RETRANSMISSIÓ DE LA IMATGE A LLARGA DISTÀNCIA

1. Història de la televisió.

La televisió ("Tele-", en grec "lluny" i "-visió" en llatí "visió" "veure" o "vista"),

abreujat TV, és un sistema de telecomunicació per a l'emissió i per a la recepció de

sons i d'imatges en moviment a distància. El terme també ha acabat referint-se a tots

els aspectes de la programació televisiva.

La televisió comercial va començar als anys 30. Des de llavors, la televisió ha

esdevingut un dels electrodomèstics més comuns arreu. Els anys 70 aparegueren els

primers aparells de vídeo, que permetien enregistrar el continguts de la TV. Els primers

intents de transmetre imatges a distància es realitzaren mitjançant l'electricitat i

sistemes mecànics. L'electricitat exercia com a mitjà d'unió entre els punts i servia per

a realitzar la captació i recepció de la imatge, els mitjans mecànics efectuaven les

tasques de moviments per a realitzar els escombrats i descomposició seqüencial de la

imatge a transmetre. Pel 1884 van aparèixer els primers sistemes de transmissió

de dibuixos, mapes escrits i fotografies anomenats telefotos. En aquests primers

aparells utilitzava la diferència de resistència per a realitzar la captació.

2. Formació de la imatge.

La imatge en moviment és el que caracteritza a la televisió. Els primers

desenvolupaments els van realitzar els francesos Rionoux i Fournier el 1906. Aquests

van desenvolupar una matriu de cèl·lules fotosensibles que connectaven, al principi

una a una, amb una altra matriu de làmpada. A cada cèl·lula de l'emissor li corresponia

un llum en el receptor. Aviat es van substituir els nombrosos cables per un únic parell.

La necessitat d'enviar la informació de la imatge en sèrie, és a dir utilitzant només una

via com en el cas de la matriu fotosensible, es va acceptar ràpidament. De seguida es

van desenvolupar sistemes d'exploració, també anomenats de desintegració, de la

imatge. Es van desenvolupar sistemes mecànics i elèctrics.

3. Televisors actuals.

La primera televisió en desenvolupar-se fou l'analògica, primer en blanc i negre

i després en color. Hi ha diversos formats per representar el color,

desenvolupats per diferents països i que s'usen en funció de cada

continent. Una vegada s'ha codificat la informació en color, aquesta es modula

sobre una ona portadora amb diferent freqüència segons el canal. Després el

senyal transmet per una antena.

Més tard es desenvolupà la televisió digital, que comprimeixen la informació

aprofitant així ample de banda i permetent més canals i noves funcionalitats en

un mateix espai radio-elèctric. Hi ha varies maneres de rebre televisió digital:

de forma terrestre com anteriorment amb l'analògica (Televisió digital

terrestre o TDT), via satèl·lit, o tot i que menys popular a Catalunya, via cable.

4. Retransmissió del senyal de vídeo a llarga distància

El senyal transmès de la imatge conté la informació d'aquesta, però com s'ha vist, és

necessari, per a la seva recomposició, que hi hagi un perfecte sincronisme entre la

deflexió d'exploració i la deflexió en la representació.

L'exploració d'una imatge es realitza mitjançant la seva descomposició, primer

en fotogrames als que s'anomenen quadres i després en línies, llegint cada quadre. Per

determinar el nombre de quadres necessaris perquè es pugui recompondre una

imatge en moviment així com el nombre de línies per obtenir una òptima qualitat en la

reproducció i la òptima percepció del color (en la TV en color) es van realitzar

nombrosos estudis empírics i científics l'ull humà i la seva forma de percebre. El so,

anomenat àudio, és tractat per separat en tota la cadena de producció i després

s'emet al costat del vídeo en una portadora situada al costat de l'encarregada de

transportar la imatge.

Els senyals de vídeo i àudio a una emissió de televisió s'emeten des del control de

realització del plató.

VÍDEO DIGITAL

1. Vídeo digital.

El vídeo digital és un tipus de sistema de gravació de video que funciona

usant una representació digital del senyal de vídeo, en comptes

de analògica. El vídeo digital es grava sovint en cinta, i després es distribueix

en discs òptics, normalment DVD s. Hi ha excepcions, com les càmeres de

vídeo que graven directament en DV

2. Sistemes d'edició i transmissió de vídeo.

La compressió i transmissió de vídeo es realitza utilitzant algun dels estàndards

internacionals instaurats a les comunitats professionals. Entre ells, l'estàndard

JPEG2000 destaca per ser utilitzat en entorns de producció de televisió i cinema digital.

