LA BOHÈME

PUCCINI

LA BOHÈME

Fitxa 11Repartiment12

English Synopsis31

Argument Teresa Lloret17

Sobre la produccióJonathan Miller37Bohèmia puccinianaJaume Radigales39La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romànticAina Vega

49

TestimoniMirella Freni75La bohème al LiceuJaume Tribó79Selecció discogràficaJavier Pérez Senz87Bibliografia recomanadaAleix Pratdepàdua90

Cronologia62 Jordi Fernández M.

Esc

ena

del s

eg

on

quad

re d

e L

a b

oh

èm

e d

e la

pro

ducció

de

Jonat

han

Mill

er

per

a l’E

ng

lish

Nat

ional

Op

era

. Fo

to: D

onal

d C

oo

per.

Biografies94 Aina Vega

LA BOHÈMEÒpera en quatre quadres. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en Scènes de la vie de bohème d’Henri Murger.

Estrenes

1 de febrer de 1896: Teatro Regio de Torí 10 d’abril de 1898: Gran Teatre del Liceu19 de març de 2012: darrera representació al LiceuTotal de representacions en la programació del Liceu: 257

liceubarcelona.cat

Durada aproximada: 2 h. i 20 min.

(*): Amb audiodescripció

06 /2016 Torn

18

19

20

22

28

27

30

21

C

PD

A

PA

G

H

B

PC

20.00 h

18.00 h

20.00 h

20.00 h

20.00 h

20.00 h

20.00 h

20.00 h

07 /2016 Torn

1

2*

6

8

7

3

E

F

D

PB

PE

T

20.00 h

18.00 h

20.00 h

20.00 h

20.00 h

17.00 h

12 pàg. 13

Direcció musical Marc Piollet

Direcció d’escena i coreografia Jonathan Miller

Directora de reposició Natascha Metherell

Escenografia i vestuari Isabella Bywater

Il·luminació Jean Kalman

Assistent de la direcció d’escena Albert Estany

Assistent d’il·luminació Kevin Sleep

Producció English National Opera, Cincinnati Opera

Direcció del Cor Conxita Garcia

Direcció del Cor Infantil Òscar Boada

Concertino Kai Gleusteen

Assistents musicals Daniel Mestre, Véronique Werklé, Rodrigo de Vera, Vanessa García, Jaume Tribó

Sobretítols Glòria Nogué, Anabel Alenda

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya

Rodolfo Matthew Polenzani (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol)Saimir Pirgu (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Schaunard David Menéndez (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol)Isaac Galán (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Mimì Tatiana Monogarova (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol)Eleonora Buratto (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Marcello Artur Ruciński (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol) Gabriel Bermúdez (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Colline Paul Gay (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol)Fernando Radó (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Parpignol Josep Ll. Moreno (18, 19, 21, 22, 27, 30 de juny, 1, 3 i 6 de juliol)José Luis Casanova (20, 28 de junny, 2 i 7 de juliol)

Sergent Gabriel Diap (18, 21, 27, 30 de juny, 1, 3, 6 i 8 de juliol)Ignasi Gomar (19, 20, 22, 28 de juny, 2 i 7 de juliol)

Musetta Nathalie Manfrino (18, 20, 22, 28 de juny, 1, 3 i 7 de juliol)Olga Kulchynska (19, 21, 27, 30 de juny, 2, 6 i 8 de juliol)

Benoît /Alcindoro Fernando Latorre

Repartiment

Temporada 2015/16 juny/juliol 2016

14 pàg. 15

«Comèdia lírica» en quatre quadres de Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica basat en les Scènes de la vie de bohème, publicades en forma de fulletó (1845-1848) per Henri Murger i convertides el 1849 pel mateix Murger en una obra teatral que conegué un gran èxit. L’òpera, estrenada al Teatro Regio de Torí el 1896, arribà al Liceu el 1898, on s’ha representat fins avui 257 vegades. Sens dubte, és una de les obres més populars de Puccini i de tot el repertori italià; text i música –d’un gran lirisme melòdic i harmonia original i refinada– expliquen amb el sentimentalisme propi del melodrama italià la vida, els somnis, les alegries i les decep-cions d’uns joves artistes al París del segle XIX, amb un final tràgic. Obra mancada d’una veritable intriga, els amors de Rodolfo i Mimì són el fil conductor d’unes escenes en què la fragilitat de la felicitat és el tema fonamental. L’acció se situa vers el 1830.

FilòlogaTeresa Lloret

Kate Valentine (Mimì) i Gwyn Hughes Jones (Rodolfo), al tercer quadre de La bohème a l’ENO. Foto: Donald Cooper.

FilòlogaTeresa Lloret

ARGUMENT

Imatge del segon quadre de l’òpera pucciniana amb Gwyn Hughes Jones (Rodolfo) i Kate Valentine (Mimì). Foto: Donald Cooper.

QUADRE IL’òpera comença a la mansarda on, amb un fred terrible, Marcello està pintant un paisatge sobre el Mar Roig i Rodolfo1 mira com fumegen les xemeneies de París mentre la seva estufa resta apagada per manca de combustible; per això decideixen cremar un drama que ha escrit Rodolfo2. Arriben els seus amics, primer el filòsof Colline3 , que se suma a les ironies sobre el destí fugaç de la literatura de Rodolfo, i després el músic Schaunard, aquest amb queviures i begudes, cigars i llenya, resultat d’uns diners eventuals4. Intenta explicar com se’ls ha guanyat, però els amics, fascinats per l’abundància, no li fan cas i, finalment, decideix guardar el menjar i anar a sopar al Barri Llatí per celebrar la nit de Nadal, amb l’acord de tots. Es presenta Benoît, el propietari, a cobrar el lloguer. Tàcitament decideixen saltar-se aquesta pretensió5. El fan beure, li fan explicar els seus somnis eròtics, fingeixen aleshores indignació

1 Un allegro vivace presenta el característic tema de La bohème i apareix el de Rodolfo, que queda presentat per unes notes que l’acompanyaran tota l’obra, seguit d’una melodia descendent.

2 L’orquestra subratlla la vivacitat de la flamarada amb violins, arpa i flautes.

3 Té també un tema musical menor.

4 Amb un nou tema orquestral que es refe-reix també a La bohème, però en moments d’alegria, vitalitat i despreocupació.

5 Mentrestant, la música marca primer un fals terror i s’inicia després un andantino amable per tranquil·litzar el vell.

18 pàg. 19

Simon Butteriss (Benoît) i Angel Blue (Musetta) al segon quadre de la producció de Miller. Foto: Donald Cooper.

Argument

per la immoralitat d’aquest home casat6 i aconse-gueixen fer-lo fora. Tots surten a celebrar el Nadal al Café Momus, menys Rodolfo, que ha d’acabar un article7. Truca a la porta una jove veïna, que sembla malalta o extenuada, per demanar-li mistos. És Mimì, que es desmaia8. Rodolfo resta sorprès per la seva bellesa, li ofereix vi, i quan Mimì ja se’n va, la seva espelma s’apaga i, a més, no troba la seva clau. Tots dos la busquen a les fosques, perquè l’espelma de Rodolfo també s’ha apagat. El poeta fingeix que no la troba i, finalment, són les seves mans les que es troben. L’atracció és instan-tània i els dos joves s’expliquen l’un a l’altre la seva iden-titat –poeta ell i brodadora ella– en dues àries –entre les més famoses de l’òpera italiana– en què mostren la seva bondat i idealisme9. Els amics criden Rodolfo des del carrer i Mimì li proposa d’acompanyar-lo10.

6 Torna la música falsament dramàtica.

7 Sorgeixen els temes de Rodolfo i La bohème.

8 Les f rases banals contrasten amb l’enlluernament que marca l’orquestra amb l’entrada de Mimì, passatge simple i poètic acompanyat pels violins, que anticipen el tema de la protagonista, i les violes, en un total canvi de registre en relació amb l’aire festiu i paròdic precedent. Un segon tema de Mimì, que marca la seva malaltia, es fa evident quan la noia té un esvaniment per l’esforç de pujar les escales.

9 Comença Rodolfo amb una introducció –«Che gelida manina»–, seguida d’un frag-ment quasi dialogat –«Chi son? Sono un poeta»– i l’ària pròpiament dita –«In povertà mia lieta»– amb violins en sordina i arpa i el nou tema de l’amor de Rodolfo, ària que acaba amb un Mi bemoll agut. La famosa ària de la noia –«Mi chiamano Mimì»–, que aporta diversos temes propis de Mimì, agafa un clima sonor més misteriós i subtil, de gran intensitat lírica però amarat de malenconia.

10 El diàleg dels enamorats s’articula en una mena de duo que reprèn els temes de les àries que acaben de cantar, amb un vibrant uníson.

20 pàg. 21Argument

A la terrassa del Café Momus, plena de gent, es desen-volupa una escena de gran vivacitat i animació, una mena de fresc del Barri Llatí, amb gran nombre de personatges11. Apareixen els amics, Schaunard compra una pipa i una trompa, Colline una mena de redingot usat, Rodolfo una toca rosa per a Mimì…12 Els crits dels venedors ambulants, les rialles de les criatures, el crit de Parpignol, que ven joguines13 i les mares que vénen a buscar-los donen un to de gresca i vitalitat a l’escena que s’entrellaça amb les bromes i els comen-taris dels protagonistes. Arriba l’hora de presentar la segona parella de l’obra, Musetta i Marcello. Aquest es mostra trist i amargat perquè Musetta, la seva estimada, el fa patir. Entra aquesta14, acompanyada del vell i ric Alcindoro –ridícul i sense alè, a qui té totalment rendit–,

plena de paquets de regals15. Marcello fingeix ignorar Musetta i explica a Mimì com és de frívola i lleugera la seva amiga, mentre tots parlen i demanen menjar i beguda, i Mimì i Rodolfo continuen abstrets en el seu amor. Musetta, irritada, fa una escena calculada d’ex-hibició dels seus capricis i mala educació, que fa aver-gonyir Alcindoro, i demostra el contrast entre les dues protagonistes16. Musetta fa veure que té mal als peus i aconsegueix, amb histèria simulada, que Alcindoro vagi a buscar-li unes sabates noves. Musetta cau llavors en braços de Marcello, que la perdona17. Les dues parelles aprofiten el brogit per marxar amb Colline i Schaunard, i carreguen el seu compte al del vell ric, que arriba només a temps de pagar.

QUADRE II

11 Comença amb una fanfara i el tema del Barri Llatí, amb trompetes, mentre els crits dels venedors –sopranos, tenors i baixos– s’uneixen al cor d’infants.

12 Els episodis protagonitzats pels amics de la confraternitat bohèmia –que admeten amb alegria la presència de Mimì– tenen el ritme de vals en contrast amb el Barri Llatí, que prefereix el 2/8.

13 Això provoca una alegre cançó dels infants.

14 L’orquestra marca el seu tema, Musetta 1, desimbolt, en 9/8, que dominarà a partir d’ara.

15 Mentrestant sentim una variant del tema, Musetta 2, associada a l’amor de Marcello i ella.

16 Musetta canta ara la seva famosa ària amb ritme de vals –«Quando me’n vo’ soletta per la via»– d’aire indolent, desti-nada a engelosir Marcello, acompanyada per les flautes i clarinets. Després d’una petita pausa en la qual se sent el tema del Barri Llatí, l’orquestra reprèn el vals de Musetta, però la trama vocal es fa densa fins a convertir-se en un brillant septet –els quatre amics, Alcindoro, Mimì i Musetta– en què tots fan els seus comentaris.

17 L’orquestra marca amb un triple forte el vals, punt culminant del quadre. Se sent arribar una desfilada i una banda amb pifres, trompetes i timbals passa per l’escenari tocant una marxa militar autèntica de l’època de Lluís Felip, cosa que fa tornar tots els personatges que hem vist a l’inici, i els infants reprenen les seves cançons.

Escena coral del segon quadre al Café Momus, on transcorre la major part de l’acció –Foto: Donald Cooper.

22 pàg. 23Argument

1. Al final de l’òpera, Richard Burkhard (Marcello), Angel Blue (Musetta), Kate Valentine (Mimì) i Gwyn Hughes Jones (Rodolfo) es congreguen a la mansarda. Foto: Donald Cooper. 2. Foto del segon quadre de la producció de Jonathan Miller amb Richard Burkhard (Marcello), Gwyn Hughes Jones (Rodolfo), Kate Valentine (Mimì), Duncan Rock (Schaunard) i Andrew Craig Brown (Colline). Foto: Donald Cooper.

1

2

QUADRE IIIUna freda matinada de febrer, mentre neva, davant la caseta dels burots de la Barrière d’Enfer, als afores de París, al costat d’una taverna, arriba Mimì18 , desmillo-rada i tossint, que busca Marcello19, que viu a la taverna, encarregat de pintar-ne la façana, amb Musetta, que dóna lliçons de cant20 . La noia explica que Rodolfo no la deixa viure amb la seva gelosia i que sovint han estat a punt de separar-se21. Marcello es vanta, en canvi, de la seva llibertat en la relació amorosa amb Musetta. Surt Rodolfo –que la nit abans s’ha refugiat a la taverna–22 i Mimì s’amaga per poder escoltar-los. Rodolfo intenta explicar les baralles amb Mimì per gelosia i desamor, però aviat confessa que el que no pot suportar és la malaltia –la tisi– de la noia, que cada

18 S’escolta un preludi, amb flautes i arpa, que crea un clima de tristesa que domi-narà ja tot el final de l ’obra. Segueixen les cançons procedents dels clients de la taverna en les quals es distingeix la veu de Musetta i també sentim les veus de les lleteres i pageses que porten els productes al mercat . El tema de Mimì acompanya l’entrada de la noia.

19 El tema de La bohème anuncia el pintor.

20 S’inicia el primer dels duos que estructu-raran tot el quadre tercer, entre Mimì i Marcello.

21 Se sent un cant –quasi una ària– de malenconia desencantada, acompanyada per les violes, flautes i oboès.

22 Va acompanyat pels seus temes i el primer de La bohème.

2524 pàg. Argument

dia està pitjor, que no té remei i que ell no té mitjans per fer-la guarir23 . Mimì té, així, la revelació de la gravetat del seu estat i la seva tos la delata. Els dos homes s’adonen que ho ha sentit tot i Rodolfo corre a conso-lar-la24 . Quan Marcello se’n va atiat per la gelosia en sentir Musetta coquetejar, els dos amants resten sols i Mimì pren la iniciativa de la ruptura tot demanant-li que li prepari les seves pertinences25 . Marcello i Musetta entren en plena discussió, que desmenteix les seves anteriors teories sobre l’amor lliure i alegre26 i, final-ment, Mimì i Rodolfo resten sols de nou27.

23 Tot això, en un duo en què la seva veu adquireix un evident protagonisme i l’orquestra marca els seus estats d’ànim amb una progressiva emotivitat que el porta a una explosió lírica amb un Si bemoll agut.

24 Comença una mena d’escena dels adéus iniciada en duo i acabada en quartet.

25 Sona l’ària acompanyada pel clarinet amb els seus temes musicals, «D’onde lieta usci». Però immediatament s’inicia un duo de reconciliació, «Addio, sogni d’amor», acom-panyat d’un teixit instrumental diàfan intro-duït pels violoncels, arpa i flauta, en un clima poètic i lleuger.

26 La seva baralla s’entrellaça amb el cant amorós dels enamorats, que conserva un profund lirisme oposat a les frases nervioses, pròximes al parlato, de la irritada parella.

27 La coda marca novament la delicadesa orquestral, amb paper destacat de l’arpa, i el quadre acaba amb la mateixa cadència que l’havia iniciat.

Escena del segon quadre de La bohème de la producció de Jonathan Miller per a l’English National Opera. Foto: Donald Cooper.

2726 pàg. Argument

Detall d’un racó del barri llatí parisenc, on situem l’òpera, sota la mirada de Jonathan Miller. Foto: Donald Cooper.

