1

2

3

INTRODUCCIÓ

Quan vaig començar a estudiar Història, iniciàvem una època i l’acabàvem, com si

no hagués començat per certes causes i no hagués tingut cap repercussió. Amb la

Guerra Civil sovint passa el mateix, la gent sap coses sobre els tres anys que va

durar, però no es para a pensar que va començar per raons més profundes que un

general que volia tenir un país, i que quan va acabar l’única feina no va ser netejar

els camins per on havien passat els soldats i deixar-ho tot com nou. Una guerra no

és una cosa que passi de cop i volta i després s’oblidi, encara menys si l’has viscut.

Les diferents etapes de la història estan relacionades entre elles, i ara més que mai,

el que passa en un lloc sempre ve determinat pel que passa a la resta del món.

Els objectius del meu treball de recerca, que consisteix en un treball d’investigació a

partir de certa documentació trobada (n’hi ha una mostra a la pàgina número 70),

són investigar el recorregut i les accions de Francesc Busom Aguilar durant i

després de la Guerra Civil Espanyola, investigar fets concrets de dita guerra, el

perquè d’aquesta i les seves conseqüències, demostrar la importància clau de la no

intervenció de les democràcies occidentals en la guerra i la seves conseqüències i

com la guerra va canviar l’estat espanyol i la seva població.

El suport més important, la base del treball, han estat els diaris del meu avi, que va

escriure al les mateixes trinxeres, just quan succeïa la guerra. Tot escrivint, deixava

plasmades les impressions i sensacions que el front produïa no en ell sol, sinó en

tots els soldats que hi eren, com aquest fragment:

Al voltant d’aquest diari, que va ser escrit majoritàriament a les trinxeres he anat

recreant la guerra, si ve no dia per dia, com feia ell, si centrant-me en els punts més

importants i decisius, explicant les particularitats de cada moviment. A més a més,

he investigat la totalitat de la guerra, no tant sols en els llocs on era l’avi sinó en tot

l’Estat; és per això que he considerat oportú el·laborar un eix cronològic que recull

els fets previs i posteriors al conflicte, així com la guerra en si mateixa. A part,

també he inclòs una entrevista a Pilar Mirabent, qui va viure la guerra de nena i va

presenciar l’exil·li de milers de persones un cop acabada, ja que el meu treball

també recull els canvis que la guerra va produir en la societat i les impressions que

hi va crear

Amb aquest projecte no vull tant sols narrar què va passar durant la Guerra Civil

Espanyola, no em vull limitar a explicar que va fer cada bàndol, vull aprofitar

l’experiència que va tenir el meu avi al front i reflectir d’una manera una mica més

personal, que va significar aquella guerra, que per la meva generació sembla tant

llunyana, pels habitants d’Espanya. A més, també vull deixar constància de com

d’importants en foren les intervencions de la resta de països, el perquè uns van

intervenir més i d’altres menys, i com de diferent podria haver estat, no el resultat

Veiem que anem cara a la mort amb la sang freda,

i aquest és el camí més lleig i més curt que hi ha a

la vida i som tant joves…

4

de la guerra, sinó el futur de tota Espanya, si la República hagués rebut l’ajuda

necessària.

Per últim m’agradaria agrair els temps que la senyoreta Pilar Mirabent ha dedicat

en els nostres debats sobre el passat i el futur, l’ajuda prestada per Toni Bofarull i

els seus magnífics serveis d’enquadernació i el suport incondicional dels meus

pares, que em van animar a rescatar aquesta memòria perduda. Gràcies a tu també

avi, siguis on siguis. Tu ets l’ànima d’aquest treball.

5

EL PRELUDI (1917-1937)

El meu avi, Francesc Busom Aguilar, va néixer el 21 de gener de 1917 a la ciutat

costanera de Vilanova i la Geltrú. Era el segon de cinc germans, dos nois i tres

noies, fills d’Àngel Busom Badia, ferroviari i més tard cap d’estació, i de Josefina

Aguilar. Durant un temps la família va viure a Vilanova, una ciutat on molts

ferroviaris feien vida, però degut a la feina de son pare, anaven de poble en

poble. Durant la seva infància, la societat espanyola va estar molt marcada per

la crisi de la Restauració, una etapa molt convulsa, de canvis, tant socials com

polítics i culturals, que s’allargà fins al 1931.

De petit va viure durant uns anys a la vila de Sitges, al carrer Sant Sebastià

número 1, i tot i que la seva família era de classe treballadora, va assistir a una

escola privada, a prop del que és ara l’Hort de Can Falç, ja que els seus pares

van veure que tenia una ment molt desperta. Durant aquest temps, quan ell

tenia uns sis anys, un fet va sacsejar l’Estat espanyol, la intervenció militar del

general Primo de Rivera l’any 1923, consentida pel rei Alfons XIII i potenciada

pel successiu fracàs de les solucions regeneracionistes dels dos partits dinàstics

(Conservador i Liberal), entre 1902 i 1923, afegit a les diverses crisis (1905, 1909

i sobretot 1917), l'escalada de violència social (pistolerisme) i la radicalització de

l'oposició. Amb la intervenció militar s’instaurà una dictadura militar amb certes

característiques feixistes, que acabava amb els 32 governs democràtics formats

des del 1902 (mostra de la gran inestabilitat), i que el rei, Alfons XIII, acollí amb

els braços oberts.

En un principi, Catalunya, igual que la resta dels Països Catalans, no rebutjaren

la dictadura, car es feren promeses regionalistes per part del règim, que feren

que els sectors més conservadors del catalanisme (que va establir-se durant

aquesta època), i en especial la Lliga Regionalista, veiessin la dictadura amb

bons ulls, però ben aviat, a finals de 1923 mateix, varen retirar el seu suport, ja

que es prohibí l’ús de la llengua i la bandera catalana en àmbits públics, ja que

es consideraven actes d’agressió a la unitat de la pàtria; a principis de 1924,

quan Primo de Rivera comunicà la seva intenció de destituir les diputacions

provincials (en el nostre cas la Mancomunitat, que va ser finalment dissolta el

març del 1925) un seguit de fets es desencadenaren, i feren que la CNT hagués

de passar a la clandestinitat, que Acció Catalana condemnés el règim i impulsés

un document de greuges adreçat a la Societat de Nacions (abril del 1924), que

membres d'Estat Català preparessin un complot, fracassat, contra el rei que

havia de tenir lloc entre el túnel del Garraf i la nostra vila sitgetana (maig del

1925), i que poc temps després Macià intentés la invasió des de França, en el

que després s’anomenà Fets de Prats de Molló (que s’iniciaren el 30 d’octubre

del 1926 i s’hagueren d’avortar cinc dies després). També s’atacà la caserna de

les Drassanes de Barcelona i es participà en el complot de la nit de Sant Joan

del 1926 a Tarragona. Arran d’això Primo de Rivera va veure la oportunitat per

6

endurir encara més la seva política, amb la qual cosa la majoria dels catalanistes

deixaren de donar suport a la Lliga i optaren pels grups no monàrquics i pels

republicans.

A partir de l’any 1929, amb el crac del 1929, hi hagué una crisi econòmica

mundial, agreujada a Espanya per les tensions socials (els opositors al règim,

que cada dia eren més) i la falta de modernització de la indústria i del camp, ja

que Primo de Rivera havia pres una política de grans inversions públiques,

dirigides a la construcció de ferrocarrils, carreteres, una Espanya aparentment

moderna. Aquestes inversions eren sufragades per crèdits internacionals,

bàsicament nord-americans, i amb l’arribada del crack, aquests crèdits varen

flaquejar, i a Espanya es van nacionalitzar les empreses de petroli. Tots aquests

moviments es varen fer sense ser passats pel parlament, i en flaquejar els

crèdits, tots els enemics del general, inclosos els magnats del petroli, els polítics

(dels quals havia passat completament), i la petita burgesia (que cercava el

poder polític), carregaren contra ell. A causa de la forma tant personal amb la

que el dictador governava, les classes altes (feudals) retiraren el seu suport a

Primo de Rivera,, i Alfons XIII, veient que la popularitat del general queia en

picat, se’n desentengué; llavors el dictador va ser forçat a dimitir. Amb la

sortida de Primo de Rivera es formà un govern provisional, presidit pel general

Dámaso Berenguer, un general proper a l’entorn del rei (cosa que els polítics

mai li perdonaren, ja que torna a girar-los l’esquena), iniciat el 28 de gener de

1930 i finit el 14 de febrer de 1931, anomenat de forma humorística la

Dictablanda. Es convocaren eleccions per l’abril del mateix any, i Alfons XIII, en

un intent de tornar a la política bipartidista de la Restauració i conservar el tron

restituí la constitució de 1876. Però la societat espanyola sentia una gran

desafecció en vers la monarquia, igual que els polítics, ja que Alfons XIII va ser

un rei que va viure aliè a l’opinió pública (com be mostra l’elecció del general

Berenguer com a cap del govern provisional), camuflat rere una màscara de

modernitat un esperit conservador; i els republicans triomfaren en les eleccions,

proclamant la Segona República el 14 d’abril de 1931 i forçant al rei a

abandonar l’estat. Llavors a Barcelona, Lluís Companys es presentà a la casa de

la ciutat, prengué la vara d'alcalde i proclamà la República des del balcó, alhora

que hissava la bandera republicana tricolor. Poc després, Francesc Macià duia a

terme l'establiment de la República Catalana des del balcó del palau de la

Generalitat hissant la bandera de les quatre barres i nomenant el govern

provisional de Catalunya, que ell mateix presidí. Però tres dies després, amb la

visita a Barcelona de tres ministres del govern provisional de Madrid es produí

l'acord de substituir la República Catalana per una Generalitat de Catalunya i

s’elaborà un estatut d'autonomia que havia d'ésser aprovat en definitiva per les

corts espanyoles.

Per aquest moments, Francesc Busom ja tenia catorze anys i havia viscut entre

diferents guerres (la del Marroc, la Gran Guerra...), envoltat de grans vagues i

7

repressions, amb una economia malferida i una guerra de partits i influències,

on el poble normalment era oblidat i ara lluitava per fer-se sentir.

Als disset anys, quan el seu pare ja era cap d’estació, tota la família va anar a

viure a Martorell i un enginyer, del qual desconeixem el nom, va decidir pagar-li

els estudis perquè ell també fos enginyer. Era un noi realment molt llest, centrat,

a qui li encantaven les maquines i era força bo dibuixant. També era un jove

amb conviccions, ja que militava en les joventuts socialistes (un fet estrany,

perquè els partits amb més força al país eren els anarquistes i els republicans).

Però les coses feia temps que anaven maldades, i la República no aconseguia

resoldre els problemes que Espanya arrossegava des de feia anys, i que havien

enfonsat la dictadura. Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que

s'anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica mundial, i de

la ineficàcia de la majoria accions que intentaven pal·liar la crisi i el malestar

populars. En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que

li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels

règims totalitaris (com el feixisme o el nazisme) no ajudaren en res a la voluntat

dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic

estable. A més a més, en temps de crisi és ben sabut que la gent tira cap als

extrems, i al no poder fiar-se de la república, la classe alta, espantada per

l’arribada al govern de l’esquerra radical, va donar suport a les dretes,

conservadores, que sempre havien estat lligades a l’aristocràcia que regia gran

part d’Espanya.

Aquest era un caldo de cultiu perfecte per a un cop d’estat, protagonitzat per

una classe alta que veia en perill la seva posició, una església que es veia

desacreditada i uns militars amb ganes de poder. Les causes principals de

l’alçament militar varen ser polítiques i econòmiques: la divisió existent en el

terreny ideològic dels espanyols. Després de la caiguda de la monarquia en

1931, hi havia moltes divisons entre els republicans que van desembocar en

diverses faccions polítiques, com els socialistes, comunistes, separatistes...

Durant la Segona República la polarització de la política espanyola que es va

iniciar a la fi del segle XIX aconsegueix el seu auge. A més, la crisi econòmica en

la qual el país es va veure embolicada va contribuir a la separació entre els

sectors de la població. Els treballadors i camperols, que havien viscut en

condicions pèssimes fins al moment, van creure que amb l'arribada de la

Segona República milloraria la seva situació. Però la realitat va ser molt diferent,

i les seves condicions no van millorar.

L’espurna que va fer que la foguera s’encengués va ser la tràgica mort de Calvo

Sotelo. El 12 de juliol va morir assassinat el tinent de la Guàrdia d'Assalt José

Castillo. Aquest era molt conegut per la seva ideologia d’esquerres i es va

creure que els assassins havien estat grups falangistes radicals. Com a

8

represàlia, va ser segrestat i assassinat Calvo Sotelo, que era membre i líder de

l'oposició al Front Popular (coalició departits d’esquerres). Aquest crim va ser el

que va convèncer als militars dirigits per Franco de la necessitat de donar un

Cop d'estat. El que no s'esperaven és que aquest cop desembocaria en una dura

i llarga guerra de ni més ni menys que tres anys.

Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es va produir la insurrecció militar, una

mostra del gust militar pels pronunciaments, que es va iniciar al Marroc i es va

estendre per la majoria de les guarnicions militars. Manuel Goded Llopis va

prendre el poder a les illes Balears, el general Francisco Franco a

les Canàries, Queipo de Llano a Sevilla, Andrés Saliquet a Valladolid i Emilio

Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona. Però aquest cop d’estat,

que en teoria havia de ser ràpid va fracassar en moltes ciutats, on la majoria

republicana va resistir. Per contra, a les regions més conservadores d’Espanya,

com Galícia, Oviedo, o les capitals d’Aragó, la gent va seguir als militars

revoltats. A les dues ciutats més importants de l’estat, Barcelona i Madrid,

l’alçament va fracassar de forma estrepitosa: A Barcelona, els anarquistes amb

la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt, van derrotar els rebels i el general Goded,

que havia arribat de les illes Balears, va ser capturat i empresonat al vaixell-

presó Uruguay fins que un jutjat militar el va condemnar a mort al castell de

Montjuïc. A Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes

es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces

fidels a la República i les milícies populars. El mig fracàs del cop d’estat militar

va suposar la divisió d’Espanya en dos blocs, i com a conseqüència immediata

l’inici d’una guerra civil.

