Puigpunyent a l’època musulmana (902-1229)

L'empremta de la dominació musulmana al territori que avui ocupa Puigpunyent (incloent-hi la vall de Superna i tota l’àrea de Galilea) l'hem de basar fonamentalment en la toponímia i en el gran llegat hidràulic i paisatgístic.

Segons la distribució de parentiu o clànica duta a terme a la Mazurca musulmana, tot aquest territori es corresponia al juz d'Al-Alwaz, la tribu de la qual era la Gumara. Gràcies a la primera font abans esmentada, avui dia sabem que la major part de les modernes possessions del terme foren alqueries (unitat d'explotació agrària d'extensió mitjana de 80 ha) que, després de la conquesta de 1229 passaren a mans catalanes.

D'aquesta manera, al municipi hi tenim exemples prou significatius com Albuzani -escrit també Alcabussa, Albussani- (actualment Son Cortei), Biniorrac o Binorac (Son Nadal de Superna), Arratxa (es Ratxo), Tabúger (Son Roca), Benijafar (Son Balaguer del Racó, etc,), així com d'altres no identificats: Alcaneys, Beniacaf, etc.

Pel que fa a l'empremta física, podem quasi assegurar que xarxes hidràuliques majors (síquies, molins i safarejos), és a dir, les que van paral·leles al dos grans torrents del municipi (sa Riera i el torrent de Son Noguera, dit també torrent de Superna) tenen un origen en aquesta època. Els recents estudis monogràfics fets Puigpunyent han conclòs que bona part del tram hidràulic que es troba dins els límits històrics de la possessió de Son Nét (síquia major, síquies menors, almenys un dels molins, el trams de s’Hort d’Avall i el tramat des Ratxo) són d’aquesta època. El mateix passa amb el sistema de Superna, el qual captava l’aigua a partir de rescloses i fonts de mina per moure els molins i irrigar les planes fèrtils de l’alqueria Biniarxac (avui Son Vic de Superna).

Fora d’aquests tramats majors queden importants mostres dels primitius qanats musulmans, com són la font d'Hortalutx, la font de sa Coma, font des Molí Paperer, el pou de Conques, la font des Ratxo, etc., que irrigaven un territori basat en petites hortes i en terrasses de cultiu (ma’jil>).

Època medieval (1229-1600)

El 1229 entra a Mallorca el rei Jaume I, però no fou fins a 1231 quan la totalitat de Tramuntana fou totalment conquerida. En el Repartiment de Mallorca (1232) es va concedir a Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, la porció de terres que corresponia als termes actuals d'Andratx, Calvià, Estellencs, Marratxí i Puigpunyent, el Pla de Sant Jordi i la parròquia de Santa Creu de Palma. La primera passa just després de la conquesta, fou la de crear la parròquia de Puuigpunyent, la qual en 1236 ‘això és, en la llista de parròquies organitzades pel paborde de Tarragona’pren nom de Santa Maria de Puigpunyent ja hi és a la llista de les parròquies

organitzada pel paborde de Tarragona. L'església de Santa Maria, no fou acabada fins al segle XIV. Per aquest motiu, en 1285 es reuní la gent de la parròquia de Santa Maria de Puigpunyent a l'església de Sant Joan de Calvià per elegir els síndics procuradors que havien d'anar a retre jurament de fidelitat al nou rei Alfons, d'entre els quals foren nomenats Bernat Batle, Guillem Batle, Guillem Brunet, Guillem Eimeric, Bernat Ferrer i Pere de Torres.

Com que aquestes terres es trobaven alhora sota jurisdicció episcopal i reial, això originà conflictes i tensions entre ambdues cúries, fet que fou l’origen de la signatura el 1323 de la concòrdia o contracte dit el Pariatge. Amb això, quedaven a parts iguals com a senyors del territori de la Baronia del Pariatge en l'administració de la jurisdicció política i judicial.

