Cardona i l’adhesió a la causa austriacista(1700-1705)

Andreu Galera i PedrosaArxiu Històric de Cardona

«En lo any 1700 morí Carlos segon, rey de Espanya, sens sucsesió, al qual costà grandíssima guerra entra Falip quint y Carlos tercer, vuy enparador. Que fou la grandísima desditxa per lo Principat de Catalunya eixas guerras per las morts que.s feren, cremas de casas y sacos ab grandísimas crueltats». Antoni Joan Palà (n. 1655-†1715), pagès, amo i propietari de la casa, mas i heretat de Palà de Coma, parròquia de Bergús, terme de Cardona, any 1713.

1. Preàmbul

Els primers dies de setembre de l’any 1705, la vila de Cardona i el seu Consell debatien si retre o no obediència a la persona de l’arxiduc Carles d’Àustria en el seu camp militar de Barcelona, en el marc dels esdeveniments que se succeïen en el Principat i a Europa. La present comunicació té per objectiu exposar l’adhesió de Cardona a la causa austriacista com a punt de partença del protagonisme que havia d’assolir la vila ducal en els anys següents com a centre d’operacions del conflicte bèl·lic esclatat aleshores. Per això mateix, tractarem aspectes com ara les dificultats per abordar aquesta temàtica, ateses les llacunes documentals que els fons locals manifesten; l’adveniment de Cardona i el seu vell castell senyorial com a plaça militar i les relacions dels seus governadors amb el Comú de Cardona en els anys previs a la contesa; la composició del Consell comunal amb una caracterització dels principals grups de poder locals; les circumstàncies que envoltaren l’adhesió a l’arxiduc, l’estiu-tardor de 1705; una versemblança biogràfica dels comissionats que prestaren l’obediència de Cardona a la causa imperial; el paper de l’administració ducal i el segrest del ducat amb l’explotació de les Salines de Cardona com a rerafons, i unes conclusions finals.

2. Les fonts documentals

L’estudi d’aquest període crucial de la nostra història topa des de la perspectiva de Cardona amb una dificultat difícil de resoldre per l’investigador. Ens referim a les llacunes documentals que els fons locals manifesten com a conseqüència de les destruccions dutes a terme a la tardor de 1711 per les tropes el duc de Vendôme que assetjaren el castell de Cardona amb la posterior ocupació de la vila entre els mesos de novembre i desembre.1 Endemés de les possibles purgues selectives dutes a terme a la fi de la guerra amb l’objectiu de fer desaparèixer els senyals d’adhesió a la causa contrària i eliminar així les proves testimonials que comprometessin davant el nou ordre polític. Sense oblidar-nos de les ordres cursades per les autoritat borbòniques per a destruir els documents de l’època del govern de l’arxiduc.2 En aquest sentit, no és casual que volums amb un gran valor testimonial, com ara els llibres de deliberacions del Consell dels anys del conflicte, hagin desaparegut. Significativament, la sèrie moderna comença l’any 1718. Circumstància que també podem observar en els arxius de la col·legiata de Sant Vicenç del castell i de la parròquia de Sant Miquel de la vila, on els volums d’aquests anys amb referències explícites als fets viscuts han estat esporgats.

1 Només ens cal recordar el testimoni aportat per mossèn Pere Ventallola (†1714), prevere i rector de la parròquia de Sant Joan de Bergús, dins el terme de Cardona, a la consueta parroquial que redactà vers el 1713, on manifestava com «els llivres, consuetes i escriptures antigues de la parròquia, que moltas ne cremaren quant los sacrilegos soldats quant tanian lo siti a Cardona, lo any 1711, a la fi del any, que cremaren y robaren tot lo que trobaren en esta iglèsia de Bergús». Val a dir que la redacció d’aquesta nova consueta venia obligada per la pèrdua de la documentació de l’arxiu parroquial. Arxiu Històric de Cardona, XXI.1.16.2 Vegeu F. DURAN I CANYAMERES, Catalunya sota el govern dels reis absoluts de la casa de Borbó, Barcelona, 1935, p. 7.

És evident que aquestes llacunes dificulten sobremanera la tasca de reconstruir els fets que envoltaren l’inici del conflicte en l’àmbit de Cardona. Malgrat tot, ens queda una doble via de recerca. La primera són els registres de la Clavaria comunal, una font que en el seu moment ja van ser objecte d’una lectura amb l’objectiu de censurar els possibles testimonis comprometedors. Per això mateix, el nom de Carles d’Àustria, com a l’arxiduc primer i com a rei després, apareix sempre esmenat i ratllat. El censor, però, no va considerar que aquelles notes haguessin de ser eliminades, possiblement en consideració a la seva brevetat. I la segona és la documentació de l’època aplegada en els fons notarials de Cardona. És hora, doncs, que recuperem ambdues fonts documentals per aproximar-nos a la realitat de la Cardona que va retre obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria.

3. Cardona a l’alba del 1700

Quan Carles II morí a Madrid el dia de Tots Sants de 1700 sense haver revocat el seu darrer testament a favor de Felip d’Anjou, el nét de Lluís XIV de França, la vila de Cardona havia experimentat importants canvis en el seu discórrer diari com a cap i casal del ducat de Cardona, una vasta porció de terreny al bell mig de la Catalunya central que aplegava vora el 6 % del territori del Principat.

3.1 La vila ducal de Cardona

Aleshores sobre Cardona senyorejava Luis Francisco de la Cerda Folc de Cardona i Aragó (1660-†1711), el fill primogènit i hereu de Juan Francisco de la Cerda y Enríquez de Ribera (1637-†1691), vuitè duc de Medinaceli, i Caterina Antònia Folc de Cardona i d’Aragó (1635-†1696), l’hereva del títol ducal de Cardona després d’un llarg plet amb el seu oncle Pere Antoni d’Aragó (1611-†1690). L’enllaç consumat l’any 1653 pels seus pares, havia significat l’entroncament de dues de les cases nobiliàries més importants de la corona hispànica, la de Medinaceli amb la de Sogorb-Cardona. Amb la mort del duc l’any 1691 i de la duquessa el 1696, Luis Francisco heretà com a novè duc de Medinaceli i desè duc de Cardona una munió de títols i estats, entre ells sis títols de grandesa d’Espanya, quatre dels quals eren dels immemorials concedits l’any 1520 per l’emperador Carles, que el convertien en el Gran més poderós del seu temps.

Tanmateix, aquell matrimoni i el posterior heretatge no feien sinó culminar el procés de desarrelament protagonitzat d’ençà la quinzena centúria pel casal ducal de Cardona respecte dels seus dominis i vassalls. El castell i vila de Cardona havien estat sota el senyoratge dels vescomtes d’Osona-Cardona des dels mateixos orígens de Catalunya com a realitat política i nacional, enaltits després a comtes (1375) i ducs (1492) pels monarques del casal comtal i reial de Barcelona i Aragó en agraïment als nombrosos serveis prestats a la Corona. De llavors ençà, Cardona havia ostentat el títol de vila comtal i ducal a l’empara dels seus senyors, que en un procés invers a l’increment de la seva fama, títols, honors i estats, s’allunyaven cada cop més dels pavellons del castell que un dia fou la seva residència. De fet, l’absentisme dels senyors havia estat una de les principals preocupacions del Consell comunal de la vila des dels temps del comte Joan Ramon Folc II (1442-†1471). Aquest no era un problema qualsevol per a Cardona. En el marc de la Catalunya baix-medieval, entre els segles XIII i XV, la residència del senyor i la seva família en el castell havia significat per a la vila i el seu teixit socieconòmic un protagonisme polític de primer ordre dins el reialme. Enfront a les ciutats de reialenc que l’envoltaven com ara Manresa, Cervera i Berga amb les seves respectives vegueries, la presència del senyor garantia la capitalitat del senyoriu i els vora 2.000 km² que restaven sota la seva jurisdicció. La seva administració fiscal i judicial s’exercia pels seus oficials mitjançant les tres batllies de Cardona, Solsona i Sant Llorenç de Morunys, a les quals s’afegia l’anomenada Vegueria de Segarra amb seu a Torà. A partir de totes quatre viles, se centralitzava la gestió dels setanta-vuit castells,

llocs i parròquies que s’adscrivien amb els seus respectius termes a cadascuna de les quatre batllies en funció de la seva àrea de mercat. La centralitat, però, d’aquesta quaterna corresponia a Cardona i al castell on residien els seus senyors, dins una estructura administrativa que possibilitava a l’oligarquia local del comerç, la nova “noblesa del diner”, l’enaltiment social patrimonial a través del seu ingrés en aquesta administració i el posterior enllaç amb alguna de les nissagues de l’estament militar al servei de la casa del senyor.3 Assegurar-se la seva presència era, doncs, una qüestió cabdal per al Consell comunal i l’oligocràcia vilatana que el controlava.

Cent anys després, en temps de Francesc I d’Aragó i de Cardona (1539-†1575), tercer duc de Sogorb i quart de Cardona, l’allunyament dels senyors era una realitat consumada que fins i tot comportava la vulneració de costums seculars per als seus vassalls. Consuetuds com ara l’obligació de triar sepultura per part dels caps del casal ducal a l’església de Sant Vicenç del castell de Cardona. Contràriament, la difunta mare del duc Francesc, la duquessa Joana I de Cardona (1504-†1564), havia triat sepultura en el Santuari del Puig de València, amb el conseqüent escàndol i reclamació per part del Consell comunal de les despulles de la duquessa. Malgrat tot, de llavors ençà cap membre del casal ducal es tornà a sebollir a l’interior del temple de Sant Vicenç. Sense oblidar-nos de l’obligació de l’hereu del títol ducal a prestar el jurament sagramental al seu patró Sant Vicenç Màrtir, com a pas previ per a prendre possessió del ducat segons el cerimonial litúrgic i civil que els seus predecessors havien instaurat per costum a l’església de Sant Vicenç d’ençà el segle XI. Amb el duc Francesc I se succeí per primera vegada que el senyor no prestava el jurament en persona en el castell, cap i casal del seu senyoriu, sinó que ho feia mitjançant el seu alter nos o procurador general, Francesc Botella, donzell i Doctor en drets que residia a la ciutat de Lleida.

A les dècades següents, el cavall de batalla del Consell comunal fou l’obligatorietat de residir a la vila de Cardona per part del procurador o governador general del ducat. Si no ho feia el senyor, almenys si que ho havia de fer el seu alter nos. Lluny de ser així, però, aquests mantenien la seva residència a Barcelona, Lleida o on restessin domiciliats com a cavallers o donzells, en una llunyania que ben aviat va ser associada pels síndics del ducat a la conflictivitat i violència social manifestada a través del bandolerisme. Per això mateix, l’any 1564, entre els diversos greuges exposats al seu nou senyor, els síndics pregaven «que per scusar estos grans danys que li han causat en aquestos estats les absencies dels procuradors seus o dels señors predecessors de Vostra Excel·lència que son estats y son per negocis particulars seus, o dels señors predecessors de Vostra Excel·lència, que de aquí al devant durant la absència de Vostra Excel·lència aien de fer continua residència en la vila de Cardona».4

En arribar a la darreria del segle XVI, Cardona havia fracassat en el seu propòsit de constituir una capitalitat territorial fonamentada a l’ombra del senyoratge dels seus ducs enfront a les ciutats de reialenc que l’envoltaven amb les seves respectives vegueries. El temps i la història jugaven en contra seu dins una realitat que passava per l’encaix del Principat en la corona hispànica i els canvis operats entorn la realitat geogràfica, administrativa, política i social del ducat amb la concessió del títol de ciutat a la vila de Solsona i la creació del seu nou bisbat sota la voluntat omnímode del papa Climent VIII i del rei Felip II (anys 1593-94) com una mesura que pretenia frenar l’entrada dels protestants hugonots des del regne de França. Cardona restava abocada a viure, així, de les glòries passades dels seus ducs, allunyats i representats per uns governadors i oficials que exigien cada cop més serveis monetaris extraordinaris als seus vassalls en nom del seu senyor. Entre la Santa Lliga de 1570 i fins el 1630, les

3 Vegeu A.GALERA I PEDROSA, Territori, senyoriu i jurisdicció a la Catalunya Central. La Batllia de Cardona (ducat de Cardona) i la Baronia de Santa Maria d’Aguilar (ss. XI-XVI), tesi de Doctorat inèdita, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2002, p. 431-432.4 Arxiu Històric de Cardona, XVII.1, núm. 89.

universitats de les viles, castells i llocs del ducat van satisfer més de 200.000 lliures als seus senyors mitjançant el crèdit censalista i la Taula de Canvi de Barcelona, amb el progressiu endeutament de les seves hisendes comunals. Tot això, en el marc de les successives crisis bladeres com a conseqüència de les males collites que feren rebrotar la fam i les epidèmies de pesta al país.

Entretant, el vell castell s’esmorteïa i els seus pavellons buits de l’antic esplendor rebien un nou ús com a presidi major del ducat, on eren conduïts tots els reus de la justícia ducal capturats pels batlles i els sometents locals. Significativament, vers el 1690, les seves estances ja eren desguarnides del seu tapissos, mobiliari i argenteria. Poc després, en l’any 1618, l’arxiu ducal era també traslladat fins el castell de Falset, nova seu de l’arxiu general dels Estats dels ducs de Sogorb i Cardona al Principat de Catalunya.5 El recinte estava a cura d’un mínim de personal encapçalat per un capità o alcaid responsable de les seves claus i un carceller, assistits pels homes del terme de Cardona que restaven obligats a prestar el servei de guaita en torns de dos en dos (redimit després al pagament d’1 diner per guaita) i altres homes armats al servei del duc.

La inflexió d’aquesta rutina decadent arribà l’any 1640, quan la revolta contra els terços de Felip IV i l’inici de la Guerra de Separació (1640-1652) amb la posterior ocupació del castell de Cardona pels francesos, on van romandre fins a la fi del conflicte. Començava, així, un nou cicle per a la vila de Cardona determinat per la presència permanent d’una guarnició militar en el castell, aspecte aquest que tractarem en el dos propers apartats.

Quan el 1700, havien transcorregut quaranta-sis anys des de l’estada del duc Lluís Ramon Folc I (1608-†1670), el darrer senyor que havia visitat Cardona. El setè duc de Cardona arribà el dijous dia 8 de maig de 1659, des de Montserrat via Tarragona, i sojornà a la vila fins el dimecres 14. A la tarda del dissabte dia 10, el senyor visità les Salines per espai de dues hores, amb llicència per a tots els qui assistissin de prendre sal i «tothom que allí es trobà prengué la sal que pogué i volgué, tant de la que era tallada, com de la que tallaren cadascú».6 El salí, el tresor dels senyors de Cardona i la seva principal renda a Catalunya. Cada any, l’hisenda ducal ingressava a l’entorn de 150.000 lliures, una renda que superava amb escreix els ingressos ordinaris d’una ciutat com Tarragona. D’aquestes 150.000 lliures, 80.000 corresponien als seus estats del Principat (Cardona, Empúries, Prades, Pallars, etc.), mentre que les restants 70.000 al marquesat de Comares, a Andalusia. A Catalunya, el ducat de Cardona apareixia al capdavant amb 32.000 lliures anuals, 20.000 de les quals corresponien als guanys de les Salines (un 64% del total).7 Xifres aquestes que ens permeten entendre el perquè d’ençà l’edat mitjana els vescomtes de Cardona havien estat anomenats com “els senyors de la sal”. I perquè, l’any 1600, el jesuïta Pere Gil havia afirmat que «la principal renda de aquell ducat es de la sal».8

La seva administració giravoltava a l’entorn de la Cúria ducal i les famílies que ocupaven els seus càrrecs representatius i judicials, definits d’ençà la darrera reforma feta l’any 1616,9 i encapçalats l‘any 1705 pel procurador o governador general, Antoni de Potau-Moles i Ferreró (Tàrrega, 1622 – Barcelona,†1713), Doctor en drets, senyor de les baronies d'Oroners, Sant Just, quadra de Vilamajor, castlà d'Àger i assessor de la

5 Vegeu A. SÁNCHEZ GONZÁLEZ, Documentación de la Casa de Medinaceli: El Archivo General de los Duques de Segorbe y Cardona, I, Madrid, Ministeri de Cultura, 1990, p. 65-77.6 Vegeu J. SERRA VILARÓ, «L'església i parròquia de Sant Miquel de Cardona», Història de Cardona, llibre IV, Tarragona, Sugrañes, 1962, p. 253-254.7 Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «La hisenda de la Casa Ducal de Cardona i els seus estats a mitjan segle XVII», Dovella, 69, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 2000, p. 41-47.8 Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «La sal de Cardona», Dovella, 48, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 1994, p. 29-34.9 Vegeu J.SERRA VILARÓ «Els senyors de Cardona», Història de Cardona, llibre I, Tarragona, Sugrañes, 1966, p. 484-500.

Diputació de Catalunya, a més de conseller del rei en el consell d’hisenda, per ser nomenat, en darrer terme, l’any 1702 marquès de la Floresta per Felip V.