En esclatar la guerra l’estiu del 36, el germà gran de l’avi, l’Àngel, va allistar-se al

bàndol republicà, i va deixar a Martorell a la mare, les tres germanes i el seu

germà petit, Francesc, que també tenia ganes, tot i tenir 19 anys, d’ajudar a la

República. I aviat ho va fer; a finals de l’any 1937, amb vint anys va decidir

marxar a la guerra, convençut de la victòria republicana, que al menys, sobre

paper era molt clara, ja que el cop d’Estat no s’havia consolidat, i el govern de la

República contava amb el reconeixement de les democràcies europees, de

manera que li era fàcil aconseguir armes, a part que contava amb la sisena

reserva d’or més important al món, mentre que els generals rebels no tenien

reconeixement internacional, recursos econòmics ni una bona força aèria.

Semblava que la intervenció del que dintre d’uns anys serien els Aliats a favor

de la República havia de ser imminent, ja que Franco no va trigar a rebre l’ajut

dels dos grans dictadors europeus, Hitler i Mussolini, juntament amb el de

Portugal. D’aquesta manera, Espanya es va convertir en una prova, un assaig, de

la Segona Guerra Mundial.

9

LA GUERRA (1937-1939)

Així doncs, a finals de Setembre de 1937 (el van incloure a l’allistament el de

setembre del mateix any) Francesc Busom Aguilar va arribar a Torralba de

Calatrava (Ciudad Real, Castella la Manxa), on va rebre la instrucció pre-militar.

Un cop acabada, el destinaren a la 219a brigada, 875é batalló, 3a companyia,

1a Secció, 2a esquadra, on era caporal de l’esquadra dreta, constituïda per

Josep Menchero, Marià Hijón, Màxim Iglesias i Anton Parrot, Anton Doménec.

Fins a les hores, la guerra havia avançat de la següent manera:

El 21 de juliol de 1936 els rebels havien adquirit el control de la zona espanyola

del Marroc, les Illes Canàries, Balears (excepte Menorca), la part d'Espanya al

Nord de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (excepte Astúries, Santander, País

Basc i Catalunya), i el 14 d’agost, amb la caiguda de Badajoz, les dues parts

nacionals, Andalusia (consolidada per l’exèrcit professional del Marroc) i

Castella, es varen veure unides. Tot seguit avançaren per la vall del Tajo cap a

Madrid. Mentrestant, Mola havia pres Irun (15 de setembre de 1936) i Sant

Sebastià, i així deixà aquella zona nord republicana sense frontera amb França.

A la banda republicana, les columnes catalanes ocuparen ràpidament la part

oriental d'Aragó fins a l’entrada d'Osca, que restà assetjada, i les proximitats de

Saragossa. Una força naval procedent de Barcelona i València desembarcà a

Mallorca (16 d'agost), però l'operació fracassà (4 de setembre), a causa de la

poca complicitat entre la Generalitat i el govern de Madrid.

El 7 de novembre de 1936 començà l'atac directe de les tropes de Franco a la

capital espanyola. Per la banda republicana intervingueren les primeres

brigades mixtes, espanyoles i internacionals, que resistiren ferventment

l’invasor, que suspengué l’atac el 23 de novembre del mateix any, i intentar

encerclar la capital espanyola atacant sobre la carretera de la Corunya (29 de

novembre de 1936 - 16 de gener de 1937), de resultats indecisos, batalla del

Jarama (6-27 de febrer de 1937), que acabà en taules, i la batalla de Guadalajara

(8-22 de març de 1937), en què el Corpo di Truppe Volontarie italià, format per

tres divisions de camises negres i una de l'exèrcit regular, després d'haver

trencat el front, fou batut i hagué de replegar-se.

Davant l’impossibilitat de conquerir la capital, el març del 1937 els nacionals

iniciaren l’anomenada Campanya del Nord, que consistir en l’atac contra la zona

republicana del nord, que comprenia Biscaia, la província de Santander i

Astúries (menys Oviedo), i que comportà el tant conegut bombardeig de

Gernika a finals d’abril del mateix any, la caiguda de Bilbao el 19 de juliol i la de

Santander el 26 d’agost. La Campanya finí el 21 de setembre amb l’entrada dels

rebels a Gijón. El comandament republicà reaccionà muntant dues ofensives

per tal d'atreure forces del nord a nous camps de batalla. La primera donà lloc a

la curta però duríssima (de 90 000 homes hi hagué 40 000 baixes) batalla de

10

Brunete (5-25 de juliol de 1937); la segona fou l'ofensiva contra Saragossa, que

permeté als republicans de prendre Belchite (6 de setembre de 1937); l'ofensiva,

que havia començat el 24 d'agost, fracassà perquè no constituí cap amenaça

seriosa contra la capital d'Aragó.

Es muntà una tercera ofensiva, la de Terol, destinada a desviar les forces que

marxaven cap a Madrid. En aquesta fou en la que participà el meu avi. Narra

que sortí l’11 de desembre de 1937 de Torralba, enmig del comiat càlid de la

gent del poble, els quals els apreciaven molt, ja que suposaven un bon negoci

per a les tabernes i les cases de menjar. Desconeixien la seva destinació, i

avançaren a peu cap a Daimiel (situada a uns 2km. de Torralba), des d’on

agafaren una carretera que conduïa a Bolaños, anant en paral·lel a la via fèrria.

Pel camí es trobaren amb d’altres Brigades, i agafaren uns trens que els

portaren fins a l’Encina, on els digueren que lluitarien al front d’Aragó. Aquesta

notícia alleujà al meu avi, ja que sabent-se a prop de casa es troba més

reconfortat pel que sigui que hagi de passar.

De l’Encina passaren per València i Sagunt, des d’on agafaren els Ferrocarrils

Catalans cap a l’Aragó. Desembarcaren a Barracas el dia 13 de desembre i

anaren en camions cap al punt de sortida de l’atac. Anant cap al front passaren

per paisatges nevats i patiren el fred. El dia següent arriben al poble de Cubla,

des d’on s’observen els primers indicis de combat. Allà es situen a un turó, per

on poden divisar les posicions enemigues a Terol, Villastar i la mola de Villastar.

Havent dinat, el comandant interí del batalló, de nom Bartomeu Rodríguez, els

comunica que la seva missió es conquerí Terol pel diumenge vinent, i que l’atac

començarà a les 10 de la nit. Després de sopar, recullen el motxilla i agafen

bombes de mà, i intenten descansar, tot i que molts no poden.

Arribada l’hora el capità de la companyia, Antoni Garcia, els fa formar, i

comencen la desfilada, creuant el poble (que ja ha estat evacuat) i se situen rere

un turó.

El dia següent, 15 de desembre, comencen l’ofensiva a les set de matí, donant el

senyal una bateria del 7.5 a tot el front de Llevant, que fa cercle a la ciutat. De

moment, el seu batalló, situat al sud de Terol, està en reserva, i es per això que

l’avi va poder escriure tot el que ell podia veure que succeïa al seu voltant. Les

bateries llençaven trets contra Terol i la Mola de Villastar, ajudades per l’aviació

republicana. Al migdia el batalló 875 se situa sota el turó on estava esperant, i

els membres veuen com passen molts ferits, inclosos els dos instructors russos

(la URSS participà activament en la Guerra Civil Espanyola, igual que Itàlia i

Alemanya, tot i que la Societat de Nacions havia establert un pacte de no

col·laboració i havia prohibit la venda d’armes. D’aquesta manera, Rússia va

proveir la República amb 806 avions, 362 tancs i 1,555 peces d’artilleria, a part

de soldats).

11

El 16 de desembre, els nacionals són desallotjats de la Mola de Villastar, i els

republicans avancen cap a Villaespesa, el que fa que els nacionals obrin foc

molt fort contra ells. Això provoca una gran confusió entre els republicans, i són

obligats a retirar-se la mateixa nit, quan ja estaven sobre mateix de Villaespesa.

Es retiren fins al punt de sortida, perseguits pel foc enemic, i el batalló 875 fa

guàrdia.

Unes hores més tard, ja el 17 desembre, comença a nevar i els republicans

reprenen els setge de Terol. Avancen molt territori, i a la nit intenten assaltar

una cota molt alta, impossible de prendre, així que reculen, amb la roba mullada

i els peus glaçats a causa de la neu (a diferencia dels nacionals, l’uniforme dels

republicans era molt precari, duien espardenyes, gens preparat pel fred que els

esperava a Terol). Reintenten prendre dita cota, però es fa impossible a causa

del foc d’un franctirador que domina tota la posició. Degut a les baixes i a la

impossibilitat de prendre la cota, es cancel·la l’atac. Amb això surt a relluir la

desorganització de la brigada, segons el meu avi, i en general, de tot l’exèrcit

republicà, que era, de fet, un reflex de les baralles entre les esquerres que hi

havia hagut durant el govern, i que continuaven presents en la guerra.

En la matinada del 18, comença l’atac sobre la mateixa Villaespesa. Els rebels se

n’adonen, i els ataquen durament, amb el que el meu avi anomena “el quien

vive” (una bateria molt forta). El batalló respon amb uns quants trets.

Ràpidament es prenen posicions, i l’esquadra de l’avi se situa al cim d’un petit

terraplè, a les primeres files de la tropa. Avancen ràpidament, cap a les

flamarades de trets que llencen les metralladores enemigues. De sobte se sent

un soroll molt fort, i l’avi sent una escalfor a la cuixa, la sang que rajava. Es tirà

de costat de pressa, i es fa una primera cura, intentant aturar l’hemorràgia. Es va

arrossegar per la neu, en mig del foc creuat i va fer senyals als seus companys,

per tal que deixessin de disparar, amb el temps just, arribar a la posició amiga, i

el combat de projectils prosseguí. Va deixar la seva munició als altres soldats i

ells li assenyalaren el camí per on podia anar a aixopluc de les bales. Seguint

aquell camí es trobà amb el càpita Garcia, que ja donava ordres de retirada.

L’avi li demanà ajut, i el capità, juntament amb un camiller anomenat Saturnino

Guerra, el traginaren. La retirada fou desordenada, i el meu avi comenta que

cert sotsoficial, al qual anomenaven el Venga Ven Torralba (era el seu crit de

guerra de matí quan estaven a Torralba), i que havia declarat la seva valentia

durant l’organització de la Companyía, era dels que corria més.

Els feixistes, en adonar-se de la retirada enemiga, es desplegaren i encerclaren

als republicans. Era molt difícil pels dos acompanyants del meu avi escapar amb

ell, així que ell mateix decidí que el deixessin allà, amagat entre unes mates, i

que almenys ells dos salvessin la pell.

12

El meu avi passà tota la nit allí, cobert de neu (el que aturà la hemorràgia i evità

que morís dessagnat), fins que al matí del dia següent, 19 de desembre, va

sentir com els rebels cantaven “Legionarios a vencer, legionarios a morir” i ell es

preparava per una mort imminent. Però no fou així, els nacionals el descobriren

i li encararen els fusells, però com que ell estava ferit li tingueren consideració i

el portaren fins a un lloc de socors a Villaespesa. Allà l’intentaren curar el millor

que pogueren (eren només camperols), i li prengueren la filiació (li preguntaren

per les seves ideologies), contestant l’avi de manera que la seva situació no

empitjorés. Després de curar-lo li donaren llet amb conyac i el calçaren amb

mitjons de llana i espardenyes.

En arribar la nit, l’avi perd tota esperança de tornar al seu batalló, i es evacuat

amb altres ferits i armament cap a l’hospital de Terol, marxant amb camions. Al

poble es queden de 40 a 47 presoners, que en ser alliberat el poble pels

republicans són recuperats.

Durant aquests dies, els pares varen rebre una carta de l’exèrcit republicà, en la

qual els comunicaven que el seu fill, Francesc Busom Aguilar, havia mort mentre

els republicans intentaven prendre Terol. Segurament, el que deuria passar va

ser que durant la retirada varen morir tants soldats, molts del batalló 875, que

resultà pràcticament exterminat, que simplement el donaren per mort, tot i no

tenir el cos. Així es mostra altre cop la desorganització que hi havia en l’exèrcit i

el govern republicans.

Un cop a Terol, porten a l’avi a l’Hospital General (situat a la Plaza del Torico),

on l’operen (sense anestèsia) i li extreuen part de la metralla. Allà li tornen a

prendre la filiació i li diuen que el seu govern es troba a Portbou, una mentida

(segons l’avi, produïda per el fanatisme o la fantasia), ja que el govern es troba a

Barcelona, molt tranquil, paraules textuals. A l’hospital té ocasió de parlar amb

una senyoreta, la qual està convençuda que la guerra és absolutament

necessària per tal de mantenir el domini feudal (una de les principals pors de la

classe alta durant la República i una de les causes de la guerra, com ja he

explicat abans).

Un cop acabada la cura, l’avi es traslladat al Casino que havia estat habilitat com

a hospital, i està (encara existeix) just davant de l’hospital, el qual es veu que

estava envoltat per una columna de cotxes i autobusos cremats. En el Casino el

porten a una sala apartada, on hi ha altres soldats republicans. Estan separats

de la resta dels ferits, i són atesos per unes monges. Els sanitaris, que saben qui

són, els recomanen que no diguin res que posin en perill la seva situació, més

ben dit, la seva vida. Amb aquest avís el meu avi queda molt sorprès, ja que ell

creia que la majoria d’espanyols estaven a favor dels feixistes.

De bon matí, el 19 de desembre, l’aviació republicana bombardeja el Casino,

amb tan mala sort que ensorra la sala on estan els presoners republicans. Per

13

sort l’avi no en surt ferit, tant sols uns quants vidres clavats a la cara, altres

companys moren esclafats per les runes.

