Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

238
JOAN AGUILAR, ESCRIVÀ DE LA SALA DE LA CIUDAD DE VALENCIA (1423-1425)

Transcript of Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

Page 1: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

JOAN AGUILAR, ESCRIVÀ DE LA SALA

DE LA CIUDAD DE VALENCIA (1423-1425)

Page 2: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 3: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

JOAN AGUILAR, ESCRIVÀ DE LA SALA

DE LA CIUDAD DE VALENCIA (1423-1425)

VOLUNTAD DE ESTILO EN LAS MISIVAS MUNICIPALES

AGUSTÍN RUBIO VELA

Valencia, 2017

Page 4: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 5: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

7

SIGLAS EMPLEADAS

ACCV Archivo del Real Colegio Seminario del Corpus Christi, de Valencia

AMV Archivo Municipal de Valencia

CC Claveria Comuna. Manuals d’albarans

CCe Claveria Censal

CCo Claveria Comuna. Llibres de comptes

LM Lletres Missives

MC Manuals de Consells

QC Quitament de Censals

Page 6: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

© Agustín Rubio Vela

I.S.B.N.: 978-84-697-6997-3

Depósito legal: V-3.394-2017

Impresión:Gráficas Papallona, s. coop v.www.graficaspapallona.com

Este trabajo se ha desarrollado en el marco del proyecto de investigación FFI2013-45931-P,“La cultura literaria medieval y moderna en la tradición manuscrita e impresa (V)”,

financiado por el Ministerio de Economía y Competitividad.

Page 7: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

9

SUMARIO

INTRODUCCIÓN .................................................................................................................................... 15

Un pregón municipal (15)

Una epístola a los monasterios (17)

Una circular a las autoridades del reino (18)

I. JOAN AGUILAR. PERFIL BIOGRÁFICO ................................................................................................ 21

El notario y su familia (21)

Un prohombre de la ciudad (25)

Lugarteniente de protonotario en la cancillería de Fernando I. (32)

Correspondencia desde la corte (35)

Retorno a la política municipal (41)

Aguilar, escrivà de la Sala (45)

II. LAS MISIVAS DE AGUILAR: SU ARQUITECTURA RETÓRICA ................................................................ 51

La elegancia en la escritura epistolar (51)

Ars dictaminis (57)

Los proemios (60)

Narratio (68)

Petitio (71)

El saludo y la conclusión (76)

III. LA PALABRA SABIA ........................................................................................................................ 83

La carta como exhibición de saber (83)

El latinismo dignificador (86)

El hipérbaton (98)

Otros ecos latinizantes (103)

IV. LA EXPRESIÓN BELLA .................................................................................................................... 109

Eufonía y ritmo (109)

Imágenes, símiles, metáforas (110)

La hipérbole (113)

Lítotes (116)

Interrogación retórica y exclamación (117)

Antítesis (118)

Page 8: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

10

V. AMPLIFICATIO VERBORUM .............................................................................................................. 123

Opulencia frente a concisión (123)

La anáfora (128)

Repetición enfática (129)

Variatio synonymica (130)

Bimembraciones (134)

El adjetivo (136)

Verbos (138)

La perífrasis verbal (141)

Los adverbios en -ment (143)

VI. CARTAS DE ESTILO Y PROSA LITERARIA .......................................................................................... 147

Tradición, originalidad, anticipación, modernidad (147)

Sobre cronología y rasgos estilísticos (156)

Estereotipos y estilemas (161)

VII. APÉNDICE DOCUMENTAL ............................................................................................................ 173

VIII. BIBLIOGRAFÍA ............................................................................................................................ 211

ANEXOS .............................................................................................................................................. 219

Anexo núm. 1. Adjetivos antepuestos (219)

Anexo núm. 2. Parejas de sustantivos (223)

Anexo núm. 3. Parejas de adjetivos (225)

Anexo núm. 4. Parejas de verbos (226)

Anexo núm. 5. Adverbios en -ment (228)

ÍNDICES .............................................................................................................................................. 231

Índice onomástico (231)

Relación de cultismos y voces de posible interés filológico (236)

Page 9: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

11

Del estilo se ha dicho que “es simultáneamente ‘un camino que nos lleva’y un esfuerzo del escritor por encauzarse a sí mismo”. La expresión “volun-tad de estilo” recoge de manera implícita ambas dimensiones. Se entiendeque tienen voluntad de estilo aquellos autores que, desviándose de la sendacomún, de los cauces expresivos convencionales, acentúan los rasgos que sien-ten como propios, buscando el reconocimiento, el elogio de sus posibles lec-tores.1 De ahí la célebre e inevitable cita de Buffon, “el estilo es el hombre”,siempre aplicada a escritores cuya intención es la creación literaria.

Ahora bien, la voluntad de estilo no sólo está presente en obras de esta ín-dole. Aunque hoy pueda resultar sorprendente, en el pasado –concretamenteen los siglos finales de la Edad Media– emanaban de las instituciones políti-cas documentos administrativos que nos deslumbran por su prosa rica, ele-gante, llena de belleza. Esos documentos, que duermen en los archivos,tuvieron sus creadores. Solían ser notarios, esto es, profesionales de la escri-tura, no escritores en el sentido que en la actualidad se da al término. Susnombres, salvo raras excepciones, son ignorados en los estudios históricos,que, por lo general, centran el análisis en el contenido del documento y en laspersonas o entidades que ordenaron su realización, responsables del acto ju-rídico registrado en él. El redactor suele pasar inadvertido. Lo mismo ocurre

“Amigo mío, la naturaleza ha dado a cada hombre un estilo, como una fisonomía y un carácter”

Jovellanos, carta a Vargas Ponce

“Caerá con el tiempo nuestro nombre en el olvido, nadie se acordará de nuestras obras”

Sabiduría 2: 4

“mantener un buen estilo en el escribir o en el vivir es un alarde de talento creador”

José Antonio Marina, Ética para náufragos

1 Vid. Marichal, La voluntad de estilo, pp. 15-20 especialmente.

Page 10: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

12

en los estudios filológicos, que fijan la atención preferentemente en la obra decreación, no en la documentación administrativa de naturaleza pragmática.Consecuencia de todo ello es que, pese a haber dejado muestras, a vecesabundantes, de una prosa admirable, culta, plena de valores formales, resul-ten desconocidos dictatores que dejaron textos de extraordinaria calidad, perocuya finalidad directa no era la pura creación estética.

Las páginas que siguen se centrarán en la obra de uno de estos estilistasignorados, Joan Aguilar, prohombre valenciano que desde el 25 de junio de1423 hasta el 26 de mayo de 1425 estuvo al frente de la “escrivania dels juratse Consell de la ciutat de València”. Era ésta la oficina en que, bajo la direcciónde un alto funcionario, el escrivà de la Sala, que había de ser notario de profe-sión, se redactaban, registraban y custodiaban los documentos expedidos orecibidos por los jurats, ejecutivo colegiado formado por seis miembros –cua-tro ciutadans y dos generosos– que cada año era renovado la víspera del do-mingo de Quinquagésima. Constituían ellos el órgano fundamental delgobierno urbano junto con el Consell, una suerte de parlamento municipalcuyos componentes, los consellers, en teoría habían de aprobar los acuerdosdel ejecutivo al que asesoraban. En la sede de la institución municipal de go-bierno, conocida como la Sala, se encontraba la escrivania, dependencia en laque el escrivà dirigía las tareas burocráticas, consistentes en “dictar e escriurelos actes de son offici” –son palabras de entonces–, para lo cual disponía devarios escribientes que trabajaban a sus órdenes,2 ya que eran miles los do-cumentos que cada año se expedían y se recibían.

Afortunadamente, son muchos los textos llegados hasta nosotros quefueron redactados en aquella escrivania de la Sala durante el bienio en que JoanAguilar la dirigió. De todos ellos, hay dos conjuntos de especial relevancia,no sólo por su naturaleza y extensión, sino por constituir el mejor reflejo dela labor y estilo de nuestro escrivà: el volumen núm. 28 de la serie de Manualsde consells, que contiene las actas de las reuniones y acuerdos adoptados porlos ediles a lo largo de ese tiempo,3 y, sobre todo, el núm. 17 de Lletres missi-ves, en cuyas páginas quedaron registradas las cartas que redactó para ellos,4

2 Vid. Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp.15-85.

3 “Libre de consells e d’establiments de la ciutat de València, començat aprés lo XXVén dia del mesde juny [...] aprés la festa de Cinquagesma de l’any de la nativitat de nostre Senyor MCCCCXXIII[...] Estant scrivà l’onrat e discret En Johan d’Aguilar, notari” (AMV, MC 28, f. 1r).

Page 11: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

13

escritas en lengua vulgar en su mayor parte, y algunas en latín, reservado porlo común para las que tenían como destinatario una dignidad eclesiástica o unpríncipe extranjero.

Este volumen epistolar será el eje, el objeto central y la fuente principal denuestro estudio por una razón fácilmente comprensible: la singularidad de lacarta como documento. Era un documento administrativo, ciertamente, pero,a diferencia de la producción burocrática ordinaria, respondía a un género li-terario específico y de prestigio: el género epistolar. Un dictator con voluntadde estilo, como era el caso de Joan Aguilar, encontraba en la elaboración de mi-sivas la oportunidad de demostrar su dominio de la escritura y hacer alardede sus saberes retóricos. Tras recibir las instrucciones de los jurats sobre el men-saje que querían transmitir, el escrivà redactaba la pieza que sólo ellos firma-ban. Su individualidad quedaba, pues, eclipsada. Ni figuraba allí su nombre,ni el asunto tratado era de su incumbencia particular, sino de la corporacióna la que servía. Ahora bien, su estilo personal quedaría plasmado para siem-pre en aquellas misivas municipales a las que durante dos años dio forma conmaestría notable. Los firmantes y responsables legales eran los regidores, peroel artífice era el escrivà de la Sala Joan Aguilar,5 un prosista de fuerte persona-lidad, como podremos ver en las páginas que aquí dan comienzo.

4 “Primer registre de letres, començat a XXV de juny de l’any MCCCCXXIIIs per l’onrat En JohanAguilar, notari e scrivà dels honorables consell e jurats de la ciutat de València, estants jurats los ho-norables En Jacme de Romaní, donzell, e mossén Pere Cabanyelles, cavaller, per generosos, e los ho-norables En Pere Passadores, En Berenguer Martí de Torres, En Johan Ponç e En Johan d’Òdena”(AMV, LM 17, f. 1r). No son pocas las misivas de este volumen que ya han sido publicadas: RubioVela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, p. 120: doc.núm. 21; id., Epistolari de la València medieval (II): cartas núm. 34 (pp. 139-143), 46 (pp. 172-174), 86(pp. 253-254), 87 (pp. 254-256), 100 (pp. 276-278), 108 (pp. 289-290), 136 (p. 344), 143 (p. 356), 144(pp. 356-357), 150 (pp. 363-365).

5 En este sentido, cabe recordar que algunos de los documentos cancillerescos redactados por BernatMetge han sido publicados como parte de su obra (Riquer, Obras de Bernat Metge, pp. 205-214; yBadia y Lamuela, Bernat Metge: Obra completa, pp. 255-289). También Felip de Malla, otro contem-poráneo, fue redactor de cartas de organismos públicos no firmadas por él, en las cuales, “tot i ac-tuar en nom d’altri, hi hauria posat tot el seu saber de teòleg i d’estilista” (Perarnau, Felip de Malla.Correspondència política. Volum I, pp. 126-127).

Page 12: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 13: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

15

Un pregón municipal.El 20 de diciembre de 1423, Ramon Artús, pregonero de la ciudad de Va-

lencia, “a so de nafil, trompes e tabals”, según se hacía tradicionalmente, fueleyendo “per les places e cantonades e altres lochs acostumats de la dita ciu-tat” una crida que quedó registrada en las actas del gobierno municipal de esafecha.6 La finalidad era poner en conocimiento de todos la celebración, al díasiguiente, festividad de santo Tomás, de una procesión para pedir a Dios“que·ns do pluja e bon temps”, acordada por el obispo y cabildo, así comopor los ediles de la capital. El texto comenzaba con el característico “Araojats...”, aunque precedido esta vez de una invocación en alabanza “de nos-tre senyor Déu e de la Verge gloriosa, nostra dona sancta Maria, e del be-naventurat màrtir sant Vicent, patró singular de aquesta ciutat, e de tots lossants de la cort celestial”. Algo así no era excepcional en una crida, documentoadministrativo destinado a divulgar noticias consideradas importantes, cuyaestructura seguía unas pautas, siempre parecidas, y cuya redacción, por ra-zones obvias, requería un lenguaje claro y directo. Desde esta perspectiva, sípodemos calificar de excepcional el pregón a que nos referimos.

El lector advierte que hubo de ser redactado por alguien que quiso hacerostentación de una prosa, no ya correcta, sino exquisita. Y que lo hizo desdeel comienzo mismo, cuando las autoridades explican las razones que lashabían impulsado a decretar la procesión:

“veents que·l nostre creador e totpoderós Déu e senyor, aprés altres flagells que·nstramés en los anys proppassats, ara, en aquest any, ha manades tolre e levar-nos lesaygües pluvials qui en los temps congruents solien caure sobre la terra, d’on al seupoble eren ministrats fruyts e aliments per lurs viures”.

INTRODUCCIÓN

6 AMV, MC 28, f. 104r-v.

Page 14: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

16

Dicho lo cual, el pregonero había de proseguir así: “los quals flagells e plagues, Ell, just Déu e senyor, nos ha trameses e tramet dig-nament per la multitud dels nostres peccats e per la legea de les culpes e iniquitatsnostres, qui han òrreament offesa la sua divina majestat e provocada importuna-ment la sua ira contra nosaltres”.

Una prosa tan ornamentada, cuya lectura en voz alta había de hacersepor las calles y plazas de la ciudad, pone de manifiesto que el propósito desu artífice no fue sólo la confección de un mensaje. Quiso demostrar su condi-ción de buen dictator. La proliferación de voces cultas –flagells, pluvials, con-gruents, ministrats, iniquitats–, cuya presencia en un texto de esa naturalezaparece tan inapropiada como el uso reiterado de adverbios en -ment –digna-ment, òrreament, importunament–, de perífrasis –“manades tolre”, “soliencaure”–, etc., es claro indicio de la voluntad de estilo de una persona que secomplace en crear una pieza bella, merecedora de elogios.

Si proseguimos nuestro análisis, veremos que el redactor recurrió a otrosrefinamientos retóricos –el quiasmo, el adjetivo antepuesto al sustantivo y laditología sinonímica– al indicar que se habría de acudir a la procesión, “abcontrició amara dels comesos peccats e ab ferm propòsit de esmenar la vida”,para pedir a la divinidad “que revoch e tolga de nosaltres la sua indignacióe ira e·s gire misericordiós vers nosaltres”. La súplica prosigue con metáforasy expresiones propias de la creación literaria, pidiendo a Dios que

“d’aquella font, que jamés no defall, de la sua misericòrdia infinida nos trameta delcel aygües temprades que irriguen la terra, e lo ros de la sua gràcia, qui abundosa-ment la fecunde, a fi que nosaltres, factura sua e obres de les sues mans, sustentatsper la sua gràcia e mercé dels fruyts temporals, loem e beneescam, adorem e glori-fiquem Ell, nostre propíciu Déu e senyor”.

Finalmente, tras señalar con precisión el recorrido que habría de seguir elcortejo por las calles, el gobierno municipal –responsable jurídico del insó-lito documento– llamaba a las gentes a participar en el acto y rogar a Dios porel envío de aquellas “aygües del cel temprades” tan deseadas, y de aquelrocío espiritual, “lo ros de la sua molt abundant gràcia”, a fin de que “nosreta disposts a aquella eternal font de la sua glòria celestial, on per tots lossegles dels segles loem e beneescam lo seu sant e gloriós nom”.7

7 La singularidad estilística de la crida resulta manifiesta sobre todo si se compara el texto con el deotras de naturaleza similar, destinadas a anunciar rogativas públicas con motivo de adversidades

Page 15: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

17

Una epístola a los monasterios.Similar alarde estilístico había hecho el dictator el 18 de diciembre –dos

días antes de que se leyera el pregón–, cuando, por encargo de los mismosediles, redactó una epístola, destinada a los religiosos de los monasterios dePortaceli, Valldecrist y Sant Esperit, exhortándoles a elevar sus súplicas alcielo para que las adversidades climáticas, castigo divino por el pecado de loshombres, llegara a su fin. He aquí su comienzo:

“Nostre senyor Déu totpoderós, per bé que, si·ns volgués segons nostres peccatsmolts massa punir, merexeríem molt pus durs e pus greus flagells, vol-nos, emperò,com a pare propíciu e misericordiós, donar algunes affliccions perquè, regonexentsen allò e lo seu gran poder e nostres culpables faltes, nos reduescam a Ell, lexadesles multituds de les nostres iniquitats” (f. 137v). 8

Desde estas primeras líneas se nos muestra como una pieza escrita por lamisma mano que había confeccionado el pregón en la escribanía de los jurats,desde la cual se volvía a expedir un texto que sorprende por su esmeradísima,rica y compleja prosa, en cuya expositio se lee:

“Veus, reverents pares, qui sóts appellats en la sort de Déu; veus que, aprés duesanyades estèrils e freturoses de blats, les quals ara passades nos tramés –no és quideja dubtar– nostre senyor Déu per nostres peccats, ara, en lo començ de la terceraanyada, en la qual speràvem que les gents sembrarien e que la fertilitat de aquestaanyada recompensaria la flaquea de les altres passades, lo cel nos és fet de metall eno dóna aquelles aygües pluvials que solen e són necessàries defluir en la terra enlo temps opportú” (f. 137v).

Tras la imagen de un cielo de metal, duro y hermético, la carta prosigue conpalabras cuidadosamente dispuestas en quiasmo, con efecto musical, incisoexclamativo y verbo in fondo:

“Perexen los sementers e les erbes se sequen, e –que breu o digam! – totes aquellesfecunditats que solen ministrar les pluvials aygües irrigants la terra deffallen” (f.137v).

Unas líneas más adelante se establece un símil poético entre la sequía quepadece la tierra y la sequedad de las almas pecadoras: “ab veritat nos covédir que les nostres ànimes són fetes axí com a terra sens aygua en l’esguard deDéu” (f. 137v). Y, aludiendo a David, “aquell amich de Déu, rey e propheta”,

como la peste o la plaga de langosta. Véanse un par de ejemplos significativos en Rubio Vela, Pestenegra, crisis y comportamientos sociales en la España del siglo XIV, pp. 121-122; id., “Presencia de la lan-gosta. Plagas en la Valencia bajomedieval”, pp. 285-286.

8 En adelante, todas las citas documentales que acompañan al texto de este estudio, salvo casos ex-cepcionales que se señalarán en nota a pie de página, corresponden al volumen núm. 17 de la serieLletres missives (LM) del Archivo Municipal de Valencia. Tras cada párrafo o palabra citados, se in-dicará entre paréntesis el folio o folios en que se encuentran.

Page 16: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

18

se evoca un salmo (Ps 4, 2): “En les tribulacions nostres clamarem a Déu mise-ricòrdia e Ell exaudirà nostres pregàries” (f. 138r). En su afán creativo, elredactor no se limitó, como era habitual en casos similares bien conocidos, aelaborar una misiva de cuidada factura,9 sino que se esforzó en hacer alardede sus conocimientos de retórica, empleando la aliteración (“la multitud delsimmundes actes mundials”), la repetición amplificadora (“loem, benescam eglorifiquem”; “viu e regna eternalment, sens fi, per tots los segles delssegles”), la metáfora (“los ulls de la sua clemència e pietat”), la expresión la-tinizante (“pluja temprada irrigant la terra”), el rebuscado cultismo (il·lecebre,sublevar, pluvials), etc.

Una circular a las autoridades del reino.En el texto de la misiva, al igual que en el del pregón, no podemos ver

sólo la plasmación de unos actos ordenados por los jurats de Valencia, susresponsables jurídicos, tan simples como dar conocer la hora, motivo e itine-rario de una procesión o como solicitar oraciones a unos religiosos. El redac-tor quiso hacer toda una exhibición de saber, quiso elaborar un par de piezasde prosa ostentosamente refinada. La misma intención se aprecia en la cartacircular que se dirigió, pocas semanas después –el 16 de enero de 1424–, atodas las autoridades locales del reino para advertirles de la necesidad ur-gente de hacer llegar cereales a la capital, agobiada por la carestía:

“E jassia sperem fiablement en la divinal misericòrdia e pietat de nostre senyor Déu,per bé que sien grans les multituts de nostres peccats e delictes, no·ns volrà peraquells a present, segons los demerits jutgen, punir, mas acórrer-nos ab les suesmiseracions, les quals són infinides, e donar-nos temps seré, temprat e covinent, ablo qual les dites naus opportunament poran ací venir, emperò, car sovén vol corripircom a misericordiós Déu e senyor les nostres iniquitats, e per expiació de aquellesvol que sofferram molts treballs e affanys perquè, ab lo exercici de aquells, siampurgats e denejats dels soberchs rovells dels del·lictes qui·ns destruexen los sperits,fahents, ab cors humils e sperits contrits, de tot ço que a Ell plau, laors, benedic-cions, honors e gràcies”.10

Parece obvio que el redactor de tan insólita circular –el mismo, sin duda,que el de la crida y el de la epístola a los religiosos– se proponía deslumbrara lectores y oyentes con una prosa de culta factura, de elegante sintaxis,

9 Ejemplo adecuado para realizar un cotejo estilístico puede ser la misiva enviada dos décadas antesa varios monasterios, con idéntica finalidad, publicada en Epistolari de la València medieval, I, pp. 185-186 (c. núm. 78).

10 Documento núm. 15 del apéndice.

Page 17: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

19

salpicada de destellos estilísticos y con profusión de latinismos. La compara-ción de los tres documentos con otros de naturaleza similar no deja lugar adudas acerca de la voluntad de estilo con que fueron escritos. En los tresasoma la fuerte personalidad un dictator que, además de comunicar aquelasunto (res) que los ediles ordenaban, se proponía delectare por medio de laspalabras (verba). Ese profesional de la escritura, conocedor de la preceptivaretórica y capaz de plasmar sus artificios, no era otro que el ya mencionadonotario Joan Aguilar, quien, como escrivà de la Sala de la ciudad de Valencia,era el responsable de la confección de los instrumentos que emanaban del go-bierno municipal.

Page 18: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 19: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

21

El notario y su familia.En octubre de 1391, Joan Aguilar era ya notario.11 Habría cumplido, pues,

los 25 años, edad mínima establecida legalmente para poder ejercer ese ofi-cio.12 No conocemos su fecha de nacimiento, que podría situarse en torno a1366, pero sí la de su muerte, que hubo de producirse entre los días 11 y 16 dediciembre de 1437. Unos meses después, su viuda era perceptora de un pagoen el que se hacía constar lo siguiente: “la honorable dona Na Maciana, mu-ller de l’honrat e discret En Johan Aguilar, notari, quondam ciutadà de la ditaciutat, hereva universal del dit quondam marit seu, de la qual herència constaper lo derrer testament de aquell reebut per l’onrat e discret En FranceschPérez, notari públic de la dita ciutat, a XI de deembre de l’any MCCCCXXXVIIe publicat en poder del dit notari a XVI del dit mes”.13

De familia de ciudadanos, sabemos que su padre, Gonçal Aguilar, se ave-cindó en Valencia en 1371, año en que trasladó su domicilio desde la Pobla deBenaguasil (hoy la Pobla de Vallbona), donde los Aguilar poseían una gran ha-cienda, que con el tiempo pasó a ser propiedad del notario.14 En 1404 recibió

IJOAN AGUILAR.

PERFIL BIOGRÁFICO

11 Vidal Beltrán, Valencia en la época de Juan I, p. 324. 12 Obarrio Moreno, “La edad pupilar y la mayoría de edad en la Valencia medieval”, p. 775.13 AMV, CC J-57, f. 13r-v. En 1455, su hija Úrsula cancelaba un censo que había heredado de él: “Ego,

Ursula [...], scienter [...] Iohannem Aguilar, notarium, civem dicte civitatis [...] patremque meum [...]dictus autem pater meus obivit et cum eius ultimo testamento acto Valentie undecima die decem-bris anno a nativitate Domini MºCCCCºXXXVII et publicato XVIª die eiusdem mensis, in posse dis-creti Francisci Pérez, notarii, suam instituit heredem universalem venerabilem dompnam Matianamuxor suam matremque meam” (AMV, Protocols, Jaume Beneyto, r-16, s. fol.; 1455, diciembre, 5). Tam-bién se registran estos datos en id., QC W-5, ff. 114r-115r.

14 La hacienda, según Viciana, fue adquirida por Goçalbo Aguilar, oriundo de Córdoba, quien “com-pró en término de la Puebla de Benaguazil una masía con grande heredamiento para labranças e vi-

Page 20: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

22

la herencia de su tío homónimo, citado como “l’honorable En Johan Aguilar,laurador, ciutadà de la dita ciutat”, el cual, siguiendo los pasos de su her-mano, se estableció en 1385 en Valencia, en la parroquia de la Santa Creu, de-jando de residir en la Pobla de Benaguasil.15

El notario Aguilar, ciudadano, vivió en Valencia, si bien siguió estandovinculado a la citada localidad, donde se encontraban sus heredades. Los doslibros de su protocolo llegados hasta nosotros, correspondientes a los años1392 y 1395-96,16 demuestran una estrecha vinculación, no sólo con la Poblade Benaguasil, sino con Llíria. No son pocos, efectivamente, los documentosque tienen como protagonistas o testigos a vecinos de aquélla.17 Pero tambiénabundan los actos jurídicos realizados por individuos de la villa de Llíria, laotra localidad en la que, según muestran sus libros notariales, fue persona

ñedo et ganados” (Martí de Viciana: Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Va-lencia y de su reino, pp. 191-192). Este Goçalbo no debió de ser el padre, sino el abuelo del notario,quien, en un documento aportado por Hernàndez García en un trabajo muy bien documentado, serefería a su tío Joan, al que heredó, como hijo de Goçalbo: “Joanni de Aguilar, nepoti mei dicti Jo-annis de Aguilar, filio praedicti Gondizalvi de Aguilar”. Otro dato de interés: en 1386, Joan, el tío,instituyó en la iglesia de la Pobla de Benaguasil un beneficio cuyos derechos donó de inmediato asu sobrino (“El señorío de Alaquàs y los linajes Martí de Torres, García de Aguilar y Pardo de laCasta”, pp. 18-19).

15 AMV, Protocols, Jaume Beneyto, r-16, s. fol. (1455, diciembre, 5). Las rentas censales vendidas origi-nalmente por el municipio, en 1402, a “Iohanni Aguilar, laboratori, civi dicte civitatis”, fueron can-celadas en 1455 por su entonces propietaria, Úrsula, la hija del notario, la cual afirma que pasarona éste cuando el primer comprador murió, ya que en el testamento, realizado en Valencia el 2 dediciembre de 1404, lo nombró heredero universal (AMV, QC W-5, ff. 114r-115r: “Enaprés lo dit EnJohan d’Aguilar, comprador del dit censal, morí, e ab son derrer testament [...] instituhí a si hereuuniversal lo honorable En Johan Aguilar, notari, ciutadà de la dita ciutat, nebot seu e pare de ladita Na Úrsola”). Vid. también Hernàndez García, “El señorío de Alaquàs y los linajes Martí de To-rres, García de Aguilar y Pardo de la Casta”, p. 33.

16 ACCV, Notal de Joan Aguilar (1392), 1287; y Protocolo de Joan Aguilar (1395-1396), 14091.17 “Nos, Iohannes Vincentii, vicinus loci Popule de Beniguatzir...” (ACCV, Notal de Joan Aguilar 1287,

f. 29v; otros: ibid., ff. 31r, 37r-v, 42r, 64r; y Protocolo 14091, ff. 83r, 99v y 100r-v). También de Bena-guasil: “Guillermus Barceló et Maria, eius uxor, vicini loci de Beniguatzir” (id, Notal, 1287, ff. 14v-18v)

18 El primero en el tiempo de los actos registrados, fechado en Valencia el 30 de diciembre de 1391,tiene como auctor a “Gabriel de Monçó, vicarius perpetuus ecclesie ville Lirie”, que reconoce unadeuda a “Iacobo de Copliure, presente, et Petro de Rodella, absente, presbiteris dicte ville” (ACCV,Notal de Joan Aguilar, 1287, f. 1r). En otros es el gobierno municipal (“iustitie, iuratis et probis ho-minibus ville Lirie”) el que participa (ibid., 14r, 56r, 57r y 117v), y, en no pocos, vecinos de la villa(ff. 48v, 51r, 61r-62r, 65v, 66r-68r, 88v y 92v). También en el libro de 1395-1396 encontramos docu-mentos relativos al gobierno local (id., Protocolo de Joan Aguilar, 14091, ff. 12v, 76r, 90r y 92v) y a in-dividuos particulares de Liria. Uno resulta especialmente significativo por estar hecho in situ

Page 21: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

23

influyente.18 Su matrimonio lo explica. Joan Aguilar casó, según indica Vi-ciana, con “Maciana, hija de Guerau de Colibre, de Liria”.19 Esta mujer, na-cida en una de las familias más influyentes y adineradas de la citadapoblación, la de los Coplliure,20 fue usufructuaria de importantes rentas cen-sales, en unos casos producto de préstamos financieros a miembros de la másalta nobleza del reino,21 y en otros por inversión de capital en la deuda mu-nicipal de Cocentaina,22 así como en la de Valencia, según demuestra el cua-dro siguiente:

Rentas censales de “la honrada dona madona Maciana, muller de l’honrat e discret En Johan Aguilar, notari”. Año 1425-1426.

Fuente: AMV, CCe N-13.

sous diners Fechas de cobro23 Referencia

693 - 9 junio 9 diciembre ff. 16r y 156v

500 - 29 junio 29 diciembre ff. 27v y 163r

1.000 - 10 julio 10 enero ff. 39v y 181r-v

866 8 12 julio 12 enero ff. 39v-40r y 181v

3.000 - 26 julio 26 enero ff. 51v y 190v

619 0,5 7 agosto 7 febrero ff. 76v y 213v

665 - 24 septiembre 24 marzo ff. 101r-v y 240r

433 4 9 noviembre 9 mayo ff. 126r y 270v

1.400 - 30 noviembre 30 mayo ff. 142v y 273r

520 - 6 enero f. 176r-v

9.697s. 0,5 d.

(“Actum in villa Lirie”) y por los testigos que figuran en él, de la familia de la que ya era o iba a serla esposa del notario: “Testes venerabilis Thomas de Copliure, decretorum doctor, habitator Valen-tie, et Iacobus de Copliure, presbiter, degens in villa Lirie” (ff. 25v-26r; 1395, junio, 16). El juristavuelve a aparecer como testigo el 16 de agosto (f. 37v).

19 Martí de Viciana: Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y su reino, p. 400;y 193 y 311.

20 Vid. Llibrer Escrig, El finestral gòtic. L’església i el poble de Llíria als segles medievals, pp. 129, 155, 188-190 y 326-329. Guerau Coplliure, batle de Llíria entre 1398 y 1402 (Hernàndez García, “El señorío deAlaquàs y los linajes Martí de Torres, García de Aguilar y Pardo de la Casta”, p. 19), ya no vivía en1415, según se desprende de la nómina del morabatí, en la que aparece su viuda, del mismo nombreque la hija de ambos, casada con Aguilar: “Na Maciana, vídua de Guerau de Coplliure” (Llibrer, op.cit., p. 430).

Page 22: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

24

Tuvieron dos hijas, Úrsula e Isabel, cuyos matrimonios con personas delinajes encumbrados de la capital del reino –Montcada, Castellví, Martí deTorres– no hacen sino confirmar que sus progenitores fueron poseedores deimportantes bienes materiales.24 Nuestro notario fue abuelo del influyente ju-rista misser Jaume Garcia Aguilar, nacido del primer matrimonio de su hija Úr-sula,25 y bisabuelo, por tanto, de Francí Aguilar, aquel joven valencianofallecido en la guerra de Granada a quien inmortalizó Joan Roís de Corella enuna de sus obras más célebres, la Sepultura de mossén Francí Aguilar.26 Graciasa esta circunstancia, el apellido Aguilar no está ausente de la historia de la li-teratura medieval, como tampoco lo está –aunque de manera más indirecta–de la historia del arte, si se tiene en cuenta que la delicada santa Úrsula delcélebre retablo de San Martín de Gonçal Peris, conservado en el Museo deBellas Artes de Valencia, responde al nombre de pila de la hija de Joan Agui-

21 Hay noticia, fechada el 12 de noviembre de 1436, de un censo “a favor de Maciana de Aguilar” queel vizconde de Vilanova, Ramon Ladrón, y su mujer, Elvira Pallàs, cargaron sobre entidades mu-nicipales y aljamas de su señorío de Chelva (Olmos y Canalda, Inventario de los pergaminos del Ar-chivo Catedral de Valencia, p. 591: pergamino núm. 5.219).

22 En 1434, “Iohannes Aguilar, notarius, civis Valentie, procurator ad subscripti et alia constitutus avenerabile domina Matiana, uxor mea”, reconocía haber cobrado del gobierno municipal de Co-centaina los 1154 sueldos y 1,5 dineros de la pensión censal correspondiente a dicho año de la queella era propietaria (AMV, Protocols, Joan de Santfeliu, 4-3, s. fol.; 1434, abril, 27).

23 La renta era cobrada en dos mitades, semestralmente, salvo un caso de pago anual único.24 En 1447 Maciana murió y la heredaron sus hijas, “Ursolam, uxorem honorabilis Berengarii Martí

de Torres, natu maioris, et Ysabellem uxorem magniffici Galcerandi de Castellví, militis” (AMV, Pro-tocols, Jaume Ximeno 8-13, ff. 43r-44r). Isabel enviudó y casó en segundas nupcias con el noble PereRamon de Montcada: “Na Maciana [...] instituhí hereves a si universals la dita honorable Na Úr-sola e Na Ysabel, muller en segones núpcies del noble don Pere Ramon de Moncada, filles sues pereguals parts entre aquelles” (AMV, QC W-5, ff. 83r-84r). A la riqueza de Isabel alude este fragmento,bien conocido, de Viciana: “E por fallescimiento del dicho don Galcerán de Castellví, quedó biudaet rica, et por ende, la nombraron la Biuda Dorada [...] Casó segunda vez doña Isabel de Aguilarcon don Pedro Remón de Moncada, señor de la varonía de Villamarchant” (Martí de Viciana: Librosegundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, p. 193).

25 Rubio Vela, Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la monarquía(1460-1461), pp. 40-43 especialmente. Vid. el artículo monográfico de Graullera Sanz, “Un jurista va-lenciano del siglo XV, don Jaime García Aguilar”, así como la semblanza biográfica del personajeen, “Juristas valencianos en el reinado de Alfonso el Magnánimo”, p. 270. También, HernàndezGarcía, “El señorío de Alaquàs y los linajes Martí de Torres, García de Aguilar y Pardo de la Casta(siglos XV-XVIII)”, pp. 19-20.

26 Rubio Vela, “El context històric de Joan Roís de Corella. Tríptic documental sobre el seu entorn”,pp. 607 y 610-613; y “Joan Roís de Corella, el mundo de los caballeros y la guerra. Notas de archivosobre notas de lectura”, pp. 450-456 y 461-462.

Page 23: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

25

lar y de Maciana, cuyo marido, Berenguer Martí de Torres, fue el comitente dela obra, destinada a la capilla de San Martín que su familia tenía en el mo-nasterio de Portaceli.27

Un prohombre de la ciudad.Durante los años de reinado de Martín el Humano, el notario Joan Agui-

lar fue acumulando experiencia en los asuntos de gobierno de la ciudad de Va-lencia, en el que llegó a alcanzar puestos de relevancia, quizá por la influenciade su adinerada familia. Consta que al comenzar la centuria, Francesc Agui-lar,28 un ciudadano cuya probable relación con él no nos ha sido posible pre-cisar, ocupó un oficio importante: el de justícia criminal.29 El día 25 dediciembre de 1400, tres después de su designación, juraba solemnemente elcargo en la catedral, en un acto en el que fueron testigos dos miembros de lafamilia Pardo de la Casta, con la que, como es sabido, tuvieron estrecha rela-ción los Aguilar.30 La elección se produjo en un contexto de graves enfrenta-mientos entre bandos rivales, con uno de los cuales, el de los Vilaragut, tuvoproblemas Francesc,31 que al año siguiente sería designado conseller por su pa-rroquia, la de Sant Andreu.32 Fue precisamente por esas mismas fechas cuandoel otro Aguilar, nuestro notario, hacía su entrada en las instituciones del go-bierno local.

27 Vid. Gómez Frechina, “Gonçal Peris y el retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antonio abad”,p. 106.

28 Está documentado como prohombre de la ciudad de Valencia desde 1371 (Libre de memories de di-versos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia, p. 82).

29 El 22 de diciembre de 1400 tuvo lugar la designación, tras el correspondiente sorteo “per redolins”entre las doce parroquias: “caygueren e vengren en la sort d’aquesta elecció les parròquies de SentAndreu, de Sent Salvador e de Sent Johan [...] E tantost aquí matex l’onrat En Nicolau Pujada, batlegeneral del regne de València, en lo dit concell resident, donà e publicà al dit concell en o per justí-cia en criminal de la dita ciutat a un any propvinent, comptador de la prop instant festa de Nadal aavant, l’onrat En Francesch Aguilar, ciutadà de la dita ciutat, dat o nomenat al dit offici per la des-sús dita parròquia de Sent Andreu” (AMV, MC 22, f. 45r-v).

30 “N’Aznar Pardo de la Casta, cavaller [...], mossén Pere Pardo, cavaller” (AMV, MC 22, f. 47r).31 Carreres i Zacarés alude a un incidente: “per haver donat [el justícia criminal, Francesc Aguilar],

una coltellada a un escuder de moss. Ramon de Vilaragut” (Notes per a la història dels bandos de Va-lència, pp. 104 [paginación primera] y 126-128 [paginación segunda]).

32 AMV, MC 22, f. 186r (1402, mayo, 14). Volvería a serlo en 1415 (id., MC 26, f. 2r; 1415, marzo, 27).

Page 24: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

26

En efecto, en mayo de 1401, él fue uno los consellers designados por losediles, por la parroquia de Sant Tomàs,33 y en julio los jurats lo enviaban comoembajador a la corte, provisto de las credenciales correspondientes, para ex-poner al monarca la grave situación en que se encontraba la capital del reinopor causa de los bandos nobiliarios.34 En agosto, al renunciar Jaume Vallse-guer al cargo de síndic de la ciudad, Joan Aguilar fue elegido para sucederle,al haber obtenido mayor número de votos que el resto de candidatos pre-sentados para ocupar el oficio.35 Los ediles comunicaban la noticia por cartaen estos términos: “lo dit concell ha elet síndich lo discret En Johan Aguilar,a beniplàcit”.36 Hasta 1405 permanció en este relevante cargo, que le permi-tió estar presente en el centro mismo de la política municipal.37 No es de ex-trañar por ello que en junio de 1402 fuese designado miembro de la comisiónque representaría a la ciudad en el juramento del primogénito.38 También lofue Francesc, que ese mismo año sería elegido jurat, y en el siguiente consellerpor la parroquia de Sant Andreu.39

Joan dejó el cargo de síndic en diciembre de 1405, durante una turbulentasesión del Consell general en la que los oficiales reales impusieron el cese de

33 AMV, MC 22, f. 96r (1401, mayo, 25).34 “E nosaltres, veents que quant és tant com toqua les bandositats, la ciutat és sens president, tra-

metem per ço a la vostra magnificència en especial misatger en Johan d’Aguilar, notari, informatsobre aquest acte” (AMV, LM 7, ff. 147v-148r; 1401, julio, 19). Publicado por Carreres i Zacarés,Notes per a la història dels bandos de València, pp. 143-144 (paginación segunda), donde transcribeuna misiva de los jurats dirigida “al molt honrat e discret senyor En Joan Aguilar, notari e missat-ger de la ciutat de Valencia”, fechada el 26 del mismo mes.

35 “Consegüentment lo dit honorable concell instituí, fermà e ordenà síndich de la ciutat e universi-tat d’aquella lo discret En Johan Aguilar, notari, ciutadà de València, axí com per via d’escrutini ha-vent més veus que alcun altre dels nomenats. Al qual manaren esser fets dos sindicats ab podercascun de substituir, ço és, un a les causes e pleyts, e altre a tots altres negocis e affers de la ciutat,e a vendre, alienar e carregar censals, violaris e altres béns de la ciutat sobredita e universitat d’a-quella qualsevol, tota hora e quant per lo concell de la ciutat serà proveït ordenat e manat, e açòduràs a beneplàcit del concell” (AMV, MC 22, ff. 127v-128r; 1401, agosto, 19).

36 AMV, LM 7, ff. 166v-167r.37 El autor de la Doctrina Compendiosa, obra erróneamente atribuida a Francesc Eiximenis, equipara los

oficios municipales de abogado, síndic y escribano: “axí com a l’advocat, ordonar en escrits e rao-nar de paraula en los plets e affers de la universitat de la ciutat; al síndic, possar e pledejar e tenira prop los plets e affers de la universitat e dar bon acabament a aquells; l’escrivà, dictar e escriurelos actes de son offici; e axí dels altres ajudants” (Doctrina Compendiosa (Martí de Barcelona: Fran-cesc Eiximenis: Doctrina compendiosa, p. 108).

38 AMV, MC 22, f. 200r-v (1402, junio, 30).39 AMV, MC 22, ff. 246v-247r (1403, junio, 2) y 294v (1404, mayo, 22). En 1404 invirtió en deuda cen-

sal del General del reino (Muñoz Pomer, Orígenes de la Generalidad Valenciana, pp. 324 y 326).

Page 25: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

27

cinco altos funcionarios del gobierno local: el racional, el síndic, el escrivà de laSala y dos abogados municipales.40 Esta actuación autoritaria, motivada porlas bandosidades que enfrentaban entonces a distintas facciones nobiliariasde la capital del reino, supuso la desaparición temporal del notario, así comode Francesc, de las instituciones municipales de gobierno. Las circunstanciasconcretas de la destitución se nos escapan. Ahora bien, parece evidente que nofue una acción política de la Corona contra la persona de Joan Aguilar, puestoque dos años más tarde, en 1407, lo encontramos sirviendo a Martín I en sucorte, donde se le documenta como “emptor domini regis”.41 Y, sobre todo,porque el Humano, antes de fallecer (31 de mayo de 1410), lo nombró procu-rador de su nieto, Federico de Luna, lo que condicionaría la vida del notariovalenciano durante los convulsos años que siguieron.42

Esos nombramientos son claramente indicativos de que era persona deconfianza del soberano, el cual, antes de sentarse en el trono, cuando era in-fante, ostentaba los señoríos de Llíria, de Benaguasil y de la Pobla de Bena-guasil, cuya titularidad más tarde, antes de fallecer, transfirió a su nieto.43 Elhecho de que las propiedades de Joan Aguilar y de la familia de su esposa es-

40 Vid. Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp.108-110 (doc. núm. 9). El 29 de mayo del año siguiente, tras haber reclamado el día anterior Joand’Aguilar el pago de los trabajos que había realizado “del mes de deembre prop passat ença”, elConsell acordó que se le hiciese entrega de los cien florines en que fueron tasados: “axi en ordenarprotests fets per los honrats jurats a diverses oficials e persones, e per ordenar diverses letres per ellstrameses als senyor rey e reyna e a altres, com per diverses altres treballs per aquell sostenguts perla dita ciutat del XVI dia de deembre prop passat ença” (vid. Santamaría, Corpus documental para lainvestigación del Consell General de Valencia en el tránsito a la modernidad, [II], pp. 116-117).

41 Cárcel Ortí y Pons Alós, “La Cancillería de Martín el Humano a través de los Registros Notariorum(1396-1410)”, p. 16.

42 En la carta enviada al parlamento general del reino de Aragón y a los embajadores del parlamentogeneral de Cataluña, fechada en Segorbe el 17 de marzo de 1412, Federico de Luna afirma: “...per partmia, que àls no podia fer, hi fon tramés [a Calatayud] en Johan Aguilar notari, qui en vida del senyorrey, mon avi, e per sa ordinació, era stat fet mon procurador, perquè tractàs e donàs manera que yohagués advocats e procuradors e altres persones, cartes e scriptures e altres coses necessàries, covi-nents e profitoses a la demostració dels dits mos drets...” (Bofarull y Mascaró, Procesos de las antiguascortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia, III, p. 130; Cortes de los antiguos reinos de Aragón yde Valencia y principado de Cataluña, publicadas por la Real Academia de la Historia, IX, p. 487).

43 “Com en los lochs de Paterna, Beniguazir e la Pobla, situats en regne de València, qui són de l’e-gregi don Frederich...” (AMV, Procesos de Cortes, yy-7, f. 239r; 1415, enero, 14); “Item, senyor, com lesuniversitats de la ciutat de Sogorb e de les viles e lochs de Líria, de Exèrica, de Altura e de les Al-cubles, de Benaguazir, de la Pobla e de Paterna e de altres universitats de don Frederich, situades enregne de València...” (id., ibid., yy-8, ff. 91v-92v; 1417, junio, 28).

Page 26: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

28

tuviesen allí no debió de ser ajeno a su nombramiento como procurador delentonces niño conde de Luna. También sus actividades notariales apuntan auna relación estrecha con el Humano.44 Todo ello explica también su actua-ción en los años venideros del Interregno en defensa de los derechos al tronode Federico, y, en consecuencia, su perfil de notorio opositor de la candida-tura de Jaume d’Urgell. De ahí que fuera perseguido por el gobernador y vi-rrey urgelista Arnau Guillem de Bellera, que ejerció un dominio absoluto enla capital del reino desde el fallecimiento de Martín I hasta que fue derrotadoen la batalla del Codolar (27 de febrero de 1412), donde perdió la vida.

Hay constancia documental de que los oficiales del gobernador Bellera,ya en los meses que sigueron a la muerte del monarca, negaban a Federico lajurisdicción sobre algunos de los señoríos que su abuelo le donó, como el dela Vall d’Uixò. Lo demuestra la respuesta que fue dada a una carta que elobispo de Segorbe, Vidal de Blanes y Antoni Torrelles, protectores de Fede-rico, dirigieron a los jurats de Valencia, en la que les pedían apoyo para quefuese revocada una orden del gobernador sobre la jurisdicción sobre losmoros de la Vall d’Uixò. Aducían aquéllos “que la dita Vall serie de l’egregidon Frederich”, mientras que los ediles, en su respuesta, cortés, pero negativa,argumentaban que podría ser patrimonio real.45 Lo cierto es que esto motivóun litigio del que se volvieron a hacer eco los regidores de la capital en cartaa Bellera fechada a finales de 1410: “lo debat que és entre lo procurador vos-tre fischal e lo procurador de l’egregi don Frederich d’Aragó per la juredicció e co-nexença dels crims comeses d’aquells moros d’Uxó”.46

44 En los libros notariales de Aguilar encontramos: “ego Iohannes de Comes, vicinus ville Lirie, di-putatus per inclitum dominum infantem Martini, ducem Montisalbi, ad recipiendum quitamen-tum et sostenimentum que annis singulis universitas et singulares loci Popule de Benaguazir dareet solvere promiserunt dicti domino duce, domino dicti loci...” (ACCV, Notal de Joan Aguilar, 1287,f. 65r; 1392, junio, 28); “... dicte ville de Liria [...] domini infantis Martini, domini dicte ville...” (ibid.,f. 88v; 1392, agosto, 7).

45 “A la qual vos responem que, en tot ço que aquesta ciutat puxa fer en honor del dit senyor, és presta,e no y falliria per res, salva tots temps nostra feeltat per la qual som tenguts guardar a la corona reyalsos lochs e jurediccions e altres coses que sien de son dret. E açò, senyors, sabets vosaltres molt bé.E com sie veu comuna e s’afferme per molts que la dita vall d’Uxó és cosa pròpria de la reyal co-rona, e àls no·n sapiam en contrari; per ço no poríem fer lo de que·ns pregats de la dita letra revo-catòria. Mas les vostres paternitat e savieses honorables pregam que los drets e preheminènciesreyals vos plàcia anantar e mantenir, e no lexar prejudicar, com tots axí·n siam tenguts, e nosaltreshaver per scusats com no us podem complaure de la cosa de què·ns havets scrit” (AMV, LM 8, f. 71r;1410, octubre, 21).

Page 27: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

29

Es obligado establecer una relación entre el enfrentamiento político sub-yacente y la orden de confiscación de los bienes de nuestro notario, procura-dor del nieto de don Martín, que fue dictada después. En el Consell generalcelebrado el 19 de diciembre de 1411, tras ser informados de los procesos rea-lizados por el gobernador contra Joan Aguilar y Pere d’Anglesola, “per sos de-mèrits”, los consellers acordaron que el síndic de la ciudad comprara bienes–censales– que fueron confiscados a éstos.47 Por otro lado, después del Codo-lar, en una carta enviada a los parlamentos de Aragón y de Cataluña, fechadaen Segorbe el 17 de marzo de 1412, Federico de Luna daba cuenta y se quejabade la persecución a muerte de que había sido víctima Aguilar, su procurador,cuyos bienes, así como los de su mujer, fueron incautados por orden de Be-llera: “puys que·l dit en Johan Aguilar en la dita ciutat de Calatahiú hac co-mençat e continuat prosseguir los dits meus affers, per torbar e empatxar a mien los dits drets e per torbar, empatxar e retraure lo dit Johan de la prossequ-cio ab exaquies de crims que li allevaren, fon e es stat perseguit en persona fins ala mort, e han-li tolts e levats tots sos béns, e encara los de sa muller, ell stant en Ca-latayú; e sentint la dita persequció e la dita causa perquè li venia, ne recórrecha la dita congregació dels preparatoris resident en Calatayú, la qual, infor-mada de les dites coses e per les orgents causes de aquelles, ne scriví dues ve-gades al noble N’Arnau Guillem de Bellera, governador del regne de Valencia, quilos dits procehiments fehia contra lo dit Johan Aguilar”.48

Pocos días más tarde, el 24 de marzo, cuando aún no había transcurridoun mes desde el desastre militar urgelista, una sentencia de Joan Escrivà, a

46 AMV, LM 10, f. 84v (1410, diciembre, 10).47 “Feta relació dels processos fets per lo noble mossén lo governador contra En Johan Aguilar e En

Pere d’Anglesola per sos demèrits, lo consell proveeix que lo síndich compre los béns qui venuts nosón e executats, e que los preus retenga e compense en paga prorata de ço que la ciutat ha pagat do-nant sou a gent de cavall e de peu per reforçar lo noble governador en son offici per guardar les vilese lo regne” (AMV, MC 24, f. 424v).

48 Prosigue la denuncia relatando que, pese a las peticiones realizadas a Bellera por medio de emba-jadores para que abandonase sus procedimientos, “car no devia a algun dels competidors ne a lursadvocats o procuradors directament o indirecta esser prohibida, vedada o empatxada la prosequ-ció de son dret”, y pese una petición por carta, en el mismo sentido, del parlamento Catalunya,“jamés lo dit Johan no ha pogut trobar o haver remey en la dita persequció” (Bofarull y Mascaró, Pro-cesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia, III, pp. 130-131; Cortes de los an-tiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña, IX, pp. 487-488).

Page 28: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

30

cuyas manos pasó la gobernación, declaraba nula la orden de confiscaciónde su predecesor y ordenaba que fuesen pagadas al notario las rentas censa-les que le correspondían.49 En consecuencia, el 22 de abril de 1412, el consellde Valencia, a propuesta de Aguilar acordaba dejar sin efecto la confiscaciónde los censos municipales de los que era propietario y pagarle lo que se ledebía: “A ço que és estat proposat per En Johan Aguilar del seu censal, queés CCCC [en blanco], e lo qual dit censal revené a la ciutat N’Arnau Guillemde Bellera sots pretensió que aquell e los béns d’En Johan Aguilar eren estatsoccupats per lo dit N’Arnau Guillem de Bellera, e per sentència donada perlo governador haja obtenguda sentència revocatòria e nul·litat, e fos raó quecobràs son censal e pensions degudes tro a huy, lo present consell proveeixque, no obstant lo quitament, com sia pronunciat aquell ésser nul·le, li sia fetalbarà de les pensions degudes, pus consta per procés com s’és pronunciatésser nul·le, e que·l síndich cure ab diligència recobrar-ho d’aquelles personese béns que y sien tenguts”.50

Meses después de haber acabado el Interregno con la declaración deCaspe, varias misivas de los jurats de Valencia dirigidas a él, fechadas en oc-tubre y noviembre del mismo año, indican que no se encontraba en la capi-tal del reino, pero sí en sus proximidades, probablemente en la Pobla deBenaguasil. Le pedían, en términos muy cordiales, que permitiera la llegadaa Valencia del agua de una acequia, llamada “dels Cavallers”, para que losmolinos de la ciudad, paralizados por causa de la sequía, pudieran funcio-

49 Aludía a ello su hija Úrsula en 1455: “sententie sive declarationis per honorabilem Iohannem Scrivà,surrogatum locumtenentem gubernatoris, lata XXIIIIª die martii proxime dicti anni, provisum ex-titit pensiones dicti censualis dicto venerabile Iohanni Aguilar, patri meo, solvi debere” (AMV, Pro-tocols, Jaume Beneyto, r-16, s. fol.: 1455, diciembre, 5). Se trata de un documento relativo a lacancelación de un censo, registrada en la misma fecha en otro volumen del archivo: “E jatsia pervirtut de una sentència donada per lo noble N’Arnau Guillem de Bellera, lavors visrey e governa-dor del regne de València, lo sobredit censal, axí com a béns del pare de la sobredita Na Úrsola, fonconfiscat al senyor rey e fon totalment per la dita ciutat remut, e, per consegüent, extinch; emperò,les dites coses no obstants, per consell general, en la Sala de la ciutat en la forma acostumada cele-brat a quatre del mes de març del propdit any, fon provehit les pensions del dit censal esser paga-des al dit honrat En Johan Aguilar, pare de la dita Na Úrsola, segons en aquell al qual me refferéslarch contengut” (id., QC W-5, ff. 114r-115r).

50 AMV, MC 25, f. 19r (1412, abril, 22).

Page 29: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

31

nar.51 Cuando la falta de agua hacía peligrar los cultivos de la Huerta y la ac-tividad los molinos harineros de la capital, el gobierno municipal había deevitar que no acaparasen el disminuido caudal del Turia las poblaciones porlas que discurría antes,52 en las que gozaba de influencia el notario Aguilar, aquien los jurats volvieron a informar en noviembre de que, por la escasez decereales que se padecía en la ciudad, “havem obs moltes bèsties per trametreen Aragó que portassen dels dits blats”, por lo que le pedían “que a vós plà-cia dar loch e obra que d’aquexes partides se n’hajen aytantes quantes haverse’n pusquen”.53

El notario antiurgelista, tan influyente en la Pobla de Benaguasil, cuyos ha-bitantes habían merecido en enero de 1412 –el mes anterior a la batalla del Co-dolar–, el reproche de los ediles de la capital por haber dispensado buenaacogida a tropas castellanas llegadas a la zona para favorecer la causa del in-fante Fernando,54 era tratado con especial cordialidad por el gobierno muni-cipal de Valencia. La situación había cambiado de signo. Y ello se traduciríapronto, en 1413, en un regreso a la actividad política del que años atrás fuerasíndic de la ciudad y enemigo declarado de Bellera.

51 “Per gran congoxa e necessitat tro a extrem que passam de farines, havem mester la aygua dels Ca-vallers d’açí a dissabte propvinent per tot dia. On, ab tanta affecció e ardor de cor com podem nesabem, vos pregam que·ns vullats donar tota manera e obra ab acabament la dita aygua hajam al dittemps. Açò, sènyer, serà cosa de què en molt complaurets a la ciutat, la qual és apparellada fer pervós tot ço que rahonablement e honesta fer puxa” (AMV, LM 11, ff. 98v-99r (1412, octubre, 5). Al díasiguiente, ante la fanta de respuesta, volvió a ser requerido: “Per què us exortam e pregam, tantcom podem, que en haver la dita aygua tro al dit dissapte propvinent inclusivament nos donets totaobra, ab acabament. Serví gran ne farets a la ciutat e a nosaltres assenyalat plaer” (ibid., f. 100r). El10 de octubre, tras darle las gracias “del fet de les aygües dels Cavallers e specialment de vostrabona proferta”, volvían los ediles a exponer las razones por las que “hauríem mester l’aygua delsCavallers a demà e dimecres, dins los quals havem ja la de Muncada [...]. On, vos pregam en quantpodem nos façats aquest plaer que la dita aygua dels Cavallers hajam per aquests dits dos jorns”(ibid., f. 101r-v).

52 En la centuria anterior, en un acuerdo del Consell adoptado el último día de julio de 1368, tras indi-car que “per rahó de la gran secada la qual és de present en la terra, la aygua del riu de Godalaviars’ere molt mirvada”, por lo que “regar no·s porie, ne los molins porien molre per la poquea de laaygua si havia a discórrer per moltes parts”, se constata la negativa de “los lochs de Pedralba, de Vi-lamarxant, de Benaguazir e de Riba-roja” a aceptar “tanda e ordenació de la dita aygua”, con el co-rrespondiente enfrentamiento (AMV, MC 15, f. 8r).

53 AMV, LM 11, f. 121v (1412, noviembre, 4).54 “Als honrats los justícia e jurats del loch de la Pobla de Beniguazir. Justícia: Ardit cert havem haüt

que en la nit passada són venguts a aquex loch gent castellana, ballesters e hòmens de peu, e que·lshavets molt bé receptats. De què som molt maravellats, car entendre e conéxer podíets que no y

Page 30: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

32

Lugarteniente de protonotario en la cancillería de Fernando I.El 28 de mayo de 1413, en una credencial firmada conjuntamente por “los

lochtinent de governador, batle general, justícies e jurats de València”, diri-gida al monarca, éste era informado de la urgente partida a su corte de JoanAguilar en estos términos: “Sobre alguns affers molt cars e àrduus, tocants lobon assossech e repòs de aquesta ciutat e regne, trametem cuytadament avostra senyoria En Johan Aguilar, notari, bé informat de nosaltres de les cosesa aquella deïdores”.55 Los ediles de la capital le encomendaron realizar unagestión específica ante Benedicto XIII, a quien informaron igualmente de suvisita en carta del 29 de mayo.56 Muy poco después partió de Valencia pormar, posiblemente haciendo escala en Peníscola, rumbo a Barcelona, dondese encontraba el nuevo monarca. Marchó en calidad de missatger de la ciu-dad, pues, con la misión de resolver en la corte asuntos calificados de ur-gentes y necesarios.57

A mediados de junio, preocupados por no haber tenido noticia algunadesde su partida, los jurats escribieron a Juan de Tudela, secretario del rey,pidiéndole información.58 El texto de la misiva no permite saber cuáles eranlos “affers ponderosos” que motivaron la embajada. Pero no hay duda deque el asunto era la amenaza, que no llegó finalmente a hacerse realidad, deque la facción urgelista consiguiera instalarse en el gobierno de la capital del

eren per res de bé; e axí u han mostrat, tenints camí vers la Plana de Burriana per afogar e robar edampnejar, ensemps ab aquells que·ls hi fan venir en lur reforç, contra Déu e la senyoria, e en grandesservey e dan de la corona reyal, a la qual tuyt som tenguts per dreta naturalea [...] Scrita en Va-lència a XI de jener, any MCCCCXII. Los jurats de la ciutat de València, a vostra honor” (AMV LM10, f. 194r; 1412, enero, 11). Algunos años antes, en 1409, “els principals del bando de Centellesse‘n anaren a la Pobla de Benaguazir” (Carreres i Zacarés, Notes per a la història dels bandos de Va-lència, p. 141).

55 AMV, LM 11, f. 226r. Un día antes, actuaba de testigo en un documento presentado a la cort de go-vernació, regentada por Joan Escrivà (AMV, Procesos de Cortes, yy-7, f. 49r (1413, mayo, 27).

56 “Super his quippe, beatissime pater, informamus plene de mente nostra venerabilem Iohannem deAquilario, notario...” (AMV, LM 11, f. 227v).

57 “E finalment loà e aprovà la tramesa, feta per los dits honorables jurats al senyor rey, de l’honora-ble En Johan Aguilar, notari, per alcuns affers urgents e neccessaris, e la missió feta en armar-li hunlahut ab qui anà a Barcelona per la dita raó” (AMV, MC 25, f. 196r; 1413, junio, 13). Días antes, elclavari recibía orden de los jurats de incluir entre los gastos municipales los 77 florines que, “en viade bestreta”, entregó a aquél, “per acorriment de son salari e despeses e missions d’una missatge-ria que per nosaltres fa de present al senyor rey, per affers urgents e neccessaris de la dita ciutat”(id., CC J-37, f. 48v; 1413, junio, 10).

58 En la carta “al molt honorable e savi En Johan de Tudela, secretari del senyor rey”, se lee: “Mésavant, senyor, bé ha XVIII jorns que fon tramés al senyor rey, per nostres predecessors jurats, l’on-

Page 31: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

33

reino en las elecciones a los cargos municipales que iban a tener lugar próxi-mamente.59 El notario Aguilar, que había sido perseguido por los urgelistas,fue el elegido para informar al monarca del peligro de que los partidarios delconde de Urgell volvieran a ser fuertes en Valencia. En un “Memorial de çoque l’onrat En Johan Aguilar, notari, deu explicar al senyor rey”, los jurats, elgobernador del reino y el batle general daban cuenta, entre otras cosas, de taninquietante amenaza, y solicitaban de Fernando el de Antequera instruccionesprecisas sobre el modo de proceder ante tan poderoso enemigo interno, queseguía actuando: “Item que notifique al dit senyor rey: com en la ciutat ha mol-tes persones de la seqüela d’En Bellera, segons la sua senyoria és bé certa, eque·s dupta hom d’alcun àvol barat o tracte secret, attés lo temps, què serà samercé que s’i faça”.60

Pocos días después de haber enviado las misivas a Barcelona, llegaba a Va-lencia la noticia de que el rey había decidido incorporar a su cancillería al mis-satger de Valencia, dándole el cargo de lugarteniente del protonotario.Fernando I, que ya había puesto la batlia general del reino en manos del juristaJoan Mercader, que también había sido partidario de la candidatura del conde

rat En Johan Aguilar, notari, per alcuns affers ponderosos, e per la fexuguea de sa persona, com axíu elegís, volch anar per mar, e li haguem hun bon lahut. E des que s’ic partí, no havem de aquellhaüda menció o sabuderia alcuna, de què n’estam ab congoxa e desplaer, que alcun cars o sinistreno li haja esdevengut; per què us pregam que, axí de aquell, ço és, si alcuna cosa·n sentís o sabets,com de altres coses e avisos, nos vullats certificar” (AMV, LM 12, f. 6r-v; 1413, junio, 16).

59 El mismo día 16 de junio, en carta a Aguilar,“missatger de la ciutat de València en cort del senyorrey”, los ediles se quejaban de su silencio prolongado: “des que partís d’açí, que ha bé XVIII jorns,no havem sabut ne sentit res de vós ne dels fets perquè fos tramés”, y, dado que ya había pasado elpeligro de la llegada de los urgelistas al gobierno, le pedían que regresara: “E com la causa final devostra anada fos per raó de la instant festa de Cinquagesma, e per esguard principalment de la novajuraderia e consellaria, sobre la qual ha nostre Senyor mils provehit que hi posqués ésser imaginatper fragilitat humana, e en tal manera que és satisfet al serví e voler del senyor rey, e per ço vostraestada de present no sia fructuosa, ans dispendiosa a la ciutat, per ço us pregam que encontinent vosne vengats en nom de Déu” (ibid., f. 6v).

60 AMV, MC 25, f. 241r (1413, julio, 1). Dos semanas más tarde, en carta al rey, los ediles aludían a larespuesta que les dio: “creem que recorde a vostra senyoria com per los altres jurats, predecessorsnostres, fon tramés a vós, senyor, En Johan d’Aguilar, lochtinent de vostre prothonotari, ab creençadels dits jurats a aquell liurada en scrits, per rahó de la qual per vós, senyor, fon provehit a tots loscaps de la creença, e en special sobre·l penúltim cap de aquella, concernent lo assossech e repòs deaquesta ciutat, e sobre presó de alcuns hòmens qui apparien sospitosos al dit repòs de la ciutat; een virtut de la qual provisió, lo governador del dit regne, ab e de consell del batle general e nostre,proceí a presó d’alcunes persones qui·ls parien sospitoses” (id., LM 12, ff. 19v-20v; 1413, julio, 19).

Page 32: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

34

de Luna al trono aragonés, quiso tener cerca a un valenciano que había su-frido la represión de los urgelistas, pero que no había sido defensor de sucausa. Un inesperado nombramiento, tras el cual el notario volvió unos díasal reino, seguramente para dejar en orden sus negocios. El 23 de junio, los ju-rats le escribían a la Pobla de Benaguasil, donde se encontraba, para pedirleque viajara a la capital con el fin de tratar con él personalmente asuntos queno permitían dilación.61 Lo que pretendían, sin duda, era proponerle que él,que en adelante habría de seguir al rey y desempeñar sus tareas en la canci-llería, el centro político-administrativo de la monarquía, fuese y actuase comovaledor de la ciudad en la corte.

En vísperas de su partida hacia Barcelona, el 5 de julio, los ediles escri-bían una carta de agradecimiento a Fernando I por haber concedido a un con-ciudadano un cargo de tanta relevancia: “Sabud havem que vós, senyor, pervostra mercé, havets proveït de offici de lochtinent de protonotari vostre a·NJohan d’Aguilar, notari, ciutadà de aquesta vostra ciutat, lo qual a la vostrasenyoria era estat tramés per los governador e batle general del regne e jus-tícies e jurats de la ciutat de València; de què, senyor molt excel·lent, fahema vostra senyoria aquelles més e majors gràcies que podem, com li ha plaguthaver esguard a aquesta ciutat e al dit En Johan, nostre conciutadà, admetreal servey e offici de vós, senyor”. En la epístola le pedían que diera crédito atodo cuanto el lugarteniente de protonotario le comunicara en su nombre, yexponían las razones de la conveniencia de que él actuara como su repre-sentante en la corte: “E per ço [...] com lo dit En Johan és bé instruït dels af-fers de aquesta ciutat, li havem donat càrrech que d’ací avant, tota hora que·scovendrà, pertracte aquells ab vostra senyoria segons que li scriurem, e axíserà alleujada aquesta vostra ciutat de diverses despeses e treballs de mis-satgeries e altres coses per intercessió del dit En Johan, qui serà contínuamenten la cort de vós, senyor, e los dits affers ne pendran pus fàcils e prests es-

61 “Al molt honorable e molt savi sènyer En Johan Aguilar, lochtinent de prothonotari del senyor rey,en la Pobla de Beniguazir. Molt honorable e molt savi sènyer. Per alcuns affers cuytats havem mes-ter vós presencialment. On, vos pregam que·l digmenge propvinent partats de aquí, on sots, talhora que hora de vespres del dit dia puxam haver còpia de vós. E no us maravellets com nos am-pram del sant digmenge, car les coses són tals que no trenquen festes. E d’açò·ns farets molt as-senyalat plaer. E sia l’Esperit Sant vostre protector. Scrita en València a XXIII de juny” (AMV, LM12, f. 9r-v).

Page 33: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

35

patxaments, lo qual càrrech ha lo dit En Johan acceptat, precedent, emperò, li-cència de vós, senyor. E per ço supplicam a vostra senyoria molt gran que siasa mercé dar licència e manar e (sic) al dit En Johan que·ls affers de la dita ciu-tat espatxadors a vós, senyor, e cort vostra prena càrrech e aquells tracte emene a bona fi”.62

Apenas una semana después, los jurats pedían a Aguilar que, por carta,“nos certificàssets com ha pres lo senyor rey nostra supplicació sobre la co-manda a vós feta dels affers de aquesta ciutat”.63 Aunque no hay constanciade la respuesta real, ésta hubo de ser positiva, pues el lugarteniente de pro-tonotario comenzó a actuar como el valedor del gobierno municipal en lacorte,64 lo que explica la intensa correspondencia que mantuvo con los edilesde su ciudad en adelante, hasta el mes de enero del año 1414.

Correspondencia desde la corte.Tras el nombramiento, Aguilar viajó al reino de Valencia, donde pasó unos

días antes retornar a Cataluña para ejercer su oficio cancilleresco. A partir deentonces –julio de 1413– las numerosas cartas que le enviaron los jurats65

ponen de relieve que el nuevo curial tenía una gran proximidad y facilidad deacceso al monarca, lo que le permitía entregarle en mano las epístolas queaquéllos dirigían al de Antequera, así como despachar con él y dar solución

62 AMV, LM 12, ff. 12v-13r. Publicado en Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV iXV: burocràcia, política i cultura, pp. 111-112 (doc. núm. 11).

63 AMV, LM 12, f. 15r (1413, julio, 14).64 El 17 de julio, los jurats informaban a Aguilar: “Per vostre avís, vos certificam que scrivim al dit mos-

sén Loís com vós havets càrrech de la ciutat en redreçar e dirigir en cort del senyor rey los fets deaquella, e que comunique ab vós de ço que, per sa gentilea, volrà avisar o certificar nosaltres” (AMV,LM 12, ff. 17v-18r; 1413, julio, 17). Se referían al valenciano Lluís de Vilarrasa, “conseller e uxer delsenyor rey”, al cual pedían el mismo día que se comunicara con Joan Aguilar, “a qui havem donatcàrrech dels affers de la ciutat e de spatxar nostres correus” AMV, LM 12, f. 18r (1413, julio, 17).

65 En AMV, LM 12 han quedado registradas las cartas dirigidas por los jurats a Aguilar: en junio de1413, los días 16 y 23 (ff. 6v y 9r-v); en julio, los días 13 (f. 15r), 17 (ff. 17v-18r), 19 (f. 20v) y 21 (f. 22r-v); en agosto, el 4 (f. 26r-v), 17 (f. 33r-v), 21 (f. 37r), 26 (f. 38r-v) y 28 (ff. 38v-39r); en septiembre, el 3(f. 40r), 6 (f. 41r-v), 11 (f. 44r-v), 15 (f. 47r) y 22 (ff. 49v-50r); en octubre, el 4 (ff. 53v-54r), 6 (f. 54v), 10(ff. 57v-58r), 14 (f. 62r-v) y 25 (f. 66r-v). En noviembre, el día 28, los jurats dirigieron una misiva a JoanSuau, missatger de la ciudad, “e en sa absència al molt honorable e savi sènyer En Johan d’Aguilar,

Page 34: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

36

a asuntos importantes de la ciudad que aquéllos le encomendaban.66 Agui-lar actuó efectivamente como un verdadero representante de los intereses delgobierno municipal de Valencia en la corte de Fernando I. También, aunqueen menor grado, ante el gobierno y particulares de la ciudad de Barcelona.67

Además, actuó como informador de lo que ocurría en el entorno del rey. Elenvío de noticias a la capital del reino fue otra de sus tareas, de gran impor-tancia para los regidores, a juzgar por el interés e insistencia que mostrabanen sus cartas.68

Efectivamente, desde julio de 1413, actuó como defensor en la corte de losintereses de Valencia y como de informador de sus gobernantes, primerodesde Barcelona y más tarde desde Balaguer, donde el conde de Urgell, trasiniciar su rebelión contra Fernando I, se hizo fuerte. Como es sabido, la res-puesta del monarca fue poner sitio a la población mediante el envío de tropas,con las que acudió en persona. La partida del ejército real para sofocar la su-blevación obligó al lugarteniente de protonotario a abandonar Barcelona paraacompañar al rey.69 En el mes de agosto hubo de viajar, por encargo de éste,

lochtinent de prothonotari del senyor rey” (f. 86r-v), quien en diciembre vuelve a ser único desti-natario de cartas fechadas los días 4 (ff. 88v-89r), 17 (f. 90r-v), 27 (ff. 91v-92r) y 30 (f. 93r-v). En enerode 1414 le escribieron los días 5 (f. 97v) y 19 (f. 99r-v). La siguiente le fue enviada mucho más tarde,el 7 de agosto, cuando había vuelto al reino de Valencia y se encontraba en Benaguasil: “Al molt ho-norable e molt savi sènyer En Johan d’Aguilar, lochtinent de prothonotari del senyor rey, a Beni-guazir” (f. 173r).

66 “Nosaltres trametem una letra al senyor rey, responsiva a alcunes letres de aquell, de la qual nocreem calga resposta, e per ço no us avisam de ço que li scrivim sinó tant solament que us plàcialiurar la letra al dit senyor” (AMV, LM 12, ff. 17v-18r; 1413, julio, 17); “...us pregam vos plàcia en-continent liurar la letra que dreçam al dit senyor e obtenir de aquell, si serà merçé sua, fer resposta[...]. Creem que·l dit senyor vos comunicarà los affers de què li scrivim, e on no u faça, per vostreavís vos ne trametem trellat interclús ab la present” (ibid. f. 20v; 1413, julio, 19); “...de açò degués-sets fer paraula al senyor rey que sia sa mercé interposar-se en açò [...] sobre aquest material femletra de creença, per vós explicadora al dit senyor” (ibid., f. 22r-v (1413, julio, 21).

67 “Derrerament vos pregam donets les letres intercloses dins vostre plech a qui·s dreçen, car l’onratEn Johan Bayona les tramet aquí per fer pagament de les pensions dels Xm florins que foren man-levats a censal de hòmens de Barchinona en lo temps del sant regiment passat” (AMV, LM 12, ff.17v-18r; 1413, julio, 17); “E en açò, si mester hi serà, axí com creem, façats appellar los consellers [deBarcelona] e·s meta en ferm ab bon contracte e obligacions” (ibid., f. 22r-v; 1413, julio, 21).

68 “Per què us pregam que axí de açò com d’àls que y occórrega de nou e a nosaltres sia avís, nos vu-llats largament e sovén scriure” (AMV, LM 12, f. 15r; 1413, julio, 13); “Pregam-vos molt sovén nosscrivats de les novitats occorrents aquí, car gran consolació és nostra de les bones noves e avís dealtres qualsque hi succeeixquen” (AMV, LM 12, ff. 17v-18r; 1413, julio, 17).

69 “Nosaltres scrivim al senyor rey com havem sabut que és partit de Barchinona e és en les comarquesde Cervera o de Leyda, o per aquén, e que sia sa merçé, per a nostra consolació, nos vulla sovent

Page 35: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

37

para hacer llegar vituallas al ejército real desde las zonas en que hubiese abun-dancia. Tras cumplir la misión, volvió junto a Fernando I. Se le documenta to-davía en la capital del condado en los días 12 y 16 de octubre ejerciendo suoficio.70 Y desde allí envió numerosas epístolas a los ediles valencianos connoticias sobre lo que iba sucediendo, de las que conocemos sólo la respuesta.