3.2 Entre el duc i el rei

Més enllà de les Salines i de la Cúria amb els seus respectius administradors i oficials, la senyoria ducal era una realitat omnipresent per als homes de Cardona a través dels símbols de la justícia, com ara el bastó del batlle i el seu botxí, del costell de la Fira i de les forques que s’aixecaven a l’Era del Duc i el Pla de la Sal. També ho era en l’espai: no és casualitat que la Cúria se situés al davant mateix de la Casa del Consell, en la plaça de la Fira, on també s’aixecava el costell, a l’ombra del castell i de la seva torre mestre. I de les cerimònies, com ara les exèquies celebrades el 20-22 de març de 1691 a la parroquial de Sant Miquel per l’ànima del difunt duc Juan Francisco, mort a Madrid, amb l’assistència de les principals autoritats eclesiàstiques i civils. Al bell mig del temple es disposà un túmul enlairat i decorat amb les armes del senyor (quatre escuts grans i vuit de petits figurats per l’escultor Miquel Bertran), tot rodejat per atxes funeràries i deu caps de morts fets amb paper blanc.10 Igualment, quan la duquessa morí al febrer de 1696, se celebraren els oficis per l’ànima de la difunta senyora amb idèntic cerimonial.

Tanmateix, la percepció que podia tenir el Consell comunal era que el senyor restava molt allunyat i que, lluny de preocupar-se pels seus problemes, s’encabia només a reclamar els seus drets sobre els seus vassalls fins el punt de transgredir els drets i costums del Comú. Com ja hem dit, el duc Luis Ramon Folc visità Cardona i les seves Salines a la primavera de 1659, amb llicència per als vassalls que l’acompanyaren de prendre tota la sal que poguessin. Les cròniques d’aquell dia ens parlen de 6.000 quintars de sal (unes 250 tones de sal!!!) Tota una demostració de la seva liberalitat, però també de la seva arbitrarietat, atès que el saqueig no es va fer pel dret derivat dels privilegis i franqueses atorgades pels seus avantpassats, sinó que es feia per la gràcia i voluntat del duc. De fet, fou una demostració de força envers el Comú de Cardona. Un any abans, el 1658, el duc havia suspès el pagament de les Aimines, el dret secular que els vilatans de Cardona havien gaudit sobre la sal. El Comú va recórrer d’immediat a la Reial Audiència a través del seu síndic, el notari Gabriel Malet, i dels seus dos advocats, els Doctors Agustí Font i Francesc Jordana, que aconseguiren previsió de manutenció amb data del 16 d’octubre de 1659 i decret d’execució del 6 de desembre d’aquell mateix any, amb el ple reconeixement dels drets dels seus drets sobre la sal.11

Resolt aquest primer contenciós, sorgia un altre. Aquell mateix any de 1659, el duc reclamava davant la Reial Audiència la percepció integra de les rendes de la batllia de Cardona des de l’any 1640 en atenció a la dignitat reial dels seus estats i el seu dret de primogenitura. En aquest sentit, s’ha d’explicar que les rendes de la batllia havien estat consignades pels seus predecessors a favor de les universitats dels castells, viles i llocs que la integraven amb l’objectiu de redimir el deute acumulat sobre les seves economies comunals. Com ja hem dit, entre1570 i 1630, les universitats del ducat havien satisfet més de 200.000 lliures als seus senyors mitjançant el crèdit censalista. Com a compensació o indemnització dels interessos anuals que s’havien de pagar pels censals mort venuts, els ducs consignaren a favor de les universitats les rendes de la batllia, incloses les de la sal. I no tant sols al pagament dels interessos, sinó què també a la redempció de les quantitats rebudes a la Taula de Canvi de Barcelona. Tanmateix, l’ús i abús d’aquest sistema basat en el crèdit censalista, amb una demanda creixent per part dels senyors, comportà el trencament de l’equilibri inicial entre el nivell d’endeutament i els ingressos ordinaris de la batllia, produint-se l’increment dels interessos anuals a pagar, en detriment de les lluïcions de censals. I fou així, com aquesta hipoteca efectiva de les rendes, que significava la seva administració per part de les universitats i els seus 10 Arxiu Històric de Cardona, X, Llibre del Secretariat, fol. 100.11 Arxiu Parroquial de Sant Miquel i Sant Vicenç de Cardona, Fons Sant Miquel, Q/1.

síndics, s’havia perllongat en el temps fins arribar al govern del duc Lluís Ramon Folc. Entre el 1652 i el 1659, un cop restablerta l’administració del territori sota la jurisdicció ducal, el nou senyor es va trobar amb les rendes de la batllia i amb elles les de la sal, obligades al pagament del deute generat pels seus avantpassats. La demanda del duc comportava assumir el pagament del deute i els seus interessos només a partir dels minsos ingressos ordinaris de Comú i les seves imposicions.

Els problemes, però, no acabaven aquí. Un any després, el Comú es negava a reconèixer a Pere Teixidor com a nou governador del ducat per la moltes vexacions que havia comès quan ocupà el càrrec en el passat. I al poc, sorgia un nou escull en la pressa de possessió del ducat per part del fill i hereu del duc, en el marc dels continus estires i arronses dels vassalls amb el seu senyor i els seus “ministres”, en especial, el tresorer Maurici de Lloreda. No ens ha d’estranyar, doncs, que a la sessió del Consell del 25 de febrer de 1668, el cònsols proposessin d’escriure «una carta a sa Excel·lència acerca de veurer si trobariam un bon medi ab que poguerem estar en gràcia ab sa Excel·lència per no viurer tan atraballats com vivim».12

Enfront a la llunyania del senyor i la seva arbitrarietat, la figura del rei prenia força com a referent en relació amb el problema que més capficava aleshores al Consell comunal: la defensa i seguretat de la terra. De fet, l’absentisme del senyor i dels seus administradors ja havia estat assenyalat pels Consell com un dels problemes que incidiren en les bandositats i problemes d’ordre públic del període 1566-1615. Tanmateix, el senyor i els seus oficials eren els referents inequívocs de la vila i el seu Comú. El punt d’inflexió, però, arribà amb la Guerra de Separació i la posterior ocupació militar del castell per part dels francesos (1640-1652), poc coneguda i mal estudiada en l’àmbit de la història local de Cardona. Segrestat pel rei de França i lliurat al mariscal de la Mothe, l’administració del ducat va romandre per espai de deu anys sota el control dels francesos que ocupaven el castell de Cardona. Finalment, malgrat l’oposició dels pocs francesos que encara restaven al castell, entre el 8 i el 9 d’octubre de 1652, la vila va obrir les seves portes, amb el donzell Ivó de Gibert, el prevere Antoni Font i el Doctor Antoni Perons al capdavant, a les tropes vingudes des de Berga per rendir-la. En els dos anys següents, i dins una conjuntura marcada pels estralls de l’ocupació francesa i el restabliment de la senyoria del duc Lluís I, el protagonisme va recaure, en primer terme, en la guarnició militar allotjada en el castell i el seu governador militar, el mestre de camp Juan Bautista Vizconde. I en segon terme, en el Consell comunal i la Junta de Guerra integrada des del juliol de 1653 pel Doctor Josep Santandreu, prevere i rector de la parroquial de Sant Miquel, Ramon Casanoves, prevere i oficial del bisbe, el també prevere Francesc Salanova, els donzells Joan de Pallarès i Ivó de Gibert, el Doctors Onofre Pomer, Miquel Malagarriga i Francesc Riu, Antoni de Capdevila i el notari Jeroni Olzina.13 Amb data del 16 de juliol de 1653, Joan d’Àustria felicitava des de Barcelona als cònsols per «lo bé que us sou aportats, axi vosaltres com los particulars y habitants de aquesta universitat, en la persequcio dels amotinats de las montañas, exposant vostres vides y haziendas en servey del Rey, mostran en aço vostra innata fidelitat de que fem tota estimació y vos donam las degudes gracias». Amb data del 19 de setembre de 1653, el rei Felip IV feia el mateix des de Madrid per «la voluntad y fineça con que os haveys señalado en mi servicio acudiendo a la formación de las levas con gente, y a dar azémilas y otras cosas para 12 Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, fol. 204 v.13 Amb data del 4 de juliol de 1653, el Consell General, amb assistència dels eclesiàstics i militars, va debatre «cosas de guerra en ocasió que los micalets de la part de Fransa tenian asitiada Berga y perturbada tota aquella comarca y volent yntentar venir en esta vila, per lo qual se junta dit Consell General per a tractar lo que se avia de fer en aquexas matèrias. Fonch determnat per la major y més sana part de dit Consell General que se ellegisen dotse personas per la Junta de Guerra donant a dits dotse de la Junta plen poder per a que en lo tocant de guerra fesan ditas personas de la Junta los gastos que se aseririan per aquexas matèrias de guerra donat ple poder a ditas personas de la Junta proveisen de monicions de guerra, visures, correus y espias sagretas». Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, fol. 49.

el ejército, de que estoy muy satisfecho, y os doy las gracias, que es justo y quedo con la estimación».14 I dos anys després, amb data del 15 de desembre de 1655, Joan d’Àustria visitava Cardona des de Solsona en direcció a Manresa.

Entretant, el duc Lluís I havia pres possessió del ducat i havia signat carta de procura a Josep de Potau com a governador general seu. Amb data del 7 de novembre de 1654, el nou governador proposà al Consell i Junta de Guerra «que la vila de Cardona havia de contribuir en pagar los soldats del castell, que axí com se han de pagar quiscun dia als dits soldats de la guarnició de dit castell 7 lliures 16 sous quiscun dia, que seria be per a obviar mayors danys y gastos a la universitat, que la vila contribuesca en la mitat de dites 7 lliures 16 sous y lo demes se pagarà de diners de sa excel·lència». Un dia després, el Consell i la Junta decidiren nomenar una comissió de sis persones per negociar amb l’administrador ducal.15 Començava a albirar-se un altre dels mal de caps que havia de capficar al Consell a les dècades següents.

En aquest context, la figura del senyor com a referent inequívoc s’esvaeix enfront a la del rei i les seves tropes del castell. Això, havia de prendre especial significació en el decurs dels anys següents arran la nova realitat geopolítica sorgida entre els regnes d’Espanya i França com a conseqüència de la signatura dels tractats dels Pirineus i Llívia (1659-60), quan Cardona havia d’esdevenir plaça militar permanent en el marc dels constants conflictes bèl·lics hispano-francesos. Valgui com a testimoni les exèquies celebrades a la parroquial de Sant Miquel per l’ànima del rei Felip IV, mort el 17 de setembre, a instàncies del bisbe de Solsona, Lluís Ponts i d'Esquerrer. Per aquesta raó «feren un túmul negre molt gran en lo mix de la yglesia ab quatre escuts de les arms reals, al costat del túmul posaren les canalobras de la vila cubertas de negre ab sis atxas a cada canalobrera y al peu del túmul una tauleta cuberta de negre ab una bassina de plata ab lo cetro y corona y una espasa».16 Que ens consti, aquesta era la primera vegada que Cardona, la secular vila vescomtal, comtal i ducal, celebrava oficis per un rei difunt. Tot un exponent dels nous temps i de que alguna cosa canviava.

3.3 El castell de Cardona, plaça militar

El 16 de març de l’any 1677 arribava a Cardona el príncep de Parma, Alejandro Farnesio, aleshores virrei i capità general de Catalunya, acompanyat del marquès de Leganés, del fill del condestable de Castella i del duc de Normanville. L’estada era per visitar les Salines i altres «antigalles, tant del castell com de la vila», i pernoctar després a la casa dels Gibert. Aleshores, ja havien transcorregut vint-i-cinc anys d’ençà l’ocupació del vell castell ducal per les tropes del rei i l’emplaçament de diverses bateries d’artilleria.17 La presència dels militars en el castell garantia la defensa de la vila, però també significava nous mal de caps per al Consell comunal. En primer terme, els soldats no sempre respectaven la població civil ni les seves propietats. Al setembre de 1655, els cònsols s’exclamaven contra «el daño que los soldados hacen en las viñas de esse territorio».18 En segon terme, el governador militar del castell, el nou poder visible de Cardona enfront al governador general del ducat o governador polític, violentava al Consell i els seus cònsols. Al maig de 1657, el 14 Arxiu Històric de Cardona, XXI.1.2, JOAN RIBA, Mamotreto Cardonense, s.d., annex documents.15 Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, fol. 58.16 Arxiu Històric de Cardona, X, Llibre del Secretariat, fol. 1017 Que el castell restava artillat, ens consta per diversos testimonis. Dos anys abans de la visita del virrei, entre els dies 15 i 23 de juny de 1675, el bisbe Ponts de Solsona feia la visita pastoral de Cardona, i el dissabte dia 18 va pujar fins el castell per visita la Col·legiata de Sant Vicenç i «lo governador de les armes, qui era Carlos Carolante, tirà les pessas de artilleria y los soldats galajaren molt». Quatre anys després, amb data del 31 de febrer de 1679, ens consta que «lo castell disparà la artilleria» arran la publicació de les paus de Nimega a la plaça del Mercat amb repic de campanes. Arxiu Històric de Cardona, X, Llibre del Secretariat, fol. 63 i 190.18Arxiu Històric de Cardona, XXI.1.2, JOAN RIBA, Mamotreto Cardonense, s.d., annex documents.

mestre de camp Juan Bautista Vizconde va intentar prendre al cònsol en cap sense aconseguir-ho, però «agafà molts forasters».19 I en tercer terme, el cost de l’allotjament de les tropes i els seus oficials. A la tardor de 1657, els cònsols manifestaven haver gastat més de 12.000 lliures en aquest concepte des de l’any 1652.20

De fet, aquest havia de ser un del principals problemes del Comú en els anys següents. Recordem que, en principi, els civils estaven obligats a acollir als soldats a casa seva si el l’indret no disposava de castell ni hostal, que no era el cas de Cardona. Així mateix, a banda de l’allotjament físic, havien de satisfer als soldats les seves necessitats de sal, vinagre, foc, llit, taula i servei. Obligacions a les quals hem d’afegir també el dret de bagatge, prestació exigida a tots aquells titulars d’atzembles, cavalleries o carretes per al transport d’homes i equipaments en benefici de l’exèrcit. En el cas concret de Cardona, l’allotjament de les tropes del castell corresponia al duc, mentre que el Comú havia de donar seu per les candeles (fetes a partir dels greix de les carnisseries públiques de la vila), llenya pel foc, màrfegues pel llit i altres queviures com sal, vinagre, oli i blat. Tanmateix, com ja hem dit, al novembre de 1654, els governador del ducat havia proposat al Consell que el seu cost fos sufragat conjuntament. Tot i no saber quina va ser la deliberació del Consell, ens consta que en els anys següents, el Comú pagava cada dia 10 sous de gràcia al governador o capità del castell «per lo servey de sa casa» o, altrament, «per transillos de casa», que equivalien a unes 15 lliures mensuals (reduïdes després a 10 i en darrer terme a 8 lliures). Així mateix, els habitants dels termes veïns sota la jurisdicció de la batllia de Cardona restaven també obligats a portar llenyar a la caserna cada mes.

L’estiu-tardor de 1660, s’esdevenia el relleu del primer governador militar de Cardona, el mestre de camp Juan Bautista Vizconde, pel capità Antonio Macedonio. Per aquesta raó, el 13 de novembre, el Consell deliberà suspendre «los 10 sous que de gràcia se li donaven al capità del castell attès que la vila esta atreballada y les contribucions no se paguen». Pocs dies després, el 9 de desembre, l’assessor ordinari del ducat, el Doctor Francesc Jordana, llegia davant del Consell quatre cartes (dos del tresorer ducal Maurici de Lloreda, una del virrei, el marquès de Mortara, i una del seu secretari) on demanaven «que.s tornàs al señor don Antonio Macedonio, governador del castell, aquells deu sous que se li donaven de gràcia per son servey».21 En els anys següents, el problema de l’allotjament de les tropes al castell i de la casa del governador evolucionà en funció dels esdeveniments viscuts al Principat, determinats pels conflictes amb França i els aixecaments d’una part de la població civil, fins a culminar amb la transformació del vell castell ducal en una fortalesa abaluartada permanent.

