I Concurs Microrelats Museu Marítim Barcelona

I Concurs de microrelatsI Concurs de microrelatsI Concurs de microrelatsI Concurs de microrelatsI Concurs de microrelatsde tema maritim de l’MMBde tema maritim de l’MMBde tema maritim de l’MMBde tema maritim de l’MMBde tema maritim de l’MMB

Recull de tots els microrelatsRecull de tots els microrelatsRecull de tots els microrelatsRecull de tots els microrelatsRecull de tots els microrelats

‘‘‘‘‘

Acabava de trepitjar la coberta...Acabava de trepitjar la coberta...Acabava de trepitjar la coberta...Acabava de trepitjar la coberta...Acabava de trepitjar la coberta...

Amb la col·laboracio de:Amb la col·laboracio de:Amb la col·laboracio de:Amb la col·laboracio de:Amb la col·laboracio de:¨ ’¨ ’¨ ’¨ ’¨ ’.....

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans el recull de tots els microrelats que s’han presentat al «I Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítimde Barcelona», fruit d’un projecte que el museu va engegar amb dues motivacions principals: d’una banda, obrir una nova via de diàlegamb persones que no havien participat abans dels serveis del museu; i d’una altra, obrir una nova via d’apropament a la cultura marítima.I, què millor combinar literatura i mar.

El període de presentació dels microrelats ha estat des del 7 de gener fins l’1 d’abril de 2013. Cal dir que la resposta ha superat ambescreix les nostres expectatives. Hem rebut un total de 316 microrelats, repartits en quatre categories: 10-12 anys; 12-14 anys; 14-15 anysi majors de 16 anys.

Hi ha hagut participació de persones de totes les edats i d’una àmplia varietat de procedències geogràfiques: hem rebut relats des dellocs tan inesperats com Alemanya o Japó, i s’han animat a redactar-ne, des d’infants de 10 anys fins a «joves» de 77.

Des de l’MMB volem agrair l’esforç dels escriptors i escriptores que han fet realitat aquesta activitat i que han aconseguit que hagi estat totun èxit. Esperem retrobar-nos amb tots plegats, i amb molts més col·laboradors nouvinguts en futures edicions.

Us animem a llegir les seves obres, petites mostres de la gran passió que els participants tenen pel mar i l’escriptura.

Novament, gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «I Concurs de Microrelats de tema marítim de l’MMB».

Ésta es la recopilación de todos los microrrelatos que se han presentado en el I Concurso de Microrrelatos del Museu Marítim de Barcelona,fruto de un proyecto que ha puesto en marcha el museo, con dos motivaciones principales: por un lado, abrir una nueva vía de diálogo conpersonas que no han participado antes de los servicios del museo; y por el otro, abrir una nueva vía de acercamiento a la cultura marítima. Y quémejor manera que combinando la literatura y el mar.

El periodo de presentación de los microrrelatos ha sido del 7 de enero al 1 de abril de 2013. Hay que decir que la respuesta ha superado concreces nuestras expectativas. Hemos recibido un total de 316 microrrelatos, distribuidos en cuatro categorías: 10-12 años; 12-14 años; 14-15 años ymayores de 16 años.

Ha habido participación de personas de todas las edades y de una amplia variedad de procedencias geográficas: hemos recibido relatos desdelugares tan inesperados como Alemania o Japón, y se han animado a redactar relatos desde niños de 10 años hasta “jóvenes” de 77.

Desde el MMB queremos agradecer el esfuerzo de los escritores y escritoras que han hecho realidad esta actividad y que han conseguido que hayatenido este gran éxito. Esperamos reencontrarnos con todos ellos, y con muchos más colaboradores en futuras ediciones.

Os animamos a leer sus relatos, pequeñas muestras de la gran pasión que los participantes sienten por el mar y la escritura.

Nuevamente, gracias a todos por vuestra participación en el I Concurso de Microrrelatos del Museu Marítim de Barcelona

PRESENTACIÓN

LAS HISTORIAS DELBERGANTÍNPrimer premi de la Categoria AYo era un joven marinero en aquellos tiempos, sinexperiencia alguna, ansioso por aprender y ganaralgún dinero.Acababa de pisar la cubierta de mi primer bergan-tín cuando sentí que el mismo barco queríacontarme sus historias. Una sensación indescrip-tible me llevó a un mundo de recuerdos detiempos pasados, que embargaron mi mente.Un gran capitán que lo llevó por rutas jamásconocidas en el océano, piratas que lo atacaronpero nunca lo vencieron, marineros fieles que nolo abandonaron, islas desiertas con tesorosenterrados, preciosos cantos de sirena queembelesaban a cualquiera, monstruos espeluz-nantes que con valentía vencían los tripulantes,tierras por descubrir, culturas por conocer...Si esas eran las aventuras del bergantín, yoquería vivirlas con él. Por fin, había encontrado milugar.

Pseudònim: Miss JokerNom: Miriam Ramos Núñez

COM VIU UNA AVENTURA DEMAR UNA FUTURA SOPA DETORTUGASegon premi de la Categoria ASóc la tortuga de la reina Isabel, menjo gambetescada dia, tinc un toll d'aigua i incrustacions dediamants a la closca. Avui la reina ha volgut anarde viatge per mar. Barbablava, el pirata mésferotge, ha tardat en ensumar-nos, per això elsaltres se li han avançat. En el moment que elmariner que em portava acabava de trepitjar lacoberta me'n vaig adonar, estava en un vaixellpirata. A la reina l'han guardat a la bodega. A mim'alimenten bé i em miren de reüll, normal sóctan atractiva... M'han punxat a la closca.Ara fa dies que no menjo, però em miren igual, ésnatural, de cop sento "sopa de..." - jo estavacagada, morta de por - ... Reina Isabel, la tortugaens la menjarem demà.

Pseudònim: JoNom: Gerard Romero Álvarez

ÀNGEL DAURATTercer premi de la Categoria AAquella noia era especial. Era rossa, però lamanera de brillar-li i de voleiar-li els cabells no eradel tot normal. Acabava de trepitjar la cobertaquan la vaig veure, recolzada a la barana, amb elbarret a la mà suau i amb un somriure a la cara,un somriure dolç com la mel. Normalment, jo nohagués aturat la mirada en la seva pell, blancacom la llet, però el sol li feia resplendir el rostred'una manera tan estranya com, alhora, exòtica.Era un parany per als nois com jo.Havia d'apartar la mirada o al final m'enamorariamés del que ja n'estava. Llavors, un home se li vaapropar. Portava un esmòquing que li feia semblarun pingüí, però els anells delataven una granposició social.- Anem, Elisabeth.I aquell àngel daurat va desaparèixer de la mevavida tan ràpid com havia vingut.

Pseudònim: Ante ÒrimNom: Etna Miró Escobar

EL MARINERHi havia una vegada un nen que mai guanyava elsjocs florals. Cada any la seva professora li deia -has estat a punt de guanyar, per a mi el teu conteés el més bonic. Un dia que passejava perArenys de Mar un mariner el va convidar a pujar ala seva barca. Acabava de trepitjar la cobertaquan el mariner li va suggerir que mirant al seuvoltant podia tenir idees per escriure. El nen vaagafar el boli i el full i va fer 10 preguntes a cadapescador, li van parlar sobre la feina al mar i va ferun conte d'allò més divertit. Va tornar a Barcelonai va a anar a l'escola i allà van dir els guanyadors,van dir el seu nom, Joan, estava tan content queno va anar ni a recollir el premi, directament anà adonar les gràcies a aquell mariner.

Pseudònim: MarinerNom: Alba Oliver Mayolas

EL VAIXELL DELS HEROISHi havia una vegada un vaixell, l'Esperança, quenavegava per l'oceà. Un dia uns pirates ximpletsel van voler atacar. Quan un grup d'ells acabavade trepitjar la coberta, els de l'Esperança s'hi vanenfrontar i van poder llençar-los a l'aigua amb elstaurons bojos per atipar-se. I van exclamar:- FOC!!!!!!!!!I sonaven els canons quan ho feien.En un tres i no res la nau enemiga es vaenfonsar. Però abans van agafar el tresor i se'l vanquedar.Eren uns herois amb premi.

Pseudònim: CalicóNom: Blai Valls Massó

EL VIATGE D'EN JOANHi havia una vegada un nen que es deia Joan. Aen Joan li agradava molt viatjar amb vaixell. Undia es va presentar a un concurs de literatura i vaguanyar: un viatge amb vaixell per l'oceà Atlàntic!El dia 31 d'abril van marxar per creuar l'Atlànticdes del Port Olímpic de Barcelona.Mentre anaven navegant anava visitant totes lesparts del vaixell. Li van agradar molt. Acabava detrepitjar la coberta quan de sobte el vaixell es vaenfonsar. Tots van desaparèixer menys en Joan.Quan va ser al fons del mar, ja sense oxigen, dosdofins el van agafar i el van portar cap a lasuperfície.A partir d'aquell dia aquells dofins no van deixarque en Joan anés més sol amb vaixell. Es vanconvertir en els seus millors amics.

Pseudònim: Le petit mitéNom: Adrià Masp Puig

HIJO DE PESCADORDesde que era pequeño mi padre era un pescadornato pero tenía un defecto que era muy severocon mi formación, siempre me obligaba a trabajary me hacía levantarme a las seis de la mañana.Un día cuando íbamos hacia el muelle me encon-tré un yate muy grande y me impresioné mucho.Cuando acababa de pisar la cubierta le preguntéa mi padre: - ¿Cómo has podido comprar talcosa? - y mi padre me contestó: "Lo único quetriunfa en la vida es el esfuerzo y la paciencia".Ese día comprendí por qué mi padre era tansevero conmigo.

Pseudònim: TitanicNom: Pol Sadurní Avilés

LA PERLA ESCARLATAJo era un Home aventurer, em dic Gabriel, i erauna persona curiosa. Fins que un dia al port deBarcelona, vaig anar a visitar un famós vaixell, LaPerla Escarlata. Acabava de trepitjar la cobertaquan de sobte vaig sentir com sota els meuspeus la fusta grinyolava, el vent bufà ben fort i desobte se'm va aparèixer l'esperit del capitàbarbanegra, acte seguit amb una veu que feiavenir esgarrifances va dir: "Qui sou i què hi feu almeu vaixell?" Quan ho vaig sentir, el meu coranava a 1.000 per hora. Després de sentir això,vaig cridar ben fort, però ningú em va fer cas, vaigsortir cames ajudeu-me cap a casa, i un cop allíem vaig tancar i no vaig sortir en tot el dia. Es peraixò que ja no busco més aventures, hedescobert que només porten problemes.

Pseudònim: RalfNom: Gabriel Barroso Gómez

MI QUERIDO CAPITÁNCapitán acababa de pisar la cubierta cuando unruido escandaloso retumbó por todo el barco. Erala hélice que se había enganchado a una red depescar, junto a toda la basura del mar. Siemprehe sido el ojito derecho de mi abuelo, al que todoel mundo llama Capitán por su pasión marina.Para ayudarle, me lancé decidida al agua adesenredar aquello. Y fue en ese momento que vialgo increíble, el mayor vertedero de basuraimaginable. Me quedé alucinada y seguí con mitrabajo de acabar con aquel nudo.Cuando salí del agua convencí a Capitán de quehabía que hacer algo. Y ese fue el principio de laorganización de grupos de limpieza de los mares.

Pseudònim: MattieNom: Marta Hernández Acosta

UNA SENSACIÓ ESPECIALDes de ben petita que m'agrada l'aigua, sobretotels vaixells.Em presentaré. Sóc l'Ona, tinc 10 anys i a casasom tres germanes. Jo sóc la del mig, ara usexplicaré el primer cop que vaig pujar a un vaixell.Vam anar al port de l'Escala, i vam pujar a unvaixell d'un amic nostre, en Miquel. Era un veler,un vaixell a vela.Quan acabava de trepitjar la coberta, vaig sentiruna sensació que em pujava dels peus fins alcap. Era una sensació estranya, com d'alegria,com de... felicitat!Aquell dia va ser magnífic, va ser... especial!!!!!

Pseudònim: OnaNom: Ona Pujol Alsina

VIATGE A LA LLIBERTATAcabava de trepitjar la coberta de les galeres,segué i vaig remar, en aquell moment m'haviafixat en que estava molt tancat i el que tocava eltambor feia el ritme de moure els rems, vaigremar ràpid, estava marejat, tenia ganes devomitar, però si vomitava seria pitjor i em vaigaguantar perquè si parava em donaven amb elfuet. Ja començava a remar altra vegada. Elviatge era molt llarg estàvem al Mediterrani,havíem d'anar a Espanya per recollir menjar. Demenjar ens donaven pa i aigua en poca quantitat.Ens van aixecar tots, arribàrem al port de Barce-lona, vam atracar, baixar i agafar el millor oli i vide Tàrraco, i tornàrem a la Roma Imperial, vaigpensar que sobreviure era un miracle, ja haviacomplert el meu deute per estimar a una patríciasent jo un llibert.

Pseudònim: NinaNom: Maria Guevara Español

Categoria A

2001-20032001-20032001-20032001-20032001-2003(10/11 anys)(10/11 anys)(10/11 anys)(10/11 anys)(10/11 anys)

1

FUGIDAPrimer premi de la Categoria BM’havia quedat adormida llegint a la butaca de lasala d’estar. El rellotge marcava les sis de lamatinada, tota la casa es trobava en silenci.Aquell era el moment, el moment d’iniciar unanova etapa de la meva vida, lluny dels records iemocions que havia d’oblidar. Agafant una vellamaleta de color violat vaig iniciar el camí pelscarrers d’aquella ciutat, que encara dormia. Unmunt de sentiments m’envaïen el cor quanpassava per aquells llocs que tant coneixia.Finalment, vaig arribar al meu destí. Sentia lesonades colpir contra els vaixells, mentre la brisam’acaronava la cara. Acabava de trepitjar lacoberta del vaixell, quan un ancià, que fumava enpipa cara al mar em preguntà on anava. Aquellaveu em va obrir la ment. Per què havia de fugir?No seria millor que fossin els mals records elsque marxessin?

Pseudònim: EstelNom: Laura Alminana Mestres

BELLESA MARINASegon premi de la Categoria BEm llevo amb el cant del gall, és hora de treballar.Acabava de trepitjar la coberta, quan he notat uncalfred, tinc un mal pressentiment. Mar endins,llenço les xarxes a l’aigua, esperant una bonacaptura. Bufa un fort vent de tramuntana:«fiuhhh...» Poc a poc, la son va guanyant labatalla, m’adormo. Al despertar-me sento una veufemenina, dolça, m’atrau, m’hipnotitza idescobreixo una noia, amb aparença inofensivarecolzada al bot, cantant dolçament. Perplex, vaigal seu costat instintivament, cegat pels seusencants. En comptes de cames té cua de peix,en aquell moment caic en la temptació d’apropar-me a l’aigua i és quan ella es converteix en unafera i se m’emporta cap a les profunditats,esquinçant-me la carn mentre lentament sem’esgota l’oxigen. «Una bellesa enverinada m’harobat el cor per seguidament prendre’m la vida»penso abans de descansar en la meva tombasubmarina.

Pseudònim: SidneyNom: Victòria Villalta Badia

EL PETIT VAIXELLTercer premi de la Categoria BAquesta és la història d’un petit vaixell, construïtper un mestre d’aixa a un petit poblet vora el mar.Després de molts mesos dins un taller, el vanamollar a l’aigua neta i cristal·lina, al costat d’ungran iot. Durant uns quants mesos a l’any,aproximadament a les 5:30 del matí, sortiapatronejat per un home no molt jove. Els anysanaven passant tan aviat, que el vaixell ja s’haviatornat molt vellet. Un dia de no molt bon temps,l’home es dirigí cap al vaixell, i quan acabava detrepitjar la coberta va sentir un fort tro. Passat unssegons l’home va veure que del cel queia un llummolt brillant, era un llamp! Després d’uns quantsminuts d’estar inconscient, l’home s’aixeca i veuque el seu vaixell mai més tornarà a sortir anavegar.

Pseudònim: H2ONom: Antònia Rigo Adrover

ACABABA DE PISAR LACUBIERTAViajaba en un barco de vapor, corría por el año1862 cruzando mares sin temor. El capitán nosavisó del peligro de tormenta. Yo acababa depisar la cubierta, todos volvieron a sus camarotes,el viento rugía sin descanso. La gente estabaasustada y el capitán intentaba calmarles cuandoapareció un barco a salvarnos, nos ayudó a salirde la tormenta. La tormenta pasó y todo acabóentonces, el miedo ya no existía.

Pseudònim: El mejor futbolistaNom: Víctor Gonzalez

ALTA MARAcababa de pisar la cubierta, el aire mealborotaba el pelo y, con un suspiro, Jackinterpretó mis sentimientos. Después del largotrayecto de ida hacia un lugar inesperado, con mily un peligros, ahora debía regresar a mi hogar, delque hacía un año que me escapé, y abandoné asu suerte con mis viejos padres dentro, todo parapoder volver a verle.Él estaba allí conmigo, como recordaba la primeravez que subí a un barco, y la última, aunque enaquel instante no lo supe, lo único que tenía enmente era: ¿Qué habrá sido de Richard? Sequedó atrás, en las islas Caimán, rodeado detemerosos tiburones. La respuesta era obvia.Por proa apareció una nave, grande, y sin unabandera que la identificara, el miedo se expandiópor la tripulación.Pocos segundos después, descubrí por qué nollevaba bandera. Aún me arrepiento de ello.

Pseudònim: LuceciteaNom: Sandra Martínez Alonso

AVENTURES EN UN VELEREstava tan feliç, tan feliç, que fins i tot el sol emsomreia. Per fi em vaig poder comprar el veler quetant desitjava, tenia tantes ganes de fer la volta almón!! Just quan acabava de trepitjar la coberta, vavenir el meu millor amic i li vaig explicarl’aventura. Li va semblar bé, i vam anar a fer untomb per estrenar-lo. Li vaig deixar que pilotés ide sobte vaig sentir un BRUM!! Vam xocar contrauna roca. Em vaig enfadar amb ell i el vaig fer foradel veler. Encara enfadada, vaig anar a fer la voltaal món. Però de cop i volta vaig ser jo qui va xocaramb una roca.De sobte, vaig veure un altre vaixell i em vaigadonar de que era ell. Em va rescatar i li vaigdemanar perdó, i tots dos junts vam fer la volta almón.

Pseudònim: Pound the alarmNom: David Cubero

DIARI D’UNA MARINERA12 de juliolLa meva vida és molt avorrida, estic farta detreballar en una ruïnosa taberna, jo vull viureaventures com els mariners que hi vénen aexplicar-nos les seves peripècies.14 de juliolSóc en un vaixell, al ser una dona deien que noservia però amb la meva astúcia vaig vèncer a unmariner que acabava de trepitjar la coberta i emvan acceptar.3 d’agostSóc la dona més feliç del món, estic sortint ambel cuiner, vull estar sempre amb ell.21 de novembreAvui ens ha atacat un vaixell, han mort moltshomes protegint el tresor, entre ells, el cuiner, nosuporto aquest dolor al pit.

21 de novembreFa un any que va morir el meu estimat i no ho pucsuperar. Estic malalta i moriré aviat però el marestà enfurismat i no crec que cap de nosaltressobrevisqui a la tempesta...

Pseudònim: Ploma dauradaNom: Mar Lozano Sans

EL BARCO ENCANTADOLa Perla Roja es un barco encantado. Hace unasnoches llegó a las costas españolas, con unostripulantes viejos y tristes. Por la noche, mientrastodos dormían en sus aposentos, unos marinerosfueron a ver si todo iba bien. No había nadie, perose escuchó: ¡El capitán acaba de pisar lacubierta! Después de eso, el barco zarpó sinnadie a bordo, sin nadie que lo tripulara. Aúnsigue navegando solo por las inmensas aguas.

Pseudònim: MazoNom: Marta Zorita

EL GRUMETE SALVADORHacía mucho tiempo que dos tripulacionesestaban enfrentadas. Un día la tripulación de «ElGrumete» iba a atracar en una ciudad pero los del«Jensen» se les habían adelantado y seenfrentaron en una batalla. Los de «El Grumete»salieron corriendo hacia su barco pero de repentealguien gritó: - ¡Acababa de pisar la cubierta! Eranlos del «Jensen» pero un valiente grumete salió yles disparó a todos. Desde aquel momento seconvirtió en el Capitán por su gran valentía.

Pseudònim: KiKaNom: Estela Luengo

EL MEU VERTADER JO- Read, vés a ajudar a Bonny.Truco a la porta i no hi ha resposta. No dubto niun segon a donar-li una puntada i aquesta esdesploma. Dins hi ha una dona vestida ambcamisa de dormir. Obro els ulls de bat a bat im’afanyo a amenaçar-la amb una daga.- Què li has fet a l’Adam?Somriu amb malícia. S’aixeca la roba fins a lacuixa, deixant al descobert un tatuatge. I és enaquell instant quan me n’adono que l’Adam és, enrealitat, una noia.***A la nit, acabava de trepitjar la coberta del galióquan algú em va segrestar i em va dur hàbilment auna cambra fosca. Vaig poder entreveure el rostrede la noia d’abans. Que realment es deia Anne.Estava intentant seduir-me, però sense poderevitar-ho vaig exclamar:- Jo també sóc una dona! El meu nom és Mary,Mary Read.

Pseudònim: YuukiNom: Lara Grau Baró

JURAMENT D’AMOR DESIRENESAcabava de trepitjar la coberta del meu bergantí ivaig jurar que no m’enamoraria, no m’endinsariaen aquest món de sentiments cruels. Resistiria alseu cant, a la seva bellesa. Ja tenia el bergantí apunt. Vaig tenir cinc dies de navegació tranquil·laquan de sobte enmig d’un mar d’onades el vaixellva canviar el rumb i es dirigí cap a l’illaAntemessa.El cel enfosquí, i d’un no res van començar aenvoltar el meu vaixell tres éssers fascinants, tressirenes mig dones mig ocell. Una era Leucòsia,era pàl·lida com la neu i tocava una cítara, lasegona era Ligeia, que deixava anar uns critsesfereïdors, i l’última era Pantènope que cantavauna dolça melodia.

Categoria B


3

Sabia el meu destí, saltaria per la borda im’ofegaria enmig d’aquelles dolces onadesadornades pel meu amor en aquells éssers queem reclamaven amb un jurament d’amor etern.

Pseudònim: PartènopeNom: Helena Llobet Maioles

LA MAR S’OFEGASóc de la localitat marítima de Cambrils. En Jordi,un amic mariner, em va invitar a donar un passeigamb el seu vaixell. La seva idea era que prenguésconsciència del deteriorament que està patint ellitoral marítim.Mar endins i quan tan sols acabava de trepitjar lacoberta vaig veure la mar molt agitada, como siestigués enfadada, plena de deixalles i d’un colorque no és el que pintem als quadres.En Jordi em va dir que si les persones poséssimun granet de la nostra part en no tirar brutícia, queles indústries no aboquin residus tòxics i elgoverns fessin polítiques mediambientals, la marno s’ofegaria. Tindria el color blau que a tots ensenamora.

Pseudònim: CherryNom: Júlia Altisén Martí

LA SIRENA Y EL MUCHACHOLlevaba días naufragando cuando el mar la trajo ala orilla - dijo el muchacho -. Hablaba con sudoncella de una joven y bella muchacha de largoscabellos rubios. El joven se preocupaba de ellacomo si de una hermana pequeña se tratase.Días más tarde, ella volvió a la playa a nadar, él lavio y se enamoró. La intentó seguir nadando peroel mar se lo tragó. Ella acababa de pisar lacubierta cuando en burbujas se convirtió, puesuna sirena era, y por morir el joven al que ellaamaba, murió.

Pseudònim: CristinaplNom: Cristina Prieto

L’AMIC BARBALLARGABarballarga era conegut arreu, tenia fama deraptar i assassinar gent.Fa molts anys, el pirata, acabava de trepitjar lacoberta del seu vaixell «Mar Negre» per primeravegada, quan va dir: «aquest és el meu món!»Un dia, van tornar a casa molt tristos tots els queel pirata havia raptat.Deien: «Barballarga ens ha deixat!»La gent no s’ho podia creure: «però, no us alegreuque esteu alliberats?»Ells responien: «Mai ningú ens havia tractat tanbé, i ara en Barballarga és mort, per això estemtristos».«Però, no us havia segrestat?»Ells deien: «Segrestats? Jajaja!»Barballarga era molt amable, i quan es trobavanàufrags, els prometia que no passarien gana niset en el seu vaixell.A partir d’aquell dia, tothom va recordar la bondatde Barballarga i el seu tracte amable amb la gent.

Pseudònim: LlupasaNom: Lluís Palacio Sánchez

L’ESTIMADA SAMARRETAUna vegada un pirata va decidir comprar-se unvaixell per navegar per mars llunyans, on feiamolta calor. Un dia es va treure la samarreta ambtanta mala sort que li va caure a l’aigua i no la vapoder agafar. Era la seva samarreta preferida, eldisgust va ser enorme.Una nit es va acostar una gran tempesta i es vatrencar la proa i una de les veles. Ell va baixar alceller per agafar cordes i intentar solucionar elproblema.Després, justament acabava de trepitjar la cobertaquan el vaixell va xocar contra unes altres roques,llavors se li va trencar la popa.El masteler es va trencar amb tanta mala fortunaque el vaixell es va enfonsar. Sort que sabianedar!Va arribar a la platja d’una illa i sabeu què es vatrobar? La seva estimada samarreta!Ell va tornar a ser feliç!

Pseudònim: LlupasaNom: Lluís Palacio Sánchez

MASSA TARD...Ell estava a disgust amb la idea que l’abordessinuns pirates, no sabia què fer. Acabava de trepitjarla coberta quan un dels mariners li va dir:- Capità.- Què vols xicot de mar? - Va respondre ambforça.- El vaixell que em vist a dues-centes barbes hadesaparegut.- Com que ha desaparegut, no pot ser!- Això és el que pensàvem però...- El capità es va apropar a proa del vaixell i vacontemplar el mar, ni rastre d’aquells pirates.-Com podia ser que s’enfonsés un vaixell així comaixí. - Rumiava i rumiava. Tres dies més tard, elvaixell va tornar a solcar el mar. El capità vadecidir abordar-lo i veure què hi passava. Quaneren al golf de l’illa, van veure que el vaixell erauna il·lusió òptica feta per les sirenes per atraureals mariners perduts però ja era massa tard perfugir.

Pseudònim: Princep HabibuNom: Guillem Fariñas Guerrero

MI NUEVO HOGAREra mi primer día de trabajo, no tenía ni idea decómo era ese famoso barco. Pasaría el resto delaño con esa tripulación de marineros. Acababa depisar la cubierta y ya se olía el aroma del mar y labrisa que el viento llevaba hacia mí. Me tendríaque acostumbrar a ello. Ese sería mi nuevo hogar.Solo sé que ahí viviría nuevas aventuras.

Pseudònim: MeryNom: Maria Marcos

MI PRIMER DÍA EN EL MARAcababa de pisar la cubierta, y un mardesconocido me esperaba. Era mi primer día detrabajo como pescador y tenía la sensación esade las mariposas en el estómago. Gracias a Diossoy de esas personas que no se mareanfácilmente, porque si no ya me imaginaba cómodejaría el barco. Después de unos momentos detensión, me puse el mono y manos a la obra.Pero tenía la duda de qué me esperaba en miprimer día.

Pseudònim: Viejo lobo de marNom: Adam Chachou

NUNADos peuets aterraven damunt meu, els reconeixiatan bé com l’únic home que matinava percomençar a embarcar. Anteriorment, aquestsmateixos peus, però de mida reduïda, deixarenpetjades tristes en el cor d’aquest.Malgrat una panxa que creixia feia tres mesos, iun anell massa car per ser insignificant, aquestanena ja dona, volia acomiadar-se d’un nen dins unpit ja pelut i barba afaitada, que sentia calfredsquan els passos d’aquesta ballarina, s’acostavensuaument. Ella s’atansà al mariner amb timidesa,i ell repetia com un titella. Les mirades de desig,es convertien en el petó perfecte i en un comiatprobablement d’eternitat.- Adéu NunaAquestes van ser les últimes paraules d’un infantde déu anys en un passat que es repetia, mentreella, s’esfumava igual com acabava de trepitjar lacoberta, la meva coberta..., sense saber que jotambé l’enyoraria, encara que tingués un timó percor.

Pseudònim: ClioNom: Eva Guevara Español

¡PARECE MENTIRA!Acababa de pisar la cubierta cuando noté unavibración en el suelo. Decidí ir a mirar quépasaba. Así que me puse el traje desubmarinismo y me puse a bucear para mirar loque pasaba. Había una preciosa sirena de colorazul con el pelo rubio. Pero al subir para decírseloa mis compañeros ya se había ido. Así que penséque sería mejor que nadie lo supiera.

Pseudònim: PabloNom: Pablo Lobato

PERDUTUn parell de gavines van despertar-me. Estavaperdut. Navegava tranquil·lament sobre un tros defusta vell i trencat. Tenia la roba plena de brutícia ixopa. No sabia què fer. Mirava a la dreta, i teniaaigua, mirava a l’esquerra, i tenia aigua. Tot haviacomençat gràcies a la baralla entre en John i elMike. Van començar ells dos i vam acabar totsbarallant-nos i matant-los sense mesura. I aquíestava jo, sense poder fer res i envoltat de milersde tones d’aigua. Però, quan ja estava del totdesesperat, un gran vaixell va aparèixer a la mevadreta. Era majestuós i regnaven unesmeravelloses veles. Sense pensar-m’ho, vaigcomençar a cridar. El vaixell se’m va acostarràpidament i em va llençar una corda. Quan vaigtrepitjar la coberta...

Pseudònim: Diputació de BarcelonaNom: Albert Berrocal

PREGÀRIES DE MORTBROOM! Hem xocat! Hem xocat! - cridenCREC! Intento aïllar-me del rebomboriNYIC, NYIC, Només vull que això acabi,SPLASH! Ni tan sols miro quanta aigua acabavade trepitjar la coberta.CLOC! CLOC! CLOC! Als bots salvavides! - tornena cridarDONG! L’únic que desitjo ara,AAAAAA! És que tota aquesta gent que...DONG! Fa cas de la campana...CORREU! no siguin víctimes de les mevespregàries.CRAC! CRAC! CRAC! El vaixell s’enfonsa...PLOF! Jo m’enfonso amb ellCLAF! Sembla que el cel m’escoltaCOF... i m’ha donat motius per ser amb ell.GLUB... GLUB... GLUB, La mar ja m’embolicasuficient per...GLUB... GLUB... GLU... dir que no tinc salvació.GLUB... GLUB, Somrient vaig veient com lesaigües s’enfosqueixen.GLUB, No hi veig, però encara sento les alguesenredades als palmells.... L’últim segon de ma vida ha passat... i feliç per fi,... dormiré eternament entre sirenes i animalsmarins.... Únics testimonis del meu accidental suïcidi.

Pseudònim: ClioNom: Eva Guevara Español

PRIMER DÍA DE TRABAJOEra viernes al amanecer, acababa de pisar lacubierta cuando escuché un grito estremecedor,que incluso asustó a las gaviotas. Vi salir a unamujer con un delantal grasiento y me dijo: - Acabode fregar la cubierta, como des un paso más tehago picadillo.Atemorizado contesté: - S... Soy el nue... nuevoayudante de co... cocina, señora.Se quedó mirándome de arriba a abajo, mientraslos marineros izaban las velas. Al fin contestó: -Ven ya puedes pasar a la cocina. ¡Pensaba queeras un ladrón! Creo que eres perfecto para elpuesto.

Pseudònim: MikiNom: Miquel Caballero

QUINA PORAcabàvem de trepitjar la coberta quan de cop ivolta vam escoltar un soroll no sabíem d’onprovenia però estava allà. La Tania va veure unaombra no sabíem molt bé si d’animal o depersona. Estàvem parlant quan es va sentir algúque movia el bananer. Al final vam constatar queera un mono.

Pseudònim: Lluna LFGNom: Olga Martínez

4

SENSE DOLORJa feia temps que no la veia, i la veritat és que noen tenia moltes ganes, per aquella horrible cosaque em va fer. Us explicaré, sóc la Joana i tincvint anys, vaig créixer de casa en casa d’acollida.El meu pare va deixar a la meva mare quan ellaestava embarassada, ella va aguantar-ho tot solafins que quan jo tenia sis anys se’n va anar ambel seu promès a Mallorca, l’últim que recordod’ella és quan acabava de trepitjar la coberta delvaixell i em deia adéu amb la mà. Jo no hoentenia no sabia ni perquè ella s’anava, ni perquèaquells estranys em portaven a diferents cases.Ara que sóc més gran ja no la vull veure, però hohe de fer. L’han assassinada per assumptes dedrogues i m’he adonat que no em fa pena, ques’ho ha buscat ella.

