La bellota (núm 38) - Porrat 2015

La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg.

La Bellota Revista d’opinió i informació de Manuel i l’Ènova

ANY 19, núm. 38 PORRAT 2015

La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 2

SUMARI

Milagrín, una Dona del Poble per Pau Martínez (p. 3)

En record de Milagros Soler per Andrea, Victòria i

Rosa / Rafa Montagud (p.4)

Absències per VME (p.5)

Llocs emblemàtics del Manuel de fa uns annys

per Rafa Montagut (p.6)

Un bosc d’aliments, o Com guanyar independencia i

qualitat de vida per Haïssa Montagut (p.8)

Són obvietats? per Aida (p.9)

Antenes i telefonía mòbil en la salut de les persones

per Vicent Ros (p.10)

Miss per Pau Martínez (12)

Notícia de l’emigració als Estats Units (II), per Vicent

Sanchis (p. 13)

Visita a là Sèquia Comuna per Pau Viciano (p.16)

La Trobada de les Maedéus (p.17)

Escrits per Amparo Pérez (p.18)

Fotos antigues de dones de Manuel (p.20)

Activitats de la MitjaGalta 2014 (p.22)

EDITORIAL

Abans era només l’Ènova, després foren les Ènoves

que amb el repartiment agafaren entitat diferenciada

com a propietat o domini d’un senyor i amb el temps

anaren juntant-se una altra vegada. Manuel–l’Ènova,

l’Ènova–Manuel estem condemnats a entendre’ns.

Tenim un territori semblant, la sèquia comuna, una

història compartida i una trama urbana que es com-

plementa. Entre els dos municipis s’arriba a un con-

junt de població que permet uns serveis públics

únics, objectius de benestar compartits i projectes

comuns per al món que vivim.

Aquesta revista ha apostat sempre per eixe acosta-

ment, no perquè ara ho diga el govern, sinó per sentit

comú. I el mateix es pot dir de l’àmbit de la subco-

marca de la Comuna de l’Ènova, que és també adient

per a altres objectius compartits en matèria mediam-

biental, agrícola, cultural i altres.

A Mila, que haguera sigut molt feliç en l’encontre de

les Maedéus, li dediquem esta Bellota en reconeixe-

ment a la seua labor pel poble. Ella permaneix entre

nosaltres.

Hem fet aquest número:

Andrea, Victòria i Rosa, Rafa Montagut, VME, Haïssa Montagut, Aida, Vicent Ros i Lourdes Cortés, Vicent San-

chis, Pau Viciano, Amparo Pérez, Emili Fuster, Maria Josep Cortés i Pau Martínez.

Gràcies a tota la gent que heu col·laborat, suggerint-nos idees, enviant-nos escrits o imatges. És un plaer partici-

par d’aquest comboi que entre totes i tots fem posible cada vegada que ix del forn un nou número. Vos esperem

per al proper, que com sempre estarà obert a totes les col·laboracions que ens envieu.

Des de la MitjaGalta volem continuar fent La Bellota, una publicació que ja du trenta-huit números i dinou anys.

La nostra intenció és, almenys una vegada a l’any, pel Porrat, traure un número nou. I traure’l en paper. En

aquesta época que tot és digital i virtual, nosaltres apostem per allò que es pot tocar i olorar, pel contacte direc-

te, per la relació cara a cara, per eixir a la plaça i mirar-nos als ulls, i retrobar-nos.

Hem triat aquesta portada de l’encontre de les Maedéus, en primer lloc perquè ens agrada la foto, però també

per tot el simbolisme que desprén aquesta imatge, de relació entre els dos pobles i les seues gents, dos pobles

germans, o més encara, siamesos.


MILAGRÍN, UNA DONA DEL POBLE No del poble de Manuel, que també, sinò del Poble, en el

sentit aristocràtic de la gent que sosté la col·lectivitat.

Anònimes per als llibres d’història però necessàries per la

civilització.

Tot allò que tinguera el mínim rastre de bondat, de bellesa

o de coneixement li atreia. Podia donar catecismo als xi-

quets i replegar fotos antigues del poble, escoltar el Messi-

es tots els anys a Algemesí i passejar amb Joan Pellicer per

conèixer les plantes de Manuel. Tota persona que pogués

sofrir alguna adversitat formava part de les seues preocu-

pacions i l’alegria de compartir era una senya d’identitat

seua. Quan els moments més dolents de l’enfrontament del

GIP i el BLOC, ella resava.

L’associació cultural Mitja Galta li deu molt al seu treball.

–Enguany hem de fer una bona exposició per a festes, ens

deia tots els anys i a Sant Gil que anàvem les vesprades de

finals d’agost a preparar l’exposició. “La Bellota no pot

faltar per la fireta eh?” I sempre amb una foto, un escrit de

col·laboració, i tots els anys una foto de la paradeta. I això

que a la Bellota sempre hem sigut prou irreverents, però

ella sabia distingir i, encara que de vegades patira, sempre

ens defenia i ens animava en tot el que féiem. Reproduïm

ací l’escritet que es va publicar a la pàgina 3 de lL Bellota

del porrat de 2013:

Des de l’any 2000 que es va crear, l’Associació Cultural

Mitja Galta sempre ha caminat fent honor al que repre-

senta. Quan repassem els actes culturals que al llarg dels

últims dotze anys s’han donat al poble, comprovem que a

la majoria d’ells, està darrere l’Associació Cultural

MitjaGalta, com són: exposicions, xerrades, presentació

de llibres, projeccions, tallers d’història, concerts, excur-

sions, cursets sobre natura (inoblidables les eixides al riu,

Coto i Monte Valiente, per a conèixer les plantes autòcto-

nes de la mà de Joan Pellicer, ja desaparegut i que sem-

pre estarà al nostre record, les dansades que cada any

van a més, i també aquesta revista que almenys s’edita

una vegadas a l’any. Mila.

El primer llibre de fotos antigues de Manuel que publicà

la Mitja Galta, no haguera sigut possible sense ella. I del

segon, prou avançat ja, ha sigut ella la que ha replegat les

fotos, ha preguntat qui eren, en quina data i anava apun-

tant-s’ho per als peus de les fotos. Cada vegada que ens

reuniem venia amb un plat de figues o un tros de coca, o

pa fet en casa.

Veure les fotos antigues del poble ens servia per recordar

a persones, llocs de la nostra infància i èpoques passades

de Manuel. Les persones més humils, les Salinetes velles,

les tradicions, els treballs i la festa eren els temes de la

seua predilecció, com si tornara a viure les persones i els

temps passats.

Contradint un poc la doctrina oficial del seu estimat poble

de Déu, m’atrevisc a dir que a Manuel hi ha un grapat de

gent nascuda sense pecat original, amb una llum interior

que il·lumina als qui a elles s’apropen, nascudes ja en

gràcia i Mila era una d'elles.

Pau Martínez


EN RECORD DE MILAGROS SOLER Mila… o Milagrín, com la coneixíem molts de nos-

altres, sobretot els xiquets i xiquetes del cate, ens va

deixar el passat 14 d’agost. Envoltada dels seus fa-

miliars, com de puntetes, amb la discreció que la ca-

racteritzava, en el silenci i repòs del descans, quasi

sense assabentar-nos… se’n va anar. Una persona

que infonia pau i serenitat; dona oberta i equilibrada,

plena d'humanitat i enamorada de la seua família,

dels seus amics i amigues, de la seua parròquia, del

seu poble, enamorada de la vida… que l’ha viscut

amb plena disponibilitat i dedicació cap als altres,

valorant sincerament la seua amistat.

Ella, amb el seu somriure, abraçava el més profund

del nostre cor. Li agraïm infinitament el haver-nos

ensenyat a través de la seua persona al Déu Amor, al

Déu Tendresa, al Déu-Mare, al Déu que no jutja, que

sempre acull.

No podem, ni volem, dir-li adéu perquè està en el nos-

tre cor, en eixe lloc en el que caben totes les mirades i

tots els rostres, tots els noms i totes les estrelles, tota la

llum i totes les flors. I volem dir-li la mateixa frase que

ella li va dedicar a Jose Carbonell i que diu així: “Les

persones dignes d’amor sobreviuen a la mort en la me-

mòria d’aquelles que les han estimat.”

