04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial 37 Llibres01 Portada

ww w. agorient.com 1949 - 2010CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50

Juny 2011 | Universitat Ramon Llull | Núm. 25

Excel·lència universitàriaUn nou itinerari per millorar la formació dels futurs professionals

04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies01 Portada 37 Llibres02 Editorial

Editorial | Sumari | 32 | Editorial | Sumari

Després de l’esforç que ha suposat la implementan-

tació del ‘procés de Bolonya’ al nostre país, es comença

a definir un nou itinerari que ha de contribuir a la mi-

llora substancial de la formació universitària. Tot i que a

Espanya els màsters universitaris van precedir els graus

i es va produir el poc desitjable efecte de començar la

‘casa per la teulada’, l’ordre lògic per a aquest itinerari

–grau i màster universitari– respon a la visió del life long

learning, expressada a la Declaració de Bolonya. És a dir,

els màsters s’entenen com un tram formatiu ordinari,

regular i de lògica seqüencial posterior als primers cicles

o graus de caire més generalista i fonamentador, incor-

porant-se per tant molt més nítidament que abans en

la carrera acadèmica dels estudiants universitaris, com

expressa el vicerector acadèmic de la Universitat Ramon

Llull, Dr. Jordi Riera.

La importància, doncs, d’un bon desplegament for-

04Reportatge

16Entrevista

21Notícies

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas Consell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

Un nou itinerari per a l’excel·lència acadèmica

10Opinió

matiu i de qualitat d’aquest segon nivell formatiu euro-

peu de l’Educació Superior és cabdal. A la mateixa de-

claració de 2009, on els ministres d’Educació europeus

enunciaren els reptes que es proposen revisar a la propera

trobada a Bucarest el 27 i 28 d’abril de 2012, queda palesa

la rellevància que els estudis de màster poden aportar a la

construcció europea d’un espai educatiu superior sòlid i

solvent. Entre altres coses, es proposen millorar aspectes

crítics com ara la seva integració en una visió més àm-

plia del life long learning, en el marc d’una política clara

d’intensificació de la relació i parteneriats entre tots els

agents implicats en una formació d’alt nivell.

En el marc d’un sistema universitari català ja més esta-

bilitzat d’implantació dels graus, cal assumir el repte que

la UE i la crisi conjuntural –que no només és econòmi-

ca sinó de model empresarial– es plantegen entorn dels

màsters: fer un segon cicle formatiu, citant el Dr. Riera,

“fort, ple de sentit, travat amb tots els sectors implicats i

que fomenti l’ocupació, la mobilitat, la recerca i la inno-

vació en tots els sectors formatius”. A partir d’ara, ja no

n’hi haurà prou, per accedir al mercat de treball, amb un

grau. Caldrà una formació de competències específiques.

28 32Relat Recerca

37Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaFotografia de portada: Pere VirgiliCorrecció: Alfa SLImpressió: Arts Gràfiques Orient

Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:Òfset centaure blanc de 110 gTiratge: 24.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge

Reportatge | 5

Excel·lència universitària El Pla Bolonya dibuixa un nou itinerari per millorar la formació dels futurs professionals

Els professionals de l’ensenyament són més

conscients que mai que, per formar els ciutadans de

demà, han d’intensificar els seus vincles amb les em-

preses i el conjunt de la societat d’avui. Aquest és el

motiu pel qual, en molts sectors i a escala europea,

els màsters ja no són complements recomanables,

sinó necessitats indiscutibles. Els analistes repetei-

xen que l’educació és el camí idoni per sortir de la

crisi. De fet, és el camí idoni en termes absoluts, hi

hagi crisi o no.

Als països de l’Organització per a la Cooperació

i el Desenvolupament Tecnològics (OCDE), el pro-

ducte interior brut (PIB) de les nacions que tenen

una educació obligatòria més extensa és entre un

4% i un 7% més elevat que el d’aquelles on aquest

cicle dura menys anys. Quan augmenta el nombre

de patents propiciades per la inversió en investiga-

ció, també s’incrementa la productivitat d’un terri-

tori. Fins al 75% del creixement en potències com

els Estats Units s’explica per la inversió en tecnolo-

gies de la informació i la comunicació (TIC).

Durant segles, nous coneixements van aflorar a

Europa gràcies a les seves universitats. L’acadèmia va

acceptar de bon grat el paper de motor de la cultura

i referent social des de l’inici. L’estil de vida que pre-

conitzava tenia com a pauta distintiva el saber i el

saber fer. Però, perviu aquest plantejament?

Intel·lectuals com Jordi Llovet, catedràtic de Teo-

ria de la Literatura i Literatura Comparada de la Uni-

versitat de Barcelona, es mostren força crítics amb

l’evolució d’aquesta institució. No obstant això,

l’autor del llibre Adéu a la Universitat: L’eclipsi de les

humanitats (Galàxia Gutenberg, 2011) admet que

l’humanisme i els clàssics sempre tornen. La seva

recepta contra el desprestigi que pateix la cultura és

clara: educació i més educació.

Per definició, la incertesa marca el futur, i la uni-

versitat no es lliura d’aquesta regla. Cada cop cal

menys temps per duplicar el coneixement acumulat

per la humanitat. En paral·lel, la desmobilització i

l’estancament se sumen a problemes (aparentment)

endèmics en determinats centres, com les rivalitats

internes i les comparacions externes.

Per conjurar aquests perills, els governs de la

Unió Europea (UE) van assumir el repte de cons-

truir l’EEES, el qual es va materialitzar el 2010 amb

la integració dels sistemes universitaris, després que

se signessin les declaracions de La Sorbona (1998) i

Bolonya (1999), ciutat amb què es va batejar el pla

que se’n derivava.

i ha qui pensa que l’excel·lència universitària només es pot aconseguir amb més inversió i recursos.

Altres demanen autonomia per prendre decisions. No falta qui troba la solució en la recerca. O en la

internacionalització. Fins i tot alguns reclamen millors estudiants. I els estudiants, millors professors.

Probablement, tots tenen raó. Si més no, parcialment. Per això, l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), és a

dir, el Pla Bolonya, amb els seus graus i màsters, es nodreix d’idees com aquestes.

H

Text: Josep Lluís MicóFotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

Les successives declaracions dels ministres de

la UE (Praga, Berlín, Bergen, Londres i Lovaina) se-

guien la visió del lifelong learning (aprenentatge per-

manent): els màsters componen “un tram formatiu

ordinari, regular i de lògica seqüencial posterior als

primers cicles o graus, de caire més generalista i fo-

namentador”, raó per la qual s’incorporen “molt

més nítidament que abans en la carrera acadèmica

dels estudiants universitaris”, subratlla el vicerector

Acadèmic, d’Innovació Docent i Qualitat de la Uni-

versitat Ramon Llull, Jordi Riera. La propera troba-

da de ministres se celebrarà a Bucarest del 27 al 28

d’abril de 2012.

Per als estats adherits a la carta magna de les

universitats europees, aquest compromís era una

oportunitat per modificar les fórmules docents i

de recerca del passat, per convertir-les en referèn-

cies de qualitat mundials, començant per adequar

l’ensenyament i la investigació impulsades des

d’aquesta instància a l’entorn del moment. Les

respectives autoritats van assenyalar que la bona

gestió del personal, els recursos intangibles i el

capital tecnològic haurien de quallar en la im-

plantació i la difusió de l’anhelada societat del

coneixement.

La veritable convergència a Europa comporta-

va adoptar una estructura d’estudis comparable,

la qual descansava sobre la base de dos cicles: el

grau, o sigui, l’educació professional; i el postgrau,

l’especialització per àmbits a través dels màsters i

la formació d’investigadors mitjançant el docto-

rat. Així, el catedràtic de Didàctica i Organització

Escolar de la Facultat de Ciències de l’Educació de

la Universitat de Santiago de Compostel·la, Miguel

Zabalza, recorda que, en alguns supòsits, el grau no

és suficient per exercir professions clàssiques, per a

les quals cal tenir un màster.

Igualment, s’havia de mantenir la condició que les

carreres i les seves continuacions tinguessin una dura-

da similar. Per aquesta raó, es va instaurar el sistema

europeu de transferència de crèdits, ECTS en les seves

sigles en anglès: European Credit Transfer System, la

Dr. Jordi Riera: “Els màsters componen un tram formatiu ordinari, regular i de lògica seqüencial posterior als primers cicles o graus, de caire més generalista i fonamentador”

4 | Reportatge

16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge

Reportatge | 76 | Reportatge

unitat de mesura que calcula les hores que un alumne

mitjà ha de dedicar per ajustar-se al programa.

L’èxit del model també exigia el control de la

qualitat. Les universitats de la Unió treballen amb

índexs comuns per a l’acreditació de les carreres i

l’homologació de les titulacions.

Riera sosté que els “màsters Bolonya” s’han de

revisar perquè, “a casa nostra, van ser implementats

a partir de 2006, abans que els graus”. La “desorien-

tació” sobre els màsters és comprensible, segons el

director general de Blanquerna, Dr. Andreu Ibarz,

perquè, en poc temps, s’han hagut de desprendre de

la seva connotació elitista –tot i la sobreabundància

en l’oferta– i del “requeriment vinculat a la promo-

ció en la feina”, per passar a una etapa de “resitua-

ció” que hauria de cristal·litzar en una “nova cultura

universitària”, en què els postgraus estarien “justifi-

cadament integrats” en l’acadèmia i les professions.

En clau interna, un màster tampoc hauria de

ser “el caprici d’un departament o el negociat d’uns

pocs interessos erràtics”, aconsella el vicerector

Acadèmic, d’Innovació Docent i Qualitat de la Uni-

versitat Ramon Llull.