Desde mediados de agosto, las cartas de los jurats se dirigieron “al molthonorable e savi sènyer En Johan Aguilar, lochtinent de prothonotari del sen-yor rey, en la obsidió de Balaguer”.71 Las circunstancias bélicas incrementa-ban la avidez de noticias de los ediles, que pidieron a Aguilar reiteradamenteque les enviase información y que velase por los asuntos de la ciudad con elmismo interés que había mostrado hasta entonces: “Pregants-vos, per vostrabondat, que vostra gran diligència no s’atebeescha en affers de la ciutat, eque·ns solicitets, visitets e continuets de letres, car rahonablement tots jornshic deurets haver novitats e coses dignes d’escriure”. Estas palabras fueron es-critas el 4 de agosto.72 La misiva fechada el 4 de octubre fue la última de cuan-tas le enviaron al campamento instalado a las puertas de la ciudad, “en lo sitide Balaguer. 73

Los acontecimientos militares determinaron en esos meses la actividaddel lugarteniente de protonotario, cuya proximidad al soberano durante elasedio de la capital del condado de Urgell está ampliamente documentada.74

scriure de sos prosperats succeïments. E axí, pregam-vos li donets la letra, e que·l tengats aprop so-vent nos scriva, mostrant-li com estam ab gran set e ardor saber noves bones de aquell” (AMV, LM12, f. 26r-v; 1413, agosto, 4).

70 Vid. López Rodríguez, Epistolari de Ferran I d’Antequera amb els infants d’Aragó i la reina Elionor, pp.61, 72-73, 166 y 176. Todavía el 23 de octubre le eran enviadas cartas desde Valencia (Pérez Pérez,“Presencia valenciana en el sitio de Balaguer. Año 1413”, pp. 302-303).

71 AMV, LM 12, f. 33r-v (1413, agosto, 17).72 AMV, LM 12, f. 26r-v.73 AMV, LM 12, ff. 53v-54r.74 Las misivas de los ediles a Aguilar son bien elocuentes: “Sobre açò, sènyer molt honorable, vos pre-

gam molt, assistents al dit senyor rey, prenunciant-li, si us volets, com per açò principalment e peraltres trametem a aquell lo dit missatger” (AMV, LM 12, f. 33r-v; 1413, agosto, 17); “nosaltres scri-vim al senyor rey de alcuns affers segons veure-us per trellat de la letra del dit senyor dins la pre-sent interclús. Pregants-vos que, donant la dita letra al dit senyor, vullats abraçar les parts de la ditaciutat e favorablement rahonar los drets de aquella al dit senyor axí com stam de vós ab gran con-fiança” (ibid., f. 37r; 1413, agosto, 21); “lo consell ha elet en missatger micer Johan Ferrando per re-ferir al senyor rey [...] On, vos pregam affectuosament que en açò, e àls que obs haja, lo adrecets eassistats ab lo dit senyor rey [...] e que n’assabentets al senyor rey” (ibid., f. 38r-v; 1413, agosto, 26);

Page 36: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

38

Igualmente lo está su frecuente comunicación epistolar con los ediles de Va-lencia, que siguieron instándole a enviar noticias sin escatimar gastos.75 Y lohizo. Les informó del curso de los acontecimientos bélicos –“los bel·licososfets del siti”–, en los que participaron tropas valencianas bajo el mando delduque de Gandia y del noble Bernat de Centelles. Uno de ellos, la muerte encombate de Pere March, era lamentada así por los ediles en carta a Aguilar:“Molt nos és greu de la mort de mossén Pere March, però axí és que·ls hò-mens ardits e strenuus paren en semblants fets”. Y, a la inversa, él siguió en-cargándose de entregar al soberano las misivas de los jurats con noticias delreino, algunas tan importantes como la de la victoriosa entrada del ejército enel castillo de Buñol, donde se habían hecho fuertes urgelistas valencianos re-beldes.76

Un mes antes de la caída de Balaguer y apresamiento del conde de Urgell(3 de noviembre de 1413), Aguilar viajó a tierras de Tortosa, enviado por elrey para procurar vituallas al ejército asentado frente a las murallas de la ca-pital del condado. Era la segunda vez que le era encomendada esa misión.El 5 de octubre, en una misiva al noble “mossén Bernat Centelles, senyor deles baronies d’Oliva e de Nules, menexaut d’Aragó”, los jurats de Valencia,“duptants-nos que·N Johan Aguilar no sia aquí, per lo càrrech que ha de pro-

“vullats [...] asistir al dit senyor [rey] en tal manera que sobre aquest material se’n seguexca lo seubenavenir e nostre” (ibid., f. 47r; 1413, septiembre, 15); “Pregants-vos que de fet donets al ditsenyor la letra sua. E, prenent-vos e[s]ment de sos gests, ne si·s té per content de la subvenció, e al-tres coses aquí occorrents dignes d’escriure, de fet nos ne vullats certificar, per nostra consolació eavís” (ibid., ff. 53v-54r; 1413, octubre, 4).

75 He aquí algunas muestras: “pregants-vos que, continuants vostre scriure, nos solicitets de letres ede tot ço que y occórrega digne d’escriure, car lo cars e temps ho requeren. Molt vos ho grahirem”(AMV, LM 12, f. 33r-v; 1413, agosto, 17); “plàcia-us no perdonar a la ploma ne als treballs d’escriuresovent” (ibid., ff. 38v-39r; 1413, agosto, 28); “vos pregam molt carament que, continuant vostrescriure, nos scrivats de tot ço que aquí·s fa cascun jorn, [...] Per què us plàcia, almenys de IIII en IIIIjorns, hajam vostre correu, car bé u requer lo temps e el negoci” (ibid., f. 40r; 1413, septiembre, 3);“E de ço que d’ell porets haver sentiment, e de tot ço àls que és occorregut en exa host o real, nosvullats sovent, sens plànyer correus, certificar” (ibid., f. 41r-v; 1413, septiembre, 6); “stàvem en grancongoxa, cor havia tants dies passats que de vós no havíem letres [...] On, vos pregam siats solícite molt curós en sovent scriure·nts (sic) de ço que y occorrega, no planyent correus segons per altresvos havem scrit” (ibid., f. 44r-v; 1413, septiembre, 11); “Sobre açò, sènyer, vos plàcia mostrar ferventcura e diligència e ab correu tant cuytat com sia possible informar-nos de la intenció del dit senyorrey” (ibid., f. 47r; 1413, septiembre, 15).

76 Vid. Rubio Vela, “Del asedio de Buñol al de Balaguer”, pp. 164 y 172-176.

Page 37: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

39

veir de victualles lo real del senyor rey”, le pedían que, en caso de que ésteefectivamente estuviera ausente, leyese una carta que le habían dirigido y en-tregara al rey otra, “e parlar ab ell de ço qu·en aquella és contengut”.77 Es biensignificativo el hecho de que uno de los dos jefes militares de los ejércitos va-lencianos fuera el encargado de llevar a cabo la misión encomendada al lu-garteniente de protonotario, quien, efectivamente, partió hacia el sur encumplimiento de las órdenes del rey. El 22 de octubre, Aguilar enviaba desdeFlix una misiva a los ediles de Valencia, que le respondían tres días despuéscon otra: “Al molt honorable e savi En Johan d’Aguilar, lochtinent de pro-thonotari del senyor rey, en Tortosa o allí on sia”.78

Acabada la guerra, Aguilar permaneció en la corte durante algunos mesescon la misma actividad: sirviendo al rey en la cancillería y actuando como va-ledor de la ciudad de Valencia. La correspondencia de los ediles demuestraque siguieron recurriendo a él como hombre influyente.79 Al final del año, enatención a sus desvelos, el gobierno municipal acordaba recompensarle concien florines: “Fon deduït en lo present consell per l’onorable En MamfréScrivà, jurat, que com l’onrat En Johan d’Aguilar, lochtinent de prothonotaridel senyor rey, tots jorns faés grans serviis a la ciutat, emparant los affers deaquella en cort reyal e donant recapte e dreça a tot ço que de part de la ciutatli és escrit, estalviant missatgers e moltes despeses, e donant molts avisos a laciutat, e guardant molts prejudicis de aquella, e fos raó que a la celebritat dela festa de la coronació del dit senyor fos senyalat per la dita ciutat, pus era vul-

77 AMV, LM 12, f. 54r (1413, octubre, 5).78 AMV, LM 12, f. 66r-v (1413, octubre, 25). Veinte días antes, los jurats de Valencia le habían escrito

sobre cierto asunto para que hiciera uso de su influencia en la corte y de su proximidad al rey: “queab gran diligència tengats ement a açò, parlant ab vicecanceller, o qui ha càrrech de signar e spetxarprovisions, o fent-li manar al senyor rey que no desempatxe provisió alcuna [...] e supplicar lo ditsenyor no y innove res” (ibid., f. 54v; 1413, octubre, 6). Muy poco después, interesados en facilitarel encuentro con el rey de dos missatgers que los ediles de Alzira habían enviado a la corte “per af-fers molt arduus de la dita vila”, los de Valencia pedían a Aguilar: “vullats en tal manera abraçar losdits missatgers, actes e fets de aquells, e interposar vostres parts, en quant vos sia factible e honest”(ibid., ff. 57v-58r (1413, octubre, 10).

79 “E a vós plàcia haver per recomanat l’onorable En Pere Torrella, conciutadà nostre, qui per part delsdits creedors va de present a cort del senyor rey per la dita raó” (AMV, LM 12, f. 88v-89r; 1413, di-ciembre, 4); “On, vos pregam que la letra qui·s dreça al dit senyor vullats a aquell liurar e tenir apropde les dites coses de aquest material” (ibid., ff. 91v-92r; 1413, diciembre, 27).

Page 38: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

40

gat en cort que y era per la ciutat e feÿa sos fets, e la ciutat hi degués haveresguart, lo present consell provehí e volch que fossen donats al dit En Johand’Aguilar, per remuneració de treballs, cent florins d’or, per arrear-se’n o ferlo que li vengués en plaer, pagadors de la pecúnia comuna de la ciutat des-sús dita”. 80 Creemos interesante añadir algo que no se indica en el acuerdo,pero sí en una misiva al interesado: la propuesta fue hecha por dos prohom-bres de gran peso político: Joan Suau y Jaume Desplà.81 Este último, notario,era entonces escrivà de la Sala, un cargo que Aguilar ostentaría algunos añosdespués. El primero fue nombrado missatger de Valencia para hacer entregaal rey, personalmente, de una importante cantidad de dinero, seis mil florines,de parte del gobierno municipal, cuando Aguilar estaba en la corte y gozabade la confianza regia.82

La coronación en Zaragoza de Fernando I, a la cual había de asistir el lu-garteniente de protonotario,83 pasó a ser asunto principal en las misivas de losediles, que le pidieron su intervención para que la delegación que represen-taría a la ciudad de Valencia se aposentara convenientemente en la capitalaragonesa.84 El consell elegió “per via d’escrutini” la composición de la em-

80 AMV, MC 25, f. 321r (1413, diciembre, 30).81 “Aprés, sènyer, venints a vostre fet, de què·ns han solicitats los honorable En Johan Suau e En Jacme

Dezplà, en lo qual havem bon voler, devets saber que en lo consell huy celebrat és estat deliberatque us sien donats de present, per remuneració, cent florins dels quals façats vostre voler; e en açòha concorregut tot lo consell. Per què, sènyer, vós, a la festa, arreats-vos per aquella forma que usserà viares [...] Dels cent florins damuntdits, scrivits ací a qui·ls reeba per vós ab poder, que tantostlos haurets; e·n podets ferrar e borrar” (AMV, LM 12, f. 93r-v; 1413, diciembre, 30).

82 Los ediles le pidieron que, en caso de estar ausente cuando llegara Suau, buscara la forma de faci-litar su misión: “vos plàcia redreçar a qualque amich qui en vostre loch done dreça e spatxamental dit En Johan Suau en los affers; e si entenets que y sia ydòneu, En Johan de Tudela; si no, vóstriats-ne ço que us ne parega, a ben prest avenir dels affers”. Y, en cualquier caso, que escribiera alrey comunicándole la llegada del embajador: “E vós, sènyer, entretant, si a vós és plasent, scrivitsal senyor rey ab lo correu present com nostre missatger és en lo camí ab los sis mília florins a fer-ne ço que ordenarà la sua senyoria, avisant lo dit senyor on li plaurà dreçe lo dit En Johan Suau, oal siti o a Leyda, o què farà, lexant-ho a vostra coneguda” (AMV, LM 12, f. 66r-v; 1413, octubre, 25).

83 Los jurats dan a entender que los cien florines con que lo recompensaron estaban destinados a sulucimiento personal en la fiesta de coronación (vid. notas anteriores).

84 “E d’açò us pregam hajats càrrech singular, precedent vostre perdó com nos atrevim de enujar-vosde semblant acte, car fa·ns-ho fer atrevinença de vostra amistat, a la qual som prest complaure enquesque li venga en grat e plaers. Volents cloure la present havem haüda letra de XI del present mesper la qual nos scrivits de moltes coses e senyaladament del fet de la coronació que·l dit senyor reydóna entenent que la farà lo dia asignat, bé que vós ne vistats en altra oppinió, atteses moltescoses...” (AMV, LM 12, f. 90r-v; 1413, diciembre, 17).

Page 39: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

41

bajada, de dos jurats, dos ciutadans y dos juristas, para tal acontecimiento: EnMamfrè Scrivà, En Bernat Johan, En Johan Suau, En Johan Pujada, misserJohan Ferrando y misser Gabriel de Palomar. 85

Precisamente en las últimas piezas del epistolario entre el gobierno mu-nicipal y el Aguilar valedor en la corte, comenzado siete meses atrás, se abor-daba el asunto del aposentamiento en Zaragoza de los valencianos enviadosa la coronación. Se trata de dos cartas fechadas los días 5 y 19 de enero de1414.86 Pero la siguiente, escrita bastante tiempo después, el 7 de agosto, aun-que todavía está dirigida al lugarteniente de protonotario, se envió a Bena-guasil: “Al molt honorable e molt savi sènyer En Johan d’Aguilar, lochtinentde prothonotari del senyor rey, a Beniguazir”. Los ediles planteaban una cues-tión hidráulica de índole estrictamente particular, ajena al ámbito curialesco.87

Es evidente que se había cerrado una etapa importante, breve, pero muy in-tensa, en la vida de Aguilar.88

Retorno a la política municipal.Tras la interrupción, un tanto abrupta, de la correspondencia, el notario,

alejado de la corte, volvió a Valencia. En 1416 se registra su presencia en unasesión del Consell municipal de Valencia, no como miembro de éste, sino comomero asistente, “ultra los consellers ordinaris”, según se indica en las actas.89

A partir de entonces volveremos a ver en ellas, aunque espaciadamente, elnombre de Joan Aguilar. En 1417, “micer Jacme Garcia, doctor en leys”, nom-brado uno de los dos “administradors de les imposicions de la dita ciutat edels lochs de la contribució d’aquella”, juraba el cargo en enero; seis mesesmás tarde, el 10 de julio, Joan Aguilar “féu semblant sagrament que·l dit ad-ministrador havia fet” al haber sido designado por Jaume Garcia lugarte-niente suyo en ese oficio: “l’onorable En Johan Aguilar, notari, ciutadà deValència, lochtinent de administrador per l’onorable micer Jacme Garcia, li-

85 AMV, MC 25, f. 305r-v.86 AMV, LM 12, ff. 97v y 99r-v.88 Tal vez por su brevedad en el cargo de lugarteniente de protonotario Aguilar no figura en la larga

lista de funcionarios de la cancillería de Fernando I proporcionada por Sevillano Colom en su estu-dio “Cancillerías de Fernando I de Antequera y de Alfonso el Magnánimo”.

89 AMV, MC 26, f. 147r (1416, junio, 6).

Page 40: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

42

cenciat en leys, administrador de les imposicions de la dita ciutat”.90 Todoapunta a una sustitución de facto en el desempeño de las funciones que co-rrespondían al jurista, marido de Úrsula, hija de Aguilar, fallecido tres añosdespués.91 Tal vez fuera la enfermedad que le llevó a la tumba lo que le hizonombrar a su suegro lugarteniente para el desempeño del cargo.

El 22 de diciembre de 1418, el notario asistía a la sesión del Consell, y tresdías más tarde figura como testigo relevante en el solemne acto de juramentode los nuevos justícies.92 El año siguiente recibió de las arcas municipales losemolumentos que le correspondían por haber sido una de las personas, “axíjuristes com notaris, qui han treballat e feta solícita indagació per trobar la ve-ritat de les cartes falses fetes e fabricades per En Ramon e Berthomeu del Mase En Berthomeu de la Mata, notaris, e per En Gilabert de Moncada e altres”.93

Su presencia en la vida municipal se irá intensificando. El 7 de enero de 1422,“l’onorable En Johan Aguilar” juraba el mismo cargo que un lustro atrás había

90 AMV, MC 26, ff. 208r y 265r.91 Jaume Garcia tuvo con ella dos hijos, Jaume y Joana. El jurista falleció muy joven y Úrsula casó en

segundas nupcias con Berenguer Martí de Torres: “...a la honorable dona Na Úrsula, muller que fonprimera de l’honorable micer Jacme Garcia, licenciat en leys, e ara muller de l’honorable En Be-renguer Martí de Torres, jurat de la dita ciutat l’any present, en nom e axí com a tudriu e curadriude Jacme e Johana, donzella, fills e hereus del dit honorable quondam Jacme Garcia, e a ops d’a-quells...” (AMV, CCo O-8, ff. 105r-v: 1424, abril, 10; y 125r: 1424, junio, 10); “...puxa esser fet carre-gament a·N Jacme Aguilar e Johana Garcia, donzella, fills de l’honorable micer Jacme Garcia,quondam doctor en leys, habitador de València...” (AMV, MC 32, ff. 206v-207r [primera foliación];1440, noviembre, 10); “...als hereus de l’honorable quondam micer Jacme Garcia, licenciat en leys, ciu-tadà de la dita ciutat, e per ells a la honorable dona Na Úrsula, muller que fon primera del dit quon-dam micer Jacme e ara muller de l’honorable En Berenguer Martí de Torres, ciutadà de la dita ciutat,mare, tudriu e curadriu d’aquells” (id. CCe, N-13, f. 239v 1426, abril, 11). Con el tiempo, Jaume, elhijo de Jaume Aguilar y Úrsula, que sería también jurista, incorporó a su nombre el apellido ma-terno, por lo que figura en la documentación como misser Jaume Aguilar y misser Jaume GarciaAguilar. En 1440, su abuela materna, la viuda de Joan Aguilar, encargaba al pintor Garcia Sarrià unretablo para su capilla en la iglesia del convento de Predicadores. Intervino en la firma de ese con-trato el presbítero Andreu Garcia, hermano de fray Jaume Garcia, custodio de los franciscanos ob-servantes del reino. Debían de ser parientes próximos, pues misser Jaume Garcia Aguilar fue elegidoalbacea testamentario por Andreu, que designó también a su citado hermano (Montero Tortajada,“El oligarca y los pinceles: breve semblanza del presbítero Andreu Garcia”, pp. 402, 406 y 407).

92 AMV, MC 27, ff. 74v y 80r-v.93 “Item, a l’honorable En Johan d’Aguilar, qui axí mateix, singularment e sens intermissió, ha treba-

llat en los dits affers e sumat los processes ab grans treballs: cinchcents sous” (AMV, MC 27, ff. 159r-160r; 1419, octubre, 24).

Page 41: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

43

ejercido como lugarteniente de su yerno: el de administrador “de les imposi-cions de la ciutat de València e dels lochs de la contribució d’aquella”.94 Esemismo año se producía un agrio enfrentamiento entre el obispo, Hug de Llu-pià, y la ciudad por causa la asignación de una canonjía a Galderic de Soler,que no era originario del reino de Valencia, y los regidores encomendaron aAguilar tareas burocráticas y notariales encaminadas a resolver en la cortepapal la cuestión, en favor los eclesiásticos nativos.95 El día de navidad delmismo año de 1422 aparece de nuevo como testigo distinguido en el jura-mento de los nuevos justícies;96 el 29 de mayo del siguiente era elegido conse-ller por la parroquia de Santa Catalina y el 4 de junio fue designado elector–uno de los diez que establecía la norma– de los consellers de oficis.97 Ya eramiembro, pues, del Consell de la ciudad cuando poco después, en junio, actúacomo testigo en el juramento de mossén Pere Cabanyelles como jurat.98 Quince

94 AMV, MC 27, f. 347v. “De nós, etc. Pagats a l’honrat e discret En Johan d’Aguilar, notari, adminis-trador el present any, ensemps ab l’onrat En Miquel Cardona, de les imposicions de la dita ciutat,trenta lliures reals, a ell pertanyents, en e per son salari ordinari del dit offici al dit any, finidor enla festa de Nadal primervinent. E cobrats, etc. Datum Valentie XXVIª die iunii anno a nativitate DominiMºCCCCº vicesimo secundo. Daniel Mascarós” (id., CC J-44, ff. 3v-4r; 1422, junio, 26). Hay otro alba-rán igual, fechado el 5 de junio, en favor de “l’honrat En Miquel Cardona, administrador el presentany, ensemps ab l’onrat e discret En Johan d’Aguilar, notari, de les imposicions de la dita ciutat”(ibid., f. 1r).

95 En virtud de un acuerdo municipal del día 14 de mayo de 1425, se ordenó efectuar a Aguilar el pagode 55 libras por tales trabajos, que realizó, según se hace constar, antes de ser escrivà de la Sala, y pororden de los jurats: “axí en advocar, instar, procurar e tenir aprop [...] les qüestions e debats quiforen entre los officials reals e la dita ciutat, d’una part, e lo reverent senyor bisbe de València, de lapart altra, sobre certa canongia la qual vagava en la Seu de València, de què lo dit reverent senyorbisbe fon supplicat e request degués d’aquella provehir a nadius d’aquesta ciutat per raó de les al-ternacions del quinquenni de Constança; per raó del qual dit debat lo dit honrat En Johan Aguilarsostench de grans treballs, axí en advocar, ordenar, posar en lo procés de la dita qüestió diversesscriptures per lonch temps, com en ordenar moltes letres al Sant Pare e al senyor rey sobre lo dit ma-terial, com encara en altres diverses coses” (AMV, CCo O-9, f. 124r-v).

96 AMV, MC 27, ff. 410r-411r y 414.97 AMV, MC 27, ff. 436r-437r y 441v-443v. Fueron publicadas estas actas municipales, con defectos de

transcripción, por Santamaría, Corpus documental para la investigación del Consell General de Valenciaen el tránsito a la modernidad, [II], pp. 129-133. En la relación de notarios propietarios de casas en Va-lencia confeccionada por Cruselles Gómez, Joan Aguilar figura en 1419 en la parroquia de SantaCaterina (Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la primera mei-tat del segle XV, p. 376).

98 AMV, MC 27, f. 437r (1423, junio, 12).

Page 42: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

44

días más tarde, tras haber acordado aumentar la deuda censal en una canti-dad importante, el gobierno de la urbe nombró una comisión de cuatro per-sonas –una, el notario Aguilar– con la misión de “veure e fer aquellesprovisions que·ls parega en benefici de la dita ciutat e de la cosa pública d’a-quella”. 99

Fue la antesala de su elección para el cargo de escrivà de la Sala, que des-empeñó durante un bienio, como veremos más adelante con detalle: desde suelección el 25 de junio de 1423, hasta el 26 de mayo de 1425, día en que pre-sentó su renuncia. Tras esta experiencia política, la última de su vida, pareceser que siguió ejerciendo como notario. En diciembre de 1425, cuando en-fermó Joan Escrivà –el mismo que en los años del Interregno sustituyó a Be-llera en la gobernación del reino y anuló las órdenes de confiscación–, quientomó nota de la última voluntad fue su amigo Aguilar.100

Su presencia en las instituciones municipales parece borrarse en los añosque siguieron a su cese como escrivà. Reaparecerá una década después,cuando, al llegar a Valencia la “triste nova” de la prisión de Alfonso el Mag-nánimo tras la batalla de Ponza, fue convocado el Consell general el 6 de sep-tiembre de 1435. Entre los asistentes registrados, pero no como conseller, sino“ultra los consellers ordinaris”, figura “En Johan Aguilar, notari”.101 Él fueuna de las treinta personas de prestigio elegidas por el gobierno municipalpara actuar en el grave asunto de la liberación del rey. Y como tal, fue reque-rido en su domicilio a presentarse el 21 de marzo de 1436 “en la cambra dela Sala appellada de consell secret de la dita ciutat, per consellar e dar consella aquells què serà fahedor sobre lo liurament dels Xm ducats offerts prestar ala senyora reyna per la delliurança del dit molt alt senyor rey”. Por entoncesestaba ya enfermo, a juzgar por su respuesta: “Idem fuit factum a·N Johan d’A-guilar, notari, lo qual respòs que tres meses havia e pus que jahia en lo llit eque no·s podia levar ne y poria anar”.102 Pese a lo cual, todavía en 1437 la ciu-

99 AMV, MC 27, ff. 448v-449r. 100 “... lo dit honorable En Guillem Scrivà, en son nom propri e com a hereu de l’honorable En Johan

Scrivà, pare seu, segons consta de la herència ab lo testament de aquell, rebut per lo honorable EnJohan d’Aguilar, notari, a XXX de dehembre de l’any MCCCCXXV e publicat a III de jener del ditany...” (AMV, QC W-7, f. 39r-v).

101 AMV, MC 31, ff. 27r-29.102 AMV, Protocols, Joan de Santfeliu 4-5, ff. 11r-14r. En el Consell secret celebrado ese día, presente el

batle general, tras la relación de asistentes, se indica: “En lo present consell hi falliren sis a compli-

Page 43: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

45

dad le encomendó vigilar de la actuación de los oficiales reales, nombrándoloinquisidor,103 y lo eligió para ser uno de los síndics que la representarían en lascortes valencianas que iban a celebrarse.104 Consta su asistencia a la sesión delprimer día de junio de ese año: “Pro brachio universitatum regalium [...] Io-hannes d’Aguilar [...]”105 En diciembre, como ya se ha dicho en líneas ante-riores, fallecía.

Aguilar, escrivà de la Sala.El cargo de escrivà de la Sala de Valencia venía siendo desempeñado desde

1412 por el prestigioso notario Jaume Desplà, excelente dictator y hombreafecto a la monarquía, como demuestra el hecho de que en 1419 fuera nom-brado por Alfonso el Magnánimo archivero del archivo real creado en esafecha en la capital del reino, origen del actual Archivo del Reino de Valen-cia.106 En 1415, obligado por una normativa municipal que limitaba a un trie-nio la permanencia en el cargo, Desplà hubo de dejar de ser escrivà, hasta queen 1418, al tener que hacer lo mismo su sucesor, volvió a ocuparlo por se-gunda vez, tras la elección correspondiente. 107 Ahora bien, ese año, una dis-posición autoritaria de Alfonso el Magnánimo anuló las ordenanzasmunicipales que venían regulando los oficios desde 1412,108 de manera queJaume Desplà no encontró trabas para seguir siendo escrivà ilimitadamente. Y

ment de les XXX persones dessús dites dels quals n’i ha dos morts, ço és, mossén Johan de los Ar-chos e mossén Vilarrasa, e malalt En Johan Aguilar, e absents En Pere Andreu, En Manuel Suau emicer Climent de Vilanova” (AMV, MC 31, f. 74r; 1436, marzo, 21).

103 Graullera Sanz, Derecho y juristas valencianos en el siglo XV, p. 80.104 AMV, Protocols, Joan de Santfeliu q-3, s. fol. (1437, enero, 16).105 AMV, Cortes yy-15, f. 126r.106 Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp. 55-

56 y 61.107 Las ordenanzas de 1412 obligaron, primero a Desplà y tres años después a su sucesor, Escolà: “se-

gons forma d’uns capítols ordenats e proveïts per lo consell de la ciutat de València celebrat a XVIIdies del mes de març de l’any de la nativitat de nostre Senyor MCCCCXII, fos proveït e ordenatque·l scrivà del dit consell fos triennal, ço és, que mudàs de III en III anys, e açò era stat mes e posaten pràtica” (AMV MC 26, fol. 1 r; id., MC 27, f. 2r).

108 El 14 de mayo de 1418, antes de proceder a la elección de consellers de parroquias, Joan Mercader,batle general del reino, presentó la carta del rey, fechada el 4 de mayo, que anulaba los estatutos apro-bados por el gobierno municipal el 17 de marzo de 1412 relativos a la elección de cargos (AMV, MC27, f. 15r).

Page 44: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

46

lo fue hasta el final de sus días. En 1423 enfermó. El día 29 de mayo no le fueposible estar presente en la elección de los nuevos consellers, como exigía lanorma vigente, debido a la “greu malaltia” que padecía,109 que le llevaría a lamuerte.

Falleció el 22 de junio, y tres días más tarde, el Consell, dado que “l’onrate discret En Jacme Dezplà, notari, qui era stat lur scrivà, havia finits sos diese retut l’esperit a son Creedor”, procedió a elegir sustituto, “com no esti-guessen bé sens scrivà”. Provisionalmente había asumido sus funciones unode los dos notarios que trabajaban ordinariamente en la institución, “EnJohan Martíneç, notari, servint offici d’albarans en la scrivania de la Sala”,que figuró por ello durante un tiempo como “regent la scrivania de la Sala permalaltia de l’honorable En Jacme Deçplà, notari, scrivà de la dita Sala”. Nofue él, sin embargo, el elegido, ni tampoco su colega “En Johan de Sentfeliu,notari, servint offici de ajudant al scrivà de la Sala”,110 cuando se procedió acubrir la vacante. Se hizo del siguiente modo: los jurats “se appartaren en lacambra de Consell secret e feren aquí nominació d’alguns bons e discrets no-taris per al dit offici”. Leída la relación de nombres ante el pleno, que dio suvisto bueno, de inmediato “lo dit Consell proceí a la dita elecció d’escrivà pervia d’escrutini”. Los jurats y consellers emitieron el voto individualmente, ensecreto y por escrito. Hecho el recuento, “fon vist haver més veus l’onrat e dis-cret En Johan d’Aguilar, notari, ciutadà de la dita ciutat”, a quien dieron po-sesión de la escribanía “e li donaren les claus d’aquella e los sagells d’argentde l’offici dels honorables jurats manualment, les quals e los quals ell con-fessà haver haüts e reebuts e tenir aquella e aquells per lo dit Consell”.111 Élmismo dio cuenta de ello en el inicio del libro de actas que comenzó:

109 “Dicta die, sabbati, En Johan Donat, verguer, feu relació com ell, per manament dels honorables ju-rats, era estat a casa de l’honrat En Jacme Dezplà, scrivà de la Sala e del consell de la dita ciutat, loqual, segons la provisió del senyor rey N’Anfòs, devia esser, ensemps ab los dessús dits, a fer la ditaconselleria, si podia esser en lo dit acte, com se dixés que fos detengut per malaltia. E dix e feu re-lació que parlà ab la senyora sa muller; li és·tat respost que·l dit En Jacme Dezplà dormia e que noli podia res dir”. Trancurridas unas horas, hubo de actuar Joan Martínez, “en nom e per manamentde l’honorable e discret En Jacme Dezplà, scrivà de la Sala [...], detengut a present de greu malal-tia” (AMV, MC 27, f. 441r; 1423, mayo, 29).

110 (AMV, CCo O-8, ff. 1r y 31v-32v; id., CCo O-9, ff. 36v y 37r).111 AMV, MC 27, f. 452r. Vid. Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocrà-

cia, política i cultura, pp. 65-66 y 119-120.

Page 45: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

47

“In nomine sancte et individue Trinitaris, Patris et Filii, Spiritus Sancti, amen. Sà-pien tots que, com l’onrat e discret En Jacme Dezplà, notari, qui era scrivà dels ho-norables jurats e consell dela ciutat de València, fos passat d’aquesta present vidadimarts a XXII del mes de juny de l’any de la nativitat de nostre senyorMCCCCXXIII, e covengués al dit consell elegir un altre bo, sufficient e honest notarique regís lo dit offici, per tal, divendres, a XXV dels dits mes e any, en la ciutat so-bredita fon celebrat gran e solemne consell per fer elecció del dit scrivà, e plagué anostre senyor Déu que per tot lo dit consell, concordantment, yo, Johan d’Aguilar,notari, ciutadà de la ciutat damuntdita, fuy elet e assumpt al dit offici d’escrivà, se-gons appar en lo precedent libre de consell. Per ço, reebuts per mi los sagells e lesclaus de la scrivania del dit consell, ordení e fiu lo present libre de consells e d’esta-bliments de la dita ciutat en la forma següent”.112

El juramento del cargo no tuvo lugar de inmediato, sino el 12 del mes si-guiente. Fue un acto solemne. El nuevo oficial juró en presencia de los edilesy con las manos colocadas sobre los Evangelios, “en la cambra de l’archiunou”,113 dependencia aneja a la escribanía en la que se guardaban y custodia-ban los “tresors” de la ciudad, esto es, la documentación que se había ido ge-nerando –o adquiriendo, en el caso de los libros– desde los orígenes de laentidad municipal.114 Tras lo cual, los jurats, uno de los cuales era su propio

112 AMV, MC 28, f. 2r. El ya citado notario de la escribanía municipal Joan Martínez dejó constancia enuno de sus notales: “Liber notularum mei, Iohannes Martínez, notarii publici Valentie, de aliquibuscontractibus scribanie de la Sala, inceptus post XXV diem mensis iunii anno a nativitate DominiMºCCCCºXXIIIº in qua die fuit electus et assumptus in scribam honorabilium dominorum iurato-rum et concilii civitatis Valentie venerabilis et discretus Iohannes Aguilar, notarius, civis dicte civi-tatis...” (AMV, Protocols, Notals de Joan Martínez, o-2, s. fol.)

113 “Die lune, in vesperis, intitulata XIIª iulii anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo vicesimo ter-tio. Com en lo XXVén dia del mes de juny proppassat l’onrat e discret En Johan d’Aguilar, notari, fosestat elet en scrivà dels honorables jurats e consell de la ciutat de València per l’onorable conselld’aquella, segons appar en lo precedent libre de consell, per tal, constituït en presència dels hono-rables En Bernat Penaroja, tinent loch de l’honorable mossén Guillem Pujades, cavaller, justícia civilde la ciutat damuntdita, e En Jacme de Romaní, donzell, En Berenguer Martí de Torres, En Pere Pas-sadores, En Johan Ponç e En Johan d’Òdena, ciutadans e jurats en l’any present de la ciutat sobre-dita, ensemps ab l’onorable mossén Pere Cabanyelles, cavaller, ara absent, en la cambra de l’archiunou de la dita ciutat presencialment estant, e en poder e mans dels dessusdits, jurà per nostresenyor Déu e per la creu e per los sants Evangelis d’Aquell, per les sues mans corporalment toquats,que s’haurà bé e leyalment en lo dit offici d’escrivà e guardarà e farà guardar diligentment e curosales coses a ell comanades e pertanyents guardar al dit offici d’escrivà, si Déu li ajut e los seus santsEvangelis”. En nota al margen: “Iuramentum scribe Sale videlicet honorabilis Iohannis Aguilar” (AMV,MC 28, f. 2r).

114 En la noche del 6 de octubre de 1423 se produjo un incendio en la Casa de la ciudad del que dieroncuenta los jurats al rey en una misiva redactadas por Aguilar. Por ella sabemos que destruyó todala cubierta de la Sala, pero que no afectó a “la cambra del consell secret e la cambra de la scrivania

Page 46: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

48

yerno, Berenguer Martí de Torres,115 le hicieron entrega de las llaves y selloscorrespondientes al titular del oficio: “E fet lo dit jurament, encontinent losdits honorables jurats liuraren manualment los sagells d’argent e les claus dela cambra de la dita scrivania al dit En Johan d’Aguilar, scrivà damuntdit”.116

Una entrega simbólica, puesto que ya las tenía desde el día de su elección, apartir del cual comenzó a cobrar el salario de cien libras anuales asignado aquien regía el cargo.117

No es irrelevante el hecho de que transcurrieran más de dos semanasentre la elección y el juramento. El control del aparato administrativo del go-bierno urbano significaba poder, y el escrivà de la Sala, que ocupaba un lugarcentral en él, tenía en esa época importantes competencias. El cargo, aunquede naturaleza burocrática, permitía a quien lo ostentaba influir en los asun-tos de la res publica, lo que explica el creciente intervencionismo de la coronaen la elección, pese a ser competencia exclusiva de la institución local. Comoesto ocurría cuando Alfonso el Magnánimo se encontraba en tierras itálicas,

e los archius e totes les altres parts de les dites cases”. No obstante, se tomaron medidas preventi-vas por temor a que sufrieran daños los “originals dels furs e privilegis molts”, y los “molts en-cartaments e libres” que allí se guardaban (f. 50r-v). Se fue creando una biblioteca de librosinstrumentales y compilaciones legales (Furs, Consolat, Privilegis de la ciutat, Mostassaf), en la quetambién había textos bíblicos y obras diversas: de Eiximenis, el Valerio Máximo, la Cosmographia dePtolomeo... (Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política icultura, pp. 21-23).

115 Advierte la coincidencia de ambos en las instituciones municipales Hernàndez García, “El señoríode Alaquàs y los linajes Martí de Torres, García de Aguilar y Pardo de la Casta (siglos XV-XVIII)”,pp. 19 y 26.

116 AMV, MC 28, f. 3r. Al margen: “Com per los honorables jurats foren liurades les claus de la scriva-nia de la Sala e los sagells d’argent al dit scrivà”.

117 El clavari anotaba el 29 de octubre el pago: “a l’honrat e discret En Johan Aguilar, notari, scrivà delshonorables jurats e consell de la ciutat de València, del qual offici és estat provehit per ordinació deconsell celebrat en la dita ciutat, a XXV del mes de juny proppassat de l’any dejús scritMCCCCXXIII, hon és clar veure, noranta tres lliures, sis sous e huyt diners reals, a ell pertanyentsper son salari prorata del dit offici de XI meses e VI jorns qui, quant a açò, començaren lo dit XXVdia de juny e finiran lo primer dia del mes de juny de l’any primervinent MCCCCXXIIII exclusive,per aquelles cent lliures de la dita moneda les quals la dita ciutat li donà cascun any per son salariordinari e annual de regir l’offici dessús dit [...]” (AMV, CCo O-8, f. 36r-v). El año siguiente perci-bió las cien libras en dos mitades, en agosto de 1424 y enero de 1425: “per mitat e primera paga decent lliures les quals ha en e per son salari ordinari e annual de regir lo dit offici del present any,qui, quant a açò, començà lo primer dia de juny proppassat e finirà en semblant dia de l’any pri-mervinent MCCCCXXV” (id., CCo O-9, f. 38r-v, y 44v).

Page 47: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

49

“occupat en conquestes e altres actes gloriosos de la sua real corona”,118 pa-rece fundamentada la sospecha de que Aguilar esperó a tener la aprobaciónde la reina antes de proceder al juramento del cargo que haría efectivo el nom-bramiento.

Lo ejerció durante un bienio, ya que en mayo de 1425, coincidiendo conel final del mandato de los ediles, presentó la renuncia. Antes de devolverleslos sellos y llaves de la escribanía, pronunció unas palabras ante el consisto-rio, al que pidió “que si en alguna cosa havia fallit que li perdonàs [...], e feÿaals dits jurats e Consell aquelles més e majors gràcies que podia, del bé e dela honor que feta li havien”. Hecho lo cual, según se indica en las actas, “separtí d’aquí e anà fer sos fets”. Se procedió a hacer la elección de su sucesorsin dilaciones, “per tolre moltes passions d’alguns e escàndells que·s solen es-devenir en semblants actes”. Elaborada por los jurats una lista con los nombresde “alguns bons notaris, abtes e sufficients per al dit offici”, fue elegido AntoniPasqual, que prestó allí mismo juramento y recibió en sus manos “los sagellsd’argent e les claus de la cambra de la dita scrivania”.119

118 AMV, CC J-43, f. 49r-v (1422, mayo, 30). Había partido en junio de 1420 hacia Cerdeña; en febrerodel año siguiente llegaba a Sicilia y en junio a Nápoles, donde permaneció hasta 1423. El retornoa los reinos peninsulares se produciría a finales de este año. Tras el célebre asalto y saqueo de Mar-sella, el 9 de diciembre haría su entrada triunfal en Barcelona (Ryder, Alfonso el Magnánimo, rey deAragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458, pp. 99-150).

119 AMV MC 28, ff. 140r-141r. Ese mismo día, 26 de mayo de 1425, el clavari municipal pagaba a Agui-lar algo menos de cien libras “per raó de diverses contractes e altres actes per aquell reebuts delsaffers de la dita ciutat extraordinàries al dit offici de scrivà e no acostumat de recaure en lo salariordinari que aquell reeb de la dita scrivania” durante la juradería de 1423-1424. Y precisa: “per Icompromés e sentència per lo dit scrivà reebuts, de certa qüestió la qual era entre l’onrat síndichde la dita ciutat de una part e l’onrat En Johan Beneyto, mercader, de la part altra, e per altres actese provisions d’aquén fets per los honorables jurats de la dita ciutat, precessors dels que ara són.Item per una carta continent diversos actes fets axí en lo Reyal del senyor rey com en la Seu, perdiverses jornades. Item, per l’inventari e comanda de les relíquies del cap e cors de sent Luís, perlo senyor rey comanats al capítol de la dita Seu e als honorables jurats de l’any passat, conservaten la sacristia de la dita Seu, e per diverses contractes de seguretats de forments” (id., CCo O-9, f.140r-v).

Page 48: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 49: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

51

La elegancia en la escritura epistolar.En los últimos siglos de la Edad Media, como consecuencia del extraor-

dinario desarrollo que había ido adquiriendo la burocracia en todos los paísesde Europa, la escritura documental se convirtió en un instrumento de presti-gio de los poderes públicos. No sólo en las cancillerías reales se procuraba ex-pedir documentos redactados con calidad y belleza. Los regidores de lasciudades necesitaban tener a su servicio, en palabras de Brunetto Latini, “no-taires trés bons et sages de loi, ki sachent bien parler et bien lire escrire char-tres et letres, et ki soient bons ditteours”.120 Valencia no fue una excepción. Enla escribanía municipal, a partir del último tercio del Trescientos sobre todo,la preocupación por la forma constituye una evidencia. Las actas de los acuer-dos municipales comenzaron a exhibir una prosa clara, bella y ornamentada,como si su redactor –el escrivà de la Sala– quisiera hacer gala de excelencia es-tilística:

“...emperó, per esguart de nostre senyor Déu e per reverència dels dits senyor rey esenyora reyna, e per compassió dels càrrechs e affanys de la dita vila, considerantsque injúries se vencen pus bellament ab beneficis que ab pertinàcia de oy, delibera-ren e concordaren de fer e atorgar...”121

IILAS MISIVAS DE AGUILAR:

SU ARQUITECTURA RETÓRICA

120 Brunetto Latini, Li livres dou Tresor, p. 400. Guillem de Copons tradujo literalmente: “bons notaris,molt bons e savis de ley, e que sàpien ben parlar, ben legir, e ben scriure cartes, e que sien bons dic-tadors” (Llibre del Tresor, IV, 131). También reprodujo de manera literal lo escrito por Latini referidoa quien, estando al servicio de un poder, daba forma a las misivas: “En aquesta manera, o en altraque·l savi dictador volrà...” (ibid., p. 128); “E tot primer farà lo dictador la salutació dels bells mots, epuys la letra, en aquesta manera” (ibid., pp. 128-129).

121 AMV, MC 16, f. 15v.

Page 50: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

52

La sentencia solemne con que se adereza este acuerdo, fechado el 12 de agostode 1371, es tan indicativa de la voluntad de estilo del dictator como la citaevangélica (Luc 10, 7) no explícita, que insertaba unos días más tarde, el 20del mismo mes, en este otro:

“...E lo dit consell, haüt parlament e acord sobre açò, attenén quod dignus est merce-narius mercede sua, concordanement proveí e ordenà que, a tots e sengles qui per ladita raó hajen treballat, sia feta de la peccúnia de la dita ciutat satisfacció covinent edeguda...” 122

Acababa de ponerse al frente de la escribanía el redactor de las frases an-teriores, el notario Bartomeu de Vilalba, cuyo paso por la oficina municipalmarcó todo un hito. A partir de él, los dirigentes de la ciudad valorarían la ca-lidad formal de la escritura, convertida en objetivo deseable de todos los tex-tos, pero de manera muy especial, por razones obvias, de los epistolares.123

Arrancar eI elogio de los corresponsales más doctos era motivo de satisfac-ción en un tiempo en que los alardes estilísticos no pasaban inadvertidos: en1404, los jurats encomiaban la “elegant letra” que Juan Rodríguez de Sala-manca les había dirigido, y en 1409 calificaban una misiva del obispo Hug deLlupià de “letra molt bella e sàvia e diserta”. El mismo año, en respuesta aljurista Joan d’Abella, escribían: “de vostre scriure, jassia bell e savi , no.nsmaravellam..”.124 Veinte años más tarde, refiriéndose a una misiva que ha-bían recibido de sus colegas de Barcelona, manifestaban: “tota la dita vostraletra, en totes ses parts graciosament e plena de honestes cortesies, produeixde si gran fragància de comendable saviea” (f. 92v). Estas palabras fueron es-critas en marzo de 1424 por Joan Aguilar, que entonces dirigía la escribaníavalenciana. Hacía ya medio siglo que los gobernantes de la ciudad de Valen-cia procuraban que los regidores de aquélla fueran personas diestras, com-petentes y capaces de redactar con elegancia y sutileza.

La excelencia de las epístolas dependía de las cualidades y saberes del es-crivà de la Sala. Confeccionarlas constituía una tarea que a veces resultaba bas-tante delicada, según se desprende de los propios textos de la época.Particularmente interesante al respecto resulta una pieza de 1399 con la res-puesta dada por los jurats de Valencia a los influyentes funcionarios de la can-

122 AMV, MC 16, ff. 20v-21r.123 Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp. 43-

51.124 Epistolari de la València medieval, I, pp. 91 y 124 (cartas núm. 16 y 36) y AMV, LM 9, f. 72v..

Page 51: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

53

cillería real, que, desde Barcelona, habían acusado a los abogados que servíana la ciudad de ser los verdaderos autores de una carta que consideraron ofen-siva. Los ediles, al tiempo que negaban que hubiese “alguna cosa inconve-nient” en la suya, afirmaban que, incluso en caso de que la hubiere, susabogados no tendrían ninguna responsabilidad “per ço com, en veritat, lesdites letres foren acordades, no per ells sols, mas per nosaltres e per algunspròmens, e de concòrdia e de manament de tots foren forjades per nostres scrivans,e enaprés per tots regonegudes e d’aquén espatxades”.125 La frase refleja bas-tante bien el procedimiento: las misivas eran confeccionadas, redactadas, for-jadas, por el escrivà de la Sala –el plural hiperbólico empleado (“nostresscrivans”) no respondía a la realidad– a partir de la información que le era su-ministrada. Él era el verdadero artífice de la forma, quien había de conseguirque el propósito e ideas de los firmantes se tradujeran fielmente y con aciertoen el texto, lo que exigía competencia, saberes de retórica y dominio del arsscribendi epistolas. Pontón lo ha expresado con acierto: “El éxito de un deter-minado dictator dependía por lo general de la habilidad con que compusieralos modelos de cartas que ofrecía”.126

Toda carta, salvo la escrita con finalidad puramente literaria, obedece a ra-zones prácticas, utilitarias, y se confecciona con un objetivo específico. Las delos ediles se remitían en no pocas ocasiones a autoridades e instituciones degran relieve –el soberano de la Corona de Aragón, monarcas de otros reinos,el papa, magnates poderosos, prelados, abades, gobiernos de ciudades, etc.–,a quienes había que hacer llegar mensajes de naturaleza muy variada. Saberencontrar los términos y tono adecuados en cada caso, acordes al rango y per-sonalidad del destinatario, era cometido del escrivà, que había de ser sutilcuando el asunto lo exigía. Muy significativo al respecto es el reproche que hi-cieron en 1421 los ediles valencianos a sus colegas mallorquines en febrero de1421, tras recibir una misiva que consideraron impertinente: “E creem ferma-ment que si vosaltres, molt honorables senyors, haguéssets vista la dita letra,no haguérets permés aquella ésser tramesa sens dar-li mellor e pus cortés stil;mas havets explicat lo material a vostre secretari e aquell ha’l format com li haplagut”. El reproche se hacía extensivo al oficial que redactó el texto, que ha-

125 Epistolari de la València medieval, I, p. 118 (carta núm. 33).126 Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, p. 41.

Page 52: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

54

bría ignorado principios elementales de la cortesía epistolar: “E si sabés, o siu hagués considerat, com retòrichs e oradors tots temps declinen lurs dictatse oracions a laor e no a vituperi, per captar benivolència, haguera elegidalaor, e pròpria passió o affecció no l’hagra compel·lit a l’extrem”.127 Otra, tam-bién de 1421, dirigida a los missatgers del General del reino, confirma hastaqué punto se cuidaban la expresión en las cartas: “De açò scrivim assats con-goxosament al dit senyor, però ab paraules assats placables, axí com és raó, sinóen quant descobren nostres rahonables congoxes e pascions”.128

Se ha escrito que “el ambiente intelectual de los escribanos de Valenciaera, sin duda, uno de los más avanzados del Mediterráneo y, desde luego, pe-ninsular”.129 Un ámbito urbano con inquietudes culturales, impulsado porun patriciado interesado por el saber literario y por su difusión y conoci-miento entre las generaciones más jóvenes, es el que se detecta en el tiempoen que dirigió Aguilar la escribanía. Comenzó entonces sus lecciones en laCasa de la ciudad un maestro italiano que, con razón, ha llamado la atenciónde los historiadores desde antiguo. El 13 de octubre de 1424, el clavari muni-cipal registraba el pago de cincuenta libras en favor de “mestre Guillem Ve-necià, poeta, de present habitant en la dita ciutat de València”, mitad delelevado pago anual que le fue asignado por el Consell celebrado el pasado 28de septiembre “per treballs d’aquell de legir públicament, en la casa del con-sell de la dita ciutat, lo libre de Virgili Eneydos e lo libre de Bo[e]ci De conso-lació, la lectura dels quals ja per aquell fon començada en la juraderia passadasots esperança de la dita retribució”. Esta actividad, que debió de iniciarsehacia mayo de 1424, fue valorada muy positivamente por los ediles: “la qual,lo consell dessús dit li ha mostrada per exibició de obra, e per gràcia de nos-tre senyor Déu notablament s’és continuada e·s continua tots jorns en lo lochdessús dit, de e per la qual dita lectura los hoïnts aquella són instruïts e bé in-formats axí dels libres dessús dits com d’altres actors poètichs e morals, entant que sa instrucció en les dites coses basta a molt”. El documento aportaotro dato de interés, pues informa de que la presencia de mestre Guillem fuedebida al interés de “algunes honorables persones” que, estando en Nápo-

127 Epistolari de la València medieval, II, p. 102 (carta núm. 11).128 Epistolari de la València medieval, II, p. 127 (carta núm. 25).129 Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena, p. 10.

Page 53: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

55

les, lo convencieron para que se trasladase a Valencia: “És ver que en la ditaquantitat li és estat haüt esguard en ço, car, com lo dit mestre Guillem residísen les parts de Nàpols, tenint allí son estudi e escoles d’arts, aquell, a induc-ció e pregàries d’algunes honorables persones en aquells dies residents en lesdites parts, per ço que que (sic) d’aquell fos reportat, per causa de son estudie saber, algun fruyt de sciència en los fills d’aquesta ciutat, li plagué de veniren aquestes parts, tots afers propris e altres lexats, no sens algun càrrech d’a-quell; de la qual cosa lo dit honorable consell li n’ha haüd consideració en laquantitat dessús dita”.130

Seis meses más tarde, “l’honorable mestre Guillem Venecià, poeta”, reci-bía la otra mitad de los cien florines “per treball d’aquell de legir públicament,en la casa del consell de la dita ciutat, lo libre de Virgili e lo libre de Boeci”.131

Justamente ese mismo día, Joan Aguilar renunciaba al cargo de escrivà de laSala. Ya gozaba de prestigio cuando dos años antes, en 1423, fue elegido parasuceder a Jaume Desplà, otro notario que había caminado por la ruta de la ex-celencia marcada por Vilalba. Al designarlo, los ediles eran conocedores desu experiencia como dictator y de su paso por la cancillería real, en la que fueprotonotario, oficio que, entre otras competencias, tenía la de revisar la re-dacción de los documentos y, en su caso, corregirlos para mejorar el estilo, demanera que fueran expedidos “en bella retòrica o bon llatí”.132 Es de suponer,pues, que el prohombre valenciano al que en 1413 Fernando I encomendó lastareas de protonotario real, diez años después sería considerado y reconocido

130 AMV, CCo O-9, f. 98r-v. El documento fue publicado por Vives y Liern, Las Casas de los Estudios enValencia, p. 71.

131 AMV, CCo O-9, f. 147v. La tarea prosiguió en años siguientes, de acuerdo con los registros de pago,que contienen ocasionalmente interesantes pormenores: “...en legir alguns libres de poetes als fillsd’aquesta ciutat, axí en la casa del consell de la dita ciutat com en altres lochs d’aquella, en singu-lar benefici, erudició e mellorament dels ohents, e a singular e gran honor de la dita ciutat...” (id.,CCo O-10, f. 147r-v); “lo dit mestre Guillem ha vagat e entés en legir philosofia e alguns libres de po-etes als fills d’aquesta ciutat, axí en la casa del consell de la dita ciutat com en altres lochs d’aque-lla...” (ibid., ff. 192r-193r). En algún pago posterior se le menciona como “l’honrat mestre Guillem,poeta venecià habitant en la dita ciutat”, lo que indica que, aunque vino de Nápoles, su patria eraVenecia (id., CC J-48, ff. 57v y 105v; 1429, enero, 11, y mayo, 14).

132 Sevillano Colom, “Apuntes para el estudio de la cancillería de Pedro el Ceremonioso”, pp. 172 y174.

Page 54: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

56

como una de las personas más destacadas de la ciudad en el arte de la escri-tura, y, por supuesto, como un gran conocedor de la lengua sabia.133

Hay interesantes testimonios documentales, que datan de la época enque sirvió en la corte, relativos a la elegancia de sus epístolas. El 21 de agostode 1413, cuando se encontraba en el asedio de Balaguer, los jurats se dirigie-ron a él en estos reveladores términos: “Vostra letra, bona, bella e ordenada, axícom cové a vós, havem reebuda, de XIII de agost, per la qual, estesament e moltbella, nos havets certificat...” Unos días antes le manifestaban su agradeci-miento por otra misiva en la que “engrunadament e rimada nos havets scritdels affers tro a aqueix dia ocorrents”.134 Eran misivas que, tras ser leídas enla sede del gobierno municipal, eran divulgadas por la ciudad y enviadasotras personas y lugares: “e nosaltres, per fer-ne plaer, e desplaer a qui·ln’aurà, havem-la feta comunicar a molts e en molts lochs”; “quant ve quehavem letra vostra, li fem cercar tota la ciutat e arracons”. 135

Diez años después, cuando Joan Aguilar, firmante de esas epístolas, fueelegido escrivà de la Sala, no era un notario más de Valencia. Era un rico ciu-dadano. Sus propiedades en Benaguasil, la fortuna de Maciana, su esposa, ylos matrimonios de sus hijas no dejan lugar a dudas. No necesitaba hacer usode su profesión para vivir. Además, llegaba a la escribanía en un momento deplenitud, de madurez, tal vez animado por un patriciado con ansias cultura-les e impulsado por una vocación literaria que quedaría reflejada en unas mi-sivas cuya lectura produce la sensación de que el redactor gozaba alredactarlas. Al igual que los ediles que lo nombraron, sabía que una bellaprosa epistolar daba prestigio; pero también que ese prestigio recaía sobre elartífice. El empeño puesto en la elaboración de algunas de las piezas docu-mentales, como el pregón y la misiva a los monasterios del reino que hemos

133 De “prínceps de la ploma” calificaban los jurats de Valencia, en una carta al arzobispo de Zaragozafechada el 30 de marzo de 1422, a los altos funcionarios de la cancillería: “los quals officials sónprínceps de la ploma, com són prothonotaris e secretaris” (AMV, LM 15, ff. 217r-v).

134 AMV, LM 12, ff. 33r-v y 37r (1413, agosto, 17 y 21). Vid. Rubio Vela, “Del asedio de Buñol al de Ba-laguer. Los valencianos y la sublevación de Jaume d’Urgell (1413)”, pp. 174-175. La palabra ri-mada[ment] no ha de interpretarse en el sentido de rima, sino como exposición precisa, ajustada.Así: “...lo dit senyor havie conformada rimada reglada e limitada la sua volentat ab la vostra...” (Bo-farull y Mascaró, Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valencia, I, p. 481).

135 AMV, LM 12, ff. 37r y 40r (1413, agosto, 21; y septiembre, 3).

Page 55: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

57

comentado en las páginas iniciales, parece revelar la voluntad de estilo de unscriptor con vocación de escritor y cierto afán personal por causar admiraciónentre lectores y oyentes selectos. Entre un “público” selecto.

Ars dictaminis.Como la de cualquier otro dictator de la época, la producción de Joan Agui-

lar estaba condicionada por los imperativos canónicos del arte epistolar en-tonces vigente. Apropiándonos de una certera frase de Pontón, hemos deverla como el producto de un “diálogo entre la creación individual y las con-venciones que la delimitan y configuran”, entre la norma y el uso que el in-dividuo hace de ella.136 Sus dotes estilísticas personales no se pueden entenderen sí mismas, de manera aislada, fuera de contexto. Para valorarlas adecua-damente es imprescindible que nos situemos en un marco normativo y cul-tural específico que viene definido por la expresión ars dictaminis.

Para los profesionales de la notaría –los escrivans de la Sala habían de serlo–era obligado tener una sólida formación en lengua latina, así como un cono-cimiento profundo de la retórica. A diferencia de los hijos de los burguesesdestinados a practicar el comercio o los negocios, a los que se proporcionabaun saber puramente pragmático, superficial, del latín –el indispensable parapoder desenvolverse en el mundo mercantil–, los aspirantes a ejercer la pro-fesión de notario habían de ser litterati, personas capaces de leer, componer,dictar en la lengua sabia.137 Unos y otros recibían primero los conocimientoselementales en las escuelas urbanas de gramática y lógica. Ahora bien, paralos segundos, tales conocimientos serían sólo la base, el punto de partida delaprendizaje del ars dictaminis, ya en una fase superior, durante la cual, altiempo que se adentraban en el saber específico de “l’art de notaria”,138 ibanadquiriendo un dominio mayor de la lengua y una capacidad para redactar,

136 Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 12 y 59.137 Burns, Societat i documentació en el regne croat de València, pp. 158-159.138 En Valencia, para el ejercicio de la profesión se les exigía demostrar, mediante un examen, el cono-

cimiento de “totes les tres parts de l’art de notaria, ço és, de contractes, juhís et últimes voluntats”(Cruselles Gómez, Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament social a la pri-mera meitat del segle XV, p. 68).

Page 56: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

58

no ya con corrección gramatical, sino con cierto estilo. Aprendían entonces aescribir las epístolas en sus distintas modalidades, así como los artificios des-tinados a embellecerlas.

Como es sabido, el ars dictaminis, surgido en el siglo XI, fue el resultadode la adaptación de la retórica ciceroniana al género epistolar. Uno de los ob-jetivos principales de esa tarea, que fue llevada a cabo por los tratadistas me-dievales, consistía en procurar a los dictatores modelos para la composición decartas. De ahí la preocupación de sus célebres manuales, llamados artes dic-tandi o dictaminis, por establecer fórmulas y proporcionar ejemplos (dictamina)que pudieran ser imitados. Según Alfonso Reyes, aquellos manuales, en losque la epistolografía medieval absorbió la antigua retórica, “son verdaderasartes epistolares, y pueden considerarse como antecedentes de los libros quehoy se publican con modelos de cartas para todos los asuntos posibles”.139

Su uso en la formación de los notarios duró siglos. En el Trescientos, graciasal descubrimiento de las Epistolas familiares de Cicerón, se produjo un reno-vado interés por la retórica clásica y por la carta como manifestación artís-tica; sin embargo, el hallazgo no supuso la desaparición de aquellos tratadosfundamentales, que siguieron siendo utilizados hasta la llegada de la EdadModerna. Gómez Moreno ha escrito al respecto: “Si no nos detiene el temora estrechar los vínculos con los manuales para la formación de los dictatores,podremos comprobar que su importancia es mucho mayor de la que cabríasospechar; y eso era así años antes de que saliera a la luz el Opus de conscri-bendis epistolis de Erasmo”.140

Según lo establecido por la preceptiva retórica vigente en Europa, los dic-tatores habían de proceder, en primer lugar, a la inventio, esto es, a la búsquedade materiales, de ideas, de citas y de argumentos para abordar la materia pro-puesta.141 El siguiente paso era la distribución o disposición adecuada de los

139 Literatura epistolar, p. XVII.140 España y la Italia de los humanistas. Primeros ecos, p. 193. Vid. Curtius, Literatura europea y Edad Media

latina, I, p. 117-118; Murphy, La retórica en la Edad Media, pp. 101-142 y 202-274; Kennedy, “La retó-rica”, pp. 258-262; Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 40-44; Mar-tín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp. 91-124.

141 Brunetto Latini se refiere a la inventio como “troevemens” (Li livres dou Tresor, p. 321), término queCopons tradujo literalmente, “trobament”, al igual que la definición: “és I pensament de trobarcoses veres o versemblants, e a provar sa matèria”; y afirma: “tot abans que ell diga o que scrivamot, deu trobar sos arguments e ses rahons” (Llibre del Tresor, IV, p. 12).

Page 57: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

59

contenidos (dispositio).142 Se trataba de los dos actos preparatorios obligados enla elaboración de las epístolas,143 para cuya redacción tendrían presentes lascinco partes en las que, según los tratadistas, había de ser estructurado el dis-curso: la salutación (salutatio), el exordio, proemio o preámbulo (exordium), lanarración (narratio), la petición (petitio) y la conclusión (conclusio). En palabrasde Brunetto Latini: “los dictadors qui dicten letres o epístoles per maestria deretòrica dien que una letra no ha sinó V partides, ço són: lo saludar, lo prólec,lo fet, la demanda e la conclusió”.144

Los altos funcionarios de las cancillerías, los scriptores al servicio de gran-des señores y los notarios que dirigían las escribanías de las ciudades, redac-taron las epístolas con este formato, de acuerdo con unas pautas, lasestablecidas por el ars dictaminis,145 que se mantuvieron casi sin variacionessignificativas hasta finales del periodo bajomedieval, llegando incluso a tras-pasar sus fronteras cronológicas convencionales.146 Complemento obligadode las cinco partes clásicas era la elocutio, concepto ciceroniano que definía latarea de buscar y seleccionar voces y expresiones para exponer lo hallado enla inventio y ordenado en la dispositio de manera correcta y elegante, con dig-nidad y ornato, enriqueciendo el estilo y “disfrazando la mera gramaticali-dad”. 147

142 Según Marchese y Forradellas, la inventio es “la búsqueda de las res que deben ser expuestas enverba por medio de la elocutio”; la dispositio se ocupa a continuación “del orden y de la disposición”de las ideas encontradas (Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, pp. 219-22 y 105-106).

143 Vid. Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, p. 144; y Lausberg, Elementos de retóricaliteraria, pp. 32-35.

144 Latini, Llibre del Tresor, IV, p. 31. Copons tradujo así, literalmente, el original francés: “li ditteour kiditent letres et epistles par maistrie de rectorique dient que une letre n’a que .V. parties, c’est la sa-luence, le prologue, le fait, la demande, et la conclusion” (Li livres dou Tresor, p. 333).

145 Vid. Murphy, La retórica en la Edad Media, p. 273; Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epis-tolar en España, pp. 41-59; López Estrada, “La epístola entre la teoría y la práctica de la comunica-ción”, p. 31; Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena, pp. 10-11; Carr, “Don Enrique de Villenay la prosa epistolar del siglo XV”, p. 230; Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp.146-147.

146 “Ahora sé bien que la división de la epístola que ofrecen las artes dictandi, que en definitiva remitea Cicerón, fue mucho más respetada por los humanistas de lo que se cree” (Gómez Moreno, Españay la Italia de los humanistas. Primeros ecos, p. 180).

147 Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp. 159-163 y 177; Lausberg, Elementos de re-tórica literaria, pp. 61-64.

Page 58: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

60

Los proemios.Según los preceptistas medievales, los dictatores debían esmerarse espe-

cialmente en la confección una de las partes de la epístola: el proemio. Allí, enlos prolegómenos, más que en ningún otro lugar, había de exhibirse la mejorprosa. Lo expresó con finura Diego de Valera al definir el concepto: “exordioes la introdución del caso de que nos plase trabtar, con limadas palabraspuesto”.148 Efectivamente, se entendía que ninguna de las otras cuatro partesde la misiva era tan apropiada como los proemia o exordia para hacer alardede elegancia en el estilo. Brunetto Latini, basándose en la autoridad de Cice-rón, calificaba significativamente el exordio de señor y príncipe del discurso:“li prologues est sir et princes de tot le conte, selonc ce que Tuilles prueve enson livre [...] De qui Tuilles dit ke prologues est uns dis ki aquiert veraiementle corage de celui a qui tu paroles a oïr ce que tu diras”. Son palabras escritaspor el tratadista tras definirlo así: “Prologues est le commencement et la pre-miere partie dou conte ki adrece et apareille l’oïe et le corage de ciaus a quitu paroles a entendre ce que tu diras”.149 No es de extrañar que en los pre-ámbulos se advierta por lo general un mayor empeño, formal y ornamental.Era la parte llamada a deslumbrar al destinatario desde el primer instante, aseducirlo, a predisponerlo en favor del remitente.150 En caso de que se cono-ciera ya su buena disposición, el prólogo había de procurar que se incre-mentase: “Et nanporquant aucunefois est bons uns biaus prologues, non miepor aquerre bienweillance mais por acroistre la”.151

148 Cit. por Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, p. 53. Sobre el exordium ysu tratamiento en autores castellanos del siglo XV, vid. las pp. 46 y 62-66 de la obra citada.

149 Li livres dou Tresor, pp. 333 y 335. Copons tradujo: “lo pròlech és senyor e príncep de tota la rahó oconte, segons prova Tul·li en son libre [...] De què Tul·li diu que pròlec és un dit que conquir vera-ment lo coratge d’aquell ab qui tu parles a oir ço que tu diràs”; “Pròlech és lo començament e la pri-mera part del conta o rahó, que adreça e apparella l’oir e lo coratge d’aquells ab qui tu parles aentendre ço que tu diràs” (Llibre del Tresor, IV, pp. 32 y 34).

150 “Tul·li diu que pròlec és un dit que conquir verament lo coratge d’aquell ab qui tu parles a oir çoque tu diràs. E açò pot ésser en III maneres: o en cerquant sa benvolença, o per donar-li voluntatde oir, o la voluntat de saber tos dits” (Latini, Llibre del Tresor IV, p. 34). Sobre el preámbulo comoparte de la misiva, vid. Ruiz Calonja, “Valor literario de los preámbulos de la cancillería real cata-lano-aragonesa en el siglo XV”, pp. 206-209; Murphy, La retórica en la Edad Media, p. 213; MartínBaños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, p. 156.

151 Tradujo Copons: “algunes vegades és bo I bell pròlech, no pas per guanyar la benvolença, mas percrèxer-la” (Latini, Llibre del Tresor, IV, p. 36).

Page 59: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

61

Los tratadistas del ars dictaminis enseñaban que el dictator había de tenerpresente la condición del destinatario y la naturaleza del asunto para dar a lamisiva un tratamiento estilístico adecuado. De los tres estilos posibles –hu-milde, mediocre y sublime–, el acorde con los corresponsales de alto rangoera este último: “Sublimis stilus est quando de altis personis sermone disse-rimus altiori”.152 El alto estilo o estilo sublime exigía un tono solemne y unaprosa de sintaxis complicada, ornamentada con cultismos, figuras (colores rhe-torici) y efectos eufónicos. Era el ordo artificialis, una modalidad de escritura ex-quisita que se contraponía al ordo naturalis –llamado también mediocre oínfimo– de la prosa construida con frases sencillas, en las que las palabras si-guen un orden “natural”.153 Naturalmente, el proemio, no siempre necesarioen las epístolas de menor entidad, era parte casi obligada en las remitidas apríncipes y altos dignatarios, y el lugar en que solían poner mayor empeño or-namental los scriptores.

Las epístolas del escrivà de la Sala Joan Aguilar, redactadas entre los años1423 y 1425, se sitúan en un contexto de florecimiento del exordio en la Coronade Aragón. Ruiz Calonja observó, después de estudiar la documentación ema-nada de cancillería real durante sesenta años del siglo XV, desde 1416 hasta1478, que “el período de más predominio del preámbulo [...] podría centrarseen los decenios que cuentan entre 1420 y 1440”.154 Sabemos que lo que hacían

152 Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp. 182-183. La cita corresponde a ArseginoQuadriga (1217).

153 Murphy, La retórica en la Edad Media, pp. 267-268; Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epis-tolar en España, pp. 39, 54-55 y 78; Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp. 149-150 y 162-163. Hemos encontrado en la p. 178 de esta obra última la cita de Ann Dalzell, especialistaen el ars dictaminis, que reproducimos a continuación: “El estilo empleado por los dictatores, a pesarde las lisonjeras referencias a ‘Tullius in rhetoricis’ no muestra apego a los principios fundamenta-les ciceronianos, tales como ‘Oratio... lumen adhibere rebus debet’ (“El discurso debe añadir clari-dad a la materia) (de Or. 3.13.50). El dictator creía en el poder persuasivo de un estilo pleno, rico,ornado. Considerado como un halago para sí mismo y para su arte, de este tipo generaba un aurade benevolencia por todas partes. Está marcado por la redundancia en la forma y el contenido; poruna oscuridad expresiva tenida por adecuada a la solemnidad; por un peso de la ornamentación ver-bal que debe poco a las más oscuras figuras listades en los manuales retóricos y mucho a recursoscomunes tales como el parelelismo, el juego de palabras, la antítesis y el balance; por pasajes de laBiblia y sus historias, tomados con la misma naturalidad con la que los escritores antiguos los to-maban de su mitología e historia; y por los ritmos constantemente recurrentes de las cadencias acen-tuales”.

154 Ruiz Calonja, “Valor literario de los preámbulos de la cancillería real catalano-aragonesa en el sigloXV”, p. 209.

Page 60: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

62

los prestigiosos dictatores de la corte tenía repercusión en las escribanías de lasprincipales ciudades de la Corona. En el caso de Aguilar, que había sido unode aquellos curiales, la moda de los proemios, unida a su personal vocaciónde estilo, explica los virtuosismos y acicalamientos formales que se adviertenen esa parte selecta de sus misivas municipales, merecedora por ello de es-pecial atención.

La personalidad del destinatario era factor determinante en la eleccióndel tono, palabras y exornationes de cada uno de sus exordios:

“Nostre senyor Déu totpoderós, los juhís del qual són inperscrutables, per bé queles sues pietat, misericòrdia e clemència sien molt grans, emperò, provocat molt so-vent per tanta multitut de peccats e iniquitats de l’humanal linatge, poneix, jassiatots temps menys del degut, nostres culpes e faltes en diverses maneres axí com liplau. E, si volem investigar les causes, falim del tot en nostres intencions, car los ullsde les nostres penses a contemplar los actes de la divinal saviea, són pus effuscatsque·ls de la nòctua a mirar dretament al sol” (f. 82r-v).

Eran religiosos los destinatarios de la misiva portadora de esta exposiciónproemial en alto estilo, tan elocuente como esta otra dirigida a Nicolau Conill,eclesiástico valenciano y hombre de gran cultura, influyente en la corte ro-mana, donde desempeñaba el oficio de abreviador en la cancillería pontifi-cia:155

“La granea, insignitat e noblea de aquesta reyal ciutat, la qual, axí en univers comen ses singularitats, comprén molt, necessiten a nosaltres, qui a present, e als altresqui en sos ordenats temps han lo govern e administració de aquella, que, ultra losgrans fets e actes los quals per si han a fer e explicar a molts altres, e·ncara ab covi-nents e opportunes intercessions, e s’estenen a interposar pregàries curosament sesvel·lables parts; e si per tots e cascuns dels particulars de la dita ciutat ho deuen fer,però, més e ab major vigilància per aquells qui major part fan en la totalitat e méssón vists membres principals en lo adunat cos de aquella” (ff. 86[bis]v-87r).

En este caso, como el anterior, el mensaje no es sólo el contenido de las pala-bras, sino la forma. La exquisitez formal no pasaría inadvertida a los cultoscorresponsales, halagados de saberse destinatarios de un texto tan artística-mente elaborado. Era una manera sutil de predisponerlos favorablemente.La petitio vendría a a continuación.

155 Vid. Milián Boix, “Nicolás Conill: un valenciano en la corte de tres Papas 1403-1439”, pp. 247-255especialmente.

Page 61: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

63

Aguilar parece volcarse en los proemios de las misivas que habían de serleídas por hombres de Iglesia, como la enviada al prior y convento cartujo de“la Vall de Jesucrist” (Valldecrist ) para solicitar que favoreciera el ingreso enél de un hijo de la ciudad:

“Si sapiam que, entre les altres coses incumbents a les cures de nostre offici, és decent,ans deguda, aquella una, que per les honors, profits e benificis dels nostres ciuta-dans, ab nostres intercessions e altres honestes vies, interposem diligentment nostresparts, ab majors, emperò, fervor e obres hi devem animosament insistir –e més, hidevem adhibuir nostre legut esforç– quant veem los dits nostres ciutadans anelar asperituals profits, aquells majorment per los quals les divinals laors són augmenta-des, dilatada la christiana fe cathòlica, e per obres de pietat procurada la salut de lesànimes” (f. 51r).

En las cartas al rey son igualmente manifiestos los esfuerzos estilísticosdel redactor:

“Si la nostra feeltat e affecció sovén, per los ciutadans de aquesta ciutat e en lur favor,vers vostra senyoria molt gran humils offer e dóna supplicacions; si per les honorse profits de aquells interpel·la supplicablement e sovén, no se’n deu, axí com pensamno fa, maravellar vostra senyoria molt gran; e si lurs mèrits ho exegexen, per ser-veys fets a la vostra senyoria, ab doble confiança instam de haver exaudició pleneraen les coses de què supplicam” (f. 45r).

Las palabras iniciales suelen ser una exhibición de maestría:“Sol·lícits nos ret acogitar, e ab rahó curosos, quant pensam, sentim e ab los ulls dela pensa veem que molts són accorreguts a la vostra majestat sacra per obtenir ehaver...” (f. 122v).

La epístola congratulatoria al monarca para manifestarle el júbilo de toda laciudad al llegar a ella la noticia de su retorno de Italia,156 da comienzo con elcántico entonado por el ejército de ángeles al nacer Cristo (Lc 2, 14):

“A Déu glòria en los cels, e pau en la terra als hòmens de bona voluntat, e a vós, sen-yor molt poderós, acció de multiplicades gràcies, qui, per vostra mercé, gràcia e be-nignitat, havets, per vostra presencial visitació, consolats los regnes e senyoriesvostres deçà mar” (f. 68r).