Entre aquests dos segles, les guerres entre les dinasties dels reis de Mallorca i els de Catalunya-Aragó no afectaren els puigpunyentins ja que no hi varen prendre part. Demogràficament, durant la primera meitat del segle XIV es produeix una forta minva poblacional, la qual passà de 72 focs (360 habitants) a 29 (145 habitants). Passada la primera meitat del segle, la recessió continua, ja que el 1364 es comptabilitzen uns 110 habitants. Un dels motius d’aquesta reducció fou l'arribada de la implacable pesta negra en 1348. Més endavant, i amb motiu de les guerres contra Castella es va fer un allistament general de tots els homes en edat de manejar les armes, dels quals n'hi havia de Puigpunyent un total de 37.

A finals del segle XIV, Puigpunyent estava entre les viles menys poblades de Mallorca.

Pel setembre de 1396 neix el poble de Galilea arran de la cessió de 100 quarterades per part de Ramon Ribes i Pere Basset, propietaris de les alqueries Son Cortei i Son Martí per tal de crear petits establiments al lloc conegut actualment com sa Moleta. S'hi establiren pobladors oriünds d'Andratx, Calvià i del mateix Puigpunyent.

Les primeres tafones documentades a Puigpunyent són la de l’alqueria de Pere Castany (Son Cotoner d’Amunt), el 1343, i la del rector, que apareix el 1402 relacionada amb els delmes eclesiàstics.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana, especialment al segle XV, encara reduí la producció de blat, i sovint els jurats locals hagueren d’importar blat de fora del municipi, amb els conseqüents endeutaments. Més concretament, els decennis de 1440 i 1450, es produïren molts de traspassos de propietats, en una tendència que suposà una concentració de possessions en mans dels ciutadans i la pèrdua de la categoria de propietaris per part d’habitants del municipi.

L'inici del segle XV ve marcat pel terrible esdeveniment del desbordament de sa Riera el 1403, el qual provoca la mort de cinc mil persones i l'enderrocament d'edificis i de part de la murada de Ciutat. Vint-i-cinc anys després al poble hi havia 25 esclaus, tres dels quals pertanyien a Jaume Batle, Joan Nadal i al rector.

El 1450 té origen la Revolta Forana, la qual afectà Puigpunyent, tot i que no d'una manera greu. Les dificultats sorgides entre la noblesa feudal en temps d'Alfons el Magnànim, instal·lada a Ciutat, i les comunitats pageses, agreujades sobretot per la forta pressió fiscal, foren els detonants de l'alçament. Les conseqüències directes de tot això fou el saqueig de l'alqueria de Berenguer Talens, la de Joan sa Fortesa i la de Lluís Lladó, al qual li foren preses 850 bísties de llana i pràcticament totes les eines i estris de la possessió, tot això a càrrec d'habitadors de Banyalbufar, Esporles, Superna i del mateix Puigpunyent. Una de les conseqüències de la derrota pagesa va ser la presa de possessió de les terres que aquests conraven, fet pel qual neix el concepte de possessió. Un cas paradigmàtic d'aquesta situació fou l'adquisició el 1474 per part de la família noble Vic de la finca Son Palmer, a Superna, la qual passà a anomenar-se Son Vic de Superna. També tenim notícia d'altres conseqüències d’aquest fet, com és la subhasta de la possessió Son Roig.

Per altra banda, el 1460 l'església de Santa Maria de Puigpunyent es trobava en mal estat, ja

que el rector, Bernat Coll, exposà que la rectoria amenaçava ruïna i que quan plovia s'amarava.

Quinze anys abans, els nobles Berenguer de Tagamanent i Ramon sa Fortesa, els quals tenien possessions a Puigpunyent, paguen una creu d'argent per a l'església.

L’1 d’octubre de 1520 hi hagué una forta brega en terrenys de la Granada, un dels rafals que formaven l’extens latifundi de Son Nét, abans el Palmer, producte de la rivalitat entre els bàndols dels Vich i dels Alemany, veïns d’Andratx.

Entre el 1521 i el 1523 tenen lloc les Germanies, protagonitzades pels menestrals i pagesos en contra de l'oligarquia ciutadana. Donada la llunyania de Puigpunyent respecte de les forces principals i de les rutes de moviment, sembla que els incidents hi foren menors. De tota manera, sabem de la participació d'alguns dels seus habitants, com és el cas del capitost Miquel Fluxà, el qual fou condemnat a mort, o bé de la participació de Miquel Ferrà a qui li foren confiscats els béns com a represàlia als avalots.

