Pàgina0

 

 

   

      

FONÈTICA CATALANA

ANNA MARIA RIBAS MARGARIT 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina1

 

 

NIVELL BÀSIC  NIVELL MITJÀ  NIVELL AVANÇAT  NIVELL SUPERIOR 

L’alfabet El so i la grafia Relació so­ grafia Dígraf L’ordre alfabètic La síl.laba El còmput sil.làbic Síl.laba tònica­àtona La divisió sil.làbica Partició de mots a final de línia  

Diftong (creixent i decreixent) Triftong Hiat Al.lòfons de  i/u El so I les seves qualitats Òrgans fonadors La fonètica  

Fonema Tret distintiu Fonologia Vocals i consonants Neutralització vocàlica L’ AFI Transcripció fonètica  

Contacte de vocals entre mots: 

Sinalefa 

Hiat 

Elisió Contacte de consonants entre mots: 

Ensordiment 

Sonorització 

Emmudiment 

Sensibilització 

Assimilació 

Geminació Arxifonema i al.lòfon El prosodema o tret suprasegmental 

 INFORMACIÓ TEÒRICA Els sons vocàlics: http://www.slideshare.net/lrius1/sistema­consonntic­presentation?next_slideshow=1 Els sons consonàntics: http://www.slideshare.net/lrius1/fontica­consonants­presentation?next_slideshow=2 Fonètica del català i contacte de sons: http://www.slideshare.net/gerardvilanova/fontica­del­catal­presentation?next_slideshow=3 Els sons del català: vocals, semivocals i consonants : http://www.slideshare.net/laiapla/els­sons­del­catal?next_slideshow=4 Els sons del català i els seus dialectes: http://www.ub.edu/sonscatala/ca  Transcripció fonètica (INS Olorda) Sebastià Bech: http://www.iesolorda.org/departaments/cat/fon_tot.pdf EXERCICIS AMB SOLUCIONARI O INTERACTIUS http://www.slideshare.net/lrius1/prctiques­fontica­presentation http://www.aldeaglobal.net/cat5estrelles/classicfoneticaduesopcions.htm http://ipa.typeit.org/full/ (per picar a màquina usant els símbosl fonètica) EXERCICIS SENSE SOLUCIONARI http://iesolorda.org/departaments/cat/ex_fonetica.pdf PER AMPLIAR EL TEMA  http://usuaris.tinet.org/aragones/gramaticat/fonetica.htm     

 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina2

 

FONÈTICA- NIVELL BÀSIC- L’ALFABET I LA RELACIÓ SO-GRAFIA  

L’ALFABET (lletres del català) 

NOM DE LA LLETRA 

SONS QUE POT TENIR*  EXEMPLES 

a­A   A  *a+ *Ə+  Casa, assassí 

b­B   Be o be alta  *b+ *β+*p+*Ø+  Bicicleta, arbre, verb, tomb 

c­C (ç­Ç)  Ce­Ce trencada  *k+ *s+ *Ø+ *ks+  Campió, cistell, capaç, blanc,accent 

d­D  De   *d+ *t+ *Ø+ *δ+  Dit, ràpid, dividend, adequat 

e­E  E  *ε+ *e+ *Ə+  Serè, seré, pare 

f­F  Efa  *f+  foc 

g­G  Ge  *g+ *ʒ+ *k+ *tʃ+ *dʒ+ *ɣ+ *Ø+  Guerra, gerani, llarg, raig, mitges, agradar, sang 

h­H  Hac  *Ø+  hàbit 

i­I  I o i llatina  *i+ *j+  Avi, feia, iogurt 

j­J  Jota  *ʒ+  Jersei 

k­K  Ca  *k+  Kilo, Euskadi, folklore, búnker,judoka 

l­L  Ela  *l+  ala 

m­M  Ema  *m+ *ɱ+  Mà, amfibi 

n­N  Ena   *n+ *ŋ+ *m+ *ɱ+  Nas, sang, canvi, enfadat 

o­O  O  * Ͻ+ *o+ *u+  Però, camió, assortit 

p­P  Pe  *p+ *Ø+  Patró, camp 

q­Q  Cu  *k+  Qüestió, Iraq 

r­R  Erra  *r+ *ɾ+*Ø+  Carro, cara, estimar 

s­S  Essa  *s+ *z+  Serp, cosa 

t­T  Te  *t+ *Ø+ *ʎ+  Trist, sortint, ratlla 

u­U  U  *u+ *w+  Fortuna, diuen, quan 

v­V  Ve baixa  *b+ *β+  Vas, divertit 

w­W  Ve doble  *b+ *β+ *u+  Waterpolo, hawaià, cow­boy, walkiria 

x­X  Ics o xeix  *ks+ *gz+ *ʃ+  Taxi, examen, xocolata 

y­Y  I grega  *i+   Nova York,lady 

z­Z  zeta  *z+  zoològic 

*Cal remarcar que: 

