Presentam la versió catalana del capítol dedicat a Capdepera i aMallorca de la biografia de Dorothea Bate, descobridora delMyotragus a la cova de na Barxa. Aquesta biografia és obra deKAROLYN SHINDLER i la versió catalana i les notes són de BIELMIR amb correccions de MARIA ÀNGELA MELIS.

TERTÚLIA GABELLINA I ORIENTAL

C a p d e p e r ajuny 2012

Homenatge a Dorothea Bate1878 - 1951

Entrada a la Cova de na Barxa.

Fa dos anys que, per una sèrie de casualitatsencadenades, l’antiga i dissolta TERTÚLIA GABE-LLINA DESTAROTADA va descobrir Dororhy Bate iel seu Myotragus, trobat a la cova de na Barxa.Llavors li férem un petit homenatge que va consis-tir en una excursió fins a la cova, on s’hi feren unparell de parlaments i beguérem te, convidats perl’espeleòloga, i després dinàrem de Myotragus alforn, cuinat per les cuines elegíaques del cassinu del’Orient.

Ara, després d’aconseguir el llibre biogràficsobre la nostra protagonista, escrit per KarolynShindler, la nova TERTÚLIA GABELLINA I ORIEN-TAL ha volgut renovar els seus vots admiratius i peraixò hem tornat a la cova, per a presentar-hi la ver-sió catalana del capítol on es descriu l’estatge deMiss Bate a Capdepera, entre el 1909 i el 1910.

Aquí es va allotjar a la fonda de damunt canPatilla i es va relacionar amb una sèrie de perso-natges gabellins, alguns dels quals hem intentatidentificar. Biel Mir, traductor i anotador d’aquesttext, n’ha donat una sèrie de pistes.

Jo, per la meva banda, hi voldria afegir unspetits apunts. Pens que Miquel Caldentey, el joveque la passejava en carru i que la visità durant laseva malaltia, podria ser Miquel Caldentey iGinard, Creu, que més tard seria batle de Capde-pera. Aquest havia nascut el 7 de juny de 1889 alcarrer de Ciutat, 28, i era fill de Miquel Caldenteyi Moll, llaurador, i d’Elionor Ginard i Flaquer. Elfet que pare i fill es diguessin Miquel podria aju-dar a aclarir la confusió amb el nom del pare: Cal-dentey “Pare” i, per tant, Padre Caldentey, perquè,evidentment, no era un capellà. A la mateixa casa

del carrer Ciutat hi va néixer un altre Miquel Cal-dentey, Mayol de segon llinatge, però ho va fer el1906 i, per tant, és gairebé impossible que poguéspassejar Miss Bate per la costa del nostru municipi.Aquest altre Miquel Caldentey va morir el 20 desetembre de 1931, a Ceuta, i era estudiant deldarrer any de Medicina.

Ara bé, si Miquel Caldentey “pare” era un geòlegi naturalista aficionat, que tenia contactes amb gentimportant i interessant de Mallorca, com es diu alllibre, no ho puc afirmar del tot. En tot cas, per lesdates i per l’edat dels personatges, podria ser moltbé que en Creu fos aquest jovenet del carru.

Però en realitat tots aquests detalls són d’unaimportància relativa. El que cal destacar és queMiss Dorothy Bate, d’uns trenta anys en aquellaèpoca, va venir a parar per les nostres contrades,potser atreta per la bellesa oriental dels nostrusparatges, i aquí, a la cova de na Barxa, va descobrirel primer exemplar d’una nova espècie d’animalextingit que només va habitar a la nostra illa: elMyotragus. I, des d’aquell dia, el nom del Myotra-gus, de Miss Bate i de Capdepera, s’han unit persempre més i per això avui la TERTÚLIA GABELLI-NA I ORIENTAL fa aquesta publicació per tal d’es-bombar-ho per tot el món, amb l’Esperança —pot-ser infundada, ingenus i beneits com som!— queels esquitxus arribin fins a l’Ajuntament gabellí iaquest prengui unes grans decisions que facin lluiraquesta cova per a gaudi de propis i estranys.

MIQUEL LLULLBibliotecari del Goleajuny 2012

2

PRESENTACIÓ

Dorothy Bate, Capdepera i el Myotragus

Doro

thy

Bate

ala

Cova

dels

Colom

s,da

vant

elFa

ralló

d’Aub

arca

.

La carta venia d’un amable col·leccionistade fòssils, apassionat pels mol·luscs, elReverend Robert Ashington Bullen, unvisitant habitual del Museu. A comença-ments de la primavera de 1909 havia anata les Balears i, a la costa oest de Mallorca,va trobar el que semblava un jacimentd’ossos, i va escriure a na Dorothea perexplicar-li-ho. Allò va ser l’estímul quenecessitava. En poques setmanes va recap-tar els diners i va trobar el company deviatge que necessitava com per calmar elsseus pares i per acabar amb un intermina-ble període de cinc anys d’ençà de la sevadarrera exploració, iniciant el projected’explorar les illes Balears, tantes vegadesajornat. De nou Dorothea investigavanoves terres. Fins al descobriment d’A-shington Bullen, només s’havien descobertles restes d’un mamífer del Pleistocè a lesBalears, el 1855, pel conegut arqueòleg deSardenya, el Comte Alberto Ferrero de laMarmora, que va trobar el que semblava unjaciment d’ossos sota el castell de Bellver,prop de Palma.

A unes vuitanta milles de la costapeninsular, Mallorca era un lloc de descansper a moltes de les famílies més impor-tants espanyoles, que hi arribaven per gau-dir de la seva bellesa i tranquil·litat. Des deles acaballes del s. XIX, la reputació de lesBalears va començar a escampar-se perEuropa gràcies a la feina de l’Arxiduc LluísSalvador, que va venir a viure a Mallorca a

l’edat de dinou anys. Ell va escriure a bas-tament d’arqueologia, cultura i històrianatural de les illes i en va ser una recone-guda autoritat. No obstant això, el 1909només uns pocs visitants venien a admiraraquestes illes verges.

L’escriptora Mary Stuart Boyd, que vapassar sis setmanes a les Balears amb laseva família, va ser advertida per un amicque hi havia estat que “no t’agradaran.Estan fora del context mundial. No hi haturistes. Ni una ànima entén una paraulad’anglès i no hi ha res per fer”. Poc vancanviar fins a la dècada dels 60, quan eldesenvolupament de paquets de vacancesva dur turistes a milions.

El diari d’aquest viatge de na Dorotheava desaparèixer. Actualment no queda capconstància de qui va o van ser els seus com-panys de viatge, ni de cap detall d’aquestaprimera visita, encara que hi ha algunainformació a les seves cartes als diaris deles visites posteriors a les illes i a les sevesanotacions científiques. El dotze d’abril vaescriure al Dr. Smith Woodward des dePalma:1 “He arribat aquí amb certa sorpre-sa, doncs els nostres plans han estat tanincerts. Això sembla un lloc deliciós i emsap greu no poder quedar més de dues otres setmanes, doncs és molt poc tempsper cercar fòssils. Vaig trobar la seva cartai el mapa [de les Illes Balears] esperant-me, moltes gràcies”. De fet, va quedar totun mes explorant una “considerable

3

1 “Palma de Mallorca” a l’original (N. del T.)

