Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió ...

Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió forestal

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

Centre de la PropietatForestal

Incendis tipus i vulnerabilitat de les estructures forestals al foc de capçades

INTEGRACIÓ DEL RISC DE GRANS INCENDIS FORESTALS (GIF) EN LA GESTIÓ FORESTAL

INCENDIS TIPUS I VULNERABILITAT DE LES ESTRUCTURES FORESTALS

AL FOC DE CAPÇADES

Edició:

Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Centre de la Propietat Forestal

Autors: Míriam Piqué, Teresa Valor Àrea de Gestió Forestal Sostenible. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Marc Castellnou, Jordi Pagés, Asier Larrañaga, Marta Miralles Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF). Bombers. Departament d’Interior (DI). Generalitat de Catalunya. Teresa Cervera Centre de la Propietat Forestal (CPF). Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Generalitat de Catalunya.

Coordinació i direcció tècnica: Àrea de Gestió Forestal Sostenible. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC). Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF). Bombers. Departament d’Interior (DI). Generalitat de Catalunya. Centre de la Propietat Forestal (CPF). Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Generalitat de Catalunya. Direcció General del Medi Natural. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Generalitat de Catalunya.

Participació tècnica:Etel Arilla, Moisés Galán, Edgar Nebot, Xavier Serra (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals. Bombers de la Generalitat de Catalunya), Mario Beltrán, Pau Vericat (Àrea de Gestió Forestal Sostenible. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya), Ricard Farriol, Noemí Palero (Centre de la Propietat Forestal. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya), Dr. James K. Agee (Oregon State University), Jarkov Reverté (consultor forestal).

Fotografia: Àrea de Gestió Forestal Sostenible (AGS-CTFC), Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF-DI), Josep Maria Forcadell, Oriol Granyer, Asier Larrañaga, Jarkov Reverté, Teresa Valor.

Agraïments: Als membres del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF) i a la Dirección General de Gestión Forestal y Grupo de Apoyo al Director de Extinción del Gobierno de Aragón (GADEX), per la seva col·laboració en el procés de testatge i validació de les claus per a la identificació de la vulnerabilitat al foc de capçades de les estructures forestals (CVFoC).

Primera Edició: setembre de 2011 Dipòsit legal: B-37943-2011

ISBN: 978-84-695-0616-5

Cita bibliogràfica: Piqué, M.; Castellnou, M.; Valor, T.; Pagés, J.; Larrañaga, A.; Miralles, M.; Cervera, T. 2011. Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió forestal: Incendis tipus i vulnerabilitat de les estructures forestals al foc de capçades. Sèrie: Orientacions de gestió forestal sostenible per a Catalunya (ORGEST). Centre de la Propietat Forestal. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya.

Llicència Creative Commons “Reconeixement” 3.0

Consulteu la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca

ÍNDEX GENERAL

ÍNDEX GENERAL

INTRODUCCIÓ 1

1. Integració dels incendis en la gestió forestal ___________________________ 3

1.1 Justificació i objectius _________________________________________________ 3

1.2 Tipus i règim d’incendis que afecten el territori _____________________________ 5

1.3 Vulnerabilitat de les estructures forestals al foc de capçades___________________ 5

2. Continguts d’aquest manual ________________________________________ 7

VULNERABILITAT DEL PAISATGE FORESTAL DAVANT DELS GRANS INCENDIS FORESTALS (GIF) 11

3. Risc d’incendis tipus: caracterització dels tipus i règims d’incendis forestals que afecten Catalunya _____________________________________________ 13

3.1 Introducció i antecedents______________________________________________ 13 3.1.1 Propagació del foc_________________________________________________________ 13 3.1.2 Règim d’incendis __________________________________________________________ 15 3.1.3 Risc d’incendi forestal _____________________________________________________ 17

3.2 Fases de treball _____________________________________________________ 19

3.3 Incendis tipus a Catalunya _____________________________________________ 20 3.3.1 Base de dades d’incendis de Catalunya: perímetres i dates_______________________ 20 3.3.2 Assignació del patró de propagació a cada incendi ______________________________ 23 3.3.3 Identificació de les situacions sinòptiques dels incendis__________________________ 26 3.3.4 Definició dels incendis tipus a Catalunya ______________________________________ 30

3.4 Mapa de zones homogènies de règim (zhr) a Catalunya_______________________ 33 3.4.1 Identificació de la unitat mínima d’anàlisi: conca hidrogràfica ____________________ 34 3.4.2 Zones homogènies d’incendi (ZH) i els seus incendis tipus ________________________ 35 3.4.3 Zones homogènies de règim d’incendi (ZHR): període de rotació del foc____________ 42

3.5 Mapa de risc d’incendis tipus ___________________________________________ 44 3.5.1 Càlcul del valor del risc d’incendis tipus ______________________________________ 44 3.5.2 Factors per al càlcul del risc d’incendis tipus __________________________________ 45 3.5.3 Significat i aplicació del mapa _______________________________________________ 48

EINES PER A LA INTEGRACIÓ DEL RISC D’INCENDIS EN LA GESTIÓ FORESTAL INCENDIS TIPUS I VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES DE LES ESTRUCTURES FORESTALS

VULNERABILITAT DE LES ESTRUCTURES FORESTALS AL FOC DE CAPÇADES 51

4. Caracterització de les estructures forestals i la seva vulnerabilitat al foc de capçades ________________________________________________________ 53

4.1 Introducció i antecedents______________________________________________ 53 4.1.1 Gestió forestal i comportament del foc _______________________________________ 53 4.1.2 Relació entre estructura forestal i foc ________________________________________ 55

4.2 Fases de treball _____________________________________________________ 57

4.3 Claus de vulnerabilitat al foc de capçades de les estructures forestals (CVFoC) ____ 58 4.3.1 Selecció de les variables silvícoles-estructurals que condicionen el comportament del foc___________________________________________________________________________ 58 4.3.2 Elaboració i validació de les CVFoC___________________________________________ 62

4.4 Com identificar els tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) 64 4.4.1 Bases per a la utilització de les CVFoC ________________________________________ 64 4.4.2 Presentació de les CVFoC ___________________________________________________ 67 4.4.3 Tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC)__________________ 71 4.4.4 Eines de suport per a la identificació de les TVFoC______________________________ 95

BIBLIOGRAFIA CITADA 103

ANNEXOS 109

INTRODUCCIÓ

INTRODUCCIÓ

3

1. INTEGRACIÓ DELS INCENDIS EN LA GESTIÓ FORESTAL

1.1 JUSTIFICACIÓ I OBJECTIUS

Els incendis forestals són avui dia la pertorbació natural principal que afecta l’àrea mediterrània. La present configuració del paisatge i l’estructura del bosc, amb una gran acumulació de combustible, dóna lloc a focs d’intensitat i velocitat elevades que s’escapen de la capacitat d’actuació dels sistemes d’extinció. Les mesures de gestió existents per a la prevenció d’incendis forestals sovint resulten insuficients, sobretot pel que fa a la prevenció dels grans incendis forestals (GIF), que es propaguen per les capçades amb efectes devastadors.

Aquest problema s’agreuja en el context del canvi global actual amb l’abandonament del medi rural i els terrenys forestals, l’homogeneïtzació del paisatge i l’acumulació de biomassa al bosc. Tot apunta que l’ocurrència d’incendis tendeix a augmentar com a conseqüència del canvi climàtic, mediambiental i social. En un futur, aquest canvi global donarà lloc, probablement, a períodes més secs, càrregues de combustible majors i un augment del nombre d’ignicions (Piñol [et al.], 1998). Als països desenvolupats, la immigració del món rural a la ciutat ha generat l’abandonament de les terres, que es tradueix en paisatges més vulnerables al foc degut a l’acumulació i la continuïtat del combustible (Pérez [et al.], 2003). A més a més, l’augment de la interfase urbana junt amb l’ús del bosc com a zona d’esbarjo fan que la probabilitat d’ignició també sigui major (Radeloff [et al.], 2005). En resposta a aquest augment de la vulnerabilitat i el risc d’incendis, els sistemes d’extinció han anat millorant al llarg de la història, de manera que a Catalunya, actualment, el 96% dels incendis no excedeixen les 10 ha. No obstant això, el 4% restant és el responsable de més del 90% del total de la superfície cremada en un any (Castellnou [et al.], 2005). L’èxit dels sistemes d’extinció actuals passa per una resposta ràpida en la majoria d’incendis però, per contra, els pocs incendis que s’escapen són els que cremen milers d’hectàrees. En aquests incendis, el foc es propaga a grans velocitats per les capçades i impossibilita o dificulta l’atac directe amb aigua: són incendis que es troben fora de la capacitat dels sistemes d’extinció.

Per aquests motius, en el context actual, la gestió forestal ha de considerar més que mai els incendis forestals. Per integrar el risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió i la planificació forestals calen eines que ajudin a interpretar el grau de vulnerabilitat al foc del territori i els boscos que s’hi troben. En aquest sentit, és important analitzar els factors principals que condicionen el comportament i la propagació d’un incendi (topografia, meteorologia i combustible) i posar una atenció especial en aquells sobre els quals podem influir, com és el cas de la vegetació o el combustible. Per tot això, esdevé important conèixer:

o Les principals característiques dels incendis forestals pel que fa al seu patró de propagació i el règim. En definitiva, cal identificar i analitzar els tipus i règims d’incendis que afecten Catalunya, perquè ajudin a interpretar el risc d’incendis associat a una zona determinada.

o La relació entre la propagació del foc i els tipus de boscos (sobretot pel que fa a les seves característiques estructurals), amb l’objectiu d’identificar i

INTEGRACIÓ DEL RISC DE GRANS INCENDIS FORESTALS (GIF) EN LA GESTIÓ FORESTAL INCENDIS TIPUS I VULNERABILITAT DE LES ESTRUCTURES FORESTALS AL FOC DE CAPÇADES

4

tipificar les estructures forestals més resistents i/o vulnerables de generar focs de capçades i, en conseqüència, GIF.

Aquesta anàlisi és un pas previ imprescindible per integrar el foc de manera real en la gestió forestal i establir les bases per a la planificació forestal (definició d’objectius i models de gestió encaminats a l’obtenció de boscos més resistents al foc), tot orientant la gestió, en els casos que es consideri necessari, cap a la minimització del risc de GIF i la preservació del medi forestal (Figura 1).

Figura 1. Integració del grau de vulnerabilitat als incendis forestals en les orientacions de gestió forestal, tenint en compte els incendis tipus i el règim d’incendis que afecten una zona, i les característiques estructurals de la massa

El triangle de propagació del foc consta de tres factors: topografia, meteorologia i combustible. La interacció d’aquests factors determina el comportament dels incendis forestals (Rothermel, 1983). Per tant, sembla lògic que els incendis que tenen lloc sota les mateixes condicions meteorològiques i topogràfiques tinguin formes de propagació similars. Aquests incendis, però, difereixen en la intensitat amb què cremen, ja que aquesta intensitat depèn de la disponibilitat, la quantitat i la disposició espacial del combustible.

Cal dir, d’altra banda, que alguns autors (Carey i Schumann, 2003) apunten que, davant situacions climàtiques extremes i en pendents elevats, el combustible no juga un paper tan important. Tot i això, cal tenir present que des de l’òptica de la gestió forestal i la prevenció d’incendis, el combustible és l’únic factor sobre el que es pot influir si es vol modificar el comportament del foc (Graham [et al.], 2004).

Tipologia forestal

Espècie/s i qualitat d’estació

Tipologia forestal Formació forestal i potencial productiu

+ Vulnerabilitat als incendis forestals

Orientacions de gestió

forestal sostenible (ORGEST)

Incendis tipus Risc d’incendi en una

àrea determinada

Tipus estructurals Vulnerabilitat al foc de capçades

de les estructures forestals

INTRODUCCIÓ

5

1.2 TIPUS I RÈGIM D’INCENDIS QUE AFECTEN EL TERRITORI

Per orientar la gestió forestal i desenvolupar models de gestió que integrin el foc és imprescindible una anàlisi específica dels tipus d’incendis que afecten Catalunya. En aquest sentit, s’han definit els principals incendis tipus de Catalunya i la seva relació amb la determinació de les zones més vulnerables als GIF, mitjançant la reconstrucció i l’anàlisi de més de 2.000 incendis i la descripció de paràmetres com la meteorologia (situació sinòptica) o el patró de propagació de cadascun.

Aquesta informació permet cartografiar el règim d’incendis i caracteritzar la recurrència i els incendis tipus que afecten les diferents zones del territori. Aquests mapes serviran per establir les bases per a la planificació de la gestió forestal, tant a l’hora de fixar com a objectiu preferent la prevenció d’incendis, fixar les rotacions i assegurar la persistència de la massa en cada finca, com per a aspectes relacionats amb la prevenció i l’extinció d’incendis en el paisatge (Castellnou [et al.], 2009).

A partir del mapa d’incendis tipus i zones homogènies de règim (ZHR) a Catalunya, a més de la integració d’informació general sobre les característiques de la vegetació forestal que existeix en el territori, es genera el mapa de risc d’incendis tipus. Aquest mapa aporta informació sobre les zones més vulnerables des del punt de vista de la probabilitat de tenir un determinat tipus de GIF i serveix de base per identificar les zones en què és més important fixar la prevenció d’incendis forestals com a objectiu preferent de la gestió.

1.3 VULNERABILITAT DE LES ESTRUCTURES FORESTALS AL FOC DE

CAPÇADES

La tipologia forestal, entesa com la formació forestal amb una composició d’espècies i característiques silvícoles determinades, relatives a la seva estructura i al seu estat de desenvolupament (González-Olabarria [et al.], 2007), és fonamental en la definició de la propagació del foc i la seva virulència (Dodge, 1972; Rothermel, 1991; Bilgili, 2003).

Tot apunta que les tipologies forestals amb poca acumulació de combustible i les estructures forestals amb discontinuïtat —vertical pel que fa als estrats de vegetació i horitzontal pel que fa al recobriment de capçades i sotabosc— són més resistents al foc, en dificulten la propagació i en redueixen la intensitat (Figura 2). Així ho demostren estudis en els que s’ha comprovat que si s’alteren aquestes continuïtats mitjançant tractaments silvícoles, la vulnerabilitat al foc de capçades de les tipologies forestals disminueix (Fule [et al.], 2001; Brown [et al.], 2004; Agee i Skinner, 2005; Johnson [et al.], 2007).

Per això s’han tipificat les estructures dels principals boscos de Catalunya segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades (alta, moderada i baixa), de manera que davant d’un rodal forestal amb una ubicació coneguda i característiques silvícoles i estructurals definides es pugui identificar el grau de vulnerabilitat al foc de capçades d’aquell rodal i orientar la silvicultura cap a l’obtenció d’estructures forestals amb més resistència al foc.


6

Figura 2. Exemple d’estructures forestals. A l’esquerra, bosc amb elevada continuïtat i càrrega de combustible sota el dosser arbori. A la dreta, bosc amb discontinuïtat vertical i escàs combustible sota el dosser (estructura resistent al foc)

INTRODUCCIÓ

7

2. CONTINGUTS D’AQUEST MANUAL

Com ja s’ha comentat, a l’hora d’identificar la vulnerabilitat al foc de capçades d’un rodal forestal és important avaluar la interacció dels tres factors clau del triangle de propagació del foc: topografia, meteorologia i combustible. Partint d’aquesta premissa, en aquest manual es presenten unes eines que han de servir als gestors i planificadors forestals per reduir la incidència dels grans incendis forestals (GIF) en el territori mitjançant el desenvolupament de boscos menys vulnerables als incendis forestals (aquells que presenten unes estructures forestals que dificulten la propagació dels focs de capçades, és a dir, els que escapen de la capacitat d’extinció).

Les eines generades són:

o Mapa d’incendis tipus, que recull una classificació de les principals tipologies d’incendis que es poden donar a Catalunya, i mapa de zones homogènies de règim (ZHR), que serveix per estimar la periodicitat dels incendis dins d’una zona de referència (ZHR). Els dos mapes es basen en l’anàlisi de la meteorologia i la topografia que caracteritzen els diferents incendis tipus.

o Mapes de distribució potencial dels incendis tipus, que permeten identificar les àrees del territori català on es poden donar els diferents incendis tipus descrits.

o Mapa de risc d’incendis tipus, que s’obté a partir del mapa d’incendis tipus i el mapa de ZHR de Catalunya. Indica quines zones del territori són més vulnerables als grans incendis forestals o presenten un risc més alt de patir un GIF (risc molt alt, risc alt, risc moderat, risc baix). Serveix de referència per identificar les zones més prioritàries pel que fa a la gestió —des de la perspectiva de la prevenció d’incendis— i, per tant, per fixar com a objectiu preferent la gestió per a la prevenció de GIF.

o Tipus d’estructures forestals de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC): s’identifiquen mitjançant les claus de determinació de la vulnerabilitat al foc de capçades de les estructures forestals (CVFoC), que serveixen per classificar un rodal forestal segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades. Així, es diferencia entre TVFoC de vulnerabilitat alta (A), moderada (B) i baixa (C) per generar focs de capçades. Aquests TVFoC es basen en l’estructura i la disposició espacial del combustible forestal (arbres i sotabosc) i la seva relació amb el tipus de foc que és més probable que es doni en un rodal (foc que es propaga per la superfície o foc que es propaga per les capçades). L’objectiu és diferenciar les estructures en què el foc passa a les capçades i la mortalitat dels individus és pràcticament absoluta d’aquelles que limiten el comportament del foc, generen focs de baixa intensitat i en què la majoria d’individus sobreviuen. Serveixen de referència per definir la gestió concreta que cal realitzar al rodal i promoure tipologies forestals de tipus C, amb estructures resistents al foc o poc vulnerables de generar focs de capçades.

Què s’espera aconseguir amb l’ús d’aquestes eines?

Davant d’un rodal forestal, se’n pretén identificar la vulnerabilitat als grans incendis forestals (GIF) mitjançant el mapa de risc d’incendi, que indicarà si el rodal/forest se situa en una zona de risc alt d’incendi tipus, i les CVFoC, que identifiquen el tipus


8

d’estructura de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) (aquesta caracteritza, pel que fa al rodal, la vulnerabilitat de l’estructura forestal per generar focs de capçades). A partir d’aquesta informació, es pretén:

o Integrar, si es dóna el cas, l’objectiu de prevenció d’incendis juntament amb altres objectius preferents, ja siguin producció o altres, en la gestió forestal i escollir l’orientació o el model de gestió més adients per aconseguir-ho.

o En les àrees identificades de vulnerabilitat alta als GIF, promoure una gestió orientada al foment de tipologies forestals amb estructures resistents al foc per tal d’evitar focs de capçades, que s’escapen de la capacitat d’extinció.

El manual s’estructura en tres blocs que presenten la informació següent:

o El primer bloc, Introducció, contextualitza el tema de la importància d’integrar els incendis forestals en la gestió i exposa les principals eines que es presenten en el manual per ajudar a orientar la gestió forestal cap a aconseguir boscos menys susceptibles de generar GIF.

o El segon bloc, Vulnerabilitat del paisatge forestal davant dels grans incendis forestals (GIF), presenta la metodologia utilitzada per generar els mapes d’incendis tipus i zones homogènies de règim d’incendis de Catalunya, amb un apartat introductori sobre les principals referències i premisses per a l’elaboració d’aquests mapes, que esdevenen la base per localitzar les zones del territori més vulnerables als incendis forestals. A més, permeten establir, a partir d’aquí, el mapa de risc d’incendis tipus, que identifica les zones més prioritàries pel que fa a la gestió des de la perspectiva de la prevenció d’incendis. En l’apartat 3.5, es presenta aquest mapa, així com una explicació del seu significat i l’aplicació de cara a la planificació forestal.

o L’últim bloc, Vulnerabilitat de les estructures forestals al foc de capçades, presenta les CVFoC d’ajuda per a la determinació dels tipus d’estructures forestals de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC). Inclou la metodologia utilitzada per a l’elaboració de les claus, així com les bases per a la seva utilització. En els apartats 4.4.2 i 4.4.3 es presenten les claus pròpiament dites i els tipus d’estructures forestals de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) definits.

INTRODUCCIÓ

9

La idea és que el gestor i planificador forestal, a partir del mapa de risc d’incendis tipus i les claus d’identificació de la vulnerabilitat al foc de capçades (CVFoC), pugui reconèixer amb senzillesa i ràpidament si la finca forestal o forest objecte de gestió està localitzat en una zona vulnerable pel que fa al risc d’incendi tipus, la qual cosa justificaria l’objectiu preferent de prevenció d’incendis i el tipus d’estructura de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) a què pertanyen les unitats d’actuació o rodals definits en el marc de la planificació. A partir d’aquí, caldria fixar els objectius de gestió, els tractaments silvícoles o els models de gestió amb fonaments tècnics, i seria desitjable que els boscos anessin incorporant amb el temps un grau de resistència al foc més alt i avancessin cap als tipus estructurals menys vulnerables descrits en les claus esmentades.

En definitiva, es presenten ambdues eines, el mapa de risc d’incendis tipus i les TVFoC, com a instruments de planificació forestal i la base per orientar la política forestal i les inversions en gestió forestal per a la prevenció d’incendis.

VULNERABILITAT DEL PAISATGE FORESTAL DAVANT DELS GRANS INCENDIS FORESTALS (GIF)


13

3. RISC D’INCENDIS TIPUS: CARACTERITZACIÓ DELS TIPUS I

RÈGIMS D’INCENDIS FORESTALS QUE AFECTEN CATALUNYA

3.1 INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS

Conèixer els tipus d’incendis i règims de foc que afecten una zona determinada és clau per implementar d’una manera real el risc d’incendis en la gestió i la planificació forestals. En aquest capítol es presenten el mapa d’incendis tipus, les zones homogènies de règim i el mapa de risc d’incendis tipus, unes eines que serveixen per integrar la vulnerabilitat del territori per patir un GIF, així com la prevenció d’incendis en la gestió forestal (Figura 3).

Figura 3. Eines desenvolupades per a la integració del risc d’incendis tipus al paisatge en la gestió forestal

3.1.1 Propagació del foc

Per a la definició dels incendis tipus més comuns a Catalunya es parteix de la premissa que, prèviament, cal conèixer els patrons de propagació del foc principals i aprofundir en aquest concepte a partir d’eines d’anàlisi de la propagació dels incendis forestals (Campbell, 1995; Castellnou [et al.], 2009).

