Humans i sistemes naturals

05

Les societats amb un nivell de desenvolupament postindustrial, que són riquíssimes i poquíssimes, s’han d’esforçar a corregir els desencerts dels països industrials, que són rics i pocs. Pocs, rics i malauradament massa vegades inductors insensats de molts disbarats ambientals. [...] El cas és que en els nostres dies no són les societats industrialitzades les que pateixen els problemes ecològics més sagnants, sinó les preindustrials. Els països preindustrials (el Tercer Món, al capdavall) són molts, pobres i, per acabar-ho d’adobar, explotadors directes desconsiderats. [...] L’opció és, o bé mantenir com fi ns ara aquest estat de coses, injust i perillós, o procurar establir un sistema que ni tingui por, ni expoliï, ni hagi d’acabar protegint, sinó que es limiti a saber fer servir.

Ambiente, emoción y ética. Ramon Folch i Guillèn

108

5.1 Som massa persones... o gastem massa?

Cada dia que passa, la població humana al planeta s’incrementa de 222000 persones. En l’actualitat som uns 6500 milions d’humans a la Terra i aquesta xifra no para de créixer: 81 milions d’individus més cada any. És veritat que, segons les Nacions Unides, l’explosió demogràfica ha començat a patir una lleu desacceleració. De fet, ha disminuït una mica la fecunditat i, en conseqüència, el nombre mitjà de fills per dona. Però, tot i així, cada 12 anys s’afegeixen 1000 milions de persones a la població mundial.

Els humans... una plaga?

La variació en el nombre d’individus d’una població resulta de la diferència entre el nombre de naixements i el de morts. Per a una espècie que es troba en equilibri dintre d’un siste-ma, aquests dos valors mai no es distancien gaire. Tanmateix, si desapareix algun factor de control, aquesta espècie pot esdevenir una plaga. La seva població creix llavors de manera exponencial i no s’estabilitza fins que sorgeixen limitacions en l’aliment, o bé apareixen paràsits o depredadors que estabilitzen o fan minvar el nombre d’individus; s’instaura així un nou equilibri.

La minva de depredadors per la destrucció d’hàbitats o per la caça pot fer augmentar la població de les preses que capturaven, fins al punt que poden fer perillar pastures o conreus. Això és el que ha passat amb el porc senglar a Collserola, o amb la cabra dels Ports de Beseit. La introducció, volguda o no, d’espècies en sistemes on abans no hi eren pot arribar a causar estralls, justament per l’absència d’elements de control: el conill al continent australià arrasà el verd de molts indrets i causà erosió, la llamprea incorporada involuntàriament l’any 1937 en els grans llacs de l’Amèrica del Nord féu disminuir dràsti-cament les poblacions de salmons, la fil·loxera americana arruïnà les vinyes europees al darrer terç del segle XIX...

Els humans hem influït moltíssim en els factors biològics de control de la nostra espècie: pràcticament hem bandejat els depredadors potencials del nostre entorn i hem aconseguit controlar moltes malalties. Globalment, la mortalitat s’ha reduït d’una manera nítida, i això ha produït un creixement exponencial de la població, una veritable explosió demogràfica.

Molts i pobres, pocs i rics

Però el creixement de població no es produeix d’una manera homogènia. Tal com passa en el curs d’una successió, en què els sistemes disminueixen la taxa de renovació així que es fan més complexos, en les societats benestants els individus solen viure més anys i deixen menys descendència. S’inverteix més en l’educació i en l’alimentació dels fills, però, de mitjana, no se’n tenen gaires.

Les societats més pobres, en canvi, mostren una natalitat molt alta. Hi ha una colla de circumstàncies que ho afavoreixen, entre elles el fet que els fills comencen aviat a treba-llar. Però si bé la demografia dels països pobres creix ràpidament, els recursos alimentaris amb prou feines s’incrementen.

Voracitat malgastadora dels rics

Per contrast amb les xifres de població, es produeix una utilització molt desigual dels recursos entre els humans del planeta. D’una manera esquemàtica, podríem xifrar el 20% de la població mundial dintre els països rics i l’altre 80 % en els països pobres. Doncs bé: aquest reduït nucli de rics habitants privilegiats consumeix (consumim!) 4/5 parts dels recursos del planeta. I encara hi hauríem de descomptar els sectors que, envoltats de ri-

5. Humans i sistemes naturals5.1 Som massa persones... o gastem massa?

Fig. 5.1 Les campanyes de vacunació per pre-venir malalties infeccioses han fet disminuir d’una manera important la mortalitat infantil.

Fig. 5.2 El porc senglar (Sus scrofa) és una espècie que ha incrementat considerablement el nombre d’individus. L’absència d’enemics naturals, com ara el llop o el linx, l’alt nom-bre de cries en cada part (de 2 a 10), la gran adaptació alimentària i l’abandó d’àrees rurals hi han contribuït.

109

5. Humans i sistemes naturals5.1 Som massa persones... o gastem massa?

Fig. 5.3 Representació de les poblacions huma-nes europea i africana en piràmides d’edats.

quesa, viuen en la marginació i en els límits de la indigència. La nombrosíssima població restant, és a dir, la major part del poblament humà del planeta, ha de passar amb només 1/5 part de tots els recursos. No cal dir que aquesta situació, a més de ser altament injusta, és decididament inestable.

Creixement insostenible de la població urbana

Un increment tan gran de la població no és sostenible si es manté el model actual d’explotació dels sistemes naturals. Convé tenir en compte que una gran part d’aquest creixement es concentra a les ciutats, la meitat de la població mundial l’any 2015. I, encara, que l’augment es produeix especialment en els països que es troben en vies de desenvolupament. Acostar aquests països als nivells de consum dels països desenvolupats és, a més d’objectable, del tot inviable. Seria molt més sensat reduir el consum excessiu dels països rics i, d’una manera global, tendir a limitar qualsevol explotació forassenyada dels recursos.

Població RecursosPaïsos rics 0,015 0,039

Països pobres 0,035 0,015

Taula 5.1 Taxes anuals d’increment de població i d’increment del consum dels recursos energètics, compa-rades entre els països rics i els països pobres.

Fig. 5.4 Mentre que als països rics el consum d’energia creix molt més que no pas la pobla-ció, en els països pobres aquestes taxes són invertides.

Un habitant dels Països Baixos con-sumeix 40 vegades més energia que un habitant de l’Índia.

110

5. Humans i sistemes naturals5.2 Explotació d’ecosistemes: regressió

Activitats

1> 1.1 A partir de l’observació del gràfic, digues qui-nes dues variables relaciona i quin tipus de relació estableixen.

1.2 Si haguessis de fer correspondre les estratè-gies biològiques de la r i de la K amb aques-tes poblacions humanes, què diries?

1.3 Com interpretaries la situació dels Emirats Àrabs Units al gràfic? I la del Japó?

1.4 Quina riquesa per càpita corresponia a Oman l’any 1989? I quina fecunditat?

1.5 Quins dos continents mostren unes taxes de fecunditat més altes?

5.2 Explotació d’ecosistemes: regressió

En l’actualitat, l’espècie humana és tan nombrosa i actua d’una manera tan decisiva i con-tundent sobre l’entorn que sense ella no es pot entendre el funcionament dels sistemes naturals. La biomassa dels humans constitueix només 1 part entre 25 000 de la biomassa total de la biosfera. Malgrat això, la seva activitat (la nostra) és tan potent que abasta en diferent grau tota la biosfera.

Reduir la biomassa dels ecosistemes, incrementar-ne la productivitat

D’una manera general, l’agricultura, la pesca i l’activitat forestal són actuacions dels hu-mans que redueixen la biomassa en els sistemes naturals. Amb això afavoreixen les es-pècies oportunistes (estratègia de la r), de creixement ràpid i sense gaires exigències, alhora que fan disminuir la diversitat en relació amb els sistemes que hi havia primer. La productivitat, que és la producció primària en relació amb la biomassa que la produeix (i que ara és inferior), augmenta. És un fenomen invers al que es produeix en la successió, però és un procés més ràpid, sense regularitat ni harmonia, i massa vegades amb efectes catastròfics.

Extreure fusta dels boscos

En un bosc podríem veure-hi només els arbres. Certament, els arbres hi són els actors principals però no hi hauria un sistema funcional sense els arbusts i les herbes que els acompanyen, sense els animals que els habiten, sense el sòl i la fullaraca. Tampoc sense els fongs i els altres descomponedors que, discretament, el fan possible.

Fig. 5.5 Talment com un arbre madur ja no creix més perquè tot allò que produeix ho res-pira, l’explotació dels sistemes comporta dur-los d’estadis més madurs vers estadis més joves en què la producció superi la respiració.

111

5. Humans i sistemes naturals5.2 Explotació d’ecosistemes: regressió

Magnífics boscos vells poc productius... o boscos joves i explotables?

S’ha dit que els boscos, com menys se’ls talla, pitjor. Vist de la banda de l’explotació fusta-nera això fóra cert: privat d’intervencions, un bosc alenteix el ritme, es fa vell, magnífic: però deixa de produir. Consumeix tota la matèria orgànica que fabrica, respira tot allò que la fotosíntesi produeix.

Però si el que es pretén és extreure’n fusta (biomassa acumulada), el bosc s’ha de portar fins a un estadi jove, de creixement actiu. Fins a un estadi d’explotació, avui el més corrent a casa nostra. De sempre que els humans hem tallat arbres; i continuem fent-ho. El repte, en l’actualitat, és com fer-ho bo i respectant cada mena de bosc.

Tallar arreu o fer aclarida

En molts boscos de l’Europa central, amb pluges regulars, relleus suaus i sòls profunds, es practica la tallada arreu: d’un sol cop o en un temps de només dos o tres anys es talen tots els arbres. Tot seguit, de manera espontània, nous plançons nascuts de les llavors que eren al sòl es fan seu aquell indret i creixen fins a refer el bosc: un bosc molt regular on tots els arbres tenen una edat semblant.

Per als boscos mediterranis, pràcticament sempre arraconats en pendents amb poc sòl, regats per aiguats a la tardor i amb llargues estacions al bat del sol, aquest model no és vàlid. S’hi practica l’aclarida: se’n treuen només els arbres grans, que ja no creixen, i també els arbres mal fets o els que no deixen créixer els altres. El bosc irregular que se’n deriva, amb arbres de totes les edats, té l’aire harmoniós d’un bosc no intervingut.

Fusta o llenya?