QUADRE IVA la primavera, a la mansarda del primer quadre, Rodolfo i Marcello, sols, fan veure que treballen, però en realitat se senten sols i enyoren les dues amigues, que sembla que porten una vida frívola i alegre28 . Arriben ara Colline i Schaunard sense diners, com sempre, amb una mica de pa i una arengada, i per distreure’s fan una pantomima paròdica –que la música subratlla–, com si mengessin un gran àpat en un lloc sumptuós, que rememora l’abundància del quadre primer. Schaunard intenta fer un brindis, però davant el refús dels altres, decideixen simular un ball29: Colline i Schaunard mimen ara un duel, mentre Marcello i Rodolfo dansen una mena de rigodons. De sobte s’obre la porta i apareix Musetta, sense alè, que els demana que ajudin Mimì, a qui ha trobat al carrer, sense forces, que veiem asse-guda a l’escala30. Musetta explica que Mimì ha estat abandonada pel vescomte amb qui s’havia refugiat

28 Mentrestant sentim els temes del quadre primer, per bé que abreujats o només esbossats . Canten aleshores un breu duettino que expressa aquesta enyorança dels antics amors en un lirisme contingut i elegant («O mimì, tu più non torni»).

29 Se sent música de dansa –gavota , minuet, pavana, fandango– i imiten una quadrilla.

30 Mentrestant sentim els seus temes harmonitzats de manera més dramàtica.

28 pàg. 29Argument

Consulteu l’argument en format de lectura fàcil:http://goo.gl/gEBexP

Instantània del final de l’òpera, amb George von Bergen (Marcello), Angel Blue (Mimì) i David Butt Philip (Rodolfo). Foto: Donald Cooper.

després de la ruptura amb Rodolfo, que ara se sent morir i vol estar al seu costat. Mentrestant, Rodolfo ha portat amb amor Mimì al seu llit i l’ha abrigada amb gran tendresa. Mimì se sent reconfortada de trobar-se novament al lloc on va ser feliç, emparada per Rodolfo31.

Marcello i Musetta decideixen sortir per empenyorar pertinences per ajudar la malalta –que té fred a les mans i voldria un maniguet– i avisar un metge. Musetta es treu les arracades i Colline decideix desfer-se del redingot que havia comprat al quadre segon32. Surten ara també Colline i Schaunard, i Mimì i Rodolfo, sols, tenen temps encara d’evocar l’amor i la felicitat passats33 . Retornen els amics amb un maniguet i un cordial i anuncien l’arribada del metge34, anunciat per Schaunard. Rodolfo és el darrer a copsar la mort de Mimì, i els seus plors tanquen l’obra.

31 El seu tema musical marca una serena fragilitat.

32 En aquest moment aprofita per cantar la coneguda ària «Vecchia zimarra», acom-panyada pels violoncels, contrabaixos, arpa, fagot i la veu doblada per la flauta.

33 En una nova ària –«Sono andati? fingevo di dormire»– puntuada per les intervencions de Rodolfo, de gran simplicitat i bellesa, que suggereix un lent i inexorable enfon-sament fins a arribar al tema de la mort de Mimì, ja sentit al quadre tercer, acompanyat per l’arpa i el fagot i només la corda de les violes. Els records dels inicis del seu amor porten els temes i les frases del primer quadre.

34 Els darrers instants de Mimì són subrat-llats per l’orquestra de manera punyent, amb un clima sonor diàfan, amb la veu feble i a penes articulada de la malalta i una delicada instrumentació. L’orquestra marca ara amb el tema de la darrera ària la dolça mort de Mimì.

30 pàg. 31

«Lyric comedy» in four tableaux by Giacomo Puccini with a libretto by Giuseppe Giacosa and Luigi Illica based on Henri Murger’s Scènes de la vie de bohème (published in episodes from 1845 to-1848) which made into a highly successful play in 1849. The opera was first performed at the Teatro Regio in Turin in 1896 and came to the Liceu in 1898 where it has been performed 257 times to the present day. It is unquestionably one of Puccini’s best-loved works and one of the most popular in the entire Italian repertory.

The text and music —which display great melodic lyricism and an original, refined harmony— relate, with the characteristic sentimentality of Italian melodrama, the life, dreams, joys and disappointments of a group of young artists in 19th century Paris and their tragic end.

The opera has no real plot, the love between Rodolfo and Mimì providing the link between a series of scenes in which the basic theme is the fragile nature of happiness. The action takes place around 1830.

ENGLISH SYNOPSIS

32 pàg. 33English Synopsis

On Christmas eve a young poet, Rodolfo, and his friend Marcello, a painter, are talking in the icy arret where where they live but which they cannot afford to heat. They are are joined by their friends Colline, a philosopher, and and Schaunard, a musician. The The latter brings food and drink he has bought thanks to a windfall. But their joy is landlord, arrives to collect the rent; they ply him with drinks and manage to throw him out. Everyone except Rodolfo leave to celebrate Christmas at the Café Momus. A young woman neighbour knocks at the door to ask for some matches. She looks either ill or exhausted so Rodolfo offers her some wine, the light goes out, the girl’s key falls to the floor and while they are both groping about in the dark their hands meet. The attraction is instanianeous and the two young people tell each other about themselves —he a poet and she an embroiderer— so revealing their goodness and idealism Rodolfo’s friends call up to him from the street and Mimì offers to accompany him.

The crowded terrace at the Café Momus present besides the protago-nists: waiters, hawkers, small children with their mothers, students andpassers-by. Rodolfo has bought a pink bonnet for Mimì, his friends admit her to the Bohemian confraternity, and Marcello is desperrate because his mistress, Musetta is causing him much suffering. Musetta arrives accompanied by a rich old man, Alcindoro, whom she has worn out. He is laden with parcels containing gifts which she wickedly shows off to Marcello. She deliberately attracts attention by creating a cation by creating a scene to scene to make him jealous before sending, Alcindoro away to get herlier some new shoes. Then she falls into Marcello’s arms, who forgives her, and a passing parade gives the two couples the opportunity to leave with Colline and Schaunard. They charge their bill to Alcindoro who returns too late to do anything but pay.

TABLEAU I TABLEAU II

34 pàg. 35English Synopsis

The scene is early one snowy February morning outside a toll-house at the Barrière d’Enfer on the outskirts of Paris, alongside a tavern. Mimì asks Marcello to join her outside the tavern, where he is living with Musetta while he paints the façade. She, tells him that Rodolfo’sjealousy is making her life a misery and they are on the verge of sepa-rating. Marcello, in contrast, boasts of his, in contrast, boasts of his free relationship with Musetta. Rodolfo, who has taken refuge in the tavern with his friend, comes out to talk to him about Mimì, while thelatter hides. Rodolfo admits that in reality he is unable to bear Mimì’s illness, tuberculosis. It is incurable, and he has no money to care for her.Mimì emerges, thoroughly upset at realizing the gravity of her condi-tion. She decides to go away on her own but soon a beautiful duet of reconciliation begins while begins which leaves them both in a state of ecstasy, unlike Marcello and Musetta who have a violent quarrel.

TABLEAU IIIIt is spring in the same attic as in the first act at the beginning. Rodolfo and Marcello are alone, remembering their absent loved ones. Colline and Schaunard arrive, broke as usual, and they amuse themselves by pretending to be attending a hall and banquet. Soon, however, Musetta knocks on the door, tells them she has found Mimì in the street hale-fainting, and asks them to help to bring her upstairs. The friends, go out to pawn various their belongings to assist Mimì and look for a doctor, while Mimì and Rodolfo, alone, still have time to evoke their past love and happiness. Their friends come back with a muff and a cordial and announce that the doctor is on his way. The orchestra echoes the gentle death of which becomes fainter as Mimì gently expires. Rodolfo is the last to realize. She is dead and the work closes with his sobbing.

TABLEAU IV

36 pàg. 37

Per tant, el més probable és que es quedessin perplexes en descobrir que moltes de les seves obres sobreviurien durant cent anys, o més. Tampoc s’haurien pogut figurar que les successives interpretacions de les seves cre-acions originals serien representades posteriorment davant d’un públic les experiències vitals del qual mai haurien pogut ser imaginades pel públic al qual originalment anaven dirigides.

L’espectador s’ha acostumat a que, sovint, el període representat en el teatre es confongui amb la pròpia època en què es va compondre. En el meu treball com a director d’escena m’he enfrontat al repte d’actualitzar alguns títols que els seus autors havien situat en èpoques amb les quals se sentien molt identificats, com el seu públic. En alguns casos he considerat apropiat escollir un període amb el qual el meu públic pugui sentir-se més identificat i això, en ocasions, justifica el fet de situar-lo en una època més moderna.

Quan vaig començar a pensar en La bohème, la història dels joves que volen ser artistes i viuen junts en situació precària, em va recordar una pel·lícula ambientada en els anys 60 que es deia Whitnail i jo. Encara que vaig decidir no ambientar l’òpera en aquest període, el llargmetratge em va proporcionar un acostament a aquests joves artistes. De fet, vaig situar la meva producció en el París de 1930 inspirant-me en fotografies d’aquesta època –autors com Brassaï i Cartier Bresson. Transportar l’acció d’aquesta manera em va permetre representar la vida més o menys corrent d’aquests joves a través de la realitat del seu drama. Espero que el naturalisme d’aquesta proposta sigui creïble pel públic, de manera que puguin evocar els seus propis sentiments i experiències.

Director d’escenaJonathan Miller

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Dubto que els compositors de les òperes clàssiques dels segles XVIII i XIX que actualment considerem referents es poguessin imaginar que les seves obres es representarien amb regularitat més de 100 anys després de la seva estrena. Abans del segle XX, els artistes componien i interpretaven les seves composicions per entretenir, sense cap intenció que fossin representades més enllà d’un any o dos.

Gyula Halász (1899-1984) alias Brassaï, Les amoureux dans un Bistro, Rue Saint Denis (1931), Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN. La producció de Jonathan Miller s’inspira en les fotografies d’aquest artista.

38 pàg. 39

La bohème no és tan sols una de les millors òperes de Giacomo Puccini. És també un dels autoretrats més lúcids del compositor, veritable síntesi del seu caràcter i d’una part de la seva biografia.

Del bohemi al poeta maleït, del dandy al hipster, del beat al grunge... això i més pot resumir l’atmosfera que travessa l’esperit amb què Henri Murger va publicar per entregues al diari Le Corsaire entre el 1845 i el 1849 el que després va presentar com a novel·la, Scènes de la vie de bohème. El realisme d’Honoré de Balzac i les futures denúncies sobre les desigualtats socials d’Émile Zola troben aquí el seu punt intermedi, perquè Balzac moriria el 1850 i l’autor de Germinal tenia onze anys quan Murger va publicar la seva novel·la. Però en tenia cinquanta-sis quan Puccini va estrenar La bohème a Torí.

El compositor italià, que ja havia tastat la mel de l’èxit amb Le villi, Edgar i, sobretot, Manon Lescaut (aquesta última a Torí, on estrenaria La bohème), va entusiasmar-se per un projecte que presentava el rere-fons d’artistes desenfadats, de vida alegre, a qui els diners se’ls esco-laven fàcilment de les mans mentre vivien el present en una mena de Carpe diem imbuït de romanticisme. Unes circumstàncies que el mateix

Professor de la Universitat Ramon Llull i crític musicalJaume Radigales

BOHÈMIA PUCCINIANA

Dos enamorats a París, captats per la càmera de Brassaï, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN.

40 pàg. 41

Puccini havia conegut quan, de ben jove, compartia a Milà una habitació de mala mort amb el seu col·lega Pietro Mascagni. Eren els mateixos anys en què un altre jove compositor, Ruggiero Leoncavallo, estudiava música a la capital de la Llombardia. Puccini i el compositor de Pagliacci varen mantenir una bona amistat fins que, en una trobada fortuïta, el primer va explicar a Leoncavallo que es disposava a posar música a la novel·la de Murger: Leoncavallo havia pensat el mateix i els dos músics van partir peres. Finalment, l’òpera de Puccini s’estrenaria l’1 de febrer de 1896 i la de Leoncavallo el maig de l’any següent.Si bé l’acollida inicial de la quarta òpera del catàleg de Puccini va ser més aviat freda, el músic de Lucca va poder constatar que en poc temps l’obra esdevenia popular dins i fora d’Itàlia. I els ingressos percebuts pels seus drets van possibilitar que a la finca que Puccini tenia a Torre del Lago (a la vora de Lucca) es restaurés una antiga pallissa que esdevindria la seu del club La bohème, la pertinença al qual implicava una sèrie de normes que, en síntesi, eren les següents:

1. Els seus membres juren beure i menjar bé.2. Els rondinaires, malalts d’estómac i pobres d’esperit no hi seran admesos.3. El president obstaculitzarà que el tresorer cobri les quotes.4. Al tresorer li està permès fugir amb la recaptació de la caixa.5. El local estarà il·luminat amb làmpades de petroli. I si manca combustible, s’hi utilitzaran els mocs dels socis.6. S’hi prohibeix tota mena de joc que sigui legal.7. S’hi prohibeix el silenci.8. No s’acceptarà la prudència.

‘SCÈNES DE LA VIE DE BOHÈME‘ VA DEL BOHEMI AL POETA MALEÏT, DEL ‘DANDY‘

AL ‘HIPSTER‘, DEL ‘BEAT‘ AL ‘GRUNGE‘

Bohèmia pucciniana

Imatges de fotògraf (a dalt, Robert Doisneau; a baix, Henri Cartier-Bresson) escollides per Jonathan Miller per inspirar els artistes de la seva producció.

42 pàg. 43Bohèmia pucciniana

Llegint aquesta llista, hom pensa en Rodolfo, Marcello, Colline i Schaunard, els quatre bohemis que malviuen en una mansarda de Montmartre, a París. I és que, certament, La bohème no és tan sols una adaptació de retalls de la novel·la de Murger, sinó sobretot una síntesi excel·lent d’un dels episodis més escumejants de la biografia de Giacomo Puccini, el pertanyent als anys de formació a Milà. Anys de penúries (sense arribar a les galere de Verdi, que mai no va ser un bohemi), però també de diversió entre beguda, jocs eròtics amb companyia femenina i menjar a deshora.

L’emergència del bohemiAl pròleg de la seva novel·la, Murger aclareix que els bohemis que hi apareixen no són pillastres ni malfactors: pesava encara, a la primera meitat del segle XIX, el concepte de «bohemien» com a sinònim de l’estereotip del gitano, que tant es podia identificar amb el lladregot com amb el saltimbanqui de fira; diu Murger que no parla d’una raça nova, sinó d’un personatge existent ja a l’antiga Grècia que vivia d’almoines a la Jònia a canvi de cantar els amors d’Helena i la caiguda de Troia. El recorregut històric que fa l’escriptor francès el du a refe-rir-se també als trobadors de la Turena, als poetes Pierre Gringoire i François Villon, als genials artistes del Renaixement italià, a l’escultor Jean Goujon, a Shakespeare, a Molière i fins i tot als enciclopedistes D’Alembert i Rousseau.

Tots ells són, per a Murger, antecedents de la figura del veritable bohemi, aquell que «camí amunt pel verd turó de la joventut, no tenia altra propietat, assolellat pels seus vint anys, que el valor, que és la virtut dels joves, i l’espe-rança, que és la riquesa dels pobres» i que habita a l’avantsala de l’acadèmia. Això sí –xovinisme hi obliga–, «la bohèmia no existeix ni pot existir fora de París», sentencia Murger.

Certament, el destí de tot jove artista que volgués ser algú en la disciplina en què es formés havia de «fer la bohèmia» i marxar a París, i així ho van entendre (sense anar més lluny) els nostres Picasso, Ramon Casas, Utrillo o Rusiñol, a qui va faltar temps per fer les maletes i instal·lar-se en diverses mansardes de mala mort d’edificis que esquitxaven els empedrats i costeruts carrers de Montmartre. El barri, que el 1870 seria escenari de violents enfrontaments durant la Comuna, tenia la particularitat d’estar suficientment aïllat del centre de París gràcies a les vinyes (avui encara visibles) que poblaven les faldes dels seus turons, cosa que aïllava Montmartre del brogit de la ciutat. I això li permetia ser una petita república independent, on els costums es relaxaven, sobretot als seus cafès, teatrins i cabarets, especialment els cèlebres Moulin Rouge o Moulin de la Galette, que pintors, novel·listes, poetes i més tard cine-astes s’encarregarien d’immortalitzar amb més o menys fortuna.

