INS Eugeni d’Ors - Vilafranca FILOSOFIA

Crèdit 1 -1a Aval. Crèdit 2 – 2a Aval. Crèdit 3 – 3a Aval.

LA FIGURA DEL FILÒSOF A L’ÈPOCA CLÀSSICA :LA FILOSOFIA ANTIGA.

LA NOVA IMATGE DEL MÓN :LA CIÈNCIA I LA FILOSOFIA MODERNA.

LA CRISI DELS IDEALS IL·LUSTRATS I LA SOSPITA DE LARAÓ.

Tema 1: L’aparició del logos a Grècia: els primers filòsofs.

Tema 2: La filosofia a l’Atenes del segle IV aC: Sòcrates, PLATÓ i Aristòtil.

Tema 3: La filosofia hel·lenística:Cínics, Estoïcs, i Epicuris.

Tema 4: El Renaixement i la revolució científica.Tema 5: El Racionalisme de R. DESCARTESTema 6: L’empirisme de J. LOCKE i D. HumeTema 7: El moviment il·lustrat: raó i progrés en la filosofia de KANT (1724-1804)

Tema 8: El pensament en la revolució industrial: El liberalisme d’Stuart MILL i el materialisme històric de Marx

Tema 9: F. NIETZSCHE, qüestionador de la moral occidental.

John LOCKE (1632 – 1704)

1. Teoria del coneixement: filòsof empirista. Negador de les idees innates.2. Teoria política: Iniciador del liberalisme polític.

Obres seleccionades per les PAU:

Locke, Assaig sobre l'enteniment humà (Llibre I, capítol II, seccions 1-5; Llibre II, capítol VIII, seccions 1-26; Llibre IV, capítol II, secció 14; Llibre IV, capítol IV, seccions 1-12), i Locke, Segon tractat sobre el govern civil (Capítols I, II, III, VIII, i les seccions 211-229 del capítol XIX)

JOHN LOCKE

1a part. Teoria del coneixement: Locke, negador de les idees innates

L'EMPIRISMEL’empirisme es pot entendre en filosofia de tres maneres diferents:

1.- Com una simple màxima: nihil est in intellectu quod non prius fuerit insensu [no hi ha res a l’intel·lecte que prèviament no estigués als sentits].Aquesta és una afirmació que va ser subscrita per Aristòtil, Tomàs d’Aquino oLocke (i que no acceptarien autors com Plató, Agustí o Leibniz).

És poc adient resumir l’empirisme repetint aquest adagi escolar tradicionalperquè la frase esmentada no ens diu res sobre el problema bàsic del’empirisme, que és el d’explicar com es passa dels sentits corporals al’intel·lecte. Considerar que l’experiència està en la base del coneixement éstenir una actitud empirista. Però l’empirisme va molt més enllà i implica unateoria del coneixement i de la formació dels conceptes.

2.- Com una impugnació de la metafísica: És la tesi del positivisme deCarnap: empirisme és la superació de la metafísica mitjançant la teoria delconeixement. Aquesta és una concepció molt típica de la filosofia analítica delsegle XX i palesa una concepció una mica ingènua sobre el paper de lametafísica. Prové de la tesi de Comte (segle XIX) segons el qual la metafísicarepresenta una època a superar en la història de l’home. Però, de fet, totateoria empirista manté pressuposicions metafísiques.

3.- Com una teoria del coneixement: L’empirisme és una teoria delconeixement que es planteja com és possible entendre el món a partir deconjunts d’experiències sovint contradictòries. En aquest sentit l’empirisme ésuna crítica a la concepció substancialista de la realitat. Per als empiristes almón no hi ha substàncies eternes, sinó processos – de manera que calrenunciar a qualsevol idea de perennitat.

L’ACTITUD EMPIRISTA

Cal anar amb compte amb la simplificació de l’empirisme. L’empirisme NOés una teoria filosòfica segons la qual l’experiència és més important que la raó.Més aviat al contrari, sense raó (capacitat racional) no hi hauria cap tipus deconeixement. El que els empiristes volen analitzar és “com” s’origina la raó, ésa dir, la capacitat de designar les coses en el llenguatge, quina és la seva

JOHN LOCKE

L’obra de més gran transcendència filosòfica de John Locke és L’Assaigsobre l’enteniment humà (1690); pot dir-se que és aquesta obra la que funda l’empirisme modern, amb la negació de les idees innates i l’afirmació de l’experiència com a font de coneixement. L’empirisme deLocke ha rebut, però, -com tota la filosofia posterior- la influència de Descartes: d’aquí la primacia de l’experiència interna sobre l’experiència externa de l’empirisme postcartesià. Conèixer serà l’aprehensió d’un objecte per part del subjecte, mitjançant idees. Tan sols una concepció representacionista (les idees representen coses exteriors), permetrà parlar de l’autèntic coneixement, de l’aprehensió de l’objecte

Josep OLESTI: Racionalismo y Empirismo. Barcelona: Vicens, 1989, p.104

gènesi i quin és el seu valor. I afirmen que la raó es construeix a partir del’experiència sensible i que la raó valdrà el que valgui l’experiència sobre laqual es fonamenta.

Defensar la centralitat de la pràctica i de l’experiència a l’hora de circular per lavida no és encara ser empirista, sinó senzillament ser realista.

D’una manera més matisada, cal diferenciar l’empirisme com a teoriafilosòfica de l’actitud empirista, molt més genèrica.