Passen dies amb bombardeigs constants, i la majoria de feixistes estan

neguitosos, ja que l’atac de Terol els havia pres per sorpresa i no estaven

acostumats a estar en desavantatge; explica el meu avi que n’hi havia un que

voldria tenir a mà un roig i menjar-se’l viu. L’avi entén que els companys

republicans ja estan dins de Terol, i un dia, pels volts de Nadal (suposo que el

dia 22 de desembre, dia en que es va prendre Terol) se sentí el crit de “Visca la

República!”. Durant aquests dies es passen moments crítics ja que als ulls dels

nacionals, l’avi i els seus companys eren “rojos” que es trobaven dins mateix de

l’hospital, mentre que els seus companys es passejaven pels terrats llençant

bombes de mà. Això obliga als feixistes que comanden l’hospital a muntar

mesures de defensa, però és un intent inútil, i poc després, els republicans

incendien el teatre del Casino. El cap de l’hospital pren la decisió de enviar un

presoner ferit als republicans, perquè negociï les condicions de rendició, però és

en va, ja que algú ho diu a la Comandància (govern feixista de la ciutat), i

aquesta amenaça d’afusellar al cap si duu a terme el pla, tot i que sap que si no

es rendeixen aviat, moriran moltes dones, ferits i nens a causa de la falta

d’assistència, però el cap de la Comandància, el coronel Rey d’Harcourt, era un

os dur de rosegar.

Pocs dies després de l’incident, una mina explotà sobre de l’improvisat hospital,

causant moltes morts, però sense ferir a l’avi, per sort. Després d’això, el

personal de l’hospital perdé el nord, i es posaren a resar i cantar himnes

feixistes, encomanant-se a les forces de Déu i a unes de rebels que estaven a

punt d’arribar segons ells. Mentre es confiaven a la Divina Providència, se sentí

el rum-rum d’un tanc, que començà a tirar trets dins mateix de l’hospital (es

cometeren moltes barbaritats durant la guerra, per part de totes dues bandes).

Llavors s’hagué d’evacuar l’hospital, anant cap al de l’Assumpció, quedat els

“defensors” de Terol arraconats al el Quartell de la Guardia Civil, la Delegació

d’Hisenda, el Govern Civil, l’Hospital de l’Assumpció, el Seminari, i el Banc

d’Espanya. Els “caps” de Terol volien conservar la calma, però a la població,

víctima d’un setge molt dur i la cruesa de l’hivern, tant se li en donava anar a

Saragossa (feixista) com a València (republicana). El menjar i l’aigua aviat varen

ser escassos, i els petits furts començaren a ser habituals durant la nit.

Rondant per l’hospital l’avi trobà a un company de la mateixa companyia, que a

la vegada, era amic d’un presoner de la 87a brigada, dels quals no se separà

durant el seu captiveri a Terol.

El 30 de desembre explotà una mina al Casino de Terol, i poc després dues més,

una al Banc i l’altre a la Comandància. Això va fer que les ganes que tenia la

població de poder sortir dels edificis “segurs” augmentés, tot i que la

14

Comandància no ho va permetre, de la mateixa manera que els plans de fuga

de l’avi i els seus amics s’acceleraren, ja que hauria resultat paradoxal que els

soldats republicans fossin abatuts per les seves pròpies forces. A l’Hospital es

veien passar constantment lliteres amb ferits i morts de gangrena i dones

gelades.

Desesperats, als feixistes oficiaren una missa el dia de Reis, demanant a Déu

(que segons ells estava de part seva) l’arribada de les seves forces d’ajut. I el 7

de gener de 1938, a les dues de la tarda, l’avi i el seu amic valencià (el de la

mateixa companyia) sortien de l’hospital, acompanyats de la resta de presoners

republicans, per unir-se als companys que els esperaven a l’altra banda de la

plaça, i que els havien alliberat. Aquesta evacuació va ser possible gràcies a que

el coronel Rey va rebre a un comissari republicà que li indicà la ràpida explosió

d'una mina sota la Comandància i un atac definitiu que acabaria amb la

resistència i li oferí l'evacuació de la població civil, degut al caire que estava

portant la batalla. El coronel acceptà l’evacuació, efectuada gràcies a la

mediació de la Creu Roja Internacional, però no volgué pas rendir-se. Tot i la

seva resolució, el 8 de gener de 1938 Terol es alliberada al complert, ja que els

soldats feixistes que quedaven al Seminari (l’últim reducte rebel) van començar

a fugir.

La batalla de Terol va acabar, aparentment, però amb un cost molt elevat per als

republicans, ja que els va deixar exhausts. El pla següent per als republicans era

partir el territori nacional en dos, i així atacar el front d’Andalusia, mentre que

els nacionals tenien pensat anar contra el front d’Aragó per arribar fins al

Mediterrani i dividir així la zona republicana. Paral·lelament, Franco va iniciar

una contraofensiva a Terol, que va caure en mans nacionals el 22 de febrer de

1938.

Tornant a l’avi, després de ser alliberat, és evacuat immediatament per ordre del

capità Nieto a Mora de Rubielos, havent abans, xerrat i menjat amb els

companys. Des de Mora, el dia 8 de gener de 1938 surten en tren a la una de la

matinada fins a Alacant, on ell és hospitalitzat degut a les ferides que tenia a la

cuixa esquerra. Mentrestant, la seva família va rebre un comunicat conforme ell

havia mort durant la batalla de Terol, per saber després, quan la ciutat es va

rendir, que no era així. Tenien els dos fills a la guerra i no en sabien res d’ells.

L’avi va ser atès a l’hospital militar i es va estar al pavelló B, llit 6, sala 10, on tots

els soldats eren del mateix front o havien anat al mateix tren. Va passar tres

mesos i 26 dies hospitalitzat, però va passar una setmana a l’hospital d’Elda, per

motius desconeguts per mi. D’allà en conservo la targeta d’alimentació. El

temps que va passar hospitalitzat va ser dur, bé, més aviat dolorós. El van haver

de tornar a operar, i no hi havia anestesia, de manera que el tingueren de lligar

al llit. Per sort, la companyia va ser bona i un cop recuperat, va ser donat d’alta

15

el 5 de maig del 1938 i el 15 de juny va incorporar-se en el poble d’Usanos

(Guadalajara) a la 98a Brigada 389é Batalló 4a Companyia de la 14a Divisió. Allà

va tenir 15 dies de descans i l’1 de juliol va rellevar a la 6 Brigada de

Carrabineres al front. Aquell front va ser més tranquil, ja que tan sols havien de

fer dues hores d’escolta a la nit. Portaven una vida força rutinària, s’estaven al

campament, anaven en camió fins al front i allà rellevaven als companys, de tant

en tant feien desfilades, i mentrestant vigilaven l’enemic, aquests els feien

discursos, parlant de la seva victòria ofensiva a l’est, i de la seva convicció en

una victòria definitiva propera.

L’avi, mentre havia estat hospitalitzat, s’havia perdut bona part de la guerra.

Després de la batalla de Terol, el front d’Aragó continuava obert al nord, des

dels Pirineus fins a Montalban. Franco va llançar tres atacs al front: el primer des

d’Osca cap a les faldes del Pirineu, el segon des de Saragossa cap a Lleida i

l’últim des de Saragossa cap a la vall de l’Ebre. L’exèrcit republicà, esgotat per la

cruesa de l’hivern i la batalla de Terol, no va tenir manera d’aturar als nacionals.

En poc temps el front es va col·lapsar i els nacionals avançaven ràpidament cap

al mar, ajudats, això si, per una majoria de tropes hispano-italianes comandades

per italians. A més a més els nacionals bombardejaven Barcelona amb

insistència, ja que pretenien així aturar l’arribada de noves tropes al front i

desmoralitzar la població. El 16 de març l’aviació italiana va començar un

bombardeig a Barcelona a intervals de 3 hores; dos dies desprès havien deixat

al seu pas 1,300 morts i més de 2.000 ferits. Aquests bombardejos no tenien

com a objectiu punts clau o cases militars, sinó que anaven dirigits a la població

civil. La gent, com és natural, va agafar encara més tírria als nacionals, i van

animar encara més a la República. Franco, pressionat per la premsa mundial,

que s’havia escandalitzat per aquests fets, va aturar els bombardejos, sense

haver aconseguit cap dels dos objectius, ja que tampoc va poder aturar les

comunicacions entre la Ciutat Comtal i el front.

Els catalans, tot i patir molt durant la guerra, creien fermament en la causa

republicana, prova d’això és que, quan es va saber que el president Azaña, que

estava al palau de Pedralbes,tenia pensat fer un armistici amb els nacionals, un

munt de persones, pertanyents algunes als partits anarquista, comunista o

socialista, es van concentrar davant dit palau per fer-lo canviar d’opinió. A

aquelles alçades, la no victòria equivalia al suïcidi per als republicans, ja que

sabien pel comportament dels nacionals que les represàlies serien molt dures.

L’única opció per a la República era fer la guerra fins al final, tot esperant un

canvi en la política internacional, un gest ofensiu de les democràcies occidentals

contra el feixisme que s’alçava, i que va arribar, però massa tard.

Tornant al front, els nacionals havien avançat moltíssim, i no trigarien a arribar

al Mediterrani. En poc temps van expulsar als republicans dels Pirineus i les

rodalies d’Osca i Saragossa. La rapidesa amb la que es movien es devia a que no

16

prenien les ciutats i pobles, sinó que passaven per ells i els deixaven enrere, de

manera que en qüestió d’hores els soldats republicans es trobaven en territori

enemic. A aquests soldats, l’única opció que els quedava era anar cap a França,

on després eren repatriats. Als pocs que aconseguien arribar-hi, se’ls oferia

l’opció de triar en quin exèrcit s’enrolaven, i la majoria escollien el nacional.

En veure que la línia de front avançava cap als sectors més poblats de

Catalunya, la gran part dels habitants van fugir cap al nord, a França també.

Però mentre fugien pels camins l’aviació nacionals els perseguia, com si fossin

formiguetes, i els ruixava amb ràfegues de metralladora. El 3 d’abril de 1938,

Lleida va caure en mans dels nacionals, no sense abans oferir una tenaç

resistència, la primera que trobaren els nacionals en molt temps. Amb Lleida

caigué Gandesa, que era protegida per les Brigades Internacionals (aquells pocs

americans, anglesos... que es van atrevir a ajudar la democràcia, ja que les seves

pàtries no s’atrevien a atacar un règim recolzat per Hitler i així començar una

Gran Guerra). Ambdues defenses varen ser, però, pràcticament inexistents, amb

estratègies i lideratges poc definits, ja que la República no disposava de bons

generals que l’assessoressin, i sovint patia lluites de poder entre tots els partits

d’esquerres que la formaven. A més a més, els soldats anaven cansats, mal

equipats i amb armes molt rudimentàries, les poques que podien comprar a

preus astronòmics als russos i que a més ja havien estat utilitzades en guerres

més antigues. Arrel dels desastres del 3 d’abril, el Ministre de Guerra va dimitir, i

el primer ministre Negrín es va adjudicar la cartera. Les tropes nacionals, d’altra

banda, van deixar d’avançar cap a l’Ebre, i es van dedicar a passejar per

Catalunya, apoderant-se de el 6 d’abril de Balaguer i el dia següent de Tremp.

Per a la República va ser un gran inconvenient, ja que d’allà sortia l’electricitat

que alimentava Barcelona.

El 15 d’abril els nacionals van entrar a Vinaròs aconseguint així el seu objectiu,

arribar al Mediterrani i dividir la República en dos. Però el que Franco volia era

un port en aquell mar, de manera que va girar els ulls cap al sud, a les Planes de

València, i va abandonar l’ofensiva a Catalunya, on les tropes quedaven

aturades pels rius Ebre i Cinca.

De forma inesperada, França va obrir les fronteres amb Espanya, el que va

suposar una munió de tancs i armament soviètics per a la República, que rebia

una última alenada d’aire en els seus pulmons ofegats, uns minuts més de vida

per a un sistema que agonitzava.

Com hem dit abans, Franco continuava la seva ofensiva pel sud, en direcció

València. A mitjans d’abril havia conquerit Vinaròs, amb la rapidesa que el

caracteritzava, però va trigar més de dos mesos a prendre Castelló de la Plana,

que estava a poc més de 100 km. Els nacionals necessitaven un port al

Mediterrani i l’objectiu triat era El Grau de Castelló. Era prioritari aconseguir-lo

17

per poder abastir les tropes de l’est sense passar per terra, però les tropes

avançaven amb dificultat, en part perquè el terreny era molt muntanyós i

facilitava la resistència republicana, i per altra banda perquè els republicans

s’havien pogut equipar i els nacionalistes anaven molt cansats. De fet, la guerra

es basava en això, en veure quina de les dues Espanyes queia esgotada primer.

El més de juliol, mentre l’avi estava a Guadalajara gaudint de la tranquil·litat del

front, l’exèrcit republicà va establir una línia de defensa des de Nules fins a

Sagunt que els nacionals no aconseguien creuar. Per desfer-la Franco va enviar

des de Terol tropes de reforç per a les divisions italo-espanyoles, però no va

servir de res. El govern republicà, inflant una mica les xifres, va dir que els

nacionals havien perdut en una setmana uns 20000 homes; tot i ser una xifra un

pèl inventada, no podia estar gaire lluny de la realitat. Franco va mobilitzar tres

divisions italo-espanyoles, 600 peces d’artilleria 400 avions, ben aviat, al 15 de

juliol, els nacionals entraven a Sarrió i després a Mora de Rubielo.

El 16 de juliol el republicans tocaven la retirada i, del cel, a part dels rajos del sol

valencià, hi queia un xàfec de bombes molt més ardents. El front se n’havia anat

a orris, i tant sols quedava una última esperança per als republicans, la línia de

fortificacions que s’estenia des de la Sierra de Espada fins a Viver que dominava

tots els camins i carreteres per on haurien de passar els nacionals. Tenien una

altre qualitat, estaven excavades a la roca i fetes de pedra, de manera que

podien resistir l’envestida de les bombes.

Dos dies després, en ple estiu del ‘38, l’última línia de defensa estava llesta. Els

italians, convençuts de la fugida en massa republicana, no en varen fer gaire cas,

i foren sorpresos per les ràfegues de metralladores dels republicans. Aviat feren

arribar els bombarders i l’artilleria, que no podien fer res contra els republicans,

que estaven amagats entre les fortificacions i resistien les descàrregues dels

bombarders. Cinc dies després, els republicans, contra tot pronòstic,

continuaven resistint, emparats per les muntanyes i els amagatalls, superant a

un enemic que els superava tant en equipament, com armament i aviació. Però

la República, que estava mancada de bons estrategs, en comptes d’enviar

tropes de refresc des de Barcelona, va decidir obrir un nou front a l’Ebre i

apartar els nacionals de València. Va resultar una equivocació molt greu.

