LA CÀMERA

Realitzat Por Jorge Guisado

La càmera fotogràfica

i l’ull humà tenen nombroses similituds.

La càmera bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem relacionar algunes parts d’aquesta amb les de l’ull humà.

LA CÀMERA I L’ULL

La llum arriba a través de la

còrnia i la pupil.la. L’iris varia la seva obertura, es contrau o s’arronsa, i així controla la intensitat de llum que entra. El cristal·lí és la lent que serveix per a formar una imatge nítida, enfoca els raigs que entren a través de la pupil.la. Els raigs arribaran a la retina que reaccionarà i convertirà aquesta reacció en impulsos nerviosos que el nervi òptic portarà fins al cervell. Llavors percebrem la imatge.

L’ull

A la càmera, la llum arriba a través de l’objectiu.

Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d’aquest hi ha el diafragma (iris de l’ull). A dins l’objectiu. A dins l’objectiu hi ha una lent o un conjunt de lents que enfocaran els raigs. Aquests, finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l’ull). Tant la lent de l’ull i de la càmera (l’objectiu) poden graduar-se i enfocar-se a diferents distàncies, i ambdues formen una petita imatge invertida; una a sobre la retina, l’altra a sobre la pel·lícula o, en el cas de les càmeres digitals, sobre la pantalla sensible. En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil.la o diafragma) i convergir en un punt la imatge arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.

La Càmera

La visió humana està controlada en part per

l’ull i en part pel cervell, cosa que permet veure el que interessa prescindint de la resta d’informació, la càmera no pot i ho capta tot.

Visió selectiva

L’ull quasi mai produeix una imatge

desenfocada , si estem llegint i a continuació alcem la vista en direcció a una finestra, per exemple, no es produeix cap alteració de la imatge. Pel contrari, si no es tracta d’una càmera d’enfocament automàtic, aquesta s’ha d’enfocar cada vegada que enquadrem quelcom diferent.

Enfocament

La càmera redueix una escena tridimensional

a una imatge de dues dimensions. La imatge que es crea al fons de l’ull és també bidimensional, però el cervell, gràcies a la informació que aporten els dos ulls des de dos punts de vista diferents, la sintetitza.

Bidimensionalitat

L’ull té un sol angle de visió, només podem

veure en un espai determinat. Segons el tipus d’objectiu, la càmera pot tenir diversos angles de visió.

Angle de visió

A través de jocs entre lents, les càmeres

poden aconseguir determinats efectes, com corregir determinades perspectives, augmentar la grandària d’objectes propers, etc.

Efectes òptics

La llum es l’element bàsic que ens permet obtenir

imatges, també es un material més de la imatge que ens pot ajudar a conferir un aspecte o altre a allò que s’estigui fotografiant o gravant. La llum pot dibuixar noves formes o destacar elements d’un objecte o d’un espai, donar-li unes característiques o d’altres provocant ombres o eliminant-les. La llum pot fer variar la forma, la grandària i la qualitat d’objectes, espais i materials.

La llum és l’element que ens permet veure les coses i també captar les imatges a través d’una càmera.

LA LLUM

La llum és una forma d’energia

electromagnètica que es trasllada en línia recta en el buit a 300000 Km/Seg. Està composta per quantitats d'energia invisible, els quants, posteriorment anomenats fotons, els quals es traslladen en línia recta traçant ondulacions.

Característiques de la llum

Són resultat de la descomposició de la llum

blanca. És el resultat de l’absorció, per part del objectes, de part de l’energia lumínica i el reflex de la restant que serà la que rebran els nostres ulls.

Els colors

Moltes càmeres porten incorporats sistemes

que permeten equilibrar les intensitats lumíniques d’una escena. Aquests càlculs es poden fer també sense l’ajuda de la càmera.

Control de llum

Són els dispositius que

mesuren la quantitat de llum d’una escena concreta. Els fotòmetres instal·lats a dins les càmeres mesuren la quantitat de llum que aquesta rep quan enquadrem alguna cosa en concret.

Fotòmetres

Es pot manipular la llum d’una escena,

procurar una bona il·luminació o mitigar els efectes de la ja existent amb elements propis d’un equip d'il·luminació: pantalles reflectores, focus especials.

Diafragma i velocitat d’obturació

Discriminen els raigs que entraran a la

càmera.

Filtres

Es pot manipular la llum d’una escena,

procurar una bona il·luminació o mitigar els efectes de la ja existent amb elements propis d’un equip d'il·luminació: pantalles reflectores, focus especials.