Entre els anys 1687 i 1689, esclatava la revolta popular dels Barretines, dita també de les Gorretes, contra l’exèrcit i l’allotjament onerós dels soldats, que en el cas de Manresa i la seva àrea derivà en l’avalot popular dit de les Faves.22 Aixecament, que coincidí en el temps amb l’entrada de l’exèrcit francès per Camprodon i la Vall de Ribes fins a Ripoll. En mig de la crisi, el 8 de desembre de 1689, el rei Carles II adreçava una carta als cònsols, on agraïa la seva fidelitat «haviéndome dado cuenta el duque de Villahermosa, mi lugarteniente y Capitan General, de la fidelidad con que os haveis portado en la presente commoción de algunos pueblos de la cercania de Barcelona despreciando

19 Per evitar l’escàndol de l’actuació del governador, el Consell deliberà enviar un síndic a Barcelona davant el virrei i capità general, el marquès de Mortara. Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, fol. 76.20 Arxiu Històric de Cardona, VII.1.3.21 Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, fol. 112-113.22 Vegeu J. DANTÍ, Aixecaments populars als Països Catalans (1687-1693), Barcelona, 1990; H. KAMEM, «Una insurrecció oblidada del segle XVII: l’alçament dels camperols catalans de l’any 1688», Recerques, 9, Barcelona, 1979, p. 11-28; J. ALBAREDA, «Els dirigents de la revolta pagesa de 1687-1689: de barretines a botiflers», Recerques, 20, Barcelona, 1988, p. 155-170; i LL. FERRER, «L’avalot de les faves a Manresa. Un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques, 11, Barcelona, 1981, p. 125-135.

las amenazas de los sediciosos y procurando sacrificaros a quanto ha podido conducir a mi mayor servicio y quietud de essa Provincia». Sis mesos després, amb data del 20 de juliol de 1690, i en resposta a una carta adreçada pels cònsols de Cardona el 30 de maig per les incursions franceses,23 el rei manifestava que «con la gratitud que merezeis pudiendo aseguraros de lo que mi Paternal amor atiende a vuestro consuelo en cuya conseqüencia ya esta en essa Provincia toda la mesada de mayo, y poco ha han salido de aqui otros cinquenta mil reales de a ocho para la de junio, de mas de hallarse corrientes los assientos de granos y de carruage, y estanse procurando que se continuen estas assistencias de dinero con toda puntualidad para mantener essas tropas y aumentarlas con la infanteria del tercio de Don Carlos de Equia, gente de Málaga, reclutas d.esta corte y otras ciudades de Castilla, a que se dara todo calor, creyendose que las escuaddras de galeras de Italia havran llegado a Barcelona, o tardaran poco, y que con su arribo y el de las de España tendra el duque de Villahermosa mi lugarteniente y Capitan General mayor disposición para las opreraciones de la campaña y resguardar essa Provincia, atendiendo al consuelo de sus naturales como yo lo deseo [...]. Y tengo muy presente la importancia de fortificar a Puigcerdan y lo que conviene ejecutarlo quanto antes, pero siendo necessario para emprenderse y logralo tiempo, sazon y dinero, es preciso aguardar coyuntura que lo facilite, y en que no se arisgue el que solo sirva de aprovecharse de ello el enemigo. Y tampoco tengo olvidado el cuydado de que se fortifiquen los puestos que puedan suplir la falta de Camporedon y resguardar mas el Pais que tanto conviene».24

Fixem-nos com el rei expressa ja aleshores la possibilitat de fortificar d’altres indrets del territori en el preludi dels primers treballs per millorar les velles defenses medievals del castell de Cardona. La lloctinença de Catalunya corresponia des del desembre de 1688 al duc de Villahermosa que, davant la inevitable possibilitat de guerra amb França, va haver de posar urgentment en condicions les defenses del Principat. Pel febrer de 1689, el duc va visitar les principals fortaleses del país i les va trobar a totes en un estat deplorable.25 El desembre de 1690, el duc de Villahermosa era substituït per Juan Carlos Alfonso Pérez de Guzmán el Bueno y Fernández de Córdoba (Sanlúcar de Barrameda, 1642 – Madrid, †1715), onzè duc de Medina Sidonia. En el decurs dels tres anys que havia de restar al capdavant de la lloctinença i capitania general (1690-93), va haver de fer front a les sedicions internes i la invasió francesa. Com ens recorda en el seu llibre de notes el pagès i propietari Joan Fàbrega de Cererols, una quadra del terme de Súria, l’any 1691, «se mogueren unas torbacions per Catalunya a la part de la Sagarra de gent que feyen la part de Fransa y se.n posaren molts ab que n’agafaren mols i.n panyaren molts y a galera.[...]. Després posaren los soldats per les fortaleses y ally feyan porta paya y llenya ab que Suria avia de porta a Cardona cada mes 44 quintas de paya y 24 de llenya».26 Les torbacions esmentades aquí es corresponen amb la conspiració tramada la primavera d’aquell any entre els agents francesos i elements descontents de la pagesia dels termes veïns de la batllia de Cardona, encapçalats per Josep Bacardit, batlle de Castelltallat. Els seus interessos diferien en molt als representats pels sectors benestants del Consell

23 Segons els registres de la Clavaria de l’any 1690, el Comú pagà 20 sous al fadrí Rafael Clusa «per aver anat per propi a la siutat de Vich per a saber los designes del enemich per orde els señors cònsols». Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611.24 Arxiu Històric de Cardona, XXI.1.2, JOAN RIBA, Mamotreto Cardonense, s.d., annex documents.25 Vegeu H. KAMEM, «Una insurrecció oblidada del segle XVII», op. cit.,, p. 20. Prèviament, en el seu Discurso General de toda la Cataluña, Resellón y Cerdaña, l’enginyer major i mestre de camp, Ambrosio Borsano, havia escrit sobre Cardona que «estaba cercada de muralla con torres cuadradas y redondas a la antigua y de presente (h)allase en alguna parte derrotada y caída» Vegeu A. ESPINO LÓPEZ, «Las fortificaciones catalanas a finales del siglo XVII: la obra de Ambrosio Borsano», Arquitectura e Iconografia artística militar en España y América (siglos XV-XVII) (III Jornadas Nacionales de Historia Militar, Sevilla, 9-12 de Marzo de 1993), Sevilla, Cátedra “General Castaños”, 1993, p. 93-115. 26 Vegeu J. FÀBREGA DE CEREROLS, Llibre de coses que han succeït a Catalunya. Crònica d’un pagès català dels segles XVII i XVIII (ed. d’A. Fàbrega), Manresa, Centre d’Estudis del Bages, p. 45-46 i 99-100.

de Cardona i pactaren l’alçament del ducat a favor del rei de França, amb unes condicions que incloïen el control sobre les rendes del ducat i la venda de sal.27 El 30 de maig, l’exèrcit francès entrava a Catalunya per Andorra i començava una nova campanya militar. El 6 de juny, el governador del ducat convocava el sometent de Cardona per al servei del rei, en una successió de fets que culminà el mes de desembre, quan el virrei va descobrir la conspiració pactada pels homes del ducat (amb la implicació de 200 persones), i va reunir tropes d’infanteria i cavalleria a Berga per reprimir-la. Com ens assabenta l’abans esmentat Joan Fàbrega «agafaren lo cabo dels traydors que se eran moguts a la Sagarra, com atras es dit, lo qual era lo Bacardit de Castelltallat, y ne feren quatra cortes a Barcelona y portaren lo cap a Cardona y lo posaren penjat ab una gabia de ferro a la paret del castell qui mira enves lo saly».

Revoltes, invasions dels francesos i traïcions. Enfront a una frontera insegura i la possible sedició del ducat de Cardona a mans franceses, calia assegurar-se el control del territori de la Catalunya central per part de les tropes del rei. I dins aquesta lògica de mantenir l’ordre interior, el castell ducal de Cardona era un dels indrets candidats, atès el seu emplaçament estratègic a la conca central del Cardener i el seu domini visual sobre les vies de comunicació regionals i el tresor que representaven les salines. Que ens consti, entre els mesos de juny i agost de 1691, el notari Jeroni Malet viatjà en tres ocasions fins a Berga com a síndic del Comú per entrevistar-se, la primera, amb el virrei, que era aquí amb l’exèrcit reial, la segona amb Tomás de Arias Pachea, general de batalla, i la tercera amb el baró de Prue, governador de fronteres i general de batalla, «per cosas convenients y tocants a dita Universitat de Cardona».28

Finalment, a la primavera de 1692, començaven les obres de la nova corona de baluards que havia d’encerclar el recinte medieval del castell.29 La iniciativa corresponia al duc de Medina Sidonia i la direcció dels treballs a l’enginyer reial i capità Pedro Borras,30 amb el sergent major Pedro de Avila com a governador del castell.

S’ha de creure que les obres continuaven al maig de 1694, quan les tropes del duc de Noailles derrotaren als terços castellans a la batalla del Ter. El novembre de 1695, Cardona era visitada pel virrei, el marquès de Castanyaga, i el governador del ducat, Antoni de Potau, que van ser rebuts per Ermenter Font i Jeroni Malet.31 Després, a la tardor de 1696, el síndic comunal anava fins a Hostalric per entrevistar-se amb el virrei i el mestre de camp del reial exercit.32

27 Vegeu J. ALBAREDA I SALVADÓ, «Entre França i Espanya: actituds dels grups dirigents catalans a la fi del segle XVII», Pedralbes (Actes del Tercer Congrés d'Història Moderna de Catalunya), 13-I, Barcelona, Departament d’Història Moderna - Universitat de Barcelona, 1993, p. 167-181.28 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-61.29 Segons els registres de la Clavaria de l’any 1692, el Comú va pagar 20 sous al paraire Antoni Bertran «per haverse ocupat en rebrer y mesurar quatre centas setanta sinch portadoras de cals viva que esta Universitat donà per lo fortí se feu en lo castell, sota la torra», amb rebut del 24 de març de 1692; altres 39 lliures 1 sou i 8 diners al teuler Bertran Ada per les esmentades portadores de calç, a raó de 1 sou 8 diners «la qual serví per tanta ne donà la universitat de la present vila per ajuda de costa del fortí que.s feu devall la torra del castell», amb rebut del 24 de març de 1692. Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611.30 Segons el general d’enginyers Joaquín de la Llave, Borras era deixeble de Sebastián Fernández de Medrano (1646 - †Brussel·les, 1705), director de la reial Acadèmia Militar dels Estats de Flandès amb seu a Brussel·les d’ençà la seva creació al 1674 pel duc de Villahermosa. I autor de la cèlebre obra El architecto perfecto en el Arte Militar (Brussel·les, 1687, amb una segona edició del 1700 dedicada al duc de Cardona), a la qual va contribuir Borras. Com a testimoni de la seva presència a Cardona, els registres de la Clavaria del juny de 1693 indiquen el pagament de 2 lliures i 4 sous al traginer Jeroni Girabanques pel preu dels 8 quintars de palla que aquest havia lliurat a Pedro Borras «anginyer de les fortaleses de sa magestat que Déu guarde», amb rebut del 3 de juny de 1693. Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 19. Vegeu J. DE LA LLAVE, Don Sebastián Fernández de Medrano como escritor de fortificación, 1878; i RODRÍGUEZ VILLA, Notícia biogràfica de don Sebastián Fernández de Medrano, 1882.31 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 162 i 16532Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 11, 149, 11 i 152.

Aleshores, la caserna del castell estava ocupada pel terç de Francisco Domingo que havien rellevat les companyies del terç de Milà. En aquest sentit, val a dir, que els moviments de tropes eren constants i els relleus dels governadors també. A la primavera de 1697, arribava el general d’Artilleria Antoni de Villarroel com a nou governador de la plaça. El general Villarroel es va hostatjar a la casa dels Coma de la plaça del Mercat, a tocar dels Aynès i els Font, on va restar fins el mes de juny, quan Barcelona va ser era atacada i assetjada per les tropes del rei de França encapçalades pel duc de Noailles. Aleshores, Villarroel es va traslladar fins a la ciutat per servir a la seva defensa i fou reemplaçat des de la Seu d’Urgell pel portuguès Antonio de Lima, cavaller de l’Orde de Crist i mestre de camp del terç d’Aragó, que s’allotjà a la casa dels Gàver, en el carrer Major. Així mateix, el Comú va ordenar una lleva amb 53 homes per defensar la ciutat des de la muntanya de Sant Jeroni. Finalment, el 10 d’agost la ciutat era ocupada pel duc de Noailles després d’un mes de setge i bombardejos. Els francesos passaven a ocupar bona part del Principat. Segons Antoni Joan Palà «se rendí Barcelona al francès y lo francès vinguè fins a Marturell y a Igualada y fins a Manrresa y fins a Vic y luego se feren las paus en lo mateix any».

En el decurs de la contesa, Cardona havia esdevingut objectiu militar dels invasors. Fins i tot, el governador de Lima va ordenar testament amb data del 8 d’octubre «por ocasión de la guerra y temor de que esta plassa no fuesse asitiada».33 Segons Joan Fàbrega «los francesos aribaren a Manresa y de Manresa anfora coregueran tots los circunveins, roban y arrencans fins a las tancaduras de las portas, marfegas dels llits y tota cosa bona, ab que donaren infinit dany per tot de hont pasaren, que fou tot lo Pla de Bages a Ygualada y fins a Santa Coloma de Caralt. [...] se feran paus y los francesos se retiraren dret a Barcelona ab las artillerias que avian puiadas per batre Cardona».34 Van ser dies de patiment i por per l’arribada dels francesos.35

Finalment, els francesos es van retirar i el portuguès de Lima va sobreviure. Fou rellevat a l’estiu de 1698 pel napolità José de Gatta com a governador militar de castell. Nascut a la ciutat de Cernia, en el regne de Nàpols, era fill de Nicolau de Gatta i Caterina Grande, i restava casat en segones noces amb Josepa Bellet. L’any 1705, continuava al capdavant del castell de Cardona i la seva caserna.

4. El Consell comunal i l’estructura econòmicosocial de la vila

Enfront el castell i els dos governadors polític i militar del duc i del rei, respectivament, tenim la Universitat o Comú de la vila de Cardona, això és el govern comunal de la vila, regit pel seu Consell i encapçalat per quatre cònsols. Les actuacions executives dels cònsols eren deliberades prèviament en el Consell, òrgan amb facultats consultives-legislatives integrat per un nombre variable de persones. Per sota seu, i en darrer terme, els diferents oficials comunals com ara el mostassaf, el síndic, el racional, el clavari, el secretari, l’obrer, el botiguer del blat i l’andador. La seva elecció es portava a terme, any rere any, la vigília d’Any Nou, a la sala de la Casa del Consell, situada des de l’any 1630, a la plaça de la Fira, al vell casal dels Santpedor, tot just davant la Cúria ducal i la casa dels Olzina.D’ençà el 1296, quan els vescomtes concediren als seus vassalls el dret d’escollir consellers, Cardona havia triat els seus cònsols mitjançant la cooptació, això és, no eren escollits per la majoria social, sinó que aquells que deixaven el càrrec designaven directament als candidats a ocupar les vacants referendats pels vots dels consellers. En el cas concret de Cardona, cada any, el darrer dia del mes de desembre, es

33 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0952.34 Vegeu J. FÀBREGA DE CEREROLS, Llibre de coses, op. cit., p. 49-50 i 108-112. 35 Un any després, al desembre de 1698, el Comú pagava 22 lliures a Pere Joan Palà «per 100 astacos que portà per ordre dels señors cònsols y Consell quan lo (ratllat: anemich) francesch pujava en aquesta vila per radar lo castell de la present vila». Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 192.

procedia a la votació dels vuit candidats de les dues barriades o quarters de la vila, quatre de la vila sobirana i quatre de la jussana. Cadascun dels quatre cònsols sortints podia emetre dos vots, mentre que els consellers que integraven el consell només tenien dret a un vot. A mitjan segle XVI, aquest sistema que afavoria la vella oligarquia vilatana fou motiu d’aldarulls, motiu pel qual l’any 1558 s’introduí la insaculació com a nou procediment d’elecció a partir d’un Consell integrat per trenta consellers. L’any 1578, la seva composició s’amplia fins els trenta-sis consellers amb els quatre cònsols al seu capdavant.36 Advertir, però, que difícilment s’assolia sempre aquesta xifra.

L’anàlisi estadístic del Consell i dels consellers que l’integraren entre els anys 1690 i 1707, ens permet constatar que l’ofici dels 398 individus documentats corresponia en un 56 % a les manufactures tèxtils, enfront el 32 % de les arts liberals, el 7 % dels traginers, el 3 % dels mestres d’obres i fusters, l’1 % dels botiguers i negociants, i el 0,5 % dels sabaters i pagesos, respectivament. Dins aquesta prevalença del tèxtil, ressenyar que només els paraires i teixidors de llana representaven ja per si sols el 42 % dels consellers designats en aquest període.

En l’apartat dels cònsols electes en el mateix termini, tenim que l’ofici dels 67 individus documentats corresponia en un 42 % a les manufactures del tèxtil, enfront el 35 % de les arts liberals, el 9% dels traginers, el 5,6 % dels botiguers, el 3,5 % dels mestres d’obres i fusters, i el 3 % dels sabaters. Com ja hem avançat abans, els paraires i teixidors representaven per si sols el 24 % dels cònsols designats en aquest període.

Majoria absoluta del món de la llana que se’ns manifesta a l’hora d’analitzar la figura del cònsol en cap. Només el 29 % corresponia a les arts liberals, enfront el 71 % del tèxtil. Percentatge que amaga el domini dels paraires i teixidors amb un 59 %, al qual se sumen el escadusser 6 % que representaven els velers i els barreters.