Durant tot el segle XVI les incursions dels pirates eren un fet freqüent, i que en aquest indret de Tramuntana afectaven sobretot la costa Estellenquina. El 1560, el lloctinent general Guillem Rocafull, visità el terme per tal d'inspeccionar les fortificacions arran de les notícies sobre un possible atac barbaresc. En el recompte fet el 1585 Puigpunyent, juntament amb Estellencs, comptava amb 146 homes d'armes, que es distribuïen en 62 arcabussers, 49 ballesters, 27 llancers i 8 cavallers. A més d'aquests perills -i en moltes ocasions associats als contactes amb gent d'ultramar-, la centúria dugué importants malalties com un altre revifament de la pesta bubònica el 1504, encara que sembla que no afectà d'una manera important els habitants de la contrada. Per aquest motiu, a partir del 1512 es va prohibir el desembarcament en qualsevol punt de la costa per tal evitar el morbo.

Quant a la demografia, a la primera meitat del segle XVI es va produir un augment poblacional que passà del 48 focs (240 h) el 1510, a 66 (330 h) el 1534 fins a 98 (490 h) el 1552.

Per altra banda, a partir d'aquest punt s'inicia un descens que s'atura el 1566 amb 59 focs (295 h).

És aquí quan ressorgeix un nou increment que assoleix les 550 h el 1573. Per altra banda, es calcula que cap a 1568 la collita a Puigpunyent era de 2.600 quarterades d'ordi, 800 de civada i 4.000 de blat.

Durant aquest segle, Puigpunyent consolidà l'estructura basada en la propietat de grans terratinents ciutadans, conseqüència del fracàs pagès en la revolta esdevinguda el segle anterior, i que perdurarà fins a l'època Contemporània. Així, pel cadastre o estimació del 1578 sabem que la de Nicolau Cotoner tenia Son Cotoner; Blai Roca i Antoni Roca, Son Roca; mossèn Guerau Pont, Son Pont; Arnau Burguet, Son Burguet, Felip des Puig, Son Puig; Pere Onofre Cotoner, Son Cotoner d'Avall; mossèn Pere Nét -Son Nét i agregats (la més gran del terme); Francesc Serralta, Son Serralta; Gaspar Fortesa, 32.000 lliures; mn. Guillem Noguera, Son Noguera de Superna; Bartomeu Balaguer, Son Balaguer; Jaume Balaguer, sa Campaneta; Berenguer Nadal, - Son Nadal de Superna; Francesc Vic, Son Vic de Superna; Pere Cortei, Son Cortei; Pere Palmer, Conques; Sebastià Ferretjans, Son Ferretjans. Les petites possessions apujaven a un total de 13, el que sumat als grans latifundis apujava a 28.

A la segona meitat del segle XVI els principals conreus de Puigpunyent continuaven essent les oliveres, els garrovers, els cereals i la vinya. Segons l’estim general de 1578, els béns immobles pujaven a 259.642 lliures, mentre que els mobles arribaven a 9.868 lliures, de tal manera que en la llista de riquesa de municipis de la part Forana ocupava en 19è lloc.

Les grans propietats ocupaven el 53,8% de la superfície del terme i les petites en representaven el 46,2%. Els ciutadans hi posseïen un 75,94% del valor dels béns immobles, percentatge que

ens informa de la gran pressió senyorial que patia Puigpunyent. Aixímateix, hi havia vuit propietaris [del terme] que tenien pertinences valorades en més de 5.000 lliures (...)

En l’estadística de grans i de llegums de 1591, es documenta que les reserves alimentàries del terme eren de 494 quintars de garroves, 321 de forment, 98 d’ordi, 63 de mestalls, 24 de xeixa, 11 de llegums i 10 de farina.

Joan Baptista Binimelis, a la seva Història de Mallorca, de 1595, esmenta la producció agrícola de Puigpunyent: ‘de blat 5.500 quarteres; ordi 1.000 quarteres, i altres tantes de civada; d’oli és abundant i de totes fruites, i on es donen els millors albercocs i melicotons de tota l’Illa...