Pseudònim: RatetaNom: Andrea Perez Ortiz

SIEMPRE CONFIÉ EN TIEl pesado miriñaque le impedía correr connormalidad y destrozó el voluminoso vestido. Nosabía hacia dónde dirigirse y subió las escalerasde caracol. Acababa de pisar la cubierta del navíosin haberse percatado del sangriento espectáculoque se producía ante sus ojos. Los piratas delbergantín estaban luchando contra los suyos.Otro disparo.Esta vez la bala rozó su mejilla. Sorprendida, sellevó la mano a la herida y se la manchó desangre. El bergantín disparó un cañonazo yentonces el navío empezó a tambalearse y ellacayó de espaldas, chocando contra él. La cogiópor los hombros, inmovilizándola.Se suponía que Luca la protegería. Le prometióque no dejaría nunca que nadie la tocase... peroal parecer era mentira.- El capitán me ordenó que te matara. ¿Unasúltimas palabras?- ¿Tú también, Brutus?Esas fueron las últimas palabras que dijo antesde ser asesinada por su propio hermano.

Pseudònim: YuukiNom: Lara Grau Baró

UN SUEÑO SORPRENDENTEEn la bodega de un barco en el Pacífico sucapitán salió de la bodega y le dijeron: señor,acaba de pisar la cubierta y aquí no está a salvode los piratas. Cuando los dos barcos chocaron,el capitán cayó al agua y unos segundos mástarde escuchó una voz que decía: - Vamos hijoque has de ir al colegio.

Pseudònim: MarvelNom: Marçal Gonzalez

UNA BATALLA NO COMENZADAAcababa de pisar la cubierta dijo el capitán.Todos nos pusimos en posición de ataque. Elenemigo se acercaba cada vez más hacianosotros. Estábamos acabados, hasta que unbarco pesquero nos rescató. El mismo barco nosdejó en la orilla de una isla que nosotros noconocíamos. Al cabo de dos semanas y tres díasnos vinieron a rescatar. Luego volvimos a casa yno volvimos a saber más de ese barco pirata.

Pseudònim: PiulaNom: Laia Salvadó

5

UN LLARG VIATGE AMB POCAESTONAPrimer premi de la Categoria CVaig sortint del cuc que hi ha al pal del vaixell.Sento els ocells cantar cada vegada més fort, i acòpia de segons hi veig més. Al costat hi ha unagavina. Tinc por que sense voler em toqui lesales, si ho fa no aconseguiré el meu somni: lluitarper volar, volar per ser lliure, lliure per tenir màgia,màgia per poder ser especial, especial perestimar i ser estimada, com la meva amigagavina, i no tenir aquella enveja de les altrescompanyes que sovint veig volar.Els minuts passen, m’hi deixo la pell ja queintento sortir d’aquí. Al cap de poc m’adormo. Deuminuts després em desperto. Acabava de trepitjarla coberta d’aquest vaixell empenyent amb el peudret cap amunt encarada al cel, quan he caigutsobre el dit del capità i he començat un llargviatge amb la gavina i els altres pirates.

Pseudònim: CucaNom: Anna Codolar Viñolas

FOSCOR ADORMIDASegon premi de la Categoria CCaus en un profund son ple de foscor on no sapsqui ets ni què hi fas en aquell lloc tan obscur. Etpreguntes on són les parets i el soroll sense rebreresposta, però, per fi t’adones que estàs navegantper dintre un somni no desitjat amb un trist vaixellque t’has hagut d’endur per poder descobrir millorun món personal.Acabava de trepitjar la coberta quan aquella tristaapunyalada m’estirà a l’interior del meu cos fred imort on tan sols l’únic governant era la foscor.

Pseudònim: Cal SastreNom: Roger Ribas Amill

UN FINAL AZULTercer premi de la Categoria CNo podía creer lo que veían mis ojos. Parecíaimposible, pero ahí estaba: la ola más grandejamás vista. Acababa de pisar la cubierta cuandola descubrí; alzándose, imponente en todo suesplendor y gloria. Desafiándome a dar marchaatrás. Y ahí estaba yo: enfrentándola, inmóvil porel terror, pero también, maravillado por esamajestuosa visión.Repentinamente, la realidad me abruma,deshaciéndose de mis ensoñaciones. Vuelvo a lavida y contemplo la ola que acecha, mientras sealza más y más. Me dirijo a proa, a popa,buscando una salida por dónde escapar. Pero nohay ninguna, sólo hay agua.Voy hacia el timón cuando soy embestido. No sédónde estoy, no sé a dónde voy. Ya no hay barco,ya no hay nada. De repente, soy sumergido en lamar, que me recibe con los brazos abiertos. Ellame acuna y me mece con su cuerpo,envolviéndome, ocultándome. Olvidándome.

Pseudònim: WondergentNom: Ivette Ortega Aguilera

BELL MATÍEn un somni jo em trobava quan el soroll d’unesonades em va desvetllar tot dient-me que la vidaés per gaudir i no pas per endormiscar, així quebotes i galleda vaig agafar per poder anar apescar.Acabava de trepitjar la coberta quan una sinceragavina em va advertir que a la proa d’aquell bellvaixell una magnífica pesca m’esperava!

Pseudònim: MarçNom: Roger Ribas Amill

COM VA COMENÇAR TOT...Acabava de trepitjar la coberta. Pressentia queaquell viatge només em portaria problemes. Quiem manava allistar-me en aquesta missió. Vaigbufar, exasperada. Vaig fixar la meva mirada almar, observant el seu moviment relaxant de va ive. Vaig deixar que el fred vent em toqués la pellsuaument, provocant-me un suau pessigolleig.Aquell dia era probablement un dels méstranquils. De sobte, alguna cosa va sortir del mar,formant una forta onada. Vaig agafar els meusprismàtics i vaig arrugar el nas quan vaig veure delque es tractava. Balenes...

Pseudònim: El SalamiNom: Laura Jacquemain Galende

CUATRO SEGUNDOSAcababa de pisar la cubierta cuando todo empezóa temblar. Agarré tu mano antes de que el aguanos engullera y la sal inundó mi boca mientrasnuestros labios se entrelazaban en un últimobeso. Mi mundo se había roto en tan solo cuatroeternos segundos.

Pseudònim: Lacasito LFGNom: Anna Blanco Cabanillas

DIA IL·LUMINATUna llum esquitxava la tristesa en el meu fred cormentre jo observaba com una immensa foscorllunyana guanyava l’alegria i la claredat transmesaaquell bell dia.Acabava de trepitjar la coberta quan de sobte unallàgrima em relliscà presenciant com aquellestúpid núvol apunyalava letalment aquell diaresplendent.

Pseudònim: MontblanquíNom: Roger Ribas Amill

DOLÇOR ENTERBOLIDAUna bella nit il·luminava aquell mar resplendentsobre un petit punt apartat de l’univers.Jo, em trobava repenjat damunt la baranad’aquella petita coberta que em guiava sobre unmón perdut on tan sols el capità sabia comenfrontar-se en aquell infinit horitzó.Acabava de trepitjar la coberta quan un profundinstint em va dir que aquella nit em quedariamarcada per sempre en el meu cor, ja que unsilenciós petó deixaria un bocí de les nostresànimes perdudes en la foscor.Pseudònim: Abril

Nom: Roger Ribas Amill

EL FANTASMAAcabava de trepitjar la coberta quan el vaig veure.Una boira fantasmal s’enlairava al seu voltant. Laseva pell era mortalment pàl·lida i els seus ullseran dos còncaus buits i negres. Es va apropar ami i va posar una de les seves etèries mans a lameva espatlla. La seva trista mirada és l’últimrecord que guardo d’aquell viatge.

Pseudònim: Lacasito de salamiNom: Anna Blanco Cabanillas

FANTASIA OPOSADAUn horitzó m’espiava al meu voltant mentre aquelltranquil mar desfilava costa endins. De sobte unaterrorífica negror aparegué al meu davant deixantuna claredat immensa a la foscor de la vida.Acabava de trepitjar la coberta quan una estranyaveu em va dir que aquell petit malson obtingutaquella nit quedaria ben tacant a la caixa de laimaginació i que ni un profund sospir podriatreure’l perquè navegués en la realitat.

Pseudònim: EscriptorNom: Roger Ribas Amill

LA DECISIÓNDaniel cogió la mano de su padre y salieron delcamarote juntos. Cuando acababa de pisar lacubierta de aquel inmenso barco, jugó a imaginarque era él el que lo gobernaba: giraba el timónhacia la derecha y el barco se inclinaba sacudidopor las salvajes olas de la Costa Brava en esaépoca del año. Sentía una gran satisfacción alescuchar lo bien la que la gente lo pasaba consus piruetas al timón a pesar del viento tan heladoque soplaba. Súbitamente, el niño abrió los ojos,miró maravillado el paisaje, y cuando se giró,guiñó un ojo al capitán, quien le respondió conuna gran sonrisa que marcaría una importantedecisión en la vida del pequeño. «Seré capitán debarco».- Jamás olvidarás este viaje en el «CostaConcordia», oyó que le decía su padre al oído.

Pseudònim: MaraNom: Judit Sadurní Avilés

LA LLAVEAmanecía.Tenía que encontrarlo y sonsacarle toda lainformación posible para poder encontrar la llave.Si me tapaba la cara no me vería, y no lo tendríaque matar. Observé el mar, que estaba tranquiloesa mañana.Mi objetivo acababa de pisar la cubierta, y mirépara asegurarme de que realmente era él. Medispuse a taparme la cara con el pañuelo, pero yaera demasiado tarde; me había visto. «Una penaque tenga que morir», me dije, «pero es su vida ola mía». Se colocó a mi lado a mirar el mar.Suspiré.- ¿Dónde tienes la llave?- No la tengo. - ¿Dónde está?- No lo sé -. Saqué la daga, amenazándolo. - Nolo sé.- Me complicas la vida. No te pasará nada si lodices -. Mentí.Me observó cuidadosamente.- Está bien, la tiene el capitán -. Supe por susojos que decía la verdad.- Cobarde - zanjé.Y lo maté.

Pseudònim: AlbaNom: Alba de Haro Hernando

MAI MÉSAquell dia em vaig aixecar molt d’hora, i mentreels meus companys dormien vaig anar a fer untomb pel vaixell, acabava de trepitjar la cobertaquan vaig sentir alguna cosa al meu darrera. EraELL...Des d’aquell dia vaig prometre que mai més hitornaria.

Pseudònim: Salami IbèricNom: Carlos Navarro MoraI

Categoria C


7

MI PRESENTIMIENTOAcababa de pisar la cubierta, y no sé por quétenía malas vibraciones en ese barco. Desde queempezó a navegar lo veía muy inseguro. Pocodespués estuve charlando con varias personas yellas decían que ese barco había tenido variosaccidentes ya. Alrededor de 10 minutos despuésuna pequeña ola nos hizo asustarnos un poco, yonoté cómo el capitán estaba enfadado con sustripulantes y, en un brusco giro, el barco noaguantó ante esa gran ola y fue a la deriva...

Pseudònim: Pinchito salamiNom: Fran Fernández

POSTAL AMOROSAUn horitzó esquitxava aquell bell dibuix de postalmentre observava com una bella ànimadescansava sobre un alt penya-segat. Unasilenciosa mirada va deixar un tros de sentimentamorós escampat a l’univers.Ella, acabava de trepitjar la coberta, quan unesencantadores paraules ompliren el meu corencegat: - «Tan sols ha constat una sola miradaperquè els nostres cors s’il·luminessin al’instant». A partir d’aquell dia les nostres videscanviaren a través d’un tendre petó ple defantasia.

Pseudònim: MariquildoNom: Roger Ribas Amill

PUNT I SEGUITTan sols un bell record em plau en el meu cor ennotar sa presència inclús 12 anys després de latragèdia, un 14 de març de 1936 quan arrancàvemmar endins.Un sentiment em va esquitxar el meu cor tot justquan acabava de trepitjar la coberta.Ell em va regalar un sentiment involuntari tan sols15 dies abans que el mar i l’univers sel’enduguessin mar endins.

Pseudònim: DracNom: Roger Ribas Amill

TENDRE DESPERTARAcabava de trepitjar la coberta enmig d’aquellparadís blau contemplant com el sol s’anavafonent com una trista vida apagant-se dins del cor.Un tendre pató amb un mariner va per fi posarlluïssor en aquell univers enterbolit deixant pas aseguir a aquella dama blanca entre posada enmig del cel.Unes tranquil·les aigües van aconseguir deixaraquella trista postal que s’endugueren marendins, deixant això sí, un bocí de petjada enaquell magnífic lloc.

Pseudònim: MerletNom: Roger Ribas Amill

VIDA REGALADAEm trobava estirat a la cambra d’aquell magníficvaixell francès un dia de primavera de 1999 quan,de sobte, un crit em desvetllà.Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veureque una forta onada venia enfurismada de darrerel’horitzó amb l’objectiu de posar punt i final a lesnostres vides en aquelles encantadores aigüessalades i tranquil·les.

Pseudònim: CafèNom: Roger Ribas Amill

8

HORIZONTEPrimer premi de la Categoria DAgarró fuertemente la barandilla del barco hastaquedarle blancos los nudillos de los dedos. Lamirada fija en el horizonte, donde el mar con susensual movimiento se dejaba abrazar por elcielo. En el suelo a su lado, la maleta con todo loque poseía iba a ser su única compañera de viaje.El cielo hoy gris, amenazaba tormenta, como laque sentía en su interior. Impotencia, rabia,desilusión, tristeza, sentimientos mezclándose,provocando las lágrimas que mojaban susmejillas. Los labios prietos ahogaban un sollozo yel corazón ya lleno de añoranza le latía confuerza.Acababa de pisar la cubierta. A sus espaldassu mundo más querido; la familia, los amigos, latierra. No quiso mirar atrás, fija la vista en aquelhorizonte lejano, en que el mar y el cieloentrelazados le prometían su mejor futuro.

Pseudònim: BaletaNom: Isabel Rico Quijo

PESCA A CADAQUÉSSegon premi de la Categoria DAvui hem fet marsu: una mica de peix menut i benjust. «Tramuntana, vent de gana», senti es meuhome que renega.I aquest tuf que me regiri s’estómac. Tuf desardina i salabror enquistades, tuf des gasoil quese crema a cada xup-xup des motor.Un glop àcid m’arribi a sa boca. Es ventrem’estreny i em clavi fiblada. Aquest tuf de barcavella... «A barca vella tothom hi fa estelles», deias’avi Norat.Però enllà, a s’horitzó, albiri es demà que quasi jaés avui. Es ventre s’endureix com fusta, fustanoble d’un nou vaixell. Aquest tuf amarg de sesxarxis buides que s’abraça amb es dolors, meremou ses entranyes i me fa empènyer...He parit en Norat a estribord, just quan es primerraig de sol acabava de trepitjar sa coberta.

Pseudònim: NoratNom: Xènia Gaspar Blancafort

AGOST A MALLORCATercer premi de la Categoria DAl camarot feia una calor sufocant, l’hèrnias’entossudia en recordar-me l’edat i les riallesd’embarcacions properes no em deixaven aclucarull; en canvi, ella dormia plàcidament com unangelet pervers, i jo no gosava bellugar-me.M’urgia, però, respirar una mica de brisanocturna, així que, sigil·losament, vaig escapolir-me cap a l’escotilla: la mar plana com una bassad’oli, i, al nostre voltant, un suau balanceig depals i llumets blancs amb ressons de drisses.Llàstima haver navegat fins Es Caragol perentremesclar-me amb mil iots de súbditsdesenfeinats i desagraïts...!Quina delícia, però!Acabava de trepitjar la coberta i el xaloquetm’omplia els pulmons. De sobte les escotesembullades amb els meus peus em llençaren demorros cap al trinquet.- Uah! - vaig ploriquejar en silenci.- Joanca? Estàs bé?- Corinna, reineta, que t’he despertat?

Pseudònim: FrancinainaNom: Francisca A. Marcé

A BORDO Y AL ABORDAJEReposta el petrolero. Hay faena para rato. Tiene lapanza vacía. Los hombres aguardan. Son tres.Uno pregunta: «¿Podéis llevar a este?», y señalahacia el muelle de enfrente.Cruzamos la pasarela. Cimbrea. Al tipo se le notaalicaído, pero es sosiego. Tiene la voz dulce, ytodo en él es acompasado. Se sienta en lacamioneta: quiere aprovechar el trajín para ir a porvíveres.Le pregunto por su quehacer. «Somos unagasolinera flotante.» Suministran combustible alos mercantes que amarran en el puerto. Van deun lado para otro: sus entrañas regurgitanhidrocarburos a demanda.Es un buen trabajo. Lo duro era lo otro. Hizo lapesca en Mauritania. Recuerda un amanecer condetalle: acababa de pisar cubierta cuandoirrumpieron cinco encapuchados armados en unfueraborda. Se llevaron todo. Aún le tiembla la vozal narrarlo.

Pseudònim: EvaNom: Inés Martínez Ribas

A L’ABORDATGE!Acabava de trepitjar la coberta. Feia més devint anys que navegava dalt d’aquell vaixell i era laprimera vegada que caminava sobre aquella fustahumida i enganxifosa.Mil milions de llamps itrons! Què fan tots tirats per terra? Ah! Deuenestar dormint la mona...Uix... Quin mal de cap!Ara recordo... Com corria l’alcohol ahir a la nit! Onés el meu capità? Ei! Què fan ara? Què volen?Per què criden? Per què venen cap a mi? Ai, queem volen atrapar...Jo m’enfilo pal amunt! Quinshomenots més bruts i barroers! Buff! Mai havia vistde tan a prop la bandera pirata...Aquí dalt nom’atraparan. Em sembla que ahir hi devia haverun motí aprofitant l’embriaguesa... Hauré debuscar la nova espatlla des d’on lluir les mevesmagnífiques plomes. A l’abordatge!

Pseudònim: SirenaNom: Mònica Calaf Gozalo

ABOARDI just had set foot on the deck when I startedwondering if I had the right to be saved. To beloved, to be happy. Perhaps the strange thing wasto feel right, after all. The feeling of sinking wasn’tthat bad, what really bothered me was thedeceitful sensation of having been in the sameway for too long. I wasn’t even sure of being alive.I wasn’t even sure of being myself any more. Ifigured out that perhaps I had turned into a bookor into a flower. And in that way I had remained,waiting to be read, to be plucked.

Pseudònim: Lady FlyteNom: Martina Alcobendas Mauri

ABRAZO SALADO Y ETERNOAcababa de pisar la cubierta y el aire del marya le hacía sentir bien, podía respirar sin tantadificultad. A sus casi ochenta años y sin familiase disponía a realizar este placentero viaje haciala isla. Agustino recordó su primer y traumáticocontacto con el mar cuando su padre (un viejolobo de mar que auguraba el futuro de su únicohijo como un pescador mejor que él mismo) loarrojó eufóricamente al mar sin saber que ésteterminaría siendo un enterrador en un ruinosopueblo lejos de él, de su estirpe y al que novolvería a ver por orgullo. A medio camino entreBarcelona y Mallorca, Agustino caminó por lacubierta y feliz se lanzaba a un tempestuoso mar

- Aquí me tienes finalmente... buscando tu eternoabrazo.

Pseudònim: MontecristoNom: Nathalia Pagán

ADÉU, ÈTRETATNo era un vell llop de mar. Amb prou feines sabianedar. I què dir dels vaixells! No li agradava la mar,les nàusees que li provocava en els pocs viatgesque feia eren un autèntic calvari i només desitjavaarribar a port i trepitjar terra ferma. La seva vida nol’havia conduit enllà de l’horitzó però desitjavaferventment allunyar-se d’aquella espadada costa,punxeguda i tallant com un fibló d’agulla que lirecordava les dents d’una serra oxidada. Ètretatno era la seva llar ideal però li havia tocat néixerallà. Tanmateix sabia que aviat marxaria d’aquellpoble mariner que només feia olor a sal i a peix. Idit i fet, la gran oportunitat li va arribar ben aviat,quan trobà feina a Nova York. El viatge era envaixell i en el moment que acabava de trepitjarla coberta va saber que mai més no tornaria aÈtretat.

Pseudònim: BlackNereidaNom: Patricia Terrado Ortuño

ADÉU POREs debatí sense treva. El seu cor bategava ambforça, ofegant qualsevol altre sentit.Baixà la passarel·la. Al davant seu, entre els pals,l’horitzó blau s’estenia bategant amb ell. Caminàa passes comptades. Acabava de trepitjar lacoberta quan s’adonà que no hi havia marxaenrera.Plorà

Pseudònim: FarigolaNom: Lídia Just i Calpe

ADÓNDE NOS LLEVAN LASOLAS...Teníamos hambre. Nos embarcamos. Nosabíamos adónde nos llevaría el viaje. La mar eraalta. Nosotros nos sentíamos muy pequeños,minúsculos. Al atardecer, el sol se poníalentamente, adentrándose en el mar y dejandotras de sí un rastro de luz que era como unapalabra antigua. Esa palabra nos susurraba aloído que no desesperáramos, que lograríamosllegar al otro lado del mar. Allí alguien nosesperaría con los brazos abiertos, recibiéndonosen su casa - y todo habría tenido un sentido. Todoeste camino. Un camino que había empezado eldía que pisamos la cubierta de este barco, elSanta Eulalia. «Acababa de pisar la cubierta,cuando supe que no regresaríamos», dijo uno denosotros. Regresar, ¿adónde? Nuestros hogaresse alejaban más y más, hasta perderse en elhorizonte. Y nos dimos la vuelta, caminamoshasta la proa, y desde allí contemplamos losladrillos de nuestro futuro: olas...

Pseudònim: CassandraNom: Saskia Geest

AGUA DESMEMBRADA¿Es el barco, o no, una parte de los océanos,mares y rieras? ¡Quien fuera barco para rasgar elmar! Más guárdate de ser destello, pues dondehay agua, allí hay también un fondo.Acaba de pisar cubierta. Vigila. Las cubiertasvisten de carcoma... ¡Esa es tu perdición!Divaga sobre la línea púrpura y azul, no pongasrumbo al horizonte, que es el final. Y más allá delfinal, cuando cese tu yo, te encontrarás. Ese finales tu principio.

Categoria D

AdultsAdultsAdultsAdultsAdults16 o +16 o +16 o +16 o +16 o +

9

Muérdete al arriar velas, derroca el mástil ysálvate de hacer nudos. Esos nudos serán tupropia soga.De proa a popa, y de babor a estribor, buscas lasatisfacción. ¿Y qué satisfacción encuentras?...Nada, es tu ego categórico al que le encuentrasel placer.Enfréntate a ti mismo antes que a las aguas, mashúndete en ellas y perece.

Pseudònim: Lord HouseNom: Joel Luna i Núñez

AL MAR, TOT ÉS BENDIFERENTN’hi ha altres colors, altres sorres i altresenigmes. N’hi ha animals marins estranys, a lesprofunditats, i peixos que s’han vestit amb elscolors del sol. N’hi ha una espurna que canta, iuna dona vella que balla quan surt la lluna.Penso que no sóc del mar, tanmateix. Sóc de laterra, d’un treball de milers i milers d’anys, sócfilla d’una paraula.De vegades, surten moixons per les nits i criden,semblen insultar-nos. Ens amaguem dins lescases i esperem que surti el sol.Llegeixo una carta que m’ha escrit el meupromès: «Acabava de trepitjar la coberta, i emvaig adonar que potser aquest seria l’últimviatge». Quines paraules tan misterioses.Sóc una noia de poble, no conec les gransciutats, ni els ports, ni el vaixell del meu promès.Però sé que el meu promès m’estima i tornaràaviat.

Pseudònim: Sum 3Nom: Saskia Geest

ALESEn arribar al port amb els seus amics per ferl’embarcament els van comunicar que la sortidas’havia endarrerit fins el dia següent. L’endemà,acabava de trepitjar la coberta, quan es vaadonar de la mirada insistent d’aquell noi queanava amb bicicleta i que també havia passat lanit al vestíbul del port. La va perseguir sense trevadurant tot el viatge, en aquell vaixell lleig i brut. Vafer tot el possible per desempallegar-se d’ell iquan van arribar al port de destí va respiraralleugida. Quina no seria la seva sorpresa quan acada ciutat que visitaven es trobaven el noi de labicicleta que continuava mirant-la insistentment.En una d’aquestes trobades només ella va veureunes ales blanques a l’esquena del seuperseguidor. No va gosar dir-ho a ningú mentreenfilaven el camí cap el vaixell.

Pseudònim: GuiomarNom: Araceli Bayán Sánchez

ALLÀ, A LA PLATJAAcabava de trepitjar la coberta i va sentir unabuidor abismal i indiferent i llunyana a tot: alssorolls, als crits, als cops d’aire, als sorolls de lamar... va mirar les botes, esquitxades amb aquellaiguabarreig de la sorra humida de la primera líniade la platja; va mirar els pantalons, xops iregalimant aigua; va mirar les mans, humides ifredes, tot tremolant-li bestialment.Avergonyit, va amagar-les a les butxaques. Vamirar, també, a la coberta: els que, com ell, erendempeus tampoc no volien creuar la mirada ambcap altre. Tothom dret mirava cap a la platja, allàon succeïa l’infern del desembarcament deNormandia. Aquell soldat sanitari sabia que, benaviat, hi retornaria a la platja. Ara, però, va notar,per primera vegada a la vida, que una coberta devaixell era un refugi de pau, de treva...

Pseudònim: Àlex HerollNom: Alexandre Hernández Orellana

AMB EL COR AL MARTerra ferma li semblava un món inestable i incert.Els permisos se li feien massa llargs iangoixants. Només quan arribava a la nau iacabava de trepitjar la coberta podia respirar afons i sentir-se lliure. Llavors sentia bategar ambseguretat el rumb que li marcava la bruíxola de lavida i la fermesa del timó sota la seva voluntat

fèrria. Aquesta vegada, però, el vell capità sabiaque estava a punt de salpar en la seva darrerasingladura. Li havien dit els metges que el seu cormalalt no resistiria ni un sol viatge més. Malgrataixò, quan tot fou a punt donà l’ordre de llevaràncores. El mar l’amortallaria dins del seu si.

Pseudònim: Aquilegia PyrenaicaNom: M. Carme Martín Egea

AMOR, DESAMOR IBIODRAMINAHi ha moments en què és necessari prendredecisions irreversibles. Aquesta idea li rondavad’ençà que ELLA l’havia deixat, a ELL! quel’estimava tant, que s’havia consagrat a ella, quenomés respirava les restes de diòxid de carbonique ella expel·lia dels seus adorables pulmons... Iara es veia abandonat, mentre ella oferia els seuspetons a l’amic que tant havia apreciat, a quisempre havia confessat les excel·lències d’ella.Per això ho havia decidit i es disposava aexecutar el resolutiu propòsit. Era l’única sortida.Prengué la píndola que vanament intentaria fermés dolç el viatge. Pujà els temuts esglaons queel conduirien al destí... i començà el turment: elcap li donava voltes, el terra ja no era terra i el celja no era cel. Les lletres pintades es feien cadacop més inintel·ligibles: T-R-A-N-S-M-E-D-I-T-E-R-R... el suplici havia començat i tot just acabavade trepitjar la coberta!

Pseudònim: MallorcaNom: Eulàlia Riera Corbeto

ANHEL DE LLIBERTATEls rems entraven a l’aigua a l’uníson. Sentíem elvent assotant els nostres rostres, mentre la foscorde la nit ens envoltava i el so del llagut desplaçantl’aigua s’unia, d’una forma estranyamenthipnòtica, al dels nostres crits en comptar cadapalada a ple pulmó.Vaig observar com la timonera feia senyals a unvaixell que s’acostava cap a la nostra petitaembarcació. Un nen que acabava de trepitjar lacoberta feia salts mentre ens saludava amb elbraç i, tot i l’esforç que em suposava cada cop derem, no vaig poder evitar somriure i pensar quinaimpressió deuríem causar-li.Va ser llavors quan m’hi vaig fixar. L’estrella polarbrillava amb una intensitat màgica, tremolosa,com volent mostrar-me desesperadament el camíque em conduiria a la llibertat.Però era inútil.No em calia buscar-la més, perquè es trobavaallà, sota els meus peus, dansant al compàs deles onades.

Pseudònim: NikolaiNom: Nicolau López Espinasa

ANTIGUAS AMISTADESTres amigos embriagados comparten tristezassentados a la orilla de la playa antes de embarcaren un rumbo desconocido.- Con incertidumbre he seguido tus pasos - dijoOlvido.- Con nostalgia he recorrido los caminos que handejado las estelas de tu silencio - contestóRecuerdo.- Muchas son las muertes que he llorado y lloraré- se lamentó Tiempo, agotado de convivir con laeternidad.Olvido se levantó y comenzó a deambular sobre laarena. Se perdió en la oscuridad del horizonte ynunca más se supo de él. Recuerdo se introdujopoco a poco en el mar hasta quedar cubierto poruna manta de agua y de escurridizos anhelos. Devez en cuando asomaba la cabeza para respirar.Tiempo, que era el más atrevido, acababa depisar la cubierta. Se sentó y se dispuso acontemplar la vida pasar.

Pseudònim: UmbrellaNom: Mercedes Daza García

AVENIRDes dels dies infinitsens ve una melodiaque puja pels caminsdels estelsno tinc pressa, pensoi m’agafo a la baranales lleis del nordno s’hi semblen a les del sudla meva mà, quietasenyalaels dies per venir(acabava de trepitjar la cobertaquan vaig saber que escriuria aquest poema)

Pseudònim: PoetaNom: Saskia Geest

BARCO A LA DERIVAEl barco estaba dispuesto para navegar a paloseco, los fuertes vientos de hace dos días habíandejado las velas rotas en su extremo superior. ElCapitán decidió ir a son de mar para no acabar ala deriva mientras asía con firmeza el timón delbarco, y encendiendo los motores comprobó quele faltaba el último retoque. Minutos antesacababa de pisar la cubierta y una serie dedudas existenciales le vinieron a la mente. No estiempo de reclamos, bisbiseó.Prosiguió su labor a la vez que un Abrego delsudoeste le incitaba a la inquietud. Miró a proa ycomprobó estupefacto cómo se abrumaba elhorizonte. ¡Ostras! Otra vez la bruma, sintió unapunzada de angustia en el corazón. A los dosminutos de zarpar el barco estaba a la deriva. Fueentonces cuando despertó y comprobó que aunno había cogido el timón de su vida.

Pseudònim: EDAPNom: Francisco Manuel Marcos Roldán

BARCO ABANDONADONuestro joven aventurero acababa de pisar lacubierta de ese misterioso barco cuando oyóunos misteriosos ruidos que venían del camarotedel capitán, esos ruidos le asustaron y leintrigaron a partes iguales, se armó de valor ydecidió acercarse. Los ruidos del camarote leindicaban que había alguien, pero, ¿cómo podíaser que hubiese alguien en el camarote de unbarco que llevaba más de 200 años sin que nadiese hubiese acercado? Cuando abrió la puerta delcamarote vio algo que no podré olvidar fácilmente.

Pseudònim: Microrrelato LFGNom: Pablo Canut

BASAT EN FETS REALSEra un dia plujós i malcarat. El pare ens va portaral Museu Marítim, i vam quedar bocabadats ambaquella munió d’embarcacions. Somiàvem truitesde que amb tanta pluja que queia podríem triar unvaixell i sortiríem navegant Barcelona endins, totanegada d’aigua.Acabava de trepitjar la coberta de la granprotagonista: la Galera Reial. Era majestuosa,però no va passar res. Les naus, de totes mides icolors, restaven aturades, fermes en la sevahistòria i arrelades al seu passat llunyà. Recordola sensació d’enuig, de pensar que en un lloc tanmàgic tan sols restava el silenci trencat per lapluja.Ens disposàvem a abandonar les intal·lacionsquan ens vam adonar que la rampa de sortidas’havia inundat! Per fi podríem triar un vaixell igaudir d’una aventura! Llàstima que el vigilant ensrescatés per un edifici lateral deixant així aquellesnaus inertes somiant aventures impossibles...

Pseudònim: MussolTortNom: Eva Guillamón

BOIRAVa despertar neguitós. Saltà de la llitera, es posàles botes, l’impermeable grog i pujà les escales.Just acabava de trepitjar la coberta que vaconfirmar el temor: la boira havia espessit. Tant,que ni els propis llums de navegació podia veure.