D’altra banda, és conegut que perquè es produeixi una ignició es requereix la presència dels tres elements del triangle del foc: el combustible, l’oxigen i una font de calor. En aquest sentit, i de forma paral·lela, la propagació dels incendis forestals ve marcada per la interacció entre el combustible, la meteorologia i la topografia, que conformen el triangle de propagació del foc. Segons la força motriu que


14

domina aquest sistema, els incendis forestals es classifiquen en tres grups (Rothermel, 1972):

o Incendis de convecció: la gran acumulació de combustible forestal és la responsable de la intensitat que s’hi desenvolupa.

o Incendis de vent: la meteorologia hi juga un paper molt important. Aquests incendis tendeixen a propagar-se de forma lineal en la direcció del vent i a adaptar-se, més o menys, a la morfologia del terreny.

o Incendis topogràfics: la topografia del terreny fa que els incendis es moguin en orografies complexes. La força motriu és el vent convectiu produït per l’escalfament de la superfície i la seva interacció amb el relleu. Normalment, segueixen les valls i els barrancs.

Aquesta classificació, però, ha estat ampliada pel Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF), fruit de l’observació directa dels patrons de propagació dels incendis ocorreguts a partir de l’any 2000 a Catalunya i altres contrades. Així, el GRAF divideix els incendis conduïts pel vent en dos subgrups: els de vent amb relleu i a les planes, i els de convecció amb els estàndards i conduïts amb vent.

A la pràctica, i amb l’objectiu de facilitar la identificació de diferents patrons de propagació, el mateix GRAF analitza les formes dels perímetres d’aquests incendis per tal d’associar a cada patró de propagació una forma de perímetre que permeti la classificació ràpida dels incendis. La importància d’aquesta eina recau en el fet que permet, sempre que es disposi del perímetre d’un incendi, classificar el seu patró de propagació, tot i no haver observat la propagació de l’incendi in situ.

Aquests patrons presenten singularitats i diferències geogràfiques d’ocurrència que poden induir a pensar que cada incendi és diferent i que no hi ha patrons comuns, però si s’adopta una perspectiva global, s’observa l’existència de patrons clàssics en la seva identificació sobre el territori, la qual cosa permet simplificar-ne l’estudi i arribar a un conjunt d’incendis tipus.

Així doncs, l’estudi dels incendis permet observar que davant la mateixa topografia i meteorologia (Castellnou, 2000; Expósito i Cordero, 2004), el foc s’escampa seguint esquemes de propagació similars i canvia la seva intensitat en funció de la disponibilitat del combustible, que dependrà principalment de l’estrès hídric acumulat i de la quantitat i l’estructura del combustible.

En aquest sentit, un mateix incendi tipus no implica, per tant, un mateix comportament del foc. Les diferències en l’estructura del combustible, els usos del sòl o els punts d’ignició condicionen el comportament del foc, tot i que l’esquema de propagació es manté constant. Per tant, per al mateix tipus d’incendi, els punts en què canvia de comportament respecte a l’orografia i les oportunitats d’extinció són similars (Figura 4).


15

Figura 4. Perímetres d’incendis els anys 1949, 1970 i 2000 a l’Albiol (Catalunya). Tots tres segueixen patrons de propagació similars. La diferència entre els punts d’ignició fa que tinguin una o dues carenes a l’abast. Font: Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF)

3.1.2 Règim d’incendis

Els incendis, però, no són constants ni en el temps ni en l’espai. És per això que l’estudi del règim d’incendis se centra en la caracterització de la pertorbació del foc en un espai determinat al llarg del temps (Agee, 1993). Amb aquest objectiu, diverses fonts (Heinselman, 1981; Agee, 1993) descriuen el règim d’incendis d’una àrea amb els paràmetres següents:

o Freqüència: nombre d’incendis que es produeixen en un punt (freqüència puntual) o àrea (freqüència areal) concrets i en un període determinat.

o Període de recurrència: inversa de la freqüència. És el temps necessari perquè un àrea torni a veure’s afectada per la mateixa pertorbació.

o Extensió: superfície afectada.

o Severitat: grau d’afectació de l’incendi en els organismes o les propietats del sistema (p. ex., mortalitat de l’arbrat, color de les cendres, etc.).

o Intensitat: magnitud física de la pertorbació mesurada com la quantitat d’energia alliberada pel front de foc.

o Estacionalitat: època de l’any en què es produeix la pertorbació.

Identificar el règim d’incendis a Catalunya mitjançant algun d’aquests paràmetres pot ajudar a caracteritzar les zones més vulnerables als incendis forestals i, a més, a identificar les oportunitats de gestió d’una forest o finca forestal determinada. No obstant això, existeixen diferents aproximacions a aquest estudi (Heinselman, 1981; Agee, 1993; Morgan [et al.], 2001; Hann [et al.], 2004). En aquest sentit, l’USDA Forest Service mapifica el règim natural del foc (o històric) i el Fire Regime Condition Class (FRCC) als Estats Units (EUA) (Hann [et al.], 2004). El règim natural del foc fa referència a l’estudi del rol que jugaria el foc en el paisatge amb l’absència de la intervenció humana incloent, però, l’ús del foc per part dels


16

aborígens (Agee, 1993). L’FRCC determina el grau de similitud entre el règim d’incendis del paisatge actual amb el règim natural (o històric). D’aquesta manera, als EUA es classifica el territori en cinc tipus de règims naturals del foc descrits d’acord amb la freqüència i la severitat (Hann [et al.], 2004).

Aquesta classificació permet calcular la desviació del paisatge actual respecte del règim natural (o històric) i classificar així el territori en les tres categories d’FRCC segons el grau de desviació.

Aquesta informació esdevé clau per tal d’atribuir un risc potencial i unes opcions de gestió a cadascuna d’aquestes categories. Per exemple, a la categoria III, el risc de perdre components de l’ecosistema és molt elevat, ja que presenten una desviació alta respecte al règim natural. Per això es recomana una gestió forestal activa, amb l’objectiu de retornar l’ecosistema al seu règim natural de foc (Hann [et al.], 2004).

Desenvolupar un treball com aquest requereix conèixer quina és la història del foc durant un període de temps llarg, la qual cosa implica tenir un gran nombre de dades, tant dels incendis esdevinguts i la seva extensió, com de la severitat de cadascun. A Catalunya, les dades referents a la severitat i la intensitat dels incendis són molt escasses, mentre que la disponibilitat d’informació sobre el nombre d’incendis i la seva extensió és molt més àmplia. En aquest sentit, estudiar el règim d’incendis a través del càlcul de la freqüència durant un període de temps determinat esdevé el més adient.

La freqüència, però, es pot calcular en un punt del territori (freqüència puntual) o en una àrea específica (freqüència areal) durant un temps determinat (Agee, 1993). Agee (1993) considera que escollir la tècnica més apropiada és un dels passos més importants per poder interpretar els resultats de la manera més acurada possible. Aquesta elecció depèn del règim d’incendis de la zona d’estudi (Hann [et al.], 2004). Així, Agee (1993) recomana utilitzar la freqüència puntual per a règims de severitat baixa (incendis freqüents i d’intensitat baixa) en què les ferides del foc causades als arbres s’observen fàcilment. Les freqüències d’àrea, per contra, s’han d’utilitzar en règims d’incendis d’alta severitat en què no existeixen ferides als arbres, ja que la massa arbrada ha estat totalment substituïda. En aquestes zones, la presència de masses regulars és un testimoni clar del pas del foc.

A la pràctica, el càlcul de la freqüència puntual mostra els patrons espacials dels incendis mitjançant l’agregació de punts del territori, mentre que l’estudi de la freqüència areal incorpora la reconstrucció de perímetres d’incendis per tal de conèixer–ne la freqüència relativa al paisatge. Un dels càlculs que es pot realitzar per estudiar la freqüència areal és el Natural Fire Rotation (NFR) (Agee, 1993). Aquest concepte representa el temps necessari perquè una àrea equivalent a la d’estudi es cremi en un període determinat. També es coneix amb el nom de “període de rotació del foc”.

Pel que fa al càlcul, l’NFR és el període (del qual tenim dades) dividit per la proporció de l’àrea d’estudi que s’ha cremat durant aquest període. Això no obstant, per al càlcul, cal que tots el registres d’incendis siguin reconstruïts. Això comporta alguns problemes, ja que a mesura que el temps passa, els incendis més recents poden tapar els més antics. Aquest càlcul, a més, assumeix que el foc és l’única pertorbació que ha modificat el paisatge.


17

La importància de caracteritzar el règim d’incendis de Catalunya passa per descriure la freqüència i la superfície d’abast dels incendis a les diferents zones del territori mitjançant el càlcul de l’NFR. Aquesta informació, juntament amb la tipificació dels principals incendis que es donen a Catalunya, resulta una eina d’ajuda per aprofundir en el coneixement dels incendis forestals i establir les bases tècniques per a la definició dels objectius de planificació, els models de gestió forestal de cada finca i la planificació de la prevenció i l’extinció d’incendis en el paisatge.

3.1.3 Risc d’incendi forestal

Les aproximacions al càlcul del risc d’incendi forestal, així com el significat que pren el terme “risc” són variats. En aquest sentit, Hardy (2005) indica que el risc és exclusivament la probabilitat d’ignició, mentre que el perill, segons Bachmann i Allgower (2000), és un concepte abstracte definit per la percepció social i l’avaluació dels factors que es consideren perjudicials. D’altra banda, el terme anglès hazard fa referència a la vulnerabilitat d’una massa forestal per patir un incendi tenint en compte només el combustible.

En l’àmbit de l’enginyeria del risc d’incendi forestal, el risc es defineix com la probabilitat d’ocurrència en un espai i un període de temps determinats, i el dany potencial de l’incendi en aquella àrea (Bachmann i Allgower, 2000). Bachmann i Allgower (2000), a partir d’aquesta definició, creen un model de risc d’incendi forestal que incorpora la probabilitat d’ocurrència i l’impacte o dany potencial de l’incendi. Així, indiquen que els factors que influeixen en la probabilitat d’ocurrència són la causa d’ignició (humana/natural) i les condicions preincendi (tipus de combustible i contingut d’humitat), mentre que els factors que influeixen en l’impacte o dany potencial de l’incendi són la probabilitat d’impacte, expressada segons el grau de dificultat d’extinció, el comportament del foc (tipus de combustible, contingut d’humitat, vent, terreny) i l’element d’impacte, expressat com el valor d’aquest i el comportament del foc.

El mapa de risc d’incendi tipus que es mostra en l’apartat 3.5.3 del manual pretén caracteritzar la probabilitat d’ocurrència i el dany potencial a partir de les eines generades prèviament (mapa d’incendis tipus i zones homogènies de règim generades mitjançant el càlcul del període de rotació del foc). Així, el període de rotació defineix la probabilitat d’ocurrència en un espai determinat (zona homogènia de règim) i un període determinat (els últims 40 anys). Mentre que l’impacte potencial es caracteritza per l’assignació d’un valor al tipus d’incendi que afecta una zona determinada, en funció de la seva virulència, comportament extrem i dificultat d’extinció, també es té en compte en la definició de l’impacte, la tipologia de vegetació forestal més representativa.

Eines actuals per caracteritzar el risc d’incendi a Catalunya

A Catalunya, les eines actuals que caracteritzen el risc d’incendi forestal són: el mapa de risc diari (DMAH, 2005b) i el mapa de perill bàsic (DMAH, 2002). El mapa de risc diari d’incendis es calcula diàriament segons la integració, en un únic mapa, d’una sèrie d’informacions: humitat de combustibles fins, mapes de variables i índexs


18

de risc de component meteorològic, càlculs dels percentils de les variables bàsiques, informació històrica d’incendis i situacions ocorregudes en els darrers anys, gràfics de sensors específics de seguiment del risc, seguiment de patrons meteorològics sinòptics relacionats amb el risc d’incendis, mapes estàtics (combustibles forestals, inflamabilitat, altimetria). El mapa de risc diari calcula diàriament el risc conforme a situacions momentànies i s’utilitza per a l’activació del pla alfa, el moviment d’efectius, la coordinació amb bombers i protecció civil, l’avís a les entitats territorials, les autoritzacions per fer foc, l’avís de perill a la població, etc.

El mapa de perill bàsic d’incendi defineix la probabilitat d’ocurrència estàtica dels incendis forestals segons factors històrics, de vegetació, orogràfics i climàtics. Aquest mapa integra el concepte “perill d’ignició”, és a dir, la facilitat que s’iniciï un incendi forestal i el perill de propagació o facilitat amb què es pot propagar. Aquest mapa és quantitatiu, és a dir, cada punt del territori té assignat un valor de risc numèric que va del zero al deu i que és el resultat de la combinació dels diferents factors que determinen el risc d’incendi. El mapa de perill bàsic d’incendi és un mapa creat dins dels àmbits de l’ordenació i la planificació per tal d’ajudar a establir prioritats territorials en actuacions preventives, racionalitzar i optimitzar les actuacions de l’administració i delimitar els àmbits de planificació i intervenció. Els factors històrics són la freqüència d’ignicions (nombre d’incendis ocorreguts en un període de temps dividit per aquest període) i la freqüència d’afectació d’ignicions, en què el pes de cadascuna es pondera en funció de la superfície afectada. La vegetació intervé en el perill d’incendi segons la inflamabilitat, o capacitat d’entrar en ignició i la combustibilitat, que incideix en el comportament del foc. Els factors orogràfics que es tenen en consideració en el perill d’incendi són el pendent i la insolació. Un dels factors que es considera més important en la determinació del perill d’incendi és el clima. El vent i el dèficit hídric junt amb les situacions adverses (condicions extremes de freqüència o durada baixes però que tenen gran incidència en l’ocurrència d’incendis) s’inclouen en aquest mapa. El vent s’analitza en l’àmbit climàtic i no en l’episòdic.

El mapa de risc d’incendis tipus que es presenta en aquest manual, a diferència del mapa de perill bàsic, considera l’incendi tipus que es desenvolupa a més a més del pes que té cada ignició en funció de la superfície que ha afectat. És a dir, permet conèixer les zones amb més probabilitat de generar grans incendis forestals tipus (GIF). És per això que aquest mapa pretén ser una eina complementària a l’actual mapa de perill bàsic d’incendis, mitjançant la qual es puguin identificar les zones de gestió prioritària des del punt de vista de la prevenció de grans incendis forestals (GIF), que són els que s’escapen de la capacitat d’extinció. El mapa de perill bàsic analitza la facilitat amb què s’inicia un incendi forestal i es propaga. El mapa de risc d’incendis tipus té en compte la dificultat i les oportunitats d’extinció dels incendis tipus que puguin succeir en cadascuna de les ZHR, un factor que en condiciona la capacitat de propagació i, per tant, la d’extinció. En aquest sentit, cal definir els GIF com incendis que es propaguen amb rapidesa i intensitat i que superen la capacitat d’extinció, i no com incendis de gran superfície. Així doncs, alguns dels reptes que s’han d’afrontar conjuntament des dels àmbits de la prevenció i l’extinció d’incendis forestals són l’anticipació als grans focs i la reducció de la capacitat de propagació dels GIF latents i dels danys que poden causar a persones, béns i usos del paisatge (GRAF-DGPEIS, 2009).


19

3.2 FASES DE TREBALL

A continuació, es presenten les fases de treball principals seguides per a la determinació del mapa d’incendis tipus, les zones homogènies de règim (ZHR) i el mapa de risc d’incendi tipus a Catalunya que es presenten en aquest capítol:

a) Incendis tipus a Catalunya

a.1 Creació d’una base de dades d’incendis de Catalunya (1800-2007) amb informació sobre els perímetres i les dates d’ocurrència.

a.2 Anàlisi del patró de propagació de cada incendi identificat.

a.3 Anàlisi de la situació sinòptica i de les observacions meteorològiques locals associades a cada incendi identificat.

a.4 Identificació dels incendis tipus a partir de la informació obtinguda en les fases anteriors.

b) Zones homogènies de règim (ZHR) a Catalunya

b.1 Definició de zones homogènies (ZH) d’incendi amb l’objectiu d’identificar porcions del territori amb característiques similars pel que fa a la capacitat de generar un mateix incendi tipus. Aquestes zones homogènies permeten extrapolar a tot el territori, incloses les zones on no hi ha cap registre d’incendi, el tipus d’incendi més probable que pot donar-se.

b.2 Elaboració del mapa d’incendis tipus.

b.3 Generació de zones homogènies de règim (ZHR) d’incendi: càlcul del període de rotació (NFR).

b.4 Elaboració del mapa de zones homogènies de règim (ZHR).

c) Mapa de risc d’incendis tipus a Catalunya

c.1 Càlcul del valor de risc d’incendis tipus.

c.2 Factors per al càlcul de la vulnerabilitat als GIF lligada a incendis tipus.

c.3 Elaboració del mapa de risc d’incendis tipus.


20

3.3 INCENDIS TIPUS A CATALUNYA

A grans trets, la seqüència metodològica seguida per determinar els incendis tipus passa per conèixer la data dels incendis registrats i analitzar la situació sinòptica d’aquell dia, junt amb l’estudi de la forma del perímetre, que permet assignar el patró de propagació que regeix l’incendi (Figura 5).

Finalment, la identificació dels incendis tipus es realitza a partir de l’anàlisi dels patrons de propagació i de les situacions sinòptiques mitjançant l’observació d’aspectes singulars i repetits que permeten la tipificació dels incendis forestals.

Figura 5. Esquema del procés seguit per a la identificació dels incendis tipus de Catalunya.

3.3.1 Base de dades d’incendis de Catalunya: perímetres i dates

S’han reconstruït més de 2.000 incendis succeïts entre els anys 1800 i 2007, i se n’ha identificat la superfície cremada i la data d’ocurrència. Les eines emprades per tal d’aconseguir la informació dels perímetres i les dates dels incendis han estat diverses, depenent de l’antiguitat: s’ha dut a terme des de la reconstrucció dels perímetres mitjançant fotointerpretació o anàlisi de l’estructura i edat de la vegetació, fins a l’aixecament del perímetre a peu i amb GPS. La datació dels incendis s’ha realitzat, entre altres, amb treballs d’hemeroteca. A la Taula 1 es mostren totes les fonts d’informació utilitzades per tal d’obtenir aquestes dades.


21

Taula 1. Fonts d’informació utilitzades per a la construcció de la base de dades (perímetre i data) d’incendis de Catalunya (1800-2007)

RECONSTRUCCIÓ DE PERÍMETRES D’INCENDIS

DATACIÓ DELS INCENDIS

Anteriors a l’any 2000:

- Fotointerpretació d’ortofotos i fotografies aèries.

- Teledetecció a partir d’imatges Landsat.

- Reconstrucció de l’edat de les estructures forestals existents.

- Arxius i observacions particulars.

- Entrevistes a bombers, pastors o qualsevol testimoni de la zona.

Posteriors a l’any 2000:

- < 100 ha: determinats a peu amb l’ajuda del GPS per part dels bombers.

- > 100 ha: determinats amb mitjans aeris.

- Base de dades d’incendis de Catalunya des de l’any 1968 del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH, 2005a).

- Mapa d’incendis forestals de Catalunya (1986-1990), 1:500000 (ICC, 1992).

- Mapa d’incendis forestals de Catalunya (1986-1995), 1:500000 (ICC, 1998).

- Treball d’hemeroteca.

- Projectes finals de carrera desenvolupats a la Universitat de Lleida i tutorats des del GRAF.

- Arxius particulars.

No obstant això, la datació dels incendis no ha estat possible en tots els casos, fet que condiciona les fases posteriors de determinació dels tipus d’incendis. A la Taula 2 es mostra el nombre total d’incendis amb data completa i aquells de què només es coneix l’any. Tenir la data completa és important a l’hora d’identificar la situació sinòptica que envoltava l’incendi aquell dia, fet que s’explica amb més detall a l’Apartat 3.3.3. Per contra, conèixer l’any, junt amb la superfície afectada per l’incendi, permet calcular la freqüència puntual d’incendis en una zona determinada.

Taula 2. Nombre d’incendis (registres) amb data completa i any. També es mostra el percentatge de superfície cremada per tipus d’informació aconseguida

PERÍODE 1800-20071

UTILITAT NOMBRE D’INCENDIS

ÀREA CREMADA (ha)

ÀREA CREMADA (%)

Registres amb data

Situació sinòptica i freqüència

909 348.438 60,6%

Registres amb any

Freqüència 1.454 451.314 77,8%

Registres sense any

1.205 128.837 22,2%

Total de registres

2.659 580.151 100%

1 Cal dir que el nombre de perímetres registrats durant el període 1800-1900 és únicament de dos, degut a la dificultat de reconstruir perímetres d’incendis tan antics. Des de l’any 1968 (a partir del qual es disposa de dades oficials de perímetres d’incendis) s’ha cremat el 68% de la superfície afectada per incendis, que equival a 396.325 ha.


22

A la Figura 6, es presenta el mapa de freqüència puntual d’incendis a Catalunya, que mostra el nombre de vegades que un punt del territori s’ha cremat des de l’any 1900 fins al 2007, tenint en compte la informació disponible de perímetres que inclou la Taula 2.

Figura 6. Mapa de freqüència puntual d’incendis a Catalunya. Mostra el nombre de vegades que un punt del territori s’ha cremat durant el període estudiat (de 1900 a 2007), tenint en compte que durant el període 1900-1967 no es disposa d’una base de dades completa dels incendis succeïts


23

3.3.2 Assignació del patró de propagació a cada incendi

Com ja s’ha explicat a la introducció d’aquest capítol, la classificació dels incendis en funció del patró de propagació es realitza mitjançant l’anàlisi de la forma del perímetre o a partir de les observacions fetes per l’analista de l’incendi des de l’aire i/o des de terra, en el cas dels incendis posteriors a l’any 2000.

Per a la classificació dels perímetres en funció del patró de propagació, s’utilitza un sistema d’informació geogràfica (SIG) i la cartografia temàtica següent per tal de representar-los:

o Base topogràfica de Catalunya (1:10000) (ICC, 2007), corbes de nivell i hidrografia lineal.

o Model digital del terreny.

o Mapa de perímetres d’incendis del període 1800-2007, elaborat prèviament.

En total, s’ha assignat el patró de propagació a 1.235 incendis mitjançant la comparació de la forma dels perímetres dels incendis anteriors a l’any 2000 i els cinc models que s’observen a les Figures 7 i 8. En el cas dels incendis posteriors al 2000, s’ha fet amb l’observació directa in situ dels factors que defineixen la propagació dels incendis (Taula 3).

PATRÓ DE PROPAGACIÓ: INCENDIS DE CONVECCIÓ

ESTÀNDARD CONVECCIÓ AMB VENT

Factor dominant: l’acumulació i la disponibilitat de combustible generen una intensitat suficient per crear un ambient de foc.

Factor dominant: la convecció domina l’incendi i els focus secundaris segueixen l’eix del vent general.

