estudi i s’ha començat a tenir un cert coneixement d’aquesta espècie a casa nostra.

La seva peculiar adaptació al vol els fa molt vulnerables: han d’evitar la irradiació solar directa, tenen taxes reproductores extraordinàriament baixes, necessiten refugis humits, isolats i de temperatura estable, i se sotmeten a llargs períodes de letargia durant els mesos més freds. Amb tot, les poblacions d’aquests animals són molt fràgils i actualment estan en un procés de davallada que encara no és prou conegut, ja que els seus hàbits discrets i nocturns els fan molt difícils d’estudiar.

Indubtablement, un dels principals factors limitadors és la presència de refugis adequats, sigui en edificis abandonats, en cavitats naturals o en clivelles d’arbres vells; és per això que cal protegir aquests refugis i fomentar l’existència de boscos amb peus madurs on es puguin resguardar.

La intenció d’aquest projecte és catalogar els refugis cavernícoles de l’EIN de l’Alta Garrotxa, estudiar-ne el poblament quiropterològic i establir mesures de conservació adients en cada cas, així com línies de seguiment que permetin avaluar l’evolució al llarg del temps de les poblacions esmentades.

L’EIN de l’Alta Garrotxa ha mostrat que és un espai d’enorme interès pel que fa al poblament quiropterològic: s’hi han trobat un total de divuit espècies, tretze de les quals utilitzen les cavitats per refugiar-se al llarg de l’any.

Atès que s’han estudiat de manera molt més intensa les poblacions troglòbies (lligades als sistemes cavernícoles) en els mateixos refugis, es fa difícil determinar l’estatus de les diverses espècies a l’espai. Caldrà complementar la

130 LES POBLACIONS DE QUIROPTERS

informació recollida amb els futurs estudis a camp obert per comprendre millor les característiques de la comunitat de ratpenats de l’Alta Garrotxa.

L’espècie indubtablement més remarcable entre les espècies que s’han trobat és el ratpenat de Bechstein, perquè, tot i que no és la més amenaçada del catàleg (el ratpenat de peus grossos està considerat en perill d’extinció, mentre que el de Bechstein ocupa una categoria d’amenaça per sota, la categoria de vulnerable), perviu una població resident molt important d’aquesta espècie a l’EIN, que s’afegeix a les menys de deu poblacions que es coneixen al conjunt de l’Estat espanyol. En aquest sentit, cal tenir-lo molt present a l’hora de fer intervencions que afectin els seus hàbitats, ja que aquest espai acull una part molt significativa de l’escassa població estatal i, per tant, convé saber quins factors han afavorit la seva persistència dins l’espai, a fi de poder-los gestionar i salvaguardar adequadament.

Malgrat l’exhaustivitat de la recerca, que ha inclòs gairebé totes les cavitats grans o mitjanes conegudes a l’Alta Garrotxa i àrea d’influència, només s’han detectat dos refugis de cria segurs: l’un fora de l’àmbit estricte de l’espai, a les baumes d’en Caxurma (aviat àmbit del Pla Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa), i l’altre a l’ermita de Santa Cecília. De ben segur que una prospecció acurada dels habitacles abandonats de l’espai aportarà més colònies reproductores, com a mínim de ratpenats de ferradura. És remarcable l’elevat nivell d’amenaça per la sobrefreqüentació que experimenta l’única colònia reproductora coneguda en una cavitat natural, fet que caldria resoldre per coherència amb les figures de protecció que l’afecten i per evitar la desaparició d’una important colònia de cria del ratpenat de ferradura mediterrani.

El complex de refugis de la serra de Corones també s’ha de considerar de

molt interès, sobretot perquè acull l’única població coneguda a Catalunya del ratpenat de Bechstein (com a mínim s’hi refugien els mascles durant l’estiu). Aquests refugis, però, no tenen problemes de conservació, ja que són molt poc freqüentats. Igual que en altres coves, caldria evitar la senyalització i intentar arribar a un acord de consens amb els col·lectius d’usuaris (espeleòlegs, excursionistes, etc.) per regular l’accés a les baumes.

XAVIER PUIG 131

Metodologia Estudi dels refugis En primer lloc, s’ha fet un buidatge de les fonts documentals conegudes:

informes del mateix Consorci de l’Alta Garrotxa i catàlegs espeleològics diversos editats al nostre territori (Borràs et al., 1978; Miret et al., 1999; Mapa i guia excursionista de l’Alta Garrotxa de Editorial Alpina 2005). De les cent sis cavitats naturals i artificials (cent quatre avencs, coves o baumes i dos complexos de mines) de les quals s’ha trobat alguna referència, n’ha resultat una llista de quaranta-nou cavitats susceptibles d’albergar poblacions de quiròpters, que s’han classificat, segons les característiques morfològiques i la situació geogràfica, d’acord amb el grau d’interès (vegeu la taula 1).

Prioritzant les cavitats que semblava que tenien un major potencial d’acollida de poblacions, i tractant alhora d’aprofitar al màxim les campanyes de camp a cada sector, s’han inspeccionat un total de vint-i-vuit cavitats, que inclouen totes aquelles cavitats classificades a priori com d’interès alt o mitjà (vegeu la taula 1), exceptuant les coves s’Espasa i del Pastor (interès mitjà), que no s’han pogut visitar per les dificultats tècniques que comporta la visita (en el cas de la cova s’Espasa), o bé perquè no ha estat possible trobar-les amb les referències de què disposem (en el cas de la cova del Pastor).

Les cavitats de baix interès no s’han prioritzat, atès que es tracta de refugis molt marginals que no poden acollir poblacions importants de ratpenats, malgrat que puntualment podrien trobar-s’hi alguns ratpenats que aportarien més informació al catàleg.

Taula núm. 1. Cavitats considerades amb potencial per acollir poblacions

de ratpenats

Grau d’interès a priori

Alt Mitjà Baix Ind. Total

Inspeccionades durant la campanya 2006-2007

15 8 4 1 28

No inspeccionades 0 2 18 1 21

Total 15 10 22 2 49



Imatge núm. 1. D’esquerra a dreta, acumulació d’excrements a les golfes de l’ermita de Santa Cecília; descens

a l’avenc del pic de les Bruixes; ratpenat de ferradura en la posició

típica de descans al mateix avenc. Fotos avenc d’Antonio G-Cobos

.

Inspecció interior

Sempre que ha estat possible, s’ha inspeccionat l’interior de cada cova per

censar i identificar els animals que poguessin trobar-s’hi, i per localitzar indicis de la presència d’individus, que sovint no van acompanyats de troballes d’individus.

L’existència d’acumulacions d’excrements o de quantitats importants disperses per les cavitats és un bon indici de la presència de ratpenats, i sovint resulta més fiable que l’observació directa d’individus: la irregularitat de les cavitats naturals, que impossibilita fer-ne una prospecció minuciosa, impedeix poder tenir contacte visual amb tots els animals que puguin trobar-s’hi.

També cal tenir en compte que moltes espècies de quiròpters prefereixen resguardar-se dins de fissures estretes i profundes per descansar, de manera que esdevenen virtualment impossibles de localitzar a dins de les cavitats, i en conseqüència les seves poblacions són sistemàticament infravalorades. En el pol oposat hi hauria els ratpenats de ferradura (gènere Rhinolophus), que invariablement pengen dels sostres, tal com es pot apreciar en la fotografia d’aquesta mateixa pàgina, amb la qual cosa esdevenen fàcilment localitzables i donen l’aparença de ser més abundants que altres espècies menys conspícues.

Atès que la utilització de les cavitats al llarg de l’any té una estacionalitat molt marcada, les cavitats de més interès s’han visitat en diferents moments de l’any. Val a dir que això no ha estat possible amb totes, perquè algunes no s’han

XAVIER PUIG 133

pogut localitzar fins a la campanya hivernal, per la qual cosa queda pendent fer-hi inspeccions a la primavera o a l’estiu.

Captures d’emergència

Quan s’ha cregut oportú, perquè se sospitava que podia haver-hi

poblaments quiropterològics d’interès, s’han fet segones visites a les cavitats per fer-hi controls d’emergència d’individus, i s’han practicat captures amb xarxes i/o paranys d’arpa (vegeu les fotografies d’aquesta pàgina) i enregistraments d’ultrasons.

Les captures, pels motius que hem exposat en l’apartat anterior, complementen molt bé la informació que s’obté a partir dels censos visuals a l’interior de les cavitats, ja que treuen a la llum espècies que altrament passarien desapercebudes. Els paranys s’han col·locat, en el cas dels refugis de cria (per exemple, a les baumes d’en Caxurma), a una certa distància de l’entrada, per evitar fer captures massives que suposarien una pertorbació important per a les colònies.

En tots els casos s’han identificat i sexat els animals, i se n’han pres biometries bàsiques: longitud de l’avantbraç i pes. No s’han marcat els animals.

Estudi a camp obert Malgrat que l’estudi a camp obert no era la prioritat d’enguany, la troballa

de determinades espècies d’interès en cavitats ens ha portat a fer un petit esforç de mostreig amb la intenció de millorar-ne el coneixement.

Imatge núm. 2. D’esquerra a dreta, presa de biometries d’un ratpenat de ferradura mediterrani (Rhinolophus euryale) capturat a les baumes d’en Caxurma; xarxa japonesa instal·lada a l’entrada de la cova Mosquera (Beuda), i parany d’arpa instal·lat a les bores del Borró (Sales de Llierca). Font: elaboració pròpia


Imatge núm. 3. Model de caixa niu que s’instal·larà a l’Alta Garrotxa

Per una banda, la captura d’un ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii), animal estrictament vinculat als cursos fluvials, a les baumes d’en Caxurma, ens ha portat a cercar més individus en alguns cursos fluvials de l’espai (rius Borró i Llierca). Aquest animal de costums aquàtics és indistingible mitjançant els ultrasons del ratpenat d’aigua, espècie molt més comuna a tot el territori, i és per això que en aquest cas s’han practicat captures amb paranys d’arpa sobre els mateixos cursos.

L’altra espècie objecte d’especial atenció ha estat el ratpenat de Bechstein (Myotis bechsteinii). Per tal de tenir una primera idea dels espais que utilitza la població local per alimentar-se, s’han fet diverses batudes, amb xarxes japoneses i paranys d’arpa, en punts d’aigua relativament a la vora de la seva àrea de refugi.

Puntualment, durant els mostrejos, es van fer enregistraments d’ultrasons per complementar el catàleg d’espècies. També es van fer tres escoltes en boscos de ribera durant el novembre, amb l’objecte de determinar la presència de la ratapinyada pipistrel·la falsa (Pipistrellus nathusii), però no es va obtenir cap resultat.

Instal·lació de caixes niu per a ratpenats Algunes espècies

de ratpenats vinculats al medi forestal són difícils d’enregistrar amb els detectors d’ultrasons i difícils de capturar en els refugis cavernícoles, per la qual cosa cal emprar altres mètodes per localitzar-les: sol tractar-se d’espècies que utilitzen fissures i forats dels arbres per refugiar-se, i per això una bona manera d’atreure-les és justament oferint-los un refugi complementari mitjançant la instal·lació de caixes niu. El principal

XAVIER PUIG 135

inconvenient d’aquest sistema és que en el millor dels casos els animals trigaran entre un i dos anys a fer servir les caixes, per la qual cosa els resultats, en cas que n’hi hagi, es faran esperar.

S’han adquirit quaranta caixes que es repartiran en vuit estacions, sempre sobre arbres de masses forestals que es considerin d’interès. Cada estació estarà composta per cinc caixes, situades en un radi de 50 m i amb orientacions diferents, a fi d’aconseguir diferents microclimes que puguin acomodar-se millor a les necessitats de diverses espècies. En el mapa següent hi apareixen les zones on es té intenció d’instal·lar les caixes, en cas que s’arribi als acords oportuns amb els propietaris.

Resultats Espècies localitzades S’han detectat un total de

quatre-cents dotze individus en dinou refugis inspeccionats (divuit dels preseleccionats —vegeu l’apartat 2.1.— més la rectoria de Santa Cecília), corresponents a tretze espècies diferents. L’extraordinària diversitat màxima assolida en alguna cavitat (fins a nou espècies) i la raresa de moltes de les espècies trobades posen en evidència que l’Alta Garrotxa és un espai de gran interès per als ratpenats, no només per l’abundància de refugis sinó per la qualitat de l’hàbitat: cal tenir present que algunes de les espècies que s’han trobat en cavitats són forestals i, per tant, necessiten boscos madurs per reproduir-se. A banda del ratpenat de Bechstein —que pel fet de ser una espècie escassa a tot el conjunt del

Imatge núm. 4. Exemplar de ratpenat de Bechstein capturat a la font del Bac


continent i d’haver-se’n trobat la primera citació al Principat ha pres una rellevància especial—, s’han trobat altres espècies també forestals, com ara el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), molt rar al conjunt del Principat, que ha aparegut molt ben distribuït al llarg de tot l’espai, així com altres espècies rares i vulnerables, com són el ratpenat de Natterer (Myotis nattereri) o el d’orelles dentades (Myotis emarginatus).

Les captures a camp obert han aportat menys informació: s’han fet un total de vint-i-una captures, i d’aquestes captures disset corresponen al ratpenat d’aigua (Myotis daubentonii); això ha permès corroborar que l’espècie aquàtica dominant és aquesta a les dues conques estudiades i que, per tant, el ratpenat de peus grossos, en cas de trobar-s’hi, deu ser molt escàs. Pel que fa al ratpenat de Bechstein, tan sols s’ha aconseguit capturar un individu mascle a camp obert, en un cóm situat a menys d’1 km del refugi conegut, i, per tant, aporta poca informació sobre l’ús de l’hàbitat que fa la colònia. Mitjançant els detectors s’han pogut afegir cinc espècies al catàleg, totes comunes al conjunt del Principat.

En la taula núm. 2 s’enumeren les espècies localitzades a l’espai, així com el mètode mitjançant el qual s’han trobat i el nivell de protecció legal (Directiva 92/43/CEE, directiva hàbitats) i d’amenaça estatal i mundial (UICN) que tenen.

Taula núm. 2. Llista d’espècies que es van trobar a l’espai durant el seguiment de 2006-2007 S’hi inclou la classificació de cada espècie dins la Directiva 92/43/CEE (directiva hàbitats) i el nivell d’amenaça d’acord amb els llibres vermells de la UICN en l’àmbit mundial i estatal (dades estatals segons la revisió espanyola del 2006, encara no publicada). Les espècies que tenen algun nivell d’amenaça s’han ombrejat de color gris.

Nom català Nom llatí Mètode de detecció

Directiva hàbitats

UICN ES UICN món

Tendència global

Motius de catalogació estatal UICN

Ratpenat de ferradura gros

Rhinolophus ferrumequinum

Captura II, IV NT LR/nt

Ratpenat de ferradura petit

Rhinolophus hipposideros

Captura II, IV NT LC Davallada

XAVIER PUIG 137

Ratpenat de ferradura mediterrani

Rhinolophus euryale

Captura II, IV VU A2ac VU A2c

Increment Catalogat com a vulnerable al conjunt de l’Estat perquè l’àrea ocupada s’ha reduït més del 50 % durant els darrers deu anys.

Ratpenat de cova

Miniopterus schreibersii

Captura II, IV VU A2ac LC Desconeguda Catalogat com a vulnerable al conjunt de l’Estat perquè l’àrea ocupada s’ha reduït més del 50 % durant els darrers deu anys.

Ratpenat de musell llarg

Myotis myotis

Captura II, IV VU A2ac LR/nt Catalogat com a vulnerable al conjunt de l’Estat perquè l’àrea ocupada s’ha reduït més del 50 % durant els darrers deu anys.

Ratpenat de musell agut

Myotis blythii

Captura II, IV VU A2ac LR/lc Catalogat com a vulnerable al conjunt de l’Estat per donar- perquè l’àrea ocupada s’ha reduït més del 50 % durant els darrers deu anys.

Ratpenat d’aigua

Myotis daubentonii

Captura IV LC LR/lc

Ratpenat de peus grossos

Myotis capaccinii

Captura II, IV EN B2ab(iii)

VU A2c

Davallada Catalogat com en perill d’extinció d’acord amb els criteris següents: distribució geogràfica reduïda, amb una àrea ocupada al conjunt de l’Estat inferior als 500 km2, una fragmentació severa de les poblacions, amb menys de cinc nuclis reproductors coneguts, i amb problemes de disminució dels efectius a causa de la reducció de l’extensió i/o la qualitat de l’hàbitat.

