I.E.S SANT VICENT FERRER ALGEMESÍ · 2012-09-06 · Miguel Piqueras, Francesc Martínez, Daniel...

I . E . S S A N T V I C E N T F E R R E R A L G E M E S Í

Punt i seguit

Membres de la revista i col·laboradors: Elisa Buil,Anna Borrás, Eva Muriel, Mª Gracia Tortajada, Saul Peris, Juanjo Isach, Alex Pérez , Alvaro Ferris, María Lázaro, Miguel Piqueras, Francesc Martínez, Daniel Arenas,Isabel Ferragud, Marta Aliño,Sandra Pellicer Pous etc

inestimable ajuda.

Us desitgem un feliç curs 2005 i que us agra-de la revista

Any nou, revista nova. La nova revista de l’insti-tut es presenta un any més, amb nous compo-nents i noves seccions.

En primer lloc, donem la benvinguda als nous alumnes i professors, i saludem als veterans.

Una de les novetats de la revista són les noves seccions incorporades: narrativa dels alumnes, monòlegs, debat per a

tots, fotografies de l’ins-titut, dedicatòries, can-çons, acudits, etc…

A més d’aquestes activi-tats tenim les seccions més clàssiques de la re-vista però actualitzades.

Dediquem la primera edició de la revista a tots els alumnes i professors que l’han feta posible i en especial a Daniel Arenas i a Francesc-Martínez per la seua

Editorial

Si voleu col·laborar i/o donar opinions, acudiu a la cantina els dimecres a les 13 hores o dirigiu-vos a qualsevol dels components de la revista

22/05/2005

Punt i seguit

Contingut:

Editorial 2

Narrativa 3 Treballs alumnes 5 Cròniques pel·lícules 8

Monòlegs 13 Poesía 17

Monogràfic D. Arenas 19

Entrevista a D. Arenas 25

Jeroglíifics 27

Puzzle i joc lògica 28

Acudits 29

Cançons 30

Actualitat informàtica 31

Còmic 34

Foto de l’institut 37

Qui són els profes? 37

Dedicatòries 40

De sobte, sonà el

mòbil amb aquell

to estrident que

sempre el

sorprenia...

N A R R A T I V A D E L S A L U M N E S

Jack s’havia deixat caure al sofà quan sonà el mòbil amb aquell to estrident que sempre el sorprenia. L’agafà i descobrí a l’altre extrem de la línia una veu vella i ronca.

—Jack Highpost? —va preguntar la veu sense més preàmbuls. —Sí, qui és? —Tinc un treball que et podria interessar. T’espere al número 112 del carrer 51, no tardes. Podries

guanyar-te uns dòlars —i penjà sense esperar cap resposta. El jove investigador apuntà les dades ràpidament, mentre agafava la jaqueta, el mòbil, les claus del

seu vell Volkswagen i se n’anà cap a aquell lloc misteriós. Què serà?, es preguntava Jack mentre duia un cigarret en una mà i buscava amb la vista el lloc

exacte d’aquella estranya direcció. Quan hi arribà s’adonà que la construcció no era una altra cosa que un tanatori, un d’aquells edificis neoclàssics un tant abandonats i obscurs que ja no era massa freqüent trobar.

—El que està succeint ací perjudica molt el meu negoci; m’espanta a mi, els meus treballadors, els meus clients... Pot sonar estrany, però... he vist eixe esperit... em persegueix —deia el sr. Vincent amb una veu baixa i tremolosa que mostrava tot el pànic que havia arribat a acumular durant tots aquells mesos d’angoixa.

—Li importaria molt si comence aquesta mateixa nit? Mentre la pluja colpejava els vidres de les finestres, Jack observava aquell despatx perfectament

ordenat, amb una sòbria decoració i aquell gran rellotge de peu. De sobte, va notar com si algú li pas-sara per darrere; es va girar, mentre començaven a sonar les campanades de les dotze en aquell vell rellotge. Un calfred aterridor recorregué tot el seu cos: no hi havia ningú. Allà on abans hi havia un ordre quasi maniàtic ara regnava el caos absolut: calaixos oberts, papers escampats per tot arreu, la porta del rellotge obrint-se, tancant-se, cadires caigudes, llibres esgarrats... i als peus de Jack un docu-ment on es podia llegir: Adelaida Morgan, 1995-2003. De seguida es va engegar un vella ràdio que sols servia per decorar; el llum del dial parpallejava al temps que una veu infantil deia: ...jo no volia...

Jack no era capaç d’assimilar tot el que estava vivint, però decidí no perdre el sentit comú i tornà a la sala on estava el sr. Vincent.

—Veig que ja has contactat... —va afirmar Vincent en veure Jack tan pàl·lid i suat. —Done’m la cinta de seguretat del seu despatx immediatament —va dir Jack amb la veu encara

tremolosa. —Però quina de totes vol? —La de hui! —li va dir Jack amb ansietat. Desesperat, després de comprovar que no hi havia res en aquella cinta, Jack començà a pensar que

la por l’estava tornant boig. Mentre desconnectava el televisor, una rialla hipnòtica, amenaçadora... començà a escoltar-se a

l’altre extrem del corredor, on hi havia el crematori. Quan va obrir aquella porta, vegé un rostre que identificà amb el d’Adelaida. La xiqueta s’asseia damunt d’un taüt que començava el seu trajecte cap al forn. A dins ressonaven els crits d’ajuda de Vincent.

Jack estava paralitzat. La seua cara de sorpresa descrivia el seu estat; amb la veu entretallada finalment aconsegui dir:

—Què passa?...Què fas?...Per què? — Per què a mi?... Jo no volia... Per fi m’he venjat —Va respondre Adelaida amb un somriure

diabòlic i extremidor, mentre el cos de Vincent començava a tocar les primeres flames. Els crits de Vincent i la llum de les flames el van fer caure del sofà. S’adonà que ho havia somniat

tot i es torcà la suor que li queia. De sobte, sonà el mòbil amb aquell to estrident que sempre el sorprenia...

4t ESO D (2003-2004

Misteri al tanatori

el llum del dial

parpallejava al

temps que una veu

infantil deia: ...jo

no volia...

Página 3

Punt i seguit Número 1

Aquest relat és el

resultat d’un

exercici

desenvolupat a

classe entre tots/es

els alumnes del grup

durant uns mesos a

l’hora de literatura.

T R E B A L L S D E L S A L U M N E S

Cromodinàmica quàntica: Els àtoms de la teoria química de John Dalton (1766-1844) potser sí que són "indivisibles" des del punt de mira de les reaccions químiques. En el tombant dels segles XIX i XX, però, uns cent anys després de Dalton, s'evidencià que els àtoms es "componien" en realitat d'una escorça d'electrons i d'un nucli. Més tard, se sapigué que el nucli també es componia de dues menes de partícules: protons i neutrons (genèricament, nucleons). Durant un espai breu de temps, protons, neutrons i electrons foren considerats les "partícules elementals" de la matèria. Però, protons i neutrons es componien de fet d'altres subpartícules: els quarks. Allò que manté units els quarks d'un nucleó és l'anomenada energia nuclear forta o interacció forta. El coneixement de les propietats d'aquesta energia i la seva relació amb altres formes reberen un gran impuls el 1973, quan David J. Gross i Frank Wilczek, (i H. David Politzer, de forma independent) en descrigueren un model matemàtic, d'acord amb el qual, a distàncies infinitessimalment petites la interacció forta s'anul·lava: era l'anomenada llibertat asimptòtica dels quarks. Després vindria la formulació de la cromodinàmica quàntica (la dinàmica de la interacció forta) i l'aproximació, també asimptòtica, vers una teoria global de l'existent. Ara, com a reconeixement d'aquells fructífers inicis se'ls ha concedit el Premi Nobel de Física.

David Gross. Nasqué a la ciutat de Washington, el 1941. El 1966 es doctorà en física a la University of California a Berkeley. Després de passar per Harvard, fou professor a la Princeton University, on desenvolupà la major part de les seves recerques en el camp de la cromodinàmica quàntica i de la teoria de les supercordes. Des del 1997 és catedràtic de física teòrica al Kavli Institute for Theoretical Physics, a la University of California a Santa Barbara .

David Politzer(*1949) es doctorà en física a Harvard, sota la direcció de Sidney Coleman. És professor al Departament de Teoria de les Partícules del Caltech, a Pasadena. Com a físic teòric ha realitzat contribucions a qüestions bàsiques de la física de les partícules i de l'aplicació de la teoria quàntica de camp a les nocions d'espai i de temps

Frank Wilczek(*15.5.1951). Doctorand a Princeton, sota la direcció d'en David Gross, col·laborà amb ell en el desenvolupament de les bases de la cromodinàmica quàntica. Des de llavors, ja en el MIT, a banda de contribuir al desenvolupament de la teoria quàntica de camp (que aplega la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat), n'ha fet aplicacions en la física de materials i en la cosmologia.

Three quarks for Muster Mark

D'aquesta frase extreta de Finnegans Wake, la darrera novel·la de James Joyce, prové el nom de "quark". Murray Gell-Mann i George Zweig necessitaven un nom per expressar la seva hipòtesis del caràcter "compost" de protons i neutrons. Segons Gell-Mann i Zweig, les propietats de protons i neutrons es podien entendre si cada nucleó era format per tres "subpartícules". Per Gell-Mann i Zweig aquests subpartí-cules serien els "quanta" de la matèria; però la paraula "quant" ja era reservada pels fotons, d'acord amb la teoria de Max Planck sobre la radiació electromagnètica. Com que els "quarks" per Muster Mark eren tres, i com que "quark" recorda a "quant", ja tenien la paraula perfecta. I encara n'hi ha més: el mot "quark" es refereix també a un formatge fresc austro-bavarès (l'arrel germànica quark és la nostra de quall).

Premi Nobel de Física 2004 La llibertat asimptòtica dels quarks: Gross, Politzer i Wilczek

