Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat

Barcelona (Palau Macaya), 12 al 14 de novembre de 2014

El grup de recerca IdentiCat sobre Llengua, cultura i identitat de la Universitat Oberta de Catalunya (GRC) organitza aquest congrés internacional com a culminació del projecte de recerca finançat homònim (FFI2011-24751). El congrés se centrarà en els usos del passat en els discursos i representacions dels dos paradigmes principals de la cultura catalana contemporània a la segona meitat del segle XX: el resistencialisme i la normalització, enfocant-ho de forma preferent però no exclusiva en la producció i en les activitats culturals de les dècades de 1960, 1970 i 1980.

Les intervencions al congrés seran en anglès, català o castellà, i compten amb el suport del programa “Internationalization at Home” de l’Obra Social “la Caixa”.

Comitè científic

Luisa-Elena Delgado (University of Illinois at Urbana-Champaign), Josep-Anton Fernàndez (UOC), Joan Fuster Sobrepere (UOC), Víctor Martínez-Gil (UAB), Margalida Pons (UIB) i Jaume Subirana (UOC).

Comitè organitzador (UOC)

Jaume Claret, Josep-Anton Fernàndez, Joan Fuster Sobrepere, Laura Solanilla, Jaume Subirana i Anna Titus.

Assistència

L’assistència és lliure i gratuïta, prèvia inscripció a l’adreça funcionsdelpassat@uoc.edu

Lloc

Totes les sessions tindran lloc al Palau Macaya (Pg. Sant Joan, 108, Barcelona).

Trobareu informació actualitzada sobre el Congrés a

www.funcionsdelpassat.cat

1    

Programa

Dimecres 12 de novembre de 2014

12:00 Salutació i benvinguda

Sessió Ia. Passat i política 12:15 Josep-Anton Fernàndez (UOC), “Tres mirades sobre el cas Puig Antich” Chiara Tedaldi (University College Dublin-Universidad de Zaragoza), “La memòria oportunista. Remembering the Second Republic and the Civil War in Catalan newspapers” Danniel Wimmer (University of Mannheim), “The medieval counts of Barcelona as ‘fathers of the nation’ in the present-day nationalist self-perception of Catalonia”

Sessió Ib. Resistencialisme i publicacions periòdiques 12:15 Jordi Cortadella (UAB) i César Sierra (UOC), “La presència del classicisme en les imatges publicitàries de la premsa catalana de postguerra: la revista Destino” Carles Cortés i Miquel Cruz (Universitat d’Alacant), “La revista literària Canigó: l’evolució d’un discurs de resistència catalana envers la normalització” Gwendal Denis i Montserrat Casacuberta (Université Rennes 2), “La presència de la cultura catalana en les revistes bretones Al Liamm i Ar Vro entre 1963 i 1964”

Sessió IIa. El passat i la representació teatral 16:00 Helena Buffery (University College Cork), “Archaeologies of the National II: Sagarra, Shakespeare and the Constitution of a Catalan National Theatre” Francesc Foguet (UAB), “Ricard Salvat, censurat” Maria Moreno (UAB), “Primera història d’Esther: representació i reinterpretació”

Sessió IIb. Desplaçaments i dualitats 16:00 Jaume Claret (UOC), “La ‘caiguda dels 113’. La visió des de dins del règim i la seva posterior interpretació” Thomas S. Harrington (Trinity College), “La configuració del cànon contemporani de l’experiència dels ‘catalans d'ultramar’” Oriol Izquierdo (Universitat Ramon Llull), “De la nació cultural noucentista a l’esvaïment de la cultura en la retòrica política a l’arrencada del segle XXI”

Sessió IIIa. La ciutat, entre passat i futur 18:00 Michel Bourret (Université Paul-Valéry, Montpellier 3), “Un entorn improbable? Els afores a la poesia barcelonina dels anys 60 als 80” Ignasi Gubert (Universitat Pompeu Fabra), “Urbanisme i conservacionisme en la construcció nacional. La reforma urbana de Girona del segle XX” Carlos Reyero (Universitat Pompeu Fabra), “Espanyolitzeu-vos! Resistiu!, Normalitzeu-vos! El clam de la identitat i la banalització del passat en la personificació femenina de la Barcelona contemporània”

Sessió IIIb. Ficcions de l’origen 18:00 Pilar Arnau (Universitat de les Illes Balears), “Espais d’infantesa: l’articulació del passat en els escrits autobiogràfics i ficcionals de Laila Karrouch i Najat El Hachmi” Toni Maestre (Universitat d’Alacant), “La Disneylàndia catalana: fantasies i simulacres nacionals a l’obra de Quim Monzó” Miquel Pomar (University of Manchester), “La canonicitat de dialogar amb el passat. De L’últim patriarca de Najat El Hachmi a La lluita de la dona bereber de Jamila Al hassani”

2    

Dijous 13 de novembre de 2014

Sessió IV. Temporalitat i escriptura 10:00 Enric Bou (Università Ca’ Foscari-Venezia), “Welcome to Nowhere: Josep Pla and Josep M. Espinàs’ explorations” Margalida Pons (Universitat de les Illes Balears), “De la temporalitat aberrant al present expandit: usos del passat en l’escriptura de Blai Bonet” Mario Santana (University of Chicago), “Les memòries i les coses: la materialitat del passat en la narrativa de Jaume Cabré”

Sessió V. Conferència 12:00 Xosé M. Núñez Seixas (Ludwig-Maximilians Universität München), “Looking for the oxymoron: On Francoist cultural policy, Fascist regionalism and Catalan identity”

Sessió VIa. Un sistema literari en transició 16:00 Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra), “Henry Miller a Catalunya. La relació amb Joan B. Cendrós” Pedro Fernández Dorado (University College Cork), “Procés de normalització insuficient: A Reflection on the Linguistic Traits of Manuel de Pedrolo’s Literary Project and the Process of Normalisation” Zofia Stasiakiewicz (Universitat de Girona), “L’obertura a l’exterior del món editorial català als anys seixanta: contra un passat traumàtic i l’autarquia literària”

Sessió VIb. El passat com arena de contesa 16:00 Jordi Amat, “Esquerdes al nacionalisme progressista. La polèmica sobre Catalanisme i revolució burgesa” Vicent Baydal (University of Oxford), “Jaume Vicens Vives i Joan Fuster: la reconstrucció divergent de Catalunya i el País Valencià” Joan Fuster Sobrepere (UOC), “La querella dels historiadors: la crisi dels metarelats cientifistes a través d’una polèmica historiogràfica a L’Avenç”

Sessió VIIa. Etnografia i tradició 18:00 Laura Solanilla (UOC) i F. Xavier Medina (UOC), “Genis del foc. Autenticitat i tradició en la cuina catalana professional” Vicent Vidal (Universitat d’Alacant), “Els discursos per a l’etnopoètica valenciana: la identitat i l’ús del passat”

Sessió VIIb. Art, patrimoni i identitat 18:00 Eduard Cairol (Universitat Pompeu Fabra), “FOLL SENY: Lul·lisme, alquímia i tradició negra. La Catalunya oculta en la crítica d’art. de Josep Palau i Fabre i Pere Gimferrer” Muriel Gómez (UOC), “Museïtzar el món des de Barcelona, del franquisme a la democràcia” Glòria Munilla (UOC) i Francisco Gracia (UB), “Empúries. Arqueologia, identitat nacional i turisme en el primer franquisme (1939-1956”

Divendres 14 de novembre de 2014

Sessió VIII. Normalització: procés i conflicte 10:00 Josep J. Conill, “El concepte de normalització i els avatars de l’hegemonia al País Valencià” Josep Monserrat (Universitat de Barcelona), “La Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936: quan el ‘testimoni’ esdevé ‘representació’” Mercè Picornell (Universitat de les Illes Balears), “Les restes de la Norma. El residu com a hipòtesi crítica i com a imatge en la cultura catalana transicional”

Sessió IX. Conferència 12:00 Jordi Làrios (University of St Andrews), “Escriure la nació: del ‘país’ de Josep Pla a la ‘petita pàtria’ de Salvador Espriu”

3    

Abstracts dels participants

4    

Tres mirades sobre el cas Puig Antich Josep-Anton Fernàndez (Universitat Oberta de Catalunya) La detenció, el judici i l’execució de l’activista anarquista Salvador Puig Antich el 1974 van ser uns esdeveniments crucials en els anys finals del règim franquista. Aquests fets van donar lloc a una enorme mobilització política a Catalunya i Europa, i van convertir Puig Antich en un símbol de la resistència antifranquista dins de la cultura democràtica catalana. Alhora, tant per aquest estatus simbòlic com per la naturalesa traumàtica dels esdeveniments i la manca de resolució de la manifesta injustícia judicial amb què van concloure, el cas Puig Antich ha estat objecte de commemoració periòdica als mitjans de comunicació i en diverses formes de producció cultural. Això el fa particularment interessant per a una anàlisi dels usos del passat en la cultura catalana contemporània. Aquest article es proposa fer una anàlisi comparada dels tres llibres publicats en català, al llarg de trenta anys, sobre el cas Puig Antich: La torna de la torna: Salvador Puig Antich i el M.I.L., del col·lectiu Carlota Tolosa (1985), Compte enrere: La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano (2001), i Salvador Puig Antich, cas obert: La revisió definitiva del procés, de Jordi Panyella (2013). Aquests tres llibres, publicats en moments històrics diferents i altament significatius, ens permeten reflexionar sobre la reescriptura del cas Puig Antich i el seu significat per a la societat catalana, especialment pel que fa a la sentimentalitat política i nacional que construeixen al voltant de la relació de la societat catalana amb la violència política i el trauma de la repressió franquista. CV Josep-Anton Fernàndez. Professor agregat d’Estudis Catalans a la UOC. Director acadèmic del màster d’Estudis Catalans (UOC). Coordinador del grup de recerca Identi.Cat (UOC). Autor dels llibres Another Country: Sexuality and National Identity in Catalan Gay Fiction (2000) i El malestar en la cultura catalana: La cultura de la normalització 1976-1999 (2008).