El director general de Blanquerna reconeix que,

a la majoria de països d’Europa, la configuració dels

graus (tres anys) i els màsters (dos anys) implica que

tot aquest trajecte sigui més natural que a l’Estat es-

panyol. Ibarz recalca que els estudiants que pensin a

conformar-se amb els quatre anys de la carrera han

de saber que la professionalització al continent “és

molt potent”. “Les bones empreses estan cridades a

ser partners de les bones universitats en la construc-

ció del veritable teixit social”, resumeix.

La transparència en els procediments, la

col·laboració internacional, la mobilitat d’estudiants

i professors i la formació contínua al llarg de tota la

vida laboral són conseqüències lògiques d’aquesta

filosofia. Aquesta és la posició del Ministeri de Cièn-

cia i Innovació, encapçalat per Cristina Garmendia,

la qual es congratulava el 3 d’abril perquè, segons

el darrer informe de la Royal Society de Londres,

Espanya és la novena potència mundial en recerca

científica i per primera vegada està davant de Rússia

en aquesta classificació.

La intenció original dels promotors de l’EEES

era que la maquinària universitària es perfeccionés

sense pausa. L’Administració de l’Estat pretenia que

la docència i la recerca conformessin un tot que es

projectés en el desenvolupament social i la compe-

titivitat econòmica. Aquesta transformació no es

donarà si abans no canvia la mentalitat de docents i

estudiants a favor de la introducció de noves meto-

dologies i avaluacions, interpreta Zabalza.

Tot i que, com postil·la el vicerector de Política

Universitària i secretari general de la Universitat Ra-

Dr. Andreu Ibarz: “Les bones empreses estan cridades a ser ‘partners’ de les bones universitats en la construcció del veritable teixit social”

mon Llull, Josep Maria Garrell, “no hi ha receptes

màgiques que funcionin sempre”, la tendència do-

minant en l’actualitat situa l’alumne en el centre del

procés. La prioritat és dotar-lo de les competències

i habilitats que sol·licita el mercat de treball, sense

renunciar a la dimensió humanística.

En aquest context, els responsables del dis-

seny dels itineraris acadèmics no ignoren eines i

recursos com les TIC i el reciclatge pertinent del

cos docent perquè interactuï correctament amb

els alumnes. Els especialistes recorden que cal

avançar en el diàleg per arribar a un consens en-

tre l’Administració, la comunitat universitària, les

associacions professionals, els agents socials, etc.

Però la crisi ho complica.

Els centres públics catalans hauran de reduir

un 5% la plantilla de personal docent i investiga-

dor (PDI) aquest curs. Fa unes setmanes, la Secre-

taria d’Universitats i Recerca va comunicar als rec-

tors i gerents afectats aquesta mesura, amb la qual

es vol afrontar la retallada de més de 140 milions

d’euros que es prepara per al seu pressupost. El Con-

sell Interuniversitari de Catalunya ja ha aprovat que

aquests centres ofereixin un 10% menys de màsters a

partir del curs vinent. De 500 títols, es passarà a 450.

Aproximadament 230.000 alumnes estudien

en les dotze universitats, entre públiques i priva-

des, que hi ha al territori. La xifra de matriculats ha

minvat en l’última dècada. Malgrat que la dotació

prevista per als centres públics el 2010 era de 1.042

milions d’euros, només en van rebre 905,2.

El Consell Europeu extraordinari celebrat el

2000 a Lisboa i, abans, l’anomenada Declaració de

Barcelona (1995) s’havien fixat l’objectiu d’aixecar

l’economia continental fins al lloc de privilegi

mundial en dinamisme i eficiència. Sense aques-

ta premissa, argumentaven des de l’Executiu de la

Unió, resultaria difícil crear ocupació i créixer per

sectors i globalment. Per a Josep Maria Garrell, la

missió de la universitat en aquest aspecte és d’allò

més rellevant.

Aquesta institució s’ha modernitzat. Abans del

decenni dels setanta, passar per una facultat era un

privilegi exclusivament a l’abast de l’elit. L’educació

superior era llavors un procés lligat a la categoria

social i econòmica dels alumnes, no pas un meca-

nisme per adquirir-la. Ara, els professors s’esforcen

perquè la universitat deixi de ser un lloc on s’aprèn

un ofici i es manifesti com una xarxa de relacions.

Com la vida mateixa.

16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres04 Reportatge

Reportatge | 98 | Reportatge

La transmissió de coneixement a una minoria

homogènia, característica d’una època en què la

gestió de la saviesa depenia de poques mans (i cer-

vells), ha desembocat en un conjunt de tasques de

formació d’éssers humans. Si aquesta labor és més

complexa i rica que en el passat, també ho hauria de

ser la professió docent.

La “formació progressiva” consisteix a entendre

els graus com una base i no com una especialitat.

La formació avançada és per als màsters, que tam-

poc han de caure en la temptació de l’educació ele-

mental, apunta Miguel Zabalza. A parer de l’expert

en Didàctica i Organització Escolar de Santiago de

Compostel·la, l’anterior model espanyol era “molt

rígid” perquè tota la formació girava al voltant

d’un mateix eix. No obstant això, afegeix, les profes-

sions solen requerir una educació interdisciplinària

o, com a mínim, complementària. Per al catedràtic

de la Universitat de Santiago, “tenir un grau, seguir

amb un màster d’una altra especialitat i acabar amb

un doctorat diferent no hauria de debilitar la forma-

ció, sinó enriquir-la”. “La medicina es barreja amb

l’enginyeria, la direcció de companyies amb els idio-

mes o la psicologia, el dret amb l’economia”, matisa.

Zabalza conclou: “A la universitat, li urgeix

un lideratge transformador, capaç de portar en-

davant plans estratègics per millorar la qualitat de

l’aprenentatge dels nostres estudiants, dels que te-

nim, no d’uns estudiants ideals. Dels rectors als coor-

dinadors de titulació, ens calen persones que creguin

que una bona docència és el camí a l’excel·lència.”

El director general de Blanquerna dóna una pri-

mera clau per aspirar a aquesta excel·lència: “Intro-

duir el món real a l’aula i el currículum, i disposar de

prou eines per analitzar críticament aquest mateix

món.” “Cal descriure els objectius i les competèn-

cies de cada universitat”, diu, i incorporar la preocu-

pació per la qualitat als campus, una voluntat com-

partida per Garrell.

Jordi Riera ho expressa d’una manera semblant

en observar “tres vessants de l’excel·lència univer-

sitària: la dels objectius, la dels destinataris indivi-

duals i la del servei a la societat”.

La primera, al seu torn, incumbeix les funcions

primordials de l’acadèmia, això és, la formació, la re-

cerca crítica i la transferència de coneixement i inno-

vació. En la segona, s’ha d’apostar per una educació

personalitzada, sense oblidar ni marginar els docents.

Més que un mètode propi del Pla Bolonya, aquest

vicerector de la Universitat Ramon Llull prefereix

aplicar-hi els seus “principis”, en què els professors

deixen de ser els contenidors de la informació per

convertir-se en “líders dels processos d’aprenentatge

dels estudiants”. L’excel·lència en la transferència des-

lliga les universitats “d’interessos tancats, esbiaixats o

particulars de determinats sectors socials o empresa-

rials” i les acosta al màxim “als interessos generals”.

Dr. Miguel Zabalza: “A la universitat, li urgeix un lideratge transforma-dor, capaç de portar endavant plans estratègics per millorar la qualitat de l’aprenentatge dels nostres es-tudiants, dels que tenim, no d’uns estudiants ideals”

04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres10 Opinió

Opinió | 1110 | Opinió

Els vint primers

a nostra universitat ha fet vint anys, els

vint primers. Bé, en realitat en té vint i for-

ça més, perquè molts dels nostres centres

fundadors, començant per Blanquerna, tenen una

llarga tradició docent i investigadora.

La celebració del vintè aniversari va tenir el seu

punt culminant en l’acte celebrat el passat dia 10 de

maig, EXACTAMENT vint anys després que el Parla-

ment de Catalunya aprovés per unanimitat la crea-

ció d’una nova Universitat; una universitat lliure i

d’inspiració cristiana, una universitat singular, nas-

cuda d’una agregació estratègica de diversos centres.

L’acte va ser l’escenari idoni per premiar per-

sones i institucions que han contribuït de manera

rellevant en la creació i el creixement de la Ramon

Llull. En la taula presidencial vam comptar amb la

presència del President Rodés, per descomptat, i

d’altres personalitats de relleu com el President del

Tribunal Constitucional, el Ministre d’Educació, la

Presidenta del Parlament i el Conseller d’Economia

i Coneixement. Més enllà de l’interès de les seves

intervencions, la seva assistència posava èmfasi en

la importància de la Ramon Llull en el conjunt dels

sistemes universitaris català i espanyol. Hi van as-

sistir també representants de tota la societat civil

del país i de la nostra comunitat acadèmica. La seva

presència va posar de manifest que el món universi-

tari camina cap a la pluralitat i cap a un acostament

de col·laboració entre l’àmbit públic i el privat.

També es va parlar de futur i es va recordar

la influència del pensament de Ramon Llull. En

aquest sentit, el Ministre Gabilondo ens va fer una

recomanació que aprofito per traslladar aquí: “No

la llamen URL, llámenla, por favor, Ramon Llull,

que es infinitamente más bonito.”

I, tot recordant el passat, planificàvem el futur;

en aquest sentit, només vaig ser conscient d’una

nova realitat quan la presidenta del Parlament va dir

que, d’aquests vint anys, deu em pertanyien a mi. I

de cop i volta vaig ser conscient que havien passat

uns anys decisius per a la nostra universitat, marcats

essencialment per cinc grans eixos: la implantació

del Pla Bolonya, l’impuls a la investigació, la inter-

nacionalització, l’obertura de la nostra universitat

al món, la plena integració al sistema universitari i,

finalment, l’esforç per transmetre la nostra identitat

i l’educació en valors.

