1 Eduard Ramírez

LA CIUTAT ÉS AMABLE (...per a uns pollet, per a altres una fera...)

Eduard Ramírez

2 Eduard Ramírez

“El llamp governa l’univers” Heràclit: (DK-64) “Life ain't always easy but she always keeps me satisfied We've had our share of quarrels but they don’t last too long Through every situation this love will keep us strong And i don’t mind whatever future has in store Life ain’t always easy but who could ask for more We got a special family growing by degrees We roll with all the punches. my woman stands by me” John Mayall: I don’t mind “I mai més fer-te il·lusions: la cicatriu és la tendència” Sebastià Alzamora: XXVIII (La part visible)

3 Eduard Ramírez

ponts a València

D’una solemnitat

de pedres ben antigues

els ponts solemnes,

punt escàpol al bell mig

de les intuïcions.

D’una solemnitat prou lluny

d’avalots i ones expansives

de la ciutat cremant;

muda al trasbals dels budells,

davant la brasa encesa al pit.

Segurs entre solsides

que m’enlluernen enderrocs.

Vianant quotidià

de mil travessades de pont,

Sant Josep, Serrans, Trinitat...

Somnis violents desperten noms

mirant el nostre paradís,

ara vidres esparsos

entre avinenteses

d’oblit imperdonable

i encara, encara el fum.

Així els ponts, peus fan peus,

miratge de turistes

que som

de l’asfalt.

4 Eduard Ramírez

1: Beceroles de dissidència

“Porte buides les butxaques i he vingut per oferir-te el meu present. De primer tens el meu temps de segon els meus acords i de postre saps que tens la meua pell amerada d’esperança per tornar a aquesta casa. El vent del matí que bressola la roba les parets són de gel quan no estàs. Una foto, un intent de poema La taula parada t’espera a dinar. No tinc res per regalar-te la batalla està perduda entre els papers però saps que si caus t’alce i si caic véns i m’abraces i un a l’altre ens protegim d’aquest infern.” Vertigen: Intent de poema “El poeta resa per l’ànima del desertor desconegut” Tadeus Rósewicz: Els desertors

5 Eduard Ramírez

món 3

No hi ha món

si els nostres ulls

no s’obrin cada dia.

No s’envolen les hores

si no fem de les mans

papallones del canvi,

si no trobem a l’abast

més riures esgarrats.

Busquem el tast voraç

de les curiositats,

les mirades i els indicis...

Tremolem els equilibris,

ull viu, no afluixe el desig,

i cada dia tornem

al principi de la fi.

6 Eduard Ramírez

sargantana Al peu de l’escala

la sargantana em fa recompte

dels bandejaments acumulats, esvaïts,

que caminen fent àlgebra pel meu cos

i la seua dubtosa transcendència.

Som amics d’una vellesa

massa innocent, feta a córrer

davant pedres i mirades d’uniforme,

enfront de papers d’acomiadament.

Obstinadament muda, sempre armada

amb una bateria de cues

malfiades, la sargantana i jo

busquem la deriva de vehemències

i deserts, semàfors en roig,

fins aquesta matinada

de la vellesa il·legalment immigrada.

7 Eduard Ramírez

tanques

Horaris de museu i de parròquia,

portes grans tanquen jardins

i sancions breus assetgen bars.

Eh, a veure les butxaques..., què hi dus?

Cues, controls, semàfors.

Les grues gegants, els regles

redueixen l’espai comú

en la virtualitat

d’estrenes emblemàtiques,

sangoneres que volen

el teu tràfec ben mut.

Tsss, un món ideal et pot xafar,

no bades, és l’ordre sobre ciutat.

8 Eduard Ramírez

ombres

Uns fanals de carretera

donen l’accés al tumult

suau i a frec dels corrents

anònims de la ciutat.

Tornem d’enlloc en concret,

havíem eixit lleugers

d’objectius i de padrins

i ara ens amaguen els llums.

Orelles amunt i alerta,

massa temps de tot, o quasi,

de cercar carrers i perdre’s

alimares de gairó...

Hi ha, per sobre dels fanals

núvols que oculten estels;

diluïts com gossos d’ombra,

travessem nets al descuit

places grogues que abandonen

els coloms tan vanitosos,

i el rovell del cansament.

Salconduits sense segell:

ocupats a sobreviure

traurem cap a tot arreu.

9 Eduard Ramírez

la trena

Prole d’orígens derrotats

som poca-roba i poble pla,

juguem amb pegats masegats,

amb colzes i genolls ferits,

fem temps al pati, calculem

límits, guaitem bocamolls i guàrdies.