Un mateix so pot tenir lletres diferents:  *Ə+ *b+ : passa, passem; vas, bis, hawai 

Una mateixa lletra pot representar sons diferents : la essa pot ser *s+ i *z+  sal, cosa 

Una sola grafia pot representar dos sons: *ks+  luxe  

Dues grafies poden ser un sol so: * g+ guerxo  

Una grafia i cap so: *Ø+ harmonia 

Una grafia i aspirada:  ehem, he,he,he,  

Algunes lletres no es pronuncien: d,t,b,p,r... sumand, molt, amb, camp, sortir 

Altres lletres només són correctes en mots d’origen estranger, com k,w. Kyoto, Wagner  

Definició de so  Definició de grafia Entitat física produïda pel nostre aparell fonador, mesurable. Es representa entre claudàtors ­per diferenciar­se de la grafia­, i amb un símbol arbitrari, que pot ser igual o no a la grafia. Del so s’ocupa la FONÈTICA. Tenim 38 sons. 

Símbol gràfic d’escriptura, arbitrari (diferents llengües, diferents grafies). De la relació entre so i grafia se n’ocupa l’ORTOGRAFIA. En català tenim 26 lletres. 

...  

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina3

FONÈTICA- NIVELL BÀSIC- ELS DÍGRAFS I LA RELACIÓ SO-GRAFIA  

DÍGRAFS AMB 1 SO  NOM   SO  EXEMPLE 

rr  Doble erra  [r]  Carro 

ss  Doble essa  [s]  Cassola 

sc  Essa ce  [s]  Ascensor 

gu  Ge u  [g]  Guitarra 

qu  Cu u  [k]  Forquilla 

tg  Te ge  [dʒ]  Metge 

tj  Te jota  [dʒ]  Platja 

tx  Te ics  [tʃ ]  Cotxe 

ig  i ge  [tʃ ]  Maig 

ix  I ics  [ʃ]  Peix 

ny  enya  [ɲ]  Enyor 

ll  Ella  [ʎ ]  Llapis 

DÍGRAFS AMB 2 SONS  NOM   SO  EXEMPLE 

ts  Te essa  [ts]  Potser 

tz  Te zeta  [dz]  Dotze 

GEMINACIONS gràfiques i fonètiques 

NOM   SO  EXEMPLE 

l·l  Ela geminada  [ l l ]  Aquarel.la 

mm  Ema geminada  [m  m]  Gemma 

nn  Ena geminada  [ n n ]  Anna 

dd  De geminada  [d d]  Addicte 

gg  Ge geminada  [tʃ ʒ]  Suggerir 

GEMINACIONS fonètiques  NOM   SO  EXEMPLE 

tl  Te ela  [l l]  Atleta 

tll  Te ella  [ʎ ʎ]  Espatlla 

tm  Te ema  [m m]  Atmosfera 

tn  Te ena  [n n]  Ètnia 

... El dígraf ch és propi del castellà i només apareix en cognoms (Estruch, Folch) o paraules estrangeres: scherzo ... 

FONÈTICA- NIVELL BÀSIC- L’ORDRE ALFABÈTIC (en el diccionari)  

dígrafs  La Ç  accentuació  sintagmes 

Els dígrafs es busquen en l’ordre de les lletres que presenten. Per exemple, el  grup ll es busca com a l+l, igual que el grup l.l Si són dues paraules amb aquests dos dígrafs, primer va ll i després l.l: Cella­cel.la 

La ç es troba en la c. Si s’han d’ordenar dues paraules que només tenen aquesta diferència, primer va la c: Placa­plaça, llac­llaç 

Amb paraules que només es diferencien per l’accent, l’ordre és: 1r­ La que no té accent 2n­Accent tancat 3r­ Accent obert 4t­ Dièresi Ma­mà, oidà­oïda, suí­suï 

Es fa ordenació contínua, sense tenir en compte espais ni guionets, etc. Abans­a cada moment­ adés, adeshora­adesiara­ a hores d’ara O bé tenint en compte el primer component del sintagma i després el segon, etc: A cada moment­ a deshora­ a hores d’ara­abans­ adés 

… 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina4

FONÈTICA- NIVELL BÀSIC- LA DIVISIÓ SIL.LÀBICA  

SÍL.LABA  CÒMPUT SIL.LÀBIC   SÍL.LABA TÒNICA 

SÍL.LABA ÀTONA 

Una síl.laba és cada cop de veu amb el qual emetem una paraula:  Cor,  cor­près Trobem síl.labes formades per una sola vocal (nucli sil.làbic) acompanyada o no d’altres vocals o consonants (marge sil.làbic) : à­ni­ma No trobem síl.labes sense cap vocal, excepte les onomatopeies: pst!  

