Fonts d'Informació de Ciències Socials

J. Guallar Fonts d’Informació en CCSS Toni Pérez M-0 1Q

1

Per què un article es consideri científic ha de constar d’una determinada forma: introducció, tesi, antítesi i síntesis. De totes maneres, hi ha diferències entre una revista professional Mi biblioteca i una científica El profesional de la información. La primera és més divulgativa i relacionada amb una temàtica, mentre que el segon tipus segueix més una metodologia. TEMA 1: Introducció a les CCSS. Definició de ciència. Ciència seria tota classe de saber, com a doctrina i inclús com a pràctica. També seria el conjunt de coneixements sistematitzats sobre una matèria que seria una disciplina. També se la coneix com al coneixement del que és el món. Carrizo té una bona definició perquè incorpora la metodologia científica i un contingut i un camp d’actuació. El contingut serien els coneixements. El camp d’actuació (sobre què), un àmbit temàtic concret. La metodologia (com l’estudiem) el procediment seguit pels investigadors, aquest és l’element fonamental per saber si una camp del saber és o no científic. El mètode científic seria un estudi sistemàtic segons Kerlinger i que segueix un procés. Per a aquest autor cal remarcar la reproductivitat de l’experiment, ha de ser repetible i de forma vàlida. En segon lloc, les teories han de poder ser sotmeses a les rèpliques i que les superi, per tant no ha de ser refutable. Les fases del mètode científic:

Observació de la realitat. Descripció de allò observat. Inducció: explicació general implícita en els resultats obtinguts (de lo general a

lo particular) Hipòtesi: explicació de la seva relació causa- efecte. Experimentació: comprovació de la hipòtesi. No és aplicable a totes les

disciplines científiques. Refutació/ demostració de la hipòtesis: corregir el mètode si cal.

Algunes de les característiques del coneixement són: Fàctic: és observable, es basa en fets i dades. Racional: es basa en idees i raonaments. Verificable: comprovable. Objectiu Sistemàtic. Explicatiu: dona una explicació de la realitat d’allò que estudiem.

- Evolució històrica. No seria fins al s. XVIII que es parlaria fonamentalment de ciència i a partir del s. XIX, creixeria molt i en moltes disciplines. Actualment es plantegen molts debats entre ciència i ètica, com es pot veure a la fotocòpia 1 17/9/08.


2

- Creixement científic i disciplines. A quines disciplines ens referim com a CCSS? A mida que la disciplina va creixent, va creant subdisciplines. D’altra banda, hi ha altre mode de crear disciplines com la interrelació que es dona entre 2 disciplines que es relacionen en algun punt concret creant una nova disciplina. Hi ha varios blocs considerats científics: El de les Ciències Naturals. El de les CCSS i Humanitats: que per a alguns autors estarien en el mateix bloc,

mentre que per altres formarien blocs separats. Ciències ocultes o pseudociències.

Les CCSS segons la RAE són aquelles que s’ocupen d’aspectes del home que no ha estudiat les Ciències Naturals. Aquesta és una definició per exclusió. L’Enciclopèdia catalana la defineix com l’estudi dels elements socials. Mentre que la Wikipèdia la defineix posant èmfasi en el mètode científic en quant als mètodes qualitatius i quantitatius. Altres definicions de CCSS serien per exemple, aquelles ciències que s’ocupen del home en quant a individu dins d’una societat. També hi ha altre vessant que diu que estudien les relacions de grups humans i la interrelació entre els grups, així com l’individu i el grup i l’individu i el seu medi. Gordon les defineix com l’estudi de la conducta de l’Homo sapiens. L’objecte d’estudi de les CCSS és l’estudi social així com aquelles parts en les que està immers l’ésser humà. Sobre el objecte d’estudi s’han d’aplicar els mètodes científics. Els diferents àmbits dins de les CCSS són:

- Àmbit col·lectiu: sociologia, ciències polítiques... - Àmbit individual: psicologia, pedagogia,... - Àmbit econòmic: Ciències econòmiques.

- Evolució històrica de les CCSS. Les CCSS comencen a partir del s.XVIII (Montespierre,...) com a precursor i a partir del s. XIX comencen a sorgir les diferents disciplines i així sorgeixen el dret, la història... Abans un científic podia treballar en diferents àmbits del coneixement, però a partir de la professionalització de cada disciplina, això finalitzaria. També va tenir una relació directe el fet del sorgiment de les universitats. Actualment, hi ha moltes disciplines, moltes interrelacions entre elles i això implica la dificultat per establir quines són CCSS i quines ciències humanes. Els elements diferencials. La dificultat de moltes CCSS de fer experimentació en comparació amb altres ciències, com les Ciències Naturals que gairebé sempre es poden aplicar. Els judicis de les CCSS no són tan uniformes ni tant duraderes com els de les CN. En CCSS ens podem trobar barrejades opinions amb les investigacions i/o experiments del investigador. Els investigadors en CCSS estan molt influenciats pel context, ja que si aquest context varia, la hipòtesi i els resultats també ho faran.


3

Les CCSS tenen uns sistemes socials limitats a un àrea concreta i que limiten els resultats. Per exemple, si estudiem la societat catalana pot servir per estudiar també la societat australiana, de característiques iguals, però potser no és ben bé iguals. La classificació de les disciplines considerades CCSS (aquesta classificació pot variar segons els diferents països. Veurem per això la CDU, tesaurus enciclopèdics, i guies especialitzades. Exercici.

1. Indicar les disciplines segons les diverses fonts. Wikipèdia Herron OCDE Tze Chung Li CDU GEC UNESCO tesaurus Antropologia cultural

Ciències polítiques

Antropologia Antropologia cultural

Sociologia general

Economia Sociologia

Etnologia Economia Ciències polítiques

Administració d’empreses

Estadística. Demografia i població

Demografia Ciències polítiques

Etnografia Administració d’empreses

Ciències de l’educació

Economia Política Antropologia social i cultural

Economia

Arqueologia Història Ciències del comportament

Educació Economia política. Ciència econòmica

Etnologia Dret

Psicologia social

Dret Ciències jurídiques

Geografia Dret Sociologia Ciències administratives

Sociologia Antropologia Criminologia Història Administració pública. Exèrcit

Psicologia social

Educació


Sociologia Demografia Ciències polítiques

Assistència i beneficència. Previsió


Comunicació

Economia Educació Economia Dret Ensenyament Lingüística Ciències del comportament

Urbanisme Psicologia Geografia humana

Psicologia Comerç i transports. Comunicacions

Ecologia humana

Geografia Història Sociologia Etnografia. Costums. Folklore

Relacions internacionals

Ciències de la comunicació

Lingüística

Dret laboral Sociologia Ciències de la comunicació

Geografia humana

Geografia política

Demografia Estadística


4

Lògica Dret Filosofia Història social

Educació Religió Lingüística Semiòtica Semiologia

2. Comentar les principals semblances i diferències que heu trobat. Dos grans blocs:

- Ciències majoritàries - Ciències comuns Sociologia Antropologia

Economia Història Dret Educació Política Psicologia També comentar que hi ha fonts que les tractem de forma més genèrica i d’altres més específica. Un exemple seria el Tesàurus de la UNESCO i la Wikipèdia. Per últim es pot distingir entre aquelles fonts que tracten les disciplines amb una terminologia actual (wikipèdia) i les que ho fan de mode més retrospectiu (CDU). 3. A partir de la definició de CCSS i de les relacions de disciplines que hem vist:

a. Elabora una definició pròpia de CCSS. Conjunt de disciplines que mitjançant una metodologia sistemàtica tracten d’analitzar la humanitat en el seu context social i natural.

b. Feu una proposta pròpia de relació de les disciplines que formen part de les CCSS. Antropologia Economia Dret Política Ciències de la Comunicació Psicologia Història

Lectura Fotocop 1 22/9/08.


5

Nancy Herron, a més d’un conjunt de disciplines distingeix 3 blocs: - Disciplines consolidades: les CCSS més antigues. - Disciplines emergents: educació i psicologia. - Disciplines relacionades: geografia i ciències de la comunicació. - Les especialitats dins de les disciplines:

Dins de les disciplines poden donar-se especialitats. Dins de sociologia poden haver unes 50 especialitats. Dogan considera que les CCSS tenen 2 elements importants:

- Fragmentació i especialització Una disciplina es fragmenta en funció de les especialitzacions d’aquelles àrees especialitzades de la disciplina. El propi creixement de la disciplina fa que un sociòleg no domini tota la disciplina i per això s’ha d’especialitzar en un àrea. Per altra banda, el fons que abans abarcava la sociologia per ex., a mesura que creix, els fons queden incontrolats. Aquesta fragmentació però té com a conseqüència que no hi hagi una relació entre les diferents àrees especialitzades d’una disciplina.

- La segona característica seria la hibridació que es produeix quan hi ha una relació entre 2 disciplines diferents amb especialitats comunes, i es crea un nou camp de coneixement. És a dir, el contacte entre especialitats diferents de disciplines diferents que tenen característiques comuns i que creixen si tenen els fonaments són prou forts. Per exemple, estudis sobre la dona es pot estudiar a partir de la història o bé un estudi d’àrea com la dona en l’Àfrica podria estudiar-se a partir del Periodisme. Per estudiar un fenomen híbrid els investigadors poden ser de diferents disciplines i tenir més característiques comuns amb investigadors híbrids d’altres disciplines, que no pas amb altres investigadors de la seva pròpia disciplina. Per exemple, un sociòleg que estudia la dona tindrà més relació amb economistes, demògrafs, etc. d’aquesta especialitat (la dona), que un sociòleg especialitzat en urbanisme. Hi ha especialitats híbrides tenen més creixement que unes altres. Les que estan al centre de les disciplines tenen menys creixement que les especialitats híbrides que estan més als extrems i això fa que estiguin en contacte amb altres disciplines. Una disciplina està viva si es produeixen articles, congressos... si els científics donen a conèixer allò que investiguen. Com a conclusió final, aquest procés desgasta les fronteres de cada disciplina de les CCSS. Per tant aquestes són més dinàmiques. De manera que segons Dogan anem cap a noves CCSS híbrides.

Lectura del Dogan Idees principals:

1) Indignitat perquè no hi ha unes fronteres clares entre unes disciplines i altres. 2) Com que l’home és el centre i creador de totes les ciències, tant les socials

com les científiques, és normal que hi hagin vincles que tinguin com a centre l’home i d’aquí que hagi especialitats que creïn autopistes que es comuniquin entre elles.

3) L’autor no creu que s’hagi d’emprear el terme multidisciplinar per distingir aquestes especialitats consolidades com a ciències si no el d’hibridació.


6

Fer una llista d’assignatures centrals i d’altre d’híbrides sobre les assignatures en Biblioteconomia i documentació. Centrals Híbrides

Arxivística (Informàtica) Creació de BBDDs Catalogació Edició de planes web Arquitectura de la informació Usabilitat Preservació i conservació Automatització d’arxius Tipologies de biblioteques (Història) Història de la producció documental

Bibliografia Tècniques historiogràfiques... (Empresarials) Informació a l’empresa (Dret) Propietat intel·lectual (Matemàtiques)Estadística - Conceptes bàsics. El sistema social: aquest concepte engloba 2 elements, un de dinàmic i altre d’estàtic. L’estàtic faria referència a l’estructura de la societat, allò que és immòbil, mentre que el dinàmic faria referència a les diferents relacions que s’estableixen entre els diferents elements d’una societat i allò és el funcionament. Podríem comparar-lo amb la infraestructura factors i relacions socials, i la superestructura psicologies darrera d’una societat i l’Estat i aquelles institucions polítiques. Els grups socials: agrupacions d’individus que tenen alguna cosa en comú. Un exemple serien els antics estaments (noblesa, burgesia, proletariat) que eren grups tancats. La societat actual és molt més oberta, tot i que en determinades regions no, com les de la India i la societat de castes. Conflicte, canvi i revolució social: el conflicte es dona per l’antagonisme de diferents grups en una mateixa societat. El canvi social pot ser de dos tipus: degut a un conflicte o degut a una transició, que és més progressiu. La revolució, normalment observa un esquema de canvi: 1er, es dona un conflicte, 2on es construeix un ordre jurídic i 3er, es consolida. Aquest esquema és el més habitual, un exemple seria la revolució cubana. Moviments socials: estan relacionats amb un tema concret, els que es mobilitzen creuen que hi ha un tema que no és correcte en la societat i volen canviar-lo. Un dels moviments més comuns és el sindicalisme, però existeixen d’altres com el sufragisme, el pacifisme o l’ecologisme. Institucions socials: aquestes tenen relació amb l’estructura d’una societat i són les que integren les relacions entre les societats. La seva funció és mantenir íntegre al grup. La funció bàsica és la família i a partir d’aquí podem parlar de moltes institucions com l’empresa, la universitat...


7

Mètodes i tècniques científiques. Els mètodes busquen aconseguir l’objectivitat, tot i que en CCSS és més difícil d’aconseguir. Els 3 grans mètodes són el mètode inductiu, el mètode deductiu i el mètode comparatiu. Mètode inductiu: va de lo particular a lo general. És aquell mètode que neix a partir de l’observació d’un fenomen i de la realització d’una hipòtesi (causa i efecte) del perquè succeeix allò. Després es dona la comprovació o experimentació d’aquella hipòtesi. Si la hipòtesi queda refutada aleshores es torna a l’observació i l’anàlisi de cara a refer altre hipòtesi i experimentar amb ella. Si la hipòtesi suporta refutacions, es converteix en tesi i/o teoria científica. Mètode deductiu: va de lo general a lo particular. Tracta d’analitzar afirmacions sobre qüestions donades com a vàlides i/o científiques per fer una preposició concreta. Vàries preposicions creen una nova conclusió o premissa, creant d’aquesta manera una nova i possible anàlisi sobre qüestions donades com a vàlides. Per exemple: Premissa Molta pressió provoca stress. Preposició La Marta està molt pressionada. Conclusió La Marta pateix stress. S’ha de tenir en compte que no totes les conclusions són certes ja que incideixen molts factors. Mètode comparatiu: aquest mètode és propi i específic de les CCSS i tracta d’assimilar les similituds i diferències entre diferents hipòtesi. Per poder-se fer, els casos a comparar han de tenir certa analogia (similitud) ja sigui pels grups socials, pel context i/o per la cultura. Una analogia d’estructura i de funcions també és tindrà en compte, ja que la funció és comparar. Per exemple, es podrien comparar el sistema electoral d’Itàlia i d’Espanya com analogies similars. Fotocop 3/10/08 i Fotocop 1 22/10/08


8

1) Senyala dos de les raons del baix status científic que tenen les CCSS segons Fdez Cano.

1- El pes excessiu d’ideologies polítiques o religioses que en molts casos no han permès una visió objectiva si no depenent de qui financií la investigació. La guerra entre diferents mètodes i no una complementarietat entre ells. Poca projecció internacional i manca de recursos per efectuar investigació en CCSS. La majoria d’investigacions es crea als EUA, hi ha connexions entre els EUA, Anglaterra i Alemanya, deixant a Espanya aïllada. Les CCSS s’interpreten de forma diferent en cada país. Segons la ideologia de l’autor hi haurà un tipus de perspectiva en l’aplicació de les CCSS. La ordenació política és un handicap des del punt de vista de la ciència. Si l’estudi és local, és molt possible que l’interès en aquell estudi sigui reduït, això implica que sigui difícil sortir del àmbit local.

2) Senyala dos de les raons dels baixos índexs d’impacte entre els científics socials espanyols segons Fdez Cano.

2- Desconeixement de les investigacions autòctones i un enaltiment de les forànees. La manca de treball comporta una desmotivació en l’estudi de les CCSS i molts la escullen com a últim recurs, en part per la manca de financiació destinada a la investigació en aquest àmbit. Es publica poc fora i es creu que lo de fora és millor.

3) Quin és el principal problema que tenen els científics europeus i espanyols, i quines mesures proposa el FECYT segons Fernanda Peset?

3- L’origen de les BBDDs com l’ISI que és nortamericana i dificulta l’evolució de la ciència europea. Per tant, s’ha d’escriure en anglès. Desequilibri entre disciplines. L’ISI dona més importància a les nomenades ciències dures que les nomenades ciències toves. El FECYT proposa recomanacions per la firma d’autor, ja que no sempre firmen de la mateixa forma i això afecta a la visibilitat de la producció. El FECYT també fomenta que siguin de lliure accés i té en consideració altres BBDDs que siguin de lliure accés, i té en consideració altres BBDDs que medeixen els índexs d’impacte d’autors espanyols com In-RECS. Nosaltres entrem a aquestes BBDDs ISI gràcies a la llicència que ha comprat el FECYT. Altre gran BBDDs és l’Scopus que actualment és l’alternativa a l’ISI, tot i que continua sent cara.

Les CCSS a Espanya. In-RECS avaluen les revistes espanyoles i les que passen són publicades al FECYT. Aquestes revistes han de complir una sèrie de requisits. In-RECS és un sistema per avaluar la ciència espanyola i el seu índex d’impacte. In-RECS es fa a la Universitat de Granada on han creat un sistema com el que tenen a l’ISI, però en Espanya, ja que els càlculs que fa l’ISI sobre la ciència espanyola no són realistes, degut a que no tenen en compte gaires articles espanyols.

L’índex In-RECS està tenint molta importància, ja que no només calcula l’índex d’impacte dels autors espanyols, si no també de les revistes científiques i dels articles d’aquestes. Els que fan aquests índexs són bibliòmetres, del grup EC3 de la Universitat de Granada.


9


10

Altre grup que calcula els índex d’impacte serien Scimago que fan el Scopus que seria qui els hi fa la competència a l’ISI. Aquest grup està fortament internacionalitzat i avalua les revistes científiques.


11

In-RECS és interessant perquè caracteritza la producció científica espanyola, ja que si ens fixem el que diuen d’Espanya els índexs estrangers com l’ISI no és suficientment representatiu. Aquí hi ha CCSS i Humanitats. L’índex d’impacte es calcula a partir dels cops que citen l’article i això incideix sobre la revista i l’autor. En quant a la normalització de la firma dels autors podem citar Iralis, que tracta de normalitzar la forma. Iralis pretén que l’autor s’identifiqui sempre de la mateixa manera i això ho recolza la FECYT.


12

Al 2007 l’ISI va acceptar unes 30 revistes espanyoles de diferents disciplines entre elles El profesional de la información. Però l’impacte es mesura passats com a mínim 2 anys que és el temps que es triga en ser citat per altres autors.


13

TEMA 2. ESTRUCTURA I DINÀMICA DE LA INFORMACIÓ EN CCSS.

Conceptes i tipologies. El terme Fonts d’informació té uns termes relacionats que també es poden fer servir: bibliografia i recursos d’informació. No són sinònims, ja que tenen matisos. Fa uns anys, la bibliografia es relacionava amb les fonts de referència, sobre tot en suport llibre. Actualment, el concepte ha evolucionat al de recursos d’informació, sense tenir en compte el suport, i la bibliografia s’ha quedat en referència al suport llibre.