156 La vuelta a sus “reinos naturales” fue una petición insistente que formularon igualmente al sobe-rano los catalanes en 1423 (Ryder, Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458,pp. 141-144).

Page 62: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

64

Además del ornato, elevar el rango de la lengua vulgar era otro de los ob-jetivos. Quizá el principal de este otro extenso texto preliminar, que se inicia,significativamente, con un calco del ETSI latino:

“Esi per altres nostres letres hajam altra vegada ja d’açò mateix supplicat vostra sen-yoria molt gran, gens per ço no·ns stam ni estarem, senyor molt excel·lent, que abdeguda humilitat no duppliquem nostres supplicacions primeres, no per ço quedubtem gens que vostra sacra majestat, a nosaltres tots temps graciosa, no hajavoler e propòsit exaudir-les e annuir per sa acostumada benignitat a aquelles, masper ço com som certs que, occupada en fets alts e de gran pes, ha obs que aquestese semblants coses baixes, per bé que haja voler a proveir-les, li sien a memòria re-duïdes. E ço que no podem callar, car nos és dolç e de gran consolació: per qualse-vol occorrent causa, ab vostra persona sacra ja que presencialment no·ns és dat, perscrits, quaix veents-la ab los ulls de la affecció, rahonar, parlar e haver humil e re-verent convicte a quefer no·ns és certament obs degam urgent o necessària causa”(f. 62r-v).

En cuanto al contenido, como era de esperar, proliferan las frases diti-rámbicas dirigidas al rey, no exentas de sentencias, citas y lugares comunes,157

con la misma finalidad de captar su benevolencia en la petición de favores:“De plaer exundant e jocunda consolació, ab confiança e ferma sperança de plenaexaudació, són plens nostres coratges e penses quant a la vostra sacra majestat, a no-saltres tots temps benigna, liberal e munífica, havem propòsit de supplicar en favordels nadius de aquesta ciutat, qui, exegint-ho lur comendable vida, merexen, perlurs obres virtuoses, condignes premis e retribucions, car lo fill bo e savi, glòria ése alegria del pare” (f. 120r).

Los elogios la munificencia y amor paternal dejan paso en otras ocasio-nes a expresiones curiosamente alambicadas. Con las que siguen se instabaa soberano a interpretar las cartas de recomendación como una contribucióna mejorar su proceder, el proceder real, virtuoso y generoso de por si:

“Que a la vostra molt gran senyoria, larga tots temps e munífica als seus familiarsservidors, nosaltres façam supplicables intercessions per aquells, no creem nos dejaésser ascrit a supèrfluu, car naturalment pren augment a virtuosament obrar lo co-ratge ja de si generós, si és incitat per justes e rahonables suasions” (f. 100r).

Aunque en menor medida, la reina Maria también era receptora de exordiosartísticamente elaborados, como el que sigue:

157 Era el exordio lugar idóneo para los tópicos, utilizados para amplificar los pensamientos. Vid. elapartado “Tópica del exordio” de Curtius, Literatura europea y Edad Media latina, I, pp. 131-136; yLausberg, Elementos de retórica literaria, pp. 49 y 53.

Page 63: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

65

“Natural inclinació és, bona policia ho requer e nostres furs e privilegis no u han perstrany que aquesta ciutat, mare e maestra a les viles d’aquest regne,158 ab sos bonsconsells dirigesca, ab benignes favors aconsol e ab justes intercessions impetre be-neficis e obtinga preservacions de greuges e prejuhís, tota hora que·n sia requesta, ales viles reyals del dit regne” (ff. 64v-65r).

La piezas proemiales eran redactadas por el escrivà de la Sala con induda-ble intención literaria, la misma que se observa en tantos otros textos de lamisma naturaleza que salieron en el Cuatrocientos de la cancillería real.159 Deahí que su forma tenga tanto o más valor que su contenido. Es el caso de unaepístola al rey de Portugal en la que los jurats imploraban protección y justi-cia para unos valencianos que fueron desposeídos de sus bienes en aquelreino. Son muchas las peticiones similares que pueden encontrarse en los re-gistros de la época. Pero sólo una exhibe esta original manera en su inicio:

“Per bé que totes altres virtuts en los reys e prínceps terrenals habituades ornen eil·lustren aquells, axí u fan, emperò, si en aquells troben per fonament la incomuta-ble virtut de justícia, car sens aquella totes les altres són offuscades, e aquesta solafa los reys e prínceps clarejar e·ls conferma sòlidament en lur ferma e segura seïlla;e perquè d’aquesta e d’altres virtuts, segons multiplicada fama de molts, la qual nosol esser del tot freturosa de veritat, vulga per tot lo món e dóna singular e loablerenom a la vostra singular e preeleta persona, ab segura confiança suplicam a vos-tra senyoria molt gran de les coses dejús scrites” (f. 53r-v).

Es, claramente, un alarde de prosa artitzada, similar al destinado a los consellersde Barcelona, que comenzarían oyendo lo siguiente al serles leída una misivasuplicatoria de sus colegas de Valencia:

“Axí fiablement segurs de conseguir nostres honestes pregàries, scrivim a vostresmolt honorables saviees, com sabem e havem conegut per experiència que vostrescoratges e penses són a les nostres amigables e benívoles, e les nostres hi correspo-nen per vicissitud de integra amistat, car no ha res que li sia diffícil [a] la amicíciaverdadera” (f. 128r-v).

Conviene aludir, siquiera de pasada, a los exordios de las cartas latinas.No todas lo llevan. Y no es irrelevante subrayar este dato. La misiva en latínpodía ser un texto carente de refinamiento retórico, sintácticamente vulgar,austero y desornamentado. Muchas lo eran. Sólo una porción de ellas se ela-

158 Sobre el lugar común “mare e maestra”, aplicado a la relación entre la capital del reino y las demáslocalidades, vid. Rubio Vela, El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIVi XV, I, pp. 38-44.

159 Cfr. Ruiz Calonja, “Valor literario de los preámbulos de la cancillería real catalano-aragonesa en elsiglo XV”, pp. 210-217 y 227-231.

Page 64: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

66

boraba en alto estilo: las destinadas a monarcas, al papa, a príncipes, autori-dades eclesiásticas, a aristócratas, a hombres de reconocido saber... El escrivàde la Sala se centraba en estos casos, como exigía la preceptiva, en la parteproemial, elemento estilístico que podía alcanzar dimensiones notables, tantoen extensión como en grado de refinamiento, y que le permitía exhibir sus ca-lidades artísticas:

“Sanguinis claritas inclita quam tota nostra vulgat Yspanie plaga unde trahit origi-nem et morum fragantia nostris fama prenuntia sensibus deducta que incensumDeo acceptabilem prestat, necnon dilatata per nobilis consanguinitatis propago que,sinamus regiones alias, hoc utique ferme totum incoli Valentie regnum, et simulomnia que in nobilem Gondissalvum d’Íxar...” (f. 12r).

Así comenzaba la dirigida al papa el 10 de julio de 1423 en favor de Gonçald’Íxar –el mismo individuo al que, años después, siendo comendador deMontalbán, retaría en combate el joven Joanot Martorell–,160 que tiene su equi-valente en la escrita el mismo día al monarca, con un exordio en vulgar artit-zat que no es una traducción mecánica del latino (f. 12v):

“A la vostra reyal majestat és manifest lo gran e singular, entre los barons, linatged’on ha pres naxença –e lo gran parentat e copiós que ell ha, lexén los altres regnese terres de vostra senyoria e altres, mas en aquest vostre regne de València– lo nobledon Goçalvo d’Íxar, al qual fama de molts, provenguda en aquestes parts, fa vir-tuts e loable testimoni”. 161

Otra muestra es el de la epístola enviada el 4 de diciembre de 1424 a losprelados reunidos en el concilio provincial de Tarragona para solicitar que eldía de santa Catalina fuese declarado fiesta de precepto en la diócesis valen-tina. El comienzo –solamente el comienzo– del larguísimo proemio dice así:

“Virgineum decus fecundis illustratum sponsalibus ac thalamis in trono sedentisconnubiorum sollempnibus perenniter celebratum ut quibus datum est obsequi etid appetunt suapte iubilosum colant, decet, opportet, congruit atque prestat. Nonest, reverendissimi patres et domini, non est qui nesciat singulare illud et preluci-dum sidus, beatam dicimus virginem Caterinam tot meritorum cumulis claruissedum sacrarium illud et iubareum corpus mundiali vita nexum habuit anime, iamfelici, quod universo in orbe isto nebuloso licet ac turbido ceu insurgentis aurore di-luculo radians lucifer vere fidei lumine refulserit in Ecclesia tunc surgente...” (f.130v).

En el extremo opuesto, en términos de estilo, habríamos de situar la carta–en vulgar, sin proemio y en lenguaje llano– que el mismo día se enviaba a un

160 Publicada en su integridad en el apéndice: doc. nún. 2.161 Publicada en su integridad en el apéndice: doc. nún. 1.

Page 65: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

67

mercader, Domingo Guerau, para que entregara la elevada epístola latina di-rigida a los eclesiásticos reunidos en Tarragona, a un oficial del obispo de Va-lencia, que se encargaría de hacerla llegar a su destino.162

Ejemplo asimismo representativo de prosa latina alambicada, la dirigidael 4 de noviembre de 1423 a Juan I de Portugal –“illustrissimo regi et principiglorioso domino Iohanni, Dei gratia regi Portugalie et Algarbi ac domino ci-vitatis Septe in Affrica”–, tras un prolongado saludo alusivo a la vocación cru-zada del soberano –“iurati civitatis Valentie se ipsos cum recomendationehumili et devota et laudedigni vestre maiestatis propositi ad paganorum erra-dicationem prosperum et concupitum assequi finem”–, nos proporciona un in-trincado exordio tan excepcional como el anterior:

“Quoniam virtutes alie in regibus ac principibus coalere non valent magistra rerumexperientia id docente nisi habuerint iustitiam pro radice vulgataque per univer-sum orbem fama verigera in eiusdem maiestatis celsitudine virtutum cuneos nedumcoalescere sed flores ingenuos emittere et inde fructus indesinentes producere innotum deduxerit multum dignos quod eiusdem insit per fulgide celsitudinis sacropectore fixa iustitie virtus concluditur necessario ex predictis” (f. 56r-v).

El escrivà de la Sala no se limitaba a confeccionar un simple texto en la len-gua de Roma. Se esforzaba por conseguir un texto latino, pero con intenciónartística, en “estilo de latina prosa”, cabría decir de los exordios de esta natu-raleza, pues respondían al mismo criterio estético que los de sus cartas artit-zades en lengua vulgar, de tono elevado, de compleja sintaxis que evoca laciceroniana y con profusión latinismos,163 en los que nuestro notario parecebuscar una prosa de excelencia, algo similar a lo que Corella llamaría tiempodespués la “dolça harmonia de l’estil en vulgar prosa”, “l’alt estil de ben rao-nades proses”. 164

162 Doc. núm. 25 de nuestro apéndice.163 Latinizantes, pero sin caer en la subordinación a la lengua sabia de tantas versiones vernáculas de

autores clásicos, cuya ampulosidad, en palabras de Rico, “con frecuencia no era sino tosco litera-lismo, unido, si acaso, a una fe medieval en la elegancia del ordo artificialis” (“Imágenes del Prerre-nacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa”, p. 16).

164 No era el latín corriente el modelo de la prosa artitzada en vulgar, sino el latín en alto estilo. Cabríamatizar en este sentido las palabras de Martos referidas a la prosa corelliana: “allò que potenciavenels autors era la dignificació del vulgar davant el llatí amb l’estil artitzat: no era una imitació de laprosa llatina, sinó una recerca d’un nou estil...” (Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 41).La expresión “estil de valenciana prosa”, empleada por autores que conocían bien la lengua sabia,podría tener como referencia un hipotético “estil de llatina prosa”. En ambos casos habría una dobledimensión: lingüística (latín/vulgar) y estilística (prosa artística).

Page 66: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

68

Narratio.La preceptiva retórica establecía que al exordio siguiera la narratio, parte

central y, por lo general, la más extensa de la carta, aquella en que se des-arrolla el tema. El discurso adopta aquí, por lo general, una forma bien dife-rente a la del proemio: las frases altisonantes, las disquisiciones y lospensamientos abstractos propios de éste sobre la justicia, la amistad, el amorpaternal... dejan paso a lo concreto, al hecho específico, al “fait”, voz que em-plea Brunetto Latini para aludir a la narratio; 165 de ahí su carácter expositivo,ya que se trataba, ante todo, de informar al corresponsal de cosas acontecidas,lo que obliga a relatarlas. El valenciano Guillem de Copons, contemporáneode Aguilar, traduciendo literalmente a Latini, escribió: “Lo fet és comptar lescoses que foren axí com si elles fossen. E açò és quant l’om diu ço sobre quèha formada sa rahó”. 166

Hemos seleccionado varios ejemplos representativos de la calidad al-canzada por Joan Aguilar en sus misivas como cronista urbano, tanto de acon-tecimientos vividos por él, como de sucesos pasados. Entre los primeroshabría que ubicar el relato de lo ocurrido en Valencia el 26 de noviembre de1423, al llegar la noticia de que el monarca se disponía a visitar la ciudad,puesto así en boca de los jurats:

“tots en multitud copiosa, e ab nosaltres ensemps lo clero de la dita Seu, cantam de-nant lo altar de nostra dona sancta Maria, ab aquella major devoció que posquem,la Salve regina. E d’aquí, ab piadosa processó per la dita Seu, en jubilació de cants emelodies, lo càntich de Te Deum laudamus ab psalmòdies e altres càntichs oppor-tuns a les laors divines” (f. 66r).

También este otro, detallado y vivaz, con frases plenas de ritmo y belleza,de la fiesta celebrada poco después, en el que incluye alguna apreciación muypersonal, propia de hombre de cultura:

“Fon feta en la nit ladonchs següent gran festivitat e alegria, encenents en les torres,cembori e campanars, e en tots los altres lochs eminents de la dita ciutat, grans ali-mares e luminàries, e corrents per l’àer fochs luminosos, retents axí clara tota la ditaciutat com si fos dia seré; e resonava axí tota la dita ciutat per sons de trompetes, na-fils e altres músichs instruments, per humanals cants e veus exalçades de hòmens,que paria tots los elements se fossen acordats a fer ensemps una gran e gloriosafesta” (f. 68v).

165 Li livres dou Tresor, p. 333.166 Llibre del Tresor IV, p. 32.

Page 67: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

69

En una epístola a Hug de Llupià, entonces obispo de Tortosa –lo sería deValencia más tarde–, con prosa elegante y sin artificios, a modo de proemio,se nos presenta un impecable relato acerca de la existencia, naturaleza y acti-vidades de una histórica institución piadosa:

“En aquesta ciutat ha, de lonch temps ençà, una casa, a manera de cenobi, appe-llada l’espital dels Beguins, en la qual, regida immediadament per los jurats deaquesta ciutat, són exercides moltes obres de misericòrdia, e singularment officiosahospitalitat de hòmens vivints en estat de penitència e volents de cor attènyer sanc-timònia en lur vida. En la qual, encara, per antiquada consuetud loablement ob-servada, los officials e regidors, ab moltes notables persones de aquesta ciutat, enlo dia del Dijous de la Cena, comemorants aquella santíssima e extrema cena que·lnostre redemptor Jesuchrist féu ab los seus sagrats Apòstols, comemorants, encara,aquells molt alts misteris del lavament dels peus als dits seus Apòstols, lo salvífichsermó que·ls féu e lo seu testament que·ls publicà, fan cascuns anys en lo dit dia,entre si e als pobres, caritativa pietança e refecció; e donen obra e manera que en lasegüent nit moltes bones persones qui, volents ab lur creu seguir lo dit nostre Re-demptor, convenints en la dita casa, e d’aquí en gran multitud exints, fan en aque-lla nit diciplinable penitència, anants axí per les ecclésies e monastirs de la ditaciutat” (f. 52r-v).

Ahora bien, la narratio no es sólo relato expositivo. Era también la partedestinada a convencer al corresponsal con argumentos capaces de inducirloa un fin determinado. Aquí se ponía a prueba el saber y pericia del dictator, lahabilidad de su pluma en la elaboración y aderezo de cada epístola.167 Para locual apelaba a la reflexión, al razonamiento sensato: los problemas no se re-suelven de verdad sin hacer frente a las causas profundas que los producen,escribe a propósito de la erradicación de los odios entre bandos. De ahí quese pida al monarca que

“proveesca a les causes d’on los oys e ranchors han haüda naxença, car d’altrament,romanints les dites causes, jamés vera concòrdia no·s seguiria, mas ficta e simulada”(f. 7r).

167 El influyente secretario Francesc d’Arinyo mereció los elogio de los ediles en cartas de 1421 y 1422:“acaptant-hi les provisions necessàries, axí com vostra ploma abta sabrà maravellosament exarar”; “vu-llats [...] acaptar tals rescrits al dit sant pare, e axí affectuosos, sobre·l dit material, com vostra exhu-berant ploma sabrà exarar” (Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia,política i cultura, pp. 115-116). El 17 de enero de 1423: “Axí mateix n’escrivim al secretari [...], carcreem que la sua ploma no serà avara, mas ben abundosa e exhuberant a vostra favor” (carta a Joan de Vall-terra, jurat, en la corte del rey (AMV, LM 16, ff. 93r-94r).

Page 68: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

70

Otras veces es el sentido común lo que se enarbola: “Car sabets que·ls actes dels hòmens cové e és necessari variar segons les variacionsdels temps” (f. 21v).

O el peligro de las tergiversaciones en el suministro de información, comoen esta advertencia al rey:

“sovén relació de molts sol variar en substància, quantitat o qualitat la veritat de lescoses gestes, detrahén dels béns e afegín als mals”,

que prosigue con una aguda y punzante observación sobre lo engañosa quepuede ser una sonrisa complaciente:

“tots los que·s rien o parlen blandícies no són pas amichs, mas han les paraulesbones e los feyts trists” (f. 49v).

O la invocación sentenciosa sobre el proceder justo: “no és de menys e menor virtud denegar injustes postulacions que a justes suppli-cacions annuir” (112r).

Ahora bien, Aguilar no sólo se sirve del argumento razonado. Tambiénhace uso de todo ingrediente emotivo –razón sentimental– que añade fuerzaa aquél. Así, esgrime la decepción que supondría una decisión del corres-ponsal contraria a lo soliciado:

“on vostra senyoria molt gran, informada de les dites coses, axí ho volgués de sacerta sciència, ço que per res no pot caure en nostra credulitat, trencaria los corat-ges nostres e dels ciutadans de aquesta ciutat” (f. 105r)

O intenta conmoverlo con palabras que magnifican la adversidad de una si-tuación:

“Veja, senyor molt poderós, la vostra sacra majestat, com de totes parts nos circuï-xen les angústies en aquest acte de haver blats, dels quals són aquesta ciutat e totlo regne tan freturosos que és una gran trestícia considerar-ho” (f. 147v).

El dictator encuentra también en la narratio un lugar para hacer alardes es-tilísticos propios del ordo artificialis.168 Aunque aquí se aminora la solemni-dad artificiosa de los exordios –por la necesidad de conseguir claridadexpositiva–, el ornato no desaparece. Prueba de ello es una elaboradísimaepístola al monarca en favor de Alfons de Borja, futuro papa Calixto III, quepresenta, después del proemio y antes de la petitio, este texto expositivo y jus-tificativo, en el que no falta el toque sentimental:

“Senyor molt poderós, no·ns és obs a la vostra molt gran senyoria dir o explicar lagran literatura e profunditat de sciències per les quals és fet luminós, los ornamentsde virtuts e bones costumes per les quals dóna fragància e suavetat de bones odors,la integritat de bona vida per la qual a·ssi stabilitat e als altres presta exemple a ho-

168 Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 46 y 66-68.

Page 69: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

71

nestament viure, en e de les quals nostre senyor Déu ha volgut, per sa bonea infinida,dotar e insignir micer Alfonso de Borja, doctor en cascun dret e regent la cancellariade vós, senyor, car vostra senyoria molt gran, a la qual ha per gran temps servit fa-miliarment en consells e en lo ministeri de la justícia e en altres actes grans e àrduus,lo ha molt mils conegut, sentit e vist que nosaltres” (f. 100r-v).

Sirva de ejemplo final esta carta al adelantado de Murcia en la que pre-ámbulo y exposición, trabados hábilmente, se funden en un solo texto, quizácon la finalidad de subrayar el hecho, halagador para el destinatario, que mo-tivaba el escrito: 169

“No·ns són exits, axí com no deuen, per rahó, de les nostres memòries los actes dejustícia loablement per vós exercits, e no pas a instància de la part de qui fos interés,car no us era present, mas per vostre sols motiu e generós coratge, interposant-hi lavirtut del vostre noble offici. Enguany, e no ha molt temps passat, quant tantost comvós, en la ciutat de Múrcia lavors resident, sabut que malfatans cossaris, ab un ba-laner en què s’eren meses per robar tot quant los vengués davant, havien piràtica-ment presa una barxa patronejada per En Pero García, de Sibília, carregada dediverses robes e mercaderies de mercaders ciutadans de aquesta ciutat, ab la qualeren en les mars de la ciutat de Cartagènia, no perdonant a vostres afanys e treballs,e lexats tots altres affers, anàs prestament a la dita ciutat de Cartagènia, on ab sàviesmaneres hagués a mans vostres lo patró e altres hòmens del dit balaner, per la presódels quals vós hagués a mans vostres la dita barxa e la restituís entregament al patróe mercaders de aquella” (f. 155v).

PetitioLos tratadistas del ars dictandi empleaban el término petitio para referirse

a la parte de la epístola que sigue a la narratio, a pesar de que no necesaria-mente tuviera que ser en sentido estricto una petición, una súplica o un ruego.Podía manifestarse o adoptar formas bien diversas: deseo, exigencia, promesa,amenaza, felicitación, rechazo, advertencia, acusación, reproche... Esa varie-dad determinaba en cierto modo el tipo de misiva. En rigor, como ha seña-lado Martín Baños, “en las artes epistolares medievales se establece unatipología de petitiones, no de epístolas”.170 Una diversidad muy profunda, quese reflejaba incluso en el verbo elegido para formular la demanda.

169 Prescindir del proemio convencional era, según Carr, un recurso empleado para destacar la impor-tancia del hecho o situación (“Don Enrique de Villena y la prosa epistolar del siglo XV”, p. 230).

170 El arte epistolar en el Renacimiento europeo, pp. 141-144. Vid. también Pontón, Correspondencias. Los orí-genes del arte epistolar en España, pp. 46-47 y 68-69. “A la educación retórica, impregnada de maníaclasificatoria y sistemática, se debe el que Demetrio Faléreo (o quien ande bajo ese nombre), primer

Page 70: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

72

Los habitualmente empleados en las misivas los jurats valencianos sonpregar, exhortar y obsecrar, que podemos encontrar juntos en una misma frasede intención artística: “vostres paternitats venerables pregam affectuosamente de cor, e vostres ardents caritats exortam e obsecram en nostre salvador Je-suchrist...” (f. 51r). Por lo general aparecen en construcciones iterativas demayor o menor amplitud: “pregam, exortam, requerim e obsecram” (f. 93v),“pregam, exortam e obsecram” (ff. 82v y 129v), “pregam, exortam e [...] re-querim” (f. 83v), “pregar, exortar e requerre” (f. 127r), “pregan e exortan” (f.79v), “vos requirim e pregam” (f. 155r), “exoram e pregam” (f. 163v). Sinó-nimo, pero no equivalente, era suplicar, reservado a personalidades de ele-vada alcurnia. Si en una solicitud hecha a varios individuos conjuntamente,uno era miembro de la familia real, el redactor había de matizar: “A vós, ditalt senyor infant, supplicants exoram, e als altres pregam...” (f. 166r). Súplica,petición y requerimiento habían de aplicarse de acuerdo con el rango: “E perço, a vosaltres e a cascuns de vosaltres, ço és, a la senyoria del capità que siade la reyal prosàpia supplicants exoram, als altres pregam, e a tots de part delmolt alt senyor rey requirim que...” (ff. 103r y 119r). En este sentido, es con-veniente señalar que se observa algo muy similar en las expresiones formu-larias de saludo, distintas según el rango de la persona: “Als dits capitans dela reyal prosàpia, deguda reverència e honor, e als altres saluts, ab pròspera felici-tat” (ff. 103r, 119r y 139r). Dos niveles que pasan a ser tres en este otro caso:“a vós, molt alt senyor infant, humil e subjecta reverència; als altres de la reyalprosàpia, deguda reverència e honor; e a tots los altres, ab votives prosperitats, sa-luts e honor” (f. 109r).

La formulación de la petitio exigía la redacción, siempre en términos dela máxima cortesía, de un texto con palabras que sonaran gratamente a losoídos del corresponsal, que habría de leerlas inmediatamente antes de la sú-plica, ruego, demanda o exigencia propiamente dicha:

“...a la vostra noblea molt gran, la qual havem coneguda e conexem esser de gransaviea e generositat de pensa dotada, affectuosament pregam...” (f. 127r).

tratadista del género o primero digno de mención, elabore una minuciosa repartición en veinte es-pecies: amistosa, recomendatoria, vituperatoria, laudatoria, persuasoria, rogatoria, interrogatoria,contestatoria, alegórica, explicatoria, acusatoria, defensoria, congratulatoria, irónica y de agrade-cimiento” (Reyes, Literatura epistolar, p. XV).

Page 71: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

73

En el caso de que el destinatario fuera originario de la ciudad, la solicitudsolía respaldarse, además, con cálidas alusiones al vínculo patrio:

“E jassia que nosaltres viscam en cert que, a res que fos honor e benifici de aquestaciutat, vós no fallirets, ans, com a fructuós fill de aquella, hi metríets vostres podere saber, però, car no nou res al cor generós si és a virtuosament obrar incitat, a vós,com a nostre bon amich e frare e fill benívol de aquesta ciutat, pregam ab affecció queus plàcia...” (f. 132v).

Los halagos previos a la petición formal ocupan en ciertos casos un espa-cio cuantitativamente importante. En tales casos se advierte un excepcionalempeño por parte del escrivà de la Sala en elaborar un texto docto y alusivo acualidades específicas del corresponsal, alejado –en la medida de lo posible–del mero formulismo, del tópico impersonal, ya que eran finalidades priori-tarias impresionarlo y conmoverlo. Quizá sea el mejor ejemplo una carta a Al-fonso Yáñez Fajardo, el antes mencionado adelantado de Murcia, sobre larestitución de bienes confiscados allí a unos mercaderes de la ciudad. La peti-tio va precedida de largos párrafos en los que el magnate es presentado comoejemplo de rectitud en la administración de justicia:

“De què, mossén molt honorable, vos fahem, axí com és digne, moltes e grans grà-cies; car que en lo present temps se trobe algun ministre de justícia qui per la dretalínea e regle de aquella, sens divertir a deguna sinistra part, la vulla dirigir en sa de-guda fi, digne és e ben merit de loable e perpetual renom en aquest món e de la eter-nal glòria hereu e perpetual posseïdor. Donchs, mossén molt honorable, al qualnosaltres e totes les nacions de gents volents honestament viure devem e som ten-guts fer dignes retribucions de grans gràcies e mercés per la loable administració dejustícia per vós en les dites coses començada, per bé que a la vostra tan dreturera in-tenció no sia obs incitació, exortació o instància, e axí u han mostrat e mostren vos-tres actes virtuosos, axí en aquest ret com en altres dels quals som claramentinformats; mas, encara per ço que en aquells siam participants per nostres instànciese prechs, e vós qui ja y havets intenció ardent siats fervent a aquella, car no noen enres, ans aprofiten al generós coratge –si a ben fer li són fetes–, justes e degudes inci-tacions, a vós pregam, exortam e obsecram, per aquella dreta intenció e voler quevostres actes virtuosos, donant-ne clar testimoni, mostrats haver a la justícia, quevós façats restituir e tornar al dit patró de la dita barcha, o als mercaders de qui lesdites mercaderies són...” (f. 129v).

Tan halagadora y, sobre todo, tan artística como ésta es la epístola diri-gida a varios monasterios el 11 de enero de 1424 –distinta de la que comenta-mos en el capítulo inicial– para suplicar que se elevaran preces a fin de calmarla ira divina y pedir el fin de las adversidades que venían abatiéndose sobrelos hombres, castigo merecido por los pecados. La laudatio de los religiosos estodo un ejemplo de estilo sublime:

Page 72: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

74

“a vosaltres, servents de Déu, qui sóts en la sua sort appellats, a vosaltres, qui, des-emparades les mundials e fal·laces occupacions e inèpcies, sóts fets psalteris e cíta-res sonants, sons e cants de melodia plaents a Déu e fugants les demoníaquestempestats, a vosaltres, per lo[s] qual[s] Déu totpoderós és ab coratges purs e nè-deus loat e glorificat nit e dia, pregam, exortam e obsecram que...” (f. 82v).

Al final de la misiva, confundiéndose con la conclusio, se formula por se-gunda vez la petición:

“E per ço, car nos és mester advocat proprici d’açò mateix, vos plàcia fer specials edevotes oracions e pregàries a nostra dona santa Maria, advocada singular dels pec-cadors, a fi que, sustentats convinentment per la divinal gràcia e misericòrdia en lestemporals necessitats, e refocil·lats per aquelles, mils puscam entendre e·ntenam alseu sant servey, e retre, donar e exibir benedicció, laor e glòria a nostre senyor Déu,qui viu e regna eternalment per tots los segles dels segles” (f. 83r).

En el caso de las epístolas de recomendación, el elogio de la persona parala que se solicitaba el favor coexiste en la petitio con los ditirambos al corres-ponsal, como en la dirigida al rey en favor de Alfons de Borja, cuyo proemioya hemos comentado:

“Mas, pur sentim nosaltres per fama vulgada, la qual no sol del tot freturar de ve-ritat, que en aquell florexen copiosament sapiència, virtuts e bona vida, per aquell,donchs, en lo qual tants dons de natura e gràcia concorren, los quals meritamentexegexen grans retribucions e premis, per aquell, a la vostra molt gran senyoria,acostumada loablement retre a les virtuts sos correspondents merits, humilment eab aquella major affecció que podem, supplicam que sia de sa mercé col·locar-loaxí decentment en la Ecclésia de Déu, que a ell sia retribució condigna e los altresvostres naturals vassalls prenguen, per exemple de aquest, vigor e esforç, a imitar-lo en les vigílies e treballs dels studis honests e virtuosos” (f. 100v).

Como parte esencial y razón de ser de la mayor parte de las misivas, lapetición exigía argumentos convincentes, sobre todo cuando se sospechabaque podía haber una resistencia por parte del destinatario a conceder lo quese le solicitaba. El argumento convincente exigía a la vez una formulaciónacompañada de hechos concretos y de advertencias. Con la prosa eleganteque correspondía a un eclesiástico de relieve, el abad de Poblet, Joan Aguilarexpuso así las razones que aconsejaban su intervención para evitar un con-flicto en un monasterio femenino de la ciudad:

“E nosaltres, qui dels perills, mals e scàndels qui en aquesta ciutat e en lo regne deaquella són stats, trahents naxença dels fets del dit propdit monestir, no som del totoblidants, e cobejam ab sol·lícita cura esquivar tot ço que·ls posqués recidivar, avós, mossén molt reverend, qui per vostra dignitat havets en lo dit monestir de laÇaydia deguda coerció, superioritat e obediència, pregam affectuosament que usplàcia, ab aquelles mellors e pus salutíferes provisions que vostra reverent savieabé sabrà, ordenar prohibir e vedar les dites coses, a fi que les dites monges de la Çay-dia, qui de aquelles, si·s fahien, mostren que serien congoxosament tribulades e en

Page 73: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

75

gran desolació, e ja·n viuen en suspens, pusquen lur vida monàstica en repòs e tran-quilitat de pensa,171 famulants a nostre senyor Déu, en votiva religió espletar” (f.113r).

La petitio podía ser una exigencia. En estos casos, la habilidad del redac-tor se ponía a prueba: no sólo había de argumentar, sino de enmascarar la exi-gencia con palabras corteses para darle apariencia de súplica. Puede servir deejemplo una misiva motivada por la prohibición, en el territorio del ducadode Gandia, de extraer grano con destino a Valencia, conculcando los derechosde ésta. Lo exiguo del elogio al duque, cuya intervención se solicita, contrastacon la amplitud de las razones enarboladas por la ciudad,

“la qual és mare e maestra e ciutat metròpola en lo dit regne, de la [qual] pren de-nominació, e li pertanyen per ço, segons rahó natural, ultra lo dit privilegi, moltesaltres beneficis, privilegis e libertats, entre los altres que de tots los lochs del ditregne prene e haja, per sos diners, líberament tots e qualsevol blats que per a sesprovisions e necessitats haja ops. E és gran rahó, car sabets, e ho ha mostrat expe-riència moltes vegades, que la habundància en aquella ret abundants totes les viles,castells e lochs del regne, e la fretura o carestia en aquella les ret freturoses o cares.Plàcia, donchs, a vosaltres, als quals entén aquesta ciutat, mare, maestra e metrò-pola en aquest regne, a vós, dit senyor duch, per la real prosàpia d’on trahets na-xença, e per vós, qui u merexets...” (f. 90r).

Otra interesante modalidad de petitio es la que adopta forma de arenga.En los avisos de peligro a las autoridades de las zonas costeras por presenciade embarcaciones de piratas o de enemigos, Aguilar encuentra una ocasiónpara transformar la fría notificación en vibrante llamamiento a la lucha, re-vistiendo de lenguaje heroico la información. Al advertir de un posible des-embarco genovés en el litoral, los jurats de la capital, por medio del escrivà dela Sala, piden que, en caso de que se produjese el ataque, se les haga frente:

“E si per ventura s’esdevendrà los dits jenoveses a qualsevol dels dits lochs marí-tims venir, plàcia-us que, ab animosos coratges e esforçadament, com molt bé hanacostumat los feels e leals vassalls de la reyal corona d’Aragó, resistir-los e fer con-tra aquells bona deffensió”.

171 En otra carta, fechada el mismo día, escribió Aguilar: “en repòs e tranquilitat de religiosa pensa” (f.112r). La expresión “qui no donen repòs a la mia pença” se halla también en la carta dedicatoria dedon Enrique de Villena de los Dotze treballs de Hèrcules. Vid. Cátedra & Carr, Epistolario de Enriquede Villena, p. 41.

Page 74: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

76

Líneas después se amplifica la petitio, al tiempo que se intensifica el lenguajemilitar y patriótico de la llamada:

“E on s’esdevinga que ab los dits enemichs hajats a les armes venir, aprés que, ex-citats vostres animosos coratges, vostres forces virtuoses rigorosament espletants,hajats fermament en les vostres penses, e tota hora vos recort, que aquesta nostravirtuosa nació ha tots temps acostumat vençre als flachs e descoraznats jenoveses,de què tota via ab gran pahor e temor venen a les armes contra aquesta valerosanació. Metets-vos, axí mateix, fermament al cor, que ab bona e gran justícia, que ése serà de vostra part, vendrets ab ells a les armes, deffenents vostres cases, perso-nes, mullers e fills, e tot quant bé havets en lo món; per deffensió de les quals no de-vets dubtar qualsevol perills, en los quals devets confiar que serà de vostra part een vostra ajuda nostre senyor Déu totpoderós, en mà del qual són les victòries e favençre los pochs als molts” (ff. 77v-78r).

Con las pertinentes modificaciones, al redactar la misiva que ese mismodía fue enviada al gobernador y jurats de Mallorca, la petitio vuelve a ser vi-brante arenga:

“E si·l cas s’esdevendrà, senyors molt noble e molt honorables, que les dites fustesde jenoveses, per lur desastre, arriben en aquexa ylla, vullats-los mostrar quanta ésla animositat e virtut de la nació dels vassalls de la reyal corona d’Aragó, acostu-mats, per gràcia de Déu, sobrar e vençre los flachs descoraznats jenoveses; mostratscom a virtuoses persones, segons vostres loables precessors han mostrat què ab hò-mens han a fer qui han voler, poder e saber deffendre lurs cases, persones, mullers,fills e béns, per los quals a deffendre no devets duptar deguns perills o affanys, mas,premessa gran providència e confiants en la divinal ajuda, la qual deffén en la jus-tícia, axí com és de part vostra, los pochs de la mà e poder dels molts, metents enobra; e mostrats quanta és la animositat, vigor e esforç dels leals e feels vassalls dela reyal corona d’Aragó” (f. 78v).172

El saludo y la conclusión.Las dos partes canónicas de la epístola que adoptan el carácter más for-

mulario son el saludo, “primera parte que vulgarmente en nuestras cartasacostumbramos poner”, y la despedida. Tanto en una como en otra, el re-dactor había de atender a algo tan importante en la Edad Media como la dig-nidad y rango del remitente y del receptor, lo que obligaba a emplearexpresiones convencionales de respeto diferentes, específicas para cadacaso.173 Brunetto Latini, traducido por Copons, lo expresaba con estas pala-

172 Otra similar se dirigió a las autoridades de Ibiza. Vid. documento núm. 13 del apéndice.173 Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 41, 45-46 y 59-62. La frase en-

trecomillada es de Diego de Valera (ibid., p. 53).

Page 75: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

77

bras: “Saluts és lo començament de la letra, que nomena aquells qui trametene aquells qui reben, e lo stament e la dignitat de cascú, e la voluntat del cor d’a-quell qui tramet envers aquell qui reb [...] E sapiats que·l nom d’aquell qui éspus gran e en pus alta dignitat deu ésser totjorn primer”.174

En el texto del saludo, formando parte de su cuerpo mismo, los precep-tistas solían distinguir varios aspectos: inscriptio, intitulatio, affectio mittentis.Este último, declaración de afecto, explica que a veces adscribieran la saluta-ción al exordio, no sin razón, “puesto que [...] una de las funciones principa-les del saludo es la de captar desde el principio la benevolencia deldestinatario de la misiva”.175 En cuanto a la conclusio o despedida, escatocolodel documento epistolar con la indicación del lugar y la fecha –datatio topicaet chronica–, es sabido que había de obedecer igualmente a un estricto rigor for-mulario y someterse a las normas de respeto establecidas por la tradición y elprotocolo.176 Valgan como primer ejemplo las palabras de saludo y de despe-dida redactadas por Aguilar en una misiva a la reina:

“A la molt alta e molt excel·lent senyora, la senyora reyna. Molt alta e molt excel·lentsenyora: [...] E, senyora molt excel·lent, nosaltres haurem-ho a singular gràcia de lavostra molt gran senyoria, la qual, prosperada en sos bons desigs, faça viure nostresenyor Déu en votiva sanitat per molts anys e bons. Scrita en València a XXVIII dejuny, any MCCCCXXIII. Senyora, qui, besants vostres peus e mans, se comanen envostra gràcia e mercé, los jurats de València” (f. 4 r).177

O estas otras, de una carta dirigida al Magnánimo unos días después:“A la molt alta majestat de nostre senyor lo rey. Molt alt e poderós príncep e senyor:[...] E, senyor molt excel·lent, ultra ço que les dites coses les quals concernexen lahonor e servey de vós, senyor, són rahonables e justes, nosaltres encara les haureme reputarem a singular gràcia de la vostra senyoria molt gran, la qual exalce pode-rosament nostre senyor Déu ab gran victòria de sos enemichs. Scrita en València aVI de juliol, any MCCCCXXIII. Senyor, qui besants vostres peus e mans se comanenen vostra gràcia e mercé, los jurats de València” (ff. 9v-10r).

Ahora bien, no siempre es así. Si en las centurias anteriores la composicióny estructura de las cartas habían obedecido a normas “tan rígides com les del

174 Latini, Llibre del Tresor, IV, p. 33. Traducción literal del original francés (Li livres dou Tresor, p. 334).175 Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, p. 149.176 Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 41 y 69-71.177 Los deseos de larga vida y salud (“votiva sanitat”) constituyen la fórmula de despedida que más se

repite: “a gran e singular gràcia ho haurem e reputarem de la vostra molt gran senyoria, la qual, permolts anys e bons en votiva sanitat conservada, exalce poderosament nostre senyor Déu ab gran vic-tòria de sos enemichs. Scrita en València a VII d’octubre de l’any MCCCCXXIIII. Senyor, qui, besantsetc.” (f. 6r-v).

Page 76: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

78

sonet”178, en el Cuatrocientos la flexibilidad fue abriéndose camino, de ma-nera que el dictator, en casos excepcionales, ampliaba la salutatio y la conclu-sio, adaptándolas a los rasgos específicos del perfil biográfico del destinatariocon finalidad enaltecedora. Una epístola para el rey de Portugal nos permitecomprobarlo. Empeñado el soberano luso en una cruzada antiislámica, JoanAguilar, sabedor de esos ideales y propósitos, sin duda como una forma decaptatio benevolentiae, introduce significativos elementos ad hoc que dan sin-gularidad a un texto habitualmente plano:

“Al molt alt e molt poderós rey don Johan, per la gràcia de Déu rey de Portogal ede l’Algarbe e senyor de la ciutat de Cepta. Los jurats de la ciutat de València, re-comanants-se en vostra gràcia e mercé del sant propòsit contra los infels obtenir ladesijada fi e gloriosa victòria,179 a exalçament e propagació de la cathòlica fe chris-tiana [...] E axí creem que u farà degudament observar vostra molt gran senyoria,la qual, exalçada poderosament sobre los enemichs de la fe christiana, prosper nos-tre senyor Déu, complida de sos bons desigs. Scrita en València a XXIII d’octubrede l’any mil CCCCXXIIIs” (ff. 53r-v).180

El escrivà tenía, no obstante, muy escaso margen de maniobra para in-troducir toques personales que alteraran de manera significativa las fórmu-las establecidas por los convencionalismos de la época en el saludo. Sí levesañadidos, ornamentales o con alguna intención:

178 Burns, Societat i documentació en el regne croat de València, p. 203.179 La expresión con que se desea éxito, en la que la palabra “propòsit” se asocia a “obtenir la desijada

fi”, recuerda la empleada por don Enrique de Villena en la carta dedicatoria a los Dotze treballs deHèrcules: “y porta los bons prepòsits a deguda fi” (Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena,p. 41).

180 En las misivas dirigidas al monarca portugués, las referencias a su vocación cruzada son una cons-tante. Un mes después de la citada en el texto, le fue enviada otra en latín con esta salutación: “Illus-trissimo regi et principi glorioso domino Iohanni, Dei gratia regi Portugalie et Algarbi ac dominocivitatis Septe in Affrica, iurati civitatis Valentie se ipsos cum recomendatione humili et devota etlaudedigni vestre maiestatis propositi ad paganorum erradicationem prosperum et concupitumassequi fame”. Y terminaba: “Excellentissimam personam vestram multo incolumen per longa tem-pora Deus omnipotens, de infidelium barbarorum stragem eiusque fidei catholice exaltationem in-victam vestre maiestatis dexteram in virtute sua feliciter roborando. Scripta Valentie quarta dienovembris anno a nativitate Domini MºCCCCºXXIIIº (f. 56r-v)”. El 9 de enero de 1425 volvía a serdestinatario de una misiva así encabezada y acabada: “Illustrissimo regi et principi glorioso dominoIohanni, Dei gratia regi Portugalie et Algarbi ac domino civitatis Septe in Affrica, iurati civitatisValentie, se ipsos cum recomendatione humili et devota ac celse maiestatis vestre laudabilis pro-positi ad paganorum emulsionen finem assequi prosperum et votivum [...] quam dignetur votivasanitate in longevum conservare omnipotens Deus, ad hostium salvifice crucis inimicorum exerci-tum sempiternum [...]” (ff. 141v-142r).

Page 77: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

79

“Als molt honrats, universes e sengles alcayts, justícies, jurats, batles e altres offi-cials, consells e prohòmens de qualsevol castells, viles e lochs del regne de València.De nós, los jurats de la ciutat de València. Saluts, e bon e valerós esforç” (f. 77v).

En un texto como éste, que normalmente hubiera finalizado con el clásico “sa-luts”, la modificación que introduce Aguilar se limita a unas breves, pero muysignificativas palabras –”e bon e valerós esforç”–, acordes con el llamamientoa la resistencia frente al enemigo que se haría a continuación.181 Los añadidosa la fórmula escueta de saludo, aunque puedan parecer meros adornos (“Sa-luts ab votiva prosperitat”: f. 118r), por lo general responden a una intenciónrelacionada con la finalidad de la misiva: “Saluts, e en lo examen de vostre juhíesser trobades justícia e dretura” (f. 54v); “Saluts, e dels mals fets en los terri-toris de les dites aldees instar e procurar deguda correcció e esmena” (f. 55v);“Saluts, e los actes de justícia loablement per vós començats produir a lur de-guda fi” (f. 129r). En las destinadas a personas de religión musulmana se en-cuentran las expresiones de saludo más originales y meditadas:

“A l’honrat lo alcayt e a l’alamí del loch de Ribarroja. De nós, los jurats de la ciutatde València, a vós, dit alcayt. Saluts e honor, e al dit alamí conéxer la veritat de la fechristiana” (f. 161r).

En el texto de algunas salutationes se adivina también un propósito esté-tico, como en la dirigida a un eclesiástico miembro de la familia real, porta-dora de esta eufónica intitulatio:

“Al molt reverend pare en Christ, de la gloriosa reyal prosàpia d’Aragó trahent naxença,lo senyor don Luís, bisbe de Mallorques” (f. 14r).

En igual sentido apunta esta otra: “Al molt honorable e de profunda sciència micer Alfonso de Borja, vicecanceller del sen-yor rey” (f. 61v).182

Las despedidas, aunque también constreñidas por los tratamientos queimponía el rango del correponsal, daban al dictator más posibilidades de plas-mar afanes creativos de índola estilística que las ofrecidas por la salutatio. Porlo común, eran breves y protocolarias. El interés mayor se centra en aquellasen que, rompiendo con los esquemas habituales y sabiendo cuáles eran los in-

181 Observamos un añadido similar en la despedida de una misiva de similares características dirigidaa Mallorca: “E haja-us, senyors molt honorables e cars amichs, en sa protecció recomanats l’EsperitSant, en singular do e virtut de fortalea” (f. 52r).

182 Compárese con esta otra, que le fue dirigida el 8 de junio de 1419: “Al molt honorable e savi mos-sén Alfonso de Borja, doctor en cascun dret, conseller e promovedor del senyor rey” (AMV, LM 14,ff. 112v-113r).

Page 78: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

80

tereses y deseos del destinatario, buscaba complacerlo con consideraciones oalusiones gratas a sus oídos. En este sentido resultan ilustrativas algunas car-tas a la reina María. Mujer de profunda religiosidad, Aguilar buscaba piado-sas palabras –obviamente, no por casualidad– en el texto de la conclusio,destinadas a ella:

“A vós, senyora molt excel·lent, significam les dites coses per ço que y proveesqua,segons que serà de sa mercé, vostra molt gran senyoria, la qual, prosperada en sosbons desigs, consol per vista presencial del senyor rey lo Sperit Sant, qui consolà lossants Apòstols, e us faça longament viure per molts anys e bons en votiva sanitat”(f. 57v).

El deseado retorno del marido, asunto especialmente importante para lareina, era también cuestión recurrente:

“E, senyora molt excel·lent, ultra ço que·n retrets a la justícia son deute, nosaltres horeputarem a gran e singular gràcia de la vostra molt excel·lent senyoria, a la qual,prosperada gloriosament en sos bons desigs, preste longa vida, ab votiva sanitat eab presencial e presta visitació e convicte del molt alt senyor rey, aquell Déu totpo-derós qui lo cel e la terra creà” (f. 33r).

Cuando la vuelta del rey a los estados citramarinos parecía inminente, el dic-tator de los ediles escribe:

“Nosaltres ho haurem a gran e singular gràcia de la vostra molt gran senyoria, laqual, consolada en breu per benaventurada vista presencial del dit senyor rey, pros-per nostre senyor Déu en votiva sanitat per molts anys e bons, complida de sosbons desigs” (f. 41v).

Y cuando ya era un hecho la presencia del monarca en sus reinos hispánicos:“Car, senyora molt excel·lent, ultra ço que y farets e ministrarets justícia, virtut pervós molt volguda e abraçada, nosaltres ho haurem a gràcia singular de la vostramolt gran senyoria, la qual, exalçada pròsperament segons sos bons desigs, consoll’Esperit Sant per vista presencial e votiva de la sacra persona del molt alt senyorrey” (f. 60v).

Distinto es el caso de las misivas al rey. Lo característico y habitual en lasdespedidas era enaltecerlo subrayando su condición de soberano victorioso,lleno de virtudes, servidor de Dios y protegido por Él:

“Nostre senyor Déu totpoderós, al qual ha plagut per do de singular gràcia il·lustrare insignir vostra molt excel·lent persona de glorioses victòries e habitació de mol-tes virtuts, la conserve al seu sant servir, per molts anys e bons, en votiva sanitat, abvictòria poderosa de sos enemichs” (f. 86[bis]v).

Se le ensalza como gobernante justo, famoso, poderoso, buscador de la pazy triunfante sobre sus enemigos, no sin cierta desmesura tanto en el númerocomo en la significación de las palabras:

“E a la vostra majestat sacra, la qual és ennobleÿda, preferint a les dignitats speri-tuals e temporals dels vostres regnes e terres bones e virtuoses persones, darà gran

Page 79: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

81

augment de virtuosa felicitat al ministeri beatífich de la justícia, vostra irrefragableensenya, a pau, repòs e a tranquil·le stat dels regnes e terres a la vostra reyal Coronasotsmesos, a gloriós renom e perpetual fama de la vostra reyal persona, e a bena-venturada consecució del regne celestial, al qual aprés molts e bons anys en votivasanitat conservat perduesca lo rey dels reys e senyor dels senyorejants la vostra moltgran senyoria, domats tota hora per triümphables victòries tots sos enemichs” (f.121r).

El tono llega a ser apoteósico:“Sperants ab confiança plena que nostre senyor Déu, del qual són en pròpria rega-lia les victòries, e·l ne pregam humilment, fortificarà la vostra gran potència, e lesmans de aquella endreçarà axí a les batalles que, a laor e glòria sua, a exalçament dela vostra molt benaventurada corona d’Aragó, e a eternal serenitat de la vostra reyale sacra majestat, vos farà haver e obtenir en los dits e altres actes glorioses victòries,dignes de memòria perpetual” (f. 175r-v).

En las epístolas dirigidas, no a los monarcas, sino a dignatarios o autori-dades para solicitar o agradecer favores, a veces también se observan despe-didas con expresiones originales de gratitud y voluntad de corresponder:

“Offerim a vós, mossén molt honorable, nostre bon e car amich, nostres poder e saber,ab voler affectuós e prompte, a totes coses que sien de vós o dels vostres honor, profit eplaer, dels quals vos pregam vos amprets ab plena confiança tota hora que a vós plaurà, cer-tificants-vos que u farem e complirem volenterosament e de bon grat” (f. 125r).

Si las palabras anteriores iban dirigidas al maestre racional del reino de Ara-gón, las siguientes eran para el maestre de Montesa:

“Car, senyor molt reverent, les dites coses, per bé que sien honestes e justes, nosal-tres les haurem e reputarem a bons grat e gràcies de la vostra molt reverent senyo-ria, per la qual nos offerim fer complir tot ço e quant nos sia honestament possible” (ff.163v-164r).

Obligadas expresiones protocolarias de cortesía se funden, con peticiones acor-des a la condición del corresponsal:

“E haja-us, reverent pare, en sa special gràcia recomanat la Trinitat Santa, a la qual vosplàcia, ab vostres devotes oracions e del vostre covent, pregar per la prosperitat del senyor reye per lo bon stament de aquesta ciutat” (f. 64r).

Son las líneas finales de una misiva al abad de Valldigna, bien diferentes delas destinadas a un ambicioso prelado, Hug de Llupià, obispo entonces deTortosa:

“Significant-vos que les dites coses haurem e reputarem a gran e singular gràcia devostra molt reverent paternitat, la qual, prosperada segons sos bons desigs, col·lo-cada en ydòneu grau en la ecclésia de Déu, conserve nostre Senyor en votiva sanitat permolts anys e bons” (f. 73r).

Page 80: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

82

Terminaremos nuestra selección con esta no menos original despedida, conintención patriótica, de una carta al caballero valenciano Lluís Çabata:

“Donchs, mossén molt honorable, mostrats per obra ço que de vós [e] dels vostres aquestaciutat, mare vostra, ha tots temps segurament sperat; e haja-us, mossén molt honorable,en sa special gràcia tots temps recomanat la Trinitat Santa” (f. 85r).

Page 81: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

83

La carta como exhibición de saber.En las cartas redactadas por Aguilar con destino a corresponsales selectos

aparecen, entretejidas en el texto, máximas, reflexiones y citas de autoridades.Aunque con cierta mesura, el escrivà de la Sala, al igual que hicieran sus pre-decesores en el oficio, recurrió a este clásico procedimiento con el que en laépoca se solían adornar las piezas oratorias solemnes –“ab molt ornat parlar,forrat d’aprovades auctoritats”–183 y la prosa de intención literaria –en “riquesprofundes sentències arreada”, en expresión de Roís de Corella–,184 siguiendolo aconsejado por los tratadistas del ars dictaminis, y probablemente con laayuda de algún repertorio de citas, esa suerte de libros funcionales de uso bas-tante común a lo largo del Medievo.185 Y lo hizo en formas variadas.

A veces se limitaba a expresar de manera sentenciosa una idea conside-rada como verdad irrefutable: “volenters [...] e intrèpidament supplica lo vas-sall qui de cert sab esser amat de son senyor” (f. 43r), “la virtut de justícia [és]virtut als reys e prínceps pecculiar e molt luminosa” (f. 65r), “sab[...] vostramolt precel·lent saviea quant és congoxosa la elongada sperança en les coses

IIILA PALABRA SABIA

183 Con estas palabras se alude en las actas municipales al discurso pronunciado el 4 de septiembre de1402 por el rey Martín el Humano ante el Consell general de Valencia, “seent en cadira reyal, en or-nament e loch magnífich e decent a majestat reyal” (AMV, MC 22, ff. 211v-212r).

184 Lo johí de Paris, en Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 306.185 Vid. Pontón, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, p. 57; Epistolari de la València me-

dieval (I), pp. 113-124; y Epistolari de la València medieval (II), p. 71. Todavía Erasmo de Rotterdam ela-boró una obra, Adagiorum Collectanea, con “ochocientas expresiones proverbiales, tomadas de losautores latinos de la Antigüedad y comentadas para uso de aquellos que se esfuerzan por lograr unelegante estilo literario [...] Erasmo publicó, en 1514, un libro de comparaciones, Parabolae, realiza-ción parcial de un anexo con el cual quería completar los Adagia: metáforas, dichos, alusiones, ale-gorías mitológicas y bíblicas, todo tratado de la misma manera” (Huizinga, Erasmo, I, pp. 90-91).

Page 82: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

84

molt desijades” (f. 76r), “no és de comportar lo amich que als viures toqua deson amich” (f. 79r), “no és de menys e menor virtud denegar injustes postu-lacions que a justes supplicacions annuir” (112r), “no noen en res, ans apro-fiten al generós coratge –si a ben fer li són fetes–, justes e degudes incitacions”(f. 129v), “no nou res al cor generós si és a virtuosament obrar incitat” (f.132v). Si en estos casos, en los que no parece necesario refrendar el aserto conla frase de una autoridad, se afirma con contundencia, en otros se procuramatizar con prudencia. Así, en una cuestión tan grave como la fama, la ex-periencia dice –se asegura– que lo que comentan las gentes puede ser indi-cativo, pero no necesariamente cierto: “segons multiplicada fama de molts, laqual no sol esser del tot freturosa de veritat” (f. 53r); “per fama vulgada, laqual no sol del tot freturar de veritat” (f. 100v).

Otras veces, el escrivà pone en boca de los ediles autoridades de renom-bre. En febrero de 1425, cuando Valencia padecía una alarmante escasez detrigo y la perspectiva de una hambruna inminente “met en mortal congoxae angústia gran tot lo poble de aquesta ciutat”, temerosos de una insurrec-ción popular, los jurats recurren, de la mano de Aguilar, a una oportuna y co-nocida cita en carta a los missatgers: “Car sabets que scrit és: Nescit plebs ieiunatacere” (f. 147r). Y lo hacen sin mencionar a su autor, Lucano (Farsalia 3, 58),uno de los clásicos latinos más leído en la Edad Media.186 Las referencias a lacultura clásica suelen ser indirectas, como la que figura en una misiva al Mag-nánimo en que se le insta metafóricamente a poner fin de manera tajante a losproyectos italianos: “no resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordesde totes les il·lusions ytàliques [...] e no sperets, senyor, a desligar-les, carnuus cechs tenen e insolubles, los quals jamés no veuríets acabats de desligar”(f. 49v). El nudo gordiano está en la mente del redactor de la epístola, quepoco después hace uso de otro conocido lugar común para recordar al mo-narca que lo que hoy es claro mañana puede no serlo: “la roda de la fortunaés en contínua mutabilitat” (f. 49v). Asimismo podría haber un eco de la mi-tología pagana en la alabanza de las oraciones de los religiosos, “sons e cantsde melodia plaents a Déu e fugants les demoníaques tempestats” (f. 82v).

Eco, aunque bien lejano. Porque es la cultura de índole religiosa la que do-mina y aflora con mayor insistencia en las citas embellecedoras de las misi-

186 Curtius, Literatura europea y Edad Media latina, I, p. 95.

Page 83: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

85

vas de Aguilar, que hace gala del saber bíblico al dirigirse a las comunidadesmonásticas: “àls no·ns occorre qui·ns pusca dar remey sinó que, la oració se-guints de aquell amich de Déu, rey e propheta David, digam ab ell: En les tri-bulacions nostres clamarem a Déu misericòrdia e Ell exaudirà nostres pregàries” (f.138r). Evidentemente, el notario construye la frase basándose en un salmo:“Cum invocarem exaudivit me Deus iustitiae meae, In tribulatione dilatastimihi. Miserere mei et exaudi orationem meam” (Ps 4, 2). En la despedida dela misma carta hay otra interesante referencia: “a fi que, sustentats en los tem-porals aliments, loem, benescam e glorifiquem la sua majestat divina, qui ésnostre Déu sant, Déu fort, Déu inmortal, Déu just e Déu plen de totes miseracions,confiants en la sua misericòrdia, qui·ns ha per lo psalmista dada seguretatque, si l’invocam en lo dia de la tribulació, Ell nos delliurarà, e nosaltres honorifica-rem a Ell, qui viu e regna eternalment, sens fi, per tots los segles dels segles”(f. 138r).Aguilar hace uso allí, en primer lugar, de una larga frase inspirada enel trisagio litúrgico: “Sanctus Deus, sanctus fortis, sanctus immortalis, mise-rere nobis”; y, a continuación, inserta la traducción de un salmo, parecido,pero no idéntico, al anteriormente citado: “Et invoca me in die tribulationis;Eruam te, et honorificabis me” (Ps 49, 15). Una de las epístolas paulinas cons-tituye la base de la argumentación referente a la necesidad de que los mo-nasterios sean regidos “per abbats, pastors e prelats bons e virtuosos, la vidadels quals no pusca ésser de vicis represa, mas en simplicitat de sperits te-ments Déu, prudents, sobris e ornats de virtuts e de sciències, e aytals, final-ment, com los descriu lo apòstol sent Pau scrivint a Thimoteu sobre aquestamatèria” (f. 123r). Se trata de la primera de las epístolas de san Pablo a Timo-teo, en algunos de cuyos versículos se refiere el apóstol a las cualidades quedeben tener los obispos (1 Tim 3, 1-8).

En otras ocasiones fundamenta el dictator la ortodoxia de un aserto en laautoridad evangélica en términos imprecisos, pues se presupone que el co-rresponsal es buen conocedor del tema: “Doctrina és evangelical e moral, egrans exemples, los quals som certs ne havets lests e vists, ne han mostradaexperiència clara” (f. 26r). No siempre exhibe el saber bíblico de manera ex-plícita. Así, cuando escribe “lo fill bo e savi, glòria és e alegria del pare” (f.120r), cita y traduce literalmente la Vulgata, pero sin indicarlo: “Filius sapienslaetificat patrem” (Prov 10, 1; 15, 20). Igual hace, según se ha dicho en páginasanteriores, en la misiva al Magnánimo en que leemos la alusión perifrástica“lo rey dels reys e senyor dels senyorejants” (f. 121r), traducción literal de “Rex

Page 84: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

86

regum et Dominus dominantium” (Apoc 19, 16, y 1 Tim 6, 15). Tampoco esexplícita la alusión de Dios como “nostre senyor Déu, per lo qual regnen losreys e los prínceps han administració de la justícia” (f. 49v), que nos remite aProv 8, 15: “Per me reges regnant, et legum conditores justa decernunt”. Ob-servamos, finalmente, que se alude a los religiosos, al menos en tres ocasio-nes, como personas llamadas por Dios “en la sua sort”: “sóts en la sua sortappellats” (f. 82v); “ha en la sua sort appellat” (f. 120v); “sóts appellats en lasort de Déu” (f. 137v). Tal vez haya que buscar el origen de esta singular ex-presión,187 en Prov 16, 33: “Sortes mittuntur in sinum, sed a Domino tempe-rantur”.

El redactor vuelve a demostrar su amplio conocimiento de la cultura ecle-siástica cuando pone en boca de los ediles de Valencia estas súplicas a Al-fonso el Magnánimo para que vuelva a sus reinos citramarinos: “Venits,donchs, senyor molt poderós, venits. No vullats tardar” (f. 50r); “aquesta vos-tra ciutat, la qual ab les veus dels precordis clama e crida ab la sancta mareEcclésia: Veni salvator noster, rex noster, veni, accelera et noli tardare” (f. 76r). Nohace explícito el nombre de san Agustín, inspirador del texto, en cuyos Soli-loquios (XXXV) leemos: “Veni, Domine, et noli tardare. Veni, Domine JesuChriste, veni visitare nos in pace, veni et educ vinctos de carcere ut laetemurcoram te corde perfecto. Veni, salvator noster, veni, desideratus cunctis gen-tibus, ostende faciem tuam et salvi erimus”.

El latinismo dignificador.El escrivà de la Sala, para referirse a la última cena de Cristo, utilizó en

una epístola al obispo de Tortosa la expresión “santíssima e extrema cena” (f.52v), en la que se advierte, además de la presencia del superlativo y del dua-lismo en la adjetivación, el uso, infrecuente en el catalán medieval, de la pa-labra extrema con el significado de última. Es evidente la intención culta,erudita, que hay detrás de ese calco latino –del adjetivo EXTREMUS–, emple-ado en lugar de los habituales derrer o últim. La misiva al prelado no está es-

187 Se documenta “cridats a la sort del Senyor”, con el sentido de vocación eclesiástica, en DiccionariAguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster, VII, p. 313.

Page 85: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

87

crita en la lengua de Cicerón, pero era ésta la que Aguilar tenía en la mente alutilizar la voz en cuestión. No será, desde luego, la única vez. Al dirigirse alos consellers de Barcelona, recurre en varias ocasiones (ff. 25v, 26r, 92v, 93r y93v) al latinismo amicícia, calco de AMICITIA, a sabiendas de que la voz sonaríaa sus corresponsales mejor que la más usual de amistat, también empleada.En una ocasión, dirigiéndose a los mismos ediles, usa ambas, quizá para evi-tar la repetición: “...per vicissitud de integra amistat, car no ha res que li sia dif-fícil [a] la amicícia verdadera” (f. 128v).

En el mismo sentido apunta la utilización del sustantivo convicte con el sig-nificado de relación directa (“sovenejades conversació e convicte” [f. 26r], “pre-sencial e presta visitació e convicte del molt alt senyor rey” [f. 33r], “rahonar,parlar e haver humil e reverent convicte” [f. 62v]), basado en el lat. CONVICTIO

‘compañía, trato familiar’. La voz intent, empleada con el sentido de ‘atento’,no se explicaría sin tener en cuenta el verbo INTENDERE, del que deriva: “axí in-tents a aquest voler” (f. 26v), “hajam bo e intent voler a tot ço que fos útil” (f.27r); y tampoco el adjetivo lúbric con el significado de ‘peligroso’, que es el dellat. LUBRICUS: ‘’preservar de totes insolències e perturbacions lúbriques” (f. 112r).Al adjetivo ULTRONEUS, ‘espontáneo, voluntario’ es preciso recurrir para en-tender el ultronea utilizado en una misiva de agradecimiento: “la ultronea egenerosa affecció que, sens alguns actes precedents qui us hi deguessenmoure, havets fructuosament mostrada” (f. 125r). Encontramos el verbo im-petrar, no con el significado de suplicar, sino con el del lat. IMPETRARE ‘conse-guir, obtener’: “ab justes intercessions impetre beneficis e obtingapreservacions de greuges e prejuhis” (f. 64v). Otro verbo latino empleado enversión catalana es VULGARE ‘divulgar, propagar, manifestar’: “Sabets, senyorsmolt honorables, e és sobres vulgat...” (f. 167r), “com les dites coses, vulgades jaen públich, sien vengudes a notícia...” (f. 112r). Lo encontramos con cierta fre-cuencia asociado a fama: “segons multiplicada fama [...] vulga per tot lo móne dóna singular e loable renom a la vostra singular e preeleta persona” (f. 53r-v); “per fama vulgada” (f. 100v), “és vulgada fama en aquesta ciutat” (f. 121r).188

188 La carta a Pere Pardo, dedicatoria de los Dotze treballs de Hèrcules, comienza: “Jatsia per vulgadafama...” (Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena, p. 41).

Page 86: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

88

Vocablos insólitos afloran una y otra vez en las misivas con mayores pre-tensiones. NOCTUA, denominación latina de la ‘lechuza’, se transfiere tal cuala la prosa romance (nòctua, f. 82v), a pesar de su inexistencia en ésta. Tam-poco se localiza en el catalán medieval el adjetivo il·lecebres (f. 138r), tomadodirectamente de ILLECEBRA para referirse a los ‘encantos y tentaciones delmundo’. Para manifestar el deseo de que los religiosos sean reconfortados orobustecidos por la gracia y misericordia divinas, se catalaniza el lat. REFOCI-LLARE, resultando el participio refocil·lats (f. 83r);189 se emplean –tal vez secrean– sendas voces cultas, ces y decés, que remiten, respectivamente, a losverbos CESSARE ‘cesar’ y DECEDERE ‘morir, renunciar’: “per ces o decés” (f. 36r);hechos acontecidos son “coses gestes” (f. 50r), traducción literal de RES GES-TAE;190 virtudes inculcadas son virtudes insites: “les insites en aquells virtuts”(f. 87r), del lat. INSERERE; en la frase “les dites bones obres per vós impenses” (f.125r), el cultismo es el participio de IMPENDERE ‘emplear’; para referirse a launidad moral de la ciudad de Valencia como ente colectivo se recurre al par-ticipio de ADUNARE ‘unir’: el “adunat cos de aquella” (f. 87r);191 y se calca EVE-NIRE ‘ocurrir, acontecer’ en la frase: “açò sia evengut per obra de algú” (f. 30r),así como SUBIUNGERE ‘añadir’: “subjungint lo dit En Gil Navarro...” (f. 170v).El verbo ABSTRAERE ‘extraer, sacar fuera’, es la referencia del sustantivo abs-tracció, utilizado en la siguiente frase, referente a un asunto de saca de cerea-les de un lugar: “no ha feta ne fa a la abstracció de aquells [ordi e adacça]contradicció alguna” (f. 90r); y de DEMERERE ‘merecer’ procede demerèixer, queprefiere a merèixer en alguna ocasión: “no us ho han demerescut” (f. 105r).

Son muchos los cultismos léxicos cuya comprensión exige un conoci-miento del latín. Uno de ellos, localizado en más de una ocasión, es el verbo

189 Vid. la amplia relación de cultismos y latinismos detectados en epístolas valencianas de los siglosXIV y XV por Germà Colón, en la que se recogen los tres ejemplos citados: nòctua, il·lecebres, refo-cil·lats (“Dialéctica entre llatí i romanç”, pp. 110-135).

190 También se localiza gesta en un sentido heroico, como hecho de armas: “letres qui pus claramentreciten la gesta” (f. 15v).

191 En su Cànon de la misa, Guillem Anglés creyó conveniente acompañar el verbo latino de la co-rrespondiente glosa: “adunare, ajustar, ço és, en una fe et en una caritat” (Ferrando Francés y SerraEstellés, La traducció valenciana de la missa del segle XIV, pp. 64 y 139). Es posible que sea una lecturadefectuosa de adunat el adimàs de la frase “...preguant-me los adimàs y colligís” de la carta dedica-toria de don Enrique de Villena a Pere Pardo en los Dotze treballs de Hèrcules (Cátedra & Carr, Epis-tolario de Enrique de Villena, p. 41).

Page 87: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

89

sobrar con el significado de ‘superar, ser superior, vencer’, el que tiene SUPE-RARE, su modelo latino: “se mostrava impossible poder-hi ésser en alguna ma-nera sobrats” (f. 48v); “sobrar e vençre los flachs descoraznats jenoveses” (f.78v); “contra aquests infortunis per sobrar aquells” (f. 147v).192 Parecido es elcaso de attenuar que encontramos en “hajats més fermament en vostres pen-ses que·ls vençrets e attenuarets” (f. 59v), que remite a ATTENUARE ‘disminuir,minorar’. De PERDUCERE ‘hacer ir, conducir’ deriva perduesca: “en votiva sani-tat conservat perduesca lo rey dels reys e senyor dels senyorejants la vostramolt gran senyoria” (f. 121r); de ABICERE ‘dejar de lado’, viene abicir : “volentabicir [...] lo jou de la obediència” (f. 16v); de ADHIBERE ‘mostrar’, adhibuir: “méshi devem adhibuir nostre legut esforç” (f. 51r); de DEFLUIRE ‘descender suave-mente’, defluir: “aygües pluvials que solen e són necessàries defluir en la terra”(f. 137v); de CONFLUERE ‘confluir’: “ha confluït tan gran multitud de poble” (f.69r), “gran multitut de gents hi són confluïdes” (f. 87v), “moltes gents [...] hanconfluït” (f. 88v); de DELERE ‘borrar’, delir: “delir de la faç de la terra” (f. 82v); deDOMARE ‘subyugar’, domats: “domats [...] sos enemichs” (f. 121r);de RECIDERE ‘re-caer, reincidir’, recidivar: “que posqués esser o donar occasió als sobredits a re-cidivar en los dits debats” (f. 102r), “tem e rudupta totes novitats e casos en lodit monestir qui·ls posqués en alguna manera recidivar” (f. 112r), “esquivartot ço que·ls posqués recidivar” (f. 113r); de SUBLEVARE ‘aliviar, ayudar’, suble-var: “entenam a sublevar aquesta ciutat dels dits tan fexuchs càrrechs, o que,pus pròpriament digam, sobrecàrrechs” (f. 27r), “leve de nosaltres la sua ira[...] e prestament nos vulla sublevar e guardar-nos” (f. 138r); de CORRIPERE ‘co-rregir, reprender’, corripir: “sovén vol corripir com a misericordiós Déu e sen-yor les nostres iniquitats” (f. 83v).

Encontramos adversar, utilizado con el mismo significado de ADVERSOR

‘ser contrario’: “per lo temps, que·ls ha adversat, són haüdes anar en les ditesparts” (f. 83r); “al benefici d’aquest regne adversaria que·l dit mossén Miquelhagués desemparar lo dit offici” (f. 158r). Al desear que el Espíritu Santo “ro-bore d’esperit de saviea” al monarca (f. 124r), se emplea roborar, dándole el

192 Gómez Manrique utilizó este mismo latinismo en la Consolatoria a su hermana Juana Manrique, fe-chada hacia 1456-1457 (“que reyes asaz en poder sobraua”), así como en el proemio de la Compusi-çión hecha a Fernando de Aragón e Isabel de Castilla hacia 1469-1470: “devríades fazer para sobrarlas virtudes de los vnos”. Vid. Vidal González, Gómez Manrique: Cancionero, pp. 438 y 626.

Page 88: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

90

mismo sentido que el lat. ROBORARE ‘robustecer, dar fuerza’. Cuando se lee lafrase “preservan, si sa mercé serà, los dits monastirs e tots nosaltres de tot çoàls que posqués a les dites coses novercar” (f. 123r), hallamos un raro verboque remite a NOVERCARI ‘actuar como una madrastra’. No lo es menos obtene-brar, construido sobre TENEBRARE ‘oscurecer’: “squivarem per tot nostre poderque algú no pusca obtenebrar ni enfosquir la clara e sincera amistat” (f. 93v);encautar/incautar ‘estar avisado’, sobre CAUTUS: “incautant-nos que les ditescoses hajam per certes” (f. 59r), “som estats encautats que aquestes coses, lesquals hajam per certes...” (f. 59v); conjecturar, sobre CONIECTURA ‘conjetura’: “siço que se’n conjectura és ver” (ff. 110v-111r).

Parece obvio que la intención del redactor era dar apariencia de latini-dad a las epístolas, tomando para ello en préstamo vocablos de la lengua deRoma sólo comprensibles con la referencia del modelo. Los cultismos de estanaturaleza proliferan. Los nombramientos de cargos son “les prefeccions delsofficis” (f. 122v), término inspirado en el lat. PRAEFICERE ‘poner al frente’; sa-lutar, localizado en dos ocasiones (ff. 34v y 65v), deriva de SALUTARIS ‘venta-joso, saludable’. Cuando, en referencia al abad del monasterio de Sant Bernat,recientemente fallecido, se escribe “qui aquell derrerament obtenia” (f. 120r),se utiliza el verbo obtenir en el sentido del lat. OBTINERE ‘poseer’. La palabrasuffragi, tal como aparece en la expresión “han mester ajuda e suffragi demolts” (f. 11r), ha de entenderse en el sentido de SUFFRAGIUM ‘favor’, al igualque, allí donde se lee “la gran providència e diligent sol·licitut e cura de vo-saltres” (f. 40r), el sustantivo sol·licitut tiene idéntico significado, ‘preocupa-ción’, que el lat. SOLLICITUDO. Caso parecido es el de transvolat, referido a unalma que camina a la gloria (“la sua ànima ha líberament transvolat a la eter-nal glòria”: f. 120v), que procede del lat. TRANSVOLARE ‘ir rápidamente vo-lando’. El conocimiento erudito de las letras de Alfonso de Borja, el futuroCalixto III, elogiado por su “gran literatura e profunditat de sciències” (f. 100r),indica un uso del término literatura con el mismo significado que se le dabaen la lengua latina.193

193 Vid. Curtius, Literatura europea y Edad Media latina, I, p. 70. No es caso único. En carta del 2 deabril de 1410: “...per sguard de suficiència e literatura e aptea de preÿcar d’En Gabriel de Mon-tolivet, rector de la Olleria...” (AMV, LM 9, f. 165v).