El menjar arribava amb moltes dificultats a Madrid, i la gent començava a passar

gana, l’única opció que hi havia, i és la que es va seguir a Catalunya, era anar al

camp a fer intercanvi amb els pagesos, tot arriscant-se a ser metrallat o

bombardejat pels nacionals . Des de França sortien camions que proveïen de

menjar als catalans, però era molt difícil fer arribar aquest menjar a la resta de

l’estat. A més a més, el bombardeigs eren continus per part dels feixistes (els

republicans ho feren en poques ocasions), i els civils tenien ganes de revenja.

Aquests bombardejos sovint es produïen en ports, per intentar que els

18

republicans perdessin la seva mercaderia, i els que rebien eren els vaixells,

molts cops anglesos, que hi estaven estacionats, i que preferien acotar el cap

abans d’intervenir. Un altre blanc per als bombardejos eren les fàbriques

d’armes, que de fet no eren gaire rendibles, ja que la producció s’aturava molts

cops per culpa dels bombardejos, els talls de corrent eren habituals i les peces

venien de l’estranger i sovint es perdien per culpa dels nacionals. Tots els

materials s’havien de portar d’estranquis, de nit, quan els vaixells que els

portaven paraven un moment en un port de guerra ( com Vallcarca),

descarregaven i si tenien sort, no eren detectats. Comparat amb això, Franco ho

tenia molt fàcil, ja que només havia d’esperar els carregaments als ports del

nord, amb armes provinents de Hamburg i que havien tingut un viatge sense

complicacions pel Mar del Nord.

Però les armes no eren l’únic problema de la República; els nacionals també

tenien la superioritat naval i d’aviació, a més a més, comptaven amb l’ajuda de

dos grans potències : la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler, mentre que la

República tant sols podia comptar amb l’ajuda dels voluntaris de la Brigada

Internacionals i les armes velles de Rússia. La República comptava amb les

reserves d’or del Banc d’Espanya, però aquestes aviat van començar a

escassejar, i la República anava una mica justa. Franco, en canvi, rebia les

donacions dels seus seguidors, famílies riques que s’havien passat al seu

bàndol, i cotitzava la seva pesseta en un valor més alt que la republicana.

Abordem el tema econòmic amb més profunditat: una lliura esterlina equivalia

a 50 pessetes de Franco en el mercat oficial i a 100 en el negre, mentre que per

les pessetes republicanes es canviaven 100 en l’oficial i 300 o 400 en el negre.

La fortalesa de Franco raïa en els crèdits, va finançar la guerra amb ells fins

acabar devent 2.000 milions de pessetes, segons un diari italià. L’opinió pública

no apostava per una victòria republicana, de manera que si que donaven crèdits

a Franco però no a la República.

El 25 de juliol de 1938, animada per la victòria inesperada a la batalla de

València, la República va enviar les tropes a l’Ebre, i durant la nit, l’avantguarda

republicana va creuar el riu, que tenia més de 100 metres d’amplada i unes

corrents molt fortes, i va sorprendre als nacionals. Construïren ponts per als

companys, en dos dies els republicans ocupaven les posicions clau de les

muntanyes, en un front d’uns 60 quilòmetres Franco no es va prendre gaire

seriosament l’ofensiva perquè tenia l’exèrcit republicà acorralat, de manera que

els nacionals varen trigar bastant temps a ocupar les posicions. Els republicans,

enviant tropes de les Brigades al delta, a l’altura d’Amposta per creuar el riu,

evitant que els nacionals enviessin tropes a la part d’alta.

La clau de l’èxit republicà va ser la rapidesa, però en poques hores els

bombarders nacionals van començar a bombardejar els ponts per on havien

19

creuat el riu. Els republicans no podien fer res contra els bombarders, ja que els

seus caces eren molt inferiors, i les seves bateries antiaèries eren escasses, tot i

això se les van enginyar bé, construïren ponts falsos que aconseguiren enganyar

l’enemic.

Aquella batalla iniciada el mes de juliol no acabaria fins al novembre. La

República perdé entre 10.000 a 50.000 homes, que resistiren fins al final, tot i

sabent que ja no quedaven més ponts per emprendre la retirada, tant sols el de

Mora d’Ebre, que resistí miraculosament els bombardejos. També participaren

uns 5.000 brigadistes dels 12.000 que hi hagué a Espanya. Durant la batalla, la

República prengué la decisió de fer-los marxar a casa, i desfilaren per últim cop

el 28 d’octubre de 1938 per Barcelona, sense veure com el front de l’Ebre

s’esfondrava el 15 de novembre de 1938, deixant 30.000 morts i 20.000

presoners de l’Exèrcit Popular a les ribes del riu.

Per sort, l’avi es trobava relativament lluny de tot allò, a Guadalajara, patrullant

un front on es respirava certa tranquil·litat. Cada dia reben discursos dels

nacionals, que els intenten convèncer de la seva causa i la seva victòria. L’avi es

comença a interrogar sobre la possibilitat d’una victòria nacional. Creu que pel

que fa a principis i raons, la República té les de guanyar, ja que els nacionals,

per a ell són uns salvatges que només fan servir la força, mentre que els

republicans acaten els drets humans i fan servir la raó. Són dues ideologies

oposades que es barallen entre si. S’interroga, es pregunta quina de les dues

resultarà vencedora.

El 24 de juliol tot segueix igual, amb l’única novetat que els nacionals han fet un

relleu de tropes al front. L’agost comença amb bones notícies, les ofensives

republicanes per l’est fan efecte, i 18 soldats nacionals s’han passat al bàndol

republicà. Les desercions al front eren habituals, ja que la majoria de soldats

havien estat reclutats a la força, a diferència del meu avi, i per tant, no els

resultava gaire difícil abandonar quan les coses anaven maldades, es tractava de

salvar la pell. A la trinxera, els comandants comencen a parlar de portar a

Brihuega (comarca de l’Alcarria, Guadalajara) per defensar-la. El dia 7 d’agost, a

primeres hores del matí, el batalló és rellevat per un altre de metralladores.

Arriben al municipi a les 10 del matí, després d’haver fet moltes voltes durant

unes 7 hores i passar per la carretera general. En repetides ocasions, i com

podreu apreciar, l’avi es queixa que el seu batalló era “un cul de mal seure”, com

ell expressa, ja que mai es quedaven en la mateixa posició per gaire temps.

També critica el retard en el pagament de sous i la falta de bon menjar, a part

de cigarretes, que segurament van fer que la República perdés molts soldats per

deserció. Aquell mateix dia, per la nit, més o menys a les vuit, reprengueren la

marxa després de sopar. El dia 9 d’agost descansen pel matí a Torre del Burgo

(comarca de l’Alcarria, Guadalajara). L’avi ajuda a uns pagesos a batre la civada.

Per la tarda, van a buscar a dos batallons de la 71a brigada, que se’ls havien

20

d’acoblar per estar de reserva en un estoc prop de Sòria. El dia 10 arriben a les

orelles de l’avi rumors d’un avortament de la missió perquè soldats i oficials

republicans del sector on havien d’operar havien desertat. Com he dit unes

línies més amunt, la deserció va ser, no una pràctica habitual ni massiva, però si

bastant nombrosa. En primer lloc s’ha de tenir en compte que la majoria

d’oficials republicans eren amateurs, que havien anat escalant posicions durant

la guerra, i que quan les coses anaven maldades, tant sols pensaven a conservar

la vida, igual que els soldats, ja que, si bé eren afins a la República, la majoria no

s’havien enrolat a l’exèrcit per pròpia voluntat. De fet, existeixen dades de

l’octubre del 1936, segons les quals el bàndol republicà tant sols tenia 55.000

soldats voluntaris, mentre que el franquista en tenia uns 90.000, sobre una

població de 24 milions d’espanyols. El dia 12 han tornat a Brihuega, ja que els

rumors de deserció eren certs. Allà descansen, es canvien de roba i cobren el

més de juliol. Tornen al front d’on havien sortit, però són rellevats un dia

després. L’avi explica que normalment es relleven cada 15 dies. El dia 20

d’agost, pel seu bon comportament, conviden a l’avi a Madrid, on es fan uns

festivals a la Llar del Combatent Català, on es feia propaganda i premsa. El dia

24 a dos quarts de cinc del matí, l’avi surt en camió cap a Madrid, on arriba

després de passar per tres controls. Allà assisteix a un concurs de natació i un

partit de rugby. Després de dinar, va a casa d’una família coneguda amb un

amic i hi deixa la roba. Per la tarda fan un passeig per la ciutat, i tot fent uns

encàrrecs veuen que hi falta molt de menjar a la ciutat. S’arriben fins al carrer

Serrano, on hi ha la seu de la Llar del Combatent Català, on veuen uns balls

folklòrics catalans. Tot i que l’avi i els seus companys tenen ordres de tornar la

mateixa nit al front, es queden a veure els bars a Madrid, segurament estaven

bastant cansats del front, i a beure conyac i altres licors (per als soldats era

habitual beure’n, ja que cada dia que tornaven del front els en donaven una

copeta com a premi). Marxen de Madrid el dia següent a les 11 del matí,

després d’haver dormit molt confortablement a casa de la família citada

anteriorment. A les set de la tarda l’avi s’incorpora al front, i passa el dia

següent descansant. De Madrid n’ha tret d’impressió que la ciutat, en aquell

moment no pateix la guerra, ja que està lluny del front, però que tot i això passa

molta gana, menys, es clar, els quatre llestos vividors que se les enginyen per

aconseguir queviures.

Comença el mes de setembre, i la 4a Companyia continua descansant a

Villaviciosa. Relleven a la 1a i la 2a, i passen a un barranc envoltat de nous i

codonys, per on passa un riuet; allà l’avi hi està molt bé, sempre li va agradar

molt la natura, i ell i els seus companys passen el dia recollint codonys. Passats

uns dies, marxen a Brihuega, on se’ls incorporen quintos vells i passen a ser la

14a divisió altre cop (es veu que en algun moment van canviar de número). El

dia 12 de setembre són rellevats per la 65a brigada, sense saber si formaran

part de la rereguarda o l’avantguarda, cosa que preocupa molt a l’avi. Es

21

traslladen a un poble anomenat Archilla, que està a 12 kilòmetres de la trinxera,

amb la mala sort que els plou durant tota la marxa. Dos dies després, el 14

pugen en uns camions que els porten a un barranc situat a 300 metres de la

Puebla de Beleña. L’avi comenta que els autòctons s’aprofiten molt dels soldats

i són afins al bàndol nacional, pel que els tracten malament. El dia 17 de

setembre s’apropen al front i relleven a la 90a brigada a primeres hores del

matí. Durant els dos dies següents són atacats per l’enemic, però reaccionen

amb rapidesa i no passa res greu. Els atacs nacionals continuen, i el dia 22, a

mitja tarda, tiren obusos de morter a les barraques on els republicans s’estan,

però, per sort, no hi havia ningú dins i no hi ha baixes. A finals de setembre hi

ha rumors que la divisió serà rellevada a principis d’octubre, i els soldats

s’enfaden, perquè mai paren quiets i se’n comencen a afartar.

A principis d’octubre la brigada cobra el mes d’agost, tot i això el més no

comença bé; molts dels soldats pertanyents al quinto del 26é batalló de la 3a

companyia s’han passat al bàndol feixista, i això ha obligat als comandants a

prendre mesures de vigilància força fortes. Per l’avi, però, no tot és tan negre

perquè han decidit fer-lo ajudant del comissari de metralladores. El comissari

s'encarregava de l'organització, manteniment i fidelitat dels principis ideològics

republicans en els batallons, i estava a part del cos militar. El dia següent, 2

d’octubre de 1938, l’avi ja és, oficialment, l’ajudant del comissari, i gràcies a la

seva nova posició no ha de fer més vigilàncies. El dia 4 reben es confirmen els

rumors de finals de setembre: efectivament, el dia 10 del corrent mes canviaran

de posició, i rellevaran una altre companyia. Un soldat feixista s’ha incorporat a

les files republicanes, i gràcies a ell l’avi ha pogut elaborar un bon discurs sobre

la llibertat i les lleis de l’home, que ha recitat als feixistes. Aquesta és una de les

seves obligacions com a ajudant del comissari, a part, també fa propaganda i

ajuda al comissari en algunes de les seves tasques. La feina es tranquil·la, i pot

descansar. El dia 7 torna a fer un discurs als feixistes, a la línia de la trinxera, es

clar, aquest cop sobre la llibertat nacional. Tots dos bàndols intentaven, amb

aquests discursos, persuadir als soldats perquè canviessin de bàndol. Al dia

següent el comissari el fa responsable del seu càrrec, ja que ell marxa una

setmaneta de permís. Un dia abans del previst, el 9 d’octubre, la 21a companyia

relleva a la de l’avi a les dues de la matinada, i marxen cap a Marchamalo,

encara a la província de Guadalajara; des d’allà, al dia següent els embarquen

en camions fins l’estació de Guadalajara. Cap dels soldats sap on van ni perquè,

de la mateixa manera que no sabien que el dia anterior els vindrien a rellevar.

Arriben a Torrejón d’Ardoz (província de Madrid). D’allà marxen a l’Alcarria, on

els rumors diuen que han de rellevar a tot un cos d’exèrcit. A les dues de la

matinada del dia següent, fan formar els batallons i els porten en camions fins a

Dosbarrios (província de Toledo), no sense abans haver de canviar de camió

repetides vegades per culpa de les averies. Inesperadament, en aquella

població hi ha verdura i fruita en abundància, i en aquell moment la gent està

22

veremant, els soldats aprofiten per ajudar a canvi de menjar i unes quantes

verdures per emportar. La nit de 17 d’octubre abandonen el poble en camió, i

les famílies del poble els fan menjar abans de marxar; aquest gest sobta molt a

l’avi i a la companyia en general, perquè normalment els havien tractat força

malament. Van per carretera fins a Brihuega, on es reuneixen amb part de la 50a

brigada. De nit, cap a les deu, marxen a peu, i al dia següent relleven al 2on

batalló de la 71a bateria de la companyia metralladora a la trinxera. El 21

d’octubre el comissari encara no havia tornat, de manera que la resta de soldats

començaven a anomenar a l’avi comissari. L’avi n’està molt orgullós, i planeja

esdevenir-ho en un futur, per sort, la guerra no va durar tant, ja que si ho

hagués estat les represàlies per part dels nacionals haurien estat molt més dures

del que ja van ser per a ell.