Dades, informació i coneixement. Es poden distingir dades: resultats de les nostres observacions sobre l’estat del món. Solen ser mesures o valors. Han de poder ser contrastades i tenen una fàcil estructuració. Degut a que estan fàcilment estructurades són fàcilment comprensibles. És fàcil transmetre dades de manera fàcil i són fàcils d’accedir i emmagatzemar. La informació es crea a partir de l’elaboració de les dades o que tenen rellevància i propòsit per a algú. La informació arriba a partir de que la dada s’interpreta, s’elabora. Si les dades no són interpretades aquestes no passen a ser informació. El coneixement és la conversió de les dades i la informació que cadascú estructura en el seu cap sobre X tema. Seria estructurar la dada i la informació amb tot el que coneix la persona sobre aquell tema. Exemple: Dada: 100.000 euros sense contingut informatiu Informació: El segur dels dipòsits puja a 100.000 euros. Coneixement: El que un economista pugui interpretar amb el seu coneixement

sobre les causes-conseqüències de la crisi actual. Sempre i quan la informació sigui nova serà coneixement i aquest sol ser sempre subjectiu. El coneixement sol ser informal, a diferència de la informació que sol ser formal.

- Tipologies de fonts d’informació.

Atenent a diversos criteris es poden donar varios tipus de fonts. Aquests criteris no són excloents entre si. Alhora de caracteritzar una font es pot fer a partir de varios criteris:

Grau d’informació: si la font ofereix informació de primera mà (font primària). Si remet a altre font (font secundària). Hi ha autors que distingeixen les terciàries com les rebutjades.

Les fonts primàries són amb les que treballa l’usuari final (monografies, articles de revista, fonts de referència...). En el cas dels bibliotecaris, treballen més amb fonts secundàries, que són aquelles que ens donen les bases per localitzar i identificar a les fonts primàries, (catàlegs, bibliografies, bbdds, repertoris de recursos web...) Les fonts secundàries envien a les fonts primàries, com ja s’ha dit, però alguns autors consideren que dins de les fonts secundàries es donen les terciàries, tot i que aquesta divisió no està gaire generalitzada. Les fonts terciàries serien aquelles fonts secundàries però rebutjades. Per exemple serien fonts terciàries aquelles que un autor ha recopilat sobre un tema però no ha utilitzat.


14

Altres tipologies de fonts que no són excloents serien: Segons el suport: audiovisuals, impreses, electròniques o digitals. Segons la capacitat d’accés: publicades, inèdites o restringides. Segons la cobertura geogràfica: internacional, nacional, regional, local... Si és una font general o especialitzada.

Altre classificació que va més enllà de les fonts documentals seria la feta per Krishn Gopal Tyagi que les divideix en:

Fonts institucionals: quan parlen d’una institució o conjunt d’institucions. Fonts documentals (primàries, secundàries i terciàries) Recursos formals (seminaris, contactes personals...) Recursos tecnològics.

Exercici omplir una fitxa incloent els següents elements dels següents articles: Títol: Las nuevas ciencias sociales: grietas en las murallas de las disciplinas. Responsabilitat (autor, productor...): Dogan, Matei Tipologia de la font: article de revista publicat a: Revista internacional de

Títol: Ciencias sociales

Descripció: Font primària especialitzada i internacional, publicada en format electrònic.

Explotació (exemple d’utilització): Podria ser útil per a una conferència o Congrés; una investigació; material per una classe...


15

Títol: Social Sciences Virtual Library Responsabilitat: Matthew Ciolek. College and library arts of Florida. Tipologia: Font secundària internacional en format electrònic especialitzada en

Ciències socials. Descripció: Recull de bbdds en línia, que han estat avaluats i on els usuaris poden fer aportacions. És un portal temàtic especialitzat o de recursos web. Explotació: per a usuaris que vulguin fer treballs sobre la Revolució francesa per exemple.

Títol: Online directory of the social science. Responsabilitat: Robert Drisley, Athabasca University i ICAAB. Tipologia: Font primària especialitzada internacional en publicada en format electrònic. Descripció: Diccionari especialitzat en CCSS. Explotació: escolar i universitària. Obra de referència que serveix com a punt de partida per una investigació o per una consulta puntual.


16

Títol: The social sciences: a cross- disciplinary guide to selected sources. Responsabilitat: Nancy Harron Tipologia: Font secundària impresa, publicada de caire internacional. Descripció: guia en 3 parts, inclou bibliografia en anglès. Explotació: recurs per a bibliotecaris documentalistes per localitzar fonts secundàries pels usuaris finals.


17

- Els usuaris d’informació de les CCSS: conducta informativa. Els usuaris més importants en CCSS són els propis científics socials, els investigadors i docents, així com els estudiants d’aquestes disciplines. Els investigadors són consumidors de CCSS. S’han fet estudis per millorar l’oferta informativa cap a ells. Mitjançant entrevistes, enquestes i per altra banda mitjançant les anàlisis de citacions d’impacte (In-Recs). A partir d’aquí s’ha extret que les fonts secundàries són poc importants o utilitzades pels científics. En segon lloc, ha adquirit importància la comunicació informal per part dels científics (congressos, consultes,...) i aquestes són difícils de captar. En tercer lloc, hi ha informació impresa, fonts primàries front la informació digital, tot i que s’està canviant. En CCSS se citen relativament menys que en Ciències i tecnologia, molt possiblement perquè utilitzen més fonts primàries i el canal principal de comunicació és a través de revistes científiques a les quals es pot accedir mitjançant una subscripció i/o BBDDs. A més hi ha menys revistes científiques en CCSS que no pas en Ciència i Tecnologia. Això significa que la informació en CCSS té una permanència més duradera perquè els canvis van més ràpids en Ciència i Tecnologia que en CCSS. En cinquè lloc, dins de les CCSS hi ha una major citació interdisciplinar, és a dir, que entre les diferents ciències que formen les CCSS se citen entre elles més que entre les pròpies disciplines, això passa a totes les CCSS excepte a Psicologia i Economia. La sisena és l’idioma, la majoria d’investigacions es fan en anglès i alemany. Altres grups d’usuaris són: els professionals de les diferents disciplines de CCSS: hi ha molts professionals en dret, en l’àmbit empresarial; en educació; en psicologia. Les administracions públiques, tant a nivell estatal com autonòmic, també són consumidors d’informació de CCSS. Els mitjans de comunicació i per últim, els usuaris poc especialitzats en CCSS. La informació en CCSS de valor afegit, si una empresa té una empresa externa que recopila tota la informació relacionada amb la seva empresa, cerca i selecciona, aquesta empresa dona un valor afegit. Aquestes empreses reben el nom de press clipping una seria Emente, que fa buidats del que es publica on line, fa dossiers a mida d’aquelles empreses i/o administracions que la contracten. Això genera la creació d’empreses professionals amb un alt grau d’especialització. Això estalvia feina a l’empresa contractant o la creació de departaments amb centres d’informació a la pròpia empresa. Fins aquí la cadena informativa.

Concepte de cadena de valor. Procés que va des de la informació que necessita un usuari fins a la persona que la utilitza. En aquest procés hi ha una cadena, que passa pels diferents professionals que van incorporant valor afegit:

Creador d’informació (autor/s)El productor i/o editor Distribuïdor Intermediari (bibliotecaris, clipping services,...) donen valor afegit a la informacióUsuaris.

Actualment s’han fusionat les activitats de Distribució i proveïdors que abans estaven separades. Els localitzadors són portals temàtics.


18

Els diferents usuaris, on cerques la informació?

Els científics de CCSS solen cercar la informació a les biblioteques de les seves pròpies facultats.

Els professionals solen cercar-la als centres d’informació del seu centre i/o organització.

L’administració pública la troba a biblioteques de ministeris, ajuntaments,... Els mitjans de comunicació tenen els seus propis centres de documentació. Els usuaris no professionals la troben a la biblioteca pública.

Lectura Fotocop 1 (15/10/08):


19

1) Analitzar les 2 primeres etapes de la cerca. La cerca clàssica que va de 1960 a 1990 tenia BBDDs sobre tot cinetifico- tècniques i els catàlegs bibliotecaris eren bàsicament propis, no estaven en línia. Hi havia molts directoris però no en línia, cada empresa tenia el seu. La cerca moderna que es dona a partir dels 1990s fins 2003 es caracteritza pels motors de cerca, no en línia i pels directoris en línia tipus Yahoo, Altavista i finalment el Google. En aquest moment començaren a surgir els primers portals temàtics.

2) La 3a etapa actual de la cerca quina és i en què consisteix? La cerca postmoderna, va de 2003 fins a l’actualitat. Es caracteritza per l’ús privilegiat dels motors de cerca per tots els processos relacionats amb la recuperació d’informació. Les seves principals característiques són:

o Quasi monopolitzen la cerca amb motors de cerca. o Desaparició de sistemes alternatius de cerca d’informació. o Desaparició dels agents propis de la dècada dels 90s. o Es creen portals especialitzats. o Els directoris generalistes gairebé s’han enfonsat vers els portals

temàtics. 3) Què és Intute?

És un directori gratuït que dirigeix a altres planes web que poden o no ser de pagament. Recull els millors portals web (uns 120.000) sobre educació i investigació, tots ells seleccionats sota uns exhaustius criteris de qualitat, elaborat per 7 universitats capitanejades per la Universitat de Manchester. Aquest portal és molt útil per tenir una visió general d’una disciplina en concret.

4) Quina és la funció dels portals temàtics En l’actualitat estan dominats pels motors de cerca i en el context actual s’utilitzen els motors de cerca i les BBDDs per una banda els recursos de qualitat, on hi ha un filtratge de recursos i aquests de qualitat. Amb això coincideixen amb les BBDDs


20

científiques, que són molt cares. Els portals temàtics en canvi són gratuïts però tant interessants com les BBDDs. Els directoris en principi s’utilitzaven perquè abans hi havia pocs recursos, mentre que ara hi ha tants que els directoris no els poden recopilar, d’aquí que hagin desaparegut.. Mentre que de portals temàtics hi ha una selecció, com Intute, per exemple. Per acabar els portals temàtics subministren informació de qualitat i el seu context és especialment educatiu i no d’investigació. La seva audiència seria secundària i universitaris.

Hi ha motors de cerca que restringeixen el seu camp de cerca permetent localitzar recursos especialitzats. Un exemple seria Google Scholar. Altre característica de l’etapa actual és la desaparició dels directoris generalistes, per exemple el directori de Yahoo té una activitat mínima. La web social o web 2.0 que implicaria un canvi en el paradigma dels continguts a valorar i que faria dir que tot lo anterior seria la introducció de la Web, o web 1.0. La web 2.0 seria la participació dels usuari en els continguts, de manera que tots emeten i reben informació, tots som autors i receptors de la informació. Hi ha diferents productes, un d’ells serien els Blogs, ja que qualsevol persona pot publicar, a diferència d’abans que es publicava de forma impresa i això era molt complicat (si ens imaginem la impressió d’un llibre). La possibilitat de que molts usuaris puguin publicar les seves opinions als diaris (sistemes RSS), que seria el que es coneix com periodisme ciutadà. En el món de la ciència, la societat va més ràpida que la ciència, que la normalització, que funciona amb uns sistemes molt més rígids. El moviment del accés obert Open Acces és molt important. Això suposa un canvi en la manera d’arribar a la informació, el que implica que un autor pot introduir els seus articles en una BBDDs d’accés obert, això seria l’anomenat Open Acces. Bàsicament hi ha dues alternatives sobre l’Open Acces: els dipòsits institucionals i els dipòsits temàtics. Els institucionals tracten que els autors d’institucions introdueixin els seus articles en les seves BBDDs, mentre que els temàtics volen que s’introdueixin en portals temàtics. Un exemple d’aquest últims seria l’Elis, on es troben molts articles de Biblioteconomia de tot el món. A més d’articles de revistes, hi ha recursos didàctics, presentacions, ... El predomini de l’anglès és total, però es troba, en aquest portal temàtic bastant producció espanyola. Hi ha un temps d’embargament que és el temps a partir del qual no es pot accedir a l’article degut a la seva actualitat, i només poden accedir els que estiguin subscrits al portal temàtic. A l’hora de cercar la informació és més fàcil l’Open Acces temàtic, que no institucional, ja que tindrem tot lo relacionat amb una disciplina sota un mateix portal. La web 2.0 no està succeint en investigació científica. Si que es pot veure en diaris, però no hi ha blogs científics. Segurament hi ha una distància entre el científic i l’usuari que entre el periodista i l’usuari. La ciència, com diu Freire està una mica en la seva torre de marfil.


21

Science i Nature, són dues publicacions científiques, la segona de les quals si que ha incorporat web 2.0. L’Open peer review sistema de revisió dels treballs que tenen els científics. Bàsicament consisteix en que un científic o investigadors fan un article amb els resultats de les seves investigacions a una revista científica. Aquesta dona a revisar l’article a dos persones o grups de persones diferents també especialitzats en aquella temàtica, i que ni es coneixen entre si ni a l’autor. Aleshores la revista emet el seu veredicte per si cal publicar-se o no a la revista. Quan hi ha discrepàncies es cerca un tercer grup especialitzat en la matèria. L’Open Review ha tingut moltes crítiques, ja que en àmbits petits hi ha molta rivalitat. Aleshores es va pensar en l’Open Review 2.0, és a dir que el procés Open Review es fes en obert, es fes transparent. Però aquest procés no es va posar en pràctica, ja que els investigadors no estaven disposats a que es veiés el sistema científic per tothom. La societat s’ha posat per davant i les comunitats científiques s’han d’obrir a aquests avenços. Els facebooks serien un exemple.


22

Recursos d’informació. FICS 2008/2009 FONTS BIBLIOTECONOMIA I DOCUMENTACIÓ Monografies Ediciones Trea Editorial que té especialitzada en documentació en castellà. Aquí hi ha moltes monografies sobre la disciplina http://www.trea.es/ Revistes científiques BiD Comença a fer un gir ja que intenta que la majoria de treballs tingui una temàtica concreta. La majoria de treballs tracten sobre l’accés obert. Remedios Mereo és una de les persones que més coneix aquest tema. És digital i és semestral. http://www.ub.edu/bid/ Hipertext És menys coneguda, és catalana. És anual i es fa a la UPF. La dirigeix Lluís Codina. http://www.hipertext.net/ Item És la revista del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya CBDC. Aquesta revista ha canviat de contingut. Si la revista de la investigació és BiD, Item és una revista més de la professió. La directora és especialitzada en biblioteca pública. http://www.cobdc.org/publica/item/sumaris.html El Profesional de la Información (EPI) Revista que engloba el que passa en la documentació, és la que més s’està internacionalitzant. Intenta tenir una vessant professional, però sempre sent una revista científica. Té una primera part que és més estricta, es peer review i la segona part on els temes són menys científics. Aquesta està indexada a l’ISI i a Scopus. http://www.elprofesionaldelainformacion.com/ Revista Española de Documentación Científica (REDC) o (REDOC) Editada pel CSIC. És per tant institucional i aquest any ha entrat a l’Scopus i al Web of Science. http://redc.revistas.csic.es/index.php/redc Scienciometrics Només per bibliòmetres. Revistes professionals Mi biblioteca Dividida per seccions de tipus de biblioteques. http://www.mibiblioteca.org/ Anuaris Tracten d’informar el que ha passat en un any en una determinada àrea. No hi ha gaires. A Catalunya hi havia el BiblioDoc, però va desapareixer. Aquests dos : Anuario de Bibliotecas españolas Més especialitzat en biblioteques i està editat per la mateixa editorial de la revista Mi biblioteca. http://www.alonsoquijano.org/?q=node/165 Anuario ThinkEPI Tracten de parlar els professionals que hi treballen. La idea és que els membres de TinkEpi envien a les llistes, sobre un tema determinat i generen un debat que arriben als corresponents blocs i es recullen finalment en un anuari. http://www.thinkepi.net/anuario2007.html Blogs Bdig (Biblioteques digitals i cooperació) és del Lluis Anglada i sobretot parla de biblioteca universitària i digital. http://bdig.blogspot.com/ Deakialli documental Molt relacionat en biblioteca pública 2.0. http://www.deakialli.com/ Documentación, biblioteconomía e información Fet en la universitat de Granada: Álvaro Cabeza i del grup d’investigació de web.3. Parla sobre BBDDs. http://www.lacoctelera.com/documentacion El Documentalista Enredado De València, Marcos Ros. No està especialitzat en res, si no que parla de tot.


23

http://www.documentalistaenredado.net/ Sedic Blog Sociedad Española de Documentación i información científica. http://blog.sedic.es/ Associacions professionals Cobdc http://www.cobdc.org/ Fesabid http://www.fesabid.org/ Sedic http://www.sedic.es/ Directoris de professionals Exit Experts en el tractament de la informació. http://www.directorioexit.info/ Llistes de distribució Iwetel http://listserv.rediris.es/archives/iwetel.html Butlletins electrònics Bibcat Dona noticies i informació, també recursos de consulta. http://www.bibcat.info/ Webs socials de promoció de notícies DocuMenea Es pot consultar, es pot votar i això té una incidència, ja que a més vots més adalt sortirà o més a prop de la portada estarà. També un usuari que hi participa molt té més pes en el seu vot que un que no hi participi tant. Es poden fer cerques per les noticies més votades, per autor... També es poden enviar noticies, que seria la tercera cosa que es pot fer. http://www.documenea.com/ Bases de dades Isoc Biblioteconomía y documentación http://bddoc.csic.es:8080/informacion.html;jsessionid=90EE346C32AD10701721573685DD4A1A?tabla=docu&bd=BIBYDOC&estado_formulario=show Lisa http://metalib.cbuc.cat/V/66J4XM976G774KF832Y3RFYD7DL7M6P3N2SC2BGBJI3ACKP4PT-03607?func=native-link&resource=CBU02939 Dipòsits digitals E-Lis http://eprints.rclis.org/ Portals temàtics Guia temàtica d’informació i documentació. UB http://www.bib.ub.edu/recursos-informacio/guies-tematiques/informacio-documentacio/

Fonts d’informació en ciències socials

Curs 2008/2009

Javier Guallar Delgado

[email protected]

2

Horaris i aules curs 2008/2009

Horari de classes Dilluns i dimecres, de 8 a 10 hores.

Aules Aula de teoria: 15 de setembre al 22 d’octubre Aula d’ordinadors: 3 de novembre al 17 de desembre. Aula de teoria: 2 darreres sessions (exposicions

alumnes)

Atenció a l’alumne Despatx 204, dimecres de 10 a 11h (demanant cita). [email protected]

3

Objectius de l’assignatura

Conèixer les característiques bàsiques de les ciències socials.

Conèixer les necessitats d'informació dels usuaris en l'àmbit de les ciències socials.

Conèixer les fonts d'informació bàsiques de les àrees de coneixement més representatives de les ciències socials.

Conèixer eines per tal de mantenir-se al dia sobre les fonts d'informació en les ciències socials.

4

Continguts. 1

Tema 1. Introducció a les ciències socials.La ciència.

Orígens i formació de les ciències socials.

Camps del coneixement que en formen part.

Corrents metodològics i conceptes bàsics.

Mètodes i tècniques.

Les ciències socials a Espanya.