Page 89: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

91

Para hacer encomio de la monarquía, el dictator se refiere a la firmeza dela unión entre el rey y la reina, en carta a ésta, indicando que son dos perso-nas, “mas una en sinceritat de amor e dilecció; una en imitació d’esperits; unaen habituació mútua de virtuts; e una [...] en procreació de un molt bell, virtuóse gloriós fill” (f. 67v). Recurre en la misma frase a cuatro términos, sinceritat,imitació, habituació y procreació, que remiten, respectivamente, a SINCERUS, IMI-TATIO, HABITUS y PROCREATIO. En el primero de los casos, el latinismo no tieneel significado habitual de ‘sinceridad, franqueza’, sino el clásico de SINCERITAS

‘pureza’, el mismo que volvemos a encontrar en otra misiva a los ediles deBarcelona: “la sinceritat de la leal e verdadera amicícia que en vosaltres, nos-tres cars frares e amichs sentim e conexem” (f. 93v). En una dirigida al citadoBorja se localiza assecució, assequció (ff. 61r y 61v), del lat. ASSEQUOR ‘conseguir’,y en varias destinadas al Magnánimo aparecen dignació (ff. 43r y 86[bis]r), deDIGNATIO ‘estima’, adquisició (f. 43r), de ADQUISITIO, presumpció (f. 43r), de PRAE-SUMPTIO, y trepidació (f. 112r, de TREPIDATIO ‘nerviosismo’). Calcos latinos sonreddició, de REDDITIO, en referencia a la presentación de cuentas: “la reddició delurs comptes e administració” (f. 45r), y detracció, de DETRACTIO ‘acción de qui-tar’: “que tanta detracció e tant prejuhí sien fets e prestats als jurats de aquestaciutat” (f. 105r). Se localiza ampliamente el sustantivo exibició, derivado de EX-HIBERE ‘mostrar, dar pruebas’, asociado por lo general a “bones obres”, perotambién a plaers, cortesies, honors, socorsos y favors, (ff. 2r, 38r, 80r, 87v, 88v, 91v,125r).194

En lugar de pactes, Aguilar, por influencia del lat. PACTIO, escribe paccions(f. 50v), y se basa en EXCIDIUM ‘ruina’, al usar, acompañado de glosa, el sus-tantivo excidi: “calamitats, excidis e mals” (f. 110v). De ADEPTIO ‘adquisición’,surge adepció: “per adepció de la dita canongia” (f. 119v); de OBIURGATIO ‘re-prensión’, objurgacions: “semblants objurgacions no permetríets” (f. 134r); deSUSPITIO ‘sospecha’, suspició: “deguna sinistra suspició contra nosaltres” (f.148v). El lat. PRESSURA ‘tribulación’ se calca en “temps de pressura” (f. 149r);igualmente se apropia de QUERIMONIA ‘lamento’: “és estat denant nosaltres abquerimònia exposat” (f. 134r); el adjetivo UNIFORMIS ‘de igual forma’ aparece

194 Como verbo sólo lo hemos hallado en: “retre, donar e exibir benedicció, laor e glòria a nostre senyorDéu” (f. 83r).

Page 90: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

92

vulgarizado en “uniformes letres” (f. 117r). Y pendència, en el sentido de ‘estarpendiente [de sentencia]’, construido sobre PENDERE, asoma en la frase: “perla pendència del plet e litigi de la dita canongia” (f. 119v).195

Es significativo el empleo de nunqua (f. 49r), calco del lat. NUNQUAM, enlugar del entonces habitual jamés. No lo es menos el hecho de que no se uti-lice el sustantivo prelatura para referirse a la máxima institución de gobiernode un monasterio, sino prelació, del lat. PRAELATIO: “successor a la prelació deldit monestir” (f. 120v); y que se recurra a vicissitud (ff. 43r, 55v, 76r, 92v, 125ry 128v), tomado directamente de VICISSITUDO, para expresar ‘mutua cortesíay afecto’. A veces el cultismo va acompañado de un sinónimo usual en la len-gua común, que asume el carácter de glosa en construcción binominal: “pla-gues e infirmitats nostres”, “puncció o ardor de cauteri”, “spècie e manera depunició”, “spècie e manera de medicina”. Son ejemplos (todos ellos en f. 82v)que remiten a INFIRMITAS, PUNCTIO y SPECIES, a los que podríamos añadir “fictae simulada” (f. 7r), con un término, ficta, tomado del participio del verbo la-tino FINGERE, que encontramos de nuevo, en plural, en la frase: “les procura-cions que diets haver [...] són fictes e fraudulosament per vosaltres acaptats”(f. 134v).196

El latín es claramente referencia en expresiones como “contínua mutabi-litat” (f. 49v; del lat. MUTABILITAS), “la mutació de aquella en lo dit monastir” (f.135v, de MUTATIO ‘mudanza’), “profluvis de aygües pluvials” (ff. 82v y 86v, dePROFLUIRE ‘fluir’), “segura confidència” (f. 107r, de CONFIDENTIA ‘confianza’),“sedula cogitació” (f. 120v, de SEDULA COGITATIO ‘diligente reflexión’). Tambiéncuando utiliza connivència (f. 50r), munificència (ff. 43r y 92v) –munífica (ff. 100ry 120r)–, naxença (ff. 7r, 12v, 14r, 90r, 112r, 113r, 120v), sapiència (f. 100v), calcosde CONNIVENTIA, MUNIFICENTIA, NASCENTIA, SAPIENTIA. No menos obvios sonlos casos de sanctimònia (ff. 51r y 52r, de SANCTIMONIA ‘santidad’), largicions (f.43r, de LARGITIO ‘concesión’), vil·licació (f. 45v), de VILLICATIO ‘administración’,hospitació (f. 122v), sustantivo construido a partir de HOSPITARE ‘alojarse’.Como sinónimos de alegría y de alegre se usan jubilació (ff. 49r, 65v y 66r, de

195 En otra línea: “moguda e suscitada qüestió en cort romana de la dita canongia, la qual encara durae penja” (f. 119v).

196 Juan de Mena lo utiliza en El laberinto de fortuna: “si amor es ficto, vaníloco, pigro” (Lida de Mal-kiel, Juan de Mena, poeta del prerrenacimiento español, pp. 236, 251, 262 y 397). Se documenta amplia-mente en Roís de Corella (Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 43).

Page 91: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

93

IUBILATIO) y exultació (ff. 65v, 67v, 68r y 75r), así como exultable (ff. 67v, 86r y124r), de EXSULTARE ‘saltar de gozo’. No podía faltar letícia, calco de LAETITIA,que aparece en una ocasión: “gran letícia, goig e consolació” (f. 69r).197

Del sustantivo latino SOLIDITAS ‘solidez’ es calco soliditat: “darets plena so-liditat a les dites pau e treva” (f. 102r). Igualmente emerge la lengua sabia enmuchas otras voces referidas a conceptos abstractos: animositat (f. 78v), anxie-tat (ff. 3r y 30r), arduïtat (ff. 11v y 45r) –también àrduus (f. 100v)–, brevitat –”perla brevitat del temps” (f. 122r)–, credulitat (f. 105r), fecunditats (f. 137v), iniqui-tat (f. 10v), iniquitats (f. 137v), inmanitats (f. 165r), insignitat (f. 86(bis)v), inte-gritat (f. 92v, 93v, 100r y 155v), liberalitat (ff. 43r y 47r), perspicacitat (ff. 49r y120v), prolixitat (f. 49v), profunditat (f. 100r), propinqüitat (f. 111r), pusil·lanimi-tat (f. 51v),198 subtilitat (f. 45v), totalitat (f. 87r), unanimitat (f. 26r), creadas a par-tir de ANIMOSITAS, ANXIETAS, ARDUITAS, CREDULITAS, FECUNDITAS, INIQUITAS,IMMANITAS, INSIGNITAS, INTEGRITAS, LIBERALITAS, PERSPICACITAS, PROLIXITAS, PRO-FUNDITAS, PROPINQUITAS, PUSILLANIMITAS, SUBTILITAS, TOTALITAS, UNANIMITAS. Paraexpresar cánticos de gozo recurre al sustantivo plausibilitat (“càntichs de plau-sibilitat”, f. 68v), evocando el verbo PLAUDO ‘aplaudir, aprobar’. Y, remitiendoa IUCUNDITAS y IUCUNDUS, emplea una y otra vez jocunditat (ff. 68v y 92v), ju-cumditat (f. 65v), jocunda (ff. 68r y 75r), así como jocundíssima (f. 67v). En al-guna ocasión, sólo es la sonoridad latina la que le lleva a usar notorietat: “entanta notorietat de culpes” (f. 56r).

Los autores de las Regles d’esquivar vocables consideraban preferible “el lla-tinisme ànimo, amb la vocal final”, a su sinónimo coratge.199 La muy frecuentepresencia en obras de autores del siglo XV de ànimo,200 revela que, efectiva-mente, era considerada palabra culta y de prestigio. En este sentido, no deja dellamar la atención que Joan Aguilar la evite y prefiera coratge cuando usa elsustantivo. Por el contrario, sí emplea repetidamente animós como adjetivo de

197 En misivas latinas: “Magna cum letitia et nostrarum exultatione mentium nostra percepit devotio...”(f. 39r); “et id appetunt suapte iubilosum colant” (f. 130v).

198 Vid. Wittlin, Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes anti-gues, p. 71.

199 Colón y Ferrando, Les Regles d’esquivar vocables a revisió, pp. 39 y 303.200 Vid. Roís de Corella, Psalteri, p. 29; Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, pp. 44, 58,

59, 130, 312; Garcia Sempere, Lo passi en cobles, pp. 86, 258; Ferrando Francés, Narcís Vinyoles i laseua obra, p. 62; Hauf i Valls, “Una versió valenciana quatrecentista desconeguda de la Obsidionis Rho-die de Guillaume Caoursin”, pp. 102, 118, 120. También en el siglo XVI: Martí Mestre, El Libre de An-tiquitats de la Seu de València, I, p. 256, y II, p. 332.

Page 92: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

94

coratge, en una expresión estereotípica: “vostres animoses coratges e fortalea”(f. 59v), “vostres animosos coratges” (f. 75v), “ab animosos coratges e esforçada-ment” (f. 77v), “excitats vostres animosos coratges” (f. 78r).201 Derivado del lat.ANIMUS ‘valor’, lo volveremos a encontrar como adjetivo en “animosos vassalls”(f. 49v), “serà a aquells pus animosa” (f. 106v), como sustantivo en “animositate virtut” (ff. 78v y 79v), “animositat, vigor e esforç” (f. 78v), como adverbio enanimosament (f. 51r) y como verbo en “no us és obs que nosaltres vos hi animemo metam cor” (f. 72r). Aguilar parece coincidir en esto con Antoni Canals, quetambién evita ànimo, pero usa animós, animosament y animositat. 202

La apariencia latina está igualmente presente en la elección de adjetivos:“preeleta persona” (ff. 48v y 53v, del lat. PRAEELECTA), “profunda sciència” o“profunda saviea” (ff. 61v 120v; del lat. PROFUNDUS), son ejemplos a los que sepueden añadir muchos otros: fidedignes (f. 124v), incumbents (ff. 51r y 104v),ydòneu (ff. 52v, 53r, 116v, 140v), comendable (ff. 53r, 92v, 120r, 122v, 127r), facti-ble (ff. 6v y 85v), incomutable (f. 53r), incredible (f. 49r), punible (f. 33r) y un for-zado “triümphable” (ff. 50v, 76v, 121r y 124r). En el mismo sentido apunta elinterés por multiplicat, derivado de MULTIPLICARE ‘multiplicar, acrecentar, au-mentar’: “actes multiplicats” (f. 35v), “multiplicades letres” (f. 110v), “multipli-cada fama” (f. 53r), “multiplicades gràcies” (ff. 68r y 75r), “multiplicades honors”(f. 68v), “gotgs multiplicats” (f. 86[bis]r). En los participios offuscades (f. 53r) yeffuscats (f. 82v) está presente el verbo OFFUSCARE ‘oscurecer’, del mismo modoque ascrit, con el significado de ‘atribuir’, se construye sobre ASCRIBERE: “ésserascrit a supèrfluu” (f. 100r). Se emplea famulants (f. 113r, de FAMULARE ‘servirde criado’, referido a los religiosos que sirven a Dios en los monasterios. Parasignificar abundancia se recurre a EXUNDARE, como muestra el uso de exundant(ff. 43r y 120r).

La lengua sabia también parece estar en la mente del escrivà cuando aludea los adversarios como èmuls (f. 2v, del lat. AEMULUS), cuando define los cam-panarios y torres de la ciudad como “lochs eminents” (f. 68v, de EMINENS ‘ele-vado’), cuando califica los ‘inescrutables’ actos divinos de inperscrutables (f.82r, del lat. IMPERSCRUTABILIS), o cuando escribe que el mal causado por un pi-

201 Para los conceptos abstractos parece preferir el plural, ese “plural retórico” al que se refiere Lidade Malkiel, Juan de Mena, poeta del prerrenacimiento español, pp. 160-161.

202 Casanova, El lèxic d’Antoni Canals, pp. 42-43.

Page 93: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

95

rata “és cosa inenarrable” (f. 144r), catalanizando el adjetivo INENARRABILIS. De-rivado de SOLITUS ‘acostumbrado, ordinario’, encontramos, en femenino, re-ferida a las virtudes del rey “sòlita benignitat e clemència” (f. 124r). Deladverbio CURIOSE ‘diligentemente’, resulta curiosament: “los cullitors del dretdel peatge en la dita vila d’Alcanyiç, volent curiosament encerquar via...” (f.133r-v). El verbo CAUSOR ‘pretextar, aducir como excusa’ es el fundamento dela expresión “intrèpidament e sens causar” (f. 93r), en la que intrèpidament, de-rivado de INTREPIDE ‘intrépidamente, con atrevimiento’, se matiza y comple-menta con otro cultsmo.

Parece obvio que la gran densidad de latinismos obedecía a un interés deagradar a los corresponsales que tenían cultura clásica, sensibilidad literariay capacidad de comprender y valorar estéticamente aquellas palabras insóli-tas, ausentes en la lengua coloquial. Expresiones como “officiosa hospitalitat”(f. 52r), “officiosos plaers e honors” (f. 92v), “fill benívol e officiós d’aquesta ciu-tat” (f. 61r y v), obligan a poner la vista en el adjetivo latino OFFICIOSUS ‘servi-cial’. Del mismo modo que es preciso conocer el lat. FRUCTUOSUS ‘provechoso,útil’ para comprender elogios como “nosaltres havem per bon amich e aquestaciutat per fructuós fill”, o “com a nostre bon amich e fill benívol e fructuós deaquesta ciutat” (ff. 62r, 102v, 165r-v y 132v). Officiós y fructuós, calificativos uti-lizados por Aguilar para aludir en términos halagadores a personas nacidasen Valencia, al igual que obsequiós (“fill obsequiós de aquesta ciutat”: ff. 84v y87r), de OBSEQUIOSUS ‘complaciente’, son muestra de su afición por cultismosde esta índole: “artificiosos propugnacles” (f. 48v), “virtut luminosa” (f. 65r),“exposició clamorosa” (f. 95v), “luminosa saviea” (f. 123r), “cosa ridiculosa” (f.133v), “supsticiosos engans” (f. 34v).

Otro caso de emulación es “vàlida clamor”, que remite al latín VALIDUS

‘fuerte, enérgico’: “per vàlida clamor a nosaltres feta per En Johan Comes, car-nicer...” (f. 37v), “per vàlides clamors a nosaltres fets...” (f. 55v), “per vàlida cla-mor denant nosaltres feta per En Bernat Jornet, mercader...” (f. 79v).203

Parecido es el caso “ingents clamors” (f. 118r) o “ingents supplicacions...” (ff.119v y 127v), de lat. INGENS ‘muy grande’. En referencia a PRODITIO ‘traición’,crea “proditòria facció” (f. 48v) y sobre NEFARIUS ‘criminal’, “nephària rebel·lió”

203 También encontramos, obviamente en sentido contrario, de debilidad, “la invàlida nació jenovesa”(f. 52r). Unas líneas más abajo, en la misma carta: “los flachs jenoveses”.

Page 94: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

96

(f. 49r). El superlativo latinizante que encontramos en “perditíssima facció” y“perditíssima gent” (f. 48v) se inspira en PERDITUS ‘depravado, infame’. Otrosadjetivos de raigambre clásica son: “il·lusions sofístiques” (f. 34v), “militar doc-trina” (f. 49r), “infantil edat” (f. 51r), “antiquada consuetud” (f. 52v), “festivesdevocions” (f. 66r), “festiva sol·lemnitat” (f. 66r), “festiva [...] reverència” (f.67v), “músichs instruments” (f. 68v), “fal·laces occupacions” (f. 82v), “cautelasuperabundant” (f. 93r), “pare propíciu” (f. 137v), “propíciu rey e senyor” (f.147v). A las bandosidades urbanas se refieren en dos ocasiones las misivascon una expresión bien elocuente: “civils guerres” (ff. 112r y 135v).

Los adjetivos antepuestos al sustantivo son predominantes. El análisisde la larga lista que ofrecemos en el anexo núm. 1 demuestra la predileccióndel notario por los que tienen como referencia los correspondientes latinos en-ALIS y en -ABILIS. Entre los primeros hallamos, en la citada relación, apostoli-cal, celestial, cordial, corporal, divinal, effectual, eternal, feral, fontal, humanal, mor-tal, mundanal, mundial, natural, perpetual, pluvials, presencial, reverencial, reyal,speritual, temporal, a los que podemos añadir evangelical (f. 26r), moral (f. 26r),fortunal (ff. 84r y 86v), liberals (f. 43r) y terrenals (53r), pospuestos al sustantivo.Entre los segundos, además de los indicados en la lista, affectable, amable, ami-gables, comendable, culpable, diciplinable, durable, exultable, favorable, incomuta-ble, inexpugnable, insaciable, irrefragable, irreparable, lagrimable, loable, notable,rahonable, remediable, salutable, stable, supplicable, triümphable y vel·lable, en-contramos, pospuestos, deffensables (f. 77v) y detestables (f. 126v). Otros adje-tivos favoritos del escrivà, según se muestra en el anexo, usados con voluntaderudita, estética o intensificadora, son: ardent, beatífiques, benignes, condignes,curosa, digne, effectiva, exundant, fervent, flamejant, gloriòs, injustes, jocunda, ju-

204 En las misivas en latín se suele reservar –aunque no sólo – para los tratamientos: “Sanctissime acbeatissime pater et domine”, “beatissime sanctitati” (f. 5v), “Sanctissimo ac beatissimo domino nos-tro pape” (f. 12r), “Illustrissimo regi et principi glorioso” (ff. 56r y 141v), “excellentissime rex”, “ex-cellentissimam personam vestram” (f. 56v), “illustrissime rex” (f. 91r), “reverendissimi patres etdomini”, “fidem quam doctissima predicavit”, “sacratissime virginis natalicii diem” (f. 130v), “vir-tuosissime rex” (f. 141v), “dignissimo in sacra theologia professori” (f. 174r). En las redactadas envulgar, Aguilar tiende a evitarlo. Así, en una de 31 de enero de 1424 enviada a Roma, la direcciónes: “Honorabilissimo et magne scientie viro domino Nicholao Conill, decretorum doctori domininostri pape abreviatori”; sin embargo, el texto, en catalán, comienza: “Molt honorable car amich” (f.86-bis v).

Page 95: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

97

bilós, piadosa, promenívol, sagrat, salutar, scientífich, sinistre, sol·lempne, sol·lícit,valerós, virtuós, vera, votiva.A ellos pueden añadirse: heremítich (f. 52v), beatífich(ff. 121r y 123r), benívol (ff. 61v, 86v, 120v, 126v y 132v). El superlativo, neolo-gismo morfológico en las lenguas románicas, tiene cierta presencia: digníssi-mes, grandíssima, jocundíssima, perditíssima, santíssima, virtuosíssimes.204 En todoslos casos se anteponen al sustantivo con un cierto efecto rítmico, favorecidopor su carácter plurisilábico.205

En los verbos sobreabundan igualmente los elegantes cultismos: acogitar(f. 122v), cogitada (f. 68v), clarejar (f. 53r), clarejant (f. 120v), duppliquem (f. 62r),festivar (f. 66r), festivants (ff. 68r y 75r), (f. 65r), punir (f. 137v), subministren (f.26r), transpassen (f. 123r). Cuando alude –al menos en dos ocasiones– a las vir-tudes que “florexen copiosament” (f. 100v) en el futuro papa Borja, el dictatortiene presente FLORERE, en el sentido de ‘brillar, resplandecer’, que volvere-mos a encontrar referido a “mossén Pere Cabanyelles, en lo qual floreix ju-ventut promenívol” (f. 11v), y a frare Francesc Roig (“florexen en aquell sensostentació virtuts”: ff. 120v y 121r). También tenía en la mente EXAUDIRE ‘es-cuchar favorablemente’ y EXAUDITIO cuando escribe exaudir (ff. 47r y 62v), exau-dirà (f. 138r), exaudició (ff. 45r, 46r, 61r, 61v, 82v, 117r y 132v) y exaudació (ff. 120ry 121r).

Mención especial merecen, por su estirpe griega, el sustantivo policia(“bona policia ho requer”: f. 64v; “bona policia mundanal”: f. 123r) con el sig-nificado de ‘regiduría o buen gobierno’, así como los adjetivos metròpol y me-tròpola, aplicados a la ciudad de Valencia con el fin de subrayar susuperioridad en el ámbito del reino, su condición de ciudad capital, madrede las villas: “mare e maestra e ciutat metròpola” (f. 90r), “ciutat mare, maes-tra e metròpola” (f. 90r), “ciutat maestra e metròpol” (f. 161v), “mare e metràpol(sic) ciutat en aquest regne” (f. 168r). Una forma insólita en dos sentidos: ni seemplea en el sentido eclesiástico de ciudad episcopal, ni se escribe metròpoli.206

205 Como en ninguno es masculino, no hemos podido determinar si nuestro estilista descartaba o no laterminación -íssimo, no infrecuente en las misivas en vulgar de la segunda mitad del siglo XV. Vid.Colón Domènech, “La llengua a València en l’època del primer Borja”, p. 176; y “Sobre la llenguade l’Epistolari de la València medieval (segle XV)”, pp. 184-185.

206 También en castellano: “Et quiere metropoli dezir segunt ell llenguaie de Castiella, tanto como madrede las otras çipdades” (Primera Crónica General de España, II, p. 659).

Page 96: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

98

Volvemos a encontrar el término muchas décadas después, con idéntico sig-nificado, pero en esta otra forma: “la ciutat de València, qui és la ciutat prin-cipal e metropolitana en lo dit regne”.207

El hipérbaton.La anástrofe, esto es, la alteración del orden considerado normal de

miembros sucesivos de la oración, al igual que el hipérbaton –separación porintercalamiento de dos palabras que sintácticamente deben estar unidas–, sondos de las figurae per ordinem de la retórica clásica utilizadas más frecuente-mente por Aguilar. El dictator parece complacerse con este tipo de fórmulaslatinizantes, embellecedoras de la frase, con las que creía dignificar el texto,consciente de que serían valoradas por los lectores cultos. Éstos aplaudiríanexpresiones como “supèrfluu reputam dir” (f. 26r), “reebudes havem unaletra” (f. 26v), “clams nos són estades fetes” (f. 37v), “significar seria supèr-fluu” (f. 43r), “província a la salut de aquell còngrua” (f. 43r), “les insites enaquells virtuts” (f. 87r), “paraules als voler e intenció de la vostra senyoria in-ductives” (f. 115v) o “la provinent a vós naturalment gentilea” (f. 125r), re-sultado de un cambio en la secuencia acostumbrada de la escritura.

La anteposición al sustantivo del complemento preposicional se nos pre-senta como una de las modalidades favoritas: “del senyor rey affectuós e sin-gular servidor” (f. 33r), “de la gloriosa reyal prosàpia d’Aragó trahentnaxença” (f. 14r), “de la veritat de les dites coses informats per vosaltres” (f.98v); “De la vostra molt gran senyoria havem reebuda una letra” (f. 115v);“per meritoris effectes clarejant” (f. 120v), “a la vostra reyal Corona sotsme-sos” (f. 121r); “de gran saviea e generositat de pensa dotada” (f. 127r); “de laeternal glòria hereu e perpetual posseïdor” (f. 129v). Los encabezamientosde misivas dirigidas a hermanos del rey son bastante llamativos: “Al moltalt senyor infant don Pedro, del molt excel·lent senyor don Ferrando, de loa-ble recordació, rey d’Aragó, fill, e del molt poderós príncep e senyor don Al-fonso, per la gràcia de Déu rey d’Aragó, ara benaventuradament regnant,molt car frare (f. 109r).208

207 AMV, LM 30, f. 33r (1481, noviembre, 7).208 “Al molt alt senyor infant don Pedro, del molt excel·lent senyor don Alfonso, per la gràcia de Déu

rey d’Aragó, frare” (ff. 142r, 149v, 159v, 162r y 165v). Similar es: “Als molt honorables los procura-

Page 97: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

99

El notario ornamentaba así unas cartas en las que no es infrecuente en-contrar alterada la disposición habitual de las formas verbales: “havem feracostumat” (f. 80v), “fer havem proposat” (f. 86r), “com dir podem” (f. 86v),“si sens punició passaven” (f. 165r). La permuta del participio y el auxiliar re-sulta habitual: “si vist no u haguéssem” (f. 69r), “sabut havem” (ff. 79r y 148r),“dit nos és estat” (f. 87r), “la resposta que dita·ns havia” (f. 115v), “fet havia”(f. 116r), “fet era” (f. 116v), “fundats són” (f. 122v), “dit havia” (f. 170v).

La trasposición del verbo al final, el verbo in fondo, nos lleva a una de lasmás interesantes y frecuentes fórmulas latinizantes de la época, “la caracte-rística sintàctica més vistosa de la prosa del segle XV, de gran efecte, sobretotsi es combina amb un ritme polit”.209 Ejemplos como los que siguen podríanmultiplicarse: “segons que en la resposta que nosaltres enviam al dit micerThomàs, de la qual a vostra altea trametem trellat dins altres letres interclús,appar estesament” (f. 10r); “a tolre les causes d’on la discòrdia és procehida” (f.10r), “aquell Déu totpoderós qui lo cel e la terra creà” (f. 33r), “lo jou de la obe-diència que al dit frare Pere Martí devia” (f. 16v), “mal o dan no y puscats pen-dre” (f. 59r), “per clement, benigna e singular dignació e affecció quepecculiarment tots temps li ha” (f. 86[bis]r), “tots e qualsevol blats que per ases provisions e necessitats haja ops” (f. 90r), “mala obra nos és feta” (f. 93v), “abpertinàcia ho recusà” (f. 135v). Sobreabundan los finales en infinitivo: “E ons’esdevinga que ab los dits enemichs hajats a les armes venir...” (f. 78r), “...quea justes supplicacions annuir” (f. 112r); “l’ha volgut de tantes gràcies dotar...”(120v). También los de participio: “murs e torres ab gran artifici [...] construïts”(f. 49r); “los actes en la dita vostra letra recitats” (f. 72r), “per letres de Bar-chinona haüdes” (f. 79r), “per exposició denant nosaltres feta” (f. 91r), “lo masappellat de les Duenyes, en lo terme de les Alcubles situat” (f. 97v), “aquesta

dor general del molt alt senyor infant don Johan, del molt excel·lent senyor lo senyor don Alfonso,per la gràcia de Déu rey d’Aragó, frare” (f. 142v). También: “mossén Alfonso Rodríguez, cavaller,procurador del molt alt senyor infant don Johan, del molt excel·lent senyor rey frare” (f. 134r).

209 Wittlin, “La ‘valenciana prosa’ del traductor Bernardí Vallmanya”, en De la traducció literal a la crea-ció literària, p. 178. Implicaba bastante más que un simple abandono de la secuencia normal de lafrase, como Mª Rosa Lida de Malkiel expresó con admirable precisión en su estudio sobre Juan deMena: “por ser el elemento nuclear de la oración y en el que la concordancia es más neta, mantieneen suspenso la curva del discurso, sin quitar la comprensión” (Juan de Mena, poeta del prerrenaci-miento español, p. 206).

Page 98: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

100

ciutat, en gran multitud de poble, per la gràcia de Déu, constituïda” (ff. 103ry 119r), “letra [...] al reverend bisbe de València tramesa” (f. 115v), “aquell noluny e aquest assats prop de aquesta ciutat construïts” (f. 122v).

Llama la atención la frecuencia y dureza con que Aguilar, hombre de sutiempo, aplicaba el hipérbaton. Al interponer elementos entre el nombre y eladjetivo o complemento preposicional correspondiente, distanciándolos, pre-tendía proyectar la elegancia del latín a la prosa en lengua vulgar, al tiempoque añadía cierta dosis de complejidad a las frases. Así, al escribir “humilsoffer e dóna supplicacions” (f. 45r), consigue transformar, mediante la intro-ducción de dos verbos entre dos vocablos que en orden normal habrían deestar juntos, la apariencia de una expresión bien sencilla: “offer e dóna hu-mils supplicacions”. Casos parecidos –“lo gran e singular, entre los barons, li-natge d’on ha pres naxença” (f. 12v); “ab gran desig estam de saber” (f. 28v),“a gran e singular gràcia ho haurem e reputarem de la vostra molt gran sen-yoria” (f. 117v), “que propíciu nos atorch benefici de absolució” (f. 165v);“com pròpries no haguéssem naus e altres grans fustes” (f. 148v)– demuestranla intencionalidad estética del redactor, que recurre de manera insistente alprocedimiento, llegando a veces a separar la preposición del sustantivo alque debe anteceder: “la [...] amistat que entre, per gràcia de Déu, aquesta ciu-tat e aquexa és estada e és” (f. 91r)

En ocasiones alejaba de manera bien ostensible elementos de la oraciónque normalmente irían juntos, interponiendo entre ellos varios elementos:“fahem a vós, senyor molt excel·lent, no aquelles que volríem e deuríem, car noés en nosaltres, mas aquelles a què baste nostra possibilitat gràcies e mercés” (f.68v); “a la vostra molt sacra majestat, a la supprema celsitud e preminent rega-lia de la qual pertany los volents honestament en repòs e tranquilitat de reli-giosa pensa viure preservar de totes insolències e perturbacions lúbriques,humilment e ab aquella major affecció que podem, supplicam...” (f. 112r).

Asimismo separaba con frecuencia, de manera abrupta, los elementos deuna construcción verbal que se consideran inseparables: “E axí ho ha vostramolt gran senyoria, per ses loables dignació, gratitud e clemència, ab veritatpura, dit, publicat e manifestat” (f. 104v); “en lo temps [...] en lo qual foren, de lesrendes a la cambra apostolical pertenyents, per manament del molt alt senyorrey don Ferrando [...] e aprés de vós, molt excel·lent senyor, col·lectors, reebe-dors e administradors constituïts” (f. 45r). He aquí algunos otros ejemplos sig-

Page 99: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

101

nificativos: “la creença que·l dit honorable En Luís Martí nos ha, sobre les ditescoses, disertament e ben apuntada” (f. 2r), “nos havets, ab prestació de jura-ment, promesa servar” (f. 6v), “no l’havem de l’aturar pus volgut strènyer” (f.11v), “hagués, per a obs del dit seu pare, comprada diversa quantitat de lanes”(f. 32v), “sia conegut aquelles ésser estades, axí als drets del dit senyor rey coma aquesta ciutat, en lur justícia profitoses” (f. 42v), “ha, en aquella e en tot aquestregne, ab nobles cavallers e gentils hòmens, gran e ample parentat” (f. 43r), “lesdites peccúnies són estades en fets necessaris e útils a la vostra senyoria con-vertides” (f. 45v), “molta gent d’armes pèrfidament se era contra vostra majes-tat recullida” (f. 48v), “los dels dits staments han, en concòrdia, deliberatrespondre” (f. 50r), “ha en la cort romana, ab certes paccions no assats hones-tes, impetrades certes provisions” (f. 50v), “són hic estats, per gràcia de Déu,qui·n sia loat, tots retornats” (f. 50v); “ço que en los dits actes vostres preces-sors han, no sens eternal premi e mundial renom, aquistat” (f. 51v), “ha victo-riosament acostumat” (f. 52r), “és injúria a injúries cumulada” (f. 55v), “li sien amemòria reduïdes” (f. 62v), “ha·ns, en fi, lo dit En Berenguer Martí pregats” (f.62v), “havem en aquesta nit passada celebrada ab gran jocunditat festa” (f. 68v),“vosaltres [...], qui sóts prop los límits d’aquests regne constituïts” (f. 80v); “demolt gran temps ençà ha nostres peccats e delictes punits e castigats” (f. 82v),“nos fon per alguns dit” (f. 93r), “havem ab humilitat reebuda tots ensemps unaletra” (f. 104v), “havem, ab grans sol·licituds e vel·lables cures, investigades e cer-quades vies” (f. 114r), “sien votivament e ab plen effecte complides” (f. 116r);“havien e tenien per a un lur laüd stojats” (f. 118v), “no pusca ésser de vicis re-presa” (f. 123r), “dats manera que li sia, present vós, lesta” (f. 123v), “la qual [...]havem en scrits reduïda” (f. 124r), “per fer, de les dites mercaderies e béns, en-quant” (f. 126v).

La secuencia habitual se quiebra igualmente en construcciones perifrás-ticas cuyos elementos, que habrían de ir seguidos, se alejan ostensiblemente:“deu e és tengut, de honestat e decència hoc encara de justícia, preferir” (f. 10r),“si nosaltres volguéssem, en les coses de què.[n]s han scrit los dits honorablesconsellers, entendre” (f. 27r), “no se’n deu, axí com pensam no fa, maravellar vos-tra senyoria” (f. 45r), “la suppliquem, de les dites evocació e citació, man, per savirtuosa justícia e clement benignitat, revocar” (f. 65r); “la gran amistat quevolem ab vosaltres, senyors, conservar” (f. 79r), “desigen la persona de aquell, enaltra província [...] esser cambiada” (f. 87r); “no·ns volrà per aquells a present, se-

Page 100: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

102

gons los demerits jutgen, punir” (f. 83v), “que sia de sa mercé los dits nostresmissatgers, segons sa sòlita benignitat e clemència, graciosament admetre” (f.124r), “havem volgut ab humil paciència sostenir” (f. 165v).210

También formaba parte de las preferencias de nuestro escrivà de la Sala elinciso, esto es, la expresión intercalada en una proposición sin que exista re-lación de subordinación: “vostra molt gran senyoria, afalagada, segons pen-sam –no volem dir decebuda–, per ytàliques il·lusions” (f. 49v), “...aquestaciutat, la qual –pus a Ell, qui és nostre Déu e senyor e factor, plau– diu e abhumilitat confessa...” (f. 82v), “Sab –creem esser certs, mossén molt honora-ble– vostra gran saviea, com...” (f. 87r), “no noen en res, ans aprofiten al ge-nerós coratge –si a ben fer li són fetes–, justes e degudes incitacions” (f. 129v),“...les quals ara passades nos tramés –no és qui deja dubtar– nostre senyorDéu per nostres peccats...” (f. 137v), “Nosaltres, en lo principi de nostra ad-ministració –sab Déu–, ab tan vel·lable sol·licitud e cura com nos fon possible,[...] entenem [...] a fer provisions per haver blats de diverses parts a obs deaquesta ciutat” (f. 145r-v), “ab partit ben covinentment comportable a aquestaciutat –e si dehíem avantajós no erraríem–, trobam assats mercaders deaquesta ciutat qui·ns prometeren segurament portar” (f. 145v). Añadido ocombinado con el hipérbaton en un mismo texto, aumentaba la complejidadde la frase y dificultaba su comprensión, convirtiéndola en una suerte de retoal lector: “ara en aquests dies –pensam que, pus per aquelles no·ns som cas-tigats o corregits, ans havem crescut sobergament, multiplicats e afegits pec-cats a peccats– ha’ns mudada la spècie e manera de punició” (f. 82v); “unsingular e notable monge, en cascuna vida –contemplativa, és a saber, e ac-tiva– per meritoris effectes clarejant” (f. 120v).

El inciso, la anástrofe y el hipérbaton proliferan sobre todo en los proe-mios Aguilar se esforzaba especialmente en esa parte inicial de las epístolasen elevar a la dignidad del latín la prosa vulgar, rompiendo el orden sintác-tico regular de ésta, con la consiguiente dificultad para el lector culto, perotambién para su placer.211 Valga como primer ejemplo este exordio de una mi-

210 Vid. lo indicado en la pág. 144, relativo a los adverbios en -ment.211 La confusión que, inevitablemente, derivaba de la transgresión en el orden normal de las palabras,

desde antiguo motivaba recelo en unos (san Isidoro), y elogio en otros (san Beda), como indica Cur-tius, Literatura europea y Edad Media latina, I, pp. 386-387.

Page 101: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

103

siva de protesta al gobierno municipal de Orihuela, cuya forma no debió pasarinadvertida a los destinatarios:

“Desplaent gran que havem, com en aquexa vila se fan –de novell, car no y solia axíanar la justícia– les coses davall scrites, nos mou a scriure-us de aquelles en talforma” (f. 19r).

Tampoco este otro, comienzo de una epístola al Magnánimo, que a lasazón viajaba hacia Valencia, para informarle de la partida de embajadores asu encuentro:

“Ab gotgs multiplicats, plaers e alegries sabents, molt poderós senyor, que vostrasacra majestat, desijosa, segons certament som certs, attènyer e venir a aquesta suaciutat –sua, senyor, e per poderosa e gloriosa senyoria, e sua per clement, benigna esingular dignació e affecció que pecculiarment tots temps li ha–, és entrada ja en loregne de València e fa dretament son camí vers la dita ciutat, trametem a vostra moltexcel·lent senyoria nostres missatgers” (f. 86[bis]r).

Otros ecos latinizantes. La diversidad y riqueza en el uso de las formas no personales del verbo,

características que, como es bien sabido, lo serán tiempo después de la prosade Corella, constituyen otro de los rasgos latinizantes de las misivas de Agui-lar. Particularmente significativo resulta el uso del gerundio y del participiode presente en los proemios, donde las frases solían armarse con especial cui-dado: “Seguints nosaltres les loables costumes observades per los jurats e re-gidors de aquesta ciutat en los temps passats, e, encara, moguts per la gransterilitat de blats [...], havem...” (f. 114r), “Partint de la plaja de aquesta ciutatuna galiota governada e que anava a comandament d’En Johan Castellar,quant fon endret de les mars del Puig, exints los que dins aquella eren a terra,e cometents furts e rapines, robaren, furtaren e se’n portaren ab si...” (f. 118v),“Seguints nosaltres la costuma, loablement observada en aquesta ciutat...” (f.156r). No sólo en el exordio, obviamente. En el cuerpo de las misivas trope-zamos con expresiones populares –”fogints de la dita ciutat com bestiar senspastor” (ff. 48v-49r)– y descripciones casi poéticas –“corrents per l’àer fochsluminosos, retents axí clara tota la dita ciutat com si fos dia seré” (f. 68v)– enlas que se usaban con el fin de evitar la oración de relativo.

Era ésta la intención de Aguilar, que parece sentir, como tantos autorescultos del Cuatrocientos, verdadera predilección por el participio de presente.En las misivas aflora con las formulaciones más variadas: “trametríets ací certapersona havent ple e bastant poder a fer e fermar lo dit contracte” (f. 5r), “la

Page 102: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

104

pracmàtica del senyor rey prohibint que stranys de son regne no y possees-quen beneficis” (f. 7v), “dels infels aquella brutal e inmunda mafomètica sectacolents” (f. 34v), “les honestes negociacions dels volents viure de lurs treballsen pau” (f. 38r), “hòmens vivints en estat de penitència e volents de cor at-tènyer sanctimònia en lur vida” (f. 52r); “tots e cascuns havents e obtinentsdins la vostra diòcesi benificis ecclesiàstichs” (f. 52v), “los havents culpa” (f.56r), “los obtinents benificis ecclesiàstichs” (f. 72v), “com los dits hòmens tre-ballants fogissen” (f. 94v), “atrobaren esser dels dits tallants e fahents lo ditcarbó” (f. 94v), “que·ls seus vassalls honestament vivints de lurs treballs” (f.94v), “que no sien presos alguns hòmens vivints honestament de lurs tre-balls” (f. 95r), “que·ls habitadors de aquella honestament vivints sien axí mal-tractats...” (f. 95r), “nosaltres [...] no som del tot oblidants” (f. 113r), “affersmolt àrduus tocants grantment lo servey del senyor rey” (f. 114v), “les ca-nongies e altres benefficis de la dita Seu recaents en son torn” (f. 116r), “ru-mors e perturbacions suscitades e havents naxença” (f. 112r); “perills, mals escàndels [...] trahents naxença dels fets del dit propdit monestir” (f. 113r),212

“gents volents honestament viure” (f. 129v), “pluvials aygües irrigants laterra” (f. 137v).

Parecido es el caso del gerundio, con claras resonancias latinas a veces yutilizado de manera abundante y en formas muy variadas, con repeticionesen un mismo párrafo. Seleccionamos algunos ejemplos: “que, vós ajudant, ellobtenga son obtat degut” (f. 18v), “és anat ab la dita gent de moros per totala illa robant e destruint totes les alqueries e masades que y eren” (f. 35r), “ca-minant lo dit bestiar de moltons per lo camí general, certs hòmens [...],irruints en lo dit bestiar e rampellant e crebantant aquell, ne prengueren setmoltons” (f. 37v), “precedents dampnats tractats e conspirant ab lo dit Sforça[...], de lur perditíssima facció no sabent ne talayant...” (f. 48v), “metent-vosfermament en vostres enteniments que devets tota hora esser, proseguints e

212 Es evidente la predilección del scriptor por la voz naxença para referirse al origen de algo o de al-guien: “les causes d’on los oys e ranchors han haüda naxença” (f. 7r), “lo gran e singular entre losbarons linatge d’on ha pres naxença” (f. 12v), “de la gloriosa reyal prosàpia d’Aragó trahent na-xença” (f. 14r), “lo article del dit offici de procuració, qui·s pretén esser causa d’on los dits debatshan haüda naxença” (f. 102r), “a vós, dit senyor duch, per la real prosàpia d’on trahets naxença”(90r), “havent naxença, conjuncció e parentat de notables e bones persones ciutadans de aquella”(f. 120v).

Page 103: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

105

deffenents bona justícia” (f. 52r), “no us scrivim, sabents que per ses letres neserets plenerament avisats” (f. 52r), “moltes bones persones qui, volents ablur creu seguir lo dit nostre Redemptor, convenints en la dita casa, e d’aquí engran multitud exints...” (f. 52v), “la qual dita nau, fahent son viatge, fon presa”(f. 53r), “en cas que·l sant pare, vivint lo dit bisbe de Vich, assignàs...” (f. 62v),“corrents per l’àer fochs luminosos, retents axí clara tota la dita ciutat” (f. 68v),“la habundà[n]cia en aquella fa e ret habundants, mostrant-ho clarament ex-periència” (f. 74v), “enugant e donant hom congoxes als sotsmeses a sa jure-dicció e prenent los lurs béns” (f. 80r-v), “nos és dit que u hauríets fet, instantlo dit procurador” (f. 80r), “que, remolcant, duga ací una de aquelles” (f. 85r),“si remolcant haurets poscut o porets d’ací avant adur-nos alguna de les ditesnaus...” (f. 86bis-r), “a ells, volents traure blats d’aquexa ciutat [...], los seriastat inhibit” (f. 91r), “som estats congoxosament requests que, multiplicantsles supplicables letres [...], tornàssem a supplicar” (f. 98r), “les monjes del ditmonestir de la Çaydia, dolents-se for[t]ment de les dites coses, nos han fetdir” (f. 112r), “los dits governador e lochtinent de batle, presents nosaltres einstants, liuraren una letra...” (f. 115v-116r), “les dites coses axí stants, fon acímoguda...” (f. 117r), “axí les dites coses estants, és estada ací presentada unaletra” (f. 119v), “scrivim al dit concili exortants que·ls plàcia axí proveir” (f.132v), “Nosaltres [...], veents la gran falta de blats que era en tot aquest regne,entenem...” (f. 145r-v), “ha fetes detenir, pendre e occupar, prenent títol que ellles havia obs per carregar forments del senyor rey” (f. 146v), “scrivim a vósper nostra letra, pregant-vos e requirint per justícia que les dites restants mer-caderies los faéssets restituir” (f. 155v).

Las fórmulas de participio, con el ablativo absoluto latino de referencia,parecen buscar un efecto clasicista: “la qual, en la persona del molt alt senyorrey constituïda, exalce nostre senyor Déu” (f. 3r), “havia, presa terra, comba-tuts e envahits los hòmens de Iviça” (f. 69r), “los sobredits anaren al dit reve-rend bisbe, al qual, recitades les dites coses, lo supplicaren e pregaren...” (f.116v), “no perdonant a vostres afanys e treballs, e lexats tots altres affers...” (f.155v). Los ejemplos podrían multiplicarse: “haüt nostre acord” (f. 7r), “rego-negudes les letres sobre aquest material per la senyora reyna” (f. 9r), “de aque-lles certificada” (f. 11v), “tots altres affers apartats” (f. 27r), “presa de les ditescoses audàcia” (f. 35r), “fet hom” (ff. 43r y 51r), “spaordits per la punició enaquest cas feta” (f. 56r), “lexats lo hàbit e professió del seu orde” (ff. 111v y135v).

Page 104: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

106

La influencia de la lengua de Roma en las misivas se detecta también,ocasionalmente, por la ausencia de la conjunción que en oraciones subordi-nadas, “construcció de tipus llatinitzant”, como señala Germà Colón,213 quese encontrará en la prosa de Corella y de los corellanos.214 He aquí unos cuan-tos ejemplos: “hauríem plaer fos promogut qualque bon frare nadiu deaquesta ciutat” (f. 163v), “com dit havem, creem faria major servey e de majorprofit al dit senyor rey” (f. 11v), “lo qual crehíem fos en la vila de Paníscola”(f. 121v), “a les dites coses creem no poríem, axí com ne volem” (f. 92v), “nocreem nos deja ésser ascrit a supèrfluu” (f. 100r), “qui ja par ne hagués lo me-llor” (f. 3r), “de les dites rumors adverses par no·n sia lo ver que se’n dix pri-merament” (f. 3r), “a nosaltres par sia factible” (f. 6v), “la qual par sia vostra”(f. 10v), “no·ns par vos dejats metre en aquests entreforchs” (f. 47r).

Tan sorprendente como insólito es el caso de “esi”, conjunción que imitala latina ETSI, que leemos en el comienzo de una misiva al Magnánimo: “Moltalt e molt poderós rey e senyor: Esi per altres nostres letres hajam altra ve-gada ja d’açò mateix supplicat vostra senyoria molt gran...” (f. 62r).215 Delmismo modo, nuestro estilista se inspira en el ET... ET de la lengua de Romacuando escribe: “lo qual, e per voluntat expressa del dit mossén Manuel e perardent voler que·l dit fill mostra haver...” (f. 43r); “en lur multitud e potènciae artificiosos propugnacles e guarnions més que segurament confiats” (f. 48v);“...lo qual, e per la hora que era e per vent que y sobrevench, no poch ésser apa-gat...” (f. 50r); “devets pensar que la dita armada de Jènova e los altres ene-michs són e poderosos e prudents e enginyoses” (f. 51v); “avisants-nos que,per nostra indempnitat, provehíssem degudament, e ací e en tota la costa” (f.79r); “a aquesta sua ciutat, sua, senyor, e per poderosa e gloriosa senyoria, esua per clement, benigna e singular dignació e affecció” (f. 86[bis]r); “a lesquals escusacions fon satisfet, e per los dits governador e per nosaltres, a nos-

213 Colón Domènech, “La llengua del Tirant. Algunes qüestions”, p. 105. 214 Vid. Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 70; Ferrando Francés, Narcís Vinyoles i

la seua obra, p. 55, y “La Vida de Sant Vicent Ferrer (1510), traduïda de ‘llatí en valenciana llengua’per Miquel Peres”, p. 125.

215 Un rasgo estilístico propio de los humanistas, como revela el comienzo del preámbulo de una in-teresante misiva de Lorenzo Valla al Magnánimo: “Alphonsus Hispaniae et Italiae regi LaurentiusValla s. Etsi propediem visurus auditurusque hominem es...” (Soria, Los humanistas de la corte de Al-fonso el Magnánimo (según los epistolarios), p. 293.

Page 105: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

107

tre parer suficientment” (f. 115v), “repòs e mental e corporal” (f. 122v), “per-què, regonexents en allò e lo seu gran poder e nostres culpables faltes, nos re-duescam a Ell” (f. 137v).

Page 106: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 107: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

109

Eufonía y ritmo.“Anem de sorpresa en sorpresa, admirant, segons el cas, la paraula exacta,

la frase lacònica o el període llarg i onejant amb perfecte mestratge del ductus”.Son palabras de Germà Colón, referidas a las epístolas municipales valencia-nas cuatrocentistas en general.216 Los scriptores cuidaban el efecto musical quelas palabras, como cuerpos sonoros que son, habían de producir en lectores uoyentes; estaban atentos al contenido, a lo que expresaban las frases, pero tam-bién se preocupaban por la cadencia, que había de ser grata a los oídos: “sónhic estats, per gràcia de Déu, qui·n sia loat, tots retornats” (f. 50v). Se esmera-ban especialmente en aquellas cartas que podían ser leídas en voz alta ante ungrupo selecto –en la corte ante los curiales del monarca o en un aula capitularante eclesiásticos– y, por tanto, escuchadas con atención y juzgadas; en ellas,el ritmo parece adquirir mayor importancia y condicionar la selección y dis-posición de los sintagmas: “sab, senyor, vostra molt precel·lent saviea quantés congoxosa la elongada sperança en les coses molt desijades” (f. 76r). El ha-llazgo de la palabra valiosa y su engarce en una sintaxis latinizante era obje-tivo equiparable a la construcción de la cláusula de efectos eufónico: “Ab tantsgoigs, // alegries e consolacions // quants no poríem per scrits // o de pa-raula explicar, // e tots nostres sperits // en jubilosa exultació festivants, //havem, senyor molt excel·lent, // vista e reebuda humilment // una letra dela vostra senyoria molt gran” (f. 75r).

Son numerosos los destellos de musicalidad en la prosa de Aguilar, quecombina y mide las palabras para conseguir expresiones y frases cargadas de

IVLA EXPRESIÓN BELLA

216 Germà Colón Domènech, “Sobre la llengua de l’Epistolari de la València medieval (segle XV)”, p.187.

Page 108: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

110

ritmo: “tots los que·s rien o parlen blandícies no són pas amichs” (f. 49v), “te-nits per aquella empremptats cascun de nosaltres dins les vostres sagrades en-tràmenes” (f. 49v), “ha en los vehinats més jutges que advocats” (f. 49v), “Ellno és axí com lo hom que menace” (f. 82v), “donats e trameses profluvis d’ay-gües” (f. 82v), “per la real prosàpia d’on trahets naxença” (90r).

No faltan las construcciones cuidadosamente dispuestas en simetría: “depart de nosaltres e de tota aquesta ciutat facén a vostra senyoria molt gran humil, fes-tiva e jubilosa reverència, facén, encara, affectuosa, devota e supplicable re-comendació a la dita vostra senyoria molt excel·lent de nosaltres e de tota aquestaciutat” (67v), “de plaer exundant e jocunda consolació, ab confiança e fermasperança de plena exaudació” (f. 120r), “a nosaltres de sobres grans congoxes,e de gran angústia a tot lo gran poble de aquella” (f. 146r). En no pocas oca-siones se busca el quiasmo y el efecto paralelístico: “benignament hoir e pro-veir graciosament” (f. 5v), “lo qual nosaltres havem per bon amich e aquestaciutat per fructuós fill” (f. 62r), “lurs flamejants desigs per vista presencial deaquella” (f. 68v), “nostre bon amich e fill obsequiós de aquesta ciutat” (f. 84v),“farets intervenció favorable e y prestarets sol·lícita cura” (f. 88r), “bon amichnostre e fill per natura de aquesta ciutat” (f. 89), “ab affectuosa humilitat ehumil affecció” (f. 106v), “perexen los sementers e les erbes se sequen” (f.137v), “fer en temps opportuns covinents provisions de blats” (f. 156r), “nos-tre bon amich e fill fructuós de aquesta ciutat” (f. 165r-v).

En el mismo sentido apunta la presencia de la aliteración, figura retóricaasociada a los efectos gratos al oído mediante la repetición de sonidos seme-jantes en palabras sucesivas: “la victoriosa virtut de la vostra molt gran sen-yoria” (f. 48v), “la multitud dels immundes actes mundials” (f. 138r). Tambiénla derivatio, esto es, la repetición de palabras de la misma raíz, pero variandola morfología. Su uso quedó plasmado en las misivas: “los actes victoriososper vostra invicta majestat fets” (f. 48v), “aspire, inspirat per aquell Sant Spe-rit que inspira on li plau” (f. 51r), “sóts fèts psalteris e cítares sonants sons ecants de melodia” (f. 82v).

Imágenes, símiles, metáforas.Cuando los ediles valencianos reprochan a los consellers de Barcelona

haber impedido la llegada de embarcaciones con trigo para el abastecimientode la ciudad, el escrivà de la Sala procura poner énfasis en sus palabras me-

Page 109: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

111

diante una sinécdoque: “havets-nos levat lo pa quaix de la boqua” (f. 148v). Lapartida del Magnánimo de tierras italianas se describe así: “fom certificatsque la vostra majestat sacra, ab son stol victoriós, era partida d’aquell cel e deaquella plaga [=platja] del realme de Nàpols” (f. 68r). Y para exaltar la fuerza delmonarca recurre a la imagen metonímica del trono: “la sua pròpria ferma, se-gura, stable, jocunda e deguda seÿlla [=cadira, tron reial] és en sos regnes e te-rres” (f. 49v). Los tropos no podían estar ausentes en las más selectas misivas.Sforza, enemigo del rey Alfonso, es calificado de “vexell de infeeltat e sedi-ció” (f. 48v); el voto de los religiosos es “lo jou de la obediència” (f. 16v); lasnoticias hierven como agua puesta al fuego: “les noves que pensam bullencascun jorn en aquexes parts” (ff. 40v y 47v); la persistente falta de lluvia sedebe a un cielo impenetrable, cerrado, transformado en duro metal: “lo celnos és fet de metall” (f. 137v); las adversidades circundan la ciudad como side un ejército enemigo se tratara: “de totes parts nos circuïxen les angústies”(f. 147v); la sabiduría ocupa un espacio físico: “al tan ample camp de la pro-funda saviea” (f. 120v); Italia se personifica y siente como un ser vivo: “Nun-qua Ytàlia ho creeguera” (f. 49r); “Nunqua posqué Ytàlia percebre” (f. 49r);entre las personas, hay algunas que son luz y espejo para el resto: “aquells ay-tals lum són e spill de bona vida a tots” (f. 123r).

Los sentidos corporales dan pie a no pocas imágenes metafóricas. Co-menzando por el de la vista. La luz se interpreta como guía, pero tambiénemana del hombre, del hombre sabio, que resplandece gracias a sus saberes:“la gran literatura e profunditat de sciències per les quals és fet luminós” (f.100r); también la justicia es “virtut als reys e prínceps pecculiar e molt lumi-nosa” (f. 65r). Y los ojos no sólo son los corporales, pues existen “los ulls de laaffecció” (62v), “los ulls de la sua clemència e pietat” (f. 138r) o “los ulls de lapensa” (f. 122v). Precisamente éstos permiten a Aguilar crear una bella ima-gen: “car los ulls de les nostres penses, a contemplar los actes de la divinal sa-viea, són pus effuscats que·ls de la nòctua a mirar dretament al sol” (f. 82v).217

También se juega con el sentido del olfato. La justicia bien administradase traduce en imágenes de agradable fragancia: “aquexa vila del regne de Va-lència, fragant en tots los temps passats de odor de bona fama en la ministra-

217 Con el mismo carácter figurado aparece la voz en cuestión, en carta al monarca: “en aquest propò-sit volem e us pregam nos hajats, e ab aquests ulls nos mirets” (f. 21v).

Page 110: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

112

ció de justícia” (f. 20r); “de la qual solia exir odor de bona fama en lo minis-teri de la justícia” (f. 21r). Al igual que las virtudes personales: “los ornamentsde virtuts e bones costumes per les quals dóna fragància e suavetat de bonesodors” (f. 100r); “lexà aprés si en aquest món fragància de bona fama” (f.120v). No falta el símil relacionado con los otros sentidos. Así, los religiososque hacen vida contemplativa se transmutan en voces celestiales gratas aloído: “sóts fets psalteris e cítares sonants sons e cants de melodia” (f. 82v). Lavoz reaparece metafóricamente en la frase “les veus dels precordis” (f. 76r).También el sentido del gusto: “nos és dolç e de gran consolació” (f. 62v). Y eltacto: “cosa és que·ns toca a les entràmenes” (f. 79r).

El amor de los súbditos hacia el monarca se expresa en términos flamí-geros: “vostres vassalls e sotsmeses d’aquesta vostra ciutat, qui ardexen enamor e affecció de la vostra sacra majestat” (f. 43r). La real presencia lo hacearder –en sorprendente paradoja, se expresa con el verbo ‘irrigar’– aún más:“Irrigats nostres flamejants affeccions e desigs per vostra reyal presència” (f.50r). En justa correspondencia, el amor del rey hacia sus súbditos no esmenor: “empremptats cascun de nosaltres dins les vostres sagrades entrà-menes” (f. 49v). Una actuación del monarca manifiestamente contraria su-pondría una quiebra espiritual, “trencaria los coratges nostres e delsciutadans de aquesta ciutat” (f. 105r).

También hallamos el símil vegetal, aplicado a personas adornadas de vir-tudes: “en aquell florexen copiosament sapiència, virtuts e bona vida” (f.100v), “les virtuts que en aquell florexen” (f. 121r). Por el contrario, nadapuede florecer ni brotar de la tierra seca, con la que se comparan las almas cas-tigadas por Dios: “les nostres ànimes són fetes axí com a terra sens aygua enl’esguard de Déu” (f. 137v). Pero, en el mundo de las imágenes, de la fuenteno sólo mana agua: “la fontal affluència de la vostra molt gran saviea” (f.112r); “aquella eternal font de la sua glòria celestial”; “d’aquella font, quejamés no defall, de la sua misericòrdia infinida”.218 La imagen da paso a la ale-goría al referirse a las adversidades como castigo del pecado y dolorosa me-dicina: “axí com a senyor e pare misericordiós qui, com nos degués tolre edelir de la faç de la terra, nos muda la spècie e manera de medicina ab la qualsiam guarits de les plagues e infirmitats nostres, les quals nos portarien pres-

218 AMV, MC 28, f. 104r-v (1424, diciembre, 20). Documento núm. 12 del apéndice.

Page 111: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

113

tament a la eternal mort si de aquelles no·ns curava ab alguna puncció o ardorde cauteri, los quals sentim molt tendrament...” (f. 82v)

La hipérbole.“Cuando el mundo era medio milenio más joven, tenían todos los sucesos

formas externas mucho más pronunciadas que ahora. Entre el dolor y la ale-gría, entre la desgracia y la dicha, parecía la distancia mayor de lo que nos pa-rece a nosotros”.219 Quien haya leído “El otoño de la Edad Media” y recuerdeestas bellas frases con que Huizinga comenzó la obra, no podrá extrañarsedel tono utilizado por Joan Aguilar en las cartas, tendentes siempre a la exa-geración, a la desmesura. Cuando se trataba de exaltar las gestas del rey: “Ésenaprés subseguida la presó per vós, senyor, feta de la ylla de Yscla, cosa, sen-yor molt excel·lent, incredible a tot lo món. ¿E no maravella? [...] Nunqua Ytà-lia ho creeguera. Ha-u vist, e no sens molt gran admiració. Cové-li creure-u”(f. 49r). Cuando se expresaba la gravedad de algún hecho: “...que és orriblecosa de dir-ho” (f. 146v), “...que és una gran trestícia considerar-ho” (f. 147v),“...que és cosa molt congoxosa e trista veure-u e sostenir-ho” (f. 155v), “...queés cosa de gran tristor” (f. 176r). Cuando se reprochaba la injusticia de una de-cisión: “si açò era ver, ço que no podem creure per res, cosa seria injusta e degran desraó” (f. 91r).

La hipérbole está bien presente. A veces sorprende la brillantez de las fra-ses que la contienen. Para expresar la grandiosidad de una fiesta se evoca unaextraordinaria conjunción de los elementos de la naturaleza: “que paria totslos elements se fossen acordats a fer ensemps una gran e gloriosa festa” (f.68v). Los desastres naturales son producto de maldades abominables que pro-vocan la ira divina: “les nostres iniquitats són crescudes e la multiplicació delsnostres peccats és feta abominable, sens comport, denant la majestat del nos-tre Creador” (f. 137v). La llegada del soberano era esperada con tal ansia porlos ediles que el tiempo les parecía haberse dilatado hasta extremos insólitos:“e à·ns paregut que en aquest temps cascun dia sia stat pus lonch que en altretemps un mes, e cascuna nit pus longa que un any” (f. 76r).

219 Huizinga, El otoño de la Edad Media, p. 10.

Page 112: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

114

Las desgracias se presentan como algo nunca visto ni recordado: “à’ns,donchs, [Déu] ara donats e trameses profluvis d’aygües en tanta multitud oduració quanta no han vist o sentit los que huy viuen”(f. 82v). La potencia dela monarquía era causa de asombro: “Nunqua posqué Ytàlia percebre, ne uhagra pas creegut jamés, que tanta fos la virtut, la strenuïtat e les forces de lareyal casa d’Aragó” (f. 49r). La magnitud de una avalancha de gente es tal,que los ediles no le hubiesen dado crédito en caso de no haber estado pre-sentes: “ha confluït tan gran multitud de poble, que envides ho creeguerennosaltres si vist no u haguéssem” (f. 69r). La elección de los regidores ecle-siásticos es asunto muy grave, pues “dels bons e virtuosos prelats e pastorsproceexen tants béns que majors en aquest món desijar no·s poden” (f. 123r).Es la imposibilidad misma de superar algo en intensidad lo que subyace enfrases como las que siguen: “ab aytal intenció vivíem [...], e en aquella matexa,e ab major, si dir se pot, ne entenem viure d’ací avant” (f. 25v), “vos fahem [...]aquelles majors gràcies que podem” (f. 46v), “han intenció e propòsit de fertot aquell mal que poran” (f. 59r), “ja lo y havets tal, que no y poríem res afe-gir” (f. 72r), “no és res al món en que més nos posquéssets donar desplaers econgoxa” (f. 79r), “en res no·ns poríets a present majors ne encara tan gransprofits e plaers fer” (f. 83v), “ab tota aquella affecció d’esperits que podem”(f. 146r).

Un repetido procedimiento hiperbólico, consistente en decir que se re-nunciaba a expresar la magnitud de un sentimiento (del dolor, de la dicha, dela gratitud, etc.) por ser imposible hacerlo mediante palabras, se aplica abun-dantemente en las epístolas: “dolem-nos en tant que no u poríem de paraulao per scrits explicar” (f. 35r), “havem haüd tant goig e plaer que no·ls vos po-ríem ab scriptura explicar” (f. 40r), “tant goig, consolació, alegria e jubilacióhan portats en nostres penses e affeccions, que no u poríem, com ho vol-guéssem, per scriptura recitar” (f. 49r), “quant donà creximent aquesta sin-gular e grandíssima nova als precedents gotgs e alegries nostres, no u podem,senyor molt excel·lent, ab scriptura o paraules explicar” (f. 68v), “ab tantsgoigs, alegries e consolacions quants no poríem per scrits o de paraula ex-plicar” (f. 75r), “no poríem [...] per mi[ni]steri de soles paraules, retre aquellavicissitud que devem a tan grans e tan amples munificències vostres” (f. 92v),“ho ha [...] dit, publicat e manifestat per tantes vegades e en tants lochs, queserien diffícils recitar” (f. 104v), “donats tants de dans a aquells, que és cosainenarrable” (f. 144r).

Page 113: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

115

Parecido recurso es afirmar que se renuncia a hacer explícito algo paraevitar molestia o desplacer al corresponsal: “alguns casos los quals, perquèno seria servey del seyor rey ni de vós, molt excel·lent senyora, no metem enscrits” (f. 11v), “d’açò obmetem scriure a la dita senyora reyna per no con-tristar-la’n” (f. 15v), “per tots [...] los dits esguarts [...] los quals a present ob-metem per no enujar de prolixitat la vostra sacra majestat” (f. 49v). O que serenuncia a enumerar sus virtudes para que no lo considere adulación: “per es-quivar lagoteria, lexam dir les moltes virtuts que en vós concorren” (f. 35r). Oa explicar las cosas con detalle para no alargar la carta: “se descobriren tantse tan leigs furts, que recitar aquells seria una istòria longa” (f. 165r). La im-posibilidad de superar las limitaciones humanas es la reflexión que lleva a ex-presar en los siguientes términos un agradecimiento sumo: “a vós, moltexcel·lent senyora, [fahem] aquelles e tantes quantes podem gràcies, car lesque deuríem no podem” (f. 66r), “ne havem fetes e fahem multiplicades grà-cies e mercés, no pas aquelles que deuríem, car no les havem, mas aquelles aquè basta nostra possibilitat, supplicants a nostre senyor Déu totpoderós que,supplín ço que no poden nostres forces, ho retribuesca a vós” (f. 75r).

En este mismo sentido apunta la frecuencia con que Aguilar recurre a ca-lificativos desmesurados, como ardent, fervent, flamejant o exundant: “ferm eardent propòsit” (f. 11v), “fervent zel” (f. 34v), “ardent propòsit” (f. 43r), “ar-dent voler” (f. 43r), “exundants munificència e liberalitat” (43r), “flamejantsaffeccions e desigs” (f. 50r), “ardents caritats” (f. 51r), “gran e ardent goig” (f.66r), “flamejants desigs” (ff. 68v, 75r y 76r), “ardents affecció e reverencialamor” (f. 76r), “ardents voler e affeccions” (f. 93r), “gran affecció e ardentvoler” (f. 100r), “devoció ardent” (f. 120r), “plaer exundant” (f. 120r), “inten-ció ardent” (f. 129v), “ardents affeccions” (f. 176r), “grans e ardents affeccions”(f. 194v).En una ocasión aparece, con similar intención, “vostres sens cansar for-ces” (f. 75v). Aparte del superlativo, al que ya nos hemos referido, el notarioemplea sobres como adverbio y como adjetivo: “de sobres grans congoxes” (f.146r), “sobres carregoses” (f. 145v), “sobres necessari” (f. 148v), “per sobres degran e ardent goig” (f. 66r). También encontramos sobre como prefijo: sobrecà-rrechs (f. 27r), “farien sobredan a la cosa pública” (f. 164r). Igualmente aflora elprefijo super- en: “a cautela superabundant” (f. 93r), así como re-: “ultra çoque·ns hi tenim ja per obligats, nos reobligarets” (f. 83v).

Page 114: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

116

Lítotes.También la lítotes, fórmula retórica consistente en negar lo contrario de

algo para afirmarlo con énfasis,220 se localiza en las cartas: “lo cas enorme eno passador sens condigna pena e castich” (f. 2r), “no sens molt gran admi-ració” (f. 49r), “no sens gran astúcia” (f. 49v), “paccions no assats honestes”(f. 50v), “no sol esser del tot freturosa de veritat” (f. 53r-v), “no som gens dub-tosos” (f. 76r), “no seria àls sinó metre·ns en final destrucció” (f. 77r), “nocreem nos deja ésser ascrit a supèrfluu” (f. 100r), “no sol del tot freturar de ve-ritat” (f. 100v), “som certs no freturejen de veritat” (f. 111v) “la vostra moltgran saviea no ignora” (f. 112r), “en temps passats e no molt antich” (f. 112r),“aquell no luny e aquest assats prop” (f. 122v), “la dita contribució possible,o almenys no diffícil” (f. 137r), “en los temps no ha molt passats” (f. 150v), “hamester reparació, e no poqua” (f. 11v), “requerran despeses, e no poques” (f.27r), “ab desigs no pochs” (f. 68r).

Al igual que este clásico tropos alargador del texto, que se convertiría enun “recurs de l’estil artitzat corellà”, sobreabundan en las misivas las cons-trucciones negativas de carácter comparativo bajo la forma “no..., mas...”, pre-sentes asimismo en las obras del poeta teólogo:221 “vós, no pas per açó, masper lo contrari, érets tramés” (f. 7r), “ha jurat observar, no pas per algun des-alt del dit noble En Pròsper, mas perquè...” (f. 7v), “ne siam estats, no digamesquivats o talayants-se de nosaltres, mas axí appartats, sens dir o comunicar-ne a nosaltres en res” (f. 30r), “...no per ço que dubtem gens que vostra sacramajestat, [...] no haja voler e propòsit [...], mas per ço com som certs que...” (f.62r-v), “ne havem fetes e fahem multiplicades gràcies e mercés, no pas aque-lles que deuríem, car no les havem, mas aquelles a què basta nostra possibi-litat” (f. 75r), “les quals [...] deuen esser consellades, no pas per aquesta solaciutat, mas per tot lo regne de València” (ff. 110v-111r), “...e no pas a instàn-cia de la part de qui fos interés [...], mas per vostre sols motiu e generós co-ratge” (f. 155v), “les quals, no pas per alguna vostra causa, mas per nohaver-ho tengut aprop, los han restat e resten a cobrar” (f. 155v). 222

220 Lausberg, Elementos de retórica literaria, pp. 32-35.221 Vid. Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, pp. 53 y 68-69.222 Estos ejemplos, a los que podrían añadirse muchos más, indican que la construcción “no..., mas...”

era habitual con anterioridad tanto a Corella como a Jaume Roig, que lo emplearon, respectiva-mente, en Lo Cartoixà y en el Spill. La presencia en ambas obras de la fórmula es, para Guia, una

Page 115: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

117

Interrogación retórica y exclamación.En contadas ocasiones Aguilar emplea exclamaciones e interrogaciones.

En tanto que procedimientos retóricos destinados a expresar enfáticamentelos sentimientos, los reserva para casos excepcionales, bien en un sentido ne-gativo, para subrayar el profundo malestar de los ediles en epístolas de re-proche, bien, por el contrario, para exaltar al destinatario. Del primer caso esejemplo la dirigida a los consellers barceloneses con motivo de la apropiaciónde una embarcación con grano destinada a Valencia, en un tiempo de extremafalta de alimento:

“¡Veem que en aytal temps de pressura nos havets donats, ab successió e perseve-rància, tan grans dans! [...] E, ab aquesta fe de amistat, vos diem: ¿Vets, nostresamichs e frares, què·ns havets fet?” (f. 149r).

Tiempo atrás, el escrivà recurría a la fórmula de la pregunta, si bien en sentidodiametralmente opuesto, al dirigirse a los consellers de Barcelona, en tono al-tisonante y frases, marcadas por la amplificatio, destinadas a subrayar la for-taleza de los vínculos estrechos existentes entre ambas ciudades, unidas entantos sentidos:

“¿qui poria esser entre vosaltres e nosaltres qui no desijàs, volgués e li plagués ver-daderes amistat, concòrdia e benivolència entre aquexa ciutat e aquesta, qui tan in-signes, sots senyoria de un rey e senyor, són tan propinquament situades? (f. 26r).

En algunas otras ocasiones hace uso de la interrogación retórica, que,como es sabido, no presupone una falta de información por parte de quien laformula, pues la respuesta está implícita en la pregunta misma. Este procedi-miento oratorio, que pasó, como tantos otros, a la prosa epistolar, era idóneopara cantar hazañas militares. Y el escrivà de la Sala lo emplea para exaltar elvalor y audacia demostrados por los soldados del rey en la conquista de Is-chia:223

“¿Qual seny d’om creuria una vila e un castell en tan alta roqua situats, vallejats dela mar pregona, enfortits, ultra ço que natura li dóna grans e inaccessibles roques permurs, encara, per murs e torres ab gran artifici, a ésser pus forts, segons militar doc-trina construïts, poder ésser presos per alguna força, art o enginy de hòmens?” (f.49r).

coincidencia léxica significativa, indicio de que fueron escritas por una misma mano (“De Lo Car-toixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals”, pp. 170-171).

223 El episodio bélico tuvo lugar el 21 de agosto de 1423. Lo relata Melcior Miralles: Crònica i dietari delcapellà d’Alfons el Magnánim, pp. 174-175. Vid. Ryder, Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles ySicilia, 1396-1458, pp. 144-146.

Page 116: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

118

También recurre a la fórmula interrogatoria para expresar al monarca el deseode que volviera a los estados ibéricos de la Corona de Aragón y abandonaralas tierras itálicas:

“¿Desdenyarà, donchs, senyor molt virtuós, vostra gran clemència e amor perfeta–que som certs havets a nosaltres, vostres feels e vassalls, e tenits per aquella em-premptats cascun de nosaltres dins les vostres sagrades entràmenes– correspondrea les nostres devoció, amor, affecció e desig per la vostra reyal presència? Ni ucreem, senyor, ni u creuríem per res que sia” (f. 49v).

Solía reservar para casos excepcionales las expresiones exclamatorias.Una ocasión idónea era, precisamente, la proporcionada por las victorias delrey sobre los enemigos:

“¡Quina e quanta és estada aquesta valerosa invasió per vós, senyor, e vostres vas-salls feta, e contra aquell vexell de infeeltat e sedició, Sforça, qui ab tan gran multi-tud de malfatans se era mès dins la dita ciutat de Nàpols!” (f. 48v).

Un poco más adelante, en términos apoteósicos, leemos:“¡O, actes gloriosos e fets dignes de perpetual renom!” (f. 49r).

En el mismo sentido hiperbólico manifiestan su euforia los ediles tras re-cibir de la reina una carta con noticias excelentes:

“Senyora molt excel·lent, ¡quants són estats los goigs, plaers e alegries e consola-cions que·ns ha portats la dita vostra letra, e les salutars coses en aquella conten-gudes! ¡Quant moltes –e tantes quantes ne sabéssem dir o scriure– haguéssemrecitades!” (f. 65v).

O para hacer patente la emoción que sentían ante el anunciado evento de lallegada de los soberanos a Valencia:

“¡O gloriosa ciutat, il·lustrada de tan benaventurats adveniments, en la qual con-vendran en una aquestes tan digníssimes e virtuosíssimes reyals dues persones!” (f.67v).

Y, nuevamente combinada con la hipérbole:“¡Quanta glòria és, senyor, al bon rey, e quant li dona de repòs e mental e corporalhaver sos officials e regidors de sos regnes e terres bons e dignes als regiments deaquells!” (f. 122v).