10

La mar estava calma i callada però tensa com uncompàs d’espera.De sobte, una remor va envair el silenci.S’atansava a poc a poc i creixia. Seria un creuerde setze ponts i noranta mil tones, va calcular alpoc. Va córrer cap a la patronera i va fer sonar lasirena. El que fos ja era molt a prop, no es veiaperò se’n sentia la presència...Va saber que havia passat de llarg quan el iot vaser sacsejat per les onades que produïa la traçadel monstre d’acer. Després, el brogit es va anarapagant com una tempesta que s’allunya.

Pseudònim: SenyorTuNom: Josep Casals i Arbós

CACHORRO EN CUBIERTATodo marchaba bien. Hacía un día espléndido, losproblemas se habían acabado, por fin llegaron lasvacaciones. Pero todo se torció cuando,acababa de pisar la cubierta, y oí un extrañoruido viniendo de abajo. ¿Quién se atrevía aarruinarme mi viajecito por el Mediterráneo? Bajésin pensármelo dos veces, y lo que me encontréfue un cachorrillo que parecía haber sidoabandonado. Supongo que esto también formaparte del siglo veintiuno, lo de abandonar perrosen los barcos, esperando ser recogidos, en vezde hacerlo en la puerta de un hogar familiar.

Pseudònim: Japo LFGNom: Inmaculada Gallego Aragón

CANTOS DE SIRENAEra la primera vez que se atrevía a llegar tan alto,un impulso más y su mano sentiría aquello quetanta curiosidad le había provocado toda su vida,rozó con sus dedos la panza enorme que semecía lentamente acogida por el agua, abrió susbrazos y se sujetó como si fuera una ballena,apoyó el oído a esa piel dura esperando oír elrumor de los estómagos, pero sorprendidapercibió un gemido que atravesó todo su cuerpo,paralizada se soltó dejándose llevar por unacorriente invisible subiendo a la superficie sindarse cuenta, y allí contra el sol le vio, acababade subir a la cubierta tan sorprendido como ellade lo que el sonar había captado justo debajo delbarco, él tendió la mano y la sirena arrastrada porsu propio canto le alargó el brazo...

Pseudònim: EBMNom: Eva Bonet Morillo

CIELO ADENTROAcababa de pisar la cubierta. Hacía más deuna semana que las calmas nos habían echadoencima sus pesados brazos de mujer muerta. Erala estocada final. Sólo quedábamos trecehombres de los ochenta y seis que habíamossalido. El agua de los barriles estaba putrefacta.La galleta que quedaba era una especie de polvogris que mezclábamos con serrín para poderllevárnoslo a la boca. Aunque hubiéramos podidopescar, la mayoría no habría podido comer acausa del escorbuto que había reventado susencías. Apoyé la espalda sobre los tablonesresecos. Fijé la vista en una estrella pensando enque probablemente fuera lo último que vería en mivida. Lejana y titilante, sola en la bóveda infinita.Empezamos a navegar.

Pseudònim: J.J. ZeezirNom: Javier Argüello

COMIATLa salabror de l’ambient envoltava els seussentits, mentre la fermesa del terra es convertiaen un va i ve, inestable i harmoniós. Acabava detrepitjar la coberta del petit vaixell. Un somriurellarg li tensà els llavis, alhora que deixava anar lesamarres.Cada sospir l’apropava una mica més al seuobjectiu, i en arribar a lloc, l’agafà, suaument,amb els seus braços ferms i molsuts, i la retornàa l’aigua.Ella s’allunyà de l’embarcació amb els ulls plensde llàgrimes. I amb tendresa, es capbussà fins

arribar a l’horitzó. I traient, per darrer cop fora del’aigua, la seva aleta, s’acomiadà d’ell, trista,elegant...

Pseudònim: JordiNom: Jordina Farré Balasch

CONFUSIÓAcabava de trepitjar la coberta del vaixell quanla vaig veure, tenia el mateix somriure de sempre iels seus ulls, encara que més vells, mantenien elseu brillantor inigualable. Jo no sabia què fer i nosabia a qui explicar-li que havia vist a la meva àviadesprés de 15 anys pensant que hi era morta.

Pseudònim: Buddy LFGNom: Anna Garcia Serra

CONQUERIDORSAcabava de trepitjar la coberta d’aquella nauportuguesa lligat de mans. El primer que li vacridar l’atenció va ser la disposició dels canons.Deu a cada flanc. Com havien pogut construir unvaixell com aquell? Si pensaven atacar, no elspodrien aturar. El seu poble no tindria res a fer.Els vaixells de guerra musulmans escaracteritzaven per tenir canons només a popa iproa, amb la debilitat que això implicava. Ara hoveia clar.Frustrat, es desempallegà dels seus raptors ambun cop de colze, i saltà a la desesperada per laborda. L’aigua estava gelada. Intentà nedar compogué, però les forces li fallaren.Necessitava avisar com fos, donar l’alarma delque havia vist... Però fou massa tard. Una últimasensació de terror li recorregué el cos. El mónseria repartit i colpejat com mai abans ho haviaestat.

Pseudònim: UixerNom: Jofre Milà i Sampera

CORATGEAcabava de trepitjar la coberta, quan em vaigadonar que el tauró encara ens vigilava.

Pseudònim: JordiNom: Jordina Farré Balasch

CUÉNTAME UN CUENTO«Tengo un azul».«¡Yo tengo un rojo!»Agarramos con fuerza los colores y no lossoltamos.«El azul se me escapa...»«¡El rojo me quema la piel!»«¡Ven, huyamos hacia allí!»Atravesamos la selva y llegamos a una orilla, laorilla de un río, del mar... Caminamos con los piesdescalzos sobre la arena, hundiendo nuestraspalabras hasta mojarlas... No hablamos. Silencio.Noche oscura y un par de estrellas. Dormimosbajo un árbol y seguimos caminando. Nosabemos dónde estamos. Alguien nos abre unapuerta. Entramos y saludamos a una anciana.Salimos con los estómagos llenos.«¡Allí!»Al fin reconocemos los perfiles de nuestra ciudad.Una ciudad costera. Y lo primero que hacemos essubirnos a un barco. El barco de nuestros sueñosno se hace esperar y zarpa hacia alta mar.«Acababa de pisar la cubierta», me dice,cogiéndome la mano. Y ya no sigue. Duerme.

Pseudònim: CarlyNom: Saskia Geest

DE AQUÍ NO SE VA NADIE...El remolino los atraía con fuerza hacia el fondodel mar. La tormenta bajo la que se encontrabantampoco ayudaba. Muchos tripulantes ya estabanen compañía de los tiburones que asomaban susaletas por la superficie de las agitadas aguas. Derepente se oye: «¡Parad! ¡Resignaos a la muerte!¡No hay salida!» El capitán acababa de pisar lacubierta. De pronto se oye un disparo y elcapitán cae al suelo muerto. De lo alto del mástilse distingue entre la niebla al primero de a bordocon el arma en la mano.

-¡No! ¡De aquí no se mueve nadie! ¡Todos a suspuestos! ¡O morimos todos o no muere nadie! ¡Noestoy dispuesto a rendirme sin haber luchadohasta el final!»Nadie le hizo caso, dieron todo por perdido ymurieron todos.

Pseudònim: Speed LFGNom: Pau Rivera Marchan

DE CÓMO NACIERON EL MAR YLOS BARCOSElla acababa de pisar la cubierta. Él le dijoentonces: «No iré».Partió el barco y él se hizo pequeño en el muelle.Hasta que desapareció.Solo fue un: «No iré».Cinco letras, dos palabras, un acento. Apenasnada.¿Nada? Todo.Una lágrima resbaló por su mejilla; luego seis; ennada fueron tres mil.Entonces una voz amiga le susurró...Así nació el mar; así nacieron los barcos.Muchos años antes, muchos siglos hace.De las lágrimas de otra mujer.Por eso es salado.Porque hay sal en las lágrimas.La misma que fue a parar al mar.Aquí su secreto.Pero los científicos no lo saben y andan haciendoexperimentos.No saben que el mar y con él los barcos comosobre el que hoy viajas tú nacieron de laslágrimas de otra mujer que lloró y lloró hasta verbrotar de su desdicha la dicha.

Pseudònim: Las MartínezNom: Inés Martínez Ribas

DE LEÓN A BARCELONALo sabía, no debía de estar aquí. Acababa depisar la cubierta, después de dejar las cosas enel camarote, y ya estaba como siempre,pensando en mi abulia para tomar decisiones. Mipsicóloga siempre lo decía, tienes que enfrentartea tus miedos, superarlos. (Ella no sabe cuántodolor hay en mi corazón, lo difícil que es olvidar loque pasó...). En cuanto he subido con Cristóbal albarco me he dado cuenta del error. No voy apoder superarlo, y unas náuseas tremendas mehacen estremecerme y pensar en vomitar. Heprobado las técnicas aprendidas de autocontrol yrespiración, pensamientos positivos...milagrosamente he podido con ello. Me sientobien, fuerte, indestructible, hoy va a ser el primerdía del resto de mi vida, la mar me espera, lospeces me sonríen, ¡por fin soy feliz!

Pseudònim: LeonaNom: Rosa Perez González

DESAPARECERSu vida transcurría en un jetlag continuo. En lamisma semana podía estar en una sesión enTokio, un desfile en Londres y un spot enEstambul.Su trabajo le gustaba, se sentía orgullosa y bienremunerada pero desde hacía un par de meses lollevaba peor.Iba sumida en sus pensamientos cuando suchófer la devolvió a la realidad. Habían llegado.Bajó del coche y se aproximó caminando haciasu yate. Últimamente lo disfrutaba poco. Él laestaba esperando, al verlo su corazón dio unbrinco y se alegró al pensar que durante unosdías desaparecería del mundo a solas con él.Nada más pisar la cubierta él la estrechó entresus brazos. De repente notó un destello que lahizo parpadear. ¡Oh no! los paparazzi la habíandescubierto.

Pseudònim: WindNom:

11

DESDE EL HOSPITALAcababa de pisar la cubierta, cuando unabasca me vino a la boca y había comido unoscallos con garbanzos de los que me hace mimadre muy picantes. Me sobrepuse y ayudé a minovia a subir a la barquita del túnel del amor delparque de atracciones.Reíamos un poco nerviosos pues iba a ser laprimera vez que me iba a besar y yo, con lasganas que tenía de que llegara este momento,había comido con ansia y más deprisa de lonormal.Cuando arrancó, el retroceso fue muy brusco ynoté un borboteo en mi barriga.Ahí, tendría que haberme dado cuenta y salir dela atracción, no después en la oscuridad de lacueva. Cuando me taponó con sus labios yointenté respirar y un regüeldo cayó sobre suvestido. De un sopapo me tiró al agua y la barcame pasó por encima.

Pseudònim: EpifisisNom: Encarna Pardo Higueras

D’ON VENIMPotser hauria estat tot diferent, si no hagués fetaquest viatge. Acabava de trepitjar la coberta,quan vaig veure la cara del meu pare. Feia tempsque no el veia. De fet només el coneixia de fotos.Vam salpar. El mar ens va donar la benvinguda.Un poema de blaus, negres, blanques florsd’escuma i un verd infinit.El meu pare i jo - jo i el meu pare. Quina històriatan antiga. Pensem-ho bé: ens quedaven doscamins, el de la dreta i el de l’esquerra. Vam tirarpel mig.I a la tornada, quan ens van saludar les llums delport, el meu pare va parlar per primera vegada:«Fill meu», va dir. «Tinc una cosa per tu».Va obrir la mà i vaig veure un cargol de mar. Quanme’l vaig posar a l’orella, vaig sentir la veu de lameva mare. «Hola, fill, benvingut a casa».


DUNES ROGENQUESAcabava de trepitjar la coberta sortint d’unsomni massa llarg. El vaig veure arribar persorpresa, sense avisar. Bon vent. Més que vent.Aire de Norfeu.Dunes estirades. Bon vent. Més que vent.Des de l’horitzó s’alça la teva veu. Sorraentregirada, sal de mar endins.Bon vent. Des de l’Est apareixes amb un mantellrosat la matinada abans.Un mantell rosat que m’embolcallava dins del meuvaixell.

Pseudònim: FlaviaNom: Carme Corcoy Pons

ÉBANOAcababa de pisar la cubierta cuando un mareoancestral le nubló los ojos y por un momentosintió que iba a desmayarse. Le sobrevenía amenudo, demasiado a menudo y, sin embargo,nadie de su tripulación parecía haberse percatadode lo que él llamaba una simple debilidad. Peroaquella vez tuvo que agarrarse con fuerza a labarandilla para mantener el equilibrio. En sucabeza empezaron a resonar de nuevo vocesantiguas, mezcla de cánticos y lamentos lejanos,hacinadas quizá en bodegas de navíos yadesaparecidos. Bien sabía que el chirriar decadenas y el olor a muerte no eran gratuitos. Seestremeció, como otras tantas veces, cuandonotó que una soga fría le laceraba la espalda. Nosintió miedo, ni auténtico dolor, sólo tristeza,como siempre, mucha tristeza, no en vano sesabía, el capitán, descendiente de hombres ymujeres de ébano. Respiró hondo y recobró lacompostura.

Pseudònim: Ernesto LauredoNom: Ana Carrión Nos

EL BARCOTengo una casa pequeña. Es una casacompuesta de cuatro habitaciones y todas lascosas que caben en ellas, y un poco de espacio,y un poco de luz. Cuando subo a mi casa, meolvido del mundo y sus cosas. «Traigo losperiódicos del día», le digo a mi madre, que estácocinando. Mi padre fuma en pipa y me miraatentamente.«¿Traes también el barco?»«¿Qué barco?»«Ya te lo dije la semana pasada, que quiero unbarco. Un barco para zarpar, un barco...»«Pero papá, ya sabes que un barco esdemasiado caro para nosotros, apenas nos llegael dinero...»«¡Quiero un barco!»Con mi padre no hay hablar. Le traigo un barco.Un barco en miniatura, y se lo pongo en la palmade la mano.«Ten: Barco».«¡Mi barco!» Sonríe. «Acababa de pisar lacubierta...»

Pseudònim: CheliNom: Saskia Geest

EL BARCO DEL AMORAcababa de pisar la cubierta cuando se diocuenta de que se había equivocado de barco.Aquel no era el crucero que partía hacia la CostaAzul, sino un barco que tenía por destinoArgentina. Cuando por fin se percató del error, yquiso desembarcar, el capitán del buque leaseguró que ya no era posible, y que únicamentepararían en Río de Janeiro. Aunque se sintióabrumada, finalmente pensó que debía disfrutarde la travesía, y quién sabe, a lo mejor seconvertiría para ella en el Barco del Amor...

Pseudònim: SaudadeNom: Gloria Arcos Lado

EL BEAGLEAl veure el vaixell, amb els pals alçant-semajestuosos al cel i l’aigua colpejant el bucrítmicament, tingué por. Acabava de trepitjar lacoberta carregant dues simples maletes, i tot iestar encara a port notava com tot es bellugavasota els seus peus. La brisa li colpejava la cara inotava la sal als llavis.Els mariners feien la seva feina sense adonar-se’nd’aquells detalls. Mariners amb anysd’experiència, amb la pell colrada i les mansendurides, acostumats al moviment de lesonades, el tacte del vent i al gust del mar.Un cop en alta mar seria pitjor. Però no estavadisposat a defallir, no importava si es marejava osi no tenia cap experiència al mar. Aprofitariaaquella oportunitat única per viatjar al voltant delmón i aconseguir els espècimens quedemostrarien les seves teories. Potser fins i tot,trobaria un nou escarabat per la seva co·lecció.

Pseudònim: IsàliaNom: Mar Ferrer Brandolin

EL BOSQUE DE LOS PUENTESDesplacentada casi con cuarenta años, estamujer transita observando observada su realidadirreversible.Despojada y despojándose de atadurasreflectantes, arranca a pellizcos depósitos degrasas para dejar de sentirse sucia.Alerta, al filo de las rocas que chocan con el mar,no permite leyes para danzar, soloapuntalamientos. En tierra de nadie hay tiempode redescubrir creaciones, hundirse enconfusiones para luego emerger.Passeur de Sens la trasladó al barco, subiósilenciosa... acababa de pisar la cubiertacuando el cuchillo se hundió en su vientre; elpeso de sus propios pies no le permitió escapar.Recuerdos posibles y, aún así, subió a la barca,miró las rocas y luego a passeur de sens. Ella ledijo: el barco las asusta, ser ellas mismas lasasusta y saben que ser otr@s no es vida.Cuando llegaron al barco, este era la barca.

Pseudònim: NinhaNom: Antonina Diz

EL CASO ODISEUSAcababa de pisar la cubierta y la primeraimpresión no fue muy halagüeña. El negro navíode proa azul estaba totalmente deteriorado y sinrastros de vida. Dio un primer paso y la maderacrujió. Alzó la mano e hizo un gesto de «alto» alos dos guardacostas.- Echaré un vistazo yo mismo.Se puso unos guantes y se acercó al mástil,donde los restos de un individuo yacían atados.- ¿Y dicen que han encontrado este trirreme a laderiva?El inspector se frotó el mentón. Miró a sualrededor y analizó cada plano. Con más detalleescudriñó el cadáver y se levantó de golpeasustado.- Nos tenemos que ir de aquí - exclamó.Los dos guardacostas se miraron.- ¿Nos vamos ya, inspector?- Sí. Este viejo navío tiene más de dos mil años yquien reposa ahí es el mismísimo Ulises. Hacedsonar las sirenas - gritó -. Nos vamos.

Pseudònim: BergantíNom: Jofre Milà i Sampera

EL CICLE DE MURANO24 hores. Estic convençuda que el cicle començacada dia a la mateixa hora. El diamant que vaigextirpar del timó amb una agressivitat exasperantla setmana passada m’ha permès gravar sobre elvitrall del tercer ull de bou cadascuna de les nitsque he travessat en aquest espai buit. En portonou.Acabava de trepitjar la coberta i ja haviaperdut la primera batalla. Ni els expedientsacadèmics impecables, ni els milions delscomptes bancaris, ni l’agilitat exquisida per tancarels negocis em van ser útils per vèncer el silenciensordidor que va acabar ofegant els meus critsde desesperació el dia que vaig despertar enaquest rellotge de petits granets d’arena fets ambvidres de Murano.Indefinida, contradictòria i fràgil, com lareproducció acolorida i pintoresca de la taridaitaliana que m’ancora en el temps, espero ambresignació que el cicle de Murano comenci denou.

Pseudònim: Andy WarholNom: Inés Martínez Ribas

EL CREUERApoderat per la ràbia va baixar del vaixell proferintcrits i insults. El fet de ser curt de mires i nosaber acceptar qualsevol cosa que no s’ajustés ala seva manera absurda de veure el món no lihavia permès veure allò que era tan evident.Acabava de trepitjar la coberta i mirant enlaireva veure que la bandera que onejava al pal majorera la de l’arc de Sant Martí. No va ser fins que vaobservar que el timoner portava els llavis pintatsd’un color vermell brillant i vestia una faldilla a jocamb el típic jersei de ratlles que s’adonà del tipusde creuer al que s’havia apuntat. Que us donin pel cul! Que us donin pel cul! Anavacridant mentre s’allunyava drassana enllà. Des de la barana de proa els mariners li feienadéu i li llençaven petons a l’aire agraïts pels seusbons desitjos.

Pseudònim: El Senglar de l’EmpordàNom: Josep Maria Cortada

EL DIARIO DE GAIALlevábamos semanas dentro del barco. Nosabíamos si podríamos regresar a casa y volver aver a papá. Las noches eran horribles dentro delnavío, todos esos pensamientos me comían lacabeza y no me dejaban dormir. Pero una noche,me quedé llorando en la cubierta. De repente, unchico me vio y se acercó para consolarme.Debido a su persistencia, le expliqué todo losucedido:«Huíamos de una explosión que se produjo en unreactor de la central de la ciudad. Decidimossubirnos a este barco. Justo cuando acababa depisar la cubierta, mi padre nos dejó, debíaregresar. Él era el único que podía ayudar a parar

12

la fuga de vapor arrasador. Desde entonces,anhelo regresar a Prípiat».Lo que no sabía es que todo cambiaría pese averlo muy negro. Gracias a esa nueva amistad,los barcos me acompañarían de por vida.

Pseudònim: Gaia LFGNom: Laura Blanco

EL FERRYNo sé lo que hacía antes, antes de conocerle. Nopuedo recordar qué era lo que me importaba ni loque esperaba. Sea lo que fuere se había ido ytodo lo que importaba era él. Jamás había sentidonada parecido por ningún otro hombre.Acababa de pisar la cubierta del ferry que mellevaría de vuelta a casa, aquél lugar dónde meesperaba mi vida, la vida que con el paso de losaños había enterrado a la mujer que un día fui yque no pensaba que iba a volver a encontrar hastaque le conocí. Sentía un dolor intenso en lo másprofundo de mi corazón, pese a ello debía volver,había demasiados lazos que no estaba preparadapara dejar atrás, quizás en otro viaje, en otravida...

Pseudònim: Capità EscobarNom: Nati Avilés González

EL GARBÍL’aire rescalfat de primera hora de la tardatremolava lleument i difuminava la costa. La velapenjava sense forma, oscil·lant al ritme de lesonades. Ajagut a popa, cercant la poca ombradisponible, mirava de no adormir-me. Sense saberben bé perquè, vaig treure el cap pel damunt del’orla i vaig veure les diminutes arrugues a l’aigua.Vaig fer un crit al company de la llitera, que sortíd’un bot pel quarter de proa, sorprenentmentreviscolat. Només acabava de trepitjar lacoberta i ja estava ajustant la maniobra, encarantla vela.Amb l’arjau entre el braç i el cos, vaig deixar anarun xic l’escota i, aguantant la respiració, vaigesperar l’instant màgic. La vela s’inflà lentament;els caps es tesaren imperceptiblement; l’aiguafeia petits tirabuixons rere el timó.El llaüt agafà velocitat i vaig posar proa al port.

Pseudònim: Capitán ValdésNom: Xavier Corredor Piferrer

EL GUARDAMARINA HORACENELSONAcababa de pisar la cubierta cuando loscañones dispararon una andanada con un terriblerugido. El humo le cegó momentáneamente, peroal dispersarse pudo ver que la proa y el castillo dela fragata enemiga estaban desiertos; los caboscolgaban sobre ellos y una trinquetilla mediosuelta era agitada por el viento. Sintió una vagasatisfacción al contemplar cómo la sangre salía achorros por los imbornales de proa, pero lasensación no duró mucho, pues enseguida sepercató del peligro: los franceses no respondían,solo se acercaban más y más a su estela.Querían entablar un combate penol a penol.- ¡Demasiado bajo! - gritó al capitán-. ¡Apuntenhacia las velas! ¡Súbanlos! ¡Súbanlos!Era inútil matar franceses; los aparejos, lasvergas y los mástiles eran ahora lo importante. Elcapitán lo miró con profundo desprecio yrespondió:- ¡Cállese Nelson! Cuando tenga su propio barcodará sus propias órdenes.

Pseudònim: J. G.Nom: Jordi Gasol Fíguls

EL HORÓSCOPONo tenía ganas de viajar, pero le habían prometidoque aquel crucero sería espectacular e inolvidabley terminaron por convencerla. Acababa de pisarla cubierta cuando recordó lo que había leído enel horóscopo de una revista la semana pasada.Decía que ir en barco era como estar en la cárcely encima podía ahogarse. De repente sintió miedoy le entraron unas ganas irresistibles de bajar atierra, pero enseguida cambió de opinión. Bajó alcamarote. Era algo estrecho y tenía un ojo de

buey, casi como una ventana del futuro que ledejaba ver muy claro la inmensa masa de aguaque la estaba esperando. Y se veía no muertatodavía, pero sí yaciendo sobre la mar, abrazadaal mapa triste y desgarrado de aquel sueño rotoen aquel mismo barco, en aquel mismo puerto,hace ya muchos años, cuando hicieron votos porun amor eterno.

Pseudònim: MarisalNom: Jone Miren Asteinza Royo

EL MARINEREl somni de l’home havia estat ser mariner. Capitàd’un vaixell gran. Un vaixell que solca les aigüesde nord a sud i d’est a oest. Tota la vida un únicviatge. I al final, ser empassat pel mar. L’homehavia dormit molt perquè el seu somni es fesrealitat. Però no va passar res. Es conformàmirant els vaixells quan passejava pel moll de lafusta. S’imaginava d’on vindrien i cap a on anirien:quantes persones es devien haber embarcat enells? I on era, ara, tota aquesta gent? Havien fugit,potser, d’un mal? O havien anat corrents cap aallò bo? I no eren, totes dues coses, el mateix? Opotser havia estat a l’inrevés... I mentre es feiaaquestes preguntes, l’home es va anar fent gran imés gran, i al final de la seva vida, just abans demorir, va dir: «Acabava de trepitjar lacoberta...»

Pseudònim: PomaNom: Saskia Geest

EL MILLOR CONSELLPortava tot el creuer marejat, no havia sortit delseu camarot perquè no aconseguia aguantar-sedret. Quan va començar tot anava bé, però quanva veure per la finestra del restaurant ques’estaven movent, va notar l’estómac tot remogut ides d’alehsores no s’havia mogut d’allí. La sevaxicota que estava gaudint del creuer sola des delprimer dia, el va obligar a sortir a la cobertasuperior per a que li toqués l’aire. Tot justacabava de trepitjar la coberta quan la brisasuau que li acaronava la cara el va fer sentir moltmillor. Ja no li girava el cap, ni tenia nàusees.Amb una mica de sort, podria gaudir de la restadel creuer amb la seva promesa la que ja ho teniatot organitzat i planificat.

Pseudònim: ObrellaunesNom: Juan Miró Silva

EL NÀUFRAGTots s’havien ofegat. Només quedava ell damuntd’un bot salvavides, a la deriva, enmig d’una boiraque glaçava els ossos. No tenia aigua, nialiments, ni roba amb què abrigar-se. Se sabiacondemnat. I de sobte, dins la boira una llum, unaombra, una presència tal vegada humana. Unasalvació! Va voler cridar però només sortí de laseva gola un so escanyat com un grinyol. Vaprovar de bellugar els braços superant el dolorintens a totes les articulacions. Però les forcesl’abandonaren del tot. No va saber quanta estonava estar incoscient. En tornar a obrir els ulls vaveure el vaixell al seu davant, amb la llum pàl·lida igroga. Sentí uns braços esquelètics que l’alçavenamb força. Quan acabava de trepitjar lacoberta el timoner es va girar. Llavors, en veureaquella calavera somrient, va saber que era a laNau dels Morts.


EL NAVEGANT EXTRAVERTITEl vol havia estat plàcid. Acabava de trepitjar lacoberta i els peus se m’enganxaven. Aquellahumitat era vella i embrutidora, i les botes se’nressentien.No em pensava que hi hauria tanta gent. I totsdesconeguts. Potser era millor així. Cap delsmeus amics havia anat a l’aeròdrom a acomiadar-se, però havia volat entre els ocells i la tempesta ihavia sentit que m’acompanyaven. Encara nom’havien perdonat. Els enganys costen de pair.Els meus companys de viatge no eren gairexerraires. La temperatura havia baixat en picat, ini tan sols els més vells ho comentaven.

Em vaig posar les mans a les butxaques. Elsdiners havien desaparegut. Aquells rostres quem’enlluernaven, atractius i brillants. Monedesboniques i irresistibles. Només me’n quedava una.La vaig agafar i la vaig fer girar entre els dits. Elbarquer es va girar i va parar la mà.

Pseudònim: Ana FusteNom: Ana Fusté Durán

EL PAILEBOTAquell cruixit eixordador li encongí el cor.Acabava de trepitjar la coberta quan veié elsdos pals, el major i el trinquet, caiguts cap apopa, entortolligats amb els flocs i les veles.Amb una mirada en va tenir prou: el seu vaixellestava condemnat.Dirigí, competent, la maniobra de salvament. Vanbotar el bot salvavides i va vigilar que tots elsmariners embarquessin, sense perdre la calma.Quan s’allunyaven, sospirà pel seu pailebotestimat. Una llàgrima solitària li regalimava galtaavall.

Pseudònim: AmandaNom: Àngels Mas Jordana

EL POPNo havia vist mai un pop tan gran! La Mariona vadonar un pas enrere, xocant amb el Marc. ElMarc va agafar-la de la mà... i tots dos lipreguntaren al pop: «Pop, d’on ets?»«Com que d’on sóc? Del mar!» El pop, enfadat,es va apartar una mica.«Perdona si t’ha molestat la nostra pregunta», vadir la Mariona. «Et volíem conèixer millor».«Ah, bé, si és així...» El pop va tornar a apropar-se.«Acabava de trepitjar la coberta, quan us hevist a vosaltres dos, i he pensat: Mira, podrien serels meus amics!»«Oh, jo he pensat el mateix, en veure’t!» vaexclamar el Marc.«Jo també» va dir la Mariona, somrient.I com just ara el conte és tan bonic, ens hiquedem aquí.

Pseudònim: Alba RosetNom: Saskia Geest

EL REGRESOHoy tenemos un día realmente precioso, o quizáses sólo un estado de ánimo. La fragata navega auna velocidad considerable, once nudos deceñida, aprovechando el viento de poniente, quetransforma el azul del mar en verde, salpicado deespuma blanca y que según nuestro capitán, nosllevará de regreso a casa con dos horas deantelación a la prevista.Después de dos años, setecientos treinta días ydiecisiete mil quinientas veinte horas, acabo depisar cubierta y ya puedo imaginar el momentode volver a ver a Daniela.Aún recuerdo el día de mi partida, en el que losdos con lágrimas en los ojos nos prometíamosamor eterno..., no dejaré que la desazón meembargue recordando su última carta, esperaré aencontrar su mirada y que esta me desvele sinuestra promesa aún existe.


EL RELOJ DE ARENALlevaba sin dormir toda la noche: el vaivén delbarco me mareaba, impidiéndome conciliar elsueño. Me levanté de mi incómoda camaimprovisada en una esquina de la bodega y decidísalir a tomar el aire. Acababa de pisar lacubierta cuando avisté a lo lejos una extrañanave rodeada de un halo de niebla. Me apoyé enel mástil y agucé la vista, tratando de distinguir labandera entre la bruma. Un extraño símbolotrazado sobre ésta me permitió identificarlo comoel barco fantasma que llevábamos buscandovarias semanas. Pero, como siempre, la espesaniebla se lo tragó, alejando de nuevo a nuestroobjetivo, su rehén, del capitán Linnebeck y de mí.

Pseudònim: Link LFGNom: Sílvia Sánchez-Vegazo

13

EL RESCATL’Enric navegava dins un petit veler, que la rosadels vents empenyia a capritx. Es dirigia de dret,cap a un espès núvol. Lliscant silenciós, s’hiacostava seduït per un cant rítmic i agut.Acabava de trepitjar la coberta, quan s’adonàque la dolça melodia es convertia en critsestridents, histèrics i ofegats. L’Enric, girà eltimó, però no podia moure la barca. Es sentíatrapat, impotent.Aleshores s’adonà que una immensa xarxa,surava per bavor i que els crits que escoltavasortien d’allà dins.Empès per un estrany impuls, es llençà a l’aiguaenmig de la boirina. Els graus negatius de l’oceàli minvaven els moviments, i la foscor de laprofunditat impedia trobar l’objectiu. Llavors, unescàs raig de llum, l’ajudà a rescatar a unafamília. Per sempre més, en les solitàriestravessies, l’acompanyarien els seus amicsdofins...

Pseudònim: JordiNom: Jordi Canal-Soler

EL TESORO MÁS PRECIADOEspléndido. Esa era la palabra adecuada paradescribir a su navío. Tantas vivencias, tantasaventuras... Personas que perdieron su vida abordo, o que por el contrario lucharon y vencieron.Sí, siempre recordaría el primer día en el quetropezó por casualidad con él y no dudó en quealgún día sería suyo. Pero ahora, un mesdespués del «incidente» era hora de separarse deél. Acababa de pisar la cubierta y pensó queesa iba a ser la última vez que lo haría... Muy asu pesar, echó un último vistazo a su camarotelleno de dolorosos recuerdos y partió sin miraratrás.

Pseudònim: LFG-ANom: Alexandra Alzuria De Sancha

EL TRENCAAcababa de pisar la cubierta y ya habíablasfemado. Si le afeabas el hecho, decía: Diosno existe. Pero se ponía agresivo si alguienmentaba a la Madre de Dios.Teníamos mar rota. Olas de cinco metros. Trencapuso sobre la carta una Virgen del Carmen.- Trenca, si no crees en Dios, a qué traes laVirgen...- Dios no existe, pero la Virgen del Carmen sí. Yola he visto.- ¿Cómo fue?- Faenando caí a la mar. La barca siguió rumbo.Grité. Nadie me oyó. Era de noche. El aguaestaba helada y yo sentí que me iba. Entonces lavi venir sobre el agua con un tablón en la mano.Dijo: Pon el pecho sobre el tablón y amárrate conla faja.Desperté en el hospital. Los de Salvamentohabían abandonado la búsqueda. Volvían a puerto,cuando me vieron sobre el tablón. Estaba vivo.

