II.2. Tribunal Suprem i Direcció General dels Registres i del Notariat

Jaume Vernet i LlobetCatedràtic de dret constitucionalde la Universitat Rovira i Virgili

Agustí Pou i PujolràsProfessor de llenguatge jurídic de la Universitat de Barcelona

Durant el període d’aquest comentari, de gener a juny de 2000, el Tri-bunal Suprem dicta onze sentències relatives a qüestions relacionades ambla matèria lingüística. Entre elles, n’hi ha algunes relatives a la funció pú-blica local o judicial, com les de 18 de gener o de 9 de març, respectiva-ment, que es resolen de la manera que ja és coneguda pels nostres lectors.La resta són temes diversos: n’hi ha dues que fan referència a la llengua ofi-cial de l’Administració, com la de 26 de gener, que fa referència a una or-denança municipal reguladora de la tipologia dels municipis bascoparlants,darrerament força usual, i la de 16 de maig, sobre el Decret balear sobrel’ús de les llengües oficials a l’Administració, tot i que no entra al fons de laqüestió a causa del plantejament deficient del recurs; la de 8 de març, sobrela negativa d’un ajuntament basc de remetre les actes municipals; la de 10de febrer, sobre la creació d’una mancomunitat de municipis euskalduns; lade 21 de febrer, sobre l’adaptació lingüística de la denominació de l’Ajun-tament de la Vall d’Uixó; la de 15 de març, sobre un assentament al Regis-tre mercantil; les de 27 de març i de 28 d’abril, sobre ensenyament de lesllengües oficials al País Valencià i a Galícia; i la de 17 de gener, d’etique-tatge.

En el mateix període hi ha una resolució de la Direcció General delsRegistres i del Notariat.

Sentència del Tribunal Suprem de 17 de gener de 2000. Sala 3a., Secció 7a.Ponent: Rafael Fernández Montalvo. Rep. Ar. 263, de 2000.

Un cop més el Tribunal Suprem enjudicia la controvertida qüestió del’etiquetatge, concretament dels productes alimentaris. Tanmateix, enaquest cas, malgrat la citació d’una abundant normativa sobre l’ús de lallengua en l’etiquetatge, no es dilucida un conflicte de dret lingüístic prò-

268

269

piament dit, sinó la pertinència de dictar una norma (de caràcter lingüístic)sense la intervenció de l’entitat recurrent ni del Consell d’Estat.

Efectivament, la Federació d’Indústries d’Alimentació i Begudes inter-posa un recurs contenciós administratiu contra l’article 2 del Reial decret1268/1997, de 24 de juliol, que estableix indicacions obligatòries addicio-nals en l’etiquetatge de determinats productes alimentaris i modifica l’arti-cle 20 de la Norma general d’etiquetatge, presentació i publicitat, aprova-da pel Reial decret 212/1992, de 6 de març. La norma impugnada, quetransposa la Directiva 96/21/ce, de 29 de març, redacta l’article 20 de laNorma general esmentada en els termes següents:

«Las indicaciones obligatorias del eti-quetado de los productos alimenticios re-lativas a las listas de ingredientes, las ins-trucciones para la conservación y elmodo de empleo, se expresarán necesa-riamente al menos en la lengua oficial

del Estado, salvo cuando se trate de pro-ductos tradicionales elaborados y distri-buidos exclusivamente en el ámbito deuna Comunidad Autónoma con lenguaoficial propia.»

L’entitat recurrent considera que la norma transcrita és nul.la per raonsde caràcter procedimental (no haver consultat ni demanat dictamen als or-ganismes corresponents) i material (infracció de determinada normativacomunitària, i de l’article 149.1.16 de la Constitució en relació amb legisla-ció interna). El Tribunal Suprem estima el recurs sobre la base que calia undictamen del Consell d’Estat sobre aquest precepte per tal d’aprovar-lo.Argumenta aquesta decisió, en primer lloc, sobre la innovació que es pro-dueix respecte del Projecte que en un primer moment es va presentar per-què hi dictaminés l’alt òrgan consultiu; i en segon lloc, sobre la importàn-cia del precepte, que es deu al fet que afecta la delimitació de lescompetències entre l’Estat i les comunitats autònomes pel que fa a la de-terminació del caràcter bàsic de les indicacions obligatòries de l’etiquetat-ge de productes alimentaris.

Mentre que amb la normativa anterior (Reial decret 212/1992, de 6 demarç) calia expressar en «la llengua espanyola oficial de l’Estat» les dadesobligatòries de l’etiquetatge dels productes alimentaris comercialitzats aEspanya, la normativa impugnada limitava l’obligatorietat a la llista d’in-gredients, les instruccions per a la conservació i les instruccions d’ús, demanera que quedava reduït, per tant, l’àmbit del que es considerava bàsicquant a l’ús del castellà en les etiquetes d’aliments (vegeu la Crònica legis-lativa de la Revista de Llengua i Dret núm. 29, pàg. 293-294). Des de laperspectiva de la normativa europea, segons el Tribunal Suprem també ca-

270

lia aquest dictamen. En efecte, l’art. 13 bis de la Directiva 97/4/cee, de 27de gener, per la qual es modifica la Directiva 79//112/cee estableix el se-güent:

«1. Els estats membres han de pro-curar de prohibir en el seu territori elcomerç de productes alimentaris per alsquals no figurin les mencions previstesen l’article 3 i en l’apartat 2 de l’article 4en una llengua que el consumidor com-prengui fàcilment, llevat si la informa-ció al consumidor està efectivament ga-rantida per mitjà d’altres mesures, ques’estableixin d’acord amb el procedi-

ment previst en l’article 17, per a unamenció de l’etiquetatge o diverses.

»2. L’estat membre de comercialit-zació pot, respectant sempre les normesdel Tractat, disposar en el seu territorique aquestes mencions d’etiquetatge fi-gurin almenys en una llengua o diversesque l’estat ha de determinar entre lesllengües oficials de la Comunitat.»

Per tot això, el Tribunal Suprem anul.la el precepte. De tota manera, lanorma impugnada ja ha estat derogada pel Reial decret 1334/1977, de 24de juliol (Revista de Llengua i Dret núm. 33, pàg. 2009-211), que contéla mateixa previsió que l’anterior.

Com hem indicat al principi, la Sentència no aborda la legitimitat de laregulació lingüística que s’impugna, però revela, si més no, la transcendèn-cia que la matèria té no solament des d’una perspectiva catalana, sinó tambéestatal i comunitària, i la confluència d’aspectes identitaris, de drets delsconsumidors i d’interessos econòmics. I, pel que fa a la matèria que aquítractem, potser la dada que més cal lamentar és que darrere de tota aquestaenvitricollada teranyina de directives, lleis, decrets, sentències i competèn-cies respectives continua la precarietat de la llengua catalana en les etiquetes.

Sentència del Tribunal Suprem de 26 de gener de 2000. Sala ContenciosaAdministrativa, secc. 4a. Ponent: Rodolfo Soto Vázquez. Rep. Ar. 392, de 2000.

Aquesta Sentència és la continuació del reguitzell de resolucions delTribunal Suprem contra les respectives sentències del Tribunal Superiorde Justícia del País Basc que anul.laven parcialment uns acords municipalssobre l’ús de l’èuscar a les corresponents administracions locals (vegeu lescròniques de jurisprudència de la Revista de Llengua i Dret núm. 32 i34, concretament els comentaris a les sentències del Tribunal Suprem de13 d’octubre de 1998 [Rep. Ar. 7695 de 1998], de 24 de maig [Rep. Ar.6393 de 1999], de 22 de juny [Rep. Ar. 6401 de 1999] i d’1 de juliol de1999 [Rep. Ar. 6411 de 1999]).

En aquest cas, l’Ajuntament de Lekeitio va aprovar una ordenança re-guladora de la tipologia dels municipis bascoparlants, segons consta a laSentència ara ressenyada. Aquesta reglamentació va ser impugnada perl’advocat de l’Estat i el Tribunal Superior de Justícia del País Basc va de-clarar contraris a dret els articles 4, 5, 7, 14, 17, 18, 20, 21, 22, 23, 25, 26,33, 38, 39 i 41. Això va motivar que l’Ajuntament presentés un recurs decassació, el qual va ser estimat només en relació amb l’art. 33 de l’orde-nança.

Aquesta Sentència, com les anteriors que versen sobre altres regla-ments locals bascos equivalents, és molt pobre d’arguments ja que noméscita els articles 3 i 14 de la Constitució en contra d’allò que al.lega la cor-poració municipal sense gaire argumentació més que la incorrecció de lainterpretació de l’Ajuntament. Tampoc no dedica una atenció detallada alsdiferents preceptes anul.lats per la Sentència del Tribunal Superior de Jus-tícia, tret de dos articles que tracta separadament del conjunt de setze pre-ceptes impugnats.