Antítesis.Cuando Aguilar escribe, con sentido figurado, “si huy se mostra dia seré,

demà s’espera núvol e tèrbol” (f. 49v), es evidente que utiliza una bella ydoble antítesis. También doble es la que crea cuando contrapone la obra a lapalabra y el callar al hablar, para indicar que siempre es preferible actuar bieny hacerlo silenciosamente: “reputam esser supèrfluu que del dit cas o altrenos façats per paraules grats o gràcies, mas que·ls uns als altres nos façam

Page 117: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

119

obres bones, e que aquelles parlen, callants totes paraules, axí com se pertanyentre bons amichs” (f. 21v). Estamos ante la antítesis, otro adorno manejadocon eficacia y maestría por nuestro notario, que recurría a él con cierta regu-laridad: “en Roma [...] lo senyor rey, e tota nostra nació, ha més jutges que ad-vocats, e més contraris que amichs” (f. 3r), “squivarem per tot nostre poderque algú no pusca obtenebrar ni enfosquir la clara e sincera amistat” (f. 93v),“occupada en fets alts e de gran pes, ha obs que aquestes e semblants coses bai-xes [...] li sien a memòria reduïdes” (f. 62v).

Tanto conceptos abstractos como hechos y circunstancias concretos eranmotivo de antítesis en la prosa epistolar. Lo justo y lo injusto se contraponen:“no és de menys e menor virtud denegar injustes postulacions que a justessupplicacions annuir” (f. 112r); la fertilidad y la ruina: “la fertilitat de aquestaanyada recompensaria la flaquea de les altres passades” (f. 137v); la abun-dancia y la escasez: “la habundància en aquella ret abundants totes les viles,castells e lochs del regne, e la fretura o carestia en aquella les ret freturoses ocares” (f. 90r); la concordia y la discordia: “seran toltes totes les causes de ladiscòrdia e·s seguirà plenera e durable concòrdia” (f. 10r); el bien y el mal, ylas consecuencias de uno y otro: “detrahén dels béns e afegín als mals” (f. 49v),“los grans béns sperituals e temporals que veres dilecció, amicícia e concòr-dia porten ab si e produexen entre los havents aquelles, e los mals e dans queoys, rancors e discòrdies subministren” (f. 26r), “dels bons [prelats], grans,bons e virtuosos fruyts, e de mals, dels quals nos guard e preserve nostre sen-yor Déu, tot lo contrari se’n spera seguir” (f. 123v); la brevedad y la amplitud:“no·n serà minuït lo divinal obsequi, mas crescut” (f. 53r), “perquè tantes cosesen breus paraules comprenam” (f. 92v); lo elevado y lo profundo: “en tan altaroqua situats, vallejats de la mar pregona” (f. 49r).

Aquella radicalidad típica de la visión medieval del mundo y de la vida,tan agudamente analizada por Huizinga, se manifiesta de manera persistenteen las misivas mediante el recurso retórico de la antítesis, que obligaba al re-dactor a buscar antónimos para engarzarlos en las frases: “jutges justs a co-rrepció, e no inichs a perdició e extermini” (f. 49v); “per la dreta línea e reglede aquella, sens divertir a deguna sinistra part” (f. 129v); “han les paraulesbones e los feyts trists” (f. 49v); “fa vençre los pochs als molts” (f. 78r); “plaentsa Déu e fugants les demoníaques tempestats” (f. 82v).

La antítesis tiene su proyección política. Los genoveses, enemigos del mo-narca de la Corona de Aragón, que amenazaban en el otoño de 1423 las cos-

Page 118: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

120

tas mallorquinas, son débiles, pusilánimes y carentes de virtudes militares:“la pusil·laminitat e gran flaquea dels dits genoveses, gent majorment en laterra als strets fets de les armes pobres de vigor e d’esforç”; por el contrario,los mallorquines amenazados por embarcaciones de “la invàlida nació ge-novesa”, han demostrado siempre ser valerosos y expertos: “en los fets d’ar-mes en què·s són trobats, no solament deffenén, mas offenén, han baronívolscoratges”. De ahí la contraposición retórica entre unos y otros: “los generososbraços e les presències virtuoses dels hòmens d’aqueix regne, tots temps acos-tumades vençre los flachs jenoveses”. El redactor de la patriótica misiva iro-niza al referirse al valor de los hombres de Génova, “als quals tots temps a lurextermini han fet conéxer los hòmens de nostra nació lurs grans virtuts enles batalles que contra aquells han haüdes” (ff. 51v-52r). La nación virtuosay valerosa volverá a contraponerse más adelante a la sempiterna enemiga:“aquesta nostra virtuosa nació ha tots temps acostumat vençre als flachs edescoraznats jenoveses, de què tota via ab gran pahor e temor vénen a lesarmes contra aquesta valerosa nació” (f. 78r); “vullats-los mostrar quanta ésla animositat e virtut de la nació dels vassalls de la reyal corona d’Aragó, acos-tumats, per gràcia de Déu, sobrar e vençre los flachs descoraznats jenoveses”(f. 78v).

El maniqueísmo ideológico alcanza el máximo grado, como era de espe-rar, cuando la bondad de la religión cristiana y de los cristianos se contra-pone a la maldad de la religión islámica y de los musulmanes: “a indempnitatdels feels christians e a reprenssió dels infels aquella brutal e inmunda ma-fomètica secta colents” (f. 34v). En varias ocasiones se refiere a un corsario ex-traordinariamente perverso, considerado y llamado santo por los de sureligión: “aquell dampnat moro qui, entre ells, ‘lo Sant Moro’ se fa nomenar”(f. 34v), “aquell malvat moro de Almeria qui·s fa dir ‘lo Sant Moro’” (f. 57v),“lo moro damnat qui·s fa dir sant” (f. 64v). Aguilar lo insulta con la palabracastellana ‘perro’ –”aquell perro moro qui·s fa nomenar ‘lo Sant Moro’” (f.58v), “el perro qui·s fa dir ‘Sant Moro’” (f. 59r), “un perro de moro de Gra-nada, qui entre ells se fa ‘Sant Moro’ nomenar” (f. 69r), “aquell moro qui·s fa‘sant perro’ nomenar” (f. 71r), “lo perro moro de Granada” (f. 72r), “la ven-guda del perro moro” (f. 75v)–, y hace gala de ironía en carta dirigida por losjurats a Rodrigo de Luna en la que pronostican la segura derrota que aguar-daba a aquél en manos de éste: “E axí porà leujerament lo dit sant perro esserper vós delliurat del fat e foll vot, que·s diu haver fet, de no cessar de ses fa-

Page 119: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

121

tuïtats fins que ab vós se sia vist en armes” (f. 35v). El caballero cristiano, alponer fin a la vida del corsario, lo libraría de una carga: tener que cumplir elfatuo voto que habría hecho.

Dirigida a los ibicencos, reaparece en una epístola la contraposición entrela virtud y valor de los cristianos frente a la flaqueza de los infieles: “mostrats,senyors molt honorables, com a bons e valents hòmens que la flaqua e fluxaaudàcia dels moros no ha virtut contra los christians en los fets de les armes,sinó en los sols crits e algazares, mostrats-los per obra quanta es la virtut la for-talea e l’esforç dels christians” (f. 59v). El desprecio hacia los musulmanes nosólo es religioso. También se les descalifica por su innata cobardía, lo que serecuerda a las gentes de Ibiza al instarlos a combatir con dureza: “castigan,si·l cas s’esdevé, ans abatén e aterran los dits perros moros, acostumats totstemps esser vençuts, que aquells d’aquí avant no pusquen ni altres gosen, nodigam anar o entrar en aquexa illa, mas ni pensar acostar-se a aquella” (f. 59v);“E la potència e virtut de l’Altisme vos don fermetat en los vostres animosescoratges, e fortalea en les persones, a debel·lar e dissipar la gent pagara (sic),qui sabets quant és poch lur esforç e poder en los fets de les armes” (f. 59v);“Mostrats havets, senyors molt honorables, vostres animosos coratges, vos-tres sens cansar forces e vostres virtuoses persones soberguejar poderosamente vençre los infels moros, flachs e de poch esforç e en los fets de les armes depoqua vigor” (f. 75v).

Page 120: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 121: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

123

Opulencia frente a concisión.La amplificatio, recurso de la retórica clásica que, como tantos otros, fue

heredado por los dictatores de la Edad Media, consiste en ampliar, extender oalargar una materia, haciendo uso de más palabras de las necesarias, a fin deornamentar el escrito.224 Presente en los tratadistas del ars dictaminis, no fueuna excepción Brunetto Latini, que le dedicó el capítulo XIII del libro tercerode su célebre tratado Li livres dou Tresor, titulado: “Comment on puet acrois-tre son conte en VIII manieres”.225 A la traducción –bastante literal– que en1419 realizó Guillem de Copons de esta obra al catalán pertenecen las si-guientes palabras, referidas al recurso en cuestión: “si la tua matèria deu éssercrescuda per paraules, yo dich que tu la poràs créxer en VIII maneres, quesón appellades colors de la retòrica”. La primera de esas ocho maneras, “ap-pellada ornament”, sería la amplificación en el sentido más estricto: “que totço que hom poria dir en III mots o en IIII, o ab fort poques paraules, ell ho crexper altres paraules pus longues e pus gracioses que diguen allò matex”. Lasegunda, “appellada torn”, es similar, con un pequeño matiz en cuanto a laforma de proceder al alargamiento de la materia: “com ta matèria és tota breu,tu cambiaràs los propis mots e remuderàs lo nom de les coses e de les perso-nes en moltes paraules graciosament entorn lo fet, e faràs punt a tots dits, e re-posaràs ton sperit tant que allargues ta raó e de temps e de paraules”. La“comparació”, tercera, “és lo pus bell creximent e pus graciós que parladorsfacen”. Siguen “clamor”, “ficció”, “trespàs”, “demostrança”, todas ellas fór-

VAMPLIFICATIO VERBORUM

224 Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, p. 145.225 Comienza así la exposición: “Et se ta matire doit estre escreue par paroles, je di que tu le pués acrois-

tre en .viii. maieres, ki sont apelees coulour de rectorique” (Li livres dou Tresor, pp. 330-332).

Page 122: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

124

mulas con las que “hom pot créxer sa matèria, e alargar sos dits”. La octavay última “es appellada doblament, per ço com lo parlador doble sa rahó e ladiu dues vegades ensemps”.226

Una escritura elevada, con pretensiones de brillantez, exigía el recursoamplificador, situado en el lado contrario de la concisión, que también, enaparente paradoja, aconsejaban los preceptistas como posible objetivo del dic-tator.227 Frente a un ideal retórico, la brevedad, se alzaba otro, la amplificatio,sin duda el preferido de Aguilar, que parece complacerse en prolongar confrases embellecedoras ciertas alusiones. Cuando nombra a Dios es todo un re-pertorio el que aflora en las misivas: “aquell Déu totpoderós qui lo cel e laterra creà” (f. 33r), “nostre senyor Déu, per lo qual regnen los reys e los prín-ceps han administració de la justícia” (f. 49v), “nostre senyor Déu totpode-rós en mà del qual són les victòries e fa vençre los pochs als molts” (f. 78r),“nostre senyor Déu totpoderós, del qual és en pròpria regalia la victòria” (ff.78v y 79v), “Nostre senyor Déu totpoderós, los juhís del qual són inperscru-tables” (f. 82r), “nostre senyor Déu, qui viu e regna eternalment per tots lossegles dels segles” (f. 83r), “per gràcia de nostre senyor Déu, d’on tots losbéns proceexen” (f. 145v), “nostre senyor Déu, qui no sab defallir als sperantsen Ell” (f. 147v), “nostre senyor Déu, del qual són en pròpria regalia les vic-tòries” (f. 175r).

El notario construye larguísimos párrafos, más llenos de adjetivos y ex-presiones redundantes que de ideas concretas, indicativos de su finalidad,meramente estética. Sirva como primer ejemplo este fragmento, extraído deuna carta de los ediles valencianos al Magnánimo, en el que le expresaban susmejores deseos:

226 Llibre del Tresor, IV, pp. 26-27.227 No sólo para el tratamiento de la materia, sino también para el estilo. Latini le dedica unas pági-

nas: “De conter le fet briement” (pp. 353-354). En la versión catalana de Copons: “Com hom pot co-néxer sa rahó en VIII maneres” y “Qui ensenya contar lo fet breument” (Llibre del Tresor, IV, pp.26-31 y 62-63). Vid. el apartado que, con el título “La brevedad como ideal estilístico”, dedicó Cur-tius al tema en, Literatura europea y Edad Media latina, II, p. 682-691. También, López Estrada, “Laepístola entre la teoría y la práctica de la comunicación”, p. 32; Pontón, Correspondencias. Los oríge-nes del arte epistolar en España, pp. 49-50 y 71-72; Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento eu-ropeo, pp.179-180.

Page 123: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

125

“E plàcia al Sant Sperit que, per sa bonea infinida, il·lustre la vostra sacra majestat ela il·lumén e robore d’esperit de saviea, consell, fortalea e dels altres seus sants dons,a honor e glòria de la santa Trinitat, a exalçament de la vostra reyal corona, a gloriòsrenom de la vostra persona sacra e a benificis dels vostres regnes e terres, e li do eministre tots temps triümphable victòria de sos enemichs” (f. 124r)

Más sorprendente es la sobreabundancia de palabras que hallamos en una mi-siva dirigida a los regidores de Teruel con motivo de un problema ganadero.Los ediles no se limitan a exponer la queja y a formular la petición, sino quedejan correr su pluma para explicar:

“E donar loch e manera que, per actes il·lícits e desonests de àvols hòmens, les bonesaffecció, amicícia e mútua exibició de bones obres que són estades e són, per gràciade Déu, entre aquexa ciutat e aquesta –a les quals és nostre ferm propòsit no dimi-nuir, derogar o detraure, mas créxer, exercir e augmentar per nostre poder–, no pren-guen lesió alguna, tip o suspició, mas sien il·lesament conservades, havem delliberat,notifican-vos les dites coses, scriure-us axí amigablement com veets”.

Pocas líneas más adelante, solicitaban medidas“per punició en les persones dels qui han tan àvolment les dites coses comeses e per-petrades, qui, per lur insaciable avarícia e feral voler que han de noure e fer mal,torben e tribulen les honestes negociacions dels volents viure de lurs treballs en pau,e han damnats desigs de sembrar e metre discòrdies e scàndels entre les ciutats eviles e los regidors de aquelles” (f. 38r).

Si en el anterior ejemplo se busca la brillantez mediante la riqueza del vo-cabulario, en otros casos el objetivo que parece tener el dictator es, además,deslumbrar con una compleja sintaxis latinizante que obligaría al lector a es-forzarse para descifrar el mensaje:

“Nostre senyor Déu totpoderós, los juhís del qual són inperscrutables, per bé que lessues pietat, misericòrdia e clemència sien molt grans, emperò, provocat molt soventper tanta multitut de peccats e iniquitats de l’humanal linatge, poneix, jassia totstemps menys del degut, nostres culpes e faltes en diverses maneres axí com li plau”(f. 82r-v).

Pese a estar enmascarada en una selva de exquisitas palabras, la idea es muysimple: “[...] Déu [...] poneix [...] nostres culpes [...] en diverses maneres”. Peroel redactor quiere, y consigue, que lo sencillo parezca complicado mediante laamplificatio verborum de los tratados de retórica: se trataba de expresar el pen-samiento, la materia, la idea (res) mediante numerosos elementos lingüísticos(verba), muchos más de los empleados en la redacción habitual, sencilla y di-recta.228

228 Lausberg, Elementos de retórica literaria, pp. 52 y 53.

Page 124: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

126

Aunque esta prosa tan elaborada se nos presenta en lugares bien dife-rentes de las misivas, su ubicación preferente era el comienzo. El proemiopermitía impresionar al destinatario desde el inicio de la lectura. De ahí que,por lo general, se revistiera con el ropaje más opulento y presentase las frasesmás grandilocuentes de la epístola, cuajadas de parejas de sinónimos, casi si-nónimos y voces de acepción parecida que no añadían valor semántico, perosí valor artístico:

“La molt gran dignació de vostra senyoria molt excel·lent e les exundants munifi-cència e liberalitat, molt clares senyals grans de amor e dilecció que vós, senyormolt virtuós, entre los altres vassalls e sotsmeses vostres, havets mostrades singu-larment e pecculiar a aquesta vostra ciutat, nos donen audàcia de instar e fiable-ment supplicar a vostra molt gran senyoria per impetrar de aquella gràcies ebenificis en favor e a ops dels ciutadans e habitadors de la dita ciutat. Volenters,senyor molt poderós, e intrèpidament supplica lo vassall qui de cert sab esser amatde son senyor” (f. 43r).

Ahora bien, la amplificatio no se limitaba a los prolegómenos; podía in-vadir la misiva artitzada en su conjunto, incluso en la parte final, por lo ge-neral escuetamente formularia. He aquí la conclusio de una de ellas:

“...a fi que, sustentats en los temporals aliments, loem, benescam e glorifiquem lasua majestat divina, qui és nostre Déu sant, Déu fort, Déu inmortal, Déu just e Déuplen de totes miseracions, confiants en la sua misericòrdia, qui·ns ha per lo psal-mista dada seguretat que, si l’invocam en lo dia de la tribulació, Ell nos delliurarà,e nosaltres honorificarem a Ell, qui viu e regna eternalment, sens fi, per tots los se-gles dels segles” (f. 138r).

El recurso no sólo aflora en las misivas de asunto elevado. También estápresente en las de temática cotidiana y carácter convencional, escritas con fi-nalidad puramente pragmática. En ellas emerge la vocación del dictator, quea veces deja la huella inconfundible de su estilo, como cuando expone al rey,por boca de los ediles, la angustiosa situación de escasez de grano que pa-decía la ciudad:

“confiants en la misericòrdia de nostre senyor Déu, qui no sab defallir als sperantsen Ell, e en les salutíferes e remediables provisions de vós, nostre molt virtuós epropíciu rey e senyor, prenen esforç nostres coratges, e les nostres mans gran ardi-ment, en aquesta necessitat, a reintegrar nostres forces contra aquests infortunis,per sobrar aquells e donar obres effectuals per les quals hajam blats a sustentacióde aquesta vostra ciutat” (f. 147v).

La irrefrenable tendencia a la multiplicación de palabras, el alarde des-medido de riqueza verbal de que hace gala Aguilar era una forma de corte-sía hacia el corresponsal, un agasajo elegante, en aplicación de lo aconsejadopor los tratadistas del ars dictaminis para las misivas de estilo sublime, resu-mido en las palabras antes citadas de Brunetto Latini: “tu cambiaràs los pro-

Page 125: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

127

pis mots e remuderàs lo nom de les coses e de les persones en moltes parau-les graciosament entorn lo fet”. Ejemplo de ello es este párrafo en el que losjurats comunican al Magnánimo cómo habían dado gracias a Dios por sus éxi-tos militares:

“havem fetes e fahem al nostre Senyor, creador del cel e de la terra, e a nostra donasanta Maria, moltes e grans laors e gràcies de tals e tantes e tan insignes victòriesque·ls ha plagut donar e atribuir a vós, senyor, e a la vostra reyal casa d’Aragó” (f.49r).

O este otro, sobre las excelencias de una misiva enviada por los consellers deBarcelona:

“E perquè tantes coses en breus paraules comprenam: tota la dita vostra letra, entotes ses parts graciosament e plena de honestes cortesies, produeix de si gran fra-gància de comendable saviea, integritat de visceral amistat, e molt liberal offerta deofficiosos plaers e honors” (f. 92v).

Más adelante, a los mismos: “us offerim amplament e de bon cor tots nostres poder e voler e saber, los quals, in-trèpidament e sens causar, mostrarem per obres, tota hora que veurem, sabrem osentrem que facen benifici a les honors, profits e plaers de les vostres honorables sa-viees” (f. 93r).

Una de las modalidades en que se presenta la amplificación es la enume-ración iterativa, esto es, la repetición ornamental, que lo era no sólo de térmi-nos del mismo o parecido significado, sino de su entorno sintáctico,gramatical. La encontramos en el elogio grandilocuente de Alfons de Borja,de quien se destacaba

“la gran literatura e profunditat de sciències per les quals és fet luminós, los orna-ments de virtuts e bones costumes per les quals dóna fragància e suavetat de bonesodors, la integritat de bona vida per la qual a·ssi stabilitat e als altres presta exemplea honestament viure” (f. 100r).

Si en el fragmento anterior, una múltiple relación de cualidades se organizatriplemente mediante “per lo qual”, en este otro, el eje del ditirambo, dirigidoal hermano del autor del Spill, Francesc Roig, son tres verbos en futuro:

“premiarà al dit frare Francesch de sos honests studis, vigílies e treballs, darà sa me-rita retribució a les virtuts que en aquell florexen e –ço que no serà de menor gràcia–proveirà de bon prelat e pastor al dit monestir qui l’ha obs en tots temps, mas sin-gularment en lo present” (ff. 120v-121r).

Merecedor de un beneficio, en su persona concurrían adornos morales, ex-puestos igualmente de manera triple:

“que en la persona de aquell concorren honestat molt religiosa, devoció ardent a nostresenyor Déu, benignitat en sos frares e altres, e en ses operacions discreció madura, eque florexen en aquell, sens ostentació, virtuts” (f. 120v).

Page 126: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

128

A la espera de conseguir un favor de Roma por medio de la intervención detres notables valencianos, los jurats expresaban a éstos en qué fundamentabansus esperanzas:

“confiants en la divinal bonea, e en la benignitat e graciositat del sant pare, e en laafectable dilecció que mostra haver a aquesta ciutat, e en la gran providència e dili-gent sol·licitut e cura de vosaltres” (f. 40r).

Terminamos la relación con este cántico de la vida religiosa: “accorrem a vosaltres, servidors de Déu, a vosaltres, qui, lexades les il·lecebres d’a-quest món –les coses que donen occasió a eslenegar en peccats e culpes, de les qualssón plenes totes les places del món–, vos sóts appartats e lunyats de aquell e, re-nunciat a totes les sues pompes, vos ne sóts pujats a la altitud del mont per contem-plació divina”, (f. 138r).

La anáforaLa anáfora, repetición de la misma palabra al principio de enunciados

sucesivos, es otro de los procedimientos a los que, como buen conocedor dela retórica, recurría Aguilar: “Ha-u, emperò, vist, e cové-li no solament creure,mas toquar e palpar ab les mans. Ha-u sentit a son dan aquella gent [...] Ha-uvist, e no sens molt gran admiració. Cové-li creure-u” (f. 49r); “mostrats, sen-yors molt honorables, com a bons e valents hòmens, que [...]; mostrats-los perobra quanta es la virtut...” (f. 59v); “Sperat havem, senyor molt poderós, abflamejants desigs [...]; sperat, donchs, havem, senyor molt excel·lent, ab granardor, vostra benaventurada venguda...” (f. 76r); “vullats-los mostrar quantaés la animositat e virtut de la nació dels vassalls de la reyal corona d’Aragó;[...] mostrats com a virtuoses persones, segons vostres loables precessors hanmostrat [...]; e mostrats quanta és la animositat, vigor e esforç dels leals e feelsvassalls de la reyal corona d’Aragó” (f. 78v); “Aquest, donchs, fill e frare nos-tre, frare Francesch Rotg; aquest, lo qual nostre senyor Déu...” (f. 120v) “Carva·ns-hi, senyor, molt, [...] Va·ns-hi per los dits monastirs, los quals [...] Va·ns-hi, finalment...” (f. 122v); “Veus, reverents pares, qui sóts appellats en la sortde Déu; veus que, aprés dues anyades estèrils...” (f. 137v).

Las figuras de dicción de este tipo, iterativas, decoran las epístolas y lesimprimen un aire de creación literaria: “Si la nostra feeltat e affecció [...]; si perles honors e profits [...]; e si lurs mèrits ho exegexen...” (f. 45r); “si volets at-tendre a la honor de la vostra reyal corona d’Aragó, si volets vostra sacra per-sona guardar de insidioses machinacions e perills, si desijats vostresvirtuosos, feels e leals vassalls [...], si amats vostres regnes e terres deçà...” (ff.

Page 127: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

129

49v-50r); “E si per ventura s’esdevendrà los dits jenoveses a qualsevol dels ditslochs marítims venir [...] E on s’esdevinga que ab los dits enemichs hajats a lesarmes venir...” (ff. 77v y 78r). La repetición tiene una intencionalidad clara-mente estética: “a vós, mossén molt honorable, al qual pregam com a nostrebon amich, com a fill obsequiós e de virtuosos fruyts de aquesta ciutat, e comaquell de qui fahem singular compte” (f. 87r); “ho haurà tot soberguejat [...] e·uhaurà tot subjugat” (f. 3r). En este caso, como en otros, parece buscarse el juegode palabras paronomástico: “la qual [...] consol per vista presencial del senyorrey lo Sperit Sant, qui consola los sants Apòstols” (f. 57v); “veurets per obraque d’ells àls no·n veurets sinó les spatles a fugir” (f. 59v); “resonava axí tota ladita ciutat per sons de trompetes” (f. 68v).

Repetición enfática.La reiteración de una palabra en la misma frase para subrayar una idea

constituye lo que los tratados de retórica llaman repetición enfática. Aguilarhace uso del procedimiento: “us plàcia [...] fer deguda instància e procuraresser feta deguda satisfacció e punició deguda en los havents culpa” (f. 56r),“nos fon per alguns dit que algunes persones ab algunes fustes cominaven for-çar totes quantes fustes trobaven” (f. 93r), “No·ns són exits, axí com no deuen,per rahó, de les nostres memòries los actes de justícia loablement per vós exer-cits, e no pas a instància de la part de qui fos interés, car no us era present” (f.155v), “no·ns havets levada pas o tolta una sola nau, no, mas tres, la una aprésl’altra” (f. 148v); “respòs e dix que no eren pas hòmens, no, mas diables, losquals lo n’havien gitat” (f. 49r); “Ni u creem, senyor, ni u creuríem per res quesia” (f. 49v); “ho hajen sabut e sentit en aquesta ciutat molts e molts” (f. 30r);“molts e molts fills e naturals de aquesta ciutat e regne” (f. 122v).

A veces, la fórmula usada es más compleja que en los ejemplos anteriores.Cuando, en tono elevado, para poner de relieve la estrecha unión entre el reyy la reina, el redactor elabora un sofisticado juego repetitivo con los númerosuno y dos:

“O gloriosa ciutat [...] en la qual convendran en una aquestes tan digníssimes e vir-tuosíssimes reyals dues persones! Dues en persona, mas una en sinceritat de amor edilecció; una en imitació d’esperits; una en habituació mútua de virtuts; e una –si aDéu plaurà, e axí·l ne supplicam– en procreació de un molt bell, virtuós e gloriósfill, qui, procehint de aytals dues beatífiques çoques, succeesca en los regnes e terresde la reyal corona d’Aragó” (f. 67v).

Page 128: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

130

El polisíndeton se observa en ocasiones. Con la conjunción e, con volun-tad de enfatizar: “combatuts e envahits los hòmens de Iviça qui eren exits atraure la sal, e cativats d’aquells ben XL o L, e presos, e ab si portats ben CLdels sclaus qui eren en Iviça, e fets molts dans en aquella illa” (f. 69r). Más fre-cuentemente con pronombres personales y adjetivos posesivos: “supplicamvostra senyoria molt gran que sia de vostra mercé consolar aquests vostres reg-nes e terres per la vostra reyal presència” (f. 49v); “aquesta sua ciutat, sua, sen-yor, e per poderosa e gloriosa senyoria, e sua per clement, benigna e singulardignació e affecció” (f. 86[bis]r); “accorrem a vosaltres, servidors de Déu, a vo-saltres, qui, lexades les il·lecebres d’aquest món...” (f. 138r); “prenen esforçnostres coratges e les nostres mans gran ardiment en aquesta necessitat, a rein-tegrar nostres forces contra aquests infortunis...” (f. 147v). Para destacar elfuerte vínculo con los corresponsales se repiten vosaltres y nosaltres, vos y nos,vostres y nostres: “vos diem e requirim que·ns avisets de totes aquelles coses evies que vós conegats a vós ésser pus profitoses e útils a benifici vostre, car no-saltres hi metrem totes nostres parts ab tota nostra possibilitat, certificants-vosque nostre propòsit e voler és dir, scriure e fer per vós e en favor vostra totquant nos serà lícitament possible” (f. 47r); “Axí fiablement segurs de conse-guir nostres honestes pregàries scrivim a vostres molt honorables saviees, comsabem e havem conegut per experiència que vostres coratges e penses són ales nostres amigables e benívoles, e les nostres hi corresponen...” (f. 128v); “sig-nificant a nosaltres la presta venguda de vostra virtuosa persona a aquesta ciu-tat, per nosaltres ab gran desig...” (f. 67r).

Variatio synonymica.La expresión de una idea o concepto con palabras redundantes, adjeti-

vos, sustantivos o adverbios innecesarios para su comprensión, empleadoscon la finalidad exclusiva de ornamentar la prosa, de darle color, era otro re-curso amplificador empleado en la elaboración de las misivas municipales:“nos ha dit de paraula” (f. 15r), “cert e indubitat testimoni” (f. 36r), “fill enadiu de aquesta ciutat” (ff. 63v y 163v), “ab gran desig desijada” (f. 67v),“tantost e sens lagui” (f. 75v), “coratges purs e nèdeus” (f. 82v) “sens algunlaguiu o triga” (f. 85v), “certament som certs” (f. 86[bis]r), “prestament e sensdilació” (f. 148r), “cert és e indubitat” (f. 133v). No sólo no se evita el pleo-nasmo, sino que se busca: “sedicions rebel·les” (f. 49r), “conclusiva fi” (f. 64r),

Page 129: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

131

“multitud copiosa” (f. 66r), “multitud molt numerosa” (f. 68v), “infels moros”(f. 75v), “alegra festivitat” (f. 132v). El redactor sabe que lo prescindible desdeuna perspectiva lógica, puede resultar eficaz estéticamente: “perquè totes lesdites coses vejats a ull” (f. 20r), “toquar e palpar ab les mans” (f. 49r), “longa-ment viure per molts anys” (f. 57v), “han [...] volgut, pogut e sabut haver-netots temps lo mellor” (f. 51v), “no ha hom vist ni sentit” (f. 77r), “la divinal mi-sericòrdia e pietat de nostre senyor Déu” (f. 83v), “pau, repòs e a tranquil·lestat” (f. 121r), “eternalment, sens fi, per tots los segles dels segles” (f. 138r),“ultra o fora dels vostres propòsit e intenció” (f. 149r).

Aguilar alarga las frases. Parece esforzarse por evitar la simplicidad.Muestra reiteradamente su preferencia por la expresión exuberante, con du-plicaciones y trimembraciones de voces sinónimas que se van sucediendo a lolargo del periodo: “venim acordats favorir e ajudar en lur dret e justícia e fertots aquells plaers e bones obres que honestament porem a totes les ciutats e vilesreyals d’aquest regne, singularment a·quexa vila, e en aquest propòsit volem eus pregam nos hajats e ab aquests ulls nos mirets, però en tot cas o loch, on obsserà, vos mostrarem, Déu volent, per obres que aquest és nostre voler e propò-sit” (ff. 21r-v); “conservar, haver e créxer amistat, concòrdia e bona voluntat entreaquexa e aquesta ciutats” (f. 26r), “la innada saviea, providència e perspicacitat deingeni de les quals nostre senyor Déu, per sa gràcia e inmensitat de bonea, havolgut il·lustrar, decorar e ornar, entre tots los reys, prínceps e senyors del món,vostra preeleta e reyal persona” (f. 49r); “si era [guerra], ço que a Déu no plàcia,veu hom notòriament quant seria a aquesta ciutat e regne perillosa, damnosa eplena de moltes calamitats, excidis e mals” (f. 110v).

Aunque la sucesión de palabras de significado distinto, parecido o idén-tico suele obedecer a razones de estilo, hay casos en que se aprecia una vo-luntad de precisión, un afán de matizar propio de cierta documentaciónmedieval, en la que la sinonimia repetitiva respondía a “una necessitat pràc-tica, i no pas [a] un afany d’ornament”.229 Al acusar a los moros de Crevillentde haber sido “perpetradors, fautors, consentidors e cobertors” de “crims, de-lictes e mals”, se seleccionan y disponen en sucesión términos no siempre si-nónimos, pero sí afines y convergentes, con un criterio que parece de índolejurídica, el mismo que vuelve a aflorar unas líneas más adelante al referirse de

229 Colon, Garcia, y Schmid, Llibre del Consolat de Mar, pp. 389-391.

Page 130: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

132

nuevo a los delitos, “acostumats fer e perpetrar per occasió, fautoria, recep-tació e cuberta dels dits moros habitants en lo dit loch” (f. 2r).230

En cambio, cuando leemos “amistat, dilecció e bona concòrdia” (f. 20r),parece obvio que es otro el propósito del dictator al utilizar tres sustantivos co-ordinados para expresar lo que bastaría con uno solo. No se trata de precisión,sino de adorno. Resulta más obvio aún cuando se constata el uso reiterado dela fórmula, con variantes: “amistat, dilecció e bona conversació” (f. 21v), “di-lecció, amicícia e concòrdia” (f. 26r), “concòrdia, amicícia e dilecció” (f. 26r),“amistat, concòrdia e benivolència” (f. 26r), “dilecció, amicícia e bona con-còrdia” (f. 27r), “affecció, amicícia e mútua exibició de bones obres” (f. 38r),“gran amistat, ferma dilecció e bona voluntat” (f. 80r). Las triplicidades deorden estético se repiten hasta la saciedad: “serveys, honor e profits” (f. 26r),“saviea, providència e perspicacitat de ingeni” (f. 49r), “sapiència, virtuts ebona vida” (f. 100v), “les virtuts de fortalea, ardiment e ferma constància” (f.59v), “la virtut, la fortalea e l’esforç dels christians” (f. 59v). Con intencióntambién intensificadora tal vez: “grans sobergueries, greuges e dans” (f. 150v),“inquietació, molèstia o vexació” (f. 72r), “enuig, desplaer o dan” (f. 93v), “pe-rills, mals e scàndels” (f. 113r), “dans, tribulacions e congoxes” (f. 127r), “in-hibicions, prohibicions e embarchs” (f. 128v), “inibició, vedament oprohibició” (f. 161v). Y, en sentido contrario: “utilitats, honor e plaers” (f. 83v),“plaers, honors e profits” (f. 93v), “honor, profit e plaer” (f. 125r); “exalça-ment, honor e glòria de la reyal corona d’Aragó” (f. 11v), “laors, glòries e be-nediccions” (f. 68v), “laors, glòria e benedicció” (f. 75r), “benedicció, laor eglòria” (f. 83r).

Nos encontramos ante la variatio synomimica en sentido estricto, procedi-miento amplificador consistente en la utilización de dos, tres o más términos,sinónimos o semánticamente afines, para la expresión de una sola idea o con-cepto. Hasta cuatro llega a utilizar nuestro escrivà cuando quiere hacer ma-nifiesto el sentimiento de júbilo: “goig, consolació, alegria e jubilació” (f. 49r),“goigs, plaers e alegries e consolacions” (f. 65v), “jucumditat, exultació, festae jubilació” (f. 65v). Repite la fórmula cuando alude a las bondades divinas

230 La intención de prevenir subterfugios semánticos, señalada por Wittlin en algunas acumulacionesde sinónimos, podría explicar este caso (Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònimsen traduccions catalanes antigues, pp. 15).

Page 131: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

133

o al amor y virtudes innatas del soberano: “devoció, amor, affecció e desig” (f.49v), “benigna justícia, clemència e mercé” (f. 54r), “mercé, gràcia e benigni-tat” (f. 68r), “laors, gràcies e benediccions” (f. 68v), “molt benigna humanitat,gràcia e clemència” (f. 75r), “molt gran clemència, benignitat, gràcia e mercé”(f. 76r), “pietat, misericòrdia e clemència” (f. 82r), “misericòrdia, clemència epietat” (f. 83r), “misericòrdia e pietat” (f. 83v), “laors, benediccions, honors egràcies” (f. 83v). Y puede incluso a aumentar en las expresiones amistosas di-rigidas a otras urbes: “exibició de plaers, cortesies e bones obres” (f. 80r),“amistat bona, ab exibició de bones obres, honors, plaers e cortesies” (f. 88v),“tot plaer, honor e cortesia a tot ço que sia de Barchinona” (f. 94r), “socorsos,plaers, honors, cortesies, favors e exibició de bones obres” (f. 91v).

En alguna ocasión brilla la cuidadosa construcción trimembre de la frase,en su conjunto y en cada una de las partes. Así, cuando se lee “produeix de sigran fragància de comendable saviea, integritat de visceral amistat, e molt li-beral offerta de officiosos plaers e honors” (f. 92v), salta a la vista que el re-dactor ha creado una estructura ternaria, organizada a la vez sobre tressustantivos –fragància, integritat y offerta– y tres adjetivos –comendable, visceraly liberal– que preceden a otros tantos sustantivos –saviea, amistat, y plaers e ho-nors. No se trata, en este caso, de sinónimos, por lo que es obligado pensar enuna preferencia estética, como en los casos que siguen: “il·lusions e falses in-duccions e persuasions” (f. 30v), “la granea, insignitat e noblea de aquestareyal ciutat” (f. 86[bis]v), “havent naxença, conjuncció e parentat de notablese bones persones ciutadans” (f. 120v), “haurà virtuosament acabat ço quehavia començat e miganat tan loablement” (f. 102r), “les coses per vós tan co-mendablement començades, mediades e arribades a la fi tan justa” (f. 156r).Otros ejemplos: “lesió [...], tip o suspició” (f. 38r), “força, art o enginy de hò-mens” (f. 49r), “manaments, constitucions o edictes” (f. 53r), “reïntegració, sa-tisfacció e·smena” (f. 56r), “anar, star e tornar” (f. 72r), “dignació, gratitud eclemència” (f. 104v), “coerció, superioritat e obediència” (f. 113r), “resposta,consell e oppinió” (f. 124r), “incitació, exortació o instància” (f. 129v), “pa-raules, sentència e intenció” (f. 133v).

A veces se reduce la trimembración. Así “justícia, veritat e dretura” (f.42v) aparece también como “justícia e dretura” (ff. 17r y 50r); “consell, inter-venció e ajuda” (f. 61v) como “consell e ajuda” (f. 111v); “studis, vigílies e tre-balls” (f. 120v) como “vigílies e treballs” (f. 100v); “honors, profits e benificis”(f. 51r) como “honors e profits” (ff. 45r y 100r); “animositat, vigor e esforç” (ff.

Page 132: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

134

78v y 79v) como “vigor e esforç” (ff. 78v y 100v); “oys, rancors e discòrdies”(f. 26r) como “oys e rancors” (f. 8r), “honestat, decència e justícia” (f. 116v)como “justícia e honestat” (f. 126v) y como “honestat e decència” (f. 10r); “pro-pòsit, voler e intenció” (f. 88v), que también se presenta en la forma “inten-ció, propòsit o voler”(f. 94v), como “intenció e propòsit” (f. 59r) y “propòsite intenció” (f. 149r), “intenció e voler” (ff. 12v, 47r y 129v) y “voler e intenció”(ff. 34v y 115v). Son ejemplos que indican el carácter convencional de fór-mulas expresivas, cuyos cambios o variaciones, tanto en la forma como en lacantidad de voces, no cabe atribuir a un estilo personal. Son obra, todos, deuna misma pluma.

Bimembraciones.En el uso de la figura de la iteratio, tan cara a nuestro notario, las fórmu-

las bimembres son, con diferencia, las más frecuentes y reiterativas: “nos parjust e rahonable, a levar e tolre totes les causes dels oys e rancors” (f. 8r), “sembrare metre discòrdies e scàndels” (f. 38r); “donar e atorgar licència e facultat” (f. 53r).Los ejemplos de frases en que los emparejamientos afloran con densidad no-table son numerosos. Seleccionamos algunos significativos: “mostrarets alsvostres vassalls e sotsmeses d’aquesta vostra ciutat, qui ardexen en amor e af-fecció de la vostra sacra majestat, vicissitud de amor e dilecció, e a ells serà sus-tentació e incentiu a vaccar e entendre en adquisició de sciències e obres virtuoses,a gran glòria de la vostra real corona d’Aragó e avançament dels sotsmeses evassalls de aquella” (f. 43r); “en disposició de saber-hi mils veure e sentir, vosdiem e requirim que·ns avisets de totes aquelles coses e vies que vós conegats avós ésser pus profitoses e útils a benifici vostre” (f. 47r); “que vós, mossén molthonorable, qui havem e reputam nostre bon amich e fill, benívol e officiós, d’a-questa ciutat e regne...” (f. 61r); “de tots los temps ençà [...] que aquesta ciutate aquexa vila són de christians, han haüd los passats e havets vosaltres, habitadorsde aquexa vila, loable fama e singular renom de esser ardits e valerosos en los fetsde les armes” (f. 72r).

Los sustantivos en pareja, tan presentes en la escritura notarial, abundanen las misivas de Aguilar, que no podía ser ajeno a las fórmulas ditológicasconvencionales propias de la época, mediante las cuales se plasmaban con-ceptos o ideas singulares con dos sustantivos coordinados, como si con unono fuera suficiente: “fe e creença” (ff. 15r, 67v, 86[bis]v y 104v), “gràcies e mer-

Page 133: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

135

cés” (ff. 68v, 75r, 125r y 129v), “amor e dilecció” (ff. 43r y 67v).231 En las refe-rencias al pecado, raramente se usa una sola voz: “peccats e culpes” (f. 138r),“peccats e delictes” (ff. 82v y 83v), “peccats e iniquitats” (f. 82r-v), “culpes e fal-tes” (f. 82v); y algo parecido sucede con las alusiones a las adversidades na-turales que provocan en la tierra “congoxa e angústia” (f. 147r), “calamitat eangústia” (f. 138r), enviadas desde el cielo como castigo: “plagues e batiments”(f. 82v), “punicions e plagues” (123r). También las virtudes y cualidades hu-manas se emparejan: “coratges e forces” (f. 48v), “coratges e fortalea” (f. 59v),“ab animosos coratges e esforçadament” (f. 77v), “forces e coratges” (f. 78v).Estamos ante un uso embellecedor de las parejas de términos, dualismos re-dundantes u ornamentales de los que el anexo núm. 2 proporciona un amplioy variado conjunto de ejemplos, y que a veces afloran de manera no paratác-tica disimulando su dimensión formularia: “vostres animosos coratges, vos-tres forces virtuoses” (f. 78r), “de sobres grans congoxes, e de gran angústia”(f. 146r).

La intención artística de la ditología se hace evidente cuando el dictator in-terpone adjetivos o añade elementos que rompen con la mera dualidad para-táctica, en busca de un efecto rítmico, musical, a veces quiasmático: “delictesgrans e mals” (f. 2r), “dolor gran e congoxa” (f. 2v), “pròpries e privades pas-sions e interesses” (f. 26r), “multitud e potència [d]e artificiosos propugnaclese guarnions” (f. 48v), “laor e gloriós renom” (f. 59v), “gràcia e inmensitat debonea” (f. 49r), “eternal premi e mundial renom” (f. 51v), “loable fama e sin-gular renom” (f. 72r), “nostres penses e nostres coratges” (f. 75r), “nostres ar-dents affecció e reverencial amor” (f. 76r), “sequetats e fretures de plugescelestials” (f. 82v), “mundials e fal·laces occupacions e inèpcies” (f. 82v),“creem e en aquesta fe vivim” (f. 91r), “mals hòmens e de perversa vida” (f.94r-v), “gran affecció e ardent voler” (f. 100r), “frares e amats germans nostres”(f. 100r), “fragància e suavetat de bones odors” (f. 100r), “natural és e fill ori-ginari d’aquest regne” (f. 100r), “congoxosament tribulades e en gran desola-ció” (f. 113r), “la dreta línea e regle [de la justícia]” (f. 129v), “la regla e viadreturera de virtuts” (f. 122v), “de la eternal glòria hereu e perpetual posseï-dor” (f. 129v), “advers cas e infortuni” (f. 146r).

231 Vid. Wittlin, Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues,pp. 10-12.

Page 134: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

136

El mismo ánimo estético se aprecia allí donde la bimembración, abando-nando la sinonimia ornamental más simple, se transforma en pareja de tér-minos de significado distinto, complementario o convergente: “lo cor e cosgenerosos” (f. 34v), “per ces o decés” (f. 36r), “havem fet poch e no res” (f.38v), “los generosos braços e les presències virtuoses” (f. 52r), “ardents af-fecció e reverencial amor” (f. 76r), “bon sforç e virtuosa defensió” (f. 72r), “ésmare e maestra en aquest regne” (f. 74v), “ab cors humils e sperits contrits”(f. 83v), “nostre bon amich e fill obsequiós de aquesta ciutat” (f. 84v), “granaffecció e ardent voler” (f. 100r), “ab confiança e ferma sperança” (120r), “lumsón e spill de bona vida” (f. 123r), “nostres amichs e frares” (f. 149r), “nostrebon amich e frare e fill benívol de aquesta ciutat” (f. 132v), “tan gran ciutat etan gran poble” (f. 155r), “nostre bon amich e fill fructuós de aquesta ciutat”(f. 165r-v).

El adjetivo.Otra constante en la prosa del notario Aguilar es la proliferación de ad-

jetivos, epítetos por lo general, con finalidad ornamental: “Per explicació con-goxosa a nosaltres feta...” (f. 32v), “ab affectuosa humilitat e humil affecció” (f.106v), “de plaer exundant e jocunda consolació, ab confiança e ferma sperançade plena exaudació” (f. 120r), “la vostra sacra majestat, a nosaltres tots tempsbenigna, liberal e munífica” (f. 120r), “fer en temps opportuns covinents provi-sions de blats” (f. 156r). Antepuestos unos al sustantivo y pospuestos otros,amplifican las más elaboradas epístolas dirigidas al Magnánimo: “al dit seuloable desig dejen meritòriament correspondre largicions liberals de gràcies ebenifi[ci]s, per ço que, sostengut e ajudat per aquells, pusca son ardent pro-pòsit a loable e virtuosa fi produir” (f. 43r). El procedimiento acumulativo in-tensifica las frases de fervor dirigidas al soberano: “la vostra reyal presència[...] més que desijada, sperada, affectada, reverida e amada” (f. 49v). La combati-vidad antiislámica del caballero Rodrigo de Luna se exalta con tres sustanti-vos halagadores, cada uno de los cuales va precedido del calificativocorrespondiente: “lo vostre salutar propòsit”, “lo fervent zel”, “loable ardiment”(f. 34v). Es evidente la tendencia a las triplicidades: “la exultable festa que, mi-jançant la divinal ajuda, fer havem proposat per la benaventurada entrada” (f.86r); “ab sos bons consells dirigesca, ab benignes favors aconsol e ab justes in-tercessions impetre beneficis” (f. 64v).

Page 135: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

137

Los epítetos, fuesen de significado similar, equivalente o complementa-rio entre sí, se podían anteponer acumulativamente a un mismo sustantivohasta formar toda una exuberante sucesión: “la sua pròpria ferma, segura, sta-ble, jocunda e deguda seÿlla és en sos regnes e terres” (f. 49v). Pero era bastantemás frecuente la fórmula triple: “singular, affectuós e pecculiar servidor” (f. 33r),“bona, vera e justa vil·licació” (f. 45v), “affectuosa, devota e supplicable recomen-dació” (f. 67v), “un molt bell, virtuós e gloriós fill” (f. 67v), “lur salutable, degute rahonable obtat” (f. 87r), “la dita gran, notable e molt fructuosa dignitat” (f. 87r),“vostres devotes, humils e gratífiques oracions” (f. 83r), “clement, benigna e sin-gular dignació e affecció” (f. 86[bis]r), “vostre gentil, benívol e affectuós coratge”(f. 125r), “tan leigs, enormes e ferals delictes e crims” (f. 126v). A veces era elsustantivo el que se anteponía a la serie: “temps seré, temprat e covinent” (f.83v), “persona bona, honesta e de loable vida” (f. 163v). También como atributo:“serà necessari, oportú o profitós” (f. 79v).

Ahora bien, en la mayor parte de las ocasiones son dos los adjetivos –designificado idéntico, equivalente, parecido o distinto– que afloran: “legíttim ecanònich títol” (f. 17r), “flaqua e fluxa audàcia” (f. 59v), “regidors [...] bons e dig-nes” (f. 122v),“bons e virtuosos prelats e pastors” (f. 123r), “anyades estèrils e fre-turoses de blats” (f. 137v), “salutíferes e remediables provisions” (f. 147v),“personal e contínua residència” (f. 158r). Aunque hay casos en que se trata deformulismos conocidos y usados desde tiempos muy anteriores –“útil e pro-fitós” (f. 27r)–232, con estas formulaciones binominales en parataxis (véase elanexo núm. 3) se pretendía no tanto matizar el significado de un sustantivo oañadirle contenido, como embellecer el texto. Estamos ante otro de los mim-bres retóricos con que Aguilar tejía las epístolas: “jamés vera concòrdia no·sseguiria, mas ficta e simulada” (f. 7r), “si huy se mostra dia seré, demà s’esperanúvol e tèrbol” (f. 49v), “vos plàcia fer specials e devotes oracions e pregàries” (f.83r), “cosa seria injusta e de gran desraó” (f. 91r), “les vigílies e treballs dels stu-dis honests e virtuosos” (f. 100v), “és cosa molt congoxosa e trista veure-u e sos-tenir-ho” (f. 155v).

La tendencia a magnificar, característica de las misivas municipales en ge-neral, se manifiesta en sumas intensificadoras, ocasionalmente redundantes:“lo gran parentat e copiós” (f. 12v), “moltes e grans gràcies” (ff. 25v, 93r y 129v),

232 Veny i Clar, “Regiment de preservació de pestilència” de Jacme d’Agramont (S. XIV), pp. 90 y 161.

Page 136: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

138

“un gran e dels majors béns que haver poden” (ff. 26v y 27r), “gran e ample pa-rentat” (f. 43r), “grans e amples parentats” (f. 45r), “lo pus principal membre”(f. 48r), “grans e inaccessibles roques” (f. 48v), “grans e inexpugnables fortalees”(f. 49r), “gran e gloriosa festa” (f. 68v), “gran e ardent goig” (f. 66r), “la vostramolt gran potència” (f. 68v), “és molt granment populosa” (f. 77r), “en gran mul-titud populosa” (f. 79r), “són moltes e infinides les sues misericòrdies” (f. 82v),“molt gran e estesa parentela [...], a gran còpia” (f. 87r), “gran e habundant ami-cícia” (f. 92v), “actes grans e àrduus” (f. 100v), “aquesta vostra ciutat ampla,per gràcia de Déu, en gran multitud de poble” (f. 114r), “gran[s] e comendablesdevosions” (f. 122v), “gran e molt poble” (f. 128v), “de sobres grans congoxes,e de gran angústia” (f. 146r).

El dictator rompe a veces la construcción paratáctica simple y la sustituyepor una fórmula comparativa: “lo no menys ingrat que infel poble” (f. 48v), “lainstància no menys streta que affectuosa” (f. 25v). Ocasionalmente interponealgún elemento entre dos adjetivos, como en el convencional “per molts anyse bons” (ff. 11v, 41v y passim), o como en los casos siguientes, en busca quizáde cierta eufonía: “en cascuna vida, contemplativa, és a saber, e activa” (f. 120v);“gran parentat e copiós” (f. 12v); “larga tots temps e munífica” (f. 100r); “digneés e benmerit” (f. 129v); “civils guerres e plenes de mals” (f. 112r). O los une demanera asindética: “molt clares senyals grans de amor e dilecció” (f. 43r); “sa-grada ley evangèlica” (f. 51r), “christiana fe cathòlica” (f. 51r); “cathòlica fe chris-tiana” (f. 53r), “immundes actes mundials” (f. 138r).

Verbos.Las iteraciones se observan también en los verbos, combinadas a veces

con otras de sustantivos, con evidente propósito amplificador: “conservar,haver e créxer amistat, concòrdia e bona voluntat” (26r), “és nostre ferm propòsitno diminuir, derogar o detraure, mas créxer, exercir e augmentar” (f. 38r), “a fique [...] mils puscam entendre e·ntenam al seu sant servey, e retre, donar e exi-bir benedicció, laor e glòria a nostre senyor Déu, qui viu e regna eternalmentper tots los segles dels segles” (f. 83r), “no podíem pensar o creure que aytalscoses vosaltres en alguna manera féssets o attemptàssets contra nosaltres” (f.148v).

Las construcciones paratácticas cuatrimembres son raras: “pregam, exor-tam, requerim e obsecram” (f. 93v), “és estat vist, conegut, sabut e tractat, e

Page 137: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

139

en veritat trobat ésser aytal” (f. 120v). No así las trimembraciones, en abso-luto infrecuentes: “favorir, ajudar e procurar tots aquells benefficis que·ns seranpossibles” (f. 2r), “desijàs, volgués e li plagués” (f. 26r), “rahonar, parlar e haverhumil e reverent convicte” (f. 26r), “nos han mogut e mouen a covidar, reque-rre e amprar” (f. 34v), “volén, statuín e ordenan” (f. 36r), “il·lustrar, decorar e ornar”(f. 49r), “entrar, estar e spletar lo restant de la sua vida en la sancta religió car-toxana” (f. 51r), “confortarà, reforçarà e defendrà” (f. 52r), “mostrats [...], explicatse trahets afora les intrèpides animositats” (ff. 51v-52r), “oppremén, destruín e at-terran la supèrbia e perfídia dels enemichs, [...] qui·ls sotsmeses a la sua reyalsenyoria se són sforçats e s’esforcen aquells damnejar, cativar e confondre” (f.69r), “fer e perpetrar e cometre” (f. 56r), “pregam, exortam e obsecram” (ff. 82v y129v), “sia Ell loat, benehit e glorificat” (f. 82v), “preguets, orets e suppliquets” (f.83r), “pregam, exortam e [...] requerim” (f. 83v), “guardar, considerar o attendrenostres peccats o deffalliments” (f. 83r),233 “lo ha molt mils conegut, sentit e vistque nosaltres” (f. 100v), “ho ha [...] dit, publicat e manifestat” (f. 104v), “robaren,furtaren e se’n portaren ab si” (f. 118v), “pensam, sentim e ab los ulls de la pensaveem” (f. 122v); “pregar, exortar e requerre” (f. 127r), “dir, manar e encautar” (f.128v), “vos diem, notificam e fem certs” (f. 137r), “loem, benescam e glorifiquem” (f.138r), “cossejar, cativar e donar dans” (f. 144r), “digats, declarets e mostrets” (f.145r), “prenen, detinguen o embarguen” (f. 146r), “ha fetes detenir, pendre e occu-par” (f. 146v).

Ahora bien, también en este caso dominan, con mucho, las parejas sino-nímicas (véase el anexo núm. 4). Lo más común son dos verbos coordinadossimplemente o con algún elemento interpuesto: “cloure o finar” (f. 5r), “ente-

233 En las Regles d’esquivar vocables, el uso de guardar por mirar se considera inapropiado (Colón y Fe-rrando, Les Regles d’esquivar vocables a revisió, pp. 23 y 302). En esta carta de los jurats, el escrivà dela Sala lo emplea con ese significado: “guardar-nos ab los ulls de la sua clemència e pietat” (f. 138r).Sin embargo, también lo usa con otros significados, como preservar: “si volets vostra sacra personaguardar de insidioses machinacions e perills” (f. 49v); prestar atención: “no vulla guardar, conside-rar o attendre nostres peccats o deffalliments” (f. 83r), “al benifici dels quals nos és plaent e de granconsolació attènyer e guardar” (f. 137r); cumplir: “vós guardarets e observarets que·ls drets [...] sienil·lesament conservats “ (f. 42v). En este último caso, la asociación es la misma que en el siglo ante-rior empleó Jacme d’Agramont en el Regiment de pestilència: “que Déus totpoderós permetie moltgrans e molts maraveylloses benediccions al seu poble si observave e guardave los seus manaments”(Veny i Clar, “Regiment de preservació de pestilència” de Jacme d’Agramont (S. XIV), pp. 57 y 161).

Page 138: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

140

nem e volem fer o passar” (f. 6r), “li havem exposat e mes al davant” (f. 11r),“veem e clarament conexem” (f. 26v), “instar e fiablement supplicar” (f. 43r),“presidesca e administre” (f. 52v), “interposar e metre vostres vel·lables e sol·lí-cits parts” (f. 60v), “volríem e deuríem” (f. 68v), “soberguejar poderosament evençre” (f. 75v), “tolre e delir de la faç de la terra” (f. 82v), “sia e romanga decla-rat e determenat” (f. 102r), “e·ns tol, o pur, nos al·leuja les punicions” (f. 123r).

Especialmente reiterativos son los emparejamientos de algunos verbos,como dir o saber: “explicarets e direts” (f. 7r), “havem dit e averat” (f. 10v),“diu e aferma” (f. 10v), “diga e declar” (f. 11v), “dir o comunicar” (f. 30r), “sefa dir e appellar” (f. 30r), “dir o explicar” (ff. 33r y 155r), “diguessen e raho-nassen” (f. 37v), “diga e explique” (f. 41v), “diga e comunique” (f. 42v), “digae recite” (f. 60v), “diguen e expliquen” (f. 67v), “se dix e al·legà” (f. 165r);“sabem e som certs” (f. 82v), “sab e coneix” (f. 53r), “sabem e havem conegutper experiència” (f. 128v), “sentíssets o sabéssets” (f. 169r). Los ejemplos an-teriores, que ponen de relieve el carácter redundante de las bimembraciones–superfluas desde una perspectiva lógica en tanto que raramente matizan laidea–, apuntan, salvo en el caso de fórmulas estereotipadas, a una intenciónestética.

Lo mismo se desprende del frecuente uso de las variaciones en la flexiónverbal dispuestas consecutivamente. Sobre todo, el pasado y el presente: “haregit e regeix” (f. 17r), “ha volgut e vol” (f. 30r), “nos han mogut e mouen” (f.34v), “havem fetes e fahem” (ff. 49r, 66r, 75r y 76r), “ha fet e fa” (f. 52v), “hanprocurat e procuren” (f. 52v), “se són sforçats e s’esforcen” (f. 69r), “ha pare-gut e par” (f. 69r), “han haüdes e han” (f. 104v), “ha haüdes e ha” (f. 117r),“havem coneguda e conexem” (f. 127r), “ha vagat e vaga” (f. 120r), “som statse estam” (f. 122r), “vos han incitat e inciten” (f. 125r), “los ha prevengut eprevé” (f. 125r), “se és observada e s’observa” (f. 136v), “és estat observat es’observa” (f. 137r), “han fet e fan embarch” (f. 138r), “nos ha forçat e forçacreure” (f. 149r), “no han sabut ni saben” (f. 150v), “han restat e resten a co-brar” (f. 155v). Más que en ningún otro, en el verbo ésser: “era e és” (ff. 9r, 10ry 62v), “fos e sia” (f. 10r), “eren e són” (f. 10v), “no és estat ni és” (f. 27v), “noseria ni és” (f. 33r), “són estades e són” (f. 38r), “li ha plagut e plau” (f. 90r),“és estada e és” (ff. 91r y 133v). Otros casos similares son: “no és ni pot esser”(f. 38r), “són e seran” (f. 35v), “no·ns stam ni estarem” (f. 62r), “mostrat ho ha,e u mostra assats en ubert” (f. 76r), “delliberaren anar e de fet anaren” (f. 116r),“que entre tant no procehís a fer o fes alguna col·lació” (f. 116v), “acostumats

Page 139: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

141

cullir o que·s cullen” (f. 133r), “són e han ésser enteses” (f. 133v), “són e deuenesser” (f. 136v), “ha e haurà” (f. 140v).

La perífrasis verbal. La profusión de perífrasis verbales es otro de los aspectos en que coinci-

den las epístolas de nuestro escrivà de la Sala y los autores que, décadas mástarde, escribieron en “valenciana prosa”. Tanto en aquéllas como en éstos, losverbos simples son sustituidos frecuentemente por construcciones de unverbo auxiliar seguido de un infinitivo. He aquí una muestra de verbos peri-frásticos en notable y buscada sucesión: “ara que les virtuts de fortalea, ardi-ment e ferma constància sperats esser meses a la prova, sapiats-ne haver laor egloriós renom, castigan si·l cas s’esdevé, ans abatén e aterran los dits perrosmoros, acostumats tots temps esser vençuts, que aquells d’aquí avant no pus-quen ni altres gosen, no digam anar o entrar en aquexa illa, mas ni pensar acos-tar-se a aquella” (f. 59v).

Los utilizados con mayor frecuencia son voler, fer, dever y poder234: “voliapendre” (f. 6r), “volria fer” (f. 6r), “voler toquar” (f. 6v), “affermant [...] volermetre concòrdia” (f. 6r), “volia haver” (f. 13r), “volia [...] cobrar” (f. 13r), “havolgut ésser plantat” (f. 12v), “ha volgut e vol [...] mudar” (f. 38r), “volia havere cobrar” (f. 62v), “vol traure” (f. 90r), “volia trametre” (f. 115v), “vulla su-blevar” (f. 138r), “vulla [...] guardar-nos” (f. 138r), “los volgués tolre” (f. 176r);“fer passar” (f. 6v), “qui·s fa dir” (ff. 43v y 59r), “ha fet e fa deservir” (f. 52v),“les fa anar disperses” (f. 69r), “us plàcia fer tenir” (f. 72r), “nos han fet dir” (f.112r), “feÿem cloure” (f. 147r), “ho havem a fer passar per consell” f. 153v),“manar fer restituir” (f. 155v), “deja fer” (f. 6r), “fer se deja” (ff. 6v y 74r), “dejaésser col·locat” (f. 12v), “us hi deuen animar-vos” (f. 59v), “ deu anar” (f. 59v),“no devets duptar” (ff. 78r, 79r y 79v), “devien ací venir” (f. 83r), “ho deuenfer” (f. 87r), “deuen ací venir” (f. 93r), “fer se deuen” (f. 123v), “no és qui dejadubtar” (f. 137v), “deu esser en aquesta nit en la ecclésia” (f. 159v), “deu en-trar” (f. 159v); “havem poscut induir” (f. 11v), “se posquessen metre en prà-tica” (f. 27r), “puscam entendre” (ff. 26r y 83r), “fer se pusca” (ff. 35r, 47v y

234 En la documentación latina medieval era muy frecuente la forma verbal perifrástica de infinitivo trasdebeo, teneo y facio (Burns, Societat i documentació en el regne croat de València, p. 190).

Page 140: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

142

132v), “pusca passar” (f. 38r), “pusca [...] produir” (f. 43r), “puxa [...] esser[...] col·locat” (f. 43r), “no posqueren haver” (f. 45v), “no podem declarar” (f.59r), “hagren poscut fer molt mal” (f. 59r), “fer se posqués” (ff. 73r y 74r), “si·sposqués fer” (f. 74r), “pusca dar remey” (f. 138r), “ço que [...] fer poguéssem”(f. 156r).

Es significativo el hecho de que aparezcan en doble formulación lin-güística, e incluso triple, lo que subraya la dimensión amplificadora de la fór-mula: “fer veure e regonèxer” (f. 6v), “pot e deu veure” (f. 11r), “no pot o deuobtenir” (f. 40v), “no·s pot ni·s deu sostenir” (f. 30r), “se devien e deuen [...]haver e donar” (f. 45v), “no deja algú esser représ o dapnejat” (f. 45v), “degene sien tenguts [...] servir” (f. 52v), “procuren haver-hi e tenir” (f. 52v), “hau-ríets fets pendre e detenir” (f. 80r), “la clara e sincera amistat que havem,volem e sedejam [...] observar” (f. 93v), “havets volguts fer e sostenir” (f. 91v),“hauríets attemptat demanar e exegir” (f. 96v), “ho devia e era tengut fer” (f.116v), “ell degués e fos tengut preferir” (f. 116v), “devem e som tenguts fer”(f. 129v), “deuen e són tenguts contribuir” (f. 136v), “volríets e hauríets obssaber “(f. 136v), “no gosam, axí com no podem ab veritat dir” (f. 137v), “nohan sabut ni saben fer altra guerra” (f. 150v), “s’esforçà fer pendre e detenira presó” (f. 170v), “vos farà haver e obtenir” (f. 175v).

Otras formulaciones de verbo seguido de infinitivo son: “no constren-gats ne constrènyer permetats” (f. 3v), “donant-li atendre” (f. 16v), “manant-li fer” (f. 17r), “diets esser e romanre aconsolats” (f. 26r), “diets [...] sperarnéxer grans utilitats” (f. 26r), “sab esser amat” (f. 43r), “desija esser plantat”(f. 43r), “tornà a armar” (f. 59r), “per venir dampnejar” (f. 59r), “sperats essermeses a la prova” (f. 59v), “hauria promeses pagar” (f. 62v), “lexen traure” (f.63r), “plàcia fer-nos” (f. 77r), “ha ordenat [...] il·lustrar e insignir” (f. 68v),“s’esforcen [...] damnejar, cativar e confondre” (f. 69r), “havia de nou tornatarmar” (f. 69r), “són haüdes anar” (f. 83r), “s’abstinguen cometre [...] delictese crims” (f. 126v), “diets haver” (f. 134v), “afermats haver” (f. 134v), “havíemdestinada trametre” (f. 147r), “no n’i gosarien anar” (f. 148r).

Page 141: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

143

Los adverbios en -ment.El anexo núm. 5 demuestra que las epístolas rebosan de adverbios que

terminan en -ment. Los hay de todo tipo: con función conectora (d’altrament, fi-nalment), de modo (asprament, tendrament, secretament, presencialment, hostil-ment, opportunament), de sentido cuantitativo (grassament, majorment,singularment, precípuament, estesament), temporal (prestament, primerament), es-pacial (dretament, propinquament), etc. De su uso amplificador, no pocas vecesredundante y reiterativo, dan cuenta frases y expresiones como las que siguen:“hi fon personalment lo ministre d’Aragó, per tot lo dit capítol concordement, esingularment per exprés voler e consentiment del dit ministre d’Aragó” (f. 16v),“vullats benignament admetre e acceptar, e, acceptat, fraternal e caritativamentpertractar, segons que bé e virtuosament és estat vist conegut esser fet enaquexa vostra religió santa” (f. 51v), “degudament e loable ha contínuament ten-guda e regida” (f. 52v), “humilment supplicam que sia de sa mercé los dits nos-tres missatgers benignament admetre” (f. 86[bis]v), “prenen indifferentment totse sengles hòmens traginers e qui porten vitualles a aquesta ciutat, e tots e sen-gles lauradors e altres qui treballen e en lur suor viuen honestament” (f. 94v),“naturalment pren augment a virtuosament obrar lo coratge” (f. 100r), “hauràvirtuosament acabat ço que havia començat e miganat tan loablement” (f. 102r).Su función embellecedora, culta, erudita, es evidente: “poria surrepticiamentexir” (f. 50v), “retrà bon guardó a tots aquells que baronívolment hauran fetabona deffensió” (f. 78r), “observat irrefragablement del temps de la concessió”(f. 90r), “per exposició a nosaltres lagremablement feta” (f. 127r).

Unas veces se anteponen al verbo y otras se posponen. Ejemplos abun-dantes nos proporciona humilment, adverbio característico de las expresionestópicas de modestia y sumisión: “supplicam humilment” (ff. 10r, 49r, 62v, 75ry 177r), “pregam humilment” (f. 175v), “humilment supplicam” (ff. 4r, 12v,43r, 65r, 86[bis]v, 100v, 117r), “humilment li suppliquen” (f. 86[bis]v), “humil-ment significam” (f. 177r). Ahora bien, son muchas más las veces en que eldictator, sin duda llevado por su afán estético, los colocaba antes del verbo:“abtament regirà” (f. 4r), “prestament trametríets” (f. 5r), “justament nos himouen” (f. 8r), “singularment tramés” (f. 14v), “largament los scrivim” (f. 15v),“certament sabem” (ff. 18v, 19r), “propinquament situades” (f. 26r), “promís-cuament [...] han entre si” (f. 26r), “pus pròpriament digam” (f. 27r), “raho-nablement nos retrasquessen” (f. 35r), “loablement fets” (f. 35v),“pròsperament endrece” (f. 35v), “plenerament confiam” (f. 42r), “fiablement

Page 142: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

144

supplicar” (f. 43r), “intrèpidament supplica” (f. 43r), “intrèpidament [...] mos-trarem” (f. 93r), “fàcilment fer-ho porets” (f. 47v), “pèrfidament se era [...] re-cullida” (f. 48v), “segurament confiats” (f. 48v), “durament invahiren” (f. 48v),“subtilment [...] cordellades” (f. 49v), “longament sperada” (f. 50r), “particu-larment presentades” (f. 50r), “plenament informat” (ff. 50v y 116v), “pròs-perament [...] li don [...] victòria” (f. 50v), “virtuosament és estat vist” (f. 51r),“benignament admetre” (ff. 51r y 86[bis]v), “singularment recomanats” (f.51r), “loablement observada” (f. 52v), “pecculiarment havem en singular de-voció” (f. 53r), “segurament confia” (f. 53r), “plenerament pagar” (f. 55v), “ri-gorosament espletants” (f. 78r), “prestament la hajam ací” (f. 85r), “vosofferim planament contentar” (f. 85r), “prestament anets” (f. 85v), “breumentnos darà” (f. 85v), “prestament deu fer” (f. 86r), “certament som certs” (f.86[bis]r), “pecculiarment [...] li ha” (f. 86[bis]r), “singularment recomanats” (f.86[bis]v), “vos proferí amplament esser content” (f. 98r), “honestament viure”(f. 100r), “meritament exegexen” (f. 100v), “acostumada loablement retre” (f.100v), “aspira indebitament passar” (f. 111v), “congoxosament tribulades” (f.113r), “concordantment atorgaren” (f. 116r), “naturalment devia morir” (f.116r), “rahonablement confiants” (f. 116r), “rancurosament se’n clamassen” (f.116v), “meritament premiarà” (f. 120r), “lagremablement feta” (f. 127r).

En no pocas construcciones, con el propósito de dar una apariencia máselevada a la prosa, el adverbio era intercalado en una forma verbal, sepa-rando sus elementos: “han tan àvolment les dites coses comeses e perpetra-des” (f. 38r), “us han tan loablement servit” (f. 49v), “ha meritòriamentobservades” (f. 51r), “ha contínuament tenguda e regida” (f. 52v), “ha’ns fi-nalment pregat” (f. 52v), “havem longa e estesament informat” (f. 62v), “ha moltdignament a·ssi abraçada” (f. 65r), “ha tots temps segurament sperat” (f. 85r),“ha loablement haüd” (f. 86[bis]v), “havien piràticament presa” (f. 155v); “seriadretament pronunciar” (ff. 9r, 10r), “som congoxosament instats e requests” (f.15r), “fon primerament deposat” (f. 17r), “sien novellament fetes” (f. 21r), “seranrahonablement contents” (f. 26v), “és estat ubertament en vós conegut” (f. 34v),“sien il·lesament conservades” (f. 38r), “sien il·lesament conservats” (f. 42v),“esser rahonablement col·locat” (f. 43r), “nos serà lícitament possible” (f. 47r),“som estats congoxosament requests” (f. 98r), “sien votivament [...] complides”(f. 116r), “era stada piràticament presa” (f. 129r), “foren piràticament preses” (f.155v).

Page 143: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

145

También se interponía con frecuencia en el cuerpo mismo de las perífra-sis verbales: “se’n volia prestament anar” (f. 11r), “de què·ns podets [...] fiable-ment scriure” (f. 42v), “dejen meritòriament correspondre” (f. 43r), “veureydòneament col·locat” (f. 47r), “poria surrepticiament exir” (f. 50v), “deuen ani-mosament insistir” (f. 51r), “vullats benignament admetre” (f. 51r), “farà degu-dament observar” (f. 53v), “vendríets prestament desembarquar” (f. 76r),“façam prestament portar” (f. 84v), “voler effectualment satisfer” (f. 92v), “faran[...] inviolablement observar” (f. 93r), “deu-se rahonablement creure” (f. 120v).

Desde una perspectiva retórica llama la atención la frecuencia con queeran dispuestos los adverbios en parejas coordinadas: “abtament e promení-vol” (f. 36r), “singularment e pecculiar” (f. 43r), “gloriosament e virtuosa” (f.49v), “fraternal e caritativament” (f. 51r), “lícitament e inpuna” (f. 53r), “bo-nament e amigable” (f. 57r), “longa e estesament” (f. 62v), “prestament esalva” (f. 85v), “summàriament e amigable” (f. 98v), “expressament e specí-fica” (f. 128v), “quietamet e pacífica” (f. 177r), “pacíficament e quieta” (f. 177v).

Digamos, por último, que los encontramos en formulaciones bimembresde otro tipo, sinonímicas o no: “de jorn en jorn e prestament” (f. 3r), “suppli-cablement e sovén” (f. 45r), “humilment e de cor” (f. 49r), “subtilment e nosens gran astúcia” (f. 49v), “bé e virtuosament” (f. 51r), “affectuosament e decor” (f. 53r), “liurament e sens inquietació, molèstia o vexació alguna” (f. 72r),“ab animosos coratges e esforçadament” (f. 77v), “bé e complidament” (f. 85v),“sol·lícitament e ab gran cura” (f. 87r), “graciosament e plena de honestes cor-tesies” (f. 92v), “amplament e de bon cor” (f. 92v), “intrèpidament e sens cau-sar” (f. 93r), “que y sia preferit e l’haja precípuament” (f. 105r), “votivamente ab plen effecte” (f. 116r), “volenterosament e de bon grat” (f. 125r). A vecesse insertan en fórmula triple: “salvament e segura e sens infestacions de sem-blants hòmens perversos” (f. 38v), “quietament, pacífica e sens litigi” (f. 119v).El mismo efecto estético amplificador busca su disposición en quiasmo: “be-nignament hoir e proveir graciosament” (f. 5v).

Page 144: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 145: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

147

Tradición, originalidad, anticipación, modernidad.“Aquestes missives, elegants, de vegades directes, de vegades retòrica-

ment ampul·loses, mostren que en la València del XV hi ha un solar estèticmolt adequat perquè hi neixi i fructifiqui el fenomen que s’ha anomenat ‘estilde valenciana prosa’. Moltes les hauria pogut redactar el més refinat i alam-binat d’aquests literats”. Son palabras del profesor Germà Colón referidas alas misivas municipales valencianas en general.235 Ahora bien, el ilustre filó-logo aduce como ejemplo ilustrativo, precisamente, los siguientes párrafos deuna epístola de las redactadas por Joan Aguilar:

“car sabem e som certs que, per la multitud dels nostres peccats, nostres oracions epregàries no merexen haver exaudició, a vosaltres, servents de Déu, qui sóts en lasua sort appellats, a vosaltres, qui, desemparades les mundials e fal·laces occupa-cions e inèpcies, sóts fets psalteris e cítares sonants, sons e cants de melodia plaentsa Déu e fugants les demoníaques tempestats, a vosaltres, per lo[s] qual[s] Déu tot-poderós és ab coratges purs e nèdeus loat e glorificat nit e dia, pregam, exortam eobsecram que ab vostres devotes, humils e gratífiques oracions preguets, orets e sup-pliquets a la magestat divina, al nostre benigne salvador e redemptor Jesuchrist, alSperit Sant, donador de gràcies, que no vulla guardar, considerar o attendre nostrespeccats o deffalliments, que són molts e grans, mas vulla fer en nosaltres misericòr-dia, clemència e pietat, donan-nos la sua general gràcia, e, specialment a present, se-renetat de temps, a laor e glòria de la Santa Trinitat” (ff. 82v-83r).