A prop de la trinxera, en la “terra de ningú”, hi ha un petit poble abandonat,

d’on els soldats sovint prenen estris de cuina i mantes; és costum baixar-hi de

tant en tant. Aquell mateix 21 d’octubre un grup d’uns 45 soldats republicans va

baixar-hi, de manera que varen ser visibles per a l’enemic, que obrí foc contra

ells, el que provocà una fugida en desbandada per part republicana, i la pèrdua

de dos caporals i un soldats, fets presoners pels nacionals. El dia següent, un

grup de soldats va acostar-se al mateix poble i va aconseguir comprar unes

quantes cigarretes als nacionals. Aquesta acció va ser vista per als oficials com

el primer pas a la deserció, de manera que es prohibeix, no tant sols comprar

tabac a l’enemic, sinó també creuar el filat, de manera que si algú el creua serà

disparat. Les coses no fan sinó empitjorar, ja que a la manca de tabac s’hi

ajunten la pèrdua de l’esmorzar i la falta de diners per pagar els sous. Les

desercions es fan més nombroses, la República passa per moments crítics, i els

pocs soldats que no dubten de les seves conviccions, com l’avi, estan

desconcertats. Pocs dies després, el 29 d’octubre, diferents càrrecs de la 4rta

companyia i el reemplaçament del ‘36 són portats a la comissaria, sospitosos de

voler desertar.

L’1 de desembre, sense avís previ, són reemplaçats pel 2on batalló, i marxen cap

a un campament situat a 4 kilòmetres a l’est de Trijueque (província de

Guadalajara). Al dia següent, a les 11 de la nit prenen posició en un antic palau

que ara es possessió, segurament forçada, de la República. El lloc en qüestió

s’anomena Palacio Luís Ybarra i pertanyia al Marqués de Romanones. El mateix

dia es repartiren caçadores, sabates, pantalons i gorres entre els soldats, i també

els donaren sabó i tabac, l’últim molt apreciat per tots. El tercer dia dels mes

torna el comissari de metralladores, de manera que l’avi deixa de substituir-lo.

Per commemorar la resistència de Madrid davant els franquistes el comissari de

la brigada i el cap de la divisió es dirigeixen al batalló, però no es fa cap més

celebració, ja que a la República no li sobren ni els diners ni les provisions. El dia

7 passa una cosa insòlita, per esmorzar reben cafè amb llet, i a l’hora de dinar

tenen postres, préssec en conserva concretament; i la cosa no acaba aquí,

23

l’endemà els donen cigarretes angleses. Continuen el descans, que és, pel que

l’avi va deixar escrit, bastant avorrit. Al lloc on s’estan tenen un cinema i una

sala per festivals, però el comissari tant sols els deixar fer instrucció militar dia

rere dia. D’aquesta manera els soldats no tenien forma d’esbargir-se dels dies

de trinxera que han fet durant els, aproximadament, 28 mesos que han estat

fent la guerra. El mateix dia, l’avi, recomanat pel comissari, ingressa a l’Escola de

Capacitació de Comissaris, que està instal·lada a Brihuega, i que, com el nom

indica, és on van els soldats a estudiar per ser comissaris. A l’escola, segons

descriu l’avi vuit dies després, s’hi fa bona vida, amb classes de set hores del dia,

un llit calentó i passi per entrar al cinema de franc. Els cursos duren de 25 a 30

dies, amb exàmens finals inclosos, i un cop acabats pots aconseguir uns dies de

permís. El segon de desembre és el dia dels exàmens finals, que es fan el matí

(cultura), tarda (afers militars) i nit (política). Les puntuacions de cada alumne

queden arxivades al Comissariat de la Divisió, i cada cop que es necessiti un

comissari se’ls cridarà per ordre de major a menor puntuació. El 9 de desembre

pel matí abandonen l’escola, i molts marxen de permís. L’avi no ho fa, però si

que s’apodera de diversos paquets de tabac, argumentant que estan en guerra,

i que les coses que fas en ella no són pecat; estranya convicció, però

comprensible si es tenen en compte les situacions en les que es trobaven. Al dia

següent s’incorpora a la divisió com a ajudant del comissari del 3é batalló, amb

el qual no es porta gaire bé perquè li demana dos partes diaris i no posa massa

atenció en satisfer les “necessitats culturals”, és a dir, el lleure, de la tropa. A

mitjans de mes s’obre foc a les línies republicanes quan es localitzen les feixistes

prop d’un poblet de nom Argecillas. Després de l’esbatussada al poble s’hi

detecten diversos incendis, i es que durant el foc hi varen caure uns 350

projectils. Durant diversos dies els feixistes intenten localitzar el foc de l’Exèrcit

Popular sense èxit, i a les files republicanes hi ha gran necessitat de roba d’abric

i conyac a causa del fred. Aquesta situació provoca l’ajornament del Ple de la

Divisió, que havia de ser el 17 de desembre i el Ple del Comandament que havia

de ser un dia abans, i que passen a fer-se els dies 22 i 23 a Brihuega. L’avi

assisteix al Ple de Comissaris, durant el qual es discuteixen quins defectes té el

Comissariat i com es pot millorar.

En reincorporar-se a la unitat, i en motiu de dia de Nadal, que ja s’acosta, els

donen menjars especials, però els manquen els torrons, el conyac, el tabac i els

llumins, que reben, els dos últims, el dia de Nadal. El 27 de desembre es

proposa que alguns oficials i soldats vagin a Catalunya per fer d’instructors,

cosa que alegra molt a l’avi, perquè té ganes de tornar a la seva terra i estar a

prop de la família. Però aquestes esperances aviat es trenquen, ja que la

proposta tant sols és vàlida per als membres del cos militar, i l’avi està al de

comissari. El 1938 ha acabat, i per l’avi és hora de fer balanç; per ell, l’any ha

acabat en victòria, ja que han aconseguit deturar els franquistes en la seva

posició, i la resistència continua arreu d’Espanya, tot i el desastre que va suposar

24

la Batalla de l’Ebre i l’ofensiva que Franco ha començat a llançar fa poc (el 23 de

desembre) sobre Catalunya.

L’avi anava molt equivocat, ell, com molts altres republicans, va pecar

d’optimisme. La Batalla de l’Ebre havia suposat un greu cop per la República,

que ja estava en les últimes, i que no podria resistir l’atac sobre Catalunya.

Aquell 23 de desembre de 1938 Franco va llançar una gran ofensiva sobre la

part de Catalunya que quedava encara lliure. El precedia la seva victòria

absoluta a l’Ebre, i les seves tropes portaven una moral molt alta i anaven molt

més ben equipats que els seus contrincants. El front republicà no va trigar a

trencar-se per diversos punts sota el pes dels 200.000 soldats enviats per Franco

i la Divisió Littorio (enviada per Musolinni, que feia costat, igual que Hilter, al

règim de caràcter feixista que Franco volia implantar). La poca resistència del

front s’explica pel següent: Franco va decidir creuar el front pel Segre, zona que

estava defensada pels carrabiners, que no tenien comissaris polítics; per això, en

sentir caure les primeres bombes els oficials varen marxar, i en veure els soldats

que els seus caps havien abandonat les posicions, ells decidiren fer el mateix.

Els nacionals van creuar el Segre, i així van col·lapsar tot el front, ja que les

tropes que estaven més avall es van veure desbordades i sortiren cames

ajudeu-me. La República va intentar aturar l’avanç amb el seu millor general,

que tants cops els havia donat socors, el senyor Líster, que es situà rere els

turons del Segre i deturà als franquistes fins al 3 de gener de 1939. Els

republicans esperaven que França tornés a obrir les seves fronteres, però tant

els britànics com els francesos estaven a favor de Franco, ja que consideraven

que la República era comunista, cosa que en certa manera era cert, perquè al

final de la guerra, en veure que l’única ajuda que rebien venia de Moscou, molts

s’hi tornaren, i la gran por de les democràcies occidentals, a part d’una altra

Guerra Mundial, era, més que l’expansió del feixisme, la propagació del

comunisme pels seus països; i amb Franco de ben segur que això no passaria a

Espanya. El 3 de gener, caigueren les posicions que Líster tenia rere el Segre, de

manera que quedaren tallades diverses carreteres d’importància. Als batallons ja

quasi no quedaven armes, ja que els espies franquistes procuraven que no

arribessin per mar, i els soldats emprengueren la retirada, clarament diferent de

les moltes altres que havien realitzat, perquè d’alguna manera sabien que era

l’última. Les tropes republicanes no podien fer altra cosa que fugir, i els

nacionals avançaren ràpidament, conquerint Tarragona el 15 de gener i

Barcelona el 26. Tot estava ja perdut.

Les Corts es reuniren per últim cop a les masmorres del castell de Figueres l’1

de febrer de 1939, mentrestant milers de persones, civils i soldats, creuaven la

frontera francesa, lluitant contra la neu i el fred, per ser després ser separats. En

un principi, França acceptava a tots els refugiats, però en veure la gran quantitat

de gent que arribava cada dia, es decidí d’acceptar només a les dones i els nens,

deixant fora (per petició de la mateixa República que volia conservar-los) als

25

milers de soldats republicans que buscaven salvar-se. França va quedar

desbordada per la munió d’espanyols que hi arribaren, i molts moriren a causa

del fred i la malnutrició. França va decidir finalment obrir les seves portes ja que

cada cop s’aplegava més i més gent al voltant de la frontera , portant als

refugiats a uns “”camps” vora el mar, com el d’Argelers, on fou portat el germà

de l’avi; allà dormien a l’ intempèrie i en moltes ocasions no tenien aigua

potable. Des de que començà l’atac a Catalunya fins al 10 de febrer, data en la

que tota ella fou ocupada, 100.000 civils i 200.000 soldats havien creuat la

frontera francesa. Les democràcies occidentals no mogueren un dit per salvar

als refugiats, però això si, de seguida que van poder van posar a resguard els

quadres del Museu del Prado, no fos cas que es perdessin.

La nit de l’1 de febrer les Corts decidiren negociar la pau amb Franco, ja que

tant la República com el poble estaven exhausts, de manera que iniciaren les

negociacions amb els franquistes. Però no tothom hi estava d’acord, de manera

que el 5 de febrer Azaña i altres membres del govern creuaren la frontera

francesa, igual que molts altres intel·lectuals, mentrestant que Negrín es

quedava a Espanya per continuar la lluita republicana, que va fracassar

estrepitosament poc després, essent ocupada Madrid el 28 de març, sense que

hi hagués resistència, i València i Alacant, les últimes posicions republicanes, el

30 de març de 1939. Poc després, l’1 d’abril, Franco, el govern del qual ja havia

estat reconegut oficialment pel Regne Unit i França el 27 de febrer, anuncia que

la guerra ha acabat.

El poble espanyol, i no tan sols la República, havia estat completament

abandonat al a seva sort, desencadenant una mena de “sálvese quien pueda” a

l’hora d’anar cap a França, on, com ja he explicat abans, no reberen cap mena

d’ajuda. Les democràcies occidentals van sacrificar la República per tal d’evitar

la seva temuda expansió del comunisme, a costa, no tant sols del sorgiment

d’una dictadura de tendències feixistes, sinó del patiment d’un poble sencer,

que va quedar trencat, durant tres anys. I de que els hi va servir la seva actitud

complaent amb Hitler i els seus amics, doncs de ben poc, ja que, tot i que el

comunisme no va arribar a Espanya, els règims feixistes eren cada cop més forts

i agosarats, de manera que arribats a un punt, l’1 de setembre de 1939, la

Segona Guerra Mundial que tant havien intentat evitar França i el Regne Unit

fou inevitable.

Tot i això, per l’avi, la guerra encara no s’ha acabat. El 31 de desembre de 1938,

emulant les típiques campanades de fi d’any els nacionals tiraren dotze

ràfegues amb l’aviació, i celebraren l’any nou amb granades de morter. Un dia

després, el dos de gener de 1939, l’avi és enviat al Pavelló de Classificació

perquè prengui unes dutxes ja que les ferides que tenia a la cama malmesa a

Terol s’han infectat. Allà, a part de dutxes li donen injeccions depuratives.

