1

Arrels del fracàs del turisme de Menorca (1900-1936). Alfons Méndez Vidal Institut Menorquí d’Estudis Resumen El desenvolupament del turisme a Menorca ha estat posterior al de la resta de les Illes Balears, la qual cosa ha generat un debat sobre els motius d’aquest fet. En aquest treball s’estudia l’aparició del sector les primeres dècades del segle XX per determinar les causes d’aquest retard, analitzant el comportament de la demanda que rebia l’illa i la reacció dels menorquins. Introducció El fenomen turístic va arribar a Espanya amb un cert retard, però amb les mateixes característiques i complexitat que a la resta de nacions occidentals1. Al llarg del segle XIX es va anar convertint en una alternativa econòmica sòlida2. A inicis del segle XX destaca el desenvolupament que les activitats turístiques assoleixen a les Illes Balears, principalment Mallorca i Eivissa3. L’endarreriment en el desenvolupament turístic de Menorca en relació a la resta de les illes de l’arxipèlag balear sempre ha cridat l’atenció. Quan s’ha intentat cercar una explicació, s’ha analitzat la situació de l’illa els anys seixanta. Entre els arguments que s’han apuntat per explicar la pretesa manca d’interès dels menorquins pel fenomen turístic un punt clau ha estat la potència econòmica de l’illa, apuntalada per un fort teixit industrial4. En el present treball s’amplia el focus i es considera l’evolució experimentada pel turisme de les Illes Balears a inicis del segle XX. Els treballs realitzats els darrers anys destaquen que Mallorca va apostar pel sector turístic ja aquests anys i que, després de diversos intents fracassats, trobà el seu nínxol de mercat en un turisme no elitista5. Eivissa es va afegir a aquest model els anys trenta i abans de la Guerra Civil havia aconseguit congriar la massa crítica, en termes de capital físic i humà per poder explotar els anys de la postguerra6. Sense dubte, la limitació de les alternatives econòmiques va jugar a favor del sector de l’hoteleria i la restauració eivissenca, però aquest no fou el cas de Mallorca, una illa amb una economia notablement diversificada i que comptava amb vectors industrials importants, alguns compartits amb Menorca, com el calçat. En canvi, a Menorca els fluxos turístics mai van assolir el volum relatiu de les altres dues illes. Al nostre parer, la manca d’una base inicial, la necessitat de partir de zero, fou el factor clau explicatiu de l’endarreriment menorquí durant el primer

1 MORENO (2007).

2 LARRINAGA (2002).

3 BARCELÓ I FRONTERA (2000).

4 MARÍ (2004); FULLANA I SEGUÍ (2012).

5 CIRER (2009).

6 CIRER (2004).

2

franquisme. En un context d’economia intervinguda i recursos escassos, les autoritats van invertir allà on tenien garanties d’un retorn més ràpid, com era la illa de Mallorca i, després de vèncer certes dificultats, Eivissa. Menorca només va interessar ja avançats els anys seixanta quan es van donar simultàniament dos elements: la saturació de Mallorca i la creació d’una primera infrastructura local capaç de respondre a la demanda turística. En conseqüència, per entendre l’evolució turística de Menorca cal tenir una idea clara de la dinàmica del mercat turístic illenc durant les primeres dècades del segle XX, per conèixer perquè, a diferència de les illes veïnes, no s’aconseguí crear una mínima planta hotelera i de serveis complementaris, ja que sense aquesta base, el desenvolupament ulterior quedava coartat. En aquest treball estudiarem la demanda i l’oferta turística de Menorca fins a la Guerra Civil. Atès que la I Guerra Mundial va alterar profundament els fluxos turístics es distingirà entre la situació existent abans i després de la contesa. La comparació del mercat turístic menorquí amb les altres dues illes, ens permetrà d’aïllar els factors explicatius de la manca de desplegament de l’hoteleria menorquina. 1. El turisme a Menorca abans de la I Guerra Mundial (1875-1914) La formació a Palma de Mallorca d’un important nucli de desenvolupament turístic els primers anys del segle XX no podia deixar de ser notat pels menorquins, que tenien uns vincles continuats amb la capital de la província. Al mateix temps, Barcelona era una zona molt poblada i desenvolupada amb un potencial emissor de turisme evident. No és fàcil documentar els primer fluxos turístics, per mor de la pràctica absència d’estadístiques. En tot cas és clar que, a diferència de Palma, no es va obrir cap establiment hoteler; aquest fet ens posa davant l’evidència que el nombre de visitants era reduït, o almenys insuficient per justificar-ne l’obertura. Així i tot, el fet que la premsa diària recollís el moviment de viatgers i embarcacions del port de Maó, el principal punt d’entrada de l’illa, ens aporta algunes dades. 1.1. La demanda turística El port de Maó ha tingut històricament una certa importància. Per això no és d’estranyar que l’arribada d’embarcacions en viatge de plaer, coneguts inicialment com “yatch”, fos primerenca. Un cop superades les turbulències associades a la Primera República i la darrera guerra carlina, a partir del 1877 el seu tràfec augmenta ràpidament, fins al punt que el mes de juny del 1879 la premsa informava que en el que es duia d’any havien entrat al port sis bucs d’aquest tipus, tots ells anglesos7. Hem fet un estudi d’una mostra de la premsa del període 1875-1914, que evidencia que l’entrada de iots va ser més intensa fins el 1902, amb una

7 El Bien Público, 04/06/1879.

3

mitjana de 5,1 embarcacions, data a partir de la qual va caure a 1,5. Val a dir que el nombre real de vaixells devia ser més alt, ja que la premsa no n’informava de forma sistemàtica i hem descartat els mesos de menor moviment (la major activitat es donava l’abril i l’estiu gairebé no havia arribades). En tot cas, el predomini de les embarcacions angleses és aclaparador, ja que representen el 72% del total. A continuació es troben els americans i italians (8% cadascun), francesos (6%) i espanyols, amb el 4%; els alemanys només representen el 2%, i arriben en una data tardana. Pel que fa a la procedència dels vaixells, venien principalment de la costa blava, principalment francesa, sobre tot Niça, però també Mònaco i Gènova, amb el 29,3%. En segon lloc es troben les illes de Còrsega, i Sardenya, així com Sicília, Malta i Nàpols, que en conjunt representen el 24,4% dels ports d’origen. Fora d’aquí hi ha els ports espanyols de Palma (17,1%) i Barcelona (9,8%) i finalment el nord d’Àfrica, amb el 9,8% i Gibraltar i altres ports anglesos, amb el 7,3%. Els ports de destí són similars, tot i que disposam de menys dades. Menorca aprofitava la seva situació al centre de la Mediterrània Occidental per atraure embarcacions dels principals destins turístics8. Gairebé totes els bucs eren de vapor i hèlix. La tendència va ser a augmentar les seves dimensions, ja que si fins el 1897 tenien al voltant de 162 tm, a partir d’aquest data pugen fins a 340 tm; els tripulants van passar de 19,6 a 30. El nombre de passatgers no va créixer en la mateixa proporció: de 5,2 a 6,3, la qual cosa indica que el grau de confort va créixer. Entre els viatgers es troben dos grups socials: personatges públics, la majoria pertanyents a la noblesa, però també algun polític (un exprimer ministre anglès), grans empresaris, com el fill del fabricant d’armes Colt, l’empresari de màquines de cosir Singer, l’industrial de material bèl·lic alemany Krupp, l’instal·lador de cables telegràfics Eastern o el Marquès de Comillas. Tot i que alguna d’aquestes embarcacions va arribar a passar fins a deu dies a port, l’estada mitjana fou de 2,4 dies. El principal punt d’atracció dels visitants era l’orgue de Santa Maria, que s’esmenta el 72,7% de les ocasions. També sortien a la rodalia de Maó i els seus jaciments talaiòtics (45%). Fora d’això algunes vegades es comenta la visita de la ciutat de Maó. Relacionats amb els iots es troben les embarcacions esportives. Maó, amb una àmplia tradició marinera, no podia quedar al marge d’aquesta activitat. Si bé inicialment els menorquins empraven les seves barques majoritàriament per pescar i recórrer la costa, una afició que el 1887 ja estava consolidada, ben aviat va sorgir el gust per la competició. El 1895 s’organitzaven regates al port de Maó i dos anys més tard s’inaugurava el Club de Regates de Maó, que el 1900 va esdevenir la Delegació de Lliga Marítima Espanyola a la ciutat. Entre les competicions que passaren per Maó la més destacada fou la regata de bots automòbils entre Alger i Toló organitzada el 1905 pel diari parisenc Le Matin, l’objecte de comprovar la capacitat dels motors d’explosió. Es va triar Maó com a punt intermedi per la seva localització estratègica entre els ports de

8 El mapa exposat no s’allunya gaire del que descriu PEMBLE (1987).

4

sortida i arribada i per l’existència d’una infrastructura adequada, inclosa la delegació de la Lliga Marítima. Palma, a través del diputat Maura, va fer un intent per ser elegida, que no va reeixir i va obtenir les irades protestes dels maonesos. La prova va despertar una gran expectació. Es va entregar un premi als guanyadors de la primera etapa Alger-Maó, que duia el nom del rei Alfons XIII, qui havia triar personalment el trofeu. L’Ajuntament va organitzar un programa d’activitats amb un sopar per dos-centes persones, l’ornamentació especial de la ciutat i una batalla de flors. A l’illa van arribar nombrosos turistes i periodistes per assistir a l’arribada dels regatistes, així com diverses embarcacions de la Marina espanyola i la banda de l’Asil Naval de Barcelona. Els set participants van sortir el 7 de maig i la primera embarcació, l’italià Fiat X arribava al cap de dotze hores a Maó. L’inici de la segona etapa, prevista pel dia 10 es va haver d’ajornar fins el 13 pel temporal, temps que van aprofitar per fer diverses activitats, com ara una audició de l’orgue de Santa Maria. Tanmateix, en sortir el temporal es va reforçar i només va aconseguir arribar a port la nau italiana; la resta van haver de ser rescatades pels destructors francesos que les acompanyaven. Al segle XX el turisme es va popularitzar. Un nou tipus de viatger estava prenent el relleu dels happy few que havien marcat la pauta les dècades anteriors. Aquest turisme més massiu i de menys poder adquisitiu enlloc de tenir un iot feina un creuer. El primer en anar a Menorca fou el vapor Lusitania, el març del 1899, amb 65 passatgers. Procedia de Tànger i anava cap a Villefranche. Va fer nit al port de Maó i els turistes visitaren les poblacions properes i van sentir un concert d’orgue a Santa Maria. Uns dies mes tard arribava el vapor Equateur, amb 190 passatgers francesos, procedent d’Oran en destí Marsella. El programa fou molt similar a l’anterior i també s’està dos dies a port. Les visites no es van reemprendre fins l’abril del 1906, quan va tocar el port de Maó el paquebot francès Îlle de France, amb 87 turistes que van recórrer la població i el seu voltant9. El febrer del 1908 va arribar transatlàntic anglès Vectis, de la casa Cook&Sons, de Londres, amb 61 creueristes que van assistir a una audició de l’orgue de Santa Maria i feren una excursió amb automòbil als jaciments talaiòtics de les rodalies de Maó i al poble de Sant Lluís. El mes de juny arribava el vapor francès Charles Roux, amb 178 turistes. Els creuers havien arribat a Menorca en una data primerenca. El Foment del Turisme de Mallorca va celebrar el 1906 l’arribada del primer creuer10 i Eivissa no en va rebre cap fins el 1930. Com veurem, Menorca no seguiria la trajectòria ascendent de Mallorca i els anys trenta quedà per darrera de les Pitiüses. Les arribades de turistes en línia regular són més difícils de seguir, tot i que la premsa solia estar atenta del moviment de passatgers. Sí que es van produir algunes excursions en grup. El 1908 el Centre Excursionista de Catalunya

