Pàg. 2

“ L A GELATERIA”

C/ Rogent nº 88 Tel. 93 456 84 34 TERRASSA INTERIOR COBERTA TOT L’ANY OBERT

FESTES D’ANIVERSARI, CELEBRACIONS, NATALICIS COMUNIONS. MENÚ DIARI DE DILLUNS A DIVENDRES. ELABORACIÓ PRÒPIA DE GELATS, ORXATA, GRANISSATS, BATUTS.

A L’ ESTIU NO T’HO PERDIS

Pàg. 3

Portada: Cartell commemoratiu centenari Autora: Cristina Torres Pàg. 3: Editorial Pàg. 4: Biblioteca, Secretaria, Activitats i Socials Pàg. 5 a 6: Escalada Pàg. 9 a 12: Centenari Pàg.15 a 19: Col·laboracions Disseny portada: Jordi Hernández Elaboració: Lídia Cabré Correccions: C. Normalització Lingüística

EDITORIAL

Aquest que tens a les mans és el primer butlletí de l’any 2008. Tal com pots veure és una mica diferent; a part de la composició notablement canviada, també comptem per a tot aquest any de la celebració del nostre centenari amb la col·laboració de diverses cases comercials, a les quals ha semblat oportú participar en el suport de part de les despeses que ocasionaran les publicacions dels butlletins que aquest any editarem. Aprofito aquest espai per fer-los arribar el nostre agraïment. Especialment és en esdeveniments d’aquest tipus quan la Secció espera la participació de tots els socis i també d’aquells que se senten vinculats a nosaltres, bé per motius d’amistat o bé familiars; tothom serà benvingut a cada un dels actes que organitzarem, per a la celebració. La màxima participació farà que entre tots aconseguim que cada acte sigui el màxim lluït possible. Serveixi, doncs, aquest editorial per donar el simbòlic tret de sortida al seguit d’actes organitzats per commemorar els cent anys de la nostra fundació. Al mateix temps m’agradaria recordar tots aquells que durant tant de temps han format part, amb períodes de temps de més o menys durada, de la Secció Excursionista del Foment Martinenc.

J B G

Pàg. 4

BIBLIOTECA Donacions: Del comité de senders de la FEEC, - GR-99 ( Mequinensa - Delta de l'Ebre) Sender de l'Ebre, editat pel Comité de Senderisme de la FEEC. Adquisicions: - Excursions pel voltant de Girona. Xavier VilaMitjana - Caminant per Montserrat. Ramón Ribera i Mariné. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

SECRETARIA

Durant el mesos de novembre i desembre, s’han donat d’alta com a sòcies de la Secció, les següents persones: Enric Puig, Gerard Ballestà, Pere Cruells i Jordi Changa. A totes elles els hi donem la nostra benvinguda!

LES NOSTRES ACTIVITATS

QUÈ FAREM? Durant els mesos de gener i febrer de l’any 2008 tenim pre-vist fer les activitats que troba-reu en el full adjunt i de les quals fem aquest resum: - 2 sortides de senderisme. - 3 sortides de mitja muntanya. - 1 sortida “Itineraris escollits” - 2 sortides de BTT. - 2 sortdies d’esquí i raquetes

Consulteu el full d’activi-tats adjunt.

SOCIALS

El passat 11 de novembre, dins de les celebracions de Festa Major, vam organitzar la XXV I I I c u r s a popular del Clot—Camp de l’Arpa—Verneda, sent tot un èxit i amb una participació de 695 corredors inscrits.

FE D’ERRADES El butlletí de setembre i octubre de 2007 va sortir publicat amb el número 119, quan en realitat era el 120.