Hi ha una nova realitat que també va marcar

aquests anys, la idea que una universitat forta reforça

uns centres competitius, de manera que el pes espe-

cífic que avui té la Universitat Ramon Llull en el sis-

tema universitari és el millor resultat per a les Institu-

cions que la integren. Això només ha estat possible

gràcies al treball en equip i a una confiança mútua.

Avui el futur, si més no el més immediat (2015),

es perfila amb una certa claredat. L’aposta per

l’excel·lència, les aliances estratègiques amb Deus-

to i Comillas i l’ampliació a les universitats nord-

americanes de Georgetown, Boston College i Ford-

ham, així com la investigació i transferència en un

món global, són els nostres grans reptes, sense obli-

dar allò que sempre hem destacat i que ha estat en

certa manera el nostre vaixell insígnia: la docència.

En aquests vint anys, la Universitat Ramon

Llull s’ha consolidat com una opció diferent en el

conjunt del sistema i està valorada molt positiva-

ment. Això ens hauria d’animar a seguir en el camí

iniciat, posant les nostres energies a potenciar, en-

cara més, les nostres fortaleses o oportunitats.

Aquesta és una bona ocasió per donar les gràcies,

a tothom: estudiants, PAS i professorat. Per recor-

dar que l’únic treball possible és aquell que es fa en

equip i que el resultat és l’esforç de més de vint mil

persones anònimes que cada dia fan la seva feina

amb entusiasme i entrega. És un moment per recor-

dar que aquest camí que vam iniciar fa vint anys és

una cursa de relleus, on l’aportació individual cons-

titueix la suma de resultats i on el treball en equip

és la clau de l’èxit. Tot això no hauria estat possible

si, com deia Hegel, no ho haguéssim fet amb passió,

enamorats del projecte i confiats en el futur.

Voldria mostrar-vos el meu agraïment per ha-

ver pogut participar d’una manera privilegiada en

aquest gran projecte. Vull donar les gràcies, en par-

ticular, a Blanquerna, que sempre, sempre, ha apos-

tat per la Universitat.

LDra. Esther

Giménez-Salinas, rectora de la Univer-

sitat Ramon Lllull

Opinió 20 anys de la Universitat Ramon Llull

“Tot això no hauria estat possible si, com deia Hegel, no ho haguéssim fet amb passió i confiats en el futur”

Opinió

La saviesa d’educar

elebrem el vintè aniversari de la Universi-

tat Ramon Llull a partir de tres dates claus

del seu inici: el dia 10 d’octubre de 1989,

en què es va crear el Patronat fundacional; el dia

1 de març del 1990, en què es va constituir com a

Universitat; i el dia 24 d’abril de 1991, que va és-

ser reconeguda per unanimitat pel Parlament de

Catalunya, publicada el 10 de maig i començant

en el 1991/1992 el primer curs acadèmic.

La nostra Universitat va voler donar-se el nom

de Ramon Llull (s. XIII), el més gran pensador

català de tots els temps, que proposa la “saviesa

d’educar” en les seves obres, especialment en la

dedicada a l’educació protagonitzada per Blanquer-

na, amb aquests eixos: 1) una educació integral i

integradora, que tingui en compte el ple desenvo-

lupament de la persona a partir de la seva famosa

escala de l’enteniment, que parteix del creixement

material i arriba a l’espiritual en Déu; 2) un arre-

lament a la pròpia terra i llengua –Llull és un dels

prohoms del català– amb una obertura universal,

en aquest cas viatjant per Europa, Àsia i Àfrica i

parlant llatí, grec i àrab; 3) una interrelació i inter-

disciplinarietat dels sabers, expressada en l’arbre de

la ciència, que justament és el logotip de la nostra

URL; 4) una pràctica del diàleg seriós com a camí

cap a la veritat, manifest en el seu Llibre dels gentils

i els tres savis; 5) un acompanyament personalit-

zat que possibilita captar les potencialitats de cada

persona i fer-la créixer, seguint el que el mateix Ra-

mon Llull diu que “a Blanquerna li fou un donat

per guarda un mestre”; 6) i, finalment, la voluntat

d’estimular la creativitat de la persona, la innova-

ció i la imaginació, i per això Ramon Llull ha rebut

com a sobrenom el de Ramon lo foll, ja que forma

part d’aquell conjunt de personatges profunda-

ment creatius que han deixat petjada permanent

a la nostra història, com recentment hem pogut

assaborir, per exemple, amb Antoni Gaudí.

En efecte, durant aquests vint anys la URL ha

volgut donar testimoni d’allò que és més genuí en

els nostres centres com és la “saviesa d’educar”,

formulació d’inspiració lul·liana que articula el

nostre ésser d’iniciativa social amb la inspiració

cristiana. Aquesta “saviesa d’educar”, marca de

l’URL, ens ha fet més fàcil adaptar-nos al pla de

Bolonya, que vol forjar un comú “Espai Europeu

de l’Ensenyament Superior” (EEES), el qual, so-

bretot si superem la realització burocràtica i tec-

nocràtica, pot trobar en la nostra URL actual un

dels millors campus internacionals d’excel·lència

fruit de la iniciativa social privada. Restem,

doncs, com a URL, en una universitat experta en

la “saviesa d’educar”, una intuïció ja present en el

nostre projecte inicial, però que continua essent-

ne el millor tresor i la més preuada proposta de

futur amb motiu d’aquests vint anys.

S’ha de constatar, a més, la significació uni-

versitària, cultural i social que cada cop més té

la nostra Universitat i els seus professors, a Cata-

lunya, tot Espanya i des de l’àmbit internacional.

Tot plegat, doncs, posa en relleu el sòlid caràc-

ter universitari i professional de la nostra Univer-

sitat Ramon Llull, que arrelada a la seva inspiració

cristiana vol oferir un sentit fortament ètic, cultu-

ral i social en tots els seus ensenyaments al servei

dels estudiants, de les seves famílies i de la nos-

tra societat, arrelats a la nostra terra però alhora

oberts a la realitat internacional, atents sempre al

nostre món global en un compromís universitari

que pugui ajudar –com els últims esdeveniments

del Nord de l’Àfrica, del Japó, d’Haití... ens ur-

geixen– a una vertadera globalització també de la

solidaritat. Heus ací alguns dels desafiaments més

rellevants que ens ofereixen aquests vint anys

il·lusionats, creatius i ja amb resultats madurs a

tots els qui formem la Universitat Ramon Llull.

CDr. Salvador Pié-Ninot, president de Blanquerna

des de 1981 i secretari del Patronat de la

Universitat Ramon Llull des de 1989

20 anys de la Universitat Ramon Llull

“S’ha de constatar la significació uni-versitària, cultural i social que cada cop més té la nostra Universitat i els seus professors”

“Ramon Llull, el més gran pensador català de tots els temps, proposa la ‘saviesa d’educar’ en les seves obres”

04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres10 Opinió

Opinió | 1312 | Opinió

Opinió

Pedra, paper i tisores

a primera dècada del segle ha estat extraor-

dinària en molts aspectes. Si ho pensem en

termes dels recursos monetaris dedicats a la

salut, també ho ha estat. Posem per exemple el crei-

xement mitjà del període 2003-2007, al 8,4% anual,

i ja podem ser conscients que és una situació excep-

cional. Ara bé, aquests creixements ens han situat a

la pràctica en una proporció del PIB destinada a la

sanitat pràcticament estancada i que el 2007 (darre-

ra dada disponible) es va situar al 7,4%, només 2 dè-

cimes més que quatre anys abans. No sembla doncs

que els creixements tan rellevants que hem tingut

en activitat econòmica haguem estat capaços de

traslladar-los a més recursos per als serveis de salut.

Malgrat que el nivell de renda dels catalans és su-

perior a la mitjana espanyola, Espanya destina més

recursos en proporció del PIB que Catalunya (8,5%

vs. 7,9%). I aquest és el fet crucial: el nostre nivell

de benestar pot acabar sent inferior al nivell de ren-

da generat. Aquesta anomalia s’explica pel sistema

de finançament autonòmic i, com que això no s’ha

corregit, podem esperar que segueixi empitjorant

mentre no es modifiqui. Si sabem que els recursos

que els països destinen als serveis de salut es relacio-

nen amb la renda generada i que Catalunya resta al

marge d’aquesta tendència, podem preguntar-nos si

això afecta el nivell de salut o l’accés als serveis. Per

exemple, mentre que un català s’ha d’esperar 3,22

mesos per a una intervenció de cataractes (dades del

2008), a Espanya s’esperen 2,06 mesos. Pel fet de ser

catalans ens cal esperar més dies per rebre una pres-

tació; la llista d’espera té un 40% més de mitjana. I

alhora hi ha una gran variabilitat en l’accés.

Per tant, tenim un primer problema profund

que es refereix a la quantia de recursos disponi-

bles i de com es reparteixen per tal de millorar les

condicions d’accés als serveis de salut. La revisió de

com s’han gestionat aquests recursos aporta una in-

formació prou clara sobre els excessos de despesa.

L’informe de la Sindicatura de Comptes assenyala

que el 2007, un any que va créixer el pressupost el

9,2%, es va incórrer en un dèficit del 13,8% (1.202

milions). Tot plegat va desembocar al desembre del

2009 en un suplement de crèdit de 759 milions i un

altre de 1.851 per a exercicis anteriors.