Confinats, ens estalviem

el vostre llard cofoi d’honors...

I si algú vos busca les vores,

sí senyor, de fora o per dins,

no ens mireu que no som ningú:

no hem vist passar res, no sabem

qui pot haver-vos arruixat

amb els seus pixums ressentits.

Compartim les vitalitats

d’airecel i racons de barri.

Ací brindem perquè hem vingut

de dies i segles incerts,

d’un país amb els nervis fràgils,

parim braços a voluntat,

peus i uns ulls lluents com la brasa...

Acumulem les incerteses,

de fa alguns segles que trenem

uns països fràgils: ausades.

10 Eduard Ramírez

conflicte 4

Ambicions rudimentàries

d’esquena a estranys comptes de mèrits,

i riscos a grapats, volàtils,

perduts als vostres càlculs d’èxit.

Saps equilibris inestables,

agressivitats vulnerables,

i mous alguns respectes sords

sense fer mica llum ni fum.

Mentre els bajoques imaginen

homenatges i aplaudiments,

mantinc una alerta silent,

de cadira cara a les portes,

hereva de bronca i pel·lícules.

Amb l’atzar de llegir a taula

fins que una emoció a glopades

duga arrapades sense fitxa,

i assalte els ulls amb deix absent.

Ciutat ampla que evita xocs,

hem viscut envoltats d’espurnes

dispostes a volar futurs:

no cal xafar cables pelats

però, si ha de passar que passe,

jo vull trobar el bocamoll...

Diuen que sap bones històries.

11 Eduard Ramírez

escèptic 1

Ser escèptic pot ser una resposta

elegant davant la perplexitat,

una actitud a favor de conviure,

vacuna tendra d’accés als oblits.

Sabedor que els agradosos plaers

devasten resistències i seny,

i assolen dolçament mentre t’escalfen,

igual cossos, prèdiques o narcòtics.

I eixa merda dels salvats pel perdó:

és clar que ens calen perdons, mes no ens curen.

No accepte les certeses però tinc

milanta enemics i sols una vida...

12 Eduard Ramírez

informatiu

La pantalla de casa ens escup

una persona arraulida en terra,

desconeguda i reconeguda:

rep colps d’uns altres vestits amb casc,

escut, proteccions, uniforme

i garrot, fúria de garrot.

Massa coneguts de tan idèntics.

És hora de dinar o sopar,

i un udol sord, fosc, travessa els ossos.

Una veu calmosa de robot

explica que han hagut de respondre

davant tantes provocacions:

per la seguretat de tothom

ells s’han vist obligats a intervindre.

Vol dir que no veiem un atac

dispar, tenaç, brut, contra el proïsme,

que són llums de colors allunyats

d’un món casual, vedat i escàpol.

Seguretat, carrera i garrot,

han hagut de respondre, ens explica...

“obligats a intervindre”..., ai i tant!

No ens podem sentir estalvis quan

el llenguatge toca la corneta:

tururut, tururut, tururut.

13 Eduard Ramírez

viaranys

Abocat al corrent nu del viure

sense guia, missió o sirena,

mancat de tota vocació:

dubtar més a cada pas, si calen.

Sense ofici, doncs, ni benefici,

ni sentir tampoc massa la pèrdua,

al cas del canvi, sorprès, en marxa,

potser desficiós, potser sí,

el rampell actiu del nervi troba

la mà pacient, cames i veu.

De vegades, gelat d’intempèries,

atzucacs aparents, personals;

mai enyorós de les llars d’uns altres,

ja s’ho faran, cadascú destria.

Un mapa esborrat que obri mil plans

de fer, entre pols i romaní,

un cabdell de sendes sense nucs...

Com els viaranys de cent arrugues,

un relleu propi en deu cicatrius,

com somriure i fer meu el refresc.

14 Eduard Ramírez

alegre dissidència

Sabem la tendra consigna

que fa niu en cada pell.

Cultivem-nos la carícia,

promovem-nos dissidents,

i en guanyar les confiances

renovem la resistència.

A les taules i als cantons

els nostres ulls sempre parlen

un llenguatge ensenyat

pel fluir tenaç del mar.

No és cosa de cap rampell

ni tampoc d’una promesa:

imaginem des del solc,

sargim i trenem els dits,

esperem durant la marxa.

I ens retrobarem, és clar,

en cada lluita diària

per a bastir l’alegria.

