La bellota (núm 37) - Porrat 2014

La Bellota, núm 37 (febrer 2014) pàg.

La Bellota Revista d’opinió i informació de Manuel i l’Ènova

ANY 18, núm. 37 PORRAT 2014

La Bellota, núm 37 (febrer 2014) pàg. 2

SUMARI Ha passat a Manuel City (p. 4)

Sant Antoni, Sant Antoni…, per Joan Olivares (p.6)

Inauguració del pont dels soldats (p. 7)

Ara fa trenta anys, per una mestra jubilada (p. 8) L’horta valenciana recupera la seua dignitat, per Miracle Hernández (p. 10) Alvocats vs taronges, per Quique Ventura (p. 11) Amb ulls d’infant (Tonucci-Fratto), per Càrol Cortés i Haïssa Montagut (p. 12) La muixaranga, per Aida (p. 14)

Què sóc? per Maria Torres Palau (p. 16)

Les bandes de música als nostres pobles, entrevista a Fre-deric Oriola, per Inma Sanjuan (p. 17) Notícia de l’emigració als Estats Units (I), per Vicent San-chis (p. 20) La crisi, carta d’un de Manuel (p. 22) Digamé, per Pau Martínez (p. 24) Les Salinetes Velles en el record (p. 26)

Exposició sobre la vil·la romana de l’Énova (p. 27)

Pardalets

EDITORIAL

Els individus i les societats on viuen s’influeixen recí-procament, de manera que el benestar de la gent (en el sentit global: satisfacció de necessitats, realització personal als distints àmbits de la vida) està molt con-dicionat per cóm són les normes d’eixa societat, com són les seues institucions, la disparitat econòmica que es suporta i el grau de respecte cap a les diferències; però també els projectes compartits, les coses que ens il· lusionen, que ens omplen d’alegria. I eixa societat, a la vegada, es configura i es construeix amb les accions dels seus membres, dels seus grups, dels seus compor-taments, dels seus valors, del que desitgen i del que rebutgen.

A la Mitja Galta ens sentim orgullosos de la nostra contribució a la configuració de la nostra societat. Hem impulsat moltes iniciatives des que començàrem ja fa quasi 20 anys, però la revista La Bellota, ha sigut el reflex de les nostres inquietuds, dels nostres gustos i desitjos i qui vulga saber de la nostra societat d’aquestquests últims anys, haurà d’acudir també a La Bellota. Al llarg d’aquests anys molta gent ha contri-buït a la seua existència i és un miracle que ho conti-nue fent. Però és posar-se, tindre la voluntat de que es faça i sempre eixen col·laboradors, gent que aporta el millor de sí ... i es produeix el miracle.

En aquest número trobareu col·laboracions de molta gent, fins i tot dels pobles veïns, de Sant Joanet, de Rafelguaraf. L’Ènova ha estat sempre present també a la revista i la subcomarca dels pobles de la Comuna sempre ens ha atret com espai de realització col·lectiu. Què vos pareix un riu net i una aigua de la sèquia neta per cultivar a la manera tradicional les nostres terres, sense verins, de manera sostenible?. Si a algú li agra-da la idea, podem dedicar-li una propera revista.

Hem fet aquest número:

una mestra jubilada, un de Manuel, Haïssa Montagut,

Càrol Cortés, Maria Torres, Aida, Mila, Vicent Sanchis,

Quique Ventura, Pepe López, Pep Montagut, Azael

Tormo pare, Maria Josep Cortés i Pau Martínez.

Inma Sanjuan, Frederic Oriola i Milacre Hernández,

ens han cedit textos ja publicats en altres llocs.

Gràcies també a tota la gent que ens ha suggerit coses

i ens ha passat imatges.

Vos esperem en el proper número, que com sempre

està obert a totes les col·laboracions que ens envieu.


Des de la MitjaGalta continuem impulsant activitats culturals i iniciatives col·lectives que es donen al nostre poble. Enguany vam organitzar la projecció - col·loqui del documental de Melderomer MengemSA, que va concloure amb una picadeta amb productes ecològics. També vam participar, com sempre, junt a les altres associacions del poble, en la fira d’associacions que l’ajuntament organitza per al 9 d’Octubre. I vam acom-panyar a la gent de l’associació cultural Carcaixent M’Agrada que va vindre a conéixer millor el nostre po-ble. Vam passejar amb ells pels carrers de Manuel i l’Énova, els vam ensenyar la Sèquia Comuna, els parti-dors, els llavadors, la casa del Pintor Estruch, la Vil·la Romana de l’Énova...

I continuem. Continuem estant ahí. Tenim encara ganes i moltes idees. Volem seguir proposant xarrades, concerts, projeccions de pel·lis, presentacions de llibres, excursions, tallers d’història local o de natura. Te-nim previst fer una ruta per València, acompanyats d’Emili Gascó, i un passeig pel terme amb Azael per a observar i aprendre a reconéixer els pardalets que conviuen amb nosaltres. També volem organitzar una jor-nada de reforestació amb llavors –amb bellotes-, però potser enguany ja estem arribant tard ... I més coses.

També sabem que per a continuar necessitem organitzar-nos millor, i renovar-nos. I estem comencem a sen-tir al nostre costat l’aire fresc de gent jove que tant necessitem. Gent inquieta amb ganes de moure’s i fer coses. I això ens ompli d’alegria i d’optimisme.

ACTIVITATS MITJAGALTA


VENDA DE LA CASA GRAN

Després de molt de temps de negociacions de l’Ajun-tament de Manuel amb els propietaris, finalment la Casa Gran va anar a parar a mans d’uns propietaris holandesos, que ningú coneguem i que no sabem què és el que volen fer amb ella. És una llàstima que s’haja perdut aquesta gran oportunitat que es queda-ra per al poble un dels edificis de més alt valor patri-monial de Manuel, que en el seu moment va ser la casa senyorial de Torreta.

MÒNICA OLTRA VISITA MANUEL

Mònica va vindre a Manuel a fer una xarrada titulada

“No és una crisi, és una estafa”. També va parlar de

com la política s’ha de fer pensant en la gent d’a peu, la

gent humil, per “la felicitat de cada dia”, i s’ha de fer

des del cor, amb sensibilitat i empatia.

Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes pel

grup Compromís, és actualment la política millor valo-

rada pels valencians/es.

TALA A LES SALINETES VELLES

A principi de desembre una tala “a lo bèstia” a les Sali-

nestes Velles va alarmar a molts veïns de Manuel que

ho van difondre per les xarxes socials i va arribar a ser

notícia en la prensa i en la tele. Entre la tala indiscrimi-

nada de tot el que pillaven per davant, i les pistes que

es van obrir, l’aspecte de les Salinetes amb el bosc

frondós que coneixíem, va canviar. Estaria bé que

s’aclarira l’assumpte. Per cert, la tala de les Salinetes va

ser notícia en l’últim informatiu que va emetre Canal 9

abans del tancament de RTVV.

COSES QUE HAN PASSAT

REPRESENTACIÓ DE “LA CANYETA MÀGICA

En el mes de juny es va representar a Manuel “La Canyeta Màgica”, una obra de teatre mu-sical, composta per David Postiguillo i dirigida per Aroa, en què van participar tots els xiquets i xiquetes de l’Escola de Música, bé com a actors o bé cantant, i també la Banda Juvenil. Tota la música es va interpretar en directe. Els espectadors vam disfrutar, va ser una representació fantástica.


SERÀ VERITAT AIXÒ?

OBRES A L’ANTIC PAS A NIVELL

Van ser unes obres que van molestar molt al veï-nat de l’Abat, no per les obres en sí, que feia fal-ta fer-les, sino per la manera. Per no avisar amb antelació, nifacilitar les coses a la gent... I és que els veïns es van trobar de repent el carrer intran-sitable i el pas tallat. Es podia haver anunciat amb una poc a antel·lació, i es podien haver pla-nificat passos alternatius i suficientment il·lumi-nats.

Envieu-nos a [email protected] o bé al facebook de Mitja Galta de Manuel les vostres imatges i comenta-

ris per al proper número de La Bellota. Fem extensiva la invitació a la gent dels altres poblets de la Comuna:

l’Ènova, Rafelguaraf, La Pobla Llarga, San Joanet i Senyera. Voldríem que cada dia més La Bellota acabara sent

una revista de tota la nostra subcomarqueta .

COSES QUE HAN PASSAT


Sant Antoni... sant Antoni! Contesteu, per caritat. Si vos també mos fallàveu, Qui mos podrà consolar! Recordeu els desgavells Que us contavem l'any passat? Doncs s'han quedat en no res Comparats amb els d'enguany. Lo que anava malament Encara s'ha empitjorat I les coses que rodaven Ja no van ni cara avall: Sense faena a les fàbriques, Una ruïna els bancals, Els jóvens cap a Alemanya I els vells ... que els tiren al mar! Mos volen tancar l'escola, I en quatre dies, qui sap Si no mos lleven, també, El metge i el practicant. Mil més que vos en diria D'abusos i destrellats. Mireu, només, per exemple, Com mos tenen informats: Les notícies de l'oratge,

Si les volem escoltar, Mos les diuen de Madrid En perfecte castellà. Si ha plogut en Benissuera, A qui podria importar? Hay nieve en los Pirineos, I en Canarias, mala mar. Que visquen Messi i Ronaldo, Belen Esteban i, és clar, Visca Isabel, i Fernando, I el Espíritu Imperial. Imagineu la vergonya Que patim els valencians De sentir-nos forasters Sense tindre d'emigrar. Canal nou era una pena, Això no ho podem negar, Però, vist el que vegem, Ara el trobem a faltar. Volem l'Alqueria Blanca, Les músiques i el raspall, Les falles i les fogueres, els moros i els cristians. Pel·lícules i notícies En llengua de valencians,

La de Fuster i Estellés La de Corella i de March. Volem ser honrats i dignes, I dur sempre el cap ben alt. Déu mos guard de forasters Que de casa mos trauran! Volem treball i justícia, Volem pau i llibertat, Estimar les nostres coses I honrar els avantpassats. No dieu res ... sant Antoni? Contesteu, per caritat! Si també mos falleu vós, Qui mos podrà consolar! No tinc paraules, fills meus. Quasi res m'heu demanat! Fa temps que busque i no trobe Remei per al vostre mal. Però ja que heu insistit, Ací teniu un refrany: Llaureu i sembreu la terra, Collireu lo que heu sembrat.

