FINAL DE CURS 2010-2011 - sonrullan.comsonrullan.com/pagina/revistes/LaP13.pdfQuè he après? vols...

2

EDITORIAL

Ja estam al final d’un nou curs acadèmic, i els fruits del procés d’ensenyament-aprenentatge sortiran a la llum. Malauradament, l’acabament del curs no és l’única preocupació dels docents ni dels estudiants, sinó que es mescla amb moltes altres inquietuds. La situació de crisi que es viu en tota la societat també queda reflectida en l’educació: Tendrem feina l’any que ve? Quants d’alumnes hi haurà per aula? En quines condicions podrem desenvolupar la nostra tasca? No és la manera més desitjable de desenvolupar la nostra feina. Aquesta incertesa fa que no ens puguem dedicar en cos i ànima a la tasca a la qual volem dirigir tots els nostres esforços: la d’educar i ensenyar.

Però només podem mirar cap al futur amb un bri d’esperança. Aquest és el motiu pel qual cada dia intentam fer la nostra feina una mica millor: el futur està en mans dels nostres alumnes. El nostre repte consisteix en això, formar els adults del futur, les persones que dirigiran el país, l’economia, l’educació, la Seguretat Social... No podem escatimar en esforços perquè el dia de demà, quan anem al metge, al mecànic, al llanterner, a la tenda del costat...i una veu ens digui “Vostè no era professor de Son Rullan?”, nosaltres puguem contestar molt orgullosament: sí.

Per això lluitam i ens esforçam cada dia, i ho seguirem fent. I seguirem intentant que tota la societat entengui la importància de la nostra aportació i la necessitat que aquesta millori perquè millori el futur de tots.

Elena Landa

SUMARI

Editorial 2

Final de curs 2010-2011 3

Activitat d’equitació 4

Sant Jordi 5

Concurs Coca-Cola 8

Diada mediambiental 9

Fent feina a Marivent 10

Curs 2011-2012 11

Enhorabona, Mara 12

Herois de la vida cuotidiana 13

Opinió 17

Relats 19

Publicitat 22

Festa solidària 23

Entrevista a la presidenta d’ABAIMAR 25

El teatre de Son Rullan 27

Sant Jordi 31

Parelles lingüístiques 35

Olimpíada de química 36

Fotos dels grups 37

Intercanvi escolar amb Versailles 45

Còmic 48

Filosokus 49

Quan un professor… 51

Per a en Jaume Garcias 52

El nostre agraïment a na Juncal Pomar que, encara que enguany no està fent feina amb nosaltres, ha col·laborat igualment en l’edició d’ aquesta revista. T’enyoram, Juncal!

Crèdits: Montse Bió, M. José Bolinches, Ana García i Juncal PomarDipòsit legal: PM-1.346-2.007

FINAL DE CURS 2010-2011

3

Què he après? vols muntar has de ficar la punta del peu a l’estrep,

Primer ens varen ensenyar a adaptar a la nostra mesura inclinar els talons cap a baix i mantenir el tronc recte,

els estreps. Per fer-ho havíem de agafar-ne un amb excepte quan puges una costa que t’has d’acostar al seu

una mà per posar-lo paral·lel al braç. Si t’arribava a coll i quan baixes tirar-te cap a enrere.

l’aixella volia dir que era la teva mesura, si no era així es

regulava estirant una corretja o afluixant-la. Després vàrem anar a passejar pel bosc on vàrem posar

en pràctica tot el que havíem après. Més tard ens vàrem

Seguidament vàrem aprendre a pujar al cavall ficant un explicar les parts del cavall, com dutxar-lo, com eixugar-

peu a l’estrep, aferrant-te al seient amb les dues mans i lo i com posar-li tots els ormejos necessaris per muntar-

fent força cap a dalt. Un pic amunt, ens varen explicar lo.

com agafar les regnes i la fusta. Per subjectar bé les

regnes les has de aguantar amb quatre dits i el polze al Opinió personal

damunt. Les mans han d’anar baixes i recolzades damunt Crec que com a excursió educativa no ha estat gens

el seient. La fusta s’ha de prendre pel mànec i s’ha de avorrida ni cansada, tot el contrari, ha estat divertida i

subjectar amb la mà que hi ha més a prop del centre de la entretinguda i l’ activitat en conjunt estava ben dirigida i

pista estructurada. Els monitors eren molt simpàtics i si

teníem qualsevol dubte ens ajudaven, els cavalls es

A continuació ens varen ensenyar a muntar. Perquè el mostraren dòcils i tranquils i les instal·lacions estaven

cavall comenci a caminar li han de pegar dos copets amb netes i ben cuidades. Ha estat una de les sortides que

els talons. Si no basta, amb un cop de fusta al coll més m’ha agradat.

caminarà. Per frenar-lo han d’estirar les regnes cap a tu i

per girar has d’escurçar la regna del costat on vols anar. Si Paula Cladera Pocoví

Activitat d’equitació

4

XERRADA DE FRANCESC DE BORJA MOLL SOBRE RONDALLES

! !! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! !

ELABORACIÓ DE PUNTS DE LLIBRE

EXPOSICIÓ DE TREBALLS PROJECCIONS

LLIURAMENT DE PREMIS

SANT JORDI 2011

5

Solo quiero que sepas que te necesito. Sin ti mi vida no tiene sentido. Solo pienso en ti y no puedo dejar de recordar aquella mañana que te vi por primera vez. Aquel mismo día supe que nuestras almas habían sido creadas para unirse. Tú y solamente tú eres dueña de mi corazón. No puedo desechar ninguna parte de tu cuerpo. Eres perfecta. Tu sonrisa es como el diamante. Firmaría mi muerte por tenerte aquí delante. Quiero verte de nuevo aunque sea solo un instante. Dicen que el amor es locura para los sabios y sabiduría para los locos. Tú eres mi sabiduría porque estoy loco por ti. He querido ver muchas cosas pero ahora solo quiero verte a ti. Cuando te miro veo a un ángel caído del cielo. Me pareces de otro mundo. No importa donde vaya o lo que vea, sólo existes tú en mi pensamiento.