Equip d'il·luminació

Spot: És un aparell d'il·luminació que emet un

feix d’amplada variable. La part posterior de la bombeta és reflectant i a la part frontal hi ha una lent amb anelles concèntriques anomenada FRENSEL. Aquest focus permet difondre o concentrar la llum segons si acostem el punt de llum a la lent.

Flood: Làmpada de tungstè a dins d’un reflector en forma de plat. Proporciona llum uniforme sobre grans àrees.

Làmpades de Tungstè

Reflector de quars (Permeten enfocat on es vulgui) Reflector rectangular o tota-light: la làmpada és allargada i

proporciona un feix de llum ampli i uniforme. S’utilitza normalment per a llums secundaries

Difusor: làmpada allargada dirigida a l’interior d’un aparell. Aquesta és potent però suavitzada i serveix per a la il·luminació general.

Reflectors parabòlics: tenen la superfície en forma parabòlica. S’utilitzen per a proporcionar major intensitat lumínica als punts concrets.

Flaix: és una de les llums artificials més utilitzades per a solucionar puntualment la baixa lluminositat d’una escena. El flaix determina la qualitat de la il·luminació, és una llum dura i directa que pot ser que ens faci veure elements molt plans i espais entre ells molt contrastats. S’ha de vigilar amb el rebot de la llum que pot cremar imatges.

Torxes: son unitats de quars portàtils que permeten treballar aguantant-los amb la mà. Proporcionen llum potent i dura.

Làmpades de quars o halògens

Complements

Suports: trípodes,trípodes amb perxes, pinces...

Paraigües: amb superfície interna reflectant, proporciona llum tova.

Banderes: làmines metàl·liques que es posen davant de les llums per limitar l’àrea de llum projectada.

Plantilles: per a projectar ombres.

Pantalles: planxes sobre les quals rebota la llum. Estan recobertes de poliester per una cara i de làmina d’alumini per l’altra per a utilitzar-los com a reflector tou o dur.

Difusors: fulles de materials translúcids per a difondre la llum.

Filtres: normalment són de vidre o plàstic per a variar els tons dels focus.

Viseres i cons: per a orientar o concentrar la llum.

Gasa: redueixen la intensitat del focus de llum.

Malles metàl·liques: distribueixen la intensitat del focus de llum.

 

A l’hora de dissenyar la il·luminació per a una

presa o rodatge, tindrem en compte:

Disseny de la il·luminació

La direcció de la llum: Frontal o anterior Tres quarts Lateral Set octaus Posterior o contrallum Frontal inferior Silueta Frontal superior Zenital

La forma de propagació de la llum: Directa. Quan la incidència de la llum és directa, parlem de

llum dura; prové d’una font forta de llum forta i normalment allunyada de l’objecte. Aquesta llum provoca ombres marcades, pot augmentar els contrastos, la brillantor de les superfícies i destacar els colors.

Difusa. El feix de llum no es propaga en la mateixa direcció uniformement. Això s’aconsegueix amb un difusor col·locat davant la font de llum. Parlem de llum tova quan és una llum difosa i suau que provoca poc contrast. També matisa els colors i la brillantor de les superfícies.

Rebotada. Per mitigar la intensitat de la llum, fer que arribi més suau o de manera indirecta, es poden utilitzar reflectors, pantalles o d’altres perquè reboti.

Filtrada. La naturalesa de la llum que genera la font lluminosa es pot variar amb filtres que seleccionin els raigs que il·luminaran l’escena.

Disseny de la il·luminació

PELÍCULA: Les pel·lícules fotosensibles tenen

diferents capes:

Els materials

Suport de la pel·lícula ( de cel·lulosa o polièster). A la part inferior del suport hi ha un pigment antifaç que impedeix la reflexió de la llum.

Capa adhesiva Emulsió fotosensibles Capa protectora de

gelatina per a protegir l’emulsió i evitar que es ralli.

Características: Les pel·lícules sensibles es

diferencien: - Pel seu format ( mida

i nombre de negatius que pot obtenir)

- Pel tipus d’emulsió. - Pel tipus d’imatge

que produeixen. - Pel seu índex de

sensibilitat a la llum.

Les pel·lícules per a negatius en blanc i negre tenen

una capa d’emulsió fotosensible que quedarà més o menys afectada per la llum. En canvi, les pel·lícules en color tenen tres capes d’emulsió: una blava, una verda i una al roig. Cada una queda afectada per una longitud d’ona diferent.

