FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... ·...

348
franquisme & transició

Transcript of FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... ·...

Page 1: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

franquisme & transició

Page 2: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓrevista d’història i de cultura · núm. 3 · 2015

punctumuniversitat oberta de catalunya

fundació carles pi i sunyer

Page 3: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓrevista d’història i de cultura · núm. 3 · 2015

punctumuniversitat oberta de catalunya

fundació carles pi i sunyer

Page 4: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

direccióOlívia Gassol Bellet (Universitat Oberta de Catalunya, Espanya)

cap de redaccióFrancesc Vilanova (Universitat Autònoma de Barcelona i Fundació Carles Pi i Sunyer, Espanya)

consell de redaccióJaume Claret (Universitat Oberta de Catalunya, Espanya)Martí Marín (Universitat Autònoma de Barcelona, Espanya)Víctor Martínez-Gil (Universitat Autònoma de Barcelona, Espanya)Conxita Mir (Universitat de Lleida, Espanya)Manuel Risques Corbella (Universitat de Barcelona, Espanya)Joan M. Thomàs (Universitat Rovira i Virgili, Espanya)

secretariaLaia Arañó (Fundació Carles Pi i Sunyer, Espanya)Aram Monfort (Universitat Autònoma de Barcelona, Espanya)

consell assessorMaria Campillo (Universitat Autònoma de Barcelona, Espanya)Marc Carrillo (Universitat Pompeu Fabra, Espanya)Luciano Casali (Università di Bologna, Itàlia)Ángela Cenarro (Universidad de Zaragoza, Espanya)Àngel Duarte (Universitat de Girona, Espanya)Enric Gallén (Universitat Pompeu Fabra, Espanya)François Godicheau (Université de Bordeaux 3, França)Jaume Magre (director de la Fundació Carles Pi i Sunyer i Universitat de Barcelona, Espanya)Ludger Mees (Euskal Herriko Unibertsitatea, Espanya)Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya)Renato Moro (Università Roma Tre, Itàlia)Xosé M. Núñez Seixas (Ludwig-Maximilians Universität, Alemanya)Paul Preston (London School of Economics and Pilitical Science, Anglaterra)Patrizio Rigobon (Università Ca’Foscari, Itàlia) Pere Ysàs (Universitat Autònoma de Barcelona, Espanya)

recepció d’originals i ressenyes de publicacionshttp://journals.uoc.edu/index.php/franquismeitransicio/

Aquest número ha estat possible gràcies també a la coŀaboració de Josep Arqué, Manuel Aznar, Bufet Socías Humbert, Maria Campillo, Àngel Duarte, Carles Duarte, Jordi Font, Àngel Garcia Fontanet, Cristina Gatell, Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Salomó Marquès, Carme Molinero i Guerau Ruiz Pena.

© 2015, dels textos, els autors.© 2015, d’aquesta edició, Punctum, Universitat Oberta de Catalunyai Fundació Carles Pi i Sunyer

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Disseny i composició: Quadratí

issn 2014-511x (imprès)issn 2339-9309 (en línia)Dipòsit legal: l. 1499-2013

Page 5: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

estudis studies

L’exil de France. Un opposant nécessaire au franquisme tardif 9Phryné Pigenet

Guillermo Díaz-Plaja, director de l’Institut del Teatre durant el primer franquisme 41Enric Gallén

El moviment veïnal al Barcelonès Nord (1954–1987) 121José Miguel Cuesta Gómez

Culturas políticas del nacionalismo español. El caso de la ciudad de Valencia (1958–1979) 157Juan Carlos Colomer Rubio

documents documents

Joan Oliver: «De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen» (1963–1971) 175Francesc Foguet i Boreu

Literatura: de la memòria particular a la reflexió general 289Maria Barbal

estudis bibliogràfics i ressenyes literature review

Los orígenes de Alianza Popular: entre el reformismo institucional y la extrema derecha neofranquista nacional-populista (1976–1979). Un estado de la cuestión 301Miguel A. del Río Morillas

Sumari Summaryfranquisme & transició 3 (2015) issn 2014-511x (imprès) issn 2339-9309 (en línia)

Page 6: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

Timothy Snyder. 2015. Tierra negra. El Holocausto como historia y advertencia. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 528 p. 335Francesc Vilanova

Jesús A. Martínez Martín, dir., 2015. Historia de la edición en España, 1939–1975. Barcelona: Marcial Pons, 1000 p. 338Mireia Sopena

Criteris editorials 343Submission guidelines 346

Page 7: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

estudisstudies

Page 8: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 9: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

9 [9–39]

L’exil de France. Un opposant nécessaire au franquisme tardif

Phryné PigenetIDHE Paris Nanterre (France) orcid.org/0000-0002-5092-5066

Presentació: 8 abril 2015 | Acceptació: 4 maig 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: Pigenet, Phryné. L’exil de France. Un opposant nécessaire au franquisme tardif. Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 9–39. doi: 10.7238/fit.v0i3.2597.

Résumé : Considéré au mieux comme un enjeu de la mémoire collective espa-gnole, l’exil républicain de France a suscité peu d’études comme acteur de l’op-position au franquisme tardif. Pourtant, malgré un affaiblissement consé-cutif à sa durée, il est resté, pour les nouvelles générations de l’immigration comme de l’intérieur, un soutien à l’opposition antifranquiste, un « passeur » d’informations et de mémoire, un conservateur, un incubateur et un diffu-seur de culture catalane et républicaine. À ce titre, il a participé au rétablisse-ment des libertés en Catalogne et en Espagne.

Mots-clés : exil catalan, réfugiés, anti-franquisme, franquisme tardif, Généralité en exil, culture d’exil, CNT, ERC, FNC, PSUC, MSC

The exile of France. An opponent needed to late Francoism

Abstract: Considered at best as matter of Spanish collective memory, the repub-lican exile in France has stimulated few studies of its role as an agent in the op-position to late Francoism. However, despite becoming progressively weaker as it went on, for the new generations of immigrants and those who remained in Spain, it continued to sustain anti-Franco opposition; pass on informa-tion and memories, and preserve, incubate and spread Catalan and republi-can culture. In this way, it participated in the re-establishment of freedoms in Catalonia and in Spain.

Keywords: Catalan exile, refugees, anti-Francoism, late Francoism, Generalitat in exile, culture of exile, CNT, ERC, FNC, PSUC, MSC

Page 10: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

10 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Depuis le retour de la démocratie, l’historiographie catalane et espa-gnole s’est de plus en plus intéressée à la mémoire de la Seconde Répu-blique et de la guerre civile, mobilisant ainsi les exilés, porteurs privilé-giés de cette mémoire, comme le souligne Josefina Cuesta :

Las generaciones del exilio vivirán alimentando el recuerdo republicano y poniendo los cimientos de una revisión y de un reencuentro […] En este pro-ceso se inicia una aproximación entre vencedores y vencidos y entre sus «hijos».1

Cependant, dans une histoire très instrumentalisée par les stratégies politiques du présent, au mieux,2 les exilés sont perçus comme un enjeu. Négatif pour les uns qui les utilisent comme repoussoir à toute tenta-tive rupturiste rappelant les violences de la Seconde République et de la guerre civile, positif, mais limité à une dimension éthico-moralisatrice, pour ceux qui revendiquent une intégration de la mémoire républicaine à la mémoire historique.

À ce jour, l’historiographie péninsulaire s’est plus attachée à la mise en valeur des porte-paroles politiques et culturels de l’exil et plus particu-lièrement ceux d’Amérique,3 permettant ainsi de les réintégrer à une vie

1 Josefina Cuesta, La odisea de la memoria. Historia de la memoria en España. Siglo xx (Madrid: Alianza Editorial, 2008), 428. À la fin des années 1980, plusieurs historiens ou spécialistes de littéra-ture commencèrent à s’intéresser à l’exil au-delà de l’aspect purement politique. Au travers de sémi-naires et colloques, les chercheurs insistèrent sur ses aspects identitaires, mémoriels et culturels. Parmi les pionniers, nous pouvons citer Alicia Alted Vigil, Manuel Aznar Soler et Josefina Cuesta. En Catalogne, ce furent des historiens en charge d’une fondation qui exhumèrent les premières archi-ves relatives à l’exil grâce à des dons personnels. Ainsi, Jordi Planas à la tête du CEHI ou Francesc Vi-lanova, responsable de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, lancèrent les premières publications et animèrent les premières études sur l’exil catalan. En France aussi, en dehors de la thèse sur la presse de l’exil de Geneviève Dreyfus-Armand, publiée en 1999 et première grande synthèse dans l’Hexagone, un colloque comparatif sur les Italiens et les Espagnols en France réunit à Paris en 1991 les premiers spécialistes français, italiens et espagnols sur ce thème.

2 Il est intéressant de constater que, dans sa dernière livraison, entièrement consacrée à l’« His-toire et conflits de mémoire en Espagne », la revue Vingtième siècle (n°127, juill.–sept. 2015) passe en-tièrement sous silence la mémoire des réfugiés et ne consacre pas davantage d’article aux mémoires des régions périphériques malgré leur singularité.

3 Il existe un dictionnaire des Catalans d’Amérique qui fut initié par Albert Manent, mais les exi-lés de France, pourtant les plus nombreux, n’ont pas bénéficié d’une telle attention.

Page 11: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

11 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

culturelle, atrophiée durant la dictature.4 De même, en dehors de l’odys-sée des centaines de milliers de républicains, franchissant la frontière en 1939 et victimes de l’internement, moyen de rattacher l’histoire péninsu-laire à une histoire européenne,5 la foule des anonymes restés sur le sol français n’a pas suscité grand intérêt chez les chercheurs, a fortiori après les années 1950.

Étudiés comme enjeux, les exilés l’ont été rarement comme acteurs de la jeune démocratie espagnole. En optant pour ce changement de pers-pective, cet article se propose de tirer un premier bilan de la place qu’ils ont occupée dans la lutte contre le franquisme tardif et pour le retour des libertés.

Bien qu’affaibli, un exil qui se maintient jusqu’à la fin de la dictature

Au sortir de la guerre d’Espagne, l’écrasante majorité des leaders ré-publicains et une bonne partie de l’intelligentsia prennent la route de l’exil, accompagnés de tous ceux qui refusent la dictature franquiste ou craignent pour leur sécurité. Cette situation singulière où un peuple vaincu s’enfuit à l’étranger avec ses institutions confère à cet exil une place inédite dans l’opposition au régime. La victoire des Alliés aurait dû consolider ce rôle et lui permettre de chasser celui qui était arrivé au pouvoir à la faveur d’un coup d’État soutenu par des régimes désormais vaincus. Les divisions internes au camp républicain, le refus par la socié-té espagnole d’un risque de retour des violences dans un pays qui peine à se relever des conséquences de la guerre civile, et la peur chez les diri-geants anglo-saxons de l’implantation d’un régime contrôlé par les com-

4 Tant la multiplication des fondations après la mort du dictateur — parmi les plus importantes en Catalogne, signalons l’Arxiu Montserrat Tarradellas, le CEHI ou la Fundació Pi i Sunyer — que les dépôts à l’ANC ou à l’Arxiu de la Ciutat d’archives personnelles de cadres politiques ou culturels ont favorisé la réintégration de l’exil « d’en haut » dans le patrimoine politico-catalan et les premières études sérieuses sur la question.

5 Le Museu Memorial de l’Exili (MUME) en est une bonne illustration. La création de ce musée, en 2008, à l’initiative des pouvoirs locaux et de la Généralité, et auquel participent de nombreux his-toriens catalans, s’intéresse avant tout à la période qui correspond au premier franquisme et intègre l’exil et l’internement des républicains espagnols à l’histoire de l’internement en Europe.

Page 12: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

12 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

munistes brisent le rêve des expatriés et les installent dans un exil du-rable souvent définitif.

À partir des années 1950, l’exil connait un déclin à la fois numérique et politique mesurable à plusieurs niveaux.

Un exil affaibli

Alimentée par la guerre d’Espagne et l’exode de 1939, puis, après 1945, par les départs de ceux qui fuient les mauvaises conditions de vie ou la répression outre Pyrénées, la vague de réfugiés statutaires atteint son pic en 1952. Avec 118 228 cartes accordées par l’OFPRA, les Espagnols se hissent en tête des groupes de réfugiés installés sur le territoire fran-çais. Mais à partir de cette date commence le reflux. Outre les décès qui frappent les plus âgés ou les plus fragiles, les retours, les départs vers le continent américain et les naturalisations contribuent à assécher le vi-vier principal de l’exil. Néanmoins, à la mort du dictateur, après presque 40 ans d’exil, 32 365 espagnols possèdent encore le statut de réfugié.

Ne confondons pas, cependant, statut juridique et exil.6 Outre que tous ceux qui ont demandé asile à la France sont loin d’avoir fait la dé-marche d’inscription à l’OFPRA,7 une partie des réfugiés de 1939 cesse toute activité politique dès son arrivée au pays d’accueil. A contrario continuent à militer dans ses rangs des primo entrants qui préfèrent le statut de résident ou optent pour la naturalisation. Confronté au vieillis-sement de ses troupes, l’exil peine davantage à mobiliser la seconde gé-nération, mais commence à recruter parmi les nouveaux migrants qui arrivent massivement au début des années 1960.

Affaibli, l’exil perd aussi son rôle de leader politique face à la dictature.

6 Stéphane Dufoix, Politiques d’exil (Paris : PUF, 2002), 25 et 50–52. L’auteur distingue le réfugié bénéficiant d’un statut mais qui, malgré les raisons politiques de sa migration, ne milite pas auto-matiquement dans le pays d’accueil, de l’exilé qui poursuit une activité politique en direction de son pays d’origine, quand bien même les raisons de son départ n’étaient pas politiques. Dans la commu-nauté étudiée qui présente la particularité d’avoir un exil politique de masse et une émigration éco-nomique de masse, on a plus de chance de trouver des activistes politiques dans les rangs des premi-ers que des seconds.

7 Le Monde, 10 janv. 1964. À cette date, le journaliste Michel Legris évalue entre 130 000 et 165 000 le nombre de réfugiés espagnols en France, quand 80 000 sont titulaires du statut.

Page 13: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

13 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Au sortir de la guerre, plusieurs stratégies s’affrontent entre ceux qui, comme les communistes ou les anarchistes, penchent au début pour une issue militaire et ceux qui, comme ERC, le PSOE ou les partis modérés, souhaitent un changement par la voie politique. Parmi les partisans de l’option politique, il n’y a pas non plus unanimité entre les partisans d’un retour à l’identique aux institutions de la Seconde République et ceux qui n’excluent pas l’option monarchiste.

Ballotée entre ces différentes stratégies, la Généralité ne parvient pas à unifier les organisations politiques de l’exil et de l’intérieur autour de son projet de retour au statut antérieur d’autonomie. Elle a, par ailleurs, beaucoup de mal à se faire entendre des autres gouvernements en exil.

Face à cette incapacité à parler d’une seule voix, les grandes puissances européennes, déjà peu enclines à soutenir la cause des républicains es-pagnols, y trouvent le prétexte pour refuser toute intervention militaire ou politique et se cantonnent à un prudent attentisme, à l’exception de la France qui, pendant un bref laps de temps, fermera sa frontière après l’exécution de Cristino García. L’entrée en guerre froide signe l’aban-don définitif par les pays occidentaux des institutions républicaines qui perdent leur légitimité internationale au profit du régime franquiste et ne sont plus reconnues que par une très petite minorité de pays.

Un déclin sans disparition

Toutes les organisations de l’exil subissent un déclinPlus que les autres institutions républicaines, la Généralité perd toute légitimité internationale et nationale et ne garde qu’un semblant de lé-galité.8 Le poids croissant des thèses priétistes dans le gouvernement républicain compromet les fondements de l’alliance historique entre celui-ci et les autonomistes. Le départ en Amérique latine du premier con seiller, l’entrée de Serra Moret au gouvernement Albornoz,9 l’isole-

8 Mercè Morales Montoya, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català (Barcelone : Edi-torial Base, 2008).

9 Álvaro de Albornoz préside deux gouvernements en exil entre 1947 et 1951. C’est à l’occasion du second gouvernement Albornoz que Serra i Moret accepte un ministère sans portefeuille, après avoir démissionné du gouvernement catalan, précipitant sa dissolution.

Page 14: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

14 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

ment des communistes,10 l’hostilité déclarée des nationalistes, des mo-dérés et du MSC conduisent au blocage de la Généralité, dont le premier et dernier gouvernement en exil disparaît, sur les conseils du secrétaire général d’ERC, le 24 janvier 1948. À compter de cette date, le président est dorénavant l’ultime figure de la Généralité qu’il représente tant bien que mal sur la scène internationale, « symbole d’un peuple occupé par les armes franquistes11 ». Dans le secret de sa correspondance, Josep Irla confie combien cette fonction le plonge dans une douloureuse solitude.12

La Généralité affronte bientôt d’autres turbulences qui entament tou-jours plus son crédit. Souffrant et découragé, son Président passe la main en 1954. La constitution prévoit que, dans le cas d’une démission ou d’un décès, le premier personnage de l’État est remplacé par le président du Parlement, Serra i Moret, du MSC, qui, lui-même, a hérité de cette charge à la mort de Rovira i Virgili. Le parti majoritaire se cabre à l’idée de cé-der un tel poste à une formation aussi récente que minoritaire et à un homme réputé plus soucieux de son intérêt personnel que du destin de la Catalogne. Irla publie donc, avant de se retirer, deux décrets, à la légali-té douteuse, concernant l’organisation de la vacance du pouvoir et l’élec-tion de son successeur. Le principal bénéficiaire en est Josep Tarradellas, dont la nomination en qualité de Premier Conseiller prépare son acces-sion au poste suprême. Ni le procédé13 ni le candidat ne font l’unanimité. Machiavélique et brutal au besoin, Tarradellas s’est créé de solides inimi-tiés jusque dans sa propre formation. Commence alors, pour la Généra-lité et son nouveau Président, une longue traversée du désert.

Les organisations corporatives, déracinées, perdent leur raison d’être, s’étiolent ou disparaissent.14 Dans le Calvados, la CNT, forte de 120

10 Le gouvernement catalan sera le dernier du monde occidental à conserver un communiste en son sein. Cette anomalie sera vite réparée lors de l’autodissolution du gouvernement en janvier 1948.

11 Daniel Díaz Esculies, « La Generalitat de Catalunya a l’exili », L’Avenç 183 (juill.–août 1994) : 25, dossier « Exilis Catalans ».

12 Correspondance Irla, lettre du 11 novembre 1951 à J. Tarradellas, AMT (Arxiu Montserrat Tarradellas).

13 Les élections auront lieu au Mexique et ne seront validées que par une quarantaine de députés.14 ADHG (Archives départementales de la Haute Garonne), 2042292. Un rapport du 13 mars

1950 mentionne la faible assistance à une réunion de l’Association de Solidarité des Fonctionnaires du Corps de Sécurité de la République. Forte, localement, de 600 adhérents, 35 seulement se sont déplacés. ADPO (Archives départementales des Pyrénées Orientales) 1419w4, Rapport du 10 avril

Page 15: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

15 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

membres en 1950, n’en compte plus que 10 en 1972 et a cessé toute activi-té. Dans les Bouches-du-Rhône, où les deux CNT totalisaient 2 750 syndi-qués en mars 1946, la réunification n’a pas suffi à enrayer une chute aux alentours de 500 en 1967. En Gironde, la chute des effectifs est sévère. Les 2 500 syndiqués de 1945 ne sont plus que 1 000 en 1948, et 250 seize ans plus tard. Dans les Pyrénées Orientales, dès 1952, la CNT MLE, fraction minoritaire, ne dispose plus que de 50 à 60 adhérents. Cinq ans plus tard, 9 de ses 10 sections ont disparu.15 Les autres groupements du départe-ment ne se portent guère mieux. L’Unió de Rabassaires ou l’Unió de Me-nestrals cessent même d’exister.16

Les partis connaissent, eux aussi, une désaffection mesurable à la perte de substance militante et au recul des organes d’information.17 Quelques synthèses notent le déclin continu des partis catalans depuis la fin des années 1940. Le mouvement touche en premier lieu ceux qui jouissaient de l’assise la plus large, à l’exemple du PSUC et d’ERC, privés de la moitié de leurs adhérents en 15 ans. Même si les communistes es-pagnols parviennent à conserver un certain potentiel, l’interdiction de 1950 et la scission comorériste affectent particulièrement le PSUC et sont suivies dans un premier temps d’un fort recul des effectifs. Quant aux pe-tites formations modérées, elles pâtissent du départ de leurs dirigeants en Espagne ou en Amérique.

Le rétrécissement des noyaux militants retentit sur les cercles de sym-pathisants et sur le lectorat potentiel des publications. Aucun des pério-

1966. Le 1er mai 1966, le meeting de l’UGT dans les PO ne réunit que 50 participants contre les 100 à 150 attendus et alors que le syndicat en mobilisait 80 deux ans auparavant.

15 ADPO 69w8, Note sur l’activité des FIJJLL dans les départements de l’Aude et des PO du 23 oc-tobre 1956.

16 ADPO 1419w4.17 Beaucoup d’organisations n’ont jamais obtenu l’autorisation officielle. Tel est le cas des orga-

nisations communistes qui optèrent d’emblée pour un fonctionnement semi-clandestin. Leur inter-diction totale en 1950 les gêna sans toutefois entraîner l’interruption de leurs activités. Elle compli-qua, en revanche, les estimations policières. La CNT en exil et les Jeunesses libertaires ne furent pas davantage autorisées, à la différence du MLE CNT (CNT collaborationniste), mais bénéficièrent, on le sait, d’une grande tolérance administrative sous la IVème République. Suite au réchauffement des relations franco-espagnoles, les autorisations accordées furent retirées, souvent pour cause de sta-tuts trop ouvertement hostiles au Caudillo. Certaines sections de l’UGT perdirent ainsi leur couver-ture légale en 1960, par exemple à Fumel, Caen et Perpignan. CF. A.N. (Archives nationales) 840083 ar. 13 dossier 510 UGT.

Page 16: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

16 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

diques du Front Nacional ne survit bien longtemps. La Humanitat, qui tirait jusqu’à 5 000 exemplaires, ne paraît plus depuis 1953. Endavant, l’organe du MSC, imprimé et tiré à 4 500 exemplaires en 1948 n’est plus, deux ans plus tard, qu’un modeste bulletin ronéotypé et diffusé à 300 per-sonnes.18 L’organe des communistes catalans ne résiste pas à la tour-mente qui suit la scission comorériste. Dans les années 1960, le POUM ne diffuse plus, dans les Pyrénées-Orientales, qu’une dizaine d’exemplaires de son organe, La Batalla, à la périodicité très irrégulière.19 Les difficultés créées par les autorités françaises aggravent les problèmes financiers de publications toujours déficitaires. Il faut emprunter et réajuster en per-manence les budgets des organisations dont l’absence de perspectives politiques fait fondre l’enthousiasme des donateurs de la Libération.

L’exil, ayant failli à sa mission de restauration de la République, perd l’initiative au profit de l’opposition interne. Affaibli, il ne disparait pas pour autant. Le souffle de la contestation qui agite les années 1960 lui profite au moment où l’arrivée massive de nouvelles vagues de migrants économiques offre un terreau favorable à la relance d’une propagande tombée en sommeil. La décrue des effectifs de réfugiés enregistrée au cours des décennies suivantes est largement compensée par l’arrivée massive de nouveaux migrants qui propulsent la communauté à la pre-mière place en 1964. Le maximum est atteint en 1967 avec 640 000 Es-pagnols recensés. Si l’exil catalan profite moins de cette nouvelle vague d’émigration qui touche en priorité les zones les plus pauvres d’Espagne, il garde des capacités d’encadrement qui attirent les nouveaux venus dans les associations qu’il dirige.

Les atouts de l’exilL’exode d’un grand nombre d’intellectuels — professeurs, avocats, jour-nalistes, écrivains, plasticiens —, de cadres politiques et sociaux expé-rimentés ayant dirigé des institutions nationales ou régionales, des municipalités, des coopératives et des syndicats professionnels offrent

18 A.N. INF 936, Dossier Endavant.19 A.N. INF 936, Dossier Batalla. En 1948, le bimensuel tirait à 5 200 exemplaires. En 1962, deve-

nu mensuel, il ne tire plus qu’à 2 000 exemplaires.

Page 17: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

17 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

aux exilés un encadrement de qualité. Malgré les retours ou les départs nombreux vers les pays latino-américains, jusqu’à la mort de Franco, les formations de l’exil bénéficieront de la pratique et des réseaux de ces hommes et ces femmes fortement investis dans l’expérience républi-caine qu’ils sauront mettre à profit pour encadrer leurs compatriotes.

La communauté catalane, limitée à 16 à 21 % de l’ensemble de l’exil es-pagnol, aurait pu souffrir de dilution et se montrer incapable de mainte-nir le lien identitaire. Ce handicap est compensé par l’existence de fortes concentrations dans le grand Sud-Ouest, à Paris ou encore à Marseille, facilitant ainsi l’existence de la vie associative. Malgré les scissions, les dissolutions, les interdictions, sur les 19 casals recensés à la fin des an-nées 1940, quatre ont encore, dans les années 1960–1970, une activité ré-gulière et soutenue sur laquelle peuvent à la fois s’appuyer les nouveaux migrants et les opposants de l’intérieur.20

Après l’entrée de l’Espagne à l’UNESCO, qui marque un nouveau recul de la légitimité internationale de l’exil, à défaut de pouvoir compenser le terrain perdu dans les chancelleries, les relais et réseaux hexagonaux s’avèrent plus que jamais essentiels à la défense de la cause antifranquiste. L’abandon réitéré des républicains espagnols en 1936, puis en 1945, res-tera longtemps la mauvaise conscience de la gauche et d’une partie de la démocratie chrétienne françaises. Si la guerre froide en atténue le poids et en complique les manifestations, l’exigence de réparation subsiste jusqu’au retour de la démocratie et permet aux organisations exilées de se prévaloir de soutiens qui aideront l’opposition intérieure.

Ainsi, les centrales syndicales exilées, en sommeil sur le territoire fran-çais, poursuivent la lutte en Espagne avec le concours moral et matériel des syndicats hexagonaux. FO, la FEN et la CFTC chaperonnent respec-tivement l’UGT, la CNT, l’ASO et l’ASE.21 Les sympathies de la CGT vont à l’UGT de tendance communiste, puis aux Commissions Ouvrières (CCOO). Des subsides de provenances variées maintiennent hors de l’eau

20 Il s’agit du Casal de Catalunya de Paris, du Casal de Tolosa del Llengua d’Oc, du Centre Català de Marsella et du Casal d’Angoulême. D’autres associations à la durée de vie plus aléatoire survivent ou se recréent sous les noms de « llar » ou de « foment de la sardana ».

21 Pour rappel, l’ASE et l’ASO ont les mêmes composantes, mais l’une regroupe les formations en exil et l’autre les organisations de l’intérieur.

Page 18: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

18 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

une partie de la presse exilée. Ainsi en va-t-il du mensuel en langue cata-lane, Cartes d’Europa créé en 1953, dont Josep Sans, ancien dirigeant des Jeunesses d’ERC, est l’un des rédacteurs, en compagnie d’Enric Adroher (alias Gironella), poumiste passé au MSC. Le périodique, engagé en faveur de la construction d’une Europe unie et libérale, fustige Franco et Staline. Après de premiers tirages à 3 200 exemplaires, il disparaît en 1956.22 En-davant, organe du MSC, doit davantage à ses appuis extérieurs qu’à ses ventes sa présentation luxueuse.23 La manne est généreuse. Une note de synthèse consacrée au MSC dans les Pyrénées-Orientales constate qu’en dépit d’effectifs modestes — une trentaine de membres —, le Mouvement « dispose de ressources financières importantes24 ». Ces ressources sont d’ordinaire cachées aux adhérents. Ceux de l’UGT catalane de tendance MSC ignorent tout, ainsi, des liens étroits noués par la centrale avec l’AFL-CIO, lesquels « touchent presque exclusivement les milieux dirigeants25 ».

Bien que les organisations de l’exil participent, bon gré mal gré, aux clivages et batailles de la guerre froide, l’anti-franquisme conserve néan-moins des vertus unitaires pour la gauche française que tant de sujets divisent par ailleurs. L’exil espagnol peut ainsi multiplier sur le sol fran-çais les manifestations publiques de soutien à la cause de l’opposition in-térieure. Le contexte politique et social espagnol — grèves des Asturies, la Caputxinada catalane, condamnations à mort d’opposants, etc. — fa-vorisent les mobilisations à l’unisson de l’agitation qui, en France même, annonce mai 1968.

22 AN INF 937, Dossier Cartes d’Europa. 23 ADHG 2690/170, Circulaire du 24 octobre 1956. Une circulaire interne des dirigeants en exil

du PSOE annonce la collaboration de la CISL et de plusieurs centrales étrangères, permettant au PSOE et à l’UGT d’envoyer chaque mois 10 000 exemplaires d’El Socialista et d’UGT en Espagne.

24 ADPO 1419w4, Note de synthèse sur les groupements exilés de 1960. Parmi les noms réguliè-rement cités, on trouve celui de Jordi Arquer, tantôt agent du SDECE, tantôt agent de la CIA. Mem-bre du MSC, Arquer a vécu la répression du POUM en 1937 et en a conçu une haine définitive du communisme prosoviétique.

25 ADPO 69w8, Rapport du 23 avril 1956. Plus isolée sur la scène internationale, la CNT ne refu-se pas, à l’occasion, l’aide des syndicats « libres », à l’instar de sa section de Buenos Aires en quête de ressources pour une publication proche de l’ASE. Une lettre du 10 avril 1962 (ARUS Fonds Abad de Santillan O2 01 02, Dossier Alianza Sindical Española) précise : « Nous croyons que le bulletin pour-rait se faire en France avec un corps de rédacteurs sélectionnés parmi les organisations constituant l’Alliance. La CIOSL-CISL pourrait financer en partie ce journal ».

Page 19: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

19 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

En 1963, à Toulouse, l’expression de la solidarité avec les mineurs as-turiens, la dénonciation de l’exécution de Julian Grimau et l’arrestation de militants anarchistes permettent la constitution d’un large front syn-dical — CGT, CFTC, FEN, UNEF — allié au comité de défense des liber-tés auquel participent le PCF, le PSU et la Ligue des Droits de l’Homme.26 Cette fois encore, le public mobilisé demeure très majoritairement es-pagnol, mais les initiatives sont l’occasion de rencontres et de concerta-tions impensables une décennie plus tôt. L’épisode rappelle en outre au PCF, s’il en était besoin à Toulouse, l’intérêt qu’il a, toutes considérations idéologiques mises à part, à cultiver ses liens avec une communauté aus-si réactive.27 Les communistes espagnols jouent sur les deux tableaux de la solidarité, avec les luttes en Espagne et le soutien aux travailleurs im-migrés en France. Les exigences du mouvement bousculent à la fois les contraintes de la clandestinité et les sectarismes :

Pour la première fois depuis la Libération, on observe un certain dégel. Les réunions d’information organisées depuis un mois dans les villes de France à forte immigration espagnole par le PCE sous couvert de la CGT et de la Libre Pensée voient la venue et la présence conciliante de militants et de cadres anarchistes et socialistes. Le fait le plus notable est l’acceptation de la discussion en vue de positions communes par les anarchistes […] Les socialistes de l’UGT se rendent aussi aux réunions du PCE malgré les répugnances des responsables.28

À la veille de la mort de Franco, le maintien de l’interdiction des acti-vités communistes espagnoles n’est plus un obstacle à l’expression pu-blique du PSUC et du PCE au moyen de fêtes, de bals, d’excursions, de fes-tivals de musique, etc. Le rassemblement du 24 juin 1971 en l’honneur de

26 A.N. (Archives nationales) 770128 ar. 15, Rapport du préfet de la Haute Garonne du 17 septem-bre 1963.

27 Ce que note une excellente synthèse policière : « la part extrêmement importante prise par les Espagnols dans la résistance et celle qu’ils prennent ou peuvent prendre dans certaines manifesta-tions montre aux communistes français leur devoir d’information et d’entraide. » APPP (Archives de la Préfecture de Police de Paris) BA 2157, Rapport du 19 février 1964.

28 ADPO 112w19, Note du 25 mars 1964.

Page 20: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

20 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

la Passionaria attire près de 25 000 personnes à Saint-Ouen, quand les autorités tablaient sur 15 000.29

L’exil catalan ne renonce pas davantage à sa prétention de représen-ter la Catalogne aux échelons des localités où il a quelque influence. À Saint Cyprien, le conseil municipal accepte l’érection d’un monument à la mémoire de Lluís Companys et participe aux cérémonies d’hommage prévues pour l’anniversaire de sa mort.30 Les plus grands intellectuels de l’exil encore présents sur le territoire français refusent rarement d’ap-porter leur concours. Pablo Casals est l’un des plus sollicités. En tour-née à Toulouse, il obtient ainsi de la municipalité le versement d’un don aux sinistrés des inondations de Barcelone. Dans une lettre adressée au Président des États-Unis, il explique encore qu’il a décidé de ne plus par-ticiper à des concerts pour protester contre l’attitude des pays occiden-taux à l’égard de Franco et exhorte Truman à opposer son veto à tout cré-dit américain destiné à l’Espagne sous peine de « souffrir une déception semblable à celle ressentie par des millions d’hommes et de femmes du monde entier qui voient dans les étoiles et les couleurs de votre drapeau le symbole de la liberté31 ».

Des organisations réactivées au contact des nouveaux migrantsLe souffle de la contestation qui agite les années 1960 leur profite au mo-ment où l’arrivée massive de nouvelles vagues de migrants économiques offre un terreau favorable à la relance d’une propagande tombée en som-

29 APPP BA 2157, Note du 16 juin 1971. À partir du nombre d’autocars affrétés par régions, l’au-teur du rapport totalise 11 000 à 12 000 participants venus de France, auxquels s’ajoutent les 12 000 en provenance de l’étranger (essentiellement la Suisse et l’Allemagne). « En tenant compte d’un cer-tain optimisme des dirigeants communistes, on peut cependant compter sur la présence de 10 à 15 000 ressortissants espagnols », conclut-il. Une note du 24 juin admet que « quelques 20 000 Es-pagnols, venant de Paris, de la province ou de divers pays européens assistaient, en famille, à la pre-mière manifestation « officielle » du PCE depuis son interdiction officielle du 7 septembre 1950 ».

30 Entretien avec J. Olibo. Argelès le 26 juin 1998. Des maires de communes plus petites hono-rent de leur présence les cérémonies en souvenir de la Seconde République. En avril 1947, le maire d’Amélie-les-Bains (Pyrénées Orientales) dépose une gerbe au monument aux morts pour célébrer l’anniversaire de l’avènement de la République, en présence de la colonie espagnole. ADPO 31w5.

31 Pour plus de précisions sur l’engagement de l’artiste, nous nous permettons de renvoyer à no-tre article : « Pablo Casals ou les modalités et les significations de l’engagement d’un musicien », in Le Mouvement Social 208 (juill.–sept. 2004) : 125–143.

Page 21: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

21 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

meil. À l’usage, certaines organisations réussirent mieux que d’autres, au gré des structures conservées et des savoir-faire mobilisables. Une source policière montre un PSOE à la peine :

Certes le PSOE réunit 250 délégués convaincus à son congrès de la mi-août, mais ce sont toujours les mêmes auditoires qui applaudissent. Il semble peu probable que les «séminaires de cadres» prévus par le congrès reçoivent plus de jeunes Espagnols que le traditionnel «camp école» tenu tous les ans à Hossegor, au moment des vacances, avec l’aide financière de la CISL, et qui re-crute toujours dans les mêmes milieux.32

Du moins le parti peut-il compter sur de solides soutiens extérieurs qui préservent des structures susceptibles de redevenir opératoires si la conjoncture le permet.

Au sein d’une même formation, les attitudes à l’égard des nouveaux migrants ne sont pas similaires. La situation de la CNT est contrastée se-lon les départements et la ligne adoptée par les responsables locaux. En Gironde, par exemple :

Ses militants développent envers les travailleurs entrés en France au cours des dernières années une intense campagne de propagande antifranquiste et s’attachent à recruter de nouveaux adhérents. En outre au moyen de très nombreuses collectes et par l’organisation de séances récréatives et artis-tiques, la CNT collecte des fonds qui sont acheminés sur l’Espagne pour venir en aide aux détenus politiques et à leur famille.33

Si la participation aux réunions politiques du dimanche matin est mo-deste —autour de 35 présents —, la persévérance paye. En 1969, les effec-tifs remontent à 300 adhérents alors qu’ils n’étaient que 250 en 1956.

La comparaison avec les organisations communistes dégage quelques points communs, mais aussi beaucoup de différences. En 1964, une très longue note de police constate :

32 A.N. 890576 ar 4, Rapport de synthèse du 30 août 1962. 33 A.N. 840083 ar 23, Dossier CNT.

Page 22: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

22 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Il ne s’est pas créé de véritable fossé entre la tête et la base du PCE. L’épreuve de la clandestinité a montré la solidité de l’organisation qui a su maintenir sous son autorité, pendant près de 15 ans environ, 10 000 adhérents fidèles et disciplinés. Au cours des deux dernières années, s’est ajouté un recrutement d’individus dépolitisés par le régime franquiste, plus malléables, plus faciles à convaincre.34

Porté à l’exagérer, l’auteur insiste sur le succès remporté auprès des nouveaux migrants. Les zones industrielles du nord de la Loire de-viennent les lieux par excellence de recrutements et se détachent du Midi, fief des réfugiés de la guerre civile où les gains sont plus mesurés. Le chiffre de 50 000 adhérents, confondus avec « les sympathisants », pa-raît excessif eu égard aux 85 000 réfugiés politiques et aux 600 000 im-migrés espagnols recensés alors.35 Le renouveau des effectifs et des mé-thodes militantes ne fait toutefois pas de doute. Une décennie après son interdiction, la mouvance communiste renoue avec la ligne de masse du passé. Le cas est assez exceptionnel en situation d’exil pour être signalé. Des militants éprouvés aux simples cotisants, la stratigraphie commu-niste se complexifie sur fond de renforcement.36 Dans les années 1960, le renouveau consécutif au recrutement de migrants économiques amène à redéfinir l’articulation militants/adhérents/sympathisants :

Sans que l’on puisse considérer des gestes de sympathie (plus ou moins impo-sés par la CGT dans les usines ou les centres d’accueil) comme de véritables affiliations au parti, des travailleurs donnent assez facilement la cotisation de 5 francs par mois et achètent Mundo Obrero. Les responsables du parti n’hésitent plus, semble-t-il, à les faire figurer maintenant dans leurs effectifs, alors que jusqu’à deux ou trois ans, les responsables se montraient très sé-

34 APPP BA 2157, Note de 19 pp. du 19 février 1964. 35 L’auteur du rapport conclut à 50 000 adhérents pour 600 000 Espagnols résidant en France,

soit 8,3 % du total. Ce chiffre, très excessif, redevient plausible s’il englobe des sympathisants. Une fois de plus, on mesure les limites de ce type de sources.

36 AN 890576 ar. 4. La synthèse souligne l’évolution positive en quelques années (un quasi dou-blement des adhérents) qu’elle nuance aussitôt « étant entendu qu’il ne s’agit pas pour la moitié de militants véritablement formés et acquis profondément au marxisme-léninisme, mais de simples cotisants et de lecteurs superficiels de Mundo Obrero arrivés en France depuis trois ans ».

Page 23: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

23 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

vères en ce qui concerne la qualité des nouveaux membres et le sérieux des méthodes de recrutement.37

Si les recensements continuent d’ignorer les origines régionales, les zones de départ des migrants espagnols suggèrent cependant une contribution catalane sans commune mesure avec ce qu’elle fut pour les réfugiés politiques. Les Pyrénées-Orientales sont exemplaires à cet égard. Dans ce département qui concentre une forte proportion de réfugiés ca-talans, la décrue les affecte en priorité. Les archives personnelles de Jo-sep Pamiès, responsable à l’organisation de la 30ème région du PSUC

— Comité de Paris et de la région parisienne — confirment et affinent les sources policières.38 La nouvelle immigration espagnole vient d’autres régions que la Catalogne. Ainsi, le PSUC recrute-t-il moins que le PCE, da-vantage en phase avec les centaines de milliers de migrants originaires des provinces les plus pauvres d’Espagne. Du moins bénéficie-t-il, par-fois, de l’adhésion de travailleurs immigrés ayant auparavant vécu en Catalogne. En 1970, le comité parisien du PSUC compte 177 adhérents contre 112 en 1964. La progression est importante, mais très loin des 8 000 adhérents attribués régionalement à la mouvance communiste espagnole. L’environnement parisien et le contexte politique catalan favori sent, en revanche, l’émulation activiste dont témoigne l’évolution des rentrées d’argent, baromètre sensible à la montée des actions de so-lidarité avec l’opposition intérieure, elle-même en plein essor. De même, les effectifs du PSUC dans les Pyrénées-Orientales avoisinent-ils les 400 en 1968, contre 350 six ans plus tôt.39

Ainsi, à défaut d’être à l’initiative, l’exil conserve une assise numérique suffisamment importante et structurée pour constituer une commu-nauté politique capable d’influer sur les siens, de servir de caisse de réso-nance aux luttes menées en Catalogne et en Espagne dans l’opinion pu-blique hexagonale et… d’aider l’opposition interne.

37 APPP BA 2157, Note du 19 février 1964.38 Archives privées Josep Pamiès réunies en deux tomes sous le titre Militància psuquera. Algu-

nes activitats de la Gent del PSUC a la Comarca 30 (Paris), vol. 1 : 1965–1972, vol. 2 : 1973, document ronéoté.

39 ADPO 1419w49, Rapport du 22 janvier 1968.

Page 24: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

24 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Une base arrière structurée qui fait de l’exil un « passeur » d’informations, de mémoire et de culture

Une aide matérielle multiforme

L’accueil et la formation des militants de l’intérieur constituent l’un des domaines pour lequel le concours de l’exil se révèle déterminant, vital même, pour les groupes engagés dans la lutte armée. Jusqu’au début des années 1950, le recrutement, l’instruction militaire, l’éducation poli-tique, le recyclage des militants « grillés » en Espagne sont à la charge des organisations de l’exil.40 Madrid ne s’y trompe pas, qui réclame à cor et à cri la fermeture « des écoles de terrorisme ». Le rétablissement de liens plus cordiaux entre la France et l’Espagne, et l’échec de l’option militaire modifient la donne au bénéfice, bon gré mal gré, de l’intérieur, quand bien même des réfugiés continuent d’effectuer des missions en Espagne et d’alimenter en cadres l’opposition de l’intérieur, ainsi que le décrit Jo-sep Pamiès.

Le camarade Joaquim, l’adhérent le plus récent, le plus jeune, a décidé de re-venir à Valence pour y vivre avec sa femme et ses enfants. […] Il n’y a eu aucun discours, seulement des discussions exprimant l’affection et l’amitié envers un copain qui s’en va sans nous laisser. […] Avec Joaquim, c’est un autre copain qui s’en va. Encore un qui cessera d’être un « émigré », qui retrouvera « sa mai-son », un statut, certes dangereux, de citoyen qu’ici il n’a pas, peut être une « légalité » qu’ici ni lui, ni nous n’avons pas non plus.41

À l’inverse, l’exil se charge du recyclage des militants en délicatesse avec le régime franquiste. Une fois en France, le clandestin doit rapidement trouver des papiers et un travail sous peine d’expulsion. Chaque orga-nisation a ses réseaux. Les anarchistes disposent d’un système assez ef-ficace. Dans un cas présenté par une source extérieure, le secrétaire des Jeunesses Libertaires de las Corts, à Barcelone, aurait délivré une attes-

40 ADHG 2692/169, Rapport sur deux militants libertaires, le 3 mars 1953. 41 Pamiès, La militància psuquera…, 1, 185. Joaquim sera élu, quelques semaines plus tard, secré-

taire fédéral de la fédération du Bois des CC.OO. de la région de Valence.

Page 25: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

25 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

tation certifiant l’appartenance du porteur à l’organisation, sa partici-pation à la lutte clandestine, la nécessité qui est la sienne de franchir la frontière et de recevoir l’aide des compagnons.42

Dans les années 1960, les flux se diversifient socialement avec l’arrivée de jeunes étudiants et les accords de migration du travail entre la France et l’Espagne. Ils se poursuivront jusqu’à la fin du franquisme, réactivant sans cesse les filières en place depuis l’exode de 1939. Le plus difficile est de faire le tri et de prévenir les tentatives d’infiltration. Au cours des an-nées 1950, les communistes ont la consigne de ne porter secours qu’aux camarades qui ont le feu vert de l’organisation. Ceux qui ont fui de leur propre chef sont tenus à l’écart ou, pire, tenus pour des traitres.43

Outre la circulation des hommes dans les deux sens,44 l’exil assure aus-si le transport du matériel de propagande destiné à l’intérieur. Telle est la mission des militants titulaires d’un passeport et camouflés en touristes, mais il existe aussi des spécialistes experts dans l’art de la fabrication des faux papiers. Le temps n’est plus à la condamnation des exilés inscrits dans les consulats.45

Parfois, ce sont des organisations de l’intérieur qui viennent chercher refuge ou étendre leurs réseaux à partir de l’Hexagone. C’est le cas d’Om-nium Cultural, qui ouvre une filiale à Paris après son interdiction par le régime et parvient à étendre son réseau en nouant des liens avec une par-tie de l’exil.46

La collecte d’argent pour les emprisonnés et les organisations de l’in-térieur est au centre de l’activité des formations de l’exil, celle qui permet de rester en contact avec le pays d’origine. La tâche présente cependant autant de disparités que la stricte activité politique.

42 ADHG 2042/292, Note du 5 janvier 1949. 43 Voir à ce sujet l’itinéraire de Sebastià Piera dans l’ouvrage de Ricard Vinyes, El soldat de Pan-

dora. Una biografia del s. xx (Barcelone : Proa, 1999), 172–187. 44 Entretien avec M. Attiel à Perpignan, le 25 mai 1998.45 À la fin des années 1960, le PSUC les recense pour solliciter leur concours dans le passage de

la frontière avec des valises à double fond.46 Phryné Pigenet, Le Casal de Paris: première approche de l’exil catalan, mémoire de DEA sous

la direction de Pierre Milza (IEP Paris : CEHVS, 1993), 92–103.

Page 26: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

26 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

La comparaison des fonds collectés par la CNT et l’UGT le confirme.47 En dépit d’un nombre d’affiliés assez proche, les sommes recueillies par la première sont systématiquement supérieures à celles collectées par l’UGT. Le rapport oscille entre 2,5 et 5 selon les années. Deux autres différences tiennent aux modes de recouvrement et aux apports d’or-ganisations amies. En janvier 1956, ces dernières entrent pour 45 % des 221 536 francs récoltés par l’UGT.48 À la CNT, l’essentiel des rentrées re-pose sur les militants, les ventes de cartes ou de bons et, surtout, les col-lectes organisées lors des meetings et des festivals. Les militants de l’inté-rieur se plaignent de la faiblesse de la part qui leur revient eu égard aux nécessités de la lutte et aux besoins des familles d’emprisonnés. Les res-ponsables de l’exil en conviennent, invoquant « les frais […] occasionnés en France pour permettre le maintien de l’organisation à l’Intérieur49 ».

À l’instar des socialistes, les communistes disposent de soutiens exté-rieurs, en l’occurrence ceux du PCF50 et, au-delà, des pays de l’Est, relayés par Cuba quand les relations avec l’URSS et le parti français se détériore-ront. Mais la mouvance communiste insiste aussi, à l’exemple des anar-chistes, sur la dimension politique et mobilisatrice du financement mi-litant. En 1948, chaque membre du PSUC verse tous les mois, en sus de sa cotisation — 75 francs —, un supplément de 25 francs au profit des camarades de Catalogne.51 Les adhérents sont également invités à dédier une journée de salaire par mois à la solidarité.52 Les collectes lancées en direction de la communauté émigrée, voire de la population française,

47 ADHG 2692/170, Dossier UGT; ADHG 2692/169, Dossier CNT; ADHG 1896/90, et Ángel Her-rerín López, La CNT durante el franquismo, clandestinidad y exilio 1939–1975 (Madrid : Siglo Vein-tiuno de España Editores, 2004), 109.

48 À raison de 100 000 francs pour la Fédération Internationale des Télécommunications et de 5 000 pour le Syndicat Autonome de la Métallurgie de Tours.

49 Herrerín, La CNT durante el franquismo…, 109. Rapport du secrétariat pour le congrès de 1948.

50 APPP BA 2157, Note du 15 juin 1971. Malgré les relations souvent houleuses entre le PCF et le PCE, à la base, la solidarité des organisations françaises envers leurs camarades espagnols ne se dé-ment pas. Pour la préparation du grand meeting de juin 1971, la section Citroën du PCF organise aux portes de l’usine une collecte au drapeau en faveur du peuple espagnol, avec la participation de plusieurs élus.

51 ADHG 2042/292, Note du 3 janvier 1948.52 AN F7 15589, Note de synthèse sur le PCE. En 1948, le rapport signale que les employés de l’hô-

pital Varsovie versent une journée de salaire par mois.

Page 27: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

27 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

sont conçues sur le modèle des campagnes « de masse ». Au vrai, toutes les méthodes sont bonnes pour récolter le maximum d’argent. Les plus rémunératrices sont les fêtes et les bals dans des salles prêtées par la CGT ou les municipalités ouvrières, ainsi que la participation annuelle à la fête de l’Humanité. Le parrainage des emprisonnés ou de leur famille permet, en outre, d’attirer l’attention sur la répression franquiste.53

La France sera aussi, à une quinzaine d’années de distance, le siège de deux maisons d’édition catalanes qui développeront une stratégie et s’appuieront sur des ressources radicalement différentes. Elles illustrent à la fois les changements de rapport de forces entre l’exil et l’intérieur dans la lutte contre la dictature, mais aussi leur complémentarité. Les ac-tivités françaises de Proa tablent, dans les années 1950, sur le public des exilés et de la diaspora, aussi lointaine soit-elle, tandis que les Éditions Catalanes de Paris, initiées de l’intérieur,54 délaissent les exilés et font de la France la base arrière d’une entreprise éditoriale tournée en priorité vers le lectorat de Catalogne, désormais accessible par des relais inenvi-sageables auparavant. Le contenu des ouvrages diffère également. Proa fait place aux romans que le régime franquiste continue de censurer. Les Éditions Catalanes de Paris55 laissent aux éditeurs de l’intérieur les publi-cations strictement littéraires, désormais tolérées, et privilégient l’his-toire et les questions sociales et politiques. Par l’intermédiaire de la Mai-son Blume, les Éditions Catalanes de Paris parviennent à diffuser leurs ouvrages sous le manteau dans une poignée de librairies du Principat. Leur transport s’effectue sur un mode militant que facilite, parfois, la né-gligence rémunérée de douaniers. Bien rodé, le système assurera, dix ans durant et sans ennuis judiciaires, la distribution de 26 titres. La diffu-

53 Pamiès, La militància Psuquera…, 1, 70 et 190. En 1964, 320 000 francs furent envoyés, ainsi que des vêtements et des médicaments aux emprisonnés politiques et leur famille. En 1972, la fé-dération parisienne distribue 57,52 francs à 8 prisonniers politiques, dont 6 femmes, et 809 francs aux grévistes de Vigo.

54 Depuis 1969, les Éditions Catalanes de Paris revitalisent le secteur. Financées depuis Barcelo-ne par Josep Benet, Albert Manent et Jordi Pujol, banquier et futur Président de la Généralité, elles sont relayées en France par deux animateurs de la section jeunes du Casal de Paris, Roma Planas et Angelí Castanyer.

55 Témoignage d’A. Manent dans une lettre réponse à un questionnaire que je lui avais envoyé en janvier 1995. « En Amérique, on vendait peu car elle était trop éloignée et il était difficile d’encaisser les sommes des livres expédiés […] Le gros des ventes se faisait vers l’intérieur ».

Page 28: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

28 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

sion des livres en catalan s’améliore vers la fin de notre période : le tirage moyen progresse ainsi d’un millier d’exemplaires à la Libération à près de 2 500 à la fin des années 1960.56

Avec l’accroissement du mouvement de contestation en Catalogne, l’exil se donne pour mission d’en informer la communauté des réfugiés, les nouveaux immigrants et la société d’accueil, sans oublier son rôle de dépositaire du passé.

Informer les réfugiés, les émigrés et la société française de l’activité de l’opposition intérieure

Au sortir du conflit mondial, les réfugiés n’ont qu’un faible accès aux nouvelles en provenance d’une Espagne repliée sur elle-même et sous le joug de la répression. En dehors d’analyses très générales ou de quelques brèves, leurs périodiques peinent à dresser un bilan de la situation à l’intérieur. Les seules informations de première main parviennent des échanges de correspondances privées, elles mêmes limitées par la peur de la censure, ou par les visites exceptionnelles d’un membre de la famille.

À partir des années 1960, quand l’opposition intérieure commence à se manifester plus ouvertement, l’exil répercute, dès qu’il le peut, les mu-tations en cours. Il le fait par de multiples canaux : abonnement, après leur reparution en langue catalane, à des périodiques qui sont mis à la disposition de leurs membres par les associations, invitation de chan-teurs, de groupes de théâtre catalans57 et de conférenciers issus des mou-vements en lutte en Catalogne. Comptant sur un changement qui per-mettra leur retour, les exilés expriment ainsi leur volonté de rester en prise avec la réalité du pays d’origine.

56 Chiffres avancés par Albert Manent, La literatura catalana a l’exili (Barcelone: Curial, 1989, 2ème édit.), 62. Il ajoute que les tirages de poésie étaient plus faibles, en moyenne autour de 500 exemplaires.

57 Les échos convergents de la chanson contestataire en Catalogne dans le sillage des Setze Juges, de Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Motta… et d’une littérature désormais attentive aux réalités et à l’histoire récente de la province — Aurèlia Capmany, Miguel de Pedrolo, etc. — franchissent les Pyrénées dans les années 1960. Les casals contribueront à les amplifier. Dès le 19 avril 1965, le Centre de Marseille est le premier à inviter des artistes de l’intérieur.

Page 29: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

29 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Le public des réfugiés n’est pas le seul visé. Sans généraliser à l’en-semble des organisations exilées, beaucoup veulent également rallier à leur cause les migrants récents. Ils améliorent l’insertion de leurs com-patriotes à la société française en mettant à leur disposition, en colla-boration avec les syndicats français, des permanences qui défendent leurs droits, des journaux en langue espagnole, ou proposent des cours de français. Les loisirs sont également un autre moyen d’attirer les nou-veaux venus, perdus dans un univers qu’ils connaissent mal. Ceux qui réussissent le mieux sont les communistes qui organisent régulière-ment des fêtes et des bals où l’aspect politique n’est jamais absent.58 Mais d’autres s’y essaient, tel le Casal de Paris. Les nouveaux venus apprécient, hors de toute considération politique, l’ambiance récréative et solidaire qui accompagne leurs premiers pas en France et les soustrait à une pé-nible solitude.59

Malgré l’indéniable réussite sociale de certaines élites de l’exil, celle-ci ne leur ouvre pas l’accès aux plus hautes sphères du pouvoir économique, social, politique ou culturel hexagonal. Au mieux et à titre individuel, ses membres s’insèrent dans certains réseaux, par exemple maçonniques, profitent de connivences dans le monde de la politique ou de la culture. Leur poids se mesure à l’aune de leur influence sur leur communauté et de la visibilité de celle-ci. De ce point de vue, les situations parisiennes et toulousaines diffèrent du tout au tout. Dans la capitale, les élites com-munautaires s’intègrent aux réseaux internationaux de type Pen Club, que relaie au besoin l’Amicale des Catalans de Paris animée par la bour-geoisie d’origine roussillonnaise. À moins qu’il ne s’agisse, à l’exemple d’un Roma Planas60 et dans une autre perspective, d’user des ressources parisiennes comme d’un tremplin vers la Catalogne.

58 Comme en témoigne le succès des bals organisés régulièrement par le PSUC ou le PCE à la Maison des Métallos. Cf. Entretien Josep Pamiès du 5 juin 2009.

59 Notons néanmoins que la présence des employées de maison qui viennent se divertir au casal ne fait pas l’unanimité au sein de l’organisation.

60 Issu de la seconde génération, plus exactement de celle qui était arrivée enfant en France, il prend la tête de la section des jeunes du Casal de Paris. Maître d’œuvre de la Journée du Livre cata-lan à Paris, il est aussi un ardent partisan de Tarradellas qu’il accompagnera à Barcelone lors de son retour d’exil.

Page 30: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

30 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Les configurations provinciales procèdent d’autres agencements. À Toulouse, le casal entretient de bonnes relations avec la municipalité et participe activement à la vie du Comité toulousain pour l’Espagne, où il côtoie les partis de gauche et les syndicats.61 La présence d’une forte com-munauté espagnole réfugiée justifie, par exemple, le succès que rencontre le film de Frédéric Rossif, Mourir à Madrid dans la capitale languedo-cienne, comme celui de toutes les manifestations condamnant la répres-sion franquiste. Leur impact témoigne de leur capacité à mobiliser hors de la communauté exilée, plusieurs générations de Français, y compris les plus jeunes. Les liens avec les Occitans sont étroits pour tout ce qui a trait aux manifestations folkloriques et aux cours de sardane. Ainsi, les Catalans exilés apparaissent-ils mieux insérés dans la vie toulousaine que leurs compatriotes ne le sont dans la capitale. En 1967, la mesure d’in-terdiction du centre catalan de Marseille suscitera les protestations de la municipalité et des associations régionalistes de la cité phocéenne. Bien que dépourvues de la moindre audience internationale ou nationale, les associations toulousaine et marseillaise jouissent, en revanche, d’un an-crage local plus solide et profond.

Un gardien et un passeur de mémoire

La communauté catalane exilée veut aussi être un lien entre le passé et l’avenir. Aussi cultive-t-elle la double mémoire républicaine et catalane. Cependant, l’exercice procède d’un équilibre délicat entre la fidélité à une mémoire républicaine, commune à tout l’exil péninsulaire, et celle de la Catalogne autonome qui inquiète autant ses partenaires espagnols que la république sœur française. Aussi, chaque fois qu’ils le peuvent, les dirigeants catalans cherchent-t-ils à montrer publiquement les liens qui les unissent aux uns et aux autres. Contrairement aux Basques qui prennent prétexte de leur propre éphéméride pour esquiver la ren-contre, les organisations catalanes sont souvent associées aux commé-

61 Tant La Dépêche du Midi que les rapports de police se font l’écho du rôle du Casal dans toutes les manifestations de solidarité menées par le Comité Toulousain pour l’Espagne. Cette implication est corroborée par les comptes rendus de conseil de l’association.

Page 31: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

31 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

morations républicaines du 14 avril auxquelles participent les grands noms de la politique ou de la culture françaises. Cependant, ils prennent aussi l’initiative de manifestations spécifiques. La plus spectaculaire et symbolique est celle organisée devant les monuments aux morts pour célébrer le 19 juillet. Destinée à rappeler le rôle que joua la Catalogne dans l’écrasement du coup d’État, elle insiste sur les liens qui l’unissent à la France depuis la Première Guerre mondiale et l’épisode de la « Légion des Volontaires Catalans ».

À partir des années 1950, le public des commémorations se raréfie. Néanmoins, les associations, comme les groupes politiques, ont à cœur de maintenir le souvenir des hommes et des événements constitutifs de la double personnalité catalane. Les portraits de Macià et Companys ornent le plus souvent les murs des casals détenteurs de leurs propres lo-caux. Leurs bulletins n’oublient jamais, année après année, de célébrer les grandes dates de son éphéméride, souvent accompagnées d’un petit rappel d’histoire. Au cœur des programmes culturels, les conférences ayant pour thème la religion, la défense de la langue et le patrimoine ca-talan demeurent les sujets de prédilection.

Mais le vivier des conférenciers s’est rétréci62 et le public se lasse de retrouver toujours les mêmes intervenants, amateurs éclairés dont la bonne volonté pallie tant bien que mal les lacunes. La constitution au Casal de Catalunya de Paris, dans les années 1960, d’une « section jeune » où les nouveaux migrants sont en nombre, bouscule le folklorisme cher aux dirigeants modérés et politise les rituels commémoratifs et les acti-vités, suscitant les réactions virulentes de leurs aînés.63 Soucieuse de va-loriser l’héritage dont elle sera le dépositaire, elle associe à la tradition-nelle conférence-débat un spectacle poétique.

Si le maintien de la mémoire et sa diffusion auprès des nouvelles généra-tions reste un des objectifs prioritaire de l’exil, les Catalans ont aussi pour devoir de préserver une culture sous le joug du centralisme madrilène.

62 À Toulouse on peut toutefois compter sur l’avocat et journaliste Domènech de Bellmunt ou le juriste Pau Balcells.

63 Entretien avec Josep Sans du 14 février 1993. Aux dires de cet ancien président, dans les an-nées 1950, la direction comme les adhérents manquaient d’esprit d’ouverture et réagissaient négati-vement à toute introduction d’éléments extérieurs ou de nouveautés.

Page 32: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

32 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

L’exil : conservatoire, incubateur et diffuseur de la culture catalane

Pendant plus d’une décennie, la culture catalane muselée outre Pyrénées n’a d’expression publique qu’en exil au travers essentiellement des Jeux Floraux. Relancés en 1941 dans le Nouveau Monde épargné par la guerre, ils deviennent « la » manifestation du pan-catalanisme,64 l’occasion de retrouvailles annuelles des communautés catalanes et une tribune ex-ceptionnelle pour les défenseurs de la culture et des libertés nationales. Jusqu’en 1960, l’Amérique se taille la part du lion avec l’organisation de 13 Jeux sur 20, même si l’Europe et surtout la France les attirent à partir de 1946. Après 1961, le poids du continent américain décline au profit de l’Europe — 11 Jeux sur 17. Outre la France et l’Alguer, la liste des pays et des villes d’accueil — Munich, Lausanne, Tübingen, Genève, Bruxelles, Zurich, Amsterdam — prend acte de l’extension des migrations catala-nes vers de nouvelles zones en Europe. La présence, voire la participation directe des plus hautes instances de la ville ou du pays d’accueil, ajoute au prestige de la manifestation.

Avant 1949, aucun auteur catalan de l’intérieur n’est primé. L’asphyxie de la création sous le carcan franquiste et les obstacles aux sorties hors du territoire espagnol empêchent la présence de candidats issus du Prin-cipat. Après cette date, d’anciens exilés revenus en Espagne, mais fami-liers des Jeux, commencent à figurer à son palmarès. Lors des Jeux de Marseille, en 1967, ils représentent les deux tiers des travaux reçus.65 Dans les années 1960, le poids de Catalans de l’intérieur dans les jurys et les commissions organisatrices infléchit les objectifs des Jeux. Au re-gard des risques encourus en Espagne, beaucoup souhaitent une atté-nuation des diatribes antifranquistes. La question est posée, une pre-mière fois, aux Jeux de l’Alguer de 1961. La plupart des exilés dénoncent une trahison de leur esprit. Inquiet pour leur avenir, le délégué du Patro-

64 Il ne s’agit pas ici d’un irrédentisme politique, mais culturel. Les Jeux Floraux veulent valori-ser l’identité linguistique et culturelle de tous ceux qui parlent catalan dans le monde et pas seule-ment des Catalans stricto sensu.

65 ANC (Arxiu Nacional de Catalunya). Fonds PSUC Compte rendu de J. Montoliu sur les Jeux Floraux de 1967 à Marseille.

Page 33: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

33 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

nat en France66 recherche, de son côté, l’appui financier et logistique de mécènes barcelonais67 et d’organisations étrangères aux préoccupations de l’exil. Pour la préparation de ceux de Perpignan, il sollicite, en 1963, le GREC (Groupe Roussillonnais d’Études Catalanes), partisan de transfor-mer les Jeux en Fête du Gai Savoir. Les représentants historiques de l’exil se cabrent,68 entrainant derrière eux les responsables politiques. Le Pré-sident Tarradellas refuse de participer à la commission d’organisation et s’en explique auprès du préfet et de l’inspecteur d’Académie.69 La ten-tative d’Omnium d’affréter un autobus pour les Jeux de Zurich avorte, faute de participants, mis en garde par les amis de Tarradellas.70

Malgré les dissensions, les Jeux Floraux restent l’une des plus grandes entreprises diasporiques de l’exil. Mais s’ils ont réussi à préserver la culture, ils sont rarement en capacité de poursuivre l’œuvre de création issue de la Renaixença,71 rendue difficile chez les écrivains, privés de leur public. L’édition de romanciers réfugiés en France est rarissime avant le renouveau éditorial catalan. Aussi, les auteurs ont-ils le choix entre deux solutions : revenir en Espagne pour s’immerger dans le milieu littéraire

66 CHCC (Centre d’Història Contemporània de la Ciutat), Dossier Jeux Floraux. Une lettre du 8 novembre 1963 de S. Rubio et F. Arno à M. Guinart et M. Alcantara constate le faible niveau des Jeux de 1963 en Uruguay et s’interroge sur l’opportunité d’une aide pécuniaire d’Omnium Cultural, qui la conditionne à un effacement de toute allusion politique.

67 CHCC, Dossier Jeux Floraux. Lettre du 12 juillet 1963 du vice président, M. Alcantara, aux membres du Patronat installés en Argentine. Les mécènes barcelonais veulent mettre à l’arrière plan la protestation politique et avancent l’idée d’une sédentarisation des Jeux en Andorre.

68 CHCC, Jeux Floraux (archives Guinart). Lettre du 24 octobre 1963 de Julia Gual à M. Guinart. Le courrier, très critique à l’égard du délégué des JF en France, rappelle les principes qui régissent cette manifestation en exil et s’explique sur les réticences que suscite le GREC. « Ma sympathie en-vers cette organisation n’est pas inconditionnelle. Je ne me sentirais pas capable non plus d’exiger qu’ils aient la même vision des choses que nous. Pour eux c’est une fête, pour nous c’est quelque cho-se de plus. »

69 CHCC, Dossier Jeux Floraux (archives Arno). Lettre du 16 juillet 1964 de J. Tarradellas à l’Ins-pecteur d’Académie des Pyrénées Orientales où il justifie sa démission de la commission d’organisa-tion en accusant les responsables de chercher à rompre l’unité des Catalans.

70 Centre d’Études Catalanes, Archives Omnium. Lettres d’Enric Roig à Ferran Cuito du 19 sep-tembre 1968 et de Ferran Cuito à E. Roig du 22 septembre 1968.

71 Ingrate car souvent lauréate, mais lucide, Mercè Rodoreda qualifie volontiers de « jocflorales-que » les œuvres qu’elle tient en piètre estime. Rappelons qu’en plus d’une récompense monétaire, les trois principaux prix permettent souvent l’édition in extenso de l’œuvre primée ou la publication d’extraits dans les revues de l’exil.

Page 34: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

34 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

catalan de l’intérieur ou gagner un prix littéraire assorti d’une publica-tion. Ceux qui ne se résolvent à aucune de ces deux options ou ne sont pas en mesure de choisir auront le plus grand mal à atteindre le public catalan, voire resteront à jamais ignorés.

Seule Mercè Rodoreda échappe au sort commun. Bien que contrainte d’accepter des travaux de couture pour survivre, elle profite des immen-ses ressources culturelles de la capitale française, lit sans cesse et suit l’ac-tualité intellectuelle et artistique à travers les chroniques des Temps Mo-dernes et de L’Oeil. Sensible aux critiques portées par Jean-Paul Sartre contre l’écriture « littéraire » — Qu’est-ce que la littérature? —, elle ne re-nie pas totalement ses maîtres du « noucentisme », mais adopte un style dépouillé, exempt de tout sentimentalisme qui, combiné à la poétique du regard, retient l’attention.

Selon Mathilde Bensoussan, « Le style, d’un lyrisme toujours contenu, nous plonge dans un univers “ magique ” et inquiétant, à l’image de la Ca-talogne fendue par la guerre72 ».

Un pessimisme définitif imprègne l’œuvre postérieure à la guerre ci-vile. C’est flagrant avec la réécriture d’Aloma, roman primé en 1937 et re-connu ultérieurement par la romancière comme le seul acceptable de sa production d’avant l’exil. La nouvelle version privilégie le regard du héros, au détriment de ceux des personnages secondaires ou du narra-teur, passés à l’arrière-plan, tandis que le contexte s’efface. Il en résulte un changement de perspective. À la manière du cinéma, de la littérature américaine ou du « nouveau roman », la romancière montre plus qu’elle n’explique.73 Cette sensibilité renvoie au goût de l’auteur pour la peinture. Elle-même artiste peintre, elle court les galeries et les musées parisiens, passe des heures au Louvre, visite assidument la galerie Arbor, tenue par des amis catalans où elle admire ses peintres préférés : Picasso, Miró, Dalí.

Ainsi, l’épreuve de l’exil transforme-t-elle une romancière « provin-ciale » en un auteur « capable de dominer parfaitement la technique lit-téraire et au courant de toutes les nouveautés du moment » et permet à

72 Le Monde du 24 septembre 1971 à propos de la traduction française de La place du Diamant.73 L’analyse des deux Alomas est extraite de l’ouvrage de Carme Arnau, Mercè Rodoreda, l’obra

de postguerra. Exili i escriptura (Barcelone : Fundació Mercè Rodoreda, 2012), 131–152.

Page 35: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

35 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

la Catalogne de s’intégrer à nouveau à la culture européenne comme le souhaitait l’écrivain : « J’aimerais que cette œuvre soit bien faite, pour que la Catalogne apparaisse comme un pays d’écrivains notables, d’un niveau européen74 ».

Au terme d’une décennie d’intense travail d’écriture, elle obtient en 1957 le prix Víctor Català, attribué en Catalogne pour Vint-i-dos contes, publié l’année suivante. Encouragée par cette première distinction, elle vise le prix Sant Jordi, plus prestigieux, pour lequel elle concourt avec La plaça del Diamant. Classée troisième, mais sûre de son talent, elle ne cache pas sa déception à son éditeur :

Si vous aviez vu comment j’ai encaissé le bide du jury Sant Jordi… J’étais à ramasser à la petite cuillère. Dire que je l’avais écrit avec un tel plaisir —ne riez pas!— croyant que je donnais à mon pays un bon roman… et je reçois une belle claque […] Je me suis résignée en pensant que j’avais affaire à des incompétents.75

L’échec au prix Sant Jordi n’empêche pas La plaça del Diamant d’être un très beau succès de librairie. Le roman connait 26 éditions en Cata-logne. Quatorze ouvrages de Mercè Rodoreda sont traduits en 33 lan-gues, parfois avec plusieurs éditions. Ces traductions bénéficient, dans les années 1960, des subventions de l’Institut des Lettres Catalanes, puis de l’Institut Ramon Llull.76

Si son plus fidèle lectorat réside en Catalogne, les principales réserves à son égard viennent du milieu littéraire catalan. En 2008, la table ronde qui réunit des écrivains à la faveur du congrès international consacré à l’auteure, plusieurs années après sa mort, s’en fait l’écho. Selon Josep Ma-ria Castellet qui l’a fréquentée après son retour en Catalogne :

74 Citée par Maria Barbal, « Mercè Rodoreda vista pels escriptors », in Joaquim Molas, éd., Congrés Internacional Mercè Rodoreda: actes, Barcelona, 1–5 d’octubre de 2008 (Barcelone : Funda-ció Mercè Rodoreda), 103.

75 Lettre de Mercè Rodoreda à son éditeur du 21 juin 1962, citée in Arnau, Mercè Rodoreda…, 18–19.

76 Joaquim Mallafrè, « Les traduccions de l’obra de Mercè Rodoreda » in Molas, éd., Actes del Congrés internacional Mercè Rodoreda…, 73.

Page 36: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

36 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

C’était une personne très distante, très froide surtout quand elle avait envie de l’être et qui voulait et savait tenir les gens à distance. Parce qu’elle venait du monde de la Catalogne d’avant guerre, de la guerre et de l’exil — un très long exil malgré les quelques incursions à Barcelone —, il était difficile de se lier d’amitié avec elle, pas tant à cause de l’éloignement ou de la froideur qu’elle témoignait, mais en raison de sa faible envie d’avoir une vie sociale […] Il est très difficile d’établir une véritable amitié avec une personne lointaine, qui venait d’une autre époque, et manifestait un faible intérêt à connaître de nou-velles gens, à chercher à s’insérer dans la société — à plus forte raison dans la société littéraire qui l’intéressait très peu.77

Il est probable que la romancière se soit sentie décalée et, par la suite, isolée dans une Catalogne qu’elle ne reconnaît plus, position qu’aggrave un sentiment trop perceptible de supériorité morale et littéraire vis-à-vis d’un milieu intellectuel jugé étroit. C’est pourtant en Catalogne qu’elle rencontre enfin le public qu’elle n’a jamais eu en France, y compris par-mi les exilés.

Les modalités de la réussite sont en partie différentes pour les plasti-ciens et les musiciens. Les plasticiens exilés ne souffrent pas du handicap de la langue. La Catalogne s’enorgueillit d’avoir été une pépinière d’ar-tistes, dont quelques-uns ont acquis une renommée mondiale, tels Picas-so, Miró, Dalí. La plupart épousent la cause républicaine et franchissent la frontière en 1939. Beaucoup séjournent d’abord dans les camps, dont une minorité sort très vite sur intervention extérieure. Les artistes libé-rés n’échappent pas, cependant, au traumatisme du déracinement,78 sy-nonyme de dislocation des réseaux familiers de galeristes, de critiques d’art et d’acheteurs. Tous sont à reconstruire, en des temps peu propices, sinon à la création, du moins à la promotion d’œuvres d’inconnus, étran-gers de surcroît.

77 Barbal, « Mercè Rodoreda vista pels escriptors », 98.78 Violeta Izquierdo, « L’art de l’exil républicain espagnol » in José Jornet, coord., Artistes

de l’exil en région toulousaine. République espagnole, Retirada 1939 (Toulouse : Lapilli films, 2002), 41–42.

Page 37: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

37 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

Prenons l’exemple de Clavé. Comme quelques autres confrères, Anto-ni Clavé,79 né à Barcelone en 1913, contraint de travailler dès 13 ans, a sui-vi les cours du soir des Beaux Arts. Avant de s’exiler en France, il exerce plusieurs métiers, notamment celui d’illustrateur d’ouvrages pour en-fants et affichiste. Soldat dans l’armée républicaine, il exécute en 1938 un décor de théâtre. Interné l’année suivante au camp de Prats de Mollo, puis aux Haras de Perpignan, il doit sa libération au peintre Martin Vi-vés, qui accepte de l’héberger. Après une exposition à Perpignan, il part pour Paris où il s’exerce à la lithographie et en vit, renouant avec l’il-lustration d’ouvrages.80 Parallèlement, il expose à la galerie Castelucho, en compagnie de Martí Bas et Grau Sala. La rencontre avec Picasso, en 1944, est déterminante. Intégré à l’École de Paris, il figure parmi les in-vités à la grande exposition des peintres espagnols inaugurée à Prague, en 1946. La même année, il peint les décors des ballets du théâtre des Champs-Elysées, signe les lithographies des rééditions de La Dame de pi-que de Pouchkine et de Carmen de Prosper Mérimée, et présente sa pre-mière grande exposition personnelle à la Galerie Delpierre de Paris. Lan-cé dans une carrière internationale, il renonce à la décoration théâtrale en 1954 pour se consacrer exclusivement à la peinture. L’environnement parisien stimule sa créativité. Explorateur de techniques et de supports nouveaux —utilisation d’objets de récupération, papiers et cartons, gra-vure sur métal —, sa renommée autorise des audaces esthétiques qui gardent la trace de ses métiers antérieurs. Lauréat de nombreux prix in-ternationaux, habitué des galeries de New York, Tokyo, Tel Aviv, Londres, Genève, Belgrade, Rome, Milan, l’artiste n’oublie pas ses origines. La ga-lerie Gaspar de Barcelone accueille Clavé une première fois en 1956. En 1960, elle lui consacre une première rétrospective et édite, en collabora-tion avec la New York Graphic Society, un catalogue que signe Jean Cas-sou. D’autres expositions suivent en 1970, 1972, 1975 et 1977, indices d’un indéniable succès.81 La plupart des autres artistes exilés devront attendre

79 Pierre Seghers, Clavé (Barcelone : Edicions Polígrafa, 1972), 350 p.80 Livres pour enfants, mais aussi Tot l’any de R. Tasis et Lettres d’Espagne de Prosper Mérimée.81 Ce succès est à relativiser. Contrairement à Tapies et à Miro qui ont leur fondation en Cata-

logne ou Picasso son musée, l’exilé Clavé n’a aucune structure permanente pour l’accueillir.

Page 38: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

38 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

le retour de la démocratie pour aller enfin à la rencontre du public cata-lan à la faveur du volontarisme culturel de la Généralité.

Victime de l’idéologie réactionnaire franquiste, la Catalogne peut continuer à s’inscrire dans les grands courants de l’avant-garde euro-péenne grâce à ces exilés qui sèment ainsi les graines qui lèveront après le retour de la démocratie. L’exil de France, de composition trop popu-laire, est plus difficilement un consommateur de la culture de création. Néanmoins, dans quelques occasions, il se fait le propagateur du renou-veau culturel catalan dans et hors de la communauté.

C’est lors des fêtes du livre que s’opère la principale jonction de l’exil avec les acteurs du renouveau culturel catalan de l’intérieur autour d’un anti-franquisme partagé. La première manifestation de ce genre se dé-roule à Toulouse, en 1964, avec les moyens du bord. Fait significatif, les œuvres d’exilés réalisent de meilleures ventes, au demeurant modestes au regard de l’assistance mobilisée, que les écrivains de l’intérieur.82 Paris enchaîne avec d’autres ambitions. Les organisateurs de la 3ème édition parisienne de la fête du livre catalan tenue en 1969 énoncent les objec-tifs visés : réaliser l’unité de l’exil catalan sur le modèle de la commis-sion d’organisation composée d’hommes et de femmes venus « de divers horizons de la pensée politique catalane » en vue de « participer à l’ef-fort de notre peuple pour faire reculer les forces obscurantistes qui le do-minent et démontrer la vitalité de la culture catalane que le fascisme n’a pu abattre.83 » À cette fin, ils se proposent de promouvoir les publications des maisons d’édition de Catalogne et d’offrir une tribune aux intellec-tuels de l’intérieur contraints sur place à l’autocensure. Avec la création

82 Butlletí del Casal de Tolosa 20 (juill. 1965). À l’occasion de la journée du livre, la feuille rappelle les ouvrages en vente. Ceux à caractère historique ou biographique occupent une large place. Côté romans, on relève les nouvelles publiées par PROA ou les traductions en catalan de romans étran-gers. Les anciens exilés sont privilégiés parmi les auteurs de l’intérieur. La grande absente est Mer-cè Rodoreda. Malgré son succès international, elle n’a jamais enthousiasmé les exilés politiques qui ne trouvent pas dans son œuvre l’exaltation patriotique qu’ils recherchent. Sur un total de 44 livres vendus, les biographies de Companys ou de Pablo Casals, ainsi que les grammaires catalanes, ont la faveur des lecteurs.

83 Archives privées de Jaume Mir. Ce dernier fut le secrétaire de la commission d’organisation de la Fête du Livre. Ses dossiers couvrent les années 1967–1976. Outre des brochures, les archives sont constituées des procès-verbaux de réunions et de quelques correspondances.

Page 39: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

39 [9–39]

P. PIGENET · L’EXIL DE FRANCE. UN OPPOSANT NÉCESSAIRE AU FRANQUISME TARDIF

d’un prix Fête du Livre, les organisateurs veulent encourager la parution d’ouvrages politiques et historiques contre la dictature.

L’autre grande initiative est due au dynamisme du jeune secrétaire de l’Omnium cultural de Paris, Narcís Bonet. À la faveur de l’intérêt suscité dans les médias français par les troubles étudiants de 1966 en Catalogne, il organise un festival Raimon à la Mutualité84 à la préparation duquel il associe la majorité des associations catalanes de la région parisienne, à l’exception du Casal local. L’initiative remporte un grand succès. Suc-cès populaire d’abord, avec près de 1 200 places vendues. Succès culturel et de communication ensuite : à la suite du récital, Raimon est invité à l’Olympia, après un passage à la télévision à une heure de grande écoute. Succès commercial enfin, qui rejaillit sur le producteur des disques du chanteur, les éditions Edigsa.85

En dépit des dissensions et des incompréhensions de part et d’autre de la frontière, par son nombre, la qualité de son encadrement, sa capacité de renouvellement malgré les stigmates du temps, l’exil de France a été un complément indispensable à l’opposition antifranquiste. Longtemps pourtant, sa composition très — trop — populaire a pu cacher aux mili-tants de la mémoire ce que la démocratie espagnole leur devait.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

84 Lauréat du festival de la chanson méditerranéenne, Raimon est une figure marquante de la Nova Cançó catalana qui exprime la contestation du franquisme par toute une génération.

85 Centre d’Études Catalanes de Paris-Sorbonne : bilan OCP d’avril 1966.

Page 40: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 41: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

41 [41–119]

Guillermo Díaz-Plaja, director de l’Institut del Teatre durant el primer franquisme

Enric GallénUniversitat Pompeu Fabra (Espanya) orcid.org/0000-0003-1490-5102

Presentació: 30 set. 2015 | Acceptació: 15 oct. 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: Gallén, Enric. Guillermo Díaz-Plaja, director de l’Institut del Teatre durant el primer franquisme. Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 41–119. doi: 10.7238/fit.v0i3.2812.

Resum: Com a partícip del procés de substitució lingüística i literària encarrilat per les autoritats franquistes en el conjunt de les institucions i plataformes culturals catalanes, Guillermo Díaz-Plaja es va convertir a partir de 1939 en el director d’una entitat de preguerra, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, que, re-convertida en Institut del Teatre, va ser recuperada per la Diputació Provin-cial de Barcelona després de la seva vinculació a la Generalitat republicana. Des del primer moment, Díaz-Plaja va projectar la seva ambició i empremta més personals en la gestió del centre. Va aconseguir que l’antiga Escola crea-da per Adrià Gual es convertís en una Escola Superior d’Art Dramàtic, de ca-racterístiques semblants a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Ma-drid. Com a contrapunt a aquest reconeixement professional de la seva gestió, Díaz-Plaja va mantenir, en canvi, una posició molt tímida en relació amb la restauració de la catalanitat original del centre. Tampoc el seu projecte més ambiciós, la creació d’un Teatro de la Ciudad, amb una important i directa

Aquest article s’inscriu en les activitats del TRILCAT, grup de recerca reconegut per l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya, ref. 2014SGR-486. Un primer estat d’aquest text el vaig presentar al se-minari La Política Cultural del Primer Franquisme a l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació Pro-vincial, organitzat per la Fundació Carles Pi i Sunyer a Barcelona, els dies 10 i 11 de juny de 2010. Vull agrair de manera especial a Olívia Gassol i Bellet que em facilités una part de la documentació rela-cionada amb l’Institut del Teatre, dipositada a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona (a partir d’ara AGDB); a Ana Díaz-Plaja Taboada la consulta de l’Arxiu Díaz-Plaja a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a partir d’ara RABLB), i a Guillem-Jordi Graells que en llegís l’original i en fes observacions que han millorat la versió definitiva. També vull agrair l’atenció i les facilitats donades pel personal del CDMAE de l’Institut del Teatre de Barcelona pel que fa a la consulta dels seus fons.

Page 42: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

42 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

implicació de l’Institut del Teatre, no es va acabar de materialitzar durant el primer franquisme.

Paraules clau: Guillermo Díaz-Plaja, Adrià Gual, Institut del Teatre, Escola Supe-rior d’Art Dramàtic, teatre català, franquisme, Teatro de la Ciudad

Guillermo Díaz-Plaja, director of the Institut del Teatre during the first Francoism

Abstract: Guillermo Díaz-Plaja cooperated in the process of substitution of Cat-alan language and literature accomplished by Franco’s regime in all Catalan cultural platforms and institutions. In that context, from 1939 Guillermo Díaz-Plaja became the headmaster of the Escola Catalana d’Art Dramàtic (Cat-alan School of Dramatic Arts), which was reconverted to the Institut del Tea-tre, recovered by the Diputació Provincial de Barcelona (Provincial Council of Barcelona) after being linked to the Catalan autonomous government dur-ing the Republic. From the beginning, Díaz-Plaja projected his most personal ambition in the management of this institution. He achieved that the ancient school, founded by Adrià Gual, was converted into the Escola Superior d’Art Dramàtic (School of high education in Dramatic Arts), a similar institution to the Real Escuela Superior de Arte Dramático (School of high education in Dramatic Arts) in Madrid. On the other side of this professional recognition to his management, Díaz-Plaja maintained a feeble position to restore the Catalan origin of the centre. At the same time, his most ambitious project, to create a «Teatro de la Ciudad» (Theatre of the City), with an important and di-rect implication of the Institut del Teatre, was neither materialised during the first years of Franco’s regime.

Keywords: Guillermo Díaz-Plaja, Adrià Gual, Institut del Teatre, Escola Superior d’Art Dramàtic, Catalan drama, Franco’s regime, Teatro de la Ciudad

Page 43: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

43 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

A Carles Batlle, l’amistat del braç

Presentació

Encarar-se a la trajectòria professional de Guillermo Díaz-Plaja signifi-ca fer-ho a una de les personalitats inteŀectuals més ambicioses i alho-ra productives de la cultura catalana del seu temps.1 Com en altres casos semblants, en la seva carrera es dóna un abans i un després del conflicte bèŀic i el procés revolucionari viscut a Catalunya. Díaz-Plaja forma part del grup d’escriptors i inteŀectuals catalans que, poc després de l’ocupa-ció franquista de la ciutat de Barcelona, va coŀaborar en el procés gene-ral d’espanyolització endegat sota la fèrula falangista en el conjunt de les institucions i plataformes culturals catalanes.2

Per tal de contextualitzar el rerefons de la gestió de Díaz-Plaja en la po-lítica cultural del primer franquisme, vull assenyalar algunes de les se-ves actuacions i aportacions al sistema cultural dels anys trenta com a membre de l’anomenada Generació de 1936, la que ell mateix va titllar posteriorment de «destruída» o «sacrificada».3 Efectivament, Díaz-Plaja va desplegar una activitat intensa en diferents àmbits i aspectes de la vida

1 Sobre el grup universitari a què pertany, és imprescindible la consulta de la tesi de Josep M. Ba-laguer Sancho, Joan Teixidor, representant del «Grup Universitari». Poesia i Crítica (1931–1951) (tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1993). Vegeu també Jordi Amat, «Memoria(s) de la ter-tulia del Lyon d’Or», Ínsula 738 (juny 2008): 23–25. Sobre Díaz-Plaja en particular, vegeu Ana Díaz- Plaja, Elvira Roca-Sastre & Leonor Vela, ed., Bibliografia del Dr. Guillem Díaz-Plaja, Sèries Minor 12 (Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2007); José Carlos Mainer, El ensayista bajo la tor-menta: Guillermo Díaz-Plaja (1928–1941), La filología en el purgatorio. Los estudios literarios en torno a 1950 (Barcelona: Crítica, 2003), 17–38; Jordi Amat, «Fer-se franquista», dins El llarg procés. Cultu-ra i política a la Catalunya contemporània (1937–2014), L’Ull de Vidre 55 (Barcelona: Tusquets Edi-tores, 2015), 72–82. Vegeu també Salvador Pániker, «Guillermo Díaz-Plaja», dins Conversaciones en Madrid (Barcelona: Editorial Kairós, 1969), 205–215, i el web http://www.guillermodiazplaja.com/.

2 Entre altres, vegeu les següents aportacions: Francesc Vilanova, Una burgesia sense ànima. El franquisme i la tradició catalana (Barcelona: Empúries, 2010); Eulàlia P≤érez Vallverdú, «Les Ca-talunyes de Destino. Política de Unidad. Depuració, espanyolització i reinterpretació de la història i de la tradició cultural i literària catalanes» i Ramon Panyella, «L’espanyolització de la vida cultural catalana en la primera postguerra: La Fiesta de las Letras (1942–1953) de la Asociación de la Prensa de Barcelona», dins Olívia Gassol Bellet, ed., Postguerra. Reinventant la tradició literària catalana (Lleida: Punctum, 2013), 85–111 i 153–177, respectivament.

3 Vegeu Memoria de una generación destruida (1930–1936), Colección Fiel Contraste 1 (Barcelo-na: Editora Delos-Aymà, 1966).

Page 44: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

44 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

cultural catalana dels trenta. Des del punt de vista acadèmic, un cop en-llestits els estudis de llicenciatura i doctorat (1930–1931),4 va ser professor adjunt de la càtedra del Dr. Ángel Valbuena Prat a la Universitat Autòno-ma, on també va impartir un curs de cinema (1932); va dirigir la Secció d’Art Dramàtic del Conservatori del Liceu (1933 i 1934);5 va ser professor de l’Institut-Escola Pi i Margall (1933), i va guanyar la plaça de catedràtic de literatura espanyola a l’Institut Jaume Balmes (1935). Quant al conjunt de la seva obra inteŀectual (creació, recerca i divulgació), va contribuir-hi amb un total de trenta-una aportacions, que assenyalen el seu afany de projecció en la cultura hispànica amb una aposta personal per la difu-sió de les literatures catalana i espanyola. De les publicacions en llengua catalana, paga la pena remarcar-ne quatre llibres: Una cultura del cine-ma: introducció a una estètica del film (1930); L’avantguardisme a Cata-lunya i altres notes de crítica (1932); L’evolució del teatre (1934); Cartes de navegar (1935), basat en el creuer del grup universitari per la Mediter-rània (1933);6 un parell d’articles publicats a Estudis Universitaris Cata-lans (1933) i Revista de Catalunya (1934),7 i dos més a Quaderns de Poe-sia (1935, 1936).8 Quant a les manifestacions relacionades amb l’estudi sobre la literatura espanyola, cal destacar la Introducción al estudio del Romanticismo español, Premio Nacional de Literatura 1935, i l’edició i

4 Vegeu Jordi Rubió i Balaguer, «Guillem Díaz-Plaja», dins Mestres, companys i amics, Bibliote-ca Abat Oliba 101 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991), 215–223, i el text del ma-teix Guillermo Díaz-Plaja, «Rubió i Balaguer», dins Sociología cultural del posfranquismo (Barcelo-na: Plaza & Janés, 1979), 212–215.

5 «La nueva organización de los estudios de Arte Dramático en el Conservatorio del Liceo», La Vanguardia, 16 set. 1933, 5; «La vida cultural. Secció de Declamació del Conservatori del Liceu», La Veu de Catalunya, 16 set. 1933, 6.

6 Vegeu Francisco Gracia & Josep M. Fullola, El sueño de una generación. El crucero universita-rio por el Mediterráneo de 1933 (Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006).

7 «Una polèmica sobre el català a les darreries del segle xviiii», «Pre-romanticisme i Pre-renai-xença», respectivament. Faltaria anotar en aquesta llista les seves coŀaboracions a Hèlix, Mirador i La Veu de Catalunya. Afegim-hi també les seves contribucions a la premsa barcelonina en llengua espanyola, concretament a La Noche i El Día Gráfico, en què el 1927 va començar a escriure les seves primeres impressions sobre teatre. Vegeu Díaz-Plaja, Memoria de una generación, 79–83; Dámaso Santos, Conversaciones con Guillermo Díaz-Plaja, Sección Cultura, Serie Entrevistas 116 (Madrid: Novelas y Cuentos, 1972), 77.

8 «Notes sobre la lírica de Lope» (3 oct. 1935): 1–5; «La geografia de les líriques romàniques» (7 febr. 1936): 1–6.

Page 45: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

45 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

estudi sobre Garcilaso y la poesía española (1536–1936) a càrrec de la Uni-versitat de Barcelona, el 1937.

En un altre ordre de coses, Díaz-Plaja va participar en cenacles i tertú-lies literàries com ara la del Lyon d’Or,9 plataforma i llavor essencial del grup d’escriptors catalans que el 1939 es va convertir en la plana major del nou paradigma de la cultura oficial. En Díaz-Plaja en va oferir el pri-mer indici en un text, «Mi Luys Santa Marina», publicat a Destino i aple-gat més tard en el llibre Tiempo fugitivo:

A la nochecita, despuntada de focos, Luys nos esperaba en el viejo Lyon de la Rambla del Fin. Se sentaba al pie de una vieja armadura rodeada de estandar-tes. Traía bajo el brazo un libro oloroso a vejez o a tinta fresca. Mostraba unas viñetas antiguas o repetía un refrán de Quevedo. Hasta la madrugada era el palique. […] Aquella noche —hace ya muchas (y se han transido de angustias muchas de ellas)—Loscertales traía el cartelón pintado para el viejo local de Falange. Luys había hecho grabar sobre las fechas recién nacidas esta frase la-tina: «Mortui morituros sperant».

—¿Qué significa esto, Luys? —preguntó uno. —Muy sencillo que los muertos esperan a los que han de morir.10

Com ha assenyalat Jordi Amat, l’article no era gratuït: «A la altura de 1940, aquel recuerdo le servía a Díaz-Plaja para legitimar, a pesar de su pasado republicano, la posición egregia que quería ostentar en la nueva sociedad cultural barcelonesa y española. […] Con sus palabras certificaba que él ha-bía estado allí, compartiendo junto a dos falangistas de pro la maduración de la ideología de la victoria cuando era minoritaria y estaba proscrita».11

9 Entre altres, hi van participar Max Aub, Andrés Manuel Calzada, José Jurado Morales, Juan Ra-món Masoliver, Félix Ros, Luys Santa Marina i Xavier de Salas: «De aquella tertulia salía una extraña revista titulada Azor, en la que se publicaban clásicos olvidados y versos modernos, y que después ad-quirió una rotunda significación política», Díaz-Plaja, Memoria de una generación, 131. Díaz- Plaja va publicar sengles articles a Azor (15 oct. 1932 i 15 març 1933). Vegeu també Amat, «Memoria(s) de la tertulia del Lyon d’Or». Sobre Azor, vegeu José Carlos Mainer, «Azor (1932–1934): esquema de una crisis», dins La corona hecha trizas (1930–1960) (Barcelona: PPU, 1989), 103–119.

10 Tiempo fugitivo. Figuras y paisajes de 1940 (Barcelona: Las Ediciones de la Espiga, 1941), 29–30.11 Amat, «Memoria(s) de la tertulia del Lyon d’Or», 24.