Toni Pastor

! !! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! !

INTERCANVI DE LLIBRES ENTRE PROFESSORS

CONCURS DE POEMES I CARTES D’AMOR

Carta d’amor

6

Suelen decir que se aprende de los golpes que te da la vida. Pues a mí no me pasa. Siempre tropiezo con la misma piedra. Aunque sepa el sitio exacto donde se encuentra, paso para caerme. Me he caído tantas veces que no me doy cuenta de que poco a poco te voy perdiendo. Eres lo mas importante de mi vida. Sé que nunca he sido lo que buscabas y que soy el prototipo de chica imperfecta. Lloro demasiado. Eso a ti te irrita. No te has parado a pensar que lo hago porque tengo miedo a perderte y porque te quiero. Hablo demasiado y me enfado enseguida pero también se me pasa pronto. Te habrás dado cuenta de que soy algo caprichosa y un poco coqueta. Canto en la ducha y escribo tu nombre en la mampara mil veces sobre el vapor de agua caliente. Si caminas por la playa podrás observarlo también escrito en cada montoncito de arena. Soy todo lo contrario a ti. A veces nos pasamos todas las horas del día discutiendo y gritando por cosas que no tienen importancia. No tengo otra manera de desahogarme. Estoy aquí pensando que aun siento tus labios sobre los míos, el impacto de tu piel caliente en mi cuerpo y tu olor en mi ropa. No soporto no poder decirte que te quiero, que quiero tenerte y contarte lo mucho que echo en falta tus caricias, tu risa al verme, tus tonterías… No puedo estar en este mundo sin tener tu vida junto a la mía, tus días en mis semanas, tus manos en mi pelo… Es tanto lo que quiero decirte y es tanto lo que me cuesta. Si supieras por un instante

lo que sería capaz de llegar a hacer por ti, lo que haría por poder llamarte sin pensarlo… Te quiero y eso me duele. Cada noche salgo al balcón de mi casa desde donde veo tu casita y le pido a una estrella que vuelvas. Me paso tantas horas mirando tu rostro, que hasta el mínimo detalle de él lo conozco. Necesito verte porque el cuerpo me lo pide. Debo acostumbrarme a tu rechazo. No te encuentro defectos. Quiero olvidar el pasado y volver a ti para decirte que nunca olvidaré tus caricias y que este tiempo a tu lado he sido muy feliz. Gracias por lo que has hecho por mí. Te necesito tanto que sé que si decides volver, yo iré contigo a la perdición y rozaré la locura porque quiero que me lleves donde tú quieras. Siempre he sido tuya. Sufro y creo que moriré de dolor. Cada beso, cada abrazo, cada mirada, cada caricia, cada gesto permanecerá en mi mente y en mi corazón. Siento no poder llegar a ser lo que tú mereces y cada error cometido a lo largo de este tiempo. Dicen que el primer amor nunca se olvida y así será porque no te olvidaré nunca. Quizás en algún momento todo pueda arreglarse o quizás no. Pase lo que pase siempre te amaré. Te tendré en la memoria por haberme enseñado tantas cosas y por enseñarme a amar. Muchas veces no digo la verdad cuando digo que odio cómo me hablas, tus gestos, las chaquetas que llevas, que no soporto que estés cerca de mí ni tu forma de mirarme. Odio mentirte. que tengas razón en todo, que me hagas reír, que no me llames, no tenerte cerca, pero sobre todo odio llorar por ti. Odio no poder odiarte porque no te odio ni tan solo un poco. Sabes de sobra que tú eres lo mejor que me ha podido pasar. Eres maravilloso cariño, para mí eres perfecto. Te elegí a ti para compartir mi vida, mi día a día, mis días buenos y mis días malos. Gracias por pertenecer a mi vida. Eres tú quien me ha hecho reír en mis peores momentos, quien ha aguantado mis días bordes, quien se ha preocupado por mí a todas horas, quien me dice que me ama, quien me muerde y quien me abraza. Tú me has enseñado a amar con el corazón, me has enseñado la palabra amor. Sin ti no la hubiera aprendido. Me has enseñado a ser feliz. Mi felicidad eres tú. No sé exactamente cuándo, no cómo ni por qué me enamoré de ti. Lo que siento es algo que no puede medirse. Es tan grande y tan bonito lo que siento que pff…, es inexplicable. No quiero olvidar cada segundo vivido a tu lado porque forman parte de mi vida porque sin duda mi vida eres tú.

Mari Carmen Miñarro Sánchez

Carta de amor

7

MARIA DEL MAR MULLOR MAS, FINALISTA DEL CONCURS 2010-2011COCA-COLA

Descubrimiento de la Coca-Cola era envasado en botellas. Al saltar de la cinta, una chapa les encerró dentro de una de esas botellas.

Un día de verano, Marta y José, fueron a un Vivieron un momento drámático que más tarde se restaurante a celebrar el cumpleaños de Elena, su convirtió en divertido. Juan probó el líquido y le hija. Después de comer, mientras sus padres encantó. Graciás a él tuvo la fuerza de destapar la tomaban el café, Elena y su hermano Juan, botella y de escapar.quisieron salir a jugar.

Al final de un túnel lleno de cajas pudieron ver la Detrás del restaurante había un patio que daba a luz. Al salir se encontraron en la otra punta del una casa abandonada. Elena y Juan quisieron ir a patio. Esa casa era la fábrica de la coca-cola y ellos investigar. Una vez allí, empezaron a jugar a las habían estado dentro sin saberlo. Juan y Elena se chapas que les había regalado su abuela. Al dibujar quedaron sorprendidos, no sabían qué era lo que con tiza el circuito, encontraron otra chapa roja habían visto ni Juan lo que había probado. No les que ponía “coca-cola”. Al intentar cogerla, se iba dio tiempo a pensar porque su madre les llamó desplazando, hasta que Elena y Juan se pusieron para soplar las velas del cumpleaños y les invitó a de acuerdo y la frenaron con los pies. Al retenerla, brindar con una de esas botellas que ellos ya se hizo muy grande, cabían los dos encima. De habían visto antes: ¡Era una Coca-Cola!repente se abrió tragándoselos y quedaron sumergidos en un líquido negro y gaseoso. La Los dos niños se miraron y sonrientes dijeron: ¡La corriente les arrastró rápidamente hasta chocar chispa de la vida!con una superficie transparente y dura. Estaban en una cinta transportadora donde ese líquido negro Rosa Portell Martínez