El segon problema ha estat, doncs, de compli-

ment de la llei. Les decisions de gestió dels serveis

han de respectar la llei pressupostària i l’evidència

ens mostra que no ha estat així. El govern del tripar-

tit va reconèixer 2.610 milions de desviaments en 6

anys i el govern anterior va acumular-ne 2.193 en

23. Aquest seria el resum del desgavell pressupostari.

Arribem al 2011 i es parla de retallades. Doncs

bé, no es pot retallar el que no existeix. El pressupost

del 2010 a Catalunya va néixer sense incorporar el

desviament del 2009 i per tant es va gastar inercial-

ment sense el pressupost disponible i el nou govern

amb el pressupost prorrogat s’ha trobat que vol

complir la llei. Com situar les prioritats de despesa

amb el pressupost disponible? Aquí és on ens fa falta

llum. Les prioritats en l’assignació de recursos han

de seguir el criteri cost-efectivitat. Primer, excloure

allò que no és efectiu. Segon, quan tenim la mateixa

efectivitat, escollir el que té menys cost. I finalment,

si alguna cosa té una efectivitat molt gran i és molt

costosa, preguntar-nos què traiem o què afegim.

Recordem el joc de pedra, paper i tisores. La ti-

sora talla (i guanya) el paper del contrari, el paper

embolica (i guanya) la pedra rival i la pedra escla-

fa la tisora. Podem tenir tisores (poder polític) però

no tenim paper (pressupost suficient) i si no tenim

paper no podrem embolicar la pedra (les inversions

i els serveis promesos, que són molts). La sortida

d’aquesta situació complexa requereix un retorn al

que és bàsic, buscar tot el que afegeix valor a la salut

i allunyar el que el disminueix. En aquesta tasca no

hi ha només els serveis de salut, n’hem de ser cores-

ponsables tots. I segur que hem de ser conscients de

la feixuga pèrdua de benestar que representa l’actual

ordenament jurídic, on els criteris de redistribució

territorial situen en un nivell pitjor aquell que és

més solidari. Per cert, recordeu que la pedra (serveis)

podria aixafar les tisores (poder polític) i els rescats

d’alguns països tenen a veure amb això. Aquesta

seria la pitjor de les situacions si som incapaços de

generar confiança i credibilitat com a país.

LDr. Pere Ibern,

Centre de Recerca en Economia

i Salut. UPF

El futur del sistema sanitari

“La sortida d’aquesta situació reque-reix un retorn a allò que és bàsic, bus-car tot el que afegeix valor a la salut”

Calen renúncies per garantir el futur de la sanitat

a crisi econòmica neix de la crisi de va-

lors que ens domina. Valors com la res-

ponsabilitat, la solidaritat o el treball

amb esforç pel bé comú. Manquen referents clars

i de model, líders amb valors sòlids i positius, i

tenim un greu problema d’educació i de cultura

del que és col·lectiu. Tot això explica la dificul-

tat de calcular les conseqüències d’haver viscut

a un ritme de vida desproporcionat pel que eren

les capacitats econòmiques de país. D’aquí la crisi

econòmica i també la del nostre sistema de salut.

Aquesta crisi en obliga, d’entrada, a repensar

el que hem fet fins ara. Crec que ningú pot negar

que aquests darrers anys de bonança econòmica

hem viscut en una mena de barra lliure on tot era

possible. També en l’àmbit sanitari. Si després de

duplicar –en el període 2003-2008– el pressupost

de sanitat a Catalunya, encara creiem que és insu-

ficient, tenim un problema. No ens adonem que

l’oferta sanitària genera demanda i que aquesta

és infinita. I no entenem que cal racionalitzar la

despesa, l’oferta de serveis i el (mal) ús que se’n

fa. Igualment ens costa acceptar que Espanya no

és com Suècia o Alemanya, països més rics i amb

un esforç impositiu molt més gran. Per tant, no

podem demanar els mateixos serveis. Aquí tenim

un 20% d’atur, una productivitat molt baixa i un

dèficit considerable. Podem exigir el mateix? Em

sembla que és evident que no. I no té gaire sen-

tit que quan s’intenta racionalitzar, posar remei

a una situació greu de manca de recursos econò-

mics, hi hagi una reacció radical i es digui que es

perden drets adquirits. Si hi ha crispació, no es

pot fer un debat seriós.

Crec que encara tenim marge de maniobra per

no haver de perdre serveis. Però hauríem de poder

parlar seriosament de la gestió que es fa dels cen-

tres sanitaris, de productivitat, de racionalitzar els

recursos que ja tenim, de distribuir millor els ser-

veis d’urgències, del copagament com a desincen-

tivador del consum innecessari. En uns anys en

què hem millorat molt les vies de comunicació,

calia construir tants hospitals? Un cop construïts,

no hauríem de tancar llits hospitalaris a Barce-

lona? Hem de mantenir oberts tants llits hospi-

talaris quan els avenços tecnològics permeten

que, per exemple, fins al 70% de la cirurgia pugui

fer-se sense ingrés? Amb l’envelliment de la po-

blació, no hauríem de reconvertir llits d’hospital

a llits de crònics, molt més barats d’operar? Ens

hem d’escandalitzar quan sentim que tancaran

un servei d’urgències quan entre el 40% i el 60%

dels que l’usen no necessiten atenció immediata?

Hem de continuar tallant carrers per reivindicar-

ne el manteniment sense sentit?

El que cal és reflexionar sobre tots aquests te-

mes i prendre mesures, ja que el marge per re-

soldre la situació és cada vegada més prim. Hem

d’entendre que no som rics.

Cal que siguem conscients que tots en som

responsables, tant els usuaris com els profes-

sionals, els gestors i els polítics. Ara bé, de les

crisis sorgeixen oportunitats i ara és el moment

de ser tolerants, pacients, prudents, racionals,

i tenir esperit de diàleg per mirar de resoldre

aquest escenari, o si més no trobar fórmules per

encarrilar-lo.

No podem esperar solucions màgiques perquè

no n’hi haurà, ni podem seguir fent el mateix

quan tot ha canviat. Cal aturar el soroll, la dema-

gògia, i treballar en la recerca de sortides. Hem de

ser capaços d’acceptar la situació amb realisme i

tenir una actitud positiva. Usuaris, professionals

i gestors ens hem de preguntar a què estem dis-

posats a renunciar perquè, en aquest context,

tothom perdrà alguna cosa pel camí. És més, qui

no estigui disposat a fer-ho entorpirà la sortida del

túnel i empitjorarà l’escenari. Si no actuem ràpid,

correm el risc de passar-ho més malament encara.

El model sanitari català era bo, però s’ha per-

vertit. O som capaços de reflexionar tots sobre

els deures i estem disposats a cedir o caurem,

efectivament, en el risc de perdre drets.

L

“El model sanitari català era bo, però s’ha pervertit. O som capaços de re-flexionar tots sobre els deures i estem disposats a cedir o caurem, efectiva-ment, en el risc de perdre drets”

Dr. Josep Maria Via,membre del Consell

assessor del presi-dent de la Generali-

tat per a la Soste-nibilitat i el Progrés

del Sistema Sanitari i president del Consell

Rector del PSMAR

Opinió El futur del sistema sanitari

04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres16 Entrevista

Opinió | 1514 | Opinió

Opinió

Quin és futur de l’Estat del Benestar?

escenari de crisi econòmica obliga a re-

plantejar molts dels aspectes que confi-

guren el nostre Estat del Benestar, com el

sistema sanitari, entre altres. Però és veritat que

l’Estat del Benestar ja plantejava dificultats de sos-

tenibilitat abans de la crisi: el desajustament entre

recursos i despeses havia obert una escletxa que

s’ha anat fent cada cop més fonda. Molts són els

factors que intervenen en la necessitat de replan-

tejar l’Estat del Benestar, una necessitat urgida ara

per la crisi. Em limito a algunes consideracions tot

just embastades.

En primer lloc, cal reconèixer que l’Estat del

Benestar ha generat la síndrome de Peter Pan.

Hem format ciutadans amb la promesa d’un be-

nestar total i absolut, sense recordar-los que el pri-

mer responsable del propi benestar és un mateix.

El ciutadà mimat s’ha acostumat a pretendre-ho

tot a canvi de quasi bé res, sota l’excusa d’unes

taxes impositives evidentment insuficients da-

vant el creixent volum de despesa que ha sig-

nificat, especialment en sanitat, la millora de la

qualitat de vida: la creixent longevitat, l’augment

exponencial de coneixements i tècniques sani-

tàries amb l’encariment progressiu que suposa la

seva aplicació, l’eixamplament de serveis bàsics

finançats amb recursos públics. Cal construir una

nova cultura de l’Estat del Benestar que incorpo-

ri els deures de la ciutadania a l’enumeració dels

seus drets.

La segona qüestió rellevant és l’exigència

d’una millor gestió de la despesa pública, amb el

control necessari que això demana. La descon-

fiança ciutadana envers aquesta gestió és immensa

i justificada. Els casos de desgavell en el dispendi

i de gestió tècnica desencertada en la realització

de treballs públics, la frivolitat en la proposta de

nous serveis que ningú necessita ni demana, fins

a l’esclat d’una cultura de la corrupció sistematit-

zada, són elements a contemplar si volem de debò

salvar l’Estat del Benestar. Cal la reconstitució d’un

teixit social i polític que generi confiança i s’amari

d’eficàcia i d’eficiència al servei del bé comú.

Una tercera qüestió concerneix a la saviesa en

la gestió de la crisi especialment pel que fa als béns

més bàsics, amb l’atenció sanitària com a capda-

vantera. La saviesa que invoco té a veure amb el

respecte que mereix el ciutadà, ara que aquest ja

comença a saber el que vol dir la crisi per a la seva

economia familiar. S’invoca la necessitat de “fer

pedagogia”. Doncs bé, la primera pedagogia ha

estat parlar de “retallada sanitària”. I ha estat un

gran disbarat. La pedagogia comença amb la crea-

ció de la consciència col·lectiva del que significa

en concret la crisi, també en l’atenció sanitària. I el

segon pas consisteix en l’establiment de l’adequat

diàleg social per afrontar-la. Només després es po-

den prendre mesures amb la pretesa que siguin

majoritàriament acceptades.

