Guerrers de Riace

Títol: Guerrers de Riace.Autor: desconegut.Cronologia: 460 a. C. / 430

a. C.Tipologia: escultura

exempta.Materials: bronze a la cera

perduda.Mides: 2,05 m (alt). Estil: grec clàssic.Tema: guerrers.Localització: Museo

Nazionale di Reggio di Calabria (Itàlia).

Fitxa tècnica

Obres de la mateixa època

Posidó del cap Artemision (segle V a.

C.)

Auriga de Delfos (segle V a. C.)

Context

S’han elaborat nombroses teories sobre l’autoria d’aquestes dues escultures. Una d’elles ha suggerit la possibilitat que alguna de les peces sigui d’Alcàmenes, un deixeble de Policlet i de Fídies. Tanmateix, una altra hipòtesi més recent apunta el nom del gran bronzer, natural de l’illa de Samos, Pitàgores de Reggio, anomenat així per la seva llarga permanència en aquesta ciutat de la Magna Grècia.

Els tractadistes antics atribueixen a Pitàgores de Reggio la invenció de la composició de l’anomenada figura en “X” (tisores o xiasmos). Diuen també que va ser el primer el primer a representar fidelment en les seves escultures les venes i els tendons dels models.

Descripció formal

Cadascuna d’aquestes escultures representa un home nu en tensió i en posició frontal. Una vegada acabada la fosa en bronze, s’hi van afegir alguns petits detalls realistes fets amb uns altres materials, com les pestanyes de coure, les dents de plata o els ulls de vori, un dels quals –del guerrer B- ja faltava quan es van descobrir. La llança o l’espasa i l’escut que completaven les figures tampoc no es van descobrir. Malgrat la frontalitat dels cossos, l’artista aconsegueix trencar el hieratisme propi de l’escultura del període arcaic amb un lleuger contrapposto, el contrast produït entre una part tensa i una altra de distesa, que s’aconsegueix amb una lleu elevació d’un dels malucs i la flexió consegüent de la cama contraria. Això suggereix un dinamisme interessant, que es veu potenciat en el guerrer A per la inclinació del cap en la direcció oposada a la cama flexionada.

El treball dels cabells encara conserva una certa esquematització geomètrica, però per la manera com cauen, l’escultor hi ha aconseguit més naturalitat. El modelatge dels cossos de totes dues escultures mostra un alt grau de coneixement de l’anatomia humana, i representa amb un gran realisme els músculs (esquena, braços i tors), els tendons (mans) i fins i tot les venes (braços i mans).

Temàtica

Les dues escultures van ser trobades el 1972 a 7 m de profunditat entre les restes d’un naufragi, a prop del poble de Riace, situat a 4 km del mar Jònic, al nord-oest de la província de Reggio di Calabria. Aquesta localització es relaciona amb l'enfonsament d’un vaixell el destí del qual devia ser la Magna Grècia, és a dir, les colònies del sud d’Itàlia. Això n’ha dificultat la interpretació, però recentment s’ha identificat cada escultura amb un dels guerrers de nom Àiax que van participar en la guerra de Troia segons la narració que Homer en va fer a la Illada.

L’estàtua A, sense casc, ha estat considerada la imatge d’Àiax Oileu, soldat que va ser castigat per Atena pels seus continus actes de crueltat. L’estàtua B, amb casc, pot representar Àiax Telamó, gran guerrer aqueu que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia i que, després de la mort d’aquest i que les armes del seu amic i heroi fossin lliurades a Ulisses, va embogir i es va suïcidar.

Altres versions apunten que representen els guerrers Tideu i Amfiarau, relacionats amb la guerra de Tebes. També han estat identificats amb Càstor i Pòl.lux, fills de Zeus.

Models i influències

Els Guerrers de Riace encara apunten algunes de les característiques pròpies de l’època arcaica: la frontalitat, la rigidesa i l’ús de la geometria en certes parts del cos. No obstant això, la seva voluntat dinàmica i el gust per un naturalisme més gran, que es palesa en l’atenció realista dedicada als detalls anatòmics de les figures, suggereixen el pas cap a l’antropocentrisme que va dominar l’època clàssica i que cerca la bellesa ideal i l’equilibri del cos humà masculí.

La importància d’aquestes dues escultures va molt més enllà del seu valor intrínsec, perquè són un dels pocs originals de l’escultura grega en bronze conservats i, per tant, són peces e gran valor per a l’estudi de la tècnica del bronze a la cera perduda en l’escultura grega.