Page 46: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

46 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

En una situació distinta de la d’altres escriptors catalans, afectes a la nova causa política, que es devien sentir més còmodes en la Barcelona de finals de gener de 1939, Díaz-Plaja va haver de fer acte de contrició pú-blica en relació amb el seu passat republicà. Ell no havia format part del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, tampoc no havia canviat de bàn-dol durant el conflicte, ni havia participat en l’ocupació de Barcelona el 26 de gener. Quan va ser mobilitzat, es va incorporar a l’Agrupació d’Arti-lleria de Costes i posteriorment a la Milícia de Cultura de l’exèrcit repu-blicà.12 Consegüentment, un cop acabada l’ocupació de Barcelona i Cata-lunya, va patir el corresponent procés de depuració com a professor que havia estat de la universitat i com a catedràtic d’institut.13 Va aconseguir la reintegració a la càtedra de segon ensenyament, però no va ser read-mès a la universitat barcelonina,14 com li va succeir també al seu mestre Valbuena Prat.15 Tanmateix, des del primer moment, la seva aproximació al nou règim polític i cultural es va posar ben de manifest en dissenyar la

12 José Cruset, Guillermo Díaz-Plaja, Grandes Escritores Contemporáneos 33 (Madrid: EPESA, 1970), 41–43; Santos, Conversaciones con Guillermo Díaz-Plaja, 86.

13 «No es necesario que te explique que durante los primeros meses, se pasaron momentos de terrible amargura, ya que era muy difícil escapar de las reacciones apasionadas de aquel momento, y no deja de ser sorprendente e irritante que una gran parte de los que en aquellos [sic] me repro-chaban mi poco fervor falangista, hoy me echen en cara mi poco fervor liberal. Estas y otras muchas consecuencias, te explicarán que los hombres de mi situación cronológica e histórica, tengamos como característica un radical escepticismo en nuestras actitudes políticas.», ibídem, 86–87.

14 «El nomenament d’un catedràtic exigia tenir un expedient impoŀut. Díaz-Plaja no el tenia. Potser per aquesta raó a començaments del febrer de 1940 el delegat provincial de Información e In-vestigación de Falange Española va demanar informes sobre ell. Els van redactar el degà de la Facultat de Filosofa i Lletres de la Universitat de Barcelona, el director de l’Institut Balmes i el president de la Comisión de Educación Nacional. Els dos primers van ser positius, però el tercer, escrupolosament documentat, va ser venjatiu i implacable: “Por sus antecedentes y actuación es persona en quien no debe depositarse confianza en cargo alguno. Se le puede considerar como un ambicioso desme-surado, y de ahí su colaboración con toda clase de regímenes”. Era una sentència definitiva. Potser mai no ho va tenir tan a prop, però se li havia vist massa el llautó», Amat, «Fer-se franquista», 78.

15 Valbuena Prat va ser depurat i destinat a la Universitat de Múrcia. Díaz-Plaja va convertir el cas del seu mestre en un correlat objectiu de la seva exclusió de la universitat, a la qual no es va rein-corporar fins a 1972 en el marc de l’Escola Universitària d’Alts Estudis Comercials de Barcelona. Ve-geu Díaz-Plaja, «Ángel Valbuena Prat», dins Sociología cultural del posfranquismo, 146–149. Sobre la depuració de Valbuena Prat, vegeu Enrique Serrano Asensio, «Historia y punición», Revista de Literatura 135 (gen.–juny 2006): 249–259.

Page 47: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

47 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

substitució de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per un nou organisme, l’Instituto Español de Estudios Mediterráneos.16

Director interí de l’Institut del Teatre (1939–1941)

Com va accedir Díaz-Plaja a la direcció de l’antiga Escola Catalana d’Art Dramàtic,17 l’anomenada Institució del Teatre durant la guerra? El mes

16 Remeto a l’estudi detallat d’Olívia Gassol i Bellet, De la utopia mediterrània a la realitat pro-vincial. El projecte cultural de la Diputació de Barcelona durant el primer franquisme, Textos d’Histò-ria i Cultura 9 (Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2011), 13–43, especialment. En aquest sentit, el lector pot contrastar la interpretació distanciada i crítica que Díaz-Plaja va fer posteriorment dels «difíciles años cuarenta». Vegeu-ne una mostra: «En el caso que estamos analizando, habría que es-tablecer en la España que “se quedó en casa” por lo menos dos zonas: la de los intelectuales vencedo-res en torno a los Servicios de Propaganda del Gobierno de Burgos —dirigidos por Dionisio Ridrue-jo— y los “vencidos” que se proponían, porque era lógico, vital y necesario, continuar existiendo, aun con la grave mutilación de la expresión en las lenguas no castellanas, que entonces empezaron a bautizarse con el curioso eufemismo de «vernáculas» […] En el sector de la actividad cultural en la España posbélica, en efecto, los criterios eran cerradamente nacionalistas y si existieron deseos de iniciar una convivencia, como anota en sus Casi memorias el ya citado Ridruejo, la verdad es que no pudieron llevarlos a cabo. Dígase lo que se diga ahora, la impresión que recibíamos era la de que existía un monopolio cultural de nombres y de temas, y que, aun descontando cortesías en el trato particular en alguno de los vencedores —como recuerda Laín Entralgo—, es lo cierto que no se nos presentó entonces ninguna opción realmente favorable a la normalización cultural. […] La obsesión nacionalista del momento agravaba todavía estos puntos de vista, enturbiándose en un tradiciona-lismo cultural que se cerraba a cualquier contacto europeo. Se diría que volvíamos a aquella Espa-ña de Felipe II que se defendía, con un cinturón de castidad intelectual, contra la amenaza de facto-res disolventes. En relación con este cuadro de valores podríamos recordar la moda de las grandes figuras de la Contrareforma, y especialmente de Calderón de la Barca, cuyos “autos sacramentales” fueron puestos en circulación, con representaciones solemnes en las plazas públicas enlazando con una valoración de su obra que, antes de la guerra por cierto, habían iniciado Ángel Valbuena Prat, con sus estudios críticos, y Federico García Lorca con sus representaciones calderonianas en Gra-nada. Por lo demás, se establecía una nueva escala de valores de carácter místico, que se apoyaba en la tradición castellana del Siglo de Oro, y que teñía las figuras de un catolicismo retórico que podía enlazarse en Europa, con el nombre de Paul Claudel. Don Eugenio d’Ors que, en la etapa anterior a la guerra, colaboraba en El Debate, servía perfectamente de punto-clave de una filosofía que encon-traba su enlace en la militancia política de la Iglesia Española del momento. Y claro está que, dentro de esta línea, cabía toda la fidelidad reverente y la retórica peculiar de don José María Pemán. Nos llamaba también la atención, a los “vencidos”, la temática necrofílica en uso que podríamos llamar de la voluptuosidad necrofílica. El grito de “viva la muerte”, en su feroz contrasentido, aparecía en la literatura bélica del momento, tristemente confirmada por la realidad de una mitología de los “caí-dos por Dios y por España”», Díaz-Plaja, Sociología cultural del posfranquismo, 33–36.

17 Sobre l’Institut del Teatre, vegeu Guillem-Jordi Graells, L’Institut del Teatre. 1913–1988. His-tòria gràfica (Barcelona: Institut del Teatre, Diputació de Barcelona, 1990). Vegeu la segona edició

Page 48: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

48 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

de novembre de 1939, la Comissió Gestora de la Diputació Provincial de Barcelona el va nomenar director «provisionalmente».18 Al marge de les consideracions i les decisions estrictament polítiques sobre el seu nome-nament, quins mèrits específics podia argüir Díaz-Plaja en relació amb l’orientació exclusivament teatral del centre? Bàsicament, la direcció de la secció d’Art Dramàtic del Conservatori del Liceu entre 1933 i 1934, la publicació d’un llibre —L’evolució del teatre (1934)—, algunes coŀabo-racions periodístiques i el seu interès concret pel teatre d’Azorín, em-parentat amb la tradició maeterlinckiana, que va motivar un article el

amb l’aportació complementària de Xavier Febrés, Institut del Teatre. Els primers cents anys 1913–2013 (Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, 2015).

18 P. Bohigas Tarragó, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43 (Barcelona: Instituto del Te-atro. Diputación Provincial de Barcelona, 1944), 8. Anteriorment, el 5 d’octubre de 1939, l’actor An-toni de Gimbernat havia adreçat una carta al diputat ponent de Cultura en aquests termes: «Supli-co a V. S. si lo estima en lo que vale en bien del arte, me conceda la Dirección del Instituto Nacional del Teatro de la Diputación Provincial de Barcelona, que se va a crear o, en todo caso, la Cátedra que sería la primera en su clase de España de “Tipología humana, aplicada al Teatro”. Acompaño con la presente instancia un resumen de sugerencias, ampliable con estudios que tengo terminados, re-ferente a la Institución que va a crearse. Dios salve a España y guarde a V. S. muchos años». Vegeu el «Resumen de mis estudios sobre la orientación del Teatro e Instrucción de los Actores, ampliable en el momento que se juzgue oportuno», A96/1, Arxiu Administratiu Històric del CDMAE de l’Institut del Teatre (a partir d’ara AAH). Poc després del nomenament interí de Díaz-Plaja, el 16 de novembre, la Tenencia de Alcaldía del Distrito I de Barcelona va adreçar una carta a l’«estimado Sr. [José de] Pe-ray», un diputat tradicionalista de la Comissió Gestora de la Diputació de Barcelona: «Le adjunto la nota del Sr. Gimbernat y le reitero el ruego de que me interesa a mi o a mi compañero de Redacción, D. José Mª Junyent, vernos con el sr. Riviére [diputat ponent de Cultura], pues al patrocinar al Sr. Gimbernat estamos seguros que prestamos un señalado favor al arte del teatro, toda vez que es per-sona de sólidos conocimientos y larga experiencia artística». El 22 de desembre, el nou director de l’Institut del Teatre, assenyalava: «Vista la precedente instancia, la Dirección que suscribe, en cum-plimiento de la orden anterior, tiene el honor de informar manifestando que las sugestiones aporta-das por el Sr. Gimbernat tienen efectivamente interés y merecerían que estuvieran en consideración para una institución de estudios dramáticos de actividades más amplias que las de nuestro Institu-to del Teatro y que en el cuadro y dentro de los límites asignados a éste no tienen de momento lugar apropiado de aplicación». Gimbernat va continuar insistint en la creació d’una càtedra, que la di-recció va denegar-li el 6 de febrer de 1940, car «no es aconsejable utilizar los indudables conocimien-tos del Sr. Gimbernat en forma de lección permanente, sino, en todo caso, en forma de conferencia o cursillo breve», A96/1, AAH. Sobre el tema, Guillem-Jordi Graells anota el següent: «Al setembre [1939], el diputat gestor de Cultura, Luis Rivière Manent, visità el local i emprengué les gestions per a la represa d’activitats, assessorat per Bohigas. En conseqüència calia, primerament, nomenar-ne un director i, tot i que s’havia ofert per al lloc l’actor i director Antoni de Gimbernat, el 12 de novem-bre de 1939 en fou designat Guillermo Díaz-Plaja», L’Institut del Teatre…, 85.

Page 49: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

49 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

1931.19 Un currículum de mèrits potser insuficient, però que en aquells moments el podia afavorir més que a qualsevol altre gestor de la institu-ció teatral, supervivent de l’etapa republicana. Un organisme que va cas-tigar el seu director, Joan Alavedra, amb l’exili, mentre que Adrià Gual, creador de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i director fins a 1934, acarava els seus últims anys amb una situació personal d’estricta supervivència.20 Segons Díaz-Plaja:

Adrià Gual podía, en su madura senectud, ser repuesto en la dirección, que durante la guerra había detentado Joan Alavedra; pero su nombre parecía, entonces, demasiado vinculado a la etapa «catalanista» de la institución, de una institución que, en cualquier caso, no podíamos dejar perecer. Pero yo pertenecía, también, al bando de los vencidos y había que esperar las decisio-nes de quienes, en aquel momento, asumían el poder. A nadie parecía preo-cuparle el tema. Hasta que un día me decidí visitar al ponente de cultura de la Diputación, Luis Rivière, para exponerle la necesidad de salvar un centro cultural que había prestado importantes servicios. Debí convencerle, porque, después de oírme, me preguntó sencillamente si yo me veía capaz de poner de nuevo en marcha el Instituto del Teatro. Acepté y me puse a la tarea.21

19 «Estudio sobre el teatro de Azorín», dins Azorín, Obras Completas: Teatro, II (Madrid, CIAP Renacimiento, 1931), 7–50.

20 Vegeu Enric Gallén, «Supervivència i mort d’Adrià Gual, un home de teatre (1939–1943)», Els Marges 100 (primavera 2013): 61–74.

21 «En torno al Teatro», dins Retrato de un escritor (Barcelona: Editorial Pomaire, 1978), 238–239. Luis Rivière Manén (1897–1980), vinculat a la burgesia barcelonina, havia contactat amb Roberto Bassas, un dels dirigents falangistes barcelonins de la primera hora. El ponent de Cultura i Belles Arts de la Comissió Gestora de la Diputació Provincial era cunyat de José Ribas Seva, un dels caps falangistes catalans més representatius del moment en els àmbits local i estatal. El 5 d’octubre de 1940 Rivière va ser substituït per José Bonet del Río, que va ocupar el càrrec fins al 21 de maig de 1942, quan Antonio Salas Amat es va convertir en el nou ponent de Cultura i Belles Arts. Posteriorment, el 23 de desembre de 1943, Salas va ser reemplaçat per Diego Ramírez Pastor. Vegeu P. Bohigas Tarra-gó, Memoria del curso 1943–44 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona, 1944), 5. El 13 d’octubre de 1944, es va modificar la composició de la Comissió Gestora, i José Malu-quer Cueto va substituir Ramírez Pastor en la Comissió de Cultura i Belles Arts. P. Bohigas Tarra-gó, Memoria del curso 1944–45 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona, 1944), 6. El maig de 1945, Maluquer Cueto va cessar com a diputat ponent de Cultura i al seu torn va ser substituït per Luis de Caralt, i el «20 de septiembre de 1945 fue nombrado para el mismo cargo don Pedro Abadal Botanch.» Quan el gener de 1946 va ser nomenat un nou president de la Comissió Gestora, Antonio M. Llopis Galofré, en substitució de Luís Argemí y de Martí, Ramón Forcada Ramo-

Page 50: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

50 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

No sé si va anar exactament com ho explica Díaz-Plaja, però el que ara i ací paga la pena de consignar són els criteris de la seva actuació en els dos primers anys com a director «interí» de l’Institut del Teatre. La «tarea» de què parla va estar òbviament condicionada i modelada per les circums-tàncies polítiques del moment. Entre els papers de Díaz-Plaja, que for-men part del seu arxiu dipositat a la RABLB, es conserven unes fitxes pe-tites escrites en llengua espanyola, datades el mes de novembre de 1939,22 en què exposa les seves línies d’actuació immediata en un organisme que va passar a dir-se «Instituto del Teatro», un nom ja imposat durant la dic-tadura de Primo de Rivera entre 1927 i 1930, i que es va recuperar en de-pendre novament de la Diputació Provincial de Barcelona després dels anys de vinculació a la Generalitat republicana.

El programa d’intervenció que plantejava Díaz-Plaja en les esmenta-des fitxes afectava quatre àmbits:

1. Renovación del local: a) aspecto político (1. letreros. 2. nombre de la insti-tución. 3. retratos y banderas). b) organización eficaz (1. sala de profesores (su necesidad). 2. secretaria. 3. biblioteca. 4. Dirección.)

2. Biblioteca: a) ausencia de autores españoles, b) necesidad de una depura-ción, c) desorden, d) nueva instalación, e) nombramiento bibliotecarias, f) selección y especialización, y g) apertura al público.

3. Publicaciones: a) necesidad de las mismas (1. Cuadernos del Instituto. 2. Ediciones y estudios), b) la función difusora y erudita.

4. Personal. A revisar: Bohigas*, Gual*, Pena*, Mestres*, Genescà*, Batlle*. A proponer: M. Grau. Carbonell. 2 bibliotecarias. 1 mecanógrafa.23

neda es va convertir en el nou ponent de Cultura, amb José Emilio de Maqua y Sagnier, de suplent. Pere Bohigas Tarragó, Memoria del curso 1945–46 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona. Conservatorio Superior de Barcelona, 1946), 5. Sobre el funcionament de la Diputació Provincial de Barcelona de la postguerra, vegeu Carme Molinero & Pere Ysàs, «La Di-putació de la postguerra 1939–1949» i «De la consolidació del franquisme a la crisi de la Dictadura: la Diputació de 1949 a 1977», dins Borja de Riquer, dir., Història de la Diputació de Barcelona (1812–2005), III: 1939–2005 (Barcelona: Diputació de Barcelona, 2007), 9–45 i 47–111, respectivament.

22 Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB.23 Joan Batlle va ser readmès com a conserge (10 novembre 1939), càrrec que ja ocupava abans

de 1939. Aquesta situació no es va donar en el cas de Marceŀí Genescà i Oliveras, auxiliar de secretà-ria que s’havia incorporat a files el 19 de juliol de 1937. Vegeu Francesc Foguet i Boreu, «La Institu-ció del Teatre durant la guerra i la revolució (1936–1937)», Revista de Catalunya 199 (oct. 2004): 134.

Page 51: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

51 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

El 12 de novembre de 1939 Díaz-Plaja va ser designat director de l’Institut del Teatre i el 24 del mateix mes va fer arribar al «diputado ponente de Cultura», Luis Rivière Manén, un «Proyecto de Presupuesto para 1940»,24 en què manifestava el «deseo de que nuestro Instituto, además de una escuela de las profesiones relativas a la manifestación teatral, sea un la-boratorio de estudios dramáticos que, vigorizando y enalteciendo esta rama, esencialmente nacional, de la literatura, constituya un elemento eficaz y fecundo de la cultura patria». Em sembla important destacar la referència a les despeses extraordinàries (25.000 pessetes per 17.000 de despeses ordinàries) destinades a la instaŀació de la Biblioteca i del Mu-seu; la reinstaŀació de l’enllumenat i la calefacció en l’edifici de tres plan-tes del carrer d’Elisabets, número 12, i altres feines de paleta. Quant als sous del personal, quedava clar que «si bien son iguales a los que regían en 1936, son asimismo iguales a los de 1930 y aun a los de 1918, pues desde esta última fecha no han sufrido aumento alguno».

Díaz-Plaja va establir una partida específica per a publicacions «infor-mativas y didácticas», conferències, representacions, cursets, exposici-ons, recitals i «otros actos educativos», i va abonar la seva soŀicitud en els termes següents:

Se refieren estas atenciones a unas actividades que reputo de importancia pri-mordial. La simple dotación técnica de las personas que deseen dedicarse a la profesión de actor o de escenógrafo, constituye, sin duda, una apreciable apor-tación al arte dramático nacional; pero este tributo, no es el elemento funda-mental del teatro que en la nueva España ha de continuar su gloriosa tradición. Para que esta tradición reviva y continúe con fuerza propia es necesario acli-matar al público a los valores positivos de aquella dramática y aún de todas las que han alcanzado o alcanzan legítimo prestigio más allá de nuestras fronte-ras. Para ello es preciso conocer la opinión de los doctos y los eruditos; divulgar, con la mayor amplitud posible, estas opiniones; y poner de relieve, ante el pú-blico, el mérito y las bellezas de las grandes obras del teatro clásico y moderno.

El 12 de desembre de 1939, Concepció Cabestany Nickel va ser nomenada mecanògrafa. Vegeu Bohi-gas, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43, 8.

24 Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB.

Page 52: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

52 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

El curs va començar el 8 de gener de 1940 amb els ensenyaments orga-nitzats entorn de dues seccions, Declamació i Escenografia, amb alguns canvis importants en el claustre docent. Quant al professorat nomenat per la Generalitat republicana, «dejaron de pertenecer los profesores y funcionarios del mismo, a excepción del profesor don Enrique Giménez y el secretario, don P. Bohigas Tarragó, que fueron confirmados en sus cargos, por haber sido nombrados para los mismos por la Diputación Provincial en 1913 y 1915, respectivamente».25

Atès que Enric Giménez, professor de Declamació, havia mort el 26 de maig de 1939, quan Díaz-Plaja va iniciar la reorganització del centre ja no hi va poder comptar, ni tampoc amb August Barbosa, auxiliar de Gimé-nez, que havia estat depurat;26 en canvi, Josep Mestres Cabanes, deixeble de Salvador Alarma,27 va ser readmès com a professor d’Escenografia. Les

25 Bohigas, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43, 8. Segons la Resolució del 10 de febrer de 1940 del jutge instructor, Salvador Viada, Pere Bohigas Tarragó, secretari de la institució, va ser san-cionat i suspès de sou i feina durant sis mesos. Oficialment no va recuperar la seva plaça de secretari, que havia estat coberta interinament per Ramon Picó, fins al mes d’agost d’aquell any. Vegeu A-96/1, AAH. Díaz-Plaja explica que va voler mantenir «a mi lado, desde el primer momento, Pere B. Tarragó, que comprendió el espíritu de salvación que me animaba y me sirvió lealmente hasta su muerte», Re-trato de un escritor, 238. Bohigas va morir el 7 de juny de 1948 en el transcurs d’un homenatge ofert per la institució, «que representava un acte de reintegració i de reconeixement després dels anys obscurs», Oriol Bohigas, «El meu pare durant la guerra i la postguerra», dins Combat d’incerteses. Dietari de records, Biografies i Memòries 11 (Barcelona: Edicions 62, 1989), 52. Vegeu també Ramón Picó Capdevila, Memoria del curso 1947–48 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona. Conservatorio Superior de Barcelona, 1948), 10–11, i A-28, AAH.

26 Va morir el 5 de desembre de 1941. Vegeu Bohigas, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43, 17. Antoni de Gimbernat, que va ser nomenat professor auxiliar de Declamació el 28 de febrer de 1941, va presentar la dimissió el mes d’octubre del mateix any (vegeu ibídem, 16). El 7 d’octubre, Díaz- Plaja va fer una proposta de substitució de Gimbernat que no em consta que s’arribés a pro-duir: «D. Emilio Ribas Vela, profesor de Arte, con certificado de estudios superiores de la Universi-dad de París y de la Escuela de Louvre. Dicho profesor podría percibir la remuneración acordada al profesor cuya vacante pasaría a ocupar», A-96/2, AAH. El cessament de Gimbernat es va fer efectiu el 10 de novembre de 1941. Posteriorment, per al curs 1942–1943 es va contractar Bartomeu Olsina (vegeu Bohigas, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43, 18). Olsina ja havia estudiat a la institució durant l’etapa republicana, en què va ser alumne d’August Barbosa com a professor de Declamació.

27 Va morir el 26 de març de 1941. A partir del curs 1942–1943, però amb efectes retrospectius per al curs 1941–1942, es van crear els premis extraordinaris Enric Giménez i Salvador Alarma, de declamació i escenografia, respectivament, per als millors alumnes que acabessin els estudis re-gulars en les dues seccions. A partir de 1949 s’hi va afegir el premi extraordinari Ricard Moragas per a l’alumnat de la Secció de Dansa. La relació dels premis Enric Giménez va ser la següent du-rant aquest període: Maria Joana Ribes (1942), Mercedes López Collado (1943), Assumpció Balaguer

Page 53: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

53 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

dues persones que el nou director va proposar —Marta Grau i Artur Car-bonell— van ser acceptades. En el cas de Grau també es tractava d’una re-admissió, car procedia del Conservatori del Liceu, d’on havia estat pro-fessora de Declamació castellana des de 1933 fins que durant la guerra va ser traspassada a impartir la mateixa docència a la Institució del Te-atre.28 Artur Carbonell, artista i director escènic, provenia del teatre de cambra més renovador dels anys trenta. Amb el seu grup de Sitges havia estrenat Orfeu de Cocteau, i amb el Lyceum Club de Barcelona havia di-rigit Txèkhov, Strindberg, Pirandello, Lenormand, Shaw o O’Neill, en ca-talà.29 Entre els papers dipositats a l’Arxiu Díaz-Plaja es conserven unes quartilles mecanografiades de caràcter programàtic de Carbonell sobre la feina que pretenia realitzar com a responsable dels ensenyaments de Dibuix i Realitzacions Escèniques. Les esmentades quartilles acompa-

(1944), Aurora Bautista (1945), Francesc Aliot (1946), Teresa Cunillé (1947), desert (1948), Carlos Lu-cena (1949), Joaquim Nicolau (1950). La relació del premi d’Escenografia va ser la següent: Laurea-no Higueras (1942), Joan Vilajuana Bertolín (1943), desert (1944), Santiago Brugalla Aurignac (1945), Emili Berenguer Santisteve (1946), Jaume Font Borràs (1947), desert (1948, 1949), Josep Gual Berna-das (1950). El premi de Dansa va ser atorgat a Aurora Pons (1949). Els cursos 1950–1951 i 1951–1952 no es va concedir cap premi extraordinari.

28 Vegeu Francesc Foguet i Boreu, «La Institució del Teatre», 16. Amb data de 2 de gener de 1940, va soŀicitar la plaça de professora de Declamació, que també va ser reclamada per Antoni Pie-ra. Grau, de quaranta-vuit anys, disposava de «carnet de la FET y de las JONS nº 6499». Un dels avals, datat l’11 de febrer de 1939, corresponia a Fausto Santa-Olalla Murciano, un «capitán de Infantería retirado extraordinario, actualmente a las órdenes del Excmo. Sr. Vicepresidente del Gobierno y Mi-nistro de Asuntos Exteriores [que] avala a Doña Marta Grau y Porta, como persona de derechas, de sentimientos religiosos, y afecta por tanto al Glorioso Movimiento Nacional». Una dada familiar: un altre Santa-Olalla Murciano estava casat amb Montserrat Grau Porta, germana de l’actriu i profes-sora, i mare alhora de l’actriu Marta Santa-Olalla Grau, que va arribar a ser catedràtica de Dicción y Lectura expresiva a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid (vegeu A-96/1, AAH).

29 Juan Ramón Masoliver, cap provincial de Propaganda, va certificar el seu aval: «Por lo que atañe a su ideología puedo decir que le consideré siempre persona de derechas y católica y aparta-da de la política militante, dedicado por entero a sus actividades artísticas. Me consta igualmente el trato vejatorio que le dieron los rojos y que su abastecimiento en el período de dominación de éstos llegó al punto de no querer figurar en exposición de arte alguna. Y sé, también, que cuando el avance nacional desde Lérida, pasó por el frente a las filas nacionales, a principios de enero del año en cur-so. Todo lo cual firmo, por ser cierto, en Barcelona a 6 de diciembre 1939. Año de la Victoria», A-96/1, AAH. Sobre Carbonell, vegeu Isabel Artigas Coll, «Artur Carbonell i Carbonell. Una vida dividida entre dues passions, el teatre i la pintura», Assaig de Teatre 18–20 (des. 1999): 31–48; Enric Gallén, «“Teatro del Arte” (1941–1950), de Marta Grau i Artur Carbonell», dins El teatre a la ciutat de Barcelo-na durant el règim franquista (1939–1975), Monografies de Teatre 19 (Barcelona: Edicions 62/Publi-cacions de l’Institut del Teatre, 1985), 201–207.

Page 54: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

54 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

nyaven el seu currículum, en què totes les seves produccions en català ha-vien estat degudament traduïdes a l’espanyol. La documentació es com-pletava amb un parell de crítiques elogioses de muntatges seus dels anys trenta de dos escriptors afectes al nou règim: Félix Ros a La Vanguardia i Ignacio Agustí a La Veu de Catalunya; en aquest cas, l’article va ser traduït també a l’espanyol.

El context va condicionar també la redacció del programa de Carbo-nell, farcit de referències al teatre estranger, de tal manera que, a l’ho-ra de cloure la seva proposta, ho feia de manera significativa en clau nacional:

He aquí expuesta mi concepción de cual debe ser la norma en un Instituto del Teatro. El punto final del programa debe ser éste: No empezar un curso, una temporada, bajo los mejores augurios para, al cabo de un mes, ir vegetando con sólo el deseo de acabar cuanto antes. Hay que luchar siempre, con denuedo, sin sentir los desfallecimientos de la gente de poca fe, en la mitad de su carrera. Para ello, edifiquemos nuestro edificio sobre los mejores cimientos: Calde-rón, Cervantes, Lope, Alarcón.30

No hi havia altra volta de full possible. Com tants altres, Carbonell va passar l’examen d’afecció a la nova situació política. Per aquesta raó, de-via triar les crítiques de Ros i Agustí i esmentava la tradició dramàtica espanyola. Un nou professor, Ramon Picó Capdevila, es va incorporar com a auxiliar d’Escenografia, i es va contractar Ramona Masvidal com a bibliotecària en substitució de Joaquim Pena, que ho era de 1932 ençà.31 Encara que ja havia complert seixanta-sis anys, Pena no podia «alegar un número de años de servicio que le dieran derecho reglamentario a la ju-bilación a que desde un punto de vista moral resulta tan legítimamente acreedor». Davant d’aquesta situació, Díaz-Plaja va demanar al ponent de Cultura un tracte de favor per al «traductor del maestro [Wagner] de

30 Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB.31 Va presentar la dimissió el 25 de maig de 1942, i el 25 de setembre d’aquell mateix any Candelà-

ria Roig va ser designada com a nova bibliotecària i, posteriorment, va ser inscrita a la plantilla. Ve-geu Bohigas, Memoria del curso 1943–44, 6.

Page 55: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

55 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Bayreuth», tot recordant que en plena situació bèŀica i revolucionària, l’1 de juliol de 1937, Pena havia fet donació a la Institució del Teatre de la seva biblioteca de més de 10.000 volums, «en su mayor parte dedicados a temas de literatura y de música dramática y especialmente al teatro de Wagner».32 La soŀicitud de Díaz-Plaja, acordada amb Felipe Mateu Llopis, director de la Biblioteca de Catalunya (batejada amb el nom de Central a partir de 1939), va ser acollida i acceptada per la Comissió Gestora de la Diputació Provincial.33

En les seves primeres actuacions i gestions com a director, Díaz-Plaja va saber moure’s i actuar amb diligència i habilitat tàctica,34 en un con-text en què el seu perfil polític generava suspicàcies en la família política falangista. En aquest sentit, cal esmentar un incident que ha estat estu-

32 Amb data del 24 de juliol de 1941, tot fent referència a la seva situació d’«ex-funcionario en-cargado de la Biblioteca, Archivo y Museo del Instituto del Teatro que sostiene esa Diputación Pro-vincial y actualmente pensionado por la misma en atención a mi delicado estado de salud y a los servicios prestados (según acuerdo de 19 de enero de 1940)», Joaquim Pena va confirmar el donatiu. Tanmateix, va exposar una modificació sobre la destinació del seu llegat a la consideració del presi-dent de la Comissió Gestora de la Diputació Provincial: «1º.– Que el Instituto del Teatro entregue al Departamento de Música de la Biblioteca Central todos los libros, partituras, documentos y mate-rial iconográfico referentes a materias musicales, en sus diversos aspectos, procedentes de mi colec-ción particular. 2º.– Que continúen en el propio Instituto las restantes obras literarias y el material no concerniente a la música. 3º.– Que, a pesar de mi especial deseo de que la colección wagneriana siga formando un conjunto inseparable, pueda desglosarse de ella y conservar en depósito el Insti-tuto del Teatro toda la sección titulada “Escenografía wagneriana” para facilitar su conocimiento y estudio a los alumnos de las clases de escenografía que se dan en dicho Instituto, mientras subsista allí esta enseñanza», A-97/22, AAH. En la sessió del 31 d’octubre de 1941, la Comissió Gestora de la Di-putació Provincial va acordar la cessió de l’Institut del Teatre a la Biblioteca de Catalunya de tota la documentació de matèries musicals, i el lliurament de la Biblioteca de Catalunya a l’Institut del Tea-tre d’«el grupo de obras sobre teatro y literatura dramática que posee». Sobre la situació de Pena du-rant el període revolucionari, vegeu també Anna Costal & Joaquim Rabasseda, «La tragèdia d’un wagnerià i la FAI», L’Avenç 359 (jul. 2010): 28.

33 El repartiment i consegüent classificació dels materials assignats per la Biblioteca de Catalu-nya i l’Institut del Teatre es va realitzar entre els mesos de febrer i març de 1943 (vegeu A-97/22, AAH).

34 Un cop establerta la plantilla bàsica de funcionament de l’entitat, el 4 de novembre de 1940, Díaz-Plaja va enviar una carta al diputat ponent en què exposava els sous anuals del personal: el di-rector (6.000), el secretari Bohigas (3.000), el professorat —Grau, Carbonell i Mestres (3.600), Picó (1.800)—, la bibliotecària Masvidal (2.500), la mecanògrafa Cabestany (2.400) i el conserge Batlle (2.000). Feta la relació, Díaz-Plaja anotava: «Este personal figura en calidad de “servicios prestados”, a excepción de Don Pedro Bohigas Tarragó que figura “en nómina” por pertenecer a este Instituto con anterioridad a su actual reorganización. Los sueldos tipo que percibe el personal afecto a este Instituto del Teatro no han sido modificados desde 1918», A-96/1, AAH.

Page 56: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

56 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

diat per Jordi Amat.35 El 1941 Díaz-Plaja va publicar l’assaig La poesía y el pensamiento de Ramón de Basterra, un escriptor basc mort el 1928 l’obra del qual havia estat manllevada per la Falange com a suport del seu dis-curs ideològic. La recepció crítica va ser molt dura amb el contingut del llibre. El crític i professor Joaquín de Entrambasaguas36 va deixar en evi-dència l’oportunisme polític de Díaz-Plaja, però la crítica d’un enigmàtic G de la revista Escorial, dirigida per Pedro Laín, que feia ironia al princi-pi i al final de la ressenya de la «derramada producción» de Díaz-Plaja, va ser encara més dura, car no afectava només el contingut sinó també l’es-til, perquè «este libro está escrito con la torpeza de quien no escribe en lengua materna, sino en lengua de extranjería». Per Amat:

Argüir en contra de un escritor mediante esta otra falacia —ya van dos: ¡quién sabe si agnóstico y, por si era poco, catalán!— tampoco era inocente. Díaz-Plaja había tendido y tendería puentes de diálogo entre escritores de to-das las lenguas de España (también de la cultura hispánica, desde Hispano-américa hasta los sefardíes), pero a la altura de 1941, sólo la pureza ideológica posibilita la presencia en la vida pública y Díaz-Plaja —«quien profesa diaria-

35 Jordi AMAT, «Guillermo Díaz-Plaja lee a Ramón de Basterra (1941): Un episodio de la cultu ra fascista española», Insula 696 (des. 2004): 11–17, http://www.ub.edu/filhis/documentsweb/becarios/ materiales/jordi/diazplajabasterra.pdf.

36 Joaquín de Entrambasaguas (1904–1995) havia participat en el creuer per la Mediterrània de 1933. Malgrat el seu pes polític en els primers anys de la postguerra, va assumir interinament la càtedra d’Historia de la Lengua Castellana a la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Madrid fins que li va ser adjudicada el 1946. Es conserven un parell de cartes adreçades a Díaz-Plaja, relacionades amb les seves aspiracions acadèmiques. Entrambasaguas apareix com a mediador seu prop de José Ibáñez Martín, ministre d’Educació: «por fin he conseguido del ministro que te nom-bre para la cátedra de la Universidad de Barcelona como deseabas y te prometí procurar. Y a pesar de que varias personas, incluso el Rector [Emilio Jimeno Gil] se oponían. Aunque aún no es público se me ha dicho como seguro. Así pues paciencia —buena— y discreción —larga— hasta que esté en el B[oletín] O[ficial].», carta del 7 de desembre de 1939. Dos anys més tard, la pretensió de Díaz-Plaja s’havia fet fonedissa: «De la cátedra de Barcelona me abstengo de hablar hasta que nos veamos para que te conste que yo luché por lo que deseaba con todas mis fuerzas como lo sabe [Marqués del] Sal-tillo [Javier Lasso de la Vega, degà de la Facultad de Filosofía y Letras], quien tampoco no sale de su asombro», carta del 13 de novembre de 1941, dins Jordi Amat Fusté, Blanca Bravo Cela & Ana Díaz- Plaja Taboada, ed., Querido amigo, estimado maestro. Cartas a Guillermo Díaz-Plaja (1929–1984) (Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2009), 67 i 87, respectivament. El 1942 la càtedra en qüestió va ser ocupada pel professor José Mª Castro y Calvo, que procedia de la Universitat de Saragossa.

Page 57: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

57 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

mente Lengua castellana en una Institución del estado y escribe libros de tex-to para uso de escolares»— llevaba en los genes la catalanidad.37

Que la crítica li va doldre, n’és mostra la «Carta abierta al Sr. G.», que va publicar en la seva columna «La saeta en el aire» de Destino, en què va re-velar que «Sagitario» era «Guillermo Díaz-Plaja».38

Abans de la convocatòria del concurs oposició per cobrir «en propie-dad» la plaça de director de la institució de manera definitiva, Díaz-Plaja va tirar endavant un parell d’iniciatives amb l’objectiu de regularitzar i ajustar el perfil professional i docent de l’Institut. En primer lloc, el 1940, el Conservatori del Liceu i l’Institut del Teatre van decidir coordinar els graus d’ensenyament de Declamació castellana dels dos centres. El Con-servatori admetria en les classes de Declamació els alumnes menors de catorze anys, i l’Institut acolliria els alumnes de més edat que passarien a estudiar directament els cursos superiors. En segon lloc, el mes de juliol de 1941, el Sindicato de Espectáculos de la Central Nacional Sindicalista, «a instancias de nuestro director»,39 va acordar concedir de manera au-tomàtica, sense el requisit d’un aprenentatge previ, el carnet sindical als alumnes de l’Institut que haguessin acabat els cursos reglamentaris i ob-tingut el títol de fi d’estudis.

37 Jordi Amat, «Guillermo Díaz-Plaja lee a Ramón de Basterra…», 16. 38 En el postfranquisme, Díaz-Plaja ho va explicar en aquests termes: «La tabla de valores con-

temporáneos se ceñía a las figuras que, de alguna manera, habían sido premonitorias de la España Nacional, que podían simbolizarse en aquel grupo de intelectuales de Bilbao, los de la tertulia de Pedro Eguilor que, con Ramón de Basterra al frente, Sánchez Mazas, Quadra Salcedo, Lequerica o Mouriane Michelena, junto a Giménez Caballero, Víctor de la Serna o Eugenio Montes, crearon una mitología llena de signos romanos e imperiales, que tenían su retórica presencia en la “revista ne-gra” de la Falange, Jerarquía, que se publicaba en Pamplona. Pero aun estos valores se utilizaban de una forma monopolista y excluyente. Y no puedo dejar de recordar que, cuando movido por mi vo-cación de crítico, intenté un estudio objetivo de la obra de Ramón de Basterra recibí, desde la revis-ta Escorial, uno de los más brutales e injustos ataques que puedan dirigirse a un escritor —ataque que apareció además como semianónimo, y en un momento en que me era imposible toda réplica. La obsesión nacionalista del momento agravaba todavía estos puntos de vista, enturbiándose en un tradicionalismo cultural que se cerraba a cualquier contacto europeo. Se diría que volvíamos a aque-lla España de Felipe II que se defendía, con un cinturón de castidad intelectual, contra la amenaza de factores disolventes», Díaz-Plaja, «Difíciles años cuarenta», dins Sociología cultural del posfran-quismo, 34–35.

39 Bohigas, Memoria de los cursos 1939–40 a 1942–43, 15.

Page 58: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

58 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

La convocatòria del concurs oposició a la direcció de l’Institut del Teatre (1941)

Segons un acord de la Comissió Gestora de la Diputació Provincial del 28 de març de 1941, es va decidir proveir les places de director de l’Ins-titut Psicotècnic, la Residència d’Estudiants i l’Institut del Teatre. De manera preceptiva, els candidats havien de reunir, entre altres, les se-güents condicions: «ser ciudadano español»; «acreditar la más absolu-ta adhesión al Glorioso Movimiento Nacional»; «certificado del registro central de penados y rebeldes que acredite no haber sufrido condena ni estar decla rado en rebeldía»; «certificado de adhesión al Glorioso Movi-miento Nacional expedido por la Delegación Provincial de Información e Investigación de FET y de las JONS. O bien por alguna Autoridad o dos avales de suficiente garantía; o carnet de militante en dicha Organiza-ción del Movimiento». En el cas de l’Institut del Teatre es van conside-rar, a més, uns «méritos especiales para establecer preferencias entre los concursantes»:

a) Ser militante de FET y de las JONS.b) Poseer una destacada personalidad artística públicamente reconocida.c) Haber sido distinguido con premios o menciones honoríficas durante el

ejercicio profesional.d) Haber sido profesor de conservatorio o entidad análoga relacionados con

el teatro.e) Poseer un título académico.

I afegia:

7ª.– En el caso de igualdad de méritos entre los concursantes el Tribunal po-drá someterlos a una doble prueba consistente en la redacción de una memo-ria descriptiva de la reorganización del Instituto y en la explicación de una lección de la especialidad teatral que escoja el concursante.40

40 Q-569/48, AGDB.

Page 59: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

59 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

La convocatòria pública del concurs41 va aparèixer al Boletín Oficial del Estado el 23 de maig,42 però al cap d’uns quants dies es van haver de corre-gir dos errors que afectaven les bases 3a i 9a, que van quedar redactades, finalment, en els termes següents:

3ª.– El Tribunal o Jurado que ha de fallar el presente concurso-oposición y ele-var la propuesta de nombramiento correspondiente estará integrado por un Presidente, que será el Iltre. Sr Diputado Ponente de Cultura, Don Fernando Valls y Taberner, Director de la Escuela de Bibliotecarias y Académico de la Real Academia de Bellas Letras; Don Luis Masriera, miembro de la Real Aca-demia de Bellas Artes de San Jorge; un representante de la Sociedad de Auto-res y un representante del Sindicato Teatral. Actuará de Secretario el Jefe de la Sección de Cultura de esta Diputación Provincial.

9ª.– Los admitidos a la oposición abonarán en concepto de derechos la canti-dad de 25 pesetas, una vez declarados útiles.43

Els candidats

El 4 de juliol de 1941 va tenir lloc la primera reunió amb l’assistència de José Bonet del Río, diputat ponent de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona; Fernando Valls Taberner, com a director de l’Escola de Biblio tecàries i membre també de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona; Luís Masriera, com a representant de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i alhora de la Sociedad de Autores; Lope F. Mar-tínez de Ribera, com a representant del Sindicato del Espectáculo de la Central Nacional Sindicalista (CNS), i Joaquín Gorgot, cap de la Secció de Cultura, que va fer de secretari.

41 Vegeu l’annex 1. 42 BOE 143, 23 maig 1941, 2094–2095. 43 BOE 162, 11 juny 1941, 2394. S’hi observa un error: Valls Taberner era acadèmic de la Reial Aca-

dèmia de Bones Lletres [Buenas Letras] i no de «Bellas Artes». En la base tercera, se substituïa el nom d’Artur Masriera pel de Luis Masriera, i en la base novena, la quantitat de 23 pessetes es canviava per la de 25 pessetes (vegeu Q-571, AGDB).

Page 60: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

60 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

El tribunal va haver d’examinar les instàncies i la documentació pre-sentades pels candidats següents: Ramón Amat Artigas, Guillermo Díaz- Plaja, Joaquín Vidal Nunell, Antonio de Gimbernat, Fernando Lope de Castro y Fernández de Alvarado, Juan Porta Sarret, José Mª Junyent Quin-tana i Valentín Moragas Roger.

Els vuit candidats a la plaça de director de l’Institut del Teatre respo-nien a perfils molt distints, segons es desprèn del resum de la documenta-ció que van presentar.44 Passem llista. Ramón Amat Artigas era llicenciat en Filosofia amb data del 13 de març de 1938, segons el certificat de The Su-perior Regular de la Misión de Bombay. Havia treballat com a professor i com a prefecte d’Internat, Disciplina i Esports al St Mary’s High School de Bombay. Com a mèrits personals, aportava la seva activitat docent al Real Colegio-Monasterio de Nuestra Señora de Veruela (província de Saragos-sa) i al Castello de Bollengo (Aosta) durant cinc anys. Afegia també que «bajo la dirección de los P.P. de la Compañía de Jesús enseñó Literaturas es-pañola y catalana durante el curso escolar 1935–1936 y Psicología y Peda-gogía en el Colegio de Preparación Universitaria de Cambridge (Bombay)». Amat, que presentava «un resguardo para recoger el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS», no aportava cap mena d’aval.45

L’expedient de Díaz-Plaja era el més complet de tots els candidats i el que hi contribuïa amb més documentació tant en relació amb els «méri-tos personales»46 com amb els «méritos especiales». Quant als títols, es-mentava el de catedràtic numerari de Literatura «por oposición directa» a l’Institut Balmes, i els de «Doctor en Filosofía y Letras, sección de Letras, Licenciado en la misma Facultad, Maestro Nacional y Bachiller». Presen-tava els avals de Luys Santa Marina i Juan Ramón Masoliver,47 tres certifi-cats —el del Conservatori del Liceu, signat per Fernando Valls Taberner,48

44 «Resumen de la documentación presentada por los señores que a continuación se expresan: Nº 1.– Don Ramón Amat Artigas. Nº 2.– Don Guillermo Diaz Plaja. Nº 3.– Don Joaquín Vidal Nunell. 4ª.– Don Antonio de Gimbernat Ballvé. 5º.– Don Fernando Lope de Castro y Fernández de Alvarado. 6º.– Don Juan Porta Sarret. 7º.– Don José María Junyent Quintana. Nº 8.– Valentín Moragas Roger», Q-569/48, AGDB.

45 Ibídem. 46 Vegeu l’annex 2.47 Vegeu els annexos 3 i 4.48 Vegeu l’annex 5.

Page 61: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

61 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

el d’Amadeo Posat Laverriere, secretari de l’Institut Jaume Balmes, i el de Jorge Vila Fradera, cap del Departament de Premsa, Propaganda i Relaci-ons del Districte Universitari de Catalunya i Balears—, i un «resumen de la labor realizada, como actual Director en el Instituto del Teatro y Do-cumento acreditativo del aumento de matrícula durante su gestión». En l’apartat dels mèrits personals, el redactor del resum destacava el següent:

Posee una destacada personalidad. Su obra literaria abarca unos treinta volú-menes, una gran parte de los cuales tratan de historia y crítica teatral. Ha ob-tenido constantemente premios y calificaciones extraordinarias, notaremos las principales: Primer Premio Nacional de Literatura (1935), Premio Extra-ordinario de Filosofía y Letras. Premio Rivadeneyra. Premio Único para la Crítica Teatral. Ha dirigido durante dos años el Instituto del Teatro de la Di-putación Provincial, además ha sido Director, durante los cursos 1933–34, de la Sección Dramática del Conservatorio del Liceo, es asesor literario de las falanges teatrales del Sindicato Español Universitario. (Es Militante de FET y de las JONS).49

Vidal Nunell (1881–1965)50 va presentar una Memoria-Proyecto de reor-ganización del Instituto del Teatro de la Excma. Diputación Provincial de Barcelona, que no he localitzat en la documentació conservada a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona.51 Els mèrits personals que aŀegava

49 Ibídem. Les dades de matrícula reportades eren les següents: en el curs 1934–1935 es van ma-tricular 12 alumnes a Declamació i 27 a Escenografia. En el curs 1935–1936, 19 alumnes es van matri-cular a Declamació i 33 a Escenografia. En el primer curs de postguerra es van matricular 29 a Decla-mació i 46 a Escenografia, i en el curs 1940–1941, 53 alumnes van triar Declamació i 31 Escenografia, segons les dades certificades per P. Bohigas Tarragó, secretari del centre. Com a contrapunt, al final del període que analitzo en aquest article, en el curs 1951–1952 es van matricular 52 alumnes a Decla-mació, 24 a Escenografia i 63 a Dansa. Ramón Picó Capdevila, Memoria del curso 1951–52 (Barce-lona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona. Escuela Superior de Arte Dramático, 1952), 6.

50 El 1940, Vidal Nunell havia presentat una instància perquè el nomenessin «profesor de canto de este Instituto del Teatro», que va ser desestimada per Díaz-Plaja el 4 de setembre en els següents termes: «Esta Dirección hace constar que las enseñanzas de teatro lírico y musical se hallan desglosa-das de este Instituto, no habiendo por tanto posibilidad de acceder a lo que se solicita», A-96/1, AAH.

51 La presentació d’una memòria no era un requisit previ, només es preveia com a mecanisme per al cas d’empat entre els candidats, la qual cosa no es va arribar a produir en aquest cas. Vegeu supra nota 40.

Page 62: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

62 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Vidal Nunell eren importants, però no s’ajustaven gens al perfil docent específic de l’Institut del Teatre: president de la Federación Española de Maestros Directores de Orquesta y Pianistas, i professor de cant i de sol-feig al Conservatori de Música de Barcelona.52 Assenyalava també la seva condició de president de la Comisión Gestora del Montepío de Maestros Directores Concertadores de Barcelona, segons la còpia d’un ofici del Mi-nisterio de Organización y Acción Sindical del 5 de juny de 1939, i aporta-va, a més: a) una altra còpia d’un ofici del «Sindicato Nº XX. Sección Tea-tro, Sub-Sección de Maestros Directores de Orquesta, nombrándole en 1º de junio de 1939 asesor de la Secretaría, en ausencia de su titular»; b) un ofici de la Junta Directiva de l’«Asociación Musical de Barcelona, nom-brándole en 3 de julio de 1908, Director del Orfeón», i c) un número de la Gaceta Musical «con un artículo de “Historial del Teatro Lírico Práctico Nacional”».53

El director i actor Gimbernat (1875–1951), que s’havia postulat com a director l’octubre de 1939,54 anotava la seva condició de batxiller i apor-tava dos avals. En relació amb els seus mèrits personals, aŀegava la seva condició de «publicista», de membre de la Sociedad de Autores, de direc-tor de «la Escuela de Declamación del Círculo Artístico de Barcelona, el 2 de marzo de 1935» i de «llevar treinta años de profesional, actuando en los teatros y Coliseos de más responsabilidad de España: Teatro Español y Comedia de Madrid y el Poliorama, Romea y Novedades de Barcelona».55 Quant a Lope de Castro y Fernández de Alvarado, llicenciat en Dret, apor-tava un certificat del Coŀegi d’Advocats de Barcelona, en què s’assenyala-va «haber sido depurado sin sanción», una relació «de vicisitudes perso-nales sufridas en período rojo», i una còpia del «carnet de la FET y de las

52 Vidal Nunell era conegut també com a creador del Teatre Líric Pràctic, l’objectiu del qual era aconseguir que els alumnes que es dedicaven a l’estudi de l’art líric fessin pràctiques escèniques per adquirir una millor desimboltura en els seus moviments. Durant la dictadura de Primo de Rivera li va ser atorgada la Medalla del Treball. Vegeu l’entrada a la Viquipèdia, https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Vidal_Nunell (consultat el 16 d’octubre de 2015). Quant al Conservatori de Música de Barcelona, vegeu Xosé Aviñoa, Cent anys de Conservatori (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986).

53 Q-569/48, AGDB.54 Vegeu supra notes 19 i 27. Gimbernat havia presentat la dimissió com a professor auxiliar l’oc-

tubre de 1941. 55 Q-569/48, AGDB.

Page 63: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

63 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

JONS». No aportava, en canvi, cap tipus de documentació relacionada amb les activitats i els ensenyaments que s’impartien a l’Institut del Teatre.

Porta Sarret es presentava com a «practicante de Medicina y Cirugía, Secretario Judicial y de Ayuntamiento, Diplomado en Filosofía y en Cien-cias político-sociales por la Universidad de Bélgica», amb carnet de pe-riodista «expedido por el Ministerio de la Gobernación», i una còpia del carnet de militant de FET y de las JONS. Aportava un «programa de clases nocturnas gratuitas de la Obra Nacional Educación y Descanso, en el que consta que tiene a su cargo las asignaturas de Declamación, Literatura y Periodismo». En l’apartat dels seus mèrits personals, destacava el càrrec de «Delegado Provincial del Departamento de la Obra Nacional “Edu-cación y Descanso” desde la fundación hasta la anulación del Departa-mento», haver estat professor «de Declamación y Literatura en la Escue-la Nocturna de Bellas Artes de la Obra Nacional Educación y Descanso», i haver «cultivado la enseñanza del canto» sense més especificació. Feia gala de la seva «personalidad artística» reconeguda públicament per mú-sics, poetes i editors, sense cap explicitació, i d’haver obtingut «premios literarios en los Juegos Florales Tradicionalistas celebrados en el Palacio de la Música en 1928».56

Junyent (1901–1982), llicenciat en Dret, feia constar la seva condició de «Juez Municipal Suplente del Juzgado nº 6 de Barcelona» i una còpia del seu nomenament com a secretari provincial d’«Educación Nacio-nal, de FET y de las JONS». En l’apartat dels mèrits personals, s’anotava el següent:

Que a parte de sus actividades políticas desempeña el cargo de redactor de plantilla y crítico teatral de El Correo Catalán desde el año 1925 y aduce como hecho probatorio de su competencia, en disciplinas teatrales, la conferencia que pronunció en la Asociación de Santo Tomás de Aquino en diciembre de 1940, sobre el tema «Los temas religiosos en el Teatro Clásico Español». Du-rante la larga etapa en que viene ejerciendo de crítico teatral, se ha visto hon-

56 En relació amb la posició que va adoptar durant la Dictadura de Primo de Rivera es pot con-sultar el seu opuscle Dictadura? No. Regeneración: folleto histórico, filosófico, descriptivo del momen-to actual (Barcelona: Publicaciones Mir y Jorba, 1923).

Page 64: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

64 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

rado con gran número de comunicaciones en las cuales figuran las firmas de Benavente, Linares Rivas, los hermanos Quintero, Marquina, Pemán, Góngo-ra, etc., y como consecuencia de su incesante batallar en la prensa, en la tribu-na y por todos los medios a su alcance, por España y por la Religión, sufrió en-carnizada persecución durante la ominosa época anarco-separatista, siendo juzgado por el Tribunal Popular nº 4, tras seis meses de cautiverio en la Torre de la Muerte de la Bonanova, Cheva [sic] de San Elias y calabozos de Jefatura y Palacio de Justicia.57

Quant a Moragas Roger (1902–1970), un llicenciat en Dret que exercia la crítica teatral al Diario de Barcelona i era també autor teatral, no consta que hagués aportat cap mena de documentació.58

Director «en propiedad» de l’Institut del Teatre

El tribunal no va trigar gaire a prendre una decisió sobre el concurs, se-gons consta en l’acta de la reunió celebrada el 4 de juliol en el palau de «la Excma. Diputación Provincial de Barcelona»:

Previo un cambio de impresiones, acordose por los reunidos proceder por eliminación, es decir, excluir a aquellos concursantes que, ya por falta evi-dente de méritos, ya por no haber presentado la oportuna documentación, no existía la menor duda respecto a sus aptitudes y condiciones requeridas para ocupar en propiedad, quedando para examen y estudio los concursan-tes señores Don José Mª Junyent y Don Guillermo Díaz Plaja. El Tribunal después de examinar con detención los documentos acom-pañados por ambos concursantes y los méritos alegados por los mismos, acuerda, por unanimidad, elevar a la Comisión Gestora de la Diputación Pro-

57 Q-569/48, AGDB.58 Era autor de La culpable (1935), La jaula (1940), Mañana, el amor (1941) i Gastos secretos

(1942). Va escriure també amb Lluís Elias Romeu: de 5 a 9 (1957), que Joan Capri va estrenar al Teatre Romea. Un any abans de la convocatòria del concurs, el 30 de maig de 1940 va ser convidat a fer una conferència a l’Institut del Teatre sobre «Los niños y el teatro».

Page 65: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

65 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

vincial la propuesta de nombramiento de Director del Instituto del Teatro al concursante Don Guillermo Díaz Plaja.59

Com el lector ha pogut copsar, les bases específiques del concurs oposi-ció s’havien fixat d’una manera molt favorable a la candidatura de Díaz- Plaja. Entre els altres concursants, n’hi havia que no aportaven cap mena de documentació relacionada amb el món teatral (Amat, Lope de Castro y Fernández Alvarado); el candidat Vidal Nunell hi contribuïa amb un per-fil docent de l’àmbit musical i una activitat paraprofessional relacionada amb l’òpera. Els altres candidats avalaven algun tipus de vincle amb el te-atre, en l’àmbit docent (Porta Sarret), en el de la interpretació i la direcció (Gimbernat), o en el de la crítica i l’autoria dramàtica (Junyent i Moragas).

Altrament, Díaz-Plaja reunia amb escreix els «méritos especiales» ex-pressats en les bases del concurs, i feia a més dos anys que dirigia in-terinament l’antiga Escola Catalana d’Art Dramàtic. Com reconeixia ell mateix en la soŀicitud signada l’1 de juny de 1941 per participar en el concurs oposició, estava en «posesión de todas las condiciones previstas para tomar parte en él, y, al mismo tiempo, […] posee de manera evidente y extraordinaria la totalidad de los méritos especiales que en las bases del concurso se anuncian».60

En la documentació que es conserva s’hi compten, com ja he assenya-lat més amunt, dos avals i tres certificats. Els avals, d’un caràcter polític innegable, corresponents a Juan Ramón Masoliver i Luys Santa Marina, duien les dates del 6 i el 14 d’octubre de 1939 respectivament. Aportava també el certificat signat el 14 de juliol de 1939 per Fernando Valls y Ta-berner, president del tribunal, que l’havia incorporat a la direcció de la

59 Q-569/48, AGDB. En l’acord del 8 de juliol que el delegat ponent de Cultura va elevar a la Comissió Gestora de la Diputació, es feia referència «al haber anual de nueve mil pesetas (9.000)», una quantitat que va ser revocada per l’interventor de l’organisme provincial: «toda vez que el pre-supuesto vigente, en la subpartida I del anexo nº XIV correspondiente a los gastos de personal del expresado Instituto del Teatro fija para las funciones de Director el haber anual de 6.000 pesetas, y siendo las consignaciones del presupuesto provincial obligatoriamente limitativas, y teniendo además en cuenta que las disposiciones vigentes preceptúan que no ha de efectuarse, en el actual ejercicio, ampliación en los servicios, con arreglo a aquella consignación debió formularse la convo-catoria el concurso correspondiente». Posteriorment, el 5 de juny de 1942, consta que li va ser assig-nada la retribució de 9.000 pessetes anuals (vegeu Q-571, AGDB).

60 Ibídem. Els destacats són seus.

Page 66: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

66 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Secció de Declamació del Conservatori del Liceu el 1933. El certificat del secretari de l’Institut Jaume Balmes, datat el 26 de maig de 1941, manifes-tava que Díaz-Plaja «reincorporado al ejercicio de su cátedra inmedia-tamente después de la entrada de las tropas nacionales, ha sido defini-tivamente confirmado en su cargo, previos los obligados trámites de las correspondientes Comisiones depuradoras, hallándose por lo tanto en la plenitud de sus derechos civiles y profesionales». El darrer aval, datat el 30 de juny de 1941, era signat per Jorge Vila Fradera, cap del Departa-ment de Premsa, Propaganda i Relacions del Districte universitari de Ca-talunya i Balears, amb el vistiplau d’Andrés Rodríguez Villa, cap del Dis-tricte Universitari de Catalunya i Balears:

Desde el comienzo de la actuación de estas falanges de teatro universitario de nuestra organización, D. Guillermo Díaz-Plaja no sólo nos ha prestado su incondicional ayuda y consejo, si no que, además, ha tomado parte muy acti-va en nuestras tareas. Ha presentado a nuestros camaradas en numerosas re-presentaciones llevadas a cabo en Barcelona y otras poblaciones desde que la citada Sección de Teatro Español Universitario inició su labor en octubre de 1939, dirigiendo la palabra al público para subrayar el esfuerzo que nuestra obra representaba; ha facilitado en todo momento cuantos elementos han es-tado a su alcance para resolver los naturales problemas de organización; en suma: ha puesto todo su entusiasmo falangista y todos sus conocimientos téc-nicos y literarios al servicio de este aspecto de la labor del Sindicato Español Universitario, vanguardia cultural de nuestro Movimiento. Teniendo noticia, por la prensa, de que por prescripción reglamentaria va a ser provista la plaza de Director del Instituto del Teatro de esa Excma. Dipu-tación Provincial, mediante Concurso-oposición; este Departamento, de ma-nera espontánea, se ha sentido en el deber de informarle de la complacencia y gratitud del mismo por la labor desarrollada por D. Guillermo Díaz-Plaja con referencia a este aspecto de nuestras actividades artístico-teatrales. Por Dios, por España y su Revolución Nacionalsindicalista.61

61 Ibídem. Sobre el TEU, vegeu Manuel Aznar Soler, «El teatro universitario en Barcelona du-rante el franquismo (1939–1975)», dins Luciano García Lorenzo, ed., Aproximación al teatro es-pañol universitario (TEU), Anejos de Revista de Literatura 46 (Madrid: CSIC, 1999).

Page 67: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

67 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Era tal vegada la cirereta que li faltava per captar la família falangista i el món teatral, a més de proporcionar-li un vincle circumstancial amb la universitat. Certament, l’únic contrincant amb pes pròpiament polític amb què s’enfrontava Díaz-Plaja en el concurs era J. Mª Junyent Quinta-na,62 fill de Miquel Junyent Rovira, un dels caps de la Comunió Tradicio-nalista i director d’El Correo Catalán durant trenta anys, que havia mort poc abans que anessin a trobar-lo a casa seva en l’inici de la revolució de juliol de 1936.63 Una germana seva, Montserrat Junyent Quintana, estava casada amb Joan B. Roca Caball,64 que, procedent del camp tradicionalis-ta, havia estat un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (1931) i s’havia exiliat a França a finals de 1936, d’on va tornar el 1940. En els pri-mers anys quaranta, Junyent Quintana encarnava públicament l’ideari tradicionalista en matèria cultural, als antípodes de les posicions del sec-tor falangista.

Un cop designat Díaz-Plaja com a director de l’Institut del Teatre, es va produir un incident amb Junyent que revela, si més no, certa rivalitat personal i política entre ells dos. Arran d’una adaptació teatral de Mada-me Butterfly de Puccini, i interpretada per Maria Joana Ribes, una alum-na de l’Institut del Teatre, Junyent va publicar una ressenya en què qües-tionava la implicació de l’Institut en l’organització del muntatge:

El sábado por la noche se representó en el Teatro Studium la adaptación te-atral de la obra de Puccini, Madame Butterfly, comedia que nunca lograron poner a flote discretas compañías por la pobreza literaria de su diálogo y la ramplonería de sus situaciones dramáticas. De ahí que nos sorprendiera el que María Juana Ribes protagonizara la tontaina «Mariposa» que se cae de

62 Segons Joan M. Thomàs: «També es trobava a prop de FET, el fill de Miquel Junyent, José Ma-ría Junyent Quintana, Cap de FET de Piera (d’on era la seva família) i jutge municipal per designació. Junyent fou dels assistents al funeral del “Día de los mártires de la Tradición”», Falange, Guerra Civil, Franquisme. FET y de las JONS de Barcelona en els primers anys del franquisme, Biblioteca Abat Oliba 116 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992), 369.

63 «Una muchedumbre entró en casa del principal carlista catalán, Miguel Junyent, que moría de un ataque cardíaco antes de ser fusilado, mientras que el antiguo diputado Casimiro Sangenís fue ejecutado tras un simulacro de proceso», Martin Blinkhorn, Carlismo y contrarevolución en España 1931–1939, Temas Hispánicos 54 (Barcelona: Editorial Crítica, 1979), 361.

64 Vegeu la biografia de Ferran Camps & Joaquim Monclús, Joan Baptista Roca i Caball (1898–1976). Impulsor de la pau civil (Barcelona: Proa, 1998).

Page 68: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

68 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

cursi y nos extrañara aun más —y con pena lo confesamos— que el Instituto del Teatro —organismo oficial de la Excma. Diputación— apoyara y sellara con su cuño la propaganda de la predicha representación, no por lo que tiene de mala la comedia, sino por el hecho de que se consignara en los programas con todas sus letras y los apellidos de dos insolventes escritores, uno de ellos el máximo blasfemo de la Soli anarquista durante la guerra española. Creía-mos —en verdad— que firmas de tal jaez no asomarían nunca más por los impresos de la España liberada. La interpretación y la puesta en escena no pasó de discreta.65

Un apunt necessari: la representació va tenir un caràcter únic.66 L’enrabia da de Díaz-Plaja va ser colossal i fa pensar que l’incident no de-via ser casual, sinó més aviat una topada més de les que es devien produir entre el personal afecte a les distintes famílies polítiques del règim en els primers anys de la seva implantació.67 L’endemà mateix de l’article de Ju-nyent, Díaz-Plaja va enviar una carta flamejant al president de la Asocia-ción de la Prensa en què feia referència a la «derrota» de Junyent en el concurs oposició. Segons explica, la mateixa Diputació de Barcelona «ha dado cuenta ya a la autoridad gubernativa de este asunto y ella decidirá la sanción que debe imponerse a quien olvidando su condición de servi-dor de una causa de disciplina y unificación se permite tan insólitas ma-nifestaciones». I concloïa:

Pero hay un aspecto fundamental de esta cuestión que afecta a su honorabi-lidad y de rechazo a la mía lo que estimo urgente poner en su conocimeinto.

65 «Studium. Madame Butterfly», El Correo Catalán, 25 nov. 1941: 5. 66 «En el Studium. Mañana, a las diez de la noche, se celebrará en el Teatro Studium (Bailén, 72)

un selecto festival de arte, en el cual se representará la leyenda japonesa, en tres actos, Madame But-terfly, por María Juana Ribas», La Vanguardia Española, 22 nov. 1941, 7.

67 Segons Joan M. Thomàs: «Així, després d’uns anys de marginació del “staff ” de la FET —el 1939 i el 1940—, quan el 1941, el governador civil i cap provincial del Movimiento Antonio F. de Co-rrea Veglison obrí les portes de la direcció falangista a alguns carlins, aquests acceptaren càrrecs. Els mateixos, en bona part, serien els que coŀaborarien en l’operació carlococtavista el 1943», «El car-lisme a Barcelona, el 1939», dins El carlisme com a conflicte (Barcelona: Columna, 1996), 310. Vegeu també del mateix Thomàs, «Falangistes i carlins catalans a la “zona nacional” durant la Guerra Civil (1936–1939)», Recerques 31 (1995): 7–18.

Page 69: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

69 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

1º.– Que el Sr. Junyent ha procedido con una mala fé indigna de un perio-dista honrado atribuyendo al Instituto del Teatro de la Excma. Diputación Provincial el patrocinio de una representación teatral absolutamente desli-gada de las tareas de este Instituto. Ni los programas ni los anuncios han he-cho constar la menor intervención del Instituto en la aludida representación, que de haber existido hubiera sido subrayada en dicha propaganda. 2º.– Que es posible que algún alumno del Instituto del Teatro haya solici-tado y obtenido el membrete del mismo con la única finalidad de facilitar la publicación de las gacetillas anunciadoras de dicha representación, como se viene haciendo en cuantos elementos jóvenes desean llevar a cabo sus anhe-los de dedicación al teatro; bien entendido que ello no implica naturalmente patrocinio alguno ni literario ni político, teniendo en cuenta sobre todo que la aprobación de los programas desde este último punto de vista corre a car-go exclusivamente de la Jefatura de Propaganda. 3º.– Que el Sr. Junyent ha llevado su bajeza hasta el extremo de involucrar una institución oficial al rencor que siente hacía mi por el sencillo hecho de haber sido derrotado en el concurso oposición para la dirección del Instituto del Teatro cuando tuvo la audaz idea de enfrentar su personalidad con la que muchos años de estudio, la publicación de 30 libros y la obtención de triun-fos académicos me ha procurado. Como periodista español protesto de que este Sr. pueda continuar firmando sus rencorosos abruptos. En espera de una rectificación de justicia y de una decisión que deje a salvo mi honorabilidad queda de Vd., atento s. s.68

68 Q-444/130, AGDB. Posteriorment, Maria-Joana Ribas, premi extraordinari Enric Giménez de declamació (curs 1941–1942), va rebre un homenatge el 16 de febrer de 1945 al FAD (Foment de les Arts Decoratives) amb un Comitè d’Honor presidit per l’actor Enric Borràs i constituït per José Bonet del Río (President del Círculo Artístico), José Mª Castro Calvo (degà de la Facultat de Filoso-fia i Lletres), G. Díaz-Plaja, Adrià Gual de Sojo (FAD), Luis Monreal (comisario de Defensa del Patri-monio Artístico de la Región de Levante), José Pardo i Jaime Palencia «por la Vicesecretaría de Edu-cación Popular (Delegación Provincial de Barcelona)», Diego Ramírez Pastor (diputat provincial i president de l’Asociación de la Prensa de Barcelona), Santiago Rodoreda («Artista-Dibujante») i Luys Santa Marina (president de l’Ateneu Barcelonès). L’escriptor Tomàs Roig i Llop feia les funcions de secretari. L’acte, presentat per Díaz-Plaja, va constar d’un recital de poesies a càrrec de Maria-Joana Ribas i de la participació d’altres exalumnes de l’Institut del Teatre: Assumpció Balaguer, Montserrat Casas, Bartomeu Olsina i Lluís Tarrau. Com a colofó, Maria-Joana Ribas i Enric Borràs van oferir un diàleg d’El alcalde de Zalamea. Vegeu Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB.

Page 70: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

70 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

No em consta que la «sanción» que Díaz-Plaja demanava per a Junyent fos duta a terme, si més no d’una manera pública i oficial.69

Activitats i manifestacions realitzades fins al curs 1944–1945

Les inauguracions de curs, les conferències i els tallers endegats pels alumnes constaten el tacticisme polític seguit per Díaz-Plaja durant aquesta etapa.70 Si es fa el seguiment de les activitats recopilades pel se-cretari, P. Bohigas Tarragó, es pot copsar perfectament. Comencem per les inauguracions de curs, en què s’observa un cert eclecticisme en rela-ció amb la tria dels conferenciants i els temes exposats. Com a norma, el nou director va convidar persones clarament identificades amb la situa-ció política per raons d’amistat, de deute, també de reconeixement o in-terès cultural o artístic. Repassem-les: José Bonet del Río —«Evolución de la escenografía a la escenificación» (1939–1940)—; Joaquín de Entramba-saguas —«La valoración nacional del teatro español» (1940–1941)—; Ja-cinto Benavente —«Edipo, Hamlet y Segismundo» (1941–1942)—, que va ser l’excepció de la norma perquè després d’estrenar Aves y pájaros a Bar-celona va ser redimit pel govern de la seva posició «republicana» durant la guerra;71 el falangista i acadèmic Eugenio Montes —«Teatro y socie-dad» (1942–1943)—, i el seu mestre Eugenio d’Ors —«La virgen en Elche y el Diablo en Lucerna» (1943–1944). El mateix Díaz-Plaja va ser l’encar-regat de la lliçó inaugural del curs 1944–1945 sobre «Geografía e historia del mito de Don Juan», un discurs farcit de referències erudites sobre la incidència del mite en una sèrie de tradicions literàries, sobretot l’espa-

69 Uns quants anys més tard, el 30 de gener de 1947, Junyent va ser convidat a fer una conferèn-cia sobre «La crítica teatral en su doble aspecto ético y crítico», dins P. Bohigas Tarragó, Memoria del curso 1946–1947 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelona. Conserva-torio Superior de Barcelona, 1947), 8.

70 En els primers anys va fer difusió de la institució en la premsa espanyola i estrangera del mo-ment. Vegeu l’entrevista de F. S. I., «Una institución ejemplar. El Instituto del Teatro de Barcelona», Arriba, 5 juny 1943, 5, i Carlo Tamberlani, «L’Istituto del Teatro di Barcelona. Il teatro spagnuolo e la formazione dei seuoi attori», Giornale dello Spettacolo xvi (30 juny 1943): 3, dipositats a l’Arxiu Díaz- Plaja, RABLB. Es pot consultar també l’article «Das Theaterinstitut in Barcelona», Ibero-Amerikanisc-he Rundschau (9 nov. 1942): 129–132 (A-70/5, AAH).

71 Vegeu Enric Gallén, El teatre a la ciutat de Barcelona…, 82–86.

Page 71: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

71 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

nyola, en què apareixien unes línies dedicades a la llegenda del Comte Arnau segons la versió de Joan Maragall i amb citacions en català.72

Paraŀelament, es van dictar algunes conferències sobre teatre ale-many i teatre italià entre 1940 i 1944, i una sobre teatre francès (1944–1945). Es van impartir també conferències a càrrec d’escriptors, perio-distes i professionals diversos de la cultura catalana i espanyola d’aquell temps: curs 1940 (Lluís Masriera, Josep F. Ràfols, Valentí Moragas Roger), curs 1940–1941 (Joaquín Montaner, Ángel Valbuena, F. Pérez-Dolz, Luis G. Manegat), curs 1941–1942 (Ángel Zúñiga, Eduardo Marquina, Euge-nio Frutos, Huberto Pérez de la Ossa), curs 1942–1943 (Dámaso Alonso, Paco Mel gares, Joan Givanel Mas, Adela Carbone, Luciano de Taxonera, Josep Mes tres Cabanes), curs 1943–1944 (Bartomeu Olsina, Enric Guitart, Gerardo Diego, Ramon Planas) i curs 1944–1945 (Cayetano Luca de Tena, Lola Membrives).

En l’àmbit de les representacions i activitats pedagògiques dels alum-nes es van realitzar tallers amb escenes o fragments del teatre romàntic espanyol; la trilogia Lo invisible d’Azorín (1940) i La reja dels germans Quintero; el teatre del Segle d’Or; En Flandes se ha puesto el sol (1940–1941) i altres textos de Marquina (1941–1942); El alcalde de Zalamea amb Enric Borràs al Teatre Barcelona (11–2–1943); obres clàssiques espanyo-les sobre Nadal (1943–1944) i, especialment, la representació d’El gran Teatro del Mundo en el marc del Congreso Eucarístico Diocesano;73 esce-nes de Lope, Benavente, Tamayo y Baus (1944–1945). De manera excep-cional, per commemorar les exposicions barcelonines de 1888 i 1929, es va oferir al Teatre Barcelona la representació d’un acte de Batalla de reines, de Frederic Soler, premi Fastenrath de la Real Academia Española de la Lengua, que s’havia representat davant de la Regent Maria Cristina

72 «Es extraño que nadie haya reparado en el precedente que representa la antigua leyenda de El Comte Arnau, poetizada por Juan Maragall. […] Como coincidencia última, cuando al final del ciclo poemático surge, como una redención del atormentado héroe, es una sublimación del ideal femeni-no la que produce el milagro: Lo que la mort tanca i captiva, | sols per la vida és deslliurat: | basta una noia amb la veu viva | per redimir la humanitat.», Geografía e historia del mito de Don Juan: discurso pronunciado por el Director del Instituto del Teatro Dr. D. Guillermo Díaz-Plaja en el acto inaugural del curso 1944–1945, Discursos 1 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provincial de Barcelo-na. Conservatorio Superior de Declamación y Danza y Escuela de Escenografía, 1945), 17–18.

73 «El Gran Teatro del Mundo», dins Bohigas, Memoria del curso 1943–44, 9.

Page 72: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

72 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

el 1888. Per a la funció celebrada el 13 de maig de 1945, es va utilitzar la traducció espanyola de Melcior de Palau. Com a compensació menor, el 27 de maig els alumnes van representar, en el marc de l’Institut, algunes escenes de Don Joan, una obra inèdita de Gual, en una mena d’homenat-ge pòstum i privat.

En l’àmbit de les ressenyes necrològiques sobre personatges de la vida teatral catalana, la manca generalitzada de referències explícites i deta-llades als vincles de la majoria dels desapareguts amb el teatre català són a l’ordre del dia. En faig la relació: els vinculats a la institució com En-ric Giménez (1939), Salvador Alarma (1941), August Barbosa (1941), Adrià Gual74 i Joaquim Pena; l’actor i director Alexandre Nolla (1943); els crítics Emili Tintorer i Manuel Rodríguez Codolá; l’escenògraf Joan Morales; els escriptors Lluís Millà, D. Coromines Prats, i l’actor Joaquim Vinyes (1944–1945).

Creació del Conservatori Superior de Música i Declamació de Barcelona (1944)

Segons el decret del Ministerio de Educación Nacional, datat el 26 de ge-ner de 1944, es creava el Conservatori Superior de Música i Declamació de Barcelona, constituït pel Conservatori del Liceu, l’Escola Municipal de Música i l’Institut del Teatre, tot fusionant les tres institucions oficials d’ensenyament artístic de Barcelona en una sola entitat.75 En certa ma-nera, culminava una de les preocupacions i desitjos de Díaz-Plaja, com revela la carta i l’informe adjunt76 que va trametre a Juan de Contreras y

74 Ibídem, 10. 75 Vegeu l’annex 6.76 L’Informe sobre el Instituto del Teatro de la Excma. Diputación Provincial de Barcelona, de

dos fulls i escaig d’extensió, tractava de la «Finalidad y alcance de la Institución», «Situación, instala-ción», «Tradición», «Personal», «Estudios que se realizan», «Finalidad práctica», «Prestigio de la ins-titución» i «Necesidades del Estado con respecto a Barcelona». D’aquest darrer epígraf paga la pena transcriure’n el seu contingut: «Como se ve por las notas anteriores, el Instituto del Teatro llena com-pletamente y sobrepasa en muchos aspectos la misión que el Estado asigna a los conservatorios de Declamación y posee y goza de la gran consideración de los medios intelectuales y políticos. Téngase en cuenta que a pesar de la importancia cuantitativa y cualitativa que Barcelona tiene, el Estado no ha creado allí ningún conservatorio oficial y es evidente que la Diputación Provincial de Barcelona con tenacidad y entusiasmo dignos de toda loa ha superado esta deficiencia. Teniendo en cuenta, sin

Page 73: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

73 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

López de Ayala, marqués de Lozoya, director general de Bellas Artes, el 29 de setembre de 1942:

Por noticias que circulan con insistencia por aquí parece próxima la reor-denación de los Conservatorios de Declamación que dependen de la Direc-ción General de Bellas Artes; dicha reorganización iría acompañada lógica-mente de la creación de dichos servicios docentes en Barcelona y en cuantas partes se creyese necesario. Con ello culmina una tarea personal —la de V.— que sólo plácemes entusiastas merece de cuanto nos interesamos por estas cuestiones. Pero es un imperioso deber mío recordarle en este momento la existencia de nuestro Instituto del Teatro, que V [paraula iŀegible] visitándolo en uno de sus viajes a Barcelona. El Instituto del Teatro cuenta veintisiete años de exis-tencia; su espléndida vitalidad pueden atestiguarla las cifras últimas de Secre-taria: Ochenta y seis inscripciones de ingreso. El Instituto del Teatro ha sido reincorporado —después de liberarse Barcelona— al sano espíritu nacional. El Instituto del Teatro es, como verá en el folleto adjunto, algo más amplio que un Conservatorio de Declamación, contiene un conservatorio de esceno-grafía, una biblioteca especializada abierta al público y un museo y archivo teatral.

embargo, el proceso de coordinación de este servicio que la Dirección General está empezando a lle-var a cabo nosotros creemos que el Instituto del Teatro, por lo menos en su sección de Declamación, podría integrarse en la sección general de organismos estatales dedicados a la enseñanza de Decla-mación. Pero por otra parte si se tiene en cuenta la novedad y la vitalidad de sus procedimientos docentes la amplitud de sus secciones y la complicidad de sus servicios no es aconsejable proceder con un criterio meramente uniformista que corriere el peligro de comprometer la vida espiritual de este centro. Pero por otra parte tampoco es aconsejable en manera alguna que el Estado pueda de algún modo prescindir de este Instituto, lleno de prestigio y de realizaciones prácticas para crear un organismo similar al que se concediese únicamente el favor del Estado y que plantease los consabi-dos problemas de rivalidad, competencia y en último término dispersión de esfuerzos. La solución podría ser análoga a la que el Estado ha adoptado con respecto a la Junta de Museos de Barcelona organismo surgido de las instituciones locales y sostenido por ellas. El Estado delega su represen-tación en el Director del Instituto, aprueba las orientaciones generales de su organización, conce-de validez oficial a sus estudios análogos, a la de los conservatorios y finalmente subven cio na con una cantidad que siempre sería menor que el presupuesto habitual de instalación y mantenimien-to de un conservatorio. De este modo quedaría salvado el prestigio del Estado, coordinados y do-tados de sentido nacional unos servicios ya existentes, resuelto favorablemente por el Estado el problema económico que estos organismos planteen y por otra parte quedaría salvada una insti-tución digna de toda clase de estímulos y de respetos». Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB.

Page 74: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

74 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Aquí todos estamos seguros de que el Estado reconocerá nuestra existencia. No hay, por nuestra parte, resquemor alguno hacia lo estatal; por el contrario, nos complacería vivamente asumir en Barcelona la tarea que el Estado asigna a los conservatorios de las demás ciudades españolas. En realidad el contac-to existe ya: el Teatro Escuela Lope de Rueda acaba de fundarse sobre la pauta de nuestro Instituto, del que la Diputación de Barcelona se siente verdadera-mente orgullosa. Las fórmulas no serían difíciles de hallar. Bastaría, por ejemplo —como se hizo con los museos en el caso de Javier de Salas— con considerar la Direc-ción del Instituto como Delegado del Estado para el cumplimiento de la mi-sión que llevan a término los Conservatorios. Con ello, incluso, se facilitaba el problema económico pues el Estado en vez de correr con los gastos totales de instalación y nóminas podría limitarse a una subvención para mejora de los servicios en el momento en que se le asignaba categoría nacional. En suma, querido Marqués, nosotros estamos convencidos de que V. halla-rá la fórmula justa. Y en el ínterin me es grato reiterarme de V. muy atto, s.s. q.e. s.m.77

L’esmentat decret assegurava el manteniment de la personalitat singular dels tres organismes.78 En el cas de l’Institut, els ensenyaments de Decla-mació van ser adaptats «al general de los Conservatorios del Estado» i es complementaven amb els de Dansa, amb un canvi significatiu en el pla

77 Arxiu Díaz-Plaja, Institut del Teatre, RABLB. La còpia de la carta mecanografiada presenta al-guns fragments iŀegibles. Sobre la Junta de Museus, vegeu Luisa Sala i Tubert, La Junta de Museus i les exposicions de belles arts durant la postguerra, Textos d’Història i Cultura 7 (Barcelona: Funda-ció Carles Pi i Sunyer, 2010). Vegeu també Eulàlia Pérez Vallverdú, La política cultural municipal de l’etapa de l’alcalde Miquel Mateu i Pla (1939–1945). Aspectes generals, Textos d’Història i Cultura 8 (Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 2010).

78 Vegeu l’annex 4. Per Graells: «La principal conseqüència d’aquesta creació fou que l’Institut hagué d’adaptar el seu pla d’ensenyament al d’altres conservatoris de l’Estat —fet que suposà, per fi, la creació de la Secció de dansa, deu anys després del primer intent— i alhora que es reconegués ofi-cialment la validesa dels estudis i els títols, en una homologació que fou l’única en més de quaranta anys i que, tot i la seva insuficiència, ha estat la base sobre la qual ha recolzat l’oficialitat i el rang dels ensenyaments de l’Institut fins als nostres dies. Es tractava d’un esdeveniment essencial en la histò-ria del centre, però la fórmula ambigua adoptada i la múltiple dependència institucional —el Mi-nisteri a nivell acadèmic, i la Diputació, l’Ajuntament i un Patronat com a suport real, administratiu i pressupostari— motivaren que el nou Conservatori no fos, en realitat, més que una denominació genèrica, sense existència efectiva més enllà de la tramitació burocràtica», L’Institut del Teatre…, 87.

Page 75: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

75 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

d’estudis.79 Proposat per la Diputació Provincial de Barcelona i el Minis-terio de Educación Nacional, Díaz-Plaja, que havia desplegat una inten-sa activitat per aconseguir la creació del conservatori entre 1942 i 1944,80 va ser nomenat secretari de la Junta del Conservatori (15 d’abril de 1944), mentre que Alfonso Sala Argemí, que va ser nomenat president de la Mancomunitat de Catalunya pel dictador Primo de Rivera el setembre de 1923, es va convertir en el delegat de l’Estat.81 Amb el decret, els ense-nyaments de Declamació i Dansa «tienen el carácter oficial para toda Es-paña, así como los títulos acreditativos de las mismas».82

Una resolució posterior de la Dirección General de Bellas Artes (12 de juliol de 1946) va autoritzar que el Conservatori Superior de Barcelona concedís als alumnes que acabessin els estudis diplomes de capacitació sem blants als que atorgava el Real Conservatorio de Madrid, i un de cret del Ministeri una setmana després «donava entrada en el Consell Rec-tor del Conservatori a les corporacions responsables dels centres que l’in-tegraven».83 Al cap de dos anys i mig, «el [25 de] febrer de 1949, una dis-posició ministerial oficialitzava la situació de fet referent a la validesa de títol per a l’obtenció del carnet sindical que fins aleshores s’aplicava per la decisió de la CNS gestionada per Díaz-Plaja».84

79 Segons l’Acord de la Comissió Gestora (6 oct. 1944), mitjançant un concurs restringit al pro-fessorat existent a l’Institut del Teatre, es van proveir les càtedres de Declamació Pràctica (Marta Grau), Escenografia (Josep Mestres Cabanes), Dibuix i Realitzacions Escèniques (Artur Carbonell), Indumentària i Arts Sumptuàries (Ramon Picó), Dansa (Joan Magrinyà), Auxiliar de Dicció i Lectura Expressiva (Bartomeu Olsina) i Auxiliar d’Acompanyant de Dansa (Concepció Pujol). El 18 de gener de 1945 es va crear per a Miquel Xirgu, germà de l’actriu, amb caràcter eventual, la càtedra de Carac-terització Escènica, un «cargo que había quedado sin proveer en el concurso antes referido», Pere Bohigas Tarragó, Memoria del curso 1944–45 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provin-cial de Barcelona. Conservatorio Superior de Barcelona, 1945), 8–9. Com a ajudants de les classes de Dansa es van nomenar Filomena Feliu i María Blanco Estévez. Vegeu també Guillem-Jordi Graells, L’Institut del Teatre…, 89–91.

80 Vegeu les memòries corresponents de l’entitat, especialment la del curs 1943–44. 81 Per motius de salut, Alfonso Sala Argemí (1863–1945) va dimitir, i Arturo Sedó Guixard (1881–

1965) va assumir la delegació l’Estat l’1 de març de 1944. Cinc anys més tard, a partir del 24 de maig de 1949, Sedó va començar a demanar de manera reiterada per raons d’edat i de salut la seva substitu-ció, que no li va ser acceptada fins al 1956. Vegeu els documents de dimissió dins el Fons Artur Sedó i Guixard, ms. 2160/1-7.6, Biblioteca de Catalunya.

82 Vegeu supra nota 75.83 Graells, L’Institut del Teatre…, 87. 84 Ibídem.

Page 76: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

76 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Activitats i manifestacions realitzades a partir del curs 1945–1946

Les conseqüències del desenllaç de la Segona Guerra Mundial van gene-rar una nova situació política, que va afectar l’organització de les insti-tucions docents i culturals de titularitat pública. Díaz-Plaja va procurar adequar-s’hi i servir-se’n des del punt de vista institucional i personal. A partir del curs 1945–1946, un cop estabilitzada la plantilla bàsica de pro-fessors de l’Institut,85 els discursos d’inauguració de curs van anar a càr-rec dels responsables de les càtedres de manera rotatòria.86

Si s’analitza aquesta etapa fins als primers cinquanta, un dels canvis significatius afecta la represa de les publicacions de la institució, discre-tament iniciada amb l’edició del discurs d’inauguració del curs 1944–194587 i poc abans amb l’opuscle Esquema de Historia del Teatro (1944), tots dos obra de Díaz-Plaja.88 L’Esquema, que encetava la «tercera sèrie» dedicada als estudis, era una traducció de L’evolució del teatre, que havia constituït deu anys enrere el número 103 de la Coŀecció Popular Barci-no,89 revisada i adaptada quant als continguts al nou context polític i

85 Arran de ser «requerida para otras actividades la ayudante de las clases de Danza, señorita María Blanco Estévez», va ser substituïda a «primeros de 1946» per María Gómez de Ávila (ibídem, 6). Posteriorment, el 6 d’octubre de 1948, Maria de Ávila hi va renunciar i va ser substituïda per Ro-ser Contreras. En l’ordre de les defuncions, cal anotar la de Luis Calvo López, que va ser director de la institució durant l’anomenat Bienni Negre (entre el 17 de desembre de 1934 i el setembre de 1935), i la del crític i escriptor Lope F. Martínez de Ribera. Vegeu Bohigas, Memoria del curso 1946–47, 11.

86 G. Díaz-plaja, Geografía e historia del mito de Don Juan (curs 1944–1945); J. Mestres Caba-nes, El angulo maestro de la escenografía (1945–1946); Marta Grau, Importancia y técnica de la De-clamación (1946–1947); A. Carbonell, Orientaciones de la escena europea contemporánea (1947–1948); J. Magrinyà, Valores pedagógicos de la Danza (1948–1949); G. Díaz-PLAJA, Lo que ha sido y podría ser el Teatro de la Ciudad (1949–1950). En els dos últims cursos acadèmics d’aquesta etapa la rotació va donar pas a conferenciants convidats, aliens a la institució, com José Mª Pemán, Nuestro teatro, caso español (1950–1951), i A.G. Bragaglia, Escenografía y escenotecnia (1951–1952).

87 Vegeu supra nota 72.88 El número 2 de la coŀecció Estudios va anar a càrrec de Ramón Picó Capdevila, que va pu-

blicar Resumen de Historia de la Indumentaria (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Provin-cial de Barcelona, 1945).

89 Díaz-Plaja hi constava com a «Director de la Secció d’Art Dramàtic del Conservatori del Li-ceu». Com a resultat de la seva vinculació amb el Conservatori del Liceu, el 1939 va decidir publicar les tres conferències sobre temes de la història del teatre —«El personaje inexistente», «El protago-nista y su criado», «Acción y Escenografía»—, que havia dictat els dies 3, 8 i 17 de novembre de 1932, respectivament, un any abans d’assumir la direcció de la secció. Vegeu «El teatro y sus personajes», dins La ventana de papel (ensayos sobre el fenómeno literario), Colección de Ensayistas Españolas 1, (Barcelona: Editorial Apolo, 1939), 91–115. Posteriorment, les va tornar a editar sense modificacions,

Page 77: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

77 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

amb més relleu del teatre espanyol. El llibret contenia un capítol final que ja no era dedicat a «El teatre romàntic i el contemporani», sinó es-trictament a «El siglo xix», en què destacava, per aquest ordre, Victor Hugo, Richard Wagner i «El teatro romántico en España», amb una peti-ta referència a La conjuración de Venecia de Martínez de la Rosa; Don Ál-varo o la fuerza del sino del Duque de Rivas; El trovador de García Gutié-rrez, i Los amantes de Teruel de Hartzenbusch i Zorrilla, amb què es cloïa l’estudi. Desapareixia també de manera significativa la dedicatòria de la versió en català del llibre al «Dr. Àngel Valbuena i Prat».

D’altra banda, Díaz-Plaja va obrir una nova sèrie amb el títol «Investi-gaciones», en què es van publicar contribucions relacionades amb una realitat cultural específicament barcelonina o catalana: el que Josep Ar-tís va dedicar al coreògraf Ricardo Moragas. Prioridad de su arte. La vida y la obra (1946), i el de P. Bohigas Tarragó sobre Las compañías dramáti-cas extranjeras en Barcelona (1948).

En l’àmbit de les conferències podem destacar les de Nicolás González Ruiz sobre «Las adaptaciones de Shakespeare» (curs 1945–1946); Walter Starkie, delegat del British Council, sobre «W.B. Yeats y el teatro irlandés» (curs 1947–1948); Ramon Planes sobre «La angustia en el teatro francés contemporáneo» (curs 1948–1949); la del mateix Díaz-Plaja sobre «Últi-mas novedades de la escena europea» (curs 1948–1949),90 o la d’Arnold Lionel Haskell, director de l’escola de ballet Sadler’s Wells de Londres, so-bre «La naissance du théâtre britannique» (1949–1950).91

però afegint-hi sense cap explicació una data distinta en cada cas —«Acción…» (1939), «El protago-nista…» (1940), «El personaje…» (1941)—, dins La voz iluminada. Notas sobre el teatro a través de un cuarto de siglo (Barcelona: Instituto del Teatro, 1952), 76–111.

90 La conferència era el resultat d’un viatge recent que havia fet a França i Itàlia: «“El teatro —afirmó— sigue en pie”. Contra pesimistas y desorientados puede afirmarse que todavía hoy la es-cena apasiona a las muchedumbres y ofrece posibilidades estéticas extraordinarias. Se refirió des-pués a lo que pudiera llamarse “buenos modos de la escena europea”; el amor al oficio de los profesi-onales del teatro y el cuidado con que se estudian los detalles. La persistencia de las obras clásicas y de algunas modernas indica hasta qué punto se continúa en la buena línea. Aludió a algunas obras de Sartre, Romains, Malaparte y Anouilh, y se refirió a la valoración de lo español en los teatros pa-risienses. Resaltó la importancia del teatro de Alfieri, cuyo centenario se está celebrando estos días, y del que obtuvo interesantes conclusiones», «Don Guillermo Díaz-Plaja, en el Instituto del Teatro», La Vanguardia Española, 28 abr. 1949, 10.

91 En un altre ordre de coses, es van fer homenatges a Eduardo Marquina arran de la seva mort el 1946, amb motiu de la celebració del IV Centenari del naixement de Cervantes el 1947, i a l’actriu

Page 78: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

78 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

L’obertura de les activitats de la institució cap a la realitat cultural con-temporània es va fer també explícita en les representacions de final del curs dels alumnes de Declamació,92 que no es van limitar ja només a la tradició dramàtica espanyola, sinó també a la universal, sobretot con-temporània. Si no m’erro, el canvi tot just s’esbossa amb l’elecció de l’acte primer de Bodas de sangre (curs 1946–1947) i fa el seu tomb el curs 1948–1949 quan per als exàmens finals es van triar escenes de La hermosa gente de William Saroyan; Electra d’Eugene O’Neill; Antígona de Jean Anouilh; El mozo que se casó con mujer brava d’Alejandro Casona, i Primavera en otoño de Gregorio Martínez Sierra. Amb una autèntica magrana final: la representació el 10 de juny de 1949 a la plaça del Rei, arran del I Con-grés Diocesà d’Acció Catòlica, d’Asesinato en la catedral,93 de T. S. Eliot,

Aurora Bautista, que havia estat alumna i premi extraordinari de final de carrera a l’Institut. Vegeu Bohigas, Memoria del curso 1946–47, 10; Picó, Memoria del curso 1947–48, 8, i Ramón Picó Capde-vila, Memoria del curso 1948–49 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación de Barcelona. Conser-vatorio Superior de Barcelona), 6, respectivament.

