Institut Mental de la Santa Creu

MARIA MACAS

NÚRIA MARQUÉS

WALTERIS MEDINA

MIREIA MEJIAS

KAREN KIRAKOSYAN

INDEXINTRODUCCIÓ

1.INSTITUT MENTAL DE LA SANTA CREU (p.1)

1.1.COM VA COMENÇAR? (p. 1)

1.2. EVOLUCIÓ (p. 1)

1.3. FINAL DEL MANICOMI (p. 4)

2. DOCTOR PI I MOLIST (p.7)

3. LA VIDA AL MENTAL (p.9)

3.1. EN L’INSTITUT MENTAL, TENIEN LES HABITACIONS, ELS MENJARS DIFERENTS SEGONS LA CLASE SOCIAL (p.9)

3.2. PREUS (p.10)

3.3. PER A LA RECLUCIÓ PER PRIMERA VEGADA (p.11)

3.4. SERVEI ESPIRITUAL (p.12)

3.5. ORGANITZACIÓ (p. 12)

3.6. TREBALLS PER ALS MALALTS (p.12)

3.7. SORTIDES (p. 13)

3.8. EXCURSIÓ (p. 13)

4.CANVIS EN ELS TRACTAMENTS ALS LLARGS DELS ANYS (p.15)

4.1. LA PSIQUIATRIA CATALANA DEL S. XIX (p.15)

4.2. EL NAIXEMENT DE LA PSIQUIATRIA (p. 15)

4.3. LA RENOVACIÓ PSIQUIÀTRICA I TERÀPIES APLICADES (p.16)

4.4. PRÀCTICA PSIQUIÀTRICA I TÈRAPIES APLICADES (p. 16)

4.5. LABOTERAPIA FORÇADA (p. 17)

4.6. SISTEMA DE CONSTRUCCIÓ DE TANQUES “SALTO DEL LOBO” (p.18)

5. EMPLAÇAMENT AHIR I AVUI (p.19)

6. CONCLUSIONS (p.20)

7. BIBLIOGRAFIA (p. 21)

1.INSTITUT MENTAL DE LA SANTA CREU1.1. COM VA COMENÇAR?Quan el Centre es va construir, van tenir problemes amb els pressupostos.

La dona de Pi i Molist va donar una donació per el Centre ja que volia que el somni del seu marit es fes realitat.

El problema va ser que van trigar tant en aconseguir els permisos de construcció i Pi i Molist només va dirigir el Mental durant  3 anys.

Antigament, aquest centre estava situat a Sant Andreu del Palomar, i va estar des del 1915 fins al 1987 en funcionament amb una capacitat de 700 pacients.

Aquest institut mental va ser construït a continuació de l’antic Departament de “folls i maniàtics” del vell Hospital de la Santa Creu.

1.2. EVOLUCIÓ

La seva construcció va començar l’any 1857, i l’Emili Pi i Molist va ser el

metge i qui va dirigir la seva gestació.

L’Hospital va encarregar al Dr. Pi i Molist, la redacció d’un projecte mèdic per a un nou manicomi i a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’aixecament dels plànols.

Es van comprar unes finques situades entre Horta i Sant Andreu de Palomar. Després el procés va quedar paralitzat fins el 1846 a causa de la inestabilitat política.

Les condicions de per què es van traslladar els malalts mentals a un manicomi a les afores de la ciutat van ser:

- Barcelona no podia tenir un departament de maniàtics en tan pèssimes condicions.

- No donava categoria a la ciutat.

- A les afores, les condicions higièniques eren més favorables.

Després es van necessitar uns anys per tenir normalitat econòmica, social i política, així doncs, les obres van començar al 1885. La primera pedra va ser posada el 20 de desembre de 1885.

A la seva inauguració hi van assistir autoritats molt

importants de la ciutat de Barcelona ja que no hi havia cap establiment semblant a tota Espanya en aquella època.

Al desembre de 1889 s’inaugura la secció de l’edifici destinada al departament de dones.

Tres anys desprès, mor Pi i Molist, i deixa tota la seva fortuna per poder acabar l’obra del que ell nomenava "el meu manicomi".

Es van posar 200.000 pessetes per a la continuació de les obres.

Amb la mort de Pi i Molist, Brossa va voler construir 48 cel·les en les dues semi-rotondes del final de cada ala. La construcció de les rotondes era una secció per més de 260 malalts els quals se’ls havien d’aplicar càstigs.