Cada capa conté uns productes químics que produeixen un pigment quan queden afectats per la llum i se les revela. Aquest pigment serà el color complementari de la longitud d’ona que afecti l’emulsió de la capa.

La sensibilitat de

l’emulsió depèn de la qualitat del material sensible però també de la mida de les seves partícules.

El fet que una pel·lícula sigui més o menys sensible determinarà els següents aspectes:

Sensibilitat

Menor temps d’exposició: Si és més sensible serà més ràpida, quedarà més ràpidament afectada i els temps d’exposició podran ser menors o no necessitarem tanta llum per obtenir la fotografia.

Definició: Si en una pel·lícula bastant sensible els halurs de plata són m és grans, això afectarà a la definició de la imatge que s’obtingui. Aquesta tindrà un gra més gran i, per tant, menys definició. Amb les pel·lícules poc sensibles succeirà el revés, tindran més definició i seran més aptes per a fer còpies a gran format

Contrasts: El gra fi permetrà captar més varietat de tons i definirà millor les gradacions tonals. Amb el gra gruixut el contrasts serà més gran.

La sensibilitat es mesura segons

l’estàndard ASA de l’ISO. Com més sensible sigui la pel·lícula, més lluminositat podrà captar, per tant necessitarà menys temps d’exposició o obertura del diafragma. La definició de la pel·lícula també disminuirà com més sensible sigui aquesta. Caldrà, doncs, trobar un equilibri òptim entre definició i lluminositat.

Índex de sensibilitat

El diafragma i l’obturador

El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera.Està format per un conjunt de laminetes que se solapen, determinant en el seu centre un orifici de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través seu, de la mateixa manera que l’amplada d’un embut determina la velocitat a la que passa el líquid que es buida.El diafragma pot tenir diferents obertures per a deixar passar més o menys la llum.L’obertura del diafragma té una numeració pròpia expressada en números “f” utilitzada per a totes les càmeres. Els números “f” són l’expressió matemàtica de la relació entre l’obertura real i la distància focal de l’objectiu.El diafragma determina també la profunditat de camp que s’esten per davant i darrera del subjecte enfocat

El diafragma i l’obturador

L’obturador és un mecanisme situat davant la pel·lícula o en el sensor fotosensible que impedeix que la llum, que entra per l’objectiu a través del diafragma,arribi a aquests dos elements. En definitiva, és la cortina que s’obre i es tanca al prémer el disparador de la càmera.L’obturador és un mecanisme molt precís i ràpid que permet limitar l’exposició a temps molt breus i controlar, per tant, el temps d’exposició. Parlem de velocitat d’obturació per referir-nos a la velocitat amb què l’obturador s’obre i es tanca.La velocitat d’obturació es regula per segons o per fraccions de segons. Més o menys totes les càmeres disposen d’unes velocitats semblants, tot i que n’hi ha que estan limitades només per un cert interval.

-L’obturador central, situat dins de

l’objectiu, semblant al diafragma, anomenat també

“entre lents”. Solen disposar d’obturadors d’aquest tipus les

càmeres de format mig i gran format.

L’obturador de pla focal, que està compost per unes

làmines o cortines situades davant de la pel·lícula o del

sensor. És el tipus d’obturador més usual en càmeres de

petit format

Tipus d’obturador

Congelació de moviment. Consisteix en aconseguir que

una imatge d’alt dinamisme en pla moviment aparegui com congelada en mig d’aquest moviment de manera que proporcioni a l’espectador la visió d’un instant que normalment l’ésser humà no capta de forma separada i estàtica.

Desplaçament. Consisteix en ajustar un temps d’exposició prou lent a la càmera com perquè el moviment del motiu al fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat dins d’una foto en la qual les altres coses apareixen nítides. De la mateixa manera, també es pot aconseguir captar una instantània en la qual el motiu romangui nítid mentre que tots els altres elements a la foto apareguin moguts.

Captar el moviment

Tant amb el diafragma com amb la velocitat d’obturació

regulem l’exposició de llum. Amb el primer regulem la quantitat, amb la segona el temps d’exposició.

Podem regular la llum a través de l’obturador i el diafragma. Veiem-ne dos casos.

si volem fer una fotografia d’un espai molt il·luminat, podem tancar molt el diafragma o bé emprar una velocitat ràpida

si volem fer una fotografia d’un element poc il·luminat i que està en moviment, necessitarem una velocitat ràpida per a congelar el moviment.