5    

La memòria oportunista. Remembering the Second Republic and the Civil War in Catalan newspapers Chiara Tedaldi (University College Dublin-Universidad de Zaragoza) This paper  focuses on articles published by El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, and Avui in 2006 to mark the seventy-fifth anniversary of the proclamation of the Second Republic and the seventieth anniversary of the beginning of the Civil War. It examines the items featured in their suplementos (supplements) in conjunction with similar contributions, and draws attention to the tropes and ideologically polarised interpretations disseminated through them. My argument is that El Periódico de Catalunya and La Vanguardia elaborated a complex, though at times contradictory, discourse. Whereas national newspaper coverage primarily consisted of ‘pedagogic’ articles aimed at explaining the reasons behind the collapse of the Republic, these diarios have sought to firmly implant Catalonia within Spain by combining aspects of Catalanism (such as the discourse that stresses Catalan specificity and otherness) with a description of Catalonia as the only region that stayed true to the democratic values that had inspired the Republic. This portrayal contrasts with that which was painted by Avui. In positing Catalonia as a ‘nation’ that has never had and will never have anything to do with Spain, this newspaper nurtures selective commemoration and fails to gauge the extent to which the República Catalana may be viewed as a microcosm of the situation that led to the demise of the Second Republic.    CV Chiara Tedaldi is a cultural historian based at University College Dublin and Universidad de Zaragoza. She holds a Marie Curie - Government of Ireland CARA Postdoctoral Mobility Fellowship. Her research interests focus on 20th century Spanish, Italian and German history, cultural memory, Holocaust Studies, political violence and terrorism, nationalism in the EU. Her work features in several edited volumes and her thesis is currently being revised for publication.          

6    

The medieval counts of Barcelona as ‘fathers of the nation’ in the present-day nationalist self- perception of Catalonia   Danniel Wimmer (University of Manheim) The historical master-narratives of the homogeneity and the characteristics of European nations are inventions of the 19th century, the era of European nationalisms. In these days, the Middle Ages as the ‘closest other’ of the European modernity became a central element of the wide range of collective formations of identity – especially on the level of the nation-state – all over the continent. Back then, also the present-day Spanish autonomous community of Catalonia that still today is perceived by its inhabitants as a ‘nation’, tracked its ‘national’ roots back to medieval times. Inside the nation’s historical narrative, the 9 th and 10 th century counts of Barcelona, Guifré el Pelòs and Borrell II. became the founding fathers of a putative national dynasty that guaranteed Catalonia’s national glory and independence until the medieval Crown of Aragon got incorporated into the kingdom of Spain. 19 th century nationalist thinkers combined the history of a medieval dynasty with a contemporary concept of nationhood to form a collective and normative identity. Regarding the formation of the European Union as a supranational actor and the effects of the different processes of globalization that became remarkably known in European societies during the last two decades, the equation of territorial and normative identities seems to be problematic: Transnational and transcultural identities emerge, formerly clearly defined normative ‘cultures’ interweave. Though, I am not interested in the research on real personal or collective self-perceptions. My aim is to outline so called ‘offers of identity’, the attempts made within the framework of top-down- strategies to present assumed cultural specifics to collectives that are linked to a clearly defined territory with the objective of forming a collective identity. Therefore I analyze the range of traditional mass-media that already influenced the formations of national identities during the 19th century: historical novels, textbooks used in school contexts, exhibitions and press articles published or created between 1975 and 2010. Generally it can be observed that in Catalonia there is not only an obvious persistence of the normative and territorially linked historical master-narrative of the 19 th century, but also a range of recently created ‘new’ offers of normative identity based on medieval history. But, these ‘traditional’ narratives differ from their 19th century predecessors: Nowadays, the normative narratives that emphasize assumed characteristics are combined with other identitarian elements impressed by the current flows of migration and globalization; actual European identity constructions are historicizing both homogeneity and heterogeneity – as it alludes the famous motto of the European Union, “united in diversity”.

CV Dr. des. Daniel Wimmer, born in 1983 in Heidelberg (Germany), studied French, History and Spanish at the universities of Mannheim (Germany) and Boulogne-sur-Mer (France). Between 2009 and 2012 he was a doctoral candidate of the Graduate Program “Formations of the Global” at the School of Humanities, University of Mannheim. His dissertation project (German title: “Das Mittelalter als Vermittlungsinstanz in Weltentwürfen der Gegenwart”) focused on the narrations of medieval history that are used in present-day territorially- defined communities for legitimization purposes. At the moment, he works as an assistant lecturer at the Chair of Medieval History at the University of Mannheim.

7    

La presència del classicisme en les imatges publicitàries de la premsa catalana de postguerra: la revista Destino

Jordi Cortadella (UAB) ; César Sierra (UOC)

A Catalunya, el classicisme, com a mostra de seny i racionalitat, fou un dels trets identitaris de Noucentisme, però després de la Guerra civil, el nou règim s’envoltà d’una estètica classicista amb clares reminiscències imperials i autoritàries.

Davant d’aquestes tendències contraposades, quina presència tenia la cultura grecoromana en la societat catalana de postguerra? Fins a quin punt era dominant la iconografia oficial del règim? Intentaven reaparèixer els valors clàssics defensats per la generació noucentista?

Per aportar llum sobre el tema, creiem interessant fer un repàs a la presencia de motius clàssics en la publicitat apareguda a la premsa catalana del moment. L’estudi es centra en la revista “Destino” en la seva segona etapa (1940-1975) amb especial atenció, com a punt d’inflexió, en l’any 1966 i l’aprovació de la nova llei de premsa.

CVs dels autors

Jordi Cortadella Morral (St. Feliu de Llobregat 1960)

Doctor en Història (UAB) i professor d’Història Antiga (UAB), especialista en història de la historiografia i de l’arqueologia. En els darrers anys s’ha centrat en l’estudi d ela figura de Bosch Gimpera i la seva època. Coeditor del Diccionario histórico de la Arqueología en España (Madrid 2009)

César Sierra Martín (Barcelona 1982)

Doctor en Història antiga (UAB) i consultor de la UOC, especialista en historiografia i història de la medicina antiga. En els últims anys ha centrat la seva recerca en els estudis sobre l’assistència sanitària en els conflictes bèl·lics i la repercussió de la guerra en la població civil.

 

8    

La revista literària Canigó: l’evolució d’un discurs de resistència catalana envers la normalització Carles Cortés i Miquel Cruz

La revista Canigó (1954-1983) és una referència única a nivell periodístic pel seu compromís cultural amb els lectors, primer de forma limitada a nivell empordanès i després a tot l’espai català fins la seua clausura l’any 1983.

Amb el canvi de llengua –de castellà a català– i de tirada mensual a setmanari, comença l’etapa que serà motiu d’anàlisi del nostre estudi: el trasllat de la revista a Barcelona i la conseqüent professionalització de la publicació. La prova del que estem dient és l’editorial que obri l’últim número (377) de 1974, el títol és força significatiu, la demanda necessària d’un nou canvi en el sistema:

1975: CAP A UN ENSENYAMENT «EN» CATALÀ? El 1974 s’acaba i és hora de fer balanç. On són els ressorts polítics, econòmics, institucionals, culturals i decisius? Què som, sinó un subgrup, uns rellogats a casa nostra, un reflex, uns ciutadans de segona? Si allò que defineix una societat, amb personalitat pròpia, és el fet de tenir un sistema de comunicació comú, és a dir, una llengua comuna, és verament just, digne, equitatiu i saludable que insistim, insistim i insistim sobre la necessitat imprescindible de reconquerir la nostra llengua.

L’objectiu que percacem és reflectir la problemàtica catalana a través dels editorials dels anys de la transició a la democràcia per comprovar que, en absència de recolzament institucional envers la llengua catalana, Canigó serà un model de lluita i resistencialisme en la segona meitat del s. XX. CVs autors Carles Cortés (Alcoi, 1968), doctor en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, d’on és professor titular de literatura catalana contemporània. Pertany al departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres. Actualment és director del Grup d’Estudis Transversals (GET) i Vicerector de Política Lingüística a la mateixa universitat. La seua recerca se centra en la literatura catalana contemporània, narrativa de l’exili republicà i actual (narrativa), crítica de gènere (narradores catalanes contemporànies) i literatura comparada (pintura i literatura; escriptores mediterrànies). Miquel Cruz (Alcoi, 1979), doctorand en Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant, actualment elabora la seua tesi centrada en la revista literària catalana “Canigó”, consultable a l’Arxiu de la Democràcia des de l’any 1975 fins el 1983. Com a investigador també ha desenvolupat les línies de recerca en el camp de la comparació de les arts i la literatura i ha publicat diversos estudis sobre narrativa i poesia, també pertany al GET.