Página 4


I això darrer era perfecte per l'analogia. Cada nucleó es compon de tres quarks. El nucleó és, per dir-ho així, una partícula estable perquè combina tres quarks "complementaris". Per explicar aquesta "complementarietat" es va recòrrer al símil dels colors bàsics: vermell, verd i blau. A més de pel "color", els quarks es caracteritzen per una altra propietat denominada, per seguir el joc, "sabor". Encara que existeixen sis "sabors" diferents de quarks, en la formació de nucleons tan sols hi participen els dos "sabors" de la "primera generació" de quarks: l'up i el down. Així tenim que: - un protó es conforma per la unió de dos quarks up i un quark down. Cadascun d'aquests tres quarks té un "color" diferent (vermell, verd i blau). - un neutró es forma per la unió d'un quark up i de dos quarks down. De nou cada quark és d'un color diferent. Quatre formes bàsiques d'energia La història de la física moderna ha tingut, entre d'altres tendències, la de cercar lleis generals per fenòmens ex-traordinàriament diversos. Un exemple ben conegut d'aquesta tendència vers la unificació teòrica el constitueix l'enunciació de la força electromagnètica, que explica els fenòmens elèctrics i magnètics, i també bona part de les propietats físiques i químiques de la matèria. La força de la gravetat, tal com l'enuncià Isaac Newton (1642-1727) unificava la dinàmica dels cossos celestes amb la tendència a la caiguda dels objectes terrestres o a la flotabilitat dels cossos sòlids en un fluid. Quan els físics teòrics de les darreries del segle XIX s'esforçaven per trobar el lligam entre la força electro-magnètica i la gravitatòria, es trobaren de ple amb el desenvolupament de la física atòmica i de la física nuclear. Sorgien dues noves forces fonamentals: - l'energia nuclear forta o, simplement, energia forta o interacció forta, responsable de la dinàmica dels nuclis atòmics. - l'energia nuclear feble o, simplement, energia feble, que explicava determinats processos d'interconversió de les partícules subatòmiques. Un model matemàtic per l'energia forta L'energia forta és l'energia que manté units els quarks en un nucleó. Si fem un símil amb l'energia electromagnè-tica tenim: - en l'energia electromagnètica hi ha la "càrrega elèctrica", i en l'energia forta la "carrega forta" o "càrrega cròmica" (per allò dels "colors" que hem dit abans). - la "càrrega elèctrica" pot ser positiva o negativa, i la "càrrega forta" pot ser "vermella", "verda" o "blava". - entre la càrrega elèctrica positiva i negativa s'estableix una atracció (i una repulsió entre càrregues del mateix signe). En l'energia forta l'atracció és màxima quan interaccionen tres quarks de tres colors diferents. A partir de les dades experimentals i de les suposicions teòriques de l'època, Gross i Wilczek, des de Princeton, i Politzer, des de Harvard, desenvoluparen un model matemàtic per explicar la interacció forta. Ho feren indepen-dentment, és a dir sense conèixer mútuament els esforços. El 1973, quan el més gran dels tres tenia 28 anys (Politzer en tenia 24 i Wilczek, 22) arribaren a unes fórmules generals molt similars... ... I a un resultat inesperat. La constant ß era negativa. Les constants anàlogues de la gravetat (la constant uni-versal de gravitació) i de l'electromagnetisme són positives, i per això la força del camp gravitatori i del camp electromagnètic decau en relació amb la distància: a més distància, menys força. En el cas dels quarks i de l'ener-gia forta s'esdevenia inversament: com més a prop, menys força i com més lluny, més. Aquesta propietat explicava perquè no trobem quarks a la natura: difícilment poden separar-se'n (com més ho facin, més forta serà l'energia d'atracció). I feia aparèixer el concepte de llibertat asimptòtica, segons la qual quarks situats infinitament a prop són infinitament "lliures" de l'energia forta. De la cromodinàmica quàntica a la teoria de la unificació Els estudis de Gross, Wilczek i Politzer s'havien basat en l'aplicació de la teoria quàntica de camp a la física de les partícules. La descoberta de la llibertat asimptòtica fou la base de la cromodinàmica quàntica, és a dir de l'es-tudi de la interacció forta.

T R E B A L L S D E L S A L U M N E S Página 5


T R E B A L L S D E L S A L U M N E S

De la mateixa forma com els fotons són les partícules de l'energia electromagnètica, l'energia forta també és quàntica, també té una unitat fonamental: el gluó. Les interaccions entre els tres "colors" s'expliquen per vuit gluons diferents. L'origen del nom de gluó prové precisament del seu paper en enganxar (glue en anglès, la ma-teixa arrel llatina que produeix aglutinare) els quarks d'un nucleó. Paral·lelament, l'estudi de l'energia nuclear feble havia mostrat la possibilitat d'unificar-la amb l'energia electro-magnètica en una "energia electrofeble". Amb la cromodinàmica quàntica, el model estàndard possibilitava la unifi-cació de l'energia electrofeble amb la interacció forta. Tot i que encara queden punts pendents en el model estàndard, a hores d'ara podem dir que la gravetat és l'energia que més es "resisteix" a la unificació. A diferèn-cia de les altres tres, és una energia molt poc intensa, però de gran abast, i que sols entra en acció quan ens tro-bem davant d'objectes ben massius. Això, sense oblidar l'energia fosca o quintessència, que podria constituir una cinquena forma fonamental d'energia, pròpia de l'espai-temps i íntimament lligada als grans fenòmens còsmics. La cromodinàmica quàntica també ha estat important en el desenvolupament de la teoria de les supercordes. Aquesta teoria concep les partícules elementals com els quarks, els electrons, etc., com cordes (o membranes de dues, tres o més dimensions) amb unes determinades vibracions. Existeixen diversos models de supercordes i un dels esforços de la física teòrica és unificar aquests models en un de sol. És clar que per fer aquesta unificació cal pensar en un univers d'onze dimensions, de les quals, nosaltres, tan sols en vivim tres d'espacials i una de

temporal Mª Gracia Tortajada

Página 6


C R Ò N I Q U E S D E P E L · L Í C U L E S

Era molt difícil fer una bona recreació cinematogràfica d’aquest fragment d’història recent, senzillament tenint en compte la estaticitat, el sedentarisme que implica, però Amenábar ho ha aconseguit amb escreix.

També era difícil (sempre ho és) aconseguir uns personatges tan ben treballats per actors i actrius (des de l’immens Bardem i l’esplèndida Belen Rueda a qualsevol dels membres de la família) i això també ho aconsegueix, i no escassament.

Encara més complicat era fer de la història de Ramón Sampedro un cant a la vida ( i a una part d’ella que és la mort) i a la llibertat amb un tractament humà de profunditat, i no una història morbosa i victimista. Aconseguit i molt ben aconseguit, aquest aspecte.

Mar adentro és una pel·lícula redona. Respira genialitat des de tots els angles que la componen. No hi ha un sol fotograma sobrer, ni un sol fragment de diàleg fora de lloc. Estem davant d’una pel·lícula sobre la vida amb majúscules, perquè qui l’ha perduda reclama la mort com a única eixida: segons ell l’esclavisme a què sotmet (sense poder evitar-ho) la seua família no és vida per a ell ni per als altres. I això, a pesar que aquests altres (i ell mateix) viuen en un estat d’amor sincer i profund que no ha permés que s’hi instal·le qualsevol de les misèries humanes que hi hagueren pogut dominar la situació.

Des del punt de vista tècnic, per altra part, hi ha moments molt brillants: el passeig volant fins arribar a la mar transmet plenament la sensació de llibertat interior de qui fa aquest viatge; el repàs de la seua vida mentalment mentre l’advocada repassa, precisament, les fotos de la seua vida (tot amb foses encadenades de l’un a l’altra); la doble mort, el dia que va patir l’accident a la mar i el dia que se suïcida, sintetitzades en una...

En definitiva, estem davant d’una pel·lícula genial sobre uns personatges que tenen la sort de viure tan i tan endins de la seua pròpia humanitat com som capaços els humans de viure davant les ocasions trascendentals que se’ns presenten.

Francesc Martínez

MAR ADENTRO (2004)

Alejandro Amenábar

Tan i tan endins

El passeig volant

fins arribar a la

mar transmet

plenament la

sensació de

llibertat interior

de qui fa aquest

viatge

Página 7



“El Bosque”

“El bosque” és la història d’un poble aïllat que ha de plantar cara a la sorprenent veritat que s’amaga just a la frontera de les seues terres. A primera vista, el poble sembla un recés de pau, però els seus habitants, que formen una pinya, amaguen un terrible secret: en els boscos que envolten les seues terres viuen unes esgarrifoses criatures.

La maldat i els auguris són tan inquietants que ningú s’atreveix a aventurar-se més enllà dels límits del poble i entrar en els boscos. Però el curiós i decidit Lucius Hunt (Joaquin Phoenix) planeja deixar endarrere els límits del poble i submergir-se en el que per a ell és desconegut. La seua gosadia amenaça amb canviar per a sempre el futur dels seus habitants.

A poc a poc va desvelant-se el misteri i comença a descobrir-se que el poble viu envoltat d’unes criatures estranyes amb les quals han conviscut a distància i sense mantindre mai contacte.

Pot ser esta una metàfora de la vida mateixa: viure sense preocupacions, sense adonar-se del que passa al nostre voltant i quan en algun moment descobrim coses que no ens agraden, intentem estar al marge i no afrontar-les.

El bosque s’acaba convertint en una pel.lícula de missatge ambigu i dubtós, en el qual no acaba de quedar clara la intenció del director i, molt menys, la seua autèntica ideologia.

Jo crec que, qui espere passar por al cinema, millor que acudisca a una altra. El bosque és un drama costumista i generacional que ens explica com un grup de gent viu aïllada de la societat en un xicotet poblet envoltat per un bosc on suposadament viuen unes estranyes criatures...

Sandra Pellicer Pous 1ºBat. A

El bosque

s’acaba

convertint en

una pel.lícula de

missatge ambigu

i dubtós

C R Ò N I Q U E S DE P E L · L Í C U L E S Página 8


C R Ò N I Q U E S D E P E L · L Í C U L E S C R Ò N I Q U E S DE P E L · L Í C U L E S Página 9


EL SISÉ SENTIT

En aquesta pel·lícula crec que una de les coses fonamentals per a mantindre el misteri és la banda sonora que s'utilitza, la tensió que es viu en els moments més crítics, sostinguts tan sols per la música, que és en realitat o en gran part la que ens dóna els esglais. Altra cosa que també m'ha cridat l'atenció és com de bé treballa l'actor Haley Joel Osment, que interpreta a Cole Sear, el protagonista de la pel·lícula. És increïble com un xiquet tan menut pot actuar tan bé, perquè la cara d'aquest és el reflex de tot allò que sent i com es sent en cada moment. Per exemple: la seqüència quan Cole li confes-sa a Malcom el seu secret que tant li pesa i que no el deixa viure tranquil. Quan li ho diu les seves faccions es contrauen per la intran-quil·litat, inseguretat i por que sent en tot moment.

La temàtica d'aquest film és més de psicosi, misteri i intriga, però por exactament no és el terme, ja que fins que Cole no li conta el secret a Malcom, no ens assabentem d'allò que realment li passa al xiquet, ens intriga no saber-ho; però també és cert que en alguns moments la por ens invaïx sense poder-ho evitar igual que a Cole, per exemple quan baixa la temperatura, tems per allò que puga passar o aparéixer. Tota la narració o quasi tota ella es presenta en un to un tant tràgic i al final de la pel·lícula Cole és molt més optimista que abans i alegre. Com un poc més amunt havia dit, allò que més ha des-tacat per a mi és la banda sonora i un pla de la camera que també he de destacar és: quan Cole entra a sa casa i es troba Malcom allí tam-bé esperant-lo i comencen a jugar a un joc, aleshores per cada cosa que deia Malcom que creia que pensava Cole, aquest últim havia de donar un pas, i cada vegada que este el donava s'acostava més al Malcom; era com si acurtara la distància i haguera de contar-li o no el seu secret.

A part de tot el que he dit ja que m'ha agradat, també dic que el final és molt bo, no perquè es descobreix tot sinó perquè es veu com Cole ha cobrat tota l'alegria que durant tots els anys de la seua vida li havien arrebassat i ara ja sabia com afrontar aquella por a la qual tant de temps havia temut.

Sincerament no trobe cap aspecte que no m'haja agradat, crec que la pel·lícula està molt ben conseguida, l'argument és excepcional i cap director havia pensat de fer un film d'aquest tipus, ja que crec que va ser el primer. Amb tot açò el que vull dir, és que el conjunt de tots els aspectes que he comentat han format una pel·lícula formi-dable i sense comparació alguna, almenys per a mi.

La temàtica

d'aquest film

és més de

psicosi i,

misteri í

intriga, però

por exactament

no és el terme


La Vida de David Gale

Pense que aquesta pel·lícula tracta una realitat molt dura com és la pena capital, que encara podem observar en alguns països. M'ha agradat com ha sabut tractar el director aquest tema i com ha sabut introduir-nos en una constant tensió perquè no sabíem el que passaria.

El final ha sigut magnífic, perquè no m'esperava que succeira això, ja que si ho mires ben mirat ho havien fet tot per a poder demostrar el que ja havien intentat en moltes ocasions i no ho havien aconseguit.

Esta pel·lícula per a mi ha sigut de totes les pel·lícules que he vist una de les que més m'ha agradat i a més a més m'ha fet reflexionar sobre un realitat que mai no m'havia plantejat realment.

