Bon  dia.  

Sóc   Josep   Múria   (el   “Cossé”,   ”Ulleretes”   o   “Carioco”   de   quan   érem   xiquets),   fill   del  Joaquin  de  la  Creu  del  Coll    i  de  la  Carmeta  de  Tabola  i  de  Talura.  

Falta  molt  poc  per  al  27  de  setembre   i   la  sensació  d’impotència  de  vore  que  no  puc  fer  pràcticament   res  pel  meu  poble  des  d’aquí  baix,  a  250  kms.,  m’impulsa  a  engolir-­‐me   la  vergonya  i  a  atrevir-­‐me  a  dirigir-­‐vos  estes  paraules  a  tots  vatros,  godallencs.  

I  us  dic  que  puc  fer  molt  poc    perquè  les  circumstàncies  de  la  vida  m’han  portat  a  viure  quasi  sempre  lluny  de  Godall:  

-­‐ Des   dels   10   als   16   anys,   a   Tamarit   de   Llitera,   com   a   conseqüència   d’una  desafortunada  situació  econòmica  de  mon  pare.  

-­‐ Dels   17   als   19,   a   Alzira,   l’únic   lloc   on   jo   podia   continuar   els   estudis,   segons   els  capricis  administratius  del  Régimen  de  Su  Excelencia.  

-­‐ Dels  20  als  25,    a  Madrid,    on  –també-­‐  només    podia  cursar  la  carrera  de  Ciències  Econòmiques  (la  Universitat  de  Barcelona  m’estava  vedada).  

-­‐ Un  any  de  mili  a  Saragossa  –sempre   recordaré  el  meu  “juramento  a   la  bandera”  què,   de  miracle,   no   em  va   fer   acabar   a  Maó…-­‐.   I,   després,   amb   la   campanya  de  presentació  de  l’Enciclopèdia  Catalana,  vaig  estar  viatjant    per  pobles  i  ciutats  dels  Països  Catalans,  des  d’Elx  fins  a  Tremp,  amb  un  600  que  treia  fum  per  les  pujades  del  Pallars,  però  també  per  les  baixades  entre  Banyeres  i  Alcoi  amb  la  Guardia  Civil  al  darrera…  

-­‐ I   uns   anys   més   tard,   ja   definitivament   embolicat   en   treballs   més   professionals:  primer,   com   a   fundador   i   co-­‐director   d’un   Institut   d’Estudis   de  Mercat   i   Opinió,  pioner   a   València.   Després,   com   a   director   comercial   d’un   Centre   de   Càlcul   a  

Gandia  amb  clients  per  tota  Europa.  I  ja  l’any  1984,  i  fins  ara,    fundador  i    director  d’una   empresa  dedicada   a   la   creació   i   comercialització   de  programari     estadístic  per   a   enquestes   amb   oficines   a   València,   Estocolm,   Lisboa,   Mèxic,   Bogotà,   São  Paulo,   i   Santiago   de   Xile;   compaginant   amb   activitats   no   regulars   de   professor  d’Estadística  i  Investigació  en  diverses  universitats  i  escoles  de  negocis.  

Perdoneu-­‐me   per   haver-­‐vos     castigat   amb   la   immodèstia   d’aquesta   aproximació   de  biografia.   Però   ho   he   fet   per   tal   d’intentar   justificar   les  meues     absències   de  Godall.   I,  principalment,   per   explicar,   en   part,   per     quins   motius   sóc   un   més   dels   milions  d’independentistes   que   el   27   de   setembre   votarem   per   la   llibertat   i   el   progrés   de  Catalunya.   Ja   heu   vist   que   he   corregut  molt,   he   conegut   bastant   a   fons  molts   països   i  molta   gent   (sempre   orgullosos   de   sa   terra),   he   viscut   cinc   anys   a  Madrid   (on  me   n’he  sentit   de   molt   grosses)…   I   tot   això   (encisat   per   la   lectura   iniciàtica   de   “Nosaltres   els  Valencians”  del  meu  mestre  i  amic  Joan  Fuster),  tot  això,  dic,  m’ha  fet  vore  ben  clar  que  l’única  via  per  sobreviure  com  a  catalans  és  deixar  de  ser  colònia  dissimulada  d’una  nació  més  gran  i  potent  que  la  nostra.  

No   sóc  militant  de   cap  partit.   És  per  això  que  em  prenc   la   llibertat  de  dirigir-­‐me  a   tots  vatros,  ciutadans  de  Godall,  per  parlar-­‐vos  de  cinc  o  sis  embusteries    que  “ells”  ens  volen  fer  creure  com  si  fóssem  uns  ximplets:  

1.-­‐  No   és   veritat   que   estem   cridats   a   votar   a   unes   eleccions   autonòmiques   normals   i  corrents   per   decidir   quin   o   quins   partits   ens   han   de   representar   a   Barcelona.     Així,  “eleccions  autonòmiques”,  és  la  forma  jurídica  que  li  hem  hagut  de  donar  perquè  l’Estat  español  no  ens  ha  deixat  convocar  un  referèndum  com  cal.    Pel  que  es  veu,  els  catalans  encara  no  estem  prou  civilitzats  per  a  poder  decidir  i  expressar  el  nostre  futur  (cosa  que  sí  que  poden  fer  escocesos  i  quebequesos…).  “¡Es  que  esos  catalanes  tienen  cada  cosa!  ¿No  ven  que  algo  así  la  tendríamos  que  votar  todos  los  españoles?;  pero  ¿qué  se  han  creído?”  