Pel que fa al bestiar, el cens ramader de 1593 era compost per 4.330 caps d’oví, 370 de caprí, 360 vaques, 260 porcs, 230 ases, 100 mules i setze cavalls.

Època moderna i contemporània

El segle XVII es caracteritzà per la forta penúria i l’escassetat de recursos,generals a tota Mallorca. Així i tot, el 1617 la parròquia de Puigpunyent produí 3.000 quarteres de blat, 300 d’ordi i 400 de civada. Els anys 1629 i 1639 produí respectivament 3.473 i 5.300 de blat, 790 i 750 d’ordi i 880 i 900 de civada. La pesta de 1652 sembla que no provocà cap mort, i es documenten les mesures de control preses per la universitat local.

Al llarg de tot aquest segle, les precàries condicions de vida provocaren una conflictivitat social més acusada, fet que també es traslladà a la noblesa, i que es veié reflectit en nombrosos bandejaments. Així, durant els enfrontaments entre Canamunt i Canavall el produí la mort de Margalida Despuig al camí de Puigpunyent. Tot i això, l’estructura de Puigpunyent ja es trobava plenament consolidada als voltants dels grans latifundis.

— La primera passa cap a la consolidació moderna. La fundació de la Casa Consistorial.

Des de la fundació de Puigpunyent després de la conquesta Catalana fins a finals del segle XVII els jurats de la vila es reunien a la mateixa església parroquial.

Aquesta situació en la època moderna ja no era sostenible, per la qual cosa els mateixos puigpunyentins negociaren amb el propietari de les terres que envoltaven el temple, la família Nét —propietaris del més extens latifundi del terme— per tal que n’establís una porció amb la finalitat d’aixecar-hi la casa consitorial.

Després de negociacions el 3 d’agost 1697 Pere Jeroni Nét, propietari del latifundi més poderós del municipi, estableix un quartó de terra per a la construcció de la casa de la vila1. Es tracta, sens dubte, d’una de les dates més importants dins la història de Puigpunyent:

“vendo vobis honor Petro Georgio Balaguer Bajulo, anno currenti praedicta parrochia, Bartolomeo Marteorell, Joanni Font, Petro Palmer Tem, et Arnaldo Palmer, loci de Estellenchs, jurstis praedicta parrochia (...) quoddam trastum terra inter nos firmatum et signatum (...) qua terra quanvis vobis vendo francham ab omni prestatione census. Affrontatur ex una parte cum quodam clauso terra rectoris, ex alia parte cum pariete domorum, et horti dicta possessionis, et pro reliquis duabus partibus cum terrus remanentibus eiudem possessionis; et propreliquia duabus partibus cum terris remanentibus eiusdem possessionis, et eman vobis vendo ad effetum supra dictum, y per parcte, no porà el qui habitara dita casa per vosaltres fabricadora vendre cosa alguna, ço és taverna, nec alias,ni jugar, sed tantum poterir vendere triticum propuniversitate dicta parrochia, et no poteri nisi unus extans cum eius familia habitare dicta domos quis eris uti custos dicta domus”

A l’interior, a més de les dependències administratives, hi havia una cambra destinada als visitants oficials i una petita presó. 1 ARM Prot. P 73 F 407-498 i AMP Fons Cotoner 1, 4

Amb l’establiment de la casa de la Vila es produïren subestabliments de cases al seu voltant recolzats pel mateix rector de l’església, Pere Joan Llinàs, qui aleshores també era l’apoderat del senyor de Son Nét. Entre aquesta data i 1748 s’edificaren quatre cases més, dues de les quals eren sa Taverna i Can Felet, i una tercera fou una carnisseria. Aquesta pèrdua de territori i domini directe de les terres no agradà a les generacions futures de l’heretat fins al punt de combatre-la engèricament.

1748: neix el barri de la Vila. Puigpunyent creix

El 17 de febrer de 1748, uns anys més tard de l’aixecament de la casa

Consitorial, els jurats de la vila de Puigpunyent, aprofitant la influència del procurador dels Nét, Pere Joan Llinàs, qui aleshores també era el rector de Puigpunyent, impulsaren una política d’establiment de terres al voltant de l’església parroquial i l’Ajuntament. El moment era molt propici per aconseguir el desitjat establiment: per un costat, l’avançada edat del propietari de les terres, Pere Nét, qui a més patia alguna malatia important; y en segon lloc, la possibilitat d’una influència decisiva per part del seu procurador si finalment l’establiment originava problemes amb la propietat.