Pseudònim: RuedaNom: Juan A. de Rueda Garcia-Tuñón

EL TRIPULANT FIDELJust acabava de trepitjar la coberta i no el vasorprendre sentir la mateixa olor. Aquell ésserregalimós seguia allà, assegut a la banyera,mirant-lo fixament.

Pseudònim: Silvos

EL VAIXELL ADOPTATJa es feia fosc, i va posar rumb directe a la calaque somniava cada nit. Va tirar l’àncora on jasabia i, ajagut a la banyera, va esperar el momentde la sortida del sol: era el senyal. Acabava detrepitjar la coberta, per aixecar el fondeig iabatre el pal, quan la seva pell el va alertar que jas’apropaven. Just arribava un pescador que,mentre triava una roca on acomodar-se,contemplava, atònit, les aletes d’una manada dedofins i, entre elles, una gran quilla vermella, quees perdien mar enllà.

Pseudònim: SilvosNom: Sílvia Catchot i París

EL VAIXELL DE LA MARIONA«Hola, sóc el mar!»«Jo sóc la ona!»«I tots dos junts som la Mariona!»«I ara? Ja no ens queda res més que contar...»«Calla! Has vist aquell vaixell?»«Oh, sí, es ben bonic...»«Pugem-hi, que ens porti ben lluny!»«Vols dir? I si ens deixa una mica més a prop?»Encara que li feia una mica de por, la Marionaacabava de trepitjar la coberta. De cop, vaveure un pop vermell.«Un pop vermell! I què hi fas tu, aquí... No hauriesde ser al fons del mar?»«Grruuummp!» féu el pop i se la quedà mirant.«Uupps! Si que ets un pop estrany, tu...»El pop l’acaronà amb un dels seus mil tentacles i- zumm! - la posà damunt del seu cap. Què alt!«Oooh! Has vist, mar? Des d’aquí es veu tot moltmillor!»«Quin cop de sort, ona!»


EL VAIXELL DE LES TRESLLENGÜESAcabava de trepitjar la coberta, quan una veuem digué: «Benvinguda a bord!» Encara que no elveia, vaig pensar: deu ser el capità. Un capitàinvisible. Comença bé aquest viatge...La meva mare i jo ens vam seure a prendre el sol iel vent, veient passar més i més gent. «És ungran vaixell», digué, tancant els ulls per sentirmillor la remor de les onades.«Hola, buenos días!»Davant meu un home ben fornit em donà la mà.«Acababa de pisar la cubierta, cuando la hevisto aquí sentada, señorita».D’on ha sortit aquest, del segle passat? La sevamà era forta i tendra a la vegada.«Mare! Et deixo a càrrec d’aquest senyor i vaig aexplorar uns quants racons del vaixell gloriós».La mare somrigué com cal: «I had just set foot onthe deck, quan va aparèixer vostè, Milord!»

Pseudònim: Romàntica ReinaNom: Saskia Geest

EL VIATGELa nau es movia lentament i deixava un rastrevisible sobre la superfície densa i fosca de l’oceà.Del seu fons emergien bombolles que esclataven iesquitxaven la carcassa blanquinosa del’embarcació i li conferien un aspecte grotesc,com si en comptes d’una nau es tractés d’und’aquells animals hebívors de pèl blanc i taquesnegres que tantes vegades havia vist alsdocumentals; fins i tot el so del motor li recordavael mugit de la bèstia.Acabava de trepitjar la coberta quan un fortestrèpit el va fer girar. Va ser a temps de veurel’estela que havia deixat el meteorit en estavellar-se. Va tornar a l’interior i es va asseure davantl’ordinador central per tal d’introduir lescoordenades aproximades de l’impacte i traçar unrecorregut alternatiu. Es presentava una nit llargafins que els tres sols del planeta es situessin enposició i li facilitessin l’exploració d’aquell món.

Pseudònim: AsorannaNom: Anna Rosa Gesse Mas

ELS ALTRESTinc una amiga que sempre diu que és massapetita per pujar a un vaixell. Quan me la miro,penso que és igual de petita com jo. I jo bé que hipujo.Un dia vaig arrossegar-la Rambles a baix finsarribar al pailebot Santa Eulàlia. Un vell marineramb barbes blanques ens va convidar a pujar.Acabava de trepitjar la coberta, quan vaigpressentir que aquell seria el viatge més gran dela nostra vida.De port a port varem anar teixint un bell tapísd’amistats i somriures.I, al final d’aquell viatge, quan varem preguntar-li almariner què és el que l’havia mogut a ser mariner,ell va dir: «És fàcil estimar aquells que són com

nosaltres, però és important estimar aquells quesón diferents a nosaltres».I la meva amiga mai més va sentir-se massapetita per pujar a un vaixell.

Pseudònim: MirablauNom: Saskia Geest

ELS AMICSEn Martí estava a l’hospital infantil, els metgesfeien tot el que podien, però la malaltia noremetia. La radioteràpia i la quimioteràpiadeixaven seqüeles.Un dia, però, una de les visites que va rebre el vaomplir de goig. Era el Nandu, el seu amic del coleque el visitava sovint. Aquell dia l’acompanyava elseu oncle.Aleshores aquell dissabte es va transformar en undia màgic pel Martí, quan el Nandu li va donar lasorpresa. L’oncle del Nandu tenia un veler i voliaque els dos nens hi anessin per navegar pel port.Amb el permís dels metges, l’endemà el Martí vapujar per l’escala de popa del GALEON iacabava de trepitjar la coberta, quan es vaabraçar al seu amic Nandu.

Pseudònim: Avi ToniNom: Antoni López Massó

ELS COLORS DEL MAREls núvols roses i liles envoltant el sol, en aquellmoment ocre, semblaven de sucre en uncapvespre molt colorit. Els peixos grocs, vermellsi verds envoltaven el Bru mentre nedava alegreentre els coralls rogencs. La Blanca, amb el seubanyador tornassolat, semblava un cetaci mésintegrat dins la immensitat marina.Les ataronjades boirines durant la posta de sol iel turquesa de l’aigua salada, contrastaven amb elcolor bronzejat de la Blanca que observava el blauintens de l’horitzó. Tot just el Bru acabava detrepitjar la coberta després del seu refrescantbany, quan es va afegir a l’espectacle d’aquellocàs de reflexos daurants que il·luminaven el marentre el cel salmó i la calitja grisenca de la costa.La Blanca i el Bru van deixar anar la seva passiófent esclatar un castell de focs multicolor, mentresuraven damunt les suaus onades del seu vorivaixell.

Pseudònim: MarblauNom: Susanna Tortosa Tudela

ELS MISTERIS DEL MÓNAcabava de trepitjar la coberta i va admirar elsdos blaus que es confonien en la llunyania. Clic!La casualitat va immortalitzar el dofí en plenapirueta. O potser allò volia dir alguna cosa? Elmar, el cel i el misteri. Insondables.

Pseudònim: LeoloNom: Jacob Montfort

ELS NAVEGANTSElla acabava de trepitjar la coberta quan lanau salpà sense preavís, ell feia estona quel’esperava sense perdre el seu somriure finamentdibuixat. Ningú al moll per acomiadar-los, capsirena anunciant la partida. Potser era millor així!L’un al costat de l’altre, els ulls fits en l’horitzó,iniciaren aquell viatge que no havien escollit. Lesonades gronxaven un amor hieràtic i silent al queno calien paraules ni abraçades. Ni la bravor de lamar ni els embats de les tempestes els ferenperdre un fil de dignitat. L’intrèpid soldadet i lagràcil ballarina damunt el vaixell de papernavegant cap el seu destí.De fet, la història no és ben bé així, però no emnegareu que aquesta petita llicència li afegeixencara una mica més de poesia.

Pseudònim: E. Viladoms

ELS SENTITSLa Valeria estava contenta. Per fi faria unatravessa en vaixell. Després de la propaganda dela seva amiga, havia arribat l’hora d’experimentarper a ella mateixa i, s’apuntà en un petit creuerpel Mediterrani.Les previsions meteorològiques eren favorables,per no haver, no hauria ni mar rissada, així queseria un trajecte tranquil.

14

El luxós creuer salpà a l’hora prevista. Elmoviment oscil·lant li provocava inseguretat is’aferrava al braç del seu home. La Valeria, queacabava de trepitjar la coberta, omplia elssentits amb l’escalfor i les olors de la brisamarina. Escoltava les aletades i els xiscles de lesgavines, que els acompanyaven des de la sortidadel port, i que es barrejaven amb els riures delsnens. I llavors, repenjada a la barana de popa,pensà amb el seu fidel company, i el trobà a faltar.En aquell viatge no admetien gossos pigall.

Pseudònim: JordiNom: Jordi Canal-Soler

ELS VAIXELLSDurant les guerres entre venecians i turcs, vaigser capturat; jo no era cap soldat, era un home deciència, però em van fer presoner.Jo em vaig fer amic del meu carceller i li vaigdemanar per sortir a coberta els vespres a canvid’ensenyar-li geografia, ell va accedir i jo cada nitpodia sortir a coberta a respirar aire fresc, i aixícada dia, fins que un dia es va assabentar elcapità, que em va fer castigar amb 15 fuetejades,però jo el vaig convèncer que si em perdonava, joa canvi li tocaria el violí per les nits, ell va accedir,fins que un dia va caure molt malalt i es va morir.Aleshores jo acabava de trepitjar coberta emvan nomenar Gran Capità, vaig deixar lliure elspresoners i vaig donar per acabada la batalla.

Pseudònim: TeresaNom: Teresa Mas Gimenez

EMBARCACIÓ Nº 382Em tremolava tot el cos. Era impossible parar depensar, què passaria si ella fos allà. Jo a lacabina lligat de mans i peus sense poderrescatar-la. No, impossible. Segur que ella estariaa l’embarcació de l’Eduard. Segur que ella estavaentre els supervivents. Segur que no l’havienmatat. Segur que els pirates no l’havien agafatpresonera com a mi. Segur que no. Van obrir laporta i em van fer pujar a coberta, agafant-me pelsbraços. Acabava de trepitjar la coberta, quanla vaig veure. Era allà. Aquell va ser el seu últimalè.

Pseudònim: LFG1996Nom: Georgia Fusté Jimenez

EMIGRANTESQuiero contarte una historia. Se trata de lahistoria de mi abuelo. Él se había embarcado undía 1 de enero, no recuerdo bien qué año. Era unhombre joven con todos los sueños a flor de piel.Mi abuela aún no había entrado en acción. Quizásmi abuelo no habría emprendido ese viaje, perofue lo que le llevó lejos de casa y cerca de mifamilia. Llegó a una isla y se enamoróperdidamente de mi abuela, se casaron y tuvierontres hijos. En el transcurso de los años seasentaron y plantaron maíz y patatas, tomates yfrutas. Cuando yo nací, mi abuelo ya habíamuerto. Mi madre me llevó alguna vez alcementerio y yo le dejaba flores en la tumba. Encasa, por las tardes o antes de dormirme, mimadre me contaba la historia de mi abuelo:«Acababa de pisar la cubierta...»

Pseudònim: IsleñaNom: Saskia Geest

ENCANTERIEnmig de la tempesta, el grumet, que acabavade trepitjar la coberta, es va adonar. Elmascaró de proa semblava haver multiplicat laseva grandària, al contacte amb les ferotgesonades escopides per la galerna i que aracastigaven el tallamar amb especial duresa. Lasirena, en notar la presència del noi, va obrir elsseus llavis de fusta:- El galió escora.El grumet, a qui mai abans li havia dirigit laparaula ni tan sols una donota de les que soliaobservar pels ports, contemplava bocabadat elbell mascaró de proa.- La càrrega, noi! - va exclamar aquest, amb uncruixit de la fusta que l’esforçat tallador havia

treballat per crear el seu rostre -. S’ha mogut lacàrrega!El noiet va donar la veu d’avís i deu mariners vanbaixar rabents al celler entre malediccions irenecs.Dels llavis de fusta sortia ja una dolça cançósense paraules.

Pseudònim: EucaliptusNom: Montse Aguilera Vives

ENTRE DOS BLAUSSota els majestuosos arcs i columnes de lesDrassanes de la ciutat aparegué als meus ullsl’elegant galera reial. Acabava de trepitjar lacoberta i un mar d’il·lusions s’obrí als meuspeus. D’allà estant, la veu més bonica del somniparlà i a cau d’orella aquestes paraulestremoloses em regalà: «Perquè hem sabutreescriure la història damunt de cadascuna de lespedres que en aquest indret bastí Pere El Gran,avui il·luminarem les muralles medievals icelebrarem que els millors vaixells del Mediterranivan sortir d’aquí; que els nostres homescregueren, com el poeta, en la fusta del rem itambé en la de l’escàlem i en amistats forjadesmar endins. Escorarem i embarrancarem i enstornarem a redreçar. I encabat, entre dos blaus,ens alçarem novament al capdamunt del pal demessana per cridar que una nova terra ha eixit. Lamar està embravida, però ens en sabrem sortir».

Pseudònim: JanusNom: Josefina Maymó Puig

ERRORVan passar vint anys, tres mesos i dues horesfins que no es va decidir.I va ser just quan acabava de trepitjar lacoberta, que em vaig adonar del fatal error quehavia comès: llegir cartes que no em pertanyen.El molt cabronàs me l’estava fotent amb una altra.

Pseudònim: LacroixNom: Anna Lacruz March

ESE VERANOMe vinieron una infinidad de imágenes de todaslas aventuras del próximo mes que iba a vivir, unsinfín de aventuras con las personas que másquería. Esta era la sensación que más me placía,acababa de pisar la cubierta. Hacíamos esteviaje una vez al año, si todo salía bien,normalmente en agosto, ya que a todos nosgustaba el calor y el sol mientras navegamos.Pensamos que esta vez sería como todas, igualde alucinante, que lo pasaríamos genial, yrelajaríamos las tensiones acumuladas durante elaño. Pero ese viaje fue diferente, fue el querompió esta rutina, la que nos rompió a nosotros.

Pseudònim: Perrie-LFGNom: Emma Casablancas Jorgensen

FANTASIA DE COLORSShaila, la lletja sirena del Pacífic, enfilada a lesroques costaneres de Xile, plora; no troba el seuPríncep Blau.Un dia, mar endins, veu un vaixell de color rosa,que navega suaument trencant el mirall d’aiguacalma, fins arribar prop seu on para màquines iarria l’àncora.És una sireneta sedassera. Fa un gran salt i ja ésal vaixell fent amb la cua una bona fressa en toparsobre la lona groga de la bodega. Els tripulantsverds es desperten i surten per esbrinar què hapassat.Shaila, emocionada, veu entre ells el seu PríncepBlau, el descobreix quan només acabava detrepitjar la coberta.El Príncep l’ha albirat, avança vers ella... queesverada, crida: «Bellasau! Ajuda’m!!!!»Les fades existeixen.Al mar també n’hi ha.Un màgic toc i Shaila es transforma en una bellaprincesa. S’enamoren i es casen.Si veieu un vaixell rosa, són ells !!!!

Pseudònim: GregalNom: Rosa Vila Gratacós

FEIA BONIC DE VEURE EL MARDES DE FORAAcabava de trepitjar la coberta i ja em vaigadonar que aquell viatge no seria com cap altre.Ho deixava tot enrere. Com seria el nou món quem’esperava? Els dubtes s’havien instal·lat al meucervell, i notava que la il·lusió de feia uns diesdeixava pas a una por pausada però insistent.Una por que jo volia fer fora per sobre de qualsevolaltra cosa i que en canvi, a desgrat meu, percebiaper tot el meu cos i en les meves passes.Aleshores el vaixell va començar a navegar, i emsemblava bonic veure el mar des de fora. Era tandiferent del mar que jo coneixia, quan nedavaentre algues i bancs de peixos... Al capdavall -vaig pensar - potser serà un bon viatge aquest queara començava, i vaig començar a estimar lesmeves cames i a deixar d’enyorar la meva cua.

Pseudònim: NunaNom: Teresa Mas Gimenez

FI DEL VIATGEAcabava de trepitjar la coberta i ja vaig notaraquell regust de salabror, d’onatge, de fustamullada... El vaivé de l’aigua feia que tot anés unamica de gairell. Com vaig poder em vaig esmunyirde la mirada dels tripulants que feinejaven amunt iavall. No m’havia de veure ningú. Necessitavatrobar un bon amagatall. Quan el bergantí salpariajo me n’aniria amb ells i si tot anava bé no sen’adonarien.La bodega estava fosca. Al fons, ben arreceradeshi havia una bona colla de tines. I m’hi vaigacostar amb sigil i m’hi vaig encabir al seudarrere: només havia de tenir una mica de cura iaviat estaríem al mig del mar.Unes veus que m’eren familiars em van despertar iem vaig esglaiar. I vaig córrer perseguida per ungat que no va parar fins que va veure el meu cospelut fora del seu vaixell.

Pseudònim: AmetistaNom: M. Lluïsa Gascon Prades

FUEGO DE SAN TELMOAntes de que la enfermedad entrara en su fasedegenerativa, Mauricio se decidió a realizar latravesía en velero con Amalia por las islasgriegas.No empezó bien, apenas acababa de pisar lacubierta y ya sentía náuseas. Sin embargo, todocambió por la noche.El mástil apareció iluminado de azul y blanco.Había oído hablar de las tormentas eléctricas perono imaginaba que el fenómeno de San Telmo leproduciría ese agradable cosquilleo por dentro.A la mañana siguiente se asomó a proa y sonrió.Su mujer se echó a llorar - era la primera vez quelo veía sonreír en muchísimo tiempo -.De esto hace ya más de tres años, la progresiónde la enfermedad se estancó - quién sabe si parasiempre - y Mauricio disfruta de una nueva vidasin saber si agradecérselo a Poseidón, laslágrimas de esperanza de Amalia o al fuegosanador de San Telmo.

Pseudònim: XavierNom: Xavier Tornafoch

FUGIR DEL PASSATLa vida li havia anat malament des que va néixer,no tenia ni família ni amics. Només trobavaquietud anant a les drassanes del port per veurela mar i els vaixells.Un dia, fart de tot, va decidir que pujaria d’incògnita un vaixell i aniria a buscar sort a un altre lloc.Així doncs, sense equipatge ni res, va aconseguirsense que ningú el veiés pujar dalt d’un vaixellgran i bonic. Va esperar fins que pensà que jaserien lluny del port i decidí eixir de l’amagatall. Acabava de trepitjar la coberta i veié el sol, varespirar profundament i es va sentir lliure i feliç.Es va recolzar sobre la barana i veié un grup dedofins que seguien a l’embarcació, i va pensarque ja tenia uns amics molt simpàtics.

Pseudònim: CarluskiNom: Carla Minyana Beltran

15

FUGITIU PER SORPRESAM’hi fixava quasi sempre. Per què el costat debabord era d’un color diferent al costatd’estribord? Aquell vaixell sempre hem cridavamassa l’atenció i vaig decidir apropar-m’hi unamica més, potser tant que no me’n vaig adonarque acabava de trepitjar la coberta! De cop ivolta va tornar a passar, vaig tornar a perdre elconeixement. La sorpresa la vaig tenir aldespertar-me, quan vaig descobrir que el vaixell jano estava ancorat, sinó que navegava. Encara eraa temps de saltar i nedar fins al port, però perquè? En realitat m’agradava el que m’esperava aterra ferma? Potser era una oportunitat que nopodia perdre per escapar i evadir-me de la cruarealitat que allà imperava.

Pseudònim: NemoNom: Hèctor Roger Joseantonio

FUMAcabava de trepitjar la coberta del vaixell quanes va adonar que la seva vida mai tornaria a ser lamateixa i el va envair una glopada de nostàlgiaque es va treure de dins sacsejant el cap. A dalt,les xemeneies deixaven anar un fum negre. Nopot ser un presagi del que m’esperava, es va dir,mai podrà ser pitjor. El fum negre, tot i el color,només volia dir una cosa: esperança. Va sentir elxiulet que avisava de la imminent partida i vasaber que quan el vaixell salpés i deixés el port,ell també deixaria enrere el passat, les pors i unavida truncada per la cruenta guerra.

Pseudònim: DericNom: Frederic Mayol

GETXOTenía miedo de escuchar su voz, por eso huíhacia el mar.Llegué a un pequeño puerto de una localidadnorteña donde había una hermosa nave. Subí aaquella vieja zabra que una joven pareja de Getxohabía restaurado, pretendían viajar hasta América.Perdido en medio del Atlántico norte, el fríodominaba ya mi mente y cada vez lo veía másclaro. El tiempo no es amigo del hombre y eloleaje arremetiendo contra el casco terminó porrecordarme su voz.Eran las siete de la tarde cerca del pasado.Asomando la cabeza veía el sol abrazando labotavara, eso fue la última señal.Mi plan era sencillo, saltar. Los nervios recorríanmi cuerpo y tan solo acababa de pisar lacubierta.Puse un pie en la borda, traté de buscar algúnmotivo para no hacerlo y no lo encontré.Salté.Ella estaba allí, en aquella playa, sonriendo.

Pseudònim: BobylongNom: Robert grau Carbonell

GIGANTESCA ENFERMAEl cielo estaba grisáceo, todo apuntaba a un díade tormenta. Me levanté de la cama, y me dirigíaa la cocina, cuando de pronto, algo hizo mover elbarco. Tambaleándome de un lado al otro, lleguécomo pude. Acababa de pisar la cubierta, yuna ballena me dejó anonadada. Parecía enferma,no se movía, el barco chocó contra ella, y graciasa ello, pudimos salvarla. Rápidamente pedíauxilio.

Pseudònim: Japo LFGNom: Inma Gallego Aragón

GLÒRIA INCERTAEl vailet fugia de l’entrepont, de tot l’horror d’allí,sols volia estar lluny d’aquell vaixell maleït. Pujàescales amunt.Acabava de trepitjar la coberta per veure quehavia caigut de la graella al foc. Els turcs erendins la nau. L’espectacle dantesc de la lluita cosa cos va augmentar la seva follia d’escapar.S’acostà a la borda per llançar-se a l’aigua, alcostat d’un tinent malferit, aferrat al peu d’unfalconet. - Ep noi, apunta el canó!Va moure la peça perquè li feia nosa per saltar.En aquell instant l’oficial va prendre la metxa. La

canonada petà al mig dels sarraïns, fent unacarnisseria. Els cristians aprofitaren per atacar iconquerir de nou la coberta.A dalt, al pont de comandament de La Marquesa,el capità va cridar:- Porteu aquest grumet aquí! És un heroi!

Pseudònim: LepantoNom: Josep R. Farré i Muntaner

HA NACIDO UNA ESTRELLAAcababa de pisar la cubierta su pie diminuto.El rosicler de la aurora teñía las nubesapelotonadas en el cielo dejando su reflejosonrosado como pinceladas sobre la superficiesinuosa, bajo un casco del acero que hace lasveces de bisturí abriendo el mar sinuoso. Lanoche de placenta agitada ya lo mantenía en vela.Una lluvia de peces voladores acompaña latormenta. Las sirenas con sus escamascimbreantes por la corriente submarina llevan uncascabeleo hipnotizante acompañando a suscánticos. Y el nácar de las caracolas resbala yaen sus pensamientos. Los caballitosfosforescentes tiran de la carroza marítimatrastabillándose entre ellos. Las rayas y lasmantas ondulantes se ciernen sobre el abombadovientre de la barca que se dilata en contracciones.Un banco de mil cuchilladas se abre paso: sonplateadas sardinas. Y ahí viene a nacer en unacubierta deslizante Federico García Lorca.

Pseudònim: SetarcosNom: Ginés Mulero Caparrós

HASTA LA VISTASentía mariposas en el estómago. Las manostemblorosas buscaron sosiego en la firmeza de labarandilla. Acababa de pisar la cubierta.Abracé con la mirada el muelle, la avenidaajetreada, y cruzando valiente el paso cebra meperdí entre la arboleda de Las Ramblas. A susombra, los turistas paladeaban el aperitivo aritmo lento de domingo. Rompiendo el aire, ¡unmero fresco, bueno y barato! del fondo de laBoquería sucumbía al grito pelado del ¡gordo parahoy! Celosos, mimos, estatuas humanas,embaucadores se disputaban mi atención y la deun batallón de distraídos. Husmeé en cada rincón,en cada esquina, acaricié cada piedra como mía,el tiempo se escurría, me mecía. ¡Agua! Un sorbode agua. Volvería. Canaletas quedó atrás. Olía aflores y envuelta en un universo de colores, latarde caía, el piso, bajo mis pies se movía. Colónagitó la mano a guisa de despedida.

Pseudònim: TamaritNom: Maria Maymó Puig

HAVANASe’l va mirar de lluny i es va acostar al vaixellempesa per la nostàlgia, arrossegant la sola deles sabates. Va pensar que només li caldria portarel vell raspall de dents en aquell viatge al passat...L’Havana ja no lluïa com abans. Però rònec i apunt de desfer-se amb una bufada, era l’emblemad’un amor rebel; el triomf després d’aquellabordatge revolucionari que els havia acabatseparant un estiu convuls i inoblidable. Era tambésímbol de llibertat.Acabava de trepitjar la coberta amb els ditsquan es va adonar que acumulava un llit de polsque no podria netejar fàcilmente. Hauria estatmés útil un pinzell per arribar a tots els racons.Però l’esforç ben valia la pena. Així li haviademostrat ell quan li va portar aquell regal deCuba i ella va tornar a enamorar-se’n.Havia estat el millor company de viatge.

Pseudònim: LamardecuentoNom: Mireia Rubio Molín

HOME DE MAREra home de mar. Avui, després de tres dies dellarga espera, salparia a primera hora del matí periniciar el viatge i prendre de nou rumb a ports delMediterrani. Acabava de trepitjar la coberta i lasalabror de les onades insistents al xocar contrael casc del vaixell, li corria per dins les venes,infonent-li una força que el redreçava de

l’ensopiment dels dies que voltava pels carreronsd’aquell poble, recorrent les tavernes i esbargint elseu deliri per iniciar de nou viatge entre copa icopa de beguda.Sobre el vaixell, amb la vista perduda a l’horitzó,prenent entre les mans el timó, sentint la força delvent que li tallava la cara, era feliç. La seva vida lapodia reduir dins aquell món envoltat d’aigua, erael que havia conegut des de petit, havia crescutentre mariners i no recordava el primer dia quehavia pujat.

Pseudònim: AmberNom: M. Rosa Dachs Peitiví

HUNDIMIENTOAcababa de pisar la cubierta del Cutty SarkTea Clipper, que llevaba año y medioconstruyendo, durmiendo poco y mal parapresentarlo al concurso de maquetas.He notado como las tablillas se combaban ysaltaban en el aire y he recordado los 1500clavitos que yo pacientemente había martilleadocon amor.Las cuadernas se han roto bajo mi peso y me heenredado en el cordaje del mástil de trinquete yme he clavado la verga mayor en el culo.Mientras braceaba, gritando de dolor e intentabaque los daños no fueran a mayores, iba pensandoque por fin había encontrado la lombarda queperdí el otro día y que inevitablemente me dirigíade cabeza hacia la televisión que había compradola semana pasada para ver las cosas en tresdimensiones.Decidí relajarme y saludando como si llevara unagorra de capitán de barco me hundí en el plasma.

Pseudònim: EpifisisNom: Alejandro Pozo de la Camara

IBEROParece un mal sueño, una pesadilla, pero es real.Está todo oscuro, no veo nada. No puedo respirar,me ahogo. Escucho un ruido, parece una sierra,se acerca, «plaf» ¿qué ha sido?, ¿qué ocurre?Parece que vuelve, ya está aquí, me cubro lacabeza con los brazos y las manos, «plaf». Diosmío, no puedo salir, es el final, voy a morir. Seacerca de nuevo pero no puedo hacer nada, nolucho pero me siento bien y no tengo miedo,«plaf»... Han sido un par de minutos, tal vezmenos, pero han parecido una eternidad.Acababa de pisar la cubierta del barco, sellama Íbero, aún conmocionada sin saber lo quehabía ocurrido. Al verme con heridas en el cuerpome percaté de la situación. Había caído de laneumática quedando atrapada debajo de ella, soloel azar quiso que el bikini trabara la hélice ysalvara mi vida.

Pseudònim: GuillerminaNom: Montserrat Navarro Triay

ICEBERGEra la hora del almuerzo. Nos movíamoslentamente, entre las masas de hielo. El sol seesparcía en colores grises sobre la superficie delagua, tejiendo hilos de palabras inconexas quenadie lograba descifrar.«Acababa de pisar la cubierta, cuando supeque este viaje sería diferente», murmuró elcapitán, sorbiendo su tazón de leche caliente.Nos adentramos por un pasadizo, y de repente separó el barco. Nadie pronunció una palabra. Sóloel hielo emitía sus gélidos gemidos.«Es una triste historia», susurró el capitán. «Poreso vamos a pararla aquí».

Pseudònim: Copito de nieveNom: Saskia Geest

IL CAPITANO E LA BIONDAEn Pepet, estava atabalat. Mig marejat, seia a labarra del bar tot contemplant amb ulls vidriososaquella preciositat rossa que el capità del vaixellduia penjada al braç. Ell portava tot el creuer, solcom un mussol.Decididament, això del mar no li provava. Ell erahome de terra ferma.- Val més que surti a prendre l’aire, va mormolarbaixet.

16

Tot just acabava de trepitjar la coberta, quanes va quedar estupefacte, en veure nítidament, ala llum espectral de la lluna, els negres rocamsde la costa ben bé a tocar de l’immens vaixell.Instantàniament li va venir a la memòria aquellaesgarrifosa escena de la pel·lícula «Titanic». Al’acte va recordar que enguany es complien centanys del famós naufragi.Un calfred li va recórrer l’espinada. Instintivament,va girar l’esguard enrere, cap on unes enormeslletres daurades proclamaven el nom del colós:COSTA CONCORDIA.Va respirar alleujat

Pseudònim: SolNom: Jesús Soler i Vilaró

IMPULS DEL DESTÍAcabava de trepitjar la coberta del vaixell, esdisposava a partir en un viatge cap a l’horitzó. I lameva consciència notava que no el tornaria aveure mai més.Encara recordo amb pena aquells anys, en quèem sentia culpable per evitar un retrobament quetard o d’hora arribaria, també em preguntava: perquè volia trencar aquella unió? Potser per gelosia?Potser per por? O simplement va ser el destí?Ell sempre m’explicava que notava un buit en elseu interior, que trobava a faltar el murmuri de laseva veu juntament amb l’aroma que sempreacompanyava al vent i que per molt que pensésen ell sempre estaria en un segon pla a la sevavida... Em vaig adonar que la seva veritablefelicitat estava en els mars.

Pseudònim: DesyNom: Desirée Eguren Pérez

INCERTIDUMBREComo cada día, cuando su hijo acababa depisar la cubierta para ir a faenar, le deseaba labondad de un mar sereno y calmo. No fue así.Sobrevino un repentino vendaval que descargó confuria sobre la costa. Ella contenía la respiración.Observaba tras los cristales con impotencia,aquel mar embravecido que había engullido, añosatrás, la vida de su padre y ahora amenazaba lade su hijo. Las mañanas de angustia eran unestribillo cotidiano, encadenado al temorconstante de que un día no regresara.Pero el cielo se abrió y un rayo de luz iluminó sucara.

Pseudònim: AzabacheNom: Anna Jorba Ricart

INFILTRADOSAl principio estaba todo oscuro. Después,sombras. Y muchas luces.Allí, a menos de cinco metros de mí, tenía al grancapitán Bluesea, el ser más temido de los sietemares. Pero eso él no lo sabía. No sabía que yoacababa de pisar la cubierta hacía apenas unahora, como tampoco sabía que llevaba toda esahora metido en un estrecho barril en la sala demandos. Que Bluesea no pudiera ni llegar aimaginar mi presencia me proporcionaba un grangrado de seguridad y, además, me permitíaescuchar sin ningún problema, a excepción delagua que se me había metido en los oídos, lospróximos movimientos que planeaba dar contranuestra tripulación.Creo que fue esa seguridad lo que falló. Si algo heaprendido, es que jamás de los jamases se ha desubestimar al capitán Bluesea...