9 Revista de Menorca, 1906, pàg. 129.

10 MUT (1973).

5

organitzà una excursió a Mallorca i Menorca, amb 103 turistes que van visitar Maó, es Castell, Sant Lluís i el poblat de Talatí. El 1915 la mateixa entitat va tornar a les dues illes. Entre els excursionistes es trobava Josep Salvany qui va prendre nombroses fotografies que donen testimoni d’aquest viatge11. No es pot descartar que algun viatge organitzat més toqués el port de Maó, però en tot cas, sembla que el moviment de creuers que s’encetà els darrers anys dels segle XIX no va visitar assíduament Menorca. En canvi, les embarcacions militars es deixaven veure a amb freqüència. El seu impacte era similar al dels creuers: visitaven bars i tavernes i no dinamitzaven el sector de l’hoteleria, ja que els militars s’allotjaven en els vaixells. També feien certes despeses en la compra d’objectes de regal i record, així com excursions. La seva presència es veia afavorida per l’àmplia tradició de contactes marins del port maonès. Al segle XVIII fou un punt habitual d’hivernada de l’armada anglesa; l’esquadra americana tingué la seva base des del 1815 fins al 1845 i l’holandesa també s’hi està entre 1816 i 183112. L’arribada dels marins molts cops comportava la baixada de la tropa i els oficials a la ciutat de Maó. L’Arxiduc indica que les esquadres estrangeres arribaven al port de Maó tres o quatre vegades a l’any, la qual cosa causava una certa animació, mentre que la flotilla espanyola sovint hi passava un parell de mesos a l’hivern13. Les esquadres estrangeres obtenien carbó (existia un dipòsit de 5.000 tones ben proveït), aigua i altres atencions14. Hem fet una recerca a la premsa local per conèixer com es desenvolupaven aquestes visites. Entre el 1876 i el 1914 cada any tocaven el port de Maó sis embarcacions de gran port i 2,5 més petites. Els anys 1902-1906 el nombre d’arribades anuals és més del doble que en la resta d’anys. Els grans bucs embarcaven una mitjana de quatre-cents homes. Una mitjana de tres eren espanyols; entre els estrangers predominaven els britànics (0,8 anuals), francesos i italians (0,6 cada un), seguits dels alemanys, amb 0,4 i d’Estats Units i Holanda, tot dos amb, 0,3 anuals. L’esquadra espanyola passava molts hiverns al port de Maó, fins a la guerra de Cuba, a partir de la qual les seves estades es van espaiar. En canvi, el tràfic de vaixells estrangers, que havia estat molt intens en la part central del segle, va patir una forta disminució les dècades següents, de la qual no es va recuperar fins a finals de segle. Així el 1887 es dóna la benvinguda a l’esquadra francesa i es comenta que no venia des del 1859; el 1899 hi tornava. L’esquadra anglesa va entrar el 1905. Per la informació que dóna la premsa, realitzen el mateix tipus d’activitats que iots i creuers: el 50% van fer una audició de l’orgue de Santa Maria i el 45,5% no es van moure de Maó. Les excursions pels voltants de Maó, normalment incloïen els jaciments de Trepucó i Talatí i el poble de Sant Lluís (18%). L’impacte econòmic d’aquestes visites no era negligible, més que les de bucs

11

MARCI I RIERA (2009); Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 249, Octubre de 1915. 12

VERDAGUER (1999). 13

ARXIDUC (1890). Tom VII, pàg. 77. 14

RIERA ALEMANY (1899).

6

estrangers, que s’aturaven pocs dies, les de l’esquadra espanyola, que podia passar diversos mesos a la població. En més d’una vegada els periodistes denuncien com els venedors han augmentat el preus dels aliments15. En altres ocasions s’indica la compra de provisions o la importació d’articles per a l’abastiment dels vaixells i, fins i tot, de la recepció d’elevades sumes en metàl·lic per al pagament de la tripulació. En aquest període es van inventar les targetes postals, que els turistes empraven de forma habitual. No existeix cap estudi sistemàtic sobre el tema, però és clar que Menorca fou un indret amb una notòria i primerenca activitat en aquest camp. La primera postal sobre l’illa fou editada per Hauser i Menet el 1897; el 1902 aquesta empresa editaria quatre targetes més16. Totes les imatges eren del port de Maó. Aquest darrer any van aparèixer altres postals sobre la població, una de Josep Tous, de Palma de Mallorca i una altra commemorativa de la volta al món del buc escola francès Duguay-Trouin. Els editors locals també van començar en aquesta data a publicar targetes: Remigio Alejandre de Maó, que començaria fent les impressions a la casa Hauser i Menet i Moll, i Marquès, de Ciutadella. Pel que hem pogut comprovar aquest volum és superior al que es produí a les Pitiüses. Tot i que les postals aquests anys estaven esdevenint un article d’ús general, en les col·leccions amb targetes amb circulació postal és relativament freqüent veure que han estat remeses per turistes de diverses nacionalitats, especialment francesos, anglesos i espanyols, la qual cosa és confirmada per l’existència en aquest període, de postals editades per empreses foranes. 1.2. L’organització del turisme: allotjaments, comunicacions i propaganda. Un element crucial per al turisme són els allotjaments. La ciutat de Maó va comptar des de molt aviat d’hotels, destinats inicialment per allotjar els mariners que passaven pel seu port. Així s’indica a les obres de Schroeder (1846), Taylor (1868) i Bartholomew (1869). La dècada del 1880 van obrir els establiments que perduraran fins gairebé la guerra civil: la fonda l’Estrella, l’Hotel Central de Josep Petrus, i l’Hotel Bustamante. La qualitat de la pensió de Ciutadella era inferior. També va obrir les seves portes aquests anys la fonda Burdó de Fornells, que aprofità l’èxit del seu servei de menjador. Aquests hotels tenien una qualitat suficient pels clients del segle XIX (Ford diu el 1869 que són bastant bons i molt nets), però al segle XX el nivell d’exigència dels visitants augmentà i els establiments no es van adaptar fins la dècada dels anys trenta, originant crítiques sobre la seva manca de confort. Pel que fa a les comunicacions marítimes, el 1855 es va establir un servei regular de vapors entre Maó, Alcúdia i Barcelona, que el 1861 es va ampliar amb la línia Maó-Palma de Mallorca. El 1880 van començar els trajectes directes amb Barcelona, però només l’estiu, amb periodicitat quinzenal, al igual que la comunicació amb Alger. El 1893 la introducció d’una nova companyia va suposar la definitiva consolidació de la línia directa Maó-Barcelona, si bé els primers anys es van alternar la comunicació quinzenal i setmanal fins que

15

El Bien Publico, 01/06/1883. 16

CARRASCO (1992).

7

devers 1903 es va consolidar aquesta darrera. El 1912 es van establir tres línies setmanals a Barcelona (una d’elles amb escala amb Alcúdia) i dues comunicacions setmanals amb Palma. Ciutadella, que entre el 1888 i el 1894 havia comptat amb una línia amb Pollença i Barcelona, aquesta darrera data veu l’establiment de serveis setmanals amb Alcúdia i un amb Palma. Aquest esquema es va mantenir fins a la Guerra civil amb petites variacions, com l’extensió un dia a la setmana de la línia de Palma fins a València17. Itinerari 1855 1861 1880 1893 1912 1931

Maó-Barcelona 1 Q (1)

1 S/Q 2 S 2 S

Maó-Alcúdia-Barcelona 1 S 1 S 1 S 1 S 1 S 1 S

Maó-Palma 1 S 1 S 1 S 2 S 1 S (2)

Maó-Alger 1 Q (1)

Maó-Alcúdia 1 S

Ciutadella-Alcúdia 2 S 1 S

Ciutadella-Palma 1 S 1 S

Ciutadella-Barcelona 1 S (1)

Només l’estiu (2)

Maó-Palma-València

En suma, Menorca va tenir una comunicació estable amb Barcelona i Palma des de la meitat del segle XIX, la qual es va anar reforçant amb el pas dels anys. Tanmateix, era habitual que els menorquins es queixessin de la limitació del servei marítim; en ocasions pel reduït nombre de connexions, especialment amb Barcelona, que sempre es va veure com la línia clau; altres vegades pels horaris o la lentitud de les embarcacions. Les protestes no van acabar amb l’absorció de la companyia local La Marítima per la Trasmediterrània, l’1 de gener del 1919, ja que aquesta va destinar a Menorca vaixells antics i lents. Respecte a les comunicacions interiors, les dues principals poblacions, Maó i Ciutadella, que disposen de port, estaven unides per un camí construït el segle XVIII que, com es pot comprovar en els relats dels viatgers, permetia una bona comunicació amb les poblacions de l’interior i la muntanya del Toro. La resta s’havia de visitar amb cavalls, ases i mules. Tanmateix quan a Europa s’introdueix el ferrocarril i s’intensifica el transport amb carruatges, aquest esquema queda obsolet. La modernització de la xarxa viària insular estigué a càrrec del Departament d’Obres Públiques del Ministeri de Foment18. S’encetà el 1860 amb la reforma de la carretera de Maó as Castell, culminada el 1862. Entre aquest any i el 1864 es construïa la nova via de Maó a Sant Climent i un any més tard la que va a Sant Lluís. Un cop adequades les comunicacions de la capital, entre el 1871 i el 1875 es construí una via que comunicava els pobles de Fornells i es Migjorn, la qual fou millorada en el tram es Mercadal-Fornells el 188719. A continuació es va emprendre la construcció de la nova carretera general entre Maó i Ciutadella, destinada a substituir el camí d’en Kane, una obra realitzada per fases entre el 1878 i el 1900. Aquests anys també s’obrí la via que comunica Ferreries amb

17

HERNANDEZ (1908), ARXIDUC (1890), MERCADAL (1982) i Butlletins de la Cambra de Comerç

de Menorca. 18

LLAUGER (1996). 19

ARXIDUC LLUIS SALVADOR (1890).