Un bon moble només pot sortir d’un arbre gran. Arbrets torts o esquifits valen només per a llenya o per a paper. Aconseguir una bona soca necessita més temps; però, en canvi, dóna més fusta acumulada i es valora més. Lluny de la urgència del benefici immediat, portar bé un bosc demana coneixement i paciència.

Bosc de llavor i bosc de rebrot

Un cop tallat, el bosc es regenera. Però aquesta regeneració no és sempre igual.

j En arbres com els pins, que no rebroten, les soques serrades es van desfent, xuclades pels fongs i menjades pels insectes. Alhora, nous plançons nascuts de llavor creixen en les clarianes dels arbres abatuts.

j Per contra, els arbres planifolis com l’alzina, rebroten un cop tallats. De les soques en-cara vives, en surten brots que, amb un sistema d’arrels ja establert, volen menys temps per esdevenir arbres. Però mai amb tant de vigor com els nascuts de llavor.

Escassa productivitat del bosc mediterrani

Les condicions ambientals (de sòls ingrats i pluja escassa) fan poc productius els boscos mediterranis: només de 4 a 8 tones de fusta per hectàrea i any, menys de la meitat que els boscos de l’Europa central.

Però els boscos mediterranis també donen altres beneficis: pinyons del pi pinyer, rovellons a les pinedes, tòfones als alzinars... Són productes d’aquests boscos que, al capdavall, poden acabar sent més rendibles que l’obtenció de fusta.

Fig. 5.6 La necessitat de fusta per a la cons-trucció, per al mobiliari, per fer pasta de paper i per a molts altres usos exigeix tallar arbres. Una explotació racional del bosc permet que pugui continuar donant fusta d’una manera indefinida.

Fig. 5.7 Els rovellons, també anomenats es-clata-sangs, Lactarius sanguifluus, i els pine-tells, Lactarius deliciosus, constitueixen un recurs molt valorat de les pinedes. Les hifes del fong fan micorizes amb les arrels dels pins.

112

5. Humans i sistemes naturals5.2 Explotació d’ecosistemes: regressió

Pescar en el mar

La pesca és una activitat ancestral. Avui les barques de pesca ja no duen veles i el cànem i el cotó han estat substituïts per les fibres artificials. Però seguim explotant allò que el mar produeix. I ho seguim fent com en el neolític: sortim a collir sense sembrar, refiats que el mar proveirà les nostres xarxes.

A casa nostra, en els darrers anys, s’ha multiplicat per cinc la potència de la flota pesque-ra, hem passat dels 40 000 als 200 000 CV. Les captures, en canvi, amb prou feines s’han duplicat; han passat de 25 000 a 50 000 tones anuals. És veritat que actualment es pesca més, però, és clar, amb un esforç molt més alt. I, si bé els preus potser compensen aquest descens en el rendiment, no sembla gaire prudent continuar per aquesta via. Les investiga-cions científiques indiquen que algunes espècies, com el lluç o el seitó, a hores d’ara ja són sobreexplotades. Altres, com la sardina o el bonítol, ho seran ben aviat.

Producció marina tres vegades més petita que la terrestre

Els humans obtenim el 98 % dels aliments de la terra i només el 2 % del mar. S’ha especulat molt sobre les possibilitats tan grans dels oceans com a font d’aliments per al futur. Però no és gaire difícil comprovar que allò que en podem extreure té un límit; un límit que, en alguns casos, ja hem assolit.

En totes les cadenes alimentàries l’energia d’un nivell que es transfereix al nivell superior, dels animals herbívors als carnívors, posem per cas, és del 10%. Fent una simplificació, podríem dir que calen 4 000 kg d’herba per mantenir una vaca de 400 kg que, al seu torn, pot alimentar un llop de 40 kg i aquest, encara, un voltor de 4 kg.

Al mar passa el mateix, amb la diferència que hi ha algues microscòpiques o fitoplàncton en comptes de plantes i que les cadenes alimentàries poden ser una mica més llargues perquè amb prou feines hi ha material de rebuig.

La producció de matèria orgànica, però, és diferent. A terra, la producció mitjana per metre quadrat és de 750 g de matèria orgànica l’any. Al mar, només una tercera part: uns 250 g l’any per metre quadrat. Com que l’extensió dels mars és d’unes tres vegades l’extensió de terres emergides podríem, simplificant, equiparar la producció terrestre i la marina.

Pops, algues o sardines?

Què n’aprofitem, els humans, d’aquesta producció? En els sistemes terrestres solem ali-mentar-nos del primer nivell i també del segon de la cadena tròfica. Això vol dir que men-gem arròs i patates, tomàquets i blat (productors), d’una banda, i carn de be, de bou o de gallina, tots ells herbívors (consumidors primaris), de l’altra.

En els sistemes marins, en canvi, això canvia. De primer, perquè el consum d’algues (productors) per part dels humans és molt reduït. Després perquè, si bé mengem musclos i sardines (consumidors primaris, en bona part), ens interessem més aviat pels peixos carnívors així com pels pops, les sípies i els calamars (consumidors de segon, tercer i més alts nivells).

En resum, si bé de terra explotem els nivells basals de les cadenes (el primer, vegetals, i el segon, herbívors), al mar, en canvi, explotem els nivells segon, tercer, quart... els més alts de la cadena alimentària. I, recordem-ho, cada salt de nivell comporta una reducció de la producció de la desena part. Els humans, doncs, mai no podrem substituir l’aliment de terra per l’aliment del mar. El sostre del 2 % d’aliments provinents del mar tendeix a mantenir-se estable.

Fig. 5.8 Si bé la superfície oceànica triplica la superfície dels continents, el total de la pro-ducció marina i de la producció terrestre són força semblants. És així perquè la mitjana de la producció al mar és aproximadament un terç de la producció a terra.

Fig. 5.9 La pesca de ròssec la fan els bous, unes barques grans que arrosseguen una xarxa en forma d’embut a prop del fons. És una pesca que altera el bentos i que, hissada la xarxa i obert el cóp, tria i llença per la borda tot el peix que no interessa, la morralla. Ara, però, ja és peix mort.

Fig. 5.10 Els pops (Octopus sp) formen part del bentos: dels sorrals i dels fangars més fon-dos a l’hivern, de les escletxes entre roques vora la costa així que arriba el bon temps. Constitueixen nivells mitjans i alts de les cade-nes alimentàries, i capturen sobretot crustacis i altres mol·luscs.

113

5. Humans i sistemes naturals5.2 Explotació d’ecosistemes: regressió

Activitats

2> Calcula el canvi en l’eficiència de les captures a partir de les dades de tones pescades i potència pesquera que dóna el text.

2.1 Quins individus de la població inicial extreu selectivament la pesca: els més grans o els més petits? Quins d’aquests és més probable que es trobin en edat reproductora?

2.2 Quin efecte tindrà, a la llarga, aquesta selec-ció pesquera sobre la diversitat de mides en la població? Explica-ho.

3> Les illes Medes són a tocar de la costa del massís del Montgrí. Tanmateix, mentre que a les Medes la pesca submarina hi és restringida, a la costa del Montgrí no.

3.1 A partir dels esquemes, explica com la pesca lliure afecta les mides de les poblacions de peixos capturats, com ara el nero, el llobarro i el sard.

3.2 Com explicaries l’escassa freqüència de peixos petits a l’àrea protegida?

4> Aquest gràfic mostra com es distribueixen per mides les femelles de lluç (Merluccius merluccius)pescades amb bou i amb palangre.

4.1 Quina és la mida legal mínima (en centíme-tres) i quina és la mida de la primera madu-resa en les femelles de lluç?

4.2 Quina de les dues arts incorre habitualment en la pesca il·legal? Quina altra conseqüència (reproductiva) té aquesta mena de pesca?

4.3 Quina de les dues arts deu aconseguir peixos més grans i menys malmesos (amb un preu més alt al mercat)?

114

5. Humans i sistemes naturals5.3 Sistemes urbans

5.3 Sistemes urbans

D’ençà de la revolució industrial, les ciutats han experimentat arreu del món un creixement demogràfic altíssim. En els territoris més industrialitzats trobem ciutats com Tòquio, que té 17 milions d’habitants, Nova York, que en té 18, i Los Angeles, 11. Altres, com la Ciutat de Mèxic, Sao Paulo, Xangai o el Caire, són ciutats d’àrees en vies de desenvolupament i tenen entre 11 i 16 milions d’habitants que augmenten cada dia que passa. Uns habitants que mengen i que es desplacen, que necessiten aigua i un sostre, que cobreixen d’asfalt els sòls que hi havia, que consumeixen cada cop més energia, que no saben què fer de tants residus com produeixen...

Les llargues arrels de la ciutat

Podem provar d’estudiar la ciutat com un sistema, amb una biomassa, uns nutrients que la travessen i una energia que la manté. A Catalunya, prop de la meitat de la població s’aplega al litoral, i ocupa el 23% del territori, molt especialment a la conurbació de Barcelona. El 95 % del turisme que visita el nostre país es concentra en els 580 quilòmetres de costa que hi ha. Amb aquestes xifres no costa gaire adonar-se dels desequilibris funcionals que s’hi produeixen.

En un bosc, ja ho hem vist, hi predomina el transport vertical. Les tiges i els troncs fan circular l’aigua i els nutrients del sòl fins dalt les fulles, on es produeix la síntesi. Les fulles i els branquillons, en morir, cauen a terra i s’hi descomponen. L’energia s’aprofita i es dissi-pa mentre que els nutrients tornen al sòl on seran reutilitzats. «Tout va sous terre et rentre dans le jeu» “Tot va sota terra i torna a entrar en el joc” en paraules de Paul Valéry.

La ciutat no té productors. Els arbres dels carrers o la vegetació dels parcs tenen ben poc a veure en cobrir les necessitats alimentàries de la biomassa principal (els humans) així com del seguici de coloms, rates i gavians, corcs o formigues, entre altres comensals.

Els productors de la ciutat, és a dir, l’agricultura i la ramaderia, són a la perifèria, de vega-des a centenars de quilòmetres. Carreteres i vies de tren, oleoductes i xarxa elèctrica cons-titueixen les arrels que alimenten la ciutat, els tentacles que fan de la ciutat un tot amb el territori que drenen. L’estructura del transport horitzontal de la ciutat, feta d’acer, d’asfalt i formigó, contrasta amb l’estructura vertical del bosc, de cel·lulosa i lignina.

I encara contrasta més el motor d’aquest transport. Al bosc, l’energia del Sol, en part aprofitada per a la síntesi, mou la roda de l’activitat, genera evaporació i transpiració a les fulles i, d’aquesta manera, mobilitza aigua i nutrients contra la gravetat. A la ciutat,una bona part del transport horitzontal depèn de l’energia fòssil: del carbó i, encara més, del petroli.