92 En relació amb l’alumnat, el 30 de maig de 1949, els de primer curs van enviar una carta al president de la Diputació, encapçalada per l’alumne José Luis Miranda López, en què assenyalaven que s’havien «visto desagradablemente sorprendidos de que pocos días antes de la celebración de los correspondientes exámenes y sin previas advertencias anteriores, les ha sido modificado sensible-mente, tanto el precio de los derechos de examen, como también el número de asignaturas afectas a dichos exámenes. Estas decisiones son causa de un doble perjuicio a los alumnos, en primer lugar por el quebranto económico que representan y que pueden impedir a todos o algunos de los firman-tes formalizar sus matrículas por falta de medios para ello, y esto después de haber asistido durante el curso con el mayor entusiasmo. Por otra parte, el aumento de asignaturas dispuesto en vigilia de los exámenes, coloca a los alumnos en una situación de deficiencia pedagógica por no estar prepa-rados para los ejercicios». Tanmateix, les modificacions del programa i dels drets d’examen van ser desestimades per la Comissió d’Educació, Esports i Turisme el 10 de juny «por estar uno y otros en consonancia con los acuerdos adoptados por la Diputación Provincial», Q-990, AGDB. Vegeu també la resposta, el 15 de juny, a l’alumna Miranda López del secretari accidental de l’organisme provin-cial, en què es desestima «la instancia de los alumnos del primer curso del Instituto del Teatro, que solicitaban modificaciones en el programa de examen, y en el pago de los derechos de examen, por estar uno y otros en consonancia con los acuerdos adoptados por la Diputación Provincial», A-75/10, AAH. De fet, una «Ordenanza» sobre «Administración de las tasas de instrucción pública», amb la referència a l’augment de les taxes de matrícula i d’exàmens, havia estat aprovada per la Comissió d’Educació, Esports i Turisme el 19 de novembre de 1949 (vegeu Q-985, AGDB).

93 L’obra, dirigida per Artur Carbonell i Marta Grau, es va representar a la plaça del Rei. Vegeu «El Congreso Diocesano de Acción Católica», La Vanguardia Española, 11 juny 1949, 13; Esteban Mo-list Pol, «Asesinato en la Catedral», El Correo Catalán, 15 juny 1949; Julio Coll, «El Teatro. Asesinato en la catedral», Destino 619 (18 juny 1949): 18–19.

Page 79: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

79 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

premi Nobel 1948, que va coincidir en el temps amb la preparació i l’es-trena de Cocktail Party, del mateix Eliot, el 30 de maig, pel grup Thule.94

Tal vegada les activitats de l’Institut del Teatre van començar a fer un tomb més significatiu a partir del curs 1948–1949, coincidint en el temps amb les eleccions municipals per terços (familiar, sindical i corporatiu) del 21 de novembre de 1948 i amb un panorama cultural barceloní i ca-talà un pèl més obert d’ençà del desenllaç de la Segona Guerra Mundial amb evidències com la lenta represa editorial en llengua catalana, la revi-falla del món editorial en llengua espanyola i un actiu moviment cultural clandestí, amb totes les limitacions i restriccions que eren del cas.

Un parell de fets van incidir directament en la relació de futur de Díaz- Plaja i l’Institut del Teatre, com a conseqüència de les eleccions munici-pals en el temps de l’alcaldia de Josep M. Albert i Despujol, baró de Ter-rades (1945–1951). El primer fet està relacionat amb la personalitat de Luis de Caralt, que per poc temps havia estat ponent suplent i titular (1944–1945 i 1945–1946, respectivament) de la Comissió Gestora de la Di-putació de Barcelona. En les eleccions municipals esmentades, Caralt va ser elegit pel terç familiar i a partir del febrer de 1949 es va convertir en tinent d’alcalde i delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona fins a les eleccions de novembre de 1951. Posteriorment no es va desvincular del tot de l’Ajuntament, perquè va continuar presidint durant un temps el premi de narrativa Ciudad de Barcelona, que va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament de Barcelona el 8 de juliol de 1949 i va ser concedit per pri-

94 Mariano de la Cruz, que va muntar Cocktail Party, explica les vicissituds del muntatge d’Asesinato en la catedral, que va proposar-li Díaz-Plaja: «Llavors a ell se li va acudir muntar Asesi-nato en la catedral que, naturalment, podia ser també la primera obra d’Eliot que es representés a Espanya. En lloc d’arribar a un acord va imposar que els actors que sortissin a la meva obra no sor-tirien a la seva, i com que Thule treballava amb alumnes de l’Institut que no cobraven res perquè no teníem diners, em vaig quedar en quadre un mes abans de l’estrena. Va ser fotut perquè el text d’Eliot [Cocktail Party] era dur i en aquella època encara anàvem amb l’apuntador amagat al coverol o en-tre bastidors. Va ser dur i complicat», Jaume Boix & Arcadi Espada, Mens sana in corpore insepulto. Últimes converses amb Mariano de la Cruz, Biografies i Memòries 52 (Barcelona: Edicions 62, 2002), 60–61. D’altra banda, es conserva una còpia de la carta que Díaz-Plaja va enviar a Jacinto Guerrero, president de la Sociedad General de Autores de España. Li demanava la seva intercessió prop dels agents d’Eugene O’Neill, en relació amb el pagament del drets d’autor del muntatge del grup Thule sobre El Gran Dios Brown (vegeu A-79/5, AAH). Sobre el grup Thule, vegeu Enric Gallén, El teatre a la ciutat de Barcelona…, 235–238; Ernesto Carratalá, Memorias de un piojo republicano (Pamplona: Pamiela, 2007), 307–319.

Page 80: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

80 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

mer cop el 26 de gener de 1950, data de l’ocupació franquista de la ciutat de Barcelona. Caralt, un excombatent, havia estat un dels falangistes ca-talans de la primera hora i era en aquell moment, a més, un editor que competia amb Josep Janés per incorporar determinats autors estran-gers de postguerra, traduïts a l’espanyol, com ara James McCain, William Faulkner i Ernst Hemingway, o Georges Simenon i Graham Greene —va ser el primer a publicar aquests darrers en l’àmbit de l’Estat.95 El segon fet és que la Comissió Gestora de la Diputació va donar pas a la Diputació Provin cial, presidida a partir del 24 d’abril de 1949 per Joaquim Buxó de Abaigar, futur marquès de Castellflorite (1951),96 que ja havia estat mem-bre de la Comissió Gestora nomenada el 1946, i era un dels regidors esco-llits pel terç professional en les eleccions municipals.

Atesa la nova situació creada en la política local i provincial, Díaz-Plaja va jugar-hi a fons com a màxim responsable de l’Institut del Teatre, tan a fons com li ho van permetre les circumstàncies generals, les polítiques i les personals.97 Va procurar convertir la institució teatral en una ambi-ciosa baluerna que li servís com a plataforma de projecció personal en el món cultural espanyol i hispanoamericà,98 alhora que va mostrar una

95 Manuel Llanas, L’edició a Catalunya: el segle xx (1939–1975), amb la coŀaboració de Montse Ayats (Barcelona: Gremi d’Editors de Catalunya, 2006), 228–232. Posteriorment, Luis de Caralt va ser substituït per José Maluquer com a ponent de Cultura, que ja va participar en la sessió del 29 d’abril de 1952 del Consell Rector del Conservatori Superior de Música i Declamació de Barcelona. Vegeu Fons Artur Sedó i Guixard, Ms. 2160/1. 3, Biblioteca de Catalunya.

96 Juan Sedó Peris-Mencheta, fill d’Arturo Sedó Guixard, va ser nomenat president de la Comis-sió d’Educació, Esports i Turisme, amb José Emilio de Maqua Sagnier, com a vicepresident. Sobre Sedó Peris-Mencheta, vegeu P. Vila-Sanjuán, «Semblanza de don Juan Sedó Peris-Mencheta», ABC, 10 abr. 1966, 87–88. Vegeu també Josep Maria Cortés, «Crónicas burguesas. El legado de los Sedó», Suplement Dinero de La Vanguardia, 11 oct. 2009, 12–13.

97 L’1 de juny de 1949 va ser nomenat vocal del Consejo Superior de Teatro pel Ministerio de Educación Nacional (BOE, 3 juny 1949).

98 El juliol de 1946 va iniciar a Argentina el seu periple continuat al llarg dels anys per terres americanes. En la seva primera estada a Argentina, va impartir cinc conferències, entre les quals una dedicada a Terra baixa de Guimerà, que va publicar «En el 50 aniversario de Terra Baixa», Boletín de la Academia Argentina de Letras, vol. xv, 54 (1946): 425–445. En tornar de les Amèriques, el 30 de novembre de 1946, va ser homenatjat per professors i alumnes, «Homenaje a Don Guillermo Díaz- Plaja», dins Bohigas, Memoria del curso 1946–47, 10. Com a mostra també del seu interès personal, ben viu en els anys trenta, per la figura de García Lorca, va publicar a Buenos Aires Federico García Lorca: estudio crítico (1948). Segons Jordi Amat, el «va deixar gairebé enllestit» durant la guerra, El llarg procés…, 73.

Page 81: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

81 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

calculada sensibilitat per determinades figures de la literatura catalana de postguerra, en el que no deixava de ser una proposta limitada de nor-malització cultural.

Díaz-Plaja va fer també un pas més en la restauració i reconeixement del nom i la figura d’Adrià Gual, discretament homenatjada arran de la seva mort el 1943.99 Amb l’excusa del cinquantè aniversari d’inauguració del Teatre Íntim, va decidir retre-li un homenatge amb un ampli com-promís institucional i un ressò públic que no havia tingut el decés del fundador de la institució.100

99 Vegeu Gallén, «Supervivència i mort d’Adrià Gual…». Posteriorment, el 1945, la vídua d’Adrià Gual va oferir a la Diputació Provincial de Barcelona la compra «de unos lotes formados por una considerable parte de los bocetos y proyectos teatrales que produjo dicho artista. Teniendo en cuen-ta que el Instituto del Teatro se propone dar a su Museo la amplitud que corresponde a la importan-cia y dignidad de la tradición teatral barcelonesa. Considerando, además, la indudable jerarquía ar-tística de don Adrián Gual, reconocida por la opinión unánime de la crítica. No olvidamos, por otra parte, la circunstancia de haber sido el señor Gual el primer director del Instituto del Teatro. El in-frascrito, no disponiendo en las consignaciones destinadas al funcionamiento normal del Instituto, de cantidad para esta adquisición, tiene el honor de proponer que la Excma. Diputación Provincial habilite el crédito que crea necesario y le sea posible para adquirir alguno de los lotes ofrecidos, des-tinándolos al expresado Museo del Instituto del Teatro», segons l’ofici que Díaz-Plaja va adreçar el 24 de desembre al diputat ponent de Cultura de l’organisme provincial. En la seva resposta, el 28 de desembre, el ponent de Cultura demanava a Díaz-Plaja «la composición del lote que cree sería con-veniente adquirir, indicando la cuantía del mismo», Q-583/7, AGDB. En un altre document, s’asse-nyala que «se han hecho varios lotes, valorándose cada uno de ellos en 15.000 ptas, siendo el precio total del conjunto de lotes el de 50.000 ptas.» La compra dels lots de l’obra de Gual no va prosperar perquè «por el momento la Diputación no podrá atender el gasto que representa dicha adquisición. Esto no obstante, precisa indique cual de los lotes ofrecidos se crea más oportuno poseer el Insti-tuto, para que esta Ponencia pueda realizar, en su día, las gestiones oportunas a fin de lograr su po-sesión», segons un ofici signat pel ponent de Cultura el 22 de febrer de 1946 (vegeu Q-621, AGDB).

100 Es va crear una Comissió d’Honor formada per José Emilio de Maqua, ponent de Cultu-ra de la Diputació; Tomàs Carreras Artau, tinent d’alcalde i delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona; el marquès d’Alfarràs; el marqués de Lozoya, director general de Bellas Artes; Eugeni d’Ors; Enric Borràs; Lluís Duran i Ventosa; José Pardo, delegat provincial d’Educació Popular, i Die-go Ramírez Pastor, president de l’Associació de la Premsa. La Comissió executiva va ser presidida per Díaz- Plaja. Tomàs Roig i Llop n’era el vicepresident. Com a vocals hi havia Isabel Llorach, Ro-ser Coscolla, Octavi Saltor, Ramon Barbat, Domènec Juncadella. Oriol Bohigas exercia de secretari. Entre els actes d’homenatge, que es van celebrar, podem destacar els següents: el 21 d’abril, al Saló de Cent, Ors va fer una conferència inaugural sobre Gual, i Enric Borràs va llegir alguns poemes de Gual davant les autoritats municipals; el 23 d’abril, Ràdio Barcelona va emetre Donzell qui cerca muller, de Gual, a càrrec de l’elenc de ràdio teatre que dirigia Armand Blanch; el 9 de maig, es va in-augurar l’aula Adrián Gual a l’Institut del Teatre. Quant a les representacions de l’obra de Gual, el 5 de maig, la companyia d’Elvira Jofre i Pere Gener va oferir El fals Albert, al Teatre Romea, i el 14 de maig, a l’Orfeó Gracienc, Bartomeu Olsina va dirigir Arlequí vividor, Joan Fornaguera va dirigir

Page 82: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

82 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Com es podia fer perceptible la presència d’una determinada reali-tat cultural i teatral catalanes en l’organització docent i en el conjunt de manifestacions organitzades per una institució espanyolitzada? Fins a quin punt la represa pública del teatre autòcton professional en llengua catalana podia incidir en les directrius culturals i els objectius artístics immediats del centre? En la segona meitat dels anys quaranta va con-tinuar sent l’excepció de la regla, però amb alguns detalls testimonials. Quant a les manifestacions organitzades al marge de l’activitat docent, podem ressenyar alguns actes. El 31 de març de 1946 l’actriu Mercè Nico-lau, alumna sorgida de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, va fer un recital poètic en què va incloure El trilleig ressuscitat del prevere Josep M. Llove-ra. El mateix Díaz-Plaja va fer una conferència sobre la «Significación li-teraria de Ángel Guimerá» (11 abril 1947). Mentre que arran del centenari de les emissions radioescolars, Bartomeu Olsina va recitar l’Oda a Barce-lona, de Verdaguer (30 juny 1947). Van ser convidats també Josep M. de Sagarra (15 febrer 1949) i Josep M. López-Picó (17 abril 1950), perquè fes-

Misteri de dolor amb Mercè Nicolau de protagonista i Josep Clapera va dirigir Camí, una obra pòs-tuma de Gual (vegeu A-118/24, AAH). En un altre ordre de coses, es va convocar un concurs d’arti-cles periodístics dedicat a l’obra i a la personalitat de Gual, «publicado en cualquier periódico de España, en el idioma nacional o en los regionales, hasta el 30 de abril próximo», «Del Homenaje a Adrián Gual. Concurso de trabajos periodísticos», La Vanguardia Española, 17 març 1949, 8. El pri-mer premi, de 500 pessetes, va ser declarat desert, «pero se hace una mención especial del artículo

“Adrián Gual, el innovador”, de don Enrique Rodríguez Mijares que, por la fecha de su publicación, no ha podido ser incluido al referido concurso». L’article de Rodríguez Mijares s’havia publicat al Diario de Barcelona el 30 de gener de 1949 amb motiu de la commemoració del cinquantè aniversa-ri de la fundació del Teatre Íntim, i abans de fer-se pública la convocatòria del concurs. Es va conce-dir un accèssit de 300 pessetes a l’article «Adrián Gual, gran idealista», de Tomàs Caballé Clos, i un altre de 250 pessetes al de Joaquín Ciervo, «Adrián Gual, en el recuerdo»; vegeu «Conmemoración de Adrián Gual. Comisión Ejecutiva», La Vanguardia Española, 8 juny 1949, 12. De manera signifi-cativa, Josep Pla va escriure «Adrián Gual», un article molt crític amb els qui havien qüestionat en vida l’obra de Gual, si bé, malgrat el màxim respecte cap al creador de l’Escola Catalana d’Art Dra-màtic, no va poder reprimir el seu rebuig cap al modernisme: «¿qué tuvo el modernismo para que los adheridos a esta escuela guardaran tanta fidelidad a sus principios? Esta fidelidad se explica, a mi entender, por la fascinación que sintieron por lo artístico. Sin embargo, lo artístico es un mal ca-mino. Lo que durará menos en la obra de Gual es exactamente lo artístico. Gual fue demasiado fiel a su época, demasiado presentista», Diario de Barcelona, 28 abr. 1949, 2. Vegeu també un altre paper datat el 1955: Josep Pla, «Adrià Gual, home de teatre», dins Retrats de passaport, Obra Completa 17 (Barcelona: Edicions Destino, 1970), 105–109.

Page 83: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

83 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

sin sengles recitals arran de la publicació del seus corresponents volums d’Obra Completa per Editorial Selecta.101 I poca cosa més.

Quant a l’organització docent de l’Institut del Teatre, la relació de les matèries de les tres seccions a finals del curs 1948–1949 era la següent:

Secció de Declamació1r. curs.– Recitació; Rítmica; Teoria de la Literatura; Direcció Escènica; carac-terització; Lectura expressiva.2on. Curs.– Història del Teatre; Lectura expressiva, Declamació; Història de la Cultura; Caracterització.3r. curs.– Pràctica teatral; Caracterització; Història del Teatre; Història del vestit i de les arts sumptuàries.

Secció de Dansa1r. curs.– Dansa clàssica; Ball espanyol; Història de la Cultura.2on.– Dansa clàssica; Ball espanyol; Història de l’Art; Caracterització.3r., curs.– Dansa clàssica; Ball espanyol; Història de la Dansa; Història del ves-tit i de les arts sumptuàries.

Secció d’Escenografia 1r.– Perspectiva; Dibuix; Història de la Cultura.2on.– Escenografia teòrica; Figurins; Història de l’Art; Caracterització.3r.– Escenografia pràctica; Realitzacions escèniques; Història de l’Art; Histò-ria del vestit i de les arts sumptuàries.102

Durant el curs 1949–1950 es van produir alguns canvis significatius en l’àmbit docent en relació amb la realitat cultural catalana en incorporar

101 El 1948 les Obres Completes de López Picó van inaugurar la Biblioteca Excelsa de l’Editorial Selecta, mentre que Sagarra va publicar entre 1948 i 1949 els dos primers volums de les seves Obres Completes, dedicats al teatre. Paraŀelament, el mateix 1949 Díaz-Plaja va iniciar la direcció de la His-toria general de las literaturas hispánicas, a càrrec de l’Editorial Barna d’Albert Puig-Palau, en sis vo-lums; una Historia en què van coŀaborar, entre altres, Miquel Dolç, Manuel de Montoliu, Pere Bo-higas i el seu mestre Jordi Rubió i Balaguer. Vegeu Jaume Fabre & Xavier Febrés, Tío Alberto: vida, secreto y fiesta de Alberto Puig Palau (Barcelona: La Esfera de los Libros, 2007), 101–105.

102 «Los estudios teatrales en España», text inèdit mecanografiat, A-70/4, AAH.

Page 84: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

84 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Danses catalanes103 i Declamació catalana.104 Paraŀelament, Díaz-Plaja va exposar la seva situació personal en considerar «totalmente realizada la labor de creación de enseñanzas que se propuso al tomar la posesión de la Dirección del Instituto en 1939.» Un cop «completado el cuadro de en-señanzas aludido y obtenida la dotación correspondiente para todas y cada una de las asignaturas que se estimaban necesarias», Díaz-Plaja va presentar al president de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme, el 31 d’octubre de 1949, una proposta de modificació del seu estatus acadèmic:

Al resolverse el Concurso-oposición que en su día fue convocado para pro-veer en propiedad la Dirección del Instituto del Teatro, se acordó que el nue-vo Director debería alternar las funciones directivas con la enseñanza de una cátedra. En este sentido el Director que subscribe figura al frente, desde 1939, de tres enseñanzas: Teoría de la literatura, Historia del Teatro (Antiguo y Me-dio) e Historia del Teatro (Moderno y Contemporáneo) que se explican a los alumnos de 1º, 2º y 3er. Curso de la Sección de Declamación. No habiendo sido dotadas de manera especial ninguna de estas tres cáte-dras, se da el caso de que el Director que subscribe, percibe como todo emo-lumento una suma de 750,00 pesetas mensuales. Es evidente que este criterio no es el que ha regido, por ejemplo, en lo que afecta a la provisión de la Secre-taría, criterio que ha hecho posible la percepción de la dotación que le corres-

103 Díaz-Plaja va enviar un escrit al president de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme el 24 d’abril de 1950, en què reclamava i justificava la creació de Danses Catalanes com a complement de la Dansa Clàssica i el «Baile Español» en aquests termes: «cree esta Dirección que se padece un grave olvido no incluyendo en nuestro plan de trabajo, por lo menos, un curso de Danzas catalanas, cuya riqueza asombrosa, cuyos valores estéticos y cuya entrañable relación con el Instituto no es necesa-rio ponderar. En un régimen que de manera tan admirable ha venido salvando del olvido las danzas populares de toda España creemos obligado que no falte en el Instituto del Teatro una manifesta-ción tan importante y tan llena de interés». De l’assignatura en tindria cura «un encargado de curso, un ayudante y un acompañante de piano», segons l’acreditació del secretari accidental de la Diputa-ció Provincial de Barcelona, el 9 de maig de 1950 (vegeu Q-990, AGDB).

104 «con carácter voluntario para los alumnos de tercer curso de Declamación, y con una hora semanal de clase», segons la «Diligencia» acreditada el 5 de novembre de 1949 per Juan Sedó Peris Mencheta, president de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme (vegeu ibídem). Entre 1948 i 1949 s’hi van incorporar també com a professors auxiliars Maria Teresa Jornet (Literatura), José García López (Història de la cultura), Dolores Rusca (Danses catalanes) i Laureano Higueras (Perspectiva). Posteriorment, a primers de 1952, Higueras es va traslladar al Brasil i va ser substituït per Andreu Vallvé Ventosa (vegeu A-75/1, AAH).

Page 85: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

85 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

ponde a dicho cargo y la conservación de un sueldo de Profesor, con lo que estos emolumentos sobrepasan los que la Dirección percibe. Por todo ello, el Director que subscribe ruega respetuosamente que las Cá-tedras que viene explicando desde la toma de posesión de su cargo sean dota-das en el presupuesto próximo, para lo que solicita sea incluida una partida única de pesetas 4.800 anuales correspondiente al concepto «Un Catedrático de Teoría de la Literatura e Historia del Teatro», y que sea autorizado para co-brar, como ya se ha hecho en el caso de la Secretaría, dicha asignación en con-cepto de gratificación.105

La proposta va ser ben acollida, es va acceptar la gratificació soŀicitada de 4.800 pessetes anuals i es va crear «una nueva Cátedra de Historia del Tea-tro (Historia del Teatro Antiguo y Medieval para los alumnos de 2º curso, e Historia del Teatro Moderno y Contemporáneo para los alumnos de 3º. Curso) en el Instituto del Teatro (Conservatorio Superior de Barcelona)».106

Finalment, en la Sessió Plenària de la Diputació Provincial del 19 d’agost de 1950, es van crear «para ser adaptadas sus enseñanzas a las correspondientes a Conservatorio Superior las cátedras de Historia del Teatro, Dibujo geométrico y arquitectónico, Declamación catalana y Danzas catalanas encomendándose dichas enseñanzas respectivamen-te a los señores don Guillermo Díaz-Plaja, don Montserrat Galmés Melis, doña Rosario Coscolla y don José Zaldívar Ruíz».107

Ascensió i caiguda del projecte del «Teatro de la Ciudad»

La gran aposta personal i política de Díaz-Plaja com a director de l’Institut del Teatre durant el primer franquisme va girar entorn del projecte del

105 Q-990, AGDB. 106 La resolució signada pel cap de la Secció de Cultura el 20 de juny de 1949 va comptar amb la

conformitat de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme (22 de juny) i de la Comissió de Governació (7 de juliol), la qual va proposar «elevar el oportuno dictamen al Pleno de la Diputación», Q-990, AGDB.

107 Ofici de Díaz-Plaja (1 de novembre de 1950) adreçat a Juan Sedó Peris-Mencheta, diputat de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme de la Diputació Provincial de Barcelona. De cara al curs 1950–1951, Lluïsa Pujol Givanel va ser designada per a la plaça d’auxiliar d’acompanyant de Danses Catala-nes, segons la diligència de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme de la Diputació Provincial de Barcelona, datada el 29 de novembre de 1950, que presidia Juan Sedó Peris-Mencheta (vegeu ibídem).

Page 86: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

86 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

«Teatro de la Ciudad».108 La proposta partia d’uns determinats antecedents. D’una banda, la proposta fallida del Teatre de la Ciutat,109 de Lluís Duran i Ventosa, que havia estat diputat ponent d’Instrucció Pública i Belles Arts de la Diputació, i una peça fonamental en el procés d’instauració dels primers anys de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic;110 també regidor regio-nalista responsable de Cultura de l’Ajuntament en els primers anys vint, i conseller de Cultura de la Generalitat després del 6 d’octubre de 1934.111 De l’altra, el bon funcionament i el reconeixement artístic de crítica i pú-blic dels dos «Teatros Nacionales», creats el 1940, que hi jugava a favor.

Segons que sembla, Caralt va treure el tema en el decurs de la seva cam-panya municipal; probablement Díaz-Plaja hi va veure una oportunitat de dir-hi la seva i va començar a posar fil a l’agulla ben aviat. Quan feia molt poc que s’havia constituït el nou equip municipal,112 Díaz-Plaja va redactar un parell de fulls mecanografiats, amb data de 22 de febrer de 1949, en què asseverava que «el Excmo. Ayuntamiento de B. se propone

108 Vegeu Gallén, «Els intents de creació d’un Teatre Municipal…», 170–178.109 (Barcelona: Publicacions de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, des. 1921). Sobre el tema, ve-

geu Raffaella Perrone, Espacio teatral y escenario urbano. Barcelona, entre 1840 y 1923 (tesi docto-ral, Universitat Politècnica de Catalunya, 2011); Margarida Casacuberta, Francesc Foguet, Enric Gallén & Miquel M. Gibert, «La institucionalització teatral de la Mancomunitat (1914–1923)», dins El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Del Modernisme a la Guerra Civil, Escrits Teòrics 15 (Barcelona: Diputació de Barcelona. Institut del Teatre, 2011), 52–56.

110 Vegeu Guillem-Jordi Graells, «Els antecedents i la fundació», dins L’Institut del Teatre…, 14–15. 111 Quan va ser entrevistat sobre el projecte de Díaz-Plaja, Duran i Ventosa es va queixar que no

s’hagués fet esment de la seva proposta de 1921: «Lo cierto es que de aquellos buenos propósitos de antaño ni el más vago recuerdo debe perdurar. Lo demuestra el hecho de que nadie se ha referido hasta el presente a cuanto dejo consignado. De todos modos cuantos permanecemos atentos siem-pre a las cosas de Barcelona y manifestamos una fidelidad absoluta a los sentimientos de la juventud, seguimos con satisfacción ese interés creciente por el Teatro Municipal y desearíamos que el pro-yecto adquiriera formas concretas que aseguraran su probada eficacia», «¿Qué opina Vd.? El nue vo proyecto de Teatro Municipal. ¿Tiene idea de lo que puede ser y dónde se emplazaría?», El Correo Catalán, 23 oct. 1949, 6.

112 El 6 de febrer de 1949 va tenir lloc la sessió amb els «concejales electos con el fin de proceder a la constitución del nuevo Ayuntamiento», Actes del Ple de l’Ajuntament de Barcelona [1948–1949, p. 7], 476 7 C-8 A-134, Arxiu Contemporani de Barcelona. Caralt va ser nomenat Tinent d’Alcalde De-legat de Cultura. La Comissió de Cultura Permanent va ser constituïda per Caralt com a president i Melchor Baixas de Palau, Juan Torra-Balari, Juan Gil Senis i Cosme Puigmal com a vocals (vegeu ibí-dem, p. 105).

Page 87: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

87 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

resolver este ya viejo problema que tanto afecta al nivel cultural de nues-tra ciudad».113 Ell hi veia tres solucions:

Primera.– Cabe la simple tarea de tomar en arriendo un determinado teatro y facilitarlo en determinadas condiciones a los grupos teatrales que previo concurso vayan ofreciendo programas de más alta calidad artística. Esta solución no ofrece garantía ninguna por su falta de estabilidad y por no caracterizar de una manera enérgica la gestión municipal que ha de llevar a término un verdadero «Teatro de la Ciudad».

Segunda.– Podría resucitarse el famoso concurso que, embargado por la mis-ma preocupación nuestra, convocó el Ayuntamiento de Barcelona en 1921, lo que dio lugar a una violentísima polémica por considerarse que no habían sido atendido todos los factores necesarios. Esta segunda solución es también poco viable. Levantar un gran teatro de planta supone un esfuerzo colosal y el solar que el Estado ha destinado (Vía Layetana frente al Fomento del Trabajo Nacional) no parece el más indicado para atraer al público. El concurso de proyectos provocaría una nueva polé-mica y la ejecución de las obras demoraría enormemente la realización de nuestro deseo.

Tercera.– Queda una tercera posibilidad. A mi juicio la más interesante y via-ble: se trataría de devolver a la ciudad el edificio que desde el siglo xvii cons-tituye su teatro más representativo: El Teatro de la Santa Cruz, hoy Principal Palace, dependiente del Hospital de la Santa Cruz que durante el siglo xix constituyó el rival dignísimo del Liceo dando lugar a la famosa pugna entre «liceístas» y «cruzados». A mi juicio las ventajas de esta solución son

a) La existencia de un cuerpo de edificio absolutamente capaz y con sufi-ciente aforo.

b) La nobleza de sus líneas que resaltará cuando se dignifique la fachada eliminado de ella los carteles que la afean.

113 AAH, A-70/42.

Page 88: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

88 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

c) La tradición trisecular de este teatro, situado precisamente en la Plaza del Teatro, y en uno de los lugares de más solera barcelonesa.

d) La proximidad al Teatro del Liceo lo que garantiza que un público tan selecto como el que acude a las veladas de ópera podría asistir al «Teatro de la Ciudad».

e) La continuidad de una tarea de dignificación de la Rambla cuyas etapas son la Virreina, el Museo Marítimo, la proyectada apertura de la vía que unirá Atarazanas a Muntaner, el Museo del Teatro instalado en el Pala-cio Güell, etc., etc.

f) La oportunidad extraordinaria por la que atravesamos de que es posible una operación de compra que caso de perderse impedirá para siempre esta dignificación ciudadana y de restauración de uno de los valores ca-racterísticos de la historia de nuestra ciudad.

Barcelona, 22 de Febrero de 1949114

Efectivament, a partir del mes de febrer de 1949, es va iniciar un procés115 que va viure el seu moment més àlgid i esteŀar entre els mesos de setem-bre i novembre d’aquell any. El pas següent al document de febrer va ser l’elaboració d’un Proyecto de Teatro de la Ciudad,116 que segons ell va dur a terme a instàncies de Luis de Caralt:

Siguiendo la pista de una interesante noticia, averiguamos que había sido presentado al Consistorio Municipal un detallado proyecto referente a su instalación y organización, debido al director del Instituto del Teatro de la Diputación Provincial, don Guillermo Díaz-Plaja.

114 Ibídem.115 «De la Tenencia de Alcaldía Delegada de Cultura (Negociado de Cultura) fueron aprobados

los siguientes dictámenes. Uno Proponiendo.– Que se autorice a la Tenencia de Alcaldía Delegada de Cultura, para que, de acuerdo con la Agrupación Técnica de Edificios Municipales, pueda formular el proyecto de creación del Teatro Municipal y salas de concierto y exposiciones, sometiéndolo en su día a la oportuna consideración de la Excma. Comisión Municipal Permanente», Llibre d’actes de la Comissió Municipal Permanent [del 26 d’abril al 18 de maig de 1949, volum 6], 569, Arxiu Con-temporani de Barcelona. El mes d’agost Ángel Zúñiga va publicar un parell d’articles sobre el tema: «Necesidad de un teatro», La Vanguardia Española, 19 ag. 1949, 2; «Un teatro en la ciudad», La Van-guardia Española, 31 ag. 1949, 2.

116 Vegeu annex 7.

Page 89: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

89 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Preguntado por nosotros, nos ha manifestado lo siguiente: —Para cuanto nos interesamos por la dignificación del teatro, el tema de la creación de un Teatro municipal no puede sernos indiferente. Hace mucho tiempo que por indicación expresa de mi querido amigo, el teniente de Alcal-de Delegado de Cultura, don Luis de Caralt, vengo preparando un proyec to de organización de los servicios de un teatro que, libre de la preocupación eco-nómica del teatro comercializado, pueda ofrecer constantemente a Barcelo-na el espectáculo de dignidad cultural y artística a que por su tradición tiene derecho.117

El mes de setembre d’aquell any, la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una proposta que s’inscrivia en el marc d’un pressupost municipal extraordinari destinat a l’embelliment i a la mo-dernització de la ciutat.118 La proposta concreta de «construcción de un Teatro municipal» procedia de Luis de Caralt, tinent d’alcade delegat de

117 «El Teatro Municipal en el edificio del Principal Palacio. Interesante proyecto del Director del Instituto del Teatro», Solidaridad Nacional, 14 set. 1949, 2.

118 «Don enrique de janer y durán, Licenciado en Derecho, Secretario interino del Excmo. Ayuntamiento de Barcelona, certifico: Que en el Negociado de Cultura de la Sección administra-tiva de Gobernación de esta Secretaría Municipal, figura un expediente por el que la Excma. Comi-sión Municipal Permanente, en sesión del día diez y ocho de mayo de mil novecientos cuarenta y nueve, acordó la construcción de un Teatro municipal, pasando a la Comisión de Cultura para su estudio y consideración. certifico asimismo: Que en el expediente de elaboración del Proyecto de Presupuesto Extraordinario, denominado de Modernización y Extensión de Barcelona, figura con el número diez el proyecto de construcción de una sala municipal de conciertos y exposiciones, pro-yectada en treinta millones de pesetas. certifico igualmente: Que por el señor Arquitecto Jefe del Servicio de Edificios Culturales, ha sido redactado un proyecto para expropiaciones y estructura del Teatro municipal de Barcelona, por importe de seis millones de pesetas, que ha sido aprobado en la esfera de su competencia por la Comisión consistorial de Cultura. y para que conste y pueda sur-tir sus efectos en el expediente de transferencias, habilitaciones y suplementos de crédito en el Pre-supuesto Extraordinario de Modernización y Extensión de Barcelona, libro la presente, de orden del Excmo. Señor Alcalde, visada por el mismo y sellada con el que usa esta Corporación, en Barcelona, a veintitrés de febrero de mil novecientos cincuenta. visto bueno. el alcalde. B. de Terrades», Ayun-tamiento de Barcelona. Sección de Hacienda. Negociado de Presupuesto. Expediente núm. 2402, 67, Arxiu Contemporani de Barcelona. En la Memoria del presupuesto extraordinario de modernización y extensión de Barcelona (1ª etapa – 1947), conservada a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, hi cons-ta com a proposta número 10 de la Tenencia de Alcaldía Delegada de Cultura, la «construcción de una sala municipal de conciertos y salas de exposiciones» amb un pressupost de trenta milions de pessetes. La memòria va ser redactada per G. de Azcoitia, tinent d’alcalde i president de la ponència d’Hisenda, i datada el 13 de maig de 1947.

Page 90: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

90 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Cultura, i més aviat contrastava amb l’esmentat Proyecto de un Teatro de la Ciudad de Díaz-Plaja, que Caralt havia de conèixer per força.

En fer-se pública la decisió de la Comissió Permanent, Díaz-Plaja es va avançar a Caralt fent les primeres declaracions públiques sobre el tema a la premsa.119 Va explicar el seu projecte a Solidaridad Nacional, un òrgan afí,120 i va fer arribar les seves explicacions a altres professio-nals de la premsa i la ràdio perquè en parlessin,121 com va fer el crític Al-fonso Flaquer a La Prensa.122 Paraŀelament va fer un entretoc al tinent

119 Sense assenyalar-lo explícitament, un sector de la premsa va esmentar la rapidesa de movi-ments realitzats per Díaz-Plaja: «Del Teatro Municipal.– Bastó que la Comisión Permanente apro-base el proyecto relativo a la creación de un teatro municipal para que se alborotase el gallinero. Y, sin esperar más, hay quien le ha buscado casa con derecho a cocina y quien ha colocado la primera piedra en un solar. ¡Para escamarse! No queremos meternos hoy en disquisiciones. Pluma tenemos que lleva treinta años al servicio del teatro sin disfrute de cargos atribuidos; pluma templada en el yunque de las sinceridades, y tiempo por delante, si Dios quiere, para hacerlas. Es curioso que la cuestión haya sido llevada al periódico con tanta prisa, buscando la carambola por tabla con taco de casa y boca. Tanto más cuanto que el que ha levantado la liebre, periodísticamente, había acudido ya “por su propia iniciativa” —según palabras del Presidente de la Ponencia de Cultura, señor Caralt—, es decir, en clase de espontáneo, “a ofrecer sus proyectos”. Ya era bastante, ¿no? En casos, como éste, la colaboración debe huir de exhibicionismos que se prestan a comentarios maliciosos. No es pru-dente “descubrir” paredes cuya adquisición costaría a la ciudad unos milloncetes, sin antes andar y ver si alguno de los solares del Ayuntamiento, es aprovechable. Lo que reclama estudio, global y par-celario, es lo que se va a hacer en ese teatro; lo que importa no es la fachada, sino el contenido escéni-co: exponer en líneas generales los postulados a desarrollar, su sentido de minorías y de mayorías, lo selecto y lo popular, lo clásico y lo moderno, las posibilidades que se puedan encontrar en él los des-conocidos, la parcela reservada a lo de casa y el margen que podría concederse a lo de fuera, sí ha de responder a su misión. Convertirlo en un reducto burocrático sería torpeza imperdonable. De eso debe escribirse; para eso, todas las colaboraciones son necesarias. Conviene tomar posiciones, dis-puestos a defenderlas. Y hacer, si llega el caso, cuantas salidas de descubierta convenga para conocer la situación del enemigo, sin miedo ni tacha. No se olvide que el teatro es nuestra razón de vida pe-riodística. Y que la partida hay que jugarla caballerosamente», «Fe de vida. No por mucho madrugar amanece más temprano. Del Teatro Municipal», Barcelona Teatral 449 (22 set. 1949), 2.

120 Vegeu annex 7. 121 Vegeu A-70/42, AAH. Es conserven les còpies de la confirmació de la tramesa personal de les

seves declaracions a José Martín d’El Noticiero Universal, a Ricardo Suñé d’El Correo Catalán i a l’es-criptor Ramon Aliberch, i també la referència d’una nota informativa enviada als directors de Radio Barcelona EAJ 1, Radio España de Barcelona EAJ, i d’un «Saluda» als crítics teatrals de La Vanguardia Española, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, La Prensa i Destino.

122 A[lfonso] F[laquer], «Unas interesantes sugerencias del doctor Guillermo Díaz-Plaja», La Prensa, 20 set. 1949, 4. Es conserva la còpia de la resposta de Díaz-Plaja del mateix dia: «Mi querido amigo: Dos líneas para darle muchísimas gracias por su ingeniosa nota de comentario a mis suge-rencias alrededor del Teatro Municipal y sobre todo por la complacencia que me inspira el proyecto

Page 91: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

91 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

d’alcalde ponent d’Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona, Francisco Condomines.123

Des del primer moment, la polèmica sobre el teatre municipal es va centrar exclusivament en l’espai que l’havia d’allotjar, amb opinions d’al-guns professionals del món del teatre124 i una significativa resposta dels lectors de la secció «Cartas al Director» de Destino. Tres espais de referèn-cia per a la ubicació d’un Teatro de la Ciudad: al Teatre Principal, al Tea-tre Novetats o en un espai per definir a la Diagonal;125 un plantejament que també va abonar Luis de Caralt en una entrevista amb Del Arco:

—¿Esto quiere decir que usted prefiere levantar nuevo edificio a aprovechar teatro existente?

—Personalmente, sí, y habida cuenta sobre todo que en este edificio se alber-garían además las obras de arte que adquiriera el Ayuntamiento, y se podrán celebrar exposiciones de ellas, antes de ser colocadas en sus museos respec-tivos; y también servir para sala de conciertos de la orquesta municipal. Para todo esto no conozco ningún edificio.

—¿Ha pensado sitio? —Hay tres lugares: muy arriba, en la Diagonal; muy abajo, en las Ramblas; o intermedio, en las calles Caspe o Granvia, de abolengo teatral.

—¿Tiene dinero?—Que le conteste el Ponente de Hacienda.

cuyas ventajas espero desarrollar en una ocasión próxima. Cordialmente suyo», Ibídem. Hi ha un petit error en la còpia mecanografiada: el pronom «me» hauria de ser «le».

123 Es conserva la còpia de la carta que Díaz-Plaja li va enviar el 20 de setembre: «Querido Paco: Con el placer de siempre he atendido a tu recomendado Alberto Planes Surriol, hijo del Capitán de uno de tus buques y que por venir recomendado por ti nada había de temer. Espero ir a verte ya que la cuestión del Teatro Municipal de la que con tanto cariño hablaste con ocasión de nuestra última cena parece entrar en un período de gran fervor. Saluda a tu mujer en mi nombre y recibe como siempre un apretado abrazo de tu compañero y amigo», ibídem.

124 Rafael Manzano, «Dialogar es necesario. Manuel Collado nos expone sus proyectos sobre el Teatro Municipal de Barcelona», Solidaridad Nacional, 21 set. 1949, 5; «¿Qué opina Vd.? El nue-vo proyecto de Teatro de la Ciudad. ¿Tiene idea de lo que puede ser? ¿Dónde lo emplazaría? Marta Grau», El Correo Catalán, 26 oct. 1949, 6.

125 Vegeu R. Argelich & Francisco Marsal, «El Teatro Municipal» 634 (1 oct. 1949): 2; «Un ob-servador» 636 (15 oct. 1949): 2; F. Maynes, «El Teatro Municipal» i J. Vallés y pujals, «Hay que saber dar el salto» 642 (26 nov. 1949): 2; J.B. Pagés Maruny, «El solar de la Rambla» 644 (10 des. 1949): 5; S.B.R., «El Teatro Municipal» 645 (17 des. 1949): 12.

Page 92: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

92 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

—Ya tenemos teatro… —¡Qué más quisiera yo! —interrumpe.—Supongámoslo. ¿Compañía o compañías?—Es absolutamente absurdo pensar en esto cuando todavía no ha tenido rea-lidad en el presupuesto.

—Pero si uno ya ha oído planes…—No hay nada más de lo que he dicho.126

Ben aviat, Caralt es va desmarcar de la proposta específica de Díaz-Plaja, que la vinculava inicialment al Teatre Principal.

Dels objectius artístics del que hauria de ser el «Teatro de la Ciudad» o «Municipal», se’n va parlar poc, perquè es van diluir entorn d’altres as-pectes d’organització i funcionament intern. Julio Coll a Destino va pos-posar la tria del local a la formació immediata d’una companyia estable amb intèrprets formats a l’Institut; un parell de decoradors, un director escènic i quatre o cinc obres en cartera:

Luego, más adelante, con un escenario Municipal inaugurado con bombo y platillos, la batalla estaría ya ganada y un equipo innominado de autores no-veles vendría a restablecer la confianza sobre el futuro de nuestro teatro. De no hacerlo así, corremos el peligro de disponer de un magnífico edificio y un magnífico escenario sin nada que meterle dentro. A menos que, ante el fraca-so, sirva dicho escenario para desarrollar conferencias en las que se insista en decir que nuestro teatro está en crisis.127

La proposta de Díaz-Plaja es basava en la recuperació de l’edifici del Tea-tre Principal per la seva tradició històrica i la seva ubicació en una zona de la ciutat que l’Ajuntament estava disposat a embellir per crear un com-plex espectacular inèdit a la ciutat. Com a «vocal del Consejo Superior

126 «Vd. Dirá… Luis de Caralt», Diario de Barcelona, 23 set. 1949, 2. Tanmateix, una setmana abans havia expressat: «Todas las solicitudes serán estudiadas y se escogerá aquella que sea más conveniente a Barcelona y a los intereses del municipio, a los que representamos», R. Manzano, «Don Luis de Caralt nos habla del proyecto del Teatro Municipal», Solidaridad Nacional, 16 set. 1949, 6. Vegeu també Sem-pronio, «Digresión de otoño. ¿Dónde construiremos el teatro municipal?», Destino 635 (8 oct. 1949): 19.

127 «Municipalías», Destino 634 (1 oct. 1949): 19.

Page 93: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

93 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

del Teatro», Díaz-Plaja va redactar un article de síntesi a Destino128 en què explicava l’acollida de les seves declaracions a Solidaridad Nacional en altres diaris com La Prensa, El Correo Catalán, partidari del Teatre Principal,129 i el Diario de Barcelona, que apostava per un nou teatre en el solar del Novetats.130 Tractava també de la posició de Caralt, «mi buen amigo», el qual «con la prudencia del político destaca su independencia de criterio y renueva su voluntad de dotar a Barcelona de un Teatro que asegure a la ciudad un espectáculo de continuada dignidad espiritual. A él se lo debemos en todo caso. Y nadie dudará de su fervor de barcelonés y de amante de la cultura». Ampliava la informació sobre el que hauria de ser un teatre municipal, «al que yo llamaría más noblemente Teatro de la Ciudad», de què tractaria en la lliçó d’inauguració de curs de l’Ins-titut del Teatre.

Efectivament, Díaz-Plaja va fer el discurs d’inauguració de curs, «Lo que ha sido y lo que podría ser el Teatro de la Ciudad»,131 amb l’assistèn-cia de Juan Sedó Peris-Mencheta, diputat ponent de Cultura de la Dipu-tació, i Arturo Sedó com a delegat de l’Estat en el Conservatori Superior de Barcelona, i sense que constés la presència de cap autoritat política de l’Ajuntament de Barcelona.132 En fer història, va esmentar la proposta del Teatre de la Ciutat, de Duran i Ventosa, i va reconèixer de nou que «no me gusta el adjetivo municipal». En aquesta ocasió, no es va estar d’explicar amb més detall l’ambiciós projecte que havia imaginat, del qual l’Institut

128 «La Alegría que pasa. Lo que podría ser el “Teatro de la Ciudad”», Destino 636 (15 oct. 1949): 17–18.

129 Ricardo Suñé, «Estampas barcelonesas. Robreño y el Teatro… de Santa Cruz», El Correo Ca-talán, 28 set. 1949, 2. Vegeu també José Artís, «Cuestiones de ahora. El “Teatro de la Ciudad” tiene una ficha», Liceo 52 (des. 1949): 37.

130 «Un día más. Sobre la creación de un Teatro Municipal», Diario de Barcelona, 20 set. 1949, 3. 131 Lo que ha sido y lo que podría ser el Teatro de la Ciudad. Discurso pronunciado por el Director del

Instituto del Teatro Dr. D. Guillermo Díaz-Plaja en el acto inaugural del curso 1949–1950 (Barcelona: Instituto del Teatro de la Excma. Diputación Provincial. Conservatorio Superior de Barcelona, 1949).

132 La premsa va transcriure literalment la nota informativa que va enviar l’Institut del Teatre, en què es remarcava el següent: «Insistió el Sr. Díaz-Plaja que el no cree que su sugerencia sea la me-jor ni que pueda ser la única, sino que lo que interesa es que el proyecto siga adelante y que Barcelo-na tenga el teatro que por su tradición cultural y amor a la dignidad escénica merece». Com a mos-tra, vegeu «Solemne inauguración del curso académico del Instituto del Teatro de la Diputación», El Noticiero Universal, 5 nov. 1949, 6; El Correo Catalán, 5 nov. 1949, 5.

Page 94: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

94 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

del Teatre hauria de ser el principal beneficiari, perquè el projecte era al-guna cosa més «que una sala de espectáculos»:

El Teatro de la Ciudad debe contener, alrededor de un escenario y una platea, un núcleo de valores espirituales que acrediten la vinculación del arte dramá-tico a la historia y al espíritu de la ciudad. En una palabra, el Teatro de la Ciu-dad de Barcelona debería contener, además del teatro propiamente dicho, los servicios de Archivo, Biblioteca y Museo de Teatro de Barcelona.133

La creació d’un Museu del Teatre apareix ja en el Proyecto, on es recor-dava que la Diputació havia comprat el Palau Güell, destinat a allotjar-hi un Museu de Teatre, com consta en les memòries del curs de la institu-ció.134 Un museu, tanmateix, que no es va inaugurar fins al 1954, quan ja havia passat la febre del Teatre Municipal i Díaz-Plaja dividia la seva ac-tivitat professional entre Madrid, on havia estat nomenat director de la Real Escuela Superior de Arte Dramático, i Barcelona.

El 1949, el projecte d’utilització del Principal abastava també la cre-ació d’un auditori per a l’Orquestra Municipal, una gran sala de confe-rències i una sala d’exposicions amb «la finalidad de poner al alcance del público los bocetos escenográficos, figurines, etc., de las obras represen-tadas y cabría también (¿por qué no?) un rincón amable para las tradi-cionales marionetas». Si feia referència a les titelles és tal vegada perquè H.V. Tozer135 ho havia demanat en una de les cartes que es van publicar so-bre el tema a Destino.136 Díaz-Plaja incloïa també la seva aposta per ubi-car-hi una Escuela Oficial de Cinematografía «a espejo del Instituto de

133 Vegeu l’entrevista «Vd. dirá… Guillermo Díaz Plaja», Diario de Barcelona, 5 nov. 1949, 2. 134 Vegeu Bohigas, Memoria del curso 1944–45, 7–8; Picó, Memoria del curso 1948–49, 6, i Ra-

món Picó Capdevila, Memoria del curso 1949–50 (Barcelona: Instituto del Teatro. Diputación Pro-vincial de Barcelona. Conservatorio Superior de Barcelona, 1950), 8.

135 Henry Vernon Tozer (1902–1992) es va instaŀar a Barcelona el 1925. Entre altres activitats i manifestacions, va contribuir a donar a conèixer internacionalment el tipus català de titella de guant. Vegeu Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Biblioteca Serra d’Or 197 (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998), 182–188 i el catàleg de l’exposició Harry V. Tozer (Bar-celona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, 1993).

136 «Cartas al Director. ¿Y las marionetas?», Destino 637 (22 oct. 1949): 2. Tozer recordava a Díaz- Plaja la tradició catalana de Juli Pi i els Quatre Gats. En la mateixa línia, vegeu la carta de J. Anglés, «Teatro de marionetas», Destino 640 (13 nov. 1949): 2.

Page 95: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

95 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid»,137 i tam-bé la «necesaria creación de los servicios municipales de cinematografía educativa y se comprenderá con grandiosidad de lo que podría ser para Barcelona una Universidad del Espectáculo, única en el mundo».138

En aquestes alçades del relat, probablement el lector ha percebut el pos-sible rerefons d’un conflicte d’interessos institucional i polític entre l’Ajun-tament i la Diputació Provincial. O tal vegada d’una estricta topada d’inte-ressos personals entre Caralt i Díaz-Plaja? O potser es tractava més aviat d’un conflicte global d’interessos institucionals, de política cultural i ar-tística, i de motius personals? Fos el que fos, cap projecte específic de Tea-tre Municipal o de Teatro de la Ciudad no va arribar a quallar.139 Entremig hi va haver la vaga dels tramvies del març de 1951, el canvi d’alcalde i la re-novació de la corporació municipal el 1951, sense la presència de Luis de Ca- ralt.140 Un any més tard se’n va tornar a parlar. En aquesta ocasió, Ar tur Car bo nell, sotsdirector de l’Institut,141 va insistir en la idea de constituir un teatre municipal amb la participació dels alumnes formats a la institució.

137 Es tracta d’una reiterada i arrelada aspiració de Díaz-Plaja, que volia emular els passos se-guits per Joaquín de Entrambasaguas. Sobre els inicis de l’ensenyament del cinema a l’Estat espa-nyol, vegeu Eduardo Rodríguez Merchán, «La enseñanza del cine en España: perspectiva histórica y panorama actual», Comunicar 29 (2007): 13–20.

138 Díaz-Plaja, «La Alegría que pasa…».139 Com a resposta a les soŀicituds reiterades de creació d’un Teatro de la Ciudad es va publicar

una altra carta signada per Juventud, que anava en tota una altra direcció quant a les necessitats cul-turals de la societat: «Lo que necesita Barcelona y nosotros, la juventud, es el grandioso Teatro de la Televisión. A los veinticinco años de radio, nuestro mejor obsequio podría haber sido inaugurar Ra-dio Televisión Barcelona que es lo que se merecía una emisora veterana y de tan rancio abolengo. ¿No será el pánico que produce este famoso adelanto de la ciencia, de tener en la mano el teatro, el cine, el futbol, los toros, etc., de que se esté rezagando durante demasiado tiempo? ¿Van a decir que el pú-blico dejaría de ir a los espectáculos? Vamos, señores, ayuden a la joven y graciosa Televisión y dejen al Teatro Municipal que repose en los archivos», «El Teatro Municipal», Destino 655 (25 febr. 1950): 9.

140 Vegeu Martí Marín i Corbera, «L’Ajuntament de Barcelona, entre les dificultats electorals i l’aprovació de la Carta Municipal: de Simarro a Porcioles» i «La convocatòria de 1951: eleccions des-prés d’una vaga», dins Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938–1979 (Lleida: Pagès editor, 2000), 265–270 i 270–273, respectivament.

141 Va ser nomenat el 18 de març de 1952 dins una reestructuració de la gestió del centre, genera-da per l’assumpció de Díaz-Plaja de la direcció de la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Ma-drid. A partir d’ara, el director «será asistido de un Consejo directivo constituido por un Subdirec-tor, un Regente de cada sección y el Secretario del Instituto». Com a regents van ser nomenats Josep Mestres Cabanes (Escenografia), Marta Grau (Declamació) i Joan Magrinyà (Dansa). Escrit adreçat

Page 96: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

96 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Certament, Díaz-Plaja no va aconseguir tirar endavant el seu projec-te de Teatro de la Ciudad,142 com tampoc no es va anar més enllà de l’es-tricta constitució d’una Secció d’Estudis de Cinematografia, malgrat que se n’hagués aprovat la creació. Efectivament, el 30 d’octubre de 1950, tot partint com a referència de l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid,143 Díaz-Plaja va proposar formalment a la Comissió d’Educació, Esports i Turisme de la Diputació Provincial la creació «dentro del cuadro de enseñanzas del Instituto de una Sección que con el título de Estudios Complementarios de Cinematografía de-muestre el interés de la Corporación Provincial por estos problemas y asimismo sirva de experiencia para la ordenación definitiva de las en-señanzas cinematográficas».144 En la reunió del 13 de novembre de 1950, la Comissió d’Educació, Esports i Turisme va informar favorablement de la proposta,145 i el 17 de novembre es creava per decret «en este Instituto del Teatro la Sección de estudios de cinematografía».146

Acte seguit, el 3 de gener de 1951, Díaz-Plaja es va adreçar a Juan Sedó Pe-ris-Mencheta, president de l’esmentada comissió per comunicar-li que «en virtud de la citada autorización y como vía de ensayo el próximo día 15 de enero empezarán a funcionar las clases correspondientes que, ajustándo-

el 27 de novembre de 1951 al diputat president de la Comissió d’Educació, Esports i Turisme de la Di-putació (vegeu A-75/1, AAH).

142 Quatre anys després de la polèmica sobre l’habilitació o la creació d’un teatre municipal, tor-nava a aparèixer el tema a la premsa: «Hace ya años que se habla, en Barcelona, de crear un teatro municipal. La Ponencia de Cultura de nuestro Ayuntamiento dejó un día traslucir la idea, y tanto la Prensa como el público la acogieron con calor. Pero ha transcurrido bastante tiempo desde enton-ces. Y el proyecto ha quedado muerto antes de cristalizar. Hoy, al cabo de varios años, el teatro muni-cipal sigue siendo lo que fue al principio: un hermoso sueño; tan hermoso que no puede, al parecer, convertirse en realidad. Con todo, la ejecución del viejo plan se ha hecho más urgente que nunca. Las perspectivas teatrales, en nuestra ciudad, no son brillantes. […] No parece extraño, pues, en las actuales circunstancias, pedir al señor Ponente de Cultura de nuestro Ayuntamiento que nos hable de este teatro municipal. Que nos diga si, ahora que la ciudad lo precisa con urgencia, va a ser al fin constituido», Juan Candilejas, «El Teatro. Barcelona: “Provincias”», Revista 44 (12–18 febr. 1953): 14.

143 Vegeu supra nota 134. 144 A-75, AAH. 145 En un escrit del 22 de novembre de 1951 adreçat al diputat president de la Comissió, Esports

i Turisme, Díaz-Plaja li demanava que «ordenase a la Sección de Arquitectura una inspección ocular base del presupuesto de las obras que se sugieren en el presente escrito para dictaminar después lo que se estime más conveniente», A-75, AAH.

146 AAH, A-75.

Page 97: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

97 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

se al Plan de Estudios del Instituto de Investigaciones y Experiencias Cine-matográficas de Madrid, estarán constituidas por las siguientes asignatu-ras: “Historia del Cine”, “Caracterología aplicada al cine”, “Filmoliteratura” i “Interpretación cinematográfica”». Com a professorat designat per im-partir les esmentades assignatures, a més de la participació del mateix Díaz- Plaja, es comptava amb María Luz Morales, Miquel Xirgu, Joan Fran-cesc de Lasa, «quienes percibirán sus honorarios mientras dure la vigencia del actual Presupuesto con cargo a la Partida 608 (“Para conferencias, cur-sillos, etc.”) del Instituto del Teatro». El 27 de gener, Sedó Peris-Mencheta informava favorablement de la proposta emesa per Díaz-Plaja.147 Malaura-dament, en la recerca que he fet tant en els fons del Centre de Documen-tació i Museu de les Arts Escèniques (CDMAE) de l’Institut del Teatre com en els de l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona (AGDB), no he acon-seguit trobar cap més informació sobre la possible articulació i desenvolu-pament d’una Secció d’Estudis de Cinematografia, de què tampoc es parla en les memòries corresponents als cursos 1950–1951 i 1951–1952.148

Finalment, i amb anterioritat a la inauguració del Museu del Teatre (1954),149 Díaz-Plaja va aconseguir que la seva experiència a l’Institut del Teatre servís per homologar i adaptar el seu estatus amb el de l’Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid a partir de març de 1952.150 Efec-tivament, segons el Decret del 14 de març de 1952, publicat al BOE l’1 d’abril, «fueron separadas de los Conservatorios las enseñanzas de De-clamación, pasando a constituir el Instituto del Teatro la Escuela Supe-rior de Arte Dramático de Barcelona, debiéndose advertir que las únicas escuelas oficiales de Declamación existentes en España con la categoría

147 Q-992, AGDB.148 Ramón Picó Capdevila, Memoria del curso 1950–51 (Barcelona: Diputación Provincial de

Barcelona. Instituto del Teatro. Conservatorio Superior de Barcelona, 1951) i Ramón Picó Capdevi-la, Memoria del curso 1951–52, 6.

149 De la inauguració del Museu del Teatre al Palau Güell se’n parlava ja en el curs 1948–1949. Vegeu Picó, Memoria del curso 1948–49, 6, i també «Inauguración del Museo del Arte Escénico en el Palacio Güell», San Jorge 15 (jul. 1954): 94–96.

150 Decreto de 14 de marzo de 1952 por el que se separan las enseñanzas de Música y Declama-ción de los actuales Conservatorios, BOE 92, 1 abr. 1952. El 12 de desembre del mateix any el profes-sorat de l’Institut va proposar al president de la Diputació Provincial que soŀicités «a la superiori-dad sea concedida al Doctor Don Guillermo Díaz-Plaja Contestí, la Cruz de Alfonso el Sabio como recompensa a tan fructífera labor», A-75/10, AAH.

Page 98: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

98 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

de superiores son la Real Escuela de Arte Dramático de Madrid y el Ins-tituto del Teatro (Escuela Superior de Arte Dramático)», com consta en una còpia de la Memoria explicativa de la labor del Instituto del Teatro, que Díaz-Plaja va remetre a Antonio Navarro Sedó, cap de la Secció de Premsa, Informació i Edicions de la Diputació Provincial de Barcelona el 3 desembre de 1953.151

Amb el vistiplau de la Direcció General de Belles Arts i el ministre Joa-quín Ruiz-Giménez, Díaz-Plaja va passar a assumir un paper protagonis-ta en la reorganització de les Escoles d’Art Dramàtic de l’Estat, en ser no-menat «Delegado del Gobierno en la Real Escuela de Arte Dramático de Madrid y en el Instituto del Teatro de Barcelona, con las facultades per-tinentes en las demás Escuelas de Arte Dramático de España, para que, previo el asesoramiento de los respectivos Claustros, elabore la propues-ta de reorganización de sus enseñanzas, sometiéndola a la aprobación ministerial en el plazo máximo de seis meses.»152

Durant tres anys va organitzar a la Real Escuela de Arte Dramático de Madrid «la línea de actuación que debía conducir a la consecución del tí-tulo de licenciatura para estos estudios y su estructuración universitaria. Nada de esto llegó a suceder, salvo la referencia en 1970, dieciocho años des-pués, en la Ley de Educación (firmada por el ministro Villar Pallasí), que proponía la incorporación de los estudios de Música, Teatro y Bellas a la universidad española. Sólo Bellas Artes lo conseguiría en un discutido pro-ceso de incorporación que comenzó en 1976».153 En qualsevol cas, com molt bé exposa Graells: «Díaz-Plaja havia estat l’instigador d’aquesta nova fór-mula. El seu prestigi acadèmic, la seva habilitat a moure’s pels ambients de la cultura oficial a Madrid i la bona relació amb els successius càrrecs polí-

151 A-70/18, AAH. Navarro Sedó era també el secretari de San Jorge, la revista de la Diputació Provincial de Barcelona creada i dirigida per Díaz-Plaja a partir de 1951.

152 Orden de 8 de abril de 1952 por la que se nombra a don Guillerno Díaz-Plaja y Contestí, De-legado del Gobierno en la Real Escuela de Arte Dramático de Madrid y en el Instituto del Teatro de Barcelona con las facultades inspectoras pertinentes en las demás Escuelas de Arte Dramático de Es-paña, BOE 112, 21 abr. 1952. Posteriorment hi va haver una rectificació de l’ordre del 8 d’abril, vegeu BOE 155, 3 juny 1952, 2477. Vegeu les declaracions de Díaz-Plaja, poc abans de la inauguració del curs 1952–1953 a Madrid, «La Vanguardia en Madrid. La Escuela de Arte Dramático va a comenzar a fun-cionar», La Vanguardia Española, 22 oct. 1952, 4.

153 Juanjo Granda, Historia de una escuela centenaria. RESAD (Madrid: Real Escuela Superior de Arte Dramático, 2000), 24.

Page 99: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

99 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

tics ja havien provocat el seu nomenament, el juny de 1949, com a vocal del Consejo Superior del Teatro. I ara, en formalitzar-se la nova ordenació dels ensenyaments teatrals, seria nomenat inspector de les Escoles d’Art Dra-màtic de tot Espanya i delegat a la de Barcelona. A partir d’aquest moment s’accentuà l’absentisme del director de l’Institut, ja iniciat en anys anteriors amb viatges i gires de conferències per tot l’Estat i per Amèrica. En aques-tes ocasions, era substituït pel professor més antic, o sigui Josep Mestres i Cabanes, però en decidir-se la creació del càrrec de sots-director, també el març de 1952, aquest correspongué al professor Artur Carbonell».154

Coda

El cant del cigne de Díaz-Plaja en relació amb la seva actuació i gestió en el si de la cultura catalana de postguerra es va produir molt abans que abandonés forçosament la direcció de l’Institut del Teatre el 1970. Ara bé, la història del funcionament de l’antiga Escola Catalana d’Art Dramàtic durant la postguerra només es pot comprendre en tota la seva totalitat i complexitat a partir del reconeixement de l’absoluta identificació que es va donar entre la institució i l’ambició i l’empremta personals de Guiller-mo Díaz-Plaja, especialment durant el primer franquisme.

Provinent de l’ambient cultural català de preguerra, senyalat per la seva condició de vençut, Díaz-Plaja va optar com tants altres per la car-ta de fer-se franquista amb totes les seves conseqüències. Prenent com a model Eugeni d’Ors, el seu mestre i un dels referents en els primers temps de postguerra, va procurar estar sempre molt amatent a les can-viants palpitacions del temps a l’hora de dirigir i gestionar les activitats de l’Institut del Teatre.155 Tanmateix, malgrat la seva capacitat innegable

154 Guillem-Jordi Graells, L’Institut del Teatre…, 87. Vegeu també supra nota 138. Posterior-ment, Díaz-Plaja, que ja era corresponent de la Real Academia Española de la Lengua, en va ser nomenat acadèmic numerari el 1967, i va dirigir també l’INLE (Instituto Nacional del Libro Es-pañol) entre 1966 i 1970. D’altra banda, el 1961 va ser nomenat membre numerari de la RABLB, que era dirigida en aquell moment pel seu mestre Jordi Rubió i Balaguer.

155 Vegeu què deia sobre Ors el 1968: «La generació nostra, la generació que va néixer a la vida cultural catalana vers els anys 25, 26, 27, va trobar-se davant un gran esvoranc, gairebé davant un abisme, del qual nosaltres només coneixíem un vessant. Se’ns parlà d’un home absent, d’un home fugitiu, potser d’un traïdor. D’una manera instintiva, un grup d’universitaris que aleshores, com dic,

Page 100: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

100 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

d’acomodar-se a les circumstàncies, producte d’un exceŀent coneixe-ment personal de l’entorn polític i cultural, i de la seva habilitat a l’hora d’activar les seves estratègies i propostes culturals, no sempre es va sor-tir amb la seva, com en són exemple els projectes del Teatro de la Ciu-dad i la Secció d’Estudis de Cinematografia. Per què no va reeixir-hi? Des de la perspectiva actual, aquests dos projectes frustrats mostren segu-rament els límits de l’actuació pública de Díaz-Plaja, la seva vulnerabili-tat política, la pèrdua d’un determinat protagonisme de què havia gau-dit fins a aquell moment en l’àmbit català, i probablement també una ambició personal, que més d’un devia considerar excessiva, entre altres qüestions. Efectivament, a banda de la direcció de la Real Escuela Supe-rior de Arte Dramático de Madrid en la primera meitat dels cinquanta, i al marge també dels viatges per les Amèriques i un ampli desplegament d’activitats culturals en el sector privat, Díaz-Plaja va anar perdent pro-gressivament incidència i pes polític específic en les cultures catalana i espanyola, que van emprendre una profunda renovació a partir de la se-gona meitat dels cinquanta, de la qual ell va quedar al marge.

Paradoxalment, pocs anys abans del cessament com a director de l’Ins-titut del Teatre va aconseguir un doble reconeixement institucional en el marc cultural espanyol: acadèmic numerari de la Real Academia Es-pañola de la Lengua i director de l’INLE, que venien a completar en l’àm-bit català la seva condició de membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres. La dinamització i reactivació de les cultures catalana i espanyola, però, es movien per unes altres vies i es regien també ja per uns altres pa-ràmetres artístics, estètics i ideològics, que globalment s’allunyaven dels defensats per Guillermo Díaz-Plaja. Vet aquí la qüestió.

començava la seva feina, va sentir-se atret, justament, per aquesta figura vexada, tot considerant que, no havent pres part a la batalla, i no havent-se vinculat a les faccions en lluita, no tenia per què ac-ceptar les posicions preses per un dels sectors beŀigerants. El nostre “orsianisme” va néixer, doncs, d’aquesta rebel curiositat que, congriada d’un sentiment discret, però fortíssim, de justícia, temptà d’establir, almenys, les dades necessàries per a un judici. No ens en vam penedir, car al llarg d’uns quants anys aquesta actitud va obtenir aquells fruits d’amistosa gentilesa que Xènius solia donar —quan els anys havien amorosit el tarannà— als seus amics», La defenestració de Xènius (Barcelona: Editorial Andorra, 1968), [12].

Page 101: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

101 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Annexos

1156

CONVOCATORIA DEL CONCURSO OPOSICIÓN PARA CUBRIR LA PLAZA DE DIRECTOR DEL INSTITUTO DEL TEATRO DE LA DIPUTA-CIÓN PROVINCIAL

En cumplimiento de lo acordado por la Comisión Gestora de la Diputa-ción Provincial, en sesión de 28 de marzo último, se anuncia con-curso libre para la provisión de la plaza de Director del Instituto del Teatro, con sujeción a las siguientes

BASES1ª.– Podrán tomar parte en el concurso oposición todos los españoles

mayores de 25 años que acrediten poseer los conocimientos del arte teatral así como los méritos alcanzados en el cultivo del mis-mo, o la práctica en su enseñanza que les hagan aptos para ejer-cer la dirección del servicio y reúnan además las condiciones siguientes:

a) Ser ciudadano español.b) Estar en pleno goce de sus derechos civiles.c) No estar sujeto a inhabilitación para el ejercicio de cargos

públicos, o para puestos de confianza.d) Haber observado buena conducta adhesión y carecer de an-

tecedentes penales.e) Acreditar la más absoluta adhesión al Glorioso Movimien-

to Nacional.2ª.– Los aspirantes presentarán sus instancias dirigidas al Excmo. Sr. Pre-

sidente de la Corporación ajustadas a las prescripciones vigentes y por el término de 15 días hábiles a partir del siguiente inclusive a la fecha de la publicación de esta convocatoria en el Boletín Ofi-cial del Estado, acompañando los documentos siguientes:

a) Certificado del acta de nacimiento, debidamente legalizada.

156 Q-569/48, AGDB.

Page 102: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

102 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

b) Cédula personal que se devolverá al interesado después de hechas las anotaciones correspondientes.

c) Certificado del registro central de penados y rebeldes que acredite no haber sufrido condena ni estar declarado en rebeldía.

d) Certificado de adhesión al Glorioso Movimiento Nacional expedido por la Delegación Provincial de Información e In-vestigación de FET y de las JONS. O bien por alguna Autori-dad o dos avales de suficiente garantía; o carnet de militan-te en dicha Organización del Movimiento.

e) Cuantos documentos se estimen necesarios en demostra-ción de los méritos y restantes condiciones alegadas.

f) Documento acreditativo de la situación militar del aspirante.

Las instancias serán presentadas en el registro General de la Diputación provincial por todo día de terminación del plazo de admisión. Una vez terminado este plazo, se publicará en el Boletín Oficial de la Provincia, la lista de los admitidos y el local y fecha que da-rán comienzo a los ejercicios antes de comenzar los cuales, serán sometidos a un reconocimiento facultativo que acredite su apti-tud física para el cargo.

3ª.– El tribunal o Jurado que ha de fallar el presente concurso oposición y elevar la propuesta de nombramiento correspondiente, estará in-tegrado por un Presidente que será el Iltre. Sr. Diputado Ponen te de Cultura; Don Fernando Valls y Taberner, Director de la Escue-la de Bibliotecarias y Académico de la Real academia de Buenas Letras; Don Arturo Masriera, miembro de la Real Academia y Be-llas Artes de San Jorge; un representante de la Sociedad de Auto-res y un representante del Sindicato Teatral. Actuará de Secreta-rio, el Jefe de la Sección de Cultura de esta Diputación Provincial.

4ª.– El Tribunal podrá llamar a los Sres. Concursantes invitándoles a que verbalmente amplíen los conceptos de méritos que hayan alega-do y expongan en términos generales los planes o métodos que se propongan aplicar en el desempeño de su cargo en caso de ob-tener el nombramiento.

Page 103: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

103 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

5ª.– Para el fallo del concurso oposición el Tribunal apreciará libremen-te los méritos y circunstancias de los aspirantes, teniéndose en cuenta lo dispuesto por la Ley de 25 de Agosto de 1939, sobre pro-visión de plazas.

6ª.– Se considerarán méritos especiales para establecer preferencias en-tre los concursantes:

a) Ser militante de FET y de las JONS.b) Poseer una destacada personalidad artística públicamente

reconocida.c) Haber sido distinguido con premios o menciones honorífi-

cas durante el ejercicio profesional.d) Haber sido profesor de conservatorio o entidad análoga re-

lacionados con el teatro.e) Poseer un título académico.

7ª.– En el caso de igualdad de méritos entre los concursantes el Tribunal podrá someterlos a una doble prueba consistente en la redacción de una memoria descriptiva de la reorganización del Instituto y en la explicación de una lección de la especialidad teatral que es-coja el concursante.

8ª.– El concursante que obtenga la plaza vendrá obligado a desempeñar una de las cátedras del Instituto, determinada de acuerdo con las condiciones del concursante a elección de éste y confirmación por el Tribunal y al sueldo total de que disfrutará la plaza de Di-rector-profesor será de 9.000 Ptas. anuales.

9ª.– Los admitidos a la oposición abonarán en concepto de derechos la cantidad de 25 pesetas, una vez declarados útiles.

10.– El Tribunal queda autorizado para resolver cuantas incidencias sur-jan por motivo de este concurso-oposición, que no estén previs-tas en esta convocatoria.

Barcelona, 18 de abril de 1941.

[Signatura iŀegible].

Page 104: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

104 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

2157

EXTRACTO DEL EXPEDIENTE PRESENTADO POR EL CATEDRÁTICO DON GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, EN EL CONCURSO OPOSICIÓN PARA PROVEER LA PLAZA DE DIRECTOR DEL INSTITUTO DEL TEATRO.

LA OBRA REALIZADAA los pocos meses de la liberación de Barcelona el Doctor Díaz-Plaja fue nombrado Director interino de esta institución.

En los dos años escasos de su actuación al frente del citado organismo, el Instituto del Teatro se ha incorporado al nuevo espíritu, ha duplica-do su matrícula, ha inaugurado una biblioteca pública especializada, ha fundado un museo de nueva organización, ha montado el nuevo archivo, ha creado seis cátedras nuevas, (dos de las cuales son regentadas gratui-tamente por el actual director), ha desarrollado dos importantes ciclos de conferencias en los que han actuado las figuras más prestigiosas de nuestro mundo literario y teatral y ha presentado al público con éxito rotundo de prensa y de público representaciones de teatro español clási-co y moderno. Aparte de ello se han llevado a cabo importantes obras de instalación y reorganización de servicios.

MÉRITOS PERSONALESAdemás de poseer, naturalmente, los méritos previos para tomar parte en el Concurso, concernientes a edad, naturaleza, depuración política sin sanción, posee el concursante, de manera evidente y extraordinaria la totalidad de los méritos que se estiman como méritos especiales.

a) Pertenece a Falange Española Tradicionalista y de las JONS.b) Posee una destacada personalidad. Su obra literaria abarca unos

treinta volúmenes, una gran parte de los cuales se ocupan de his-toria y crítica teatral. La crítica española ve en la obra del Doctor Díaz-Plaja una de las guías más sobresalientes para la juventud in-telectual de nuestra Patria

157 Q-5669/48, AGDB.

Page 105: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

105 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

c) Ha obtenido constantemente premios y calificaciones extraor-dinarias. He aquí los principales: Primer Premio Nacional de Li-teratura (1935), Premio extraordinario de Filosofía y Letras, Pre-mio Rivadeneyra, Premio Único para la Crítica Teatral, Grado de Doctor con Sobresaliente, mayoría de sobresalientes y matricu-las de honor en sus expedientes académicos. Número uno de sus oposiciones.

d) Ha dirigido durante dos años el Instituto del Teatro de la Diputa-ción Provincial. Además ha sido Director, durante los cursos 1933–34, de la Sección Dramática del Conservatorio del Liceo, reorgani-zando y tomando parte en la tarea docente. Es asesor literario de las falanges teatrales del Sindicato Español Universitario, con las que ha realizado frecuentes campañas de revalorización de nues-tros clásicos y dirige el cuadro escénico del Instituto Jaime Balmes.

e) Títulos académicos: Catedrático Numerario, por oposición direc-ta, de Literatura en el Instituto Jaime Balmes y confirmado sin san-ción después de su reglamentaria revisión, al liberarse la Ciudad, Doctor en Filosofía y Letras Sección de Letras, Licenciado en la misma Facultad, Maestro Nacional y Bachiller.

Page 106: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

106 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

3158

Luys Santa Marina, Consejero Nacional de Falange; Tradicionalista y de las JONS, presidente del Ateneo Barcelonés, director de Solidaridad Nacional.

DECLARO:Que mantengo desde hace muchos años relaciones literarias y de amistad con el catedrático del Instituto «Balmes», Camara-da Guillermo Díaz-Plaja, lo que me permite afirmar con pleno conocimiento:

1º.– Que su labor literaria ha sido y es digna de todo encomio desde el punto de vista de la España Nacional, ya que constituye una exaltación constante de los valores espirituales de nuestra lite-ratura. Así, por ejemplo, en sus libros «Introducción al Estudio del Romanticismo Español» (obra galardonada con el Premio Nacional de Literatura), «La Poesía Lírica Española», «Síntesis de la Literatura Española», «Garcilaso y la poesía española», etc.

2º.– Que esa labor debe estimarse como más meritoria en contras-te con el medio intelectual en que hubo de moverse el Camara-da Díaz-Plaja. Puede afirmarse que aun en las ocasiones en que utilizó el catalán como vehículo de expresión (posteriormente sólo en castellano ha publicado sus libros) procuró combatir la cerrazón intelectual predominante en Cataluña dando a cono-cer las grandes figuras de la literatura española.

3º.– Que asimismo aprovechó todas las coyunturas de su vida do-cente para dar a su labor un sentido afirmativo e imperial, como cuando recogía y publicaba las huellas españolas del Mediterráneo Oriental, o cuando en el Crucero Universitario a Centro y NorteAmérica, llevaba la voz cultural de España en fervientes actos de propaganda patriótica.

158 Q-569/48, AGDB.

Page 107: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

107 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

4º.– Que desde su primer número (en el que publicó el artículo ini-cial) ha venido colaborando en la revista falangista Azor que desde 1932 venía publicándose en Barcelona bajo mi dirección.

5º.– Que por todo ello, por los antecedentes familiares que en él concurren, por contar con un caído por Dios y por España en-tre sus deudos más próximos y por la actitud en que se ha man-tenido durante el período de la dominación roja en Cataluña, el Camarada Guillermo Díaz-Plaja puede ser considerado como plenamente afecto a la Causa Nacional, a la que viene prestando su colaboración entusiasta.

Y para que conste donde fuere menester, firmo la presente Declara-ción en Barcelona a 14 de octubre del Año de la Victoria.SALUDO A FRANCO ARRIBA ESPAÑA LUYS Stª [sic] Marina

Page 108: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

108 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

4159

JUAN RAMÓN MASOLIVER MARTÍNEZ, Doctor Electo en Filosofía y Le-tras, Licenciado en Derecho, Jefe Territorial de Propaganda de Catalu-ña; declaro que conozco al Profesor Guillermo Díaz Plaja desde 1926, te-niendo desde entonces estrecha y continuada relación con él por haber sido condiscípulos en la facultad de Filosofía y Letras, haber opositado juntos los premios extraordinarios de la Licenciatura de Letras y Riva-deneyra, y colaborar en el mismo movimiento literario y en las mismas revistas durante aquella época que va de la Dictadura al último año de la Monarquía. Pasado el firmante al extranjero en 1930, siguió mantenien-do relación estrecha con el citado profesor por encuentros en Barcelona, Madrid y Roma, por correspondencia epistolar y por seguir toda su pro-ducción periodística y literaria, así como su labor académica, hasta julio de 1936. Durante el período de la guerra, el firmante en su calidad de director,

primero, de Radio Verdad y luego de Jefe del Departamento de Pro-paganda de Ocupación y para la Zona no Liberado [sic] del Ministe-rio de la Gobernación, tuvo también noticias de los azares corridos [sic] por dicho señor Díaz Plaja. Y a partir de la liberación de Bar-celona ha reanudado el contacto directo con el mismo. Por todo lo cual puedo declarar, en conciencia, lo siguiente:

1º.– Que el Sr. Díaz Plaja, por su ambiente familiar, por su educación y convicciones, jamás se ha apartado un ápice de las ideas que infor-man nuestra Causa.

2º.– Que desde sus primeras producciones literarias (un folleto y un li-bro sobre Rubén Darío) mostró siempre gran atención a la obra de los grandes poetas castellanos y contra el ambiente localista que por aquellos años imperaba en Barcelona, siendo el mejor intérprete de la altura castellana contemporánea en esta Ciudad y colaborador asiduo del periódico falangista Azor (Barcelona) y de la Gaceta Lite-raria y Cruz y Raya de Madrid. Su labor hispánica tuvo mucho cam-po en los cruceros universitarios a Levante y a las Américas, dando

159 Q-569/48, AGDB.

Page 109: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

109 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

conferencias a los universitarios viajeros y en las mejores tribunas de los países; así como en la colaboración literaria que ha sostenido en periódicos y revistas hipanoamericanas.

3º.– Que no sabe haya militado jamás en partido político alguno, pero sí puede atestiguar sus convicciones morales y patrióticas a fuer de hijo de un dignísimo militar español por quien pasó sus años juveni-les en África, y por haber asistido con él a las reuniones de los prime-ros falangistas de Barcelona.

Y para que conste a los efectos oportunos, firmo el presente en Barcelo-na a diez y seis de Octubre de mil novecientos treinta y nueve. Año de la Victoria.

El Jefe Territorial de Propaganda Firmado: Juan Ramón Masoliver

SALUDO A FRANCO: ¡ARRIBA ESPAÑA!

Page 110: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

110 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

5 Certificat de Fernando Valls y Taberner160

DON FERNANDO VALLS Y TABERNER, Director del Archivo de la Co-rona de Aragón, Catedrático de Universidad,

CERTIFICO: Que habiendo sido elegido, en 1933, Presidente de la Jun-ta del Conservatorio del Liceo de Barcelona, procedí a la reorganización de la Sección de Arte Dramático, para lo cual requerí la colaboración del Catedrático de Literatura Don Guillermo Díaz-Plaja por estimar concu-rrían en él las circunstancias más favorables para el desempeño de dicha labor. Guillermo Díaz-Plaja, a quien por entonces no conocía personal-mente, se hizo eco de nuestro requerimiento y dirigió los trabajos de la Sección de Arte Dramático del Conservatorio del Liceo, no sólo explican-do clases teóricas de historia y técnica del teatro, sino dirigiendo y orien-tando las cátedras de declamación, impostación de voz, orientación de repertorios, etc., todo ello a plena satisfacción de la Junta Directiva, has-ta que, a petición propia, cesó en sus funciones en septiembre de 1934.

Y para que conste a los efectos que hubiere menester firmo el presen-te certificado en Barcelona a catorce de julio de mil novecientos treinta y nueve.

Fernando Valls Taberner

160 Q-569/48, AGDB.

Page 111: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

111 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

6161

DECRETO DEL 26 DE ENERO DE 1944 POR EL QUE SE CREA EN BARCE-LONA UN CONSERVATORIO SUPERIOR DE MÚSICA Y DECLAMACIÓN

El Decreto de quince de junio de mil novecientos cuarenta y dos, que se consideraba, en su preámbulo, como punto de partida para la reor-ganización de todos los Conservatorios españoles, señalaba en su terce-ra disposición transitoria la posibilidad de que la Escuela Municipal de Música y el Conservatorio del Liceo de Barcelona se asimilasen a deter-minados tipos de Conservatorio oficial. Un estudio más detenido de la cuestión aconseja ampliar esta posibilidad a otros organismos, incorpo-rando su indudable eficacia pedagógica a la obra general del Estado, sin merma de aquellas características que han motivado su prestigio.

En virtud de lo expuesto, a propuesta del Ministerio de Educación Na-cional y previa deliberación del Consejo de Ministros.

DISPONGO:ARTÍCULO PRIMERO.– Se crea en Barcelona un Conservatorio Supe-

rior de Música y Declamación.ARTÍCULO SEGUNDO.– Las funciones docentes del Conservatorio Su-

perior de Música y Declamación de Barcelona serán asumidas de modo exclusivo: para la enseñanza de la Música, por la Escuela Municipal de Música y el Conservatorio del Liceo, y para las enseñanzas de Declama-ción y Danza, por el Instituto del Teatro de la excelentísima Diputación Provincial de Barcelona.

ARTÍCULO TERCERO.– Estas instituciones quedan obligadas a esta-blecer el mismo cuadro de estudios de los Conservatorios del Estado.

Aprobados estos estudios, los alumnos podrán solicitar la expedición del título correspondiente con plena validez oficial.

ARTÍCULO CUARTO.– Las instituciones expresadas continuarán con el mismo régimen interior docente, académico y administrativo que hoy poseen y bajo el patronato, dirección y mecenazgo de las Corporaciones u organismos que actualmente las dirigen.

161 BOE 47, 16 febr. 1944, 1382.

Page 112: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

112 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

ARTÍCULO QUINTO.– El Estado nombrará un Delegado permanente en el Conservatorio de Barcelona, cargo que recaerá en una elevada per-sonalidad destacada por su prestigio o por su amor al arte, y cuya misión consistirá en inspeccionar los estudios de las referidas instituciones y ve-lar por el perfecto y normal desarrollo de la enseñanza.

ARTÍCULO SEXTO.– El Estado se reserva el derecho a designar uno o más Catedráticos numerarios del Conservatorio oficial que intervengan en los exámenes de fin de curso de Barcelona.

ARTÍCULO SÉPTIMO.– Para las cuestiones de carácter general del Conservatorio funcionará una Junta constituida por los Directores de las instituciones que lo integran, presidida por el Delegado de las insti-tuciones que lo integran, presidida por el Delegado permanente, y en la que actuará de Secretario el de menos edad. Esta Junta tendrá como mi-sión la coordinación de las tareas respectivas de cada una de las entida-des, las relaciones del Conservatorio con el Estado y la propuesta de solu-ción para los problemas generales que la vida del nuevo Centro plantee.

ARTÍCULO OCTAVO.– La partida que figura en el Presupuesto del Mi-nisterio de Educación Nacional bajo el epígrafe «Para la incorporación de los Conservatorios de Música y Declamación de Barcelona» será li-brada a nombre del Delegado permanente, a fin de ser distribuida por partes iguales entre las instituciones que integran el Conservatorio, en concepto de subvención, e invertida y justificada por los respectivos Di-rectores en las atenciones de las correspondientes enseñanzas.

ARTÍCULO NOVENO.– El Ministro de Educación Nacional dictará cuantas Ordenes considere necesarias para la aplicación de lo estableci-do en los artículos anteriores.

Así lo dispongo, por el presente Decreto, dado en Madrid a veintiséis de enero de mil novecientos cuarenta y cuatro.

El Ministro de Educación Nacional, FRANCISCO FRANCO JOSÉ IBÁÑEZ MARTÍN

Page 113: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

113 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

7162

PROYECTO DE UN «TEATRO DE LA CIUDAD»CONSIDERACIONES GENERALES

1.– UN AMBIENTE INDUDABLE.– Al redactar el presente proyecto de un «Teatro de la Ciudad» partimos de un estado de ánimo evidente en los mejores espíritus de Barcelona. No pasa día sin que a través de la prensa, de la radio, y de las conversaciones particulares no se alce el clamor de la decadencia de nuestro teatro; puede decirse que representa un auténti-co problema espiritual ciudadano.La avalancha del cine y la cada vez más escasa educación literaria de nuestro público empuja a los autores a crear un teatro en el que la plebe-yez y la pornografía se entregan a la muchedumbre halagándola en sus más torpes debilidades.

2.– NECESIDAD DE UN TEATRO LIBERADO DEL INFLUJO DE LA MASA.– Eliminando por “inútil” una exposición de los problemas generales de la escena contemporánea, es evidente que está en el ánimo de todos la necesidad de realizar un esfuerzo supremo para dotar a nuestro teatro de unas garantías intelectuales y morales que le conviertan en lo que ha sido siempre: un auténtico espejo de inteligencia y de cultura.Pero esas garantías no pueden ponerse en práctica mientras no las apoye una garantía económica. Un mecenazgo oficial o particular debe servir a este gran esfuerzo de educación ciudadana.

3.– MISIÓN DE LA PONENCIA DE CULTURA.– La Ponencia de Cultura del Excmo. Ayuntamiento de Barcelona encuentra esta cuestión en un estado de extraordinario abandono. En lo que hace referencia a la educa-ción espiritual de los ciudadanos la Ponencia anterior orientó sus esfuer-zos hacia la Música y hacia los Museos. Queda totalmente inatendida la cuestión del Teatro. Esta cuestión Madrid —con el apoyo del Estado— la ha resuelto ya. Barcelona no puede quedar atrás. La Ponencia de Cultura

162 A70-42, Arxiu Administratiu del CDMAE de l’Institut del Teatre.

Page 114: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

114 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

de su Ayuntamiento es la fuerza indicada para llevar a cabo esta gran la-bor. Debe crear de una vez para siempre el «Teatro de la Ciudad».

EL TEATRO DE LA CIUDAD

1.– ANTECEDENTES. SOLUCIONES POSIBLES.– Si el Excm. Ayunta-miento de Barcelona se propone resolver este ya viejo problema que tanto afecta al nivel cultural de nuestra ciudad se encuentra ante tres soluciones1ª.– Arriendo de un teatro.– Cabe la simple tarea de tomar en arriendo un determinado teatro y facilitarlo en determinadas condiciones a los grupos teatrales que previo concurso vayan ofreciendo programas de más alta calidad artística.Esta solución no ofrece garantía ninguna por su falta de estabilidad y por no caracterizar de una manera enérgica la gestión municipal que ha de llevar a término un verdadero “Teatro de la Ciudad”.

2ª.– Construcción de un teatro.– Podría resucitarse el famoso concurso que, embargado por la misma preocupación nuestra, convocó el Ayun-tamiento de Barcelona en 1921, lo que dio lugar a una violentísima po-lémica por considerarse que no habían sido atendido todos los factores necesarios. Esta segunda solución es también poco viable. Levantar un gran teatro de planta supone un esfuerzo colosal y el solar que el Estado ha destina-do (Vía Layetana frente al Fomento del Trabajo Nacional) no parece el más indicado para atraer al público. El concurso de proyectos provoca-ría una nueva polémica y la ejecución de las obras demoraría enorme-mente la realización de nuestro deseo.

3ª.– Salvación de un teatro.– Queda una tercera posibilidad. A mi juicio la más interesante y viable: se trataría de devolver a la ciudad el edificio que desde el siglo XVII constituye su teatro más representativo: El Teatro de la Santa Cruz, hoy Principal.

Page 115: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

115 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

2.– VENTAJAS DE ESTA TERCERA SOLUCIÓN.– De estas tres soluciones la que hemos enunciado en tercer lugar ofrece tan extraordinario inte-rés que merece nuestro más entusiasta apoyo. He aquí las razones que motivan nuestra vehemente adhesión a este proyecto.1ª.– Tradición.– Es emocionante señalar en primer término el dato de

que el edificio que nosotros señalamos es el más antiguo teatro de Europa que se mantiene invariable en su sitio desde el siglo XVI hasta hoy. Efectivamente data de 1587 una orden de S. M. el rey Felipe II en la que a petición de los administradores del Hospital General de la Ciudad se les concedía el privilegio de organizar representacio-nes las cuales desde el primer momento tenían lugar en el local que el Hospital tenía en la Rambla.

Durante los siglos XVII y XVIII este teatro que ya se denomina Prin-cipal de Barcelona continúa sus representaciones y en esta última centuria se inician las representaciones de ópera dando lugar a una afición entusiasta que durante el siglo XIX se enfrenta con el Liceo en las famosas discusiones de «liceístas» y «cruzados».

En lo que va de siglo el local repetidas veces incendiado y reconstrui-do desciende de categoría para servir espectáculos procaces y popu-lacheros. Es un deber de Barcelona devolver a este edificio su nobi-lísima tradición. No somos nosotros los primeros en intentarlo: en 1915 el Ayuntamiento de Barcelona tenía ya en marcha todos los tra-bajos inherentes a la municipalización del Teatro Principal, cuando desgraciadamente el incendio que devastó el edificio en el mismo año dio al traste con todo el proyecto.

2ª.– Emplazamiento.– Como hemos indicado por espacio de cerca de cuatro siglos el Teatro Principal se mantiene en su sitio que por eso se denomina “pla de les Comedies” y actualmente Plaza del Teatro.

Notemos en primer término que el local es extraordinariamente céntrico; a doscientos metros del Gran Teatro del Liceo lo que ga-rantiza la afluencia de público de toda clase y en un lugar tradicio-nalmente dedicado al teatro.

La dignificación de este edificio coincidiría por otra parte con lo que pudiéramos llamar política de dignificación del casco antiguo de Barcelona y especialmente de las Ramblas. Las instalaciones de la

Page 116: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

116 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

«Virreina» en la parte alta y del Museo Marítimo en su final son datos bastante expresivos. Si se tiene en cuenta la gran vía que ha de cruzar por detrás del edificio uniendo las Atarazanas y la calle de Muntaner se comprenderá que vale la pena culminar todas estas mejoras con la del edificio que nos interesa. Recuérdese que a pocos metros del primero se encuentra por otra parte el Palacio Güell de la calle Nue-va de la Rambla en el que la Diputación Provincial de Barcelona va a inaugurar justamente el Museo del Arte Escénico dependiente del Instituto del Teatro.

3ª.– Adaptabilidad.– Nos encontramos en primer término con la exis-tencia de un cuerpo ya edificado, de líneas nobilísimas, cuya belle-za resaltará cuando se eliminen de la fachada los cartelones que la afean.

En su interior existe el local fundamental para nuestro objeto con-sistente en un teatro amplio, elegante y cómodo al que una reforma decorativa dotará de la severa elegancia que debe poseer el «Teatro de la Ciudad».

Pero la amplitud del local es de tal dimensión que cabría instalar en los aledaños del teatro todo un conjunto de servicios que pudiesen hacer de la casa un especie de universidad del arte dramático. En pri-mer término las oficinas de la Delegación Municipal para el «Tea-tro de la Ciudad»; un auditorio con sala de conciertos y conferencias que Barcelona necesita urgentemente (en todo caso las actuaciones de la Orquesta Municipal deberían tener lugar de ahora en adelante en el «Teatro de la Ciudad»); una sala de exposiciones y una bibliote-ca especializada.