5

Continguts. 2

Tema 2. Estructura i dinàmica de la informació en les ciències socials Característiques especials de les ciències socials que

afecten la informació. Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta

informativa. Les necessitats d’informació. La cadena de valor de la informació en l’àmbit de les

ciències socials. Productors d’informació primària. Editors i proveïdors. Modes de difusió de la informació. Productors de bases de dades. Cercadors i metacercadors. Subministradors de documents.

Intermediaris de la informació. Les biblioteques, els serveis d’informació i els arxius especialitzats en les ciències socials. Fonts de referència, eines d’accés i serveis de referència. Problemes i estratègies específics per a la cerca d’informació en l’àmbit de les ciències socials. Estudi de cas.

6

Continguts. 3

Tema 3. Fonts d’informació dels camps del coneixement de les ciències socials- Ciències socials en general

- Ciència política

- Sociologia

- Economia, empresa i estadística

- Educació

- Dret

7

Assignatures relacionades

Fonts i serveis d’informació

Bibliografia general i sistemàtica

Informació i documentació científica

Fonts d’informació en ciència i tecnologia

Informació a l’empresa

Fonts d’informació econòmica i empresarial (Llicenciatura)

8

Bibliografia general (1)Aby, Stephen H.; Nalen, James; Fielding, Lori. Sociology: a guide to

reference and information sources. 3rd ed. Westport, Conn.: Libraries Unlimited, cop. 2005. XI, 273 p. (Reference sources in the social sciences series). ISBN 1-56308-947-5.

Cabo Ramón, Isabel de (coord.). Metodologia de les ciències socials i humanes. 2a ed. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya, 2002. 1 vol. en pag. múlt. ISBN 84-8429-492-7.

Claval, Paul. Els mites fundadors de les ciències socials. Barcelona: Herder, 1991. 298 p. ISBN 84-254-1762-7.

Dawson, Heather. Using the Internet for Political Research. Practical tips and hints. Oxford: Chandos Publishing, 2003.

Gordon, Scott. Historia y filosofía de las ciencias sociales. Barcelona: Ariel, 1995. 747 p. (Ariel referencia). ISBN 84-344-0505-9.

Gould, Constance C.; Handler, Mark. Information needs in the social sciences: an assessment. Mountain View, CA: Research Libraries Group, 1989. 56 p.

Herron, Nancy L. The social sciences: a cross-disciplinary guide to selected sources. 3rd ed. Greenwood Village, Colo.: Libraries Unlimited, 2002. 494 p. ISBN 1-56308-882-7.

9

Bibliografia general (2)

Introducción general a las ciencias sociales: política, sociología, antropología, economía, geografía humana y económica, psicología. Madrid: Playor, 1989. 385 p. (Cómo dominar. Ciencias sociales). ISBN 84-359-0631-0.

Li, Tze-Chung. Social science reference sources: a practical guide. 3rd ed. Westport, CT: Greenwood Press, 2000. XXVII, 495 p. ISBN 0-31330-483-1.

Michie, Jonathan (ed.). Reader's guide to the social sciences. London [etc.]: Fitzroy Dearborn, cop. 2001. 2 vol. ISBN 1-57958 -091-2.

Romanos de Tiratel, Susana. Guía de fuentes de información especializadas: humanidades y ciencias sociales. 2.ª ed. Buenos Aires: GREBYD, 2000. 281 p. ISBN 987-98052-1-6.

Walford’s guide to reference material. Vol 2: Social and historical sciences, philosophy and religion. 8th ed. London: Library Association, 2000. XIII, 794 p. ISBN 1-85604-369-X.

World social science report 1999. Co-editors: Ali Kazancigil and David Makinson. Paris: Unesco: Elsevier, 1999. ISBN 92-3-103602-5.

10

Lectures recomanades

Abadal, Ernest; Codina, Lluís (2008). «La función de los portales temáticos en la era de la búsqueda posmoderna». En: Anuario ThinkEPI 2008, pp. 89-93.

Álvaro Bermejo, Concepción (2003). «La documentación jurídica en España. Pasado, presente y futuro». En: El profesional de la información, v. 12, n. 5, septiembre-octubre 2003, p. 411-415

Devadason, F. J.; Pratap Lingam, P. (1996). «A Methodology for the Identification of Information Needs of Users». 62nd IFLA General Conference, Conference Proceeding, ( August 25-31, 1996). < http://www.ifla.org/IV/ifla62/62-devf.htm >

Dogan, Mattei (1997). «Las nuevas ciencias sociales: grietas en las murallas de las disciplinas». En: Revista internacional de ciencias sociales, n. 153, septiembe 1997. <http://www.unesco.org/issj/rics153/doganspa.html#mdart >

Fernández Cano, Antonio (1995). «Estado de las ciencias sociales en España». En: Política científica, 1995, p. 61-63

11


García Palomeque, Rebeca; Pérez Campos, Rafael (2003). «Les noves tecnologies : un pas endavant en la documentació jurídica». BiD: textos universitaris de Biblioteconomia i Documentació, jun 2003, núm. 10. < http://www2.ub.es/bid/consulta_articulos.php?fichero=10garcia.htm>

Guallar, Javier; Cornet, Anna (2004). «Fuentes de información digitales en centros de documentación de prensa: las bases de datos comerciales». En: El profesional de la información, v. 13, n. 2, marzo-abril 2004, p. 107-117. < <http://eprints.rclis.org/archive/00007858/01/epimar04_guallar-cornet_fuentes1.pdf>

Guallar, Javier; Cornet, Anna (2005). «Fuentes de información digitales en los centros de documentación de prensa: recursos web gratuitos». En: El profesional de la información, v. 14, n. 4, julio-agosto 2005, p. 296-309.<http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/2005/julio/296.pdf >

12


Martín González, Juan Carlos; Merlo Vega, José Antonio (2003). «Proveedores comerciales de revistas electrónicas de ciencias sociales». En: El profesional de la información, v. 12, n. 5, septiembre-octubre 2003, p. 415-419.

Peset, Fernanda (2008). «No todos somos iguales ante los baremos de la ciencia. Las ciencias sociales europeas». En: Anuario ThinkEPI 2008, pp. 119-121.

Roba Stuart, Óscar (2003). «Archivos de datos en línea para ciencias sociales». En: El profesional de la información, v. 12, n. 5, septiembre-octubre 2003, p. 400-410.

Sanpera Izoard, Patrícia (2003). «Bases de dades jurídiques: les preguntes més freqüents (I i II) ». Mon jurídic, núm. 180, juny 2003, p. 15-16, núm. 181, juliol-agost 2003, p. 20.

13

Sistema d’avaluació (1)

El sistema d’avaluació recomanat és l’avaluació continuada, però l’alumnat també té la possibilitat d’acollir-se a la modalitat d’avaluació única.

Per acollirse a l'avaluació única cal que es notifiqui per escrit durant els 20 primers dies naturals des de l'inici del semestre, o durant els 20 primers dies naturals a comptar de la data en què hagi fet efectiva la matrícula o l'ampliació de matrícula, si aquesta és posterior a l'inici del semestre.

Formulari de sol·licitud: http://www.ub.edu/biblio/docs/sollicitud_aval_unica.pdf

14


L’avaluació continuada de l’assignatura es basa en tres elements:Examen teòric (temes 1 i 2): 20% de la nota

finalProves pràctiques (fonts d’informació del

tema 3): 30% de la nota final (2 pràctiques, 15% cada una)

Treball: 50% de la nota finalTambé es tindrà molt en compte

l’assistència a classe i la participació activa de l’alumne.

15


Per aprovar l’assignatura és indispensable haver superat tant el treball com l’examen.

El mínim requerit a l’examen i al treball és 5.

Si la nota final de l’assignatura és de 5 o més, però no es té el mínim requerit al treball o a l’examen, cal recuperar la part corresponent a la segona convocatòria.

16


L'avaluació única consistirà en un examen sobre el conjunt del programa de l'assignatura, que inclou proves teòriques i pràctiques, i el treball de curs.

Examen teòric i pràctic (temes 1, 2 i 3): 40%de la nota final

Treball: 60% de la nota final

17

Sistema d’avaluació: 1. Examen

Contingut: Temes 1 i 2 Tipus de preguntes:

10 preguntes tipus test 5 preguntes curtes

Exemples preguntes: Identifica i explica tres característiques especials que

presenta la informació en l’àmbit de les ciències socials CSIC, INIST i ISI són: a) productors de bases de dades; b)

distribuïdors de bases de dades ; c) intermediaris d’informació

Sense consultar apunts Data de l’examen: al finalitzar els temes 1 i 2 (dimecres 22

d’octubre)

18

Sistema d’avaluació: 2. Pràctiques (1)

Dues pràctiques de característiques similars Utilització de fonts d’informació en ciències socials Cerca d’informació en bases de dades o altres fonts

informatives (de les treballades a classe) Exemple tipus d’exercici:

Localitza informació sobre el tema x en la base de dades x

Descriu els resultats que has obtingut (nombre de documents, tipologia de les fonts localitzades, etc)

Descriu el plantejament o estratègia de les cerques efectuades

També es poden plantejar preguntes concretes tipus: quines són les 10 principals empreses del sector x segons la font x.

19


Cada pràctica s’iniciarà a classe (aula d’ordinadors) i es disposarà d’una setmana de temps pel seu lliurament.

Cal entregar les pràctiques en els terminis establerts. No s’acceptaran fora de termini.

Es tindrà en compte la presentació i la redacció.

20

Sistema d’avaluació: 3. Treball (1)

Individual Consisteix en l’anàlisi i identificació de les necessitats

d’informació d’un usuari de l’àmbit de les ciències socials, i l’elaboració d’una guia de recursos d’informació per a satisfer les necessitats identificades. Aplicar el document “Etapes en la identificació de les

necessitats d’informació”Guia amb 15 fonts de diferents tipologies

(monografies, publicacions periòdiques, bases de dades, tesis, diccionaris,...)

Fitxa detallada de 5 fonts, aplicant el “Formulari d’estudi de fonts d’informació”

21

Cal fer, com a mínim, una tutoria per treball.

Cal entregar el treball en el termini establert.


Les dues darreres sessions de l’assignatura es dedicaran a les exposicions per part dels alumnes del seus treballs. Les exposicions formen part de la nota global del treball.

Data límit de lliurament: 20 de gener de 2009



Tema 1. Introducció a les ciències socials

Fonts d'informació en ciències socials 2

Tema 1. Introducció a les ciències socials

Tema 11.1 La ciència.

1.2 Les ciències socials.

1.3 Camps del coneixement que en formen part.

1.4 Corrents metodològics i conceptes bàsics.

1.5 Mètodes i tècniques.

1.6 Les ciències socials a Espanya.


1.1 La ciència

1.1.1 Definicions

1.1.2 Coneixement científic i mètode científic

1.1.3 Evolució històrica

1.1.4 Creixement científic i disciplines

1.1.5 Ciència i informació


1.1.1 Definicions

Origen. La paraula ciència es deriva del llatí sciencia, que té un significat molt ample: coneixement, doctrina, erudició, pràctica, ...

Concepte original de ciència = tota classe de saber.

Evolució posterior del concepte ciència = branca del saber

Conjunt de coneixements sistematitzats d’una matèria (disciplina)


Definicions (2)

Definicions actuals Coneixença exacta d’un cert ordre de coses; conjunt

de coneixences resultant de l’estudi. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)

Coneixement cert de les coses pels seus principis i causes. Cos de doctrina metòdicament format i ordenat que constitueix una branca particular del saber humà. (Diccionari de la Real Academia Española)

Procés d’adquisició i organització de coneixement empíric; s’ocupa exclusivament de l’estudi de l’univers natural (Wikipedia en castellà < http://es.wikipedia.org/wiki/Ciencia >

Coneixement de com és el món (definició molt citada)


Definicions (3)

Conjunt de coneixements sobre la realitat observable obtinguts mitjançant l’aplicació de mètodes científics. (Carrizo)

Tres elements en aquesta definició de ciència:

Contingut: conjunt de coneixements elaborats i relacionats entre sí sobre la realitat (teoria).

Camp d’actuació: part de la realitat que es pretén estudiar.

Procediment (forma d’actuació): mètode seguit pels investigadors per portar a terme el seus estudis.


1.1.2 Coneixement científic i mètode científic

El coneixement científic es diferencia d’altres formes de coneixement en que és el resultat de l’aplicació d’un conjunt de procediments racionals i crítics (és a dir, no dogmàtics, no opinatius, no arbitraris) que segueixen la denominació genèrica de “mètode científic”

Allò que caracteritza essencialment la ciència (el coneixement científic) és el mètode a partir del qual es crea aquest coneixement.

Definició de mètode científic de F. S. Kerlinger: ”estudi sistemàtic, controlat, empíric i crític de proposicions hipotètiques sobre presumptes relacions entre diferents fenòmens”.

El mètode científic està molt relacionat amb dues característiques: La capacitat de que un experiment es pugui reproduir

(reproductibilitat) en qualsevol lloc i per qualsevol persona. La capacitat d’una teoria de ser sotmesa a proves que la puguin

contradir.


Coneixement científic i mètode científic (2)

Fases clàssiques del mètode científic: 1. Observació: la primera fase consisteix en l’observació dels

fenòmens a estudiar (habitualment amb una mostra). 2. Descripció: a continuació es fa una descripció detallada del

fenomen observat. 3. Inducció: extracció del principi general implícit en els

resultats obtinguts. 4. Hipòtesi: explicació dels resultats y la seva relació causa -

efecte. 5. Experimentació: comprovació de las hipòtesis mitjançant

experiments controlats. 6. Demostració o refutació de les hipòtesis. 7. Comparació universal: constant contrastació de les hipòtesis

amb la realitat. L’experimentació no és aplicable a totes les disciplines científiques,

(astronomia, física teòrica, …)


Coneixement científic i mètode científic (3)

Característiques del coneixement científic (Bunge): El coneixement científic és: fàctic, racional, verificable,

objectiu, sistemàtic i explicatiu Fàctic: tracta sobre fenòmens i fets de la realitat empírica. Racional: es fonamenta en la raó, és a dir, en un conjunt

d’idees i raonaments, i no en opinions, sensacions o dogmes. Verificable: és comprovable empíricament. Objectiu (relacionat amb objectes): en el sentit de que les seves

afirmacions pretenen ser concordants amb els objectes de la realitat.

Sistemàtic: constitueix un conjunt organitzat d’idees i no una sèrie de proposicions inconnexes.

Explicatiu: no es limita simplement a la descripció del món, intenta explicar-lo.



La ciència està relacionada amb la necessitat de l’home de poder tenir una explicació sobre el món i sobre ell mateix. Difícil determinar en quin moment de la història apareix la ciència: l’home des de l’inici dels temps ha intentat explicar-se el perquè de totes les coses .

Les primeres explicacions es basaven en creences religioses o en altres creences o especulacions.

El naixement de la ciència tal i com la considerem actualment està relacionada amb la utilització del mètode científic. Per arribar a aquest mètode hi ha d’haver com a mínim tres condicions:

llibertat de pensament desenvolupament dels mitjans d’observació allunyament dels conceptes metafísics

Per això, la relació entre ciència i religió ha estat conflictivai difícil al llarg de la història.


Evolució històrica (2)

Antiguitat. La investigació científica comença amb els grecs(Plató i Aristòtil), i queda una mica encallada en el temps dels romans, que no demostren cap mena d’interès per la ciència, (amb l’excepció de Ptolomeu, gran astrònom i físic)

Durant l’edat mitjana perden importància les ciències naturals i en guanyen tots els aspectes filosòfics i metafísics de la vida; és una època marcada per les creences religioses. Es busca un equilibri entre la filosofia i la teologia.

El Renaixement és un període de domini de les arts i del començament de l’era de la ciència moderna. No és en conjunt un període espectacular des del punt de vista científic; però hi ha investigació científica. Grans figures aïllades: Leonardo Da Vinci, Francis Bacon, que és l’iniciador de l’empirisme (l’experimentació de les coses i l’aplicació d’una metodologia).



Al segle XVII es produeix el que es coneix com a revolució científica, amb l’aparició del mètode científic i el naixement de la ciència moderna. Es fan molts descobriments.

Els principals noms de l’època són Descartes, Pascal, Newton, Galileu.

Al segle XVIII continuen els descobriments i es consoliden l’empirisme i el mètode científic.

S’observen els fenòmens i s’estudien seguint un mètode definit i sistemàtic del qual se’n trauran unes lleis generals de funcionament que s’aniran repetint.



A partir del segle XIX es produeix la gran expansió de la ciència (creixement científic) amb aparicions de noves disciplines i camps del coneixement.

El segle XX ha vist avançar la ciència molt més del que ho havia fet al llarg dels segles anteriors. Un exemple destacat és el camp de la física amb el desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general.

Ciència i tecnologia. En les darreres dècades, el desenvolupament modern de la ciència ha anat en paral·lel al desenvolupament tecnològic.

Ètica i ciència. En aquests moments d’inicis del segle XXI, la ciència s’està enfrontant amb temes nous, com per exemple la biotecnologia, que sovint plantegen nous reptes de tipus ètic o moral a la societat.


1.1.4 Creixement científic i disciplines

El creixement científic ha originat la diferenciació de la ciència en categories. Les categories van creixent i desenvolupen nous camps de coneixement.

Processos més habituals: Subdivisió. Partint d’una matèria concreta, es creen

disciplines que al seu torn es ramifiquen successivament creant subdisciplines.

Interrelació. Les diferents disciplines evolucionen, s’amplien i es relacionen amb altres, creant disciplines noves. La interrelació es produeix a diferents nivells (entre subdisciplines d’una mateixa disciplina; entre disciplines de diferents camps de coneixement, ...)


Creixement científic i disciplines (2)

Podem dividir el coneixement en tres conjunts de disciplines, les que formen les ciències naturals, les que formen les ciències socials i les que formen les humanitats, i deixem de banda un quart conjunt que estaria compost per les ciències ocultes i pseudociències.

Tres grans categories de coneixement científic i una altra de coneixement no científic: Ciències naturals: física, biologia, química,

matemàtiques, ... Ciències socials: dret, ciències polítiques, sociologia,

economia, ... Ciències humanes (o humanitats): filosofia, història,

psicologia, ... Ciències ocultes i pseudociències: màgia, alquímia,

astrologia, cartomància, parapsicologia, ...


1.1.5 Ciència i informació

A més creixement científic més necessitat d’informació

Conseqüències del creixement científic: Es genera més demanda d’informació

especialitzada de les diferents categories i subcategories.

Es fa palesa la necessitat d’organització de la informació per tal de fer-la accessible als diferents usuaris amb les seves diferents necessitats.


1.2. Les ciències socials

1.2.1 Definicions


1.2.3 Relació amb altres disciplines


1.2.1 Definicions de ciències socials

El diccionari de la RAE considera les ciències socials i humanes com a conceptes sinònims:

ciències humanes: aquelles que, com la psicologia, l’antropologia, la sociologia, la història, la filosofia, etc. s’ocupen d’aspectes de l’home no estudiats en les ciències naturals.

ciències socials: concepte que sovint s’aplica a les ciències humanes.