Pseudònim: DriuNom: Andrea Fernández

INQUIETUDAcabava de trepitjar la coberta d’aquell vaixellenorme que m’havia de portar a l’altra banda del’Oceà Atlàntic. Sentia un formigueig estrany al’estòmac. La mare m’hagués dit que eren elsnervis, jo sabia que era por. M’aterria allunyar-mede casa meva, deixar la família, els amics...Creuar aquelles vastituds plenes d’aigua endirecció a qui sap on. Tanmateix, no hi havia altrasolució. Ho havíem perdut tot: les terres, elsquatre quartos que ens quedaven, el bestiar...Calia encaminar-se cap altres horitzons per

guanyar-se la vida. L’oncle Eusebi vivia a BuenosAires feia temps i m’havia escrit una carta peroferir-me un lloc al seu costat. No el coneixiaprou, el recordava sorrut, busca-raons... Fa moltsanys de tot això, jo era un nen. Ara estavadamunt d’una gran coberta, sota una xemeneia dedimensions colossals contemplant com ensallunyàvem de Barcelona. Unes fines llàgrimesmullaven les meves galtes.

Pseudònim: C. LeviNom: Andrea Fernández

INSPIRACIÓ MARINALa màgia d’aquest moment no podrem trobar-lamai més. És un lloc màgic. Som a una capsa quesolca els mars. Ens anomenem Éssers de Pau.Ningú no ens coneix, però existim.Així és com va començar el seu microrelat. Haviade ser un relat ben petit, sinó no cabria en lesmides del concurs. Fem-ho petit, doncs. Però quedigui molt.Una paraula. Som una paraula de pau. Unaparaula blava com el mar i el cel. Naveguem ivolem alhora.Per trobar inspiració, havia anat el port. Acabavade trepitjar la coberta d’un vaixell, quan esdonà de nassos amb el capità. Van intercanviarperdons i disculpes, acomiadant-se amb unsomriure.Sóc una paraula de llum i em moc d’un lloc al’altre... Em sents?Un cop a casa, s’assegué a l’ordinador i deixarvolar els seus dits amb les gavines.

Pseudònim: CarlaNom: Nom: Anna Jorba Ricart

ÍTACAAcabava de trepitjar la coberta d’aquellsingular vaixell quan vaig adonar-me que el viatgeseria dur, i no em vaig equivocar. A les estonesplàcides les succeïen inevitablement els momentsd’oratges i mar enorme que feien perillar l’estat del’embarcació. Fins i tot, en algun moment de crisiaguda, vaig pensar que no podria seguir endavant,que en la quilla s’havia obert una escletxainsalvable però ho vaig aconseguir i aquí sóc. Alsmeus quasi bé noranta anys afronto serenamentel final del viatge, l’arribada a Ítaca. Ningú va dirque seria fàcil. No ho ha estat. La vida és unaaventura que s’inicia al moment del naixament,quan salpes cap a mar obert i acaba quan lesforces t’abandonen i toca plegar veles. Comaprofitis el viatge, com entomis les onades o quèaprenguis navegant és cosa teva. Posa rumb alsteus somnis o serà massa tard.

Pseudònim: CalampíNom: M. Pilar Cabrerizo Lahoz

JUEGO DE PALABRAS«Este juego de palabras no tiene ningún sentido»,dijo, y dejó caer las palabras al suelo.«¡No pises la arena, que quema!», gritó alguiendetrás del chiringuito. Se acercó y vio a una mujerenfadada, pegando a su hijo.«Ten», le dijo al niño, ofreciéndole las palabrassueltas que había recogido del suelo: «Son parati». El niño se la quedó mirando con cara deasombro y se alejó, sentándose en una silla yesparciendo las palabras sobre la mesa. «Esto esel mar», dijo. «Y éste es mi barco. Cogeré mibarco y me iré con él a otro sitio. Es lo que medice siempre mi madre: ¡Vete! ¡Largo! ¡No memolestes!»«Ten, aquí he encontrado otra palabra». Ella sepuso al lado de la palabra MAR. «Hay una fraseque no encuentro, pero es importante».«¿Cuál es?» preguntó el niño.«Acababa de pisar la cubierta».

Pseudònim: La MisteriosaNom: Saskia Geest

JUNTOS PARA SIEMPRELos recuerdos de travesías placenteras, enveranos de infancia en L’Estartit, se confundencon la evocación de aquella mañana de mayo,cuando acababa de pisar la cubierta de mibarco, para consumar un deseo y pronunciar un

adiós. Aquel día estrenaba una profunda soledad.Desde entonces converso con el mar. Pretendouna quimera. Le susurro palabras con el atrevidodeseo que, a través de las olas, lleguen a quiennecesito creer que las escucha.Hoy, el vaivén de mi barca acuna otrodesconsuelo. Si desde aquella mañana en lasprofundas aguas, mi padre descansa, desde hoylo hace también, su compañera. Al fin juntos denuevo y para siempre.


LA AVENTURASolo le quedaba una noche, una noche y podríamarcharse. Llevaba esperando ese momentodesde que tenía 7 años, no podía parar de pensarcómo sucederían las cosas y entonces empezó asoñar: llegó al embarcadero y vio el grandísimobarco pirata al que tenía que subir, su banderabailaba a los 4 vientos, tenía el corazón encogido,aquella iba a ser su mejor aventura. Estaba listo,se dispuso a entrar y por fin dio el paso,acababa de pisar la cubierta.

Pseudònim: Lalala LFGNom: Paula Navarro

LA BALANDRA MISERICÒRDIAEl capità Martí Badia acabava de trepitjar lacoberta de la balandra corsària de la ciutat deReus per donar l’ordre de salpar del port de Maó,on havien passat tres mesos reparant la balandradesprés d’enfrontar-se amb una fragata anglesa.Va mirar els nou canons de a vuit, per banda, deproa a popa, i els dos pedrers i va veure els deurems, ara en posició de descans. Va aixecar lamirada i va observar el pal i la gran vela de tallant,blanca, caçada al màxim, onejant a favor del venti la banderola vermella amb l’escut de la ciutat. Vaanar a proa i va observar el floc, estava benamurat al pont intermedi, entre el cim del botaló iel tamboret del bauprès. Ara tornarà a abordarnous vaixells, capturar les seves mercaderies i ferde corsaris lluitant per Reus i per la Misericòrdia.

Pseudònim: Albert TilNom: Misericòrdia Maurel Masquef

LA BARCA VELLABusco el mar al meu voltant però no el veig. Alseu lloc, onades de sorra m’impacten i em fansaltar la pintura que va pintar-me el meu pare.Enyoro la blavor i el tacte del mar que tantesvegades havia travessat, però també l’home quetantes coses havia viscut sobre meu. Varem estarjunts fins que em va deixar per aquell vaixell granque funcionava sense rems. Al moment que elmeu pare acabava de trepitjar la cobertad’aquell vaig saber que el perdia per sempre.Sento una remor de fons i veig una marea fortaque s’acosta al grup de barques oblidades. Sócmolt vella, i no crec que pugui suportar el granimpacte que m’espera. Si mai torna el meu pare abuscar-me només trobarà els trossos d’una barcavella.El mar que tantes vegades em va donar vida aratorna per prendre-me-la.

Pseudònim: AeramNom: Aleix Montañà Sucarrats

LA BERTA A COBERTALa Berta acabava de trepitjar la coberta quanva sentir un espetec darrera seu. Es va girar i vaveure com el cambrer queia a terra. Ràpidament,va demanar ajuda i va recollir el seu e-book, onestava llegint un llibre que no li agradava. A lapantalla, va llegir la següent frase d’un diàleg quehavia deixat a mitges: «Deixa aquesta tifa».Llavors, se sentí interpel·lada i abandonà el llibre.Mentrestant, a l’horitzó s’albirava el cap deFormentor. La Berta va contemplar el volmajestuós de les gavines i el ball dels dofins. Justquan gaudia de l’olor del mar i del gust de la salque voleiava amb el vent, va sentir que algú litocava l’esquena.- Jove, gràcies per l’ajuda - va dir el cambrer ambaccent anglès.- Quant li dec?

17

- Deck? Foot on the deck.- Food? Que bé, amb la gana que tenia...

Pseudònim: QbertaNom: Daniel Ruiz-Trillo

LA BESTIA DE MARYa se sentía mejor y acababa de pisar lacubierta.El barco entero se paralizaba para seguir suspasos.- ¿Acabava de trepitjar la coberta?- ¡Just set foot on the deck!La sospechas se convertían en apuestas.Era evidente que la tierra le mareaba, le revolvíalas tripas, le hinchaba la cara, le secaba lagarganta, le enfermaba. Decía que bajaba porquele esperaba un marinero en cada puerto.Entornaba los ojos con añoranza como si deveras fuera una criatura de la tierra.No se animaron a insinuarle nada. Locomentaban, apenas, en un susurro.Atemorizados.Cada uno de los rudos marineros de manosásperas y corazón severo. Decían que era unanimal de mar, una bestia. Que enloquecías si laescuchabas cantar. Que sólo era una pirataenloquecida. Alguien vio su espalda repleta deescamas.Alguien la encontró borracha de mar.

Pseudònim: RogelioNom: Damián Cano

LA CAJA DE MARMe mira con sus ojos azules y sé que me va ahablar del mar.Un azul turquesa me cuenta que hubo tiempos enque el mar aún hablaba. Decía cosas que losmarineros entendían, cosas como: se acerca unasirena, o el alma de una nube, o un barco pirata.En el azul ultramar se esconden los delfines, searropan en su profundo color las suertes queechan los marineros, hay pájaros que llevan estecolor a tierras lejanas, donde lo cantan muytemprano por las mañanas.Apenas hay grises, dos o tres ballenas.La luz del sol irrumpe y crea verdes, redondeles ypalabras, bosques marinos donde las virtudescuelgan de las ramas, virtudes que inspiran a lospoetas.Y al final me da un poquito de lila, y me dice quelo guarde en casa, en una caja, que titularé así:«Acababa de pisar la cubierta».

Pseudònim: MarNom: Saskia Geest

LA CALMAEra estiu i als quatre amics de l’ànima ensesperava el nostre primer viatge en el petit vaixellde vela, el «Don Juan». No pensàvem baixar enuna setmana. Hi teníem tot el que ens feia falta,aigua, menjar i molta, molta amistat. Ben aviat jano vèiem terra i el blau del mar i del cel ensengolia a cada dia que passava. Quan va serl’hora de tornar i posar rumb cap a casa va arribarella, la calma. Ni un bri d’aire. El sol ressecava lafusta que cruixia sota els nostres peus. Enscremava la pell i l’enteniment. Gairebé no quedavares per dur-nos al pap. Acabava de trepitjar lacoberta quan vaig descobrir en Robert ques’empassava la darrera gota d’aigua que ensquedava. Allí varem ofegar la nostra amistat persempre.

Pseudònim: EulàliaNom: Marta Mauri Pont

LA CEGUERATot just acabava de trepitjar la coberta.Indecís, va avançar cap a la bora de l’embarcació.Es demanava si seria capaç de fer-ho, però larealitat era que ningú l’esperava enlloc, ningúlamentaria la seva pèrdua. No hi havia res aperdre. Aquest cop amb decisió i una miradacompletament buida, va avançar cap a la barana ies precipità cap al mar. Va ser aleshores que essentí un crit esfereïdor.

Pseudònim: LFG-ANom: Alexandra Alzuria de Sancha

LA CONJUNTURAJo no tenia experiència. No sabia brandarl’espasa i amb prou feines tenia agilitat per saltard’un vaixell a l’altre, però allà em trobava: davantd’un mariner per qui no sentia cap antipatia però aqui estava a punt de desafiar. Acabava detrepitjar la coberta quan, de sobte, un cos vacaure damunt els meus peus. Aleshores algunacosa es va remoure dins meu. Vaig alçar el braç ivaig començar a córrer. El mariner va vacil·lar. Alcap de pocs segons vaig tenir temps perreflexionar. No em pregunteu per què ho vaig fer.

Pseudònim: GrumetNom: Francesc Ginabreda i Ventura

LA CONQUISTA DEL MARAcababa de pisar la cubierta y un solreluciente le calmó las punzadas frías del viento.El gran globo se alejaba dejándolo ahí, con unatripulación poco amigable. Sacó sus librasesterlinas y las caras brunas cambiaron deexpresión.- Hablaré claro, caballeros. He apostado que daríala vuelta al mundo en ochenta días. Así que ponedrumbo a Londres.Sabía que aquella fragata Sir Edward Reed, decasco metálico, cumpliría con la empresa. Elhumo y el hollín brollaron fulgurantemente de laschimeneas remachadas.El siglo XIX estaba a punto de ver una de lasproezas humanas más revolucionarias. El hombrey la máquina, aliados para probar sus límites.Era un paso hacia algo mucho más grande. Hacerde un planeta azul-turquesa, de oleajes y murosinfranqueablemente helados, un sitio máspequeño. La quilla, como una espada de hierro,se abrió paso a la fuerza imponiendo la voluntadhumana.

Pseudònim: GoletaNom: Jofre Milà i Sampera

LA CRIDA DEL MARAcabava de trepitjar la coberta. Es vadescordar el vestit i va deixar que la marinada ladespullés. Es va ajupir i va lliscar la seva pell nuadamunt la fusta llepada pel mar. Al seu costatjeien les xarxes, esgotades per l’esforç del matí.Es va abraçar a elles i les va olorar intensament,com si anhelés impregnar-se de la seva aroma.L’escuma desemparada d’una ona trencada varuixar el seu cos amb centenars de minúsculesgotes. Amb un somriure als seus llavis va veurecom les seves cames infinites esdevenien unallarga cua platejada i refulgent. D’un salt va arribarfins a la proa i, després d’aturar-se uns instantsper contemplar el formós espectacle de l’ocàs, vadesaparèixer dins la profunditat de l’oceà.

Pseudònim: Alma B.Nom: Ana Malagelada Seckler

LA FESTAAcabava de trepitjar la coberta. Rodones decolors envoltaven els seus peus sobre la fusta:reflectien les bombetes vermelles, verdes,grogues, que penjaven entre el seu cap i lesestrelles. Tot i els riures i la música, ella nomésescoltava la remor rítmica del mar mentres’aproximava cap a ell.No es va sentir l’esclat de l’aigua engolint aquellcos. Fins que els crits ofegats d’aquella rossa vantrencar l’harmonia de la festa, ningú no va veure lafigura de l’home retallada sobre el negre abisme,bressolada per les onades. Ella ja era a la barra,gaudint d’aquella nit suau i triomfant.

Pseudònim: TuydorianNom: Marta Gomà Nuñez

LA FUGIDATot just acabava de trepitjar la coberta que elCapità Mascaró sentí una forta canonada. Alçà elcap i veié com la bola de canó xiulava per damuntla coberta. Fent botzina amb les mans, ordenà,amb un crit, hissar la llanxa i desplegar veles,posant rumb a mar oberta.La següent canonada caigué just darrera l’estelaque deixava la nau, en l’instant que els homes

enfilats a les vergues desplegaven el velamen ques’inflava. El vaixell prengué rumb de cenyidaallunyant-se ràpidament de la costa, deixantenrere les darreres canonades, que ressonavenen la llunyania cada cop amb menys força.Ja a resguard de l’atac, i amb el sol ocultant-serere l’horitzó, el Capità Mascaró, del pont estant,llançà una llambregada a terra ferma. No serial’endemà a l’alba quan el seu cos penjaria de laforca de la fortalesa

Pseudònim: François ChardonNom: Xavier Cardús i Lleida

LA HISTÒRIAEl vell sempre començava la història del naufragiamb la mateixa penosa frase: «Acabava detrepitjar la coberta quan...» El tremolor del seuparlar ens estremia una i altra vegada, quandescrivia com el vaixell s’inclinava fins a tombar-se completament, per la banda de bavor, llançantal fred mar i a una mort cruel, centenars depassatgers que no havien pogut abandonar la naua temps. La veu del vell s’apagava quan el botreplet de supervivents aterrits i exhausts arribavaa la desolada illa. Després d’anys d’escoltarsilenciós el mateix relat, un dia em vaig atrevir apreguntar:- I què va passar després?- Pregunta-ho als teus pares - em va respondre,mentre s’aixecava espolsant-se la sorra de laplatja i s’encaminava cap a la seva cabana, unade les més grans de l’illa.

Pseudònim: TrabubuNom: Eva Farreras Castellví

LA HISTÒRIA DEL CAPITÀFINLOWERLa mar catalana era força avorrida en aquestaèpoca. No hi havia cap tormenta, cap enemic aprop, cap problema. Aquesta situació seria idealper a qualsevol mariner, però el capità Finlower notenia aquesta visió. Era un amant del risc, un claraventurer que no semblava tenir por a la mort.Però, una fosca nit sense estels es va convertiren el pitjor malson del capità. Un ser monstruósacabava de trepitjar la coberta, en el silenci de lanit, i s’endinsà en la cabina del Finlower. A partird’aquella nit, no es va saber res més d’ell, peròalguns mariners afirmen sentir-lo plorar a lesfosques nits sense estels.

Pseudònim: BlauNom: Carla Toledo Rodriguez

LA HISTÒRIA D’EN JACKEm tremolaven les cames, estava feliç peròtambé nerviós, no sabia com succeirien lescoses. Des que era petit havia somiat amb aquestmoment, per fi anava a conèixer el meu pare. Lameva mare em va dir que ens va abandonar, peròestic segur que tenia alguna bona raó. Poc a pocse’m van tancar els ulls i vaig començar a somiar:acabava de trepitjar la coberta, ràpidament emvaig amagar, ningú em podia veure.

Pseudònim: Pink LFGNom: Paula Navarro

LA HISTORIA QUE EMPIEZACON UN FINÉl agitaba un pañuelo blanco en el muelle. Ellaacababa de pisar la cubierta. El bebé, quenacería en el barco, jamás conocería a su padre.

Pseudònim: XavierNom: Xavier Sánchez García

LA LLIBERTATAcabava de trepitjar la coberta que ara tumulles amb la suor que et llisca rostre avall.L’havia trepitjat per darrer cop per encarar-se’t, igosar dir-te: «o ella o jo». Ni una ombra de dubteno et va enfosquir el senderi quan li vasrespondre. No hi havia res ni ningú que et poguésfer abandonar la idea d’acabar de restaurar LaLlibertat, la teva goleta. «Ella»: la teva veu vasonar clara i decidida. Acte seguit el soroll delsteus tacons contra la fusta es va fer més llunyà i

18

va acabar per desaparèixer. «Mira que li he dit milcops que no pugi amb aquestes sabates al meuvaixell», vas remugar entre dents.

Pseudònim: CSPNom:

LA MÀNEGAAl migdia feia tanta calor que vaig baixar a fer unabecaina. Em vaig despertar amarat de suor.Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veureforça núvols de tempesta. La base s’anavaaplanant i enfosquint ràpidament. Va començar aploure fort i vaig baixar a buscar una jaqueta. Altreure el cap vaig veure tot un espectacle. A pocmés d’una milla s’allunyava una estela que corriasobre l’aigua. Una columna baixava girant cap al’esquerra del núvol cap a mar. Vaig posar elvaixell perpendicular a la mànega i mentres’allunyava vaig contemplar embadalit la fabulosacolumna d’aigua que es va anar fent petita finsque va desaparèixer.

Pseudònim: InmovaNom: Inmaculada Vicente Luque

LA MANZANAOldson se encaminó hacia su Shallop, comocada tarde a las cinco. Oldson no tomaba el té.Prefería tomar una copa de oporto surcando lasorillas del Támesis. Oldson acababa de pisar lacubierta de su chalupa cuando vio posarse enella una hoja de chopo negro. Levantó la cabeza,y se emocionó con la imagen, ¡qué bonitosárboles! Se tumbó en la cubierta, y volvió a posarlos ojos en los chopos. Corría una ligera brisa, ylas hojas caían sin cesar. Oldson encontrabacurioso que cayeran siempre perpendicularmentehacia su barco. Pensó, tiene que haber unafuerza, algo que las atrae. A la mañana siguiente,Oldson desayunaba con su buen amigo IsaacNewton, en el jardín de este. Bajo unos preciososmanzanos, le estaba comentando sus reflexionesde la tarde anterior. Justo en ese momento, unamanzana aterrizaba en la cabeza de sir Isaac.

Pseudònim: JordilloNom: Jordi Llorens i Martinez

LA MAR DELS RECORDSDes de la finestra oberta, contemplava absort comles ones trencaven en topar contra l’espigó; commorien després d’un llarg recorregut. Amb el socontinuat de la seva arribada, retornaven a lamemòria infinits moments viscuts a la mar, laseva segona llar. La casa de la llibertat, n’hi deia.Els dies de mar grossa, aquell xoc d’onades queamarava el port, li apropava l’olor de l’aigua saladadel Mediterrani, tan intensa que el feia sentir queacabava de trepitjar la coberta del seu vaixellde pesca, com havia repetit tantes matinades desque havia après l’ofici del pare. Ser prop del quehavia estat la seva vida el mantenia despert,l’impulsava a llevar-se cada dia des que haviaperdut la mobilitat del cos. Postrat a una cadira,però, la remor de l’aigua li recordava amargamentque ja mai podria ensenyar al seu fill l’art depescar.

Pseudònim: SanalpNom: Elisabet Planas Pons

LA MELANCOLÍA DEL RELATOMARÍTIMOAcababa de pisar la cubierta y una ráfaga deexcitación azotó su cara. Su mente se inundó delos relatos de aventuras que su abuelo le narrababajo la luz de las estrellas: la búsqueda del tesorode Tim Hawkins, la cruzada del capitán Ahab a lacaza de Moby-Dick o el viaje de Wendy y sushermanos al país de Nunca Jamás. De todasellas, tenía predilección por la historia del jovencarpintero de Barcelona rumbo a un destinoincierto, escapando del horror que llamaba a laspuertas de su casa. Era un relato vibrante en elque se respiraba el aroma de la brisa cargada demelancolía flotando de principio a fin. Comocuando desde cubierta el joven carpintero sedespedía de su abuelo, para siempre, mientras

recordaba los relatos de aventuras que él le contóbajo la luz de las estrellas.

Pseudònim: La Estepa AbsurdaNom: Jesús Soler Martin

LA MEVA MARAcabava de trepitjar la coberta quan vaigrecordar la teva inconfusible olor corporal. La marsempre havia estat teva, però la vas oblidar. Ara,meva, la podia viure com volia: menjar-me-la,respirar-la, tocar-la, besar-la.

Pseudònim: Escriptora JoveNom: Laia Rivelles

LA MEVA PELLAcabava de trepitjar la coberta quan vacomençar a ploure. De seguida ens vam quedartots dos sols, l’un a fregar de l’altre. No me’nsabia avenir, que fóssim allà després de tot.Tremolava tota i no em sortien les paraules quehaguessin calgut, ara que el seu silenci m’hiempenyia. No en sabíem prou de destriar la nit il’aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot al’una o l’altra. I tanmateix havia de ser jo quis’aboqués a la barana i buidés les cendres delque havia estat la seva pell tan salada. La mevapell.

Pseudònim: RyderflyteNom: Daniel Recasens Salvador

LA NAUAcabava de trepitjar la coberta. Seria el meucapità. Al cel, la meva guia, a l’aigua marcat elmeu rumb. Lleveu l’àncora! Hisseu la bandera!L’oratge m’empeny suaument: ara a babord, ara aestribord. He solcat sense descans nit i dia.Terra a la vista! Llanceu l’àncora! Un nou portm’acull.

Pseudònim: PontserratNom: Montserrat Pontnou Olivella

LA NAUAcabava de trepitjar la coberta i sota els peusnotava la suavitat de les algues com si caminésper damunt d’una catifa de molsa humida.- Un, dos, tres! Em vaig capbussar per a fer-licompanyia.I allà, dos minuts i mig després, contemplavaaquella nau.Acabava de trepitjar la coberta i sota els peusnotava l’emoció de l’antiguitat.

Pseudònim: OlivaNom: Aida de la Torre Oliva

LA PARAULA«No trepitgis la paraula. És una paraulaimportant» va cridar la mare, mentre passaval’escombra per damunt les rajoles.«Vull saber què significa».«No ho sé, però el pare sempre diu que ésimportant».El nen va recollir-la amb cura del terra i va deixar-la damunt de la taula.«Ves al tanto amb la finestra, no sigui que el ventse l’emporti cap a fora».La mare pensava en tot. El nen va agafar unapedra del test de les roses, posant-la damunt dela primera lletra de la paraula. ARCA. La Bquedava amagada. «Vull aquesta paraula», va direl nen: «M’agrada més que l’altra».«Tant se val...»La mare va dir que quan arribés el pare, podrienfer-la travessar els mars, fins que arribés a l’altrabanda.«A l’altra banda de què?»«No ho sé», va dir la mare. «Acabava detrepitjar la coberta, quan ho vaig oblidar».

Pseudònim: La misteriosaNom: Saskia Geest

LA PETITA GOLETATot just acabava de trepitjar la coberta humidaper la rosada. El sol encara no havia sortit, però ja

es començaven a distingir les formes de labocana del port i l’horitzó. Abans d’entrar a lacabina del veler es va assegurar que no l’havia vistningú; robar la peça del museu havia estat un èxiti per aixó l’inquietava que ara les coses poguessinsortir malament.Faltaven 10 minuts per a que l’organitzacióvingués a recollir la maqueta del vaixell, deixà elbotí damunt la taula de cartes nàutiques i entrà aldiminut bany de l’embarcació. En sortir-ne nomésva tenir temps de veure una figura femenina que,d’un cop, el deixava incoscient a terra. Aquesta vaagafar la petita goleta de damunt la taula i, abansde marxar, amb un subtil somriure als llavis, vadisparar a l’home atordit del terra.

Pseudònim: TurquesaNom: Magdalena Rigo Adrover

LA SENTÈNCIA DE L’ARC DEBANÚSVa enviar tots els seus homes a inspeccionar lacoberta del vaixell. Encara sent els seus millorshomes, sentia el so de les armadures imperialscaient a terra un darrere l’altre, que indicaven queun d’ells havia mort. Va sentir la mateixa por quequan aquest matí, quan acabava de trepitjar lacoberta, aquell missatger li va dir que un assassíel volia matar. Portava tot el dia tancat al seucamarot i sentia que la seva fi s’apropava. De copi volta va escoltar com els dos guàrdies de la sevaporta queien a terra. Va produir-se un silencimortal d’uns trenta segons. i quan es va girar, vaveure un home tot de negre, de qui no podia veurela cara, que l’apuntava amb un arc fet de banús.

Pseudònim: Speed LFGNom: Pau Rivera Marchan

LA TRUCHAI had just set foot on the deck when I heard thevoice:- Señor Hemingway?I confirmed with the head and he went on:- El barco está listo...He was an old and very smiling fellow. As if heknew me for a long time, he grabbed me by thearm and started to guide me and to show me theother compartments of the vessel.- Venga, Señor Hemingway... Pescaremos hoyuna gran trucha...As for myself, I had decided just to follow theinstructions of such a charismatic person. And,while I was walking on his side - and lookingsometimes at the sea, sometimes at the old man-, I started to think about a story for my nextbook...

Pseudònim: Edweine LoureiroNom: Edweine Loureiro da Silva

LA ÚLTIMA CARTA DEL TERCIOMiguel recaudó fondos para la empresa y Lopeparticipó en ella, porque no siempre las letras dandiscursos a las armas. Es irónico que en el dueloentre un rey prudente y una reina virgen rompaaguas una armada invencible. Los ingleses sabíanque en un combate trabado a la gala tenían todaslas de perder. Según acababa de pisar la cubiertanos atacaron con culebrinas y nunca seacercaron a menos de media milla. Queda eltriste consuelo de que nunca nos derrotaron en elcuerpo a cuerpo. Lo peor ha sido la vuelta. A losque hemos llegado a Irlanda nos están pasando acuchillo porque temen que nos liberen losrebeldes católicos. No es mal final para un tipoque tuvo que huir de España y enrolarse a lostercios porque dijo públicamente que no tenía nicreía en más Dios que en ti, amor.

Pseudònim: Juan RuizNom: Carlos Enrique Rodrigo López

LA URNAEn el camarote de proa me aferraba a aquélobjeto - me iba la vida en ello...- Sorbí una lágrimamuy salada. Por el ojo de buey vi la rabia del marcrecer en enormes olas grises. Los bandazoseran cada vez más violentos, también mistemblores. Alguien gritó desde fuera: -¡Cuidado

19

con el palo de la mayor! Después, oí el vibrareléctrico del viento y presentí la tensión en la tela,habíamos cambiado de rumbo. Era el momento.Salí a trompicones. Acababa de pisar lacubierta cuando perdí el equilibrio y la urna saltópor los aires. Cayó rodando unos segundos queme parecieron eternos esparciendo sus tripas deceniza. Después cayó por la borda como unenorme plomo, un peso muerto. Estallé encarcajadas histéricas, empezó a tronar y unrelámpago repentino hizo pestañear todosaquellos ojos fijados en mí... El aliento del marme heló la sangre.

Pseudònim: A. QuilesNom: Silvia Cerdán

LA VEUM’havia enrolat en aquell vaixell perquè ja nosuportava més les paraules. Totes aquellesparaules vanes que sortien de les boques, elsbolígrafs i els teclats de la gent. En tenia prou.Era per això que ens havia estat donat l’alè? Lesnostres veus, portaven ales?M’havia enrolat en aquell vaixell per deixar enreretot aquell xivarri. I just quan acabava de trepitjarla coberta, vaig començar a sentir el xiuxiueigdel mar. M’inspirà una gran tranquil·litat, difícil demesurar. Una tranquil·litat de segles. Potseracabava de fer amistat amb l’eternitat.M’havia enrolat en aquell vaixell per conèixer laveu dels estels, la veu de les onades, la veu deles gavines, la veu del vent. Els crits dels meuscompanys, els altres mariners, no emmolestaven. La veu del silenci ens guiava. Quanvarem arribar a l’illa de Kronos, m’havia curat de lameva malaltia.

Pseudònim: AlèNom: Saskia Geest

LA VICTORIAAcababa de pisar la cubierta del barco y, comohacía siempre, se palpó el bolsillo paraasegurarse de que llevaba un par de bolsas.Pronto, empezaría a notar los síntomasinconfundibles del mareo. Había perdido la cuentade sus travesías marinas, tantas como las quehabía terminado con la cabeza fuera de la borda,vomitando hasta la bilis. Pero no cejaba en suempeño. Perseveraría hasta el último suspiro ensu intento de vencer al mareo. Su destino final,pronto, sería el Mediterráneo, el lugar donde todohabía empezado, y no se merecería descansar ensu seno si antes no lograba surcar sus aguas sininclinar la cerviz. El hombre miró casualmente elreloj, y se quedó de una pieza. hacía ya mediahora que había zarpado del puerto, y se sentíapletórico. Quizá hoy fuera el día de su victoria,hoy, el de su nonagésimo cumpleaños.

Pseudònim: Provi Miras FloresNom: Salvador Robles Miras

L’AMANTEl que hauria pogut dir de la Carlota pertanyia alpassat. Ara, tancat dins la cabina esperava que elferri l’allunyés d’allà per sempre. En l’endemig, elguirigall habitual dels comiats continuava. Nomésuna porta que va obrir-se per tornar-se a tancar deseguida el va distreure dels seus pensaments.Anys després, li és impossible recordar quant detemps hi va passar absent, ni què el va empènyera sortir-ne. Però sí que recorda que acabava detrepitjar la coberta quan la va veure quan ja noesperava tornar-la a veure. I que no va ser-hi atemps. A temps d’estimar-la, pensa ell.

Pseudònim: NorfeuNom: Salvador Robles Miras

L’ANADA SENSE TORNADALa Núria era una nena encantadora, semprepassejava amb la seva gosseta Kiara. El seu pareMiquel, capità d’un vaixell, portava turistes a illesproperes. Ella sempre l’acompanyava perconèixer noves espècies, coneixia moltíssimesperò volia passar més temps amb ell.Un dia, mentre anaven a Blavilla van veure unacosa molt rara, era una illa mai vista.

La Núria acabava de trepitjar la coberta, i enveure aquella illa va insistir al seu pare perdesembarcar-hi.En arribar-hi van veure que estava deserta itranquil·la, però la Kiara no tant. De cop vaaparèixer una boira, els turistes es van posarnerviosos. Quan es va esvair només hi havia lagossa.Dies més tard va passar un vaixell. Van tornardient que hi havia un vaixell fantasma, ningú mésva acostar-se per allà i, qui sap, potser la Núria ien Miquel segueixen allí buscant la Kiara...