Milagrín, segueix amb nosaltres en el camí de la vida.

Descansa en pau, descansa en la pau de Déu.

(d’Andrea, Victòria i Rosa)

A Milagros Soler: Em costa molt parlar d’ella, perquè

hem compartit moltes coses de tota la vida. De xicotets

el seu germà Roberto i jo ja érem amics anàvem a la ma-

teixa classe i passàvem moltes vesprades en sa casa i ja

ella s’ajuntava amb nosaltres i ens donàvem consells.

Quan passa el temps i ens fem majors, cadascú va pel

seu costat, però continuàvem sent amics i compartint

moltes coses. Una de les preferides era anar a València a

visitar museus, exposicions i tot el que la gent jove amb

ganes de conèixer i saber feia. Nosaltres teníem eixes

ganes i ho compartíem. També hi hagué una època que

compartírem treball a la fàbrica de làmpares. Desprès jo

me’n vaig anar a Anglaterra i encara que vaig estar més

de 20 anys, mai vaig perdre el contacte amb ella i la seua

família. Quan vaig tornar a finals dels 90, començàrem

una nova època, ens ajuntàvem per a preparar exposici-

ons i ara estàvem preparant un altre llibre de fotos nou,

que esperem que amb l’ajuda de tot el poble, el somni

que ella i nosaltres teníem es faça realitat. Segur que si

ens estàs veient, estaràs molt contenta de veure que tot el

món et recorda i no passa un sol dia sense que algú et

nomene. Com no recordar eixes vesprades preparant les

fotografies i disfrutant dels rotllos, pastissos i dolços que

tu preparaves i, no podia faltar el xocolate o el te.

(de Rafa Montagut)


Un diumenge de gener, que pareixia un dia de prima-

vera més que d’hivern, m’he despertat pensant (com

moltes vegades) en tres persones molt estimades per

moltíssima gent del nostre poble.

Són tres persones absents,que ja no estan entre nosal-

tres. I no entenc com, en un temps relativament curt,

han desaparegut de les nostres vides, sent persones

tan vàlides i tan necessàries .

Les tres eren desprengudes, solidàries, col·laborado-

res, participatives . Cadascuna ha ajudat i ha actuat

desinteressadament en diferents àmbits de la nostra

comunitat .

Han deixat un buit en la nostra vida i en el nostre cor

molt difícil d’emplenar. Diuen que el temps tot, o

quasi tot, ho madura, però qué difícil és superar

aquestes pèrdues.

Han deixat uns treballs i unes activitats en la nostra

comunitat que no pensavem que anaven a deixar

inacabades , ja que eren persones plenes de vida, em-

prendedores, amb ganes de viure, que pensaven més

en els altres que en elles mateixa, que estaven sempre

disposades quan algú les requería, eren incondicio-

nals, sempre escoltant i ajudant en allò que se’ls re-

queria.

Eren persones necessàries i ara hem de seguir enda-

vant prescindint de la seua companyia, del seu su-

port, de la seua ajuda…

No trobem explicació raonable per a estes situacions

tan dures que la vida ens presenta, sobretot per a les

seues famílies. El buit que deixen és d’un dolor in-

calculable, molt difícil de descriure. El temps va lli-

mant però és molt dolent aprendre a viure sense elles.

És com aprendre a viure una altra vida diferent a la

que vivies, com una muntanya que mai acabes d’es-

calar. Un dia puges i un altre caus i baixes. Mai, mai

arribes al cim.

Hi ha una cançó que sempre recorde i ajuda a tirar

endavant en els moments de decaiment quan pense

en les persones que estimem i que ja no estan entre

nosaltres.

La cançó és : “Al vent“

Al vent, la cara al vent,

el cor al vent, les mans al vent ,

els ulls al vent, al vent del món.

I tots, tots plens de nit ,

buscant la llum, buscant la pau ,

buscant a Dèu, al vent del món.

La vida, ens dóna penes

ja al nàixer és un gran plor :

la vida pot ser un gran plor,

però nosaltres

Al vent , la cara al vent….

És un cant a la llibertat, a la justicia, contra l’opres-

sió contra les dictadures, però jo l’aplique a una altra

justicia que no depen de les persones, una justicia

superior que no ens deixa entendre com podem su-

perar aquestes circunstàncies tan incomprensibles

que la vida ens presenta .

Va per vosaltres !!!

Per totes les persones estimades que ja no estan entre

nosaltres.

Sempre estareu al nostre cor!

V.M.E.

ABSÈNCIES


LLOCS EMBLEMÀTICS DEL MANUEL DE FA UNS ANYS per Rafa Montagut

LLOCS D’OCI:

La Palmera, qui no la recorda? La famosa pista de ball,

sala de convits, cine d’estiu. Jo crec que en aquest lloc

es feia de tot.

El cine Buenavista, en la Serra. Situat al costat de ca

Nicomedes. Desprès de cine va ser per molts anys la

fàbrica de làmpares “Lambel”.

El cine de la Riba, el Sol. Una altra joia. Aquest era

meravellós, en estiu cine d’estiu, posaven unes portes a

l’entrada de la Riba i tota la placeta era un pati de

“butaques” cadires. I en hivern el cine, que a més també

era pista de ball. Ací es feia qualsevol cosa: bodes, co-

munions, presentacions, actuacions, reunions socials,

etc.

PASSEM ALS BARS

El Túnel, quines faves bullides i quines clòtxines al va-

por més bones hem menjat i gaudit allí!

El Deportivo, aquest bar va tindre el seu temps i després

va desaparèixer.

El Sardinilla situat al carrer Riu, fou molt popular en

l’època que a Manuel venien quantitat de soldats a fer la

mili. En aquesta època els bars i tots els negocis del po-

ble gaudien d’una bona font d’ingressos.

UNS QUANTS MAGATZEMS DE TARONGES

En el carrer l’Abad estava el magatzem de Gramache.

Al costat de l’estació, el de Monsonís.

A la Serra, Traver, que desprès fou Postiguillo i més

tard Lambel.

I Marsal, l’edifici el podem trobar al final del carrer la

Font. També tenia un altre magatzem al carrer Àngel on

ara està el Charter de Consum.

I per acabar Alrava, convertit en pisos la meitat i l’altra

naus.

L’ARROSSERA

I també estava l’Arrossera un edifici molt significatiu

per a mi. Ja no queda res, només la façana. Recorde

molt bé que era l’últim edifici del poble per allà els anys

La pallera


LLOCS EMBLEMÀTICS DEL MANUEL DE FA UNS ANYS

50.

LA PALLERA

Per suposat la Pallera de Casildo, que per molts anys

va ser una de les indústries més fortes per al nostre po-

ble. Treballava molta gent tot l’any. Venia gent de fora

a fer temporades i després, molta d’aquesta gent s’ins-

tal·laven ací i ja són gent del poble.

SERRERIES

També va ser una època molt bona per a les serreries i

ja no en queda cap:

La serreria de Monroig al carrer Juan

Moreno

La serreria de la comare al carrer Àngel

La serreria de Nicomedes a la Serra.

Per últim els granitos, situats als carrer la Font, desprès

van ser Confecciones Salmena i actualment cotxeres.

Qui t’ha vist i qui et veu! Un poble agrícola amb una

xicoteta industria i manufactura. Què ens queda hui de

tot això?

Esperem que el futur siga millor que esta època que

La Pallera

Salmena

Lambel

La serreria

Pepe Martínez al magatzem


UN BOSC D’ALIMENTS, O COM GUANYAR INDEPENDÈNCIA I QUALITAT DE VIDA per Haïssa

Vam conèixer Juan Anton a les assemblees del 15M d’Alzira, en el 2011. Aquest home, que ara té 79 anys es presentava a nosaltres amb una preocupació i un objectiu clars: acabar amb la fam en el món. Aquesta idea que ens pot semblar pretensiosa i ingènua ha sigut el motor de la seua vida des dels últims 30 anys. I és així com naix el seu bosc d’aliments, que l’ha dut a crear projectes de cooperació a Hondures, el Congo i Senegal, i amb el qual inspira a persones d’Espanya i d’arreu del món.

Però, de quina manera el bosc de Juan Antón ens pot resultar interessant en les nostres vides? A nivell indi-vidual, i també local, aquest projecte ens fa pensar en una relació més respectuosa amb la terra, però també, i sobretot, en com beneficia la nostra salut i la nostra butxaca.