Ratpenat de Bechstein

Myotis bechsteinii

Captura II, IV VU B2ab(iii)

VU A2c

Davallada Catalogat com a vulnerable d’acord amb els criteris següents: distribució geogràfica reduïda, amb una àrea ocupada al conjunt de l’Estat inferior als 2.000 km2, una fragmentació severa de les poblacions, amb menys de deu nuclis reproductors coneguts, i


amb problemes de disminució dels efectius a causa de la reducció de l’extensió i/o la qualitat de l’hàbitat.

Ratpenat de Natterer

Myotis nattereri

Captura IV NT LR/lc

Ratpenat d’orelles dentades

Myotis emarginatus

Captura II, IV VU A2c VU A2c

Davallada Catalogat com a vulnerable al conjunt de l’Estat perquè l’àrea ocupada s’ha reduït més del 50 % durant els darrers deu anys.

Ratapinyada pipistrel·la nana

Pipistrellus pygmaeus

Enregistrament

IV LC

Ratapinyada pipistrel·la comuna

Pipistrellus pipistrellus

Enregistrament

IV LC LC Desconeguda

Ratapinyada pipistrel·la de vores clares

Pipistrellus kuhlii

Enregistrament

IV LC LC Desconeguda

Ratapinyada pipistrel·la muntanyenca

Hypsugo savii

Enregistrament

IV NT LR/lc

Ratpenat de bosc

Barbastella barbastellus

Captura II, IV NT VU A2c

Davallada

Ratpenat dels graners

Eptesicus serotinus

Captura IV LC LR/lc

Ratpenat de cua llarga

Tadarida teniotis

Enregistrament

IV NT LR/lc


XAVIER PUIG 139

Figura núm. 1. Proporció de les diverses espècies detectades en cavitats

La composició específica dels animals trobats en refugis està netament

dominada pels ratpenats de ferradura, fet que, com hem comentat en l’apartat 2.1.1, s’ha d’atribuir més a la seva conspicuïtat que no a una dominància real. En aquest sentit, tal com es pot apreciar en la taula núm. 3, el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), menys gregari que altres de congèneres, ha estat present gairebé en tots els refugis on s’han trobat quiròpters (disset de dinou), i en set casos ha estat l’única espècie detectada. Cal remarcar la freqüència d’aparició del ratpenat d’orelles dentades (Myotis emarginatus) i del ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), que sembla que estan força ben distribuïts al llarg del massís. Pel que fa al ratpenat de Bechstein (Myotis bechsteinii), tant la quantitat capturada com la freqüència d’aparició permeten afirmar que al massís hi ha una població resident, cosa que no podem afirmar en el cas del ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii), que és l’espècie amb més problemes de conservació (vegeu la taula núm. 2), ja que tan sols s’hi ha trobat un individu, que podria trobar-se de pas o en dispersió.


Myotis nattereri Rhinolophus euryale

Rhinolophus ferrumequinum

Barbastella barbastellusEptesicus

serotinusMiniopterus schreibersii

Myotis bechsteinii

Myomyo/Myobly

Myotis blythii

Myotis capaccinii

Myotis daubentonii

Myotis emarginatus

Myotis myotis

Rhinolophus hipposideros


Refugis d’interès Els dinou refugis

ocupats per quiròpters s’han classificat d’acord amb l’ús que en fan els ratpenats. Els de més interès i més vulnerables són el que alberguen colònies de cria o d’hivernada. Aquestes primeres colònies ara per ara només s’han trobat a les baumes d’en Caxurma i a l’ermita de Santa Cecília. Respecte a les colònies d’hivernada detectades, pels problemes de recompte que té la major part, només disposem de recomptes probablement esbiaixats i en què segurament s’infravalora la quantitat real d’animals que utilitzen aquests refugis.

Els refugis estivals són utilitzats durant aquesta època bàsicament pels mascles; a la serra de Corones, per la riquesa que alberguen, també mereixen una atenció especial, ja que probablement són de gran importància per al manteniment de les diverses espècies vulnerables de l’espai.

Hi ha encara força dubtes sobre l’ús al llarg de l’any de moltes de les cavitats, que s’hauran d’anar resolent amb els seguiments futurs.

Taula núm. 3. Proporció de refugis (N = 19) en què s’han localitzat les diverses espècies

Espècie % refugis ocupats

Rhinolophus hipposideros 89,5

Rhinolophus ferrumequinum 47,4

Myotis emarginatus 36,8

Barbastella barbastellus 26,3

Myotis nattereri 21,1

Myotis bechsteinii 15,8

Myotis blythii 15,8

Myotis daubentonii 15,8

Miniopterus schreibersii 10,5

Rhinolophus euryale 10,5

Eptesicus serotinus 5,3

Myotis capaccinii 5,3

Myotis myotis 5,3

XAVIER PUIG 141

Actuacions efectuades Actuacions de protecció i foment de poblacions Baumes d’en Caxurma El 4 de setembre de 2006 es va lliurar al Consorci un breu informe en què

s’alertava de la sobrefreqüentació que experimentaven les baumes d’en Caxurma, refugi de cria que s’havia demostrat que era de gran interès. Entre les recomanacions que s’hi apuntaven, a banda de fer-ne un seguiment, hi havia les següents propostes concretes d’actuació:

Eliminar la senyalització que condueix a la cavitat o reduir-la al màxim, de manera que no s’hi dirigeixin nous usuaris. Com a mínim, caldria treure els rètols que fan referència explícita a les baumes.

Evitar la inclusió en les xarxes de senders locals del sender que hi mena, o traçar una variant que eludeixi la cavitat i els sistemes subterranis pròxims.

Gràcies a les gestions del Consorci de l’Alta Garrotxa i del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, s’ha aconseguit aplicar la segona proposta. Pel que fa a la primera, l’eliminació de la senyalització, i al capdavall el control de l’afluència, és més complicat aplicar-la, ja que l’ús social d’aquesta cavitat sembla que va en augment.

Val la pena esmentar que la cavitat s’ha inclòs en la proposta catalana de la Xarxa Natura 2000, de setembre del 2006, justament pel seu valor quiropterològic. Serra-Cobo (1998), en el seu informe del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, ja denunciava els problemes de sobrefreqüentació d’aquesta cavitat i recomanava que s’incorporés al Parc i que es traguessin els indicadors que hi menen. En sintonia amb la seva inclusió a la xarxa d’espais protegits del Principat, caldria dedicar més esforços a aconseguir reduir-hi l’afluència de gent, aplicant la mesura número 1 sense restriccions.

Actualment la cavitat és molt visitada, fins i tot s’hi fan barbacoes a l’interior, fet que, no cal dir-ho, li resta tot valor com a refugi per a quiròpters i posa en perill espècies que ja estan en un estat prou crític, tant al nostre territori com a tota la distribució mundial de l’espècie (vegeu la taula núm. 4).

Cova dels Ermitons La cova dels Ermitons, explorada com a jaciment arqueològic com a mínim

fins al moment de la nostra primera visita, el 24 d’agost de 2006, presenta una


estructura adequada per a l’establiment de poblacions de ratpenats, com a mínim durant el període estival.

Arran de les excavacions, s’hi va col·locar un tancament amb reixa metàl·lica, amb una disposició dels barrots que impedia als quiròpters accedir a la cova (barrots verticals disposats a menys de 20 cm els uns dels altres). Immediatament es va posar en coneixement del cos tècnic del Consorci la conveniència de reemplaçar aquesta tanca per una de permeable (barrots horitzontals, amb una separació mínima de 15 cm), per tal de compatibilitzar la protecció del jaciment amb la presència de ratpenats. El 23 de gener de 2007 el Consorci va reemplaçar aquest tancament per un que permetia als quiròpters accedir a la cova.

Caldrà fer un seguiment de la cavitat per saber de quina manera la mesura implementada afavoreix la presència de ratpenats.

Actuacions de divulgació i sensibilització Celebració de la Bat Night a la seu del Consorci La divulgació dels ratpenats i el foment del respecte envers aquests animals

són els objectius principals de la Bat Night que el dia 9 de setembre de 2006 es va celebrar per segon cop a Catalunya i per primera vegada en aquest espai. Per sorpresa de tots els organitzadors l’acollida va ser molt bona, tant pel que fa a les activitats destinades als més menuts (contacontes i taller) com a les concebudes per a adults (xerrades i sortida pràctica amb detectors). Aquesta iniciativa és fruit d’una entitat europea per a la conservació dels ratpenats (EuroBats), i el 2006 se’n va fer l’onzena edició. Se celebra anualment, de manera més o menys simultània, en més de trenta països i s’hi combinen ponències, exposicions, tallers i tota mena d’activitats relacionades amb els quiròpters, però orientades al públic en general.

L’activitat va ser organitzada amb la col·laboració del mateix Consorci de l’Alta Garrotxa i del Museu dels Volcans, que el 2006 es van afegir al conjunt d’entitats que vam iniciar-ne la celebració al Principat el 2005.

XAVIER PUIG 143

Imatge núm. 5. Díptic promocional de la Bat Night del 2006 i un dels assistents als tallers per a mainada que es van fer a la seu del Consorci, amb una maqueta de ratpenat

Recomanacions

Recomanacions de gestió de les poblacions de quiròpters i els seus hàbitats 1. Treure de les futures impressions dels mapes de l’espai natural aquelles

cavitats que són de més interès per als quiròpters, que d’acord amb el coneixement actual són les baumes d’en Caxurma, el forat del Ginebret, el forat de la tossa d’Espinau i el forat del Roquissar.

2. Crear una taula de treball amb les entitats implicades que utilitzin l’espai —per exemple clubs d’espeleologia, centres excursionistes, etc.—, per sensibilitzar-les i arribar a un acord que permeti regular la pràctica de l’espeleologia i les visites a les cavitats més vulnerables, i perquè evitin accedir-hi en els períodes crítics. Amb el coneixement actual que tenim, es recomana el següent:

a. Avencs de la serra de Corones: forat del Ginebret, forat de la tossa d’Espinau, forat del Roquissar: no accedir-hi d’abril a octubre.

b. Baumes d’en Caxurma: no accedir-hi d’abril a octubre. c. Avenc del pic de les Bruixes, bores del Borró, cova Camprodon, balmes

d’en Borrasser i cova de l’Orri: informar quan s’hi accedeixi.

3. Aplicar les mesures proposades, relatives a l’eliminació de la senyalització, a les baumes d’en Caxurma.


4. Consolidar la franja de boixos que separa l’inici del trencall de can Polí de la pista principal, per evitar que la cavitat sigui visible des de la pista i reduir així la freqüentació. Aquesta actuació redundaria tant a favor del poblament, sobretot hivernant, de ratpenats com dels abundants processos litogènics de la mateixa cavitat, l’espoli dels quals és un fet consumat en altres cavitats de l’espai (per exemple, a la cova de l’Orri, situada a poca distància i molt més coneguda).

5. Eliminar o minimitzar, acordant-ho prèviament amb els usuaris, les marques que condueixen a la cova de l’Orri.

6. Avaluar l’impacte que tindrà sobre la població del ratpenat de Bechstein l’asfaltatge del traçat de Cabanelles, Lliurona i Albanyà —pròxim a l’únic refugi conegut—, que incidirà en els hàbitats que potencialment utilitzen aquests animals.

Recomanacions de sensibilització Instal·lar una càmera web a la colònia de l’ermita de Santa Cecília que

permeti visualitzar-la des de la pàgina web del Consorci. Recomanacions de recerca Apuntem únicament algunes actuacions relacionades amb els dubtes que han

sorgit arran d’aquest estudi. Una gran part d’aquests dubtes ja estan recollits en la proposta de seguiment per a l’any 2007-2008:

1. Fer les visites oportunes a aquelles cavitats on encara queden dubtes sobre el seu ús.

2. Engegar un protocol de seguiment durant l’estiu de les dues colònies de cria i de les cavitats de la serra de Corones, amb recomptes d’emergència per poder detectar futurs canvis en el nombre d’animals que les utilitzen.

3. Localitzar les colònies de cria del ratpenat de Bechstein i caracteritzar els hàbitats que utilitzen, a fi de poder fer una gestió respectuosa amb l’espècie.

LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU DE L’ALTA GARROTXA

Lluís Benejam i Jordi Gràcia Institució Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN)

Joan Montserrat i Fina Torres

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx)

Consideracions prèvies Fins a aquest moment no s’ha desenvolupat una recerca específica de les

poblacions de cranc de riu autòcton a l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa, i les dades que s’aporten en aquest capítol són fruit del treball que es fa anualment a les conques del Ter, el Fluvià i la Muga. Des del 2004 s’han coordinat gairebé un centenar de voluntaris d’aquestes tres conques per tal de trobar noves poblacions i fer un seguiment de les poblacions conegudes. La coordinació i gran part d’aquests voluntaris són membres de diverses entitats del territori (Associació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa, Institució Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura, i Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural). La metodologia utilitzada a les tres conques és la mateixa i això permet comparar els resultats entre conques i al llarg dels anys. Aquests treballs tenen el suport econòmic de diversos organismes (Departament de Medi Ambient, Fundació d’Estudis Superiors d’Olot, i Fundació Territori i Paisatge).

El cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) El cranc de riu autòcton o Austropotamobius pallipes (Lereboullet 1858) és

l’únic cranc europeu natiu present a la península Ibèrica (Gil-Sánchez i Alba-Tercedor, 2002). El cranc autòcton, anomenat també de potes blanques, és present al sud i l’oest del continent europeu. El cranc de riu és un dels invertebrats amb més capacitat de moviment de les aigües dolces i freqüentment és considerat una espècie clau dins de l’ecosistema (Edgerton et al., 2004). El cranc de riu autòcton és típicament bentònic, poc adaptat a la natació, encara que de vegades pot atènyer grans velocitats de desplaçament, especialment quan se sent atacat. Tenen el cos subcilíndric i comprimit lateralment. Els tres primers parells de pereiopodis acaben en pinça. Són de

146 LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU

costums sedentaris i solen viure en grups de deu individus, aproximadament, protegits als marges dels rius o a les zones ombrívoles. Surten dels amagatalls per alimentar-se durant la nit. Tenen una dieta omnívora. El nombre d’ous que pon cada femella és relativament petit (de cinquanta a cent) i el desenvolupament és directe (Montserrat i Pulido, 1991; Gallagher et al., 2005).

Imatge núm. 1. Exemplar de cranc de riu autòcton

Font: Sandra Saura i Mas

Problemàtica En les darreres tres dècades s’ha produït una disminució alarmant de les

poblacions de cranc de riu autòcton a tot Europa. Aquesta regressió es deu principalment a la destrucció de l’hàbitat i la introducció de l’afanomicosi, una malaltia de la qual són portadores (però resistents) diverses espècies de cranc americà. El fong (Aphanomyces astaci) que produeix aquesta malaltia és el

LLUÍS BENEJAM, JORDI GRÀCIA, JOAN MONTSERRAT I FINA TORRES 147

causant de la desaparició, en pocs dies, de poblacions senceres de cranc autòcton (Edgerton et al., 2004; Gouin et al., 2006). Diversos estudis efectuats durant els últims trenta anys mostren la disminució de les poblacions de cranc de riu autòcton, paral·lelament a l’expansió del cranc de riu americà (Procambarus clarkii), que desplaça el primer en aquells hàbitats que li són favorables. La regressió del cranc de riu autòcton es produeix en dos nivells: reducció del nombre de poblacions observades i fragmentació d’aquestes poblacions. La contínua i incontrolada expansió del cranc de riu americà implica la colonització d’aquells hàbitats que anteriorment havia ocupat el cranc de riu autòcton. A més, com que són portadors d’afanomicosi, aquests hàbitats colonitzats queden normalment inservibles per a una possible recuperació, sigui natural o artificial, per part del cranc de riu autòcton, que ha de reduir el seu hàbitat a aquells ecosistemes no aptes per al cranc de riu americà.

A causa de tot això, el cranc autòcton és una espècie present en el llibre vermell de la Unió Mundial per a la Natura (UICN) com a espècie rara i vulnerable, i així mateix està inclosa com a espècie protegida en l’annex III del Conveni de Berna (Granjean et al., 2001).

Pel que fa a les comarques gironines, a finals dels anys setanta l’afanomicosi va arribar als nostres rius i torrents, i va fer desaparèixer la majoria de les poblacions de cranc de riu. Tan sols van quedar petites poblacions aïllades de cranc de riu autòcton en sectors on el fong no va poder accedir a causa de l’existència d’alguna barrera natural (sequera d’algun tram inferior del riu, salts d’aigua, etc.).