Pseudònim: BlavósNom: Carla Toledo Rodriguez

L’ANTROPÒFAGJa no em deixa pescar fora del port, però sap quevull seguir vivint al vaixell i adormir-me amb eldringar de les drisses. Avui dinarem plegats, ésun tros de pa. I llest. A l’escola ja era l’únic nenque volia ser antropòfag de mapes, i ara nos’acaba la feina. Ve a fer-me companyia, peròsempre pica alguna cosa. Té una gana!. Comaquell cony de gatot seu, el Mercator, que tot justacabava de trepitjar la coberta i ja es voliafotre el meu peix. Clar, li agrada més que la carn.Em van dur garotes, aprofitant les minves delgener, i de postres wikis, allò pelut. Mai n’haviamenjat i mossegant vaig fer una taca verdadamunt dels seus plànols: Cristina Marinera!,renegava. Mira, avisaré al veí, que es vol compraruna barca de més calat.-Fransiscu! Avui vindrà unantropòfag a mesurar-te la fondària!

Pseudònim: Aníbal

L’ARCA DE BOÉSeguint les instruccions del Sant Pare, Boé, unbou just i pacient, començà a construir una arcaper salvar-se amb els seus i una parella de lesdiferents races de l’espècie humana d’un grandiluvi que inundaria el planeta. Treballà sensedescans per tal d’enllestir aquella embarcació.Un cop finalitzada, ben just acabava de trepitjarla coberta, feu pujar ràpidament tothom. La sevamissió era deixar-los en bon port tots plegats.Durant els quaranta dies i quaranta nits quediluvià, Boé se n’adonà que la convivència entretotes aquelles races era summament difícil.Resolgué anar deixant parelles diferents encadascun dels cinc grans continents.Temps després el Sant Pare cridà Boé al seudavant per fer-li saber que la seva decisió haviaestat completament encertada, per la qual cosades de llavors qualsevol membre de la seva famíliade bous passaria a ser el símbol de la saviesauniversal.

Pseudònim: BOENom: Miquel Reverte i Aguilar

L’AVIL’avi m’estimava molt. Era un home vell, amb elcabell blanc. Tenia una manera de mirar que etreconfortava i et deixava en pau amb el món.Jo aquell estiu no hi era. Els pares m’havienenviat a les colònies. Recordo una carta de l’àvia:«Torna. L’avi està malalt». O va ser un telegrama?Em van faltar segons per a plantar-me a casa.L’avi, al llit, contava batalles. La mar, salada, elspeixos, la barca... Tot això, aquí a les muntanyes,entre pins i pallers, ovelles i cabres, sonava axinès. L’avi havia estat pescador.Xarxes, gavines, crits de balenes...«Acabava de trepitjar la coberta, quan vaigsaber que la mar em cridava...»No sé quants cops vaig sentir dir-li això.Un bon dia, l’avi va morir en pau, tancant persempre aquells ulls que tant em reconfortaven.

Pseudònim: BlancaNom: Saskia Geest

LES ÚLTIMES NOTESMai abans havia escoltat una simphonia comaquella. Era deliciosa. Acabava de trepitjar lacoberta però els seus sentits volaven llunyd’aquell enrenou. Un dels músics el va mirar i li vadedicar un somriure estrany. Potser una oïda més

experta hagués pogut intuir en la tremolord’aquelles notes que no hi hauria bots per a tots.


L’HOME FELIÇVa ser un amor a primera vista, acabava detrepitjar la coberta quan vaig saber quenavegaríem moltes milles junts. Feia mesos quebuscava i no acabava de trobar cap que em fes elpes. Fins que em vaig comprar el Marc; unprototip d’alumini de 12 metres d’eslora, ardent inoble a la canya, i el preu immillorable. Mai no hetingut problemes per trobar tripulació, tothom hivol tornar, fins i tot a l’hivern, quan el fred a la carai al cul fa arronsar la majoria. Navegant amb elMarc sóc un home feliç. Si no aconsegueixodiners potser me l’hauré de vendre. I us ho benjuro que no serà el segon millor dia de la mevavida. Qui va ser el boig que va dir que els diesmés feliços dels amos de velers són el dia de lacompra i el de la venda?

Pseudònim: InmovaNom: Inmaculada Vicente Luque

LILITHAcabava de trepitjar la coberta quan vaig veureuna dona fent de funàmbula a la barana de popa.L’oreig li movia els cabells rogencs. Des d’on lafitava, raigs i figura adoptaven un únic to, com sitotes dues, la posta de sol i ella, fóssim el mateixllenç. Al costat l’artista borratxo pintava aquellamusa espontània amb la incertesa de no saber siera ficció o realitat. Un cant de sirena ladesconcertà. Vaig escoltar el so ofegat del coslleu submergint-se en la mar. L’artista no s’adonàque la dona ja no hi era.Restàrem pendents d’aquell salvador que li feia elboca a boca en aquell cos xop d’aigua salada. Lasirena emetia òpera, la soprano plorava per la vidade l’amant. L’artista feia volar la funàmbula ambcabells vermells voltada de papallones de colors.El llenç l’anomenà Lilith. El sol ja havia fugit.

Pseudònim: PelegrinaNom: Maria J. Fernández de la Torre

L’ILLATot just acabava de trepitjar la coberta i javolia marxar. Cinc nois i un mico perseguint unailla que desapareix. De bojos.

Pseudònim: PujimlanotadecatNom: Andrea Fernández

L’INCRÈDULEl pescador Jacopo mirava amb condescendènciael seu fill Filippo, mentre aquest, incrèdul,observava l’abisme que davant seu limitava la fidel món. Acabava de trepitjar la coberta quanun sisè sentit li deia que no havia de fer cas alque li deia el nano: Que si la terra és rodona, quesi el Galileu m’ha dit, que si...

Pseudònim: El senglar de l’EmpordàNom: Josep Maria Cortada

L’INFANTAMENT D’UN VIATGEVolia escriure un relat per dir això: és fàcil estimaraquells que són com nosaltres, però és importantestimar aquells que són diferents a nosaltres.Què penses, qui podria dir-ho? Un pirata? O elmico que algú s’ha trobat a una illa del tròpic?Potser va dir-ho el capità d’un vaixell que solcaels mars. Quin vaixell? El pailebot Santa Eulàlia...Podríem posar la Mariona a la proa d’un vaixell ifer-li dir: «Acabava de trepitjar la coberta, quanvaig adonar-me...» STOP! Encara no ha fet capviatge, no ha conegut altra gent, gent diferent.Però... som tan diferents els uns dels altres? Noens mouen les mateixes onades?Podria dir-ho un peix. O una alga. El granet desorra que hi ha amagat a sota de la roca:«Acabava de trepitjar la coberta, quan vaigadonar-me que calien molts viatges per aprendrea estimar els altres...»

Pseudònim: MirablauNom: Carla Toledo Rodriguez

20

LLENÇA’TA vegades t’has d’enlairar per poder veure el maren plenitud. No serveix de res navegar des de lapopa, menys encara aferrada al pal major encerca de la seguretat. I què si ve la tempesta? Iquè si morim tots plegats!!! Que no ho veus quearrossegues la mateixa actitud allà on vas? Dequè ens serveix estar aquí doncs? Llanceml’àncora, parem motors! Acabava de trepitjar lacoberta quan et vaig conèixer. Ara sé que vullviure, respirar, vull envoltar-me de l’immens olordel mar! Desitjo sentir-me part de tot, saber ambcertesa que sóc on vull ser... ambicionopercebre’m lliure! Però tu, tu em frenes, m’hoimpedeixes. Pots continuar dilapidant la teva vidasi vols o pots derrotar la por al meu costat. Enfila’tamb mi a la gàbia, rebem el salvatge vent.Naveguem per la vida com tot vaixell ho fa almar...

Pseudònim: Eréndira LunaNom: Laura Galan Estal

LLIBERTATTot i fer temps que sentia la remor de que aquellsals que considerava els seus vassalls volienabandonar el vaixell no n’havia fet mai cas i perimpedir que als altres se’ls despertés elsmateixos desitjos va anar escampant calumniessobre aquells a qui anomenava de maneradespectiva desertors de pa sucat amb oli.Va sortir del pont de comandament alertat perl’enrenou que sentia. Acabava de trepitjar lacoberta quan amb incredulitat va veure tots elsmariners catalans pujats sobre la barca.Esglaiat, contemplava com, segons després detallar la corda que mantenia la barca lligada el seuvaixell es començà a enfonsar irremeiablement.Mentrestant a la barca els remers feien paladesfermes i decidides al so dels Segadors camí de lallibertat.

Pseudònim: El Senglar de l’EmpordàNom: Josep Maria Cortada

LLIGAR CAPS- El primer que has de saber és que a bord no hiha cordes, sinó caps. L’única corda que hitrobaràs, aquí, és la del rellotge. Vaig assentir i vaig mirar al meu voltant. Acabavade trepitjar la coberta. Per tot arreu hi haviacordes, però no vaig gosar contradir l’avi. Alcapdavall jo només era un nen prudent que aquelldia complia deu anys i gaudia del millor regal delmón. Aleshores va sonar el «Pip!», implacable iorfe, que assenyalava l’hora en punt. Com vaigpoder vaig estirar la màniga de la jaqueta peramagar-lo.- Què fas?- No res, avi...- I per què et tapes el canell?- Perquè el meu rellotge no és de corda... Éselectrònic...- No et preocupis noi. Quan convé sóc sord!I jo, que no era sord, el vaig sentir riure i m’hi vaigafegir.

Pseudònim: BrisaNom: Marta Benlliure Blasco

LLOP DE MARL’aire li tirava els cabells enrere, el salnitre licobria la pell de la cara, els llavis ressecs, elsulls fitant a l’horitzó protegint-se la mirada amb lamà sobre les celles buscant el destí tan desitjat.Mai hauria pensat que algun dia se’n cansariad’aquella vida, però el cos li rondinava, els budellsestaven farts de peix, el balanceig l’impedia depensar amb claredat, estava tip de conviure ambels seus companys, la feina del vaixell l’esgotava.Havia decidit que al proper port baixaria perquedar-s’hi, li era igual el lloc, volia terra ferma,aigua dolça, pa acabat de fer, un llibre per llegir ala vora del foc...El pare acabava de trepitjar la coberta, «AuBlai que marxem, el museu és a punt de tancar, ovols quedar-t’hi a passar la nit?»

Pseudònim: NitamiuNom: Anna Tomàs Mayolas

LLUVIA EN CUBIERTAHace frío. Estoy en cubierta, observando las olasy esperando la tormenta. Enciendo un cigarrillo.Estaba tan obcecado que no me di cuenta queella acababa de pisar la cubierta, y ahora estáa mi lado izquierdo. La miro. Veo su peloondulado zarandeándose al viento, y su rostroiluminado por la tenue luz de la noche, y me diceque entre con ella.Quiero esperar la tormenta solo, fumar otrocigarrillo y tal vez tomar una o dos copas. El cielose está ennegreciendo por momentos, y ellasigue ahí. La aparto de mi lado, vete, le grito,necesito estar solo. Las olas están meciendo elbarco de un lado para otro, el cielo se vuelve másnegro y la llovizna acaricia mi rostro. Se acercamientras ella se aleja, y al mismo tiempo laslágrimas desaparecen entre la lluvia.

Pseudònim: Alexandre Blanchard

L’ORGULL DE LA FAMÍLIAHavia estalviat durant mesos per pagar aquellviatge, i quan vaig reunir els diners, un amic delmeu germà em va aconseguir els papers perembarcar. El dia abans de marxar em vaigacomiadar de la família i els amics. La mare emva donar una bosseta amb fulles d’Osang perprotegir-me durant el viatge. L’avi em va dir ambulls plorosos que el pare estaria orgullós de mi.Els meus germans em van abraçar emocionats iuna mica envejosos de que fos jo, el més petit, elque emprenia aquella aventura.Aquella nit vaig anar sol fins la platja onm’esperava el vaixell. Em va estranyar que ensfessin embarcar de nit i que ens prohibissin portarres més que una motxilla. Quan acabava detrepitjar la coberta, vaig veure una vintena denois arraulits al terra amb cares de por i fred...

Pseudònim: J. GarrigaNom: Cinta Pons Domingo

LOS BARCOSYa no llueve. Hemos sacado los paraguas de laestantería y los hemos puesto en el trastero,donde nadie los pueda ver. Asoman sus cabezas,las puntas de sus narices brillantes, y hablan degotas de agua. Gotas de agua que vemos cadadía cuando abrimos la ventana y miramos hacia elmar. Vivimos en un puerto de una ciudad costera.Mi madre me hace el bocadillo y me lo pone en labolsa. A la hora del desayuno lo sacaré ydesaparecerá en mi interior. y volverá, tras unlargo recorrido, al mar. Pero eso no lo saben losparaguas. Ellos sólo saben de los días sin sol.Cuando era pequeña, mi padre me hablaba de losbarcos. Acababa de poner los pies en lacubierta... Siempre empezaba así. Luego noseguía hablando, sino que miraba por la ventana,como hago yo ahora. Los barcos...

Pseudònim: ClaraNom: Saskia Geest

LOS SERESEran diferentes a nosotros. Tenían los ojos rojos ylas narices verdes. Nos entraban ganas de reírnosa carcajadas. El capitán nos llamó al respeto.Acatamos sus órdenes a regañadientes. Losseres se esparcieron por la cubierta de nuestrobarco. ¡Qué horror! ¿Cómo podía dejar subir aaquellos seres repelentes a nuestro barco?¡Nuestro barco! No había derecho. Pero el capitánera el capitán.Pasado un tiempo, los seres nos invitaron a supoblado, era un poblado indígena de una isla queno figuraba en los mapas. Los recelosos notardaron en alzar sus voces, pero la mayoríaaceptamos la invitación. Teníamos sed y hambrey ganas de pisar tierra firme.Nos hicimos amigos. Ya sé que suena raro, perofue así. Y el capitán dijo: «Acababa de pisar lacubierta, cuando supe que haría grandes viajes».Finalmente tuvimos que darle la razón.

Pseudònim: MirablauNom: Carla Toledo Rodriguez

L’ÚLTIM VIATGEAcabava de trepitjar la coberta quan va donarl’ordre de salpar. El vaixell ja sabia què havia defer i on anaven ells dos sols. En sortir del port, elvaixell va anar directe cap a l’horitzó fins que vaescoltar els salts d’aigua de la fi del món. Mentreel capità s’estirava a l’hamaca que hi havia a lacoberta, el vaixell va estendre les seves ales i vacomençar a volar per sobre de l’horitzó i per sobredels salts d’aigua cap a la seva destinació final,dins la foscor de l’espai profund.

Pseudònim: Ferran RocaNom: Francesc Ruiz

L’ÚLTIM VIATGEDesprés de veure passar la seva vida endiapositives va veure una llum al final del túnel. Alapagar-se aquella llum es va trobar envoltat d’altragent que com ell no entenien què hi feien allà.Amarrat al port tan sols hi havia un sol vaixell.Una força que no sabia d’on venia els vaempènyer a pujar al vaixell. Acabava de trepitjarla coberta quan va sentir una forta pudor a sofre.Quan el vaixell ja s’havia allunyat del port ell i elsseus companys de viatge observaren esparveratscom per sota l’abric del capità, que es trobava alpont de comandament, li apareixia una cuavermella acabada en punxa. En aquell momentveieren clar que aquell vaixell no els portaria almillor destí possible. Impotents començaren apenedir-se de tot el que havien fet en vida.

Pseudònim: El senglar de l’EmpordàNom: Josep Maria Cortada

MAR D’IL·LUSIONSEl Mar d’Il·lusions és un gran mar de sorra que nosurt als mapes. Està situat al desert del Sàhara.En aquest mar hi navega un vaixell fantàstic, fetper l’Aisha i el Salec, dos bessons sahrauís queviuen en un camp de refugiats al desert deTindouf.Aquests infants només coneixen els vaixells i elmar a través dels llibres i han creat el seu vaixellparticular. Les veles estan fetes amb vestits de lamare, la coberta amb llaunes rovellades trobadespel desert. Tot material és benvingut perl’embarcació!Podreu reconèixer aquest vaixell només enveure’l. Es mou amb els somnis, il·lusions i riallesdels infants.Vaig navegar-hi. Acabava de trepitjar lacoberta del vaixell quan els infants m’acariciarenla mà. Varem tancar els ulls i ens deixàrem endurper la màgia de l’instant.Un vaixell senzill, fet amb el cor i extraordinari.

Pseudònim: SiroccoNom: Rosa Vila Gratacós

MAR ENDINSSemblava que anava a ser un dia ben tranquil. Elmar era un llençol acabat de planxar, llis, sensecap arruga. Una flaire a sal envaïa tot el vaixell.Els mariners ballaven una cançó que tocava enPol, un dels tripulants encarregats delmanteniment de la nau, que apart de teniraquesta dura feina, el seu temps d’oci el dedicavaa la seva afició, la música i la compartia bensovint amb els seus companys per tal de fer lestravessies més entretingudes. Això, va passar benaviat, poc després que el Sol s’hagués aixecat,tot just quan jo acabava de trepitjar la coberta.

Pseudònim: LlunaNom: Noelia Puigdengolas Fernandez

MAR I ONAAcabava de trepitjar la coberta - però no vapassar res. Silenci. Un ull suau em contemplavades del fons del mar. L’ull d’un pop? Una llagosta?Va enregistrar el meu pas i, tot seguit, vadesaparèixer mar endins, com dient-me: Vine!A la coberta, feia una calor intensa. On érem?Algú va dir quelcom d’una illa. Una illa, al mig delmar, què curiós. Per sobre meu volava una gavina.Al meu costat, un home pintava un quadre.El mar. Blau sota blau, verds sobre verds, violetesalçant el vol. Som només això, una ona.

21

Muntanyes d’onades. Vaig sentir-me molt petita imolt gran a la vegada. Vam enfilar camí cap a laPatagònia.Acabava de trepitjar la coberta. No vaig sentir capsoroll, cap paraula del vent. Ara, que som llunydel port, el cor em batega fort.


MAREIGLong John Silver acabava de trepitjar lacoberta del Nostromo ignorant el Nautilus quel’assetjava. De lluny un catxalot blanc fugia delcapità Tressilian. Va fer fixar l’Smith rumb cap al’esfinx dels gels i amb un glop de grog va saludarel vailet que llegia algun dia navegar.

Pseudònim: Domus SilvestreNom: Cristina Gómez

MARINER DE TERRAI jo, que no sóc mariner, acabava de trepitjar lacoberta en compte de l’asfalt, estirava les rudescordes mullades a mà nua, ensenyava nucs icostures als nouvinguts, ensimolsava les xarxes,notava el vent salat a la cara, a l’espai que emdeixava el cenyit barret, sentia els moments decalma quan apagàvem motors, gaudia dels colorsde capvespres i albes quan fondejàvem, veia elpeix lluna quan s’asomava, i els galfins, i tenia enel record l’última foca llop que vaig veure, voraÀfrica, mentre em raspallava els dents, i capejavala mar en dies de tempesta d’hivern, cenyintdirecció a port.I torna a mirar la mar, i això és el que m’agradariaa mi, a un mariner de terra.

Pseudònim: Catalina MarraixesNom: Manuel Sánchez Prinetti

MARINER MISTERIÓSEl nou mariner acabava de trepitjar la coberta,semblava un Home molt misteriós i des delmoment en el que va trepitjar la coberta del vaixelltots els mariners van mirar-lo amb una barreja desorpresa, respecte i por. Hi havia molts rumorssobre aquest Home, alguns deien que havia matata tota la tripulació de l’últim vaixell on va estar,uns altres deien que ell sol va vèncer a tota unatripulació de pirates quan tots els integrants de laseva ja havien estat assassinats per aquestspirates. Ningú sabia si aquests rumors eren certs,però el que estava clar és que aquest nou marinerimposava molt respecte.

Pseudònim: Microrelats LFGNom: Pablo Canut

MARINERS, SEMPREAcabava de trepitjar la coberta del vaixell im’estava adonant que seria marinera per sempre.Treballar, viure, viatjar i somiar amb els vaixells éscom una mutació genètica, et transforma en unaespècie adaptada.El mar és infinit i quan hi navegues aprensinfinites coses que es transformen en lleis, tambépots tenir pors infinites en la solitud del vaixellenmig de les onades perquè el mar exigeix unrespecte indiscutible. Un mariner ja ho sap: elsrecursos són generosos si hi ha respecte,paciència i una mica de fortuna.A terra, l’essència de les lleis del mar no lesdeixes al vaixell, l’experiència de foraster et faveure una beguda compartida com una amistat,els moments crítics se superen fent pinya tambési no dic bé el teu nom perquè ets de molt lluny,un bo nus soluciona més que un clau. La vida ésal capdavant de tot.

Pseudònim: MikkiNom: Monica Caputo

MARIONA- Pare, no vulguis córrer, jo t’ajudo.Amb l’ajuda del bastó va assegurar-se que lapassarel·la fos segura, no volia relliscar, l’edat jano perdona. La filla, des del veler, li va dir que japodia pujar a bord. Feia anys que el seu pare nopassejava pel moll, des que va morir la mare, però

encara feia més temps que era cec. El senyorNarcís acabava de trepitjar la coberta i elsquatre sentits restants van experimentar un muntde sensacions, records de grumet que anotava enel quadern de bitàcola: la remor de les onades,l’aleteig de les gavines, la tramuntana, la sal alsnusos. - Escolta’m filla, no m’havíeu dit pas que elteu germà i tu havíeu canviat el timó?-. Si nomésfos el timó... El funeral de mare els va valer car. -Sí, pare, ja saps que l’Oriol és més tossut que tu.

Pseudònim: Emma MorleyNom: Laura Jacas Díaz

MARIONA I CLARAHola! Sóc una noia i em dic Mariona. I, com uspodeu imaginar, sóc capitana d’un vaixell quesolca el mar i les ones. Tinc un munt d’amicsmarins: pops, estels de mar, balenes, dofins,crancs, peixos i peixets de mil colors... Voleusaber el què faig? Porto la gent d’un lloc a l’altre,sempre cap a endavant - perquè cap a enrere nopodem anar... El meu vaixell és un palau: el palaude la música dels mars...Hola! Jo em dic Clara... Tinc una capsa màgicaque s’obre quan li dius aquestes paraules:«Acabava de trepitjar la coberta» - llavors faCLIC... I surt la Mariona, capitana d’un vaixell quesolca els mars de nord a sud, d’est a oest! Quepotser heu sentit parlar d’ella? Poseu l’orella enun cargol de mar... Vegeu? Ja us entren ganes deballar damunt de les onades...


MARXEM!!La Mar acabava de trepitjar la coberta quan,davant la mirada desconcertada del Pol, va diramb entusiasme:- «Marxem!!»Es va situar davant del timó i el Pol s’hi va afegirtot envoltant-la amb els seus braços, gaudint del’olor dels seus suaus cabells i de l’atraccióirresistible que sentia per la seva convidada.Lluny del port, les onades gronxaven el veler comsi es tractés del bressol d’un bebè lliscantsuaument a través d’una aigua cristal·lina. Vanllençar l’àncora i la Mar es va despullar en uninstant, tirant-se de cap a l’aigua. La seva nuesava deixar perplex al Pol...................................El Pol mou un dit, després un altre, ara mou lamà. Molt lentament arruga el front, com si li fesmal el cap. Desperta d’un coma profund en el queha estat immers durant un mes i està moltconfús:-»On es la Mar?» pregunta xiuxiuejant.


MEDITERRANEODe pequeñita mi madre siempre me decía, - hija,cuando tenga dinero lo primero que haremos, esun viaje en barco -, poco a poco el amor que mipadre sentía por el mar fue calando en mi alma,pero un día de verano que me disponía a bañarmeen el mar, una ola me arrastró hasta hacermeperder el control y varias personas tuvieron queacudir en mi ayuda, tardé bastante enrecuperarme, al mirar el mar me aterroricé y medije, - nunca haré un viaje en barco -. Pero... meenamoré de un hombre del mar y me puso el retode hacer un pequeño crucero juntos mehorrorizaba la idea, pero aquella mañana cuandoacababa de pisar la cubierta me di cuenta quetodos mis miedos acababan de caer por la borda.

Pseudònim: FlorenciaNom: Isabel Espinosa Martin

MESURESEl segon 20 del minut 10 de l’hora 13 del dia 19del mes 1 de l’any 2013, en Gerard acabava detrepitjar la coberta del seu vaixell quan va rebreuna trucada de la Carla, la seva dona. Li va dirque, després d’una vida junts de 91.536.337segons, el deixava per sempre i que marxava aviure a Paris amb en Pere, el seu psicòleg.

4 minuts i 36 segons després, en Gerard hocelebrava tot sol brindant pel mar, amb unaampolla de cava de 317 mm d’alçada i 87 mm dediàmetre.

Pseudònim: GrendelNom: Jesús Pacheco

MICHAEL CLARKLa armada británica se había hecho con elNeptuno durante una refriega sangrienta en losalrededores de Port Royal. Ahora, las cabezas desus antiguos propietarios colgaban de la muralla,mientras los isleños celebraban la victoria en elmuelle.Allí, la muchedumbre bullía de entusiasmo, asíque nadie reparó especialmente en el hombre queacababa de pisar la cubierta. Y es que con sutraje gris y su bastón, no llamaba demasiado laatención. Tampoco se percataron de que nuncase alejaba demasiado del timón, o de cómo devez en cuando, lo acariciaba inconscientemente,evocando quizá viejos recuerdos. Se presentócomo Michael Clark, comerciante inglés reciénllegado, y se interesó además por la historia delnavío.- ¿El capitán? El cuerpo del viejo Mick se pudreahora en el fondo del mar - le dijo un marinero conel que conversaba.Él, como única respuesta, le dedicó una sonrisadesdentada.

Pseudònim: Neptuno LFGNom: Helena García

MIRANDAUn home amb les mans lligades a l’esquenaacabava de trepitjar la coberta. Una empentael va fer relliscar i es va quedar agenollat mentrela sang de la ferida del front li regalimava collavall. Llavors va sentir aquella veu familiar. Alçà elcap i va trobar al seu davant una dona alta ambuna cabellera negra que onejava al vent. Ella elmirava amb un somriure burleta.- Aquest deixeu-me’l a mi! - va cridar als homesque l’envoltaven.Era idèntica a la Miranda, la promesa a qui haviaabandonat per no perdre la seva preuada llibertat.- Sí, ho sóc. No em vaig tancar pas al convent.Llavors ell va saber que la capitana del vaixellpirata el mataria sense pietat.


NO EREN LLEGENDESUn esquitx sobtat l’arrencà del somni que elbressolava aquella tarda solellada a bord del velerque havia heretat en morir el seu pare.Acabava de trepitjar la coberta l’ésser mésfastigós que mai havia vist, i que veuria el que liquedava de vida. Trepitjar, però, és un verb que nos’escau perquè aquella cosa no tenia peus nipeülles: arrossegava una cua gran i lluenta plenade brillants escates i la seguia una massa decarn tova i pudent on s’hi endevinaven dos ulls iun gran trau que els unia.D’una revolada, obrint aquell trau enorme pled’esmolades dents li va queixalar una cama isense poder ni cridar se’l va endur amb ell al fonsdel mar.Tot hagués anat d’una altra manera si haguésescoltat el pare, enlloc de fotre’s de les seveshistòries d’éssers terrorífics que habiten lesaigües fosques més enllà del far.

Pseudònim: CSPNom: Cristina Sanchez Pitarch

NO OCURRE NADA BUENO ENALTA MARAcababa de pisar la cubierta, después de unagran noche de juerga con mis marineros.Agotado, me senté en el suelo de la cubierta ycuando estaba a punto de dormirme oí un gruñidoque provenía de mi espalda, me giré y le vi: era unpulpo de dos cabezas. Me dirigí corriendo hacialos camarotes de mis tripulantes, paradespertarlos e informarles del problema. Salieron

22

todos de sus camas escopeteados, tomé el timóny empezamos a repartir cañonazos y, por muyraro que pareciese, el pulpo huyó.

Pseudònim: Salami IbèricNom: Carlos Navarro Morali

NO VAIG VOLERAcabava de trepitjar la coberta. Què fàcil vaser-me llavors rememorar el temps en què plegatsvèiem als vaixells navegar. Sempre em deies:«Algun dia pujaré a un d’ells. Voldràs venir ambmi?» Després, passejant entre l’olor salada delmar, caminàvem fins a casa teva. Havies d’arribaraviat perquè el teu pare volia que estiguessisd’hora i sempre ens deia que ens agafaria la plujadel vespre. Em venia llavors a la memòria el quedeies; que si voldria venir amb tu.Encara recordo tot el temps passat junts i la fortapluja del vespre que se’t va emportar. El vaixell enque per fi vas poder navegar no va aguantar aquelltemporal. Ja no ens veuríem mai més.Ara, desconsolat des de ja fa setmanes, passoles hores entre llàgrimes. Esgotat d’uns recordsque es barregen en un garbull de dubtes passats ien una proposta rebutjada.

Pseudònim: Ernest BosacomaNom: Ernest Delgado i Micó

NO VAL A BADARAcabava de trepitjar la coberta quan, a lallunyania, enmig de la mar encalimada, vadescobrir-hi el reflex de la llum esmorteïda d’unesbarques de pescadors que devien feinejar lasardina o l’anxova. Va imaginar-se dalt d’aquellvaixell i el nas se li va omplir de l’aroma intensade sardina a la brasa que tan bé coneixia dequan, de menuda, anava amb els pares a unacaleta amagada, els diumenges d’estiu, a menjar-ne un bon feix acompanyades de pa ambtomàque i un glopet de vi. Quan la veu ronca delcapità Ahad va escridassar-li, a bavor, la tens abavor, que no se’ns escapi, és ara o mai, ja eratard. La noia havia caigut a l’aigua i era engolidaper Moby Dick, la balena blanca.

Pseudònim: TajmahalNom: Oriol Guilera Valls

NOTÍCIA, GACETA DE GIBRALTAR,27 DE MARÇ DE 1867El Navili La Nativitat ha estat abordat en aigüesdel Bàltic per la fragata Proserpine. El capitàEscobar i la seva tripulació han estat capturatsper la canonera francesa, en aquests moments noes coneixen el nombre de baixes.Eren les quatre de la matinada, acabava detrepitjar la coberta quan de cop i volta vaig veureapropar-se per estribord la fragata Proserpine,amb els seus quaranta canons lluents i preparats.Reconec que em vaig quedar paralitzat, desconecquant de temps va transcórrer fins que vaig sentirels trets dels mosquetons siulant per tot arreu, desobte va aparèixer la proa del bergantí i els seusmariners cridant a l’abordatge. En aquell momentvaig saber que era el final de la meva vida...El que no imaginava pas era que seria el principid’una de nova i que hauria estat millor que tots’acabés aquell maleït diumenge.


Oh, mar!Una mica de blau.Un verd infinit.L’història de la vida.El món, un crit.Paraules de plata.Paraules de vent.I tot un silenci.Silenci silent.Perfecte, perfecte.El mar ja està fet.Però falta la barca...Ho dius en veu alta.No tinc cap ocell.Tinc una granotaque mou molt la potaperò no fares més.

Posem-hi l’oratge del cel a la mài a sota lasorra i anem-nos-en de viatge.Alè, alè...Prens l’estiu i el deixes damunt meu i embrodes estels als cabellsAmunt, aval lcom un cavall...Mireu:Acabava de trepitjar la cobertaquantotes les onadesem van fer una besada alsllavis del meueterncor d’arbre.


OLAS SALVAJESUna noche de tormenta el barco estabaatravesando las olas de 5 metros que se lanzabanbruscamente sobre él, cuando el Capitán saliófuera de su cabina, justo cuando acababa depisar la cubierta la ola más grande einimaginable agarró al Capitán y se lo llevó maradentro donde nunca más se supo de él.El barco siguió su camino y nunca más se volvióa ver, las leyendas cuentan que en las noches detormenta se puede apreciar la silueta del barcodetrás de la espesa niebla y que quien se haatrevido a ir hacia el barco entrando en la nieblano se ha vuelto a saber de él.

Pseudònim: Nicosama14Nom: Nicolas Samaranch

ON PORTARÀ LA BOGERIA?Acabava de trepitjar la coberta quan el seulloro va començar a comportar-se rarament. Feiasorolls estranys i semblava que tenia por per laseva manera de moure les ales. Estranyat elcapità va cridar ràpidament al primer tripulant quesi li va acudir per que descobrís per què el seulloro patia i que en fes alguna cosa. Però comaquell tripulant no tenia ni idea el capità vaordenar de tirar-lo al mar amb els taurons i quemorís. Aquest mecanisme va funcionar durant totel dia fins que el capità, boig per dins, es vaquedar sol amb els crits del lloro. Llavors, seguintel mecanisme aplicat per ell mateix el va complir iels taurons se’l van menjar.