El Tribunal, doncs, separa els preceptes de l’ordenança en quatregrups per raons estrictament processals. Un primer grup, compost pels art.4, 5, 7, 14, 17, 18, 20, 21, 22, 23, 25, 26, 38 i 39, que analitza in totum. I des-prés analitza separadament els art. 41 i 33 del reglament municipal, peracabar amb un comentari sobre els art. 8 a 12, que exclou de la seva consi-deració.

El fonament jurídic segon, el dedica al primer grup d’articles; el tercer,a l’art. 41; el quart, a l’art. 33 de l’ordenança i en el fonament sisè, a peticióde l’Administració estatal, s’analitza la inadmissibilitat parcial del recursd’aquesta Administració en relació amb els art. 8 a 12. El Tribunal, com enles sentències anteriorment citades, declara que no és possible decretar lainadmissibilitat parcial, però, tanmateix, en el supòsit present, s’absté dedeclarar la nul.litat dels preceptes esmentats per «la falta de viabilitat de lapretensió» estatal d’examinar en aquest procés la infracció de preceptesque suposadament contradiguin disposicions autonòmiques, cosa que nova fer a les resolucions anteriors esmentades, sense que, aquesta diferènciaen la decisió, mereixi cap comentari pel Tribunal.

Respecte del fonament jurídic segon, el Tribunal manté la decisió delTribunal Superior de Justícia del País Basc d’anul.lar un grup de preceptes,perquè entén que l’ordenança municipal imposa la utilització exclusiva del’èuscar en un conjunt d’àmbits als quals es refereix la reglamentació mu-nicipal. No té en compte l’al.legació de la corporació local en el sentit queno es prohibeix als ciutadans l’ús de la llengua castellana, ni que es tractad’una mesura normalitzadora de la llengua basca, com tampoc no acull els

271

272

fets de l’elevat percentatge de bascoparlants en el municipi, ni la inexistèn-cia de queixes davant l’Ajuntament.

El Tribunal confirma la decisió sobre la base de la seva jurisprudènciaanterior. Segons diu literalment: «razones de coherencia y seguridad jurídicahabrán de imponer una solución análoga para el caso presente». A més, diuque s’infringeix l’art. 3 de la Constitució en relació amb el principi d’igual-tat perquè dedueix d’aquests articles que:

«[...] el deber de conocimiento delidioma castellano y el derecho a utilizar-lo no queda limitado al ámbito de las re-laciones privadas, sino que se impone asi-mismo en el campo de las que han demantenerse con la misma Administra-ción. Pretender limitar el conocimientode las comunicaciones, expresiones ver-bales, señales, contenido de los Registrosadministrativos, o de la formulación deproyectos, a los vascoparlantes en deter-minado ámbito del territorio español,significa tanto desconocer los principiosconstitucionales invocados en la Senten-

cia de instancia, como la doctrina senta-da por el Tribunal Constitucional enSentencia 26 de junio de 1986 declaran-do que ‘la cooficialidad lo es con respectoa todos los poderes públicos radicados enel territorio autonómico’, así como el usopor los particulares en dichos territoriosde cualquiera de los idiomas que gozande esa cooficialidad tiene validez plena;todo ello sin olvidar la evidente discrimi-nación que se produciría frente a todosaquellos administrados ‘pocos o muchos’que, por uno u otro motivo, pudiesen nodominar o conocer el euskera».

No s’entén gaire bé què vol dir que el deure de coneixement de la llen-gua castellana no es limita a l’àmbit de les relacions privades. És la primeravegada, constatem, que el deure de coneixement ha de tenir virtualitat a lesrelacions privades. Igualment constatem que el principi de territorialitat deles llengües alguna cosa pot tenir a veure amb el cas que analitzem. Igual-ment, no ens sembla adequada la citació del Tribunal Constitucional per-què en traeix el sentit. L’expressió de l’alt Tribunal era per reconèixer unsentit territorial a la llengua autonòmica pròpia, que es pretenia limitar a lesinstitucions basques. Es tracta d’una citació descontextualitzada. A més amés, en les normes vigents no s’imposa l’ús de la llengua castellana per lesadministracions públiques (tret d’alguna administració estatal), per la qualcosa no veiem inconvenient en fer un ús preferent de la llengua basca dinsla corporació municipal. Una altra cosa és la possible discriminació, evidenta parer del Tribunal, que es pot produir als administrats que no coneguinsuficientment la llengua basca. Al nostre parer, més que una qüestió de dis-criminació es pot produir en determinats casos una certa indefensió, peròcaldria provar-la, tant l’una com l’altra. No es pot pressuposar.

L’article 41 de l’ordenança, analitzat en el fonament jurídic tercer, pro-clama el propòsit que l’ensenyament no universitari s’imparteixi en èuscar.El Tribunal considera incompetent l’Administració municipal per feraquestes declaracions i, a més, considera que vulneraria «la cooficialitat, eldeure de conèixer la llengua castellana i el dret d’utilitzar-la». Aquesta dar-rera afirmació, a banda d’incoherent, ens sembla contrària a la stc337/1994, en què el Tribunal Constitucional no considera incompatibleamb la Constitució l’ensenyament en llengua catalana.

Finalment, el Tribunal Suprem estima la impugnació de la corporaciólocal respecte de l’anul.lació de l’art. 33 de l’ordenança. Aquest precepteestableix que «els funcionaris que contracti en el futur l’Ajuntament de Le-keitio han d’estar capacitats per portar a terme la seva activitat en èuscar».Per tant, es preveu la possibilitat de comprovar el coneixement de la llen-gua basca dels aspirants a una plaça de funcionari local, tot i que poden serexclosos si no estan suficientment capacitats. El Tribunal es remet a la sevadoctrina (per exemple, a la sts de 22 de juliol de 1996 —Ar. 5740 de1996— comentada en la nostra Crònica de la Revista de Llengua i dret,núm. 28), que sintèticament es fonamenta en cinc punts: a) el coneixementde la llengua oficial pròpia pot ser valorat com a mèrit no eliminatori; b) pera places concretes, pot ser valorat de forma excloent, sempre que es tractide llocs de treball directament relacionats amb els administrats i quan l’úsde la llengua pròpia els pugui ocasionar un perjudici; c) en conseqüència,poden convocar-se places per a les quals sigui ineludible el seu coneixe-ment; d ) es pot entendre que concorren les circumstàncies anteriors quanles places per cobrir ho siguin en una zona de notable predomini de la po-blació que utilitza la llengua pròpia; i e) l’esmentada exigència està subor-dinada al principi de proporcionalitat. En aquest cas, doncs, accepta l’ex-cepció, de manera que pressuposa, sense demostrar-ho, que es donen lescondicions que l’habiliten: relació amb els ciutadans, perjudici, predominibascoparlant i proporcionalitat. A més a més, rebutja el raonament de lasentència d’instància segons el qual l’exigència de coneixements d’èuscar alfuncionariat implica una reducció de les «possibilitats de comunicació ver-bal amb els administrats en llengua castellana» <sic>; atès que el coneixe-ment de l’èuscar no impedeix la utilització de la llengua castellana amb elsadministrats i, al contrari, suposa donar compliment al principi d’eficàciaen relacionar-se els funcionaris amb la llengua escollida pels ciutadans.

273

Sentència del Tribunal Suprem de 18 de gener de 2000. Sala ContenciosaAdministrativa, Secc. 7a. Ponent: Fernando Martín González. Rep. Ar.1.227, de 2000.

L’advocat de l’Estat va impugnar un acord de l’Ajuntament de Tolosa.Aquest acord aprovava les bases d’una convocatòria, mitjançant concursoposició, per cobrir una plaça de funcionari municipal en la qual s’exigia elconeixement de l’èuscar. La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunalde Justícia de Navarra va estimar el recurs i l’Ajuntament va presentar re-curs d’apel.lació que ara el Tribunal desestima.

Un primer problema que es planteja en la Sentència d’instància és elsuposat caràcter eliminatori de l’exigència del coneixement de l’èuscar.L’advocat de l’Estat insisteix que l’esmentada exigència, mitjançant exerci-cis obligatoris, vulnera els drets fonamentals (art. 14 i 23 de la ce). Tanma-teix, l’Ajuntament considera que es tracta d’una «injustificada suposició»ja que l’èuscar es valorava com a mèrit i no com a requisit de capacitació.El Tribunal Suprem fa tàcitament una equivalència entre els exercicis obli-gatoris i els eliminatoris ( fj 3) i els considera com a requisits ( fj 5). Totaixò requeriria una explicació que no es dóna a la Sentència del Suprem.

Un segon problema és que els llocs de treball no tenien assignat un«perfil lingüístic» en el moment d’aprovar-se les bases. Aquesta qüestió nosembla contestada en el recurs d’apel.lació, ja que res no indica sobreaquesta qüestió la Sentència del Tribunal Suprem.