15 Eduard Ramírez

cançó de l’esprai a Núria, posem per cas

He conegut el teu nom

pintat als murets del riu,

com una remor sonava.

Vaig conéixer el teu nom

molt temps abans de trobar-te

en un bar de ciutat vella,

o potser et vaig sentir

explicar vida i presons

en alguna llibreria.

Al món uniforme i brut

per l’esprai de les pintades

ens sabem acompanyats.

He conegut el teu nom

com un crit de resistència,

lliure i tenaç, somrient...

Poc perspicaç, ignorant,

he tardat prou a saber

que el teu nom ho era de molts,

de tants com gotes de pluja

calen per fer terra molla

l’esquerp pas, assedegat.

16 Eduard Ramírez

Venim de fondes tempestes

i ens retrobem en saó,

germans en la dissidència.

17 Eduard Ramírez

cicatrius

Sense disfresses, ni reis ni princeses,

sense cap decorat, només parracs,

sense trucs ni cap gana de plegar.

Les cicatrius i els fills ens alliberen

del dret a quasi totes les febleses.

18 Eduard Ramírez

2: Ramírez i els altres

“Todo lo que digáis que somos, lo somos y aún peor. Nos vendimos por un caramelo al mejor postor. Sabemos quien se ha meado en tu copa de helado (...) Nos harán una estatua en el parque donde caguen los pájaros” Ilegales: Todo lo que digáis que somos

“empenyien, clavaven cops de puny, colzades i puntades de peu, punxaven, tustaven, abraçaven, pessigaven, estiraven, cridaven, reien, xisclaven i cantaven, i mentre els observava em vaig dir que créixer en realitat consisteix a afluixar el ritme. (...) — No sé què faria sense tu. — Estaries la mar de bé —vaig dir jo.”

Siri Hustvedt: Allò que vaig estimar

19 Eduard Ramírez

23-F

Una antiga nit de febrer

els tancs passaven vora riu,

per davant de casa, vinguts

en ordre alié des de Bétera;

els pares provaven amb bromes

de salvar cledes infantils,

però veïns i records foscos

feien solsir cada rutina:

demà sense escola, i veurem...

Abans la ràdio en el cotxe

rebentava pobres certeses,

mentre unes pors buscaven caus

i lladraven els llops voluntaris...

La llar era l’únic present

d’afectes amb claror elèctrica.

Lluny del nostre petit món, altres

fan i desfan jocs amb paranys.

Què en sabíem? N’hem aprés res?

Coses que passen i han passat...

Sort l’amor rebut, la tendresa

abans dels arxius i fronteres,

el fil d’aram que ens ha estrafet

tants dibuixos del propi nom.

20 Eduard Ramírez

pèrdues

He conegut gent

amb fortes tendències

a llançar-se al buit,

i allí rebolcar-se.

Persones massa febles,

desorientades,

tenaces percaçaven

abstruses ruïnes.

Llàstima dels suïcides,

dels heroïnòmans,

dels tarats obcecats,

indignes, esclafats.

Humilitat, prudència,

mesura, valor...

Els consells amb pessetes,

això bé que ho saps...

I llàstima també

dels que s’acomoden,

miserables, entre

les molletes dels

linxaments.

Ja no sé dir-ne si tanta.

21 Eduard Ramírez

Malva-rosa

Les vacances, veus quina cosa

deliciosa, no cal dir...

Que no són platges ni viatges,

ni dents alegres de les xiques

amb biquini i pells de colors...

Cels purs, els excepcionals

cartells plens de brill setinat,

i aquella ànsia ritual

d’exagerar massa el desig,

mentre se’ns escolen els gestos

delicats, tast fresc i espontani,

sense parar atenció

al bitllet en dansa entre dents

ni a la petita impaciència

en cues sense expectativa,

ni al floc caigut davant semàfors,

les galtes emocionades

de qui llig al mateix vagó...

L’abandó moderat a les

meues obsessions, això

són vacances d’anar pel món,

enmig l’etern present de brega...

Boires sense finançament.

22 Eduard Ramírez

creences

Amb l’enlluernament previ al naufragi

un brill de fusta sense rumb ni braç...

Les drogues devastaren aquell grup

musical i algun dels seus components:

tampoc és cap relat original.

La vida és ben estranya, de pas tort,

meravella pel barranc i esperança,

com un colp de vent, d’humor o de mar

que aporta raons en cada tornada.

Passats molts anys, travesses una porta

d’un bar casual, imprevist, d’un dia

inhòspit i et trobes de cara —bona,

d’ulls, color i carn recuperats, neta—

un nàufrag qualsevol ressuscitat.