Capítol 9

Una agulla en un paller

extensió” de camps de pedres buscant méscriatures, extingides o vives, que erennoves per a la ciència.

La feina de na Dorothea va ser hercúlia,més difícil encara que ho va ser a Xipre oa Creta, de tan poc que es coneixia allà.Les Balears havien format els cims d’unllarg braç de terra que s’estenia des de lapenínsula Ibèrica cap a la Mediterrània.Amb el temps, a mesura que el nivell de lamar creixia, els cims més alts van quedaraïllats formant les illes. Es divideixen endos grups, les Illes Gimnèsies de Mallorca,Menorca i Cabrera, i les Pitiuses d’Eivissai Formentera. A Mallorca na Dorothea vafer front a una illa muntanyosa molt roca-llosa d’unes seixanta per quaranta milles,amb una retallada costa de 350 milles,2innombrables coves i escletxes, i ni unasola referència del tipus de fauna extintaque podria descobrir. Com sabia per expe-riència pròpia de les seves exploracionsanteriors, era essencial disposar d’un guia,i poc després de la seva arribada ja haviafet un contacte molt valuós: un geòleg inaturalista aficionat a qui anomena PadreCaldentey.3 Semblava conèixer tota la gentimportant o interessant de les Balears i lava ajudar a trobar treballadors i guies efi-cients per a les tres visites que va fer.

El que Dorothea va descobrir a Mallor-ca durant les quatre breus setmanes de laseva primera visita és realment remarca-ble. En aquesta illa desconeguda, queencara no s’havia cartografiat de maneraexhaustiva, Dorothea va descobrir, entreles “innombrables coves” -com descriuella- les restes fòssils d’un animal extingitque encara ara és descrit com una de lesespècies més desconegudes que han habi-tat el planeta. El seu descobriment és, finsi tot ara, el focus d’estudi acadèmic (i d’ar-guments) de la mesura d’una petita indús-tria. Les restes eren dins una cova depenya-segats al nord de les coves d’Artà, aun lloc particularment remot i de difícilaccés.4 Coneguda localment com Cova dela Barxa, la seva única entrada era, segonsDorothea va anotar, a través d’una “ober-tura al sostre i una baixada de set o vuitpeus”.5 Estava inundada periòdicament perla mar, però ella va trobar aquí les restesd’un jaciment d’ossos que hauria estat ori-ginalment de sis peus i mig6 d’alçada, peròque havia estat completament desfet per laforça de les onades. D’allò que en queda-va, na Dorothea va excavar uns quantsexemples perfectes d’ossos d’extremitats i“un crani ben conservat d’un exemplarvell, amb la seva mandíbula”. Tenia la

4

2 Al text original posa 3.500 milles quan, segurament, voldria dir 350 milles, uns 563 km. (1 milla terrestre = 1,609 km). (N.del T.)

3 La seva identitat no queda clara. Dorothea l’anomena de manera errònia Padre Caldentey, quan és clar que no era un cler-gue –els esmenta de manera molt clara quan els tracta i, a més, ell estava casat i tenia un fill ja gran anomenat Miguel. Dona-da a les errades freqüents amb els noms propis, el nom d’aquesta persona podria ser Pedro, cosa que podria dur a més confu-sions. Per aquella època hi havia un Pedro Caldentey a Mallorca, un geòleg i espeleòleg que havia descobert les Coves delsHams el 1905, unes altres de les coves dels grans espectacles. Hauria estat bé si els dos haguessin coincidit, però aquest homenomés tenia 26 anys el 1909, no tenia cap fill anomenat Miguel, i la seva família no sap res de na Dorothea.

4 De les seves anotacions es fa evident que Dorothea havia llegit molt al voltant de les grans coves exposades al públic aMallorca, particularment els relats de l’espeleòleg francès E. A. Martel, qui les va explorar al s.XIX, i molt probablement ellales va visitar en aquest viatge. Les més famoses, les Coves d’Artà i les Coves del Drach, a l’est de l’illa, eren reconegudes perles estalactites de formes fantàstiques i pels seus llacs subterranis. Martel va quedar astorat per la seva immensitat, però tambéva notar que a alguns llocs eren tan negres com l’interior d’una xemeneia, cremades i amb xuxa per les torxes dels guies. «Ledésastre», va escriure, «és irreparable». (E. A. Martel, «Les cavernes de Majorque», Spelunca, Bulletin & Mémoires de la Socié-té de Spéléologie, 32 (Febrer 1903).) Cap d’elles tenia jaciments d’ossos. Dorothea havia d’escriure més tard la seva disconfor-mitat amb els comentaris eloqüents dels guies de les coves i com els visitants trivialitzaven respecte de la magnificència natu-ral de les coves. (Bate, «The Caves of Crete», a Aubyn Trevor-Battye, Campanya de Creta (Londres: Witherby & Co., 1913).)

5 Entre 2,1 i 2,4 metres (N. del T.)6 Poc més d’1,8 metres (N. del T.)

semblança d’una cabra, però era diferentde tot el que havia vist abans.

Buscant més lluny cap al nord, va desco-brir coves als grans penya-segats rocallososde cap Ferrutx,7 al punt més a l’est de labadia d’Alcúdia. Eren conegudes comCuevas de los Colombs,8 un grup de covesi esquerdes que s’estenen en una líniaascendent esgraonada al llarg d’unes setan-ta iardes,9 estant la gruta inferior a no mésde quinze peus10 damunt la mar. A lescoves inferiors va trobar un bocí de rocaque prometia molt. Va organitzar eines ihomes per excavar, però igual de sobtada-ment com va arribar a Mallorca, la vanreclamar de casa seva; son pare estavamalalt. El seu diari perdut podria explicar-nos el referent al seu pare i la seva respos-ta a aquest sobtat final de la seva primeraexpedició en cinc anys. L’única cosa que vapoder fer és marcar el lloc a la cova i espe-rar que la salut de son pare –i els assump-tes del seus pares, que va interrompre laseva carrera durant tant de temps– noimpedís el seu retorn.

Na Dorothea va abandonar Mallorcaimmediatament, però mentre ella arribavaa Anglaterra, Henry ja estava fent unabona troballa. El 16 de maig va escriure aSmith Woodward la frustració tan evidentque li suposava haver deixat el seu treballacabat de començar. Es mostra sorpre-nentment reservada quant al crani similaral d’una cabra, sense revelar com era d’es-trany. “Només tinc uns pocs espècimens iem temo que la seva descripció no siguimassa interessant. Hi ha tant per exami-nar a Mallorca que sembla més buscar unaagulla en un paller, com diu la dita”. L’úni-ca capsa de fòssils que va recuperar va serenviada directament al Museu i ella vademanar a Smith Woodward que l’apartés,

“doncs m’agradaria desempaquetar-la jomateixa”. La caixa va ser enviada alMuseu el nou de juny i, cap a mitjans dejuliol, en Henry li havia recollit el sufi-cient com per ser autoritzada a viatjar aLondres.