8

es Migjorn (1881-1885)20. La carretera de Maó a Fornells, de la qual l’Arxiduc ja en parla, no es va iniciar fins al 190921. Un cop la xarxa viària fou enllestida va sorgir la necessitat d’adaptar-la als vehicles de motor, que des dels primers anys del segle XX ja començaven a circular per l’illa amb un desenvolupament bastant ràpid, ja que el 1905 la ruta Maó-Ciutadella passà a ser prestava per vehicles automòbils. El 1914 existia una altra línia entre Maó i Sant Lluís. La guia turística del 1911 ja està pensada per fer les excursions en automòbil. En clar contrast amb la moderada afluència de turistes, l’interès per atreure el turisme va motivar l’aparició d’entitats des de molt aviat. El nucli des d’on es van impulsar aquestes iniciatives fou l’Ateneu de Maó i, particularment el seu president, Antoni Victory. El 1906, per iniciativa del president de la secció d’Esports i Excursions es va acordar editar una guia il·lustrada de Menorca, a la qual van contribuir quasi tots els ajuntaments de l’illa. L’objectiu era donar a conèixer l’illa als forasters i ajudar a donar sortida als productes del país, per la qual cosa es publicarien anuncis de comerciants i industrials. Es nomenà una comissió per a la preparació del llibre, però l’obra va madurar lentament, ja que el 1907 es posposava per publicar abans el Compendio de Geografía e Historia de Menorca, de Francesc Hernández (que veié la llum l’any següent), segurament perquè es pensava aprofitar part del material per a la confecció de la guia. El 1909 la Revista de Menorca, l’òrgan de l’Ateneu, lloava la guia d’Eivissa de Pérez Cabrero. Uns mesos més tard es convocà un concurs fotogràfic per il·lustrar l’obra, la qual veié la llum el 1911. El resultat, amb una introducció amb informacions generals de tipus històric, geogràfic i econòmic, seguit d’una part més extensa dedicada als indrets d’interès turístic de l’illa, és similar al de la guia d’Eivissa. En els dos casos es pot concloure que “el seu contingut excedeix del que avui en dia considerem com a típic d’una guia turística”22, però està en la línia de les guies editades arreu del món en aquesta època. El 1908 la premsa local es feia ressò de la creació a Barcelona de la Sociedad de Atracción de Forasteros. Segurament sota la influència d’aquesta notícia, l’any següent es va constituir a Maó la Sociedad de atracción de forasteros y excursiones. Tanmateix, no hem pogut localitzar cap activitat organitzada per aquesta societat, que degué tenir una vida efímera. Durant aquests anys la premsa local gairebé no prestava atenció al turisme. En canvi la Revista de Menorca demostrava estar al dia de les principals novetats i ser conscient de la seva importància. El 1909 va publicar una ressenya del fullet “Mallorca estación de invierno”, remès pel Foment del Turisme de Mallorca. L’any següent s’anunciava la publicació a Palma del llibre De turismo, de Pere Ferrer. El 1913 s’apuntava l’aparició d’una sèrie d’articles de Miquel dels Sants Oliver al diari ABC on, sota el títol de “Las Islas adyacentes”

20

HERNÁNDEZ SANZ (1908). 21

El Bien Público, 30/08/1909. 22

CIRER (2004).

9

lamentava el desconeixement que tenien els espanyols de les Balears. Tanmateix, Antoni Victory remarcava que els mallorquins tampoc freqüentaven les altres illes de l’arxipèlag i que Miquel del Sants en el seu article es referia únicament a Mallorca i feia afirmacions que no es podien aplicar a Menorca. El 1915 la Revista de Menorca va publicar la ressenya de la Guía de las Islas Baleares, editada l’any anterior a Palma pel Foment del Turisme. El comentarista no deixava de fer notar que de les 170 pàgines només es dedicaven vuit a Menorca i cinc a les Pitiüses. El 1920 Josep Cotrina informava que el talaiot de Binaiet, que havia estat netejat el 1917 i tenia un gran atractiu turístic, havia estat greument destruït. L’Ateneu també utilitzava les seves relacions per difondre el coneixement de l’illa. Així va aconseguir que el diari El Liberal de Barcelona publiqués un article sobre Menorca. Durant el segle XIX es va anar desenvolupant la pràctica dels banys de mar, amb la qual cosa va augmentar la demanda d’allotjament al litoral23. Les poblacions receptores no es van limitar a respondre de forma passiva a la demanda dels visitants, sinó que els seus residents van ser els primers a gaudir dels avantatges de la mar. D’aquesta manera s’anava creant una petita infrastructura i un “know-how” sobre les activitats de costa, imprescindible per poder oferir serveis turístics. A Menorca el costum de fer banys estivals va arrelar molt abans que es pensés en edificar al litoral. L’agost del 1873 El Bien Público informa de la mort per ofegament d’un banyista illenc a la platja de Son Bou. El que és més remarcable és que l’any anterior s’havia repetit aquest fet el mateix dia i a la mateixa platja. El segle XX aquestes referències es multipliquen. Per exemple, era tradició que per les festes de Sant Llorenç els alaiorencs anessin a Son Bou i na Macaret. Progressivament, les excursions es van desvincular de les festes. Els llocs més atractius eren el port d’Addaia, el barranc d’Algendar, el cap de Cavalleria i, principalment, cala Galdana. El 1915 es Grau ja era visitat utilitzant un carro amb cavalleries. La popularització de l’automòbil va permetre arribar a un ample ventall de platges. Malgrat tot, durant molts anys la forma més habitual de prendre banys era fer ús de les cabanes que s’instal·laven durant la temporada d’estiu. És possible el seu inici estigui al voltant del 1859, quan es va anunciar l’obertura de tres casetes de fusta per “Baños de mar para señoras” al port de Maó; dies més tard s’estenia aquesta oferta als senyors, en horari restringit24. El 1872 es va inaugurar el “Gran Establecimiento Permanente de Baños de Mar” a la mateixa zona on fins llavors s’aixecaven les casetes temporals25. Aquesta instal·lació devia tenir una demanda constant. El 1886 s’informava que els banyistes que l’any anterior tenien reservada l’hora de sis a set del capvespre, només se’ls mantindria si pagaven l’abonament abans de l’11 de

23

WALTON (2001). 24

El Diario de Menorca, 17/06/1859 i 16/07/1859. 25

Archivo del Museo Militar de Menorca, 1871; El Menorquín, 09/07/1872.

10

juliol, dia d’obertura. L’establiment es va anunciar durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX fins que es va clausurar devers 191826. L’obertura dels banys de pedra va esperonar els propietaris de pavellons temporals, que reaccionaren publicant anuncis, una pràctica que es va allargar durant dècades. Havia quatre grups de casetes a diversos punts del port que es reobrien cada any, conegudes amb els noms de La Viñeta, de la Consigna, La Fama i Vista Alegre. Els que estaven situats a la vorera nord del port oferien als seus clients una barca de forma gratuïta. Amb els anys es van oferir nous serveis: el 1881 es brindaven “baños a chorro” i es podia deixar la roba per netejar. El 1886 el mateix establiment oferia una galeria per descansar i fer àpats. El 1899 n’hi havia que disposaven de banys calents. Els banys es van expandir a la població veïna des Castell, on el 1883 es van instal·lar les primeres cabanes; després de diverses provatures, el 1907 es van consolidar al Moll d’en Pons, on s’estaren fins al 1936, i al capdamunt del qual el 1953 s’obriria el segon hotel turístic de l’illa. A partir de la I Guerra Mundial, els banys van passar a ser un costum eminentment popular i les casetes van perdre atractiu a mesura que el gaudi de la mar s’ampliava a altres indrets. A Ciutadella, l’establiment d’instal·lacions de banys mai va arribar a quallar. Encara el 1886 els banys de mar es veien com una qüestió sanitària, recomanada per a persones nervioses i excitables i fillets malaltissos. A partir del 1888 la premsa informava que moltes famílies anaven a la platja a nedar i es planyia de la inexistència de casetes de banys, que no van aparèixer fins al 1902, però aviat van tancar. El 1926 El Iris es planyia que els banys no estaven tan generalitzats com a altres bandes, i ho atribuïa en part a la manca d’instal·lacions per poder banyar-se amb “comoditat i decència”. El 1931 es van tornar a instal·lar cabanes a la platja des Degollador. Cap al 1935 Ferrer Aledo explicava que els ciutadellencs s’anaven a banyar a moltes platges del terme; tot i que les més concorregudes eren Santandria i Cala Blanca, arribaven fins a Cala en Turqueta, Son Saura, Macarella, ses Fontanelles i Algaiarens. En relació a les edificacions de costa, en la descripció del litoral de l’illa que fa l’Arxiduc Lluís Salvador cap al 1887 es constata que fora dels ports de Maó, Ciutadella i Fornells no hi havia cap construcció de lleure, només escasses barraques de pescadors i horticultors a la desembocadura dels torrents. Al poble de Fornells el 1872 es va establir la fonda Ca’n Burbó27, per beneficiar-se de la construcció de la carretera amb es Mercadal. Segons l’Arxiduc, els maonesos hi anaven a passar els diumenges de bon temps. L’assistència es devia incrementar quan es va obrir la carretera amb Maó el 1909 i amb la introducció dels vehicles de motor. El 1908 una empresa de Maó va organitzar excursions, que s’aturaven a l’establiment per menjar caldereta de llagosta28. Segons la guia del 1911, hi havia dues fondes amb habitacions i l’especialitat era la caldereta de llagosta, “plato obligado para los turistas”.

26

La Voz de Menorca, 13/07/1918. 27

CAULES (2011a i b). 28

CAULES (2011b).