Puccini i els seus amics al Club de La bohème, 1897. Foto: anònim. Les vinyes secretes de Montmartre, Richard Claremont, 2015.

44 pàg. 45

Aquest és l’escenari natural de la bohèmia, tant la fabulada per Murger i musicada per Puccini (i Leoncavallo) com la real, i que era una de les moltes conseqüències de l’exaltació del jo romàntic i de la subjectivitat artística, per bé que el romanticisme francès sempre va ser més dúctil que no pas l’ale-many, i aviat va donar pas al revulsiu literari de Balzac o a l’impressionisme pictòric. I aquest és el marc de fons de La bohème.

El bohemi no era tan sols qui malvivia mentre somiava en quimeres artístiques: la bohèmia era un estat anímic, una joie de vivre a la qual Puccini seria sempre fidel, fins i tot quan ja era un compositor ric i de fama mundial, amb encàrrecs a Itàlia o als Estats Units. I es pot dir que sempre va estimar la seva Bohème, perquè representava en bona mesura part de si mateix, del seu passat i del seu present: els bohemis, diu Murger, «constitueixen la raça dels obstinats somiadors per als qui l’art continua sent una fe i un ofici; gent entusi-asta, convençuda, que pateix atacs de febre veient tan sols una obra mestra i el cor dels

quals batega en esferes elevades davant de tot allò que sigui bell, sense preguntar el nom del creador ni el nom de l’escola».

Més enllà de la bohèmia puccinianaA La bohème , els quatre inquilins de la mansarda, el lloguer de la qual intenta cobrar sense aconseguir-ho el pobre Benoît, viuen el present sense plantejar-se si l’endemà tindran un plat calent a taula o llenya per cremar a l’estufa que presideix la seva estança. Però la seva despreocupació no està renyida amb els sentiments: el ritme espasmòdic amb què Rodolfo explica a Marcello la tos mortal que pateix Mimì al tercer quadre contrasta amb l’alegria del segon quadre, a la terrassa del Café Momus; el canvi d’atmosfera que transforma radicalment la situació al prin-cipi del quart quadre, quan Musetta arriba precipitadament anunciant que Mimì puja les escales, deixa enrere la fingida batussa i els números de ball entre Rodolfo i Marcello; i el plany de Colline en la curta però memorable «Vecchia zimarra» revelen el cor grandiós del personatge. Ser bohemi no vol dir ser frívol ni

superficial, sinó més aviat enamorat de la vida i despreocupat per l’ordre i el confort; aïllat en certa manera de la societat, però no de l’indi-vidu; herois insensats (tornen a ser paraules de Murger) que suporten estoicament el seu destí, i amb una misèria que incita a la compassió.

I això no s’encarna tan sols en la novel·la de l’escriptor francès i en l’òpera de Puccini, perquè el bohemi ha existit, existeix i existirà. No cal escarrassar-s’hi gaire per pensar que la bohèmia es troba avui en l’actitud ocasio-nalment esnob, calculadament despreocu-pada i voluntàriament precària dels individus que poblen la llibreria Shakespeare & Co. de París, o els lofts industrials del SoHo de Nova York. O, per fer-ho més proper, alguns edificis dels carrers del Raval o del districte de Gràcia de Barcelona. Perquè fer de bohemi també obeeix, de vegades, a un posat, a una actitud marcada per la moda o per un discurs alter-natiu al que elaboren els organismes de poder. Opcions que responen a un ideari vital, ètic i sobretot estètic i que després de Murger s’ha

mantingut de maneres molt diverses: a través dels protagonistes de l’autobiogràfica On the road de Kerouak, que va marcar l’inici del beatnik; de l’existencialisme grunge de Kurt Cobain i Nirvana amb aquell seu Smells like teen spirit (que lúcidament Baz Luhrman va incorporar a la postmoderna Moulin Rouge), o de l’indie i hipster actual, molt ben analitzat pel periodista musical Víctor Lenore.

Avui poques noies moren tísiques i, menys encara, es dediquen a cosir. Ja no hi ha poetes que escriguin a la llum de la lluna, però continua havent-hi artistes amb una vida que Murger defineix perfectament al final del seu pròleg, una «vida de paciència i de valor en què no es pot lluitar més que vestint una cuirassa gruixuda d’indiferència a prova de necis i enve-josos, en la qual no s’ha [...] de perdre l’orgull de ser qui s’és [...]; vida adorable i vida terrible, que té els seus triomfadors i els seus màrtirs i en la qual no s’ha d’entrar sense resignar-se prèviament a patir la despietada llei del destí». Puccini hi va posar música, tot convertint aquella bohèmia en apoteosi del melodrama.

LA BOHÈMIA NO S’ENCARNA TAN SOLS EN LA NOVEL·LA DE MURGER I EN L’ÒPERA DE PUCCINI, PERQUÈ EL BOHEMI HA EXISTIT, EXISTEIX I EXISTIRÀ

LA BOHÈMIA ERA UN ESTAT ANÍMIC, UNA ‘JOIE DE VIVRE‘ A LA QUE PUCCINI SERIA

SEMPRE FIDEL, FINS I TOT QUAN JA ERA UN COMPOSITOR RIC I DE FAMA MUNDIAL, AMB

ENCÀRRECS A ITÀLIA O ALS ESTATS UNITS

Bohèmia pucciniana

46 pàg. 47

«A la dona, se li adjudica el monopoli de la llàgrima i el patiment. Malalties, desmais, manifestacions nervioses només subratllen el discurs mèdic sobre la naturalesa feme-nina. La presumpta manca de control de la dona prova la fragilitat, autoritza la pietat; un sentiment ambigu que associa la dona amb els éssers immadurs o desvalguts»

El temps, el desig i l’horror. Assaigs sobre el segle XIXAlain Corbin

La cita

48 pàg. 49

Quan el 1898 arribava al Liceu La bohème, a Barcelona havia emergit qui seria el més gran poeta de la nostra història –i un gran liceista–, Joan Maragall. Fervent lector de Nietzsche, en els seus escrits va fer un diag-nòstic perfecte de la filosofia vitalista.

Aleshores Nietzsche ja havia renegat de Wagner de manera radical, tot decantant-se per la mediterraneïtat de Bizet. Però, anys abans, l’aspi-ració de Wagner a la Gesamkunstwerk i el seu «treball en el mite» que crearia l’imaginari de la gran tradició germànica, havien fet retornar, a sòl alemany, la tragèdia grega.

Tant Wagner com Nietzsche professaven una admiració profunda per Arthur Schopenhauer i, a partir de la lectura entusiasta d’El món com a voluntat i representació, situaren el filòsof de Frankfurt en l’escenari europeu, bo i sostraient-lo de la força centrífuga i alhora hegemònica instaurada per l’idealisme absolut.

Musicòloga i doctora en HumanitatsAina Vega

LA BOHÈME: ENTRE EL POSITIVISME I L’IDEALISME ROMÀNTIC

Fotografia de Brassaï que retrata dos amants en un cafè del barri llatí de París, Musée National d’Art Moderne, Centre Georges Pompidou, París. Foto: The Brassaï Estate – RMN.

50 pàg. 51La bohème: entre el positivisme i l’idealisme romàntic

Després dels excessos de Wagner, l’òpera necessitava aterrar a la «vida real», i el verisme significà una reacció a una música que s’inspirava en la filosofia de la voluntat, que postulava aquest art com a mitjà de redempció, tot inspirant, d’una manera profunda, les obres de Wagner. Ara les històries de Puccini, Mascagni o Leoncavallo omplien els escenaris amb personatges antiheroics, extrets de la vida quotidiana, amb un Rodolfo i una Mimì que intentaven sobre-viure amb l’escalfor d’un llumí, un Turiddu que s’enamorava per despit d’una Santuzza (Cavalleria rusticana), o un Canio i una Nedda (Pagliacci), que reien entre llàgrimes de tristor.

La bohème, concretament, havia begut del mateix Wagner, però també de Verdi. Així, Puccini adopta del geni de Bayreuth el Leitmotiv, que es desplega amb total efecti-vitat com a mètode al final del quart quadre, un mosaic de records que consta pràcticament de reminiscències musi-cals ja anotades al llarg de l’òpera; i del Verdi tardà aprèn els comentaris orquestrals aforístics i una manipulació de la melodia cantada que s’ajustava a la funció escènica de la paraula i de la situació. La música de La bohème s’inscriu en el verisme, però també és una òpera romàntica, pel senti-mentalisme de les relacions amoroses –això la diferencia clarament de Wagner, en què hi ha sentiments entre els

personatges, però no sentimentalisme–, l’erotisme de Musetta, la nostàlgia de la Mimì moribunda, que ens aboca al melodrama de l’amor entre ella i Rodolfo.

Alhora, és l’òpera més impressionista del compositor, pels colors i els matisos orquestrals, i l’atmosfera poc definida, que es va desgranant amb suavitat per la partitura, així com una línia melòdica que és gairebé com un cant parlat. De fet, Puccini era un músic atent a les innovacions del seu temps, i no va ser indiferent a Debussy, Richard Strauss o, més endavant, Schönberg.

Malgrat que el llibret indica que l’obra se situa vers el 1830, darrere s’amaga un homenatge a la seva vida d’estudiant bohemi a Milà. L’am-bient parisenc que descriu Puccini només es pot entendre a partir de dos fenòmens claus del segle XIX: la Revolució de 1848 i l’expansió de la Revolució Industrial. Després del fracàs polític del 48, contra el qual reacciona un Wagner que troba recer en l’esteticisme de Schopenhauer, i un Courbet que comença a pintar la vida tal com és, en introduir «la gent» als seus quadres (pensem en L’enterrament d’Ornans, 1849), el desencís que assola Europa abocarà la classe proletària a la taverna o a les noves formes del socialisme radical, el marxisme i l’anarquisme, mentre que els esperits selectes vagaregen per l’idealisme. L’evolució del realisme –o el naturalisme– de Courbet serà l’impressionisme. Des de la seva penetrant visió de l’art i els canvis socials, Arnold Hauser afirma, en la seva imprescindible Història social de la literatura i de l’art, que, en efecte, «el naturalisme comença com un moviment del prole-tariat artístic. El seu primer mestre és Courbet [...]. Per tot allò que té de nou aquest tarannà social i per tot allò que es parla en el cercle

MALGRAT QUE EL LLIBRET INDICA QUE

L’OBRA SE SITUA VERS 1830, DARRERE

S’AMAGA UN HOMENATGE DE

PUCCINI A LA SEVA VIDA D’ESTUDIANT

BOHEMI A MILÀ


desplaçades per les abstraccions filosòfiques, i, finalment, l’estadi positiu o científic, que ell inaugura i hi defensa que només són vàlides les proposicions de la ciència, perquè es poden demostrar a priori o comprovar empíricament.

Si, amb les seves posades en escena sempre realistes, La bohème és l’òpera del verisme, el naturalisme i el positivisme, paradoxalment també ho és de l’idealisme romàntic. D’una banda, ens trobem amb una Mimì tísica que és brodadora i no pot defugir el seu destí doble-ment proletari: és una treballadora fins a l’extenuació, al servei de l’elegància de les grans senyores («La meva història/ és breu. En tela o seda/ brodar tant a casa com a fora», Mimì, quadre primer). També hi ha una Musetta que encarna el llibertinatge propi de les nits pari-senques, a més dels alcohòlics del segon i tercer quadres, o les difi-cultats per pagar el lloguer de la mansarda, el fred i la misèria. Però, d’altra banda, ¿on queden els artistes: Rodolfo, el poeta; Marcello, el pintor; Colline, el filòsof, i Schaunard, el músic?

El 1891, Rusiñol pinta El bohemi, Erik Satie, al seu estudi, una obra que retrata el músic arraulit al costat del foc de l’estança on compon, una imatge que podríem trobar a La bohème de Puccini. La solitud de

de Courbet del fi humanitari i de la tasca polí-tica de l’art, la bohèmia és i continua sent una hereva del romanticisme». En efecte, la societat que pinten els seus hereus impressionistes és la de la misèria, la prostitució, l’alcoholisme i la malaltia, allò de què parla el naturalisme de Zola, ferm defensor del corrent pictòric. Però Puccini tamisa aquesta realitat i retrata només la misèria, la gana i el fred de la mansarda dels protagonistes («En el cel gris/ miro com fuma París/ per mil xemeneies/ i penso en la reina de la peresa,/ aquesta llar de foc enga-nyadora/ que viu de l’oci com una senyora», Rodolfo, quadre primer) i la malaltia –la tisi de Mimì–, d’una banda; però també presenta un mosaic colorista, tant de gent humil com de burgesos al segon quadre; és l’aparició de la massa, un fenomen social de la segona meitat del segle XIX, que l’intel·lectual percep amb un sentiment ambivalent d’atracció i repulsió, precisament, perquè aquesta es convertirà

en el seu públic: «Enmig d’empentes i trepit-jades/ la multitud s’afanya i es complau/ a experimentar joies absurdes… mai satisfetes» (Schaunard, quadre segon).

El naturalisme en pintura i literatura i el verisme en òpera són el correlat artístic del positivisme d’August Comte. El seu Curs de filosofia positiva, publicat el 1842, és la filo-sofia de la Revolució Industrial, de la fasci-nació pel triomf de la tècnica, pel ferrocarril, pel vaixell de vapor i pel telègraf, que han estat capaços de canviar el món. El positivisme és la prova fefaent que l’únic discurs possible és la ciència i, per tant, Comte carrega contra la religió i la metafísica, que considera un conjunt de ximpleries i supersticions. Afirma que la història de la humanitat ha passat per tres estadis: el religiós o teològic, en què tot gira al voltant dels déus i dels prodigis; l’estadi metafísic, en què les creences religioses són

EL NATURALISME EN PINTURA I LITERATURA I EL VERISME EN ÒPERA SÓN EL CORRELAT ARTÍSTIC DEL POSITIVISME D’AUGUST COMTE. ÉS LA FILOSOFIA DE LA REVOLUCIÓ

INDUSTRIAL, DE LA FASCINACIÓ PEL TRIOMF DE LA TÈCNICA QUE HA ESTAT CAPAÇ DE CANVIAR EL MÓN

Au centre du Quartier-Latin, fotografia anònima de 1913.


l’artista ens pot commoure, però al capdavall és la solitud del creador, que en aquells anys ja ha assolit la categoria d’heroica. En efecte, el 1841, Thomas Carlyle publicava Els herois, una visió aristocratitzant de la història, segons la qual les societats progressen gràcies a l’aparició de grans individualitats, els herois, que marquen l’esdevenidor de la política, la religió o l’art. Els artistes que retrata Puccini haurien d’acom-panyar Dante i Shakespeare en la categoria d’«herois com a poetes». Unes individualitats que s’han de situar en un lloc concret: la ciutat. Perquè la fundació de la Modernitat se situa a la gran urbs del segle XIX, amb les masses proletàries, amb les prostitutes i els burgesos, amb els carruatges i les ambicions, les fortunes, els fracassos, la misèria i els plaers prohibits hipòcritament. Aquest és el París que envolta les vides dels personatges de Puccini, perquè més enllà del Barri Llatí i la Barrière d’Enfer, els adinerats van a comprar dolços a la Fauchon de la Place de la Madeleine i es passegen per la Avenue de l’Opéra. Com Walter Benjamin evocava, «amb Baudelaire, París es converteix per primera vegada en objecte de la poesia lírica».

PUCCINI ENS RETRATA LA VIDA QUOTIDIANA HUMIL, PERÒ AMB UNA EVIDENT ASPIRACIÓ AL

MÓN IDEAL DE LA POESIA I LA FELICITAT

El bohemi, Erik Satie, al seu estudi (1891), Santiago Rusiñol.