Hi ha bacs i foscors de pou sense fons,

volantins, clots i grapats de metzines:

aborrona el goig nou de l’abraçada

escèptica, però franca escalfor

vital, increïblement actual.

Un visat ben estrany i sorprenent,

fang i tarquim per damunt dels turmells,

alhora un sol que n’esquartera el pòsit...

I en espolsar els camals només queda

la creença implacable en la intempèrie.

23 Eduard Ramírez

ciutat carícia

Potser el millor passar

fa un tast reconciliat

d’impulsos i moviment,

com ara la primavera.

Mentre la poqueta nit

encara serva claror

i la ciutat m’acarona

entre belleses pausades.

Els carrers exhalen basques

després de tensar-se al sol

edificis, cel i dones

mostren l’encís, nous delers.

Llavors la ciutat pessiga

amb atractiu natural

evident, dolç i salobre,

que amb tanta vida s’escola.

La solque damunt la moto

tan carnal i indefugible,

i el rellent fresc que em regala

dins la camisa el repòs.

De sobte entendre’n la clau,

orfe de tu sols faria

fums perduts, pols escampada.

Protegit de les sirenes

m’ofegaria pansit

sense guaitar tremolors,

24 Eduard Ramírez

el vol etern de la gasa

d’un vestit de colors vius,

que em gira els ulls i m’encanta

en aquell instant exacte

quan derrape l’accident...

Manyac casual, l’asfalt.

25 Eduard Ramírez

formigó

Una nit d’hivern amable a Mestalla

batega senzilla la part oculta

dels tràfecs sempre urgents, de cada dia.

La massa inconnexa d’estranys reunits

al voltant d’un joc, l’escut i la dèria.

A la vora del seient que m’acull

una parella comenta, murmura

jugades i errors, connectats tots dos

a un transistor discrepen, ara exclamen,

ella li diu: calla, tranquil... I riuen.

Silents es miren i es besen als llavis

mentre algun locutor anodí els narra:

“talla Albelda, la rep Banega i buscaaa,

el València mou el mig del camp...”.

Ara no li poden parar esment

perquè som al descans, l’eixida que

ventila el cap estabornit, món íntim...

Guanyem; i el temps s’escola net de deures.

Hi hagué una colla del vell bar Torino,

Cubells, Mundo, Puchades, Claramunt,

imaginats i tan familiars.

El pas viu per la grada em va ensenyar

a empeltar mil històries comunes,

que podem arrelar en formigó.

26 Eduard Ramírez

Pell i nervis colrats a colps de sort

i de sobte, la vida pren color,

accelera com intuïció,

com brisa de mar o uns ulls d’aventura:

“corre Mata, per Silva, Silva a Villa...”,

i tornem a entrar, a muntons, en l’àrea.

27 Eduard Ramírez

poètica vital

per Poesia per la revolta, Ca Revolta i la seua gent

Érem una colla de poetes

amb més art de raval que acadèmia,

a l’aguait d’un entorn de paraula

des dels somnis de got i espardenya.

Versos de brega, d’estels de barri

dins la ciutat viva que ens nodreix,

i uns altres també sabien rimar

internament els alexandrins:

formalitats que amaguen volcans,

lletra en rampell, deliris d’absenta.

Diu l’informe secret: “marginals,

parlen massa però no s’entén”.

Mentrestant la vida de carrers

masegats, amb colors i xiquets,

servia dubtes, servia colps,

agusava l’ull al goig de plaça,

les mans com eina d’obra comuna.

Estimes del dia a dia, netes,

per gents i paisatges, el país,

deixen petges i tonalitats,

mai sabrem si fa profit, són gotes

de vida clara que encara ho és.

28 Eduard Ramírez

plor

Ara és, mentre guie el volant del cotxe,

com més m’estime que m’aborde el plor

amb l’onada suau que se m’imposa.

No trobe intimitat més adient

que quan circule entre masses urbanes

i els carrers esdevenen avingudes,

en acabant autopistes disperses

que amb ulls negats intuïsc més que hi guipe.

Cosa de pau, no patisc gemecs ni ànsia,

boquege l’ofec, solt em deixe dur

per l’ona d’una mar sense murmuris.

La ment de fum pels qui no tornaran

ni arribaran a vindre, ja és fotut

però vaig tranquil, amb mos d’incertesa,

colps de vent assumits com els senyals

d’un trànsit constant, estrany, que ens engul.