Del calaix curosament embalat naDorothea va extreure el crani amb les ba-nyes curtes, rectes i esmolades d’aquestanimal semblant a una cabra. No s’haviavist mai res semblant, i ella el va examinaramb en Charles Andrews. El que va trobarmés remarcable foren les dents. En llocdels sis incisius inferiors habituals (dentsfrontals inferiors), característiques delsremugants, n’hi havia només dues, queeren tremendament grans i com les d’unarata, progressivament creixents, com lesdents d’un rosegador, amb arrels vistes.Era l’únic remugant conegut amb nomésdues dents inferiors al davant. En exami-nar la criatura es van fer evidents moltesaltres peculiaritats. La mandíbula era moltgrossa, mentre que la posició de les dentsanteriors suggeria, com va escriure Doro-thea, “que el nas de l’animal devia ser moltcurt”. El crani que va trobar es caracterit-zava per “ser petit” en general, i els ullsestaven en una posició molt avançada.Però el fet de ser petit i prim no noméseren característiques notòries del crani;també “sembla ser propi de tot l’animal”,va escriure, “perquè també és remarcat alsossos de les extremitats”. Era, segons vaconcloure na Dorothea en la seva primeramemòria sobre aquesta criatura, “un ungu-lat que no sembla tenir semblants”.

Va anomenar aquesta barreja d’antílop icabra amb dents de rata Myotragus baleari-cus, Bate. És tan particular que no té ninom propi. Se l’anomena, de forma varia-da, com cabra-rata, cabra de cova, gasela-

5

7 Dorothea l’anomena Cap Farouch; a part d’aquest, tots els noms estan escrits com ho fa ella.8 Escrit així a l’original (N. del T.)9 Uns 64 metres (N. del T.)10 Uns 45 metres (N. del T.)

antílop o, simplement, el més descriptiu,Myotragus, traducció literal del grec delconcepte cabra-ratolí. De la seva figura,estranyament petita i prima, es fa evidentque es va adaptar per escalar roques i pe-nyes escarpades “fins un punt”, va mani-festar el Dr. Andrews, “inigualable per capaltre animal”. Les potes eren molt separa-des i els seu moviment habitual devia sercaminar; és poc probable que tinguéscapacitat per córrer fugint de l’home nique el Myotragus prengués l’home com undepredador. A Mallorca era molt petit; elsespècimens que ella va trobar feien unaalçada d’uns quaranta-cinc centímetres ales espatlles, encara que alguns esqueletsadults trobats anys més tard no fan més devint-i-cinc centímetres.

Com va evolucionar la criatura cap aaquest aspecte tan especialitzat, i quina vaser la causa de la seva extinció, desprésd’uns cinc milions d’anys pasturant pacífi-cament amb aquelles grans dents, era unaperplexitat per a Dorothea i CharlesAndrews, que encara no s’ha resolt ambuna conclusió. Les investigacions contem-porànies suggereixen que, fa uns 5,7milions d’anys, com fan les cabres, va pujarels penya-segats i les muntanyes. Quan lesaigües de la Mediterrània van pujar denivell i aquelles muntanyes, que formarienles Balears, quedaren aïllades, el mateix liva passar a l’animal. Va ser aquest aïlla-ment, per un temps d’uns dos milionsd’anys, que va causar la seva adaptacióespecífica, però les preguntes de na Doro-thea de per què i com va passar això enca-ra estan per respondre.

Abans que na Dorothea pogués comen-çar a gaudir de la celebritat d’aquestaestranya i curiosa criatura, després denomés deu dies de feina al Museu va haverde tornar a casa i quedar-hi. Aquesta vega-da no va ser la malaltia el que va interrom-pre la seva feina; després de sis anys almateix lloc els seus pares es tornaven a

mudar de casa i no ho podien fer senseella. Com passà amb totes les convulsionsprèvies, no queda constància de per quinmotiu van abandonar Dumfriesshire. Noobstant això, van seguir a Escòcia,mudant-se a Gordon-in-Berwickshire, aBassendean House, una mansió del segleXII amb ornaments victorians. AquíHenry Bate va mantenir el lloguer nonomés de la casa sencera, sinó també dedues cases dels guardes, extensions decamps i drets de caça.

La paciència de na Dorothea amb laseva família és extraordinària. Era unadona de trenta anys d’èxits múltiples, ambuna reputació com a científica i explora-dora ben assentada i creixent, i que acaba-va de descobrir un exemplar únic d’unasorprenent criatura extingida, i les direc-trius dels seus pares el 1909 encara li orga-nitzaven la vida. Va poder escriure la sevamemòria preliminar sobre el Myotragus acasa, però va fer poca cosa més. Mentreaixò passava, l’interès pel Myotragus era talque el crani que ella havia trobat a la Covade la Barxa era motiu d’exposició a laRoyal Society.

En començar la primavera de 1910 naDorothea va fer una breu visita a Londres.La gran Exposició anglonipona havia defer-se aquell any des de maig fins a finalsd’octubre a l’estadi White City, a l’oest deLondres, amb la intenció de crear futursintercanvis comercials i amistat entre elsdos països. Les exposicions anirien des desumptuoses sedes i ceràmiques a demos-tracions de lluitadors de sumo, desfiladesnavals i militars, jardins japonesos i unasecció de ciència. S’havia demanat en prés-tec al Museu d’Història Natural algunsfòssils i una col·lecció de minerals. NaDorothea va comentar amb el Dr. SmithWoodward la possibilitat de prestar unareproducció en guix del crani del Myotra-gus i el crani restaurat del petit hipopòtamde Xipre, així com “un parell de peces” de

6

l’elefant pigmeu de Creta o Xipre. No obs-tant això, com va escriure al Dr. SmithWoodward en tornar d’Escòcia, “la qües-tió és: podria fer-se [la reproducció] ambcàrrec al Museu? No estic en disposició degastar en aquesta feina, ja que la “Fundacióper a l’Exploració a Mallorca” està moltnecessitada de tot el suport que jo li puguidonar.