Fig. 5.11 La fusta, al bosc, organitza el trans-port vertical de l’aigua i dels nutrients que l’energia del Sol fa possible. En els sistemes urbans predomina el transport horizontal: les vies de comunicació i la xarxa elèctrica ho evi-dencien. El carbó i el petroli proporcionen una bona part d’aquesta energia.

115

5. Humans i sistemes naturals5.4 Energia somàtica i energia externa

5.4 Energia somàtica i energia externa

Convé assenyalar un altre contrast. L’energia consumida al bosc (com en qualsevol altre sistema natural) serveix per mantenir els processos vitals dels organismes. És l’energia que, en forma d’aliments, és transmesa d’uns organismes als altres. Se l’anomena energia somàtica (soma és un mot grec que significa ‘cos’). L’energia somàtica, doncs, és destinada a mantenir el cos dels organismes. Però a la biosfera també hi ha energia externa: és la que fa evaporar l’aigua de les plantes, la que arrossega els nutrients cap a les valls, la que els fa ascendir en àrees marines d’aflorament...

En una societat primitiva, limitada a la caça i a la recol·lecció, amb l’energia somàtica ja n’hi hauria prou. Però a les ciutats dels països industrialitzats, sobretot, l’energia somà-tica, la dels aliments, constitueix només una fracció molt petita de l’energia consumida. I, és clar, no és pas perquè els seus habitants mengin menys que els de les àrees poc desenvolupades. Més aviat perquè el consum d’energia externa, també anomenada energia extrasomàtica o exosomàtica, hi és molt alt, i té tendència a créixer.

Humans, àvids consumidors d’energia externa

L’energia externa, destinada al transport, a la il·luminació, als electrodomèstics (que tam-poc no paren de créixer en nombre), la destinada a escalfar i refredar habitatges, comerços i centres públics, l’energia que cal per depurar les aigües, per estimular els conreus o per transportar els residus, és cada cop més requerida.

El consum d’energia somàtica en forma d’aliment d’una persona equival a poc més del con-sum d’una bombeta de 150 W, unes 2 000 kcal diàries. Al costat d’això, el consum mitjà d’energia externa d’una persona en una ciutat gran d’un país ric, és més de 130 vegades superior: 20 000 W. L’energia consumida per un sol ciutadà actual podria mantenir tot un poblat paleolític.

En el millor dels casos, l’energia externa només fa augmentar el nivell de diòxid de carboni a l’atmosfera i, amb això, la temperatura de les ciutats perquè absorbeix la radiació in-fraroja. De fet, l’ús de l’energia externa permet als humans transformar l’entorn: construir estructures, modificar els sistemes, apropiar-se el món... Consumir-ne cada vegada més, sense aturador, no sembla gaire sensat.

No es tracta d’una qüestió de preu, de si ens ho podem permetre o no. Més aviat, de veure si es pot mantenir gaire temps i amb quins costos ambientals.

Consum desigual d’energia

Però no tota la humanitat consumeix més de 100 vegades l’energia dels 150 watts impres-cindibles per a la subsistència. Ben al contrari: el consum mitjà de tots els humans és de només 10 o 12 vegades aquesta xifra. És així perquè no pas tothom disposa d’un automòbil, de xarxes de comunicació o dels productes que genera la indústria.

Fig. 5.12 A les ciutats occidentals el consum diari d’energia és d’uns 20 000 W per persona. Gairebé tot és energia externa destinada a la construcció: el transport, la il·luminació, la calefacció... Les societats po-bres, en canvi, consumeixen amb prou feines una desena part d’això. No gaire més que l’energia somàticaque duen els aliments.

116

5. Humans i sistemes naturals5.4 Energia somàtica i energia externa

5.1 Què fa que el consum d’energia endosomàtica pràcticament no hagi variat en el transcurs de la història de la humanitat?

5.2 En la societat occidental, quins factors deuen contribuir a un augment tan gran en el con-sum d’energia exosomàtica?

5.3 Les companyies d’aviació de baix cost, cap a quina tendència poden fer anar els consums d’energia?

5. 4 Com és que la mitjana mundial de consum d’energia era, a finals del segle XX, cinc ve-gades inferior a la mitjana del món occiden-tal?

6> Observa aquests tres gràfics i escriu un comentari de cadascun.

5> Aquesta taula mostra com ha evolucionat, al llarg del temps, el consum d’energia externa o exosomàtica (EXO) per càpita, en relació amb l’energia somàtica, dels aliments o endosomàtica (END).

Humans primitius, sense foc EXO = END (unes 3000 kcal / dia)

Humans primitius, amb foc EXO = 3 END

Humans primitius, amb agricultura EXO = 4 END

Segle XIII EXO = 8 END

Segle XX inici, occidental EXO = 25 END

final, occidental EXO = 75 END

final, EUA EXO = 85 END (obtenir menjar 14 END + altres 71 END)

final, mitjana mundial EXO = 15 END

Activitats

Taula 5.2

117

5. Humans i sistemes naturals5.5 L’agricultura, la producció primària dels sistemes urbans

5.5 L’agricultura, la producció primàriadels sistemes urbans

La població marxa del camp i es desplaça a les ciutats. Mentre les ciutats no paren de créixer, extenses àrees de muntanya, conreades durant segles, són abandonades i inicien un lent procés, que anomenem successió, per tornar a la fesomia forestal que primitiva-ment tenien. Però no tot el món rural se’n va en orris. Ben al contrari: hi ha zones agríco-les, les millors, que presenten una intensitat altíssima. I no pot ser de cap altra manera. Avui que som més gent que mai, podem abandonar una part dels camps i les vinyes perquè els canvis introduïts en l’agricultura l’han fet altament productiva.

Uniformitat més productiva però més vulnerable

Els camps, més grans i més plans, més uniformes per facilitar-ne la mecanització, són ado-bats i regats, ruixats amb plaguicides i, de vegades, reclosos dins d’hivernacles. Gràcies a l’ús creixent d’energia externa, el rendiment augmenta. Els porcs i les gallines ja no campen prop dels masos: són intensivament alimentats en granges que més aviat tenen l’aire d’una nau industrial.

Però aquesta uniformitat en ecologia significa vulnerabilitat. Grips aviàries, vaques boges,pestes porcines i equines, plagues causades per fongs, bacteris o larves d’insectes són la cara fosca d’uns canvis tan espectaculars. Una disminució tan dràstica de la diversitatcomporta aquests riscos.

Un terç dels continents per alimentar els humans

Els humans només consumim, de moment, el 0,5 % de la producció neta de tota la biosfera. Tot i així, l’agricultura i la ramaderia afecten una tercera part de la superfície dels con-tinents: un 13 % són àrees directament cultivades amb cereals, fruita i verdura, i un 20 % són prats de pastura i herbes farratgeres per al bestiar.

De fet, hi ha molta producció agrícola que no arriba a ser consumida i es perd. A part d’això, els humans també mengem carn i, en fer-ho, multipliquem per 10 vegades la producció vegetal que cal per mantenir-nos. És a dir, per produir 1 kg de carn de vedella calen ben bé 10 kg d’herba.

Així, és clar que qualsevol canvi en els hàbits d’alimentació d’una població que signifi-qui ascendir un nivell en la cadena alimentària, substituir la tortilla de blat de moro per l’hamburguesa de carn de boví, per exemple, implicarà no tan sols un canvi de conreu sinó també un increment extraordinari de les àrees destinades a la ramaderia: un bon argument a favor de la dieta vegetariana.

Fig. 5.13 La monòtona uniformitat d’un camp d’horta facilita la mecanització de les tasques agrícoles però n’incrementa la vulnerabilitat, en cas de plagues.

Fig. 5.14 La progressiva substitució d’un aliment tradicional com la tortilla, fet amb farina de blat de moro, per un altre aliment com l’hamburguesa, fet amb carn de vedella, pot significar una expansió molt gran de la su-perfície de conreu, atès que comporta passar a explotar un nivell tròfic superior.

118

5. Humans i sistemes naturals5.5 L’agricultura, la producció primària dels sistemes urbans

Activitats

7> El 95 % de l’alimentació humana depèn de només 30 espècies de plantes conreades. D’entre aques-tes, quatre suposen el 60 % del total: el blat, el blat de moro (moresc, panís o dacsa), l’arròs i les patates.

7. 1 Quin nutrient predomina en aquests quatre vegetals que són fonamentals en el conjunt de la població mundial? Quina funció princi-pal té en el metabolisme dels humans?

7. 2 Si, en el cas de l’arròs, o en el del blat, o en les patates, se substituïssin les diverses va-rietats per una única varietat molt producti-va obtinguda per enginyeria genètica, quins riscos et sembla que hi podria haver del punt de vista de la vulnerabilitat?

8> Aquesta taula mostra l’energia en milers de kcal/ha, provinent de combustibles fòssils, que cal per obtenir l’arròs. Es compara l’agricultura tradicional a les Filipines amb l’agricultura moderna: de transició a les Filipines i del tot mecanitzada als Estats Units. Per calcular les eficiències s’ha considerat que 1 kg d’arròs = 3 620 kcal.

Destinació de l’energia Agricultura moderna (Estats Units)

Agric. de transició (Filipines)

Agric. tradicional (Filipines)

maquinària 4184 335 172

combustible 8983 1602 -

adobs 11071 2447 -

llavors 3410 1724 -

irrigació 27330 - -

plaguicides 1138 142 -

manipulació i transport 8531 29 -

consum total d’energia (C) 64648 6279 172

rendiment (kg/ha) 5800 2700 1250

rendiment (kcal/ha) (R) 21·106 9,8·106 4,5·106

eficiència (R/1000 C) 0,32 1,56 26,16

8. 1 Com interpretes les xifres tan desiguals d’irrigació entre els Estats Units i les Filipi-nes? I les dels plaguicides?

8.2 Com expliques que, tenint un rendiment tan elevat d’arròs per hectàrea, l’eficiència de l’agricultura als Estats Units sigui tan baixa?

8.3 Segons el professor Ramon Margalef «L’agri-cultura va esdevenint, cada cop més, la tècnica de convertir l’energia del petroli en energia dels aliments».

Comenta aquesta afirmació a partir de les dades de la taula.

Taula 5.3

119

5. Humans i sistemes naturals5.6 Energia per al transport

5.6 Energia per al transport

Els humans consumim cada cop més energia externa. I una bona part d’aquesta energia externa va destinada al transport. El transport evidencia la manera com està organitzat el territori.