Pàg. 5

ESCALADA

DOLOMITAS: CIMA GRANDE DI LAVAREDO Via GROHMAN o GRAN CLÀSSICA Aquesta via es pot catalogar de difícil tot i ser una via de tall clàssic, però és molt sinuosa i perdedora. Una GRAN VIA amb molts trams per córrer i has d’anar a l’ensamble fins als passos de dificultat IV i passos de IV+ fins a la Gran Cenguia que dóna gairebé tota la volta al gran cim, caminant-hi 200 metres, remunta 4 llargs de corda III-II i un pas de IV i ja estem a la CIMA GRANDE, QUE BONICA! El descens és una altra història, “No t’ho perdis!” T o t a l 8 r à p e l s , desgrimpa, flanquejos en ensamble per la paret. Molt guapo! En total, de pujar i baixar 10 hores “de collons” Material: 2 cordes de 50 m Casc indispensable Bagues llargues Baga curta per pont de roca Rapelador: 2 reunions i joc de tascons

Ascensió feta a l’agost del 2007 per Quim Ibáñez, Antonio de Mariana i Mario Ebri

Quim Sánchez

Pàg. 6

DOLOMITAS: CIMA GRANDE DI LAVAREDO Via SPIGOLO DIBONA MD IV+ V- Via molt bonica. Tot l’esperó és molt elegant i molt ben definit. Els primers llargs de corda són els més difícils, la res ta és una e s c a l a d a “disfrutona” de IV grau. Molt maco. Escalada típica de Dolomites en què la via te la fas tu, sobretot al teu gust. Via clàssica. Horari entre pujar i baixar de 7 a 8 hores. El descens és igual que la via Grohman. Material: tascons, 2 cordes de 50 Casc imprescindible 12 bagues llargues 1 rapelador Friends

Ascensió feta a l’agost de 2007 per Lluís Gabernet i Carlos

Pàg. 7

C/ Rogent, 47 08026 BARCELONA

Tel. 93 435 69 45

Pàg. 8

Pàg. 9

CENTENARI Durant tot aquest any tindrem aquestes pàgines especials dedicades exclusivament a les activitats i actes del centenari, que començaran oficialment, el dia 11 de gener amb la inauguració de l’exposició dedicada a la nostra història. Com ja sabeu, per manca de temps material, el recorregut de les comarques de Catalunya en BTT, va comença a l’inici de temporada. Els seus integrants ens aniran informant puntualment amb les seves cròniques. Us presentem la segona:

LES COMARQUES DE CATALUNYA EN BTT EL RIPOLLÈS I EL BERGUEDÀ Anem avançant en el cicle de sortides per les comarques de Catalunya. Res afegiré a la amable i engrescadora introducció de l’activitat i ressenya que va fer de la primera sortida en Manel: “Comarques de la Vall d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Subirà”. Grans sensacions experimentem els qui ens aventurem a recórrer Catalunya i el món amb bicicleta o a peu; és sovint la immensa soledat dels grans espais naturals, el nostre escenari. Deixar la carretera i transitar per camins i senders, endinsar-nos als ambients o paratges que comprenen llocs creats per la naturalesa i l’home –remarcables per la seva bellesa, interès arquitectònic, històric, artístic, cultural, etc.– omplen de sentit i contingut les nostres sortides. I és que, segons la nostra forma de viure-ho i gaudir-ne, només puc convidar-vos a compartir-ho amb nosaltres. Els dies 6 i 7 d’octubre vam fer la sortida pel Ripollès i el Berguedà, dues comarques veïnes ben diferenciades paisatgísticament, però que segurament no han perdut els lligams personals i psicològics. Hi ha herències històriques difícils d’esborrar (penso en el pes que tingué durant segles la Baronia de Mataplana i els intercanvis amb el Ripollès i Ribes pel coll de Merolla). Ara, tot més centralitzat, s’estableixen altres relacions de caire turístic i de lleure. Fem la primera aproximació a la ruta en tren. Per un moment vam pensar que caldria canviar d’itinerari, ja que “l’impecable” servei d’informació de Renfe (un 902) ens va donar una informació que, l’endemà, en agafar els bitllets, ens van canviar, afortunadament... En conclusió, el servei ferroviari

Pàg. 10

restablert feia 2 dies ens permetia arribar a Toses. La 1a etapa la vam començar a Toses per la pista asfaltada que segueix per sota la línia divisòria del Ripollès i el Berguedà, la serra del Montgrony (que també es coneix per “Serra de la Barraca”), que encadena cims tan coneguts com el Costa