Monosíl.laba : sal Polisíl·laba (la resta): 

Bisíl.laba: petó 

Trisíl.laba: tristesa 

Tetrasíl.laba: solidari 

Pentasíl.laba: lluminositat 

Hexasíl.laba: armamentística 

Heptasíl.laba: estratosfèricament 

... 

És la síl.laba pronunciada amb més intensitat en relació a la resta de síl.labes de la paraula: ca­pi­tà 

És la síl.laba que no és pronunciada amb més intensitat ca­pi­tà 

… 

FONÈTICA- NIVELL BÀSIC- LA PARTICIO DE PARAULES A FINAL DE LÍNIA 

 Les paraules que no caben a final de línia es parteixen segons les seves síl·labes , posant un guionet curt al final de la ratlla  i tenint en compte que:  

1. No es pot deixar cap lletra sola al final i a l’inici de la línia, excepte si va apostrofada amb l’article, la preposició o el pronom: l’a­vió (no: a­vió), l’o­dia, l’a­déu, m’a­cusa 

2. No es poden separar ni els diftongs ni els triftongs: pe­uet, miau, ai­re (no: a­ire) 3. Si hi ha un apòstrof, no es pot partir per l’apòstrof: d’a­ra (no: d’­ ara) 4. El punt de la ela geminada, se substitueix per un guionet: col­legi (no: col·­ legi) 5. Hi ha sis dígrafs que NO es poden separar a final de línia: QU,GU, LL, NY, i també IG, IX (en posició 

final): Ra­que­ta, pa­gues, ca­llar, pi­nya, raig (no rai­g, ni ra­ig), peix (no pei­x, ni pe­ix), però en canvi, en altres posicions o quan no són dígrafs, sí que se separen: Cai­xa, Fi­ga 

6. Per tant, es poden separar tota la resta: car­ro, pas­sar, jut­ge, plat­ja, pot­ser, cot­xe, at­zar, pei­xos, Gem­ma, An­na, sug­gerir, pis­ci­na... 

7. En el cas dels mots compostos, cal destriar els elements que els integren, per separar­los bé: o Prefix+ paraula: cel­obert, des­ordre, in­humà, trans­atlàntic, ben­estar, bes­avi o Mots amb h intercalada: al­hora, co­hibir, mil­homes, sub­hasta o Altres: nos­altres, vos­altres 

... 

 

 

 

 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina5

FONÈTICA- NIVELL MITJÀ- DIFTONGS, TRIFTONGS I HIATS  

DIFTONGS  TIPUS DE DIFTONGS  TRIFTONGS  HIATS 

Un diftong és un grup de dues vocals seguides que es pronuncien dins la mateixa síl.laba, i una de les quals és una i/u àtona.  Aquesta i/u funciona com a so intermig entre consonant i vocal (per això s’anomenen  sons graduals o aproximants) 

N’hi ha de dos tipus:  DECREIXENT: i/u darrere d’una altra vocal:  

Ai: mai 

Ei: remei 

Ii: sortí il.lès 

Oi. noi 

Ui : cuina 

Au: pau 

Eu: veure 

Iu: viure 

Ou: pou 

Uu: duu  

CREIXENT: i/u davant d’una altra vocal i darrera G/Q  

Gua: gual 

Güe: aigües 

Güi: pingüí 

Guo: paraiguot 

Qua: pasqua 

Qüe: freqüent 

Qüi: adeqüi 

Quo: quota  

I també a inici de síl.laba o mot:  

ia: no­ia, iarda,hiat 

ie: hie­na, veient 

io: io­de 

ua: pouar 

ue: cre­uen,clauer 

iu: iuca 

Un triftong és un grup de tres vocals seguides, dins de la mateixa síl.laba, i dues de les quals són i/u àtones:  

Iai! 