Dades i percentatges que ens mostren el predomini de les manufactures tèxtils dins el Consell i el consolat, amb especial rellevància per la llana. La pregunta a fer-se és en quina manera aquesta composició del Consell reflectia la realitat social i econòmica de Cardona a l’alba del 1700?. Per a respondre comptem amb les talles fetes l’any 1702-1705 per al repartiment entre els vilatans de les 600 lliures amb que Cardona havia estat taxada arran el donatiu d’un milió i mig de lliures aprovat per les Corts celebrades i closes a la ciutat de Barcelona el 14 de gener a favor del rei Felip V.37

El buidatge i estudi estadístic d’aquestes talles, en el marc d’un estudi més ampli sobre l’urbanisme setcentista de la vila de Cardona, ens permet constatar que sobre un total de 519 focs o famílies estructurades,38 309 corresponien a la menestralia (59,5%), 180 a la pagesia (34,7%), 24 a les arts liberals (4,6) i 6 als comerciants (1,2%).

Dins aquesta majoria de la menestralia urbana, se’ns confirma el predomini de les manufactures tèxtils constatat abans en el Consell comunal amb 149 caps de casa 36 Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «El libre en lo qual stan contenguts la forma y modo de ensacular de dos en dos anys y traure quiscun any los honorables Cònsols de la vila de Cardona (any 1558)», Pedralbes (Actes del Tercer Congrés d'Història Moderna de Catalunya), 13-I, op. cit., p. 485-493.37 Arxiu Històric de Cardona, I.3.2.2. Vegeu J. BARTROLÍ I ORPÍ, «La cort de 1701-1702: un camí truncat», Recerques, 9, Barcelona, Curial, 1979, p. 57-75. Com assenyala aquest autor, el repartiment decretat perla cort era una recaptació intermèdia entre els tradicionals fogatges i el cadastre instaurat a posteriori. En el cas concret de Cardona, el repartiment va ser negociat per Celdoni Pomer i Celdoni Valls, canonges de Sant Vicenç, i el Doctor Pau Serra i mossèn Pau Botines, rector i prevere beneficiat, respectivament, de la parroquial de Sant Miquel, com a representants de l’estament eclesiàstic; pels Doctors. Francesc Franch i Josep Martines, com a representants dels militars i gaudidors; i pel notari Miquel Mitjans, Joan Udet, Domènec Torrebruna i el notari Celdoni Thomasa, notari i síndic del Consell, com a representants del Comú, sempre amb la intervenció dels quatre cònsols.38 Queden exclosos d’aquests percentatges 116 individus que es corresponen a vídues, menors d’edat amb tutors legals i d’altres sense ofici ni benefici conegut, molts d’ells en el llindar de la pobresa.

(48,2%). Després, i a molta distància, se’ns apareixen els traginers amb 65 caps de casa (21%), seguits pels ferrers i d’altres de l’art del ferro amb 30 caps de casa (9,7%), les manufactures del cuir amb 23 caps de casa (7,4%) i, en darrer terme, els mestres de cases i d’altres oficials de la construcció amb 22 caps de casa (7,1%). Els 6,5 % corresponia a una diversitat d’oficis com ara bovers (3), serradors (3), moliners (2), boters (2), polvorers (2), cellerers (1), pastissers (1) i vidriers (1).

Aquesta prevalença de les manufactures tèxtils responia a una realitat diversa i heterogènia a l’entorn de les fibres animals (llana i seda) i vegetals (cànem, lli i cotó). En aquest sentit, la llana apareix al capdavant amb 64 caps de casa (43%), seguida pel cànem amb 38 caps de casa (25,5%), el lli amb 22 caps de casa (14,8%), la seda amb 6 caps de casa (4%) i el cotó amb un cap de casa (0,7%). En darrer terme, i al seu costat, trobem 12 sastres (8%) i 6 barreters (4%).

Descobrir a aquestes alçades que Cardona era un centre productor de draps de llana des de la catorzena centúria no és pas una novetat. Altrament, si que ho són els canvis respecte a la dinàmica d’època medieval que s’endevinen a través d’aquests valors percentuals amb la dimensió adquirida pel treball de cànem i el lli, quasi inexistent en els segles precedents. En aquest sentit, l’evolució soferta en el decurs de la setzena centúria per la vella Confraria dels Sastres i dels Paraires (documentada des del segle XIV) palesa la progressiva transformació de la draperia urbana.39 El primer punt d’inflexió fou l’escissió dels sastres i calceters de la confraria dels paraires, amb privilegi atorgat el 12 de maig de 1574 pel duc Francesc I, per crear la seva pròpia confraria sota l’advocació de Santa Llúcia. L’any 1580, amb data del 17 de desembre, els paraires i els teixidors de llana responien amb la reglamentació del seu ofici en el marc d’una nova estructura corporativa. De llavors ençà, els paraires restaren integrats sota la Confraria de Nostra Senyora dels Àngels, mentre que els teixidors ho feren sota la Confraria de Santa Anna.40

El contrapunt a la tradicional activitat de la llana va ser el treball entorn el lli i el cànem. En aquest sentit, el 30 de març de 1596, ja s’establien les ordenacions que havien de regir als teixidors de lli locals, integrats també juntament amb els de la llana en la confraria de Santa Anna.

Sorprenent, si més no, és la dimensió adquirida pel cànem en el decurs del segle XVII, fins esdevenir la segona activitat tèxtil local per darrera només de la llana. El millor testimoni, però, de la seva puixança és la constitució amb data del 2 de febrer de 1682, de la confraria de Sant Blai integrada pels corders i espardenyers locals.41

Per darrera seu, i en un tercer nivell, tenim el treball de la seda, minoritari i a mans de dues famílies, els Font i el Flotats, amb l’ofici de velers. I per últim, el cotó, personificat en la figura del cotoner Pere Joan Capdevila, l’activitat del qual anunciava ja els canvis que s’havien d’operar en el decurs d’aquell segle dins el tèxtil local.

Les talles fetes entre 1702 i 1705 ens permeten constatar -amb la deguda prudència que requereix aquest tipus de documentació- que la Cardona de llavors participava també del creixement demogràfic i econòmic del Principat. Amb un nombre de cases situat entorn les 550 i una població superior als 2.500 vilatans, dedicats en la seva majoria a la draperia de la llana i d’altres manufactures urbanes en el marc d’un centre de mercat regional, i al treball agrícola de les vinyes i hortes situades a la rodalia de la

39 Vegeu J.M.ª TORRAS I RIBÉ, «Estructura de la indústria pre-capitalista. La draperia», Recerques, 11, Barcelona, Curial, 1981, p. 7-28.40 Arxiu Històric de Cardona, IV.1.41 Arxiu Històric de Cardona, X.3, Llibre del Secretariat, fol. 239 v.

vila.42 Significativament, la menestralia local superava aleshores les activitats agràries representades pels bracers, jornalers i pagesos establerts a la vila, amb uns valors percentuals que s’han d’inscriure dins la bonança econòmica experimentada per Catalunya a les dues darreres dècades.

Podem concloure, doncs, que la majoria dels paraires i teixidors constatada dins el Consell vilatà reflectia la rellevància que la draperia de la llana gaudia a la Cardona del 1700. Malgrat la seva majoria numèrica, el protagonisme en el Consell requeia en membres de les arts lliberals com ara els apotecaris Josep Vidal o Ermenter Font, el cirurgià Ignasi Ribera (†1720),43 o els notaris Joan i Jeroni Malet, cosins ambdós i dels quals parlarem a bastament en els propers apartats.

Fora del Consell comunal quedaven exclosos els residents a la vila aliens a la jurisdicció ducal, això és, els eclesiàstics i els membres de la petita noblesa local inclosa dins braç militar, als quals se sumaven els gaudidors del privilegi de noblesa pel seu títol de Doctors en drets i medicina.44

Pel que fa als primers, els membres de l’estament eclesiàstic, el seu nombre se situava entorn la cinquantena, distribuïts entre l’església col·legiata de Sant Vicenç del castell de Cardona amb l’abat Josep Estornell i de Soriano (1654-†1708)45 i els set canonges seculars residents del seu capítol, l’església parroquial de Sant Miquel de Cardona amb el seu rector Pau Serra i els vint-i-quatre preveres beneficiats, el convent de Sant Dídac de Cardona de l’orde dels frares menors amb seu pare guardià, fra Francesc Freixes, i els seus frares comunitaris, i, per últim, un bon nombre de rectors de les parròquies veïnes a Cardona.

Respecte al braç militar de la vila restava integrat per una setzena de famílies, les quals conformaven la seva elit social, econòmica i intel·lectual com nobles, militars,

42 Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «La rodalia de la vila de Cardona. Territori, vitivinicultura i oligarquies urbanes en el mig Cardener (segles XIII-XVI)», Els paisatges de la vinya (congrés, Manresa, Bages, 24, 25 i 26 d’octubre de 2003), Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 2003, p. 25-36; ídem, «Aigua, irrigació i oligarquies urbanes en el mig Cardener. La sèquia de Cardona (segles XIII-XV)», Col·loqui internacional d’irrigació, energia i abastament d’aigua: Els canals a Europa a l’edat mitjana, Museu de la Tècnica de Manresa, 25/27 de novembre de 2004, sota l’organització de la Université Paris 1 (CNRS –UMR 8589), el Parc de la Sèquia i el Museu de la Tècnica de Manresa, en premsa. 43 Fill de l’escultor Josep Ribera i Agnès Casanova, progenitors d’una llarga nissaga de mestres de cases local, i germà de fra Manuel Marià Ribera (Cardona, 1652- † Barcelona, 1736), mercedari, Doctor en teologia, rector de la capella reial, elector i definidor general, consultor i secretari del vicari general seu vacant i provincial d'Aragó, especulador (diplomatarista) de l'arxiu reial des del 1706, historiador i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres d’ençà el 1729.44 Segons les ordenacions acordades el 1578, s’especificava que no podien concórrer a consellers ni cònsols els analfabets, els menors de 25 anys, els no portessin residint a la vila més de 6 anys, aquells que no disposessin de béns a la vila i terme, els carnissers, els sospitosos d’infàmia o imputats en una causa civil o criminal, els transeünts, els jugadors o tafurers, excomunicats, els tartamuts, minusvàlids mentals ni conversos, i en especial, «que ningú qu.es pugue eximir de la jurisdicció del Señor Duch de Cardona y sos officials, pugue ni degue ésser enseculat ni extret per cònsol ni tenir altre offici que tingue administració entesos los inconvenients que se son seguits y seguir se porien». Així mateix, per a poder ser cònsol era condició obligatòria haver estat prèviament conseller. I en darrer terme, el batlle ducal restava exclòs del Consell. Els testimonis sobre l’exclusió de membres del Consell en funció dels criteris abans ressenyats sovintegen. Així, a la revisió feta de les bosses o sorts per a l’elecció dels quatre cònsols, trobem que l’any 1682 se’ns diu que el nom de Pau Solsona havia estat tret de la bossa corresponent al grau de cònsol segon «per aver-se fet soldat y per consegüent exemit de la jurisdicció de sa Excel·lència». Per últim, l’any 1692, el nom de l’adroguer Josep Riu era tret de la mateixa bossa «per estar y trobar-se ocupat en servey de sa Magestat (que Déu guarde), servint lo offici de tenidor de vestiments y estar la major part del any fora de la vila». Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, R-2, fol. 82 r i 114 r.; I.1.4.1; IX.1, Llibre de les Insaculacions, s.f.45 Natural de Sogorb i Doctor en drets, a més de capellà major de l’exèrcit reial a Catalunya fins el 1690, va residir sempre a Barcelona, a la seva casa del carrer de l’Hospital. L’any 1705, en esclatar el conflicte, va restar a la ciutat, on va morir el 20 de febrer de 1708, a l’edat de vuitanta-cinc anys.

ministres o oficials del senyor, i doctorats en drets i medicina. Veiem a continuació cadascuna d’aquestes famílies:

4.1.1. Els Gibert: comencem pels degans, els Gibert, senyors del castell i terme del Pujol de Planès (Montmajor, Berguedà) i de la quadra de Buidasacs-Borrelles amb els molins de Canet (Clariana, Solsonès), endemés de castlans de la Molsosa (La Molsosa, Solsonès), encapçalats aleshores pel donzell Miquel de Gibert i d’Aguilar, el fill primogènit i hereu d’Ivó de Gibert i d’Hornos, donzell, i Maria, filla dels Aguilar d’Organyà. De totes les famílies que integraven aquest selecte grup, els Gibert eren els més veterans. Els seus orígens es remunten al segle XII quan s’establiren a la vila. De llavors ençà, les diverses branques de la família evolucionaren fins que la persona de Pere Gibert, mercader d’ofici, entrà al servei de la casa comtal, a la darreria de la catorzena centúria, com a procurador del senyor. Servei que va tenir continuïtat amb els seus successors com a capitans del castell i veguers de la Segarra en un procés d’enriquiment patrimonial i enaltiment social que el va dur a fer-se amb la senyoria civil del Pujol de Planès i altres llocs i terme del ducat.46 La seva llar familiar se situava al casal pairal del carrer Major (números 35-37), on l’any 1677 hostatjaren al príncep de Parma. A més de Miquel, Ivó de Gibert i Maria d’Aguilar havien estat pares d’almenys cinc fills més: el senyor Ermenter de Gibert, mossèn Joan de Gibert i mossèn Celdoni de Gibert, preveres beneficiats ambdós a la parroquial de Sant Miquel, i dues filles, maridades amb els Franch. Per la seva banda, Miquel de Gibert s’esposà amb Anna Maria Jordana i Tristany, la filla del Doctor Francesc Jordana i Canals i Anna Maria Tristany, segons capítols signats amb data del 20 de febrer de 1689, i amb la qual fou pare tres fills.47

4.1.2. Els Gàver: nissaga de cavallers i donzells establerts a Cardona en el decurs de la segona meitat el segle XVI, que restaven encapçalats aleshores per Bernat de Gàver (†1714). Els seus lligams amb la vila ducal es remunten a les persones del donzell Francesc de Gàver (†1553) i el seu fill homònim, el també donzell Francesc de Gàver (†1578), que l’any 1566 casà amb Elisabet Olzina, la filla del mercader Joan Olzina i Pedrolo. Fruit d’aquest matrimoni van ser cinc fills: Francesc de Gàver (†1607),donzell, que restà a Cardona com a hereu del patrimoni familiar; Elisabet, que s’esposà amb Gaspar Gatuelles, notari de Cardona i Solsona; Jeroni de Gàver, donzell i ciutadà honrat de Barcelona; i Pere de Gàver i Lluís de Gàver, establerts entre Flandès i Roma. De llavors ençà, la nissaga va tenir continuïtat entre Cardona i Barcelona a través de les dues branques familiars de Francesc i Jeroni. El primer s’esposà amb Jerònima Boldò i van ser pares de tres fills, Francesc Joan, Onofre i Antoni de Gàver, morts tots tres sense descendència, i d’una filla Victòria de Gàver, l’hereva de la casa de Cardona, que casà am el Doctor Francesc Claris, el germà de Pau Claris, de Barcelona. Per contra, Jeroni s’esposà amb Agnès de Peguera i van ser pares d’Agnès, casada amb Paulí Boquet, de Barcelona, i el donzell Jeroni de Gàver, que va enllaçar amb Elisabet de Fluvià i van ser pares de Lluís de Gàver, monjo de Montserrat i abat de Sant Benet de Bages, i del donzell Bernat de Gàver, que va heretar de la seva cosina Victòria Claris i de Gàver els béns immobles de la nissaga a Cardona, un morta aquesta. Malgrat tenir i posseir casa en el carrer Major (número 29), molt a prop dels Gibert, a més d’un important patrimoni terrer, el senyor Bernat de Gàver va restar sempre molt allunyat de Cardona.

4.1.3. Els Pallarès: encapçalats aleshores per Anna Maria, una de les dues filles del donzell Joan de Pallarès, un destacat antifrancès en la conjuntura de 1640-1652 al costat del seu germà Josep de Pallarès, domiciliat a la ciutat de Solsona.48 De fet, tot indica que ambdós germans personificaren el partit reial enfront el filofrancesos en el ducat de

46 Vegeu A.GALERA I PEDROSA, Territori, senyoriu i jurisdicció a la Catalunya Central, op. cit., p. 518-529.47 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial,Cardona, Ca-0914.48 Vegeu J. SANABRE, La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonia de Europa (1640-1659), Barcelona, Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 1956, p. 515.