També he de nomenar la banda sonora d'esta pel·lícula ja que pense que li ha donat uns tocs claus en els moments de més tensió , com per exemple, en les escenes paral·leles en que David Gale és traslladat en un camió a un altre centre penitenciari, mentre que Bit-sey intenta esbrinar la realitat de tot el que havia passat i aleshores es quan el director, Alan Parker, introdueix mitjançant un tambors, més tensions a les escenes indicant amb aquestas que la mort estava a prop i a més a més que a Bitsey se li estava acabant el temps.

Una escena que m 'ha impacta molt ha sigut quan Bitsey ha tingut el valor de reconstruir el crim en la seua pròpia persona i ha experimentat la manera en la qual havia mort Cons-tance per a intentar esbrinar el que havia ocorregut en realitat.

El que més destacaria d'esta pel·lícula és la magnífica interpretació de cada un dels ac-tors, ja que pense que cada un d'aquests ha sabut molt bé interpretar el seu paper però els que més destacaria són el de David Gale interpretat per Kevin Spacey, el de Constan-ce Harraway interpretada per Laura Linney i la de Bitsey Bloom interpretada per Kate Winslet. Perquè pense que l'actor Kevin Spacey ha sabut molt bé com interpretar el seu paper d'un mestre de filosofia, casat, tenia un fill, era abolicionista de la pena de mort i formava part d'una associació en la qual es dedicaven a intentar salvar persones innocents acusades de cometre crims que no havien comés; tot li anava bé menys la relació amb la seua dona, la qual s'acabà definitivament quan va ser acusat de violació per Berlin, una alumna seua; després que l’alumna retirara els càrrecs, l’acusaren de matar a una perso-na anomenada Constance i el tancaren en el corredor de la mort, Constance interpretada per l'actriu Laura Linney, que ha fet un treball magnífic ja que ha sabut molt bé inter-pretar el seu paper d'una dona malalta que intentava salvar vides de persones innocents ja que no podia fer res per salvar la seua; i per últim caldria destacar la interpretació de Kate Winslet com a Bitsey Bloom una periodista reconeguda a la qual li van concedir tres entrevistes amb David Gale durant dos hores cadascuna, tres dies abans de la seua mort, i David Gale sols li demana que el seu fill sabera que el seu pare no era la persona que havien dit que era. Per a intentar desmostrar això, Bitsey intenta esbrinar per damunt de tot el que havia passat i ho aconseguix amb l'ajuda de Zack el seu meritori i de Dus-tyn la persona sabedora de tota la veritat.

María Lázaro 1 Bat A

C R Ò N I Q U E S DE P E L · L Í C U L E S Página 10


C R Ò N I Q U E S D E P E L · L Í C U L E S Página 11


LA VITA È BELLA

Roberto Benigni en aquesta pel·lícula ha elaborat un fantàstic guió en què la valentia del propi protagonista captiva l’espectador i aconsegueix que l’interès augmente fins que resulta més atractiu en el seu desenrotllament tragicòmic que en la forma de comèdia que es desenvolupa en la primera meitat del film

D’aquest director m’agrada la manera d’enfrontar-se al tema jueu des d’un punt de vista irònic i un tant burlesc.

Esta pel·lícula està contada com si fóra un conte infantil(conte de fades) i com tots els contes infantils pense que té els seus prínceps i les seues princeses, però també té monstres.

Benigni, baix el meu punt de vista, no ha volgut abusar de la realitat absoluta , perquè en els moments dramàtics que té el film ha mostrat uns decorats i unes imatges que ho feien més agradable, però sense llevar-li l’horror al moment històric en què es situa la pel·lícula.

Fa una mena d’equilibris entre allò còmic i allò tràgic, ja que en algun moment del film no saps si plorar o riure. El que més m’agrada és el paper de Benigni, (Guido) per exemple en l’arribada de la guerra els tres són internats en un camp de concentració, i durant tota eixa temporada és quan Guido fa tot el possible per a fer creure al seu fill que la terrible situació que estan patint és tan sols un joc .I ho fa tan bé que el seu fill mai, durant eixe temps, nota cap cosa estranya més enllà d’un joc. D’esta pel·lícula poques coses que no m’han agradat podria destacar, ja que m’ha agradat molt, sols una xicoteta cosa haguera canviat que és el final perquè m’ha paregut un tant tràgic.

El to en què es presenta el film és humorístic, dramàtic, còmic i tràgic.

Si parle dels actors, el magnífic paper que fa Benigni, que per a mi és el millor, però de Nicoletta Braschi (Dora) cal dir que és mestra, era la promesa de Sergio Bini que finalment és casa amb Guido i tenen un fill en comú anomenat Guisué Orefice.

I ja per a finalitzar amb els actors destaque també el paper de Guiosué Orefice, que per a ser un xiquet tan menut, interpreta molt bé allò que vol expressar, sembla intel·ligent i sempre fa cas de tot el que li diu el seu pare. I una cosa que també m’ha semblat magnífica ha sigut la metàfora que utilitza al final del film que se’n va corrent on esta la seua mare i li diu “hem guanyat”, metàfora: “hem guanyat la vida”.

Un detall d’últim moment del film que m’ha impressionat molt és el plànol en que

Guiosué per un forat des d’on estava amagat veu al seu pare acompanyat d’un home

(ell no sap on van), i Guido sabent on se l’emporten continua en allò còmic, per això

mateix, per a poder concloure aquesta ressenya dir que per a Benigni fins els

moments de més dolor la vida continua sent bella.

Isabel Ferragud 1r Batx A

Esta pel·lícula

està contada com

si fóra un conte

infantil (conte de

fades) i com tots

els contes infantils

pense que té els

seus prínceps i les

seues princeses,

però també té

monstres


THE SILENCE OF THE LAMBS

En aquesta pel·lícula, cal dir que allò que més m'ha cridat l'atenció ha sigut

l'actriu Jodie Foster, que és la protagonista anomenada Clarice Starling, i l'ac-

tor Anthony Hopkins, que representa al Dr. Hannibal Lecter. Pense que ells dos

han sabut com expressar molt bé les emocions en els moments indicats i se'ls

veia reflexat a la cara tot allò que sentien. Tots els gestos, qualsevol moviment

que han fet, ha sigut fonamental per a poder representar al seu personatge i

crec que s'han compenetrat prou bé al treballar les escenes en què es trobaven

junts.

La temàtica del film és de terror, la por que sent Clarice Starling però que

no la manifesta perquè l'assassí no es done compte; durant tota la pel·lícula

veiem el terror de les víctimes de Buffalo Bill en ser sabedores del seu destí. La

tensió en algunes escenes també està present, i amb la deducció i astúcia Clarice

intenta resoldre el trencaclosques per a poder trobar l'amagatall de l'assasssí.

Tota la succeció d'escenes vénen representades amb uns plans de la càme-

ra molt enginyosos, és una de les coses que més m'ha cridat l'atenció. Quan el

director vol fer sentir a la víctima en perill mortal o simplement inferior a l'as-

sassí el pla contrapicat és l'ideal, tal i com ho fa en una de les escenes. De vega-

des, la pel·lícula té un to irònic i un poc tràgic, ja que ens conta en algunes parts

la vida passada de Clarice, la qual es prou trista i de la qual no li agrada parlar.

Aquesta, davant la mirada d'Hannibal es troba intimidada i incomoda, ja que

aquest sempre té present als seus ulls una mirada d'apetit.

Jo pense que allò millor de la pel·lícula és com treballen de bé els perso-

natges i com representen als seus personatges; sincerament ha sigut una bona

combinació. També la capacitat de deducció per a solucionar el cas d'assassinat

amb que tracta Clarice, ho fa amb una facilitat sorprenent. Però el que pense jo

que no m'ha agradat tant ha sigut el tipus de final que quan ja portes vista mitja

pel·lícula te l'esperes (el que fa Clarice per a tindre la seva conciència tran-

quil·la). En conclusió, aquest film en conjunt amb tots els seus aspectes ha sigut

un dels millors que he vist, no creia que m'agradara tant, i la manera de dirigir

del director (Jonnathan Demme) i de treballar dels actors ha fet que aquesta

pel·lícula cree expectació i interés per a les pròximes.

Marta Aliño

M O N Ò L E G S I

Alguna vez han oído decir que cuando estás a punto de morir te pasa toda tu vida por delante? Pues no es el único momento. El otro día mi novia me dijo: -”Cariño, no me viene la regla”.

Y yo les aseguro que en ese momento, todo, ¿eh?, pero el pasado y el futuro. Me vi en una ranchera con cuatro niños yendo al híper.

Ya sé que estas cosas pasan. ¡Pero que me pase a mí! ¡A mí!, que cuando me decían: ·Paco se ha casado de penalti”. Exclamaba: “¡Será gilipollas! ¡Con la cantidad de cosas que hay para que no te pase esto! Sin ir más lejos la marcha atrás”. Es mi método. Ya sé que me envidian. Yo es que soy partidario de lo natural, naturópata, vamos. Soy el Carlos Sainz de la marcha atrás. Un control, una pericia, una concentración. Lo que pasa es que hace dos semanas iba yo a mi marcha. Suave, suave, haciendo la tabla del diecisiete: "Diecisiete por uno diecisiete, diecisiete por dos treinta y cuatro".

¡Claro!, ¡lo que sea antes que la eyaculación precoz! Yo tengo una técnica infalible para esto.

Si veo que voy muy deprisa, pienso:

"Karmele, Karmele, Karmele." Y me relajo. Y si veo que la cosa baja, pienso:

"Claudia Schiffer, Claudia Schiffer, Claudia Schiffer.".Y oye, ¡da gloria verme! Bueno, como decía, iba yo a mi marcha, diecisiete por una diecisiete, diecisiete por dos treinta y cuatro y me llevo tres. Y en el momento clave a ella le dio la tos, y claro, empezó a agitarse y me rompió el ritmo. Yo controlo, ¡pero si ella se pone a improvisar! De todas maneras tiene que ser un retraso. Como mucho se me pudo escapar un espermatozoide, ¡dos todo lo más! ¡También sería casualidad que encontrasen el camino, con la oscuridad que tiene que haber allí! El caso es que cuando ella te confiesa: "Todavía no me ha venido", te acojonas. Te acojonas tanto que no dices más que tonterías: - A lo mejor te ha venido y no te has dado cuenta. - A lo mejor tú te has vuelto imbécil y tampoco lo sabes. En esas situaciones es cuando se demuestra que los tíos no tenemos ni idea. Nosotros confundimos el método Ogino, con el índice Nikkei: - Oye tú estás segura de que has contado bien los días, mira que este año es bisiesto. - Ya, en febrero, pero es que estamos en octubre. - A lo mejor lo llevas arrastrando desde entonces. - A ti sí que te arrastraba los huevos, que te da todo igual. - Huy, qué borde estás. ¡Eso es que te va a venir! Pero no le viene. Y tu vida cambia. Por la calle no ves más que embarazadas. Bueno, te cambia hasta el humor. Antes, cuando salían en televisión anuncios de compresas, hacías bromas. Ahora no. Ahora se hace un silencio en el salón, una tensión, una mal rollo. Sólo se oye: Tun, tun, tun, tun, tun, tun, tun. ¡¡¡ uuuu !!!. ¿A qué huelen las nubes.? - ¿A qué huelen las nubes? ¡A Dodotis! Estás tan nervioso que no puedes ni trabajar. La llamas cada cinco minutos: - ¿Ya? - ¡No! Y deja de llamar que me pones nerviosa. Así es que te metes en Internet a buscar información. "A ver, regla punto com". Y te sale la Cofradía de la Virgen de la Regla con Rocío Jurado a la cabeza. "No, vamos a probar otra cosa. Retraso punto es". Y te sale Iberia. "Joder, cada vez vamos peor.". Y cuando desesperado, pones "Penalti punto com" y te sale José María García, lo dejas. Y es que en Internet no se navega, se naufraga, porque nunca encuentras nada. Y la vuelves a llamar: - ¿Ya?