Més gran i concentrat: més car i poderós

La concentració de població en grans ciutats i la mecanització progressiva de l’agricultura, comporten recorreguts cada vegada més grans en el transport de recursos. Creix la distàn-cia entre les àrees de producció i les de consum, entre les àrees d’extracció de matèries primeres i les d’utilització. Calen més vies i més infraestructures per abastir d’energia i de tota mena de productes la gran concentració de població. L’àrea més poblada exigeix cada cop més territori i consumeix cada cop més energia.

Paral·lelament a l’increment d’aquesta espiral de consum, creix el risc de l’acumulació de residus: un cop usats i diversament modificats, la majoria dels materials que han estat concentrats no es retornen als seus llocs d’origen.

Més petit: més divers i bonic, més feble

Una distribució dispersa de la població en el territori, organitzada en petits nuclis que alternen clapes de bosc, pobles, conreus i pastures, resulta més harmoniosa i, energèti-cament, molt menys costosa de mantenir. Correspon a l’organització en mosaic pròpia del paisatge tradicional europeu.

Però aquest model petit, localment estable, és pobre i més feble davant del model concen-trador, ric i poderós.

Fig. 5.15 Diferents organitzacions del territo-ri.

Fig. 5.16 El control dels fluxos de transportconfereix domini. És així en l’associació entre una alga i un fong, com aquest liquen corticí-cola, Teloschistes chrysophtalmus, d’apotecis rogencs, en què el fong domina sobre l’alga. També és així en els sistemes urbans. En l’actualitat, prop del 75 % de l’energia del pe-troli s’adreça, de manera directa o indirecta, al transport. I sembla que aquest consum no s’atura...

5.7 Consumir el territori...

La disminució en el nombre mitjà de persones que ocupen un habitatge, l’increment de població per creixement natural o per immigració, la seductora atracció dels serveis que la ciutat pot oferir a qui s’hi estableix..., tot plegat ha portat al creixement de moltes ciutats, les ha fet vessar en el territori. Amb un metabolisme exacerbat, creixen i s’estenen, devoren sòl, hi escampen vials i tota mena d’infraestructures: no coneixen límits.

Urbanitzar a tort i a dret

El territori que acull aquestes ciutats sobtadament engrandides esdevé un immens territori urbanitzat. Un sòl que, com si fos un recurs il·limitat, és consumit d’una manera conti-nuada: encimentat, construït, asfaltat, marginalitzat. A casa nostra, la febre constructora s’estén a les segones i fins i tot a les terceres residències. Tot això es produeix a un ritme incontrolat i, no cal dir-ho, insostenible. La necessària funció dels espais no urbanitzats entre poblacions com a àrees de producció, de regulació hídrica, de manteniment de diver-sitat biològica, de lleure... és ignorada del tot.

El cotxe... imprescindible?

La dispersió d’un gran espai urbà pel territori es fa al preu d’un altíssim nivell de mobilitat individual amb vehicle privat. És a dir, amb un alt cost de sòl i infraestructures per a vials i aparcaments. I també amb un gran cost energètic directe i indirecte.

120

5. Humans i sistemes naturals5.7 Consumir el territori...

Els espais no urbans, potencials espais naturals, passen a ser retalls aïllats, desconnectats els uns dels altres per la teranyina de polígons industrials i carreteres. Esdevenen espais desestructurats i simplificats, biològicament banals i poc diversos, paisatgísticament po-bres i funcionalment esquifits.

La cultura del cotxe privat ha induït un tipus d’urbanisme completament al servei de l’artefacte: la proporció de sòl que s’hi destina, pels volts del 50 %, la preferència en la circulació, les grandíssimes inversions que requereix... I això que el cotxe potser crea més problemes que no en resol, si més no, en l’àmbit urbà.

Viure agrupats o viure dispersos

L’absència d’una veritable planificació global del territori, afegida a la ignorància del fun-cionament dels sistemes, i a la inconsciència, l’afany de posseir i la irresponsabilitat, han portat a l’ocupació d’àmplies zones d’una manera homogèniament dispersa i regularment escampada. Han dut a un model dispers d’ocupació que requereix molt de sòl i que ener-gèticament és molt car de mantenir.

L’alternativa a aquest model dilatat d’ocupació seria el de les ciutats compactes i diverses separades per àrees no urbanes. Pobles i ciutats en què les distàncies que habitualment calgui recórrer siguin prou curtes per poder-les fer a peu, és a dir, amb energia endosomà-tica, on la proximitat entre usos i funcions sigui màxima i amb una heterogeneïtat prou gran per poder oferir de tot en un espai raonablement petit. Tot al contrari, per exemple, del model dels grans hipermercats on cal anar amb cotxe...

Futur sostenible: no anar més enllà de la capacitat de càrrega

La tendència dels sistemes naturals en el temps és incrementar al màxim l’estructura, que inclou la biomassa i la complexitat, sense incrementar el requeriment d’energia. Els sis-temes urbans actuals, però, van en el sentit contrari: una gran despesa energètica per un ínfim augment d’informació. El repte, per als nostres dies, és reconduir els sistemes urbans cap a una utilització molt més eficient de l’energia i dels recursos; tant en la planificació dels serveis d’una àrea, com en la construcció de nous habitatges; tant en la reducció del consum d’aigua com en el d’energia per a l’enllumenat; o en el consum energètic per recollir i tractar les escombraries... Ignorar la capacitat de càrrega d’un territori el pot dur a un carreró sense sortida.

Fig. 5.17 L’automòbil simbolitza el model urbà insostenible. Ha afavorit la segregació de funcions en llocs distants. El model urbà, esclau del cotxe, li destina el 40 % de la su-perfície entre vials i aparcaments, i arriba al 60 % a la megaciutat de Los Angeles. D’altra banda, afavoreix la dispersió de la ciutat pel territori, talment com si el sòl no urbanitzat fos un recurs il·limitat. El contrast entre el camp i la ciutat es desdibuixa, i la pretesa llibertat de l’automòbil s’esborra davant la perspectiva d’una processó infernal de llums vermells en un embús.

Activitats

9> «La urbanització generalitzada del territori, que sembla imparable, es recolza en unes formes d’organització urbana que expliquen en gran me-sura la insostenibilitat actual de la ciutat occi-dental. En primer lloc, la realitat territorial de la ciutat es caracteritza per un consum constant i accelerat del sòl que té lloc com si l’espai no ur-banitzat, que són els espais agrícoles, els fores-tals o els naturals, fos un recurs il·limitat amb una capacitat de càrrega infinita. D’altra banda, la disposició dispersa de la ciutat en el conjunt del territori només és possible a costa de mante-nir un altíssim grau de mobilitat amb el vehicle privat, amb la consegüent despesa de recursos energètics.»

Salvador RuedaLa ciutat sostenibleInstitut d’Edicions de la Diputació de Barcelona/CCCB

9.1 És compatible un creixement dispers de l’àrea residencial amb una xarxa racional de trans-port públic?

9.2 A casa nostra les inversions públiques en in-fraestructures que afavoreixen el transport privat són entre tres i cinc vegades superiors a les inversions en transport públic. Quin mo-del de creixement urbanístic creus que se’n deriva?

121

5. Humans i sistemes naturals5.7 Consumir el territori...

10> Aquest mapa mostra els ports (comercials, pes-cadors i esportius) construïts en el litoral català. La distància mitjana entre ports és de 12 km, unes 7 milles marines. Entre Roses i Sant Feliu de Guíxols hi ha previstos més de 5 000 amarratges: una embarcació per cada 10 m de línia litoral.

10.1 Quins efectes negatius en el medi comporta la construcció de ports?

10.2 Quins criteris, ecològics o econòmics, diries que han prevalgut a l’hora de planificar els amarratges?

‘Regeneració’ de platges

«La malanomenada ‘regeneració’ de platges produeix efectes ecològics notables. La pertorbació produïda pel dragat de la sorra dels fons infralitorals es pot comparar amb l’efecte de llau-rar un camp o d’estassar un bosc. La praderia de Posidonia pot entrar ràpidament en regressió. [...] Aquestes costoses actua-cions d’enginyeria costanera són, a llarg termini, completament inútils: caldrà fer una inversió semblant cada temporada perquè el mar s’endurà la sorra o la platja s’enfangarà. Al litoral català les platges perden sorra per raons de vegades allunyades de la

zona costanera, com la construcció de rescloses en els rius, la urbanització de marjals i sorrals, la construcció de ports i espi-gons que alteren els corrents litorals de deriva... [...] Els estralls que comporta extreure sorra i remoure uns fons marins rics en fauna i flora, afecten les comunitats i també l’economia. Al Maresme i al Garraf, per exemple, s’ha comprovat un fort impacte en els herbeis submarins de Posidonia i en els recursos explotables, especialment la petxina lluenta o petxinot de sang (Callista chione).»

Joandomènec Ros: Vora el mar broix (Editorial Empúries)

122

5. Humans i sistemes naturals5.8 Contaminació: el problema del retorn

5.8 Contaminació: el problema del retorn

El funcionament de les ciutats genera residus: aigües brutes de les cases i de les indústries, fums diversos que s’injecten a l’atmosfera, tones i més tones de variats materials sòlids (restes de menjar, vidre i ferralla, mobles, papers i cartrons, plàstics de tota mena...). Sem-bla talment que avui l’activitat humana no pugui existir sense aquesta brossa residual.

Natura i societat rural: pocs problemes de residus

Els sistemes naturals també generen residus: la fullaraca d’un bosc, el menjar no aprofitat en els caus, els mateixos cadàvers... En la majoria dels casos tot aquest material és trans-format i reutilitzat en els mateixos sistemes d’una manera cíclica.

La vida rural, entesa de la manera tradicional, amb prou feines acumulava residus. D’una banda, produïa tot just allò que necessitava: fusta, hortalisses, bestiar... De l’altra, la manca d’excedents i les mateixes limitacions del transport afavorien el consum pròxim a l’indret de producció. Finalment, la natura dels residus que es podien generar justificava l’existència del femer, l’abocador-fermentador domèstic de totes les deixalles orgàniques. La bassa, amb els residus fecals de les cases, i el femer, amb els residus domèstics i la femta de corrals i estables, eren periòdicament buidats, i el seu contingut es retornava als conreus. Femar els camps i tancar el cicle, un esquema ben senzill.