Els primers moviments es feren amb celeritat. Enviaren una carta al prevere Jeroni Alemany i Moragues, jutge de la Cúria del Pariatge, exposant la seva voluntad d’establir un trast de terra de prop d’un quartó a diferents persones que desitjaven edificar cases, i especialment a Antoni Corró, amb qui tenien aparaulat l’establiment d’una porció de dita terra, la qual comprenia nou vares i mitja de llarg per sis vares i sis palms d’amplària, a raó de 2 lliures i 10 sous. Per aquest motiu, els jurats sol·licitaren al jutge que fes l’aliniació corresponent i que se signassin els establiments. El dia 27 d’abril de 1748, el jutge contestà favorablement: “Aprobamos,ratificamos y confirmamos la citada resolución de otros regidores y les concedemos facultad y en su nombre al Dr. Sebastián Frau, apoderado, de hacer los establecimientos convenientes de la expresada tierra así a favor del expresado Antoni Corró, como de las demás personas que se encontraren en el poder de firmar”2.

Entre aquesta data i 1751, Antoni Corró establí un altre bocí de terra per a la construcció d’una casa a favor de Pere Joan Martorell “Fonya”.

A partir d’aquí, el desenvolupament del barri de la Vila fou lent però ja imparable.

* * *

2 Amb posterioritat, sabem que Ferran Cachon Manrique de Lara, hereu de la casa Nét, interposa plet perquè no està d’acord amb aquest establiment, ja que històricament el terreny on s’ubica l’església i la rectoria eren de Son Nét.

“Digo que poseyendo, a mi parte el predio Son Nét en la villa de Puigpuñent advirtió que la Yglesia, casas de la villa y demás abitación de la rectoria y su huerta que se han construido estan todas dentro del referido predio y desea saber el origen de vervse allí edificado pudo adquiriri que sobre algún pleito (...)”. AMP Fons Cotoner 14, 327

El 1685, en l’estimació general feta arreu de Mallorca, s’esmenten les valoracions de les possessions de la parròquia. Aleshores, les més importants eren Son Nét, Son Fortesa, Son Puig, Son Pont, Son Cotoner d’Avall, Son Burguet, Son Cotoner d’Amunt, Conques, Son Serralta, Son Roca (10.000 £), Son Noguera de la Casa Vella, Son Vic de Superna, Son Roca, Son Balaguer, Son Cortei, Son Noguera de la Casa Nova, sa Campaneta. La resta de propietats, considerades ja minifundis, sumaven un total de 57 i la valoració total d’elles apujava a 6.642 lliures.

Durant la guerra de Successió, es dugueren a terme mostres d’armes, i l’any 1713 hi havia allistats 130 peons i sis cavalls. Durant el s XVIII, Puigpunyent degué patir l’estancament de la producció de cereals que es produí al conjunt de Mallorca.

Foren freqüents els anys de fam i la Universitat hagué d’importar blat de fora Mallorca – el blat de la mar- per satisfer les necessitats de la població. En aquesta centúria, hi hagué grans canvis de propietat i s’hi produí un increment notable del cultiu d’oliveres de major qualitat. També es conreava la vinya, els cereals, el lli i les hortalisses.

El 1721 el batle de l’Ajuntament era Jaume Palmer, primer autoritat designada després del Decret de Nova Planta, el qual canvià el sistema de competències municipals. El 1770 el capità de la vila era Josep Despuig.

-1784-1804. La tercera i darrera passa per a la formació del poble modern.

L’establiment de Son Bru.