Creemos sinceramente que al Instituto del Teatro de la Diputación Provincial que no posee edificio propio se sentiría dichoso de incor-porarse a este centro de estudios de teatro aproximándose así a su Museo del Arte Escénico de la calle Nueva de la Rambla.

5.– POSIBILIDAD DE ADQUISICIÓN.– Veamos ahora las extraordinarias circunstancias por las que atravesamos en estos momentos en relación al proyecto que estamos formulando.

Page 117: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

117 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

1ª.– Una coyuntura única.– En este momento se da la rara y feliz coinci-dencia de que el teatro «Principal Palacio» habitualmente arrendado ha terminado el contrato anterior y está por lo tanto libre de inqui-linos. Nótese que sin esta circunstancia única no podría ni siquiera hablarse del presente proyecto puesto que con el teatro arrendado sería tal el cúmulo de problemas que habrían de plantearse que nos haría desistir de toda proposición.

Téngase en cuenta que la propiedad del edificio, en un rasgo de al-truismo ciudadano ha paralizado varias propuestas de arrenda-miento ante la posibilidad de que la adquisición por parte del Mu-nicipio dé al inmueble el decoro definitivo que por su tradición merece. El Ayuntamiento sabrá reconocer en su día el valor de esta prueba de ciudadanía que ofrece la propiedad del edificio de que es-tamos hablando.

2ª.– Un precio razonable.– Nos proponemos demostrar ahora que el pre-cio que ha sido solicitado para la venta del edificio es un precio abso-lutamente razonable y que en modo alguno representa un gasto in-útil puesto que aparte los valores históricos que se salvan y la labor educativa que se acomete, el desembolso ofrece la ventaja de poseer una rentabilidad absolutamente normal con lo que da a la inversión el carácter de un gasto reproductivo.

Es interesante hacer notar esta posibilidad ya que otras adquisicio-nes municipales aparentemente más económicas son casi totalmen-te improductivas a las Cajas municipales. En cambio un estu dio so-lamente superficial de las posibilidades económicas del edifi cio del Teatro Principal permiten asegurar que el Ayuntamiento percibi-ría como mínimo un cuatro por ciento anual de la cantidad inver-tida con lo que los servicios inherentes al «Teatro de la Ciudad» que-darían totalmente cubiertos por las rentas del edificio quedando un importante remanente para ingresar anualmente en las Cajas municipales.

Page 118: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

118 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

ANTEPROYECTO DE ACTUACIÓN

1.– ORGANIZACIÓN ADMINISTRATIVA.– El «Teatro de la Ciudad» debe pertenecer al patrimonio de la ciudad y ser regido por el Ayuntamiento de Barcelona. Los organismos rectores de esta nueva institución deberán ser los siguientes:

a) El señor Teniente de Alcalde delegado de Cultura asesorado por la Comisión de Cultura que ejercería las funciones rectoras supremas en su carácter de orientación política y cultural.

b) Un Delegado del Ayuntamiento que asumiría la delegación de los servicios y sería el responsable técnico del nuevo organismo.

c) Un consejo asesor de la Delegación en el que estarían representados elementos de la profesión teatral, de la prensa y de los centros do-centes de Barcelona.

d) Un departamento técnico administrativo a las órdenes directas del Delegado.

2.– BASES DE ACTUACIÓN.– Las informaciones recogidas en relación con otros teatros subvencionados aconsejan prescindir en absoluto de lo que se llama compañías titulares. Estas compañías crean un pernicio-so funcionamiento y son en absoluto rechazables.

3.– ORGANIZACIÓN DE LAS TEMPORADAS OFICIALES.– Partiendo de la inexistencia de una compañía titular creo que lo más aconsejable sería establecer durante la temporada varios concursos entre compañías. Es-tos concursos nos traerían las siguientes ventajas:

a) Estimular las agrupaciones profesionales para que dignifiquen los repertorios.

b) Facilitar la actuación de las compañías subvencionadas de Madrid.c) Evitar el dogal económico que supone la compañía titular.d) Organizar representaciones oficiales de teatro escolar.e) Hacer posibles las alternativas de géneros de suerte que podrían cul-

tivarse sucesivamente teatro clásico y teatro de vanguardia; teatro castellano y teatro catalán; compañías extranjeras; teatro lírico.

Page 119: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

119 [41–119]

E. GALLÉN · GUILLERMO DÍAZ-PLAJA, DIRECTOR DE L’INSTITUT DEL TEATRE DURANT EL PRIMER FRANQUISME

Asimismo dentro de las temporadas oficiales deberían figurar los con-ciertos de la Orquesta Municipal y otras orquestas y orfeones locales, las conferencias, exposiciones, etc.

Todas estas actividades constituirían la temporada oficial que ocupa-ría los meses más escogidos del año y que estaría regida por un riguroso criterio de selección estética, intelectual y moral.

Si a la Corporación le pareciera oportuno podrían organizarse tam-bién temporadas no oficiales que, salvando el rigor moral, podrían ser regidas con un criterio estético más amplio que hiciera posible una afluencia pública que hiciese más beneficiosa para la Hacienda munici-pal la explotación de los servicios que constituyen el edificio de que esta-mos tratando.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 120: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 121: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

121 [121–156]

El moviment veïnal al Barcelonès Nord (1954–1987)

José Miguel Cuesta Gómezorcid.org/0000-0003-3527-9067

Presentació: 23 març 2015 | Acceptació: 16 abril 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: Cuesta Gómez, José Miguel. El moviment veïnal al Barcelonès Nord (1954–1987) 3 (2015): 121–156. doi: 10.7238/fit.v0i3.2817.

Resum: El moviment veïnal va ser un dels pilars de l’antifranquisme en els dar-rers anys de la dictadura franquista. Poc analitzat durant molt temps en què s’havia de prioritzar la investigació del moviment obrer i el moviment estu-diantil, la seva investigació s’ha revifat en les darreres dècades tot i que enca-ra queda molta feina per fer. Les ciutats del Barcelonès Nord, situades a l’om-bra de la gran capital barcelonina, ens ofereixen un bon exemple d’estudi, ja que en aquests nuclis —com segurament en molts altres— l’àmbit cronològic d’aquest moviment supera el de les darreries del franquisme i la Transició (en què certament va tenir més auge). Un moviment que es va començar a gestar a la dècada dels cinquanta en unes condicions molt difícils i que, malgrat la cri-si que va patir just poc després de fer trontollar el franquisme en l’àmbit local, encara era ben viu als vuitanta.

Paraules clau: Dictadura franquista, immigració, classe obrera, Asociaciones de Cabezas de Familia, comissions de barri, associacions de veïns, transició, ajun-taments democràtics, moviment veïnal

The urban social movement in North Barcelona (1954–1987)

Abstract: The urban social movement was one of the pillars of the anti-Franco-ism in the last years of the francoist dictatorship. Shortly analyzed for long time, it’d had to prioritize research on the labor movement and the student movement, his research has been revived in last decades although there is still much work to do. The cities located north Barcelona, the great capital, are such a good example of analysis, because in those cities, as surely in many oth-ers places, the chronological scope of this movement exceeds the end of fran-coist dictatorship and the transition (which certainly had its peak). A move-

Page 122: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

122 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

ment that started taking a shape in the fifties in very difficult conditions and despite the crisis suffered just after shaking shortly francoist local adminis-tration, was still alive in the eighties.

Keywords: Francoist dictatorship, immigration, working class, Heads of Fam-ily Associations, Neighbourhood Committees, Neighbourhood Associations, transition, democratic councils, urban social movement.

Yo cuando llegué a este barrio donde vivo [Llefià, Badalona], yo pensé que iba a ver un paraíso […], dije ¡ostia! Estaba peor construido que mi pueblo […] en la parte de arriba de Llefià había un barraquismo que… ¡madre mía! A dónde he venido yo a parar!1

Las CC.B. [Comisiones de Barrio] pueden en un futuro próximo ser la principal arma de la subversión para conseguir la separación del pueblo y la autoridad.2

Aquest article és el resultat de la tesi doctoral del mateix títol.3 A l’hora de focalitzar-ne el tema d’estudi, a més dels motius d’ordre personal i acadè-mic, m’impulsava la voluntat d’estudiar un moviment associatiu des de baix, des de les classes populars, que es va oposar a la dictadura i va con-dicionar tot el procés de canvi polític, en especial a escala local. El movi-ment veïnal al Barcelonès Nord va tenir molta força en la mesura que va posar contra les cordes el franquisme local i va elaborar projectes alter-natius de ciutat, com va ser, per exemple, el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet. En aquest sentit, el meu estudi seguia la línia ja iniciada

1 Entrevistes a F. Lillo (2005 i 15 maig de 2006), antic militant del PSUC i CCOO i del moviment veïnal. En el moment de donar el seu testimoni militava en el Partit dels Comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, CCOO, i era membre de la FAVB (Federació d’Associació de Veïns de Ba-dalona) i de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Mori de Llefià. José Miguel Cuesta, El moviment ve-ïnal a Llefià (Badalona) (tesina de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010), 122.

2 Resumen de conclusiones sacadas en el estudio de las comisiones de barrio y del plan de actuación propio, p. 2, Fons Gabinete de Enlace del Ministerio de Gobernación, caixa 42/8906, dossier 7 Comi-tés de Barrio (oct. 1973), Archivo General de la Administración (AGA).

3 José Miguel Cuesta Gómez, El moviment veïnal al Barcelonès Nord (1954–1987) (tesi doctoral Universitat Autònoma de Barcelona, 2014).

Page 123: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

123 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

per altres companys del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID–UAB) com Ricard Martínez i Muntada, Xavier Do-mènech i Iván Bordetas, que ja havien aprofundit anteriorment en l’estu-di del moviment veïnal4 que van resumir en l’obra coŀectiva Construint

4 Ricard Martínez i Muntada, El moviment veïnal a l’àrea metropolitana de Barcelona du-rant el franquisme i la Transició: el cas de Sabadell (1966–1976) (tesina de doctorat, Institut Uni-versitari d’Història Jaume Vicens Vives/Universitat Pompeu Fabra, 1999); «El moviment veïnal a Sabadell durant el tardofranquisme, 1966–1976: “Todos los barrios unidos para conseguir sus de-rechos”», I i II, Arraona 24 i 25 (2001): 65–87 i 75–97; «El moviment veïnal en el tardofranquisme i la transició: conflicte, identitat obrera i valors alternatius», dins Enric Prat, coord., Els moviments socials a la Catalunya contemporània (Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Bar-celona, 2004); «El movimiento vecinal en el tardofranquismo: acción colectiva y cultura obrera. Propuestas y problemas de interpretación», dins M. E. Nicolás Marín & C. González Martínez, coord., Ayeres en discusión. Temas clave de Historia Contemporánea hoy (Universidad de Murcia, 2008); «Construir futurs. La dimensió anticapitalista del moviment veïnal», dins Carme Moline-ro & Pere Ysàs, coord., Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofran-quisme i la transició (Barcelona: Icària, 2010): 265–317, i «Movimiento vecinal, antifranquismo y anticapitalismo», Historia, Trabajo y Sociedad 2 (2011): 63–90. Xavier Domènech i Sampere, Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966–1976) (Bar-celona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000); «El cambio político (1962–1976). Materi-ales para una perspectiva desde abajo», Historia del Presente 1 (2002): 46–67; «El problema de la conflictividad bajo el franquismo: saliendo del paradigma», Historia Social 42 (2002): 123–143; «El cambio político desde abajo (1962–1976). Una perspectiva teórica y metodológica», comunicació presentada al V Encuentro de Investigadores del Franquismo, Albacete, 13–15 nov. 2003; Pequeños grandes cambios. Movimiento obrero y cambio político en la década de los sesenta. Materiales para una historia desde abajo y una perspectiva desde Catalunya (tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2006); Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Pequeños grandes cambios, 1956–1969 (Madrid: Los Libros de la Catarata, 2008); Temps d’interseccions. La Joventut Comunis-ta de Catalunya (1970–1980) (Sabadell: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2008); «Orígenes. En la protohistoria del movimiento vecinal bajo el franquismo», Historia del Presente 16 (2010), 27–41; «La reconstrucció de la raó democràtica. Del suburbi a la ciutat», dins Carme Molinero & Pere Ysàs, coord., Construint la ciutat democràtica…, 113–155, i Lucha de clases, dictadura y democracia (1939–1977) (Barcelona: Icaria, 2012). Iván Bordetas Jiménez, «El viatge: canals d’informació, rutes, condicions i arribada» i «Habitatge i assentaments, de la postguerra a l’estabilització», dins Mar-tí Marín, dir., Memòries del viatge 1940–1975 (Ajuntament de Sant Adrià de Besòs/Museu d’His-tòria de la Immigració de Catalunya, 2009), 33–50 i 51–69; «El movimiento vecinal en el tránsito de la resistencia a la construcción de alternativas», Historia del Presente 16 (2010): 43–61; «“Ni tú ni yo somos nadie si tú y yo no somos nosotros”: los orígenes del movimiento vecinal en Catalu-nya», dins A. Barrio Alonso, J. de Hoyos Puente & R. Saavedra Arias, ed., Nuevos horizontes del pasado: culturas, políticas, identidades y formas de representación (Santander: Universidad de Cantabria, 2011); «“Las Asociaciones de Vecinos son la mejor escuela de formación de ciudadanos conscientes”. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició», Plecs d’Història Local 141 (abril 2011): 5–7; «De la supervivència a la resistència: la gestació del moviment veïnal a la Ca-talunya franquista» i amb Anna Sánchez Sorribes, «El moviment veïnal en (la) transició, 1974–1979», dins Molinero & Ysàs, coord., Construint la ciutat democràtica…, 35–112 i 159–261; Nosotros

Page 124: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

124 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició.5 Res de nou, aleshores, llevat del marc geogràfic.

La principal aportació del treball és la voluntat d’estudiar també què va passar a finals de la dècada del setanta i durant la dels vuitanta, els anys que se solen associar amb la crisi del moviment veïnal i que han es-tat fins ara poc estudiats, si no és en comptades excepcions.6 Per què un moviment tan potent com el veïnal dels anys setanta va entrar en una important davallada? Quan va començar el declivi i quins van ser-ne els motius? Quin paper hi van representar els diferents partits polítics? Va ser aquesta crisi la fi del moviment veïnal reivindicatiu o, per contra, s’ha magnificat? Certament, hi havia fets com la gran lluita que es va desenca-denar l’any 1986 a Llefià a l’entorn de la remodelació de la plaça Trafalgar o la famosa Intifada del Besòs de l’any 1990 al barri Besòs de Sant Adrià que ja indicaven que els anys vuitanta no havien estat totalment una bas-sa d’oli i podien ser una època interessant per estudiar.

La primera part de la recerca ha estat centrada en la manera com es va gestar el moviment veïnal al Barcelonès Nord, és a dir, a les ciutats de Ba-dalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Així, analitza les condicions materials o objectives, començant per la repressió exerci-da per una dictadura feixista i de classe com la franquista, que van pro-piciar una davallada inicial dels nivells de vida de les classes populars i va ser la causa en molts casos de les primeres migracions, que en contra del que encara es pensa en alguns àmbits, van ser inicialment perseguides i reprimides per les autoritats franquistes,7 especialment interessades en

somos los que hemos hecho esta ciudad. Autoorganización y movilización vecinal durante el tardo-franquismo y el proceso de cambio político (tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2012).

5 Molinero & Ysàs, coord., Construint la ciutat democràtica…6 Una excepció és la recent publicació de Marc Andreu Acebal, Barrris, veïns i democràcia. El

moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968–1986), (Barcelona: L’Avenç, 2015), basada en la seva tesi doctoral que malauradament no vaig tenir oportunitat de poder llegir fins després d’aca-bar la redacció de la meva tesi.

7 Vegeu sobretot els treballs de Martí Marín i Corbera, Immigració, suburbialització i dictadu-ra, 1939–1960, III Beca Miquel Carreras, treball inèdit (Museu d’Història de Sabadell, 2003); D’im-migrants a ciutadans. La immigració a Catalunya del franquisme a la recuperació de la democràcia (Barcelona: Diputació de Barcelona/Ajuntament de Sant Adrià del Besòs/Museu d’Història de la Im-migració de Catalunya, 2004); «Dossier: Immigració a Catalunya. Els anys del franquisme», L’Avenç 294 (gen. 2005); «Franquismo e Inmigración interior: el caso de Sabadell (1939–1960)», Historia So-

Page 125: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

125 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

els primers anys de la dictadura a retenir la població al seus llocs d’ori-gen per facilitar el control i la repressió de la societat i, al mateix temps, fer real l’Estat totalitari, que considerava la ciutat com a roja i subversiva. Però malgrat la repressió i les deportacions d’immigrants sense papers (se’ls exigia justificar una feina o domicili legals per no expulsar-los) que es van fer, per exemple, des del Govern Civil de Barcelona durant els anys de Felipe Acedo Colunga,8 el cert és que el flux de població no es va aturar. Els motius polítics i econòmics es barrejaven en les causes per marxar dels pobles cercant l’anonimat a les grans ciutats:

Aquí iba viendo la gente, se iba hacinando, venían no solamente por motivos de trabajo sino por motivos políticos. No podían estar en su pueblo porque cuando pasaba cualquier cosa la Guardia Civil los cogía y palizas van y palizas vienen. Yo he conocidos personas que han vivido en este barrio [Llefià, Bada-lona] que por tener una cierta tendencia política, no por crímenes ni por ha-ber hecho más, no, por tener un pensamiento político tuvieron que salirse de su pueblo y venirse a vivir a medio escondidas en estas barracas. Aquí era im-posible encontrar a alguien porque estaban hacinadas las barracas.9

cial 56 (2006). Vegeu també els estudis d’Imma Boj, La represión de la inmigración en la Barcelona franquista. El pabellón de las Misiones (tesina de màster, Universitat de Barcelona, 2003); «El Pavelló de les Missions. La repressió de la immigració», L’Avenç 298 (2005): 38–44, i amb Jaume V. Aroca, «La repressió de la immigració: les contradiccions del franquisme», dins Marín, dir., Memòries del vi-atge…, 71–86. Malauradament encara hi ha qui afirma que aquestes migracions van ser planificades per l’estat franquista per espanyolitzar Catalunya, quan el cert és que no va ser fins a les darreries del franquisme i durant la transició quan es va pensar de fer servir la població no nascuda a Catalunya per torpedinar les reivindicacions nacionals catalanes, com va fer per exemple Manuel Fraga Iribar-ne amb el foment de les Casas Regionales, si bé sense gaire èxit, atesa la participació de molts dels «nous catalans», com diria Francesc Candel, en les reivindicacions catalanistes.

8 Aquestes deportacions van arribar segons Imma Boj a les 15.000 persones entre 1952 i 1957. Ve-geu Imma Boj & Jaume V. Aroca, «La repressió de la immigració…», 72. Són colpidors una sèrie de testimonis que vaig esmentar a la meva tesi i que estaven recollits a l’obra de Montserrat Carreras, Emili Ferrando & Joan Villarroya, La immigració a Badalona durant el segle xx, Monografies Ba-dalonines 19 (Museu de Badalona, 2006).

9 Testimoni de Luis Diego recollit dins Montserrat Carreras, Emili Ferrando & Joan Villar-roya: La immigració a Badalona… Angelina Puig va ser pionera a veure les motivacions polítiques de les primeres migracions en els treballs Naixement i creixement dels barris perifèrics a les ciutats industrials de Catalunya. Història viva de Torre-Romeu, Sabadell (memòria de doctorat, Universitat Autònoma de Barcelona, 1989) i De Pedro Martínez a Sabadell: l’emigració, una realitat no exclusiva-ment econòmica, 1920–1975 (tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991).

Page 126: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

126 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

En efecte, el Barcelonès Nord va ser un territori receptor de molta im-migració provinent de la resta de l’Estat espanyol, sobretot per la proximi-tat amb Barcelona i perquè resultava més accessible a una població sense gaire recursos. Però aquesta població va haver de viure en unes condici-ons duríssimes. Als barris perifèrics de les ciutats del Barcelonès Nord va proliferar el barraquisme, l’infrahabitatge i la falta de tota mena de serveis bàsics (clavegueram, enllumenat, asfaltat, escoles, serveis mèdics, transport públic, etc.). De fet, l’any 1949 es calculava que, a les poblacions que envoltaven la capital catalana, 26.000 persones vivien en barraques i coves.10 Alguns dels relats de les persones que van arribar-hi i van viu-re en aquestes lamentables condicions podien ser certament colpidors:

Al mes o así, mi madre […] se vinieron todos. Éramos 8 hermanos y aquí no teníamos trabajo, ni casa ni nada… Veníamos huyendo de la…[ininteŀigible] y entonces nos dejaron una barraca en el Campo de la Bota […]. Y luego, pues, nos hicimos nosotros… entonces la playa no era muy usada en el Campo de la Bota, y estaba llena de derribos… Había una fábrica que tiraba todos los car-buros desechos […]. Por allí había montones de tochos de obra… tiraban mu-chos escombros. Y de aquello cogimos nosotros… Con el carburo hicimos… y la sorra hicimos el mortero y con los materiales rotos de tocho y todo eso nos levantamos [ininteŀigible] de obra…, y con cajas de huevos le pusimos el te-cho, y cartón [ininteŀigible] […]. Se presentó el día de san Antón… del año cua-renta y […] del 45 o del 46 […] Se nos llevó el viento el techo de la barraca y nos quedamos en la calle […] y otra vez…11

Aquestes dures condicions de vida pel que fa a l’habitatge, que anaven de la mà d’una pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores i populars causat pel descens dels salaris reals i la pujada dels preus dels productes bàsics no van ser pas casuals, sinó clarament conseqüència de

10 Iván Bordetas, «Habitatge i assentaments. De la postguerra a l’estabilització», dins Marín, dir., Memòries del viatge…, 62. Com a font cita Francesc Bassó, Gabriel Buixó & Oriol Bohigas, «Es-tudio social del problema de la vivienda en relación con las zonas afectadas por el mismo», Cuader-nos de Arquitectura 15–16 (1952–1953).

11 Entrevista a Francisco Rodríguez, 21 juny 2013. Posteriorment serà membre fundador i pri-mer president de l’AAVV de Lloreda.

Page 127: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

127 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

la política classista que va aplicar el franquisme contra els vençuts i ven-çudes.12 El nivell de vida va caure durant la dècada dels quaranta per sota del de 1936 i no es va recuperar el nivell anterior a la guerra fins ben en-trat els anys cinquanta. Les autoritats franquistes, cap al final d’aques-ta dècada i coincidint amb el canvi de política econòmica, van deixar d’aplicar una política repressiva contra la immigració just al moment que els plans d’estabilització acceleraven els moviments migratoris i van mirar de posar alguns pedaços a una situació que era potencialment ex-plosiva. El 1954 s’havia fet una Ley de Viviendas de Renta Limitada. Més important va ser la creació, el mateix any 1957, del Ministerio de la Vi-vienda, que va ser posat sota les mans d’un camisa vieja com José Luis de Arrese. Ja el 1939 s’havien creat el Instituto Nacional de la Vivienda i la Obra Sindical del Hogar amb la voluntat —més teòrica que real— de crear habitatges per a les capes humils de la població. També existia el Instituto Municipal de la Vivienda (posteriorment Patronato Municipal de la Vivienda o Patronato Municipal de Viviendas de Renta Limitada), a Barcelona i a altres municipis amb la idea de controlar la construcció d’habitatge social. Però fins al moment l’Estat no havia posat gaire inte-rès en aquesta feina, ja que no havia dotat econòmicament aquestes en-titats per dur a terme aquesta tasca, de manera que la xifra d’habitatges construïts havia estat ridícula.13

Va ser amb la creació del Ministerio de la Vivienda que es va començar a donar un impuls més important a la construcció, en especial quan les autoritats van adonar-se que el fenomen migratori era imparable i es van començar a relaxar i aturar les polítiques restrictives des d’aquest punt de vista. L’impuls del I Plan Nacional para la Vivienda i els plans generals d’ordenació urbana de les principals ciutats catalanes —encara que des-prés no s’apliquessin— demostraven un cert canvi d’actitud. No obstant això, encara hi haurà un dèficit important d’habitatges durant un cert temps i el barraquisme persistirà durant els anys seixanta malgrat el re-

12 Per a una anàlisi més àmplia d’aquesta qüestió vegeu Carme Molinero & Pere Ysàs, «Patria, Justicia y Pan», Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya (1939–1951) (Barcelona: La Magra-na, 1985), 214.

13 Bordetas, «Habitatge i assentaments…», 64–65. A la província de Barcelona l’OSH només ha-via construït 8.205 habitatges entre 1942 i 1956.

Page 128: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

128 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

vifament econòmic i l’aparició de sectors de població amb un poder ad-quisitiu més gran. Serà en aquesta dècada quan es plasmaran els Planes de Urgencia Social i les Unidades Vecinales de Absorción (UVA) per in-tentar cobrir el que la iniciativa privada no feia —malgrat les nombroses bonificacions— i, teòricament, posar fi al barraquisme. Però el fet que es prioritzés la quantitat sobre la qualitat va originar que les noves edifica-cions, fossin d’iniciativa privada o pública, tinguessin molts dèficits, com ara que s’urbanitzés en terrenys inversemblants i mancats d’infraestruc-tures elementals, i amb una elevadíssima densitat de població, que deri-và en el que Francesc Candel batejà com a amazacotamiento.14 D’altres van fer servir el terme barraquisme vertical per descriure aquestes noves urbanitzacions sorgides del no-res i, en molts casos, incomunicades amb els nuclis urbans als quals pertanyien en teoria.

Un urbanisme de classes per a una societat de classes15 i un urbanisme cada cop amb potencialitats de negoci més grans, car els fluxos de pobla-ció es van accelerar més en aquesta dècada, amb l’arribada de 649.597 persones a Catalunya entre 1961 i 1970.16 De fet, si analitzem el creixe-ment de les principals ciutats del Barcelonès Nord, va ser a la dècada dels seixanta quan van experimentar l’augment més gran de població.

Evolució de la població al Barcelonès Nord (1950–1981)

1950 1960 1970 1981

Badalona 61.654 92.257 162.888 227.744

Santa Coloma de Gramenet 15.281 32.509 106.711 140.588

Sant Adrià de Besòs 10.227 15.801 24.452 36.052

Total 87.162 140.648 294.051 404.384

Elaboració pròpia a partir de fonts diverses que recullen els censos dels anys esmentats.

14 Francesc Candel, «El amazacotamiento», Cuadernos de Arquitectura 60 (1965): 5–6.15 José E. Donato, «Barrios Altos de San Andrés», Cuadernos de Arquitectura 60 (2n trimestre

1965): 39. 16 Anna Cabré & Isabel Pujades, «La població: immigració i explosió demogràfica», dins Fran-

cesc Cabana, coord., Història econòmica de la Catalunya contemporània, vol. v (Barcelona: Enciclo-pèdia Catalana, 1988), 48–52.

Page 129: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

129 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Elaboració pròpia a partir de fonts diverses.

Durant els anys del desarrollismo i el creixement econòmic, aquestes mancances no es van acabar de solucionar, ja que els polígons d’habi-tatges que es van promoure, fos per iniciativa pública o privada, van ser sempre menys dels necessaris, a més de tenir unes qualitats de construc-ció pèssimes i de mancar-hi serveis elementals.

Promoció pública d’habitatge a Badalona 1953–1976

Data de construcció

Nom Situació Promotor Habitatges

1955 José Antonio Primo de Rivera

Raval OSH 150

1966 General Moscardó Bufalà PLVRL 200

1962–63 El Bruc Bufalà OSH 410

1962–66 Sant Roc Sant Roc OSH 3.395

1963–70 Sant Anastasi Congrés VCE 1.511

1965–67 UVA en Barcelona, Badalona

Pomar OSH 2.000

1968 Sant Jordi Canyadó PLVRL 447

Page 130: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

130 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Data de construcció

Nom Situació Promotor Habitatges

1969 Verge de la Salut (el Hoyo)

La Salut PLVRL 584

1969 Verge Assumpta St. Antoni de Llefià

PLVRL 212

1969 San Antonio St. Antoni de Llefià

PLVRL 604

1971 Sant Jaume Gorg PLVRL 342

OSH: Obra Sindical del Hogar.PLVRL: Patronato Local de Viviendas de Renta Limitada (o Patronato Municipal de Viviendas de Badalona).VCE: Patronato de Viviendas del Congreso Eucarístico.Font: Joan Villarroya, dir. Història de Badalona (Museu de Badalona, 1999), 173.

La iniciativa privada no va satisfer tampoc aquestes necessitats, per-què estava més interessada a aconseguir beneficis ràpids que en les ne-cessitats vitals de la gent. Els plans parcials,17 que vulneraven les dispo-sicions del Pla Comarcal de 1953, l’afany especulatiu i de guanys fàcils dels empresaris constructors i les seves convivències i connexions amb l’aparell polític del franquisme, van propiciar la proliferació d’habitat-ges que en la majoria dels casos no respectaven unes condicions míni-mes de construcció com de proveïment dels serveis més indispensables per a la població (sanitat, educació, higiene, neteja, comunicacions, etc.).

El paradigma de l’especulació immobiliària durant aquests anys es va donar a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Aquesta ja tenia els seus barris d’autoconstrucció i barraquisme des de feia molts anys (el Fon-do, Santa Rosa i Singuerlín, entre d’altres), però va ser durant les alcal-dies de Víctor Jové Miguillón (1959–1965) i, sobretot, d’Antonio Romero

17 Durant aquests anys es van fer diversos plans parcials a Badalona: Polígon 1 (Sant Roc–Con-grés, 4 febr. 1957); Sector Llefià (1 ag. 1960); Sector Caritg (30 ag. 1962); Sector Mont-roig (28 jul. 1966); Torrent de la Font (19 set. 1969); Sector la Batllòria-Montigalà (22 nov. 1969); Illa Sant Bru, Tri-omf, Jovellar, Rivero (16 jul. 1968) i Sector Mas-Ram (9 febr. 1970). Només un no es va executar tal com s’havia planejat —el de Batllòria-Montigalà—, entre d’altres causes per l’oposició veïnal. Vegeu Joan Villarroya, dir., Història de Badalona (Museu de Badalona, 1999), 172.

Page 131: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

131 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Tutusaus (1965–1970) i Juan Porta Bussoms (1970–1975), quan la faŀera especulativa es va desfermar sobre la ciutat. A Santa Coloma no van pro-liferar els grans polígons d’obra pública com a Badalona i —en menor mesura— a Sant Adrià. La iniciativa privada va tenir un pes més gran, la qual cosa va comportar una urbanització caòtica i un afany especulatiu en què els plans parcials servien per vulnerar descaradament el Pla Co-marcal de 1953, des del primer Pla Parcial elaborat el 1958 fins al dar-rer, elaborat per l’Ajuntament franquista el 1973.18 Es permutaven zones agrícoles o verdes en terrenys edificables amb una facilitat inusitada. La lluita contra alguns d’aquests plans i estafes immobiliàries (com la dels pisos de la cooperativa VIPES a les Oliveres) va esperonar l’aparició i el creixement del moviment veïnal.

Amb aquests condicionants no ens ha d’estranyar que els dèficits urba-nístics en tots els àmbits a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet fossin realment alarmants. La revista Grama,19 en el número 43–44 de juliol– agost de 1972 titulat molt expressivament «Santa Coloma en peligro» (amb una portada en què King Kong destruïa algunes de les edificacions més emblemàtiques de la ciutat), quantificava, barri a barri, aquests dèfi-cits urbanístics juntament amb totes les carències en serveis públics ele-mentals (educació, sanitat, zones verdes, oci, etc.).

18 Els principals plans parcials a Santa Coloma van ser: Lorenzo Serra (zona Riu Sud, 28 set. 1950); Bastida (carretera Clínica Mental, 8 set. 1960); Sector Noreste (zona Can Zam, Vinyes, Olive-res i Can Franquesa, 28 des. 1964); Torre Balldovina i Can Jané (23 febr. 1967); «Disposición de volú-menes de parcelas propiedad del PMV» (les Oliveres i Can Franquesa, 1968); «Remodelación manza-na Ayuntamiento» (carrers al voltant de l’Ajuntament, 26 oct. 1972); Can Zam (per segona vegada, 26 juny 1972) i Sector Motocross (Barri Raval–Santa Rosa, 13 jul. 1973). Vegeu Marcelo López Ródenas, Historia social de la Santa Coloma moderna, 1954–1979 (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, 1982), 289.

19 La revista Grama va néixer l’any 1969 impulsada inicialment pels nous sacerdots obrers (en especial per Jaume P. Sayrach), però aviat s’hi van incorporar membres de les diferents tendències polítiques antifranquistes. Per a més informació sobre la revista i la seva evolució, vegeu Angel Sody de Rivas, «Evolució de la premsa a Santa Coloma», Àgora 4 (març 1999): 45–100, i posteriorment amb el mateix títol dins Grup d’Història José Berruezo, Una ciutat dormitori sota el franquisme. Santa Coloma de Gramenet 1939–1975 (Barcelona: Ediciones Carena, 2006).

Page 132: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

132 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Grama 43–44 (jul.–ag. 1972): 35.

Page 133: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

133 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Totes aquestes mancances urbanístiques van motivar, entre altres, l’aparició de protestes veïnals al mateix temps que es produïa un pro-cés paraŀel de conscienciació, ja que la percepció en si mateixa de totes aquestes deficiències no implica necessàriament una voluntat de lluita i mobilització, i encara més en un context d’un règim feixista amb una gran capacitat repressora.

Per això, en la investigació he fet incís en les condicions subjectives, començant per les primerenques xarxes d’autoajuda i d’organització més o menys informals que es van bastir en uns primers moments per mirar de superar les dificultats diàries i intentar proveir els anomenats subur-bis dels serveis més elementals i convertir-los en barris, com ja va dir en el seu moment Martí Marín.20 Aquesta autoorganització sovint va comen-çar per qüestions d’extrema necessitat, com proveir-se dels serveis més elementals o, fins i tot, per impedir que s’enderroqués la barraca:

Al mes o así de estar aquí [es refereix al Barri de Lloreda de Badalona, on l’entrevistat va anar a viure el 1953 procedent del Camp de la Bota…] me en-tero de que esto estaba… que iban tirando casas, que esto estaba en precario […]. De eso nos enteramos cuando hicimos las gestiones para poner agua aquí. Y entonces me enteré de eso y yo estaba “desesperao”. Porque yo ahora estoy

“entrampao” con el pagar esta deuda, 15.000 pesetas [un préstec que havia de-manat per comprar el terreny on va fer la casa], que ganaba yo 25 duros a la semana… Bueno, indagando me dicen «Ahí hay un grupo de hombres que se reúnen […]». Total, que una noche los veo aquí en la calle Navarra, ahí por de-bajo de la mina de Lloreda. Y hablé con ellos a preguntarle a ver… «Esto está muy mal, esto está muy mal […]». I al sábado siguiente me presento yo en el só-tano de Boada, el cabecilla principal […], José Boada.21

20 Martí Marín, «Epíleg: de suburbis a barris, autoorganització, integració, protesta i polititza-ció», dins Marín, dir., Memòries del viatge…, 135–148.

21 Entrevista a Francisco Rodríguez, 21 juny 2013, un dels membres fundadors de l’AAVV de Llo-reda. Segons ell ja tenia consciència d’esquerres aleshores. Era diferent del cas del cabecilla que es-menta, José Boada, que era més aviat conservador —però amb sensibilitat social— segons el testi-moni de Diego Guerrero Castaño, entrevistat el 21 de novembre de 2013.

Page 134: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

134 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Tot això passava mentre el règim, conscient que aquests barris podien ser problemàtics en un futur, va mirar d’exercir un control més gran un cop canviada la política inicial de repressió de la immigració. Una ma-nera de fer-ho va ser creant un associacionisme popular franquista im-pulsat per la Secretaría General del Movimiento, vehiculat per mitjà de les Asociaciones de Cabezas de Familia (1963) o la Ley de Asociaciones (1964), tot i que inicialment va haver de fer front a les reticències d’al-tres sectors del règim que controlaven els ministeris de Governació i Pre-sidència —que volien monopolitzar més poder situant aquestes noves associacions sota el seu poder directe i no sota la Secretaria General del Movimiento—, com denunciava sovint el mateix José Solís Ruiz:

Yo no comprendo como alguien puede discutir la posibilidad que tenemos de ser uno de los pilares fundamentales de nuestro Movimiento. Yo no com-prendo que, cuando los hombres que tenemos, porque Dios así lo ha queri-do, la responsabilidad de una familia y la responsabilidad de estar presentes en la defensa de sus intereses, alguien hurte esta posibilidad. Yo no compren-do cómo, cuando podemos garantizar la continuidad de una comunidad po-lítica regida por la Ley de Dios y encaminada a defender la familia, hay quién titubea y cree que esto puede hacer daño.22

Aquesta voluntat d’enquadrament era una característica del fran-quisme eminentment feixista que es va donar no només als anys quaran-ta sinó també durant els anys seixanta i que en el Barcelonès Nord es va impulsar sobretot a Badalona, per mirar de controlar unes barriades po-tencialment desafectes. Així van legalitzar-se a Badalona les AAVV de Llo-reda (1959, si bé aquesta funcionava pràcticament des de 1954), Puigfred (1959), la Pau (1960), Sistrells (1961), Sant Joan de Llefià Alt (1963), Bona-vista (1963), Sant Crist (1965), Sant Antoni de Llefià (1968, si bé funcio-nava des de 1957–59), Artigas (1968), Congrés Eucarístic (1969) i Juan Valera (1969). També van aparèixer les Asociaciones de Cabezas de Fami-

22 Documentación Relativa a la representación de la Familia en España. Conclusiones del II Con-greso de la Familia Española. Discurso del Ministro Secretario General del Movimiento en la clausura del II Congreso de la Familia Española, p. 9, Fondo Presidencia, caixa 51/9837, AGA.

Page 135: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

135 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

lia de Badalona (1967), Alta Badalona (1968), Pomar (1968) i San Roque (1968). A Santa Coloma va haver-hi algun intent de crear associacions d’aquest tipus als barris de Singuerlín i Fondo, amb l’afegit d’una Asocia-ción de Cabezas de Família (1969), mentre que a Sant Adrià hi ha constàn-cia de l’existència de les AAVV de Montsolís (1966) i de la Catalana (1968). És important observar com tot i que des del poder local es mirava de pro-moure aquestes associacions amb persones d’ordre, ja es va produir una presència primerenca de persones amb antecedents antifranquistes en algunes d’aquestes associacions (Lloreda, Sistrells, ACF Alta Badalona, per exemple).23 Aquesta és una línia d’investigació interessant que cal-dria treballar més en els propers anys. Malgrat tot, a la llarga aquestes en-titats no van assolir l’èxit esperat perquè no van ser dotades de suficients recursos (per por que es descontrolessin) i, per ser massa submises res-pecte del poder local, no van poder solucionar els problemes més greus.

Una altra novetat que es va donar als anys seixanta va ser l’impuls de les eleccions al Tercio Familiar en els diferents ajuntaments franquistes. Va ser un fet amb una certa relació amb la promoció d’entitats veïnals franquistes i amb el projecte de renovació del règim. No eren pas una novetat però sí que ho serà el seu major impuls i la voluntat propagan-dística del franquisme de presentar-les com l’exponent de la democràcia orgànica.24 Malgrat el reduït cens de votants (caps de família i, posterior-ment, dones casades), les limitacions i manca de llibertats, el franquisme prenia totes les precaucions perquè els resultats fossin el més favorables possible per als seus interessos:

ha de preverse que las Jefaturas Provinciales del Movimiento tendrán que de-sarrollar una gran actividad para la preparación política de nuestros cuadros provinciales y locales en relación con las elecciones puesto que, aún cuando se trate de unos comicios puramente administrativos, encaminados a la re-

23 Sobre aquesta qüestió, vegeu els testimonis de Francisco Rodríguez i Diego Guerrero esmen-tats a la meva tesi doctoral i l’obra —inèdita— del membre de l’AAVV de Sistrells, Miguel López Pa-rra, Historial Barrio Sistrells 1924–1960. Asociación de Vecinos 1960–1974 (1976). Agraeixo profun-dament a Diego Guerrero que em facilités la consulta d’aquest valuós document.

24 Vegeu per a aquesta qüestió l’estudi de Martí Marín i Corbera, Els ajuntaments franquistes a Catalunya (Lleida: Pagès editors, 2000).

Page 136: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

136 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

novación mecánica de quienes han de regir la administración municipal, no puede olvidarse que esta coyuntura puede ser aprovechada por fuerzas polí-ticas adversas para tratar de darles un significado esencialmente político que facilite la acentuación de sus habituales ataques al régimen.25

Això no obstant, als anys setanta començaran a infiltrar-s’hi candidats amb un perfil opositor moderat, a vegades en sintonia i coŀaboració amb un moviment veïnal en auge. Els casos més coneguts al Barcelonès Nord es donaran amb l’elecció de Cecília March Blanch el 1970 i Ernesto Rojo Rombouts el 1973.26

Més important va ser el paper dels catòlics de base i d’organitzacions d’apostolat obrer com l’HOAC, la JOC o l’ACO, i d’una nova fornada de sa-cerdots. D’un paternalisme i d’una visió conservadora i assistencial inici-al es va passar a una opció progressista i implicada en les comunitats dels diferents barris. Un precursor va ser el sacerdot Joan Carrera i Planes a la parròquia de Sant Antoni de Llefià l’any 1961 (posteriorment va ser vicari episcopal d’assumptes obrers). Aquest procés va ser especialment impor-tant a Santa Coloma amb l’arribada, el 1965, d’un grup de sacerdots joves amb idees progressistes. Així ens ho recordava un dels seus protagonis-tes, Jaume P. Sayrach:

Nosaltres quan vam venir aquí havíem fet ideològicament una transforma-ció… L’església preconciliar que era tancada en ella […] A través de la JOC, Jo-ventut Obrera Catòlica, doncs havíem descobert que l’important no és atraure la gent si no nosaltres anar amb la gent. I que la gent era en gran part víctima de la conseqüència de l’ambient. Això és el principi de la JOC. Allò de transfor-

25 Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Delegación Nacional de Provin-cias, Circular núm. 10/66. Las próximas Elecciones Municipales, Fons Ministerio del Interior. Régi-men Municipal y Provincial. Elecciones Municipales, caixa 53/1228, dossier Elecciones Municipales 1969. Aplazamiento de las mismas, AGA.

26 Cecília March Blanch era la germana de l’antic alcalde de Badalona Santiago March Blanch (1954–1961) i era de tendència antifranquista catalanista moderada. Va militar a CDC, de la qual va sortir per diverses disputes internes i per formar part del darrer govern municipal abans de les elec-cions locals de 1979, en què va crear sense èxit una candidatura pròpia amb el seu marit. Ernesto Rojo Rombouts també era de tendència catalanista moderada i afí a CDC, si bé també va acabar ple-gant com March, sobretot després de formar part del darrer govern municipal franquista desoint la consigna de CDC.

Page 137: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

137 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

mar la societat perquè la gent pugui viure humanament. Llavors això ja ens portava al compromís. Un compromís no polític que tenia ressonàncies polí-tiques, perquè en una dictadura qualsevol moviment és sedició o és… se t’aca-ben de seguida. Així que la gent deia «los curas comunistas». Però nosaltres vam tenir aquesta idea i llavors érem quatre capellans que pensàvem tan sem-blant tots, i que vam fer un treball comú. A llavorens jo sempre dic que Santa Coloma té una base importantíssima d’aquest fet de venir quatre capellans joves en els barris obrers de Santa Coloma. A Santa Coloma hi havia el poble antic burgés molt despistat. Per que era una burgesia molt pobra. I havia l’en-torn de la immigració, molt desestructurada. Un naufragi que la gent es troba a la platja sense casa, sense església, sense saber on anar. Aleshores les parrò-quies van ser com un pou més amb una gent bàsicament andalusa i extreme-nya que l’església era molt per ells. Tota la gent, que no cal dir en aquella època tothom anava a missa, es casava, es batejava, doncs l’església va ser un espai de llibertat que va atreure sobretot a gent jove […] els matrimonis joves van ser importants […]. I la gent jove va ser molt important per que a la parròquia va vivificar a Santa Coloma en els seus punts sensibles, que son els barris. Va fer barri, al mateix temps fent l’opció […] a favor de la joventut obrera, la JOC. Es va fer un gran moviment de joves, que lligava tota la joventut de Santa Coloma.27

Els altres sacerdots eren Salvador Cabré (parròquia de Sant Miquel, barri del Singuerlín), Josep Esquirol (parròquia de Sant Jaume al barri del Raval) i Joaquim Trias (parròquia de Sant Josep Oriol al barri del Riu Nord), i d’altres que s’hi afegiran posteriorment com Joan Morán, Anto-ni Antonijoan, Josep Catà (fundador de la parròquia de Santa Maria al barri de Can Mariner) o el mateix Lluís Hernàndez (fundador de la par-ròquia de Sant Ernest —en una clara referència al Che Guevara— a les Oliveres, ja als anys setanta). A Badalona i Sant Adrià no hi va haver un equip tan fort i cohesionat de sacerdots, si bé tenien un perfil similar als anteriors Josep Torrella i Joan Cuadrench de la nova parròquia de Sant Sebastià de Pomar (Badalona) i diversos sacerdots vinculats a la parrò-

27 CEFID, Arxiu Fonts Orals, Fons Moviment Veïnal. Entrevista amb Jaume P. Sayrach, sacerdot a la parròquia del Fondo i posteriorment regidor d’Urbanisme al primer Ajuntament presidit per Llu-ís Hernàndez (PSUC). Vegeu també Jaume P. Sayrach, En el Fondo. Parroquia de Joan Baptista (San-ta Coloma de Gramenet) 1965–1979 (Santa Coloma de Gramanet: Edicions Fòrum-Grama, 2001), 13.

Page 138: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

138 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

quia de Sant Pere Ermengol, com Joan Cuspinera o Alfred Matas, que tot i estar situada a Barcelona atenia també el barri del Besòs, que pertany a Sant Adrià.28 La seva existència va ser contemplada amb preocupació per les autoritats franquistes i els organismes repressius, com demostrava un document més extens del Servicio de Información de la Comandan-cia de la Guardia Civil de Barcelona de febrer de 1967, anomenat signifi-cativament Relación de Sacerdotes Progresistas y cargos que ocupan en la Archidiócesis de Barcelona. Pel que fa al Barcelonès Nord, s’hi feien cons-tar les següents dades:

CIUDADES Y PUEBLOS DE LA ARCHICIÓCESIS DE BARCELONA

ARCIPRESTADO DE BADALONA

San JoséRevdo. LAUREANO GUIBERNAU TOLRA –ECÓNOMO

San Jaime ApostolRevdo. JUAN CARRERA PLANAS –ECÓNOMO– PELIGROSO

San Antonio de PaduaRevdo. ANTONIO TORNER CLARAMUNT –ECÓNOMO– PELIGROSO

Santa Coloma de Gramanet – SANTA COLOMA-Revdo. JUAN ROCA RIERA –REGENTE– PELIGROSO

Santa Coloma de Gramanet – VIRGEN DEL PILARRevdo. JUAN MATA MUNNE –CURA-TENIENTE

28 Alfred Mates Pericé, Al Sud-Oest del riu Besòs. Deu anys de vida d’un barri barceloní (Barcelo-na: Pòrtic, 1970) i Una parròquia obrera compleix 50 anys. Sant Pere Ermengol 1946–1996 (Barcelona: Parròquia de Sant Pere Ermengol, 1997); Carles Mas, El Pomar (Badalona), Els Barris d’Adigsa 27 (Ge-neralitat de Catalunya, Departament de Benestar Social, ADIGSA, 1995). Altres sacerdots badalonins que van tenir una certa importància van ser Laureano Gibernau a la parròquia de Sant Josep (entre els barris del Centre i el Progrés) i Antonio Torner al barri del Progrés.

Page 139: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

139 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Santa Coloma de Gramanet – SAN JAIME APOSTOLRevdo. JOSE ESQUIROL GRAU –ECÓNOMO

Santa Coloma de Gramanet – SAN JOSÉ ORIOLRevdo. JOAQUIN TRIAS BIRBA –ECÓNOMO

Santa Coloma de Gramanet – SAN JUAN BAUTISTARevdo. JAIME P. SAYRACH FATJO DELS XIPRERS –ECÓNOMO– PELIGROSO

Santa Coloma de Gramanet – SAN MIGUEL ARCANGELRevdo. SALVADOR CABRE PUIG –ECÓNOMO– PELIGROSORevdo. ANDRES PAGES CASALS –COADJUNTOR– PELIGROSO29

Això no obstant, a finals de la dècada les organitzacions d’apostolat obrer patiran una nova crisi, ara de característiques diferents de la de finals dels cinquanta, que hem esmentat anteriorment. El context de les convulsions polítiques i socials viscudes l’any 196830 també les van afec-tar i van provocar no poques crisis de fe. A la mateixa època, a finals dels seixanta, la jerarquia de l’Església va voler recuperar el control de les or-ganitzacions apostòliques obreres amb la imposició d’uns nous estatuts. No es estrany que en aquest context molts dels seus integrants passessin a militar en partits polítics revolucionaris i marxistes que oferien una ac-tivitat antifranquista més clara —o s’integressin en aquestes noves Co-

29 Servicio de Información de la Comandancia de la Guardia Civil de Barcelona, Rela-ción de sacerdotes progresistas y cargos que ocupan en la Archidiócesis de Barcelona, dossier 22 Sobre vacantes y nombramientos de cargos eclesiásticos dentro de la Iglesia catalana, (27 febr. 1967), p. 9, Fons Cultura. Gabinete de Enlace del Ministerio de Información y Turismo, caixa 42/0899, AGA. El document conté un error, ja que Joan Carrera estava a Sant Antoni de Pàdua i no a Sant Jaume Apòstol.

30 Sobre els fets de 1968 en diferents indrets del món, vegeu José Julio Perlado, Paris, Mayo de 1968. Crónica de un corresponsal (Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2008); Manuel Garí, Jaime Pastor & Miguel Romero, ed., 1968: el mundo pudo cambiar de base (Madrid: Los Li-bros de la Catarata, 2008); André Glucksmann & Raphaël Glucksmann, Mayo del 68: por la subver-sión permanente (Madrid: Taurus, 2008); Miguel Delibes, La Primavera de Praga (Barcelona: Desti-no, 1991); Giaime Pala & Tommaso Nencioni, ed., El Inicio del fin del mito soviético. Los comunistas occidentales ante la primavera de Praga (Barcelona: Ediciones de Intervención Cultural, 2008); Car-los Fuentes, Los 68: París, Praga, México (Madrid: Debate, 2005); Juan Miguel de Mora, T 68: Tla-telolco 68. Por fin toda la verdad (México: EDAMEX, 2000), i Elena Poniatowska, La Noche de Tlate-lolco. Testimonios de historia oral (Mèxic: Era, 1974).

Page 140: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

140 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

munitats Cristianes de Base que no tenien un funcionament tan jeràr-quic. Tot i això, al Barcelonès Nord aquests sectors encara van tenir un paper important en el desenvolupament del moviment veïnal durant els anys setanta. La fundació de la revista Grama l’any 1969 amb la cobertura de les parròquies de Santa Coloma de Gramenet —com ja hem esmentat anteriorment— és un bon exemple de la seva importància, pel caràcter de portaveu del moviment veïnal de l’àrea que aniria prenent. A més, du-rant els anys setanta es va donar un procés de confluència entre cristians i marxistes plasmat en el corrent Cristians pel Socialisme,31 que va acabar propiciant, per exemple, que un capellà comunista —Lluís Hernández— fos alcalde de Santa Coloma de Gramenet el 1979 pel PSUC.

Alhora, als anys seixanta algunes forces polítiques, sobretot el PSUC, que tenia una notable implantació a la comarca, van intentar, un cop re-cuperat de l’anomenada «Caiguda del duro de 1961», de tenir incidència en determinats barris. Inicialment la prioritat la va centrar el moviment obrer i les CCOO. Però les Comissions Obreres al Barcelonès Nord van te-nir unes certes peculiaritats, condicionades pel context socioeconòmic de la comarca, de manera que no van tenir la força d’altres comarques com el Vallès Occidental o el Baix Llobregat. El predomini de la petita i mitjana empresa juntament amb l’existència d’un gran nombre de per-sones que treballaven fora del Barcelonès Nord els va restar força. Però, curiosament, aquest fet els va permetre, en el cas de Badalona, de tenir més capacitat per connectar amb sectors de la ciutat que no eren exclu-sivament obrers. De la mateixa manera, que la feblesa organitzativa per fàbriques va condicionar un model d’organització per zones o per barris que, com veurem, va afavorir que sorgís en el futur el moviment veïnal. A Badalona les CCOO van tenir més connexió amb altres entitats i forces no

31 El document fundacional de gener de 1973 es pot trobar a l’AGA: Cristianos por el socialismo, Fons Cultura, Gabinete de Enlace del Ministerio de Información y Turismo, caixa 42/9010, dossier 11 Sobre los Movimentos Apostólicos Seglares. Vegeu també Francisco Martínez Hoyos, La Cruz y el martillo: Alfonso Carlos Comín y los cristianos comunistas (Rubí: Rubeo, 2009); Alfonso Carlos Co-mín, Obras Completas (Barcelona: Fundación Alfonso Carlos Comín, 1986–1994) i Cristianos en el partido, comunistas en la iglesia (Barcelona: Laia, 1977). També Joaquima Utrera Redondo, Lluís Hernández, el capellà rebel (Barcelona: Fundació Nous Horitzons, 2011) i Lluís Hernández, Escrits, 1980–1992. Lluís Hernández: L’alcalde de la transformació de Santa Coloma de Gramenet (Santa Colo-ma de Gramenet: Associació Editors Teresa Quintana, 1992).

Page 141: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

141 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

exclusivament obreres, amb les quals van arribar a crear una Comissió Cí-vica.32 Un militant comunista ens recordava la importància d’aquest fet:

CONCLUSIONES. El que existiera una Comisión Ciudadana y tuviera contac-to con las Comisiones de Vecinos […] daría lugar: a) a un acercamiento de las capas medias y de forma orgánica a las clases proletarias. b) un profundo tra-bajo de movilización en los casos que la realidad lo exigiera. c) a un trabajo de esclarecimiento y de agitación política facilitando las charlas en los barrios, el proselitismo y el trabajo abierto y amplio. Facilitaría una gran informa-ción, sobre todo lo que acontece, no sólo en la ciudad sino en poblaciones li-mítrofes, por contactos que se podrían tener mediante las Comisiones de Ve-cinos. Ello podría culminar en una ‘RUTA’ (Marcha) […] [es refereix a una gira per fer conferències i contactes, ja que es parla de l’existència d’altres «grups interessants» a Santa Coloma i Sant Adrià]. Los medios a aplicar para que la movilización tuviera éxito, serían evidentemente no clandestinos.33

Alhora van mirar d’impulsar Comissions Obreres de Barri per suplir la mancança de Comissions Obreres de Fàbrica, mentre apareixien les Comissions Obreres Juvenils i també les ja anomenades comissions de veïns la importància de les quals va ser destacada fins i tot per Gregorio López Raimundo.34 Malgrat que encara els atribuïen un paper secundari respecte al front sindical i no van acabar de reeixir completament, va ser un precedent de l’aposta més decidida que es faria als anys setanta i van tenir capacitat per atreure també grups de dones que posteriorment van tenir un paper important en el moviment veïnal.

Tot i que a la segona meitat dels anys seixanta ja s’havien produït al-gunes protestes i mobilitzacions veïnals reclamant serveis elementals (dones de Bufalà —Badalona— per l’aigua el 1967; veïns del Besòs —Sant Adrià— contra l’abocador; boicot al «3» a Santa Coloma per la pujada de tarifa el 1968; veïns de Pomar —Badalona— contra l’OSH el 1969 i, de

32 Domènech i Sampre, Clase obrera…, 240–249.33 Comisión Ciudadana de B. Carta de Blas (8 set. 1966), Fons Nacionalidades y Regiones, Cata-

luña (PSUC), Generalidades, Correspondencia. Jacq. 1487, Archivo Histórico del PCE (AHPCE).34 Gregorio López Raimundo, En el buen camino. Intervención ante una reunión de militantes

del P.S.U. de Cataluña ([s.l.] 1967), 66–69.

Page 142: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

142 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

nou, veïns del Besòs el 1970 per la mort d’un nen pel lleó d’un circ sense llicència), va ser a la dècada dels setanta quan es va produir una veritable explosió reivindicativa. La primera mobilització de masses va ser la lluita per l’ambulatori a Santa Coloma (febrer–març 1971) amb la creació d’un Comitè Unitari i la mobilització de milers de persones.35 Aquesta lluita va demostrar que mobilitzant-se s’aconseguien millores coŀectives, cosa que va preocupar profundament les autoritats locals franquistes.

Va ser en aquesta primera meitat dels setanta quan les organitzacions polítiques van anar prioritzant progressivament la seva participació en el moviment veïnal, ara ja d’una manera més clara, conscients de la im-portància que estava prenent el moviment popular als barris. Va haver-hi una gran proliferació de les diferents formes d’organització del movi-ment veïnal. Una va ser els centres socials promocionats per les parrò-quies, en què van tenir un paper important els sacerdots progressistes però on també van participar diferents organitzacions polítiques cons-cients que era un àmbit d’actuació important per exposar les seves idees i fer proselitisme. A Sant Adrià de Besòs van existir els centres socials del Camp de la Bota (1965, amb un paper important dels escolapis Antoni Botey i Josep Maria Monferrer) i del Besòs (1966). A Badalona els de Po-mar (març 1968) i Sant Roc (oct. 1969), tots dos barris de l’OSH. A Santa Coloma s’havia creat l’Obra Social del Singuerlín (1966), els centres so-cials Arrabal de Santa Rosa (1967), Santa Rosa, Amics del Fondo (1972) i Can Mariner i Riu (1974?). En determinats casos d’aquests centres en sor-giran futures comissions de barri (CCB) i AAVV.

Pel que fa a les CCB, van començar a aparèixer sobretot als anys 1972–1973 a Santa Coloma de Gramenet,36 mentre que a les altres ciutats del Barcelonès Nord van tenir una presència més testimonial. Els motius d’això es poden cercar en el pes que van tenir a Santa Coloma organit-zacions de l’esquerra radical (OICE, sobretot, i també AC, MLC), comu-

35 Vegeu López Ródenas, Historia social de la Santa Coloma…, 115–132, i Carles Capdevila Llo-vera, «1971: La lluita per l’ambulatori», Àgora 5 (març 2000): 31–78, i posteriorment amb el mateix títol dins Grup d’Història José Berruezo, Una ciutat dormitori sota el franquisme…

36 David Monsergas Ferrer, «Las Comisiones de Barrio en Santa Coloma de Gramenet, 1971–1975», Àgora 2 (març 1997): 127–132, i posteriorment amb el mateix títol dins Grup d’Història José Berruezo, Una ciutat dormitori…

Page 143: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

143 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

nitats cristianes de base, llibertaris com els GOA/GA…, en la menor for-ça del moviment sindical, en el menor pes de l’associacionisme veïnal franquista o anterior a 1970 o, fins i tot, en el fet que la situació de Santa Coloma des del punt de vista urbanístic era pitjor que la de les seves veï-nes. Les CCB eren unes organitzacions adscrites als barris, clandestines i molt polititzades:

La c.b. se considera organización de clase, que partiendo de los frentes con-cretos, barrio y fábrica, lucha por los objetivos revolucionarios de la clase obrera: la implantación del socialismo […]. La c.b. no se considera organización de masas, ya que esta organización no puede ser clandestina, por su bajo nivel, que solamente es reivindicativo. Creemos que actualmente por cuestiones de represión, las organizaciones de masas no existen en España; los centros sociales y asociaciones de vecinos no llegan a este nivel.37

El PSUC havia participat en aquestes CCB, però va retirar-se aviat per impulsar la creació d’AAVV i acusant les CCB de sectàries:

La no existencia de un potente movimiento de masas de barrio se debe a la falta de auténticas organizaciones de masas; las actuales Comisiones de Ba-rrio no son tales; son grupos pseudopolíticos, cerrados, clandestinizantes, su-perpolitizados y alejados de la problemática concreta de los vecinos y, desde luego, incapaces de aportar soluciones a esos problemas. Una estéril postura anti-Partido aún las hace más ineficaces.38

Altres partits com el Movimiento Comunista de España i el Partido de los Trabajadores de España sembla que van optar també per aquesta via.

37 Comisión de Barrio Centro, Criterios de Militancia y puntos de actuación, p. 1, Donació Marcelo López Ródenas, caixa 3, dossier 5, Arxiu Històric Museu Torre Balldovina (AHMTB), i Mar-celo López Ródenas, Historia social de la Santa Coloma…, 210.

38 Comitè de Santa Coloma de Gramenet del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Resolución interna del Comité Local del PSUC de Santa Coloma de Gramanet [1972], Nacionalidades y Regiones, Cataluña. PSUC, Comités Comarcales. Comité Local de Santa Coloma de Gramanet, caixa 63, carpeta 14/1, AHPCE.

Page 144: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

144 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Tot i això, segons autors com Marcelo López Ródenas —que en va formar part—, les CCB colomenques van arribar a tenir més de 150 persones organitzades.

Dintre de les CCB es van produir intensos debats per diverses qüesti-ons. Una, segurament de les més importants, va ser quina relació havien de tenir amb els centres socials i, sobretot, amb les noves AAVV que van començar a proliferar durant els anys setanta (i també amb altres enti-tats com, per exemple, l’Assemblea de Catalunya). En el fons estava el de-bat sobre quina funció havien de tenir les CCB. Havien de ser unes orga-nitzacions d’avantguarda clandestines (com ho eren, a efectes pràctics, alguns dels partits polítics que criticaven) o, al contrari, un tipus d’orga-nització amb una voluntat d’arribar a sectors més amplis de població? Aquests debats van provocar que, a la ciutat de Santa Coloma, les CCB es dividissin en dos blocs. Un de més purista i sectari (CCB de Centre, Riu Nord i Oliveres bis), que es mantenia intransigent i contemplava les AAVV com a «instruments de la política reformista»,39 i un altre que, sen-se renunciar als seus principis, era més flexible (Fondo, Santa Rosa, Can Mariner, Oliveres, Singuerlín) i no desestimava participar a les AAVV si així s’aconseguia arribar a sectors més amplis de població. Els seus inte-grants eren, a més, molt crítics amb les postures puristes:

Combatimos a la A. de V. en la medida que pretende presentarse al barrio co-mo la vanguardia y órgano de lucha de los vecinos, ¿pero nuestra práctica como c.b. respalda esta crítica? ¿ciertamente los vecinos ven en la c.b. su ór-gano de lucha?, o por el contrario no ven nada pues la c.b. se dedica a la prác-tica de vanguardia que llevan el resto de grupos organizados.40

Barrejat a tot això hi havia el debat sobre si calia fer aliances interclas-sistes per acabar amb la dictadura. L’any 1976, aquest segon sector, in-fluenciat més per l’OICE, va mirar de fer una Coordinadora de CCB a

39 Comisión de Barrio Centro, Propuesta de discusión de la C.B.C. Al resto de CC.BB., p. 1–2 (juny 1975), Donació Marcelo López Ródenas, caixa 3, dossier 5, AHMTB. El document qualifica tex-tualment de «reformistes» el PSUC, el PCE i el MCE.

40 [Comisión de Barrio de Singuerlín], Respuesta a la crítica, p. 3, Donació Marcelo López Ródenas, caixa 3, dossier 5, AHMTB.

Page 145: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

145 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Santa Coloma i de presentar i debatre un programa propi que pogués competir amb el dels ajuntaments democràtics, com va ser el Manifest dels 51 que s’havia presentat públicament l’any 1975 (o el Manifest de Ba-dalona del juliol de 1976). El sector més purista de les CCB va fer el seu propi Manifiesto el setembre de 1976. Totes aquestes disputes i la incapa-citat d’adaptar-se al nou context en contrast amb l’èxit de les AAVV van fer que el 1977 les CCB acabessin desapareixent, si bé algunes van trans-formar-se en AAVV. La qüestió de fons era que, independentment de la major o menor voluntat revolucionària que poguessin tenir les CCB, la participació o l’ús de les AAVV els oferia una possibilitat més gran de connectar amb sectors amplis de població. En canvi, un excessiu avant-guardisme i la clandestinitat les aïllava de les masses susceptibles d’escol-tar els seus postulats. Va ser aquest fet el que a la llarga va decantar la ba-lança a favor de les AAVV, sumat a les disputes internes que es van donar en les mateixes CCB colomenques.

Pel que fa a les mateixes AAVV, van agafar una embranzida a la primera meitat dels anys setanta. Determinades organitzacions polítiques clan-destines com el PSUC (la que tenia més implantació amb diferència), el MCE o el PTE van apostar per fomentar aquest tipus d’entitat, ja que a di-ferència de la dècada anterior, ara sí que foren conscients de la necessitat de posar la lluita als barris en un nivell si més no equiparable al sindical. La presència dels militants d’aquests partits en el moviment veïnal va ser molt important, mentre que les diferents forces socialistes no van tenir, per contra, una presència destacada llevat de casos puntuals, tot i que ho van intentar, com fins i tot reconeixien alguns dels seus antics militants:

Sí, sí, havia gent de la Convergència Socialista que estava a les Associacions de Veïns, a la Junta… […]. Era poca, era poca… però ara no recordo quina era […]. Sí, en aquella època el que dominava era el PSUC […]. Qui tallava el bacallà era el PSUC. Els socialistes teníem poca presència.41

41 Entrevista a Manuel Galgo Iserte, 4 de juliol de 2013. Antic militant de Convergència Socialis-ta de Catalunya, del PSC-PSOE (va ser primer secretari a Santa Coloma) i del Centre Excursionista del Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet.

Page 146: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

146 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

A Badalona es van crear noves associacions: Pomar (1972, a partir del Centre Social), Salut Alta (1972), Sant Mori de Llefià (1976), Sant Roc (1976, si bé aquesta era conservadora, fomentada per contrarestar al Centre So-cial de Sant Roc), Verge de la Salut (1976). Però també es va produir una infiltració en associacions més antigues que encara tenien un tarannà franquista com les de Joan Valera, Sistrells, Bufalà, La Pau i, finalment, la de Sant Antoni de Llefià, en què els jerarques franquistes van aguan-tar fins al 1977. A Santa Coloma de Gramenet, després d’un temps de tra-ves posades per l’alcalde Juan Porta, el 1975 es van legalitzar les AAVV del Centre, Singuerlín, Guinardera, Santa Rosa, Raval i Oliveres, i, posterior-ment, les de Riera Alta, Safaretjos i Barri Llatí. A l’últim, a Sant Adrià es van legalitzar les AAVV del barri Besòs (juny 1973) i la Mina (març 1973). La primera ja s’havia creat amb una voluntat reivindicativa i va acabar substituint el Centre Social. La segona va estar inicialment controlada per franquistes, però aviat va ser infiltrada per persones i militants d’es-querres que li van donar un tarannà molt combatiu. El 1976 es van crear les AAVV de Sant Adrià Nord i Sant Joan Baptista.

La creació d’aquest moviment popular va aconseguir que, amb la mort del dictador, les autoritats franquistes locals estiguessin ja en serioses dificultats. Les mobilitzacions a la majoria dels barris de Santa Coloma, els barris perifèrics de Badalona i els del marge dret del riu Besòs a Sant Adrià van anar augmentant progressivament, reivindicant tota una sèrie de millores per als seus barris. L’alcalde de Sant Adrià, Francisco Roqueta Prats, ja havia deixat el càrrec el febrer de 1973 esquitxat per diferents fi-ascos i escàndols municipals. Poc després era cessat Juan Porta Bussoms, alcalde de Sant Adrià, el febrer de 1975, esquitxat per nombrosos casos de corrupció i per una fortíssima pressió veïnal en contra seva. De la força i vitalitat del moviment veïnal i del perill que en podia derivar per al rè-gim ja n’havia avisat el Plan Barrio de 1973–75, uns informes d’algun or-ganisme policial en què s’alertava de la creixent subversió als barris de les grans ciutats, en especial, a la província de Barcelona.42 De la impor-

42 Plan Barrio, (Madrid, oct. 1973), Fons Gabinete de Enlace del Ministerio de Gobernación, cai-xa 42/8906, dossier 7 sobre Comités de Barrio, AGA. Existeix una versió posterior: Plan Barrio. Estu-dio sobre la subversión en los barrios (gen. 1975), Fons García-Nieto, núm. 5110, Fundació Utopia d’Es-

Page 147: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

147 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

tància del moviment veïnal a les grans ciutats catalanes, en especial les de l’àrea metropolitana i voltants, en donaven testimoni els governadors civils franquistes com ara el mateix Rodolfo Martín Villa,43 que maldaven per posar-hi fre i fomentaven, encara, un associacionisme fidel al règim i la repressió pura i dura.

Aquesta crisi local del franquisme es va accentuar el 1975–1976 quan, aprofitant el nou context polític, les mobilitzacions encara van incre-mentar-se. Aquestes ja no eren només per qüestions materials com l’ur-banisme, l’equipament, el transport públic, les escoles, etc. Començaran a fer-se reivindicacions més globals de ciutat com van ser les lluites con-tra el port esportiu o la conservació de Montigalà a Badalona, Can Zam a

tudis Socials del Baix Llobregat. He d’agrair profundament a Iván Bordetas Jiménez que em facilités la consulta d’aquest segon document.

43 Marc Andreu Acebal, Barris, veïns i democràcia…, 38.

Taula que fa referència a la propaganda confiscada a les comissions de barri (aquí s’inclouen AAVV i altres entitats similars). Vegeu Plan Barrio (Madrid, oct. 1973), Fondo Gabinete de Enlace

del Ministerio de Gobernación, caixa 42/8906, dossier 7 sobre Comités de Barrio, Archivo General de la Administración (AGA).

Page 148: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

148 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Taula que fa referència a la propaganda confiscada a les comissions de barri (aquí s’inclouen AAVV i altres entitats similars). Vegeu Plan Barrio. Estudio sobre la subversión en los barrios (gen. 1975),

Fondo García-Nieto, núm. 5.110, Fundació Utopia d’Estudis Socials del Baix Llobregat. Cal destacar l’augment significatiu respecte a la taula anterior, de 1973.

Page 149: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

149 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Santa Coloma o per l’ambulatori de Sant Adrià. És més, des del moviment veïnal es van fer ja clarament unes reivindicacions polítiques: contra la dictadura i per uns ajuntaments democràtics, amb un discurs netament de classe i contrari al capitalisme, assumint reivindicacions catalanistes enfront dels intents de recuperar un discurs neolerrouxista o, fins i tot, posant-hi les bases perquè es desencadenés un feminisme de caire po-pular amb les vocalies i grups de dones.44 La victòria de les esquerres el 15 de juny de 1977 a les ciutats del Barcelonès Nord va alarmar (com a al-tres llocs) els dirigents, franquistes que en alguns casos van intentar di-mitir (Badalona), i també els empresaris i especuladors, que van fer cri-des a respectar la propietat privada davant l’auge de les ocupacions de terrenys promoguda pel moviment veïnal.45 Des del mateix moviment veïnal es van plantejar alternatives globals de ciutat amb un nivell de concreció molt detallat com va ser, per exemple, el Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, coordinat per l’arquitecte colomenc Xavier Valls i la geògrafa Mª José Olivé l’any 1978, que recollia les aportacions que es van fer des de les diferents AAVV.46

Quin havia de ser el paper de les AAVV en el nou context polític que s’estava gestant? Els esdeveniments no es van produir com havia pensat l’oposició, que al final va acabar pactant amb el sector més reformista del franquisme quan va constatar que no tenien forces per imposar una ruptura a curt termini, i això els va fer renunciar a part dels seus plan-tejaments (govern provisional, república, autodeterminació dels pobles, reformes socials de major profunditat…). Des del punt de vista veïnal la

44 Vegeu-ne l’estudi d’Eva Fernàndez Lamelas, Vocalies de Dones de Barcelona a la Transició Democràtica: una experiència emancipadora (tesina de doctorat, Universitat Autònoma de Barce-lona, 2009). Actualment té una tesi doctoral en curs titulada El feminisme de les classes populars als barris. Vocalies i grups de dones (1975–1990).

45 Vegeu la carta de l’Asociación de Promotores Constructores de Edificios sobre l’«Ocupación ilegal de solares» del 2 de novembre de 1977 adreçada al Governador Civil, dins Fons Gobernadores Civiles, caixa 382, CG: 7. III: Ministerio Interior. Antecedentes desde el 5.7.1977, otros antecedentes del Ministerio de la Gobernación desde el 4/77; Sr. Sánchez Terán, Ortiz Sánchez y Belloch Ruiz, Ar-chivo Histórico del Gobierrno Civil de Barcelona.

46 Xavier Valls & M. José Olivé, Estudio sobre la situación social y urbana de Santa Coloma de Gramenet y propuesta para un plan de alternativas (30 juny 1978), Donació Marcelo López Ródenas, caixa 2, Documents Urbanisme, AHMTB. Vegeu també Odei A. Etxearte, De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet (Santa Coloma de Gramenet: Edicions Fòrum-Grama, 2015).

Page 150: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

150 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

preparació de les eleccions del 15 de juny ja va provocar que marxessin una part dels dirigents veïnals que militaven al PSUC, la força hegemòni-ca en aquest àmbit. Aquest fet s’accentuaria més el 1979 i era conseqüèn-cia en gran part de la línia política de l’eurocomunisme, que donava pri-oritat a la lluita institucional i posava en un segon terme —o simplement obviava— la creació d’organismes de base. Aquest fet es va reflectir en el debat d’aquests anys (1977–1979) sobre el paper que havien de tenir les AAVV: ¿havien de ser uns organismes de contrapoder popular, control democràtic, amb atribucions importants o entitats amb un paper secun-dari, com a molt merament consultiu, respecte al poder polític instituci-onal dels ajuntaments, com finalment va acabar defensant el PSUC mal-grat alguna veu discrepant? Un primer avís va ser l’exclusió de les AAVV de la participació de les denominades comissions de control que es van crear per fiscalitzar els darrers anys dels ajuntaments franquistes fins a les eleccions municipals. El governador civil les va vetar, però els partits polítics majoritaris no van posar gaire interès a revertir aquesta situació. Tot i això, en aquests anys fins a la celebració de les eleccions municipals democràtiques de 1979 encara va existir una gran conflictivitat veïnal i van crear-se noves associacions com van ser, per exemple, Sant Joan de Llefià Baix (1978), Can Mercader (1978), Canyadó (1979), Canyet (1979), Dalt de la Vila (1979) i Sant Jaume (1979), totes a Badalona.

Des de determinades forces de l’esquerra radical s’apostava perquè les AAVV tinguessin unes atribucions molt àmplies, amb un gran poder de decisió, fiscalització i control dels ajuntaments (fos perquè ho creien re-alment fos perquè, derrotades les seves expectatives electorals, pensaven que així podien tenir més incidència). Però l’important és veure que de-mandes com ara la presència de les AAVV als plens amb dret a veu i rèpli-ca, a les comissions municipals, als consells de districte, etc., la realitza-ció de referèndums vinculants o, fins i tot, la revocabilitat de càrrecs, van ser demandes en gran part assumides pel moviment veïnal mateix com ho demostra la documentació de la I Assemblea d’AAVV de Catalunya ce-lebrada a Manresa (des. 1979), on ja es van produir les primeres crítiques als ajuntaments democràtics:

Page 151: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

151 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

• […] hi havia en la majoria de delegats una gran preocupació, ja que l’actua-ció dels nous ajuntaments democràtics, pel que fa a la referència a la parti-cipació, cal valorar-la com negativa.

• Els Ajuntaments on s’ha aprovat un reglament de descentralització i par-ticipació s’ha marginat a les AA.VV. en la seva elaboració. Això es considera greu, ja que hi havia coses que aportar.

• A la majoria de reglaments no es reconeix el dret a veu en els plens, en els consells de Barri o Districte. I en aquells en els quals es reconeix, en gene-ral és a través de fórmules restrictives. Per un altre cantó, hi ha alguns casos en els quals el Reglament aprovat tenia en compte els nostres drets, i aquest Reglament ha estat vetat per l’actual Generalitat provisional, cosa evident-ment molt greu.

• Hi ha Ajuntaments que no reconeixen les AA.VV. com organització del veï-nat, com a entitats de participació ciutadana i els drets de consulta, referèn-dum, proposta, en general no han estat portats a la pràctica.

• També s’ha constatat la falta d’informació per part dels Ajuntaments: els ordres del dia, les actes de les sessions no es faciliten a les entitats, i no s’ha aconseguit d’establir uns canals que permetin al ciutadà mig d’assaben-tar-se del que passa a dintre dels Ajuntaments.47

Aquestes topades es van donar no només als ajuntaments governats pel PSC-PSOE, sinó també als regentats inicialment pel PSUC com Bada-lona i Santa Coloma, si bé els retrets eren mutus. Des de determinades as-sociacions s’acusaven els ajuntaments de no tolerar la crítica i de caure en l’autoritarisme quan no responien a aquestes demandes de participa-ció esmentades anteriorment:

Bueno… pero es que tampoco nos daban participación. Ellos tomaban las deci-siones. O sea, el Plan Popular lo habíamos hecho entre todos, pero a la hora de decidir […] nos dejaban fuera de todo. Nos dejaban fuera […]. La Asociación de Vecinos quería exponer algo, tenía que demanar la palabra en Pleno. Los

47 «Ponència. La participació de les AA.VV. en els Ajuntaments» dins Desenvolupament, conclu-sions i cens. I Assemblea de les associacions de veïns de Catalunya (Manresa: diumenge 2 de desembre, 1979), p. 15, Fons PSUC, 2.350: Activitat de diverses entitats i moviments ciutadans reivindicatius, 1970–1979, ANC.

Page 152: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

152 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

primeros Plenos nos exigían 750 firmas. Entonces que pasa… pues que em-pezamos a criticar el Reglamento de Participación Ciudadana: «Esto no va le pa’na, esto es una mierda». Empezamos a venir a los Plenos… derecho a voz pero no a réplica. ¿Pero que es esto? O sea: «Ya lo has dicho… pasemos al punto siguiente… ¡Pero oye! ¡Qué te calles que ya no tienes la palabra!… ¡Pero!». Derecho a exponerlo pero no a réplica. Te dejaban exponer lo que decías pero ese punto no era tratado ahí. No era discutido. Hasta el extremo que hemos traído cosas a plantear, las has expuesto, te han dejado hablar, y después enseguida pasemos al punto siguiente. ¿Pero bueno, entonces a qué hemos venido aquí? Y cuando intentabas tomar la palabra por tu cuenta, no hay palabra. No, no y no y no… Era un cabreo tremendo. Llegar al gobierno… entonces ¿pa’ que nos sirve?48

Per la seva banda, els consistoris acusaven les associacions crítiques d’estar fomentades per l’esquerra radical i de no ser prou comprensives amb la gestió que es feia:

El segon es que els que no van poder entrar, que volien entrar, van tornar-se ferotges però contra nosaltres. I van manipular la poca gent que quedava a les Associacions de Veïns per que [ininteŀigible] d’Associació de Veïns van dir: «Ara ja tenim el nostre Ajuntament, ja anirem a demanar-s’ho». I per això les Associacions des d’aleshores van anar morint, no feien sentit […]. Però en can-vi, els que eren més tipus MC[C], van ser molt ferotges contra nosaltres, però molt. I llavors agafen els 30 punts o 40 del Pla d’Urgències i demanen coses que són pràcticament el Pla Popular que hem estat.49

Certament, el moviment veïnal va patir una crisi durant els anys vui-tanta, amb una davallada d’afiliats a les AAVV encara que se’n van legalit-zar algunes a Badalona com les del Manresà (1980), Remei (1980), Iris-Sol Casagemes (1980), Can Claris (1981), Joaquim Ruyra (1982), Can Solei

48 Entrevista a Emiliana Salinas (8 maig 2013), antiga presidenta de l’AAVV Fondo de Santa Colo-ma durant la segona meitat dels setanta i part dels vuitanta. Abans havia destacat a les Plataformes Anticapitalistes durant la lluita obrera a la fàbrica Casadeport.

49 Entrevista a Jaume P. Sayrach amb Fernando Saro —antic membre de la CCB de les Oliveres, de l’AAVV del mateix barri, militant del MCC, el PSUC i posteriorment regidor per IC—, 22 maig 2013.

Page 153: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

153 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

(1988), Fondo Sistrells (1989), Progrés (1990) i Nova Lloreda Nord (1990). Van confluir-hi tota una sèrie de factors. D’una banda, les organitzaci-ons polítiques d’esquerres que havien apostat molt pel moviment veïnal van patir successives crisis. Les de l’anomenada esquerra radical per la seva incapacitat d’adaptar-se al nou context, que va fer desaparèixer la majoria d’aquelles organitzacions mentre que el PSUC, hegemònic fins llavors, va patir una forta crisi interna que va culminar amb la seva es-cissió (cinquè congrés) i va continuar aplicant la línia eurocomunista i socialdemòcrata. A això cal sumar-hi una situació de crisi ideològica de les esquerres en general, paraŀela amb una gran ofensiva de la dreta per recuperar l’hegemonia ideològica amb el que es va anomenar «neo-liberalisme» sobretot des de començament dels anys vuitanta. D’altra banda, hi ha un altre factor que cal tenir en compte; l’impacte de la dura crisi econòmica d’aquells anys, que va provocar un creixement especta-cular de l’atur, un augment més moderat de la delinqüència (hàbilment explotat de manera demagògica per les dretes), de la drogoaddicció… La combinació de tots aquests factors va afavorir l’anomenat aleshores desencanto i la pèrdua de força de les AAVV, sense negar que els primers ajuntaments democràtics van impulsar també unes millores que segura-ment van fer que les persones menys polititzades trobessin menys mo-tius per mobilitzar-se.

Però una de les hipòtesis de partida d’aquesta tesi era contemplar fins a quin punt aquesta crisi havia estat tan gran. La realitat és que van exis-tir molts matisos i no poques associacions van mantenir-se actives i rei-vindicatives durant els anys vuitanta, quan també es van donar conflictes amb magnituds comparables —i en algun cas superior— a les de la dèca-da anterior pel que fa a mobilització de gent i repressió policial. Les cau-ses per les quals determinades associacions mantenien un nivell alt d’ac-tivitat cal buscar-les en la presència de cristians de base, de partits com el MCC (o l’LCR en molt menor mesura), d’exmilitants d’altres partits o de persones independents amb voluntat de continuar fent tasques als seus barris. S’hi hauria de sumar encara un fet no menys important: el recan-vi generacional que es va donar en algunes d’aquestes associacions, inte-grant joves amb inquietuds socials. Un altre factor que cal tenir en comp-te va ser el retorn o la continuïtat en l’activisme veïnal de militants del

Page 154: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

154 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

PCC o fins i tot del PSUC (aquest darrer a Badalona, sobretot després de perdre l’alcaldia en benefici del PSC-PSOE). A Badalona, la FAVB es va re-activar l’any 1984 mentre que a Santa Coloma durant els vuitanta va con-tinuar existint la Coordinadora d’AAVV. A l’últim, cal afegir un altre fac-tor que va esperonar les lluites veïnals: l’agressiva política urbanística del PSC-PSOE i de CiU a mesura que guanyaven alcaldies.

El PSC-PSOE i les forces socialistes que van confluir-hi havien intentar tenir presència al moviment veïnal durant els setanta sense massa èxit llevat de casos puntuals, fos per falta de militància fos per la competèn-cia del PSUC i altres partits de l’esquerra radical. Aquesta situació va can-viar quan va tocar poder en tots els àmbits. A escala local, mentre dona-ven el sorpasso al PSUC van adonar-se de com n’era d’important tenir un teixit associatiu controlat per evitar o moderar les reivindicacions veï-nals i crear-se un coixí, de manera que van prendre mesures:

I van venir […] però van posar tota una sèrie de gent que mai havien vingut aquí [es refereix a l’Ateneu de Sant Roc, a Badalona, d’on és membre l’entre-vistat]. O alguns que les havien comprat… Alguns elements que havien estat batallant i lluitant molt aquí… Que després les van donar un lloc de treball a l’Administració… Després venien i llavors alguns d’ells hi van dir: «Home, és que a mi m’han dit que venga a desfer això…». Sí, sí, sí… Persones que havien estat lluitant com nosaltres, […] i van arribar a dir: «Si ja sabem que es fa aquí, però a mi m’han dit que venga a desfer tot això i vinc, i ja ho sé…», perquè el seu lloc de treball era el seu lloc de treball, i la seva consciència pues bueno… la van vendre… La seva ètica i el seu d’allò, ho van vendre.50

D’aquesta manera es van promoure els «desembarcaments» de perso-nes afins i cooptacions a les juntes o fins i tot d’antics militants de l’es-querra radical, i la creació de noves entitats (AAVV o altre tipus d’en-titats) per mirar de controlar aquest moviment popular, fet que ens demostra que encara als anys vuitanta tenia un poder important d’in-cidència i convocatòria. No va ser el PSC-PSOE l’única força que va de-mostrar aquest nou interès. CiU tampoc havia destacat anteriorment al

50 Entrevista a Juan Jesús Guerrero, membre de l’Ateneu de Sant Roc, 14 juny 2013.

Page 155: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

155 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

Barcelonès Nord per tenir presència en el moviment veïnal —llevat d’al-guna excepció com l’AAVV de Sant Adrià Nord. Però un cop al Govern de la Generalitat es va demostrar una gran preocupació per estendre la seva influència als barris perifèrics de les grans ciutats del cinturó que pres-suposaven un viver de vots per als seus rivals. Als vuitanta es va intensifi-car la creació d’entitats, la inauguració de locals, la cooptació de líders o la promoció d’associacions de comerciants (fins i tot amb freqüents vi-sites de Jordi Pujol), fins a arribar a la instrumentalització de l’empresa pública ADIGSA, per intentar crear una xarxa afí a barris com Sant Roc, Llefià, la Mina…

Tot i això, la conflictivitat al Barcelonès Nord encara va ser important als vuitanta. Hi havia conflictes urbanístics heretats de la dècada ante-rior que van trigar a solucionar-se o que es van repetir amb els nous ajun-taments democràtics com el de les contribucions especials. Si bé és cert que van predominar les mobilitzacions de tipus defensiu, sense una pro-posta clara de canvi de règim polític, el cert és que van haver-hi conflictes amb una magnitud comparable o superior als de la dècada dels setanta i que en alguns d’aquests es van fer propostes d’aprofundiment democrà-tic que demostren la pervivència d’uns valors que encara topaven amb els oficials. Cal destacar a Sant Adrià de Besòs els casos de la defensa del Solar de la Palmera del barri Besòs per a equipaments, amb forts enfron-taments del veïnat amb la policia i Mossos d’Esquadra (1984 i sobretot el 1990 amb l’anomenada Intifada del Besòs), i de les mobilitzacions con-tra l’Informe Regesa, que pretenia l’enderrocament parcial o total de la Mina, una operació de neteja, de cara als futurs Jocs Olímpics de Barcelo-na (1988). A Badalona van ser importants les lluites per conservar l’auto-bús que comunicava el barri badaloní de Pomar amb Barcelona, que es van traduir en mobilitzacions, el segrest de catorze autobusos i una ocu-pació policial del barri de matinada per retornar-los a l’empresa (abril–maig 1985), i la que es va fer arran del projecte de remodelació de la plaça Trafalgar a Llefià, que va enfrontar una part del veïnat amb l’Ajuntament: hi va haver durs enfrontaments amb la Guàrdia Urbana i la Policia Na-cional, i diversos detinguts i contusionats (febrer–abril 1986). També va ser significatiu el cas Pitarque de Santa Coloma de Gramenet, en què un dirigent veïnal va ser condemnat a pagar una multa i —el més sorpre-

Page 156: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

156 [121–156]

J. M. CUESTA · EL MOVIMENT VEÏNAL AL BARCELONÈS NORD (1954–1987)

nent— al desterrament de 100 quilòmetres fora de la seva ciutat natal durant un any per haver defensat un veí d’una estafa immobiliària (1986 en endavant), fet que va provocar una campanya de solidaritat veïnal (i fins i tot institucional del mateix Ajuntament) en suport seu. Tot això sense comptar les nombroses mobilitzacions que es van fer en l’àmbit veïnal contra la integració de l’Estat espanyol a l’OTAN (a Santa Coloma es va arribar a fer un referèndum alternatiu abans de l’oficial) i d’altres per fets més puntuals (per exemple a Llefià el 1987 contra un policia que havia violat una veïna del barri). Aquestes mobilitzacions van combinar èxits i fracassos davant les autoritats i en les seves reivindicacions, però ens demostren que el moviment veïnal era encara una realitat ben viva al Barcelonès Nord durant els anys vuitanta.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 157: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

157 [157–172]

Culturas políticas del nacionalismo español. El caso de la ciudad de Valencia (1958–1979)

Juan Carlos Colomer RubioUniversitat de València (Espanya) orcid.org/0000-0002-4677-201X

Presentació: 30 set. 2014 | Acceptació: 31 gen. 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: Colomer Rubio, Juan Carlos. Culturas políticas del nacionalismo español. El caso de la ciudad de Valencia (1958–1979). Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 157–172. doi: 10.7238/fit.v0i3.2402.

Resumen: El estudio de las grandes culturas políticas del franquismo se ha deteni-do en el análisis de ciertos discursos y prácticas que emanaban de los grandes líderes políticos del régimen. Desde nuestro punto de vista, ha faltado una ne-cesaria reflexión sobre la concreción del desarrollo de esas culturas políticas en el régimen local. El aumento, en número y profundidad, de los estudios sobre la evolución política e ideológica de las instituciones locales en el régimen, unido a un creciente número de los centros documentales que lo han permitido, ha posibilitado avanzar en dicho conocimiento pero sin la consiguiente comple-mentación con un estudio de las culturas políticas del nacionalismo español en lo local. Por tanto, reduciendo la escala de observación y concretando dicho dis-curso, hemos optado por la selección y análisis de las trayectorias de los principa-les líderes políticos del Ayuntamiento de Valencia atendiendo a la fase histórica 1958–1979, donde, a nuestro parecer, podemos detectar un cambio y transfor-mación de las dos culturas políticas del régimen: la fascista y la nacionalcató-lica. Ambas, con una misma idea de nación pero con diferentes formas de in-terpretarla, tendrán en la localidad su máximo cauce de expresión, en tanto en cuanto espacio de múltiples relaciones y discursos diversos, así como espacio de transferencia entre ambas identidades en conflicto y relación permanente.

Palabras clave: Culturas políticas, franquismo, Valencia, fascismo, regionalismo

Este artículo se ha redactado en el contexto del proyecto Derechas y nación en la España contem-poránea. Culturas e identidades en conflicto (HAR2014-53042-P) financiado por la Dirección General de Investigación Científica y Técnica del Ministerio de Economía y Competitividad.

Page 158: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

158 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Political cultures of Spanish nationalism. The case of the city of Valencia (1958–1979)

Abstract: The study of the major political cultures of Franco was arrested in the analysis of certain discourses and practices emanating from the great politi-cal leaders of the regime. From our point of view, it has lacked a necessary re-flection on the realization of the development of these political cultures in the local regime. The increase in number and depth of the literature on the political and ideological evolution of local institutions in the system, coupled with a growing number of documentation centres that have permitted, has enabled progress in such knowledge but subsequent complementation to a study of political cultures of Spanish nationalism in the local. Therefore, re-ducing the scale of observation and specifying that speech, we have opted for the selection and analysis of the trajectories of the main political leaders of the City of Valencia in response to the historical period 1958–1979, which, in our view, we can detect a change and transformation of the two political cul-tures of the regime: fascist and national catholic. Both with the same idea of nation but different ways of interpreting it, have locally maximum channel of expression, as long as space of multiple relationships and various speeches.

Keywords: Political Cultures, Franco, Valencia, fascism, regionalism

En los últimos años el aumento, en número y profundidad, de los estu-dios sobre la evolución política e ideológica de las instituciones locales en el régimen franquista, unido a una creciente extensión del número de archivos que lo han permitido, ha posibilitado avanzar en un conoci-miento amplio sobre la instauración y evolución del régimen pero sin la consiguiente complementación con un estudio de las culturas políticas del franquismo español, especialmente en el ámbito local.1 El estudio de las grandes culturas políticas del franquismo se ha detenido en el análi-sis de ciertos discursos y prácticas que emanaban de los grandes líderes

1 El presente trabajo forma parte de una tesis doctoral sobre las elites locales valencianas entre el franquismo y la democracia atendiendo especialmente a las que desarrollaron su actividad polí-tica en el Ayuntamiento de la ciudad. La tesis, de pronta publicación, fue defendida por el autor en julio de 2014. Véase: Juan Carlos Colomer, Gobernar la ciudad. Alcaldes y poder local en Valencia, 1958–1969 (tesis doctoral, Universidad de Valencia, 2014).

Page 159: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

159 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

políticos del régimen. Desde nuestro punto de vista, ha faltado una nece-saria reflexión sobre la concreción del desarrollo de esas culturas políti-cas del nacionalismo español en el plano del régimen local.2

Por tanto, reduciendo la escala de observación y concretando dicho dis-curso, hemos optado por la selección y análisis de las trayectorias de los principales líderes políticos del Ayuntamiento de Valencia atendiendo a la fase histórica 1958–1979, donde, a nuestro parecer, podemos detectar cierta transformación de las dos culturas políticas del régimen: la fascis-ta y la nacionalcatólica.3 Ambas, con una misma idea de nación pero con diferentes formas de interpretarla, tuvieron en la localidad su máximo cauce de expresión, en tanto en cuanto espacio de múltiples relaciones y discursos diversos, así como espacio donde se dieron las necesarias trans-ferencias entre ambas identidades en conflicto y relación permanente.4

Ahora insistimos en que lo nacional no se limitó a eliminar o a sobreescri-bir la identidad local. En vez de ello, destacamos cómo lo local se apropia de lo nacional, cómo la nación adquiere diferentes significados locales, cómo lo local es celebrado en el pensamiento nacionalista como el hogar de la nación, y cómo la nación pretende ser lo realmente local. Y recordamos que ninguna identidad nacional moderna ha podido ser operativa sin dejar de ignorar lo local y sin elaborar sus propias concepciones acerca de lo local y de la identi-dad regional.5

2 Algunas excepciones reseñables pueden encontrarse en: Antonio Canales, Las otras derechas: derechas y poder local en el País Vasco y Cataluña en el siglo xx (Madrid: Marcial Pons, 2006); Claudio Hernández, Granada Azul. La construcción de la «Cultura de la Victoria» en el primer franquismo, (Granada: Comares, 2011).