I un tercer problema és el tipus de plaça per a la qual s’exigia un certconeixement de l’èuscar. Es tracta, segons l’Ajuntament, de places de laplantilla funcionarial de l’Ajuntament adscrites al grup d’Administració es-pecial, subescala personal d’oficis, que tenien per funció, segons insisteix elTribunal Suprem, activitats diverses de reparació de canonades, pintura iconstrucció. Aquest és de fet el fil argumental de la Sentència que fa con-cloure amb una desestimació del recurs de l’Ajuntament.

La Sentència del Suprem en el fonament jurídic tercer recorda la sevareiterada doctrina sobre un tema que no esmenta expressament i que su-posem és l’exigència del coneixement d’una llengua no castellana oficial auna comunitat autònoma. El Tribunal cita una llarga llista de resolucions,llista que reprodueix darrerament amb una certa assiduïtat i que incorporaresolucions que no fan al cas com ja hem esmentat en anteriors cròniquesd’aquesta revista (per exemple, en la sts de 15 de desembre de 1998, Ar.696 de 1998, a Revista de Llengua i Dret núm. 33). En aquest supòsit endestaca algunes, concretament les sentències de 22 de juliol de 1996 (Ar.5740), de 20 de març de 1998 (Ar. 3021), d’1 i 8 de març de 1999 (Ar. 2735

274

i 2743) i de 21 d’octubre de 1999 (Ar. 9368). Algunes d’elles tampoc nos’haurien d’haver esmentat ja que fan referència als funcionaris de l’Admi-nistració de justícia i no als funcionaris locals, diferència que entenem quecal destacar ja que els primers poden realitzar les seves funcions a tot el te-rritori espanyol i els segons se circumscriuen a una entitat local d’unes de-terminades comunitats autònomes (la basca i la navarresa perquè així ho vo-len els subdelegats del Govern central en aquestes comunitats autònomes).

En la reiterada doctrina subratllem que diu que és discriminatòria unaconvocatòria «quan s’imposi l’exigència per a places que no estiguin directa-ment vinculades a la utilització pels administrats de les llengües de la seva co-munitat autònoma», cosa que obvia que les administracions puguin funcio-nar internament en una llengua diferent de la castellana, com recullexpressament l’art. 36 de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administra-cions públiques i del procediment administratiu comú. Si l’Administraciófunciona en llengua basca, els seus funcionaris han de ser capaços de realitzarles tasques que tinguin encomanades en aquesta llengua, amb independènciade la llengua que utilitzin els ciutadans de la Comunitat quan es dirigeixin ala seva administració. Un altre argument que hi afegeix és la «vigència deldeure de coneixement del castellà», cosa que no comprenem gairebé per quèho diu, ja que, d’aquest deure de coneixement, no se’n pot derivar un deured’utilització ni per a l’Administració ni per als ciutadans, que és per a qui sesanciona constitucionalment. Finalment, rebla el clau dient que «consideradiscriminatòria l’exigència del coneixement dels idiomes de les comunitatsautònomes amb caràcter obligatori, exprés o implícit», naturalment, sempreque no es doni alguna de les circumstàncies que permeten l’exigència com arequisit (particularment, el fet que la tasca que han de realitzar els funciona-ris sigui en contacte directe amb els ciutadans i els pugui perjudicar la utilit-zació de la seva pròpia llengua oficial). En aquest punt hem de destacar fo-namentalment la confusió entre eliminatori i obligatori.

En el fonament jurídic quart cita les stc 82/1986 i 46/1991. Sorprèn lamenció a aquesta darrera per tal com la jurisprudència constitucionaladmet el requisit de coneixement de la llengua oficial no castellana ambmenys restriccions de les que imposa el Tribunal Suprem. En especial, elTribunal Constitucional admet el funcionament intern de l’Administracióen una llengua no castellana i precisament aquesta és una de les raons peradmetre que l’exigència de coneixement no és discriminatòria quan s’exi-geix a tot el funcionariat autonòmic, amb independència de la major o me-nor relació amb els ciutadans.

Finalment, en el fonament jurídic cinquè es conclou que, precisamenten atenció de la doctrina mencionada en els fonaments anteriors:

275

276

«[...] es discriminatoria la exigenciadel conocimiento del euskera como re-quisito que han de reunir los aspirantes,según la Base 3 g), de la Convocatoria,por cuanto que el alcance, característicasy contenido de las funciones y obligacio-nes que han de desempeñar y cumplir los

designados para dichas plazas “de fonta-nería, de pintura y de albañilería”, nojustifican dicha exigencia de conocimien-to del euskera, al no estar dicho conoci-miento vinculado al desempeño de lasmismas, lo que ha de motivar la desesti-mación del recurso de apelación.»

Al nostre parer, aquesta no pot ser la raó de la desestimació quan no haestat demostrada la discriminació en el cas concret, cosa que és doctrinaconstant del Tribunal Constitucional, a banda de les consideracions ques’han fet anteriorment.

Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 2000. Sala ContenciosaAdministrativa, Secc. 4a. Ponent: Mariano Baena del Alcázar. Rep. Ar.1.530, de 2000.

L’advocat de l’Estat va interposar un recurs contra un acord de l’Ajun-tament de Baliarrain, d’aprovació definitiva dels Estatuts de la Mancomu-nitat de Municipis Euskalduns. El Tribunal Superior del País Basc va esti-mar parcialment el recurs. Amb posterioritat, novament el lletrat de l’Estatva interposar un recurs, en aquest cas de cassació, contra la sentència cita-da que el Tribunal Suprem resol estimant-lo íntegrament, d’acord amb unsol dels motius de cassació.

Primerament el Tribunal delimita l’acció. Es tracta, diu, d’una impug-nació contra l’acord municipal d’un únic Ajuntament i no contra els esta-tuts de la mancomunitat in genere. Tanmateix, el Tribunal Superior de Jus-tícia va anul.lar diversos apartats dels esmentats estatuts, cosa que segons elTribunal Suprem s’ha d’entendre que «no es conforme con el ordenamientojurídico la aplicación de dichos artículos en el Municipio en cuestión» (fj 1).Aquests preceptes establien que l’idioma oficial dels ajuntaments que s’hiadherissin era l’èuscar, que els ciutadans tenien el dret de rebre únicamenten èuscar les publicacions i anuncis provinents dels ajuntaments i que l’en-senyament que s’impartís en el municipi havia d’atendre el model lingüís-tic de l’èuscar. No ens pertoca entrar a valorar aquestes consideracions dela sentència objecte de recurs perquè ho són de la sentència d’instància i node la del Suprem, objecte del nostre comentari. Aquest Tribunal, com hemdit, se centra en un altre tema: si un ajuntament pot constituir una deter-minada mancomunitat, però no si els estatuts de la mancomunitat són

277

constitucionals o no, i l’advocat de l’Estat reclamava un pronunciament delTribunal Suprem sobre això.

En el fonament segon de la Sentència el Tribunal afirma que les man-comunitats de municipis es constitueixen, d’acord amb la legalitat, per a larealització d’obres i per a la prestació de serveis. Segons l’advocat de l’Es-tat i també el Tribunal Suprem, la Mancomunitat en qüestió pretenia fo-mentar, desenvolupar i promoure l’ús de l’èuscar, finalitat que:

«[...] no puede estimarse que supongala realización de una obra pública. Encuanto a que se entienda constituye laprestación de un servicio a la poblaciónde los municipios afectados, ello seríadiscutible en términos abstractos y gene-rales pues sólo podría admitirse mante-niendo una concepción amplísima de lanoción de servicio público. Pero el casoes que desde luego las mancomunidades

de entes locales sólo pueden constituirseválidamente para la realización de finesque consistan en la prestación de servi-cios de competencia municipal y es claroque el fomento y desarrollo del uso deleuskera no es competencia de los munici-pios, pues de forma inequívoca tal com-petencia corresponde a la ComunidadAutónoma.»

Aquesta argumentació porta el Tribunal que conclogui en el fonamenttercer afirmant que «no se trata solo <sic> de que determinadas normas de losEstatutos de la Mancomunidad sean contrarias a Derecho, sino de que la cons-titución de la Mancomunidad misma contraviene el ordenamiento jurídico».En aquest mateix fonament jurídic torna a insistir en els seus arguments:

«[...] está fuera de duda que con el fo-mento y desarrollo del uso del vascuenceo euskera no se está realizando ningunaobra pública y por otra parte, aun en elcaso que pudiera entenderse que se trata-se de un servicio (lo que es más que du-doso), habría de tratarse de uno de com-petencia municipal. No es así en el casoahora enjuiciado toda vez que según la

Constitución y el Estatuto de Autono-mía, por no mencionar el derecho propiode la Comunidad autónoma en el que nodebemos entrar en casación, el cumpli-miento del fin o función de desarrollo deluso del vascuence, idioma oficial en elPaís Vasco al mismo tiempo que el caste-llano, es de competencia de la Comuni-dad autónoma.»