A mi novia no le baja la regla

Si veo que voy muy

deprisa, pienso:

"Karmele, Karmele,

Karmele." Y me relajo.

Y si veo que la cosa

baja, pienso:-

"Claudia Schiffer,

Claudia Schiffer,

Claudia Schiffer.".Y

oye, ¡ da gloria verme !

Página 13


M O N Ò L E G S I Sempre s’ha dit que

quan ens posem al

volant ens

transformen. Patim

una metaformosi

inversa a la de les

papallones: ens

convertim en capullos

M O N Ò L E G S - Que noooo, pesao. Así es que te compras la revista "Ragazza", que has visto que viene un artículo que se llama "La regla, tu mejor amiga". "Vaya, por fin algo científico". Y lees: "El estrés y los nervios pueden retrasar la regla". "Pues ya está, voy a tranquilizarla", te dices. Y la llamas: - ¿Dígame? - Ommmmm. - ¿Quién es? - Te pesan los párpados. - Pero tío, ¿tú estás tonto? - Ommmmm. Imagínate una pradera, con pajaritos. pío, pío, pío.

"¡Coño, me ha colgado! ¿Así como le va a venir la regla?.. Si es que no colabora". Ya no sabes qué hacer. Cuando llega a casa y llama a la puerta antes de abrirle le dices por el telefonillo: - Cariño, ¿ya?, cariño, ¿ya?, cariño, ¿ya? - ¡Quieres abrirme! Cuando entra en casa con el Predictor en la mano, ella brama: - Como salga el circulito, te la corto. ¡Carlos Sainz! Por cierto ¿por qué se llama Predictor el Predictor? ¡Si no predice nada! Cuando sale el circuli-to ella ya está embarazada! Si fuese Predictor tendría que haberme avisado antes. Yo creo que en vez de Predictor se debería llamar Terminator. ¿Y lo lento que es? En esos diez minutos te acuerdas de todos los circulitos que han marcado tu vida: los ceros de Matemáticas, las albóndigas de la mili, el Círculo de Lectores, el condón que no te pusiste. Llega un momento en que estás tan nervioso que no quieres ni verlo, y te vas al salón a inten-tar relajarte: "Diecisiete por uno diecisiete, diecisiete por dos treinta cuatro. Ommmm, pío, pío, pío. ¡Karmele, Karmele, Karmele!". Menos mal que no salió el circulito. Y claro, con la alegría del momento. Nos liamos, nos lia-mos. Pero después del susto lo hicimos con condón. Porque, según el prospecto, un condón es muy seguro, tiene un 97 por cien de fiabilidad. Así que no hay problema, cuando lleve 97 kikis me lo cambio y ya está. Sempre s’ha dit que quan ens posem al volant ens transformen. Patim una metaformosi

inversa a la de les papallones: ens convertim en capullos. Pèro això no és del tot cert. Hi ha casos en què els conductors ens tornem agressius abans de pujar al cotxe. Per exemple, quan vas a buscar-lo i no el trobes, i dius “me l’han robat, me l’han robat”, i el que va amb tu diu “no, no, que l’ha fotut la grua”. “Com ho saps? Com ho saps?”. “És que allà hi ha un adhesiu fosforito.” Dius “és veritat, és veritat”, que fa una gràcia que et mores. Has d’anar a buscar un taxi: “Que, se ha llevao el coche la grúa, ¿no?”. “Lleveme.” “Claro, como aparcamos en cualquier sitio...” “¡Lléveme y cállese!” I arribes allà i t’humilien. És el Pryca de les multes. Arribes allà al dipòsit, firmes la multa i dius: “Yo no estoy de acuerdo, ¿puedo no pagar la multa y llevarme el coche? Como ciudadano... ¿de la constitución española?”. “Firme y calle, que hay cuarenta coches más.” I tu allà firmes com un capullo, i pagues 15.000 pessetes, que coi, de tenir-les a no tenir-les, 30.000, que deia un amic meu. És clar, després surts del dipòsit municipal, i com vols estar? Carinyós? No: agressiu. Per tant, l’agressivitat al volant no surt perquè sí. Molts cops és fruit de la provocació. Una vegada, la meva neboda, petita, que ara ja és gran, em va preguntar, estirant-me l’mericana: “Tiet, tiet”. Clar, com que és neboda... Li dic: “Què vols, guapa? I deixa estar l’americana”. Diu: “Què és un segon?”. Saps que la canalla tenen aquella època que pregunten coses? “Què tens aquí?” I tu, “Calla, xata!”. “Jo no ho tinc!” “No, és que tu no ho has de tenir, reina”. Bé ja tocarem aquest tema un altre dia... Diu la meva neboda: “Què és un segon?”. Dic: “El temps que passa entre posar-se verd un semàfor i pitar-te el taxista de darrere”. I és veritat. Els taxistes tenen la mà fluixa amb el clàxon. Ho piten tot.

Por cierto ¿por qué se

llama Predictor el

Predictor? ¡Si no

predice nada! Cuando

sale el circulito ella ya

está embarazada! Si

fuese Predictor

tendría que haberme

avisado antes. Yo

creo que en vez de

Predictor se debería

llamar Terminator

Página 14


Els conductors. Andreu Buenafuente

Es posa verd i ja piten! Que dius: “Un moment, que l’ordre no m’ha arribat al cervell!”. Hi ha un moment que el cap processa la informació i diu: “Està verd, tira endavant!”. Però en això, de seguida et passen dos segons! Però ells, no. Com que ja passen en àmbar... “¡Venga, coño, venga!” I això és una provocació. Com els que et fan llums a l’autopista perquè els deixis passar. Quina ràbia em fa això! Sembla que et diguin: “Aparta’t, que molestes”. Fan una ràbia que els mataries. I els més xulos posen l’intermitent, i s’arramblen a l’esquerra, com dient “he de passar, he de passar”. Passa per la mitjana! Jo no em moc. Jo vaig primer, o sigui que tant me fot. Això si: sem-pre hi ha el típic orgullós que, abans que apartar-se, crema el motor del Seat Panda. Els veus ajupit, com per córrer més, que es pensava que anava amb moto, i amb el cotxe tremolant com una rentadora centrifugant: “D’aquest carril no em treu ni la Guardia Civil: jo arribo primer al Garraf!”. I realment va arribar, però només amb el volant, i ell corrent. Portava un Panda d’aquells que porten uns conillets que hi posa Full Injection. Que fan tan lleig. “On vas amb això?” “És que em fa gràcia, perquè m’ho van regalar...” “Calla, home, calla! Hortera!” També n’hi ha que et fan llums per avisar-te de tot: són les bones animes de la carretera. És aquella persona soltera o separada que , de tant circular pel mateix lloc, ja es coneix la carretera i està pendent de tot. El veus, tot amable, cric-cric-cric, et fa llums. Tu dius “què passa?”, i portes els llums encesos. I els veus que et saluden al marxar, volent dir: “sóc amable”. O cric-cric-cric, i et fan el gest que tens la porta mal tancada. Dius: “No, és per si em vull suïcidar!”. Que et falla un pilot de freno? Ui! Llavors ja et fan cric-cric-criiiiiic, croc-croc-crooooc!!!, fins que es foten un ceballot ells. Són com el Michael Landon a “Autopista hacia el cielo”, una mena d’àngels de la guarda. Estan malalts d’avisar. Una vegada vaig parar en una àrea de servei per fer un pipí i quan surto un paio em comença a seguir amb el cotxe. Dic “hosti, un paranoic”, vinga fer-me llums, vinga fer-me llums, jo no entenia els senyals... Fins que m’aturo i li dic: “Què passa?”. I em diu: “No, només el volia avisar que porta la bragueta oberta”. Jo li vaig dir: “Vostè sap com em penso entretenir en el viatge? A vostè què li importa? El paio em va dir: “Perdó: aquí he acabat” Era un home bo, ja està. Resulta que m’havia vist quan sortia del lavabo i m’ho venia dient amb els llums. El tio anava a Girona i va arribar fins a França! Diu: “He vingut a França per dir-li això de la bragueta”. Jo me’l vaig mirar amb una cara... Diu: “Que no s’hi ha fixat, que l ’hi deia en morse?”. Com si n’hagues de saber, jo, de morse! Son aquestes petites coses les que t’acaben convertint en un conductor agressiu. Les que provoquen coses que la resta de conductors et facin ràbia. Per exemple, els que van conduint amb el braç fora de la finestra. Però no amb el colze: amb tot el braç a fora! Com si anessin buscant rovellons! Fan ràbia. Dius: “Aquest tio arribarà al peatge sense braç, perquè a la que passi un camió de Leche Pascual, ja està llest”. És el tio que va de sobrat, normalment amb un moca-dor al coll, amb un descapotable, encara que sigui a punt de ploure, que dius “ja plourà, ja...”. O els que porten la mú-sica a tota pastilla. I van amb una cara com si no sentissin res, que dius: “No, no te hagas el chulo, ¡que te está a pun-to de sangrar el tímpano!” I el tio, cridant: “¿Tú crees que está fuerteee?”, que ja està sord com una tàpia. Per no parlar dels que fan burilles mentre s’esperen als semàfors. Aquí crec que tots... No? Unes prospeccions, un men-jar per al lloro... Sembla que aturar el cotxe sigui sinònim de fer moure els dits. És allò que dèiem de l’ordre: el cervell envia una ordre, i dits al nas! I els dits, entre ells, “quin et quedes?”, “aquest mateix”, i a burxar. Un diu: “Jo vaig can-viant perquè no s’enfadin els altres”. Després hi ha els més viciosos, que es deixen l’ungla del dit petit llaaarga... Per fer pala. Diu: “És que toco la guitarra”. Sí? “Tu fas pala i així en treus més quantitat, que jo t’he vist!” I el problema no és treure, perquè cadascú és lliure amb el seu nas; el problema és on ho poses, tot això. Saps? Ris, ras, treus aquell pane-llet, i on ho poses? El guardes a la mà? Vas conduint, et truquen al mòbil, i allò va creixent...I veus arribar tios amb una bola, que semblen la Moreneta, no? No, normalment, el tio diu: “Jo ho deixo a sota del cotxe, com que el cotxe és meu...”. Oh, és teu, és teu... I si l’agafa la teva senyora? Imagina’t que busca un pintallavis que li va caure, o una hom-brera, i surt amb allò... Sembla el monstruo del pantan! Asquerós, aquerós. Racionalitzem una mica aquest tema: la millor opció és fer una boleta, i quan està sequeta, fora. No cal guardar-s’ho, que ja en tenim més. No ens els acaba-rem, no; per això no cal patir. Un dels principals focus on es concentra més agressivitat... Que fastigós tot això que acabo de dir, eh? I de parlar-ho, ara me n’estan agafant unes ganes... Va: un dels principals focus on es concentra més agressivitat és a les retencions. Estaríem parlant del Vietnam de la ràbia. D’entrada, t’emprenya molt no saber per què estàs parat. Per què? Sempre hi ha el típic que surt, que fa com de portaveu, que és un senyor de mitjana edat, que ve del cap de setmana, anorac, xiruques, que surt i va informant. “Sembla que hi ha un accident... Per mi, això, dos hores.” I la dona, “Puja al cotxe, puja al cotxe”. “Calla.” “Puja al cotxe, que arrancaran...” “Que callis!” Normalment sempre és culpa d’algun animal: un camió de porcs, un ramat d’ovelles, una manifestació contra els immigrants... A sobre, la cua del costat sempre avança més ràpid que la teva. Dius: “Em poso a la dreta, que aquesta va bé”. I quan entres tu, jo crec que es posen tots d’a-cord: “Ha entrat el gilipolles, atenció” I veus passar el que portaves tu al darrera, que va primer... Jo he somiat que tenia un tanc i passava per sobre tots. I al final, el cotxe del darrera s’enganxa tant, que t’acaba donant pel cul. En el bon sentit vull dir, si és que n’hi ha .Després d’una dura jornada al volant, arriba l’hora d’anar cap a casa, i és aleshores quan et preguntes: si l’univers és infinit, per què costa tant aparcar? “Xata, vés pujant, que ja aparco jo.” I quan arribes a casa, “On estaves, on estaves?”. I has de dir: “Estava aparcaaaant!” Tres quarts d’hora a l’Eixample, els que vivim a Barcelona. Aquest és l’últim entrebanc que cal superar abans d’arribar a casa amb les piles carregades. Carregades de mala llet.. Moralletja: si heu de sortir amb el cotxe, ompliu bé el dipòsit, però sobretot, carregueu-vos bé de paciència. Perquè val més perdre’s pel camí que perdre el estreps.