Societat urbana: més residus i més diversos, més distància

L’increment de població i la concentració en grans nuclis urbans han modificat aquesta situació. En la societat urbana resulta impossible tenir un femer a cada habitatge i, a més, la distància entre l’indret de producció i el de consum no fa més que augmentar. S’integra el cost del transport d’anada en el producte, però no pas el cost del retorn.

Tot plegat, no cal dir-ho, és més complex. Els residus orgànics no són, ni de bon tros, els únics als quals convé trobar una sortida. El plantejament de l’economia, basat en el con-sum del que és imprescindible però, cada vegada més, en el consum del que és prescindi-ble, genera volums ingents de materials sintètics, molts d’ells difícils de degradar, metalls pesants que són verins en potència, gasos nocius...

Reutilitzar i reciclar... però sobretot moderar el consum

El reciclatge dels materials pot pal·liar alguns d’aquests problemes però no constitueix la solució. A més de requerir una nova inversió energètica en transport i tractament no ataca l’arrel del problema: l’excés en el consum i l’increment en la despesa energètica.

És clar que un funcionament sensat hauria de començar per reduir en l’origen tota mena de residus potencials. També és prou clar que fabricar un producte per a un sol ús només sembla justificable en casos molt especials. Integrar en el preu d’un producte els costos de la recollida i el tractament posterior del material per al reciclatge podria ajudar a veure les coses d’una altra manera. N’hi ha prou, per exemple, que un envàs sigui reciclable? O seria més interessant conèixer en quin percentatge aquest envàs s’ha fet reciclant material vell?

Els residus, a banda de constituir un problema per ells mateixos, posen en evidència una disfunció: palesen la insensatesa del creixement forassenyat aconseguit en perjudici dels sistemes veïns, que es degraden.

Fig. 5.19 La tasca tradicional de femar els camps comporta el tancament del cicle de la matèria. Per contra, la societat urbana, que concentra recursos d’àrees molt àmplies, ge-nera un cabal enorme de residus; reduir-ne el volum i convertir-los en recursos és un repte de la societat actual.

Fig. 5.20 Concentrar els residus triats facilita el seu ús posterior com a recursos, però per reduir aquests residus cal combatre la cultura d’usar i llençar.

123

5. Humans i sistemes naturals5.9 Matèria orgànica a les aigües

5.9. Matèria orgànica a les aigües

En els sistemes naturals no afectats per l’actuació humana també hi ha fenòmens de con-taminació. El drenatge dels vessants trasllada matèria orgànica dels sistemes terrestres fins als rius i les rieres. Aquests, al seu torn, poden transferir aquest impacte als estanys o als sistemes costaners on vessen les aigües. Com a resposta a l’excedent d’adob hi sol haver una disminució dels elements en circulació: el fòsfor i el carboni són retirats vers els sediments fangosos, l’oxigen i el nitrogen són alliberats vers l’atmosfera.

Abocaments lleus i abocaments de mal pair

Les aigües dels rius que circulen per territoris humanitzats reben abocaments de tota mena. Si es tracta, sobretot, d’aigües domèstiques de rentaplats, dutxes, cisternes, màqui-nes de rentar... d’un nucli de població no gaire gran, el riu podrà refer-se’n. De moment, les aigües quedaran enterbolides. Però, uns quants quilòmetres aigües avall, si no s’hi aboquen més aigües brutes hauran recuperat la transparència. Els organismes del riu, els bacteris sobretot, hauran aconseguit autodepurar-lo.

Però si l’abocament correspon a un nucli gran de més de 10 000 habitants i les aigües in-dustrials s’afegeixen a les aigües domèstiques, la capacitat d’autodepuració del riu es veurà sobrepassada (eutròfia). D’una manera espontània, el riu farà descàrrega de l’excedent de matèria orgànica. I l’oxidació d’aquesta matèria orgànica per part dels organismes con-sumirà oxigen; si n’hi ha molta, poden arribar a esgotar l’oxigen (anòxia). Llavors la llera del riu es cobreix de sediments negres, un senyal inequívoc de la manca d’oxigen. S’hi acumulen compostos de sofre reduïts, com el sulfhídric, H

2S, responsables d’una ferum

d’ous podrits característica.

En alguns casos, les mortaldats de peixos que, de tant en tant, es produeixen als rius, po-den provenir d’aquesta anòxia, sense que calgui cercar-hi substàncies tòxiques. Les tempe-ratures altes de l’estiu, l’escassetat de cabal en períodes de secada o un desviament d’aigua excessiu comporten l’escassetat d’oxigen dissolt i accentuen encara més el problema.

Depurar les aigües residuals abans de retornar-les

És clar, doncs, que les aigües han de ser depurades abans de tornar-les al medi: al curs del riu o, amb emissaris, mar endins. Les plantes de depuració imiten i acceleren els processos que ja es donen en el riu mateix: s’incrementa l’oxigenació per afavorir la digestió biològi-ca de la matèria orgànica, es recullen residus sòlids a les basses de decantació, se’n retira la matèria orgànica i, amb ella, els nutrients que enriqueixen perillosament les aigües. Sense pretendre-ho, els embassaments d’aigües fluvials fan una funció semblant: actuen de trampes de matèria orgànica, nutrients i altres residus.

Reduir i concentrar en comptes de dispersar

Conèixer el cost energètic i, per tant, econòmic, de la depuració hauria de fer reflexionar abans de decidir abocar res a les aigües circulants. Deixar de veure un líquid que ens resulta desagradable i abocar-lo pel forat d’una claveguera no significa resoldre el problema, sinó ignorar-lo. Un cop escampat a les aigües, no sempre es pot tornar enrere, o bé fer-ho té un cost molt alt. Això passa tant per a un oli de cotxe domèstic com per al vessament d’un petrolier accidentat, per a les morques residuals d’un molí d’oli o per a les aigües fecals (purins) d’una granja de porcs.

Fig. 5.21 L’abundància de nutrients que habi-tualment són limitants per a la producció de les aigües (fòsfor, sobretot, i nitrogen) les pot dur a un estadi d’eutròfia: un increment sobtat del plàncton vegetal, que forma aigües verdoses i, de retruc, fa incrementar els consumidors que en depenen. Una explosió de matèria orgànica que, després, no té prou oxigen per ser oxida-da, crea condicions anòxiques i fa pudor.

Fig. 5.22 Les depuradores d’aigües residuals acceleren els processos d’autodepuració que, de manera espontània, ja es produeixen als rius. En un país semiàrid com el nostre potser caldria reflexionar sobre la dilució que fan els vàters i sobre la destinació de les aigües depurades.

124

5. Humans i sistemes naturals5.9 Matèria orgànica a les aigües

Activitats

11> Al delta de l’Ebre la fauna acumula DDT i PCB, uns productes que provenen, sobretot, dels diversos biocides que els pagesos fan servir per eliminar les plagues dels seus conreus d’arròs, principal-ment. En xifres rodones apareix el DDT i en xifres cursives, el PCB, totes en nanograms (ng).

11.1 A partir de les dades, podries confirmar que hi ha biomagnificació al llarg de les cadenes tròfiques? Posa’n exemples.

11.2 Diries que hi ha relació entre la bioacumula-ció i la biomagnificació? Explica-ho.

11.3 Sabent que el DDT ja fa molts anys que és prohibit com a plaguicida, proposa dues hi-pòtesis per explicar la seva presència ac-tual.

11.4 Té cap sentit establir unes àrees de cria i alimentació, ja siguin refugi temporal o per-manent, per protegir uns animals i, al ma-teix temps, enverinar-los?

12> Aquesta taula mostra el volum en hm3 d’aigües blanques, provinents dels rius i de les depuradores, i el volum d’aigües grises i negres, sense depurar, que s’aboquen en quatre regions del litoral català.

Regió considerada Aigües blanques (rius, escorriment) hm3

Aigües negres (clavegueram) hm3

Percentatge

Costa Brava 1 000 35 3,5

Regió metropolitana 1 000 350 35

Costa de Tarragona 100 22 22

Delta de l’Ebre 10 000 13 0,13

Taula 5.4

12.1 En quina de les quatre àrees el volum d’aigües negres abocades és més alt? Per què és així? Hi ha res que n’atenuï les con-seqüències?

12.2 Com és que al delta de l’Ebre el percentat-ge d’aigües negres és relativament tan es-càs? Quin efecte tindrien unes desviacions d’aigua cap a altres conques com les que preveia el PHN?

125

5. Humans i sistemes naturals5.10 L’aigua: valuosa i barata

5.10 L’aigua: valuosa i barata

L’aigua, si més no en el nostre país mediterrani, és un bé escàs. Un bé valuós, doncs, im-prescindible per a l’agricultura i per a tantes activitats humanes. D’una manera paradoxal, però, la factura de l’aigua encara és la ventafocs entre les despeses d’una llar i d’una indús-tria al cap del mes. Què ho fa que una aigua té un preu si és envasada dintre d’una ampolla i un altre, centenars de vegades inferior, si raja de l’aixeta de casa?

El preu de l’aigua ha estat tradicionalment baix. Gairebé tant com el preu de l’aire que res-pirem o el dels paisatges que ens envolten. I això probablement perquè no eren escassos, o per la dificultat de decidir el preu d’un bé on tots els humans som compradors i només la natura el venedor. Sigui com sigui, en un territori pròxim a l’aridesa i amb una demografia i, sobretot, un consum en expansió, l’aigua constitueix un bé molt valuós força escàs. Sor-prèn, vist així, que no sigui més cara.

Conduir l’aigua fins a casa té un cost considerable. Cal fer i mantenir pous, embassaments, plantes potabilitzadores, xarxes de conducció i distribució... D’altra banda, els costos ambientals de captar-la en excés mai no es tenen en compte. La captació d’aigües que les urbanitzacions fan per a piscines i ús domèstic comporta, en algunes conques, la mort de més arbres per falta d’aigua que no per incendis.

El preu de l’aigua no reflecteix una bona part d’aquestes inversions i costos. I no cal dir que l’aigua, estrictament, no la paguem a cap preu: en disposem com d’un bé gratuït. I això, és clar, no ajuda gaire a valorar-la... Un preu més alt, a banda d’integrar els costos reals d’obtenció, potser estimularia la consciència d’un ús moderat de l’aigua i revertiria en estalvi.

En uns temps en què es projecten colossals transvasaments entre conques potser hauríem de començar per revisar l’estat de les conduccions. A Catalunya, més del 25 % de l’aigua canalitzada es perd en filtracions pel mal estat de la xarxa. N’hauríem de fer una utilitza-ció racional, d’acord amb les necessitats reals. Una vegada més, la font principal d’aquest recurs no il·limitat no prové pas de l’increment en el consum sinó de l’estalvi.