El responsable del Museu va prometreintentar-ho, però un parell de dies méstard na Dorothea va rebre una carta delDr. Francis Bather, assistent del responsa-ble, que la va enfurismar, com es compro-va de la resposta que va escriure a SmithWoodward: “Mentre li escrivia a Vostè herebut una carta del Dr. Bather d’on es con-clou que a ell no li interessa massa tenirnomés reproduccions. –Llavors, com joestic fora, seria millor que Vostè esbrini sia ell li interessen o no”. I seguia, en un tomés corrosiu, “jo no desitjo enviar a expo-sar res que ell no consideri satisfactoritotalment”. Bather, conegut per ser moltperepunyetes, recobrant les formes vaexplicar al Dr. Smith Woodward que a lacarta “li he dit que al públic no li agradenmassa les reproduccions, de manera que siella només pot aportar reproduccions,haurien de ser acolorides, i vaig expressar-li la temença que això seria difícil de tenir-ho fet a temps. No obstant això, aquesta ésuna qüestió que us correspon decidir. Perdescomptat, jo estaré agraït amb tot el queella pugui fer”. L’exhibició completa, visita-da per l’aclaparadora quantitat de 8,5milions de persones en els cinc mesos queva estar oberta, va tenir molt d’èxit, com entingueren, segons va dir Smith Woodwarda na Dorothea, les seves reproduccions.

Potser va ser l’interès en el Myotragusque va dur finalment els pares de naDorothea a apreciar la seva feina. La sevafilla era una de les expositores tant a laRoyal Society com a una exposició inter-nacional visitada per milions de persones;

Henry i Elizabeth potser fins i tot van ferel viatge per visitar la feina feta per naDorothea. Ella va publicar una altramemòria a un diari molt erudit i va serconvidada a un dels grans esdevenimentssocials de l’estiu, la nit de la Royal Society,al mes de juny. Els seus treballs a Xipretambé han estat reconeguts recentmentper la Societat d’Història Natural deXipre, que la va convidar a ser una dels dosúnics membres honorífics. La impaciènciade na Dorothea per tornar a les Illes Ba-lears segurament era la mateixa que alMuseu, ambiciosos de rebre més exem-plars d’aquella única fauna extingida.

Al maig arribà a un acord amb SmithWoodward per a la venda d’algunes de lesseves troballes de l’hipopòtam de Creta,per la suma de 40 lliures (unes 2.200 lliu-res al canvi actual). Eren uns doblersessencials per al seu viatge i volia cobrar-los de cop, queixant-se despietadament,com excusant-se. “Sento tenir tanta pressaal respecte”, va escriure a una de les trescartes que li va escriure al juny; “la raó ésque –si no passa res impensable– esticpensant a tornar durant unes setmanes aMallorca i m’agradaria començar el 3 dejuliol. Creu que ho podríem arreglar?”. Sor-prenentment, va poder, i només tres diesdesprés del que havia planejat, el capvespredel sis de juliol, va partir cap a Mallorca desde l’estació Victòria. Aquesta vegada notenia sentit la voluntat dels seus pares dedur una acompanyant. El diari d’aquestaexpedició encara es conserva, una memòriade la seva empenta, obstinació i perseve-rança, i un testimoni de les tasques que unanaturalista instintiva com na Dorotheaduria a terme a la cerca del coneixement.

El viatge va durar tres incòmodes diesdormint poc. La travessa del vapor des deNewhaven a Dieppe va ser bona, peròqualsevol descans que ella pogués esperardurant el viatge per França va ser inter-romput per tres canvis de tren, un al mig

7

de la nit. Va arribar a Barcelona de matina-da. Com el ferri a Mallorca no sortia fins alcapvespre, va passar el dia al monestirbenedictí de Montserrat, famós per laMoreneta i els penya-segats plens decoves, encara que el cost de la visita va sig-nificar haver de viatjar en el ferri a Mallor-ca en segona classe. “Vaig compartir lacabina amb dos nins, la seva mare d’aspec-te desagradable i el company d’aquesta”,va escriure. “De tan cansada, durant diver-ses hores vaig estar dormint i donant demenjar a dues puces que, més tard, vanpatir la meva venjança”.

Clarejava quan el vapor s’aproximà a l’i-lla, obrint-se els escarpats penya-segats dela costa sud-oest a la gran badia de Palmaamb el massís castell de Bellver, de plantacircular, emergint dels boscos d’un turódamunt el port. Dominant Palma, la majes-tuosa catedral gòtica, la Seu, mostravapàl·lids tons daurats amb les llums prime-renques del matí. Els darrers anys, un fermprograma per edificar havia dut a la demo-lició de les murades antigues de la ciutat,però entre les noves construccions es tro-baven un teatre i un esplèndid hotel, elGran Hotel. Na Dorothea s’hi va estar l’anyanterior i, en tornar, va ser rebuda com unaamiga de tota la vida. “Un dels cambrersd’habitacions em va rebre efusivament”, vaescriure, mentre a l’altra banda de l’escalasocial, el vicecònsol anglès, el senyorBosch, i el seu conegut de l’any anterior,Padre Caldentey, estaven “tots dos encan-tats de tornar a veure’m”. Els mosquitstambé la van turmentar tant que es va lle-var al dia següent amb “la cara inflada i elsulls que no els podia ni obrir”. A Palma laprimera compra per a l’expedició va ser unamosquitera. A l’hora de dinar el Sr. Boschva arribar a l’hotel i la va dur per les escalesi estrets carrers de la ciutat a veure unaexposició de cultura i art mallorquins.

El matí següent na Dorothea va prendreun tren cap a l’est per començar la recerca

de coves. Les ciutats principals estavenconnectades pel tren, però la xarxa decarreteres era pobra. Amb l’excepció dePalma, les poblacions mallorquines es tro-baven separades de la costa unes quantesmilles, unides a petits ports per carreteresque, sovint, eren poc millors que caminsde mules, plenes de bonys i forats. Les per-sistents incursions dels pirates de Barberiahavien fet que la vida a la costa fos compli-cada fins ben entrat el s. XIX. El tren la vadeixar a la ciutat medieval de Felanitx, i vahaver de prosseguir el viatge a Santanyí, lapoblació més al sud de Mallorca, en tarta-na. Va estar esperant-la a un cafè on, ambun pastís i una llimonada, contemplavapassar la gent, com una oreneta des delniu. L’espera, finalment, va durar quatrehores. Com els visitants de l’illa eren unararesa, i particularment a les zones mésremotes, trobar un mitjà de transport eragairebé impossible. El dia següent, a San-tanyí, no hi havia cap carretó disponible iva ser la inesperada arribada en tartanad’un conegut de la seva visita anterior elque va permetre na Dorothea arribar a lamar pel que, lacònicament, descriu comuna “carretera terrible”. El viatge va serinútil. El seu pla era explorar en barca lescoves i penya-segats, però les onades erentan ferotges que un pescador li va dir queseria perillós navegar i impossible desem-barcar. Va ser una mostra dels endarreri-ments i situacions adverses que l’havien deturmentar durant les cinc setmanessegüents.

Amb un pescador i un fuster com aguies va explorar els penya-segats des deterra al sud de l’illa. Sota la intensa calor dejuliol va anar per terres de colors daurats iverds polsosos, fent anotacions de gine-bre, cards, romaní, bandades de caderne-res, merles, i “alguna classe d’àguila”, peròno va trobar ni una cova digna d’explorar.El seu diari fa insistents referències alsretards causats per la manca de transport,

8

a la turmentosa tremolor dels carretonssense molles i a la mar massa perillosa pera les exploracions en barca. Tot semblavaconspirar en contra d’ella i va empitjorarper la ciàtica (arriba a dir que és “molesta”)que patia des que va arribar, però rebutjaque li impedeixi la investigació. Ja haviaperdut cinc anys d’exploracions científi-ques a causa dels seus pares; el dolor de laciàtica la incentivava.