PREMIS A L’ESFORÇ PERSONAL 2010-2011

Els alumnes Kilian Crespí Vàzquez i Cristian Sánchez Rodríguez de l’IES Son Rullan han estat guardonats amb el PREMI A L’ESFORÇ PERSONAL. La modalitat que premia l’esforç personal reconeix aquells alumnes que, tot i no tenir un expedient acadèmic brillant, han destacat per la dedicació mostrada a l’hora de superar dificultats, tant personals com educatives o de l’entorn familiar o sociocultural, durant tota l’etapa de l’educació secundària obligatòria.

Enhorabona!

8

DIADA MEDIAMBIENTALEl pasado día 3 de junio se celebró la Fiesta del Medio Ambiente en el instituto Son Rullán. Las primeras tres horas fueron lectivas pero después del recreo empezó la fiesta. Se hace una vez al año y participan todas las clases del instituto. Los alumnos aportan objetos que pueden volver a reutilizarse de nuevo y con todos ellos se monta un pequeño mercadillos. Todas las actividades que se hacen y todo lo que se vende tiene que ver con el medio ambiente. Para poder c o m p r a r c o s a s t i e n e s q u e intercambiar el dinero por unos tiques llamados floris. El mercadillo se montó en el porche para protegerlo de la lluvia.

Mi clase hizo un cartel muy grande. En él se explicaba la forma de reciclar la basura y cómo cuidar el medio a m b i e n t e e v i t a n d o l a contaminación. Me di una vuelta y pude ver una gran variedad de ropa, bolsos, cinturones, collares, pulseras y un puesto donde se vendía limonada. Me llamó la atención un punto de información que explicaba que el uso de papel de aluminio es muy perjudicial para el medio ambiente . Su propós i to era concienciarnos de que lo dejáramos de utilizar y que era mejor recurrir a otras alternativas como traer la merienda en un recipiente de plástico.

Fue una mañana tranquila aunque la lluvia fastidió un poco. Me lo pasé bien y me gustó la fiesta.

Iván Soria Zamora

9

Consuelo ha formado parte del personal de limpieza de nuestro instituto y también del palacio de Marivent donde se hospeda la familia real cuando viene a Mallorca. El año pasado se jubiló. Nos ha dejado un buen recuerdo porque ha dado muestras de ser una persona generosa, discreta y trabajadora. De vez en cuando viene a visitarnos. Su nieto es alumno de segundo de ESO y le ha realizado esta entrevista.

Sergio: ¿Cuánto tiempo trabajaste en el palacio de Marivent?Consuelo: Doce años. Desde el 1987 hasta 1999, pero no estaba siempre allí, era fija discontinua.S.: Si eras fija discontinua, ¿qué temporadas ibas a limpiar allí?C.: En Semana Santa y en verano. Antes, durante y después de que el rey pasara allí sus vacaciones.S.: ¿Cómo es Marivent?C.: Es muy grande y tiene diferentes dependencias: la masía, el palacio y la zona de seguridad.S.: ¿En qué zona trabajabas?C.: En la masía pero, en el período de tiempo que ellos no estaban, todos limpiábamos por todo el recinto.S.: ¿Viste alguna vez a la familia real?C.: Sí. Los domingos que ellos se quedaban en el palacio, había misa y, todos los trabajadores que querían, podían escucharla con ellos. El Domingo de Ramos la familia real nos daba el ramo de olivo y nos felicitaba las pascuas.

Sergio Martorell, 2 ESO C

Fent feina a Marivent

En las escuelas, en los institutos y en la mayoría de las instituciones educativas se están instalando ordenadores, pizarras digitales y otros aparatos electrónicos para mejorar la calidad de la enseñanza. Muchos profesores no acaban de entender cómo se utiliza toda esta tecnología innovadora a pesar de que están realizando cursillos y se sirven de las indicaciones de los alumnos para aprender a utilizarla. Sin preparación y sin un cambio de actitud las pizarras y los ordenadores pueden quedar desaprovechados. Podemos llegar a pensar que podemos prescindir de la electrónica pero ¿qué pasaría si no existieses los ordenadores o los móviles? Algunas personas dicen que sólo sirven para distraer a la gente de sus quehaceres cotidianos. Opino que, aunque tengan un poco de razón, si no existieran todos esos mecanismos nuestra sociedad decaería. Si no existiera la electrónica, no podríamos comunicarnos con solo pulsar un botón, ni buscar una definición en cuestión de segundos, los profesores tendrían que poner las notas a mano, muchas personas que tienen un trabajo estrechamente relacionado con ella lo perderían y se originarían multitud de problemas.

Da que pensar, ¿no?

Laura Bravo Quero, 2 ESO A

Electrónicamente hablando

10

CURS 2011-2012

11

Tenim una campiona d’Espanya al nostre en parella i en equip. A Espanya, d’equip hem institut!!!! quedat segones aquest darrer campionat del 12 de Mara, de la classe de 2nB, ha guanyat el campionat març i individual també vaig ser la segona.d’Espanya de natació sincronitzada. Ens ha costat N: La segona de quantes participants?molt convèncer-la per M: De 365publicar aquesta notícia, N: 365 nines??? Està molt però finalment la seva bé això, ets una campiona.companya i amiga Neus li N: La natació sincronitzada ha fet una entrevista. quan es veu a la televisió