Finalment, i molt en concret pel que fa a l’atenció

sanitària, cal tenir present que el ciutadà no és un

“usuari” sinó un “pacient”. És veritat que amb el

terme usuari s’ha volgut reconèixer el degut prota-

gonisme del ciutadà en rebre atenció sanitària, de-

fugint una concepció paternalista de les professions

sanitàries. Però és un terme equívoc: el ciutadà no

és usuari dels serveis sanitaris de la mateixa manera

que ho és del servei de transports. El ciutadà pot

prescindir dels transports públics i trobar fórmules

alternatives per moure’s, però no pot prescindir de

l’atenció sanitària. El terme pacient no només té una

connotació de passivitat sinó que expressa, també,

aspectes propis de qui necessita ajuda per satisfer

un seriós problema, el pathos, la malaltia, que no

eximint-lo del seu paper i de les seves responsabi-

litats manifesta la seva necessària dependència del

professional per tal de poder-lo afrontar i superar. El

ciutadà pacient no es mereix que li parlin en termes

de “retallada”, perquè això significa el principi del

final del mateix Estat del Benestar.

L’Dr. Antoni Nello,

professor titular d’Antropologia i

Ètica de la Facultat de Ciències de la Salut

Blanquerna-URL

El futur del sistema sanitari

“La segona qüestió rellevant és l’exigència d’una millor gestió de la despesa pública, amb el control necessari que això demana. La des-confiança ciutadana envers aquesta gestió és immensa i justificada”

Fer els deures de la sanitat amb visió de futur

ha de reconèixer la dificultat i el mèrit

polític que té gestionar despeses públi-

ques a la baixa comparat amb els pe-

ríodes de bonança i de vaques grasses. Avui cal

fer més amb menys i deixar la retòrica falsa, que

pensa més com amagar factures al calaix i situar-

les a l’any següent, i passar a emprendre accions

basades en criteris clínics i resultats en salut.

Cal retallar més en aquells serveis que acon-

segueixen resultats molt pobres (eficàcia) i en

aquells que aporten menys valor amb relació al

que costen (eficiència). Si volem que allò urgent

ens impedeixi resoldre el que és important, cal

atacar dos problemes crònics de la nostra sanitat:

l’absència de criteris basats en resultats en salut

de la cobertura de prestacions i la compra de ser-

veis i la baixa coresponsabilitat financera de gai-

rebé tots els implicats, des de pacients i metges

fins als proveïdors de tecnologia sanitària.

Aquests problemes no es resolen amb mesures

ràpides però poc efectives de regulació finance-

ra cega que redueixen de manera unilateral els

preus de medicaments i ingressos, al marge de la

seva capacitat de millorar la salut, o eliminant les

darreres prestacions incorporades, com si el més

recent fos sempre el més superflu, o suprimint la

cobertura de baixes i vacants en centres de salut

de manera aleatòria, etc.

Es pot seguir l’exemple de països com el Reg-

ne Unit, Alemanya, Holanda o Suècia i sotmetre

la presa de decisions sobre nous tractaments, no-

ves prestacions o noves tecnologies al filtre i al

criteri de les recomanacions d’agències indepen-

dents, a l’estil dels bancs centrals, com a condició

necessària per revisar i incorporar només inno-

vacions efectives amb una relació entre el cost i

l’efectivitat que ens puguem permetre i destinar

els recursos disponibles als tractaments que valen

el que costen i que tenen més capacitat de millo-

rar la salut dels pacients.

Seria el moment apropiat per fomentar més

enllà de la retòrica la coresponsabilització de pa-

cients, prescriptors i indústria farmacèutica i de

tecnologies mèdiques basada en el coneixement

científic. La de la indústria mitjançant contractes

de risc compartit (es paga segons efectivitat), fins

que es redueixi la incertesa sobre l’eficàcia dels

nous tractaments. La dels pacients començant

per redistribuir el copagament farmacèutic ac-

tual entre tothom amb un límit individual fixat

com un petit percentatge de la renda i aprofitant

sempre que es pugui l’ús de copagaments evitable

(no pagar més pel mateix, que el pacient pagui

la diferència de preu) i l’ús de copagaments dife-

rents segons l’efectivitat del tractament. La dels

prescriptors incentivant que la pràctica clínica

s’adeqüi al coneixement científic i reduint les va-

riacions injustificades en aquesta pràctica.

També és l’hora de començar a donar senyals

de pagar per resultats en salut: pagar més per te-

nir els pacients crònics en bona salut i controlats

que no pas per haver tingut més descompensa-

cions i reingressos o complicacions després d’una

intervenció quirúrgica; pagar més per visites reso-

lutives que no per nombroses derivacions de poc

valor afegit. Fer això implica passar del discurs ja

desgastat de la capitació a mesures efectives que

reparteixin el risc del cost integral de l’atenció sa-

nitària entre el finançador i uns proveïdors respon-

sables de la salut de les persones cobertes i no pas

dels serveis aïllats que els presten desentenent-se

dels resultats en salut. Cal que s’integrin els encara

compartimentats pressupostos entre nivells i ser-

veis (primària, farmàcia, hospitals propis, hospitals

concertats, pròtesis, etc.) mitjançant un finança-

ment fix i preestablert per cada persona corregit se-

gons les seves característiques o riscos que ajudi a

visualitzar el cost integral de l’atenció d’un pacient

limitant la visió parcial i fragmentada que avui en-

cobreix la falta de resolució clínica.

S’

“Seria el moment apropiat per fomentar més enllà de la retòrica la coresponsabilització de pacients, prescriptors i indústria farmacèutica i de tecnologies mèdiques basada en el coneixement científic”

Dr. Jaume Puig-Junoy, professor del Departament

d’Economia de la UPF i Centre de

Recerca en Economia i Salut (CRES)

Opinió El futur del sistema sanitari

10 Opinió

04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres

Entrevista | 1716 | Conversa

s un dels oncòlegs més reconeguts del nostre país. Catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona,

el professor Jordi Estapé és una persona incansable i dedicada de ple a la Fundació per a l’Educació

Pública i la Formació en Càncer (FEFOC), que va crear l’any 1996, i a un nou projecte, l’Escola

Internacional d’Oncologia, que ja comença a caminar. Ell serà també un dels professors del primer ‘Màster

Universitari en atenció als problemes de salut crònics’ que impartirà la Facultat de Ciències de la Salut

Blanquerna-URL el curs vinent.

É

“La prevenció primària del càncer està fracassant, en vint anys hem doblat el nombre de casos”

El Dr. Jordi Estapé desplega una activitat frenètica

i té uns quants projectes al cap. Com s’ho fa per

mantenir-se tant en forma?, li preguntem després

d’escoltar-lo durant aquesta entrevista: “Com

més anys fem, més cura hem de tenir del nostre

cos perquè amb més facilitat podem tenir atròfia

mental i muscular i, per tant, ens cal més activitat

física i mental. L’important és fer coses noves, te-

nir il·lusions, plantejar-nos més reptes i no deixar

l’activitat física. La recomanació és fàcil: al contra-

ri del que sembla, que la gent gran no es mou, si

seguim actius podem fer moltes activitats basades

en l’experiència i amb el mateix entusiasme que

en anys anteriors.” I ell predica amb l’exemple.

Quin és l’estat actual del càncer, en quina fase

estem de la història de la malaltia?

Té dos aspectes, al meu entendre: d’una banda hi

ha un progrés evident si tenim en compte que

el 1900 no curàvem pràcticament ningú i a fi-

nal del segle passat vam arribar a un 50% global

de curació... És un dels progressos més grans

que hi ha hagut al segle XX juntament sobretot

amb les malalties infeccioses, que són el núme-

ro 1. En aquest nou segle sembla que a poc a

poc també es progressa. Per tant, tenim un pro-

grés evident però que ve matisat pel diagnòs-

tic precoç; aquesta és la gran adquisició perquè

els tractaments que es fan ara són semblants

als que fèiem fa vint anys, els tractaments són

menys agressius però bàsicament no han can-

viat gaire (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia

i hormonoteràpia). Si observes aquesta curació,

aquest 50% global, t’adones que en realitat

l’èxit és a expenses dels càncers on hi ha diag-

nòstic precoç. Per exemple, en el càncer de pul-

mó no hi ha diagnòstic precoç i estem en una

taxa de curació del 13%, com fa anys.

Vostè diu que és molt difícil diagnosticar pre-

coçment.

En alguns casos, com el pulmó, és gairebé im-

possible, perquè per la complexitat del tòrax

el pulmó no té uns símptomes propis i quan

es detecta el càncer ja està en un estadi molt

avançat. Altres exemples són el càncer de pàn-

crees, que encara no tenim diagnòstic precoç,

Text: Neus Fajas Fotografies: Pere Virgili

ENTREVISTA al Dr. Jordi Estapé

“L’èxit de la curació, aquest 50% global, és a expenses dels càncers on hi ha diagnòstic precoç”

16 Entrevista

04 Reportatge 23 Activitats 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres

18 | Entrevista

perdut. I també és un trauma per al metge. La medicina

està massa compartimentada. El malalt veu diferents

especialistes i necessitem una continuïtat humanística,

algú que porti el fil conductor.

Parlem dels malalts crònics. En una societat en què ha

augmentat l’esperança i la qualitat de vida, també

han augmentat les malalties cròniques. Quina és la

incidència?