SANT ANTONI, SANT ANTONI … Vers de Joan Olivares escrit per a la festa de Sant Antoni d'Otos 2014

Enguany a Manuel ens vam endur un bon

susto per Sant Antoni, quan es va encen-

dre la palmera. I encara com la cosa no va

anar a més …!

A tot açò, el que ningú acaba d’entendre,

és perquè es va fer la foguera el dijous,

en compte de divendres o dissabte, com

es fa a tots els llocs, per a que la gent pu-

ga acudir i disfrutar de la festa.

Sant Antoni del porquet A les velles fa carasses i a les joves fa l’ullet


INAUGURACIÓ DEL PONT DELS SOLDATS

2 de febrer de 1923

“ Todos los años, el día 2 de febrero, fiesta de la Candela-ria, celebra Manuel su clásico “porrat” con motivo del tradicional “corte de aguas” que se celebra en dicha fecha. Es natural que en un pueblo laborioso y que casi exclusi-vamente vive del campo, se vista de gala para conmemo-rar la operación primera del año agrícola. Los pueblos limítrofes y hasta los muy separados acuden a Manuel el día del “porrat” seguros de pasar un rato agra-dabilísimo escuchando el concierto de la banda de música brillantemente dirigida por el maestro don Manuel Garri-gues, dando un paseo por las calles principales y com-prando la indispensable “mocaorà”. Este año ha sido realzada tan simpática fiesta, con la so-lemne inauguración del puente sumergible construido so-bre el río Albaida …”

En octubre de 1923, amb el

Ponts dels Soldats acabat

d’inaugurar (“el puente su-

mergible” que posa al text del

diari), el riu Albadia va tindre

una riuada ben sonada. Com

diu el Romanç de Senyera:

“El dia 30 d’octubre de mil nou-cents vint-i-tres se’n va eixir el riu Albaida i allí no sabien res

Aplega a Manuel allí tots asustats s’endú el Molí Ximot i els mulos dels soldats …”


ARA FA TRENTA ANYS per una mestra jubilada

Veníem d’un silenci antic i molt llarg. Al llarg de la història, la nostra llengua s’havia mantingut viva grà-cies al poble, que mai no havia deixat de parlar-la. Però el caràcter de llengua de cultura i d’ús habitual en tots els àmbits que havia tingut feia segles, s’havia perdut. Per a la seua normalització era necessari que el seu ús s’obrira no sols al món de la cultura (escriptors i lingüistes), sinó també a l’administratiu, a les entitats públiques, a les associacions, als centres educatius… Com aconseguir-ho? No podíem esperar la solució només mitjançant decrets administratius, enunciats, eslògans o títols més o menys simbòlics. La recupera-ció de l’ús del valencià sols podia renàixer amb una lluita individual i comunitària per a aconseguir canviar els hàbits d’ús lingüístics.

Així van començar uns moviments de col·lectius d’-ensenyament, pedagogs, mestres, etc. interessats en la normalització de l’ús del valencià a l’escola. Organit-zaven cursets per als mestres per a estudiar la nostra llengua i poder obtenir la titulació necessària per a un futur poder fer-ne ús. Ens preparaven per a conèixer la nostra cultura, uns aprenentatges arrelats al nostres pobles, a les nostres comarques i al nostre país. Així també començà l’Escola Valenciana, que és una fede-ració d’associacions que reivindiquen una escola inte-gradora i solidària que considera la nostra llengua com element normal de comunicació i com a eina d’estudi.

Aquesta lluita duta endavant per tots aquests col·lectius d’ensenyament aconseguia, ara fa trenta anys l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i és quan oficialment es reconeix el dret a poder emprar la nostra llengua a l’escola i a més a més, dotar-la de continguts útils i així poder recuperar la seua dignitat.

A partir d’aquests moments, les escoles que disposaven de professorat habilitat (titulació en Valencià) junt al consell escolar (màxim òrgan de govern de l’escola, on estan representats els pares i mares, ajuntament i mes-tres) podien sol·licitar el canvi de línia al seu centre. D’aquesta manera començarem el camí de la normalit-zació del valencià dins les aules, tasca que aconseguí-rem al nostre centre CEIP Pintor Estruch, l’any 1990 després de superar no pocs obstacles.

Els seus inicis foren difícils, però els resultats havien de ser eficients per a tractar de convèncer molta gent i moltes institucions que no estaven totalment d’acord. El nostre treball a l’escola havia de ser molt cuidat per a aconseguir que tots i totes defensaren la nostra llen-gua en el nou camí emprés.

A més de ser difícil aquest inici, per la problemàtica social i per les gestions burocràtiques els/les mestres havíem de planificar i programar el nostre treball a l’au-

la, preparant i elaborant materials per als alumnes ja que les editorials no ens presentaven materials adequats a les nostres necessitats.

Hi havia uns llibres de lectura (Sucret, Parotet, Hola Topi) molt interessants, amb endevinalles, dites, re-franys, contes populars que recuperaven i mostraven la riquesa històrica, social i lingüística del nostre país,

però estaven adreçats a xiquets i xiquetes que ja han adquirit la mecànica lectora i nosaltres necessitaven ensenyar a llegir i escriure en valencià. No hi havia res o quasi res editat, així que un grup de mestres del nos-tre centre (dedicant moltes hores de treball) aconseguí-rem elaborar uns materials de lectura i escriptura i consensuar un mètode de treball que ens va donar molt bons resultats.

Els mestres que encetàrem la línia en valencià hem tingut la satisfacció de veure i viure com l’escola s’o-ria a la vida, com deixava de ser una illa separada de la realitat, del seu entorn. No podíem continuar perme-tent que els xiquets i xiquetes expressaren les seues emocions, els seus sentiments, les seues necessitats en una llengua que no era la seua, amb els inconvenients que representava per als menuts aprendre els nous co-neixements en una llengua que no els era familiar, i que els suposava un doble esforç, que retardava el pro-grés i dificultava el procés d’aprenentatge.

Amb aquest canvi de llengua d’ensenyament, vam aconseguir una escola integradora, no separadora, una escola arrelada al medi, amb la seua llengua com a element de comunicació i com a eina d’estudi. El cas-tellà va passar de ser una llengua imposada, que havies d’emprar a l’escola en totes les circumstàncies, a ser una llengua “cuidada i mimada”, que ja no s’utilitzava com a instrument per a conèixer i estudiar nous con-ceptes d’altres matèries. Es va convertir, en canvi, en una llengua d’estudi, en què calia aprendre primer un vocabulari bàsic, per a després aplicar-lo i aprendre a expressar-se correctament. Les classes de llengua cas-


tellana eren ara classes amenes on els xiquets i xique-tes gaudien escoltant i parlant en una altra llengua. Treballàvem fent audicions de contes, jocs de paraules, estudiant poesies, cançons, inventant diàlegs entre per-sonatges, etc. Sempre seguint el procés d’escoltar-parlar, per a passar després a llegir i escriure, que és el procés invers a com es feia quan la llengua d’apr-enentatge era el castellà (aprenien a llegir i escriure abans de conèixer la llengua, i aquest procés els difi-cultava la comprensió i l’expressió).

La llengua, també ha afavorit l’altra vessant de l’ed-ucació que tan poquet es valora en els informes sobre resultats educatius emesos per escales i valoracions estrangeres (informe PISA) que qualifiquen, els resul-tats arreu de tots els països del món. Aquesta vessant que no es qualifica és l’educació en valors, les huma-nitats, les arts plàstiques, que s’adquireixen expressant el que pensem i el que sentim, dialogant, dramatitzant situacions de la vida quotidiana, consensuant i apro-pant postures, de trobar el millor model, de millorar les actituds cap a la natura i cap als altres, de millorar la convivència, sempre tenint com a meta que l’ed-ucació és un projecte de futur i que els resultats es veuran a llarg termini.

El camí recorregut en aquests anys ha sigut difícil, però emocionant. Hem ensenyat als xiquets i xiquetes de Manuel a llegir i escriure en la nostra pròpia llen-gua. Al mateix temps, els pares i mares que només el parlaven s’han preocupat per aprendre a llegir-lo i escriure’l quasi sense esforç, al dur el seguiment del procés d’aprenentatge dels seus fills i filles. Així s’ha aconseguit millorar la seua normalització, ampliar el

seus àmbits d’ús i augmentar l’interès per la conser-vació i defensa de la nostra llengua.

Si recordem l’eslògan de la nostra Trobada (2010), deia “Tu tens la clau”. Eixa és la realitat, cadascú de nosaltres tenim la clau per obrir les portes a la nostra llengua, de fer-la nostra i utilitzar-la a tots els àmbits, de normalitzar-la en qualsevol situació. De vegades parlem castellà en una consulta mèdica, quan anem de compres a la capital, quan entrem a qualsevol ofi-cina de l’administració, mecànicament pensem que la persona que ens atén no coneix o no parla valencià. Bé per ser un lloc oficial, o per desenvolupar un càr-rec alt, no associem que puga parlar valencià.

Aquestes conductes ens demostrem que, en realitat, no som bilingües. Tenim dues llengües, però no les considerem amb la mateixa categoria: una la conside-rem la llengua oficial o culta (castellà) i l’altra la llen-gua familiar i col·loquial (valencià). El bilingüisme es dóna quan coexisteixen dues llengües que tenen usos i valoracions idèntics.

Hem de seguir aprofundint en la recuperació del va-lencià com a eina de comunicació, com a signe iden-titari i com a porta d’accés a una cultura pròpia que ha estat i --i continua estant-- minoritzada al llarg de la nostra història.

La llengua pròpia és l’expressió de la nostra cultura i de la nostra personalitat com a poble, una part essen-cial de la nostra herència històrica, que tenim el deure sagrat de conservar i perfeccionar cara al futur.