11

Les limitacions del transport van restringir les primeres construccions a la proximitat de les poblacions. La dècada del 1880 un bon grapat de maonesos ja havien edificat petits edificis a les vinyes dels voltants de la ciutat. El 1883 la premsa fa notar que a la punta de Cala Figuera del port s’estan construint “casitas de recreo”. L’Arxiduc també troba algunes cases un poc més endavant, entre el Fonduco i el poble des Castell. Precisament en aquest poble el 1900 existia una colònia estival de maonesos. Una de les primeres instal·lacions del port fou el berenador del Fonduco, a la cala homònima, un indret freqüentat des d’antany pels excursionistes. El juliol del 1900 es va aixecar un nou edifici, servit per un cuiner de renom29. En l’establiment va sopar un grup de creueristes el 1908, fent palès l’atractiu turístic d’aquest tipus de locals. En aquest punt es van construir diverses edificacions i els anys vint es troben anuncis de cases per vendre o llogar. On aquestes construccions van arrelar més, fins al punt de formar una colònia d’estiueig, és al costat nord del port, a la qual s’accedia en barca, perquè no hi havia carretera. Quan escriu l’Arxiduc, allà encara no hi havia cap edifici, però el 1898 ja existia una caseta per llogar, probablement l’espectacular Venècia, que té els fonaments dins la mar. Al principi, les construccions es van anar succeint amb un ritme lent. A l’alçada del 1920 només hi havia unes deu. Es tractava d’edificis molt senzills, tal i com es comprova en els plànols conservats a l’Arxiu del Museu Militar de Menorca. Els anys vint la construcció va experimentar una empenta, amb unes deu cases més. La dècada del 1930 veuria el major avenç d’aquest nucli, evidenciant el progrés del gust per estiuejar fora de la població. La febre constructora va fer que el 1932 un empresari posés a la venda solars i casetes, atorgant facilitats de pagament. El gener del 1935 es produí una altra operació immobiliària i el mes d’abril la premsa es feia ressò d’aquest boom30. A l’altura del 1936 ja hi havia uns quaranta edificis. Durant la Guerra Civil encara se’n van aixecar dos més. Un altra colònia es va establir a les cales des Murtar, des del 1901 i sa Mesquida, el 1903, on es va obrir un camí, ja que fins llavors aquests indrets només eren accessibles per mar. L’obertura de l’accés terrestre va estimular altres persones a aixecar edificis. En les dues dècades següents es van alçar unes sis cases i els anys vint set més. Com al port de Maó, els anys trenta el ritme augmentà amb la construcció d’onze edificis i coberxos de barca; el 1935 es va millorar el camí. Durant la guerra civil s’aixecaren tres cases. A la cala d’Alcalfar de Sant Lluís, el 1896 es va construir el primer xalet31. Aquest indret fou un dels primers del litoral on es van fer excursions. A principis del segle XX era un lloc popular on anaven amb freqüència moltes famílies; el propietari del camí cobrava un ral als carruatges, que destinava al seu manteniment. El 1914 ja es llogaven casetes per temporades. El 1919 un acord amb el propietari permeté millorar el camí i construir noves edificacions.

29

El Bien Público, 14/07/1900. 30

“Va aumentando de año en año el número de casitas de recreo que se edifican en la parte norte del

puerto”, La Voz de Menorca, 14/04/1935. 31

SEGUÍ (1996).

12

També havia construccions a les cales de Torret, Biniancolla, Binisafuller i na Macaret, però en molt menor nombre. El mes de juliol del 1921 es van començar a organitzar festes populars, que arreplegaven a una considerable multitud. El 1928 havia 28 cases i una botiga on es podien comprar les provisions. No es tractava únicament de gent de l’illa, sinó que fou el primer nucli costaner en rebre turisme, primer nacional i més tard estranger. L’Estat va promoure la construcció d’una carretera, entre el 1934 i el 1936, un projecte que s’avançà al de la carretera de Maó a Sant Lluís. L’obertura del camí al trànsit va fer augmentar extraordinàriament l’assistència. El mes de maig s’obrí el “merendero Los Caracoles” i la línia d’autobusos de Maó a Sant Lluís es va allargar fins a l’indret. La cala vivia un veritable boom turístic, ja que hi havia cinquanta-cinc casetes en construcció on treballaven setze homes32. Els caps de setmana i dies festius el lloc s’omplia de visitants. Just passada la Guerra Civil seria dels pocs punts de l’illa on l’estiu hi havia una afluència important d’estiuejants i on s’hi instal·là el primer hotel turístic el 1953. Al port de Ciutadella es va desenvolupar una altre nucli al voltant del far del port. Devers el 1900 es van aixecar els primers edificis, però fins els anys trenta eren molt comptats; en total podia haver uns deu. A partir d’aquest moment la situació va donar un tomb espectacular i les xifres d’anuncis suggereix que es va produir una explosió en el nombre de construccions, potser més accentuada que la que se produïa al port de Maó aquests mateixos anys. Aquestes edificacions tenien un major volum que les del port de Maó33. Manuel Amat, el 1934 indica que una munió de petites cases blanques, on estiuegen les bones famílies de la localitat, s’escampen sota el far. Aquests anys també es comencen a oferir lloguers de temporada34. El 1934 s’establí un servei de transport amb automòbil. També aquesta dècada es documenten construccions a la veïna cala de Santandria, que des de feia dècades era un lloc popular. El 1930 es venia una caseta d’esplai al camí d’accés i el 1935 els mesos d’estiu s’hi llogava una finca. Aquell any s’instal·là un quiosc de refrescs. Aquí també s’aixecaria un dels primers hotels turístics de l’illa, el 1955. 2. El turisme a Menorca abans de la Guerra Civil (1918-1936). 2.1. Una economia dinàmica sotmesa a grans pressions Tradicionalment s’ha considerat que l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, això explicaria un suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants.

32

La Voz de Menorca, 05/06/1936. 33

Es venia un hortal amb una caseta amb menjador, dues habitacions dormitori, menjador i cisterna, El

Iris, 29/04/1930. 34

AMAT (1934), Mirador, 267.

13

És evident que Menorca comptava amb una potent estructura industrial35. Tanmateix, aquesta va haver de fer front a un conjunt considerable de dificultats. En primer lloc, la guerra colonial i la independència de les Antilles va afectar negativament el sector del calçat i la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb més treballadors de l’illa, amb 500 operaris, quedà molt afectada i el 1904 tancava les seves portes. La indústria sabatera es va refer de la crisi finisecular, però la deriva proteccionista d’Espanya la va perjudicar i a partir de l’aranzel del 1906 les exportacions a Cuba van iniciar un declivi del qual no es recuperarien. Les vendes es van redirigir als mercats nacional i europeu, en una reconversió amenaçada per crisis recurrents (1906, 1913, 1915, 1920, 1925, 1927, 1931, 1934-36). Els problemes eren creixents i a partir del 1920 ja hi ha notícies de l’emigració de treballadors de l’illa per manca de feina. Els anys trenta van ser especialment difícils, malgrat l’aparició d’activitats noves, com la fabricació de calçat de goma, que s’inicià el 1921 s’expandí amb força fins al 193536. També van aparèixer nous sectors. El 1890 es muntava una indústria metal·lúrgica que va créixer ràpidament fins a arribar a ocupar 500 treballadors, però que féu fallida de forma sobtada el 1911, arrossegant la major part de la banca illenca, que s’havia desenvolupat amb força des del 1882. Aquesta crisi impulsà la sortida de l’illa d’un contingent de treballadors. La fabricació de bosses de malla de plata es va enlairar els primers anys del segle XX, però la demanda d’aquest producte es va volatilitzar el 1923, provocant el tancament d’una gran quantitat d’empreses. De les restes d’aquests dos naufragis s’aniria congriant la indústria bijutera menorquina, però els resultats no es recollirien fins els anys quaranta37. Per tant, és evident que la indústria menorquina va estar sotmesa a una forta tensió durant l’inici del segle XX i que les dificultats van ser màximes a partir del 1923 quan es van sumar els problemes de la indústria del calçat i del metall. 2.2. Canvis en la demanda turística. La I Guerra Mundial va trastocar els fluxos turístics que arribaven a Menorca. L’indicador més fidel d’aquest estancament el tenim en les arribades de iots, ja que no n’apareix cap fins el 1923 (en què vingueren dos). Aquesta represa coincideix amb la dels llibres de viatges. El 1924 arribà a Menorca Alícia Davins, la primera autora posterior a la guerra (l’anterior era del 1911) i els anys següents altres autors tornen a escriure sobre l’illa. A partir d’aquest moment, les arribades de iots al port de Maó es recuperen i superen amb facilitat les xifres prebèl·liques (1,5 els anys 1903-1914): el 1924 i 1925 n’arribaren tres, el 1926 i 1927 quatre, el dos anys següents sis i a partir del 1930 la mitjana és de tretze. El mes d’agost del 1928 la premsa local publica un article que indica ja han visitat el port més embarcacions d’esplai

35

CASASNOVAS (2006). 36

MÉNDEZ i HERNÁNDEZ (2010). 37

MÉNDEZ i HERNÁNDEZ (2010).

14

que els anys anteriors38. Els mesos del 1936 anteriors a l’esclat de la guerra havien arribat nou iots i el 21 de juliol n’hi havia cinc, la qual cosa va cridar l’atenció del periodista. En relació al període anterior a la Gran Guerra, es va produir un canvi en la nacionalitat d’aquestes embarcacions. Els britànics, tot i seguir sent els primers han baixat del 72% al 37,5% i el seu buit es reparteix entre els francesos (20,7%), nord-americans (18,4%) i espanyols (16,3%). Els d’altres nacionalitats sumen el 8% restant. En aquesta època els primers menorquins adquireixen iots: són els industrials Femenias i Pons Menéndez, així com Fernando Rubió, català amb vincles familiars amb l’illa. Aquestes dades semblen apuntar que durant els anys vint els fluxos turístics van assolir uns valors superiors als d’abans de la guerra, i que s’acceleraren els anys trenta. A manca de cap institució que recollís informació al respecte, disponsam de les memòries anuals de l’Ateneu de Maó, que la majoria dels anys incloïen un apartat sobre “visites” que és revelador, perquè segons declara la institució hi anaven “quasi tots els estrangers i forasters que visiten la ciutat” o, més bé, “les persones de prestigi, respectabilitat i fama”. El 1920 es feia notar que tornaven a arribar estrangers, que durant la guerra havien deixat de venir. El 1921 s’indica que es tracta d’oficials de la Marina estrangera, un parlamentari anglès i “pintors estrangers i turistes”. Els anys següents desapareix el terme turista, mentre que es continuen esmentant a oficials de Marina, professors universitaris i professionals com ara enginyers. El 1926 s’anomena per primer cop el propietari d’un iot, així com un polític, un pianista, una cantant, l’escultor Walderman Fenn i l’historiador Chamberlin, qui recollia dades pel seu llibre sobre les Balears i del qual s’afirma que “no es uno de tantos turistas indocumentados que con frecuencia llegan a nuestro puerto”39. El 1927 continua la tònica: a més de venir “el multimilionari ianqui Macomber” arribaren molts turistes de diverses nacionalitats. El 1929 s’al·ludeix als passatgers de nombrosos iots, pertanyents a l’aristocràcia d’Anglaterra, França i Itàlia, així com al turisme d’Alemanya, Estats Units i Canadà, per concloure que “este año la concurrencia de viajeros del extranjero ha sido más numerosa y selecta que en los años anteriores”. El 1932 i 1933 es torna a esmentar la presència d’un bon nombre de turistes40. El primer creuer de la postguerra fou l’Oronsay, que visità Maó el maig del 1927 procedent de Palma de Mallorca, amb 542 passatgers anglesos que sortiren en direcció Ajaccio. El juny de l’any següent va entrar el "Gouverneur General Tirman", de nacionalitat francesa i procedent de Cette, si bé els seus 270 passatgers no van baixar a port. El 1930, Thomas Cook va programar cinc travesses per la Mediterrània amb els pailebots Otranto i Orford. Quatre van tocar Màlaga i Palma i un va entrar a

38

La Voz de Menorca, 28/08/1928. 39

Revista de Menorca, 1926, pàg. 161-167. 40

Revista de Menorca, Memoria Reglamentaria, anys 1920-1934.