Pa­ra­guai 

Fè­ieu 

Cre­ueu 

Li­qüeu 

Miau 

Guai­tar 

Po­uai­re 

Un hiat són dues vocals que estan juntes però pertanyen a síl.labes diferents, per tant, són nucli sil.làbic cadascuna d’elles, especialment la  i/u entre consonant i vocal:  

Ia: di­a­ri, ma­ri­a 

Ie: di­e­ta­ di­ri­en 

Io: i­di­o­ma 

Ua: e­va­cu­ar 

Ue: cru­el­tat 

Uo: cu­o­ta, e­va­cu­ar 

Ae:a­e­ro­port 

Ao: Ta­or­mi­na 

Ea: te­a­tre 

Eo: ge­o­gra­fi­a 

Oa: co­a­li­ci­ó 

Oe: po­e­ma  

També són hiats les combinacions de vocal i ï/ü amb dièresi: Ve­ï­na, ca­fe­ï­na, pe­üc  I també quan la i/u sigui tònica i porti accent , segons les normes d’accentuació: Llu­ís, con­du­ís, a­gra­í­em  Hi ha hiats entre mots: demà obren, sento òpera, camí ample, qui és ell? 

LA TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA DELS AL.LÒFONS DE LA I/U 

­ Les vocals i/u són semivocals si formen part dels diftongs decreixents ( reina, raucar).  ­ Són semiconsonants si estan dins dels diftongs creixents. Llavors s’expressen fonèticament amb *j+ i *w+ respectivament (següent) ­ Són consonants si es presenten a inici de mot o síl.laba (iogurt, jeia, riuada, veuen). També s’expressen fonèticament amb *j+ i *w+ 

... 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina6

FONÈTICA- NIVELL MITJÀ- EL SO I LES SEVES QUALITATS. LA FONÈTICA. L’APARELL FONADOR 

EL SO i L’APARELL FONADOR HUMÀ  QUALITATS DEL SO 

El so és el resultat de les vibracions produïdes pels òrgans articulatoris. El so es propaga a través de la vibració d’una partícula transmesa a una altra partícula. En el buit no es propaga, i en l‘aigua, més ràpid que en l’aire. Cada llengua té el seu inventari de sons (la zeta castellana no sona en català, i la ge catalana , no existeix en castellà)  

 

La Fonètica és la ciència que estudia el so. N’hi ha de diversos tipus: 

Fonètica Acústica (ones sonores que viatgen per l’aire): el so té característiques d’altura, intensitat, timbre, etc. 

Fonètica auditiva:  estudia aspectes com el nostre llindar d’audició, el nostre llindar de dolor (si és molt intens, rebenta l’orella), l’infrasò (freqüència molt baixa i inaudible), l’ultrasò (ídem anterior, però al revés), etc. 

Fonètica articulatòria: descriu els sons des del punt de vista de l’aparell fonador humà:  PROCÉS D’ARTICULACIÓ LINGÜÍSTICA 

 1.Cal expirar per parlar. El diafragma li dóna més força a l’aire. El diafragma, els pulmons, els bronquis i la tràquea són les cavitats infraglòtiques.  2.L’aire passa per les cordes vocals i es torna sonor/sord. El xiuxiueig és la posició intermitja . Les cordes són membranes que impedeixen que els aliments vagin als pulmons. Si es relaxen serveixen per respirar i si es tensen serveixen per parlar (vibren). Estan a la laringe, que és la cavitat glòtica.   3.L’aire surt pel nas o per la boca i es torna nasal/oral. La faringe, la cavitat bucal i la nasal són les cavitats supraglòtiques.  4.  La boca, la llengua, dents, llavis, maxil.lar, etc. entren en contacte o es mouen per a pronunciar els diferents tipus de vocals i consonants (punt i mode d’articulació). Els òrgans actius són la llengua, el maxil.lar inferior, els llavis i el vel del paladar i els passius són el paladar dur, els alvèols i les dents superiors. 

... 

 

 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina7

FONÈTICA- NIVELL AVANÇAT- EL FONEMA. EL TRET DISTINTIU. 

FONEMA  TRETS DISTINTIUS 

Un fonema és un feix de trets distintius (sonor/sord, labial/ dental...), que diferencia fonemes entre si. És una unitat abstracta, una  unitat mínima no significativa,  però sí distintiva: cel­fel­gel Per diferenciar­se dels sons, els fonemes es representen entre barres /b/ Els TRETS DISTINTIUS Són les característiques que oposen parelles de sons quan l’aparell fonador els articula : *p+ i *b+ són oclusius i bilabials, però el primer és sord i el segon és sonor. La FONOLOGIA estudia els fonemes d’una llengua 

Són de diversos tipus: VIBRACIÓ DE LES CORDES VOCALS: 

Sord: les cordes vocals no vibren, en algunes consonants. 