Pubilla, Comarmada, Pleta Roja i altres fins al Puigllançada. La carretera ens enfila fins a la collada de Toses. És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència; ho fa una petita declinació de la llum pròpia de la tardor. Nosaltres no entrem a la Cerdanya, agafem un camí forestal ara ramader que ens porta directament als plans d’Anyella, una pleta on tot l’estiu pastura el bestiar. Tallem pel pla del Cireret i un cop creuat el torrent de pla d’Anyella arribem al coll de la Creueta (1.920 m) per carretera. En aquest punt, pel sud-est saltem al Berguedà. Anem trobant unes marques blaves, que indiquen per on va el “camí dels contrabandistes” que uneix Castellar de n’Hug amb Oceja a la Cerdanya del Nord. Aquesta ruta es va recuperar cap als anys 90 i rememora l’antic recorregut que feien els contrabandistes d’ambdós municipis i d’altres municipis del Berguedà, com una alternativa a la situació de pobresa derivada de la Guerra Civil. Agafem la pista que va al pla i refugi de Rus i, a uns 200 m a l’esquerra en baixada, anem a buscar una bona pista que ens porta per la cara sud del tossal d’Orriols a Ca l’Orriols (avui casa rural). Des d’aquest punt tenim una magnífica vista del poble de Castellar de n’Hug (m’era tot tan familiar...). Una mica més avall, engorjat, neix el riu Llobregat; el terme de Castellar de n’Hug ha estat sempre identificat amb les seves fonts. Quatre ratlles sobre el topònim de n’Hug: Trobem escrit el nom del poble de diverses formes (C. De N’huch, de’n Hug, de N’hug). Uns diuen que el topònim prové del nom personal Hug, propi de la família dels Mataplana. Ara bé, la versió més corejada és que el nom ve de “nuc”, accident topogràfic que pot ser un trau o forat entre pedres per on raja aigua.

Pàg. 11

Deixem enrere les fonts del Llobregat i a 100 m de desnivell de Castellar, pocs metres més endavant, a l’alçada de l’hotel Les Fonts, agafem la carretera direcció la Pobla de Lillet en baixada fins que tornem a trobar el riu. Som al clot del Moro i la sorprenent antiga fàbrica de ciment. El recinte del clot del Moro es va construir a principis del s. XX per l’empresa CIA. Gral. de Asfaltos Portlan ASLAND. És considerat un dels edificis industrials interessants de Catalunya. Arquitectònicament el seu disseny –en cascada– va suposar una forma d’aprofitament d’energia, la força de gravetat, per fer moure la matèria primera d’un procés a l’altre. Avui s’hi pot visitar el Museu del ren i recórrer uns pocs quilometres amb el carrilet, el qual servia per accedir a la fàbrica. Aquesta es va abandonar el 1975. En aquest punt unes marques de GR, per un camí prou accessible amb bicicleta, ens situen a la Pobla de Lillet, on dinem. Des de la Pobla de Lillet (840 m) cal travessar el Llobregat pel pont Vell, barri de les Coromines i anem en direcció al monestir de Santa Maria sense arribar-hi, perquè nosaltres pujarem per una pista, pel mig d’una frondosa pineda, fins als prats de coll Fred, on es troba el xalet de Catllaràs. Continuem pujant per la pista que ens condueix al peu del magnífic mirador del Roc de la Lluna, un gran penyal sobre els espadats. Tot fent un mos vam gaudir d’una extensa panoràmica: a primer terme, el santuari de Falgars, al fons el Pedraforca i a la dreta la serra de Cadí-Moixeró, e l Puigllançada i el Puigmal; una mica de calitja ens impedeix fer bones fotos però la panoràmica és magnífica. Per la mateixa pista i salvades algunes rampes s’arriba a l’esplanada sota el Roc del Joc de Pilota, les roques calcàries de Catllaràs són d’una extraordinària blancor, que destaquen damunt l’herba encara verda i la verdor més fosca del pins. Una jornada de bicicleta té molts tempos, però un de molt especial és la tarda. Tot el dia la ruta ha requerit molta més atenció, més concentració,