15

Maó el dia 1 de juny, amb 383 turistes41. El maig del 1931 arribava l’Orontes, que operava en unes condicions similars a l’any anterior i havia passat pel port d’Eivissa dos dies abans. A diferència d’aquella illa, on hi tornà tres cops més, a Menorca no va regressar. L’any següent aquests creuers van anar quatre vegades a Eivissa i cap a Menorca. L’illa estava perdent la batalla del turisme. En tot cas, la companyia es dedicava bàsicament al trànsit entre Anglaterra i Austràlia i l’experiència d’aquests anys no es va repetir. El mes de març del 1933, el creuer Alcántara, noliejat per la companyia anglesa Royal Mail, amb 438 turistes va arribar a l’illa, si bé com l’anterior no pogué entrar a port. Sembla que el motiu era la manca d’un remolcador. Els visitants foren traslladats a Calafiguera en barques. El setembre del 1935 estava programada la visita del creuer Doric, de la Cunard Start, que es va anul·lar per mor de l’accident que patí el vaixell el dia 5 davant la costa portuguesa. El 1928 la Lliga Marítima, el Club Marítim Barcelona i el Futbol Club Barcelona van organitzar una excursió en vapor a Menorca, acompanyada d’alguns iots. Es van realitzar regates, partits de futbol, banquets i una excursió a Fornells, el Toro i Ciutadella. Les limitacions de l’allotjament de l’illa es van fer evidents quan l’estiu del 1936 es va frustrar la visita d’un grup de 125 catalans perquè es va denegar l’autorització per allotjar-se al vapor Atlante, fondejat al port. 2.3. L’organització del turisme: hotels i propaganda. El 1926 Chamberlin declarava que no tenia cap sentit editar una guia de Menorca per atreure turistes anglesos, perquè no havia hotels per allotjar-los. El periodista afegia que les fondes eren insuficients i no oferien les comoditats que els viatgers adinerats exigien42. D’aquesta manera començava el debat de la planta hotelera, que s’allargaria durant dècades. L’entitat capdavantera fou l’Ateneu de Maó, que editava la Revista de Menorca, que com ja hem vist era especialment sensible al turisme. Aquests dies Antoni Victory recomanava una persona que volia muntar un hotel per turistes al president de la Federació Hotelera Espanyola43. Al mateix temps la secció d’esports i excursions de l’Ateneu de Maó es reconvertia en secció de “Turisme i Esports”, sota la presidència de Pelegrín de Moncada, amb la voluntat de suplir la inexistència d’un “organisme de propaganda i atracció de forasters”. Els membres de la nova secció estaven ben informats del moviment turístic, no en va Marià Rubió, el president de la Sociedad de Atracción de Forasteros de Barcelona, tenia estrets vincles amb l’illa, ja que sa mare era menorquina i la família solia passar-hi l’estiu, on el seu germà Ferran es compraria una finca que envoltava una platja. El mes d’agost la premsa informava de la constitució a Barcelona de la “Compañía Nacional de Industrias del Turismo”, de la qual Pelegrín de Mocada era delegat a Menorca. Entre el 1926 i 1928 aquesta entitat, que mantenia relacions amb la Sociedad de Atracción de Forasteros, fou bastant activa:

41

Orient Line Cruises. Full propagandístic. Arxiu de l’Ateneu de Maó. 42

“Frederic Chamberlin”, La Voz de Menorca, 21/05/1926. 43

Arxiu de l’Ateneu de Maó. Documentació diversa sobre turisme. Carta del 07/06/1926.

16

s’integrà en el comitè organitzador de l’Exposició Universal de Barcelona i el 1927 va fer gestions en favor d’un Congrés Nacional de Turisme. El seu objecte era la construcció d’una xarxa d’uns cinquanta hotels amb les comoditats i el confort més moderns, però sense luxes. Es pensaven realitzar intenses campanyes de propaganda a l’estranger. La societat fou fundada per “aristòcrates madrilenys i financers catalans” i comptava amb la cooperació de les principals companyies navilieres del país, les quals tenien representació en el consell d’Administració, així com el Banc de Crèdit Local. El conseller-delegat era l’editor Antoni Muntañola44. L’empresa no disposava de capital per a construir els hotels i s’havia pensat que els Ajuntaments cedissin els terrenys i demanessin crèdit al Banc de Crèdit Local; la Companyia retornaria a les Corporacions les càrregues financeres. Aquesta fórmula es va intentar posar en funcionament a Maó i a Sant Feliu de Guíxols45, sense èxit. La relació de la companyia amb Menorca s’inicia quan encara estava en procés de formació. El 1926, després d’unes gestions d’Antoni Victory, es va desplaçar a l’illa el director gerent per iniciar els treballs preliminars per a la construcció de l’hotel. Hi havia pressions a favor de l’establiment. El 1927, poc després de la visita d’un creuer, el representant de l’agència Thomas Cook informava que l’expedició només s’està poques hores a la població, a causa de l’absència d’un lloc on els turistes poguessin prendre un lunch. El juliol del 1927 Pelegrín de Moncada, qui havia estat nomenat Diputat provincial, anunciava que el projecte de l’hotel estava molt avançat i que es construiria al Parc Bellavista, als afores de Maó. L’establiment, que rebria el nom de Port Mahon Hotel, tindria un mínim de cinquanta habitacions, algunes amb bany. L’edifici comptaria amb calefacció central; a la planta baixa hi hauria un restaurant amb capacitat per 300 coberts i a la principal una ampla terrassa sobre el port. Estaria rodejat d’un parc i camps de tenis i altres esports. El termini d’execució de les obres era d’un any46. El projecte fou redactat per la CNIT, ja que el seu director-gerent aquestes dates tornava a ser a Maó. Paral·lelament el diari “El Sol” de Madrid publicava un article en el qual anunciava la construcció de l’hotel i feia propaganda de Menorca, apuntant que malgrat el desconeixement general, l’illa era notable per les seves cales, platges i monuments megalítics. Aquesta és la darrera notícia. La Companyia devia desfer-se pocs mesos després de la creació del Patronat Nacional del Turisme, el mes d’abril del 192847. De fet, el seu director gerent, es va integrar en aquesta institució i el mes de novembre visitava Cadis per supervisar l’inici de les obres de l’Hotel Atlántico48. L’abril del 1929 l’Ajuntament de Maó remeté al Patronat el plànol del parc de Bellavista que la Corporació volia cedir-li perquè es fes càrrec de la construcció

44

La Voz de Menorca, 24/08/1926. 45

La Vanguardia, 25/12/1926. 46

La Voz de Menorca, 12/08/1927. 47

MORENO (2005). 48

La Vanguardia, 28/11/1928.

17

de l’hotel. El mes d’agost es va produir una breu polèmica entre dos periodistes: mentre un defensava que no es podia construir l’hotel perquè el nombre de turistes era excessivament reduït, el segon indicava que no vindrien sense aquest equipament. El mes de setembre Antoni Victory informà de la disposició d’un grup d’empresaris anglesos per adquirir els terrenys de la zona de sa Punta, que també dominaven el port. El president havia aconseguit la promesa del delegat de la Trasmediterránea de destinar millors vaixells a la línia Barcelona-Maó49. La iniciativa no reeixí perquè el seu principal impulsor, Laurence Weavear va morir. El president de l’Ateneu el mes de juny del 1930 intentà que el Patronat donés suport al propietari d’una casa molt espaiosa i amb vistes al port de Maó, que el gerent de la CNIT havia vist anys enrere, per reformar-la com hotel, però l’entitat declinà l’oferta50. Antoni Victory, moria el mes de gener del 1931. El mes d’agost del 1932 tornà a sorgir la possibilitat d’edificar un hotel, per a la qual cosa semblava que hi havia capitals, però com en anteriors ocasions, el projecte no arribà a bon port. L’article que informa d’aquest fet explica que abans els turistes no anaven a l’illa d’Eivissa, però poc a poc ha augmentat el seu nombre i han estès la seva fama fins convertir-la en un destí turístic com pot ser Mallorca51. El 1930 l’Hotel Central va reformar les seves instal·lacions; es renovaren les habitacions, instal·lant aigua corrent i cambres de bany; així com la cuina i el menjador, que tenia uns finestrals que donaven al port. El 1934 la fonda Bustamante fou acondicionada per tal d’acomodar-la a la demanda turística. El fet de comptar amb un hotel adequat no va suposar cap increment substancialment del nombre de visitants de l’illa. La manca d’impuls que es constata en l’hoteleria no es donava en negocis relacionats: s’estaven obrint nous bars i restaurants cada cop més sofisticats, com el Bar Sevilla de Maó el 193452 que al cap de pocs mesos ja va haver de ser ampliat per donar servei de restaurant i sala de festes. El seu cas és significatiu perquè després de la guerra es transformaria en un hotel que allotjaria els primers turistes i obria una sucursal al port de Maó, el Rocamar, que també acabaria esdevenint un hotel turístic el 1953. En paral·lel als intents de construcció d’un hotel assistim a un increment de l’interès dels menorquins pel fet turístic. “Mediterráneo. Revista ilustrada de Turismo”, de Barcelona, el setembre del 1926 va nomenar un delegat a Maó i els dos anys següents publicà diversos gravats de Maó, Fornells i el Toro. El 1927 es publicava el primer nombre de “Menorca Gráfica”, que en el seu mig any de vida va recollir diversos articles sobre els atractius turístics de l’illa: els seus monuments i platges53, així com publicitat dels primers establiments amb orientació turística. El 1929 fou substituïda per “Menorca Ilustrada” que en el

49

Discurso de la sesión de apertura de Curso. Septiembre 1929. Revista de Menorca, 1929, pàg. 357. 50

Arxiu de l’Ateneu de Maó. Documentació diversa sobre turisme. 51

La Voz de Menorca, 05/08/1932. 52

La Voz de Menorca, 13/04/1934 i 07/11/1934. 53

Les platges de Santandria i Cala Blanca, Rafalet, es Murtar i Cala Mesquida.