En contra d’aquesta argumentació, el mateix Tribunal reconeix queutilitza una idea restrictiva de servei públic. És evident que els ajuntamentsde petites dimensions no poden abordar en les millors condicions tots elsserveis que reclamen els ciutadans. És sabut també el caràcter transversalde la llengua, per la qual cosa si unes determinades entitats locals volenfuncionar internament en llengua basca, aquestes necessitaran d’uns ser-

veis lingüístics de traducció que no totes les entitats poden estar en condi-cions de sufragar. En aquest sentit, pot ser convenient organitzar uns ser-veis conjunts a través de l’organització administrativa prevista legalment;això és una mancomunitat. A més a més, la finalitat de proporcionar o fo-mentar la utilització de la llengua basca que és l’objecte de la mancomuni-tat constituïda és clarament una activitat executiva que requereix mitjanseconòmics, per la qual cosa no és incoherent amb l’establiment d’una man-comunitat que ajudi les entitats locals associades a fomentar la llengua bas-ca. Ultra això, tampoc no podem admetre l’argument que l’única adminis-tració que és competent per proporcionar l’èuscar és l’Administracióautonòmica, ja que l’art. 3.3. de la Constitució hi implica tots el poders pú-blics, fins i tot el lletrat que per ordre de l’Administració perifèrica de l’Es-tat ha impugnat l’acord municipal. D’aquesta manera ens sembla que capdels arguments aportats per la jurisprudència és concloent i caldria entrara analitzar els estatuts de la Mancomunitat, apartat per apartat. El caràctermultilingüístic de l’Estat implica una especial actitud de foment de totes lesadministracions públiques a favor de la normalització de les llengües ofi-cials no castellanes.

Sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2000. Sala 3a., Secció 3a.Ponent: Manuel Delgado-Iribarren Negrao. Rep. Ar. 1.543, de 2000.

El cas resolt per la Sentència que ressenyem té l’origen en el canvi deltopònim d’un municipi de la Comunitat Valenciana. Un decret del Consellde la Generalitat valenciana va canviar la denominació del municipi «Vallde Uxó» per «Vall d’Uixó». Un grup de regidors de l’Ajuntament va inter-posar un recurs contra aquesta resolució perquè consideraven que enaquest supòsit no era aplicable el Decret autonòmic 74/1984, sinó els arti-cles del Reglament de població i demarcació, d’acord amb els quals erapreceptiu un informe de la Reial Acadèmia de la Història. Aquesta argu-mentació va ser acollida íntegrament pel Tribunal Superior de Justícia dela Comunitat Valenciana. La Generalitat va interposar-hi recurs, en quèal.legava la vulneració de la competència autonòmica (art. 31.8 de l’Estatuti el Decret de traspassos en aquesta matèria), en virtut de la qual calia apli-car el Decret 74/1984, pel qual es regula el procediment per a l’alteraciódels noms dels municipis.

El Tribunal Suprem acull els arguments de la Generalitat i rebutja deple els raonaments del tribunal d’instància, que entenia que la competènciano era autonòmica.

278

279

«Tercero. Tanto la parte recurrentecomo el fallo impugnado parten de lapremisa de que se trata de un cambio denombre y no de una simple adaptaciónlingüística; criterio que no comparte estaSala, ante el hecho evidente de que lasvariaciones introducidas son mínimas ypuramente ortográficas, sin que puedaapreciarse una alteración sustancial deltopónimo tradicional. Ahora bien, lo queinteresa destacar, desde el punto de vistade la competencia autonómica en que sebasa este primer motivo de casación queestamos examinando, es que, aunqueefectivamente se tratase de un cambio ra-dical de la denominación del municipio,no por ello dejarían de ser aplicables lasnormas autonómicas que regulan el pro-cedimiento, con preferencia a las normasgenerales, sólo aplicables con caráctersubsidiario. Porque, como acaba de re-cordarse en el fundamento primero, elart. 31.8 del Estatuto atribuye competen-cia exclusiva a la Generalidad Valencia-na para “alteraciones de los términosmunicipales y denominación oficial delos municipios”; de donde se desprende,sin lugar a dudas, que tanto en el ordensustantivo como en el procedimental, de-ben ser aplicadas las normas autonómi-cas y no las generales, en el caso de autos.

»Cuarto. Debe, pues, estimarse esteprimer motivo de casación, por cuanto lasentencia recurrida no ha tenido en cuen-ta las antedichas normas que atribuyen ala Generalidad Valenciana plena y exclu-siva competencia para definir y acordarcuanto se refiera a la denominación ofi-cial de los municipios comprendidos ensu territorio, con arreglo a sus propiasnormas específicas, que son básicamentelas que se contienen en el Decreto auto-nómico 74/1984, de 30 de julio; tanto si

se trata de un cambio puramente lingüís-tico (art. 4), como si se tratase de una al-teración sustancial, o incluso de la im-plantación de una nueva denominación(arts. 1 a 3). No hace falta recordar queestas normas reglamentarias autonómi-cas han sido aplicadas con toda correc-ción en el presente caso, según demues-tran las actuaciones; y respetandosiempre el principio de la primacía de lavoluntad municipal, manifestada a tra-vés de sus instituciones representativas,que aseguran la garantía constitucionalde la autonomía local.

»Quinto. El segundo de los motivosinvocados tiene un carácter puramentehipotético, para el solo caso de que se esti-me aplicable el Reglamento de Poblacióny Demarcación; por lo cual no es menes-ter detenerse en el primero de los motivosque debe ser estimado. Parece oportuno,no obstante, destacar que, aunque fueseaplicable lo dispuesto en los arts. 28 y 29del Reglamento de Población y Demarca-ción, tampoco por ello se llegaría a la con-clusión a que llega el Tribunal a quo. Por-que lo cierto es que dichos artículos serefieren tan sólo a “cambios de capitali-dad” y “cambio de nombre”; y, además,exigen únicamente el “informe de la RealSociedad Geográfica o de la Real Acade-mia de la Historia, según proceda, o de lasinstituciones especializadas de la Comu-nidad Autónoma, si existieren, y de aque-llos otros organismos que se considerenoportunos”. Es manifiesto, pues, que elinforme de la Real Academia de la Histo-ria solamente es exigible, “según proce-da”, y que puede ser sustituido por las“instituciones especializadas de la Comu-nidad Autónoma, si existieren”. Lo cualdeja desprovisto de toda base al fallo anu-latorio recaído en instancias.»

280

La jurisprudència transcrita deixa poc espai per als dubtes en aquestamatèria. En aquest sentit volem notar la sorprenent resolució del TribunalSuperior de Justícia quant a la total manca de sentit juridicoconstitucionalen matèria de distribució de competències entre Estat i Comunitat, comtambé el fet que aculli l’argument que el canvi de grafia (adaptació al ca-talà) és un canvi de nom. El Tribunal Suprem rebat completament aquestsarguments, seguint la línia doctrinal que en part ja va exposar a la Sentèn-cia de 26 de gener de 1998 (Revista de Llengua i Dret núm. 31, pàg. 346-352).

Sentència del Tribunal Suprem de 8 de març de 2000. Sala Contenciosa Administrativa 3a, Secc. 4a. Ponent: Rodolfo Soto Vázquez. Rep. Ar. 2.170,de 2000.

L’acord del Ple de l’Ajuntament de Aizarnazabal decidí no remetre algovernador civil cap acta dels plens que s’han realitzat o que es realitzin,cosa que fou objecte de recurs per l’advocat de l’Estat. La Sentència delTribunal Superior de Justícia del País Basc, a partir d’una argumentació li-teral, va desestimar el recurs; ja que l’art. 56.1 de la Llei de 2 d’abril de1985 només demana que es remeti una còpia o extracte de les actes, peròno l’acta original que és el que expressament es diu que no es vol fer a l’a-cord municipal.

En la resolució del Tribunal Suprem, paga la pena assenyalar el mode-rat ‘disgust’ d’aquest Tribunal davant del previsible «menyspreu» que hafet l’ajuntament esmentat. En el fj 2 de la Sentència s’explica entre parèn-tesi que s’ha emplaçat en èuscar l’Ajuntament demandant davant de la sevanegativa a donar-se per citat en una altra llengua; malgrat això, la corpora-ció municipal «no ha tenido por conveniente personarse en las actuaciones».