1.- L’actitud empirista és la forma de comprendre el món que posa la pràcticaal davant de tota altra consideració en el coneixement. Segons l’actitudempirista els humans aprenen de l’experiència que és el criteri bàsic des dequal s’articula la vida. En aquest sentit, l’actitud empirista resulta molt habitualen la història del pensament: es troba ja en l’obra d’Aristòtil, de Tomàs d’Aquinoi d’Ockham i constitueix una de les variants del realisme per oposició al’idealisme de la tradició platònica.

2.- Com a filosofia estricta, l’empirisme és una teoria del coneixement iun intent d’explicació de la relació entre la ment i el món. Per alsempiristes l’origen (la gènesi) del coneixement està en l’experiència. En la mentno hi ha cap tipus de coneixement que hi preexisteixi. Tot coneixement humàderiva de l’experiència (externa o interna) i només és veritat el coneixementque s’origina en l’experiència. La ment simplement reelabora en forma d’ideesla informació que prové dels sentits.

ELS DOS AXIOMES DE L’EMPIRISME EN TEORIA DEL CONEIXEMENT

De vegades i amb una certa ironia s’ha definit l’empirisme clàssic (segles 17 i18) com la filosofia que defensa el dogma de la “immaculada percepció”:l’empirisme seria, doncs, la filosofia que considera la percepció sensible com acriteri de validesa del coneixement racional i la pràctica com a criteri de l’acciósocial i moral.

Per a un empirista la raó no és autònoma d’una manera total i absoluta i(òbviament!) no existeixen idees innates, sinó que el coneixement depèn de lapercepció, és a dir, de l’experiència sensible. Fora de l’espai i el temps (dadesbàsiques de la sensibilitat) o no hi ha res o no podem conèixer res.

Hi ha dos axiomes centrals en l’empirisme: la “tabula rasa” i el“principi de la còpia”.

· Locke inicià la teoria empirista proposant el principi de la “tabularasa”, que ja havia estat usat per Aristòtil (De Anima,III.4): la ment és unquadre en blanc, una pissarra buida i, en conseqüència, no hi ha en ellacap coneixement a priori — res no preexisteix a l’experiència.

Hume proposà com a criteri de veritat empirista el “principi de lacòpia”: només són veritat les idees que podem dir de quina impressióprovenen. Si una idea no prové de cap impressió sensible és falsa.

JOHN LOCKE

LES DEU TESIS CENTRALS DE L’EMPIRISME

D’una manera molt general podem considerar que el moviment empiristaclàssic, tal com es desenvolupa a les Illes Britàniques als segles 17 i 18,s’estructura al voltant de deu grans idees bàsiques que apareixen amb més omenys matisos tant en Locke com en Berkeley i Hume:

1.- Consideren que l'experiència és alhora la font i el límit del coneixement

2.- En conseqüència. neguen l'existència de les idees innates. Totsels continguts mentals s'adquireixen

3.- Es rebutgen les nocions metafísiques de substància, ànima i essència, (i específicament tot el que Descartes considerava provat com a idees innates) perquè no estan fonamentades en l’experiènciasensible. Per a Locke la substància existeix però és indefinible. Hume, en canvi, nega radicalment que pugui existir cap substància.

4.- L’únic criteri de veritat és la sensibilitat (o evidència sensible). Només el que és concret, mesurable, sensible... és real. Tot el que sé, ho conec en un temps concret i ningú no em garanteix que demà no pugui canviar. D’aquí que un empirista sigui quasi inevitablement escèptic.

5.- No hi ha cap criteri de veritat que pugui oferir-nos validesa universal. Com que la realitat és canviant, també ho són les nostresimpressions i idees.

6.- La veritat, doncs, no està establerta d’una manera indubtable (excepte en matemàtiques) i d’aquesta manera s’obre lapossibilitat de l’escepticisme (es rebutja el dogmatisme racionalista).

7.- La ment recull i elabora les impressions i sensacions per construir idees. Tot coneixement és una construcció que fa la menta partir de les experiències diverses que ella rep.

8.- El coneixement que podem tenir és, doncs, una construcció apartir de l’experiència sensible. Ningú no pot establir com és ‘realment’ el món: l’únic que sabem és ‘com el percebem’. (Contra elrealisme ingenu: La idea és idea de l’objecte no perquè se li assembli, sinó perquè és el seu efecte. No podem saber com són les coses “en elles mateixes”, sinó com afecten als nostres sentits).

9.- El model de ciència més coherent per a la majoria dels empiristes és l’inductiu. Tota ciència comença per analitzar casos i a partir de comprar-los elabora lleis. Només Hume discrepa d’aquesta tesi.

10.- A partir d’aquesta epistemologia es defensa una ètica emotivista (la moral és basada en els sentiments) i una política liberal (donat que no hi ha un coneixement universalment cert fora de les matemàtiques, cal deixar una absoluta llibertat de pensament).

JOHN LOCKE

2a part. Teoria política: Iniciador del liberalisme polític.

ALGUNES APORTACIONS DE LOCKE A LA FILOSOFIA POLÍTICA LIBERAL

1.- La novetat primordial de Locke consisteix a considerar l’individu sobirà com a subjecte de dret i no només com un subjecte corsecat per desigs violents i contradictoris (com el concebia Hobbes). La sobirania no pertany a cap grup, sinó a l’individu.

2.- El subjecte de dret ho és en la mesura que la llibertat (entesa primàriamentcom la capacitat de moure’s, pensar i voler, però sobretot com a capacitat depreferir), constitueix una condició natural de la vida humana.

3.- La llibertat, la propietat i la seguretat són drets naturals: formen part de lanaturalesa de les relacions socials.

4.- L’estat de naturalesa no és de cap manera un estat de desordre perquè estàregulat pel dret natural.