Característiques de l’incendi: incendis que no es propaguen per radiació, sinó per convecció. Desenvolupen comportaments extrems, avancen gràcies al llançament massiu de focus secundaris.

Figura 7. Incendis amb patró de propagació de convecció. S’observen la forma del perímetre, el factor dominant i les característiques de l’incendi. Font: Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF)


24

PATRÓ DE PROPAGACIÓ: INCENDIS DE VENT

A LES PLANES AMB RELLEU

Factor dominant: incendi en què dominen els efectes del vent en una àrea sense relleu significatiu, a les planes.

Factor dominant: incendi en què els efectes del vent interactuen amb la forma del relleu.

Característiques de l’incendi: incendis que mantenen la velocitat i la direcció mentre dura l’episodi de vent sinòptic. No canvien ni giren. Mantenen la intensitat i la velocitat dia i nit.

PATRÓ DE PROPAGACIÓ: INCENDIS TOPOGRÀFICS

Factor dominant: dinàmica local de vents originats per l’escalfament solar diferenciat de la superfície terrestre.

Característiques de l’incendi: incendis que canvien de direcció seguint els vessants assolellats (les fletxes primes indiquen una intensitat de propagació menor). Alta intensitat diürna i baixa intensitat nocturna.

Figura 8. Incendis amb patró de propagació de vent i topogràfics. S’observen la forma del perímetre, el factor dominant i les característiques de l’incendi. Font: Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF)


25

Taula 3. Observacions directes d’incendis posteriors al 2000 fetes pels bombers de la Generalitat de Catalunya, des de l’aire i des de terra, amb l’objectiu d’assignar el patró de propagació corresponent

OBSERVACIONS PERSONALS “IN SITU” DE L’INCENDI DES DE L’AIRE I DES DE TERRA

- Patró de propagació principal: tipus de vent que domina aquesta propagació (topogràfic de vessant, de vall principal, marinades, vent general sinòptic de nord, presència d’accidents geogràfics que afavoreixen l’aparició de contravents, incendis dominats per tempestes...).

- Direcció principal de propagació de l’incendi des de la zona d’inici respecte a les divisòries principals i a les conques hidrogràfiques a diferents escales.

- Direcció de propagació de l’incendi versus direcció de les carreres de l’incendi.

- Lògica de camp CPS (Campbell, 1995): lògica basada en el sistema d’alineació de forces, en què s’estudia el grau de coincidència favorable o desfavorable dels factors vent, pendent i orientació respecte a les carreres principals i secundàries de l’incendi, el cap, el flanc i la cua en diferents fases.

- Posicions concretes del foc en moments determinats.

- Vent, topografia, combustibles, direcció o distància de caiguda dels focus secundaris massius.

- Descripció de la columna de fum de l’incendi.

- Efectes de l’extinció en la forma final del perímetre.

- Efectes de les discontinuïtats del combustible en la forma del perímetre. Distància de lectura de determinades carreres de l’incendi.

Els resultats mostren que els incendis amb el factor vent com a dominant han cremat el 46% de la superfície respecte del total de la superfície amb patró de propagació d’incendi conegut (Taula 4). No obstant això, a alguns incendis no se’ls ha pogut assignar un patró de propagació, o bé perquè la reconstrucció del perímetre no és exacta o bé perquè la dimensió de l’incendi és insuficient per a l’anàlisi de la forma del perímetre.

Taula 4. Percentatge de superfície cremada amb cada patró de propagació respecte al total de la superfície afectada

INCENDIS DE CONVECCIÓ

INCENDIS DE VENT

INCENDIS TOPOGRÀFICS

SUPERFÍCIE AFECTADA

32% 46% 22%


26

Exemple d’assignació del patró de propagació a l’incendi

A tall d’exemple, el procés d’anàlisi per classificar els incendis en funció del seu patró de propagació comença per l’observació de la forma que dibuixa el perímetre i de la topografia sobre la que es propaga el foc (Figura 9).

Figura 9. Exemple per a la classificació del patró de propagació segons la forma del perímetre. Fletxes de color vermell: eixos de propagació principal. Fletxes de color taronja: eixos de propagació secundaris. Fletxes de color violeta: eixos de propagació a contravent. Fletxes de color verd: zones on el vent ha impedit la progressió dels flancs de l’incendi. Cercles de color violeta: progressió de l’incendi per focus secundaris. Cercles de color verd: nusos de carena per on l’incendi es propaga

Observem que la forma del perímetre s’assembla molt al tipus de vent amb relleu de la Figura 7:

o El perímetre no és capaç de superar les carenes que tenen la direcció est-oest, ja que el fet que l’incendi tingui el vent fort en contra impedeix el creuament d’aquesta carena. Per contra, el vessant sud crema completament per l’efecte del contravent.

o El perímetre segueix les parts altes de les carenes que tenen una direcció sud-nord. En aquest cas, el vent empeny els flancs de l’incendi i n’impedeix la progressió (fletxes verdes).

o S’observa que, als nusos de carena, aquest incendi s’expandeix (cercles verds).

3.3.3 Identificació de les situacions sinòptiques dels incendis

Perquè un incendi que s’ha iniciat pugui esdevenir un GIF, cal que es donin unes condicions meteorològiques determinades que es descriuen a partir de les situacions sinòptiques que les generen.


27

Això no obstant, l’assignació d’una situació sinòptica té sentit en el cas dels incendis de vent i els incendis de convecció. Quant als incendis topogràfics, no hi ha una situació sinòptica clarament associada i, per tant, s’analitzen altres variables, que es mostren a la Taula 5, de dues fonts principals d’informació: condicionants meteorològics i dades d’estacions meteorològiques.

Taula 5. Condicionants meteorològics i dades d’estacions meteorològiques per a l’anàlisi dels incendis topogràfics

CONDICIONANTS METEOROLÒGICS DADES D’ESTACIONS METEOROLÒGIQUES

Presència d’elements meteorològics o accidents geogràfics que poden modificar la meteorologia local i condicionar el comportament del foc (p. ex. tempestes, contravents per efecte de la turbulència mecànica o succions de vall per efecte Venturi).

Tipus de vent, ja sigui general, topogràfic, topogràfic de vall, marinada, terral o erràtic, o els canvis bruscos de velocitat i direcció del vent entre el dia i la nit.

Així, doncs, l’assignació d’una situació sinòptica concreta als incendis de vent i els de convecció es duu a terme mitjançant la consulta dels comunicats sinòptics històrics diaris disponibles en línia a www.wetterzentrale.com i www.wetter3.de (Martín, 1984). Aquests mapes són els següents:

o Mapa d’alçada geopotencial a 500 hPa i de pressió en superfície des de l’01/01/1948 (Wetterzentrale, 2009).

o Mapa de temperatura a 850 hPa des de l’01/01/1948 (Wetterzentrale, 2009).

o Mapa isobàric amb fronts des del 27/01/1998 (Wetter3, 2009).

A l’àmbit de Catalunya, s’identifiquen les situacions sinòptiques que poden generar GIF (Taula 6). La resta de situacions sinòptiques que es puguin produir no s’estimen perquè es considera, a priori, que no tenen capacitat de generar GIF.

Taula 6. Situacions sinòptiques que poden generar GIF a Catalunya agrupades per trets comuns

ENTRADES DE SUD I PONENT

VENT DE NORD-EST A NORD-OEST

INESTABILITAT I TEMPESTA AMB PAS DE FRONT

Situació general de sud Situació sinòptica de vent de

nord

Situació sinòptica d’inestabilitat amb pas

posterior de front

Situació general de sud amb sortida d’oest

Situació sinòptica de vent de nord-est

Situació sinòptica de vent d’oest

Situació sinòptica de vent de nord-oest


28

Cal anotar que la situació sinòptica de sud o les entrades de sud fan referència a l’entrada de massa d’aire sahariana i que les situacions sinòptiques presents a la Taula 6 expliquen la major part de la superfície cremada a Catalunya durant les darreres dècades, tot i que no es pot descartar que altres situacions sinòptiques concretes puguin produir GIF.

Aquestes situacions sinòptiques s’han identificat als incendis de vent i convecció dels quals es disposava de la data exacta d’ocurrència. Els resultats mostren que els focs amb entrades de sud i vents de ponent han cremat el 71% de la superfície respecte al total de la superfície amb situació sinòptica d’incendi coneguda (Taula 7).

Taula 7. Percentatge de superfície cremada amb cadascuna de les situacions sinòptiques de GIF definides a la Taula 6. També s’inclou el percentatge de superfície cremada que no respon a cap d’aquestes situacions sinòptiques

ENTRADES DE SUD I PONENT

VENT DE NORD-EST A NORD-OEST

INESTABILITAT I TEMPESTA AMB PAS DE FRONT

SENSE SITUACIÓ SINÒPTICA DE

GIF

SUPERFÍCIE CREMADA

71% 22% 1% 6%

Exemple d’assignació d’una situació sinòptica a l’incendi

El primer pas per a la identificació de la situació sinòptica d’un incendi és conèixer la data en què va ocórrer. Per exemple, l’incendi de Castellar de la Selva (Gironès) va tenir lloc el 7 de juliol de 1973. Això permet buscar la situació sinòptica d’aquell dia a les bases de dades de les pàgines web abans esmentades.

La consulta del mapa d’alçades geopotencials a 850 i 500 hPa (Figura 10) i del mapa de temperatura a 850 hPa (Figura 11) mostra el despreniment d’una massa d’aire fred que es desplaça de nord a sud i es posiciona al damunt de l’oceà Atlàntic, on l’aire calent de les latituds inferiors n’impedeix l’avanç (Figura 12).

Figura 10. Mapa d’alçada geopotencial (m) a 500 hPa i isobàric en superfície (Wetterzentrale, 2009). Situació sinòptica general de sud. Data del 10 de juliol de 2003 (durant l’incendi de Sant Llorenç)


29

Figura 11. Mapa de temperatura (ºC) a l’alçada geopotencial de 850 hPa (Wetterzentrale, 2009). Situació sinòptica general de sud. Data del 10 de juliol de 2003 (durant l’incendi de Sant Llorenç)

La ubicació de la massa d’aire fred a l’Atlàntic facilita el desplaçament d’una massa d’aire calent i sec que prové de les planes centrals africanes i que travessa la zona desèrtica sahariana. Aquesta situació ve acompanyada d’una falca anticiclònica i, per tant, d’una estabilitat atmosfèrica considerable. Aquesta situació sinòptica s’anomena situació general de sud (Figura 12).

A Catalunya, aquest moviment genera vents dèbils o moderats de component sud, una temperatura alta i una humitat relativa baixa. Si es trasllada aquest moviment de la massa d’aire càlid i sec al relleu català, s’observa que el vent de sud tendeix a seguir l’eix de les conques hidrogràfiques que tenen una direcció nord-sud com, per exemple, la Vall del Llobregat. En aquest sentit, cal remarcar que les conques internes de Catalunya es mantenen a temperatures molt altes i humitats relatives baixes.

Figura 12. La situació sinòptica general de sud s’identifica a partir de la forma d’“u” invertida que s’observa al mapa d’alçada geopotencial de 500 hPa i al mapa de temperatures a l’alçada geopotencial de 850 hPa


30

3.3.4 Definició dels incendis tipus a Catalunya

La informació recollida a les fases anteriors esdevé clau per classificar els perímetres segons el patró de propagació, la situació sinòptica o les observacions meteorològiques i les dades recollides a les estacions. L’últim pas per a la tipificació dels incendis ha estat la recerca de singularitats i aspectes repetits associats principalment a la situació meteorològica o el relleu (Figures 13 i 14).

Incendi d’Ossó i Selvanera (2003). La fletxa taronja marca la direcció de propagació del foc. Perímetre amb una obertura de 30º i carreres en la mateixa direcció del vent.

Incendi d’Ossó i Selvanera (2003). El patró de propagació és vent i la singularitat és vent en zones planes.

Figura 13. Patró de propagació i singularitats de l’incendi d’Ossó i Selvanera (2003). Font: Bombers de la Generalitat de Catalunya

Incendi de la Riba (2002). Imatge de la columna tombada pel contravent i trencada en alçada pel vent general.

Incendi de la Riba (2002). El patró de propagació és vent i la singularitat és vent en zones de relleu.

Figura 14. Patró de propagació i singularitats de l’incendi de la Riba (2002). Font: Bombers de la Generalitat de Catalunya.


31

D’aquesta manera, s’han identificat deu incendis tipus per a Catalunya caracteritzats segons el patró de propagació i les seves singularitats (Taula 8).

Taula 8. Incendis tipus de Catalunya i els seus esquemes de propagació i singularitats.

INCENDI TIPUS

PATRÓ DE PROPAGACIÓ

SINGULARITAT ESQUEMA DE PROPAGACIÓ I ESTRATÈGIES (OPORTUNITATS DE CONTROL)

Topogràfic estàndard

Topogràfic Vents topogràfics de

vessant

L’incendi segueix el pendent màxim i els vessants assolellats durant el dia. La forma del perímetre segueix els vessants i les conques hidrogràfiques. Els punts crítics són els barrancs, els nusos de barrancs i el posicionament de la cua o el flanc, que poden generar noves carreres.

Topogràfic litoral

Topogràfic Marinada L’incendi segueix el pendent màxim i el gir de la marinada, que és definit i previsible. L’obertura del flanc ve dominada per la marinada.

Topogràfic proper a

vall principal o

estret

Topogràfic Vents topogràfics de valls principals

La direcció principal del perímetre és cap a la vall principal. Es produeix una succió de l’incendi cap a la vall principal per efecte Venturi. Es produeix un canvi en la succió: ascendent de dia i descendent de nit.

Vent a les planes

Vent Zones planes L’incendi segueix la direcció del vent i s’obre en forma de ventall de 40-60 º segons la força del vent.

Vent amb relleu

Vent Zones amb relleu

L’incendi segueix la direcció de les crestes en serres alineades amb la direcció del vent. En serres perpendiculars a la direcció del vent, apareixen contravents que faciliten la propagació ascendent a causa d’una turbulència mecànica en el vessant exposat al vent de tipus contrari (no exposat al vent d’efecte directe). Les oportunitats es troben al final de la divisòria d’aigües o quan aquesta canvia de direcció i també a les bifurcacions, on es manifesten els contravents.

Vents amb subsidència

Vent Zones de subsidència

(vents generals que toquen terra

durant la nit i s’aixequen durant

el dia)

El fenomen conegut com subsidència es dóna a les serres litorals de l’extrem sud de Catalunya i al nord de València. Es produeix quan els vents topogràfics diürns són capaços de compensar el vent del nord que es manté en alçada. Ara bé, durant la nit, aquests vents topogràfics són de caràcter descendent, amb la qual cosa el vent del nord bufa en superfície i es pot veure fins i tot reforçat pel caràcter descendent dels topogràfics. D’aquesta manera, l’incendi durant les hores diürnes es comporta com un incendi topogràfic i durant les nocturnes, com un de conduït pel vent. Aquesta dinàmica implica, a més, que la cua de l’incendi diürn es transformi en cap durant la nit i viceversa. Aquest incendis suposen grans dificultats des del punt de vista de la gestió de l’emergència.


32

Taula 9. Incendis tipus de Catalunya i els seus esquemes de propagació i singularitats (continuació)

INCENDI TIPUS

PATRÓ DE PROPAGACIÓ

SINGULARITAT ESQUEMA DE PROPAGACIÓ I ESTRATÈGIES (OPORTUNITATS DE CONTROL)

Convecció estàndard

Convecció Sense vent significatiu

L’incendi segueix la macrotopografia i el vent. Les oportunitats passen per estrènyer el cap o fer tractaments per reduir la generació de focus secundaris.

Convecció amb vent

Convecció Amb vent significatiu: a Catalunya, en situacions de ponent càlid i

molt ocasionalment amb entrades

de sud

L’incendi té un comportament convectiu, a què el vent afegeix velocitat de propagació. El vent augmenta la distància de llançament de focus secundaris, crea nous punts d’ignició fora de la zona d’influència de la columna convectiva i accelera la propagació general de l’incendi. La columna i els focus secundaris segueixen la direcció del vent, però el foc anirà cremant grans olles topogràfiques.

Convecció amb

pirocúmul

Convecció Amb desplom de pirocúmul

El pirocúmul es desploma en condensar-se i guanyar pes. Aquest desplom de la columna genera vents que poden arrancar arbres, causar llançaments massius de focus secundaris i eixamplar l’incendi en totes direccions.

Tempesta Amb tempesta en zona propera

Tempesta propera

Les tempestes en formació succionen la massa d’aire al seu voltant i, en el moment en què descarreguen, l’expulsen. Els incendis, en un primer moment, experimenten un efecte de succió cap a la tempesta i, quan aquesta descarrega, l’expulsió és en sentit completament oposat. En definitiva, els incendis de tempesta tenen com a factor de propagació el vent, ja que és l’aire el que és succionat i expulsat de la tempesta.

En total, s’ha assignat l’incendi tipus a 513 perímetres, ja que hi ha casos com, per exemple, els incendis petits, que no s’han pogut catalogar perquè no se’n disposava de la situació sinòptica o el patró de propagació. Aquests 513 incendis representen 450.940 ha, el 77% de les hectàrees cremades que es troben a la base de dades analitzada.

A la Figura 15 es mostra un mapa de Catalunya amb els perímetres i l’incendi tipus corresponent. Cal dir que hi ha alguns incendis tapats per altres succeïts posteriorment.


33

Figura 15. Perímetres d’incendi a Catalunya classificats per incendi tipus

3.4 MAPA DE ZONES HOMOGÈNIES DE RÈGIM (ZHR) A CATALUNYA

Per a la localització i caracterització de les zones homogènies de règim s’ha utilitzat la metodologia d’Agee (1993). En aquest sentit, per tal d’adaptar aquesta metodologia a un territori àmpliament antròpic, es divideix el territori en petites conques hidrogràfiques (450 ha), amb l’objectiu d’agregar zones contigües amb característiques semblants pel que fa a l’orografia, la unitat de relleu (amb l’ajuda dels perímetres de protecció prioritària, PPP), el règim de vents generals i locals, la vegetació i els incendis tipus, i generar zones homogènies (ZH) on la propagació dels incendis sigui semblant.

En una segona fase, mitjançant el criteri expert, s’analitzen les ZH individualment per tal d’estudiar la possible presència d’incendis tipus que no s’han registrat fins a


34

l’actualitat, però que es poden donar per les característiques topogràfiques, meteorològiques i de vegetació de les ZH. Per últim, la integració del càlcul del període de rotació a cada ZH permet conèixer el temps que triga cada ZH en cremar-se totalment. Fruit del resultat d’aquest càlcul, les ZH es classifiquen en zones homogènies de règim (ZHR) (Figura 16).

Figura 16. Esquema per a la generació de zones homogènies de règim

3.4.1 Identificació de la unitat mínima d’anàlisi: conca hidrogràfica

S’ha escollit la conca hidrogràfica com a unitat d’anàlisi perquè els incendis forestals, de manera general depenent del patró de propagació, interpreten el relleu del territori per desplaçar-se. Així, pel que fa al relleu, es poden distingir diferents tipus de comportaments dels incendis. Les conques hidrogràfiques són unitats del territori que poden representar aquestes diferències i, per tant, ajudar a definir i diferenciar zones homogènies a Catalunya. D’aquesta manera, les zones homogènies (ZH) ocorren per agregació d’un conjunt de conques hidrogràfiques que tenen característiques territorials semblants i per on els incendis es propaguen, en major o menor mesura, de la mateixa forma. La superfície d’aquestes conques hidrogràfiques s’ha situat al voltant de les 450 ha.

Per a l’estimació de la grandària de la conca s’ha tingut en compte la superfície mitjana dels incendis succeïts durant els darrers 40 anys, concretament dels GIF, que se situa al voltant de les 400 ha. Aquesta informació s’ha discutit amb els experts del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals dels Bombers de la Generalitat de Catalunya (GRAF) i s’ha establert una dimensió mínima de conca d’unes 450 ha.


35

Així doncs, el territori de Catalunya s’ha parcel·lat mitjançant el model digital d’elevacions (MDE) de Catalunya, de 30 x 30 m de grandària de cel·la. S’han calculat conques hidrogràfiques d’una superfície aproximada de 450 ha i s’ha utilitzat com a patró la base cartogràfica de les conques hidrogràfiques principals de Catalunya (DMAH, 2009). Aquest mapa, però, presenta algunes correccions: les zones planes de Catalunya s’han hagut de digitalitzar manualment per tal d’obtenir un mapa continu i sempre s’han respectat els límits de les conques més grans i també els grans rius com a límit. Finalment, s’han obtingut 2.401 unitats territorials que s’utilitzen de base per atribuir a cadascuna una zona homogènia (Figura 17).

Figura 17. Conques hidrogràfiques de 450 ha per a la generació de les zones homogènies (ZH)

3.4.2 Zones homogènies d’incendi (ZH) i els seus incendis tipus

L’agrupació de les conques hidrogràfiques s’ha realitzat mitjançant un criteri expert. En primer lloc, s’han caracteritzat les conques hidrogràfiques amb l’ajuda d’una sèrie de cartografia. Així, el mapa de massissos forestals de perímetre de protecció prioritària (PPP) (DMAH, 2009) s’ha utilitzat de referència per seleccionar aquelles conques que pertanyen a la mateixa unitat de relleu i que poden crear zones homogènies.

Seguidament, amb l’objectiu de crear unitats homogènies de vegetació (UHV) similars pel que fa a l’espècie arbòria principal i la seva fisiognomia, s’ha realitzat una agrupació de les classes d’hàbitats de Catalunya (Vigo [et al.], 2005). En total, s’han generat 25 UHV (Taula 10), incloent-hi aquelles unitats territorials que contenen prats, pastures, conreus i roquissars. El mapa d’UHV s’empra per unificar les conques que tenen les mateixes UHV a dintre dels massissos i, de la mateixa forma, dividir els massissos en àrees en què trobem una vegetació diferent.


36

Taula 10. Descripció i justificació de les unitats homogènies de vegetació (grup) i classes del Manual dels hàbitats de Catalunya (Vigo [et al.], 2005) que les composen

GRUP DESCRIPCIÓ DEL GRUP JUSTIFICACIÓ CLASSES MAPA D’HÀBITATS DE

CATALUNYA (MHC)

1 Avetoses, avetoses amb pi roig, avetoses amb pi negre,

avetoses amb faig.

Bosc ombrívol d'alta muntanya. 42a, 42af, 42ag, 42b, 42c, 42d, 42e, 43a

2 Pi negre obagues. 42f, 42i, 42j

3 Pi negre solanes. Els boscos de pi negre de solanes són més esparsos que els situats a les

obagues, sovint van acompanyats de sotabosc de bàlec.