Finalment, el Tribunal Suprem, en el mateix fonament jurídic, afirma:

«Si bien en este caso el Ayuntamientodemanadado no ha comparecido en elproceso, ni se ha dignado ofrecer la me-nor explicación en torno al efectivo al-cance del acuerdo impugnado, lo cierto esque constituye doctrina jurisprudencialconsolidada de esta misma Sala que la

simple negativa a remitir ‘las actas de losplenos’ al Gobierno Civil no puede repu-tarse que infrinja el art. 56.1 que se invo-ca por el Abogado del Estado. Conse-cuencia de ello es la desestimación delrecurso.»

Sembla que li sàpiga greu.

Sentència del Tribunal Suprem de 16 de maig de 2000. Sala ContenciosaAdministrativa 3a., Secc. 3a. Ponent: Fernando Ledesma Bartret. Rep. Ar.3.885, de 2000.

La «Asociación Centro Cultural M.» va impugnar els art. 2-9 (inclo-sos), 12, 13.1, 14-15, 16.2, 18-19, 21, 22.1, 23.1, 24, 26 i 27 del Decret100/1990, de 29 de novembre, aprovat pel Govern balear, que regula l’úsde les llengües oficials de l’Administració de la Comunitat Autònoma deles Illes Balears. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va des-estimar el recurs i la part demandant va preparar un recurs de cassació.L’escrit és parcialment reproduït per la Sentència.

En els fonaments jurídics inicials fa un recordatori de la legislació au-tonòmica i de l’Estatut d’autonomia balear (fj 1) i fonamentalment de la ju-risprudència del Tribunal Constitucional (fj 2) sobre les pretensions subs-tantives que no afegeix res de rellevant a l’argumentació jurisprudencial.

Posteriorment, en el fj 3, fa referència a la doctrina del Tribunal Su-prem sobre el caràcter extraordinari i eminentment formal del recurs decassació, que el porta a considerar, en el veredicte, que no s’havia d’haveradmès el recurs i que no escau la presentació d’aital recurs, bàsicament per«la defectuosa formulació de l’escrit de preparació del recurs de cassació»(com s’afirma en el fj 4), i imposa les costes a la part recurrent.

Sentència del Tribunal Suprem de 9 de març de 2000. Sala 3a., Secció 7a. Ponent: Ramón Trillo Torres. Rep. Ar. 4.029, de 2000.

Aquesta Sentència resol la impugnació de les previsions lingüístiquesque conté el Reglament orgànic dels cossos d’oficials, auxiliars i agents ju-dicials (Reial decret 249/1996, de 16 de febrer). En els darrers números dela Revista de Llengua i Dret hem donat compte de diverses resolucionsdel Tribunal Suprem que resolien recursos adreçats contra les normes d’a-quest Reglament que preveien la meritació de la llengua pròpia en l’accés ala funció pública judicial. Atès que els fonaments jurídics d’aquestaSentència relatius a la llengua són idèntics als que ja hem transcrit en oca-sions anteriors, i que aquesta ja és una qüestió jurisprudencialment poccontrovertida, ens hi remetem (com també a les consideracions que hifèiem). Per totes, referim la Sentència de 13 d’abril de 1998, ressenyada aRevista de Llengua i Dret núm. 31, pàg. 358-369.

281

282

Sentència del Tribunal Suprem de 15 de març de 2000. Sala 3a., Secció 6a.Ponent: Pedro Antonio Mateos García. Rep. Ar. 3.065, de 2000.

En aquest cas el Tribunal Suprem resol el recurs contenciós adminis-tratiu presentat per la Generalitat de Catalunya contra l’article 36.1 del Re-glament del Registre mercantil (aprovat per Reial decret 1597/1989, de 29de desembre). Aquest precepte estableix que «els assentaments del Regis-tre s’han de redactar en llengua castellana, ajustats als models oficials apro-vats i a les instruccions impartides per la Direcció General dels Registres idel Notariat». Aquesta norma ja va ser enjudiciada en el seu moment per lastc 87/1997, de 24 d’abril (Revista de Llengua i Dret núm. 29, pàg. 364-370), que aquesta Sentència recull essencialment.

Els motius que addueix la Generalitat contra la previsió impugnadasón de diversa índole. En primer lloc, un de caràcter formal, que és la faltade dictamen del Consell d’Estat, pretensió que desestima el Tribunal Su-prem perquè entén que aquest dictamen ja s’havia emès.

En segon lloc, la manca d’habilitació legal del Reglament per desenvo-lupar el règim lingüístic dels assentaments registrals. L’alt Tribunal entén,per contra, el que transcrivim tot seguit:

«En puridad, no existe la alegada re-serva de ley, en cuanto el uso de la lenguacastellana, según razonábamos en el fun-damento anterior, deriva directamente deconcretos preceptos constitucionales, cualya ha reconocido expresamente el Tribu-nal Constitucional, llegando a afirmarque “en los ámbitos de competencia esta-tal, la competencia autonómica no puedeimponer el uso de la lengua” y téngase encuenta, en fin, que la disposición final dela Ley 19/1989, de 25 de julio imperati-vamente determina que el Gobierno en elplazo de seis meses, a partir de la publica-ción de esta ley aprobará un ReglamentoMercantil, lo cual ciertamente habilitaba

al consejo de Ministros para la aproba-ción y publicación del texto impugnado yen concreto para establecer la forma de laredacción de los asientos, materia pura-mente reglamentaria, sin que pueda afir-marse que contenga preceptos contra oextra legem, todo ello, “al margen de lacompetencia sobre el contenido inherenteal concepto de cooficialidad”, el cual ten-drá su sentido, trascenderá y causará suspropios efectos en otros supuestos, cuallos relatados en la demanda por la parteactora, en orden a las actuaciones judicia-les, considerados por el Tribunal Consti-tucional en la precitada Sentencia87/1997, de 24 de abril.»

El raonament del Tribunal és força confús. Entén que el Govern estàhabilitat per dictar la norma impugnada perquè la Llei 19/1989 l’habilitaper dictar un reglament de desenvolupament i perquè la possibilitat de re-gular l’ús de la llengua castellana deriva directament de la Constitució. Fins

283

aquí la línia argumental és raonable; però en aquest punt comença a barre-jar la reserva de llei amb la doctrina segons la qual, quan l’Estat és compe-tent en una matèria, la Comunitat no pot «imposar» l’ús d’una llengua,afirmació que sembla referir-se als límits de la competència autonòmica perregular l’ús de la llengua quan l’Estat té la competència substantiva. Sem-blaria més correcte que el Tribunal s’hagués limitat a analitzar la possiblevulneració de la reserva de llei, sense enllaçar-la amb la distribució de com-petències. Però, és més, més endavant el Tribunal torna a insistir que lacompetència autonòmica sobre «el contingut inherent al concepte de coo-ficialitat» opera en altres àmbits, com és ara en les actuacions judicials (imenciona, sense cap precisió, el que estableix la stc 87/1997, que justa-ment addueix la normativa d’aquest sector per justificar la diversitat depossibilitats que la Constitució admet). En definitiva, el raonament del Tri-bunal, destinat a dilucidar si s’havia infringit el principi de reserva de llei,confon més que no aclareix, atès que els conceptes que maneja són de na-turaleses diferents i els fa encaixar en una argumentació que, al final, es re-vela contradictòria i amb poc sentit.

En tercer lloc, el motiu principal de la demanda que aborda el Tribu-nal és la invasió per part de l’Estat de la competència autonòmica en matè-ria lingüística. L’argumentació del Tribunal Suprem es desglossa en dosmoments. En el fonament jurídic tercer raona la manca de justificació que,al seu entendre, té la pretensió de la Generalitat. En el fonament cinquè«reforça» aquesta argumentació i cita literalment la doctrina del TribunalConstitucional de la Sentència 87/1997, ja esmentada:

«Tercero. La argumentación de fondodesarrollada en la demanda para alcan-zar la estimación de la misma, con la sub-siguiente nulidad del combatido artículo36.1, está desprovista de fundamento,pues al afirmar el artículo 149.1.8 denuestra Constitución la competencia ex-clusiva del Estado en orden a la “...orde-nación de los registros...” y siendo el cas-tellano la lengua española oficial delEstado, resulta connatural, lógico y acor-de con los sistemas y estructura estableci-dos por aquel texto fundamental, que enel Reglamento puesto en tela de juicio,aprobado por la Administración Centraldel Estado, en su máximo nivel, Consejo

de Ministros, se establezca la redacciónde los asientos del Registro Mercantil enlengua castellana por ser ésta, según sedesprende del artículo 3 de la misma Leyfundamental, la lengua oficial del Esta-do, cual ha declarado ya el TribunalConstitucional en doctrina que con pos-terioridad transcribiremos ampliamentepor medio de la Sentencia 87/1997, de24 de abril, al declarar “ajustado a laConstitución” el controvertido artículo36.1, sancionar como válida constitucio-nalmente la opción del legislador estataly proclamar que el ente titular de unacompetencia sustantiva posee también latitularidad para regular el uso de la len-

284

gua en este ámbito material”, todo ellosin perjuicio de la cooficialidad, estable-cida en el propio artículo 3 precitado, delas demás lenguas españolas en las res-pectivas Comunidades Autónomas, deacuerdo con sus Estatutos y de los efectosque aquélla pueda producir.