9    

La presència de la cultura catalana en les revistes bretones Al Liamm i Ar Vro entre 1963 i 1964 Gwendal Denis ; Montserrat Casacuberta (Université Rennés 2) Al Liamm i Ar Vro són dues revistes insignes de la cultura bretona. Fundades respectivament al 1946 i al 1954, la primera continua editant-se actualment i la segona va sortir a la llum fins al 1974. Aquesta comunicació se centra en el número 98 d’Al Liamm, aparegut al maig de 1963 i dedicat monogràficament a la cultura catalana, i en els números 26 i 27 d’Ar Vro, d’agost i octubre de 1964, dins dels quals trobem dos textos d’autors catalans, Josep Maria Batista i Roca i Jordi Ventura Subirats. Pretenem resseguir les grans línies dels discursos que es fan des d’aquestes revistes sobre una Catalunya encara sota el règim franquista: quins autors i quins textos literaris són escollits per formar part del monogràfic? Quina presentació es fa de la cultura catalana? Quins aspectes sociopolítics són presents a Ar Vro? Poques notícies actuals es tenen sobre els lligams de col.laboració cultural entre la Bretanya i la Catalunya dels anys 60 i 70. Té interès deixar constància de les relacions estretes que es teixeixen entre dos intel.lectuals, a saber, Per Denez, activista cultural, doctor en Lingüística (estudis cèltics) i professor de la Universitat Rennes 2, i Jordi Ventura i Subirats, doctor en Història, professor a la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Occitans. CVs dels autors Gwendal Denis és fill de Per Denez. Doctor en Literatura Cèltica, ha estat director del Departament de Llengua i Cultura Bretones de la Universitat de Rennes 2 durant més de quinze anys. Actualment és el responsable de la Secció 73 de Llengües i Cultures Minoritàries del Centre National Universitaire a França. Forma part del grup de recerca CRBC (Centre de Recherche Breton Celtique). Montserrat Casacuberta ensenya català a la Universitat de Rennes 2. És doctora en Lingüística per la Universitat de Montpellier 3. Fa de consultora de la Universitat Oberta de Catalunya des de l’any 2004. Ha dedicat bona part de la seva vida laboral a la Normalització Lingüística del català. Forma part del grup de recerca ERIMIT (Equipe de Recherche Interdisciplinaire Mémoires, Identités, Territoires).

10    

Archaeologies of the National II: Sagarra, Shakespeare and the Constitution of a Catalan National Theatre Helena Buffery (Uninversity College Cork) This paper explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the process of recovery and attempted canonization of Josep Maria de Sagarra's translations of Shakespeare in the late 1970s and 1980s. Originally completed and published in the 1940s and 1950s, Sagarra's translations achieved mythical status as symbols of Catalan cultural resistance to the repression of the Franco regime. However, by the 1970s their status had begun to be contested as a result of increasing questioning of their validity as linguistic, translational and theatrical models. Indeed, even though there is strong evidence that Sagarra's translations had continued to be part of the repertoire right up to this period, the case for their recovery in the 1970s and 1980s is made by figures such as Xavier Fàbregas, Terenci Moix and Joan de Sagarra, amongst others, in terms of the need to fill a gap in the Catalan cultural tradition by returning to pay a debt to a “forgotten” past. By focusing on the discourses surrounding the recovery, publication and performance of these texts, I aim to show both the ways in which they were deployed (selectively) in the institutionalisation of Catalan culture and the ruptures and discontinuities they reveal, above all in performance. In doing so, I will draw both on approaches that highlight translation's often normative role as a mode of legitimisation in minority literatures and cultures (Descriptive Translation Studies, Polysytem Theory, Postcolonial approaches) and on translation as a mode of re-writing of the past characterised by its performance of multiple afterlives (Derrida, Benjamin, Lefevere et al), as well as engaging closely with theatre and performance historiography to reflect on the ways in which Sagarra-Shakespeare was (to be or not to be) used in the construction and projection of specifically Catalan subjectivities. CV Helena Buffery is a senior lecturer in the Department of Spanish, Portuguese and Latin American Studies, University College Cork. Her research interests are in the fields of contemporary Hispanic theatre and performance; Catalan Studies and translation studies. She has published numerous works in these areas, including: Shakespeare in Catalan: Translating Imperialism (2007, 2010); Stages of Exile. Spanish Republican Exile Theatre and Performance (2011); and with Carlota Caulfield, Barcelona: Visual Culture, Space and Power (2012).

11    

Ricard Salvat, censurat Francesc Foguet (Universitat Autònoma de Barcelona) Ricard Salvat (1934-2009) fou un dels directors d’escena més censurats per l’aparell repressiu del Franquisme. Aquesta intervenció es proposa d’analitzar els expedients de censura, conservats a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, d’alguns dels espectacles que va dirigir durant els anys seixanta i setanta del segle XX. Amb una doble intenció: a) estudiar els mecanismes i els criteris de censura aplicats en les representacions teatrals en català que aspiraven a fer-se un lloc en l’escena comercial, i b) avaluar el zel de la censura respecte a un director d’escena que, compromès ideològicament, volia bastir un repertori de qualitat en llengua catalana. En concret, ens centrarem en els expedients relatius a obres de Bertolt Brecht, un dramaturg que per força havia de despertar les reticències de la censura: La bona persona de Sezuan, trad. de Carme Serrallonga (1966 i 1967); El petit cercle de guix, en una adaptació per a infants d’Alfonso Sastre, trad. de Josep Espunyes (1968), i L’excepció i la regla, trad. de Feliu Formosa (1970). Eventualment, a més dels relatius a textos de creació o d’assaig teatral del mateix Salvat, farem incursions en altres expedients conservats d’obres d’autors com ara Salvador Espriu, Albert Camus o Luigi Pirandello. CV Francesc Foguet i Boreu és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, és doctor en Filologia Catalana per aquesta universitat i diplomat en Teoria i Crítica del Teatre per l’Institut del Teatre. S’ha especialitzat en l’estudi del teatre modern i contemporani. Pertany al GELC-UAB i al CEFID-UAB.

12    

Primera història d’Esther: representació i reinterpretació

Maria Moreno   El 1948, en la seva obra Primera història d’Esther, Salvador Espriu recreà els fets narrats al Llibre d’Esther d’una forma completament singular: a través del procediment del teatre dins del teatre, ens convoca a entrar a la Sala Mercè i ens invita a veure una obra de putxinel·lis que recrea la història de la reina Esther. Després d’una primera i única representació al Palau de la Música, dirigida per Jordi Sarsanedas el 1957, el 1962 Ricard Salvat estrena, en el marc del V Cicle de Teatre Llatí, la seva interpretació de l’obra espriuana. Una vintena d’anys més tard, un tàndem format per Lluís Pasqual i Fabià Puigserver porta Primera història d’Esther a l’escenari del Teatre Lliure. L’objectiu d’aquesta ponència es veure com Salvat i Pasqual s’apropen al text d’Espriu, un text en el qual l’element paròdic juga un paper fonamental. Tot partint de la premissa que la paròdia enclou un cert sentiment de superioritat respecte als vestigis del passat (Jessi: 1972), però que alhora és també el reconeixement de la impossibilitat de prescindir-ne, intentarem establir a través de quins mecanismes la paròdia inherent a l’obra d’Espriu es trasllada als escenaris catalans. CV Maria Moreno i Domènech està realitzant el doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals (UAB) i fa la tesi sobre “El tractament del grotesc a Primera història d’Esther”, dirigida pel Dr. Enric Gallén i pel Dr. Miquel Maria Gibert. És becària FI-Agaur.  

13    

 

La ‘caiguda dels 113’. La visió des de dins del règim i la seva posterior interpretació Jaume Claret (Universitat Oberta de Catalunya) El 28 d’octubre de 1973 la policia franquista detenia a la parròquia de Santa Maria Mitjancera de Barcelona a 113 persones representats de l’oposició clandestina al franquisme (membres de partits polítics, sindicats, col·legis professionals i associacions diverses), aplegats en una sessió de l’Assemblea de Catalunya. La ‘caiguda dels 113’ va provocar una àmplia campanya de solidaritat ciutadana amb ressons internacionals, i va dotar al moviment unitari d’oposició catalanista d’una èpica de gran utilitat. La present comunicació pretén mostrar, amb documentació inèdita, com més enllà de la posterior mitificació, la gestió interna per part del franquisme va ser molt més complexa i conflictiva. Complexa perquè sectors concrets del règim eren conscients de la significació política dels detinguts. Conflictiva perquè l’Arquebisbat de Barcelona no va dubtar a enfrontar-se públicament amb els sectors immobilistes dins la pròpia dictadura. El relat històric final, però, quedarà determinat per la interpretació i ús polítics d’aquest passat. CV Jaume Claret Miranda és doctor en Història (Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, Universitat Pompeu Fabra), i Llicenciat en Humanitats (UPF) i Ciències de la Comunicació (Universitat Autònoma de Barcelona). Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, als graus d’Humanitats i Antropologia i als màsters d’Humanitats, d’Estudis Catalans i Interuniversitari d’Història Contemporània UB-UOC, del què és també coordinador. Membre del grup de recerca consolidat Identi-cat i del projecte de recerca ““Funcions del passat en la cultura catalana contemporània”.  