sembla molt difícil, és així? N: Quan vares començar a Com ho fas per no ofegar-fer aquest esport? te?M: Fa només 3 anys, era ja M: Sí , és molt difícil, bastant gran. De fet, les perquè has de tenir molt meves companyes totes bona condició física per no han començat abans que ofegar- te (a part de jo. l'entrenament), i sobretot N: És un esport molt és una qüestió mental. A mi sacrificat. Quantes hores em varen dir que havia de d’entrenament fas a la pensar que ho feia perquè setmana? volia i perquè m’agradava M: Uf! 6 hores al dia de molt.. El teu cap pensa que dilluns a divendres i 8 pots aguantar i aguantes. hores el dissabte. De totes formes és difícil. N: I com compagines això Dins de la sincro fem amb els teus estudis a n a t a c i ó , g i m n à s t i c a l’institut? esportiva, acrobàcia, i M: És molt difícil, no tinc també psicologia on ens temps de sortir amb els ajuden a perdre les pors: amics ja que tot el temps por de no poder respirar (ja lliure l’he de dedicar a que duim el nas tapat amb estudiar. una pinça), por de caure pel N: Els teus pares estan passadís d’entrada, por de contents que facis aquest caure en un salt, por que et esport? peguin un cop…M : S í , e s t a n m o l t orgullosos, fan un gran Mara està contenta de esforç per recolzar-me poder practicar aquest perquè han de córrer amb esport que li agrada molt, i totes les despeses de a més ho fa tan bé que és la t r a n s p o r t , m a t e r i a l , millor de tota Espanya. campionats.. Però arribar fins aquí li N: I la federació no us dóna suposa un esforç molt gran. gens de doblers? De cara a un futur pròxim ha de prendre decisions M: No, res de res.. molt importants. Des d’aquí volem donar-li suport, N: Quantes medalles has guanyat en aquests 3 donar-li molts d’ànims i brindar-li la nostra anys? admiració. Mara ens ha duit unes poques imatges M: El campionat de Balears se celebra 3 vegades perquè ens facem una idea del que fa… Increïble!!cada any i l’he guanyat vàries vegades: individual,

ENHORABONA, MARA!

12

Per Neus Encinas, 2n ESO B

Un homo

Tothom que el coneixia l’estimava. Nascut l’onze de setembre del 28, a Algaida, era conegut com a “Tomeu Mora”. Des de ben petit va començar a treballar. Primer de pastoret, amb sis anys; després a una fàbrica de capses de cartró; als quinze es va fer picapedrer, la seva feina ja per a tota la vida. Però en realitat se sentia porter de futbol. Arribà a jugar a l’Atlètic Balears i amb això va estalviar uns doblers per emigrar a Veneçuela amb la seva al·lota, Maria Oliver (era el primer homo que jo estimava, i va ser el darrer), perquè a Mallorca tot era pobresa. En aquella època anar-se’n a allà era molt gros; de fet els seus pares varen tenir un bon disgust. Al 56 es casaren, ell tenia 25 anys, ella 18, i dos dies després s’embarcaven cap a Caracas sense un duro. Tots els estalvis Tomeu els va deixar a casa perquè tenia germans petits.

Dos anys després va néixer el seu primer fill, Francesc. Tomeu feia feina de bidell a un banc que tenia un dels millors equips de futbol de Veneçuela i, quan s’adonaren que era un bon porter, el contractaren tot d’una. Va ser dos anys campió i cinc vegades internacional. Ara sí que estalviava de bon de veres.

Però l’any 60 hi va haver un cop d’estat violent, i Tomeu envià immediatament Maria, embarassada, a Mallorca. Ell retornà 2 anys després, quan va reunir els doblers que pensava que li permetrien viure dignament a l’illa, i així va conèixer la seva filla Catalina, la qual no havia vist mai. La nina va dir astorada a un veïnat que li demanava per son pare: És un homo! De llavors ençà va fer sempre de mestre d’obres i va retornar a la seva vida algaidina. Amic dels amics, sincer i curiós, no se li acabaven els somriures ni es queixava mai. Heroi dels petits moments, incapaç de pensar malament de ningú, tothom millorava als seus ulls. Feia cases, plantava tomatigueres, caçava tot sol i sense trampes, tenia les mans desfigurades per la feina i el futbol. La seva nina tenia raó: era un homo. Quan, el 30 d’octubre de 2004, va fer el darrer sospir, des de tota Mallorca fins a Amèrica arribaren rams i corones de flors. Al funeral hi havia una allau de gent que l’havia conegut i que l’estimava.

Era el meu padrí. Tenc la il·lusió que sigui on sigui també ell se’n recordi de mi.

M. Magdalena Bastida 2n A

HEROIS DE LA VIDA QUOTIDIANA

MON PARE: UN HEROI

Óscar González San Emeterio (mon pare) va néixer el 21 de març de 1979 a Palma de Mallorca.

Mon pare té dues feines: a l’ORA i entrenador de futbol al Sant Jordi i a les escoles. És un heroi, ja que ell va salvar la vida de moltes persones ficades dins un edifici incendiat.El fet va tenir lloc a Palma de Mallorca fa 6 o 7 anys. Hi havia molta de gent dins la casa, però mon pare la va treure, ja que era molt fort i valent. Ara totes aquelles persones estan vives gràcies a mon pare, però això només ho va fer una vegada.

El nom de mon pare i una foto del que quedava de l’edifici incendiat va sortir el dia següent. Ara aquelles persones són amigues de mon pare i ma mare i tots estam molt orgullosos que hagi estat tan valent i hagi ajudat a altres famílies necessitades!!

Ainhoa González, 2nA

13

UNA MARE LLUITADORA

Aquesta història que explicaré tracta de la meva mare. Quan tenia 20 anys va conèixer el meu pare a una hamburgueseria on ella feia feina juntament amb la meva tia. El meu pare feia feina a la cafeteria del costat i, quan acabava la feina, venia a cercar la meva mare per anar a fer una volta.

Així varen passar uns mesos, fins que varen anar a viure junts. Més tard varen tenir una filla, la meva germana Anna, i 11 mesos després vaig venir jo. Amb les nines tan petites, la mare va deixar la feina i es dedicava a cuidar-nos i el pare feia feina.