18

segon nombre indicava la voluntat donar a conèixer l’illa als estrangers i espanyols; en el seu any d’existència publicà diversos articles sobre turisme i alguns indrets de l’illa54. El moviment propagandístic tingué com a ideòlegs els membres de l’Ateneu de Maó, a través de la Revista de Menorca, la qual el 1926 publicava un llarg article sobre els estudis arqueològics a l’illa de Chamberlin i la possibilitat que això oferia per a difondre el seu coneixement a l’estranger55. A l’acte d’inici del curs acadèmic de l’Ateneu s’apuntava l’oportunitat que suposaven els pintors com havien fet a Mallorca amb Russiñol, Mir i Anglada, ja que el corrent turístic “práctica i prosaicamente se convierte en fuente jugosa de ingresos”. L’any següent la Revista de Menorca publicava la necrològica de Josep Pin i Soler, i lloava la seva aportació al coneixement de l’illa. També es recollia una ressenya de la conferència de l’arqueòleg Martínez Santa Olalla a Salamanca sobre prehistòria menorquina i una altra de l’escriptora Alícia Davins a Granollers sobre Menorca. El 1928 es recolliren els articles que Josep Artigues-Riera havia publicat el desembre de l’any anterior al Diari de Mataró amb el títol de “Menorca, illa exquisida”. A la premsa local, a més de notícies sobre creuers, iots, i visitants, diversos articles feien propaganda de Menorca, o recollien textos de la premsa nacional amb aquest objecte. El 1927 aparegueren set articles; l’any següent es reproduïa un escrit publicat al diari “El Día” de Madrid, que encoratjava les visites a l’illa, així com ressenyes de la revista “La Esfera” i de “The National Geographic Magazine” que contenien diverses fotografies de Menorca. A partir del 1928 s’obre un debat sobre la utilitat del turisme, resolt pràcticament sempre de forma afirmativa. El 1929 i el 1931, el nombre d’articles (tretze i vint-i-nou) autoritza a parlar de campanya pro-turisme. Els anys següents i fins a la guerra civil, va continuar sense interrupció la publicació de textos sobre aquesta temàtica. Aquests escrits demostren l’interès dels menorquins per fomentar les visites turístiques, així com la receptivitat d’alguns cercles, majoritàriament barcelonins, sobre el tema, però que van assolir un escàs èxit, perquè és una constant l’apel·lació al reduït nombre de turistes que venien a Menorca. A finals del 1928 l’Ateneu va organitzar una exposició fotogràfica d’imatges de l’illa amb l’objectiu d’imprimir una sèrie de postals turístiques. L’entitat edità vint postals, amb una tirada de 1.000 exemplars, de les quals nou eren dedicades al port de Maó, dos a Fornells i la resta als indrets més coneguts del litoral56. La culminació dels esforços propagandístics fou la publicació de la guia de Menorca del 1932, en la qual conflueixen els anhels d’Antoni Victory (que el 1928 proposà la seva edició), heretats pel seu fill Joan, un dels editors, i la publicació de revistes il·lustrades, representat pel fotògraf Ramon Pons Menéndez. També vingué precedida per una guia d’Eivissa (la del 1929). És un

54

Les coves de Parelleta, cala sant Esteve, Na Macaret, Alfalfar, Sa Mesquida i les cales de Ciutadella. 55

HERNANDEZ (1926), pàg. 167. 56

Arxiu de l’Ateneu de Maó. Documentació diversa sobre turisme.

19

llibre àgil i modern, en el qual prima la part visual sobre el text. Els anuncis, entre els que hi ha els principals allotjaments de l’illa, es troben intercalats entre els textos i li donen un aire dinàmic. A la guia se seleccionen una dotzena de recorreguts que arrepleguen els punts més característics de l’illa, amb un especial èmfasi per la costa i els monuments prehistòrics, Amb la mort de Victory i d’adveniment de la República, l’Ateneu va reduir la seva activitat, tot i que el 1935 encara va editar l’opuscle Pro-Turisme de Ferrer Aledo, una petita guia de l’illa, que contenia un llarg capítol dedicat a Fornells i la seva cova Polida. La pintura fou una eina important en els inicis del moviment turístic. Els artistes tenien interès en oferir al seu públic nous paisatges i a través de les seves obres es donà prestigi a zones com ara Mallorca o Sitges, un impacte que es multiplicava gràcies a les noves publicacions il·lustrades. Menorca, tot i que no fou visitada per pintors tan coneguts com l’illa major, també va atraure alguns artistes i alguns pintors menorquins van mostrar quadres sobre l’illa a l’exterior. Així Gumersind Gomila, que havia exposat el 1924 a l’Ateneu de Maó, s’establí a Perpinyà, on el 1928 va celebrar una exposició. El primer pintor forà fou Almela Costa, qui el 1924 exhibí les seves obres menorquines al Cercle de Belles Arts de Madrid, amb una bona acollida a la premsa (El Sol, ABC). El pintor va tornar a Menorca en diverses ocasions (1924, 1927 i 1928) i realitzà altres exposicions, tant a Menorca com fora de l’illa (1925 a Múrcia i 1930 al Museo Nacional de Arte Moderno de Madrid). La russa Eugènia Loutchinsky, visità l’illa l’estiu del 1925. Un destacat pintor local fou Joan Vives Llull, qui atret per l’Escola de Pollença, s’està a Mallorca entre el 1925 i el 1930. Exposà els seus paisatges de l’illa a l’Ateneu de Maó (1926 i el 1931), participà a la mostra organitzada pel Foment del Turisme a Barcelona el 1933; el 1936 realitzà una exposició d’olis a les Galerias Costa de Palma de Mallorca. El 1927 s’instal·là a Menorca l’alemany Max Pretzfelder, qui va muntar una exposició a l’Ateneu de Maó, amb quadres de diverses localitats de l’illa, de la qual es publicà una extensa ressenya il·lustrada al diari ABC. Al cap d’uns mesos presentava la seva obra a les galeries Dalmau, on els quadres menorquins van ser especialment lloats57. Francesc Hernández Monjo es va mudar a Barcelona el 1890; també féu estades a Mallorca, on es relacionà amb Tito Cittadini i Anglada-Camarassa. El 1928 va fer una exposició a les Galeries Layetana sobre temes marítims i paisatges menorquins, que repetiria els anys 1930, 1931 i 1933 . La baronessa alemanya von Schmiedeberg visità Menorca el 1929. Els quadres que va realitzar s‘exposaren a les galeries Layetana. La pintora retornà a l’illa el 1931 i l’any següent exposà a la llibreria Ordinas de Palma. Miquel Alejandre Monjo, després de passar per Pollença, el 1932 participà en una mostra col·lectiva a les Galeries Costa de Palma i l’any següent a la que organitzà el Foment del Turisme a Barcelona. Finalment el pintor alemany Hans

57

Mundo Ibérico, gener del 1928 núm. 11, pàg. 10.

20

Hartung, fugint de la gran quantitat de turistes que havia a Mallorca, va venir a Menorca el 1932, on residí dos anys, i es va construir una casa d’estil Bahaus a cala Tirant. La seva dona Eva participà en una exposició a l’Ateneu. La parella fou expulsada per les autoritats militars, acusats de ser espies. 2.4. El Foment del Turisme de Menorca (1931-1936) L’Ateneu de Maó va plantejar un programa d’acció pel turisme a Menorca que posteriorment féu seu el Foment del Turisme. Aquest fou exposat el 1927 en el discurs del membre de la Junta Directiva Josep Cotrina “Mallorca y Menorca (consideraciones sobre el turismo)”. L’autor parteix de l’existència a Mallorca d’”una corriente incesante de turismo”; Menorca, no manca d’atractius, però gairebé no rep visitants. Cotrina considera impossible atreure turistes directament de la Península o l’estranger i en canvi sí que troba factible portar-los de Mallorca, per a la qual cosa proposa un canvi en les comunicacions marítimes que permeti una comunicació diària entre Ciutadella i Alcúdia. També planteja la necessitat de millorar les comunicacions internes per fer accessibles els tres o quatres paratges més assenyalats, com ara Cales Coves, el barranc d’Algendar i les platges de Son Bou. Els hotels s’haurien d’acondicionar per acomodar els nous visitants. Finalment, per donar a conèixer l’illa caldria fer una propaganda continuada, per a la qual cosa proposa crear una entitat específica, que treballi de forma coordinada amb les de Palma i Barcelona i les agències de viatges. Les noves autoritats sorgides de la II República va donar l’impuls inicial al naixement del Foment del Turisme de Menorca. L’octubre del 1931 el Governador Civil de la província va convocar als batles de l’illa per estudiar els mitjans per establir un corrent de turisme, i acordaren crear una comissió d’estudi. El mes de juny del 1932 el seu president es desplaçà a Palma, on s’informà sobre les activitats del Foment del Turisme, i especialment el seu material publicitari58. El mes de juliol es va reunir amb els batles de l’illa i resolgueren constituir una Junta provisional, que va redactar el reglament. Un cop autoritzat aquest, el dia 7 quedà constituïda la societat i s’elegí la Junta Directiva. A diferència de la comissió organitzadora, on havia el propietari d’un hotel i representants d’associacions comercials, els seus membres no tenien interessos en el sector turístic. El president era Joan Gomila Borràs, propietari d’una fàbrica de bijuteria; el secretari era Joan Victory, el fill d’Antoni Victory, que vivia de les rendes de les seves finques rústiques. El cap de l’oficina era el periodista Francesc Pou, que s’havia distingit pels seus articles en favor del turisme. Aviat es van nomenar delegats a Ciutadella, on havia una oficina, Palma de Mallorca, Eivissa i la Península. La constitució del Foment del Turisme tingué la seva rèplica a Eivissa, on es va constituir l’agost del 1933. Tot i que a la Junta Directiva havia persones amb interès directe en l’hostaleria, no tingué gaire activat, en part per la migradesa dels seus recursos59. El Foment del Turisme de Menorca va ser una entitat molt

58

La Voz de Menorca, 22/06/1932. 59

CIRER (2004).