14    

 

La configuració del cànon contemporani de l’experiència dels “catalans d’ultramar”

Thomas S. Harrigton (Trinity College) La nació és, en el fons, una metàfora, i com totes les metàfores té la funció de permetre una visió totalitzant de fragments de la realitat. Un supòsit implícit de gairebé tots els discursos nacionals –fill d’aquest metaforisme necessàriament reduccionista– és la pràctica de parlar de la comunitat nacional en termes d’espais geogràfics essencialment estancs. Un efecte d’aquesta forma d’emmarcar la problemàtica nacional és relegar l’experiència dels coterranis que han residit fora de la “pàtria geogràfica” a un lloc decididament secundari en les narratives historiogràfiques de la col·lectivitat. Però com ens ha ensenyat una sèrie molt important d’estudiosos (Vilar, Roy, Delgado, Martínez-Shaw, Campillo, Guillamon) els “catalans d’ultramar” van jugar un paper molt important tant en la dinamització com en la preservació de la cultura catalana en moments claus de la seva trajectòria contemporània. En aquest context sembla lícit preguntar-se: Com es configura avui dia el cànon de l’experiència dels catalans de ultramar? A partir de quins elements del passat migratori i exiliat es construeix? Quins són els seus punts d’èmfasi? Quins són alguns dels seus punts cecs? Quines són les forces institucionals i polítiques que han exercit un paper fonamental en la creació d’aquesta configuració particular de la realitat “extraterritorial” de la nació? Quines són les àrees que s’han ignorat fins ara i que mereixen un tractament més profund i detallat? CV Thomas Harrington és Professor Titular d’Estudis Hispànics a Trinity College, Hartford (EUA), on imparteix classes sobre la literatura, el cinema i la historia cultural dels Països Ibèrics. Les seves àrees principals de recerca són els moviments peninsulars d’identitat nacional, la Catalunya contemporània, la teoria cultural, les epistemologies de l’hispanisme i les migracions entre les anomenades cultures perifèriques de la Península i les societats del Carib i el Con Sud. Ha guanyat dues beques Fulbright (Barcelona i Montevideo, Uruguai) i ha viscut o treballat a Madrid, Lisboa i Santiago de Compostela.  

15    

De la nació cultural noucentista a l’esvaïment de la cultura en la retòrica política a l’arrencada del segle XXI Oriol Izquierdo (Universitat Ramon Llull)

Una de les motivacions més o menys implícites dels impulsors del Noucentisme va ser la regeneració cultural de la societat com a arma per a la construcció nacional. Què queda, un segle després, d’aquelles motivacions i dels projectes que se’n van desprendre? Em temo que, per més que hagin deixat un senyal perdurable i encara viu –com ho evidencia que hagi arribat fins als nostres dies, per esmentar-ne el cas més reconegut, la celebrada xarxa de biblioteques públiques–, una certa impressió d’aventura fallida, i per tant, de fracàs. Un fracàs causat, d’entrada, per dues dictadures, una guerra civil i l’hegemonia en tots els àmbits i durant bona part del segle XX del nacionalisme espanyol. Però, més enllà d’aquests factors diguem-ne exògens, quins són els elements endògens que expliquen aquesta fallida? Tenen a veure amb la crisi il·lustrada, la crisi de la modernitat, la crisi general de la cultura en què estem instal·lats a Catalunya, arreu d’Europa i d’Occident? Pot ser que responguin, a més, a la relació específica que la cultura té en el cas català amb el projecte polític, si més no de la Renaixença ençà, és a dir a l’ús públic i a la instrumentalització política de la cultura?

CV

Oriol Izquierdo (Facultat de Comunicació Blanquerna, URL), ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012) i director literari d'Edicions Proa (1987-1998). S'ha dedicat a la promoció d'activitats literàries, la crítica literària i el periodisme cultural. Prepara una tesi sobre La inversió cultural: la invenció de les pantalles en l'evolució de les tecnologies de l'escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura.

16    

Un entorn improbable? Els afores a la poesia barcelonina dels anys 60 a 80 Michel Bourret (Université Paul Valéry, Montpellier 3) La urbanització dels segles XIX i XX desbarata la relació del poeta amb la natura fixada durant segles pel Beatus Ille horacià. S'imposen les ciutats tentaculars d'Emile Verhaeren sobre els camps al·lucinats. L'urbs s'empassa el seu entorn any rere any, problematitzant la mateixa frontera que Apolinaire defineix com a zona. La poesia social de la segona meitat del segle XX, en el doble marc de la postguerra espanyola i dels èxodes rurals, dona una paraula –per petita que sigui– als marges urbans entre locus amœnus i locus horribilis. El propòsit de la meva presentació és mostrar com els afores, els suburbis, esdevenen matèria poètica, a partir dels casos de Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, en castellà, i de Gabriel Ferrater, Joan Margarit i Miquel Martí i Pol, en català.    CV   Michel Bourret Guasteví, poeta, traductor, és catedràtic de llengua i literatura catalanes a la universitat Paul-Valéry de Montpeller. Les seves recerques concerneixen les representacions literàries de la ciutat de Barcelona i la poesia contemporània de llengua catalana.

17    

Urbanisme i conservacionisme en la construcció nacional. La reforma urbana de Girona del s XX Ignasi Gubert (Universitat Pompeu Fabra)

Tot i la present utilització del patrimoni històric com a element de construcció nacional –amb l’obertura el passat onze de setembre de 2013 del Centre Cultural del Born com a exemple il·lustratiu més recent–, l’ús de l’arquitectura i de l’arqueologia com a element de construcció nacional no és nou en la història de Catalunya: té els seus orígens en els postulats de la Renaixença del segle XIX. Aquest moviment, lluny de cenyir-se al rigor històric, influenciat pel Romanticisme, pretenia crear una idealitzada identitat pròpia catalana, un fet diferencial basat en la cultura, la tradició i la llengua que distingís històricament la societat catalana de l’espanyola. Uns patrons de conducte propis i immanents a Catalunya que no naixien ex nihilo en el segle XIX, sinó que tenien els seus orígens en una història catalana centenària i, sobretot, diferent a l’espanyola. A la recerca de l’evidència material començà la reforma de pobles i ciutats i la conservació del patrimoni històric arreu del territori, una pràctica que dura fins a l’actualitat. Des d’una perspectiva global, el present estudi analitza els criteris urbanistes i conservacionistes en la reforma urbana de Girona durant el segle XX. CV Ignasi Gubert i Roure (Palamós, 1985) és graduat en Humanitats (perfil història) per la Universitat Pompeu Fabra l’any 2013. Actualment està cursant el Màster en Història del Món (perfil recerca) a la mateixa universitat. La seva principal línea d'investigació és la construcció de l'estat i de les identitats nacionals; la literatura, l'art, la filosofia i la història al servei de l'ideari polític.

18    

Espanyolitzeu-vos! Resistiu!, Normalitzeu-vos! El clam de la identitat i la banalització del passat en la personificació femenina de la Barcelona contemporània Carlos Reyero (Universitat Pompeu Fabra) La personificació al·legòrica femenina de Barcelona ha constituït un recurs habitual d’identificació icònica al llarg de la seva història. Revela una forta consciència d'identitat, transmesa sempre de manera subtil i seductora, que s'acompanya d'una càrrega política ambigua. El seu reconeixement tendeix a despertar un sentiment inconscient d'empatia cap a la ciutat, que s'associa a una experiència vital i a una memòria urbana. És, doncs, un instrument visual d'ubicació mental que remet a un ordre imaginari i modelable.

Aquest treball analitza la pervivència i el significat d'aquesta tradició entre el franquisme i els Jocs Olímpics. Es tracta d'imatges connectades amb la història, que es difonen en un àmbit mediàtic com a revelacions visuals de l'ànima d'una ciutat femenina. Clamen per l'equiparació espanyolista, revelen un catalanisme implícit o advoquen obertament per superar la fractura institucional, mitjançant campanyes com ara la de l'ús normatiu del català o la de Barcelona, posa't guapa.

El discurs queda estructurat en set estereotips visuals, hereus del passat: la pagesa (o la folklorització de la identitat), la donzella (o la marededéu de Barcelona), la senyoreta, la querindanga, la reina (o la fascinació per una reialesa de cartó pedra), la nena que haurà de créixer i la núvia que espera un bon compromis. CV Carlos Reyero és catedràtic d'Història de l'Art a la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca ha girat al voltant de les identitats culturals, nacionals i de gènere, els intercanvis artístics a Europa, la pintura d’història, els monuments commemoratius i l'ús d'imatges en la construcció de discursos polítics.                                  

19    

 Espais d’infantesa: l’articulació del passat en els escrits autobiogràfics i ficcionals de Laila Karrouch i Najat El Hachmi Pilar Arnau i Segarra (Universitat de les Illes Balears) Les narratives de la migració acostumen a donar prioritat a un passat proper que combina elements d’autobiografia i ficció. En l’evocació del passat, la memòria no actualitza el passat fidelment sinó que el (re)construeix a partir de la diversitat de les circumstàncies presents. Segons el filòsof constructivista Siegfried Schmidt (1991), el record està vinculat a la construcció de patrons establerts: recordar és una reconstrucció, fins i tot una construcció del passat. El fet de recordar constitueix i defineix la identitat (individual o col·lectiva). Així, la construcció de la identitat narrativa no solament depèn del passat sinó també de la configuració que adopta el record en el present. En aquesta comunicació voldríem estudiar les representacions del passat i la construcció de la subjectivitat en dues escriptores catalanes d’origen amazic, i més concretament la transferència del “nostre” passat (traumàtic) català al “seu” escenari amazic: la contundent reivindicació de la identitat catalana d’El Hachmi i la lluita dialèctica de Karrouch per a mantenir dues identitats, la catalana i l’amazic.  CV  Pilar Arnau i Segarra és Diplomada en Traducció i Interpretació (UAB), Llicenciada en Filologia i Maîtrise (Univ. Toulouse-Le Mirail), i Màster “Oralitat i Escriptura” (UIB). Ha estat lectora de català en diverses universitats alemanyes. Ha publicat articles i llibres sobre diferents temes de literatura catalana contemporània. Actualment prepara una tesi sobre migració i literatura dirigida per la Dra. Mercè Picornell (UIB). És membre del LiCETC (UIB), grup de recerca dirigit per la Dra. Margalida Pons.  