M O N Ò L E G S Página 15


M O N Ò L E G S

Els lavabos. Andreu Buenafuente

Página 16


Avui el públic fa bona cara. Què, esteu bé? Heu anat tots al lavabo? Important això, eh? Aquí, amb perdó, heu de entrar cagats i pixats. Perquè després hi ha senyores que les veus caragolades... Diuen “em pixo de riure!”. No. De riure, no. De pixar. És que hi ha gent que li costa anar al lavabo. Fora de casa, vull dir. Jo recordo, a la mili, un amic meu, que es deia Sotorra, que fèiem moltes bromes, Sotorra, Sotoca... Donçs el Sotorra, quan feia quinze dies que hi era, el paio estava blanc. Dic: “Això de la mili és fatal Sotorra”. I ell: “Sí, fatal”. I jo: “És que la mili fa cagar, no?”. I ell: “No. La mili no fa cagar. Fa moltes coses, però cagar, no!” És que això dels lavabos és complicat. Hi ha la llegenda que estan sempre al fons a la dreta, i és mentida. Mira, l’altre dia, em un bar, un tio va entrar corrents, cap al “fons a la dreta”, i es va ficar a la cuina! Imagino els cuiners, tallant ceba, i plorant de la ceba... i de sobte, a la porta de la cuina un tio amb la bragueta abaixada... I veient a tothom plorant... Diu: “Sabia que no era el Lecquio, però que fes tanta pena...!”. De fet, si et pares, a mi no m’estranya que confonguin una cuina amb un lavabo. Com que ara els fan tan moderns i tan raros! Només distingir els que són de nois i els de noies, ja és pitjor que fer jeroglífics. Què costaria posar “homes” i “dones”? Bé, en alguns puestos n’hi haurien de posar un tercer... No posar-ho clar, no. Dibuixets estranys. Uns sostenidors i uns calçotets. I si un paio es vol posar sostenidors? Un plàtan i dues taronges, que aquests són més atrevits. Hi ha qui posa peces de tornilleria, que aquest ja s’entén millor. O Hansel i Gretel, que sempre n’hi ha un pensant: “Hansel era tio o tia?”. O inicials. Això sí que és fotut, i no ho sembla. Un dia, vaig anar a un pub on hi havia una “Hac” a un lavabo i una “Ema” a l’altre. Jo no tenia gaire temps per reflexionar, i vaig entrar a la “Hac” d’hombres, perquè la “Ema” devia ser de mujeres. Normal, no? Doncs no. La hac era d’hembras, i la ema, de machos. I la part explicable de l’anècdota acaba aquí. Posem que encertis el lavabo correcte. Encén el llum. Va, encén el llum, si tens pebrots. Sempre està integrat a les rajoles. Si ho aconsegueixes, el més probable és que s’apagui a mitja feina. Perquè ho programa un tio dolent. Sort que et coneixes la teva pròpia anatomia! Que has d’acabar palpant tot aquell alicatat fins que tornes a trobar el botó... Tu estàs a les fosques, nerviós i resant perquè no entri ningú, i entra algú i et troben enfilat a la pica... I n’hi ha que s’encenen només movent-te. Hi ha lavabos molt moderns, que tenen unes cèl·lules fotoelèctriques, que si s’apaguen i estàs pixant, et mous una mica i s’encén de nou. L’altre dia vaig trobar un tio que estava movent el cul. Tu imagina’t que entres en un lavabo i et trobes un tio remenant el cul. Dius: “Vostè a mi per qui m’ha pres?”. “No, és que estic buscant la cèl·lula.” “Les pessigolles, m’estàs buscant, tu!” Un merder, un merder. I si et vols rentar les mans? Ah, amic. Si et vols rentar les mans, has d’anar mentalitzat que no hi haurà sabó, perquè desenganyar-te després és pitjor. Has d’entrar dient-te interiorment: “El sabó és prescindible, el sabó és prescindible...” I per eixugar -te, tens diverses opcions. La més comuna, un assecador de mans d’aire calent, que està fet amb motors d’avió, i segurament de la marca Comercial Balmes. Ara bé, “cuidadín”, que moltes vegades escalfen massa, que s’han passat amb la resistència. En conec un que se li va calcinar el canell. Li van dir: “Home, haver-te’l protegit”. “No, si ja la protegia, però el jersei es va incendiar, i el rellotge es va fondre!” O potser hi ha tovalloles. Qui no ha topat amb la clàssica tovallola antigament blanca, i actualment marronosa, tovallola ronyosa que fa vuit mesos que no veu una rentadora i que, si l’animéssim una mica, caminaria sola: “Vinga, tovallola, vinga!”... “¡No siento las piernas!”... “¡No tienes! ¡Eres una tovallola!” És la mateixa tovallola per a tot Catalunya! Que si camina? És l’Espinàs en tovallola! Que penses: i la catifa de l’Aladdin, que volava... Volava? La ronya que devia tenir! També hi ha aquelles tovalloles de paper. Allò va bé per eixugar-te, però per eixugar -te les mans, que més d’un l’ha fet servir per a una altra cosa. El problema és que la paperera del lavabo es va omplint i omplint fins arribar a les dimensions d’una gran torre de Babel, o millor, torre de Papel... que deixa el lavabo amb un aspecte que no fotografiaries si el volguessis vendre. O també hi ha aquella màquina infernal, una mena de tovallola sin fin, que està espatllada en un 75% dels casos, plena de taques pel lloc on s’ha aturat i que, since-rament, convida a sortir amb les mans mullades. Aleshores, què fas? Mans mullades, i als texans directament. A menys que t’agradi el Cacaolat calent, que així t’estalvies eixugar les mans. Mans fredes, Cacaolat calent, ja ho diuen. Però sempre et trobes un amic, “ei, xato, què fas?” que penses “ara li donaré la mà i es pensarà que és de pipí”. A mi m’ha passat. A la pregunta “ei, xato, què fas?”, vaig contestar “acabo de fer pipí”. I li va quedar la cara de tots els colors, que semblava la prova de la rana.

Posem que

encertis el

lavabo

correcte.

E ncén el

llum. Va,

encén el llum..

Si ho

aconsegueixes

, el més

probable és

que s’apagui a

mitja feina.

Cuerpo

de piel,

de

musgo,

de leche

ávida y

firme

Del sol

cae un

racimo

en tu

vestido

oscuro.

P O E S Í A

Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos,

te pareces al mundo en tu actitud de entrega.

Mi cuerpo de labriego salvaje te socava

y hace saltar el hijo del fondo de la tierra.

Fui solo como un túnel. De mí huían los pájaros

y en mí la noche entraba su invasión poderosa.

Para sobrevivirme te forjé como un arma,

como una flecha en mi arco, como una piedra en mi honda.

Pero cae la hora de la venganza, y te amo.

Cuerpo de piel, de musgo, de leche ávida y firme.

Ah los vasos del pecho! Ah los ojos de ausencia!

Ah las rosas del pubis! Ah tu voz lenta y triste!

Cuerpo de mujer mía, persistirá en tu gracia.

Mi sed, mi ansia sin limite, mi camino indeciso!

Oscuros cauces donde la sed eterna sigue,

y la fatiga sigue, y el dolor infinito.

Poema 1 En su llama mortal la luz te envuelve.

Absorta, pálida doliente, así situada

contra las viejas hélices del crepúsculo

que en torno a ti da vueltas.

Muda, mi amiga,

sola en lo solitario de esta hora de muertes

y llena de las vidas del fuego,

pura heredera del día destruido.

Del sol cae un racimo en tu vestido oscuro.

De la noche las grandes raíces

crecen de súbito desde tu alma,

y a lo exterior regresan las cosas en ti ocultas.

de modo que un pueblo pálido y azul

de ti recién nacido se alimenta.

Oh grandiosa y fecunda y magnética esclava

círculo que en negro y dorado sucede:

erguida, trata y logra una creación tan viva

que sucumben sus flores, y llena es de tristeza.

Poema 2

Veinte poemas de amor y una canción desesperada Pablo Neruda

Página 17


tu boca que es tuya y mía tu boca no se equivoca te quiero porque tu boca sabe gritar rebeldía

defender la alegría como un derecho defenderla de dios y del invierno de las mayúsculas y de la muerte de los apellidos y las lástimas del azar y también de la alegría

P O E S Í A

TE QUIERO Tus manos son mi caricias mis acordes cotidianos te quiero porque tus manos trabajan por la justicia si te quiero es porque sos mi amor mi cómplice y todo y en la calle codo a codo somos mucho más que dos Tus ojos son mi conjuro Contra la mala jornada Te quiero por tu mirada Que mira y siembra futuro tu boca que es tuya y mía tu boca no se equivoca te quiero porque tu boca sabe gritar rebeldía si te quiero es porque sos mi amor mi cómplice y todo y en la calle codo a codo somos mucho más que dos y por tu rostro sincero y tu paso vagabundo y tu llanto por el mundo sos pueblo te quiero y porque amor no es aureola ni cándida moraleja y porque somos pareja que sabe que no está sola te quiero en mi paraíso es decir que en mi país la gente vive feliz aunque no tenga permiso si te quiero es porque sos mi amor mi cómplice y todo y en la calle codo a codo somos mucho más que dos

USTEDES Y NOSOTROS

Ustedes cuando aman exigen bienestar una cama de cedro y un colchón especial nosotros cuando amamos Es fácil de arreglar Con sábanas qué bueno sin sábanas da igual Ustedes cuando aman calculan interés y cuando se desaman calculan otra vez nosotros cuando amamos es como renacer y si nos desamamos no la pasamos bien ustedes cuando aman son de otra magnitud hay fotos chismes prensa y el amor es un boom nosotros cuando amamos es un amor común tan simple y tan sabroso como tener salud ustedes cuando aman consultan el reloj porque el tiempo que pierden vale medio millón nosotros cuando amamos sin prisa y con fervor gozamos y nos sale barata la función ustedes cuando aman al analista van él es quien dictamina si lo hacen bien o mal nosotros cuando amamos sin tanta cortedad el subconsciente piola Se pone a disfrutar ustedes cuando aman exigen bienestar una cama de cedro y un colchón especial nosotros cuando amamos es fácil de arreglar con sábanas qué bueno sin sábanas da igual

DEFENSA DE LA ALEGRÍA Defender la alegría como una trinchera defenderla del escándalo y la rutina de la miseria y los miserables de las ausencias transitorias y las definitivas defender la alegría como un principio defenderla del pasmo y las pesadillas de los neutrales y de los neutrones de las dulces infamias y los graves diagnósticos defender la alegría como una bandera defenderla del rayo y la melancolía de los ingenuos y de los canallas de la retórica y los paros cardiacos de las endemias y las academias defender la alegría como un destino defenderla del fuego y de los bomberos de los suicidas y los homicidas de las vacaciones y del agobio de la obligación de estar alegres defender la alegría como una certeza defenderla del óxido y la roña de la famosa pátina del tiempo del relente y del oportunismo de los proxenetas de la risa defender la alegría como un derecho defenderla de dios y del invierno de las mayúsculas y de la muerte de los apellidos y las lástimas del azar y también de la alegría

Poemas de Mario Benedetti

Nosotros cuando amamos es un amor común tan simple y tan sabroso como tener salud

Página 18


M O N O G R À F I C D A N I E L A R E N A S Página 19


Sólo tu cuerpo

y la belleza de tus gestos.