Al cap dún temps es varen separar, i la mare va començar a estudiar per trobar feina. Després la mare es quedà amb nosaltres. Eren uns temps molt difícils per a ella perquè estava tota sola sense lájuda dels familiars. Ens deixava prest a léscola, per anar-seń a fer feina, després ens recollia al menjador i anàvem cap a casa. Ens ajudava amb els deures, a berenar…Mentrestant, els caps de semana anàvem a cal meu pare. Durant les vacances de Nadal i déstiu la meva mare ens deixava a ca l´àvia o ens duia a léscola d'estiu. Avui en dia continuam igual, en la mateixa situació. Jo pens que si no fos per la meva mare no tendria la vida que tinc, perquè si no fos per ella no tendria una casa estable, ni tendria tanta roba…Ella sempre pensa en el nostre benestar, el que volem fer… I per això crec que la meva mare és un veritable exemple per a altres, perquè només amb un sou ens ha tret endavant des de petites.

Laura Ruiz, 2A EL MEU PARE, UN HEROI

Fernando Guerrero va néixer el 31 d’ agost del 1963 a Jerez de la Frontera (Cádiz). És fill d’ Antonio Guerrero i Josefa Benítez, i forma part de sis germans barons. Quan tenia dos anys de vida, ell i la seva família es varen traslladar a Palma de Mallorca, on viuen actualment. Als catorze anys, per problemes de doblers, va començar a treballar de cuiner en un restaurant. Volia ser pilot d’avions, però per falta de doblers a la família, els seus pares no li van poder consentir i per això va començar a treballar tan prest. L’any 1985 es va casar amb n’ Antònia Vicens Deleito, la seva esposa. L’any 1998 van tenir la seva única filla, Marian Guerrero. Va deixar de ser cuiner i va començar a treballar de paleta en una empresa anomenada Llull Sastre l’any 2001.

Un dia de l’any 2005 en què feia molt de vent, treballant a una obra li va entrar dins l’ull dret un pèl d’eruga amb un fong aferrat en aquest pèl. Com que li feia molt de mal va decidir anar al metge. Com que era un accident de treball va acudir a la Mutua Balear i el va atendre el doctor Francisco Mir Fullana. Al començament no sabien què causava aquest problema i després en Mir es va adonar que el pèl duia aferrat un fong desconegut en el nostre país. Aquest fong s’estava fent fort dins l’ull i va destrossar-li la còrnia. Li varen fer una neteja ocular, li varen treure el pèl, però el mal ja estava fet i no va servir de res. Li varen fer un trasplantament de còrnia i de moment va anar bé. Al cap d’un temps l’ull va rebutjar aquesta nova còrnia i vàrem haver d’anar a Barcelona per fer-li una operació molt complicada. Aquesta operació no va donar resultat i a la llarga ja li han fet dotze operacions de les quals sis o set són trasplantaments de còrnia. El problema encara no s’ha solucionat i fa unes dues setmanes li varen fer una Ex-press + Glaucoma, és a dir, li varen ficar una valvuleta per regular la tensió. Ara resulta que aquesta valvuleta s’ha obstruït i ahir dia 31 d’octubre el varen haver de baixar a quiròfan per veure el problema, però com que l’anestèsia no li va bastar, demà dia 2 de novembre el tornaran a baixar per intentar resoldre el problema. El meu pare ha pensat moltes vegades a demanar-li al metge que li treguin l’ull, però el metge no s’ha donat per vençut i ha lluitat per salvar-lo. Actualment no hi pot veure amb aquest ull, raó per la qual no podia treballar més de paleta i va començar a estudiar per aconseguir el títol d’encarregat d’obres i poder continuar treballant en una cosa que més o menys li agrada. Ha sofert molt i encara sofreix, ell i les persones del seu voltant.

Marian Guerrero, 2n A 14

FERMÍN QUERO, L’ HOME DE FERRO

Hi ha persones que, quan han estat sotmeses a una operació, decideixen passar la resta de la seva vida tombats al llit, queixant-se o dient que estaven millor abans de l’operació. Però n’hi ha d’altres que, encara que han estat sotmeses a sis operacions importants, intenten gaudir de la vida a cada instant. Una d’aquestes persones és el meu avi, en Fermin Quero Ruiz. Amb 76 anys i 8 operacions encara té ganes de viure.

Va néixer el 20 de maig de 1935 al poble de Puente Genil, a la província de Còrdova. Ja als 2 anys, va sofrir diftèria, i el varen haver d’operar de l’aparell respiratori. Als 17 anys, va sofrir una malaltia que li impedia respirar i li havien d’insuflar aire pel coll mitjançant tubs. Als 61 anys, li va sortir un petit limfoma o tumor a la base de la llengua i el varen operar. Als 62 anys, va tenir cataractes a l’ull esquerre i, al mes següent, a l’ull dret. Als 67 anys, el varen operar per col·locar-li una pròtesi al maluc esquerre. Quan va complir 74 anys, li varen col·locar una pròtesi al genoll dret. Finalment, amb 76 anys, li han col·locat una pròtesi al maluc dret. Això va ser el 20 d’octubre.

Amb només 7 anys va començar a treballar duent a pasturar el bestiar del poble. Va fer aquest treball fins als 16 anys. Després, des del 16 fins als 30 anys, va treballar al camp. Als 30 anys es va mudar a Mallorca i més endavant es va convertir en soci d’una societat limitada dedicada a la distribució d’aliments. Es va jubilar abans d’hora, als 63 anys, perquè el tribunal mèdic ho va decretar per les seves operacions. Als 18 anys va conèixer la meva àvia, quan ella encara tenia 9 anys. Es va casar amb ella als 31. Tenen 3 fills i 5 néts.

És el meu heroi, perquè encara que al llarg de la seva vida ha patit molt, ha lluitat per tot i encara té moltes ganes de viure.