Encara al Pavelló, rep notícies de casa, el seu pare és al llit, malalt, i la seva mare

26

li demana que torni a casa com més aviat millor (recordem que tant ell com el

seu germà eren a la guerra de voluntaris, de manera que només hi quedaven

dones i els ingressos que aconseguien no eren ni de bon tros suficients). L’avi

intenta que l’enviïn a Martorell al·legant la ja greu infecció que té a la cama,

però en comptes d’això el porten a l’Hospital de la Divisió, i a més, el donen de

baixa del Batalló. Tot i la situació, l’avi no pensa ni un moment en desertar,

encara continua completament convençut de la causa republicana, un fet

realment admirable vist el panorama. El dia 10 del mateix mes és traslladat a

l’Hospital Base, a Guadalajara, on li fan una radioscòpia el dia 11 per mirar si se

li ha d’extreure metralla de la cama. Cal dir que l’avi estava molt lluny d’estar

nerviós si hem de fer cas dels seus diaris, més aviat diu que està d’allò més

tranquil, i que es pren aquesta petita odissea com una experiència més. El dia

següent és donat d’alta, però enviat al C.R.I.M. número 9 (Centre de

Reclutament, Instrucció i Mobilització), des d’on intenta que el retornin a la

Divisió d’on venia repetides vegades, totes en va. Allà el menjar és abundant,

igual que a l’hospital, molt diferent de la trinxera, i té la sort de retrobar a un

company català que creia perdut a la Batalla de Terol. Aquest li explica que està

de pas, i que torna d’un atac al Port de Brunete (Madrid) i li pregunta pels atacs

al front català; tots dos estan molt preocupats, pateixen per les seves famílies i

la seva terra i ho fan encara més quan reben noticies de que molts pobles han

caigut a mans nacionals. L’avi pregunta pel seu germà, al qual no veu des de

que la guerra va començar, i no n’esbrina res. El 16 de gener, de matinada i

improvís li fan agafar un tren cap a Madrid, al C.R.I.M. número 1, on el porten a

la 44a Companyia, que està de dipòsit a el Prado (Madrid). Un dia més tard,

quan ja han arribat a el Prado, els separen en batallons, i després en bateries,

sent destinat l’avi a la 43é. Es dirigeixen, llavors, a la trinxera, i un cop allà

l’envien a la secció de morters (granades i d’altres explosius). El dia següent,

l’avi escriu una carta al seu antic comissari i parla amb el nou, ja que no li

agrada gens estar a la secció de morters en comptes de la comissaria. El 22 de

gener l’avi rep notícies del front català, les notícies no són gens bones. El mateix

dia s’emporten al batalló de l’avi a una caserna, on passen a formar part de la

Companyia Especial B, un grup de reserva de la 8a Divisió. A la caserna els

donen espardenyes, sabó i pantalons; a canvi, s’han de llevar a dos quarts de

vuit del matí i fer instrucció fins dos quarts d’una. Aquesta fèrria rutina

s’interromp, però, a principis de febrer, quan fan festa grossa, tenen una dutxa

calenta i després de dinar surten a passejar i al ball; l’avi que és nou a aquesta

bateria, la 44a, no sap a què es deu tan bona situació. El Comissariat de la 8a

divisió els organitza un gran festival, on actuen Maria Teresa León (escriptora

espanyola nascuda a Logroño) i “Guerrilles del Teatre” i s’organitza un banquet.

Els soldats es pregunten a que es deuen tantes atencions.

27

Poc després varis oficials i soldats de la 111a bateria es passen al bàndol

franquista, el que provoca que la bateria de l’avi hagi d’ocupar el seu lloc a les

trinxeres durant 4 o 5 dies per vigilar l’enemic.

El 23 de febrer s’organitza un altre festival en motiu de l’aniversari del

naixement de l’Exèrcit Roig. En aquest festival es celebra un concurs d’articles

que fan referència a l’aniversari i la secció de l’avi, la 1a, se’n duu el premi, que

és merament el reconeixement d’haver fet el millor escrit.

El dia següent, 24 de febrer, la bateria torna a la caserna, o com els soldats ja la

comencen a anomenar, els seu “palau” del Prado; els dies transcorren sense

novetats, amb calma, fins que el diumenge 5 de març, entrada la nit, els soldats

són llevats, es preparen bombes i munició i els comissaris de la divisió els diuen

textualment que “el perill que assenyalaven dies enrere s’havia presentat, una

Junta de Traïdors (referint-se a la part del govern que tenia intenció de pactar

amb Franco) disposats a vendre’s al bàndol feixista”, tot i que no els diuen que

la Junta està formada en contra del govern de Negrín, i que aquest no tolera la

seva existència, tot i que, de totes maneres, els soldats, no se sap com, se

n’acaben assabentant.

Un cop explicada, a mitges, la situació, la companyia es desplega cap a el

Plantio (Madrid), mentrestant que la 111a bateria va cap a Fuencarral i un

batalló de la 18a bateria es queda de reserva. Els soldats, sense saber quin

propòsit té la maniobra, es van repartint cigarrets i fan petits descansos, fins

que prenen el poble de Fuencarral (Madrid), on estableixen guàrdies i patrulles

amb l’ordre de detenir personal i cotxes. El 6 de març ordres superiors els fan

marxar del poble en camió per custodiar una bateria del 7’75, amb ordres

d’obrir foc contra qualsevol que s’interposi en el seu camí. Passen per Ciudad

Lineal (Madrid), on els donen esmorzar en un xalet, fins a l’Alameda (el que ells

anomenen com a nom en clau “posició Jaca”). Pel camí, però, es troben amb

guerrilles rebels, que tenen retinguts diversos batallons, i quan estant negociant

apareix l’aviació feixista, que els fa unes quantes passades, el que provoca

confusió entre les guerrilles i els republicans. Poden fugir, perseguits però per

l’aviació feixista fins que s’aconsegueixen camuflar en uns jardins, on fan un

gran sopar. Aquestes atencions confonen molt als soldats, ja que no hi estan

acostumats i desconfien de Negrín.

L’avi vol dormir, però reben ordres de formar i carreguen 3 antitancs i els porten

al palau, on hi ha l’Estat Major, de qui esperen ordres. Al matí del dia següent

l’avi troba un diari que parla del govern de Negrín i el moviment que els ha fet

fer (a l’avi i als seus companys) junt amb Álvarez del Valle i alguns comunistes, a

qui acusa de ser els causants de la pèrdua de Catalunya i a qui tracta de traïdors

i no reconeix com a govern. Igualment manifesta qui hi ha un govern paral·lel, la

Junta Nacional de Defensa, que té com a president al general Miaja, i està

28

compost, entre d’altres, per Julián Besteiro. Aquesta junta nacional, diu el diari,

té la missió d’acabar amb Negrín i la guerra.

Els comunistes que estan amb l’avi els diuen que han de resistir i acabar amb “la

Junta de Traïdors”, fent palesa, altre cop, de les nombroses divisions internes

que patia a la República Espanyola, ara ja vista com a comunista, per major

horror de les democràcies occidentals, i que, en part, la van conduir cap a la

desfeta, que s’acostava cap a l’avi i els seus companys, tot i que ells no ho

haurien imaginat mai.

29

LES CONSEQÜÈNCIES

La Guerra Civil Espanyola va acabar oficialment l’1 d’abril de 1939. Molts estudis

afirmen que la xifra ascendeix a cinc-cents mil morts, que si bé no és pot

afirmar rotundament com a certa, és prou probable. En qualsevol cas, la xifra de

morts és esgarrifosa. La repressió va ser molt dura; al territori dominat pel

bàndol nacional les represàlies van ser terribles, i a elles s’hi uneixen altres mals.

Després de la guerra, la pobresa i la precària situació en la qual van quedar els

espanyols va ocasionar epidèmies, gana, pobresa, baixa natalitat… Es pot dir

que la postguerra per a la població civil va ser molt pitjor que la guerra, sobre

tot pel bàndol republicà, ja que, a la pobresa i a la gana s’hi unia el sentiment

de derrota.

La crisi econòmica causada per la guerra també va ser impressionant. La renda

nacional no es tornarà a recuperar fins a l'any 1950. La destrucció de tot el teixit

industrial va fer que els espanyols haguessin de viure de l'economia agrària

durant les dècades posteriors. L'oligarquia terratinent va guanyar el poder que

havia perdut i van desaparèixer els drets adquirits en la Segona República pels

treballadors. La conseqüència política més important va ser l'adveniment del

franquisme. El règim implantat pel vencedor de la guerra, el General Francisco

Franco, va durar més de quaranta anys. El franquisme va suposar un règim

d'autarquia econòmica, la qual cosa va produir estancament i inflació durant el

primer període. La política de neutralitat durant la Segona Guerra Mundial

seguida per Franco es va deure al fet que el país encara es trobava en un

període de recuperació econòmica.

Les conseqüències morals per a la població van ser brutals. Diverses

generacions van viure sota l'ombra de l'odi i el rancor per les morts dels seus

avantpassats i per les contínues represàlies fetes pel bàndol vencedor, que va

convertir els republicans en rebels, i que no feia més que posar el dit a la llaga,

escarrassant-se en humiliar i fer patir els vençuts . Potser els bombardejos i els

focs d’artilleria varen acabar aquell d’abril, però la lluita, l’odi, entre els

espanyols ha perdurat fins als nostres temps.

Moltes de les persones que fugiren abans de la caiguda definitiva, o durant

aquesta, en el que popularment s’anomena “la Retirada” van ser deportades a

Espanya, on van ser assassinades, empresonades en camps de concentració o

obligades a fer treballs forçats. Els que es quedaren a França no tingueren un

destí gaire millot, ja que també van ser portats a camps de concentració, com ja

em explicat abans.

Però de moment, tot això es trobava molt lluny del Prado i de l’avi. Els antitancs

que els havien fet portar al palau on s’estava l’Estat Major tenien el seu propòsit,

que, com sempre, era desconegut per als soldats.

30

Durant el mes de març les maniobres hostils per part de tots dos bàndols foren

abundants, fins que el 28 de març de 1939 la guerra s’havia acabat per l’avi, una

guerra que per a ell havia durat trenta-un mesos i vuit dies de trinxeres,

maniobres i hospitals.

A dos quarts de dues de la tarda, els republicans de la 8a divisió marxen,

cadascú per la seva banda, de la línia de resistència del front i agafen la

carretera general de Saragossa, fent nit a Torija (Guadalajara), un poble que ja

ha estat ocupat pels nacionals. Pel matí esmorzen bé, i després de fer treballs

forçats, obligats pels nacionals, van fins a Guadalajara, cap a l’estació, a les tres

de la tarda, amb intenció d’agafar la carretera de Conca cap a Barcelona amb

tres companys catalans més, però aquest somieig de tornar a casa aviat es va

acabar el matí del 30 de març de 1939 els feixistes concentren a tots els soldats

republicans i els escolten fins la plaça de braus de Guadalajara, on els tanquen

sense més explicacions. A l’endemà els fan donar el nom de dues persones que

siguin del mateix poble on s’estaven o residien en el moment de l’alçament

militar, que els feixistes ja anomenen “gloriós moviment”, per tal que els avalin

com a bons espanyols i cristians.

L’1 d’abril els feixistes porten als republicans retinguts cap a una caserna que

està a prop de l’estació de ferrocarrils. El segon dia d’abril els republicans, o ex-

republicans, són distribuïts per grups, quedant l’avi al 7é grup, 2a companyia, 1é

batalló (de més petit a més gran). A uns quants dels que acompanyaven a l’avi

ja els han posat a la presó, mentre que a la resta els prenen la filiació per fer-los

anar cadascun al seu poble. Cada dia es publiquen llistes amb els soldats que

poden marxar cap a casa, com que aquestes llistes es fan per província i per

figurar-hi s’ha d’haver fet la filiació, l’avi i els amics que continuen amb ell

decideixen fer cua per a que els hi prenguin. Mentrestant, cada dia, matí i tarda,

s’oficien misses a les quals estan obligats a assistir. El dia 9 d’abril l’avi

aconsegueix que li prenguin filiació, en la que consta nom, edat, ofici, població,

el nom dels pares, localització el dia 19 de juliol de 1936, la data d’incorporació

a l’exèrcit, la condició en la que s’hi va entrar (forçat o voluntari, com en el cas

de l’avi, que per això ho tenia més cru), si abans de la incorporació va ser

pressionat per les esquerres per adherir’s-hi, si sap d’algun assassinat comés per

les forces d’esquerres al seu poble i per últim el nom de les dues persones que

l’avalen, que per a l’avi són Francesc Massana, un metge amic de la família i

Miquel Jané, propietari d’un restaurant, ambdós de Martorell. Per aquelles

alçades Franco ja havia declarat l’alliberament de la pàtria espanyola i la fi de la

guerra (1 d’abril de 1939), però per a l’avi la tornada a casa encara quedava

molt lluny.

Va sortir del camp de Guadalajara el 20 d’abril de 1939, amb intenció d’agafar el

tren militar cap a Barcelona. D’allà va marxar cap a Martorell, on ell creia que

trobaria als seus pares, al seu germà i a les seves tres germanes, però no hi va

31

trobar a ningú, la gent del poble li va dir que la seva família se n’havia anat a

Sitges, on la seva mare hi coneixia gent, perquè el seu pare havia mort durant la

guerra i el seu germà no havia tornat, havia fugit cap a França com molts altres

soldats.

Un cop arribat a Sitges, la situació va ser molt crua, ja que a la pobresa i la falta

de tot que havia dut la guerra s’hi havia d’afegir el clima de vencedors i vençuts,

on l’avi estava clarament al segon grup. Per a ell va ser molt difícil acceptar la

derrota dels ideals en els que ell tant fermament creia i als que havia dedicat

bona part de la seva joventut.

Trobar feina va ser molt difícil perquè com que havia participat com a voluntari

al bàndol derrotat, hi havia molt poca gent disposada a córrer el risc de pagar-li

un sou, i calgueren molts avals d’altra gent perquè pogués aconseguir portar

menjar a casa, i tot i així, molts cops els diners que portava eren insuficients.

Durant la postguerra els preus dels aliments van pujar molt, a causa de les

males collites i la destrossa de molts camps de conreu que havia dut la guerra, i

les targetes de racionament sempre es quedaven curtes. Molta gent es llençà al

mercat negre, que es movia, en part, gràcies a l’intercanvi fet entre la gent de

ciutat i la de pagès. La gent de pobles i ciutats recollien espardenyes, sabons o

altres productes que pogués necessitar la gent de l’interior i marxaven en tren

cap al camp, on canviaven el poc que aconseguien recollir per menjar; tot i això,

ningú tenia assegurat que aquest menjar arribés a casa, ja que molts cops la

Guàrdia Civil efectuava batudes als trens per confiscar aquest menjar.

A més a més, el règim franquista es va acarnissar en la seva lluita contra les

restes del pensament d’esquerres, i va perseguir a qualsevol que es distingís

mínimament en la massa homogènia de ciutadans plenament espanyols i

catòlics que el franquisme volia establir. Així va ser com l’avi va acabar fent la

servei militar.

El servei militar era un dels molta mètodes per adoctrinar els joves en el

feixisme impostat pel dictador, el que ara s'anomenaria "rentat de cervells", i

servia, de pas, per reformar als pocs republicans (que ara havien passat a ser

rebels) que no s’estaven a les presons, havien estat afusellats o havien hagut

d’exiliar-se. Aquest va ser el destí del meu avi, que es va incorporar al servei

militar obligatori el 9 de setembre de 1941 a Betanzos, a Coruña, Galícia, tal i

com el Ministeri de l’Exèrcit ordenava l’estiu del mateix any per als soldats

republicans dels reemplassos del 1937 i 1938. Es sap que abans de tornar a

l’exèrcit l’avi va passar un any i escaig a Sitges, amb la seva família, o el que en

quedava i que un cop incorporat al servei militar va formar part del regiment

mixt d’Enginyers nº8 de la 81a divisió fins el 12 de juny de 1943, llicenciant-se

amb molt bona conducta, segons Jose Maria Gonzalez Aller, capità d’Enginyers.