Avant, tots/es tenim la CLAU utilitzem-la!!!

ARA FA TRENTA ANYS


L’HORTA VALENCIANA RECUPERA LA SEUA DIGNITAT per Miracle Hernández

Arran dels problemes de la falta de rendibilitat eco-nòmica dels productes conreats pels agricultors i de la reducció o la supressió de les ajudes procedents d’Europa, el sector agrícola valencià rep l’impuls de propostes innovadores d’emprenedors que aspiren a reactivar el malferit sector primari agroalimentari.

Àlex s’alça cada matí amb una il· lusió. La comissió de Medi Ambient, Agroecologia i Energies Renova-bles de l’acampada del 15-M de València a la qual pertanyia quan el moviment estava al punt més àlgid li va fer plantejar-se quina altra forma de fer agricul-tura era possible. Àlex no és anarquista, ni okupa, i tampoc té idees capitalistes. Diu que, simplement, agafa el millor de cada cosa que veu i de cada perso-na que escolta i així conforma la seua particular filo-sofia de vida. I és així com aquest jove, nascut en la Ribera, defensa que l’agricultura valenciana ha de recuperar la seua dignitat, la seua rendibilitat perdu-da, que, segons ell, passa per l’agricultura ecològica, la venda directa del camp al consumidor i per unes plantacions que, en forma de cooperativa i en règim de cessió de terres, aporten una solució econòmica a una gran quantitat d’aturats. Però la iniciativa d’Àlex no és única.

Pep treballa la terra prop del grup d’Àlex i en el ma-teix poble, Manuel. Té 4 fanecades de terra cedides per una empresa d’hostaleria i, a diferència del grup d’Àlex en el qual en són set, ells només en són dos. Van començar el passat mes d’agost i tenen planta-des verdures i hortalisses com col-i-flor, bròquil, apis, espinacs, bledes, naps, diferents varietats de raves, carlotes, bajoques i encisams. Tot ecològic. Dins d’un temps tenen previst ampliar els terrenys de cultiu. Es tracta d’un projecte similar al d’Àlex: co-merç de proximitat, fomentat, entre altres coses també, pels articles d’opinió sobre el tema de l'agri-cultura publicats en la premsa a partir del 2011 pel president de la Associació d’Empresaris de Manuel,

Vicente Hernández. Per a Pep, més que un treball a temps complet, se’l planteja com una activitat com-plementària que contribueix a solucionar el problema d’atur en la comarca i també el de l’abandó dels camps.

Una altra iniciativa de comerç de proximitat és la de la tenda de fruites, verdures i hortalisses ‘Punt de Sabor’ que la Unió de Llauradors va obrir, amb aju-des del Ministeri d’Agricultura al carrer Sant Vicent de València. Com explica el secretari general de l’organització agrària, Ramon Mampel, la idea con-sisteix a “coordinar tots els productors ecològics que formen part de la Unió i dur el producte de temporada de la zona i vendre’l en la tenda perquè la gent tinga l’oportunitat de conèixer i comprar els productes va-lencians i ecològics”.

Un projecte innovador de reconversió agrícola i únic a Espanya per la seua envergadura és el que ha impulsat, recentment, l’Associació d’Agricultors Valencians (AVA) que, amb la intenció de trobar noves varietats de cultius rendibles per als agricultors valencians, ha com-prat una finca de més de 20 hectàrees a Polinyà del Xúquer. Els terrenys seran, d’una banda, un camp d’experimentació agrícola amb molts tipus de cultius per a, com afirma el president d’AVA, Cristóbal Agua-do, “traure una experiència documentada que es traslla-darà als agricultors” i, per una altra, “un lloc de visita de xiquets de col·legis propers perquè coneguen el món rural”.

En la localitat valenciana d'Alginet, els escassos beneficis que tenien els agricultors per la venda de taronges va ser el punt de partida perquè el regidor d’Agricultu-ra, Antonio Lozano, impulsara, fa ja uns anys, un projecte de reconversió agrícola pel qual, millorada l’aspror del seu sabor i aprofitant


una oportunitat existent en el mercat, el caqui, sota la denominació d’origen “Ribera del Xúquer”, ha passat a ser la fruita més plantada i rendible per als agricultors de la localitat. “Ha estat un pulmó inte-ressant per a paliar l’atur d’aquesta zona perquè dóna treball regant o arreplegant la collita”, explica el regidor Antonio Lozano. “Ara treballem amb pro-ductes com l’albercoc o les magranes pensant que, potser, en uns anys, el caqui puga deixar de ser ren-dible”, afig.

La xifra de camps abandonats a la Comunitat Valen-ciana és demolidora. Segons dades de l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA), entre el 2002 i el 2011, la zona de camp abandonada va ser de 166.510 hectàrees, una quantitat que representa qua-si el 22% de la superfície total de cultiu. A més, se-gons apunten fonts de la citada entitat agrícola, el 2012 la xifra d’abandó de camps va frenar la seua caiguda dels últims anys perquè, com subratlla el president d’AVA, Cristóbal Aguado, “el sector agrí-cola està sent un refugi per als desocupats”. Un refu-gi que l'Associació Reforesta, constituïda al principi del 2012, ha reconvertit en una iniciativa que, sota el nom d’Horts Compartits, busca de posar en contacte persones que volen cultivar els seus propis aliments amb propietaris de terrenys de tot Espanya que els tenen abandonats. És el que es coneix com banc de terres. La idea és senzilla. El propietari cedeix gra-tuïtament el terreny a l’agricultor, que el manté i el conrea amb agricultura ecològica. Quan arriba la collita, el propietari i l’agricultor la comparteixen (…)

Article complet publicat a El Rotativo (4/12/2013)http://medios.uchceu.es/elrotativo/2013/12/04/la-

huerta-valenciana-recupera-su-dignidad/

L’HORTA VALENCIANA RECUPERA

LA SEUA DIGNITAT ALVOCATS Vs TARONGES

per Quique Ventura

Bon dia! És la meua intenció, més amb presses que espaiet, mostrar el meu experiment per a trobar un cultiu alternatiu a la taronja o, fins i tot, en sim-biosis amb ella. Fa uns sis anys, vaig comprar en un viver d’Alginet, 30 plantons d’alvocats (aguacates). Després de créixer la majoria i morir en l’intent, al-guns van passar una gelada de les més fortes en 60 anys. Hi ha haver arbre que ni es va enterar del fred, altres perderen les rames altes i van tornar a brotar, i uns altres, els que menys, brotaren de bord arran de terra. Els borts que brotaren els vaig empeltar de les varietats que ja tenia Hass i Bacon. Ací teniu fotos dels arbres rebrotats, i dels empelts.

Als que vos interesse, trobareu molta informació a www.joselinaresperez.com

i com sempre, podeu comptar amb mi


El passat mes de juny, acabada de presentar la llei Wert, enmig de les sagnants retallades que s’estaven patint en el sector educatiu, un grup de persones de la recent creada “comissió en defensa de l’educació pública” de l’escola de Manuel, assistirem a una conferència de Francesco Tonuc-ci dins les VII Jornades Socioeducatives de Sueca.

Escoltar a aquest home va ser com una glopada d’aire fresc, dins d’eixe ambient enrarit que estàvem vivint du-rant eixos dies; les seues idees, de respecte a la diversitat, a les pròpies capacitats dels xiquets, de fomentar la diversió a l’escola perquè els xiquets aprenen molt més a través dels jocs... idees tan directament oposades a l’esperit fosc de la Llei Wert, ens van encantar i animar. I és per aixó que ens agradaria ací compartir-les amb els lectors de la Bellota.

Francesco Tonucci (Fano, 1941), és un pensador, psicope-dagog italià, també conegut com a “Fratto” en la seua fa-ceta com a dibuixant. És autor de nombrosos llibres sobre el paper dels xiquets en l’ecosistema urbà i d’arti-cles en revistes italianes i estrangeres. També participa en con-gressos i conferències dins l’àmbit educatiu, en diferents països, sovint a l’Estat espanyol. El pedagog destaca per la seua empatia cap a la infància, aporta una mirada al món des dels ulls dels xiquets i les xiquetes oferint-nos, així, la possibilitat de reflexionar sobre la singularitat d’eixa etapa i de fer-nos una autocrítica com a adults respecte a com pensem i actuem respecte als nostres menuts. Des de la valoració de la infància, Tonucci ens proposa altres formes d’entendre l’escola, la ciutat i la societat.

L’autor ha realitzat una crítica extensa a l’educació actual, aportant també idees que poden ajudar-nos a renovar la institució escolar. Començant per la manca d’espai i de temps per jugar, activitat que sovint queda restringida al moment del descans. Però, com van a aprendre i arribar a concentrar-se els xiquets i les xiquetes si se’ls està privant de jugar? És a dir, se’ls està privant d’aquella forma tan singular que tenen d’expressar-se, d’experimentar i d’e-ntendre el món. També fa una dura crítica a com s’aborda la lectura a l’escola: com els xiquets han d’apreciar la lec-tura si aquesta va lligada a un deure imposat? Com es pot arribar a gaudir d’una activitat que constantment s’està associant a una tasca acadèmica? Tonucci defensa el plaer de llegir per llegir, l’única fórmula perquè els infant apre-cien aquesta activitat es deixant-los el temps i la motivació perquè ho facen. Recomana entre d’altres la lectura en veu alta en casa o a l’aula, com una activitat en comú, de la qual gaudeix tota la família o tota la classe.

A més a més, el pedagog critica que l’avaluació escolar està massa sovint centrada en les limitacions i llacunes de l’alumnat: com aquest estarà motivat per aprendre si se li recorda contínuament allò que fa malament, allò que li

resulta més complicat? Tonucci proposa una altra perspec-tiva defensant que el paper de l’educació hauria de ser el d’ajudar els infants a descobrir les pròpies potencialitats i fomentar-les al màxim. En aquest sentit l’autor italià ens fa reflexionar sobre la importància de cuidar la seua autoesti-ma, perquè cresquen amb més seguretat i menys frustra-ció.