Els amics de Rodolfo són aquests herois de Carlyle, els quals expressen el seu Jo a través de l’art, però també són els artistes moderns, urbans, cosmopolites, que no fan concessions als gustos imperants. Fins i tot, podríem dir que són personatges que, enmig de la massa, emergeixen com a éssers únics i es distingeixen dels altres per ser superiors moral-ment i intel·lectual («Odio el populatxo profà igual que Horaci», Colline, quadre segon). Finalment, individus que, com Zaratustra, han passat per la transformació del camell en lleó i del lleó en infant, el creador de nous valors, el Superhome nietzscheà que, justament, reacciona contra el positivisme que intenta reformar la societat. Se senten superiors a la massa, amb la qual es barregen, però accepten la misèria mate-rial des de l’elitisme intel·lectual: «En la meva joiosa pobresa/ balafio com un gran senyor/ rimes i cants d’amor./ De somnis, de quimeres/ i de castells enlaire,/ és milionària la meva ànima». Així s’expressa Rodolfo en la cèlebre «Che gelida manina», en què escalfa la mà de Mimì. Perquè Puccini ens retrata la vida quotidiana humil, però amb una evident aspiració al món ideal de la poesia i la felicitat.

Abans ens hem referit als personatges femenins com a exemples para-digmàtics del verisme, però en una lectura més profunda trobem dues

Dissenys d’escenografia per al segon quadre de La bohème de Ramon Batlle Gordó per al Liceu.

MIMÌ ÉS, EN REALITAT, LA PERFECTA HEROÏNA DELS SENTIMENTS, UNA

VIOLETTA PROLETÀRIA. A L’ALTRA BANDA DEL PÈNDOL TROBEM MUSETTA,

L’ENCARNACIÓ DE LA ‘FEMME FATALE‘


de cada dia/ és el cor». Musetta és una dona atrapada per la força del seu propi erotisme. Gaudeix amb la provocació («Assaboreixo llavors l’anhel/ subtil que els ulls traspuen/ i que dels encants palesos/ sap seduir les ocultes belleses./ Així els efluvis del desig/ m’envolten tota i em fan feliç!», quadre segon), però també té remordiments i funciona dramàticament com a contrapunt de Mimì. Quan la brodadora està a punt de morir, s’entendreix i exclama: «Verge Santa, no sóc/ digna de perdó,/ però la pobra Mimì/ és un àngel del cel».

El substrat de l’òpera de Puccini és aquesta societat industrial, la víctima del capitalisme perpetrat per una burgesia selecta i elitista que, d’una banda, menysprea un proletariat radicalitzat i, de l’altra, uns artistes que seran abocats al Salon des Refusés. Una societat que August Comte considera que ha de ser reformada des de les idees positivistes, que miren la realitat de forma crua i realista, com el natura-lisme i el verisme. Però, com hem vist, els personatges de l’obra encara estan atrapats per la força torrencial del romanticisme idealista que encara embolcallaria l’ambient artístic fin-de-siècle.

figures romàntiques oposades. Mimì, en realitat, és la perfecta heroïna dels sentiments («M’agraden aquelles coses/ que tenen el dolç encant/ de parlar d’amor, de primaveres,/ aquelles coses que anomenen poesia», Mimì, quadre primer). Una Violetta proletària, si seguim Ernst Krause: «Mimì pateix la seva dolça mort d’amor, influïda segurament per l’escena impressionant de la mort de Violetta». És una criatura delicada colpejada per la vida i lliurada al sacrifici, l’ombra perenne de la mort (Rodolfo: «Bella com una aurora»; Mimì: «T’has equivocat de comparança./ Volies dir: Bella com un ocàs», quadre quart). És víctima de la covardia –i d’una solitud egoista, finalment– de Rodolfo, que té por de la seva malaltia i, per disfressar-ho, vesteix el seu rebuig amb gelosia. Tanmateix, quan aquest ésser sofrent està a punt de morir, ho vol fer al costat del seu estimat («“Vull morir prop d’ell! Potser m’espera…”», Musetta, quadre quart, parlant en veu de Mimì).

A l’altra banda del pèndol trobem Musetta, l’encarnació de la femme fatale. Marcello ho diu ben clar: «Es diu Musetta…/ el seu cognom és Temptació [...]/ És com una òliba, un ocell sanguinari./ El seu menjar

x

1. Esbós de decorat per al primer quadre de La bohème de Ferruccio Villagrossi per al Liceu (1991).2. Així va plantejar Villagrossi l’escena del Cafè Momus del segon quadre de La bohème (1991).3. Esbós de decorat per al tercer quadre de l’òpera de Puccini ideat per Villagrossi (1991).

1 2 3

60 pàg. 61

«Puccini s’acosta a Murger com a músic de la fi de segle. Dóna a la seva Bohème un matís sensual que la suavitza molt, per molt que s’esforci a intentar aconseguir una atmosfera poètica i documentada en la seva declaració d’amor per París. Les priva-cions semblen haver estat romànticament atenuades. La fam i el fred són tractats amb lirisme romàntic. La miseria així tractada sembla fins i tot bonica»

Ernst KrausePuccini

Les parisiennes à la terrasse d’un café, Maurice Louis Branger, 1925.

La cita

62 pàg. 63

Giacomo Puccini neix a Lucca (Italia). El pare és l’organista de la catedral i també descendent de músics

Orphée aux enfers (J.Offenbach). La magicienne (J.Halévy). Neix R.Leoncavallo. Reconstrucció del Covent Garden (Londres)

1858 1r cable transatlàntic submarí Napoleó III i l’emperadriu Eugènia, il·lesos d’un atemptat del revolucionari italià F.Orsini quan anaven a l’òpera a París

Mor el pare: la família de Giacomo destija que també acabi sent organista de la catedral

La belle Hélène (J.Offenbach). Mor G.Meyerbeer (G.Rossini compon Chant funèbre com a homenatge). Neix R.Strauss

1864 L.Pasteur prova que un ésser viu prové d’un altre i que no hi ha generació espontània

Maximilià d’Habsburg, emperador de Mèxic

1a feina documentada: assistent musical per a la festivitat de la Santa Croce a la catedral. Després, organista a Lucca i rodalies

R.Wagner posa la 1a pedra del Festspielhaus, el seu teatre de Bayreuth (Baviera). G.Bizet comença Carmen. Neix J.Malats

1872 Creen el Metropolitan Museum of Art de Nova York. Sorgeix L’Esquella de la Torratxa

Comença la III Guerra Carlina. Moren G.Mazzini i B.Juárez

Va a peu de Lucca a Pisa amb uns amics per veure una òpera, Aida, fet que influirà en què deixi l’orgue i aspiri a l’òpera

R.Wagner inaugura Festspielhaus amb la seva tetralogia íntegra. La Gioconda (A.Ponchielli). Neixen P.Casals, M.de Falla i E.Wolf-Ferrari. Mor F.M.Piave

1876 Richard Wagner in Bayreuth (F.Nietzsche). A.G.Bell patenta el telèfon, després de l’invent d’A.Meucci. Bal au moulin de la Galette (P.-A.Renoir)

Mor M.Bakunin

Messa a 4 voci con orchestra. Trasllat a Milà per estudiar al Conservatori (serà alumne d’A.Ponchielli)

Jean de Nivelle (L.Delibes). Das Spitzentuch der Königin (J.Strauss II)

1880 Le penseur (A.Rodin). Heidi (J.Spyri). J.Milne millora el sismògraf

I Congrés Catalanista. Revolució i guerra civil a Argentina entre la República i Buenos Aires, que perd

A Lucca comença a estudiar música Die Meistersinger von Nürnberg (R.Wagner). Hamlet (A.Thomas). Mefistofele (A.Boito, 1a versió). Mor G.Rossini

1868 L.Lartet descobreix l’Home de Cromagnon (Homo sapiens). Mor L.Foucault

Cau Isabel II i neix la pesseta

PUCCINI MÚSICA ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

64 pàg. 65Cronologia


Le Villi al Teatro alla Scala. Comença a compondre Edgar

Le Cid (Massenet). The Mikado (A.Sullivan)

1885 Patent de la 1a motocicleta (G.Daimler amb W.Maybach). Construcció del 1r automòbil, de 3 rodes (K.Benz)

Roma posa la 1a pedra del monument a Víctor Manuel II. Entitats de Catalunya lliuren un Memorial de Greuges a Alfons XII, poc abans de morir (regència de Maria Cristina)

L’estrena triomfal de Manon Lescaut (Teatro Regio de Torí) el consagra. Projecta amb G.Ricordi La bohème (R.Leoncavallo compon una òpera del mateix títol i argument però l’estrenarà després)

Falstaff (G.Verdi). Una vintena de morts per una bomba al Liceu durant la inauguració de la temporada

1893 R.Diesel patenta el motor dièsel. Neix J.Miró

Patent de Coca-Cola

Fracassa Edgar, estrenada a La Scala (en farà canvis). Subsisteix gràcies al sou de G.Ricordi, que encara hi confia: treballa sobre Manon Lescaut. 2n viatge al Festspiele de Bayreuth (ja hi va anar l’any 1888). A Milà veu la Tosca que protagonitza l’actriu S.Bernhardt

P.Mascagni acaba de compondre Cavalleria rusticana. Los amantes de Teruel (Bretón). Don Juan (R.Strauss). 1a demostració pública de la gramola (San Francisco)

1889 París inaugura la Torre Eiffel. Kyoto obre la fàbrica de cartes Nintendo (acabarà fent videojocs). De sterrennacht (Van Gogh)

El príncep hereu austríac Rudolf d’Habsburg apareix mort a Mayerling. Neix A.Hitler

Presenta al I Concorso Sonzogno la seva 1a òpera, Le Villi: perd

Mor R.Wagner. El Liceu estrena el seu 1r Wagner: Lohengrin. Lakmé (L.Delibes). S’obre la 1a seu del Metropolitan Opera House (Nova York)

1883 A.Gaudí assumeix la construcció de la Sagrada Família. F.Nietzsche comença a escriure Also sprach Zarathustra

Mor K.Marx. Neix B.Mussolini

Estrena triomfal de Le Villi (Teatro Dal Verme, Milà): l’editor G.Ricordi en compra els drets i li encarrega una altra òpera. Torí estrena una altra versió de Le Villi (ja amb 2 actes). Probablement ara comença la relació amb Elvira, que deixarà el marit per ell. La seva relació serà tempestuosa per la gelosia d’ella (moltes vegades, fundada) però estaran junts sempre i tindran un fill l’any 1886. Mor la mare

Manon (versió de J.Massenet, anterior a la de Puccini i posterior a la de D.-F.Auber, de 1856). Mor B.Smetana. R.Strauss dirigeix per 1a vegada

1884 Une baignade à Asnières (G.Seurat) Sorgeixen el Dow Jones Industrial Average i el Dow Jones Transport Average



Assisteix a Montecarlo a una Tosca amb N.Melba i E.Caruso. La fillastra es casa amb l’empresari S.Leonardi

Tosca al Liceu. El Liceu estrena I Pirinei (F.Pedrell). Pelléas et Mélisande (C.Debussy)

1902 Le Voyage dans la Lune (germans Méliès). Cañas y barro (V.Blasco Ibáñez). Estetica (B.Croce)

Alfons XIII assumeix el regnat efectiu (Maria Cristina ha estat regent)

Nou èxit durant l’estrena de La bohème (dirigida per A.Toscanini al Teatro Regio de Torí)

1a òpera de Puccini al Liceu: Manon Lescaut. El Liceu estrena Pepita Jiménez (Albéniz). Andrea Chénier (U.Giordano). Also sprach Zarathustra (R.Strauss)

1896 Ubu roi (A.Jarry). Prosas profanas (R.Darío)

Restauració dels Jocs Olímpics (Atenes)

Compon Inno a Diana (veu i piano). La bohème, a Manchester, Berlín i Viena

La bohème (R.Leoncavallo). La revoltosa (R.Chapí). Mor J.Brahms. Neix M.Fleta. R.Strauss dirigeix al Teatre Líric/Sala Beethoven (Barcelona)

1897 1a projecció cinematogràfica a Barcelona, 2 anys després dels germans Lumière. Neix J.Pla

Barcelona incorpora Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi, Sants i Les Corts

París aplaudeix La bohème. Comença a compondre Tosca

La bohème de Puccini al Liceu. Fedora (U.Giordano). Neix G. Gershwin. El Liceu instala la seva marquesina

1898 J’accuse…! (É.Zola). La barraca (V.Blasco Ibáñez). The War of the Worlds (H.G.Wells)

España perd Cuba, Filipines i Puerto Rico en la seva guerra contra els EUA. Mor O.von Bismarck

Estrena triomfal de Tosca (Teatro Costanzi, Roma). A Londres es representa Tosca i hi veu l’obra teatral de D.Belasco Madama Butterfly. Des d’ara viurà preferentement a la seva casa de la Toscana a Torre del Lago (avui, museu)

La cenerentola (E.Wolf-Ferrari). A.Schönberg comença a compondre Gurre-Lieder

1900 Die Traumdeutung (S.Freud). 1a exposició individual de Picasso (al local Els Quatre Gats, Barcelona)

Assassinat d’Humbert I d’Itàlia: el succeeix Víctor Manuel III. Mor la reina Victòria: Eduard VII, nou rei britànic

Compra els drets de Madama Butterfly i comença a compondre l’òpera. Compra un cotxe (gran afició seva, a més de la caça)

Moren G.Verdi i C.Angeloni (va ser professor de Puccini a Lucca i havia estat alumne del seu pare, M.Puccini). R.Strauss estrena Feuersnot; triomfa al Liceu (Ein Heldenleben i altres). Neix J.Rodrigo

1901 G.Marconi transmet un missatge en Morse a través de l’Atlàntic. Mor Leopoldo Alas “Clarín”. Neix T.Garcés

A Catalunya sorgeixen l’Associació Wagneriana, la Lliga Regionalista i l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Neix Hirohito



Estrena un Requiem a la Casa di Riposo (Milà) pels 4 anys de la mort de G.Verdi

Salome (R.Strauss). Amica (P.Mascagni). La vida breve (M.de Falla). La mer (C.Debussy)

1905 Teoria de la relativitat especial (A.Einstein). Grup expressionista Die brücke

Revolució russa

Va a Nova York perquè el Metropolitan Opera House programa òperes seves. A Broadway veu The Girl of the Golden West (de D.Belasco), base de La fanciulla del West

La llegenda de la ciutat invisible de Kitej (N.Rimsky-Korsakov). Mor E.Grieg

1907 Les demoiselles d’Avignon (Picasso) Triple Entente (França-Gran Bretanya-Rússia)

Se suïcida una minyona de la casa a la qual Elvira acusa des de 1908 d’una relació sentimental amb ell: l’autòpsia prova que era verge i la seva família demanda Elvira (tot i que hi ha un pacte econòmic extrajudicial): la composició de La fanciulla del West es retarda

Madama Butterfly al Liceu. Elektra (R.Strauss). Els Ballets Russos de S.Diaghilev comencen a París la seva gira internacional

1909 Manifesto del Futurismo (F.T.Marinetti). F.L.Wright dissenya la Robie House

Setmana Tràgica a Catalunya i afusellament posterior de F.Ferrer i Guàrdia

Fracassa Madama Butterfly durant l’estrena: la retira de La Scala, la reforma i sí triomfa a Brescia (Teatro Grande). Es casa amb Elvira tot i que segueix la gelosia

Hélène (C.Saint-Saëns). Armida (Dvořák, que mor aquest mateix any)

1904 Neix S.Dalí. La busca (Pío Baroja) Entente Cordiale (França-Gran Bretanya)

Un accident de cotxe l’obliga a utilitzar una cadira de rodes temporalment: convalescència a Torre del Lago, complicada per la seva diabetis, fet que retarda la composició de Madama Butterfly. Mor el marit de la seva parella. Compra una barca amb motor

Tiefland (E.d’Albert, amb llibret de R.Lothar basat en Terra baixa, d’A.Guimerà)

1903 Els germans Wright fan volar l’avió Flyer durant 12 segons als EUA

Els EUA controlen Guantánamo (Cuba). 1r Tour de France



Mor el seu editor de sempre i amic, G.Ricordi (no s’entendrà tan bé amb el fill, T.Ricordi). F.Torrefranca publica Puccini e l’opera internazionale, un assig crític amb ell

Daphnis et Chloé (M.Ravel). Ariadne auf Naxos (R.Strauss). Titaina (E.Morera). Mor J.Massenet. Neixen X.Montsalvatge i J.Cage