3 Aceptamos, como punto de partida, la división propuesta por Ismael Saz y desarrollada en va-rios de sus trabajos. Destacamos aquí: Ismael Saz, «Las culturas de los nacionalismos franquistas», Ayer 71 (2008): 153–174, y del mismo autor: «La historia de las culturas políticas en España (y el ex-traño caso del “nacionalismo español”)», en Benoit Pellistrandi & Jean-François Sirinelli, L’his-toire culturelle en France et en Espagne (Madrid: Casa Velázquez, 2008), 215–234.

4 Una misma preocupación puede encontrarse en el desarrollo efectuado por Alain Confino. Véa-se: Alain Confino, «Lo local, una esencia de toda la nación», Ayer 64 (2006): 19–31. Para el caso español debemos destacar el trabajo realizado por Claudio Hernández para el caso de Granada. Una síntesis puede leerse en Claudio Hernández, «“Desempolvando las camisas”: revitalización falangista y com-bate por España en el marco local», en Miguel Ángel Ruiz, ed., Falange. Las culturas políticas del fas-cismo en la España de Franco (1936–1975) (Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2013), 221–239.

5 Alain Confino, «Lo local, una esencia de toda la nación», 22.

Page 160: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

160 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Con ello partimos del ámbito local para detectar si esos debates man-tenidos por ambas culturas políticas en esferas superiores tenían su transferencia en las localidades, además de escapar de la tradicional cro-nología, de 1948–1953, que ha dominado hasta la actualidad estos estu-dios. El mal considerado segundo franquismo puede aportar muchas claves sobre el mantenimiento del debate discursivo mantenido por am-bas culturas políticas del régimen, pero también su progresiva transfor-mación a lo largo del tiempo.

Así, a una necesaria introducción historiográfica que sirva de plantea-miento de partida, realizaremos el análisis de las ideas de nación concre-tadas en el plano local por parte de los líderes que ocuparon los princi-pales puestos de poder, en especial en el Ayuntamiento de Valencia. A un ideal fascista de nación puesto en práctica durante la alcaldía de Adolfo Rincón de Arellano, de 1958 a 1969, pasaremos a una concreción del con-cepto de nación complejo y diverso basado en una identidad pluriregio-nal, sustentado en la región como entidad administrativa, y que defen-dieron los últimos líderes locales franquistas valencianos. La derivación posterior de éstos hacia un regionalismo político, diferente a los plantea-mientos de nación propugnados por el fascismo, ocupará parte de nues-tra reflexión. Ello nos permitirá concluir con la pluralidad y diversidad de formas en la que se concretaron las culturas políticas de los naciona-lismos franquistas en el plano local y que rompe con el modelo de in-dependencia entre ambas, enfatiza las conexiones y transferencias, así como su evolución posterior al final del régimen. El caso de la ciudad de Valencia es buena prueba de ello.

Las culturas políticas en la España de Franco

¿Es posible hablar de culturas políticas dentro de la España de Franco? ¿Cómo delimitarlas?

En primer lugar, debemos destacar que el avanzado estado de la in-vestigación sobre el franquismo ya nos permite superar el concepto mo-nolítico de Almond y Verba sobre cultura política y nos abre la puerta a hablar de una diversidad de culturas políticas nacionales dentro de

Page 161: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

161 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

una misma nación.6 Varias formas de ver, entender y vivir la nación com-partidas por la misma cultura política. Así, en la actualidad asistimos a una superación del concepto propugnado por ambos autores, combina-do con un eclecticismo de la definición de Baker con la de Sirinelli, afir-mando que: «En particular, consideramos que una cultura política es, en efecto, un conjunto de discursos, o prácticas simbólicas» que se comple-menta con «un conjunto de representaciones que configura un grupo humano en el plano político, es decir, una visión del mundo comparti-da, una común lectura del pasado, una proyección en el futuro vivida conjuntamente».7

Por tanto, es evidente que podemos detectar una vivencia compartida de nación y su representación que transita al plano local y que es propug-nado por ciertos líderes locales. Por otro lado, ese mismo ejemplo local nos da resultados diversos dado que en la localidad los límites de las cul-turas políticas nacionales van a resultar más imprecisos y difusos.

Deteniendo nuestra mirada a las culturas políticas de la España de Franco con una idea de nación determinada vemos que, para el caso de la cultura política fascista, la idea de nación se situaría por encima de parti-dos e ideologías y, con una clara vocación imperial, admitía unos fuertes límites y no daba pie a quiebras o grietas. Era, por tanto, una nación eter-na, «unidad de destino en lo universal, patria común e indivisible». Por otro lado, por lo que respecta a la nación nacionalcatólica, poseía los lí-mites internos marcados precisamente por las instituciones y elites eco-nómicas, sociales, militares, eclesiásticas a las que apelaba, y los externos. Era elitista y tendía a anteponer la administración a la política. La parti-cipación popular en la vida política, por más controlada que estuviera, contendría potenciales desarrollos democráticos y liberales. Planteaba, incluso, el potencial de la región como constructo de nación, una idea que podrá ser detectada claramente en el plano local.8 Como ha desta-

6 Gabriel Almond y Sidney Verba, «La cultura política», en Albert Batlle, ed., Diez textos básicos de ciencia política (Barcelona: Ariel, 1992), 171–201.

7 Ismael Saz, «Las culturas políticas del nacionalismo español», en Manuel Pérez Ledesma & Ma-ría Sierra, Culturas políticas: teoría e historia (Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 2010), 328.

8 Ismael Saz, «Fascismo y nación en el régimen de Franco. Peripecias de una cultura política», en Ruiz, ed., Falange, 68. Una buena aproximación de esta defensa de la identidad puede leerse en

Page 162: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

162 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

cado A. Geniola, el franquismo utilizará la región con fines diversos. En un primer momento, hasta bien entrados los años sesenta, primó desta-car el aspecto regional como fundamental componente de la tradición histórica española pero despojado de cualquier reivindicación política. La crisis del régimen, y la posterior transición, enfatizó otros elementos propios de la región, más funcionales y políticos, con cierto peso autono-mista. Ello se verá en la reivindicación de los principales líderes locales valencianos.9

Como vemos, la existencia de dos ideas de nación vinculadas a una explotación de la región dentro del franquismo y cuya continuidad es mayor a lo comúnmente subrayado resultó una constante en la dictadu-ra. Queda, por tanto, analizar y ver qué concreción local pudieron tener ambos discursos y qué desarrollo plantearon las elites locales a dichas construcciones discursivas presentes en las esferas generales del régi-men. Ello permitirá responder a dos cuestiones fundamentales: ¿hasta qué punto los discursos generales son homogéneos o permeables? ¿Qué idea de nación podían tener los mandatarios, en especial los líderes mu-nicipales, en constante relación con los intereses de los administrados y la realidad provincial que gobernaban y vivían?

Valencia e identidad nacional fascista (1958–1969)

La selección de un espacio local como la ciudad de Valencia no es una cuestión baladí por una serie de circunstancias. En primer lugar, la ciu-dad, que contaba con 505.066 habitantes a la altura de 1958, vivió una se-rie de transformaciones socioeconómicas muy importantes derivadas de dos hechos fundamentales: el desarrollo turístico de toda el área me-diterránea en ese contexto y un desastre natural, la riada del rio Turia a su paso por la ciudad, en 1957, que dejó una ciudad devastada y afectada en su trama urbana lo que obligó a una política de reconstrucción seve-ra. Además, en segundo lugar, el peso del sector monárquico de la ciudad,

Sara Prades, «Escribir la historia para definir la nación: la historia de España en Arbor, 1944–1956», Ayer 66 (2007): 177–200.

9 Andrea Geniola, «“Es tan sano el regionalismo valenciano”. Regionalisme i anticatalanisme al País Valencià durant el franquisme (1962–1977)», Afers 79 (2014): 619–641.

Page 163: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

163 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

encabezado por su alcalde, el aristócrata Tomás Trénor Azcárraga, llevó a duras críticas públicas por la gestión del desastre y a una crisis políti-ca sin precedentes sobre la cual ya nos hemos ocupado en otra ocasión.10

El peso político de la ciudad, unido a las circunstancias anteriores, lle-vó al régimen político franquista a reconducir políticamente a la urbe hacía unos presupuestos políticos diferentes a los que la habían gober-nado anteriormente a la riada. Para ello, optaron por un alcalde falangis-ta, camisa vieja, con ideas divergentes y un estilo de gobierno distinto al de mandatarios anteriores. La persona elegida era Adolfo Rincón de Are-llano.11 Su postura ideológica, explicitada personalmente en una publi-cación años después, ya marcaba claramente la diferencia con alcaldes anteriores y propugnaba los ideales populistas y antiseparatistas defen-didos por la cultura política falangista:

Mi inconformismo ante las injusticias sociales que el Estado liberal con su in-diferentismo era incapaz de resolver y mi oposición al sistema capitalista, mi desprecio por la política al uso, que provocaba cambios de Gobierno sin ha-berles dado tiempo de desarrollar ninguna labor constructiva. Mi repugnan-cia ante el servilismo de nuestros Gobiernos ante los deseos de las potencias extranjeras, y de lástima ante el papanatismo de muchos españoles que creían que siempre lo de fuera es mejor. Mi repulsa ante la estúpida destruc-ción de riquezas y obras de arte, que en todo caso podrían haber llegado a ser patrimonio de todos. Mi preocupación ante los brotes de separatismos, polí-tica antirreligiosa, desorden público, huelgas, anarquía en el campo: destruc-ción de cosechas, árboles, ganados… Asesinatos. Impunidad… que trabajaban en beneficio del imperialismo soviético. Todos estos hechos trajeron como consecuencia nuestra guerra civil. Guerra civil que José Antonio trató de evi-tar con la creación de Falange, que buscaba sobre todo la unidad de los espa-

10 Juan Carlos Colomer, «“Gobernar la ciudad”. El Ayuntamiento de Valencia de la dictadura a la democracia: un estudio de caso (1969–1979)», Hispania 245 (2013): 257–272.

11 Adolfo Rincón de Arellano constituye un personaje fundamental de la elite local valenciana del franquismo. Proveniente del mundo jonsista, luchó en la Guerra Civil y ocupó la primera secre-taría provincial del Movimiento acabada la guerra. Sus contactos políticos con Madrid le llevaron a una carrera política meteórica que culminó en la alcaldía de Valencia hasta su dimisión en 1969, año de la crisis del proyecto falangista.

Page 164: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

164 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

ñoles. Habló pero no fue escuchado y la Falange que había nacido para unir a los españoles, tuvo que ser beligerante en una guerra entre hermanos.12

Esa beligerancia ante el separatismo y esa propuesta de nación homogé-nea, defendida desde el consistorio presidido por Rincón de Arellano, no sólo se manifestará en discursos políticos o actitudes personales concre-tas, sino en las políticas públicas puestas en marcha por el Ayuntamiento como, por ejemplo, el aumento de los elementos y símbolos del naciona-lismo español presentes en festividades públicas como las fallas y que se-rán una constante en todo el periodo.13 La más recordada será la quema de una figura alegórica del escritor Joan Fuster en las fallas de 1963 y que será aplaudida por el Ayuntamiento, en tanto en cuanto ataque a un «an-tiespañol», o la beligerancia que el propio consistorio tendrá hacia el uso del valenciano dentro del espacio social de la ciudad y el ostracismo al que lo condenará.14 Todos estos elementos no son menores pues constituyen elementos fundamentales del «nacionalismo banal» español que, impul-sado de forma indirecta, conectaba claramente con sectores sociales am-plios que podían sentirse identificados con una cultura política concreta.15

El refuerzo de la identidad nacional española, impulsado por el falan-gismo presente en el consistorio municipal valenciano, especialmente desde 1958, no invalidará vías intermedias que conectaban con la otra cultura política nacionalista, especialmente en lo que al uso del regiona-lismo se refiere. Aquí, es muy importante el uso del factor folclórico, que

12 Miguel Veyrat & José Luis Navas-Migueloa, Falange, hoy (Madrid: G. del Toro Editor, 1973), 261.

13 Otras comisiones falleras también realizaron el mismo escarnio de la figura de Fuster. La de la comisión Cádiz–Literato Azorín, con un grupo crítico dedicado a Nosaltres, els valencians, veía las tesis de Fuster como «influencias extranjeras en nuestra costumbre». Y en el monumento de ese año, la Falla de la plaça de la Mercè quemó un ninot del intelectual rodeado de versos críticos como estos: «Mostra ser pantomimer | i per la seua expressió | mereix de fet l’expulsió | d’este país tan sin-cer. || Que es menge el pa d’altre lloc; | que ací a València volem | fills que no ens tiren al fem | com ens ha llençat fa poc». Un buen trabajo sobre franquismo y mundo fallero puede leerse en Gil Manuel Hernández, Falles i franquisme a València (Valencia: Afers, 1997).

14 El caso más destacable será la utilización de la lengua castellana como única lengua vehicular de la fiesta fallera en actos oficiales. La designación como responsable de las fallas de Juan Bautista Martí Belda, figura de relevancia local en la fiesta, no hizo más que enfatizar esta realidad; cf. Levan-te, 5 nov. 1963.

15 Michael Billig, Nacionalisme banal (Catarroja: Afers, 2006).

Page 165: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

165 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

no político, de la región. La región se utilizará sólo ahora como una reali-dad histórica, no política, y cuya razón de ser es simplemente por su con-tribución a las esencias de la nación española. Así, en la visita de Franco a la ciudad en 1962, el propio Rincón de Arellano se refería a Valencia en estos términos:

Excelencia: Valencia está aquí, abierta y ardiente, como su cielo, como su amanecer. ¿La veis? Es esa que os aplaude y espera. Su voz y su grito. Toda la ciudad, y con ella la región en vilo, cuajada y como solidificada en mi voz, os habla. […] una región miembro vivo de un cuerpo nacional en plena vitalidad, la de la gratitud sin mohos de resabios ni ficciones, por ti y contigo, en adhe-sión de fe y amor, es la que te ofrecemos, es la que está contemplando: Valen-cia en tu presencia.16

Por tanto, la región, desde un plano local y desde un tinte folclórico, co-menzará a implementarse desde dos vías complementarias: la utili za ción de la fiesta fallera y el uso interesado de elementos y signos de la re gión sin significancia política. Dicha integración del elemento regional co mo par-te básica de la «nación inmortal» por parte de miembros de la cul tura política fascista nos hablará claramente de la integración y variación del ideal de nación de una cultura política derivado de su contacto con la rea-lidad local.

Este énfasis de la región que va a realizar cierto sector falangista y que modificará ciertos preceptos de su cultura política, conectaba con el sen-timiento regionalista valenciano de preguerra y que es indisociable a la realidad local analizada. De hecho, en este sentido, debemos tener pre-sente que las primeras identidades colectivas contemporáneas de los va-lencianos eran prácticamente, de una manera coetánea, la identidad na-cional española y la identidad regional valenciana, algo común en el resto de la Península. Ambas identidades, lejos de ser incompatibles, se articu-laron de manera jerárquica. De hecho, la identidad valenciana se produ-jo dentro del nacionalismo español, como vemos en el ejemplo siguiente:

16 Discurso de Rincón de Arellano en la visita de Franco a la ciudad en 1962 extraído del diario Pueblo del 18 de junio de 1962.

Page 166: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

166 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Valencia cuenta con generales simpatías. No se nos puede regatear afectos porque estamos tan orgullosos de ser valencianos como españoles, aquí no anida tibia la idea de patria, carecen en absoluto de ambiente los anhelos de disgregación, sino dejar de amar nuestra vieja Senyera, jamás humillada, le cedemos siempre el paso a la bandera española; por todo estos somos acree-dores a que toda España contemple la gallarda expresión de nuestro progre-so regional.17

El propio Serrano Suñer, absolutamente convencido del sentido pa-trio del regionalismo valenciano, hablaba en estos términos en 1940:

Valencia, teniendo elementos bien definidos para construir una unidad re-gional bien caracterizada […], ha sido, sin embargo, y pese a todos los autono-mistas que en su tierra fueron, fiel en todo momento al destino unitario de España.18

Por tanto, el desarrollo de la cultura política del nacionalismo español propugnado por Falange y concretamente por las elites locales falangis-tas de la ciudad, sin distanciarse de los preceptos culturales del partido único, plantea nuevas vías regionalistas, de reivindicación de la región histórica, gracias al contacto con lo local y que serán aprovechadas por líderes de las otras culturas políticas.

Entender la nación desde la región política (1973–1979)

Si bien el peso de la cultura política nacional fascista fue entrando en clara decadencia a partir de 1969, fecha que coincidiría con la salida de Rincón de Arellano de la alcaldía de Valencia, detectamos en la ciudad un énfasis del vector regionalismo entendido ahora desde el autonomismo y el peso político de la región, que conecta claramente con lo sucedido en otras zonas peninsulares y que aún hoy ha sido escasamente estudiado.19

17 Citado por Josep Vicent Boira, València i Barcelona. Retorn al futur (Valencia: 3i4, 2006), 84.18 Citado por Geniola, «“Es tan sano el regionalismo valenciano”…», 624.19 Un caso paradigmático es el de Hipólito Gómez de las Roces, último presidente de la Dipu-

tación franquista de Zaragoza y cuya derivación política posterior le llevará a la fundación del PAR

Page 167: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

167 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Este nuevo regionalismo que parte de cierto folklorismo, acabará derivan-do en una clara opción política, lo que nos permite descubrir una nueva deriva política de las culturas políticas franquistas hacia el regionalismo.

Dicha derivación ya puede detectarse en una misiva enviada por el va-lenciano Enrique Oltrá Moltó, gobernador civil de Guipúzcoa, al todavía alcalde de Valencia Rincón de Arellano en 1969:

Sabes que soy valenciano por los cuatro costados. Hay por aquí, por estas lati-tudes [Guipúzcoa] un mal entendido regionalismo que no se sabe muchas ve-ces donde acaba y donde empiezan otras cosas. Pongo muchas veces el ejemplo del regionalismo sano y auténtico de nuestro sentir valenciano que ama en-trañablemente a nuestra tierra y que, al mismo tiempo, por sentirse irrevoca-blemente vinculado a la misma, se sabe también irrenunciablemente español. Que la historia de Valencia y la historia de Vasconia nada serían desgajadas de la Historia de España de la que a Dios gracias formamos parte. […] Por añadidu-ra, los que nos sabemos valencianos sentimos también el legítimo orgullo de la íntima satisfacción de experimentar como nuestro gran amor a la Región valenciana, no sólo no supone óbice alguno para amar a la Patria grande, sino, todo lo contrario, nos empuja a ella y nos la hace amar con más intensidad.20

En dicha misiva se diferencia entre el sano regionalismo apegado ne-cesariamente a lo español y que, si todavía no nos permite asociarlo a un constructo político independiente, podemos incluirlo como elemento interesante de avance y continuidad de determinada cultura política. Di-cha continuidad se podrá ver más claramente una vez la alcaldía de Va-lencia fuera ocupada, a partir de 1973, por una persona que enlazará cla-ramente con los postulados de ese regionalismo político que podemos inscribir, con matices, con la cultura nacionalcatólica. Esa persona era Miguel Ramón Izquierdo, alcalde de 1973 a 1979.21

(Partido Aragonés Regionalista) en 1978. 20 Correspondencia de Adolfo Rincón de Arellano con Gobernadores Civiles de otras Provinci-

as, Fondo Rincón de Arellano, caja 57, Archivo del Reino de Valencia.21 Ramón Izquierdo, valenciano de nacimiento y proveniente del sector de la abogacía, adqui-

rió un importante prestigio en la ciudad como presidente del Colegio de Abogados. Figura de reco-nocido prestigio en el mundo regionalista, perteneció a una elite profesional y técnica que tuvo que

Page 168: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

168 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Para el caso del Ayuntamiento de Valencia, y como se extrae del discur-so de investidura del nuevo alcalde, se enfatizó la idea de fomentar un «regionalismo bien entendido como fórmula seria» para avanzar hacia el progreso y bienestar del pueblo valenciano. Una idea que continuó en el discurso de toma de posesión, tras las supuestas elecciones municipa-les de 1976, y muy presente en la ideología del propio alcalde:

En cuanto al regionalismo, destaca la conveniencia de que los valencianos afirmemos, cada vez más, una presencia definida y decisiva en el conjunto hispano […]. El Ayuntamiento de la Capital no puede permanecer ajeno a es-tas inquietudes. La unión de los valencianos importa mucho para la conse-cución de estas legítimas aspiraciones, para que los postulados regionalistas sirvan a la autonomía y a la descentralización, y éstas a su vez a los intereses nacionales.22

Por primera vez se apostaba por cierto grado de autonomía y descen-tralización desde una institución local como el Ayuntamiento. Ahora la región se reivindicaba también como constructo político, e incluso auto-nómico. En la base de esa evolución encontramos dos explicaciones: por un lado, la respuesta al auge de las propias ideas autonomistas especial-mente después de la muerte del dictador y, por otro, que esta vía era la única forma de defender una idea de región, muy limitada políticamente, que de otra manera no hubiera tenido peso en el nuevo escenario político.

Ese giro se concretó en políticas impulsadas por la propia elite, en especial del propio alcalde, como por ejemplo la firma del documen-to solicitando autonomía para la región valenciana promovido por el consejero nacional del Movimiento José María Adán García. En dicho manifiesto se afirmaba:

hacer frente al proceso transicional desde las instituciones locales. Su vida estuvo marcada por su militancia política en defensa de los valores considerados por él «genuinamente valencianos». La defensa del «idioma valenciano», y de los símbolos y tradiciones «patrias» siempre en relación y aca-tamiento extremo de los principios del Movimiento, mientras los hubo, constituyó la característica fundamental de su mandato.

22 «Actas del pleno municipal», Archivo Miguel Ramón Izquierdo, carpeta «Discursos», D-495, Archivo Municipal de Valencia.

Page 169: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

169 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Toda la autonomía para la región valenciana deberá descansar en el respeto profundo a su identidad histórica, su personalidad y su cultura propia, per-mitiendo su pleno desarrollo sin interferencias ni dependencias de ningún género. A tal fin y por ser Valencia una realidad armónica y bilingüística, los idiomas oficiales serán el valenciano y el castellano. La región valenciana que-dará abierta a todas las fórmulas de colaboración, no sólo con el Estado Na-cional, del que es parte integral, sino de todas las regiones, sin preferencias ni discriminaciones con respecto a ninguna de ellas.23

Además, el año clave será 1977 en el contexto de celebración de las pri-meras elecciones generales de la democracia. Ese momento de fuertes expectativas políticas motivó una declaración anticatalanista y regiona-lista del consistorio afirmándose en los términos siguientes del regio-nalismo ya señalado:

El Ayuntamiento en la sesión plenaria celebrada ayer, aprobó por unanimi-dad la propuesta formulada por la comisión de cultura como resultado de la moción presentada en la anterior sesión plenaria por el señor Pascual Laino-sa con referencia a la personalidad valencia y el término ‘Paisos Catalans’ [sic]. Dicha propuesta contiene los puntos siguientes: 1º Reafirmar la personalidad propia histórica y actual de la región valenciana cuyas razones justificativas por obvias y evidentes se considera innecesario manifestar. 2º Expresar que, consecuentemente y sin perjuicio de la superior unidad de los hombres y las tierras de España, la región valenciana es totalmente independiente de cual-quiera otras, oponiéndose este excelentísimo Ayuntamiento a que se integre en la artificial denominación de ‘Paisos Catalans’. 3º Por ende, este excelen-tísimo Ayuntamiento considera que, en cualquier cuestión o asunto, la re-gión valenciana no puede ni debe estar representada más que por sus propios mandatarios y no por los de otra región cualquiera que sea el título en el que esta pretenda basarse para ello. 4º Dar cuenta al Rey y al presidente del Go-bierno de los acuerdos que anteceden.24

23 José María Adán García, Al servicio de Valencia: apuntes para la historia, 1967–1978 (Valen-cia: Fórum de la concordia, 2005), 65–66.

24 «Actas del pleno municipal del 4 de marzo de 1977», D-498, Archivo Municipal de Valencia; Diario Las Provincias, 5 de marzo de 1977.

Page 170: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

170 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Esa declaración no sólo era mera posición ideológica sino que era la expresión directa y concreta del sentir del consistorio en este tema. El alcalde, en plena conexión con el concejal responsable de la fiesta falle-ra, impulsaba dicho escrito como expresión clara de su cultura política y sentaba las bases de las acciones anticatalanistas llevadas a cabo por la institución, en connivencia con la Diputación Provincial y otras institu-ciones del franquismo final. La idea de región histórica había derivado en una región política autonómica anticatalana como respuesta a otras ideas nacionalistas y autonomistas. El propio Gobierno Civil lo plasma-ba en su memoria de 1977:

El peligro separatista atizado por Cataluña: Preocupante es la posición de los grupos socialistas y democráticos que se limitan como del País Valenciano, ya que han cogido una línea de insistencia en la autonomía, el federalismo, ‘las nacionalidades’, la Generalitat, la soberanía de los pueblos del Estado español, etc. Obsérvese que han borrado de sus escritos, declaraciones, manifiestos y léxico en general, la palabra España. Para éstos, existen ‘las distintas nacio-nalidades del Estado español’, ‘los pueblos del Estado español’, ‘la federa ción de las nacionalidades’ y ‘regiones del Estado español’. Nunca España. Esta pos-tura, preocupa a muchas gentes, y puede originar, y de hecho es en determi-nadas per sonas, una negación de la unidad de España. […] Se seña la esta ac-titud, fomentada por intereses catalanes, desde Barcelona, es atizada en el interior por personas con la intención a que nos referimos, se han puesto a hacer el panegírico a todo lo catalán. Sabido es también que se atribuye al Omnium catalán la ayuda con grandes cantidades de dinero, repartidas para ‘actividades culturales’.25

La motivación claramente respondía a toda una trayectoria política y cultural previa que el alcalde y su equipo municipal dotan de contenido y trascienden el propio discurso de elites para conectar con el sentir de parte de la población local.

25 Ministerio del Interior, Administración Local, Memorias Gobiernos Civiles, Memoria Go-bierno Civil de Valencia 1977, 32/11463, Archivo General de la Administración (AGA).

Page 171: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

171 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

Lo hizo convencido [Ramón Izquierdo], pero convencido desde el punto de vista que había un sentimiento valencianista que además no coincidía para nada con el sentimiento valencianista catalanista de la Universidad […] El va-lencianismo de la universidad se expresaba en valenciano en un idioma simi-lar al que se hablaba en Cataluña […] Y por tanto yo creo que cuando Miguel Ramón lo hace desde la alcaldía de Valencia lo hace convencido de que se pue-de reivindicar cosas que no dependan de otros sitios.26

Así, se generará un movimiento conservador, populista y regionalista que, tras pasar por UCD-Valencia, tendrá gran éxito político a finales del siglo xx con su integración en el ideario político del Partido Popular de la actual Comunidad Valenciana. Para el caso del personal político pro-veniente del franquismo será fundamental la potenciación del discurso por parte de unas elites e instituciones locales, integradas en los movi-mientos e instituciones de la transición, primero, y en partidos políticos, después. Con ello se daba respuesta a unas clases medias tradicionales en un contexto de dislocación social, cultural y de influencia de las teorías nacionalistas periféricas fusterianas. El blaverismo, instrumentalización política del regionalismo “bien entendido” franquista constructor de na-ción española, ofreció una “respuesta segura” a todos los cambios que se estaban produciendo en los sesenta y setenta desde una cultura políti-ca concreta proveniente del regionalismo nacionalcatólico conservador.

A modo de conclusión: elites locales y culturas políticas del nacionalismo español

Como ha quedado patente a lo largo de estas páginas, el plano local ofre-ce perfiles muy interesantes para rastrear el desarrollo y difusión de las trayectorias de las culturas políticas del nacionalismo español, especial-mente por lo que se refiere a la utilización del discurso regional. La cons-trucción de las mismas en el plano local, así como su cambio y transfor-

26 Entrevista a Héctor Villalba citado en: Vicent Flor, L’anticatalanisme al País Valencià. Iden-titat i reproducció social del discurs del «Blaverisme» (tesis doctoral, Universitat de València, 2009), 257–358.

Page 172: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

172 [157–172]

J. C. COLOMER · CULTURAS POLÍTICAS DEL NACIONALISMO ESPAÑOL. EL CASO DE VALENCIA (1958–1979)

mación con respecto a ese contacto con la realidad cotidiana o próxima, han sido los aspectos trabajados en el presente trabajo.

Así, a la preponderancia, en el caso de la ciudad de Valencia, de un sec-tor falangista con una concepción de la nación determinada a media-dos de los sesenta con tintes regionalistas propios de la tradición polí-tica valenciana, podemos encontrar, posteriormente, un refuerzo de la identidad regional propio de la cultura política nacionalcatólica y que será fundamental en la construcción autonómica posterior. Esa cultura política pondrá el acento en el aspecto regional como parte de la plura-lidad de la nación, y enfatizará el aspecto político de la misma, alejándo-se de aspectos folclóricos reivindicados con anterioridad que, aunque también presentes, no serán los únicos reivindicados. En esta última fase, la defensa del anticatalanismo tendrá un peso fundamental en tanto en cuanto definidor de la nueva región política valenciana pegada a la na-ción española.

Por tanto, un estudio complejo de las culturas políticas nacionalistas en la dictadura nos permite ver su continuidad, permeabilidad, modi-ficación y transferencia en la localidad. El desarrollo de un importante espectro de partidos regionalistas en la década de los ochenta, con gran rédito electoral en muchos casos, será una clara consecuencia de todo lo anterior. La existencia, en la actualidad, de culturas nacionalistas espa-ñolas que siguen remitiendo a algunos elementos que hemos comenta-do es prueba de esa adaptación, perdurabilidad y pervivencia que tienen en lo local las culturas políticas nacionalistas franquistas. Valencia es buen ejemplo de todo lo anterior.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 173: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

documentsdocuments

Page 174: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 175: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

175 [175–287]

Joan Oliver: «De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen» (1963–1971)

Francesc Foguet i BoreuUniversitat Autònoma de Barcelona (Espanya) orcid.org/0000-0003-4083-5486

Presentació: 1 set. 2015 | Acceptació: 2 oct. 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: Foguet i Boreu, Francesc. «Joan Oliver: “De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen” (1963–1971)». Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 175–287. doi: 10.7238/fit.v0i3.2806.

Resum: Joan Oliver fou un dels escriptors catalans a qui l’Oficina de Enlace obrí, el 1963, un expedient informatiu per controlar les seves activitats subversives. Creat pel règim franquista per exercir la vigilància i la repressió de qualsevol dissidència política, aquest organisme aplegà, entre 1963 i 1971, tota mena de documentació sobre l’escriptor sabadellenc: fitxes policials, informes secrets o confidencials, cartes o manifestos coŀectius, notes o notícies de premsa, fulls volants clandestins, etc. Com bona part de la inteŀectualitat catalana, Oli-ver prengué partit a favor dels diversos moviments de protesta (universitari, obrer, cultural) que tingueren lloc durant els anys seixanta i primers setanta i, en conseqüència, patí la repressió del règim en forma de detencions, sancions i multes. Aquest article analitza i edita de manera íntegra el dossier de l’Ofici-na de Enlace dedicat a Oliver i aporta noves dades que contribueixen a definir amb més justesa la seva posició ideològica en les dècades dels seixanta i setanta.

Paraules clau: Joan Oliver, Oficina de Enlace, Ministerio de Información y Turis-mo, repressió política, resistència cultural, franquisme

Joan Oliver: “On Catalan separatist ideology against the Regime” (1963–1971)

Abstract: Joan Oliver was one of the Catalan writers on whom the Oficina de En-lace (Liaison Office) opened a file in 1963 to monitor his “subversive” activities. Set up by the Francoist regime to monitor and repress any political dissidence, between 1963 and 1971, this agency collected all kinds of documents against

Page 176: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

176 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

the Sabadell writer: police files, secret or confidential reports, collective letters or manifestos, press releases or notes, clandestine leaflets, etc. Like many Cata-lan intellectuals, Oliver took the side of various protest movements (university, workers’ and cultural movements) that took place during the sixties and seven-ties and, as a result, suffered the repression of the regime in the form of arrests, punishments and fines. This article analyses the Liaison Office dossier devot-ed to Oliver and publishes it in full, providing new information contributing to a fairer definition of his ideological position in the sixties and seventies.

Key words: Joan Oliver, Liaison Office, Ministry of Information and Tourism, po-litical repression, cultural resistance, Francoism

Cantaria, si pogués, la cançó del temps i el lloc que ara em toquen.

«Cobles del temps», Vacances pagades (1959)

1 Els antecedents polítics de Joan Oliver —catalanista, republicà, anti-feixista— el feien un candidat ideal perquè l’Oficina de Enlace, un orga-nisme repressiu creat per ordre ministerial el 26 de novembre de 1962, li obrís un expedient en què s’aplegava tota mena de documentació sobre la seva activitat subversiva. Adscrita al Ministerio de Información y Tu-rismo, l’Oficina de Enlace depenia directament de l’ínclit Manuel Fraga Iribarne, signatari de l’ordre publicada al Boletín Oficial del Estado que la constituïa en termes legals.1 Formalment, tenia la comesa de coordi-nar la «información política» dels diversos departaments del règim fran-quista, però, en realitat, la seva missió prioritària era la «investigación sobre comunismo y actividades subversivas».2 Es tractava, doncs, d’un organisme de vigilància i control de la dissidència política.3 Els 33 do-

1 Ordre del 26 de novembre de 1962. Boletín Oficial del Estado 292 (6 des. 1962): 17333–17334.2 Ibídem, 17333.3 Sobre l’Oficina de Enlace, més tard coneguda com a Gabinete de Enlace, vegeu José Luis Lato-

rre Merino, Rocío Muñoz Gonzalo & María Josefa Villanueva Toledo, «El Gabinete de Enlace, una oficina de información y control al servicio del Estado», dins AADD, Comunicaciones presenta-

Page 177: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

177 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

cuments de l’expedient dedicat a «Oliver Sallarés, Juan», que es conser-va a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares (caixa 42/08812) i que editem íntegrament en aquest article, així ho demostren.4

Abans que disposés d’un dossier a l’Oficina de Enlace, Joan Oliver ja era ben conegut pels aparells repressius de la dictadura franquista. Re-tornat de l’exili la primavera de 1948, esdevingué víctima, en el primer any, de tres registres policíacs del seu domicili i, fins i tot, fou reclòs a la presó Model de Barcelona durant deu dies, del 12 al 22 de març de 1949, per un text comprometedor —«Pessebre polític», una diatriba contra la dictadura franquista— tramès des de Xile per Xavier Benguerel.5 Tres anys més tard, l’1 de gener de 1951 tornà a ser engarjolat, pel que sembla, a causa de la denúncia d’«una minyona infidel», esverada en veure que «al pessebre, i al costat del nen Jesús, en lloc del bou i de l’ase preceptius, va coŀocar-hi una parella de guàrdies civils».6

Com ha apuntat Ignasi Riera, Oliver vivia en «estat de llibertat “vigi-lada”» fins al punt que —com altres dissidents al règim més significats— fou convidat a «absentar-se» de Barcelona durant els dies del Congreso Eucarístico Internacional de Barcelona, que tingué lloc el 1952.7 Estava, de més a més, mancat de passaport d’ençà de la seva arribada de l’exili i,

das al II Encuentro de Investigadores del Franquismo. Alicante, 11, 12 y 13 de mayo de 1995, vol. 1 (Ala-cant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals, 1995), 7–13.

4 Vegeu també els casos de Salvador Espriu i Joan Fuster a Francesc Foguet i Boreu, «El “dossi-er informatiu” de Salvador Espriu al Gabinete de Enlace (1963–1977)», Indesinenter 9 (2014): 99–187, i íd., «Joan Fuster: “considerado como elemento catalanista” (1963–1969)», L’Espill 49 (primavera 2015): 92–109.

5 Vegeu Xavier Benguerel & Joan Oliver, Epistolari, edició a cura de Lluís Busquets i Grabulo-sa (Barcelona: Proa, 1999), 66–67, 154–155 i 126–127. En diverses cartes a Josep Ferrater Mora, entre l’estiu de 1948 i l’estiu de 1949, Oliver aŀudí en termes irònics als registres policíacs i a l’empresona-ment que havia patit. Vegeu Joan Oliver & Josep Ferrater Mora, Joc de cartes 1948–1984, edició a cura d’Antoni Turull (Barcelona: Edicions 62, 1988), 20, 27 i 33, respectivament. En una de les epísto-les a Joaquim Molas, Oliver també es refereix a «la nostra “circumstància” present», que obligava a extremar les precaucions a l’hora d’expressar-se per escrit, fins i tot en la correspondència privada. Vegeu Joan Oliver & Joaquim Molas, Diàleg epistolar iŀustrat (1959–1982), edició a cura de Xavier García (Lleida: Pagès, 2015), 22.

6 Ignasi Riera, El meu oncle Pere Quart. Materials per a un retrat (Barcelona: Edicions La Cam-pana, 1992), 112.

7 Vegeu Benguerel & Oliver, Epistolari, 380, i Ignasi Riera, Joan Oliver/Pere Quart. L’inventor de jocs (Barcelona: Proa, 2000), 173–174.

Page 178: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

178 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

per tant, sense opció per poder viatjar a l’estranger.8 «Les forces que vet-llen pel manteniment de l’statu quo em van considerar persona no apta per a travessar fronteres», comentava irònicament al seu amic Josep Fer-rater Mora, en una carta del 20 d’octubre de 1971.9 Malgrat les gestions fetes, no li van tornar el preuat document fins al 1977.

2 Públicament, abans de l’obertura de l’expedient a l’Oficina de Enlace, Oliver s’havia significat de manera notòria, de costat d’altres figures de la inteŀectualitat catalana, adherint-se a diversos manifestos i cartes de protesta. Així, juntament amb Carles Riba, Jaume Vicens Vives, Salvador Espriu, Jordi Rubió o Josep Maria de Sagarra, entre d’altres, signà la car-ta destinada al ministre d’Educación Nacional que, datada a Madrid el 20 de febrer de 1957, reclamava una anuŀació o alleujament de les sanci-ons rebudes pels estudiants detinguts feia poc amb motiu de la seva par-ticipació en l’assemblea lliure al Paranimf de la Universitat de Barcelona (en què s’exigí, ni més ni menys, la supressió del Sindicato Español Uni-versitario i la dimissió de diverses autoritats governamentals i univer-sitàries).10 Quatre anys més tard, el 14 d’abril de 1961, també fou un dels primers signants (amb Josep Maria de Sagarra, Josep Vicenç Foix, Salva-dor Espriu o Manuel de Pedrolo) del document adreçat, per una àmplia representació de la inteŀectualitat catalana, al rector de la Universitat de Barcelona per demanar-li que s’aturés la repressió, que es restituïssin en els càrrecs els delegats de les facultats de Filosofia i Lletres i d’Econò-miques, que se suspenguessin les amenaces de sancions que pesaven da-munt d’alguns estudiants i que es reprengués amb normalitat l’activitat cultural a la Universitat.11

8 El mateix Oliver fa referència a les dificultats per poder tramitar el passaport en una carta a Jo-sep Ferrater Mora, datada a Barcelona el 14 de novembre de 1952. Vegeu Oliver & Ferrater Mora, Joc de cartes, 70. Anys més tard, en una missiva a Robert Marrast, datada a Barcelona el 27 de febrer de 1964, li comentava encara el següent: «el pasaporte es para mí una pura ilusión», Riera, Joan Oli-ver/Pere Quart, 211.

9 Oliver & Ferrater Mora, Joc de cartes, 183.10 Joan Colomines, Crònica de l’antifranquisme a Catalunya (Barcelona: Angle, 2003), 319. Ve-

geu també Santos Juliá, Nosotros, los abajo firmantes. Una historia de España a través de manifiestos y protestas (1896–2013) (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2014), 386–387.

11 Juliá, Nosotros, los abajo firmantes, 434–436.

Page 179: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

179 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Al marge del moviment estudiantil, Oliver rubricà així mateix alguns dels textos més importants de denúncia de la repressió violenta amb què el règim franquista intentava avortar les lluites del moviment obrer. En primer lloc, l’adhesió dels inteŀectuals catalans, datada a Barcelona el 25 de maig de 1962, a la carta encapçalada per Ramón Menéndez Pidal en què es denunciava la dura repressió de les vagues a la conca minera d’Astúries.12 Destinada personalment a Menéndez Pidal, la lletra no es li-mitava a una mera adhesió, sinó que denunciava la repressió de l’onada de vagues i manifestacions de protesta que es produí arreu de l’Estat, re-clamava «una completa libertad cultural para las minorías nacionales» d’acord amb els principis de la unesco i considerava fonamental l’exer-cici del dret a la llibertat d’informació. En segon lloc, la carta destinada al capità general de la IV Regió Militar, de l’1 de febrer de 1963, per soŀi-citar-li que s’inhibís en el procediment sumaríssim seguit contra Antoni Gutiérrez Díaz i altres persones detingudes, «ninguna de ellas acusada de haber alterado el orden público ni de haber realizado ningún acto de violencia».13 Aquests dos escrits, que signaven també Salvador Espriu, Jo-sep Vicenç Foix, Luis Goytisolo o Jaime Gil de Biedma, entre d’altres, en-tronquen amb els primers documents de l’expedient oliverià a l’Oficina de Enlace.

Pocs mesos abans de l’obertura d’aquest expedient repressiu, Oliver consta, encara, com un dels primers signants —juntament amb Salva-dor Espriu, Josep Pla, Josep Vicenç Foix, Ferran Soldevila, Rafael Tasis o Manuel de Pedrolo, entre molts altres escriptors i ciutadans— de la crida coŀectiva, datada a Barcelona el 20 de maig de 1963, a favor de la llengua catalana. La iniciativa s’emmarcava en el cinquantenari de la instauració de les Normes Ortogràfiques de la Llengua Catalana i impeŀia els cata-lans a exercir el dret de petició, que la norma jurídica vigent admetia en forma individual, perquè soŀicitessin la plenitud de drets per a l’idioma català, d’acord amb l’esperit de l’encíclica Pacem in terris de Joan XXIII, per tal de garantir-ne, si més no, la supervivència.14 Tot i que hi hagué

12 Ibídem, 443–444.13 Ibídem, 448–449.14 Fons Joan Oliver i Sallarès, carpeta AP 160/3, Arxiu Històric de Sabadell.

Page 180: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

180 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

més de dues mil peticions individuals, d’un ampli espectre de la societat catalana, el règim franquista les ignorà sense contemplacions.

3 L’adhesió de Joan Oliver a les cartes coŀectives adreçades a Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Información y Turismo, el setembre i octubre de 1963, per denunciar la cruel repressió policial dels vaguistes asturians, motivà —com en altres signants— l’obertura d’un dossier informatiu al seu nom a l’Oficina de Enlace franquista (doc. 1 i 3).15 Al costat d’altres escriptors conterranis (Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany o Joan Fuster, per exemple) i una llarga llista d’inteŀectuals catalans i espanyols, totes dues cartes exposaven, amb dades concretes i noms i cognoms de víctimes i botxins, els casos d’assassinats, tortures, maltractaments i co-accions perpetrats de manera impune per la policia franquista contra els miners —i les seves dones— que havien secundat les vagues a les con-ques asturianes. Si en la primera es demanava una investigació oficial dels fets, en la segona —en què, val a dir-ho, Oliver signava en el cinquè lloc de la llista— s’instava a formar una comissió de juristes indepen-dent, integrada per membres del Coŀegi d’Advocats de Madrid, que du-gués a terme una investigació in situ.

Com a conseqüència immediata de la signatura de la primera carta de denúncia esmentada i molt probablement com a resultat de la declara-ció que hagué de fer a Madrid el mateix dia,16 la Dirección General de la Guardia Civil obrí a Joan Oliver una fitxa policial, datada el 18 de novem-bre de 1963, en què es consignaven a grans trets els seus antecedents polí-tics en la preguerra i l’historial de dissident antifranquista des de la seva detenció el 1949 «por desarrollar actividades propagandistas contrarias al Régimen» fins a l’adhesió a la missiva adreçada al ministre Fraga pels fets d’Astúries que hem comentat adés, tot passant per la signatura de l’escrit de denúncia contra la policia pels maltractaments als detinguts arran dels fets del Palau de la Música de 1960, en què, de resultes d’una acció del catalanisme clandestí, el públic interpretà el Cant de la senye-

15 Vegeu «Documentación. Los intelectuales contra la tortura y por las libertades democráticas», Realidad 2 (nov.–des. 1963): 122–139, i també, Juliá, Nosotros, los abajo firmantes, 449–451 i 453–457.

16 Benguerel & Oliver, Epistolari, 628.

Page 181: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

181 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

ra davant dels ministres franquistes (doc. 2).17 Un altre informe polici-al similar afegia dades noves i rellevants sobre els antecedents polítics d’Oliver i sobre la seva significació antifranquista (doc. 4).18 Entre altres aspectes, aquest document especificava que Oliver havia estat detingut i empresonat el 1949 per haver-se-li trobat, en un registre domiciliari, el text «Pessebre polític», «en el que se vertían insultos contra el Régi-men». Se l’acusava, també, d’haver intervingut en la redacció del pamflet antifranquista «Us presentem el General Franco» (datat el 15 d’abril de 1960), pel qual fou condemnat Jordi Pujol i Soley;19 d’haver signat l’escrit del novembre de 1960, adreçat als ministres d’Información i Educación Nacional i secundat per una representació notable d’inteŀectuals cata-lans i espanyols, per demanar una atenuació de la censura governativa,20 i d’haver escrit el poema «Ja no serà una illa», publicat a España canta a Cuba (París: Ruedo Ibérico, 1962).21

17 Segons Josep Dalmau, un dels impulsors del manifest solidari amb els detinguts pels fets del Palau de la Música, l’«estat d’indignació pública davant els maltractaments de la policia féu aparèi-xer un escrit adreçat a l’Exceŀentíssim senyor president de l’Audiència Territorial de Barcelona [José Luis Urruela Santllehí], avalat per 420 signatures corresponents a tota mena de personalitats catala-nes, exposant que un rumor públic fundat es respirava aquells dies per tot Catalunya, segons el qual la policia havia conculcat les lleis vigents al país que prohibeixen els maltractaments i les tortures, i demanant que es fes una investigació legal dels fets a fi d’aclarir la situació i castigar els culpables». Josep Dalmau, Catalunya i l’Església en el banquet dels acusats. El TOP a porta tancada (Barcelona: Pòrtic, 1980), 26. Datat el 4 de juny de 1960, aquest manifest denunciava els excessos de la IV Brigada Político-Social, la indefensió jurídica dels acusats per delictes polítics i l’aplicació de les jurisdicci-ons especials. Vegeu Joan Crexell, Els fets del Palau i el Consell de Guerra a Jordi Pujol (Barcelona: La Magrana, 1982), 133–134 i 241–243.

18 Ignasi Riera reprodueix un informe semblant, procedent de l’arxiu del Govern Civil, a Joan Oliver/Pere Quart, en el qual es titllava Oliver de «persona íntimamente ligada a todo movimiento catalanista de tipo político, que se ha llevado o puede llevarse a efecto en esta región. Está considera-do como desafecto a nuestro Régimen» (p. 329).

19 Amb motiu de la visita del dictador Franco a Barcelona, que s’escaigué el 30 d’abril de 1960, Pujol redactà el full «Us presentem el general Franco», que començava amb unes paraules ben elo-qüents: «El general Franco representa la negació de la llibertat en tots els ordres», Crexell, Els fets del Palau, 71. No ens consta que Oliver participés en la redacció d’aquest text, ni que estigués vinculat amb el nucli d’activistes liderat per Pujol.

20 Juliá, Nosotros, los abajo firmantes, 426–428.21 El poema «Ja no serà una illa» (1962), recollit a Circumstàncies (1968), expressa la satisfacció

de Pere Quart perquè Cuba havia obtingut la llibertat amb una revolució que podia encendre la res-ta del continent americà: «Un dia Cuba ja no serà una illa./¡Hermanos, así sea!». Vegeu Pere Quart, Circumstàncies (Barcelona: Proa, 1968), 49–50. Segons Antoni Turull, el poema seria un joc d’implí-cits en què Cuba evocaria «la revolució que no va realitzar-se a Catalunya, revolució sobreentesa, in-

Page 182: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

182 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Tots dos informes policials són prou eloqüents del perill que Joan Oli-ver suposava per al règim franquista. Cal tenir present que, el mateix any que l’Oficina de Enlace li obria un expedient, Oliver se significava molt en l’enfrontament que, en el marc del seminari de literatura patrocinat per la unesco que tingué lloc a Madrid l’octubre de 1963, es produí en-tre el dissident José Bergamín i l’oficialista José Luis López Aranguren, tot posicionant-se a favor del primer, un dels signants destacats del mani-fest de protesta pels abusos policials a Astúries a qui Fraga Iribarne pren-gué com a cap de turc.22 En l’àmbit de les lletres catalanes, d’altra banda, els crítics Joaquim Molas i Josep Maria Castellet convertien Pere Quart en un dels paradigmes del realisme històric en la decisiva antologia Po-esia catalana del segle xx (1963).23 Juntament amb el Salvador Espriu de La pell de brau, el Pere Quart de Vacances pagades esdevenia el referent cívic de la dècada dels seixanta, el «primer poeta social de Catalunya».24 Una motivació més, si en calia, perquè els serveis d’informació del règim franquista controlessin amb zel els moviments de Joan Oliver.

4 A partir d’aquí, el dossier de l’Oficina de Enlace recull dues menes de documents de control relatius a l’activisme antifranquista de Joan Oliver durant la dècada dels seixanta: d’una banda, els informes en què es feia el seguiment de les activitats culturals en què participava com a confe-renciant (doc. 5); de l’altra, les cartes o manifestos coŀectius que signava (doc. 6, 7 i 8). Entre els primers, el Servicio de Información de la Direc-ción General de Seguridad emeté un informe secret sobre la conferèn-cia que Oliver féu a la Biblioteca Popular Salvador Cardús de Terrassa, el 29 d’abril de 1964, amb el títol de «Divulgaciones sobre la poesía de Pere Quart» (doc. 5). S’hi destacaven les respostes que el poeta sabadellenc ha-via donat a algunes qüestions, com ara l’opinió que li mereixia un article publicat per Tomás Salvador a La Vanguardia Española, en què comen-

nominada», mentre que els Estats Units serien la «nació opressora», Antoni Turull, Pere Quart, po-eta del nostre temps (Barcelona: Edicions 62, 1984), 179–180.

22 Vegeu Benguerel & Oliver, Epistolari, 623–625, i Riera, Joan Oliver/Pere Quart, 356–361. 23 Josep M. Castellet & Joaquim Molas, Poesia catalana del segle xx (Barcelona: Edicions 62,

1963), 188–191.24 Turull, Pere Quart, poeta del nostre temps, 126.

Page 183: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

183 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

tava les manifestacions del ministre d’Información Manuel Fraga Iribar-ne sobre la llengua catalana, i s’hi adjuntava una fitxa policial amb les dades ja registrades en els informes anteriors.25 És possible que, segons confessava Oliver a Ferrater Mora, l’informe fos degut a alguna denún-cia maliciosa d’un ciutadà felló a qui havien enutjat les opinions que ha-via sostingut en la conferència sobre la pugna localista entre Terrassa i Sabadell.26

Entre les cartes que Oliver subscrigué i que l’Oficina de Enlace registrà, n’hi havia dues adreçades justament a Manuel Fraga Iribarne com a mi-nistre d’Información y Turismo. Signada a Barcelona el 9 de juny de 1964 per diversos escriptors catalans, la primera tenia com a objectiu mostrar el suport al poeta i editor Joaquim Horta Massanés, detingut per la Briga-da Político-Social de Barcelona el 6 de juny «por supuestas relaciones con un grupo al parecer político» (doc. 6). La segona, subscrita per una àm-plia nòmina d’inteŀectuals, treballadors i estudiants catalans i espanyols el març de 1965, denunciava la repressió, la censura i l’opacitat informa-tiva del règim davant de les vagues i manifestacions que diversos sectors

25 A propòsit d’un discurs pronunciat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 22 d’abril de 1964, en què esgrimia que la llengua catalana no representava «un peligro para la unidad indeclinable de la patria» gràcies a «la experiencia de veinticinco años de paz», l’escriptor Tomás Salvador li do-na va la raó i entonava un cínic aŀegat a favor de la «despolitització» del català en un article pu blicat a La Vanguardia Española: «Un idioma es riqueza. Un idioma nunca puede representar un peligro para la unidad de la patria, porque si a mano viene, las doctrinas disolventes pueden lanzarse en cualquier idioma. Un idioma no es, en sí mismo, bandería de nada. El hecho de que algunos lo uti-licen para dogmatismos, extravagancias o extravíos no significa nada más que una forma de expre-sión. Igual podía manifestarse en francés o checoslovaco. | Un idioma es la forma de expresarse, de hablar, de un pueblo. Ni un ministro, ni un gramático, ni nadie absolutamente en el mundo pue de coartar la libre manifestación de un pueblo». Al seu entendre, tanmateix, calia mantenir, per imposició política, el castellà com a «lazo de unión» entre el gallec, el basc i el català. Tomás Salva-dor, «El libro de la ciudad. El idioma catalán», La Vanguardia Española, 28 abr. 1964, 10.

26 «Fa uns quinze dies en vaig perpetrar una [de conferència] a la biblioteca de la Diputació, a Terrassa, i me n’ha pervingut una denúncia, que ara s’està substanciant i que sembla que acaba rà amb punta, vull dir amb multa. El denunciant m’atribueix unes flastomies inenarrables, tant que la mateixa bòfia no se les acaba d’empassar. Sospita que tot ve d’un incís en el qual vaig referir-me a la vella pugna entre Esparta i Atenes (Terrassa i Sabadell). He estat víctima d’un xovinisme desfer-mat. Si la multa peta, no la podré pas pagar i hauré de passar-me un mes a l’ombra: vacances pagades, al capdavall. Per bé que no dubto que el nucli “progressista” obriria una subscripció ad hoc.» Carta de Joan Oliver a Josep Ferrater Mora, datada el 20 de maig de 1964, Oliver & Ferrater Mora, Joc de cartes, 151.

Page 184: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

184 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

del món obrer i universitari havien organitzat mesos abans i que havien estat durament reprimides. A més, reclamava urgentment un règim de llibertats (d’associació, de vaga, d’informació i d’expressió) i un allibera-ment immediat dels detinguts, el reingrés dels acomiadats, la rehabili-tació dels estudiants expedientats i l’anuŀació de qualsevol mena de res-ponsabilitat per fets esdevinguts durant la guerra de 1936–1939 (doc. 7).

Una altra de les cartes que Joan Oliver sotasignà, juntament amb 22 personalitats catalanes més, fou l’adreçada, el 27 de febrer de 1966, al prelat Marcelo González Martín, coadjutor de l’arquebisbat de Barcelo-na, per expressar-li el profund malestar que havia generat el seu nome-nament (doc. 8). Al marge de la seva persona, els signants de la missiva es queixaven que desconegués la realitat catalana i que, en la tria feta, s’ha-gués negligit la doctrina de la Pacem in terris sobre el respecte que es me-reixien les minories culturals. Atesa l’oposició de la majoria de sacerdots i fidels a una opció tan poc amatent a la comunitat de la diòcesi barcelo-nina, proposaven que presentés la renúncia al càrrec, un gest que estaria en sintonia, al seu parer, amb «el espíritu conciliar y con el sentido apos-tólico de la misión episcopal». Com apunta Josep Massot, ni la carta ni les gestions a alt nivell en revocaren el nomenament, però, davant del fracàs d’aquestes mesures conciliatòries, «un grupet de barcelonins passaren a l’acció directa i muntaren la campanya coneguda popularment com “Vo-lem bisbes catalans”, eslògan que fou pintat de nit a molts edificis de Bar-celona i que es repetí en altres indrets de Catalunya, amb variants com

“Marcelo, go home”, o el més radical “No volem bisbes”».27

5 Sens dubte, la implicació de Joan Oliver en la Caputxinada és el tema que generà més documentació per a nodrir el dossier de l’escriptor a l’Oficina de Enlace (doc. 9–20 i 22–25).28 Com és sabut, Oliver participà

27 Josep Massot i Muntaner, Església i societat a la Catalunya contemporània (Barcelona: Pu-blicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003), 76. La campanya «Volem bisbes catalans» tingué molt de ressò en el si de l’Església catalana. Vegeu Jordi Viñas Cirera, L’Església en transició (1971–1980). De la Transició de l’Església a la Transició política. El paper de la jerarquia catalana (tesi doctoral, Uni-versitat Autònoma de Barcelona, 2013), 364.

28 Sobre la Caputxinada, vegeu Joan Crexell, La Caputxinada (Barcelona: Edicions 62, 1987); Colomines, Crònica de l’antifranquisme…, 80–83, i, des de la visió del temut comissari franquista

Page 185: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

185 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

amb entusiasme en l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Es-tudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) que tingué lloc el 9 de març de 1966 a la sala d’actes del convent dels Caputxins de Sarrià.29 Al costat de Jordi Rubió (president), Salvador Espriu, Manuel Sacristán, Agustín García Calvo i la Junta de delegats dels estudiants, Oliver inte-grà la mesa presidencial de l’assemblea constituent del SDEUB i pren-gué part activa en les vetllades ludicoliteràries que s’organitzaren durant el setge policial. Com altres inteŀectuals, professors i artistes detinguts amb la ràtzia de la policia al convent, fou dut a la comissaria de la via La-ietana, on, segons Xavier Folch, «tot just entrar als calabossos va recu-perar el bon humor i no va parar d’explicar històries divertides».30 El 4 d’abril, com la resta d’inteŀectuals i professors convidats a la Caputxina-da, Oliver rebé la comunicació oficial sobre la imposició d’una multa, en el seu cas de 150.000 pessetes.

A deu anys vista dels fets, Oliver mateix declarà que la presència d’in-teŀectuals en la Caputxinada «fou un gest eloqüent de solidaritat amb els estudiants» i que la «“tancada” involuntària» esdevenia «una fita sig-nificativa en la lluita per la llibertat d’associació i de les altres llibertats concomitants: la de reunió i la d’expressió. Aleshores es va produir, pot-ser per primer cop, un intent de pràctica democràtica, seguit d’un mo-dest però molt simptomàtic moviment ciutadà de suport moral».31 Amb la seva ironia característica, l’autor de La fam explicà també, en un arti-cle publicat a l’Avui el 1976, els records del setge policial al convent dels caputxins, l’entrada dels grisos i la reclusió a les «masmorres de la Laieta-na».32 A la comissaria de la via Laietana, centre d’operacions del temible comissari franquista Juan Creix, hi passà les 72 hores preceptives.33

Juan Creix, Antoni Batista, La carta. historia de un comisario franquista (Barcelona: Debate, 2010), 166–169. Vegeu també Riera, El meu oncle Pere Quart, 160.

29 Vegeu Joan Crexell, «Evocació de la Caputxinada. Un anecdotari», Serra d’Or 329 (febr. 1987): 11–13.

30 Crexell, La Caputxinada, 92.31 Ibídem, 161, extret del suplement del Diario de Barcelona (7 març 1976).32 Joan Oliver, «Encara hi som a temps. La Caputxinada», Avui, 12 maig 1976, recollit dins Joan

Oliver, Obra en prosa (Barcelona: Proa, 1999), 658–660. 33 Oliver & Ferrater Mora, Joc de cartes, 168. Oliver recordava que havia estat «tres dies al

calabós amb el pintor Antoni Tàpies», Xavier Borràs, Joan Oliver, tal com raja (Barcelona: El Llamp, 1987), 54. En la seva peça teatral Vivalda i l’Àfrica tenebrosa (1967), també es féu ressò de la Caputxi-

Page 186: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

186 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

La documentació de l’expedient a l’Oficina de Enlace demostra el des-plegament de mitjans i recursos amb què el règim intentà de mantenir sota control l’«agitación estudiantil en Barcelona» (doc. 11–12). L’11 de març, la Dirección de la Guardia Civil envià una nota informativa al mi-nistre d’Información y Turismo per explicar-li en detall l’evolució de la reunió clandestina al convent dels Caputxins de Sarrià durant els dies 9 i 11 de març i les conseqüències que se’n derivaren (doc. 9). Tal com reve-len els informes i les notes informatives provinents de diverses fonts (la Delegación Provincial del Ministerio i l’Agencia Cifra), Oliver era un dels 29 inteŀectuals catalans, entre els quals hi havia també Jordi Rubió i Ba-laguer, Salvador Espriu, Antoni Tàpies, Carlos Barral, Maria Aurèlia Cap-many o Joaquim Molas, que foren detinguts i interrogats a la Jefatura Su-perior de Policía de la via Laietana (doc. 10–12).

Els aparells de control i de repressió del règim també estaven al cor-rent de les activitats subversives que duien a terme els sectors d’oposi-ció antifranquista, com ara el repartiment de fulls volants al Palau de la Música el 16 de març de 1966, durant l’actuació musical del conjunt de cambra Quartet Hongarès, que cridaven a manifestar-se l’endemà a la cruïlla entre Diagonal i Passeig de Gràcia per protestar per la repres-sió contra els assistents a la Caputxinada (doc. 13). Així mateix, vetllaven per la repercussió internacional que podien tenir els fets, especialment a la premsa francesa més propera, no únicament perquè oferia una visió molt més neutra que els mitjans oficials, sinó també perquè servia d’al-taveu a la dissidència política (doc. 14).34 La vigilància dels fulls volants

nada en boca del personatge del Foraster que, a més de recordar que Oliver havia estat a la presó, re-lata la seva «Balada-reportatge», que es clou amb el canvi que es produí en la tercera jornada, la del desallotjament policial del convent dels caputxins: «Sonà el migdia i encontinent una boira baixa envaí les estances. Era una boirassa densa, individuada, reglamentada i altiva: empenyia, desalber-gava, grapejava, acomboiava i conduïa ordinàriament», Joan Oliver, Quatre comèdies en un acte (Barcelona: Aymà, 1970), 85–86.

34 El dossier recull una fotocòpia dels articles publicats a la premsa del Migdia francès (doc. 14) que es feren ressò de la Caputxinada —en concret, les edicions del 13 i 14 de març de 1966 de Midi Libre i de La Dépêche—: «À l’université de Madrid. Un millier d’étudiants tiennent une réunion pour se solidariser avec ceux de Barcelone», Midi Libre, 13 març 1966; «La colère gronde à Barcelone», La Dépêche, 13 març 1966; «La police disperse la foule qui avait assisté à la messe au couvent des Capu-cins. La tension persiste à Barcelone», Midi Libre, 14 març 1966, i Jean Mirassou, «À Barcelone. Les étudiants ont soif de liberté», La Dépêche, 14 març 1966.

Page 187: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

187 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

de l’oposició antifranquista, que cridaven a la participació en els actes organitzats per denunciar la repressió i per defensar «la llibertat i la jus-tícia enfront de la dictadura i de l’opressió» (doc. 15), es feia en paraŀel a la inspecció i la classificació de les notes de les agències de notícies es-trangeres sobre la Caputxinada: la francesa Agence France-Presse (AFP), la britànica Reuter , la nord-americana Associated Press (AP) i la so-viètica TASS, aquesta darrera la més declaradament antifranquista (doc. 16–19). Ultra això, es compilava en el dossier oliverià la notícia publicada tocatardanament a La Vanguardia Española, el 14 d’abril de 1966, com a la resta de la premsa barcelonina, sobre les sancions econòmiques im-posades pel Govern Civil als assistents a la Caputxinada, en virtut de les quals Oliver fou multat amb 150.000 pessetes (doc. 20).35

Uns quants mesos més tard, el juny de 1966, l’Alto Estado Mayor encara informà el Ministerio de Información y Turismo de la subhasta que tin-dria lloc a la galeria Galliera de París, el 25 d’aquell mes, d’un conjunt de quadres, entre els quals alguns de Pablo Picasso, per recaptar fons d’aju-da per als inteŀectuals sancionats per la seva participació en els fets de març de 1966 (doc. 22). Posteriorment, a final d’octubre del mateix any, la Dirección General de Prensa es feia eco de la nota que l’agència AFP pu-

35 El governador civil en persona —Antonio Ibáñez Freire— signà la notificació que rebé Joan Oliver, datada a Barcelona el 31 de març de 1966, de la multa de 150.000 pessetes que acordà d’impo-sar-li el Consejo de Ministros en la reunió de l’11 de març. El governador civil hi desgranava el plec de càrrecs que li havia donat a conèixer el ministre de Governació: «El Excmo. Sr. Ministro de la Go-bernación me comunica que vistas las diligencias instruidas por la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, resulta probado que el día 9 del actual unos 400 estudiantes universitarios y otras varias personas no pertenecientes a la clase estudiantil, penetraron en la sala de actos propiedad de los PP. Franciscanos Capuchinos de Sarriá, para celebrar una asamblea en la que se pretendió constituir una asociación contraria a lo dispuesto en la legalidad vigente, permaneciendo en dicho recinto hasta la mañana del día 11, por no haber consentido abandonarlo voluntariamente, mientras fuese exigida por los Agentes de la Autoridad su identificación personal. Y agrega que uno de los concu-rrentes que participó de forma destacada fué, entre otros, Don Juan Oliver Sallarés. | Sigue manifes-tando el Excmo. Sr. Ministro que vista la Ley de reuniones públicas de 15 de junio de 1.880, la Orden del Ministerio de la Gobernación de 20 de julio de 1.939 y los artículos 2º apartados e), h) e i), 14, 18, 19 y 20 de la Ley de Orden Público de 30 de julio de 1.959, se infiere que en los hechos expuestos existe una manifiesta infracción del citado art.º 2º. y sus aludidos apartados, por cuanto significan la cele-bración de una reunión pública al margen de las condiciones establecidas en la vigente legislación y que además se desobedecieron las disposiciones de la Autoridad para restablecer el orden de tal forma perturbado y se alteró con ello la convivencia social.», Fons Joan Oliver i Sallarès, carpeta AP-156/5, Arxiu Històric de Sabadell.

Page 188: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

188 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

blicà sobre el recurs judicial que havien presentat els inteŀectuals cata-lans condemnats per la Caputxinada: Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casa-mada, Jordi Rubió, Manuel Sacristán, Salvador Espriu, Joan Oliver, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Antoni Moragas i Carlos Barral (doc. 23).

A desgrat de la dura repressió franquista, l’efervescència del moviment estudiantil a Barcelona estava lluny de ser neutralitzada pel règim. L’Ofi-cina de Enlace continuà generant informes o recollint informació de les agències estrangeres sobre les activitats que s’organitzaven en les diver-ses facultats de la Universitat de Barcelona per articular una resposta a la dictadura. En alguns d’aquests actes universitaris, també hi participà Joan Oliver. Per exemple, en la reunió multitudinària que tingué lloc el 20 de gener de 1967 a l’Aula Magna de la Facultat de Dret per homenatjar el pintor Pablo Picasso (doc. 24). O en la «ceremonia en honor del gran catalanista Jordi Rubió», com informava l’agència AFP, que s’escaigué també a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona —tot i la prohi-bició formal del rector— el 3 de març de 1967 (doc. 25–26).36 Oliver, que hi prengué la paraula, fou detingut al seu domicili, a la matinada, com al-tres personalitats presents a l’acte (Pere Portabella, Carlos Barral i Joan Coromines, entre d’altres). Quan sortí de la presó al cap de les 72 hores preceptives, la matinada del 7 de març, la gent que l’esperava al carrer «esclatà en una gran ovació».37 Com confessava uns quants dies més tard al seu amic Josep Ferrater Mora, en una carta del 12 d’abril de 1967, l’au-tor de Vacances pagades era ben conscient del seu paper com a referent de la joventut antifranquista: «Quan amb unes paraules sarcàstiques o aixecant els punys closos provoco el tumultuós entusiasme d’una assem-blea d’estudiants, experimento una estranya satisfacció. Potser és l’enyo-rança de l’home d’acció que hauria volgut ser, potser és el plaer de qui correspon a una demanda i enforteix a bon preu les vagues esperances d’una gent simpàtica que en necessiten cada dia més —o almenys s’ho pensen. Són els batecs fatals i atzarosos del temps».38

36 Vegeu Riera, El meu oncle Pere Quart, 161, i Colomines, Crònica de l’antifranquisme…, 95–100.

37 Colomines, Crònica de l’antifranquisme…, 99.38 Oliver & Ferrater Mora, Joc de cartes, 168.

Page 189: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

189 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

6 El dossier oliverià a l’Oficina de Enlace també registrà de manera meti-culosa la participació de l’escriptor sabadellenc al Primer Festival Popu-lar de Poesia Catalana, que se celebrà el 25 d’abril de 1970 al Gran Price de Barcelona.39 Considerat com un «acte polític» de clara significació ca-talanista, Oliver valorà amb un punt d’hipèrbole el sentit que prenia la convocatòria poètica en una carta a Joan Colomines i Puig —que en fou el coordinador— datada el 27 d’abril de 1970: «El festival restarà com la manifestació pública literària i cultural més important, més viva i més genuïna de totes les hagudes al nostre país des del temps de Guifré el Pi-lós fins al dia d’avui».40 Més tard, en un article publicat a l’Avui el 1977, el definiria com «el primer intent de plantar la poesia a l’abast del poble, al qual els poetes pertanyen».41 Comparable amb el ressò que generaven els recitals de Raimon, el secret de l’èxit obtingut es devia, a parer de Colo-mines, al consens a què s’havia arribat sobre «el plantejament polític de l’acte», emparat per la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, i també a l’encert de presentar el festival com «un acte cul-tural de primera magnitud».42 Va ser, de fet, com concloïa Joaquim Mo-las a 25 anys vista, «un acte, al mateix temps, literari i polític».43 Joaquim Horta, Josep Pedreira, Francesc Vallverdú i el mateix Colomines n’inte-graren la Comissió Organitzadora; Josep Anton Codina n’assumí la di-recció artística, i Frederic Amat, l’escenografia. El projecte de cartell el signà Josep Guinovart.44

La documentació conservada en el dossier oliverià a l’Oficina de Enla-ce revela el zel amb què la Sección de Inteligencia de l’Estado Mayor de la Armada del Ministerio de Marina vigilà el Festival de Poesia al Price (doc. 30). Fins a l’extrem d’elaborar-ne tres informes molt minuciosos,

39 Sobre el Festival Price, vegeu Joan Colomines, «Memòria del Primer Festival Popular de Poe-sia Catalana», dins AADD, El Price dels poetes. 25 anys (Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995), 133–138; íd., «El Primer Festival Popular de Poesia Catalana. Vint-i-cinc anys després», Serra d’Or 426 (juny 1995): 24–27, i íd., Crònica de l’antifranquisme a Catalunya, 126–128.

40 Colomines, «Memòria del Primer Festival…», 25. 41 Joan Oliver, «Encara hi som a temps. Aquesta nit, els poetes», Avui, 21 maig 1977, recollit a

Oliver, Obra en prosa, 676–678.42 Colomines, «Memòria del Primer Festival…», 25. 43 Joaquim Molas, «Nota per a una cloenda», dins AADD, El Price dels poetes, 129.44 Colomines, «Memòria del Primer Festival…», 133.

Page 190: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

190 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

en què els redactors posaren èmfasi en la dimensió política que prengué l’acte, amb crits continuats a favor de la «Llibertat» i l’«Amnistia», i tam-bé en el protagonisme que hi tingué Joan Oliver, el qual, després de lle-gir les «Corrandes d’exili», encoratjà entusiàsticament el públic perquè continués cridant «Llibertat». Si amb això no n’hi havia prou per treure la son de les orelles dels informadors franquistes, el mateix Oliver clo-gué l’acte amb un discurs abrandat en què, sortint-se del guió aprovat per la censura, agraí als assistents que haguessin corejat eslògans polítics aŀusius i defensà que els poetes es posaven al servei del poble en la llui-ta per la llibertat.45 El públic va retre a Pere Quart, en compensació, «el més fervorós i sincer homenatge», segons rememorava Colomines, que esbossava un relat dels fets —no pas de la perspectiva amb què eren vis-tos— molt similar als dels informes esmentats.46 Com feia constar una fitxa policial de l’escriptor, «en el Primer Festival de Poesía Catalana ce-lebrado en el Gran Price de Barcelona, acto marcadamente contrario al Régimen, de matiz catalano-separatista, se destacó por su actitud subver-siva, ya que después de finalizar su recital se sumó a los gritos de “lliber-tat” alentando a los asistentes para que continuasen los gritos» (doc. 31). Tant Colomines com Oliver foren sancionats amb una multa governati-va de 10.000 pessetes per haver-se excedit respecte del guió aprovat i ha-ver conferit a les seves intervencions «un marcado matiz político, aludi-endo a los exiliados, a la lucha para superar dificultades porque atraviesa la comunidad del país, etc., con lo que convirtieron el acto inicialmente poético en un acto político, llegándose a proferir por los asistentes esten-tóreos gritos de “llibertat”, “llibertat”, y a la terminación del festival, cal-deados los ánimos, se formó una manifestación pública, que tuvo que ser disuelta por la Policía Armada».47

45 El text de Joan Oliver aprovat per la censura com a cloenda del Primer Festival de Poesia Cata-lana és reproduït en facsímil dins AADD, El Price dels poetes, 145.

46 Colomines, «Memòria del Primer Festival…», 136.47 Ibídem, 137. Oliver escrigué un esborrany de recurs contra la multa per la seva participació al

festival de poesia del Price que es conserva al seu fons personal i que val la pena de transcriure ínte-grament: «respetuosamente expone: | Que en mi discurso de clausura del referido Festival Popular de Poesía Catalana, pronuncié, en efecto, unas brevísimas y espontáneas palabras que no figuraban en el guión presentado, con las que quise agradecer a los asistentes su entusiasmo y sus aplausos y también su tino y sentido del orden al no caer en excesos más allá del límite que un acto público, por

Page 191: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

191 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Al cap d’uns quants dies d’haver celebrat el festival, Joan Colomines envià a Pere Quart una carta, amb data del 5 de maig de 1970, en què en feia una primera valoració satisfactòria: «Crec que el primer festival va aconseguir allò que ens proposàvem. I més. Vós vau ésser l’home. Però això no vol dir que d’altres actituds no hagin estat de profit. Per exemple, crec que la gravetat d’Espriu va ajudar a donar to i consistència. Vull dir que tothom va fer el seu paper».48 En escaure’s el setè aniversari del fes-tival, el mateix Colomines en destrià la doble vessant política i cultural que havia atès: «Des de l’angle polític és evident: el testimoni de la fide-litat d’uns poetes, “dels poetes”. La gran solidaritat envers el món obrer. L’aprofitament d’unes condicions objectives, que ens feren avançar en la nostra lluita per la democràcia i per la llibertat nacional catalana. Des de l’angle literari, o millor cultural, la demostració que la qualitat de la po-esia catalana no era incompatible amb l’abast popular que podia acon-seguir. L’interès que despertava, que arribava a fer callar la gent en els

muy popular que sea, nunca debe rebasar, y al mismo tiempo significar que los rítmicos gritos de la muchedumbre, en todo momento controlados por ella misma, los estimábamos como un eco de los conceptos expresados en buena parte de las poesías recitadas, es decir, como manifestaciones del anhelo unánime de una mayor libertad que hoy anima, en forma creciente, a todos los españoles responsables, sentimiento que los gobernantes encauzan, siempre atentos a la grave responsabili-dad que entraña la presidencia y el regimiento de un pueblo en pleno resurgir cívico, cultural y eco-nómico; | que el referido Festival Popular fue, efectivamente, un acto literario y poético y por ende y como claramente se desprendía de los textos autorizados y leídos, una afirmación de civismo y hu-manismo de acuerdo con el concepto que en nuestro tiempo informa la poesía en todo el mundo ci-vilizado y uno de cuyos motivos esenciales es coadyuvar a la constitución de una sociedad más justa, más culta y fraterna; | que en manera alguna y en ningún momento estuvo en mi ánimo fomentar los alborotos que con posterioridad al acto y lejos del local se produjeron por obra de un pequeño grupo de jóvenes movidos por la inquietud propia de la edad, incidentes siempre imprevisibles pero nada insólitos en aglomeraciones multitudinarias, sean de la índole que sean. | En virtud de lo ex-puesto, respetuosamente solicito del superior e ilustrado criterio de V. E. tenga a bien reconsiderar el significado de mi actitud a la vista de estas manifestaciones, guiadas tan sólo por mi deseo y mi esperanza de no ser tenido por un agitador irresponsable o un perturbador del orden público, no sin reconocer, empero, que bien pude incurrir, en la referida circunstancia, en error o impruden-cia involuntarios, cuyas faltas a V. E. compete apreciar y, en su caso, sancionar. || (No he volgut fer un recurs “administratiu”, ni tampoc pretenc que em condonin la multa, sinó només desfer els càrrecs i exposar unes idees, des d’un pla diferent, una mica més elevat.)». No sabem si finalment tramità aquest recurs, però sí que ens consta que la multa «por la conducta observada al cerrar el Festival de la Poesía Catalana en el Gran Price no autorizada» es rebaixà a 3.330 pessetes (segons una notifica-ció oficial del 30 de novembre de 1971). Fons Joan Oliver i Sallarès, carpeta AP 156/5, Arxiu Històric de Sabadell.

48 Fons Joan Oliver i Sallarès, carpeta AP 163/3, Arxiu Històric de Sabadell.

Page 192: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

192 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

moments de més forta exaltació patriòtica. L’assenyalament d’un camí pedagògic. I l’afirmació rotunda que poesia catalana és únicament i ex-clusivament la poesia escrita en català».49

7 Al marge d’aquesta documentació sobre activitats concretes, el dossi-er oliverià a l’Oficina de Enlace conté també una tipologia variada de pa-pers repressius. Des de cartes coŀectives a les quals s’adherí fins a fitxes d’identificació redactades per l’aparell franquista, tot passant per infor-mes policials d’actes considerats sospitosos de convertir-se en manifes-tacions subversives. Amb caràcter retroactiu, el dossier incloïa la carta en favor de la llengua catalana, difosa el març de 1960 i signada per un am-pli espectre d’inteŀectuals catalans, en la qual es reclamava que l’idioma del país tingués una presència en tots els graus de l’ensenyament públic i privat en les terres de parla catalana i que se’n facilités el funcionament normal en les entitats científiques i literàries que tenien com a finalitat el cultiu i la difusió de la cultura catalana (doc. 21).

D’altra banda, les fitxes d’identificació ampliaven l’historial antifran-quista de Joan Oliver amb noves dades. En una de final de 1967, s’hi con-signava la seva adhesió a l’escrit coŀectiu de setembre d’aquell any adre-çat al governador civil per protestar contra les accions i detencions de l’Onze de Setembre, un fet que li valgué una nova sanció de 25.000 pes-setes; com a conclusió, la seva filiació política era diàfana: «De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen» (doc. 27). Una nota sobre les cartes signades per Oliver afegia també la seva adhesió a la missiva de de-sembre de 1968, adreçada al ministre de Governació, en què es tornava a denunciar, com el 1963, «las sevicias policíacas» comeses impunement (doc. 29).50 L’obtenció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1970, en la segona convocatòria d’aquest guardó, tampoc no passà per alt al Gabinete de Enlace, que ho registrà en una altra de les fitxes policials, en què es titllava Oliver d’«enemigo total del Régimen y separatista acérri-mo» (doc. 31). Una definició molt més dura que contrasta amb la «moda-lidad» lacònica, un simple «filo-comunista», amb què figurava en les llis-

49 Colomines, «Memòria del Primer Festival…», 137.50 Juliá, Nosotros, los abajo firmantes, 507–508.

Page 193: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

193 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

tes negres elaborades per la Jefatura Superior de Policía de Barcelona el 30 i 31 de gener de 1969.51

El control de les activitats que poguessin ser susceptibles de derivar en manifestacions antifranquistes arribà fins al deliri d’emetre informes sobre la missa celebrada amb motiu del primer aniversari de la mort de Frederic Roda i Ventura, degà del Coŀegi d’Advocats de Barcelona, que s’oficià l’11 de març de 1968 a la Parròquia de Sant Medir al barri de la Bordeta de Barcelona (doc. 28). Recordem que Roda i Ventura havia mort sobtadament un any abans, el 4 de març de 1967, en acte de servei, mentre intercedia a favor dels detinguts per l’homenatge al doctor Rubió i Bala-guer. A més d’una crònica de l’acte, l’informador no oblidà d’enumerar, en una tipologia que contenia també catalanistes i comunistes, els ele-ments més destacats entre els «separatistas» que hi havien assistit: Joan Triadú, Joan Oliver, Joan Cornudella, Joan Ballester i Joan Colomines.

Un altre document que evidencia la neurosi aguda de què eren capa-ços els afectes al règim franquista és la carta que el prevere José Bachs, president de l’Asociación de Sacerdotes y Religiosos de Santo María Claret, adreçà al governador civil de Barcelona com a protesta perquè no havia prohibit Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver (doc. 32). Programada al Teatre Capsa de Barcelona el setembre de 1970, aquesta peça teatral era considerada pel senyor Bachs com a «blasfema y anticris-tiana, escrita por un comunista notorio, enemigo de la Iglesia y del Régi-men». El seu anatema contra un text que havia estat publicat el 1936 for-mava part d’una duríssima campanya que s’emprengué des dels sectors falangistes i catòlics contra les representacions d’Allò que tal vegada s’es-devingué i que conduí a una revisió de l’expedient censori —amb la inter-venció de la censura eclesiàstica i tot— i la conseqüent retirada de l’obra del cartell del Capsa.52

51 En la mateixa relació, la núm. 2, hi havia també —per aquest ordre— Manuel de Pedrolo, Ra-fael Tasis, Salvador Espriu o Antoni Tàpies, etiquetats tots tres com a «catalano-separatistas». Sònia Casas Codinach, «Sota sospita. Els 462 catalans vigilats pel franquisme», Sàpiens 118 (jul. 2012), 26.

52 Oliver ho recordava així el 1975: «Mi obra Allò que tal vegada s’esdevingué se estaba represen-tando en el Teatro Capsa, de Barcelona. Iba para la cuadragésima representación y el éxito crecía. En aquel momento, el ministro llegó a Barcelona. No se sabe lo que pasó, pero el caso fué que el em-presario del local y el director de la obra fueron llamados por el delegado de Información y Turismo de Barcelona, quien les aconsejó que retiraran la obra inmediatamente. Los interesados expusieron

Page 194: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

194 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

El dossier oliverià de l’Oficina de Enlace es clou amb la transcripció d’un fragment de l’article que Jaume Vidal Alcover publicà al Diario de Barcelona el 17 de febrer de 1971, en què comentava les declaracions que Joan Oliver havia fet quatre dies abans a Triunfo (doc. 33).53 Motivada per l’enquesta sobre el Teatre Nacional de Barcelona que José Monleón féu conèixer en aquesta revista de l’esquerra espanyola antifranquista, l’opi-nió crítica d’Oliver sobre els joves dramaturgs Alexandre Ballester, Jau-me Melendres i Jordi Teixidor ha de contextualitzar-se en la percepció de la seva trajectòria, en part frustrada per les circumstàncies, com a es-criptor de teatre per a un públic ampli que hauria volgut ser: «Estoy segu-ro de que yo hubiera podido ser un hombre de teatro, pero me he encon-trado con las siguientes preguntas: “¿para qué, por qué y para quién voy a escribir teatro?”».54

8 La documentació conservada de l’expedient de Joan Oliver a l’Ofici-na de Enlace —que reproduïm íntegrament a continuació— verifica la projecció cívica antifranquista que va atènyer Joan Oliver en la dècada dels seixanta i començament dels setanta. No tan sols tingué una presèn-cia destacada en la Caputxinada, l’acció antifranquista més significativa que suposà un autèntic desafiament a les estructures del règim, sinó que també s’adherí a cartes i manifestos públics de protesta o a actes d’ho-menatge, com el dedicat al doctor Rubió, atengué les diverses soŀicituds dels coŀectius d’estudiants (catalans o espanyols), participà en el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, entre altres fronts de lluita.55 Com hem vist, a conseqüència d’aquesta presa de partit, fou detingut diver-ses vegades i patí sancions i multes governatives en més d’una avinentesa.

Encara que l’expedient oliverià recollís les seves activitats subversives més rellevants, no reeixí pas a consignar-les totes. Per exemple, no hi ha

dramáticamente los perjuicios que la suspensión les irrogaba. Por fin, el delegado accedió a conce-derles cinco días más de representación», Antonio Beneyto, Censura y política en los escritores es-pañoles (Barcelona: Euros, 1975), 211.

53 Vegeu Jaume Vidal Alcover, «Los días contados», Diario de Barcelona, 17 febr. 1971, 4.54 José Monleón, «Teatro Nacional de Barcelona. Joan Oliver», Triunfo 454 (13 febr. 1971): 37. 55 Vegeu Riera, Joan Oliver/Pere Quart, 237. Riera remarca també la coŀaboració d’Oliver amb

els artistes de la Nova Cançó, un altre aspecte ignorat per l’Oficina de Enlace.

Page 195: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

195 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

cap constància del fet que, el 1962, el poeta sabadellenc integrà, amb al-tres personalitats catalanes, el comitè per preparar adequadament la candidatura de Josep Carner al Comitè Nobel de Literatura d’Estocolm.56 Ni tampoc no es fa referència a la seva adhesió a la carta de suport, del se-tembre de 1965, als cinc professors universitaris sancionats amb la pèr-dua de les seves càtedres —Mariano Aguilar Navarro, Agustín García Cal-vo, José Luis López Aranguren, Santiago Moreno Díaz i Enrique Tierno Galván— per haver compartit les aspiracions democràtiques dels estu-diants.57 Ni es féu ressò de la seva adhesió a distància —secundada tam-bé per Josep Maria Castellet, Francesc Candel, Josep Guinovart, entre al-tres catalans— a l’homenatge a Rafael Alberti que organitzà l’Asociación Cultural Franco-Española i que tingué lloc a París el 8 de juny de 1966.58

Ni arxivà tampoc la seva signatura de la carta que, l’abril de 1970, una representació del món de les lletres, les arts i la política catalanes —Ma-ria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Josep Maria Castellet, Josep Gui-novart, Albert Manent, Lluís Ferran de Pol, Joan Triadú, Francesc Vall-verdú et al.— adreçà als 131 inteŀectuals castellans per ratificar els punts fonamentals de l’escrit que havien remès a la Presidencia del Gobierno per a una democratització de l’Estat, però també per denunciar que se silenciés «una realitat específica que es defineix per l’existència de les co-munitats nacionals del País Basc, de Galícia i de Catalunya».59 Ni, en fi, re-gistrà el seu suport a la «Declaració de Montserrat», del 13 de desembre de 1970, motivada pel Procés de Burgos contra setze militants d’Euska-di Ta Askatasuna, en què una nombrosa representació de la cultura i les arts catalanes reclamava l’anuŀació de la condemna, l’amnistia general per a tots els presos polítics, la derogació del decret llei sobre terrorisme, l’abolició de les jurisdiccions especials, com també de la pena de mort, i, encara, l’establiment d’«un estat autènticament popular que garanteixi

56 Colomines, Crònica de l’antifranquisme…, 73–74. 57 Juliá, Nosotros, los abajo firmantes, 479.58 «Homenaje a Rafael Alberti», Mundo Obrero 14 (16 juny 1966): 9. 59 Vegeu Colomines, Crònica de l’antifranquisme…, 134, i Juliá, Nosotros, los abajo firmantes,

516–517.

Page 196: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

196 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació».60

Amb tota aquesta implicació en la lluita antifranquista, Oliver adop-tava «una determinada i clara actitud cívica», tal com declarà a la prem-sa arran de la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1970.61 La seva posició política també era insubornable: mai no va accep-tar la legitimitat del franquisme ni del postfranquisme.62 En unes decla-racions al suplement que Cuadernos para el Diálogo dedicà el 1970 a la cultura catalana, Oliver no es mossegà la llengua i, en fer balanç de la si-tuació de l’idioma i la cultura propis, reblà: «Sin enseñanza catalana en todos los grados, sin prensa ni radio en catalán, sin seguras y generosas partidas en los presupuestos públicos, el catalán y todas sus secuelas se-guirán manteniéndose a un nivel provinciano, folklórico, casi domin-guero y, a la larga, caerán fatalmente en pura arqueología».63 No s’estigué tampoc de criticar «la epidemia del servilismo» i «la de las claudicacio-nes», de lamentar els estralls de la por en la societat catalana i de mos-trar-se «cansado y, a pesar de la ya larga costumbre, indefinidamente sor-prendido y perplejo».64 A despit de les dificultats d’un tardofranquisme que no afluixava els seus ressorts per mantenir-se en el poder, malgrat l’escepticisme amb què albirava el futur de la seva «petita, esclava, poc sortosa terra», com escrivia a «Assaig de plagi a la taverna» (Circumstàn-cies, 1968), Oliver no deixà d’aixecar lúcidament la veu contra la dictadu-ra franquista i les seves seqüeles en els anys transitius, ni s’abstingué de denunciar obertament la classe política catalana per les seves claudica-cions nacionals.

Un botó de mostra de la irreductibilitat de la posició ideològica de Joan Oliver és la resposta que envià a Joan Colomines, amb data del 7 de maig de 1980, per agrair-li la invitació a l’acte de lliurament que l’Associa-

60 «Declaració de Montserrat», Treball 325 (des. 1970): 1.61 Riera, El meu oncle Pere Quart, 163.62 «Creia —en paraules d’Ignasi Riera— que érem còmplices d’una claudicació greu quan, per

exemple, acceptàvem la monarquia, no era reivindicat Lluís Companys o no lluitàvem per un espai polític: el de la Catalunya Gran o Països Catalans». Riera, El meu oncle Pere Quart, 165.

63 Rafael Pradas, «Joan Oliver, una esperanza no apta para recién nacidos», Cultura Catalana: perspectiva 70 (Madrid: Cuadernos para el Diálogo, 1970), 24.

64 Ibídem.

Page 197: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

197 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

ció Catalana d’Ex-presos Polítics faria al Parlament de Catalunya d’una estela commemorativa, esculpida per Josep Maria Subirachs, que tindria lloc al Palau del Tinell, l’11 de maig de 1980. En aquesta lletra, Oliver dedi-cava, de manera ben diàfana i iŀustrativa, la seva part del reconeixement públic que li pogués correspondre als següents destinataris:

als catalans i altres republicans que als carrers de Barcelona combateren i venceren els caps i oficials que, tot enganyant-la, arrossegaren la tropa de la guarnició contra Catalunya i la República; als soldats, caps i oficials de les forces catalanes i republicanes que lluitaren i moriren durant tres anys en la Guerra d’Agressió que l’Espanya Negra des-encadenà contra el poble, amb l’ajut del Feixisme italià i el Nazisme alemany;als catalans que des de l’any 1939 fins al 1976 foren perseguits, empresonats, torturats, condemnats a mort o executats durant la perversa repressió de la postguerra i als qui després foren privats de la llibertat o de la vida —o tur-mentats— en nom d’una Justícia així mateix criminal. Car són aquests, tots aquests, els qui s’han guanyat l’homenatge més entra-nyable de la Catalunya viva i conscient. I al capdavant de tots l’alta figura, sacrilitzada per una mort afrontosa i al-hora gloriosa, del President Companys, víctima d’un crim sense parió en la història moderna, car ell era el representant legal i legítim d’un poble autò-nom democràticament constituït; un crim que clama justícia, justícia i plena rehabilitació i exaltació de la persona immolada, que aquest Parlament ha de promoure i d’exigir immediatament. I, encara, la meva gratitud i admiració s’estén a les minories de les noves generacions que es disposen a pugnar, amb tots els mitjans que semblen pos-sibles dins la precària llibertat de què ara gaudim, contra els consentiments i les claudicacions dels nostres governants —molts dels quals, cal reconèi-xer-ho, creuen, de bona fe i per pragmatisme, poder treure avantatges per a Catalunya d’una Constitució espanyola antidemocràtica en no proclamar els nostres drets nacionals, entre els quals el dret d’autodeterminació de les tres nacions peninsulars encara oprimides per l’imperialisme castellà d’estil típi-cament borbònic. Ça com lla faig vots perquè aquesta estela sigui per als nostres parlamenta-ris —sobretot per als qui professen la doctrina nacionalista— un recordato-

Page 198: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

198 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

ri i, si cal, un esperó que els empenyi sense pausa a obrir el pas cap a un futur autogovern català autèntic, vull dir lliure de les mutilacions imposades per un règim que encara és una herència de la tirania franquista, pintada de fresc, això sí, i contra el qual la majoria del nostre poble s’ha manifestat clarament al carrer i a les urnes. Per Catalunya!65

65 Citem de l’esborrany conservat al Fons Joan Oliver i Sallarès, carpeta AP 163/3, Arxiu Histò-ric de Sabadell.

Page 199: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

199 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Nota a l’edició

El present article edita de manera íntegra l’expedient que l’Oficina de Enlace dedicà a Joan Oliver, dipositat a l’Archivo General de la Adminis-tración d’Alcalá de Henares (caixa 42/08812). S’hi van arxivar des de les fitxes policials ad hoc fins a les cartes o manifestos coŀectius de temà-tica política o cultural a què s’adherí Oliver, tot passant pels informes secrets o confidencials procedents dels organismes de l’aparell repres-siu franquista, les notes de premsa de les agències estrangeres, les no-tícies publicades en diaris d’expressió francesa, els fulls volants divul-gats clandestinament, algun retall de premsa de diaris barcelonins, etc. Del conjunt d’aquests documents, a més d’un ventall d’escrits compro-mesos de protesta o de suport a causes diverses que signà l’escriptor sa-badellenc, en destaca la documentació relativa a la seva implicació de-cidida en la Caputxinada (1966), l’homenatge a Jordi Rubió (1967) i el Primer Festival Popular de Poesia Catalana (1970).

D’acord amb els criteris de Franquisme & Transició, hem optat per una edició diplomàtica de la documentació, respectuosa fins on ha es-tat possible amb la disposició espacial del text. Així i tot, per facilitar-ne la lectura i la interpretació, ens hem permès dues llicències: d’una banda, hem classificat els documents cronològicament, del més antic al més re-cent, en una ordenació inversa de la que segueix el dossier del Gabinete de Enlace, i, de l’altra, hem esmenat alguns dels noms que apareixen ci-tats erròniament.