42g, 42h

4 Pi roig acidòfil amb molses. Primari, ambients marcadament frescals, sotabosc de molses.

42l

5 Pi roig, altres primaris. Primari, però ambients menys frescals, sotabosc amb matoll.

42p

6 Pi roig secundari prepirinenc, pi roig amb roure martinenc,

pi roig amb faig.

42k, 42m, 42n, 42q, 42r, 42s, 43d, 43d1,

43e, 43b

7 Pi roig i pinassa prepirinencs, de la Catalunya central i

serres de Tarragona, i roures secs.

Grup 7, d’ambient més sec que el grup 6.

42t, 42v, 42 ah, 42o, 42u, 43f

8 Pinassa i pi blanc. 42ai

9 Pi blanc. 42aa, 42ab, 42ac, 42ad, 42ak, 42z

10 Suredes. 45a, 45b

11 Alzinars, alzinars amb roures. Localitzacions humides d’alzinars. Inclou el castanyer i el roure africà

45c, 45d, 45e, 41o, 41p

12 Carrascars, carrascars i roures.

45d1, 45f

13 Alzinars i sureres amb pins. Inclou pinedes de pinastre i pi pinyer que molt freqüentment porten estrat

d'alzina o suro.

42w, 42x, 42y, 45g, 45i

14 Carrascars amb pins. 45h

15 Fagedes i boscos planocaducifolis ombrívols.

41 fins a 41i

16 Rouredes seques. 41j, 41k, 41l, 41m, 41n

17 Planocaducifolis de muntanya.

Bedolls i trèmols. 41q, 41r, 41s, 41t, 41u

18 Formacions de ribera. Inclou bosc i formacions arbustives de ribera (p. ex. canyars, etc.).

Classes 37, 44, 53, 54

19 Prats i herbassars de terra baixa.

Classes 34, 35g

20 Prats i herbassars de muntanya i alta muntanya.

Classes 35 (tret de la 35g) i 36

21 Pastures herbàcies, prats de dall.

81a, 38a, 38b, 38c, 38d

22 Conreus herbacis de reg. 82a1, 82a2, 82b, 82d

23 Conreus de secà. 82c

24 Conreus llenyosos, fruiters. 83

25 Zones nues, roquissars, vegetació halòfita.

15, 61, 62, 63


37

No obstant això, el criteri de més pes per tal d’agrupar les diferents conques són els incendis tipus. En aquest sentit, mitjançant l’ús del mapa de perímetres d’incendis tipus generat a la fase anterior (Figura 15), s’unifiquen les conques que presenten un mateix patró de propagació per a cadascun dels diferents incendis tipus que s’hi troben (cal dir que es marquen com dues ZH les que presenten un límit de distribució de qualsevol dels incendis tipus).

En aquelles conques en què no s’ha registrat cap incendi, s’ha realitzat un treball d’extrapolació pressuposant que les porcions del territori de característiques semblants poden originar, sota les mateixes condicions meteorològiques, un mateix incendi tipus. Així, les característiques que han de tenir aquests territoris perquè la resposta de la propagació de l’incendi sigui similar, és a dir, perquè tinguin el mateix incendi tipus, són l’orografia, la vegetació i el règim de vents generals.

Fruit d’aquest procés es genera el mapa d’incendis tipus que s’observa a la Figura 18, en què es presenta el percentatge de superfície cremada per incendi tipus respecte del total de la superfície cremada en cada ZH i per al període 1800-2007.


38

Figura 18. Mapa d’incendis tipus registrats a Catalunya amb el percentatge de superfície cremada per cadascun en les diferents zones homogènies (ZH)

Posteriorment, gràcies als coneixements experts del GRAF, s’ha analitzat quins incendis tipus poden tenir lloc en cada ZH pressuposant que les porcions del territori de característiques semblants (orografia, vegetació) poden originar, sota les mateixes condicions meteorològiques, un mateix incendi tipus. Aquest darrer pas ha esdevingut clau per generar el mapa potencial d’incendis tipus que es mostra a la Figura 19. Aquest mapa indica, per a cada ZH, els incendis tipus (registrats o no) que es poden donar.

En aquesta fase, cal remarcar que dos dels deu incendis tipus identificats no s’han considerat a l’hora de crear el mapa potencial d’incendis tipus: tempesta propera i convecció amb pirocúmul. Els incendis de tempesta propera es caracteritzen per tenir un comportament erràtic i, per tant, és difícil estimar les zones potencials on poden donar-se. Pel que fa als incendis de convecció amb pirocúmul, fins ara


39

solament n’hi ha descrit un a Catalunya i no es disposa d’informació i coneixement suficients per extrapolar aquest tipus d’incendi a altres zones del territori.

Figura 19. Mapa potencial d’incendis tipus a cada zona homogènia (ZH). Aporta informació dels diferents incendis tipus que poden donar-se a Catalunya

També, a partir de l’anàlisi realitzada i el criteri expert, es creen una sèrie de mapes de distribució potencial dels incendis tipus (Figures 20 i 21). Aquests mapes permeten identificar les àrees del territori català on es poden donar els diferents incendis tipus identificats.

En el cas de l’àrea de distribució potencial dels incendis de convecció estàndard, s'observen tres zones que no estan incloses dins l’àrea potencial d’aquest incendi tipus, tot i que s’hi han registrat incendis de convecció d’una superfície acumulada superior a 500 ha. Això és degut al fet que les condicions de la vegetació han canviat


40

des que es van produir els incendis i que, en l'actualitat, no hi ha una acumulació o continuïtat de combustible suficients per considerar aquestes zones com a potencials d’incendis de convecció estàndard.

En el cas dels incendis de vent amb relleu també hi ha una zona no classificada com a potencial, tot i haver registrat incendis d'aquest tipus. Aquest cas s’observa a la ZH de la plana de l’Empordà, on els incendis identificats s’han produït en una àrea de relleu suau dins de la plana que no s’ha diferenciat com a ZH perquè representa una superfície massa petita.

Figura 20. Distribució potencial dels diferents incendis tipus i informació de la superfície afectada dins de cada ZH pels incendis registrats de cada tipologia


41

Figura 21. Distribució potencial dels diferents incendis tipus i informació de la superfície afectada dins de cada ZH pels incendis registrats de cada tipologia (continuació)


42

3.4.3 Zones homogènies de règim d’incendi (ZHR): període de rotació del foc

De les metodologies existents per descriure el règim d’incendis (Agee, 1993; Vázquez i Moreno, 1998; Hann [et al.], 2004), la més apropiada per a la nostra zona d’estudi, tot i haver estat modificada, és la del càlcul del període de rotació d’Agee (1993). Les primeres hipòtesis de treball es van encaminar a aplicar la metodologia seguida per l’USDA Forest Service per al desenvolupament de les FRCC que s’ha explicat a la introducció d’aquest capítol, però la falta de dades ho va impedir. Atesos els resultats anteriors, es va buscar una nova línia metodològica i l’equip de treball es va posar en contacte amb James K. Agee.

L’estudi de la història del foc, per part d’Agee (1993), es va desenvolupar a les Blue Mountains dels EUA, on es van estudiar totes les marques que els incendis havien deixat sobre el territori amb el pas del temps. Allà es va determinar el període de rotació del foc sobre unes parcel·les d’estudi i, després, el resultat es va extrapolar a la resta del territori forestal dels EUA.

Una de les premisses per calcular aquest període és que la única pertorbació que afecta una zona determinada és el foc i, a més, s’han d’incloure tots el registres d’incendis per al període estudiat. Aquesta hipòtesi és irreal a les nostres contrades, ja que la modificació del paisatge per causes antròpiques al llarg del temps ha estat molt important. És per això que la creació de les ZH permet, d’alguna manera, establir àrees on la història del foc i la intervenció antròpica han esdevingut, si més no, similars i caracteritzar la freqüència i l’extensió dels incendis. Addicionalment, també es presenta la freqüència puntual del foc, que dóna una idea de les zones més afectades pels incendis a Catalunya.

La integració del període de rotació del foc en cadascuna de les ZH identificades és el darrer pas per a la determinació de les zones homogènies de règim (ZHR) de Catalunya. El període de rotació indica el temps que triga cada ZH en cremar-se totalment. El període de retorn o període de rotació s’ha calculat adaptant la metodologia d’Agee (1993) per a un període de 40 anys i per a cada zona homogènia. S’ha utilitzat aquest període perquè a la base de dades n’apareixen tots els incendis. D’altra banda, s’ha assumit que els perímetres no s’encavalquen al període calculat i s’ha eliminat la superfície que no es pot cremar (p. ex. nuclis urbans). L’expressió matemàtica utilitzada és la següent:

NFR p

Sc Sac

On:

NFR: Natural Fire Rotation (període de rotació).

p: període (anys).

Sc: superfície cremada (ha).

Sac: superfície apta per cremar (ha).


43

A la Figura 22 es mostren les ZHR per a Catalunya marcades amb el mateix color segons els intervals del període de rotació, juntament amb el percentatge de superfície cremada per a cada incendi tipus respecte del total de la superfície cremada dins de cada ZH.

Figura 22. Agrupació de zones homogènies de règim (ZHR) per intervals del període de rotació del foc (dades d’incendis dels últims 40 anys). També es mostra el percentatge de superfície cremada per a cada incendi tipus en les diferents zones homogènies (ZHR). El període de rotació representa el temps que trigarà una ZHR en cremar-se totalment


44

3.5 MAPA DE RISC D’INCENDIS TIPUS

En aquest capítol es presenta el mapa de risc d’incendis tipus per a Catalunya, que permet identificar les àrees del territori més vulnerables als grans incendis forestals (GIF). Per a la seva elaboració s’ha utilitzat el mapa d’incendis tipus de Catalunya (Figura 15), juntament amb la informació del període de rotació del foc de les zones homogènies de règim (ZHR) i les característiques generals del paisatge, el clima i la vegetació forestal (Vigo [et al.], 2005). D’aquesta manera, mitjançant la valoració d’aquets factors s’ha realitzat el càlcul del risc d’incendi tipus (Figura 23).

Figura 23. Factors seleccionats per al càlcul del risc d’incendis tipus

3.5.1 Càlcul del valor del risc d’incendis tipus

Per tal d’assignar el valor de risc d’incendis tipus a cada ZHR es fan servir els factors següents:

1) Incendi tipus: quatre nivells (4, 3, 2, 1) en funció de la intensitat, el tipus de front i la velocitat de propagació del foc que determinen la dificultat de control dels incendis.

2) Període de rotació del foc: quatre nivells en funció del període de rotació del foc o de la proporció de superfície cremada en cada ZHR, ja que el període de rotació del foc fa referència al temps necessari perquè una ZHR es cremi totalment.

3) Característiques territorials, de paisatge i climàtiques, juntament amb la tipologia de vegetació: tres nivells en funció de si el paisatge i l’estructura forestal són molt, mitjanament o poc vulnerables de generar focs de capçades.


45

El valor de risc d’incendi tipus (MA: molt alt, A: alt, M: moderat, B: baix) per a cada ZH resulta de la combinació dels dos primers factors i és igual al valor ponderat de la superfície cremada per cada incendi tipus en cada ZHR multiplicat pel valor associat a cada incendi tipus segons la seva virulència i dificultat d’extinció, multiplicat per un índex de proporció de superfície cremada respecte al total de superfície de cada ZHR.

Els valors numèrics que corresponen a cada nivell de risc d’incendi tipus són:

MA: > 3,5; A: (2,5 - 3,5); M: (1,5 - 2,5); B: ≤ 1,5

El càlcul és el següent:

RotacióISup

TipusVITipusSupIRisc

n

___

××

=∑1

On:

Supl_Tipus: superfície afectada per cada incendi tipus dins d’una ZHR.

VI_Tipus: valor associat al tipus d’incendi segons la seva virulència i dificultat de control (factor 1).

I_Rotació: factor multiplicador en funció de la proporció de superfície cremada en cada ZHR (factor 2).

n: incendis tipus que es donen en una ZHR.

Sup: superfície total cremada dins una ZHR.

En alguns casos, el valor final obtingut pot passar a la categoria següent, superior o inferior, en funció del factor 3. Per exemple:

- Cas de ZHR amb afectació mitjana o baixa per incendis, a causa que en el passat presentaven un paisatge amb una activitat agrícola i forestal important i, per tant, d’entrada, no tenen un risc elevat. Avui dia, però, per raó de l’abandonament rural, han desenvolupat boscos amb una gran acumulació de combustible que poden generar focs intensitat d’elevada. En aquests casos, el factor de risc de la ZHR augmenta (cas de la ZHR de la ribera Salada del Solsonès).

- Cas de ZHR, com la plana de Lleida, on per tipologia d’incendi més probable que pot succeir seria vulnerable, però a causa de la tipologia de paisatge, bàsicament agrícola, no presenta un risc alt d’incendi tipus.

3.5.2 Factors per al càlcul del risc d’incendis tipus

A continuació, es presenta una descripció més detallada dels factors 1 i 2 que es tenen en compte en el càlcul del risc d’incendis tipus.


46

Factor 1. Incendis tipus

Als diferents tipus d’incendis (GIF) que afecten Catalunya, se’ls ha assignat un valor en funció de la intensitat i la velocitat de propagació del foc que generen, que en determina l’envergadura i la dificultat de control. D’aquesta manera, els incendis tipus es classifiquen en quatre nivells segons la dificultat d’extinció associada (Taula 11). L’incendi tipus de convecció amb pirocúmul i tempesta propera no es té en compte en aquesta classificació pel que s’ha explicat a l’apartat 3.4.2, i l’incendi de vent amb subsidència tampoc, perquè és un tipus d’incendi que combina l’incendi tipus de vent i el topogràfic.

Taula 11. Valor assignat als incendis tipus en funció de la dificultat d'extinció

CLASSIFICACIÓ DELS INCENDIS TIPUS EN FUNCIÓ DEL SEU COMPORTAMENT I DIFICULTAT D’EXTINCIÓ

VALOR ASSIGNAT

A) Incendis de convecció (inclou tots els incendis de convecció, amb vent o sense): focs amb dinàmiques de propagació complexes caracteritzats per velocitats de propagació i intensitats de front elevades. Presència d’ambient de foc propi i salts per focus secundaris, factors clau en la superació de la capacitat d’extinció. El potencial d’aquests incendis està determinat per la continuïtat de combustible i la durada de l’episodi sinòptic. Acumulen la major part de la superfície afectada per GIF a Catalunya i són els protagonistes d’episodis com els incendis del Bages-Berguedà 94, Gualba 94, Margalef 94, Solsonès 98, Sant Llorenç Savall 03 o Cardona 05.

4

B) Incendis conduïts per vent en zones amb relleu: focs molt ràpids amb eixos de propagació constants i predictibles. Complexitat d’extinció per la interacció del vent en zones amb relleu que estableixen zones de contravent i obertures de flanc ràpides i violentes. El desplegament del sistema extintor és més lent que la propagació del foc per la complicació del relleu i la implementació de maniobres és complexa. El potencial d’aquests incendis es determina per la continuïtat del combustible i la presència de zones lliures d’afectació del vent general. Alguns incendis de rellevància són: Tivissa 67, Cardó 95, Cap de Creus 01, Vandellòs 06, Ventalló 07.

3

C) Incendis conduïts per vent a les planes: focs ràpids amb eix de propagació constant i predictible. Dificultats extintores en l’estabilització del cap amb necessitat d’oportunitats franques (discontinuïtats de combustible o zones sense vent), flancs assequibles per norma general. El potencial d’aquests incendis es determina per la continuïtat del combustible i la presència de zones lliures d’afectació del vent general. Incendis de rellevància: Ossó de Sió 03, Mont-roig 07, la Donzell 09.

D) Incendis topogràfics amb succió de vall principal: propagació condicionada per la topografia amb el pendent i l’orientació (vessants calents) com a factors principals i sota la influència del vent dominant de les valls principals. Eix de propagació predictible amb la dificultat d’extinció condicionada per la ràpida propagació per l’efecte del vent i la lentitud de desplegament de mitjans en orografies abruptes en el cas d’estrets. Potencial condicionat per la topografia i l’àmbit d’influència del vent de vall principal. Incendis de rellevància: Oliana 86, la Riba 94 i 02.

2

E) Incendis topogràfics (inclou topogràfic estàndard i topogràfic litoral): propagació condicionada per la topografia amb el pendent, l’orientació i els vents locals com a factors principals. Eix de propagació i oportunitats d’extinció predictibles. Dificultat d’extinció condicionada de forma genèrica pels accessos, l’orografia i els combustibles. Potencial d’incendi condicionat per la topografia (mida i forma de les conques hidrogràfiques). Incendis de rellevància: Tivenys 78, Lloret 79, Tiurana 94.

1


47

Factor 2. Període de rotació del foc

Es diferencien quatre nivells en funció del període de rotació del foc o la proporció de superfície cremada en cada ZHR, ja que el període de rotació del foc fa referència al temps necessari perquè una ZHR es cremi totalment. Són dues maneres d’explicar el mateix concepte. Així, parlar d’un període de rotació de 40 anys en una determinada ZHR significa que s’ha cremat el 100% de la superfície durant el període d’estudi de 40 anys. En aquest cas, per a la determinació de l’índex multiplicador s’ha fet servir la proporció de superfície cremada.

Taula 12. Índex multiplicador assignat en funció del percentatge de superfície cremada en 40 anys en una ZHR

PERCENTATGE DE SUPERFÍCIE CREMADA EN UNA ZHR ÍNDEX MULTIPLICADOR

> 33%, equiparable a un període de rotació inferior a 120 anys: espais en què la transcendència del foc en el paisatge és molt important, a causa de l’elevada proporció de superfície que ha estat afectada per incendis forestals. Es pot tractar d’àrees amb una alta recurrència de focs que incrementen la proporció de superfície cremada (p. ex. Cap de Creus) o àrees afectades per GIF que han estat capaços de cremar bona part de la superfície de la ZHR (p. ex. Castelltallat-Pinós).

1,3

15-33%, equiparable a un període de rotació d’entre 120-270 anys: es tracta d’àrees en què el fenomen dels incendis forestals és important perquè han estat afectades per episodis destacables de GIF en les darreres dècades. En aquestes zones, la recurrència no és el tret característic i els GIF no assoleixen l’abast de superfície del grup anterior. L’Albera, Ancosa, el Montsià o el Garraf són exemples d’aquest grup.

1,15

5-15%, equiparable a un període de rotació d’entre 270-800 anys: espais amb incidència de GIF menor, o bé per les característiques de paisatge i discontinuïtat de combustible, com és el cas de les planes de la Ribera d’Ebre, el Priorat o la Terra Alta, o bé per tenir incendis tipus de característiques més assequibles pel que fa al control per part del servei d’extinció, com són les zones de Serra Marina, Alforja o Alta Garrotxa.

1

< 5%, equiparable a un període de rotació superior a 800 anys: es tracta d’àrees en què la transcendència dels incendis forestals ha estat menor en les darreres dècades. Recurrència baixa i poca presència o presència nul·la de GIF per característiques climàtiques favorables o característiques de paisatge i continuïtat de combustible poc favorables per al desenvolupament de GIF. La Cerdanya, la plana del Gironès i la Selva o el Camp de Reus en són exemples.

0,9


48

3.5.3 Significat i aplicació del mapa

A continuació, a la Figura 24 es presenta el mapa de risc d’incendi tipus per a Catalunya, que identifica aquelles àrees de Catalunya amb més risc de patir un incendi tipus, tot incorporant informació sobre el tipus de foc que és més probable que es doni i les seves principals característiques quant a comportament, patró de propagació i possibilitats de control.

Es tracta d’un mapa que respon al context de territori i paisatge forestal actual i que podrà ser adaptat en el futur, segons si es produeixen canvis importants en el paisatge i la configuració estructural dels boscos de Catalunya. Així, els focs de convecció, caracteritzats per velocitats de propagació i intensitats de front elevades amb un potencial determinat per la continuïtat de combustible i la durada de l’episodi sinòptic, es concentren en zones de gran continuïtat de boscos i estructures forestals amb acumulació i continuïtat vertical de combustible sobrevinguda, sobretot, en les darreres dècades. En aquests casos, amb la gestió forestal es pot retornar a paisatges més resistents als incendis forestals i modificar el nivell de risc d’incendis tipus de zones actualment afectades per incendis de convecció.

Figura 24. Mapa de risc d’incendis tipus de Catalunya


49

El mapa de risc d’incendis tipus diferencia quatre nivells de risc. Aquests són:

o Risc molt alt: comprèn aquelles àrees de Catalunya (ZHR) en què s’observa un elevat % de territori afectat per incendis dels tipus A i B (vegeu Taula 11, Classificació dels incendis tipus) i on, a més, la incidència dels incendis és molt important pel que fa a la proporció de superfície cremada, amb més del 84% dels casos que superen el 15% de superfície cremada en els darrers 40 anys i més del 60% de les ZHR que superen el 33% de la superfície. Això pot ser degut al fet de patir un GIF de gran abast superficial (Catalunya central) o per l’alta recurrència d’incendis (zones afectades pel vent, com el Cap de Creus o la serra de Tivissa-Vandellòs). També inclouen zones que, tot i no mostrar una afectació d’incendis molt alta, són molt vulnerables per la tipologia de vegetació que presenten, juntament amb les característiques territorials i climàtiques.

Aquestes, constitueixen zones de gestió prioritària des del punt de vista de la prevenció d’incendis i es recomana aplicar-hi models de gestió forestal específics que integrin un grau de resistència major enfront dels GIF.

o Risc alt: comprèn aquelles àrees de Catalunya en què s’observa un elevat % de territori afectat per incendis dels tipus B, C i D, i on, a més, la incidència dels incendis és important pel que fa a la proporció de superfície cremada, amb un 50% de les ZHR amb més del 15% de superfície cremada en les darreres dècades. La major part d’aquestes àrees inclouen massissos forestals afectats per vents generals forts (mestral, tramuntana i ponent) però que, per les característiques territorials i de vegetació, no assoleixen incendis de gran abast ni alta recurrència, com per exemple, la plana de l’Empordà o el massís del Montsià. També inclou zones que tot i no presentar una afectació d’incendis molt alta, presenten una tipologia de vegetació (boscos amb gran acumulació de combustible) i unes característiques territorials i climàtiques que les fan vulnerables. És el cas del ponent de la Noguera i el Pallars Jussà.