Pàg. 12

dels qui la menen. Normalment la tarda és el moment en què veus acabar la jornada, probablement estàs cansat o cansada però el to d’ànim és alt i alegre, estàs satisfet. El nom diu que és “tard” però no ens preocupa mentre hi ha llum, rodem amb calma, penses o cantes, un moment més íntim, més quiet. A Vilada dormim. A casa Cal Candi ens dispensen molt bona atenció i molt bon sopar; alguns coincidim que hi tornarem tot muntant altres sortides per la zona. El 2n dia, dissabte, sortim de bon matí i pel GR anem fins a les eres de Guardiolans i Borredà. Malgrat portar ressenyes i mapes, no sempre el camí és evident; sempre comentem la conveniència o no d’agafar aquell o l’altre camí, els meus col·legues en saben molt, i s’orienten molt bé, en rutes més o menys llargues podem canviar la trajectòria en funció de si està o no asfaltada la pista, si interessa passar per una font, ermita o castell. Aquesta última part del recorregut va ser força improvisada i el resultat va ser òptim. Per carretera vam arribar a Sant Jaume de Frontanyà, territori molt muntanyós cobert de boscos de pins i alzines. El poble pertany al Berguedà però estem al límit amb el Ripollès. Fem un mos a la plaça del poble, davant l’església, romànica, del s. XI, que tenim la sort de trobar-la oberta. Sortim de Sant Jaume Frontanyà seguint la carretera amb una suau pujada fins a Cal Cintet, i tornem a ser al Ripollès. D’aquí, aconsellats per uns altres ciclistes que venien de Ripoll, agafem una pista molt plana que ens portarà a Ripoll. Abans, però, passarem les Planes, la Riba i el coll de Sant Carles. Seguim pels plans de l’Auró fins a arribar al collet de l’Auró. Sempre planejant i salvant lleugeres pujades arribem a la carretera Borredà-Ripoll, que agafem fins a aquesta població, on acabem la travessa. Dades tècniques: 1r dia: 64 km/ 1.735 m desnivell pujada / 2.400 m desnivell de baixada / 5 h 56’ temps (automàtic) 2n dia: 45 km / 1.090 m desnivell pujada / 1.020 m desnivell baixada / 3 h 44’ temps (automàtic) Components del grup: Josep Terrades, Lluís, Josep M., Albert Sintes, Eloi Olesa, Manel García, Quim Balaguer i Marta Borràs.

Marta Borràs

Pàg. 13

Pàg. 14

Pàg. 15

COL·LABORACIONS 8, 9, 10 i 11 de setembre ’06. Marta Borràs, Quim Balaguer, Ciscu Cadenes, Fèlix i Jaume Cañas

Peña Foratata i quatre més (1a part) Era mitja tarda de divendres, i després de trobar-nos a la cantonada entre els carrers Xifré i Provença, descobríem que cadascun de nosaltres no havia sigut l’únic/a a qui li havia anat bé que, finalment, enderreríssim una hora més l’hora de sortida. Tota la tarda corrents amunt i avall, per poder estar a les 7 de la tarda preparats per sortir cap a les nostres estimades muntanyes. Vam passar per una concorreguda cantonada de Barcelona, per recollir al cinquè component de l’excursió, que també va expressar la benevolència de quedar una hora més tard. Amb els problemes habituals per travessar Barcelona a aquelles hores del capvespre, vam trigar una hora fins que no vam estar a l’autopista. Sortosament, havíem vist un indicador que a l’autovia de Lleida hi havia problemes de trànsit per un accident, i vam poder rectificar a temps i anar per l’autopista fins a Martorell. La indicació parlava de retencions fins a Igualada, per la qual cosa, tot i anar per l’autopista, vam acabar en una retenció igualment. Quan vam arribar a l’accident, el vehicle estava a l’andana, i ens vam pensar que la retenció havia sigut formada per l’efecte ‘badoc’. Vull pensar que no, que la gent no és tan morbosa, que entremig, el vehicle havia sigut enretirat, i l’efecte ‘badoc’ no era ni el principal, ni l’únic causant de la retenció. Amb tot plegat, se’ns havia fet tard, i ja era l’hora de sopar. Vam parar en un bar-restaurant a Binèfar, abans del que havíem previst inicialment, i vam fer un mos, per continuar carretera amunt fins al poble de Panticosa. Vam buscar una pista que surt de la carretera que puja als ‘Baños’, a mà dreta, i que travesa el riu Caldarés, per fer un bivac a peu de cotxe. Eren les dues de la matinada, i els despertadors els havíem posat a les sis... quatre hores de son, que personalment vaig aprofitar intensament... No hi havia un altre remei. O els aprofitaves, o a l’endemà més valia que ni intentessis encarar l’ascenció. Vam jeure sota un pi, amb la llum de la lluna, gairebé plena, darrere, acompanyats pel soroll del riu al fons. Al matí, estavem tots desperts quan va sonar el despertador. Feia una estona que havia començat a haver-hi un tràfec important de totterrenys amb els remolcs per carretejar bestiar. Més tard sabríem per què. Vam esmorçar succintament, i vam agafar el cotxe cap al balneari de