»Quinto. La trascendencia y eficaciaque para el ejercicio de la potestad juris-diccional reconoce el artículo 5.1 de laLey Orgánica del Poder Judicial de 1 dejulio a las resoluciones que adopte el Tri-bunal Constitucional en todo tipo deprocesos, al proclamar la obligación delos Tribunales de interpretar y aplicar lasleyes y reglamentos según la interpreta-ción establecida en aquéllas, nos mueve,para reforzar nuestra argumentación an-terior, en la que ya citábamos concretasaseveraciones del máximo intérprete dela Constitución, a transcribir, al objetode superar las meras citas aisladas e inco-nexas que hemos hecho e incluso replicara la recurrente los principios informado-res substanciales de la Sentencia ya alu-dida, de 24 de abril de 1997, dictada pre-cisamente en un conflicto positivo decompetencia suscitado también en rela-ción con el inciso “en lengua castellana”contenido en el mismo artículo 36.1 delReglamento del Registro Mercantil de 29de diciembre de 1989.

»El Tribunal establece en primer lu-gar, abordando el tema de fondo y despe-jado el óbice de procedibilidad alegado,que el Estado resulta competente paradeterminar la lengua en que deben re-dactarse los asientos del Registro Mer-cantil no obstante “haber declarado enSentencia 74/1989 la titularidad autonó-mica de la competencia en orden a ladeterminación del texto que debe preva-lecer en caso de duda, sobre la interpreta-ción del valor de las lenguas en que aqué-

llas se redactan no equivale a ‘ordenarlos instrumentos públicos’, ya que se tra-ta de reglas a cuya operatividad no seanuda consecuencia alguna relevantepara el régimen de la naturaleza y conte-nido de las escrituras públicas, concre-tando que ha de buscarse un equilibrioentre la competencia autonómica de nor-malización lingüística y las competenciassectoriales del Estado, el cual ha quedadoplasmado en una pluralidad de resolucio-nes de este Tribunal en las que se preten-de conciliar dos premisas fundamentales:de una parte que el ente titular de unacompetencia sustantiva posee también latitularidad para regular el uso de la len-gua en este ámbito material y, de otra,que las Comunidades Autónomas conlengua oficial propia y distinta del caste-llano están habilitadas para establecer loque en otras sentencias del TribunalConstitucional se ha denominado ‘conte-nido inherente al concepto de cooficiali-dad’ o ‘alcance de la cooficialidad’, ha-biéndose considerado consecuencias delos mismos el establecimiento de los de-rechos y deberes lingüísticos de los ciuda-danos frente a todas las Administracio-nes públicas y la proclamación de laplenitud e igualdad de efectos jurídicosde los documentos redactados en cual-quiera de esas lenguas”.

»Sexto. A continuación el máximo in-térprete de la Constitución extrae dosconclusiones: la primera abundando “enla competencia del Estado para determi-nar la lengua en que deben practicarselos asientos del Registro Mercantil y asíparece reconocerlo la propia Ley 7/1983del Parlamento de Cataluña, de Norma-lización Lingüística, que después de re-gular en el artículo 11 la lengua oficial enla que deben redactarse los asientos enlos Registros Públicos dependientes de la

285

Generalidad, se limita a prever en su dis-posición adicional, que la misma promo-verá, de acuerdo con los órganos compe-tentes, la normalización del catalán enlos registros no dependientes de la mis-ma, y la segunda, referente a que el Esta-do, al regular el uso de la lengua en losRegistros Mercantiles territoriales radi-cados en la Comunidad Autónoma, deberespetar las cláusulas generales relativasa la oficialidad y normalización de laslenguas que en las precisiones legales seconcretan en que: a) los documentos re-dactados en catalán deben tener, a efec-tos registrales mercantiles, la misma efi-cacia y validez que los redactados encastellano; b) que los documentos expre-sados en catalán no pueden verse someti-dos a ningún tipo de ‘dificultad o retra-so’, y c) que las certificaciones y demáscomunicaciones relativas a los asientosdeben expedirse en la lengua oficial re-

querida por el solicitante” concluyendoque “la previsión de que los asientos de-ben practicarse en lengua castellana noimpide que los documentos redactadosen catalán tengan plenos efectos registra-les, iguales eneficacia y validez que losredactados en castellano, y si esos docu-mentos” (pues no existe en el Reglamen-to ninguna norma que obligue a traduciral castellano el documento en catalán),pueden presentarse en catalán sin que seexija previa traducción, los documentosredactados en esta lengua tienen la mis-ma eficacia y validez a efectos registralesque los redactados en castellano [...] Decuanto se ha dicho cabe concluir que elEstado es competente para regular lo dis-puesto en el artículo 36.1 del Reglamen-to Mercantil y al hacerlo, en la forma quelo ha hecho no ha menoscabado la habili-tación que en materia lingüística posee laGeneralidad de Cataluña.»

Respecte de la doctrina del Tribunal Constitucional, ens remetem alque ja vam apuntar a la Revista de Llengua i Dret núm. 29, que hem re-ferit anteriorment. En essència, aquesta doctrina establia: a) la competèn-cia de l’Estat sobre una matèria arrossega també els aspectes lingüístics enallò que és autoorganització dels serveis desplegats en virtut d’aquestamatèria; b) en aquests casos la competència lingüística de la comunitatautònoma es limita a establir els drets i deures dels ciutadans davant l’Ad-ministració i a proclamar la igualtat d’efectes jurídics dels documents re-dactats en qualsevol de les dues llengües; c) els assentaments registrals te-nen caràcter intern i per aquest motiu els usos lingüístics que s’hi preveginsón competència de l’Estat, atès que a aquest correspon l’ordenació d’a-questa matèria; d) en tot cas, tots els certificats i les comunicacions relatiusals assentaments cal expedir-los en la llengua requerida pel sol.licitant, mal-grat que les actes siguin redactades en castellà.

Pel que fa a la Sentència que aquí ressenyem, més enllà de la doctrinadel Tribunal Constitucional, en destaquem alguns aspectes qüestionables.El primer, l’estructura del raonament quant a l’establiment de la com-petència estatal. En el fonament jurídic tercer el Tribunal Suprem estableixclarament la competència de l’Estat per regular aquesta matèria i, més en-

davant, en el cinquè i en el sisè addueix la doctrina constitucional sobre laqüestió per «reforçar» —literalment— la seva pròpia argumentació, totaixò, segons el Tribunal Suprem, en virtut de l’article 5.1 de la Llei orgàni-ca del poder judicial, el qual estableix l’obligatorietat dels tribunals d’in-terpretar i aplicar les lleis i reglaments segons la interpretació establerta enles resolucions del Tribunal Constitucional. Doncs bé, el fil argumentalque segueix no sembla ajustar-se gaire a l’article 5.1 de la Llei orgànica queel mateix Tribunal treu a col.lació, per tal com, de primer, en el fonamenttercer, adopta la decisió sobre la competència de l’Estat i, més endavant,amb caràcter de més a més, reprodueix la doctrina constitucional, quan l’í-ter hauria de ser l’invers: acollint la doctrina constitucional com a eix delraonament, hauria d’arribar a la decisió final. El resultat —desestimació dela competència de la Generalitat— és el mateix, però la fonamentació seriamés correcta i cohesionada.

El segon element dubtós deriva precisament del mal encaix de laSentència constitucional 87/1997 en la fonamentació de la resolució res-senyada. En efecte, el Tribunal Suprem atribueix al fet que la competènciasobre registres sigui estatal la conseqüència que s’hagi d’emprar el castellà.En paraules del mateix Tribunal «resulta connatural, lógico y acorde» ambla Constitució que «se establezca la redacción de los asientos del RegistroMercantil en lengua castellana por ser ésta [...] la lengua oficial del Estado».Aquest pronunciament no s’avé gens amb la jurisprudència del TribunalSuprem, establerta en la Sentència ementada, segons la qual «ni siquiera lanecesidad de dar publicidad en toda España [...] a los datos de los asientosque el Estado estime relevantes [...] impide utilizar otras fórmulas como lasya empleadas en otros ámbitos». És a dir, la competència estatal no implicaòbviament l’ús del castellà, sinó senzillament la possibilitat per part de l’enstitular de la competència d’escollir entre distintes opcions, totes constitu-cionalment i estatutàriament legítimes. Això ens porta a la conclusió, nova-ment, que aquest Tribunal cita, però no assumeix, el contingut doctrinalelaborat pel Tribunal Constitucional. Al contrari, només acull en la ratiodecidendi els aspectes menys favorables a l’ús del català i en bandeja la res-ta. A més a més, creua elements diferents com són la competència en matè-ria de llengua amb la regulació de l’ús lingüístic pròpiament dita.