Un aspecte fonamental en la transmissió de vídeo per la xarxa és maximitzar la qualitat

de la imatge transmesa. Per aconseguir aquest objectiu, s'utilitzen els anomenats

mètodes d'assignació de taxa. L'estudi presentat en aquest treball proposa un mètode

d'assignació de taxa per a la transmissió de vídeo JPEG2000 que aconsegueix una

qualitat gairebé òptima requerint recursos computacionals gairebé nuls

3. Peculiaritats dels formats de vídeo digital.

Tots els formats actuals, que s'enumeren a sota, estan basats en PCM.

ITU 601 utilitzat per a estacions de difusió

MPEG-4 bo per a la distribució en línia de vídeos grans i vídeo gravat

a memòria flash

MPEG-2 utilitzat per a DVD i Super-VCD

MPEG-1 utilitzat per a video CD

H.261

H.263

H.264 també conegut com MPEG-4 Part 10 , o AVC

Theora estandarditzat però encara en desenvolupament. Usat per a vídeo

sobre Internet.

4. Sistemes de compressió.

Es pot comprimir en:

Betacam, Betacam SP, Betacam SX, Betacam IMX, Betacam Digital, o

Digibeta - Sistemes de vídeo comercials de Sony, basats originalment en la

tecnologia Betamax

D1, D2, D3, D5, D9 (també conegut com Digital-S) - diversos

estàndards SMPTE comercials de vídeo digital

DV, MiniDV - usat en la majoria de les videocàmeres basades en cinta de vídeo

del mercat de consum d'avui en dia; dissenyat per a alta qualitat i fàcil edició;

pot gravar dades d'alta definició ( HDV) en format MPEG-2

DVCAM, DVCPRO - utilitzat en operacions de difusió professionals; semblant al

format DV però generalment considerat més robust, encara que són

compatibles amb DV, aquests formats manegen millor l'àudio

Digital8 - Dades en format DV gravats en cintes compatibles amb Hi8, en gran

part un format per al mercat de consum

MicroMV - Dades en format MPEG-2 gravats en una cinta molt petita de la

mida d'una caixa de llumins; obsolet

D-VHS - Dades en format MPEG-2 gravats en una cinta similar al S-VHS

EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL

1. El pla. Definició.

Un pla és, en el llenguatge audiovisual, l'espai escènic (personatges, objectes,

paisatges) que capta l'objectiu de la càmera des que s'inicia la filmació fins que es

deté.

Tipus de plans.

Gran pla general (GPG): l'enquadrament mostra una visió global de l'entorn

per situar el conjunt dels elements. La figura humana pot o no aparèixer i en

qualsevol cas queda difuminada com un element més de l'escenari.

Pla general (PG): mostra també un escenari amb una visió global, però en

aquest cas la figura humana té rellevància. Fins i tot pot arribar a ocupar un

terç del pla.

Pla de conjunt (PC): capta, en un entorn general, un grup de persones que

realitzen alguna acció.

Pla sencer (PS): recull la figura humana en la seua totalitat, de cap a peus.

Pla americà (PA): mostra la figura humana des del cap fins als genolls o

malucs.

Pla mitjà (PM): Es veu la meitat de l'objecte o de la persona (en el cas de la

persona es veu fins la cintura)

Pla mig llarg (PML): apareix la figura humana tallada a l'altura de la

cintura.

Pla mig curt (PMC): apareix la figura humana tallada a l'altura del pit.

Primer pla (PP): capta el rostre d'una persona, o bé una part del cos humà (un

braç, una cama...). Fins i tot en aquest tipus de pla pot aparèixer un objecte en

la seua totalitat (close up).

Primeríssim primer pla (PPP): mostra un rostre tallat des de la barbeta fins al

front.

Pla de detall (PD): recull una xicoteta part del cos humà (un ull, un nas, una

orella...) o d'un objecte.

Pla seqüència (PS): seqüència que es roda en una única presa, sense cap tipus

de muntatge, directament i sense interrupcions.