Molts alienistes estaven en contra perquè consideraven que es tornava als tractaments amb violència que s’havien volgut eliminar amb la construcció del Manicomi.

La majoria de malalts no eren mai donats d’alta. Els metges passaven visita de 9 a 11 fent diferents torns. Era molt difícil per als metges supervisar a tots els infermers i visitar centenars de malalts.

Al reglament de 1922 l’Administració va reconèixer la necessitat de més metges i van prohibir aplicar càstigs i disminuir les racions de menjar als pacients.

Al 1929 hi van haver 807 interns, i després 107 més, per tant, es va incrementar el creixement de Barcelona.

La situació interna en els 30 anys que el Mental portava en funcionament havia canviat molt a causa del pas del temps. Les transformacions s’acceleraven per la proclamació de la II República el  1931. La guerra civil de 1936-1939 i la postguerra va transformar tota la societat i els seus efectes van repercutir també en el Mental.

A Catalunya s’havien de reorganitzar els serveis mentals perquè durant la guerra es van rebel·lar nombrosos trastorns mentals produïts per la situació bèl·lica.

Durant la guerra civil les famílies benestants de Catalunya, hi van ingressar familiars barons, per evitar que anessin a lluitar al front.

La situació va empitjorar els últims anys de la guerra fins a arribar al difícil estat en que es feia pràcticament impossible atendre a la higiene dels pacients i la neteja de l’edifici.

Durant els bombardejos, ser dins del Mental era segur. La gran creu vermella pintada a la teulada, l’identificava com a centre hospitalari i el protegia de ser bombardejat.

Després del 1939 es va tornar a registrar un augment del registre de pacients per diverses circumstàncies.

Quan el govern de Franco es va posar en funcionament, els religiosos van recuperar el poder perdut durant la II República dins la Santa Creu.

Tot i que es va ampliar el nombre de places dins del Mental, la llista d’espera seguia sent llarga a causa de la falta de llits a Catalunya.

La plantilla de metges al Manicomi: el director, dos metges encarregats del homes i dones, sis ajudants i els metges de guàrdia que residien dins l’establiment.

Fins el 1952 els metges no van iniciar la feina clínica amb els pacients.

Van apujar el sou dels metges i es van contractar un nou metge ajudant i cinc auxiliars.

El Mental va passar a formar part del districte de Nou Barris perquè es va fer una remodelació dels barris i dels districtes.

1.3. FINAL DEL MANICOMI

La primera meitat de la dècada dels setanta es caracteritza per l’inici de la crisi econòmica internacional.

Les causes econòmiques de l’enderrocament definitiu del Manicomi van ser:

- L’Administració de l’Hospital de Sant Pau va vendre part dels terrenys

- La necessitat de la MIA.

- Projecte de Barcinova

La majoria de malalts depenien de la Diputació de Barcelona que pagava

120 pessetes diàriament per el seu pensionat. Els pensionistes pagaven 5.000 pessetes mensuals. Els restants eren benèfics i no pagaven res per la seva estada. La xifra era molt baixa tenint en compte que en aquell moment hi havia uns 400 pacients ingressats.

Les causes assistencials van ser:

- No es podia tancar el centre psiquiàtric sense estudiar prèviament la reacció que podria tenir el personal, els pacients, els familiars i els veïns de Nou Barris.

- Remodelació de l’edifici del Mental.

- La psiquiatria del moment demanava llocs oberts on els malalts només hi anessin a estones i no se’ls controlés les 24h.

- Falta de personal.

- El menjar era inadequat i insuficient.

- Falta de calefacció

Les reaccions van ser:

- El personal sanitari del Mental es va tancar dins l’edifici en solidaritat amb els treballadors d’un altre centre de Madrid.

- Es va negar el diàleg en assemblea amb els treballadors del Mental i imposa mesures estrictes com dur uniforme.

- Els treballadors treballaven a disgust i amb grans problemes per controlar la secció de dones.

- Al 1973, el personal del Mental envia una nota a la premsa comunicant un tancament indefinit per protestar contra l’Administració.

- Els veïns de Nou Barris estaven en contra del tancament.

El Comunicat definitiu va ser:

Uns 279 internats no tenien família directa.

Els treballadors van proposar alternatives al tancament com la reforma estructural de l’edifici.

Els pacients van enviar una carta a l’Administració demanant que no se’ls canviés de centre.

La MIA va comunicar que es construiria el Centre de Dia i Pi i Molist.