El despliegue y densidad de recursos retóricos constituye toda una exhi-bición de saber, de voluntad de tejer una prosa, no sólo clara y correcta, sinoelegante, exquisita, deslumbrante. Efectivamente, el recuerdo de la “valen-ciana prosa” o estilo artitzat,236 resulta inevitable al leer las epístolas.

VICARTAS DE ESTILO Y PROSA LITERARIA

235 “Sobre la llengua de l’Epistolari de la València medieval (segle XV)”, p. 180.236 Ferrando Francés considera preferible usar esta denominación a la de “valenciana prosa”, en tanto

que, a su juicio, “satisfà millor les exigències de rigor històric i científic” (“Sobre una etiqueta his-toriogràfica de la literatura catalana: la valenciana prosa”, p. 28).

Page 146: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

148

Llegados a este punto, creemos que es momento, no ya de poner de re-lieve, sino de analizar tres de las realidades que se desprenden de lo apor-tado en páginas anteriores. Lo haremos por este orden: la consideración deJoan Aguilar como autor literario, las concomitancias entre su estilo y la “va-lenciana prosa”, y la distancia cronológica entre ésta y las misivas.

Los textos epistolares que salieron de la diestra pluma de Aguilar no eranpiezas de índole estrictamente literaria, como tampoco lo eran las hagiogra-fías y obras de devoción de tantos autores representativos de la “valencianaprosa”. Emanadas de una corporación política, confeccionadas con intenciónpragmática y con una finalidad específica, la función de aquellas cartas seconsideraba cumplida, en principio, una vez eran entregadas a sus destina-tarios. Sin embargo, su lectura demuestra que no todas fueron elaboradascon el propósito de ser un simple vehículo de ideas entre un emisor y un re-ceptor. Había en ellas, además, un propósito estético, un componente artísticoque iba más allá de la mera comunicación, del mero cumplimiento del actoadministrativo ordenado por un gobierno municipal a un funcionario. Parael dictator, algunos de los encargos constituirían una excelente oportunidadpara dejar constancia de su arte y crear, si no cartas literarias en sentido es-tricto, sí cartas con una cierta dimensión literaria.237 Piezas con fecha de ca-ducidad, pero producto artístico elaborado, no por un escritor en el sentidoque daríamos hoy al término, sino por un profesional de la escritura, tal vezcon la íntima aspiración de “recibir el aire de la posteridad”.238 Algo facili-

237 Equiparable a la de los textos epistolares insertos en obras de ficción, que imitan en su estructuracompositiva y aspectos formales a los reales. Vid. el análisis del capítulo LXXVII del Tirant realizadopor O. Sanmartín y S. Pons en Algunes consideracions per a l’anàlisi estilística de “Tirant lo Blanc”, pp.97-100.

238 Alfonso Reyes, Literatura epistolar, p. XI. En la época eran frecuentes las “cartas con vocación lite-raria”, escritas “para franquear los límites del intercambio personal, [que] aspiran a la contempla-ción y delectación de un público”. Los volúmenes con colecciones de cartas de batalla y de otrasllamativas prueban que en el siglo XV las epístolas artísticamente elaboradas “constituyeron unespacio de disfrute colectivo: se leyeron y glosaron en corrillos, circularon de mano en mano, se sa-caron copias de ellas, se coleccionaron; factores todos que multiplicaron y prolongaron en el tiempoel acto de envío y la recepción”, según Gonzalo Pontón, que recuerda oportunamente cómo en 1482el hijo del archivero y cronista Pere Miquel Carbonell, desde Córdoba, escribía a su padre: “Més,he rebuda una vostra ab una lletra llatina de faiçó molt elegant; ja l’he mesa en mon registre” (Co-rrespondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, pp. 15, 26 y 27).

Page 147: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

149

tado por el poliédrico género epistolar, una de cuyas facetas “reside en su par-ticular estatuto de militar en los límites de lo que llamamos literatura”.239

Es obvio que Aguilar se esforzaba por conseguir en esas piezas una prosade gran estilo, elegante, con la convicción de que los cultos corresponsales aquienes iban dirigidas se deleitarían con su lectura, valorarían el decoro conque habían sido elaboradas y celebrarían sus virtuosismos retóricos. Podríadecirse que el alarde estilístico, en estos casos, era parte esencial del mensaje,una forma sutil de captatio benevolentiae, ese topos retórico con el que se pro-curaba predisponer favorablemente al corresponsal, quien habría de sentirsehalagado al saberse destinatario de una lujosa creación ad hoc, reconocimientoimplícito de su saber y cultura.240 Creemos vislumbrar, apropiándonos de pa-labras de Gómez Moreno, “el puro gusto de escribir de la parte del autor y elplacer de leer en un destinatario”.241

Otro de los aspectos que han sido puestos de relieve en los capítulos an-teriores es el de los peculiares rasgos estilísticos del escrivà de la Sala. En susmisivas de mayor empeño, siempre prefiere lo complicado a lo simple en laexpresión, el exceso a la mesura en el adorno, la exuberancia a la brevedad enla frase. Su concepción de la belleza en la escritura no ofrece la menor duda:pretendía conseguir el aplauso mediante la profusión de verba para expresarel tema, voces cultas, rebuscadas, no comunes, primorosamente engarzadasen frases eufónicas, ampulosas, difíciles, plagadas de figuras retóricas, inno-vaciones latinizantes, citas y sentencias.

239 López Bueno, “El canon epistolar y su variabilidad”, p. 11.240 Vid. el capítulo titulado “Els burgesos i la cultura. Elegància literària en la prosa municipal”, en las

pp. 113-124 de nuestro Epistolari de la València medieval (I), especialmente las cartas núm. 31, pp. 115-116: “Cultura bíblica i cultura clàssica en una carta de condol (7 juliol 1393)”, dirigida a Ramon Ala-many de Cervelló; núm. 34, pp. 121-122: “Elogi epistolar de Pedro López de Ayala, canceller deCastella (27 agost 1400)”; núm. 35, pp. 122-124: “Carta retòrica al bisbe (27 desembre 1401)”, diri-gida a Hug de Llupià; y núm. 36, p. 124: “Resposta a una ‘elegant lletra’ (21 octubre 1404)”, para eljurista Juan Rodríguez de Salamanca. Ejemplo de carta en la que el estilo solemne viene a ser elmensaje mismo es la redactada el 27 de marzo de 1416 con motivo de una efímera mejoría en el es-tado de salud de Fernando I, que moriría pocos días después, el 2 de abril: Epistolari de la Valènciamedieval (II), pp. 138-139 (carta núm. 32).

241 España y la Italia de los humanistas. Primeros ecos, p. 182.

Page 148: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

150

En este sentido, las concomitancias entre la escritura en estilo de JoanAguilar y los ingredientes estilísticos de la “valenciana prosa”, son evidentes,como observaba Colón en palabras reproducidas en el comienzo de este ca-pítulo. Conviene, no obstante, recordar de manera concreta, y obligadamentesintética, algunos de tales ingredientes: “gerundis i participis en substitucióde les habituals oracions de relatiu; epítets consecutius generalment antepo-sats al nom i sovint redundants [...]; sinònims innecesaris [...]; anteposiciódels pronoms personals al complement [...]; subordinades sense la conjunció‘que’ [...]; acumulació d’oracions coordinades i subordinades, generalmentamb hipèrbaton, que de vegades fa perdre el fil de la frase al lector més atentno sols per la col·locació del verb ‘in fondo’, sinó també per la freqüent trans-posició dels complements respecte de llur nucli [...]; antítesis [...]; perífrasisverbals [...] i redundàncies de tota mena [...]”.242 La prosa de epistolar de JoanAguilar, sobre todo la del Joan Aguilar más empeñado en hacer alarde de ex-quisitez estilística, coincide en esencia con estas características.

En efecto, el notario valenciano utilizó la amplificación, “lloc comú entretots els apropaments a l’estil [de la valenciana prosa]”,243 tan abundantementecomo el hipérbaton y el inciso, procedimientos habituales en Corella: “la sin-taxi, acomodada tot el que és possible a l’ordre de la frase llatina, amb hi-pèrbaton, incisos sovintejats i el verb amb tendència a ésser situat al final dela frase”.244 El uso sistemático del verbo in fondo, mecanismo sintáctico queañade dificultad al provocar “un trastocament de tots els membres de l’ora-ció”, propio de la prosa del poeta teólogo,245 se descubre con igual intensidaden el texto de las misivas de prosa artitzada de Aguilar, a las que se podríanaplicar estas palabras, referidas a la “valenciana prosa”, sin ambages: “exi-geix del lector una gran concentració perquè sovint l’autor separa amb al-guns mots intercalats expressions que formen una unitat sintàctica”.246 Lo

242 Ferrando Francés, Narcís Vinyoles i la seua obra, pp. 55-56. El autor destaca en Vinyoles (p. 41) la“admirable capacitat d’assimilació d’un estil i d’unes tècniques d’expressió que a València tingue-ren en Joan Roís de Corella (1433?-1497) el seu més conspicu representant”.

243 Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 41.244 Riquer, Història de la literatura catalana, III, p. 318.245 Carbonell, Joan Roís de Corella, Obra profana, “Estudi preliminar”, p. 31; y Martos, Les proses mitolò-

giques de Joan Roís de Corella, p. 67. 246 Wittlin, “La ‘valenciana prosa’ del traductor Bernardí Vallmanya”, p. 179.

Page 149: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

151

mismo cabe decir de la profusión de perífrasis “especialment verbals”, y enconcreto de la sustitución de un verbo simple por uno auxiliar seguido de in-finitivo, una “construcció que es divulgarà en temps de la valencianaprosa”,247 según palabras escritas por Wittlin, “fins ara l’estudiós que més s’haocupat de caracteritzar aquest estil”.248

Igualmente están presentes en Aguilar “la gran riquesa d’usos del gerundii del participi, incloent-hi l’abundor del participi de present; l’acumulaciód’adjectius, de substantius, de verbs –de vegades ajuntant formes personals ino personals, com en la freqüent combinació de gerundi amb una forma per-sonal–, de complements preposicionals, de subordinades i de coordinades”,así como las “construccions negatives en lloc d’afirmatives”.249 Todo ello lohemos visto en las misivas. Asimismo proliferan en ellas los epítetos, “tècnicafonamental de l’ornamentació estilística de la prosa corellana”, según Martos,y las expresiones de carácter paratáctico construidas con adjetivos, sustantivosy verbos,250 procedimiento que en la obra de Corella “porta d’una banda a em-prar un gran nombre de neologismes i de l’altra a ajuntar mots més o menyssinònim”, además de “un gran nombre de llatinismes [...], de manera que lallengua de Corella fa una impressió de cosa nova, culta, a més de fer-la decosa rica, pomposa”.251

Llegamos a la tercera y última de las realidades a que nos referíamos: ladistancia cronológica. Entre las cartas de Aguilar, escritas durante los años1423, 1424 y 1425, y el fenómeno literario que se conoce con el nombre de “va-lenciana prosa”, median cuatro décadas, si nos atenemos a lo comúnmenteadmitido por la historiografía, que lo sitúa a partir de 1465, el año de la muerte

247 Wittlin, “Extrets d’obres d’Eiximenis copiats i amplificats per Jaquet de Marvilla en un manuscrit deSantes Creus”, p. 100. Vid. trambién Carbonell, Joan Roís de Corella, Obra profana, “Estudi preliminar”,p. 31; Nadal y Prats, Història de la llengua catalana, pp. 501-502; Martos, Les proses mitològiques de JoanRoís de Corella, pp. 44-53.

248 Ferrando Francés, “Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la valenciana prosa”,pp. 13-14.

249 Carbonell, Joan Roís de Corella, Obra profana, “Estudi preliminar”, p. 31.250 Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, pp. 42-44.251 Carbonell, “Els cultismes de Roís de Corella”, en L’obra de Joan Roís de Corella, p. 59; Nadal y Prats,

Història de la llengua catalana, pp. 501-502. La frecuencia de latinismos en un texto “ens recorden lavalenciana prosa” (Wittlin, “De les Meditationes Vitae Christi de Ludolf el Cartoixà a la Contemplació dela Passió de Francesc Prats”, p. 130).

Page 150: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

152

de Martorell,252 y aceptando que deriva de la prosa de Joan Roís de Corella,de cuya obra maestra ha escrito Francisco Rico: “La base del lenguaje está sinduda en la valenciana prosa”.253

Ahora bien, aunque cultivada “entre mitjan segle XV i les primeres dè-cades del XVI”, la “valenciana prosa” fue culminación de un proceso quevenía de atrás: la “evolució de l’estil llatinitzant i ampul·lós que es desenvo-lupa al recer de la Cancelleria reial, a partir dels últims anys del regnat dePere el Cerimoniós, i que ateny la seua màxima expressió en l’obra de JoanRoís de Corella”, según Ferrando, que considera a Antoni Canals como unprecedente e impulsor del largo proceso.254 En igual dirección apunta LolaBadia cuando se refiere al papel jugado por “notaris, secretaris i escrivans di-versament afeccionats als auctores” en la “decantació dels gustos literaris”que llevó a la “valenciana prosa”.255 En ese recorrido nos encontramos conlas misivas de Joan Aguilar, posteriores a la renovación de la prosa catalanaque protagonizaron en el último tercio del Trescientos los burócratas de lacancillería barcelonesa y Bartomeu de Vilalba, de cuya relación con ellos hayuna prueba muy significativa: la amistosa rivalidad epistolar, de índole esti-lística, entre Vilalba y Bartomeu Sirvent –“lacte Tulliano longo tempore enu-tritus”–, secretario real con Pedro IV y protonotario de Juan I y de la reinaViolante. A una generación posterior, la de Bernat Metge, perteneció PereMargall, autor de cartas “en un estil forçadament exquisit” que, en “unamena de pugilat retòric”, dirigió a Sirvent, su maestro en el arte de escribir.256

También el notario valenciano Joan Aguilar.

252 Vid. Nadal y Prats, Història de la llengua catalana, pp. 472-473, 476, 485 y 487; Wittlin, “La ‘valencianaprosa’ del traductor Bernardí Vallmanya”, p. 159-160 y 167-179; y Martos, Les proses mitològiques deJoan Roís de Corella, pp. 36-38.

253 Rico, “Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia de Caldesa”, p. 19.254 Vid. Ferrando Francés, “Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la valenciana

prosa”, pp. 11 y 14.255 “Finalment, sembla que les professions més habituals dels escriptors (notaris, teòlegs) han de tenir

també el seu paper en el camp de la decantació dels gustos literaris que discutim. Hom s’ha ocu-pat de la Cancelleria i dels seus notaris, secretaris i escrivans diversament afeccionats als auctores;també caldria plantejar-se seriosament l’adopció de la ‘valenciana prosa’ per a escrits espirituals,més o menys desvinculats de la ‘poesia’ dels antics” (“En les baixes antenes de vulgar poesia: Corella,els mites i l’amor”, p. 156).

256 Olivar, “Notes entorn la influència de l’ars dictandi sobre la prosa catalana de cancilleria de finalsdel segle XIV”, pp. 632-633, 636 y 650.

Page 151: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

153

Aguilar no fue ajeno a este ambiente. Cuando desempeñó el cargo de lu-garteniente de protonotario en la cancillería de Fernando I hubo de coincidircon Margall, al que se ha documentado en ella en los inicios del Cuatrocientosejerciendo el oficio de escrivà de manament.257 El hecho de haberse desenvueltoen esos refinados círculos curialescos pudo contribuir a fortalecer la vocaciónde estilista de nuestro notario, que antes, en Valencia, había conocido los añosfinales del periodo renovador que comenzó Bartomeu de Vilalba. Recuérdeseal respecto que fue nombrado síndic de la ciudad y que esa designación se pro-dujo en 1401, tan sólo dos años después de que el anciano Vilalba, por volun-tad propia, dejara de ser escrivà de la Sala. Forjada en la Valencia de Vilalba yen la cancillería barcelonesa, la prosa artitzada de Aguilar se orientaría en la di-rección barroquizante que acabó triunfando en la segunda mitad del siglo XV.Estamos, pues, ante un dictator ajeno al mundo de la creación literaria, pero convoluntad de estilo manifiesta, que empleó profusamente en las epístolas unosrecursos retóricos que inevitablemente evocan la futura “valenciana prosa” enque Joan Roís de Corella ejerció “un mestratge indiscutit”.258 Unos recursos re-tóricos que, casi cien años después, seguirán encontrándose en obras de au-tores como Miquel Peres, “un dels màxims exponents de la prosa artitzadavalenciana, que hom ha denominat estil de valenciana prosa”.259 Cuando, lle-gado el momento, la crítica afronte el problema de “separar concretamentaquells ingredients propis, distintius de Corella, d’aquells altres atribuïbles ala tradició o als gustos d’aleshores”,260 las epístolas de Aguilar constituirán, sinduda, un documento histórico a tener en cuenta.

257 Sevillano Colom, “Cancillerías de Fernando I de Antequera y de Alfonso el Magnánimo”, p. 207.258 La expresión es de Badia, “En les baixes antenes de vulgar poesia: Corella, els mites i l’amor”, pp. 154-

155. Cingolani se refiere a la presencia de “la retòrica típica de la valenciana prosa” en la obra de Co-rella (“Joan Roís de Corella i els límits de la literatura”, p. 22).

259 Vid. Ferrando Francés, “La Vida de Sant Vicent Ferrer (1510), traduïda de ‘llatí en valenciana llen-gua’ per Miquel Peres”, especialmente pp. 124-126; y Arronis Llopis, La Vida de la sacratíssima VergeMaria de Miquel Peres (1494), pp. 118-124 especialmente. Ambos autores analizan los recursos retó-ricos empleados por Peres, que en esencia son los de “la prosa d’art valenciana”. Su cotejo con losque hemos visto en las misivas de Aguilar pone de manifiesto que la coincidencia es casi total.

260 Martínez Romero, “Joan Roís de Corella i la tradició literària valenciana”, p. 477.

Page 152: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

154

Ahora bien, aunque Aguilar se anticipe a lo que será común en genera-ciones siguientes, no podemos considerarlo como un caso insólito, como unextraño y aislado episodio. Nada más lejos. Fue un hombre de su tiempo.Creemos oportuno al respecto citar a Martí de Riquer: “l’estil de la prosa deJoan Roís de Corella, estil classicitzant i llatinitzat ja des del segle XIV fre-qüent a Itàlia (en algunes obres de Boccaccio, per exemple), mesuradamentassimilat i contingut pel bon gust de Bernat Metge, exagerat per alguns autorscatalans del XV, així com castellans (Enrique de Villena, Juan de Mena, Ro-dríguez del Padrón, per esmentar-ne només tres, ben coneguts pels nostresescriptors)”.261 El maestro nos recuerda que la “prosa retorcida, alambicaday extraordinariamente preciosista” que se cultivaba en la Valencia de la se-gunda mitad del siglo XV y “cuyo más conspicuo representante es el ele-gantísimo Joan Roís de Corella, que murió en 1497”, era “similar a lacastellana de Juan de Mena”.262 Efectivamente, el estilo ornamental no sur-gió de manera súbita. Ya se halla en autores peninsulares de la primera mitaddel Cuatrocientos, dos de los cuales influyeron en el autor del Tirant, en cuyaspáginas se advierte su huella. Uno es Juan Rodríguez de Padrón.263 El otro,don Enrique de Villena –cuya etapa de formación en la corte del duque deGandia fue decisiva–, que dijo haber escrito sus Dotze treballs d‘Hèrcules enabril de 1417 en Valencia, y que en la célebre dedicatoria de esta obra, pla-giada por Joanot Martorell, afirmó haberla redactado en catalán, a instanciasdel caballero mossén Pero Pardo, noble valenciano, y haberla traducido des-pués al castellano “a suplicaçion de Johan Fernández de Valera el Moço, suescribano en la su casa e notario publico de todas las villas e lugares de su tie-rra”.264

Don Enrique de Villena fue coetáneo de Joan Aguilar. Ambos estuvieronjunto al rey Fernando I entre los años 1413 y 1415, ambos asistieron al sitio deBalaguer y ambos presenciaron la coronación del monarca en Zaragoza. Enla última fecha, Villena acompañó al rey en el viaje que hizo a Valencia, y vol-

261 Riquer, Història de la literatura catalana, III, pp. 318-319.262 Riquer, “Evolución estilística de la prosa catalana medieval”, p. 19.263 Lida de Malkiel, “ Juan Rodríguez del Padrón: influencia”, pp. 120-124.264 Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena, pp. 9-10, 16 y 41-45; Cátedra, Enrique de Villena:

Obras completas, I, p. XX; Carr, “Don Enrique de Villena y la prosa epistolar del siglo XV”, p. 231;Pretel Marín, Don Enrique de Villena: retrato de un perdedor, pp. 117 y 119.

Page 153: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

155

vió a esta ciudad en 1416, tras el fallecimiento del soberano. En ella acabó, enel año siguiente, sus Dotze treballs d‘Hèrcules, cuyos defectos atribuyó a “les cu-rials e familiars ocupacions que obsten y les adversitats de la movible fortuna,qui no donen repós a la mia pença”. 265 La frase muestra la “depurada impos-tación lingüística” de la pieza, que “la coloca en el clímax de la prosa artísticacatalana y castellana”, en palabras de Cátedra y Carr, quienes indican cómoel estilo artificioso de don Enrique se fue acentuando. Diez años más tarde, en1427 –casi por la misma época en que Aguilar era escrivà de la Sala–, enviódesde Iniesta al deán y cabildo de Cuenca, una misiva con esta salutatio: “vosenvío mucho saludar como aquéllos por cuya contemplaçión faría las cosas envuestra paçibilidat honesta e hutilidat fructuosa reduzibles”. Y terminaba, conuna ampulosidad a todas luces excesiva: “a vuestra congregaçión venerable,el bien de la cual la deidat trasçendente conserve et aucmente, cubicando devirtud en virtudes en la excubaçión de su basílica porque, transmigrados dela mundana noche al çelífico día, fruyendo su beatífica visión, podáis perve-nir”.266

En Joan Aguilar vemos una prosa animada tal vez por el mismo propósitocultista, pero elaborada con mayor mesura y elegancia, sin caer en las “florea-das propuestas artísticas” del noble castellano.267 La moda latinizante, barro-quizante, había dado comienzo y él la adoptó en las epístolas, adminis-trándola con sabiduría, reservándola para determinados temas, limitándola aciertos corresponsales y circunscribiendo a ciertas partes del texto las audaciasestéticas más sofisticados.

265 Pretel Marín, Don Enrique de Villena: retrato de un perdedor, pp. 108-109, 114, 116-117 y 119.266 Enrique de Villena, Obras completas, I, pp. 393-395; Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena,

pp. 16-17 y 51-57. 267 Cátedra & Carr se refieren a la deriva de don Enrique de Villena, “que lo llevó a formalizar un es-

tilo progresivamente complicado que iba a acabar apartándolo de los nuevos conceptos de elegan-cia de la lengua vulgar”, y consideran la carta al deán y cabildo de Cuenca un resultado “tandisparatado como lógico” (Epistolario de Enrique de Villena, p. 11). Sobre las valoraciones diversas dela prosa de Villena, vid. Pretel Marín, Don Enrique de Villena: retrato de un perdedor, pp. 120 y 151-152.

Page 154: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

156

Sobre cronología y rasgos estilísticos.La exhumación de documentos cuatrocentistas constituye una tarea tan

importante como necesaria si se desea alcanzar un conocimiento más sólidoy profundo de la brillante producción literaria de la centuria. Referidas a estatarea, palabras como las que siguen resultan tan irreprochables como signi-ficativas: “la revisió del fràgil suport documental que avui serveix de bastidaa la literatura catalana de la segona meitat del XV esdevé inevitable i caldràanar a la recerca de nous documents”. 268 En este sentido, la obra epistolar delnotario Joan Aguilar, como documento histórico y lingüístico, puede y debeser tenida muy en cuenta, no sólo por el valor en si que encierran sus palabrasy frases, sino por la luz que proyecta hacia su entorno cultural. Las siguien-tes reflexiones y apuntes se orientan en tal dirección.

La lectura de las misivas de Aguilar obliga a cuestionar la validez de ar-gumentos de índole estilística que se han esgrimido como dato probatorioen los estudios literarios. Circunscribiéndonos a una obra de la literatura me-dieval tan importante como Tirant lo Blanch, resulta obvio que ha sido objetode análisis a partir de consideraciones cronológico-estilísticas no siempreacordes con la realidad, según ponen de relieve los textos epistolares expe-didos por la escribanía de Valencia varias décadas antes de que Martorell es-cribiera la obra (h. 1460). Nos centraremos en la supuesta intervención en eltexto de la novela, tras la muerte de Joan Martorell (h. 1465), de un segundoautor, Joan de Galba, quien, influido por el fenómeno literario de la “valen-ciana prosa”, en boga a finales del Cuatrocientos, habría introducido frases(h. 1490) que Martorell, hombre de otro tiempo, no podría haber escrito.

Hemos de indicar de antemano que en modo alguno es nuestra inten-ción entrar en un asunto como el la doble autoría del Tirant, cuyo debate co-rresponde a filólogos. Nos limitamos a exponer aquellos datos documentales,procedentes de textos archivísticos valencianos de la época –no sólo de las mi-sivas cuatrocentistas–, que revelan la debilidad de una argumentación –unaparte de la argumentación, para ser precisos– basada en la idea de que la dis-tancia cronológica entre Martorell y Galba significaría distancia estilística, yprueba, por tanto, de la intervención de dos manos.

268 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, p. 70.

Page 155: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

157

A modo de ejemplo, comenzaremos por un dato utilizado por el filólogoJoan Coromines en uno de los estudios más conocidos sobre el particular,donde atribuye a Galba expresiones como “herètica pravitat”, llevado, sinduda, por su apariencia sofisticada. Es obvio que, a su juicio, en tiempo ante-rior, esto es, en tiempos de Martorell, no cabría expresión tal; de ahí que afirme–y lo hace en dos ocasiones– que “frases com l’herètica pravitat” serían típicasde Galba, cultismos “exclusius de Galba”.269 La inanidad del argumento que-daría demostrada con una simple mirada a la documentación que hemos ex-humado y comentado anteriormente, en la que es fácil encontrar muchossintagmas de este estilo, e incluso de apariencia más enrevesada y cultista.Pero no es necesario hacer ninguna búsqueda ni ningún cotejo. Basta con se-ñalar que el 4 de septiembre de 1422 –antes, por tanto, de la llegada de Agui-lar a la escribanía de los jurats– leemos en las actas municipales: “...una bullapapal que és estada atorgada [...] a supplicació del senyor rey e de la dita ciu-tat sobre la inquisició de la heretical pravitat, per la qual ha esser resident con-tínuament l’inquiridor en la dita ciutat...” 270 Es incluso mayor, desde unaperspectiva retórica, la intensidad y énfasis que refleja el “heretical pravitat”de las actas del Consell si se compara con la “herètica pravitat” del Tirant. Sin-tagma éste que, en orden invertido, encontramos mucho antes, en 1392: “Ni-cholau Eymerich, qui·s diu inquiridor de pravitat heretical”.271

Ha sido Wittlin uno de los autores que han desarrollado la visión de Co-romines. Para él, la presencia de “valenciana prosa” en ciertos lugares del Ti-rant podría delatar la mano tardía de Galba. La diferencia de estilo seríaindicativa, pues, de dos autores y de dos tiempos: “És relativament fàcil des-cobrir passatges amb forta concentració de “valenciana prosa”. Si tals passat-ges són innecessaris per a la història, l’atribució a Galba esdevé més probable”.Un análisis estilístico permitiría establecer la autoría de éste, precisamentepor los rasgos específicos de la “valenciana prosa: “L’estil, caracteritzat perl’abundància d’expressions binominals, no recorda gaire Martorell, però amb

269 “Sobre l’estil i manera de Martí Joan de Galba i els de Joanot Martorell”, pp. 367-368.270 AMV, MC 27, ff. 497v-498r. 271 Epistolari de la València medieval (I), p. 224, carta núm. 101. En 1469, el dominico fray Joan Simó se ti-

tula “inquisitor heretice prauitatis in regno Valentie”, lo que se traduce directamente así: “Inquisidorgeneral de la heretica pravitat en lo regne de Valencia” (Llorca, “La inquisición española en Valencia.Nuevos documentos que ilustran su primera actividad”, pp. 404 y 407).

Page 156: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

158

els seus aspectes de ‘valenciana prosa’ –per exemple, en ‘lo malvat e envejósespirit maligne’– representa ben bé el que crec que era l’estil de Galba”. Pro-sigue el citado autor: “Galba, fent ús d’una col·lecció seva de frases d’autorsvalencians del seu temps, i imitant tant els temes com l’estil d’obres de moda,hauria dedicat moltes hores a revisar i amplificar el Tirant de Martorell. Desde la mort d’aquest, els textos en “valenciana prosa” s’havien fet més fre-qüents i les tertúlies i certàmens n’eren plens”.272 En el mismo sentido apuntaMartos cuando, en referencia a las características de ese estilo que Coromines(1956) atribuía a Joan de Galba en los capítulos finales de Tirant lo Blanc” –usoconstante de epítetos antepuestos y redundantes, verbo in fondo, cultismosléxicos–,273 asegura que “Corella crea un registre literari en prosa, imitat [...]per Joanot Martorell mateix”. 274

Nuevamente, Aguilar, en sus cartas, proporciona la mejor prueba de queantes de la época de Galba, e incluso de la de Martorell, se escribía en Valen-cia con los rasgos que, a juicio de los estudiosos citados, corresponderían alprimero. ¿Qué valor argumental puede tener, por ejemplo, la proliferaciónde adjetivos? Rasgo significativo de la “valenciana prosa”, podría servir, ajuicio de Wittlin, de indicador para identificar en el Tirant un estilo: “Doncs,allà on Martorell havia deixat una expressió com ‘illa d’Anglaterra’, Galbava, potser, afegir els tres adjectius ‘fèrtil, rica e delitosa’. Si ja Martorell haviaposat un adjectiu o dos, afegir-hi un tercer per fer un tricolon seria típic del’estil usat a València en temps de Galba”.275 Y mucho antes, podríamos afir-mar, rectificando a Wittlin. Basta con recordar la densa presencia del tricolon,de las bimembraciones y de la parataxis en general en las cartas municipalesde 1423-1425. En ellas se aplican hasta cuatro calificativos al deseado retornodel rey Alfonso: “presta, jocunda, alegra e benaventurada venguda” (f. 76r), yproliferan formulaciones triples como las siguientes, que añadimos a los ejem-plos aportados en páginas anteriores: “molts grans, notables e assenyalats ser-veys” (f. 45r); “bons, feels e leals vassalls” (f. 26r); “vostres virtuosos, feels e leals

272 Wittlin, “Dels manuscrits a l’edició: el Tirant, elaborat per Martorell el 1460 usant materials pree-xistents, revisat en ‘valenciana prosa’ per Galba”, pp. 219 y 223.

273 Vid. Nadal y Prats, Història de la llengua catalana, p. 262.274 Martos, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, p. 41.275 Wittlin, “Dels manuscrits a l’edició: el Tirant, elaborat per Martorell el 1460 usant materials pree-

xistents, revisat en ‘valenciana prosa’ per Galba”, pp. 214-215.

Page 157: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

159

vassalls” (f. 49v); “humil, festiva e jubilosa reverència” (f. 67v). No cabe insisis-tir en que el procedimiento estilístico amplificador era habitual en Valenciamucho antes de la época de Martorell y de Galba.276

Lo mismo puede decirse de otros rasgos formales característicos de la “va-lenciana prosa”, como el adjetivo antepuesto, que figura entre las “amplifica-cions molt corellianes” señaladas por Josep Guia en la dedicatoria del Tirant.En ella observa este autor “uns trets ben clars de retoricisme respecte al textd’Enric de Villena”, “un artitzament que algú, des de l’opció de la doble au-toria, podria haver considerat més propi de Galba, o de qui fos, que no deMartorell”. Sin embargo, en su análisis figura un único caso de adjetivo queprecede al sustantivo: lo que en el texto de Villena es “Bé sobirà”, pasó a ser“sobiran Bé” en el Tirant. 277 No repetiremos lo ya dicho al respecto. Pero sí re-cordaremos que Aguilar embellecía la prosa con gran cantidad de epítetos, enmuchísimas ocasiones precediendo al sustantivo (ver anexo núm. 1). Por otrolado, y bajando al ámbito de lo concreto, parece oportuno y conveniente su-brayar que el notario valenciano utiliza la voz sobirà, y que lo hace precisa-mente antecediendo al sustantivo, esto es, del modo en que lo haría Galbasegún la visión de Guia: “...e lo prevenir a semblants actes sia sobirana saviea...”(f. 60r), “exalçada en sobirans graus de glòria e honor” (f. 69r).

Circunscribámonos a este adjetivo. La documentación valenciana de lascuatro primeras décadas del siglo XV demuestra que lo más usual era, justa-mente, anteponerlo:278 “Aquell qui és subiran príncep e senyor, Déu totpode-rós”,279 “subirana cura”,280 “sobirana tristícia”,281 “sobirana caritat”,282 “sobiranadiligència”.283 Encontrar sobiran, en la dedicatoria de la novela, antepuesto a

276 Recuérdese asimismo la alabanza de la capital de Cataluña hecha por Felip de Malla, con cuatroadjetivos: “aquesta insigna e poderosa, tan prosperada e tan famosa ciutat de Barchinona” (Perarnau,Felip de Malla. Correspondència política. Volum I, p. 177).

277 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, p. 79.278 En un caso lo hemos encontramos pospuesto: “que·l senyor rey, e vós com a lochtinent general d’a-

quell, ha e havets imperi sobirà com a rey e senyor universal” (1422, diciembre, 31).279 AMV, LM 7, f. 242r (1401, diciembre, 31).280 AMV, MC 24 f. 249r-v (1410, junio, 18). También como “sobirana cura” (id., LM 8, f. 20r: 1403,

julio, 29; y LM 9, f. 17r: 1409, junio, 13)..281 AMV, LM 16, f. 153v (1423, junio, 24).282 AMV, MC 29, ff. 11v-12r (1428, junio, 23).283 AMV, LM 19 ff. 152v-153r (1439, noviembre, 22).

Page 158: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

160

Bé no es, a nuestro modo de ver, indicio de intervenciones o estilos tardíos,284

sino aplicación de una fórmula bastante común, incluso en documentaciónnotarial, a lo largo de toda la centuria: “aquella sobirana reyna de Paradís, sen-yora Sancta Maria”, leemos en un testamento de 1495.285 Lo mismo se podríahaber escrito muchas décadas antes: “Ab sobirana dolor angoxosa e angoxadolorosa, plena de làgremes e de sanglots, intimam a la vostra caritat que lanit prop passada...” Se equivocaría quien creyera que la frase anterior, tan ar-titzada, fue escrita a finales del XV, bajo la influencia de la “valenciana prosa”(f. 95v). Corresponde a la misiva que dirigieron los ediles de Valencia a suscolegas de Xàtiva, Alzira, Alacant, Orihuela, Castielfabib, Ademuz y Cullerapara comunicarles la noticia de la muerte de Fernando I. Su fecha, el 5 deabril de 1416.286

En otro orden de cosas, cabe decir que, analizadas en su conjunto, lasepístolas valencianas demuestran que en la época era corriente el uso de dosregistros diferentes por un mismo autor. 287 Según se vio en páginas anterio-res, el escrivà de la Sala recurría al alto estilo en los proemios, que imprimía so-lemnidad al escrito, y que, al pasar a la exposición de los hechos, quereclamaba ante todo claridad, el tono cambiaba y empleaba una prosa másllana, sin excesos retóricos que pudieran dificultar la comprensión del texto.

En este sentido, es oportuno recordar el estudio del capítulo 283 del Ti-rant hecho por Romeu i Figueras, en el que se analizan los dos estilos que allíaparecen. Uno “és col·loquial, realista i natural [...] El discurs de tal estil és di-recte i ràpid [...] La frase sol ésser curta i sovint paratàctica, d’una gran efi-càcia en la seva economia discursiva”. Ahora bien, en el mismo lugar, para“els parlaments de contingut i dicció d’una certa pretensió [...] Joanot Marto-rell usa un estil elevat, retoritzat i eloqüent [...] La frase hi és extensa, d’unacerta majestat discursiva i ben ritmada, en alguns casos amb el verb al finalde la frase i amb nombroses oracions subordinades que allarguen el període”.Este estilo, “noble i culte”, se dirigía a un público letrado, interesado “per l’e-

284 Más casos: “sobirana sol·licitut” (AMV, LM 9, f. 40r: 1409, julio, 13), “sobiran plaer” (ibid., f. 42r:1409, julio, 16), “sobirana sol·licitut” (id. LM 8, f. 208r: 1405, diciembre, 3). También encon-tramos “subirana causa” en la segunda parte del Memorial del peccador reemut de Felip de Malla,escrita entre 1420 y 1430 según Perarnau (Felip de Malla. Correspondència política. Volum I, pp.103, 106 y 114).

Page 159: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

161

legància gramatical i retòrica del discurs que li era llegut de llegir i en el quales complaïa”.288

Los dos registros definidos por Romeu, que inevitablemente traen al re-cuerdo los dos géneros epistolares que señalaba Cicerón en su célebre carta aCurión, “unum familiare et iocosum, alterum severum et grave”,289 son los queexhiben las cartas de Aguilar. Cartas de una misma mano.

Estereotipos y estilemas.Tras los escritos de cualquier autor hay un entramado retórico más o

menos complejo, una cultura literaria, y Aguilar no es una excepción. En lasmisivas, al exponer asuntos y ofrecer argumentos, hace uso de un espléndido,amplio y diverso conjunto de expresiones cultas que pueden parecer propias,pertenecientes a su particular arsenal retórico, pero que un análisis demues-tra, no solamente que no lo son, sino que nos encontramos ante una impor-tante herencia del pasado, ante un aprovechamiento de la enriquecedoraexperiencia acumulada por sucesivas generaciones. Así, cuando el escrivà dela Sala emplea la imagen “los ulls de les nostres penses” (f. 82v), que repite ensingular –”pensam, sentim e ab los ulls de la pensa veem” (f. 122v)–, lo quehace no es crear, sino incorporar al escrito una expresión estereotipada. Y noes difícil demostrarlo. No sólo lo prueba el hecho de que aparezca en un do-cumento notarial anterior, realizado en Valencia en 1417, en el que leemos“...Déus havent denant los ulls de la mia pensa e los sants quatre Evangelis de-nant mi posats...”,290 sino que figure en los mismos términos en un sermón deFelip de Malla: “M’era vist que una dona passàs davant los ulls de la miapensa...”291

285 Soler, Joan Roís de Corella (1435-1497). Síntesi biogràfica i aportació documental, p. 644 (edición en CD).286 AMV, LM 13, ff. 95v-96r.287 Narcís Vinyoles puede servir de ejemplo: “Passa amb tota naturalitat de les elucubracions piadoses

a la sàtira realista, de l’estil solemne i declamatori a la dicció planera i aguda, de l’esteticisme mésexquisit al prosaisme més aclaparador...” (Ferrando Francés, Narcís Vinyoles i la seua obra, p. 75).

288 Romeu i Figueras, “‘Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant’. Comentaris al capítol 283 de Tirantlo Blanc”, p. 175.

289 Vid. Martín Baños, El arte epistolar en el Renacimiento europeo, p. 59. 290 Documents de la pintura valenciana medieval i moderna, III, p. 464.291 Lo cita Martí de Riquer, Història de la literatura catalana, III, p. 404. El mismo autor utiliza “los vulls

de la vostra clemència” y “los vulls de la justícia” (Perarnau, Felip de Malla. Correspondència política.Volum I, pp. 215, 225 y 226).

Page 160: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

162

También en este sentido la exhumación de los textos epistolares, y de do-cumentación del Cuatrocientos en general, puede proyectar cierta luz en losestudios literarios, en particular en aquellos que se centran en las concor-dancias textuales. En referencia a éstas se ha escrito: “Per poder-les explicaradequadament, cal completar l’estudi de caire lingüístic amb recerques do-cumentals, per tal de veure si les dades contextuals són coherents amb lestextuals i, així, evitar el que li ha esdevingut, en més d’una ocasió, per mancade recerca arxivística, a la filologia catalana medieval: la formulació d’hipò-tesis, i llur incorporació com a tesis als manuals, on s’ha forçat fins a extremsinsostenibles el context històric”.292 Efectivamente, la documentación archi-vística permite conocer mejor lo que es propio, original de un autor, y lo quetoma de la tradición escrita, pero también cuestionar suposiciones sobre ana-logías en el uso de recursos expresivos y estilísticos, de estilemas, que hanservido de base para atribuir a la mano de un autor su directa intervenciónen una obra.

Tal es el caso, nuevamente, de la obra de Joanot Martorell, Tirant lo Blanch,en la que se ha visto la presencia de Roís de Corella: “presenta marques co-rellianes clares, documentades en textos positivament de Corella, les qualssón adjudicables raonablement al mateix Corella, millor que no pas a Mar-torell i Galba, difunts”.293 No es éste lugar para discutir, uno por uno, los casosen los que se basa Josep Guia, autor de estas palabras, ni tampoco es nuestropropósito. Nos limitaremos a comentar algunos datos enarbolados como ar-gumento. Argumento inválido, a nuestro juicio.

Y comenzaremos por los ejemplos que el citado estudioso, en una espe-cie de reto o llamamiento, considera específicos del poeta teólogo: “Abansde passar més avant en l’exposició de concordances entre el Tirant i l’obra re-coneguda de Corella, he de fer l’advertiment que la meva feina ha estat cer-car, trobar i posar de manifest les concordances susdites, però si algú objectaque ‘en premi de sos treballs’, ‘immensa bondat’, ‘defalt e ignorància’, ‘ab ale-gria inefable’ i tantes d’altres, eren expressions d’us comú, sense cap valoridentificatori d’un estil d’autor, el que haurà de fer és cercar, trobar i posar de

292 Guia, “De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals”, p. 153.293 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, p. 78.

Page 161: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

163

manifest els textos del segle XV on apareguin. Mentrestant, és en Corella onen tenim un ús documentat fefaent”.294

El primero de los casos esgrimidos como argumento, “en premi de sostreballs”, resulta evidente que no lo es. Y no puede serlo porque se trata deuna expresión que era empleada desde mucho antes de que hicieran uso deella Martorell en el Tirant y Corella en sus obras. En los años veinte de la cen-turia, nuestro notario Aguilar escribía este texto de índole amplificadora: “caraxí meritament premiarà al dit frare Francesch de sos honests studis, vigílies etreballs” (f. 120v). Con anterioridad, en un acuerdo del gobierno municipal deValencia fechado el 30 de julio de 1400, podemos leer: “La segona, com lo ditsenyor en molts ponderosos e arduus fets de la ciutat hagués en honor d’a-quella molt affectuosament treballat, si d’açò li seria fet alcun premi o remu-nerable present, e quin o qual o de quanta valor o pes”.295 Y en 1421, en unalicencia del obispo Hug de Llupià al vicario de Alzira: “...per tal que per losdons e treballs temporals e corporals cascú puxa aconseguir los premis spiri-tuals”.296 En otra carta de los jurats, de 1459: “E ara, senyor, que lo dit mestreJacme devia reposar e ésser premiat de tants treballs”.297

El uso de premiar/premi asociado a treballar/treball, suficientemente docu-mentado mucho antes de que Martorell escribiera la novela, no era rasgo pro-pio de Corella. No puede ser aceptado, en consecuencia, como argumentoprobatorio de una supuesta influencia del teólogo poeta en la novela de Mar-torell. Como tampoco puede serlo “inmensa bondat”, expresión que Guia in-cluye en el mismo apartado que la anterior. Nos basamos en la evidenciadocumental de que el sintagma era empleado con bastante anterioridad. Así,el notario Lluís de Fenollosa, al registrar en las actas municipales valencianasdel 16 de junio de 1406 su propio nombramiento como escrivà de la Sala trashaber sido elegido por el Consell, escribía: “...per ço, yo, dit Luís, premesa –confiança que la inmensa bondat e saviea del dit Consell supplirà ma ignoràn-cia e inperfecció...”298 Palabras estas últimas que se asemejan bastante al

294 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, p. 84.295 AMV, MC 22, ff. 10r-11r.296 Cárcel Ortí, La lengua vulgar en la administración episcopal valentina (siglos XIV y XV), pp. 92-93.297 Epistolari de la València medieval (II), p. 360 (carta núm. 148).298 Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp. 110-

111.

Page 162: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

164

“defalt e ignorància” señalado por Guia, que responden –en ambos casos– alas formulaciones tópicas de modestia repetidas en textos de la época.299 Tam-bién en obras de creación. Así, en 1417, don Enrique de Villena, en la ya men-cionada carta a Pere Pardo, dedicatoria de los Dotze treballs d’Hèrcules,escribía: “comportau los defalliments, axí en stil com en orde en lo present trac-tat per mi posats per inadvertència y, pus vertaderament, ygnorància”.300

“A honor, llaor e glòria de Nostre Senyor Déu Jesucrist e de la gloriosa sa-cratíssima Verge Maria, mare sua, senyora nostra”, incipit del Tirant, consi-derado “postmartorellià” por el citado autor,301 no admite tal calificativo. Porlas mismas razones documentales. Efectivamente, el texto difiere poco de lashabituales invocaciones que precedían a los pregones municipales de laépoca. Así dice el comienzo de uno fechado en 1413: “A laor, glòria e honor denostre senyor Déu e de la gloriosa Verge Maria, mare sua. Ara ojats què us fansaber los molt honorables justícies, jurats e consell de la ciutat de Valèn-cia...”302 La “fórmula ternària” del incipit –“honor, llaor e glòria”–, reencon-trada por Guia en tres capítulos de la novela y, “en dues recurrències més”,en la Història de santa Magdalena de Corella,303 no es un rasgo estilístico. Setrata de una asociación léxica ya frecuente tiempo atrás: el 23 de junio de 1429,en las actas municipales, leemos: “seria laor e glòria de nostre senyor Déu, ehonor de la dita ciutat e regne”;304 y en las del 31 de marzo de 1447: “se deguésfer a glòria e laor de nostre senyor Déu e a honor e proffit de la dita ciutat e delsciutadans e habitadors en aquella”.305 Los ediles de Valencia, el 13 de octubrede 1423, se despedían así en carta al Magnánimo: “Nostre senyor Déu, per sapotència infinida, exalce poderosament vostra majestat sacra, a laor sua e a glò-

299 Recordemos la emotiva despedida con que en 1399 Bartomeu de Vilalba puso fin a sus veintiochoaños de ejercicio de la escribanía municipal: “E prech reverentement a tots e sengles legidors en losdits libres que, si en aquells los appar alcuna cosa degudament ordenada, plàcia a ells d’aquella ferlaors e gràcies a nostre senyor Déu, e de ço que·ls apparega en contrari los plàcia no blasmar, masimputar-ho benignament a ma ignorància e imperfecció, membrant-los que, segons divinal doctrinae manifesta experiència, en persona ne en cosa d’aquest món no ha complida perfecció” (RubioVela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, pp. 46-47).

300 Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena, p. 41.301 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, pp. 76-77.302 AMV, MC 25, f. 299r-v.303 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, pp. 77-78.304 AMV, MC 29, ff. 119v-120r.305 AMV, MC 33, ff. 279v-280r.

Page 163: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

165

ria e honor de vostra reyal corona d’Aragó, e pròsperament, en votiva sanitat,per molts anys e bons conservada, li don triumphable victòria de sos ene-michs” (f. 50v). Y el 7 de noviembre del siguiente: “a honor e glòria de la santaTrinitat” (f. 124r). El 21 de mayo de 1425, refiriéndose a Dios, escribían: “a laore glòria sua” (f. 175v), y en 1461, los paers de Lérida empleaban, en una cartaa los jurats de Valencia, la fórmula: “a lahor, glòria e honor de la magestat deldit senyor rey”.306

Durante décadas, desde tiempos muy anteriores a Martorell, fórmulas deesta índole, y a veces bastante más amplificadas que la del incipit supuesta-mente postmartorelliano del Tirant, aparecen en la documentación valenciana:“Glòria, lahor, honor, benedicció e acció de grans e moltes gràcies sien retudesa la molt santa Trinitat e Unitat de nostre senyor Déu, Pare e Fill e Sant Espi-rit, e a la Verge, nostra dona santa Maria, e al benaventurat senyor sent Vicent,singular martre nostre, e a tots los altres sants e santes de paradís”. Es la in-vocación con que Bartomeu de Vilalba adornó su despedida de la escribaníamunicipal el 17 de mayo de 1399.307 Los pregones leídos en las calles de la ciu-dad de Valencia solían ir precedidos de textos similares, que les daban ciertasolemnidad: “A honor e glòria del salvador nostre Jhesu Christ e de nostradona santa Maria, mare sua. Ara ojats...”;308 “A laor e glòria de nostre senyorDéu e de la gloriosa Verge nostra dona sancta Maria, mare sua, e per ço quenostre senyor Déu, per la sua gran clemència e pietat, vulla e li plàcia relevaraquesta plaga e pestilència d’aquesta ciutat e de tots fels christians, e mitigarla sua ira, e·ns done pau e sanitat. Ara ojats...”309 En 1455, con motivo de la lle-gada a la cátedra de san Pedro de Alfons de Borja: “A laor e glòria de nostresenyor Déu e de tota la Sancta Trinitat e de la gloriosa Verge, nostra donasancta Maria, e del benaventurat màrtir sanct Vicent. Ara ojats...” 310 Y en juliode 1461: “En lo nom de Nostre Senyor Déu Jesuchrist e de la gloriosíssimaVerge Maria, mare sua, e dels benaventurats Àngel Custodi, sanct Vicent màr-

306 Rubio Vela, Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la monarquía, p.163.

307 Rubio Vela, L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, p. 46.308 AMV, MC 25, f. 185r (1413, abril, 19).309 AMV, MC 25, f. 381r (1414, junio, 21).311 AMV, MC 37, 94(a)r-v.312 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, p. 83.313 AMV, LM 21, ff. 86v-87r.

Page 164: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

166

tir e sanct Vicent confessor, patrons e deffenedors de la ciutat de València.Ara ojats...”311

Parecido es el caso de “semblants paraules” y “tals paraules”. Encontra-dos repetidamente en el Tirant y en Corella, Guia considera que los sintagmas“són palesament de factura corelliana” y afirma: “Corella ja les utiltzavaabans del Tirant, durant el Tirant i després del Tirant”.312 Ahora bien, la do-cumentación municipal, sobre todo la epistolar, nos obliga a cuestionar taladscripción estilística. En carta fechada el 30 de abril de 1450 se dice: “dix talso semblants paraules dreçants aquelles a nosaltres: pel cap de Déu [...] o sem-blants paraules, en effecte”.313 Y en otra del primer día de marzo del año si-guiente: “dihents als dits juheus tals o semblants paraules”.314 El 14 de julio de1464, en las actas municipales, leemos: “en presència de tots los damunt dits,dix tals e semblants paraules en effecte”.315 Pero los antecedentes documentalesen que se pueden hallar son tantos, que sólo cabe considerarlas fórmula ex-presiva común en el Cuatrocientos, e incluso antes: “...dients ‘muyren losmoros!’, o semblants paraules”, leemos en una misiva de 1399, en la que másadelante se escribe: “Al qual beguí fon respost que no li estava bé que ell, queera hom de Déu, induís alcú a fer mal, o semblants paraules”. 316 Más ejemplos:“primerament Déu ne sia servit e lo dit senyor e la sua cosa pública, o sem-blants paraules, en acabament”;317 “lo dit En Johan li hauria respost que verera que·l dit sclau era vengut en son poder e que ja no·l podia haver, e que totsjorns se voldria encontrar ab tals trobadures, o semblants paraules”;318 “nepodem creure que tals paraules proceesquen de vostra intenció”,319 “e dix aquítals o semblants paraules, en effecte”,320 “E tro ara no·s troba lo dit senyor, permercé sua, haver scrit sots tals paraules a ningun vassall seu”;321 “la dita ciu-tat los ne estaria de cara, o semblants paraules, en effecte”;322 “interrogant afir-mativament a alguns jòvens disposts per tals paraules”.323

314 AMV, LM 21, f. 169r.315 AMV, MC 37, ff. 149v-150r.316 Epistolari de la València medieval, I, p. 239 (carta núm. III).317 AMV, LM 13, ff. 104v-105r (1416, mayo, 18).318 AMV, LM 16, f. 33r (1422, septiembre, 11).319 AMV, LM 16, ff. 78v-81v (1422, diciembre, 31).320 AMV, MC 28, ff. 140r-141r (1425, maig, 26).321 AMV, LM ff. 187r-188r (1443, diciembre, 16).322 AMV, MC 34, f. 217r-v (1449, junio, 23).323 AMV LM 21, ff. 119r-122r (1450, agosto, 9).

Page 165: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

167

También ha detectado el citado autor dos obras de Corella (el Parlament encasa de Berenguer Mercader y la Història de Josef) con frases “on la concordançaprincipal es dóna en els paràgrafs construïts al voltant de la locució adverbialde grat o per força, la qual, per cert –recordem el nostre mètode–, ha estat el filparemiològic conductor que ens ha permès de descobrir tot el cabdell. I filantpel Tirant, també trobem bastants recurrències de la mateixa locució”. Guia in-dica los doce capítulos de la novela en que se localiza y reproduce cuatro ejem-plos de “per força o per grat”, dos de los cuales contendrían “algunessituacions narratives análogues” a las de los dos ejemplos de Corella. Y haceuna pregunta retórica: “Qui podria explicar, si no fossin automatismes ex-pressius d’un mateix autor, l’existència d’aquestes coincidències lèxiques i fra-seològiques, produides en cotextos temàtics semblants?”. No pretendemosdar una respuesta, pero sí señalar que en la documentación epistolar de la Va-lencia anterior al Tirant y a Corella, “per grat o per força” era una expresiónmuy utilizada, obviamente en contextos de presión con más o menos violen-cia. Así, en 1421: “...de les quals nosaltres daríem manera de arrabaçar quantshòmens puscham, per grat o per força, de què·s seria seguit que...”324 En 1441:“car al principi o a la fi, per grat o per força, ho haurían axí a fer”;325 “fa secre-tament compossar ab multiplicades congoxes e despeses, per força o per grat,tots los que bé li vénen, fahent los jurar que ho tindran en secret”.326 En 1453:“en tal manera que, per força e per grat, se n’ha portat tots los moros”.327 En1462: “...e per ventura, no en libertat, poría’s seguir que per força o per grat,aquell, ab sforç de gents d’armes...”328 Siendo bastante común el uso de la lo-cución adverbial, no parece razonable, desde una perspectiva científica, con-siderar su presencia en dos autores ni siquiera como señal de influencia deuno sobre el otro.

Las expresiones de júbilo en las misivas cuatrocentistas nos llevan a hacerotra consideración. En las enviadas el 14 de mayo de 1455 por los jurats

324 AMV, LM 15, f. 33r (1421, enero, 24).325 AMV, LM 20, ff. 2r-4v (28, març, 1441). Publicada en Epistolari de la València medieval (II), pp. 203-207

(carta núm. 64).326 AMV, LM 19, ff. 244v-245v (1441, febrero, 20).327 AMV, LM 22, f. 43v. 1453, octubre, 24.328 AMV, LM 25, ff. 156r-158r (1462, diciembre, 11)329 Rubio Vela, Alfons de Borja y la ciudad de Valencia pp. 228-241.330 Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues, pp. 78-84.

Page 166: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

168

cuando llegó la noticia de la elección como sumo pontífice del cardenal Al-fons de Borja, obispo de Valencia, la alegría siempre se manifiesta mediantedos o más sinónimos: “gaudium sumum exultationemque inmensam”, se leeen las dos escritas en latín; en el resto: “demostrants gran goix e alegria de ladita digníssima promoció”, “demostrans gran goig e alegria de la dita novapromoció”, “demostrans gran consolació, goig e alegria de la sua digníssimapromoció”, “havem molta alegria, e no menys consolació, de la promoció dig-níssima e elecció”, “demostrants goig e alegria –de la dita elecció e promoció”,“havem haüt no menys plaer e consolació de la bona contentació e molta alegriaque la sacra majestat del senyor rey ha haüt”, “per demostrar gran goig e ala-gria, axí com vol rahó, de la digníssima promoció e nova elecció”, “demos-trants goig e gran letícia de la sua promoció”.329

Es obvio que, a mediados del siglo XV, las palabras goig, alegria y conso-lació se empleaban habitualmente, para expresar por escrito el sentimientode júbilo, formando parejas o en tricolon, a veces con variantes sinonímicas:plaer, contentació, letícia. Es la “hipertròfia verbal en el camp semàntic delssentiments” tan ampliamente documentada por Wittlin.330 En marzo de 1461,la orden de libertad del príncipe de Viana dada por su padre, Juan II de Ara-gón, fue recibida con entusiasmo en la ciudad de Valencia, a juzgar por las car-tas y documentos de los ediles de esas fechas: “Explicaran la gran consolació,goig e alegria de aquesta ciutat e tot lo poble de aquella han pres de la sua li-beració”, “Quanta consolació, goig e alegria és stada donada a nostres penses...”,“som stats molts aconsolats e tant contents que dir ne exprimir no poríem”, “per-què hagen participi de nostra consolació, goig e alegria”, “tot lo poble se n’éstant alegrat e consolat que dir ni explicar no·s poria”, “e han mostrat molt goig,consolació e alegria”, “senyal de infinit goig e alegria”.331

Joan Martorell hace lo propio en el Tirant, al igual que Joan Roís de Co-rella. La coincidencia sólo es significativa en la medida en que sitúa a ambosen un mismo contexto cultural y en una misma tradición. No lo es, a nuestroentender, como indicio de influencia o de identidad, como sostiene JosepGuia: “Algunes de les frases on s’usen aquests mots i conceptes presentenconcordances dignes de ser preses en consideració, com ara el joc recurrent

331 Rubio Vela, Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la monarquía,pp. 182, 190, 202, 203, 206 y 207.

Page 167: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

169

de sintagmes ternaris que s’observen entre dues obres religioses de Corella iel Tirant: ‘vida, goig e alegria’ (Vida de santa Anna) i ‘vida, salut, alegria’ (Istò-ria de santa Magdalena) [...] També són típiques les recurrències que inclouenun parell sinonímic, com ara ‘repòs’ i ‘delit’ [...] Hi ha més doblets lèxics, si-tuats en el mateix camp semàntic anterior, com ara ‘goig i alegria’, que figuraa Vida de santa Anna (cs. 9, 14, 16), i al Tirant (cs. 19, 272, 283, 398, 460, 464,474); ‘goig i consolació’, que el trobem a Istòria de santa Magdalena (c. 21) i alTirant (cs. 3, 22 i 68); etc.” 332

¿Estamos ante “estilemes d’autor”? ¿O ante expresiones comunes en laprosa culta de la época? Creemos que se trata de esto último. En el célebreDietari del capellà, Miralles emplea precisamente una de las parejas sinoními-cas señaladas por Guia, “delit” y “repòs”, cuando escribe: “e ha perdut lo delite repòs del studi”.333 No es un rasgo estilístico del autor del Tirant, ni tampocode Corella, sino una asociación habitual de dos voces. Tampoco son rasgos es-pecíficos personales las reiteradas frases construidas con goig, alegria y conso-lació, frases que desde comienzos del siglo XV afloran en la documentaciónvalenciana. En 1413: “los dits honorables jurats, volents mostrar e fer de tansalutable e bona novella grans gotgs e alegries, e retre’n laors e gràcies a lasancta divinitat”;334 y en 1419: “hauríem gran plaer e consolació”.335 Y, de ma-nera muy especial, las encontramos en las epístolas de los años 1423-1425 re-dactadas por Joan Aguilar: “E d’açò, senyors molt honorables, havem haüdtant goig e plaer que no·ls vos poríem ab scriptura explicar” (f. 40r) “havemhaüd tant de goig e plaer que no·ls vos poríem ab scriptura explicar” (f. 46v).336

Y lo hace ampliando a veces el número de sinónimos, que llegan a ser cuatro,como si la iteración aumentara la intensidad del sentimiento: “goig, consola-ció, alegria e jubilació” (f. 49r), “goigs, plaers e alegries e consolacions” (f. 65v),“jucumditat, exultació, festa e jubilació” (f. 65v). Tan prolongada sucesión esexcepcional. Por lo general, los sinónimos son tres o dos: “gran consolació,goig e alegria” (f. 67v); “gran letícia, goig e consolació” (f. 69r), “gran plaer,goig e alegria” (f. 75v), “gotgs multiplicats, plaers e alegries” (f. 86[bis]r);

332 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, pp. 95-97.333 Rodrigo Lizondo: Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnánim, p. 453.334 Rubio Vela, “Del asedio de Buñol al de Balaguer. Los valencianos y la sublevación de Jaume d’Ur-

gell (1413), p. 214.335 AMV, LM 14, f. 103r (1419, mayo, 17).336 AMV, LM 17, ff. 46v-47r (1423, octubre, 13).

Page 168: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

170

“goigs, alegries e consolacions” (ff. 68v y 75r); “plaer, goig e alegria” (f. 48v);“goigs e alegries” (f. 68r), “gogts e alegries” (f. 68v), “consolació e plaer” (f.76r); “plaer gran e consolació” (f. 25v); “gran plaer e affecció” (f. 117r), “fes-tivitat e alegria” (f. 68v);“jocunditat e alegria” (f. 92v), “salut e vida” (f. 104v).Todo ello obliga a poner en duda que su uso sea un rasgo caractístico de autor.Estamos ante una variatio synonymica, ante unas fórmulas habituales en lasmanifestaciones de contento de la época,337 que siguieron siendo utilizadas enValencia por los escritores de las últimas décadas del Cuatrocientos.

Josep Guia demuestra que el adjetivo estrenu se encuentra repetidamenteen el Tirant y en las obras de Corella. Y el sustantivo estrenuïtat en la Històriade Jason i Medea, probablemente tomado “de l’estrenuïtat de Jason, a Històriestroianes”. Tras subrayar que “els termes estrenu i estrenuïtat no són usats perRamon Llull [...] i tampoc no figuren al Guillem de Varoic”, considera la pre-sencia de estrenu en el Tirant como otro indicio de la intervención de Corellaen la novela. El hecho de que este cultismo aparezca, tanto en un caso comoen otro, en en un contexto epistolar (la Lletra tramesa per l’Emperador de Cons-tantinoble al rei de Sicília y la Lletra que Honestat escriu a les dones) reforzaría elparalelismo y la concordancia: en la primera “l’Emperador es lamenta de lapèrdua del seu fill, que era defensa de la fe catòlica, mentre que, a LHD, Ho-nestat es lamenta de la pèrdua de la muller de mossèn Joan Fabra, la qual eradefensa de les dones; i en ambdues lletres hi ha referències a la honor, la fama,els actes virtuosos o singulars, etc”. 338

El análisis documental obliga a cuestionarlo. En primer lugar, las cartasde Aguilar ponen de manifiesto que ambos términos eran empleados desdetiempos muy anteriores en la prosa culta en lengua catalana.339 En una deellas, fechada el 18 de septiembre de 1423, los jurats se dirigían “Al molt noblee molt estrenuu cavaller mossén Rodrigo de Luna, comanador de Monçó” asía un personaje muy implicado en la lucha antimusulmana, concretamente en

337 La reina María, en carta fechada en Valladolid el 8 de diciembre de 1453, leída ante los ediles de Va-lencia y copiada en las actas del 21 de enero siguiente, escribe: “Avisam-vos-en perquè creem quen’haureu plaer e consolació...” (AMV, MC 35, f. 331r-v)

338 Guia, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, pp. 87-90339 En seis cartas de don Enrique de Villena, escritas entre 1404 y 1406, se usa el latinismo, aplicado al

rey de Castilla: “Muy estrenuo e esclaresçido señor” (Cátedra & Carr, Epistolario de Enrique de Villena,pp. 15 y 23-29).

Page 169: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

171

la defensa de las costas “dels enemichs de la fe christiana”, con demostradovalor: “no dubtan qualsevol perills, havets posats e mesos valerosament en losdits actes”.340 Pocas semanas después, el 7 de octubre, lo animaban y elogia-ban en otra, en la que aparece estrenuïtat, con referencias a la fama de la queel personaje es merecedor: “Donchs, mossén molt noble, metets en acte la vos-tra noblea, la vostra strenuïtat e lo vostre ardiment, digna de gran renom, fetsço que·s cové e·s pertany a cavaller e vostre ardent propòsit, e no·l vos torbdegun sinistre sperit” (f. 44r).

No puede resultar extraño que el uso de estrenu y estrenuïtat, que signifi-caban ‘valiente’ y ‘valentía’, aflore asociado a la virtut, palabra que en la épocatenía también el significado de ‘valor’. Precisamente unos días después dehaber redactado la misiva que acabamos de citar, el 13 de octubre, los edilesvalencianos se referían en otra a “la virtut, la strenuïtat e les forces de la reyalcasa d’Aragó” (f. 49r). Y en la carta de pésame que en febrero de 1479 dirigie-ron a Fernando el Católico por la muerte de su padre: “ab la virtut e·strenuïtatde vostre ànimo reyal”.341 En el último cuarto del Cuatrocientos, ya eran tó-picas las alusiones al estamento militar como “lo strenu braç militar”;342 elmismo carácter tópico se aprecia en la aplicación del adjetivo a la guerra y alejército: “el gloriós màrtir mossènyer sanct Jordi, lo nom, veu e adjutori delqual en tots actes strenuus e bel·licosos sempre migançant”,343 “la magestat delsenyor rey ab son strenuo exèrcit són entrats en lo regne de Granada”.344 En1462: “no és algú qui puixa prou comendar ni loar la fidelitat dels cathalans,tant comprovada per innumerables e strenuus actes axí de vostres precessorscom vostres”. 345 Se comprende que Joan Roís de Corella usara hasta seis vecesel calificativo estrenu al referirse al joven Francí Aguilar, fallecido en Córdobaen la cruzada granadina.346

Remontándonos aún más en el tiempo, llegamos al año 1413. Escribieronlos jurats una misiva en la que, lamentando la muerte de Pere March en el ase-

340 Epistolari de la València medieval (II), pp. 276-278 (carta núm. 100).341 Gual Camarena, “Valencia ante la muerte de Juan II de Aragón”, p. 272 (equivocadamente se trans-

cribió “estremitat”).342 AMV, MC 49, f. 157v (1498, febrero, 14)343 AMV, MC 40, f. 251r-v (1476, marzo, 12).344 AMV, MC 42 ff. 256v-257r (1482, mayo, 20).345 Rubio Vela, “Joan Roís de Corella, el mundo de los caballeros y la guerra. Notas de archivo

sobre notas de lectura”, pp. 455-456.

Page 170: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

172

dio de Balaguer, se lee: “però axí és que·ls hòmens ardits e strenuus paren ensemblants fets”.347 La misiva iba dirigida al lugarteniente de protonotario, anuestro Joan Aguilar, antepasado de aquel Francí cuyo heroismo cantaría Co-rella.

346 Vid. Rubio Vela, “Del asedio de Buñol al de Balaguer”, pp. 164 y 172-176.347 Epistolari de la València medieval (II), p. 151 (carta núm. 37).

Page 171: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

173

11423, julio, 10.- Valencia.Los jurats de Valencia suplican al rey, Alfonso el Magnánimo, que interceda ante elpapa en favor del noble Gonçal d’Íxar, a fin de que se le conceda un cargo eclesiás-tico acorde con su dignidad.–AMV, LM 17, f. 12v.

A la molt alta majestat de nostre senyor lo rey.Molt excel·lent príncep e poderós rey e senyor:A la vostra reyal majestat és manifest lo gran e singular, entre los barons,

linatge d’on ha pres naxença –e lo gran parentat e copiós que ell ha, lexén losaltres regnes e terres de vostra senyoria e altres, mas en aquest vostre regnede València– lo noble don Goçalvo d’Íxar, al qual fama de molts, provengudaen aquestes parts, fa virtuts e loable testimoni. Les quals coses exegexen persi que·l dit noble don Goçalvo, qui per son bon grat ha volgut ésser plantat enla Ecclésia de Déu, sia e deja ésser col·locat en aquella decentment, segons sonestat noble. Mas, senyor molt excel·lent, nosaltres, encara, per esguard de lesdites coses e singularment per lo dit gran parentat que ha en aquest regne,havem intenció e voler, per supplicacions axí al sant pare com a la vostra moltalta majestat, fer-hi nostres intercessions per lo dit noble don Goçalvo d’Íxare en la deguda favor a aquell. E per ço, molt excel·lent senyor, a la vostra sen-yoria molt gran humilment supplicam que sia de sa mercé per sos ambaxa-dors e letres en tal manera interce[d]ir vers lo dit sant pare que·l dit donGoçalvo348 sia en la Ecclésia de Déu decentment, segons son estat noble,

VIIAPÉNDICE DOCUMENTAL

348 En el original, por error, se escribió “Docalvo”.

Page 172: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

174

col·locat. E, senyor molt excel·lent, les dites [intercessions], les quals nos parenjustes e rahonables, haurem e reputarem a singular gràcia e mercé de la vos-tra molt gran senyoria, la qual exalce poderosament nostre senyor Déu, abgran victòria de sos enemichs. Scrita en València a X de juliol de l’anyMCCCCXXIII.

Senyor, qui, besants vostres peus e mans, se comanen en vostra gràcia emercé, los jurats de València.

21423, julio, 10.- Valencia.Los jurats de Valencia solicitan del papa un cargo en la Iglesia para el noble Gon-çal d’Íxar, acorde con su elevada condición y méritos.–AMV, LM 17, f. 12r.

Sanctissimo ac beatissimo domino nostro pape.Sanctissime ac beatissime pater et domine: Sanguinis claritas inclita quam tota nostra vulgat Yspanie plaga unde tra-

hit originem et morum fragantia nostris fama prenuntia sensibus deductaque incensum Deo acceptabilem prestat, necnon dilatata per nobilis consan-guinitatis propago que, sinamus regiones alias, hoc utique ferme totum in-coli Valentie regnum, et simul omnia que in nobilem Gondissalvum d’Íxar,licenciatum in decretis, concurrere notum terniter merito, nos inducunt proeo quem si apte propria voluntas in Ecclesia Dei plantari elegit, apud ves-tram sanctitatem supplices huiusmodi nostras interponere partes. Eapropter,beatissime pater, eius sanctitati tota mentium affectione supplicamus humi-liter et devote ut dignetur nobilem Gondissalvum d’Íxar previum, in quemunum tot gratie nature ac fortune dona conveniunt, in Ecclesia Dei feliciter etut eius decet statum nobilem collocare. Hec etenim, beatissme pater, per quo-rum efectum meritum largiri premium credimus predictorum intuitu nichi-lominus ad singularem nos reputabimus gratiam vestre beatissime sanctitatis,quam dignetur incolumem servare per longeva tempora omnipotens Deusregimini Ecclesie sue sancte. Scriptum Valentie Xª die iulii anno a nativitateDomini MºCCCCºXXIIIº.

Vestre sanctitatis humiles et devoti, qui se ad pedum oscula beatorumeius sanctitatis gratie recomendant, iurati civitatis Valentie.

Page 173: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

175

31423, agosto, 13.- Valencia.Los jurats de Valencia agradecen a los consellers de Barcelona su actitud positiva enun asunto mercantil, muestran gran satisfacción por sus manifestaciones de amistady deseo de estrechar los lazos entre ambas ciudades, y se excusan por no participar enun encuentro entre representantes de poblaciones costeras que se proyectaba hacer enTortosa sobre defensa del comercio.–AMV, LM 17, ff. 25v-26r. Citado y publicado parcialmente en Rubio Vela, L’es-crivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura, p.59.

Als molt honorables e molt savis senyors los consellers de la ciutat de Bar-chinona.

Molt honorables e molts savis senyors: Vostra letra havem reebuda del jorn derrer de juliol, de la qual e coses

contengudes en aquella havem haüdes plaer gran e consolació. E primera-ment, senyors molt honorables, havem vist en aquella, e, ultra aquella, ne sominformats per letra de l’honorable mossén Pere Cabanyelles, nostre conjurate companyó, la instància no menys streta que affectuosa per vosaltres, molt ho-norables senyors, a instància e prechs nostres, feta a la molt alta senyora reynasobre la recuperació de les robes e mercaderies preses sots exaquia que serienbéns de jenoveses, e per aquest títol ja per la dita senyora reyna soltades e ma-nades liurar als dits nostres mercaders, però represes e retengudes enapréssots títol de leuders de Cochliure. De què, senyors molt honorables, vos fahemmoltes e grans gràcies, certificants vostres molt honorables saviees que abaytal intenció vivíem de vosaltres, e per ço us n’escrivim axí fiablement pernostres letres; e en aquella matexa, e ab major, si dir se pot, ne entenem viured’ací avant.

Havem enaprés vist en la dita vostra letra, senyors molt honorables, comdiets esser e romanre aconsolats, e que us és molt plaent nostre voler, lo qualvos havem ubert, en conservar, haver e créxer amistat, concòrdia e bona vo-luntat entre aquexa e aquesta ciutats, e que aytal e semblant és vostre voler.Dels quals diets, axí com és veritat, sperar néxer grans utilitats e béns, a gransserveys del molt alt senyor rey e benificis de aquestes ciutats, e, per conse-güent de moltes altres de la dició e senyoria del dit senyor rey. Senyors molthonorables: Supèrfluu reputam dir a vosaltres, persones tan sàvies, los grans

Page 174: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

176

béns sperituals e temporals que veres dilecció, amicícia e concòrdia porten absi e produexen entre los havents aquelles, e los mals e dans que oys, rancorse discòrdies subministren. Doctrina és evangelical e moral, e grans exemples,los quals som certs ne havets lests e vists, ne han mostrada experiència clara.En tanta, donchs, notorietat de fet, ¿qui poria esser entre vosaltres e nosaltresqui no desijàs, volgués e li plagués verdaderes amistat, concòrdia e benivo-lència entre aquexa ciutat e aquesta, qui tan insignes, sots senyoria de un reye senyor, són tan propinquament situades? Los habitadors de les quals tanpromíscuament, ultra ço que entre molts de aquells és deute de parentela,han entre si, per comercis e altres actes, sovenejades conversació e convicte;e són abdoses, en unanimitat de concòrdia, molt dispostes als serveys del ditsenyor rey e profits grans de sos regnes e terres. E si los passats regidors deaquexa e aquesta ciutats no són estats, com mostrats esser vostre desig, axí in-tents a aquest voler, lo qual diets que hagra portats grans serveys e béns alur rey e senyor e a les dites ciutat, e encara a tots los regnes e terres del ditsenyor rey grans benificis, allò, senyors molt honorables e molt savis, deuesser disciplina a vosaltres, senyors, e a nosaltres a metre, melloran lo passat,en deguda manera lo present, e a ben dispondre l’esdevenidor, a fi que, fo-ragitades totes pròpries e privades passions e interesses, segons loablementha vostra letra, en unitat de concòrdia, amicícia e dilecció verdaderes, en-semps entenam als serveys, honor e profits de nostre rey e senyor, e als be-nificis de aquexa e de aquesta ciutats, axí com bé·s pertany a bons, feels eleals vassalls, qui per lo dit senyor han càrrech del regiment e govern deaquestes dues tan notables ciutats.