Conjunt de disciplines l’objecte de les quals és l’estudi dels fenòmens socials des d’una perspectiva científica. (Enciclopèdia catalana)


Definicions de ciències socials (2)

“The social sciences are a group of academic disciplines that study the human aspects of the world. They diverge from the arts and humanities in that the social sciences emphasize the use of the scientific method and rigorous standards of evidence in the study of humanity, including quantitative and qualitative methods.” (Wikipedia en anglès) <http://en.wikipedia.org/wiki/Social_sciences>

“Las ciencias sociales son aquellas ciencias o disciplinas científicas que se ocupan de aspectos de la humanidad no estudiados en las ciencias naturales. Se dedican al estudio de las manifestaciones materiales e inmateriales de las sociedades. Se diferencian de las humanidades en el énfasis dado al método científico o metodologías rigurosas de análisis ” (Wikipedia en espanyol) < http://es.wikipedia.org/wiki/Ciencias_sociales >



Les ciències socials o humanes són les ciències que s’ocupen d’aspectes de l’home no tant en quant ésser biològic sinó en el seu aspecte d‘individu que interacciona amb altres dins un sistema o societat determinada > (Wikipedia en català) <http://ca.wikipedia.org/wiki/Ci%C3%A8ncies_socials >

Ciències que estudien l’estructura i la propietat dels grups humans, les formes d’interacció entre els individus i entre aquests i el seu medi (Mackenzie)

Les ciències socials centren la seva atenció en la conducta de l’espècie Homo Sapiens, estudiant com interactuen els individus entre ells i com s’organitzen per a les activitats cooperatives (Scott Gordon)

Disciplina o conjunt de disciplines que tracten l’home i la seva problemàtica en el context social (Carrizo)



L’objecte d’estudi de les ciències socials és la vida social en les seves diferents manifestacions.

La vida social és la part de la realitat observable en la que viu immers l’home i per tant pot ser estudiada.

Tal i com el propi nom diu, les ciències socials fan un estudi científic de la societat, és a dir, intenten trobar punts en comú i similitud de fets, comportaments o circumstàncies entre societats ben diferents, per arribar a unes conclusions de les quals puguem extreure una teoria, unes pautes d’actuació més o menys demostrades que ens permetran afirmar que si les mateixes circumstàncies es tornen a produir, passarà el mateix que altres vegades.



Segons aquestes definicions, es poden establir tres grans àmbits dintre de les ciències socials:

Àmbit de l’organització social col·lectiva (per exemple, dret, ciències polítiques, sociologia)

Àmbit de l’organització econòmica (ciències econòmiques)

Àmbit relatiu al comportament individual (psicologia, pedagogia)



La història de les ciències socials va molt lligada a l’evolució de la ciència en general. Les ciències socials s’han anat desenvolupant a partir dels moments de crisi social.

Les reflexions sobre la societat a l’època antiga, parteixen de la política, dels conceptes de govern i d’Estat. Des de l’inici i fins al s. XIX s’ha anat produint una lenta evolució en la manera de pensar que ha tingut alguns noms destacats, com són els de Tomas Moro (Oposa la societat anglesa amb la república comunista denominada utopia), Maquiavel (defineix la societat italiana i explica els inicis de la ciència política). Hobbes, al s. XVII, que introdueix el concepte d’Estat, i d’estat natural.



Les ciències socials són disciplines recents (tenen poc més de dos segles, neixen a la segona meitat del segle XVIII)

Al s. XVIII es planteja la qüestió de quin és l’origen de la societat, amb la qual cosa es veu que és el resultat de la voluntat d’uns individus, però no és una cosa que vingui donada per un ordre jeràrquic, tal com es veia a l’època feudal.

Montesquieu, Tocqueville, fundadors de les ciències socials. Tracten temes del que avui es considera ciències polítiques, sociologia i psicologia

Montesquieu és considerat el precursor de la sociologia moderna. Estudia la noció de les lleis i la naturalesa de la societat composta per unes lleis, unes institucions, els costums...



Durant els segles XIX i XX ja s’escriu moltíssim sobre temes socials, psicològics, polítics i econòmics

Es produeix la diferenciació clara entre les diferents àrees que componen les ciències socials: la sociologia, l’antropologia, l’etnologia, la psicologia social, la història, la geografia, la demografia, l’economia política, la ciència política i la lingüística...

És a finals del segle XIX quan totes aquestes àrees es professionalitzen: es creen els primers laboratoris i comencen a aparèixer les primeres revistes de ciències socials. El primer servei d’indexació i elaboració de ressenyes és del 1890. A partir de 1920 són els Estats Units el país que pren més rellevància en l’àmbit de les ciències socials.



Segle XX-XXI. Creixement (a partir de 1915). Alguns estudis indiquen que el volum de creixement de la literatura científica social era fàcilment controlable fins a 1915 aproximadament. A partir d’aquesta data la producció augmenta i es multiplica: augmenta el volum de revistes, els serveis d’indexació i resums, apareixen les primeres bases de dades, ...

El ritme de creixement es desigual en les diferents matèries. A partir de la segona meitat del segle XX:

la majoria de les disciplines de les ciències socials son reconegudes i s’estudien acadèmicament, amb titulacions universitàries.

Apareixen noves subdisciplines i camps d’estudis Orientacions diferents segons el països, llengües i cultures Dificultat per a una classificació uniforme


Tema 1. Introducció a les ciències socials (continuació 2)


1.2.3 Relació de les CC.SS amb altres disciplines

Des de sempre, la filosofia de la ciència social ha cregut que cal jutjar les ciències socials en comparació amb les ciències naturals.

La relació entre ciències socials i ciències naturals ha estat sempre un tema polèmic.

Durant moltes èpoques s’ha parlat de la “Unitat de la Ciència”, ja que les disciplines considerades ciència estan unides per l’adopció d’una filosofia del coneixement comú i per l’ús de mètodes d’investigació similars.


Relació amb altres disciplines (2)

Hi ha unes regles d’investigació que accepten tant els científics socials com els científics naturals: 1) les teories i dades empíriques actuen

com a instruments complementaris d’investigació

2) les regles que s’han de seguir són la coherència de les teories i correspondència amb les dades extretes de l’observació.


Diferències amb les ciències naturals

Algunes de les diferències entre les ciències socials i les naturals són les següents: Els fenòmens socials no són tan uniformes o

constants al llarg del temps com els fenòmens naturals. Els científics socials no poden fer experiments com fan

els científics naturals per corroborar les seves intuïcions. Els judicis de valor són més habituals de les ciències

socials que de les ciències naturals. Els científics socials tenen menys possibilitats d’aïllar

les causes dels fenòmens del seu context que els científics naturals.

Les ciències socials estudien l’organització social i difereixen de les altres ciències perquè estudien fenòmens que sorgeixen de sistemes organitzats de manera diferent.


1.3 Camps del coneixement que en formen part Segons les definicions que hem vist, entenem

que el concepte “ciències socials” fa referència a aquelles disciplines que estudien l’home com a membre d’una societat, amb totes les seves implicacions (relacions entre els individus i entre ells i el medi).

Malgrat això, no s’ha arribat a un acord clar sobre quines disciplines s’han d’incloure en aquesta categoria.


1.3.1 Classificació de les ciències socials

La classificació de les ciències socials varia molt entre uns criteris d’ordenació i uns altres. No és fàcil determinar una classificació acceptada en tots els països.

Existeix a més el problema de la coincidència o no de les disciplines que formen les ciències socials amb els límits de l’organització acadèmica.


Classificació de les ciències socials (2)

A continuació es presenta una mostra representativa de relació de disciplines que formen part de les ciències socials segons diverses fonts:Classificacions :CDU, DeweyTesaurus: Unesco, OCDEEnciclopèdies: GEC, WikipediaGuies especialitzades: Herron, Tze-

Chung Li


Classificació CC.SS. CDU i Dewey

La Classificació Decimal Universal (CDU) dedica el número 3 a sistematitzar les ciències socials: 30 Sociologia en general

31 Estadística, Demografia i població

32 Política

33 Economia política. Ciència econòmica

34 Dret

35 Administració pública. Exèrcit

36 Assistència i beneficència. Previsió

37 Ensenyament

38 Comerç i transports. Comunicacions

39 Etnografia. Costums. Folklore


Classificació CC.SS. CDU i Dewey (2)

Altres disciplines considerades en ocasions com a ciències socials a la CDU queden així: Psicologia pertany a la classe 1 com una subdivisió

de Filosofia Geografia i Història formen la classe 9 juntament

amb Biografia La classificació decimal de Dewey inclou l’Antropologia

Sociocultural dins de la classe 301 amb la Sociologia. Exceptuant això, les seves subclasses se semblen a les de la CDU.

Per tant, Psicologia, Geografia i Història queden fora de les Ciències Socials en aquests sistemes classificatoris.


Classificació CC.SS. Tesaurus Unesco

Sociologia

Ciències Polítiques

Economia

Dret

Ciències administratives

Educació

Comunicació

Ciències del comportament


Classificació CC.SS. Tesaurus OCDE

OECD Macrothesaurus - CIENCIAS SOCIALES

TE: ANTROPOLOGIA TE: CIENCIA POLITICA TE: CIENCIAS DE LA EDUCACION TE: CIENCIAS DEL COMPORTAMIENTO TE: CIENCIAS JURIDICAS TE: CRIMINOLOGIA TE: DEMOGRAFIA TE: ECONOMIA TE: GEOGRAFIA HUMANA TE: HISTORIA TE: LINGUISTICA TE: SOCIOLOGIA


Classificació CC.SS. Gran Enciclopèdia Catalana Economia

Demografia

Antropologia social i cultural

Etnologia

Sociologia

Psicologia social

Ciències Polítiques

Lingüística


Classificació CC.SS. Wikipedia (castellà)

“Grupos de ciencias sociales El principal grupo de ciencias sociales esta formado por:

Antropología Cultural Etnología Etnografía Arqueología Psicología social Sociología Ciencia política Economía Urbanismo Ecología humana Relaciones internacionales Derecho laboral


Classificació CC.SS. Wikipedia (2)

A la cual se agregan: Ciencias de la Comunicación ( o Ciencias de la Información ) Geografía humana Geografía política Demografía Estadística Lógica

Otras disciplinas, que son ubicadas a veces como parte de las humanidades, son: Derecho Filosofía (Filosofía de la ciencia, de la cultura, etc. ) Historia social Educación Religión Lingüística Semiótica Semiología “


Classificació CC.SS. Herron

Herron, Nancy L. The Social Sciences. A Cross-Discplinary Guide to Selected Sources

Distinció entre disciplines consolidades com a ciències socials, disciplines emergents i disciplines relacionades.

Disciplines consolidades: Ciència Política

Economia

Negocis (Administració d’empreses)

Història

Dret

Antropologia

Sociologia


Classificació CC.SS. Herron (2)

Disciplines emergents:

Educació

Psicologia

Disciplines relacionades

Geografia

Comunicació


Classificació CC.SS. Tze-chung Li

Li, Tze-chung. Social Sciences Reference Sources: A Practical Guide Antropologia cultural

Administració d’empreses

Economia

Educació

Geografia

Història

Ciència Política

Dret

Psicologia

Sociologia


Disciplines que formen part de les ciències socials

CDU Tesaurus Unesco Tesaurus OCDE GEC Wikipedia Herron Tze-Chung Li

- Sociologia- Política- Economia- Dret- Educació- Etnologia, Folklore.- Demografia- Estadística- Comerç- Treball social- Administració Pública

- Sociologia- Ciències Polítiques- Economia- Dret- Educació- Ciències del Comportament- Comunicació- Ciències Administratives

- Sociologia- Ciència Política- Economia- Ciències Jurídiques- Ciències de l’educació- Antropologia- Ciències del Comportament- Demografia- Geografia Humana- Història- Lingüística- Criminologia

- Sociologia- Ciències Polítiques- Economia- Antropologia social i cultural- Etnologia - Psicología social-Demografia- Lingüística

- Sociologia- Ciència Política- Economia- Dret laboral, Dret- Educació- Antropologia cultural- Etnologia, Etnografia- Psicologia social- Demografia- Ciències de la Comunicació- Geografia Humana, Geografia Política- Història social- Lingüística- Estadística- Arqueologia- Urbanisme- Ecologia humana- Relacions internacionals- Lògica- Filosofia , Filosofia de la ciència- Religió- Semiòtica, Semiologia

- Sociologia- Ciència Política- Economia- Dret- Educació- Antropologia- Psicologia- Comunicació- Geografia- Història- Administració d’empreses

- Sociologia- Ciència Política- Economia- Dret- Educació- Antropologia cultural- Psicologia- Geografia- Història- Administració d’empreses


1.3.2 Disciplines i especialitats

Dins de les ciències socials, es pot considerar que hi ha una sèrie de disciplines (utilitzant la terminologia de Herron) consolidades, emergents i relacionades. En total, tenint en compte diferents fonts, hi ha de 10 a 15 disciplines.

Dins de les disciplines, hi ha centenars d’especialitats. Per exemple, segons Dogan, sociologia i ciències polítiques tenen al voltant d’unes 50 especialitats cadascuna.


Disciplines i especialitats (2)

Dogan (Las nuevas ciencias sociales: grietas en las murallas de las disciplinas) ha estudiat la situació actual de les disciplines i les especialitats de les ciències socials.

L’evolució recent de les ciències socials s’ha caracteritzat per la fragmentació i l’especialització. La fragmentació ha succeït per un procés natural d’acumulació de saber: una disciplina al augmentar (acumular) els seus coneixements, es fragmenta. Exemple: segons Turner, fins els anys 30-40 encara existien sociòlegs

generalistes, després ha estat impossible.

Motius: fins aleshores, existia un fons compartit de nocions bàsiques i una quantitat encara reduïda d’investigacions acumulades a la majoria dels camps de la sociologia, que permetia que un investigador pogués fer aportacions d’importància en diversos camps i expressar-se amb autoritat sobre la disciplina en general.



La fragmentació de les ciències socials ha produït unadiferenciació d’especialitats sense integració. L’estudi de cites mostra les especialitats aïllades dins de les disciplines com a “compartiments estancs”:

Els especialistes tendeixen a conèixer molt be les investigacions d’interès de la seva especialitat i a desconèixer les investigacions d’interès de les especialitats distintes a la seva.

Exemple: El Handbook of Sociology està fragmentat en 22 especialitats i no té estructura general: “actualment no n’hi han senyals d’un esforç global per elaborar una síntesi teòrica ... hem anat massa lluny pel camí de l’especialització i la diversificació” (Neil Smelser, director del Handbook)



Un segon fenomen actual en l’àmbit de les ciències socials és el que Dogan anomena “hibridació del saber”. Exemple: aparició de nombroses publicacions híbrides que

tendeixen ponts entre disciplines i entre especialitats.

Exemples de nous àmbits híbrids: Estudis sobre la dona: les universitats imparteixen milers de

cursos i estudis, la qual cosa ha creat una enorme Facultat híbrida invisible d’estudis sobre la dona.

Estudis d’àrees: els estudis d’àrees del Tercer Món estudien habitualment temes sobre un país en els quals poden intervenir moltes disciplines: antropologia, ciències polítiques, història, sociologia, dret, literatura, art, ...



Procés d’hibridació Quan es produeix la fragmentació d’una disciplina, cada

fragment (especialitat) entra en contacte amb altres fragments per sobre de les fronteres tradicionals de cada disciplina i acaba perdent el contacte amb els seus “germans” de disciplina.

Exemples: Un sociòleg que estudia temes d’urbanisme té més relació amb un geògraf que estudia les ciutats que amb un altre sociòleg especialitzat en les elits socials. I aquest últim té més relació amb un economista que estudia la desigualtat de la renta que amb el primer sociòleg.

Les especialitats híbrides tenen un creixement superior a les altres, al entrar contínuament en contacte amb investigacions d’especialitats pròximes (“un estudiós pot quedar aïllat en el centre d’una disciplina”).



La hibridació provoca un intercanvi de conceptes, mètodes i teories entre diferents especialitats de les ciències socials.

Exemples: Conceptes: la paraula “rol” molt utilitzada en

sociologia, procedeix del teatre.Mètodes: investigadors d’una especialitat utilitzen

mètodes originaris d’altres especialitats El procés d’hibridació entre especialitats de

disciplines diferents està desgastant i canviant les fronteres tradicionals de les disciplines.

Futur: es va cap a unes noves ciències socials híbrides.



1.4 Corrents metodològics i conceptes bàsics 1.4.1 Corrents metodològics

1.4.2 Conceptes bàsics

1.5 Mètodes i tècniques en ciències socials 1.5.1. Mètodes

1.5.2 Tècniques


1.4.1 Corrents metodològics

Influencia en els corrents metodològics : context històric, ideologia

Tota disciplina científica es desenvolupa sota lainfluència de l’ambient intel·lectual d’on sorgeix. Per això, els contextos històrics en el quals van anar apareixent les ciències socials van condicionar els corrents metodològics i aquests corrents sorgiren barrejats amb elements ideològics.

Malgrat això, les ciències socials van lluitar per presentar-se com a ciències, lluitant contra aquestes influències ideològiques existents i mirant de desproveir-se dels elements filosòfics.

Aquesta contradicció es troba en els orígens dels diversos corrents i ha perdurat, amb més o menys matisos, en les seves evolucions posteriors fins a l’actualitat.


Corrents metodològics (2)

No obstant això, les ciències socials van néixer no solament com un producte de l’ambient intel·lectual del seu temps, sinó també com l’exigència de les pròpies necessitats socials. Només quan aquestes necessitats socials conformen i avalen el naixement d’una disciplina, aquesta port acumular els seus coneixements i sintetitzar-se com una ciència que va madurant amb el temps.

Mentre les ciències naturals es van consolidar amb força, lluitant principalment contra elements exteriors (la intolerància), les ciències socials tenen una evolució més lenta ja que el principal element de lluita és interior, la discòrdia teòrica.

Per altra banda, aquest fet també pot ser es positiu: representa un estímul i un enriquiment pel científic social quan contrasta idees contràries i diferents.


Corrents metodològics (3)

Sis grans corrents metodològics a les ciències socials (Cabo):

1 - Organicisme positivista 2 - Teories del conflicte 3 - Fenomenologia i formalisme sociològic 4 - Behaviorisme social 5 - Funcionalisme 6 - Estructuralisme


Corrents metodològics. Organicisme positivista

1. Organicisme positivista Sorgeix a partir de dos corrents previs, l’organicisme i

el positivisme.

L’organicisme considera el món com un tot orgànicregit per un principi essencial i inaccessible (sigui Déu o una força vital indefinible)

El positivisme ( que té les seves arrels en l’antiga Grècia) es pot definir com la suma de: a) l’impuls per a conèixer sense idees prèvies, basant-se en l’observació i analitzant a partir de les dades que proporciona l’experiència, i b) la idea de la utilitat del coneixement o de la ciència, és a dir, de conèixer per a dominar la naturalesa, la societat, ...


Corrents metodològics. Organicisme positivista (2)

Al segle XIX la confluència d’ambdues perspectives dona lloc a l’organicisme positivista. Els principals impulsors son Auguste Comte, Herbert Spencer, Ferdinand Tonnies i Émile Durkheim.