A banda dels seus estudis sobre l’educació, Tonucci va realitzar un experiment al seu municipi d’origen, Fano, en què repensa l’estructura de les nostres ciutats i defensa que aquestes haurien d’estar més pensades per als xiquets i les xiquetes, amb espais que respecten les seues necessitats, de manera que se senten protegits. Així, l’autor expressa que una ciutat que integra els menuts és més amable per a tots. Aquest projecte de “la ciutat dels infants”, recollit en el llibre del mateix nom, va tenir molt d’èxit i s’ha estès a diferents parts del món.

En el moment històric actual, en el qual estem vivint una agressió tan forta al funcionament democràtic dins la soci-etat, i observant com sovint ens quedem creuats de braços, assistint submisos a aquestes agressions; veem la gran im-portància que té l’educació i per tant també el paper de l’escola. Com diu Tonucci, l’escola hauria d’ajudar a for-mar persones més respectuoses, més autèntiques, lliures, amb opinions pròpies, menys frustrades i més decidides a fomentar les seues pròpies capacitats; per tant persones menys submises i més conscients. En definitiva una escola que serviria per crear una societat millor per al futur.

AMB ULLS D’INFANT (TONUCCI)

per Haïssa Montagut i Càrol Cortés


AMB ULLS D’INFANT (FRATTO)


LA MUIXARANGA per Aida

La Muixeranga. Sabem què és?

Els qui ho sabem considere que som afortunats. Crec que encara queda gent per conèixer-la. I això per què? Si ens parem a buscar les raons segura-ment a més d’un ens vindran al cap coses com que... Des de la creació de les autonomies han hagut controvèrsies pel que fa a la denominació de País Valencià o Comunitat Valenciana. Han hagut opini-ons enfrontades pel que fa a la nostra identitat com a poble. Potser les institucions valencianes podrien haver fet millor la seua tasca? Que no serà allò del “meninfotisme valencià” una mica reponsable tam-bé?

Si al cercador hi posem:” Què és la muixeranga? Trobarem el següent: “La muixeranga és un con-junt de danses i castells humans originaris del País Valencià, que tenen el principal lloc de preservació a Algemesí (Ribera Alta), però també existeixen colles i grups a altres diversos indrets de les comarques valencianes.”

A mi em presentaren la muixeranga

Vaig coincidir amb la persona justa en el moment adequat, fou una sort, en una d’eixes boniques ca-sualitats que no ocorren sovint. Gràcies a tu, Lilian. La primera muixeranga que vaig descobrir va ser la de València. Recorde amb un somriure els primers assajos. M’encantà sentir eixa emoció, adrenalina en estat pur. No m’hauria imaginat mai abans sent capaç de fer això. Avui ho veig òbviament més senzill que per aquella època, tan fàcil com pujar als muscles d’una altra persona i mantindre l’e-ibri. Clar, per aquells temps ho feia més tremolosa. Però ho feia i això m’és molt important! Recorde com encara no havia baixat ja ho volia tornar a in-tentar (és una simptomatologia del “virus muixe-ranguer”). Ràpidament vaig entendre com de boni-ca és aquesta tradició, no sols pel que es veu des de fora sinó pel que es pot aplegar a sentir des de dins. Em sent molt orgullosa de formar part de la Muixe-ranga perquè, entre molts altres motius, veig que d’una manera molt sana i quasi inconscient es po-tencien i transmeten valors cap a aquella gent que es troba mínimament receptiva.

Si a mi em demanaren que definira la muixeranga en una sola paraula m’ho trobaria d’allò més fàcil. Per a mi la muixeranga és sinònim d’il· lusió. Som un con-junt de persones unides. Peces d’un preciós engranat-ge, on cadascú té la seua missió-funció. Mitjançant el treball en equip i la constància es veuen representades figures tan espectaculars com allò que sentim els que

estem ahi connectats. Tots som importants. Uns fem pinya, altres de bases, de primeres mans, de segones, de vents, de contraforts, d’alçadors... Sense oblidar el cim de la muixeranga, els xiquets (la xicalla)

El temps que porte en la muixeranga he conegut per-sones amb una gran qualitat humana. I segurament es deu a l’afany de superació que tenim els muixeran-guers, pensant constantment com podem millorar. Tot això perquè ens adonem que la bona organització fa que les figures vagen amunt, que junts tenim força i

podem arribar ben alt.

Més muixerangues... Els negrets de l’Alcúdia Em va agradar saber que tenim una altra muixeranga a la Ribera, també propet de casa. D’aquesta colla muixeranguera com a fet anecdòtic guardaré sempre un bon record. I es que mentre practicava amb la dol-çaina la seua cançó (sí, tenen ball i cançó pròpia) li vaig fer recordar a la meua iaia una cançó de la seua infantesa.

-Com es això que estaves tocant la cançó d’anima-lot?


Doncs, jo sabia que hi havia una muixeranga a l’Al-cúdia però no que la seua cançó tenia lletra...

“Pobret negret, pobret negret, que menges figues en Massalet.

Pobret negret, pobret negret, Que menges figues en Massalet. Xivirivi corona, xivirivi capell,

Xivirivi com balla, el teniente coronel. Animalot, animalot,

Ara que venen les figues, Ara t’has mort,

Ja t’han fotut, ja t’han fotut, Que t’han ficat dins el taüt,

Doneu-li terra, doneu-li terra, I colgueu-lo prompte,

I digueu-li a l’amo Que traga el compte.

Qui paga açò? El qui plora”.

L’origen dels Negrets es remunta a l’any 1767, però la seua història més recent es localitza en els anys 50 i després en els 80, sempre vinculats a la festa de la Mare de Déu de l’Oreto. En aquella època, la co-lla no comptava amb un grup de gent estable, ni tampoc amb una indumentària pròpia, sinó que cada any per l’estiu es buscava un grup de xiquets, 8 con-cretament, per a eixir en l’Entrà, i es llogaven els vestits a Casa Insa de València. L’any 1984, sent alcalde Cèlio Crespo i regidor de Cultura Francesc Signes, l’Ajuntament de l’Alcúdia va apostar per per donar un impuls a la muixeranga local i va adquirir una tela per a confeccionar els vestits actuals d’esta comparsa, amb les ratlles blanques i verdes transver-sals.

La colla, no obstant, continuaria patint alts i baixos. L’any 2003 no s’aconseguí formar un grup de Ne-

grets per a eixir en l’Entrà. Va ser un colp molt dur per als qui s’estimen la muixeranga de l’Alcúdia i, per això mateix, un grup de persones, encapçalat per Pepe Ros (mestre de ball dels Negrets en aquell mo-ment, qui porta en la colla aproximadament des de l’any 1967. Molt probablement és el muixeranguer amb més experiència que conec. Dóna gust escoltar-lo parlar dels negrets), Agustí Vallés (qui després seria Cap de Colla i continua sent-ho en l’actualitat) i Agustí Machí, es posaren a treballar de valent per a refundar el grup. Aleshores no podien imaginar la magnitud que anaven a prendre Els Negrets. Els Ne-grets han estat actuant a Alemanya, concretament a la ciutat de Heidelberg.

Tenim viva una tradició d’un alt valor cultural i de la qual tothom podem sentir-nos més que orgullosos. Ara bé, d’ells depén que seguisca així durant molt de temps.

Des d’ací aprofite per a donar les gràcies a tota la gent que s’ha esforçat per mantenir aquestes mani-festacions tan antigues que parlen de la nostra histò-ria. Als que estan i als que ja no estan, perquè com diu la cançó d’Aspencat: “Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar.”

I es que pense que en general, qui és muixeranguer ho sent, ho viu i sempre aprén. A que sí, Gemma? GRÀCIES.

També part de la “culpa” del que estic vivint els úl-tims huit mesos la tenen les cançons d’Obrint Pas i eixe instrument esborronador que s’anomena dolçai-na tan vinculat a la muixeranga. Perquè d’alguna ma-nera aquesta música em va dur a apropar-me al lloc on estic ara.

“Sempre mantenint viva la flama a través del temps, la flama de tot un poble en moviment...”. La flama, d’Obrint Pas.

LA MUIXARANGA


Sant Joanet. Diumenge al matí. He eixit a passejar la gossa mentre pensava en l'article que he d'escriure per a aquesta revista, i, per extensió, en algunes de les qüestions més essencials de la vida. D'on ets? De la Ribera. He viscut a diversos pobles. No estic se-gura de “ser” només d'un. On vas? A La Ribera. Sembla que sóc una bona hobbit, i que sempre torne a la terreta, a la Comarca, per molt lluny que me'n vaja de tant en tant. Qui ets? Una xica, jove, de carn i os. Què ets? I per a eixa pregunta tinc dues respos-tes, sempre les mateixes. Sóc una persona, perquè sempre he treballat la humanitat que hi ha en mi. Però si em demanes per la meua professió... Ja passe dels trenta, i mai no he sabut respondre a aquesta pregunta bàsica.

Fernando Pessoa deia “No sóc res. Mai no seré res. No puc voler ser res. A part d'això, tinc en mi tots els somnis del món”. Als divuit, plena de somnis, me'n vaig anar a viure a València, com fan molts que van a la universitat. Poc importa la carrera que fem: importa viure a un pis, compartit, on aprenem a ser responsables de les nostre vides, a posar la llavadora i que es quede tot de color roig o blau, a fer el dinar i que es quede cru o esclatat, a mantindre't durant tot un mes amb quatre duros pagant lloguers, factures, llibres i alguna cervesseta, a fer-nos (o no fer-nos) el llit, netejar la casa, arreglar la tele, curar un consti-pat, treure's la SIP de torn, demanar la beca... Més que la facultat, la veritable escola és eixa vida inde-pendent, al marge dels pares, on s'aprén el que des-prés farem servir tots i cadascun dels dies de la nos-tra vida.