Un pescador li va parlar d’un os a lesroques de vora la mar a prop de la calaFiguereta. Allà va baixar ella, trescant elspenya-segats, per arribar a trobar a la vore-ra de l’aigua l’os d’una extremitat, proba-blement de Myotragus, “i tenien prou raóen dir que era l’únic, no en vaig trobar ras-tres de cap altre al voltant, hauria d’accep-tar-ho... V. es va decebre de no trobar-nemés”. No obstant això, va pensar, devia serla resta d’un jaciment, i això “m’encoratja aseguir cercant prop de la mar”. Avançat eldia les onades es van anar calmant i va tro-bar un pescador que la va dur cap al puntmés al sud de l’illa, al cap de Ses Salines.Vàrem estar dues hores i mitja per arribar-hi. Encara que els penya-segats que vanpassar estaven plens de coves, “no sembla-ven gaire prometedors i, de tota manera”,va escriure, “no tenia gaire més energiaque per observar-los amb els binocles, perla qual cosa, amb el fort sol caient damuntmeu i amb l’olor de peix, em vaig marejar iem sentia ben poca cosa!”.

Va tornar a Santanyí en tartana a la fres-ca del capvespre, anotant al seu diari per-dius, graules, l’ús d’algues com fertilit-zants, i el seu conductor, un “molt agrada-ble ‘cochero’,11 en Miquel, i el seu fillpetit”. Al matí ella va fer les maletes i vacontractar en Miquel amb el seu fill perconduir-la a Porto Petro, cap al nord, unapetita vila de pescadors de cases emblan-quinades, a unes dues hores de camí.

“M’hauria agradat quedar aquí”, va escriu-re, “doncs sempre corre brisa marina i emdesagrada estar a les grans poblacions”. EnMiquel va preguntar per restes d’ossos,sense resultat. Llavors na Dorothea vaanar caminant per damunt els penya-segats acompanyada d’un pescador fins aalgunes coves de la badia. Era una camina-da molt salvatge, “però bona per grimparhavent-hi molts punts on agafar-se,” peròtampoc van trobar cap mostra de jaci-ments d’ossos ni el pescador tenia conei-xement de cap.

En Miquel i el seu fill la van dur mésenllà de Porto Colom, el port de Felanitx,on ella “es va acomiadar afectuosament!”d’ells, amb l’obsequi d’una antiga monedade plata de Santanyí per part del nin. Elmatí següent estava tan cansada que ambprou feines va poder aixecar-se del llit. Enel seu diari admet sentir-se “cansada comuna bèstia” de trescar i grimpar sota lacalor sufocant, incloent un estrany to pes-simista a la seva escriptura. Havia estatinvestigant coves per un temps inferior auna setmana, però cada hora li havia sem-blat un gran esforç. Va anar a passejar, pre-guntant en el seu dubtós mallorquí a totpescador que va trobar les seves ja repeti-des preguntes sobre ossos a les roques.Mentre caminava, amb el Myotragus i lesseves extraordinàries dents de rataballant-li pel cap, examinava la vegetació,els matolls, cards, romaní, ginebre, algunspins, i va seguir pessimista. “No puc veureres a la vegetació”, va escriure, “que puguitenir res a veure amb les dents de la mevabèstia.” Uns anys més tard, treballant en elMyotragus amb en Charles Andrews, vanobservar que les dents s’havien adaptat pertractar amb vegetació dura i resistent, pos-siblement “líquens, tiges dures i fibrosesde plantes com el bru, o, potser, escorçaresistent com la fusta”. El que no varen

9

11 En castellà a l’original (N. del T.)

poder establir era per què escassejava tantel menjar, arribant només a suggerir queles condicions eren tan àrides que la vege-tació era molt baixa. És un problema enca-ra no resolt.12 Descobriments paleontolò-gics recents han mostrat que les dents derata del Myotragus van evolucionar fa uns2,3 milions d’anys, a continuació d’un perí-ode quan el clima canvià de càlid i humit alrelativament més fresc i sec clima Medi-terrani, amb el conseqüent canvi a la vege-tació, de plantes sots-tropicals de fullesfresques cap a espècies més llenyoses iresistents a condicions severes. La hipòte-si actual és que aquests canvis de clima i devegetació i l’evolució de les dents del Myo-tragus guarden relació de causa i efecte,però encara s’ha de provar. Al voltant decent anys després que na Dorothea formu-lés aquestes qüestions, encara s’han deresoldre.

Va tornar a la fonda13 profundamentdecebuda. Havia preguntat a molts pesca-dors i pagesos sobre ossos petrificats isempre va obtenir la mateixa respostanegativa de tots. Explorant algunes covesal voltant de la badia va trobar el quehavien estat jaciments amb tota evidència,“però una altra vegada amb tan poquesrestes... a un només va veure algunes petxi-nes, i a l’altra el suficient per poder assegu-rar que era un jaciment i res més”. Resguanyaria, va pensar, quedant a aquestapart de l’illa, doncs “seria feina d’anys exa-minar tota la costa i totes les coves”.

El 17 de juliol, un matí calorós i sufo-cant, va partir en diligència, la diligènciapública, cap a Capdepera. Era la poblaciómés propera a la Cova de la Barxa, la covaon va descobrir el Myotragus. Allí va tro-bar-se amb Padre Caldentey, que va aju-dar-la l’any anterior, i el seu fill, Miquel.Mentre dinaven els va explicar els seusplans i ells van proporcionar-li un treballa-dor amb una mula i un carretó, un homeanomenat Gabriel.

La matinada del dia següent, encarasentint-se terroríficament cansada, naDorothea va partir amb en Gabriel cap a“la meva antiga Cova de la Barxa”. Tot isentir-se tan malament que gairebé nipodia menjar va començar a excavar on vatrobar el crani l’any anterior, “però sensemillorar”. En trobar alguns espècimens ala part posterior de la cova a un forat dedifícil accés li va semblar pràcticamentimpossible extreure’ls, i estava massa dèbilper insistir-hi. Allò era molt més que defa-lliment. Al dia següent no podia caminar.“Suposo que és malària,” va escriure al seudiari, “així que em medicaré i no prendréres més en tot el dia que llet bullida iaigua.” Aquesta podria ser perfectament lacausa del to abatut de les notes del seu diari.Sense poder dormir i amb dolor a tot el cos“només es movia d’una banda a l’altra.” Vademanar pel doctor, “que va posar tota laseva atenció per examinar-me i va trobarque estava coberta d’una brillant erupciód’escarlatina! Diu que és escarlatina!”.