21

dinàmica. Es va beneficiar de l’impuls de l’Ateneu i de fet va seguir el programa marcat per Josep Cotrina cinc anys abans. El Foment es va integrar en l’entramat institucional del turisme espanyol. Una de les primeres actuacions fou informar de la seva existència al Patronat Nacional del Turisme, que l’abril del 1933 va nomenar l’entitat com representant a Menorca i li atorgà un dotació econòmica anual de 1.800 pts. També s’integrà a la Federació de Turisme de Catalunya i Balears i a la Federación Española de Sindicatos de Iniciativas y Turismo (FESIT). Les relacions més estretes es van establir amb les associacions de Palma i Barcelona. El Foment va assistir a diversos congressos i a les assemblees nacionals de la FESIT, on el president presentà diverses ponències. Aquestes relacions van ser molt útils per difondre les seves activitats en matèria propagandística. Amb el mateix objecte es van establir contactes amb diverses persones d’Espanya i l’estranger: es nomenaren socis d’honor Francesc Vidal, president del Foment del Turisme de Mallorca, Mirie Douglas, col·laborador de la premsa de Londres i Ferran Barrango, autor de reportatges sobre l’illa per a Radio Barcelona. Les actuacions més nombroses foren en el camp de la propaganda60. L’entitat es va subscriure al Daily Palma Post i al Majorca Sun, on es van enviar articles i s’insertaren anuncis. També es van remetre fotografies de Menorca a les revistes il·lustrades i s’aconseguí que diversos periodistes, nacionals i estrangers, publiquessin textos sobre l’illa; el 1933, el de més activitat, ho van fer set escriptors estrangers, set forasters i nou menorquins. Es va idear l’eslògan “Visitad Menorca, la isla blanca”, que més tard evolucionà a “Menorca, la isla blanca y azul”. S’imprimiren 5.250 exemplars del cartell publicitari fet a partir d’una pintura de Joan Vives Llull. El 1932 es van publicar dos fullets, un amb una tirada de 10.350 exemplars, que aviat quedà exhaurit i el juliol de l’any següent un altre de 60.000 exemplars (10.000 en castellà i 25.000 en anglès i francès). El primer any es van repartir 42.600 fullets Es va editar un joc de vint postals amb vistes de l’illa i text bilingüe castellà-anglès, que s’esgotà el primer any i s’adquiriren exemplars de la Guia de Menorca del 1932 per venta i regal. A partir del 1935 es van fer gestions perquè el Patronat Nacional del Turisme tragués un nou fullet amb un mapa arqueològic de Menorca i un plànol del port de Maó que estava programat pel 1936, i no va arribar a sortir. El 1933 es van promoure quatre exposicions de pintors menorquins, dues a Menorca i dues fora de l’illa: a les galeries Costa, de Palma de Mallorca, i als locals de la Federació de Turisme de Catalunya i Balears a Barcelona. Amb motiu del concurs de pintura que realitzà aquesta entitat es va dotar un premi amb 500 pts, que fou concedit al català Fàbregas per un oli d’un molí de vent de Sant Lluís. Una de les actuacions de més impacte fou la realització d’una pel·lícula sobre Menorca, que es va estrenar a Maó el maig del 1933. Malgrat la bona acollida

60

Un resum de les actes de la Junta de l’entitat, des de la fundació fins a la Guerra Civil fou publicat pel

diari Ultima Hora-Menorca, entre el 6 d’agost del 1981 i l’11 de març del 1982.

22

de públic no s’emprà per realitzar cap campanya de propaganda i de fet Joan Victory dimití com a secretari de l’entitat per aquest afer, indicant que anava en contra d’alguns industrials de l’illa. Els anys següents, l’activitat propagandística del Foment fou menor. El 1934 es van adquirir col·leccions de fotografies que foren enviades al Foment del Turisme de Mallorca, l’Office Français du Tourisme i les revistes il·lustrades Oasis i Prensa Gráfica. També es va repartir propaganda turística a agències de viatge, especialment Wagon Lits Cook i es va remetre publicitat a les oficines de turisme de França, Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Suïssa, Estats Units, Argentina i altres països de Sud-amèrica. A Espanya, s’enviava material, especialment a Mallorca, on només el 1932 es van repartir 6.000 fullets i un centenar de cartells. Per facilitar l’accés als punts d’interès de l’illa el 1932 s’adreçà una carta als propietaris de finques rústiques, perquè deixessin transitar als visitants, ni que fos pagant. L’any següent es van fer gestions per aconseguir l’obertura dels camins d’accés a na Macaret i cala Galdana i per facilitar el pas pel camí de cavalls. El 1935 es demanà autorització per explorar la cova Polida de Fornells i es plantejà el projecte d’una carretera que comuniqués la costa est. Respecte a l’allotjament, l’estiu del 1932 es publicà un anunci demanant ofertes d’habitacions per llogar. També es va ajudar a un suís que volia comprar o llogar una propietat. L’entitat va fer gestions davant dels propietaris d’hotels i el 1934 Ramon Bustamante reformà el seu establiment, amb l’incentiu de la reunió del grup parlamentari pro-Turisme, que desplaçà a l’illa cinc diputats, el batle de Barcelona i els directors de la Veu de Catalunya i d’Ulagui Films. El Foment també donà suport a diverses activitats. El 1933 i 1934 es concediren ajuts al Concurs internacional de tennis de Menorca i el 1935 al Club Marítim de Maó per a la construcció d’un varador i amarratges al port. Durant dos anys s’intentà infructuosament que l’Ajuntament de Maó tornés a fer la qualcada. Diverses accions van tenir per objecte els monuments prehistòrics. Es va atorgar un ajut econòmic a Martínez Santa-Olalla per excavar a Torre d’en Galmés, es netejaren les navetes de Rafal Rubí i Torre d’en Galmés i es demanà al propietari de la naveta des Tudons que tanqués el recinte. L’entitat es va fer càrrec de la conservació del cementiri anglo-americà del port i va promoure les visites al lloc de Sant Antoni, d’interès per als anglesos a causa dels seus lligams amb l’almirall Nelson. Des del 1934 es donava una subvenció a l’únic molí de vent que restava a Maó. El 1936 es va fer una expedició a la cova Polida de Fornells per cercar un accés terrestre que permetés la seva explotació turística. El Foment va col·laborar amb les agències de viatges, especialment amb Wagon Lits en les arribades de creuers, facilitant serveis de guies, vehicles, etc. Mantenia correspondència amb empreses i particulars i els facilitava informació i serveis. També va fer gestions a través del Diputat de Menorca en contra del Decret de desembre del 1934 que limitava les estades dels estrangers a les Illes Balears a un mes.

23

L’entitat portava una estadística dels visitants que passaven pel seu local, que ens proporciona un indicador de l’evolució del turisme.

Informacions donades pel Foment del Turisme de Menorca

Nacionalitat 1933 1934 1935 Suma Percent

Espanya 85 99 65 249 35,8%

Regne Unit 70 62 8 140 20,1%

França 50 64 13 127 18,3%

Alemanya 23 18 6 47 6,8%

USA 14 15 3 32 4,6%

Itàlia 5 16 (a) 4 25 3,6%

Altres 23 45 7 75 10,8%

Total 270 319 106 695 100,0%

(a) S’han descomptat 19 oficials de l’esquadra italiana que distorsionaven l’estadística

Font: Memòries anuals del FTM

És evident la migradesa de les dades, més si es pensa que les visites es repartien tot l’any, amb la qual cosa els mesos de major afluència (juliol, agost i setembre) el millor any no es van arribar als cinquanta turistes mensuals. El 1934 el nombre de visitants va créixer un 18%. El 1935 els visitants estrangers van retrocedir el 81,4%, mentre que els espanyols únicament el 34,5%. Segons el Foment la causa fou el conflicte italo-abisini, que va desviar el turisme fora de la Mediterrània. També tenia efectes negatius la normativa militar sobre visites d’estrangers. En tot cas, l’any acabà millor que no havia començat i les perspectives pel 1936 eren esperançadores. La premsa local corrobora aquest fet i informa d’un notable increment dels visitants estrangers61. Per nacionalitats, els dos primers anys, el turisme nacional venia a representar el 31% del total. Entre els estrangers els primers eren clarament els anglesos (22,4%) i els francesos (19,4%); a una certa diferència hi havia els alemanys (7%) i la resta, amb una presència significativa d’italians i americans, representava el 20%. L’activitat desplegada pel Foment del Turisme va ser intensa, especialment els primers anys, i no hauria estat possible sense un pressupost suficient. Els ingressos dels dos primers exercicis van superar les 11.000 pts. i l’any següent es van reduir a 9.500, a causa de la crisi econòmica. La participació dels socis era important: més de 4.000 pts. els dos primers anys, que es van reduir a 3.450 el 1935. Les subvencions oficials no van baixar de 5.500 pts. i el 1934 arribaren a 6.457 pts. La principal ajuda privada vingué de la companyia Trasmediterrània amb 350 pts el primer any i 500 els següents.

3. Conclusions Al segle XIX Menorca tenia una àmplia tradició d’acollir visitants estrangers, lligada a la importància del port de Maó, la qual cosa va fer que comptés amb uns allotjaments adients. Aquest impuls és el que explica la freqüentació de iots

61

La Voz de Menorca, 28/04/1936 informa que el dia 19 se’n van anar vuit estrangers de diverses

nacionalitats i el 26 set més (quatre alemanys, dos americans i un holandès).

24

turístics des del 1875 o el fet que el 1899 ja entressin al port dos creuers turístics, potser els primers que vingueren a les illes Balears. Les primeres dècades del segle XX els menorquins segueixen desenvolupant elements d’interès per al turisme. Les activitats marítimes es van desenrotllar aviat. Els banys de mar eren una realitat des del 1859 i el 1872 ja existia un establiment permanent de banys. També havia professionals que construïen i llogaven embarcacions i es va constituir una delegació de la Lliga Marítima que permetia donar suport a activitats punteres, com la cursa organitzada el 1905 entre Alger i Toló. La costa es començà a urbanitzar prest: des del 1896 ja s’aixequen edificis d’esplai. Van aparèixer colònies d’estiu a diversos indrets de l’illa, com a la cala d’Alcalfar, on els turistes podien trobar allotjament. De fet, existeix una forta continuïtat entre els primers llocs on es van realitzat activitats de platja i els primers hotels turístics dels anys cinquanta, casos del port de Maó, es Castell i les platges d’Alcalfar i Santandria. Les comunicacions interiors també eren bones i es van anar adaptant a la millora dels mitjans de transport. Malgrat tot, la capacitat d’atracció de visitants de l’illa va minvar al segle XX: l’arribada de les embarcacions d’esplai va disminuir fortament i es va limitar als més luxosos; els creuers van desaparèixer a partir del 1908. La I Guerra Mundial va tallar l’incipient moviment turístic; no tornen a aparèixer visitants de forma apreciable fins el 1923 i els creuers no compareixen fins el 1927. Si bé Menorca comptava amb una fort sector industrial, les primeres dècades del segle XX patí successives dificultats que van provocar el tancament dels principals establiments manufacturers i impulsaren l’emigració de treballadors en cerca de feina. Els empresaris estaven atents a qualsevol alternativa econòmica que es presentés, com la indústria del metall a partir del 1890, les bosses de plata una dècada més tard, la bijuteria a partir del 1923; el calçat es reconvertí del mercat cubà a l’europeu. Si el turisme hagués estat una opció real, segur que l’haurien temptejat. Els menorquins no eren indiferents al fet turístic i coneixien el seu potencial econòmic, la qual cosa era un estímul innegable, sobre tot si es considera la crisi que afectava l’illa. La premsa mostra un interès viu pel seu desenvolupament, allunyat d’una infundada apatia dels illencs. No es pot descartar completament que els empresaris, orientats a activitats manufactureres, fossin menys sensibles a aquesta demanda, però en contra d’aquesta hipòtesi hi ha el fet que quan el flux turístic va augmentar els anys cinquanta immediatament es van construir hotels. A l’inici del segle XX es va crear un lobby turístic. Els seus membres no tenien interessos hotelers i es reunien a l’Ateneu de Maó, el president del qual en fou el principal impulsor. Les seves actuacions es van centrar en els allotjaments i la propaganda turística. Esperonats pel contacte amb personalitats del món turístic, es van fer diverses gestions per a l’establiment d’un hotel, seguint l’exemple de Mallorca. Tot i que van participar alguns menorquins, la major part dels implicats foren inversors estrangers i institucions com la CNIT i el Patronat