Aquestes també constitueixen zones de gestió prioritària des del punt de vista de la prevenció d’incendis i es recomana aplicar-hi models de gestió forestal específics que proporcionin un grau de resistència major enfront dels GIF.

o Risc moderat: comprèn aquelles àrees de Catalunya en què els incendis més comuns són dels tipus C, D i E, i, a més, la superfície afectada per incendis i la seva recurrència són menors que en els casos anteriors, amb el 92% de les ZHR amb menys del 15% de superfície cremada en les darreres dècades. En aquest grup s’inclouen les zones afectades per situacions sinòptiques facilitadores de GIF però que per la tipologia de vegetació i les característiques territorials no generen incendis de gran abast, com podria ser la plana agrícola de Lleida. També es poden trobar en aquest grup les zones amb incendis històrics importants que van afectar la major part de la superfície amb potencial de cremar-se en forma de GIF, com és el cas de les àrees metropolitanes del Vallès Occidental i el Vallès Oriental, que ara presenten poca continuïtat de massa forestal per crear incendis de gran abast.


50

Aquestes zones no són prioritàries, en el context actual, des del punt de vista de la prevenció d’incendis.

o Risc baix: comprèn les àrees de Catalunya que han estat molt poc afectades per incendis forestals, amb el 84% de les ZHR amb menys del 5% de superfície cremada en les darreres dècades i on els incendis més comuns són dels tipus D i E. Normalment estan associades a les zones de muntanya del Pirineu i el Prepirineu o a zones eminentment agrícoles amb molta discontinuïtat de combustible, com el camp de Reus o el delta de l’Ebre.

Aquestes zones no són prioritàries, en el context actual, des del punt de vista de la prevenció d’incendis.

Així doncs, a partir de la informació del mapa de risc d’incendis tipus, les zones de risc molt alt i alt es determinarien com les àrees del territori català més prioritàries de cara a la prevenció d’incendis i on cal apostar per models de gestió forestal que confereixin un grau de prevenció major enfront dels GIF, mentre que les zones de risc d’incendi tipus moderat i baix no serien prioritàries.

D’altra banda, hi ha algunes zones de Catalunya que són de difícil determinació pel que fa al risc d’incendis tipus (estan a cavall entre zones de risc alt i moderat), atès que la història d’incendis no és gaire abundant però, en canvi, s’hi identifica la possibilitat de donar-se incendis de convecció de gran abast. Per exemple, Collserola o la part alta de Prades. En aquests casos, la inclusió final de les ZHR en un nivell o un altre condicionarà que siguin zones prioritàries de gestió per a la prevenció d’incendis.

VULNERABILITAT DE LES ESTRUCTURES FORESTALS AL FOC DE CAPÇADES


53

4. CARACTERITZACIÓ DE LES ESTRUCTURES FORESTALS I LA

SEVA VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES

4.1 INTRODUCCIÓ I ANTECEDENTS

4.1.1 Gestió forestal i comportament del foc

Com s’exposa a la introducció, la interacció entre la meteorologia, la topografia i el combustible determina com es propaga un incendi (Rothermel, 1983). El rol que aquests factors juguen en el comportament i la propagació del foc ha estat àmpliament discutit per un gran nombre d’autors (Carey i Schumann, 2003; Graham [et al.], 2004). Alguns suggereixen que, sota condicions meteorològiques extremes i pendents elevats, la importància del combustible és, si més no, relativa (Carey i Schumann, 2003).

Això no obstant, d’aquests paràmetres, el combustible és l’únic sobre el qual podem actuar directament amb l’objectiu d’influir en el comportament i el tipus de foc. Existeixen diferents estratègies de gestió del combustible per tal de contenir o modificar el comportament del foc, que passen per l’aïllament, la modificació o la conversió del combustible (Pyne [et al.], 1996). L’objectiu que es persegueix en aïllar el combustible és controlar l’incendi en una àrea i possibilitar així l’atac directe. Els boscos en què el combustible ha estat modificat o convertit també poden servir per encerclar el foc, però l’objectiu principal d’aquesta gestió és influir en el comportament del foc. Per fer-ho, Agee i Skinner (2005) defineixen quatre principis bàsics per augmentar la resistència de les estructures forestals al foc de les coníferes de l’oest dels EUA (Taula 13).

Taula 13. Principis bàsics de gestió forestal per a la reducció de la vulnerabilitat als focs de capçades. Modificat d’Agee i Skinner (2005)

PRINCIPI EFECTE AVANTATGE COMENTARIS

Reduir la càrrega de combustible de

superfície.

Redueix la longitud de la

flama.

Control fàcil, antorxeig menor.

El tractament que menys pertorbacions genera en la

superfície és la crema prescrita.

Augmentar l’alçada a la base

de la capçada.

El foc no passa a les capçades.

Antorxeig menor. Els vents en superfície poden augmentar.

Disminuir la densitat aparent de les capçades.

La propagació del foc entre capçades

disminueix.

Redueix el potencial de foc de

capçades.

Els vents en superfície poden augmentar i els combustibles en superfície poden disminuir el seu

contingut d’humitat.

Deixar els arbres grans.

Les capçades es troben a més

alçada.

Augmenta la supervivència.

Treure els arbres petits pot resultar menys rendible econòmicament.


54

Segons Fernandes i Rigolot (2007), la seqüència de tractaments per reduir la vulnerabilitat d’un rodal als focs de capçades seria la següent:

o Reducció del combustible de superfície per limitar la intensitat del foc potencial de superfície.

o Poda i eliminació del combustible d’escala per reduir la probabilitat de desenvolupament del foc en sentit vertical.

o Aclarida baixa per minimitzar la probabilitat de transmissió del foc entre capçades.

Als EUA, l’efectivitat d’aquests tractaments per reduir la vulnerabilitat als focs de capçades s’ha demostrat àmpliament en focs experimentals, casos d’estudi i/o amb la utilització de simuladors (Carey i Schumann, 2003; Graham [et al.], 2004; Peterson [et al.], 2005). No obstant això, l’efectivitat d’aquests tractaments al llarg del temps en diferents ecosistemes i règims de foc no ha estat tan estudiada. A escala de rodal, els tractaments de vegades no són satisfactoris perquè els GIF es mouen en escales més grans. Pel que fa al paisatge, per contra, els tractaments del combustible poden ser insuficients o estar localitzats en llocs equivocats, fet que també els fa inefectius.

Per tant, l’escala temporal i espacial dels tractaments són aspectes que cal analitzar bé a l’hora de planificar estratègies de gestió del combustible (Agee i Skinner, 2005). En aquest sentit, Finney (2001) defineix un algoritme per descriure estratègies que optimitzin els tractaments i que interrompin el moviment del foc en el paisatge. Així doncs, és probable que la modificació o la conversió dels combustibles a escala de rodal no puguin alterar en gran mesura el nombre d’hectàrees que un incendi crema, però sí que poden influir en el tipus de foc que es desenvolupa reduint-ne, en la majoria dels casos, la severitat i, en cas que la ignició es produeixi en una àrea gestionada, impedint que el foc es propagui per les capçades.

Existeixen diferents tipus de classificacions dels incendis forestals, des dels descrits a l’apartat 3.1.1, que s’agrupen en funció del factor que domina la propagació, fins als que es classifiquen en funció de quin sigui l’estrat de vegetació per on el foc es propaga. Així, es poden diferenciar tres tipus d’incendis:

o Foc subterrani: la flama es propaga per l’interior del sòl. És un procés conegut com smouldering, en què la matèria orgànica crema sense flama (Frandsen, 1987).

o Foc de superfície: la flama es propaga pels combustibles de superfície i, fins i tot, pel sotabosc de major alçada (Figura 25).

o Foc de capçades: iniciat com a conseqüència de la calor de convecció que transmet el foc de superfície a les capçades dels arbres (Van Wagner, 1977). Inclou tres subgrups (Figura 25):

- Passiu: les capçades cremen individualment.


55

- Actiu: el foc es propaga per les capçades però necessita la calor de convecció per mantenir aquesta propagació.

- Independent: el foc es propaga per les capçades de forma independent a com ho fa a la superfície (Van Wagner, 1993). Aquesta última tipologia és poc comuna, es desenvolupa sota condicions meteorològiques extraordinàries i pendents elevats.

Figura 25. Classificació dels incendis en funció de l’estrat pel qual es manté la flama

4.1.2 Relació entre estructura forestal i foc

Els focs de capçades actius, juntament amb els independents, són els que representen la major amenaça per als sistemes d’extinció, ja que generen intensitats altes, llançament de focus secundaris massius, longitud de flames elevada i velocitats de propagació que dupliquen les produïdes en un foc de superfície (Scott i Reinhardt, 2001). Per tal d’evitar aquestes situacions, és molt important la gestió forestal activa amb l’objectiu de crear estructures forestals més resistents al foc i que facilitin l’extinció dels incendis. Cal tenir en compte que, sovint, la meteorologia pot jugar un paper més rellevant en el comportament del foc que no pas el combustible.

Augmentar l’alçada a la base de la capçada, reduir la càrrega de combustibles en superfície i modificar la densitat dels rodals són algunes de les accions que els gestors poden dur a terme per augmentar la resistència al pas del foc pel bosc i, al mateix temps, facilitar les tasques dels equips d’extinció. Això no obstant, per aconseguir-ho, es necessita informació tècnica i numèrica sobre quines són les estructures forestals més òptimes per reduir la vulnerabilitat al foc de capçades d’un rodal de la manera més efectiva i viable econòmicament.

En la literatura, existeix un nombre elevat de manuals que tenen com a objectiu informar els gestors de com crear estructures forestals resistents al foc de capçades mitjançant tractaments silvícoles (Weatherspoon, 1996; Johnson [et al.], 2007). Tanmateix, existeixen poques eines que valorin si un rodal forestal amb una determinada estructura silvícola és vulnerable de generar focs de capçades i, per tant, que avaluin l’eficiència dels tractaments silvícoles realitzats al rodal. Actualment, per avaluar la vulnerabilitat d’un rodal forestal als incendis s’utilitzen alguns simuladors, però presenten una aplicació pràctica reduïda perquè requereixen


56

variables difícils de mesurar que no se solen estimar en els inventaris forestals convencionals.

També s’han desenvolupat algunes eines per identificar si una estructura forestal és susceptible de generar focs de capçades (com són els nomògrafs o les claus de decisió, que tenen l'avantatge de ser d’ús ràpid i fàcil). En el cas del Pinus halepensis, Dimitrakopoulos [et al.] (2007) desenvolupen nomògrafs utilitzant el model d’iniciació de foc de capçades de Van Wagner (1977) i el model de foc de superfície de Byram (1959). L’usuari, de manera ràpida, pot calcular la longitud de la flama crítica i la velocitat de propagació necessària per a la iniciació d’un foc de capçades. D’altra banda, també s’han utilitzat mètodes més aviat heurístics i d’opinió d’experts amb aquest objectiu. Fahnestock (1970) dissenya dos claus per determinar la velocitat de propagació i el potencial del foc de capçades. La segona clau està basada en la fracció de cabuda coberta, la densitat de les capçades i la presència de combustibles d’escala. Més tard, Menning i Stephens (2007) desenvolupen una clau que avalua fins a quin punt un foc de superfície és capaç de pujar a les capçades mitjançant la caracterització dels combustibles d’escala en una àrea definida. A Europa, en el marc del projecte Prometheus, i per tal d’adaptar els sistemes de comportament del foc com el Canadian Forest Fire Behaviour Prediction (FBP) (Lawson [et al.] 1985) als combustibles mediterranis, s’han elaborat combustibles tipus per modelar els focs de superfície, tenint en compte l’alçada dels combustibles i la seva densitat. El sistema Prometheus (CIFFC, 2010) diferencia set combustibles tipus:

1. Combustibles situats al sòl: pastures amb recobriment superior al 50%.

2. Combustibles de superfície (0,3-0,6 m): matoll amb recobriment superior al 60% i recobriment de l’estrat arbori inferior al 50%.

3. Matolls i regenerat d’alçada mitjana (0,6-2 m): recobriment de matoll superior al 60% i recobriment arbori inferior al 50%.

4. Matolls d’alçada elevada (2-4 m): recobriment de matoll superior al 60% i recobriment arbori inferior al 50%.

5. Arbrat (> 4 m): recobriment dels combustibles situats al sòl inferior al 30%.

6. Arbrat (> 4 m): recobriment de matolls i regenerat de mitja alçada superior al 30%. Les capçades es troben a una distància superior a 0,5 m dels matolls.

7. Arbrat (> 4 m): recobriment de matolls superior al 30%. Les capçades es troben a una distància inferior a 0,5 m dels matolls.

D’altra banda, González-Olabarria [et al.] (2007) estimen, a través de la comparació de fotos i models virtuals d’estructures forestals, la percepció dels experts de la vulnerabilitat al foc. Els resultats suggereixen que la càrrega de combustible en superfície i el nivell d’irregularitat del rodal (expressat com a coeficient de variació del diàmetre) són clau per a la percepció, per part dels experts, d’una vulnerabilitat alta al foc.

És per això que es considera important disposar d’una eina que, de manera ràpida i senzilla, permeti tipificar si un rodal forestal presenta una estructura de vulnerabilitat elevada per generar focs de capçades o, al contrari, presenta unes


57

característiques que el fan resistent i dificulten la propagació del foc. Aquesta caracterització permet prioritzar les actuacions silvícoles en els rodals més vulnerables i articular models de gestió que avancin cap a l’estructuració del bosc amb la finalitat de reduir la incidència dels grans incendis forestals (GIF) en el territori.

A continuació, es presenta la metodologia que s’ha seguit per desenvolupar les claus d’identificació de la vulnerabilitat al foc de capçades (CVFoC) de les estructures forestals, que serviran per determinar els tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) d’un rodal forestal, tot proveint els gestors de dades numèriques i referències tècniques per guiar les pràctiques de gestió forestal cap a la prevenció dels GIF.

4.2 FASES DE TREBALL

Es presenten les fases de treball seguides per a la determinació dels tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) i la construcció de les claus CVFoC que en permeten la identificació.

a) Selecció de les variables silvícoles-estructurals que condicionen el comportament del foc.

a.1 Recollida d’informació bibliogràfica i de coneixement expert mitjançant un panell d’experts i qüestionaris amb l’objectiu de seleccionar les variables principals que condicionen el comportament del foc i els valors límit d’aquestes.

a.2 Anàlisi i síntesi de la consulta bibliogràfica i de l’opinió d’expert.

b) Elaboració i validació de les claus de vulnerabilitat al foc de capçades (CVFoC).

b.1 Construcció de les claus provisionals a través de la informació recollida a la primera fase i millora d’aquestes claus mitjançant un procés iteratiu de testatge i adaptació de les claus.

b.2 Validació de les CVFoC definitives mitjançant testatge i panell expert.

b.3 Tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC) definides a partir de les CVFoC.


58

4.3 CLAUS DE VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES DE LES

ESTRUCTURES FORESTALS (CVFOC)

Les claus per a la identificació de la vulnerabilitat al foc de capçades (CVFoC) de les estructures forestals que es presenten en aquest capítol han estat elaborades, principalment, en les dues fases que es mostren a continuació. En la primera s’han seleccionat les variables silvícoles-estructurals que influeixen en el comportament del foc mitjançant l’anàlisi de bibliografia i eines desenvolupades en altres països amb fins similars (Fahnestock, 1970; Menning i Stephens, 2007) i la informació recollida en panell d’experts. En la segona fase, s’han elaborat i perfilat les CVFoC per mitjà de testatge a camp (Figura 26).

Figura 26. Esquema de les principals tasques desenvolupades per a la construcció de les CVFoC

4.3.1 Selecció de les variables silvícoles-estructurals que condicionen el comportament del foc

En aquesta primera fase s’han identificat les variables silvícoles i estructurals, així com els valors i intervals crítics d’aquestes, que condicionen el comportament del foc, amb l’objectiu de dissenyar, en una segona fase, les CVFoC. La identificació d’aquestes variables i valors s’ha dut a terme mitjançant l’anàlisi d’informació bibliogràfica i coneixement expert (a partir de qüestionaris en panells d’experts). La Figura 27 mostra el procés de treball seguit durant aquesta fase metodològica.


59

Figura 27. Procés de treball seguit durant la primera fase metodològica

Informació bibliogràfica

La informació bibliogràfica utilitzada es divideix en dos blocs. El primer bloc recull una descripció d’eines d’identificació de la vulnerabilitat al foc de les estructures forestals desenvolupades arreu del món que s’han considerat rellevants i han servit de font per a la construcció de les CVFoC. Al segon bloc s’enumeren els principals articles científics que presenten informació referent a la influència o relació de diferents variables silvícoles en el comportament del foc, així com alguns valors de referència per a algunes espècies determinades. L’anàlisi d’aquest conjunt d’informació serveix de base per a la construcció de les CVFoC (vegeu Annex 1).

Panell d’experts i qüestionaris

El panell d’experts es defineix com un grup d’especialistes, amb reputació en un tema concret, que es reuneix per tal d’emetre un judici col·lectiu i consensuat sobre la qüestió d’estudi. En aquest cas, la selecció d’experts s’ha dut a terme mitjançant un mostreig de bola de neu (Patton, 1990). S’han contactat dos informants clau que han identificat altres participants amb expertesa. Els experts seleccionats són membres del Grup de Recolzament i Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, especialistes en extinció i gestió d’incendis forestals (utilitzant foc tècnic) i preextinció (realitzant cremes prescrites) a Catalunya. Aquest participants tenen un gran coneixement sobre el comportament dels incendis forestals i la relació entre els tipus de foc i les estructures forestals. La seva titulació com a enginyers forestals, junt amb la seva formació i experiència en l’àmbit de l’extinció d’incendis forestals, fan que siguin un punt de referència per generar el panell d’experts.

Fruit d’aquest procés, s’han seleccionat i s’ha contactat amb set experts via correu electrònic, als quals s’ha explicat l’objectiu de l’estudi perquè han estat seleccionats i les tasques que han de desenvolupar durant el procés metodològic: i) assistència als panells d’experts, ii) testatge i validació de les claus a camp. En aquesta primera fase s’han realitzat dos panells experts. Els qüestionaris han estat l’eina utilitzada


60

durant les dinàmiques de treball per recollir la informació d’una manera ordenada i precisa.

El panell d’experts 1 s’ha dividit en dues parts. En la primera part, els experts han estat informats sobre l’objectiu i les premisses d’aplicació de les CVFoC. Així, les CVFoC tenen com a objectiu principal oferir al gestor una eina per identificar de manera fàcil i ràpida el grau de vulnerabilitat al foc de capçades de les estructures forestals en el rodal o, altrament dit, tipificar les estructures forestals segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades. En aquest panell, els experts descriuen tres classes de vulnerabilitat (alta, moderada i baixa) en les que es pot classificar una estructura forestal. Aquestes definicions, junt amb les condicions d’aplicació de les CVFoC, es presenten a l’apartat 4.4.

En la segona part del panell d’experts 1, els experts, individualment, han realitzat un qüestionari amb l’objectiu d’establir unes primeres bases per a la construcció de les CVFoC. Alguns dels resultats principals del procés i la posada en comú de la informació d’aquests qüestionaris es presenten a l’Annex 2.

Al panell d’experts 2 es completa un altre qüestionari amb l’objectiu d’establir els valors de les variables seleccionades al panell d’experts 1 i identificar el disseny i el nombre de claus que poden ser necessàries en funció de les espècies i els tipus de boscos principals que hi ha a Catalunya. Els resultats més destacables es mostren també a l’Annex 2.

Anàlisi de la informació: base per a la construcció de les CVFoC

La informació obtinguda a través de la recerca bibliogràfica i el coneixement expert s’analitza i sintetitza per tal d’endegar la construcció de les claus d’identificació de la vulnerabilitat al foc de les estructures forestals. També s’incorpora en aquesta fase la informació sobre el testatge a camp de la determinació de les variables silvícoles escollides.

La informació generada a partir d’aquest procés es classifica en tres blocs:

a) Definició final dels tipus de combustibles o estrats de vegetació.

Per caracteritzar les estructures forestals i la seva relació amb la generació de focs de capçades, s’han identificat i definit tres tipus de combustibles o estrats de vegetació. A l’Annex 3 es mostra la informació bibliogràfica recopilada i l’aportada pels experts que s’ha utilitzat per a la definició dels tres tipus de combustibles:

o Combustible de superfície: combustible d’alçada no superior a 1,30 m. Pot ser matoll, regenerat, vegetació herbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles.

o Combustible d’escala: combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts.

o Combustible aeri: format per les capçades dels arbres de l’estrat dominant o codominant de més alçada.


61

b) Variables silvícoles i estructurals seleccionades.

Seguidament es presenten les variables seleccionades durant els panells d’experts i la recerca bibliogràfica per caracteritzar els tres tipus de combustibles i la continuïtat vertical que existeix entre ells.

o Recobriment del combustible de superfície (%): superfície de projecció del combustible de superfície, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

o Alçada del combustible de superfície (m): correspon a l’alçada mitjana del sotabosc, que com a màxim pot mesurar 1,30 m.

o Profunditat (cm): correspon a l’espessor de la capa d’acícules. S’avalua en el cas de formacions en què l’espècie dominant és Pinus pinea o Pinus pinaster i que presenten un recobriment de combustible de superfície < 30%.

o Recobriment del combustible d’escala (%): superfície de projecció del combustible d’escala, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

o Fracció de cabuda coberta del combustible aeri (FCC) (%): superfície de projecció del combustible aeri, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

o Distància entre els tres tipus de combustibles (m): distància mesurada des de la part alta del combustible inferior (de superfície o d’escala) fins on existeixi prou fullam viu al combustible superior (d’escala o aeri) perquè el foc es propagui verticalment. S’estima la distància mitjana entre aquests combustibles tenint en compte l’àrea de mostreig. Les distàncies poden ser entre combustible de superfície i d’escala, entre d’escala i aeri o entre de superfície i aeri, en cas de baixa o nul·la presència de combustible d’escala.

La distància que existeix entre els tres tipus de combustibles descrits, junt amb la caracterització individual de cadascun amb les variables que s’han explicat anteriorment, aporta el coneixement necessari per tipificar la classe de vulnerabilitat al foc de capçades més probable d’una estructura forestal qualsevol.

A l’Annex 3, es mostra l’anàlisi i la informació bibliogràfica recopilada que ha servit tant per a la selecció com per a la descripció de les variables silvícoles estructurals. Cal remarcar que, pel que fa al combustible d’escala, el recobriment ha estat seleccionat com la variable descriptora de l’abundància i la distribució del combustible d’escala. No obstant això, tant la informació recopilada en la revisió bibliogràfica, com l’experiència del testatge a camp en la determinació d’aquesta variable posen de manifest la dificultat de caracteritzar aquest estrat de combustible. De la mateixa forma, també a l’Annex 3 s’explica la importància d’estimar la distància entre els diferents estrats de combustible i les principals limitacions que en presenta l’avaluació a camp.