Laura Bravo, 2 ESO AEL SOMNI DE LA MEVA GERMANA

Quan la meva germana i jo érem petites (crec que jo tenia sis anys i ella quatre) vàrem anar amb els meus pares a visitar els nostres oncles de Madrid. Un dia, mentre passejàvem per un carrer amb moltes botigues, na Joana Maria, la meva germana, es va aturar davant una tenda d’un vell lutier on hi havia molts instruments de corda. Sobretot, li va cridar l’atenció un petit violí de fusta polida i envernissada que junt amb un grup d’altres violins penjava del sostre lligat amb una corda. A partir d’aquell moment començà a sentir una gran afició per aquest instrument i no es va cansar d’insistir demanant als nostres pares que volia tocar el violí. Els meus pares (que creien que s’acabaria cansant) no s’ho varen prendre molt seriosament, però quan varen veure les hores de treball que havia dedicat a fabricar un violí amb una botella grossa d’aigua xapada per la meitat, fil i un pal varen veure que realment tenia interès i que res no la podria aturar, que seguiria insistint fins aconseguir el seu somni: tocar el violí. Poc temps després, el meu pare va trobar-li un professor i li va comprar un vertader violí amb el qual començaria a practicar. Actualment ja toca

bastant bé, amb tres anys d’experiència i el seu quart violí.

El que admiro d’aquesta història i de la meva germana és la força per aconseguir els seus somnis i que per molts obstacles que hi hagi mai es deixa vèncer. Na Joana Maria Cladera farà 11 anys l’1/1/2012.

Paula Cladera, 2n ESO A15

Queridos todos:Os escribo cuatro letras para deciros un par de cosas.La primera es que he llegado bien. Aquí me estaban esperando todos. He visto a a mis padres, a mis hermanos, a los vuestros, a la Nicanora, a la tía María, a mis sobrinos , a los vuestros, a mis amigos..., en fin, a todos. Y están bien. Creo que en el infiero no hay nadie. Según me han contado, hay media docena en el purgatorio, que en cuanto purguen los mandan también para acá. El limbo está cerrado. No penséis que el cielo está a un paso. Está lejos, cuesta llegar pero el viaje es cómodo y sin que te des cuenta ya estás aquí.Y la segunda, y no menos importante, es para deciros que he estado muy a gusto con vosotros, que me he reído muchísimo y, que por favor os pido, que disfrutéis de la vida intensamente. De día vivid y de noche soñad. Si no soñáis estad en vela, no os durmáis y disfrutad, pues la vida es muy corta y no da tiempo a nada.Milagros, un beso muy fuerte. Ve a mirar a los niños, no se hayan desarropado.

Carta desde el cielo

Maxi

(Dedicada a todos los que este curso hemos perdido a algún ser querido)

16

LA CRISI

Estam vivint una situació molt difícil que alguns diuen que s’anomena crisi. Tant és així que també està afectant el sector públic, sobretot a sanitat, serveis socials i educació. A la seguretat social és on es troben més persones afectades ja que hi ha molta gent que no es pot permetre una assegurança privada i han d’anar a la seguretat social. Amb això el que vull dir és que la gent que necessita operar-se tarda molt més temps que no abans. La raó que la gent no es pugui permetre l’assegurança privada és per totes les pujades de preus i perquè molts d’usuaris han perdut la seva feina i han de destinar els doblers a les coses més importants com el pagament de la hipoteca i l’alimentació. Cal dir que aquesta crisi afecta més els pobres o de classe mitjana que els rics.

Victòria Taltavull Reus, 3r ESO B

opinió

el circ

LA CR ISI

Jo c rec que la c ri si és un gran proble ma i és pe r culpa del s pol íti cs i del s ba ncs . La c ris i és de guda a l a ma nca de dine rs per despeses innece ssàries i pe r pre st ar més dine rs de ls que ha urien de deixa r. Afec ta m olt a l’hora de treba lla r. Com que hi ha me nys doble rs e s pot paga r m enys t rebal la dors , per ta nt hi ha reducc ió de plant ill a i costa molt troba r t rebal l per a quest mot iu.

A c a me va pe r e xemple s’ha nota t l a falta de dine rs, però en uns alt res a spe cte s, per l a fa lta de tre ball . El meu pa re és ta xis ta i ho nota perquè P alma viu del turisme i aque st a ny, tant c om el passat, a l ’hivern i a l ’e st iu hi ha hagut menys turi sm e per culpa de la cris i. Abans fe ia més doblers i a ra e n fa m enys. El meu oncle tre ball a a Spa nair de pintor d’avions i aba ns t rebal lava se mpre, i ara el c riden de vegade s perquè ajudi amb e l avions, pe rò no és el m ate ix que a bans .

La c ausant de tot això és la c ri si i jo espe r que per fi a cabi , perquè tot això ja no m’a grada.

Bea triz Rodríguez, Rom era 3r E

Quan vaig al circ m’envaeix el nerviosisme, perquè, al contrari del teatre, no t’ho esperes. Per exemple, si vas a veure una obra de teatre de terror o comèdia, saps més o menys de què anirà, però en el circ no. No, perquè mai saps quin número faran, si els sortirà bé o no (perquè per molt que assagin, sempre poden caure de la corda, o fer un bot malament...). Sí, serà extraordinari... però en el teatre, no sol passar això.

I cada número és especial, perquè no és una cosa que veus tots els dies o setmanes, sol ocórrer un pic o dos a l’any.

A més a més de tot això, jo crec que el més important del circ és que cada número és diferent de l’altre i aquestes coses són les que desperten la màgia del circ.

Jaume Zuriaga Puig, 1r A

17

El circ és un art que serveix per a riure i divertir els nins i els no tan nins. Et fa oblidar temporalment les penes i els problemes. Per a treballar al circ fa falta una característica especial o poc usual. És una feina dura ja que requereix molt d’entrenament. Un altre inconvenient és el continu trasllat i manca de residència fixa. El muntatge és difícil i laboriós, però intervé la feina en equip. Sol estar acompanyat d’animals salvatges domesticats com lleons, tigres, elefants... La gent es veu animada i contenta al circ, perquè és còmic. El circ es divideix en números amb diferents artistes. És un fet demostrat que riure és bo per a la salut.

Guillem Coll Garcia, 1r ESO A

Quan un nin petit demana un ca o un moix, només pensa en una cosa: utilitzar-lo com a joguina. Després, quan el té, el pentina, juga amb ell... però sempre són els pares els qui s’ocupen del ca o del moix. A més, el nin només voldrà un cadell perquè si “mira que bufó”, que si “quina careta que té” i altres beneitures d’aquest tipus.