L’Administració es va comprometre a donar ocupació als 112 treballadors del Mental.

25 serien destinats al nou Centre de Dia i la resta distribuïts entre l’Hospital de Sant Pau i l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària.

Dels 300 ingressats que hi havia, 200 eren crònics i van ser traslladats a altres centres psiquiàtrics com el de Sta. Coloma o el Frenopàtic de St. Boi.

Dels restants, 32 es van enviar a residències geriàtriques i 66 van anar a viure a pisos tutelats.

Finalment, el centre es va clausurar el 1987 (amb 72 anys de vida) després d’un traumàtic desnonament.

2. Doctor Pi i MolistEmili Pi i Molist (1824-1892) va morir de càncer de mediatisme. Va ser un metge català i prodigi en el seu

camp. El seu pare Andreu era arqueòleg i la seva mare es deia Teresa.El seu destí i somni és crear un nou manicomi per tractar els pacients com  es mereixen. Pi i Molist es casa amb la burgesa Antonia BecigalupiEn 1846 acaba la llicenciatura de medicina i comença a buscar feina.Al 1849 va anar a un certamen de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Presenta la seva obra "Memòria sobre les

circumstàncies en que es troba indicat i contradicat de l’ús del cloroform (1850)”'.Al 1857, el metge viatja per Europa amb el seu acompanyant Oriol i Bernadet, per veure les institucions mentals i portar les idees per una pròpia.Al 1860, va demanar la petició d’un projecte d'un nou manicomi als afores.Al 1878, en Pi i Molist l'hospital va comprar la finca de Ca n'Amell Xic, lloc on es construirà l'edifici.

Al 1885, va fer la col·locació de la primera pedra de l'edifici.

Al 1886, va crear la seva obra més important, 'Primones de Don Quijote”Finalment al 1892, va morir Emili Pi Molist.Oficialment al 1915 va ser l’obertura del manicomi.El 1927, el manicomi passa a anomenar-se Institut mental de la Santa Creu.Del 1931 al 1939, els metges tenien més poder de decisió dins del Manicomi a causa de la II República.Al 1972, al manicomi hi va haver una substitució del personal religiós per bons metges.Al 1973, hi va haver un tancament indefinit del personal sanitari en protesta per les condicions en què es trobava l’edifici.Al 1974, van marxar les últimes monges.

Al 1986 van fer el trasllat dels primers malalts.Finalment al 1987 es va realitzar el tancament definitiu del Manicomi.L’any 2003 es va inaugurar el parc Central de Nou Barris.

DIRECTORS DE L’INSTITUT MENTAL (1889-1985)

EL SOMNI DEL DOCTOR EMILI PI I MOLIST

L’atenció psiquiàtrica a Barcelona durant el segle XIX es caracteritzà per la manca de recursos. A més les instal·lacions i els tractaments de caire repressiu eren incoherents amb la pràctica que rebien els malalts mentals era degut al fet que pertorbació de la conductes considerada com un problema d’ordre públic o un atemptat contra la moral social. La proposta psiquiàtrica higienista del Dr. Pi i Molist, director del departament de “maniàtics” de l’Hospital de la Santa Creu, pretenia proporcionar una atenció diferent a la malaltia mental. Acomplint l’encàrrec de visitar els establiments més notables d’atenció mental a Europa occidental al 1854 i 1857, va formular el projecte de construcció d’un manicomi modern per al servei de Barcelona.

El model espiritualista del doctor Pi i Molist es fonamenta en quatre punts:

1. A l’hora de tractar una malaltia mental, cal basar-se en la formació filosòfica per entendre l’ànima del malalt.

2. L’alienat no perd completament l’ús de les seves facultats.

3. La manca de voluntat de l’alienat és deguda al fet que la societat li coarta la llibertat.

4. Les afeccions de l’organisme no expliquen íntegrament les alteracions de la ment.

3. La vida al

Mental3.1. EN L’INSTITUT MENTAL, TENIEN LES HABITACIONS I ELS MENJARS DIFERENTS SEGONS LA CLASSE SOCIAL:

Pensionats de primera classe

Els pensionats tenien una habitació pròpia luxosa, al costat d'ella la del seu guardià o criat. El menjador era esplèndid, el mateix que la sala d'espera i els lavabos. En aquest departament havia jardí especial i jocs propis.La seva alimentació era la següent:

· Esmorzar: xocolata i llet o cafè amb llet i pastes.· Menjar: (espanyola o francesa). Sopa o puré, cuit, tres plats forts.· Sopar: brou, verdura, dos plats, pastes variades.· Vins: usual i de postres, segons prescripció facultiva.