Objectius dels treballs Davant l’evidència del greu perill que corren les actuals poblacions de cranc

de riu autòcton, és imprescindible, per poder fer una correcta gestió d’aquesta espècie, fer estudis per conèixer les poblacions encara existents i l’estat de conservació en què es troben.


Metodologia Es poden aplicar dues metodologies segons l’objectiu del treball de camp.

Totes dues s’apliquen de la mateixa manera en els diferents grups de treball per tal que els resultats siguin comparables entre ells: – Recerca de noves poblacions: es recorren a la tarda/vespre d’estiu les rieres

en què se sospita la presència de l’espècie. Es prospecta des de dins del riu, contra corrent, i remenant pedres i possibles refugis. – Anàlisi de l’estat de les poblacions conegudes: es fa un transsecte nocturn al

voltant del mes de juliol. Es prospecten 100 m, es recorre la riera aigües amunt (contra corrent), dues persones amb una llanterna cadascuna. No s’aixequen pedres, sinó que simplement es comptabilitzen els individus observats (s’estima la mida i el sexe de cadascun). – Una vegada obtingudes les dades de cada població, es calcula un índex de

viabilitat. El grau de viabilitat considerem que està en funció de tres paràmetres: la densitat, l’estructura d’edats i la relació de sexes. Aquests valors es calculen considerant un transsecte longitudinal de 100 m i amb l’esforç i el tipus de mostreig indicats anteriorment. Per definir i valorar el grau de viabilitat de la població s’han estimat els següents valors per a cada paràmetre: – Densitat: Bona: si és superior a 50 individus (Valor 4) Normal: si es troba entre 25 i 50 individus (Valor 3) Baixa: si es troba entre 10 i 25 individus (Valor 2) Deficient: si es troba entre 1 i 10 individus (Valor 1) – Estructura d’edats: Adequada: elevat nombre de larves i disminució d’exemplars adults segons una

corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim de deu exemplars reproductors de més de 6 cm de longitud (Valor 3)

Poc alterada: elevat nombre de larves i disminució d’exemplars adults segons una corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim de cinc exemplars reproductors de més de 6 cm de longitud (Valor 2)

Alterada: nombre de larves i adults més o menys equitatiu i/o manca d’exemplars reproductors i/o larves (Valor 1)


– Ràtio de sexe Bona: més femelles que mascles amb una relació aproximada (1:2) (Valor 3) Regular: igualtat de gèneres (1:1) (Valor 2) Dolenta: més mascles que femelles (Valor 1) El grau de viabilitat s’estableix segons la combinació de valors dels tres

paràmetres anteriors (on la densitat té major pes) definint la matriu següent: Taula núm. 1. Matriu de viabilitat

Densitat Valor 4 3 2 1 Valor 3 Alt Alt Mitjà Baix 3 2 Alt Mitjà Mitjà Baix 2

Estru

ctur

a d’

edat

s 1 Mitjà Mitjà Baix Baix 1

Sex ratio


Poblacions a l’EIN de l’Alta Garrotxa Tot i que esperem que hi hagi més treballs per poder aprofundir més en

l’estudi de la presència del cranc de riu a l’EIN de l’Alta Garrotxa, en aquest moment es tenen comptabilitzades quatre zones amb presència de l’espècie. Per a la seguretat de les mateixes poblacions utilitzarem una codificació (A, B, C i D).

Taula núm. 2. Síntesi informativa de les quatre poblacions presents a l’Alta

Garrotxa

Població Densitat

Estructura d’edats

Ràtio de sexe Grau de viabilitat

A 4 3 2 Alt B C

4 1

2 1

3 1

Alt Baix

D 1 1 1 Baix Font: elaboració pròpia


Població A: població que gaudeix de molt bona densitat i estructura poblacional. Té un grau de viabilitat alt. Per pocs metres queda fora de l’EIN de l’Alta Garrotxa. Problemàtica: el fet que sigui molt pròxima a un poble fa que pugui haver-hi problemes de furts. Així mateix, la baixada de cabals a l’estiu, l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden ser un problema.

Població B: població que gaudeix de molt bona densitat i estructura poblacional. Té un grau de viabilitat alt. Està plenament dins de l’EIN de l’Alta Garrotxa. Problemàtica: el fet que sigui molt pròxima a un nucli habitat fa que pugui haver-hi problemes de furts. Així mateix, la baixada de cabals a l’estiu, l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden ser un problema.

Població C: població que està formada per molt pocs individus. Resisteixen en petites basses que queden al torrent durant els mesos d’estiu. Té un grau de viabilitat baix. Probablement aquesta població té l’origen en una translocació voluntària d’algun furtiu. Per pocs metres queda fora de l’EIN de l’Alta Garrotxa. Problemàtica: el fet que consti de tan pocs individus fa que la població tingui molt poques probabilitats de prosperar. Factors com els baixos cabals a l’estiu, l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden acabar de liquidar aquesta població.

Població D: població que està formada per molt pocs individus. Aquesta població té l’origen en una translocació voluntària d’algun furtiu. Els pocs individus que actualment té la població fa pensar que és molt difícil que prosperi. Segons el nostre índex obté un grau de viabilitat baix. Està plenament dins l’EIN de l’Alta Garrotxa. Problemàtica: poc cabal a l’estiu i baix nombre d’individus.

Propostes de futur De cara als pròxims anys, i en espera que el Departament de Medi Ambient

aprovi finalment el Pla de recuperació del cranc de riu autòcton, des d’aquí volem proposar una sèrie de mesures i actuacions: – Continuar fent el seguiment anual de les poblacions conegudes per

conèixer-ne l’evolució i la supervivència. – Intensificar la recerca de poblacions existents a l’Alta Garrotxa i que fins

a aquest moment no han estat localitzades. – Fer estudis genètics de les poblacions conegudes per tal de saber la

diversitat genètica de cada població i la semblança (o diferència) entre les


poblacions. Aquesta informació és imprescindible per a futurs treballs de recuperació de l’espècie. – Vigilar les poblacions conegudes per tal d’evitar els furts i altres impactes

mediambientals que posin en perill la supervivència de les poblacions. Bibliografia

GIL-SÁNCHEZ, J. M.; ALBA-TERCEDOR, J. (2002): “Ecology of the native and introduced crayfishes Austropotamobius pallipes and Procambarus clarkii in southern Spain and implications for conservation of the native species”, Biological Conservation, 105 (1), p. 75-80.

GOUIN, N.; GRANDJEAN, F.; SOUTY-GROSSET, C. (2006): “Population genetic structure of the endangered crayfish Austropotamobius pallipes in France based on microsatellite variation: biogeographical inferences and conservation implications”, Freshwater Biology, 51 (7), p. 1369-1387.

EDGERTON, B. F.; HENTTONEN, P.; JUSSILA, J.; MANNONNEN, A.; PAASONEN, P., et al. (2004): “Understanding the causes of disease in European freshwater crayfish”, Biological Conservation, 18 (6), p. 1466-1474.

MONTSERRAT, J.; PULIDO, A. (1991): Estudi de viabilitat per a la recuperació del cranc de riu a la Garrotxa. Beca Ciutat d’Olot.

GALLAGHER, M. B.; DICK, J. T. A.; ELWOOD, R. W. (2005): “Riverine habitat requirements of the white-clawed crayfish, Austropotamobius pallipes”, Biology and Environment Proceedings of the Royal Irish Academy, 106 (1), p. 1-8.

EL BMS A L’ALTA GARROTXA: ELS ROPALÒCERS AL BORRÓ I SADERNES

Mike Lockwood i Rafael Carbonell

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) Introducció Des de l’any 2003, dins el terme municipal de Sales de Llierca, a l’Alta

Garrotxa, es porta a terme un transsecte de seguiment de ropalòcers (papallones diürnes) en el marc del projecte Catalan Butterfly Monitoring Scheme (CBMS; www.museugranollers.org/∼cbms/), o Pla de seguiment de ropalòcers de Catalunya. Aquest projecte de seguiment de les poblacions de papallones té com a objectiu relacionar els canvis d’abundància de les papallones diürnes amb diferents factors ambientals, i es basa en la repetició setmanal de censos visuals al llarg de transsectes fixos, que no varien d’un any a un altre.

A Catalunya aquest projecte es va inspirar en la xarxa de transsectes que funciona de manera coordinada al Regne Unit des de 1976; en aquell país es fan comptatges en més de 1.220 indrets, i en total s’han comptabilitzat més de deu milions de papallones (www.ukbms.org/). A Catalunya la xarxa de transsectes és més modesta, i el 2006 tenia seixanta-quatre estacions de comptatges en funcionament. La xarxa es va posar en funcionament el 1994, amb onze estacions de mostreig, i durant el període 1994-2002, en els diferents itineraris del CBMS, es van comptar més d’un milió de papallones (www.museugranollers.org/∼cbms/). Avui dia, el CBMS és una de les bases de dades més importants sobre la biodiversitat catalana i, també, sobre l’ecologia de les papallones de la zona mediterrània.

La importància dels recomptes efectuats a l’Alta Garrotxa rau en dos aspectes a escales diferents. A gran escala, els comptatges a Sales de Llierca formen part d’una xarxa de punts de mostreig d’ampli abast a Catalunya i a Europa, i, per tant, proporcionen informació interessant des del punt de vista regional, nacional i internacional (Stefanescu, 1993). A escala local, els comptatges permetran determinar l’impacte d’alguns canvis ambientals en les poblacions de papallones (Stefanescu, 2000). D’altra banda, el BMS de Sales de Llierca ha permès conèixer millor les poblacions de ropalòcers en un dels ambients més característics de l’Alta Garrotxa, és a dir, als prats i pastures abandonades i als alzinars.

154 ELS BMS A L’ALTA GARROTXA

Per què es compten les papallones diürnes? A grans trets són dos els factors que fan que les papallones diürnes hagin

estat escollides com a objectiu de comptatges de llarg termini: (a) són insectes que tenen un contrastat caràcter bioindicador (Stefanescu, 1993; vegeu les citacions de Stefanescu, 2000) i (b) en els darrers anys s’ha constatat una notable pèrdua tant de riquesa específica com del nombres d’individus de papallones a tot Europa, a més de canvis en les distribucions i en la fenologia de vol de moltes espècies (Van Swaay i Warren, 1999).

a. Paper bioindicador Per tal que un conjunt d’organismes es consideri un bon grup bioindicador

ha de reunir una sèrie de condicions. En primer lloc, el comptatge de l’espècie o les espècies en qüestió ha de ser factible a la pràctica, i, en aquest sentit, les papallones diürnes són molt adients ja que són relativament grans, són reconegudes com a tals per la gran majoria de la població i la seva identificació específica no comporta, en general, gaires dificultats (www.museugranollers.org/∼cbms/). Així, qualsevol persona sensibilitzada pot contribuir als comptatges CBMS si ha rebut un mínim de formació (o molt sovint autoformació).

En segon lloc, les espècies en qüestió han de ser molt sensibles al seu entorn i reaccionar ràpidament amb canvis d’abundància quan les condicions del medi es modifiquen (www.museugranollers.org/∼cbms/). Però s’ha de poder establir una relació causal entre els factors ambientals que afecten un hàbitat i la resposta de les papallones que hi volen. Si s’aconsegueix establir aquest vincle, el concepte de les papallones com a bioindicadors és vàlid (Stefanescu et al., 2005). La relació pot ser indirecta, com per exemple quan la climatologia afecta les plantes nutrícies de les erugues —seria el cas, per exemple, de Satyrium esculi els anys 2003-2005 (Stefanescu, 2005)—, o directa, de tipus antròpic (destrucció o fragmentació de l’hàbitat) o natural, com per exemple l’efecte negatiu de les temperatures hivernals sobre les larves de Charaxes jasius (Stefanescu i Planas, 2003). Els canvis més graduals i subtils, com poden ser els efectes dels canvis climàtics a llarg termini, també es poden posar de manifest quan es disposa de sèries temporals prou llargues d’una estació BMS (Stefanescu et al., 2003); en canvi, les pertorbacions resultants de canvis puntuals en la gestió de l’hàbitat incideixen a escala local i sovint només sobre una part del transsecte BMS. Un bon exemple d’aquest últim procés són els canvis en les poblacions de papallones que s’han produït als Aiguamolls de

MIKE LOCKWOOD I RAFAEL CARBONELL 155

l’Empordà com a conseqüència dels canvis en la gestió dels prats (Stefanescu et al., 2005).

Un factor important en la relació de les papallones amb el seu entorn és la seva resposta a la fragmentació de l’hàbitat, un dels canvis més grans que darrerament amenaça els nostres sistemes naturals (Van Swaay i Warren, 1999). Moltes espècies de papallones diürnes són molt sedentàries, amb poca capacitat de colonitzar noves zones de reproducció, i qualsevol pertorbació física que els impedeixi dispersar-se es convertirà al final en una barrera infranquejable (www.museugranollers.org/∼cbms/).

Finalment, entre el grup de les papallones diürnes, hi ha prou quantitat i diversitat d’espècies i d’individus per poder reflectir canvis i modificacions en el medi de moltes classes diferents. A Catalunya volen unes dues-centes espècies de papallones diürnes, però en els itineraris es compta una mitjana d’unes quaranta a seixanta espècies i de vuit-cents a mil dos-cents individus a l’any, unes quantitats que no impliquen gaire esforç d’identificació per part dels col·laboradors, però que representen un nivell de diversitat prou alt per cobrir la majoria dels microhàbitats d’un itinerari. A més, les papallones diürnes generalment són molt ubiqües pel que fa als seus hàbitats i es troben gairebé en tots els ambients, des de l’alta muntanya fins als aiguamolls costaners.

b. Regressió i canvis contrastats Les papallones a Europa encara estan més en regressió que els ocells i les

plantes (www.ukbms.org). Les poblacions de moltes espècies de papallones diürnes estan en declivi en grans àrees de les seves distribucions i moltes estan ara com ara molt amenaçades (Van Swaay i Warren 1999). Així, les dades del CBMS han de servir els anys vinents per intentar esbrinar els factors que hi ha darrere les tendències poblacionals a Catalunya a mitjà i a llarg termini. A falta de sèries de dades tan llargues com les del Regne Unit, les dades del CBMS tot just comencen a servir per detectar tendències en les poblacions de papallones a casa nostra. Stefanescu et al. (2003) han documentat com el canvi climàtic ha afectat les fenologies d’algunes espècies a Catalunya, i ha resultat que algunes han avançat la data de la seva primera aparició anual, el seu pic d’abundància, o han allargat el període de vol. De la mateixa manera, hi ha dades del CBMS que revelen una clara regressió en les espècies dels espais oberts, sobretot els prats, en contrast amb les de zones de bosc i de matollar (Stefanescu et al., 2007).


Metodologia La metodologia consisteix a establir un transsecte d’1 a 3 km,

aproximadament, que es camina cada setmana a pas lent entre les deu del matí i les dues de la tarda durant els mesos de març a setembre en condicions meteorològiques favorables (temperatura superior als 15°C, cel poc cobert i manca de pluja). El recorregut se subdivideix en seccions, cadascuna de les quals recorre un hàbitat homogeni, i durant el comptatge es pren nota de les espècies i el nombre de papallones que entren en un espai imaginari de 5 m per endavant i 2,5 m pels dos costats de l’observador en cada secció. Per obtenir-ne més detalls, incloent-hi fitxes de camp, calendari, mapes dels itineraris que s’han dut a terme a Catalunya i resultats, vegeu Stefanescu, 2000, i www. catalanbms.com.

Al final de l’any de comptatge se sumen per a cada espècie els recomptes setmanals per calcular l’índex anual d’abundància (IA) per a l’espècie i per a l’any (Institute of Terrestrial Ecology, 1981). Aquesta xifra és relativa, però sí que pot reflectir les fluctuacions poblacionals entre dos anys successius i la dinàmica poblacional d’una espècie a més llarg termini. És aquesta xifra la que forma la base de les anàlisis de tendències a mitjà o a llarg termini a gran escala (Catalunya, Europa, etc.), tot comparant els índexs anuals d’una espècie per a molts itineraris diferents.

En canvi, a escala local (la zona immediata del transsecte) se sol centrar més en els totals obtinguts per a cada secció per estudiar els efectes de pertorbacions locals i concretes sobre les comunitats de papallones de la zona. Un cas específic a escala local seria un canvi en la gestió de l’ús del sòl per part d’un propietari —per exemple, obrir una pista o posar les vaques a pasturar—, que tindria conseqüències immediates en les poblacions de papallones en una secció concreta de l’itinerari.