62

c) Elecció final dels grups d’espècies amb les mateixes claus.

Les aportacions dels experts sobre la necessitat o no de diferenciar claus per espècies o grups d’espècies (Annex 2), junt amb l’anàlisi de la informació bibliogràfica existent (Annex 4), han donat com a resultat l’agrupació de les principals espècies forestals en quatre grups (Taula 14) i s’han elaborat unes CVFoC per a cadascun.

Taula 14. Grups d’espècies amb les mateixes claus (CVFoC)

Grup 1 Grup 1.1 Grup 2 Grup 3

Pinus sylvestris

Pinus nigra

Pinus uncinata

Pinus pinea

Pinus pinaster

Pinus pinaster

Pinus pinea

Pinus halepensis Quercus suber

Quercus ilex ilex

Quercus ilex ballota

Quercus faginea

Quercus humilis

A l’Annex 4 es mostren els grups d’espècies, la informació recollida respecte als grups i la forma com aquesta informació influeix en el disseny de les CVFoC.

4.3.2 Elaboració i validació de les CVFoC

Els resultats obtinguts en la fase anterior de recull d’informació bibliogràfica i coneixement expert s’utilitza per construir les claus provisionals per a cada grup d’espècies definit. Paral·lelament, mitjançant un procés iteratiu de testatge i panell expert, aquestes claus provisionals es perfeccionen. La informació obtinguda del testatge serveix per acabar de perfilar aspectes relacionats amb les variables seleccionades i els seus valors crítics (Figura 28).


63

Figura 28. Procés iteratiu per a la generació de les CVFoC

Per construir les claus provisionals se seleccionen les variables silvícoles i estructurals, així com els valors i els intervals de cada variable segons la influència d’aquests en la classe de vulnerabilitat. A continuació, s’analitza cada combinació de valors i intervals possible de totes aquestes variables i s’assigna una vulnerabilitat al foc de capçades a cada combinació.

Com s’ha explicat a l’apartat anterior i l’Annex 4, s’elaboren quatre tipus de claus, una per al cas de rodals de Pinus pinea i Pinus pinaster amb fullaraca i menys d’un 30% de recobriment de combustible de superfície (Taula 14).

Les claus elaborades es distribueixen entre els experts del panell i altres especialistes del món dels incendis forestals, junt amb una fitxa de camp. En aquesta fitxa, els experts anoten, per a cada punt de mostreig dins d’un rodal determinat, la vulnerabilitat al foc de capçades segons el seu coneixement expert i la vulnerabilitat obtinguda mitjançant les claus. També indiquen els valors estimats de les variables per tal d’avaluar les possibles adaptacions de les claus.

Durant el procés, es fan algunes adaptacions de les claus provisionals i, finalment, s’obtenen les definitives. Les CVFoC definitives se sotmeten a una validació final mitjançant una última fase de testatge de les claus en un nombre mínim d’estructures de les diferents espècies arbòries perquè han estat elaborades.


64

4.4 COM IDENTIFICAR ELS TIPUS D’ESTRUCTURES DE VULNERABILITAT AL

FOC DE CAPÇADES (TVFOC)

4.4.1 Bases per a la utilització de les CVFoC

Tipus de combustible

Les CVFoC es basen en la caracterització, mitjançant variables silvícoles i estructurals, dels tres tipus de combustibles que s’han diferenciat durant el procés metodològic. En aquest sentit, cal estar familiaritzat amb els combustibles que es poden trobar.

La Figura 29 presenta un dibuix explicatiu dels tipus de combustibles que s’avaluen a les CVFoC i que conformaran les TVFoC.

COMBUSTIBLE AERI: Format per les capçades dels arbres de l’estrat dominant o codominant de major alçada.

COMBUSTIBLE D’ESCALA: Combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts.

COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE: Combustible d’alçada no superior a 1,30 m. Poden ser matoll, vegetacióherbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles.0-1,30 m

>1,30 m

Capçades de l’estrat superior dominant

COMBUSTIBLE AERI: Format per les capçades dels arbres de l’estrat dominant o codominant de major alçada.

COMBUSTIBLE D’ESCALA: Combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts.

COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE: Combustible d’alçada no superior a 1,30 m. Poden ser matoll, vegetacióherbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles.0-1,30 m

>1,30 m

Capçades de l’estrat superior dominant

Figura 29. Tipus de combustible forestal en funció de la seva distribució espacial

Classes de vulnerabilitat al foc de capçades

Les classes de vulnerabilitat al foc de capçades en les que es pot classificar una estructura forestal mitjançant l’ús de les CVFoC es defineixen de la forma següent:

Vulnerabilitat alta (A): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que fan que el foc pugi a les capçades i s’hi mantingui. Estructures en què els focs de capçades actius són característics, el foc de superfície produeix prou calor de convecció per mantenir de forma contínua la propagació del foc a les capçades. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats elevades.


65

Vulnerabilitat moderada (B): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten més que les estructures A la pujada del foc a les capçades i, particularment, limiten la sostenibilitat d’aquest foc en capçades. Estructures que generen antorxejos i focus secundaris cremen passivament capçades, grups d’arbres petits s'inflamen però la propagació entre capçades no es manté de forma contínua. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten severitats menors que les anteriors. L’existència d’una mescla d’arbres totalment calcinats i d’altres amb un alt percentatge de capçada marró són característics d’aquest rodals. També alguns de capçada verda.

Vulnerabilitat baixa (C): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten tant el pas del foc com la sostenibilitat a les capçades. El foc es propaga per sota del combustible aeri. El combustible de superfície i el d’escala, si n’hi ha, es consumeixen, però atesa la discontinuïtat vertical amb el combustible aeri, el foc no passa a les capçades i es manté a la superfície. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats baixes. Puntualment, algun arbre pot morir. Cal dir que aquesta classe inclou els regenerats, ja que els focs que generen són, des del punt de vista de l’extinció, similars als d’un foc de superfície, tot i que la mortalitat de l’arbrat és, en la majoria dels casos, completa.

Condicions d’aplicació de les CVFoC

Les condicions per a l’elaboració i l’aplicació de les claus són les següents:

L’escala d’ús de les CVFoC és el rodal.

Les CVFoC avaluen la disposició i la quantitat de combustible i, per tant, les variables utilitzades a la clau són estructurals i silvícoles. La topografia, el vent i l’orientació no es tenen en compte.

A l’hora d’establir els valors crítics de les variables, se suposa que hi ha un escenari de sequera i, en conseqüència, els experts han d’emetre els seus judicis amb aquesta condició.

Les CVFoC tipifiquen la vulnerabilitat d’una estructura forestal per generar un foc de capçades partint del supòsit que el foc s’iniciï en el rodal on s’utilitzen les CVFoC o accedeixi al rodal propagat per la superfície des d’un altre indret. Per exemple: en cas que arribi un foc de capçades a un rodal tipificat com a (C), des de l’exterior del rodal no se’n garanteix l’eficiència de l’estructura, tot i que tindrà probabilitats, segons les característiques del foc i la superfície del rodal gestionat, de reduir la intensitat i l’afectació del foc.

La tipificació de l’estructura forestal d’un rodal amb les CVFoC es realitzarà en punts de mostreig distribuïts pel rodal que podran coincidir, per facilitar les tasques, amb els punts de mostreig de l’inventari forestal que es realitzi en el marc del Pla tècnic de gestió i millora forestal o Projecte d’ordenació. Les observacions s’estimaran en un radi de 8 m o el mateix radi de parcel·la d’inventari que es realitzi.

Atès que un rodal forestal es caracteritza per la seva homogeneïtat pel que fa a la tipologia forestal i l’estructura, la tipificació estructural en els diferents punts de mostreig no n’hauria de distar massa. En cas d’observar-se diferents classes de vulnerabilitat, s’assignarà al rodal la que sigui dominant.


66

Com s’han utilitzar les CVFoC?

A continuació, s’exposen els passos que s’han de seguir per escollir i utilitzar les CVFoC per a les principals espècies forestals de Catalunya. En primer lloc, l’usuari, mitjançant l’arbre de decisió de la Figura 30, ha d’avaluar quin estrat de combustible (arbori o d’escala), atesa la seva fracció de cabuda coberta, serà el responsable de la propagació d’un foc de capçades.

Figura 30. Arbre de decisió per identificar l’estrat capaç de mantenir un foc de capçades. Per exemple, si tenim un estrat aeri de Pinus halepensis amb una FCC < 30% i sota, un estrat de combustible d’escala de Quercus ilex ilex amb una FCC > 50%, s’escollirà la clau del Quercus ilex ilex

Seguidament, una vegada ha estat identificada l’espècie dominant de l’estrat considerat com arbori (responsable de la propagació d’un foc de capçades), l’usuari selecciona la tipologia de clau (Taula 15).

Taula 15. Tipus de CVFoC segons l’espècie dominant

TIPUS 1 TIPUS 1.1 TIPUS 2 TIPUS 3

Pinus sylvestris

Pinus nigra

Pinus uncinata

Pinus pinea

Pinus pinaster

Pinus pinea i Pinus pinaster amb

fullaraca (sempre que tinguin menys d’un 30% de

combustible de superfície)

Pinus halepensis Quercus suber

Quercus ilex ilex

Quercus ilex ballota

Quercus humilis

Quercus faginea


67

4.4.2 Presentació de les CVFoC

CVFoC Tipus 1: Pinus sylvestris, Pinus nigra, Pinus uncinata, Pinus pinea i Pinus pinaster


68

CVFoC Tipus 1.1: Pinus pinea i Pinus pinaster amb fullaraca sempre que tinguin menys d’un 30% de combustible de superfície

VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES

FRACCIÓ DE CABUDA COBERTA DEL COMBUSTIBLE

AERI (%)

A1

DISTÀNCIA ENTRE LA FULLARACA O EL COMBUSTIBLE D’ESCALA I L'AERI (m)

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és < 4 m

RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE

D’ESCALA (%)

> 70 %

30-70 % B1

DISTÀNCIA ENTRE LA FULLARACA I EL COMBUSTIBLE D’ESCALA (m)

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible d’escala

és < 1,5 m


és > 1,5 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 4 m C1

A2

Abundant: > 70 %

A3


> 70 %La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible d’escala

és < 1,5 m


és > 1,5 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 4 m

> 70 %

30-70 %

B2

C3

30-70 % B3

B4Mitjanament

abundant: 25-70 %

> 70 %

30-70 % C2

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és < 3 m

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és > 3 m

C4

A4

B5

> 70 %

30-70 %Escàs: 0-25 %

PROFUNDITAT DE LA FULLARACA (cm)

Profunditat >10 cm

A5

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és < 3,5 m > 70 %

30-70 % B6


és < 1 m


és > 1 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 3,5 m C5

A6

Abundant: > 70 %

A7

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és < 3,5 m


és < 1 m


és > 1 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 3,5 m

> 70 %

30-70 %

B7

C7

30-70 % B8

B9Mitjanament

abundant: 25-70 %

> 70 %

30-70 % C6

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és < 2,5 m

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és > 2,5 m

C8

A8

B10

> 70 %

30-70 %Escàs: 0-25 %

Profunditat <10 cm

VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES

FRACCIÓ DE CABUDA COBERTA DEL COMBUSTIBLE

AERI (%)

A1

DISTÀNCIA ENTRE LA FULLARACA O EL COMBUSTIBLE D’ESCALA I L'AERI (m)


RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE

D’ESCALA (%)

> 70 %

30-70 % B1

DISTÀNCIA ENTRE LA FULLARACA I EL COMBUSTIBLE D’ESCALA (m)


és < 1,5 m


és > 1,5 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 4 m C1

A2

Abundant: > 70 %

A3



és < 1,5 m


és > 1,5 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 4 m

> 70 %

30-70 %

B2

C3

30-70 % B3

B4Mitjanament

abundant: 25-70 %

> 70 %

30-70 % C2

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és < 3 m

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és > 3 m

C4

A4

B5

> 70 %

30-70 %Escàs: 0-25 %


Profunditat >10 cm

A5

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és < 3,5 m > 70 %

30-70 % B6


és < 1 m


és > 1 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 3,5 m C5

A6

Abundant: > 70 %

A7

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és < 3,5 m


és < 1 m


és > 1 m

La distància mitjana entre el combustible d’escala i l’aeri és > 3,5 m

> 70 %

30-70 %

B7

C7

30-70 % B8

B9Mitjanament

abundant: 25-70 %

> 70 %

30-70 % C6

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és < 2,5 m

La distància mitjana entre la fullaraca i el combustible aeri és > 2,5 m

C8

A8

B10

> 70 %

30-70 %Escàs: 0-25 %

Profunditat <10 cm


69

CVFoC Tipus 2: Pinus halepensis


70

CVFoC Tipus 3: Quercus suber, Quercus ilex ilex, Quercus ilex ballota, Quercus humilis i Quercus faginea


71

4.4.3 Tipus d’estructures de vulnerabilitat al foc de capçades (TVFoC)

En aquest apartat es presenten els diferents tipus d’estructures forestals, segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades (TVFoC), que distingeixen les claus elaborades (CVFoC).

Els tipus d’estructures forestals es mostren per als diferents conjunts d’espècies per a les quals s’han descrit:

- TVFoC: Pinus sylvestris, Pinus nigra, Pinus uncinata, Pinus pinea i Pinus pinaster.

- TVFoC: Pinus pinaster i Pinus pinea, sempre que tinguin < 30% de combustible de superfície.

- TVFoC: Pinus halepensis.

- TVFoC: Quercus suber, Quercus ilex ilex, Quercus ilex ballota, Quercus faginea i Quercus humilis.

Estan agrupades segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades (vulnerabilitat alta, moderada i baixa).

Aquests tipus estructurals forestals inclouen, en la seva determinació, els tres estrats de vegetació identificats (combustible aeri, d’escala i de superfície) —vegeu figura 29— i són el resultat de la combinació de les variables de caracterització de l’estructura forestal utilitzades en les diferents claus (Taula 16).

Taula 16. Abreviatures de les variables estructurals i silvícoles utilitzades per representar els TVFoC.

Abreviatura Variables estructurals i silvícoles utilitzades en les claus

RCE Recobriment del combustible d’escala (%)

RCS Recobriment del combustible de superfície (%)

FCC Fracció de cabuda coberta del combustible aeri (%)

PF Profunditat de la fullaraca (cm)

ACS Alçada del combustible de superfície (m)

Df-e Distància entre la fullaraca i escala (m)

Df-a Distància entre la fullaraca i aeri (m)

De-a Distància entre el combustible d’escala i l’aeri (m)

Ds-e Distància entre el combustible de superfície i el d’escala (m)


72

TVFoC Tipus 1: Pinus sylvestris, Pinus nigra, Pinus uncinata, Pinus pinea i Pinus pinaster

Tipus d’estructura A VULNERABILITAT ALTA AL FOC DE CAPÇADES (A)

Tipus d’estructures caracteritzades per presentar sempre continuïtat vertical entre els diferents estrats i recobriment de combustible d’escala variable. Tipologies en què els focs de capçades actius són característics, el foc de superfície produeix suficient calor de convecció per mantenir de forma contínua la propagació del foc a les capçades, fins i tot en condicions meteorològiques suaus. Les estructures forestals afectades per aquest tipus de foc normalment responen a mortalitats elevades.

TIPUS D’ESTRUCTURES D’ALTA VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES

A1

A2

A3

A4

A5

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 60%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 40%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 70%


73


Tipus d’estructura B VULNERABILITAT MODERADA AL FOC DE CAPÇADES (B)

Tipus d’estructures forestals caracteritzades per presentar indistintament continuïtat i discontinuïtat vertical, sent el recobriment de combustible d’escala i la fracció de cabuda coberta variable. Tipologies que generen antorxejos i focus secundaris que cremen passivament de capçades, grups d’arbres petits s'inflamen però la propagació entre capçades no es manté de forma contínua. Les estructures afectades per aquest tipus de foc normalment responen a mortalitats menors que les anteriors. L’existència d’una mescla d’arbres totalment calcinats i d’altres amb un percentatge alt de capçada verda són característics d’aquest rodals.

TIPUS D’ESTRUCTURES DE VULNERABILITAT MODERADA AL FOC DE CAPÇADES

B1

B2

B3

B4

B5

B6

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 50%

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 40%

- RCE: > 70%

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%


74



B7

B8

B9

B10

B11

B12

B13

B14

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 70%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: 30-70%

- RCE:25-70 %

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: > 30%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 60%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: < 3 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol


75


Tipus d’estructura C VULNERABILITAT BAIXA AL FOC DE CAPÇADES (C)

Tipus d’estructures forestals caracteritzades per presentar quasi sempre discontinuïtat vertical entre algun dels estrats, sent el recobriment del combustible d’escala variable. El foc es propaga per sota del combustible aeri. Els combustibles de superfície, i els d’escala en cas d’existir-ne, es consumeixen, però atesa la discontinuïtat vertical amb els aeris, el foc no passa a les capçades i es manté a la superfície. Les estructures afectades per aquest tipus de foc normalment responen a mortalitats baixes. Puntualment, algun arbre mor. En aquesta classe s’inclouen els regenerats, ja que els focs que generen aquestes tipologies són, des del punt de vista de l’extinció, d’intensitat similars a un foc de superfície, tot i que la mortalitat sigui, en la majoria dels casos, completa.

TIPUS D’ESTRUCTURES DE VULNERABILITAT BAIXA AL FOC DE CAPÇADES

C1

C2

C3

C4

C5

C6

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: < 50%

- RCE: > 70%

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3

- FCC: 30-70%

- RCS: < 70%

- RCE: 25-70%

- De-a: < 5 m

- Ds-e: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%


76



C7

C8

C9

C10

C11

C12

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: < 50%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: < 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- Ds-a: > 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: qualsevol

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- De-a: > 5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%


77

TVFoC Tipus 1.1: Pinus pinaster i Pinus pinea sempre que tinguin menys d’un 30% de recobriment de combustible de superfície




A1

A2

A3

A4

A5

A6

- PF: > 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: < 1,5 m

- FCC: qualsevol

- PF: > 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: > 1,5 m

- FCC: > 70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: < 3 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: < 1,5 m

- FCC: > 70%

- PF: < 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: < 1 m

- FCC: qualsevol

- PF: < 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: > 1 m

- FCC: > 70%


78



A7

A8

- PF: < 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: < 2,5 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- PF: < 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: < 1 m

- FCC: > 70%


79





B1

B2

B3

B4

B5

B6

- PF: > 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: > 1,5 m

- FCC: 30-70%

- PF: > 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: > 4 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: < 1,5 m

- FCC: 30-70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: > 1,5 m

- FCC: > 70%

- PF: < 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: > 1 m

- FCC: 30-70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: < 3 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: 30-70%


80



B7

B8

B9

B10

- PF: < 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: > 3,5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: > 70%

- PF: < 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: > 1 m

- FCC: > 70%

- PF: < 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: < 1 m

- FCC: 30-70%

- PF: < 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: < 2,5 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: 30-70%


81





C1

C2

C3

C4

C5

C6

- PF: > 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: > 4 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: 30-70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 4 m

- Df-e: > 1,5 m

- FCC: 30-70%

- PF: > 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: > 4 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: qualsevol

- PF: > 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: > 3 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: qualsevol

- PF: < 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: < 3,5 m

- Df-e: > 1 m

- FCC: 30-70%

- PF: < 10 cm

- RCE: > 70%

- De-a: > 3,5 m

- Df-e: qualsevol

- FCC: 30-70%


82



C7

C8

- PF: < 10 cm

- RCE: 25-70%

- De-a: > 3,5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: qualsevol

- PF: < 10 cm

- RCE: 0-25%

- Df-a: > 2,5 m

- Ds-e: qualsevol

- FCC: qualsevol


83

TVFoC Tipus 2: Pinus halepensis




A1

A2

A3

A4

A5

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 40%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 60%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 70%


84





B1

B2

B3

B4

B5

B6

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 50%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 50 %


85



B7

B8

B9

B10

B11

B12

B13

B14

B15

B16

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 40%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: > 30 %

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: > 50%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- Fcc: > 70%

- RCS: 30-70%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 60 %

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: < 5 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 70%


86





C1

C2

C3

C4

C5

C6

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: 30-70%

- RCS: < 50%


87



C7

C8

C9

C10

C11

C12

C13

C14

C15

C16

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4,5 m

- De-a: > 5 m

- FCC: 30-70%

- RCS: < 70%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-a: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: qualsevol

- RCS: qualsevol

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%


88


C17

- RCE: 0-25%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-a: > 4,5 m

- De-a: qualsevol

- FCC: qualsevol

- RCS: qualsevol


89

TVFoC Tipus 3: Quercus suber, Quercus ilex ilex, Quercus ilex ballota, Quercus faginea i Quercus humilis




A1

A2

A3

A4

A5

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 40%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: > 60%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 70%


90





B1

B2

B3

B4

B5

B6

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 50%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 50%


91



B7

B8

B9

B10

B11

B12

B13

B14

B15

B16

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 40%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: > 30%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: > 50%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: 30-70%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 50-70%

- RCS: < 60%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: < 3 m

- FCC: 30-50%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: > 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: > 70%


92





C1

C2

C3

C4

C5

C6

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3m

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3m

- FCC: 30-70%

- RCS: < 50%

- RCE: > 70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: > 70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%


93



C7

C8

C9

C10

C11

C12

C13

C14

C15

C16

- RCE: 25-70 %

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: >3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70 %

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-70%

- RCS: qualsevol

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-e: < 4 m

- De-a: > 3 m

- FCC: 30-70%

- RCS: < 70 %

- RCE: 0-25%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-a: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: qualsevol

- RCS: qualsevol

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 50-70%

- RCS: < 30%

- RCE: 0-25%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-a: < 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: 30-50%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0-0,5 m

- Ds-e: > 3 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%

- RCE: 25-70%

- ACS: 0,5-1,3 m

- Ds-e: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: > 70%

- RCS: < 50%


94


C17

- RCE: 0-25%

- ACS: 0-1,3 m

- Ds-a: > 4 m

- De-a: qualsevol

- FCC: qualsevol

- RCS: qualsevol


95

4.4.4 Eines de suport per a la identificació de les TVFoC

En aquest apartat es presenten una sèrie de fotografies amb l’objectiu d’ajudar l’usuari a l’hora d’identificar el tipus d’estructura d’un rodal (tipus de combustible, distàncies entre combustibles, recobriments dels tipus de combustibles) pel que fa a la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades.