Cardona.49 Amb uns possibles orígens solsonins i l’apotecaria dels Pallarès (extrem aquest que cal confirmar), sabem que Joan de Pallarès restava esposat amb Maria Anna de Fontcalda, una filla dels castlans de Súria (Bages), un altre dels castells del ducat. Mentre que el seu germà Josep va mantenir la residència a la ciutat episcopal, Joan es va traslladar fins a la vila ducal pot ser arran el seu enllaç amb els Fontcalda. La seva llar familiar se situava a les dues cases que posseïa dins la vila: una en el carrer del Mercat (número 18) i l’altra en el carrer de Sant Miquel (número 44). Els fills del seu matrimoni van ser dues filles i dos fills: Estefania de Pallarès i Fontcalda (†1696), casada amb Víctor de Bordons i Ferrer (†a.1653), donzell, pares de Maria de Bordons i Pallarès, esposada amb Antoni Boix i Arpa, furrier de la Guàrdia de Catalunya (fill del capità Antoni Boix i d’Esperança Arpa), segons capítols signats amb data del 13 de juliol de 1659;50 Anna Maria de Pallarès i Fontcalda casada amb Josep Galicano, capità d’Infanteria del Rei, fill de Llorenç Galicano i de Victòria de Sanxos, cònjuges difunts, de la ciutat de Nicotta, a la província de Calàbria, del regne de Nàpols, segons capítols matrimonials signats amb data de l’11 de juliol de 1657,51 pares de dues filles Leonor Galicano i Pallarès, casada en primeres noces amb el cirurgià Maurici Trias i després en segones amb Antoni Salvany, alferes reformat d’Infanteria de la Companyia Lleugera del castell de Cardona, i Peronel·la Galicano i Pallarès, casada amb el capità Domingo Castillo; Jeroni de Pallarès i Fontcalda; i l’hereu, Josep de Pallarès i Fontcalda (†a.1682), donzell, que l’any 1652 fou governador del ducat de Cardona.

4.1.4. Els Jordana: encapçalats aleshores per Francesc Jordana i Canals, Doctor en drets, assessor ordinari del ducat i baró del castell i terme de Viver (Viver i Serrateix, Berguedà), a la vegueria de Manresa, des del 1672, quan comprà la senyoria d’aquest castell als senyors de Balsareny.52 Fill del també Doctor en Lleis, Francesc Jordana, i Celedònia Canals. El seu pare havia estat un destacat francòfil quan la Guerra de Separació i fou entre el 1645 i el 1648 l’assessor ordinari del ducat segrestat per Lluís XIII de França a favor del marqués de la Mothe, al costat de les dignitats eclesiàstiques ocupades pels seus germans, Joan Jordana, ardiaca de Solsona i abat segrestador de Sant Vicenç de Cardona en el 1646, i Joan Jordana, prevere beneficiat a la parroquial de Sant Miquel de Cardona.53 Francesc Jordana, fill, s’esposà amb Anna Maria Tristany, la filla del baró d’Albet i Lluçà, amb la qual va ser pare de dues filles, Anna Maria Jordana i Tristany, casada com ja hem vist amb el donzell Miquel de Gibert, i Maria Isabel Jordana i Tristany, casada amb el Doctor Joan Francesc Franch i de Capdevila, el fill del Doctor Josep Franch i Dionisa de Capdevila, segons capítols signats l’1 de maig de 1705,54 i d’un fill, Antoni Jordana i Tristany, Doctor en drets com el seu pare i avi, casat amb Caterina Padró, la filla del Doctor Josep Padró i Bas, i germana del també Doctor Josep Padró i Sarrals, de la vila d'Igualada, segons capítols signats el 3 de maig de 1705.55 La seva llar se situava en el carrer de la Fira (número 14-20).

49 A la sessió del 14 de juliol de 1653, els cònsols proposaren demanar alguna gràcia al rei i el Consell va resoldre «que Don Joseph Pallarès anas per a demanar gràcia va sa Majestat en favor de dita via, se li demana facultat de quint i de allotjaments». Aleshores, Josep de Pallarès es trobava al capdavant amb el grau de capità de la companyia enviada per Cardona a Berga per lluitar contra els miquelets filofrancesos. Les seves condicions per adreçar-se a Barcelona per demanar les gràcies al rei, van ser la quantitat de 100 lliures i una carta del Consell amb el nomenament de síndic del Comú per poder entrevistar-se amb Joan d’Àustria. Arxiu Històric de Cardona, I.1.1, R-2, fol. 50 r i v.50 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-097851 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-097852 Vegeu P. CATALÀ I ROCA, Els castells catalans, vol. V, Barcelona, Rafael Dalmau, 1997 (2.a ed.), p. 999.53 Vegeu LL. ROQUÉ I FÍGULS, «La violencia a la Cardona de 1645-1652», Patronat Municipal de Museus. Butlletí, 9, Cardona, Patronat Municipal de Museus, 1997, p. 21-30.54 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0684, fol. 125 r.55 Vegeu J.M.ª TORRAS I RIBÉ, Evolució social i económica d’una familia catalana de l’antic règim. Els Padró d’Igualada (1642-1862), Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana, 1976, p. 41-42 i quadre nº 2.

4.1.5. Els Franch: família de pagesos benestants oriünda del lloc de Vilandeny (Navès, Solsonès), molt proper a Cardona, fins que l’any 1679 obteniren de Carles II el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona en la persona de Francesc Franch i Soler, el fill primogènit i hereu de Joan Ramon Franch (†1652) i Emerència Soler. Poc temps desprès, Francesc traslladava la seva residència fins a Cardona i el casal que el seu pare havia comprat l’any 1650 en el carrer de la Fira (número 2), a tocar del Firal, en la que havia de ser la casa pairal dels Franch per espai de tres-cents anys. Aleshores, ja havia enviudat de la seva primera muller, Anna de Gibert i d’Aguilar, la germana del donzell Miquel de Gibert, amb la qual havia estat pare d’una única filla, Maria Anna Franch i de Gibert. Per això mateix, s’esposa en segones noces amb Anna Maria Boix i Bordons (†1740), la filla de d’Antoni Boix i Maria Bordons, i germana del notari Antoni Boix i Bordons, segons capítols del 26 de setembre de 1682, amb la qual fou pare d’altres nou fills encapçalats per Antoni Franch i Boix, el seu primogènit i hereu, que estudià fins a doctorar-se en drets. Vers el 1700, la família restava encapçalada per Francesc i el seu hereu Antoni, que l’any 1704, enllaçava amb Francesca, la filla del senyor Melcior de Rovira i Reguer, donzell, baró de Sant Climenç i Miravé, amb residència a la ciutat de Solsona.56

Advertir, però, que al seu costat convivia una branca secundogènita. Ens referim a la família de Josep Franch i Soler, el fill cabaler de Joan Ramon Franch, que estudià fins a doctorar-se en lleis per integrar-se després dins l’administració ducal com assessor ordinari de la Cúria ducal. L’any 1675, s’esposà amb Dionisia de Capdevila i Pejoan (†1706), l’única filla d’Antoni de Capdevila i Joana Pejoan, que com a hereva universal dels seus pares va heretar la casa dels Capdevila a la plaça de la Fira, on s’instal·là el novell matrimoni. Josep i Dionisia van ser pares d’un fill, Joan Francesc Franch i de Capdevila, Doctor en drets, que com ja hem dit enllaçà amb Isabel Maria Jordana i Tristany, la filla del Doctor Francesc Jordana i Anna Maria Tristany.

4.1.6. Els Capdevila: encapçalats aleshores per Joana Pejoan, la vídua d’Antoni de Capdevila i Torrabadella. Els seus orígens s’han de cercar en una família vilatana de paraires fins a la persona de Joan de Capdevila i Mitjans, el fill primogènit de Joan Capdevila i Caterina Mitjans, que fou armat cavaller per real privilegi i en força d'especial comissió per Pere d'Aragó, amb data del 29 de setembre de 1646. El cavaller Joan de Capdevila restava esposat d’ençà el 1619 amb Caterina Torrabadella, la filla del paraire Celdoni Torrabadella i Joana Font, amb la qual van ser pares de tres fills i tres filles. El tercer d’aquests fills fou Antoni de Capdevila i Torrabadella, que l’any 1653 s’esposà amb Joana Pejoan, la filla Pau Pejoan. La seva llar se situava a la casa que habitaven a la plaça de la Fira en cantonada amb el carrer del Convent (número 12), a tocar per ponent de la Cúria ducal i de la casa del Olzina. D'aquesta unió va néixer una única filla, Dionisia, que com ja hem vist es va maridar amb el Doctor Josep Franch i Soler.

4.1.7. Els Font: encapçalats aleshores per Joan Font, el vell, Doctor en drets. Els seus orígens es remunten a la persona d’Agustí Font, mercader d’ofici, que l’any 1574 s’esposà amb Caterina Ferrer, filla d’una família vilatana de llarga tradició. D’aquest matrimoni van néixer dues filles i un fill, Agustí Font i Ferrer, el seu hereu, que estudià fins 56 Com a testimoni de l’aliança pactada aleshores valgui la donació feta el diumenge dia 21 de setembre de 1704, pel senyor Melcior de Rovira, juntament amb el seu fill Domènec de Rovira, donzells domiciliats a la ciutat de Solsona,però que aleshores eren presents a Cardona, a favor d’Antoni Franch i Boix i Francesca Franch i de Rovira del vas sepulcral que la nissaga dels Rovira disposava al bell mig de l’interior del temple de Sant Miquel (totum illud sepulchrum sive carnerium de lapidibus sine aliquo signo quod nos habemus, tenemus et possidemus in medio dicte ecclesie parochialis Sancti Michaelis dicte et presentis ville Cardone) amb tots els seus drets de sepultura, donats amb data del 26 de març de l’any 1526 a favor de Francesc de Rovira i Jerònima de Rovira, la seva muller, per Joan d’Espés, bisbe d’Urgell. Significativament, els orígens del llinatge dels Rovira s’han de cercar a Cardona i en l’administració ducal, al servei de la qual ennobliren com a barons de Sant Climenç. I com se’ns diu a la donació, la cessió es feia atesa l’amistat entre els Rovira i els Franch. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0684, fol.183v-186 r. Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «Redescobrir Cardona. La Casa Rovira del Mercat (segles XVI-XVII)», Dovella, 68, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 2002, p. 27-36.

doctorar-se en drets per acabar els seus dies com a canonge de Solsona. Abans, però, en l’any 1622, s’havia casat amb Jerònima Olzina, la filla del notari Lluís Olzina, amb la qual va ser pare de dos fills, Joan i Ermenter, els caps de casa de les dues branques familiars dels Font a Cardona en l’any 1700. Per un costat, Joan Font i Olzina, que a semblança del seu pare, va estudiar fins a doctorar-se en drets. Casat amb Dorotea de Vega, van ser pares d’una filla, Victòria, maridada amb el Doctor Ermenter Vilorbina, i tres fills, Agustí Font i Vega, Celdoni Font i Vega, prevere, i Joan Font i Vega, el jove, Doctor en drets com el seu pare, el qual es va esposar amb una filla dels Franch. La seva llar se situava en el carrer de l’Esglèsia, anomenat altrament d’en Font (número 5), entre el carrer de la Fira amb el casal dels Franch i la plaça del Mercat amb la casa dels Aynès. I per l’altra, Ermenter Font i Olzina (1642-†1711), apotecari d’ofici que l’any 1666 s’esposà amb Maria Soler, amb la qual va ser pare, entre d’altres fills, d’Ermenter Font i Soler, notari, que l’any 1692, s’esposà amb Maria Tries. La seva llar se situava a la casa que habitaven del carrer Major (número 11).

4.1.8. Els Olzina: encapçalats aleshores per Maria de Croquella, la vídua de Joan Olzina i Martines (†1685), Doctor en medicina. Els seus orígens s’han de cercar en la casa i mas Olzina del lloc de Merola, sufragània de la parròquia de Sant Martí de Puigreig (Berguedà). Establerts a Cardona en el decurs de la primera meitat del segle XV, s’havien enriquit des de llavors com a carnissers, mercaders i notaris, amb un notable patrimoni que incloïa la tinença dels molins de la Costa, vora el Cardener, i diverses branques familiars entre Cardona, Monistrol i Barcelona (on ennobliren en la persona del notari Gabriel Olzina i Amat, armat cavaller en l’any 1582 i nomenat després Oïdor Militar, a més d'Arxiver Real, Escrivà de Manament i Secretari del Virrei, amb servei al rei pel termini de quaranta-set anys). El Doctor Joan Olzina i Martines era fill del segon matrimoni del mercader Joan Olzina i Amat (†1658) amb Jerònima, la filla del Doctor Miquel Martines, i es va doctorar en medicina per esposar-se després en primeres noces amb Maria de Capdevila i Torrabadella, la filla del senyor Joan de Capdevila i Mitjans. Vidu de Maria, es va casar en segones noces l’any 1690 amb Maria de Croquella, llavors vídua de Celdoni Quadreny, Doctor en drets, i filla de Vicenç de Croquella. La llar familiar se situava a la plaça de la Fira, tot just per sobre la Cúria ducal (números 9-10). D’aquest darrer matrimoni van néixer dos fills, mentre que del primer havien procreat altres set fills, dels quals ens interessa retenir per més endavant les persones d’Antoni i Nicolau.

4.1.9. Els Aynès: encapçalats aleshores per Magí Aynès i Bages, Doctor en drets i tresorer general del ducat. Els seus orígens s’han de cercar en el mas d’Aynès, en el terme de Riner (Riner, Lleida), i en la persona de Pere Aynès que s’establí a Cardona vers el 1620, quan comprà la casa pairal del mercat (número 13). Dues generacions després, els Aynès havien esdevingut elements integrants d’aquest reduït grup social amb les persones de mossèn Francesc Aynès, prevere i oficial del bisbe de Solsona a la vila, de mossèn Joan Aynès, prevere beneficiat a la parroquial de Sant Miquel, i de Pau Aynès i la seva esposa Clara Bages, els pares de Magí i el seu germà, mossèn Ermenter Aynès, prevere i rector de Su (Riner, Lleida), a més de beneficiat del personat sota l’advocació de Sant Tomàs instituït a la capella de Sant Miquel del Palau Episcopal de Solsona.

4.1.10. Els Martines: encapçalats aleshores per Josep Martines i Font, Doctor en drets, i fill Josep Martines i Balaguer, Doctor en drets, i Celedònia Font. Els seus orígens es remunten a la persona de Francesc Martines, el fill de Miquel Martines, notari de la ciutat de Lleida, que s’establí a Cardona com apotecari arran el seu enllaç l’any 1549 amb Caterina, la filla del mercader Antoni Bastorra. De llavors ençà, la família residí a la casa comprada en el carrer del Mercat (números 24-26), a tocar de la casa dels Cots. Francesc i Caterina van ser pares de sis fills, encapçalats pel seu primogènit i hereu, Francesc Martines i Bestorra, que es va graduar en medicina. Francesc va ser pare de tres filles i dos fills, Francesc, que es va doctorar en medicina i s’establi a Barcelona

(començava així la branca barcelonina de la família amb casa situada en la Plaça de Santa Anna, prop del monestir de Montesión), i Miquel, que es va doctorar en Dret i restà establert a Cardona, on es va casar l’any 1597 amb Maria Anna, la filla del mercader Joan Balaguer. Els seus fills van ser Jerònima, esposada amb el mercader Joan Olzina, i Josep Martines i Balaguer, que es va doctorar en drets i es va casar amb Celedònia, una filla dels Font. Josep i Celedònia van ser pares de dues filles, una d’elles esposada amb els Cots, i un fill, el Doctor Josep Martines i Font, que no arribà a casar-se mai i va morir solter en el decurs de la Guerra.

4.1.11. Els Cots: encapçalats aleshores per Manuel Cots i Martines (†1739), Doctor en drets, fill del paraire Joan Cots i Joana, la filla del Doctor Josep Martines. Manuel va estudiar fins a doctorar-se en drets, per casar-se l’any 1692 amb Maria Anna Mitjans, la filla del Doctor Miquel Mitjans, notari públic de la vila, i Paula Llenguart, i germana de mossèn Miquel Mitjans i Llenguart, canonge de Sant Vicenç. La seva llar se situava a la casa que habitaven en el carrer Major del Mercat (número 22), a tocar dels Martines.

4.1.12. Els Castellet: encapçalats aleshores per Ignasi Castellet i Soler-Ferran, Doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona, el fill del segon matrimoni del mercader Agustí Castellet i Aldebó amb Coloma Soler-Ferran, de Barcelona. Com a hereu del seu pare, posseïa la casa pairal dels Castellet a la vila, en la plaça de la Fira (número 5).

4.1.13. Els Riu: encapçalats per Caterina de Capdevila, la vídua de Francesc Riu, Doctor en drets, i germà de Joan Riu, Doctor en medicina establert a Ripoll.

4.1.14. Els Abad: família menestralenca fins a la persona d’Antoni Abad, que estudià fins a doctorar-se en medicina i casar-se l’any 1660 amb Maria Anna Salines, la filla del candeler Francesc Salines. L’any 1678, va rebre el títol de cavaller del rei pel valor demostrat a la defensa de Cardona, Berga i Solsona. Dels nou fills d’Antoni i Maria Anna ens interessa la persona de Tomàs Abad i Salines, graduat en medicina i casat amb Rosa Aynès. La seva llar se situava en la casa que habitaven en el començament del carrer de Sant Llorenç (número 1 de l’actual carrer de Sant Miquel), molt a prop dels Gibert.