Son Bru era una possessió depenent de l’altre gran latifundi del terme: Son Fortesa. Es trobava al nord del barri de la Vila, sobre un turó. Els contractes d’establiment varen firmar-se en diferents anys entre el 1784 i el 1807. La superficie total parcel·lada fou de 10 quarterades i 269 destres; es tracta d’allò que actualment es correspon amb el següent recorregut urbà: començant de les Barreres, fins arribar al pou de Son Bru, carrer de s’Estanc, comellar dels Romaguers, el Trast, una part des Serral, fins arribar al carrer Major, i pel mateix carrer fins a les Barreres. Ja s’ha dit que no es tracta d’una superfície excessivament gran, però sí important si es té en compte que el desenvolupament de Puigpunyent era molt difícil, perquè el predomini de les grans explotacions agràries era absolut. Es tractava d’una zona estratègicament important, on confluïen el camí que arribava a Esporles travessant Superna, i el camí Vell d’Estellencs, que des de Son Bru, s’endinsava a Son Fortesa i per Son Fortuny arribava al lloc costaner d’Estellencs que pertanyia a Puigpunyent en aquells moments.

* * *

El cens de Floridablanca (1786-87) ens informa de l’estructura socioeconòmica del municipi: 308 jornalers, 120 criats [missatges?], 62 llauradors [bàsicament petits propietaris que durant les tasques agrícoles més importants anaven a jornal, i també algun propietari mitjà], 14 artesans i un fabricant (no hi apareixen els grans propietaris perquè eren de fora terme).

L’il·lustrat mallorquí Jeroni de Berard, l'any 1789 descriu així el poble: «En una llanura que forma cerca del monte de Galatzó que tiene a su poniente està situada su iglesia parroquial sin más arrimo que la rectoría o casa del cura párroco al lado del N. y otra casa detrás. Todas las demás no forman plano alguno ni se ven dos de ellas juntas. Todas esparcidas entre amenísima arboleda y agua». Jeroni de Berard també remarca una de les bases de la configuració urbana de Puigpunyent, els establits de Son Bru.

L'any 1810 es consagrà l’església de Galilea, que aconseguí la categoria de vicaria in capite, dependent de la parròquia de Puigpunyent. El 1818 al municipi hi havia 157 edificis habitables i es computaven un total de 410 quarterades de secà, 75 d’horta, 3.941 d’olivar, 18 vinya i 4.541 de bosc, pinar i improductiu. Així mateix, durant els primers vint anys de segle el municipi produïa una mitjana 2.732 trullades anuals d’oli.

El sistema feudal del Pariatge es mantingué fins a l’any 1811, quan les Corts de Cadis aboliren els senyorius. El 1812, l’Ajuntament s’organitzà segons el sistema constitucional i es jurà la Constitució de Cadis, que fou abolida el 1814. L’Apeo de Garay de 1818, el terme es repartia entre superfície forestal (50,54%), olivar (43,86%), sementers de conreu (4,56%), horts (0,83%) i vinya (0,20%).

- La segregació d’Estellecs: una qüestió de justícia històrica

Aquests anys constitucionals, Estellencs constituí el primer consistori independent, però el 1814 els absolutistes aboliren el nou municipi, que es tornà a recuperar durant el Trienni Liberal (1820-23). Novament abolit, Estellencs aconseguí la segregació definitiva el 1836. Les tensions entre liberals i absolutistes arribaren a Puigpunyent i el 1835, el rector de la parròquia fou sospitós d’afavorir la causa carlina.

- De 1831 a 1845: el segon impuls al desenvolupament del barri de la vila

En 1831, Antoni Rullan rector de la parròquia de Puigpunyent, tenia dos bocins de terra la qual tenian en aquesta època dos bocins de terra propers a la rectoria. El 5 de setembre d’aquest any, una d’aquestes peces de terra s’establí en règim d’enfiteusi a Antoni Martorell, natural de Puigpunyent, amb la finalitat “de aumentar la vecindad y tener más guardada la casa rectoria que está aislada y por lo mismo espuesta a ser robada como se verifició en meses pasados en términos que los agresores creyeron haver acabado con la vida del otorgante”.

Amb el pas dels anys Antoni Martorell anà subparcel·lant el seu territori. Un d’aquests trossos fou de Vicenç Martorell, qui el 4 d’octubre de 1840, en féu donació als seus fills, Antoni i Gaspar, en forma de dos bocins de terra contígües a la Rectoria (que anteriorment havien estat de Son Nét).

El 15 de maig de 1845 Vicenç Martorell, casat amb Margalida Vidal, prenen finalment possessió de la peça de terra pertanyent a Son Nét segons l’acta d’establiment signada quinze anys abans.