Comte va establir les bases d’aquest corrent. Va idear el mètode positiu, que es basa en l’experiència i l’observació, i dona com a resultat les lleis que expliquen els fets. Comte és també el creador de la sociologia, que va definir com la ciència que estudia la societat. Principals punts: La societat és un tot indivisible L’estructura i el funcionament social es poden

explicar per lleis Distinció entre l’estàtica social (estructura) i la

dinàmica social (funció)


Corrents metodològics. Teories del conflicte

2. Teories del conflicte Enfront de l’anàlisi més o menys lineal de l’organicisme

positivista, que presentava la societat liberal del segle XIX com l’etapa final de l’evolució social, altres metodologies trenquen aquesta harmonia i consideren el conflicte o la contradicció com una nova explicació metodològica.

Les principals són: El materialisme històric (marxisme) El darwinisme social

Aquests corrents creuen que el conflicte és el motor de la història i del procés social, encara que veuen la naturalesa del conflicte des de perspectives molt diferents.


Corrents metodològics. Teories del conflicte (2)

El materialisme històric el van fundar Karl Marx i Friedrich Engels

Parteix de la base de l’estudi de la societat a partir de grups socials que anomenen classes socials.

Entén el conflicte social en forma de lluita de classes. A la societat s’han succeït diversos modes de

producció. El trànsit d’un mode de producció a un altre sempre es

fa amb violència (revolució). La successió dels modes de producció al llarg de la

història dona lloc al progrés.


Corrents metodològics. Teories del conflicte (3)

El mode de producció capitalista es basa en l’explotació de la classe treballadora (proletariat) per la classe dominant (burgesia)

Amb una perspectiva determinista optimista, estableixen la hipòtesi de la substitució futura del mode de producció capitalista pel socialista (transitori) i comunista.

El darwinisme social neix de l’aplicació de dues de les teories incloses en l’evolucionisme de Charles Darwin,però aplicades a la societat: la selecció naturali la supervivència dels més aptes.

Són teories que porten a concepcions racistes(superioritats de determinades races). Seguidors d’aquest corrent són Gobineau i Chamberlain. A Europa les teories del darwinisme social van afavorir el desenvolupament posterior del nazisme.


Corrents metodològics. Formalisme sociològic i fenomenologia 3. Formalisme sociològic i fenomenologia El formalisme sociològic (es desenvolupa des de finals

del segle XIX) manté que la societat no és observable en el seu conjunt perquè és dinàmica i es realitza a cada instant. El representant més destacat és Simmel. Per ell, la societat no és una estructura sinó un procés dinàmic; és un conjunt de relacions entre individus i relacions psicològiques, i per aquest motiu no és observable.

Del formalisme es va derivar el segle XX la fenomenologia (Gurvitch, Husserl).


Corrents metodològics. Formalisme sociològic i fenomenologia (2) Gurvitch va idear un mètode per a l’estudi sociològic que

va del nivell més superficial al més profund de la societat: 1. Realitat social (individus, fets directament

perceptibles,...) 2. Organitzacions (estat, família, església, ...) 3. Models col·lectius estandarditzats (rituals,

tradicions, ...) 4. Conductes col·lectives no organitzades que topen

amb els nivells 2 i 3 (marginació, delinqüència, ...) 5. Símbols socials que guien els nivells anteriors 6. Conductes innovadores que trenquen i creen

(produeixen canvis) 7. Idees que inspiren les conductes anteriors 8. Valors essencials de cada època i de cada societat


Corrents metodològics. Behaviorisme social

4. Behaviorisme social És l’estudi de la conducta social (de behaviour = conducta,

comportament). La conducta és la suma total de les reaccions produïdes pels estímuls externs i interns i, en aquest sentit, les accions humanes són actes condicionats o estimulats. Un dels creadors és Wilhelm M. Wundt, fundador de la psicologiaexperimental. Altres seguidors: Gabriel Tarde, William James, George H. Mead.

Un corrent destacat dins del behaviorisme és la teoria de l’acció social. Max Weber és el creador del mètode comparatiu, molt utilitzat en ciències socials (cal tenir un model de referència per poder comparar-lo amb l’estudi d’un tipus de societat); i del concepte d’acció social (sota una acció social hi ha un significat i darrere d’un significat hi ha un tipus de conducta).

Max Weber va influir posteriorment en el marxisme del segle XX (A. Gramsci).


Corrents metodològics. Funcionalisme

5. El funcionalisme El funcionalisme sorgeix de l’organicisme i estudia la

societat com una unitat total. La seva preocupació principal se centra en el procés

d’integració de l’individu en el sistema social perquè aquest sistema conservi l’equilibri com si fos un organisme viu.

Aquesta teoria no té en compte el conflicte.

Seguidors: Talcott Parsons (creador de la teoria del rol i de l’estatus), Robert Merton.


Corrents metodològics. Estructuralisme

6. L’estructuralisme Sorgeix després de la II Guerra Mundial. Té molta

relació amb l’antropologia. Autors destacats (Louis Althusser, M. Foucault, Claude Lévi-Strauss,...)

Lévi-Strauss relaciona antropologia social i lingüística. Busca les estructures lògiques subjacents que es troben en la diversitat de les cultures.

Fa un estudi sincrònic de les estructures (evita l’estudi diacrònic, la història). Aquest enfocament inclou el concepte de relativisme cultural. És una perspectiva que evita l’eurocentrisme.


1.4.2. Conceptes bàsics

Conceptes bàsics:El sistema social: estructura i dinàmica

Els grups socials: estaments, castes i classes socials

Conflicte, canvi i revolució socialMoviments socials Institucions socials


Conceptes bàsics: Sistema social

Els conceptes bàsics de sistema social, estructura, dinàmica social, superestructura i infraestructura són models abstractes que utilitza l’investigador social per estudiar la societat. Cal insistir que no es poden confondre els models amb la realitat, que és sempre molt més àmplia i complexa.

Dos elements: estructura i dinàmica L’estructura defineix les interrelacions entre la

diversitat d’elements que formen la societat i la seva permanència en el temps . És l’esquelet que suporta i perdura al llarg de l’evolució històrica.

La dinàmica fa referència a les relacions que s’estableixen entre els diferents elements que formen la societat. És la fisiologia, el funcionament.


Conceptes bàsics: Sistema social (2)

Elements bàsics en totes les estructures socials: Superestructura

Mentalitats Actituds socials, psicologia social, ideologies

Estat Lleis, institucions polítiques i les institucions

repressives) Infraestructura

Factors socials Individus, naturalesa, mitjans de treball

Relacions socials Relacions econòmiques, polítiques, culturals, familiars,

religioses


Conceptes bàsics: Grups socials

Totes les societats tenen la tendència a formar grups homogenis diferenciats els uns dels altres per la seva ideologia, la seva activitat laboral, la seva relació amb el poder, etc. Normalment es diferencien tres grans grups socials al llarg de la història: estaments, castes i classes socials

La societat de castes per excel·lència és la societat índia (Brahmans, Sudres, Matries, Saides, Intocables);

La societat d’estaments és la que hi havia a l’edat mitjana: clergat, noblesa i poble;

La societat de classes socials és la més estesa i actual, i alhora la més difícil de classificar ja que es pot entendre de diferents maneres: classe alta, mitja, baixa burgesia i proletariat (marxisme) grups socials per tipus de feina, per zones geogràfiques...


Conceptes bàsics: Conflicte, canvi, revolució

El concepte de conflicte social es pot definir com la tensió social que es produeix per l’antagonisme entre els grups d’una mateixa societat.

El concepte de canvi social és molt ampli, està interrelacionat amb els conceptes de conflicte i revolució. Alguns significats: canvi social és el resultat del conflicte social canvi social = història

Una revolució és el procés de canvi global: econòmic, social, polític i cultural. Tenen tres fases: lluita física (revoltes, guerres, etc) construcció de les bases jurídiques del nou ordre social consolidació social del nou ordre


Conceptes bàsics: Moviments socials

Moviments socials són mobilitzacions de sectors de la població en defensa d’uns interessos propis que consideren que no estan suficientment legitimats i recollits pel sistema social.

Exemples de moviments socials: El sindicalisme: sorgeix durant la Revolució Industrial per

a millorar les condicions de treball i es consolida en organitzacions sindicals;

El sufragisme: sorgeix a finals del segle XIX per reivindicar la participació de la dona la vida política;

El pacifisme: sorgeix durant la 1ª. Guerra Mundial per oposició a la guerra, continua molt vigent;

L’ecologisme: moviment en defensa del medi ambient sorgit de grups de la societat civil que està sent progressivament reconegut per les administracions.


Conceptes bàsics: Institucions socials

Les institucions socials són estructures que organitzen i integren les relacions entre els individus dins un sistema social.

Exerceixen la funció general, dins el sistema social, de cohesionar, adaptar i integrar els individus.

El orígens de la majoria es troben en les societats primitives: la família, institucions religioses, ...

Altres institucions socials són més modernes: l’empresa, sorgeix al segle XIX durant la industrialització.


1.5 Mètodes i tècniques

Els mètodes i les tècniques emprats a les ciències socials constitueixen l’instrumental que utilitzen els científics socials per a treballar.

La utilització de mètodes i tècniques científics en l’àmbit de les ciències socials busquen aconseguir l’objectivitat, és a dir, esborrar els punts de vista personals dels científics individuals.

L’objectiu és fer un estudi el més imparcial possibledel món, de la realitat.

Amb tot, l’objectivitat absoluta difícilment es pot assolir en les ciències socials, que estudien persones, grups socials, conductes i relacions.


1.5.1 Mètodes

Tres grans mètodes en ciències socials:

El mètode inductiuEl mètode deductiuEl mètode comparatiu


El mètode inductiu

El mètode inductiu és el mètode essencial de l’experimentació científica.

Fases:

1. Observació i/o evidència Parteix de l’observació dels fenòmens i/o de l’existència

d’evidències proporcionades pel mètode axiomàtic o deductiu

2. Formulació d’hipòtesis que són possibles explicacions dels fenòmens

3. Experimentació per provar o descartar les hipòtesis

4. Formulació de lleis o teories que expliquen els fenòmens.


El mètode inductiu (2)

Exemple: 1. Observació i/o evidència

Quan es juga un partit de futbol, milers de persones estan pendents (a l’estadi, per televisió, ràdio, internet, …).

2. Formulació d’hipòtesis La principal motivació d’aquests milers de persones és:

Hipòtesi a) el plaer de veure jugar futbol Hipòtesi b) l’adhesió a un determinat equip de futbol

3. Experimentació Enquesta a una mostra de persones relacionades amb el

futbol. Resultat: hipòtesi a, 25%; hipòtesi b, 75%. 4. Formulació de lleis o teories

La majoria de les persones que estan pendents dels partits de futbol ho fan perquè son seguidors d’un equip de futbol determinat


El mètode axiomàtic o deductiu Utilitza el raonament i la lògica per formular explicacions dels

fenòmens. Parteix de l’existència de proposicions (afirmacions sobre la

realitat) Relaciona varies proposicions mitjançant arguments per arribar a

conclusions o teoremes. Un argument és un grup de dues o més proposicions, de les

quals una (la conclusió) deriva o és afirmada d’una altra o altres (les premisses). La forma típica de l’argument de deductiu és el sil·logisme.

Un teorema és una conclusió indiscutible que es verifica en qualsevol cas (ex: el teorema de Pitàgores, en geometria). Els teoremes es donen més en ciències naturals, les ciències socials són més probabilístiques.

Si les premisses són certes, les conclusions o teoremes són veritables.


El mètode axiomàtic o deductiu (2)

Exemple d’argument: Tos els pigmeus són baixets (premissa)

Kibu és un pigmeu (premissa)

Per tant, Kibu és baixet (conclusió)

Relació entre mètode deductiu i inductiu Els dos mètodes s’utilitzen combinats habitualment.

El mètode deductiu és un a priori, és un punt de partida per a la utilització del mètode inductiu, l’experimentació.

D’altra banda, pot passar que la teoria deductiva no concordi amb la realitat i s’hagi d’abandonar. En aquest cas, el mètode inductiu pot reorganitzar el camí de nou cap a la deducció.


El mètode comparatiu

El mètode comparatiu, a diferencia dels altres dos mètodes, és específic de les ciències socials.

Consisteix en la comparació o l’anàlisi de les similituds i les diferencies de determinats elements o aspectes de la societat.

Per a poder utilitzar el mètode comparatiu cal tenir en compte dos elements: el grau d’analogia entre els fenòmens que es volen comparar

el context. Dos tipus d’analogies:

Les analogies estructurals (d’estructures o institucions) són fàcils d’establir ja que les estructures són elements molt visibles. Exemple: comparació dels sistemes electorals espanyol i italià.


El mètode comparatiu (2) Les analogies de funcions són més delicades perquè fan referència a

factors més dinàmics, relacionats amb actituds, relacions, etc. Exemple: comparar el manteniment de l’ordre en una classe d’ESO i el manteniment de l’ordre en un Parlament.

Dos tipus de context: Context dimensional. La comparació s’ha de fer amb elements de

dimensions similars. Exemple: comparació de dues escoles d’ESO de Catalunya.

Context cultural. La comparació s’ha de fer entre contextos culturals similars. Exemple: no es poden comparar un estudi antropològic de una comunitat indígena de l’Amazonas i un estudi d’una comunitat d’un poble de Catalunya.


1.5.2 Tècniques

Sovint es confon mètode amb tècnica: s’entenen com a termes equivalents quan en realitat són dues dimensions diferents.

El mètode correspon a la part teòrica del treball, és a dir, l’estratègia a aplicar.

Les tècniques de treball són les tàctiques a seguir i per tant, són la part pràctica.

El mètode és la visió global i teòrica del problema que s’investiga. La tècnica és la part pràctica de la investigació, on s’utilitzen uns estris concrets.


Tècniques (2)

El mètode marca la pauta de quines tècniques cal emprar en una investigació concreta.

Els mètodes i les tècniques són força semblants en els treballs d’investigació de moltes disciplines de les ciències socials. El que marca la diferència és l’objecte d’estudi, que és diferent en cada disciplina.

Exemples de tècniques de treball en ciències socials: Economia: tècniques estadístiques, models

gràfics, dades comparatives. Sociologia: enquestes, tècniques quantitatives i

qualitatives. Ciències polítiques: tècniques estadístiques,

sondejos d’opinió.


1.6. Les ciències socials a Espanya

Antonio Fernández-Cano, professor de la Universitat de Granada (“Estado de las ciencias sociales en España”), presenta un estat de la qüestió a la dècada anterior.

Principals conclusions: La primera cosa que cal plantejar-se és si les ciències

socials tenen rang científic o no. Ell les inclou dins el que anomena ciències toves (ciencias blandas), perquè estan formades per investigadors que bàsicament es dediquen a la docència.

Totes les disciplines que inclouen les ciències socials busquen un estatus científic i intenten mantenir un equilibri entre les humanitats i les ciències dures (o naturals).


Les ciències socials a Espanya (2)

Quins problemes han tingut les ciències socials a l’hora de ser considerades com a ciències:

-els desacords entre els propis científics socials sobre la metodologia a utilitzar

-el pes excessiu de les ideologies polítiques o religioses

-la poca investigació a nivell internacional, i

-la proliferació de teories i la poca seriositat d’algunes



Més concretament en el cas espanyol, els problemes han estat els següents:

- El que Fernández-Cano anomena “excesivo prurito diferenciador entre sus agentes”, és a dir, una excessiva tendència a la diferenciació i a l'escassa relació interdisciplinar

-La poca participació dels investigadors socials espanyols en les revistes internacionals.

-La poca coordinació entre els investigadors de les diferents autonomies

-Manca de centres que englobin totes les matèries de les ciències socials



-La poca importància que uns científics donen als altres dins el mateix país (“atractivo y adhesión fetichistas por lo foráneo”)

-La darrera causa és de tipus universitari. L’autor es queixa que a les universitats espanyoles de ciències socials la majoria dels estudiants hi són per error, hi han anat a parar perquè no els ha estat possible entrar en altres carreres, i creu que s’hauria de fer una selecció més dura.

Resumint, l’estat de les ciències socials a l’estat espanyol presenta un panorama una mica confús i poc prestigiós.



Aquesta visió es pot completar amb la que mostra Fernanda Peset (2007), professora de la Universitat de Valencia, a “No todos somos iguales ante los baremos de la ciencia. Las ciencias sociales europeas”).

Peset presenta algunes de les principals dificultats que tenen les ciències socials a nivell europeu i espanyol:

El pes excessiu de les bases de dades de Thomson-ISI per avaluar la ciència

< http://www.accesowok.fecyt.es/login/ > <http://portal02.isiknowledge.com/portal.cgi?DestApp=W

OK_HOME&Func=Frame >



- poca presència de les ciències socials i leshumanitats

- poca presència dels treballs de parla no anglesa

Per contrarrestar aquesta situació, algunes accions (recomanacions Fecyt):

Utilitzar altres productes de manera complementària per avaluar la producció científica In-RECS http://ec3.ugr.es/in-recs/

Normalitzar les firmes dels autors Iralis http://www.iralis.org


Tema 2. Estructura i dinàmica de la informació en les ciències socials


Tema 2. Esquema

1 - Les fonts d’informació en ciències socials. Conceptes i tipologies

2 - Característiques especials de les ciències socials que afecten la informació.

3 - Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa.

4 - La cadena de valor de la informació en l’àmbit de les ciències socials.

5 - Intermediaris de la informació. Les biblioteques, els serveis d’informació i els arxius.

6 - Estudi de cas. Utilització de fonts d’informació en centres de documentació de premsa


2.1 Les fonts d’informació en ciències socials. Conceptes i tipologies.

Si al tema 1 hem fet una introducció al contingut temàtic de l’assignatura - les ciències socials - , al tema 2 ens fixarem en l’altra part del títol - les fonts d’informació - .

Entrem de ple, per tant, en l’àmbit de la biblioteconomia i la documentació.

Comencem per estudiar a què ens referim quan parlem de fonts d’informació, i quines implicacions té aquest concepte amb altres de relacionats, com ara bibliografia, recursos d’informació, dades,informació i coneixement, relacionant-los sempre amb l’àmbit de les ciències socials.


Fonts d’informació i bibliografia

Què entenem per fonts d’informació? No és senzill donar una definició.

Com senyala Cristina Català, el concepte ha evolucionat des de les primeres definicions on s’identificaven les fonts d’informació amb les bibliografies i les obres de referència, fins a les definicions actuals, més àmplies i generalistes, que consideren com a fonts d’informació tots els recursos que contenen informació general o especialitzada, independentment del suport.

La bibliografia (ciència i tècnica d’elaboració de repertoris bibliogràfics) està relacionada amb el material llibre.

El concepte de fonts d’informació és més ampli. Veiem algunes definicions:


Fonts d’informació. Definicions

A. Martin Vega parteix del concepte de font: S’entén per font tot vestigi o fenomen que subministri una notícia, informació o dada. I proposa la següent definició:

Les fonts d’informació tenen com a objectius principals buscar, localitzar i difondre l’origen de la informació continguda en qualsevol suport físic, no exclusivament en format llibre, encara que els seus productes més elaborats i representatius siguin els repertoris.

Segons Gloria Carrizo: Són els materials originals o elaborats que aporten notícies o testimonis a través dels quals s’accedeix al coneixement, qualsevol que aquest sigui.