10

12 Al nord de la Serra de Tramuntana, la cadena de muntanyes desenvolupada al llarg de la franja oest de Mallorca, excava-cions a la Cova Estreta durant la dècada de 1990 van revelar copròlits (excrements fossilitzats) de Myotragus. Per això ha estatpossible identificar partícules de pol·len de les plantes que menjava el Myotragus en aquesta àrea i, sorprenentment, la plantapredominant va ser boix, Buxus balearica, una planta de fulles resistents com el cuir amb la tija dura i fibrosa molt tòxica itambé al·lucinògena. Durant una època va ser abundosa a Mallorca, però avui dia escasseja. Les conseqüències per a un remu-gant actual en menjar espècies similars de boix van des de la gastroenteritis al vertigen, les convulsions i la mort, depenent dela quantitat ingerida. Han sorgit tota mena de preguntes arran d’aquest descobriment. Per exemple: no se sap si els Myotragusmenjaven boix a altres àrees de la illa, si era una part habitual de la seva dieta, o si el menjava per evitar la fam, si aquesta dietava ser la causa de l’extinció de l’animal o si es va adaptar a la toxicitat de la planta (els paleontòlegs que van descobrir els coprò-lits van notar, per la seva forma, que “no semblen pertànyer a animals malalts”), o si la neteja de boix per part dels primerscolonitzadors va contribuir a l’extinció de l’animal. (Josep Antoni Alcover, Ramon Pérez-Obiol, Errikarta- Imanol Yll i PereBover, “La dieta del Myotragus balearicus Bate 1909 (Artiodactyla caprinae), un bòvid extint de les Illes Balears: evidències a par-tir de copròlits”, BJLS, 66:1 (Gener 1999), 57–54.)

13 Original (N. del T.)

Durant tres dies, “amb diferents graus demalestar” i amb una febrada rabiosa vaquedar al llit. Una de les cambreres de lafonda, Margarida, li va fer d’infermera,mentre algunes monges hi anaven a ajudarde nit. Cap al vint-i-cinc de juliol li vanpermetre estar asseguda a una cadira unaestona, “però sentint-se després mortal-ment cansada”. Una cosa concreta lainquietava i es reflecteix en una estranyanota personal: “Encara tenia prou bé elmeu cabell, malgrat estar sense arreglardurant tot el temps que vaig romandre alllit movent-me d’una banda a l’altra men-tre tenia febre. En millorar, posava el capdamunt la falda de la monja i ella i na Mar-garida el pentinaven amb alcohol (de con-traban!). Va ser així durant dos dies!”. Aldia següent va tenir forces només percaminar pel corredor cap a l’habitació delcostat per veure en Miquel Caldentey, quela va visitar aquell capvespre. Cap al vint-i-set de juliol l’erupció pràcticament haviadesaparegut i va poder vestir-se i baixar.Fins i tot va provar d’anar al convent a latarda, cosa que la va fatigar. “No obstantaixò,” va escriure, desitjant claramentmillorar, “em sento més forta cada dia.”

Ignorant les admonicions del doctor vapersuadir en Miquel Caldentey perquè laportés en el seu carretó tirat per unasomera a Cala Rajada, a la costa, per feruna ullada a les coves. Van caminar perboscos de pins cap al far, però es trobavamassa dèbil per res més i estaven de nou ala fonda a mig matí. Feia exactament vuitdies des que s’havia posat malalta. Al diasegüent, refusant el descans, va llogar uncarro i, també acompanyada per enMiquel, van anar al sud cap a Son Servera.Allà va fer les seves indagacions habitualssobre ossos petrificats, rebent les respos-tes negatives esperades. Va enviar uns nois

a una cova propera, “però només van dur-li objectes actuals”. Com se suposava queel mestre de l’escola devia saber algunacosa de fòssils, el va visitar a casa seva, tro-bant només que el mestre no hi era i queels pocs fòssils que va poder veure eren demar i invertebrats. Amb en Miquel vanarribar fins a un petit port, però els pesca-dors locals no en sabien res, a part de l’osfossilitzat que ja havia vist. No nomésencara es trobava dèbil, es començava a feruna lleu idea de com de dificultosa seria laseva feina a Mallorca.

Amb una força de voluntat extraordinà-ria es va organitzar per anar-se’n a lesCoves dels Coloms, al Cap Ferrutx, a l’ex-trem est de la badia d’Alcúdia, on ja haviafet una breu visita l’any anterior. Simple-ment, va ignorar la recepta del doctord’una convalescència més llarga. Per sispessetes al dia va contractar un treballa-dor, un altre Gabriel, amb una mula i uncarretó que descriu com una travessa defusta amb costats i una estora d’herba,“tractant de substituir els amortidors perun seient basculant”. Va ser un viatge detres hores i mitja fins a Cap Ferrutx, ladarrera possessió a la península on haviende quedar-se.14 No era gaire lluny del cap,“però a l’altra banda de les coves que, ima-ginava, costaria bastant d’arribar-hi”.Exhausta pel viatge, va necessitar descan-sar només arribar-hi, “però no va poderdormir, ventant les nombroses mosquesque la importunaven.”

Començava a clarejar quan na Doro-thea, en Gabriel i el guia d’un ase, anome-nat Guiem,15 partiren cap a les coves, naDorothea muntant l’ase, “ja que no vullcaminar massa tan aviat”. La península eramuntanyosa, sense cartografiar i deshabi-tada. Només havien fet al voltant d’unahora de camí quan en Gabriel va dir que

11

14 L’anomena Betlem, però podia ser part de l’Ermita de Betlem, o Bethlehem, una ermita fundada el 1800 que, se suposa,va rebre el nom a causa que els primers habitants van haver de dormir al pessebre la primera nit d’estar-hi.

15 Escrit Guiem a l’original (N. del T.)

l’ase no podia seguir, la qual cosa no li vadeixar cap altra alternativa que seguir apeu. Ni els guies sabien a quines covesvolia anar, ni na Dorothea sabia gaire bécap on eren. “Terrible molèstia que noestiguin cartografiades”, va escriure eufe-místicament, “o hauria superat moltsinconvenients.” Els va dur sis hores decaminar damunt aspres turons de rocasota una calor que augmentava abans noarribaren a les coves. “No són al C[ap]Faruch mateix”, va escriure consternada,“sinó més cap a Capdepera”. Li va consu-mir totes les forces baixar grimpant elspenya-segats cap a la cova que li haviasemblat tan prometedora un any enrere.Els primers indicis no podien ser pitjors.“Em vaig sentir morta i terriblement dece-buda,” va escriure, “en excavar a un llocque vaig marcar l’any passat i no trobarres.” Això ho sap qualsevol paleontòleg, elsentiment de trobar una paret infranque-jable. L’experiència dictamina que el mate-rial és allà, però no el trobes. Just quansemblava que abandonar era la milloropció, d’alguna manera na Dortothea vaser empesa a seguir endavant, a fer aquellesforç extra fins a descobrir les troballesesperades. A una petita esquerda de malaccés, que ella anomena “butxaca”, va des-enterrar uns pocs espècimens de Myotra-gus. Llavors, apartant la terra curosament,entre les restes de Myotragus va trobar “unos d’aspecte molt singular (per a mi) ambunes dents diminutes i una segona fileraamb aspecte de sortir. Maleïda sigui lameva ignorància! No hi pot haver res inte-ressant que em sorprengui!”. Sempre li pas-sava pel cap la possibilitat de trobar altresespècies, possiblement tan exclusives comel Myotragus, que podien haver habitat l’illadurant el Pleistocè. “No puc evitar que lesmeves esperances augmentin,” va afegir,“encara que sigui temporalment!”.