Fig. 5.23 L’alt valor de l’aigua com a recurs només es manifesta quan és envasada en una ampolla: llavors pot valdre tant com la cervesa o una altra beguda.

Fig. 5.24 L’aigua, abundant en els climes hu-mits, és un bé escàs en els països mediterranis. El consum diari a Catalunya és de 350 litres per persona.

Activitats

13> Aquests dos gràfics mostren l’increment global en el consum d’aigua (esquerra) i la variació tan gran en el consum per càpita entre diferents països (dreta).

13.1 Quines deuen ser les causes de l’increment mundial en el consum d’aigua: l’augment de-mogràfic o l’augment del consum per càpita (indústria, agricultura, usos domèstics)? Ex-plica-ho.

13.2 Indica quina de les dues barres deu corres-pondre al consum anual per càpita d’un ha-bitant dels EUA i d’un altre de Jordània.

13.3 Si el consum diari per càpita a Catalunya és d’uns 350 litres, situa aquest consum en el gràfic de la dreta (1 m3 = 1 000 litres).

126

D’incrementar l’oferta a gestionar la demanda: el fracàs del PHN

Durant molts anys, les polítiques hidrològiques a casa nostra han anat en una única direcció: posar a l’abast del consum i a un preu molt baix un volum cada vegada més gran d’aigua. El PHN (Plan Hidrológico Nacional) de primers de segle també. Ignorant qualsevol racionalitat ecològica, es projectaven grans transvasaments, en la previsió que la demanda no faria altra cosa que augmentar.

En una línia molt diferent, la NCA (Nova Cultura de l’Aigua) proposa fer un ús molt més eficient dels recursos hídrics en cada territori. I, només en casos excepcionals, recórrer a sistemes energèticament costosos i, per tant, econòmicament cars, per dessalar petits volums d’aigua imprescindible. Un preu més alt de qualsevol recurs ajuda a valorar-lo i pot revertir en estalvi.

5. Humans i sistemes naturals5.11 Fusta, foc i cendra

5.11 Fusta, foc i cendra

L’incendi d’una massa forestal, d’una brolla o d’un fenassar, converteix la matèria orgànica de la biomassa en fum i cendra: aigua i diòxid de carboni, que són enduts per l’aire i sals minerals (les cendres) que, de moment, queden al sòl.

Les cendres estan constituïdes dels nutrients indispensables per a la regeneració de nous vegetals. És per això que convé evitar, especialment en els indrets amb pendent, que una torrentada se les pugui endur. Les cendres contenen compostos de sofre i de nitrogen ge-neralment escassos en el sòl i, per tant, condicionadors del futur creixement vegetal.

Abans, només els llamps provocaven els incendis, però avui són gairebé sempre provocats pels humans, ja sigui per descuits irresponsables (la punta d’una cigarreta, un caliu abando-nat, la crema d’uns marges), o calats expressament per pastors que volen guanyar pastures al bosc i que coneixen l’efecte fertilitzant de la cendra en l’herba de la primavera vinent, o per industrials cobejadors de la fusta mig socarrada que de vegades deixa el foc.

La maduresa recula, l’oportunisme va endavant

El foc comporta regressió en els sistemes. La terra devastada queda exempta de compe-tència. La diversitat biològica baixa al mínim. Un bon moment, doncs, per a les espècies oportunistes (estratègia de la r), com ho són moltes gramínies, que ràpidament es fan seu aquell espai gràcies a una fàcil dispersió de les granes pel vent, a una elevada taxa de reproducció i a la seva poca exigència.

Un bon moment, també, per a les espècies piròfites, ben adaptades al foc, plantes riques en olis i reïnes altament inflamables que no fan altra cosa que propiciar-lo. De fet, són també plantes oportunistes, de creixement ràpid, que, lliures de competidors un cop passat l’incendi, es refan ràpidament. Les seves arrels, en el cas dels brucs (Erica sp) o els seus fruits i llavors (en els pins, Pinus sp i les estepes, Cistus sp) resisteixen bé el foc. Basen la seva estratègia a fer-ho possible; altrament, a l’ombra de comunitats més madures i esta-bles, es migren i acaben per morir.

Però, a casa nostra, la freqüència dels incendis arriba de vegades a ser tan gran, que fins i tot algunes d’aquestes espècies, per exemple, els pins, retornen al foc abans d’haver deixat descendència... S’entra llavors en una espiral de foc i degradació de conseqüències nefastes.

Fig. 5.25 El foc té característiques de pertor-bació devastadora: en un no res pot esborrar molts anys de creixement pacient. Les pinedes de terra baixa, que no toleren l’ombra, són molt inflamables: afavoreixen el foc.

Fig. 5.26 Passat l’incendi, hi ha plantes que, entre les cendres, comencen a rebrotar com els brucs i els garrics. Els pins, que no rebroten, poden germinar a partir de les llavors.

127

5. Humans i sistemes naturals5.12 Terres abandonades i successió

El bosc protegeix els sòls i evita inundacions

Les condicions del clima mediterrani fan que els boscos, fins i tot aquells rejovenits per l’extracció de biomassa, siguin poc productius. I un bosc, convé no oblidar-ho, és una co-berta molt eficient per a la protecció dels sòls i una massa que regula el cicle hidrològic.Tot plegat en un territori de riuades i inundacions, sotmès a un clima de pluges torrencials de tardor. Cal posar-ho a la balança a l’hora d’incentivar pins i eucaliptus, espècies fusta-neres de creixement ràpid, però que cremen amb facilitat.

5.12 Terres abandonades i successió

Els humans transformem el paisatge. Com a espècie, fem servir molta energia i podem fer anar molta informació. Tenim una alta mobilitat i una gran capacitat de transport. Capgi-rem el funcionament dels sistemes per al nostre benefici: la nostra activitat ja afecta tota la biosfera.

La nostra explotació de l’entorn condueix a una simplificació dels sistemes: n’accelerem la taxa de renovació, en seleccionem les espècies més prolífiques, n’esperem uns índexs de producció elevats... Allunyem els ecosistemes de les situacions de màxima diversitat i maduresa i, per tant, en causem la regressió.

Però no pas sempre. Els canvis de criteri en l’ocupació del territori porten, en ocasions, a l’abandó d’alguns pobles. I, amb els pobles, pastures i conreus comencen a embosquinar-se, els camins es desdibuixen, els marges s’esllavissen... Com en el conte de La bella dorment,però amb més parsimònia, l’empremta humana es va fent cada cop més esborradissa.

En aquestes terres, després de l’abandó, comença un procés de successió d’etapes que, si no s’interromp, durà progressivament a estadis més complexos, amb més diversitat, més biomassa acumulada i amb uns ritmes més alentits; uns estadis madurs, ben adaptats a les imposicions del sòl i del clima.

Etapes en la successió

Un cop cessa la pressió humana, no s’instaura pas de sobte una comunitat clímax. La tran-sició vers un estadi més madur és gradual. Es van produint canvis en les proporcions de les espècies, que acaben en substitucions d’unes espècies per unes altres.

Prendrem l’exemple, simplificat, d’allò que s’esdevé al nostre país amb les comunitats vege-tals de terra baixa. Posem que s’abandona un oliverar.

j De primer, en cessar el trasbals de terra que representa la llaurada, les males herbes, com la ravenissa blanca, que es feien sota les oliveres, aniran cedint el lloc a un her-bassar de fenàs, mig verd a l’hivern però ben ros ja a l’entrada d’estiu.

j Més endavant, s’hi aniran establint arbusts llenyosos, com els brucs i les estepes i algun romaní. Bé que encara hi haurà herbes, els arbusts acabaran per ser-hi dominants. Serà una bosquina d’arbusts, una brolla de brucs i estepes.

j Una mica a l’atzar, aquí i allà naixeran plançons de pi blanc que, en ben pocs anys, es faran alts i canviaran força l’aspecte de la comunitat, però no tant les condicions am-bientals, perquè l’ombra que fan no és gaire densa. Tindrem una brolla amb pins, un estadi encara format per espècies oportunistes, com el pi blanc.

Fig. 5.27 Si bé hi ha nuclis que no paren de créixer, d’altres, com aquest de Jafra, al Ga-rraf, acaben deshabitats. I això moltes vegades significa també l’abandonament de les terres. Espontàniament, vinyes i oliverars aniran fo-nent-se com les cases esfondrades i s’aniran transmutant en el paisatge natural que el clima i el substrat fan possible.

128

5. Humans i sistemes naturals5.13 La pèrdua de diversitat biològica

j Molt lentament, i potser amb uns quants exemplars pioners, l’espai s’anirà omplint d’arítjols i de ridortes, d’arboços, roges i galzerans, de marfulls, d’aladerns i alzines. L’estol de plantes pròpies de l’alzinar s’anirà apoderant de l’indret amb lentitud, però amb una fermesa decidida que només el foc o alguna altra actuació humana podrà detu-rar.

Amb això haurem arribat a la comunitat clímax, el bosc d’alzines, capaç de mantenir una biomassa més gran en aquestes condicions, amb una diversitat d’espècies màxima i un grau d’especialització molt gran. Una comunitat que serà més lenta a l’hora de créixer, poc productiva en termes d’explotació forestal. Serà, doncs, un bosc esplèndid.

5.13 La pèrdua de diversitat biològica

Prop d’un 25 % de les 4600 espècies de mamífers que es coneixen al món estan en perill d’extinció. Es tracta d’una estimació, és clar, però si tenim en compte que, a Catalunya, el nombre d’espècies de mamífers amb prou feines passa del centenar, és una xifra que fa respecte.

Quantes espècies hi ha? Ningú no ho sap. Tanmateix, sí que coneixem espècies que s’han extingit en els darrers temps. L’extinció d’un rapinyaire, d’un cetaci, d’un rèptil o d’un pin-güí poden arribar a ser notícia. Però la desaparició silenciosa d’una espècie vegetal, o d’un fong, fins i tot d’un cargolí o una papallona, només la registren els especialistes.

La transformació d’hàbitats

Diverses causes poden determinar la desaparició d’una espècie. La més freqüent, potser, és l’alteració greu del seu hàbitat. El gall fer o gall salvatge, Tetrao urogallus, per exem-ple, habita els boscos de coníferes. Als paratges més solitaris hi té uns punts de cant on, arribada l’època de reproducció, es produeix el galanteig i l’aparellament. La simple freqüentació d’aquests boscos posa en perill la continuïtat de l’espècie perquè n’impedeix la reproducció.