20    

 La Disneylàndia catalana: fantasies i simulacres nacionals a l’obra de Quim Monzó Toni Maestre En termes generals, l’obra de Q. Monzó descriu Catalunya com una nació fantasmagòrica, il·lusòria, fictícia, des dels seus orígens mítics (en un dels relats d’Uf, va dir ell, 1978) fins a convertir-se en un parc temàtic en plena època de normalització lingüística i cultural (“Disneylàndia”, en un article de 1998). L’escriptor revela el caràcter fantasiós i espectral d’una nació que només subsisteix gràcies al discurs literari, periodístic o polític i que adopta diferents noms segons l’època (“Llibertònia” durant la Transició, “Dvònia” en els anys vuitanta). Per tant, aquestes paràboles il·lustren intensament la idea de nació com a comunitat imaginada de B. Anderson, però també es poden relacionar amb la teoria de J. Baudrillard sobre els simulacres i de S. Žižek sobre la fantasia ideològica. De fet, les reflexions de Monzó s’insereixen en un marc de discussió més general sobre la funció de les ideologies en l’època postmoderna i qüestionen, en concret, el procés de normalització lingüística i cultural a Catalunya. CV Toni Maestre és doctor en Filologia Catalana i llicenciat en Filologia Anglesa. Treballa a la Universitat d’Alacant i la Universitat Oberta de Catalunya. Ha publicat els llibres Humor i persuasió. L’obra periodística de Quim Monzó (Alacant, 2006) i Essències d’estil. Aproximació a la narrativa breu de Sergi Pàmies (Alacant, 2013). Els estudis culturals catalans són la seva línia de recerca actual, amb especial atenció al postmodernisme, la cultura de masses, la masculinitat, la contracultura i la literatura autobiogràfica.

21    

La canonicitat de dialogar amb el passat. De L’últim patriarca de Najat El Hachmi a La lluita de la dona bereber de Jamila Al hassani Miquel Pomar Amer La concessió del premi Ramon Llull 2008 a Najat El Hachmi per la seva novel·la L’últim patriarca reconeix per una banda el paper dels autors diaspòrics que escriuen en català i, per l’altra, marca la consolidació d’un corpus emergent d’obres escrites per autors marroquins. Així doncs, a rebuf de l’èxit editorial d’El Hachmi, l’any 2013 Jamila Al hassani publica La lluita de la dona bereber, una novel·la de temàtica similar. En la meva comunicació, presentaré un estudi comparatiu de les dues novel·les atenent a la importància del passat com a font de legitimació a nivell argumental, intertextual i històric. En aquest sentit, també comentaré com la caracterització en les dues novel·les parteix del supòsit d’una nova marroquina que està disposta de fer part d’una identitat catalana cosmopolita i moderna que defuig els estereotips de dona submisa. CV Miquel Pomar Amer és estudiant de doctorat a la Universitat de Manchester (Regne Unit) on està acabant la seva tesi, una comparativa entre la literatura diaspòrica en els contextos català i britànic centrant-se en els autors d’origen marroquí i paquistanès, respectivament. A més, és membre dels grups de recerca LiCETC (UIB) i MIGRA (USC).

22    

Welcome to Nowhere: Josep Pla and Josep M. Espinàs’ explorations Enric Bou (Università Ca’ Foscari-Venezia) There is a rich interaction between space, culture, and experience. We need to think architecturally and geographically when we read film and literature, which deals with everyday life. Based on Guy Debord’s essay on psychogéographieI will study features and changes experienced during the travel experience in the late twentieth century. I analyze recent books which are set as travels to the everyday where authors investigate nearby places with travel techniques more customary to exploring exotic places. The organization of space is conceived not just in physical terms but also culturally; that is, cultural understandings provide a frame for encountering space as meaningful and coherent, and for relating it to human activities. In defining postmodern (postcolonial) travel crucial concepts include dichotomies such as location / displacement, activity / passivity, center / periphery, which are essentially inherent. I devote special attention to Josep M. Espinàs, who in the nineties distinguished himself as an original traveler with a series of expeditions to western Cataloniaor remote Spanish provinces. This type of travel to anonymous areas where the everyday happens offers an irreplaceable methodology to understand spatially and intellectually, nearby places which remain unseen and unknown. CV Enric Bou is Full Professor of Spanish and Catalan literature at the Università Ca’ Foscari di Venezia. He has been Professor of Hispanic Studies at Brown University (1996-2011). His teaching and research interests cover a broad range of twentieth-century Spanish Peninsular and Catalan literature but particularly involving poetry, autobiography, city and literature, and Spanish film. His publications include among other books, an essay on autobiographical literature Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques (Ed. 62, 1993), one on the relationship between art and literature, Pintura en el aire. Arte y literatura en la modernidad hispánica (2001), and two editions of letters by Pedro Salinas, Cartas de viaje (1996) and Cartas a Katherine Whitmore. (1932-1947) (PreTextos, 2002). He was the editor of the Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (Ed. 62, 2000) and has published a general anthology of visual poetry, La crisi de la paraula. La Poesia Visual: un discurs poètic alternatiu (Ed. 62, 2003). His latests books are Daliccionario. Objetos, mitos y símbolos de Salvador Dalí (Tusquets, 2004), the edition of Pedro Salinas? Obras Completas (3 vols, Cátedra 2007), and Panorama crític de la literatura catalana Segle XX. V - VI (2 vols. Vicens Vives 2009-2010). His latest book is an essay about space and literature: Invention of Space. City, Travel and Literature (Vervuert-Iberoamericana, 2013) / La invenció de l’espai. Ciutat i viatge (U. de València, 2013). He has been President of the North American Catalan Society and he is currently the Editor of Catalan Review and Rassegna Iberistica.

23    

De la temporalitat aberrant al present expandit: usos del passat en l'escriptura de Blai Bonet Margalida Pons (Universitat de les Illes Balears) Hans Ulrich Gumbrecht ha descrit la coexistència de dues maneres de formalitzar la construcció social del temps en la contemporaneïtat. D'una banda, el cronotop historicista, basat en la creença que podem deixar enrere el passat, que el futur és un horitzó obert de possibilitats i que, en conseqüència, el present és una prima línia de transició. D'altra banda, el cronotop del que denomina l'ample present, en el qual el passat és contínuament incorporat (gràcies en bona part a les possibilitats que ofereix l'emmagatzematge electrònic) i el futur ja no és un horitzó, sinó una amenaça —de prognosi impossible— que corre cap a nosaltres, amb la qual cosa vivim un present dilatat. Els poemaris de Blai Bonet que la crítica ha considerat més obscurs —des d'Els fets (1974) fins a Teatre del gran verd (1983)— exploren justament aquesta noció vasta, no transicional, del present. Les recurrències al passat hi prenen sovint la forma d'aparents anacronismes escandalosos: entremescla les estrofes dels trobadors amb els discursos de Himmler a Poznan; associa l'art romànic amb la tortura del quiròfan que aplicava la Brigada Social durant el franquisme; o descriu els assassinats dels darrers presos polítics executats pel règim el 1975 utilitzant com a correlat passatges de la Bíblia. Si no és d'estranyar que la censura denegàs el permís de publicació d'alguns dels seus llibres amb l'argument que eren «una babosidad completa», resulta alarmant que la crítica informada hagi qualificat aquestes aglutinacions de «síntesis aberrants». Propòs llegir aquests textos com una divergència crítica i productiva respecte als relats sobre el passat recent que la cultura catalana ha convertit en hegemònics. CV Professora al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i coordinadora del grup de recerca LiCETC. Ha publicat estudis sobre poetes catalans contemporanis, sobre insularitat i sobre escriptures d'experimentació dels anys setanta ençà, amb especial atenció al textualisme i als vincles entre tradició i ruptura.    

24    

Les memòries i les coses: la materialitat del passat en la narrativa de Jaume Cabré Mario Santana (The University of Chicago) La narrativa de Jaume Cabré —i en particular les seves últimes obres: Viatge d’hivern (2000), Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011)— mostra una clara ambició per generar ficcions amb una temporalitat fluïda on no només es posen en questió les fronteres entre el present i el passat, sinò on l’exploració de l’arxiu històric trascendeix les limitacions de la experiència individual dels protagonistes. Sovint la narració introdueix esdeveniments que no són pròpiament recordats per cap personatge (com és habitual en la producció contemporània de novel·les lligades a la recuperació de la memòria històrica), sinó que són posats en escena mitjançant la intervenció d’objectes que porten en si mateixos i comuniquen la càrrega de la seva trajectòria material. Així, un punt de llibre (Viatge d’hivern), uns quaderns (Les veus del Pamano) o un violí (Jo confesso) fan de eines privilegiades que donen accés a esdeveniments i històries que trascendeixen la temporalitat humana dels personatges. La indagació del passat, per tant, queda alliberada dels condicionaments de la consciència individual i força la nostra atenció sobre les traces materials del passat històric. El propòsit d’aquesta ponència és analitzar (a partir d’algunes de les propostes crítiques del “gir ontològic” de la filosofia i l’antropologia contemporànies) com funciona aquesta materialització del passat en la ficció de Jaume Cabré, i argumentar que es tracta d’una original resposta literària i ètica a les escletxes entre les demandes de la memòria i la història. CV Professor Titular de literatura ibèrica i latinoamericana contemporània, i coordinador del programa d’Estudis Catalans a la Universitat de Chicago. Autor del llibre Foreigners in the Homeland: The Spanish American New Novel in Spain, 1962-1974. Entre les publicacions més recents s’inclouen articles sobre literatura i traducció, la novel·la de la memòria històrica, i l’institucionalització dels estudis hispànics als Estats Units.