Sonor: les cordes vocals vibren: a totes les vocals i algunes consonants 

PUNT D’ARTICULACIÓ VOCÀLIC (posició de la llengua dins la boca):  Anterior palatal: la llengua va endavant, en el cas de la vocal a 

Central o medial: la llengua no es mou, en el cas de les vocals e,o 

Posterior o velar: la llengua va al vel del paladar, en el cas de les vocals i,u 

PUNT D’ARTICULACIÓ CONSONÀNTIC (òrgans que entren en contacte):  Bilabial: els dos llavis s’ajunten i es toquen 

Labiodental: les dents superiors toquen el llavi inferior 

Dental: l’àpex o punta de la llengua toca la part interior de les dents superiors 

Alveolar: l’àpex de la llengua toca les genives (cavitats que tenen les dents) 

Palatal: la llengua toca el paladar dur (part central) 

Velar: la llengua toca el vel del paladar, proper a la campaneta o úvula. 

MODE D’ARTICULACIÓ (la forma com surt l’aire)  Oclusiu: els dos òrgans que fan contacte es separen provocant una explosió d’aire 

Fricatiu: no hi ha tancament complet entre els dos òrgans, sinó estretor, i l’aire surt fregant. 

Africat: oclusió seguida de fricació 

Espirant : sortida de l’aire de forma contínua 

Nasal: l’aire surt per la boca i el nas 

Líquida Lateral: l’aire surt pels dos cantons de la llengua 

Líquida Vibrant: igual que les líquides, però la llengua vibra de forma simple (una vibració) o múltiple (3 o 4 vibracions). 

Per definir un so primer parlem de punt d’articulació, després de mode d’articulació i després de vibració, precisant si les líquides són laterals o vibrants i si les vibrants són simples o múltiples:[k], so velar, oclusiu, sord. [r]: so alveolar, líquid, vibrant, múltiple, sonor. 

... 

LES VOCALS  Es pronuncien quan cap obstacle interromp la sortida lliure de l’aire. Són sonores i formen nucli de síl.laba.  Les diferències provenen de l’obertura de la boca i la posició de la llengua.Poden rebre l’accent tònic del mot. sac­sec­séc­sic­soc­sóc­suc 

Obertura de la boca Articulació anterior o prepalatal 

Articulació central o palatal 

Articulació posterior o velar 

Vocals 

tòniques 

1r grau  [i] camí  suc [u] 

[e] rec   [o]tot 

mel [Ɛ]  [ɔ] roc  

[a] pa  

2n grau 

3r grau 

4t grau 

Vocals àtones  1r grau 

grau intermedi  

[i] caminar   sucar [u] 

[Ə]panet 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina8

LA NEUTRALITZACIÓ VOCÀLICA La neutralització vocàlica es produeix quan un so canvia en posició àtona, en relació al so que té en posició tònica. Hi ha dos tipus de neutralitzacions, en català: 

LA VOCAL NEUTRA  LA O ÀTONA 

Els sons *a+, *ε+ i *e+ en posició tònica passen a pronunciar­se vocal neutra, *Ə+,  en posició àtona: Casa, mel, greix > caseta, melós, greixós 

Els sons *Ͻ+ *o+ i *u+ en posició tònica, es pronuncien *u+ en posició àtona: Sol, tou, mur > solet, tovet, mural 

 

… 

LES CONSONANTS Quan diem les consonants es produeixen diverses interrupcions del flux de l’aire. La intersecció de tots els trets distintius produeix aquest quadre del consonantisme català: 

  

Vibració 

MODE D'ARTICULACIÓ 

ORAL 

Nasal Líquid 

Oclusiu 

Aproxi­ 

mant 

Fricatiu  Africat 

Vibrant  Lateral 

PUNT  

D'ARTI­ 

CULACIÓ 

BILABIAL 

Sonor  [b]  [β]  [m] 

Sord  [p] 

LABIO­DENTAL 

Sonor  [v]  [ɱ] 

Sord  [f] 

DENTAL 

Sonor  [d]  [δ ] 

Sord  [t] 

ALVEOLAR 

Sonor  [ɾ][r]  [l]  [z]  [dz]  [n] 

Sord  [s]  [ts] 

PALATAL 

Sonor  [ʎ ]  [ʒ]  [dʒ ]  [ɲ] 