No cal dir que la transformació d’àrees boscoses per establir-hi pastures i conreus capgira completament les condicions d’aquests indrets per als organismes. Amb la nova situació, pràcticament tots els fongs, els vegetals i els animals esdevindran inviables. I és clar que allà on la diversitat d’espècies és més alta, les possibles pèrdues són també més grans. És per això que els ambients terrestres més diversos, les selves tropicals, perden biodiversitat a un ritme desoladorament alt. També és veritat que el ritme de desforestació hi és extre-madament intens, per exemple, més de 2 milions d’hectàrees l’any a l’Amazònia.

Irreversibles pèrdues d’informació

La informació genètica de qualsevol espècie és el resultat d’un procés evolutiu més o menys llarg. El resultat de l’acumulació de característiques morfològiques, bioquímiques, de conducta... que la fan una espècie singular, diferent de les altres. Aplegar tota aquesta informació pot haver requerit períodes molt llargs de temps, entorns evolutius que potser ja no existeixen, esdeveniments fortuïts pràcticament irrepetibles. Si l’espècie desapareix, tot això es perd per sempre més.

D’altra banda, un cop d’ull a la variada fruita d’un mercat no occidental ja ens fa adonar de la gran riquesa de productes naturals, encara no sotmesos a les pressions de selecció de cap laboratori que no hagi estat la mateixa natura. Doncs bé: tota aquesta diversitat de formes i colors, de gustos i d’olors, pot servir de mostra per intuir la immensa quantitat de fibres, medicaments, fustes i tints potencialment utilitzables que estem perdent amb cada espècie que s’extingeix.

Fig. 5.28 La tallada arreu de tots els arbres d’un bosc és evident que canvia completament les característiques d’aquest indret per als és-sers vius. Si es fa en vessants amb pendent i en climes de fortes pluges, els riscos d’erosió del sòl seran molt alts i les possiblitats de regene-ració molt minses.

Introducció d’espècies exòtiques: l’alga assas-sina

Caulerpa taxifolia és una alga tro-pical introduïda accidentalment a la Mediterrània des de l’Aquari de Mònaco. Fa uns poblaments molt densos sobre fons de tota mena que arriben a cobrir i ofegar les algues autòctones, i fins i tot les plantes fanerògames. Detectada per primer cop l’any 1984 en aigües de Mòna-co, s’ha estès moltíssim pel litoral francès, italià, balear i croat. Potser acabarà integrant-se en la biota me-diterrània. Però s’escampa amb tan-ta rapidesa, elimina les altres algues d’una manera tan dràstica i admet una colonització animal tan pobra, que el món periodístic l’ha batejada amb el nom d’alga assassina.

129

5. Humans i sistemes naturals5.13 La pèrdua de diversitat biològica

Els problemes ambientals: percepció i gravetat

La contaminació d’un riu, els fums d’una incineradora, els lixiviats d’un abocador d’escombraries, són situacions pròximes que ens interroguen sobre la interacció dels humans amb l’entorn. Però la gravetat dels problemes ambientals molt sovint no es correspon amb la seva visibilitat mediàtica. Joandomènec Ros, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, inclou els principals problemes ambientals en cinc grans apartats que, en ordre d’im-portància, serien:

1 Pèrdua cada vegada més gran de biodiversitat

Si bé el nombre total d’espècies catalogades (fongs, bacteris, plan-tes, animals...) no arriba als 2 milions en tot el món, es creu que, només d’insectes, hi podria haver més de 30 milions d’espècies. I avui, l’actuació dels humans amenaça d’extinció una proporció altíssima d’aquestes espècies. Unes espècies que tenen un paper ecològic essencial en els ecosistemes dels quals formen part, amb independència de l’interès estètic, alimentari, farmacèutic o cultu-ral que també puguin tenir. L’actuació humana causa empobriment i banalització en tots els ecosistemes, afavoreix les espècies plaga, que, després, no sap com combatre.

Contrasta el tractament periodístic que es dóna a la mort d’un goril·la vell o al trasllat d’una orca del zoo amb el silenci sobre el contraban de lloros i tortugues que es venen a la Rambla de Barcelona i que estan en greu perill d’extinció en els seus hàbitats naturals, o sobre les causes de l’increment tan gran de les gavines en els entorns urbans, o sobre els desgavells causats per la intro-ducció de plantes exòtiques com l’eucaliptus per obtenir-ne fusta, o les herbes forànies per als camps de golf.

2 Degradació d’ecosistemes a escala macroregional i a escala global

Cada any es cremen al món 85 000 km2 de selva tropical, unes tres vegades la superfície de Catalunya. I es tracta d’una mena de bosc que és pràcticament impossible de recuperar. Per tant, una pèrdua gravíssima. Tanmateix, no és veritat que les selves siguin cap pulmó de la biosfera. En uns ambients tan càlids i humits la descomposició de matèria orgànica hi és molt alta. Tot l’oxigen que hi pot haver produït la fotosíntesi dels vegetals, es consumeix en aquesta degradació. L’aportació neta de les selves a l’oxigen atmos-fèric és nul·la. En canvi, sí que és molt important el seu paper de fixació de CO2 atmosfèric, així com el de reserva de biodiversitat i el de rebost d’espècies útils per obtenir-ne remeis, aliments, fusta, tints, olis, gomes, fibres...

3 Futur incert dels recursos alimentaris mundials: pèrdua de sòl fèrtil i de variabilitat genètica en conreus i en ramats i exhauriment de recursos renovables com la pesca.

Alimentar la humanitat és cada vegada més complicat, tant per l’increment de població, com per l’erosió de les terres fèrtils i la desertització de zones sobreexplotades, així com per les plagues i l’exhauriment d’alguns recursos com ara la pesca (s’explota el mar, però no es gestiona). El periodisme parla molt de la fam i molt poc de les seves causes.

4 Contaminació d’efectes globals: forat de la capa d’ozó, CO2

i efecte d’hivernacle

El debilitament, per efecte dels CFC, de l’embolcall tan tènue d’ozó (unes 8 parts per milió, 8 grams per tona d’aire) de l’estratosfera no limita els seus efectes a la pell dels humans: pot trasbalsar els equilibris de molts ecosistemes i pot fer encara més imprevisible i erràtica la dinàmica meteorològica de la troposfera, l’atmosfera més pròxima, fins a uns 15 km d’altitud.

Des de l’àmbit científic, ningú ja no qüestiona l’escalfament glo-bal de l’atmosfera: el canvi climàtic. Les llengües de les glaceres s’escurcen, els gels polars minven d’un any per l’altre... Tot i així, l’ambició econòmica privada i pública genera moltes resistències en la reducció d’emissions de CO2.

5 Contaminació i degradació a escala local i regional

Depurar l’aigua d’un riu, recuperar una pedrera, repoblar un bosc talat, reciclar el vidre, el paper, les piles... no són actuacions gratuïtes: comporten uns costos. Però, com que es donen en una escala local, es poden dur a terme. És molt més complicat, en canvi, encarar els desastres globals, tant per l’escala planetària, com perquè sovint són menys visibles, més inconcrets.

Els humans fa milers d’anys que explotem un medi que semblava inexhaurible. Però avui sabem que els recursos són limitats, i que convé fer-ne un ús racional. Això comporta canviar la manera tra-dicional de fer les coses, subvertir les rutines. Creure’s de veritat l’eslògan de “pensar globalment i actuar localment”. En comptes d’explotar i espoliar la natura, convé conèixer com funciona per poder-la gestionar.

130

Activitats

14> Si bé l’eliminació del bosc (artigada) comporta uns efectes trasbalsadors per a la vida que són evidents per a tothom, l’eliminació dels alguers,els pradells submarins d’altina (Posidonia) té per a la vida subaquàtica uns efectes comparables que molt sovint passen desaparcebuts.

14.1 Quins beneficis per a la vida costanera suba-quàtica poden tenir els bosquetons de la planta Posidonia oceanica?

14.2 Quina ha estat la conseqüència més evi-dent de la construcció del moll i l’escullera a Beaulieu-sur-Mer (Alps Marítims, França)? Pot ser que l’activitat pesquera en noti la influència? Explica-ho.

5. Humans i sistemes naturals5.13 La pèrdua de diversitat biològica

Fig. 5.29 L’acolorida diversitat de la fruita d’un mercat és una mostra de la gran diversi-tat de la biosfera, encara que només ho sigui en l’àmbit ínfim dels vegetals que fan fruits carnosos i comestibles.

Fig. 5.30 La introducció de crancs americans (Procambarus clarki) més agressius, a les aigües dels nostres rius ha fet disminuir greument les poblacions de crancs autòctons (Astacus fluvialis); també les d’alguns peixos.

Extinció deliberada?

En la història de la vida a la Terra ja hi ha hagut extincions molt importants d’espècies. Potser la més devastadora hauria estat a les acaballes de l’era primària, al Permià, en què s’extingí un 90 % de la fauna marina, els trilobits inclosos. Al cap d’uns quants milions d’anys els nivells de diversificació s’haurien normalitzat. Però és ben clar que aquestes magnituds tem-porals queden fora de tot abast per a la nostra espècie. Els humans, amb moltíssimes altres espècies, formem part de la biosfera actual. La nostra actuació ha accelerat el procés de disminució continuada de la diversitat biològica degut a les tales, els incendis, la contami-nació inconscient del medi, el tràfic deliberat d’espècies, etc.

Disminueix la biodiversitat al mateix temps que es privatitza

L’extinció d’espècies és un fet. En els darrers tres segles sabem que s’han extingit, entre animals i plantes superiors, unes 700 espècies. Com que hi ha milions d’espècies, és segur que la destrucció actual d’hàbitats ha de comportar milers d’extincions. Més de 12 000 espècies es troben documentadament amenaçades.

I mentre assistim passivament a aquesta extinció d’espècies, apareix un sistema interna-cional que patenta llavors de plantes genèticament modificades. Els pagesos més humils passen a ser feudataris dels venedors de llicències. En els darrers quinze anys, a Indonèsia han desaparegut 1500 varietats locals d’arròs.

131

5. Humans i sistemes naturals5.13 La pèrdua de diversitat biològica

15> El musclo zebra (Dreissena polymorpha) es va tro-bar per primera vegada el juliol del 2001 al mean-dre que el riu Ebre fa a Flix. Amb els anys, ha anat remuntant el curs del riu. Prové dels mars Caspi i Aral i, a través del transport fluvial, s’ha estès molt de pressa per tot Europa i fins i tot pels EUA (1985-89). Com que recobreix tot el que troba, fa malbé bombes d’extracció, recobreix embar-cacions, cordes i àncores, embussa conduccions de captació d’aigua, canonades hidroelèctriques, sèquies, canals de reg...