1912 Descobriment del bust de Nefertiti. Mor l’escriptor M.Menéndez y Pelayo

Enfonsament del Titanic. Assassinat de J.Canalejas, president del Govern espanyol

Estrena La rondine a Montecarlo (havia de ser a Viena però la I Guerra Mundial ho impedeix)

Rapsodie nègre (F.Poulenc). Parade (E.Satie). Simfonia clàssica (S.Prokofiev)

1917 Moren E.Degas, A.Rodin, É.Durkheim i F.von Zeppelin

Revolució russa. Mor E.Prat de la Riba. Vaga general a Espanya

El Metropolitan Opera House estrena Il trittico (Il tabarro, Suor Angelica, Gianni Schicchi), amb crítiques dividides segons cada peça

Mor C.Debussy. Neix L.Bernstein1918 J.Cocteau publica Le coq et l’arlequin, assaig sobre art i música

Acaba la I Guerra Mundial. Assassinat del tsar Nicolau II i la seva família

A.Toscanini dirigeix Manon Lescaut en el 30 aniversari d’aquesta òpera. Coneix B.Mussolini. Comença a fer-li mal la gola: és el tumor que el matarà

Neixen M.Callas i V.dels Àngels. El Liceu estrena Marianela (J.Pahissa). El retablo de Maese Pedro (M.de Falla)

1923 El poema de la rosa als llavis (J.Salvat-Papasseit). Neix F.Zeffirelli

Comença la república de Turquia i la presidència d’Atatürk. Comença la dictadura de M.Primo de Rivera a Espanya

Nomenat Senatore del Regno. Mor a Brussel·les, on tracten el seu tumor. Turandot està inacabada: F.Alfano rep l’encàrrec de Casa Ricordi i A.Toscanini d’acabar-la

Erwartung (A.Schönberg). Rhapsody in Blue (G.Gershwin). F.Poulenc estrena el ballet de S.Diaghilev Les biches

1924 Manifeste du surréalisme (A.Breton). Der Zauberberg (T.Mann). Moren À.Guimerà i J.Salvat-Papasseit. J.de la Cierva prova amb èxit el seu autogir

Mor Lenin

Estrena pòstuma de Turandot: A.Toscanini interromp la representació a La Scala en el punt de la partitura en què Puccini va deixar de compondre. (Turandot arribarà al Liceu l’any 1928)

Concierto para clave y 5 instrumentos (M.de Falla)

1926 Mor A.Gaudí Fracassa un atemptat contra B.Mussolini. Cop d’Estat a Portugal. Hirohito, emperador de Japó

El Metropolitan Opera House estrena triomfalment La fanciulla del West, coprotagonitzada per E.Caruso i dirigida per A.Toscanini

Don Quichotte (J.Massenet). L’Oiseau de feu (I.Stravinsky)

1910 G.Claude presenta la llum de neó. La Danse (H.Matisse)

Comença la Revolució mexicana. J.Canalejas, president del Govern espanyol

72 pàg. 73

Henri Mürger, Nadar, 1857.

La cita

«Quan la bohèmia deixa de ser “romàn-tica”, la burgesia comença a romantit-zar-la i idealitzar-la. En aquest procés Murger fa el paper de maître de plaisir i representa el Quartier Latin domesticat i net. Per aquest Servei assoleix, tal com es mereix, el rang d’autor reconegut per la classe mitjana»

Història social de la literatura i de l’artArnold Hauser

74 pàg. 75

Adoro aquest personatge que he interpretat moltes vegades, encara que realment no puc dir que hagi estat el que m’ha agradat més de tots, perquè encara em resulta difícil escollir-ne un i només un entre tots els papers que he interpretat al llarg de la meva carrera.

Seria com demanar a una mare quin dels seus fills s’estima més. La primera vegada que vaig ser Mimì era realment molt jove. Va ser el 1958, quan tot just acabava de reprendre la carrera després de la meva maternitat.

No oblidaré mai, però, la meva interpretació del 1963, indissolublement lligada amb el debut a La Scala, sota la direcció de Zeffirelli, producció que el teatre de Milà encara té en repertori. Al podi hi havia en Karajan i des d’aquell moment s’inicià una col·laboració artística i una amistat puríssima que van durar més de vint anys. Aquell any màgic se’m van obrir les portes de tots els teatres del món. No enyoro pas, però, els anys i les interpretacions d’aquella època. Conec bé les meves possibi-litats, quines eren les qualitats de la meva veu, el que podia fer i el que no, i tampoc vaig aventurar-me a buscar altres rols. Estic satisfeta amb el que vaig fer, perquè vaig fer molt. Ho dic amb gran serenitat.

SopranoMirella Freni

TESTIMONI

Mirella Freni com a Mimì en una producció del Teatro alla Scala de Milà de la temporada 1962/63. Foto: Piccagliani.

76 pàg. 77

Només d’oïdes, Von Karajan va confiar en mi i em va acceptar com a Mimì sense haver-me vist mai. M’imagino com es devia sentir de tens i curiós a l’hora de conèixer-me; quan va arribar el moment «fatídic», el vaig veure i vaig pensar que li llegia el pensament. Uns anys després em confessà que em va mirar aten-tament pensant: «El físic hi és». Era un veri-table esteta i havia volgut comprovar imme-diatament si tenia el físic adequat per inter-pretar Mimì. Però el moment realment fatídic encara havia d’arribar, que era el moment de sentir-me cantar. Aleshores es va decidir tot: va ser el moment crucial de la nostra trobada i alhora decisiu de la meva carrera artística.

L’entesa va ser immediata, perquè quan vam anar al meu camerino a fer l’audició de prova, va escollir de manera instintiva el quadre final, tal com l’hauria triat jo també per entendre el caràcter i la sensibilitat en la interpretació de Mimì... No me’n va fer cantar l’ària, no

me’n va fer cantar els duos. Va anar directe a l’últim quadre, perquè volia veure si havia entès el paper de Mimì. Mentre m’escoltava, vaig veure que em seguia ràpid i empal·lidia. Llavors, em va mirar i va dir: «Endavant», es feia! L’entesa va ser perfecta, i així va conti-nuar des de llavors. Tinc altres grans records relacionats amb el paper de Mimì: quan vaig debutar el 1963 a l’Òpera de Viena dirigida per Herbert von Karajan. Des de llavors la relació amb Viena ha estat meravellosa i quan hi vaig tornar al cap de quasi cinquanta anys del debut vaig sentir l’amor d’aquesta ciutat i dels vienesos cap a mi. Després de la primera interpretació en van seguir trenta-tres més, fins al 1992. Un altre debut important en la meva carrera va ser el 1965 al Metro-politan, un cop més amb La bohème i sempre com a Mimì, al costat d’un joveníssim Gianni Raimondi. Rememorant aquells anys merave-llosos, puc arribar a la conclusió que Mimì té un lloc especial i únic al meu cor.

1. En una producció molt exitosa de 1965, Mirella Freni (Mimì) i Luciano Pavarotti (Rodolfo) al Teatro alla Scala de Milà.2. Una divertida caricatura de Franco Cabrese de Pavarotti i Freni com a Rodolfo i Mimì, del gener de 1975 a La Scala.

Testimoni

1

2

78 pàg. 79

La cronologia de La bohème al Liceu és gloriosa. Centrada en els personatges de Mimì i Rodolfo, ha tingut aquí els més grans intèrprets, amb sopranos com Rosina Storchio, que en va fer l’estrena liceista el 1898 i que encara la va cantar aquí el 1919 com a comiat de la seva carrera; Cesira Ferrani, que n’havia fet l’estrena absoluta a Torí el 1896; Angelica Pandolfini, Hariclea Darclée, Mercè Capsir (en sis temporades diferents), Victoria de los Ángeles, Renata Tebaldi, Virginia Zeani, Mont-serrat Caballé, Ileana Cotrubas, Mirella Freni i Angela Gheorghiu.

Entre els tenors, la llista és igualment impressionant: Alessandro Bonci (Rodolfo en les tres primeres edicions liceistes en vint-i-quatre representacions), Edoardo Garbin (que a diferència de tants tenors que s’abaixaven l’ària «Che gelida manina», ell va anunciar que se la faria apujar mig to, propòsit que no s’arribà a esdevenir), Miguel Fleta, Giacomo Lauri-Volpi, Mario Filippeschi, Gianni Poggi, Gianni Raimondi, Jaume Aragall (en cinc edicions), Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, Josep Carreras i Roberto Alagna. Els barítons, alguns d’igualment ben il·lustres: Giuseppe Kaschmann, Domenico Viglione-Borghese (segons el també baríton Apollo Granforte una de les veus més voluminoses que s’han sentit mai), Marcos Redondo en els seus primers anys com

Mestre apuntadorJaume Tribó

LA BOHÈME AL LICEU

A l’escenari del Gran Teatre del Liceu han interpretat La bohème els mes grans cantants de les darreres generacions, com Ileana Cotrubas (Mimì) i Plácido Domingo (Rodolfo), el 1982. Foto: Antoni Bofill.

80 pàg. 81

a baríton d’òpera, Víctor Damiani, Apollo Granforte, Mario Basiola, Raimon Torres, Rolando Panerai (el 1949 i encara el 1983) i dos barce-lonins tan estimats com Manuel Ausensi (en set edicions consecutives) i Vicenç Sardinero. Entre els baixos, noms també de prestigi: Francesco Navarrini, Nazzareno De Angelis, Angelo Masini-Pieralli, Giulio Neri, Nicolai Ghiaurov, Stefano Palatchi, Simón Orfila i Carlo Colombara. I altres barítons com a Schaunard, com Ángel Anglada que posterior-ment i fins a la seva mort esdevingué el mestre apuntador del Liceu, i Lluís Maria Andreu, que en seria director artístic.

El públic del Liceu sempre ha tingut una estimació especial envers Puccini, malgrat que la crítica no sempre compartís aquesta estimació. Resulta més que curiós llegir la crítica que Francisco Suárez Bravo feia al Diario de Barcelona, 12 d’abril de 1898, amb motiu de l’estrena al Liceu. «(...) esos unísonos en crescendo de toda la orquesta para doblar simplemente el canto para subrayar fuertemente un momento de conflicto pasional agudo, como procedimiento habitual, suponen una pobreza de invencion estrema». Però l’obra havia agradat. Calgué repetir el duo final del primer quadre i el quartet final del tercer. Sempre aplaudida pel públic, La bohème ha tingut al Liceu èpoques esclatants. Consignem que després de l’estrena es representà en vuit temporades consecutives. Més addicció encara creà a partir del 1939, en què va ser programada durant onze temporades seguides.

1 2

3 4

1. El gran duo format per Angela Georghiu (Mimì) i Saimir Pirgu (Rodolfo), el 2012. Foto: Antoni Bofill.2. Ainhoa Arteta com a Musetta, l’any 2012. Foto: Antoni Bofill.3. Les veus de Virginia Zeani (Mimì) i Jaume Aragall (Rodolfo), el 1964 al Liceu. Foto: Anònim.4. La Mimì de Montserrat Caballé i el Rodolfo de Luciano Pavarotti, el gener de 1971. Foto: Anònim.5. Un joveníssim Josep Carreras a La bohème de 1959. Foto: Antoni Ras Rigau.

2

5

La bohème al Liceu

EL PÚBLIC DEL LICEU SEMPRE HA TINGUT UN APRECI ESPECIAL ENVERS PUCCINI, MALGRAT QUE LA CRÍTICA NO SEMPRE COMPARTÍS AQUESTA

ESTIMACIÓ

82 pàg. 83La bohème al Liceu

No en sabrem mai el motiu, però La bohème fou el primer títol escollit per representar al Liceu després de la Guerra Civil. Va ser el 29 d’abril de 1939 i el programa ja ens informa de la anormalitat de la repre-sentació. A la portada, hi figura el nom del teatre i el de l’empresari, tot sobre banderes i escuts d’Espanya i de la Falange. Gairebé tota la pàgina està ocupada per una fotografia del general Franco. A la primera pàgina es fa referència a una extraordinaria función benéfico-patriótica i se’ns fa saber que ha estat patrocinada pel cap de la Quarta Regió Militar. A la segona pàgina ens assabentem finalment en què consisteix la funció. És La bohème. Després de l’òpera s’adverteix que s’interpretarà l’Oriamendi, himne dels requetès, el Cara al sol, himne de la Falange, i l’himne nacional espanyol. No es podia sortir de la sala fins després dels himnes. El programa no ho deia, però tampoc no es podia sortir durant el quart quadre, no fos cas que algun espavilat es volgués estalviar els tres himnes.

Després d’aquella única representació, fora de temporada, La bohème va esdevenir al Liceu l’òpera més representada i la prova és que es va programar en onze temporades consecutives. Una tal dedicació a un títol només s’havia produït amb Aida, que al començament del segle XX va arribar a la programació en quinze temporades seguides.

6. Jaume Aragall, Mirella Freni, Vicenç Sardinero i Nicolai Ghiaurov en una escena coral. Foto: Antoni Bofill.7. Mirella Freni (Mimì) al costat d’un jove Roberto Alagna (Rodolfo), el desembre de 1991. Foto: Antoni Bofill.8. Imatge de Montserrat Caballé com a Mimì i Josep Carreras com a Rodolfo, el 1980. Foto: Antoni Bofill.

7 8

6

84 pàg. 85

Al voltant de La bohème també hem de relacionar la figura de la mítica soprano valenciana Lucrezia Bori, diva absoluta al Metropolitan de Nova York entre els anys 1910 i 1936. El desembre de 1919 amb aquesta òpera s’anuncià el seu debut a Espanya. La Bori va fer l’assaig general a plena satisfacció de l’empresa, però el dia de la representació se’n va anar de Barcelona amb tren cap a València. Argüí problemes vocals que ningú no havia advertit i mai no cantà a l’Estat. Fidela Campiña la substituí improvisadament.

També amb La bohème es van crear les primeres medalles d’or del Liceu, un guardó que tot i no tenir cap caràcter oficial és el premi que el Teatre concedia als més estimats. La temporada 1954/55 i per a una Renata Tebaldi gloriosa i al cim del seu art, es va crear aquesta medalla que li va ser lliurada el 16 de novembre de 1954. La indignació del tenor Gianni Poggi va ser tan gran que calgué oferir a corre-cuita el lliurament d’una segona medalla d’or. Poggi la va rebre el 20 de novembre.

Consulteu la cronologia detallada a:

http://goo.gl/Tye0LS

A diferència d’altres títols centrats en el protagonista absolut, La bohème agraeix la presència d’una Mimì i un Rodolfo compenetrats i per això podem parlar de grans parelles al Liceu, començant pels mítics Rosina Storchio i Alessandro Bonci que en van fer l’estrena liceista i barcelonina el 10 d’abril de 1898. Després hem tingut les parelles il·lustres de Mercè Capsir i Giacomo Lauri-Volpi, Renata Tebaldi i Gianni Poggi, que amb la seva Bohème aconseguiren les primeres meda-lles d’or del Liceu, Victoria de los Ángeles i Gianni Raimondi, Virginia Zeani i Jaume Aragall, Montserrat Caballé i Luciano Pavarotti amb un Do esclatant al final del primer quadre que encara deu ressonar si les flames de l’últim incendi l’han volgut respectar, Ileana Cotrubas i Josep Carreras, Mirella Freni i Roberto Alagna i, en l’última edició, Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu. Ara cal fer aquí un record de la nostra soprano Lolita Torrentó, que la temporada 1939/40 ja s’inicià en el rol de Musetta i n’esdevingué una gran especialista. La prova és que la va cantar en onze edicions, l’última l’any 1964.

La bohème, òpera no pas fàcil, ha estat al Liceu un títol tan de reper-tori, tan dominat per cor, orquestra i escenari, que era el recurs per als casos d’emergència. I això va ocórrer molt més d’un cop. Quan un espectacle no era a punt, les decoracions no havien arribat, musi-calment la cosa no rutllava, es decidia fer una Bohème i no calia cap mena d’assaig.