En poc més de 3,5 fanecades, aquest senyor té planta-des més de 30 varietats d’arbres i un total de 80 espè-cies diferents. El seu bosc s’autoregula ja que s’ha format un ecosistema equilibrat amb tota la diversitat que existeix, i per tant, no té problemes de plagues: els tarongers de Juan Anton no coneixen el pugó, els seus arbres no estan enverinats amb cap tipus de pre-parat químic, no el necessiten, així que, els seus cul-tius donen molta menys feina que un camp de taron-gers. En canvi, durant tot l’any, Anton i la gent que anem a visitar-lo gaudim dels fruits dels seus arbres: taronges, llimons, plàtans, nous, mangos, papaies, avocats i ametles, entre altres. El bosc d’aliments és

un exemple de sobirania alimentària . És a dir, front a la dependència que s’ha creat del mercat global, amb les lleis de l’oferta i la demanda i la precarietat labo-ral que semblen regir les nostres vides; el projecte de Juan Antón ens mostra que podem guanyar indepen-dència i aconseguir ser autosuficients amb la nostra alimentació, una alimentació més variada i saludable.

Se’ns ha venut la idea que per estar inserits en aquest sistema hi havia que tindre un treball remunerat, i la nostra vida s’ha tornat depenent d’eixe sistema governat pel capital; ara, qui no té treball remunerat no té res. La proposta de Juan Anton és que, independentment de si tenim o no treball, no podem dependre únicament d’ai-xò. Al nostre territori, juguem amb un gran avantatge: tenim terres i un clima idoni per a gran varietat de cul-tius. Així que, està en les nostres mans reprendre l’agri-cultura, el cultiu de la terra. Quan comencem a obtindre els fruits d’eixe treball, perquè es pague o no, també és un treball, aleshores, podrem sentir la satisfacció que “no ens falte per a menjar”. El sistema de seguretat so-cial o l’anomenat sistema de benestar ja no se sosté, la gent viu en situacions de misèria i encara ha de donar gràcies per rebre alguna ajuda. Per tant, el fet d’assegu-rar-nos el menjar (i, d’alguna forma, la salut) ens pot arribar a proporcionar una gran tranquilitat.

Però, clar, no sols es tracta de menjar, sinó de poder guanyar-se la vida amb el que es cultiva, reactivar l’e-co-nomia rural, resistint a la voràgine del creixement, la urbanització i comercialització de les nostres vides.

La situació de l’agricultura és desolado-ra. S’està infravalorant fins a la humilia-ció al sector primari, aquells que són responsables de la nostra alimentació són, al final, els qui menys tenen per a menjar. Com pot ser açò? La situació és paradoxal. És tremendament absurda. Com podem viure dignament dels nos-tres cultius?

El que el projecte de Juan Antón em desperta és la possibilitat de reprendre el poder sobre la nostra vida, sobre la terra, sobre el consum i, per tant, sobre l’eco-nomia. Si hui per hui, el camp està fona-mentalment ple de tarongers, hem de trobar la manera de poder viure d’aquest cultiu. Cal trencar amb la dependència del mercat global. Massa sovint, tinc la sensació que sabem i som capaços de molt més del que pensem. Però això im-plica possibilitar un canvi dins la nostra forma de pensar, de fer... Hi ha molts exemples del rumb que pot tindre aquest

El bosc d’aliments de Juan Antón


SÓN OBVIETATS?

per Aida

Ací per moments m’he trobat estancada. Quanta gent

haurà passat pel mateix que jo?

Quan vaig acabar la carrera em vaig sentir molt bé, pensa-

va que ja era hora. Volia tancar aquella fase.

Ara em veig lluny, per moments desmotivada. Enyore la

terreta, per a mi és la millor del món. No cobre gran cosa

però mirant el costat positiu estic tenint una bona oportu-

nitat per conèixer una llengua i una cultura diferents de la

meua. Açò és diferent de l’Erasmus.

Un dia em vaig plantejar escoltar a la gent del meu vol-

tant. Qui no té feina està mal perquè vol trobar-la, qui la

té està estressada o estressat per tenir-la. En moltes oca-

sions el treball no acaba sent el que volem, o les condi-

cions no agraden. Em pose en la pell d’aquells que tenen

fills i veuen que les seues possibilitats / opcions són es-

casses.

La meua àvia fa més de quaranta anys es va posar en

amo. Treballava en una cosa pareguda a la meua. Cuidant

xiquets. Les condicions són diferents, però com ella en el

seu moment jo ara també visc lluny de casa i també em

paguen per fer-ho. Estic pujant jo en aquell vaixell?

Vaig fer cas i he estudiat. Mon pare em deia: “Has d’estu-

diar perquè el dia de demà pugues ser algú”. Ho vaig fer i

estic ben orgullosa d’haver escoltat el seu consell. Aquells

consells m’han donat moltes satisfaccions. Amb això em

vaig veure capaç d’aconseguir moltes coses i fer molts

somnis realitat, ja des de l’institut i en arribar a la Univer-

sitat es repetien les alegries. Ara les taxes han pujat i

l’educació està en perill…

Sóc algú? Sóc jove i m’abelleix independitzar-me i trau-

re’m les castanyes del foc. No em considere molt consu-

mista si em compare amb altra gent del meu voltant. Tinc

un mòbil i un ordinador, com molts i moltes de vosaltres.

Per a què? No ho tinc clar.

Que necessitem per a viure dignament? Aliment? Una

casa?

Sóc afortunadada la meua família tenim les necessitats

bàsiques cobertes i tothom no pot dir això…

Bé, quin remei ens queda?

Doncs pense que serà millor valorar la sort que tenim,

cadascú la que li correspon. Tenim gent que ens estima,

tenim alternatives per millorar el nostre present. Sols cal

concentrar-se en trobar-les. Prou de lamentar-nos de la

situació actual, cal lluitar per millorar-la dia a dia!

Si no tens recursos ix a buscar-los, demana ajuda. Si vols,

pots.

Aida

canvi: començant per vendre la nostra producció dins un grup local a consumidors pròxims; orga-nitzar-nos i associar-nos per crear cooperatives de producció i consum; revaloritzar la taronja extra-ient, no sols suc, sinó també productes derivats (melmelada, vi, sidra, dolços, biocombustible...) que la tornen més atractiva; donar-li valor al “trueque” i així crear una xarxa d’intercanvi entre nosaltres (ja existeix l’ecoxarxa de la ribera) de productes i serveis de primera necessitat que ens facen més independents del sistema monetari; re-cuperar la conserva dels aliments per poder menjar-ne i vendre’n tot l’any; o, tal vegada, modificar a poc a poc els nostres cultius per assegurar-nos una producció, i per tant, uns ingressos durant tot l’any (per exemple, taronges a l’ hivern i en primavera, figues o melons en estiu i magranes en tardor). Açò son sols algunes pinzellades d’accions que es podrien fer a nivell individual i local per reactivar l’economia i, si se’m permet, per recuperar la dig-nitat. Som capaços de tot açò? La intuïció em diu que de tot açò i molt més.

L’ideal d’Anton és que omplim tots els descam-pats, els parcs públics, i els terrenys no urbanitzats d’arbres fruiters que ens permeten alimentar-nos del que creix pels nostres carrers. Aquest bon se-nyor també afirma que la independència és lliber-tat. Ara bé, qui s’atreveix a lluitar per la llibertat?

Haïssa

Per saber-ne més sobre aquest projecte podeu tecletjar al buscador d’internet “bosc d’aliments de Juan Antón/ d’Alzira ” o preguntar-me. Ell està sempre encantat de rebre visites i compartir idees i el seu raconet de bosc, que es troba entre Alzira i Algemesí.

Juan Antón


ANTENES I TELEFONIA MÒBIL EN LA SALUT DE LES PERSONES

per Vicent Ros

Cada vegada hi ha més persones preocupades pels efec-

tes de la contaminació electromagnètica sobre la nostra

salut. Les antenes de telefonia mòbil, les línees d’alta

tensió i els transformadors d’alta tensió són els elements

que més preocupació i alarma han creat, però a l’anar

tenint més informació, a poc a poc, s’ha pres consciència

d’altres fons contaminants: Wifi, telèfons mòbils i telè-

fons inhalàmbrics domèstics (DECT).