Finalment, la sentència que comentem té uns fonaments febles perquèignora completament la legislació de Catalunya. L’article 17.2 de la Llei1/1998 de política lingüística (posterior a la stc 87/1997) estableix que elsregistres públics han de fer els assentaments «en la llengua oficial en què ésredactat el document o en què es fa la manifestació. Si el document és bi-lingüe, es fan en la llengua indicada per qui el presenta al registre». Aques-

286

ta norma no ha estat impugnada, ni l’Estat no ha adaptat la seva normativaa la proclamació de validesa dels assentaments fets en català. El que sí quehi ha hagut és un conveni amb el Col.legi de Registradors de la Propietat iMercantil que possibilita l’aplicació pràctica de les previsions de la Llei depolítica lingüística. Amb independència dels paràmetres d’enjudiciamentque eventualment hagués pogut fer servir el Tribunal Suprem per abordarla impugnació de l’article 36.1 del Reglament, no sembla lògic ometre qual-sevol referència a la legislació autonòmica, quan precisament aquesta deli-mita l’estatus del català en els registres de la Comunitat Autònoma. De noul’alt Tribunal torna a incórrer en una mancança palmària en el seu judici,atès que la situació jurídica en què es troba és substancialment diferent quela que tenia el Tribunal Constitucional en dictar la resolució que el Tribu-nal Suprem diu assumir.

Sentència del Tribunal Suprem de 27 de març de 2000. Sala 3a., Secció 7a.Ponent: Manuel Goded Miranda. Rep. Ar. 3.979, de 2000.

Aquest cas es refereix al dret dels pares a escollir la llengua vehiculard’ensenyament al País Valencià. De tota manera, la resolució contrària quefinalment adopta el Tribunal Suprem respecte de la decisió de la Generali-tat Valenciana de no acollir la pretensió dels pares que els seus fills curses-sin l’ensenyament en una línia castellana, respon bàsicament a l’actitudcontradictòria de la mateixa administració educativa.

Els fets que van originar el procés judicial són els següents. Els deman-dants van inscriure els seus fills en la línia castellana de preescolar al col.legiSanchis Yago, de Castelló, i el Consell Escolar, en virtut d’una ordre prèviade la Conselleria d’Educació i Ciència, va admetre’ls. Producte d’una co-rrecció d’errors de la mateixa Conselleria, que va suprimir la línia en cas-tellà en aquest col.legi per al preescolar, les diverses autoritats competentsen la matèria van emetre resolucions que es van acabar concretant en la llis-ta d’admesos de la direcció del centre, que va excloure els sol.licitants de lalínia en castellà. El Tribunal Superior de Justícia va dictar sentència en quèacollia la pretensió dels pares. La Generalitat valenciana la va impugnarperquè considerava que no podia entendre’s que els pares tinguin un dretadquirit que els seus fills rebin l’ensenyament en castellà en un centre do-cent determinat que elegeixin ells, quan l’Administració els havia ofert pla-ces en línia castellana en un col.legi públic contigu. El Tribunal Suprem de-sestima el recurs de l’Administració autonòmica i formula el raonamentque segueix.

287

288

«Efectivamente la sentencia del Tri-bunal Constitucional 195/1989 ha decla-rado que ninguno de los apartados del ar-tículo 27 de la Constitución incluyecomo elemento del derecho constitucio-nalmente declarado el derecho de los pa-dres a que sus hijos reciban educación enla lengua de preferencia de sus progeni-tores en el centro público de su elección,y que ese derecho tampoco resulta de suconjunción con el artículo 14 de la Cons-titución, pues la prohibición de trato dis-criminatorio no implica que la exigenciade igualdad de los españoles ante la Leysólo pueda entenderse satisfecha cuandolos alumnos reciban la enseñanza ínte-gramente en la lengua preferida por suspadres. Aplicando esta doctrina, la sen-tencia de esta Sala de 18 de julio de 1991reitera que los artículos 27 y 14 de laConstitución no establecen un derechoque permita que cada alumno pueda te-ner garantizado, en todo momento, y enel centro público de su elección, la recep-ción de la enseñanza en el idioma oficialque hayan escogido sus padres.

»Ahora bien, en el caso examinado nose ha producido una simple elección de lamodalidad de enseñanza en el ColegioPúblico Sanchis Yago de Castellón y lanegativa de la Administración a satisfa-cer dicha elección por no existir plazasvacantes de enseñanza en castellano parael curso de preescolar 1994-1995. Comoexpresa la sentencia impugnada (consul-tar la relación de hechos probados que secontiene en el fundamento jurídico se-gundo), el día 5 de mayo de 1994 seresolvieron en el Consejo Escolar delCentro Sanchis Yago las solicitudes pre-sentadas, y en lo que corresponde a pre-escolar de cuatro años fueron admitidosen castellano los siete solicitantes, máscinco de los que solicitaron el castellano

como segunda opción. Como destaca lasentencia recurrida, de acuerdo con el ar-tículo 13 del Decreto 11/1986, de laConsejería de Educación, Ciencia y Cul-tura, el Consejo Escolar del Centro es elórgano competente para decidir la admi-sión de alumnos en los centros públicos.

»Este acuerdo del Consejo Escolar espues el que establece el derecho de losalumnos a los que el presente proceso serefiere a recibir educación en el cursopreescolar 1994-1995 en la línea de cas-tellano, y este derecho no podía quedarsin efecto por la existencia de una ordenverbal de la Directora General de Cen-tros Docentes en base a una corrección deerrores de la Orden de 28 de febrero de1994 (publicada en el Diario Oficial dela Generalidad Valenciana del día 23 demarzo) que establecía en el Colegio San-chis Yago para el curso en cuestión dos lí-neas de enseñanza, una en valenciano yotra en castellano, Orden en razón de lacual se adoptó el acuerdo del Consejo Es-colar del Centro de 5 de mayo de 1994.

»En consecuencia, la sentencia com-batida ha procedido conforme a derechoal entender que la Administración edu-cativa de la Generalidad Valenciana hainfringido los artículos 27.1 y 14 de laConstitución, al negar a los alumnos es-colarizados en el curso preescolar 1994-1995 en el Colegio Sanchis Yago en la lí-nea de enseñanza en castellano elejercicio de este derecho, que se les habíareconocido por acuerdo del Consejo Es-colar del Centro, sin que dicha denega-ción fuese procedente, por carecer debase legal o reglamentaria válida. Condicha denegación del ejercicio de un de-recho previamente reconocido, denega-ción inválida (como se ha indicado), seha infringido el derecho a la educaciónde los alumnos afectados (artículo 27.1

289

de la Constitución) y se les ha discrimi-nado frente a los alumnos del mismo cur-so preescolar del Centro que escogieron,se les concedió y pudieron cursar la línea

de enseñanza en valenciano, con vulne-ración del artículo 14 del texto constitu-cional.»

D’acord, doncs, amb els fets declarats provats, el Tribunal Supremmanté la doctrina segons la qual no existeix el dret a escollir la llengua vehi-cular en la centre educatiu que hom esculli. La qüestió es redueix, per tant,a la vinculació de l’Administració respecte dels seus propis actes. Els dretsfonamentals continguts a l’article 27 de la Constitució en relació amb el 14només es vulneren quan hi ha un acte previ de l’Administració que inequí-vocament ha reconegut el dret que després es nega.

Sentència del Tribunal Suprem de 28 d’abril de 2000. Sala 3a., Secció 7a.Ponent: Fernando Martín González. Rep. Ar. 4.238, de 2000.