Pensionats de segona classe

Tenien habitacions elegants; dormitoris individuals; sales de recepció; ampli menjador i lavabos, i a més tenien un jardí especial.L'alimentació era la següent:· Esmorzar: cafè amb llet o xocolata.· Menjar: sopa, cuit, dos plats de principi, dues classes de postres.· Sopar: brou, verdura, un plat de carn, dos postres.· Vins: usual i de postres, segons prescripció mèdic concertat.

Pensionats de tercera classe

Habitacions modestes, però molt confortables. Dormitoris per a 10 malalts cadascun; sala de rebre; ampli menjador i pati d'esbarjo.· Esmorzar: xocolata.· Menjar: sopa, cuit, un principi, postre.· Sopar: brou de verdura, un plat fort, postre.· Vins: usual, segons prescripció mèdica.

3.2. PREUS

El preu de les pensions variava segons la condició social, els de primera classe pagaven 180 pessetes (euros), els de segona classe 125 pessetes (euros) i els de tercera classe 70 pessetes (euros).Per al rentat i planxat de roba, els de la primera i segona classe valien 10 pessetes (6 cèntims) i els de 3 classe 5 pessetes (3 cèntims) cada mes.Per als efectes de la comptabilitat, en ingressar el malalt es cobraven els dies que faltaven del mes i el següent i després per mesos naturals; i per una sola vegada el 10% de la pensió per drets d'ingressos. Si el pacient mòria o fos donat d'alta, no es retornava els diners.

3.3 PER A LA RECLUSIÓ PER PRIMERA

VEGADA:

Primer els familiars havien de presentar una certificació lliurada per un metge especificant els símptomes, el origen de la seva malaltia, antecedents i tractaments empleat. Després s'havia d'adjuntar un certificat del mossèn i una altre de l'alcalde del lloc de residència que acreditessin la pobresa del pacient i dels seus familiars, si eren pobres.Segon, si aquests requisits es complien, se’ls acceptava i es registrava el seu ingrés en un llibre d'entrades. Al seu expedient, on hi havia totes les informacions anteriors s'hi adjuntava un document on hi havia el numero de registre i la informació personal del malalt.Si el malalt hagués estat ja reclòs, en comptes de documents expressats, ha de procedir a un acte jutjat de primera instància.La secretaria de l'Hospital era l'única autoritzada per al despatx d'expedients, de la mateixa era l'encarregada d'acudir per tot el referent a sortides, canvis de classe...

Hi havia sempre un metge, que vivia a l'establiment. Prestaven serveis auxiliars a germanes i germans de l'Hospital, que per exercir la caritat havien de fer un sacrifici i tenien una llarga experiència adquirida en aquests serveis. També hi havia un gran nombre d'infermeres i infermers.

3.4 SERVEI ESPIRITUALUn discret sacerdot els donaven servei espiritual que exercia el càrrec de cap de l'establiment juntament amb altres auxiliars als malalts.

3.5 ORGANITZACIÓExistien, tant per al departament de

dones com per al d’homes, ventilades infermeries, amples sales de reunió, grans menjadors, sales de treball, cambres de bany i biblioteca. També hi havia una sala de billars, sala de música, un teatre, patis i jardins.

3.6 TREBALLS PER ALS MALALTS

Un cop desapareguts els símptomes més aguts de les malalties mentals, no hi havia millor remei que el treball dosificat  per fer que els malats reforcessin la musculatura que havien perdut durant el

temps que havien passat al llit regularitzant-ne la conducta i acostumant-los a la vida social.  També argumentava que les formes de treball que millor resultat donaven eren els treballs agrícoles i la pràctica d'antics oficis casolans com teixir, la fusteria, la costura, etc.Els malalts confeccionaven un forn on fabricaven el pa, així com una horta per al conreu de verdures.Els maltats es queixaven de que els posaven a treballar per que estaven allà per curar-se i no per treballar. Els sous per els malats eren més baixos que els dels d’empleats de les fàbriques i a més ells podien disposar-ne fins al dia que fossin donats d'alta.La majoria no eren mai donats d'alta. Els metges de la psiquiatria publica gestionada per la Mancomunitat de Catalunya només acceptaven el treball lúdic o educatiu en dements pobres.