La bohème va ser el primer títol escollit per representar al Liceu després de la Guerra Civil. El 29 d’abril de 1939, el programa informava de la anormalitat de la representació: enlloc d’indicar el títol, es destaca la foto del General Franco en la portada. La bohème no apareix fins a la tercera pàgina.

La bohème al Liceu

86 pàg. 87

La monumental discografia de La bohème està marcada per grans directors d’orquestra que han fet justícia al refinat art orquestral i al sentit dramàtic de Giacomo Puccini, i pel carisma vocal de parelles mítiques que han deixat petjada en la interpretació de l’emblemàtica parella protagonista.

Obrim la galeria amb la sensible, dolça i commovedora Mimì de Victoria de los Ángeles i el fogós Rodolfo de Jussi Bjorling, estrelles de l’en-registrament dirigit amb gran inspiració per Thomas Beecham (Emi, 1956); destaquen en el repartiment el generós Marcello de Robert Merrill i el bon Colline de Giorgio Tozzi. Un altre clàssic porta la signa-tura solvent de Tullio Serafin (Decca, 1959) i compta amb una altra parella sensacional, per la bellesa vocal de Renata Tebaldi i el fraseig refinat de Carlo Bergonzi; en el repartiment figura amb prestacions notables Ettore Bastiani, Gianna D’Angelo i Cesare Siepi. De molta més profunditat dramàtica és la Mimì de Maria Callas, que va formar una altra parella llegendària al costat del generós i càlid Rodolfo de Giuseppe Di Stefano, sota l’eficaç direcció d’Antonino Votto (Emi, 1956).

Periodista i crític musicalJavier Pérez Senz

SELECCIÓ DISCOGRÀFICA

88 pàg. 89

Probablement la parella de referència és la formada per Mirella Freni i Luciano Pavarotti. No és fàcil trobar un tal grau d’identificació i compli-citat, potser perquè, en el fons, sempre que a l’escenari van donar vida als joves bohemis recordaven els seus propis somnis de joventut a la Mòdena natal. És inútil cercar intèrprets de timbre més idoni per a cada paper: són Rodolfo i Mimì, regalant bellesa, intensitat expressiva i brillantor vocal. I la versió que van gravar sota la direcció de Herbert von Karajan (Decca, 1976) és una referència imbatible que ofereix més luxes en el repartiment: Rolando Panerai signa el millor Marcello de la discografia, amb un cant generós. Al seu costat, Nikolai Ghiaurov presta la seva noblesa vocal a Colline. Molt ben cantada, malgrat que des d’una òptica poc italiana, la Musetta d’Elisabeth Harwood; i impe-cable Gianni Maffeo com a Schaunard. La refinada i opulenta resposta de la Berliner Philharmoniker i la qualitat del so afegeixen glòria a aquesta versió imprescindible.

També exerceix un gran atractiu la parella formada per Montserrat Caballé i Plácido Domingo en la incisiva lectura de Georg Solti (RCA, 1974) al capdavant de la London Philharmonic en el repartiment de la qual figura el referencial Schaunard de Vicente Sardinero.

Als noranta se’n van editar tres versions imponents: la lectura d’An-tonio Pappano (Emi, 1995) al capdavant de la Philharmonia Orchestra és musicalment apassionant, tot creant una atmosfera d’una poesia i un sentit dramàtic en el qual agafen vol la varietat expressiva de Leontina Vaduva i l’ardor romàntic de Roberto Alagna. Per la seva banda, Riccardo Chailly (Decca, 1998) aprofita la seductora parella

formada per Angela Gheorghiu i Alagna, tot subratllant la teatralitat i riquesa simfònica de la partitura amb una òptima resposta de les formacions de La Scala de Milà. I en el registre dirigit per Bertrand de Billy (Deutsche Grammophon, 2007) brillen el glamur i la bellesa vocal d’Anna Netrebko, l’apassionat cant de Rolando Villazón i la sumptuosa orquestra de la Bayerischen Rundfunks.

Les alternatives en DVD es multipliquen. Com a gran clàssic destaca la producció de Franco Zeffirelli, dirigida de manera magistral a La Scala per Karajan (Deutsche Grammophon, 1965); però es tracta d’una filmació cinematogràfica i l’ús del playback resta naturalitat a l’emotiu cant de Mirella Freni, Gianni Raimondi i Rolando Panerai. L’espectacular muntatge de Zeffirelli a la Metropolitan Opera House es beneficia de la direcció esplèndida de James Levine (Deutsche Grammophon, 1982) i ens permet gaudir del desbordant lirisme de Josep Carreras, el commo-vedor retrat de Mimì de Teresa Stratas i la genial Musetta de Renata Scotto; la seva entrada amb carrossa produeix un gran efecte en l’es-pectacular segon quadre al Café Momus. Scotto és la lírica Mimì del muntatge de Fabrizio Melano, amb vestuari de Pier Luigi Pizzi, gravat al Met, amb el sensacional Pavarotti, sota la batuta de Levine (Deutsche Grammophon, 1977).

La producció del Teatro Real de Madrid dirigida escènicament per Gian-carlo del Monaco –ben coneguda al Liceu– és teatralment impactant i, alhora, d’una força poètica admirable en les escenes més íntimes. La versió, molt ben dirigida per Jesús López Cobos (Opus Arte, 2006), compta amb les notables interpretacions d’Inva Mula i Aquiles Machado.

Selecció discogràfica

90 pàg. 91

Accedint des del carrer de l’Amiral de Coligny, el carrer Prêtres Saint-Germain-l’Auxerrois encara conserva a la seva esquerra l’església que li dóna nom. Amb una mica menys de dos-cents metres, aquest carrer mor en la intersecció dels carrers de l’Arbre Sec i Place de l’École. Una mort que, abans de les inter-vencions urbanístiques de Haussmann a la segona meitat del segle XIX, no es produïa fins al carrer de Saint Denis. És en aquesta intersecció, que avui acull l’edifici de La Samaritaine, on hi havia des de principis del segle XIX i fins al 1856, el que pot ser considerat el cafè més bohemi de tots i que Puccini immortalitzà en el segon quadre de la seva Bohème: el Café Momus.

Situat al número 19 del carrer de Prêtres Saint-Germain-l’Auxerrois, va gaudir d’una gran popularitat, especialment arran de tenir com a veí en el número 17 la seu del diari Journal des Débats. Entre la clientela del Momus, s’hi podia veure consagrats com Balzac, Chateaubriand, Hugo, Berlioz i Baudelaire, entre molts d’altres. D’aquests altres, esment especial mereix el novel·lista i poeta parisenc Henri Murger (1822-1861) i la seva obra Scènes de la vie de bohème. Un recull de narracions autoconclusives que, amb un marcat regust autobiogràfic i alhora amb un estil mordaç i burlesc, narren les aventures i desventures d’un grup de joves aspirants a ser artistes de renom; el punt de reunió d’aquests joves no podia ser un altre que el mateix de la colla d’amics de Murger: el Café Momus.

Aquestes històries, que primer van veure la llum de manera independent en la gaseta literària Le Corsarie entre els anys 1845 i 1849, van trobar en l’adap-tació teatral que en van fer el mateix autor i Théodore Barrière el 1849 el catalitzador perquè es popularitzés amb un gran èxit el dissortat capítol de Mimì. L’èxit fou tan gran que el 1851 es publicava, revisat i augmentat, el recull que donaria forma al corpus de les Scènes de la vie de bohème. A Leoncavallo primer i a l’oportunista Puccini després no els va ser difícil veure el material dramàtic que l’obra de Murger els brindava.

La casa barcelonina Alba Editorial publicava el 2007 Escenas de la vida bohemia. Amb una mica més de cinc-centes pàgines i la traducció de Maite Gallego, aquesta edició és la millor opció per conèixer la sarcàstica obra de Murger i descobrir com humanitza i despulla de tot romanticisme la bohèmia parisenca de mitjan segle XIX.

A Internet Archive es troba el facsímil de La vie de bohème, l’adaptació teatral del mateix Murger i Barrière. Nabu Press, l’editorial virtual que reedita llibres de domini públic, permet baixar-se una còpia d’aquest volum en francès amb l’ad-vertiment que és tant el virtuosisme de les reproduccions, que s’hi respecten les errades i imperfeccions de l’original.

Per a una aproximació documentada i rigorosa a La bohème pucciniana és de lectura obligada el dossier que la revista Scherzo dedicava a aquest títol en el centenari de l’estrena a Torí. El número 101, de gener del 1996, incloïa

Historiador i divulgador musicalAleix Pratdepàdua

BIBLIOGRAFIA RECOMANADA

92 pàg. 93Bibliografia recomanada

un superb dossier en què en quatre capítols i una discografia i videografia es donaven les claus per entendre el perquè de la transcendència i popularitat d’aquest títol. Entre aquests capítols és indispensable el de Santiago Salaverri dedicat als orígens literaris de l’obra. L’única màcula és l’absència de referèn-cies bibliogràfiques que permetin al lector inquiet aprofundir en la matèria. De consulta immediata a l’hemeroteca online de la mateixa revista.

En l’aparador internacional cal fer esment de l’estudi que la sempre solvent publicació francesa L’Avant-Scène Opéra dedicava el març de 2014 a La bohème pucciniana. El contingut és el propi d’aquesta publicació que pretén donar les eines per aprofundir en el títol subjecte: contextualització de la composició, influències, perfils vocals dels personatges, discografia i video-grafia comentada, i el libreto en versió original i traducció al francès. Disponible en versió impresa i en versió PDF.

Pel que fa a la figura del Puccini compositor, les edicions internacionals són moltes i variades. La de referència i que millor sintetitza la vida i obra de Puccini és la de l’anglès Julian Budden que publicava per primera vegada Oxford University Press el 2002: Puccini: his life and works. La reedició és del 2005.

Charles Marville cap al 1860. Edifici que ocupava el Café Momus al número 19 del carrer de Prêtres Saint-Germain-l’Auxerrois (edifici cantoner amb la garita coronada pel baixant cònic). Fotografia prèvia abans que s’enderroqués i s’obrissin els carrers perpendiculars de l’Arbre Sec i Place de l’École.

94 pàg. 95

MARC PIOLLET JONATHAN MILLER NATASCHA METHERELL ISABELLA BYWATER Direcció musical Direcció d’escena i coreografia Directora de la reposició Escenografia i vestuari

Nascut a París, va estudiar a la Hochschule der Künste de Berlín i ha fet masterclasses amb John Eliot Gardiner, Michael Gielen i Kurt Masur. Després dels seus primers passos com a Kapellmeister a la Philharmonisches Staatsorchester Halle i a l’Staatstheater Kassel, va ser director musical de la Volksoper de Viena entre el 2003 i el 2005. Del 2004 al 2012 va ser director general musical al Hessisches Staatstheater Wiesbaden, on va dirigir exitoses representacions de la Tetralogia completa de Wagner i noves produccions com Don Carlo, Elektra, Falstaff, Faust, Fidelio, Der Freischütz, Idomeneo, La bohème, Lohengrin, Lulu, Rosenkavalier, Salome, Tristan und Isolde i Tosca. Com a director convidat ha treballat amb els teatres més prestigiosos, com l ’Opéra National de París , Staatstheater d’Stuttgart, Wiener Saatsoper, Bayer ische Staat-soper, Oper Köln, Teatro Colón, Deutsche Oper am Rhein, Teatro Real, Concertgebouw i La Monnaie. A més, és aclamat pel seu merave-llós treball en el repertori simfònic. Debutà al Liceu amb la Carmen de Calixto Bieito la temporada 2010/11.

Es va llicenciar en medicina el 1959 i, paral·lelament, va prendre part en Beyond the Fringe a l’Edinburgh Festival. Sorprès per l’èxit , la va representar a Londres i Nova York. Des de llavors, sense deixar del tot la medicina, va anar decantant-se cap al món televisiu, el teatre i l’òpera. Els darrers anys ha dirigit almenys 50 òperes arreu del món: Londres, Nova York, Florència, Milà, Berlín, Munic, Zuric, Tòquio i València. Va començar a treballar amb Zubin Mehta l’any 1986 al Maggio Musi-cale Fiorentino amb Tosca i, a la mateixa ciutat, va produir la trilogia de Mozart-Da Ponte, així com La bohème, Idomeneo, Ariadne auf Naxos i Don Pasquale. Produccions seves recents al Covent Garden han estat Così fan tutte i Don Pasquale; a l’English National Opera ha creat l’escenografia de La bohème i L’elisir d’amore i al Japó produí Falstaff i Der Rosenkavalier. El 2011 dirigí La traviata a Vancouver i una versió escenificada de la Passió segons sant Mateu al National Theatre de Londres, mentre que la seva producció de Mikado va ser repo-sada a l’English National Opera. Debuta al Liceu.

La directora d’escena britànica aviat començà a desenvolupar la seva carrera a teatres de renom, com la Royal Opera House Covent Garden, Den Jyske Opera de Copenhaguen, Glyndebourne Festival , English National Opera, Nationale Opera & Ballet Amsterdam, Vlaanderen Opera, Teatro Massimo de Palerm o Cincinnati Opera . Les seves produccions més rellevants inclouen I l barbiere di Sivigl ia , Ievgueni Onieguin, Der Schauspieldirektor, Pagliacci, Der fliegende Höllander, Fidelio, La damnation de Faust, L’elisir d’amore, La bohème, Candide i Le nozze di Figaro (English National Opera); Two truths i A midsummer night ’s dream (Glyndebourne); Oklahoma! (Opera Holland Park); La petita guineu astuta (Co-Opera Co. London); Catenae (The Royal Court); Hänsel und Gretel, Albert Herring, La Cenerentola i L’histoire du soldat (Royal Opera House). Ha treballat com a associada de directors com Peter Hall, Jonathan Miller, Kasper Holten, Calixto Bieito, Laurent Pelly, Robert Carsen, Jonathan Kent, Terry Gilliam, Tom Morris i Daniel Slater. Ha debutat al Liceu aquesta tempo-rada amb Benvenuto Cellini.

Nascuda a Anglaterra, ha dissenyat el vestuari per a més de 50 produc-cions, tant d’òpera com de teatre arreu del món i col·labora des de fa temps amb Jonathan Miller. Va ser nomenada millor dissenyadora per A midsummer night’s dream al Mariïnski el 2011. Els seus dissenys operístics per a Miller inclouen Don Pasquale (Maggio Musicale Fioren-tino, Royal Opera House Covent Garden i Teatro Real Madrid, entre d’altres); Falstaff i Der Rosenka-valier (New National Theatre de Tòquio); L’elisir d’amore i La bohème (English National Opera); Nabucco, Die Entführung aus dem Serail i La clemenza di Tito (Opernhaus Zürich); I puritani (Bayerische Staat-soper de Munic); Ievgueni Onieguin i Ermione (Santa Fe Opera); Jenůfa i La traviata (Glimmerglass) i Fidelio (Den Jyske Opera) . També ha treballat en òperes com Aida (Royal Albert Hall), Cavalleria rusticana i Pagliacci (Stockholm Royal Opera), Ezio (Théâtre des Champs Élysées), Lucia di Lammermoor (Copenhagen Opera House) o La bohème (San Diego Opera). També és direc-tora (Faust al Mariïnski amb Valery Gergiev) i ara debuta al Liceu.

F. B

roed

e

CONXITA GARCIADirecció del Cor

Realitzà els estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on va néixer, i s’especialitzà en cant, direcció coral i direcció d’orquestra. Va ser direc-tora del Cor Jove de l’Orfeó Català (1986-2003) i sotsdirectora de l’Orfeó Català (1989-1995), treba-llant el repertori coral i simfonico-coral al costat de batutes eminents. També ha estat directora del Cor dels Amics de l’Òpera de Girona. Ha estat presidenta de la Federació de Corals Joves de Catalunya i ha dirigit nombrosos concerts al Palau de la Música Catalana, Auditorio Nacional de Madrid, i a Alemanya, Txèquia, Holanda i Noruega, entre altres països, havent fet diversos enregis-traments per a la ràdio i la televisió. Ha estat directora musical assistent en diverses produccions liceistes i, des de l’any 2002, mestra assistent de direcció del Cor del Gran Teatre del Liceu treballant estretament amb els mestres William Spaulding, Peter Burian i José Luis Basso. Ara n’és la directora titular.

