Incerta glòriaIncerta glòriaIncerta glòriaIncerta glòria

de

Joan Sales

Club A

Trobada el dia 27 de febrer

a 2/4 de 7 de la tarda.

Club de lectura

Joan Sales

Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) novel·lista, poeta, traductor i

editor.

Després d'un exili de nou anys, a causa de la seva participació en

la Guerra Civil espanyola, esdevé un dels editors més eficaços en

la represa cultural catalana. El 1955 és un dels fundadors d'El Club

dels Novel·listes, una col·lecció que es transforma més tard en l'e-

ditoral Club Editor, la qual, sota la seva direcció, publica algunes de

les novel·les que marquen fites en la narrativa catalana de post-

guerra, com La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda o Bearn, de

Llorenç Villalonga, entre d'altres.

La seva obra més ambiciosa, la novel·la Incerta glòria, evoluciona

des d'una primera versió de 335 pàgines publicada el 1956 a una

de definitiva de 910 pàgines el 1971, que revisa encara dos anys

abans de morir. Considerada una de les grans novel·les de la lite-

ratura catalana del segle XX, és guardonada amb el Premi Joanot

Martorell (1955), el Premi Ramon Llull (1968) i el Premi Ciutat de

Barcelona (1970). El 1976 publica la recopilació epistolar, Cartes a

Màrius Torres (1936-1941), una obra que aporta dades d'interès

per aprofundir en la personalitat dels dos autors i en l'atmosfera en-

rarida de la Catalunya de l'època.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Incerta glòria

La concepció d'Incerta glòria és

ben probable que comencés quan

Joan Sales tot just tornava de l'exili

mexicà: a Barcelona l'esperava el

plec de cartes que ell havia anat

escrivint des del front a Màrius Tor-

res, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les car-

tes i amb el soldat de poc més de vint anys que s'hi expressa –amb

aquest jove que Sales ja havia deixat de ser– constitueix un fet capi-

tal si busquem l'origen d'una novel·la que té per protagonista l'Instant

fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d'Incerta glò-

ria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un

quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants dife-

rents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de

910.

Que els lectors el veiessin com l'autor d'una sola novel·la el posava

de mal humor, i no s'estava de reivindicar que cada part d'Incerta glò-

ria venia a ser "com una novel·la"; però mai no va ser conseqüent

amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Vi-

atge d'un moribund, a ser un apèndix de l'epistolari amb Mercè Fi-

gueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar

fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues ca-

res d'una sola moneda, ficció d'una banda i testimoniatge de l'altra; el

metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la con-

cepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crí-

tic, traductor d'Incerta glòria al castellà, va ser potser l'únic que actuà

amb Joan Sales com un editor. D'ell va venir la recomanació de consi-

derar les "Últimes notícies", la part final d'Incerta glòria, com una altra

novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera

edició s'hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema

principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi

prenen tot un altre camí. "Potser el pitjor de la guerra és que després

ve la pau…", diu el protagonista d'El vent de la nit, el mateix Cruells

d'Incerta glòria, trenta anys més tard: "això fa –parlo, ai de mi, per ex-

periència– que un mateix home sigui dos personatges ben distints",

n'escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria

amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d'u-

na altra veu solitària, la d'un home que emmalalteix en la pau de l'Es-

tat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació

amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l'exili, la

sistematitza l'any 1966 quan va tot sovint a l'hemeroteca de Barcelona

a treballar "ara seguit i de debò" en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l'any 1971, i encara hi in-

troduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans

de morir: «'El vent de la nit', novel·la», avisava abans d'entrar en el

que ell mateix descrivia com «la història d'una ment malalta a causa

de l'immens escàndol del 'nacional-catolicisme'». La celebració

del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales

no s'havia atrevit a fer, en una època en què política i història

sembla que anaven renyides i en què fer memòria no estava pre-

cisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes

dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d'oposi-

ció. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de

volum és necessari perquè s'il·luminin mútuament. Perquè aque-

lla obra arraulida al final d'Incerta glòria, aquella altra novel·la

bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus

'malgré nous' del franquisme no volem acabar de mirar: rere la

'incerta glòria d'un dia d'abril', la corrupció de l'ideal.

(Maria Bohigas. "Edició del centenari de Joan Sales", Vilaweb, 1 de juny de

2012)

"Els personatges d'Incerta glòria són els elements principals de

la novel·la i els que, de fet, la conformen: es tracta d'unes figures

inicialment joves, però que, en abraçar la novel·la uns vint anys

de llur vida –els vint anys que comportà la redacció de l'obra–,

voregen la vellesa a la part final. Tanmateix, el moment més es-

plendorós de llurs vides és la joventut, una joventut de la qual

semblen no poder-se desfer ja mai més, i que topà amb la guer-

ra; es tracta d'una guerra que, juntament amb l'amor ("l'amor i el

macabre" de què tant es parla a l'obra), representà l'únic moment

de glòria de llur vida, una glòria, però, incerta.

(Carme Arnau. Pròleg a Incerta Glòria. Barcelona: Edicions 62, 1982)

Incerta Glòria, en tant que és "seva", de Joan Sales, té molt de po-

ema líric. Per dir-ho d'alguna forma: d'objectivació verbal, apassio-

nada, d'unes obsessions ideològiques. La novel·la, per a Sales, és

un instrument dialèctic. El pas de la poesia a la novel.la, en ell, va

per aquest cantó: pel de la "configuració" humanitzada d'uns fan-

tasmes metafísics […] que encarnen perplexitats, ires, remordi-

ments, esperances. El "poema" obligaria l'escriptor a pronunciar-se

a través d'un "jo" resolutiu; la novel·la li permet d'alliberar-se'n mit-

jançant l'antagonisme dels protagonistes.

(Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1971, p.

377)

Per saber-ne més:

• Escriptors en llengua catalana. http://www.escriptors.cat/

autors/salesj/pagina.php?id_sec=2187

• Per escoltar: Arxiu Sonor de Catalunya Ràdio. http://

www.catradio.cat/programa/1440

• FOLCH DE SALES, Núria. Pròleg a l’edició definitiva de

“Incerta Glòria”. http://www.lletres.net/sales/

js_nf_proleg_ig.html

• Escriure en temps difícils. Guia de lectura de l’exposició.

http://www20.gencat.cat/docs/Biblioteques/Tematic/Article/

Busco%20informacio/Guies%20de%20lectura/Documents%

20guies%20de%20lectura/escriure%20en%20temps%

20dificils.pdf

•

Podeu trobar més informació del Club de lectura a:

Blog de la Sala General i Audiovisuals

www.bibxareus.blogspot.com

[XLVI]

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat. La pell de brau