Contemporani del Doctor Antoni fou també Celdoni Abad, Doctor en medicina també, i fill d’una branca secundogènita de la família Abad a Cardona. Casat amb Maria Anna Thomasa, la filla del paraire i botiguer Josep Thomasa, restava des del 1693 al servei de la casa ducal com a metge que assistia als presoners malats i ferits que hi havia a les presons del castell, de la vila i les altres del ducat, amb un sou de 10 lliures.

4.1.15. Els Puig: encapçalats aleshores pel Doctor Francesc Puig i Castell (Castellnou, 1703-). Fill de Pere Joan Puig i Maria Anna Vila, i nét de Miquel Puig, pagès, amo i propietari de la casa, mas i heretat Puig de Castelladral (Navàs, Bages) i Valentina Castell, hereva del mas Puig de Viladepost, d'Argençola (Súria, Bages), Francesc va estudiar fins a doctorar-se en medicina per establir-se a la vila de Cardona i casar-se l’any 1703 amb Teresa Boix i Bordons, filla d'Antoni Boix i de Maria Bordons.

Un cop feta aquesta versemblança de la composició social de Cardona i el seu Consell comunal a l’alba del 1700, passarem a descriure els fets viscuts l’estiu del 1705, preludi de l’adhesió de la vila a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. La pèrdua dels llibres de deliberacions del Consell i les escadusseres notícies que ens aporta el Clavariat, dificulten en molt conèixer les resolucions dels cònsols i consellers en relació amb els fets que se succeïren en l’àmbit nacional i internacional després de l’arribada i nomenament de Felip d’Anjou com a nou rei d’Espanya. En aquest sentit, els pagaments del Comú pel sosteniment de la casa del governador militar José de Gatta foren motiu de polèmica l’any 1701 en un clima enrarit per les arbitrarietats de José de

Gatta fins el punt de requerir la intervenció del governador ducal. Fins i tot, va caldre la intervenció del rei a través d’una lletra del secretari del seu despatx universal on se’ls ordenava continuar amb el pagament.57

I després de les Corts de 1701-1702, la màxima preocupació de la vila fou recaptar les 600 lliures anuals amb les quals havia estat tatxada, tot coincidint amb l’estada que amb data del 18 d’abril feu a Cardona el llavors virrei i capità general, Luis Fernández de Potocarrero-Bocanegra, el comte de Palma del Río, acompanyat dels seus fills i una companyia de cavalls.58 En darrer terme, l’estiu d’aquell mateix any el Consell s’hagué de preocupar per l’arribada dels seus senyors, el duc Luis Francisco i la duquessa Maria de las Nieves Téllez-Girón, al port de Barcelona des de Nàpols (d’on eren virreis) en direcció a la cort de Madrid. Per aital ocasió, el Consell adreçà als notaris Jeroni Malet i Celdoni Thomasa a retre la benvinguda i lliurar un present que consistia en una peça obrada de sal, obra de l’escultor Josep Quadreny, aleshores membre del Consell, a més de 2 moltons, formatges, gallines, copons, pollastres i galls d’indi.59

L’estiu de 1703, esclatava un nou conflicte: amb data del 7 d’agost, el jornaler Pau Montells era acusat d’entrar a l’hort del notari Miquel Mitjans, situat als peus de la costa del Pont de Sant Joan, i robar dos melons, motiu pel qual fou exposat a la vergonya pública en el costell de la Fira pel batlle Domènec Torrebruna i sotsbatlle Josep Jordà a instàncies del llavors governador ducal, Ramon d’Anglarill. Amb data del 30 d’agost, els cònsols i Consell de la vila adreçaven una carta al Tribunal de Contrafaccions de la Reial Audiència, seguida d’una segona del Síndic del General del 4 de setembre, on exposaven com l’esmentat Anglarill «havia manat al batlle de dita vila que capturàs a Pau Montells, pagès y habitant en la mateixa vila, y haventho executat dit batlle, havia passat dit de Anglarill encontinent a fer publicar crida en dita vila, per lo corredor de aquella, contenint, que qui volgués veurer un lladre de horts al costell, anàs a la plaça de la Fira, y que antes de haverse acabat de publicar dita crida, havia manat al butxí, posàs al costell a dit Montells a la vergonya a una argolla de ferro al coll, en la dita plaça, lo que promptamentse havia executat, detenint a dit Montells cerca de dos horas en dit costell, ab escorsas de melons al coll, assistint a son costat dit butxí», sense l’assistència del jutge corresponent ni cognició de causa. Per aquesta raó, amb data de l’1 d’abril de 1704, el Tribunal de Contrafaccions sentenciava contra el procurador jurisdiccional del ducat i vila de Cardona i el suspenia del seu càrrec i jurisdicció per tres anys, alhora que eximia al batlle i sotsbatlle.

Tanmateix, no trobem cap referència, cap indici, que ens possibiliti valorar la actitud pressa pel Consell vilatà i els seus membres, endemés de l’estament eclesiàstic i del braç militar locals, en relació amb la progressiva volada del partit austriacista entre els anys 1702 i 1705, identificat en els constitucionalistes del braç militar, elements diversos de la burgesia comercial i eclesiàstics, i els vigatans de la Plana de Vic.

57 L’estiu d’aquell any, el Comú va suspendre el pagament dels 7 rals diaris lliurats fins aleshores de gràcia a la casa del governador militar de Cardona (se li acostumen a donar de gràcia tots los dias per los trasillos de casa). L’afer és coincident en el temps amb l’incident protagonitzat pel governador José de Gatta com a revenja per haver-se privat a un canonge de les quotidianes distribucions a causa de no complir les seves obligacions com a secretari. El governador del castell, José de Gatta, ordenà als seus oficials que no obrissin les portes del castell fins a les set de la matinada, de tal manera que el campaner no podia pujar a tocar les campanes per la celebració de matines, pregàries dels oficis i celebració de misses. Igualment, va impedir el anar a cercar aigua a la cisterna del capítol construïda al claustre i impossibilità que el sagristà lliurés les claus de l'església a cap canonge ni que s'obrís la porta principal de dita església que donava al claustre per tal que els canonges o els seus familiars anessin a buscar aigua a la cisterna del claustre. Va caldre la intervenció del governador ducal Antoni de Potau que es trobà a Barcelona amb el síndic de la vila, el notari Jeroni Malet. Arxiu Diocesà de Solsona, V.1, Llibre Major de la Collegiata de Sant Vicenç de Cardona, fol. 206. Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 79 i 16.58 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 18.59 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1.1, R-611, núm. 25.

5. L’estiu de 1705 Pel maig de 1705, mentre els vigatans es feien amos de la ciutat i plana de Vic, Cardona mirava al cel i restava preocupada per la manca de pluges que feia perillar la seva collita de cereals i raïm. Per aquesta raó, amb data del 13 de maig, el Consell invocava el vot de pluja d’acord amb el costum establert dècades enrere, amb el trasllat en professo de les relíquies dels Sant Màrtirs, Ermenter i Celdoni, els patrons de Cardona, fins a la capella de sant Joan del Pont, a les Hortes de la vila, «per pregar a Déu y a dits Sants Màrtirs nos volguessen afavorir de la pluya necessitava la terra per la gran sequedat hi ha havia», prèvia llicència de l’Ordinari diocesà i amb l’assistència dels rectors i confraries de totes les parròquies de l’Oficialat de Cardona.60

L’esperada pluja arriba pocs dies després i en acció de gràcies els Cossos Sants foren portats, novament, en professo d’alegria fins a la capella de Sant Joan, acompanyats dels cònsols, consellers, les confraries locals i de les parròquies, al compàs de la música de les dues cobles de Pasqual Sitjes i Pere Selva, els cantors sota la direcció de mossèn Joan Posa, el mestre organista de la parròquia, i els vuit minyons que ballaren el ball de bastons.61 En principi, res feia presagiar el que s’havia d’esdevenir en els mesos següents.

Dies després s’esqueien les festes del Corpus, el dijous, dia 4 de juny de 1705 amb la solemne professo i comèdies del mati, i les ballades a la plaça de la Fira per la tarda, amb el ball d’almorratxes, i el ball dels cònsols. Tal com era costum assistiren, per aquest ordre, el governador del ducat, el batlle, els quatre cònsols amb les insígnies consulars (túnica o gramalla vermella, birret, guants i banda de domàs carmesí), assessor, tresorer, advocat, consellers i andadors, obsequiats tots ells amb els tradicionals ventalls de palma.62 Aquell Corpus, però, fou inhabitual, atès que aquell dia es van venerar també les relíquies dels Sants Màrtirs amb exposició pública a la seva capella, la cripta del temple parroquial. A l’interior d’aquest espai subterrani coincidiren el bisbe de Solsona, fra Guillem de Gonyalons (Alior, 1642-† Barcelona, 1708), i el governador Antoni de Potau, acompanyats de l’oficial episcopal, rector, batlle, cònsols, assessor i tresorer ducal, a més dels Doctors Antoni Franch i Boix, Joan Francesc Franch i de Capdevila, aleshores advocat del Comú, Antoni Jordana i Tristany, Josep Abat i Josep Celles.63 Aquell dia, a Cardona i sota la cripta dels Santa Màrtirs, coincidiren dos personatges amb idearis polítics confrontats: per un costat, el governador de Potau, cap de l’administració ducal i garant de l’ordre borbònic, i el bisbe Gonyalons, el partidari més fidel de l’arxiduc Carles d’Àustria en aquestes terres.

L’endemà divendres, dia 5 de juny, la vila rebia bones noves. El virrei i capità general Francisco de Velasco adreçava des de Barcelona una lletra al Consell de Cardona on comunicava l’ordre donada a Ramon d’Anglarill de lliurar les claus de la vila als seus cònsols, tot indicant que «espero desempeñaran Vuestras Mercedes mi confianza en qualquiera contingencia, acreditando su verdadero zelo al servicio del Rey nuestro señor (Dios le guarde) con el plausible sacrificio de sus vidas y haziendas».64 Resulta que l’ex-governador les havia retingut després d’haver estat inhabilitat del seu càrrec pel Tribunal de Contrafaccions. Observem com l’odre donada pel virrei sembla indicar que no havia aleshores motius per desconfiar de Cardona, fidel en principi a Felip V.

60 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-1081, fol. 178. Vegeu A. GALERA I PEDROSA, Sant Celdoni i Sant Ermenter: sis-cents anys a Cardona, Cardona, Confraria dels Sants Màrtirs, 2000.61 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 4, 6, 32 i 40.62 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 34 i 40.63 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-1081, fol. 190 v-191 v64 Arxiu Històric de Cardona, XXI.1.2, JOAN RIBA, Mamotreto Cardonense, s.d., annex documents.

A partir d’aquí, els esdeveniments se succeïren, precipitats pel Pacte de Gènova (20 de juny), l’arribada de l’estol aliat davant Barcelona i el posterior desembarcament de les seves tropes per assetjar la ciutat (22-24 d’agost). Prèviament, el 3 d’agost, el governador Antoni de Potau havia estat a Cardona per a constatar el parer del Consell comunal i els seus cònsols. El reberen el síndic del Comú, l’apotecari Ermenter Font, acompanyat d e l’adroguer Antoni Casals, lo Ros. L’endemà va partir cap a Solsona acompanyat pel mateixos.65 Tot apunta a que el sentiment majoritari del Consell era aleshores el de mantenir-se fidels a l’ordre borbònic.

Un mes després, el fets forçaven els canvis. A les primeries de setembre,66 es presentà davant la vila una partida de 150 homes encapçalats pel metge solsoní Joan de Miquel, qui demana I'adhesió de Cardona i el seu castell a la persona de Carles d’Àustria. Contràriament, el seu Comú es va negar a la demanda feta i es formaren les companyies del sometent local amb I'objectiu de resistir-se per les armes. La negativa del Comú responia a les notícies arribades al Consell sobre la possibilitat que I'arxiduc hagués deixat el setge de Barcelona per embarcar-se de nou.67

Joan de Miquel era Doctor en medicina, amb lligams familiars amb els Coma, membres destacats de l’oligocràcia que controlava el govern de Solsona. Amb carta datada el 30 de juliol de 1705, els cònsols d’aquesta ciutat advertiren al virrei Velasco de la sortida d’un grup de solsonins vers Vic per a ajuntar-se als revoltats. Probablement, el metge de Miquel fous un d’ells. No el tornarem a trobar fins a la primera quinzena de setembre, quan reapareix al capdavant dels sometents locals del Cardener, Solsonès i la Segarra amb el grau de tinent coronel de cuirassers o cavalleria per prendre obediència del ducat de Cardona (illustris et nobilis domini domno Joannis de Miquel, tenentis coronelli equitum coraças pro Sacra Catholica et Regia Maiestate Carolo tertio, rege nostre, cui Deus longos et felices prebeat dies, commissarii et commandantis maioris pro dicta Regia maiestate ad effectum accipiendi obedientias in his partibus Cardone, Celdone et cetera. et lateris dependentibus ex illis).68 Segons es dedueix, la tasca confiada al metge de Miquel era revoltar la regió central (inclosa el Berguedà i la Cerdanya) com a comissionat de l’arxiduc i posar-la del seu costat. Significativament, l’any 1706, va ser investit per Carles III amb l’ordre de Cavalleria.69

Més enllà dels criteris ideològics, els membres del Consell i els seus cònsols es negaren al requeriment del metge de Miquel sota el principi d’actuar en funció dels

65 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 46.66 En Jacint Vilardaga ens assabenta com, amb data de l’1 de setembre, i des de la vila de Cardona, la ciutat de Berga i els seus consellers van ser intimats per Joan de Miquel i els seus companys, Josep Coma, Josep Vila, Jeroni Andreu i J. Carol, a prestar obediència immediata a l’arxiduc. Petició a la qual se negaren els consellers i que de Miquel va haver de repetir fins a tres vegades, sota l’amenaça de prendre la ciutat per les armes. Vegeu J. VILARDAGA Y CAÑELLAS, Historia de Berga, Barcelona, Tipo-litografía de Luís Tasso, 1890, p. 277-281.67 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 85. Diu: «quant y en la ocasió que Don Joan de Miquel arribà cerca las murallas de la present vila per pendrer la odediència de dita vila de Cardona en nom (ratllat: y per lo S.E. y Real Magestat del Rey nostre Senyor Carlos terser (que Déu guarde), en la qual ocasió tenia sa Magestat asitiada la ciutat de Barcelona, per haver entes dita vila que sa Magestat se avia tornat a embarcar y dexat lo siti de ditxa ciutat), que donà ocasió a dita Universitat de Cardona de pendrer las armas, resistint a dit Don Joan de Miquel y a tota sa gent, que en en gran número, per que no entraren en dita vila a pendrer dita obediència, formant dita vila sas compañias per dita resistència, que durà quatre dias fins haver entes y sabut de cert que sa Magestat no se havia embarcat, ans bé que continuava al dit siti, y que tenia ja rendit lo gran fort de Monjuich, lo que entès se li donà entrada y dita obediència».68 Els seus dies finiren el 4 d’agost de 1713, quan morí a trets al carrer de Sant Pau de Solsona, pocs dies després que la ciutat es lliurés al duc de Populi. Vegeu R. PLANES I ALBETS, «La Guerra de Successió a Solsona 1705-1714», Solsona. Festa Major 1983, Solsona, Ajuntament de Solsona, 1983, s.p.69 Vegeu P. VOLTES I BOU, «Noticias sobre las mercedes nobiliarias otorgadas por el archiduque Carlos de Austria durante su gobierno en Barcelona», Documentos y Estudios, vol. X, Barcelona, Instituto Municipal de Historia - Ayuntamiento de Barcelona, 1962, p. 63-106.

fets. Foren moltes les ciutats i viles del Principat que acolliren amb tebiesa l’arribada de l’arxiduc a l’espera de veure com se resolia el setge de Barcelona. A tot això, aquells dies s’havien de celebrar a Cardona les festes de la Mare de Déu del Patrocini, amb la professo solemne i el corre de bou, suspeses «per causa de las malas novas hi havia de guerra», segons registrava un dels preveres beneficiats de Sant Miquel.70

La resistència de Cardona va durar quatre dies. En el seu decurs, el Consell va intensificar els correus per a resoldre dubtes. En aquest sentit, ens consta que va adreçar al notari Celdoni Thomasa i Olzina vers Monistrol de Montserrat (on residia la branca ennoblida dels Olzina, els descendents del cavaller Joan Olzina i Pedrolo, encapçalada aleshores per Gabriel Olzina i de Vilanova) i al monestir de Montserrat «per averiguar certas dependencias convenients al servey de sa magestat que Déu guarde y de dita universitat».71

El registres de la Clavaria ens parlen també de la visita del bisbe Gonyalons, sense que puguem aclarir si es tracte de l’estada feta quan el Corpus o si, pel contrari, va ser motivada pels fets viscuts aquells dies de setembre. En aquest cas, la seva intervenció seria cabdal per entendre els esdeveniments posteriors. Sabem que l’apotecari Ermenter Font i el notari Jeroni Malet van pujar, primer, tots dos fins a Solsona per tractar amb el bisbe. Després, se’ns diu que el bisbe va venir fins a Cardona, on va ser rebut i conduït fins a la vila pel mateix Font, acompanyat del cirurgià Ermenter Balius.72

Recordem que el bisbe Gonyalons fou l’únic prelat català que anà fins a Barcelona a retre obediència a l’arxiduc a instàncies del seu amic el príncep de Darmstad. I que fou nomenat president del Consell d’Estat i de la Junta de Segrest.73

Recordar, així mateix, que amb data del 8 de setembre de 1705, els cònsols de Solsona havien decidit retre obediència a l’arxiduc a instàncies d’una lletra adreçada aquell mateix dia pel metge de Miquel des de Calaf. Els síndics designats foren l’apotecari Sebastià Fabrà, l’argenter Bartomeu Aguilar, el Doctor Josep Pallarès i misser Domènec de Rovira i Senispleda, membre de la noblesa local que, com ja hem vist, era cunyat del Doctor Antoni Franch i Boix. El dia 10, tots quatre síndics partien vers Barcelona per retre l’obediència a l’arxiduc.