Resultats del CBMS a l’Alta Garrotxa Des de l’any 2003 a Sales, a l’EIN de l’Alta Garrotxa, s’han dut a terme

comptatges de papallones diürnes en el marc del projecte Catalan Butterfly Monitoring Scheme.


Figura núm. 1. Ortofotomapa de l’itinerari CBMS a Sales de Llierca (la Garrotxa), amb les seccions numerades

Font: elaboració pròpia a partir d’un ortofotomapa a escala 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic de

Catalunya (2003)


L’itinerari, d’uns 1.300 m, se situa a Sales de Llierca, a uns 240 m sobre el nivell del mar i als voltants del riu Borró i les pastures i camps abandonats de la masia enrunada de can Benet. Es tracta d’una zona de clima mediterrani, amb temperatura i pluviositat mitjanes anuals de 13,8°C i 966 mm, respectivament (Pons, 1996; Nunyola et. al., 2000). És una zona força arrecerada del vent que ocasionalment pot ser afectada pels núvols que s’enganxen als primers penya-segats de l’Alta Garrotxa i que dificulten així puntualment els comptatges (observació personal).

L’itinerari va ser escollit per la diversitat d’ambients presents en un espai molt reduït. Pel que fa a la vegetació, es pot dividir el transsecte en dues parts: en les quatre primeres seccions dominen els prats i les bardisses dins de l’ambient general de l’alzinar litoral dominat per l’alzina (Quercus ilex), amb algun roure martinenc (Quercus humilis), amb prats calcícoles de teròfits i fenassars amb Brachypodium phoenicoides (C. Gutiérrez, comunicació personal), mentre que, després d’una cinquena secció de transició, en les últimes cinc seccions, que ressegueixen el curs del riu Borró, el domini és del pi roig (Pinus sylvestris), amb elements dels boscos més humits de la muntanya mitjana, com ara el faig (Fagus sylvatica), la blada (Acer opalus) i l’avellaner (Corylus avellana), i dels boscos de ribera, com per exemple el vern (Alnus glutinosa). L’arquitectura de l’espai és diversa, amb arbres madurs, moltes zones de bardisses i bosquines i prats herbosos i pedregosos, i, globalment parlant, és un indret amb molta varietat de microhàbitats (comunicació personal de C. Gutiérrez).

Resultats: la fauna de papallones En els quatre anys de seguiment s’han detectat un total de 9.217 exemplars,

corresponents a vuitanta-sis espècies diferents de papallones diürnes. Les mitjanes anuals se situen en 2.304 exemplars i setanta-tres espècies, cosa que dóna una abundància de papallones de cent setanta-set exemplars cada 100 m. Com a dades comparatives, el 2001, a l’itinerari CBMS amb més riquesa d’espècies (el Puig, al Montseny), es van detectar setanta espècies, amb una abundància de 334 exemplars cada 100 m (Stefanescu, 2001). És a dir, quant a espècies, el transsecte de Sales és dels més rics de la xarxa CBMS, però dista de ser dels més rics pel que fa al nombre d’exemplars comptats. En la figura núm. 2 es presenten les mitjanes dels índexs anuals de les vint espècies més comunes detectades durant els quatre anys de comptatges a Sales de Llierca.


Figura núm. 2. Abundància mitjana (mitjana dels índexs anuals durant el període 2003-2006) de les vint papallones més comunes a l’itinerari CBMS a Sales de Llierca

0 50 100 150 200 250

Brintesia circe

Iphiclides podalirius

Colias alfacariensis

Boloria dia

Cynthia cardui

Lasiommata megera

Melitaea cinxia

Gonopteryx rhamni

Aygynnis paphia

Eurinia aurinia

Coenonympha pamphilus

Gonopteryx cleopatra

Pyronia tithonus

Maniola jurtina

Pararge aegeria

Coenonympha arcania

Leptidea sinapis

Melanargia lachesis

Polyommatus icarus

Satyrium esculi

Mitjana de l'índex anual (2003-2006)


S’ha trobat que a Sales de Llierca la comunitat de papallones està ben

estructurada, sense cap predomini d’espècies oportunistes o generalistes, que solen dominar en els hàbitats més alterats. Cap família domina els comptatges, i els individus comptats estan ben repartits entre les quatre grans famílies i subfamílies (satírids, licènids, pièrids i nimfàlids: 33,3 %, 24,63 %, 20,92 % i 15,94 %, respectivament).

L’abundància d’espècies difereix ostensiblement, de manera que les vuit espècies dominants comprenen el 48 % dels exemplars detectats durant els comptatges. Aquest desequilibri és normal en una àrea amb una comunitat de papallones ben constituïda (vegeu, per exemple, els resultats de les altres estacions de comptatges BMS a www.museugranollers.org/∼cbms/). La papallona més abundant en els quatre anys de comptatges ha estat sempre Satyrium esculi, un petit licènid que s’alimenta de l’alzina (Quercus ilex) i que, si ha plogut durant la primavera i la seva planta nutrícia fa una bona rebrotada, sempre es fa molt comuna (Stefanescu, 2002). A més, si sumem tots els índexs


anuals de totes les estacions BMS a Catalunya, aquesta espècie resulta també la més abundant.

Figura núm. 3. Distribució fenològica per al total d’espècies i d’individus

detectats durant l’any 2003 al CBMS de Sales de Llierca

0

50

100

150

200

250

300

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30

Setmana

Nº

d'in

div

idu

s

0

5

10

15

20

25

30

35

40

Nº

d'e

spèc

ies

Nº d'individus Nº d'espècies


A més de donar una visió de les tendències d’una comunitat de papallones a

mitjà i a curt termini, un transsecte BMS també revela dades importants pel que fa a la fenologia de les espècies presents. Per exemple, a Sales de Llierca les corbes de vol, tant pel que fa a espècies com pel que fa al nombre d’exemplars (fig. 3), sembla que són de tipus trimodal, amb un pic molt ben definit al mes de juny i pics secundaris a començaments de maig i a finals de setembre; aquest darrer pic es fa més palès a començaments d’octubre, quan ja no es fan els comptatges. El pic del nombre d’individus sol coincidir amb un pic del nombre d’espècies (fig. 3). Aquest és el model típic en els ambients mediterranis, amb la presència o no d’un tercer màxim molt en funció del temps de l’any en qüestió. La setmana en què es compten més individus sol ser la setmana 16 o la 17 (segona quinzena de juny), tot i que el 2004 l’aparició més tardana de molts Satyrium esculi va endarrerir el pic anual durant gairebé un mes (setmana 20).


Figura núm. 4. Fenologia de sis espècies de papallones diürnes al CBMS a Sales de Llierca el 2003 amb modalitats de vol diferents: (a i b) polivoltina: Leptidea sinapis i Polyommatus icarus; (c) parcialment bivoltina: Melitaea cinxia; (d) univoltina: Pyronia tithonus; (e) generacions encavalcades: Pararge aegeria, i (f) espècie migradora: Cynthia cardui


Els comptatges setmanals també posen de manifest el nombre de

generacions anuals de cada espècie: a tall d’exemple, segons els resultats del 2003, Leptidea sinapis (fig. 4a) i Polyommatus icarus (fig. 4b) són clarament espècies polivoltines; Melitaea cinxia (fig. 4c) és parcialment bivoltina, amb una segona generació molt més minsa que la primera; Pyronia tithonus (fig. 4d) és univoltina; Pararge aegeria (fig. 4e) té unes generacions llargues que sembla que s’encavalquin, mentre que Cynthia cardui (fig. 4f) demostra el típic

4a. Leptidea sinapis

02468

101214

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27

Setmana

Co

mp

tatg

e se

tman

al

4c. Melitaea cinxia

0

10

20

30

40

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

Com

tatg

e se

tman

al

4d. Pyronia tithonus

0

5

10

15

20

25

30

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

Co

mp

tatg

e se

tman

al

4e. Pararge aegeria

0

2

4

6

8

10

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

Co

mp

tatg

e se

tman

al

4f. Cynthia cardui

0

20

40

60

80

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

Co

mp

tatg

e se

tman

al

4b. Polyommatus icarus

0

5

10

15

20

25

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29

Setmana

Co

mp

tatg

e se

tman

al


comportament d’una espècie migratòria amb un pic sobtat seguit per una davallada molt ràpida. Una dada interessant és la constatació que Melitaea cinxia pot volar en dues generacions anuals a Sales, quan en la gran part de la distribució vola en una sola generació. A l’Alt Empordà, l’Alta Garrotxa i una part del sud de França, una segona generació parcial, generalment molt minsa, apareix segons l’any (primeres i segones —parcial— generacions, 2003-2006, respectivament: 101,7; 12,11; 48,6; 26,0). L’origen d’aquest fenomen rau en el fet que una part de la descendència de la generació primaveral completa la generació durant l’estiu i llavors torna a volar, mentre que l’altra part no acaba la generació abans d’entrar en diapausa (C. Stefanescu, comunicació personal).

A Sales de Llierca es veu com les primeres papallones que apareixen són sobretot espècies plurivoltines, com ara Celastrina argiolus o Pararge aegeria, i espècies que hivernen com a adults —Gonepteryx sp. i alguns nimfàlids com per exemple Inachis io o Lybithea celtis. Més endavant, a l’abril i al maig apareixen molts licènids, com per exemple Pseudophilotes panoptes, Tomares ballus, Polyommatus sp., Glaucopysche sp. o Cupido sp., i nimfàlids, com ara Euphydryas aurinia, Boloria dia, Melitaea cinxia o Limenitis reducta, la qual cosa porta al primer pic primaveral al mes de maig. Després d’una davallada poc marcada, comencen a volar totes les espècies monovoltines, per exemple el gruix dels satírids, i les generacions estivals de la majoria de les espècies bivoltines o polivoltines. Els nivells màxims d’espècies i d’individus arriben a finals de juny o a començaments de juliol, i a partir d’aquest moment es produeix una davallada gradual, una tendència que només es trenca si hi ha una tímida revifada a finals d’estiu, protagonitzada per les terceres generacions d’espècies polivoltines, com ara Polyommatus icarus, Leptidea sinapis o Boloria dia, i l’arribada d’espècies migratòries, com per exemple Leptotes pirithous o Colias crocea. La davallada estival sempre és força marcada en els ambients mediterranis, i algunes espècies com ara Maniola jurtina arriben a practicar la no estivació.

Els hàbitats: espais oberts i boscosos A falta de més anys de dades, les conclusions més vàlides que es poden

extreure dels quatre anys de comptatges a Sales són a escala local sobre la composició de les comunitats de papallones que volen a cada secció de l’itinerari. Es necessiten sèries de comptatges més llargs per poder començar a esbrinar patrons en les oscil·lacions naturals que es produeixen en les poblacions de ropalòcers. Així, a l’Alta Garrotxa els resultats més interessants fins ara dels comptatges CBMS a Sales són els que descobreixen la composició


de les comunitats de papallones a escala d’hàbitat, és a dir, a l’escala d’una o més seccions en concret.

És per això que les comunitats de papallones en les quatre primeres seccions de l’itinerari —les dels prats i pastures abandonades de can Benet— són d’importància cabdal. A l’Alta Garrotxa s’estan perdent els valuosos espais oberts i s’està homogeneïtzant progressivament el paisatge: el bosc és cada cop més el gran dominador de l’espai (Vila et al., 2005), cosa que conduirà a una desaparició dels hàbitats no forestals i a una pèrdua de biodiversitat i riquesa biològica. Stefanescu (2004) ha estudiat la pèrdua de riquesa específica de les papallones en zones de prat a Catalunya i ha trobat que aquesta riquesa cau en picat quan es perd superfície de prat. Però en els llocs on la vegetació és encara natural i poc alterada, i el bosc no envaeix, la riquesa específica es manté, sobretot a les zones calcàries amb una abundància de plantes lleguminoses (Stefanescu, 2004), com és el nostre cas.

En les quatre primeres seccions (i en menys grau a la secció 6) dominen els espais oberts del tipus fenassar de Brachypodium phoenicoides i/o prats o joncedes calcícoles, mentre que les seccions 5, 7, 8, 9 i 10 tenen un component molt més important de formacions boscoses (comunicació personal de Cèsar Gutiérrez). Aquestes primeres seccions són força homogènies entre elles, ja que són prats i/o pastures abandonades sense pastura ni dall. Segons l’arrendatari, una vegada a l’any el ramat de vaques pot passar un dia al camp. En els quatre anys dels comptatges no han experimentat cap pertorbació evident, i així es pot parlar d’un hàbitat molt estable. L’únic factor que amenaça l’estabilitat de l’indret és l’avanç inexorable de les bardisses i els arbustos, sobretot de l’aranyoner (Prunus spinosa), la botja Dorycnium pentaphyllum i la botja peluda (Dorycnium hirsutum), l’olivereta (Ligustrum vulgare), l’esbarzer Rubus ssp. i l’om Ulmus sp., que dominen una gran part de la zona central d’aquests prats. Fins i tot, la restauració recent dels masos pròxims, amb el desbrossament de la vegetació herbàcia i arbustiva, podria ser un factor que, a llarg termini, podria resultar favorable per a la biodiversitat de papallones.


Figura núm. 5. Mitjanes anuals del nombre d’espècies i exemplars segons la secció al CBMS de Sales de Llierca (2003-2006)

0

10

20

30

40

50

60

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Secció

0

50

100

150

200

250

300

Mitjana anual d’espècies 2003-2006

Mitjana anual nº d’exemplars/ 100 m 2003-2006


Si analitzem les quatre primeres seccions, queda palès que les mitjanes

anuals, tant d’espècies com d’exemplars, en aquestes quatre seccions són les més altes de tot l’itinerari (fig. 5). Globalment, en aquestes quatre seccions s’ha observat un 57,49 % de tots els exemplars comptats durant el període 2003-2006, en el que representa només un 38 % de la longitud total del transsecte. En aquests prats es troben sobretot les millors concentracions de licènids de tot l’itinerari. A la secció 1 s’ha detectat la presència de vint-i-quatre espècies de licènids durant els quatre anys de transsectes (taula 1), comparada amb només tretze espècies i dotze espècies a les seccions 9 i 10, respectivament. Aquí trobem les millors poblacions del gènere Satyrium, atretes per l’abundància de recursos tròfics (Satyrium Esculi, per l’alzina, i Satyrium Acaciae, per l’aranyoner, com a espècies nutrícies de les seves erugues, i Rubus sp., Helichrysum stoeches i Thymus sp. com a fonts de nèctar). Altres licènids com ara Polyommatus escheri, Glaucopsyche alexis, Pseudophilotes panoptes, Plebejus argus, G. melanops, Tomares ballus i Lampides boeticus també mantenen les seves millors poblacions aquí. Exceptuant Pseudophilotes panoptes, que està molt


lligada al Thymus sp., totes aquestes espècies utilitzen les abundants plantes lleguminoses (Lotus sp., Medicago sp., Dorycnium sp., Spartium juncea, Genista scorpius, etc.) com a plantes nutrícies i/o fonts de nèctar.

Taula núm. 1. Nombre d’espècies de licènids comptats al CBMS Sales de

Llierca per secció (2003-2006)

Secció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 nre.

d’espècies de licènids

24 20 19 19 15 18 14 15 13 12


A banda de les poblacions remarcables de licènids, aquests prats alberguen

en general una comunitat molt completa de ropalòcers, ja que tenen una arquitectura d’hàbitat mixt que pot satisfer les exigències de molts grups d’espècies (Stefanescu, 2005). A més dels licènids, el bosc que envolta els prats atreu els satírids amb preferències més ombrívoles, com per exemple Pararge aegeria, Pyronia tithonus i Pyronia bathsheba, però també hi ha moltes zones de bardisses (Rubus ssp., etc.) que poden oferir llocs de recer contra el vent o llocs protegits (Stefanescu, 2005). Les zones assolellades de terra pedregós atreuen espècies com per exemple els satírids Pyronia cecilia i Lasiommata megera, a més d’un bon grapat de nimfàlids, com ara Melitaea cinxia, Melitaea phoebe, Melitaea didyma i Melitaea deione, que hi van per libar Thymus vulgaris, Helichrysum stoechas i altres plantes teròfites (per exemple, Taraxacum sp.) que poblen aquests prats.