He estudiat una carrera, com se'ns demana. He fet cursos d'açò i d'allò. He canviat de professió unes tres centes vegades. Havia decidit, quan era una xi-queta, que seria escriptora, que volia escriure molts llibres. I que tots foren enginyosos, intel·ligents, best sellers de qualitat. Torne a recordar el poema de Pes-soa: “En aquest moment, cent mil cervells se somien uns genis com jo mateix”. “ He somiat més que Na-poleó”, diu un poc més avant. I té raó. Als divuit, anàvem a ser grans periodistes, metges totpoderosos, advocats hàbils, empresaris multimilionaris, arqui-tectes fantasiosos. Altres tenien els peus a terra: vull ser agricultor, vull treballar en l'obra. Vull donar-vos de menjar, donar-vos llenya perquè s'escalfeu a l'hi-vern, donar-vos una casa perquè no passeu fred. Els peus a terra. Potser molt més lloable que ser un “geni-per-a-si-mateix somiat”. Perquè dins d'eixes aspiracions tan altes i tan nobles, potser fins i tot fac-tibles, hi ha poc de realitat. Serem periodistes dignes i direm la veritat (sempre que no ens censuren), met-ges que faran el possible per curar els pacients (però no podran evitar que les persones seguim morint),

advocats tenaços que defendrem el desvalgut (però que no impartiran la seua pròpia justícia), petits em-presaris que faran del seu poble un lloc més habita-ble (però no potentats dèspotes que tiranitzaran el país) i arquitectes de les nostres pròpies cases (en l'hipotètic cas que puguem tindre'n una pròpia).

Els qui triaren el camp com a mode de subsistència introdueixen canvis i remeis ancestrals rescatats de segles de saviesa popular. S'interessen per l'ecologia i el medi ambient. Entenen que el reg a manta ajuda a la terra a regenerar-se, i, el més important, a man-tindre la capa freàtica, el subsòl, els rius i llacs sub-terranis que permeten que la nostra comarca no s'en-fonse com va passar a Lorca no fa tant de temps. En-tenen que és millor introduir depredadors naturals d'insectes i de plagues en lloc de polvoritzar amb pesticides agressius. Entenen que la Natura és la més sàvia de totes les armes químiques inventades per l'ésser humà. I entenen el treball de biòlegs i agricul-tors com un tàndem necessari, un equip ideal per fer un producte de més qualitat i, el més important, un món millor.

A l'hora d'escriure aquest article, m'havien demanat que féra un text sobre les inquietuds, les temors i la visió de la vida dels joves. Mentre passeje amb la gossa pel terme, crec que puc arribar a una conclu-sió: els joves som molt més conscients de les cir-cumstàncies i les limitacions que ens envolten, dels recursos que tenim i de com emprar-los. Crec que som molt més solidaris del que en principi es vol fer creure: ens preocupa el veí i el seu benestar, som empàtics, i simpàtics. Crec que ens preocupa el hui i el demà, el nostre benestar, el dels nostres fills i el de tot el planeta. Crec que, dins d'esta crisi mundial (econòmica) hem retrobat uns valors molt impor-tants de companyonia, d'ajuda, de consciència glo-bal. Hem aprés, en un segon naixement del Sentit Comú, a estimar la Natura, el sol, la pluja, el vent. Perquè sabem que som capaços de fer realitat qual-sevol cosa.

Ara visc a Sant Joanet. En este matí de diumenge, els xiquets corren pel carrer jugant a l'amagatall, cor-rent amb les bicis i els patins, fent guerres de taron-ges, i cabanes amb les canyes d'apuntalar. Em veig a mi mateixa, trenta anys enrere. M'identifique. Un d'ells se m'acosta per acaronar la gossa Després em pregunta el nom, i qui sóc. Maria, li li dic. De professió, Hobbit enamorada de la seua com-arca, de la terra, del riu, de l'olor de taronges i de pinada. El xiquet me mira. Té sis, set any màxim. Em somriu. Sense dir res més, se'n va corrents a bus-car els seus amics. Sí, és cert: Tot està per fer; tot és possible.

QUÈ SÓC?

per Maria Torres Palau - Hobbit


Quan parlem d'animació, jocs i tradicions al poble valencià, a molts de nosaltres ens vénen de seguida al pensament les bandes de música: no hem d’oblidar que, segons la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), hi ha 539 societats musicals, amb més de 40.000 musics i 200.000 socis.

Ens trobem, així, davant d'un teixit associatiu forta-ment arrelat al territori. Les societats musicals, com a entitats i equipaments socioculturals, són un lloc en què xiquets i joves tenen l'oportunitat de trobar-se amb persones que a través de la música els transme-ten coneixements, valors i actituds que els ajuden a descobrir les senyes d'identitat de la seua terra, parti-cipant, des de ben menuts, d'una de les experiències de més tradició dels nostres pobles.

Amb l'entrevista que fem a Frederic Oriola descobri-rem com les societats musicals són un espai de soci-alització, un espai de desenvolupament social i edu-catiu, un espai de dinamització d'activitats de temps lliure, adreçades a la infància i la joventut.

Quin paper tenen les associacions musicals com espais de dinamització d'activitats de temps lliure adreçades a la infància i joventut?

Les societats musicals són un dels principals trets identificatius dels valencians. Tenim un teixit associ-atiu que no ha sigut creat per cap ideologia política, que ha nascut i que continua està ací. A més, les so-cietats musicals són concebudes d’una forma peculi-ar, perquè arreu del món ens tenen com un referent

associatiu; però a casa nostra són infravalorades i no són vistes com veritables actius culturals.

Les societats musicals són un concepte ample, que inclou la banda de musica, però també la banda juve-nil, un cor o un grup de heavy metal. Alhora, les so-cietats musicals donen una sèrie de serveis a la com-unitat, perquè un banda és un lloc d'esbarjo i un cen-tre de socialització, en què interactuen persones d’e-dats compreses entre els set o huit anys i els huitanta. A més, tenen un marcat paper identitari vinculat amb la comunitat, el grup o la localitat. També tenen un valor educatiu, perquè les societats musicals alber-guen una escola on pots aprendre rudiments de sol-feig, i també a interpretar un instrument, ja siga per continuar en la banda, per preparar-te per anar al conservatori o simplement, pel plaer d’aprendre. I finalment, el valor cultural, perquè estem parlant de música, és clar!

La música de banda i les tradicions populars, com interactuen?

Les societats musicals podem dir que són un feno-men cultural que naix al segle XIX. Això no vol dir que abans no hi havia música i musics, clar que no; però no hi havia les societats musicals tal com les coneixem hui. Les societats musicals sorgiren amb el nou ordre social burgés i liberal, amb les noves for-mes de socialització, enteses des de l’esperit de l’a-ssociacionisme contemporani.

Al País Valencià, les bandes de música han estat vin-

LES BANDES DE MÚSICA ALS NOSTRES POBLES

entrevista a Frederic Oriola Velló, per Inma Sanjuan

La Banda de Manuel al Certamen de València de l’any 1927, amb el mestre Nel·let de director


culades amb la tradició popular, però hi ha un tema amb el qual discrepe: quan hom diferencia entre cul-tura popular i cultura elitista, como si hi haguera una cultura de primera divisió i una altra de segona.

Quan parlem de cultura de primera divisió, parlem de la música orquestral, l’òpera i els grans esdeveni-ments; mentre que quan ens referim a la música de segona divisió, parlem de la música popular, la tradi-cional o la bandística. Paga la pena recordar que fo-ren precisament les bandes de música les que, des de mitjans del segle XIX, introduïren als nostres pobles els grans compositors europeus, com ara Beethoven, Rossini, Verdi o Wagner. És a dir, gràcies a les seues adaptacions i arranjaments, estes entitats ens ajuda-ren a descobrir el simfonisme europeu. Per això pen-se que és molt poc afortunada eixa divisió respecte de la música.

A més, el concepte de la tradició també és un fet cu-riós. Crec que és un mal estructural en les societats musicals, puix massa vegades ens troben que hi ha societats musicals que estan més interessades a saber la data exacta en què va sorgir la banda i a fer tota una sèrie d’actes (concerts, llibres, cd...) a l'ombra d'eixa dada, que en el fet de protegir, conservar i po-tenciar el propi patrimoni documental de l’entitat, materialitzat en arxius, documents, partitures, col·leccions organològiques..., és un poc absurd. Per tant, s'ha de creure en la tradició i, certament, està bé fer activitats; però també cal tindre present la impor-tància en la conservació dels legats culturals, perquè donen la identitat a les societats musicals.

Quin paper tenen les escoles de música com a es-pai de formació i participació en el temps lliure?

Les societats musicals compleixen moltes funcions: associatives, culturals, educatives, de socialització; històricament el fet musical té una part lúdica, però també econòmica.

A mesura que vas formant-te, t’adones que la con-cepció bandística no té una sola visió, que hi ha molts tipus de bandes amb funcions diferents. Tro-bem grans bandes molt professionalitzades, preocu-pades principalment a assistir a certàmens; d’altres més reduïdes, que participen activament en les dife-rents manifestacions del cicle festiu del País Valen-cià, i finalment, d’altres que sols tenen preocupaci-ons locals, prestant serveis educatius i participant en els actes municipals.

La formació musical serveix per a aprendre un conei-xement més. A Europa ho tenen molt clar, la música forma part de l'educació, i tant important és l’apren-entatge de l’anglès com el del llenguatge musical. S'ha de tindre present que la música pot ser també un ofici, que pot servir per a desenvolupar una carrera professional, que és una eixida laboral.

Al País Valencià, tenim tota una xarxa d’entitats sense ànim de lucre, nascudes des de la tradició, que tenen com a objectiu formar músics i crear afi-ció musical. Hauria de tindre's un poc més en compte, no?

Quan vas a formar-te en una escola de musica,


Els xiquets i xiquetes de la Bandeta en la festa de Sant Antoni de Pàdua de fa uns anys



com és eixe espai de formació?

En l'actualitat hi ha un debat sobre quin és el paper que han de tindre les escoles de musica: si sols han d’estar abocades a preparar gent per a entrar al con-servatori i seguir un itinerari professional, o bé a for-mar gent a la qual li agrada la música i gaudeix apre-nent-la sense cap ànim professional, com una afició, com una opció de temps lliure.