JEAN KALMANIl·luminació

Ha treballat arreu del món amb directors com Pierre Audi, Peter Brook, Rober t Carsen, Richard Eyre, Nicholas Hytner, Peter Stein, Deborah Warner i Rufus Norris. Algunes de les seves produccions inclouen Die Zauberflöte (Festival d’Ais de Provença), Ievgueni Onie-guin, Le nozze di Figaro, La bohème, Così fan tutte, Death in Venice, Peter Grimes, Lohengrin, Der Rosenka-valier i Maria Stuarda (English Nati-onal Opera); Les contes d’Hoffmann (Opéra de París i La Scala); Dionysis (Staatsoper de Berlín, Salzburg i Holanda); Don Giovanni (Opéra de Lió i Ginebra); Attila i Macbeth (The Met); Alcina (La Scala i Wiener Staatsoper); Orlando i Pelléas et Mélisande (Brussel· les); Gurre-Lieder, Guillaume Tell, Parsifal i Iphi-génie en Aulide/Iphigénie en Tauride (Holanda); Tosca, La juive, Nabucco i La petita guineu astuta (Opéra de París); Boris Godunov (Venècia); Elijah (el Japó); La clemenza di Tito, Don Giovanni i Fidelio (Glynde-bourne); La traviata, The Turn of the Screw i Giulio Cesare (Royal Opera House); Wozzeck i La voix humaine (Opera North) o Elektra (Salzburg i Florència). Va debutar al Liceu la temporada 2001/02 amb La traviata i Tristan und Isolde.

K. H

owar

d

96 pàg. 97

MATTHEW POLENZANITenor, Rodolfo

La seva elegància musical, un estil innat i la capacitat dramàtica l’han conver tit en un dels noms més rellevants de la lírica. Deixeble de James Levine, ha cantat obres del gran repertori , com La bohème, Don Giovanni , Die Zauber flöte , Der Rosenkaval ier, La favorita , L’elisir d’amore , La traviata, Rigo-letto, Don Pasquale, Roméo et Juli-ette, Il barbiere di Siviglia, Così fan tutte, Die Meistersinger von Nürn-berg, Don Pasquale o I Capuleti e I Montecchi als teatres més prestigi-osos d’Europa (Bayerische Staat-soper, Wiener Staatsoper, Opéra de París, Opernhaus Zürich, Teatro dell’Opera di Roma, Royal Opera House Covent Garden, Opernhouse Frankfurt, Deutsche Oper de Berlín o La Scala) i els Estats Units, a més de realitzar una gira pel Japó. L’han dirigit batutes de la categoria de Pierre Boulez, Colin Davis, Riccardo Frizza, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Lorin Maazel, Riccardo Muti, Antonio Pappano, Simon Rattle i Franz Welser-Möst; i també ha treballat amb escenò-grafs de renom, com Robert Carsen, Michael Haneke, David McVicar, Bartlett Sher, Willy Decker, Julie Taymor o Philippe Jordan. Debuta al Liceu.

D. A

cost

a

TATIANA MONOGAROVA Soprano, Mimì

Nascuda a Moscou , estudià a l’Acadèmia Russa de les Arts. Va aconseguir un èxit considerable al Festival de Glyndebourne el 2002 com a Donna Anna de Don Giovanni, també defensa amb solidesa altres rols, com Elisabetta (Don Carlo), Tatiana (Ievgueni Onieguin), Mimì (La bohème), Cio-Cio-San (Madama But ter f ly) , L isa (Pique Dame) , Rusalka, Pamina (Die Zauberflöte), Desdemona (Otello), Comtessa (Le nozze di Figaro), Julie (The Jacobin in Wexford), Dorota (Schwanda the Bagpiper), Tamara (The Demon) o Cleopatra (Giulio Cesare). Ha estat dirigida per batutes com Vladimir i Mikhaïl Jurowski, Mikhaïl Pletnev, Aleksandr Vedernikov, Daniele Callegari, Andreas Spering, Louis Langree, Julian Reynolds, Edo de Waart, Hans Zender, Valery Gergiev, Mariss Jansons o Kent Nagano, en grans teatres com l’Opernhouse Frankfurt, Teatre Bolshoi, Theatre Wa sh ing ton Nat iona l Opera , Hamburg Staatsoper, Cincinnnati Opera, Teatro Real, Wiener Staat-soper, Bayerische Staatsoper, Oper Graz, Teatro Comunale de Bolonya, Mòdena i Ferrara, Staatsoper Bern, Wexford Festival, La Monnaie o Welsh National Opera. Debuta al Liceu.

ELEONORA BURATTO Soprano, Mimì

Nascuda a Màntua , després de graduar-se a l Lucio Campiani Conservatorio va continuar els estudis amb Luciano Pavarotti i Paola Leolini. És una de les veus més interessants del moment , que actua habitualment als millors teatres, així com al Festival de Salzburg, on debutà el 2009 com a Creusa de Demofoonte de Jommelli, amb Riccardo Muti. Des de llavors van començar una estreta col-laboració en produccions com I due Figaro (Susanna) de Mercadante, Simon Boccanegra (Amelia), Don Pasquale (Norina) i Falstaff (Alice) al Teatro Real, Festival de Salzburg, Teatro Colón, Teatro dell ’Opera de Roma, Festival de Ravenna i al Japó, i actuà en la gala d’home-natge a Luciano Pavarotti a Mòdena i Ravenna. El seu repertori també inclou Il viaggio a Reims (Corinna), Turandot (Liù), Carmen, Le nozze di Figaro (comtessa) i Don Pasquale (Norina) o La bohème (Musetta). Ha col·laborat així mateix amb Paolo Arrivabeni, Maurizio Benini, Ivor Bolton, Ottavio Dantone, Daniele Gatti, Daniel Harding, Zubin Mehta, Stefano Montanari , Gianandrea Noseda, Marc Piollet, Juraj Valčuha i directors d’escena com Calixto Bieito, Roberto De Simone, Damiano Michieletto, Chiara Muti o Emilio Sagi. Va debutar al Liceu amb La sonnambula la temporada 2013/14.

D. A

cost

a

NATHALIE MANFRINOSoprano, Musetta

Després dels seus estudis a l’École Normale de Musique de París , guanyà nombrosos premis, entre els quals el francès Musique Awards. Després del seu debut com a Méli-sande (Pelléas et Mélisande) a l’Òpera de Marsella, ha estat convi-dada a cantar rols com el de Cons-tance (Les dialogues des Carmélites), Marguerite (Faust), Roxane (Cyrano), Micaëla (Carmen) , Violet ta (La traviata), Eurydice (Orphee et Eury-dice), Juliette (Roméo et Juliette), Fiordiligi (Così fan tutte), Rozenn (Le roi d’Ys), Manon, la condemnada (Dernier jour d’un condamné), Mimì (La bohème), Thaïs, Héro (Béatrice et Bénédict), Leïla (Les pêcheurs de perles), Lodoïska, Gilda (Rigoletto), Mireille, Clélia Conti (La chartreuse de Parme), princesa Saamcheddine (Mârouf, savetier du Caire) o Made-leine (Un amour en guerre) a teatres francesos (Opéra Garnier, Châtelet o Théâtre des Champs Élysées) i inter-nacionals (La Fenice, Teatro de la Maestranza, Palau de les Arts, Òpera de Montecarlo, Deutsche Oper de Berlín, Oper Bonn, Txaikovski Concer t Hall de Moscou), però també als festivals d’Abu Dhabi o a Caracas. Debuta al Liceu.

OLGA KULCHYNSKA Soprano, Musetta

La soprano ucraïnesa estudià a la Txaikovski Kiev National Music Academy amb Maria Stefiuk i, l’any 2015, després de guanyar diversos concursos internacionals, va rebre el primer premi del Concurs Viñas, que li va permetre actuar com a Giulietta amb Joyce DiDonato en I Capuleti e i Montecchi, dirigida per Christof Loy i Fabio Luisi. Des de llavors ha debutat a la Bayerische Staatsoper, Opéra de París i la Opernhaus Zürich. Els rols més destacats que ha realitzat han estat Gilda (Rigoletto) i Marfa (The Tsar’s Bride) al Bolshoi, i l’estiu de 2014, de gira amb el Bolshoi Theatre Ensemble, cantà al Lincoln Center i al Theater an der Wien. El setembre de 2014 esdevingué solista del Teatre Bolshoi, on cantà Musetta (La bohème), Susanna (Le nozze di Figaro) i Norina (Don Pasquale). A l t res ro ls dels seu reper tor i inclouen Ilia (Idomeneo), Amina (La sonnambula) i Juliette (Roméo et Juliette). Va debutar al Liceu amb el Concert Viñas (temporada 2014/15).

ÒSCAR BOADADirecció cor infantil

Llicenciat en direcció coral per la Royal Schools of Music . Els seus mestres de piano foren Joan Massià , Albert Attenelle i Maria Jesús Crespo. En el terreny de la direcció realitzà cursos amb Manel Cabero, Àngel Recasens, Pierre Cao i Michel Corboz i de direcció d’or-questra amb George Hurst i Michael Rose. Ha estat pianista titular de l’Orfeó Català amb Simon Johnson i Jordi Casas. Menció Especial Premi Ciutat de Barcelona 1999, va obtenir el Premi Reus de composició per a veus infantils, i fou guardonat en el I Concorso Internazionale Marielle Ventre per Direttori di Coro. Reco-negut com un dels més destacats especialistes en cors de veus blan-ques, és autor de diferents mètodes didàctics per a l’ensenyament de la música a l’escola. Fundador del Cor Vivaldi, hi ha realitzat gires per diferents països d’Europa, així com per l’Argentina i els Estats Units. Va debutar al Liceu amb Tosca la temporada 2003/04 i hi ha actuat regularment fins a aquesta tempo-rada 2015/16, en què ha dirigit El Pessebre.

98 pàg. 99

GABRIEL BERMúDEZ Baríton, Marcello

Nascut a Madrid, estudià a l’Es-cuela Superior de Canto de Madrid amb Carmen Rodríguez Aragón i a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía amb Teresa Berganza. Entre el 2002 i el 2011 formà part de la Companyia de l’Opernhaus Zürich i des del 2013 és component de la Companyia de la Wiener Staatsoper. Ha actuat també a l’Staatsoper de Hannover, Teatro Real de Madrid, Ópera de Oviedo, Dortmund Opera, Opéra de París La Bastille o Festival de Salzburg. Ha interpretat, entre d’altres, Figaro, Dandini, Marcello, Ping, Sharpless, Harlekin, Osman/Ali/Don Alvar (Les Indes galantes), Valentin, Mercutio, Nardo (La finta giardiniera), Papageno, Guglielmo, comte d’Almaviva, Albert, Eisens-tein, Falke, Danilo, Silvio, Belcore, Oreste, Andrei (Tri sestri), El marit (Les mamelles de Tirésias). Ha actuat amb directors com Nikolaus Harnon-court, Nello Santi, John E. Gardiner, Welser-Möst, Adám Fischer, Gómez Martínez, Armiliato, Carignani, Rizzi, Harding, Plácido Domingo, Ivor Bolton o Dudamel. Al Liceu debutà amb Turandot (2008/09), i hi ha tornat amb Les mamelles de Tirésias (2009/10), Pagliacci i La bohème (2011/12) i Don Pasquale (2014/15).

ARTUR RUCIńSKIBaríton, Marcello

Per tany a un grup selecte de cantants d’òpera polonesos que han arribat a la fama els darrers anys. Nascut a Varsòvia, va construir el seu repertori amb la Chamber Opera de Varsòvia al Teatre Nacional polonès, on va debutar el 2002 en el rol de Ievgueni Onieguin. Daniel Barenboim, amb qui va treballar per primer cop a la Deutsche Staat-soper de Berlín, ha estat clau en la seva carrera. Ha treballat als millors teatres europeus, com l’Staatsoper d’Hamburg (Lord Ashton de Lucia di Lammermoor), València (Lescaut de Manon i Ievgueni Onieguin), Berlín (comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro), Arena di Verona (Mercutio de Roméo et Juliette , Francesco di Moor d’I masnadieri, comte de Luna d’Il trovatore , Germont pare de La traviata), Opéra Bastille (Ford de Falstaff ), Staatsoper de Munic (Ievgueni Onieguin), Opernhouse Frankfurt (Ford de Falstaff ), Royal Opera House (Giorgio Germont de La traviata), Salzburger Festspiele i La Fenice (comte de Luna d’Il trovatore), La Scala (Paolo Albiani de Simon Boccanegra), així com a Los Angeles Opera (Marcello de La bohème). Ha treballat amb Valery Gergiev, Lorin Maazel, Kirill Petrenko o Bertrand de Billy. Debutà al Liceu amb Król Roger la tempo-rada 2009/10.

A. S

wie

tlik

M. r

osen

stie

hl

PAUL GAYBaix-baríton, Colline

És un dels baixos barítons de més projecció a França. Ha col·laborat amb directors com Seiji Ozawa, Iván Fischer, William Christie, Maurizio Benini, Semyon Bychkov, Evelino Pidò, Emmanuelle Haïm, Carlo Rizzi, Paolo Carignani i ha cantat amb produccions dirigides per Willy Decker, Luc Bondy, Peter Stein, Richard Jones, Jean-Marie Villegier, Peter Mussbach o Achim Freyer. Les seves darreres aparicions inclouen Golaud (Pelléas et Mélisande), Don Iñigo (L’heure espagnole), la cadira i l’arbre (L’enfant et les sortilèges), Don Diègue (Le Cid), Filippo (Don Carlo), Alfonso (Lucrezia Borgia), Achillas (Giulio Cesare), St. François (St. François d’Assise), Don Esteban (Der Zwerg), Lorenzo i Capellio (I Capuleti e i Montecchi), El Marquès (Les dialogues des Carmélites), Méphistophélès (Faust), Poquelin (L’école des femmes), el rei (Yvonne, princesse de Bourgogne), Enrico VIII (Anna Bolena), Des Grieux (Manon), Harasta (La petita guineu astuta), Don Fernando (Fidelio) o Laurent (Roméo et Juliette) a Amsterdam, París, Brussel·les, Torí, Frankfurt, Munic , Glyndebourne, Bordeus, Avinyó, Toronto i Viena. Debuta al Liceu.

DAVID MENéNDEZ Baríton, Schaunard

Nascut a Castrillón (Astúries), assistí a classes magistrals d’Elena Obrazt-sova i Renata Scotto. Ha cantat en la majoria de teatres espanyols, amb Così fan tutte, Le nozze di Figaro, Don Giovanni, La del manojo de rosas, L’elisir d’amore, L’ocassione fa il ladro, La gazzeta, La finta giardi-niera, La bohème, L’equivoco strava-gante, Katiuska o Luna de miel en El Cairo. Ha participat també en obres del repertori contemporani, com l’Orfeo de Kirchner, Boulevard Soli-tude de Henze o La hija del cielo. Els seus principals rols han estat Dandini (La Cenerentola), Don Carlos (Il giuramento), Silvio (Pagliacci) o Ping (Turandot) i, a nivell internacional, ha cantat a Halle Opera House, Greek National Opera, Opéra de Toulon i Bogotà, així com al Festival Rossini de Pesaro. Debutà al Liceu la tempo-rada 2001/02 en el «Recital Antoni Gaudí». Hi ha tornat amb L’occasione fa il ladro (2002/03), Così fan tutte (2003/04), Babel 46 (2003/04), Giu l io Cesare (2003/04) , La gazzetta (2004/05), Boulevard Soli-tude (2006/07), «Concert Mozart» i La Cenerentola (2006/07), Don Giovanni (2007/08), Le nozze di Figaro (2008/09) i Les mamelles de Tirésias (2009/10).