5.- L’individu en l’estat de naturalesa és lliure, però aquesta llibertat nosignifica que pugui fer el que vulgui. La llibertat està limitada pels preceptesderivats del dret natural i no es pot confondre amb la llicència. Per tant, en lanatura no hi ha, per exemple, dret a robar; i qui roba pot ser castigat.

6.- Els drets de l’individu en l’estat de natura no són contradictoris amb els queaconsegueix en la societat política. Els drets de l’estat de natura (naturals)precedeixen i fan possibles els drets del ciutadà.

7.- L’estat de natura no és necessàriament un estat de guerra (com suposavaHobbes), sinó que mostra que els humans són capaços de col·laborar,d’autoorganitzar-se i autodeterminar-se àdhuc en absència d’Estat.

8.- Per a Locke, la llibertat primordial de l’home (un dret natural) autoritza laresistència política davant qualsevol tirania o teocràcia que pretengui negar-los.S’entén per tirania un govern no consentit i abusiu.

9.- El dret natural és la condició de vida autènticament humana. Té bàsicamentuna formulació negativa (no fer mal als altres, no ser impedit en les mevescondicions de vida), com a salvaguarda d’un mateix.

10.- Els drets només tenen sentit quan són recíprocs i quan el pacte ésconsentit. Però això no significa que el govern hagi de fer-se per consens,perquè aleshores una minoria podria bloquejar la decisió de la majoria. Elgovern ha de ser majoritari.

Altres aportacions històriques de Locke:

El filòsof John Locke (1632-1704) és un dels personatges que més va influir enel pensament dels Whig i va assentar les bases del liberalisme polític tanfavorable a les classes socials que els propis Whig representaven. En el seuTractat del Govern Civil va proposar un sistema polític que assegurava lesllibertats i els dret dels individus. Pensava que els membres d'una societatestableixen entre sí un contracte, pel qual delegaven el poder en elsgovernants. Per això l'acció dels governants calia ser controlada pelsrepresentants del poble, i si el govern era injust el poble tenia el dret arebel·lar-s'hi.

JOHN LOCKE

En la seua Carta sobre la Tolerància de 1689, Locke afirma: "Per hom, l'Estat és una societat d'homes constituïts únicament amb la finalitat d'adquirir, conservar i millorar els seus propis interessos civils. Per interessos civils entenc la vida, la llibertat, la salut i la prosperitat del cos; i a la possessió de bens externs, com el diners, la terra, la casa, el mobiliari i objectes."

La filosofia política l’exposa Locke en Dos tractats del govern civil i la moral enla Carta sobre la tolerància (ambdues de 1690). El primer dels tractats és unacrítica a l’absolutisme polític i a la idea d’una monarquia de dret diví (tal coml’entenia Robert Filmer en el Patriarca); el segon, molt més important, tracta del’origen i dels objectius del govern civil, iniciant així la teoria del liberalismepolític.

Tota la seva filosofia política parteix de la idead’una llei natural: alhora llei de Déu i de la raó,que governa la natura i és, al mateix temps, lallei moral a la qual està sotmès l’home; l’homeestà capacitat per comprendre els seus deuresmorals i el compliment d’aquests és, per aquest,raonable. Els deures/drets morals a què obliga lallei natural són: la vida, la llibertat i la propietat.Aquests drets/deures existeixen ja en l’estat denatura que l’home es troba abans d’iniciar lavida en un Estat polític, i els elements bàsics delqual són la llibertat i la igualtat; l’homeraonable així ho comprèn i admet ambdues, peròla seva situació de mera natura -malgrat no serun estat de guerra de tots contra tots, com enHobbes- no assegura que aquests drets/deuress’aconsegueixin. Per aquesta raó, els homes

desitgen viure en una societat on el dret a la vida, a la llibertat i a la propietatestigui garantit a través de l’existència d’un «sistema jurídic i judicial» (veuretext).

Es passa de la societat natural a la civil per «consentiment», per un contractesocial (si bé Locke no utilitza aquesta expressió). Els homes s’uneixen ensocietat, no per escapar, com en Hobbes, a l’amenaça de mort, sinó portats perla llibertat que senten i volen protegir, perquè la veuen amenaçada: els homeslliures, iguals i independents es tornen ciutadans per decisió pròpia, perconsentiment o per convenció, accepten als altres com associats persalvaguardar les seves vides, les seves llibertats i les seves propietats (veuretext).

L’objectiu primari que explica el sorgiment de la societat és la necessitat dedefensar la propietat, que Locke considera un dret natural que difícilment potmantenir-se en l’estat de natura. En segon lloc, ho explica la necessitat deljutge i de l’existència del dret, garantia d’imparcialitat. Finalment, el podercapaç de prendre decisions adequades davant la necessitat del càstig.

Conceptes bàsics de la Filosofia política de Locke

Obra: Segon tractat sobre el govern civil, 1690.

1. Estat de natura. L’Estat de Naturalesa correspon a aquella situació en laqual es troba l’ésser humà en absència de qualsevol organització política.

JOHN LOCKE

John Locke (1632-1704) sosté que l’estat de natura és un estat de llibertat(cap persona té el dret natural de sotmetre a una altra persona), d’igualtat (esva oposar a la creença d’una jerarquia natural entre els humans) i regeix lallei de la naturalesa (cap home pot danyar un altre en què pertoca a la sevavida, salut i possessions).

Llibertat:

"...hem de considerar en quin estat es troben els homesnaturalment, i aquest és un estat de perfecte llibertat perordenar els seus actes i disposar de les seves propietats ide les persones que creguin convenient, dins dels límits dela llei natural, sense demanar permís ni dependre de lavoluntat de cap altre home."