2.-­‐   Tampoc   no   és   veritat   que   som  una   “región   de   España”   i,   per   tant,   pretenem  una  operació   antinatural:   “desmembrarla”.     Aquest   argument   no   és   nou:   com   a   bons  colonialistes  sempre  ho  han  dit  a  tots  els  “seus”  països  dominats.  A  Mèxic  li  deien  Nueva  España;  i,  si  voleu  mirar  més  a  prop,  als  de  la  meua  edat,  a  l’institut  ens  alliçonaven  dient-­‐nos  que  “Marruecos  es  una  provincia  española”.  És  la  vella  tàctica  dels  imperis:  fer  creure  als   colonitzats   que   “tú   eres   de   los   nuestros”;   i,   mentrestant,   jo   t’aniré   buidant   les  butxaques…  

3.-­‐   I  parlant  de  buidar  butxaques…  Sabeu   la  barbaritat  de  diners  que  cada  any  se’n  van  dels   Països   Catalans   i   no   tornen?   Concretament   de   Catalunya   el   2014,   15.000   milions  d’euros,    és  a  dir,  2.251  euros  de  mitjana  per  persona   i  any!.  Ben  a  propet  d’aquí,  a   les  

Cases  d’Alcanar  hi  tenim  un  dels  millors  economistes  que  he  conegut:  li  diuen  Germà  Bel,  és   professor   de   la   Universitat   de   Barcelona   i     ha   publicat   estudis   molt   rigorosos   amb  números  contrastats  i  verificats  sobre  l’escandalós  espoli  fiscal  a  què  estem  sotmesos  els  catalans    i    la  gran  presa  de  pèl  de  l’assignació  estatal  de  recursos  a  les    infraestructures.  Per  tant,  tampoc  no  és  veritat  que  la  independència  comportarà  un  desastre  econòmic  a  Catalunya  (baixada  de  pensions,  més  impostos,  pitjor  sanitat  i  educació  publiques,  etc.).  Ans  tot  al  contrari:  tindrem  més  diners  i  els  administrarem  i  controlarem  millor.  

4.-­‐   “Això   s’acabarà   a   garrotades”:   també   és   fals.   És   cert   que   a   Espanya   sempre   li   ha  costat  obrir  la  mà  i  totes  les  independències  de  les  “seues”  colònies  s’han  aconseguit  amb  una   guerra  o   guerreta  pel  mig:  mireu  els   estats   actuals   d’Amèrica,   des   de  Mèxic   fins   a  Xile,   i  Filipines.  Segur  que  els  nostres  iaios  encara  recordaven  la  guerra  de  Cuba  o  la  del  Marroc   (alguns   la  van  patir).  Però  no  ha  estat   sempre   igual  a   tots  els  països:  Noruega   i  Suècia  al  segle  passat  es  van  separar  a  les  bones;  l’actual  República  Txeca  i  Eslovàquia  fa  quatre  dies  que  ho  van  fer,  diuen  que  brindant  amb  xampany;  i  Escòcia  no  tardarà  molt  a  tindre   la   independència   sense   intercanviar-­‐se   ni   una   bastonada   amb   els   anglesos…      Estem  al  segle  XXI  i  a  Europa  i  això  és  molt  important.  Sí  que  és  veritat  que  els  espanyols  s’hi  oposaran  amb  tots  els  mitjans,  excepte  la  violència  militar.  De  guerra  n’hi  haurà  però  serà   guerra   bruta;   de   fet,   les   forces   vives   espanyoles,   els   rajoys,   el   felipegonzález,   els  jorgefernández   i   tants   d’altres,   recolzats   per   La   Razón,   El   País,   la   Sexta,   la   séptima   i   la  octava       ja  han  començat  a  intoxicar  amb  notícies  falses  o  magnificades  i  amb  descarats  rentats   de   cervell.   Però   acabaran   acceptant   la   nova   República   Catalana,   entre   altres  coses,  perquè  els  interessa:  qui  es  farà  càrrec  del  deute  que  tenen  amb  Alemanya  si  van  a  males?  ells  tot  solets?    No,  no  ho  crec  pas!  