32

El servei militar no va ser ni de bon tros tant dur com ho havia estat la guerra, la

seva vida, en principi, no corria cap perill, però tot i això les condicions de vida

no eren bones. Des de bon començament els varen fer jurar bandera, cosa que

psicològicament era molt incomoda per a ell, ja que era anar en contra de tot el

que ell creia. L’horari que seguien era també molt estricte: a dos quarts de vuit

el matí tocaven diana, i començaven el dia amb dues hores d’instrucció militar,

per continuar per la tarda, durant 3 hores amb una “substitució tàctica”. A més a

més, als que havien estat soldats republicans els tenien treballant de dilluns a

divendres durant tres hores a pic i pala i sovint rebien un tracte injust; havien,

per exemple, de cedir una de les seves dues mantes a l’hivern i quan arribaven

els dies de permís per Nadal mai els deixaven tornar a casa; a més a més, sovint

sorgien conflictes entre catalans i castellans per temes tant banals com el futbol,

el que, combinat amb l’escassetat del menjar i el tabac, no feia sinó augmentar

la sensació de malestar

El 3 gener l’avi va rebre uns dies de permís per tornar a casa, i quan va tornar el

28 de gener es va trobar amb que, degut a la munió de soldats que s’aplegaven

a Betanzos, ell i els seus companys havien de dormir durant el gèlid hivern

gallec al terra. A més a més, es donen brots de tifus (o “Piojo Verde”, com

l’anomena ell), pel que es prenen mesures higièniques que continuen fins ben

entrat el més de març, les quals inclouen la crema de llençols i dur els cabells

rapats.

El 29 de maig de 1942 el regiment d’Enginyers celebra la Diada de Sant Ferran,

el seu patró, amb molta festa, que, segons l’avi “degut a la poca cultura i

organització dels castellans fineixen en el més complet desordre".

Durant el més de juliol del mateix any els “caps” resolen que els de la lleva del

1938 són masses, i fan el que ja havien fet abans, enviar a uns quants soldats a

una mena de treballs forçats a Lugo, salvant-se l’avi de miracle; vista la situació

l’avi demana uns dies de permís per tornar a Sitges, cosa que li és denegada, i

passa tot el més d’agost de servei, tot i que continua enviant menjar a casa de

forma regular i rep cartes de les seves germanes per mitjà de companys seus

que sí que marxen de permís, fins que finalment, el maig de 1943 es comunica

que les lleves del 1937 i 1938 es llicenciaran, és a dir, marxaran, entre l’1 i el 20

de juny del corrent.

Un cop a casa, l’avi va aconseguir feina, no sense moltes dificultats ja que poca

gent volia córrer el risc de contractar a un republicà, a la fàbrica de Vallcarca, tot

i que ell en teoria, havia de ésser enginyer, i quatre anys més tard, el 1947, va

conèixer a la meva àvia, Isabel Piquer Bayot, amb la que es va casar quatre anys

més tard.

Mentrestant, en el règim de Franco hi havia un greu panorama internacional. En

esclatar la Segona Guerra Mundial, el setembre de 1939, Franco es declara

33

neutral. Les seves obertes simpaties per l'Eix es van veure contrarestades per la

situació d'una Espanya recentment sortida de la guerra civil i pel seu desig de

no enemistar-se amb Londres i Washington.

La derrota francesa va semblar per un moment impulsar l'entrada d'Espanya en

la guerra al costat de l'Eix: Espanya es va declarar "no bel·ligerant" el 12 juny de

1940, no ocultant les seves preferències per l'Eix. No obstant això, les demandes

espanyoles sobre l'imperi colonial francès, el desinterès d'Hitler pels assumptes

mediterranis i els seus desitjos de no enemistar-se frontalment amb la França

de Vichy, i la falta de preparació militar d'una Espanya destrossada van fer que

finalment Franco es mantingués fora de la guerra. L'entrevista que va mantenir

amb Hitler a Hendaia el 23 d'octubre de 1940 va corroborar la no incorporació

d'Espanya al conflicte.

No obstant això, després de l'atac nazi sobre la Unió Soviètica, Franco va enviar

un cos militar voluntari a lluitar al costat dels alemanys en el front oriental: la

denominada "División Azul".

Les victòries aliades van fer que Franco abandonés la "no bel·ligerància" i tornés

a la neutralitat el 1º d'octubre de 1943, repatriant a la "División Azul" el

novembre d'aquest mateix any. Els continus intents d'aproximació als Aliats

anglosaxons no van impedir que el règim de Franco fos condemnat oficialment

per l'ONU en 1946 i que Espanya patís l'aïllament polític.

L'esclat de la Guerra Freda va salvar al dictador espanyol. En ser un ferm aliat

anticomunista, en el 1948 EUA va intercedir per tal que Espanya ingressés a

l’ONU el desembre de 1955. El 23 de setembre de 1953 se signen els acords

bilaterals hispano-nord-americans que van significar la fi de l'aïllament

internacional i una certa ajuda econòmica.

La "guerra freda" va permetre que l'Espanya de Franco s'integrés en el bloc

occidental. Ara bé, el caràcter dictatorial del seu règim va imposar que aquesta

integració fora en un paper secundari. Franco va veure rebutjats els seus intents

d'integrar a Espanya en la Comunitat Econòmica Europea (actual Unió Europea),

l'OTAN o el Consell d'Europa. Va caldre esperar a la mort del dictador, en 1975,

perquè Espanya s'integrés plenament en els diversos organismes internacionals.

Pel que fa al clima intern, la crisi econòmica causada per la guerra va ser

impressionant. La renda nacional no es va recuperar fins a l'any 1950. La

destrucció de tot el teixit industrial va fer que els espanyols haguessin de viure

de l'economia agrària durant les dècades posteriors. L'oligarquia terratinent va

guanyar el poder que havia perdut i van desaparèixer els drets adquirits en la

Segona República pels treballadors. El règim implantat pel vencedor de la

guerra, el general Francisco Franco, va durar més de quaranta anys. El

franquisme va suposar un règim d'autarquia econòmica, la qual cosa va produir

estancament i inflació durant el primer període. La política de neutralitat durant

la Segona Guerra Mundial seguida per Franco es va deure al fet que el país

encara es trobava en un període de recuperació econòmica.

34

Les conseqüències morals per a la població van ser brutals. Diverses

generacions van viure sota l'ombra de l'odi i el rancor per les morts dels seus

avantpassats. El major desig, més que obtenir venjança pels greuges comesos

per tots dos bàndols, era oblidar el que havia succeït.

Per a Catalunya, les coses van anar una mica diferents de la resta de l’estat. La

dictadura va imposar un tipus d'estat autoritari, que va anul·lar les institucions

d'autogovern catalanes, va reprimir la llengua i la cultura catalanes i qualsevol

manifestació d'identitat nacional catalana; a més a més, es va negar qualsevol

forma d'autogovern.

D'altra banda, hi hagué una obertura econòmica, cosa que va permetre que

Catalunya, com la resta de l'Estat, pogués conèixer els millors anys de

creixement econòmic, un cop superades les difícils condicions de vida de la

llarga postguerra. Es pot dir que el franquisme va coincidir, a pesar de la

dictadura, en una de les millors fases d'expansió econòmica. La industrialització

dels anys seixanta va anar acompanyada de l'arribada massiva d'immigrants

d'altres contrades de l'Estat, que van omplir les ciutats, sovint en condicions poc

adequades a la mateixa vegada que s’accedia a la societat del consum

La història de Catalunya durant el franquisme és també la història de dos mons

que conviuen en diferents condicions. D'una banda, el món del poder, el de les

"autoridades competentes", pintat del blau dels falangistes, o del gris de la

policia del règim, el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el

de les multes, el dels calabossos, el del "hable en cristiano", el que es veia en els

"No-Do" en començar les sessions de cinema, el que se sentia en els

"telediarios" de TVE... Un món tancat, inflexible, immòbil... I de l’altra un món de

veus fetes callar per l'amenaça, per la por a la detenció, la tortura,

l'empresonament o la mort. Era el món que imposava silenci i obediència, el

món dels vencedors de la guerra. I Catalunya havia perdut la guerra.

Juntament amb aquest món, present en el dia a dia, cal destacar-ne un altre,

que es desenvolupava paral·lelament, amb gosadia - per l'evident perill que es

corria- i il·lusió alhora: el de les protestes contra el règim, amb les

manifestacions, que sempre acabaven amb corredisses davant les porres dels

grisos, i les campanyes, el dels actes d'afirmació catalanista, el de la lluita

clandestina de les forces polítiques i sindicals, el de l'acció dels obrers,

estudiants, intel·lectuals, sectors catòlics... el món de la resistència, en definitiva.

El món que a vegades no li donava la gana de callar i deia no. El món que, tot i

les dificultats, va aconseguir que el català seguís parlant-se, que es pogués llegir

i cantar en català, que es pogués somiar en un món més obert, com el que hi

havia a l'altra banda dels Pirineus.

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, la figura que era el major

exponent del que s’havia esdevingut desapareixia, i per a molts s’obrien les

35

portes cap a un futur millor. “El Generalísimo” va ser succeït, tal i com ell havia

disposat per Joan Carles de Borbó, que va ser coronat rei dos dies després de la

mort del dictador. El nou rei va encarregar un govern a Arias Navarro, la mà

dreta de Franco, que va ser incapaç de fer cap pas cap a la democràcia. Es va

haver d’esperar fins al govern de Suárez el juliol de 1976 quan es va produir el

desmantellament legal del franquisme i es van instaurar les bases jurídiques de

la transició cap a la democràcia. La legalització de l'oposició, que havia

desaparegut des de l’adveniment de la dictadura, fou un pas bàsic per a

l'establiment d'un sistema democràtic.

El 15 de juny de 1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques des

de la Segona República. Les Corts sorgides de les eleccions van ser les

encarregades d'elaborar una nova Constitució, finalment aprovada el 1978.

Després de l'intent de cop d'estat de 1981, la democràcia es va consolidar a

Espanya amb l'arribada al poder, després de les eleccions d'octubre de 1982,

del PSOE, liderat per Felipe González.

En aquell moment l’avi tenia 65 anys, i tot i les dificultats, tot i el sentiment de

derrota que l’acompanyava i se li recordava cada dia, havia aconseguit tirar

endavant i refer la seva vida, una vida que segurament, a primera vista, era ni de

bon tros el que aquell jove de dinou anys havia imaginat abans d’embarcar-se

en la guerra, però que en essència era una bona vida, amb retards, però una

bona vida.

El 1952 es va casar amb Isabel Piquer, aquella noia que havia conegut al ball del

Prado, a qui treia 12 anys (cosa que al principi no li va dir), i amb ella va tenir

cinc fills, quatre noies i un noi.

En un principi, vivia a Barcelona durant tota la setmana, on treballava a la

fàbrica Cerdans pel matí, mentre que pel vespre estudiava per ésser pèrit

cronometrador. Per a ell, aquell títol era molt important, ja que, tot i que sabia

que la carrera d’enginyer ja no se la podria treure, per a ell el títol significava

recuperar part de la vida que hauria tingut. A causa d’això, passava molts dies

allunyat de casa, cosa que , en contribució amb el caràcter reservat que li havia

regalat la guerra, va contribuir a que no fos gaire proper als seus fills, als qui va

transmetre el seu gust per la natura portant-los d’excursió els caps de setmana i

pels quals precisament passava tant de temps allunyat de casa, ja que volia

donar-los totes les oportunitats que a ell se li havien esvaït.

Finalment va aconseguir l’anhelat títol, i poc després va aconseguir un ascens al

seu nou lloc de feina a la fàbrica ACSA, situada a Esplugues de Llobregat, on per

poc s’acaba traslladant amb la seva família.

Abans de la guerra el futur de l’avi era força prometedor: Tenia un protector

que li pagaria una carrera d’enginyeria, era jove i intel·ligent, també força

36

guapo, i el que és més important, unes conviccions que va mantenir durant tota

la seva vida. Aquestes mateixes conviccions el van portar a fer una guerra

injusta, que va perdre, i de la que sortí endurit i decebut amb el món, que

semblava haver traït els principis en els que ell creia. No tant sols en va sortir

ferit emocionalment, sinó físicament, ja que va morir amb aquella metralla,

record del camp de batalla, a la cama. La història del meu avi no és una història

de somnis trencats, és una història de superació i de valor, no tracta sobre

l’heroïcitat en el camp de batalla, sinó del que succeeix quan la batalla s’acaba i

es perd, i com s’aprèn a conviure amb el que ha passat i acceptar-ne les

conseqüències.

37

CONCLUSIONS

En aquest apartat, considero oportú dos tipus de conclusions, les referides al

nivell d’Espanya, global, i les que es refereixen a la persona de Francesc Busom

Aguilar.

En les primeres, les reflexions sobre Espanya, després d’haver fet tot el procés

del treball, considero que la guerra va perjudicar molt al país, com qualsevol

guerra hauria fet, però que al ser un conflicte entre gent d’un mateix estat va

crear una situació d’enemistat i rancúnia que encara avui no s’han superat del

tot, ja que per a molts la Guerra Civil i la dictadura militar posterior continuen

sent un tema tabú.

A més a més, al fet que Espanya sempre havia estat un estat endarrerit en molts

aspectes, sobretot en l’econòmic, s’hi va afegir la destrucció industrial, agrícola i

urbana que van produir els bombardejos. Si econòmicament, abans del juliol

del 1936 Espanya estava a la cua de la industrialització, en acabar la guerra

sembla molt difícil que pogués, no posar-se al dia, sinó recuperar-se i tornar al

nivell d’abans del conflicte. I es que la postguerra, trobo, va ser molt pitjor que

la guerra; la primera va durar uns tres anys, molt durs si, però tant sols tres.