Page 200: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

200 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

1Madrid, septiembre de 1963

Excmo. Sr. Don Manuel Fraga IribarneMinistro de Información y TurismoMadrid

Excmo. Sr.:

En correspondencia al diálogo entablado con V. E. sobre determinados hechos, que nos producen una viva inquietud como españoles, nueva-mente tratamos de interesar la atención de V. E., ya que, según el testi-monio de espontáneos corresponsales que quizás se dirigen a nosotros en nuestra calidad, pública y visible, de intelectuales que han manifes-tado en más de una ocasión su postura humanista, se están producien-do en Asturias, y relacionados con las actuales huelgas, hechos como los siguientes:

1. La muerte del minero Rafael González, de 36 años, a consecuencia de los malos tratos infligidos el día 3 del actual mes de septiembre en la Inspección de Policía de Sama de Langreo. La responsabilidad de éste y de otros hechos de los reseñados a continuación se atri-buye al Capitán de la Guardia Civil don Fernando Caro, de 28 años, natural de Melilla, destinado a aquella Inspección hace aproxima-damente un mes, y al Cabo Pérez, hoy ascendido a sargento y des-de hace tiempo en la citada localidad de Sama de Langreo. Se dice que el citado Capitán Caro viste un traje de deportes durante los interrogatorios.

2. En el mismo día y lugar, a las cuatro de la tarde, se produjo la castra-ción del minero Silvino Zapico, que tuvo que ser hospitalizado. A su esposa se le cortó el pelo al cero.

3. Al minero Vicente Baragaña —de la barriada de Lada (Sama de Lan-greo)— le han sido quemados los testículos.

4. Un minero llamado Alfonso, vigilante de la Primera del Fondón, re-tirado por silicosis y actualmente cobrador de la Previsora Bilbaína

Page 201: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

201 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

de Seguros, fué maltratado por el hoy sargento Pérez, el cual le ha-bía amarrado previamente. Como quiera que esto se hacía en pre-sencia de la esposa de Alfonso, ésta se arrojó sobre el Sargento, con objeto de impedir que continuara; el cual la golpeó y cortó el pelo al cero, operaciones que se realizaron a la vista de su marido, cuyo cuerpo fué después abandonado en el exterior y recogido por un compañero suyo, de nombre Senén, que lo transportó a su casa de Lada. Avisado un médico “cuyo nombre se oculta por razones de se-guridad”, éste manifestó que “no sabía por dónde empezar”, tantas eran las lesiones que presentaba el cuerpo de Alfonso.

5. El minero Alfonso Zapico, de Lada. Fué maltratado hasta producír-sele una fractura de pómulo. Boca reventada. Etc. Fué hospitalizado. (Puede tratarse del caso anterior).

6. Los mineros Jerónimo Fernández Terente (casado, un hijo) y Jesús Ramo Tevera, como otros diez que, con ellos, están actualmente en la cárcel de Carabanchel (Madrid). Fueron objeto de malos tratos.

7. Everardo Castra, casado, con tres hijos, sufre desequilibrio mental como consecuencia de las torturas, y está internado en el Manico-mio Provincial “La Cadellada”. Fué detenido cuando escribía un le-trero —“el pueblo se vengará”— en una tubería de la Duro Felguera.

8. Constantina Pérez Martínez (“Tina”), de la Jócara, y Anita Braña, de Lada, fueron maltratadas y se les cortó el pelo al cero. El marido de Tina está en la cárcel desde las huelgas anteriores.

9. Juan Alberdi, de Lada, y otro minero cuyo sobrenombre familiar es “Chocolatina”, fueron obligados a golpearse entre sí, en la Inspec-ción de Sama de Langreo. Como realizaran un simulacro de pelea, fueron golpeados brutalmente. Después de lo cual, les visitó el capi-tán don Fernando Caro, que comentó: “Qué burros sois. ¡Cómo os habéis puesto!”

10. Una mujer, cuyo nombre se desconoce, fué golpeada en el vientre; cuando ella trató de hacer valer su estado de embarazada para evi-tar sus malos tratos. El Capitán replicó al golpearla: “¡Un comunista menos!” El hecho se dice sucedió en la mencionada Inspección de Sama de Langreo.

Page 202: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

202 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Son hechos, Excelencia, que, de ser comprobados, cubrirían de igno-minia a sus autores; ignominia que también nos cubriría a nosotros, en la medida en que no interviniéramos para impedir que tales vergonzo-sos actos se produzcan.

Es por lo que, respetuosamente, rogamos a V. E. interese de las autori-dades competentes una investigación sobre las presuntas actividades de dicho Capitán don Fernando Caro y sobre todos estos presuntos hechos en general, asimismo que solicitamos de V. E. la pertinente información sobre todo ello. Ruego que elevamos a V. E., sin otros títulos que los que nos confiere nuestra condición de intelectuales, atentos a la vida y a los sufrimientos de nuestro pueblo.

Atentamente saludan a V. E.

Relación de firmantes

1. Vicente Aleixandre (Académico de la Lengua)2. Pedro Laín Entralgo (Académico de la Lengua y Ex-rector de la Uni-

versidad de Madrid)3. Valentín Andrés Álvarez (Catedrático y Ex-decano de la Facultad de

Económicas de la Universidad de Madrid)4. José Luis Aranguren (Catedrático de Ética de la Universidad de

Madrid)5. Paulino Garagorri (Filósofo, colaborador de la Revista [de]

Occidente)6. José Bergamín (Escritor)7. Gabriel Celaya (Poeta)8. Antonio Buero Vallejo (Dramaturgo)9. Alfonso Sastre (Dramaturgo)

10. Fernando Baeza (Editor)11. Antonio Saura (Pintor)12. José María Castellet (Crítico)13. Francisco Fernández Santos (Ensayista)14. Carlos Barral (Editor y Poeta)15. Ángel María de Lera (Novelista)

Page 203: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

203 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

16. Juan Goytisolo (Novelista)17. Mateos (Pintor)18. José María Moreno Galván (Crítico de arte)19. Ángela Figueroa Aymerich (Poetisa)20. Manuel Arce (Novelista)21. Francisco Rabal (Actor)22. Fernando Fernán Gómez (Actor)23. Juan García Hortelano (Novelista)24. Ángel González (Poeta)25. Luis Goytisolo (Novelista)26. Gabino Alejandro Carriedo (Poeta)27. Antonio Ferres (Novelista)28. Carlos Muñiz (Dramaturgo)29. José María de Quinto (Director teatral y Novelista)30. Rodríguez Buded (Dramaturgo)31. Juan Marsé (Novelista)32. Ángel Crespo (Poeta)33. Armando López Salinas (Novelista)34. Pablo Serrano (Escultor)35. Juana Francés (Pintora)36. Jesús López Pacheco (Poeta y Novelista)37. José Esteban (Poeta)38. Millares (Pintor)39. Lucio Muñoz (Pintor)40. José Manuel Caballero Bonald (Poeta y Novelista)41. Manuel Ortiz Valiente (Pintor)42. Benigno Quevedo (Novelista)43. José Antonio Parra (Escritor)44. César Santos Fontela (Crítico cinematográfico)45. Consuelo Berges (Escritora)46. Daniel Sueiro (Novelista)47. Patiño (Director cinematográfico)48. José Ares (Profesor de la Universidad de Madrid)49. Pedro Dicenta (Maestro)50. Juan Eduardo Zúñiga (Escritor)

Page 204: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

204 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

51. Lauro Olmo (Dramaturgo)52. Ricardo Zamorano (Pintor)53. Alfonso Grosso (Novelista)54. Manuel Calvo (Pintor)55. Ricardo Doménech (Crítico teatral)56. Pérez Navarro (Ensayista)57. Ramón Nieto (Novelista)58. Julián Marcos (Ayudante cinematográfico y Poeta)59. José Duarte (Pintor)60. Fermín de la Solana61. Jorge Campos (Ensayista)62. Ángel Fernández Santos (Sociólogo)63. Francisco Moreno Galván (Pintor)64. Marcial Suárez (Dramaturgo)65. José Ayllón (Crítico de arte)66. Jaime Gil de Biedma (Poeta)67. Daniel Gil (Pintor)68. L. G. Egido (Crítico cinematográfico)69. Angelina Gatell (Poetisa)70. E. Sánchez71. Manrique de Lara (Poeta y Novelista)72. Eloy Terrón (Filósofo)73. Pablo Martí Zaro (Dramaturgo)74. Fernando Chueca (Director del Museo de Arte Contemporáneo)75. Faustino Cordón (Científico)76. Leopoldo de Luis (Poeta)77. Díaz Caneja (Pintor)78. Ramón de Garciasol (Poeta)79. Ignacio Aldecoa (Novelista)80. Cortijo (Pintor)81. Adán Ferrer (Pintor)82. Arturo Martínez (Pintor)83. F. Álvarez (Pintor)84. José Agustín Goytisolo (Poeta)85. Joan Petit (Traductor)

Page 205: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

205 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

86. Joan Oliver (Ensayista)87. Joaquín Horta (Editor)88. Jordi Carbonell (Poeta y Ensayista)89. Oriol Bohigas (Arquitecto y Crítico de arte)90. Joaquín Molas91. María Aurelia Capmany (Directora de teatro)92. Ricard Salvat (Director de teatro)93. Joan Triadú (Ensayista)94. Francesc Vallverdú (Poeta)95. Salvador Espriu (Poeta)96. Manuel Sacristán Luzón (Catedrático de la Universidad de

Barcelona)97. Alfonso Carlos Comín98. Josep Fontana (Profesor de la Universidad de Barcelona)99. Joaquín Jordá (Ayudante de cinematografía)

100. Román Gubern (Ayudante de cinematografía)101. José Luis Sureda (Catedrático de la Universidad de Barcelona)102. Ángel Latorre (Catedrático de la Universidad de Barcelona)

Page 206: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

206 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

2

OLIVER JUAN SALLARÉS

De 63 años de edad, casado, escritor, hijo de Antonio y de Dolores, natu-ral de Sabadell (Barcelona) y vecino de Barcelona, con domicilio en la Vía Augusta número 61, 2º.

A N T E C E D E N T E S

Se trata de un antiguo militante del partido separatista catalán “Esquerra Republicana”, y hoy día en relación con la titulada “Unión Demócrata”.

En 1.938 era Secretario del Negociado de la Comisaría de Cultura de la Generalidad de Cataluña.

Durante el periodo rojo colaboró intensamente con la prensa separa-tista defendiendo los ideales marxistas.

Antes de ser liberada Barcelona, huyó a Francia. En 1.940, marchó a Santiago de Chile. En 1.947 obtiene pasaporte en el Consulado español de aquella ciudad y regresa a España.

En 1.949, es detenido por desarrollar actividades propagandistas con-trarias al Régimen.

En la actualidad continúa desarrollando las mismas actividades, alec-cionando a jóvenes dentro de la titulada “Nova Cataluña”.

En el mes de julio de 1.960, fué uno de los firmantes de una denuncia contra la Policía, por supuestos malos tratos a detenidos a consecuencia de un incidente ocurrido en el Palacio de la Música de aquella ciudad.

Asismismo ha sido uno de los firmantes de la carta dirigida última-mente al Señor Ministro de Información y Turismo, en relación con unos supuestos maltratos a mujeres y mineros asturianos, por parte de las fuerzas de Orden Público.

Madrid, 18 de noviembre de 1.963

Page 207: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

207 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

[Segell: «Dirección General de la Guardia Civil, Estado Mayor, 3ª Sección, SIGC»][Segell: «Confidencial»]

Page 208: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

208 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

3

Excmo. Sr. Don Manuel Fraga IribarneMinistro de Información y TurismoMinisterio de Información y TurismoMadrid

[Segell: «Ministerio de Información y Turismo / 086669 NOV.–2–63 / Re-gistro general / Entrada»]

Excmo. Sr.:

Durante las pasadas semanas, algunos de los firmantes de la carta que se dirigió a V. E. con motivo de los presuntos malos tratos y sevicias infligi-dos por miembros de la fuerza pública a mineros y mujeres de la cuenca asturiana, en ocasión de las recientes huelgas, han tenido comunicación oficial de su respuesta a don José Bergamín. Ulteriormente, parte de la prensa española ha reproducido ambas cartas.

Ante todo, hemos de manifestarle nuestra extrañeza por haber V. E. personalizado en don José Bergamín el escrito de referencia. Considera-mos que las circunstancias biográficas del señor Bergamín son por com-pleto ajenas al asunto planteado y que corresponde a dicho escritor con-testar, como así lo ha hecho, en la forma que considere oportuna, a las imputaciones de que V. E. le hace objeto en su carta.

Por nuestra parte, deseamos limitarnos a las informaciones de V. E. con respecto a los supuestos malos tratos y violencias, y, acogiéndonos respetuosamente a la invitación al diálogo que V. E. dirige al señor Ber-gamín, invitación que hemos de considerar extensiva al resto de los fir-mantes, hacer las siguientes observaciones:

1. En su respuesta, V. E. reconoce como “posible que se cometiese la arbitrariedad de cortar el pelo a Constantina Pérez y Anita Braña”, agregando que, de resultar cierto semejante acto, “sería realmente discutible, aunque las sistemáticas provocaciones de estas damas a

Page 209: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

209 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

la fuerza pública la hacían más que explicable, pero cuya ingenui-dad” no deja V. E. de señalar. Es evidente que el hecho de cortar el pelo a dos mujeres difícilmente puede conciliarse con el calificativo de “ingenuidad” que V. E. añade a guisa de comentario. Un acto de tal naturaleza nos parece a todas luces infamante y motivo suficien-te para que en cualquier país civilizado y libre se exijan responsabi-lidades criminales a sus autores. Por otra parte, parece muy poco probable que este acto de violencia física y moral no fuera precedi-do o acompañado de otros malos tratos y coacciones.

2. El reconocimiento del hecho anterior legitima la sospecha de que se haya empleado, asimismo, la violencia física con detenidos del sexo masculino. Pensar lo contrario constituiría una falta de lógi-ca: ¿por qué los autores de los presuntos delitos habrían de emplear violencias sólo con las mujeres, que no han participado ni partici-pan directamente en las huelgas?

3. La utilidad de nuestra anterior solicitud a V. E. queda evidenciada en su respuesta al señor Bergamín, pues gracias a la misma quienes no escuchamos habitualmente las emisiones de “Radio España In-dependiente” u otras emisoras del exterior, hemos podido tener no-ticia fidedigna de diversas detenciones de carácter político. Ello es tanto más perturbador y alarmante cuanto que, según parece, esas detenciones han sido difundidas a través de la mencionada emisora y otros medios de información extranjeros.

4. Al final de su escrito, V. E. hace referencia a la “mendaz utilización” de las informaciones transmitidas por “corresponsales espontá-neos”. No escapará a la rápida comprensión de V. E. que esa “men-daz utilización”, caso de que existiera, tendría únicamente su origen en la falta de información pública que padece el país, hasta el punto de que de un hecho tan importante para la vida económica, social y política española como el de las huelgas del Norte no hemos tenido ni tenemos noticia regular y suficiente por la prensa y la radio na-cionales, y hemos de enterarnos de las circunstancias de esos con-flictos del trabajo, bien a través de la prensa y la radio extranjeras, bien mediante “corresponsales espontáneos” y ocasionales. A este respecto, es sobremanera expresivo lo que declaran los sacerdotes

Page 210: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

210 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

de la cuenca del Nalón sobre los conflictos laborales en Asturias en un escrito de agosto del año actual, anterior por tanto a los presun-tos hechos consignados en nuestra primera carta:

“A la luz de estos principios (contenidos en los textos pontificios) tene-mos que lamentar que no se haya dado la importancia debida al pro-blema (los conflictos laborales asturianos), ni en su magnitud ni en su objetividad, una vez que al tocarlo, se relega a un último plano, no se da una información completa y no se orienta para la solución del mis-mo; sino que se le rodea de un silencio pernicioso y culpable, o se le da una orientación tendenciosa como fácilmente se ha podido obervar, o no se hace eco de las repetidas reclamaciones y aspiraciones de la clase obrera.” (Acompañamos a V. E., como anejo, copia del referido escrito.)

5. Como prueba de esta falta de información, nos permitimos signifi-car a V. E. que, gracias a diversos corresponsales espontáneos y ser-vicios informativos del extranjero, hemos tenido noticia de la re-ciente detención y procesamiento por motivos políticos de varios intelectuales, entre ellos los señores Pradera Cortázar, Sánchez-Ma-tas, Ferlosio, Sánchez Dragó, Ferrer Sama, Matesanz, Sánchez Gijón y De Lucas Matilla.

6. Observamos que en la carta de V. E. dirigida al señor Bergamín se omite toda mención al capitán de la Guardia Civil don Fernando Caro, como también al sargento Pérez, a quienes en nuestra carta anterior se señalaba como presuntos autores de las violencias en ella enumeradas. No obstante, de fuentes no oficiales aunque sol-ventes, se nos informa que los susodichos capitán y sargento se en-cuentran en situación de arresto, por motivos y en condiciones no precisados. En vista de ello, nos permitimos acogernos al buen ta-lante y disposición para el diálogo mostrados por V. E., rogándole nos informe sobre las circunstancias que concurren en ese arresto y sobre su relación con las violencias consignadas en nuestra carta, dos de las cuales, cuando menos, parece reconocer V. E.

Page 211: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

211 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

7. Cuanto antecede justifica nuestra actitud como intelectuales y como ciudadanos en este caso y constituye una sólida base para nuestra gestión informativa, resultando por tanto absolutamen-te innecesaria y fuera de lugar, para movernos a tal gestión, toda supuesta maniobra de carácter partidista o publicitario. Entende-mos que la misión del intelectual en toda sociedad libre, máxime si dice inspirarse en los principios cristianos, es promover el esclare-cimiento de la verdad y contribuir a la formación de una conciencia pública. En consecuencia, nuestra actuación se ha guiado y se guía por un estricto concepto de la responsabilidad; y, de acuerdo con éste, juzgamos que ninguna autoridad gubernativa en un Estado li-bre y de derecho se halla titulada para fijar las normas que han de regir los deberes del intelectual con respecto a la conciencia públi-ca, deberes de carácter eminentemente privativo y moral.

Por todo lo expuesto, volvemos a dirigirnos a V. E. para solicitar que in-terese de los poderes públicos la formación de una comisión de juristas, integrada por abogados del Ilustre Colegio de Madrid, designados por su Decano, comisión que se trasladaría a los lugares de los presuntos he-chos a fin de llevar a cabo una investigación detenida sobre los mismos.

Agradecemos nuevamente a V. E. la ocasión que nos brinda para prose-guir el diálogo entablado, dándole seguridades de que por nuestra parte este diálogo se mantendrá con la mayor deferencia personal hacia V. E.

Le saludan muy atentamente,

N. B.– Las nuevas firmas que suscriben esta carta se hacen solidarias del escrito anterior dirigido a V. E.

Madrid, 31 de octubre de 1963

1. José Luis Aranguren (Catedrático de la Universidad de Madrid)2. Santiago Montero Díaz (Catedrático de la Universidad de Madrid)3. Enrique Tierno Galván (Catedrático)

Page 212: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

212 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

4. Valentín Andrés Álvarez (Catedrático y ex-decano de la Facultad de Ciencias Políticas y Económicas)

5. Joan Oliver (Escritor)6. Gabriel Celaya (Poeta)7. Antonio Buero Vallejo (Dramaturgo)8. José María Castellet (Crítico)9. Ignacio Aldecoa (Novelista)

10. Ana María Matute (Novelista)11. Juan Antonio Bardem (Director de cine)12. Alfonso Sastre (Dramaturgo)13. Carlos Barral (Editor)14. Antonio Tàpies (Pintor)15. Antonio Saura (Pintor)16. Francisco Fernández Santos (Escritor)17. Eugenio de Nora (Poeta y Crítico)18. Joan Triadú (Escritor)19. José María Moreno Galván (Crítico)20. Rafael Santos Torroella (Escritor)21. Jesús López Pacheco (Poeta)22. Fernando Baeza (Editor)23. Vicente Ventura (Escritor)24. Pablo Martí Zaro (Escritor)25. Joan Fuster (Escritor)26. Sainz de Buruaga (Economista)27. Manuel Millares (Pintor)28. Francisco Pérez Navarro (Escritor)29. Ángel Fernández Santos (Escritor)30. Francesc Vallverdú (Poeta)31. Armando López Salinas (Novelista)32. Juan García Hortelano (Novelista)33. Xavier Rubert de Ventós (Escritor)34. Jordi Carbonell (Poeta)35. Julián Marcos (Poeta y Ayudante de cinematografía)36. Manuel Rabanal Taylor (Crítico de cine)37. Lauro Olmo (Dramaturgo)

Page 213: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

213 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

38. Consuelo Berges (Escritora)39. José María de Quinto (Novelista y Director de teatro)40. Gonzalo Torrente Malvido (Novelista)41. José Luís Abellán (Escritor)42. Fermín Solana (Escritor)43. Juan Eduardo Zúñiga (Escritor)44. J. Maestro (Economista)45. José Luís Cano (Escritor)46. Ramón Nieto (Novelista)47. Antonio Ferres (Novelista)48. Carlos Muñiz (Dramaturgo)49. Francisco Moreno Galván (Pintor)50. Jaime Maestro (Crítico de cine)51. Coral Pellicer (Actriz)52. Pío Caro Baroja (Escritor)53. José Esteban (Poeta)54. Angelino Fons (Novelista)55. Alfredo Mañas (Dramaturgo)56. José Luis Egea (Guionista)57. José Manuel Hernán (Ayudante de dirección)58. Ángela Figuera Aymerich (Poetisa)59. Juan Julio Baena (Operador de cine)60. Juan Goytisolo (Novelista)61. Víctor Erice (Crítico de cine)62. San Miguel (Crítico de cine)63. Ricardo Zamorano (Pintor)64. Ricardo Doménech (Escritor)65. Fernando Ontañón (Escritor)66. Caballero Bonald (Poeta y Escritor)67. Felipe M. Lorda (Escritor)68. Juan Marsé (Novelista)69. Daniel Gil (Pintor)70. Pinilla de las Heras (Profesor y Escritor)71. Gabino Alejandro Carriedo (Poeta)72. Luciano G. Egido (Crítico de cine)

Page 214: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

214 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

73. Manuel Calvo (Pintor)74. José Duarte (Pintor)75. Andrés Alfaro (Escultor)76. Aguilera Cerni (Crítico de arte)77. Eusebio Sempere (Pintor)78. Ángel Crespo (Poeta)79. Valeriano Bozal (Crítico de arte)80. Ortiz Alfau 81. Pablo Serrano (Escultor)82. Cortijo (Pintor)83. José Ramón Marra López (Escritor)84. Luis Goytisolo (Novelista)85. César Santos Fontela (Crítico)86. Abel Martín87. José Ayllón (Crítico de arte)88. Daniel Sueiro (Novelista)89. Faustino Cordón (Científico)90. Jesús García de Dueñas (Crítico)91. Ángel María de Lera (Novelista)92. M. Díaz Caneja (Pintor)93. Ramón de Garciasol (Poeta)94. Ángel González (Poeta)95. Francisco Álvarez (Pintor)96. P. Jordi de Barcelona (Monje capuchino)97. José Sanabre (Presbítero)98. Ferran Soldevila (Historiador)99. Antonio María Badia Margarit (Catedrático de la Universidad de

Barcelona)100. Salvador Espriu (Escritor)101. José María Espinàs (Novelista)102. Josep Maria Garriga (Presbítero)103. Marqués de San Román de Ayala104. Ángel Latorre (Catedrático de la Universidad de Barcelona)105. M. Coll i Alentorn (Historiador)106. Claudi Ametlla (Publicista)

Page 215: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

215 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

107. Marià Manent (Escritor)108. Joan Rebull (Escultor)109. J. Oriol Anguera (Médico)110. Pere Calafell (Médico)111. A. Cirici Pellicer (Crítico de arte)112. Maurici Serrahima (Escritor y Abogado)113. Rafael Tasis (Escritor)114. Oriol Bohigas (Arquitecto)115. Josep Dalmau (Presbítero)116. Manuel de Pedrolo (Escritor)117. Josep Benet Morell (Abogado)118. Josep M. Martorell (Arquitecto)119. Ricardo Fernández de la Reguera (Novelista)120. A. Ràfols Casamada (Pintor)121. Heribert Barrera (Ingeniero)122. Joaquín Molas (Escritor)123. Joaquín Horta (Editor)124. Albert Manent (Escritor)125. José Agustín Goytisolo (Escritor y Poeta)126. Josep Fontana i Lázaro (Profesor de la Universidad de Barcelona)127. Hortensia Corominas (Profesora)128. María Tubau (Actriz)129. Román Gubern (Ayudante de cinematografía)130. Alfonso Carlos Comín (Ingeniero)131. Joan Petit (Traductor)132. Manuel Sacristán Luzón (Profesor de la Universidad de Barcelona)133. Santiago Pey (Publicista)134. Rosa Leveroni (Escritora)135. Emili Giralt (Profesor de la Universidad de Barcelona)136. Antoni Sala Cornadó (Escritor)137. Claudi Martínez Girona (Escritor)138. Josep Maria Piñol (Publicista)139. Francesc Vila-Abadal (Médico)140. Piera Fló (Médico)141. Ramón Fuster Rabés (Pedagogo)

Page 216: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

216 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

142. Antonio Martín (Abogado)143. Anna Ramón de Izquierdo (Profesora)144. Joaquín Garriga (Guionista)145. Susana March (Escritora)146. Ángel Carmona (Director de teatro)147. Ricard Salvat (Director teatral)148. Joan Raventós (Abogado)149. Josep Montañés (Actor)150. Francesc Neŀo Germán (Escritor)151. Carmen Serrallonga (Profesora)152. María Girona (Pintora)153. Francisco Candel (Escritor)154. Juliana Joaquinet (Profesora)155. Josep Corredor Matheos (Escritor)156. Ricard Albert Llauró (Profesor)157. Fabià Puigserver (Escenógrafo)158. Ernest Lluch (Economista)159. Josep Oriol Esteve (Psiquiatra)160. Carmen Miranda (Abogado)161. José María Rodríguez Méndez (Dramaturgo)162. Feliu Formosa (Director teatral)163. Arnau Puig (Escritor)164. F. Espinet B. (Actor)165. Fernando Cobos (Director teatral)166. Joan Argenté (Escritor)167. Joaquín Jordá (Director de cine)168. P. Puig de Fábregas (Arquitecto)169. Joan Sales (Escritor)170. Francisco Rodón (Escritor)171. Jaime Salinas (Editor)172. Josep Maria Poblet (Escritor)173. Ferran Cuito (Ingeniero industrial)174. Jordi Ventura (Escritor)175. Manuel Borrás (Editor)176. Carlos Muñoz Espinalt (Psicólogo)

Page 217: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

217 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

177. Joan Colomines i Puig (Médico)178. Joan Cornudella (Publicista)179. Pere Babot (Médico)180. Taverna (Médico)181. J. Figueras Amat (Médico)182. Joaquim Ramis (Médico)183. Jaime Gil de Biedma (Poeta)184. Josep Calsamiglia (Editor)185. María Aurelia Capmany 186. A. M. Badia Margarit187. J. Laborda188. S. Encino (Ayudante de dirección de cine)

Page 218: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

218 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

4

Núm. 86

JUAN OLIVER SALLARÉS

Utiliza el seudónimo literario de “PERE QUART”.Nacido el 29 de noviembre de 1899, natural de Sabadell (Barcelona),

hijo de Antonio y de Dolores, casado, escritor, con domicilio en Barcelo-na, Vía Augusta, nº 61, 2º, 2ª.

-----

Antiguo militante de la “Esquerra Republicana” y hoy en día en rela-ción con el grupo denominado “Unió Democrática”.

En 1938 fué secretario del Negociado de Ediciones de la “Comisaría de Cultura” de la llamada “Generalitat de Catalunya”.

Durante la Guerra de Liberación colaboró intensamente con la pren-sa separatista.

Poco antes de ser liberada Barcelona, huyó a Francia, de donde en el año 1940 marchó a Chile.

En el exilio continuó sus actividades anti-españolas. Actuó en un de-partamento de la Embajada Británica relacionado con cultura y propa-ganda de las Naciones Unidas, que por entonces se manifestaba hostil a España.

En 1947 el Consulado de España en Santiago de Chile le concedió pa-saporte para regresar. El motivo de su regreso era haber quedado sin tra-bajo, pero no por ello abandonó su ideología política hostil al Régimen.

En marzo de 1949 fué detenido al encontrársele, en un registro domi-ciliario, un trabajo con el título “Pesebre político”, en el que se vertían in-sultos contra el Régimen.

En junio de 1960 firmó una denuncia contra la Policía por supuestos malos tratos a los detenidos por un incidente que se produjo en el Pala-cio de la Música, de Barcelona, donde se hicieron manifestaciones públi-cas de carácter separatista.

Page 219: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

219 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Noticias confidenciales indican que intervino en la redacción de un li-belo titulado “Us presentem al General Franco”, por el que fué condena-do otro individuo llamado Jorge Pujol Soley.

Figura entre las personas de diversa significación y relieve que firma-ron unos escritos elevados, en noviembre de 1960, a los Sres. Ministros de Información y de Educación Nacional, pidiendo una mejor organiza-ción y dulcificación de la censura gubernativa.

En el libro titulado España canta a Cuba, editado por “Ruedo Ibérico” en Francia, en 1962, se inserta una composición poética en catalán de este “Pere Quart”, titulada “Ja no serà una illa”. Tanto la Editorial como el libro son de franco carácter marxista. El libro está destinado a ensalzar el régimen de Fidel Castro y a atacar a los “imperialistas norteamerica-nos”, con alusiones hostiles al Régimen español.

Hoy en día JUAN OLIVER mantiene su misma actitud política, aleccio-nando a los jóvenes dentro de la organización titulada “Nova Renaixença Catalana”.

Aparece entre los firmantes del escrito elevado al señor Ministro de In-formación en septiembre de 1963, denunciando supuestos malos tratos de la fuerza pública a los mineros de Asturias.

(Noviembre de 1.963)

Page 220: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

220 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

5

DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDADSERVICIO DE INFORMACIÓN

----

Núm.: … 3388 Nota dirigida a… Excmo. Sr. Ministro deFecha: …18–5–64 …Información y Turismo…

[Segell: «SECRETO»]

Asunto: CONFERENCIA CATALANISTA EN TARRASA

El día 29 del pasado mes de abril, en la Biblioteca Popular “Salvador Car-dús” de Tarrasa, se celebró una conferencia a cargo del poeta catalán JUAN OLIVER SALLARÉS (A) “Pere Quart” (Pedro IV), de 63 años, casado, natural de Sabadell (Barcelona), hijo de Antonio y María Dolores, con do-micilio en Barcelona, Vía Augusta, 61, 2º, 2ª. Versó sobre el tema “DIVUL-GACIONES SOBRE LA POESÍA DE PERE QUART”, ante un auditorio com-puesto por una treintena de personas.

Seguidamente el conferenciante que habló en catalán sintetizó un bosquejo sobre el concepto de poesía y poeta. Pasó a hacer una autobio-grafía de su obra literaria y del momento histórico en que escribió sus obras, y al decir que su obra “Oda a Barcelona” la escribió en el año 1.963 [sic per 1936], agregó: “Todos ustedes saben que en este año sucedió la tragedia de la guerra; en dicha época el poeta y el hombre —se refería a él— hizo causa común con el Gobierno de Cataluña, y al ser derrota-do, tomé el camino del exilio, en el que escribí otra obra que resum[í] a la añoranza que sentía hacia mi tierra”.

Se desarrolló un coloquio entre el conferenciante y alguno de los asis-tentes al acto cuyas preguntas más destacadas que le hicieron fueron las siguientes:

¿Por qué en la unión de los reinos de Aragón, Cataluña y Valencia figu-ró la denominación de Reino de Aragón y no de Reino de Cataluña, como

Page 221: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

221 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

más importante demográfica, social, política y lingüísticamente? Con-testó Pere Quart que eso obedecía a que Aragón ostentaba el título de Reino, mientras que en Cataluña la parte más principal correspondía a Barcelona que solamente era un Condado y además a que los catalanes habían pecado de confiados, y, por otra parte, a que los aragoneses nun-ca habían podido ver a los catalanes. Añadiendo la siguiente frase: “Yo aprecio mucho a los castellanos y a los andaluces, sobre todo a los humil-des, únicamente me atosigan un poco los mandones, como por ejemplo, y esto lo digo en tono jocoso y familiar… obispos, generales, etc…”

¿Qué opina usted sobre el artículo que el escritor Tomás Salvador es-cribió en La Vanguardia acerca de la lengua catalana? Me ha parecido muy bien ya que Tomás Salvador apreciaba mucho a los catalanes y tengo en gran estima a este escritor y novelista.

¿Qué opina acerca de las recientes manifestaciones del Excmo. Sr. Ministro de Información, sobre nuestra lengua vernácula? Obras son amores y no buenas razones y yo lo creeré cuando lo vea, agregando, el Gobierno debía fomentar más la lengua catalana, siendo ésto más im-portante que la reconstrucción de monumentos.

Con esta última pregunta y respuesta consiguiente, quedó cerrado el coloquio y finalizado el acto.

Fué organizado por la Diputación Provincial de Barcelona, y sin que tuviera noticias el Ayuntamiento de Tarrasa ni la Comisaría de Policía de la localidad, no habiendo sido anunciada la conferencia previamente.

JUAN OLIVER SALLARÉS.– 65 años, escritor con el seudónimo de “Pere Quart” antes del Movimiento fué de la “Lliga Regionalista”, durante la guerra pasó a las filas de Esquerra. Huyó al exilio primero a Francia y lue-go a Chile, allí trabajó en una Embajada extranjera y participó en campa-ñas de propaganda contra España.

Regresó en el 1947 [sic, per 1948] pero por falta de trabajo y sin cam-biar de principios, manifestando incluso que lo hacía por mejor laborar en la causa de Cataluña. En el 1949 fué detenido por actividades políticas contrarias al Régimen; sigue laborando activamente e incluso hace pro-selitismo entre la Juventud Católica; practicante y amigo de los monjes catalanistas de la Abadía de Montserrat.

Page 222: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

222 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

En junio de 1.960 firmó denuncia contra la Policía por supuestos ma-los tratos a detenidos y en octubre de 1.963 lo hizo en el manifiesto de los seudo-intelectuales en favor de los mineros asturianos y contra la inter-vención de las fuerzas de orden público.

[Segell: «DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD. SERVICIO DE INFORMACIÓN»]

Page 223: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

223 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

6Barcelona, 9 de junio de 1964

Excmo. Sr. Manuel Fraga IribarneMadrid

Excmo. Sr.:

El poeta y editor catalán Joaquín Horta Massanés —a quien sin duda V. E. conoce no sólo por sus libros de poesía originales, sino también por sus colecciones “Fe de Vida”, “Signe”, “Quaderns de Teatre ADB”, etc.— ha sido detenido el pasado día 6 de junio por la Brigada Político-Social de Barcelona por supuestas relaciones con un grupo al parecer político.

Según la Policía ha podido comprobar por testimonios fehacientes, Joaquín Horta no había tenido relación alguna con dicho grupo. En su actividad profesional como editor, había conocido a un tal Jorge Pastor, el cual hace unos días le pidió si podía acoger por una noche en su casa a un amigo recién llegado a Barcelona y que carecía de alojamiento. Joa-quín Horta, llevado de sus sentimientos humanitarios, accedió. Según parece, Jorge Pastor y su amigo se hallan en relación con el grupo políti-co arriba citado. Todo ello puede comprobarlo V. E. en el Tribunal de Or-den Público, de Madrid, donde obra el expediente.

Conociendo el interés de V. E. por cuanto se relaciona con los escrito-res españoles, nos permitimos poner en su conocimiento la situación de Joaquín Horta y rogarle se interese por él.

Agradeciéndole de antemano su colaboración, le saludan muy atentamente.

P. S. Esta carta es estrictamente personal y no se dará de ella publi-cidad alguna, pues se inspira exclusivamente en un sentimiento de compañerismo.

Page 224: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

224 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

[Signatures de:]

J. V. Foix, Luis Romero, Joan Oliver (Pere Quart), Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Salvador Espriu, Susana March, Albert Manent, Sebastià Juan Arbó, Ricardo Fernández de la Reguera

Page 225: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

225 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

7

Durante los últimos meses…

Excmo. Sr. Ministro de Información y Turismo

Los firmantes del documento que adjuntamos se dirigen a Su Excelen-cia en su condición de Ministro de Información por estimar que dentro de las funciones que le corresponden como Titular del mencionado De-partamento Ministerial se encuentra perfectamente la de informar a las autoridades políticas y administrativas correspondientes de los actos, si-tuaciones y fenómenos que reflejan estados de opinión pública.

En nuestro ánimo está la importancia que el cumplimiento de estas funciones representa, pero abrigamos la esperanza de que V. E. trate de afrontarlas, e igualmente esperamos una lúcida comprensión por parte de su Ministerio del alcance de nuestro documento.

Es nuestro propósito, y de ello le informamos debidamente, dar en el momento oportuno a conocer el presente documento, al igual que esta carta, a los diversos medios de información pública. La naturaleza de nuestro compromiso, siendo esencialmente cívico, social y ético, impo-ne esta medida. La lucha por la verdad presupone una información de cuantos hechos la constituyen.

Respetuosamente saludan a V. E. S. Afmos.

En Madrid, marzo de 1965

Manuel Giménez-FernándezCatedrático de Derecho de la Universidad de Sevilla

* * *

Durante los últimos meses la conciencia civil en el campo de la Produc-ción y en la Universidad ha tenido que manifestarse en la vía pública por

Page 226: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

226 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

no encontrar un cauce legal para expresarse. En numerosas ciudades es-pañolas se han desarrollado huelgas y manifestaciones ante la Sede de los Sindicatos. Igualmente en diversas universidades españolas se pro-ducen múltiples conflictos y enfrentamientos entre los estudiantes y el Sindicato Oficial Obligatorio, habiendo decidido separarse del SEU un conjunto de Cámaras de Facultades y Escuelas Especiales.

Es indudable que la solución adecuada a estos problemas no está en las medidas tomadas contra una serie de estudiantes y trabajadores some-tiéndoles a expedientes académicos o a despidos en las fábricas, al mis-mo tiempo que se da paso a una represión que, culminando en los tribu-nales especiales, mantiene abierta una brecha, desde hace veinticinco años, que debemos declarar ya cerrada.

Ante estos hechos, los que suscribimos este documento, trabajadores de la producción, profesores, artistas, escritores, profesionales y estu-diantes, nos dirigimos a las autoridades y a la opinión pública conscien-te de que con nuestro silencio nos haríamos cómplices, al mismo tiempo que víctimas de los verdaderos culpables.

Se permite a los patronos asociarse para coordinar una política con-tra los intereses de la clase obrera, política que ahoga cualquier reivin-dicación individual. En cuanto a las reivindicaciones colectivas, este sector de la vida española minoritaria y dominante, apoyándose en la legislación laboral sobre conflictos colectivos tiene las manos libres, por ejemplo, para despedir a los trabajadores de forma arbitraria, como ha sucedido en Asturias, Vizcaya y últimamente en Madrid, sin que los tra-bajadores tengan ninguna posibilidad para defenderse pues, en general, no les es dado conocer con exactitud los cargos que se les imputan hasta el momento de celebrarse la vista del juicio.

Por lo que se refiere concretamente a la vida intelectual y a la infor-mación, el problema de la censura sigue vigente a pesar de las prome-sas “de liberalización” y continúa siendo un obstáculo para la libre ex-presión del pensamiento tal como lo exigen las circunstancias históricas que atravesamos.

Es necesario, a nuestro modo de ver, que la vida española se transfor-me de un modo radical de cara a un porvenir que se presenta en estos momentos difícil e inquietante, con posibles agravaciones como lo de-

Page 227: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

227 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

muestra el curso de los actuales conflictos, huelgas y manifestaciones en la calle, que son signos alarmantes y serias advertencias que nos obligan a proponer como medidas elementales y urgentes:

1º– La libertad de asociación y muy especialmente la libertad sindical, planteada hoy como problema candente tanto en el campo obrero como en el universitario.

2º– El derecho de huelga.3º– La libertad de información y expresión.4º– La libertad para aquellas personas que sufren condena por los he-

chos mencionados, el reingreso a sus puestos de trabajo de todos los despedidos y la rehabilitación de todos los estudiantes expe-dientados, así como la cancelación de cualquier tipo de responsa-bilidad por hechos sucedidos durante nuestra guerra civil.

En el ánimo de todos nosotros está la convicción de que con el presen-te documento contribuimos al necesario progreso de la sociedad espa-ñola, ofreciendo acaso una perspectiva fecunda desde la cual los medios responsables de la Nación puedan proceder a la necesaria renovación de las condiciones hoy imperantes. Una visión ponderada y de compresión por parte del gobierno oponiéndose a la reiteración de pasadas deforma-ciones y tergiversaciones de actitudes que pudieran considerarse análo-gas a la presente, sería de seguro valorada por la opinión pública como un signo auténticamente alentador.

RELACIÓN DE FIRMANTES

Manuel Giménez Fernández, catedrático (Sevilla).– José L. Aranguren, catedrático (Madrid).– Tierno Galván, catedrático (Madrid).– Laín En-tralgo, catedrático (Madrid).– José Blecua, catedrático (Barcelona).– José María Valverde, catedrático (Barcelona), Aguilar Navarro, catedrático (Madrid).– Dionisio Ridruejo, escritor (Madrid).– Faustino Cordón, bió-logo (Madrid).– Valentín Andrés Álvarez, catedrático (Madrid).– Casti-llo Puche, escritor (Madrid).– Julián Marías, escritor (Madrid).– J. A. Ma-

Page 228: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

228 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

ravall, catedrático (Madrid).– Buero Vallejo, escritor (Madrid).– Antoni Tàpies, pintor (Barcelona).– Juan A. Bardem, director de cine (Madrid).– Alfonso Sastre, escritor (Madrid).– Miguel Juncadella, Presidente Dio-cesano de Acción Católica Obrera (Barcelona).– Miguel Tarradell, De-cano de la Facultad de F. y Letras de Valencia.– Isaac Montero, escritor (Madrid).– Antonio Saura, pintor (Madrid).– Carlos Paris, catedrático (Valencia).– Julio Morera, Presidente de la JOC (Barcelona).– Gil Robles, abogado (Madrid).– Eloy Terrón, escritor (Madrid).– Lauro Olmo, escri-tor (Madrid).– Manuel Garrido, catedrático (Valencia).– Ignacio Aldecoa, escritor (Madrid).– José María Castellet, escritor (Barcelona).– Luis Feli-pe Vivanco, escritor (Madrid).– Juan Reglá, catedrático (Valencia).– José Luis Cano, escritor (Madrid).– Joan Oliver, escritor (Barcelona).– López Pacheco, escritor (Madrid).– García Hortelano, escritor (Madrid).– Ele-na Soriano, escritora (Madrid).– Moreno Galván, crítico de arte (Ma-drid).– Susana March, escritora (Barcelona).–Jorge Beltrán, Presbíte-ro Consiliario Diocesano de JOC (Barcelona).– Gabriel Celaya, escritor (Madrid).– José Luis Pinillo, catedrático (Valencia).– Marra López, es-critor (Madrid).– Ramón de Garciasol, poeta (Madrid).– Armando Ló-pez Salinas, escritor (Madrid).– Frederic Roda, secretario de Pax Christi (Barcelona).– Concha Ferández Luna, escritora (Madrid).– José Aumen-te, escritor (Córdoba).– Luis de Pablo, compositor (Madrid).– Luis Goy-tisolo, escritor (Barcelona).– Mario Camus, director de cine (Madrid).– Julio Caro Baroja, antropólogo y etnólogo (Madrid).– Josep Dalmau, párroco de Gallifa (Barcelona).– Antonio Ferres, escritor (Madrid).– Ga-bino A. Carriedo, poeta (Madrid).– José María de Quinto, escritor (Ma-drid).– José María Martorell, Consiliario Delegado Diocesano (Barcelo-na).– Chueca Goitia, arquitecto (Madrid).– Sacristán Luzón, catedrático (Barcelona).– Carmen Martín Gaite, escritora (Madrid).– José M. Piñol, Presidente de Franciscalía (Barcelona).– Javier Alfaya, poeta (Madrid).– Fernández de la Reguera, escritor (Barcelona).– Ángel Fernández San-tos, escritor (Madrid).– García Atienza, Director de cine (Madrid).– Pío Caro Baroja, escritor (Madrid).– Joan Fuster, escritor (Valencia).– Zu-lueta, abogado (Madrid).– J. L. Borau, director de cine (Madrid).– Peces Barba, abogado (Madrid).– Ricardo Aguilera, editor (Madrid).– María Tubau, actriz (Barcelona).– José Agustín Goytisolo, escritor (Barcelo-

Page 229: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

229 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

na).– Daniel de Gelida, OFMCAP, fraile capuchino (Barcelona).– Frederic Bassó, presbítero (Barcelona).– Ángel María de Lera, escritor (Madrid).– Pablo Serrano, escultor (Madrid).– Enrique Ruíz García, escritor (Ma-drid).– Manuel Millares, pintor (Madrid).– Antonio Menchaca, aboga-do (Madrid).– Julián Marcos, escritor (Madrid).– Regueiro, director de cine (Madrid).– Francisco Cortijo, pintor (Madrid).– Tomás Llorens, crí-tico (Valencia).– Andrés Alfaro, escultor (Valencia).– Josep Montserrat, presbítero (Barcelona).– Jordi Llimona, fraile capuchino (Barcelona).– Gabriel Ferraté, escritor (Barcelona).– Maria Girona, pintora (Barcelo-na).– Ricard Pedrals, presbítero (Barcelona).– Raurell, fraile capuchino (Barcelona).– Luis Arana, director de cine (Marid).–González Campos, profesor (Madrid).– Paredes Jardiel, pintor (Madrid).– José Mª. Belloso, escritor (Madrid).– Vicente Ventura, escritor (Valencia).– Rafael Solbes, pintor (Valencia).– Monjales, pintor (Valencia).– J. G. Aranberri, abogado (Madrid).– López Ayala, escritor (Madrid).– Agustín Gil, abogado (Barce-lona).– Salvador Cabré, presbítero (Barcelona).– Luciano G. Egido, críti-co (Madrid).– Pedro Dicenta, profesor (Madrid).– Hernández Jiménez, médico (Madrid).– Agustín de Samir, abogado (Barcelona).– Alvar Ma-duell, OFMCAP, fraile capuchino (Barcelona).– Francesc Vallverdú, escri-tor (Barcelona).– Salvador Clotas, escritor (Barcelona).– Guinovart, pin-tor (Barcelona).– Pedro Portabella, productor de cine (Madrid).– Joaquín Horta, poeta (Barcelona).– Brossa, escritor (Barcelona).– Andrés Sorel, escritor (Madrid).– Ricardo Doménech, crítico (Madrid).– Eva Forest, es-critora (Madrid).– José Esteban, poeta (Madrid).– Víctor Erice, director de cine (Madrid).– Francisco Álvarez, pintor (Madrid).– Consol Masca-reña, Pax Christi (Barcelona).– C. Martínez Girona, escritor (Barcelona).– Eceiza, director de cine (Madrid).– Dr. Caldas, médico (Madrid).– Juan Ripollés, pintor (Sevilla).– Gil Albert, poeta (Valencia).– Meliano Perai-le, escritor (Madrid).– Alfonso Grosso, escritor (Sevilla).– Ricardo Za-morano, pintor (Madrid).– Carlos Seco, catedrático (Barcelona).– Con-suelo Verges, escritora (Madrid).– Ricardo Muñoz Suay, director de cine (Madrid).– Fernando Baeza, editor (Madrid).– María Rosa de Madariaga (Madrid).– Duarte, pintor (Córdoba).– Mariano Robles Romero Roble-do, abogado (Madrid).– Eugenio Triana, ingeniero (Madrid).– Aguilera Cerni, crítico (Valencia).– José Antonio Toledo, pintor (Valencia).– Car-

Page 230: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

230 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

los Barral, editor (Barcelona).– Luis Romero, escritor (Barcelona).– Fer-nando Álvarez de Miranda, abogado (Madrid).– Eduardo Cierco, escritor (Madrid).– Barros de Lis, abogado (Madrid).– Caballero Bonald, escritor (Madrid).– José Luis Egea, director de cine (Madrid).– Pedro Altares, es-critor (Madrid).– Eduardo Rico, escritor (Madrid).– Paulino Garagorri, escritor (Madrid).– Ricardo Gómez, ingeniero industrial (Madrid).– Ló-pez Agudín, abogado (Madrid).– Luis Marco, ingeniero industrial (Ma-drid).– Martínez de Pisón, profesor (Madrid).– Luis C. Martínez, aboga-do (Madrid).– Carbajo Isla, economista (Madrid).– Antonio Martínez Menchén, escritor (Madrid).– José Luis Junquera, licenciado en dere-cho (Madrid).– María Luisa Suarez, abogado (Madrid).– Antonio de Rato, abogado (Madrid).– Diego Jesús Jiménez, poeta (Madrid).– Manrique de Lara, poeta (Madrid).– Javier Casassas, secretario de Franciscalía (Barce-lona).– L. Recto, Presidente del Consilio Diocesano de los Jóvenes de A. C. (Barcelona).– Ll. Garreta, presbítero (Barcelona).– Juan Manuel López, pintor (Madrid).– Mesa Garrido, abogado (Madrid).– José Antonio Parra, escritor (Madrid).– Ángel González, poeta (Madrid).– Daniel Gil, pintor (Madrid).– Josep Selma, Pax Christi (Barcelona).– Joan Triadú, escritor (Barcelona).– Pérez Navarro, escritor (Madrid).– Roberto Puig Adam, ar-quitecto (Madrid).– Jesús García de Dueñas, crítico (Madrid).– Los cate-dráticos y profesores de Barcelona, señores: Francisco Rico, Antonio Do-mingo, Blecua Perdices, José Alsina, Joaquín Marco e Isasi.

Hasta completar la cantidad de 1.161, siguen firmas de intelectuales y estudiantes, entre las que se encuentran delegados de facultad, delega-dos de curso, miembros de cámaras y trabajadores, entre ellos jurados de empresa, enlaces y miembros de comisiones obreras.

Page 231: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

231 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

8

Al Excelentísimo y Reverendísimo Dr. Marcelo González Martín

Excmo. y Revdmo. Sr.:

Como escritores católicos y miembros de la Iglesia barcelonesa, debería-mos felicitar a V. E. R. por su nombramiento de arzobispo coadyutor de nuestra archidiócesis y también felicitarnos de ello. Pero, por desgracia, no podemos hacerlo. Al contrario, en cumplimiento de un doloroso de-ber, y usando de la amplia libertad de expresión de que gozamos los lai-cos en la Iglesia, debemos manifestar a V. E. R., con todo respeto, cómo la noticia del nombramiento está creando una grave situación de malestar, e incluso de escándalo en la archidiócesis, que puede tener fatales conse-cuencias en la vida espiritual de muchísimas personas.

Nada tenemos nosotros contra la persona de V. E. R., que mucho res-petamos como obispo. Pero faltaríamos a nuestro deber si nos escudá-ramos en este debido respeto para silenciar la verdad, porque es difícil y doloroso el expresarla, sobre todo cuando los sacerdotes de nuestra dió-cesis, por motivos obvios, deben guardar la máxima reserva.

El nombramiento de un prelado que desconoce la compleja realidad social de la archidiócesis, e incluso la lengua, la historia y la cultura pro-pias de esta tierra, ha defraudado profundamente a todos aquellos fieles que habían depositado su esperanza en la doctrina de la Pacem in terris sobre el respeto debido a las minorías culturales. Y ellos se preguntan: ¿Cómo puede ser que entre los miles de sacerdotes de las catorce dióce-sis de lengua catalana que existen dentro del Estado Español no se haya encontrado ni a uno solo de ellos que tuviere las virtudes y la capacidad intelectual necesarias para ocupar el cargo? ¿Cómo puede ser que a una cristiandad tan reciente como es la de la Guinea española se le reconozca el derecho de tener un obispo autóctono y, en cambio, este derecho sea negado a una antiquísima y gloriosa sede barcelonesa? Y, ¿no es por lo menos paradójico que nosotros al escribir a quien ha sido elegido para regir la sede episcopal de la capital de Cataluña no podamos dirigirnos al

Page 232: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

232 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

mismo en nuestra propia lengua, la lengua de Ramon Llull, de San Vicen-te Ferrer y de Torras y Bages, porque el nuevo pastor la ignora?

También ha sido defraudada, entre otras, una de las grandes esperan-zas que había despertado el Concilio Vaticano II: nuestro pueblo creía terminada, por fin, la época en que en ciertos Estados los obispos se nom-braban teniendo más en cuenta los intereses temporales que los espiri-tuales de los fieles de su nueva diócesis. La espiritualidad de nuestro pue-blo ha sufrido muchísimo de este sistema. Pero la triste realidad nos dice hoy que el sistema perdura, aún dentro del Estado Español, y que nues-tra archidiócesis es, una vez más, víctima del mismo. Durante el Concilio alguien proclamó que la piedra de toque ante el mundo para comprobar la sinceridad de las reformas conciliares sería la aplicación que éstas ob-tuvieran dentro del Estado Español. Tales palabras son muy recordadas por nuestro pueblo.

La situación creada, Excmo. y Revdmo. Sr., es muy grave y provoca grandísimos males espirituales, que estamos seguros que V. E. R. con su celo pastoral descubrirá. Nosotros desearíamos evitarlos para bien espi-ritual de tantos fieles expectantes o en crisis. Pero nada podemos hacer; toda solución está en manos de vuestra persona. Se trata de saber si se puede entrar a regir una archidiócesis cuando la mayoría de la opinión pública de sacerdotes y fieles está en contra. Nosotros, conocedores de vuestro celo pastoral y plenamente conscientes de nuestra responsabili-dad como cristianos, nos atrevemos a sugerir a V. E. R. una solución apos-tólica, eminentemente pastoral, para resolver la difícil situación que se ha planteado, y con todo respeto pedimos que quiera presentar la renun-cia del cargo que le ha sido confiado. Estamos seguros de que un gesto como éste, tan de acuerdo con el espíritu conciliar y con el sentido apos-tólico de la misión episcopal, convertiría lo que hoy provoca malestar e incluso escándalo en un gesto ejemplar que haría un bien espiritual in-menso a los fieles de esta archidiócesis, y que sería recordado y agradeci-do para siempre por el pueblo catalán.

Con esperanza, besamos vuestro anillo pastoral,

Barcelona, 27 de febrero de 1966

Page 233: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

233 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Jordi Rubió, presidente “Institut d’Estudis Catalans”A. de Moragas Gallissà, decano del Colegio de Arquitectos de BarcelonaR. Aramon i Serra, secretario general del “Institut d’Estudis Catalans”Miquel Coll i Alentorn, historiador del “Institut d’Estudis Catalans”Maurici Serrahima, ensayistaClementina Arderiu, poetisaTomàs Garcés, poetaJ. V. Foix, poeta y ensayistaMarià Manent, poetaJoan Triadú, crítico literarioJoan Sales, novelistaJoan Oliver, poetaOriol Bohigas, escritor y arquitectoJordi Maragall, ensayistaSubirachs, escultor y escritorJosep Maria Espinàs, novelistaJordi Cots, poeta y pedagogoAlexandre Cirici, crítico de arteJosep Benet, historiadorAntoni Comas, ensayista y catedráticoAlbert Manent, ensayistaJosep Maria Boix i Selva, poeta y director literarioJoan Teixidor, crítico y editor

Page 234: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

234 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

9

DIRECCIÓN DE LA GUARDIA CIVIL=============================ESTADO MAYOR SEGUNDA SECCIÓN jer. (SIGC) Número… 1.812[Segell: «Confidencial»]

NOTA INFORMATIVA

ORIGEN: Segunda Sección de EM. (SIGC). Madrid.DESTINO: Excemo. Sr. Ministro de Información y Turismo.– PLAZA.FECHA: 11 de marzo de 1966

ASUNTO: REUNIÓN CLANDESTINA DE ESTUDIANTES EN EL CONVEN-TO DE CAPUCHINOS DE SARRIÁ (BARCELONA)

Desde hace unos días se venía distribuyendo en Barcelona propagan-da convocando a una Asamblea Constituyente que tendría lugar el 9 de marzo con vistas a “dotar a la Universidad de un Sindicato libre y demo-crático”, y todo ello al margen de la legalidad vigente.

Como el Rectorado dió una nota indicando a los estudiantes la res-ponsabilidad en que incurrirían en el caso de que efectuasen alguna reu-nión en el interior de los Centros Universitarios, de no estar previamen-te autorizada, decidieron reunirse clandestinamente en el Salón de Actos del Convento de los Padres Capuchinos de Sarriá.

Durante la reunión se leyeron las bases de lo que podría ser un Sin-dicato estudiantil de carácter autónomo, con vistas a una convocatoria para un Congreso nacional de estudiantes y a lograr una “Universidad autónoma e independiente”.

Una vez celebrada la reunión clandestina en la tarde del día 9 del co-rriente, y ante el hecho de que las fuerzas del orden público trataban de identificar a los reunidos a su salida, la gran mayoría de éstos rehusaron

Page 235: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

235 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

abandonar el recinto, confiando en que más tarde podrían eludir la res-ponsabilidad en que voluntariamente habían incurrido.

En vista de que no querían salir se tomaron algunas medidas, tales como reforzar la vigilancia exterior del Convento y cortar el teléfono y el suministro de agua y de fluído eléctrico.

A la reunión asistieron diversos periodistas, que la abandonaron más adelante. Entre ellos estaban:

- LUIS PERMANYER LLADÓ del “Correo Catalán”. - JUAN PERDEL MUNTAÑOLA de “La Vanguardia”. - ANTONIO FIGUERUELO ALMAZAN, colaborador del “Noticiero

Universal”. - AGUSTÍN PONS MIR, también del “Noticiero Universal”. - ROGER JIMÉNEZ MOECHIS, redactor de “Europa Press”. - PEDRO PASCUAL PIQUÉ, de “El Correo Catalán”. - JOSE MARÍA CADENA CATALÁN, de la Agencia “EFE”.

El Gobernador Civil de BARCELONA manifestó desde el primer mo-mento que estaba absolutamente dispuesto a exigir las responsabilida-des a que hubiera lugar, no habiendo aceptado la mediación del Padre Provincial de los Capuchinos, que proponía que todos los asistentes a la reunión abandonaran el recinto conventual con tal de que no se les reti-rasen sus Documentos de Identidad.

Durante todo el día 10 continuaron dentro del Convento todos los reu-nidos. Por la mañana se produjo una falta de asistencia parcial a las clases en distintos Centros Universitarios de Barcelona. Al mediodía algunos grupos de estudiantes intentaron manifestarse, siendo el grupo más im-portante el de unos 500 que subieron por el Paseo de Gracia, intentando perturbar la circulación y que llegaron hasta la Diagonal en la que se sen-taron en el suelo, hasta que intervino la Policía Armada disolviéndolos.

Fueron detenidos cuatro enviados especiales de la televisión francesa al ser sorprendidos mientras rodaban escenas de los choques habidos entre la Policía y los estudiantes en la Diagonal. Estos enviados de la RTF estaban de paso para Valencia, donde iban a filmar escenas de la semana fallera debidamente autorizados.

Page 236: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

236 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

En la mañana de hoy, y a partir de las 11.30 comenzaron a salir los es-tudiantes, en grupos de 15 a 20, limitándose la fuerza pública a recoger-les el Documento Nacional de Identidad y hacerles ir por distintas calles, con el fin de evitar la formación de grupos. Al final no quedaron más que unos 90 pendientes de recibir el Documento de manos de algún amigo o familiar, dado que se encontraban sin él.

En resumen, el personal que estaba en el interior del Convento era el siguiente:

- 29 intelectuales (entre ellos el Sr. SACRISTÁN y el Sr. GARCÍA CALVO, Catedráticos que están sancionados por sus actividades anteriores; el arquitecto Sr. MARTORELL; el Presidente del Colegio de Arquitec-tos, Sr. MORAGAS; el Sr. RUBIÓ BALAGUER; el pintor TÀPIES; el Sr. JOAN OLIVER; el editor CARLOS BARRAL, etc.

- 2 religiosos (el Padre RICARDO PEDROLS y el jesuita P. PEDROSA) - 2 extranjeros (FRED BERGER, estudiante de 23 años, procedente de

Nueva York, y delegado de la Asociación de Estudiantes de los Esta-dos Unidos; y Mr. REYNOLDS, de 27 años, ex-Presidente de los Estu-diantes de Suiza).

- 358 estudiantes masculinos y 77 femeninos.

De ellos, los dos religiosos fueron conducidos al Obispado, los 29 in-telectuales están siendo interrogados en la Jefatura Superior de Poli-cía, y en cuanto a los estudiantes se está pendiente de resolución por la Superioridad.

Lo que se participa para conocimiento.

[Segell: «DIRECCIÓN GENERAL DE LA GUARDIA CIVIL. ESTADO MA-YOR. 2ª Sección. SIGC»]

Page 237: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

237 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

10

A las 12 horas, por orden del Gobernador Civil, funcionarios de la policía gubernativa de Barcelona y Fuerzas de la Policía Armada procedieron a desalojar el Convento de los PP. Capuchinos de Sarriá, donde se encon-traban desde la tarde del día 9 los estudiantes e intelectuales que habían celebrado una Asamblea.

En el interior se encontraban 358 estudiantes y 77 mujeres también es-tudiantes que, previa la recogida de su Carnet Escolar, fueron desalojan-do en orden dicho convento. También se encontraban 29 intelectuales cuya relación nominal se da a continuación; 2 sacerdotes y 2 extranjeros.

Los intelectuales son los siguientes:

- Ricardo MARTIN RODIAS, Ayudante clase Filosofía y Letras; Luis CARREÑO PIERA; Luis de DOMÈNECH GILBAU, Oriol BOHIGAS GUARDIOLA, encargados curso Filosofía Escuela Arquitectura; Juan Alberto ASENS MARTÍNEZ, del Instituto Químico de Sarriá; Jorge MOLINA MARSANS, Enrique LLUCH MARTÍN, también de dicho Instituto; José CANO TEMBLEQUE, Ayudante Cátedra de Derecho Político; Luis Ángel GOROSTIAGA ACHANDANDALA-RO, Ayudante de Derecho; José María de ORIOL GERMA, Ayudan-te Ciencias; Enrique VILARDELL LATORRE, Ayudante de Patología Médica; Jorge SOLÉ TURA, Ayudante Derecho Político; Francisco Javier FOLCH RECASENS, Ayudante Teorías Económicas; José Ma-ría VIDAL VILLA, Ayudante Ciencias Políticas y Económicas; Car-los MARTÍ HENNENBERG, Ayudante Patología Médica; Miguel ISAAR LLORENS, Ayudante Historias Económicas; Manuel Enrique SACRISTÁN LUZÓN, ex-catedrático Económicas; Agustín GARCÍA CALVO, ex-catedrático de Madrid; Carlos BARRAL AGESTA, Edito-rial Seix-Barral; José María MARTORELL CODINA, Arquitecto; An-tonio TAPIES PUIG, pintor; Alberto RÀFOLS CASAMADA, pintor; José Agustín GOYTISOLO GAY, poeta; Antonio de MORAGAS GA-LLISSÁ, presidente Colegio Arquitectos; Jorge RUBIÓ BALAGUER, ex-catedrático y rojo; Salvador ESPRIU CASTELL[Ó], poeta; Joaquín

Page 238: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

238 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

MOLAS BATLLORI, escritor y profesor literatura; Francisco VALL-VERDÚ CASES, abogado y escritor; Juan OLIVER SALLARÉS, escritor.

Los sacerdotes son los siguientes:

- Ricardo PEDROLS BLANCHAR, de 46 años, Consiliario de Jóvenes Dependientes del Obispado, y Francisco de Asís PEDROSA PAÑE-LLA, Jesuita de Congregaciones Marianas, San Luis Gonzaga Forum Vergés, estudiante 3º Biológicas.

Los extranjeros son los siguientes:

- Frederick ERNEST BERGER, de 23 años, natural de Ithaca, Nue-va York, estudiante, y Wilfred RUTZ, de 27 años, natural de Thue-gau-Suiza, Licenciado en Ciencias Económicas, ex-presidente de la Unión de Estudiantes Suizos con sede en Berna.

Los sacerdotes han sido conducidos al Obispado y los 29 intelectuales y los extranjeros a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona para su interrogatorio.

Con motivo de no haber asistido a clase en la mañana de hoy los estu-diantes de las distintas Facultades y Escuelas Técnicas, sobre las doce ho-ras se disolvió a un pequeño grupo que se encontraba en actitud pacífica en las escalinatas de la Facultad de Medicina.

Sobre las 12 horas y 30 minutos en la Avenida de José Antonio, entre las calles Balmes y Rambla de Cataluña, un grupo de unos cien estudiantes fué disuelto por la Policía Armada y a los pocos momentos se reagrupa-ron en la calle Diputación, Paseo de Gracia, siendo igualmente disueltos sin que la fuerza pública tuviera que emplear la violencia.

Madrid, 11 de Marzo de 1.966

Page 239: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

239 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

11

11–marzo–1966

NOTA INFORMATIVA

Asunto: Agitación estudiantil en BarcelonaFuente: Delegación Provincial del Ministerio

Entre las personas detenidas al salir del convento de los padres Capu-chinos de Sarriá, que han sido conducidas a la Jefatura Superior de Poli-cía para ser sometidas a interrogatorios, figuran las siguientes:

El pintor Tàpies.Sacristán, profesor universitario.Agustín Goytisolo, poeta.María Aurelia Capmany, escritora.Jorge Rubió Balaguer, presidente del Instituto de Estudios Catalanes.Agustín García Calvo, ex-profesor de Universidad.Moragas Gallisá, decano del Colegio de Arquitectos de Barcelona.Carlos Barral, editor.Joan Oliver (“Pere Quart”), escritor.Salvador Espriu, poeta.Joaquín Molas, escritor.

Sin que se pueda confirmar aún, parece que también han sido deteni-dos para ser sometidos a interrogatorios dos súbditos norteamericanos, residentes uno de ellos en Nueva York, otro suizo y un representante ex-tranjero del Congreso Internacional de Estudiantes.

Page 240: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

240 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

12

11–Marzo–1.966

NOTA INFORMATIVA

Asunto: Agitación estudiantil en BarcelonaFuente: Agencia Cifra.

Barcelona.– Los últimos estudiantes del grupo de unos quinientos de la Universidad de Barcelona que el pasado miércoles se reunieron en el salón de actos del Convento de los Padres Capuchinos, de Sarriá, para constituir el llamado “Sindicato Democrático Universitario”, han aban-donado hoy el edificio a invitación de la policía. Los agentes entraron esta mañana en el citado salón de actos, considerado oficialmente como lugar público y dejaron marchar tranquilamente a los muchachos, pre-via su identificación estudiantil, aquellas personas que no eran estudian-tes, incluídos algunos extranjeros, fueron trasladadas a la Jefatura Supe-rior de Policía para ser interrogadas.

Entre los estudiantes de Barcelona, circuló por la mañana un llama-miento para organizar una manifestación de solidaridad con los “sitia-dos”, pero nadie lo secundó, pues, a la misma hora se estaba evacuando el convento. Entre los universitarios reina tranquilidad y se comenta iróni-camente que “el alcázar se ha rendido”.

***

Barcelona.– Aun cuando no se ha facilitado relación oficial de las per-sonas que están siendo interrogadas en Jefatura Superior de Policía, a tenor de los que asistieron a la llamada Asamblea Constituyente, oficial-mente se puede informar que entre otros se encuentran: Antonio Tapies (pintor), Manuel Sacristán Zuzo (ex-profesor ayudante de la Facultad de Económicas), María Aurelia Capmany (novelista y profesora de segun-da enseñanza), Jorge Rubió Balaguer (ex-catedrático de la Universidad Autónoma de Barcelona, en tiempos del Estatuto de Cataluña y en la ac-

Page 241: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

241 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

tualidad presidente del Instituto de Estudios Catalanes), Moragas Gallisa (decano del Colegio de Arquitectos de Barcelona), Carlos Barral (editor), Juan Oliver (poeta con el pseudónimo de “Pere Quart”), Salvador Espriu (poeta) y el representante del Secretario de la CIE (Congreso Internacio-nal de Estudiantes) de la Haya.

Page 242: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

242 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

13

NOTA INFORMATIVA AL ILMO. SR. DIRECTOR GENERAL DE PRENSA

Se acompaña gacetilla, de la que se han encontrado varios ejemplares, en el Ateneo Barcelonés.

Asimismo se acompaña fotocopia de la octavilla, repartida en el día de ayer por la noche, en el Palacio de la Música, durante la representación del Conjunto de Cámara del Cuarteto Húngaro.

Barcelona, 17 de marzo de 1.966

EL DELEGADO,

[Signatura iŀegible]

* * *

L’entrada violenta de la policia al Convent de Caputxins de Sarrià, on s’havien reunit uns 500 estudiants de la Universitat i Escoles Especials de Barcelona, per a constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Catalunya, la detenció dels professors, artistes i inteŀectuals invitats, la repressió de les manifestacions de protesta que s’han produït contínua-ment i la informació mínima i falsificada que la premsa del Règim ha do-nat d’aquests fets, posen novament en evidència que Catalunya és un país ocupat i privat dels drets més elementals, que avui hom reconeix a tots els pobles de tot el món.

Per a protestar contra aquesta situació injusta i intolerable, per a de-manar llibertat sindical d’obrers i d’estudiants, llibertat d’associació, lli-bertat d’expressió i LLIBERTAT PER A LA CULTURA CATALANA,

MANIFESTEM-NOS A DIAGONAL-PASSEIG DE GRÀCIAEL DIJOUS DIA 17 DE MARÇ A LES 8 DEL VESPRE

Page 243: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

243 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

* * *

El dia 9 de març, el Sindicat Autònom d’Estudiants ha celebrat l’Assamblea Constituent, amb l’assistència de personalitats del món in-teŀectual català, entre d’altres, Tàpies, Espriu, Antoni de Moragues, Ru-bió i Balaguer, Pere Quart, Bohigas.

En la impossibilitat de celebrar-se en la pròpia Universitat, degut a la insistent repressió sobre el Sindicat Autònom, els pares caputxins acolli-ren al recinte del seu convent de Sarrià els 520 assembleistes.

Una hora després d’haver començat l’Assemblea, la policia inicia un setge total del convent i bloqueja tota la barriada de Sarrià. Davant d’aquesta intromissió governativa, els assembleistes han respost unàni-mement amb una actitud: RESISTIR.

El setge ha continuat fins al dia 11 a les 12 del migdia, hora en què la po-licia ha assaltat el recinte del convent, ha pres la documentació dels es-tudiants i ha detingut els inteŀectuals, professors i representants forans, retinguts a Jefatura 72 hores.

Molts ciutadans, en la impossibilitat d’expressar enlloc la seva indig-nació pels fets, estan manifestant, aquests dies la seva decidida actitud a acabar amb aquest estat continuat d’abús, d’opressió i d’injustícia.

DIJOUS dia 17 a les 8 del vespre, davant del Convent dels Caputxins de Pompeia —Diagonal, Passeig de Gràcia, hem d’ajuntar-nos-hi tots, apoiant decididament la lluita dels estudiants i la RESISTÈNCIA de tot el poble a la injustícia i l’opressió.

PROU OPRESSIÓ RESISTÈNCIA LLIBERTAT SINDICAL

Page 244: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

244 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

14

RECORTES DE PRENSA

Adjunto se remite fotocopia de recortes de Prensa Extranjera de los si-guientes periódicos:

1. Midi Libre 13–3–662. La Dépêche 13–3–663. Midi Libre 14–3–664. La Dépêche 14–3–66

Madrid, 18 de marzo de 1.966

***

[1]

À L’UNIVERSITÉ DE MADRID

Un millier d’étudiants tiennent une réunion pour se solidariser avec ceux de Barcelone

Deux observateurs étrangers à la rencontre du couvent ont été expul-sés vers la France

Madrid.— Un millier d’étudiants de l’université de Madrid ont tenu, hier, une «réunion libre» par solidarité avec leurs camarades de Barcelone.

Contrairement à l’habitude, en pareil cas, la police ne s’est pas mon-trée dans les parages de l’université.

La réunion a eu lieu dans la grande salle de cours de l’École des sciences politiques. Les étudiants madrilènes ont exprimé leur solidarité «avec tous les étudiants qui luttent pour la démocratisation de l’Espagne» et ont dénoncé la presse madrilène qu’ils accusent d’avoir déformé les faits concernant ce qui s’est passé au couvent franciscain de Barcelone où les étudiants s’étaient réfugiés. Des journaux ont été déchirés en signe

Page 245: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

245 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

de protestation et, après la séance, les jeunes gens sont allés arracher d’autres journaux aux éventaires pour y mettre le feu.

D’autre part, on a appris dans la journée, que deux des trente intel-lectuels arrêtés à Barcelone ont été libérés hier. Il s’agit de M. Jorge Ru-bió, président de l’Institut de langue catalane et le poète catalan Salvador Espriu.

Deux observateurs à la réunion des étudiants au couvent de Barcelone ont été reconduits, la nuit dernière en taxi par la police, à la frontière française. Ce sont Frédéric Berger, de la section de Washington de la Fé-dération Internationale des étudiants, et Ronald Wilfred Rutz, de la sec-tion helvétique.

[2]

À Barcelone de nombreux intellectuels catalans «invités» au couvent de Sarria sont encore interrogés

Malgré l’opposition de Mgr. Gregorio Modrego archevêque de Barcelone, la police a envahi le couvent de Sarria (notre photo) où les étudiants es-pagnols tenaient leur congrès en vue de la création d’un syndicat libre.

Divers intellectuels catalans, parmi lesquels l’architecte Antonio Mo-ragas, le peintre Antonio Tapies et le professeur Agustín García-Calvo, se trouvaient, hier matin encore dans les locaux du commissariat de po-lice de Barcelone où ils étaient interrogés sur leur participation à ce qui aux yeux des autorités espagnoles, est une «manifestation strictement politique».

___

Après l’intervention de la police dans le couvent de SarriaLA COLÈRE GRONDE À BARCELONE

Barcelone.—La colère gronde à Barcelone après l’intervention de la police dans le couvent de Sarria. Plusieurs intellectuels catalans se trou-vaient encore hier, dans les locaux du comissariat de police de Barcelone,

Page 246: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

246 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

où ils sont interrogés au sujet de leur participation à l’affaire du couvent de la rue «Vives y Tuto».

Parmi ces personnalités figurent notamment le porte-parole catho-lique José-María Valverde; l’architecte Antonio Moragas, président du collège d’architecture de la capitale catalane; le peintre Antonio Tapies et le professeur Agustín García Calvo, de l’Université de Madrid.

Deux étudiants étrangers se trouvaient également au commissariat: Frédéric Berger, de l’Université de Columbia, délégué de l’association nationale des étudiants des Etats-Units, et Ronald Rutz, de nationali-té suisse, représentant la Fédération internationale des étudiants. Tous deux avaient été invités comme observateurs à l’assemblée libre réunie au couvent des capucins de Sarria. Le gouverneur civil de Barcelone a or-donné l’expulsion de Frédéric Berger.

D’autre part, on apprend que dix-sept professeurs de l’université de Barcelone ont adressé vendredi soir, au ministre de l’éducation natio-nale, M. Manuel Mora Tamayo, une lettre lui demandant l’ouverture des conversations avec les étudiants, «en vue de rétablir une situation acadé-micque normale».

Cette lettre fait suite aux incidents du couvent des capucins de Sarria.Un certain nombre de personnalités intellectuelles catalanes arrêtées

vendredi matin au couvent des capucins, où elles se trouvaient en qualité «d’invitées» des étudiants, ont eté liberées dans la soirée. Le docteur Jorge Rubió, président de l’institut de langue catalane et le poète catalan Salva-dor Espriu figurent parmi les personnalités libérées.

Solidarité des étudiants madrilènes

Madrid.—Huit cent étudiants se sont réunis, hier, à la faculté des sciences politiques, et ont adopté une motion exprimant leur solidarité avec les étudiants de Barcelone impliqués dans l’affaire du couvent des capucins de Sarria.

Au cours de la réunion ont été lus des télégrammes émanant d’orga-nisations estudiantines de Suisse, d’Allemagne et d’autres pays et expri-mant l’appui de ces organisations au mouvement étudiant espagnol.

Page 247: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

247 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

[3]

LA TENSION PERSISTE À BARCELONELa police disperse la foule qui avait assisté à la messe au couvent des Ca-pucins òu les étudiants avaient tenu leur réunion syndicaliste

Barcelone.— La police espagnole est intervenue, hier soir, pour disper-ser la foule nombreuse qui a assisté à la messe célébrée au couvent des Capucins de Barcelone d’où cinq cents éstudiants qui s’y étaient retran-chés ont été expulsés, il y a 36 heures. L’assistance, dans laquelle on re-marquait de nombreux étudiants, n’avait pu entrer au complet dans l’église et avait reflué dans la rue.

La police a dispersé la foule à la fin de la messe, mais il ne semble pas qu’il y ait eu d’incidents graves.

On ignore, en effet, si toutes les personnes appréhendées samedi après-midi, ont été relâchées. D’autre part, les étudiants seraient décidés à poursuivre une lutte de «type purement universitaire» afin d’éviter des sanctions et d’obtenir la mise en liberté des étudiants et des intellectuels détenus depuis le «siège» du couvent des Capucins, rue Vives y Tuto.

De bonne source, on indique qu’un prêtre, originaire de Catalogne, qui s’est trouvé mélé à la manifestation du couvent Pompeya, est tou-jours détenu par la police. Il s’agit de l’abbé Raimon Isard, professeur li-cencié de l’Université de Louvain.

En revanche, le poète catholique José María Valverde ne se trouve pas parmi les personnes appréhendées comme il avait été annoncé tout d’abord.

On apprend également de bonne source que le délégué provincial des Capucins de Barcelone a adressé une lettre de protestation au gouver-neur civil contre l’entrée de la police dans le couvent de la rue Vives y Tuto. Les policiers, affirment les capucins, ont pénétré dans l’établisse-ment sans autorisation particulière et notamment sans celle de l’arche-vèque, «ce qui est contraire à toutes les règles».

D’autre part, quelques policiers ont pris pacifiquement position, sa-medi soir, dans les patios de la cathédrale de Barcelone qui entourent

Page 248: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

248 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

l’édifice. Les autorités craignent-elles que la plus grande église de Barce-lone ne devienne le théâtre de nouvelles manifestations?

Les étudiants expulsés déclarent avoir été molestés

Hier matin sont arrivés à Paris les deux étudiants étrangers qui avaient été invités en qualité d’observateurs par leurs camarades espagnols à la réunion libre de Barcelone.

Ils avaient été expulsés d’Espagne, Ronald Rutz, un Suisse, et Frédéric Berger, un Américain, ont déclaré qu’ils ont eté malmenés par les poli-ciers espagnols avant d’étre conduits à la frontière du Perthus.

Ils ont précisé que les 500 étudiants réunis dans le couvent représen-taient l’ensemble des étudiants de l’Université de Barcelone qui les avaient élus pour participer à cette réunion constitutive d’un syndicat libre.

[4]

À BARCELONE où le «catalanisme» est plus vivace que jamais

LES ÉTUDIANTS ONT SOIF DE LIBERTÉ… (De notre envoyé spécial Jean MIRASSOU)

Les évenements qui viennent de se dérouler à Barcelone illustrent par-faitement le malaise, le mécontentement, et maintenant la colère qui agitent l’Université espagnole, principalement celle de Catalogne, où cette opposition au régime franquiste trouve le terrain et le climat les plus favorables à son développement.

Et il faut reconnaitre que la manifestation spectaculaire du couvent des capucins de Sarria et les incidents du rues qui l’ont accompagnée ne constituent, en fin de compte, que les débordements visibles d’un mou-vement profond que Madrid ne freinera point en appliquant la manière forte.

Le but de la réunion de Sarria était, on le sait, la constitution d’un Syn-dicat libre d’étudiants; clandestin, bien évidemment, puisque seul le syn-

Page 249: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

249 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

dicat officiel, le SEU (Syndicat espagnol universitaire), peut avoir une existence légale.

Que reprochent les étudiants à cet organisme?«D’abord, nous n’admettons pas son caractère gouvernemental», m’a

dit un des «conjurés» de Sarria. «Nous n’admettons pas davantage l’obli-gation qui nous est faite d’y adhérer. Nous lui reprochons, en outre, son inefficacité totale. Ce syndicat ne sert à rien, puisque sa direction étant entre les mains du pouvoir, il nous est impossible de faire entendre nos revendications, qui sont immédiatement étouffées. D’ailleurs, le SEU n’est pas représentatif, car il n’a pas la confiance de la jeunesse estudian-tine. Voilà pourquoi nous voulons un syndicat démocratique, avec des dirigeants choisis librement parleurs camarades».

Le syndicat libre est désormais une réalité

Certes, Madrid a fait quelques concessions: les responsables des diffé-rentes «corpos» ne sont plus désignés par le gouvernement: ils sont élus par les étudiants; mais, à Barcelone, on a estimé que c’est insuffisant, car, aux échelons supérieurs du SEU il y a toujours des responsables nommés par le ministre-secrétaire général de la Phalange, en accord avec le mi-nistre de l’intérieur.

En fait, le Syndicat libre des étudiants catalans existait déjà depuis mai 1965. Il était né de plusieurs réunions secrètes (à la suite desquelles il y avait eu des sanctions individuelles, et même des mesures de fermeture temporaire de certaines facultés), mais il restait à donner à ce syndicat ses statuts et son règlement intérieur.

C’est ce qui a été fait au couvent des capucins de Sarria par quelque cinq cents délégués (au nombre desquels une centaine de jeunes filles) appar-tenant à totues les branches du mouvement universitaire de Barcelone.

«Notre syndicat est désormais une réalité bien vivante», m’a encore confié l’un de ses leaders, «et vous pouvez écrire que c’est vraiment à lui que va la confiance des étudiants. D’ailleurs, lorsque le syndicat dé-clenche une action, comme, par exemple, les protestations publiques que vous avez vues dans nos rues, ses mots d’ordre sont bien suivis, mal-gré des risques certains».

Page 250: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

250 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

L’appui des intellectuels et des capucins

Si ces préocupations échappent à l’homme de la rue, absorbé, lui, par d’autres soucis plus terre à terre, leur portée trouve, par contre, une très vive résonnance, non seulement au sein des milieux concernés et des familles d’étudiants, mais aussi dans les groupements des intellectuels catalans. Ces derniers n’hésitent d’ailleurs pas à aider financièrement le Syndicat libre des étudiants et, comme nous l’avons déjà mentionné, nombre de ces intellectuels ont tenu également à affirmer leur solidari-té aux étudiants en participant à l’assemblée du couvent des capucins de Sarria.

A ceux que nous avons déjà cités: Jordi Rubió, président de l’Académie de langue catalane; les professeurs Manuel Sacristán, Agustín García Cal-vo; les poètes Salvador Espriu, Joan Oliver; le président de l’Ordre des ar-chitectes Antoni de Moragas; la femme de lettres Maria Aurèlia Capmany, il faut ajouter d’autres poètes comme J. Goytisolo, Francisco Vallverdú; le peintre Ràfols Casamada; un éditeur très connu, Carlos Barral; encore un architecte en renom, Oriol Bohigas, ainsi que plusieurs membres de l’enseignement supérieur.

D’ailleurs, sur un étudiant fouillé à sa sortie du couvent des capucins, la police a trouvé une liste portant les noms de neuf professeurs de facul-té ayant pris position en faveur du Syndicat libre. Mais parmi les appuis donnés aux étudiants de Barcelone, le plus démonstratif et aussi le plus efficient est —faut-il le souligner— celui qui émane de l’Église, satisfaite d’affirmer sa puissance. En l’occurrence, c’est l’Ordre des capucins qui a manifesté cette sollicitude, et il en a été remercié par une délégation qui s’est rendue, samedi soir, auprès du père provincial, ce qui a provoqué encore une vive effervescence sur la voie publique.

Congés, examens, congés et les vacances de Pâques

Et maintenant, que va-t-il se passer? Il est certain que les choses ne vont pas en rester là. Dès vendredi soir, vingt-sept professeurs de l’enseigne-ment supérieur de Barcelone ont adressé à M. Manuel Lora Tamayo, mi-nistre de l’éducation nationale, un télégramme lui disant que la situation

Page 251: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

251 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

est devenue intenable à l’Université de Barcelone. Ce télégramme insiste également sur l’impérieuse nécessité d’établir au plus vite un dialogue entre les étudiants et l’autorité universitaire.

Il ne fait aucun doute pour personne que cette intervention auprès du ministre est dirigée contre le recteur, M. García Valdecasas, qui, en instaurant au sein de l’Université un véritable régime policier, s’ést at-tiré l’antipathie générale. Au surplus: la sévère mise en garde adressée aux étudiants, le matin même de la réunion de Sarria, par voie de presse, n’a rien arrangé. Du reste, ces menaces ce sont avérées totalement ino-pérantes, ce qui, compte tenu du contexte politique, souligne éloquem-ment l’ampleur du mécontentement.

N’ayant pu stopper le courant par la peur, le recteur s’efforce mainte-nant de calmer la fièvre estudiantine en appliquant une tout autre mé-thode: par instructions verbales adressées aux différents doyens, il a donné congé aux étudiants durant toute cette semaine; la semaine pro-chaine sera consacrée à des examens improvisés; puis il y aura encore une semaine sans cours, et on atteindra ainsi les vacances de Pâques. Peut-être, M. Garcia Valdecasas espère-t-il, en agissant de la sorte, «en-dormir», du moins momentanement, les étudiants. Il n’est pas douteux qu’il se trompe, et il doit le savoir lui-même mieux que quiconque. Tant que la jeunesse universitaire n’obtiendra pas le changement important qu’elle réclame, la paix totale ne régnera pas.

Toujours le «catalanisme»

Au reste, si le problème qui se pose aujourd’hui, à Barcelone, avec une acuité particulière, est un problème strictement estudiantin ne mena-çant en aucune manière l’ordre établi, il n’en reste pas moins qu’il faut y discerner aussi une manifestation de ce vieux «catalanisme» qui ne s’éteindra jamais et que la République, elle avait bien compris.

Les Catalans, on le sait, n’ont pas, pour l’heure, d’ambitions sépara-tistes, mais ils veulent une démocratisation du régime, un enseignement en catalan (l’un d’eux me disait qu’il préfère voir ses enfants apprendre le français plutôt que le castillan), une presse en catalan. En un mot, leur ambition est de défendre leur langue, leur culture, la «personnalité» de

Page 252: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

252 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

leur province: autant d’aspirations qui les opposent plus que jamais au pouvoir central.

Déjà, quelques jours avant l’affaire du couvent des capucins, une autre difficulté —celle-là ressentie davantage par l’opinion publique— avait surgi dans ce pays si attaché à ses traditions séculaires et à son histoire. A côté de Mgr. Gregorio Modrego, archevèque de Barcelone, nommé à ce poste voici de longues années, le gouvernement —comme le «Concordat» lui en donne le droit— avait désigné Mgr. Marcelo González Martínez en qualité d’évèque auxiliaire, avec droit de succession. Ce prélat, ainsi que le recteur de Barcelone, est de pure souche castillane. Il n’en fallait pas autant pour déclencher, dans les milieux religieux et une bonne partie de l’opinion, une vigoureuse réaction. Et, vendredi soir encore, dans les rues du centre de Barcelone, j’ai pu ramasser des tracts disant: «Volem bisbes catalans!» (nous voulons des évèques catalans).

Devant le mécontentement populaire, Mgr. Marcelo González Martínez est parti pour Rome. Il y est allé assurément pour exposer la si-tuation délicate qui est la sienne, et à Barcelone, on espère que, dans ce domaine délicat entre tous, une décision tenant compte des réalités ca-talanes sera finalement adoptée. On y compte même fermement, car on n’oublie pas que l’abbat de Montserrat, dom Aurelio Maria Escarré, celui qui, voici deux ans, avait déclaré à un journal français: «Contrairement à ce que dit le régime, ce n’est pas vingt-cinq ans de paix que nous devons célébrer, mais bien vingt-cinq ans de victoire», est toujours exilé en Italie, à la suite de cette fracassante prise de position.

On le voit, en Catalogne, où, comme dans toute l’Espagne, la presse est encore soumise à la censure, les choses ne sont pas simples pour le gou-vernement du général Franco. Va-t-il sanctionner les étudiants et ceux qui les ont soutenus? Va-t-il maintenir l’évèque castillan? On ne tardera probablemenet pas à le savoir. Il est bien evident que, dans les circons-tances actuelles, la solution la plus adroite consisterait, semble-t-il, à lâ-cher un peu de lest, afin de ne pas braquer davantage une opinion dont

Page 253: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

253 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

les éléments prépondérants sont très sensibilisés: mais, d’un autre côté, on ridoute les effets d’une contagion possible.

Alors? Eh bien! l’apaisement véritable n’est pas promis pour demain.

Solidarité des étudiants madrilènes

Madrid.—Huit cents étudiants se sont reunis, samedi, au début de l’après-midi, à la Faculté des sciences politiques, et ont adopté une mo-tion exprimant leur solidarité avec les étudiants de Barcelone impliqués dans l’affaire du couvent des capucins de Sarria.

Au cours de la réunion ont été lus des télégrammes émanant d’orga-nisations estudiantines de Suisse, d’Allemagne et d’autres pays et expri-mant l’appui de ces organisations au mouvement étudiant espagnol. Le but du mouvement étudiant rappelle-t-on est la création de syndicats libres distincts du «SEU» (Syndicat espagnol universitaire), unique et obligatoire.

La réunion s’est déroulée sans incidents et la police n’est pas intervenue.

Une protestation de l’UNEF

Le bureau national de l’UNEF publie un communiqué dans lequel il «élève une vigoureuse protestation contre les mesures de répression frappant les étudiants ou intellectuels espagnols ayant participé, les 9 et 10 mars, à Barcelone, à l’assemblée constitutive du Syndicat libre étu-diant du district de Barcelone».

«L’UNEF est persuadée —poursuitnotamment le communiqué— que l’Université d’Espagne est, de jour en jour, plus hostile au régime fran-quiste, et que rien: les arrestations, les emprisonnements, les expulsions de l’Université, ne freineront le mouvement étudiant dans son combat contre l’édifice dictatorial».

Page 254: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

254 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

15

Tothom està pendent de Catalunya. El dia 9 de març a les 4 de la tarda al Convent dels Caputxins de Sarrià es reuniren tots els representants lliu-rement elegits pels estudiants en nombre d’uns 500, per tal de celebrar l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Cata-lunya. Foren convidades a aquesta reunió algunes personalitats vincula-des a la vida inteŀectual i acadèmica: Sr. Jordi Rubió i Balaguer, Sr. Salva-dor Espriu, Sr. Antoni Tàpies, Sr. Ràfols Casamada, Sr. Antoni de Moragas, Sr. Joaquim Molas, Sr. Francesc Vallverdú, Mossèn Pedrals, Sr. Joan Oli-ver (Pere Quart), Sr. Oriol Bohigas, Sr. Solé Tura, Sr. Daufí, Sr. Molina, Sr. Asens, Sr. Miquel IZard, Dr. Carles Martí, Sr. Raimon Obiols, Sr. Xavier Folch, Sr. Josep Cano, Sr. Ricard Martín, Sr. J. M. Vidal, Sr. Lluís Gorostia-ga, Dr. Enric Vilardell, Sr. Gabriel Oliver, Sr. Lluís Carreño, Sr. Lluís Do-mènech, Sr. Enric Lluch, Sr. Carles Barral, Sr. Sacristán, Sr. García Calvo, Sr. J. M. Martorell, Sr. J. A. Goytisolo, Sr. Joaquim Marco Revilla, Sr. Antoni Jutglar, i d’altres.

També hi assistiren representants de Sindicats d’Estudiants estran-gers, UNEF (França), Frederic Berger; dels Estats Units, R. W. RutZ; ob-servador de la CIE (Conferència Internacional d’Estudiants), i represen-tants d’altres llocs de la península.

Quan la reunió ja s’havia iniciat, la policia localitzà els reunits i encer-clà el Convent dels Caputxins. Un cop acabada la reunió, on s’aprovaren els Estatuts del NOU Sindicat Democràtic, la policia exigia els carnets d’identificació als qui intentaven sortir. Davant d’aquesta situació, la qua-si totalitat dels reunits, amb la total cooperació dels religiosos i l’adhesió de tots els convidats, decidiren de no sortir fins que la policia no marxés. La policia tallà la línia telefònica, la llum i l’aigua al Convent, i fins i tot va impedir-hi l’entrada d’aliments. El dia 10 hom celebrà assemblees a to-tes les facultats i escoles, decidint anar a la vaga i fer manifestacions de solidaritat amb els assetjats. Els dies 10, 11, 12, 13 i 14, les manifestacions s’han succeït sense interrupció, sense que la brutal actuació de la policia aconseguís aturar-les. El dia 11, a les 12 del matí, davant la forta pressió que feien els manifestants, la policia decidí invadir el Convent sense cap

Page 255: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

255 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

permís de l’autoritat eclesiàstica, forçant la porta i fent sortir per la vio-lència els estudiants als quals prenia el carnet d’identitat. Els convidats foren detinguts i conduïts a la Jefatura Superior de Policía.

Poques hores després, la policia començà a detenir estudiants, espe-cialment alguns Delegats de Facultats.

Els actuals moments poden ser importants per a la llibertat de la cultu-ra catalana i la llibertat sindical, si tots coŀaborem. El sacrifici d’aquests homes demana una resposta. Divulguem informació, participem en qualsevol acte que s’organitzi.

FALLAR ARA ÉS PERDRE UNA ALTRA OPORTUNITAT DE FER TRIOMFAR LA LLIBERTAT I LA JUSTÍCIA ENFRONT DE LA DICTADU-RA I DE L’OPRESSIÓ.

Març de 1966

Page 256: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

256 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

16

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PREN-SA.– Agencias Extranjeras

… CC/ … Día:… 6.4.66… Turno de…01…a…05… Pág. … 6…

[…]

10.– BARCELONA (AFP).– Multas que oscilan entre 20.000 y 200.000 pe-setas han sido impuestas a varios intelectuales y artistas catalanes quie-nes en compañía de universitarios se reunieron en el convento de capu-chinos de Sarriá, hace un mes.

Entre las personalidades multadas figuran el editor Carlos Barral, el poeta Juan Oliver y el arquitecto Oriol Bohigas.

Se sabe además que los provinciales de las Ordenes Religiosas han diri-gido un mensaje al Superior del Convento de Sarriá, Salvador de las Bor-jas, para expresarle su solidaridad y su protesta contra la entrada de la policía en el Convento de Sarriá.