És indiscutible que la contaminació electromagnètica ha

augmentat de manera exponencial en els darrers deu anys

i lligada a ella han aparegut nous problemes de salut. Per

aquest motiu la Mitja Galta va organitzar en el juny pas-

sat una xerrada sobre telefonia mòbil, càncer i altres

malalties. Mites i realitats. L’exposició va ser a càrrec

del Dr. JOSEP FERRÍS i TORTAJADA, una autoritat

indiscutible en el camp del càncer i de la salut mediambi-

ental. Pediatra a l’Hospital La Fe durant els 41 anys en

que ha desenvolupat la seua professió. Investigador i do-

cent en el camp del càncer pediàtric, les principals línies

en què ha treballat són: prevenció del càncer, factors de

risc dels càncers pediàtrics, salut mediambiental pediàtri-

ca, tumors neonatals, medi ambient i càncer pediàtric.

Josep Ferrís ens va explicar que els contaminants ambien-

tals entren pels aliments, l’aigua i per l’aire, però gràcies

al nostre sistema d’immuno-vigilància defensiva, detec-

tem la seua penetració, per posteriorment destruir i repa-

rar el mal que hagen pogut ocasionar. No tota la població

està en igualtat de condicions davant els diversos conta-

minants que existeixen, hi ha uns grups que són més vul-

nerables. Aquests són els xiquets i joves (perquè no tenen

els sistemes defensius completament madurs i perquè

tenen una major esperança de vida), les embarassades, les

persones grans i les persones amb altres problemes de

salut.

També ens va informar de que no s’ha sabut mai com

afecta la contaminació ambiental a la salut de les perso-

nes però sí se sap que fa 40 anys sobrevivien entre un 5 i

un 7% dels xiquets diagnosticats de leucèmia. Hui dia,

quasi els 75% dels xiquets sobreviuen (perquè han millo-

rat els tractaments). Ara bé, les causes per les quals els

xiquets tenen càncer continuen sent desconegudes perquè

no es destinen recursos per a investigar les causes de la

malaltia. S’avança en la detecció i el tractament, però no

en la prevenció. A la indústria farmacèutica li és molt

més rentable investigar nous tractaments que el conèixer

les seues causes, ja que això no li aporta cap benefici eco-

nòmic. En el càncer en adults, els factors mediambientals

(entre ells tenim els camps electromagnètics) intervenen

en el 95-98% dels casos. És clarament predominant el pes

d’aquestos factors front als interns o constitucionals. El

31 de maig del 2011, l’Aggència Internacional d’Investi-

gació del Càncer va testificar que la radiofreqüència dels

camps electromagnètics com a possibles cancerígens per

als humans, tenint en compte sols els tumors malignes, i

fent associació d’aquestos amb l’ús de la telefonia sense

cables

La sobreexposició del nostre cos per la utilització abusiva

de la telefonia mòbil i telèfons inhalàmbrics DECT i sis-

temes Wifi, poden produir una sèrie de molèsties com

són: marejos, confusió mental, palpitacions, malestar ge-

neral, nàusees, cansament crònic, dolors de cap, tics, ca-

lambres i dificultat per concentrar-se, que ha donat lloc a

una nova malaltia, l’anomenada electrohipersensibilitat.

En els països nòrdics està reconeguda com a malaltia i la

pateixen un 10 % de la població afectada de contaminació

electromagnètica. En USA també la pateix un percentatge

semblant. En Espanya no està reconeguda com a malaltia.

Les radiacions de la telefonia mòbil són bio acumulatives,

pràcticament totes les radiacions electromagnètiques són

bio acumulatives. Passa igual que amb les radiacions del

Sol sobre la pell. Els efectes de les radiacions van quedant

-se en el nostre cos, i després de sobreexposicions exage-

rades es pot desenvolupar un càncer. Per això és tan im-

portant vigilar i cuidar la salut dels xiquets que són els

més vulnerables a l’exposició a estes radiacions. L’ideal

seria no tindre mòbil, però sinó volem renunciar, hi haurà

que fer un ús mínim i responsable, mai un abús.


ALGUNS CONSELLS SOBRE L’ÚS DE MÒBILS

Utilitzar preferentment els telèfons fixes

Utilitzar sempre els mans lliures o els cascos per a

disminuir la radiació de proximitat al cap

millor escriure missatges que trucar

elegir un mòbil amb la menor potencia possible

no apropar el mòbil al cap fins que la connexió no

estiga ja establerta

evitar l’ús en el cotxe, metro, tren, o altres llocs

que són autentiques caixes metàl·liques

no dormir amb el mòbil en la tauleta de nit, tin-

dre’l a l’altre extrem de l’habitació o millor fora;

evitar l’ús de telèfons mòbils en menors de 14

anys i reduir-lo al menys possible abans del 20

anys; i fer un ús mínim i indispensable en totes les

edats posteriors.

Les companyies de telecomunicacions no han escatimat

recursos en aconseguir un lobby científic que patrocina

investigacions científiques en les que es pretén negar la

relació entre les radiacions electromagnètiques i el càn-

cer. A més a més pressiona als mitjans de comunicació

i poders públics i institucions per impedir que es llegisle

per protegir la salut de la població i controlar les infraes-

tructures emissores de radiació.

Una mostra del que acabem de dir és la Llei 9/2014, de

Telecomunicacions aprovada amb els vots de PP, PSOE

i CiU i que podem resumir en que, es permet a les em-

preses de telefonia expropiar les terrasses de qualsevol

particular per instalar i actualitzar les seues antenes. No

protegeix el dret a la salut de les persones ni del medi

ambient (les pròpies empreses controlaran, una vegada a

l’any, el funcionament de les antenes) i elimina les

competències dels ajuntaments i de les comunitats autò-

nomes perquè no puguen opinar ni decidir en el seu ter-

ritori.

La defensa de la salut, quan no està garantizada des del

poder institucional, ha d’estar reclamada i defensada per

la societat civil. Amb aquestes paraules va donar per

finalitzada la seua exposició, el Dr. J. Ferrís.

Seguidament es va obrir un torn de preguntes on, de

forma resumida, va donar les següents respostes: És

molt més nociu l’efecte del telèfon mòbil que el de les

antenes. Els electrodomèstics (microones, tv), quan no

estan funcionant no irradien res i quan estan funcionant

sols irradia la pantalla d’eixida i a partir d’1 m els seu

efecte és insignificant. Com més allunyats estem de

qualsevol aparell electrònic, millor. Respecte als ali-

ments, quan menys preparacions culinàries tinguen, mi-

llor (el millor productes frescos), majoritàriament han

de ser d’origen vegetal (no vol dir sols verdura, hi ha

infinitat de cereals, de llegums, de fruits secs que ens

ofereixen molta varietat de plats). La carn i el peix s’ha

d’utilitzar principalment de condiment i no d’aliment,

no ha de ser la base dels plats, sino l’acompanyament.

Un altre aspecte a resenyar es que ha de ser de produc-

ció ecològica, tant la ramaderia com sobretot l’agricul-

tura

Finalment li vam agraïr la seua col·laboració i procedírem a tancar la conferència.

Extracte de la Xarrada “Telefonia mòbil, Càncer i al-tres malaties . Mites i realitats”del Dr. Josep Ferris

ANTENES I TELEFONIA MÒBIL

Tenim gravada la xarrada, amb la intenció de penjar-la en la xarxa. De moment, si a algú li interessa, que

ens la demane. És molt interessant

Josep Ferris fa xarrades per molts llocs, en youtube hi ha alguna penjada. Entreu i teclegeu “Resum Con-

ferència Josep Ferrís i Tortajada”,

Adreces d’internet on es ampliar informació

Sobre camps electromagnètics i Salut:

http://revista.consumer.es/web/es/20011101/pdf/informe.pdf

http://avvbenimaclet.wordpress.com/reivindicaciones/antenas/

http://www.peccem.org/

sobre la regulació en la Unió Europea:

http://ec.europa.eu/health/scientific_committees/opinions_layman/es/campos-electromagneticos07/index.htm

http://revista.consumer.es/web/es/20011101/pdf/informe.pdf

http://avvbenimaclet.wordpress.com/reivindicaciones/antenas/

http://www.peccem.org/

http://ec.europa.eu/health/scientific_committees/opinions_layman/es/campos-electromagneticos07/index.htm


Divendres per la vesprada i dissabtes pel matí la solem

veure amb el seu carro de la compra i una gran borsa

blanca on guarda la roba que ven. Quan començà a vin-

dre per Manuel ho feia amb pel·licules del top manta.