Fonts d’informació. Definicions (2)

I. Villaseñor Rodríguez considera que, genèricament, les fonts d’informació són els recursos necessaris per a poder accedir a la informació i al coneixement en general. Aplicant aquest terme al camp de la biblioteconomia i la documentació, proposa la següent definició:

Són tots aquells instruments i recursos que serveixen per a satisfer les necessitats informatives de qualsevol persona, s’hagin creat o no amb aquesta finalitat, i que són utilitzats directament per un professional de la informació com a intermediari entre la font i l’usuari final.


Fonts i recursos d’informació. Definicions

En línia amb la definició anterior, C. Català proposa una molt sintètica: Fonts d’informació són tots aquells recursos de què disposa el professional de la informació per a cercar, localitzar i identificar informació.

En aquesta línia, les definicions de fonts d’informació i recursos d’informació tendeixen a confluir a l’actualitat, ja que d’alguna manera entenem implícitament que tots dos són eines que ens ajuden a cercar, localitzar i identificar la informació final.

Els conceptes que hem vist han seguit una evolució cronològica que es pot representar així:


Bibliografia, fonts i recursos d’informació

Català(1999)


Dades, informació i coneixement

Les dades. Són els resultats de les nostres observacions sobre l’estat del món. Normalment són el resultat de mesures aplicades a fets concrets, o de valors aplicats unívocament a esdeveniments o objectes.

Característiques de les dades (Cornella): Les dades queden identificades perfectament, sense possibilitat de

confusió, per conjunts de símbols (bàsicament lletres i números). Són contrastables, és a dir, és possible determinar si la dada és certa

o no, Les dades tenen un nivell elevat d'estructura, és a dir, la possibilitat

de confusió en la comunicació entre emissor i receptor és mínima.

Exemples de dades utilitzades per professionals de la informació en l’àmbit de les ciències socials: nombre de víctimes de violència domèstica a Espanya l’any 2004, resultat de la votació al Parlament de Catalunya sobre el projecte de reforma de l’Estatut, relació d’empreses catalanes exportadores de cava, text de la llei de reforma educativa, ...

El fet que les dades tinguin una estructura tan clara, el fet que siguin totalment transformables en una cadena de bits, fa que sigui fàcil capturar, emmagatzemar i transmetre dades mitjançant tecnologies de la informació.


Dades, informació i coneixement (2)

La informació. S’acostuma a dir que en la progressió d’aquests tres conceptes relacionats, després de les dades ve la informació.

Segons Drucker, la informació són "dades dotades de rellevància i propòsit", i Cornella afegeix "per" i "per a algú", perquè si ningú no s’hi involucra, les dades no condueixen a la informació.

El que és important en la relació dades – informació és que som les persones, en el nostre context concret, les qui donem sentit a les dades; i en aquest sentit, som les persones les que convertim les dades en informació.

En els exemples anteriors, informació és l’assimilació, interpretació i elaboració que pot fer de les dades anteriors un usuari final (científic social: sociòleg, politicòleg, economista,...) o un intermediari (documentalista)

Des del punt de vista de la gestió de la informació, cal afegir que mentre que les tecnologies de la informació poden manejar molt bé les dades, convertir les dades en informació és un procés bàsicament humà, encara no es pot automatitzar.


Dades, informació i coneixement (3)

El coneixement. La "metabolització" de la informació, és a dir, el fet que la informació es converteixi en estructures mentals, generalment permanents, porta a la creació de coneixement en les nostres ments.

Procés de creació de coneixement: si un context en concret ens fa interpretar les dades seleccionades d’una manera determinada (creació d’informació), la combinació d’aquesta informació amb altres, porta a crear un model d’interpretació (reflexió i anàlisi), arribar a conclusions (síntesi), i pot fer que en sorgeixin idees noves (abstracció).

Seguint amb un dels exemples posats: un sociòleg estudia i analitza les dades de violència domèstica, obtenint una informació sobre aquest tema. La combinació d’aquesta informació amb altres que ell té com a estudiós o interessat en aquest tema li porta a crear un determinat model d’interpretació, a tenir les seves pròpies idees i conclusions sobre aquest tema.

La transmissió de dades és fàcil. La transmissió d’informació és més complexa, i requereix algun tipus d’acord mutu entre emissor i receptor sobre el significat del que s’ha transmès (un codi comú de significat, rellevància i interès). Però la transmissió de coneixement és realment molt complexa, i tradicionalment s’ha fet mitjançant el contacte, el treball conjunt, de les persones.


Fonts d’informació, dades, informació i coneixement

Com es relacionen els conceptes de fonts d’informació amb els conceptes de dades –informació – coneixement ?

Les fonts d’informació són els instruments o els recursos que ofereixen dades o que proporcionen accés a les fonts que les ofereixen, i que, per tant, es troben en l’origen de la creació d’informació i de coneixement.

Fonts d’informació són els materials d’on extraiem la informació i el coneixement.


Les dades en ciències socials

El concepte de dades en ciències socials té un component diferencial en relació a altres ciències. (S. Romanos):

Des del punt de vista dels investigadors, estudiosos i professionals de les ciències socials, la base dels seus treballs són essencialment dades no interpretades.

En les ciències naturals les dades provenen en bona part de materials externs a la biblioteca o centre de documentació (laboratoris, treballs de camp, observacions astronòmiques, ....)

En les ciències socials, en canvi, la proporció de materials externs a la biblioteca és més baixa.


Les dades en ciències socials (2)

Exemples: Els sociòlegs utilitzen dades recollides de qüestionaris, entrevistes,

investigacions de camp, estadístiques publicades. Els economistes confien molt en estadístiques reunides i publicades

per fonts oficials que manipulen i analitzen. Algunes d’aquestes dades es generen fora de la biblioteca o centre

de documentació, però moltes altres es troben (o es localitzen) al centre.

Amés, els investigadors en ciències socials troben també moltes dades i informacions en la consulta dels materials (llibres i articles de publicacions periòdiques) escrits per altres investigadors.

Per tant, el paper de la biblioteca o centre de documentació com a “centre de dades” pels estudiosos, és proporcionalment més gran en ciències socials que en altres disciplines.


Fonts en ciències socials

Si mirem la història de les fonts d’ informació en ciències socials, veiem que les primeres revistes apareixen a finals del s. XIX (1890).

Les bases de dades, els serveis estadístics, els índexs, els indicadors econòmics, polítics i socials comencen a elaborar-se cap al 1930 i augmenten cap al 1950.

A mitjans de segle la informació que es podia localitzar sobre antropologia, economia, ciència política, sociologia i psicologia era ja molt abundant. I després de la segona guerra mundial s’hi afegeixen altres disciplines.

La segona meitat del segle XX s’ha caracteritzat per una explosió informativa i tecnològica en general, i evidentment les ciències socials no han estat una excepció.

Els últims anys es caracteritzen per l’impacte de la xarxa d’internet com a canal de distribució de fonts i recursos informatius de tot tipus.


Tipologies de fonts d’informació

No es pot donar només una classificació de fonts d’informació, ja que no hi ha una tipologia única ni uns criteris unificats dels estudiosos d’aquest tema.

Els criteris existents no són excloents, sinó que es poden complementar els uns amb els altres.

És a dir, una mateixa font pot ser alhora, per exemple, primària, digital, internacional i especialitzada.


Fonts d’informació primàries i secundàries

Pel grau de la informació que proporcionen:

Fonts primàries Fonts secundàries Alguns autors distingeixen també fonts terciàries

(o secundàries refoses)

Aquesta classificació és la més comuna i acceptada.

Les fonts primàries són aquelles que ens donen informació nova o original, és a dir, de primera mà. (La norma ISO 5127/2-1983 defineix el document primari com "document presenting information which is essentially original in character")


Fonts d’informació primàries i secundàries (2)

Exemples de fonts d’informació primàries són:

Les monografies, les publicacions periòdiques, i les parts d’aquestes publicacions, com ara els articles.

Les dades primàries, és a dir, sense elaboració.

El grup de fonts anomenat literatura gris (tesis, actes de congressos, documents de treball, etc.)

També hi incloem les obres de referència o de consulta que contenen informació final, com ara els diccionaris, els anuaris i les enciclopèdies.



Les fonts d’informació secundàries són les que no proporcionen informació final o acabada, sinó que remeten a fonts primàries.

Normalment s’identifiquen com a fonts secundàries les obres de referència que remeten a una altra font, com ara les bibliografies, els catàlegs o els repertoris.

Les fonts secundàries refoses o fonts terciàries són aquelles que remeten a fonts secundàries o que presenten continguts que s’han pres d’altres documents secundaris.



Exemples són les diferents tipologies de bibliografies de bibliografies, bibliografies de repertoris o guies de fonts secundàries. Aquestes recursos són d’un gran interès com a fonts d’informació en ciències socials.

També s’hi inclouen en aquest grup les dades resultants de processos d’elaboració, com ara les estadístiques i les enquestes.

Actualment, la denominació de fonts terciàries gairebé ha desaparegut i la tendència és agrupar-les dins les fonts secundàries.



Fonts primàries

Característiques Exemples

Proporcionen informació nova, original i final en si mateixa. No remeten cap altra font. La informació que s’ofereix comença i acaba en el mateix document.

Monografies Publicacions seriades Literatura gris Diccionaris Enciclopèdies Anuaris

Fonts secundàriesCaracterístiques Exemples

No contenen informació nova, final o original. Indiquen quina font o document ens pot proporcionar la informació. No contenen informació acabada. Remeten a fonts primàries (o a secundàries).

Catàlegs Bibliografies Repertoris Directoris Bibliografies de bibliografies, guies.


Altres tipologies de fonts d’informació

Segons el suport o mitjà en el qual es transmet la informació, podem distingir fonts impreses (el suport tradicional), audiovisuals i electròniques o digitals (fitxers informàtics, suports òptics, en línia, internet)

Segons la possibilitat d’accés a les fonts pròpiament, aquestes poden ser publicades, inèdites i reservades (ús restringit a un determinat tipus d’usuari).

Segons la cobertura geogràfica podem parlar de fonts de cobertura internacional, nacional, autonòmica, regional i local.

Segons el tipus d’informació que contenen, les fonts poden ser generals i especialitzades.


Altres tipologies de fonts d’informació (2)

Una altra classificació tipològica de les fonts d’informació aplicada al cas concret de les ciències socials és la de Krishn Gopal Tyagi:

Fonts documentals ( primàries, secundàries i terciàries)

Fonts institucionals (organismes, organitzacions de recerca en ciències socials, biblioteques, centres d’informació, arxius....)

Recursos no formals (seminaris, contactes personals...)

Recursos tecnològics


Tipologies ClassificacióGrau d’informació que proporcionen

Fonts primàries Fonts secundàries Fonts terciàries (o secundàries refoses)

Format o suportPaper (tradicional) Audiovisual Electrònic o digital: fitxer informàtic, suport òptic (CD-ROM, DVD), en línia, Internet

Possibilitat d’accésPublicadesInèditesReservades

Cobertura geogràficaInternacional, Nacional, Autonòmica, Regional, Local

Tipus d’informació que contenenGenerals Especialitzades

Classificació de Gomal Tyagi (CC.SS)Fonts documentals ( primàries, secundàries i terciàries)Fonts institucionals Recursos no formals Recursos tecnològics


Curs 2008/2009


[email protected]

2




alumnes)


3






4

Continguts. 1







5

Continguts. 2






6

Continguts. 3



- Sociologia


- Educació

- Dret

7








8









9








10







11





12






13





14







15





16





17








d’octubre)

18








19





20







21








Curs 2008/2009


[email protected]

2




alumnes)


3






4

Continguts. 1







5

Continguts. 2






6

Continguts. 3



- Sociologia


- Educació

- Dret

7








8









9








10







11





12






13





14







15





16





17








d’octubre)

18








19





20







21








Tema 2. Estructura i dinàmica de la informació en les ciències socials(continuació 2)


2.2. Característiques de les ciències socials que afecten la informació Algunes de les característiques que presenta la informació en

l’àmbit de les ciències socials: Terminologia. Hi ha una important ambigüitat dels termes,

que ha donat lloc a confusions i diferencies terminològiques. Aquest fet provoca dificultats a l’hora de classificar la informació.

Poc consens respecte a teories i mètodes. Una teoria nova no descarta altres teories anteriors. Per tant, en ciències socials conviuen diferents teories, fins i tot, oposades. Des del punt de vista del professional de la informació, totes cal tenir-les en compte.

Acumulació anàrquica de dades i documents. Relacionat amb el punt anterior, els documents no es descarten fàcilment i es van acumulant.


Característiques de les ciències socials que afecten la informació (2) Caràcter local de molts estudis. La informació està molt

relacionada a una àrea geogràfica determinada. Existeixen pocs estudis globals o internacionals.

Els arxius de dades en ciències socials són molt irregulars. Hi ha poc acord en els mètodes i les tècniques de recollida, anàlisi i interpretació de les dades. A la diversitat de tècniques existents (enquestes, censos, fitxers administratius, experiments, ...), cal afegir les deficiències en les infraestructures internacionals d’intercanvi de dades. ¿Per què és important? Si les dades son recollides correctament poden ser

reinterpretades per més d’un científic En ciències socials és molt difícil repetir un experiment (cost de

repetir el procés, el context històric - social pot canviar,...)Exemple: la IFDO – International Federation to Data Organization in Social Sciences, que pertany a la UNESCO. El repte per al segle XXI és aconseguir una gran base de dades en ciències socials global.


2.3. Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa Els usuaris més importants d’informació en ciències socials

són els propis científics socials (investigadors i docents) i els estudiants d’aquestes disciplines.

La ràpida expansió de les ciències socials després de la Segona Guerra Mundial va donar lloc a un creixement important de les fonts d’informació primàries (bibliografia d’investigació) i en conseqüència de les fonts d’informació secundaries especialitzades: bases de dades, bibliografies, etc.

A pesar del creixement de les fonts secundàries, la impressió generalitzada entre la comunitat de bibliotecaris i professionals de la informació ha estat que aquestes fontssón poc utilitzades per part dels científics socials.

Per això, s’han fet diversos estudis (a partir dels anys seixanta) per analitzar les necessitats d’informació dels usuaris.


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (2) En aquests estudis s’ha intentat:

determinar com treballen els científics socials per tal de determinar les seves necessitats d’informació

suggerir com implementar sistemes d’informació i serveis en ciències socials

Les tècniques més utilitzades en els estudis sobre la conducta informativa dels usuaris d’informació en ciències socials han estat: qüestionaris, enquestes, entrevistes, estudis de la demanda i anàlisis de citacions, entre d’altres.

Algunes conclusions (Tze-chung Li, Susana Romanos) Les fonts secundàries en general i els repertoris bibliogràfics

en particular són poc utilitzats pels científics socials en relació a les seves possibilitats reals d’utilització.

La comunicació informal juga un important paper en el flux d’informació entre els científics socials (consultes a col·legues i experts, per exemple)


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (3)

Els científics socials estan molt orientats a la utilització de fonts primàries impreses (monografies i publicacions periòdiques).

Els articles de revistes es citen relativament menys en ciències socials que en ciència i tecnologia.

Hi ha una utilització similar de llibres i publicacions periòdiques per part dels científics socials. Per tant, hi ha un pes més important del llibre en ciències socials que en ciència i tècnica, on els articles de publicacions especialitzades tenen molta més importància. Això s’explica pel fet que la informació vàlida en ciències socials no és necessàriament puntual o fruit d’una investigació recent, (informació tipus de les revistes científiques) sinó que pot tenir una certa antiguitat.

L’ús de les fonts en ciències socials és perllongat i reiteratiu. La vida mitja de les citacions totals en ciències socials és de nou anys y de les citacions a publicacions periòdiques de sis anys.


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (4) L’autocitació (ciències socials citant ítems de ciències

socials) és alta, però és més baixa dins d’una mateixa disciplina de les CC.SS en concret. Amb l’excepció dels economistes i els psicòlegs, queciten molt la seva pròpia literatura i poc la resta, els científics socials tendeixen a citar molt altres ciències socials amés de la seva pròpia disciplina (destaquen en aquest sentit sociologia, política, geografia, història i educació). Això mostra que els científics socials treballen molt en línies interdisciplinàries i per tant, els sistemes d’informació en ciències socials haurien de recollir aquesta realitat.

Per últim, en relació a la llengua, els científics socials utilitzen pocs materials escrits en llengües estrangeres.


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (5) La demanda d’informació en ciències socials no es limita

als propis científics socials, investigadors, docents i estudiants.

Podem distingir altres grups diferenciats d’usuaris: Els professionals de les diferents ciències socials són

també un grup important i molt nombrós.Formen part d’aquest grup els advocats, els membres de l’administració de justícia, els directius i els tècnics d’empresa, els mestres, els psicòlegs, etc.


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (6) Un segon grup és el constituït pel personal de les

administracions públiques que treballa amb polítiques en l’àmbit de les ciències socials, a diferents nivells: local, autonòmic, estatal, internacional, etc.

Un tercer grup està integrat pel sector dels mitjans de comunicació, que són consumidors intensius d’informació de tot tipus de temàtica.

Un últim grup el poden constituir els usuaris puntuals i esporàdics, que poden necessitar en algun moment una informació de l’àmbit de les ciències socials.


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (7) La conducta informativa d’aquests altres usuaris

d’informació en ciències socials també es diferent. Els professionals de les ciències socials, els treballadors

de les administracions públiques que treballen en polítiques relacionades amb elles i els professionals dels mitjans de comunicació, quan utilitzen informacions de ciències socials, segueixen també unes pautes diferenciades:

En general, treballen en un entorn més ràpid, àgil i dinàmic, i usualment s’enfronten a clients. En aquestes condicions: Utilitzen poc (molt menys que els científics socials)

els instruments bibliogràfics


Els usuaris d’informació de les ciències socials. Conducta informativa (8)No estan al dia de la bibliografia i de la teoriaPrefereixen canals informalsRequereixen informació molt específica i d’alt

valor afegitEn alguns sectors és habitual l’ús de serveis

externs molt especialitzats en que la informació es seleccionada, destil·lada i tractada per a ells (exemple: clipping services, serveis d’alerta, dossiers a mida, …)


2.4. Cadena de valor de la informació

El concepte de cadena de valor (segons Cornella): Normalment, la transmissió d’informació entre la font

d’informació i l’usuari final no es duu a terme directament, sinó que, com passa amb l'intercanvi de qualsevol producte o servei, hi ha una cadena de valor entre la matèria primera i el producte acabat, una cadena a través de la qual es va afegint valor a la informació bruta inicial fins a la informació amb les característiques i el format que més s’adeqüen al que necessita l’usuari.