Cada any, segons l’OMS, es moren 50 milions de persones;

més del 60% són malalts crònics, un percentatge su-

perior al dels malalts aguts. Què entenem per malaltia

crònica? És aquella que una vegada tractada pot repetir,

per exemple, la hipertensió. Les més importants són:

la cardiopatia, els accidents cerebrovasculars i el càncer

(les tres “c”). La cronicitat té molts aspectes: un malalt

de càncer en principi és un malalt agut que té un tumor

i rep un tractament, però la malaltia pot reaparèixer,

es pot tornar a curar i així successivament fins que en

alguns casos fa metàstasi. Aquest seria el malalt crònic

i tota malaltia crònica té una repercussió psicològica,

econòmica i familiar. I com atenem aquest malalt crò-

nic? Generalment se l’atén de manera molt fragmen-

tada: si el responsable és l’oncòleg mèdic, el va veient

amb l’objectiu terapèutic, però en els intervals aquests

malalts tenen molts problemes, físics i psicològics.

Estem preparats per donar suport a aquestes persones

amb una malaltia crònica?

Crec que no. Crec que s’ha d’analitzar els problemes que

es deriven de la cronicitat i veure com podem preparar

professionals perquè puguin atendre aquests problemes

derivats de qualsevol malaltia crònica. Abans teníem el

metge de capçalera, que era el nostre referent, però ara

no sabem qui és aquest referent.

Per tant, vostè reivindica la figura d’aquest metge gene-

ral que pugui coordinar i fer el seguiment d’aquest

malalt quan passa per tots els especialistes.

Hi ha d’haver persones preparades per poder donar la con-

tinuïtat a l’assistència mèdica fora de l’hospital i que

el malalt pugui ser atès en la seva totalitat. Necessitem

professionals que tinguin recursos per detectar els pro-

blemes i les eines per poder atendre el malalt en la seva

globalitat. No sé qui ha de ser aquest professional que

pugui seguir el malalt al llarg de tota la malaltia. La cro-

nicitat la podria portar el metge general, però si no el

formem molt bé tampoc podrà atendre aquests proble-

mes perquè molts d’ells no hi han estat formats.

de pròstata. Intentem buscar el professional en temes que

afectin directament la població; no ens interessen tant

els temes acadèmics, ja se’n fa prou, d’academicisme. I en

una altra reunió, dedicada al limfedema, esperem unes

conclusions des del punt de vista del malalt per fer-les

arribar als professionals. Al nostre consell assessor, que

presideix Federico Mayor Zaragoza, hi ha tres estaments:

un estament de professionals, un grup de sis malalts i

finalment tenim la CUS, la Coordinadora d’Usuaris de la

Sanitat, Salut, Consum i Alimentació, com a testimoni

civil del que realment interessa a la població. Volem fer

una docència per a professionals preocupats per la po-

blació. Per exemple, en aquest moment s’operen molts

homes de càncer de pròstata que quedaran impotents.

Quina qualitat de vida tindran? Nosaltres volem cons-

cienciar el món urològic que hem de fer alguna cosa di-

ferent perquè això no passi així.

Quin és l’esdevenidor d’aquests malalts que, un cop

se’ls ha extirpat un tumor, passen per tractaments

més o menys agressius?

El que fa falta són els grups de suport. A la FEFOC ens reu-

nim un cop al mes amb cada grup de pacients i fami-

liars per parlar de tots aquests temes; de totes maneres,

des del sistema sanitari l’altra cara del càncer està bas-

tant abandonada.

Vostè sosté que els malalts de càncer estan estigmatit-

zats. Com es combat l’estigma?

Per exemple, en el cas del carnet de conduir que he comen-

tat abans, ja hem demanat a l’Administració que mo-

difiqui la llei que escurça el permís a les persones que

han tingut càncer. Un altre tema que volem abordar

és el suport psicològic; com es fa el suport psicològic

avui, amb els hospitals desbordats? També cal pensar

com s’aborda el tema dels malalts terminals, tot i que

no m’agrada gens aquesta paraula; com es fa la transi-

ció del malalt curable a malalt no curable? Si la medici-

na fos unitària, com hauria de ser, es basaria més en el

metge general, que és qui té una visió de conjunt i qui

pot portar aquestes persones, però la realitat és que et

van derivant a diferents especialistes i el pacient se sent

o el d’ovari. En els que tenen diagnòstic precoç, com el de

mama o el de testicle, s’ha avançat moltíssim. Hi ha un

progrés en la curació que es consolida. La gran arma

ha estat el diagnòstic precoç, que ha arribat per dues

coses: perquè el metge general és qui fa el diagnòstic

precoç inicial, qui envia el pacient cap a l’especialista,

i el segon aspecte és que la societat en conjunt, tant

els mitjans de comunicació com les persones, busquem

més informació. Tot i així hi ha una assignatura pen-

dent que el meu tercer mestre, el professor Rozman, va

definir molt bé quan li vaig explicar el meu projecte

de crear una Escola Internacional d’Oncologia: “L’altra

cara del càncer.” Hi ha una altra cara que generalment

es té poc en compte i que contempla tres qüestions: pri-

mer, la prevenció primària fracassa perquè en 20 anys

en el conjunt de l’estat espanyol hem passat de 100.000

casos l’any a 200.000 casos de càncer l’any i aquestes

xifres superen de molt l’augment demogràfic....

Hem fracassat en prevenció.

Com que no coneixem les causes, no podem fer preven-

ció i les causes conegudes són poc editades i difoses

per l’Administració. Una campanya autèntica sobre el

tabac, sobre l’obesitat, la falta d’exercici físic, la dieta

mediterrània... es fa poc globalment i insistentment

perquè la població en faci cas. De fet, es fa una mica de

trampa perquè es confon prevenció primària i diagnòs-

tic precoç, que són dues coses diferents. La prevenció

és evitar el contacte amb les causes (el tabac, el sol) i

afavorir els factors que et poden protegir o disminuir el

risc: la dieta mediterrània, l’exercici físic... I en el diag-

nòstic precoç, el càncer ja hi és, són les proves que es

fan per determinar quina és l’envergadura... La segona

cara del càncer és que hi ha una mortalitat excessiva-

ment alta: encara en moren 100.000 persones cada any

a Espanya. I el tercer aspecte que forma part de l’altra

cara del càncer és el que anomenem la patologia dels

supervivents, no només perquè molts càncers puguin

recidivar sinó perquè tant el tractament com la reper-

cussió personal de saber-se portador d’aquesta malaltia

poden alterar seriosament la qualitat de vida.

Quina és la patologia dels supervivents?

Aquestes persones s’enfronten primer als problemes físics;

segon, als problemes psíquics, ansietat en els joves i de-

pressió en les persones més grans; en tercer lloc, proble-

mes socials, per exemple en les persones que han tingut

un càncer i els renoven per menys anys el carnet de

conduir segons dicta la llei, encara que en la majoria de

casos no hi hagi cap motiu mèdic seriós per fer-ho; i fi-

nalment problemes laborals, en el sentit que el 22% de

persones que tornen d’una baixa perquè han patit càn-

cer tenen problemes per promocionar dins l’empresa o

els fan la vida més difícil.

Aquí és on entra en joc l’Escola Internacional d’Oncologia?

Exacte. Per tirar endavant tot això hem creat l’Escola In-

ternacional d’Oncologia, per fer docència sobre “l’altra

cara del càncer”. És una escola que es basa en l’ètica

i on desenvolupem tres grans valors: el primer és la

independència de criteri en un moment en què hi ha

tants conflictes d’interessos entre la indústria farmacèu-

tica, les indústries de les imatges i els professionals de

la sanitat; el segon valor és intentar fer una medicina

basada en l’evidència científica, tenint en compte que

aquesta s’obté a partir dels resultats d’unes dades que

majoritàriament procedeixen de treballs aleatoritzats

finançats per la indústria. Per tant, haurem d’analitzar

els fonaments de la medicina basada en l’evidència, ac-

ceptant que és essencial per al coneixement objectiu de

l’estat de la qüestió. El tercer aspecte que defensem és

el de l’enfocament i la priorització en la resolució dels

grans problemes dels supervivents de càncer.

A qui va adreçada l’Escola Internacional d’Oncologia?

Primer, als professionals, perquè volem que els arribi un

ensenyament diferent, no mediatitzat. Per exemple, ara

preparem dues grans activitats: una reunió amb uròlegs

perquè volem fer un grup nacional de suport de càncer

“Cada any, segons l’OMS, es moren 50 milions de persones; més del 60% són malalts crònics, un percentatge superior al dels malalts aguts”

Entrevista | 19

16 Entrevista

04 Reportatge 16 Entrevista 28 Relat 32 Recerca10 Opinió02 Editorial01 Portada 37 Llibres21 Notícies 23 Activitats

Notícies | 2120 | Entrevista

Aquí entrem en un tema de formació continuada.

Veiem nous problemes, noves patologies, i per tant

hem de seguir formant els professionals.

Certament, la formació continuada és molt important. Da-

rrere una malaltia crònica hi ha un seguit de problemes

transversals terribles que s’han de saber vehicular. No

només parlo del metge general sinó també d’altres pro-

fessionals en l’àmbit de la salut que haurien d’estar més

preparats per poder atendre un malalt crònic. A través

del màster que començarem el pròxim curs pretenem do-

nar coneixement sobre què és una malaltia crònica; hem

d’anar cap a una medicina molt més humanística, crear

equips de professionals (psicòlegs, infermeres...) que tre-

ballin conjuntament. El màster és multidisciplinari.

El màster anirà dirigit també a metges.

Anirà molt bé als metges. S’ha definit el metge general com

un intermediari entre el malalt i l’especialista. En el

màster, el metge general seria la clau i els altres profes-

sionals també perquè tots tenen un rol en el tractament

del malalt crònic. Cal un equip interdisciplinari amb

un coneixement ampli de la malaltia.

En el camp de la salut, és suficient la formació conti-

nuada que es fa?