Com un pessic que la pell m’aborrona,

ferides o brosta de cicatrius,

com l’eco que cap més cosa serà,

com una onada que com ve se’n torna.

El plor fa net, m’esporga, gens de boira,

la tristor vessa i sols queda salobre,

que no em marxa del cap ni un bri de vida,

del seu vigor i la seua exigència.

Tant per fer plegats, tant desig i fam...

29 Eduard Ramírez

I arribat onsevulla frene, aparque,

em fregue els ulls, el front, els dits recorren

galtes reblanides, bufe i sospire.

Ature llums i motor. Prenc la clau:

sóc un altre, el nàufrag que torna viu.

30 Eduard Ramírez

al tema

Si voleu col·laborar

imagineu un concert,

preferiblement de rock.

Hi ha el cadafal o tarima.

Hi ha és clar, també el grup que canta.

I allà baix, guaitant, el públic.

M’has vist, per allí passàvem.

No cal ara imaginar:

d’allà som, i els admirem.

Ho saps i no t’hi aconformes,

indecís, traspaperat.

Ni saps cantar ni tocar

però el teu cabet no para.

No en saps res, però imagines.

Anys després t’acull l’arena

d’una altra platja del mar.

Respires, crema la pell.

Somrius, sí, contra el trellat,

contra la por, la tristesa,

i amb l’escenari solsit

totes les ganes confuses,

tota la mar, de maragda...

Els ulls plens, la panxa buida.

31 Eduard Ramírez

nuc

Amb l’aigua fresca com amb bonys de l’ús,

ja ho saps, on va la corda va el poal.

Certs al lligam d’una soga ben grossa,

quan l’aspror del tacte és només llindar

de la fermesa que creix amb milanta

cordills entrelligats que s’hi confonen,

des d’una força antiga i reiterada,

conreada per l’encís i el vigor

on les fulles tenaces de l’espart.

La pell desvanida, ben a la vora,

des d’allí pouem, amb ressons profunds

i el dring viu d’un somriure, d’aquells ulls,

cos de delit, nus del recer present,

la corda masegada que fem créixer…

32 Eduard Ramírez

sense mapa

Amb Jaume Monzó

No sé com dir-t’ho, que no ho has vist mai?

De sobte una ona, també els ulls de serp

i l’ambient boirós que guanya pes...

El vertigen primer de sentir buit.

Potser rebre un corrent d’aire calent,

potser enlairar-se al bell somriure

i durar cada moment tot de núvols,

o embullar-se entre matolls i cadires.

Potser no dir adéu ni sóc ni res

o dansar avall com la fulla seca.

Potser, no ho sé, qui ho sap?, només ser brisa.

Ho entens o no? Clar, jo t’he vist allí...

Ahir sense mapa, hui camals bruts.

Ara, no em vulgues apuntar culpable

per les diversions que té estimar.

33 Eduard Ramírez

les meues botes

Al començament m’unflaven els peus

i costava traure-les i poder

respirar entre rojors refregades.

Això imagine, tan flexible com

el cuir és la memòria desada.

El fet és que caminem junts d’ençà

molts anys, carrers i trens, escales i

avingudes, de fum, vida i veïns.

Amunt i avall sense saber eixir

de la ciutat, tan meua com d’uns altres

amb qui compartisc un ésser abstracte,

una humanitat esbossada i mil

semàfors, ni país ni món ni llengua.

Tinc igual, no m’han de dir el camí.

Les meues botes, fan les cames eina

que desbrossa horitzons i encara em dreça

quan cau l’ànima als peus, quan no puc fer-me

raó dels embolics, de tantes ombres.

Sense esmunyir ni promoure enemics,

ni reis ni cacics, els n’escup l’empremta

de pell negra que em sosté uns ulls i mans,

les urpes i els meus esclops entre el fang.

Fer-me via amb pas íntim i agraït,

tants clots i bassals, llarg temps d’esvorancs...

Els viaranys perduts que m’han marcat,

ara ressons als barris de València,

34 Eduard Ramírez

enredrada als meus budells, viscut sense

cap meta, cap guany, cap descans llevat

d’aquest recer de motors i de núvols.

Les botes que em retornen els carrers,

l’espai que ens hem trobat sense explicar-lo.

35 Eduard Ramírez

llir entre cards Humans fins a la ràbia,

i en acabant la calma,

delers obstinats

i també les tanques.

Companya d’esperances

d’una estima humana,

la nostra, imperfecta,

delirant en l’esclat,

a voltes remoguda mar.