2. Composició del pla. o Llei dels terços.

La regla dels terços divideix una imatge en nou parts iguals. Aquestes es divideixen

per dues línies imaginàries iguals, dues de forma horitzontal i dues més de forma

vertical. Els quatre punts formats per les interseccions d'aquestes línies poden ser

utilitzats per efectes d'alineació.

o Profunditat de camp.

La profunditat de camp en fotografia i cinematografia és l'espai que hi ha entre dos

punts, pròxim i llunyà, de manera que els objectes que hi ha entre aquests dos punts

queden enfocats. Els objectes que queden més propers a la càmera que el punt pròxim

surten desenfocats, i també els que queden més allunyats que el punt llunyà.

La profunditat de camp depèn dels tres factors següents:

distància focal de l'objectiu: com més gran, menys profunditat de camp. Per tant, els

objectius que tenen més profunditat de camp són els grans angulars, i els que en

tenen menys són els teleobjectius.

obertura del diafragma: com més obert, menys profunditat de camp.

distància entre la càmera i el subjecte: com més gran, més profunditat de camp.

o L'aire.

La teoria d'aquesta regla ens diu que l'espai buit situat per davant de la persona o

animal que constitueix el tema de la fotografia ha de ser major que l'espai situat per

darrere. És el que s'anomena, en argot fotogràfic "aire".

3. Angle de visió. Tipus d'angles.

Normal: la càmera enfoca a l'altura dels ulls.

Picat: la càmera enfoca des de dalt.

Contrapicat: la càmera enfoca des de baix.

Zenital: pla fet des de dalt, mostrant una imatge a la vertical.

4. Mobilitat de la càmera. Tipus de moviments.

El concepte de pla s'aplica al cinema en un doble sentit: com a unitat de presa i com a

valor d'enquadrament. Es parla de pla com a unitat de presa per referir-se al conjunt

d'imatges que en el moment de la presa enregistren amb continuïtat. És a dir, el

conjunt de fotogrames compresos des que es prem el disparador de la càmera per

iniciar una presa fins que es torna a prémer per finalitzar. Es considera doncs, que el

pla és la unitat de mesura d'un audiovisual.

Es parla de pla-seqüència per referir-se a un conjunt de plans que formen una unitat

dramàtica. Normalment equival a un conjunt de plans entre els quals hi ha una relació

d'espai i temps. El pla-seqüència és una seqüència que es realitza en un sol pla, és a

dir, en una sola presa, sense recórrer a l'edició o muntatge. El pla seqüència

representa necessàriament la unitat física de l'espai i del temps. La mobilitat de la

càmera és, històricament, un dels recursos formals que han contribuït més a convertir

el cinema en una forma d'expressió diferenciada.

Tipus de moviments:

La panoràmica (PAN)

És un moviment de rotació de la càmera. La càmera gira sobre un suport fix i amb una

distància focal constant. Correspon als diversos moviments del cap de la persona. Pot

distingir-se entre panoràmica horitzontal, vertical, obliqua i de balanceig.

La panoràmica horitzontal és un moviment de rotació d'esquerra a dreta o de dreta a

esquerra. Pot servir per seguir un personatge que es deplaça horitzontalment en

l'espai (panoràmica de seguiment) per explorar un espai (panoràmica de

reconeixement) o bé com a recurs de transició (panoràmica d'escombratge).

La panoràmica vertical és un moviment de rotació que va de dalt a baix, o viceversa.

Permet relacionar visualment espais o subjectes separats verticalment. Pot ser vertical

ascendent o vertical descendent. Pot emprar-se amb una finalitat descriptiva o

narrativa.

La panoràmica de balanceig és un moviment de rotació similar al d'un bressol o al d'un

vaixell. Sol emprar-se amb una finalitat subjectiva substituint els ulls d'una persona

ferida o d'un borratxo.

El tràveling és un moviment de translació de la càmera Aquesta es desplaça sobre una

seu mòbil que rep el nom de carro, sobre el qual es munta la càmera per desplaçar-la

sobre uns rails similars als del ferrocarril.

El desplaçament, però, pot ser també a mà, sobre un cotxe, etc.