A Espanya no és obligatòria la formació continuada, men-

tre que en altres països has de demostrar que t’has re-

ciclat. El Col·legi de Metges ho vol intentar, però és

una mesura tan impopular que ho tindran difícil. Crec

que cada quatre o sis anys t’haurien d’examinar; t’has

d’actualitzar, reciclar.

Vostè va exercir molts anys la medicina a l’hospital,

la cirurgia, veient cada dia malalts, i després de la

jubilació ha seguit fent coses, com fundar la FE-

FOC, l’Escola Internacional d’Oncologia. Això li

ha facilitat una altra visió de la medicina?

Segur. De fet segueixo actiu en una consulta particular

a través de la FEFOC a la qual ve molta gent que vol

una segona opinió. Hi vénen pacients o familiars. Per

tant no he perdut el contacte. I des que m’hi dedico

més a fons he vist molt de prop l’altra cara del càncer

i, per tant, des de fora l’he vist d’una altra manera.

Em va ajudar molt crear la Fundació, l’any 1996. Ha-

via viscut un parell de circumstàncies que ens van

impulsar a crear-la: primer es va morir una dona de

càncer de mama, Irina Vargas, i vam fer el grup de

mama en nom d’ella; era una dona amb la qual vaig

conviure molt perquè li van fer un trasplantament

i em va encoratjar a muntar una fundació que im-

pulsés grups de suport; i en segon lloc va morir d’un

càncer de fetge la meva cunyada amb 59 anys sen-

se haver begut mai, no fumava, feia una vida salu-

dable... i aquest fet ens va impactar molt. El logotip

de la FEFOC representa l’agermanament del malalt

amb el metge; hem d’anar junts, mentre que fins ara

anàvem en certa manera separats i la medicina ha

d’interessar-se per les persones, com el que deia Hi-

pòcrates: quan entris a la casa d’un malalt, que res et

distregui i sigui més important que només els interes-

sos del malalt. Aquesta és la clau. Hipòcrates també

va ser qui va dir que “més val prevenir que curar”.

Només l’interès del malalt.

La Universitat Ramon Llull (URL) va

celebrar el passat dia 10 de maig el 20è

aniversari amb un acte central que es

va dur a terme a l’auditori Cardenal

Narcís Jubany de la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL. El dia 10 de maig de

2011 es van complir 20 anys des que el

Parlament de Catalunya va aprovar per

unanimitat, l’any 1991, la creació de la

Universitat Ramon Llull.

El president de la Fundació Blan-

querna-URL, el Dr. Salvador Pié-Ninot,

va ser una de les set persones que van

rebre la medalla d’or de la Universitat

Ramon Llull, en reconeixement a la seva

tasca com a impulsor de la universitat. El

ministre d’Educació, Ángel Gabilondo,

va lliurar-li el guardó. També la van rebre

Carles Cuatrecasas Targa, Lluís Magriñà

Veciana, Josep Martí Roca, el cardenal

Lluís Martínez Sistach, Josep Joan Pin-

tó Ruiz i Joan Ros Petit. Els guardonats

d’honor van ser el president del Banco

de Santander, Emilio Botín, i el rector de

la Universidad Nacional Autónoma de

México, José Narro.

Durant l’acte, la rectora de la URL,

Dra. Esther Giménez-Salinas, va desta-

car el carisme emprenedor del Dr. Pié-

Ninot. També va marcar en el seu discurs

les línies de futur d’aquesta universitat.

Des del punt de vista de la docència, va

apuntar que als plans de la institució

no hi ha abordar un nou creixement ni

d’estudiants ni de titulacions, sinó apos-

tar “per la qualitat i l’excel·lència”. Pel

que fa a la investigació, l’aposta va amb

un triple retorn: el progrés general del

coneixement, el retorn a les aules i a la

societat. Respecte a la focalització estratè-

gica, la rectora va apuntar la tecnologia,

el managament i les ciències socials i hu-

manes. Pel que fa a l’agregació, va anun-

ciar que s’havia estès amb la firma d’un

acord estratègic amb les universitats de

Georgetown, Boston College i Fordham.

També va recórrer a l’eslògan “Think

global, act local” com el millor camí per

abordar amb èxit la internacionalització.

A dalt, d’esquerra a dreta, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert; el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala; la rectora de la URL, Dra. Esther Giménez Salinas; el president del Pa-tronat de la URL, Leopoldo Rodés; el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, i el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell. A baix, el Dr. Salvador Pié-Ninot rep la medalla d’or de mans del ministre Ángel Gabilondo

La Universitat Ramon Llull celebra el 20è aniversari

Notícies

04 Reportatge 16 Entrevista 28 Relat 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres23 Activitats

Activitats | 23

Blanquerna Salut organitza el II Congrés Escolar de Prevenció de l’Obesitat

El passat 13 de maig, la Facultat de

Ciències de la Salut Blanquerna-URL

va organitzar el II Congrés Escolar

de Prevenció de l’Obesitat, sota la di-

recció de la nutricionista i professora

de la Facultat Marga Serra. L’objectiu

del congrés és fomentar els bons hà-

bits saludables a les escoles a través

de l’educació nutricional, donant

a conèixer la cuina saludable mit-

jançant tallers d’alimentació i fomen-

tant l’activitat física.

L’acte central va ser una taula ro-

dona en la qual van intervenir els

professors de la FCS Marta Anguera

(nutricionista) i Antoni Cabot (fisio-

terapeuta) i l’exjugador de bàsquet

del Club Joventut de Badalona Rafael

Jofresa, que van explicar la impor-

tància d’adquirir hàbits saludables

tant a l’hora de menjar com de fer

esport. L’exestudiant i nutricionista

Elena Carrillo va moderar la taula

rodona.

Seguidament, es van realitzar deu

tallers d’hàbits saludables, dirigits per

estudiants i exalumnes de Blanquer-

na-Nutrició, en els quals van partici-

par 120 nens de les escoles CEIP Dras-

sanes de Barcelona, CEIP Jovellanos

de Barcelona i CEIP Ginebró de Llinars

del Vallès. El congrés va comptar amb

la col·laboració de Mercabarna, Nest-

lé, Danone, Nous de Califòrnia, De-

partament de Salut de la Generalitat

de Catalunya, Fundació Tomás Pas-

cual, Santiveri i Ministerio de Sanidad

y Consumo.

Activitats

“La mort, sentit i acompanya-

ment” va ser l’eix de la 6a edició

d’Aula Salut, que es va fer l’11 i el 18

de maig a la Facultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL i que va con-

sistir en dues taules rodones. L’11 de

maig hi va haver el primer col·loqui

sota el títol “El sentit de la mort”, en

el qual van participar la Dra. Marina

Geli, metgessa, diputada al Parlament

de Catalunya i exconsellera de Salut

de la Generalitat de Catalunya (2003-

2010); el Dr. David Jou, catedràtic de

Física de la UAB; i el Dr. Armand Puig,

degà de la Facultat de Teologia de Ca-

talunya. El Dr. Antoni Nello, profes-

sor de Blanquerna-URL, va moderar

l’acte.

La segona sessió, el 18 de maig, es va

dedicar a “L’acompanyament a la mort”

amb Mª Antonia Liviano, metgessa i

membre de la Fundació Nuestros Pe-

queños Hermanos; Xusa Serra, inferme-

ra i responsable de formació a l’Hospital

General de Catalunya; i Eduard Vidal,

director general del grup Mémora, com

a oradors. Aquest col·loqui va ser mode-

rat pel professor de la FCS Xavier Vidal.

El continguts de les dues taules es

podrà consultar a partir del mes de

setembre al microsite d’Aula Salut que

podreu trobar al web de Blanquerna.

‘La mort, sentit i acompanyament’ centra la 6a edició d’Aula Salut

D’esquerra a dreta, el Dr. Antoni Nello, el Dr. David Jou, la Dra. Marina Geli i el Dr. Armand Puig

Oberta la preinscrip-ció a les facultats

Des del 8 de febrer i fins al 7 de

juliol, les facultats Blanquerna-Uni-

versitat Ramon Llull han obert el

període de sol·licitud de plaça per al

curs 2011-2012 en les titulacions de

grau que ofereix: Psicologia, Cièn-

cies de l’Activitat Física i de l’Esport,

Educació Infantil, Educació Primària,

Logopèdia, Infermeria, Fisioteràpia,

Nutrició Humana i Dietètica, Perio-

disme, Cinema i TV i Publicitat i RP.

Durant aquests mesos, les tres

facultats han organitzat sessions

informatives per a les famílies inte-

ressades.

L’Escola d’Estiu Blanquerna 2011 ofereix en aquesta edició 112 cursos

Des del 30 de maig es pot fer

la inscripció als cursos que ofereix

l’Escola d’Estiu Blanquerna, que

organitza la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL amb el suport del

Departament d’Ensenyament de la

Generalitat de Catalunya.

Aquesta edició, que tindrà lloc

del 4 al 15 de juliol, ofereix 112

cursos estructurats al voltant de les

diferents etapes educatives (edu-

cació infantil, 20 cursos; educa-

ció primària, 21 cursos; educació

infantil, primària i secundària, 47

cursos; educació especial, 4 cursos)

i la salut del docent (20 cursos).

La inscripció es pot fer per in-

ternet a l’adreça http: //fcfpcee.

blanquerna.url.edu i presencial-

ment a la Facultat, de 10 a 14 h i

de 16 a 20 h.

El VI Congrés Internacional de Comunicació i Realitat tractarà ‘Life without media’

El VI Congrés Internacional Comu-

nicació i Realitat, que organitza la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-URL

cada dos anys i que aquesta edició tindrà

lloc del 30 de juny a l’1 de juliol, plante-

jarà com seria la vida sense els mitjans de

comunicació.