La cova va ser difícil d’excavar. Estavajust damunt el nivell del mar i el jaciment

al terra, segons va observar, havia estatdestruït per les onades colpejant amb granviolència, durant l’hivern o bé amb alguntemporal. Els fòssils que quedaven estavenprincipalment a forats o esquerdes prote-gides dels rompents, el que significavaestar als llocs menys accessibles de la cova.Amb un altre llarg viatge pel davant teniapoc temps abans no hagués de començarla grimpada per tornar. Malgrat tot, erafosc quan va arribar a la casa, deixant anarel seu vell esperit en remarcar “una bona illarga jornada considerant que no he sortitdel llit en una setmana!”. Encara interessa-da per les poques restes que hi semblavahaver a la cova, intuïa “cap altre jaciment”,va escriure aquella nit, “i sembla molt pro-bable que no en trobi més”.

La mar finalment va ser considerada eldia següent, prou encalmada per arribar ales coves en barca. Va observar els penya-segats per trobar noves grutes mentre hipassava, “però no en vaig trobar cap mésd’interessant, vaig anar a una però la martambé hi entrava!”. El recorregut va durarunes dues hores. Va arribar més fresca, notan exhausta com per sis hores de camí, icap a les deu va començar la feina, amb elseu humor habitual recuperat. Va trobardiminutes restes que la feien sospitar ori-ginàries de maxil·lar de ratolí, una possi-blement de musaranya, una petita dent dela qual no va saber identificar l’origen, iuna peça de mandíbula “que crec d’unacabra vulgar... Això no són els companysde joc del Myotragus que estic buscant!”.Amb tot el dia per treballar, encara va tro-bar alguns fragments d’ossos i dents deMyotragus, “suficient”, va escriure, en un tomés animat que el dels dies anteriors desque va arribar, “per mantenir la meva espe-rança ben alta”.

El temps es mantenia adient i el dia 4d’agost cinc persones van partir cap a lescoves: na Dorothea, en Gabriel, en Guiem,un pescador que va ajudar a excavar i un

12

altre que era el propietari de l’embarcació.Va ser, va escriure encoratjada, “el millordia que he tingut”. Les troballes vanincloure diversos parells de banyes deMyotragus i un bloc de bretxa16 “que vaigcreure podia ser el morro d’un jove Myo-tragus!”. El dinar va ser una festa de peixetfresc acabat de pescar cuinat pels pesca-dors. Van encendre un foc amb bastonetsde fusta dins la cova i, quan estaven cre-mats, van posar els peixos tallats a les bra-ses; llavors, un cop cuinats, posaren cadapeix damunt una llesca de pa de polzada imitja,17 on primer havien escampat oli idesprés havien fregat una tomàtiga!”.

Amb només la interrupció d’un dia detempesta, el temps va aguantar i els homesvan treballar fins i tot en diumenge, exca-vant cada vegada més fons a la cova. En ferdos forats a la zona més profunda de lacova en Gabriel va trobar bones restes deterra i ossos, i un forat que conduïa a unadiminuta cova de dues iardes18 de llarg,acabada en un vèrtex. Va engrandir el forati va poder “arrossegar-se dins”, va escriurena Dorothea, “ i va treballar la terra tova ihumida, com argila, mentre restava allàestirat llarg com era”. Un dels pescadors,mentre, treballava a un altre forat. NaDorothea, que a aquestes alçades ja duiapols i fang pertot, va esclatar a riure enveure els dos homes que semblaven, vaescriure, “dos conills gegants fent el cau!”.Podia ser desendreçat i brut, però el dia vaser excepcional. El forat on excavava enGabriel estava ple fins a dalt d’ossos fossi-litzats, la majoria de Myotragus. El segonforat tenia similar contingut, encara que

els d’ocells i de ratolins abundaven més.Entre aquest material hi havia diversoscranis de Myotragus “més o menys” perfec-tes. Va ser el millor botí. Ella va excavar ala cova inferior i va trobar un forat ambmés espècimens però, com va admetreaquella mateixa nit, “els primers ossos quevaig trobar eren escassos i dispersos, demanera que si hagués tingut coneixementd’altres jaciments probablement no hauriavingut aquí, donades les dificultats perarribar-hi”. Com ja li va passar a Imboähry,a Xipre, amb el jaciment de l’elefant, elsllocs que semblaven menys probables erenels que donaven resultats més importants.

El dia següent, abans que sortís el sol vapartir amb en Gabriel per explorar el nordde l’illa. Era un llarg camí, a estones a lacarretera principal, però també per caminstan dolents que patia que els fòssils no estrenquessin. Als boscos de pins que sepa-ren del mar les aigües pantanoses de s’Al-bufera va observar un gran nombre d’o-cells incloent-hi puputs ratllats, tórtores icapsigranys.19 Ja era el capvespre quan vaarribar a una fonda al Port d’Alcúdia pergargotejar al seu diari “Oh, quin purgatoritotes aquestes hores en aquest carro sensemolles, la cama em fa mal per la ciàtica,em costarà horrors caminar ni que siguiper fer una volta.”

En Gabriel va tornar a Capdepera i naDorothea va anar a la cerca de coves enbarca amb el patró20 de la fonda, i un pes-cador. Durant tres dies, quan el vent i lapluja torrencial ho permetien, va cercarcoves al voltant de la banda nord de labadia d’Alcúdia i més enllà del Cap de

13

16 Rudita formada per un aglomerat de cairells o elements angulosos, de diàmetre inferior a 2 mm, i que constitueixen mésdel 50 % de la massa rocosa, presa en un ciment que pot ésser de natura molt diversa i de matriu més o menys grollera. Homclassifica les bretxes en monogèniques o poligèniques, segons llur origen: bretxes sedimentàries, tectòniques, volcàniques, etc.Diccionari de Geologia, Institut d’Estudis Catalans. (http://cit.iec.cat/dgeol/default.asp?opcio=11&cerca=bretxa) (N. del T.)

17 Uns 3,75 cm (N. del T.)18 1,8 metres (N. del T.)19 Ben coneguts per la seva natura salvatge, aquests aiguamolls estan actualment protegits i són una reserva natural i un refu-

gi d’ocells.20 “Padrone” a l’original. (N. del T.)