L’Asociación Gallega para la Libertad del Idioma va impugnar el De-cret 247/1995, de 14 de setembre, de la Conselleria d’Educació i Ordena-ció Universitària de la Xunta de Galícia, relatiu a l’ús de la llengua en l’en-senyament. El Tribunal Superior de Justícia va acollir en part el recursformulat i va anul.lar tres apartats de l’article 1. L’associació esmentada re-corre en cassació i invoca la vulneració dels articles 3, 14 i 27 de la Consti-tució atès que es produeix discriminació dels nens amb llengua materna es-panyola respecte dels que són de llengua gallega. El Tribunal Supremconsidera que n’hi hauria prou per rebutjar el recurs amb el fet que els ar-guments que es plantegen són idèntics que en primera instància, motiu pelqual no s’adeqüen els arguments del recurrent al que és una cassació. Tam-bé assenyala l’alt Tribunal que l’adducció de l’article 3 de la Constitucióqueda fora del procediment preferent i sumari de la Llei 62/1978. Nomésper aquestes raons caldria rebutjar el recurs. Però el Tribunal Suprem vamés enllà i opta per aplicar a aquest cas la doctrina de la stc 337/1994, de23 de desembre (vegeu-ne comentari a rld núm. 24, pàg. 325-332), la qualrecull en els fonaments jurídics següents:

«Quinto. Resulta, así, en primer tér-mino, que ha de partirse de la base deque los apartados 2 y 3 del art. 3 de laConstitución establecen que las demáslenguas españolas, distintas del castella-no —que es la lengua española oficial del

Estado, que todos los españoles tienen eldeber de conocer y el derecho a usarla, se-gún el apartado 1 del mismo artículo 3—serán también oficiales en las respectivasComunidades Autónomas de acuerdocon sus Estatutos, así como que la rique-

290

za de las distintas modalidades lingüísti-cas de España es patrimonio cultural queserá objeto de especial respeto y protec-ción, mientras que el artículo 148.1.17de la Constitución impone que el fomen-to de la cultura, de la investigación y, ensu caso, de la enseñanza de la lengua dela Comunidad Autónoma, puede sercompetencia de aquellas en que se usenlas demás lenguas españolas, cual es elcaso de la de Galicia, en cuanto que, a te-nor del art. 5 de su Estatuto de Autono-mía, aprobado por Ley Orgánica 1/1981,de 6 de abril, es lengua propia en ella elgallego, siendo oficiales este idioma y elcastellano, garantizándose el uso de losdos, y en cuanto que los arts. 12 y si-guientes de la Ley 3/1983, de 15 de ju-nio, del Parlamento de Galicia, de Nor-malización Lingüística, se pronuncian ensimilar sentido.

»Sexto. Consecuentemente con ellola sentencia del Tribunal Constitucional337/1994, de 23 de diciembre, antesmencionada, proclama la constitucionali-dad de los preceptos de la Ley a que se re-fería, de similar contenido a los antesmencionados, de modo que ninguna in-fracción concurre, en relación con el art.3 de la Constitución, al establecerse unrégimen de enseñanza en el que el galle-go y el castellano sean materia objeto deestudio y lengua docente en los distintosniveles educativos, tal como se estableceen los preceptos del Decreto cuya anula-ción se solicita, y que no fueron anuladosen la sentencia recurrida, por resultarque no inciden en el contenido del men-cionado precepto constitucional, en cuan-to que parten precisamente de éste, sinnecesidad de acudir al Estatuto de Auto-nomía y a la Ley de Normalización men-cionados, al constar que aquellos precep-tos impugnados por la vía de la Ley

62/1978 ni imponen obligaciones opues-tas al art. 3 de la Constitución, ni se opo-nen al deber de conocer ni al derecho deusar el castellano, lengua española Ofi-cial del Estado, ni establecen la obliga-ción de conocer la otra lengua oficial enla Comunidad Autónoma de Galicia, niintroducen obstáculos o dificultades aluso de aquélla, porque, partiendo de labase de que no existe derecho alguno aexcluir la enseñanza del gallego o en ga-llego, las simples exigencias educativassobre el conocimiento de esta lengua osobre la docencia en ella, sin exclusión dela Oficial del Estado, son un medio denormalización del uso de una y de otraque resulta necesaria consecuencia deconsiderar al lenguaje como instrumentode expresión y de recepción de ideas y dedeseos, de comunicación de cultura y deconvivencia, en suma —que no exclusióny de aislamiento— en el ámbito de lasComunidades Autónomas donde ambaslenguas son Oficiales y se usan con habi-tualidad, y que es a lo que responden losprincipios impugnados.

»Séptimo. Desde el punto de vista dela supuesta infracción del principio deigualdad proclamado en el art. 14 de laConstitución, basta para rechazar la cir-cunstancia de que, en definitiva, la coofi-cialidad de ambas lenguas en el territoriode la Comunidad Autónoma de Galicia,fija un factor diferencial, con relación aotras Comunidades Autónomas, en lasque sólo exista como lengua oficial el cas-tellano, que constituye desigualdad de si-tuaciones respecto de éstas, más que sufi-ciente para justificar la distinción quesupone el hecho de la enseñanza de ésa oen esa otra lengua oficial cuando existe,puesto que, en otro caso, es innecesaria lainclusión de determinados sistemas edu-cativos objetivos didácticos solo expli-

291

cables en Comunidades bilingües, pu-diendo invocarse también que, desde laperspectiva del artículo 14 de la Consti-tución, lo que resulta esencial es que laincorporación a la enseñanza en una len-gua que no sea la habitual se produzcabajo el presupuesto de que los ciudada-nos hayan llegado a dominarla cuandomenos en la medida suficiente para quesu rendimiento educativo no sea aprecia-blemente inferior al que hubiera alcanza-do de haber recibido la enseñanza en sulengua habitual, mas resulta que los pre-ceptos impugnados establecen una claradiferenciación entre las etapas inicialesde la educación, en las que se impone eluso de la lengua ‘materna predominante’teniendo en cuenta la lengua ‘ambien-tal’, y entre los ciclos educativos posterio-res, en los que, progresivamente, se vaimponiendo el idioma gallego, de lo queclaramente se desprende de que no con-curre una desigualdad prohibida.

»Octavo. En lo que atañe a la preten-dida infracción del art. 27 de la Constitu-ción, en los apartados que indica la parterecurrente, ha se señalarse que, de acuer-

do con lo que ya declararon las senten-cias del Tribunal Constitucional y deesta Sala antes mencionadas, el derechofundamental a la eduación no se vulneraen su contendio propio por los preceptosimpugnados, puesto que no se desprendede aquellos apartados el derecho a recibirla enseñanza en solo una de las dos len-guas cooficiales en la Comunidad Autó-noma, a elección de los interesados, encuanto que el derecho de todos a la edua-ción se ejerce en el marco de un sistemaeducativo en el que los Poderes Públicos,de acuerdo con sus competencias puedendeterminar el empleo de las dos lenguascooficiales en una Comunidad Autóno-ma, cuando existan, en atención a los ob-jetivos de la normalización lingüística y alos propios de la eduación, pueden orga-nizar la enseñanza que ha de recibirse enuna u otra lengua, en relación con las dis-tintas áreas de conocimiento obligatorioen los diferentes niveles eduativos paraalcanzar un resultado acorde con dichasfinalidades, de todo lo cual ha de des-prenderse la procedencia de desestimar elmotivo del recurso de casación.»

Sentència del Tribunal Suprem de 26 de gener de 2000. Sala 3a, Secció 4a.Ponent: Rodolfo Soto Vázquez. Rep. Ar. 7.433, de 2000.

Esmentem aquesta Sentència perquè conté un incís com a mínim pe-culiar sobre la llengua de publicació del decret debatut. Concretamentassenyala que «el texto del Decreto de 12 de julio de 1991, tanto en lenguagallega como castellana, resulta únicamente aplicable a las actividades pes-queras y utilización de las artes de pesca y marisqueo en aguas de la compe-tencia de la Comunidad Autónoma de Galicia». De la resta de la Sentènciano es dedueix el motiu d’aquesta menció, per bé que no sembla que cap deles parts hagi plantejat un dubte interpretatiu derivat d’una qüestió lin-güística, sinó que més aviat és un recurs per reforçar l’argumentació de laSala, que així deixa clar que ha consultat totes dues versions.

292

Amb independència del supòsit d’aquesta Sentència (que ni tan solshem ressenyat), cal notar que no seria sobrer que els tribunals prestessinmés atenció a les versions de les normes en llengua pròpia que, pel capbaix, tenen el mateix valor que la castellana.

Resolució de la Direcció General dels Registres i del Notariat de 22 de junyde 2000. Ref. El Derecho 2000/49651.

Aquesta Resolució tracta d’un expedient de canvi de nom per l’utilitzathabitualment. El Jutge encarregat del Registre civil de Miranda de Ebro vaautoritzar la substitució d’Asier per Axier, en contra del criteri del Minis-teri Fiscal, el qual va sostenir la inexistència de causa justa (art. 60 lrc i 210rrc) per tractar-se d’una modificació mínima o intranscendent. A més, enformular posteriorment el recurs, el Ministeri Fiscal assenyala que no estracta de la traducció d’un nom basc a una de les llengües espanyoles, per-què el nomenclàtor onomàstic basc recull distintes grafies del mateix nom(tant Asier com Hasier). La Direcció General considera que «la modifica-ción es evidentemente mínima y sin alteración fonética, aparte de que la for-ma correcta del nombre euskérico es la que actualmente ostenta el interesadoy no cabe entender que Axier sea la traducción al castellano del correspon-diente nombre en euskera tal y como señala el Ministerio Fiscal». I, d’acordamb una doctrina reiterada, denega el canvi de nom sol.licitat.