Sord  [ʃ]  [tʃ ] 

VELAR 

Sonor  [g]  [ɣ]  [ŋ] 

Sord  [k] 

 

... 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina9

L’AFI I LA TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA 

L’AFI  LA TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA 

 L’Alfabet Fonètic Internacional (AFI en català i IPA en anglès) és el conjunt de símbols que representen tots els sons que es pronuncien a les llengües de tot el món. És un catàleg finit  i permet aprendre la pronúncia de qualsevol llengua. L’Associació de Fonètica Internacional es va crear l’any 1886, per a fer estudis comparatius entre idiomes, dialectes, etc. Un so del seu catàleg pot aparèixer en més d’una llengua, i hi ha sons que no tenen totes les llengües: *Xardinéro+­ *ʒƏrdiné+ 

 Podem transcriure qualsevol cadena de sons amb l’alfabet fonètic internacional. Només cal especificar diversos aspectes: la vocal tònica es marca amb accent (sobre la lletra o situat posteriorment) , les apostrofacions no apareixen en la tira fònica, sinó que es fusiona l’article/preposició amb la síl.laba posterior, i cal tenir en compte tots els fenòmens de contacte vocàlic i consonàntic , tant dins del mot com entre mots. Per exemple:  

L’Andreu diu que aviat pagareu la quota del club eqüestre. [ləndɾe´w di´w kəβja´t pəɣəɾε´w lə kwɔ´tə dəl klu´p əkwe´stɾə] El pianista i el violinista no els veuen. [əl piənístə jəl biulinístə nólz βε´wən]  

... 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina10

FONÈTICA- NIVELL SUPERIOR-EL CONTACTE DE SONS (FONÈTICA SINTÀCTICA) 

Quan parlem fluïdament, encadenem tots els sons en una sola tira fònica i això provoca fenòmens de contacte entre sons contigus. La fonètica sintàctica estudia aquests canvis També hi influeix el silenci i la dicció ràpida o lenta del parlant, és a dir , el context fònic. La lectura emfàtica desfà els contactes. Tots 

aquests contactes produeixen una redistribució sil.làbica: No ho en­tenc // no­wƏn­teŋ CONTACTE 

ENTRE VOCALS DINS DEL MOT 

FENÒMENS DE CONTACTE ENTRE VOCALS ENTRE MOTS 

FENÒMENS DE CONTACTE ENTRE CONSONANTS DINS DEL MOT O ENTRE 

MOTS 

FENÒMENS DE CONSONANTS EN POSICIÓ FINAL DE MOT 

Són els diftongs, triftons i hiats 

SINALEFA: Es produeix quan es fa un diftong entre les vocals final i inicial de dos mots consecutius (pa integral, rei elegant). El diftong resultant pot ser creixent o decreixent: una orella(unaorella), aviulutí HIAT: En canvi, si hi ha dues vocals tòniques com ara i/u tòniques, es produeix un hiat (farà hípica, dibuixarà àngels) ELISIÓ:  És la desaparició d’una de les dues vocals en contacte, normalment perquè són iguals o una és neutra (una aixeta, quina hora). L’apòstrof i la contracció són marques d’elisions: amiganglesa, quinoraés?  SINÈRESI: Només es correcta en poesia i consisteix a pronunciar com a diftong un hiat per imperatius de còmput sil.làbic del vers: pa­cièn­cia 

ASSIMILACIÓ: La consonant final de síl.laba tendeix a sonar igual que la consonant inicial de la síl.laba adjacent: ­S’assimila la sonoritat o sordesa (dissabte, pis càlid) ­S’assimila el punt d’articulació (tanmateix, en Pau, encant, quin gol, infant, em fas nosa).  Els tipus d’assimilacions són: 

LABIALITZACIÓ: n fa m davant bilabial: tan petit, tanmateix; i n fa ɱ davant f/v: enfonsar, enveja 

DENTALITZACIÓ: n/l es fan al.lòfons dentals davant d/t: Andorra, rentar, dissabte. 

PALATALITZACIÓ: n/l es fan ny i ll davant ny,ll,g,j,x: un gerani, el joc, el xivarri. 