25

Nacional del Turisme i no van fructificar. L’activitat per difondre el coneixement de Menorca a l’exterior fou intensa (articles a diaris i revistes, exposicions de pintura, edició de guies i postals). Quan el 1932 es crea el Foment del Turisme de Menorca, aquest continua amb la tasca anterior. Es tractà d’una entitat relativament ben dotada de fons, amb un programa coherent i persones competents que van desplegar una intensa propaganda i altres accions en favor del turisme, la qual cosa contrasta amb la passivitat del seu homòleg eivissenc. Els anys trenta el turisme va retrocedir a Espanya, excepte a les Balears. A Mallorca es va produir un autèntic boom62, amb una important ampliació de la planta hotelera i un volum important d’arribades de creuers i vaixells estrangers. Eivissa no fou aliena a aquesta efervescència turística després d’un ràpid creixement en els anys anteriors63. Els menorquins eren conscients de l’expansió del turisme en aquestes dues illes. Tot i l’escassetat de dades, sembla indubtable que el nombre de visitants que venien a Menorca va augmentar; així ho mostren les arribades de iots turístics i les informacions recollides a la premsa. Les renovacions que es van produir en la planta hotelera van en el mateix sentit. Tanmateix, els valors absoluts es van allunyar prou dels de Mallorca i Eivissa, fet no atribuïble a la manca d’interès dels menorquins, però que marca l’inici de l’endarreriment turístic de l’illa. Menorca era un territori econòmicament avançat i amb empresaris coneixedors del mercat, un factor clau en l’expansió del turisme a Mallorca64. També existia un consens social i els capitals necessaris per construir els petits hotels que s’aixecaren a Mallorca i Eivissa a partir dels anys vint. A l’illa es van muntar restaurants, però no hotels i quan els anys cinquanta van aparèixer visitants aquells van ser la base dels primers allotjaments, fets que refermen l’opinió expressada pels menorquins sobre la insuficiència de la demanda. Resulta significatiu que el president del Foment del Turisme fos un indià que, malgrat les seves evidents simpaties pel tema, destinés el capital a la bijuteria65. Diversos motius expliquen l’atonia de les arribades de turistes a Menorca. El perfil dels visitants era diferent al de les altres illes; tenien un major pes els turistes que venien en iots, creuers i embarcacions militars, amb un poder adquisitiu alt, una demanda relativament reduïda i de massa poder adquisitiu per poder ser satisfeta per l’oferta hostalera illenca. En cap cas es va aconseguir atreure un nombre significatiu de visitants procedents de Mallorca. En canvi, a les Pitiüses l’afluència de turistes d’un poder adquisitiu no gaire elevat va estimular el progressiu increment i millora dels allotjaments66. Les comunicacions marítimes de Menorca eren netament inferiors a les de Mallorca i Maó és a una considerable distància de Palma, més propera a

62

CIRER (2009, pàg. 235 i seg.; 2014b). 63

CIRER (2004), pàg. 127 i seg. 64

CIRER (2014a). 65

MÉNDEZ i HERNÁNDEZ (2010). 66

CIRER (2004).

26

Eivissa. La comunicació principal de Menorca era amb Barcelona i el nombre de freqüències amb Palma era menor. El trajecte alternatiu a través d’Alcúdia i Ciutadella passava per dos ciutats poc atractives pel turisme i passava per trajectes terrestres que allargaven el viatge. Finalment, la travessa en vaixell, a diferència d’Eivissa, estava amenaçada per forts vents que la feien arriscada, tal i com expliquen diversos viatgers67. Menorca no comptava amb les belleses naturals que atreien els turistes a Mallorca. A diferència d’aquella, no reeixiren els intents de convertir les coves en un producte turístic. Els viatgers valoraven més el que trobaven a Eivissa; així s’expressen alguns escriptors abans de la I Guerra Mundial68. L’illa oferia un cert exotisme i comptava amb un entorn agrari agradable; el cost de la vida era baix69. En canvi el cosmopolitisme i l’aridesa del paisatge menorquí no atreia als visitants estrangers. Aquesta opinió encara durava els anys trenta:

“On déconseilla fort d’aller vivre à Minorque, cette île du nord où souffle un vent perpétuel, cette île aride, sans forêt, sans beauté. […] Le directeur de l’office du tourisme nous reçut à bras ouverts. Nous étions les premiers et les seuls touristes de l’année”70

El volum del turisme que venia a Espanya abans de la Guerra Civil era reduït i només uns pocs nuclis tenien la capacitat real de captar aquests visitants, majoritàriament ciutats d’una certa entitat com Sant Sebastià, Santander, Màlaga, Barcelona o Palma de Mallorca. Totes, llevat de la darrera, van veure com l’arribada de turistes disminuïa els anys trenta 71. Palma es va beneficiar de la seva situació a la Mediterrània; Eivissa va funcionar com una alternativa econòmica. Menorca ni tenia un poder d’atracció autònom ni estava suficientment a prop per recollir els excedents del turisme mallorquí. Bibliografia AMAT ROSÉS, M. (1933) “D’un viatge a l’illa de Menorca”, Mirador, núm. 226-227. AMAT ROSÉS, M. (1934) “Menorca, l’illa blanca i blava”, Mirador, núm. 267. BARCELÓ, B. i FRONTERA, G. (2000) “Història del Turisme a les Illes Balears”, Welcome! Un Segle de turisme a les Illes Balears. Palma: Fundació La Caixa BAKER, R. (1928) “The Balearics, Islands sisters of the Mediterranean”, National Geographic Magazine, Vol. 54, núm 2. BARTHOLOMEW, E.G. (1869) “Seven months in the Balearic Islands”, Illustrated Travels: A record of Discovery, Geography and Adventure. Londres: Cassel, Peter and Galpin. BOYD, M.S. (1911) The Fortunate Isles. Londres: Methuen & co. [Les illes venturoses. Palma de Mallorca: Documenta Balear, 2008]. CALVERT, A.F. (1910) Catalonia & the Balearic Isles: an historical and descriptive account. Londres: J. Lane.

67

AMAT (1933); CHAMBERLIN (1927). 68

SOLGERG (1894), PIN I SOLER (1905), CALVERT (1910), BOYD (1911). 69

SENTÍS (1933). 70

HARTUNG (1976). El pintor vingué a Menorca el 1932. 71

CIRER (2014).

27

CARRASCO MARQUÈS, M. (1992) Catálogo de las primeras tarjetas postales de España impresas por Hauser y Menet 1892-1905. Madrid: Casa postal. CASASNOVAS, M.A. (2006) Història Econòmica de Menorca. Palma de Mallorca: Moll. CAULES BAGUR, M. (2011a) “Ca’n Burdó de Fornells, fundado en 1872 por Miguel Caules Bagur”, Diario Menorca, 19/11/2011. CAULES BAGUR, M. (2011b) “Vivencias de Fornells y de la casa Burdó”, Diario Menorca, 17/12/2011.

CHAMBERLIN, F. (1927) The Balearics and their peoples. Londres: John Lane & Bodley Head. CIRER, J.C. (2004) De la fonda a l’hotel. Palma de Mallorca: Documenta Balear CIRER, J.C. (2009) La invenció del turisme de masses a Mallorca. Palma de Mallorca: Institut Balear d’Economia. CIRER, J.C. (2012) “The Beginnings of Tourism in Majorca. 1867-1914”, Annals of Tourism Research, vol. 39, pàg. 1779-1796. CIRER, J.C. (2014a) “Spanish new coastal destinations. 1883-1936: The mainstay of the development of tourism before the Second World War” a Annals of Tourism Research, vol. 45, pàg. 18-29. CIRER, J.C. (2014b) “Majorca’s tourism cluster: The creation of an industrial district, 1919-36”, Business History, DOI: 10.1080/00076791.2013.876532. DAVINS, A. (1925) Menorca la isla blanca azul (impresiones de un viaje). Barcelona: Atenas. FERRER ALEDO, J. (1935) Menorca Pro Turismo. Maó: Tipografia Mahonesa. FORD, R. (1869) Handbook for travelers in Spain. Londres: John Murray. FULLANA COLL, A. i SEGUÍ LLINÀS, M. (2012) “El turisme a Menorca. Retard en el seu desenvolupament dins de l’àmbit balear”, Revista de Menorca, n. 91. GUIA DE MENORCA (1911) Maó: Ateneu Literari, Científic i Artistic de Maó. HARTUNG, H. (1976) Hans Hartung. Autoportrait. Récit recueilli par Monique Lefèvre. París: Bernard Grasset HERNÁNDEZ SANZ, F (1908) Compendio de Geografía e Historia de la Isla de Menorca. Maó: Imprenta B. Fábregas. HERNÁNDEZ SANZ, F (1926) “El señor Frederick Chamberlin en Menorca”, Revista de Menorca. 1926, pàg. 167. LARRINAGA, C. (2002) “El turismo en la España del siglo XIX”, Historia Contemporánea, 25. LLAUGER LLULL, M.A. (1996) “Evolució de la xarxa viària balear”, 150 anys d'obres públiques a les Illes Balears. Palma de Mallorca: Sa Nostra-Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. LLUÍS SALVADOR, ARXIDUC (2003) Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Volum setè. Menorca (part especial). Palma de Mallorca: Grup Serra MARCO, R. I RIERA, M. (2009) La mirada del viatger. Balears 1900-1935. Barcelona: Espai Mallorca. MARÍ PONS, S. (2004) “El retard virtuós”. Segon premi ex aequo de la XLII Convocatòria dels Premis Ateneu de Maó. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. MÉNDEZ, A. i HERNÁNDEZ, J. (2010) Trenta-cinc empresaris menorquins. Èxit individual i progrés social. Maó: Institut Menorquí d’Estudis. MERCADAL, D. (1982) “La línea marítima Ciudadela-Pollensa-Barcelona”, Menorca Retrospectiva I. Maó: Autor.

28

MORENO GARRIDO, A. (2005) “Turismo de élite y Administración de la época (1911-1936)”, Estudios turísticos n. 163-164. MORENO GARRIDO, A. (2007) Historia del turismo en España en el sig