Menorca. Va trobar algunes restes alspenya-segats a la badia d’Alcúdia, a unacova coneguda com la Cova del Contra-ban,21 on va arribar després d’una grimpa-da d’uns 25 peus22 (sense afegir la ciàtica).Només tenia un metre d’alt i s’hi va passarprop de quatre hores ajupida, trobantalguns ossos i dents, incloent-ne alguns deMyotragus, però cap de les altres coves queva explorar van mostrar res. Passat el Capde Menorca van arribar a una àrea crivella-da de coves i forats. També aquestes esta-ven buides, una en concret per enuig del“padrone”. Havia estat, li va explicar, “unbon amagatall per al contraban... però algúva passar la informació als carrabiners23 ivan perdre molt de tabac”. El contraban aBalears s’havia convertit en alguna menad’art; els milers de cales i penya-segats icosta deshabitada feia impossible el com-pliment de la llei. Com va observar el viat-ger Frederick Chamberlain “cada propieta-ri d’un bot de rems, o d’un llaüt de pesca, ode qualsevol cosa amb un motor o una vela,estava ficat a la indústria [del contraban]...Tota l’administració local s’hi estava rela-cionant. Els soldats havien nascut a les illes,i a cap d’ells li mancava un parent traficant.Cada oficial protegia els seus amics, finsque els oficials d’alta graduació havien d’ar-ribar de la península, o d’altra manera no sen’hauria tret cap profit, de la feina feta.”

Sense més informació de possibles jaci-ments, na Dorothea va empaquetar elsseus fòssils i va viatjar cap al sud, forçada aaguantar damunt un carro sense amorti-ment, doncs “no sabia com hauria pogutmantenir els ossos sencers a un tren”. Bus-cava “fòssils negres”, fòssils trobats alcarbó, i va fer camí cap a Lloseta, al peu de

la Serra de Tramuntana, on hi havia minesde lignit. Cada canvi era un exercici fútil iesgotador. Ja va començar malament endescobrir que a Lloseta no hi havia capfonda i que l’únic cafè existent no teniahabitacions. “No sé què he de fer”, vaescriure, “quan un home d’aspecte horro-rós se’m va apropar per dir-me que elltenia una habitació, si la volia veure. Cami-nant al final del poble vàrem entrar a uncafè paupèrrim, però era l’única opció quetenia i vaig decidir quedar-hi”. L’habitacióal cafè era una extensió enorme plena debestioles amb un matalàs a terra saturat depuces. Va fer moltes preguntes sobre fòs-sils negres i fins i tot va recórrer a la tàcti-ca d’usar el pregoner local, però “no varebre cap informació satisfactòria”.

Al matí, ressuscitada per un cafè ambllet, va partir amb el seu amfitrió, “l’homed’aspecte horrorós... damunt un carroencara més terrible i un cavall antedilu-vià”, cap a les mines de lignit prop delpoble. Aquí va trobar l’idioma tan incom-prensible que va contractar un home queparlava francès (idioma que havia aprèscom a venedor de fruita a França24), per-què l’acompanyés. De les sis mines que vavisitar al llarg del dia, s’havien trobat ossosa tres, però ja no hi eren, mentre que a laquarta, una nova mina prop de Selva, alnord de Lloseta, li van dir que havien tro-bat una mandíbula i algunes dents, “i altrespeces que ja havien destruït”. Quedavennomés uns pocs fragments, que li varendonar. Aquella nit va escriure al seu diari“Torno cansada i decebuda del meu desas-trós desig d’èxit.”

Al matí es va llevar encara “sense sentir-se particularment orgullosa”, i va esperar

14

21 “Cueva del Contrabanda” a l’original. (N. del T.)22 Uns 7,5 metres (N. del T.)23 “Carabineros” a l’original. (N. del T.)24 Podria ser en Melcior Jaume, que havia tingut una botiga a França i va tornar a Lloseta. Seria l’antic propietari de Filicu-

mis, una possessió actualment convertida en turisme rural a la carretera dels Tossals Verds, km 1’75, Lloseta. Allà hi ha unapintura que mostra la botiga. (N. del T.)

al migdia si li havien dut fòssils. En no pre-sentar-se ningú va fer les maletes i va par-tir cap a Palma “en un horripilant carretómassa petit per dur totes les seves perti-nences –amb la ciàtica, com de costum– i,per un camí més aviat ple de pols i ambmolta calor, va arribar al Gran Hotel cap ales 5.30. He acabat el viatge”. En aquellmoment només podia pensar en l’esgota-ment i l’horror dels darrers dies, no en elscalaixos d’interessants fòssils que haviatrobat. Al matí va començar a preparar l’e-quipatge i va anar a comprar records, comels porta-monedes fets amb cadena deplata típics de l’illa, per a la seva mare i naLeila.

Dues nits abans de deixar Palma el se-nyor Bosch, el vicecònsol, que l’haviarebut tan cordialment en el seu retorn a l’i-lla, va anar a veure-la a l’hotel. El diari quena Dorothea havia fet amb tanta cura eraun diari de feina; hauria pogut inclouredetalls de la seva malaltia i semblants, per-què afectaven la seva feina. L’única notad’aquesta mena a tots els papers la va gar-gotejar el setze d’agost: “odio els vells quetracten de fer-me l’amor, i ell no ho hauriade fer a causa de la seva posició oficial.”Ho va fer llavors, a les darreres dates, gar-gotejat però fàcil de llegir. En Bosch podiahaver-li fet proposicions amatòries i haver

estat secament rebutjat, però només entraen el camp de les conjectures com es vacomportar ella davant d’altres homes quehaurien intentat –o, potser, aconseguit–fer-li l’amor. La realitat de les relacionsque va tenir amb en Jack Wodenhouse i enRichard Seager, per exemple, en absènciade qualsevol evidència personal, no sesabran mai. Quant al matrimoni, –entreles necessitats dels seus pares i les expec-tatives d’un marit, en qualsevol format– elmés probable és que hauria acabat la sevacarrera. Es difícil imaginar-se com va arris-car tot allò que li havia costat tant aconse-guir. Aquella petita anotació del setze d’a-gost de 1910 és una de les rares vegades quela Dorothea dona es deixa veure breumentsota la màscara de Miss Bate la paleontòlo-ga i, fins i tot llavors, només deixa entre-veure preguntes; no dóna cap resposta.

El divuit d’agost abandonà Palma envapor cap a Barcelona, una “nit de bonicalluna”, després d’una visita de cinc inten-ses setmanes. La seva salut s’havia recupe-rat, a part de la ciàtica, i havia trobatalguns espècimens esplèndids en circums-tàncies molt difícils. Tot, no obstant això,provenia de Mallorca. Encara quedavenper explorar les dues altres illes principalsde l’arxipèlag, Menorca i l’escassamenthabitada i més primitiva Eivissa.

15

Dorothea Bate, ja de gran, i el seu Myotragus.

Fonda de damunt CAN PATILLA, a la Creu, al centre de Capdepera, on s’hi vaallotjar l’espeleòloga britànica Dorothy Bate, protagonista d’aquestes pàgines.[Jeroni Jeroniet, Miquel Papa i Antoni Solleric]