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 4.

Igualtat:

"Adam no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món,cap autoritat ni cap domini adquirits per dret natural depaternitat ni per donació positiva de Déu, com s'ha volgutfer veure."

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol I, 1.

Llei de la naturalesa:

“L’estat de natura té una llei natural que el governa, laqual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya atot el gènere humà que, sent tots iguals i independents,ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat,ni les possessions d’un altre. [...] de la mateixa manera ,doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció, calque cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la restade la humanitat. [...] D’aquesta manera, tothom té dret acastigar els transgressors de la llei natural en grausuficient per prevenir-ne la violació”

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 6-7.

Així, l’Estat de Naturalesa no és un estat de guerra. La guerra noés la situació natural dels humans, només s'ha de fer la guerra a quino compleix la llei natural (#Hobbes, Filmer):

“I heus aquí l’evident diferència entre l’estat de natura il’estat de guerra, els quals, si bé alguns homes els hanconfosos, són tan distants l’un de l’altre com un estat de pau,bona voluntat, mútua assistència i seguretat i un estatenemistat, malícia, violència i mútua destrucció. Laconvivència dels homes d’acord amb la raó, sense cap senyorcomú a la Terra amb autoritat per jutjar-los, és pròpiamentl’estat de natura. Però la força d’una persona a una altra,quan no hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanarauxili, és l’estat de guerra; i és la manca d’aquest auxili allòque dóna a l’home el dret de guerra contra un agressor,encara que sigui súbdit d’una mateixa societat.”

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol III, 19.

JOHN LOCKE

2. El pacte civil: l'inici de les societats polítiques (=Hobbes)

Origen de grans desigualtats. En la introducció dels diners lesdesigualtats creixen i la dificultat de posar-se d’acord en l’aplicacióde la llei natural és més gran. Les discrepàncies de com executar lajustícia fan inevitable abandonar l’estat de natura.

El pacte: una renúncia limitada a la llibertat natural. El poderpolític resideix en els ciutadans, que, voluntàriament i per mutuacord posen els límits de la seva llibertat en mans de la majoria.

"Sempre que qualsevol nombre d'homes s'uneixen ensocietat de manera que cadascun d'ells ha renunciat al seupoder executiu de llei natural i l'ha cedit al poder públic,aleshores i només aleshores tenim una societat civil"

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol VII, 89

“L’únic cas en què algú es desprèn de la seva llibertat naturalés quan, acordant amb altres homes d’unir-se en comunitat,estableix els límits de la societat civil, per conviure ambbenestar, pau i seguretat, gaudir tranquil·lament de les sevespropietats i protegir-se més fermament d’aquells qui noformin part d’aquesta societat. [...] Quan un nombreindeterminat de persones s’avenen a formar una comunitat ogovern, passen tot seguit a constituir un sol cos polític, on lamajoria és qui té el dret d’actuar i de decidir damunt la resta.Tan bon punt, doncs, uns homes han constituït amb elconsentiment de tots i de cada un, una comunitat, hanconvertit aquesta comunitat en un sol cos polític, amb poderper actuar com a tal, és a dir, únicament segons la voluntat iel determini de la majoria [...] Allí on la majoria no pot decidirsobre la resta, no és possible d'actuar com un sol cos, i enconseqüència la societat es tornarà a dissoldreimmediatament.”

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol VIII, 95- 98.

El pacte com a millora

El govern civil no és el contrari de l’estat de naturalesa (#Hobbes),sinó el seu perfeccionament. El govern civil té com a finalitatpreservar les vides, la llibertat i la propietat privada. La justícia i lainjustícia no s’origina en el moment del pacte (com passava ambHobbes) sinó existeixen des de sempre. El govern civil dóna unasolució a la parcialitat de l’execució de la llei natural en l’estat denaturalesa; els humans no poden ser imparcials en el judici de lesseves pròpies causes:

“[...] no és raonable que els homes siguin jutges en les sevespròpies causes, perquè l’amor propi els farà parcials enversells mateixos i els seus amics i, en canvi, la mala consciència,la passió i l’afany de revenja els durien massa lluny encastigar els altres, i per tant no se’n derivaria més queconfusió i desordre. És per això, sens dubte, que Déu hadesignat un govern: per refrenar la parcialitat i la violènciadels homes.”

Locke, Segon tractat sobre el govern civil. Capítol II, 13.

JOHN LOCKE

3. La Tolerància religiosa

La separació entre l'Estat i l'Església: L’Estat ha de protegir els dretsnaturals (llibertat, vida, salut i la propietat privada), no ha d’interferir enassumptes privats, com és la salvació de l’ànima. La separació entrel’Església i l’Estat podrà resoldre tots els conflictes religiosos. L’Església ésuna societat voluntària de persones que es reuneixen per rendir culta aDéu, els seus assumptes són del cel. L’Estat ha de respectar qualsevolcreença que no interfereixi en assumptes civils.

“[...] els que neguen l’existència d’un poder diví no han de ser tolerats decap de les maneres. Les paraules, el pacte, el jurament (que constitueixenels lligams de tota societat humana), si són d’un ateu, no poden formar resd’estable ni sagrat; fins al punt que, un cop suprimida la creença en Déu, totes desfà.” Locke, J. Assaig sobre el govern civil precedit de la Carta sobre la tolerància. EditorialLaia. 1983. Pàg.77-78

4. La dissolució del govern

Des de fóra:"La manera habitual -i gairebé l'única- de dissoldre aquesta unió és la invasiói conquesta de l'Estat per una força estrangera."Locke, J.Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 211

Des de dins: "[...] en desintegrar-se o dissoldre's el poder legislatiu,s'esdevenen la dissolució i la mort de la societat, ja que l'essènciai la unió d'aquesta societat consistien a tenir una voluntat única, iel poder legislatiu, una vegada establert per la majoria, era quimanifestava i, per dir-ho així, mantenia aquella voluntat[...]Sempre que algú -o algun grup- no designat pel poble es posi alegislar pel seu compte, estarà dictant lleis sense autoritat perfer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a acatar-les i restaràaltre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per assignar-seun nou legislatiu com els sembli millor i per resistir-se a la forçad'aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritatper fer-ho."