A açò, senyors molt honorables, de què·ns scrivits, ço és, de l’ajust quehauríets plaer se faés en Tortosa, on vostres e nostres missatgers e de altresuniversitats marítimes tractassen de la deffensió dels navegants e altres cosespertinents e útils a fi que a l’exercici de la mercaderia, qui al present és mésque obs no seria desviada, fossen trobades via e manera de reparació, vos res-ponem que veem e clarament conexem que l’exercici de la mercaderia, enaquexa e aquesta ciutats, és un gran e dels majors béns que haver poden, eque al present és desviat e molt minvat, en tal manera que ha obs bona repa-ració. Senyors molt honorables: Nosaltres havem al cor de entendre-y pernostra possibilitat, però diem-vos que nosaltres havem al present certs afersentre les mans los quals no permeten que tantost puscam entendre en ço dequè·ns scrivits ni en àls encara. E lo dit honorable mossén Pere Cabanyelles,

Page 175: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

177

qui ans partís d’ací ne sabia queucom, al qual n’escrivim, vos ne darà aytalsentiment que vostres saviees seran rahonablement contents de la present nos-tra resposta. E haja-us, senyors molt honorables, en sa special gràcia recoma-nats la Trinitat sancta. Rescrivints-nos tota hora que-us plaurà fiablementvostres plaers e honor. Scrita en València a XIII d’agost de l’any MCCCCXXIII.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

41423, octubre, 4.- Valencia.Los ediles valencianos solicitan del rey una recomendación para que un hijo de mos-sén Manuel de Montagut, Lluís, de doce años de edad, reciba algún cargo eclesiástico.–AMV, LM 17, f. 43r.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt poderós rey e senyor:La molt gran dignació de vostra senyoria molt excel·lent, e les exundants

munificència e liberalitat, molt clares senyals grans de amor e dilecció quevós, senyor molt virtuós, entre los altres vassalls e sotsmeses vostres, havetsmostrades singularment e pecculiar a aquesta vostra ciutat, nos donen audà-cia de instar e fiablement supplicar a vostra molt gran senyoria per impetrarde aquella gràcies e benificis en favor e a ops dels ciutadans e habitadors dela dita ciutat. Volenters, senyor molt poderós, e intrèpidament supplica lo vas-sall qui de cert sab esser amat de son senyor. E com, senyor molt excel·lent,mossén Manuel de Montagut, uxer vostre, habitador de aquesta ciutat e quiha en aquella e en tot aquest regne ab nobles, cavallers e gentils hòmens grane ample parentat, les virtuts del qual a vostra molt gran senyoria, qui aquellha molt bé conegut, significar seria supèrfluu, haja un fill de edat de XII anysappellat Luís, lo qual, e per voluntat expressa del dit mossén Manuel e per ar-dent voler que·l dit fill mostra haver en adquisició de sciènces e bones costu-mes, presumpció en tan tendra edat que·s produirà, fet hom, en gran virtuósclergue, desija esser plantat en la Ecclésia de Déu. E com al dit seu loable desigdejen meritòriament correspondre largicions liberals de gràcies e benifi[ci]sper ço que, sostengut e ajudat per aquells, pusca son ardent propòsit a loablee virtuosa fi produir, humilment e ab aquella major affecció que podem sup-plicam vostra senyoria molt gran que sia de sa mercé lo dit Luís vers sa cle-

Page 176: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

178

mència en tal manera recomanar que per gràcia e mercé de aquella puxa se-gons sa decència en la Ecclésia de Déu esser rahonablement col·locat. Car,senyor molt excel·lent, axí mostrarets als vostres vassalls e sotsmeses d’a-questa vostra ciutat qui ardexen en amor e affecció de la vostra sacra majes-tat vicissitud de amor e dilecció. E a ells serà sustentació e incentiu a vaccare entendre en adquisició de sciències e obres virtuoses, a gran glòria de lavostra real corona d’Aragó e avançament dels sotsmeses e vassalls de aque-lla. Nostre senyor Déu, per sa bonea infinida, prospere vostra sacra majestaten gran augment, ab gran victòria de sos enemichs. Scrita en València a IIIId’octubre de l’any mil CCCCXXIII.

Senyor, qui, besants, etc.

51423, octubre, 14.- Valencia.Los jurats de Valencia piden a Pere Jordà, prior de Valldecrist, y a la comunidad re-ligiosa del monasterio cartujo que acojan en él a Joan Correger, natural de Valencia,que deseaba entrar en la orden.–AMV, LM 17, f. 51r.

Als molt honorables e de integra religió los prior e covent del monastirde la Vall de Jesuchrist.

Molt honorables senyors: Si sapiam que, entre les altres coses incumbentsa les cures de nostre offici, és decent, ans deguda, aquella una: que per leshonors, profits e benificis dels nostres ciutadans, ab nostres intercessions ealtres honestes vies, interposem diligentment nostres parts, ab majors, em-però, fervor e obres hi devem animosament insistir, e més hi devem adhibuirnostre legut esforç quant veem los dits nostres ciutadans anelar a speritualsprofits, aquells majorment per los quals les divinals laors són augmentades,dilatada la christiana fe cathòlica, e per obres de pietat procurada la salut deles ànimes. E com sapiam certament que En Johan Correger, nadiu de aquestaciutat, aprés les honestes vies que de infantil edat fins ara, fet hom, en sonviure ha meritòriament observades, aspire, inspirat per aquell Sant Esperitque inspira on li plau, entrar, estar e spletar lo restant de la sua vida en lasancta religió cartoxana, e singularment, si dat li és, en aqueix vostre mones-tir, al seu loable propòsit volents donar tota nostra possible ajuda, vostres pa-

Page 177: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

179

ternitats venerables pregam affectuosament e de cor, e vostres ardents cari-tats exortam e obsecram en nostre salvador Jesuchrist que·l dit En Johan Co-rreger a la sanctimònia del dit vostre monastir, al qual mostra haver singulardevoció, vullats benignament admetre e acceptar; e, acceptat, fraternal e cari-tativament pertractar segons que bé e virtuosament és estat vist, conegute·sser fet en aquexa vostra religió santa. Car, ultra ço que per la extensió de lavostra caritat en lo dit Johan Correger, en la qual vera caritat està lo compli-ment de la sagrada ley evangèlica, nosaltres vos ho haurem a gran e singularcomplacència, e crexerets en nostres penses lo voler que havem a tot ço quesapiam esser benifici de aqueix vostre covent sant, al qual, en cap e en mem-bres, pregam tant com podem que, en lurs devotes oracions e altres obres alservey de la majestat divina dedicades, hajats nosaltres e lo bon stament deaquesta ciutat singularment recomanats, a fi que, en aquesta mundenal vidaen bon regiment conservats, siam per la misericòrdia del nostre redemptor Je-suchrist col·locats en la sua glòria celestial, a la qual endrece nostre senyorDéu vostres persones, actes e obres en votiva sanitat prosperades en lurs bonsdesigs. Scrita en València a XIIII d’octubre, any MCCCCXXIII.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

61423, octubre, 22.- Valencia.En respuesta a una carta de las autoridades de Mallorca sobre el peligro de un ataquegenovés, los ediles valencianos aceptan a prestarles apoyo, les instan a hacer frente va-lerosamente al enemigo en caso de que tuviese lugar un desembarco, y les avisan dela próxima llegada del rey Alfonso, cuya flota ya habría partido de Nápoles. –AMV, LM 17, ff. 51v-52r.

Als molt honorables e molt savis senyors los lochtinent de governador ejurats de la ciutat e regne de Mallorques.

Molt honorables e molt savis senyors: Vostra letra de XVIIII de setembre,a nosaltres pochs dies són passats presentada, reebem plaentment com debons amichs; la qual, en presència del molt noble mossén Olfo de Pròxida, go-vernador d’aqueix regne, qui a la presentació de aquella volch esser present,legim, ab plaer com veem esser proceïda de part de vosaltres, honorables sen-yors, nostres bons amichs, e ab desplaer per les anxietats e congoxes que per

Page 178: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

180

aquella mostrats haver per la gran e poderosa armada que, usan de vostresparaules, diets esser apparellada en Jènova, per damnejar lo molt alt senyorrey e son stol en Nàpols e a vosaltres en aqueix regne, per defensió del qualnos demanats general subvenció e ajuda, e singularment de dos armurés delsque aquí són. Aprés lectura de la qual letra, lo dit noble mossén Olfo nos ra-honà particularment e singular certes coses de les quals li paria vos degués-sem subvenir e soccórrer.

Senyors molt honorables e molt savis: Nostre voler, intenció e propòsit és,segons nostra possibilitat, soccórrer e ajudar a vosaltres en tot cas e loch queveéssem la necessitat. Bé us diem, senyors molt honorables, que, per proveir-vos e metre-us en degut orde a defendre-us dels dits jenoveses e altres ene-michs, devets pensar que la dita armada de Jènova e los altres enemichs sóne poderosos e prudents e enginyoses, però, pus hi hajats proveït e dat orde avel·lables349 scoltes, devets prear poch l’armada dels dits jenovesos, als qualstots temps a lur extermini han fet conéxer los hòmens de nostra nació lursgrans virtuts en les batalles que contra aquells han haüdes, e la pusil·lanimi-tat350 e gran flaquea dels dits genoveses, gent, majorment en la terra, als stretsfets de les armes pobres de vigor e d’esforç. E conexem que·ls hòmens d’a-quex regne en los fets d’armes en què·s són trobats, no solament deffenén,mas offenén, han baronívols coratges, e forces indefesses volgut, pogut esabut haver-ne tots temps lo mellor. E bé creem que·ls qui a present hic vivits,com que volrets resemblar e passar avant, no volrets tornar atràs ço que enlos dits actes vostres precessors han, no sens eternal premi e mundial renom,aquistat. Donchs, senyors molt honorables e cars amichs, mostrats –on lo casfos, lo qual pensam no gosàs attemptar en aqueix regne la invàlida nació je-novesa–, explicats e trahets afora les intrèpides animositats, metets a l’exer-cici de les armes los generosos braços e les presències virtuoses dels hòmensd’aqueix regne, tots temps acostumades vençre los flachs jenoveses, intrèpi-dament opposats, a la defensió vostra, de vostres mullers e fills e de totsquants béns havets e sperats haver en aquest món, metent-vos fermament envostres enteniments que devets tota hora esser, proseguints e deffenents bonajustícia e vostres cases, per la divinal potència vencedors.

349 En el original: “vel·lalbles”.350 En el original: “pusil·laminitat”.

Page 179: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

181

E per vostra consolació, senyors molt honorables, vos certificam quehavem menció, per via de la senyora reyna, que, molts dies ha, lo senyor reyab lo seu stol era molt prest per partir de Nàpols e venir vers aquestes parts;segons la qual nova, creu hom que·l dit senyor serà ja partit e farà aquesta via,lo qual confortarà, reforçarà e defendrà, segons la sua reyal corona d’Aragó havictoriosament acostumat, a vosaltres e a tots los altres regnes e terres de la suasenyoria. Dels armurers e altres coses a vostra deffensió ydònees de les qualsl’onrat En Guillem Çeriol, mercader, ha pres càrrech de haver d’ací e les hahaüdes, no us scrivim, sabents que per ses letres ne serets plenerament avisats.E haja-us, senyors molt honorables e cars amichs, en sa protecció recomanatsl’Esperit Sant, en singular do e virtut de fortalea. Scrita en València, a XXIId’octobre de l’any mil CCCCXXIII.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

71423, noviembre, 6.- Valencia.Los jurats de Valencia advierten al gobernador y jurats de Ibiza de que, según infor-maciones llegadas a ellos, el corsario conocido como ‘lo Sant Moro’ se proponía des-embarcar en la isla nuevamente con fines depredatorios, y les instan a hacer frentevalerosamente, llegado el caso, a los atacantes infieles. –AMV, LM 17, f. 59r-v.

Als molt honorables e molt savis senyors los governador e jurats de la illade Yviça.

Molt honorables e savis senyors: Susara dissabte, hora del sol post, havemhaüda nova certa, per via digna de fe la qual no podem declarar, que·l perroqui·s fa dir ‘Sant Moro’, en Almeria tornà a armar les fustes que l’altre jornarmà ab les quals fon a aqueixa illa per venir dampnejar en la senyoria delsenyor rey, però que la intenció d’ell, e dels altres qui ab ell són, és de tornara vostra illa de Yviça ab alguns dels catius qui y prengueren e se’n duguerenl’altra vegada, los quals los han dit que, si ells haguessen sabuts los passos dela illa, que y hagren poscut fer molt mal, e per ço se’n menen ara los dits ca-tius per pilots, qui han intenció e propòsit de fer tot aquell mal que poran; eque en les dites coses no metam dubte algú. És, encara, lur intenció que, tor-nants de Iviça, vendran a la orta de Alacant o al loch mateix d’Alacant o a

Page 180: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

182

Guardamar o als altres lochs. En fi, som estats encautats que aquestes coses,les quals hajam per certes, nosaltres e los altres no metam a no cura, e que, avi-sats cascú dels lochs de aquestes terres e illes, deja fer compte que per ell sefa la dita armada, per ço que mils se guarden, car tota la bona guarda hi seràobs. Les quals coses fan contra voler e a malgrat del rey de Granada.

De les quals coses, senyors molt honorables, certificam vostres honora-bles saviees a fi que y proveescats en tal manera que ab la divinal ajuda no yprenats mal ne dan. E aprés que proveït hi hajats, si·l cas s’esdevendrà que·lsdits infels moros aquí arribaran, mostrats, senyors molt honorables, com abons e valents hòmens, que la flaqua e fluxa audàcia dels moros no ha virtutcontra los christians en los fets de les armes, sinó en los sols crits e algazares;mostrats-los per obra quanta es la virtut la fortalea e l’esforç dels christians,singularment dels vassalls del molt alt senyor rey d’Aragó, majorment def-fenents lurs cases, mullers e fills e lurs heretats. E pus, per esguart de les ditescoses e altres que us hi deuen animar-vos, hajats més fermament en vostrespenses que·ls vençrets e attenuarets, veurets per obra que d’ells àls no·n veu-rets sinó les spatles a fugir. Donchs, ara que les virtuts de fortalea, ardimente ferma constància sperats esser meses a la prova, sapiats-ne haver laor e glo-riós renom, castigan si·l cas s’esdevé, ans abatén e aterran los dits perrosmoros, acostumats tots temps esser vençuts, que aquells d’aquí avant no pus-quen ni altres gosen, no digam anar o entrar en aquexa illa, mas ni pensaracostar-se a aquella. E la potència e virtut del Altisme vos don fermetat en losvostres animoses coratges, e fortalea en les persones, a debel·lar e dissipar lagent pagana,351 qui sabets quant és poch lur esforç e poder en los fets de lesarmes.

Senyors molt honorables: D’aquestes coses avisam als honorables loch-tinent de governador e jurats de Mallorques per lo present laüd, que y deuanar d’aquí enlà, al patró del qual vosaltres pagarets, si us plaurà, per son sa-lari quatorze florins. Scrita en València a VI de noembre, any MCCCCXXIII.

Los jurats de València, etc.

351 En el original: “pagara”.

Page 181: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

183

81423, diciembre, 1.- Valencia.Credencial de los ediles en favor de los cuatro embajadores enviados por la ciudad ala reina María, a quien manifiestan el entusiasmo provocado por la noticia de su pró-xima llegada, y la del rey, a Valencia.–AMV, LM 17, f. 67v.

A la molt alta e molt excel·lent senyora la senyora reyna.Molt alta e molt excel·lent senyora:Ab gran consolació, goig e alegria havem reebuda la letra de vostra sen-

yoria molt gran, del XXVIII del mes proppassat, significant a nosaltres lapresta venguda de vostra virtuosa persona a aquesta ciutat, per nosaltres abgran desig desijada; mas als nostres goigs e alegries donà molt gran augmentla rahó e causa de la tan presta venguda de vostra senyoria, ço és, la bena-venturada venguda del molt alt senyor rey a aquesta ciutat. ¡O gloriosa ciutat,il·lustrada de tan benaventurats adveniments, en la qual convendran en unaaquestes tan digníssimes e virtuosíssimes reyals dues persones! Dues en per-sona, mas una en sinceritat de amor e dilecció, una en imitació d’esperits, unaen habituació mútua de virtuts e una –si a Déu plaurà, e axí·l ne supplicam–en procreació de un molt bell, virtuós e gloriós fill, qui, procehint de aytalsdues beatífiques çoques, succeesca en los regnes e terres de la reyal coronad’Aragó. Per mostrar, donchs, en alguna part la jocundíssima festivitat queen nostres penses havem de tantes e tan exultables novelles, trametem a vós,senyora molt excel·lent, nostres missatgés, ço és, En Johan d’Òdena, jurat,micer Francesch Blanch, advocat, En Guillem de Solanes e En Daniel Masca-rós, ciutadans de aquesta ciutat, los quals, de part de nosaltres e de totaaquesta ciutat facén a vostra senyoria molt gran humil, festiva e jubilosa re-verència, facén, encara, affectuosa, devota e supplicable recomendació a ladita vostra senyoria molt excel·lent de nosaltres e de tota aquesta ciutat, acom-panyen aquella e, finalment, li diguen e expliquen de part nostra algunescoses que·ls havem comeses, sobre les quals sia sa mercé los vulla dar plenerafe e creença, axí com si nosaltres personalment les dehíem a vostra moltexcel·lent senyoria, la qual, prosperada en sos bons desigs, conserve nostresenyor Déu en votiva sanitat per molts anys e bons. Scrita en València lo pri-mer dia de deembre, any MCCCCXXIII.

Page 182: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

184

Senyora, qui, besants vostres peus e mans, se comanen en vostra gràciae mercé, los jurats e consell de València.

91423, diciembre, 6.- ValenciaEntusiástica misiva de los jurats de Valencia al rey, en la que le expresan la alegríaproducida por la noticia de su partida de Nápoles y de su victoriosa incursión enMarsella, objeto de grandes fiestas y celebraciones en la ciudad, y le piden que actúecontra el corsario llamado ‘lo Sant Moro’, que pretendía, según informaciones, hacerun desembarco devastador en Ibiza. –AMV, LM 17, f. 68r-v. Publicada por Carreres Zacarés, Ensayo de una biblio-grafía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino (selección), pp.116-117.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent rey e senyor: A Déu glòria en los cels e pau en la terra als hòmens de bona voluntat, e

a vós, senyor molt poderós, acció de multiplicades gràcies, qui per vostramercé, gràcia e benignitat havets, per vostra presencial visitació, consolatslos regnes e senyories vostres deçà mar. Alguns dies són passats, senyor moltexcel·lent, que fom certificats que la vostra majestat sacra, ab son stol victo-riós, era partida d’aquell cel e de aquella plaga del realme de Nàpols per veniren los dits sos regnes deçà mar, e tantost començaren singulars goigs e ale-gries en aquesta vostra ciutat. Mas, sospeses en aquests goigs les affectuosespenses de tots nosaltres, e sperants ab desigs no pochs hoir de jorn en altrepus jocunda nova, que seríets arribats en qualque part marítima dels dits vos-tres regnes deçà, haguem nova segona que vostra gloriosa majestat, ab lo stolsolament de les galees, era arribat a illa d’Eres,352 allongat d’aquí l’estol deles naus disperses per fortuna ça e là, de les quals ne eren arribades algunesvers les mars de Cochliure e de Sent Feliu.

352 Hyères. Alude al paso por “la ylla de Hisla d’Eres” Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d’Al-fons el Magnánim, p. 175.

Page 183: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

185

Aquesta nova, senyor molt poderós, afegí en nosaltres exultació gran, enla qual, festivants per diverses maneres e en jorns diverses, ab jubilosos cantsde psalmòdies e càntichs de plausibilitat, ab devotes processons e altres op-portunes maneres de orar, fahem a nostre senyor Déu, de tanta gràcia, laors,gràcies e benediccions. Fon feta en la nit ladonchs següent gran festivitat ealegria, encenents en les torres, cembori e campanars, e en tots los altres lochseminents de la dita ciutat, grans alimares e luminàries, e corrents per l’àerfochs luminosos, retents axí clara tota la dita ciutat com si fos dia seré; e re-sonava axí tota la dita ciutat per sons de trompetes, nafils e altres músichs ins-truments, per humanals cants e veus exalçades de hòmens, que paria tots loselements se fossen acordats a fer ensemps una gran e gloriosa festa. Aparechl’endemà tota la dita ciutat en faç nova, quasi mostran que algun gran do ce-lestial li era sobrevengut. E ço, que mostrà nova e maravellosa manera de goig:les gents e poble de la dita ciutat, moguts en si, e, pus ver, soberguejats per in-tenció de gran alegria, en multitud molt numerosa, en aquell e altres següentsdies anaren al Grau de la mar, demostrants en lurs paraules e gests que vol-gren anar tant encara per la mar, si u posquessen, fins que veessen vostra moltexcel·lent persona e sadollassen lurs flamejants desigs per vista presencial deaquella.

E axí, en la dita sperança stants alegres, sobrevench altra nova no cogi-tada: que vostra senyoria molt excel·lent, ajustant a les sues precedents glo-rioses victòries nova victòria digna de perpetual renom, havia invahida,entrada, presa e a·ssi e sa senyoria subjugada la ciutat de Massella. E quantdonà creximent aquesta singular e grandíssima nova als precedents gotgs ealegries nostres, no u podem, senyor molt excel·lent, ab scriptura o paraulesexplicar. Mas la nova que aprés nos és venguda derrerament, que la vostrareyal e virtuosa persona, ab son stol victoriós, s[t]ants sal[v]us, per gràcia deDéu, e ab gran glòria e honor, és arribada a Sent Feliu, ha donat complimenta nostres goigs, alegries e consolacions. De què, multiplicants laors, glòries ebenediccions a nostre senyor Déu totpoderós de tantes gràcies, fahem a vós,senyor molt excel·lent, no aquelles que volríem e deuríem, car no és en no-saltres, mas aquelles a què baste nostra possibilitat gràcies e mercés.

De e per la qual bona nova, continuants nostres festivitats, havem enaquesta nit passada celebrada ab gran jocunditat festa e alegria de alimares, lu-minàries, sons e cants, no pas menor que la descrita dessús. E, senyor molt po-derós, creem que nostre senyor Déu, per la sua clemència infinida, ha ordenat,

Page 184: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

186

per multiplicades honors, il·lustrar e insignir vostra reyal e sacra persona,deffenén, ab virtut de la vostra molt gran potència, los vassalls e sotsmesosa aquella, e oppremén, destruín e atterran la supèrbia e perfídia dels ene-michs, singularment infels, qui·ls sotsmeses a la sua reyal senyoria se sónsforçats e s’esforcen aquells damnejar, cativar e confondre. Açò diem, senyor,per tal car, ja dies ha, havíem haüdes noves certes, per letres vengudes per lacosta fins ací, que un perro de moro de Granada, qui entre ells se fa ‘SantMoro’ nomenar, e lo qual ja l’altre dia hostilment ab VIII o VIIIIº fustes derems, havia, presa terra, combatuts e envahits los hòmens de Iviça qui erenexits a traure la sal, e cativats d’aquells ben XL o L, e presos, e ab si portatsben CL dels sclaus qui eren en Iviça, e fets molts dans en aquella illa, haviade nou tornat armar contra los vassalls de vostra senyoria diverses fustes erems, senyaladament per tornar a Iviça. E en la present hora havem reebudesdues letres, les quals a la vostra molt gran senyoria en lur prima figura dinsla present enviam.

E per ço, senyor molt poderós, com nosaltres sabem ja l’altra dia, secre-tament, de tot cert que·l dit moro havia acordat tornar a la dita illa de Iviçaab les dites fustes, ab alguns moros qui eren d’aquells sclaus que l’altra ve-gada se n’havia menats de Iviça, qui li havien profert en tal manera mostrarlos passos de la dita illa que sens gran difficultat poria entrar e pendre lo cas-tell e vila de Iviça, e que aquest era lur ferm propòsit, ha paregut e par a no-saltres que·l dit moro, ab les dites fustes, si bé, segons sa costuma, les fa anardisperses fins que·s troben en cert loch, fa la via de Iviça, al qual porien donarmal encontre tres o quatre de les galees de vós, senyor, car, ultra una galea euna galiota de XXIIII banchs, totes les altres lurs fustes són lenys pochs, de Xfins en XV banchs. Significam-ho, donchs, perquè y proveesca, segons serà desa mercé, vostra molt excel·lent senyoria, la qual, exalçada en sobirans grausde glòria e honor, prospere nostre senyor Déu, ab gran victòria de sos ene-michs. Scrita en València, a sis de deembre, any MCCCCXXIII.

Senyor molt excel·lent: En lo present dia és entrada en aquesta ciutat lasenyora reyna ab gran letícia, goig e consolació, a la entrada de la qual haconfluït tan gran multitud de poble, que envides ho creegueren nosaltres sivist no u haguéssem.

Senyor, qui, besants vostres peus e mans, se comanen, etc.

Page 185: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

187

101423, diciembre, 10.- Valencia.Los ediles de Valencia agradecen y celebran en términos hiperbólicos la carta que elrey les ha enviado desde Palamós con excelentes noticias. –AMV, LM 17, f. 75r.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt poderós rey e senyor:Ab tants goigs, alegries e consolacions quants no poríem per scrits o de pa-

raula explicar, e tots nostres sperits en jubilosa exultació festivants, havem,senyor molt excel·lent, vista e reebuda humilment una letra de la vostra sen-yoria molt gran, dada en la vila de Palamors, a nosaltres dreçada, de la qualnostres penses e nostres coratges, qui ab flamejants desigs speraven havernova certa que vostra molt virtuosa senyoria fos en alguna part de sos regnese terres deçà mar arribada, hagueren compliment de lurs sperats desigs.Fahem-ne, senyor molt poderós, laors, glòria e benedicció a nostre senyor Déu,e a vós, senyor molt excel·lent, qui per vostra molt benigna humanitat, gràciae clemència nos havets de tan jocunda nova consolats; ne havem fetes e fahemmultiplicades gràcies e mercés, no pas aquelles que deuríem, car no les havem,mas aquelles a què basta nostra possibilitat, supplicants a nostre senyor Déutotpoderós que, supplín ço que no poden nostres forces, ho retribuesca a vós,senyor molt excel·lent, exalçant poderosament vostra reyal magestat e pros-perant-la ab compliment de sos bons desigs, e donant-li tots temps gloriosavictòria de sos enemichs. Scrita en València a X deembre, any MCCCCXXIII.

Senyor, qui, besants vostres mans e peus, se comanen en vostra gràcia emercé, los jurats de València.

111423, diciembre, 20.- Valencia.Los jurats de Valencia instan al monarca a hacer efectivo su anunciado viaje a la ciu-dad, que esperan con impaciencia.–AMV, LM 17, f. 76r-v.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent rey e senyor:

Page 186: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

188

Sperat havem, senyor molt poderós, ab flamejants desigs, de hora enaltra, depuys que vostra senyoria molt gran, per sa gran clemència e benig-nitat, nos scriví tan graciosament, que, per major augmentació de nostres con-solació e plaer, e per demostració de special affecció e favor de aquesta vostraciutat, axí com ab special amor havíets vós, molt virtuós senyor, reebuts ser-veys de aquella, vendríets prestament desembarquar a aquesta vostra ciutat;sperat, donchs, havem, senyor molt excel·lent, ab gran ardor, vostra bena-venturada venguda; e à·ns paregut que en aquest temps cascun dia sia statpus lonch que en altre temps un mes, e cascuna nit pus longa que un any;sab, senyor, vostra molt precel·lent saviea quant és congoxosa la elongadasperança en les coses molt desijades; e, senyor molt poderós, no som gensdubtosos que vostra senyoria molt gran, per sa mercé e clemència, ret a nos-tres ardents affecció e reverencial amor sa digna vicissitud de cordial amor,car mostrat ho ha e u mostra assats en ubert per gracioses e favorables pa-raules, e molt més per obres en beneficis e gràcies.

Donchs, senyor molt poderós, complits los vots e desitgs de vostra sen-yoria molt gran e nostres ab presta, jocunda, alegra e benaventurada vengudade la vostra gloriosa e reyal persona en aquesta vostra ciutat, la qual ab lesveus dels precordis clama e crida ab la sancta mare Ecclésia: Veni salvator nos-ter, rex noster, veni, accelera et noli tardare. E confiam en la misericòrdia de nos-tre senyor Déu, a qui n’havem fetes e fahem ab devotes oracions affectuosespregàries, e en la vostra molt gran clemència, benignitat, gràcia e mercé, queprestament seran complits vostres e nostres desigs per la presencial vista devostra reyal e sacra majestat, la qual exalce poderosament nostre senyor Déu,conservada en votiva sanitat per molts anys e bons ab triümphable victòriade sos enemichs. Scrita en València a XX de deembre, any mil CCCCXXIII.

Senyor, qui, besants vostres mans e peus, se comanen en vostra gràcia emercé, los jurats de València.

121424, diciembre, 20.- Valencia.El gobierno municipal de Valencia anuncia mediante un pregón la celebración deuna procesión solemne que recorrerá varias calles de la ciudad para pedir lluvias quepongan fin a la prolongada sequía.–AMV, MC 28, f. 104r-v.

Page 187: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

189

Die mercurii intitulata XXª decembris anno a nativitate Domini millesimo qua-dringentesimo vicesimo quarto. A laor e glòria de nostre seyor Déu, e per pregare supplicar Aquell que·ns do pluja e bon temps, los honorables jurats de laciutat de València manaren fer e publicar la crida infrasegüent:

“A laor e glòria de nostre senyor Déu e de la Verge gloriosa, nostra donasancta Maria, e del benaventurat màrtir sant Vicent, patró singular de aquestaciutat, e de tos los sants de la cort celestial. Ara ojats què us fan saber los molthonorables justícies e jurats de la ciutat de València: Que·l molt reverent sen-yor bisbe ab lo seu honorable capítol, e los dits honorables justícies e jurats, ve-ents que·l nostre creador e totpoderós Déu e senyor, aprés altres flagells que·nstramés en los anys proppassats, ara, en aquest any, ha manades tolre e levar-nos les aygües pluvials qui en los temps congruents solien caure sobre la terra,d’on al seu poble eren ministrats fruyts e aliments per lurs viures; los quals fla-gells e plagues, Ell, just Déu e senyor, nos ha trameses e tramet dignamentper la multitud dels nostres peccats e per la legea de les culpes e iniquitatsnostres, qui han òrreament offesa la sua divina majestat e provocada impor-tunament la sua ira contra nosaltres; e, conexents que·l remey a placar lo nos-tre misericordiós Déu e senyor és que, tots ensemps, ab contrició amara delscomesos peccats e ab ferm propòsit de esmenar la vida, clamants, invoquemla sua benignitat e misericòrdia, la sua clemència e pietat, e, ab obres de cari-tat e devotes oracions, lo preguem e suppliquem que revoch e tolga de no-saltres la sua indignació e ira e·s gire misericordiós vers nosaltres, e d’aquellafont, que jamés no defall, de la sua misericòrdia infinida nos trameta del celaygües temprades que irriguen la terra, e lo ros de la sua gràcia, qui abundo-sament la fecunde, a fi que nosaltres, factura sua e obres de les sues mans, sus-tentats per la sua gràcia e mercé dels fruyts temporals, loem e beneescam,adorem e glorifiquem Ell, nostre propíciu Déu e senyor. E per ço, los dits re-verent senyor bisbe, ab son capítol honorable, e los dits honorables justícies ejurats, han ordenat que, per les dites coses fer e complir, sia feta demà, queserà dijous e festa del gloriós apòstol sent Thomàs, general, solemna e devotaprocessó de tot lo clero e altre poble de la dita ciutat, la qual, partint de la Seu,irà per lo carrer de les Corts e per lo carrer dels Cavallers e per lo carrer delsTexidors a la plaça de l’Alber, e puys a Nostra Dona del Carme, e, retornant-se’n, passarà per Roteros, e, pujant-se’n per lo carrer de Sent Berthomeu, tor-narà a Nostra Dona de la Seu. Per què los dits honorables justícies e juratspreguen e exorten, a tothom en general e a cascú en special, que·s disponguen

Page 188: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

190

a les dites coses, e, seguints la dita processó, ab obres de caritat e humils ora-cions, preguen nostre omnipotent Déu e senyor que·ns haja misericòrdia epietat e·ns trameta, axí com sab que u havem obs, aygües del cel tempradese lo ros de la sua molt abundant gràcia, e que, atorgada remissió dels nostrespeccats, nos reta disposts a aquella eternal font de la sua glòria celestial, onper tots los segles dels segles loem e beneescam lo seu sant e gloriós nom”.

E aprés, divendres, a XXII de deembre de l’any MCCCCXXIIII, En RamonArtús, crida públich de la dita ciutat de València, dix e relació féu a mi, ditscrivà, que dimercres proppassat havia feta e publicada solemnament, a so denafil, trompes e tabals, per les places e cantonades e altres lochs acostumatsde la dita ciutat, la crida dessús inserta.

131424, diciembre, 27.- Valencia.El gobernador y jurats de Ibiza son informados por los ediles valencianos del peligrode una incursión genovesa en la isla, al tiempo que les instan a adoptar medidas devigilancia y, llegado el caso, hacerles frente mediante las armas.–AMV, LM 17, f. 79r-v.

Als molt honorables e molt savis senyors los governador e jurats dels cas-tell e vila de la illa de Yviça.

Molt honorables e molt savis senyors: Sabut havem, per letres de Barchinona haüdes, que, pochs dies són pas-

sats, en les mars endret Torrella de Montgriu foren vistes, ben dins la mar,XVI galees e altres fustes, fins en XX en nombre, les quals, segons dien, erenlo estol dels jenoveses, lo qual paria que fes la via de Barchinona e en les marsdeçà. La qual nova sabuda per lo senyor rey en Barchinona, lo dit senyorhavia fetes diverses provisions, axí ab les galees e altres fustes sues com enaltra manera, avisants-nos que, per nostra indempnitat, provehíssem degu-dament, e ací e en tota la costa. Per què, senyors molt honorables, per ço quede les dites coses siats certificats, vos trametem aquest laüt ab la present, pre-gan e exortan a vosaltres, com a nostres bons amichs e cars frares, que vosal-tres, ab vel·lables349 scoltes, tengats bé esment e façats explorar, que, si lesdites fustes se acostàran a aquexa ylla, a les viles e lochs de la qual, certificatsde les dites coses, façats esser e estar fornits de gents, armes e victualles e de

Page 189: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

191

tot ço àls que deffensió de aquells e aquelles serà necessari, oportú o profitós. E si·l cas s’esdevendrà, senyors molt honorables, que les dites fustes de je-

noveses, per lur desastre, arriben en aquella ylla, vullats-los mostrar quantaés la animositat e virtut de la nació dels vassalls de la reyal corona d’Aragó,acostumats, per gràcia de Déu, sobrar e vençre los flachs e descoraznats je-noveses; mostrats com a virtuoses persones, segons vostres loables precessorshan mostrat, que ab hòmens han afer qui han voler, poder e saber deffendrelurs cases, persones, mullers, fills e béns, per los quals a deffendre no devetsduptar deguns perills o affanys, mas, premesa gran providència e confiants enla divinal ajuda, la qual deffén en la justícia, axí com és de part vostra, lospochs de la mà e poder dels molts, metets en obra e mostrats quanta és la ani-mositat, vigor e esforç dels leals e feels vassalls de la reyal corona d’Aragó. Enostre senyor Déu totpoderós, del qual és en pròpria regalia la victòria, vosdone indubitades forces e coratges a deffendre-us en vostra bona justícia demans e perills de malvades gents e us conserve en la sua perpetual gràcia. Efarets donar, si us plaurà, al patró del dit laüt, XIIII florins per son salari. Scritaen València, a XXVII de deembre, any MCCCCXXIIII.

Los jurats de València, etc.

141424, enero, 11.- Valencia.El gobierno municipal de Valencia pide a las comunidades monásticas de Portaceli yde Sant Esperit que eleven sus oraciones para que Dios ponga fin de la serie de ad-versidades que se venían padeciendo, castigo merecido por los pecados de los hombres.–AMV, LM 17, ff. 82r-83r. Publicada en Epistolari de la València medieval (II), pp.253-254, carta núm. 86.

Als molt venerables e de integra religió los prior e covent del monestir dePortaceli, de l’orde de Cartoxa.

Nostre senyor Déu totpoderós, los juhís del qual són inperscrutables, perbé que les sues pietat, misericòrdia e clemència sien molt grans, emperò, pro-vocat molt sovent per tanta multitut de peccats e iniquitats de l’humanal li-natge, poneix, jassia tots temps menys del degut, nostres culpes e faltes endiverses maneres axí com li plau. E, si volem investigar les causes, falim deltot en nostres intencions, car los ulls de les nostres penses a contemplar los

Page 190: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

192

actes de la divinal saviea, són pus effuscats que·ls de la nòctua a mirar dre-tament al sol.

Havets vist, molt religioses frares, servidors elets de Déu e nostres carsamichs, com nostre senyor Déu, qui de molt gran temps ençà ha nostres pec-cats e delictes punits e castigats, entre les altres plagues e batiments, per se-quetats e fretures de pluges celestials, ara en aquests dies –pensam que, pusper aquelles no·ns som castigats o corregits, ans havem crescut sobergament,multiplicats e afegits peccats a peccats– ha·ns mudada la spècie e manera depunició, axí com a senyor e pare misericordiós qui, com nos degués tolre edelir de la faç de la terra, nos muda la spècie e manera de medicina ab la qualsiam guarits de les plagues e infirmitats nostres, les quals nos portarien pres-tament a la eternal mort si de aquelles no·ns curava ab alguna puncció o ardorde cauteri, los quals sentim molt tendrament; à·ns, donchs, ara donats e tra-meses profluvis d’aygües en tanta multitud o duració quanta no han vist osentit los que huy viuen, dels quals, a nostres vejares, són donats grans dansa les gents en diverses maneres longues de recitar. E entre les altres pobla-cions, sent-les ab congoxa aquesta ciutat, la qual –pus a Ell, qui és nostre Déue senyor e factor, plau– diu e ab humilitat confessa que de tot sia Ell loat, be-nehit e glorificat.

E car són moltes e infinides les sues misericòrdies, e sabem certament queEll no és axí com lo hom que menace, ni axí com a fill de hom que s’enflam aira, humiliants nostres ànimes e en los sperits humiliats e contrits diem, plo-rants a nostre senyor Déu, que, segons la sua voluntat, axí faça a nosaltres lasua misericòrdia. E car sabem e som certs que, per la multitud dels nostres pec-cats, nostres oracions e pregàries no merexen haver exaudició, a vosaltres, ser-vents de Déu, qui sóts en la sua sort appellats, a vosaltres, qui, desemparadesles mundials e fal·laces occupacions e inèpcies, sóts fets psalteris e cítares so-nants, sons e cants de melodia plaents a Déu e fugants les demoníaques tem-pestats, a vosaltres, per lo[s] qual[s] Déu totpoderós és ab coratges purs enèdeus loat e glorificat nit e dia, pregam, exortam e obsecram que ab vostresdevotes, humils e gratífiques oracions preguets, orets e suppliquets a la ma-gestat divina, al nostre benigne salvador e redemptor Jesuchrist, al Sperit Sant,donador de gràcies, que no vulla guardar, considerar o attendre nostres pec-cats o deffalliments, que són molts e grans, mas vulla fer en nosaltres miseri-còrdia, clemència e pietat, donan-nos la sua general gràcia, e, specialment apresent, serenetat de temps, a laor e glòria de la Santa Trinitat.

Page 191: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

193

E per ço car nos és mester advocat proprici d’açò mateix, vos plàcia ferspecials e devotes oracions e pregàries a nostra dona santa Maria, advocadasingular dels peccadors, a fi que, sustentats convinentment per la divinal grà-cia e misericòrdia en les temporals necessitats, e refocil·lats per aquelles, milspuscam entendre e·ntenam al seu sant servey, e retre, donar e exibir benedic-ció, laor e glòria a nostre senyor Déu, qui viu e regna eternalment per tots lossegles dels segles.

Scrita en València, a XI de jener de l’any MCCCCXXIIII.

Altra semblant ne fon feta als molt venerables e de integra religió los guar-dià e covent del monestir del Sant Sperit, de l’orde dels frares menors.

151424, enero, 16.- Valencia.Los jurats de Valencia explican a las autoridades municipales de Dénia, Xàbia ydemás villas y lugares del reino las medidas que han tenido que adoptar para hacer lle-gar grano a la ciudad, y les piden que presten ayuda a todos cuantos pretendan hacerlo.–AMV, LM 17, f. 83r-v.353

Als molt honorables los batles, justícies, jurats e altres officials de la vilade Dénia e del loch de Xàbea, e a altres qualsevol de altres viles e lochs delregne de València, o a lurs lochtinents. De nós, los jurats de la ciutat de Va-lència. Saluts ab prosperitat e honor.

Com nós siam certs que en les mars de Xàbea, o aquén prop, són arriba-des algunes naus e altres fustes carregades de forment qui és estat asseguratportar a aquesta ciutat, e per ço devien ací venir dreta via, mas per lo temps,que·ls ha adversat, són haüdes anar en les dites parts; e, per bé que nosaltreshajam per alguns dies haüda sperança que les dites naus, ab la ajuda de nos-tre Senyor, prestament serien ací menades, on ha fretura de forments en es-guard de la multitud del poble que és, per gràcia de Déu, en aquesta ciutat eregne; emperò, per lo temps, qui és estat e és de moltes e continuades plugesab gran duració, e los vents que han corregut són estats e són contraris per na-

353 Anotado en el margen: “Martínez”.

Page 192: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

194

vegar de aquexes parts vers aquesta ciutat, ultra ço que és estada fortuna etempesta en la mar, les dites naus no són poscudes venir encara, havem perço delliberat que les dites naus, si serà possible, sien, ab la divinal ajuda, acímenades, e si allò fer no·s porà, ab multitud de bèsties los forments qui en lesdites naus són, o en tants de aquells, com serà possible, sien portats a aquestaciutat.

E jassia sperem fiablement en la divinal misericòrdia e pietat de nostresenyor Déu, per bé que sien grans les multituts de nostres peccats e delictes,no·ns volrà per aquells a present, segons los demèrits jutgen, punir, mas acó-rrer-nos ab les sues miseracions, les quals són infinides, e donar-nos tempsseré, temprat e covinent ab lo qual les dites naus opportunament poran acívenir, emperò, car sovén vol corripir com a misericordiós Déu e senyor lesnostres iniquitats, e per expiació de aquelles vol que sofferram molts treballse affanys perquè, ab lo exercici de aquells, siam purgats e denejats dels so-berchs rovells dels del·lictes qui·ns destruexen los sperits, fahents, ab cors hu-mils e sperits contrits, de tot ço que a Ell plau, laors, benediccions,354 honorse gràcies, havem acordat ab benigna paciència pendre e sostenir los treballse affanys que dits havem en portar e fer portar los dits forments en qualsevolde les dites vies o maneres a aquesta ciutat per la necessitat que havem deaquells. E per tal, a vosaltres, honorables senyors e bons amichs, e a cascunde vosaltres a qui·s pertanyerà e més opportunitat haurà en fer-ho, pregam,exortam e, vostres amistats sol·licitants com a bons amichs, requerim que enles dites coses, a ops de fer portar ací los dits forments, útils e profitosos, aju-dets e endrecets e donets consell, favor e ajuda als qui la present vos mostra-ran e presentaran, als quals és donat poder e càrrech per nosaltres e per lossenyors dels dits forments a fer aquelles, segons que de les saviees e bonesamistats de cascuns de vosaltres plenerament confiam.

Certificants-vos que en res no·ns poríets a present majors ne encara tangrans profits e plaers fer, de què, ultra ço que·ns hi tenim ja per obligats, nosreobligarets a fer per vosaltres totes coses que tornassen a vostres utilitats,honor e plaers. Data Valentie XVIª die ianuarii anno a nativitate DominiMºCCCCºXXIIIIº.

354 En el original: ‘benedicciones’

Page 193: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

195

161424, enero, 27.- Valencia.Sabiendo que ya se encuentra en el reino de Valencia y que viene de camino a la ciu-dad, los jurats, tras expresar al rey su alegría, le informan de que han enviado a suencuentro una delegación para darle la bienvenida y le piden que dé crédito a lo quesus cuatro miembros le digan de viva voz. –AMV, LM 17, f. 86(bis)r-v.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent rey e senyor:Ab gotgs multiplicats, plaers e alegries, sabents, molt poderós senyor, que

vostra sacra majestat, desijosa, segons certament som certs, attènyer e venir aaquesta sua ciutat –sua, senyor, e per poderosa e gloriosa senyoria, e sua perclement, benigna e singular dignació e affecció que pecculiarment tots tempsli ha–, és entrada ja en lo regne de València e fa dretament son camí vers la ditaciutat, trametem a vostra molt excel·lent senyoria nostres missatgers perquèli facen per aquesta ciutat humil e subjecta reverència, li pronuncien los exu-berants goigs e alegries que la dita ciutat e tots los habitants en aquella han dela benaventurada venguda de vós, lur molt poderós rey e senyor, a aquella, ehumilment li suppliquen que la dita ciutat e tots sos habitadors haja, segonsque tots temps ha loablement haüd, en la sua gràcia e mercé singularment re-comanats, En Jacme de Romaní e En Berenguer Martí de Torres, jurats, micerGuillem d’Alpicat, doctor en leys, e En Manuel Suau, ciutadans de la dita ciu-tat. Als quals, senyor molt excel·lent, havem comés que les dites coses, e altresles quals scriptura per si no basta explicar ab plen effecte, ells per expressió delur viva veu, ho expliquen per nosaltres a la vostra senyoria molt gran. A laqual humilment supplicam que sia de sa mercé los dits nostres missatgers be-nignament admetre, e donar e attribuir a aquells plenera fe e creença, en esobre tot ço e quant li diran e recitaran de part nostra, axí com si nosaltres per-sonalment ho dehíem. Nostre senyor Déu totpoderós, al qual ha plagut per dode singular gràcia il·lustrar e insignir vostra molt excel·lent persona de glo-rioses victòries e habitació de moltes virtuts, la conserve al seu sant servir, permolts anys e bons, en votiva sanitat, ab victòria poderosa de sos enemichs.Scrita en València a XXVII de jener de l’any MCCCCXXIIII.

Senyor, qui, besants vostres peus e mans, se comanen en vostra gràcia emercé, justícia [e] jurats de València.

Page 194: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

196

171424, enero, 31.- Valencia.El gobierno municipal pide a Nicolau Conill, abreviador del santo padre, que trate deconseguir en la corte papal, para el valenciano Pere Johan, arcediano de Belchite, unadignidad eclesiástica ubicada en un lugar que no fuese tan adverso para su salud.–AMV, LM 17, ff. 86(bis)v-87r.

Honorabilissimo et magne scientie viro domino Nicholao Conill, decretorum doc-tori, domini nostri pape abreviatori.

La granea, insignitat e noblea de aquesta reyal ciutat, la qual, axí en uni-vers com en ses singularitats, comprén molt, necessiten a nosaltres, qui a pre-sent, e als altres qui en sos ordenats temps han lo govern e administració deaquella, que, ultra los grans fets e actes los quals per si han a fer e explicar amolts altres, e·ncara ab covinents e opportunes intercessions, e s’estenen a in-terposar pregàries curosament ses vel·lables parts. E si per tots e cascuns delsparticulars de la dita ciutat ho deuen fer, però, més e ab major vigilància peraquells qui major part fan en la totalitat e més són vists membres principalsen lo adunat cos de aquella. Sab –creem esser certs, mossén molt honorable–vostra gran saviea, com lo honorable mossén Pere Johan, artiaqua de Bellchit,ha e trau naxença de molt honorables parents; ha molt gran e estesa parentelade cavallers e honrats ciutadans, a gran còpia, en aquesta ciutat, los quals enlos preminents officis e honors de aquella, axí per lur parentat notable comper les insites en aquells virtuts, tots temps han sovenejat concors e participi.E per bé que·l dit honorable mossén Pere Johan haja e obtenga la dita gran, no-table e molt fructuosa dignitat en la Ecclésia de Déu, emperò, la província onaquella és, se és mostrada fins al present a sa corporal sanitat molt adversa,e per ço ell, mas més encara los dits sos parents, desigen la persona de aquellen altra província a la salut de aquell còngrua, per translació en altra digni-tat o ecclesiàstich benifici, esser cambiada; d’on ell, stimulat per aquells mol-tes vegades, ara, segons havem entés, ha dat alguna disposició a les ditescoses, del material, manera e forma de les quals nos és dit que·n scriu perestés a vós, mossén molt honorable, al qual pregam com a nostre bon amich,com a fill obsequiós e de virtuosos fruyts de aquesta ciutat, e com aquell dequi fahem singular compte, que a vós plàcia en lo dit negoci axí entendresol·lícitament e ab gran cura, que·l dit honorable mossén Pere Johan e sos ho-norables parents obtenguen lur salutable, degut e rahonable obtat. E nosal-

Page 195: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

197

tres, qui per los dits esguarts molt ho havem a cor, e aquesta vostra mare ciu-tat, vejam per effectives obres quant poden en vós nostres intercessions e pre-gàries. Rescrivint-nos ab segura confiança de totes coses a vostra honorablesaviea plaents. E haja-us, mossén molt honorable, en sa special gràcia reco-manat la Trinitat Sancta. Scrita en València a XXXI de jener de l’anyMCCCCXXIIII.

Los jurats de València a vostres plaers e honor apparellats.

181424, marzo, 15.- Valencia.Los jurats celebran en términos encomiásticos y agradecen la respuesta tan positivaque los consellers de Barcelona han dado a su petición de que no pusieran obstácu-los a los mercaderes que compraran grano en el principado y en el condado de Rosse-lló para enviarlo a la ciudad de Valencia, afectada por la escasez. –AMV, LM 17, ff. 92v-93r.

Als molt honorables e molt savis senyors los consellers de la ciutat de Bar-chinona.

Molt honorables e molt savis senyors: Vostra letra havem reebuda, del XVIII dia de febrer, la qual, lesta per no-

saltres, nos ha portada nova forma de jocunditat e alegria, car havem vist enaquella que, a nostres prechs, a vosaltres, per letra nostra fetes o procurades[perquè] permetéssets venir del principat de Cathalunya e del comdat de Ros-selló aquells blats que mercaders o altres persones volguessen portar a aquestaciutat, qui·n passava fretura, nos responets, ab demostració de gran e habun-dant amicícia, voler effectualment satisfer a nostres prechs e complir ab pleneffecte aquells, declara[n]ts vostre generós voler que vers nosaltres havets, ecomunió de aquella major amistat que podets, a fer a nosaltres e a aquestaciutat tots plaers, honors e cortesies que us sien possibles, a les quals venits de-lliberats e voluntaris. E perquè tantes coses en breus paraules comprenam,tota la dita vostra letra, en totes ses parts graciosament e plena de honestes cor-tesies, produeix de si gran fragància de comendable saviea, integritat de vis-ceral amistat, e molt liberal offerta de officiosos plaers e honors. Senyors molthonorables: A les dites coses creem no poríem axí com ne volem, per misteride soles paraules, retre aquella vicissitud que devem a tan grans e tan amples

Page 196: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

198

munificències vostres; mas aquelles intenció de affecció e amicícia, que a vo-saltres havem e a aquexa ciutat, vos fahem moltes e grans gràcies de vostresardents volers e affeccions que a nosaltres havets e a aquesta ciutat, e us of-ferim amplament e de bon cor tots nostres poder e voler e saber, los quals in-trèpidament e sens causar mostrarem per obres tota hora que veurem, sabremo sentrem que facen benifici a les honors, profits e plaers de les vostres ho-norables saviees, les quals en votiva sanitat conserve nostre senyor Déu, com-plides en lurs bons desigs. Scrita en València a XV dies de març de l’anyMCCCCXXIIII.

Senyors molt honorables: Aprés que haguem scrita la present, nos fonper alguns dit que algunes persones, ab algunes fustes, cominaven forçartotes quantes fustes trobaven carregades de blats a aquexa ciutat. A veritat,no·ns és dit de les que deuen ací venir; emperò, a cautela superabundant vosavisam de les dites coses, pregants-vos que, per part o obra de vosaltres, nosia fet impediment algú a les fustes que a aquesta ciutat vendran carregadesde blats, axí com creem esser ben certs que hi faran vostres molt honorablessaviees inviolablement observar.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

191424, agosto, 29.- Valencia.Los jurats, en carta a Alfonso el Magnánimo, hacen un elogio del valenciano Alfonsde Borja y solicitan para él un cargo eclesiástico acorde con sus grandes méritos y vir-tudes.–AMV, LM-17, f. 100r-v. Publicado en Rubio Vela, Alfons de Borja y la ciudad deValencia (1419-1458), doc. núm. 11.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent príncep e senyor:Que a la vostra molt gran senyoria, larga tots temps e munífica als seus

familiars servidors, nosaltres façam supplicables intercessions per aquells, nocreem nos deja ésser ascrit a supérfluu, car naturalment pren augment a vir-tuosament obrar lo coratge ja de si generós, si és incitat per justes e rahona-bles suasions. E sobrevé-y a nostra devoció que aquell dels vostres familiarsservidors per qui ara supplicam vostra molt excel·lent senyoria, natural és e

Page 197: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

199

fill originari d’aquest regne, per les honors e profits dels quals, com per frarese amats germans nostres, ab gran affecció e ardent voler interposam nostressupplicables parts. Senyor molt poderós, no·ns és obs a la vostra molt gransenyoria dir o explicar la gran literatura e profunditat de sciències per lesquals és fet luminós, los ornaments de virtuts e bones costumes per les qualsdóna fragància e suavetat de bones odors, la integritat de bona vida per laqual a·ssi stabilitat e als altres presta exemple a honestament viure, en e de lesquals nostre senyor Déu ha volgut, per sa bonea infinida, dotar e insignirmicer Alfonso de Borja, doctor en cascun dret e regent la cancellaria de vós,senyor, car vostra senyoria molt gran, a la qual ha per gran temps servit fa-miliarment en consells e en lo ministeri de la justícia e en altres actes grans eàrduus, lo ha molt mils conegut, sentit e vist que nosaltres. Mas, pur sentimnosaltres per fama vulgada, la qual no sol del tot freturar de veritat, que enaquell florexen copiosament sapiència, virtuts e bona vida, per aquell, donchs,en lo qual tants dons de natura e gràcia concorren, los quals mèritament exe-gexen grans retribucions e premis per aquell, a la vostra molt gran senyoria,acostumada loablement retre a les virtuts sos correspondents mèrits, humil-ment e ab aquella major affecció que podem, supplicam que sia de sa mercécol·locar-lo axí decentment en la Ecclésia de Déu, que a ell sia retribució con-digna e los altres vostres naturals vassalls prenguen, per exemple de aquest,vigor e esforç, a imitar-lo en les vigílies e treballs dels studis honests e vir-tuosos. Car, senyor molt excel·lent, nosaltres ho haurem e reputarem a singu-lar gràcia e mercé de la vostra molt gran senyoria, la qual, en votiva sanitat,per molts anys e bons conservada, exalce poderosament nostre senyor Déuab gran victòria de sos enemichs.

Scrita en València, a XXIXº d’agost de l’any M CCCC XXIIII.Senyor, qui, besants, etc.

201424, octubre, 16.- Valencia.Los jurats solicitan de Rodrigo de Luna la devolución de la vela y remos que fueronrobados a unos vecinos del Puig por Joan Castellar, a quien él había apresado y parael que piden un castigo por sus actos delictivos. –AMV, LM 17, f. 118v.

Page 198: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

200

Al molt noble e de gran providència mossén Rodrigo de Luna.Molt noble mossén: Partint de la plaja de aquesta ciutat una galiota governada e que anava a

comandament d’En Johan Castellar, quant fon endret de les mars del Puig,exints los que dins aquella eren a terra, e cometents furts e rapines, robaren,furtaren e se’n portaren ab si una vela de laüd e quatre rems nous que N’An-thoni Spital e En Pere Vidal, vehins del Putg e vassalls de aquesta ciutat, ha-vien e tenien per a un lur laüd stojats dins una barraqua que en la riba de lesdites mars tenien, segons que som per informació verídica certificats. E comhajam entés que vós aquí, o alguns per vós, han presa la dita galiota e les per-sones qui dins aquella eren, e, per consegüent, lo dit En Johan Castellar, avós, com a nostre bon amich, pregam que a vós plàcia manar e fer restituir en-continent los dits vela e rems als dits N’Anthoni Spital e En Pere Vidal, e que·ldit Johan Castellar retengats a presó ben guardat, contra lo qual, per sos de-merits e crims comeses, entenem que deu esser procehit per justícia a castichseu e a exemple de aytals o semblants malfatans. En les quals coses plàcia ala vostra noblea haver-s’i en tal manera com de vostra amistat bona fiable-ment speram car certificam-vos, mossén molt noble, que les dites coses voshaurem e reputarem a singular e gran grat. E de totes coses a vostra nobleaplaents nos scrivits ab segura confiança. Scrita en València a XVI d’octubre,any MCCCCXXIIII.

Los jurats de València, apparellats a vostres plaers e honor.

211424, octubre, 25.- Valencia.Elogio epistolar del franciscano Francesc Roig, natural de la ciudad de Valencia, aquien los jurats desean ver de abad en el monasterio de Valldigna, dignidad vacante,por lo que solicitan el apoyo del rey, del que es limosnero.–AMV, LM17, ff. 120r-121r. Publicada en Rubio Vela, El patriciat i la nació, II, pp.243-245, doc. núm. 85.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent rey e senyor: De plaer exundant e jocunda consolació, ab confiança e ferma sperança

de plena exaudació, són plens nostres coratges e penses quant a la vostra

Page 199: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

201

sacra majestat, a nosaltres tots temps benigna, liberal e munífica, havem pro-pòsit de supplicar en favor dels nadius de aquesta ciutat, qui, exegint-ho lurcomendable vida, merexen, per lurs obres virtuoses, condignes premis e re-tribucions, car lo fill bo e savi, glòria és e alegria del pare. Senyor molt pode-rós: En aquest regne ha vagat e vaga lo abadiat del monastir de Valldigna permort de frare Pere de Sentjohan, nadiu de aquesta ciutat, qui aquell derrera-ment obtenia; lo qual, per sa promenívol antiquitat e355 moltes bondats queen aquell eren, lexà aprés si en aquest món fragància de bona fama e deu-serahonablement creure que la sua ànima ha líberament transvolat a la eternalglòria. Aprés lo qual, desijants nosaltres successor a la prelació del dit mo-nestir, natural de aquesta ciutat, semblant o mellor si·s posqués a aquest, absedula cogitació havem trobat e sabut que frare Francesch Rotg, frare de aquellmateix orde, lo qual per gran temps és estat en lo servey de vós, senyor, axíen lo regne de Nàpols com en altres parts, en lo offici de almoyner, és fill le-gíttim e natural de aquesta ciutat e havent naxença, conjuncció e parentat denotables e bones persones ciutadans de aquella; del qual informació fidedignanos ha mostrat que en la persona de aquell concorren honestat, molt religiosadevoció, ardent a nostre senyor Déu, benignitat en sos frares e altres, e en sesoperacions discreció madura, e que florexen en aquell sens ostentació virtuts;comprengam aquell és –mostrant-ho, per experiència de molt temps, la suavida passada– un singular e notable monge, en cascuna vida –contemplativa,és a saber, e activa– per meritoris effectes clarejant.

Mas, ¿per què al tan ample camp de la profunda saviea de vostra sacramajestat havem tret acomendar-li lo dit frare Francesch Roig, qui per aquellaab gran perspicacitat és estat vist, conegut, sabut e tractat, e en veritat trobatésser aytal, com dit havem, lo ha retengut e reté en son servir ab affecció be-nívola, segons havem entés? Aquest, donchs, fill e frare nostre, frare FranceschRotg; aquest, lo qual nostre senyor Déu, per sa infinida clemència, ha en lasua sort appellat e l’ha volgut de tantes gràcies dotar, a la vostra molt gran sen-yoria ab supplicable humilitat presentam, e per aquell, ab la major affeccióque podem, humilment supplicam que sia de sa mercé atorgar lo dit abbadiatdel monestir de Valldigna al dit frare Francesch Roig, car axí meritament pre-miarà al dit frare Francesch de sos honests studis, vigílies e treballs, darà sa

355 En el original: en

Page 200: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

202

merita retribució a les virtuts que en aquell florexen e –ço que no serà demenor gràcia– proveirà de bon prelat e pastor al dit monestir qui l’ha obs entots temps, mas singularment en lo present. E a la vostra majestat sacra, laqual és ennobleÿda preferint a les dignitats sperituals e temporals dels vos-tres regnes e terres bones e virtuoses persones, darà gran augment de vir-tuosa felicitat al ministeri beatífich de la justícia, vostra irrefragable ensenya,a pau, repòs e a tranquil·le stat dels regnes e terres a la vostra reyal Coronasotsmesos, a gloriós renom e perpetual fama de la vostra reyal persona, e abenaventurada consecució del regne celestial, al qual aprés molts e bons anysen votiva sanitat conservat perduesca lo Rey dels reys e Senyor dels senyo-rejants la vostra molt gran senyoria, domats tota hora per triümphables vic-tòries tots sos enemichs. Scrita en València a XXV d’octubre, anyMCCCCXXIIII.

Senyor, qui, etc.

221424, noviembre, 7.- Valencia.Los jurats expresan al rey su preocupación por que los abadiazgos de los monasteriosde Valldigna y de Sant Bernat, tan importantes para las gentes del reino de Valen-cia, recaigan en personas dignas y virtuosas.–AMV, LM 17, ff. 122v-123r. Publicado en Rubio Vela, El patriciat i la nació, II,pp. 245-246, doc. núm. 86.

A la molt alta majestat del senyor rey.Molt alt e molt excel·lent rey e senyor: Sol·lícits nos ret acogitar, e ab rahó curosos, quant pensam, sentim e ab los

ulls de la pensa veem que molts són accorreguts a la vostra majestat sacraper obtenir e haver cascuns a·ssi los abbadiats del monastirs de Valldigna ede Sent Bernat, aquell no luny e aquest assats prop de aquesta ciutat cons-truïts. Car va·ns-hi, senyor, molt, per diverses e molts esguards, e principal-ment per la vostra persona sacra, la qual desijam en ses operacions totes, masprecípuament en les prefeccions dels officis, axí sperituals com temporals, enquè resplandeix la glòria de la vostra reyal corona e està en gran part la salutdels sotsmesos a aquella, observar la regla e via dreturera de virtuts. ¡Quantaglòria és, senyor, al bon rey, e quant li dona de repòs e mental e corporal haver

Page 201: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

203

sos officials e regidors de sos regnes e terres bons e dignes als regiments deaquells! Va·ns-hi per los dits monastirs, los quals en aquest regne e prop deaquesta ciutat fundats són, dotats de grans edificis e grasses rendes, fins alstemps presents conservades e augmentades per gràcia de Déu, e en aquellshan observada religiosament lur monàstica vida molts e molts fills e naturalsde aquesta ciutat e regne, per los quals los divinals officis hi són stats cele-brats ab gran e comendables devosions a grans sperituals profits de la vostrareyal corona e a benificis de la dita ciutat e regne. Va·ns-hi, finalment, senyormolt excel·lent, per nosaltres e tots los habitants en aquest regne, car havem-hi aquests dos notables monastirs, en los quals han celestial hospitació nostresfills e parents e en aquells aquesta milícia mundial en sanctetat religiosa trans-passen. Som, donchs, tots benaventurats d’aquella felicitat que en lo presentmón se pot haver quant los dits dos monastirs són regits e governats per ab-bats, pastors e prelats bons e virtuosos, la vida dels quals no pusca ésser devicis represa, mas en simplicitat de sperits, tements Déu, prudents, sobris e or-nats de virtuts e de sciències, e aytals, finalment, com los descriu lo apòstolsent Pau scrivint a Thimoteu sobre aquesta matèria. Car, senyor moltexcel·lent, aquells aytals lum són e spill de bona vida a tots, axí religiosos comaltres, per la bona vida e oracions dels quals nostre senyor Déu, offés per nos-tres delictes, és moltes vegades placat e·ns tol o pur nos al·leuja les punicionse plagues que nostres faltes bé mereixen. E car serien massa lonchs a recitarlos benificis que·n provenen, la luminosa saviea de la qual nostre senyor Déu,per sa bonea infinida, ha volguda vostra majestat sacra insignir, sab e coneixprofundament que dels bons e virtuosos prelats e pastors proceexen tantsbéns que majors en aquest món desijar no·s poden. E per ço, senyor molt po-derós, a la vostra molt gran senyoria, ab aquella major affecció que podem, hu-milment supplicam que sia de sa mercé axí dignament proveir de bons evirtuosos abats e prelats als dits monestirs, que per nosaltres e los altres d’a-quest regne se’n pusquen al present sperar e per successió de temps haver econseguir los fruyts beatífichs que dits havem, preservan, si sa mercé serà, losdits monastirs e tots nosaltres de tot ço àls que posqués a les dites coses no-vercar. Car, senyor molt virtuós, les dites coses, segons Déu e bona policiamundanal degudes, nosaltres haurem e reputarem a gran e singular gràciade la vostra molt gran senyoria, la qual nostre senyor Déu en votiva sanitatconserve per molts anys e bons e li do tots temps victòria en sos enemichs.Scrita en València a VII dies de noembre de l’any M CCCCXXIIII.

Page 202: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

204

Senyor, qui, besants vostres mans e peus, se comanen en vostra gràcia emercé, los jurats de València.

231424, noviembre, 7.- Valencia.Los jurats piden a Daniel Mascarós, embajador de la ciudad de Valencia en la corte,que haga entrega al rey de una carta, escrita ese mismo día, sobre el nombramientode buenos prelados para los monasterios de Valldigna y de Sant Bernat (vid. carta an-terior: doc. núm. 22), y que él mismo le suplique al respecto.–AMV, LM 17, f. 123v.

Al molt honorable e molt savi En Daniel Mascarós, missatger de Valèn-cia, en cort del senyor rey.

Molt honorable sènyer:Nosaltres, pensants molt e ab solícita cura quant va a aquesta ciutat e a

tot lo regne que en los monastirs de Valldigna e de Sent Bernat, que prop deaquesta ciutat són construïts, sien fets e donats abbats bons, pròmens e debona vida e conversació, per los grans benificis que se n’esguarden e gran in-terés que n’és de aquesta ciutat e encara de tot lo regne, scrivim de aquestmaterial al senyor rey ab nostra letra, la qual ab la present vos trametem, e deaquella a vós trellat. Pregam-vos affectuosament que la dita letra presentetstantost al senyor rey, la qual, per vostre poder, dats manera que li sia, presentvós, lesta, e·l suppliquets de nostra part, ab aquelles major attenció e affecciócontengudes, les quals, segons Déu e segons la promenia e bondat del mónfer se deuen, ell proveesca als dits monestirs de bons prelats e pastors, car,dels bons, grans, bons e virtuosos fruyts, e de mals, dels quals nos guard epreserve nostre senyor Déu, tot lo contrari se’n spera seguir a aquesta ciutate a tot lo regne, en los quals aquest dos tan notables monastirs són situats. Ehaja-us, molt honorable e savi sènyer, en sa special gràcia recomanat lo SantSperit. Scrita en València, a VII de noembre, any mil CCCC XXIIII.

Los jurats de València, a tots vostres plaers e honor apparellats.

Page 203: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

205

241424, noviembre, 16.- Valencia.Los jurats expresan a Peregrín de Jassa, maestre racional de Aragón, su agradeci-miento y satisfacción por su actitud siempre favorable hacia los valencianos, y se ofre-cen a corresponderle con igual interés y afecto.–AMV, LM 17, ff. 124v-125r.

Al molt honorable e de gran saviea don Pelegrín de Jassa, donzell, maes-tre racional del senyor rey en lo regne d’Aragó.

Mossén molt honorable: Per informació de molts fidedignes ciutadans e habitadors de aquesta ciu-

tat, havem entés e sabut que vós, mossén molt honorable, havent, segons vos-tres comendables actes demostren, affecció e bon voler a aquesta ciutat e a totço que és de aquella, ab gran e alegre voler interposats vostres fructuoses partsen tots los negocis e affers que de qualsevol ciutadans de aquesta ciutat occo-rren en la ciutat de Çaragoça e altres parts on personalment vos trobats; entrelos quals, derrerament nos és estada recitada la bona direcció que havets fetaen los affers de alguns moros sclaus de alguns ciutadans de aquesta ciutat quieren estats presos en lo regne de Aragó. E per ço, havents grans plaer e con-solació haver sabudes les dites coses, axí per conéxer en vós la provinent a vósnaturalment gentilea e generós coratge qui sols vos han incitat e inciten a lesdites coses, com per retre a vós de les dites coses, axí com rahó exegeix, grati-tud e vicissitud de aquella, vos regraciam la exhibició de les dites bones obresper vós impenses. Mas, molt més, la ultronea e generosa affecció que, sens al-guns actes precedents qui us hi deguessen moure, havets fructuosament mos-trada en les dites coses. E pus nos ha mostrat experiència que nostres prechse instància vers vós no són necessaris en res que de aquesta sia, car los ha pre-vengut e prevé vostre gentil, benívol e affectuós coratge, referim-vos de lesdites coses grans gràcies e mercés. Offerim a vós, mossén molt honorable, nos-tre bon e car amich, nostres poder e saber, ab voler affectuós e prompte, a totescoses que sien de vós o dels vostres honor, profit e plaer, dels quals vos pregamvos amprets ab plena confiança tota hora que a vós plaurà, certificants-vosque u farem e complirem volenterosament e de bon grat. E haja-us, mossénmolt honorable, nostre car amich, en sa special gràcia recomanat la TrinitatSancta. Scrita en València a XVI de noembre, any MCCCCXXIIII.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

Page 204: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

206

251424, diciembre, 4.- Valencia.Los jurats encomiendan al mercader Domingo Guerau, que se encuentra en Tarra-gona, la entrega de una carta destinada al concilio que allí se celebraba, en la que pe-dían que el día de santa Catalina fuese en el obispado de Valencia fiesta de guardar. –AMV, LM 17, f. 132v

Al molt honrat sènyer En Domingo Guerau, mercader, en Tarragona.Honrat sènyer: Nosaltres scrivim aquí als molts reverents senyors archabisbe e bisbes, e

tot lo concili de Tarragona, que, per molts esguarts en la nostra letra recitats,a ells plàcia ordenar e fer constitució que·l dia de la benaventurada santa Ca-terina sia d’ací avant, en aquesta ciutat e en lo bisbat de aquella, festa colentobservar. Pregam-vos affectuosament que la dita letra, la qual dreçam a vós,liurets a l’honorable Johan Gastó, official del reverent bisbe de València, quiés aquí, e tenir-lo aprop que sia presentada al dit concili; e, si ell no y era, quevós la presentets al dit concili, e que tengats aprop de haver resposta de aque-lla, la qual nos trametets pus que la haurets haüda, al pus prest que fer sepusca. E haja-us, honrat sènyer, en sa special gràcia recomanat la TrinitatSanta. Scrita en València a IIII de deembre, any MCCCCXXIIII.

Los jurats de València, a vostres plaers e honor apparellats.

261424, diciembre, 18.- Valencia.Los ediles de Valencia piden a las comunicades monásticas de Portaceli, Valldecristy Sant Esperit que eleven sus oraciones para que Dios ponga fin a la prolongada se-quía que se venía padeciendo.–AMV, LM 17, ff. 137v-138r. Publicada en Epistolari de la València medieval (II),pp. 254-256, carta núm. 87.

Als molt honorables e de integra religió los prior e monges del monastirde Portaceli.

Nostre senyor Déu totpoderós, per bé que, si·ns volgués segons nostrespeccats molts massa punir, merexeríem molt pus durs e pus greus flagells,vol-nos, emperò, com a pare propíciu e misericordiós, donar algunes afflic-

Page 205: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

207

cions perquè, regonexents en allò e lo seu gran poder e nostres culpables fal-tes, nos reduescam a Ell, lexades les multituds de les nostres iniquitats. Veus,reverents pares, qui sóts appellats en la sort de Déu; veus que, aprés dues an-yades estèrils e freturoses de blats, les quals ara passades nos tramés –no ésqui deja dubtar– nostre senyor Déu per nostres peccats, ara, en lo començ dela tercera anyada, en la qual speràvem que les gents sembrarien e que la fer-tilitat de aquesta anyada recompensaria la flaquea de les altres passades, lo celnos és fet de metall e no dóna aquelles aygües pluvials que solen e són ne-cessàries defluir en la terra en lo temps opportú. Perexen los sementers e leserbes se sequen, e –que breu o digam! – totes aquelles fecunditats que solenministrar les pluvials aygües irrigants la terra deffallen.

No gosam, axí com no podem ab veritat dir que àls sia la causa –o, pus ver,occasió– sinó que les nostres iniquitats són crescudes e la multiplicació delsnostres peccats és feta abominable, sens comport, denant la majestat del nos-tre Creador. En tanta, donchs, angústia posats, que ab veritat nos cové dir queles nostres ànimes són fetes axí com a terra sens aygua en l’esguard de Déu,àls no·ns occorre qui·ns pusca dar remey sinó que, la oració seguints de aquellamich de Déu, rey e propheta David, digam ab ell: “En les tribulacions nostresclamarem a Déu misericòrdia e Ell exaudirà nostres pregàries”. Mas, per talcom la multitud dels immundes actes mundials, en los quals som occupats,han fet e fan embarch que nostres oracions e pregàries no passen e plaguen ala piadosa miseració de nostre senyor Déu, accorrem a vosaltres, servidors deDéu, a vosaltres, qui, lexades les il·lecebres d’aquest món –les coses que donenoccasió a eslenegar en peccats e culpes, de les quals són plenes totes les pla-ces del món–, vos sóts appartats e lunyats de aquell e, renunciat a totes lessues pompes, vos ne sóts pujats a la altitud del mont per contemplació divina,pregants-vos per Déu, qui viu e regna, e per caritat, que a vosaltres plàcia entanta calamitat e angústia, axí en les laors dels acostumats officis divinals comper vostres specials e votives oracions, pregar ab devoció nostre senyor Déuque convertesca en mellor nosaltres e tot lo seu poble christià, e leve de no-saltres la sua ira, entena en la nostra ajuda, e prestament nos vulla sublevar eguardar-nos ab los ulls de la sua clemència e pietat; man obrir los caractes delcel e les núvols, que·ns ministren pluja temprada irrigant la terra e ros del celqui la refresque, a fi que, sustentats en los temporals aliments, loem, benescame glorifiquem la sua majestat divina, qui és nostre Déu sant, Déu fort, Déu in-mortal, Déu just e Déu plen de totes miseracions, confiants en la sua miseri-

Page 206: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

208

còrdia, qui·ns ha per lo psalmista dada seguretat que, si l’invocam en lo diade la tribulació, Ell nos delliurarà, e nosaltres honorificarem a Ell, qui viu eregna eternalment, sens fi, per tots los segles dels segles.