3.7. SORTIDESEs feien sortides al camp i a les fonts properes per procurar que no es tingués la sensació de tancament.

3.8. EXCURISIÓQuan vam anar a l’excursió, vam fer preguntes a gent gran per saber si sabien alguna cosa sobre el manicomi.Algunes persones deien que els tractaven molt bé però altres deien que havien escoltat que alguns deien que havien escoltat crits de les persones malaltes perquè els metges i infermeres els pegaven.

4. Canvis en els tractaments al llarg dels anys

A la primera meitat del segle XIX, els malalts mentals de l’hospital rebien un tracte gairebé inhumà. «Moltes vegades eren encadenats, dormien a terra i eren ocupats en tasques de

neteja i en el trasllat i enterrament de difunts», explica l’autora. El 1847 i per iniciativa de Pi i Molist, se’n van ampliar les dependències i s’hi van instal·lar banys, una infermeria, tallers i una sala de visites. El psiquiatre defensava un tracte sense violència i millors condicions de vida per als malalts

El Mental té tantes llegendes com pacients. Milicians marcats per l’horror de la guerra civil i la història d’Ada, una jove casada amb un republicà que després de donar a llum patia paranoies. El marit va emigrar a Panamà i hi va refer la seva vida. I el petit xalet, on avui hi ha les taquilles de la Guàrdia Urbana, recorda la vida d’una pacient burgesa que va construir casa seva al Mental.

Quan van tancar el centre, els malalts considerats més lleus van ser enviats a casa seva i se'ls feia seguiment mèdic des d'un centre de dia que s'hi va instal·lar en el mateix lloc on havia estat l'hospital. Els que no tenien família que se'n fes càrrec, va ser enviats a pisos d'acollida on s'ajuntaven 4 o 6 persones amb algun tutor. Molts d'ells, els que hi havien viscut en el centre la major part de la seva vida, en treure'ls del seu hàbitat habitual i ser traslladats al

Frenopàtic o a Sant Boi, van morir. Els diaris de l'època se'n van fer ressò de tot plegat.

En aquest establiment es tenien en compte tots els avenços de la psiquiatria, i no es descuidava el treball manual dels ingressats, que

practicaven en tallers de papereria, fusta i corda. Hi havia un teler on els malalts confeccionaven gases per a l’hospital.

L’any 1967, sorgeix per iniciativa del primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall, la idea d’emprendre l’inici de la reforma de l’assistència psiquiàtrica, en la qual proposa, entre d’altres, la creació d’un dispensari de psiquiatria a l’Hospital i les consultes psiquiàtriques derivades del servei d’urgències, així com reformar el Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Mentrestant, s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys del Mental, destinats a l'anomenat "Pla Parcial de Ca n'Ensenya" per a la construcció de blocs d’habitatges.

El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables, el pagament dels quals es fa a mesura que l’Hospital posa a disposició dels compradors les parcel·les edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar ajornat per diferents problemes interns i pel retard de l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Més tard es decideix l’habilitació de Can Masdéu. Un cop realitzades les obres, no es va poder portar a terme el trasllat dels malalts degut a l’oposició de les associacions de veïns i del propi personal de l’Institut Mental.

A partir de mitjans dels anys setanta comencen les interconsultes psiquiàtriques a l’hospital. El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts, es crea un Hospital de dia, s’amplia el servei amb una secció de Psiquiatria Infantil i finalment es crea l’Escola de Teràpia Familiar i la Unitat de Toxicomanies.

4.1. LA PSIQUIATRIA CATALANA DEL SEGLE XIX

Fins al segle XIX, no existia la paraula psiquiatria, ja que, fins aleshores el boig, no era considerat com un malalt, sinó com un

criminal que devia ser empresonat. Els alienats, eren maltractats i obligats a realitzar tot tipus de treballs forçosos. Però aquesta situació canvià a partir del segle XVIII amb els nous ideals que la societat prengué.

4.2. EL NAIXEMENT DE LA PSIQUIATRIA

Aviat els metges s’adonaren de que calia alguna cosa més que propugnar l’alliberació del poble i el confinament dels malalts mentals per canviar la condició dels alineats. Així va començar a prendre cos la idea de què els bojos no eren altra cosa que persones malaltes i que per la seva curació necessitaven aplicar els coneixements i tractaments mèdics adequats. Així va néixer la psiquiatria.