Durant la postguerra, que va durar fins al 1959 Espanya va patir l’aïllament

internacional i va practicar l’autarquia econòmica, tancant-se en si mateixa i

negant qualsevol crítica al règim, tant de l’exterior com de l’interior. Com a

resultat, la fam i les malalties es varen extremar i els ànims de la població van

ser reprimits; moltes famílies es varen trencar durant la guerra i els bàndols es

varen canviar, els militars rebels (nacionals) varen passar a ésser els alliberadors

del poble d’Espanya, que era una gran i lliure, i els soldats republicans, que

s’havien mantingut fidels al règim de la República, varen passar a ser els rebels.

D’aquesta manera ningú podia defensar la causa republicana ni queixar-se, ja

que el règim dictatorial es va caracteritzar per la seva forta repressió i

intransigència, gairebé fins els últims anys.

També cal ressaltar que l’aïllament internacional que patia el règim era un

càstig en aparences, una manera que varen tenir els aliats de salvar les formes i

treure’s remordiments de sobre, ja que no havien fet res per salvar la República.

Aquest aïllament va començar en el 1951, quan el règim va ser reconegut

oficialment, i tot i que les democràcies van aplaudir la caiguda del règim i el

retorn de la democràcia, no es varen mostrar gaire sol·lícits en propiciar-ho.

Per últim, cal parlar de l’avi. Com ja he dit abans, la seva història, més que

d’heroïcitat és de superació personal, d’afrontar les adversitats tal com venen,

aprendre a acceptar-les i superar-les. És per això que per a mi i crec que per a

tota la meva família ell és un gran exemple de com ha de ser una persona, fidel

als seus principis i tenaç.

38

Pilar Mirabent va néixer l’any

1929, i va passar la seva infantesa

sentint a parlar de les lluites entre

nacionals i republicans, escoltant

per les nits els bombarders

sobrevolant casa seva. Ara

comparteix amb nosaltres parts

dels seus records i experiències.

Quants anys tenies quan va

començar la guerra? Quan va

començar jo tenia 7 anys.

I quan vàreu saber que

començava, com vàreu rebre la

notícia? A ningú li va agradar, em

sembla. Feia poc que aquí (a

Catalunya) s’havia vetat una

República, i ningú es pensava que

arribaria, però hi havia gent que la

buscava, perquè sinó no hagués

passat. Quan es va declarar la

República, fins i tot el rei Alfons XIII

se’n va anar perquè no hi hagués

sang, però llavors la República la

van tirar enlaire els mateixos

republicans, que ho varen voler tot

molt de cop i van fer les coses mal

fetes. Llavors uns per un costat i els

altres per un altre (republicans i

nacionals) van començar la guerra.

I va venir de sobte? No, no, ja es

veia avenir. Passaven moltes coses

lletges abans que al final comencés

tot.

I quines coses lletges eren

aquestes, que va provocar la

guerra? La banda esquerra, Esquerra

Republicana eren molts, i els

nacionals eren pocs, Espanya

sencera era Republicana. Els focus

nacionals es van anar fent més forts

i els republicans sempre s’anaven

barallant entre ells, els nacionals ho

van aprofitar i van atacar.

Ja que tu eres una nena l’any

1936, què va passar amb les

escoles? Es van desfer, les monges i

els capellans van haver de marxar

corrents, molts van ésser assassinats

pels republicans. Al cap d’un temps

es van tornar a obrir; jo havia anat a

una escola particular als cinc anys al

carrer del Retiro (Sitges) fins que es

va declarar la guerra. El govern

després va obrir una escola durant

la guerra on és ara l’edifici Miramar,

perquè els Escolapis el van incautar.

Quan la guerra va acabar al cap de

tres anys, vam anar al col·legi

nacional, que estava al Carrer de la

Calma.

Quines van ser les dificultats més

grans que vàreu passar? La

seguretat, després al cap d’un temps

amb el menjar, cap als últims mesos.

Gana no en vaig passar, però hi

havia necessitat. Tampoc hi havia

llum, el carrer era fosc, això també

ho feien per por dels bombardejos, i

feia molta por quan venien a

bombardejar, el pitjor va ser cap al

final, quan l’ofensiva a Catalunya.

Però de gana no en vam passar

39

perquè la meva mare va entrar de

cuinera en una de les torres que els

rojos havien tret a l’Avinguda Sofia

per als nens refugiats de la resta

d’Espanya. A la torre on va entrar la

meva mare hi havia 25 nens i 3

professores, i els portaven (els

republicans), als llocs on hi havia

més calma. La mare va entrar amb la

condició que m’agafessin a mi

també, però no a dormir, dormir ho

feia a casa. Els nens tenien roba,

joguines i menjar de tota classe.

També feien escola amb les tres

professores, germanes, Julia, Elvira i

Maruja. La Julia era la directora,

deurien tenir uns trenta anys i

ensenyaven molt bé.

Com a nena com veies la guerra?

No ens n’adonàvem de gaire, el

pitjor eren els bombardejos. La radio

feia propaganda de cada costat.

També hi havia assassinats, gent que

l’anaven a buscar a casa, els que

eren de dretes van haver de marxar

perquè no els matessin, de

barbaritats se’n van fer a tots dos

bàndols, i després de la guerra va

ser al revés.

Quin és el record més present

que tens? Els dels bombardejos,

però també els de tot nen, perquè

no érem del tot conscients de la

guerra i jugàvem igualment, a

l’escola fèiem una mica el que

volíem... No hi havia gaire disciplina.

Els bombardejos van ser cap al final,

venien cada nit, els nacionals ja

estaven molt a prop, per allà a

l’Ebre. Passaven i venien a

bombardejar Barcelona, però també

descarregaven aquí, feia molt por.

La bomba que recordo més va ser

una que van tirar al Retiro, perquè

van matar a una nena que era amiga

meva, després també al Carrer de

l’aigua. I metrallaven, passaven els

avions baixos i apuntaven a les

cases. Els últims bombardejos van

ser de dia. La meva germana anava

cap a una masia que hi havia a la

carretera de Ribes i la va enganxar

una avió metrallant, i ella es va

amagar en uns garrofers perquè no

la veiessin. A Sitges el pitjor que va

passar van ser els bombardejos,

perquè estava a prop de Vallcarca,

que era un port de guerra en aquell

temps.

Què veu fer al final de la guerra?

Abans que s’acabés, el meu pare ens

va fer marxar per por que entressin

els nacionals, com la resta de gent,

tant civils, com soldats, com el

mateix govern republicà. El meu

pare tenia por que, al tenir les

Costes del Garraf aquí mateix i

sabent que els nacionals venien

d’abaix, els republicans fessin un

front i Sitges s’hi quedés atrapat.

Ens va fer marxar amb les escoles

republicanes, aprofitant que la mare

la mare treballava a les colònies.

Vàrem fer nit a Barcelona, i des

d’allà cap a la frontera en autocars

plens. Vàrem anar parar a Olot, i allà

es va decidir que els nens havien

d’anar sols en un autocar, separats

dels adults. La mare no ho va voler i

ens vàrem quedar a Olot; fent

autoestop vam arribar fins a

Camprodon, i ens vam parar allà els

últims dos mesos, fins que es va

acabar la guerra, perquè nosaltres

40

no havíem fet res i no teníem

necessitat d’arribar fins a França.

Des de Camprodon veiem passar

molta gent, moltíssima, anaven a

peu carregats amb tot el que

podien. Dos soldats que eren d’aquí,

Sitges, els vam veure passar; a un la

mare li va di que es quedés, però

tenia por i va marxar, era un home ja

gran, que havia estat molt actiu

durant el temps de la República.

L’altre era un noi que només tenia

dinou anys, que era de la Quinta del

Biberó, que va passar per davant

nostre, amb les espardenyes

trencades i els peus inflats del fred, i

ens va demanar sisplau que

l’amaguéssim, però l’amo de l’hotel

on estàvem no ho va voler perquè

era molt perillós. Jo era molt petita,

però mai he oblidat a aquell pobre

noi

I quan es va acabar la guerra? Vam

haver de tornar a peu, amb un burro

que ens portava les maletes, perquè

tots els ponts estaven bombardejats

i les carreteres tallades. Vam

travessar les muntanyes fins a Sant

Joan de les Abadesses, i després en

un tren de càrrega, que vam trigar

molt a aconseguir perquè hi havia

molt cua, gent dormint a les

estacions i tot, terrible. Quan vam

arribar a Sitges la mare ens va dir

que anéssim al carrer Sant Pau a

avisar a uns parents, on anava a

menjar el pare, per buscar-lo. Quan

vam arribar al carrer ens feia

vergonya tocar el timbre i vam estar

una bona estona fora al carrer sense

decidir-nos.

Què va fer que l’Espanya

Republicana fos vista al final de la

guerra com a comunista? Pel que

jo vaig llegir després, que ho vaig

llegir a Anglaterra, perquè a

l’Espanya d’en Franco no se’n podia

parlar res, la guerra no hauria durat

gaire, però el que va passar és que

els nacionals de seguida van tenir

l’ajuda dels nazis alemanys i els

feixistes italians i els republicans van

tenir l’ajuda dels comunistes d’aquí,

que abans eren pocs, però com que

eren els únics que rebien ajuda, als

final es van anar fent més forts i

tothom es va fer comunista perquè

era d’ells l’únic suport que rebien.

Dins del partit comunista hi havia

divisions, l’un era del POUM, l’altre

de la FAI, un altre d’UGT, etc.... els

nacionals estaven més units en

canvi; hi havia tantes divisions

internes, que no es posaven d’acord

i van acabar perdent la guerra, aquí

vam perdre per les desavinences

que hi havia en els mateixos partits.

Com era l’escola després de la

guerra? Quan entràvem i quan

sortíem havíem de cantar el “Cara al

Sol”. També ens ho feien fer al Cap

de la Vila. Tothom es va tornar de la

Falange, gent que no ho havia estat

mai, o per quedar bé, o perquè els

hi convenia. Tothom va quedar molt

content de que s’hagués acabat tot,

perquè tres anys de guerra són molt

llargs.

Què va ser pitjor, la guerra o la

postguerra? Per la misèria i la gana,

la postguerra, tot i que nosaltres

vàrem tenir la mala sort de que el

meu pare, que treballava al Cau

41

Ferrat, va estar divuit mesos sense

cobrar perquè pertanyia a la

Diputació, primer perquè un altre es

quedava amb el sou dels empleats.

A part, amb diners no aconseguies

menjar, que era molt escàs, i hi havia

estraperlo, però era molt car. El que

es va fer molt va ser l’intercanvi,

perquè els diners no tenien valor. A

més, els republicans van fer moneda

nova durant la guerra, i tots els que

tenien diners no els hi varen servir

de res.

42

ANNEX D’IMATGES (PER ORDRE CRONOLÒGIC)

Alfons XIII, rei d’Espanya General Primo de Rivera

Francesc Macià proclamant la República Catalana a la Plaça Sant Jaume l’any 1931

Proclamació de la II República Espanyola a la Puerta del Sol l’any 1931

43

General Francisco Franco Casino de Terol l’any 1935

Cotxe blindat durant la batalla de Terol

Soldats republicans amb “el Torico”

44

Soldats republicans anant cap a Sierra Morena

Voluntaris a l’estació de Guadalajara

45

Targeta d’alimentació de l’hospital d’Elda (Aragó)

Fragmanent d’un dels dietaris escrits durants la guerra

Barcelona bombardejada durant la Guerra

Barricada a Barcelona davant l’avanç dels nacionals

46

Document on es certifica a la família Busom-Aguilar de la reincorporació al front del seu fill

Fulla de permís per abandonar el front

Notícia de la crida al servei militar dels soldats del bàndol republicà en un diari de 1941

Pamflet informatiu de les festes de Sant Ferran realitzades al servei militar

47

Correspondència de correu d’una carta enviada des de Galícia per l’avi cap a Sitges

Bitllet de tren utilitzat l’any 1943 per Francesc Busom

Fragment d’un dels diaris de l’avi, pertanyent a l’època del servei militar (1941-1943)

Document conforme l’avi ha finalitzat el servei militar

48

Fulla del llicenciament militar

Fotografia del casamet d’Isabel Piquer i Francesc Busom

Francesc Busom, estiu de 1983

Foto realitzada a Tarragona el 1999 (Francesc Busom a l’extrem dret)

49

EIXOS

50

EIXOS

51

WEBGRAFIA

BARRERA, Heribert. (S)avis: Heribert Barrera . Barcelona: 28/09/2009, TV3

MIRABENT, Pilar. Entrevista a Pilar Mirabent. Sitges: Octubre de 2011

Julià Buxadera i Vilà (2007). Crisi de la Restauració. Recuperat 21/07/2011 des de http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/crisirestauracio.htm

Julià Buxadera i Vilà (2007). La Guerra Civil Espanyola. Recuperat 30/07/2011 des de http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil.htm

Ramón Puche Macià (2008). La Guerra Civil Española. Recuperat

17/08/2011 des de

http://www.guerracivil1936.galeon.com

Carlos1202 (2005). La Batalla de Teruel Recuperat 26/08/2011 des de

http://carlos1202.eresmas.com/la_batalla_de_teruel1.html

Rojo y Azul (2010). Diccionario de la Guerra Civil Española. Recuperat

17/10/2011 des de http://www.rojoyazul.net/miscelanea/diccionario.htm

Cristina Font Cabrera (2007). Bombardejos a Barcelona. Recuperat

19/08/2011 des de http://bombardejosabarcelona.blogspot.com

52

BIBLIOGRAFIA

BUSOM, Francesc. Diaris de Guerra (1937-1938, 1938-1939 i 1914,1943)

BUCKLEY, Henry. Vida y muerte de la República Española. 3a ed..

Pozuelo de Alarcón (Madrid): Austral, 2009, 327p.. ISBN: 978-84-670-

3072-3

53

INDEX

Introducció ..................................................... 3

El Preludi ..................................................... 5

La Guerra ...................................................... 9

Les Conseqüències ...................................................... 29

Conclusions ....................................................... 37

Entrevista ..................................................... 38

Annex d'Imatges ..................................................... 42

Eixos Cronològics ..................................................... 49

Webgrafia ..................................................... 51

Bibliografia .................................................... 52