Quan anaren generalitzant-se les pàgines de descàrregues

es passà a la quincalla i actualmente a la roba.

Xerrant amb ella te n’adones de la seua fortalesa, porta

10 anys sense veure els fills que té al Senegal, doncs com

no té papers li fa por que no puga tornar a entrar i ara per

ara encara pot enviar-los diners al Senegal perquè pu-

guen estudiar i viure allà amb les necessitats cobertes. Els

seu fill Malick Diakhate té ara 17 anys i la seua filla

Ngone 20.

Va arribar amb un vol de turista desde Katar passant per

Roma i Madrid i amb tren fins a Cullera. A Manuel la

coneguem com Miss, però el seu nom en realitat és

Ndioba Biteye de 37 anys i nascuda a Diamaguene prop

de Katar al Senegal. De xicoteta vivia amb sa mare i els

altres sis germans 3 xics i 4 xiques en total. Son pare te-

nia altres dues dones i els corresponents fills, vivint tots

junts fins la mort de son pare en què cada mare i fills es

buscà la vida. Als 18 anys li arreglaren un matrimoni, del

què ha tingut els dos fills, però l’home la deixà per una

japonesa i està al Japó, preocupant-se poc dels fills. Son

pare treballava a una fàbrica de sabó i sa mare netejava

cases. El seu poble és a prop de la platja i el peix sempre

ha estat a l’abast. Ella diu que a Senegal tot és molt

difícil, que no va poder estudiar més que fins els cinc

anys, que a penes hi ha serveis mèdics i que es va plante-

jar vindre cap ací per millorar la seua situació i la dels

fills que deixà al càrrec de una germana.

Ha estat detinguda varies vegades: a Madrid, a Tarrago-

na i a Cullera però sempre l’han deixat anar per no sentir-

la plorar de la manera que ho feia perquè no l’expulsa-

ren.

La seua llegua materna és el Wolof, llengua més parlada

al Senegal, i també a Gambia, encara que la oficial és el

francés. Uns 15 milions de parlants la utilitzen, un poc

més que la llengua catalana.

La seua religió és musulmana i practica el Ramadam

quan toca i pensa que l’islam no te res a veure amb la

violència. És musulmana perquè la seua familia ho era.

Tampoc li agrada que dibuixen a “Mohamet” com diu

ella perquè ell representa la llum, la bondat i això pren

moltes formes, no se’l pot reduir a una forma concreta.

Li comentem que cada cultura és diferent i que nosaltres

no ho comprenem això, que ens pareix molt exagerada la

reacció.

Actualment viu a Cullera amb tres persones més que van a

collir taronja i que de vegades va cap a Galicia, a Albacete

quan són les fires a vendre. El seu desitg seria que li feren un

contracte per poder tindre papers i anar a veure els seus fills i

tornar uma altra vegada sense problemes.

MISS per Pau Martínez


Quan arribaven els vaixells a Nova York carregats

d’immigrants, ho feien per l’illa d’Ellis, situada en-

front de l’illot on està l’Estàtua de la Llibertat. Allí

eren inspeccionats físicament pel Servei d’Immigra-

ció del Departament de Treball dels Estats Units, a

més de demanar-los bona cosa d’informació; de for-

ma que els funcionaris nord-americans omplien un

qüestionari amb un total de quaranta-tres dades per-

sonals. Ara bé, em sembla que prèviament les com-

panyies que transportaven aquells passatgers ja havi-

en complimentat les llistes de passatgers anomenades

"ship manifests".

D’aquests “ship manifests” m’he limitat a prendre

nota de les dades més significatives. D’altres dades,

en canvi, a penes citaré algunes informacions de què

no he pres nota perquè m’han semblat irrellevants per

a aquest treball: quant pesaven; el color dels cabells i

dels ulls; raça o nació; si s’havien pagat ells mateixos

el bitllet; si eren polígams; si eren anarquistes (cal

tenir en compte que a primeries de segle el president

William McKinley havia mort víctima d’un anarquis-

ta); on havien nascut; quin idioma parlaven i si el sa-

bien escriure i llegir (curiosament tots deien saber

llegir i escriure espanyol en una època en què hi ha-

via molt d’analfabetisme); quina classe de treball fe-

ien (en tots els casos que ací figuren els posaren com

a treballadors peons); si havien estat abans als Estats

Units; les seues condicions de salut mental i física; si

eren minusvàlids; si tenien cicatrius, etc.

Per altra banda, no he pogut trobar informació de

quant poguera costar en 1920 un passatge des de Va-

lència a Nova York. En tot cas en 1885 els preus dels

passatges a l’Havana rondaven les 180 pessetes en

tercera classe. Pel que és fàcil imaginar que per a as-

solir la quantitat de diners per a emigrar sols s'acon-

seguiria després de molts sacrificis per poder-se pa-

gar el passatge, si tenim en compte que, assabentats

prèviament, quan arribaven a l’illa d’Ellis sembla que

encara els havien de quedar entre 30 i 50 dòlars per a

entrar al país; o almenys això és el que declaraven la

majoria.

Cal destacar també que en els qüestionaris es feien

constar els topònims (els noms de les poblacions),

amb unes errades tan grans que sovint és quasi im-

possible ara poder esbrinar de quina població proce-

dien els immigrants. En el cas de Rafelguaraf és curi-

ós que els funcionaris nord-americans quasi sempre

varen posar Rafel, i en dues ocasions, fins i tot, Ragel

i Rajel. De totes formes el cas més estrany va ser el

NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II) per Vicent Sanchis (continuació)

Funcionaris inspeccionant els immigrants


d'escriure Verheille per Berfull. I ara em pregunte: si

els immigrants, tal com manifestaven, en veritat sabien

llegir i escriure, ¿per què no va quedar més clar el nom

de la població que ells mateixos podien ensenyar com

s’escrivia als funcionaris americans? Això em fa dub-

tar de la veracitat d’algunes dades. Imagine que duien

la lliçó apresa i en alguns aspectes potser dirien alguna

mentida; la qüestió era entrar al país fóra com fóra.

De totes formes és indubtable que les persones en què

figura escrit que procedeixen de Rafel eren sens dubte

de Rafelguaraf, i això perquè les direccions familiars

que facilitaven coincideixen en tots els casos amb de-

nominacions de carrers que existien a Rafelguaraf en

1920; a més de conéixer el cas personal dels germans

Aranda que de ben segur eren rafelguarafins. Quant a

l’Énova, en general apareix quasi sempre ben escrit,

no obstant això recorde una vegada que apareix escrit

Enoba. Com també en el cas de Sant Joanet que apa-

reix bastant correcte: S. Juan de Enova, etc. I finalment

en el cas de Barxeta apareix escrit en la forma castella-

nitzada Barcheta, però també una vegada Marcheta.

En tot cas, sempre i per a tots els pobles i noms i

cognoms, sense accents.

Tots aquests immigrants afirmaven tenir una previsió

de quedar-se entre dos i cinc anys, i, a més, duien una

referència d’un amic, un familiar o un conegut que

sembla que era –almenys en part– com una manera de

poder entrar a treballar als Estats Units; excepte en dos

casos que la referència pareix ser d’una persona d’allà,

i un altre que dóna de referència el nom d’una empresa

americana. Sembla que n’hi havia bastants casos de

persones que ja havien emigrat anteriorment, i potser

animaven els familiars i amics d’ací a fer també les

Amèriques, pel que és ben

possible que molts d’ells a

penes arribar allà ja tingue-

ren feina en llocs que

aquests amics o familiars

els haurien buscat.