Pel que fa a les altres famílies i subfamílies més abundants de ropalòcers a Sales —licènids, pièrids, nimfàlids i satírids—, cap d’aquestes quatre té un biaix tan acusat envers una part de l’itinerari com la dels licènids (Lycaenidae). Pel que fa als pièrids (Pieridae), podem destacar l’abundància de Colias alfacariensis a les zones de prat de les seccions 1-4, a més de les zones més obertes del bosc de les seccions 6-8, i la seva clara absència de les seccions més ombrívoles (total d’IA acumulats en el període 2003-2006 a les seccions 1 i 2: 27 i 24 exemplars, respectivament; a les seccions 9 i 10, 0 i 6 exemplars, respectivament); de la mateixa manera, Pieris rapae, Pontia daplidice i Aporia crataegi mostren una clara predilecció per les seccions 1-4. Pel que fa a les espècies més típiques dels boscos, Anthocharis cardamines es troba gairebé exclusivament a les seccions 9 i 10 (en total, en el període 2003-2006, 18 exemplars; només un altre en les


altres seccions), i tant Gonepteryx cleopatra com Gonepteryx rhamni predominen a les seccions ombrívoles 5-10 (G. cleopatra, en el període 2003-2006, a les seccions 1-4: 117 exemplars; a les seccions 5-10: 416 exemplars; G. rhamni, en el període 2003-2006, a les seccions 1-4: 65 exemplars, i a les seccions 5-10: 275,5 exemplars). Cal destacar l’abundància de Gonepteryx cleopatra a la secció 5 (2003-2006, 215 exemplars, l’espècie més comuna en aquesta secció), a causa d’una mata d’Echium vulgare que atreu nombrosos exemplars d’aquesta espècie per libar-hi. En canvi, els índexs anuals més alts de Gonepteryx rhamni, una espècie més típicament centreeuropea que la seva congènere, es donen a la secció 9 (2003-2006, 121 exemplars), la secció més ombrívola de totes. Una altra espècie molt lligada a aquests ambients és Leptidea sinapis (2003-2006, a les seccions 1-4, 116 exemplars, i a les seccions 5-10, 393 exemplars), que troba a les vores dels camins de les seccions 5-10 Lathyrus ssp., les seves plantes nutrícies més típiques (observació personal).

Pel que fa als nimfàlids (Nymphalidae), cal remarcar les espècies del gènere Melitaea, a més de les espècies Boloria dia i Euphydryas aurinia, que apareixen en més quantitat a les seccions obertes i defugen les últimes seccions de l’itinerari (taula 2). Boloria dia és típica de les vorades dels boscos i fa la posta sobre Viola sp. (Tolman i Lewington, 1997), però utilitza els prats per cercar fonts de nèctar; Melitaea cinxia utilitza les Plantago sp., que abunden als prats a Sales, com a planta nutrícia de les seves larves (observació personal) i liba sobre les mates de Thymus sp., que hi abunden; tant Melitaea didyma com Melitaea phoebe van als prats per libar i cercar les seves plantes nutrícies (probablement, la primera, Plantago laceolata, i la segona Centaurea sp.), i Euphydryas aurinia utilitza arbustos de Lonicera implexa al llindar del bosc amb els prats com a planta nutrícia de les seves larves.

Taula núm. 2. IA acumulatius en el període 2003-2006 de cinc espècies de

nimfàlids a les seccions 1-4 i 5-10 al CBMS a Sales de Llierca Espècies Seccions 1-4 Seccions 5-10 B. dia 138 51 M. cinxia 165 55 M. didyma 65 11 M. phoebe 27 4 E. aurinia 165 55 Font: elaboració pròpia


Altres nimfàlids trobats al transsecte són espècies que hivernen com a adults, com per exemple Nymphalis antiopa, Libythea celtis, Inachis io, Vanessa atalanta o Polygonia c-album, lligades a espècies d’arbre del bosc de ribera (Populus sp., Salix sp., Alnus glutinosa, Ulmus minor) o a les ortigues, i que, malgrat la seva mobilitat, es detecten sobretot a les seccions que voregen el riu Borró (per exemple, P. c-album, en el període 2003-2006, a les seccions 1-9: 13,5 exemplars, i a la secció 10: 18,5 exemplars). Una altra espècie amb predilecció per l’ambient més ombrívol i fresc de les últimes seccions és Argynnis paphia, que pot arribar a presentar-se en massa a libar les flors dels tells Tilia platyphyllos a la secció 9 (2003-2006, seccions 1-8: 47 exemplars; seccions 9-10: 115 exemplars). El gènere Limenitis està representat per dues espècies, L. reducta i L. camilla, que mostren patrons de distribució molt diferents. La primera és una espècies pròpia d’ambients mediterranis i apareix una mica pertot arreu (IA acumulatius en el període 2003-2006 més alts a les seccions 1 i 2: 16 i 14, respectivament), però prefereix els marges dels prats en les dues primeres seccions, on troba la seva planta nutrícia, Lonicera implexa, en abundància. En canvi, L. camilla, una espècie més freqüent en els ambients de caràcter centreeuropeu, es detecta gairebé exclusivament a les seccions 7-10, les més ombrívoles (IA acumulatiu en el període 2003-2006, a les seccions 1-6: 6 exemplars, i a les seccions 7-10: 65 exemplars).

Finalment, dels nimfàlids cal destacar l’espècie migradora Cynthia cardui, amb índexs anuals irregulars en funció de la potència de les seves ones migratòries (IA 2003-2006: 130, 48, 5, 0 i 12, respectivament). Sobretot s’observa a les zones obertes de les seccions 1-4, on busca fonts de nèctar durant el decurs dels seus vols migratoris i plantes nutrícies per a les larves, com ara malves i cards.

Les espècies de la subfamília, els satírids (Satyridae), estan ben repartides per tot el transsecte, ja que les seves plantes nutrícies solen ser diferents tipus de gramínies associades amb prats i vorades herbàcies dels boscos (Batlle i Stefanescu, 2004). Tanmateix, els satírids més abundants poden estar lligats a un ambient concret, i als prats, per exemple, trobem el nombre més elevat del transsecte de Brinthesia circe, Coenonympha pamphilus, Maniola jurtina, Melanargia lachesis i Pyronia cecilia, totes espècies de les zones obertes (taula 3).


Taula núm. 3. IA acumulatius en el període 2003-2006 de cinc espècies de satírids a les seccions 1-4 i 5-10 al CBMS a Sales de Llierca

Espècies Seccions 1-4 Seccions 5-10 B. circe 124 6 C. pamphilus 336 36 M. jurtina 672 101 M. lachesis 516 153 P. cecilia 90 3 Font: elaboració pròpia

En canvi, per exposar un altre cas, un altre satírid, Pararge aegeria, té una

predilecció molt acusada per les zones més ombrívoles, i els 348 exemplars que s’han comptat a la secció 9 (2003-2006) contrasten marcadament amb els tretze exemplars (2003-2006) que s’han comptat a les sis primeres seccions. Coenonympha arcania i Lasiommata megera són dues de les espècies més ben repartides per l’itinerari i apareixen en gran quantitat tant a les zones obertes com a les boscoses.

Espècies remarcables Per la seva raresa a Europa, caldria esmentar tres espècies que mantenen

bones poblacions als prats de les seccions 1-4 (taula 4). Tomares ballus, una espècie considerada pel Consell d’Europa com una espècie SPEC2 (Van Swaay i Warren, 1999), és a dir, amenaçada a Europa i amb una distribució centrada a Europa, no és rara als prats secs al mes d’abril, en els quals a l’Alta Garrotxa abunda la Dorycnium sp. (Lockwood 2006). A Sales, els seus índexs anuals per al període 2003-2006 (IA 2003-2006, seccions 1-4, respectivament: 8, 1, 1, 2) indiquen que no és comuna dins el transsecte CBMS, malgrat l’abundància de Dorycnium ssp., que les femelles utilitzen per fer les postes (observació personal).


Taula núm. 4. Índexs anuals acumulatius en el període 2003-2006 dels tres ropalòcers SPEC (Tomares ballus, Glaucopsyche alexis i Euphydryas aurinia) que volen al CBMS Sales de Llierca, segons la secció

Secció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 T.

ballus 6 3 2 1

G. alexis

20 6 3 3 3 3 3 1 3

E. aurinia

43 59 46 17 17 15 5 16 2


També s’ha detectat que aquests prats alberguen una gran part dels

Glaucopsysche alexis (taula 4) i Euphydryas aurinia (taula 4), comptabilitzats al CBMS a Sales. Ambdues són espècies SPEC3, és a dir, es consideren amenaçades a Europa, però, a diferència de les espècies SPEC2, amb les seves poblacions principals no centrades a Europa. Malgrat tot, totes dues espècies mantenen poblacions força estables a Catalunya.

Conclusions A Sales vola una comunitat de papallones diürnes ben estructurada, amb una

gran diversitat d’espècies. La riquesa específica més gran es concentra en les quatre primeres seccions, als prats i pastures abandonades que envolten la masia de can Benet. Aquesta classe d’hàbitat està en regressió a l’Alta Garrotxa i els comptatges CBMS han demostrat que alberga una comunitat de papallones molt interessant que cal preservar.

No s’ha produït cap pertorbació remarcable a la zona del transsecte durant els quatre anys que funciona aquest transsecte, i no s’ha hagut de lamentar cap pèrdua d’espècies. Però, tot i que és poc palpable visualment o deduïble dels resultats dels comptatges, cal vigilar de prop les zones obertes del transsecte per si comencen a tancar-se i, com a conseqüència, es produeix una pèrdua de diversitat de les papallones que hi volen.

De moment és massa aviat per analitzar tendències a escala local, ja que quatre anys de resultats és una sèrie massa curta per extreure’n conclusions


vàlides. Tanmateix, les tendències a escala nacional detectades en el conjunt d’estacions CBMS (vegeu Cynthia, 1-5) solen reflectir-se també a Sales.

A partir del 2007, s’engega un altre transsecte CBMS a l’Alta Garrotxa, concretament a Sadernes. Malgrat la temptació de mirar de començar nous comptatges per mostrejar més bé el territori, cal prioritzar els transsectes actuals abans d’emprendre’n de nous. En aquests moments, desgraciadament, falten persones amb prou formació capacitada per portar a terme aquesta mena de comptatges.

Agraïments Voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han

acompanyat durant els comptatges. I a Constantí Stefanescu, que va millorar el text considerablement amb els seus comentaris.

Bibliografia

BATLLE, A.; STEFANESCU, C. (2004): “Darnius, una estació al cor del país de la tramuntana”, Cynthia, 4, p. 12-13.

INSTITUTE OF TERRESTRIAL ECOLOGY (1981): Butterfly Monitoring Scheme. Instructions for independent recorders. Cambridge.

LOCKWOOD, M. (2006): “Distribució i ecologia de Tomares ballus (Fabricius, 1787) a Catalunya (Lepidoptera: Lycaenidae)”, Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia, 97, p. 63-81.

NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M. (2000) : “A methodological approach of climatological modelling of air temperature and precipitation through GIS techniques”, International Journal of Climatology, 20, p. 1823-1841.

PONS, X. (1996): “Estimación de la radiación solar a partir de modelos digitales de elevaciones. Propuesta metodológica”. A: JUARISTI, J.; MORO, I. (ed.): VII Coloquio de Geografía Cuantitativa, Sistemas de Información Geográfica y Teledetección. Vitòria.

STEFANESCU, C. (1993): “Butterfly Monitoring Scheme (Pla de seguiment de ropalòcers): projecte per a la seva aplicació a Catalunya”. Manuscrit inèdit.

STEFANESCU, C. (2000): “El Butterfly Monitoring Scheme en Catalunya: los primeros cinco años”, Treballs de la Societat Catalana de Lepidopterologia, 15, p. 5-48.

STEFANESCU, C. (2001): “Resum de la temporada 2001”, Cynthia, 1, p. 7-9.


STEFANESCU, C. (2002): “Resum de la temporada 2002”, Cynthia, 2, p. 7-9. STEFANESCU, C.; PLANAS, J. (2003): “Com afecta el rigor de l’hivern les

poblacions catalanes de Charaxes jasius”, Butlletí de la Societat Catalana de Lepidopterologia, 91.

STEFANESCU, C.; PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2003): “Effects of climatic change on the phenology of butterflies in the northwest Mediterranean Basin”, Global Change Biology, 9, p. 1494-1506.

STEFANESCU, C. (2004): “Patrons generals de la diversitat dels ropalòcers catalans: una base per a la correcta gestió dels hàbitats”, Cynthia, 4, p. 10-11.

STEFANESCU, C. (2005): “Resum de la temporada 2005”, Cynthia, 5, p. 7-9. STEFANESCU, C.; PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2005): “Les papallones com a

bioindicadores dels hàbitats a Catalunya: l’exemple dels prats de dall i les pastures del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà”, Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 73, p. 139-162.

STEFANESCU, C.; JUBANY, J.; TORRE, I.; PÁRAMO, F. (2007): “El paper bioindicador de les papallones a Catalunya”, Cynthia, 7, p. 10-11.

TOLMAN T.; LEWINGTON R. (1997): Butterflies of Britain and Europe. Londres: Harper Collins.

VAN SWAAY, C. A. M.; WARREN, M. S. (1999): Red data book of European butterflies (Rhopalocera). Estrasburg: Consell d’Europa.

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2005): “L’evolució dels hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa: conclusions i propostes”. A: CALABUIG, J.; CARRILLO, I.; VILA, J. [ed.] (2003): III Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La ramaderia extensiva i la gestió dels espais oberts. Col·lecció Udegé, 13, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta Garrotxa, p. 71-118.

Pàgines web: MUSEU DE GRANOLLERS: http:// www.museugranollers.org/∼cbms/ THE UK BUTTERFLY MONITORING SCHEME (UKBMS):

http://www.ukbms.org/

EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA

G. Borràs, E. Garcia, L. Godé, Àlex Gràcia, D. Moxó i J. Verdú Departament de Planificació del Medi Físic de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA)

Introducció

La planificació dels espais fluvials de les conques catalanes constitueix un

dels projectes més ambiciosos de l’Agència Catalana de l’Aigua per a l’estudi detallat dels cursos fluvials a Catalunya. L’Agència ha desenvolupat una metodologia basada en l’anàlisi dels processos naturals que regeixen el comportament del riu i la conca en general, a partir de grups de treball multidisciplinaris que ofereixen una visió integral i de conjunt dels fenòmens hidrològics i hidràulics, morfodinàmics i ambientals de l’espai fluvial.1 Actualment s’han acabat els de les conques de la riera de la Bisbal i el torrent del Lluc, Magarola, Mal, Marganell, Castellet, Tordera, del barranc de la Galera, del baix Ter, del baix Llobregat i l’Anoia; estan en curs els del Francolí i de la Muga, el Foix, el Gaià, el Fluvià, el Ridaura i la riera de Calonge.

La planificació dels espais fluvials dels rius catalans, incloent les conques internes i les intercomunitàries, neix compromesa amb la Directiva 2000/60/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2000, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües (en endavant, Directiva 2000/60/CE), i promou de manera activa, i no només teòrica, un nou paradigma en la gestió d’aquests espais.

Objectius generals de l’estudi

Els objectius generals de la Planificació dels espais fluvials (PEF) són obtenir

una diagnosi sobre l’estat actual de la xarxa fluvial principal2 de les conques estudiades en les diferents dimensions, així com plantejar i proposar solucions de caràcter integral per avançar en la resolució i ordenació dels diferents conflictes hidràulics, socials i ambientals de l’espai fluvial; s’estudien els

1 Considerat com la zona ocupada per la llera pública i els terrenys de titularitat privada o pública

que l’envolten i que integren el corredor biològic associat al riu, la vegetació de ribera i la zona inundable.

2 És la xarxa composta per les lleres modelitzades i ambientalment caracteritzades en la planificació de l’espai fluvial.

174 EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA

fenòmens i processos naturals que condicionen el comportament d’aquest espai, tenint en compte tots els aspectes més rellevants d’aquest ecosistema complex. Per aconseguir aquest objectiu, destaca la necessitat d’aglutinar tots els àmbits multidisciplinaris des dels quals és necessari estudiar aquest espai, sense fer-ho de manera aïllada, per poder tenir una visió conjunta i global de la realitat, tenint en compte, a més, que els rius no són processos o objectes creats pels homes, i que són sistemes força vulnerables.