Identificació dels tipus de combustibles presents a la parcel·la

Primer, cal diferenciar els tipus de combustibles que apareixen en el rodal forestal. No sempre els tres combustibles hi són presents (Figures 31 i 32).

ESTRUCTURES AMB COMBUSTIBLE D’ESCALA

Figura 31. Boscos on els tres tipus de combustibles són presents. A la foto de la dreta, el combustible d’escala es presenta en forma de liana

ESTRUCTURES SENSE COMBUSTIBLE D’ESCALA

Figura 32. Boscos amb dos combustibles: de superfície i aeri. A la foto de l’esquerra, les capçades dominants són les del regenerat (combustible aeri)


96

Estimació de la distància entre combustibles

A l’hora d’estimar la distància, s’ha de mesurar des de la part superior del combustible inferior fins on existeixi prou fullam viu perquè el foc es propagui verticalment en el combustible superior (Figura 33). No obstant això, a vegades pot existir una gran acumulació de combustible mort. En aquests casos s’aconsella tenir-ho en compte (Figura 34). L’usuari ha de realitzar una estimació de la distància mitjana que existeix entre els combustibles (Figura 35), encara que aquesta distància pugui ser zero (Figura 36).

COM ES REALITZA LA MESURA ENTRE...

... SUPERFÍCIE I ESCALA? ... SUPERFÍCIE I AERI? ... ESCALA I AERI?

Figura 33. Les tres fotografies que es presenten en aquesta figura mostren certa discontinuïtat entre els diferents combustibles. L’usuari ha de realitzar una estimació aproximada de la distància mitjana existent entre cadascun. Tal com assenyalen les fletxes de color verd, la distància es mesura des de la part alta del combustible inferior fins on hi hagi fullam suficient en el combustible superior perquè el foc es propagui verticalment

Figura 34. Gran acumulació de combustible mort que s’ha de tenir en compte a l’hora d’estimar les distàncies mitjanes entre combustibles


97

EXISTEIX DISTÀNCIA ENTRE...

... SUPERFÍCIE I ESCALA ... SUPERFÍCIE I AERI ... ESCALA I AERI

Figura 35. Les tres estructures forestals que s’observen presenten discontinuïtat vertical (en taronja). A la foto de l’esquerra es mostra la distància existent entre el combustible de superfície i el d’escala, a la foto situada al centre s’observa la discontinuïtat entre el de superfície i l’aeri, i, per últim, la foto de la dreta mostra la distància entre el combustible d’escala i l’aeri

NO EXISTEIX DISTÀNCIA ENTRE...

... SUPERFÍCIE I ESCALA ... SUPERFÍCIE I AERI ... ESCALA I AERI

Figura 36. Les tres estructures forestals que s’observen presenten continuïtat vertical. A la foto de l’esquerra, la distància existent entre el combustible de superfície i el d’escala és zero, a la foto situada al centre s’observa la continuïtat existent entre el de superfície i l’aeri, i, per últim, la foto de la dreta mostra la continuïtat entre el combustible d’escala i l’aeri


98

Fracció de cabuda coberta del combustible aeri

La fracció de cabuda coberta del combustible aeri (FCC) s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 37.

FRACCIÓ DE CABUDA COBERTA DEL COMBUSTIBLE AERI (%)

> 70% 50-70% 30-50%

Hi ha tangència de capçades, que es poden superposar.

No hi ha tangència de capçades, la distància és inferior al diàmetre mitjà de capçades.

No hi ha tangència de capçades, la distància és superior al diàmetre mitjà de capçades.

Figura 37. D’esquerra a dreta i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges d’FCC. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar l’FCC a camp


99

Recobriment del combustible d’escala

El recobriment del combustible d’escala s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 38.

RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE D’ESCALA (%)

> 70% 50-70% 30-50%

El combustible d’escala es troba uniformement repartit en l’àrea de mostreig i recobreix tota o gairebé tota la superfície.

El combustible d’escala es troba menys uniformement repartit a l’àrea de mostreig, es pot trobar agrupat per claps i el percentatge de superfície coberta és menor que en el cas anterior. La continuïtat horitzontal del combustible d’escala no és clara.

El combustible d’escala es troba molt dispers al rodal o agrupat en un punt de petita extensió.

Figura 38. D’esquerra a dreta, i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges de recobriment de combustible d’escala. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar aquest percentatge de recobriment a camp


100

Recobriment del combustible de superfície

El recobriment del combustible de superfície s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 39.

RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE (%)

> 60% 30-60% < 30%

El combustible de superfície es troba uniformement repartit a l’àrea de mostreig i recobreix tota o gairebé tota la superfície.

El combustible de superfície es troba menys uniformement repartit a l’àrea de mostreig, es pot trobar agrupat per claps i el percentatge de superfície coberta és menor que en els casos anteriors. La continuïtat horitzontal del combustible de superfície no és clara.

El combustible de superfície es troba molt dispers al rodal o agrupat en un punt de petita extensió.

Figura 39. D’esquerra a dreta, i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges de recobriment de combustible de superfície. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar aquest percentatge de recobriment a camp


101

Profunditat de la fullaraca

La profunditat de la fullaraca es mesura en centímetres (Figura 40). Es pot estimar amb l’ajuda d’un regle.


> 10 cm < 10 cm

Figura 40. Profunditat de la fullaraca. A l’esquerra es mostra una capa d’acícules de Pinus pinea que supera els 10 cm, mentre que a la foto de la dreta és inferior a 10 cm

BIBLIOGRAFIA CITADA

BIBLIOGRAFIA CITADA

105

Agee, J.K. 1993. Fire ecology of Pacific northwest forests. Island Press, Washington DC. 505 p.

Agee, J.K.; Skinner, C.N. 2005. Basic principles of forest fuel reduction treatments. Forest Ecology and Management, 211 (1-2). P. 83-96.

Bachmann, A.; Allgower, B. 2000. “The need for a consistent wildfire risk terminology”. A: Neuenschwander, L.; Ryan, K.; Golberg, G. (eds.). Crossing the Millenium: Integrating spatial technologies and ecological principles for a new age in fire management. University of Idaho - International Association of Wildland fire, ID, Moscow. P. 67-77.

Bilgili, E., 2003. Stand development and fire behavior. Forest Ecology and Management, 179 (1-3). P. 333-339.

Brown, R.T.; Agee, J.K.; Franklin, J.F. 2004. Forest restoration and fire: Principles in the context of place. Conservation Biology, 18 (4). P. 903-912.

Byram, G.M. 1959. “Combustion of forest fuels”. A: Davis, K.P. (ed.). Forest fire: control and use. McGraw-Hill, New York. P. 61-89

Campbell, D. 1995. The Campbell Prediction System Book: A Wildland Fire Prediction System and Language. D. Campbell, Ojai, CA. 129 p.

Carey, H.; Schumann, M.; 2003. Modifying wildfire behavior - The effectiveness of fuel treatments. Southwest Region Working Paper (2). National Community Forestry Center, Santa Fe, NM. 26 p.

Castellnou, M. 2000. Nuevas metodologías de prevención de incendios. A: Congresso Ibérico Fogos Florestais. ESAC, Castelo Branco, Portugal (Livro de Actas).

Castellnou, M.; Arilla, E.; López, M. 2005. Fire management in Catalonia: first steps. A: International conference on prevention strategies of fires in southern Europe. CTFC-CFC-COSE-USSE, Barcelona. P. 1-9.

Castellnou, M.; Pagés, J.; Miralles, M.; Piqué, M. 2009. Tipificación de los incendios forestales de Cataluña. Elaboración del mapa de incendios de diseño como herramienta para la gestión forestal. A: V Congreso forestal español. Sociedad Española de Ciencias Forestales - Junta de Castilla y León, Ávila (5CFE-453).

CIFFC, 2010. Prometheus 5.2.3. Canadian Interagency Forest Fire Centre, Canada.

Cruz, M.G.; Alexander, M.E.; Wakimoto, R.H. 2004. Modeling the likelihood of crown fire occurrence in conifer forest stands. Forest Science, 50 (5). P. 640-658.

Dimitrakopoulos, A.P.; Mitsopoulos, I.D.; Raptis, D.I. 2007. Nomographs for predicting crown fire initiation in aleppo pine (“Pinus halepensis Mill.”) forests. European Journal of Forest Research, 126 (4). P. 555-561.

DMAH, 2002. Mapa de perill bàsic d'incendi forestal. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya.

DMAH, 2005a. Base de dades d'incendis des de 1968. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya. Disponible en línia a: <http://www.mediambient.gencat.net/cat/el_medi/incendis/bdd_estadistiques.jsp> [Consulta: maig 2009].


106

DMAH, 2005b. Mapa de risc d'incendis on-line. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya.

DMAH, 2009. Cartografia de referència. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya. Disponible a: <http://mediambient.gencat.cat/cat/el_departament/cartografia/docs/cartografia_referencia.jsp?ComponentID=7169&SourcePageID=3351> [Consulta: maig 2009].

Dodge, M., 1972. Forest fuel accumulation - a growing problem. Science, 177 (4044). P. 139-&.

Expósito, R.; Cordero, T. 2004. Albiol fire. Did we learn at the third time? A: IV International Conference on Forest Dire Research, Viegas, D.X. (ed.), Coimbra.

Fahnestock, G.R. 1970. Two keys for appraising forest fire fuels. Research paper (PNW-99). USDA Forest Service, Portland, OR. 31 p.

Fernandes, P.; Loureiro, C.; Ferreira- Godinho, P.; Botelho, H. 2006. Fuel modelling and fire hazard assessment based on data from the Portuguese National Forest Inventory. A: V International Conference on Forest Fire Research, Viegas, D.X. (ed.), Coimbra.

Fernandes, P.M.; Rigolot, E. 2007. The fire ecology and management of maritime pine (“Pinus pinaster Ait.”). Forest Ecology and Management, 241 (1-3). P. 1-13.

Finney, M.A. 2001. Design of regular landscape fuel treatment patterns for modifying fire growth and behavior. Forest Science, 47 (2). P. 219-228.

Frandsen, W.H. 1987. “The influence of moisture and mineral soil on the combustion limits of smoldering forest duff”. A: Canadian Journal of Forest Research-Revue Canadienne De Recherche Forestière, 17 (12). P. 1540-1544.

Fule, P.Z.; Waltz, A.E.M.; Covington, W.W.; Heinlein, T.A. 2001. “Measuring forest restoration effectiveness in reducing hazardous fuels”. A: Journal of Forestry, 99 (11). P. 24-29.

González-Olabarria, J.R.; Kolehmainen, O.; Pukkala, T. 2007. “Using expert knowledge to model forest stand vulnerability to fire”. A: Computers and Electronics in Agriculture, 55 (2). P. 107-114.

GRAF-DGPEIS (ed.). 2009. Conclusions de les Jornades Tècniques del Cos de Bombers. Capacitat de gestió dels incendis forestals. Direcció General de Prevenció i Extinció d'Incendis i Salvament, Generalitat de Catalunya, Girona. 11 p.

Graham, R.T.; McCaffrey, S.; Jain, T.B. 2004. Science basis for changing forest structure to modify wildfire behavior and severity. General Technical Report (RMRS-120). USDA Forest Service, Fort Collins, CO. 43 p.

Hann, W.; Shlisky, D.; Havlina, K.; Schon, S.; Barrett, T.; DeMeo, K.; Pohl, J.; Menakis, D.; Hamilton, J.; Levesque, M. 2004. Interagency Fire Regime Condition Class Guidebook. Interagency and The Nature Conservancy fire regime condition class website. USDA Forest Service, US Department of the Interior, The Nature Conservancy, Systems for Environmental Management. 132 p.

Hardy, C.C. 2005. Wildland fire hazard and risk: Problems, definitions, and context. Forest Ecology and Management, 211 (1-2). P. 73-82.

BIBLIOGRAFIA CITADA

107

Heinselman, M.L. 1981. “Fire intensity and frequency as factors in the distribution and structure of northen ecosystems”. A: Mooney, H.A.; Bonniksen, J.M.; Christensen, N.L.; Lotan, J.E.; Reiners, W.A. (eds.). Fire regimes and ecosystem properties. USDA Forest Service, Washington DC. P. 7-57. (GTR-WO-26).

Husari, S.; Nichols, H.; Sugihara, N.G.; Stephens, S. 2006. “Fire and fuel management”. A: Sugihara, N.G.; Van Wagtendonk, J.W.; Shaffer, K.E.; Fites-Kaufman, J.A.; Thode, A.E. (eds.). Fire in California's ecosystems. University of California Press, Berkeley, CA. P. 444-465.

ICC, 1992. Mapa d’incendis forestals de Catalunya (1986-1990) 1:500000. Institut Cartogràfic de Catalunya, Direcció General del Medi Natural, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

ICC, 1998. Mapa d’incendis forestals de Catalunya (1986-1995) 1:500000. Institut Cartogràfic de Catalunya, Direcció General del Medi Natural, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

ICC, 2007. Base Topogràfica de Catalunya (1:10000). Institut Cartogràfic de Catalunya, Direcció General del Medi Natural, Generalitat de Catalunya.

ICONA, 1989. Clave fotográfica para la identificación de los modelos de combustible. Instituto para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid.

Johnson, M.C.; Peterson, D.L.; Raymond, C.L. 2007. Guide to fuel treatments in dry forests of the Western United States: assessing forest structure and fire hazard. General Technical Report (PNW-686). USDA Forest Service, Portland, OR. 322 p.

Lawson, B.D.; Stocks, B.J.; Alexander, M.E.; Van Wagner, C.E. 1985. A system for predicting fire in Canadian forests. A: Proceedings, 8th Conference on Fire and Forest Meteorology, Detroit, Mich. Society of American Foresters, Bethesda, Md.

Martín, J. 1984. Interpretación de los mapas del tiempo. Ketres, Barcelona. 147 p.

Menning, K.M.; Stephens, S.L. 2007. Fire climbing in the forest: A semiqualitative, semiquantitative approach to assessing ladder fuel hazards. Western Journal of Applied Forestry, 22 (2). P. 88-93.

Mitsopoulos, I.D.; Dimitrakopoulos, A.P. 2007. Canopy fuel characteristics and potential crown fire behavior in aleppo pine (“Pinus halepensis Mill.”) forests. Annals of Forest Science, 64 (3). P. 287-299.

Morgan, P.; Hardy, C.C.; Swetnam, T.W.; Rollins, M.G.; Long, D.G. 2001. Mapping fire regimes across time and space: Understanding coarse and fine-scale fire patterns. International Journal of Wildland Fire, 10 (3-4). P. 329-342.

Patton, M.Q. 1990. Qualitative evaluation and research methods. 2nd edition. Sage Publications, London. 536 p.

Pérez, B.; Cruz, A.; Fernández-González, F.; Moreno, J.M. 2003. Effects of the recent land-use history on the postfire vegetation of uplands in Central Spain. Forest Ecology and Management, 182 (1-3). P. 273-283.

Peterson, D.L.; Johnson, M.C.; Agee, J.K.; Jain, T.B.; McKenzie, D.; Reinhardt, E.D. 2005. Forest structure and fire hazard in dry forests of the Western United States. General Technical Report (PNW-628). USDA Forest Service, Portland, OR. 30 p.


108

Piñol, J.; Terradas, J.; Lloret, F. 1998. “Climate warming, wildfire hazard and wildfire occurrence in coastal eastern Spain”. A: Climatic Change, 38 (3). P. 345-357.

Pyne, S.J.; Andrews, P.L.; Laven, R.D. 1996. Introduction to Wildland Fire. 2nd edition. Wiley, New York. 808 p.

Radeloff, V.C.; Hammer, R.B.; Stewart, S.I.; Fried, J.S.; Holcomb, S.S.; McKeefry, J.F. 2005. “The wildland-urban interface in the United States”. A: Ecological Applications, 15 (3). P. 799-805.

Riaño, D.; Chuvieco, E.; Salas, J.; Palacios-Orueta, A.; Bastarrika, A. 2002. “Generation of fuel type maps from Landsat TM images and ancillary data in Mediterranean ecosystems”. A: Canadian Journal of Forest Research-Revue Canadienne de Recherche Forestière, 32 (8). P. 1301–1315.

Rothermel, R.C. 1972. A mathematical model for predicting fire spread in wildland fuels. Research paper (INT-115). USDA Forest Service, Ogden, UT. 40 p.

Rothermel, R.C. 1983. How to predict the spread and intensity of forest and range fires. General Techincal Report (INT-143). USDA Forest Service, Odgen, UT. 161 p.

Rothermel, R.C. 1991. Predicting behavior and size of crown fires in the Northern Rocky Mountains. Research Paper (INT-438). USDA Forest Service, Ogden, UT. 46 p.

Sando, R.W.; Wick, C.H. 1972. A method of evaluating crown fuels in forest stands. Research paper (NC-84). USDA Forest Service, St.Paul, MN. 16 p.

Scott, J.H.; Reinhardt, E.D. 2001. Assessing crown fire potential by linking models of surface and crown fire behavior. Research paper (RMRS-29). USDA Forest Service, Fort Collins, CO. 59 p.

Van Wagner, C.E. 1977. “Conditions for the start and spread of crown fire”. A: Canadian Journal of Forest Research, 7 (1). P. 23-34.

Van Wagner, C.E. 1993. “Prediction of crown fire behavior in two stands of jack pine”. A: Canadian Journal of Forest Research-Revue Canadienne De Recherche Forestière, 23 (3). P. 442-449.

Vázquez, A.; Moreno, J.M. 1998. “Patterns of lightning-, and people-caused fires in peninsular Spain”. A: International Journal of Wildland Fire, 8 (2). P. 103-115.

Vigo, J.; Carreras, J.; Ferré, A. (ed.). 2005. Manual dels hàbitats de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya, Barcelona. 193 p.

Weatherspoon, P.C. 1996. Fire-silviculture relationships in Sierra forests. A: Sierra Nevada Ecosystem Project: Final Report to Congress. Vol. II, Assessments and scientific basis for management options. Centers for Water and Wildland Resources, University of California. P. 1167-1176.

Wetter3. Standardkarten (GFS/GME). NCEP. 2009. Disponible a: <http://www.wetter3.de/> [Consulta: maig 2009]

Wetterzentrale. Archiv der NCEP Reanalysis (Aktuell: 01.01.1948 - 1 bis 2 Wochen zurück) NCEP. 2009. Disponible a: <http://www.wetterzentrale.de/topkarten/fsreaeur.html> [Consulta: maig 2009]

ANNEXOS

ANNEXOS

111

Annex 1: Principals eines d’identificació de la vulnerabilitat al foc de les estructures forestals fruit de la recerca bibliogràfica

EINES D’IDENTIFICACIÓ DE LA VULNERABILITAT AL FOC DE CAPÇADES DE LES

ESTRUCTURES FORESTALS

“Two keys for appaising forest fire fuels” (Fahnestock, 1970)

Descripció: dues claus dicotòmiques d’avaluació del potencial de propagació del foc en superfície i de capçades. Les variables que defineixen el combustible estan ben descrites i són fàcilment identificables a camp.

Estructura: la primera part recull definicions de termes utilitzats a la clau per ajudar l'usuari a fer-la servir. A més, ve acompanyada de fotos per tal de facilitar la classificació dels combustibles. Els termes s’estructuren en quatre seccions: forma de les partícules, compactació, posició vertical i continuïtat horitzontal. Les variables que s’utilitzen a la clau són el volum de les capçades, el recobriment del combustible d’escala i el percentatge de coberta forestal. El rang de sortida d’ambdues claus està comprès entre zero i deu.

Observacions: aquestes claus no consideren ni la topografia ni la meteorologia, i tampoc diferencien entre combustible viu i mort.

“LaFHA flow chart” (Menning i Stephens, 2007)

Descripció: una clau dicotòmica (LaFHA) per avaluar la major o menor facilitat que té el foc per passar de la superfície a les capçades.

Estructura: el funcionament de la clau es basa en els passos següents: 1) determinar si a la parcel·la existeix coberta forestal en almenys algun dels quadrants (radi de 12,6 m); 2) si existeix coberta forestal, el tècnic ha d’avaluar cada quadrant per separat; 3) determinar si el combustible d’escala (arbustos, arbres petits, matoll) està agrupat de tal forma que té prou volum per produir flames i que cobreixi 4 m2; i 4) avaluar la continuïtat del combustible d’escala des del sòl fins a les capçades: es considera continu quan els buits verticals són inferiors a 2 m (valor basat en l’experiència personal dels autors en modelització del foc). Els autors apunten que aquest valor podria ésser modificat per a altres règims de foc.

Observacions: dificultat de combinar els resultats de cada quadrant.

“Overall fuel hazard guide” (Arthy [et al.] 1999)

Descripció: guia fotogràfica i descriptiva de tres tipus de combustibles (fi, matoll i escorça) utilitzada a Austràlia. El rang de vulnerabilitat total és el resultat de la suma de la vulnerabilitat al foc dels tres tipus de combustibles.

Estructura: aquesta guia s'estructura en tres blocs, un per a cada tipus de combustible. Cada bloc caracteritza el combustible amb fotos, i les classes de vulnerabilitat (baixa, moderada, alta, molt alta i extrema) associades a cada foto van en funció de certs valors crítics. Així, la vulnerabilitat al foc dels combustibles depèn de l'alçada que assoleixen. La vulnerabilitat al foc del combustible tipus matoll s’estableix indicant la facilitat o dificultat de caminar-hi per dins. La classe de vulnerabilitat de l'escorça, per exemple, varia segons l’espècie. A l'últim bloc de la guia es troben les taules per establir la vulnerabilitat total del rodal, que és el resultat de la suma de la vulnerabilitat al foc dels tres tipus de combustibles.

Observacions: els rangs de vulnerabilitat al foc assignats a cada combustible estan basats en la major o menor facilitat per extingir el foc per part dels equips d'extinció.


112

ARTICLES CIENTÍFICS EN RELACIÓ A LA DETERMINACIÓ DE LES VARIABLES QUE CONDICIONEN EL COMPORTAMENT DEL FOC

Dimitrakopoulos, A.P., Mitsopoulos, I.D., Raptis, D.I., 2007. Nomographs for predicting crown fire initiation in Aleppo pine (Pinus halepensis Mill.) forests. European Journal of Forest Research, 126 (4). 555-561.

Fernandes, P.M., Rigolot, E., 2007. The fire ecology and management of maritime pine (Pinus pinaster Ait.). Forest Ecology and Management, 241 (1-3). 1-13.

Fernandes, P.M., Vega, J.A., Jimenez, E., Rigolot, E., 2008. Fire resistance of European pines. Forest Ecology and Management, 256 (3). 246-255.