Les ciutats on anaren a

parar foren les següents:

els tres barxetans anaren a

Waterbury (estat de Con-

necticut), una ciutat de No-

va Anglaterra amb 107.000

habitants en l’any 2000; és

un centre molt important

de producció de llauna i

també té indústries quími-

ques, tèxtils i de plàstics,

entre altres. Dels enovers

n’anaren set a New York

(estat de New York), on també anaren els dos santjoa-

ners, ciutat de la qual no cal dir res més ara i ací per

ser una ciutat molt coneguda per tothom encara que

siga a través de les pel·lícules. Un altre santjoaner va

anar a Bethlehem (estat de Pennsylvania) amb 71.000

habitants; és un nucli industrial (siderúrgiques, quími-

ques i tèxtils), centre d’ensenyament superior i nus

ferroviari. Dels rafelguarafins n’anaren quatre a Can-

ton (estat d’Ohio), en la part nord-oriental de l’estat

amb 80.000 habitants; és un nucli industrial

(metal·lúrgia, refineries de petroli, ceràmica), i els al-

tres quatre es quedaren a New York. Clar que, açò, cal

entendre que serien els primers punts de destinació o

d'arribada. És de suposar que posteriorment es donari-

en casos de trasllats a altres llocs dins dels Estats

Units.

Amb aquest treball no he volgut fer un estudi exhaus-

tiu –ni de ben lluny–, ja que inicialment sols volia sa-

ber informació personal del senyor Daniel Aranda, de

Rafelguaraf, però en trobar immigrants de pobles de

l’entorn més immediat també vaig prendre nota. No

obstant això, i pel que vaig veure sols a colp d’ull, cal

dir que a diferència de la poca gent de la Ribera del

Xúquer que em sembla que anaren allà, per contra, de

les comarques del secà del sud de València i nord d’A-

lacant: la Costera, la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Al-

coià, i sobretot de la Safor i la Marina n’hi ha una

quantitat bastant més que considerable d’immigrants.

Pel que al meu parer crec que l’emigració de valenci-

ans de la Ribera del Xúquer no va passar de ser una

circumstància més testimonial que altra cosa. Per

exemple, tot i que a l’atzar, no en vaig veure cap de

Carcaixent i sols uns pocs d’Alzira i de Xàtiva. De la

NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II)

Canton als anys 20, ciutat on anaren quatre rafelguarafins


Pobla Llarga potser que n’hi haja algun, però en les llis-

tes apuntaven “Puebla”, sense especificar si era

“Larga”, del “Duc” o de “Farnals”. I això sols de la zo-

na més immediata als pobles de la zona de què he pres

nota; és a dir, sense tenir en compte les altres comarques

del País Valencià.

Altrament, encara que no figure en aquesta llista, recor-

de el cas d’una dona de Barxeta que va emigrar amb els

seus pares i germans menuts a l’illa de Cuba i d’allí pas-

saren després als Estats Units. Aquella dona amb el

temps va anar a viure a Miami, i ja sent major va tornar

a Barxeta, d’on tenia gravada a la memòria algunes

imatges des que era xiqueta (recordava una muntanya –

segurament el Buixcarró–, i altres detalls). La dona se

sentia molt emocionada quan va tornar a Barxeta i en

visitar Xàtiva i València i reconéixer coses diverses de

la seua més tendra infantesa. Després tornà a Miami, on

va faltar, i els seus descendents romanen allà; fet que

s’haurà repetit també en altres casos.

De manera que, a mode de conclusió, crec que aquella

emigració de primers del s. XX als Estats Units dels

pobles de la Ribera del Xúquer va ser més bé testimoni-

al, comparada amb el que estava passant a una gran part

del País Valencià. I tot i que de primeres és possible que

aquests immigrants ben prompte trobarien treball en

arribar a Amèrica, amb el temps –malgrat no tenir dades

concretes–, no obstant això i pel que sembla que va ser

el context general, potser més de la meitat se’n tornarien

per unes raons o altres. Com va ser el cas d’un veí de

Simat de la Valldigna: Batiste Brines Menent, que tam-

bé figura en aquells llistats del 1920, però que va tornar

pràcticament endeutat pocs anys després. Com també va

tornar Luis Aranda a Rafelguaraf per un assumpte fami-

liar i ja no va poder tornar a anar-se’n després. Però dels

que s’hi quedaren, hem de suposar que pocs anys des-

prés de la seua arribada a Amèrica, molt probablement

patirien els efectes desastrosos que va dur la gran de-

pressió econòmica originada als Estats Units pel

“crack” de la Borsa de Nova York l’octubre de 1929.

Pel que cal pensar que aquelles persones no ho passari-

en gens bé els primers anys.

Ara, el que sí que es pot afirmar és que totes aquelles

persones l’única cosa que buscaven, potser desesperada-

ment, era viure amb la major dignitat possible. Assolir

allò que s’ha definit com “estat del benestar”, que és el

que abans i ara han buscat i busquen els desvalguts, els

pobres, els jornalers, la classe treballadora desproveïda

de privilegis i de fortuna. Cosa que també és el que bus-

quen, ara i ací, la majoria de persones d'arreu del món

que venen a la desesperada a Espanya i a Europa.

El fet ben cert és que alguns d’aquells emigrants als Es-

tats Units sí que arrelaren per sempre allà, com va ser el

cas del senyor Daniel Aranda Sendra, que ja no va tor-

nar mai més a Rafelguaraf, tal i com m’ho va contar el

senyor Vicent Aranda, nebot seu. De forma que, a hores

d’ara, és bastant probable que alguns ciutadans nord-

americans duran cognoms de persones descendents de

Barxeta, l’Énova, Rafelguaraf i Sant Joanet.

Vicent Sanxis Martínez

NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II)

Immigrants al Gran Hall d’Ellis Island


La sèquia Comuna d’Énova és un dels elements més

significatius del patrimoni històric i paisatgístic que

uneix Manuel i els altres pobles del que podem consi-

derar una veritable subcomarca dins de la Ribera.

Però al costat del sentit viscut que té per a la gent dels

voltants, aquesta séquia és també un exemple singular

dels sistemes de reg que, des de fa un temps, estudien

investigadors del camp de l’arqueologia i de la histò-

ria. Enric Guinot, catedràtic d’Història Medieval de la

Universitat de València, un dels especialistes més

reconegut sobre la formació i l’evolució de les hortes

valencianes, es va mostrar interessat a conèixer sobre

el terreny la sèquia, per fer una primera aproximació

prèvia a una investigació detallada d’aquesta xarxa de

reg i del seu paisatge agrari.

En febrer de l’any 2014, l’associació cultural Mitja

Galta va realitzar dues activitats, obertes a tots, apro-

fitant la vista del professor Guinot i de Ferran Esqui-

lache, un jove investigador que treballa amb ell sobre

aquesta temàtica. A primera hora de la vesprada, per

aprofitar bé la llum del dia, es va concertar el recorre-

gut guiat per Fran Carbonell, el sequier, que no va

escatimar el seu temps per anar explicant el traçat de

la sèquia, els diversos elements reguladors (l’argue,

els partidors) i la normativa que regula l’ús de l’ai-

gua, etc. D’entre el grup de gent que ens va acompa-

nyar, hi havia Joan Català, que va anar explicant-nos

molts detalls de la història de la Comuna, una gran

sort, tenint en compte que ell és una de les persones

que millor la coneixen. Els investigadors van quedar

impressionats pels cabals que du la sèquia i pel fet

que, a diferència de les degradades xarxes de reg dels

voltants de València, la Comuna era una realitat ben

viva, no tan sols en termes agraris, sinó també com a

espai quotidià, integrada dins de l’urbanisme i la vida

del poble. Per exemple, un detall que els va agradar

va ser quan ens vam trobar amb grupet de xiquets ju-

gant i corrent per l’horta, pels voltants de la sèquia. El

passeig va acabar en el local de la Comuna, i repre-

nent forces amb una bona cerveseta al Bar Joventut.

Quan es va fer fosc, tingué lloc la segona activitat,

aquesta vegada a la Biblioteca de Manuel, una xerra-

da d’Enric Guinot i Ferran Esquilache en què explica-

ren al públic assistent i de manera entenedora, les se-

ues investigacions sobre les hortes medievals. Uns

estudis que tenen l’interès històric de mostrar com en

cada època –des de la creació dels espais regats pels

musulmans fins a l’actualitat— les hortes han tingut

una organització i uns cultius diferents, segons les

característiques de cada societat. I més enllà d’aques-

ta dimensió acadèmica, van insistir també en el valor

paisatgístic i patrimonial de les xarxes de reg i de les

hortes tradicionals, amenaçades pel creixement urba-

nístic descontrolat i per l’abandó de l’agricultura va-

lenciana. La història, quan es fa amb sentit crític, no

sols ens parla del passat.