No me cuentes la historia de tus días.

Que sus páginas en blanco

me impidan remontar

el curso de tu río, y si en la noche

te cercan mis preguntas

invéntate una vida

en la que tú y yo seamos

otros que tú y yo sólo conocemos

y que existimos

por el amor del instante.

Y cuando el amor cese

no habrá espacio para el dolor

pues sólo existíamos

como aquellos que se amaban.

DANIEL ARENAS

LA CALLE Para Cristina Llopis A veces su memoria dilata el horizonte

de mi insignificante vida. Si algo tiene el recuerdo es que puede

volver a repetirse eternamente: instantáneo y leve como una renuncia

nos devuelve infinito el sueño de un instante

La he dejado a la puerta de su casa, sus ojos insumisos brillan de deseo. Altas estrellas vigilan la noche y un temblor impreciso conmueve su barbilla mostrando la dureza de ciertos momentos pasajeros. Más tarde, colgados del teléfono, hablamos durante horas jalonando el vacío de palabras inmensas.

La mañana confunde su forma con la lluvia, cruza una sombra la calle del silencio y desciende suave como la brisa el aroma blanco y estrellado del azahar. Un sol limpio y joven brilla en los adoquines; las macetas que penden de los balcones muestran un verde orgulloso y salvaje.

Al llegar a su puerta la llamo por su nombre. He comprobado los buzones antiguos, una señora me mira extrañada. He acariciado el pasamanos que sube hasta su casa. El edificio, según informa un cartel, será pronto derribado, hacen falta oficinas en la muy noble y leal ciudad.

Todo permanece en ti como una calle, como una luz, como una voz y como una esperanza. El resto es tiempo.

M O N O G R À F I C D A N I E L A R E N A S

Honra en ti las altivas luminarias

de tu deidad indómita, solemne

triunfador de vacíos; de tus labios

destierra las palabras y pronuncia

bajo el sello de algunas venerables

alocuciones de silencio, cuerpo

que se extiende en bandadas migratorias

hacia los límites de la esperanza.

Perfecto es quien reposa en el ataúd

sus miembros vigorosos bajo el viento

solar en los confines del planeta.

Y si a su alma un día retornase

la locura, tened misericordia

de quien un tiempo fue como los dioses

DANIEL ARENAS

Página 20


DANIEL ARENAS

M O N O G R À F I C D A N I E L A R E N A S

EL AMANECER Hablaban desde el amanecer

Los espejos reflejaban el deseo

contenido de sus cuerpos.

Dejaban los vasos su huella

en el cristal de la mesa

y las palabras susurradas

se sumergían en sus conciencias

a través de la piel.

Una atmósfera de asentimiento

los envolvía perdidos en la neblina

del tabaco. Sus ojos eran faros

en medio de la noche.

Podían albergar toda la ternura

y todo el deseo y flotaban,

solos, en medio del mundo.

Eran más fuertes que la vida.

El alba supo aún de sus cuerpos

desnudos.

Mirando la playa

solitaria desde la ventana,

él recuerda su sedoso pelo,

tenía el color de los sueños.

EL SUEÑO

Ejecutoria de ortigas para tus manos sedientas

el hueso cuelga del ojal de tu garganta

y se columpia sin sonrisa por los desmontes del sueño,

sólo el viento de tus ojos errantes

se queda sin el pájaro que canta sobre un corazón

solitario

Los trenes del sueño horadaron la noche de secretos

túneles

mientras de tus bolsillos caían estrellas apagadas.

Y el faro gira sin sonido

repartiendo breves esquelas de soledad sin furia

De las antorchas de la luna

cuelgan tus botas vacías

Página 21


ELLA

Ella es un nomeolvides

Aflora en su garganta mi nombre

como si retumbase el pez de su vientre.

A veces sólo vivo de beber su agua,

su agua tibia como besos,

como pradera en primavera

que pone olvido al frío de las ciudades.

Ella, que no entiende de versos,

sabe rimar en consonante

su cuerpo con el mío.

Está claro que no cabe

un fonema entre nosotros,

tan sólo la “y” queda temblando

entre sus piernas

uniendo oraciones y cópulas

hasta quedar frases con su nombre.

Y enlaza su boca con mi boca

y añade su seno a mi mano

y tiembla y se abate y transita

principio y fin por mis ojos.

Hemos recorrido todas las estrofas;

su cuerpo sabe de rimas encadenadas

y abrazadas y se demora en los versículos

esperando un encabalgamiento.

Su vida y sus orgasmos unen la “a”

con la “y”, fin y principio

entre los barrotes de mis manos.

Y en un ¡AY! lento que sube y sube,

se agranda y precipita,

nos cabe todo el alfabeto

Daniel Arenas

A LOS ANÓNIMOS GUARROS QUE CADA DIA ENSUCIAN LA

TAPA DEL INODORO

Dime, so tio guarro, ¡por tu vida!

cómo es que siempre aciertas en la tapa

¿ es que tu arma tal vez no tiene mira?

Fileno, si ocasión en la milicia

de ejercitar el arma no tuviste,

recíclate, aprende rápido e insiste

y no cometas actos fratricidas.

Que si hartos estamos de tu orina

y de irla absorbiendo con papeles,

terminaremos, lo que no imaginas,

por obligarte a recoger tus mieles,

nombrarte coronel de la letrina

y coronarte con un mocho por laureles

Daniel Arenas



CEREMONIA ¿Qué sentido podía tener todo aquel ritual? ¿ Era el dolor íntimo, la timidez, el miedo a perder las imágenes, a que no tornaran del pasado tal como él las veía, a que al proyectarlas o compatirlas con su mujer perdiesen todo su brillo, todo su esplendor, la alegría y la tristeza que su recuerdo le infundían? De vez en cuando, en una ceremonia silenciosa y solitaria, sacaba del cajón la cajita, que guardaba bajo llave, de papeles para el asma del Dr Andreu, donde atesoraba las fotografías y recuerdos de su familia. En la casa no había ningún cuadro, ningún objeto que los recordase. ¿ Cuá-les eran los lazos que unían a aquel hombre rubio de melancólicos ojos azules a su pasado? Todo lo guardaba dentro de sí temeroso de su enormidad, de que el contacto con los otros pudiese deshacerlo. Era el dolor íntimo, el recuerdo teñido en las tardes de otoño con la melanco-lía del pasado, lo que le llevaba a abrir la caja. Iba pasando muy lenta-mente las fotografías mientras volvía a revivir las escenas de su in-fancia. No podía comprender cómo toda la vida estaba contenida en aquellas imágenes que, sólo al calor de su memoria, volvían a recobrar-

la ahora de manera dolorosa y punzante. Notaba que lo ahogaba el dolor; veía a sus hermanas corriendo por el ancho patio; repetía sus nombres y olvidado del instante, parecía vivir de nuevo en el pasado. ¿ Es que acaso el pasado podía ser compartido? ¿Quién puede comprender nuestras más íntimas vivencias? ¿ A quién comunicar lo que el sentía y para qué?. Sólo él se creía oficiante de una religión familiar que no tenía feligreses, sólo él conocía la trayectoria, sólo el podía penetrar los recónditos caminos del recuerdo, para buscar el eco de unas voces, para perseguir el timbre exacto, para infundir vida a las imágenes.

Era de tiempo en tiempo; él sabía esperar; sentía dentro de sí cómo se cargaba, cómo una atmós-fera especial rodeaba sus días; cómo una necesidad lo llenaba hasta hacerse imperiosa. Entonces compren-día que una mañana iba a adelantar su salida del trabajo; intuía que una noche, en el momento en que todos durmiesen, sacaría la caja de las fotografías y estaría en condiciones de volverse a proyectar la película que dentro de sí había grabado y que tantas veces había visto, ahondando en los detalles, tratando de aprehender cada gesto, de fotografiar escenas, de repetir diálogos, para que nunca, nunca, se borraran; porque al mirar sus caras, al escuchar sus voces y sentir sus manos, notaba que las tenía de nuevo y que no podían haber desaparecido de una manera tan radical, tan rotunda y dolorosa, los que con él habían forma-do su familia; compartido ilusiones, risas, carreras y juego y, ya en la adolescencia, secretos que se comu-nicaban apoyándose en el brillo de los ojos; pasiones de contenido colectivo, buscando el mundo y la forma personal de estar en él. Era la forma lo que preocupaba a mi madre, la ausencia de mirada, lo misterioso de la situación, no el hecho de que ella no participase; sabía que en su vida había parcelas que sólo a él le per-tenecían. Comprendía que había fisuras en su vida que sólo a veces su presencia y que tenía que respetar, pues pertenecían a un pasado íntimo y doloroso. Pero estaba bien dispuesta, se sentía capaz de no entro-meterse en ese mundo que él necesitaba aislar, que necesitaba revivir de cuando en cuando porque encon-traba en él la razón de su existencia. Sin embargo, no dejaba de pensar por qué no le decía nada, por qué actuaba de una manera furtiva y secreta, como el que comete un delito. Creía que no era una actitud razo-nable. Mira, Isa, a veces necesito recordar a mi familia y es preciso que esté solo, que nadie me interrum-pa, es una manía mía, pero lo necesito como el aire que respiramos. Ella lo habría comprendido, habría aceptado no compartir su recuerdo porque también era consciente de que era una vivencia de dolor y de muerte tanto como de amor y de vida en la que no podía entrometerse porque no hubiera sabido qué decir y eran historias que quedaban más allá de la que ellos habían comenzado a recorrer juntos