25    

Henry Miller a Catalunya. La relació amb Joan B. Cendrós Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra) Entre 1966 i 1971 Joan Baptista Cendrós, propietari d’Aymà Editora i Edicions Proa inicià una prolífica correspondència amb l’escriptor Henry Miller. Miller era aleshores un autor controvertit, l’obra del qual, censurada als Estats Units fins al 1962, es donava a conèixer a nivell internacional. Cendrós contacta amb Miller per tal de gestionar els drets de publicació de la seva obra en català a l’Estat Espanyol, en un moment en què Miller suscita un gran interès crític i viatja sovint a Europa on participa en algunes exposicions de pintura. La correspondència creuada entre Miller i Cendrós permet, d’una banda, d’avaluar l’impacte (i les suspicàcies censores) generades per Primavera negra, Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorni, llibres que exerciren una notable influència literària en els escriptors del moment i que foren introduïts per primer cop a l’Estat a partir de 1966. De l’altra, és un valuós testimoni de la capacitat de mobilització del Cendrós empresari, que es proposa impulsar el reconeixement internacional de la cultura catalana instant Miller a escriure sobre Pau Casals i Joan Miró, figures emblemàtiques del resistencialisme cultural. L’objectiu de la meva comunicació és avaluar el paper de l’editor Cendrós en l’articulació d’una continuïtat resistencialista en el tombant del franquisme a la transició a través de la literatura i els vincles amb una icona (extemporàriament) “contracultural” del moment com Miller. CV Doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (2008), on s’ha format com a professora i investigadora amb una beca predoctoral de la mateixa universitat (2001-2006). Ha impartit docència en llengua, literatura, cultura i traducció literària a la Universitat de París-Sorbona (2007-2010), a la Universitat de Brown (2011-2012) i a la Universitat Pompeu Fabra (2012-2014). La seva àrea d’estudi comprèn la narrativa contemporània, la recepció literària i l’estudi dels camps literaris.

26    

Procés de normalització insuficient: A Reflection on the Linguistic Traits of Manuel de Pedrolo's Literary Project and the Process of Normalisation Pedro Fernández Dorado (University College Cork) In an article published by the newspaper Avui in 1983, close to the approval of the "Llei de normalització llingüística a Catalunya", Manuel de Pedrolo's words describing the threat from Spanish cultural imperialism against Catalan culture were nothing but skeptical:

El desafiament a la societat catalana no és el d'antany; s'ha estès, s'ha eixamplat i va aprofundint-se mentre nosaltres fem cultura "superior" sense tapar un altres forats i ens felicitem per lleis pràctiques de dues cares.

This paper will analyze the position of this Catalan polygraph towards the process of 'normalització', drawing on the opinions he expressed through the highly politicized articles he published during the last ten years of his life, and his non-changing stand in the linguistic debate that characterized the post-war years. While his articles will show the already explored political side of a writer whose production can never be detached from his political commitment, the analysis of his opinions on language will necessarily converge with and highlight the overarching nature of Pedrolo's lifetime project: a systematic attempt to fill gaps in the existing Catalan literary space that stands as a micro-representation of the 20th century's Catalan national literary system. CV After undertaking a BA in English Studies in University Of Barcelona, I completed a Masters by Research focusing on the figure of The Last Man in Manuel Pedrolo's Mecanoscrit del segon origen, at University College Cork, where I currently started a PhD consisting on a Digital representation of Pedrolo's contribution to 20th Century Catalan Literary Space.

27    

L’obertura a l’exterior del món editorial català als anys 60: contra un passat traumàtic i l'autarquia literaria Zofia Stasiakiewicz (Universitat de Girona) Malgrat una situació difícil de repressió cultural i un sistema de censura aplicat a totes les manifestacions literàries editades legalment al mercat literari català, Barcelona va esdevenir als anys seixanta un centre editorial d’un gran abast i d’una influència considerable sobre el mercat literari espanyol. A part de la possible denegació de l’edició d’un llibre, els editors havien d’enfrontar-se a tot un sistema de coerció de la seva activitat i fins i tot a les sancions socials o responsabilitats civils. Tot i això, editorials com Seix Barral van voler contraposar la seva imatge del present al passat, trencar amb l'època de l'autarquia literària marcada per falta d'edicions en espanyol o català d'obres de grans autors europeus. El passat traumàtic marcat per la guerra era present en la temàtica de llibres escollits pels directors literaris de l'editorial però tractat en un sentit més ampli, més universal. Així mateix, els anys seixanta estaven marcats per un gir important en la política de l'editorial amb la incorporació de nous mètodes de promoure els llibres editats. Era una resposta a un passat devastador, depriment i marcat per la lluita per la sobrevivència i la falta de recursos destinats a la literatura i la cultura en general que funcionava en l'imaginari comú com a símbol de la degradació i la decadència del món contemporani.

CV

Zofia Stasiakiewicz és llicenciada en Filologia Hispànica Catalana per la Universitat de Girona, on va acabar els estudis del Màster en la Iniciació a la Recerca en Humanitats (2012). L'any 2013 va finalitzar el Màster en Educació Secundària a la UPF a Barcelona. Actualment està preparant una tesi doctoral sobre la recepció de l’obra literària de Witold Gombrowicz a Espanya amb la tutela del Dr. Xavier Pla (UdG) i la Dra. Bozena Zaboklicka (UB).

28    

Esquerdes al nacionalisme progressista. La polèmica sobre Catalanisme i revolució burgesa Jordi Amat La publicació l´any 1967 de l´assaig Catalanisme i revolució burgesa de Jordi Solé Tura va obrir una escletxa profunda dins del cor del nacionalisme progressista, el corrent ideològic que s´havia fet amb l´hegemonia dins del camp del catalanisme d´oposició a la dictadura. Aquesta ideologia, que havia cristal·litzat als llibres emblemàtics publicats a la col·lecció Llibres a l´Abast d´Edicions 62, tenia com a plataforma emblemàtica la revista Serra d´Or i, de fet, el llibre de Solé guanyaria el Premi Crítica Serra d´Or d´Assaig el 1968. Però la recepció del llibre, a la revista mateix (a les seves pàgines i al consell de redacció), va posar de manifest el caràcter problemàtic de la transversalitat damunt de la qual es fonamentava el nacionalisme progressista. La present comunicació pretén mostrar, amb documentació inèdita (bàsicament epistolar), la tensió personal i ideològica viscuda en aquell context, manifestació de la pugna que dins de l´oposició catalanista es dirimia pel que fa als usos del passat. CV Jordi Amat. Escriptor i filòleg. Format a la Unitat d´Estudis Biogràfics de la UB, és crític regular del suplement Cultura/S de La Vanguardia. Ha escrit llibres i articles acadèmics sobre les seves principals línies de recerca, que són l´escriptura auto/biogràfica i la història cultural i intel·lectual de l´Espanya del franquisme.

29    

Jaume Vicens Vives i Joan Fuster: la reconstrucció divergent de Catalunya i el País Valencià Vicent Baydal (Corpus Christi College, University of Oxford) “Notícia de Catalunya” (1954), de Jaume Vicens Vives (1910-1960), i “Nosaltres, els valencians” (1962), de Joan Fuster (1922-1992), foren els dos assaigs històrics sobre els quals, en bona mesura, es fonamentaren el catalanisme i el valencianisme que protagonitzaren el final del franquisme i la Transició democràtica. Les diferències entre ambdós autors i ambdós llibres, tanmateix, foren notables. El gironí Vicens Vives, historiador de professió, havia viscut en la seua joventut, a Barcelona, la potència del nacionalisme català durant la Segona República. El suecà Fuster, llicenciat en Dret, mai no arribà a conèixer el nacionalisme valencià d’abans de la Guerra Civil, que fou arrasat pel franquisme, durant els primers anys del qual ell cursà la carrera universitària a València. D’una altra banda, mentre que les tendències ideològiques del català eren, més bé, moderades, les de Fuster se situaven en l’esquerra, influenciades pel racionalisme francès i el materialisme gramscià. Aquests factors, i encara d’altres, condicionaren considerablement les seues propostes de reconstrucció històrica de Catalunya i el País Valencià, fetes per tractar de projectar accions col·lectives cap al futur. Aquestes divergències i les seues conseqüències seran objecte d’anàlisi en la present comunicació. CV Vicent Baydal és investigador associat al Corpus Christi College d’Oxford amb una beca postdoctoral Beatriu de Pinós de la Generalitat de Catalunya. És especialista en història política i fiscal de la Corona d’Aragó durant l’edat mitjana i ha dedicat diversos estudis a la reconstrucció històrica d’aquesta en la contemporaneïtat des del punt de vista de les nacions i el nacionalisme.

   

 

30    

La querella dels historiadors: la crisi dels metarelats cientifistes a través d’una polèmica historiogràfica a L’Avenç Joan Fuster Sobrepere (Universitat Oberta de Catalunya)

En els darrers anys del franquisme, la historiografia acadèmica catalana va ser capaç de donar una visió de la història alhora rigorosa i eficient articulada entorn a l’anomenada Escola de Barcelona que formaven els deixebles de Jaume Vicens Vives. Aquesta contribució, molt depenent de l’obra de Vicens i de Vilar, va tenir la capacitat d’imposar-se no sols en els àmbits acadèmics, sinó que també es va estendre a l’àmbit social i polític. La seva característica principal era entroncar amb les visions cientifistes elaborades a Europa entorn de l’Escola dels Annales i del marxisme crític en el període de postguerra. Tanmateix, en els anys setanta diverses transformacions culturals en el món occidental van erosionar seriosament aquests metarelats. La irrupció del gir cultural, les diverses formes de subjectivitat que reclamaven el seu reconeixement, la crítica feminista, o el narrativisme, van cloure aquesta etapa de la historiografia europea. A Catalunya aquesta influència es va sentir amb un cert retard, a començaments dels anys vuitanta. En aquesta comunicació, i a través de la polèmica generada a la revista L’Avenç, s’intenta examinar l’impacte local d’aquesta crisi, que si d’una banda va afectar als membres més joves de l’Escola de Barcelona que començaren a qüestionar les bases del seu propi treball, també va obrir la oportunitat per l’aparició de demandes en el sentit d’elaborar una nova història al servei de la construcció nacional.

CV

Joan Fuster-Sobrepere, és professor agregat a la Universitat Oberta de Catalunya. Doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra, ha publicat entre d’altres: Barcelona i l’estat centralista: indústria i política a la dècada moderada (Eumo: Vic, 2006); i La agenda Cerdà: construint la Barcelona metropolitana. [dir.] (Barcelona: Lumwerg 2010), i articles i capítols de llibre sobre la història política i cultural de Catalunya contemporània. Actualment és director del Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i forma part del grup de recerca (SRC) IdentiCat.

31    

Genis del foc. Autenticitat i tradició en la cuina catalana professional Laura Solanilla (UOC) i F. Xavier Medina (UOC) Fins a finals del segle XX, la idea de “patrimoni culinari català” ha estat marcada per una concepció de la gastronomia amb certs tocs romàntics i ruralistes. Les diverses iniciatives –com el Corpus del Patrimoni Culinari català o la Marca Cuina Catalana- sorgides amb l’ànim de salvaguardar la cuina catalana entesa com a bé patrimonial a inventariar i a protegir incideixen en aquesta concepció tradicional de la cuina, en la que els plats que hi trobem serien aquells que reprodueixen les tècniques, els ingredients i els processos considerats com a propis i arribats del passat. Socialment, d’altra banda, es percep la cuina catalana com un signe d’identitat nacional. Però la veritat és que la “cuina catalana” que es practica tant en l’àmbit domèstic com en el de la gastronomia professional és més complexa i respon a situacions més diverses que les fixades en inventaris com el Corpus. En aquesta ponència treballarem la idea “d’autenticitat” lligada a la pràctica gastrònomica professional a Catalunya i com aquest concepte vincula la pràctica professional contemporània amb la tradició a través de l’anàlisi de 185 entrevistes fetes a cuiners i publicades a la revista Cuina des de l’any 2001. Mostrarem com la pràctica de la cuina tradicional està viva i és reinterpretada per la professió i constitueix les bases de la cuina d’autor catalana contemporània. CVs F.Xavier Medina Doctor en antropologia social. Director i professor de l’àrea de coneixement de Sistemes Alimentaris, Cultura i Societat de la Universitat Oberta de Catalunya. Director de la Càtedra UNESCO d'Alimentació, Cultura i Desenvolupament. President de la International Commission on the Anthropology of Food and Nutrition (ICAF-Europa). Autor de nombroses publicacions sobre cultura alimentària. Laura Solanilla Doctora en Societat de la Informació. Directora del Màster en Gestió cultural i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya. Focalitza la seva recerca en en l’àmbit del Patrimoni cultural immaterial. En l’actualitat se centra en la relació entre identitat, cuina i nous mitjans en el context català.

32    

Els discursos de l’etnopoètica valenciana: la identitat i l’ús del passat Vicent Vidal (Universitat d’Alacant) En aquesta comunicació estudiem els discursos que relacionen etnopoètica i identitat en el segle XX al País Valencià, amb una atenció especial a aquells que es justifiquen a través del passat historicocultural. Des dels primers moviments romàntics europeus, la identitat i l’emmirallament amb un passat historicocultural idealitzat han estat alguns dels pilars fonamentals que han justificat i també han esperonat la recol·lecció i l’estudi del folklore verbal. Tal com constaten diversos estudis, el discurs de la Renaixença a Catalunya ha sabut vehicular un ideari de la identitat catalana que s’ha nodrit del folklore i d’una visió determinada de la història i la cultura, de manera que n’ha projectat uns aspectes concrets que, alhora, han provocat l’aparició de folkloristes i institucions destacables. Al País Valencià, aquesta mena de discurs ha estat més aviat tímid i no ha pres la mateixa força, si més no al començament; tanmateix, ha evolucionat i s’ha anat reivindicant al llarg del segle XX. N’oferirem una perspectiva panoràmica i mirarem d’esbrinar-ne causes i conseqüències dins dels contextos socials, polítics i culturals valencians. CV Vicent Vidal és becari del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, on col·labora en tasques docents alhora que elabora la seva tesi doctoral sobre etnopoètica valenciana contemporània. En el marc del programa de doctorat en Filologia Catalana que tot just cursa, ha fet una estada d’un curs acadèmic a l’Arxiu de Folklore del departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i col·labora habitualment en les trobades del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC. Actualment també prepara, en coedició, un llibre sobre la biografia i el coneixement de l’altre en el marc del grup de Recerca de la Literatura Contemporània en què s’inscriu.  

33    

FOLL SENY: Lul·lisme, alquímia i tradició negra. La Catalunya oculta en la crítica d’art de Josep Palau i Fabre i Pere Gimferrer Eduard Cairol (Universitat Pompeu Fabra)

Afirma la vulgata, o el relat heroic majoritàriament acceptat sobre la idiosincràsia de Catalunya, que el caràcter català té com al seu principal atribut el seny. Des de La tradició catalana, de Torras i Bages, fins a la Notícia de Catalunya de Vicens Vives o Les formes de la vida catalana de Ferrater i Mora, gairebé tots els autors estan d’acord en aquest punt que projecta una imatge falsament lluminosa i mediterrània, classicitzant, de Catalunya, recolzada en la gran autoritat i el poderós ascendent d’Eugeni d’Ors. Tanmateix, això significa ignorar una part significativa de la nostra tradició, aquella que arrencant de l’alquímia de l’Edat Mitjana té en Arnau de Vilanova i Ramon Llull els seus representants més il·lustres. Això és almenys el que, com a relat alternatiu, reivindiquen en la seva obra de crítica (literària i artística, respectivament) tant Josep Palau i Fabre com Pere Gimferrer, al voltant dels anys 70. Aquests dos autors (però, no són els únics; hi cal comptar també el J. V. Foix de Si pogués acordar raó i follia..., J. Perucho o el propi A. Tàpies) tracen així una genealogia de l’esperit català que va des dels alquimistes medievals fins als poetes modernistes (com Verdaguer o Maragall) i els artistes plàstics (Miró o Tàpies), i que –a través de la seva relació amb la matèria– es pot prolongar fins als nostres dies. CV Eduard Cairol és Doctor en Filosofia per la UB, i imparteix classes d’Història i de Teoria de l’Art a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Membre d’un Projecte de Recerca sobre la teoria i la crítica de les arts a Catalunya de 1850 a 1950, les seves línies d’investigació se centren principalment en la confluència entre art, pensament i literatura entre 1750 i 1950. Autor d’una monografia sobre Joan Maragall, ha estat traductor de Novalis i Rilke al català, així com editor modern de la novel·la Obermann, de Sénancour.

34    

Museïtzar el món des de Barcelona, del franquisme a la democràcia Muriel Gómez (Universitat Oberta de Catalunya) A finals de la dècada dels anys 40, les idees sobre els museus d’etnologia de Tomás Carrera i Artau, aleshores tinent d’Alcalde i delegat de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, es van concretar en dos museus nous a la ciutat: el Museu d’Indústries i Arts Populars dedicat a l’etnologia espanyola i catalana, i el Museu Etnològic i Colonial, destinat a albergar col·leccions de cultura material d’àmbit mundial. Aquest últim, dedicat a les col·leccions “exòtiques” de les colònies, entroncava amb el discurs franquista de l’època i seguia els models europeus de principis del segle XX. Condicionat pel context polític, el creixement de les col·leccions i el discurs ideològic subjacent va passar per diferents etapes. Des de finals de la dècada de 1990, els canvis tampoc han parat. A finals de l’any 1998 aquests dos museus es van unificar amb el nom de Museu Etnològic de Barcelona (MEB). I l’any 2011 es va tancar el MEB per reformes i de nou es va dividir en dos institucions diferents. D’una banda, el MEB, que allotjarà exclusivament les col·leccions catalanes i, de l’altre, el Museu de Cultures del Món. L’objectiu d’aquesta ponència és mostrar tots aquests canvis, analitzar les possibles ruptures i/o continuïtats en els discursos d’aquesta institució cultural del nostre país. Es tracta d’un retorn a una estructura antiga però amb discursos diferents? La diferenciació propi/aliè encaixa en els discursos museístics actuals? CV Doctora en Història de l’Art (Universitat de Saragossa), llicenciada en Geografia i Història, especialitat en Història de l’Art (Universitat de Barcelona) i postgrau en Museografia, Disseny i Condicionaments (Universitat Politècnica de Catalunya). Va ser conservadora al Museu Etnològic de Barcelona, i actualment és professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC.

35    

Empúries. Arqueologia, identitat nacional i turisme en el primer franquisme (1939-1956) Glòria Munilla (UOC) i Francisco Gracia Alonso (UB) La represa de la recerca arqueològica a Catalunya després de la Guerra Civil vingué marcada per la directiu política de situar la construcció del coneixement científic al servei de les directrius polítiques del nou regim. Martín Almagro Basch, camisa vieja de Falange nomenat director del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona i director de les excavacions d’Empúries, durà a terme la tasca de refermar les idees de la unitat política d’Espanya; els orígens clàssics de la història de l’Estat per equiparar-lo al model feixista italià basat en la Roma antiga; la importància del cristianisme com a base dels nexes ideològics de la població i la defensa de les idees imperials permetent enllaçar el món antic amb la política espanyola del segle XVI. En gran mesura, les seves idees, difoses gràcies a les seves col·laboracions com articulista a Solidaridad Nacional, es basaran en els resultats de les intervencions de les excavacions d’Empúries, represes l’any 1940 gràcies a l’ajut de l’exèrcit; les institucions barcelonines i els representants de l’ata societat franquista de Barcelona. Almagro presentarà els resultats del seus treballs als ministres franquistes i altes jerarquies del partit únic que realitzaran diverses visites a un jaciment que es convertirà en l’expressió tangible dels ideals formatius de pàtria, imperi i religió. Consolidat el missatge ideològic, es procedirà a la seva difusió entre la població, comptant, entre d’altres, amb el suport de periodistes com Josep Pla, per mostrar de forma tangible un cos ideològic que constituirà en bona mesura la coartada ideològica de la primera fase del regim franquista. CVs Glòria Munilla Professora agregada dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Les seves principals línies de recerca inclouen temes de patrimoni cultural, tecnologies de la informació i la comunicació, museologia i arqueologia protohistòrica. Entre les seves darreres publicacions destaquen: The influence of Nationalism in the Origins of Classical Archaeology in Catalonia (1875-1907). Classical Archaeology in the Late Nineteenth Century International Conference (Swedish Institute of Classical Studies in Rome, 2013, con F.Gracia), Salvem l’art¡ La protección del patrimoni cultural català durant la guerra civil (2011, con F. Gracia), El instituto Arqueológico Nacional e Imperial. Un intento fallido de reorganización del la protección y estudio del patrimonio arqueológico en 1938 (2010, con F. Gracia), Educació, museus i TIC (2009, con J. Sprünker) i Patrimoni digital: un nou mitjà al servei de les institucions culturals (2007 con C. Carreras). Francisco Gracia Alonso Catedràtic de prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del GRAP (Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica). Entre les seves darreres publicacions destaquen: El tesoro del Vita. La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (2013 amb G.Munilla), Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962) (2012), Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio (2011), Salvem l’art¡ La protección del patrimoni cultural català durant la guerra civil (2011, amb G. Munilla), La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956) (2009), De Iberia a Hispania. La protohistoria de la península Ibérica (2008, coord.), El sueño de una generación. El crucero universitario por el Mediterráneo de 1933 (2006, con J. Mª. Fullola) i La guerra en la protohistoria. Héroes, nobles, mercenarios y campesinos (2003).

36    

El concepte de normalització i els avatars de l’hegemonia al País Valencià Josep J. Conill La praxis dels promotors del català al País Valencià d’ençà de la Transició ha desembocat ja fa temps en una peculiar dinàmica d’anomia sociolingüística, en virtut del qual els objectius socialment prescrits a la llengua esdevenen incompatibles amb les normes i els procediments que en determinen la consecució. La situació, demana un examen crític ―encara per encetar― del paper exercit en el procés pel concepte de «normalització lingüística», encunyat per Lluís V. Aracil en el context d’una sociolingüística del conflicte i coherent amb les demandes del bloc opositor antifranquista de signe nacionaldemocràtic, partidari de la ruptura amb la dictadura. El triomf del reformisme es va traduir, en mans de les forces polítiques hegemòniques del nou règim monàrquic, en una profunda redimensionalització de les demandes normalitzadores, que es veieren de cop i volta reduïdes ―en perdre el suport del «poble» que havia les havia «universalitzat»― a la trista condició d’una causa particular, producte de l’interès de sectors socials molt minoritaris de la societat. A partir d’aquí, el concepte va ser fàcilment instrumentalitzat en contra dels interessos dels mateixos que el propugnaven i, a hores d’ara, ha esdevingut un instrument imprescindible per a la consolidació d’un statu quo idiomàtic que afavoreix sense embuts la liquidació definitiva del català dels valencians.

CV Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1962). La seva obra enllaça la sociolingüística araciliana del conflicte amb la teoria de catàstrofes i la sociologia sistèmica. Amb Ângelo Cristóvão ha editat Do Latim às Línguas Nacionais (2004) de Lluís V. Aracil. És autor dels llibres Del conflicte lingüístic a l’autogestió (2007) i Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català (2012), així com del volum d’aforismes Submarins de butxaca (2008) i de dos reculls poètics.

37    

La Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936: quan el ‘testimoni’ esdevé ‘representació’ Josep Monserrat (Universitat de Barcelona) Resseguir el procés que va portar a la redacció clandestina dels vint volums temàtics i dels tres volums d’introducció, a més del volum d’índexs, per part d’Alexandre Galí (1886-1969) durant els darrers anys quaranta i primers cinquanta, així com també la història de la seva publicació i recepció durant els anys vuitanta del segle passat poden proporcionar motius per a una reflexió sobre les funcions del passat, la institucionalització, la representació i la identitat que estaven posant-se en joc. A una adequada valoració d’aquesta obra pot ajudar tant la mateixa reflexió que l’autor va fer sobre la naturalesa de la seva empresa en el moment d’enllestir-la com l’orientació que va donar als seus treballs posteriors. Comprendre Alexandre Galí a la llum dels manuscrits encara inèdits avui redimensionarà la seva figura. CV Josep Monserrat Molas. Doctor en Filosofia. President de la Societat Catalana de Filosofia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans). Vicedegà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. El seu camp d’estudi s’especialitza en Plató, Hobbes i la filosofia del segle XVII. De fa anys també es dedica a la història intel·lectual de la filosofia catalana, on ha publicat amb Pompeu Casanovas els tres volums de Pensament i Filosofia a Catalunya, i dirigeix amb Pompeu Casanovas, Joan Cuscó i Xavier Serra el projecte Philosophy and Catalan Intellectual History així com el Journal of Catalan Intellectual History.

38    

Les restes de la Norma. El residu com a hipòtesi crítica i com a imatge en la cultura catalana transicional Mercè Picornell Belenguer (Universitat de les Illes Balears) Els darrers anys, tant Kathryn Crameri com Josep-Anton Fernàndez han estudiat com el model “normalitzador” es converteix en un programa d’articulació cultural en la cultura catalana contemporània. En aquesta comunicació m’interessa identificar alguns símptomes d’allò que s’escapa d’aquest “programa”, de les restes que el mateix model produeix quan intenta afirmar-se com a projecte de consens. Per orientar la meva recerca, proposaré que el concepte de “residu” podria tenir una doble funció en la revisió de la producció cultural catalana postdictatorial. En primer lloc, com a hipòtesi crítica: davant dels relats periodològics que identifiquen una evolució cultural que aniria de la resistència a la normalització o de la modernitat a la postmodernitat, el residu pot funcionar com a contrapunt que permeti analitzar els fets culturals més enllà dels dominants que solen regular els relats historiogràfics de base teleològica. Les propostes teòriques de Nelly Richard per al context transicional xilè em serviran per plantejar una proposta alternativa d’anàlisi, on l’historiador de la cultura es presenta, com volia Walter Benjamin, com un drapaire que treballa amb runes i restes. En segon lloc, com a imatge: l’exposició “Expo-Caca” (1977), del grup Criada 74 en servirà com a indici dels diversos sentits que podrien tenir les imatges residuals –fems, runes, abocadors, descampats- que diversos creadors catalans dels setanta i vuitanta incorporen en les seves obres. No pretenc en cap cas construir un nou relat a partir d’aquestes imatges, ni integrar-les en un marge underground que també ha condicionat la percepció del període. M’interessarà només fer notar que poden servir d’indicis de les fissures d’un determinat model de cultura, i potser també d’alguns dels mètodes d’anàlisi cultural emprats pels que, com jo mateixa en anteriors treballs, han intentat aproximar-s’hi. CV Professora Contractada Doctora del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General (Universitat de les Illes Balears) i membre del grup de recerca LiCETC. Ha publicat diversos treballs sobre l’escriptura etnoficcional i la cultura catalana del tardofranquisme i la transició. Actualment investiga sobre les poètiques ruïnoses de la contemporaneïtat.

39    

Índex alfabètic de ponents

Amat, Jordi p. 28 Arnau, Pilar p. 19 Baydal, Vicent p. 29 Bou, Enric p. 22 Bourret, Michel p. 16 Buffery, Helena p. 10 Cairol, Eduard p. 33 Casacuberta, Montserrat p. 9 Claret, Jaume p. 30 Conill, Josep p. 36 Cortadella, Jordi p. 7 Cortés,Carles p. 8 Cruz, Miquel p. 8 Dasca, Maria p. 25 Denis, Gwendal p. 9 Fernàndez, Josep-Anton p. 4 Fernández Dorado, Pedro p. 26 Foguet, Francesc p. 11 Fuster-Sobrepere, Joan p. 30 Gracia,Francisco p. 35 Gómez, Muriel p. 34 Gubert, Ignasi p. 17 Harrington, Thomas p. 14 Izquierdo, Oriol p. 15 Maestre, Toni p. 20 Medina, Francesc Xavier p. 31 Monserrat, Josep p. 37 Moreno, Maria p. 12 Munilla,Glòria p. 35 Picornell, Mercè p. 38 Pomar, Miquel p. 21 Pons, Margalida p. 23 Reyero, Carlos p. 18 Santana, Mario p. 24 Sierra,César p. 7 Solanilla, Laura p. 31 Stasiakiewicz, Zofia p. 27 Tedaldi, Chiara p. 5 Vidal, Vicent p. 32 Wimmer, Danniel p. 6