Pseudònim: Caniche LFGNom: Ana García-Vela

OSTRES!¡Cielo, cuidado, no te vaya a resbalar! ¡Ahí,agárrame ese obenque... no, ése, el de más ababor! ¡No tanto, amóllalo un poc, eso es! ¡Ya,ahora empuja al de al lado con el bichero, unpoco más, ya salimos! ¡Cariño, ponte a sacar lasdefensas o pareceremos unos novatos! ... Ostres,ostres... però si tan sols acabava de trepitjar lacoberta!!!!!

Pseudònim: NovataNom: M. Alba Espargaró

PABLO’S GRIEF«I’d just set foot on the deck to forget. Theseagull was to become my sole companion undera starry, golden cover of sorrow. I had nothing withme, just a handful of memories to face futureadventures.»Pablo had just stepped on the skiff to forget a girl:he had been grieved, turned down.Offshore Badalona’s coastline, well into the deepblue sea, over the horizon, he had a vision:Gemma was riding the waves like an amazonagainst an army of sirens. She was crying to thetop of her voice:«Pablo, don’t make heed of the sirens and theirtreacherous tunes. I’ll wait for you. Come back tome!»That vision saved his life.Inshore, he was haunted by his ailing soul thatcried again and again: Gemma!!!!!!!!!

Pseudònim: Teresa de Xènius

PAPER DE DIARIEls seus somnis es van ensorrar de sobte, comun castell de sorra endut per l’anar i tornar de lesones. Les seves ninetes, tan encisadores,començaven a humitejar-se. Tan petit que era, i jahi havia dipositat cadascuna de les sevesesperances en aquell vaixell diminut, de paper dediari rebregat que cridava, en silenci, algunanotícia irrellevant. Acabava de trepitjar lacoberta en un moviment imprevist, mal calculat,tot trencant el que ja no era una joguina, sinó laseva il·lusió. Vaig arrencar un paper del diari mésproper que vaig trobar i me’l vaig posar a la falda acontrarellotge de la caiguda de les sevesllàgrimes. Aquell dia, construir aquell vaixell ensva unir per sempre, ens va fer còmplices del mardel seus somnis i des de llavors, el seu recordm’apareix entre les ones i em refresca a cadabrisa amb olor a sal.

Pseudònim: Dalmau ArtalNom: Marta

PATA DE PALOMarc y Mariona acababan de pisar la cubierta,cuando se les plantó delante un marino con patade palo: «¿Qué queréis?!» rugió, haciendotambalear el barco. «¡Uhiih, nada, nada...»,susurraron al unísono.El marino «Pata de Palo» no les dejó acabar lafrase: «¡Aachís!!» Y, como por arte de magia,desapareció en la nube de su estornudo.«¿Nos lo habremos imaginado?»«¿Habremos soñado?»El barco era grande, un velero de los de antes.Mariona y Marc se encaminaron por estribor a laproa y volvieron por babor al punto de partida.«¡Ven!»Desaparecieron en el interior del barco. Pocodespués estaban sentados cómodamente en uncamarote, sorbiendo chocolate caliente de unostazones dorados.«¿Quién os ha preparado la merienda?» preguntóasombrada una niña que estaba leyendo «Lasaventuras de Marc y Mariona».«¡PATA DE PALO!» exclamaron al unísono: «¡Esun encanto!»

Pseudònim: 33Nom: Saskia Geest

PEATGEQuan li van donar la feina, pensava que seria fàcil.Havia tingut sort, segons li havien dit no baixariael volum de feina, i en aquella empresa no patiriacap expedient de regulació, com aquella altra,que prometia tant i l’única certesa van ser dosanys d’atur, uns mesos de preparat, i el banctocant el crostó cada primer de mes. Acabavade trepitjar la coberta, quan l’alegria se li vaesvair de cop. Aquell carregament... «Com has ditque et dius?» , li va demanar el nou cap. «Caront,senyor». «Sí, això, noi... tu, vaja... Caront dius?No t’oblidis de cobrar el peatge»

Pseudònim: Domus SilvestreNom: Cristina Gómez

PEIXOS NEDANTEls ulls del Nil miraven la costa, tot pensant onsoparien després d’atracar el seu iot al port. Quanva tornar la mirada a l’aigua va buscar la Lila, peròno la veia, va mirar dins la cabina, però era buida.Es va espantar i la va cridar desesperat. Es vatirar a l’aigua, però només podia veure el mar, verdturquesa com els ulls de la Lila, ni rastre d’ella,només veia peixos nedant al seu voltant.La Lila acabava de trepitjar la coberta quanse’n va adonar que el Nil havia desaparegut. Vabuscar arreu del vaixell, però no el veia, va mirardins la cabina, però era buida. Es va espantar i elva cridar desesperada. Es va tirar a l’aigua, perònomés podia veure el mar, blau com els ulls delNil, ni rastre d’ell, només veia peixos nedant alseu voltant.


23

PEIXOS VOLADORSAcabava de trepitjar la coberta, quan una veuva dir: «Hola! Sóc la Mariona. I tu?» No vaig veureningú. Però com sóc una noia ben educada, vaigrespondre: «Jo sóc la Sara. On ets?» Llavors elvaixell va fer un rac-rac i un ruc-ruc, i vam cauretotes dues - és un dir -, rodolant per la coberta.«Semblem croquetes!»Tenia gràcia, la Mariona. Ja us podeu imaginar onvam acabar: a l’aigua. Dolça mar, mar salada...«Busco un noi que es diu Pep!»«Jo busco un Daniel!»«I no penses que és un mal moment, ara, perbuscar nois perduts a les cobertes? A més amés, som al mar.»«I tant! Mullades!»«Netes!»«Bunyols de bacallà!»«Ets una noia invisible ben divertida, Mariona...»«Tu també ho ets, Sara!»«Encantades de conèixer-nos!»Llavors la mar va fer un xap-xap i un xup-xup - ivam volar totes dues... a coberta!


PI PI PIRastres de sang.S’arrossegava com podia, li havien ferit la cama ien qualsevol moment perdria el coneixement. Vaveure que el seu grumet acabava de trepitjar lacoberta i va obrir la boca:- Pi pi pi...Mai va acabar la frase. Un tret el va travessar i vatacar la fusta de traïció.Pirates. El capità ho va entendre quan el seuvaixell esclatava en mil bocins.Rastres de sang es confonien amb les onades. Ifusta esmicolada. I un garfi a la deriva.

Pseudònim: Annika L.Nom: Anna Oliveras Pare

PIONERSAcabava de trepitjar la coberta del vaixell alque havia estat destinat quan un pànicindescriptible li tenallà l’ànim i li encarcarà elsmúsculs. Es trobava al port de Nova Esperança,la primera colònia humana en aquell inhòspitplaneta, i es disposava a comandar l’expediciócientífica que havia de descobrir els secrets del’immens oceà que cobria les tres quartes partsdel planeta. Era un mariner expert, però l’estranyaboira que cobria permanentment aquelles aigüesgrisoses l’atemoria. Al dirigir la vista més enllà dela proa distingí en l’horitzó la silueta de duescaravel·les capitanejades per una nau de velammajestuós que havia vist infinitat de vegades enels llibres d’història. Al veure la Santa Maria, el capità s’assrenà i laseva veu ressonà forta i clara:- Lleveu àncores!

Pseudònim: LlançàNom: Antònia Puiggròs Muset

PIRATASJusto acababa de pisar cubierta cuando sedesplomó, la joven fue atendida por un marinero,pasándole una botella de ron por la nariz la hizovolver en sí. Había sido rescatada de un naufragio.Despojándose del chaleco salvavidas, relató suodisea: junto a sus padres y tres hermanos,viajaban en un yate. Partieron de Barcelonadirección Omán, sus padres iban a trabajar allí.Pasaron el canal de Suez y el mar Rojo, cuandoen el golfo Aden fueron atacados por piratas, conel trágico final de la muerte de los tripulantes, ellacayó al agua al rozarle un proyectil en la cabezaperdiendo el conocimiento, la dieron por muerta.El capitán del viejo barco dio órdenes a latripulación y el joven que aún tenía la botella deron, lo derramó al mar y ella fue atada con losbrazos hacia atrás y echada a un camarotecerrado con llave.

Pseudònim: Jon MotarNom: Saskia Geest

PIRATESPirates!!! Vaig sortir corrent del meu llit esquifit,acabava de trepitjar la coberta quan vaig sentiruna veu greu i ronca - a l’abordatge!!! -. Just aestribord hi havia una galera on onejava unabandera negra amb un esquelet amb un rellotgede sorra, no paraven d’entrar pirates per tot arreu,les cames em tremolaven, se’m va plantar un aldavant i em va apuntar amb el seu mosquetó, vaapropar la seva cara a la meva, tan aprop, quepodia sentir el seu alè fastigós, em va dir que liensenyés on teníem els tresors, no vaig dubtar nidos segons i el vaig portar on em demanava.Quan va veure un munt de cofres plens d’or em vadonar una empenta que em va estampar contra laparet del vaixell i em va deixar totalmentinconscient. Quan vaig despertar ja no hi havia nipirates ni tresor.

Pseudònim: Marina

PÓLVORA Y SERRÍNEl tañido de una campana hizo que un escalofríole recorriera la espalda. El momento ya estabacerca. El HMS Triumph se dejó ver como unasombra fantasmal entre la bruma, ya sólo era elesbozo de un buque de guerra orgullo de losbritánicos. Desarbolado y con una escora queamenazaba con llevárselo al fondo se arrastrabaexhausto hasta llegar a los muelles de Spithead.El aire se hizo insoportable, el doctor Jones Lloydagarró fuertemente las asas del maletín e intentóeludir el olor a pólvora y sentina podrida.Acababa de pisar la cubierta del barco ysorteaba una masa informe formada por serrínensangrentado y desechos de todo tipo. Aquel 10de febrero de 1763 supo que era la última naveque asistía. La guerra había acabado, la quehabía durado siete años.

Pseudònim: Jordi Font

POR TIERRA Y MAROtro día por las calles de Barcelona huyendo delorden. Estaba harto de sí mismo. Decidió que elmar era la solución. Corrió hacia el puerto enbusca de oportunidades en las aguas, el viejocapitán esperaba a maleantes como él, de unsalto evitó caer al agua, acababa de pisar lacubierta del viejo bucanero.

Pseudònim: Cinco LFGNom: Guillem Ballús

PORT DE SORTIDA,BREMERHAVENAmb actitud de gran dama, vaig embarcar perprimera vegada en un vaixell de càrrega, el Liverty,on el meu marit era el Capità.Oficials, nostramo i mariners em saludarenrespectuosament.A les sis de la tarda, hora de sopar, el cambrer dela càmera d’oficials, per indicació del marit em vaservir en primer lloc, quan per protocol corresponsempre al Capità.Dues hores després de sortida de port, en canviarde rumb, ens venia la mar de través i degut a laforta maregassa el vaixell va començar a donarforts balanceigs. Una, que sóc de terra ferma, deseguida vaig sentir-me marejada. Despentinada, iamb cara de merda d’oca sortí de la cabina abuscar la fresca del vent marí.Només acabava de trepitjar la coberta, quevaig fer convulsivament la gran vomitada davant latripulació que trincaven els pertrets de maniobra aso de mar.

Pseudònim: XalocNom: Rosa Vila Gratacós

PREMONICIÓM’havia posat el meu millor vestit; blanc, de sedai amb floretes. Em sentia com una artista de cine.Acariciava la meva pell morena i em marcava lafigura. Fins i tot em vaig atrevir a posar-me talons.Volia estar guapa per a ell, el meu company devida i amic que acabava de descobrir la sevapassió pels vaixells. Anàvem al Saló Nàutic.Hi havia molta gent, molts estands i moltesparaules noves per aprendre. Era emocionant.

Vam pujar en uns quants vaixells petits modernsamb tot luxe de detalls. Però llavors vam pujar aun veler de 12 metres d’eslora, i crec que llavorsho vaig saber, acabava de trepitjar la cobertaquan vaig adonar-me que allò ens separaria. Ellestava emocionadíssim i a mi l’emoció no empassava d’interès per una novetat. Ara jo visc al’Empordà i ell a un veler al port de Barcelona.

Pseudònim: Micaela ServetNom: Pilar Fernández de la Fuente

RECORDSPotser hauríem de canviar les veles, va dir elcapità, ja són ben velles...Els mariners es varen posar a fer, mentre al mollanaven i venien els passatgers...Tinc una maleta, va dir una dona - on la deixo?Vingui, li ensenyo el seu cambrot.D’on surten els nens, corrents d’un lloc a l’altre?Semblen escuma de mar, hi són i ja han tornat adesaparèixer...Estels de mar, canvien la seva ruta per endinsar-se en les profunditats marines...Dofins i balenes, prenen un temps i el deixen,més tard, a un banc de sorra.Una illa, petita enmig del mar, rodona, suau. Capdins la palma de la mà.Ports, ciutats, conjunts de gent que trafega,semblen formigues de bosc...Acabava de trepitjar la coberta: acabava dedonar el primer pas en una nova direcció.

Pseudònim: PippaNom: Saskia Geest

REENCUENTROAquel día amaneció especialmente radiante. A lahora prevista acudí a la cita en el muelle del’Estartit desde donde partiríamos con la barcazahasta las Islas Medas, una joya de miMediterráneo. Acababa de pisar la cubiertacuando presentí que aquella experiencia seríaúnica y así fue. Sumergirme en las aguas ycontemplar el espectáculo que me regalaba elfondo marino me pareció sublime. El silencio soloroto por mi respirar acompasado tomando oxígenoy la sensación de plenitud que, como una caricia,como un cálido abrazo me hacía sentir el agua,me confortó en aquel reencuentro con mi padreque, desde hacía muchos años, descansaba enella.


REDDISHI had just set foot on the deck. Behind, theirhorrifying cries. Ahead, a reddish smoky sea……

Pseudònim: T. Lannister

RUMB A ON?Tot just acabava de trepitjar la coberta delmajestuós veler, que em portaria no sé on, quaninesperadament unes grosses cordes van caure ales meves mans. Les vaig intentar agafar ambforça però, els meus dits, rígids per l’artrosi no hoaconseguiren.El capità em va comunicar que com no haviapassat la prova d’agilitat, no podria romandre acoberta i se’m destinava a la cuina... Diàriamenthauria d’aconseguir peix fresc, amb canya, per atots els membres del veler... Però jo no sabiapescar!Cada matí m’aixecava d’hora, sortia a coberta,tirava la canya i... esperava... esperava...contemplant la blavor del cel i del mar, sentia elsoroll del vent a les veles, sentia la trencadissadel mar amb la quilla, sentia l’aigua freda al meucos i notava la salabror als meus llavis... Emsentia tan feliç que... el primer peix... el vaigalliberar...!

Pseudònim: Maricel

24

RUMB A QUI SAP ONEs van dir que anirien junts a la fi del món. Havientraçat el mapa detallat del seu amor i esdisposaven a seguir-lo. Calia un vaixell per anar-hi, la fi del món sempre és mar enllà, just passatl’horitzó.Ben decidits, van planificar tots els detalls del’aventura, sense deixar cap cap sense lligar. Hihavia el cel clar, el dia de la partida. En aquellmoment, quan acabava de trepitjar la coberta,es va adonar que si hi arribaven, a la fi del món,tot s’acabaria de cop, fins i tot el seu amor! Així quevan estripar el mapa, van llençar la brúixola i el GPSi van salpar per estimar-se rumb a qui sap on.

Pseudònim: JanotNom: Janot Vila Fonolleda

RUMBO A IBIZAUn grupo de 7 amigos, el curso pasado,decidieron ir navegando a Ibiza para el viaje de finde curso. Estaban todos preparados cuando Ericacababa de pisar la cubierta y en esemomento el capitán dio la orden de zarpar. Al salirpor la bocana el capitán izó las velas y pusorumbo a Ibiza. La previsión meteorológica erabuena, pero al poco rato, por sorpresa, el vientoroló a levante y una fuerte tormenta rasgó la velafoque lo que obligó a navegar únicamente con lavela mayor. Como el viento seguía aumentando,hubo necesidad de hacer dos rizos en la velamayor a pesar de eso el barco navegaba muyescorado. La tripulación se mantuvo muydispuesta y colaboradora cumpliendo en todomomento las órdenes del capitán. Fue unanavegación muy incómoda pero tras largas ypesadas horas de navegación, consiguieron llegarsanos y salvos a Ibiza.

Pseudònim: 1 LFGNom: Maria Moreno

RUMBO AL SUR«Es la opinión de tu padre, pero yo no lacomparto».«Ah, bueno...»Yo me quedaba quieta cuando ella hablaba así.Tengo una aguja, con la que enhebro hilos... Hilosde colores: verde, rojo, azul... El azul es mipreferido. Le doy olas y barcos y velas. Le hablomuy bajito, porque siempre me entiende elprimero. Sabe lo que quiero decirle. Quiero decirletantas cosas que los demás no oyen, noescuchan.Y sacamos la cesta de la compra y ponemos unbarco en miniatura encima de la mesa. Le damosvueltas. Lo colocamos arriba en el estante másalto. Ahora vuela...Tengo un barco de vapor y otro de vela: uno quesube por el Mississippi y una barca pequeña demadera.Acababa de poner los pies en cubierta,cuando oí un ruido proveniente del cuarto de allado. «Es tu padre, que ha cerrado la puerta».

Pseudònim: YoliNom: Saskia Geest

SALIDA DE ASTILLERONada más el joven y elegante Primer Oficial dePuente acababa de pisar la cubierta del Cuzcocuando, al verlo, el Capitán adivina en él a unnovato con mucha teoría, engreído y con pocaexperiencia. Así es, este es su primer embarque.Se le recomienda mucha atención al trabajo.Después de una reparación costosa en el astilleroel barco zarpa rumbo a Hamburgo con larecomendación del Armador de no retrasarse niun día para no perder la carga y el viaje al puertode descarga de El Callao.A la llegada, una vez atracados al muelle, antesde cargar son inspeccionadas las bodegas, quepor negligencia y falta de control del PrimerOficial, no son aceptadas, lo que motiva dos díasde demora, cancelándose el viaje.El Primero, a las pocas horas, desembarca por laescala al muelle y sube a un taxi. Va de regreso acasa.

Pseudònim: TramuntanaNom: Rosa Vila Gratacós

SALPAR CAP A L’ESPERANÇACatorze anys havien estat suficients. La misèria,la fam extrema d’aquells anys de postguerra i ungermà mort per la tuberculosi, havien estat raonssuficients per cercar oceà enllà una vida en quèels seus somnis deixessin de ser-ho.Amb una maduresa i una decisió impròpies de laseva edat, el noi tancà la porta de casa. Amb ell,una maleta atrotinada: un jersei vell, un pantalóapedaçat, un parell de calçotets, dues samarretesforadades i l’altre parell de sabates.A la llar restà la nota manuscrita per quan, alvespre, la mare hi tornés.Tristesa i il·lusió. Llàgrimes i esperances. Dolor iconfiança. I un nou món a l’abast de les sevesmans.En front el buc, rodejat per aquella multitudanònima, per darrera vegada es regirà is’acomiadà del passat.Pujà la rampa.Acabava de trepitjar la coberta que el portariaa una nova i desconeguda realitat.

Pseudònim: SayremarNom: Armand Gasulla i Fernández

SENSE COARTADA- No, no i no!!!! No me’n podeu donar la culpa ami!! Jo acabava de trepitjar la coberta i ell feiahores que era mort. Com voleu que hagi estatjo??- L’hora de la mort encara no està clara. Elforense diu que les condicions ambientalsinflueixen sobre l’estat del cos, i aquesta nit haplogut força.- Què m’expliques a mi? Jo només sé que ahirvam arribar molt tard a port, vam amarrar el veler,estàvem molt cansats i vaig baixar a la cabina aestirar-me. Em vaig adormir abans de veure si enJoel baixava. I aquest matí he pujat a coberta il’he trobat mort. - I doncs, per què tens tota la roba xopa dinsl’armariet del cambrot?

Pseudònim: CSPNom: Cristina Sanchez Pitarch

SHIP OF FOOLSEn el mar hay todo tipo de embarcaciones, unasdestinadas al trabajo y otras al recreo. Me refieroa los cruceros y trasatlánticos. Pero a vecesencuentras algo nuevo, que te impacta, tesorprende, y tu cerebro lo retiene y lo procesa.Esto me pasó el veintitrés de agosto del 2012,cuando atracó en Vilagarcía de Arousa el SHIP ofFOOLS (El barco de los locos) subvencionado porel departamento de cultura de San Sebastián. Unbarco centenario, procedente de Marsella.Por cuatro euros podías visitarlo, y asistir a unafunción de teatro. El espectáculo permanece vivoen mi memoria por su novedosa y sorprendenteactuación.El barco de los locos, es un canto a la locura deuna sociedad (como la nuestra) que ha perdido elrumbo.Acababa de pisar la cubierta el capitán cuando(entre aplausos) el barco después delespectáculo comenzó de nuevo su andadura.

Pseudònim: MadóNom: Mª Dolores Bouzo Vázquez

SIEMPRE EN MI RECUERDOLa única persona que me ha visto crecer ha sidomi abuelo, me ha enseñado tantas cosas que nosabría cómo devolvérselo... Recuerdo que mellevaba a pescar con él, decía que le daba suertey que cada vez que le hacía compañía pescabalos peces más grandes. Se ponía las gafas ybuceaba unos segundos en las profundidadespara pescar peces de colores que luego meregalaba. No había día que mi abuelo no mehiciera sacar una sonrisa... Pero de esto ya hace15 años. El otro día me dio por saber qué fue delbarco de mi abuelo, resulta que estaba en unpuerto amarrado desde hacía tiempo y ayer fui aechar un vistazo, justo acababa de pisar lacubierta que no tardé ni un segundo en tener la

piel de gallina. Es una pena que las mejorespersonas no puedan vivir eternamente...

Pseudònim: Aigua SaladaNom: Lia Moratín

SIN PIEDADMe siento mareado, y a mi alrededor puedopercibir un gran olor a pescado y sudor...Cuando me quitaron la venda que me impedíapoder ver, supe que apenas acababa de pisar lacubierta del barco pirata, quienes habíansaqueado mi ciudad y asesinado a mi familia... norecuerdo mucho de aquello, solamente imágenesborrosas, llenas de dolor. Aún no puedo creer quemi familia esté sin vida, y en cambio yo meencuentre en este horripilante barco. No sé porqué no me arrebataron la vida en su justomomento, si fue por compasión o por puroprovecho, pero ha sido la peor decisión de susvidas... He dejado mi niñez atrás, y a partir deahora me convertiré en alguien de confianza de latripulación, cumpliendo todo tipo de órdenes.Llegará el momento en el que recibirán sumerecido, y podré al fin cumplir mi...¡VENGANZA!

Pseudònim: Charli LFGNom: Cristina Sanz Pérez

SKYRIMVa córrer tan ràpid com les seves cames l’hipermetien pel moll. Havia d’arribar al final atemps. El vaixell estava a punt de partir sense ell.En arribar a la vora, va saltar tan lluny com vapoder i es va agafar a un dels costats de la nau,impulsant-se amb els seus braços per pujar-hi.Acabava de trepitjar la coberta, quan s’hi vaesfondrar, esgotat per l’esforç. Havia estat correntpels rocosos turons de Tamriel des d’aquell matí,sense pràcticament cap descans. Ni tan sols vatenir temps de fer un últim cop d’ull a aquellesterres que l’havien vist créixer, perquè ja haviasalpat en aquella aventura cap a un nou món.

Pseudònim: Link LFGNom: Silvia Sánchez-Vegazo

SOLCAR LES AIGÜESLa nit havia estat una per no recordar. El sonl’havia eludit, i els nervis l’havien atacat ambaquella sensació desagradable que t’encongeixl’estómac.Era conscient del que havia signat; des que teniaús de raó que tan sols podia pensar en aquellanau. Aquell vaixell majestuós d’immaculades telesblaves omplint-se d’aire per aprofitar el ventmarítim que impulsava sobre les aigüesl’exquisida estructura de fusta tallada ienvernissada.En poques hores seria part d’aquella privilegiadatripulació que sota la direcció del capità podriasolcar les aigües amb total llibertat; i amb aquestpensament sempre present va inspirar amb forçal’aire pur i carregat de sal que l’envoltava; el solbrillant a l’horitzó l’omplia d’un sentimentreconfortant que d’una revolada s’havia endutaquella sensació de neguit que l’havia torturat enels darrers dies.Sabia que un món de possibilitats se li obriadavant els ulls: acabava de trepitjar la coberta.

Pseudònim: KalareNom: Anna Argente Flores

SOMNI DE COLOR BLAUEn Rop havia hagut d’estalviar molt per fer aquellineludible viatge en vaixell.Tot just acabava de trepitjar la coberta tancàels ulls. Sentí el so acompassat de l’aigua contrala nau i algun xiscle de gavina.Somrigué, alliberat.La calma la traduïa caminant per coberta llargueshores. De tant en tant s’asseia, prenia te i escriviafrenèticament.Tothom es mirava aquell noi amb robaesparracada que feia ulleres profundes i quepassava les nits a la serena.Fins que desaparegué.

25

Ja havia recollit el blau del cel, el de l’oceà i el dela nit estrellada del somni que feia anys que se lirepetia i s’havia tirat contra les ones atret pel cantsensual i magnètic d’una sirena que gaudiriamentre un tauró el destrossava.A coberta el vent de l’oblit voleiava papers ambtextos vermells, signats amb el nom girat: «Por».

Pseudònim: Mena GuigaNom: Lídia Massó i Busqué

SOMNIS DE CINEMAFeia quatre hores que dormia. Tenia un somniestrany. Parlava amb Kenneth Branagh,interpretant Shackleton amb «l’Endurance»atrapat pel gel de l’Antàrtida. Després vaigentreveure Humphrey Bogart i Katharine Hepburnquan les restes de «The African Queen»enfonsaven un vaixell alemany. Tot seguit emtrobava a Pitcairn amb els amotinats de la«Bounty» observant com cremaven la nau. Sensesaber com vaig tornar a ser prop de Bogart, ara abord del «Caine», a l’instant en què la tripulacióse li amotinava. No comprenia res, havia tornat acanviar de lloc, tenia al costat George Clooneyveient com una gran onada xocava contra la sevaembarcació a «The perfect storm». Per sort, novaig naufragar, estava vivint una plàcida aventura abord del «Calypso» del comandant Cousteau.Però quan acabava de trepitjar la cobertad’aquell vaixell em vaig despertar. I és que lamàgia del cinema...

Pseudònim: CinemaNom: Eduard-Josep Chifré i Petit

SOPA D’ALETA I ELS DANYSCOL·LATERALSLa bandada d’albatros ja havia trobat el “vaixell del’horror”. I no el deixaria fins a veure l’espectacle.L’espera es va fer llarga.Però a la fi, els pescadors van tibar del palangre ila primera captura que va aparèixer va ser untauró.L’albatros més agosarat no podia contenirl’emoció i es va llençar en picat per tal depresenciar l’escena tan a prop com fos possible.Va arribar a temps.Tot just acabava de trepitjar coberta quan elmariners desenfundaren afilats ganivets que elsserviren per serrar les aletes de l’esquàlid sensecompassió. Van amuntegar les aletes a un racó i,acte seguit, llençaren el tauró de nou al mar perdeixar que s’enfonsés i morís ofegat per la faltad’oxigen al no poder nedar.Esfereïts, els albatros van marxar volant mentre elmés atrevit es preguntava:-Quin sabor deu tenir la crueltat feta sopa?

Pseudònim: XavierNom: Xavier Sánchez García

SOPA TÓXICAAcababa de pisar la cubierta con aires delibertad. Siempre es bueno navegar cuando lapasión te niega. Aunque sea diciembre y amboslados de Hawai estén llenos de basura, desdepequeñas bolsas de plástico a balones de fútbol,kayaks. Las aves se mueren de hambre con suinterior lleno de polímeros. Los desechosplásticos fotodegradables se convierten en trozosmás pequeños cada vez y flotan hasta que sedesintegran, los polímeros al final llegan a ser deun tamaño tan pequeño que puede ser comido porlos organismos marinos que viven cerca de lasuperficie del mar.Los residuos de basura entran por completo en lacadena alimenticia.

Pseudònim: CuánticaNom: Julie Hermoso

STOCK DE COQUEEls llamps, llunyans en l’horitzó, presagiaven unanova tempesta.El primer dels soldats del destacament de rescataeri acabava de trepitjar la coberta.- Stock de coque! - va cridar, alçant la mà.- Però què diu, sergent! Massa contes d’en Tintin,llegeix! Deixi’s de punyetes i avancem... - el varecriminar mentre la resta de soldats feien peu.- Però tinent... que no m’entén? És tot de coc!I es van enfonsar entre pa de pessic i capes dexocolata.

Pseudònim: Enric SegarraNom: Eduard Bes Fuster

SUBJECT: COSESIMPORTANTSMaleït e-mail que m’obligava a fer aquest viatge.«Haig d’allunyar-me de tu per no tornar asubmergir-me en la teva mar blava de somriures ipetons» et deia.No havia estat fàcil, ni improvisat haver-te escritaixò. Per res del món volia fer-te mal.Acabava de trepitjar la coberta del vaixell i jam’estava adonant que l’únic que m’acompanyariatota la travessia seria justament el record del teusomriure i el dolor d’haver premut send.

Pseudònim: Miss BlueNom: Mª Carmen Saurina Porta

SUZANNE BOUDIN O LA SIRENADE SAINT GOUSTANSuzanne Boudin el porta a menjar ostres al portde Saint Goustan. Mentre veuen com baixa lamarea parlen sobre llibres, filosofia i història. LaSuzanne és una dona molt culta, que parlapausadament i que fuma. Després de menjar-seles postres, ella el convida a pujar al camarot delseu veler, just ancorat a uns metres d’on dinaven.Ell només acabava de trepitjar la coberta quanun calfred li recorre l’espinada. I si la Suzanne erauna sirena?

Pseudònim: BlackNereidaNom: Patricia Terrado Ortuño

TARDEn Sergi va deixar el cotxe de qualsevol manera iva arrencar a córrer cap el port. No podia deixarque marxés així. No sense dir-li tot el que maihavia gosat dir per covardia, per la por d’estimarun altre home.Va arribar a la terminal amarat de suor. El vaixellencara era allà, però en Xevi acabava detrepitjar la coberta i ja havien retirat la passera.El va cridar amb totes les seves forces, però lafressa del moll apagava la seva veu, i desesperat,el va veure desaparèixer cap a les entranyes delvaixell.Havia fet tard.Amb llàgrimes als ulls, es va passar la mà pelbraç allà on encara podia sentir el tacte de lescarícies d’en Xevi, i amb el record de la darrera nitd’amor, se’n va anar lentament sense adonar-seque un noi s’abocava per la coberta cridant-lo.

Pseudònim: DericNom: Frederic Mayol

TEMENÇAUna incipient i sobtada ràfega de garbí em llençàa l’aigua. Acabava de trepitjar la coberta endirecció al pont de comandament, quan, per laràdio, advertien l’arribada d’una tempesta. M’haviaatrevit a sortir sol a navegar, i ara, em maleïa elsóssos per trobar-me en aquella situació. Sort queduia l’armilla posada, però això, no em lliurava delmal tràngol. A cinc metres del vaixell, cada onadam’hi allunyava una mica més, fins que la nit,m’abraçà del tot.Mai havia experimentat tanta solitud, mai!Aleshores, vaig tenir temps per pensar en la sortd’haver-te conegut, i recordant el nostre primerviatge en vaixell, m’adonà de com t’estimava. Lanegre nit se m’apareixia com una mortalla quan,de sobte, la remor d’un motor em retornà elssentits, el despertador m’anunciava un nou dia...

Pseudònim: Jordi

TEÑIDO DE AZULAcababa de pisar la cubierta y supe que esteviaje iba a cambiar mi vida, que adentrarme en lamar iba a suponer un cambio, otra perspectivasobre la tierra y sobre las cosas que hacemoscada día.Miraba desde cubierta, solo al infinito, y el vaivénde las olas marcaba el ritmo de mis latidos.Pasaban los días y mis ideas se teñían de azul yse hacían más profundas y ya solo podía oír lasvelas azotadas por el viento y la inmensidad delocéano acariciando el casco.Agarrando el timón en mis manos sentía que elbarco y yo éramos uno.Con el aire y el sol bañando mis pensamientosme di cuenta que me quedaría allí para siempre.