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 212

"Hi ha doncs, en segon lloc, una altra manera de dissoldre ungovern: quan el legislatiu, o el monarca, actuen contràriament ala tasca que els ha estat confiada. El poder legislatiu actua contrala tasca que li ha estat confiada si intenta d'envair les propietatsdels súbdits, de manera que els membres d'aquell poder, oqualsevol altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguindisposar arbitràriament de les vides, les llibertats o les fortunesde la població."

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 221

"Si la finalitat del govern és el bé de la comunitat, ¿què és millorper als homes, que els pobles estiguin sempre exposats a lavoluntat incontrolada dels tirans, o que sempre hi hagi lapossibilitat d'enfrontar-se als governants si fan un ús exorbitantdel poder i el posen al servei de la destrucció en comptesd'aplicar-lo a la protecció dels súbdits?"

Locke, J. Segon tractat sobre el govern civil. Capítol XIX, 228

JOHN LOCKE

Locke: el poble té dret legítim a la rebel·lió política

“Sempre que els legisladors tracten de manllevar al poble els seus béns o dereduir-lo a l'esclavitud sotmetent-lo a un poder arbitrari, es col·loquen enestat de guerra contra el poble, el qual queda d'ara endavant eximit deprestar-los obediència i no té cap altra recurs que aquell que Déu ha proveïtper a tots els individus que estan empaitats per la força i la violència [...]. Elpoble torna a disposar d'aquell poder i té ara perfecte dret de reassumir laseva llibertat original i a tenir cura de la pròpia seguretat i salvaguarda,constituint un nou legislatiu que sí compleixi els objectius que perseguientots i cadascun dels homes en entrar en societat ” (J. Locke, Segon tractatsobre el govern civil, 222)

Vídeo sobre «Locke i el contracte social»: AQUÍ.

- Montesquieu (1689-1755): La divisió de poders

Al segle XVIII, concretament l’any 1748, el filòsof francès Montesquieupublicava L’esperit de les lleis, on defensava el concepte de separació depoders; Com ho argumenta? Va criticar el despotisme perquè considerava queno tenia lleis ni regles i es basava en el temor. Per evitar l’abús de poder,Montesquieu va defensar la divisió de poders, seguint el model anglès: el poderlegislatiu corresponia als Parlaments, en els quals havien d’estar representatstots els grups socials; el poder executiu havia d’estar en mans del rei; i el poderjudicial havia de ser independent Així doncs, segons Montesquieu l’únicapossibilitat de garantir les llibertats de la ciutadania es fonamentava en la totalindependència dels poders legislatiu, executiu i judicial.

“«En cada Estat hi ha tres classes de poders: el poder legislatiu, el poderexecutiu dels afers que depenen del dret de la gent o el poder executiu delsafers que depenen del dret civil. En virtut del poder legislatiu, el príncep o elmagistrat promulguen lleis per a un cert temps o per sempre, o esmenen oderoguen les que ja estan fetes. En virtut del segon poder, disposen de laguerra i de la pau, envien o reben ambaixadors, estableixen la seguretat iprevenen les invasions. En virtut del tercer, castiguen els delictes o jutgenles diferències entre particulars. Aquest últim poder l’anomenarem poderjudicial, i l’altre, simplement, poder executiu de l’Estat. Tot estaria perdut siel mateix home, el mateix cos de persones principals, de notables o delpoble, exercís els tres poders: el de fer les lleis, el d’executar les resolucionspúbliques i el de jutjar els delictes o les diferències entre particulars».

Montesquieu, L’esperit de les lleis, 1748

Activitats

- A què fa referència Montesquieu amb l’expressió “Tot estaria perdut”?

- Comenta el sentit de la frase de Montesquieu: “Una injustícia feta al’individu és una amenaça feta a tota la societat.”

- Explica quin és el sentit i quina vigència té la següent sentència deMontesquieu (1689-1755): «Il n'y a point de plus cruelle tyrannie quecelle que l'on exerce à l'ombre des lois et avec les couleurs de lajustice» (“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis isota l’aixopluc de la justícia.”)

JOHN LOCKE

Les teories contractualistes de l'Estat

Són teories que intenten justificar la necessitat de l'Estat: perquè vivim sota les ordres d'unEstat? Com es legitima el poder polític? No s'ha de confondre l'origen del poder amb la sevalegitimitat. La legitimitat consisteix en la justificació del poder; és a dir, en elreconeixement i acceptació de la seva validesa. Segons les teories contractualistes, elsindividus són anteriors a l'Estat, i fóra d'ell tenen plena llibertat i plenitud de drets “naturals”.L'Estat es “construeix”, doncs, a partir dels individus, en virtut d'un pacte o contracte entre ells.Per tant, no hi ha més realitat que la dels individus i l'Estat no té més meta que la protecció de lallibertat i/o seguretat dels individus. Autors que defensen les teories contractualistes:

Hobbes (1588-1679) Obra: Leviatan, 1651. Locke (1632-1704) Obra: Segon tractat sobre el govern civil, 1690. Rousseau (1712-1778) Obra: Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtatentre els homes, 1755 - El contracte social, 1762.