Finalmente, el Director de las Congregaciones marianas de la provin-cia, el Padre jesuita Juan Gabernet, ha sido expulsado de la Diócesis de Lérida por Monseñor Aurelio del Pino, Obispo de Lérida, por haber di-fundido la declaración redactada por 17 Organizaciones Católicas de Barcelona protestando contra la entrada de la policía en el Convento.

Las Organizaciones Católicas de Lérida han protestado contra esta ex-pulsión.–02, 22

[…]

Page 257: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

257 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

17

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PREN-SA.– Agencias Extranjeras

RFH/ Día:… 6–4–66… Turno de…13…a…17… Pág. … 29–30…

[…]

67.– BARCELONA.–Reuter.– Poetas, arquitectos y otros intelectuales de Barcelona han sido fuertemente multados aquí por haberse unido a la manifestación de protesta en un Monasterio capuchino, según se ha sa-bido hoy aquí.

Alrededor de unos 400 estudiantes a los que se unieron unos 30 no es-tudiantes permanecieron durante dos días en un plante contra la pre-tendida interferencia en los asuntos estudiantiles.

La policía entró en el monasterio y los manifestantes fueron expulsa-dos, y muchos fueron retenidos para ser interrogados.

El plante se produjo después de una prohibición del Rector de la Uni-versidad de una reunión en la zona universitaria para protestar sobre los sindicatos estudiantiles.

Las multas van desde 25.000 pts. a 200.000 pts.Entre los multados está el destacado editor Carlos Barral quien dijo

haber sido multado con 200.000 pts.El poeta Juan Oliver fué multado con 150.000 pts., y el arquitecto Oriol

Bohigas y el poeta Salvador Espriu tendrán que pagar 100.000 pts.– 14h14

[…]

Page 258: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

258 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

18

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PREN-SA.– Agencias Extranjeras

SE/ Día: … 6–4–66… Turno de… 17… a… 21… Pág. … 38 …

94.—Barcelona (AP).– Un editor local y otros varios han sido fuertemen-te multados por tomar parte en una huelga sentada de estudiantes en un monasterio que tuvo lugar aquí el pasado mes, de acuerdo con fuentes oficiales.

El editor Carlos Barral dijo que había sido multado con 200.000 pe-setas (3.333 dólares). Otros multados incluyen al poeta Juan Oliver con 2.500 dólares, el arquitecto Oriol Bohigas y el poeta Salvador Espriu, cada uno con 1.666 dólares.

Algunas fuentes dijeron que hasta 40 habían sido multados al mismo tiempo.

Los estudiantes y los que se unieron voluntariamente a ellos se senta-ron en el monasterio de Sarriá, para impedir cualquier acción disciplina-ria después de una asamblea ilegal.

La policía tardó tres días en sacarles.La oficina del gobernador civil, quien impuso las multas, se negó a

comentarios.— 19,29

Page 259: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

259 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

19

6.4.66 20 h. 40 TASS. –35

REPRESIONES CONTRA HOMBRES DE LA CULTURA

Hoy han comunicado de Barcelona las nuevas represiones de las autori-dades franquistas contra los intelectuales que luchan por los derechos democráticos y la libertad del pueblo español. Algunas personalidades catalanas de la cultura han sido condenadas a grandes multas, desde veinte hasta doscientas mil pesetas, por apoyar el Congreso democrático estudiantil celebrado en el monasterio de capuchinos de Barcelona. En-tre ellos se encuentra el editor Carlos Barral, el poeta Juan Oliver, el ar-quitecto Oriol Bohigas y el poeta Salvador Espriu. Han sido multados a pagar de cien a doscientas mil pesetas.

Cerca de treinta representantes de la intelectualidad española partici-paron en el congreso de los dirigentes del movimiento democrático es-tudiantil celebrado en el monasterio de los capuchinos de Barcelona el trece de enero de este año.

Por orden de las autoridades, la policía irrumpió en el monasterio y dispersó groseramente a los participantes del congreso. Las personali-dades de la cultura que se encontraban junto con los estudiantes fueron interrogadas por la policía. Diecisiete organizaciones católicas de Barce-lona han protestado contra la arbitrariedad franquista. Juan Gabernet, superior de la congregación de Santa María, de la provincia de Barcelo-na, ha sido expulsado del Obispado por difundir declaraciones de las or-ganizaciones citadas.

AGC/cmv.

Page 260: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

260 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

20

SANCIONES A LOS ASISTENTES DEL CONVENTO DE SARRIÁ

Se acompaña fotocopia de recorte de prensa del periódico La Vanguar-dia correspondiente al día 14 del actual, relativo a las sanciones econó-micas a asistentes a la reunión celebrada el día 11 de Marzo último en el Convento de PP. Capuchinos de Sarriá.

Esta misma noticia ha sido publicada en toda la prensa de Barcelona.

Madrid, 15 de abril de 1.966

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA 14 ABR 1966

Sanciones económicas a asistentes a la reunión del convento de los CapuchinosEntre ellos figuran gran número de profesores, dos artistas, pintores y otras personalidades

Hemos recibido del Gobierno Civil de Barcelona la siguiente nota: «Rela-ción de sanciones impuestas con motivo de la asamblea ilegal celebrada en el salón de actos del convento de Capuchinos de Sarriá.

Don Agustín García Calvo, 200.000 pesetas; don Carlos Barral Ages-ta, 200.000; don Antonio Tàpies Puig, 200.000; don Antonio Mora-gas Gallisá, 200.000; don Jorge Rubió Balaguer, 200.000; don José Ma-ría Martorell Codina, 200.000; don Juan Oliver Sallarés, 150.000; don Oriol Bohigas Guardiola, 100.000; don Manuel Enrique Sacristán Luzón, 100.000; don Salvador Espriu Castelló, 100.000; don Antonio Jutglar Ber-naus, 100.000; don Jorge Solé Tura, 100.000; don José Cano Tembleque, 100.000; don José María Vidal Villa, 100.000; don Francisco Javier Folch Recasens, 55.000; don Juan Alberto Asens Martínez, 25.000; don Luis Ca-rreño Piera, 25.000; don Luis Daufí Moresco, 25.000; don Luís Domè-nech Girbau, 25.000; don Luis A. Gorostiaga Achalandabaso, 25.000; don José Agustín Goytisolo Gay, 25.000; don Miguel Izard Llorens, 25.000;

Page 261: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

261 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

don Enrique Lluch Martín, 25.000; don Joaquín Marco Revilla, 25.000; don Carlos Martín Hennenberg, 25.000; don Ricardo Martín Tobías, 25.000; don Joaquín Molas Batllori, 25.000; don Jorge Molina Marsans, 25.000; don José María Obiols Germá, 25.000; don Gabriel Oliver Coll, 25.000; don Alberto Ràfols Casamada, 25.000; don Francisco Vallverdú Canes, 25.000; don Enrique Vilardell Latorre, 25.000.»

Page 262: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

262 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

21

LENGUA CATALANA

Se acompaña copia de una carta, traducida del catalán, dirigida a todos los Profesores y personas interesadas en la difusión de la cultura, que en Marzo de 1960 circuló con alguna profusión por Barcelona.

Madrid, 16 de Mayo de 1.966

***

LA LENGUA CATALANA

CARTA DIRIGIDA A TODOS LOS PROFESORES Y A TODAS LAS PERSO-NAS INTERESADAS EN LA DIFUSIÓN DE LA CULTURA

Distinguido Señor:

El estado anormal en que se encuentran, desde hace tiempo, el uso, la enseñanza y la difusión de la lengua catalana, vehículo de una cultura se-cular, nos obliga a hacer oir nuestra voz. Lo hacemos con todo el respeto y consideración necesarias, pero queremos exponer a todo el mundo las razones que nos mueven a pedir que cese la situación por la cual, en con-tra de un derecho natural reconocido y proclamado por la Iglesia Católi-ca (ver, entre otros, el Mensaje de Navidad de 1.959 del Santo Padre Juan xxiii) y por los organismos internacionales de carácter jurídico, socioló-gico y cultural (ver los acuerdos de la UNESCO sobre esta materia y las pro-pias constituciones de la organización) se ve limitada en su libre y legíti-ma expansión. Y, como no hay ninguna ley que prohiba la enseñanza del catalán en las escuelas, esperamos que los maestros y sus autoridades re-conozcan la necesidad de evitar este analfabetismo que nos afecta a todos.

Page 263: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

263 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Es necesario: - Que, en todos los grados de la enseñanza pública y privada en las

tierras de lengua catalana, sean establecidas clases regulares de esta lengua de acuerdo con las normas pedagógicas modernas.

- Que sean dadas las facilidades normales y recomendables para el funcionamiento reglamentario de las entidades científicas y litera-rias que tienen por objeto el cultivo y la difusión de la cultura cata-lana en sus expresiones más elevadas.

Quisiéramos que todos, catalanes y no catalanes, comprendiesen la ra-zón de estas demandas y se uniesen a nuestra voz.

Le saludan los cien primeros firmantes de esta carta:

Antonio BergÓs / José Mª. de SAGARRA / Clementina ARDERIU / Miguel BATLLORI S. J. / José PLA / Fernando SOLDEVILA / Francisco de B. MOLL / Vizconde de GÜELL / Basilio de RUBÍ O. F. M. / Néstor LUJÁN / F. MAS-PONS ARGLASELL / Antonio TÀPIES / Francisco FAUS Fbro. Opus Dei. / J. CARRERAS ARTAU / Rafael TASIS / Emilio VENDRELL / Javier BENGUE-REL / José IGLESIAS / Jorge COTS / Fernando CANYAMERES / Carlos SOLDEVILA / Marià MANENT / Octavio SALTOR / Antonio POUS, Fbro. / Juan TEIXIDOR / Concepción G. de MALUQUER / A. CIRICI PELLICER / Joaquín CASAS / Salvador de les BORGES OEM / Osvaldo CARDONA / J. SERRA RÀFOLS / Antonio COMAS / Manuel de PEDROLO / José MIRA-CLE / M. COLL ALENTORN / María Luz MORALES / R. ARAMON SERRA / A. BADIA MARGARIT / J. LLORENS ARTIGAS / Ramon SARRÓ / J. VI-CENS VIVES / Juan FUSTER / José Mª. de CASACUBERTA / Pedro BOHI-GAS / Mª. Aurelia CAPMANY / ROMERO (Luis) / Juan TRIADÚ / Santia-go ALBERTÍ / Mauricio SERRAHIMA / Agustín DURAN SAMPERE / Rosa LEVERONI / José GRAS / Roser GRAU / José Mª. de SUCRE / J. AMAT PI-NIELLA / Rafael DALMAU / Pedro MIALET / José Mª. IMBERT / Miguel LLOR / Juan ARGENTÉ / Miguel TARRADELL / José PEDREIRA / Juan BARAT / Agustín ESCLASANS / José Mª. ANDREU / J. CIVERA SORMANÍ / Santiago SURÓS / Luis GASSÓ / Salvador ESPRIU / Delfín DALMAU / Mª. Dolores ORRIOLS / José Mª. ESPINÁS / Severo de MONTSONÍS OFM / Juan SALES / C. MUÑOZ ESPINALT / Javier REGÀS / José Mª. CASTE-

Page 264: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

264 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

LLET / Jerónimo DE MORAGAS / J. OLLER RABASSA / J. SERRA GASU-LLA / Juan OLIVER / J. V. FOIX / Claudio AMETLLA / Eduardo ARTELLS / Delfín ABELLA / Antonio PELEGRÍ / Adolfo HANOT / R. FOLCH CAMA-RASA / Félix CUCURULL / P. CATALÀ PIO / Alejandro ARGULLES / José Mª. BENET / Jorge PUJOL / Luis VALERI / Juan COROMINAS / Juan ALE-MANY, Fbro. / Josep Mª. BOSCH, Fbro. / Fernando de POL / Estanislao TORRES / José Mª. CID PRAT.

Page 265: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

265 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

22

[CONFIDENCIAL]

OFICINA DE ENLACE

Fecha: 15.6.66Para: MINISTERIO DE INFORMACIÓN Y TURISMODe: Alto Estado MayorNúm. de registro: 4555

Asunto: Subasta en favor de los intelectuales españoles sancionados.

El Nouvel Candide anuncia para el próximo día 25 de junio, la subasta, en la Galería “GALLIERA” de PARÍS, de un conjunto de cuadros donados por varios pintores, entre los que figura Pablo PICASSO, para recaudar fondos de ayuda en favor de los intelectuales españoles sancionados, en marzo 1966, por nuestras autoridades.

Dada la importancia que —en el mundo de las transacciones de obje-tos de arte— tiene la sala GALLIERA y el renombre de los pintores que han donado obras para esta subasta, es fácil prever una recaudación muy elevada.

Page 266: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

266 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

23

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PRENSA – Agencias extranjeras

SE./- Día… 27–10–66… Turno de… 17… a … 21 … Pág. 57 …

[…]

147. BARCELONA (AFP).– Los intelectuales catalanes condenados a mul-tas como consecuencia de los incidentes del convento de capuchinos de Sarriá (de Barcelona), en marzo último, han presentado un recurso ante las autoridades judiciales competentes para obtener la anulación de las sanciones, se sabe hoy en Barcelona.

Entre estos intelectuales se encuentran principalmente los pintores Antonio Tàpies y Ràfols Casamada, los profesores Jordi Rubió, Manuel Sa-cristán, Salvador Espriu y Juan Oliver, los arquitectos Oriol Bohigas, José María Martorell y Antonio de Moragas y el editor Carlos Barral.– 20,29

[…]

Page 267: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

267 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

24

MINISTERIO DE INFORMACIÓN Y TURISMO OFICINA DE ENLACE ----

Núm … A: … Fecha … 20–1–67…

SITUACIÓN ESTUDIANTIL EN BARCELONA

DERECHO

De 12’15 a 14 horas ha tenido lugar en el Aula Magna de la Facultad de De-recho una reunión con asistencia de unos 1.000 alumnos, al lado de los cuales figuraban diversas personas ajenas a la Universidad, como JUAN OLIVER (“Pere Quart”), MORENO GALVÁN y en la que hizo uso de la pa-labra también el catedrático de Filosofía RUBERT DE VENTÓS.

El acto ha transcurrido y terminado sin incidentes y se han limitado casi exclusivamente a ensalzar, desde diversos puntos de vista, la figura del pintor Picasso.

FILOSOFÍA Y LETRAS

De 11’30 a 12’30 han celebrado una Asamblea de Facultad unos 200 alum-nos, en el transcurso de la cual se ha comentado el homenaje a Picasso que se iba a celebrar en la Facultad de Derecho y se han ratificado en la huelga que mantendrán mañana día 21, con motivo del juicio público contra el Delegado de Curso, Sr. PANIAGUA.

Page 268: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

268 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

25

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PREN-SA.– Agencias Extranjeras

SE./ Día:… 4–3–67… Turno de… 17… a… 21… Pág. … 52…

85. BARCELONA (AFP).–Cuatro nuevas detenciones han sido realizadas ayer noche en Barcelona, al término de una ceremonia en honor del gran catalanista Jordi Rubió, organizada en la Universidad de Barcelona a pe-sar de la prohibición formal del Rector.

Los cuatro detenidos son los poetas Coll Alentorn, Juan Oliver, el pa-dre Torradella [sic per Pere Portabella] y Miguel Sacristán, antiguo pro-fesor de Derecho en la Universidad de Barcelona.–13,49

[…]

126. BARCELONA (REUTER).–Dieciséis intelectuales catalanes estaban hoy bajo custodia de la policía, después de asistir a una reunión no auto-rizada en la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona, anoche.

Incluyen al escritor Joan Oliver, al director de cine Pedro Portabella, al editor Carlos Barral y al profesor Juan Coromines, ahora profesor de la Universidad de Chicago.–20,28

[…]

Page 269: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

269 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

26

SERVICIOS INFORMATIVOS DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE PREN-SA.– Agencias Extranjeras

JL./ Día: … 4–3–67 … Turno de… 21… a… 01… Pág. …61…

152.– BARCELONA (AP).– La policía detuvo a varios estudiantes y a otras cuatro personas ayer, en Barcelona, después de la celebración de una re-unión no autorizada en la Facultad de Derecho, informa hoy la agencia de noticias española “Europa Press”.

Después de la reunión, la policía detuvo al director cinematográfico Pedro Portabella, al escritor Juan Oliver, al ex-profesor Manuel Sacristán y al editor Carlos Barral.

Un estudiante declaró a la policía que ellos formaban parte del “Sindi-cato Democrático de Barcelona”, agrega la agencia. 22’54.

[…]

Page 270: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

270 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

27

OLIVER SALLARÉS, Juan.– Nacido en Sabadell (Barcelona) el 29–11–1.898, hijo de Antonio y de Dolores, casado, escritor, con domicilio en esta Ca-pital, Vía Augusta, nº. 61, 2º-2ª.

En 1.938 fué Secretario de Cultura de la “Generalitat de Catalunya” (Comisaría de Cultura).

En marzo de 1.949 fué detenido por la Comisaría de San Gervasio de esta Capital, por encontrársele en un registro en su domicilio, trabajos con el título “Pessebre Político” donde se vertían insultos y críticas con-tra el Régimen. Tuvo sanción gubernativa. Se encontraron folletos y es-critos catalanistas.

En junio de 1.960 firmó con otros una denuncia contra la Policía por supuestos malos tratos. Intervino en la redacción del libelo “US PRESEN-TEM AL GENERAL FRANCO” que motivó la condena de JORGE PUJOL SOLEY.

En 9–3–1.966 asistió, como invitado, a la reunión ilegal de estudiantes que se celebró en el Convento de los Padres Capuchinos de Sarriá, siendo multado con 150.000 pesetas.

En setiembre de 1.967, firmante de un escrito dirigido al Gobernador Civil protestando por las acciones y detenciones, del 11 de setiembre, ani-versario de la muerte de Rafael de Casanovas, siendo sancionado con 25.000 pesetas.

De ideología catalano-separatista, contrario al Régimen.

Page 271: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

271 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

28

MISA POR DON FEDERICO RODA VENTURA (Barcelona)

Como continuación a la nota anterior, se comunica que, a las 19’30 horas del día 11 del actual, en la Parroquia de San Medín, sita en la barriada de la Bordeta de Barcelona, ha tenido lugar una Misa celebrada con motivo del aniversario del que fue Decano del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona, DON FEDERICO RODA VENTURA.

Fue presidida por el Abad del Monasterio de Montserrat. D. CASIA-NO MARÍA JUST, ayudado, entre otros, por el Padre Capuchino JORGE LLIMONA BARRET y por el Párroco de Gallifa, Mosén JOSÉ DALMAU OLIVER.

El número de asistentes puede calcularse en unas 400 personas aproximadamente.

El Abad de Montserrat pronunció la homilía, que comenzó haciendo una exaltación de la Eucaristía, en la que dijo: “FEDERICO RODA VEN-TURA se inspiró en Ella en la conducta a seguir durante toda la vida. Fue un hombre valiente, que nunca tuvo miedo a decir la verdad y se consa-gró a luchar por la Justicia, la libertad, la verdad y el amor, así como por los derechos fundamentales del hombre.

Constituye una traición la actitud de aquellos que guardan silencio cuando tienen la obligación de hablar ante las injusticias, la historia de la Iglesia está llena de épocas de silencio pero nosotros no debemos per-sistir en estas actitudes. Por ello, la Eucaristía nos pide, y nosotros roga-mos, que siempre surjan hombres valientes, sobre todo para que nuestra juventud el día de mañana no pueda renegar de los hombres de hoy y no pierda la ilusión de la vida, e incluso, las ansias de vivir.

Comparó la figura de RODA VENTURA con la de los profetas, en espe-cial con San Juan Bautista, que perdió la vida en defensa de una verdad.

Al finalizar la Misa, antes de retirarse el Abad, dijo éste dirigiéndose a los concurrentes: “Habéis estado tan unidos, que no podía marchar-me sin dar las gracias a la esposa, hijos y familiares de RODA VENTURA y aunque no estén aquí presentes, a los juzgados en Burgos, a los perjudi-

Page 272: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

272 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

cados por el problema de la vivienda, a los que tanto defendió y a todos los allí presentes.”

Entre la concurrencia se ha reconocido a los destacados elementos catalanistas, MARÍA AURELIA CAPMANY, OCTAVIO SALTOR y JOSÉ PI-ÑOL FONT. A los separatistas: JUAN TRIADÚ FONT; JUAN OLIVER SA-LLARÉS; JUAN CORNUDELLA BARRERA, JUAN BALLESTER CANALS; JUAN COLOMINAS PUIG y el funcionario de la Diputación JUAN BALL-VÉ CREU habitual asistente a todos los actos públicos que se celebran en Montserrat.

Igualmente se observó la presencia de los comunistas: Dr. ANTONIO GUTIÉRREZ DÍAZ; ISIDORO BOIX; MARÍA LUISA BORRÁS BORRÁS; el profesor expulsado de la Universidad Sr. SACRISTÁN LUZÓN; el direc-tor de cine Sr. PORTABELLA; MONTSERRAT SOLÉ; JAVIER FOLCH RECA-SENS; HERNÁNDEZ GIMENEZ; CARMEN GIMÉNEZ (esposa de Ángel Rozas Serrano); CAPDEVILA MASA y otros del buró político, y por último bastantes estudiantes.

Sin ningún incidente transcurrió toda la ceremonia religiosa, que fi-nalizó a las 20’15 horas del indicado día.

Madrid, 15 de Marzo de 1.968

Page 273: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

273 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

29

OLIVER SALLARÉS Joan

Ensayista. Barcelona

CartaNúm. 2.–20–05–63. (s/ Enseñanza lengua catalana) “ 4.– –09–63. (s/ Huelgas Asturias. Primera carta) “ 5.– 31–10–63. (s/ Id. Id. Segunda id.) “ 7.– 09–06–64. (s/ Detención editor Horta) “ 9.– 03–65. (s/ Pro-libertad) “ 14.– 27–02–66. (s/ Monseñor Marcelo) “ 30.– –12–68. (Al Ministro de Gobernación)

Page 274: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

274 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

30

MINISTERIO DE MARINA

E.M. DE LA ARMADASECCIÓN DE INTELIGENCIA NEG 23 NÚM. 173 N-23--------------------------------------------

NOTA INFORMATIVA

Fecha 14 de Mayo de 1.970Fuente Marina Valoración ______________

Destinatarios Oficina de Enlace del Ministerio de Información y Turismo.

ASUNTO PRIMER FESTIVAL DE POESÍA CATALANA EN EL GRAN PRICE DE BARCELONA

Para conocimiento se remite la fotocopia adjunta, so-bre el “asunto”.

[Segell: «CONFIDENCIAL / DESCLASIFICACIÓN GRUPO 4»]

* * *

A las 22 horas del sábado día 25 del actual, a las 22’55 horas dió comienzo el primer Festival de poesía Catalana y su presentación corrió a cargo del Dr. D. Juan COLOMINAS PUIG, que se limitó a glosar la poesía catalana por sí misma y por servir de unión a los catalanes.

A partir de las primeras poesías se fue caldeando el ambiente de tal forma que la mayoría de las intervenciones fueron seguidas, no solo de grandes aplausos, sino de gritos de “LLIBERTAT”, “AMNISTIA”, “VIVA EL 1º DE MAYO” y “VIVAN LAS COMISIONES OBRERAS”.

Page 275: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

275 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

Según datos obtenidos, gran número de poesías, fueron variadas en su texto, en relación con lo autorizado por la Delegación del Ministerio de Información y Turismo, todas tenían un evidente fondo político, de matiz Catalano-separatista, momentos antes de finalizar, desde el tercer piso fue desplegada una pancarta de unos 4 Mts. de larga con la inscrip-ción de “LLIBERTAT”.

Es de destacar la actuación de JUAN OLIVER SALLARÉS, conocido por “PERE QUART”, que lo mismo al finalizar sus poesías que en el parlamen-to final para clausurar el acto, alentaba entusiásticamente a los asistentes para que continuaran gritando “LLIBERTAT”.

Juan BROSSA leyó una breve poesía, en la que en síntesis, dijo: “…los mozos de escuadra, somos un cuerpo de policía, que solo estamos en la Diputación”, siendo muy aplaudido.

Asistieron al acto unas 3.000 personas, 2.400 con entrada y el resto con invitación, quedándose en el exterior unas 500 personas, que no pudie-ron entrar por falta de localidades. En general, predominaba el elemento joven a nivel universitario, figuraban, entre ellos, conocidos agitadores como ALFREDO SERRAT LLORENS, VICENTE TORT ARNAU, ALFONSO CARLOS COMÍN ROS y RAFAEL CARRERAS DE NADAL. El acto dió fin a la 1’55 de la madrugada, marchando el público en actitud pacífica en di-versas direcciones, no obstante unos 200 jóvenes se dirigieron hacia la Plaza de la Universidad y calle Pelayo dando gritos de “LLIBERTAT”, los cuales fueron disueltos por dos veces por la policía.

Como consecuencia de estas algaradas, la policía procedió a la deten-ción de SANTIAGO Mª QUESADA CASAJUANA; nacido el 12–3–1950 en Barcelona, soltero, estudiante de 2º curso de Ciencias Económicas, hijo de Daniel y María, domiciliado en Plaza Letamendi, 36, 4º 2ª, el cual pro-firió insultos contra la fuerza pública. Y JOSÉ TORELL LLAURADÓ, naci-do el 14–11–1948 en Riodon (Tarragona), soltero, estudiante, hijo de José y María, domiciliado en Barcelona, calle Felipe de Padua, 16, 2º 1ª., el cual se encontraba en la puerta del Price en unión de otros varios jóvenes, y a la llegada de las unidades de la policía Armada dijo: “Ya han llegado los matones…”, “…pero no os larguéis, que no harán nada”.

Barcelona, 28 de Abril de 1.970

Page 276: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

276 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

* * *

PRIMER FESTIVAL DE POESÍA CATALANA EN EL GRAN PRICE (BARCELONA)

El Festival citado en el epígrafe, y debidamente autorizado, celebrado a las 23 horas del pasado día 25 de los corrientes, constituyó un acto mani-fiestamente contrario al Régimen, de matiz Catalano-Separatista, ya que a partir de las primeras poesías, cuyos textos fueron modificados en rela-ción con los autorizados por la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo, por lo que todas tenían un evidente fondo po-lítico, de carácter separatista, fue caldeándose el ambiente de tal forma que la mayoría de las intervenciones fueron seguidas, no solo de fuertes aplausos, sino también de gritos coreados de “LLIBERTAT” y “AMNISTIA”, y algunos gritos aislados de “VIVA EL 1º DE MAYO” y “VIVA LAS COMI-SIONES OBRERAS”.

La presentación corrió a cargo del Dr. D. JUAN COLOMINAS PUIG, que se limitó a glosar la poesía catalana por sí mism< y por servir de unión entre los catalanes.

Destacose en esta actitud de subversión, el autor y rapsoda JUAN OLI-VER SALLARÉS, conocido por “PERE QUART”, el cual al finalizar su reci-tal, no solo se sumó a los gritos de “LLIBERTAT”, sino que, desde el centro de la sala alentando entusiásticamente a los asistentes para que conti-nuasen con sus gritos. También merece destacarse la actuación de un tal JUAN BROSSA, que leyó una poesía, en la que en síntesis se decía: “…los Mozos de Escuadra somos un cuerpo de policía que solo estamos en la Diputación”, siendo muy aplaudido. Momentos antes de finalizar el acto, desde el tercer piso, fué desplegada una pancarta de unos 4 metros de largo con la inscripción de “LLIBERTAT”.

El número de asistentes puede calcularse en unos 3.000, de los que 400 lo hicieron por invitación y el resto, previo pago de la correspondiente entrada, quedándose en el exterior unas 500 personas, que no pudieron entrar por falta de localidades.

Entre los asistentes se notó la ausencia de los elementos catalanistas ya conocidos por su acendrado separatismo y apoyo a actividades de esta

Page 277: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

277 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

índole. En general, predominaba el elemento joven a nivel universitario, figurando entre ellos los conocidos agitadores ALFREDO SERRAT LLO-RENS, VICENTE TORT ARNAU, ALFONSO CARLOS COMÍN ROS y RA-FAEL CARRERAS DENADAL, entre otros.

Al finalizar el acto a la 1,55 horas de la madrugada, el público asisten-te abandonó el local en distintas direcciones en actitud pacífica, aunque momentos después de constituyeran en manifestación unos 200 jóvenes, que se dirigieron de esta forma hasta las Ramblas, pasando por la Pza. Universidad y calle Pelayo, los que a su paso por delante de los Almacenes el Águila, arrojaron un adoquín, rompiendo una puerta de cristal, a la vez que en su recorrido gritaban “LLIBERTAT”, “AMNISTIA” y otros gritos subversivos, hasta que intervino la Fuerza Pública, que tuvo que hacerlo por dos veces consecutivas para conseguir disolverlos.

Se produjo la detención de SANTIAGO MARIA QUESADA CASAJUANA, nacido el día 12 de marzo de 1950, en Barcelona, soltero, estudiante del 2º Curso de Ciencias Económicas, hijo de Daniel y de María, con domicilio en la plaza Letamendi nº 36, 4º, 2ª; y de JOSÉ TORELL LLAURADÓ, nacido el día 14 de noviembre de 1948, en Riodón (Tarragona), soltero, estudian-te, hijo de José y María, vecino de Barcelona con domicilio en la calle Feli-pe de Padua, nº 16, 2º-1ª, ambos por insultos a la Fuerza Pública.

* * *

PRIMER FESTIVAL DE POESÍA POPULAR CATALANA: --------------------ampliación a la reseña--------------------------

A las 22’45, ante las señales de impaciencia de parte del público, el Doc-tor COLOMINAS suplica unos minutos de espera para que puedan en-trar 600 personas que todavía están fuera del local (haciendo cola en las taquillas).

A las 22’55 el citado JUAN COLOMINAS PUIG inicia la presentación del acto diciendo entre otras cosas: Poesía para un pueblo, país unido por vínculos naturales, sociales, con dificultades de acercamiento a la poesía para las clases populares, con otros casos de dificultades más am-plias para toda la comunidad de un país que se vitaliza en la lucha. Una

Page 278: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

278 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

voz: “somos los mejores” (aludiendo a los catalanes). Hoy celebramos un acto de presencia, de afirmación, y agradecemos la asistencia de los poe-tas que ocupan casi toda la primera fila (en torno al cuadrilátero monta-do a guisa de escenario), recordando a los ausentes de tierras catalanas, del pueblo que aquí lo certifica. (Una voz dice: A 150 pesetas la entrada. Siguen gritos y rumores celebrando la salida.) Nos acompañan también los que han dado el primer paso: los poetas de la canción. (Una voz: “Qui-co es el mejor”, puede que por Pi de la Serra). Recordamos a los que que-riendo estar, no están (por los presos. Aplausos). Aquí están sus familias y nosotros les decimos: bienvenidos. (Gran salva de aplausos.) Acto de solidaridad, todos juntos en el mundo del trabajo, sin distinción, en el que algunos tienen dificultad para comprender una lengua no apren-dida (Salva de aplausos). Un vecino de localidad comenta: “Esto acaba-rá mal”. Todos juntos venceremos (aplausos frenéticos). Venceremos en esta lucha por la cultura (algunos silbidos y señales de desilusión). Ven-ceremos en esta lucha por la integración entre una cultura y un pueblo antiguo y fiel (Una voz: “Cantemos el ‘Virolai’”) eso viene después. No nos importan las vejaciones, vosotros a luchar y nosotros también. (Se corea repetidamente: “Libertad”). Este acto y todo lo que representa es vuestro.

Se anuncia la supresión de la poesía “Autoretrat” por ausencia de su intérprete. Se inicia la primera parte y van siendo aplaudidas las poesías con más intención anti-española, contra la Iglesia institución, de carác-ter social o de protesta. (La poesía en que se dice… que da ser catalán de España, parece más larga [que] la presentada en la Delegación del MI y T y es muy aplaudida por cuanto significa de nacionalidad catalana al margen del Estado en que se vive) (Gritos de “Amnistia”). El poema “Al-habama” es también muy celebrado y cuando eran las 23’42 h. suena en-sordecedor el griterío de “LIBERTAD”. Otro poema satírico en que habla de los camellos en sentido figurado, es acogido con gritos y palmoteos que acompañan la palabra “Libertad”. A las 23’44 h. nueva y prolongada repetición de gritos ensordecedores de “Libertad”. Sigue un poema que se refiere a los exiliados, aunque el público no lo capta suficientemente. En otro se dice: “las cárceles ahora están llenas, nuestros son los verdu-gos…” Se repite el “eslogan” “AMNISTIA” y un gran palmoteo. A las 23’50 h.

Page 279: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

279 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

la poesía de J. R. Colominas es acogida con muchos aplausos y se repite el coro vociferante de “LIBERTAD”.

A las 23’55 h. sube al estrado una espontánea y pregunta: “¿Libertad para qué?” Y sigue diciendo: “No os asustéis, soy maestra, es el carnaval de la vida.” Colominas pretende que se retire, pero ante las protestas y exigencias del público se le llama al tablado. Está visto que es una mujer inofensiva y tal vez deficiente mental. Vuelta al tablado, dice: “Soy maes-tra, ama de casa, no tengáis miedo, me imagino estar rodeada de mis hi-jos. Habéis hablado de LIBERTAD y yo he pensado que podía yo abriros un pedazo de mi corazón.” Al darse cuenta el público de que tal señora carece de malas intenciones la silba e impide que prosiga. La retiran por segunda vez los organizadores. El incidente resultó cómico, ridículo, di-vertido y desvirtuó la carga ambiental. Finaliza así la primera parte a las 24’00 horas.

A las 0’05 horas la segunda parte con la interpretación de “Recuerdo” de José María de Sagarra, “Dame la mano” y otra de Juan Salvat Papasseit. A continuación alguien desde las localidades altas grita: “Vivan las Comi-siones Obreras”. Siguen unos versos de Bartolomé Rosselló, titulados “En Mallorca durante la Guerra Civil”, cargados de intención; de José María de Sagarra, “El cementerio de los marineros”, así como otros, en su mayo-ría de gran calidad y faltos de intención subversiva y considerados como clásicos. Puede sorprender la falta de poemas de J. V. Foix, anciano y su-blime poeta, pero que no está en la línea de los agitadores.

A las 0’25 h. comienza la tercera parte del programa, siendo llamados sucesivamente varios poetas para que lean sus propias composiciones. Se deja de llamar a J. V. Foix, sin dar explicaciones por ello. Leen Agustín BARTRA, ensalzando la trayectoria del exilio que siguió a su derrota; a su patria (Cataluña) terminando con un poema en que pinta la muerte de una España petrificada para dar nacimiento a una nueva Iberia. Conclu-ye refiriéndose a una de sus estrofas: “He dicho y no me dormiré”. Gran-des gritos de “Libertad” a los que Bartra responde: “VISCA”. Juan OLIVER, alias “Pere Quart” lee “Loa del exilio”: “…tras una guerra perdida… no mo-riré de añoranza, de esperanza viviré”. Recita otra en que dice: “…Una

Page 280: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

280 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

patria tan pequeña, que la sueño completa.”66 Siguen delirantes aplau-sos y prolongado coro de los gritos acostumbrados. Salvador ESPRIU lee el poema 25 de su libro La pell de brau siendo muy celebrada la estro-fa “vamos cerrando las puertas al miedo”, seguida de gritos de “Libertad”. Juan TEIXIDOR lee “Como una sombra” y “Despedida”. Juan VINYOLI tres poemas del libro Realidades. Le interrumpen diciendo “Amnistia”. El poeta replica: “No sé lo que dicen”. Concluye ante los silbidos de parte de la concurrencia, que no halla en sus versos lo que apetece. Rosa LEVE-RONI recita “Compañía”. Sigue José PALAU FABRE, que es coreado con gritos de “LIBERTAD” (sus versos son siempre irreligiosos y demoledo-res). De la actuación de Juan BROSSA destaca “De los Mozos de Escuadra solo hay una sección, convertida en fuerza de Orden Público y que se li-mita a prestar servicio en la Diputación Provincial”. Gran coreo y palmo-teo de “LIBERTAD” por parte del público. El poeta termina: “Y no digo nada más”. Grandes aplausos. Gabriel FERRATER lee una poesía cargada de la peor intención, que titula “Gosa poder”, es decir según se interpre-ta “Goza, poder”, en que alude a las guerras y al racismo, pero también a un general al que no le importan perder en su vejez algunas batallas pues tiene bombas de “napalm” para las tierras del Norte.– Ensordece-dores gritos de “LIBERTAD”. Juan COLOMINAS cita también a los ameri-canos, a los ejércitos con bombas, a los opresores de pueblos… “Nosotros venceremos, con una gran victoria, nuestra victoria será otra”. Jorge SAR-SANEDAS lee “Pequeño monumento a Juan Salvat Papasseit”. José María LLOMPART, “Cartel secreto…” y “Por los que combaten en tierras lejanas” y satiriza con gran intención, remedando con frases intercaladas en cas-tellano como: “Me gusta venir aquí de vez en cuando para olvidarme del Vietnam”. Arremete contra Cardenales y Embajadores. Siguen grandes aplausos y gritos de “VIETNAM” y “LIBERTAD”. Jaime VIDAL ALCOVER lee un poema sin mayor intención. Xavier AMORÓS recita otra en que dice “La gente ríe menos cada día que pasa”. Joaquín HORTA con “Hom-bre en unidad” un juego de palabras en que habla de cuerpos destroza-dos y del cercano día de la gran unidad. (aplausos a rabiar). Francisco

66 Es tracta, com és sabut, de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart, recollides a Saló de tardor (1947).

Page 281: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

281 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

VALLVERDÚ en “Dios y tu. Misión general”, escarneciendo la Misión úl-timamente celebrada en Barcelona. Se pregunta por quien tiene la culpa de las cosas que denuncia y termina: “¿el gran culpable en donde está?” Esta poesía parece un continuo desafío. (Ensordecedores aplausos y gri-tos de LIBERTAD.)

Después, Montserrat CARULLA y Nuria CANDELA leen poemas en ho-menaje a José CARNER, “Salmo a la actividad, canto de una presencia…” (de tipo clásico).

A continuación se leen adhesiones, que empiezan por: Unido con el pueblo en lo que este festival significa… El ABAD MITRADO DE MONTSE-RRAT —aplausos— y algún silbido. Serra d’Or —algunos silbidos—, JEAN PAUL SARTRE (delirantes aplausos), RAIMON (también lo mismo), JUAN ORTEGA, J. SEMPRIUS, PACO IBÁÑEZ (muchos aplausos), XAVIER RIBALTA, RAMON PIÑEIRO, CELSO EMILIO FERREIRA (ap.), JOSÉ Mª NEIRA, MANUEL MANS, LORENZO BARETO, J. ISLA COUTO, JOSÉ SOLÉ BARBERÁ (aplausos delirantes), en estos momentos aparece colgado des-de el piso tercero un cartelón que dice “Libertad” de unos 3’50 metros por 0’80 metros. Sigue la lectura: después del grito de “AMNISTIA”, que se generaliza casi totalmente y domina el ambiente. PACO RABAL, ASUN-CIÓN BALAGUER, ALFONSO SASTRE, EVA FOREST, AGUSTÍN IBARRO-LA, ANTONIO PERICAS, etc., etc.

A la 1’35 horas JUAN OLIVER SALLARÉS “Pere Quart” clausura el acto con unas palabras rutinarias que él califica, en castellano, como “texto aprobado”. Luego agradece la presencia de los asistentes y señalando a las localidades altas (“gallinero”) dice: “a vosotros más que a nadie, por su coraje, sus ‘slogans’ simples pero significativos, con los que han querido convertir el acto en un éxito arrollador”. Prosigue: “Cataluña tenía unos Juegos Florales, restaurados hace 100 con nuestra ‘Renaixença’ cultural y política… pero antes servían a la aristocracia, pero hoy los poetas no reconocen otro señor, si es que todavía los hay, que al pueblo —grandes aplausos—. Los poetas hemos de ser, tenemos que ser parte integrante del pueblo… por todos los estamentos que luchan y trabajan y trabajan los poetas claman, satirizan, reniegan —nuevos aplausos—. Estoy satis-fecho de vuestra compañía, del pueblo catalán y de los que llegados de fuera desean insertarse… pretendiendo para todos una sociedad más jus-

Page 282: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

282 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

ta. Ojalá este primer paso que damos hoy se afiance y se esparza por las tierras de España y de Latino América en defensa de este movimiento, aún hoy combatido, por la libertad salvadora. Grandes gritos de LIBER-TAD acompañados de palmoteo. Los poetas os devuelven lo que viene de vosotros, la sangre de la vida…”

Concluyó a la 1’43 horas.Se fue desalojando el local, bien que algunos pocos se fueron antes, al

parecer por temer incidentes posteriores.En la calle el público se estaciona. Predominan los grupos de jóvenes

melenudos, muchos de ellos de gente ajena al Movimiento renacentista catalán, hablando castellano, y otros comentan la presencia de la Policía Armada. Se alude a la posibilidad de organizar una marcha o manifes-tación, pero la mayoría lo considera imprudente ante las medidas que observan.

Sin embargo, un grupo que ocupa la acera de la Ronda, en dirección a la Plaza de la Universidad, empieza a gritar “LIBERTAD” cuando son las 2 horas.

Desisten y se dispersan.Fueron lanzados ejemplares de Treball.

Page 283: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

283 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

31ESCRITORES

OLIVER Juan (a) “Pere Quart”SALLARÉS

Nacido el 29–11–1899, en Sabadell (Barcelona), licenciado en Derecho, escritor. Hijo de Antonio y Dolores, casado con Encarnación SERRA DE JUAN, Dom. en Vía Augusta, 61.

25–4–1970.–En el Primer Festival de Poesía Catalana celebrado en el Gran Price de Barcelona, acto marcadamente contrario al Régimen, de matiz catalano-separatista, se destacó por su actitud subversiva, ya que después de finalizar su recital se sumó a los gritos de “LLIBERTAT” alen-tando a los asistentes para que continuasen los gritos. (Ecuador-B-Rgtº Entrada nº 4293-4-5-70).

Es enemigo total del Régimen y separatista acérrimo.–

Le ha sido concedido el Premio de Honor de las Letras Catalanas, dotado con 500.000 pts. en el año 1.970 (Org. DUQUE 21-4-70).

Page 284: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

284 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

32

CARTA DIRIGIDA AL GOBERNADOR CIVIL (Barcelona)================================

Se acompaña fotocopia de una carta que el Presidente de la Asociación de Sacerdotes y Religiosos de Santo María Claret, dirige al Gobernador Civil de Barcelona, en la que en nombre de dicha Asociación, protesta por no haber prohibido la puesta en escena de la obra Allò que potser es-devingué (‘Aquello que tal vez sucedió’).

Madrid, 26 de Octubre de 1.970

* * *

22 de octubre de 1970

Excmo. Sr. Don Pelayo Ros, Gobernador Civil de BARCELONA

Excmo. Sr.:

Espero que me recordará como Consiliario de la Hermandad de Alfé-reces Provisionales y de mi predicación y Santa Misa, en las Reales Ata-razanas en el pasado 18 de Julio. Ahora le escribo como Presidente de la Asociación de Sacerdotes y Religiosos de San Antonio María Claret, la cual quiere dirigir a V. E. su más enérgica protesta, su queja más amar-ga, por no haberse prohibido oportunamente la puesta en escena de una obra blasfema y anticristiana, escrita por un comunista notorio, enemi-go de la Iglesia y del Régimen, como es Juan Oliver y de su obra Allò que potser esdevingué. Esa obra que hasta da repugnancia citarla se está re-presentando en el teatro CAPSA y lo seguirá aún varias semanas para bo-chorno y humillación de todos.

Esta obra que no se pudo representar ni durante la República ni en la misma época roja, se lleva ahora a la escena, con el consiguiente escánda-

Page 285: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

285 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

lo de los ciudadanos que han visto silenciosa a la autoridad eclesiástica y han comprobado como también la autoridad civil tolera tantísimas blas-femias contra Dios. Una obra que no solamente ataca nuestra santa reli-gión, sino que es esencialmente contraria a las mismas Leyes Fundamen-tales de un Estado que es y se define como católico. Más aun, sabemos que esta obra ha gozado de la protección de la fuerza pública durante su representación y aún que desde algunos órganos oficiales se facilitan en-tradas con un 50% de descuento.

Al transmitirle estas líneas tan justamente doloridas, le rogamos tenga la amabilidad de acusarnos recibo de la misma para dar pública satisfac-ción de la gestión hecha ante el pleno de nuestra Asociación, que alinea a centenares de sacerdotes. Asimismo le comunicamos que enviamos una copia de esta carta al Sr. Arzobispo.

Con el respeto que merece y con afecto sacerdotal, le saluda

Firmado: José Bachs, Pbro.

Page 286: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

286 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

33

PERIÓDICO…DIARIO DE BARCELONA…FECHA…17 de febrero de 1971… BARCELONA==============================

Unas opiniones de Joan Oliver

En poco tiempo he tenido ocasión de hacer unos francos —y absoluta-mente meditados— elogios de dos autores jóvenes de teatro catalán. Por eso me sorprende leer en la revista Triunfo unas declaraciones de Joan Oliver —cuya opinión en tanta estima tenemos tanta gente del país— so-bre algunos de estos autores de la última promoción, hechas, no ya “con la boca pequeña” —que diría Espriu—, sino en un tono de desdén no-tabilísimo. Dice, por ejemplo, que el teatro de Ballester no llega a tener suficiente fuerza y habilidad, que es demasiado esquemático, demasia-do sencillo para un público politizado y que resulta “una especie de ca-ricatura para niños mayores, con ciertas influencias del Ubú y pincela-das ostensiblemente gruesas”. Dice de Jaume Melendres, que su teatro

—concretamente Defensa índia de rei— está escrito “de un modo muy moderno” —frase, realmente, difícil de interpretar—, “pero que exige

—sigue diciendo— de los espectadores una fe en el teatro en general y en el teatro catalán en particular”. Finalmente, opina que Teixidor “es un muchacho con imaginación, muy directo, pero que escribe dentro de un tono caricaturesco” y que también es demasiado esquemático. Conclu-ye que tal vez todas estas obras serían oportunas y válidas si los obreros fueran al teatro, pero no van, y “cuando va uno de los pocos que vamos, hemos de ponernos dentro de la piel de un obrero o de un empleado que ha ido al colegio hasta los doce años”. ¡Extraordinarias declaraciones! Yo tengo fama de culturalista y, sin embargo, no necesito reducir mis años de estudio a la primera enseñanza o al bachillerato elemental para pa-sarlo muy bien viendo, pongo por caso, Dins un gruix de vellut y recibir

Page 287: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

287 [175–287]

F. FOGUET · JOAN OLIVER: «DE IDEOLOGÍA CATALANO-SEPARATISTA, CONTRARIO AL RÉGIMEN» (1963–1971)

toda la carga de novedad y de verdad que existe en la obra de Ballester. Y en cuanto al esquematismo y a la sencillez, ¿pero no eran éstas las virtu-des que le exigíamos al buen teatro de hoy?

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 288: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 289: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

289 [289–298]

Literatura: de la memòria particular a la reflexió general

Maria BarbalEscriptora

Citació recomanada: Barbal, Maria. «Literatura: de la memòria particular a la reflexió general». Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 289–298. doi: 10.7238/fit.v0i3.2819.

Per mi, l’objectiu fonamental de l’escriptura és comprendre a través de la reflexió profunda d’un argument.

Sóc conscient que, en presentar per títol la memòria personal com a punt de partida per crear una ficció, he reduït els nombrosos impulsos literaris existents a un de sol. La voluntat és d’acotar i dirigir al màxim el meu discurs cap a una conclusió.

Si el meu pare o la meva mare haguessin estat professors d’història, o estudiosos, i m’haguessin parlat, de manera continuada i eficaç sobre els rigors de la Guerra Civil espanyola, dels seus morts i de les altres conse-qüències funestes, crec que mai no hauria escrit una noveŀa que centrés l’argument en aquest fet. Però el cas és diferent. La Guerra Civil espanyo-la ha estat el principal tema emocional de la meva infantesa i adoles-cència; la dictadura franquista ha constituït el món, també l’ambient, el marc, de la meva experiència personal fins als vint-i-cinc anys. La refle-xió sobre totes dues èpoques s’ha convertit en l’ampli espai on es pot en-focar el pensament, els mots, que ha completat l’impuls de l’escriptura pensant a donar-hi cos, coherència i sentit.

Entre el 15 i el 18 de març de 2011, va tenir lloc al Museu d’Història de Barcelona el Congrés In-ternacional «Espai urbà, memòria i ciutadania. Restauracions, transmissions i resignificacions del patrimoni democràtic», que havien organitzat el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalu-nya i el Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID–UAB), amb l’objectiu d’aprofundir en el debat inteŀectual sobre els usos del patrimoni en l’àmbit europeu i americà. La conferència de cloenda es va encarregar a Maria Barbal, que va centrar el relat en la seva narrativa com a espai de memòria de la Guerra Civil i del franquisme. El text que presentem a continuació és l’edició íntegra d’aquella conferència, que ha romàs inèdita fins avui.

Page 290: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

290 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

L’herència familiar ha condicionat de manera capital la meva actitud com a persona, inconscient durant anys, i que fins a l’escriptura de la pri-mera noveŀa, Pedra de tartera, publicada el 1985, no es va començar a desvetllar. L’aflorament de la consciència es produirà de ple després de l’esforç d’escriptura de País íntim, noveŀa publicada al cap de vint anys de la primera, quan aquells fets de la guerra i de la llarga postguerra són portats a la llum de les paraules, però, sobretot, quan l’acceptació de l’he-rència dels fets viscuts pels avis i pels pares se’m presenta com a ineludi-ble i inajornable. Acceptar no vol dir pas que no em continuï inquietant el fet que no s’hagin rescabalat moralment les víctimes directes, ni tam-poc la generació següent, la meva, per la transmissió de greuges rebuts.

Hi ha persones que, en una situació de punt de partida semblant a la meva, des de joves, van evolucionar cap a un compromís polític contra la dictadura franquista amb l’ambició que l’oblit no perdurés. Ho van fer amb l’afiliació a partits, o per adscripció a moviments populars, a en-titats, que tenen com a objectiu la conservació de la memòria. Pot ser que algunes es convertissin en estudioses de la història de l’època com un dels personatges de País íntim.

Si bé el pas per la universitat, a meitat dels setanta, em va permetre adonar-me que el que havia passat a la meva família no era exclusiu i que, per tant, no ens trobàvem del tot sols en aquest circuit dolorós, mai no vaig ser capaç de comprometre’m amb nom i cognoms, encara que se-guia atentament l’activitat subversiva estudiantil i vaig participar espo-ràdicament en manifestacions i actes de protesta. Ho explico per eviden-ciar que mai no vaig deixar d’associar posicionament polític amb perill i fins amb desgràcia. La por, interioritzada d’una manera solidíssima per transmissió de la generació anterior, em dominava.

El gener de 1992, em vaig trobar participant en un acte d’homenat-ge a l’escriptora Montserrat Roig, morta prematurament. Ella havia fet una opció de memòria important documentant-se sobre els catalans als camps nazis, però a mi m’havia interessat en especial un llibre seu sobre l’escriptura, Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i vaig extreu-re’n una frase del poeta Joseph Brodsky que ella hi escrivia: «Si hi ha un acte d’amor aquest és la memòria». El dia que recordàvem Montserrat Roig, la frase tenia un sentit cert i emotiu. Ara, al cap d’aproximadament

Page 291: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

291 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

deu anys, el sentit de memòria per mi s’ha ampliat. Recordar el passat, a més de ganes de comprendre i d’estimar, pot ser també ganes de fer sor-tir els colors al blanc silenci de l’oblit, a qui infla pit des d’aquesta posició i a qui s’incomoda encara en parlar-ne. És a dir, memòria és reivindica-ció i denúncia. No és impossible caure en l’orgull de pertànyer a un grup o competir per haver patit més que un altre. Sens dubte, un congrés in-ternacional com «Espai urbà, memòria i ciutadania» només pot encami-nar a una meditació sobre la pau. Caldria enraonar de cada país per ava-luar les tasques de recuperació de la memòria sobre els esdeveniments de la segona meitat del segle xx i penso que les sessions d’aquests darrers dies hauran informat, en certa manera, sobre les diferents velocitats que cada estat ha practicat.

A l’Estat espanyol, l’anomenada transició des de la dictadura a la de-mocràcia, que va ser subjecta a les pressions del franquisme, llavors en-cara dominant, per «no reobrir ferides» o per «no desvetllar fantasmes del passat» —cito la frase del poder—, va procurar un silenci ben espès sobre allò que, en paraules de Laure Garralaga Lataste, havia «esqueixat, humiliat, espoliat» les famílies de la banda republicana, amb la denomi-nació de «rojos», «vençuts», i els seus descendents, que havien arribat a ser anomenats «fills del diable».

Tornaré al terreny particular. El fet de no permetre viure el dol pels assassinats de persones estimades va enfonsar les famílies. En el cas de casa, l’àvia, la mare i els seus germans, van comptar entre els qui tampoc no van poder enterrar el meu padrí. Retornats d’una evacuació del seu poble, van restar assetjats per la repressió d’una dictadura de vencedors, que s’estenia per qualsevol faceta de l’activitat diària. Encara que proba-blement ho deuen haver sentit, en el cas de les terres de llengua catalana, fonamentalment Balears, València i Catalunya, la prohibició de la llen-gua pròpia a l’escola, a la premsa, als organismes públics va ser un ele-ment més d’asfíxia en la vida d’aquestes víctimes.

Les guerres, com tots els fets dramàtics amb conseqüències generals, han inspirat des de sempre les persones que escriuen. La poesia, el teatre, la narrativa d’arreu han mirat cap als conflictes i n’han extret elements per convertir-los en literatura. Una guerra és totes les guerres; així, doncs, tots els autors que escrivim sobre aquests conflictes estem agermanats.

Page 292: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

292 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

Hi ha centenars de textos publicats basats en la guerra. I, segurament, també, una gran quantitat sense publicar. A Europa, destaquen els que provenen de la Segona Guerra Mundial i del nazisme. Segurament, la majoria de nosaltres n’hem llegit o hem vist peŀícules que s’hi basaven. També són molt abundants els textos que es fixen en la Guerra Civil es-panyola. Les guerres d’avui mateix són i, sobretot, es convertiran en im-puls de creació per a escriptors futurs. Però, fixem-nos-hi: malgrat les múltiples traduccions, hi ha una gran quantitat de literatura que no ens arriba, igual que només de manera esporàdica podem obtenir cròniques d’alguns conflictes armats. No coneixem gaires autors vietnamites, asià-tics en general, per posar un exemple, ni africans si no és que s’han nacio-nalitzat als Estats Units. Si es tracta de creadors en llengües sense estat o minoritàries o de països pobres, la nostra ignorància sol ser absoluta. La mirada des d’una literatura com la catalana ens informa que quan es parla de literatura espanyola, en general no s’hi compta cap obra de les escrites en les llengües que no són en castellà. Així doncs, les perspecti-ves es multipliquen quan intentem analitzar la quantitat de la producció escrita sobre guerres.

Jo trobo molt interessants els llibres de memòries, en especial, quan han estat escrits per persones que partien de l’experiència i tenien o tenen una sensibilitat literària, és a dir, una capacitat de llenguatge i d’estructuració dels continguts. Posaria com a exemple dues d’aques-tes obres: Si això és un home del químic italià Primo Levi i Seguir vivien-do de l’austríaca, nacionalitzada nord-americana, Ruth Klüger. Hi ha punts de contacte entre el que ells conten, la reflexió que en resulta i la meva trajectòria d’escriptora de tres noveŀes en què la Guerra Civil hi és protagonista.

Ells expliquen la pròpia experiència en un camp de concentració nazi; l’un, acabada de viure; l’altra, al cap d’uns cinquanta anys. Primo Levi va entrar a Auschwitz amb vint-i-tres anys; ella, amb dotze. Des d’un sen-tit pràcticament idèntic, tots dos són jueus, les perspectives són diverses. Edat, sexe, personalitat… Les visions o mirades sobre una mateixa experi-ència són diferents en molts aspectes. Cada una és particular.

Al llibre de Klüger hi ha observacions que s’acosten al meu punt de par-tida. Opino que el fet de ser dona determina una base comuna. Ella expli-

Page 293: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

293 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

ca la seva estada en tres camps amb la seva mare. I sabem com aquesta nena ho viu i com ho viu la mare, de menys de quaranta anys, quina és la distància entre totes dues, com influeix l’una en l’altra, sobretot, la mare en la filla.

Però jo no vaig viure la guerra. Sóc nascuda el 1949 i quan tenia vora trenta anys em vaig trobar escrivint una noveŀa, la qual tenia de protago-nista una dona de la generació de la meva àvia, una pagesa de muntanya amb tres fills. Quan la més gran era de divuit anys i el més jove de set, la guerra els canvia la vida per sempre més. Un cas entre els milers de casos; alguns més dramàtics, d’altres menys. Una pedra entre pedres.

Crec, com altres persones, que la literatura pot ser una pàtria. Aquest primer llibre no es tracta pas d’unes memòries, no hi ha experiència prò-pia dels fets que s’hi relaten, és una noveŀa perquè dins d’un paisatge de base històrica s’hi situen elements ficticis. Noms de lloc, noms dels per-sonatges, característiques, fets. Així esborrava, en part, els rastres de la crònica concreta, me’n distanciava, encara que quasi cada lector de Pe-dra de tartera sap avui que escrivia sobre el Pallars i sobre la vall del riu Àssua. A més, bastants lectors coneixen els pobles on els fets descrits van tenir lloc i fins el cas concret de què parlo. En triar la noveŀa intuïa que ningú no podria corregir el meu text per moltes ganes que en tingués. La noveŀa no és exacta ni exhaustiva. Així doncs, la responsabilitat sobre les dades que ofereix queda matisada.

Per què la tria? Puc respondre com han fet molts escriptors, i com ho seguiran fent, que «jo no vaig triar el tema sinó que el tema em va triar a mi». Així es va expressar l’autora alemanya Herta Müller, que el 2009 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura. Ella va viure amb la seva família molts anys a la Romania de Ceauşescu i la seva mare va pas-sar un temps en un camp de concentració rus, que l’autora recrea a la no-veŀa Tot el que tinc ho duc al damunt.

El fet que els meus pares fossin dos perdedors de la Guerra Civil, encara que amb conseqüències de calibre diferent per a cada un, va obligar-me a rebre una herència familiar que em va encaminar cap a l’escriptura de ficció. Deia Primo Levi que ell no hauria escrit mai si no l’haguessin in-ternat en un camp de concentració. Crec que jo no hauria escrit mai la primera noveŀa si no hagués nascut i viscut on ho he fet.

Page 294: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

294 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

Avui el meu punt de partida em sembla ingenu. L’inici va ser una qües-tió que, plantejada en present, és: com és que ningú no parla d’aquelles dones a qui han matat l’home, el pare, el fill, el germà i, en comptes de protecció, de consol i d’ajut, ja que els han arravatat una persona estima-da, (que a més solia constituir el puntal econòmic de la casa), es troben malmirades, elles i els seus familiars, i són condemnades a callar, a no al-çar el cap, sempre sota sospita? Reclamava la memòria sobre elles, sobre els fets.

Pedra de tartera és una noveŀa breu. Va aparèixer l’any 1985 amb se-gell de l’editorial Laia. Semblava destinada a passar inadvertida: d’auto-ra desconeguda, amb un títol estrany, dins d’una coŀecció juvenil, par-lava d’una dona de poble que va a Barcelona a acabar els seus dies, hi havia elements dialectals en el llenguatge. Malgrat aquest atreviment, en una literatura amb dificultats, que sobretot llavors desitjava saber-se mo-derna, la noveŀa va obtenir el favor del públic. Probablement hi havia en-cara moltes Conxes disperses arreu del país i molts descendents seus que callaven. Vaig comprovar, doncs, que en la societat dels vuitanta el silenci sobre la Guerra Civil era encara la norma.

En aquesta noveŀa no s’hi descriu cap batalla ni hi ha sang. Hi aparei-xen, sí, els anomenats danys coŀaterals. Pobresa, marginació, canvi de papers en l’ordre familiar, emigració, desavinences. Cap al final de la no-veŀa s’hi defineix la guerra de manera ingènua per mitjà de la veu de la protagonista: «Sabia que era mort i que mai més no el tindria a la vora, perquè la guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sem-brada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt».1

Més endavant, llegint en relació amb aquest tema, he trobat reflexions sobre el sentit de cada mot clau. Emir Suljagić, un adolescent de setze anys que va sobreviure el 1992 en l’enclavament d’Srebrenica, anys més tard va escriure un llibre sobre la seva experiència i la de les persones del seu voltant i va arribar a la conclusió que la guerra és un mal en si mateix. Ho afirma dient que, si hi ha violència, ni els supervivents se’n salven del tot. I amplia la mirada i es pregunta quants exèrcits cometen crims con-tra la humanitat a l’hora d’actuar en nom de la lluita per la democràcia.

1 Edició commemorativa (Barcelona: Columna, 122).

Page 295: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

295 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

És per això que es demana si cada crim és un crim o si cal distingir-los. Una altra manera de dir-ho, amb significat equivalent, és l’afirmació que fa: «ens van destruir com a persones abans de destruir la comunitat».

Aquesta visió m’encamina a un altre aspecte de màxim interès per a mi. Avui penso que als anys vuitanta no era Pedra de tartera la noveŀa que

jo volia escriure per expressar el que havia suposat el conflicte del 1936–1939 per a una família d’entre aquests 180.000 assassinats en la rereguar-da i durant els primers anys de la dictadura franquista segons Paul Pres-ton. No obstant això, crec que va ser encertat, llavors, enfocar l’argument des d’un sol punt de vista central. Però quedaven preguntes per respon-dre. Totes les víctimes són iguals? Una víctima, pel fet de ser-ho, és sem-pre justa? Quina és la capacitat dels nens per comprendre i assimilar un fet tràgic com les guerres i les seves conseqüències? Totes les criatures te-nen la mateixa? Reaccionen de manera idèntica?

Vint anys després de la primera noveŀa, a País íntim, jo vaig intentar dibuixar un personatge, víctima que manté viu el seu dol interior, ja que no ha pogut assumir-lo socialment al seu moment i encara ha estat mal-mirada. Aquesta Teresa, que s’atrinxera per sempre en el dolor, no és capaç d’obrir pas a sentiments com la tendresa, a actituds com la paci-ència, perquè no és capaç de viure si no és amb el cap girat a l’ofensa per-durable. En aparent paradoxa, fa víctimes del seu desconsol immens les persones que l’estimen i a qui estima.

La mirada de la noveŀa és la de la generació dels que són néts de la Guerra Civil espanyola, fills d’aquells que la van viure en la primera jo-ventut. De la meva generació.

M’interessava explicar la contradicció entre ser filla d’una família víc-tima i, alhora, desconèixer gran part dels fets concrets. Ser partícip del dolor, del retret perdurable i pessimista, de la queixa sense compensació possible, però no pas de la rebeŀió, de l’alegria d’una actitud emprenedo-ra. Un personatge com la Rita és incapaç d’estar a primera línia de la llui-ta contra la dictadura franquista, ha interioritzat la por i l’ordre, no dita amb paraules, d’amagar el seu origen polític.

Curiosament, el llibre de Klüger toca el mateix tema per la circums-tància que ella, amb dotze anys, va viure amb la mare a Viena, quan esta-

Page 296: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

296 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

va envaïda pels nazis, i després, també al seu costat, va sofrir l’experièn-cia de tres camps de concentració.

País íntim, que es refereix a l’espai interior del personatge protagonis-ta, va constituir per mi una reflexió profunda, un qüestionament sobre el fet de l’acceptació de l’herència familiar ja esmentada.

Anys més tard, el 2009, vaig llegir l’article «Trauma psíquico y trans-misión intergeneracional» d’Anna Miñarro i Teresa Morandi, a Memò-ria Antifranquista del Baix Llobregat, i vaig quedar astorada. La majoria de conclusions a les quals jo havia arribat en relació amb l’herència del trauma viscut per una de les víctimes d’una injustícia (mort d’algú esti-mat, repressió, silenci d’anys i anys), les he trobades descrites en aquest treball. Resumint les idees que totes dues estudioses hi aporten a mane-ra de conclusions, en destaco una frase: «el passat sempre es converteix en present».

Parteixen de la hipòtesi que els traumes viscuts en situacions anome-nades de «catàstrofe social» no s’exhaureixen en la generació que va so-frir directament l’experiència, es transfereixen als seus descendents i afecten segones, terceres i quartes generacions. Posen èmfasi especial en els efectes de la repressió i el silenci en les dones perquè es converteixen, en part important, en transmissores als fills de la desemparança, de la por, de la vergonya, de la humiliació, del silenci, de la culpa. Les auto-res de l’article creuen que és possible interrompre aquests efectes de la repressió.

Miñarro i Morandi han estudiat com els nens i adolescents es fan càr-rec de l’excés de sofriment que els seus pares no poden assumir, la qual cosa genera l’aparició de múltiples símptomes i inhibicions de diversa importància clínica. Encara que a penes se’n parlés, durant dues genera-cions, hi va haver casos en què el dolor era tan intens, que estava present quasi d’una manera constant. En aquestes ocasions, els qui el patien van passar un clima enrarit i de desconfiança fins i tot en relació amb els ma-teixos fills.

L’efecte de la catàstrofe social no és la culminació del drama de l’indi-vidu sinó el seu inici. La família amb un pare desaparegut pot portar la mare a una greu depressió, a convertir-se en algú que no pot fer res, per-

Page 297: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

297 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

què sempre plora i crea una barrera amb els fills; ella pot convertir-se també en repressora, la víctima pot arribar a tenir una actitud de botxí.

Deixant de banda la riquesa de l’estudi i que el fet d’investigar una quantitat determinada de casos proporciona un rang científic a les con-clusions, m’interessa constatar que, per la via de l’escriptura, jo vaig arri-bar a uns punts pràcticament idèntics. La noveŀa se centra en dues pro-tagonistes, una mare que ha perdut el pare a la guerra i que no ha rebut cap consol sinó repressió i nous greuges, i una filla que no ha viscut la guerra, a qui se silencien dades sobre el fet, però que rep una allau de do-lor, a través de la negativitat, la desconfiança, la intemperància, causes que fan que li sigui més difícil créixer com a persona.

Sigui com sigui, segurament jo vaig començar a escriure narrativa de ficció per espolsar un dolor carregat d’interrogants, per iniciar un dià-leg amb els altres i, per mitjà de la comprensió que l’escriptura procura, arribar a un cert grau d’acceptació. El diàleg encara dura. El comentari de la lectura de les noveŀes als centres d’ensenyament, a les biblioteques, m’ha permès enraonar sobre el tema a bastament, i crec que aquests ac-tes, aparentment tan sols literaris, contribueixen a la memòria.

Com altres escriptors, en casos semblants al meu, sovint he estat llo-ada per la tria de l’argument, pel text. O bé se m’ha agraït l’escriptura d’aquests llibres, sobretot del primer, i, sempre, aquesta opinió favorable, valorativa, en comptes d’afalagar-me m’ha incomodat. Perquè, quin mè-rit té portar uns fets a la memòria si fer-ho ni tan sols constitueix un acte de voluntat? Dit d’una altra manera, quin pot ser el mèrit de recordar si és una necessitat personal?

L’estudi de Miñarro i Morandi proposa una via de solució: la narració de l’experiència, sigui pel camí que sigui. És clar que un dels camins és el de l’escriptura literària; per tant, més de vint anys enrere, sense conèi-xer el seu treball, vaig fer-los cas. Les autores citen Pavese, el qual va deixar escrit el següent pensament: «L’única forma d’escapar de l’abisme és mirar-lo, mesurar-lo, sondejar la seva profunditat i baixar». Puc dir que jo, gràcies a la literatura, ho he intentat.

Barcelona, 18 de març de 2011

Page 298: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

298 [289–298]

M. BARBAL · LITERATURA: DE LA MEMÒRIA PARTICULAR A LA REFLEXIÓ GENERAL

Bibliografia

Barbal, Maria. 2005. País íntim. Barcelona: Columna. —. 2008. Pedra de tartera. Barcelona: Columna.Klüger, Ruth. 1997. Seguir viviendo. Barcelona: Círculo de Lectores.Levi, Primo. 1996. Si això és un home. Barcelona: Edicions 62.Miñarro, Anna & Teresa Morandi. 2008. «Trauma psíquico y transmisión

intergeneracional». Memòria Antifranquista del Baix Llobregat 8: 50–53.Müller, Herta. 2010. Tot el que tinc ho duc al damunt. Barcelona: Bromera.Roig, Montserrat. 1991. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Cara i Creu 59.

Barcelona: Edicions 62.Rovira, Bru. 2007. «¿Todo crimen es crimen?». La Vanguardia, 1 jul. (Sobre el llibre

Contra la guerra d’Emir Suljagić, supervivent d’Srebrenica.)

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 299: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

estudis bibliogràfics i ressenyesliterature review

Page 300: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 301: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

301 [301–333]

Los orígenes de Alianza Popular: entre el reformismo institucional y la extrema derecha neofranquista nacional-populista (1976–1979). Un estado de la cuestión

Miguel A. del Río MorillasCentre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya) orcid.org/0000-0002-6600-9628

Presentació: 27 abr. 2015 | Acceptació: 7 juny 2015 | Publicació: 15 des. 2015

Citació recomanada: del Río Morillas, Miguel. Los orígenes de Alianza Popular: entre el reformismo institucional y la extrema derecha neofranquista nacional-populista (1976–1979). Un estado de la cuestión. Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura 3 (2015): 301–333. doi: 10.7238/fit.v0i3.2699.

Resumen: El presente artículo pretende realizar una revisión crítica de los estu-dios existentes sobre el partido político Alianza Popular (AP) en el marco de la actual historiografía especializada en el análisis de los movimientos de dere-cha y extrema derecha europea y española. Todo ello partiendo de una nueva definición política de la inicial AP (1976–1979) como expresión de un nuevo movimiento de extrema derecha europea (la nacional-populista postfascista) como la que representaba, entre otros, el Movimiento Social Italiano (MSI) de Giorgio Almirante. Asimismo, el texto enfatiza los orígenes de la platafor-ma aliancista en el neofranquismo y el reformismo institucional franquista como punto clave para entender los orígenes del principal partido vertebra-dor de la actual derecha conservadora española.

Palabras clave: Alianza Popular, neofranquismo, extrema derecha nacional-po-pulista, transición española, derecha española

The origins of Popular Alliance: between institutional reformism and the national populist neo-Francoist far-right (1976–1979). State of the art

Abstract: This article aims to make a critical review of existing studies on the po-litical party Popular Alliance within the framework of the current historiog-

Page 302: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

302 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

raphy specialized in the analysis of right-wing and extreme right movements in Europe and Spain. All this based on a new political definition of the ini-tial Popular Alliance (1976–1979) as an expression of a new European right-wing movement (post-fascist and National-populist) like the one represented, among others, by the Italian Social Movement of Giorgio Almirante. The text also emphasizes the origins of the Alliance platform in the neo-Francoism as well as the institutional Francoism reformism as key points to understand the origins of the main backbone party of the current Spanish conservative right-wing.

Keywords: Popular Alliance, neo-Francoism, Far-right populism, Spanish transi-tion, Spanish right-wing

Introducción

La extrema derecha y la derecha española constituyen aún, a día de hoy, temas poco analizados por la historiografía española actual —excep-tuando casos sobresalientes—, en comparación, por ejemplo, con la ex-tensa bibliografía generada por el estudio de los movimientos y partidos de izquierda e extrema izquierda durante el periodo de la denominada transición española. Esta derecha y extrema derecha, entendida como un movimiento sociopolítico más, siempre ha despertado un cierto re-celo ético y político por parte de la comunidad científica y de las institu-ciones públicas, siendo una temática infravalorada dentro de los estu-dios históricos. Más allá de su interés social, habría que destacar el papel sociopolítico desarrollado en una etapa clave del siglo xx: el tardofran-quismo y la transición española. Queremos destacar que el tratamiento de este tema ha estado siempre integrado de una manera muy residual en el desarrollo de la historia del franquismo o de la transición, sin pres-tarle, creemos, la suficiente atención. En el caso que nos atañe, queremos destacar los estudios existentes sobre lo que consideramos el principal partido de la extrema derecha española neofranquista durante los pri-meros pasos de la denominada transición española y principal partido vertebrador de la actual derecha española: Alianza Popular (AP).

Page 303: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

303 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Algunas matizaciones sobre AP1

AP tiene sus orígenes en uno de los movimientos reformistas franquistas liderados por Manuel Fraga Iribarne que acabaría viendo la luz como ex-presión de una plataforma neofranquista de carácter resistencial en oc-tubre de 1976.2 En este sentido, es importante destacar la anomalía de la derecha española y del sistema político español en su conjunto, conside-rando que se trata del único país occidental europeo en el que el partido vertebrador de la derecha procede de la extrema derecha. Entendemos por ésta una AP cuyo signo de identidad fundamental, cuya percepción por la opinión de 1976 y los electores de 1977, fue la lealtad a la obra del régimen de Franco y la reticencia a abrir un periodo constituyente que llegara a deslegitimar la dictadura y a establecer, como valores propios de la España constitucional, los de la democracia vigente en la Europa posterior a la Segunda Guerra Mundial y no los de la simple apertura rea-lizada y controlada por un régimen autoritario postfascista.

Metodológicamente hablando, partimos de una hipótesis como eje pri-mordial: la existencia real de una extrema derecha neofranquista (AP),

1 Sobre el tema, cf. Miguel A. del río, De la extrema derecha neofranquista a la derecha conser-vadora. Los orígenes de Alianza Popular, 1973–1979 (tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barce-lona, 2013).

2 Alianza Popular nace en octubre de 1976 como confluencia de asociaciones políticas nacidas en su mayoría al calor del Estatuto de Asociaciones del Movimiento Nacional de diciembre de 1974. Las siete agrupaciones representaban a la mayoría de culturas políticas ubicadas en el franquismo: 1) Unión del Pueblo Español (UDPE), liderada por Cruz Martínez Esteruelas, recogía los sectores azules, especialmente los funcionarios, de las estructuras del Movimiento Nacional; 2) Unión Na-cional Española (UNE), liderada por Gonzalo Fernández de la Mora, de tendencia tradicionalista; 3) Acción Democrática Española (ADE), liderada por Federico Silva Muñoz y que recogía a los secto-res católicos colaboracionistas del franquismo; 4) Reforma Democrática (RD), liderada por Manuel Fraga, conglomerado de fuerzas procedentes del reformismo azul joseantoniano y de sectores libe-ralizantes del franquismo; 5) Acción Regional (AR), liderada por Laureano López Rodó, de tendencia tecnocrática regionalista; 6) Democracia Social (DS), liderada por Licinio de la Fuente, de tendencia neofalangista evolutiva; 7) Unión Social Popular (USP), liderada por Enrique Thomas de Carranza, la cual no se decantaba por ninguna de las cultura políticas del franquismo, al intentar presentar-se como una plataforma aglutinante de las fuerzas del 18 de Julio. Legalmente sería inscrita como federación de asociaciones/partido bajo el nombre oficial de Federación de Alianza Popular (FAP), aunque generalmente se la conocía simplemente como Alianza Popular. Integraban la inicial FAP: RD, UDPE, AR, USP, DS (todas ellas unificadas en el Partido Unido de Alianza Popular —PUAP— tras el primer congreso nacional de la federación aliancista en marzo de 1977), más la UNE y ADE. En el presente texto utilizaremos sólo Alianza Popular (AP) para referirnos a FAP/PUAP.

Page 304: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

304 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

originaria de los reformistas franquistas, que acaba transformándose en una fuerza de derecha conservadora y que, en el proceso de crisis de un régimen político, opta por la defensa de la legitimidad del franquis-mo, sin ser capaz de hacerse, en un primer momento, con el apoyo de sectores sociales que han tenido una actitud favorable a Franco. Una AP que llevó hasta las últimas consecuencias estas políticas que claramente podríamos asimilar con las políticas de las fuerzas de la nueva extrema derecha europea del momento, como las del Movimiento Social Italiano (MSI), el Partido Nacional Demócrata de Alemania (NPD) o el Frente Na-cional (FN) francés, las cuales se integraban en la denominada extrema derecha nacional-populista postfascista de corte postindustrial.3 Estas fuerzas mezclaban el respeto o su comprensión por las experiencias fas-cistas —sin que por ello se desease su vuelta— con unas políticas que ha-cían referencia a los problemas del momento y a soluciones no basadas en proyectos pasados. Esta estrategia de ni renegar ni restaurar, se acompa-ñaba de un discurso anticomunista y de crítica, en clave nacional-popu-lista, hacia los sistemas democráticos, mientras se hacía especial hincapié a conceptos aparejados con las sociedades postindustriales como eran la seguridad, la identidad, el orden o la protección. Lógicamente, las acti-tudes de esta extrema derecha europea varían de forma sustancial de un país a otro, incluyendo en esa variación los diferentes momentos en que el nacional-populismo adquiere alguna presencia electoral y capacidad de condicionamiento. No es lo mismo un MSI surgido de la resistencia inmediata a la Primera República, como movimiento de aglutinación de

3 Entre la abundante bibliografía sobre los casos del MSI, FN francés y NPD, véase, entre otros, Joseph Algacy, L’extrême droite en France (1965 a 1984) (París: L’Harmattan, 1989); Ferran Gallego, Por qué Le Pen (Barcelona: Ediciones de Intervención Cultural, 2002); íd., Neofascistas. Democracia y extrema derecha en Francia e Italia (Barcelona: Plaza & Janés, 2004); íd., De Auschwitz a Berlín. Ale-mania y la extrema derecha, 1945–2004 (Barcelona: Plaza & Janés, 2005); íd., «El MSI y el lugar del fascismo en la cultura política italiana», Studia Storica. Historia Contemporánea 30 (2012): 173–204; Piero Ignazi, Il polo escluso. Profilo del Movimento Sociale Italiano (Bolonia: Il Mulino, 1989); Mi-chael Minkenberg, «The New Right in Germany. The transformation of conservatism and extre-me right», European Journal of Political Research 22 (1992): 55–81; Patrick Moreau, Les héritiers di III Reich. L’extrême droite allemande de 1945 à nos jours (París: Seuil, 1994); Marco Tarchi, Dal MSI ad AN: organizzazione e strategie (Bolonia: Il Mulino, 1997); Bettina Westle & Oskar Niedermayer, «Contemporary right-wing extremism in West Germany. The Republicans and their electorate», Eu-ropean Journal of Political Research 22 (1992): 83–100, doi: 10.1111/j.1475-6765.1992.tb00306.x.

Page 305: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

305 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

los ex combatientes de Saló, o un NPD que consigue unificar diversos movimientos de extrema derecha que fueron apareciendo en el panora-ma electoral de la República Federal Alemana (RFA) desde comienzos de la década de los cincuenta, y que lograron alcanzar su mayor grado de unidad e incidencia en la segunda mitad de los años sesenta, más como un partido de carácter nacionalista y conservador que como una fuerza neonazi. O el caso del FN, constituido como federación de movimien-tos ultras en 1973, como acuerdo entre los sectores nacional-revolucio-narios de François Duprat, los solidaristas del matrimonio Stirbois y los neopoujadistas de Le Pen, cuya vida transcurrió de forma prácticamen-te clandestina hasta que el triunfo de Mitterrand en las presidenciales de 1981 y la paralela crisis del gaullismo abrieron un espacio por el que pudo irrumpir un discurso nacional-populista adaptado a nuevas temá-ticas como la de la inmigración, la seguridad, la lucha contra la globali-zación y la defensa de la identidad popular francesa. A estos grupos pue-den añadirse las posiciones de liberalismo populista nórdico, de carácter antifiscal, que surgió en los partidos progresistas de los años setenta, y los partidos nacionalistas y populistas cuya temática era fundamental-mente la lucha contra la alternancia de democristianos y socialdemó-cratas en Austria o Alemania, dando lugar a la expansión de los republi-canos de Schönhuber o los liberales de Haider. Sea cual sea la variedad de todas estas circunstancias, y no pudiendo considerar que AP pueda pertenecer a los grupos de carácter antisistémico que aparecen en los ochenta y los noventa, lo que interesa aquí es destacar la existencia de un partido de masas que puede calificarse de extrema derecha en sus mo-mentos fundacionales, por su discurso de legitimación de la dictadura, por las actitudes antidemocráticas de sus votantes y simpatizantes, por su actitud ante las fuerzas de la izquierda, que alejan a la AP fundacional de los grupos conservadores liberales o democristianos europeos. La ex-trema derecha presuntamente ausente del espacio español se encontra-ba, sin embargo, perfectamente localizable donde más debía esperarse: no tanto en aquellos sectores que reclamaran un anacrónico retorno a las condiciones indeseables de un enfrentamiento civil —como tampo-co se demanda el retorno a Saló o al Estado Francés por parte del MSI o del lepenismo—, sino en quienes solicitaban unas garantías de seguri-

Page 306: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

306 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

dad que tuvieran su apoyo en la cultura antidemocrática tan firmemen-te anclada en la conciencia de millones de españoles por cuarenta años de dictadura.

Buena parte de los estudios dedicados a la extrema derecha en este pe-riodo se dedican sólo al análisis de sus sectores más radicales, como los representados por la coalición electoral neofranquista, la Alianza Nacio-nal 18 del Julio —Fuerza Nueva, Falange Española de las JONS (FE-JONS), entre otros—, para afirmar el poco peso electoral que tuvo en la eleccio-nes de 1977 —menos de un 1%—, sin tener en cuenta que la plataforma aliancista en junio de 1977 era la manifestación de otra extrema dere-cha neofranquista, que sí logró movilizar el voto de gran parte de la mis-ma. Lógicamente las dos expresiones de extrema derecha neofranquista compartían vasos comunicantes, especialmente en su carácter anticons-titucionalista, aunque les diferenciaban sus interpretaciones sobre la adaptación del franquismo a los tiempos imperantes. Así, mientras la ex-trema derecha neofranquista, agrupada en AP, era de carácter evolutiva y se postulaba por defender un proceso adaptativo del régimen sobre la base del franquismo desarrollista de los años sesenta y de la legitimidad de ejercicio del mismo —sin querer restaurar el franquismo inicial—, la extrema derecha neofranquista de carácter ortodoxo aglutinada por Fuerza Nueva, FE-JONS o la Confederación Nacional de Ex Combatien-tes, creía en la capacidad evolutiva del régimen sobre las bases del fran-quismo augural. La capacidad de movilización de AP en las elecciones de 1977 permitiría, a su vez, definirla, instrumentalmente, como una ex-trema derecha operativa, mientras que las fuerzas neofranquistas orto-doxas unidas en la Alianza Nacional del 18 de Julio, nos permitiría califi-carlas como una extrema derecha residual, en tanto que testimonial, no sólo en su aspecto electoral, sino también en su cultura política en rela-ción con lo que la derecha española, incluso la que se sentía próxima al franquismo, podía tener como expectativas razonables de futuro.

Así con todo, la misma evolución de AP, también marcó su misma evo-lución ideológica y su categorización dentro de la extrema derecha espa-ñola. En este sentido podemos afirmar que AP deja de representar la ex-trema derecha nacional-populista postfascista del tipo MSI, cuando ésta acepta entrar en el proceso constituyente que acabaría en la Constitu-

Page 307: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

307 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

ción de 1978. Fraga, finalmente, es uno de los ponentes constitucionales, a pesar de haberse opuesto a un proceso constituyente por considerarlo una ruptura del sistema, y lo hace para no quedarse fuera del consenso constitucional. El político gallego era consciente que como mal menor, como pragmatismo político, debía estar en la ponencia constitucional, ya que si no quedaría excluido de los núcleos de poder, y con ello AP que-daría relegada a una fuerza marginal, no ya en votos pero sí institucio-nalmente, ya que nadie a pesar de tener diputados querría contar con ella, como le sucedió al MSI. Los misinos eran una fuerza anticonstitu-cional; por ello, a pesar de ostentar representación parlamentaria, nin-guna fuerza quería contar con ella: eran, parafraseando al politólogo Pie-ro Ignazi, el polo excluido, il polo escluso.4 Ostentaba poder institucional pero nadie quería contar con ella, por lo tanto se le marginaba no tenien-do en cuenta sus diputados. Fraga no quería ser il polo escluso español y era consciente de ello. Para remediarlo debía estar en la ponencia cons-titucional al igual que sus compañeros promotores de AP, a pesar de que no les gustara, ya que se estaban jugando la supervivencia de AP. Para ello AP debería participar en el debate y proceso constitucional y lo acataría

—si bien con los problemas internos y contradicciones que ello conlleva-ba— con el objetivo de no quedarse aislada. Ni quería ser Fuerza Nueva ni MSI, para ello dejaría de ser la extrema derecha anticonstitucionalista que había sido desde su nacimiento —y que explotaría durante la cam-paña electoral de 1977 como uno de sus rasgos distintivos—, para conver-tirse en la derecha extrema constitucionalista y con ello caminar sobre los pasos de la una derecha nacional-conservadora. Había otra cuestión: Fraga era un hombre nacido en el Estado, así como la mayoría de los lí-deres aliancistas —todos ellos altos funcionaros del Estado—, que siem-pre habían estado dentro del sistema. Fraga nunca hubiera permitido, ya que no estaba en su concepción de la derecha, estar contra el siste-ma, como hubiera representado oponerse a entrar en el proceso consti-tucional o votar masivamente en contra. No estaba en el ADN de la dere-cha representada por Fraga ser una derecha extrema antisistema como

4 IGNAZI, Il polo escluso.

Page 308: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

308 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

podía representar Fuerza Nueva, la cual se había convertido en el máxi-mo representante de la misma pasadas las elecciones de junio de 1977.

Por lo tanto, AP y Fraga dejan la extrema derecha anticonstituciona-lista a partir de 1977, cuando se abre el debate constitucional y se acep-ta formar parte de este, pasando a ser la derecha extrema constituciona-lista, por miedo a quedar excluidos del sistema. El cambio de definición de AP, por lo tanto, no lo ubicamos en el III Congreso de AP en 1979 con la expulsión de UNE y ADE (los sectores más extremistas que se nie gan a aceptar la Constitución) como se había pensado inicialmente, sino en 1977 en los inicios del debate constitucional. El III Congreso Nacional de 1979 sería la ratificación de ese camino al igual que la aceptación a re-gañadientes, pero pragmática, de una Constitución que no entraba ni en los planteamientos del reformismo franquista ni en los deseos y objetivos de la inicial plataforma aliancista. El acatamiento del texto constitucio-nal y su deseo de reformarla inminentemente volvieron a mostrar la ver-dadera naturaleza resistencial de AP, especialmente por parte de sus ba-ses, las cuales estaban casi unánimemente en contra de la aproba ción de la Constitución. De esa manera se iniciaba el camino de redefini ción no rupturista de la plataforma aliancista con su pasado/identidad, pero sí con su táctica política inicial hacia la consecución de la hegemonía de la derecha española a través de una nueva expresión de fuerza conser-vadora, a saber: una derecha nacional-conservadora constitucionalista.

Alianza Popular en la historiografía

Los estudios sobre la derecha española o sobre la extrema derecha neo-franquista española que focalizan su núcleo de estudio en Alianza Popu-lar son escasos. En este sentido, las monografías sobre AP se han concen-trado en un análisis fuera del debate sobre la naturaleza de la plataforma aliancista y sobre su evolución acorde con la crisis orgánica del franquis-mo y el devenir del reformismo franquista y de la extrema derecha espa-ñola. En un primer nivel nos encontramos con el trabajo pionero de la investigadora Lourdes López Nieto, la cual realiza un excelente análisis de AP, desde un punto de vista sociológico y politológico, partiendo de

Page 309: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

309 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

los inicios de AP hasta las elecciones de 1982.5 A pesar de ser un trabajo completo, con una gran cantidad de datos y análisis, deja de lado el con-texto global donde se desarrolla AP, analizando la plataforma como un ente aislado de su contexto histórico, el cual creemos clave para deter-minar y comprender la misma evolución de AP. Por consiguiente cree-mos que no entra en un contexto determinante para comprender qué era AP durante sus inicios, su definición política y su ubicación dentro de las fuerzas neofranquistas de matriz reformista franquista. En un sentido similar nos encontramos el trabajo de la investigadora Elena M. García-Guereta,6 donde a pesar de profundizar en el contexto global his-tórico donde se desarrolla e interactúa AP, acaba sumergiéndose en un análisis sociológico y politológico sobre la misma evolución de AP des-de sus inicios hasta 1996. A pesar de ser un completo análisis, en la lí-nea del propuesto por Lourdes López Nieto donde se analizan su organi-zación formal, su funcionamiento interno o su personal político —con una abundante cantidad de datos empíricos—, García-Guereta hace más hincapié en las propuestas programáticas y en la identidad ideológica de la misma AP, aunque sin la necesaria profundización en temas conclu-yentes para la evolución de AP como podrían ser el contexto histórico y los agentes políticos que interactúan en el quehacer evolutivo de la mis-ma plataforma aliancista. Lógicamente al ser un análisis que llega hasta 1996 sería comprensible esa falta de profusión, aunque se echa en falta un análisis de su mutación ideológica, una referencia al marco compara-tivo con sus homólogos europeos, así como una propuesta metodológica para definir políticamente e ideológicamente a AP.

5 Lourdes López Nieto, Alianza Popular: Estructura y evolución electoral de un partido conser-vador (1976–1982) (Madrid: CIS, 1988). Véase, asimismo, otros trabajos de la autora sobre AP, «El centro-derecha en España, 1976–1982», en Lourdes López Nieto, Richard Gillespie & Michael Wa-ller, eds., Política faccional y democratización (Madrid: CEC, 1995), 51–66; «La constitución de un partido abierto: Alianza Popular/Partido Popular», en Juan Carlos Monedero & Juan Luís Pania-gua Soto, coords., En torno a la democracia en España. Temas abiertos del sistema político español (Madrid: Tecnos, 1999), 233–254; «20 años de Partido Popular. Del aislamiento al liderazgo», Cua-dernos de Pensamiento Político FAES 21 (2009): 175–198. Así como otros estudios colectivos como el de Lourdes López Nieto & Ramón Cotarelo, «Spanish Conservatism, 1976–1987», en Klaus von Beyme, ed., Right-wing Extremism in Western Europe (Londres: Frank Cass & Co. Ltd., 1988), 80–95.

6 Elena María García-Guereta Rodríguez, Factores externos e internos en la transformación de los partidos políticos. El caso de AP/PP (Madrid: Centro de Estudios Avanzados en Ciencias Sociales, 2001).

Page 310: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

310 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Siguiendo con la evolución de monografías sobre AP, tenemos que hacer referencia a una extensa y completa investigación, en dos tomos, a manos del investigador Manuel Penella.7 Sin lugar a dudas, podemos afirmar que la presente obra constituye en la actualidad una de las in-vestigaciones de referencia para todos aquellos que quieran indagar en la historia de AP. La extensa fuente de documentos consultados, con una mención especial a los archivos personales del aliancista Félix Pas-tor Ridruejo y a una extensa documentación sobre GODSA (Gabinete de Orientación y Documentación, S.A.),8 dotan al trabajo de una interpreta-ción en parte sesgada de la realidad aliancista. Con todo, su obra nos de-talla exhaustivamente la misma intrahistoria de AP desde los inicios, que el autor lo codifica con el nacimiento de GODSA en 1973, hasta la refun-dación de los aliancista en 1989 bajo las siglas del actual Partido Popular (PP). A pesar de ser una obra referencial, el autor, creemos, en cierta ma-nera intenta proyectar la idea de Fraga, GODSA y RD (Reforma Demo-crática) como demócratas desde sus inicios, y que como consecuencia de las circunstancias del momento se unen a organizaciones y personali-dades no ubicadas en su liberalismo o socialdemocracia, los cuales, a su vez, modifican y distorsionan sus proyectos iniciales como consecuencia de tener que reconducir a la derecha extrema ultramontana hacia la de-mocracia. Rezuma de la misma investigación la imagen de un Fraga y un núcleo central de RD como los auténticos representantes de una AP que tenía que ser democrática y liberal, pero que como consecuencia de sus continuos pactos a contranatura con la extrema derecha franquista, se encalla en unos objetivos no deseados inicialmente.

Por otra parte, también, tenemos que hacer referencia a otra mono-grafía extensa y elaborada sobre los orígenes y evolución de AP hasta su refundación en 1989. El autor, Rogelio Baón, que también inicia su in-

7 Manuel Penella, Los orígenes y la evolución del Partido Popular. Una historia de AP (1973–1989). 2 vols. (Salamanca: Caja Duero, 2005).

8 Godsa nace en 1973 como sociedad mercantil por los militares Javier Calderón, José Luís Cor-tina Prieto y Florentino Platero. Se estructura como una sociedad de estudios y de asesoramiento político dentro del sistema franquista. Fraga acabaría siendo el principal cliente de la citada socie-dad, con lo que el proyecto político de Fraga y el de GODSA acabarían unificándose en el tiempo, es-pecialmente en RD.

Page 311: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

311 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

vestigación en 1973, fecha de nacimiento de GODSA, realiza un análisis en clave militante aliancista (fue entre otros secretario de Manuel Fraga y diputado aliancista durante varias legislaturas).9 A pesar de la existen-cia de una amplia fuente documental y de un notable trabajo analítico, el cual es necesario tener en cuenta para cualquier investigador que se aproxime al estudio de AP, su interpretación como parte integrante de AP nos debería limitar la utilización de la presente investigación en una dinámica parecida a como utilizamos unas memorias.10 De igual manera interpretamos la obra de José María Velo de Antelo sobre el nacimiento

—que inicia en la Ley Orgánica del Estado (LOE) de 1967 y en el asociacio-nismo franquista— y evolución de AP hasta nuestros días.11 A pesar de ser una obra de un antiguo militante de AP (fue miembro de la tradicio-nalista Unión Nacional Española) está escrita desde una posición crítica situada a la derecha del actual PP y que se entroncaría con los actuales sucesores de Fuerza Nueva, el partido Alternativa Española (AES) lidera-do por el yerno de Blas Piñar, Rafael López-Diéguez. Destaca de su obra, más que su aporte documental —que es nulo—, su aporte personal de los acontecimientos vividos en los orígenes de AP, especialmente hasta su salida de la misma en 1978, base central de su obra. De modo similar, enfatiza el nacimiento de AP como algo más que un proyecto personal de

9 Rogelio Baón, Historia del Partido Popular I. Del Franquismo a la Refundación (Madrid: Iber-saf, 2001).

10 En este sentido otra fuente para aproximarnos al estudio de AP de forma complementaria, sesgada y con las debidas precauciones que encierra todo libro de memorias, son las obras de los principales líderes y miembros iniciales aliancistas, como Manuel Fraga Iribarne, En busca del tiempo perdido (Barcelona: Planeta, 1987); Laureano López Rodó, Claves de la Transición. Memorias, IV (Barcelona: Plaza & Janés, 1993); Federico Silva Muñoz, Memorias políticas (Barcelona: Planeta, 1993); Gonzalo Fernández de la Mora, Río arriba. Memorias (Barcelona: Planeta, 1995); Licinio de la Fuente, Valió la pena (Madrid: Edaf, 1998); Jorge Verstrynge, Memorias de un maldito (Barcelo-na: Grijalbo, 1999); Alfonso Osorio, De orilla a orilla (Barcelona: Plaza & Janés, 2000); Rafael Pérez Escolar, Memorias (Madrid: Foca, 2005); Gabriel Elorriaga, El camino de la concordia. De la cárcel al Parlamento (Barcelona: Debate, 2008); Carlos Robles Piquer, Memoria de cuatro Españas. Repú-blica, franquismo y democracia (Barcelona: Planeta, 2011). Complementariamente a las memorias también encontramos obras programáticas y de reflexión emitidas por los propios aliancistas; véa-se, entre otros, Manuel Fraga Iribarne, Alianza Popular (Bilbao: Albia, 1977), o José C. Ruiz Martí-nez, Mi lucha por un partido: Alianza Popular (Alicante: Gráficas Díaz, 1981).