Scrita en València, a XVIII de deembre, any MCCCCXXIIII.Los jurats de València, etc.

Altra semblant ne fon feta als molt honorables e de integra religió losprior e monges del monastir de Vall de Jesuchrist.

Altra, als molt honorables e de integra religió los guardià e frares del SantSperit.

271425, marzo, 3.- Valencia.Los jurats de Valencia, tras elogiar a Alfonso Yáñez Fajardo, adelantado del reino deMurcia, por su justo comportamiento en relación a un acto de piratería cometido enlas costas de Cartagena contra mercaderes de Valencia, le piden la restitución a éstosde algunas mercaderías que aún quedaban por devolver. –AMV, LM 17, f. 155v.

Al molt honorable e de gran providència cavaller don Alfonso YanyesFajardo, adelantado del regne de Múrcia, en lo realme de Castella. De nós,los jurats de la ciutat de València. Saluts, ab votiva prosperitat.

No·ns són exits, axí com no deuen, per rahó, de les nostres memòries losactes de justícia loablement per vós exercits, e no pas a instància de la part dequi fos interés, car no us era present, mas per vostre sols motiu e generós co-ratge, interposant-hi la virtut del vostre noble offici. Enguany, e no ha molttemps passat, quant tantost com vós, en la ciutat de Múrcia lavors resident,sabut que malfatans cossaris, ab un balaner en què s’eren meses per robar totquant los vengués davant, havien piràticament presa una barxa patronejadaper En Pero García, de Sibília, carregada de diverses robes e mercaderies demercaders ciutadans de aquesta ciutat, ab la qual eren en les mars de la ciu-tat de Cartagènia, no perdonant a vostres afanys e treballs, e lexats tots altres

Page 207: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

209

affers, anàs prestament a la dita ciutat de Cartagènia, on ab sàvies maneres ha-gués a mans vostres lo patró e altres hòmens del dit balaner, per la presó delsquals vós hagués a mans vostres la dita barxa e la restituís entregament alpatró e mercaders de aquella.

E com los dits malfatans cossaris haguessen, ja abans de la vostra anada,tretes de la dita barxa e apartades algunes de les dites robes, aquelles no forenlavors restituïdes als dits patró e mercaders de la dita barxa, e per ço nosaltres,als quals los mercaders ciutadans de aquesta ciutat dels quals eren les ditesmercaderies recorregueren, a lur instància scrivim a vós per nostra letra pre-gant-vos e requirint per justícia que les dites restants mercaderies los faéssetsrestituir. E, segons ara nos han dit, tot és estat cobrat, salvu dos cofres plensde canyella e dues aludes de safrà, les quals, no pas per alguna vostra causa,mas per no haver-ho tengut aprop, los han restat e resten a cobrar, e han re-quest que us ne scrivam, ço que nosaltres fem de bon grat.

E per ço, a la vostra molt honorable saviea, en la qual havem conegudaper vostres loables actes integritat de justícia, requirim e pregam que li plàcialos dits dos cofres plens de canyella e dues aludes de safrà que són restades acobrar de les mercaderies que de la dita barxa foren piràticament preses perlos dits malfatans cossaris, manar fer restituir als dits mercaders de aquestaciutat, dels quals són. E axí hauran perfeta e deguda fi les coses per vós tan co-mendablement començades, mediades e arribades a la fi tan justa. Car, mos-sén molt honorable, les dites coses, procehints de vera justícia, nosaltres hohaurem e reputarem a plaer e gran grat de la vostra molt honorable saviea, ala qual nos offerim fer e complir tot ço que honestament fer poguéssem, aplaer e honor vostres. Data en la ciutat de València, a tres de març de l’anyMCCCCXXV.

Page 208: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 209: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

211

ARRONIS LLOPIS, Carme, La Vida de la sacratíssima Verge Maria de Miquel Peres (1494), IIFV Pu-blicacions de l’Abadia de Montserrat, Alacant-Barcelona, 2015.

BADIA, Lola, y LAMUELA, X. (eds.), Bernat Metge. Obra completa, Ed. Selecta, Barcelona, 1975.

BADIA, Lola, “En les baixes antenes de vulgar poesia: Corella, els mites i l’amor”, en De Bernat Metgea Joan Roís de Corella. Estudis sobre la cultura literària de la tardor medieval catalana, QuadernsCrema, Barcelona, 1988, pp. 145-180.

BOFARULL Y MASCARÓ, P., Procesos de las antiguas cortes y parlamentos de Cataluña, Aragón y Valenciacustodiados en el Archivo General de la Corona de Aragón, [Co.Do.In.A.G.C.A., I, II y III], Bar-celona, 1847 (I), 1847 (II) y 1848 (III).

BURNS, Robert I., Societat i documentació en el regne croat de València. Diplomatari del regne croat deValència. Els documents registrats de Jaume I el Conqueridor, 1257-1276. Volum I: Introducció,Tres i Quatre, València, 1988.

CARBONELL, Jordi (ed.), Joan Roís de Corella: Obra profana, Eliseu Climent, editor, València, 1983.

CARBONELL, Jordi, L’obra de Joan Roís de Corella, Publications of eHumanista, Santa Barbara, 2014.

CÁRCEL ORTÍ, Mª Milagros, La lengua vulgar en la administración episcopal valentina (siglos XIV yXV), Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón de la Plana, 1994.

CÁRCEL ORTÍ, Mª Milagros y PONS ALÓS, V. “La Cancillería de Martín el Humano a través de losRegistros Notariorum (1396-1410)”, Scripta. Revista internacional de literatura i cultura me-dieval i moderna, núm. 6 (2015), pp. 1-23.

CARMODY, F. J. (ed.), Brunetto Latini: Li livres dou Tresor, Berkeley-Los Ángeles, 1948. Reimpre-sión: Slatkine Reprints, Genève, 1998.

CARR, Derek C., “Don Enrique de Villena y la prosa epistolar del siglo XV”, en Mª Isabel TORO

PASCUA (ed.), Actas del III Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Uni-versidad de Salamanca, 1994, I, pp. 227-232.

VIIIBIBLIOGRAFÍA

Page 210: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

212

CARRERES ZACARÉS, S., Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su an-tiguo reino, Hijo de F. Vives Mora, València, 1925. Publicada parcialmente en Alfonso elMagnánimo y el reino de Valencia, Diputació de València, Valencia, 1997, pp. 109-150.

CARRERES I ZACARÉS, S., Notes per a la història dels bandos de València, Fill de F. Vives Mora, Va-lencia, 1930.

CARRERES ZACARÉS, S. (ed.), Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses sen-yalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1644), Acción Bibliográfica Valenciana, Valen-cia, 1930-1935, 2 vols.

CÁTEDRA, Pedro M. (ed.), Enrique de Villena: Los doce trabajos de Hércules, en Enrique de Villena:Obras completas, I, Biblioteca Castro, Turner, Madrid, 1994, pp. 1-111.

CÁTEDRA, Pedro M. & CARR, Derek C., Epistolario de Enrique de Villena, Department of Hispa-nic Studies, Queen Mary, University of London, 2001.

CINGOLANI, Stefano M., “Joan Roís de Corella i els límits de la literatura”, Caplletra. Revista in-ternacional de filologia 24 (1998) 13-24.

COLON, Germà, y GARCIA, Arcadi (eds.), y SCHMID, Beatrice (col.), Llibre del Consolat de Mar,Fundació Noguera, Barcelona, 2001.

COLÓN DOMÈNECH, G., “La llengua a València en l’època del primer Borja”, en De Ramon Llullal Diccionari de Fabra. Acostament lingüístic als monuments de les lletres catalanes, FundacióGermà Colón Domènech, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, pp. 167-178.

COLÓN DOMÈNECH, G., “Sobre la llengua de l’Epistolari de la València medieval (segle XV)”, enDe Ramon Llull al Diccionari de Fabra, pp. 179-187.

COLÓN DOMÈNECH, G., “La llengua del Tirant. Algunes qüestions”, en G. COLÓN DOMÈNECH,(ed.), Els escriptors valencians del segle XV, Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 2013,pp. 99-107.

COLÓN DOMÈNECH, G., “Revisió crítica de les Regles”, en Germà COLÓN y Antoni FERRANDO, LesRegles d’esquivar vocables a revisió, IIFV, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Valèn-cia/Barcelona, 2011, pp. 15-129.

COLÓN DOMÈNECH, G., “Dialéctica entre llatí i romanç”, en Lexicografia, lèxic i crítica textual, Fun-dació Germà Colón Domènech, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló-Barce-lona, 2011.

COROMINES, Joan, “Sobre l’estil i manera de Martí Joan de Galba i els de Joanot Martorell”, enLleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona, 1971, pp. 363-378.

Page 211: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

213

Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña, publicadas por la RealAcademia de la Historia, IX (Cortes de Cataluña, IX), Madrid, 1905.

CRUSELLES GÓMEZ, J. Mª, Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i comportament so-cial a la primera meitat del segle XV, Fundació Noguera, Barcelona, 1998.

CURTIUS, Ernst R., Literatura europea y Edad Media latina, FCE, México, 1955, 2 vols.

Diccionari Aguiló. Materials lexicogràfics aplegats per Marian Aguiló i Fuster, Institució Patxot, Bar-celona, 1931.

FERRANDO FRANCÉS, A., Narcís Vinyoles i la seua obra, Universitat de València, 1978.

FERRANDO FRANCÉS, A., “Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la valen-ciana prosa”, Caplletra. Revista internacional de filologia, 15 (1993), pp. 11-30.

FERRANDO FRANCÉS, A., y SERRA ESTELLÉS, X. (eds.), La traducció valenciana de la missa del segleXIV. Estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169), Universitat de València, Ar-quebisbat de València, Valencia, 2003.

FERRANDO FRANCÉS, A., “La Vida de Sant Vicent Ferrer (1510), traduïda de ‘llatí en valencianallengua’ per Miquel Peres”, en Sant Vicent Ferrer en la historiografia, la literatura, l’hagiogra-fia i l’espiritualitat al segle XV, Institució Alfons el Magnànim, Valencia, 2013, pp. 107-131.

GARCIA SEMPERE, Marinela, Lo passi en cobles (1493). Estudi e edició, IIFV, Publicacions de l’A-badia de Montserrat, Alacant/Barcelona, 2002.

GÓMEZ FRECHINA, J., “Gonçal Peris y el retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antonio abad”,en Obras maestras restauradas. El retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antonio abad,Museo de Bellas Artes de Valencia, BBVA, Madrid, 2004, pp. 84-122.

GÓMEZ MORENO, Á., España y la Italia de los humanistas. Primeros ecos, Gredos, Madrid, 1994.

GRAULLERA SANZ, V., “Un jurista valenciano del siglo XV, don Jaime García Aguilar”, Quadernsd’investigació d’Alaquàs, 1998, pp. 9-22.

GRAULLERA SANZ, V., “Juristas valencianos en el reinado de Alfonso el Magnánimo”, XVI Con-gresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona. La Corona d’Aragona ai tempi di Alfonsoil Magnanimo. I modelli politico-istituzionali. La circolazione degli uomini, delle idee, delle merci.Gli infussi sulla società e sul costume (Paparo Edizioni, Napoli, 2000, 2 vols), I, pp. 361-381.

GRAULLERA SANZ, V., Derecho y juristas valencianos en el siglo XV, Generalitat Valenciana, 2009.

GUAL CAMARENA, M., “Valencia ante la muerte de Juan II de Aragón”, Saitabi, VII (1949), pp. 246-274.

Page 212: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

214

GUIA, Josep, Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, L’Estel 3 i 4, València,1999.

GUIA, Josep, “De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals”, Afers, 41(2002), pp. 151-189.

HAUF I VALLS, Albert G., “Una versió valenciana quatrecentista desconeguda de la ObsidionisRhodie de Guillaume Caoursin”, Caplletra 15 (1993), pp. 89-126.

HERNÀNDEZ GARCÍA, A., “El señorío de Alaquàs y los linajes Martí de Torres, García de Agui-lar y Pardo de la Casta (siglos XV-XVIII)”, Quaderns d’investigació d’Alaquàs, 2015, pp. 9-64.

HUIZINGA, Johan, El otoño de la Edad Media, Revista de Occidente, Madrid, 1930.

HUIZINGA, Johan, Erasmo, Salvat, Barcelona, 1987, 2 vols.

IBORRA, Joan (ed.), Martí de Viciana: Libro segundo de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad deValencia y de su reino, Fonts històriques valencianes, Universitat de València, 2013.

KENNEDY, George A., “La retórica”, en R. Jenkyns (ed.), El legado de Roma. Una nueva valoración,Crítica, Barcelona, 1995, pp. 246-268.

LAUSBERG, Heinrich, Elementos de retórica literaria. Introducción al estudio de la filología clásica, ro-mánica, inglesa y alemana, Editorial Gredos, Madrid, 1975.

LIDA DE MALKIEL, Mª Rosa, Juan de Mena, poeta del prerrenacimiento español, El Colegio de México,México, 1984, 2ª ed.

LIDA DE MALKIEL, Mª Rosa, “Juan Rodríguez del Padrón: influencia”, en Estudios sobre la Lite-ratura Española del Siglo XV (Ed. José Porrúa Turanzas, Madrid, 1977), pp. 79-135.

LLIBRER ESCRIG, J. A., El finestral gòtic. L’església i el poble de Llíria als segles medievals, Ajuntamentde Llíria, 2003.

LLORCA, Bernardino, “La inquisición española en Valencia. Nuevos documentos que ilustransu primera actividad”, Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, II (Barcelona, 1936), pp. 395-414.

LÓPEZ BUENO, Begoña, “El canon epistolar y su variabilidad”, en La epístola, Universidad de Se-villa, 2000, pp. 11-26.

LÓPEZ ESTRADA, F., “La epístola entre la teoría y la práctica de la comunicación”, La epístola,Universidad de Sevilla, 2000, pp. 27-60.

LÓPEZ I QUILES, J. A., y RIBES I PALMERO, V. (eds.), Joan Roís de Corella: Psalteri, Publicacions del’Abadia de Montserrat, 1985.

Page 213: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

215

LÓPEZ RODRÍGUEZ, C., Epistolari de Ferran I d’Antequera amb els infants d’Aragó i la reina Elionor(1413-1416), Universitat de València, 2004.

MARCHESE, Angelo, y FORRADELLAS, Joaquín, Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria,Ariel, Barcelona, 1991 (3ª ed.).

MARICHAL, Juan, La voluntad de estilo. Teoría e historia del ensayismo hispánico, Selecta de Revistade Occidente, Madrid, 1971.

MARTÍ DE BARCELONA, O. M. Cap., Francesc Eiximenis: Doctrina compendiosa, Ed. Barcino, ENC,Barcelona, 1929.

MARTÍ MESTRE, J. (ed.), El Libre de Antiquitats de la Seu de València, IIFV, Publicacions de l’A-badia de Montserrat, València/Barcelona, 1994, 2 vols.

MARTÍN BAÑOS, P., El arte epistolar en el Renacimiento europeo, 1400-1500, Universidad de Deusto,Bilbao, 2005.

MARTÍNEZ ROMERO, T., “Joan Roís de Corella i la tradició literària valenciana”, en A. FERRANDO

(ed.), Joan Roís de Corella i el seu món, Institució Alfons el Magnánim, 2014, pp. 465-486.

MARTOS, Josep Lluís, Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, IIFV, Publicacions de l’Aba-dia de Montserrat, Alacant/Barcelona, 2001.

MENÉNDEZ PIDAL, Ramón (ed.), Primera Crónica General de España, 2 vols., Gredos, Madrid, 1977,3ª reimpresión.

MILIÁN BOIX, M., “Nicolás Conill: un valenciano en la corte de tres Papas 1403-1439”, en Ho-menaje a mosén Milián. Segunda parte, Diputació de Castelló, 1989, pp. 243-365.

MONTERO TORTAJADA, Encarna, “El oligarca y los pinceles: breve semblanza del presbítero An-dreu Garcia”, Espacio, tiempo y forma, serie VII (2013), pp. 401-418.

MUÑOZ POMER, Mª Rosa, Orígenes de la Generalidad Valenciana, Generalitat Valenciana, Valencia,1987.

MURPHY, James J., La retórica en la Edad Media. Historia de la teoría de la retórica desde San Agustínhasta el Renacimiento, F.C.E., México, 1986.

NADAL, Josep M., y PRATS, Modest, Història de la llengua catalana, volum segon. El segle XV, Edi-cions 62, Barcelona, 1996.

OBARRIO MORENO, J. A., “La edad pupilar y la mayoría de edad en la Valencia medieval”, Anua-rio de Estudios Medievales 42/2 (2012), pp. 771-797.

OLIVAR, Marçal, “Notes entorn la influència de l’ars dictandi sobre la prosa catalana de cancilleriade finals del segle XIV. El ms. Y-129-7 de la Biblioteca Colombina”, Estudis Universitaris Ca-talans XXII (1936), pp. 631-653.

Page 214: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

216

OLMOS Y CANALDA, E., Inventario de los pergaminos del Archivo Catedral de Valencia, Dirección Ge-neral de Archivos y Bibliotecas, Valencia, 1961.

PERARNAU, Josep, Felip de Malla. Correspondència política. Volum I (introducció), ENC, Barcelona1978.

PÉREZ PÉREZ, Desamparados, “Presencia valenciana en el sitio de Balaguer. Año 1413”, Medie-valia 8 (1989), pp. 295-311.

PONTÓN, Gonzalo, Correspondencias. Los orígenes del arte epistolar en España, Biblioteca Nueva,Madrid, 2002.

PRETEL MARÍN, A., Don Enrique de Villena: retrato de un perdedor, Centro de Estudios de La Man-chuela, Iniesta (Cuenca), 2015.

REYES, Alfonso, Literatura epistolar. Selección de R. Baeza y A. Reyes. Estudio preliminar por AlfonsoReyes, Editorial Éxito, Barcelona, 1951, pp. IX-XX.

RICO, Francisco, “Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella y la Tragèdia deCaldesa”, en Frauke GEWECKE (ed.), Estudios de literatura española y francesa. Siglos XVI yXVII. Homenaje a Horst Baader, Ediciones Iberoamericanas en Hogar del Libro, Barcelona,1984, pp. 15-27.

RYDER, Alan, Alfonso el Magnánimo, rey de Aragón, Nápoles y Sicilia, 1396-1458, Edicions Alfonsel Magnànim, València, 1992.

RIQUER, Martín de (ed.), Obras de Bernat Metge, Universidad de Barcelona, 1959.

RIQUER, Martín de, “Evolución estilística de la prosa catalana medieval”, Miscellanea Barci-nonensia. Revista de investigación y alta cultura, XVII, núm. 49 (1978), pp. 7-19.

RIQUER, Martí de, Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona:1980 (2ª ed.).

RODRIGO LIZONDO, M. (ed.), Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnánim,Universitat de València, València, 2011.

ROMEU I FIGUERAS, J. “‘Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant’. Comentaris al capítol 283de Tirant lo Blanc”, en Lectura de textos medievals i renaixentistes, IIFV, Valencia/Barcelona,1994, pp. 163-165.

RUBIO VELA, A., Peste negra, crisis y comportamientos sociales en la España del siglo XIV. La ciudadde Valencia (1348), Universidad de Granada, 1979.

RUBIO VELA, A., L’escrivania municipal de València als segles XIV i XV: burocràcia, política i cultura,Consell Valencià de Cultura, València, 1995.

Page 215: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

217

RUBIO VELA, A., “Presencia de la langosta. Plagas en la Valencia bajomedieval”, Saitabi, 47 (1997),pp. 269-288.

RUBIO VELA, A., Alfons de Borja y la ciudad de Valencia (1419-1458). Colección de documentos del Ar-chivo Histórico Municipal, Fundación Valencia III Milenio, València, 2000.

RUBIO VELA, A., “Del asedio de Buñol al de Balaguer. Los valencianos y la sublevación de Jaumed’Urgell (1413)”, en G. COLÓN DOMÈNECH i R. PARDO CAMACHO (eds.), De re militari [Bole-tín de la Sociedad Castellonense de Cultura LXXVII], Castelló de la Plana 2001, pp. 155-217.

RUBIO VELA, A., “Urgelistas valencianos. Sobre la oposición a Fernando I de Trastámara”, Anua-rio de Estudios Medievales, 33/1 (2003), pp. 191-261.

RUBIO VELA, A., El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV,Fundació Germà Colón Domènech, Castelló-Barcelona, 2012, 2 vols.

RUBIO VELA, A., “El context històric de Joan Roís de Corella. Tríptic documental sobre el seu en-torn”, Afers 76 (2013), pp. 593-615.

RUBIO VELA, A., “Joan Roís de Corella, el mundo de los caballeros y la guerra. Notas de archivosobre notas de lectura”, eHumanista/IVITRA 5 (2014) 443-466.

RUBIO VELA, A., Valencia, el príncipe de Viana y Juan II. Un patriciado ante la crisis política de la mo-narquía (1460-1461), Gráficas Papallona, Valencia, 2016.

RUIZ CALONJA, J., “Valor literario de los preámbulos de la cancillería real catalano-aragonesa enel siglo XV”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXVI (1954-56), pp.205-234.

SANMARTÍN, Ofèlia, y PONS, Salvador, Algunes consideracions per a l’anàlisi estilística de “Tirant loBlanc”, Ajuntament de València, 1991.

SANTAMARÍA, Álvaro, Corpus documental para la investigación del Consell General de Valencia en eltránsito a la modernidad, Biblioteca Valenciana, Valencia, 2000, 2 vols.

SEVILLANO COLOM, F., “Apuntes para el estudio de la cancillería de Pedro el Ceremonioso”,Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-241.

SEVILLANO COLOM, F., “Cancillerías de Fernando I de Antequera y de Alfonso el Magnánimo”,Anuario de Historia del Derecho Español, XXXV (1965) pp. 169-216.

SOLER, Abel, Joan Roís de Corella (1435-1497). Síntesi biogràfica i aportació documental, AcadèmiaValenciana de la Llengua, València, 2014.

SORIA, Andrés, Los humanistas de la corte de Alfonso el Magnánimo (según los epistolarios), Univer-sidad de Granada, 1956.

Page 216: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

218

VENY I CLAR, J. (ed.), “Regiment de preservació de pestilència” de Jacme d’Agramont (S. XIV), Di-putació Provincial, Tarragona, 1971.

VIDAL BELTRÁN, E., Valencia en la época de Juan I, Universitat de València, 1974.

VIDAL GONZÁLEZ, F. (ed.), Gómez Manrique: Cancionero, Cátedra, Madrid, 2003.

VIVES Y LIERN, V., Las Casas de los Estudios en Valencia. Informe acerca del sitio en que éstas se hallabanemplazadas, Vda. de E. Pascual, Valencia, 1902.

WITTLIN, Curt J. (ed.), Brunetto Latini: Llibre del Tresor, ENC, Ed. Barcino, Barcelona 1980 (vol.I), 1976 (vol. II), 1986 (vol. III) y 1989 (vol. IV).

WITTLIN, Curt J., Repertori d’expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions cata-lanes antigues, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1991.

WITTLIN, Curt, “Extrets d’obres d’Eiximenis copiats i amplificats per Jaquet de Marvilla en unmanuscrit de Santes Creus”, en De la traducció literal a la creació literària, IIFV, Publicacionsde l’Abadia de Montserrat, València/Barcelona, 1995, pp. 81-101.

WITTLIN, Curt, “De les Meditationes Vitae Christi de Ludolf el Cartoixà a la Contemplació de la Pas-sió de Francesc Prats”, en De la traducció literal a la creació literària, IIFV, Publicacions de l’A-badia de Montserrat, València/Barcelona, 1995, pp. 118-136.

WITTLIN, Curt, “La ‘valenciana prosa’ del traductor Bernardí Vallmanya”, en De la traducció li-teral a la creació literària, pp. 157-179.

WITTLIN, Curt, “Dels manuscrits a l’edició: el Tirant, elaborat per Martorell el 1460 usant ma-terials preexistents, revisat en ‘valenciana prosa’ per Galba”, en De la traducció literal a lacreació literària, pp. 203-243.

Page 217: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

219

advers cas (ff. 146r y 147r)affectable dilecció (ff. 40r y 46v)affectuosa humilitat (f. 106v) affectuoses penses (f. 68r) alegra festivitat (f. 132v) alegre voler (f. 125r) amable memòria (f. 49v)amigables ciutats (f. 126v)animoses coratges (f. 59v)antiquades libertats e franquees (f. 176r)apostolical licència (f. 157v)ardent goig (f. 66r)ardent propòsit (ff. 11v y 43r)ardent voler (ff. 43r y 100r), ardents affecció e [...] amor (f. 76r)ardents affeccions (ff. 176r y 194v)ardents caritats (f. 51r)ardents voler e affeccions (f. 93r)àvols hòmens (f. 38r)baronívols coratges (f. 51v)beatífiques çoques (f. 67v)benaventurada entrada (f. 86r)benaventurada consecució (f. 121r)benaventurada venguda (ff. 76r y 86[bis]v)benaventurada vista (f. 41v)benaventurats adveniments (f. 67v)benigna [...] dignació (f. 86[bis]r)benigna humanitat (f. 75r),benigna paciència (f. 83v),benigne salvador (f. 83r)benignes favors (f. 64v)bon amich (ff. 87r y 118v)bon rey (f. 122v)bon sforç (f. 72r) bona [...] amistat (ff. 42r y 91r)bona justícia (ff. 52r, 78v y 79v)bona vida (f. 123v)bones amistats (f. 83v)

bons desigs (passim)bons [...] fruyts (f. 123v)bons [...] abats e prelats (f. 123r)bons [...] hòmens (f. 59v)bons [...] prelats e pastors (f. 123r)breus paraules (f. 92v)car amich (passim)caritativa pietança e refecció (f. 52v)carregoses culpes (f. 117r)celestial hospitació (f. 122v)civils guerres (ff. 112r y 135v)clara [...] amistat (f. 93v)clara fatuïtat (f. 30r)clares senyals (f. 43r)clement benignitat (f. 65r)comendable administració (f. 53r)comendable saviea (f. 92v)comendable vida (f. 120r)comendables actes (ff. 124v-125r)comendables devosions (f. 122v)condignes premis (f. 120r)condignes [...] retribucions (f. 120r)continuades pluges (f. 83r)cordial amor (f. 76r)corporal sanitat (f. 87r)culpables faltes (f. 137v)curosa instància (f. 117v) damnats desigs (f. 38r)demoníaques tempestats (f. 82v)desordonats actes (f. 38r)diciplinable penitència (f. 52v)digna vicissitud (f. 76r)dignes retribucions (f. 129v)digníssimes [...] persones (f. 67v) divinal ajuda (ff. 48r, 59v, 78v, 83v, 86r)divinal bonea (ff. 40r y 46v)divinal gràcia (f. 83r)divinal misericòrdia (f. 83v)

ANEXOS

Anexo núm. 1: adjetivos antepuestos

Page 218: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

220

divinal obsequi (f. 53r)divinal potència (f. 52r)divinal saviea (f. 82v),divinals laors (f. 51r) dreturera intenció (f. 129v) durable concòrdia (f. 10r)durs [...] flagells (f. 137v) ecclesiàstich juhí (f. 165r) ecclesiàstiques persones (ff. 136v, 157v-159r)effectives obres (f. 87r) effectual obra (f. 57r)effectuals provisions (f. 148r) effectual obteniment (f. 109r)elongada sperança (f. 76r)eternal glòria (ff. 120v y 129v)eternal mort (f. 82v)eternal premi (f. 51v)eternal serenitat (f. 175v) exquisides vies (f. 55v)exuberants goigs e alegries (f. 86[bis]v)exultable festa (f. 86r)exultable victòria (124r)exultables novelles (f. 67v)exundants munificència e liberalitat (43r)famós ladre (f. 165r)favorable provisió (f. 100v)favorables paraules (f. 76r) feral voler (f. 38r)ferals delictes e crims (f. 126v)ferm propòsit (ff. 11v, 38r y 69r)ferma sperança (f. 120r)fervent zel (f. 34v)fidedignes ciutadans (f. 124v)final conclusió (f. 177r) final intenció (f. 5r) flachs genoveses (ff. 52r y 78r)flamejants affeccions e desigs (f. 50r)flamejants desigs (ff. 68v, 75r y 76r) fontal affluència (f. 112r) fructuós fill (ff. 62r y 132v)fructuosa dignitat (f. 87r)fructuoses intercessions (f. 61r)fructuoses parts (f. 125r)generós coratge (ff. 125r, 129v y 155v)generós voler (f. 92v)generosa nativitat (f. 53r)generosos braços (f. 52r)gloriós fill (f. 67v)gloriòs renom (f. 124r)gloriosa senyoria (f. 86[bis]r)glorioses victòries (ff. 68v, 86[bis]v y 175v)gracioses [...] paraules (f. 76r)

grandíssima nova (f. 68v)grasses rendes (f. 122v)gratífiques oracions (f. 83r)greus flagells (f. 137v) honestes vies (f. 51r)honorables parents (f. 87r)humanal juhí (f. 48v)humanal linatge (f. 82v)humanals cants (f. 68v) humil affecció (f. 106v) humil [...] reverència (f. 86[bis]v)il·lesa conservació (f. 20r)il·lesa observació (f. 134r)inaccessibles roques (f. 48v)incomutable virtut (f. 53r)indignes mans (f. 36r)inexpugnables fortalees (f. 49r)infels moros (f. 75v).infels serrahins (f. 133v) injustes postulacions (f. 112r), injustes supplicacions (f. 112r)innada naturalea (f. 18v)insaciable avarícia (f. 38r)integra amistat (f. 128v) integra religió (ff. 51r, 82r, 83r, 137v y 138r) intrèpides animositats (ff. 51v-52r)irrefragable ensenya (121r)irreparable perill (f. 146r)jocunda consolació (f. 120r)jocunda nova (f. 75r)jocunda [...] seÿlla (f. 49v)jocunda [...] venguda (f. 76r)jocundíssima festivitat (f. 67v)jubilosa exultació (f. 75r)jubilosa reverència (f. 67v)jubilosos cants (f. 68v)justes exortacions (f. 132v)justes [...] incitacions (f. 129v)justes intercessions (f. 64v)justes [...] suasions (f. 100r)justes supplicacions (ff. 47r, 61v, 112r, 117 y 121r)justs [...] vots (f. 61v)lagrimable desolació (f. 176r)leal [...] amicícia (f. 93v) leigs furts (f. 165r)liberal offerta (f. 92v).loable administració de justícia (f. 129v)loable ardiment (f. 34v)loable costuma (f. 103r)loable desig (f. 43r),loable [...] fi (f. 43r)loable fill (f. 94r)

Page 219: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

221

loable memòria (f. 65r)loable propòsit (f. 51r)loable recordació (f. 109r)loable renom (ff. 53v, 129v)loable testimoni (f. 12v)loable vida (f. 163v)loables consuetuds (f. 137r)loables precessors (f. 78v)luminosa saviea (f. 123r)malfatans cossaris (f. 155v)malvades gents (ff. 78v y 79v)maravellosa manera de goig (f. 68v)mare ciutat (f. 87r)meritoris effectes (f. 120v)monàstica vida (f. 122v)mortal congoxa (f. 146v)mundenal vida (f. 51r)mundial renom (f. 51v)mundials [...] occupacions (f. 82v)natural inclinació (f. 64v)natural pàtria (f. 53r)natural stinct (f. 37v)naturals vassalls (f. 100v)necessària causa (f. 62r)noble offici (f. 155v)notable [...] dignitat (f. 87r)notable monge (f. 120v)notables ciutats (f. 26r)notables monastirs (ff. 122v y 123v)notables officis (f. 105r)notables persones (f. 52v y 120v) notables [...] serveys (f. 45r)nova [...] manera de goig (f. 68v)nova victòria (f. 68v)opportunes maneres (f. 68v)orrible cosa (f. 146v)perditíssima facció (f. 48v)perditísima gent (f. 48v)perpetual gràcia (ff. 78v y 79v)perpetual fama (f. 121r)perpetual posseïdor (f. 129v)perpetual renom (ff. 49r, 68v y 129v)perro moro (ff. 58v, 59v, 72r, 72v y 75v)perversa vida (f. 94r-v)piadosa miseració (f. 138r)piadosa processó (f. 66r)plena fiança (f. 14r)plena exaudació (f. 120r)pluvials aygües (f. 137v)poderosa [...] senyoria (f. 86[bis]r)populosa ciutat (ff. 87v y 149v)preminents officis e honors (f. 87r)

presencial visitació (ff. 33r y 68r)presencial vista (ff. 50r y 76r)promenívol antiquitat (f. 120r)proprici pare (f. 53r)pròspera venguda (f. 66r)prosperats eveniments (f. 28v)pur zel de justícia (f. 165v)rahonable [...] obtat (f. 87r)rahonables suasions (f. 100r)rahonables vots (f. 61v)religiosa devoció (f. 120v)religiosa pensa (f. 112r)remediable provisió (ff. 136r y 147v)reverencial amor (ff. 50r y 76r)reyal ciutat (f. 86[bis]v) reyal presència (ff. 49v, 50r) sagrada ley evangèlica (f. 51r)sagrades entràmenes (f. 49v)sagrats Apòstols (f. 52r)salutable [...] obtat (f. 87r)salutar propòsit (f. 34v)salutars coses (f. 65v)salutíferes provisions (ff. 113r y 147v)salvífich sermó (f. 52v)sana intenció (f. 140v)sancera amistat (f. 91r)sant servir (f. 86[bis]v)santíssima [...] cena (f. 52v)sàvies maneres (f. 155v) scientífich [...] fill (ff. 40v y 47r), segura sperança (f. 46r)segura confiança (f. 87r)segura confidència (f. 107r)sincera amistat (ff. 42r y 93v) singular dignació (f. 86[bis]r)singular [...] nova (f. 68v)sinistra part (f. 129v)sinistra suspició (f. 149v),sinistre cas (f. 50v)sinistre sperit (f. 44r)sinistres rumors e noves (f. 2v)soberchs rovells (f. 83v) sobirans graus de glòria (f. 69r)sol·lempne processó (f. 66r)sol·lícita cura (ff. 88r, 113r y 123r)sol·lícita instància (ff. 116r, 117v, 121r y 136r)sol·lícita intercessió (f. 132v)sol·lícits parts (f. 60v)sovenejades conversació e convicte (f. 26r)sovenejades letres (f. 40v)special affecció (f. 76r)special amor (f. 76r)

Page 220: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

222

special gràcia (passim)specials [...] oracions (f. 138r)sperituals profits (f. 51r y 122v)stable [...] seÿlla (f. 49v)subjecta reverència (f. 86[bis]v)supplicable humilitat (f. 120v)supplicable instància (ff. 40r, 46v y 121r)supplicable recomendació (f. 67v) supplicables instàncies (f. 116r-v) supplicables intercessions (f. 100r) supplicables letres (ff. 61v y 98r)supplicables parts (f. 100r)temporals aliments (f. 138r)temporals necessitats (f. 83r)triümphable victòria (ff. 50v, 76v y 124r)triümphables victòries (121r)urgent [...] causa (f. 62r)valents hòmens (f. 59v)valerós sforç (f. 77v)valerosa invasió (f. 48v)valerosa nació (f. 78r)vel·lable sol·licitud e cura (f. 145r)vel·lables cures (f. 114r)vel·lables intercessions (f. 61v)vel·lables parts (ff. 60v, 61v y 87r) vel·lables scoltes (ff. 51v y 79v)vera caritat (f. 51r)

vera justícia (f. 156r)verdadera amicícia (f. 93v)verdaderes amistat, concòrdia e benivolència (f. 26r)vigoroses provisions (f. 147v)virtuós clergue (f. 43r) virtuós fill (ff. 40v, 47r y 67v)virtuós [...] rey (f. 147v)virtuós senyor (ff. 76r y 147v)virtuosa defensió (f. 72r) virtuosa felicitat (f. 121r)virtuosa fi (f. 43r)virtuosa justícia (f. 65r)virtuosa nació (f. 78r)virtuosa persona (ff. 67v y 121r)virtuosa senyoria (f. 75r),virtuoses persones (ff. 75r, 78v y 121r)virtuosíssimes [...] persones (f. 67v)virtuosos abbats e prelats (f. 123r) virtuosos fruyts (ff. 87r y 123v) virtuosos prelats e pastors (f. 123r)virtuosos [...] vassalls (f. 49v)visceral amistat (ff. 87v y 92v)visceral fill (f. 53r)votiva prosperitat (ff. 133r y 155r)votiva religió (f. 113r)votiva sanitat (passim)votives oracions (f. 138r)

Page 221: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

223

afanys e treballs (f. 155v)affecció e amicícia (f. 93r)affecció e bon voler (f. 125r)affecció e devoció (f. 132v)affecció e favor (f. 76r)ajuda e suffragi (f. 11r)amistat e vicissitud (f. 55v)amor e affecció (f. 43r)amor e dilecció (ff. 43r y 67v)animositat e virtut (ff. 78v y 79v)ardits e valerosos (f. 72r)arts e obres (f. 49v) benignitat e clemència (f. 124r)benignitat e graciositat (f. 40r)béns e coses (f. 10v)calamitat e angústia (f. 138r)causes e raÿls (f. 29r)clemència e benignitat (f. 76r)clemència e pietat (ff. 138r)col·loquis e rahonaments (f. 175r)concors e participi (f. 87r)congoxa e angústia (f. 146v)coratges e forces (f. 48v)coratges e fortalea (f. 59v)conversació e convicte (ff. 26r y 33r)coses e vies (f. 47r)crits e algazares (f. 59v)culpes e faltes (f. 82v). dans e perills (f. 60r)debats e contrasts (f. 50v)demèrits e crims (f. 118v)destrucció e perdició (f. 126v)desviament o dilació (f. 27v)dició e senyoria (f. 26r)dilació o tarda (f. 25v)discòrdies e scàndels (f. 38r)dret e justícia (f. 21r)drets e preheminències (f. 45v)edicte o provisió (f. 157v)exortacions e prechs (f. 132v)fe e creença (ff. 15r, 67v, 86[bis]v y 104v)feeltat e affecció (f. 45r)fertilitat e habundància (f. 119r)fets e actes (f. 86[bis]v)forces e coratges (f. 78v)fortuna e tempesta (f. 83v)govern e administració (f. 86[bis]v)govern e regiment (f. 11v)gràcia e mercé (f. 12v)gràcies e benificis (f. 43r)

gràcies e mercés (ff. 68v, 75r, 125r y 129v)gratitud e vicissitud (f. 125r)grats o gràcies (f. 21v)guerres e bandos (f. 135v)honor e benifici (f. 132v) impediment o obstacle (f. 87v)infeeltat e sedició (f. 48v)instància e prechs (f. 25v)instàncies e prechs (f. 129v)intenció e propòsit (f. 59r)intenció e voler (ff. 12v, 47r y 129v)intercessions e pregàries (f. 87r)lesió e prejuhí (f. 47r)licència e facultat (f. 53r)machinacions e perills (f. 49v)mal o dan (f. 59r)malfets e delictes (f. 129v)manaments e ordenació (f. 30r), marques o senyals (f. 10v)motiu e fonament (f. 28r)multitud e potència (f. 48v)munificència e liberalitat (f. 43r)negocis e affers (f. 125r)novitats e casos (f. 112r)novitats e rumors (f. 135v)obres e actes (f. 45r)officis e honors (f. 87r).opprobri e menyspreu (f. 35r)oracions e pregàries (ff. 82r, 83r y 138r)oys e rancors (f. 8r)oys e ranchors (f. 7r)pahor e temor (f. 78r)passions e interesses (f. 26r)peccats e culpes (f. 138r)peccats e delictes (ff. 82v y 83v)peccats e iniquitats (f. 82r-v)penses e affeccions (f. 49r)penses e coratges (f. 65v)pietança e refecció (f. 52v)plaers e bones obres (f. 21r)plagues e batiments (f. 82v)poder e sforç (f. 11r)poder e saber (ff. 125r y 133r)potència e virtut (f. 59v)prechs e instància (f. 125r)premis e retribucions (f. 120r)profit e beneffici (f. 6r)promenia e bondat (f. 123v)propòsit e intenció (f. 149r)propugnacles e guarnions (f. 48v)

Anexo núm. 2: parejas de sustantivos

Page 222: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

224

provisió e edicte (f. 158r) provisió e sustentació (f. 119r)punicions e plagues (123r)rahó e causa (f. 67v)recapte e compliment (f. 27r)regiment e govern (ff. 11v y 26r)regnes e terres (ff. 12v, 34r)repòs e tranquilitat (ff. 112r, 113r y 135v)robes e mercaderies (f. 14v)rumors e noves (f. 2v)rumors e perturbacions (f. 112r)sciències e obres virtuoses (f. 43r)sol·licitud e cura (f. 145r)sons e cants (f. 82v)sotsmeses e vassalls (f. 43r)sperança e seguretat (f. 8v)successió e perseverància (f. 148v)

supèrbia e perfídia (f. 69r)sustentació e incentiu (f. 43r)treballs e affanys (f. 83v)utilitats e béns (f. 26r)vassalls e sotsmeses (f. 43r)vassalls e sotsmesos (f. 69r)vexacions e injúries (f. 38r)via e manera (f. 26v)vigília e diligència (f. 7r)volentat e beneplàcit (f. 29r)voler e consentiment (f. 16v)voler e intenció (ff. 34v y 115v)voler e propòsit (ff. 21v y 62r-v)volers e affeccions (f. 93v),voluntat e assentiment (f. 117r)voluntat e consentiment (f. 117r)vots e desitgs (f. 76r)

Page 223: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

225

amats e feels (f. 49r)antichs e originaris (ff. 104v y 105r)bona e agradable (f. 177v) bona e sincera (f. 42r)bona e sancera (f. 91r) bons e valents (f. 59v)clara e sincera (f. 93v)congoxosa e trista (f. 155v)contínua e amable (f. 49v)covinents e opportunes (ff. 86[bis]v)deguda e spatxada (f. 50v)delliberats e voluntaris (f. 92v) digníssimes e virtuosíssimes (f. 67v)diligents e vel·lables (f. 61v)distincta e seperada (f. 32v)distinctes e separats (f. 80v) estèrils e freturoses (f. 137v)exceptats e exclusos (f. 128v)expert e ydòneu (f. 36v)fat e foll (f. 35v)feels e animosos (f. 49v)ferm e ardent (f. 11r)ferma e segura (f. 53r)ficta e simulada (f. 7r)flaqua e fluxa (f. 59v)flachs e descoraznats (f. 78r y v)franchs e quitis (f. 133v)gran e singular (ff. 11v y passim) habitada e poblada (f. 133v) honests e virtuosos (f. 100v)humiliats e contrits (f. 82v)idòneu e segur (f. 62v) il·lícits e desonests (f. 38r)

injusta e de gran desraó (f. 91r)just e rahonable (ff. 6r, 8r, 12v y 100r)leal e verdadera (f. 93v)leals e feels (ff. 3r, 78v y 79v)legíttim e canònich (f. 17r)lícit e permés (f. 33r)loable e perpetual (f. 129v)loable e virtuosa (f. 43r)murada e circuïda (f. 133v) necessaris e profitosos (f. 5r) nova e maravellosa (f. 68v) núvol e tèrbol (f. 49v)personal e contínua (f. 158r)plenera e durable (f. 10r)poderosa e gloriosa (f. 86[bis]r)preeleta e reyal (f. 49r)prejudicials e dampnoses (f. 118r)profitoses e útils (f. 47r) pròpries e privades (f. 26r) rahonable e just (f. 7r)salutíferes e remediables (f. 147v)santíssima e extrema (f. 52v)singular e loable (f. 53v)singular e preeleta (f. 53v)sol·lícita e curosa (f. 117v)specials e devotes (f. 83r)specials e votives (f. 138r)urgent o necessària (f. 62r)útil e profitós (f. 27r) útils e fructuoses (f. 61r)útils e profitosos (f. 83v)vel·lables e sol·lícits (f. 60v)virtuós e propíciu (f. 147v)

Anexo núm. 3: parejas de adjetivos

Page 224: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

226

acaptar e mendicar (f. 54r)admetre e acceptar (f. 51r)animem o metam cor [vos hi] (f. 72r)apercebir e apparellar (f. 35v)appartats e lunyats [sots] (f. 138r)arriben e vénen (f. 122r)atorgàs e conferís (f. 116v)attènyer e venir (f. 86[bis]r)castigats o corregits [som] (f. 82v)cloure o finar (f. 5r)confortats-vos e tolets de vosaltres anxietat (f. 3r)considerar e attendre (f. 49v)creat e fet [fon] (f. 16v)dar o prometre (f. 145v)debel·lar e dissipar (f. 59v)declarar e determenar [sia de sa mercé] (f. 102r)declarat e determenat [sia e romanga] (f. 102r)demanar e exegir (f. 96v)denegar o inhibir-li (f. 91r)desviat e molt minvat [és] (f. 26v)devem e som tenguts fer (f. 129v) diem e requirim (f. 47r)dien e declaren (f. 133v) diga e comunique (f. 42v)diga e declar (f. 11v)diga e explique (f. 41v)diga e recite (f. 60v)diguen e expliquen (f. 67v)diguessen e rahonassen (f. 37v)dir e appellar [se fa] (f. 30r)dir o comunicar (f. 30r)dir o explicar (ff. 33r y 155r)dit e averat [havem] (f. 10v)diu e aferma (f. 10v)dix e al·legà [se] (f. 165r),do e atorgue (f. 10r)do e ministre (f. 124r)donar e atorgar (f. 53r)dotar e insignir (f. 100v)exercí e regí (f. 16v)exoram e pregam (f. 163v) exortam e obsecram(f. 51r)explicarets e direts (f. 7r)exposat e mes al davant [li havem] (f. 11r)farem e complirem (f. 125r)favorir e ajudar (f. 21r)favorits e ajudats (f. 18v y 19r)fer e complir (f. 156r)fetes e donats [han] (f. 150v)

fetes o procurades (f. 92v)fets e donats [sien] (f. 123v)fets e exercits (f. 48v)fets e prestats [sien] (f. 105r)ginya e tracta (f. 111v)guard e preserve [nos] (f. 123v)guardarets e observarets (f. 42v)ha e trau naxença (f. 87r)habundada e feta basta de viures [sia] (f. 114r)haja e obtenga (f. 87r)haurem e reputarem (f. 156r)haver e conseguir (f. 123r)haver e obtenir (f. 175v)inquietets o molestets (f. 96v)inquirir e demanar [han attemptat] (f. 133v) instar e [...] supplicar (f. 43r)investigades e cerquades vies [havem] (f. 114r)lests e vists [havets] (f. 26r)levar e tolre (f. 8r)lexets e permetats (f. 72r)loat e glorificat [és] (f. 82v) menats e meses [havia] (f. 19r)moguda e suscitada (f. 119v) multiplicats e afegits (f. 82v)noure e fer mal (f. 38r)obtenir e haver (f. 122v)offer e dóna (f. 45r)ordenà e creà (f. 36r)ornen e il·lustren (f. 53r)pagar e contribuir [han acostumat] (f. 136v)permeten e lexen traure (f. 63r) poguem e sabem (f. 145v)porten ab si e produexen (f. 26r)posats e mesos [havets] (f. 34v)prene e haja [...] líberament (f. 90r)pregan e exortan (f. 79v)pregant-nos e encarregant (f. 104v)pregat e supplicat [era stat] (f. 116r)presidesca e administre (f. 52v)prohibir e vedar (ff. 113r y 148r)proveesca e y man fer (f. 117v)proveïda o spatxada [sia] (f. 50v)punits e castigats [ha] (f. 82v)purgats e denejats [siam] (f. 83v) regia e administrava (f. 32v)regits e governats [són] (f. 123r)requirim e pregam (f. 155v)responem e diem (f. 6r)restituir e tornar (f. 129v)

Anexo núm. 4: parejas de verbos

Page 225: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

227

sab e coneix (f. 53r)sabé o sentí (f. 62v)sabem e havem conegut per experiència (f. 128v)sabem e som certs (f. 82v)sembrar e metre (f. 38r)sentida e vista [ha] (f. 11r)sentíssets o sabéssets (f. 169r)sentit o sabut [ha] (f. 146v) soberguejar poderosament e vençre (f. 75v)sobrar e vençre (ff. 78v y 79v)soltades e manades liurar (f. 25v)soltades e toltes [fossen] (f. 9r)

sostengut e ajudat (f. 43r)stigueren e perseveraren (f. 117r)tolguen e cancel·len (ff. 13v y 63r)tolre e delir de la faç de la terra (f. 82v)toltes e levades [foren] (f. 15v)torben e tribulen (f. 38r) vaccar e entendre (f. 43r)veem e [...] conexem (f. 26v) vençrets e attenuarets (f. 59v)veure e sentir (f. 47r)volríem e deuríem (f. 68v)

Page 226: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

228

abtament (f. 36r)affectuosament (f. 42v, 51r, 53r, 61v, 73v, 74r, 84v,85v, 86v, 100v, 113r) altrament [d’] (ff. 7r, 47v)amigablement (ff. 38r, 57r y 98v)amplament (f. 92v)antigament (f. 137r)asprament (f. 48v)baronívolment (f. 78r)bastantment (f. 116v)benignament (f. 5v)bonament (f. 57r)capitalment (ff. 126v y 129v)caritativament (f. 51r)cautament (f. 49v)certament (ff. 51r, 62v, 74r y 82v)clarament (ff. 15v, 47r, 80r y 117r)concordement (f. 16v)complidament (ff. 60v y 85v)contínuament (f. 52v)convinentment (f. 83r)copiosament (f. 100v)curiosament (f. 133r)curosament (f. 87r)debitament (f. 117r)decentment (ff. 12v y 100v)degudament (ff. 27v, 52v y 79r) diligentment (f. 51r)dretament (f. 82r)effectualment (ff. 40r, 46v, 50v, 104r y 104v)esforçadament (f. 77v)estesament (ff. 2r, 10r, 15v y 35v)eternalment (f. 83r)expressament (ff. 116v y 128v) fàcilment (f. 50v)familiarment (f. 100v)fermament (ff. 59v y 78r)fiablement (ff. 25v, 26v, 83v, 118v y 132v) finalment (f. 11v, 47r, 47v, 49v, 67v)flachament (f. 77r) fraternal[ment] (f. 51r)gloriosament (ff. 33r y 49v)graciosament (ff. 5v, 62v, 76r, 92v y 116r)honestament (f. 94v)hostilment (ff. 69r y 144r)humilment (f. 49r) inclusivament (f. 48v)indebitament (f. 17r)indifferentment (f. 94v)

immediadament (f. 52r)inpuna[ment] (f. 53r),intrèpidament (f. 93r)irrefragablement (f. 90r)lagremablement (f. 127r)leujerament (f. 35v)líberament (ff. 90r y 104v)lícitament (f. 53r)liurament (f. 72r)loablement (ff. 52v y 102r)longament (f. 57v)majorment (f. 51r, 59v, 90r)naturalment (f. 100r)notòriament (f. 110v)novellament (f. 105r) opportunament (f. 86v) pacíficament (ff. 47r, 119v, 177r y 177v)pecculiar[ment] (f. 43r)personalment (ff. 16v, 52v, 53r, 67v, 86[bis]v, 116r y125r) poderosament (ff. 3r, 6v, 10r, 12v, 17r, 50v, 53v, 62v,75r, 75v, 76v, 100v y 117v)precípuament (ff. 105r y 122v) presencialment (f. 62v)prestament (ff. 3r, 62v, 74r, 76r, 82v, 85r y 85v) primerament (ff. 3r, 25v, 50r, 115v y 116r)promenívol[ment] (f. 36r)promíscuament (f. 26r)públicament (ff. 35r y 116v)quietament (ff. 119v, 177r y 177v)rahonablement (f. 27v)rancurosament (f. 116v)religiosament (f. 122v)salvament (ff. 38v y 85v)secretament (ff. 35v y 69r)segura[ment] (f. 38v)senyaladament (f. 65r)singularment (ff. 11v, 12v, 16v, 43r, 45r, 48v, 50v, 51r,52r, 59v) sobergament (f. 82v)solament (ff. 45r, 49r, 59r, 117r)sòlidament (f. 53r)sol·lícitament (f. 87r)specialment (f. 83r)specífica[ment] (f. 128v)subtilment (f. 49v)suficientment (f. 115v)summàriament (f. 98v)supplicablement (ff. 45r, 60v, 61r, 62r y 121r)

Anexo núm. 5: adverbios en -ment

Page 227: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

229

tendrament (f. 82v)valerosament (f. 34v)verdaderament (f. 86r)

versemblantment (ff. 27r y 135v)virtuosament (ff. 49v, 51r, 100r, 102r y 106v)volenterosament (f. 125r)

Page 228: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...
Page 229: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

231

Abella, Joan d’ 52Ademuz 160África 67, 68Agramont, Jacme d’ 139Aguilar, familia 21Aguilar, Francesc 25-27Aguilar, Francí 24, 172Aguilar, Goçalbo 21, 22Aguilar, Gonçal 21, 22Aguilar, Isabel d’ 24Aguilar, Joan, agricultor 22Aguilar, Joan, notario passimAguilar, Maciana d’ 21, 23-25, 42, 56Aguilar, Úrsula d’ 21, 22, 24, 30, 42AGUILÓ I FUSTER, M. 86, 213Alacant 160, 181Alamany de Cervelló, Ramon 149Alcañiz 95Alcublas 27Alfonso V el Magnánimo, rey de Aragón pas-simAlgarbe, l’ 67, 78Almería 120, 181Alpicat, Guillem d’ 195Altura 27Alzira 39, 160, 163Andreu, Pere 45Anglés, Guillem 88Anglesola, Pere d’ 29Aragó, Alfons d’, ‘el Vell’, duque de Gandia 38,75, 154Aragón, Corona de 53, 61, 62, 75, 76, 81, 118-120, 128, 129, 132, 134, 164, 178, 181, 183,191, 202Aragón, reino de 27, 29, 31, 205, 206Aragón, Juan de, príncipe de Viana 168Aragón, Pedro de, infante, hijo de Fernando I98

Archos, Joan de los 45Argüello, Alfonso, arzobispo de Zaragoza 56Arinyo, Francesc d’ 69ARRONIS LLOPIS, C. 153, 211Artús, Ramon 15, 190BADIA, L. 13, 152, 153, 211Balaguer 36-38, 56, 154, 171Barceló, Guillem 22[Barceló], Maria, mujer de Guillem Barceló 22Barcelona 32-34, 36, 49, 52, 53, 65, 87, 110,117, 127, 133, 159, 175, 190, 197Bayona, Joan 36 Beda el Venerable 102Belchite, arcediano de 196Bellera, Arnau Guillem de 28-31, 33, 34 Benaguasil 22, 27, 31, 36, 41, 56Benedicto XIII 32Beneyto, Joan 49Blanch, Francesc 183Blanes, Vidal de 28Boccaccio 154Boecio 54, 55BOFARULL Y MASCARÓ, P. 27, 29, 56, 211Borja, Alfons de 70, 71, 74, 79, 90, 91, 97,127, 165, 168, 198, 199Borriana, la Plana de 32Buffon vid. LeclercBuñol, castillo de 38BURNS, R. I. 57, 78, 141, 211Cabanyelles, Pere 13, 43, 47, 97, 175, 176Çabata, Lluís 82Calatayud 29Calixto III vid. Borja, Alfons deCanals, Antoni 94, 152CARBONELL, J. 150, 151, 211Carbonell, Pere Miquel 148Cardona, Miquel 43CARMODY, F. J. 212

ÍNDICES

Índice onomástico

Page 230: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

232

CÁRCEL ORTÍ, Mª M. 27, 163, 211CARR, D. C. 54, 59, 71, 75, 78, 87, 88, 154,164, 170, 211CARRERES I ZACARÉS, S. 25, 26, 32, 184, 212Cartagena 71, 208, 209CASANOVA, E. 94, 212Caspe 30Castellar, Joan 103, 199, 200Castelló, la Plana de 32Castellví, familia 24Castellví, Galceran de 24Castielfabib 160Castilla 97, 170, 209Cataluña 27, 29, 35, 158, 197CÁTEDRA, P. M. 54, 59, 75, 78, 87, 88, 154, 164,170, 212Centelles, bando de los 32Centelles, Bernat de 38Cerdeña 49Çeriol, Guillem 181Cervera 36Ceuta 67, 78Chelva 24Cicerón 58-60, 87, 152, 161CINGOLANI, S. M. 153, 212Cocentaina 23, 24Codolar, el, batalla de 28, 29, 31COLÓN DOMÈNECH, G. 88, 93, 97, 106, 109, 139,147, 150, 212, 213Comes, Joan 28, 95Conill, Nicolau 62, 96, 196Constanza, concilio de 43Copliure, familia 23Copliure, Guerau 23Copliure, Jaume 22, 23Copliure, Maciana 23Copliure, misser Tomàs de 23, 99Copons, Guillem de 51, 58-60, 68, 76, 123,124Corbera, Romeu de, maestre de Montesa 81Córdoba 148, 171COROMINES, J. 157, 212Correger, Joan 178, 179Cotlliure (Cochliure) 175, 184Crevillent 131CRUSELLES GÓMEZ, J. M. 43, 57, 58, 213Cuenca 155Cullera 160Curión 161CURTIUS, E. R. 58, 64, 84, 90, 102, 124DALZELL, A. 61

David 17, 85, 208Demetrio de Falero 71Dénia 193Desplà, Jaume 40, 45-47, 55Donat, Joan 46Duenyes, mas de les 99Eimeric, Nicolau 157Eiximenis, Francesc 26, 48Erasmo de Rotterdam 58, 83Escolà, Francesc 45Escrivà, Guillem 44Escrivà, Joan 29, 30, 32, 44Escrivà, Mamfré 39, 41España (Yspania) 66, 174Europa 68Fabra, Joan 170Fenollosa, Lluís de 163Fernández de Valera, Juan 154Fernando I el de Antequera, rey de Aragón 31,33-37, 40, 55, 98, 100, 149, 153, 154, 160Fernando II el Católico, rey de Aragón 89, 171Ferrando, Johan 41FERRANDO FRANCÉS, A. 88, 93, 106, 139, 147,150-153, 160, 213Flix 39FORRADELLAS, J. 59, 215Galba, Martí Joan de 156-159, 162Gandia, duque de vid. Aragó, Alfons d’GARCIA, A. 212 Garcia, Andreu 42Garcia, frare Jaume 42Garcia, misser Jaume 41, 42Garcia, Joana 42García, Pero 71, 208Garcia Aguilar, Jaume 24, 42GARCIA SEMPERE, M. 93, 213Gastó, Joan 206Génova 106, 120, 180GEWECKE, F. 216GÓMEZ FRECHINA, J. 25, 213GÓMEZ MORENO, Á. 58, 59, 149, 213Granada 24, 120, 171, 182, 186GRAULLERA SANZ, V. 24, 45, 213GUAL CAMARENA, M. 171, 213Guardamar 182Guerau, Domingo 67, 206GUIA, J. 116, 156, 158-162, 164-166, 168, 170 ,214HAUF I VALLS, A. G. 93HERNÀNDEZ GARCÍA, A. 22-24, 48, 214Hyères (illa d’Eres) 184

Page 231: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

233

HUIZINGA, J. 83, 113, 119, 214Ibiza (illa d’Iviça, Yviça) 105, 121, 130, 181,184, 186, 190IBORRA, J. 214 Inglaterra 158Iniesta 155Isabel I la Católica, reina de Castilla 89Ischia (illa de Yscla) 113Italia 63, 111, 113, 154Íxar, Gonçal d’, comendador de Montalbán 66,173, 174Jassa, Peregrín de 205Jérica 27Johan, Bernat 41Johan, Pere 196Jordà, Pere 178Jornet, Bernat 95Juan I, rey de Aragón 152Juan I, rey de Portugal 65, 67, 78Juan II, rey de Aragón 99, 168KENNEDY, G. A. 58, 214Ladrón, Ramon, vizconde de Vilanova 24LAMUELA, X. 13, 211Latini, Brunetto 51, 58-60, 68, 76, 77, 123, 124LAUSBERG, H. 59, 64, 116, 125Leclerc, G. L., conde de Buffon 11Lérida 36, 40, 165LIDA DE MALKIEL, Mª R. 92, 93, 99, 154, 214LLIBRER ESCRIG, J. A. 23, 214Llíria 22, 23, 27, 28LLORCA, B. 157, 214Llull, Ramon 170Llupià, Hug de 43, 52, 69, 81, 149, 163López de Ayala, Pedro 149LÓPEZ BUENO, B. 149, 214LÓPEZ ESTRADA, F. 59, 124, 214LÓPEZ I QUILES, J. A. 214LÓPEZ RODRÍGUEZ, C. 37, 215Lucano 84Luna, Federico de, conde de Luna 27-29, 33,34Luna, Rodrigo de, comendador de Monzón120, 136, 170, 199, 200Malla, Felip de 13, 159, 161Mallorca 76, 79, 179, 182Manrique, Gómez 89Manrique, Juana 89March, Pere 38, 171MARCHESE, A. 59, 215Margall, Pere 152María, reina de Aragón, esposa de Alfonso V64, 77, 80, 118, 129, 170, 183

MARICHAL, J. 11, 215Marsella 49, 184, 185Martí, Lluís 101Martí, Pere 99MARTÍ DE BARCELONA, O. M. Cap. 26, 215MARTÍ MESTRE, J. 93, 215Martí de Torres, familia 24Martí de Torres, Berenguer, 13, 24, 25, 42, 47,48, 101, 195Martín I el Humano, rey de Aragón 25, 27-29,83MARTÍN BAÑOS, P. 58-61, 71, 77, 123, 124, 161,215Martínez, Joan 46, 47, 193MARTÍNEZ ROMERO, T. 153, 215Martorell, Joanot 66, 152, 154-160, 162-165,168MARTOS, J. Ll. 67, 83, 92, 93, 106, 116, 150,151, 158, 215Mas, Bartomeu del 42Mas, Ramon del 42Mascarós, Daniel 183, 204Mata, Bartomeu de la 42Mena, Juan de 92, 99, 154MENÉNDEZ PIDAL, R. 215Mercader, Joan 33, 45Metge, Bernat 13, 152, 154MILIAN BOIX, M. 62, 215Miralles, Melcior 117, 169Moncada vid. MontcadaMonçó, Gabriel de 22[Montagut], Lluís de 106, 177, 178Montagut, Manuel de 106, 177Montcada, familia 24 Montcada, Gilabert de 42Montcada, Ot de, obispo de Tortosa 86Montcada, Pere Ramon de 24Montesa, maestre de vid. Corbera, Romeu deMONTERO TORTAJADA, E. 42, 215Montolivet, Gabriel 90MUÑOZ POMER, Mª R. 26, 215Murcia 208Murcia, adelantado de vid. Yáñez Fajardo, Al-fonsoMURPHY, J. J. 58-61, 215NADAL, J. M. 151, 158, 216Nápoles 49, 55, 111, 118, 179-181, 184, 201Navarro, Gil 88Nules, baronía de 38OBARRIO MORENO, J. A. 21, 216Òdena, Joan d’ 13, 47, 183Oliva, baronía de 38

Page 232: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

234

OLIVAR, M. 215Olleria, l’ 90OLMOS Y CANALDA, E. 24, 216Orihuela 102, 160Palamós 187Pallàs, Elvira 24Palomar, Gabriel de 41Pardo, Pero 25, 87, 88, 154, 164Pardo de la Casta, familia 25Pardo de la Casta, Aznar 25Pasqual, Antoni 49Passadores, Pere 13, 47Paterna 27Pedralba 31Pedro IV el Ceremonioso, rey de Aragón 152Penaroja, Bernat 47Peníscola 106PERARNAU, J. 13, 159, 161, 216Peres, Miquel 153Pérez, Francesc 21PÉREZ PÉREZ, D. 37, 216Peris, Gonçal 24Plana, la 32 Pobla de Benaguasil (de Vallbona), la 21, 22,27, 30, 31, 34Poblet, abad de 74Ponç, Joan 13, 47PONS, S. 148, 217PONS ALÓS, V. 27, 211PONTÓN, G. 53, 57-61, 71, 76, 77, 83, 124, 148,216Ponza, batalla de 44Portaceli, monasterio de 17, 25, 191, 206, 207Portugal 65, 67, 78Prades, Lluís de, obispo de Mallorca 79PRATS, M. 151, 158, 216PRETEL MARÍN, A. 154, 155, 216Pròsper 116Pròxida, Olfo de 179, 180Puig de Santa Maria, el 103, 199, 200Ptolomeo 48Pujada, Joan 41Pujada, Nicolau 25Pujades, Guillem 47Quadriga, Arsegino 61REYES, A. 58, 72, 148, 216Riba-roja 31, 79RIBES I PALMERO, V. 215RICO, F. 67, 152, 216RIQUER, M. de 13, 150, 154, 161, 216Rodella, Pere de 22RODRIGO LIZONDO, M. 169, 216

Rodríguez, Alfonso 99Rodríguez del Padrón, Juan 154Rodríguez de Salamanca, Juan 52, 149Roig, Francesc 97, 127, 128, 163, 200, 201,202Roig, Jaume 116, 127Roís de Corella, Joan 24, 67, 83, 92, 93, 103,106, 116, 150-154, 162-166, 168, 169, 171Roma 96, 119, 128Romaní, Jaume de 47, 195ROMEU I FIGUERAS, J. 160Rosselló, condado de 197, 198RUBIO VELA, A. 13, 17, 24, 27, 35, 38, 45- 48,52, 56, 65, 69, 163-171, 216-217RUIZ CALONJA, J. 60, 61, 65, 217RYDER, A. 49, 63, 117, 217San Agustín 86San Isidoro 102San Jorge 171San Luis 49San Pablo 85San Vicente mártir 165, 166, 189San Vicente Ferrer 165, 166SANMARTÍN, O. 148, 217Sant Esperit, monasterio de 17, 191, 193, 206,207, 208Sant Feliu de Guíxols 184, 185Santa Catalina 66, 206SANTAMARÍA, Á. 27, 43, 217Santo Tomás 15, 189Sarrià, Garcia 42SCHMID, B. 131, 212 Segorbe 27-29Sentfeliu, Joan de 46Sentjohan, Pere de 201SERRA ESTELLÉS, X. 88, 213Sevilla 71, 208SEVILLANO COLOM, F. 41, 55, 153, 217Sforza, Muzio Attendolo 104, 111, 118 Sicilia 49Simó, Joan 157Sirvent, Bartomeu 152Solanes, Guillem de 183SOLER, A. 160, 217Soler, Galderic de 43SORIA, A. 106, 217Spital, Antoni 200Suau, Joan 35, 40, 41Suau, Manuel 45, 195Tarragona 206Tarragona, concilio provincial de 66, 67Teruel 125

Page 233: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

235

Timoteo 85, 204TORO PASCUA, Mª I. 212Torrella, Pere 39Torrelles, Antoni 28Torroella de Montgrí 190Tortosa 38, 39, 69, 81, 86, 176Tudela, Juan de 32, 40Turia (riu de Godalaviar) 31Urgell, Jaume d’, conde de Urgell 28, 33, 36,38Urgell, condado de 37Valencia, ciudad de passim

-acequia dels Cavallers 30, 31-acequia de Montcada 31-carrer dels Cavallers 189-carrer de les Corts 189-carrer de Sant Bartomeu 189-carrer dels Teixidors 189-Catedral (Seu) 43, 49, 68, 104, 189-Grau de la mar 185-hospital dels Beguins 69-huerta 31-iglesia del Carmen 189-monasterio de Predicadors 42-monasterio de la Saidia (Çaydia) 74, 75, 105-monasterio de Sant Bernat 90, 203-205-palacio del Real (lo Reyal) 49-parroquia de Sant Andreu 25, 26-parroquia de Sant Joan 25-parroquia de Sant Salvador 25-parroquia de Sant Tomàs 26-parroquia de Santa Caterina 43-parroquia de la Santa Creu 22-plaça de l’Alber 189-Roteros 189-Sala, la (Casa de la ciutat) 44, 47

Valencia, reino de passimValera, Diego de 60, 76Valerio Máximo 48

Vall d’Uixò, la 28Valla, Lorenzo 106Valladolid 170Valldecrist (la Vall de Jesuchrist), monasterio de63, 178, 206, 207, 208Valldigna, monasterio de 81, 201-205Vallseguer, Jaume 26Vallterra, Joan de 69Venecia 55Venecià, Guillem 54, 55VENY I CLAR, J. 137, 139, 218Viana, príncipe de vid. Aragón, Juan deVic 105Vicent, Joan 22Viciana, Martí de 21, 23, 24Vidal, Pere 200VIDAL BELTRÁN, E. 21, 218VIDAL GONZÁLEZ, F. 89, 218Vilalba, Bartomeu de 52, 55, 152, 153, 165Vilamarxant 24, 31Vilanova, Climent de 45Vilaragut, bando de los 25Vilaragut, Ramon de 25Vilarrasa, Lluís de 35, 45Villena, Enrique de 75, 78, 87, 154, 155, 159,164, 170Vinyoles, Narcís 150, 160Violante de Bar, reina de Aragón 152Virgilio 54, 55VIVES Y LIERN, V. 55, 218WITTLIN, C. J. 93, 99, 132, 135, 150, 151, 158,168, 218Xàbia 193Xàtiva 160Yáñez Fajardo, Alfonso, adelantado de Murcia73, 208Zaragoza 40, 41, 56, 154, 205Zaragoza, arzobispo de vid. Argüello, Alfonsode

Page 234: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

236

abicir 89abominable 113abstracció 88acogitar 97adepció 91adhibuir 89adquisició 91adunat 88advers 135adversaria 89adversat 89affectable 96affluència 112altitud 128amable 96amara 16amicícia 87amigables 96animositat 93annuir 70antiquada 96 anxietat 93apostolical 96 aquistat 101ardent 96ardiment 136ardor 128arduïtat 93 àrduus 93artifici 99artificiosos 95ascrit 94assecució 91attenuarets 89beatífich 97bel·licosos 171benignes 96benívol 97brevitat 93 brutal 103canònich 137causar 95cauteri 113celestial 96ces 88civils 96clamorosa 95clarejant 97

coerció 74cogitació 92cogitada 97comendable 94conclusiva 130condignes 96 confidència 92confluït 89còngrua 98congruents 15conjectura 90 conjuncció 133connivència 92 consuetud 69 contrició 16convicte 87 copiosa 131cordial 96corporal 96correpció 119corripir 89credulitat 93curiosament 95decés 88deffensables 96defluir 89delir 89demerescut 88detestables 96detracció 91diciplinable 96 dignació 91divertir 73divinal 96domats 89donador 147duppliquem 97 durable 96effectiva 96effectual 96 effuscats 94 elongada 83eminents 94èmuls 94encautats 90esi 106[e]spècie 92[e]stabilitat 70

Relación de cultismos y voces de posible interés filológico

Page 235: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

237

[e]stable 96 [e]strenuïtat 169-170eternal 96evangelical 96 evengut 88exaudació 97 exaudició 97 exaudir 97excidis 91exibició 91exoram 72expiació 18extermini 119-120extrema 86exultable 93exultació 93exundant 94faç 140factible 94factura 16fal·laces 96famulants 94fat 120fatuïtats 120-121fautoria 132fautors 131fecunditats 93 feral 96fervent 96festiva 96festivants 97 festivar 97ficta 92fidedignes 94 flamejant 96fontal 96fortunal 96fragància 111-112 fragant 111fructuós 95 gesta 88graciositat 128gratífiques 137guardar 139habitació 80habituació 91heremítich 97[h]istòria 115hospitació 92humanal 96il·lecebres 88imitació 90-91

immundes 110impenses 88inperscrutables 94impetrar 87inaccessibles 138incautant-nos 90incitació 73incomutable 94 incredible 94incumbents 94indubitat 130inductives 98 inenarrable 95inèpcies 135inexpugnable 96infantil 96infeeltat 111infirmitats 92 ingents 95iniquitat 93 inmanitats 93inmensitat 135inmunda 103innada 131inquietació 132insaciable 96insidioses 128insignir 71insignitat 93insites 88insolubles 84integritat 93intent 87intrèpidament 95invàlida 95irrefragable 96irreparable 96irrigant 17-18jocunda 96jocunditat 93jubilació 92jubilós 97 lagrimable 96largicions 92letícia 93liberalitat 93liberals 96lícitament 130literatura 90 lúbric 87luminosa 95mediades 133

Page 236: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

238

melodies 68mental 107metràpol 97metròpol 97metròpola 97metropolitana 98miganat 133militar 96ministrats 15miseracions 18moral 96mortal 96multiplicat 94mundanal 96mundials 96munífica 92munificència 92músichs 96 mutabilitat 92mutació 92mútua 91naxença 92nephària 95nòctua 88notorietat 93novercar 90nunqua 92objurgacions 91obsecram 72obsequi 119obsequiós 95obtat 104obtenebrar 90obtenia 90officiós 95 offuscades 94paccions 91parentat 137-138pecculiar 83pendència 92 perditíssima 96perduesca 89perfeta 118perfídia 139perpetual 96perro 120-121perseverància 117perspicacitat 93 pertinàcia 51plausibilitat 93plenera 63pluvials 96

policia 97 populosa 138postulacions 70potència 81precel·lent 83precordis 86preeleta 94prefeccions 90prelació 92presencial 96presumpció 91pressura 91procreació 91proditòria 95profluvis 92profunda 94profunditat 93prolixitat 93promenívol 97propagació 78propíciu 96 propinqüitat 93propugnacles 95prosàpia 98prosperada 80província 101psalmòdies 68puncció 92punible 94 punició 102punir 97pusil·lanimitat 93querimònia 91rampellant 104recidivar 89reddició 91refocil·lats 88remediable 96 reobligarets 115residència 137reverencial 96ridiculosa 95robore 89-90salutable 96 salutar 90salutíferes 137salvífich 69sanctimònia 92sapiència 92scientífich 97sedició 111sedula 92

Page 237: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

239

serenetat 147seÿlla 111sinceritat 90-91sinistre 97sobrar 89sobrecàrrechs 115sobredan 115sobres 115sofístiques 96soliditat 93sòlita 95sol·lícit 97sol·licitut 90suasions 64suavetat 70subjugat 129subjungint 88sublevar 89subministren 97 subtilitat 93subtilment 143suffragi 90superabundant 96supèrfluu 98superioritat 133supplicable 96

supsticiosos 95suspició 91temporal 16terrenals 96tip 125totalitat 93transpassen 97transvolat 90trepidació 91tribulació 126triümphable 94ultronea 87unanimitat 93uniformes 92vàlida 95vel·lables 96vera 97vicissitud 92vigor 74vil·licació 92virtuós 97votiva 97vulga 87vulgat 87ydòneu 94ytàliques 84

Page 238: Joan Aguilar, escrivà de la Sala de la Ciudad de Valencia ...

Este libro se acabó de imprimir el día 22 de noviembre,

tricentésimo vigesimosexto día del calendario gregoriano,

festividad de santa Cecilia,

en los talleres de Gráficas Papallona, sdad. coop. v.