Tots tres autors ofereixen una teoria del pacte social que, sota un esquema comú, presentanotables divergències.

1) Es parteix de la hipòtesi d'un “estat de naturalesa”: una situació primitiva en la qualels individus vivien en famílies, fóra de qualsevol tipus de societat organitzada i gaudintde drets “naturals” En aquesta situació l'individu és considerat “posseïdor” d'uns dretsnaturals.

2) El contracte social: un contracte de cessió de drets dels individus crea l'Estat. Lafinalitat d'aquest pacte és el benefici dels individus, millorant la situació de l'”'estat denaturalesa”.

3) El sistema polític que resulta del pacte social varia segons com s'hagi concebut elcontracte: entre qui es fa el pacte, a favor de qui, i si és revocable o no.

El següent quadre permet comparar les diferències entre els tres autors:

HOBBES LOCKE ROUSSEAU

1. Estat deNaturalesa

Individus egoistes i “agressius”Drets Naturals: a tot, fins i tot a la propietat aliena.Guerra de tots contra tots.

Comunitats solidàriesDrets Naturals: 1, Vida; 2. Llibertat; 3. Propietat.Pau. Llibertat.

Individus “bondadosos”.Drets Naturals.Convivència pacífica però amb dificultats de subsistència.

2.Contracte

social

Entre: individus (a favor delgovernant).Suposa: renúncia a tots els drets.Finalitat: assegurar la pau

Entre: individus i governant.Suposa: renúncia només a legislar i castigar (poder judicial i executiu).Finalitat: protecció del dret a la propietat.

Entre: individus i comunitat.Suposa: entrega de tots els drets a la comunitat.Finalitat: subsistència, llibertat cívica

3. Sistemapolític

resultant

Absolutisme(no hi ha pacte amb el

governant; la renúncia alsdrets naturals és

irrevocable).

Liberalisme(els individus conserven lamajoria dels drets naturals;el poder del governant és

revocable).

Democràcia(el contracte crea la

“voluntat general”, enobeir-la, l'individu s'obeeix

a sí mateix).

Com pot veure's, el contracte social s'ha utilitzat per justificar règims polítics molt diversos: l'absolutisme (Hobbes), el liberalisme polític (Locke), o la democràcia (Rousseau). El concepte de “voluntat general” de Rousseau inspirarà els revolucionaris francesos de 1789, la Comuna de1870 i els comunistes del segle XIX.

JOHN LOCKE

Thomas Hobbes (1588-1679)Thomas Hobbes és un autor que reflexiona sobre l'origen de la societat. Afirma que l'home ésdolent per natura (Homo homini lupus est: l'home és un llop per a l'home) i per això en l'estatnatural l'home viu en un estat de guerra constant de tothom contra tothom. Entén per 'estatnatural' aquella situació hipotètica en la qual l'home vivia segons la seva natura sense cap menade limitació per part de l'estat, el qual encara no existia. Els homes consideren que aquestasituació de guerra de tothom contra tothom és insostenible, i per això decideixen de signar unpacte (el pacte social) pel qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a mans d'un sobirà, elLeviathan (el qual pot ser una persona o una assemblea) que els ha de garantir la pau i l'estabilitat.Així, llibertat i ordre són totalment incompatibles a causa de la natura pròpia de l'home i peraixò cal renunciar a la llibertat per poder viure en pau. Cal dir que el sobirà no signa el pacte, iper tant, ell no ha perdut la llibertat, però ha de mantenir en pau a l'estat. Aquesta visió políticaés molt important, ja que per primera vegada es considera que l'origen del poder no es diví, sinóque és el poble qui atorga aquest poder en mans d'un sobirà, que no és més que un representantdel poble;

John Locke (1632-1704)John Locke és un dels pares del Liberalisme. En un principi accepta la visió del pacte socialproposada per Hobbes, però amb molts matisos. Hobbes considerava que els homes, per obtenirseguretat, renunciaven a la seva llibertat i capacitat d'autogovern, per permetre que elsgovernants, actuïn en nom dels ciutadans, dels quals en són representants. Però segons JohnLocke, els éssers humans tenen drets als quals no hi poden renunciar, sent aquesta la basefonamental del sistema liberal: la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen deforma innata. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els dretsindividuals, estant així limitats. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans.Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis positives i que responen a la pròpia naturahumana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Aquests manaments obliguen aconservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense violència i respectarels contractes signats o aparaulats.Comentari “Tractat sobre el Govern civil” de John Locke

Jean Jacques Rousseau (1712-1778) Rousseau és el precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una crítica contrala ingenuïtat del pensament il·lustrat, especialment en la tasca que la Il·lustració atorgà a lacultura i al coneixement com a proveïdor de bondat. Defensà que la cultura és una capa deconvencions i arbitrarietats que se superposa a l'home originari i que per tant el falseja i elcorromp.L'home creu que les lleis li atorgaran llibertat, però en realitat el que fa és aferrar-se a unes“cadenes” que el condemnaran. El pas de “l'estat de naturalesa” a l'Estat Civil fa l'home menysfeliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. A l'Estat civill'home perd la seva llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret dela propietat privada i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homess'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos delsmés rics. Per tant, el pensament polític deRousseau és una crítica a l'econòmica i política liberal.L'any 1762, la publicació de "El contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiud'expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són una llavorrevolucionària ja que reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble i sobre larepública com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke,ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contractesocial: el pacte entre tots els ciutadans i la creació de la llei “entre tots” com la millorgarantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és adir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant elsufragi.

