Itaca des de dins

Itaca no es pot viure si no és des de dins, perquè des de fora qualsevol persona pot fer-se una

idea massa llunyana del que representa el projecte que es desenvolupa a dins d’aquestes

quatre parets. Segurament el conjunt de sensacions és diferent a cadascú, i és d’allò més

complicat intentar transmetre el que Itaca et suggereix un cop l’has trepitjat. Pots fer

prejudicis, pots tenir una determinada idea del que pots trobar-te quan entris, però la realitat

és que quan entres tot canvia. Al creuar la porta d’Itaca te n’adones que allò que havies

imaginat va més enllà, que si associaves el nom d’Itaca amb un centre qualsevol de reinserció

social havies de canviar de idea ràpidament. Així que, Itaca, no construïa simplement una ajuda

humanitària a persones que ho necessitaven, sinó que al voltant del concepte ajuda havia

format el més important, una comunitat. Perquè òbviament, un projecte com aquest no tindria

el mateix valor si les relacions entre els integrants, els coordinadors o els mateixos voluntaris,

fossin més aviat fredes i distants i se centressin simplement en donar aquesta oportunitat que

tant els hi urgeix. No obstant, qualsevol que entri al pis Itaca podrà intuir que té un caràcter

especial, que el clima que es respira convida a tenir un vincle amb el projecte, que els propis

integrants se senten agraïts d’aquesta oportunitat, i sobretot, que a través de la confiança i la

sinceritat entre els que hi conviuen s’ha fet possible que sobresurti un dels conceptes de més

pes: família. És perceptible el sentiment de germanor que s’ha creat, i si a més visites el centre

Itaca de manera esporàdica, pots acabar sorprès dels hàbits i de la admirable cortesia dels seus

membres. Probablement sentiríem confusió al conèixer determinats comportaments o actituds

del passat d’aquestes persones, ja que en un present han estat corregides amb èxit i ara la

imatge que reflecteixen et pot deixar ben parat. Però no es pot deixar de banda un dels pilars

fonamentals d’Itaca, perquè darrera aquest projecte hi ha hagut algú que ha mostrat la seva

preocupació per unes persones i ha decidit construir una sortida per ells, i acompanyar-los

durant el camí. La coordinació, les educadores, el voluntariat, són la columna vertebral d’Itaca,

i sense la seva dedicació i convicció Itaca no hagués avançat tant. Així doncs, la imatge del pis

Itaca pot tenir moltes formes, però fins que no hi ets dins no ets capaç de respirar el vertader

oxigen que ha donat forces als seus integrants per tirar endavant.

Martí Vilagut Treserra

Alumne de Comunicació

Universitat Ramón Llull