L’aigua bruta a l’albelló.

Com qualsevol portem

alguna esgarrapada

i guardem tresors:

els ulls que m’encisen,

la mà que m’aguanta,

la veu que em somriu i em resol.

Lliri entre cards,

preciós i fràgil,

rosella que rebrota arreu

de camps improbables...

No sobreviurem entre flors,

potser sí en el teixit

embullat de les arrels.

36 Eduard Ramírez

farcits

Guiar el cotxe descalç en tornar

dels dies lluminosos de la mar,

dibuixar les nostres paraules netes

amb la simple textura del desig.

Retrobar el dring dels nostres carrers,

farcits d’estesa d’ombres matisades.

Capbussats en salobre, relaxats,

des de pells enceses i ulls ben menuts,

vessats de món: finestres abaixades

porten l’aire a glops...

Colps de vida i llum!

37 Eduard Ramírez

3: Tu parla per tu

“Totes les portes semblaven tancades, totes les nostres paraules s’extingien en la nit, i vam plorar la tragèdia, vam lamentar l’estratègia i vam plorar fins que ens en vam avorrir. Que no som víctimes de cap malefici ni la nostra feblesa és la marca del destí, s’obri la veda dels somnis, sobre la pols i la cendra hem dibuixat el camí a seguir. (...) Vull dir-te a l’orella: dóna’m la mà. Vull dir-te a l’orella: dóna’m la mà. Hem decidit que sí, que ens movem en xarxa, posa’t en marxa...” La Gossa Sorda: Dóna’m la mà

“Que no em parlen de l’Home, abstracció hipostasiada que per a res no m’aprofita. Que cadascú em parle d’ell mateix, del món a través seu, i potser aprendré alguna cosa d’ell i també de mi, del món que jo contemple i visc en companyia.”

Enric Sòria: 5-II-1985 (Mentre parlem)

38 Eduard Ramírez

espardenya

Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.

L’economista sorprés per la crisi

i l’estrateg sense pair derrotes:

l’aspirant badoc a fer d’home-rei,

tot ple de presumpció rabiüda,

sabrà com acusar aus pelegrines.

Cal no afanyar-se tampoc al menyspreu,

els poetes sabem prompte el fracàs

i encara així maldem, folls vanitosos,

a l’encalç dels capricis de la llum.

La clepsidra del temps nostrat barreja

desídia i mania amb sorra i vents,

cal manobrar, avançar, repensar:

que renegar ens ajude a insistir.

Mentrestant, que el dubte no done excusa

ni amagatall a paors ni a ruïnes:

pas a pas descabdellar-ne el relat.

L’esperança és espardenya i camí,

i créixer incerts el guany que s’escola.

39 Eduard Ramírez

sospites

Sospite que fer-se passar

per nihilista és com pertànyer

al club de golf, tramoia i luxe

per a senyorets i altres tristos.

Companyies ben deplorables,

culpables d’alt avorriment

i buidor de séquia amb plàstics,

enyor de rius malbaratats.

Sovint no trobe alternativa

ni albire horitzó d’esperança,

potser confús o maldormit,

però per què t’importaria?

Ensinistre els ulls amb vesprades

d’ombres creixents que obrin clivells

entre les tanques i bardisses:

encuriosit només, aire.

Estels muts que del fred titil·len

i algun alé calent devora,

compartim somriure entre l’herba,

i a l’endemà ningú ho sabrà.

40 Eduard Ramírez

avaluació a l’Ovidi M., agraït

Sóc, si de cas, mig artista.

No tan bo com l’artesà,

ni tan llepat ni estirat

com el goig ben adulat.

Prou amb la meitat d’artista

per a no encaixar gens bé

en el vostre arranjament

ni horaris ni intencions.

No sóc cap geni que no

puga pactar, reciclar,

deixar-se fer una mica,

sols és mandra, la mania...

Aquella de no llepar,

de no empassar-me-la a gust,

segons com, perquè i de qui...

Sense mèrit ni ideal.

Només mig artista a mig

camí de fer l’esguard mig

avesat a mirar lluny:

llépol d’altre tast més dolç.

41 Eduard Ramírez

sobre de sucre

Un home com cal

ha de saber sempre

quan convé fugir.

Bandejar equips,

renegar banderes,

espolsar la grava

dels arraps, i córrer

descampats avant,

i allargar la boira...

Fer supervivent,

permet sospitar

que tastar els guanys

fa un pitjor relat...

Algun bon record

de llar i la cendra...