Pseudònim: GuadaNom: Fernando Guada Gutierrez

TERRA ENMIG DEL MARAquell dia, quan acabava de trepitjar lacoberta, vaig pensar si seria bona decisió sortir apescar. Però ja dúiem dues setmanes de maltemps i pareixia que anava mancant el temporal.Tres hores més tard amb el rumb cap a fora, lesonades en vers d’anar minvant anavenaugmentant. Ja havíem començat a treure lesnanses i no podíem continuar pel mal temps. Lasituació era cada vegada més perillosa. L’únicasolució va ésser tallar la mare de les nanses iperdre les que quedaven per mirar. El camí detornada es va fer etern. Resàvem perquè el vaixellaguantés les envestides de la mar. Finalment,quatre hores més tard, poguérem arribar a port.El vaixell, trosset de terra enmig de la immensitatdel mar, gros, petit, rovellat o flamant, no téimportància en la seva condició, és el mitjà queens transporta a viure unes peripèciesinoblidables.

Pseudònim: SepeNom: Sebastiana Adrover Adrover

TERRA TACADAUna única lluita, 200.000 vides mortes. Adamard’ençà que era a la terra no havia vist res més.Volia oblidar-ho tot; cada pas que feia sobre laterra li recordava la fam, la violència, la sangvessada. Per això va escollir el mar, allí semblavaque res quedava per sempre. Acabava detrepitjar la coberta quan va entendre que la lluitano era contra ningú, sinó per un mateix, per tirarendavant, per la vida. El mar li va ensenyar que nosempre anava tot rodat, el vent un dia bufava afavor, l’altre et posava en perill, però que malgrattot havies de combatre les onades, enfrontar-te aell; quan aprens això, fins i tot la tempesta mésforta és incapaç d’enfonsar-te.200.000 hores més tard el mar el va dur novamenta la costa. Adamar va decidir quedar-se al port,viure al vaixell on havia après a viure.

Pseudònim: NolouNom: Nerea Blanch Freixes

TINTORERESAcabava de treptijar la coberta, per fi hi haviapogut pujar!, ja veuríem això que «els patins devela són bonics però perillosos».A partir d’ara formaré part del conjunt de velesblanques de l’horitzó, i aniré a veure les tintoreres,sí, sí tintoreres; jo ja no hi crec en sirenes, nimonstres marins, però diuen que sí que hi hatintoreres allà lluny!, doncs ho comprovaré i si enveig alguna, agafaré ben fort el rem per si de casm’he de defensar, com quan a terra ferma agafoun roc per llençar al gos que em borda. I amb elpatí saltaré les onades tot buscant-les, i si no enveig cap m’ajauré i guiparé, per entre les fustesenvernissades, el mar; o potser em posaré panxaenlaire entomant el sol i m’adormiré...«Maria, què hi fas dalt d’un patí? Vesteix-te quemarxem a casa!»

Pseudònim: Marina

26

TOTS- Iaia, explica’ns un conte.- Seieu. No serà ben bé un conte el que usexplicaré. Vosaltres, petitons meus, nol’entendreu pas. Millor.- Es tracta d’un gran vaixell de passatgers quenavega per una mar etèria sempre avant, vencentvents huracanats, ciclons, tornados, sismessubmarins... res l’ha aturat mai ni s’aturarà pelssegles dels segles.En aquest vaixell naveguen rics i pobres, infants,joves i vells, malalts i sans, intel·ligents idiscapacitats mentals i de totes les races. Elspassatgers només poden fer-hi un viatge, ni dinersni poder ni amistats ni suborns, res val per poder-hi tornar.A casa dels Vila acabava de trepitjar lacoberta del vaixell, en Roger, un bonic infantóportant damunt seu una sentència de mort.Els avis, contemplant-lo, exclamen tristament:<pobrissó, aran tan maco i...>Els vells pensen sovint en el seu proper port dedesembarcament.- Què s’empatolla la iaia? Deixem-la, s’ha fetvella.

Pseudònim: MestralNom: Rosa Vila Gratacós

TRAÏCIÓFeia un dia assolellat i el sol enamorava.Acabava de trepitjar la coberta, va tancar elsulls i va respirar fons, els narius se li van omplirde sal. L’iol havia estat un regal d’en Gabriel, elseu marit, ella gaudia de la travessia mentre ellcontrolava el vent, hissava les veles i portava eltimó. Semblava el dia perfecte per navegar, peròdesconeixia la part fosca d’en Gabriel i nos’esperava pas una traïció. Un cop allunyats de lacosta, ell s’ho va fer venir bé perquè la donas’aixequés just en l’instant en què el pal mestre,a proa, fes un lleu moviment simulant un cop devent. Ella va rebre un cop al cap, va caure a lesgèlides aigües i tot es va fer fosc.

Pseudònim: MaresmesNom: Txell Pañella Montlleó

TRISTE BARCOSoy un barco triste. No tengo dónde quedarme.Siempre de un lado a otro, trajinando de aquí paraallá. Sin aliento. Y ahora esto. Cuando teníaenergías, me faltaba una dirección. Ahora, que mehan abandonado las fuerzas, empiezo a saber elrumbo. ¡Qué desconsuelo! Ya no sirvo ni para unametáfora. ¡Fuera metáforas! Me valgo yo solo.Adiós mundo cruel, me marcho. ¿Adónde? Ni yomismo lo sé. Apenas recuerdo al último tripulante.Acababa de pisar la cubierta, cuandosigilosamente se desvaneció en el aire... Yo creoque salió por la puerta trasera. Nadie me quiere.No tengo nada que ofrecer. Ningún viajealucinante, ningún destino fascinante. Nada denada. ¡Fuera mujeres paradisíacas de Gauguin!Fuera altísimos rascacielos de Nueva York! Adiós,piratas y sirenas, delfines y ballenas... ¿Has oídohablar de mí? Pronto ya nadie se acordará.¿Ése? Dirán. ¿Y existió alguna vez? Triste barco.

Pseudònim: PumNom: Saskia Geest

ÚLTIMA VISTA DE GORÉAcabava de trepitjar la coberta i ja sentia lafortor humana que l’acompanyaria durant la restadel viatge: un rastre d’orins, vòmits i suor queomplia les entranyes del vaixell. Sentí cridarordres i petar fuets. Algunes dones somicavenpels fills deixats enrere; els homes restaven ensilenci esporuguit. Es girà per últim cop i nomésveié les altes parets rosades del mercat de Goréon acabava de ser venut. Notà una mà quel’empenyia i el feia entrar al pou de ferum. Els ullsplorosos van trigar a acostumar-se a la foscor delventre del negrer. Arrossegà les cadenes fins unracó de sostre baix. Els duien a morir a les terresmés enllà de l’horitzó marí. Sense la seva família,perduda la llibertat i amb un futur condemnat,s’estirà i esperà que, amb una mica de sort, la

mort el consolés enduent-se’l entre el balanceigde les onades.

Pseudònim: RodamónNom: Jordi Canal-Soler

UN BUEN PUERTOAcababa de pisar la cubierta del barco queteóricamente le conducía hacia la libertad,cuando, de repente, se vio en medio del océano,solo, en un bote de goma. La libertad vendría mástarde si se presentaba la ocasión, ahora tocabaluchar para retrasar el fin de los tiempos, lossuyos. Se aproximaba un barco en el queondeaba la bandera pirata. La piel se le erizó, losdientes le castañetearon, el corazón galopó... Enel naufragio lo había perdido todo, excepto la vida.No tenía nada que ofrecer a los bucaneros.Un hombre armado, desde la cubierta de laembarcación, le apuntó con un fusil ametrallador,pero no le disparó, acaso para no malgastarmuniciones.El náufrago alzó los ojos al cielo en señal deagradecimiento y, seguidamente, aferró los remoscon renovadas energías. Pronto arribaría a unbuen puerto. Un puerto llamado libertad.

Pseudònim: Provi Miras FloresNom: Salvador Robles Miras

UN CURIOSO VIAJENuestro pequeño Billy acababa de pisar lacubierta y se tropezó estrepitosamente. No teníaun buen día. El barco era inmenso y pocodespués de zarpar apareció un pez gigante, lostripulantes lo describían como un pez feroz, unode los más temibles de esas aguas, pero Billyexclamó: «¡Es Nemo!» El timonel, al oírsemejante tontería recomendó al chico que fueraa la enfermería, que del golpe de esta mañana seha quedado aturdido. Ese día no era comocualquier otro, las condiciones meteorológicasestaban confusas, de vez en cuando inclusosalían burbujas del agua. De repente, empezarona llover pequeñas porciones de comida. Billy salióa cubierta para ver qué pasaba, esa vez no lo dijoen voz alta, pero pudo comprobar que lo que llovíaeran escamas que le recordaban vivamente a lacomida que él tiraba a los peces de su pecera.Entonces.. ¿dónde estaban ellos?

Pseudònim: Pol1996 LFGNom: Pol Mor

UN DESPERTARAixí que el poeta acabava de trepitjar lacoberta, el vaixell va despertar d’un son desegles... imatges d’un blau intens, palmeres isorres daurades creuaren pel complicat cervell dela màquina i un intens perfum de cedre s’ajuntà ala visió de quatre taulons aventurant-se en marsdesconeguts, guiats per inexpertes peròcoratjoses mans. Des d’aleshores, el desig derecordar els seus orígens el persegueix, peròningú li diu d’on ha vingut...

Pseudònim: El bolet que parlaNom: M. Rosa Pi Piqué

UN ENCUENTRO FASCINANTEUna de nuestras aficiones en vacaciones erasurcar los mares en un crucero, aquella veznavegamos por el océano Pacífico. Eran losgloriosos años 20 y un fervor de derroche nosinvadía. Mi hermano, un caprichoso, seencontraba en la popa, practicando acrobacias,sin hacer caso omiso de las advertencias de lospasajeros. Resbaló, cayendo al mar, y perdimossu rastro en las espumosas aguas. Mi búsquedafue intensa, preguntando de puerto en puerto. Asífue continuamente, hasta que al cabo de un añorecibí noticias de que iba al lugar adonde debióhaber llegado, y allí le esperé. Divisé un barco devapor a lo lejos, con una gran chimenea, y antesde amarrar, ya lo vi a bordo. Acto seguido,acababa de pisar la cubierta para darnos unemotivo abrazo. Me contó que su personalidadcambió para bien al convivir con los nativos deuna espléndida isla.

Pseudònim: PiedraNom: Mª Dolores Moya Amate

UN MISTERIOSilencio. Acababa de pisar la cubierta. Mássilencio. Hasta que Peter soltó una carcajada a laque los demás se vieron obligados a unirse. Habíasido gracioso, para todos menos para él. Fue otrade las muchas anécdotas del barco en el quetrabajaban Peter y sus compañeros.

Pseudònim: AguaDulce LFGNom: Anna Garcia Serra

UN NOU HORITZÓL’Ona acabava de prendre una decisió. Acabavade donar per tancada una etapa de la seva vida.Acabava de sentir que una nova porta s’obria,acabava de veure que ja no tenia por. Acabavad’esbrinar el seu nou futur, el seu nou amor, laseva nova passió. Acabava de somiar un nouhoritzó. Deixava de buscar el seu destí perquèacabava de trobar el seu camí, la seva missió.L’Ona se sentia renéixer i per això acabavad’entendre la realitat del seu objectiu, la capacitatde la seva ambició. Acabava de descobrir el seumalestar, el seu mareig, el seu desgrat.Necessitava una oportunitat i acabava de veure elque la podia ajudar. Acabava de saber què li podiainteressar i qui era en realitat. Acabava d’adonar-se que volia viure una altra aventura vital.L’Ona acabava de trepitjar la coberta del seuveler quan va decidir tornar-se’n a terra ferma.


UN NOU INICIUn dolç regust a aigua salada, una petita bufadade vent. Un viatge al passat, al present, al futur.Sirenes, mariners; llamps i trons; onades itempestes. Una formiga que navega dins la marenfurismada, testimoni de mil batalles perdudes,o de mil batalles guanyades. Qui sap. Velleshistòries. Vells camins. Velles veles ques’enlairen al vertader mar blau.Només acabava de trepitjar la coberta i lesarcaiques històries de l’avi ja s’obrien pas demanera ferma. Sens dubte aquell vaixell emportaria cap a la felicitat. Aquell vaixell em fariaviure de veritat. Aquesta vegada sí.

Pseudònim: Max VieNom: Sara Portella

UN NOVIO FORMALCuando ella acababa de pisar la cubierta ledijo: ¡Cuántas veces he acudido a ti!, y me hasesperado con los brazos abiertos, sin decir ni unapalabra, a la espera de que yo cogiera el timón denuestra relación, y nos embarcáramos hacia el findel mundo. Cuántas veces he deseado rescatartedel fondo del mar, subirte en medio de lamarejada elevando el ancla para partir a tierraslejanas y vivir nuestro amor jovial. No sabes biencuántas frustraciones he tenido que sobrellevarjunto a lágrimas contenidas al tener que tomardecisiones irrefutables y decisivas que iban acambiar el rumbo de muchas cosas en la vida. Ysin embargo tú has estado perenne, esperandoque llegara para seguir nuestra historia junto almar y las olas, con los alisios y el recalmón, apopa y a proa. Eres lo mejor de mi vida; SanIldefonso.

Pseudònim: EDAPNom: Francisco Manuel Marcos Roldán

UN SOMNI FET REALITATLa Norma era una nena que adorava la mar. Espassava hores en el moll veient salpar les barquesde pescadors. Li encantava jugar a endevinar comeren aquelles persones que dedicaven la seva vidaa la mar. El dia del seu novè aniversari va rebre elmillor regal que li havien fet mai: passar un cap desetmana en un veler. Un divendres al capvespre,quan la Norma tot just acabava de trepitjar lacoberta, van aixecar l’àncora, van arriar les velesi van iniciar la marxa. Hi havia lluna plena i la vistades de la proa del veler era impressionant. Aquellabrisa marina que tant li agradava, no paravad’acariciar els seus braços amb molta suavitat ide xiuxiuejar-li coses encisadores a l’oïda.

27

Desitjava que aquell cap de setmana no acabésmai i que l’amor que sentia per la mar durés persempre.

Pseudònim: Pit-roigNom: Cristina Riera Ausió

UN ULL BONICNo sabia on anar. No tenia cap lloc. Només elterra sostenia les meves petjades. L’arenamullada m’abraçava. El mar, amb les sevesonades, m’acariciava la cara i els cabells. Finsque un dia va arribar un mariner i em va dir si voliapujar a la seva barca. Més que una barca era unvaixell, ben gran. Acabava de trepitjar lacoberta, quan el mariner em va dir que emportaria lluny, ben lluny, cap a on ningú empogués trobar mai més. «No tinc ningú a la vida»,li vaig dir. «Ningún que em busqui...» «Sempre hiha algú que ens busca», va dir ell, agafant-me pelbraç i portant-me al meu cambrot. El seu vaixellens va portar a molts llocs d’arreu del món, llocsgrans i llocs petits, llocs lletjos i llocs bonics.Però de tots, el nostre amor va ser el lloc mésbonic.

Pseudònim: Romàntica ReinaNom: Saskia Geest

UN VAIXELLUn vaixell? I d’on el vols treure? De la mà? No,espera i veuràs. Vine!Ostres! És ben gran... Pugem-hi!Acabava de trepitjar la coberta, quan una noiaem va cridar, dient que havíem de fer nusos devent. Nusos de vent?Les meves mans eren petites pel vent, però elvent hi jugava amb elles i es ficava entre els dits...I ara? Què fem amb els nusos? Els llanceu al’aigua, que nedin damunt les onades i facin jocs iescumes...Semblaven dofins... En tinc un a casa, petitet. Undofí blau, amb un estel al front. Un dofí? I on elguardes?Quan varem tornar del viatge, la mare estavaesperant al moll, saludant amb la mà. I el pare?Tinc un vaixell, me’l va regalar un amic meu. Unbon amic.

Pseudònim: AmigaNom: Saskia Geest

UN VIATGE INOBLIDABLELa mare i jo ens vam endinsar a la mar en aquellabarcassa en un viatge que mai oblidaré. Acabavade trepitjar la coberta i vaig dubtar si travessarl’estret seria possible. Els mitjans eren ridículs ila tripulació, tremolosa, encomanava el neguit i lainseguretat. Ningú de tots aquells que no vaigvoler saber el nom podia amagar la por querevelaven els seus ulls. Quinze dies agonitzantsde fam, set, son, fred i vides fugaces, van servirperquè arribés al nostre destí inconscient i sol.Ara, des de les roques de la Costa de Barcelona,contemplo l’aigua llisa d’una mar bella, lliure idespreocupada que es va endur el cos de la mevamare. M’estiro, tanco els ulls i deixo que la brisamarina se m’endugui el pensament; tots aquellsbons records, ara dolorosos.

Pseudònim: DauratNom: Bernat Rocamora Chaparro

UN VIATGE SENSE COMIATRecolzant l’esquena sobre la barana de popa,mira com les veles tallen els núvols i dibuixen uncamí invisible que l’acosten de nou a casa onl’espera la seva jove muller. Cada vegada sentmés viu el desig d’arribar i abraçar-la.Des del primer moment del viatge, quan acabavade trepitjar la coberta, sentí el dolor de l’enyorque l’ha rosegat persistent durant la travessia.Avui veu a prop el retrobament, sap que abansd’enfosquir, el vaixell atracarà a port, ell saltarà aterra, fugirà corrent a trobar la dona que l’esperaràasseguda darrera els vidres del balcó, li posaràles mans sobre el ventre i sentirà la força de lanova vida que porta dintre.

No pot imaginar-se, que a darrera hora de la tardatrobarà les persianes baixades de casa i la portatancada amb un crespó negre que hi penja.

Pseudònim: EspietaNom: M. Rosa Dachs Peitivi

UNA COMIDA CON ANDYWARHOLAscendí por la pasarela. Cimbreaba. Las manosennegrecidas de grasa al agarrarme a lascuerdas. Acababa de pisar la cubierta cuandoun marinero me salió al paso. Era filipino. Me llevópor un pasillo. Había en las paredesreproducciones de obras de arte que denotabansensibilidad por parte del armador. Llegamos alcomedor popular: el destinado al grueso de lamarinería. Cuatro marineros se disponían acomer. Había en los platos arroz blanco y unasalsa espesa con tropezones del color delpetróleo. Era «dinuguan», un estofado de sangrede cerdo y despojos de carne cocido a fuegolento y condimentado con ajo y chile. Nossentamos a la mesa. Frente a nosotros, en lapared central, había una reproducción enorme deuna de las famosa latas de sopa Campbell’s deAndy Warhol. Curiosa correspondencia en estebuque mercante. ¿O tal vez fuera un museoflotante?


UNA MALA IDEAAcabava de trepitjar la coberta d’aquellaestranya nau quan sentí una lleu sotragada rereseu. L’àncora de paper que subjectava el vaixell aterra ferma s’havia dissolt. De sobte, notà com elterra es partia sota seu i s’enfonsava només degairell. La coberta, feta de paper, havia cedit sotales seves passes formant un curiós estrip. L’homecomençà a sentir-se esglaiat, la situació era benestranya... Decidí alleugerir les seves cabòries is’encaminà cap a la barana exterior amb la ideade contemplar el preciós blau del mar i distreure’sd’aquells pensaments. Mirava embadalit, fins i tottenia la sensació de notar la seva olor, la sevahumitat... Gaudia tant de la bellesa que nomésreaccionà quan notà mullena a les sabates. Decop, recobrà el senderi. El vaixell es desfeiaràpidament com un terròs de sucre... «Mala idea,això del vaixell», pensà l’home de paper.

Pseudònim: Pere PunyetesNom: Dídac Manresa Molins

UNA NIT ARRISCADALa lluna semblava més lluent que mai. Elsmariners festejaven el crepuscle engrescats ambcerveses, embotits i dolços, música i, de fons, elso de les onades trencant. Acabava de trepitjarla coberta. Vaig fer unes passes més, sigil·lós ielegantment, amb discreció, per no fer-me notar.La brisa em fregava el cabell i les puntes frisaven.Vestit de color blanc em costava passardesapercebut. Tot i això, semblava que hoaconseguiria. Estava amagat entre les veles,esperant la oportunitat de fer-me un lloc a taula iesgarrapar alguna cosa. Àgil com un felí vaiglliscar per una barana però vaig arriscar massa, ivaig acabar aterrant sobre el peu d’un mariner.Llavors va exclamar amb una fúria i una còleraexplosives: «Maleït gat! Fuig d’aquí! Com t’agafi!»Fugir va ser la única opció que vaig tenir per salvarla meva primera de set vides.

Pseudònim: Pol1996 LFGNom: Pol Mor

UNA NOCHE DE SORPRESASTom estaba durmiendo tranquilamente en elbarco. De repente, oyó un ruido extraño queprovenía de la cubierta. El joven Tom decidióaveriguar qué era ese ruido tan curioso. Justoacababa de pisar la cubierta, y oyó unaballena que estaba pidiendo ayuda. Tom seacercó y apreció que el animal estaba herido.Rápidamente alertó al capitán, y éste a los

28

médicos. Los médicos se lanzaron con unalancha al agua para curar al indefenso animal. Losespecialistas le quitaron el arpón y le curaron. Elpequeño Tom se alivió, y se fue a la cama...

Pseudònim: Detective SalamiNom: Bruno Cosano Sola

UNA PEQUEÑA PARADAAcababa de pisar la cubierta de su barcocuando vio a lo lejos una isla, pensó que lo másconveniente sería parar para descansar y al díasiguiente emprenderían su viaje hacia una isla dela cual un mapa indicaba que había un valiosotesoro escondido. Así fue, el capitán ordenó a sustripulantes que debían tirar el ancla. Lo queninguna de las personas las cuales viajaban enese barco se esperaba es que esa isla era algofuera de lo común, totalmente sobrenatural... Aldía siguiente, uno de los tripulantes más fieles delcapitán había desaparecido. Nada más darsecuenta se dirigieron hacia la isla para ir a buscarloy sin saberlo la aventura más peligrosa de susvidas iba a empezar.

Pseudònim: Caniche LFGNom: Ana García-Vela

UNA VIDA MARCADA PER LAMARUna tamborinada inesperada i un potent vent degregal van despertar el Marc. Se sentien crits a lacoberta del vaixell i va pujar corrents per veure quèera el que estava passant. Acabava de trepitjarla coberta quan un fort cop de vent el vaarrossegar i el va fer caure per la borda, momenten què va ser engolit per les aigües del marMediterrani. Els seus pares aterrats no paravende cridar el seu nom. Després de momentsd’incertesa, una onada gegant el va escopir cap ala superfície del vaixell. El que podia haver acabaten tragèdia, finalment es va quedar en un ensurtgràcies a aquella onada. Així doncs, podriacontinuar gaudint del soroll de les ones al xocarcontra les roques, de l’olor de l’aigua salada i dela suavitat de la brisa marina en entrar encontacte amb la seva pell.

Pseudònim: Pit-roigNom: Cristina Riera Ausió

VACANCES AL MARJust acabava de trepitjar la coberta quan ja vahaver d’esquivar un ganxo que pendolava sensecontrol. I en col·locar el segon peu, la passarel·laes va desestabilitzar i va caure a l’aigua juntamentamb el seu promès qui anava darrera seu, i ambell l’equipatge. Un parell dels mariners van deixarel que estaven fent i es van apressar a ajudar-lo,cosa que va provocar que les dues caixes queestaven entrant a la bodega s’alliberessin, tocantun barril de vi que va passar rodolant per davantd’ella fins a fer caure un altre mariner quereposava assegut al costat del pal major. Elcapità en veure el desastre que s’estava muntantva decidir intervenir, assegurant-se personalmentque els seus hostes no causaven cap altredaltabaix. Les vacances prometien!

Pseudònim: ObrellaunesNom: Juan Miró Silva

VAIXELL DE PEDRAAcabava de trepitjar la coberta, quan salpàremdel port de Vilagarcia. Vorejant l’illa de Cortegada,l’arxipèlag de Malveiras i la famosa penya blancad’O Con, refugi nocturn de milers de gavines, ensendinsàrem fins els confins de la ria d’Arousa.Al nostre grup de vaixells, s’afegiren velers,catamarans, llanxes i tot tipus d’embarcacionsprocedents dels altres pobles riberencs, performar la multicolor comitiva que, anualment,emula la llegendària travessia del vaixell de pedra,que transportà el cos de l’Apòstol Santiago.Iniciàrem la remuntada de l’Ulla, entre estelesd’escuma blanca, solcant el blau intensd’aquelles aigües, plenes de vida. Franquejatspels «cruceiros» d’aquest excepcional viacrucis

marítim, navegàrem rumb a Padrón per atracar,com antany ho feu la pètria nau, lligant persempre Galícia, el mar i l’Apòstol.

Pseudònim: NeptúNom: Irene Mestres Bouzó

VAIXELL HOLANDÈSTot just acabava de trepitjar la coberta quan vanotar una presència al voltant seu. La nau esgronxava, suaument, i només el soroll esmorteïtde la seva petja profanava aquell silenci espès,que s’arrapava amb urpes invisibles al fustam quel’envoltava. Cap més cruixit, cap altre so queimperés. El pont buit, la cabina sensecomandament. Ni una ànima enlloc.La bodega era oberta de bat a bat i una negrorintensa sorgia del seu ventre i l’atreia amb unaforça hipnòtica. La idea li va arribar com un llamp:era un buc fantasma. Un d’aquells ens maleïtsque s’apoderaven dels humans i els feien embogirfins a la mort. Entrar-hi era perillós, però l’amorl’empenyia a fer-ho, a obeir la veu engolidora:Vine, Senta... Era més fort que el seny. I Senta vabaixar els esglaons, decidida, fins que vadesaparèixer entre la foscor.

Pseudònim: Aurora BorealNom: Quima Gay Carbonell

VALENTIAFeia temps que s’ho plantejava, però nos’acabava de decidir. Hi havia tantes coses que ellligaven, tants secrets, tantes obligacions... Cadadia ho intentava, pero «li faltaven agalles» comacostumava a dir-li el seu pare. Li havia dit tantesvegades que s’ho havia acabat creient. Pobre Jan,per què no podia veure’s a si mateix como ho feiala resta de la gent? Valent, segur de si mateix,intel·ligent, astut.Però aquell dia era diferent, s’havia calçat lesseves botes de mariner, va començar a creuar lapassarel·la i es va parar en sec. Acabava detrepitjar la coberta i ja se sentia un altre home,el que tothom veia, el que havia oblidat a terra. Iés que era home de mar.

Pseudònim: WindNom: Encarna Pardo Higueras

VALPARAISOA bord del Lima avui no es treballa. La tripulació,excepte el Capità i el Primer Oficial, és peruana.Celebren les «Fiestas Patrias», festa nacional delPerú.El dinar és extra... i per beure tenen vi xilè i...Acabada la càrrega, tancades les bodegues i ambla documentació en regla, ha arribat l’hora de fer-se a la mar.Alguns tripulants són a terra i fa falta donar un tocamb la sirena per fer-los embarcar. Nomésacabava de trepitjar la coberta l’últim quefaltava que es dóna l’ordre de «Izar la escala...,largar cabos..., máquina avante poca.»Nosaltres, passatgers, fem adéu al portenllumenat.Prompte la borratxera es fa present. No hanpurgat l’aigua del gasoil dels motors auxiliars,omissió que en causa l’aturada.L’avaria deixa la nau sense llum ni control.A la deriva, el fort corrent marí fa encallar el vaixellen els esculls costaners.

Pseudònim: MigjornNom: Rosa Vila Gratacós

VIATGE D’INSOMNITothom embarcava amb passes arrossegadesmalgrat anar lleugers d’equipatge. Amb la miradafixada al sud la tripulació romania impassible.Així que vaig posar els peus a coberta sabiaque faria el darrer viatge.La fusta i les baranes vellutades de l’interiortenien un estrany tacte acollidor.Amb un cruixit ofegat salpàrem. L’illa s’allunyavai, malgrat la transparència, no s’hi veia vida sotales aigües. En perdre terra de vista, la calmaofegà la quilla.

De sobte una bafarada calenta convertí el mar enun malson escumejant i em llançà per la baranad’estribord. Sortit del no res, un islandès ple dedignitat, m’aferrà. Malgrat l’esforç titànic emperdé. Una llum blanca, freda, es fonia amorfaamb la broma.La mar em gronxava, buida, silenciosa. Unaonada seca em fregà les galtes.Entreobrint les parpelles, una ombra grisa emsacsejava i em deia amb accent nòrdic: estemtancant el museu.

Pseudònim: Can FangaNom: Rafel Casas i Barrero

VOL I VENTNo trigàrem gaire en arribar al «Vol i vent».Acabava de trepitjar la coberta, quan vaigrelliscar, caient a l’aigua. Aaah! Ja ningú em vasentir. Les meves llàgrimes s’ajuntaren amb lesgotes del mar, ambdues salades, trenant unacadena blava, una cançó que sentiren els pops iels peixos i les gambes, fins i tot una balenaarribà corrents, oferint-me la seva ajuda. Auxili!Ajuda! La balena es posà a sota meu i em pujàtan alt, que de cop un ocell em fregà amb la sevaala. Podia agafar els estels. Ei, Jordi! Guaita quinestel tan bonic! En Jordi, allà baix, petitet com unpunt de la meva llibreta de literatura, no em sentí.El vaig veure plorant al costat del «Vol i vent»,agenollat a la ribera, parlant amb les algues. Aratorno, Jordi...

Pseudònim: CarlotaNom: Saskia Geest

ZIGZAGAcababa de pisar la cubierta. Era chiquito.Metro y medio no más. Parecía lelo. El tórax,enorme. Las muñecas, gigantes. Observaba lanada, como embobado. De repente, quiso hablar.Dijo que allá abajo había una cámara. Que en ellacabían todos: los veinticuatro miembros de latripulación. De pie, pero también estirados. Parapoder dormir días enteros. Que había comida parasemanas. Era un búnker: el último refugio ante ladesolación. Para no bajar, me aconsejó pericia.«Pon el buque a navegar en zigzag. Levantaráentonces el mercante tal mar que la lancha piratano podrá acercarse y deberá irse». Comopasmado me dio cuenta de todo ello ese marineroque era en verdad de una inteligencia bestial.[Según datos oficiales, en 2010 hubo 445 ataquesa buques mercantes y 1.181 marinerosapresados. El problema persiste].


¿ZODIAC O SUPER LANCHA?Tenía la necesidad imperiosa de hacer aquel viajeen solitario para así lograr disipar los miedos queme producía volver a contactar con el mar.Acababa de pisar la cubierta cuando unescalofrío me dio la pista de lo que iba a suponeraquella travesía. Al cabo de unas horas,contemplando el azul y deleitándome con elplacentero y relajante sonido que meproporcionaba aquel medio de transporte, volví ala infancia. Estaba en la punta de la Zodiac de mipadre en Arenys, agarrada a las cuerdas lateralesy gritando: ¡Liebre! mientras subía y bajaba dandogolpes contra las olas. Me sentía libre, feliz yentusiasmada, a bordo de una potente lancha...La perspectiva de una niña de 5 años es muydiferente a la de una mujer de 30... Ahora piensosi no tendría más la pinta de patera que de super-lancha, al ir casi 7 siete personas subidas;)Oskm

2020 dCAmb prou feines acabava de trepitjar lacoberta però el ratolí enviat a inspeccionar ja hova tenir prou clar com per saber què proclamaria al’assemblea - Tal i com està l’ambient aquí aterra... ja ens hi podem embarcar.


3 DE AGOSTOVelas desplegadas frente a la brisa marina,víveres listos, marinería en sus puestos, laaventura estaba a punto de empezar.Acababa de pisar la cubierta sabiendo queéste podía ser un viaje sin regreso. Del mismomodo, el miedo de mis 39 tripulantes se palpabaen el ambiente. Todos rezaban a Neptuno, diosdel mar, con la esperanza de llegar sanos ysalvos a las costas indias.Enfrente de mí estaba el mar, inmenso,desconocido, peligroso. Detrás, nuestrosfamiliares, despidiéndose entre aplausos y lloros.Bajo mis pies, la nao Santa María.CC.

Pseudònim: BlauNom: Susanna Tortosa Tudela

300.000 TONES DE PETROLINomés acabava de trepitjar la coberta delgran petrolier, quan em vaig dir: Aquest tuf il’alarmant mapa de meteorologia mostrant lesisòbares de molt baixa pressió amb un fortgradient baromètric, Rosa, escolta el que et diu elcor i desembarca abans no treguin l’escala real.I, baixà fent des del moll adéu a un emprenyatCapità. (El meu marit).El gran temporal va poder amb el petrolier que esva partir per la meitat, enfonsant-se davant lacosta i produint un gran desastre ecològic.Se salva només el Capità.No era la meva hora ni la del meu marit.El destí o Aquell, el Déu del cel, així ho volgué.

Pseudònim: GarbíNom: Rosa Vila Gratacós

I Concurs Microrelats Museu Marítim Barcelona

Documents

Transcript of I Concurs Microrelats Museu Marítim Barcelona