5.-­‐   Frontera  a  ponent,  amb  barreres,  duanes,  mossos   i  policies?   I  els   familiars,  amics,  clients  i  proveïdors  que  hi  tenim  allà?.  No  passarà  res,  continuarem  relacionant-­‐nos  amb  ells  com  fins  ara  (o  millor).  No  tenim  res  contra  les  persones  d’allà,  molts  hi  tenim  amics  i  no   són   ni   pitjors   ni   millors   que   natros,   individualment   considerats;     és   contra   les  institucions  espanyoles  que  tenim  greuges  a  solucionar,  és  contra  un  estat  que  ja  fa  més  de   300   anys   que   ens   oprimeix   ,   que   ens   explota   i   que   té   per   objectiu   final   fer-­‐nos  desaparéixer  com  a  nació,  per  a  què  acabem  –en  un  parell  de  generacions  més-­‐    sent  uns  “españolitos   de   bien,   sumisos   y   calladitos”.   I   això   no   ho   podem   permetre.   Tenim   una  història   mil·∙lenària   com   les   oliveres   del   terme.   Tenim   una   llengua   y   una   cultura  desacomplexadament     comparables   amb   les  més  desenvolupades  d’Europa.   Tenim  una  forma  d’entendre  el  món  a   la  què  no  volem  renunciar.   I  precisament  per  això   i  perquè  hem   intentat   tantes  vegades  sense  èxit   l’encaix  en  Espanya,  és  per   tot  això    que  veiem  que  l’única  sortida  possible  està  en  la  independència.    

6.-­‐    “No  cal  arriscar-­‐nos  amb  una  solució  tan  radical  com  és  independitzar-­‐nos.  Espanya  pot   canviar,   sobretot   si   canvia,   com  sembla,   el   color  del   seu  govern.   Esperem-­‐nos  un  temps  més”.    No!!    Espanya,  en   la  seua  concepció  de   la  nació,  ni  ha  canviat  –temps  ha  tingut!-­‐-­‐   ni   canviarà  mai.   A  més   dels   cinc   anys   que   vaig   viure   a   la   Franja   (on,   per   cert,  aragonesos  espanyolitzats  ja  volen  que  el  seu  magnífic  català  passe  a  anomenar-­‐se  Lapao,  amb  una  mal  dissimulada  intenció  de  fer-­‐lo  desaparéixer),  a  més  d’aquells  cinc  anys,  dic,  porto  mig  segle  vivint  al  País  Valencià,  primer  a  Alzira,  després  a  València  i  ara  a    Gandia.  Hi  he  vist  manar  polítics  de  tots  els  colors,  des  de  l’esquerra  més  “modernitzadora”  fins  a  la  dreta  més  bèstia.  Però  tots  s’han  mantingut  fidels  a  la  consigna  de  “per  a  ofrenar  noves  glòries   a   Espanya”   com   diu   el   seu   “himno”   oficial.   I…   heu   vist   com   han   deixat   el   País  Valencià?!:   endeutat   fins   les   orelles,   amb   la   llengua   absolutament   desprestigiada,  minoritzada   i  despreciada  –sobre  tot  a   les  grans  ciutats  com  Alacant   i  València-­‐,  amb   la  consciència  de   ser  valencians  per   terra   i   substituïda  progressivament  per   la  de  creure’s  espanyols  (un  amic  meu  diu:  “València,  venuda  l’ànima  farem  de  cos”).  I  ja  no  parlo  de  la  consciència  nacional  de  catalanitat  (Déu  me’n  guard!  que  deia  ma  mare),  quan,  a  Roma,  davant   la   irrupció  dels  papes  Borja  de  Xàtiva   i  Gandia,  escandalitzats,  s’exclamaven  “Oh  Dio!,   la   chiesa   romana   nelle    mani   dei   catalani”;   parlo   només   de   la   consciència   de   ser  valencians,  ben  viva  fa  quatre  dies.  

I  mireu,  amics  godallencs,  diuen  que  la  gangrena  entra  pels  peus…  Per  res  del  món  voldria  que  el  que  ja  està  entrant  pels  peus  de  la  nostra  nació  –la  nació  completa,  com  deia  Pere  Quart  de  camí  cap  a  l’exili-­‐,  arribés  “aquí  dalt”,  del    Sénia  cap  amunt.  

Perdoneu-­‐me,  amics.  No  volia   fer-­‐ho  tan   llarg,   i  encara  em  quedarien  uns  quants  punts    més   per   comentar-­‐vos   (corrupció,   situació   dels   “altres   catalans”,   Europa,   etc.).     Però,  potser   equivocadament   (o   no),   he   cregut   que   fent-­‐vos   arribar   algunes   de   les   meues  reflexions,  podria  contribuir  a  acabar-­‐vos  de  convéncer  de  què,  per  favor:  

� El  dia  27  aneu  a  votar:  ens  hi  juguem  molt.  

� Voteu  per  Junts  pel  Sí  o  per  la  CUP:  per  ara  són  la  nostra  supervivència.  

� Feu-­‐ho  pels  godallencs  d’avui,  pels  nostres  fills  i  néts  i  els  que  vinguen:  volem    lo  millor  per  ells.  

� I  feu-­‐ho  també  pels  nostres  pares,  iaios  i  avantpassats:  els  ho  devem.    

Moltes  gràcies  per  haver  tingut  la  santa  paciència  de  llegir-­‐me.  

Per  Godall!  Per  Catalunya!