Més valen parracs,

més val intempèrie

que inquietants trones:

pobra la victòria

que exigeix honors...

I el teu sacrifici.

42 Eduard Ramírez

poètica nutritiva

Feliç menjava amb els dits

sense patir, si calia,

amb cada tast l’esclat bròfec

que ressonava en el mos:

la mort, la pau, moltes lluites.

Amb els ulls ben reposats

mastegava el meu entorn

mentre preguntes descloses

ventilaven pols mentals.

Comptava els dits desvagat

i encara puc recordar

que l’afer de digerir

sempre és pràctic i ben meu.

Mastegava a fons la vida,

les pedres com les llentilles,

sense enredrar amb excuses

fils de bajoca engolits...

Si és com cal, rebre’n pessics

de memòries arrapades:

si, encara, me’n queden ganes.

43 Eduard Ramírez

escèptic 3

Els errors brollen bocins escampats,

tomben farses, prove d’esmunyir-los,

i no hi ha mans! Odie els xarlatans,

malfie de grans revolucions:

m’apunte abans als avalots que a cap

ortodòxia, ni que siga bona.

No sóc del tambor ni de la bandera,

si vols consignes vés a pastar fang,

tan sols transite armat d’un sac de dubtes...

El paradís m’és igual de contrari

que el carrisquejar de dents dels inferns.

Cada recompte és provisional:

on trobe sabates faig la trinxera,

on trobe companys descobrim nous guals

i als carrers d’allau ressons de les séquies,

la pau és un somni de cansament.

Estat civil? Dispost a la batalla.

44 Eduard Ramírez

regraciament

En intuir la bellesa, sobtat

al pas de qualsevol tasca o rutina,

entre més gent o sense altres mirades,

la troballa provoca un gest tolit,

atarantat, desarmat, innocent.

Guaita abatut amb guspires de brisa,

sentiment esponerós i nit muda,

amb tacte càlid d’un resum frugal.

Potser sóc jaç, set d’esponja, un pou,

plànol esgarrat, raucar de granotes:

En deixondir-me poc després vindrà

l’agraïment silent de l’ull furtiu,

la calma del deure fet i el somriure,

que ara acarona dolç un record d’ambre.

45 Eduard Ramírez

ensenyança

Des del tarannà irat, visceral,

he topat amb una saviesa

com un tossal erosionat,

un llenguatge clar de la terra,

de cosa modesta en l’univers.

Tot el foc dels meus tossuts queixals

fa fum d’encenalls, cremor de sang,

si no encerte a covar brasilada

que m’anime la brega tenaç,

l’alegria constant d’un bosc propi.

També entendre per fi el poema.

La flama d’un vers que pot negar

la nit sencera i amagar la mort,

i assedegat copsar les brevetats

de les febres dolces del passar.

Cal teixir abans de la rosada

una nova pell entre tenebres,

una lluita llarga sembra els anys,

com anunci d’averany: més dies...

Cercar flaires, plançons de sorpresa.

46 Eduard Ramírez

anònims

Diu la remor d’un remolí:

“La ciutat era violenta

com la fam de la meua espenta”.

Sempre és igual, algú coneix

un altre que potser sabrà...

D’acord, avisa si de cas.

No patisques gens. Ok. Gràcies...

Tries ser obstacle o canal,

som anònims i ens coneixem,

fem la tropa sense uniforme,

sospitem dels oficials

mentre els bocamolls porten brill,

són fites, són fars, no són res...

Prou, tu mateix hi veus el fet

vulnerable, fred, massa fràgil,

i en l’ombra fem l’ullet de vent:

toca sembrar, no mirem pèl.

47 Eduard Ramírez

mind the gap

Quin gran savi underground parla sota

Londres, veu d’un infinit rosari

d’obrir portes i gaudir la vida,

ací i allà, barris i oceans.

Mind the gap, senzillament alerta

davant dels arraps i d’altres bacs...

Sense escandall el final arriba

mancat d’avís, túnels o migdia,

defallit o presa de cacera:

tema d’escolàstica barata...

Al capdavall la natura és córrer,

guanyar espais de tacte i seguir

amb un deixant buit de bromera,

de balanceig d’oblits i repòs

entre estacions, entre fronteres

que no encaixen de tan arrogants:

quan podem fem moviment continu,

botem i fluïm, clivells i abismes,

l’àgil entrenament sense alarma.

48 Eduard Ramírez

testament

El pla és senzill, fer els 100 anys

ben complits abans de tancar.