A les escoles van molts xavals per tradició familiar; altres hi van perquè, als pobles, este servei s’oferta com una activitat extraescolar més, i altres hi cer-quen, amb eixa formació, una eixida laboral... Però en qualsevol cas tots troben allí un lloc d’esbarjo i de socialització. És a dir, que ens trobem amb un món heterogeni, i és precisament eixa heterogeneïtat la que dóna flexibilitat per a adaptar-se a les distintes realitats socials i personals.

Una societat musical és un grup, i una de les coses mes interessants és que t'hi trobes amb gent de dife-rents edats, estrats culturals, diferents professions, però quan estàs en la societat musical fent un concert, per exemple, eixe diferencies no es viuen com a tals, l'important és ser un bon músic.

En una banda tens el teus amics, i eixes amistats, so-bre tot en la infància, condicionen molt seguir o no en la banda.

La música, les cançons i l'expressió musical

Dins de la composició musical hi ha compositors que treballen la música descriptiva, és un tema un poc metafísic; de tant en tant, em pregunte per què m’-agrada la musica? No sabria contestar a eixa pregun-ta, però sé que m’agrada, m’aborrone quan escolte o quan interprete la música de banda.

A vegades als musics de base, como jo, ens cal fer un exercici d’investigació per saber qui és el compositor d'una obra o quan es va fer. Això no s'ho plantegen la majoria de músics quan estan preparant un concert, un certamen o una actuació; no és tant important conéixer qui va compondre l'obra sinó com ha eixit al remat...

És una experiència orgàsmica quan la interpretació és òptima.

A les societats musicals quin tipus d'activitats s’o-rganitzen?

En una societat musical cap de tot. Abans l'única acti-vitat era l’escola per a nodrir a la banda de musics, però en la actualitat eixe concepte ha canviat. A les societats musicals trobem la banda, però també sol haver-hi una banda juvenil, una banda infantil, grups instrumentals, un grup de percussió... A més, la socie-tat ha d’estar oberta a la comunitat que l’alberga i que els seus serveis estiguen a l’abast de tots els membres. Les seues instal·lacions poden donar aixopluc a una variada gamma d’esdeveniments; no sols musicals o societaris, sinó d’altres, com ara conferències, presen-tacions de llibres...

I tenint en compte la part educativa de les societats musicals als pobles, si tu el que vols és aprendre a tocar el piano, per exemple, de segur que a l’entitat trobaràs algú que t'hi podrà ensenyar i compartir amb tu una estona. És un lloc on formar-te, on socialitzar-te, on trobar fins i tot suport econòmic.

Les societats musicals han sigut un referent en la cul-tura del poble valencià, però tenim un greu problema estructural al nostre País: els mitjans de comunicació públics valencians haurien de fer d'altaveu d'allò que fem i som, i no ho fan. El nostre moviment és ampla-ment infravalorat.

I ja per acabar, quin missatge donaries als joves perquè estimaren la música de banda, perquè ana-ren als concerts de banda que es fan als pobles?

Personalment la música m'ha donat un lloc d'esbarjo, de socialització, a més de tot un camp d'investigació. M'ha donat moltes coses i a canvi me n'ha demanat ben poques; m'ha donat més que jo li he pogut donar. La música i ser music és una forma de ser, la música m'ha donat una sensibilitat i m'ha donat amics. Sols puc dir que tot el que m'ha aportat la música ha sigut positiu.

(entrevista publicada originalment en la revista de l’IVAJ Animació, núm. 28) http://www.gvajove.es/ivaj/export/sites/default/IVAJ/es/ivaj/Publicaciones/Animacio_28.pdf

Frederic Oriola és músic de la Unió Musical “La Nova” de Quatretonda, i

estudiós del fenomen musical valencià des de diferents vessants, com ara

l'arxivística musical, l'associacionisme bandístic, la música festera o la mú-

sica religiosa.

És autor de diferents publicacions: En clau de festa (Institut Valencià de la

Música, 2010), Temps de músics i capellans (FSMCV, 2011) o El mirall pau-

tat (Tívoli, 2012) I del blog http://elmirallpautat.blogspot.com.es/


Al senyor Vicent Aranda Sendra in memoriam

“A Califòrnia ens hem d'anar, mengen i beuen sense treballar”

Quasi tots haurem vist alguna que altra pel·lícula en què apareixen emigrants d’arreu del món quan arri-baven als Estats Units pel port de Nova York, en concret per l’illa d’Ellis. D’això és del que tracta aquest treball: aportar dades sobre vint-i-un emi-grants de Barxeta, l’Énova, Rafelguaraf i Sant Joanet que viatjaren als Estats Units per intentar assolir un millor nivell de vida. He de dir d’entrada que quasi tota la informació –sobretot la gràfica– l’he aconse-guida accedint a la pàgina web: Ellis Island, Free Port of New York Passengers, sent una font d'infor-mació important pels historiadors i investigadors interessats en aquesta qüestió. Entre 1860 i 1969 abandonaren Espanya prop de dos milions i mig d’habitants que arrelaren a Amèrica. Aqueixa emigració espanyola, que ho era fonamen-talment per raons laborals, va tenir el seu punt mà-xim en els primers anys del s.XX, en què més d’un milió de persones es llançaren a “fer les Amèriques” entre 1904 i 1913; totes desitjoses de la promoció social que els era inabastable en les seues regions d’origen amb forts excedents de població rural. No obstant això, cal tenir en compte que més de la mei-tat dels que hi anaren, més prompte o més tard aca-baren tornant a Espanya. Ara bé, aquelles migraci-ons massives cap a Amèrica no sols procedien d’-

Espanya o de països del sud d’Europa, com ara Itàlia o Portugal i Grècia; també països pròspers com Alemanya i Gran Bretanya nodriren corrents migra-toris forts durant el segle passat. La situació social de Barxeta, l’Énova, Rafelguaraf i Sant Joanet devia ser molt semblant llavors. En efec-te, totes aquestes poblacions devien estar molt afec-tades pels efectes negatius de la I Guerra Mundial, els desastres econòmics i la grip del 1918 (anomenada la Cucaratxa). S’ha assenyalat que una característica de l’evolució demogràfica de principis del s.XX és que el procés d’emigració inaugurat al principi del segle, des del 1901, va ser constant fins el 1920, precisament l’any en què tots els emigrants d’aquest xicotet estudi eixiren dels seus pobles i arri-baren a Nova York. Cal tenir en compte que el corrent migratori valencià s’accentuà entre els anys 1880 i 1930. Aquesta emi-gració valenciana cap a Amèrica no es diferenciava gens de la que es produïa a la resta d’Espanya. La majoria dels emigrants eren hòmens joves proce-dents dels nuclis rurals. Durant el primer terç del s.XX a molts pobles del País Valencià es depenia quasi totalment de l’agricultura, tot i que per aquell temps començava la transformació en regadiu de l’agricultura de secà; la vinya, els garrofers i l’oli-vera havien sigut els conreus predominants fins prin-cipis del s.XX. Els pous de reg accionats per motors de carbó iniciaven el regadiu en llocs on abans era impensable el cultiu de tarongers (com ara el pou de

NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (I) per Vicent Sanchis

Qüestionari sobre dades dels immigrants per a poder entrar als Estats Units

1 - El senyor Vicente Aranda Sendra del PSOE, va ser alcalde de Ragfelguaraf durant dos moments crítics de la II Re pública i la Guerra Civil. Vaja aquest estudi com a homenatge a la seua persona 2 - Cançoneta que es cantava a Barxeta en el temps de l’emigració als Estats Units


La Florida, inaugurat el 1913, a Rafelguaraf). Però malgrat totes aquestes innovacions, els pobles mantenien una considerable part de la població en condicions mínimes de supervivència. A més a més, a Barxeta, en concret, cal ressaltar els efectes negatius del que s’anomenà el desastre de l’Any Deu (c.1909-1912) quan la plaga de la fil· loxera va destruir les vinyes. Sobre Rafelguaraf, i encara que no tinc dades concretes, crec que l’evolució i l’auge del conreu del tarongerar donaria bastant treball als jornalers com per no fer imperiosa la necessitat de l’emigració. Amb això no vull dir que no hi hagueren dificultats per als jornalers, a més d’altres problemes socials en aquell any de 1920 de què hi ha constància a Rafelguaraf d’actuacions caciquistes per la compra de vots. Per uns motius o per altres, el fet cert és que els emi-grants de què he pres nota d’aquella pàgina web es-mentada abans coincidiren tots en anar-se’n l’any 1920. I cal dir que poc després, entre 1921 i 1924, el govern d’Estats Units va introduir fortes restriccions a molts països, afavorint en canvi els emigrants pro-cedents d’Irlanda, Gran Bretanya i Itàlia, a més d’a-lguns països de l’est. Els vint-i-un que figuren tot seguit és el resultat d’haver buscat una sèrie de cognoms –en total 75– entre els més representatius de Ra-felguaraf i altres triats a l’atzar. Doncs bé, sempre referint-nos a l'any 1920, cal dir que de la infor-mació que facilita la pàgina web citada, es dedueix que els barxetans José Canet, Vicente Fons i Ismael Ventura embarcaren a Cherbourg (França) el dia 7 d’agost en el vai-xell New York, arribant a Nova York el 18 d’agost. El New York tenia una capacitat per a 1.740 pas-satgers (540 en primera classe, 200 en segona i 1.000 en tercera), era propietat de la Polish Navigation Company i feia el servei entre New York i Gdánsk (Polònia). Pel que fa als enovers Francisco Sanchis i Francisco Tormo embar-caren a València el dia 26 de

juny en el vaixell P. de Satrústegui, arribant a Nova York el 13 de juliol. El P. de Satrústegui tenia una capacitat per a 672 passatgers (118 en primera clas-se, 54 en segona i 500 en tercera), i pertanyia a la Compañía Transatlántica Española, prestant servei entre Barcelona i New York i el Carib. Els altres enovers: Pascual Casains, Teodoro Esparza, José Fons, Francisco Molina, Eduardo Ricart i Teodoro Soler embarcaren a València el dia 26 de novembre en el vaixell Buenos Aires, arribant al port de Nova York el 16 de desembre. El Buenos Aires tenia una capacitat per a 1.208 passatgers (160 en primera classe, 48 en segona i 1.000 en tercera), era propietat de la Compañía Transatlántica Española i feia la lí-nia entre Barcelona i New York. Dels rafelguarafins, Vicente Catalá va embarcar a Le Havre el 10 d’abril en el vaixell La Touraine, arri-bant a Nova York el 19 d’abril. La nau La Touraine tenia una capacitat per a 1.090 passatgers (392 en primera classe, 98 en segona i 600 en tercera), i per-tanyia a la French Line prestant servei entre Le Ha-vre i Nova York. Mentre que Salvador Barber Deu-sa, Antonio Castillo i Antonio Miret embarcaren a València el dia 26 de juny en el P. de Satrústegui, arribant a Nova York el 13 de juliol. I els germans Daniel i Luís Aranda Sendra, així com Marcelino Donet Ferragut i Antonio Samper embarcaren a Va-lència el dia 26 de setembre en el P. de Satrústegui, arribant a Nova York el 17 d’octubre. Finalment, els santjoaners Victoriano Carbonell i Pedro Cot Casanova embarcaren a València el dia 26 de novembre en el vaixell Buenos Aires, arribant a Nova York el 16 de desembre. Tots els vaixells feien escales durant el trajecte, a excepció –segurament– del New York i La Tourain. (CONTINUARÀ EN EL PROPER NÚM. DE LA BELLOTA)

NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS

Passatgers de tercera classe que dormien a coberta

La imatge de dalt és la Nau P. de Satrústegui, en què viatjaren 7 rafelguarafins


LA CRISI escrit/carta d’un de Manuel Em decidisc a escriure unes línies per demostrar-me a mi mateix que encara estic actiu i servisc per a alguna cosa, encara que el meu fort no siga l’es-criptura, m’ajuda a plasmar els meus sentiments.

Tinc 54 anys i tinc una empresa, bo, tenia una em-presa familiar de construcció, actualment sense activitat. Fundàrem l’empresa l’any 2000 amb la intenció de créixer professionalment i personal-ment fent el que sabem: treballar. Sembla que el nostre ofici haja sigut el detonant de la crisi i des de fa uns quants anys se’ns està tractant com si fórem la “pesta”, però crec que la pesta s’ha ex-pandit a altres nivells i oficis. Vull dir que estem en un pou d’incomprensió. Tenim deutes amb els bancs perquè haguérem d’hipotecar-nos, prenent alguna decisió precipitada, posant en perill el nos-tre xicotet patrimoni per poder pagar a industrials i altres creditors. Després de tot crec que vaig fer el que devia. Diverses circumstàncies, que no vull comentar, m’han dut a açò i he de dir que no me sent orgullós de la situació, però tampoc culpable, assumisc la meua part de responsabilitat. No estic ni millor ni pitjor que milions d’espanyols que passen per esta situació. El principal problema és no tindre treball per a poder anar pagant i vivint. Em sent afortunat pel recolzament de la meua fa-mília (me sent orgullós d’ells), tinc salut i em tro-be bé anímicament.

És molt difícil afrontar el dia a dia quan no tens res a fer. Posat a anar a treballar, passen els pri-mers dies i després els primers mesos i no acabes de creure-t’ho. Penses que prompte trobaràs un altre treball i no és així, veus passar el temps i cap dels teus contactes et crida, penses que serà la pro-pera setmana o pot ser el mes que ve, però això no ocorre, poc a poc vas entrant en la desesperació, tractes de formar-te a les xarxes socials perquè no hi ha més recursos, les coses bàsiques d’algun idi-oma per si has d’eixir a l’estranger. Continues en-viant currículums, passa el temps i ningú et crida i si has sigut autònom no tens cap prestació per atu-rat. Com explicar el sentir de cada dia? Només un sap la realitat de la seua situació. Tinc encara me-tes i moltes il· lusions, però tinc por de perdre l’-esperança. Hi ha dies que els pensaments no són els més adequats i tracte de alliberar-me amb al-guns entreteniments i costums que, dia a dia, en són menys. Per moments et sents inútil, que ningú et necessita ni es preocupa per tu i que només els

bancs se’n recorden de tu. Cada porta que no s’-obri és un colp a la moral molt dur. La gent et mi-ra i al mateix temps tenen por de preguntar-te com et trobes i quina és la teua situació. Aquesta crisi a més del treball ens està privant d’altres valors.

Com trobe a faltar eixa abraçada o encaixada de mans de gent que sempre m’ha rodejat, però això és molt personal i no tots sentim el mateix. La meua prioritat en estos moments és tindre el cap clar, per-què els meus fills i tota la meua família vegen que tenen un pare fort, una persona positiva donant ànims i fent-los veure que el futur no va a ser tan roín, que tot açò passarà i ens farà més forts i més humans. La meus dona i les perles dels meus fills, de 22 i 19 anys, confien molt en son pare, però estan veient que a son pare no el tracta bé la vida i veuen un pervindre fosc.

Hem tractat d’educar-los i formar-los com es merei-xen, però desafortunadament no han volgut o pogut tindre una formació que trobaran a faltar, però em conforme en que l’educació siga la correcta, sobretot respecte i humanitat. Fins a fa poc estaven d’acord amb els meus mètodes i ensenyaments, però en fa por que comencen a dubtar, per com ens van les co-ses. Es donen compte que no totes les persones són iguals, que no tots ajuden el que poden i respecten el que deuen. No m’agradaria que els meus fills, que viuen en un ambient on se senten volguts, es marti-ritzaren i culpabilitzaren d’una situació on ningú és culpable, però que sí que té responsables.

Tots no servim per a polítics, però si que podem do-nar la nostra opinió. Crec que hi ha polítics que ser-veixen per a fer política, però també polítics que se serveixen de la política per a altres menesters. En aquests moments tan durs i difícils per a tanta gent, hauria de ser un privilegi i un orgull representar a molts milions d’espanyols que, estiguem en contra o a favor, ens han de representar a tots per igual. Però em pareix que tenim pocs drets i moltes obligacions. Sé que el govern té molts fronts oberts i no ho estan passant bé per molts motius, però m’agradaria saber com porten les prioritats i, hui per hui, la principal és que hi ha gent que passa penúries, a penes tenen per menjar, molts sense vivenda per no tindre treball ni mitjans per viure. Gent que passa vergonya per de-manar a associacions de caritat per menjar i altres necessitats, que mai s’havia vist en eixa situació; per això demane al govern que actue amb preferència en aquestes situacions.


aquestes situacions.

Molta gent estem farts de sentir tots els dies les mateixes coses pels mitjans de comunicació. No-més ens manifestem des de casa amb escrits com aquest o amb rabietes en les converses entre amics, perquè pensem que la violència només ge-nera violència, però no vol dir això que el nostre malestar no estiga al màxim. I hi ha moltes mane-res de generar violència i alguns mitjans i declara-cions d’alguns polítics o professionals són molt desafortunades. Per posar-se en la pell de cadas-cú, s’ha de passar per açò. Hi ha gent que pensa en una guerra, però jo crec que les guerres d’ara són d’altra manera, de despatxos, de xifres esta-dístiques, de resultats encara que siguen negatius.

En aquest moment hi ha més de 2 milions de per-sones per sota el llindar de la pobresa i que no fa molt de temps podien pagar els impostos i han passat a no poder fer front als pagaments per menjar i viure. De vegades vivim a càrrec dels pares o germans o amics i prompte en serem 3 o 4

milions de persones que no poden fer front a cap pagament perquè anem a arrossegar als nostres pares i familiars al mateix pou.

Què passarà d’ací a poc de temps amb tots nosal-tres? Què faran els polítics? Ens deixaran morir a poc a poc perquè ja no som contribuents i som una càrrega per a la societat? Hi ha moltes formes de fer guerres i de morir a causa “de”. Com podem creure en la classe política si només som xifres?

El nostre govern parla de confiança i paciència, però per a qui va a quest missatge Sr. Rajoy? Per als meus fills de 20 anys o per a mi que en tinc 54? I mentres-tant de què vivim? De la caritat? De robar? Tots no valem per a això. Què fem?

Aquestes prioritats deurien ser una obligació del go-vern, de totes les administracions públiques: Ajunta-ments, Diputació, Generalitat. En els anys bons bé que han sabut “administrar” tots els diners públics. Només m’agradaria que pogueren llegir esta carta i que donaren alguna solució ja.

LA CRISI


- Digamé. –Es que tengo una llamada de ustedes en el móvil. (No sé qui els haurà donat el meu número) –Usted quien és? –Yo soy Pablo Juan Martínez Gómez. –Ah! Usted es el concejal. –Sí, bueno, sí. –Pues pásese por aquí que se le ha abierto un expedien-te, por si tiene algo que declarar antes de enviarlo al juz-gado. –Pero qué plazo tengo para ir a declarar? –¿Plazo? Yo cuando tenga listo el expediente lo mando al juzgado de Alzira. –Bueno, pues no lo mande todavía y mañana paso por ahí. Li vaig tocar a Josep Pastor perquè m’acompanyara al “Cuartel” al dia següent. L’última vegada que havia hagut d’anar a la “Guardia Civil”, ja feia molts anys. Va ser quan furtaren la multicopista de les escoles de Ma-nuel i ens feren anar a uns quants sospitosos (no sé qui els tindria informats), encara que no acudiren tots els que cridaren. Pot ser fou per l’any 1975 o 1976, no estic segur. Una experiència del tardofranquisme, amb el ser-gent Linares contant-nos quan havia estat destinat al País Basc i havia vist companys mutilats i morts per atemptats. La caserna ja no estava al mateix lloc, vaig haver de preguntar i en arribar, altra vegada –Ah! Usted es el concejal. Telefonaren a un altre despatx i, estant allí, va aparèixer un dels dos agents amb els que s’havia desenvolupat la conversa el dia de festes. Aquest torna a telefonar i fi-nalment em fan passar a un quartet prou desangelat. Jo tracte de dir-li que pense que estan duent les coses massa lluny, que crec que no hi ha per a tant, però... –El expediente ya està hecho y esto va al juzgado. Em dona un paper i em diu que firme. El llig i diu: “Acta de información de los hechos denunciados y de derechos a la persona denunciada por falta penal”. Se m’informa, com a denunciat per una presumpta falta penal de desobediència i altra de respecte i consideració deguda als agents de l’autoritat. Diu que tinc dret a: –Guardar silenci o no contestar a alguna de les pregun-tes. –No declarar contra mi mateix ni manifestar-me culpa-ble. –Dret a designar un advocat i sol·licitar la seua presèn-cia. –Dret a un intèrpret. Continuava el paper: en uso de los expresados derechos,

la persona denunciada manifiesta: (Ja estava escrit) –No desea prestar declaración.