4.3. LA RENOVACIÓ PSIQUIÀTRICA A CATALUNYA

A la primera meitat del segle XIX, van haver-hi importants canvis en l’assistència psiquiàtrica catalana. El 1840 es va publicar a Barcelona l’obra “Memòria pel magatzem d’un hospital de bojos” de A. Briêre de Boismont, on es criticava el mal tracte als malalts mentals.

4.4. PRÀCTICA PSIQUIÀTRICA I TERÀPIES APLICADES

FEINA I TERÀPIA (ABANS 1972) ESBARJO, FEINA I TERÀPIA (DESPRÉS 1972)

LA PRÀCTICA PSIQUIÀTRICA I LES TERÀPIES APLICADES

La MIA va encarregar a l’ordre religiosa de l’Hospital de la Santa Creu la gestió del Mental. El treball que feien els malalts s’utilitzava com a teràpia i com a recurs econòmic. Els malalts duien a terme feines d’agricultura i ramaderia. A més ocupaven el seu temps treballant en diversos tallers. Amb la Segona República es va donar pas a la gestió psiquiàtrica i els religiosos van desenvolupar un paper subordinat. Es van introduir teràpies innovadores. Amb el franquisme, part de l’equip sanitari va ser obligat a abandonar els seus càrrecs i a exiliar-se. A partir del 1972 el personal religiós va ser substituït per terapeutes professionals. Les pràctiques psiquiàtriques seguien models de rehabilitació nord-americans introduïts pel doctor Joaquim Fuster i Pomar. El Manicomi esdevé un centre obert, on el psiquiatra diagnostica i tracta i es fan sortides i excursions. Durant els anys 80, la direcció i la gestió és assumida per una comissió directiva.

Un punt feble dels fonaments teòrics de l’Institut Mental era l’ús psiquiàtric subjugat a la funcionalitat arquitectònica  de l’espai. Un exemple d’això són els dos cossos annexos laterals de l’edifici, destinats a donar asil als malalts pensionats i de beneficència. Malgrat la idea original, l’edifici, després de la mort del doctor Pi i Molist, aquests espais es van convertir en cel·les d’aïllament.

4.5. LABOTERÀPIA FORÇADA

Entrat el segle XX els directors de l’Institut Mental volen posar al dia el manicomi assegurant la professionalitat adequada de tothom que hi treballa: la plantilla de metges creix fins a la desena i la institució es converteix en un referent de la psiquiatria barcelonina. En aquest moment es canvia el nom de Manicomi pel d’Institut Mental.

Una de les novetats és la implantació de la labor-teràpia: aquest mètode consisteix que els malalts mentals dediquin una part de la jornada a alguna mena de feina, cosa que els aporta beneficis

terapèutics. A començaments dels anys vint del segle passat un nombre cada vegada més elevat de pacients comença a treballar en tasques agrícoles i en tallers; entre d’altres, telers de cotó, bugaderia, sastreria, cultiu de la terra, forn de llenya.

Fins i tot la mateixa ‘Muy Ilustre Administración’ (MIA) de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau veu de bon ull aquesta iniciativa.

En aquell moment es creia positiva que la labor-teràpia aportava beneficis als malalts, ja que els feia estar actius.

No sempre era fàcil aplicar la labor-teràpia: alguns malalts se sentien explotats, d’altres seguien el mètode de mala gana i d’altres s’hi oposaven.

L’Institut Mental esdevingué una mena de colònia productiva que ajudà al manteniment del centre, ja que la MIA estava endeutada i no podia cobrir les despeses ni fer-se càrrec del manteniment de la institució.

L’ORGANITZACIÓ DE L’INSTITUT MENTAL

El Mental es va edificar segons el ‘Proyecto Médico Razonando’ per la construcció del Manicomi de la Santa Cruz de Barcelona (1859). Obra del doctor Pi i Molist, fou una aportació fonamental per a la psiquiatria espanyola del segle XIX. Recollia estudis anteriors i les conclusions dels viatge, Pi i Molist va ser acompanyat per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet, que es va encarregar del projecte arquitectònic de l’edifici. Les obres no van començar fins el 1885 i es van estendre fins el 1915. El 1889 ja s’havia construït el cos central d’administració i la meitat  esquerra destinada a dones. Un cop finalitzat l’edifici, els 700 malalts que podien ser atesos es distribuïen segons sexe, categoria social i malaltia. Els pavellons i les diverses dependències eren àmplies, lluminoses i ben ventilades i

permetien la mobilitat controlada, així com l’atenció terapèutica habitualment no repressora dels malalts.