Daniel Arenas



A mis alumnos de Cou

Desde la ventana miró el brillo de los campos, una extraña luz matiza-ba las formas que parecían surgir envueltas en un tiempo sin memo-ria, la ruma flotaba más allá de la vida y el viento no mecía ningún ruido. La asepsia de los pasillos, los infinitos carteles pidiendo silen-cio, las luces parpadeantes como faros remotos perdidos en islas extra-ñas, el olor característico que se pegaba a la lengua y ascendía por el paladar provocando inmediato rechazo y la sensación de frío que con-vocan las pesadillas en el sueño, las puertas que se abrían tocadas por manos impalpables, ese miedo disfrazado de silencio que recorría el ámbito y se concentraba en la sala de espera donde seres sonámbulos sentían el peso del destino. Unidos todos por la secreta ceremonia de la espera consumían cigarrillos hundidos en sillones donde los cuer-pos se deslizaban adoptando, poco a poco posturas fetales, como si an-tes el dolor y la vejación se refugiaran en las tinieblas intrauterinas. Sentía las voces en el jardín, el sol ya estaba alto, la mañana había ido girando de manera furtiva y ahora apenas tenía tiempo para cumplir sus deseos. Estaba a punto de terminar la historia y no quería perderse el final de esa atmósfera que envolvía a los personajes y en la que se sentían como impulsados por deseos que los hacían desconoci-dos a ellos mismos. No quería comprender el juego de simetrías que era la vida: ese continuo dar vueltas para volver siempre a los mismos escenarios y cometer las mismas traiciones, esa huída hacia delante pegado a los muros de calles solitarias, vacilando siempre con las ma-nos abiertas en la oscuridad a la hora de abrazar a tantos desconoci-dos, porque ¿a quién pertenecían los rostros que sonreían o miraban torvamente, que aparecían y se transformaban en una continua meta-morfosis donde aprehender un gesto, recordar una voz, se tornaban hechos imposibles? La densidad del humo, las manoseadas revistas en las que la impotencia había dejado sus huellas en multitud de doble-ces, el dolor que se recostaba en las paredes y caía falto de resistencia deslizándose por corredores hasta encontrar esa zona neutra donde se consumían bebidas y aumentaba el volumen de las voces, como si allí se hubiera pactado una tregua con lo que habría de ser y, olvidados por un instante, la vida adquiriese de pronto la densidad del tecnico-lor. Pero era sólo un momento, sabían que cuando saliesen las voces irían amortiguándose, sus pasos se irían coagulando y sus movimien-tos tornándose en una abulia cargada de presagios. De pronto recordó su cara, la vio más allá del espejo en una habitación imaginaria, no sabía el tiempo que llevaba sin mirarse, siempre temió esa ceremonia en la que por un instante el cristal podía devolverle su vacío. Recons-truyó los rasgos, huyó del perfil que convocaba madrugadas de hielo y convocó el brillo de sus ojos que miraban desde la ventana un mundo de ventanas a donde se asomaban los rostros de los que había escapa-do la muerte Daniel Arenas



E N T R E V I S T A A D A N I E L A R E N A S

1-¿ Piensa que su carácter está basado en la educación que recibió de su familia?

En mi familia somos todos muy diferentes. La forma de pensar la recibí de mi abuelo. Aunque el carácter es diferente, yo tengo más humor que él. Mi madre y yo somos completa-mente opuestos. A mi padre no lo conocí lo suficiente, pero sus amigos me han dicho que tam-bién tenía mucho sentido del humor.

2-¿ En su infancia era un estudiante aplicado?

No lo recuerdo, aunque sí que hay algo que no he olvidado, y es lo doloroso que me resultaba volver a la escuela después de las vacaciones. Para mí era como ir a un entierro.

3-¿ Qué asignatura le gustaba más en el Instituto?

La Historia, la Geografía y la Literatura en este orden.

4-¿ Un libro que le haya marcado?

La poesía de Juan Ramón Jiménez leída en la adolescencia.

5-¿ Por qué estudió Magisterio, Pedagogía y Lengua?

Estudié Magisterio en Córdoba y luego Filosofía y Letras licenciándome en Pedagogía en Madrid. Los métodos de enseñanza siempre me han resultado interesantes, la forma de hacer llegar los conocimientos al alumnado. Pero, me considero un lector empedernido, y deci-dí, y me esforcé para poder dedicarme a dar clases de Lengua y Literatura.

6-¿ Cuándo empezó a escribir?

Escribo desde que era adolescente, aunque escribía unos poemas realmente malos. El primer libro que escribí fue un libro de matemáticas. Con los estudios y las oposiciones dejé de escribir, aunque yo siempre había querido hacerlo. Cuando llegué a Algemesí, después de unos años dedicados a formarme como profesor, pude dedicarme por fin a ello.

7-¿ Sobre qué temas escribía al principio?

Al principio la poesía que estaba de moda era de crítica social; y yo escribía poesía amorosa. Parecía desfasado, pero era lo que sentía, y una poesía que no sea sincera es menti-ra, se ve enseguida. Además hacer poesía política es muy difícil, casi siempre se hace una poe-sía de partido, prima lo político sobre lo poético.

8-¿ Por qué se decidió por la enseñanza?

Hablando con mi hermana, llegamos a la conclusión de que me viene de familia. Mi bisabuela enseñaba a mucha gente, pero sin ser maestra, en una escuela nocturna. Mi abuelo tenía una zapatería, y allí educaba a los obreros; leían el periódico en voz alta y lo comenta-ban, para que encontraran y descubrieran la vida, para hacerlos críticos, además trataba de aconsejarles en los hábitos sociales y pretendían que no fumasen y que bebieran con modera-ción

9-¿Qué opina del sistema educativo actual?

La ESO no representa ninguno de los problemas que podía tener planteados la Educa-ción en España; ella misma se ha convertido en “el problema”. Pretenden que tratemos a to-dos los alumnos de la misma forma, cuando todos son personas diferentes. Además, tenemos que aguantar al bueno, al listo y al malo. Siempre rige la ley del malo, porque tiene “derecho” a la enseñanza y no lo podemos echar de clase, en perjuicio del que tiene ganas de estudiar que es para lo que existen los centros de enseñanza. El hecho de que en ciertos cursos no repitan hace que queden retrasados con respecto a sus compañeros y ningún programa de adaptación sustituye con eficacia –y si no que lo demuestren- al hecho del repetir, por ejemplo con un profesor que es especialista en enseñar a leer y a escribir en 1º de primaria.

.

Página 25

Punt i seguit Número 1 E N T R E V I S T A A D A N I E L A R E N A S

Página 25


E N T R E V I S T A A D A N I E L A R E N A S

10-¿Que método educativo considera más eficaz?

El humanístico, donde la relación entre el profesor y el alumno sea muy estrecha. El profesor pueda ayudar al alumno no sólo en los aspectos académicos, sino también persona-les. Se trata de hacer aflorar entre los alumnos un espíritu crítico, que tengan su propia idea sobre el mundo y su situación en el mismo; que no sean porosos a la propaganda del tipo que sea.

11-¿Cuál de sus libros le gusta más?

De novela, Bajo los árboles azules, trata de la traición de los sueños y la asincronía de los sentimientos; de poesía, Límites, aquí una voz se lamenta por el dolor de la pérdida y al mismo tiempo descubre, a través del dolor, los límites del propio dolor, del amor, de la muerte y la posibilidad de la belleza y la vida, que en medio de la tragedia, nos alientan y acompañan. Ninguno está publicado, pero espero que lo estén algún día.

12-¿Qué opinión le merece el cine actual?

Hay películas muy buenas, pero también muy malas. Las típicas películas americanas se basan en la velocidad y pretenden alienar al espectador, por lo que son malísimas. Lo que les importa es el número de coches reventados en una escena o el de muertos al final de la película.

13-¿Cree que el cine español está despertando?

Si, evidentemente. Además con películas magníficas de todos los géneros, por ejem-plo “Instinto” de Fresnadillo. Han surgido también nuevos directores. Aunque también hay algunas películas de humor grueso, o sea chabacanadas, que son malísimas.

14-¿Desea añadir algo más?

Nada, que vaya bien la revista y que pongáis mucho entusiasmo y muchas ganas.

Mª Gracia Tortajada y Elisa Buil

Página 26


La ESO no representa ninguno de los problemas que

podía tener planteados la Educación en España; ella

misma se ha convertido en “el problema”.

E N T R E V I S T A A D A N I E L A R E N A S Página 26


¿Qué hacen durante el

viaje para no aburrirse?

¿Cuál ha sido la causa del

cese del entrenador? ¿Dónde has comprado ésto?

¿Qué ofrecen para comer en ese restaurante?

¿Qué os falta para acabar de comer?

J E R O G L Í F I C O S E N C A S T E L L A N O Página 27


¿Por qué bostezas?

PUZZLE

JOC DE LÒGICA

Días de relax Después de un ajetreado año, estas cuatro mujeres coinciden en una aspiración co-mún: pasar sus vacaciones en una isla soleada. Pero, ¿a qué lugares han planeado ir, con que compañía de vuelo y por cuánto tiempo?. Con las pistas de abajo, puedes averiguarlo. 1. Diana ha planeado ir a Lanzarote 2. La que va a volar con SABENA pasará siete días en su isla elegida 3. Lufthansa es la compañía elegida por la que viajará a Tenerife 4. La que volará con Air France cuenta con 15 días de descanso 5. Carolina se tomará 10 días de relax 6. La que viajará con Iberia se ha reservado más días que quién viajará a Mallorca 7. Luisa no piensa ir a Ibiza 8. María, que no verá Tenerifetiene programados 14 días de ocio

Nombre Isla Compañía Días

Carolina

Diana

María

Luisa

P U Z Z L E I J O C D E L Ò G I C A Página 28


UN HOME LI DIU A LA SEVA ESPOSA: —QUAN M’HAJA DE MORIR, VULL QUE

M’ENTERREN EN LA MAR. —I AIXÒ PER QUÈ?

—PERQUÈ LA TEVA MARE EM VA PROMETRE QUE EL DIA QUE JO EM MORIRA, BALLARIA

SOBRE LA MEVA TOMBA !

—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI NO SABEN PRONUNCIAR EL MEU NOM!

—TRANQUIL, ASFAKSDFHASIFISJDFHSAKF , JA SE L’APRENDRAN.

EN EL PATI D’UN MANICOMI, UN VIGILANT

OBSERVA UN DELS INTERNS, QUE S’ESTÀ PASSEJANT AMB UNA CARRETILLA

TOMBADA CARA AVALL: —PERÒ ANEM A VEURE, PER QUÈ PORTES

AIXÍ LA CARRETILLA ? —VOSTÈ CREU QUE ESTIC FAVA?— REPLICA

ENFADAT —. AHIR ME LA PLENAREN D’ARENA I NO VEGES COM PESA!

AIXÒ FOU UNA VEGADA UNA SENYORA TAN “PIJA”, TAN “PIJA”, TAN “PIJA”, QUE FUMAVA CAIXIUES I CAIXIUES DE CIGARRETS RUBIOS

PER A TENYIR-SE ELS PULMONS!

UNS XIQUETS ESTAN ARMANT UN ESCÀNDOL EN LA SEUA HABITACIÓ. LA

MARE DIU: —ALBERT! PERÒ QUÈ ESTÀS FENT? —RES, MARE— RESPON EL XIQUET.

—I TU, JOSEP? —JO?, LI AJUDE, MARE.

—SAPS QUIN ÉS EL LLOC PREFERIT DE

VACANCES DE LES MÒMIES? —EL MAR MORT!

—SAPS QUÈ FA L’HOME LLOP DE LEPE AMB

UN TRACTOR? —SEMBRAR EL PÀNIC!

—PARE, VAIG A CASAR-ME.

—AH!, DE VERES? I AMB QUI? —AMB LA MEVA ÀVIA.

—COM? PERÒ AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE, NO POTS CASAR-TE AMB MA MARE

—PER QUÈ NO? VAIG PROTESTAR JO QUAN TU ET CASARES AMB LA MEVA?

UN JOVE CONDUEIX AMB UNA SOLA MÀ, MENTRE, AMB L’ALTRA, ABRAÇA A LA SEVA NÓVIA. APLEGA LA POLICIA DE TRÀFIC I LI DIU: —UTILITZE LES DOS MANS, JOVE. —SI , JA HO HAVIA PENSAT, PERÒ ALESHORES COM CONDUISC?

EN CLASSE DE MATEMÀTIQUES, UN PROFESSOR LI PREGUNTA A UN ALUMNE: —CARLES, TENS 20 EUROS EN UNA BUTXACA I EN L’ALTRA EN TENS 40, QUÈ ÉS EL QUE TENS? —EL PANTALÓ DE MÓN PARE!

—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI EM DIUEN QUE SÓC NERVIOSA . —QUÈ DIUS XIQUETA? —ODIE REPETIR LES COSES.