Pàg. 16

Panticosa. Es veu que han qualificat la zona de ‘Ressort’, i això vol dir que tenen llum verda per destrossar-ho tot més encara del que ja ho havien fet fins al moment. Entremig, doncs, de grues, màquines per amassar el ciment, munts de sorra, pistes mig definides, mig destrossades, pics, pales i altres estris que no tinc definits dins el meu limitat vocabulari referent al tema, vam trobar unes fites que encaraven els pendents situats al nord-nord-oest del balneari. Sense ni intercanviar una paraula, comencem l’ascenció a bon ritme. No pagava la pena memoritzar res, perquè quan tornaríem a anar per aquelles contrades, de segur que alguna obra hauria modificat l’escenari actual. La ruta està molt ben marcada, i guanya alçada ràpidament. Per aquest corriol, hi conflueixen tres rutes per pujar al Garmo Negro. Una que puja cap a l’esquerra, i va a buscar el fons de la vall per guanyar alçada posteriorment, per pendents mig d’herba, mig de tartera fins al fons del circ que comfornen el Garmo Negro, els Algas, i l’Arnaes. Una altra que puja primerament per una canalota-riera, i després flanqueja també per pendents mig d’herba mig de tartera, cap a l’esquerra per confluir amb la primera, al mig del circ, i la tercera que puja al Garmo Negro pel coll de Pondiellos, i ataca el cim pel seu vessant est. Vam agafar la primera de les rutes exposades, i a bon ritme vam arribar al fons del circ, encarant el Garmo Negro per la tartera al seu vessant sud-sud-oest. Una aglomeració de gent ens esperava a d’alt del cim, i una munió de gent ens va veure marxar per l’aresta sud-oest, després de les fotografies de rigor, l’exploració per a una futura ascenció al pic de Pondiellos i de fer un mos i reposar forces. La vista des del Garmo Negro és esplèndida. Llàstima de la calitja que ho entervolia tot. Tot i així, es diferenciava clarament el Balaitous, els Infiernos, el Tebarray, el Piedrafita, entre altres, davant mateix, i el Vignemale a primer pla, cap a l’est. El Midi d’Osseau es veia difós cap a l’oest, així com el massís del Mont Perdut i tots els seus satèl·lits, a l’est. Francament, no trobaries mai el moment per deixar d’observar aquest regal que la naturalesa ens oferia de forma altruista. Una remor entervolia el moment... Separat de l’aglomeració de gent del cim, direcció al coll de Pondiellos, se sentien les màquines que havien començat la jornada laboral al balneari de Panticosa... Realment, no entenc aquest afany de lucre personal capaç de malmetre aquest regal del