Aquell mateix dia, es reunien a Cardona els cònsols i consellers, juntament amb els membres de l’estament eclesiàstic i del braç militar (amb assistència del Doctor Antoni Franch i Boix) per deliberar sobre els fets. Les notícies arribades des de Montserrat a través del notari Thomasa que garantien la presència de l’arxiduc a Barcelona, els contactes mantinguts amb el bisbe Gonyalons i el propi metge de Miquel74 i la decisió pressa per Solsona, van empènyer als cònsols i consellers a prestar també jurament a Carles d’Àustria. Així mateix, no podem oblidar que segons Feliu de la Peña, per a la adhesió de Cardona van concórrer també el Doctor Antoni Bordons i de Gay, Jeroni

70 Arxiu Parroquial de Sant Miquel i Sant Vicenç de Cardona, Fons Sant Miquel, F-49, fol. 191 r. 71 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 132.72 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 91.73 Vegeu D. COSTA Y BAFARULL, Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, vol. 2, Barcelona, Balmes, 1959, p. 436-444.74 Ens consta que el notari Jeroni Malet pujà novament fins a Solsona, aquesta vegada tot sol, «de orde de dits señors cònsols a parlar y tractar ab dit señor Joan de Miquel consas convenients a dita Universitat» (ratllat: «de haver anat junt ab dit Malet de orde dels Señors cònsols y Concell de Cardona a la ciutat de Solsona a oferir la obediència de dita vila al capità de cavalls corasas Don Joan de Miquel, qui aquella havia demanada a dita vila en nom del Rey nostre señor Don Carlos terser (que Déu guarde), per haver acompanyat a dit Señor Don Joan de Miquel junt ab dit Malet a la present vila» quan se li donà dita obediència»). En darrer terme, el metge de Miquel vingué a Cardona acompanyat del notari Malet i l’apotecari Font a prendre l’obediència.

Pallarès i Josep Vila,75 cognoms que en el cas dels dos primers restaven força vinculats amb els membres del braç militar local.76

L’endemà dia 11 de setembre, a la Casa del Consell, se signava la carta de procura a favor dels quatre síndics que havien de comparèixer davant l’arxiduc Carles i prestar-li obediència i jurament com a rei seu. Els seus noms eren mossèn Pau Serra, prevere, Doctor en Teologia i rector de Cardona, el Doctor Antoni Franch i Boix, i els notaris Celdoni Thomasa i Jeroni Malet.77 D’ells en parlarem en el proper apartat.

En els dies posteriors Cardona obria els seus portals als homes del metge de Miquel, poc abans d’iniciar-se a Barcelona l’atac al castell de Montjuïc amb la seva rendició posterior (14-17 de setembre). Aquell mateix dia 17, els cònsols i consellers del Consell prestaven obediència, sagrament i homenatge de fidelitat a de Miquel com a representant del nou rei Carles III. L’acte solemne se celebra a l’interior del temple parroquial de Sant Miquel i el comissari reial seia en una càtedra a la banda esquerra de l’altar major. Assistiren també a la cerimònia els representants del braç militar: el Doctor en medecina Josep Celles, els Doctors en drets Joan Font i de Vega, el jove, Joan Francesc Franch i de Capdevila, Antoni Jordana i Tristany, Francesc Franch i Soler, ciutadà honrat de Barcelona, el seu fill Antoni Franch i Boix, ciutadà honrat de Barcelona i Doctor en drets, i el donzell Ermenter de Gibert i d’Aguilar. Els testimonis van ser el canonge Miquel Mitjans, mossèn Rafael Palet, prevere i degà de Sant Pere de Graudescales, i Bernat Coma, Doctor en drets, resident a Solsona. Aixecaren acte el notari local Joan Malet i el notari de Solsona Josep Lluch i Assamort.78

Els documents expliciten que la vila s’havia lliurat amb el seu castell amb data del dia 17 de setembre (dicte ville Cardone, iam reductam cum suo castro ad debitam obedientiam dicte Sacre Catholice et Regie Maiestatis […] Caroli tertii, domini nostri Regis). Desconeixem com i en quines circumstàncies es va pactar amb el governador de Gatta el lliurament de la fortalesa. De fet, les migrades referències que tenim en relació amb el governador semblen indicar una actitud d’indefinició envers les dues causes confrontades. De fet, a la l’hivern de 1705 el governador encara parlava del seu senyor el rei, però sense esmentar el seu nom.79 I no el trobarem esmentant a Carles III com a rei seu fins el moment d’ordenar el seu testament, en l’any 1707.80

La festa va ser gran en els dies següents. S’organitzaren ballades a la Fira amb les cobles de Pasqual Sitjes, Celdoni Sitjes i Ermenter Margineda.81 Així mateix, es va

75 Vegeu N. FELIU DE LA PEÑA, Anales de Catalunya, tomo III, llibre XXIII, cap. I, Barcelona, 1709.76 Significativament, l’any 1707, el Doctor Bordons va ser ennoblit, juntament amb Bernat de Gàver i Fluvià, un altre conegut nostre. Vegeu P. VOLTES I BOU, «Noticias sobre las mercedes nobiliarias», op. cit., p. 63-106.77 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0181, fol. 289-292 v.78 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0181, fol. 292 v-293 v.79 El 24 de desembre 1705, l’apotecari Ermenter Font es va presentar en el castell de Cardona com a síndic del Consell de la vila per requerir la presència del governador de Gatta i lliurar-li 39 homes per al servei de la guarnició del castell en compliment de les ordres del Doctor de Miquel. La resposta en llengua castellana (hispano sermone) donada pel gobernador fou aquesta: «Que no quiere adminitir la gente se le ofrece por guarnición del castillo. Sinó que sea por orden de su magestad (que Dios guarde)». Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, 684, fol. 295 r- 297 v.80 Amb data del dijous dia 3 de novembre de 1707, en el castell de Cardona, davant el notari Celdoni Thomasa, Josep de Gatta, «general de batalla de los reales exercitos de la magestad de nuestro Rey de España Don Carlos tercero (que Dios guarde)», i governador de la plaça de la vila i castell de Cardona, ordenava el seu testament, sa de cos i ment. Casat en primeres noces amb Mencia Vázquez de Ortega i en segones amb Josepa Bellet, disposava que el seu cadàver fos sebollit on millor li semblés a la seva segona esposa. L’heretatge universal dels seus béns era, a parts iguals, per a aquesta i la filla del seu primer matrimoni, Josepa de Gatta, esposada amb el mestre de camp Francisco Pablo Gamero, «que aora creo residen en las partes de Castilla, pues por razón de las presentes guerras no puedo saber de fixo donde se halla». Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0952, s.f. 81 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 53 i 112.

permetre I’accés dels veïns i forans a les Salines per al seu saqueig, fins al punt de devaluar-se el preu del quintar de sal dels 120 sous d’abans a només 13.82

Guanyades Solsona i Cardona, el metge de Miquel i els seus homes van partir vers Berga i Puigcerdà en els dies previs al 23 de setembre, quan Berga va obrir les seves portes. El bagatge va ser transportat pels 12 matxos i un burro dels traginers Celdoni Girabancas, Ermenter Foraster, Francesc Foraster, Josep Posas i Josep Mas. A Cardona, hi deixava una guarnició de 50 homes per al castell, reforçats per les companyies de la vila i els caps de casa del terme. Setmanes després, el Consell adreçava al cònsol segon, Miquel Girabancas, a Puigcerdà per entrevistar-se amb de Miquel i tractar «de que se plegàs la guarda que dita vila tenia en ella y portals de aquella de sinquanta homens tots los dias, atenent lo poch perill hi havia y lo molt que dita vila gastava ab dita guarda, com en efecte manà se plegàs dita guarda».83

6. L’obediència al nou rei: els quatre síndics del Comú

Com ja hem dit, els quatre síndics adreçats vers Barcelona per prestar jurament i obediència al nou rei foren mossèn Pau Serra, el Doctor Antoni Franch i Boix, i els notaris Celdoni Thomasa i Jeroni Malet. De tots quatre volem fer a continuació una breu versemblança biogràfica.

Comencem pel primer, mossèn Pau Serra, prevere, Doctor en Teologia i rector de la parròquia de Sant Miquel de la vila de Cardona, d’ençà el 1696, quan succeí al difunt Doctor Josep Bonaventura Motas. Fill de la casa Capdecosta, del terme i parròquia de Sant Martí de Puigreig (Berguedà), era un element propi del clergat diocesà d’origen rural, que havien cursat estudis superiors fins a doctorar-se en Teologia per vincular-se després amb la cúria diocesana i el seu bisbe, fra Juan de Santa Maria, primer, i fra Guillem Gonyalons, després, a través de la parròquia de Sant Miquel.

Continuem pel Doctor Antoni Franch i Boix, del qual ja hem parlat en els apartats precedents. Com ja hem vist el Doctor Franch, hisendat i acreditat jurista local, compartia sindicatura davant l’arxiduc pel que feia a la ciutat de Solsona amb el seu cunyat, misser Domènec de Rovira i Senispleda, el fill del baró de Sant Climent.

Pel que fa al notari Celdoni Thomasa i Olzina, encapçalava la tercera generació d’una família de cabalers oriünda de la casa mas i heretat Thomasa de l’Avellanosa, en el terme de Riner (Solsonès), que s’establiren a la segona meitat del segle XVI com a teixidors i paraires.84 Els seus orígens s’han de cercar en la persona del paraire Joan Thomasa, el qual, l’any 1615, ja comprava la casa al cap de la plaça de la Fira (número 7), que amb el temps havia d’esdevenir el casal pairal de la nissaga a la vila. Casat amb Magdalena, la vídua de Joan Font, van ser pares d’almenys dos fills Francesc i Josep Thomasa. Ambdós germans van mantenir la seva residència a Cardona com a paraires i botiguers de draps, participant dels negocis de la companyia Feu-Feliu de la Penya.85

Amb tots dos s’iniciaven les dues branques de la família que van assolir la condició de

82 Segons el procés informatiu dut a terme per Joan Font, el jove, amb data del 31 de maig de 1706, consta que «en setembre de 1705 Don Joan de Miquel, tinent coronel de corasas per Sa Magestat Carlos III despues de reduïda la vila y terme de Cardona en lo mes de setembre doná y permeté tal saco y extracció de sal als forasters y de sistellas y aiminas als vehins de Cardona que la sal era publicament venguda per dits vehins á tretse y catorse sous lo quintar, quant en las Salinas se venia a una lliura un sou barcelonesas y fora de ella a sis lliuras, esto es antes de dit saco». Arxiu Històric de Cardona, VI.1.83 Arxiu Històric de Cardona, I.3.3.1, R-611, núm. 73.84 Vegeu A. GALERA I PEDROSA, «Redescobrir Cardona. La Casa Thomasa de la Fira (segles XVIII-XIX)», Dovella, 80/81, Manresa, Centre d’Estudis del Bages, 2003, p. 21-27.85 Vegeu P. MOLAS I RIBALTA, «La Companyia Feu - Feliu de la Penya (1676-1798). Comerç de teixits vers el 1700», Comerç i estructura social a Catalunya i València als segles XVII i XVIII, Barcelona, 1977, p. 121-171 (en especial p. 143, nota 31).

negociants benestants a partir d’una sòlida política d’enllaços matrimonials amb elements de semblant condició social fins perllongar la seva residència a Cardona al llarg de sis generacions com a notaris, ja ben estrat el segle XIX. De totes dues branques la que ens interessa és la de Francesc, que es va esposar amb Maria Anna Olzina, una filla dels notaris Olzina, i van ser pares de dos fills: Joan, que va ser ordenat prevere i fou beneficiat a Santa Maria del Mar, a Barcelona; i el nostre Celdoni, que va ser notari de professió amb protocols validats entre els anys 1686 i 1713. Sobre la seva família, sabem que Celdoni es va esposar amb Maria Anna Solsona, la filla del capità Pau Solsona, de la Companyia Lleugera del castell de Cardona, i de Maria Àngela Manalt, segons capítols signats el 1690. Fruit d'aquest matrimoni van ser els següents fills: Maria Àngela, maridada amb [?] Dabon, de Barcelona; Celdoni, religiós de l'Orde dels Agustins Descalços, amb el nom de Celdoni del Patrocini; i Antoni que va ser notari a semblança del seu pare amb protocols validats entre els anys 1731 i 1765, i esposat amb Raimunda Font, la filla del notari Ermenter Font i Maria Tries, segons capítols signats el 1719.

Respecte del també notari Jeroni Malet i Franch, era el representant de la quarta generació d’una família oriünda del regne de França. Els seus orígens es remunten a la persona d’Antoni Malet, àlies lo Serrador, teixidor d’ofici, que es va establir a la vila de Cardona en el decurs de la primera meitat del segle XVI. Un cop aquí, es va esposar amb Elisabet, la filla de Jaume Sabater i d'Elisabet, del mas Sabater del terme i parròquia de Sant Martí de Montclar, segons capítols matrimonials signats l’any 1533. La puixança econòmica i social dels Malet arribà amb un dels seus néts, Gabriel Malet, paraire d’ofici fins que va assolir l’estament de negociant a l’engròs. Es va maridar en primeres noces amb Miquela, la filla del bracer Joan Nogues, de la parròquia de Castelladral, segons capítols signats amb data del 19 de març de 1604. Després, un cop vidu, es tornà a esposar en segones i terceres noces, sense que consti descendència d’aquests enllaços. En el marc del seu adveniment econòmic i social, Gabriel va ser el tresorer i administrador general del ducat de Cardona i Vegueria de Segarra fins l'any 1640, quan la duquessa Caterina Fernández de Córdoba li remeté el seu cessament, amb data del 7 de novembre. Fou en el decurs d’aquells anys, que Gabriel mudà la seva residència des de la casa que havia estat la llar familiar dels Malet fins aleshores, en el carrer de Sant Llorenç, per la casa que havia comprada l’any 1635 entre els carrers Major i Cambres Sobirà (actual número 27 del carrer Major), a tocar de la casa dels Gàver. Gabriel va testar amb data del 12 de novembre de 1641, designant com a hereu universal al seu fill primogènit, Joaquim. Els altres fills del seu primer matrimoni van ser: Gabriel (primer), Gabriel (segon), Miquel, Jerònim, Joan i Anna. D’aquests set fills, ens interessa incidir en les persones del primogènit i del secundogènit.

Joaquim Malet i Nogués es va esposar en primeres noces amb Maria Àngela Pallarès, la filla del paraire Antoni Andreu Pallarès, de Solsona, segons capítols signats amb data del 9 de juny de 1634, i que va ser pares de dos fills: Francesc i Joan.

Gabriel Malet i Nogués va estudiar l’art del notariat fins arribar a ser el primer notari de la nissaga en exercici entre els anys 1650 i 1676. Es va casar amb Caterina Franch, la filla del paraire Gabriel Franch, segons capítols signats amb data del 28 de maig de 1652. En darrer terme, Gabriel va testar amb data del 3 de novembre de 1674. Del seu matrimoni havien nascut dues filles, Maria Anna, maridada amb el botiguer Josep Thomasa, segons capítols signats amb data del 25 d'octubre de 1671, i Magdalena, esposada amb el candeler Francesc Estany, de la ciutat de Solsona, segons capítols signats amb data del 20 de maig de 1686. I un únic fill, el nostre notari Jeroni Malet i Franch.

Francesc Malet i Pallarès va ser sastre d’ofici i s’esposà en primeres noces amb Magdalena, la filla de Pau Pejoan. I en segones noces amb Isabel Garrigó, la filla de Josep Garrigó, segons capítols signats amb data del 4 de setembre de 1678. D'aquest matrimoni va néixer una única filla, Clara, que es va maridar amb Josep Capsada.