Podem diferenciar molts tipus de tràveling:

De profunditat d'avanç: la càmera es trasllada d'un pla llunyà a un de més proper. Pot

servir per canviar de pla en una mateixa presa, per centrar l'atenció o també per

penetrar en els sentiments i l'emotivitat d'un personatge.

De profunditat en retrocés: la càmera es desplaça des d'un punt proper a un de més

llunyà. Pot servir per situar un personatge en context, per distanciar-se d'una acció,

per indicar el final d'un record o d'una pel·lícula.

Vertical ascendent o descendent: la càmera acompanya el moviment del personatge

en desplaçaments verticals ascendents o descendents. La càmera puja o baixa sobre

una plataforma o una grua.

Lateral: la càmera acompanya en paral·lel un personatge que es desplaça

horitzontalment. Permet de mantenir propera i intensa l'expresió d'un personatge en

moviment. Pot servir també per relacionar personatges.

Circular: la càmera es desplaça circularment, per exemple envoltant un personatge.

Pot utilitzar-se amb una finalitat romàntica o bé simbòlica, per expressar tancament,

també per mostrar indirectament tot l'entorn que envolta els personatges.

Tràveling òptic: el moviment d'apropament o d'allunyament que podem produir

mitjançant un objectiu zoom de distància focal variable es considera tràveling òptic. En

aquest cas el que es mou no es la càmera sinó l'òptica.

5. Continuïtat entre plans.

S'entén per ontinuïtat o ràcord la coherència temàtica i perceptiva que hi ha d'haver

entre plans successius i que es regeix per tot un conjunt de normes audiovisuals.

Normes que heu de tenir en compte quan elaboreu el guió i, per descomptat, en el

moment d'enregistrar les imatges, per facilitar el muntatge i garantir l'èxit del

producte final:

-la continuïtat implica tenir cura que determinats detalls de les imatges d'una

seqüència coincideixin amb els de l'anterior o posterior.

- la continuïtat s'ha de mantenir en el moviment, la situació, la il•luminació, l'atrezzo,

etc.

6. Transicions. Tipus.

Les transicions a nivell d’edició de vídeo s’utilitzen quan volem fer una pausa per

continuïtat, de forma i manera que contribueix al seguiment de la mateixa acció.

TIPUS DE TRANSICIONS:

Per tall directe. Canviem d'un clip al següent sense cap tipus de transició.

Per encadenat: Consisteix en veure com una imatge s’esvaeix mentre una segona

imatge apareix. Aquest tipus de transició és la més suau i un de les més expressives i

indica passos de temps no massa llargs. També l’encadenat permet dissimular errades

de ràccord entre dues imatges i suavitza de forma notable la transició.

Per fosa: Consisteix en la gradual desaparició d’una imatge fins deixar el quadre de

color. És un recurs clàssic de transició, especialment per començar o acabar un vídeo,

però també s’utilitza per separar temporalment seqüències o escenes que representen

situacions distanciades en el temps. Aquesta transició dóna una sensació de salt

temporal més acusada que l’encadenat.

La imatge següent apareix a partir del color a què es va fondre l’anterior.

Per desenfocat: Consisteix en desenfocar una imatge i passar a la següent de

desenfocat fins a focus. És un recurs que s’aplica per indicar passos de temps curts o

canvis d’escenari. El desenfocament en visió subjectiva és un recurs expressiu que

serveix per indicar una pèrdua de consciència del personatge, i en visió subjectiva, en

zoom cap al front, s’ha emprat per iniciar una volta enrere en el temps per a passar a

veure els records del personatge.

Per escombrat: Consisteix en un gir ràpid de la càmera que produeix un efecte visual

semblant a una cortina que passa tant ràpid que no dóna temps a veure de què és

tracta. S’utilitza per passar d’un espai a un altre de forma instantània. Aquest efecte no

és un efecte digital i s’ha de produir en la fase d’enregistrament.

Per cortines: Consisteix en la utilització de formes geomètriques o efectes per a donar

pas a noves imatges. És tracta d’una tècnica digital en la qual la segona imatge envaeix

la primera. Poden tenir formes molt variades. S’utilitza normalment per marcar un

canvi d’escenari. Les possibilitats que aporten els vídeos digitals, fan que cada vegada

hi hagi un ventall més ampli d’efectes i cortines de tota mena.