VISITA A LA SÈQUIA COMUNA

per la MijtaGalta


LA TROBADA DE LES MARE DE DÉUS

ENCONTRE de la MARE de DÉU de la MISERICÒR-DIA, Patrona de MANUEL i de la MARE de DÉU de GRÀCIA, Patrona de L’ÈNOVA

Per la Junta de la Confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia

Diumenge 7 de setembre de 2014 vam celebrar la

festa en honor de la nostra patrona, la Mare de Déu

de la Misericòrdia. Per la vesprada, en arribar l'hora

de passejar-la en processó pels carrers del nostre po-

ble, ens va arribar una gran i forta tempesta que ens

va impedir eixir. Totes les persones que hi estàvem

(fidels, tabaleters i dolçainers, grup de danses, banda

de música, Filles de Maria, xiquets i xiquetes de 1ª

Comunió, portadors i portadores de la Mare de Déu,

autoritats del poble…) vam esperar per veure si po-

dríem o no treure a la nostra Patrona. No va poder ser

i es va anunciar que la processó es celebraria el diu-

menge següent, dia 14 de setembre.

Eixa mateixa nit, mentre es desmuntava l’anda i es

recollien totes les coses, es comentava que eixe ma-

teix diumenge el poble veí de l'Ènova celebraria la

processó en honor a la seua Patrona, la Mare de Déu

de Gràcia, i vam pensar que seria un acte de germa-

nor molt bonic el realitzar una trobada entre les dos

Patrones en la "frontera" dels dos pobles, i … pensat

i fet. Eixe mateix dia vam començar a moure fils per

a poder realitzar eixe acte que, segons expliquen les

persones majors, mai s'havia fet.

El poble de l’Ènova, autoritats civils i eclesiàstiques,

immediatament van dir que sí i es va començar a or-

ganitzar l'acte. Molts dels veïns i veïnes dels dos po-

bles van començar a treballar, i el diumenge 14 de

setembre es va dur a terme un dels actes més emocio-

nants que es recorden entre Manuel i L'Ènova i les

seues Patrones, una cosa que, segons testimonis de

molta gent major, mai havía passat.

Des de la Junta de la Confraria volem donar les grà-

cies a tota la gent que va fer possible aquest Encon-

tre: a l’Ajuntament de Manuel i al de L’Ènova, a les

bandes de música, al grup de danses, tabaleters i dol-

çainers, portadors i portadores de la Mare de Déu de

la Misericòrdia, a Don Vicent i a Don José Luís, rec-

tors de Manuel i de L’Ènova, als veïns i veïnes de

l’Abat i a tanta i tanta gent que va recolzar aquest

emotiu acte, que des d’aquell mateix moment va pas-

sar a la història del nostre poble i que ha quedat gra-

vat en les nostres retines i en el nostre cor.

EL POBLE DEL COSTAT

Amics, companys, parelles, també conflictes, rivali-

tats… sol passar amb qui tenim més a prop, com per

exemple amb els pobles del costat, que en el nostre

cas és l’Ènova (el nostre poble siamés). I d’eixa rela-

ció entre bolos i bellotes s’ha anat bastint al llarg del

temps tota una sèrie d’anècdotes, històries i acudits

entre un poble i l’altre, que formen part també del

nostre patrimoni col·lectiu, en aquest cas oral. Tots

coneguem un muntó d’històries sobre l’altre poble,

hem escoltat moltíssimes coses uns dels altres. Algu-

nes d’elles sobre les Maedéus també. Per exemple:

- Tots sabem que en l’Ènova li diuen l’”astellaor” a la

Maedéu de la Misericòrida perquè és un quadre de

fusta.

- L’acudit de la novençaneta de Manuel, que casada

a l’Ènova i avorrida de viure allí, que anava tots els

dies a resar-li a la maedéu de Gràcia, i a demanar-li

tornar a Manuel. Fins que un dia la Mare de Déu,

cansada de sentir-la li va respondre: “filla meua, que

si jo poguera, no me n’aniria?” (cal dir que a l’Ènova

el conten igual però al revés)

El miracle de Torreta

El 18 de juny de 1733 estaven jugant unes xiquetes per

devant la casa de la senyoria de Torreta i en això que

una d’elles, de només tres anyets, Maria Esbrí, filla de

Miquel Esbrí i Maria Sanchis, va caure a la sèquia Co-

muna. Ja podeu imaginar el rebombori que s’armà en-

tre el veinat en sentir els crits de les amiguetes que per

allí jugaven. La mare de la criatura, amb eixa tensió

permanent que viuen les mares quan diesen els fills

jugant, fou la primera en acodir tota esglaida i amb una

gran excitació a la Mare de Deu de la Misericordia es

va aclamar perquè protegira la seua filla.

A la xiqueta no la veien per cap lloc i és que anava

submergida i arrosegada per l’aigua anà a parar al llo-

garet de l’Abat, un poc més avanti, on la pugueren

traure i reanimar-la perquè un poc d’aigua s’havia en-

golit. Els veins de l’Abat, que pertanyia aleshores a la

parròquia de l’Ènova, s’encomanaven a la Mare de

Deu de Gràcia perquè lliurara a la xiqueta de cap mal

El cas és que amb la xiqueta sana i estàlvia tots co-

mençaren a dir que havia sigut un miracle, i els de To-

rreta li l’atribuien ala Mare de Deu de la Misericòrdia i

els de l’Abat a la Mare de Deu de Gràci. La cosa va

anar a més amb fortes discusions i casi acaba com una

picà de fesols. Aixì que decidiren resoldre-ho amb un

sorteig. Feren uns paperets que la mà innocent de la

xiqueta va resoldre a favor de la Mare de Deu de la

Misericòrdia, com no podia ser d’altra manera, perque

la xiqueta i tota la seua familia eren de Torreta.


ESCRITS D’AMPARO PÉREZ

LA MENTIRA PERSONAL

Recordé aquella escena.

Me sorprendí y me vi atrapada de nuevo en el llanto.

Aquel que me llevaba al aislamiento, a retirarme de todos.

La vieja, conocida y aprendida pauta de mi diestra Mente inquieta.

De nuevo había triunfado. Ahí estaba yo llorando y no había ocurrido nada.

Pensamientos recurrentes que tienen la senda ya hecha.

Y se infiltran en cuanto pueden para dejarte desecha.

Nadie me había herido, ni molestado ni nada que se le parezca.

Al observarlo ahora desde la distancia y a cosa ya pasada.

Sin abandonar la lucha, sin rendirme, buscando pautas, instrucciones y enseñanzas.

Solo para una única cosa.

CONOCERME.

Saber a que se deben determinadas tristezas.

Sintiéndome identificada y haciéndome mía la frase de que me responsabilizo, de lo que pienso, ac-

túo y siento.

Sin pasarle ya la pelota al otro en la acera opuesta.

Caí en la cuenta que era un Ciclo repetitivo.

Que se perdía en un pasado doloroso que no quería soltarme ya que yo era su presa.

Sino perpetuarse y mantenerme esclava del sufrimiento.

YA NO QUIERO SER ADICTA A ESTE TIPO DE AMENAZAS.

Me planto desafiante y cara a cara le digo a esa parte de mí Ser.

Que ya me cansé.

Ya no quiero más tristeza.

BORRO Y ELIMINO ESTA IMPRONTA DE ACTUACIÓN

QUE YO MISMA ME CREÍ.

La repetí e hice mía.

YO LA DESCREO Y ANULO.

No tiene Poder ya en mi vida.

Ahora el recuerdo de la última escena, en que me atrapó el pensamiento con la lástima y la pena, al

darme cuenta que hice mía…

Doy la espalda y lo lanzo fuera de mi Mente y de mi vida.

Sirvió en su cometido.

Agradezco su enseñanza y su lectura.

Pero a partir de este instante es la Alegría la que ondea la bandera.

No la lágrima de pena por creerme algo no cierto.

Yo le conferí el Poder y ahora se lo arrebato.

ME LIBERO.

DOY GRACIAS.

Por fin ya vuelo ligera. 25/01/2013


LUZ INTERNA

Cada uno es responsable de mantener encendida su Luz Interna.