El barri de la Vila comptemporani com es veu ja era un fet.

*

El 1839 s’inicien al municipi importants reformes en les vies de comunicació,entre les que destaquen les del camí de Palma i l’obertura i condicionament del camí de Superna pel Grau. Aquestes obres es tornaren a repetir vint anys més tard.

La demografia de finals de segle XVIII i principis del XIX marca un fort creixement, concretament de 1.549 h el 1784 a 1.913 h el 1840. Les dades de les dècades següents registren un descens, clarament atribuïble a la segregació del terme municipal d’Estellencs. Així les coses, cap a 1860, Puigpunyent tenia 1.550 h, xifra que augmentà fins als 1.639 habitants l’any 1887, quantitat que es mantingué més o menys estancada fins a l’inici del s XX. A finals de la centúria, l’arxiduc Lluís Salvador digué sobre la vila: “Puigpunyent amb 745 veïns i 376 cases, majoritàriament de dos pisos, resta rodejada de florits jardins. Enmig d’un petit grup de cases hi ha l’església (…). A causa de la proximitat de les muntanyes, els hiverns són bastant freds a Puigpunyent; malgrat això, l’estada hi és molt plàcida i agradable”.

La pressió demogràfica de mitjans segle XIX i els canvis en l’estructurasocioeconòmica permeteren algunes parcel·lacions de les grans propietats.

Documentam l’inici de l’establiment de Son Nét l’any 1863, amb 27 parcel·les, lamajoria de menys de 5 ha. A partir de 1869, una part de Son Fortesa s’establí en 27 parcel·les, totes de menys de 5 ha.

A partir de 1875, amb la restauració borbònica s’implantarà l’alternança entre els partits dinàstics, els liberals i els conservadors, i el caciquisme com a mitjà de fer política. De fet, a Puigpunyent l’aristocràcia terratinent representada, entre d’altres, pels senyors de Son Nét i de Son Fortesa controlaran la política municipal al menys fins a la dècada de 1920. El 1891, es produïren les primeres eleccions generals amb sufragi universal masculí; a Puigpunyent guanyaren els liberals conservadors Josep Cotoner i Lluís San Simón, amb 213 vots.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) va ser nomenat batle Joan Ripoll Morell, seguit d’Antoni Crespí Homar. Amb l’arribada de la segona República, fou elegit batle Joan Poc. A les eleccions generals de juny de 1931, la coalició republicanosacialista obtengué el 54’36% dels sufragis. El 1931 es fundà la Federació Obrera de Puigpunyent, que el 1934 tenia 14 socis. Posteriorment foren batless Antoni Palmer i Gabriel Martorell i finalment Sebastià Carbonell. Durant la Segona República es dugueren a terme les dues grans parcel·lacions que han consolidat la fisonomia actual del municipi: la de Son Nét i la de Conques. Durant aquesta etapa, hi destacà la dotació del municipi d’electricitat, l’obertura de carrers i l’impuls de l’escolaritat.

L’abril de 1936, es constituí la Falange local, dirigida per Joan Suau Ramon.

Amb l’inici de la Guerra Civil, una comissió gestora presidida per Martí Veny Morey es féu càrrec de l’Ajuntament; però, pocs dies després fou nomenat batle Miquel Florit Jaume –de sa Teulera-. La repressió començà quan els falangistes detingueren indiscriminadament més de trenta puigpunyentins i els tancaren a la seva seu. a Galilea la repressió fou més forta, ja que foren assassinats dos galileus i altres dos resultaren ferits quan eren traslladats en camió pel camí des Capdellà. Amb el desembarcament de Bayo, s’intensificaren les detencions, i una trentena d’homes foren conduïts a la presó de Can Mir (Palma). Dos puigpunynetins foren assassinats, encara que un d’ells vivia a Andratx.