11 José María Velo de Antelo, De ayer a hoy. Los orígenes del Partido Popular (Madrid: Galland Books, 2010).

Page 312: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

312 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Fraga. Para Velo de Antelo AP fue la plasmación de una plataforma de asociaciones políticas nacidas en el marco regulador del Movimiento Nacional de 1974–1975, erigidas para defender la legitimidad del fran-quismo en el proceso de cambio, en la que Fraga sería el último en llegar con su RD. Por lo tanto, el autor fija los orígenes de AP, no en GODSA ni en RD, sino en un proyecto global del neofranquismo reformista institu-cional. Por otro lado, realiza un análisis de la transición bajo una inter-pretación claramente englobada en una extrema derecha neofranquista de Fuerza Nueva, donde las críticas a la ruptura existente y a la traición al legado de Franco por parte de la clase reformista del franquismo son los comunes denominadores. Asimismo, en un nivel también de militancia destaca una descomunal obra, por su extensión, coordinada por Bernar-do Rabassa y formada por seis volúmenes en la que se expone la protohis-toria de AP/PP como la plasmación de la evolución lógica del movimien-to «centro derecha» español desde 1812 hasta 2011, y en la que se obvian los orígenes autoritarios de la actual derecha española.12

Aparte de las citadas monografías sobre AP, en este caso a nivel estatal, también tenemos que hacer referencia a la existencia de dos obras centra-das en el marco autonómico. En el primer caso nos encontramos con el trabajo de Nieves Lagares Diez, en el que analiza el desarrollo del PP de Galicia con el apoyo de una base documental muy extensa.13 Para ello la autora también se sumerge en los inicios de AP, aunque como López Nieto y García-Guereta, focaliza su estudio en el análisis de la estructura y orga-nización interna de AP, más que en realizar un estudio sobre la evolución ideológica de los aliancistas en el conjunto, por ejemplo, de los reformis-mos franquistas, de la derecha franquista o de la extrema derecha neo-franquista. Por su parte, el historiador catalán Joan B. Culla, realiza un se-guimiento de la derecha española en Cataluña entre 1975 y 2008, fijando

12 Bernardo Rabassa, Historia del Partido Popular (1812–2011). El centro-derecha, 6 vols. (Barce-lona: Aracena, 2013). Para el caso de los orígenes de AP destacan los dos primeros volúmenes. En la obra participan miembros de la derecha actual como José Manuel Romay Beccaría, Alicia Sánchez Camacho, Eduardo Zaplana, José Manuel Soria, Antonio Beteta o Ignacio Astarloa.

13 Nieves Lagares Diez, Génesis y desarrollo del Partido Popular de Galicia (Madrid: Tecnos, 1999).

Page 313: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

313 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

su estudio en la evolución de AP.14 En este caso, el autor realiza un detalla-do y destacado seguimiento de los aliancistas en el proceso histórico, aun-que sin adentrarse en la evolución sobre la crisis del franquismo o el deve-nir del reformismo franquista o el nacimiento de AP como confluencia de proyectos reformistas institucionales. A pesar de todo nos proporciona una monografía de referencia a la hora de aproximarnos a AP en Catalu-ña, así como una fuente de análisis sobre las relaciones entre la sede cen-tral y la sede catalana de AP/PP en un arco cronológico amplio que nos puede ayudar a observar una evolución general sobre el devenir de la de-recha española en Cataluña. Asimismo, y a un nivel también de análisis no estatal de la inicial AP, y de carácter militante, nos encontramos un breve estudio enmarcado en una obra colectiva, sobre el nacimiento de AP en Aragón, a manos de Antonio Lacleta Pablo, antiguo procurador en Cortes y uno de los candidatos aliancista en las elecciones de 1977 por la circuns-cripción de Huesca, y de José Luis Martínez Casado, candidato aliancis-ta por la circunscripción de Zaragoza en las mismas elecciones de 1977.15

En otro nivel de estudios que tiene su núcleo de investigación en AP, destaca la novedosa aportación de Antonia María Ruiz Jiménez sobre la evolución e interpretación del feminismo en la cosmovisión aliancista y del papel de la mujer dentro de las estructuras aliancistas entre 1977 y 2004.16 De igual manera es destacable la investigación doctoral inédi-ta de Teresa Sevilla Merino, desde el Derecho, sobre el papel de AP en el proceso constituyente, y que creemos altamente enriquecedora porque recoge de manera pormenorizaba unos debates determinantes para el futuro y supervivencia de la misma plataforma aliancista.17 A su vez, y aunque se sale del marco cronológico, queremos hacer referencia a dos

14 Joan B. Culla, La dreta espanyola a Catalunya, 1975–2008 (Barcelona: La Campana, 2009).15 José Luís Casado Martínez, «Aportaciones de Alianza Popular a la Mesa de Partidos» y «Re-

flexiones políticas sobre la Transición de la derecha aragonesa», en VV.AA., Memoria del Estatuto: Crónica política de la elaboración del Estatuto de Autonomía de Aragón (Zaragoza: Asociación de Ex-parlamentarios de las Cortes de Aragón, 2002), 211–221 y 443–459; y Antonio Lacleta Pablo, «His-toria breve de Alianza Popular de Aragón, 1976–1983», en VV.AA., Memoria del Estatuto, 411–442.

16 Antonia María Ruiz Jiménez, De la necesidad, virtud. La transformación «feminista» del Par-tido Popular en perspectiva comparada, 1977–2004 (Madrid: CEPC, 2006).

17 Teresa Sevilla Merino, La intervención de Alianza Popular en el proceso constituyente de 1978 (tesis doctoral, Universitat de València, 1988). Asimismo, véase de la misma autora y extraído de su tesis doctoral, «El sistema económico y social defendido por AP en las constituyentes de 1978», en

Page 314: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

314 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

estudios iniciales novedosos sobre la integración de AP/PP en el marco europeo: el primero, respecto a la interpretación aliancista sobre la Co-munidad Económica Europea y, el segundo, sobre la inclusión de AP/PP como una fuerza integrante más del movimiento conservador europeo del Partido Popular Europeo (PPE).18 Finalmente, y en una línea muy si-milar a las propuestas por López Nieto y García-Guereta en hacer énfasis en la institucionalización de AP, desatacamos una breve aproximación analítica, más concentrada en el PP, realizada por Frédérique Chadel, y que, a pesar de salir de nuestro marco cronológico, nos puede ayudar a complementar, brevemente, desde la politología, una visión del conti-nuum evolutivo de AP/PP.19

Asimismo, a pesar de no ser una monografía, queremos destacar y ha-cer hincapié en los estudios sobre AP/PP del politólogo José R. Montero, en los cuales se puede observar una síntesis de las mentalidades ideoló-gicas y la evolución de éstas en el electorado aliancista, así como la evolu-ción política de AP desde sus orígenes hasta mediados de los años ochen-ta, y que nos resultan altamente demostrativos para analizar el devenir de los apoyos electorales procedentes de la extrema derecha que obtuvie-ron las diferentes manifestaciones electorales de AP hasta 1986.20 Tam-bién tenemos que hacer referencia a un estudio general sobre la evolu-

VV.AA., Estudios en recuerdo de la profesora Sylvia Romeu Alfaro, II (Valencia: Universitat de Valèn-cia, 1989), 953–972.

18 Carlos López Gómez, «Europeísmo y oposición: Alianza Popular y la adhesión de España a la CEE (1976–1985)», Cuadernos de Historia Contemporánea 29 (2007): 279–296; Joan Pere Plaza i Font, Dinámicas no-lineales en partidos políticos. El caso del Partido Popular Europeo (Barcelona: ICPS, 2007); íd., El proceso de adopción, persistencia y modificación ideológica en los partidos políticos. Análisis del caso del Partido Popular Europeo (1976–1994) (tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 2009). Asimismo para una versión de los orígenes del PPE, véase, Thomas Jansen & Ste-ven van Hecke, At Europe’s Service. The Origins and Evolution of the European People’s Party (Nueva York/Londres: CES/Springer, 2011).

19 F. Chadel, Penser le changement dans les partis politiques. Le processus d’institutionnalisation au Partido Popular, Working Papers 192 (Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2001).

20 Véase José R. Montero, «El sub-triunfo de la derecha: Los apoyos electorales de AP-PDP», en Juan J. Linz & José R. Montero, eds., Crisis y cambio: Electores y partidos en la España de los ochen-ta (Madrid: CEC, 1986), 345–432; «Los fracasos políticos y electorales de la derecha española: Alianza Popular, 1976–1986», Revista Española de Investigaciones Sociológicas 39 (1987): 7–43; «Los fracasos políticos y electorales de la derecha española: Alianza Popular, 1976–1987», en José F. Tezanos, Ra-món Cotarelo & Andrés de Blas, eds., La transición democrática española (Madrid: Sistema, 1989), 495–542.

Page 315: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

315 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

ción de AP y de Coalición Democrática (AP; Acción Ciudadana Liberal, liderado por José M. de Areilza; Partido Democrático Progresista, lidera-do por Alfonso Osorio; Renovación Española, liderado por José Trillo y López Mancisidor; Partido Popular de Cataluña, liderado por Luis Mon-tal Conte y Antonio de Senillosa), que tiene como centro el análisis de los resultados electorales obtenidos en los comicios generales de 1977 y 1979, respectivamente, a manos del politólogo y sociólogo Rafael López-Pin-tor.21 Por otro lado, y relacionado con los estudios no monográficos sobre AP desde la sociología y la politología, podemos encontrar una gran can-tidad de estudios sobre los principales partidos políticos, entre los cuales está referenciado AP, y que nos sirven para aproximarnos de una manera general y complementaria a los mismos inicios y evolución de los alian-cistas. En este sentido, entre la gran cantidad de monografías, destacan desde las clásicas de Jorge de Esteban y Luis López Guerra a las más actua-les como las de Tania Verge Mestre.22 Finalmente, en un sentido también de recopilación sobre el desarrollo en el tiempo de los diferentes partidos estatales, podemos encontrar, también para aproximarnos de una ma-nera muy generalizada, resumida y periodística, diferentes obras en las que, a modo de diccionario político, podemos consultar la evolución de la inicial AP, destacando la excepción del diccionario de partidos políti-cos editado por Isidre Molas, el cual se sale del parámetro puramente pe-riodístico integrándose por su profusión en el mundo de la politología.23

21 Rafael López-Pintor, «Francoist Reformers in Democratic Spain: The Popular Alianza and the Democratic Coalition», en Howard R. Penniman & Eusebio M. MujaL-León, eds., Spain at the Polls, 1977, 1979, and 1982. A study of the national elections (Durham: Duke University Press, 1985), 188–205.

22 Véase, entre otros, Raúl Morodo et al., Partidos políticos en España (Barcelona: Labor, 1979); Jorge de Esteban & Luís López Guerra, Los partidos políticos en la actual España (Barcelona: Plane-ta/Instituto de Estudios Económicos, 1982); Michael Buse, La nueva democracia española. Sistema de partidos y orientación del voto (1976–1983) (Madrid: Unión Editorial, 1984); Mario Caciagli, Elec-ciones y partidos políticos en la transición española (Madrid: CIS, 1986); Richard Gunther, Giacomo Sani & Goldie Shabad, El sistema de partidos políticos en España. Génesis y evolución (Madrid: CIS/Siglo xxi, 1986); Pilar Gangas Peiró, El desarrollo organizativo de los partidos políticos españoles de implantación nacional (Madrid: Centro de Estudios Avanzados en Ciencias Sociales, 1995); Tania Verge Mestre, Partidos y representación política: las dimensiones del cambio en los partidos políti-cos españoles, 1976–2006 (Madrid: CSIC, 2007).

23 A excepción de Isidre Molas, ed., Diccionari dels partits polítics de Catalunya, segle xx (Bar-celona: Enciclopèdia Catalana, 2000), destacamos en el ámbito periodístico, entre otros: Jesús Con-

Page 316: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

316 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

En otro sentido, cabe destacar, en un nivel de investigación no conso-lidado la existencia de dos trabajos de postgrado de índole predoctoral, altamente útiles para aproximarnos a la intrahistoria de AP. Por un lado, encontramos la investigación de Marie-Evelyne D. Le Poder, la cual hace una aproximación a los inicios de la plataforma aliancista concentrán-dose en los años 1976–1977 mediante una base documental basada prin-cipalmente en la prensa diaria.24 Y por el otro, podemos encontrar otra investigación que tiene su foco de estudio en la evolución de la organi-zación juvenil de AP/PP, Nuevas Generaciones (NNGG), desde sus oríge-nes hasta los años 2000, de la francesa C. Rayna.25 Destaca esta investiga-ción desde la sociología, aparte de por la utilización de una interesante base de fuentes orales, por ser uno de los pioneros, a excepción de la mo-nografía en clave militante sobre el nacimiento y evolución de NNGG,26 sobre la organización juvenil aliancista, siendo relevante su análisis so-bre las discontinuidades ideológicas en temas como el respeto a la heren-cia franquista y la autodefinición ideológica. Junto a estos dos trabajos también queremos hacer referencia a la investigadora en formación de la Universidad de Almería, Aurora M. Lorite Checa, la cual ha aportado enriquecedores análisis de la inicial AP y de la extrema derecha neofran-quista a nivel autonómico (Andalucía) y provincial (Almería), concreta-mente.27 De igual manera también queremos destacar la existencia de

te Barrera, Los partidos políticos al desnudo (Barcelona: De Gassó Hnos., 1977); Gerardo Duelo, Diccionario de grupos, fuerzas y partidos políticos españoles (Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977); Án-gel Sánchez, Diccionario de los partidos políticos (Barcelona: Dopesa, 1977); VV.AA., Un hombre un voto. Guía electoral 1977 (Madrid: Cambio 16, 1977); Javier Moral, El centro de la derecha (Madrid: Eudema, 1991).

24 La investigación es fruto de un trabajo realizado inicialmente en francés, llevado a cabo en el marco de los estudios de Lenguas Extranjeras Aplicadas de la Facultad de Letras y Ciencias Hu-manas de la Universidad Provence Aix-Marseille (Francia), siendo publicado, en forma de ensayo, en Marie Evelyne D. Le Poder, Alianza Popular, 1976–1977 (Vigo: Asociación Cultural de Mondáriz Balneario, 1998).

25 C. Rayna, «Nouvelles Générations» du Parti Populaire Espagnol. Renouvellement générationnel et idéologique d’un parti, tesina de doctorado (París: L’Institut d’Études Politiques. Sciences Po, 2001).

26 A. Usoz Cazenave & A. García Prado, 20 años de libertad. NNGG 20 aniversario (Madrid: Nuevas Generaciones del Partido Popular, 1998).

27 Véase, entre otros estudios de la autora Aurora Lorite Checa, «Empresarios, burócratas y fa-milias: los orígenes de Alianza Popular en la transición jienense», en Rafael Quirosa-Cheyrouze, coord., II Congreso Internacional Historia de la Transición en España. Los inicios del proceso demo-

Page 317: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

317 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

investigaciones en curso, y actuales, sobre los inicios de AP y su desarro-llo, las cuales creemos referenciables como muestra de posibles nuevas fuentes a tener en cuenta en los futuros estudios sobre la derecha espa-ñola codificada en AP/PP.28

Finalmente, encontramos en el ámbito periodístico varias obras que tienen como objeto el desarrollo AP/PP, aunque casi todas ellas se foca-lizan principalmente en la figura de Manuel Fraga como eje motor in-terpretativo aliancista.29 Por otro lado, destacan dos obras, redactadas al calor del nacimiento de AP, altamente útiles a pesar de su formato pe-riodístico, que nos muestran, básicamente, a través de un especial tra-tamiento sobre el papel de los siete fundadores de AP, la imagen y apor-tación política que la plataforma aliancista expelía en esos momentos augurales.30 En especial la obra de Rosa Villacastín, la cual recoge entre-vistas a los fundadores AP y un resumen de las ponencias del I Congreso Nacional de 1977 de la plataforma aliancista, en un formato marcado por una interpretación pro AP, contraria a la obra de Soledad Gallego y José Luis Martínez, en un formato mucho más crítico. Asimismo, también en el marco periodístico y redactada en los albores augurales de la platafor-ma aliancista, destaca la obra de Ramón Rodríguez Guerrero en la que podemos observar los inicios de AP en Málaga de una manera altamente

cratizador, CD-ROM (Almería: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Almería, 2005); «“Los que quieren para la patria paz, orden y progreso”. Conflictos y generaciones políticas en AP durante la transición almeriense», en Fernando Arcas Cubero & Cristóbal García Montoro, coords., An-dalucía y España. Identidad y conflicto en la historia contemporánea, ii (Málaga: Fundación Unica-ja, 2008), 473–492. Así como el trabajo inédito de la misma autora La derecha almeriense durante la transición: Alianza Popular (1976–1985), trabajo de investigación de doctorado, Universidad de Al-mería, 2004.

28 Véase Pablo J. Carrión Sánchez, «La reconversión democrática en la derecha: Alianza Popu-lar (1977–1979)» y María de los Ángeles Corpas Aguirre, «Alianza Popular (1979–1982): la infruc-tuosa búsqueda de la mayoría natural», ambos en Rafael Quirosa-Cheyrouze, Luis C. Navarro Pérez & Mónica Fernández Amador, eds., Historia de la Transición en España. Las organizaciones políticas, CD-ROM (Almería: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Almería, 2011), 291–304 y 305–318, respectivamente.

29 Entre otros, véase Fernando Jáuregui, La derecha después de Fraga (Madrid: El País, 1987), y Carlos Dávila & Luis Herrero: De Fraga a Fraga. Crónica secreta de Alianza Popular (Barcelona: Plaza & Janés, 1989).

30 José Luis Martínez & Soledad Gallego, Los 7 magníficos (Madrid: Cambio 16, 1977), y Rosa Villacastín, Alianza Popular: España, lo único importante (Madrid: Maisal, 1977).

Page 318: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

318 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

resumida, pero a su vez enriquecedora, y que nos muestra el despliegue de la plataforma aliancista fuera de los núcleos de poder central.31

Alianza Popular en los estudios sobre la extrema derecha

Referente a las investigaciones monográficas sobre AP, tenemos que ha-cer referencia a los estudios sobre la extrema derecha española. Actual-mente, los libros dedicados a la extrema derecha española, desarrollados mediante una metodología científica alejada del periodismo, son pocos.32 No obstante, queremos destacar dos libros clave para esta materia: Una patria imaginaria. La extrema derecha española (1973–2005), de Ferran Gallego,33 y Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia (1967–1982), de José Luis Rodríguez Jiménez.34 Hay otros estudios monográficos sobre la ex-trema derecha e investigaciones extensas muy destacables, como las de Xavier Casals,35 que, a pesar de su importancia para estudiar la extrema derecha española y europea, centran su trabajo exclusivamente en expli-

31 Rafael Rodríguez Guerrero, ¿Quiénes son en Málaga? Alianza Popular (Málaga: Edilafer, 1977).

32 Véase, entre otros, Mariano Sánchez Soler, Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español (Madrid: Temas de Hoy, 1993); íd., Descenso a los fascismos (Barcelona: Ediciones B, 1998); Manuel Florentín, Guía de la Europa negra. Sesenta años de extrema derecha (Madrid: Anaya y Ma-rio Muchnick, 1994); Joan Cantarero, La huella de la bota. De los nazis del franquismo a la nueva ultraderecha (Madrid: Temas de Hoy, 2010).

33 Ferran Gallego, Una patria imaginaria. La extrema derecha española (1973–2005) (Madrid: Síntesis, 2005). Asimismo, véase del mismo autor en la misma línea «Nostalgia y modernización. La extrema derecha española ante la crisis del franquismo y la consolidación de la democracia (1973–1986)», Ayer 71 (2008): 175–209. Y, en el contexto de la transición, del mismo autor: El Mito de la Tran-sición: la crisis del franquismo y los orígenes de la democracia (1973–1977) (Barcelona: Crítica, 2008).

34 José Luis Rodríguez Jiménez, Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia (1967–1982) (Madrid: CSIC, 1994). Asimismo, véase del mismo autor en la misma línea, La extrema derecha española en el siglo xx (Madrid: Alian-za, 1997), e «Historia de un fracaso y ¿de una refundación?: de la vieja a la nueva extrema derecha en España (1975–2012)», Studia Historia. Historia Contemporánea 30 (2012): 231–268.

35 Entre su extensa bibliografía destacamos sus monografías: Xavier Casals, Neonazis en Es-paña. De las audiciones wagnerianas a los skinheads (1966–1995) (Barcelona: Grijalbo, 1995); La ten-tación neofascista en España. La evolución de la extrema derecha española durante la transición, así como sus espejos y referentes europeos (Barcelona: Plaza & Janés, 1998); Ultracatalunya. L’extrema dre-ta a Catalunya: de l’emergència del búnker al rebuig de les mesquites (1966–2006) (Barcelona: La Es-fera de los Libros, 2006).

Page 319: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

319 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

car una extrema derecha que no tuvo importancia en el desarrollo po-lítico del franquismo, obviando, por otro lado, todo vaso comunican-te con el régimen de extrema derecha más importante del momento: el franquismo. En este sentido, creemos que analizar aisladamente a gru-pos o grupúsculos de extrema derecha ultra residual, como los neonazis de CEDADE (Circulo Español de Amigos de Europa) o del PENS (Partido Español Nacional Socialista), sin englobarlo en el contexto franquista, podría no aportarnos un instrumento de validez global para analizar el desarrollo de la extrema derecha española durante la denominada tran-sición española, a pesar de su más que sobresaliente aportación.36

De estas investigaciones, ejes de referencia en la actual historiografía española sobre la extrema derecha, sólo Ferran Gallego apunta a AP como representante de una nueva extrema derecha nacional-populista alejada de la extrema derecha tradicional que podía representar Fuerza Nueva, por ejemplo. En las obras de Rodríguez Jiménez o de Xavier Casals, se considera a la inicial AP como un elemento difícil de definir aunque inte-grado en una derecha franquista ambigua, alejada de la extrema derecha nacional-populista. Por otro lado, y contrariamente a los postulados del historiador Ferran Gallego, ambos investigadores interpretan inexisten-te la extrema derecha durante la denominada transición española como consecuencia de no catalogar a AP como una fuerza de representación de una extrema derecha española al solo interpretar a la Alianza Nacional del 18 de Julio como la única representación de la extrema derecha española.

Respecto a los estudios comparativos a nivel europeo sobre la ex trema derecha y partiendo de la definición de AP como una fuerza de extre-ma derecha nacional-populista postfascista de corte postindustrial, son casi inexistentes.37 Por un lado, destaca una monografía de P. Matusheck,

36 Asimismo, tal dinámica también la sigue Carles Viñas en su estudio más amplio sobre la transversalidad del movimiento Skinhead en Cataluña, Carles Viñas, Skinheads a Catalunya (Bar-celona: Columna, 2004).

37 En el caso de la historiografía española destacan las obras comparativas que aluden la defini-ción de AP como representante de la extrema derecha; véase Xavier Casals, Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización (Barcelona: Crítica, 2003); José Luis Rodríguez Jiménez, ¿Nuevos fascismos? Extrema derecha y neofascismo en Europa y Estados Unidos (Barcelona: Península, 1998); íd., La extrema derecha europea (Madrid: Alianza, 2004). Asi-mismo existen otras destacadas obras comparativas editadas en España y que recogen los mayores

Page 320: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

320 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

la cual creemos insuficiente y que parte de postulados analíticos inexis-tentes sobre la extrema derecha. En este caso, Matusheck analiza para-lelamente los casos de AP/PP y el CDS/PP portugués desde sus orígenes hasta el año 2000.38 En otro orden de cosas, es significativo que en los análisis colectivos sobre partidos conservadores o de extrema dere cha se incluya raramente el caso de AP, aunque existe una interesante obra colectiva donde se enmarca a AP en los movimientos de extrema dere-cha nacional-populista postfascista (MSI, NPD o FN, entre otros), a tener en cuenta, y en la que Lourdes López Nieto y Ramón Cotarelo analizan la evolución de AP, a pesar de no ser catalogada directamente como fuerza de extrema derecha nacional-populista.39 En contraposición nos encon-tramos otras investigaciones comparativas focalizadas en los movimien-tos conservadores europeos, que integran a AP en un difuso movimiento conservador europeo, sin tener en cuenta sus orígenes anclados en pa-rámetros antidemocráticos de la dictadura franquista, como son los es-tudios de Kenneth Medhurst o los más actuales como los de F. Raniolo.40

especialistas europeos en extrema derecha, que también omiten la idiosincrasia de AP; véase Ma-nuel Pérez Ledesma, comp., Los riesgos para la democracia. Fascismo y neofascismo (Madrid: Pablo Iglesias, 1997); Joan Antón Mellón, coord., Orden, jerarquía y comunidad. Fascismo, dictaduras y posfascismos en la Europa contemporánea (Madrid: Tecnos, 2002); Xavier Casals, ed., Political survi-val on the extreme right. European movements between the inherited past and the need to adapt to the future (Barcelona: ICPS, 2005); Miguel A. Simón, ed., La extrema derecha en Europa desde 1945 hasta nuestros días (Madrid: Tecnos, 2007).

38 Peter Matuschek, Erfolg und Misserfolg konservativer Parteien: die spanische AP-PP und das portugiesische CDS-PP im Vergleich (Wiesbaden: Springer VS, 2008). En la misma línea apunta la comparativa realizada por Maria T. Frain & Howard Wiarda, «Conservative Parties in Demo-cratic Transitions: the Centre-Right in Spain and Portugal», en Frank L. Wilson, ed., The European Center-Right at the End of the Twentieth Century (Londres: Palgrave Publishers Ltd., 1998), 199–224.

39 López Nieto & Cotarelo, «Spanish Conservatism…». A pesar de esta obra, la mayoría de es-pecialistas internacionales en extrema derecha europea se integran en la línea de no considerar a AP como un representante de la extrema derecha nacional-populista en sus inicios —del tipo MSI o NPD—, así como de considerar la ausencia representativa de una extrema derecha real en España. Acorde con tales postulados, véase entre otros de la extensa bibliografía, aparte de la ya citada ante-riormente: Hans Georg Betz, Radical right-wings populism in Western Europe (Nueva York: St. Mar-tin’s Press, 1994); Piero Ignazi, L’estrema destra in Europa (Bolonia: Il Mulino, 1994); íd., Extreme right parties in Western Europe (Oxford: Oxford University Press, 2003); Pierre Milza, L’Europe en chemise noire. Les extrêmes droites européennes de 1945 á aujourd’hui (París: Fayar, 2002); Cas Mud-de, The Ideology of the Extreme Right (Manchester University Press, 2002); Pippa Norris, Derecha radical. Votantes y partidos políticos en el mercado electoral (Madrid: Akal, 2009).

40 Kenneth Medhurst, «Spanish Conservative Politics», en Zig Layton-Henry, ed., Conservati-ve Politics in Western Europe (Londres: Macmillan Press, 1982), 292–317; y Francesco Raniolo, I Par-

Page 321: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

321 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Alianza Popular en los estudios sobre la derecha española: actualidad y futuro

Siguiendo la dinámica de analizar la incursión de AP en los estudios más generales de la historiografía española, también creemos necesario sa-car a colación las investigaciones monográficas sobre la evolución de la derecha española. En este sentido, son pocos los estudios, destacando por encima de ellos la producción de Pedro Carlos González Cuevas, a pesar de no aportar nuevos parámetros analíticos en la categorización de AP.41 Todo y así, son destacables sus investigaciones sobre la derecha española, siendo, además, uno de los principales investigadores sobre el pensamiento político de uno de los fundadores de la plataforma alian-cista: Gonzalo Fernández de la Mora.42 Por otro lado, desde unos pará-metros ideológicos e interpretativos englobados en el conservadurismo político, encontramos las obras de Ricardo de la Cierva y José María Gar-cía Escudero sobre los orígenes de la derecha española y su evolución.43 Mientras la obra de R. de la Cierva, La Derecha sin remedio, constituye un análisis del movimiento conservador español, en un formato periodís-tico que comprende una cronología entre 1801–1987, la obra de García Escudero, Vista a la derecha, se concentra en analizar figuras represen-tativas de la derecha española contemporánea (Cánovas, Maura, Cambó,

titi conservatori in Europa Occidentale (Bolonia: Il Mulino, 2000). En otras obras, se interpreta a la Unión de Centro Democrático (UCD) como el principal partido conservador español por encima de AP, véase Roger Morgan & Stefano Silvestri, eds., Moderates and Conservatives Parties in Western Europe: political parties, the European Community, and the Atlantic Alliance (Londres: Heinemann Educational, 1982).

41 Entre las monografías de Pedro Carlos González Cuevas sobre la derecha española destacan las obras Historia de las derechas españolas. De la Ilustración a nuestros días (Madrid: Biblioteca Nueva, 2000) y El pensamiento político de la derecha española en el siglo xx. De la crisis de la restau-ración al Estado de partidos (1898–2000) (Madrid: Tecnos, 2005).

42 Pedro Carlos González Cuevas, «Gonzalo Fernández de la Mora y la legitimación del fran-quismo», Sistema 91 (1989): 83–105; Conservadurismo heterodoxo. Tres vías ante las derechas españo-las: Maurice Barrès, José Ortega y Gasset y Gonzalo Fernández de la Mora (Madrid: Biblioteca Nue-va, 2009); «Ortega y Gasset en la obra de Gonzalo Fernández de la Mora», en Antonio Cañellas, coord., Conservadores y tradicionalistas en la España del siglo xx (Gijón: Trea, 2012), 227–260.

43 Ricardo de la Cierva, La derecha sin remedio (1801–1987). De la prisión de Jovellanos al marti-rio de Fraga (Barcelona: Plaza & Janés, 1987), y José María García Escudero, Vista a la derecha (Ma-drid: Rialp, 1988).

Page 322: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

322 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Gil Robles, López Rodó y Fraga). De igual manera, no podemos olvidar otros estudios sobre la derecha contemporánea española que, a pesar de ser destacados para comprender la evolución de la derecha española y sus diferentes manifestaciones a lo largo del tiempo, y a pesar que no lle-gan a analizar AP, tienden por lo ambicioso en el tiempo de la obra a un totum revolutum que mezcla partidos, personajes, régimen o institucio-nes sin que haya a veces una línea de continuidad clara, lo cual puede ser complicado si nos aproximamos inicialmente al estudio de la derecha es-pañola contemporánea.44 En contraposición podemos encontrar otros estudios colectivos sobre el devenir de la derecha española contempo-ránea mejor delimitados y con una profusión en las diferentes manifes-taciones del movimiento conservador español, aunque sin que se haga una mención especial al caso de AP. En este caso encontramos las obras colectivas coordinadas por Javier Tusell o Antonio Cañellas, en la que varios autores analizan las diversas expresiones y manifestaciones de la derecha española a lo largo del siglo xx sin aproximarse al caso de AP.45 En una dinámica similar, en este caso dentro de una publicación perió-dica, queremos destacar un dossier dirigido por Fernando del Rey para la revista Historia y Política que recoge los estudios de varios especialis-tas sobre la derecha española actual (Ferran Gallego, Pedro Carlos Gon-zález Cuevas, Charles T. Powell o Feliciano Montero, entre otros), donde se realizan análisis de las diferentes manifestaciones de la derecha espa-ñola desde la integrista a la tecnocratista pasando por la reformista fran-quista, así como sus relaciones con el mundo europeo, el catolicismo o los intelectuales.46

Finalmente queremos destacar una obra redactada por el historiador José Antonio Piqueras que creemos altamente enriquecedora, tanto por su metodología como por su estudio, para comprender la evolución de la derecha española. La investigación parte de la figura de Cánovas del

44 Paul Preston, Las derechas españolas en el siglo xx: autoritarismo, fascismo y golpismo (Ma-drid: Sistema, 1986).

45 Javier Tusell, Feliciano Montero & José María Marín, eds., Las derechas en la España con-temporánea (Barcelona: Anthropos/UNED, 1997); y Cañellas, Conservadores y tradicionalistas…

46 Fernando del Rey, coord., «Las derechas: tecnócratas, liberales y neocons», Historia y Políti-ca 18 (2007).

Page 323: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

323 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Castillo a la par que indaga la influencia del político conservador deci-monónico en el pensamiento y evolución de la derecha española hasta 2004, fecha en que el PP perdió el poder. Destaca también la definición sobre Fraga y AP como representantes de la «derecha transfranquista».47

Junto a todo ello, no queremos dejar de mencionar una obra de carác-ter militante, que no por ello deja de ser una fuente a tener en cuenta so-bre el significado político y social de la derecha española codificada en la plataforma aliancista analizada. La obra en cuestión, de Juan Ramón Calero (dirigente aliancista de Murcia), titulada La construcción de la de-recha española y escrita en los años ochenta, realiza una reflexión sobre la deriva de la derecha en aquel momento y sus necesidades futuras.48 En este sentido, hacía hincapié en la necesidad de que la derecha política de-jase de concebir el partido como plataforma electoral individualista para transformarse en un partido institucionalizado y de masas, que pudiera sobrevivir y superar las típicas estructuras tradicionales de los partidos de cuadros de derechas basados en la lucha por el poder y la concepción patrimonial del partido por parte del jefe. Destaca su crítica a los fraca-sos de la derecha política (Unión de Centro Democrático —UCD— y AP) como consecuencia de la concepción sobre el partido como organiza-ción de cuadros patrimonializados y como simples plataformas perso-nalistas. A su vez se postulaba por la necesidad que la derecha se reivin-dicase políticamente sobre el cristianismo, el liberalismo, la libertad y el reformismo, todo ello asumiendo la concepción de término derecha alejado de cualquier interpretación peyorativa.

En un sentido, también de reflexión sobre la evolución de la derecha española y su actual representación, destaca la obra de J.A. González Ca-sanova, La derecha contra el Estado, en la que el autor reflexiona sobre

47 José Antonio Piqueras, Cánovas y la derecha española. Del magnicidio a los neocon (Barce-lona: Península, 2008). Asimismo, la búsqueda de las raíces de la actual derecha española en perso-nalidades de los siglos xix y xx, aparte de la obra de José María García Escudero (Vista a la derecha), también se pueden consultar en diferentes formatos, entre otros: Manuel Fraga, El pensamiento conservador español (Barcelona: Planeta, 1981); Javier Tusell & Juan Avilés, La derecha contem-poránea. Sus orígenes: el maurismo (Madrid: Espasa-Calpe, 1986), o Pedro Carlos González Cuevas, El pensamiento conservador español: ideas políticas de Maeztu, Maurras y Schmitt (Madrid: Bibliote-ca Nueva Madrid, 2007).

48 Juan Ramón Calero, La construcción de la derecha española (Murcia: Prócer, 1985).

Page 324: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

324 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

la diferencia de la actual derecha española respecto a sus homólogos eu-ropeos como consecuencia de su tradición autoritaria y antidemocrá-tica, y sus dificultades a la hora de interiorizar el régimen democrático como sistema irreversible.49 Asimismo, también queremos destacar la reflexión realizada por el investigador Sebastián Balfour sobre la dere-cha actual representada en el PP y la concepción del término nación, una reflexión que, a pesar de salir de nuestro marco cronológico, creemos que es enriquecedora para complementar el esquema interpretativo de la actual derecha española.50 Para acabar, ya en otros niveles, se encon-trarían diversas reflexiones sobre la actual derecha española y sus mani-festaciones, que irían desde obras escritas desde la misma militancia, la simpatía o la crítica, en algunos casos, a otras caracterizadas por englo-bar una amalgama periodística de diferentes índoles.51

Finalmente, como últimas investigaciones novedosas de historiadores, queremos destacar la reciente aportación en portugués de Carme Moli-nero, la cual hace un excelente análisis sobre el nacimiento y desarrollo de la actual derecha española, concentrándose en AP, en el periodo de la transición española,52 así como la aportación de Charles T. Powell, la cual, a pesar de no aportar ninguna novedad en el terreno interpretativo

49 José Antonio González Casanova, La derecha contra el Estado. El liberalismo autoritario en España (1833–2008) (Lleida: Milenio, 2009).

50 Sebastian Balfour, «La derecha política y la idea de nación», en Manuel Ortiz Heras, coord., Culturas políticas del nacionalismo español. Del franquismo a la transición (Madrid: Los Libros de la Catarata, 2009), 59–71; también véase del mismo autor «The Reinvention of the Spanish Conserva-tism: the Popular Party since 1989», en Sebastian Balfour, ed., The Politics of Contemporary in Spain (Londres y Nueva York: Routledge, 2005), 146–168.

51 Véase, entre otros, Tom Burns Marañón, Conversaciones sobre la derecha (Barcelona: Pla-za & Janés, 1997); Gustavo Bueno, El mito de la derecha: una visión crítica de la derecha en España (Madrid: Temas de Hoy, 2008); Carlos Taibo, Neoliberales, neoconservadores, aznarianos. Ensayos sobre el pensamiento de la derecha lenguaraz (Madrid: Los Libros de la Catarata, 2008). Así como en un nivel más memorístico y programático, José María Aznar, La segunda transición (Madrid: Es-pasa–Calpe, 1994); íd., Retratos y perfiles: de Fraga a Bush (Barcelona: Planeta, 2005); íd., Memorias I (Barcelona: Planeta, 2012); Alfonso Osorio, Escrito desde la derecha. Canto a la libertad (Barcelona: Plaza & Janés, 1985); Alejo Vidal-Quadras, La derecha. Un intento de destilación axiológica (Barce-lona: Destino, 1997).

52 Carme Molinero, «A herança do passado. O franquismo e a direita espanhola», en Manuel Loff, Filipe Piedade & Luciana Castro Soutelo, coords., Ditadura e Revolução. Democracia e polí-ticas da memoria (Coimbra: Almedina, 2015), 307–330. Destaca del presente análisis la adopción del término «extrema derecha nacional-populista» para referirse a la inicial AP.

Page 325: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

325 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

tradicional de AP, presenta un destacado resumen sobre la evolución de AP hasta 1982.53 Por otro lado, destaca la reciente obra de Julio Gil Pecha-rromán, el cual hace un seguimiento del partido único del franquismo (FET-JONS/Movimiento Nacional) desde sus inicios en 1937 hasta 1977, haciendo un especial hincapié en el proceso de formación de AP como proyecto de confluencia de diversas agrupaciones políticas nacidas al ca-lor del asociacionismo franquista.54

Como punto final queremos remarcar que, partiendo de la buena sa-lud que gozan en la historiografía española los estudios sobre la transi-ción y el tardofranquismo, creemos necesario alentar los estudios sobre los orígenes de la actual derecha española. En el campo de AP queda aún mucho recorrido, especialmente a nivel autonómico y local. Los estudios locales sobre la estructuración inicial de AP nos pueden ayudar a me-jorar y a configurar el mapa inicial de la plataforma neofranquista, pu-diéndose dar especial hincapié a los orígenes políticos y sociales de los notables, militantes y simpatizantes locales de AP, así como su vincula-ción orgánica con la cúpula central. Asimismo, sería necesario que esos estudios fueran completados —o al compás— de análisis más complejos sobre la evolución de UCD y de la extrema derecha neofranquista orto-doxa (Fuerza Nueva, FE-JONS, entre otros) con el objetivo de tratar de triangularlos conjuntamente con la inicial AP. Todo ello nos ayudaría a analizar y comprender los vasos comunicantes existentes en la evolución y estructuración de la actual derecha española, sin dejar de desatender con ello, por otro lado, otro campo complementario como sería la evolu-ción de las relaciones con los movimientos homólogos europeos.

Conclusiones

A modo de conclusión no queremos dejar pasar la ocasión para poner de manifiesto que el carácter de la lealtad a la obra de Franco y a la legitimi-

53 Charles T. Powell, «Alianza Popular y la Transición: la difícil forja de una derecha democrá-tica española», en Rafael Quirosa-Cheyrouze, ed., Los partidos en la Transición. Las organizacio-nes políticas en la construcción de la democracia española (Madrid: Biblioteca Nueva, 2013), 163–183.

54 Julio Gil Pecharromán, El Movimiento Nacional (1937–1977). Del Partido Único a Alianza Popular (Barcelona: Planeta, 2013).

Page 326: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

326 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

dad continuada del franquismo, y la negativa a abrir un periodo consti-tuyente que llegara a deslegitimar la dictadura y a establecer, como valo-res propios de la España constitucional, los de la democracia vigente en la Europa posterior a la Segunda Guerra Mundial, son la clave para de-terminar a la naciente Alianza Popular como una plataforma de extre-ma derecha neofranquista de carácter nacional-populista en sus inicios.

Asimismo, las características esenciales de la cultura política de la de-recha española en el periodo de la democracia no son comprensibles sin tener en cuenta ese origen que combina reforma y resistencia del idea-rio franquista. Por poner un solo ejemplo: la consideración de que la de-mocracia es el resultado de la evolución económica, social e incluso po-lítica del franquismo, es un factor distintivo de la derecha española, que la hace dilatadamente equiparable, en los rasgos más profundos de su cultura política, a una derecha europea salida directamente de la des-trucción del fascismo. En este sentido, el origen de la actual derecha es-pañola, nacida de un régimen de extrema derecha de origen fascista (el franquismo) —vertebrada especialmente a partir de 1982 tras la implo-sión de UCD y unificada a partir de 1989 en el PP—, nos debería ayudar a interpretar el porqué de una derecha anómala en comparación de la eu-ropea originada después de la Segunda Guerra Mundial bajo el mito del antifascismo.

Bibliografía

Algacy, Joseph. 1989. L’extrême droite en France (1965 a 1984). París: L’Harmattan.Antón Mellón, Joan, coord. 2002. Orden, jerarquía y comunidad. Fascismo, dictaduras

y posfascismos en la Europa contemporánea. Madrid: Tecnos.Aznar, José María. 1994. La segunda transición. Madrid: Espasa-Calpe. —. 2005. Retratos y perfiles: de Fraga a Bush. Barcelona: Planeta. —. 2012. Memorias I. Barcelona: Planeta.Balfour, Sebastian. 2005. «The Reinvention of the Spanish Conservatism: the Popular

Party since 1989». En Sebastian Balfour, ed. The Politics of Contemporary in Spain, 146–168. Londres/Nueva York: Routledge.

—. 2009. «La derecha política y la idea de nación». En Manuel Ortiz Heras, coord. Culturas políticas del nacionalismo español. Del franquismo a la transición, 59–71. Madrid: Los Libros de la Catarata.

Page 327: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

327 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Baón, Rogelio. 2001. Historia del Partido Popular I. Del Franquismo a la Refundación. Madrid: Ibersaf.

Betz, Hans-George. 1994. Radical right-wings populism in Western Europe. Nueva York: St. Martin’s Press.

Bueno, Gustavo. 2008. El mito de la derecha: una visión crítica de la derecha en España. Madrid: Temas de Hoy.

Burns Marañón, Tom. 1997. Conversaciones sobre la derecha. Barcelona: Plaza & Janés.Buse, Michael. 1984. La nueva democracia española. Sistema de partidos y orientación del

voto (1976–1983). Madrid: Unión Editorial.Caciagli, Mario. 1986. Elecciones y partidos políticos en la transición española. Madrid:

CIS.Calero, Juan Ramón. 1985. La construcción de la derecha española. Murcia: Prócer.Cantarero, Joan. 2010. La huella de la bota. De los nazis del franquismo a la nueva

ultraderecha. Madrid: Temas de Hoy.Cañellas, Antonio, coord. 2012. Conservadores y tradicionalistas en la España del siglo

xx. Gijón: Trea.Carrión Sánchez, Pablo J. 2011. «La reconversión democrática en la derecha: Alianza

Popular (1977–1979)». En Rafael Quirosa-Cheyrouze et al., ed. Historia de la Transición en España. Las organizaciones políticas, 291–304. CD-ROM. Almería: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Almería.

Casado Martínez, José Luis. 2002. «Aportaciones de Alianza Popular a la Mesa de Partidos y Reflexiones políticas sobre la Transición de la derecha aragonesa». En VV.AA. Memoria del Estatuto: Crónica política de la elaboración del Estatuto de Autonomía de Aragón, 211–221 y 443–459. Zaragoza: Asociación de Extraparlamentarios de las Cortes de Aragón.

Casals, Xavier. 1995. Neonazis en España. De las audiciones wagnerianas a los skinheads (1966–1995). Barcelona: Grijalbo.

—. 1998. La tentación neofascista en España. La evolución de la extrema derecha española durante la transición, así como sus espejos y referentes europeos. Barcelona: Plaza & Janés.

—. 2003. Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización. Barcelona: Crítica.

—. ed. 2005. Political survival on the extreme right. European movements between the inherited past and the need to adapt to the future. Barcelona: ICPS.

—. 2006. Ultracatalunya. L’extrema dreta a Catalunya: de l’emergència del búnker al rebuig de les mesquites (1966–2006). Barcelona: La Esfera de los Libros.

Chadel, F. 2001. Penser le changement dans les partis politiques. Le processus d’institutionnalisation au Partido Popular. Working Papers 192. Barcelona: Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Cierva, Ricardo de la. 1987. La derecha sin remedio (1801–1987). De la prisión de Jovellanos al martirio de Fraga. Barcelona: Plaza & Janés.

Conte Barrera, Jesús. 1977. Los partidos políticos al desnudo. Barcelona: De Gassó Hnos.

Page 328: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

328 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Corpas Aguirre, María de los Ángeles. 2011. «Alianza Popular (1979–1982): la infructuosa búsqueda de la mayoría natural». En Rafael Quirosa-Cheyrouze, Luis C. Navarro Pérez & Mónica Fernández Amador, eds. Historia de la Transición en España. Las organizaciones políticas, 305–318. CD-ROM. Almería: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Almería.

Culla, Joan B. 2009. La dreta espanyola a Catalunya, 1975–2008. Barcelona: La Campana.

Dávila, Carlos & Luis Herrero. 1989. De Fraga a Fraga. Crónica secreta de Alianza Popular. Barcelona: Plaza & Janés.

Duelo, Gerardo. 1977. Diccionario de grupos, fuerzas y partidos políticos españoles. Barcelona: La Gaya Ciencia.

Elorriaga, Gabriel. 2008. El camino de la concordia. De la cárcel al Parlamento. Barcelona: Debate.

Esteban, Jorge de & Luis López Guerra. 1982. Los partidos políticos en la actual España. Barcelona: Planeta/Instituto de Estudios Económicos.

Fernández de la Mora, Gonzalo. 1995. Río arriba. Memorias. Barcelona: Planeta.Florentín, Manuel. 1994. Guía de la Europa negra. Sesenta años de extrema derecha.

Madrid: Anaya/Mario Muchnick.Fraga Iribarne, Manuel. 1977. Alianza Popular. Bilbao: Albia. —. 1981. El pensamiento conservador español. Barcelona: Planeta. —. 1987. En busca del tiempo perdido. Barcelona: Planeta.Frain, Maria T. & Howard Wiarda. 1998. «Conservative Parties in Democratic

Transitions: the Centre-Right in Spain and Portugal». En Frank L. Wilson, ed. The European Centre-Right at the End of the Twentieth Century, 199–224. Londres: Palgrave Publishers Ltd.

Fuente, Licinio de la. 1998. Valió la pena. Madrid: Edaf.Gallego, Ferran. 2002. Por qué Le Pen. Barcelona: Ediciones de Intervención Cultural. —. 2004. Neofascistas. Democracia y extrema derecha en Francia e Italia. Barcelona:

Plaza & Janés. —. 2005. De Auschwitz a Berlín. Alemania y la extrema derecha, 1945–2004.

Barcelona: Plaza & Janés. —. 2005. Una patria imaginaria. La extrema derecha española (1973–2005). Madrid:

Síntesis. —. 2008. El Mito de la Transición: la crisis del franquismo y los orígenes de la

democracia (1973–1977). Barcelona: Crítica, 2008. —. 2008. «Nostalgia y modernización. La extrema derecha española ante la crisis

del franquismo y la consolidación de la democracia (1973–1986)». Ayer 71: 175–209. —. 2012. «El MSI y el lugar del fascismo en la cultura política italiana». Studia

Storica. Historia Contemporánea 30: 173–204.Gangas Peiró, Pilar. 1995. El desarrollo organizativo de los partidos políticos españoles

de implantación nacional. Madrid: Centro de Estudios Avanzados en Ciencias Sociales.

García Escudero, José María. 1988. Vista a la derecha. Madrid: Rialp.

Page 329: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

329 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

García-Guereta Rodríguez, Elena María. 2001. Factores externos e internos en la transformación de los partidos políticos. El caso de AP/PP. Madrid: Centro de Estudios Avanzados en Ciencias Sociales.

Gil Pecharromán, Julio. 2013. El Movimiento Nacional (1937–1977). Del Partido Único a Alianza Popular. Barcelona: Planeta.

González Casanova, José Antonio. 2009. La derecha contra el Estado. El liberalismo autoritario en España (1833–2008). Lleida: Milenio.

González Cuevas, Pedro Carlos. 1989. «Gonzalo Fernández de la Mora y la legitimación del franquismo». Sistema 91: 83–105.

—. 2000. Historia de las derechas españolas. De la Ilustración a nuestros días. Madrid: Biblioteca Nueva.

—. 2005. El pensamiento político de la derecha española en el siglo xx. De la crisis de la restauración al Estado de partidos (1898–2000). Madrid: Tecnos.

—. 2007. El pensamiento conservador español: ideas políticas de Maeztu, Maurras y Schmitt. Madrid: Biblioteca Nueva Madrid.

—. 2009. Conservadurismo heterodoxo. Tres vías ante las derechas españolas: Maurice Barrès, José Ortega y Gasset y Gonzalo Fernández de la Mora. Madrid: Biblioteca Nueva.

—. 2012. «Ortega y Gasset en la obra de Gonzalo Fernández de la Mora». En Antonio Cañellas, coord. Conservadores y tradicionalistas en la España del siglo xx, 227–260. Gijón: Trea.

Gunther, Richard; Giacomo Sani & Goldie Shabad. 1986. El sistema de partidos políticos en España. Génesis y evolución. Madrid: CIS/Siglo xxi.

Ignazi, Piero. 1989. Il polo escluso. Profilo del Movimento Sociale Italiano. Bolonia: Il Mulino.

—. 1994. L’estrema destra in Europa. Bolonia: Il Mulino. —. 2003. Extreme right parties in Western Europe. Oxford: Oxford University Press.Jansen, Thomas & Steven van Hecke. 2011. At Europe’s Service. The Origins and

Evolution of the European People’s Party. Nueva York/Londres: CES/Springer.Jauregui, Fernando. 1987. La derecha después de Fraga. Madrid: El País.Lacleta Pablo, Antonio. 2002. «Historia breve de Alianza Popular de Aragón, 1976–

1983». En VV.AA. Memoria del Estatuto: Crónica política de la elaboración del Estatuto de Autonomía de Aragón, 411–442. Zaragoza: Asociación de Exparlamentarios de las Cortes de Aragón.

Lagares Diez, Nieves. 1999. Génesis y desarrollo del Partido Popular de Galicia. Madrid: Tecnos.

le Poder, Marie Evelyne D. 1998. Alianza Popular, 1976–1977. Vigo: Asociación Cultural de Mondáriz Balneario.

López Gómez, Carlos. 2007. «Europeísmo y oposición: Alianza Popular y la adhesión de España a la CEE (1976–1985)». Cuadernos de Historia Contemporánea 29: 279–296.

López Nieto, Lourdes. 1988. Alianza Popular: Estructura y evolución electoral de un partido conservador (1976–1982). Madrid: CIS.

Page 330: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

330 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

López Nieto, Lourdes. 1995. «El centro-derecha en España, 1976–1982». En Lourdes López Nieto, Richard Gillespie & Michael Waller, eds. Política faccional y democratización, 51–66. Madrid: CEC.

—. 1999. «La constitución de un partido abierto: Alianza Popular/Partido Popular». En Juan Carlos Monedero & Juan Luís Paniagua Soto, coords. En torno a la democracia en España. Temas abiertos del sistema político español, 233–254. Madrid: Tecnos.

—. 2009. «20 años de Partido Popular. Del aislamiento al liderazgo». Cuadernos de pensamiento político. FAES 21: 175–198.

López Nieto, Lourdes & Ramón Cotarelo. 1988. «Spanish Conservatism, 1976–1987». En Klaus von Beyme, ed., Right-wing Extremism in Western Europe, 80–95. Londres: Frank Cass & Co. Ltd.

López-Pintor, Rafael. 1985. «Francoist Reformers in Democratic Spain: The Popular Alianza and the Democratic Coalition». En Howard R. Penniman & Eusebio M. Mujal-León, eds. Spain at the Polls, 1977, 1979, and 1982. A study of the national elections, 188–205. Durham: Duke University Press.

López Rodó, Laureano. 1993. Claves de la Transición. Memorias IV. Barcelona: Plaza & Janés.

Lorite Checa, Aurora. 2004. La derecha almeriense durante la transición: Alianza Popular (1976–1985). Trabajo de investigación de doctorado. Universidad de Almería.

—. 2005. «Empresarios, burócratas y familias: los orígenes de Alianza Popular en la transición jienense». En Rafael Quirosa-Cheyrouze, coord. II Congreso Internacional Historia de la Transición en España. Los inicios del proceso democratizador. CD-ROM. Almería: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Almería.

—. 2008. «Los que quieren para la patria paz, orden y progreso. Conflictos y generaciones políticas en AP durante la transición almeriense». En Fernando Arcas Cubero & Cristóbal García Montoro, coords. Andalucía y España. Identidad y conflicto en la historia contemporánea, II, 473–492. Málaga: Fundación Unicaja.

Martínez, José Luis & Soledad Gallego. 1977. Los 7 magníficos. Madrid: Cambio 16.Matuschek, Peter. 2008. Erfolg und Misserfolg konservativer Parteien: die spanische AP-

PP und das portugiesische CDS-PP im Vergleich. Wiesbaden: Springer VS.Medhurst, Kenneth. 1982. «Spanish Conservative Politics». En Zig Layton-Henry, ed.

Conservative Politics in Western Europe, 292–317. Londres: Macmillan Press.Milza, Pierre. 2002. L’Europe en chemise noire. Les extrêmes droites européennes de 1945

á aujourd’hui. París: Fayar.Minkenberg, Michael. 1992. «The New Right in Germany. The transformation of

conservatism and extreme right». European Journal of Political Research 22: 55–81.Molas, Isidre, ed. 2000. Diccionari dels partits polítics de Catalunya, segle xx. Barcelona:

Enciclopèdia Catalana.Molinero, Carme. 2015. «A herança do passado. O franquismo e a direita espanhola».

En Manuel Loff, Filipe Piedade & Luciana Castro Soutelo, coords. Ditadura e Revolução. Democracia e políticas da memoria, 307–330. Coimbra: Almedina.

Page 331: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

331 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Montero, José R. 1986. «El sub-triunfo de la derecha: Los apoyos electorales de AP-PDP». En Juan J. Linz & José R. Montero, eds. Crisis y cambio: Electores y partidos en la España de los ochenta, 345–432. Madrid: CEC.

—. 1987. «Los fracasos políticos y electorales de la derecha española: Alianza Popular, 1976–1986». Revista Española de Investigaciones Sociológicas 39: 7–43.

—. 1989. «Los fracasos políticos y electorales de la derecha española: Alianza Popular, 1976–1987». En José F. Tezanos, Ramón Cotarelo & Andrés de Blas, eds. La transición democrática española, 495–542. Madrid: Sistema.

Moral, Javier. 1991. El centro de la derecha. Madrid: Eudema.Moreau, Patrick. 1994. Les héritiers di III Reich. L’extrême droite allemande de 1945 à nos

jours. París: Seuil.Morgan, Roger & Stefano Silvestri, eds. 1982. Moderates and Conservatives Parties in

Western Europe: political parties, the European Community, and the Atlantic Alliance. Londres: Heinemann Educational.

Morodo, Raúl et al. 1979. Partidos políticos en España. Barcelona: Labor.Mudde, Cas. 2002. The Ideology of the Extreme Right. Manchester University Press.Norris, Pippa. 2009. Derecha radical. Votantes y partidos políticos en el mercado

electoral. Madrid: Akal.Osorio, Alfonso. 1985. Escrito desde la derecha. Canto a la libertad. Barcelona: Plaza &

Janés. —. 2000. De orilla a orilla. Barcelona: Plaza & Janés.Penella, Manuel. 2005. Los orígenes y la evolución del Partido Popular. Una historia de

AP (1973–1989). 2 vols. Salamanca: Caja Duero. Pérez Escolar, Rafael. 2005. Memorias. Madrid: Foca.Pérez Ledesma, Manuel, comp. 1997. Los riegos para la democracia. Fascismo y

neofascismo. Madrid: Pablo Iglesias.Piqueras, José Antonio. 2008. Cánovas y la derecha española. Del magnicidio a los

neocon. Barcelona: Península.Plaza i Font, Joan Pere. 2007. Dinámicas no-lineales en partidos políticos. El caso del

Partido Popular Europeo. Barcelona: ICPS. —. 2009. El proceso de adopción, persistencia y modificación ideológica en los

partidos políticos. Análisis del caso del Partido Popular Europeo (1976–1994). Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Powell, Charles T. 2013. «Alianza Popular y la Transición: la difícil forja de una derecha democrática española». En Rafael Quirosa-Cheyrouze, ed. Los partidos en la Transición. Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española, 163–183. Madrid: Biblioteca Nueva.

Preston, Paul. 1986. Las derechas españolas en el siglo xx: autoritarismo, fascismo y golpismo. Madrid: Sistema.

Rabassa, Bernardo. 2013. Historia del Partido Popular (1812–2011). El centro-derecha. 6 vols. Barcelona: Aracena.

Raniolo, Francesco. 2000. I Partiti conservatori in Europa Occidentale. Bolonia: Il Mulino.

Page 332: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

332 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Rayna, C. 2001. «Nouvelles Générations» du Parti Populaire Espagnol. Renouvellement générationnel et idéologique d’un parti. Tesina de doctorado. París: L’Institut d’Études Politiques. Sciences Po.

Rey, Fernando del, coord. 2007. Las derechas: tecnócratas, liberales y neocons. Historia y Política 18.

Río, Miguel A. del. 2013. De la extrema derecha neofranquista a la derecha conservadora. Los orígenes de Alianza Popular, 1973–1979. Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona.

Robles Piquer, Carlos. 2011. Memoria de cuatro Españas. República, franquismo y democracia. Barcelona: Planeta.

Rodríguez Guerrero, Rafael. 1977. ¿Quiénes son en Málaga? Alianza Popular. Málaga: Edilafer.

Rodríguez Jiménez, José Luis. 1994. Reaccionarios y golpistas. La extrema derecha en España: del tardofranquismo a la consolidación de la democracia (1967–1982). Madrid: CSIC.

—. 1997. La extrema derecha española en el siglo xx. Madrid: Alianza. —. 1998. ¿Nuevos fascismos? Extrema derecha y neofascismo en Europa y Estados

Unidos. Barcelona: Península. —. 2004. La extrema derecha europea. Madrid: Alianza. —. 2012. «Historia de un fracaso y ¿de una refundación?: de la vieja a la nueva

extrema derecha en España (1975–2012)». Studia Historia. Historia Contemporánea 30: 231–268.

Ruiz Jiménez, Antonia María. 2006. De la necesidad, virtud. La transformación «feminista» del Partido Popular en perspectiva comparada, 1977–2004. Madrid: CEPC.

Ruiz Martínez, José C. 1981. Mi lucha por un partido: Alianza Popular. Alicante: Gráficas Díaz.

Sánchez, Ángel. 1977. Diccionario de los partidos políticos. Barcelona: Dopesa.Sánchez Soler, Mariano. 1993. Los hijos del 20-N. Historia violenta del fascismo español.

Madrid: Temas de Hoy. —. 1998. Descenso a los fascismos. Barcelona: Ediciones B.Sevilla Merino, Teresa. 1988. La intervención de Alianza Popular en el proceso

constituyente de 1978. Tesis doctoral. Universitat de València. —. 1989. «El sistema económico y social defendido por AP en las constituyentes de

1978». En VV.AA. Estudios en recuerdo de la profesora Sylvia Romeu Alfaro, II, 953–972. Valencia: Universitat de València.

Silva Muñoz, Federico. 1993. Memorias políticas. Barcelona: Planeta.Simón, Miguel A., ed. 2007. La extrema derecha en Europa desde 1945 hasta nuestros días.

Madrid: Tecnos.Taibo, Carlos. 2008. Neoliberales, neoconservadores, aznarianos. Ensayos sobre el

pensamiento de la derecha lenguaraz. Madrid: Los Libros de la Catarata.Tarchi, Marco. 1997. Dal MSI ad AN: organizzazione e strategie. Bolonia: Il Mulino.Tusell, Javier & Juan Avilés. 1986. La derecha contemporánea. Sus orígenes: el

maurismo. Madrid: Espasa-Calpe.

Page 333: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

333 [301–333]

M. A. DEL RÍO · LOS ORÍGENES DE ALIANZA POPULAR

Tusell, Javier; Feliciano Montero & José M. Marín, eds. 1997. Las derechas en la España contemporánea. Barcelona: Anthropos/UNED.

Usoz Cazenave, A. & A. García Prado. 1998. 20 años de libertad. NNGG 20 aniversario. Madrid: Nuevas Generaciones del Partido Popular.

Velo de Antelo, José María. 2010. De ayer a hoy. Los orígenes del Partido Popular. Madrid: Galland Books.

Verge Mestre, Tania. 2007. Partidos y representación política: las dimensiones del cambio en los partidos políticos españoles, 1976–2006. Madrid: CSIC.

Verstrynge, Jorge. 1999. Memorias de un maldito. Barcelona: Grijalbo.Vidal-Quadras, Alejo. 1997. La derecha. Un intento de destilación axiológica. Barcelona:

Destino.Villacastín, Rosa. 1977. Alianza Popular: España, lo único importante. Madrid: Maisal.Viñas, Carles. 2004. Skinheads a Catalunya. Barcelona: Columna.VV.AA. 1997. Un hombre un voto. Guía electoral 1977. Madrid: Cambio 16.Westle, Bettina & Oskar Niedermayer. 1992. «Contemporary right-wing extremism in

West Germany. The Republicans and their electorate». European Journal of Political Research 22: 83–100. doi: 10.1111/j.1475-6765.1992.tb00306.x.

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons

Page 334: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma
Page 335: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

335 [335–337]

Timothy Snyder. 2015. Tierra negra. El Holocausto como historia y advertencia. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 528 p.

Timothy Snyder és conegut, en el mercat català (i espanyol), per dues apari-cions bibliogràfiques recents: per una banda, la recopilació que va fer de les converses amb Tony Judt convertides en el llibre Pensar el segle xx (Barcelo-na: La Magrana, 2012), que fa la funció de testament inteŀectual de l’histori-ador britànic, desaparegut l’any 2010. Per l’altra, la traducció castellana que va donar lloc a Tierras de sangre. Europa entre Hitler y Stalin (Barcelona: Ga-laxia Gutenberg, 2011), un llibre esplèndid sobre les matances perpretades pels règims estalinista i nazi en els territoris de l’est d’Europa (i l’oest de la URSS) durant la dècada dels trenta i els anys de la Segona Guerra Mundial.

A Tierras de sangre, Snyder no es limitava a fer inventari de matances de tota mena, que culminarien en l’extermini en massa dels camps nazis. Hi explorava els mecanismes de generació de terror, persecució i violència dels règims polítics sobre les seves poblacions (no només dels jueus) i el pes de les ideologies, a fi de construir una narració que, més enllà de l’horror que destiŀava en les seves descripcions i interpretacions, portava al centre del segle xx certs fenòmens que, més tard, es generalitzarien en altres territo-ris del planeta. Aquell llibre, però, també deixava un altre assumpte inquie-tant sobre la taula del lector: tot allò havia succeït a Europa, el continent mo-dern i civilitzat, el bressol del catolicisme, el protestantisme i la Iŀustració.

Ara, a Tierra negra, repeteix l’operació de construir una narració histò-rica, però en varia el punt de mira. Snyder enfoca l’anàlisi en la Shoa, els seus antecedents i la seva realització, en un escenari semblant al de Tierras de sangre: la gran i sagnant marxa nazi cap a l’Est, a la conquesta de l’espai vital (el lebensraum) en terres poloneses, bàltiques, ucraïneses, etc. Dins d’aquest marc, la recerca se centra en uns protagonistes principals. Per una banda, els jueus de tots els territoris amenaçats, començant pels alemanys, i la seva difícil relació de convivència amb els estats que, teòricament, els ha-vien d’emparar. Per l’altra, els perseguidors, els perpretadors de les matan-ces, la deportació massiva, les persecucions en totes les escales imaginables. De fet, en el fons ens vol parlar de la dimensió europea de l’antisemitisme i la seva traducció assassina. Quan explica que la mateixa tarda de l’Ansc-hluss, és a dir, poques hores després que l’Estat austríac deixés d’existir, ciu-

Page 336: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

336 [335–337]

RESSENYES

tadans exemplars fins aleshores ja estaven manant els seus veïns jueus que freguessin les voreres dels carrers i altres humiliacions, ens transmet una idea poderosa: la Shoa i els seus antecedents van ser un assumpte europeu.

No és una idea nova, però la virtut del llibre és la voluntat de l’autor de do-nar una nova volada a unes qüestions que han consumit milers de pàgines i hores de documentals, i que s’han incrustat en la consciència contem-porània d’una manera indefugible. Sortosament, Snyder esquiva el món, cada vegada més estrany, dels genocides studies, i ens ofereix un treball his-tòric i historiogràfic sòlid. Com és sabut, els genocides studies s’han conver-tit en una mena d’indústria bibliogràfica, en què hi ha anat a caure de tot: des del memorialisme i la psicologia social, fins a l’antropologia, la filoso-fia i la literatura, passant per una mica d’historiografia. Cada vegada més allunyats dels orígens científics al voltant del món dels camps d’extermini i els genocidis, s’han convertit en una mena de gènere literari amb vida prò-pia, propici a tota mena d’excessos. Algunes patinades d’historiadors com Christian Gerlach (aplaudit entusiàsticament per historiadors espanyols, que es vanten d’haver descobert en la repressió franquista una forma origi-nal de genocidi), els han portat a un carreró sense gaires sortides (o no cap).

Snyder s’estalvia d’entrar en aquest terreny i centra la seva anàlisi en qüestions més àmplies i complexes: una relectura força interessant de les tesis biologistes, antisemites i racistes d’Adolf Hitler; el paper, interessan-tíssim, de Carl Schmitt a l’hora de donar una pàtina de respectabilitat aca-dèmica i jurídica als projectes exterministes i expansionistes nazis; els continguts precisos de les teories de l’«espai vital»; entre altres.

Per altra banda, l’autor beu contínuament (i no se n’amaga) del seu tre-ball anterior, Tierras de sangre, que ja trepitjava una part del terreny que ara analitza. Ho fa estalviant-nos de retornar als paràmetres de la justa-ment desacreditada geopolítica (una pseudodisciplina paracientífica que, en l’actualitat, s’ha tornat a posar de moda, sobretot entre periodistes amb vocació d’inteŀectuals). Certament, en el llibre hi ha uns quants mapes per situar el lector; però no comet l’error de començar a teoritzar sobre línies de força, expansions naturals (o no) i altres elements que tant van agradar als practicants d’aquesta pseudodisciplina en els anys quaranta del segle passat.

El que ens posa davant dels ulls és un immens espai geogràfic, que va de Polònia a Ucraïna, passant per Bielorrússia i els països bàltics, escenari

Page 337: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

337 [335–337]

RESSENYES

principal de les ambicions expansives de l’Alemanya nazi després d’haver liquidat Àustria i Txecoslovàquia. En aquest extensíssim escenari, el nazis-me anirà desplegant les seves polítiques antisemites i exterministes, ali-mentades no només pel Mein Kampf, Julius Streicher i Alfred Rosenberg, sinó també per la llarga tradició de pogroms antisemites i de literatura i polítiques antijueves, provinent del món rus i dels seus veïns. Polonesos, russos, ucraïnesos, letons o lituans, van desfilant al costat dels perpetra-dors alemanys, austríacs i d’altres regions de l’Est europeu a l’hora de po-sar en pràctica les polítiques exterministes que culminaran en els camps de la mort, amb Auschwitz al capdavant.

En aquesta línia, el treball de Snyder recorda (i fa seva, en part) la llar-ga tradició de certa historiografia europea que va anar a buscar en les ar-rels culturals, nacionals o religioses alguns dels elements essencials amb què es construiria l’antisemitisme contemporani. En aquest sentit, les re-cerques i síntesis de Snyder ens porten fins a Norman Cohn i els seu tre-balls sobre la confecció i difusió dels Protocols dels savis de Sió. Per altra banda, complementa, enriqueix, acompanya en cert aspecte, la recer-ca capital de Raul Hilberg sobre la destrucció dels jueus. Ho podríem dir d’una altra manera: Snyder hauria de ser llegit abans de Hilberg, tot i ha-ver estat escrit i editat molts anys més tard de l’obra mestra de l’historiador austríaco-nord-americà.

No recomanaria llegir Tierras de sangre i, darrere, Tierra negra. Són dos treballs densos, carregats de dades i idees, que demanen una certa pausa i una mica de digestió. Però sí que els posaria en la biblioteca de treballs essencials, no sobre els genocides studies, sinó sobre l’Europa del segle xx i, encara més concretament, sobre una Europa determinada, aquella que arranca al cor del continent i s’estén fins a la frontera amb el continent asi-àtic, on, molt més que als Balcans en les dites churchillianes, s’hi cou tanta història que es fa difícil digerir-la sense prendre mal.

Francesc Vilanova Universitat Autònoma de Barcelona

& Fundació Carles Pi i Sunyer (Espanya) orcid.org/0000-0003-3245-0877

Page 338: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

338 [338–342]

RESSENYES

Jesús A. Martínez Martín, dir., 2015. Historia de la edición en España, 1939–1975. Barcelona: Marcial Pons, 1000 p.

El debat sobre la historiografia de l’edició espanyola contemporània no s’ha dissipat amb l’aparició dels volums dirigits per Jesús A. Martínez Martín, que han estat acollits amb comentaris crítics a desgrat de la in-contestable aportació que representen. D’ençà de la publicació als anys noranta de la sèrie d’Hipólito Escolar per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez, havien sortit a llum monografies que no sols sedimentaven en espera d’una obra d’abast més general, sinó que algunes tenien el mèrit de presentar una metodologia poc o gens emprada fins aleshores, amb un enfocament orgànic de la història del llibre digne de considerar. Par-tint d’aquest coixí bibliogràfic, i del suport de dos projectes ministerials, Martínez Martín ha aplegat un grup d’investigadors, bàsicament de la Universitat Complutense de Madrid, que han confegit una prometedora base de dades i han ofert una obra de referència tant des de l’angle de la història i la filologia com del periodisme, l’economia, el dret, l’educació i la biblioteconomia.

El relat del sector editorial del 1939 al 1975 s’obre amb una intro ducció signada pel mateix Martínez Martín, que identifica l’epicentre de l’ac -ció del règim amb la seva fixació pel pensament únic i el control de la dissidència, pels quals les autoritats van concebre un aparell de censu-ra que —no cal que hi insistim aquí— va ser d’una ferocitat implacable. De la figura dels censors i de les normes que feien respectar a ulls clucs se n’ocupa en un altre capítol Eduardo Ruiz Bautista, que recupera la ti-pologia establerta per Manuel L. Abellán en el seu excepcional Censura y creación literaria en España (1939–1976) (1980), alhora que aborda el fe-nomen de la depuració de llibres durant el primer franquisme amb una prosa de deliciós regust literari. Especialista reconegut, Ruiz Bautista ob-serva que és rere la diligència, l’obstinació i la naturalitat amb què els se-diciosos van cremar les obres on s’amagava l’alt grau de perillositat que hi veien per a l’avenir del Nuevo Estado.

Amb l’objectiu d’anatomitzar el marc polític, altres autors descriuen les funcions dels organismes públics que van fer per dinamitzar un sec-tor devastat. Seguint Ana M.ª Rodrigo, l’Instituto Nacional del Libro Es-

Page 339: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

339 [338–342]

RESSENYES

pañol (INLE) va aconseguir l’obtenció d’avantatges fiscals i, amb les limi-tacions consubstancials amb el règim, va fomentar la lectura. De fet, el nombre de lectors preocupava les institucions gremials però també les biblioteques, que, depurades i convertides en instruments de propagan-da, custodiaven un fons d’interès raquític, dominat per una moral rància i una ideologia excloent (a tall de nota marginal: no sembla raonable que, malgrat la incidència del gust literari en els catàlegs editorials, l’obra de-diqui dos capítols al sector bibliotecari, més vinculat a la lectura que no pas a l’edició). Per tancar aquesta aproximació gremial, Carlos Rogel re-copila les lleis i els decrets sobre la propietat inteŀectual i la contractació, i contextualitza l’emergència de l’agent literari als anys seixanta, deguda a la desprotecció de l’autor i la rivalitat dins del mercat.

Més concretament, el deliri d’immortalitat del règim i la bonança eco-nòmica van prefigurar la Llei de Premsa del 1966, nucli del capítol que, com el del llibre polític, és a cura de Carmen Menchero. Segons que Fran-cisco Rojas ens havia referit a Dirigismo cultural y disidencia editorial en España (1962–1973) (2013), en aquesta etapa «liberalitzadora» els dicta-minadors filaven més prim amb la tirada i el preu que no pas amb la te-màtica i el perfil dels autors. Una de les perles que reporta Menchero en desgranar les vicissituds de l’assaig polític és la carta d’un alt càrrec que es confessa alarmat pel nombre de títols rebuts directament a dipòsit, sense passar per l’eufemística consulta «voluntària», per tal com la teme-rària iniciativa dels editors acabava evidenciant la violència del règim, que, si volia rabejar-se contra les obres, les havia de segrestar fent-ne pú-blic un veto que no li interessava propagar i arriscant-se que a l’últim, arribats als tribunals, els jutges en sobreseguessin les causes. Són cartes d’aquest valor les que atenuen alguna tesi precipitada de l’autora com l’afirmació que, en vista d’informes divergents, les autoritats sempre op-taven per un dictamen denegatori.

Amb un discurs de to interpretatiu, Martínez Martín s’enfondeix en la conjuntura política, econòmica i sociològica de l’arc dels anys qua-ranta als seixanta. L’itinerari arrenca amb l’autarquia i l’intervencionis-me esta tal, avança amb l’increment de la renda per càpita i l’escolarit-zació dels cinquanta, i desemboca en l’explotació mediàtica i comercial dels llibres durant el boom demogràfic. Així com l’exili dels autors havia

Page 340: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

340 [338–342]

RESSENYES

deixat el sistema literari en la indigència, l’activitat gràfica estigué sem-blantment afectada per les restriccions energètiques, l’escassetat de pa-per i una maquinària antiquada ben bé fins als seixanta, en què, amb la recuperació econòmica, els impressors i els enquadernadors van apos-tar de manera decidida per la renovació de les tècniques d’iŀustració i els acabats. En paraŀel, els editors van implementar unes estratègies co-mercials innovadores, com la venda a terminis o la publicitat d’enciclo-pèdies, amb què van aconseguir empaperar un nombre gens negligible de racons domèstics.

Apuntalant-se en el fons del Registre d’Empreses Editorials de l’INLE, avui en procés de catalogació a l’Archivo General de la Administración (i, doncs, d’accés calculadament restringit), Martínez Martín proposa una taxonomia d’editorials concentrades a Madrid i Barcelona que més en-davant Juan Carlos Sánchez Illán arrodoneix amb la biografia dels edi-tors de l’exili, bona part dels quals eren els catalans que havien recalat a Mèxic i Buenos Aires. Martínez Martín posa en solfa la procedència del capital, la nòmina de fundadors i les programacions dels segells que han assolit més notorietat pel valor cultural, les xifres de negoci o l’oposició directa al règim, bo i agrupant-los en «editors inteŀectuals» i «editors co-mercials» en funció de la seva lectura del compte de resultats. Des de la talaia que brinda un panorama tan representatiu, Martínez Martín de-fensa que, si els editors van contribuir al canvi cultural i, de retop, polí-tic, no va ser tant per una actitud dissident com per l’exercici de la seva pràctica cultural.

La cartografia del sector de la postguerra s’amplia amb un ventall dels gèneres que van —per dir-ho de pressa— de la literatura als dicciona-ris, passant pel llibre escolar, l’assagístic i el cientificotècnic. Mentre que l’episodi sobre les editorials literàries que enfila Jordi Gracia i el de la bi-bliofília, de Juan Antonio Yeves, sobretot consignen coŀeccions i edito-rials llegendàries, els autors de tipologies editorials menys divulgades com la literatura de quiosc, ponderada per José Carlos Rueda, i el manu-al de text, obra d’Antonio Viñao, eixamplen la presentació de Martínez Martín amb apunts sociològics prou suggeridors. La dictadura, que va intentar controlar els estereotips de la narrativa popular, no sols va fer estampar textos escolars amb models de l’ortodòxia ideològica per

Page 341: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

341 [338–342]

RESSENYES

damunt de la qualitat pedagògica i científica, sinó que en la literatura —ho recorda Jaime García Padrino— va separar dràsticament les lectu-res destinades a les noies i els nois. En el decurs dels anys, però, aquesta tendència sexista es va anar esmorteint i, gràcies a l’augment l’alfabetit-zació, la literatura infantil i juvenil va aconseguir tonificar-se.

Enderiat en el control i la repressió de la diferència, el règim va esten-dre els seus tentacles fins a les publicacions científiques. Si bé a la dèca-da dels quaranta les obres solien sortir dels obradors institucionals, dè-cades més tard van competir amb les editorials privades, que van viure una etapa d’expansió pel desenvolupament del sector industrial i la con-següent demanda de llibres especialitzats, tal com reporta Fernando García Naharro. De manera anàloga, en el terreny de les ciències so cials, que captura Pedro Rújula, el mercat estava conquerit per uns editors insti tu cionals que publicaven al servei dels principis franquistes fins que altres editorials afrontaren la història i la política contemporànies amb una finalitat acadèmica o combativa. Eren nous temps en què àdhuc el lli-bre religiós va difondre, d’acord amb les notícies que en recull Carlos Nie-to, una teologia renovadora a les envistes del Concili Vaticà II i en què, com l’assaig en general, va ser afavorit pel disseny modern i el format popular dels llibres de butxaca, al qual Christine Rivalan dedica un dels capítols.

En aquesta part sobre les línies editorials, Sánchez Illán i García Pa-drino incorporen l’evolució dels segells catalans en els seus treballs i, en homologar-los als castellans, entreteixeixen un món contrastat i iŀustra-tiu de dos ecosistemes editorials heterogenis però igualment tenallats pel franquisme. En són l’excepció, perquè, ben mirat, el gruix dels autors redueixen el seu camp d’estudi a les editorials que publiquen en castellà, de manera que és natural que, en consonància amb altres obres de refe-rència, Martínez Martín dediqui un espai propi al llibre català, basc i ga-llec com a reconeixement implícit a la seva tasca en favor del canvi cultu-ral. No deixa de sorprendre, en tot cas, que el mateix director concebés aquest capítol des de la mirada epidèrmica que poden fornir l’arxiu de l’INLE i la bibliografia, a cops irremissiblement esbiaixada pels protago-nistes de les aventures editorials.

L’ambiciós propòsit de bastir una història de dimensions oceàniques pot acabar afectant si més no la coherència dels continguts. Amb uns

Page 342: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

342 [338–342]

RESSENYES

textos més descriptius que crítics, els autors dels gèneres editorials ni amplifiquen el context presentat pàgines enrere per Martínez Martín, ni eviten les duplicitats naturals que es produeixen en relació amb els antecedents que havia apuntat el director. Bé que aquestes reite racions podrien justificar-se per la intenció de vertebrar el discurs, l’addició de capítols que, d’altra banda, no són prou paradigmàtics o no aporten una perspectiva diferencial només s’explicaria, si se’n pot dir així, per peat-ges acadèmics (els capítols sobre Editora Nacional, Redención i els lli-bres per a dones, o els apartats sobre la premsa periòdica). Més encara: hem de lamentar que, a despit de l’esforç dels autors per exhumar fonts arxivístiques, hemerogràfiques i bibliogràfiques, les notes al peu i la bi-bliografia mostrin buits que podríem considerar clamorosos en una obra de consulta d’aquesta naturalesa.

Això no obstant, aquestes consideracions conceptuals no lleven mè-rits ni al director ni als autors, els quals han traçat un recorregut per les editorials de la postguerra que, amb independència del seu pes indus-trial, han marcat el rumb de la cultura. Deutors de l’herència d’Hipólito Escolar, i en especial de La edición moderna. Siglos xix y xx, que comple-ten i actualitzen, els autors han aprofundit en les dinàmiques del sector al marge d’altres tradicions com la francesa i la catalana, que no desco-neixen. Així mateix, Martínez Martín i el seu grup han descartat indagar en mons paraŀels com els mecenes, els premis o les revistes literàries que han estat objecte d’una atenció significativa en altres obres sobre el món editorial i que bé haurien pogut merèixer episodis independents. A ma-nera d’invitació, concloem que una proposta d’aquesta mena, més vincu-lada als escriptors que no pas a les biblioteques o els diaris, oferiria una cosmovisió més matisada del paper dels editors en la història cultural i fins ens atrevim a conjecturar que, d’investigadors que s’hi dedicarien amb entusiasme, no en faltarien.

Mireia SopenaUniversitat de Barcelona (Espanya)

orcid.org/0000-0002-3080-5411

Page 343: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

343 [343–348]

Criteris editorials

Presentació d’originalsEls articles, estudis bibliogràfics i ressenyes que es proposin a la redacció s’han de trametre des de l’adreça http://journals.uoc.edu/index.php/franquismeitransicio/. En qualsevol cas, hi haurà de constar el nom de l’autor, el seu codi ORCID (http:// orcid.org), la institució acadèmica a què pertany i, si escau, l’identificador del pro-jecte que ha finançat la recerca. Pel que fa als articles que es presentin a la secció «Es-tudis», «Documents» i «Estudis bibliogràfics», han d’anar acompanyats d’un resum en la llengua de l’article i un altre en anglès, d’un màxim de 600 caràcters amb espais cadascun, i d’una relació de paraules clau, també en ambdós idiomes. S’admetran textos en qualsevol llengua romànica i en anglès.

Els arxius han de tenir un format Microsoft Word, RTF o Open Office. El text s’ha de presentar amb un interlineat simple i un cos de lletra de 12 punts, excepte les ci-tacions que no vagin inserides en el text, que hauran de ser d’una mida un punt infe-rior. Els gràfics, taules o iŀustracions van intercalats en l’article, i no al final, i seguits d’un peu d’imatge que n’identifiqui la font. Quan sigui possible, s’ha de proporcio-nar la URL de les referències.

Els textos han de complir els requisits bibliogràfics i d’estils indicats en aquests «Criteris editorials».

Recepció i acceptació d’originals Els articles que s’enviïn a la revista han de ser orinals i inèdits, i no han de trobar-se simultàniament en revisió en altre revistes.

Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura sotmet tots els articles a un procés de revisió doble cec i a l’aprovació posterior del consell de redacció. L’au-tor rebrà per correu electrònic els dos informes de revisió, amb la decisió motivada. La revista es compromet a prendre una decisió sobre la publicació dels textos rebuts en un termini no superior a sis mesos.

Per a dubtes o consultes es pot enviar un correu electrònic a franquismeitransicio@ uoc.edu.

Avís de copyright Els continguts publicats a Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura es-tan subjectes a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons el text complet de la qual es llegir a http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/.

Page 344: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

344 [343–348]

CRITERIS EDITORIALS

Correspon a l’autor gestionar els drets dels gràfics, taules o iŀustracions que en tinguin.

Normes de citació

1 Criteris generalsLes citacions, quan són breus, van inserides en el text amb cometes baixes (« ») i en rodona; quan són llargues, van separades amb una línia blanca, en rodona, sagnades i en un cos de lletra inferior.

Les cometes altes (“ ”) es reserven per marcar citacions internes a altres citacions o per a usos metalingüístics. El termes amb valor afegit (ironia, significat especial) es marcaran amb cursiva.

Les notes van al peu de la pàgina, i les crides de les notes, després de la puntuació.

2 Referències bibliogràfiquesLes referències bibliogràfiques es donaran segons els criteris establerts per The Chi-cago Manual of Style, i s’aplicarà, preferentment, el sistema autor–data.

A les referències abreujades al cos del text s’hi recollirà entre parèntesi: el nom de l’autor en versaleta, l’any de la publicació i, si escau, la paginació precedida de coma. A les referències del mateix any s’hi afegirà una lletra (a, b, c…) per diferenciar-los. El número del volum s’especificarà en números aràbics, precedit d’una coma, després de l’any i abans de la paginació.

(Aulet & Aznar 2015)(Bacardí 2012, 15)(Badosa 2006)(Carner, s.d.)(Colomer 1978, 2: 18–19)(González Oliveros, 1944)(Molinero & Ysàs 2010a)(Molinero & Ysàs 2010b)(Santacana 2006, 423–424)(Vicens Vives 1951)

La bi blio grafia al final de l’article s’ordenarà alfabèticament pel cognom dels au-tors. Si hi ha més d’una obra del mateix autor, aquestes s’ordenaran cronològica-ment. Dels documents electrònics en línia se n’haurà de fer constar, a més, la data de l’última consulta, quan sigui rellevant, i la URL completa; i dels documents d’arxiu inèdits se n’haurà d’esmentar, sempre que en tinguin, el fons de què forma part, el topogràfic i el nom de l’arxiu complet en la primera citació i siglat en les posteriors.

Page 345: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

345 [343–348]

CRITERIS EDITORIALS

Aulet, Jaume & Manuel Aznar. 2015. «Narrativa a l’exili». Dins Centre d’Estudis So-bre les Èpoques Franquista i Democràtica, Catalunya durant el franquisme. Consultat el 9 d’octubre. http://basedadesfranquisme.uab.cat.

Bacardí, Montserrat. 2012. «Traduir en silenci (1939–1962)». La traducció catalana sota el franquisme, 11–43. Quaderns 5. Lleida: Punctum.

Badosa, Cristina. 2006. Josep Pla, Visat 2 (oct.), http://www.visat.cat/traduccions- literatura-catalana/cat/autor/9/2/prosa/josep-pla.html.

Carner, Josep. s.d. Esborranys manuscrits de la traducció francesa de Nabí, amb lletra d’Émilie Noulet. Ms. 4753/3, capsa 7/9, Fons Josep Carner. Biblioteca de Catalunya.

Colomer, Josep M. 1978. Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, 2 vol. Barce-lona: Curial.

González Oliveros, Wenceslao. 1944. Carta a José Félix de Lequerica, 17 d’octubre. R–1.59/24. Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores.

Molinero, Carme & Pere Ysàs, eds. 2010a. Construint la ciutat democràtica. El mo-viment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona / Bellaterra: Ica-ria / UAB / Memorial Democràtic.

—. 2010b. «1981: cap a la ruptura del PSUC». L’Avenç 360: 52–58.Santacana, Carles. 2006. «L’ateneu barcelonès durant el franquisme». Dins Jordi Ca-

sassas, dir. L’Ateneu i Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, 423–424. Barcelona: Edi-cions La Magrana.

Vicens Vives, Jaume. 1951. «Toynbee en Barcelona». La Vanguardia Española, 20 oct., 5.

Criteris d’edició de documents

Els textos que s’editin en la secció «Documents» hauran d’anar precedits en qual-sevol cas d’un estudi introductori i d’una nota a l’edició que n’expliqui els criteris. Els documents de tipus administratiu es tractaran segons els principis de l’edició diplomàtica.

Page 346: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

346 [343–348]

Submission guidelines

Presentation of original submissionsArticles, literature reviews and book reviews to be proposed to the journal editors must be sent through http://journals.uoc.edu/index.php/franquismeitransicio/. All submissions must feature the name of the author, his or her ORCID code (http:// orcid.org), the academic institution to which he or she belongs and, if applicable, the identifier for the project through which the research was funded. Submissions for the “Studies”, “Documents” and “Literature Review” sections must be accompa-nied by an abstract written in the language of the article and another written in Eng-lish. Each abstract must be no longer than 600 characters including spaces, and a list of key words in both languages must also be included. Texts are accepted in any Romance language and in English.

Files must be in Microsoft Word, RTF or Open Office format. The text should be formatted with single line spacing and a font size of 12 points, except for citations that do not appear in the text; these must be 1 point smaller in size. Graphs, tables or and illustrations must appear within the article and not at the end. They must be followed by a caption that identifies their source. Where possible, URLs for refer-ences must be provided.

Texts must meet the style and bibliography requirements indicated in these sub-mission guidelines.

Reception and acceptance of originalsArticles sent to the journal should be unpublished and original. They must not be si-multaneously under review by other journals.

Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura submits all articles to a double-blind review process and subsequent approval by the editorial board. Au-thors will receive two reviewer reports that provide the decision made and the rea-sons for it. The journal is committed to making publication decisions on texts re-ceived within six months.

Queries can be emailed to [email protected].

Copyright noticeContent published in Franquisme & Transició. Revista d’Història i de Cultura is sub-ject to the Creative Commons Spain Attribution Licence 3.0, the complete text of which can be consulted at http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/.

Page 347: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

347 [343–348]

SUBMISSION GUIDELINES

Authors are responsible for handling the rights of the graphics, tables or illustra-tions that they use.

Referencing rules

1 General criteriaShort quotations are inserted in the text with double quotation marks (“ ”) and are set in roman. Long quotations are separated by a line break and are indented and set in roman and in a 1 point smaller font size.

Single quotation marks (‘ ’) are to be used for nested quotations or for metalin-guistic uses. Terms with an added value (such as irony or a special meaning) are set in italics.

Notes appear at the foot of the page, and footnote numbers in the text appear af-ter the closing punctuation mark.

2 ReferencesBibliographical references follow the guidelines established in The Chicago Manual of Style. Its author-date system will preferably be used.

Short-form references in the body text will be placed in parentheses and include the author’s name in small caps, the year of publication and, if applicable, the pagi-nation, preceded by a comma. A letter (a, b, c, etc.) will be added to references of the same year to differentiate them. The number of a volume is specified in Arabic nu-merals, preceded by a comma, after the year and before the pagination.

(Aulet & Aznar 2015)(Bacardí 2012, 15)(Badosa 2006)(Carner, s.d.)(Colomer 1978, 2: 18–19)(González Oliveros, 1944)(Molinero & Ysàs 2010a)(Molinero & Ysàs 2010b)(Santacana 2006, 423–424)(Vicens Vives 1951)

The references list at the end of the article will be sorted alphabetically by author last name. If there is more than one work by the same author, his or her works are sorted chronologically. References for online digital documents must also contain the date of last access, when relevant, and the complete URL. References for unpub-lished archival documents will include, where available, the collection in which they

Page 348: FRANQUISME & TRANSICIÓgrupsderecerca.uab.cat/getcc/sites/grupsderecerca.uab.cat.getcc/... · Enrique Moradiellos (Universidad de Extremadura, Espanya) Renato Moro (Università Roma

FRANQUISME & TRANSICIÓ 3 (2015) ISSN 2014–511X PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER

348 [343–348]

SUBMISSION GUIDELINES

are held, the call number and the name of the full archive in the first citation and in initialized form in subsequent ones.

Aulet, Jaume & Manuel Aznar. 2015. «Narrativa a l’exili». Dins Centre d’Estudis So-bre les Èpoques Franquista i Democràtica, Catalunya durant el franquisme. Consultat el 9 d’octubre. http://basedadesfranquisme.uab.cat.

Bacardí, Montserrat. 2012. «Traduir en silenci (1939–1962)». La traducció catalana sota el franquisme, 11–43. Quaderns 5. Lleida: Punctum.

Badosa, Cristina. 2006. Josep Pla, Visat 2 (oct.), http://www.visat.cat/traduccions- literatura-catalana/cat/autor/9/2/prosa/josep-pla.html.

Carner, Josep. s.d. Esborranys manuscrits de la traducció francesa de Nabí, amb lletra d’Émilie Noulet. Ms. 4753/3, capsa 7/9, Fons Josep Carner. Biblioteca de Catalunya.

Colomer, Josep M. 1978. Els estudiants de Barcelona sota el franquisme, 2 vol. Barce-lona: Curial.

González Oliveros, Wenceslao. 1944. Carta a José Félix de Lequerica, 17 d’octubre. R–1.59/24. Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores.

Molinero, Carme & Pere Ysàs, eds. 2010a. Construint la ciutat democràtica. El mo-viment veïnal durant el tardofranquisme i la transició. Barcelona / Bellaterra: Ica-ria / UAB / Memorial Democràtic.

—. 2010b. «1981: cap a la ruptura del PSUC». L’Avenç 360: 52–58.Santacana, Carles. 2006. «L’ateneu barcelonès durant el franquisme». Dins Jordi Ca-

sassas, dir. L’Ateneu i Barcelona. 1 segle i ½ d’acció cultural, 423–424. Barcelona: Edi-cions La Magrana.

Vicens Vives, Jaume. 1951. «Toynbee en Barcelona». La Vanguardia Española, 20 oct., 5.

Criteria for publication of documents

All texts to be published in the “Documents” section must be preceded by an intro-ductory study and a note that explains the type of edition. Administrative-type doc-uments will be treated according to the principles of diplomatic edition.