En la expresión que decida.

Como cerilla o linterna.

Como un volcán o una hoguera.

Incluso, hasta la tímida expresión del gusanito que la lleva a

cuestas.

Ningún Maestro ni Sabio te dirá nada sobre ella.

Tú tienes que descubrirlo.

A través de noches oscuras, de llantos y de tinieblas.

De felices sueños rosas y amaneceres de deslumbrante belleza.

Cuando todo está integrado.

Cuando ya nada deseas.

Cuando camines por la vida, dejándote guiar por ella.

Sin perseguir, ni ambicionar.

Se trata solo de ESTAR Y SER UNO CON LA VIDA.

Solo tú y cada uno somos los que decidimos reconocernos

en la Luz.

Ese substrato alojado en el cuerpo que nos lleva.

Mantengo encendida mi Luz, mirándome en el espejo

de la Luz Eterna.

Todo en el Universo es una EXPRESIÓN y una EXPLOSIÓN

DE LUCES.

A cual de forma más bella.

Cuando encuentres que la soledad, la inquietud o el abandono,

acechen ante tu puerta.

Acuérdate y levanta los ojos al Cielo y en la oscura noche

intensa,

hallarás puntos de Luz que te sonríen y muestran.

Cuando atravieses el miedo y salgas al otro lado,

verás formas que aparecen y no se muestran siniestras, sino en

calma y equilibrio.

Se trata de traspasarte a ti mismo-a para encontrarte cara a cara,

con lo que eres.

Con Tu Esencia.

No valen formas externas que cambian, envejecen, que te con-

funden y alejan.

TU ERES UNA LUZ.

Que alumbra y se muestra.

Habita en el Corazón.

Y con la Respiración, puedes conectar con ella.

Entablar conversación.

Escucharla en su canción.

Cuando te traiga el recuerdo de lo que eres y has sido.

Por siempre, que nunca acaba y nunca cesa.

Cuando reposo mi mirada, en la calidez y dulzura de la llama

de una vela.

Siento la compañía de mi Luz Interna.

Y decido Creer que YO SOY Eso.

Gracias.30/01/2013

SE DICE…

Se dice…

Que hay mucho más sumergido que lo que la vista ve…

cuando asoma un iceberg.

Se dice…

Que todo es una réplica.

Lo de adentro y lo de afuera los rige la misma Ley.

Me sumerjo en busca de esa gran parte que no se deja ver…

Para traerla conmigo.

Y poder recomponer el Todo que Yo Soy.

Lo oculto, que es mayoría, se suma a lo que se ve.

Donde sino en la oscuridad voy a encontrar asuntos pendientes.

Miedos que se pierden en la memoria del Tiempo.

Gestados en las entrañas, al interior retornamos…

Para pactar con la Vida.

¿Quién dijo que la Oscuridad había que apartarla?

Si es la que nos muestra el Camino, con tan solo atravesarla.

No concibo que ocurra nada así por que si.

Todo cumple una función.

Estamos tan anestesiados, tan insensibilizados.

La Mente con las ideas…

Ha adquirido tanta fuerza.

La repetición constante, al final logró su efecto.

Tenemos lo que trabajamos.

Un mundo que se descompone y al mirarlo nos da espanto.

No justifico el dolor.

Pero alguno, es necesario…

para romper de una vez por todas tanto artificio y locura…

tanta mentira y puesta en escena.

Nos estamos ahogando con tanta negación de Corazón.

De lo Mágico y Sagrado.

Y con una, pero que tan gran cabeza…

Dejemos ya de Creernos lo que nos contaron con miedo.

Vivamos en primera persona.

Decido no querer comprender tanto.

Hacerme caso en lo que me gusta.

Seguro que acabaré siendo adicta.

A SER FELIZ.

Momentos del 2013.

ESCRITS D’AMPARO PÉREZ


FOTOS ANTIGUES DE DONES DE MANUEL

Ens sembla molt bona la iniciativa de la Biblioteca Municipal de fer una mostra de fotos antigues de dones de Ma-

nuel amb motiu del Dia de la Dona d’enguany. Sempre hem pensat que replegar i exposar o publicar fotos anti-

gues és molt aconsellable, ja que és una activitat col·lectiva, que fem entre tots i que ens permet recordar i trans-

metre el nostre passat més recent. Des de la MitjaGalta estem preparant l’edició d’un nou llibre de fotos antigues,

vos animem a que contribuiu amb les vostres


Les activitats que hem organitzat enguany des de l’Associació MitjaGalta han sigut:

- En febrer: passejada i xarrada per la Sèquia Comuna de l’Ènova amb Enric Guinot (catedràtic d’Histò-

ria Medieval de la Universitat de Va-

lència) i Ferran Esquilache

(investigador medievalista de la Uni-

versitat de València també), acompa-

nyats de Fran Carbonell

- En maig: passejada amb Azael

Tormo per observar les aus del ter-

me. Vam passejar per dins del poble,

per la serra i després vam eixir al riu

on vam observar també un muntó

d’espècies, algunes precioses.

- En juny: xarrada sobre “Telefonia

mòbil, càncer i altres malaties . Mi-

tes i realitats” amb el dr. Josep Fe-

rris especialista jubilat en oncología pediàtrica de le Fe, i que està resumida en aquesta publicació.

- En novembre: projecció de la pel·lícula "Madame Brouette" presentada per Gloria Flores, coordinadora del

cinema Violeta de Xàtiva, amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de

Gènere.

I ací estem, i continuem. Oberts a col·laborar en les inicatives culturals que surgis-

quen. Amb ganes de continuar. I com sempre diguem, cal que ens organitzem mi-

llor i que ens renovem ... però bé, de moment ací estem.

Podeu seguir-nos al nostre perfil de facebook Mitja Galta de Manuel, també te-

nim des de fa molt un blog http://mgalta.blogspot.com.es / MitjaGalta. De mo-

ment està innactiu, però la idea és anar penjant ahí les col·laboracions que ens van

arribant, per a posteriorment juntar-les en la revista impresa La Bellota. Per cert,

que els darrers números de La Bellota els podeu consultar en http://issuu.com/

mitjagalta Poc a poc anirem penjant-los tots un altra vegada. I per suposat, el se-

gon llibre de fotos antigues que està pendent de publicar-se.

ACTIVITATS MITJAGALTA 2014


Buscant i regirant per la xarxa sempre acabem fent

noves troballes de quadres del nostre estimat pintor

Estruch, ací les dos últimes.

Les il·lustracions de la contraportada L’autor de les fotos de les plantes i flors és Emili Fuster,

són totes plantes i flors que es poden trobar passejant

vora riu. De dalt cap a baix i d’esquerre a dreta són:

Malcoratge (Mercurialis annua), Calèndula

(Calendula arvensis), Cresolets (Arisarum vulgare),

Baladre (Nerium oleander), Narcís de Tardor

(Narcissus obsoletus), Morrissà (Lobularia marítima)

Vicente Giner el dia de Sant Antoni del Por-

quet, de fa uns anys, duguent com tots els

anys a beneir a la seua volguda Castanya

com sempre, ben mudada i brillant. Vaja per

ell i per tots els llauradors de Manuel.

Manuel és un poble amb racons i paratges precio-

sos de hauríem de posar en valor. Abandonar-los i

deixar que es degraden, és just el contrari. Com

passa al riu, que últimament fa llàstima, amb tants

canyars i tanta runa

L’aurtora del quadre que il·lustra la contra-

portada d’aquest número, és Maria José

Biosca. Vam vore el quadre en l’exposició

de pintura organitzada per Rafa i Milagrín

durant el Porrat 2013 i ens va encantar com

reflecteix la bellesa de l’entorn del riu.

Recordeu que en l’anterior número de La Bellota (el 37) escrivíem que en el proper

número diríem el nom dels pardalets que il·lustraven la contraportada? Ahí van, de

dalt a baix i d’esquerra a dreta:

abellerol, cueta i palput / pit roig, oroneta i blauet / coll verd, peu vert o polla d'aigua

i xerna roquera / estornell negre, familia de coll verds i cogullada / corba, pit roig i gar-

ceta gran

La bellota (núm 38) - Porrat 2015

Documents

Transcript of La bellota (núm 38) - Porrat 2015