Pàg. 17

que parlava... i encara entenc menys la permissivitat de les administracions, ansioses de diner fàcil i ràpid. Ens vam dirigir, doncs, cap a l’oest, tot seguint un llom ampli que unia el Garmo Negro i el pic d’Algas Norte sense cap més dificultat de la que representa afrontar un desnivell d’uns cent metres, després d’haver-ne pujat més de 1.300. Un passeig separa l’Algas Norte de l’Algas i, a partir d’aquí, el camí normal baixa una mica per flanquejar, pel vessant nord, l’aresta que du al pic d’Arnaes. Igualment, es pot continuar per l’aresta, tot carenant per una cresta fàcil, però que et fa estar alerta i utilitzar les mans en diverses ocasions per progressar. Des de cada un dels cims, es veia una munió de gent a sobre del Garmo Negro. Nosaltres, però, potser vam coincidir, durant la nostra travessa pel circ, amb quatre persones diferents. Diferents perquè amb dos d’ells vam coincidir en els tres cims. Eren dos nois d’Osca, que havien vingut a passar

el dia ‘al monte’ que diuen ells. Algú de nosaltres els diu: ‘Com és que no aprofiteu el cap de setmana?’, tot pensant que ells tan sols tenen el cap de setmana, i no tres dies com nosaltres, que celebràvem la nostra diada lluny de la terra. ‘I tu què n’has de fer?’ diuen els altres, abans fins i tot que els manyos fessin un gest com volent dir: ‘Goita, és el que hi ha’ i després diguessin: ‘En media hora estamos en casa’.

La tornada al circ, la baixada pel segon dels itineraris descrits anteriorment, tot coincidint amb una munió de gent que encara baixava del Garmo Negro, l’arribada al complex ‘ressort’ del balneari de Panticosa, la cervessa al refugi ‘Casa de Piedra’... No va tenir més història que aquesta. Continuarà Jaume Cañas

Pàg. 18

A continuació reproduïm un article publicat al diari 20minutos, el passat dia 14 de desembre que mereix un temps de reflexió: César-Javier Palacios

Piden el cierre del Everest Hay amores que matan. Y el turismo es uno de los peores amores, de los más desestabilizadores de las culturas tradicionales, de la naturaleza en estado puro. Un ejemplo terrible lo tenemos nada menos que en el techo de nuestro destartalado mundo. Desde que hace 50 años sir Edmund Hillary y su sherpa Tenzing Norgay lograran conquistar el Everest (8.848 metros), la creciente presión turística por emular al deportista británico está poniendo en serio peligro ese frágil ecosistema alpino. Más de 2.000 personas han llegado desde entonces a la mítica cima y muchos miles más lo han intentado, pero al bajar, además de banderitas gloriosas, dejaron el peor recuerdo posible de su presencia, unas 500 toneladas de basura. La situación, lejos de mejorar, está empeorando, por mucho que todos los años se organicen expediciones de limpieza. Tanto que grupos ecologistas y famosos escaladores, incluido el propio Hillary, han solicitado al gobierno de Nepal el cierre temporal de la montaña. El turismo se ha convertido prácticamente en el único medio de vida rentable para los naturales de esos valles, pero al tiempo supone un terrible problema medioambiental. Y no sólo por las basuras. Las exigencias de los miles de turistas a disponer de duchas con agua caliente está provocando la deforestación de la comarca. Por no hablar del impacto de hoteles, albergues, restaurantes y cibercafés a lo largo de todo el camino. A 5.000 metros de altura, pero también allí hemos construido un gran parque temático a mayor gloria de nuestro estrés urbano. ¿Hay que cerrar el Everest? ¿Limitar el

Pàg. 19

número de visitas? La lógica dice que sí, pero no se hará nunca. Entre otras razones, porque Nepal no se puede permitir ese lujo. El c o n t r o l y l a sostenibilidad en ese r e m o t o l u g a r d e b e r í a m o s i m p o n é r n o s l o

nosotros mismos desde aquí, pero tampoco lo haremos. Nos gusta demasiado ir de c ó m o d o s a v e n t u r e r o s . Podeu trobar més informació a: http://blogs.20minutos.es/cronicaverde/ ———————————————————–

FOMENT MARTINENCFUNDAT L´ANY 1877

(Creu de Sant Jordi)