Combinació del diafragma i la velocitat

d’obturació

Conforme tanquem el diafragma, obtenim una major

profunditat de camp. Així conclourem que la profunditat de camps és inversament proporcional a l’obertura del diafragma.

La distancia focal també influeix en la profunditat de camp. Així, un objectiu de distància focal curta té més profunditat de camp que un objectiu de focal llarga.

En resum, si s’augmenta l’obertura del diafragma cal reduir el temps d’exposició, en cas contrari, la fotografia quedaria molt clara. Igualment, per a captar la llum que hi ha en l’escena, si es redueix l’obertura del diafragma cal allargar l’exposició, sinó quedaria una imatge fosca.

El visor és un dispositiu a través del qual

s’observa el subjecte o objecte que serà fotografiat, fent possible compondre l’escena i enfocar.

El visor

S’anomena així perquè el dispositiu visor és

independent de l’objectiu. El visor directe té un problema anomenat paral·lelisme o paral·laxi, accentuat en les fotografies en les que el subjecte està a prop de la càmera, és a dir, el problema es que el visor no coincideix amb la imatge enfocada per l’objectiu. Aquesta és la raó per la qual s’han creat altres sistemes com el visor reflex.

Visor directe

La imatge projectada

en la pel·lícula per l’objectiu està de cap per avall i invertida lateralment, per tant, el fotògraf contempla l’escena en la seva posició real.

Visor reflex

Les lents són els elements refringents limitats per dues

cares més o menys corbes que desvien la trajectòria dels raigs de llum. Una càmera pot tenir una lent composta. Anomenem objectiu al sistema òptic d’una càmera format per una o per conjunt de lents simples situades al llarg d’un eix.

Els objectius

La distància focal ens indicarà l’angle de visió

que avarca un objectiu i la seva distància i capacitat d’enfocament. Això ens fa dividir els objectius en quatre grans grups:

Norrmals Angulars Macros Teleiobjectius

Tipus d’objectius

Focus: punt posterior a la lent on convergeixen els raigs de

llum. Pla focal: pla vertical on es situa el focus, on es forma la

imatge. Centre de curvatures: els centres de les esferes de les cares

corbes de la lent. Centre òptic: punt interior de la lent on passen els raigs sense

desviar-se. Eix òptic: eix que passa pel centre òptic i els centres de

curvatura. Distància focal: distància entre el centre òptic i el focus. Pla de l’objecte: un dels plans que conté l’objecte representat.

Elements d’una lent

Té una distància focal de 50mm per

aconseguir una perspectiva similar a la d’un ull humà. Es caracteritza per la poca distorsió i la naturalitat que ofereix en la perspectiva

Objectiu normal

D’aquests objectius diem que són de focal curt

i que tenen un gran poder de cobertura. L’angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunya d’ella.

Objectiu angular

Estan dissenyats per apropar els subjectes

situats a gran distància ampliant la imatge òpticament. Aquest objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per acostar-se a elements moltt llunyans.

Teleobjectius

Aquest tipus d’objectius permet variar la

distància focal sense canviar l’objectiu. amb aquesta característica trobem els zooms gran angular, els zooms macro, i els zooms teleobjectius. És el tipus més versàtil i l’opció més econòmica per a obtenir un ventall de distàncies foocals.

OBEJECTIUS DE DISTÀNCIA FOCAL VARIABLE ( ZOOM )

Lents d’augment: El que fan és disminuir la

distància d’enfocament.

Anells extensors: Allarguen l’objectiu. Això ens permet enfocar a menys distància un element.

Accesoris

Els objectius ens permeten... Que amb la càmera abastem un angles de visió

determinat ( més obert o més tancat ). Produir aberracions òptiques però corregir-ne d’altres. Modificar la sensació de les distàncies en profunditat. Acostar-nos a elements llunyans o a elements molt

petits i propers. Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp. Obtenir una imatge enfocada.

Enfocament

L’obertura del diafragma determina la profunditat de camp.Com més obert estigui el diafragma, menys profunditat de camp.Com més tancat estigui el diafragma, més profunditat de camp.

La distància focal de l’objectiu determina la profunditat de camp.

Com més curt sigui l’objectiu, més capacitat d’enfocament tindrà. En conclusió, podem dir que a menys distància focal més profunditat de camp.

La distància respecte a l’objecte enfocat determina la profunditat de camp.

Utilitzant un mateix objectiu, si enfoquem objectes llunyans tindrem més capacitat d’enfocament que no pas si enfoquem objectes molt propers.

Profunditat de camp amb la càmera