Però després d’un temps, com qualsevol espècie animal, el ca creix, i deixa de ser “quina careta tan bufona” per passar a ser “aquest ca m’ha tacat el sofà i m’ha ratllat el vidre de la porta!” i, és clar, passa el que passa: els abandonen, els sacrifiquen...

Sempre ets a temps de tornar a començar i tractar els cans o animals domèstics en general d’una altra forma. Si l’animal creix molt i no tens espai a casa, no l’abandonis, regala’l a un familiar amb una casa grossa o que visqui al camp. Si et taca tota la casa, ensenya-li a fer les seves necessitats al jardí o, si no en tens, a trossos de cartró.

Però, per favor, no maltractis els animals de companyia, perquè ells sempre es mostraran fidels cap a tu.

Laura Bravo Quero, 2n ESO B

els animals no són juguetes

A BAIX EL MASCLISME I A DALT EL FEMINISME

Anys enrere i encara en l’actualitat, el masclista era un estil de vida per a moltes de persones. El masclista sempre ha estat present en qualsevol època històrica: prehistòria,

edat mitjana, etc. La meva àvia Francisca és un exemple molt clar de les injustícies que els feien a les dones i el poder que els homes tenien sobre elles.

Va néixer el 29 de desembre de l’any 1947 a Palma de Mallorca. Actualment té 64 anys. La seva família era molt nombrosa: sis germans, una germana i ella. Les dues donetes de la família (la meva àvia Francisca i la seva germana), havien de quedar-se a casa a fer les feines domèstiques mentre els seus sis germans feien el gandul i ella els feia de criada. Però a la meva àvia no li agradava la idea que les dones eren menys que els homes. Es va rebel·lar contra el poder del masclista, però la varen prendre com una nina petita o, com pensaven en aquella època, ‘’la paraula d’una dona no té cap valor’’. Li varen fer mil coses perquè deixés de pensar així, però no ho va fer mai. Temien que això destruiria la religió. Ella ni s’immutava, i a sobre es va resignar a fer el que feia per als seus germans i el seu pare. Mentre que la seva mare i germana feien les feines de casa, ella deia que tenia els mateixos drets que els homes. Ara, després de tants d’anys, té un ofici que ningú s’ho hagués imaginat. El té per l’esforç i valentia. Si no fos per dones com aquesta, encara sofriríem el menyspreu de fa segles i segles. El caràcter d’aquesta dona és admirable.

Joana Cáceres Moyá, 2n ESO A18

raza… porque era un lobo. Hubo que cambiar le el nombre.

Lupo se convirtió en un guardián excepcional. Con las orejas enhiestas se plantaba en la puerta de casa y aterrorizaba al desventurado cartero, que en lugar de meter las cartas en el buzón las lanzaba desde la verja. Durante muchos años fui la envidia de todos mis amigos: ninguno de los perros del pueblo se atrevía n i a acercarse cuando Lupo y yo paseábamos.

Con el tiempo, su vista se Amores que matan deterioró de tal manera que quedó totalmente ciego. Yo ya había comenzado a estudiar en la universidad, y al volver a casa por Difuntos papá Fue en una mañana de un domingo de otoño. me dijo que la artritis que lastraba a Lupo le Desde la ventana podía ver los caprichosos producía continuos dolores. El pobre gañía con el remolinos de la hojarasca. Mi padre me propuso más pequeño movimiento. No soportábamos que saliéramos a dar un paseo sabiendo que yo iba verlo sufrir de aquella manera, así que, tras un a decir que sí. Me encanta pasear. consejo familiar, tomamos una decisión. Había que sacrificarlo. Nos costó muchísimo decidirnos y, Nuestros pasos llenaban el bosque con un suave para mi sorpresa, fue papá el que más se resistió.crujido. Al fin llegamos a las minas de agua. Yo

observaba aquellos enormes agujeros del suelo Ya no había veterinario en el pueblo, cada vez con con tanta curiosidad que mi padre me agarraba por menos gente desde que la autopista nos puso la los hombros. Las aguas, limpísimas, fluían ciudad a un cuarto de hora, así que papá le pidió al chocando con las rocas y por un momento quise vecino su escopeta de caza y nos dijo que diéramos meter la mano en una oquedad para comprobar si un paseo. A mí se me hizo un nudo en la garganta: estaban frías. De repente, oímos un gemido lejano. era domingo, y el viento dibujaba caprichosos Comenzamos a examinar los alrededores en busca remolinos con la hojarasca; no quise ir a las minas de un animal malherido.de agua. Cuando volvimos, papá nos esperaba sentado en las escaleras de la entrada. Tenía la Papá me llamó. Tenía en sus brazos un cachorrillo mirada tristísima. No he podido, no he podido, de pocos días, muy posiblemente de pastor repetía con un hilo de voz. Y, ya desconsolado, alemán; apenas abría los ojos. En vista de que alcanzó a decir: Le acerqué el cañón a la cabeza, y al estaba muy hambriento y solo, nos lo llevamos a olerme él movía feliz el rabo.casa. En un principio mamá puso objeciones, pero

después le cogió cariñó. Le pusimos Domingo, Lo hice yo, que durante todo el paseo no había como homenaje al Viernes de Robinson. Lo podido quitarme de la cabeza un verso de una vacunamos de inmediato y el veterinario nos dijo canción de Sabina que mamá, durante meses, que, desde luego, no era de pura raza. Le veía algún cantaba obsesivamente: porque amores que rastro extraño. En la segunda visita –Domingo era matan nunca mueren.ya enorme a los nueve meses- nos dijo sonriendo

que había acertado (había algo raro en el animal) María Magdalena Bastida Antichpero que, a la vez, se había equivocado: era de pura 2 ESO A

19

UN MAL SERVICIO (relato realista)

Hace unos 5 meses pasó lo nunca visto. Como de costumbre, el señor Manolo, un hombre gordo, bajito y feo como él solo, fue al cajero a ingresar su dinero. Metió su dinero pero, para su sorpresa, el dinero en lugar de quedarse en el cajero volvía a salir. Cuando ya estaba enfadado y hasta, ciertamente, un poco ofendido, entró en el banco, se acercó al mostrador y vio a un hombre flaco, alto, con la cara llena de espinillas, quien, por su aspecto, pudo intuir que sería joven. Entonces él le dijo:

- Buenos días, verá, el cajero no funciona y ….- Sí, no funciona -dijo, interrumpiéndole- si usted

quiere ingresar aun puede ponerse en esa cola.Cuando se giró, observó una cola larguísima.- Y, ¿no podría usted ingresármelo?- Lo siento, es mi hora del almuerzo.El señor Manolo, indignado, salió del banco y juró que no volvería a pisar ese banco en su vida.