Els components principals de la cadena de valor de la informació són: els creadors d’informació primària, els productors de bases de dades, els subministradors de documents, els intermediaris d’informació els serveis de valor afegit


Cadena de valor de la informació (2)

Cornella (1999)


Cadena de valor de la informació (3)

Exemples: Creadors: investigadors, professors, estudiants,

institucions... Editors: Organismes internacionals, editorials comercials

(Bowker, Saur...) Productors de bases de dades: CSIC, INIST, ISI Thomson Distribuïdors de bases de dades: Ovid, Dialog,... Localitzadors: Intute, Infomine,... Subministradors de documents: Empreses, biblioteques, ... Intermediaris: professionals de la informació en general Serveis de valor afegit: empreses de documentació …


2.5. Intermediaris de la informació. Biblioteques i centres de documentació Tipologies d’unitats d’informació relacionades amb

tipologies d’usuaris: 1. Científics socials, investigadors, docents i estudiants

de ciències socials → Biblioteca universitària especialitzada, centre de documentació d’organisme científic (exemples: biblioteca de les facultats de ciències socials, de dret, de ciències polítiques, CINDOC,…)

2. Professionals de les ciències socials → Centre de documentació de l’organització (exemples: biblioteca o centre de documentació d’un bufet d’advocats, d’una empresa, knowledge centers, …)


Intermediaris de la informació. Biblioteques i centres de documentació (2) 3. Personal de les administracions públiques que

treballen en polítiques de l’àmbit de les ciències socials → Biblioteca o centre de documentació de l’administració (exemples: biblioteques o centres de documentació de ministeris, ajuntaments, conselleries, parlaments, …)

4. Sector dels mitjans de comunicació → Centre de documentació de premsa (exemples: centres de documentació dels mitjans)

5. Usuaris esporàdics → Qualsevol centre dels anteriors, biblioteca pública


Intermediaris de la informació. Biblioteques i centres de documentació (3) Programa de gestió de la col·lecció: Un dels mecanismes per garantir la qualitat i la vigència

d’una col·lecció en un centre de documentació o biblioteca és l’elaboració d’un programa de gestió de la col·lecció. Ha de tenir en compte els següents elements:

respondre als objectius de la institució ser pactat amb les forces socials de la institució ser revisat regularment ser elaborat a partir de les necessitats reals ser elaborat a partir de l’avaluació de la

col·lecció existent


Intermediaris de la informació. Biblioteques i centres de documentació (4) Avaluació de la col·lecció. Objectiu: aconseguir un desenvolupament coherent i

equilibrat de la col·lecció Els paràmetres d'avaluació són: Qualitatius: La col·lecció ha de donar resposta a la

missió del centre i a les necessitats d’informació dels diferents tipus d’usuaris (investigadors, professors, estudiants, professionals, etc.). Per conèixer si el centre, la col·lecció i els serveis que s’ofereixen responen a aquestes necessitats, cal fer estudis de satisfacció d’usuaris


Intermediaris de la informació. Biblioteques i centres de documentació (5) Quantitatius:

2- Tamany de la col·lecció ha de ser proporcional als estudis que cobreix (bib. universitàries). Algunes recomanacions: Col·lecció: bibliografia bàsica + bibliografia investigació Compartir recursos si no són rentables Categories de material Selecció del material : director de biblioteca + professors 9- Contingut temàtic: àrees fonamentals, especialitzades dels plans de

docència Exemples quantitatius:

Col·lecció bàsica - 50.000 volums Nous estudis - 5.000 vols. / carrera universitària 1.000 vols. / programa de doctorat 500 vols. / programa de màster Increment anual: 1 vol. / alumne ; 10 vols. / personal docent i invest.

:.


Tema 2. Estructura i dinàmica de la informació en les ciències socials(continuació 2-3)


2.6. Tendències actuals: etapes a la cerca d’informació, productes relacionats i ciència 2.0 Tres etapes a la cerca d’informació digital (Abadal i

Codina) 1. Cerca clàssica. Des de dècada 1960 fins a primers

anys dècada 1990. Principals productes: Bases de dades científiques i tècniques (distribució en línia, abans de la Web), catàlegs de biblioteques; es mantenen actualment.

2. Cerca moderna. Des dels primers anys dècada 1990 fins als primers anys dècada 2000. Cerca a la Web. Principals productes: Directoris de recursos (Yahoo), primers motors de cerca (Altavista), portals temàtics o subject gateways (Sosig, Bubl), guies temàtiques (universitats espanyoles)


Etapes a la cerca d’informació i productes relacionats (2)

3. Cerca postmoderna. Des de 2003. Motors de cerca (Google), motors de cerca acadèmics (Google Scholar).Domini quasi absolut del mercat global de

cerca per part de pocs motors (Google, Yahoo Search, MSN).

Desaparició virtual dels directorisgeneralistes.

En resum, desaparició de la gran diversitat de sistemes de cerca a la web pròpia dels noranta i concentració en pocs productes.


Etapes a la cerca d’informació i productes relacionats (3) Exemples de productes

Bases de dades científiques: ISI Web of Science, http://www.accesowok.fecyt.es/login/ , Scopus, Isoc http://bddoc.csic.es:8080/index.jsp

Portals temàtics (o directoris especialitzats): Intute http://www.intute.ac.uk/socialsciences/ , Infomine, http://infomine.ucr.edu/ , guies temàtiques de les universitats http://www.bib.ub.edu/recursos-informacio/guies-tematiques/ , http://www.upf.edu/bibtic/guies/

Motors de cerca acadèmics: Google Scholar, http://scholar.google.com , Scirushttp://www.scirus.com



Paper dels portals temàtics en l’era actual de la cerca postmoderna (dominada pels motors de cerca) Sistemes de selecció, anàlisi i classificació de

recursos web d’interès acadèmic que contenen opcions de cerca de qualitat i gratuïts.

Situació entre les bases de dades i els motors: tenen molta qualitat, com les bases de dades científiques i son gratuïts, com els motors de cerca.

Problema similar al dels directoris: hi ha tanta quantitat d’informació a la Web que els sistemes de selecció manuals no poden competir amb els motors.



La principal singularitat és subministrar informació de referència de qualitat. La selecció de recursos té una funció d’orientació.

Context educatiu però no d’investigació. El seu públic potencial principal és el relacionat amb l’ensenyament mitjà i superior: estudiants dels darrers cursos de secundària i dels primers nivells universitaris (model d’aprenentatge actual: l’estudiant com a eix del procés docent).


Ciència 2.0

És possible una ciència 2.0? Accés Obert (Open access)

Dipòsits digitals: Institucionals: universitats, instituts de

recerca. Ex: dipòsit digital UB http://diposit.ub.edu/dspace/

Temàtics : E-Lis http://eprints.rclis.org/

Web 2.0 en publicacions científiquesElements 2.0: blogs, participació usuaris, ...

Open peer review: fracàs pel moment

FICS 2008/2009 FONTS BIBLIOTECONOMIA I DOCUMENTACIÓ Monografies Ediciones Trea Editorial que té especialitzada en documentació en castellà. Aquí hi ha moltes monografies sobre la disciplina http://www.trea.es/ Revistes científiques BiD Comença a fer un gir ja que intenta que la majoria de treballs tingui una temàtica concreta. La majoria de treballs tracten sobre l’accés obert. Remedios Mereo és una de les persones que més coneix aquest tema. És digital i és semestral. http://www.ub.edu/bid/ Hipertext És menys coneguda, és catalana. És anual i es fa a la UPF. La dirigeix Lluís Codina. http://www.hipertext.net/ Item És la revista del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya CBDC. Aquesta revista ha canviat de contingut. Si la revista de la investigació és BiD, Item és una revista més de la professió. La directora és especialitzada en biblioteca pública. http://www.cobdc.org/publica/item/sumaris.html El Profesional de la Información (EPI) Revista que engloba el que passa en la documentació, és la que més s’està internacionalitzant. Intenta tenir una vessant professional, però sempre sent una revista científica. Té una primera part que és més estricta, es peer review i la segona part on els temes són menys científics. Aquesta està indexada a l’ISI i a Scopus. http://www.elprofesionaldelainformacion.com/ Revista Española de Documentación Científica (REDC) o (REDOC) Editada pel CSIC. És per tant institucional i aquest any ha entrat a l’Scopus i al Web of Science. http://redc.revistas.csic.es/index.php/redc Scienciometrics Només per bibliòmetres. Revistes professionals Mi biblioteca Dividida per seccions de tipus de biblioteques. http://www.mibiblioteca.org/

Anuaris Tracten d’informar el que ha passat en un any en una determinada àrea. No hi ha gaires. A Catalunya hi havia el BiblioDoc, però va desapareixer. Aquests dos : Anuario de Bibliotecas españolas Més especialitzat en biblioteques i està editat per la mateixa editorial de la revista Mi biblioteca. http://www.alonsoquijano.org/?q=node/165 Anuario ThinkEPI Tracten de parlar els professionals que hi treballen. La idea és que els membres de TinkEpi envien a les llistes, sobre un tema determinat i generen un debat que arriben als corresponents blocs i es recullen finalment en un anuari. http://www.thinkepi.net/anuario2007.html Blogs Bdig (Biblioteques digitals i cooperació) és del Lluis Anglada i sobretot parla de biblioteca universitària i digital. http://bdig.blogspot.com/ Deakialli documental Molt relacionat en biblioteca pública 2.0. http://www.deakialli.com/ Documentación, biblioteconomía e información Fet en la universitat de Granada: Álvaro Cabeza i del grup d’investigació de web.3. Parla sobre BBDDs. http://www.lacoctelera.com/documentacion El Documentalista Enredado De València, Marcos Ros. No està especialitzat en res, si no que parla de tot. http://www.documentalistaenredado.net/ Sedic Blog Sociedad Española de Documentación i información científica. http://blog.sedic.es/ Associacions professionals Cobdc http://www.cobdc.org/ Fesabid http://www.fesabid.org/ Sedic http://www.sedic.es/ Directoris de professionals Exit Experts en el tractament de la informació. http://www.directorioexit.info/

Llistes de distribució Iwetel http://listserv.rediris.es/archives/iwetel.html Butlletins electrònics Bibcat Dona noticies i informació, també recursos de consulta. http://www.bibcat.info/ Webs socials de promoció de notícies DocuMenea Es pot consultar, es pot votar i això té una incidència, ja que a més vots més adalt sortirà o més a prop de la portada estarà. També un usuari que hi participa molt té més pes en el seu vot que un que no hi participi tant. Es poden fer cerques per les noticies més votades, per autor... També es poden enviar noticies, que seria la tercera cosa que es pot fer. http://www.documenea.com/ Bases de dades Isoc Biblioteconomía y documentación http://bddoc.csic.es:8080/informacion.html;jsessionid=90EE346C32AD10701721573685DD4A1A?tabla=docu&bd=BIBYDOC&estado_formulario=show Lisa http://metalib.cbuc.cat/V/66J4XM976G774KF832Y3RFYD7DL7M6P3N2SC2BGBJI3ACKP4PT-03607?func=native-link&resource=CBU02939 Dipòsits digitals E-Lis http://eprints.rclis.org/ Portals temàtics Guia temàtica d’informació i documentació. UB http://www.bib.ub.edu/recursos-informacio/guies-tematiques/informacio-documentacio/

Bibliografia: * Fonts primàries

- El Periódico de Cataluña. 15/10/08. * Fonts secundàries (tant les utilitzades com les no) * Bibliografía relacionada:

- Huracán Carter (Film). - Cadena perpétua (Film). -

1

VVAA. Història de la presó Model de Barcelona. Barcelona: Pagès editors, 2000. 301 pp. Col·lecció Guimet; 39. ISBN 84-7935-645-6 La presó Model de Barcelona es va inaugurar al 1904 i al 1984 la Generalitat de Catalunya assumiria les competències en matèria d’execució penitenciària en raó del seu autogovern Estudi centrat en l’esfera de la dignitat humana i ajuda a il·lustrar l’evolució social de Catalunya durant part del s. XX i com al llarg de les 8 dècades d’història, aquesta presó ha estat sotmesa als diferents sistemes ideològics polítics transcorreguts. Mostrant l’altre cara de la societat, la marginada, amb raó o sense, però sense la qual no es completa la visió dels homes/ dones del s.XX Actualment, que s’està plantejant substituir els centres penitenciaris de Barcelona, s’ha d’esdevenir uns centres penitenciaris de qualitat, on les persones internes rebin la consideració de ciutadans amb drets i deures. Pròleg La presó és el reflex de la societat que l’ha construïda. Foucault afirma que conèixer una col·lectivitat és també saber com s’estructura el seu control social. La Model construïda al 1904 aviat va servir per veure que els problemes socials no els arreglaven els centres de reclusió. UNA RESPONSABILITAT DILUÏDA EN L’ENTRAMAT INSTITUCIONAL La construcció de la Model es fonamentava en la llei com a mecanisme de defensa de la societat i l’ús de la privació de la llibertat com a mitjà per possibilitar la reforma dels individus i racionalitzar les conductes. La confirmació de les classes burgeses i la creació dels estats lliberals moderns que cada vegada més s’allunyaven dels càstig intimidatori en favor de la rectificació dels comportaments. La ciutat de Barcelona des de 1839 comptava amb una presó preventiva, correccional i Audiència situada al convent dels frares Paüls, entre Ronda Sant Pau i els carrers Amàlia i Lleialtat, la qual no podia ser considerada innovadora ja que la seva estructura seguia el tradicional sistema d’aglomeració. Degut a la superpoblació i l’escassetat de serveis i instal·lacions, així com el reduït pressupost que s’hi podia destinar, la Junta Auxiliar de Cárceles, organisme políticoadministratiu, va plantejar-se una nova construcció. La seva finalitat era el benestar dels presos i tenia al seu càrrec la inspecció, la conservació i neteja del centre, el vestuari, la infermeria, el subministrament d’aliments i el control dels proveïdors, la moral i instrucció i obtenció i administració d’almoines. Costejava el transport dels presoners, garantia el manteniment dels presos pobres i administrava el departament dels presos distingits1. 1 Presos que gaudien de condicions excepcionals en la vida carcelària a canvi de satisfer una quantitat econòmica.

2

Aquestes funcions s’havien de compaginar amb persones de l’exterior, normalment d’orígen militar, el que sovint comportava conflictes entre ambdues formes d’administrar als presoners. La unanimitat de tots els membres que composaven la Junta van motivar que al 1888 comencessin les obres de la nova penitenciaria, i no seria fins al 1904 que quedaria enllestida. Va trigar tant pels aconteixements polítics del Sexenni i per la manca de pressupostos, així com les desavinences entre ajuntaments, diputació i l’Estat. Amb el Sexenni es va dotar d’una nova llei de presons i ja es va iniciar el debat en relació a la seva ubicació: la nova presó havia d’estar a les afores o a l’interior de la ciutat? La decisió depenia a les oportunitats de trobar un terreny adient a les afores. Altre problema era el finançament, en principi s’extrauria de la venda del solar de la presó vella. La Junta Auxiliar barcelonina s’encarregaria de la venta dels solars. El 1879 va ser taxada per valor de 436.720 ptes. La formació d’una comissió per a l’execució del projecte, sota la presidència d’Idelfons Cerdà, que contà amb l’ajut d’un òrgan auxiliar on participaven Ajuntament, la Societat Econòmica Barcelonesa de Amigos del País o l’Acadèmia d’Arts entre d’altres. El projecte quedaria entorpit degut a la situació política d’inestabilitat de la monarquia i la instauració de la I República. LA JUNTA DE CONSTRUCCIÓ DE LA PRESÓ MODEL DE BARCELONA Sagasta va estabiilitzar la situació política i va accelerar la reforma penitenciària, creant un cos de funcionaris de presons el 1881 i una Direcció General de Estableciments Penals al 1887. Al diari la Renaixensa es va publicar [...] se tracta de dotar a Barcelona d’una presó digna [...] i dels serveys que deu prestar. Homes son los infelissos que hi sofreixen càstich; germans nostres, que per criminals abjectes que sian, no mereixen jamay que se’ls condemni a un suicidi lent y vergonyós a una expiació, qué, relacionada amb lo grau de culpa, puga rescatar-los del poder del crim o de ses infames sugestions2. La Diputació de Barcelona va destinar 115.000 ptes per a la construcció de la nova presó amb el suport de les corporacions públiques barcelonines. El governador civil que va viure l’impuls del projecte fou Luís Antúnez. Les obres es van inaugurar el 1888 paral·lelament a l’Exposició Universal a Barcelona. En aquest moment la Junta de Construcción estava formada pel governador civil Luís Antúnez, el president de la Diputació de Barcelona Eduard Maluquer, i el president de l’Audiència Julián de la Cantera, i n’eren vocals homes prototípics de la burgesia catalana, Ferrer i Vidal, Arnús, Nicolau; Fabra, Rius i Taulet; Pereñà, Carmín. Pere Armengol Cornet fou membre de la Junta de Construcció, en el moment de la inauguració va remarcar que [...] [la nueva construcción] será una de las fortalezas desde las cuales la sociedad española ha de defenderse contra los que quebrantan leyes, perturban la paz de las familias y atacan la vida o la propiedad del

2 Riera Bertran, J. “Punt de partida”. La Renaixensa. 1-1-1881

3

ciudadano[...]la carcel no será ni las mazmorras de Turquia, ni los calabozos de Circasia. La intenció de la Junta de Construcció després d’un estudi sobre legislació de models penitenciaris fou: [...] imposibilitat d’incomunicació i del secret de sumari, [...] imposibilidad de los encierros o calabozos se conviertan en lupanares, seguridad personal de los detenidos en sentido de que unos no se vejen alos otros ni ocurran riñas, desafíos, camorras ni otros atropellos. EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ I ELS PREPARATIUS PER A LA INAUGURACIÓ L’edifici fou projectat pels arquitectes Salvador Viñals i Josep Domènech Estapà, a partir d’un esquema rectangular de dues illes de l’Eixample. Es desenvolupava en 3 cossos que comprenien l’Administració, la presó preventiva i la penitenciaria correccional. La seva construcció havia d’estar feta amb materials que facilitessin l’abaratiment, en contrast amb la Model de Madrid, que amb el mateix número de cel·les va costar 7.297.980 ptes sense contar els terrenys, i la de Barcelona 3.100.677 ptes. incloent els terrenys. A aquesta situació s’havia de tenir en compte altre qüestió, encara mancava urbanitzar els carrers on es volia intal·lar la Model, això implicava invertir en laveguram, plantilla i transport dels presos de l’antiga a la nova presó. La Junta de Construcció va accedir a donar 400.000 ptes. La Junta local per la seva banda, havia de garantir tant el transllat dels presos com el funcionament d’aigua i llum. La plantilla segons la Dirección General de Prisiones al 1901 va establir el Cuerpo especial de prisiones, que contava amb 4 seccions: administrativa, sanitària, religiosa i d’ensenyament. La Model, al igual que tot el sistema penitenciari de l’Estat, estava sota la dependència de la Dirección General de Prisiones, que era la que nomenava als directors i als càrrecs subalterns jerarquitzats. Per la seva banda, la Junta Local de Presons, el governador civil i els tribunals de justícia també tenien atribucions i podien modificar o vetar decisions preses per la Direcció. La plantilla que es porposà a l’agost de 1903, creada per una comisió, constava de: un director, un administrador i dos ajudants, tots ells de segona classe; sis vigilants primers, 37 vigilants segons; 35 vigilants tercers; un metge de tercera; dos practicants; un capellà de segona i 12 monges. El càrrec de director de la Model va recaure en Ceferino Ródenas, fins aleshores interí de la presó vella, i Enrique Belled Farlet, llicenciat en Filosofia i lletres quedà com a director del correccional, que romandria en el carrer Amàlia. Ramón Albó, membre de la Junta de Construcción, va elaborar el reglament de la Model, tot i que més tard va ser modificada, aquesta normativa regulava les comunicacions postals i telegràfiques, i els serveis interns (higiene, alimentació i neteja), així com l’establiment dels criteris per als premis i les sancions.