Entre els principals objectius d’aquest treball destaquem de manera sintètica els següents: – Determinar els cabals de disseny de la conca i les zones inundables per a

diferents períodes de retorn. – Avaluar l’estat ecològic dels ecosistemes fluvials tenint en compte les

condicions de referència. – Zonificar l’espai fluvial per tal de determinar les activitats i ocupacions

compatibles i regular el seu ús públic, tenint en compte la funcionalitat i les dinàmiques ecològiques, i el comportament hidràulic descrit. – Plantejar un conjunt d’actuacions, convenientment valorades, prioritzar-

les i identificar els responsables de dur-les a terme, per solucionar els problemes detectats en els diferents àmbits. – Definir els criteris de gestió i intervenció. Marc legal La directiva marc de l’aigua (Directiva 2000/60/CE) Introducció La Directiva 2000/60/CE, aprovada pel Parlament Europeu i el Consell el 23

d’octubre de 2000 i publicada al DOCE el 22 de desembre de 2000, transposada3 a l’ordenament jurídic estatal, origina i condiciona un canvi

3 La directiva marc de l’aigua (Directiva 2000/60/CE) s’ha transposat a la normativa estatal

mitjançant la modificació de la Llei 46/1999, i el text refós de la llei d’aigües 1/2001, de 20 de juliol, per l’article 129 de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social (BOE núm. 313, de 31 de desembre de 2003).

El concepte d’estat ecològic, que és introduït pel text normatiu de la directiva marc de l’aigua, sorgeix

com a element clau de mesura per a l’anàlisi de la qualitat dels sistemes aquàtics i la seva gestió, en què s’integra una visió del seu estat de salut (una expressió de l’estructura i el funcionament dels

G. BORRÀS, E. GARCIA, L. GODÉ. ÀLEX GRÀCIA, D. MOXÓ I J. VERDÚ 175

important en el concepte de gestió, protecció i planificació de l’ús de l’aigua i els espais associats a aquest medi, tant a les masses d’aigua continentals (superficials i subterrànies) com a les costaneres i les de transició. En aquesta directiva es deixa de veure les aigües que discorren pel territori des d’un punt de vista únicament hidràulic i comercial, i es considera aquest recurs com a part estructural i funcional indispensable del medi natural i integrat, alhora, en un marc d’ús i gestió sostenible.

Per implantar els criteris i objectius de la Directiva 2000/60/CE caldrà fer un seguit de treballs i estudis inicials per generar plans i programes que se sintetitzaran posteriorment en el pla de gestió. Els treballs efectuats i, en general, els nous criteris de gestió, intervenció i planificació dels sistemes aquàtics s’hauran de basar en els principis fonamentals de la Directiva 2000/60/CE. A partir d’aquests principis es fonamentarà i articularà el procediment d’implantació de la directiva esmentada. Aquesta directiva incorpora quatre principis bàsics que s’hauran de tenir en compte en els plans i programes de gestió dels espais aquàtics: – Principi de no deteriorament i d’assoliment del bon estat integral de les masses

d’aigua superficials i subterrànies. La necessitat de limitar els usos, abocaments o activitats que afecten el medi hídric, directament o indirectament, en funció del medi receptor i de la seva capacitat de suportar els impactes esmentats, tenint en compte en cada moment l’estructura i el funcionament dels ecosistemes hídrics alterats. Així, els sistemes aquàtics hauran de caracteritzar-se i tipificar-se per ajustar millor el programa de control i diagnosi, i el model de gestió sobre el sistema. – Principi de l’enfocament combinat de la contaminació i gestió integrada del

recurs. La Directiva recull els objectius i les finalitats de directives anteriors, i els engloba en una visió integradora dels sistemes que s’han d’analitzar, en el nostre cas els sistemes aquàtics, amb un enfocament combinat i des d’un punt de vista ecosistèmic. La limitació en l’ús de l’aigua, els abocaments o les activitats que poden afectar els ecosistemes aquàtics es fa a partir d’una anàlisi integrada del medi en la qual, a més de considerar els elements fisicoquímics adequats per al manteniment d’una bona qualitat, es preveu l’ús dels principals elements naturals que el formen (les comunitats biològiques) i la qualitat de l’estructura que el suporta (l’hàbitat). La unitat (part del sistema hídric) sobre la qual s’elabora la gestió integrada, el programa de control i el programa de

ecosistemes). Aquest concepte apareix en la legislació catalana sobre l’aigua (Llei 6/1999), i en el text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya (Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre).


mesures per aconseguir o mantenir el bon estat ecològic s’anomena massa d’aigua. – Principi de plena recuperació de costos dels serveis relacionats amb l’aigua i

l’ús dels espais aquàtics. La nova directiva introdueix el concepte de plena recuperació i internalització de costos, també els ambientals i els costos del recurs (cost d’oportunitat), derivats dels serveis relacionats amb l’ús de l’aigua, i del manteniment sostenible del bon estat de salut dels ecosistemes associats. El cost de l’ús de l’aigua i de l’espai fluvial, de manera sostenible, ha de repercutir en el beneficiari o titular de l’activitat que genera el cost. – Principi de participació pública i transparència en les polítiques de l’aigua. La

gestió dels recursos i els programes de mesures i de control que s’han d’integrar en el nou pla de gestió (nou pla hidrològic) per aconseguir el bon estat ecològic dels sistemes fluvials s’han de dur a terme a través de la participació i el consens social, a partir de mecanismes de participació ciutadana, i sota una total transparència pública. – Pal·liar els efectes de les inundacions i les sequeres. Cal, doncs, identificar

amb precisió les zones inundables i proposar actuacions concretes per reduir els efectes negatius en els béns i les persones, i fer-les compatibles amb els objectius ambientals. – La Directiva 2000/60/CE té la virtut d’integrar en un mateix àmbit de

gestió (el districte de conca fluvial o demarcació hidrogràfica) les aigües subterrànies, les superficials epicontinentals i les costaneres que estan influenciades per les aigües continentals d’aquest districte. La correcta implantació dels conceptes i disposicions establerts per la Directiva 2000/60/CE esdevé un complex organigrama d’actuacions per aconseguir les eines necessàries i els criteris adients per a la nova gestió de l’aigua, basada en conceptes de sostenibilitat, tant des del punt de vista ambiental com econòmic, el manteniment dels recursos hídrics i la plena transparència i participació ciutadana en els futurs plans i programes de gestió.

Objectius El principal objectiu de la Directiva 2000/60/CE és aconseguir el bon estat

ecològic i químic dels sistemes aquàtics superficials, i el bon estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies. D’aquesta manera, la gestió i la planificació dels recursos hídrics i dels espais associats s’han de desenvolupar sota els condicionants següents: – Prevenir el deteriorament de l’estat de les aigües des de l’entrada en

vigor de la Directiva 2000/60/CE (finals del 2000).


– Arribar al bon estat de les aigües, a partir de l’enfocament combinat i la gestió integrada, i amb elements d’anàlisi que mesurin l’estructura i el funcionament de l’ecosistema, en el cas de les aigües superficials, i la bona qualitat química i l’equilibri quantitatiu sostenible, en el cas de les aigües subterrànies, abans de finals del 2015.

L’estat ecològic és una expressió de l’estructura i del funcionament dels ecosistemes aquàtics (anàlisi integrada), que es mesura segons els elements que es fixen en l’annex V de la directiva marc i que és aplicable a les masses d’aigua superficials (tret de les que són molt modificades i artificials). El potencial ecològic és una expressió de l’estructura i del funcionament dels sistemes aquàtics molt modificats i artificials (anàlisi integrada), que es mesura d’acord amb la massa d’aigua superficial més semblant i segons els elements que es fixen en l’annex V de la Directiva 2000/60/CE. L’estat químic i quantitatiu és una expressió de la composició i qualitat química i del balanç quantitatiu dels sistemes subterranis (de manera separada), que es mesura segons l’annex V de la Directiva i que és aplicable a les masses d’aigua subterrànies. L’estat ecològic d’una massa d’aigua es divideix en cinc nivells de qualitat, el potencial ecològic es divideix en quatre nivells de qualitat i l’estat químic i quantitatiu d’una massa d’aigua subterrània es divideix en dos nivells de qualitat.

Calendari Per aconseguir el bon estat de les aigües per a finals del 2015, objectiu

fonamental de la Directiva 2000/60/CE, aquest text normatiu exigeix un seguit de treballs que s’han de dur a terme amb el següent calendari preestablert: – 22 de desembre de 2006: redacció del programa de seguiment i control

de l’estat ecològic i químic de les aigües superficials, i l’estat químic i quantitatiu de les aigües subterrànies (art. 6). – 22 de desembre de 2009: redacció del programa de mesures que

contindrà els treballs (plans i programes), i les mesures de gestió que s’han de dur a terme per aconseguir els objectius de la Directiva, el bon estat de les aigües a finals del 2015 (art. 11). Cal tenir en compte, com preveu la directiva marc de l’aigua, que per definir les mesures més adients, abans s’haurà de fer una anàlisi del cost i l’eficiència d’aquestes mesures. – 22 de desembre de 2009: redacció del programa de gestió de la

demarcació hidrogràfica (nou pla hidrològic de conca). Aquest pla de gestió ha de contenir prioritàriament l’anàlisi de la repercussió de l’activitat humana en els sistemes hídrics, el programa de seguiment i control necessari, i el programa de mesures per aconseguir els objectius de la Directiva (art. 13).


– 22 de desembre de 2010: els estats membres han de vetllar per aplicar una política de preus de l’aigua que proporcioni els incentius necessaris per a un ús eficient, i una contribució o política de tarifes adequada per tendir a la plena recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua. S’han de desglossar els costos domèstics industrials i agraris, i s’han de tenir en compte els costos financers, els ambientals i els del recurs o oportunitat (art. 9). – 22 de desembre de 2012: els estats membres han de vetllar per

l’aplicació dels plantejaments combinats de control i reducció de fonts de contaminació puntual i difosa d’acord amb les millors tecnologies disponibles (art. 10). També ha de ser operatiu el programa de mesures per aconseguir el bon estat de les aigües (art. 11). – 22 de desembre de 2015: els estats membres hauran d’aconseguir el bon

estat de les aigües. El bon estat ecològic i químic per a les aigües superficials (epicontinentals i costaneres), i el bon estat químic i quantitatiu per a les aigües subterrànies (art. 4).

Implantació L’Agència Catalana de l’Aigua està treballant en la implantació progressiva

de la Directiva 2000/60/CE, i la planificació dels espais fluvials és una de les eines fonamentals per garantir-ne la implantació. Els estudis es desenvolupen per a tot l’àmbit de Catalunya.

Entre les diferents actuacions i tasques que s’han de desenvolupar per a la futura implantació de la Directiva 2000/60/CE que l’Agència du a terme, cal remarcar: – Els treballs per a la tipificació i l’establiment de protocols d’anàlisi de

l’estat ecològic en aigües epicontinentals. – Documents d’anàlisi de pressions i impactes, i avaluació del risc

d’incompliment dels objectius de la Directiva 2000/60/CE. Inclou una anàlisi dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua i el percentatge de recuperació actual. – Participació pública, així com la publicació d’articles d’opinió i

presentacions a jornades relacionades amb la implantació de la Directiva 2000/60/CE a Catalunya. – Anàlisi econòmica i estudi de la incidència i recuperació dels costos.


La directiva d’inundacions Tot i que de moment encara no disposem d’una directiva sobre inundacions

aprovada, a Europa s’hi treballa des del 2002; arran de les inundacions de l’estiu del 2002 al Danubi i a l’Elba, al novembre d’aquell any es va iniciar a Copenhaguen una iniciativa per a la “predicció, prevenció i control de les inundacions”.

Al juny del 2003 es va presentar a Atenes un document de bones pràctiques que resulta força útil per copsar la filosofia amb la qual s’aborda aquest tema a Europa, i el 12 de juliol de 2004 la Comissió, el Consell, el Parlament Europeu, el Comitè Econòmic i Social Europeu i el Comitè de les Regions van presentar la comunicació “Gestió dels usos d’inundacions. Prevenció, protecció i mitigació de les inundacions”. Entre les idees clau, es poden remarcar les següents: – Les inundacions són part de la natura. – La societat actual és més vulnerable que abans als desastres naturals, ja

que hi ha més béns. – La protecció contra inundacions mai no pot ser absoluta. – Els rius no tenen fronteres. – Sempre que sigui possible, l’efecte de les activitats humanes ha de ser

reversible. – Cal disposar de mapes adequats del risc d’inundacions. – Els usos s’han d’adaptar als riscos. – Les mesures no estructurals són les més sostenibles a llarg termini. – Les mesures estructurals s’haurien de prendre per a la protecció de

vides humanes. – Tota persona en perill com a conseqüència del fet de poder estar

exposada a inundacions ha de prendre les seves pròpies precaucions; per aquest motiu ha de disposar d’informació adequada. – S’ha de fer un plantejament interdisciplinari. Fruit d’aquestes idees, es desprèn la necessitat d’aprendre a conviure amb

els rius (i per tant amb les inundacions associades) i de desenvolupar les mesures preventives necessàries basant-se en el coneixement d’aquest espai.

En l’actualitat es treballa ja en un document per elaborar una proposta de directiva sobre inundacions d’acord amb els principis esmentats i en total coordinació amb la directiva marc de l’aigua.


Plantejament general de l’estudi Filosofia general La superfície de la Terra està formada per sistemes fluvials amb varietat de

mides i formes. Des de les parts més elevades de les conques de drenatge fins als deltes, passant per rius que constitueixen la transició entre tots dos, els efectes de l’aigua en el seu camí fins al mar i l’oceà han despertat des de fa molts anys l’interès no només de científics i tècnics sinó de la societat en general. És notori que la presència d’aigua determina els assentaments humans i que l’aigua es converteix en una font de vida. Contràriament, l’aigua també ha comportat la ruïna de moltes persones que han patit les conseqüències de la seva agressivitat.

Però no són només les inundacions i riuades que presenten els rius les que provoquen conseqüències notables en els assentaments humans i les infraestructures. Les conseqüències de l’aigua, quan flueix per la superfície terrestre, no es limiten a les conseqüències que té el líquid element, sinó que, amb el seu paper principal d’arrencar, transportar i dipositar sediments, també provoca la permanent modificació del relleu i és la causa d’importants efectes negatius des del punt de vista econòmic, social i ambiental.

La pèrdua de sòl per efecte de l’erosió provoca la pèrdua de productivitat dels conreus; les partícules erosionades o mobilitzades i transportades a través dels rius es dipositen quan hi ha obres construïdes per l’home, i això disminueix la seva capacitat de transport. Finalment, l’augment de l’escorrentia per l’abandonament de terres poc productives en les zones d’arrencada de sòl, juntament amb els efectes del rebliment de les gleres, provoca inundacions que neguen els conreus en les zones més fèrtils de les valls. Malauradament, aquest no és sinó un exemple molt freqüent que mostra la complexitat dels sistemes fluvials, els efectes sinèrgics de les seves conseqüències i la multitud de factors que intervenen en aquesta dinàmica.

La zona del sistema fluvial en què predomina la producció d’aigua i sediments s’anomena conca de desguàs. Tota l’escorrentia superficial produïda per l’excés de precipitació dins la seva divisòria surt en forma de flux concentrat en el punt de sortida.

La morfologia i la dinàmica de la conca fluvial estan condicionades per la complexa interacció de nombrosos factors que, segons alguns autors, es poden resumir en deu variables. El temps, el relleu inicial, la geologia i el clima són les variables independents dominants que influeixen en l’avanç dels processos


erosius del paisatge i en la seva hidrologia. La vegetació que presenta la conca és el resultat de la combinació del tipus de sòl en què es desenvolupa i el clima. El relleu actual, com a resultat de l’acció conjunta de tots els factors anteriors a través del temps, té un paper fonamental en la producció d’escorrentia i sediments, d’altra banda principals variables hidrològiques. Sota la influència del relleu, el clima i la geologia, la conca queda configurada per una xarxa de canals i per uns vessants característics, com a conseqüència de l’acció de l’escorrentia al llarg del temps. Finalment, la conca exerceix el control sobre les zones fluvials aigües avall.

Tanmateix, la relació de factors i variables associats a la conca fluvial quedaria incompleta si no s’esmentés la interferència de l’acció de l’home en l’equilibri natural del sistema fluvial. Les pràctiques agrícoles i forestals intensives, les obres d’enginyeria civil o la pressió urbanística provoquen modificacions impredictibles, i a vegades negatives, dels factors que dominen la dinàmica de la conca.

Més enllà de les avingudes històriques que acostumen a comportar greus danys materials i humans, d’altra banda fenòmens de reduïda recurrència però previsibles, les alteracions de les cobertes naturals del sòl a causa dels diferents usos desenvolupats són un dels factors que poden modificar el comportament hidràulic en superfície dels episodis de precipitacions més extraordinaris.