VELARITZACIÓ: n davant 

c/g es velaritza en ŋ: sang, fang, tanc  

GEMINACIÓ: De vegades ve marcada per l’ortografia: Anna, Gemma, addenda, ombrel.la, suggerir. ­BL i GL geminen l’oclusiva si duen vocal davant: noble, segle ­Els grups TLL, TL,  TM geminen la líquida o nasal : ametlla, setmana, atles   

EMMUDIMENT:  Consisteix a no pronunciar un so en un determinat context: ­les oclusives emmudeixen després de nasal o líquida lateral (camp, tomb, president, malalt)  ­les vibrants en posició final de mot, en infinitius, oficis, sufixos...(desar, regidor) ­c/g emmudeixen darrera nasal però fan que la nasal es torni velar (sang, tanc) ­la s dels plurals –igs, ­nxs, ­xs,­ çs (enuigs, esfinxs, falçs) ­La –s­ d’ AQUEST  si ve pausa o mot començat en consonant : aquest noi, aquest canta ­la S final d’AQUESTS: aquests nois ­r final d’infinitius i t final de gerundis: anar, capficar, anant, consistint ­s davant fricatives: els joves, els savis,  ­r de ARBRE, PRENDRE i derivats: comprendre, suspendre SENSIBILITZACIÓ: Consisteix a pronunciar un so mut en un context fònic concret: ­la –t de VINT, CENT, SANT, seguida de mot començat en vocal ( cent anys, vint­i­dos, sant Antoni) ­la t dels gerundis i la r dels infinitius si ve un pronom feble: fent­ho, fer­la. ­la S d’AQUEST si ve mot començat per vocal: aquest home, aquest últim noi. ­la b d’AMB seguida de vocal: amb ella. ENSORDIMENT: Un so sonor oclusiu, fricatiu o africat es torna sord en posició final absoluta, final de síl.laba o davant consonant sorda : verb, fred, llarg, pis, lleig,absolut,adquirir, cartílag tiroide SONORITZACIÓ: Els sons sords finals es sonoritzen en contacte amb vocal o consonant sonora: els homes, peix al forn, tuf horrible, lleig i covard, paràgraf nou, cop moral, les orquídies. 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina11

L’ARXIFONEMA i L’AL.LÒFON 

AL.LÒFON  ARXIFONEMA 

És el canvi de so que adopta un fonema segons el context, segons els sons anteriors o posteriors a ells, però que NO diferencia significats.   Els espirants, per exemple, els podríem pronunciar oclusius i no canviaria el significat del mot: n dental i l velar, davant dental (entaular, alta) Els al.lòfons de les oclusives són aquests (es fan espirants): *b+­ *β+ Babau, abric *d+­ *δ+ dit, adob *g+­ *ɣ+  got, agost El segon sol aparèixer entre vocals, darrera fricativa o lateral, i davant/darrera vibrant: zebra, quadre, ogre, maig ventós, calaix buit Altres al.lòfons de nasals i semiconsonants:  *m+ *ɱ+ davant f/v  : àmfora 

*n+­ *ŋ+ davant c/g: sang, tanc,  *i+ ­*j+ ,*u+­ *w+ : iot, cauen Etc. 

És la unió de dos fonemes quan s’han neutralitzat i han perdut l’únic tret que els oposava­ Es representa amb majúscula: /U/ (o,u Ͻ en posició àtona) /Ə/ (a,ε,e en posició àtona) També representa els fenòmens d’ensordiment a final de mot i assimilacions , o les neutralitzacions de conducta (vulgarismes, com pon nà­ pot anar) Els arxifonemes catalans són: /P/ (p,b),  /T/ (t,d,),  /K/ (k,g),  /F/ (f,v),  /S/ (s,z),  /ʃ/ ( ʃ,ʒ),  /N/ (m,n, ɲ),  /L/ (l, ʎ),  

/R/ (r, ɾ) 

… 

EL PROSODEMA O TRET SUPRASEGMENTAL 

El prosodema o tret suprasegmental és un tret que distingeix dos conjunts d’elements que sonen igual:  L’accentuació : punxa­ punxà L’entonació: interrogacions, exclamacions, ironies... Vol venir­ Vol venir? Vol venir! “Vol” venir La diferència vocal­consonant: pal­mal­mel­cel­tel­tul... La diferencia sonor­sord: sord­sort 

... 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

. 

Anna M. Ribas Margarit        

  

Pàgina12

CURIOSITATS Durant la pubertat, les cordes vocals dels nois creixen un cm i les de les noies 3 o 4 mil.límetres. Això fa que els nois canviïn la veu a una octava més baixa, i les noies només 1/3 d’octava 

L’home escolta entre 20 i 20.000 hertzs (cicles per segon), hi ha gossos que senten fins a 60.000, i els elefants detecten les de 12. Durant el tsunami de 2004 a Sumatra, els animals van salvar­se perquè el van sentir que venia i van fugir. 