Un sol musclo pot engendrar un milió de larves cada any. Fa una filtració tan eficaç que deixa unes aigües cristal·lines, pràcticament sense plàncton. Per poder pescar el silur, un peix de riu molt gran i exòtic, alguns pescadors van deixar anar unes aigües que contenien uns peixos-esquer, uns ci-prínids introduïts del gènere Alburnus. I aquestes aigües dutes de qui sap on duien també les pri-meres larves del musclo zebra que van arribar a l’Ebre.

15.1 A partir de la informació del text, cita dos mecanismes amb els quals el musclo zebra pot haver eliminat o desplaçat altres espè-cies originàries de mol·luscs.

15.2 Digues en quina estratègia vital (de la r o de la K) inclouries el musclo zebra. Argumen-ta-ho.

15.3 Podria ser que en els ecosistemes d’on prové el musclo zebra no hi tingués aquest efecte plaga? Explica-ho.

16> Vet aquí una representació de la història de la vida a la Terra en els darrers 600 milions d’anys. S’ha obtingut estudiant sobretot sediments d’origen marí, on hi sol haver més fòssils i més ben conservats.

16.1 Quin significat podem atribuir als punts in-dicats amb fletxes?

16.2 Quin ús tenen, en geologia, aquests ‘so-tracs’?

16.3 Les disminucions en la diversitat van ser, en general, lentes (una mena de degoteig d’espècies extingides en el transcurs de mi-lers d’anys). La velocitat de les extincions actuals et sembla comparable? Quants anys van caldre per recuperar uns nivells de bio-diversitat com els que s’havien perdut?

16.4 Ràdios, diaris i televisions de tant en tant es fan ressò d’alguns problemes de contami-nació. Diries que, des del punt de vista de l’extinció d’espècies, n’és la causa principal? Es pot menystenir, doncs?

16.5 Llegeix aquest text de Xavier Bellés i després comenta’l: «Qualsevol espècie, l’escarabat més petit o un bacteri anònim, és una mena de miracle. Una peça única dipositària d’una herència de milions d’anys d’evolució. La se-va extinció és per sempre.»

132

5. Humans i sistemes naturals5.14 Més enllà de la contaminació

5.14 Més enllà de la contaminació

Si hem de fer cas de molts diaris, revistes i noticiaris, el principal problema ambiental és el de la contaminació: de l’aire o dels rius, del sòl o de les platges... En efecte, la conta-minació de l’entorn immediat o diferit és clar que és un problema. És més greu si afecta àrees grans de sistemes sensibles en llargs intervals de temps, com el vessament de tòxics a Aznalcóllar, o com el vessament d’hidrocarburs al mar que va fer el petrolier Prestige. És gravíssim si es tracta de contaminació radioactiva tal com va passar a Txernòbil.

Tanmateix, hi ha actuacions dels humans, amb correlacions catastròfiques menys immedia-tes, que tenen efectes molt greus a més gran escala, també a més llarg termini.

Les actuacions sobre el territori

Molts aspectes relacionats amb la transformació del territori ja han estat esmentats. La substitució de sistemes naturals per sistemes agrícoles comporta disminució de la diver-sitat. Esdevé molt greu si desencadena fenòmens d’erosió dels sòls, com la tala, el foc, o la sobrepastura, i si comporta l’exhauriment de cabals hídrics; en definitiva, si con-dueix a la desertització. L’extensió progressiva de les àrees urbanes i de l’immens seguici d’infraestructures associades és especialment important per la persistència en el temps de l’estructura que creen.

El consum creixent d’energia externa

El consum cada vegada més gran d’energia per habitant és un fet a les societats occidentals benestants. Sovint serveix per trasbalsar més l’entorn i causar-hi tota mena de desgavells. Si és d’origen nuclear, els riscos, remots però plausibles, no poden ser més grans. Si és d’origen fòssil, com el gas, el carbó o el petroli, engendra un altre problema: l’increment de CO

2 a l’atmosfera. En qualsevol cas, la concentració dels recursos energètics en el primer

món no fa més que subratllar les profundes desigualtats amb el Tercer Món.

Les actuacions sobre l’atmosfera

L’activitat humana comporta alteracions ja detectades en la composició atmosfèrica: l’afebliment del desigual embolcall d’ozó de l’estratosfera, amb la disminució del filtre de radiació ultraviolada, i l’increment de la proporció de diòxid de carboni a la troposfera, amb el fatídic efecte d’hivernacle associat.

Fer servir sense malmetre

Tot plegat fa pensar que, a més de reduir contaminants, depurar les aigües i reciclar mate-rials, per descomptat, potser es tracta de qüestionar el model socioeconòmic que mena a la utilització voraç, al consum fora de mida, al creixement sense límits. Els recursos són limitats, i els territoris no són infinits. Convé optar per les energies netes i, alhora, per un ús racional i no expansiu d’aquestes energies i d’aquests recursos. No s’hi val a créixer a qualsevol preu. Un negoci que només és rendible si externalitza els costos a tercers, és a dir, a l’entorn, a la comunitat, al Tercer Món, és un mal negoci. Ben segur que, desobeint el manament bíblic, no cal dominar la Terra; n’hi deu haver prou a saber-la fer servir d’una manera continuada, sostenible en el temps, sense desballestar-la.

Perquè, malgrat nosaltres, sigui el que sigui el que li fem, la Terra romandrà. Ja ha conegut extincions en èpoques geològiques pretèrites. Els humans, doncs, la ‘fracció conscient de la biosfera’ hem de decidir quines vies volem emprendre, quina empremta volem deixar per a les generacions que ens seguiran. Amb humans o sense, la Terra encara té corda per a molts anys...

Fig. 5.32 Els sistemes urbans solen requerir cada cop més aigua. En un país mediterrani com el nostre, això pot comportar la sobreex-plotació dels cabals hídrics, l’assecament dels boscos, la proliferació d’incendis...

Fig. 5.31 Una mala gestió del territori que des-conegui o ignori el funcionament dels sistemes naturals pot afavorir l’afany urbanitzador de constructors i entitats financeres. En els paï-sos rics, la construcció i la utilització d’edificis consumeix el 40 % de l’energia, i les estruc-tures que es creen són extremadament difícils d’eradicar.

133

5. Humans i sistemes naturalsActivitats finals

Activitats finals

1> Llegeix el text de Ramon Folch que encapçala la unitat i digues quins grups de societats humanes exposa, com caracteritza la influència de cadascuna sobre l’entorn i quina estratègia proposa per al futur.

2> Què pot fer que una espècie esdevingui una plaga? En el cas de l’espècie humana, quins factors han determi-nat el creixement gairebé exponencial que, en el segle XX, ha conegut?

3> A quin model ecològic (de la r o de la K) correspon l’estratègia reproductiva de les societats benestants? I l’estratègia de les societats més pobres?

4> Representa amb un diagrama de barres les proporcions de població mundial en el Primer Món i en el Tercer Món. Al costat de cada barra, però d’un color dife-rent, representa-hi les proporcions en el consum de recursos.

5> Prova d’aparellar els conceptes d’aquests dos blocs:

Bloc A

a) Risc d’increment demogràfic o risc de massa des-pesa?

b) Pot existir un futur sense boscos?

c) Malbaratar sense ser-ne conscients.

d) Els recursos naturals són limitats, exhauribles.

e) Injust increment de la desigualtat.

f) Residus per donar i per vendre.

h) Actuacions irreversibles.

Bloc B

1) Les reserves (no renovables) de gas natural i petroli s’esgotaran abans de 50 anys; les de carbó, abans de 100.

2) Als països rics la població es manté estable, però als països pobres encara creix molt; tanmateix, són els països rics aquells que més contaminen.

3) L’aigua potable és un recurs escàs que està dis-tribuït d’una manera molt desigual en el planeta: una de cada 6 persones al món no disposa d’aigua corrent.

4) Un litre de benzina contamina 750000 litres d’ai-gua potable; abocar-lo pel forat d’una claveguera significa causar un dany no reversible.

5) Del 1980 al 1990 la superfície de boscos destruïts al món va ser 2,3 vegades la superfície de tot Ca-talunya.

6) Cada habitant de la conurbació de Barcelona fa, al cap del dia, pels volts d’1,2 kg de residus domèstics (un habitant dels Estats Units, més del doble).

7) El 45 % de la renda mundial és a les mans de només 350 persones (riquíssimes, és clar); lluny d’atenuar-se, aquesta desigualtat no para de créixer.

6> Quina influència té l’activitat humana sobre la diver-sitat, la biomassa i la productivitat dels sistemes na-turals?

7> Com és que les comunitats clímax no són explotables per extreure’n recursos?

8> Com és que els rovellons només es fan a les pinedes i les tòfones només als alzinars i en algunes rouredes?

9> Cerca informació i aparella aquestes espècies fusteres de casa nostra amb algun dels usos principals que so-len tenir:

Usos principals Espècies fusteres

Torneria Pi, avet

Parquets Bruc

Instrument musical de vent

Eucaliptus, pollancres

Carbó vegetal Lledoner

Pipes de fumar Roure, alzina

Pasta de paper Ginjoler

Ebenisteria Freixe

Taulons i bigues Boix

Arcs de tir Noguera, faig

Forques, rampins Castanyer

Bótes Alzina

134

5. Humans i sistemes naturalsActivitats finals

10> Indica quines d’aquestes espècies poden rebrotar, un cop talades:

rebrota No rebrotaPi blanc

Alzina

Pi roig

Roure

Faig

Avet

Taula 5.5

11> Vés al mercat i anota quines espècies de peixos, mol·luscs i crustacis són les que més es venen. Des-prés, mira de conèixer el nivell alimentari de cada espècie. Esbrina quin volum es ven de cada espècie i fes una estimació de la quantitat consumida al cap de l’any de mitjana per cada habitant al teu munici-pi. Pots fer el mateix amb la carn i els ous i presentar les dades d’una manera comparada.

12> Quins problemes ambientals genera la migració i con-centració de persones de les àrees rurals a les grans ciutats?

13> En els darrers 40 anys a Catalunya s’ha produït la generalització de l’ús del vehicle privat. Això ha de-terminat un canvi profundíssim en l’ús del territori. En aquest període, a la regió metropolitana s’ha més que duplicat l’espai ocupat, amb un 130 %, mentre que l’increment de població ha estat només del 18%. Comenta aquestes xifres en relació amb el model de territori establert.