La distribució espacial dels diferents usos del sòl, notòriament desigual per a diferents àrees de la conca, i les tendències en l’evolució d’aquests usos (consolidació i ampliació d’àrees urbanitzades concretes, abandonament agrícola de determinades àrees, substitució de les tipologies de conreu, etc.) són alguns dels factors que poden influir de manera definitiva en aspectes hidràulics i morfodinàmics estretament relacionats amb el comportament i els escenaris que es puguin derivar dels episodis d’avingudes.

Metodologia de l’estudi Els continguts d’aquest estudi s’han estructurat seguint un criteri

metodològic integrador de les disciplines implicades; d’aquesta manera es fomenta el diàleg entre professionals de diferents àrees i s’evita així que la diagnosi i les mesures d’actuació es plantegin des d’una única perspectiva o sense tenir en compte les interrelacions que hi pot haver entre els diferents factors d’estudi.


Esquema núm. 1. Metodologia de treball


El treball es basa en diferents bases i productes cartogràfics facilitats per

l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), entre els quals destaca, precisament perquè representa el suport que permet l’escala de treball emprada, un model digital d’elevacions de malla quadrada d’1 m de costat, desenvolupat a partir d’un vol específic i subministrat en el marc d’un conveni entre l’Agència


Catalana de l’Aigua i l’ICC. En els últims estudis s’ha abandonat la restitució fotogramètrica clàssica i s’ha reemplaçat la fotografia convencional per un altímetre làser, que garanteix la màxima fiabilitat i el mínim error4 en la creació de la malla.

Els grans blocs que estructuren el treball són: 1. Caracterització del medi físic 2. Diagnosi del medi físic 3. Prognosi i propostes d’actuacions 4. Pla de l’espai fluvial Caracterització del medi El medi, tant físic com biòtic, s’ha caracteritzat en dos àmbits diferents i

mitjançant dues escales de treball. Com a primera aproximació i per tal de caracteritzar determinats aspectes (com ara la hidrologia o la connectivitat biològica territorial), es caracteritza el total de l’àmbit de la conca. En segon lloc, la caracterització del medi descendeix a una escala de treball de més precisió i es restringeix als àmbits fluvials escollits. L’àrea de treball difereix entre els estudis de base ambientals i els estudis que serviran per desenvolupar la modelització hidràulica.

Així doncs, es parteix de la recopilació i l’anàlisi de la informació existent per fer una descripció i caracterització superficial de la conca, amb l’anàlisi climàtica de la zona, el sòl geogràfic, la descripció morfològica i geomorfològica de la conca, i els usos del sòl. S’analitzen també les interaccions que hi ha entre les aigües superficials i els aqüífers al·luvials associats.

Ja en l’àmbit fluvial, s’estudia la morfologia de les gleres principals, s’incorporen les dades de cabal de les estacions d’aforament i es fa un inventari de derivacions d’aigües superficials, així com de punts singulars en les gleres. També s’inventarien les extraccions d’àrids.

La caracterització ecològica, per la seva banda, comprèn la descripció dels hàbitats i ambients naturals, dels connectors biològics, de les àrees d’interès des del punt de vista ecològic i funcional específic, de la fauna de macroinvertebrats, de la fauna vertebrada associada a l’espai fluvial i de les àrees d’interès paisatgístic, i també incorpora la identificació dels espais amb

4 Error inferior a 15 cm.


figures de protecció jurídica concreta o que s’hagin inclòs en catalogacions de notable importància, siguin oficials o no.

Finalment, s’inclou un inventari del patrimoni cultural (historicoartístic, arquitectònic, arqueològic i etnològic) a fi de poder disposar d’informació sobre la presència d’elements d’interès patrimonial durant la fase de propostes d’actuació.

Diagnosi del medi La diagnosi del medi comprèn tres blocs temàtics: – Diagnosi hidrològica i hidràulica, efectuada mitjançant un model hidràulic,

MIKE 11, que disposa d’un estudi de rugositats i formes de fons. S’hi incorporen els ponts per obtenir els resultats hidràulics i confeccionar l’estudi d’inundació. Es parteix de la hidrologia superficial, utilitzant el model hidrològic HEC-HMS, i es completa amb la hidrologia subterrània i la hidroquímica de la conca. És necessari, com a pas previ, fer un estudi pluviomètric, amb anàlisi atmosfèrica, dades de precipitació de la conca, anàlisi de freqüències per poder definir l’escenari hidrològic amb règim extremal de precipitació, obtenció de corbes IDF, definició d’hietogrames de tempestes reals, definició d’hietogrames de càlcul i distribució espacial de la pluja.

– Diagnosi morfodinàmica, que es desenvolupa tenint en compte el transport

de sediments, aspectes que es consideren de gran importància en aquest tipus de treballs; està composta pel model de transport sòlid, l’estudi en planta de la glera, i l’anàlisi de risc d’erosió general a llarg termini i de l’erosió general transitòria. També s’estudien els processos d’erosió regressiva i acreció, i l’erosió local en els pilars dels ponts, així com els canvis i les tendències en la morfologia, com ara la pèrdua o la creació de meandres, illes i braços de riu. – Diagnosi ecològica, en què es detecten i descriuen els impactes que

incideixen negativament o positivament en l’estat actual de l’espai fluvial per a cadascun dels aspectes estudiats (per exemple, les detraccions de cabal o les barreres físiques per a l’estudi de la continuïtat física, o els punts d’abocament per a la qualitat del medi hídric). D’acord amb la directiva marc de l’aigua, s’utilitzen indicadors fisicoquímics, biològics i hidromorfològics a fi i efecte de determinar de manera objectiva l’estat ecològic de la massa d’aigua analitzada i el seu ecosistema associat, i es procura establir relacions causals entre els impactes descrits i els valors dels indicadors. La utilització dels índexs esmentats permetrà


supervisar l’evolució futura del riu en funció de les mesures d’ordenació, gestió i restauració implementades.

La diagnosi es conclou amb un resum i conclusions de l’estat dels cursos fluvials, i una relació de punts singulars amb les seves corresponents fitxes descriptives de resum. Tota aquesta problemàtica es reflecteix en un plànol guia en el qual es localitzen els punts singulars (enumerats mitjançant un codi) i en unes fitxes de diagnosi que esdevindran eines de gran utilitat en la gestió de la conca.

Prognosi i propostes d’actuacions Aquesta fase de propostes, prioritzades, valorades i amb la identificació dels

responsables de dur-les a terme, recull, a més de la zonificació, un conjunt de mesures d’actuació que s’agrupen en dues tipologies diferents:

– Mesures de tipus obra: en aquest tipus de mesures s’inclouen les

actuacions que comporten una modificació de l’estat actual de l’espai fluvial (independentment de la seva “duresa” respecte al terreny natural) i que estan orientades a neutralitzar o resoldre problemes tant hidràulics com estructurals o ambientals; en són exemples les canalitzacions, els talussos reforçats amb tècniques de bioenginyeria, l’habilitació d’àrees de laminació i dissipació de cabals d’avinguda, la recuperació o la millora de vegetació de ribera, la renaturalització d’algun tram de riu, les estructures de protecció contra avingudes i la recuperació d’antics meandres o paleolleres. – Mesures de tipus gestió: per exemple modificacions en la planificació

urbanística, expropiacions, regulació d’abocaments, regulació d’activitats agrícoles, protecció de zones d’interès paisatgístic o ecològic, zonificació, etc.

Pla de l’espai fluvial El colofó de l’estudi és el Pla de gestió específic de l’espai fluvial, que recull

les bases tècniques que constitueixen els documents esmentats anteriorment i representa el fonament legal en què es basarà tota la gestió futura de la conca. En aquest pla s’inclou la normalització dels cabals, la delimitació de les zones inundables per a diversos períodes de retorn (màxima crescuda ordinària, 10, 50, 100 i 500 anys), les propostes d’actuacions, la zonificació de l’espai fluvial i els criteris de gestió i intervenció.


Zonificació de l’espai fluvial Un aspecte clau dels resultats de la diagnosi, i que es recull en el Pla, és la

zonificació de l’espai fluvial i la proposta d’usos corresponent per les evidents i importants conseqüències respecte al planejament urbanístic i territorial.

A continuació es defineixen aquests espais i els usos que es consideren acceptables dins de cada espai; en qualsevol cas els usos possibles quedaran condicionats al que preveu el reglament de la llei d’urbanisme, actualment en fase d’elaboració.

Espai fluvial L’espai fluvial és aquell àmbit integrat per la glera del riu i aquelles altres

franges de terreny vinculades a la preservació dels ecosistemes aquàtics, del règim de corrents i de les planes d’inundació per episodis extraordinaris.

Per aconseguir aquestes tres finalitats, l’espai fluvial es divideix en la zona fluvial, el sistema hídric i la zona inundable.

Figura núm. 1. Zonificació de l’espai fluvial Font: elaboració pròpia


Zona fluvial La zona fluvial és aquella zona de l’espai fluvial, incloent-hi la glera del riu i les

riberes, determinada a partir d’una avinguda amb un període de retorn de deu anys, però donant-li continuïtat i sentit ambiental i hidràulic, i en la qual es limiten el usos per preservar el riu com a ecosistema. En els llocs on encara no es disposi d’una planificació d’espais fluvials aprovada, la zona fluvial serà directament determinada per una avinguda amb un període de retorn de deu anys.

En el cas de zones planeres en què una avinguda amb un període de retorn de deu anys i la vegetació de ribera associada assoleixin amplades superiors a 100 m respecte a l’eix del curs fluvial, la zona fluvial és de 100 m a banda i banda de la glera. Si aquesta zona ja ha estat ocupada per activitats antròpiques, la zona fluvial queda fixada en 20 m respecte a l’eix del curs fluvial.

En aquells cursos fluvials canalitzats entre motes es pren com a referència per delimitar la zona fluvial la contramota externa. En aquesta zona no s’admet cap ús urbanístic, tret de les tasques de preservació i millora de la funcionalitat hidràulica i ambiental. Excepcionalment, s’admet la implantació d’infraestruc-tures canalitzades per la zona fluvial, que han de respectar la funcionalitat hidràulica, morfodinàmica i ambiental. No s’admet en aquesta zona la implantació d’instal·lacions per transportar matèries perilloses i/o substàncies prioritàries que impliquin un risc de contaminació. Les infraestructures viàries transversals han de respectar la continuïtat de la funcionalitat hidràulica i ambiental.

Sistema hídric

El sistema hídric és aquella zona de l’espai fluvial determinada a partir d’una avinguda amb un període de retorn de cent anys, però donant-li continuïtat i sentit hidràulic, i en la qual es limiten els usos per preservar el règim de corrents en cas d’avinguda. En els llocs on encara no es disposi d’una planificació d’espais fluvials aprovada, aquesta zona serà directament determinada per una avinguda amb un període de retorn de cent anys.

En el cas de zones planeres en què una avinguda amb un període de retorn de cent anys assoleixi amplades superiors a 100 m respecte a l’eix del curs fluvial, el sistema hídric és de 100 m a banda i banda de la glera. Si hi ha trams d’aquesta zona en els quals l’existència de motes de protecció impedeix la inundació de parcel·les adjacents que no són d’ús urbà consolidat, però que s’inundarien més enllà de 100 m en el cas que les motes esmentades es trenquessin, el sistema hídric és igualment de 100 m respecte a l’eix del curs fluvial.


En aquesta zona no s’admeten les activitats urbanístiques que comportin una modificació sensible del perfil natural del terreny. Els usos del sòl admesos en aquesta zona són:

a) Usos agrícoles: pastura, horticultura, viticultura, gespa, silvicultura, vivers a l’aire lliure i conreus silvestres. No es permet l’establiment d’hivernacles ni de tancaments de cap tipus entre parcel·les.

b) Usos industrials i comercials: zones verdes. c) Usos residencials: gespa, jardins i zones de joc. d) Usos recreatius públics i privats: pistes esportives a l’aire lliure, zones de

descans, zones de natació, reserves naturals de caça, parcs, vedats de caça i pesca, circuits d’excursionisme o d’equitació, i camps de golf. La implantació d’aquestes activitats no pot comportar una alteració significativa de les condicions naturals dels terrenys afectats ni l’establiment d’obstacles al flux. No es permet establir-hi zones d’acampada ni serveis de càmping.

e) Infraestructures públiques: llacunatges i estacions de bombament tant d’aigües residuals com d’aigües destinades a l’abastament.

Excepcionalment, també s’admet implantar-hi altres infraestructures de

serveis i canonades soterrades i degudament protegides contra l’erosió en cas d’avinguda. En aquesta zona no s’admet implantar-hi instal·lacions per transportar matèries perilloses i/o substàncies prioritàries que representin un risc de contaminació, ni establir-hi abocadors de cap tipus.

Les infraestructures viàries han de respectar una zona lliure que tingui l’amplada necessària per preservar el règim de corrents i garantir la continuïtat del sistema hídric.

Zona inundable La zona inundable és aquella zona de l’espai fluvial determinada per una

avinguda amb un període de retorn de cinc-cents anys, i en la qual es limiten el usos per preservar les planes d’inundació per episodis extraordinaris. En els llocs on no es disposi de modelització hidràulica, es podrà determinar per la delimitació geomorfològica de les zones potencialment inundables.

En aquesta zona s’estableixen les limitacions següents pel que fa al règim d’usos:

a) Usos residencials, àrees d’acampada i serveis de càmping: s’han de situar en una cota tal que no hi hagi el risc d’inundació moderada amb una avinguda de cinc-cents anys de període de retorn.


b) Usos industrials i comercials: s’han de situar en una cota tal que no hi hagi el risc d’inundació greu amb una avinguda de cinc-cents anys de període de retorn.

c) Infraestructures públiques: les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) i les instal·lacions associades a les estacions de tractament d’aigües potables (ETAP) s’han de situar en una cota tal que no hi hagi el risc d’inundació greu amb una avinguda de cinc-cents anys de període de retorn.

No s’admet establir abocadors de materials no inerts en aquesta zona. Conclusions La planificació d’espais fluvials és un treball ambiciós i pioner impulsat per

l’Agència Catalana de l’Aigua, de caràcter pluridisciplinari i que es mostra com una eina molt potent de suport en els processos de presa de decisió en la gestió dels espais fluvials, la seva interrelació amb l’urbanisme i amb la política d’ordenació territorial.

La necessària fase de diagnosi suposa adquirir un profund coneixement dels rius estudiats, el seu estat i el seu comportament des del punt de vista hidrològic i hidràulic, morfodinàmic i ambiental, que permet identificar amb precisió les anomalies i formular amb criteri les propostes d’actuació corresponents que tendeixen a corregir-les, amb l’objectiu final d’aconseguir una funcionalitat adient dels cursos d’aigua, els espais fluvials i els ecosistemes aquàtics.

Així mateix, el mer treball de tenir perfectament establerts els cabals d’avinguda per als diferents períodes de retorn i les zones inundables, juntament amb els criteris generals d’intervenció en els espais fluvials, constitueix una valuosa eina de gestió que permet evitar estudis reiterats i innecessaris en el mateix àmbit, i, en tot cas, representa una important ajuda en aquells estudis que poden ser complementaris o de caràcter més local.

Un dels principals resultats són les propostes concretes d’actuació, siguin d’obres o de gestió, convenientment valorades econòmicament i prioritzades a fi de preveure les correccions dels problemes detectats en la diagnosi.

Finalment, l’aposta pel concepte de zonificació de l’espai fluvial permet superar les definicions una mica arcaiques que recull la normativa i tenir un enfocament més actualitzat, d’acord amb la concepció ecosistèmica i en concordança amb el marc conceptual establert per la directiva marc de l’aigua i la futura directiva d’inundacions.

LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA

Josep Maria Mallarach

Institució Catalana d’Història Natural (ICHN)

Aquestes sisenes jornades s’han dedicat a tractar una part ben concreta del

patrimoni natural de l’Alta Garrotxa: un cert nombre d’espècies de plantes i d’animals que, per la seva singularitat, raresa o grau d’amenaça, són dignes, avui dia, d’una atenció especial. Tret de les espècies invasores, la resta d’espècies formen part de les espècies que els francesos anomenen espècies patrimonials, és a dir, aquelles espècies que, de manera més emblemàtica, constitueixen el patrimoni d’un espai natural, la conservació de les quals garanteix, normalment, la integritat de tota la resta d’éssers vivents amb els quals compartim territori, fins i tot els discrets invertebrats o els microorganismes, dels quals a vegades oblidem que depèn la vida de tots els organismes més grans, la nostra i tot, encara que la gran majoria ens siguin desconeguts.