Joan Malet i Pallarès va estudiar l’art de la notaria fins arribar a ser el segon notari de la nissaga a Cardona en exercici entre els anys 1666 i 1703. Es va casar en primeres noces amb Maria Olzina, la filla del notari Jerònim Olzina, de Cardona, segons capítols signats amb data del 3 de març de 1663, sense que nasqués cap fill d'aquest primer matrimoni. Després, es tornà a esposar en segones noces amb Maria Àngela Abad i Salines, la filla del Doctor en medicina, Antoni Abad i de Maria Anna Salines, segons les esposalles fetes amb data del 30 de setembre de 1673 i capítols signats amb data del 29 de novembre de dit any, davant el seu oncle Gabriel Malet. Finalment, es va tornar a esposar en terceres noces amb Isabel Malagarriga, la filla del Doctor en drets, Miquel Malagarriga, el tresorer ducal, i d’Anna Massanes, segons capítols signats amb data del 22 de març de 1690, davant el seu cosí Jeroni Malet. Per últim, del tercer naixeren sis: Joan, Antoni Francesc, Isabel Maria, Maria Anna i Maria. Enllaços matrimonials tots tres que denoten la puixança social i econòmica assolida aleshores pels Malet. És en aquest context que s’ha de circumscriure l’adquisició feta pel notari Joan Malet als Castellet mitjançant una permuta de la casa dels Quatre Cantons, un casal en cantonada al capdavall del carrer del Mercat i enfront l’inici dels carrers Nou, de Graells i d’en Cortada, des d’on s’abocava a la plaça de Santa Eulàlia i el camí d’accés al castell. Una zona immillorable, que també va ser triada per d’altres nissagues locals de l’administració ducal i notarial com ara els Cots i els Martines. El notari Joan Malet va exercir fins l’any 1703, quan fou substituït per Ermenter Font, tot i continuar com a secretari del Consell comunal. Va testar amb data del 10 de setembre de 1706, amb plica lliurada davant el seu cosí Jerònim Malet. La seva vida va finir tres anys després, a l’abril del 1709. L’heretatge universal era per al seu fill Joan, que aleshores estudiava medicina. No ens consten fills del seu primer matrimoni, mentre que del segon van néixer dos, Tomàs i Anna Maria, i del tercer altres cinc, l’esmentat Joan, Antoni Francesc, Isabel, Maria Anna i Maria.

Jeroni Malet i Franch va estudiar l’art de la notaria fins arribar a ser el tercer notari de la nissaga a Cardona en exercici entre els anys 1684 i 1710, i que s’esposà amb Rosa Lladó, de la vila d’Igualada. Van ser pares d’una única filla, Antònia. La seva llar se situava al casal pairal dels Malet en el carrer Major número 27.

Tots quatre síndics representaven els grups socials que havien donat suport al partit austriacista. Per un costat, l’eclesiàstic mossèn Pau Serra, possiblement l’home de confiança del bisbe Gonyalons a Cardona enfront d’altres sectors més immobilistes com podien ser els canonges del Capítol de Sant Vicenç. Després, el Doctor Antoni Franch, ciutadà honrat de Barcelona, jurista i representat del braç militar i altres privilegiats locals, amb profunds lligams familiars amb la noblesa d’Igualada (els Padró) i Solsona (els Rovira), el qual s’ha de relacionar per força amb el grup de constitucionalistes que defensaven l’ordre i les institucions de govern del Principat. I en darrer terme, els dos notaris, representants del Consell comunal dominat pels homes de la llana i d’altres manufactures tèxtils. I és aquí on no podem perdre de vista dos detalls que per si sols no tenen més importància, però que en el context dels fets viscuts aleshores en prenen molta: per un costat, els lligams comercials mantinguts per la família Thomasa amb la companyia Feu-Feliu de la Penya; i per l’altre, les relacions establertes entre els cosins Joan i Jeroni Malet amb els Vilana-Perles per la resolució de l’heretatge dels cònjuges Costa, d’Igualada. Un cercle de relacions que ens permet entendre l’elecció de tots quatre per representar Cardona davant l’arxiduc.L’únic que havia de sobreviure a la guerra fou el Doctor Antoni Franch. La resta moriren en el decurs de la contesa. El rectorat de mossèn Serra es va perllongar fins la primavera del 1711, quan va morir, amb testament ordenat amb data del 20 d’abril d’aquell any, a Cardona, davant el notari Jeroni Malet. Pocs mesos després, s’esdevenia la mort del propi Jeroni, amb data del 4 d’octubre de 1711, quan Cardona i el seu castell presagiaven els rumors de la batalla. En el moment de la seva mort era

el responsable d’administrar els pagaments dels treballs de fortificació del castell i vila de Cardona. I el notari Celdoni Thomasa desapareix, sobtadament, a partir del 1713, no sabem si per exili o mort.

Significativament, l’any 1714, quan ja tot presagiava l’esfondrament, el Doctor Antoni Franch s’afanyà a restablir els lligams amb els guanyadors. Aquell mateix any, abans d’acabar la guerra, pactava el casament de les seva germana petita Raimunda (†1760) amb el seu nebot polític Pedro de Vega i de Rovira, el fill del donzell Josep de Vega i Pons, un antic governador del duc a la dècada de 1690, i Maria Àngela de Rovira, una filla del donzell Melcior de Rovira i de Reguer. Després, l’any 1717 feia el mateix per la seva altre germana, Anna Maria, maridada amb el Doctor Magí Aynès. I en darrer terme, l’any 1734, pactava el casament del seu fill primogènit i hereu, Antoni Franch i de Rovira, amb Antònia Padró i Jordana, la filla del Doctor Josep Padró i Sarrals, d’Igualada, i Mª Àngela Jordana. Un any després, el Doctor Antoni Franch moria a Cardona, amb data del 17 de febrer de 1735.

7. El segrest del ducat

Retornem, però, a la tardor de 1705. Cardona ja s’havia lliurat a Carles III com a nou rei. Enfront a l’eufòria dels austriacistes que havien guanyat Cardona per a la causa de l’arxiduc, tenim els partidaris locals de Felip V. Recordem que el duc Luis Francisco es va mantenir fidel al rei borbó.86 El seu governador, Antoni de Potau, va seguir igualment al seu senyor i es va posar a les ordres dels exèrcits borbònics (on va morir en el decurs de la guerra). Els Castellet i d’altres famílies filofranceses vinculades amb l’administració ducal com ara els Aynès se n’anaren de Cardona. Desconeixem en quines circumstàncies i si es produïren aldarulls o accions repressives en contra seu, a semblança del que passà a Solsona i Berga.

Tot apunta a que no van ser dies tranquils. Els fets viscuts el 19 de setembre al recinte conventual de Sant Dídac de Cardona, així ho assenyalen. En els dies previs, el Doctor Magí Aynès, el tresorer ducal, havia portat fins aquí quatre caixes amb diners de la sal. Totes quatre sumaven el total de 1.161 lliures i 8 sous (547 lliures 6 sous en ardits, 265 lliures 13 sous en rals de vuit, i 348 lliures 9 sous en rals de plata). Aquell dia 19 es van presentar en el convent, el metge de Miquel, acompanyat dels seus homes, dels notaris Josep Lluch i Ermenter Font i de mossèn Ermenter Sunyer, del Doctor Josep Coma i del Doctor Joan Francesc Franch, que actuaren en qualitat de testimonis. La seva presència era per reclamar el lliurament dels diners, la qual cosa va fer amb aquestes paraules: «Señor Doctor Aynès. Yo he sabut ab tota certesa que en est mateix convent de Sant Diego té Vostra Mercè de diners de la dita thesororia precehits de la venda de sal y demas patrimonial de dit excel·lentíssim señor duch de Cardona quatre caixetas de moneda, y per quant jo necessito ella per lo pagament de las tropas del Rey Nostra Señor que venem ab mi per pendrer les obediencias que sem ordenen prenga, requiresch y mano a Vostra Mercè que encontinent me fasse entregar ditas casetas de moneda». A les quals va respondre el Doctor Aynès: «Señor Don Joan. Vostra Mercè estarà mal informat, que los diners ja son fora de esta vila y crech que en estas horas estaran ja en Falcet». Tanmateix, la replica fou aquesta: «Yo sé molt bé que en est convent son eixas caixetas de moneda y aixís en continent deixadas totas escusas o cauthelas apart, entreguiam o fassam entregar ditas caixetas. Altrament li protesto que me valdre de medis o rigors bellichs, o altres proporcionats, fins a conseguir lo que tant convé per servey de sa Magestat». En darrer terme, el Doctor Aynès va accedir a lliurar els diners de la sal, no però sense fer

86 Virrei de Nàpols fins el 1706, l’any 1709 fou nomenat cap del Consell reial per Felip V amb autorització per iniciar les paus amb Anglaterra i Holanda. Un any després era acusat d’antiborbònic i conspiració contra el rei, i era arrestat quan anava al Consell. Processat en el mes de setembre, fou portat a Segovia i d’aquí fins a Pamplona, on va morir amb data del 26 de gener de 1711.

constar abans la seva protesta. Per això mateix, tot seguit s’adreçaren fins la cambra fosca situat al peu de l’escala del convent, on es custodiaven les caixes i aquí el metge de Miquel va ordenar als notaris que l’acompanyaven redactar àpoca o rebut dels diners rebuts, en compliment a les protestes del Doctor Aynès.87 Com sempre havia succeït al llarg de la història en el cas de Cardona, la sal i els seus diners apareixen com a rerefons. Significativament, aquests eren reclamats per a pagar els sometents aixecats amb ell a favor de l’arxiduc.

Cardona vivia aleshores una situació excepcional, revoltada contra Felip V i el seu senyor, el duc Luis Francisco, representats pels seus oficials de l’administració ducal que s’havien mantingut fidels. El millor testimoni de l’excepcionalitat del moment és l’obediència prestada el dia 17 de setembre a Joan de Miquel pels cònsols i consellers de la vila, juntament amb els representants del braç militar, en una cerimònia celebrada a dins del temple parroquial de Sant Miquel que contravenia tots els costums seguits fins aleshores a Cardona. Encara més, a la carta de procura signada el dia 11 a la Casa del Consell a favor dels quatre síndics que havien d’anar a Barcelona, els cònsols i conselleres feren constar la convocatòria del Consell sota el mandat i aprovació del batlle ducal, Celdoni Coma. Pel contraria, a la cerimònia del dia 17 ni se’ns parla del batlle.

Per això mateix, el 12 d’octubre, Carles III ordenava el segrest del ducat de Cardona «por aver adherido el duque al usurpador de nuestra Corona» i conferia el seu govern a Ermenter Vilorbina (†1737), Doctor en drets, i la Junta de Segrest encapçalada pel bisbe Gonyalons de Solsona, mitjançant reial donada en el seu camp de Sarrià. L’elecció del Doctor Vilorbina no era casual. Nascut a Cardona i establert a Barcelona, restava esposat amb Victòria Font i Vega, la filla del Doctor Joan Font, el Vell. La seva llar a la vila se situava en els Quatre Cantons, en cantonada entre el carrer de Graells (actual número 2) i el carrer del Bou, tot just davant la casa dels Malet. Era, doncs, un bon coneixedor de Cardona. El 23 d’octubre, onze dies després del seu nomenament reial, el Doctor Vilorbina prenia possessió de la vila i ducat de Cardona a l’església col·legiata de Sant Vicenç del castell, segons el costum secular establert pels senyors, amb el posterior jurament dels seus privilegis. En representació de l’abat Estornell oficià el canonge Celdoni Pomer, assegut en una cadira amb els Evangelis al seu davant, en presència dels cònsols i d’altres de la vila, entre els quals es trobaven els Doctors Joan Font i Tomàs Abat, que actuaren com a testimonis de l’acte.88

Aleshores, els oficials de l’administració ducal i de les Salines addictes al rei ja havien estat substituïts per elements afins a la causa imperial. Així, Pocs dies abans, amb data del 19 d’octubre, ja trobem a Francesc Franch i Soler com a batlle de les Salines per Carles III, al costat del Doctor en drets Fèlix Palà com a sobrestante.89

87 De fet aquest no fou el darrer incident viscut al convent en el mesos posteriors. El dimecres, 2 de desembre de 1705, el notari Jeroni Malet era requerit pel pare guardià de Sant Dídac, fra Francesc Freixas, per protestar i aixecar acta de com el Doctor Vilorbina i el cònsol en cap Jaume Flotats havien forçat l’església conventual per prendre a Simón Torrades, pagès de Clariana, per dur-lo a les presons del ducat. Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0181, fol. 296 r-297 v.; i Ca-0684, fol.250 r.88 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0181, fol. 330 r-332 v.89 Arxiu de la Corona d’Aragó, Notarial, Cardona, Ca-0684, fol.242 r.

8. A tall de conclusions

El 7 de novembre de 1705 Carles III feia la seva entrada solemne a la ciutat de Barcelona. Aquell dia, ja havien transcorregut quasi bé dos mesos des de que Cardona i el seu castell s’havien lliurat als seus partidaris a semblança de la resta del Principat. Malgrat la prudència inicial dels membres del Consell comunal, Cardona prestà la seva obediència i jurament al nou rei en el començament d’una llarga aposta que s’havia d’allargar vora els nou anys i que havia comportar per als seus vilatans jornades de dolor i glòria en la defensa de les constitucions del país. Que al castell de Cardona se’l conegui com el darrer baluard de les llibertats de Catalunya no són paraules buides. Recordem, si no, la inscripció situada a la poterna o porta de socors del baluard de Santa Maria, testimoni de la lleialtat amb que Cardona i el seu castell serviren a la causa de l’arxiduc: «Dom a potentissimo Carolo secundo incoeptus ab invictissimo tertio Carolo perfectus quis igitur mecum certare tentaverit. 1711».

Com ja hem assenyalat, l’estudi i valoració de les actituds seguides aleshores pels cònsols i consellers del Consell vilatà enfront a l’ordre borbònic i la irrupció dels austriacistes topa amb les llacunes documentals i la manca d’informació. Per això mateix, en el decurs de la nostra comunicació hem procedit a l’anàlisi de la seva estructura econòmica i social, amb una caracterització dels principals grups de poder locals i l’evolució de Cardona al llarg de la dissetena centúria en seu trànsit entre vila ducal sota la jurisdicció dels seus senyors i plaça militar sota la jurisdicció reial. Els resultats oferts són heterogenis i amb valoracions diverses, però sobretot aporten noves perspectives d’estudi de cara al futur.

Entre els nous aspectes a treballar, tenim la incidència dels militars del castell sobre la població civil amb la problemàtica derivada dels allotjaments i els bagatges. Per als sectors dirigents i benestants de la vila, aquestes tropes garantien el control intern del territori i la seva bonança econòmica davant les incursions franceses. De fet, són diverses les famílies que cercaren la promoció social dels seus fills a través del servei d’armes al rei i l’anomenada Companyia Lleugera del castell de Cardona, mentre que d’altres ho feren mitjançant l’enllaç de les seves filles amb els governadors i oficials del castell. Per contra, la menestralia i la pagesia locals, endemés de la circumveïna dels termes propers a Cardona adscrits a la seva batllia ducal, podien entendre la seva presència com una càrrega fiscal més, afegida a les demandes dels oficials del seu senyor, el duc. De fet aquest era l’argument aportat l’any 1691 per Josep Bacardit, batlle de Castelltallat, i d’altres homes de la terra per revoltar-se i lliurar el ducat a les tropes franceses, en el marc de la dicotomia establerta entre la pagesia i les elits urbanes. Aquestes actituds, però, restaran sotmeses a l’evolució de la guerra. No oblidem les paraules adreçades el maig de 1694 per Joan Fàbrega de Cererols, quan les tropes del duc de Noailles derrotaren als terços castellans a la batalla del Ter: «los francesos feyan dos mil astragos per tot Catalunya perque los castellans los donaven la tera y las fortaleses sens palear». És evident que entre les raons d’en Bacardit i les paraules d’en Fàbrega hi ha una evolució de les actituds amb sentiments francofòbils i anticastellans que haurem de contrastar per entendre els esdeveniments posteriors.

Caldrà també incidir en els lligams establerts entre la família Thomasa i la companyia Feu-Feliu de la Penya, així com les relacions entre els Malet i els Vilana-Perles per a entendre la successió dels fets viscuda l’estiu de 1705, amb una especial participació dels notaris Celdoni Thomasa, Joan malet i Jeroni Malet. Així mateix, haurem de millorar el coneixement sobre l’adveniment patrimonial i social de determinades famílies del braç militar de la vila com ara els Franch i els Olzina, i les actituds presses davant el partit austriacista. Valgui com a testimoni el cas de dos dels nou fills del Doctor Joan Olzina i Martines: Antoni Olzina i Croquella, mort a Castella; i el seu germà Nicolau, mort en l’exili després d’haver seguit a Carles III fins a la cort imperial.