–No designa abogado. –No desea intèrprete. I para que conste, se extiende la presente en el lugar y fecha señalados que firma la persona denunciada, tras su lectura, en unión de la fuerza actuante y demás intervi-nientes. Jo li dic que no puc firmar eixe paper, que no reflexa el que allí està succeint i que, jo sí que vull declarar i donar la meua versió dels fets. –Usted ya declararà en el juzgado. –Pues yo no puedo firmar eso. –Bueno pues firme que no firma. Conforme poguérem vam resoldre eixe moment un tant surrealista. L’home agafà el paper, sense firmar i dient-me que ja em cridarien del jutjat i que allí ja declararia el que volguera. En eixir estava Josep esperant-me i li vaig explicar tot el que havia passat. Tornant a casa no parava de pegar-li voltes i prou fotut per una situació de denunciat, en què no m’havia vist mai. Passats uns dies, no sense haver-ho pensat molt, li ho vaig comentar a l’alcalde per si podia mitjançar un poc i els explicava qui era jo. Però finalment, com que era un as-sumpte públic de Manuel (joves fent un concertet el dia de festes, molèsties als veïns, la meua actuació com a re-gidor) el que havia motivat tota la història, li vaig dir que pensava que estaven portant l’assumpte massa lluny, que anaven a fer perdre temps i diners al sistema judicial i, que si em condemnaven la societat tindria un delinqüent més. Me comentà després que havia parlat amb el cap del “Cuartel” que li va dir que li ho tenia que haver dit abans, que els agents eren nous, que un dels guardes ja no estava allí i que no es preocupara que no passaria res que els di-ria que foren suaus. El 16 de desembre de 2011 m’envien una citació per a juí el 28 de febrer de 2012. Poc després vaig telefonar a Ge-rard, aleshores secretari comarcal del meu partit (el Bloc) i li explique el cas. Em posà en contacte amb l’advocada Nieves González. Li ho vaig explicar tot com jo ho havia viscut, li vaig donar fotos de l’acte d’eixe dia i que molta gent s’havia ofert a vindre de testimonis si feia falta. L’-advocada es va documentar amb l’expedient presentat al jutjat d’Alzira. Finalment anàrem al jutjat d’Alzira. M’acompanyà mol-ta gent que em sap greu no recordar-los a tots, però re-corde a Cristina, la meua dona, a M. Josep, Imma Bell-ver, Càrol, Cristina Suñer i Salva Moscardó, Mireia, els cantautors MI# i Toni de l’Hostal. Estiguérem esperant una estona i quan entràrem, la jutgessa se situà enfront d’on estàvem els guàrdies civils i jo, a l’esquerra la fis-cal i a la dreta l’advocada defensora. Un dels guàrdies civils explicà la seua versió dels fets a preguntes de la fiscal i es ratificà en allò manifestat a la denúncia i que en la conversa amb mi no hi havia ningú més. L’altre

DIGAMÉ per Pau Martínez


guàrdia va assumir com seues les manifestacions del company. L’advocada defensora els preguntà si jo els havia dit alguna paraula ofensiva, si els havia xillat, o havia obstaculitzat una ordre seua i contestaren que no, però que jo havia anat una miqueta prepotent. Després em tocà a mi i a preguntes de la fiscal explique la meua versió dels fets i davant la pregunta de si els havia faltat el respecte vaig respondre que no, que com anava a fer això. Vaig tractar de situar els fets dins les festes del poble, que a la plaça hi havia sopar popular i que em vaig sentir en l’obligació d’intervindre. Ací la jutgessa em va tallar i va dir que no me’n anara per les rames i que em centrara en les preguntes. La fiscal em preguntà si em vaig oposar a parar el concert i jo li vaig dir que jo no tenia res a veure en el concert, que jo passava per allí i que no em tocava a mi desmontar res. L’advocada de-fensora em preguntà si els havia ofès, si hi havia molta gent, si vaig obstaculitzar les instruccions de l’autoritat i si s’obstaculitzava el pas de vehicles en cas d’emergèn-cia. L’advocada presentà algunes fotos que havien fet del concertet, (més que res per traure-les a la Bellota, com una activitat cultural i lúdica de la gent jove de Manuel) per a què es vegera la dimensió de la cosa, però la jut-gessa no les va admetre com a prova. Només va adme-tre un testimoni dels tres que va presentar la defensa. M. Josep estava fora de la sala i entrà a pèl, sense saber què havia dit cadascú. Li digué la jutgessa que es posara davant del micro i nerviosa, es posà les mans a les but-xaques. La jutgessa li diu en to autoritari –quitese las manos de los bolsillos, M. Josep es disculpa dient –Ai! Perdona. La jutgessa es va posar com un bou dient –A mi no me tutee (els pensaments que me venen al cap en eixe moment no es poden transcriure). La fiscal li pregunta si em coneix, si havia estat en tota la conversa entre els guardes civils i jo i ella contestà que la conversa va ser molt llarga, que ella havia estat molt de temps, però que el 100% de la conversa no, que varies vegades s’havia acostat i allunyat, però que el gros de la conversa i el to general d’ella si que l’havia sentit. Que havia sigut una conversa col·loquial, prou distesa, entre persones explicant posi-cions diferents però amb respecte. Li preguntà la fiscal com podia afirmar que jo no els havia faltat al respecte si no havia estat el 100% del temps. I contestà que el poble es xicotet i ens coneguem i que el meu talant no és el d’anar montant bronca. (Gràcies M. Josep). Finalment em digueren si tenia alguna cosa més que dir i jo em vaig ratificar en què no els havia faltat el respecte i que com en totes les meues actuacions públiques havia posat tot el meu coneixement i saber fer El text de la primera setència diu lite-ralment: “Se declara probado que el día 1 de

septiembre a las 1,35 horas… de la localidad de Ma-nuel, el denunciado, Pablo Juan Martínez Gómez, en actitud prepotente e irrespetuosa, se dirigió a los referi-dos agentes diciéndoles, entre otras frases, “sois voso-tros los que estáis alterando el orden desde vuestra lle-gada y molestando a la muchedumbre”. Ante dicha declaración, el denunciado ha negado los hechos, no obstante haber reconocido que entre él mis-mo y los agentes de la autoridad hubo un incidente, pero que la conversación en caso alguno supuso una falta de respeto a los agentes actuantes… Por ello, Condeno al denunciado, como autor responsable de una falta de de-sobediencia a agentes de la autoridad, a la pena de 30 días de multa a razón de 8 euros de cuota diaria, con una responsabilidad personal de un día de privación de liber-tad por cada dos cuotas impagadas, y con imposición de las costas procesales causadas”. Des d’un principi li havia estat preguntant a l’advocada si hi hauria possibilitat de recórrer si em condemnaven i va dir que sí, però en eixir la sentència molta gent em deia que no tenia res a fer, que era la seua paraula con-tra la meua i que anava a tindre un cost emocional massa llarg mentre no es resolguera el cas. A més la condemna era per una falta, no per un delicte i que això era com una multa de trànsit. Finalment, per dignitat i per la meua família vaig dir-li a l’advocada que presen-tara recurs. La segona sentència, després de presentar recurs, va entendre que no hi havia suficients proves per dir que l’acusat actuara amb una finalitat degradant o actitud prepotent i que el respecte exigible a l’autoritat en una societat democràtica no és l’obediència cega, ni l’acceptació acrítica de les actuacions d’agents i autori-tats. Criticar, discrepar està dins de l’exercici amparat per la llibertat d’expresió reconeguda constitucional-mente. I que la sentència anterior, el que dóna per cert és la percepció que tingueren els agents que, no tenia perquè correspondre’s amb la intenció de l’acusat i amb la significació pública de les seues paraules. Per tant s’accepta el recurs i s’absol el denunciat.

DIGAMÉ


LES SALINETES VELLES EN EL RECORD

Mireu quines fotos mes xules de les Salinetes Velles. La paret del Moro es veu allà al fons i deu ser de principi dels seixanta que és quan la familia de Ramón i Cándida obriren al públic la piscina i el baret. Les Salinetes Velles formen part de la nostra història des de ben antic. Ja donàrem compte a una Be-llotae la seua antigüitat.

Durant els anys 60 i principis dels setanta foren un lloc d'esplai per a la gent jove i les families que anà-ven a passar el dia o nadar i bere-nar i sopar amb un porronet de cervessa i llimonà. L'entorn era molt acollidor i el camí de les Sali-netes una delícia.


EXPOSICIÓ DE LA VILA ROMANA D’ÈNOVA A VALÈNCIA

Fins a final d’abril es pot visitar al Museu de Prehistò-ria de València una exposición sobre la Vila Romana de l’Ènova. Val la pena visitar-la, vos la recomanem.

PARDALETS DE MANUEL

Totes les aus que apareixen en aquesta pàgina estan en el poble. Totes les fotos les ha fetes Azael Tor-mo (pare) dins del terme. Moltes gràcies per cedir-nos-les. Sabríeu dir els noms? Vos proposem un joc: les primeres deu persones que ens deixen en facebook el nom de cada pardalet li regalarem un “lot mitjagalter” compost per un clauer de bellota i publicacions. En el proper número publicarem la solu-ción. Fins La Bellota núm, 38!

La bellota (núm 37) - Porrat 2014

Documents

Transcript of La bellota (núm 37) - Porrat 2014