EN L’ÒPERA: —MIRA! —LI DIU LA DONA AL SEU HOME PEGANT-LI UNA COLZADA—, EIXE HOME DEL PALCO DEL COSTAT ESTÀ RONCANT. —I PER AIXÒ EM DESPERTES?

—MARE, MARE, EN EL COL·LEGI EM DIUEN L’OREAL. —PER QUÈ, FILLA? —PERQUÈ JO HO VALC!

ERA UN XIQUET TAN BABAU, TAN BABAU, TAN BABAU QUE LA MESTRA BORRAVA LA FEINA DE LA PISSARRA I ELL LA BORRAVA DEL SEU QUADERN.

UNA DONA ESCOLTA EL SOROLL DE PLATS TRENCATS EN LA CUINA I PREGUNTA : —MÉS PLATS, ROSELLA? —NO, SENYORA, MENYS.

—MARE, MARE M’HAS MENTIT. EL MEU GERMÀ NO ÉS UN ÀNGEL. —CLAR QUE NO HO ÉS. —NO, PERQUÈ QUAN EL VAIG TIRAR DES DEL TERCER PIS, NO VA VOLAR.

ANNA BORRÀS

A C U D I T S Página 29


SI PUDIERA IMAGINARTE (Tamara)

SI PUDIERA IMAGINARTE CAMBIARÍA TO-

DO, HOY NO PUEDO IMAGINARTE DE OTRO

MODO. SI PUDIERA ESTAR CONTIGO,

ALEJAR DE MI DESTINO Y SOÑAR. SI PUDIERA IMAGINARTE, CONOCERTE,

ENAMORARME DE TI. SI PUDIERA IMAGINARTE.

SI PUDIERA IMAGINARTE COMO UNA ES-TRELLA,

REINARÍAS EN MIS NOCHES CON TU ESTE-LA,

O PERDERÍA LA INOCENCIA, RECORRIENDO TU SILUETA,

PASEANDO POR TU PELO , O MORIRÍA YO DE CELOS.

SI TE TUVIERA. SI PUDIERA IMAGINARTE.

ESTRIBILLO:

SI PUDIERA IMAGINARTE, VOLVERÍA A VIVIR EN TU MUNDO IRREAL,

PREFIERO ESTAR ENTRE TUS SUEÑOS, A VIVIR EN MI DESTINO Y NO AMAR,

SI PUDIERA IMAGINARTE. SI PUDIERA IMAGINARTE,

NO PODRÍA DEJAR JAMÁS DE SOÑAR, DESPERTAR EN TUS MAÑANAS,

CONTAGIARTE CON MIS GANAS DE AMAR, SI PUDIERA IMAGINARTE.

SI PUDIERA…

SI PUDIERA IMAGINARTE COMO ANTES, HOY VOLVERÍA A VISITARTE TANTAS VE-

CES, SI PUDIERA DESNUDARTE

O SENTIRTE EN CUALQUIER PARTE, PERDERÍA MIS SENTIDOS,

VENDERÍA HASTA MI ALMA POR ESTAR CONTIGO.

SI PUDIERA IMAGINARTE, NO VOLVERÍA A VIVIR JAMÁS

SIN TI NO TIENE SENTIDO, NO QUIERO AMAR SI NO ES CONTIGO.

SI PUDIERA…

ESTRIBILLO

FÍJATE BIEN

(JUANES)

TE HAN QUITADO LO QUE TIENES, TE

HAN ROBADO EL PAN DEL DÍA, TE HAN SACADO DE TUS TIERRAS Y NO

PARECE QUE TERMINA AQUÍ. DESPOJADO DE TU CASA, VAS SIN RUM-

BO A LA CIUDAD, SOS EL HIJO DE LA NADA , SOS LA VIDA

QUE SE VA.

ESTRIBILLO 1: SON LOS NIÑOS, SON LOS VIEJOS, SON LAS MADRES, SOMOS TODOS.

CAMINANDO, NO TE OLVIDES DE ESTO NO, NO, NO.

ESTRIBILLO 2:

FÍJATE BIEN DÓNDE PISAS, FÍJATE BIEN CUANDO CAMINAS, NO VAYA A SER QUE UNA MINA, TE DESBARATE LOS PIES, AMOR.

FÍJATE BIEN DÓNDE PISAS, FÍJATE BIEN CUANDO CAMINAS, NO VAYA A SER QUE UNA MINA,

TE DESBARATE LOS PIES.

YA NO SÉQUIEN ES EL DUEÑO, DE TU VIDA Y DE LA MÍA,

SOLO SÉ QUE HAY UN CUENTO, QUE NO PARECE QUE TERMINE AQUÍ.

Y COMO DICEN EN LOS DIARIOS, Y COMO DICEN EN LA TELE,

Y COMO DICEN EN LA RADIO, QUE NO PARECE QUE TERMINE AQUÍ.

ESTRIBILLO 1 ESTRIBILLO 2

POR FAVOR. ESTRIBILLO 2

AMOR. ESTRIBILLO 2

AMOR.

PORQUE ELLOS NO VAN A BUSCARTE, ELLOS NO VAN A SALVARTE,

ELLOS NO VAN, ELLOS NO VAN, NO, NO,

TÚ NO LO VAS A CREER. (BIS) ANNA BORRÀS

C A N Ç O N S Página 30


ACTUALITAT INFORMÀTICA La marca Benq ha estat a l’alça des de fa ja 1 any, de la qual el major rendiment econòmic ha estat la fabricació de càmeres digitals que es poden adquirir a un preu assequible a qualsevol butxaca. En concret, aquesta està sobre els 120 €. Aquesta càmera disposa d’un complet sistema d’alta tecnologia al qual s’incorpora el reproductor mp3 i la gravació de vídeos domèstics

PLACA BASE AMD

La placa base es considera el tronc de l’ordinador, aquesta placaés un tronc de bona traça. Amb ella es poden realitzar quasi totes les accions actuals que, si més no, són moltes i molt variades. Podem disfrutar dels jocs d’última hora, com el “Far Cry” o el “Counter Strike Condition Zero”, disfrutar de les millors pel·lícules o obtenir una navegació excel·lent per l’inter-net

PÀGINES WEB INTERESSANTS

www.estasmuerto.com

Aquesta pàgina et pot mostrar la data i la manera en què et vas a morir. Un nou “Rappel” de la pantalleta.

www.jippii.es

Aquesta pàgina disposa jocs com el billar, el més conegut, en la qual pots retar a persones connectades i jugar contra elles

www.discotecachocolate.com

Chocolate? No és el dolç, sinó la discoteca més concorreguda pels joves amants de la música més canyera de tot el món.

www.bananasmaxidisco.com

Bananas, la mítica disco en què tots els crios comencen a anar a discoteques, l’inici d’una història que “no s’acabarà mai”.

www.apachedisco.com

Fa un any que obriren les portes a la gent i ja s’ha convertit en una de les millors discoteques del món. Amb dues discoteques més (Sioux i Apache Beach), s’ha convertit en una multinacional de discoteques.

A C T U A L I T A T I N F O R M À T I C A Página 31


www.elcodigodavinci.com

Aquesta pàgina va referida al llibre “El código DaVinci” en la qual mostra el relat apassionant d’aquesta història.

www.hotmail.com

Hotmail, juntament amb MSN, han creat un sistema de comunicacions anomenat “MSN Messenger” en què és senzill crear-se un compte gratuït per poder parlar amb els amics.

www.cadiroig.com

Aquesta pàgina tracta els temes d’independització dels països catalans i la seua proposta cap als joves interessats en col·laborar en aquesta acció que donarà molt de parlar.

www.freecatalonia.com

Aquesta pàgina tracta els temes d’independència dels països catalans i de la seua història i dels seus actes en favor d’aquesta acció que tant s’està estenent entre els joves.

www.minijuegos.com

Lloc en el qual et pots descarregar jocs senzills que ocupen ben poc d’espai i que hi ha de ben variats. Jocs per a passar el temps.

www.capoeirafuriadezumbi.com

Pàgina web en què podem trobar informació sobre la capoeira i les seues claus. També po-dem trobar imatges d’aquesta modalitat de lluita i ball, en les quals podem trobar gent de la nostra propia localitat.

Colin McRae Rally 04

Una de les sagues més valo-rades en el mercat dels jocs de conducció i que ha venut mes de 6 milions d'unitats, re-gressa aquest any amb Colin McRae 4. Aquest quart lliura-ment compte amb un motor gràfic avançat que gestionarà uns entorns espectaculars, amb circuits més detallats per als nous trams de ral·li que s'inclouran en el joc. Les càmeres de repetició també han estat millorades per a ofe-rir les escenes més dramàti-ques i impressionants amb un estil eminentment televisiu

Jocs d’informàtica

A C T U A L I T A T I N F O R M À T I C A Página 32


A C T U A L I T A T I N F O R M À T I C A

Splinter Cell: Pandora Tomorrow

L'essència de la jugabilitat de Pando-ra Tomorrow és la mateixa del primer joc, però els desenvolupadors d'Ubi-soft n'han millorat mil i un detalls. Com a cap de cartell, destaquen les parti-des multijugador. De jocs d'acció en primera persona amb modes de joc online n'hi ha desenes, però els títols de sigil com aquest són molt més es-cassos. Tant en el cas d'Xbox com de PC són una novetat molt benvinguda, i molt ben posada a la pràctica per Ubi-soft. Tots els modes de joc admeten un màxim de quatre persones, dues per bàndol, i es divideixen en dos equips: Shadownet, format per espies i que jugaran en tercera persona, i Argus, mercenaris que hauran d'eliminar els espies en primera persona. Els merce-naris tenen a l'abast tot tipus d'armes, mentre que els espies només poden estabornir i deixar inconscients els enemics. Els tres modes de joc són:

neutralització, on els espies han de trobar uns tubs i neutralitzar-los; extracció, on hau-ran de robar els tubs i portar-los a la zona de fugida; i sabotatge, on hauran de connectar un mòdem als tubs. Els mercenaris sempre tindran la missió d'impedir la feina dels es-pies

Més jocs d’informàtica

Tomb Raider: El ángel de la oscuridad

El joc presenta un nivell gràfic bastant ele-vat, encara que no és la gran meravella que esperàvem ja que el joc s'havia retardat moltes vegades per diferents aspectes i un d'ells era l'apartat gràfic, però com està dit, està molt ben acabat donant-li el toc màgic que sempre caracteritza les aventures de Tomb Raider. Un joc que et revolucionarà la vida quotidiana

Página 33


Saul Peris

C Ò M I C I Página 34


C Ò M I C I I Página 35


DEMOCRACIA:

Gobierno en el

que el pueblo

ejerce la

soberanía

C Ò M I C I I I Página 36


F O T O G R A F I A D E L ’ I N S T I T U T ( R O S A G I S B E R T ) Página 37


Q U I S Ó N E L S P R O F E S ? Página 38


Q U I S Ó N E L S P R O F E S ? Página 39


IES Sant Vicent Ferrer

©2005 Elisa Buil,Anna Borrás, Eva Muriel, Mª Gracia Tortajada, Saul Peris, Juanjo Isach, Alex Pérez , Alvaro Ferris, María Lázaro, Miguel

Piqueras, Francesc Martínez, Daniel Arenas, Isabel Ferragud, Marta Aliñó, Sandra Pellicer etc

I.E.S SANT VICENT FERRER ALGEMESÍ · 2012-09-06 · Miguel Piqueras, Francesc Martínez, Daniel...

Documents

Transcript of I.E.S SANT VICENT FERRER ALGEMESÍ · 2012-09-06 · Miguel Piqueras, Francesc Martínez, Daniel...