No puc donar-ne garantia,

natural, d’assolir la fita.

I en previsió vos en parle,

dels vostres “massa animalades”,

“amb això que tenia, no

parava esment”, “mira que jo

li ho deia de fa anys”..., resum:

el burro sempre torna al solc.

Fareu el que voldreu, és clar,

i ja no n’hauré de dir res.

No importa tant tindre raó

entre enyor i panxes, rialles

i pocs cabells, “no som ningú”

dirà algú, clar, vés a saber...

Estalvieu, doncs, testaments:

bona fartera i millor glop,

cadascú parle per ell, ara,

com és d’amable seguir viu.

49 Eduard Ramírez

pròrroga

Els caramulls són miratges

sempre fugaços al mos.

Vivim endins de la pròrroga,

amb la intensa espenta quan

saps que el temps és curt, se’n va

corrents per suar tristeses

i esmunyir l’ofec, l’incert

que ens acompanya voraç.

No és cap càstig, és la selva

particular on fem via,

tastem viaranys de pròrroga...

Cantar textures rugoses

sembrar i viure a mans plenes,

potser arribar sencers,

laxos, a la remuntada.

50 Eduard Ramírez

amabilitat

Corre a la dula i riu, vine

a esgarrar certificats

dels esclavatges diaris,

no per llançar-los enlaire

com ens manava l’esclat:

per alenar l’aire lliure,

subvertir i reciclar.

Aquest repte arrepleguem:

del verí traure’n conreu,

llaurar l’oratge dubtós,

treballar-ne algun profit.

De l’hostilitat urbana

fer brollar ciutats amables.

51 Eduard Ramírez

terròs

Sovint València m’ofereix

una llum crua de fort contrast,

uns encontorns nítids, descarats.

L’horta antiga de Godella acull

el tast concret de terra als meus peus,

i el tros explica ritmes humans

més encara que dóna menjar.

Remoure, cavar, femar, dreçar

cavallons ben alts, plantar, regar...

La carena de la Calderona

que tanca l’horitzó fins la mar

i a l’altra banda murs de ciutat,

tan absorbent de conflicte i goig.

Amb tenacitat ací i allà,

posar a prova cada feblesa,

desbrossar, ficar canyes, suar,

no baixar la cara a les ferides,

rebentar-me les faves, tornar

fotut, cansat, no prou derrotat.

Esporgar i empeltar, per mi i pels

meus companys, d’adés i ara, ataülle

el cel tan llarg, campanars i núvols,

acarone les tiges i fulles,

espere, sempre agraint més mans,

i continue cap al final.

Alçar-se, remugar, alenar

52 Eduard Ramírez

i desfer, entre els dits, un terròs.

53 Eduard Ramírez

taula ponts a València ............................................................... 4 1: Beceroles de dissidència món 3 ................................................................................. 6 sargantana .......................................................................... 7 tanques ............................................................................... 8 ombres ............................................................................... 9 la trena ............................................................................... 10 conflicte 4 ......................................................................... 11 escèptic 1 .......................................................................... 12 informatiu ......................................................................... 13 viaranys ............................................................................. 14 alegre dissidència ............................................................. 15 cançó de l’esprai .............................................................. 16 cicatrius ............................................................................. 18 2: Ramírez i els altres 23-F ................................................................................... 20 pèrdues .............................................................................. 21 Malva-rosa ........................................................................ 22 creences ............................................................................. 23 ciutat carícia ...................................................................... 24 formigó ............................................................................. 26 poètica vital ...................................................................... 28 plor .................................................................................... 29 nuc ..................................................................................... 31 sense mapa ........................................................................ 32 les meues botes ................................................................ 33 llir entre cards ................................................................... 35 farcits ................................................................................. 36 3: Tu parla per tu espardenya ........................................................................ 37 sospites ............................................................................. 38 avaluació ........................................................................... 39 sobre de sucre .................................................................. 40 poètica nutritiva ............................................................... 41 escèptic 3 .......................................................................... 42 regraciament ..................................................................... 43 ensenyança ....................................................................... 44 anònims ............................................................................ 45 mind the gap .................................................................... 46 testament .......................................................................... 47 pròrroga ............................................................................ 48 amabilitat .......................................................................... 49 terròs ................................................................................. 50

54 Eduard Ramírez

“M’aïllaran, dient que m’he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat.

No pense pas donar-me per guanyat. Mentre com jo no m’empasse la porga

d’aquells que creuen que tot està tan clar.”

Ovidi Montllor (“Autocrítica i crítica”)