Amb el franquisme (1939-1975) va desaparèixer qualsevol signe de dinamismo associatiu no oficial. Fins a la dècada dels seixanta, el poble continuà immers dins una economia de subsistència a partir de la terra i ramaderia. Les activitats industrials més destacables foren l’obertura de l’empresa d’autocars d’Antoni Carbonell Betti el 1945, que entre d’altres feia el trajecte Palma-Puigpunyent, l’obertura de les retents mines de Son Serralta el 1955, el propietari de les quals era Jaume Fiol Oliver, i la posada en funcionament el 1956 de l’empresa de peces de terrissa Tejar Mallorca, a Son Nét.

Fins a la metiat del segle XX hi estigueren obertes les dues teuleres.

Amb la restauració de la democràcia i les primeres eleccions generals (1977),els partits de centre-dreta obtingueren una majoria absoluta (69’38%) sobre l’esquerra.

A les primeres eleccions locals (1979) l’Agrupació Independent de Puigpunyent –AIPfou la candidatura més votada de les dues presentades, i va ser elegit batle el seu cap de llista, Antoni Colom. Fou reelegit el 1983, amb una clara majoria absoluta del 76’74%. En les eleccions del 1987 va guanyar novament la candidatura d’AIP, encapçalada per Antoni Joan Arbona Pujadas (54’88%). En els comicis del 1991 es presentaren tres candidatures, i fou reelegit el candidat d’AIP, Antoni J. Arbona, amb el 46’94%, reelecció que es repetí el 1995. En les eleccions de 1999 es va signar un pacte entre el PSOE i el PP i en fou batle Josep Muncunill, del PSOE. Les dues darreres legislatures n’ha estat Joan Ferrà i Martorell, també del PSOE.

Bibliografia puigpunyentina

BARCELÓ I BARCELÓ, Pere (2004). Encerts i desencerts d’un poble de Tramuntana.

Puigpunyent, poble i parròquia. Model Gràfic.

CASTELLS, Margalida; HERNÁNDEZ, Just; VALERO, Gaspar i VIBOT, Tomàs (2001): Catàleg de béns patrimonials de Puigpunyent. Inèdit

CASTELLS, Margalida; GRIMALT, Miquel; HERNÁNDEZ, Just; VALERO, Gaspar i VIBOT, Tomàs (2001): Puigpunyent. Palma. Grup Serra: Col·lecció Guies dels pobles de Mallorca.

Ensenyat Pujol, Juan Baptista (1919): Historia de la Baronía de los Señores Obispos de

Barcelona en Mallorca. Palma. Escuela-Tipográfica Provincial

FURIÓ, I.; VILLALONGA, J. (2004). Toponímia de tres possessions agràries de Puigpunyent (Son Fortesa, Son Bru y Son Puig).Treball inèdit pel CIM.

Gran Enciclopèdia de Mallorca (1989-1998). Palma. Promomallorca

MARTORELL, Onofre (1988): Bon dia, Puigpunyent, poble estimat. Barcelona.

MARTORELL, Onofre (1998). Bon dia Galatzó, puig estimat. Palma.

MOREI BALAGUER, Jordi (1960): Sermó predicat per Mn. Jordi Morei Balaguer a l’església de la Immaculada Concepció de Galilea dia 9 de setembre de 1955, festa de l’Obra. Puigpunyent. Vicaria de Galilea.

PONT, C.; FONT, M. (1990): Recull de narrativa popular (Puigpunyent-Galilea). Puigpunyent: Ajuntament

PUJOL , Jaume (2000): Galilea, memòria d’un poble.

ROSSELLÓ BORDOY, G. (1957): Los núcleos talaióticos de Puigpunyent a: BSAL, XXXI. Palma.

Societat Arqueològica Lul·liana

ROSSELLÓ, R.; SEGURA, J. (1996): Història de Puigpunyent. Segles XIII-XVI. Palma. L. Muntaner

VIBOT, T (2003): La II República a Puigpunyent. Ajuntament de Puigpunyent.

VIBOT, T.; HERNANDEZ, J. (2002). Superna. Una vall a través de la història i els seus noms,Palma.

VIBOT, T.; HERNANDEZ, J. (2004). Son Nét. Història, senyoriu i territori d’un latifundi de Tramuntana, Palma.

[*Nota: no s’hi inclouen tots els articles publicats a les Jornades d’Estudis Locals de Puigpunyent. Si voleu consultar-ne els títols, ho podeu fer a l’apartat corresponent del web]