JOHN LOCKE

THOMAS HOBBES (1588–1679): “Homo homini lupus”

DEL PESSIMISME ANTROPOLÒGIC A L’ABSOLUTISME POLÍTIC

Ningú no ha expressat millor que Hobbes la hipòtesi que l’home és, pernaturalesa, enemic de l’home. Ningú no ha dit amb més crueltat que l’home ésuna criatura depravada. Segons aquest empirista, la naturalesa ha fet elshomes iguals (amb idèntics propòsits i aspiracions que, necessàriament, entrenen conflicte) la qual cosa provoca la inseguretat i la por i, en conseqüència, laguerra.

“Si dos homes qualsevol desitgen la mateixa cosa, que tanmateix, nopoden tots dos gaudir, es converteixen en enemics; i en el camí cap elseu objectiu, que és principalment la seva pròpia conservació i algunscops solament la seva delectació, s’esforcen mútuament a destruir-se o asubjugar-se. (…) És per això manifest que durant el temps en que elshomes viuen sense un poder comú que els obligui a tots al respecte,estan en aquella condició que s’anomena guerra; i una guerra de tothome contra tot home. (…) En una condició així, no hi ha lloc per altreball, ja que el seu fruit es presenta com a incert, i, conseqüentment,no es conrea la terra; no hi ha navegació, i no hi ha ús de productes quepodrien importar-se per mar; no hi ha construcció d’habitatges, nid’instruments per moure i transportar objectes que requereixen l’ajudad’una força gran; no hi ha coneixement en tota la faç de la Terra, no hiha còmput del temps; no hi ha arts, no hi ha lletres, no hi ha societat. I,el pitjor de tot, hi ha una constant por i un constant perill de deixard’existir per mort violenta. I la vida de l’home és solitària, pobra,desagradable, brutal i curta.”

(T.Hobbes, Leviatan, XIII.)

L’obra de Hobbes Leviatan és del 1651. Uns anys abans, el 1642 esclata aAnglaterra la guerra civil sobre qüestions de sobirania territorial, i el 1649, morexecutat el rei Carles I. Aquest fet provoca profundes divisions polítiques al’Anglaterra del segle XVII. Hi ha molts grups religiosos inclinats a posturesfonamentalistes que defensen l’origen diví del poder.

La teoria política de Hobbes nega aquest argument religiós i intenta legitimar elpoder sobre la base d’un contracte entre homes (teoria contractualista): l’Estates “construeix” a partir dels individus, en virtut d’un pacte entre ells. Per tant,el poder no té cap origen diví sinó que es fonamenta en un acord mutud’individus lliures.

Ara bé, el Leviatan és una de les “bíblies” més estimades del’absolutisme: l’Estat ha de ser un “monstre”, un poder absolut que inspiritemor. Per a Hobbes, aquest temor que inspira l’Estat és la garantia quetothom compleixi el pacte.

JOHN LOCKE

JEAN JACQUES ROUSSEAU (1712–1778):

DE L’ESTAT DE NATURALESA A “LA VOLUNTAT GENERAL”

La propietat privada és l’origen dels mals de la societat:

“El primer que havent tancat un terreny gosà dir: “Això és meu”, i trobàgent prou beneita per creure’l, fou el veritable fundador de la societatcivil. Quants crims, guerres, morts, quantes misèries i horrors no hauriaestalviat al gènere humà el qui, arrencant les estaques o omplint elfossat, hagués cridat als seus semblants: “Guardeu-vos d’escoltar aquestimpostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots i que la terrano és de ningú!”. Però pareix molt clar que llavors les coses havienarribat al punt de no poder durar més com estaven.” (J.J. Rousseau,Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entreels homes, Ed. Laia, Barcelona, pàg. 121).

L'ésser humà, que viu erràtic pels boscos, feliç, sense indústria ni llenguatge,sense domicili estable ni lligams, es veu obligat a associar-se quan té dificultatsper satisfer les seves necessitats.. La divisió del treball farà aparèixer relacionsde dependència entre els homes i l'explotació d'uns per damunt d'uns altres.Per a Rousseau, i en contra del pensament general de la Il”lustració:a) L'aparició de la propietat privada provoca una desigualtat i un conflicte.b) Les lleis donen cadenes al feble i, alhora, donen forçes als més rics. Així, elpacte establert entre els homes,afavoreix el ric i oprimeix al pobre.

Com que sembla que ja no és possible re-tornar a l'Estat de Naturalesa, hi ha ono hi ha alternativa a la situació creada? Quin tipus de contracte cal establirPer a Rousseau, l’estat ha de ser un “contracte” o pacte entre persones lliuresque decideixen posar-se sota la mateixa llei (una llei que serà obra de tots). Elcontracte crea “la voluntat general” que, en obeir-la, l’individu s’obeeix a símateix, és a dir, la democràcia ens obliga a ésser lliures.

“Suposo ara que els homes han arribat ja a aquell punt en que elsobstacles que danyen la seva conservació en l’estat de naturalesatriomfen, per la seva resistència, sobre les forces que cada individu potusar per a mantenir-se en aquest estat. Aleshores, aquest estat primitiuja no pot subsistir, i el gènere humà s’extingiria si no canviava demanera de ser. Ara bé, com que els homes no poden engendrar forcesnoves, sinó només unir i dirigir les que existeixen, no tenen cap altremitjà per a conservar-se, que formar, per agrupament, una suma deforces que pugui triomfar sobre la resistència, posar-les en joc per un solmòbil i fer-les actuar conjuntament.