A semblança de les cinc jornades precedents, aquestes jornades s’han preparat amb cura i molta antelació, des de l’estiu de l’any passat. A Sadernes, a la seu del Consorci de l’Alta Garrotxa, es van fer quatre sessions en les quals els autors dels estudis van exposar el resultat dels seus treballs davant d’un auditori format per representants de diversos sectors: caçadors, ramaders, naturalistes, i organismes i entitats amb responsabilitats en l’estudi o la conservació de l’Alta Garrotxa. Els participants els interrogaven, demanaven aclariments, feien preguntes o propostes. En aquestes taules de treball preparatòries es va examinar i debatre l’estat dels grans ungulats silvestres (senglar, cabirol, cérvol, mufló, daina i isard); l’estat de la flora vascular protegida i/o amenaçada (vint-i-una espècies) i la flora invasora (sis espècies); el cas de les teixedes; l’estat dels rodals madurs o semimadurs de rouredes, alzinars, fagedes o pinedes; l’estat dels ocells inclosos en l’ordre del Departament de Medi Ambient i Habitatge que designa l’Alta Garrotxa zona d’especial protecció per als ocells (sis espècies), i l’estat dels ratpenats cavernícoles (tretze espècies).

En el conjunt d’aquestes sessions preparatòries hi van participar més d’un centenar de persones. De cada sessió s’aixecava una acta detallada que recollia els temes més significatius, i s’elaborava una taula que recollia, per a cada espècie estudiada, les fortaleses, febleses i amenaces, i també les propostes que es feien per conserva-les. Tant l’acta com les taules es trametien, tot seguit, als

192 LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT

participants de la sessió, que podien fer-hi noves aportacions. Per tant, el resultat final de les sessions ha estat molt més ric que els treballs que es van fer inicialment, que per si mateixos ja eren meritoris. I ho és perquè enriqueix les conclusions dels estudiosos amb visions contrastades d’altres persones que viuen o treballen a l’Alta Garrotxa, o que en són bones coneixedores, és a dir, amb perspectives diferents.

L’interès d’aquesta manera de fer ha facilitat nous coneixements, certament, però no es tracta d’acumular coneixements perquè sí, sinó que es tracta d’extreure’n lliçons útils per salvaguardar aquells elements del patrimoni natural que són més vulnerables. Perquè el propòsit final de tot aquest procés no és altre que facilitar al Consorci, en primer lloc, i a tots els altres organismes, entitats i persones amb responsabilitats en la conservació, seguidament, indicacions ben fonamentades per conservar aquests valuosos elements del patrimoni viu altgarrotxí.

Escau precisar, perquè al lector no li quedi cap dubte, que el concepte de conservació que es fa servir és el que s’ha consagrat, a escala mundial, des de l’Estratègia Mundial de Conservació de 1980. És un concepte de conservació ampli, que inclou diverses opcions que van des de la preservació i la protecció fins a l’ús sostenible i la restauració. En efecte, tret de casos excepcionals, podríem dir extrems, en què la preservació estricta —de mira’m però no em toquis— s’imposa com a única alternativa, la conservació de la natura no sol pas excloure un ús assenyat, a un ritme perdurable, com tampoc no exclou intervencions de restauració patrimonials ben plantejades. Al contrari, molt sovint ho demana, per la senzilla raó que al nostre país hi ha espècies que s’han adaptat, al llarg de segles, a viure en hàbitats creats i gestionats per l’activitat humana, sobretot agropecuària o forestal.

És sabut que l’Alta Garrotxa és un dels espais naturals protegits del nostre país que tenen més diversitat de patrimoni natural. Els estudis que s’han presentat en aquestes jornades no sols ho han confirmat, sinó que han posat de manifest que el valor del seu patrimoni natural és més alt que el que molts imaginàvem. Pel que fa a alguns grups de fauna, per exemple, ara sabem que l’Alta Garrotxa té un dels nivells de riquesa més elevats de Catalunya. Fent honor a la veritat, hem de dir, doncs, que s’ha confirmat que l’Alta Garrotxa és un espai de primer ordre dins del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya. Aquesta riquesa natural ha atret, des de fa anys, estudiosos i investigadors, preparats i motivats, molts d’ells procedents de la mateixa comarca o de la rodalia, disposats a esmerçar temps i esforços per conèixer-lo al detall. El Consorci de l’Alta Garrotxa, des de la seva creació, els dóna suport i té interès a conèixer tot el que tinguin per proposar, amb la voluntat de

JOSEP MARIA MALLARACH 193

debatre possibles estratègies de conservació i d’assolir el consens amb totes les parts, quan arribi l’hora d’impulsar les accions concretes que es vegin convenients. Cal remarcar aquestes circumstàncies, perquè, ara com ara, conflueixen en molt pocs altres espais naturals de Catalunya.

Les sessions preparatòries que es van fer a Sadernes van permetre elaborar una sèrie de propostes d’acció que van ser debatudes en les Jornades. De resultes de les aportacions dels participants a les Jornades, s’hi van afegir algunes propostes més, i se’n van modificar una colla d’inicials, però no se’n va eliminar cap. A més, tots els participants van indicar el seu grau d’acord amb les propostes debatudes, així com el grau de prioritat que consideraven que s’hauria d’assignar a cada proposta. En cas que hi trobessin a faltar alguna directriu o acció, se’ls demanava que l’afegissin a les caselles que s’havien deixat expressament en blanc en els fulls de valoració que van emplenar.

El resultat de tot aquest exercici, una vegada endreçat i ordenat, s’exposa a continuació, en forma de propostes d’accions. No es tracta d’una estratègia completa per a tot el patrimoni natural de l’Alta Garrotxa, perquè hi falten components importants. Per posar només dos exemples, aquestes jornades no van abordar el patrimoni geològic, ni tampoc l’agrobiodiversitat, és a dir, les races tradicionals i les varietats domèstiques autòctones. No obstant això, el resultat assolit constitueix l’aportació més important que s’ha fet fins ara per elaborar una estratègia de conservació de la biodiversitat per a aquest espai natural. L’ordre amb què s’exposen les propostes prové del grau de priorització que els participants els van assignar, en ordre descendent. És a dir, les accions que apareixen en primer lloc són les que la majoria dels assistents van considerar que s’haurien de dur a terme de manera prioritària.

Proposta d’estratègia La proposta elaborada s’organitza en cinc línies estratègiques: estudis i

recerques, educació i sensibilització, gestió i organització, i, finalment, legislació i avaluació. L’ordre amb què s’exposen aquestes línies no té a veure amb la seva importància o prioritat. Totes són importants i, a més, estan interrelacionades, de manera que hi ha un bon nombre d’accions que no poden prosperar si, abans o al mateix temps, no se n’executen d’altres que hi estan molt vinculades.


1. Línia estratègica d’estudis i recerques 1.1. Promoure trobades d’intercanvi amb grups d’estudiosos en territoris

adjacents, especialment al nord (el Vallespir i el Conflent) i a l’oest i sud-oest (el Ripollès i Osona), per tal de poder considerar els dominis vitals de moltes de les espècies clau. (També amb l’Oficina de Protecció d’Insectes i el seu Medi Ambient, de Perpinyà.)

1.2. Continuar el seguiment dels grans ungulats salvatges, amb la mateixa metodologia, per tenir un coneixement més fiable de les seves poblacions, que ha de ser més aprofundit en el cas del cérvol i el cabirol, perquè tenen uns requisits de gestió diferenciats. Possibilitat d’iniciar un seguiment dels ungulats domèstics assilvestrats.

1.3. Fomentar la col·laboració amb les administracions públiques i les entitats públiques i privades (com ara el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural, la Universitat de Girona i l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa), especialment pel que fa a l’estudi, la informació i la sensibilització en relació amb aquestes espècies.

1.4. Dur a terme l’estudi dels ratpenats en espais oberts. 1.5. Promoure el seguiment de les poblacions de cranc autòcton i la cerca

de noves poblacions. 1.6. Completar la recerca (inventaris i seguiment) de base per a aquells

grups d’organismes més desconeguts, especialment molses, líquens i certs grups d’insectes.

1.7. Publicar (a la web) la relació de la informació disponible, les principals mancances i les prioritats de coneixement de la biodiversitat i el patrimoni natural, i difondre les prioritats en entitats naturalistes i en centres de recerca públics i privats.

1.8. Dur a terme un programa de seguiment i control de les espècies vegetals invasores, a partir de les propostes de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural.

1.9. Completar l’estudi de les cinc espècies incloses en la resolució que declara l’Alta Garrotxa zona d’especial protecció per als ocells, i de les set espècies que també són incloses en la directiva ocells i que també nidifiquen a l’Alta Garrotxa (àguila marcenca, àguila calçada, falcó pelegrí, enganyapastors, cotoliu, gralla de bec vermell i merla d’aigua), i verificar si hi nidifiquen l’aufrany i la tallareta cuallarga. Continuar el seguiment de la nidificació de l’àguila daurada.


1.10. Completar i donar continuïtat al seguiment de les poblacions de flora i fauna més singulars o vulnerables, amb mètodes de baix cost.

2. Línia estratègica d’educació i sensibilització 2.1. Informar els ens locals, els planteristes i les empreses de jardineria

sobre les espècies de la flora invasora, i fer-los propostes d’espècies alternatives, i difondre els problemes que causen aquestes espècies, a través de les associacions professionals, el Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient (CILMA) i altres organismes similars.

2.2. Continuar la formació del personal dels organismes públics que tenen responsabilitats en relació amb les espècies de la flora i de la fauna que demanen més atenció, i també de les empreses privades que hi poden incidir d’una manera o una altra (positivament o negativament).

2.3. Informar, educar i sensibilitzar la població local, els visitants i sobretot els propietaris respecte als valors de la biodiversitat de l’Alta Garrotxa, especialment pel que fa a aquelles espècies en què la seva col·laboració és més necessària, com per exemple els ratpenats.

2.4. Promoure programes educatius a les escoles dels municipis de l’Alta Garrotxa perquè coneguin, apreciïn i respectin els valors patrimonials d’aquest espai natural protegit. Aprofitar les possibilitats que poden oferir les aules obertes.

3. Línia estratègica de planificació 3.1. Quan es tingui prou coneixement de les poblacions de grans ungulats

de l’Alta Garrotxa, plantejar un pla conjunt de gestió cinegètica per regular adequadament la densitat d’aquestes poblacions.

3.2. Revisar els plans tècnics de gestió i millora forestal que estan a punt de caducar, per incorporar-hi els límits dels rodals madurs i semimadurs que queden i que caldria protegir, i la presència de flora d’especial interès, així com els requeriments de la fauna: tranquil·litat, boscos singulars i grans arbres madurs aïllats. Fer el mateix amb altres instruments de planificació que hi puguin incidir.


3.3. Promoure un pla d’ordenació forestal conjunt per a tota l’Alta Garrotxa, que integri els resultats dels estudis de tots els elements més valuosos i vulnerables de la flora i de la fauna.

3.4. Acabar, tramitar i aprovar el Pla especial de protecció l’Alta Garrotxa, com a peça indispensable i urgent de la planificació d’aquest espai natural protegit.

4. Línia estratègica de gestió i organització 4.1. Coordinar les mesures de gestió amb les dels territoris veïns,

especialment a les àrees protegides, atès que les àrees de distribució i campeig de moltes de les espècies de fauna de més interès supera l’àmbit de l’Alta Garrotxa.

4.2. Promoure convenis de col·laboració amb propietaris de finques on hi ha comunitats (boscos madurs) o espècies d’especial interès i que per conservar-les calgui fer actuacions. Alternativament, fomentar la compra de les finques.

4.3. Adoptar mesures per reduir la freqüentació estiuenca excessiva en trams fluvials on viuen espècies sensibles a la pèrdua de tranquil·litat, com per exemple el blauet.

4.4. Respectar una certa proporció d’arbres adults aïllats i d’arbres morts (aproximadament cinc per hectàrea) en tots els aprofitaments forestals on n’hi hagi, perquè, a banda de l’atractiu paisatgístic i estètic que tenen aquests arbres, moltes espècies en depenen.

4.5. Donar continuïtat als punts d’alimentació suplementària (canyets) per mirar de tornar a fixar la població de trencalòs, vigilant que no causin efectes indesitjats a altres espècies.

4.6. Adoptar les mesures identificades per reduir la freqüentació de les cavitats on hi la colònies de quiròpters (restriccions temporals o permanents, segons els casos).

4.7. Regular la pràctica de l’escalada, l’espeleologia i el parapent, a fi d’evitar els conflictes amb espècies sensibles, especialment en època reproductora —seguint el model adoptat al Parc Natural del Montsant.

4.8. Augmentar els espais oberts (conreus i prats) i també adevesar boscos amb poc pendent, cosa que implica fomentar la ramaderia extensiva i transformar boscos de rebrot en boscos de peu. Aquesta acció estratègica, proposada també en altres jornades anteriors, es pot basar en els excel·lents estudis elaborats amb aquesta finalitat, en els quals s’han identificat i cartografiat


totes les àrees potencialment adequades. Cal, però, evitar la sobrepastura que es dóna en algun indret.

4.9. Aplicar mesures per evitar la pràctica del trial, que tot i que legalment està prohibida, és freqüent en certs sectors.

4.10. Aplicar les mesures identificades per protegir sobre el terreny els tàxons de flora més vulnerables i amenaçats, les teixedes i els petits rodals de boscos madurs que queden.

4.11. Promoure diverses accions per aturar l’expansió de la flora invasora: llistes negres, certificació d’espècies per a revegetacions i control dels plecs de prescripcions tècniques.

4.12. Millorar la cooperació del Consorci de l’Alta Garrotxa amb les diverses administracions i organismes que actuen a l’Alta Garrotxa: bombers, agents rurals, Agència Catalana de l’Aigua, Departament de Medi Ambient i Habitatge, Departament d’Interior, etc.

4.13. Evitar els treballs forestals, els moviments de terres, els vols en helicòpter i altres accions pertorbadores similars en època de cria d’espècies protegides sensibles.

4.14. Dur a terme totes les accions per conservar el patrimoni natural i la biodiversitat cercant la màxima participació possible de tots els organismes, col·lectius i persones que hi estiguin implicades.

5. Línia estratègica de legislació i avaluació 5.1. Modificar les Normes especials de protecció de l’Alta Garrotxa per

permetre fer rompudes i cremes controlades en els espais prèviament identificats (vegeu 4.1).

5.2. Dotar de més competències executives el Consorci de l’Alta Garrotxa per mitjà d’un instrument normatiu.

5.3. Promoure l’elaboració d’una normativa (catalana) contra les espècies invasores més perilloses que s’han identificat.

5.4. Promoure la declaració de parc natural i reserva natural prevista en el Pla d’espais d’interès natural de Catalunya, que és vigent des del 1992.

5.5. Avaluar els resultats de totes les accions anteriors respecte als valors patrimonials de la biodiversitat que es volen salvaguardar a l’Alta Garrotxa. Segons quins siguin aquests resultats, modificar les estratègies o accions que es demostrin poc efectives o que provoquin efectes indesitjats.

Com haureu pogut observat, aquesta llista conté propostes molt diverses. Algunes són accions particulars; altres demanen impulsar sengles projectes o programes prèviament; altres, fins i tot, demanen introduir canvis en les


maneres de fer actuals, que haurien de perdurar uns quants anys perquè fossin efectives, de manera que exigeixen canvis estructurals o procedimentals. Algunes accions són simples i econòmiques, i es poden impulsar amb bona voluntat, mentre que altres demanen uns recursos humans o econòmics considerables. N’hi ha que poden avançar si l’agent responsable ho decideix, mentre que altres demanen un concert entre diverses parts, i algunes necessiten instruments tècnics o legals específics, que només poden aprovar organismes superiors.

Finalment, cal remarcar que aquesta proposta d’estratègia no és la del Consorci de l’Alta Garrotxa, ni té un destinatari únic, sinó que els organitzadors d’aquestes sisenes jornades de l’Alta Garrotxa la presentem i oferim a tots els actors i agents, públics i privats, que operen en aquest territori, per tal que cadascú, de manera responsable, pugin assumir la part que li pertoca. Tanmateix, cal esperar que, en la mesura que sigui possible, el Consorci l’assumeixi i la faci seva, com ha fet amb les propostes derivades de les jornades precedents. Ara bé, com que ara com ara les competències del Consorci són molt limitades, aquesta proposta només podrà esdevenir realitat si tots els agents, públics i privats, assumim les nostres responsabilitats. Només així podrem conservar aquest excepcional patrimoni natural que hem rebut a l’Alta Garrotxa i que tenim el deure de transmetre als nostres descendents.

La conservació del patrimoni natural i la...

Documents

Transcript of La conservació del patrimoni natural i la...