ISAAC GALáNBaríton, Schaunard

Nascut a Saragossa, estudià a l’Es-cuela Superior de Música Reina Sofía amb Teresa Berganza, Tom Krause i Manuel Cid, i finalitzà els estudis a l’Opera Studio de l’Opern-haus Zürich. Ha treballat com a solista amb directors com Jesús López Cobos, Ottavio Dantone, Sir Andrew Davis, Plácido Domingo, Pablo Heras-Casado, Lorin Maazel, Zubin Mehta , Riccardo Muti o Alberto Zedda i en produccions de Vicent Boussard, Giancarlo del Monaco, Damiano Michieletto, Laurent Pelly o Emilio Sagi. Alguns dels rols més importants que ha cantat són Figaro (Il barbiere di Sivi-glia), comte d’Almaviva (Le nozze di Figaro), Lescaut (Manon), Papageno (Die Zauberflöte), Malatesta (Don Pasquale), Belcore (L’elisir d’amore), Schaunard (La bohème) , Silv io (Pagliacci), Lubino (Una cosa rara), Manuel (La vida breve), Schlémil (Les contes d’Hoffmann) i Kilian (Der Freischütz), interpretats en diversos teatres de l’Estat i, a l’estranger, al Pfingstfestspiele Salzburg, Festival de Ravenna, Teatro Manuel Malta, Opéra National de Montpeller, Staatstheater am Gärtnerplatz de Munic i Oper Graz. Va debutar al Liceu la temporada 2012/13 amb Les contes d’Hoffmann i hi ha tornat amb Cendrillon (2013/14).

SAIMIR PIRGUTenor, Rodolfo

Va rebre el suport incondicional de Luciano Pavarotti i és una de les figures de més projecció interna-cional. Va ser escollit per Claudio Abbado per interpretar el Ferrando de Così fan tutte a Ferrara , que també va cantar al Festival de Salzburg, que el convertí en el debu-tant més jove en un paper principal. Ha treballat a la Metropolitan Opera, Teatro alla Scala, Wiener Staat-soper, Royal Opera House Covent Garden, Opéra de París, Staatsoper i Deutsche Oper de Berlín, Opernhaus Zürich, San Francisco Opera i Arena di Verona. Els seus èxits més recents han estat Rigoletto, La traviata, Un ballo in maschera, L’elisir d’amore, Die Zauberflöte, La clemenza di Tito i Falstaff, sota la batuta de Riccardo Muti, Zubin Mehta, Lorin Maazel, Claudio Abbado, Mariss Jansons, Nikolaus Harnoncourt, Seiji Ozawa, Daniel Barenboim, James Colon, Antonio Pappano i Daniele Gatti. El setembre de 2013 va guanyar el Pavarotti d’Oro. Va debutar al Liceu la temporada 2011/12 amb La bohème i hi va cantar un recital, al costat d’Angela Gheorghiu, l’abril de 2014.

P. S

cala

100 pàg. 101Biografies

FERNANDO LATORRE Baix-baríton, Benoît /Alcindoro

El baix baríton estudià grau supe-rior de cant, composició i orques-tració, pedagogia musical , grau mitjà de piano i viola. Els rols més destacats que ha dut a terme són Dulcamara (L’elisir d’amore), Don Alfonso (Così fan tutte), Don Magni-fico (La Cenerentola), Bartolo (Il barbiere di Siviglia), Geronimo (Il matr imonio segreto) , Leporello (Don Giovanni), Figaro (Le nozze di Figaro), Taddeo (L’italiana in Algeri), Don Quijote (El retablo de Maese Pedro), Pascual (Marina), Harasta (La petita guineu astuta), mestre (Il maestro di capella), a més de cantar obres contemporànies (Don Quijote de Cristóbal Halffter, Botxí!, Botxí! i La ciutat de la cobdícia de Lleonard Balada, Tarde de poetas de Luis de Pablo, Zuk zer Dezu de Félix Ibarrondo, Otoitz baten gisan de Ramón Lazkano), oratori i sarsuela. Ha cantat a la majoria de teatres de l’Estat i ha estat dirigit per Marco Armiliato, Antoni Ros Marbà, José Luis Cobos, Miquel Ortega, Edoardo Müller, Günter Neuhold , Anto-nello Allemandi, Romano Gandolfi, Stefano Ranzani, Alberto Zedda o Maximiano Valdés. Debuta al Liceu.

JOSEP LLUíS MORENOTenor, Parpignol

Nascut a Novelda (Alacant), inicià els primers estudis musicals a l’Aca-dèmia de la Societat Musical de la seva ciutat. Posteriorment ingressà al Conservatori Superior de Música d’Alacant on obtingué el títol de professor de flauta travessera, i més tard s’inicià en el cant, carrera que continua al Conservatori de Vila-seca. Coneix mètodes pedagògics com els Kodály, Orff i Dalcroze, i ha dirigit i presentat concerts didàctics amb l’Orquesta de Granada, a més de realitzar cursos de direcció amb Ian Baar, Miguel Zanetti, Enedina Lloris, Isabel Penagos, Kamal Khan, Carlos Chausson, Ross Craigmile i Emma Kirkby. A banda de dirigir l’Orfeón Noveldense Solidaridad i impartir classes al Conservatori Superior de Novelda, ha realitzat diferents actuacions interpretant oratori, sarsuela i òpera amb diverses formacions musicals i vocals de tot el territori nacional. Actualment és membre del Cor del Gran Teatre del Liceu, on eventualment actua com a solista.

GABRIEL DIAPBaix-baríton, Sergent

Nascut a la ciutat argentina de Rosario, hi començà els estudis musicals l ’any 1992 a l ’Escuela Municipal de Música i, més tard, a la Facultad de Humanidades y Artes de la Universidad Nacional de Rosario. Arribà a Barcelona el 1999, on ha ofert recitals de Lied alemany i òpera fins que l’abril de 2001 entrà a formar part de la plantilla del Cor del Gran Teatre del Liceu, on actu-alment exerceix la seva professió. Ha continuat la formació a Barce-lona amb el professor Jorge Sirena. Al Gran Teatre del Liceu també ha cantat solos de cor i petits rols en Don Carlo de Verdi , Manon de Massenet, Death in Venice de Britten i Les noces d’Stravinsky, entre d’altres.

JOSé LUIS CASANOVA Tenor, Parpignol

Nascut a Saragossa, començà els estudis musicals a l’Escolanía de Infantes del Pilar i obtingué el títol superior de piano i cant al Conser-vatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València , ciutat on debutà com a solista en La bohème i Lucia di Lammermoor. Durant tres anys dirigí l’Escolania de Nostra Senyora dels Socors a Benetússer (València), fins que el 1993 s’incor-porà al Cor del Gran Teatre del Liceu. Ha perfeccionat la seva formació a Frankfurt (Neu Oper de Frankfurt) i a Milà amb Sara Sforni Corti i Tonini, on ha cantat Max (Der Freisc-hütz). En tornar, debutà en el rol de Bastien (Bastien und Bastienne) i el 2001 guanyà el Premi Juan Oncina del Concurs Viñas. Des del 2003 ha participat en rols de repartiment en múltiples produccions del Liceu, on també ha actuat al Foyer. Paral-lelament interpreta Des Grieux (Manon), Roméo (Roméo et Juliette), Riccardo (Un ballo in maschera), Alfredo (La traviata) , a més de realitzar col·laboracions solistes al Teatre-Auditori de Sant Cugat i el Mercat de les Flors (Carmen, Tosca, West Side Story i Pagliacci).

IGNASI GOMARBaix-baríton, Sergent

Nascut a la Pobla del Duc (València), estudià solfeig, clarinet i cant al Conservatori Superior de Música de València. El 1993 guanyà una beca al Concurs Viñas de Barcelona per estudiar amb Carlo Bergonzi a Itàlia. El mateix any entrà a formar part del Cor del Gran Teatre del Liceu. El 1994 guanyà el premi al millor baix al Concurs de Cant de Sabadell. Ha cantat, entre d’altres, els rols de Colline (La bohème) a Viareggio i al Teatro Cervantes de Màlaga, príncep Gremin (Ievgueni Onieguin) al Teatre Principal de València, el vell hebreu (Samson et Dalila) al Teatre Prin-cipal de Mallorca, Sam (Un ballo in maschera) al Teatro São Carlos de Lisboa, Alessio (La sonnambula) i Roucher (Andrea Chénier) al Teatro Campoamor d’Oviedo, a més de cantar a la catedral de Mallorca la Missa de Glòria de Puccini, sota la direcció de Josep Pons, i la Petite messe solennelle al Festival Interna-cional de Santander.

FERNANDO RADó Baix-baríton, Colline

Amb 29 anys, el baix baríton argentí ja s’ha instal·lat com un dels cantants lírics més joves requerits internaci-onalment, convidat a teatres com la Royal Opera House Covent Garden, La Scala de Milà, Opéra National de París, Teatro Real de Madrid, Staat-soper de Berlín, Opéra de Monte-carlo i Teatro Colón de Buenos Aires, interpretant rols com Colline (La bohème), Escamillo (Carmen), Don Giovanni i Figaro (Le nozze di Figaro), Oroveso (Norma), Sir Giorgio (I puritani), Timur (Turandot), príncep de Bouillon (Adriana Lecouvreur), Goffredo (Il pirata), Monterone (Rigo-letto) o Monjo (Don Carlo). També ha cantat el Rèquiem de Verdi, Simfonia núm. 8 de Malher, Simfonia núm. 9 de Beethoven, Stabat Mater de Rossini i el Requiem de Mozart. Amb només 21 anys guanyà la competició internacional de cant Neue Stimmen 2007, i fou convidat immediatament per Daniel Barenboim per perfec-cionar-se en la seva operastudio. També resultà el guanyador argentí per a la BBC Cardiff Singer of the World 2009 a Gal·les, i fou finalista en l’Operalia 2011 a Moscou. Debutà al Liceu amb Il pirata la temporada 2012/13 i hi tornà la 2014/15 amb La traviata.

102 pàg. 103

Violí IKai Gleusteen *Kostadin Bogdanoski ConcertinoLiviu Morna C. AssociatOlga Aleshinsky *Eva Pyrek *Oksana SolovievaChristo KasmetskiAleksander KrapovskiOleg ShportYana TsanovaMargaret BonhamOriol AlgueróBiel Graells

ContrabaixApostol Kosev *Frano Kakarigi *Cristian SanduJoaquín M. ArrabalFrancesc Lozano

CimbassoJose Miguel Bernabeu *

FlautaEva-Nina Kozmus *Alexandra Miletic (banda)Albert Mora * (banda)Sandra Luisa Batista *Joan J. Renart

OboèDaniel Fuster *Raúl Pérez P. Emili Pascual (CA) *

ClarinetJuanjo Mercadal *Dolors PayaSergi Rodrigo

FagotM. José Rielo *Juan Pedro Fuentes

TrompaCarles Chordà *Enrique J. Martínez Juan F. BertomeuJorge Vilalta

TrompetaJosep A. Casado *Danel MoralesJavi AlcarazFrancesc Colomina * (banda)David Alcaraz (banda)Carlos Megías (banda)Patricio Soler (banda)

TrombóJordi Berbegal *Alejandro CantosLuis Bellver *

Violí IIEmilie Langlais *Rodica Monica HardaLiu JingMercè BrotonsAndrea CerutiKalina MacutaMijai MornaAlexandre PolonskyAnnick PuigMaria Roca

ViolaGermán Clavijo *Alejandro Garrido *Birgit SchmidtBettina BrandkampVincent FillatreauFranck TolliniLaura ErraFèlix Gallego

VioloncelPeter Thiemann *Mathias WeinmannEsther Clara BraunCarme ComecheAdam GlubinskiJuan Manuel Stacey

TimpaniArtur Sala *

PercussióJordi MestresFerran ArmengolSalvador SolerMario GarcíaJeremy Friedmann (banda)Ivan Herranz (banda)

ArpaTiziana Tagliani *

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Fou la primera orquesta simfònica creada a l’ Estat espanyol (1847). El primer director titular va ser Marià Obiols. En el decurs de la seva història ha estat dirigida per batutes convidades tan prestigioses com Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrerament per Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Varviso. Els seus directors titu-lares han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment n’és Josep Pons.

Biografies

104 pàg. 105Biografies

Cor del Gran Teatre del Liceu

Es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han estat directors Andrés Máspero, William Spaulding, José Luis Basso, Peter Burian i ara Conxita Garcia. Entre les seves actuacions cal mencionar la Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real) i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més del Requiem i la Missa de la coronació de Mozart i la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actuat a les Arènes de Nîmes, amb Il corsaro; ha interpretat Lucia di Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París i Goyescas i Noches en los jardines de España a La Fenice de Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres

Sopranos IINúria CorsMariel FontesMª Dolors LlonchMonica LuezasMª Elena MedinaMª Àngels PadróAngèlica PratsHelena Zaborowska

Mezzo-sopranosTeresa CasadellàRosa CristoIsabel MasMarta PoloGuisela Zannerini

Tenors IDaniel M. AlfonsoJosep Mª BoschJosé Luis CasanovaSung Min KangXavier MartínezJosé Antº MedinaJoan PradosLlorenç ValeroSergi Bellver

Tenors IIOmar A. JaraGraham ListerJosep Lluís MorenoCarles PratFlorenci PuigEmili Rosés

BarítonsXavier ComoreraGabriel DiapRamon GrauJoan Josep RamosMiquel RosalesLucas Groppo

BaixosMiguel Ángel CurrásDimitar DarlevIgnasi GomarIvo MischevMariano Viñuales

ContraltsMariel AguilarSandra CodinaHortènsia LarrabeitiYordanka LeonElizabeth MaldonadoIngrid VenterMarta Planella

Sopranos IMargarida BuendiaOlatz GorrotxategiCarmen JimenezGlòria López PérezRaquel LucenaEncarna MartínezRaquel MomblantEun Kyung ParkMaria Such

Actors i actriusSònia AguirreMeritxell BonetMoisés BravoAlfredo CrespoGermán ParreñoMiquel Roca

Cantaires en escenaAlba Martin SabatéBerta Huguet GonzalezBerta Roura RocaCarla Baulida PratCarla Sanjuan MogaCarla Serrano de Quadras Clara Ortega AlsiusDaniela Ruiz PakulaElena Obiols NogueraElna Homedes CatalinaEmma Turull BenítezEmma Boy SalóGeorgina Blasco PeñasJan Corcho ArtigasJoel Llovich MaletLaia Isart Rafa Laia Joventeny MironLaia Corcho ArtigasLidia Rosés Domingo Lisa Campos SánchezMar Rou Abril RuizMarta Castelló SantacruzMarta Martin SabatéMartina Mata Gonzáles Martina Homedes TorrellaMeritxell Montanya DíazMireia Justicia Garcia Nora Olcina BruguésOna Griera PlansOrietta Andrés ParedesPaula Mullerat LópezPol Ruiz RuizRut Badia MataSara Cladellas SerchSilvia Muro de BenitoSofia Rosés RodríguezXavier de la Fuente Touris

Cor internAbril Arroyo TerceroAriadna Ruiz RuizBlanca Crespo CorrederaCarlota Lombardia de BlasClara Salom EstelaHelena Llovet FerréHelena Plans CalvoIsabel Obiols NogueraJudit Badia MataJulia Diaz-Portales SánchezMarta Roca BofillMartina Berglund SoléNúria Prats IllanasPaula Rodés SerretSilvia Huguet GonzálezSilvia Montanya DíazSofia Llovet Ferré

COR VIVALDI PETITS CANTORS DE CATALUNYA

106 pàg.

Direcció: Joan Corbera

Coordinació: Nora Farrés, Aina Vega

Col·laboradors en aquest programa: Jordi Fernández M., Mirella Freni, Javier Pérez Senz,

Aleix Pratdepàdua, Jaume Radigales, Jaume Tribó, Aina Vega

Disseny: Maneko. Jofre Mañé

Fotografies de la producció: Antoni Bofill, Maurice Louis Branger, Brassaï, Donald Cooper, Nadar, Piccagliani

Fotografies dels espectacles al Liceu: Antoni Bofill, Català, Martí, Mateo, Antoni Ras Rigau

Agraïments: Centre Georges Pompidou, English National Opera, Paola Ferrari

Impressió: Dilograf, S.L.

Dipòsit legal: B 13637-2016

Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge:

liceubarcelona.cat / [email protected] / 93 485 99 32

Comentaris i suggeriments:

[email protected]

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions:

EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme)

ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental)

ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)

LA BOHÈME

Documents

Transcript of LA BOHÈME