Fernandes, P., Loureiro, C., Ferreira- Godinho, P., Botelho, H., 2006. Fuel modelling and fire hazard assessment based on data from the Portuguese National Forest Inventory. A:Viegas, D.X. (ed.) V International Conference on Forest Fire Research. Coimbra.

Husari, S., Nichols, H., Sugihara, N.G., Stephens, S., 2006. Fire and fuel management. A: Sugihara, N.G., van Wagtendonk, J.W., Shaffer, K.E., Fites-Kaufman, J.A., Thode, A.E. (ed.), Fire in California's ecosystems University of California Press, Berkeley, CA, pp. 444-465.

ICONA, 1989. Clave fotográfica para la identificación de los modelos de combustible. Instituto para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid.

Mitsopoulos, I.D., Dimitrakopoulos, A.P., 2007. Canopy fuel characteristics and potential crown fire behavior in Aleppo pine (Pinus halepensis Mill.) forests. Annals of Forest Science, 64 (3). 287-299.

Rothermel, R.C., 1972. A mathematical model for predicting fire spread in wildland fuels. Research paper (INT-115). USDA Forest Service, Ogden, UT. 40 pp.

Sando, R.W., Wick, C.H., 1972. A method of evaluating crown fuels in forest stands. Research paper (NC-84). USDA Forest Service, St.Paul, MN. 16 pp.

ANNEXOS

113

Annex 2: Panell d’experts i qüestionaris

PANELL D’EXPERTS 1

Objectiu: conèixer quines són les variables silvícoles estructurals que els experts consideren més importants per dissenyar conceptualment les CVFoC.

Qüestió 1: A escala de rodal i tenint en compte sols l’estructura, en quins aspectes us fixeu primer per determinar si la vulnerabilitat al foc d’una estructura forestal és alta o baixa?

Indiquen vulnerabilitat alta Indiquen vulnerabilitat baixa

FCC alta, capçades amb branques i fulles seques, de formes còniques i que es troben a poca alçada del

terra.

FCC menors, capçades vitals i amples que es troben a certa alçada, preferentment de formes

aparasolades.

Continuïtat vertical entre capçades i sotabosc. Discontinuïtat vertical entre capçades i

sotabosc.

Densitat alta. Estructures monoestratificades.

Arbres petits i amb molt fullam. Arbres grans i desenvolupats. Area basal elevada i baixa densitat.

Continuïtat horitzontal elevada i alçada del sotabosc.

Acumulació de fullaraca de més de 15 cm.

Qüestió 2: De cada variable silvícola i estructural de la primera columna, indiqueu quins valors o intervals van sovint associats a una vulnerabilitat alta, mitjana i baixa per al cas del pi roig.

Variable Vulnerabilitat alta

Vulnerabilitat moderada

Vulnerabilitat baixa

Recobriment de l’estrat arbustiu (%)

> 60 30-60 < 30

Alçada mitjana del sotabosc (m) > 1,70 0,5-1,70 < 0,5

Distància del sotabosc a la primera rama viva (m)

< 2 2-4 > 4

Fracció de cabuda coberta (FCC) de l’arbrat (%)

> 60 40-60 < 40

Qüestió 3: A continuació, es mostren les claus desenvolupades per Fahnestock (1970) i Menning i Stephens (2007). Discutiu, a partir d’aquesta informació, les variables que cal incloure en les CVFoC i els seus valors i rangs.

Observacions

- S’indica la importància de diferenciar i definir tres tipus de combustibles: aeri, d’escala i de superfície.

- S’indica com molt important el recobriment del sotabosc i la continuïtat vertical entre els diferents estrats perquè un foc pugui fer la transició de la superfície a les capçades.

- Es descarten les variables silvícoles indicadores de densitat, com l’àrea basal i el nombre de peus per hectàrea, per considerar que aspectes de la distribució espacial del combustible no hi queden ben definits, tot i tenir-hi una relació important, sobretot l’àrea basal.


114


Qüestió 4: Posada en comú dels resultats. Síntesi i conclusions del panell d’experts.

Conclusions

S’identifiquen tres tipus de combustibles (aeri, d’escala i de superfície) i un conjunt de variables silvícoles i estructurals per caracteritzar-los:

- Recobriment (%) i alçada (m) del combustible en superfície.

- Presència o absència de combustible d’escala i el seu recobriment (%).

- Fracció de cabuda coberta de l’arbrat (%).

- Continuïtat vertical entre els diferents tipus de combustible (m).


Objectiu: establir els valors de les variables seleccionades en el panell d’experts 1 per a les principals espècies forestals de Catalunya i determinar el nombre de claus que seran necessàries en funció de les característiques fisiognòmiques de les espècies i la seva relació amb el comportament del foc.

Qüestió 1: Anoteu al quadre següent el valor de les variables utilitzades per caracteritzar l’estructura o el combustible dels boscos de pi blanc en funció de la classe de vulnerabilitat. (Nota: aquest qüestionari es realitza per a les principals espècies arbòries de Catalunya.)

Vulnerabilitat A Vulnerabilitat B Vulnerabilitat C

Alçada (m) > 1,50 > 1 < 0,5 Combustible de

superfície Recobriment (%) 60 35-60 < 30

Presència

(Sí/No) Sí Sí No Combustible d’escala

Recobriment (%) > 70 30-70 < 30

Combustible aeri

Fracció de cabuda coberta (%) > 65 30-65 < 30

Distància combustible en superfície i aeri [(m) si no

hi ha combustible d’escala] < 2,5 < 5 > 5

Distància combustible d’escala i superfície (m) < 3,5 < 4,5 > 4,5

Continuïtat vertical

Distància combustible d’escala i aeri (m) < 5 < 5 > 4,5

Es constata la dificultat d’establir diferents valors en funció de l’espècie i el fet que el més indicatiu pel que fa al comportament del foc és l’estructura forestal i la disposició del combustible.

ANNEXOS

115


Qüestió 2: Tenint en compte les principals espècies dels boscos de Catalunya, quines espècies o tipus de boscos podrien agrupar-se sota una mateixa clau?

Grup Espècies

1 Pinus uncinata, Pinus sylvestris, Pinus nigra, Pinus pinea, Pinus pinaster

2 Pinus halepensis

3 Quercus suber, Quercus ilex ilex, Quercus ilex ballota, Quercus faginea, Quercus humilis

4 Abies alba, Fagus sylvatica, Castanea sativa

Criteris d’agrupació

- D’entrada, es diferencien les espècies forestals en dos grans grups, quercines i coníferes,

segons les diferències fisiognòmiques que presenten.

- Dins del grup de les coníferes, els experts indiquen que les formacions de Pinus halepensis

mereixen una clau a part (grup 2) perquè constitueixen masses molt afectades pels incendis

forestals. Se’n disposa d’un major coneixement sobre les condicions de propagació del foc, i

això permet afinar més en la determinació dels valors crítics de les variables. A més, sovint

es troben en etapes de regenerats joves i presenten, en general, alçades menors que la

resta de coníferes i capçades esclarissades, fet que també porta a diferenciar unes claus

específiques per a aquesta espècie.

- La resta de coníferes s’integren en un mateix grup (grup 1), tot i que els experts remarquen

algunes singularitats que s’han de tenir en compte en el cas dels boscos de pi amb acícules

llargues (Pinus pinea i Pinus pinaster), que poden generar focs d’intensitat elevada, fins i

tot amb absència d’estrat arbustiu.

- Les principals quercines s’agrupen en un únic grup (grup 3), independentment de l’espècie.

- La resta d’espècies considerades principals a Catalunya es releguen a un grup 4 i es

desestima la realització de CVFoC, ja que suposen espècies localitzades en zones de menor

risc d’incendi i, a més, existeix poc coneixement sobre el comportament del foc en aquests

tipus de boscos.


116


Qüestió 3: Posada en comú dels resultats. Síntesis i conclusions del panell d’experts.

Conclusions

- Els experts conclouen que, des del punt de vista de la relació de la vegetació amb el

comportament del foc, el més important en la propagació del foc i la generació de GIF és la

quantitat i la disponibilitat del combustible (estructura del bosc), i no les espècies que

composen el bosc, ja siguin arbòries o arbustives. Aquesta informació coincideix amb la

informació bibliogràfica analitzada.

- Els experts manifesten que cal analitzar la interacció i la combinació entre les variables

silvícoles, que condicionarà la vulnerabilitat final, i que el testatge a camp és clau per tal

de confirmar els valors i intervals assignats a cada espècie i per validar les claus i

agrupacions d’espècies.

ANNEXOS

117

Annex 3: Informació recopilada i definició dels tipus de combustibles i variables seleccionades en els diferents processos metodològics (recerca bibliogràfica i panell expert)

COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE

DEF

INIC

IÓ

Combustibles d’alçada no superior a 1,30 m. Poden ser matoll, regenerat, vegetació herbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles.

INFO

RM

AC

IÓ R

ECO

PIL

AD

A

- A l’adaptació que fa l’ICONA dels models de combustible de Rothermel (1972), l’alçada màxima del sotabosc és de 2 m per al model 4 (ICONA, 1989). No obstant això, s’ha decidit reduir aquest alçada a 1,30 m per a les nostres condicions, perquè es considera una alçada per sota de la qual se situa la majoria del sotabosc del territori. A més de ser de fàcil identificació, és àmpliament utilitzada en el món forestal per mesurar el diàmetre normal.

- La fullaraca no s’inclou en la definició del combustible de superfície. Aquesta, però, s’avalua per al cas d’espècies amb acícules llargues.

COMBUSTIBLE D’ESCALA

DEF

INIC

IÓ

Combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts.

INFO

RM

AC

IÓ R

ECO

PIL

AD

A

- En literatura, no trobem cap tipus d’alçada mínima i/o màxima per descriure els combustibles d’escala, ja que els autors els defineixen com els que permeten que el foc es propagui verticalment, independentment de l’alçada que tinguin (Menning i Stephens, 2007). Al panell d’experts, però, es decideix establir límits entre combustibles per tal d’ajudar l’usuari a visualitzar el bosc per sectors.

- D’altra banda, Menning i Stephens (2007) consideren que el combustible d’escala ha de cobrir una àrea d’almenys 4 m2 per facilitar en major mesura el pas del foc de la superfície a les capçades. Aquesta àrea es va tenir en compte en una primera fase, però durant el testatge d’estimació de les variables a camp es va excloure l’opció, perquè es va observar que quan els combustibles d’escala són presents, ho fan de forma contínua i agrupada.


118

COMBUSTIBLE AERI

DEF

INIC

IÓ

Formats per les capçades dels arbres de l’estrat dominant o codominant de més alçada.

INFO

RMACIÓ

REC

OPI

LAD

A

- En literatura es distingeix entre combustibles aeris mitjans, baixos i superiors (Sando i Wick, 1972). Els combustibles aeris mitjans i baixos són els d’escala explicats anteriorment.

- Els experts suggereixen que el combustible aeri sigui el format per les capçades dels arbres superiors (dominants i codominants).

ANNEXOS

119

COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE

VARIA

BLE

Recobriment del combustible de superfície (%): Superfície de projecció del combustible de superfície, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

INFO

RMACIÓ

REC

OPI

LAD

A

- El grau de continuïtat horitzontal determina la major o menor facilitat del foc per propagar-se per la superfície o per les capçades (Husari [et al.], 2006). En aquest sentit, el recobriment del combustible en superfície dóna una idea del percentatge de sòl que es troba ocupat. Fahnestock (1970) en descriu la distribució en l’espai, és a dir, si es troben claps sense vegetació o si, per contra, el sotabosc està uniformement repartit.

- Al panell expert 2 se suggereix l’estudi de la inflamabilitat de les espècies que conformen el sotabosc junt amb el grau de recobriment de cadascuna. La manca d’informació respecte a això (aquest paràmetre només es coneix per a algunes espècies) fa descartar aquesta opció. A més, tant els experts com altres autors (Fernandes [et al.], 2006) suggereixen que l’estructura forestal és més important que no pas la composició específica d’aquesta en el tipus i la propagació del foc d’un rodal forestal.

VARIA

BLE

Alçada del combustible de superfície (m): correspon a l’alçada mitjana del sotabosc, que com a màxim pot mesurar 1,30 m.

INFO

RMACIÓ

REC

OPI

LAD

A - L’alçada del combustible de superfície màxima dels models de combustible 4, 5 i 6 és

de 2, 0,5 i 0,6-1,2 m, respectivament (ICONA, 1989; Fernandes et al., 2006). Cadascun d’aquest models reflexa diferents tipus de cmportament del foc. Així, doncs, l’alçada del sotabosc, entre altres factors, ens pot ajudar a conèixer la longitud de flama aproximada. En aquest sentit els nomògrafs desenvolupats per Dimitrakopoulos [et al.] (2007) indiquen que per a masses de Pinus halepensis amb una alçada a la base de la capçada de 7,5 m i sotabosc inferior a 2 m, la longitud de flama crítica del foc en superfície és de 3 m, per a que s’iniciï el foc de capçades.

Per al cas d’espècies amb capçades a baixa alçada, com és el cas de Pinus halepensis (Mitsopoulos i Dimitrakopoulos, 2007), conèixer l’alçada mitjana del combustible en superfície és important, ja que, junt al recobriment del combustible de superfície, ens dóna una idea de la longitud de flama esperada.


120

FULLARACA

VA

RIA

BLE

Profunditat (cm): correspon a l’espessor de la capa d’acícules. S’avalua en el cas de formacions en què l’espècie dominant és Pinus pinea o Pinus pinaster i que presenten un recobriment de combustibles de superfície < 30%.

INFO

RM

AC

IÓ R

ECO

PIL

AD

A - Les estructures forestals amb una capa d’acícules compactada de menys de 5 cm, com les

del Pinus sylvestris, desenvolupen incendis de baixa intensitat i longitud de flames curtes per la falta d’oxigen (ICONA, 1989).

- Les coníferes d’acícules llargues, Pinus pinea i Pinus pinaster, o frondoses de fulles grans, Castanea sativa i Quercus pyrenaica, generen focs més ràpids i de més longitud de flama, ja que la compactació de la capa és menor (ICONA, 1989).

- Els experts consideren important avaluar la fullaraca en les formacions de Pinus pinea i Pinus pinaster per als casos en què els combustibles de superfície no superin el 30% de recobriment del sòl. En aquesta situació, l’estructura forestal, tot i presentar un sotabosc reduït, pot ser vulnerable de generar un foc de capçades degut a la quantitat de fullaraca poc compactada que pot haver-hi.

COMBUSTIBLE D’ESCALA

VA

RIA

BLE

Recobriment del combustible d’escala (%): superfície de projecció del combustible d’escala sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

INFO

RM

AC

IÓ R

ECO

PIL

AD

A - La quantificació del combustible d’escala ha estat discutida entre els experts i en la

literatura per nombrosos autors (Sando i Wick, 1972). Fahnestock (1970) en descriu l’abundància mitjançant percentatges. Per contra, Menning i Stephens (2007) n’indiquen la presència o l’absència.

- Les dues opcions són testades a camp pels experts. La quantificació seguida per Menning i Stephens (2007) es descarta. El panell d’expert reflexiona sobre la quantitat de combustible d’escala necessari perquè un foc passi de la superfície a les capçades, sempre que hi hagi continuïtat vertical.

- S’opta per estimar el percentatge de recobriment del combustible d’escala. A més, s’indica que a mesura que augmenti la superfície coberta pels combustibles d’escala, més alta serà la probabilitat que un foc es transfereixi per diversos punts, des de la superfície a les capçades, i més alta serà, també, la calor de convecció produïda, fent que el foc es mantingui més fàcilment a les capçades.

ANNEXOS

121

COMBUSTIBLE AERI

VA

RIA

BLE

Fracció de cabuda coberta del combustible aeri (FCC) (%): superfície de projecció del combustible aeri, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai supera el 100%.

INFO

RM

AC

IÓ R

ECO

PIL

AD

A

- El grau de continuïtat horitzontal determina la major o menor facilitat del foc per a propagar-se. Una forma de mesurar aquesta continuïtat a les capçades és mitjançant la FCC. En aquest sentit, Menning i Stephens (2007) utilitzen aquesta variable amb l’objectiu de determinar si a la parcel·la existeix una coberta forestal suficient perquè es pugui produir un foc de capçades.

- Fruit d’aquesta informació i de l’estimació d’aquesta variable en testatges a camp, es decideix que les estructures amb menys d’un 30% d’FCC no es tenen en compte a l’hora de tipificar-ne la vulnerabilitat per generar focs de capçades, ja que en aquests casos l’FCC no és suficient perquè el foc es pugui propagar entre capçades. Tot i això, caldrà avaluar si existeix un estrat de combustible d’escala capaç de generar un foc de la mateixa entitat que un foc de capçades.

CONTINUÏTAT VERTICAL

VARIA

BLE

Distància entre els tres tipus de combustible: la distància s’ha de mesurar des de la part alta del combustible inferior (de superfície o d’escala) fins on existeixi prou fullam al combustible superior (d’escala o aeri) perquè el foc es propagui verticalment. S’estima la distància mitjana entre aquests combustibles tenint en compte l’àrea de mostreig.

INFO

RMACIÓ

REC

OPI

LAD

A

- La transició d’un foc de la superfície a les capçades està determinada, entre altres factors, per la distància que existeix entre els diferents estrats (Husari [et al.], 2006). Els límits per calcular aquesta distància han estat força discutits a la literatura, de la mateixa manera que existeix un ampli debat en relació amb si la distància que s’ha de mesurar és la crítica o la mitjana del rodal (Scott i Reinhardt, 2001).

- Cruz [et al.] (2004) defineix el terme fuel strata gap (FSG), com la distància des de la part superior de l’estrat arbustiu fins al límit inferior de les capçades, tant del combustible en superfície com del combustible d’escala, que ajuden el foc a propagar-se verticalment. El terme canopy base height (CBH) reflexa la distància des del sòl fins a la capçada viva. Altres defineixen CBH com l’alçada més petita des del sòl fins a on existeix prou fullam a les capçades perquè el foc es propagui verticalment (Scott i Reinhardt, 2001).

- El panell d’experts, després del testatge de l’estimació de les variables a camp, decideix que la distància que s’ha de calcular ha de ser la mitjana, més representativa que la crítica. Finalment, per a l’elaboració de les claus s’utilitza el concepte FSG, però s’estimen les distàncies mitjanes entre els tres tipus de combustibles.


122

Annex 4: Definició dels grups d’espècies i tipus de CVFoC

GRUP 1: Pinus sylvestris, Pinus nigra, Pinus uncinata, Pinus pinea, Pinus pinaster

INFO

RM

ACIÓ

REC

OPI

LAD

A

El treball de Mitsopoulos i Dimitrakopoulos (2007) confirma que excloure el Pinus halepensis d’aquest grup és apropiat perquè, en general, desenvolupa estructures amb una alçada de la capçada viva més baixa que la resta de coníferes. D’altra banda, les espècies del grup 1 en estats de desenvolupament avançats acostumen a presentar combustible d’escala. No obstant això, en aquest grup cal diferenciar els boscos de Pinus pinea i Pinus pinaster, ja que presenten sovint una capa d’acícules sobre el sòl.

CO

M A

FECTA L

A

INFO

RM

ACIÓ

AL

DIS

SEN

Y D

E LA

CLA

U En estats de desenvolupament avançats (espècies del grup 1), la presència de combustible

d’escala és un condicionant important de la continuïtat vertical de l’estructura forestal. En alguns casos, l’eliminació d’aquest estrat de combustible serà suficient per modificar la vulnerabilitat del rodal. En conseqüència, a l’hora d’elaborar les claus, s’estableix com a criteri determinant l’avaluació de la continuïtat vertical entre el combustible d’escala i l’aeri.

S’estableix un grup 1.1 format per Pinus pinea i Pinus pinaster. Per aquests casos es dissenya una clau que considera la profunditat i la compactació de la fullaraca, sempre que els combustibles de superfície no superin el 30%, ja que si ho fan, les acícules perden importància respecte als combustibles de superfície.

GRUP 2: Pinus halepensis

INFO

RM

ACIÓ

REC

OPI

LAD

A

Com ja s’ha explicat anteriorment, el Pinus halepensis presenta, en general, una menor distància del sòl a la base de la capçada si es compara amb altres coníferes (Fernandes [et al.], 2006; Mitsopoulos i Dimitrakopoulos, 2007), o perquè es troba sovint en baixes qualitats d’estació, o perquè és una espècie molt afectada pel foc amb presència abundant de regenerats, o bé per les seves característiques fenotípiques. A més, la capçada del pi blanc facilita el pas de la llum i, en conseqüència, el sotabosc hi és bastant present.

CO

M A

FECTA L

A

INFO

RM

ACIÓ

AL

DIS

SEN

Y D

E LA

CLA

U

La continuïtat vertical del Pinus halepensis vindrà donada, principalment, pel combustible de superfície, ja que l’alçada d’aquest (< 1,30 m) serà en molts casos suficient perquè existeixi continuïtat vertical. En conseqüència, a diferència del grup 1, la continuïtat entre el combustible en superfície i el d’escala o l’aeri esdevé un dels factors més importants que cal incloure en la clau i, a més, l’alçada del combustible en superfície pot ser determinant a l’hora de definir la continuïtat vertical de l’estructura. Així, en l’elaboració de les CVFoC del grup 2, es diferencia entre combustibles de superfície d’alçada compresa entre 0 i 0,5 m i 0,5 i 1,30 m.

GRUP 3: Quercus suber, Quercus ilex ilex, Quercus ilex ballota, Quercus faginea, Quercus humilis

INFO

RM

ACIÓ

REC

OPI

LAD

A

S’agrupen en funció de les similituds fisiognòmiques i dendromètriques de les quercines. Aquestes espècies presenten alçades de la capçada al sòl relativament baixes. Fernandes et al. (2006) indiquen que tipologies estructurals amb alçades a la base de la capçada de l’ordre de 3 m són altament vulnerables al foc de capçades, mentre que alçades més grans, entre 5 i 6 m, tenen una vulnerabilitat menor al foc de capçades.

CO

M A

FECTA L

A

INFO

RM

ACIÓ

AL

DIS

SEN

Y D

E LA

CLA

U

La continuïtat vertical de les quercines vindrà donada, principalment, pel combustible de superfície, ja que l’alçada d’aquest (< 1,30 m) serà en molts casos suficient perquè existeixi continuïtat vertical. En conseqüència, i de la mateixa manera que al grup 2, la continuïtat entre el combustible en superfície i el d’escala o l’aeri és més important que l’existent entre el combustible d’escala i l’aeri.

Per aquest motiu, el disseny de les claus per als grups 2 i 3 és igual, amb variacions, però, dels valors de les variables utilitzades.

Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió ...

Documents

Transcript of Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió ...