Front Marítim Núm 7
60
Núm. 7 setembre – desembre 2013 Carpeta i agenda 2013-2014 Disseny d'Amy Salgado
-
Upload
xavier-agueda -
Category
Documents
-
view
226 -
download
0
description
La revista de l'institut.
Transcript of Front Marítim Núm 7
Núm. 7 setembre – desembre 2013
Carpeta i agenda 2013-2014
Disseny d'Amy Salgado
Equip de redacció(1r ESO)
Martí AcostaJoana de ArribaAitor BañulsMireia BestitAndrea BlascoMar BuhigasJúlia BorràsSofia CapellaPol CarricondoLaura CubellsAlec GiffordPol LarrosaAdrián LópezXavi MezaNeus MuntóLaila OuaichouHenry QuispeSaona Sanchís
Disseny de la capçaleraÀlex Domínguez
Il·lustració portada secció “Panorama”Berta Ollé
Il·lustració portada secció “El racó del lector”Sergi Paredes
Col·laboradors
Maria Cobo (4t ESO)Alba Romero (3r ESO)
100% FRONT MARÍTIM núm. 7
SUMARI
PòrticProtagonistesAmy Salgado:carpeta i agenda 2013Maria Cobo: guanyadora de “El Gust per la lectura”
Ben a prop Art de barri
PanoramaLa Via CatalanaSagrada Família: 2026El Tour de FrançaLaia Sanz, nova victòria GP Indianàpolis: Dani Pedrosa Jorge Lorenzo i Marc Márquez Barcelona 2013: mundials de natacióOne Direction
El racó del lectorLa filla de la nit de Laura Gallego
La nostra plomaRastres perduts de Maria Cobo
ContraportadaBon Nadal
PROTAGONISTES
,Amy Salgado
dissenyadora de la carpeta i agenda
2013
Amy Salgado és la dissenyadora de la carpeta i l'agenda d'aquest any. És l'alumna que el curs passat va guanyar el concurs en el qual participen els alumnes de
tercer d'ESO.
- Des de quan
dibuixes?
Des de ben petita.
- Hi algú a la teva
família que sigui
artista?
No, cap.
- Què és el que et
va inspirar a fer el
dibuix?
Em vaig inspirar en
el disseny que jo
mateixa ja havia
creat l'any anterior.
- Et va costar molt
fer el dibuix?
Una mica.
- Quina tècnica vas utilitzar per fer el dibuix?
Retoladors de colors i ho vaig retocar una mica amb fotoshop
- Quines eren les normes del concurs?
Crear el teu propi disseny i no copiar el de ningú.
- On es va
celebrar l'acte del
lliurament de
premis?
Al gimnàs de
l'institut, en la
festa de Sant
Jordi.
- Havies guanyat
abans algun altre
concurs?
No
- Pensaves que
guanyaries?
No. Realment és
molt difícil,
perquè hi vam
participar tots els
alumnes de 3r
del nostre centre.
- Com et sents quan veus que tots portem el teu dibuix a la carpeta i a l'agenda?
Em sento orgullosa que el meu disseny hagi sigut escollit pels alumnes de l'institut.
Joana de Arriba i Mar Buhigas García
,MARIA COBO
GUANYADORA DEL CONCURS
“ ”GUST PER LA LECTURA
Maria Cobo, de 3r d'ESO, va ser la guanyadora del concurs “Gust per la lectura” de
l'edició 2012-2013. Va quedar primera en la categoria D (alumnes de 2n cicle ESO). Hem de tenir en compte que en aquest concurs hi participen alumnes de tot Catalunya!
Imagineu-vos si en té, de mèrit!
Un dels obsequis que va rebre va ser una invitació per poder assistir a un programa de
RAC 1 (la cadena de ràdio).
Nosaltres hem entrevistat la nostra companya Maria Cobo:
-Quin llibre vas llegir per preparar el concurs?
Alícia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll.
-Quin era el tema de la redacció pel concurs?
El relat havia de centrar-se en un personatge jove que passés per una transformació
física o psicològica.
-En què et vas inspirar?
En la lectura que vam fer de l'obra Alícia en el País de les Meravelles
-Et va costar molt d'esforç?
Sí, es tractava de fer un relat d'una certa extensió i calia tenir en compte els personatges,
el temps, l'espai,...
-Vas quedar satisfeta del relat?
Sí, en vaig quedar molt satisfeta.
-Pensaves que podies guanyar?
No, això no m'ho esperava.
-On et van donar el premi?
A la sala d'actes del Caixa Fòrum.
-Qui hi va poder assistir?
Els meus familiars, la meva professora de català i una altra professora del departament de
llengua.
-Amb què et van obsequiar?
Amb una entrada a Port Aventura, un e-book i una invitació per a la professora, per a mi i
per a altres companys de la classe per assistir a un programa de RAC 1: La competència.
Hi vam anar el 10 de setembre, just abans de començar el curs, acompanyades per la
nostra professora de català.
-Què vau fer a RAC 1?
Vam anar-hi d'espectadors. Va ser molt interessant presenciar l'emissió d'un programa de
ràdio en directe!
-Qui vau conèixer?
L'Òscar Dalmau, el presentador de El Gran Dictat i també l'actor que fa d'Iniesta al
Cracòvia.
-Què et va semblar l'experiència d'anar-hi?
Va ser molt bona i molt interessant.
Joana de Arriba i Mar Buhigas García
BEN A PROP
Art de Barri
Recordeu el taller que van dur a terme a final de curs passat els redactors del darrer
número de la nostra revista? En el núm. 6 ja us vam explicar en què consistia l'activitat i
vam publicar les fotografies del “making off”.
Ara us n'oferim una part del resultat final.
Equip de redacció
La Via Catalana,
caminant cap a la independència
L'any passat, l'onze de setembre, va haver-hi una manifestació per la independència. Va
ser històrica, perquè va ser una de les manifestacions amb més participació de Catalunya.
Des d'aquell dia, la gent s'ha pres més seriosament això de la independència per
Catalunya, hem lluitat més pel que ens mereixem, i ens han escoltat més (encara que no
tothom).
Aquest any ha sorgit
la idea de fer la Via
Catalana. Ens hem
agafat tots de les
mans en un moment
precís, i entre tots
hem resseguit el país
de nord a sud, des de
Le Boulou fins a
Vinaròs, que són uns 400 quilòmetres.
Hi ha participat molta gent i també gegants,
capgrossos i castellers.
Ha estat una experiència inoblidable per a
tots els catalans que hi han participat: aquells
nervis, aquella alegria, aquella emoció que
teníem tots perquè arribés l'hora, les 17:14. Aquesta hora fa referència a la data de l'onze
de setembre del 1714 (17:14h), que va ser quan hi va haver la guerra d'Espanya contra
Catalunya, perquè Catalunya volia ser un país lliure (com ara).
Després de l'esdeveniment, el president Mas va informar que tindríem la consulta al 2014.
Hi van haver diferents informacions sobre la participació, per exemple, el Departament
d'Interior de la Generalitat de Catalunya va afirmar que hi van participar 1.600.000
persones, en canvi, el diari ABC, va publicar que hi van participar 350.000 persones i el
Washington Post va comptabilitzar un milió de persones.
Sofia Capella i Júlia Borràs
,La Sagrada Família
p 2026revisiblement acabada el
La Sagrada Família ja està finalitzada en
un 65% i previsiblement el 2026 se
n’acabarà la construcció, segons Jordi
Faulí, que és l'arquitecte director i coordinador de les obres. D‘aquí uns dies ja farà 23
anys que Faulí hi treballa.
L’arquitecte director ha fet un estudi: creu que seguint aquest ritme d’obres que porten
actualment, la podran acabar l’any 2026.
La Sagrada Família, va dissenyar-la Antoni Gaudí, que era un arquitecte català. Van
començar a construir la Sagrada Família l’any 1882, per tant, fa 131 anys que s’hi està
treballant. Josep Maria Bocabella i Berenguer, membre de l’associació de devots de Sant
Josep, va tenir la idea de construir la Sagrada Família, amb l’objectiu d’erigir un temple
que exaltés la família, prenent com a model el de Josep, Maria i Jesús: la Sagrada
Família.
És una basílica d’estil modernista, situada a Barcelona i fa 170m d’alçada.
Antoni Gaudí va dissenyar la Sagrada Família amb 18 torres de diferents altures: 12
simbolitzen els apòstols, 4 representen els evangelistes i dues, a Maria i a Jesús.
Els vint-i-dos tipus de pedres
diferents que té el temple són
roques que formen part de la
terra, producte dels diferents
processos i etapes dels temps
geològics.
Segons les dades de l’any 2004
la Sagrada Família és el
monument més visitat de l’estat
espanyol. El 2008 va rebre més
de 2,7 milions de visitants i el
2011, en va rebre 3,2 milions.
Els diners per continuar construint la Sagrada Família arriben de donatius privats i de
l’entrada turística al temple. Sempre s’ha finançat a través de donatius, perquè és un
temple expiatori.
Actualment, la Sagrada Família és valorada com a patrimoni dels catalans i de la
humanitat.
Andrea Blasco, Laura Cubells i Saona Sanchis
El Tour de França,centenari
En aquest Tour de França de 2013 hem commemorat la 100a edició.
Es disputà entre el 29 de juny i el 21 de juliol de 2013, amb un recorregut de
3.404 km repartits en 21 etapes. En aquesta edició hi han pres part sis ciclistes
que viuen o són nascuts
als Països Catalans:
•Joaquim Rodríguez
•Alberto Losada
•Joan Antoni Flecha
•Rubén Plaza
•Daniel Martin
•David Millar
El Tour de França és una competició ciclista per etapes disputada al llarg de la
geografia francesa i d'altres països durant tres setmanes del mes de juliol. S'ha
celebrat anualment des de 1903, només interrompuda des de 1915 a 1918 a
causa de la Primera Guerra Mundial i de 1940 a 1946, per culpa de la Segona
Guerra Mundial.
L'any 2003 va guanyar el Premi Príncep d'Astúries dels Esports. El Tour de
França és una cursa ciclista coneguda arreu del món. Sol tenir 21 dies o etapes
amb un recorregut màxim de 3.500 kilòmetres. Les tres setmanes de
competició normalment inclouen dos dies de descans, que a vegades són
utilitzats per portar els ciclistes d'una ciutat a una altra.
Pol Carricondo i Neus Muntó
LAIA SANZ, NOVA VICTÒRIA
Aquest estiu Laia Sanz ha tornat a guanyar en els X Games de Los Ángeles.
Els X Games són competicions esportives de caire “eXtrem”, és a dir,
espectaculars i arriscades.
Ja és la tercera vegada de quatre
possibles que Laia Sanz aconsegueix
l'or en aquesta modalitat. Als Estats
Units, la corredora d'Enduro
espanyola ha demostrat que està en
un gran moment de forma. Pilotant la
seva Honda CRB 280, va haver de fer
una remuntada increïble per guanyar
la cursa amb més de 37 segons de diferència respecte la segona classificada,
Maria Fosberg.
Amb aquest resultat, Laia Sanz iguala
precisament Maria Fosberg, la seva
rival directa en el Mundial.
“Estic molt contenta”, va exclamar quan
va acabar la gran carrera dels X
Games.
Tot i que és el seu primer any als X
Games, Laia Sanz està demostrant que
és una de les millors pilots d'Enduro que
hi participa. Però la pilot catalana ha dit
que no té temps per descansar, ja que
d'aquí poc vindran els X Games de
França i, uns mesos més tard, el Dakar.
L'Enduro és una
modalitat dels X
Games. Ve del
motocròs i del trial.
Les motocicletes
d'Enduro són molt
semblants a les del
trial, però tenen
petites diferències.
La d'Enduro es pot fer servir per anar pel carrer i, en canvi, la de cros és
específica per recintes tancats. També tenen una altra diferència, ja que les
d'Enduro estan preparades per superar obstacles com troncs, roques grans...
Laia Sanz va néixer a Corbera de Llobregat (Barcelona), el dia 11 de desembre
del 1985. Va aprendre a anar amb bicicleta quan només tenia 2 anys. I quan en
tenia 4 va muntar per primer cop en la moto del seu germà gran.
Li desitgem a la magnífica esportista Laia Sanz que tingui molta sort en el seu
futur com a pilot professional.
Aitor Bañuls i Pol Larrosa
Dani Pedrosa,2a posició en el GP d’Indianàpolis
El Dani Pedrosa va quedar 2n en el gran premi d’Indianàpolis. En començar la
carrera estava en la segona fila i va guanyar dues posicions. En un determinat
moment, va ser el pilot més veloç de la carrera, marcant la volta més ràpida.
Va arribar al Yamaha de Ben Spies al 7è gir i el va superar en el següent cop
que va passar la línia de meta.
L’espanyol
ha començat
a distanciar-
se de tots els
seus rivals,
camí cap a
una
incontestable
victòria, en el
mateix
escenari on fa un any va escapar-se després d’una inoportuna caiguda.
Aquest motociclista, amb el seu tercer triomf d’aquesta temporada, suma ja 183
punts i s'aferma en la segona posició de la classificació.
Dani Pedrosa va néixer al 29/9/1985 a Castellar del Vallès i té 28 anys.
Aquí tenim un quadre del seu palmarès general:
Carrera esportiva
Palmarès general
Campionats mundials 3
Victòries 47
Podis 117
Poles 42
Voltes ràpides 52
Alec Gifford
Va ser el campió del món de Moto GP les temporades 2010 i 2012 i campió del
món en la cilindrada de 250cc les temporades 2006 i 2007.
El seu primer títol mundial va ser el 29 de octubre de 2006 en el circuit valencià
de Xest i el segon, el 21 de octubre de2007 a Malàisia.
L’últim va ser el 28 de octubre de 2012 al Gran Premi d’Austràlia
BIOGRAFIAJorge Lorenzo Guerrero és
un motociclista mallorquí
que va néixer el quatre de
maig de 1987 a Palma de
Mallorca.
TRAJECTÒRIA ESPORTIVAVa començar en moltes categories del campionat Balear aconseguint el seu
primer èxit nacional en guanyar la copa Aprilia de 50cc i la de 125cc.
Gràcies a això, va fer el salt al campionat d'Espanya de 125cc i al campionat
europeu on va aconseguir diversos podis i victòries.
LA VICTÒRIA 50Jorge Lorenzo va fer una carrera a Philip Island i va pujar al més alt del podi
aconseguint la victòria número 50. Va ser una carrera atípica de només19
voltes.
Arran de la preocupació per l’estat dels pneumàtics, els pilots van haver
d’entrar a agafar la segona moto entre la volta 9 i 10.
Jorge Lorenzo partia des de la pole i va fer una altra vegada una bona sortida,
però Márquez i Pedrosa no el deixaven escapar.
COMPETICIONS REALITZADES per Jorge LORENZO
Any Categoria Moto Equip Carrera Victòria Podi Pole Flap Punts Posició
2002 125cc Derbi RS 125 14 0 0 0 0 21 21r
2003 125cc Derbi RS 125 16 1 2 1 1 79 12è
2004 125cc Derbi RSA 125 16 3 7 2 2 179 4t
2005 250cc Honda RS250RW 15 0 6 4 0 167 5è
2006 250cc Aprilia RSW 250 16 8 11 10 1 289 1r
2007 250cc Aprilia RSW 250 17 9 12 9 3 312 1r
2008 MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR 17 1 6 4 1 190 4t
2009 MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR 17 4 12 5 4 261 2n
2010 MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR 18 9 16 7 4 383 1r
2011 MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR 15 3 10 2 2 260 2n
2012 MotoGP Yamaha YZR-M1 Yamaha-YMR 18 6 16 7 5 350 1r
Total 179 44 98 51 23 2.491
Martí Acosta
Les caigudes de moto poden ser una de las coses que fan més por, perquè els
pilots no saben si alguna altra moto passarà. A vegades, els altres pilots els
poden atropellar o, fins i tot, els pot matar com a Marco Simoncelli.
També pots anar a l’hospital com Jorge Lorenzo, que tot i que el van operar
aquella mateixa nit de l’esquena, i va arribar a guanyar el campionat.
També hi ha caigudes molt tontes, que fan gràcia, però el pilot es fa mal a la
mà o a l’esquena, en els braços, a les cames, els peus o els genolls, que són
els llocs més dolorosos del cos.
Martí Acosta
Marc Márquez
Márquez va néixer a
Cervera el 17 de
febrer de 1983. És un
pilot espanyol de
motociclisme.
Va començar a
destacar en
l'especialitat de
velocitat a partir de l'any 2002. Va obtenir el campionat mundial de
motociclisme.
En aquesta temporada 2013 ha firmat per Repsol Honda per
competir el Moto GP en la mateixa escuderia que el Dani Pedrosa.
Henry Quispe
Mundials de natació,Barcelona 2013
L'èxit de les nedadores catalanes
Aquest campionat de natació s'ha celebrat a Barcelona, entre el 19 de juliol i el
4 d'agost, sota l'organització de la Federació Internacional de Natació (FINA).
S'han realitzat competicions de natació, waterpolo, natació sincronitzada, salts,
natació en aigües
obertes i per primera
vegada en la història
d'aquests campionats,
salts de gran altura (20
m per a les dones i 27
m per als homes).
Una de les figures més
destacades d'aquest campionat ha sigut la de la mascota, una gota d'aigua
molt divertida anomenada XOP.
Les medalles de l'equip espanyol Espanya va quedar amb el resultat d'una medalla d'or, 6 de plata, 5 de bronze:
un total de 12 medalles.
La medalla d'or, la va guanyar l'equip femení de waterpolo, a la final contra
Austràlia.
Les instal·lacions
Les competicions es van realitzar a les instal·lacions de• Palau Sant Jordi: natació, les finals de waterpolo i natació sincronitzada.• Piscina Municipal de Montjuïc: salts
• Port Vell: natació en aigües obertes i salts de gran altura
• Piscines Bernat Picornell: waterpolo
El logotipEl logotip del campionat, conegut com “sota l'aigua “, conté les sigles BCN
2013 en blau clar i sota les sigles una imatge simètrica de les lletres en un color
blau fosc intentant fer com si fos el reflex de l'aigua.
El logotip conté el nom del campionat en els 3 idiomes oficials d'aquest, el
català, el castellà i l'anglès.
La mascota XOP
La mascota, com ja hem dit abans, és una simpàtica gota d'aigua anomenada
XOP, aquesta és composta pel típic trencadís català en diversos colors com el
blau, el marró, etc...L'autor d'en XOP es un jove dissenyador menorquí.
Les medalles
Les medalles van ser dissenyades per l'estudi La Granja Design de Barcelona i
fetes a l'empresa de València The Medal Company.
Estan inspirades en un mapamundi.
Consisteixen en dues fulles de bronze forjat i banyat en or; totes dues capes
estan separades per una altra de silicona amb aigua.
Natació Sincronitzada
Aquesta va ser la prova estrella d'Espanya, hi van guanyar 7 medalles
Solo Tècnic Svetlana Romashina
Huang Xuechen Ona Carbonell
Solo Lliure Svetlana Romashina
Huang Xuechen Ona Carbonell
Duo Tècnic Rússia Xina Espanya
Duo Lliure Rússia Xina EspanyaEquip Tècnic Rússia Espanya UcraïnaEquip Lliure Rússia Espanya UcraïnaCombinada Rússia Espanya Ucraïna
Ona Carbonell: 7 medalles
La barcelonina de 23 anys va demostrar la seva vàlua, guanyant el bronze a
dues proves que va nedar individualment i juntament amb l'equip espanyol va
guanyar cinc medalles més: dues de bronze i les altres tres de plata.
Va fer de solista a la prova de solo lliure. Va sortir nedant una cançó de Freddie
Mercury i de la famosa Montserrat Caballé. Aquesta va ser també la cançó
oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
La coreografia va ser supervisada per la pròpia Montserrat Caballé.
Mireia Belmonte: nedadora completa
Belmonte va tornar a demostrar el seu gran nivell internacional amb tres podis:
plata als 200 papallona i 400 estils, i bronze als 200 estils.
Si hi afegim les medalles de Londres, la situem entre les millors nedadores del
món i de les més completes.
Melani Costa: un gran paper
Una altra de les protagonistes del campionat va ser Melani Costa
quedant subcampiona mundial als 400 lliures i una final als 200
lliures, a més a més dels 4 rècords d'Espanya a cadascuna de les
distàncies.
LA HISTÒRIA DELS CAMPIONATS DE NATACIÓ
Aquests mundials es van començar a fer al 1973. Al congrés del 1968, amb
motiu dels JJ.OO, a la ciutat de Mèxic es va començar a discutir el tema dels
mundials de natació per tres importants raons:
1- D'esdeveniments
esportius importants
només es celebraven el
jocs olímpics i molts
esports ja feien els seus
propis mundials.
2- El tema econòmic, ja que donaria molt treball a una gran quantitat de gent.
3- Que fent uns campionats, es donaria més importància als esports aquàtics.
L'última edició va ser la número 15. Ja hi ha preparades les seus per a la 16a i
17a edicions. La 16a serà a Kanzan (Rússia) i la 17a, a Guadalajara (Mèxic).
Adrián López i Xavi Meza
One Direction,actuarà a Barcelonael proper 8 de juliol
El famosíssim grup actuarà al Estadi Olímpic el 8 de juliol del 2014. Les entrades s'han posat a la venda a primers d'octubre i el primer dia ja hi havia grans cues.
Zayn MalikVa néixer el 12 gener 1993 en el Regne
Unit. El seu pare es diu Yàsser Malik i la
seva mare, Tricia Bramman. Té 2
germanes menors, Walyha i Safaa i una
germana gran, Doniya.
Harry Styles
Va néixer l'1 febrer 1994 a Estats Units. El seu
pare es diu Des Styles, la seva mare, Anna Cox
i la seva germana petita, Gemma. Els pares de
Harry es van divorciar quan ell només tenia 6
anys.
Niall Horan
Va néixer el 13 de
setembre de 1993 a
Irlanda. El seu pare es diu
Bobby Horan i la seva
mare, Mauran Gallagher.
Els seus pares es van
divorciar quan ell només
tenia 5 anys, passat el temps, el seu germà, Greg Horan, i ell van decidir
definitivament anar-se'n a viure amb el seu pare.
Liam Payne Va néixer el 29 d'agost del 1993 al Regne Unit. El
seu pare es diu Geoff Payne, la mare, Karen i les
seves germanes menors es diuen Ruth i Nicola.
Niam va néixer malalt, però després de tres
setmanes van veure que el que li passava era que
només li funcionava un ronyó i per poder salvar-lo
i mantenir-lo amb vida li van haver de posar 32
injeccions durant dia i nit.
Al col·legi va ser víctima del bullying. Llavors quan tenia 14 o 15 anys va decidir
apuntar-se a boxa per tal de guanyar confiança en ell mateix.
Louis Tomhinson Va néixer el 24 de desembre del 1991 en
el Regne Unit. El seu pare es diu Troy
Austin, la seva mare es diu Johanah
Pouston i els seus germans són Lokie
Feliate, Phoete i Daisy. Quan Louis tenia
11 anys va fer una pel·lícula que es diu
Fat Friends.
El grup es va formar gràcies al programa de the X factor.
Els nois es van apuntar separadament en el programa i després de fer les
audicions una de les jutgesses, que era la famosa Demi Lovato, va dir que
aquests nois podrien formar un bon grup. Ells van acceptar-ho, però estaven
una mica confusos, perquè ningú coneixia a ningú, però Demi tenia raó, el grup
va encaixar i es va formar One Direction.
La primera pel·lícula que han fet es diu This is us i la primera cançó es diu
Torn, però la que va ser la primera oficial va ser What makes you beautiful.
Quan van venir a Barcelona, totes les fans de One Direction vam anar cap a
l'hotel Vela. Totes les fans anàvem amb pancartes, samarretes amb les seves
cares i fins i tot anàvem amb els braços i cares pintades. Quan es van dirigir
cap a l'hotel i al cap d'una mitja hora, va sortir en Harry pel terrat i totes les fans
vam començar a cridar com a boges i jo vaig començar a plorar i algunes noies
també. En una mitja hora més van començar a gabar a les fans per la pel·lícula
de T'his Is Us i primer van començar a cridar en Harry, després a ballar la
macarena i després a ensenyar les pancartes que vam fer.
Jo, que sóc la Laila, vaig anar a un dels concerts i m'ho vaig passar molt bé,
però amb tanta gent no podia caminar bé, però tenia lloc a primera fila i els vaig
tocar. Em vaig tornar boja quan els vaig veure . Bé, no us dic res més, si voleu
saber alguna altra cosa i esteu interessats per One Direction aneu a un dels
seus concerts!
Mireia Bestit i Laila Ouaichou
Us recomanem...
La filla de la nit de Laura GALLEGO GARCÍA
La història té lloc a Beaufort, un tranquil poble de París, però en algunes
ocasions se situa a la capital. Els fets narrats s’esdevenen durant el segle XIX
La protagonista es diu Isabelle. Va néixer a Beaufort òrfena, la seva mare va
morir després de tenir-la. Allà va exercir de bugadera i, quan només tenia 17
anys, va abandonar el poble amb el noble Philippe de Latour, de qui estava
bojament enamorada. Cinc anys després, va tornar al poble molt canviada:
vestia de negre, estava totalment pàl·lida, semblava estar malalta i, pel que es
veia, havia aconseguit reunir els suficients diners com per comprar la Mansió
Grisard. Deia que patia insomni i es descrivia amb el nom de Filla de la Nit...
D'entre tots els personatges jo, segurament, escolliria la Senyoreta Dubois.
Sophie Dubois és una de les cinc xafarderes comares del poble. Potser és
estrany que esculli com a personatge una senyora de 65 anys, però, jo crec,
que sense ella la història seria més avorrida. A més, m’ha encantat la relació
que sorgeix entre en Max (el gendarme) i la Sophie. Trobo que el descobriment
de la dona intel·ligent i honrada amagada sota la tafanera Dubois ha estat la
clau per treure el millor del personatge.
Personalment puntuaria el llibre amb un 9. M'encanta Laura Gallego García,
considero que és una gran escriptora i malgrat que és força jove, les seves
novel·les són fascinants i tenen un lèxic de molt nivell.
M'ha agradat molt el llibre perquè és entretingut, misteriós i sobretot molt
intrigant. M'ha enganxat tant que he aconseguit acabar-me’l en tan sols un dia.
M'ha sorprès el gran sacrifici que és capaç de fer Isabelle per amor: cal ser
molt valent per fer les bogeries que narra la novel·la. Al principi, apareixen
molts personatges de cop en una sola escena, esmentats en diferents ocasions
pel nom o el cognom. Aquest fet m'ha confós, no aconseguia relacionar el
cognom amb el nom i m'ha desconcertat. Però conforme avances la lectura ja
van citant els noms complets i el paper que tenen els personatges en la
història, i aconsegueixes aclarir-ho i enllaçar-ho tot. Una altra cosa que he
considerat un inconvenient ha estat el fet que tracta el tema dels vampirs, un
tema ja molt conegut per a mi. Això, ha fet que el llibre perdés intriga i emoció,
ja que quan es descrivien les característiques, ja sabia que la criatura de la
qual parlava seria un vampir.
La lectura és fàcil de seguir, he trobat, però, algunes paraules que m'han
resultat difícils. Encara que gràcies al context he aconseguit entendre el
significat de la majoria. El llibre és curt i es llegeix en poc temps.
Alba Romero Martínez
LA NOSTRA PLOMA
RASTRES PERDUTS
Sandra: Barcelona, 9 de març de 2013
Aquell va ser un dia qualsevol, però crec que era un dimarts del mes d'octubre. Aquell
matí, la Baasima ja no va aparèixer a l'escola; simplement va deixar de venir. Se n'havia
tornat cap al seu país, a Aràbia Saudita. En aquell moment jo només em feia preguntes.
Ella era la meva millor amiga. Per què havia desaparegut? Tan sols tenia dotze anys..
però ella havia marxat sense dir res, amb el seu pare. Cap comiat, cap carta... res.
Ella era la persona més alegre que es pot arribar a conèixer. La seva simpatia era
coneguda arreu. Tots els companys de classe, els professors, els nois i noies del barri...
tothom coneixia la Baasima pel seu increïble i persistent somriure. Fins i tot quan el seu
germà gran va morir, ella es va mantenir ferma. Ella i jo ens havíem conegut al parvulari, i
des de llavors no ens havíem separat mai. Com se'n podia haver anat tan, tan lluny?
Això encara em tortura ara, després de catorze anys... encara no en sé res, d'ella. La
veritat és que ningú en sap res. La trobo a faltar.
On ets?
Baasima: Magna, Província de Tabuk, Aràbia Saudita, 19 d'octubre de 1999
Encara no havia vist el sol. A través de la cortina de l'avió no entrava ni un raig de llum.
Devien ser dos quarts de sis del matí i allà no hi havia ningú.
-On anem pare? -vaig preguntar somrient-li.
Ell no em va contestar.
-Jo demà no puc faltar a l'escola, tinc una exposició molt important d'història.- Van passar
uns segons, i ni tan sols va aixecar la mirada del llibre que estava llegint.
-I la mare, pare? On és? No ve amb nosaltres? On anem?
-Para de fer preguntes!- Ho va dir sense aixecar el cap. Llegia alguna cosa plena de
lletres molt estranyes, i jo no entenia el que hi deia. Semblaven dibuixos, i em va fer
gràcia que se'ls mirés amb tanta curiositat. El pare portava un mocador al cap, de color
blanc i negre. El vaig mirar. Per què el portava sempre? Vaig girar el cap i vaig continuar
mirant per la finestra.
Em vaig despertar sense saber quan, on i per què estava allà. Era un aeroport molt petit.
Vam baixar, i feia fred, molt fred; més que durant l'hivern a Barcelona. El pare em va
agafar fort de la mà i em va fer pujar a un carro arrossegat per bous. Què bonics eren!
Volia baixar i acariciar-los, però el pare no em va deixar baixar d'aquell carruatge. Em
sentia com una princesa pujant a la seva carrossa. El pare parlava una llengua estranya
amb un home molt prim. Era jove i tenia les mans seques i pelades de fred. Per què no se
n’anava a casa? El jove va donar-li unes monedes, també molt estranyes (res a veure
amb les monedes de Barcelona) i va pujar al carruatge. En aquell moment no ho vaig
entendre. I el pare? No pujava? Per què el carruatge se n'estava anant i el pare es
quedava allà, mirant-me? Vaig cridar-lo. Molt fort. Moltes vegades. No em sentia? La boira
va acabar separant-nos. Què estava passant? Vaig pensar que el pare em volia donar
una sorpresa, i m'enviava a un lloc genial, ple de llaminadures, on pogués menjar fins que
la panxa em digués prou. Sí, segurament era allò.
Baasima: Magna, Província de Tabuk, Aràbia Saudita, 3 de febrer de 2013
Han passat catorze anys des que vaig pensar que el meu pare m'enviava a un món de
llaminadures i caramels. I mireu-me ara. Sóc una de les set esclaves d'un amo i senyor.
Quatre criatures. Vint-i-sis anys. Torturada. Morta. Sense llibertat. Sense opinió.
Des que vaig arribar aquí, la meva energia s'ha anat camuflant darrera d'un vel. La meva
alegria, també s'ha quedat darrera d'un vel. Les meves ganes de viure, també darrera
d'un vel. Aquest vel no et deixa parlar, ni opinar, simplement, no et tracta. Perquè no
existeixes. Ets invisible.
La situació de els dones aquí a Aràbia Saudita és desesperant. Per què ningú ens veu?
Per què ningú escolta el lament d'aquests milions de dones, i per què no és respost per
ningú? Per què? Per què? Per què? És perquè som dones, mentre el nostre món és
governat per homes sense una mica de compassió en els seus cors?
Però jo amago les meves paraules darrera d'un vel.
Sandra: Barcelona, 24 de març de 2013
He tornat a somiar amb la Baasima. Ella era allà, al meu costat. Ens miràvem i somrèiem.
Tot era com havia de ser.
M'he despertat suada de cap a peus, encara que el somni hagi estat preciós, l'angoixa de
no veure-la em provoca encara esgarrifances.
Després de treballar, he anat a fer un volt. Ja era tard, i el sol s'havia post darrera el mar.
M'he assegut davant del passeig Marítim de Barcelona. La temperatura ha canviat. Es
nota que arriba la primavera. Em quedo allà hores, pensant en el que no hauria d'estar
pensant. Pensant en la Baasima. Què li va passar? Sóc una obsessionada, penso. Però
tinc una necessitat d'esbrinar on és que se'm menja per dins. De sobte, sento un gran crit.
Cotxes de la guàrdia civil arriben ràpidament a un centenar de metres d'on sóc jo.
M'hi apropo. S'ha produït un gran aldarull i tothom s'arreplega a veure què passa.
Aconsegueixo arribar davant del punt on els guàrdies han posat una cinta per prohibir el
pas a persones xafarderes. I tot d’un plegat ho entenc tot. N'he sentit a parlar, d'aquestes
coses, però mai ho he pogut veure en directe. Una barca, bé, si se li pot dir així, acaba
d'arribar de ves a saber d'on a la platja. Em giro, i me'n vaig. No puc suportar les cares de
sofriment i les mirades afamades de les dones i nens que han estat dies a la deriva
buscant algun destí indeterminat.
De sobte, però, sento la conversa d’unes dones. No entenc res del que diuen, però puc
entendre un nom. Baasima. Baasima. Baasima! Em giro. Sí, és ella.
Baasima: Barcelona, 25 de març de 2013
Fa vint-i-quatre hores que ens esperem a la comissaria perquè ens diguin que hem de fer
ara. Quan he vist la costa de la platja, de seguida he sabut que era Barcelona. Està
canviada, no és el que era abans. Però és Barcelona!
La Zagreb i jo feia dies que navegàvem amb altres dones fugint dels nostres amos. Vam
sortir del port de Mohammedia, de la regió de gran Casablanca, després d'arribar-hi amb
un vaixell turístic on hi vam entrar sense permís i sense bitllet... L'únic que volíem i volem
és ser lliures. No volem dependre de ningú, i estem fartes de no poder tenir llibertat. De
no poder expressar-nos. Volem ser dones, volem ser tractades com a persones.
L'únic que enyoro són els meus fills. Em sento mala persona per haver-los deixat allà,
sols. Sabent que el futur que els espera a les tres nenes, i sabent que el noi acabarà sent
el propietari de moltes altres, em sento destrossada. Necessito plorar. No sé el que faré, o
on aniré. Un policia entra a la sala on ens tenen tancades a nosaltres dues.
-Tu! -diu- surt! Te'n vas amb la teva amigueta. És perquè vas estar vivint aquí fa un anys..
M’assenyala a mi? No he entès gaire bé el que m'acaba de dir, però m'aixeco
- I tu- diu, referint-se a la Zagreb- acomiada't de Barcelona!
On se l'enduen? Per què a mi em deixen sortir? Camino pel passadís, atemorida. Què se
suposa que he de fer?
A fora, hi ha una dona. Em sent arribar i es gira. Em mira directament als ulls. abaixo el
cap, mostrant-li respecte. Ella corre a abraçar-me. Qui és?
- Baasima, Baasima! Saps qui sóc?
La noia em mira un altre cop als ulls. Com és que sap com em dic? Espera, crec que la
conec. Però, de què? Aquests ulls verdosos... si... és aquella noia. És la meva millor
amiga.
Sandra: Barcelona, 30 d'abril de 2013
La Baasima ja fa gairebé un mes que viu amb mi. Encara no s'ha volgut treure el vel, el
burka sí que se l'ha tret, però perquè no surt de casa. Un dia li vaig preguntar perquè no
es treia el vel. Em va contestar que ja formava part d'ella, que l'obliguen a portar-lo. És
estrany, com pot ser que una persona consideri un vel que et tapa gran part de la cara
formi part d'ella mateixa? Vull dir, va en contra de la seva dignitat com a persona que és.
Per altra banda, quin ésser diabòlic pot fer desaparèixer l'alegria d'una persona així com
així? Com pot ser que des que la Baasima va arribar a Barcelona no hagi somrigut ni un
sol cop? On es troba tota aquella il·lusió? On ha anat a parar? Pot ser que algú l'hi hagi
fet desaparèixer així com així? No em puc imaginar què és el que li van estar fent allà.
Però la Baasima s'ha atrevit a explicar-m’ho: abusos, crítiques de tot tipus, reclusió, falta
d'assistència mèdica... És un miracle que encara estigui viva. Quan va arribar a
Barcelona, gairebé s´havia oblidat del català. Durant els darrers anys no ha rebut cap
tipus de formació i això m’amoïna. A què es dedicarà? Me la miro, està asseguda al sofà
de casa, menjant un bol de cereals. Em poso l'americana.
-Baasima, me'n vaig a treballar! Fins després!- li dic.
Ella no em respon, simplement abaixa el cap, mostrant-me respecte i entenc que això vol
dir que estarà allà quan torni. Sospiro.. i ella no aixeca el cap fins que no he sortit per la
porta.
Baasima: Barcelona, 30 d'abril de 2013
Per primera vegada en anys he pogut agafar un comandament a distància d'una televisió.
És genial poder passar els canals quan vols i mirar el que te ve de gust. Després de mirar
la televisió durant una hora, l'apago i m'aixeco. No sé què fer. No vull sortit sola al carrer,
em fa por. Aquí et poden arrestar? Prefereixo no arriscar-me i em dutxo. És magnífic
poder dutxar-te l'estona que tu vulguis.
La Sandra torna a la tarda, cap a dos quarts de quatre i em proposa de sortir a comprar-
me roba perquè em trobi més còmoda. Més còmoda? Amb el vel vaig perfecte... però
accedeixo perquè es posa molt exigent. Creu que hauria d'anar vestida d’una altra
manera, ensenyant la meva cara als altres. Crec que jo no m'hauria d'amagar de res i de
ningú... Potser té raó?
Ens hem passat la tarda donant voltes pel centre de Barcelona. La roba és estranya, però
quan veig la meva roba em sento diferent. Així que m'he armat de valor i m'he posat uns
texans blaus i una brusa blanca. El vel, però, me l'he deixat posat. Com que s'ha fet tard,
ens hem assegut a la terrassa d'un bar i el cambrer se’ns ha acostat. La Sandra ha
demanat unes begudes. Jo l’he mirat atemorida. Ella m’ha mirat i m’ha somrigut.
-Una ampolla d'aigua per ella- diu la Sandra.
Torno a abaixar el cap, i se m'escapa una llàgrima, però me l'eixugo ràpid, ningú m'ha vist.
Crec que li hauria de dir el que m'ha estat torturant tot el dia.
-Sandra, necessito parlar.- A les paraules els costa sortir de la boca. No estic acostumada
que em deixin parlar en públic. Ella em mira i somriu.
- És clar, explica'm. Què et preocupa?- Torno a abaixar el cap.
- Doncs que... bé... crec que m'agradaria tornar a veure la meva mare.
Ella em mira amb tristesa. Què passa? Només li he dit que volia tornar a veure la meva
mare després de catorze llargs anys. És molt demanar? Potser sí. Potser no hauria
d'haver parlat més del compte. Dirigeixo la mirada al terra. Ella se m'apropa i em fa
aixecar la barbeta.
- Baasima, no tornis a fer això! Aixeca el cap! Mai tornis a abaixar la mirada per mostrar
respecte a qui parles, mai. Baasima, ets una persona com tots nosaltres, tots et tractarem
amb el respecte que et mereixes, perquè tens els mateixos drets que tots nosaltres. No sé
que és el que et van fer allà... però, per favor, oblida-ho! Ja no ets qui erets abans, ara ets
persona. No ets inferior a nosaltres, ni nosaltres superiors a tu.
L'abraço. Fort, molt fort. Quant feia que algú no em donava una abraçada? Ara ho entenc
tot, ella em veu com una persona.
Sandra: Barcelona, 30 d'abril de 2013
Aquest moment, ha marcat la diferència. Ha sigut un abans i després. En aquest moment,
la Baasima ha començat una nova vida, amb els seus drets i el respecte que es mereix.
Ara, ja no és una simple cosa que es passeja amb la cara tapada per ocultar el seu
aspecte i tampoc és l'esclava de ningú. Ja no és un objecte sexual, ni tampoc l'única
persona que s'ocupa de criar sola als seus fills. Tampoc és una de les mil i una dones d'un
sol home, ningú te poder sobre d'ella. Ningú ha de dir-li què ha de fer i què ha de deixar
de fer. Ja podrà agafar el cotxe per anar on ella vulgui i quan ella vulgui. Tindrà
assistència mèdica, una seguretat social. Tindrà un sou, i la gent l'haurà de respectar tal
com ella és. Amb els seus defectes i les seves virtuts, però respectant-la com a persona
que és. Respectant la seva dignitat. Perquè ja no és una cosa, és una persona.
Sandra: Barcelona, 15 de maig de 2013
M'ha costat dir-li a la Baasima que els seus pares estan morts, que van morir en un
accident de trànsit ara fa tres anys. El cotxe on anaven el seu pare i la seva mare va xocar
frontalment contra un camió en fallar-li els frens. Jo mateixa vaig anar al seu enterrament,
ja que encara mantenia una relació (encara que de molt poca confiança) amb la mare de
la Baasima.
Baasima: Barcelona 15 de maig de 2013
La tomba de la mare és realment bonica. La veritat és que no em dol no haver viscut de
prop la seva tràgica mort. Recordo vagament que les seves flors preferides eren les
petúnies blaves, així que n'hi he portat un ram.
Però no he alliberat cap llàgrima per cap dels dos. Ni pel meu pare, que em va abandonar
a la meva sort, ni per la meva mare, que va permetre que ho fes. Però en el fons, jo els
estimava i els continuo estimant, encara que també els odio als dos. I ara, tinc por del que
faré jo sola, sense ningú, encara que tingui la Sandra. No podré viure amb ella per
sempre.
Hem marxat del cementiri cap a les set de la tarda, i hem anat a sopar fora. Ja he
aconseguit poder anar sense vel pel carrer. Ha sigut una sensació d'alliberament total. Mai
m'havia sentit tan, tan lliure com el dia d'avui, que he sortit sense vel al carrer. Ha sigut la
millor experiència que he tingut des de fa anys. També he aconseguit demanar jo sola el
que em venia de gust al restaurant. Per fi em veig com una persona i no com algú que
depèn d'una altra. I torno a ser jo.
Sandra: Barcelona, 24 de juny de 2016
Acabo de tornar d'un sopar amb la Baasima. Ens ho hem passat molt bé, i cal dir, que
avui quan l'he mirat a l'hora de demanar els plats, m’he recordat de la primera vegada que
ho va haver de fer quan va arribar. Ara ja fa tres anys d'això, i ella ja ha refet la seva vida.
Ara té una feina i viu en un pis al centre de Barcelona. Torno a pensar en aquest moment
del sopar i se m'escapa un somriure. Em poso al llit. I somio en la Baasima. I és que ja
torna a ser ella.
Maria Cobo de Nadal
Aquest relat va ser guardonat amb el primer premi del XVIII Certamen Nacional de
“El gust per la lectura” (2012-2013), en la categoria de segon cicle d'ESO.
En aquell moment, Maria Cobo era alumna de 3r ESO. Hi van participar alumnes de
tot Catalunya.
Aquest certamen té com a objectiu fomentar la creació literària i el gust per la
lectura entre els joves.
Bon Nadal
i bon Any 2014