4.6. SISTEMA DE CONSTRUCCIÓ DE TANQUES “SALTO DEL LOBO”Consistia en col·locar tot el sistema de tanques al nivell inferior, aprofitant el pendent del terreny que formava un altiplà. Això feia que tot el mur quedés fora de la vista dels malalts ja que no es veia. Els malalts podien esplaiar la vista sense obstacles al temps que

oferia tota la seguretats necessària per evitar la fuga.

5. Emplaçament ahir i avui L’Institut Mental de la Santa Creu estava situat en un lloc privilegiat, envoltat de muntanyes plenes de vegetació, cases rurals i jardins. L’edificació més propera es trobava a un quilòmetre de distància, la qual cosa li donava una certa solitud. Des de les seves

edificacions es podien contemplar la casa del Marquès d’Alfarrás, coneguda amb el nom del "Laberinto", el santuari del Coll, o els pobles de Santa Eulàlia i Sant Genís d’Horta i, de més lluny, els de Santa Coloma i Sant Andreu El grandiós edifici estava integrat per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dos edificis que tenien a ambdós extrems uns hemicicles, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada. L’any 1967, el primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall,  proposava, entre d’altres, reformar el Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Al

mateix temps, s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys del Mental, destinats a l'anomenat "Pla Parcial de Ca n'Ensenya" per a la construcció de blocs d’habitatges. El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar aturat per diferents problemes interns i pel retard de l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Més tard es decideix l’habilitació de Can Masdéu. Quan ja va estar construït, no es va poder portar als malalts.El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts.El 30 de setembre de 1987, el Mental va tancar les seves portes, només quedaria un petit espai per a Centre de dia, i uns pisos protegits per a una quarantena de malalts, supervisats per personal

de l’Hospital. Tot i no disposar dels plànols del projecte, han pogut reconstruir l'aspecte que podria haver tingut originalment a partir d'antigues fotografies sobre l’hospital.

L'edifici es construí en terrenys cedits per un benefactor anònim a prop de la masia de Ca n'Enseña, que encara avui dia està dempeus i serveix de local d'associacions del barri de la Guineueta. De la resta de l'edificació, només en resta part del cos central, que actualment alberga la seu del districte i la Biblioteca de Nou Barris, i l'església, en estat de ruïna.

6.CONCLUSIONSAlguns de nosaltres no sabíem que abans de l’Ajuntament de Barcelona (Nou Barris) hi havia un manicomi. Amb aquest treball vam descobrir algunes coses bastant interesants sobre com era aquest Institut Mental, com tractaven als pacients, les instal·lacions, el motiu de la creació d’aquest manicomi... Moltes d’aquestes coses ens van sobtar com per exemple, el fet de que en algunes entrevistes, que vam fer a la gent de Nou Barris, ens van dir que van escoltar que abans maltractaven a alguns pacients i va ser un dels motius pel qual s’escoltaven crits. Però, hi va haver gent que ens deia que els tractaven bé. Com a conclusió d’aquests dos pensaments, vam pensar que majorment els tractaven bé, però quan ells consideraven que devien de fer que es portessin bé els maltractaven encara que aquesta no era la solució.

Aquesta recerca sobre aquest treball va ser possible gràcies als links que ens va passar la nostra tutora, Ana García, un dossier sobre el Manicomi de la Santa Creu, la informació que vam trobar als cartells quan vam anar d’excursió a l’Ajuntament i els testimonis entrevistats.

7. BIBLIOGRAFIAInformació: http://tutoriatutoria.wikispaces.com/Manicomio+Santa+Creuhttp://desantacreuasantpau.blogspot.com.es/2011/05/linstitut-mental-de-la-santa-creu-1885.htmlhttp://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1999/02/16/pagina-5/34484822/pdf.html

http://desantacreuasantpau.blogspot.com.es/2011/05/linstitut-mental-de-la-santa-creu-1885_25.htmlhttp://www.noubarris.net/relligantnb/?p=203

Vídeo:http://vimeo.com/7027302https://www.youtube.com/watch?t=104&v=Gh-9X9wq3r0

Exposició:Centenari de l’Institut Mental de la Santa  Creu (Districte de Nou Barris)

Dossier:Treball de recerca de “El manicomi de la Santa Creu” de Silvia Martín