El cos humà funciona com una guitarra, amb l’aire, les cordes i la  caixa de ressonància (faringe, rinofaringe, boca i llavis, és a dir , les cavitats supraglòtiques) 

El nombre de sons pronunciables és il.limitat: una sola persona, a més, pot pronunciar un so de formes diferents. També canvien segons l’anatomia de cada persona i de la situació del seu cos en l’espai. I, també canvien en funció dels sons que tenen al costat. 

Un estranger pot aprendre els sons de la llengua, però no sol distribuir els trets no distintius correctament,  per això diem que té “accent” (acosta els fonemes de la nostra llengua als seus fonemes i els confon) 

Es considera que les consonants nasals, laterals i les vocals tenen un so musical i que les  oclusives, vibrants i espirants tenen un so soroll. 

En el català central hi ha molts homòfons per culpa de la neutralització de les vocals en posició àtona: s’ho posarà­suposarà, l’arròs espera­La Rosa espera, és fàcil decorar­ és fàcil de curar 

Per què les llengües , com el tagalog, que només tenen tres vocals,  són precisament a,i,u? Perquè són les més allunyades i diferents entre sí. L’espanyol i el rus tenen 5 vocals, l’anglès en té 9 i el francès 8. L’holandès i l’alemany en tenen 14. 

Els trets pertinents en una llengua poden no ser­ho en altres, com l’entonació ascendent de MAN en xinès (enganyar) i descendent (a poc a poc) 

Les vocals se senten més que les consonants, sobretot a l’òpera, on se senten vocals cantades tota l’estona. 

LES VOCALS ALS DIALECTES CATALANS: L’alguerès, la variant nord­occidental i la valenciana no tenen vocal neutra, i el balear té una neutra tònica (que sol ser e oberta en català central i e tancada en català occidental i valencià). El rosselllonès no té e / o obertes . El nord­occidental i el valencià ténen e/o àtones (no neutralitzen), algunes e àtones sonen i en lleidetà (ginoll)  i el mallorquí no fa o àtona en u, mentre que a Eivissa i Menorca sí que la fan. El rossellonès tendeix a tancar la o final en –u (Canigú), perd la vocal final dels mots esdrúixos (histori), igual que el balear, i tant un com l’altre,  en algunes zones, els finals –gua­guo es fan –go: aigua/aigo. 

LES OCLUSIVES ALS DIALECTES: La *v+ es fa fricativa en balear, alguerès i tarragoní. Antigament v/b sonaven diferent, i d’aquí aquest fet. A l’alguerès, la d/l entre vocals, les pronuncia r (cara, en comptes de cada).  El valencià fa caure la d intervocàlica: cremada­cremà i també pronuncia les consonants mudes. El català occidental no gemina: poble (no pobble), i CL,PL,FL es palatalitzen en CLL (plloure).  El balear també fa sonar les mudes i oclusives finals (salt,banc, camp), i fa tl dels grups tll (ametla,batle, espatla). Fa moltes assimilacions: dissatte (dissabte).  El rossellonès suprimeix la d en mots com vendre (venre)  

LES FRICATIVES I AFRICADES ALS DIALECTES: Les palatals es fan africades al cat. occidental: txerrar, djove, marge, mendjar i en valencià sempre: pludja. A l’Horta de València els sons fricatius palatals es fan tx sempre (varietat apitxada): plutxa, txoc. A Barcelona i rodalies la tj/tg es fa tx: fetxe. La i del dígraf –ix­ sona a Lleida i València: peix El rossellonès elimina el so xeix final: diu pei, en comptes de peix. A la Ribagorça fan pujar­puyá 

LES LATERALS ALS DIALECTES: La ll es fa y i : palla­paia, genoll­genoi, ceies, ui, vull, assoleiat....al català oriental i a les illes balears. Al sona au, o u, en alguns llocs: auba (alba), ufals (alfals). El menorquí fa muda la ll intervocàlica: fulla és fua 

LES VIBRANTS ALS DIALECTES: El valencià pronuncia totes les r finals: acer, amor, car, autster, clor, cor , exemplar, far, futur, mar, obscur, cor, pur, rar, sever, sonor, sospir, vampir, vapor... En el català central i el rossellonès, de vegades la reforcen amb t: cor(t, car(t). A l’alguerès, la r abans de consonant, sona l: (gelmà). També fa sonar totes les mudes finals i la r es reforça amb t als monosíl.labs (durt)  . El balear no pronuncia cap r final.