4

ENTRE EL LLAST DEL PASSAT I LES EXPECTATIVES DE FUTUR. El 9 de juny de 1904 es va inaugurar la presó. A l’acte van assistir entre d’altres, el governador civil, el president de l’Audiència, el bisbe auxiliar, l’alcalde accidental i el president de la Diputació, i el director del centre Ceferí Ródenas. Segons Ramon Albó3, la Model era el signe de progrés i de cultura, la Model havia de servir per abandonar el tractament degradant i corruptor i substituir-lo per un de molt més just i humà que permetés als presos corregir les seves conductes. El nou edifici era presentat com paradigma de modernitat per l’higienisme de les cel·les i les possibilitats que oferia per a la implantació d’una reglamentació global bàsica per a la regeneració del delinqüent, fonamentada en l’aïllament, la pràctica religiosa i la instrucció: la nauseabunda cuadra va a ser substituida por la higiénica celda con instalación sanitaria completa; el patio asqueroso y corruptor por el reglamentario paseo celular; las prácticas religiosas y, sobre todo, la misa [...] El correccionalisme basat en l’aïllament cel·lular i la pressuposada infalibilitat de l’educació basada en la moral catòlica i respecte a la burgesia, era totalment incrèdula si tenim en compte les concepcions de les classes populars urbanes més abocades al laicisme impregnat d’anticlericalisme i amb una forta convicció de la classe com alliberadora social. A la nova presó se la coneixia en els àmbits populars amb el nom de Rosa de Foc. Tot i que no hi havia sempre uns acords entre la Junta Local i l’administració del centre que més que un model de presó era considerada com un antimodel, comparant-se amb l’antiga presó de les rònegues quadres de l’antic convent del carrer Amàlia, La model reunia unes molt bones condicions de salubritat i habitabilitat. LA MODERNITAT ARQUITECTÒNICA I EL SISTEMA CEL·LULAR A DEBAT. L’edifici era monòton i fred, amb uns materials senzills i simples (ferro, sistemes de tancament de portes i finestres), espais cel·lulars i plantejament radial en un espai d’uns 27.000 m2. Algunes revistes com L’Esquella de la Tarrotxa4, Revista Penitenciària o La veu de Catalunya. Del cert que l’estructura radial tenia la funció de vigilància, ja que és des de l’epicentre des d’on es vigilen la resta d’estructures que d’ell surten. Cada galeria contava amb tres pisos i passeigs cel·lulars per cada galeria i una doble muralla de pedra, amb un camí de ronda que protegia l’interior de l’exterior de la presó. L’interior s’il·luminava amb llum natural gràcies a les claraboies i arcs voltaics durant la nit. Al centre de la rotonda hi destacaven la infermeria i l’altar.

3 Ramon Albo va ser el primer jutge president del Tribunal de Menors de Barcelona, director general de Presons el 1922 i fundador de l’Obra Tutelar Agrícola el 1928. 4 […] partint d’un punt central coronat per la cúpula, ofereixen una monòtona successió de oberturas enreixadas més amplas que altas, y del tal manera disposades, que ningú pugui treure may la cara per ellas. S’han fet més pel pas de l’ayre y de la llum, que per l’esplay y el goig de la vista . Examinats els planos, el conjunt sembla una monstruosa aranya, o millor un pop de sis tentàculs ples de ventoses xucladoras: cada ventosa representa una celda[…] Per cada celda un pres[…]. 17.06.1904

5

Ramon Albó va ser un ferme defensor del sistema cel·lular basant-se en els estudis que mostraven la relació entre reincidència dels presos i l’aglomeració i lloava el sistema d’aïllament dels sistemes europeus5. A més hi havia el tema de protegir a l’innocent front a massa de culpables. A més els presos podien trobar-se en 4 estats progressius: el cel·lular, l’industrial i educactiu; l’intermediari (amb una major comunicació amb l’exterior) i el de gràcies i recompenses que seria semblant a la llibertat condicional, no prevista aleshores a la legislació espanyola. El sector republicà reflexat en La veu no estava d’acord amb aquesta visió d’Albó, ja que creien que d’aquesta manera els reclusos estarien aïllats de la humanitat. L’Esquella de la Torratxa 6 manifestava la seva opinió al respecte dient: [...] L’home bestia no sols la resistirá [la soledat], sinó que fins la trobarà escelent y s’hi engreixará, sobre tot si el ranxo es abundant i nutritiu; pero ¿Que li succehirá al home, ser racional, d’esperit comunicatiu y que com a tal mira ab horror l’aislament y la soledat?... Temperaments hi ha que arribarán fácilment fins els dintells de la bogeria. [...] Per evitar aglomeracions, Ramon Albó defensava la reducció de la durada a la presó dels reclusos preventius. L’ESTRUCTURA INTERNA: GESTIÓ I FUNCIONAMENT

FUNCIONARIS I JUNTA LOCAL L’organigrama de la Model tenia dos càrrecs de gestió: el director i l’administrador, i uns càrrecs tècnics: el metge, el mestre i el capellà. De la vida quotidiana s’encarregaven les monges que residien al mateix edifici. El manteniment i altres serveis complementaris eren efectuats per empleats nomenats per la Junta Local, els mestres de taller, els encarregats de l’enllumenat, l’aigua i els barbers. El director, segons el reglament de 1904 s’encarregava de les relacions amb les autoritats (Junta Local, governador civil, tribunals de justicia,...), amb els presos (acollida i posada en llibertat, atenció i consell, sancions, autorització de comunicacions) i amb els empleats (distribució de serveis, control i ascens o sancions). Aquestes funcions havien de ser enregistrades en la documentació oficial, (llibres d’empleats amb els nomenaments i la trajectòria administrativa; llibres d’entrades i sortides dels presos polítics, l’índex alfabètic dels detinguts, l’historial dels reclusos, les certificacions. Llibres de caixa per la comptabilitat i els inventaris. Les actes de les reunions setmanals amb els altres càrrecs interns (sotscap, administrador, metge, capellà i mestre) i remetre una memòria anual el mes de gener a la Dirección General de Prisiones regulada pel Reial Decret de 22-5-1899. La funció del sacerdot era entre d’altres el d’auxili espiritual als malalts i als condemnats a mort. L’orientació educativa la compartien el professor i el capellà.

5 Al Congrés penitenciari de Brusel·les del 1900, els Informes de la Societat General de Presons de París havien debatut de la tendència a l’embogiment dels presos en sistemes carcelaris com els de Bélgica i recomanava la presonalització de les cel·les estant permés tenir objectes personals. 6 Núm. 1328, 17-4-1904

6

El metge per la seva banda havia de consignar en un llibre de visites, els reconeixements i les prescripcions i portar una estadística, resumida en una memòria anual que havia de reflectir les malalties i el servei sanitari i higiènic prestat. Els caps de vigilància estaven jerarquitzats en 3 categories. La seva funció bàsica era assegurar el tancament dels presos a l’interior de les cel·les i al conjunt del recinte, amb un seguit de responsabilitats sobre les diferents portes, reixes, reixats i rastells, que si bé establien una successió d’obstacles a l’evasió, constantment havien de ser oberts per donar pas als diferents espais de l’edifici als propis presos i acompanyants per acomplir la pròpia rutina reglamentària. Del conjunt de controls es diferenciaven 3: el més immediat, el que donava al carrer, la porta exterior, la qual estava tancada excepte circumstàncies excepcionals. Des del pati hi havia una segona barrera era el reixat de franqueig. L’últim control era el rastell des d’on es donava pas al centre de vigilància des d’on es distribuïen els reclusos a les galeries, era aquesta part on més aldarull s’hi produïa. Les germanetes de la Caritat des de 1894 s’encarregaven de la cuina i la infermeria, així com el parament domèstic de la presó i també ho van fer a la Model des de 1905. La primera superiora de la Model fou Juana Cortázar, substituïda per Francisca Comes. La Junta es comprometia a subministrar el mobiliari i estris per a les seves funcions. La Junta propicià afiliació als patronats a tots aquells particulars desitjosos de visitar i fer obra social amb els presos, activitats que s’intentaren controlar amb la incorporació d’un nou càrrec. Per altra banda, les visites als reclusos quedaren quasi exclusives als benestants, catòlics i burgesos, la qual cosa no feia més que alterar els ànims d’aquells presos anticlericals. La Junta també va acceptar voluntariat (professors o metges) per treballar gratuïtament en la presó. VELLS PROBLEMES, NOVES CIRCUMSTÀCIES. La Junta Local va seguir enfrontant-se amb dos dels anteriors problemes endèmics, els abusos entre presos i les connivències il·lícites entre empleats i reclusos per a facilitar petits guanys a l’interior de la presó7. Tot i que hi havia sancions per a qualsevol d’aquestes activitats, aquestes no cessaren. ELS PRESSUPOSTOS La major part dels recursos es dedicaven a la manutenció dels presos pobres, que eren la majoria, a excepció dels escassos que estaven a les cel·les de pagament. Els fons sortien de la Diputació Provincial 18’5%, les institucions locals i l’ajuntament 71’5%. Els recursos es generaven a partir dels beneficis de deute públic procedent de les fundacions com Pia Almoina. Per fer-nos una idea dels problemes pels quals passà l’administració de la presó durant el primer any, el conjunt de despeses, inclosos sous, ascendia a 566.485 ptes. mentre que els ingressos, que incloïen rendes de títols, el lloguer del pati a la presó de dones i la recaptació de cel·les de pagament era de 113.747 ptes, un dèficit per tant de 452.738 ptes. La situació extramuros no era gaire millor. Es donava polarització entre les diferents alternatives polítiques: des del regeneracionisme centralista d’alguns republicans a 7 Al reglament de 1904 s’establia que els empleats no podien comprar pa, ni menjar, ni canviar, llogar o empenyorar res als reclusos, els quals no podien vendre ni canviar-se la roba ni el menjar entre ells.

7

l’autonomisme regionalista que seguia atorgant a l’església un fort paper en els mecanismes de control, que impediren la consolidació d’un model penitenciari adient a la realitat social de Catalunya. ESPAIS I FUNCIONALITAT

MOBILITAT I SATURACIÓ La Model estava destinada a donar alberg a dos tipus d’estandats: com a presó d’homes preventiva estava destinada a donar als detinguts i processats pels jutjats o l’Audiència de Barcelona, mentre que als ja sentenciats a arrest o a penes curtes de privació de llibertat havien de ser acollits en la part destinada a correccional. Aquests dos tipus de reclusos estaven regulats per règims disciplinaris diferenciats i haurien d’estar en pavellons diferenciats, però la lentitud en la construcció de l’edifici, va obligar a acomodar a la totalitat dels reclusos a la part inicialment prevista per al preventori. La capacitat inicial de la Model era de 675 places, repartides en 600 cel·les normals més 42 d’especials i 33 per a malalts. Al 1905 només hi havia ocupades 576 places de les 675 que hi havia. Moltes d’aquestes places s’havien ocupat a causa de les detencions governatives contra l’ordre públic, que anaven a la secció de correccional i no augmentaria fins al 1908. El nou director Ceferí Ródenas de seguida va veure que [...] el hurto es la forma de delito contra la propiedad que más se une a las necesidades de la vida y a la miseria [...] i que augmentava en els mesos en que les temperatures eren més baixes i en els moments de la puja dels preus dels aliments bàsics. Per altra banda estaven els estafadors, els quals tenien una habilitat de tracte social, fenomen que diferenciava a Barcelona, pel seu caràcter industrial, d’altres ciutats de l’Estat. En quant a crims, la capital catalana ocupava un rang baix8. Tot i les dades inicials, la Model no trigà en patir sobresaturació. MANCANCES I PROBLEMES Enric Belled seria el nou director al 1913 va demanar l’indult per a tots aquells presos no reincidents, ja que això els suposaria a la pràctica un estímul semblant a la llibertat provisional, per aconseguir alleugerir el volum de reclusos.

EL SISTEMA PEINTENCIARI PROGRESSIU I MIXT. Aquest sistema partia de la idea de que la pena es un instrumento de defensa indispensable para la convivencia social y las pautas de comportamiento deben seguir la disciplina, la instrucción i el trabajo para conseguir corregir y mejorar moralmente al delincuente. Es tractava al reclús amb consells i persuasió, fins arribar a les sancions quan hi havia faltes, i s’esperava que en sortir lliures seguissin millorant tot seguint l’axioma la costumbre es una segunda naturaleza

8 “La criminalidad estudiada en la Prisión celular de Barcelona”, Revista penitenciaria, Vol. II, 1905.

8

El sistema progressiu s’instaurava seguint una política de premis i sancions regulats per legislació de 1886 a 1901, que havia de valorar la capacitat d’integració del reclús a la nova rutina carcerària. Això implicava la higiene, la cura en la conservació de la roba, els efectes personals i la cel·la, el respecte l’obediència, la prestació de serveis, la lectura i atenció a l’escola i tallers i als actes singulars meritoris, actituds que eren recompensades amb diners per a les famílies i amb eines de treball. Cada reclús tenia a la paret un quadre amb els seus drets i deures. Els presoners eren classificats trimestralment per un tribunal de conducta segons el seu comportament i de la seva qualificació: bona, regular o dolenta, en depenia o bé rebre estímuls, com el nomenament per a serveis remunerats, o bé sancions. Els càstigs s’aplicaven per insubordinació i manca de respectes, poca cura personal o dels estris o espais d’ús, promoure escàndols, comunicar-se per les finestres, negar-se a fer un servei... L’aplicació d’un sistema mixt es concretava a Barcelona amb l’estada individual a les cel·les a la nit combinada amb les activitats comunes diürnes, un cop superat el període d’aïllament, que es procurava que fos el més curt possible. Aviat es deixava als presos comunicar amb les famílies, treballar en els tallers, amb remuneració per la feina a preu fet, i es derivava aquells de més bona conducta cap a l’escola, on hi havia classes de primària, moral, higiene, francès i música, o bé cap a la participació en el funcionament del centre, formant part de cos d’ordenances o amb destins privilegiats (rentadors, paletes o fusters, ajudants d’infermeria). La manca de llibertat provisional, no preventiva en el codi penal vigent, s’intentava compensar amb el funcionament d’un patronat de lliberts d’iniciativa particular i impulsat pels cercles benèfics en els quals es movia Ramon Albó. Aquesta institució era inexistent a la resta de l’Estat, malgrat la seva promoció. LA RECLUSIÓ INDIVIDUAL A LES CEL·LES. En ingressar un pres preventiu, detingut o a l’espera de judici, havia de complir amb el requisit del registre i la presa de filiació, després passava obligatòriament pels banys i pel barber i perruquer i temporalment se’l vestia amb roba facilitada pel centre, camisa, brusa, pantalons i espardenyes, fins que la seva li era retornada neta. Des d’allà es dirigia al centre de vigilància situat a la rotonda central on era inscrit als llibres i destinat a una galeria, en la qual era registrat de bell nou i tancat en una cel·la. Les galeries 5a amb 66 cel·les es deixava pels penats; la 6a galeria amb 96 cel·les es reservava als arrestats governatius; la resta de cel·les 438 eren destinades als preventius i, les de les plantes baixes als presos d’especial custòdia o vigilància. Les cel·les es dels presos comuns, com podien ser els governatius, tenien un forat a la porta per ser vigilats sense adonar-se’n, la bombeta elèctrica inaccessible i accionada des de fora, tenint els llits de ferro encastats a les parets i destacaven per la modernitat del seu sistema sanitari, vàter amb sifó i lavabos amb aigua corrent. Àmpliament il·luminades per finestres, es ventilaven per reixetes arran de terra que deixaven entrar l’aire de fora i per uns tubs que desallotjaven l’aire viciat, més calent. El sistema elemental, però eficaç tenia l’inconvenient de la temperatura, les cel·les eren o bé extremàdament fredes a l’hivern o bé molt caloroses a l’estiu, segons l’orientació dels radis de l’edifici. Tenien un sol escalfat i les parets pintades amb sòcol de color gris

9

verd d’uns dos metres, trencat per una ratlla groga de separació amb la resta emblanquinada9. Per altra banda estaven les alertes periòdiques dels sentinel·les durant la nit10. ELS ESPAIS COMUNS: CONTROL I CLASSIFICACIÓ. La façana principal estava oberta al carrer Entença i per la seva porta s’accedia a les dependències d’Administració, a la planta baixa del qual s’hi trobaven els llocs reservats per al cos de la guàrdia i a la porteria, les oficines i els despatxos del director i sotsdirector, a més dels locals per prendre les filiacions als presos, la sala de reunions dels advocats i procuradors, l’arxiu i els banys pels nous ingressats. A l’altre extrem hi havia la quadra, la cotxera i, davant la cuina i el forn de pa. La cuina estava dotada d’un muntacàrregues amb un sistema de rails que permetia transportar el dinar a les cel·les de cadascun dels radis. A partir del pati d’accés, l’entrada específica de la presó donava a un passadís, que tenia a banda i banda el gabinet antropomètric11, l’escola, les entrades als locutoris i conduïa al cos central de l’edifici, la rotonda des d’on es podien vigilar els 6 braços radials, la presó preventiva pròpiament.

9 Segons l’escriptor Josep Pous i Pagès, escriptor de El Poble Català i detingut al 1909 per un delicte de premsa, de forma apaisada, aproximadament d’un metre de llarg per quatre pams d’ample (sense cap) manera de graduar a voluntat l’entrada de llum, (amb) les pareds, fins a l’alçada de l’home... pintades a l’oli, d’aquell gris especial, antipàtic, que’s troba unicament als quarters y a les presons, essent campit de cals tot lo demés y la volta, ont penja la bombeta elèctrica... (amb una llum feble que) serveix per donar-vos l’ilusió de que hi veiu, però no per a realment veure-hi. A De l’ergàstula,vol. I, p. 53. 10 Tota l’energia, tota la força de llur cos jovençà i regalat, continguda penosament durant les llargues hores d’immobilitat y de silenci de la guarda, semblava que es desaprovés de sobte en aquell alerta destrempat, que exornaven de modulacions inverossimils. Y an els bruels de part de fora hi responia de dintre les cel·les un chor indignat d’imprecacions, entaulant-se vius dialegs entre soldats i presoners, de característica no gens edificant, però sí molt pintoresca. A De l’ergàstula, vol. I, p.79 11 Aquest gabinet era considerat emblemàtica de la modernitat ja que era una secció a càrrec de metges i tècnics. Les seves funcions estaven entre psiquiatria i sociologia. Feien fotografies als delinqüents i controlaven la seva reincidència. Aquest departament estava en contacte amb el central de Madrid del Servicio de Identificación Antropom´strica, que confeccionava les fitxes dels presos, molt propers al retrat robot de Lombroso. L’endemà de que el reclús fos ingressat era cridat al departament antropomètric, on se li feia el reconeixement i se li prenien les dades. A la tarda normalment era vacunat.

Fonts d'Informació de Ciències Socials

Documents

Transcript of Fonts d'Informació de Ciències Socials