(…) Trobar una forma d’associació que defensi i protegeixi amb tota laforça comuna la persona i els béns de cada associat, i a través de la qual,en unir-se a tots, tanmateix només s’obeeix a si mateix, i resti tan lliurecom abans. Aquest és el problema fonamental que el Contracte Socialsoluciona. En fi, cadascú, en donar-se a tots, no es dóna a ningú; i comque no hi ha cap associat sobre el qual no s’adquireixi el mateix dret quese li cedeix sobre un mateix, es guanya l’equivalent de tot el que es perdi més força per a conservar el que es té.”(J.J. Rousseau, Contracte social, Ll. I, Cap. 6).

JOHN LOCKE

JOHN LOCKE (1632–1704): “Cal preservar la propietat privada”

TEÒRIC DEL LIBERALISME

Per què els homes posaren fi a l’estat de naturalesa, si aquest era bo? Per quèuna societat civil? Resposta: per tal d’estar millor. Els homes, per consens,formaren la societat mitjançant un “pacte”: cadascú diposita voluntàriament ales mans de la comunitat la custòdia dels seus drets naturals: dret a la vida,dret a la llibertat, i dret a la propietat (una propietat originada pel treball).A diferència de Hobbes, l’individu no perd els seus drets naturals en societat, alcontrari, els assegura i garanteix. Per tant, l’individu és considerat “posseïdor”d’uns drets i l’Estat no té més meta que la protecció de la llibertat i/o laseguretat dels ciutadans.

“Els homes ingressen en societat motivats per l’impuls de salvaguardarallò que constitueix la seva propietat; i la finalitat que cerquen en elegir idonar autoritat a un poder legislatiu és que existeixin lleis i regles fixes,les quals esdevinguin guardians i com a tanques de les propietats de totala societat, per tal que limitin el poder i atemperin l’autoritat de cadagrup o de cada membre d’aquella. No és possible suposar que sigui lavoluntat de la societat atorgar al poder legislatiu el de destruirprecisament allò que els homes han pretès salvaguardar mitjançant laconstitució d’una societat civil, allò que va motivar el sotmetiment delpoble als legisladors als quals elegí. Per això, sempre que els legisladorsintenten arrabassar o suprimir la propietat del poble, o reduir elsmembres d’aquest a l’esclavitud d’un poder arbitrari, es posen en estatde guerra amb el poble, i aquest resta lliure de continuar obeint-los. No liresta aleshores, a aquest poble, sinó el recurs comú que Déu atorgà atots els homes enfront de la força i de la violència. Així doncs, sempreque el poder legislatiu ultrapassi aquesta norma fonamental de lasocietat i, portat per l’ambició, la por, la insensatesa o la corrupció intentiapoderar-se per a si mateix, o posar a mans d’una altra persona, unpoder absolut sobre les vides, les llibertats i les propietats dels poble,aquest poder legislatiu perd, amb el trencament de la missió que téencomanada, el poder que li atorgà el poble. Aquest poble té dret arecuperar la seva llibertat primitiva i, mitjançant l’establiment d’un noupoder legislatiu (aquell que estimi més convenient) proveir la seva pròpiasalvaguarda i seguretat, és a dir, la finalitat que justifica l’estada ensocietat.” (J. Locke, Assaig sobre el govern civil, XIX)

Segons el text, en quin moment el poder del governant queda deslegitimat?

Locke: el poble té dret legítim a la rebel·lió política

“Sempre que els legisladors tracten de manllevar al poble els seus bénso de reduir-lo a l'esclavitud sotmetent-lo a un poder arbitrari, escol·loquen en estat de guerra contra el poble, el qual queda d'araendavant eximit de prestar-los obediència i no té cap altra recurs queaquell que Déu ha proveït per a tots els individus que estan empaitatsper la força i la violència [...]. El poble torna a disposar d'aquell poder i téara perfecte dret de reassumir la seva llibertat original i a tenir cura de lapròpia seguretat i salvaguarda, constituint un nou legislatiu que sícompleixi els objectius que perseguien tots i cadascun dels homes enentrar en societat ” (J. Locke, Segon tractat sobre el govern civil, 222)

JOHN LOCKE

Thomas Hobbes

John Locke Jean Jacques Rousseau

Estat de Natura Abans de la fundació de l’estat impera la llei dels més fort. Ningú reconeix ni respecta cap dret.És un estat de guerra de tots contra tots. Homohomini lupus est. La vida és curta i perillosa i el progrés és impossible.

Tots són lliures i iguals. Abans de la constitució de l’Estat els homes tenen drets: a la vida, a la llibertat,a la propietat. Tanmateix no sempre hi ha mecanismes per afer que es respectin i, com cada home s’ha de fer justícia, potser arbitrari.

Abans de la constitució de l’Estat, els éssers humans són lliures, iguals i bons. És la societat la que els corromp. Tanmateix en l’estat de natura hiha dificultats per satisfer totes les necessitats.

Pacte/Contracte Per a garantir l’ordre, l’estabilitat i la seguretat en les seves vides, els individus cedeixen de manera incondicional i irrevocable tots els seus drets i l’exercici de la seva llibertat a una persona: el sobirà.

Per garantir els seus drets, els individus accepten formar un govern i limitarla seva llibertat. Mai perden la seva llibertat i aquesta cessió és provisional ja que pot ser revocada si els governants no respecten els drets naturals. Les lleis expressen la voluntat de la majoria.

Per a facilitat la satisfacció de les seves necessitats, els individus s’associen posant la seva voluntat al servei de la voluntat general. S’estableix el contracte social.

Resultat Estat autoritari. Legitimació de la monarquia absoluta.

Monarquia parlamentaria, democràcia representativa.

Democràcia directa.

JOHN LOCKE