Els responsables del programa cientí-

fic ho expliquen així: “Imaginar la mort

dels media serveix per entendre quina

és la seva funció. Si a la vida li extirpem

els mitjans de comunicació, el cos social

es queda sense tres facultats bàsiques:

perd la democràcia, l’economia de lliu-

re mercat i la il·lustració de la població.

Fins ara, els mitjans de comunicació han

aglutinat professionals amb una missió

nuclear en el món occidental. Han exer-

cit de mitjancers de l’intercanvi social.

Han constituït un territori comú per

confrontar idees i compartir coneixe-

ments, així com per vendre i comprar

productes i serveis. Al llarg de més d’un

segle, la premsa, el cinema, la ràdio, la

televisió, les accions de relacions públi-

ques i les campanyes publicitàries han

esdevingut la plaça pública que ens aju-

da a construir un nosaltres.”

El Congrés comptarà amb la partici-

pació d’experts d’àmbit internacional,

com, entre altres, David Buckingham,

professor d’Educació de l’Institute of

Education, London University, on di-

rigeix el Centre for the Study of Chil-

dren, Youth and Media; Adela Cortina,

catedràtica d’Ètica de la Universitat de

València, directora de la Fundació ÉT-

NOR i membre de la Reial Acadèmia de

Ciències Morals i Polítiques; Nick Coul-

dry, professor de Comunicació Social al

Goldsmiths, University of London i di-

rector del seu Centre per l’estudi de Glo-

bal Media and Democracy; i Toby Miller,

científic social interdisciplinari, autor de

nombroses publicacions i president del

Department of Media & Cultural Studies

a la Universitat de Califòrnia.

S’hi han presentat més de 130 co-

municacions i de moment hi ha 203

persones inscrites provinents de dife-

rents països.

En els tres últims congressos “Comu-

nicació i Realitat”, organitzats per la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-URL,

els investigadors han estudiat la irrupció

d’un nou tipus de mitjans de comuni-

cació: els New Media. L’any 2005, els

acadèmics s’interrogaven sobre la uto-

pia digital en els media. Dos anys més

tard, se centraven en les transgressions i

en els límits que feien possibles els nous

mitjans. I en l’últim congrés de l’any

2009, proposaven la metàfora de la me-

tamorfosi de l’espai mediàtic.

Trobareu tota la informació del con-

grés a http://cicr.blanquerna.url.edu/

Notícies

22 | Notícies

04 Reportatge 16 Entrevista 23 Activitats 32 Recerca10 Opinió 21 Notícies02 Editorial01 Portada 37 Llibres28 Relat

Activitats | 2524 | Activitats

Gay Talese conversa amb els estudiants de la Facultat de Comunicació

WikiLeaks i Julián Bravo, Premis Blanquerna de Comunicació

Stanley Bendelac re-clama aplicar “valors” i fer publicitat “des

L’escriptor i periodista nord-americà

Gay Talese, un dels pares del Nou Perio-

disme, va visitar el passat 19 de maig

una conferència la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna-URL per mantenir

una conversa amb els estudiants de Pe-

riodisme, a qui va explicar la seva obra

literària i periodística, especialment la

versió del best-seller Honrarás a tu padre

(1971), que acaba de sortir publicada en

una revisió profunda i exhaustiva feta

pel mateix autor (Alfaguara, 2011).

Gay Talese (Ocean City, New Jer-

sey, 1932) va estudiar a la Universitat

d’Alabama i va començar a treballar

a The New York Times, el 1956, com a

periodista esportiu. En paral·lel va co-

mençar a col·laborar amb altres publi-

cacions com ara Esquire, The New Yor-

ker o Harper’s Magazine.

El president de l’Acadèmia de la

Publicitat, Julián Bravo, i WikiLeaks

han estat escollits Premi Extraordina-

ri Blanquerna de Comunicació 2010 i

Premi Blanquerna al Millor Comunica-

dor del 2010, respectivament.

Els premis es van entregar el dia

17 de març durant les XVII Jornades

de Comunicació Blanquerna, que

enguany van proposar una reflexió

sobre el tractament dels valors en la

comunicació. La capacitat dels mi-

tjans de comunicació per difondre,

defensar i, fins i tot, modificar els

valors de la societat reverteix direc-

tament sobre els ciutadans, confor-

mant la seva visió de la vida i del

món.

Julián Bravo ha estat escollit Pre-

mi Extraordinari Blanquerna de Co-

municació 2010 en reconeixement a

la seva trajectoria profesional. Ante-

riorment ha estat president executiu

de l’Asociación para la Investigación

de Medios de Comunicación (AIMC),

president del Grup J. Walter Thomp-

son España i president de l’Asociación

Española de Agencias de Publicidad

(AEAP).

I WikiLeaks, que ha estat el més

votat pels estudiants i professors, ha

guanyat el Premi al Millor Comu-

nicador del 2010 per haver revolu-

cionat el món de la comunicació i

la informació: ha inventat un espai

nou entre el que tradicionalment es

coneix com a font d’informació i els

periodistes, ja que no genera infor-

mació sinó que la canalitza i no la

selecciona ni l’elabora per al públic

sinó que deixa aquesta tasca als pe-

riodistes.

Més de 700 professionals

La Facultat de Comunicació de la

Universitat Ramon Llull organitza des

de l’any 1995 les Jornades de Comu-

nicació Blanquerna, amb l’objectiu

d’acostar els estudiants al món profes-

sional a través de conferències, taules

rodones i debats en els quals interve-

nen personalitats del món acadèmic,

empresarial o institucional. En les set-

ze edicions anteriors, més de set-cents

professionals han col·laborat per tal

de complementar la formació dels

estudiants i presentar la realitat del

món de la comunicació.

El publicitari espanyol d’origen

francoholandès Stanley Bendelac va re-

clamar el passat dia 11 de maig durant

una conferència a la Facultat de Comu-

nicació Blanquerna aplicar “valors” en

l’exercici de la professió publicitària i

fer-ho “des del cor”.

En aquest sentit, Bendelac va reco-

manar autenticitat (ser transparents,

generar confiança des de la credibili-

tat), capacitat d’escoltar, curiositat, cul-

tura (conèixer idiomes, viatjar), “cin-

tura” (ser flexibles), coratge (fer front

a l’adversitat), lideratge, sensibilitat i

intuïció a l’hora d’exercir l’ofici publi-

citari. Stanley Bendelac (www.stanle-

ybendelac.com) és considerat un dels

publicitaris més importants a Espanya

en els darrers 35 anys.

Activitats

D’esquerra a dreta Kristinn Hrafnsson (WikiLeaks), el Dr. Miquel Tresserras i Julián Bravo.

Vint-i-sis empreses participen a la I Jornada CAFE Blanquerna-Empresa

El passat dia 4 de maig, 26 empre-

ses van participar en la I Jornada CAFE

Blanquerna-Empresa que organitzava

la Facultat de Psicologia, Ciències de

l’Educació i de l’Esport Blanquerna-

URL amb l’objectiu d’acostar els estu-

diants de Ciències de l’Activitat Física

i de l’Esport (CAFE) al mercat laboral

esportiu i presentar a les organitza-

cions del sector els futurs professionals.

En els workshops centrals es van dur a

terme 212 entrevistes a estudiants que

havien estat preseleccionats en funció

dels perfils sol·licitats per part de les

entitats participants.

També es van impartir dues con-

ferències dedicades a “Les competèn-

cies clau en el mercat laboral” a càrrec

d’Haidé Martín i de Raül Martín, amb-

dós tècnics d’orientació professional

del Centre pel Desenvolupament Pro-

fessional Porta 22-Barcelona Activa,

i la taula rodona “L’emprenedoria en

les CAFE” amb la participació d’Edgar

Barrionuevo, director de Corpore Stu-

dio; Javier Maya, Gerent de Pave Cul-

ture Cycliste; i Joan Capilla, director de

l’Hotel Algadir del Delta, i moderada

pel director del Grau de CAFE Blaquer-

na-URL Jaume Bantulà.

Aquesta primera jornada es va orga-

nitzar coincidint amb el desè aniversa-

ri de l’inici dels estudis de Ciències de

l’Activitat Física i de l’Esport.

Cultura de la innova-ció i esperit empre-nedor en els futurs titulats universitaris, eix dels XII Diàlegs Universitaris de Blanquerna-URL

La Facultat de Psicologia, Cièn-

cies de l’Educació i de l’Esport (FP-

CEE) Blanquerna-URL va celebrar

el 14 d’abril els XII Diàlegs Univer-

sitaris, que en aquesta edició van

centrar-se en la “Cultura de la in-

novació i esperit emprenedor en els

futurs titulats universitaris” com a

eix principal de reflexió i de debat.

Els diàlegs es van emmarcar

dins dels actes que aquesta Facultat

va realitzar amb motiu de la seva

Setmana Cultural. La jornada es

va obrir amb el tema “Universitat

i emprenedoria: una incongruèn-

cia?”. Hi van intervenir Ignacio

González, impulsor de la creació

Suara Cooperativa i director ge-

neral de CLADE, i Gemma Garcia,

directora tècnica i psicòloga del

CDIAP Delta i membre del Consell

Permanent de la Federació de Coo-

peratives de Treball de Catalunya.

El professor de la FPCEE Toni Cha-

ves va moderar el col·loqui.

A la tarda va tenir lloc la segona

part d’aquests diàlegs sota el títol

“Puc treballar d’allò que ‘no’ he

estudiat?”, que van comptar amb

la participació d’Alfons Cornella,

llicenciat en Física, màster per la

Syracuse University de Nova York

i fundador d’Infonomia, i David

Garcia, llicenciat en Psicologia per

la URL, titulat per ESADE i IESE en

Direcció i Gestió de la Innovació

i creador de la cooperativa Mol-

tacte. El col·loqui posterior el va

moderar Miquel Àngel Pellicena,

professor de la FPCEE.

La Facultat de Ciències de la Salut