Aina Sbert González, 1 ESO D

MI PRIMERA CITA

Tenía diez años cuando tuve mi primera cita. Quedé con ella en un parque cerca de su casa, después comimos un poco mientras paseábamos hasta llegar a la parada del autobús. Cogimos el 3 y nos sentamos al final del todo. Hablamos sobre lo que pasaría si ella y yo saliésemos juntos. Enseguida se ruborizó. Cuando llegamos fuimos a las máquinas, jugamos mucho y por último fuimos a una cabina de hacer fotos y nos hicimos tres. La primera salió perfecta. Era una foto normal, lo típico: mirada fija en el enfoque y una sonrisa de oreja a oreja. En la segunda nos acercamos y nuestras caras casi se tocaban. La tercera fue la mas importante para mí porque en ella se reflejaba nuestro primer beso. Aún lo conservo y espero que ella también. Y esa fue mi primera cita.

Bryan Andrés Celi Santillan, 3 ESO E

BUSCANDO ESPÁRRAGOS

Hace dos años me fui a buscar espárragos a un pequeño bosque. Cuando estaba agachado oímos un tiro de un cazador que casi me da. Salimos corriendo. Cuando nos detuvimos vimos que el cazador nos quería pedir disculpas. Resulta que disparó porque cuando estaba agachado creía que yo era un conejo. Xisco Muñoz, 1 ESO D

RELATOS REALISTAS

20

verían los cirujanos por si había que operar de SÉ LO QUE ES EL DOLORapendicitis. Yo seguía sin entender nada y lo que tenía era mucho miedo.

Ésta es la historia de mi estancia en el hospital y de cómo llegué a ingresar. Por la tarde me llevaron a hacer ecografías, pero no

encontraron nada. Me dijeron que me quedara en El lunes me levanté con dolor pero aguante como la UCI una noche y que si estaba bien me iría al día pude en clase hasta que no pude mas y llamé a mi siguiente. Pero no fue así. Me levanté peor. A madre. Me encontraba bastante mal. Me llevó al media mañana me inyectaron un medicamento médico y dijo que quizás tenía piedras en la que hizo que perdiera el conocimiento. Al rato vesícula. Me dio medicamentos y me mandó a empecé a tener fiebre. Menos mal que yo no me casa. Al día siguiente tomé la medicación y fui a acuerdo. Lo sé por mi madre. Cuando llegó el clase, pero a las diez tuve que llamar a mi madre. El cirujano mandó que me hicieran un TAC urgente. dolor era insoportable. Mi madre llegó enseguida y Yo no sabía lo que era y hubiese preferido no me llevó a Son Llatzer. Allí, después de una larga saberlo. Y encima, como se supone que era adulta, espera, me sacaron sangre y me inyectaron algo no dejaron que mi madre estuviera conmigo.que hizo que me atontara y durmiera. Me hicieron radiografías y al Al día siguiente final me fui a casa seguía igual. Mis sin tener piedras p a d r e s , en la vesícula. pobrecil los, me Ahora tenía un miraban con cara cólico nefrítico. de pena, pero no se Pasé el miércoles separaban ni un en casa con mi minuto de mi lado. padre con dolor y Es ahí cuando te vómitos a cada das cuenta de lo momento. Según que sufren por ti. Al los médicos era cabo de unos días normal. Mi padre dejé de vomitar y el pobre lo pasó vino una doctora peor que yo. El para comunicarnos j u e v e s p o r l a que lo que había mañana fue peor. pasado era que mis intestinos habían dejado de Mi madre me tuvo que volver a llevar al hospital. funcionar. Me fui a casa con cinco kilos menos, con Otra vez me hicieron pruebas y, nada, a casa, que dolor, pero con la esperanza de ponerme bien. Para era normal. Por la tarde me quería morir. Vomité, mi pesar sigo igual y los médicos no saben lo que lloré, volví a vomitar. Parecía que me iban a tengo.arrancar el costado. Sólo quería llorar. Parecía que me iban a arrancar el costado. Solo quería llorar. Esto para mí ha sido muy duro. Quiero mi vida Por fin, después de muchos calmantes, el dolor normal, poder ir al instituto todas las horas, no cedió un poco y pude dormir. tomar tantos medicamentos y poder salir con mis

amigos. El viernes por la mañana mi madre me volvió a llevar al hospital. Yo estaba peor, no mejoraba. Hace poco mi padre me vio contenta. Él sonrió y me Creo que ya nos conocían aunque siempre me veía dijo: “Cariño, ¿no te duele?”. Yo con resignación le un médico diferente. Me metieron rápidamente en dije: “Sí, papá, pero he aprendido a vivir con dolor. un box y apresuradamente me pusieron una vía. Al pobre se le cambió la cara y me dio un abrazo. Me tomaban la tensión, la temperatura… Aquello Espero curarme pronto o que encuentre lo que parecía la serie Urgencias. La verdad es que todo tengo antes de empezar tercero. me daba igual. Solo quería curarme. Después me pasaron a una sala con muchas camas y me Verónica González Jiménez visitaron muchos médicos. Uno me dijo que me

21

publicitat publicitat publicitat

publicitat publicitat publicitat publicitat publicitat publicitat










22

FESTA SOLIDÀRIA

Ajudant ens ajudam

Crispetes, pinxos de llepolies, creps, plantes... Tot això i més es podia trobar a la festa solidària anual de l’institut Son Rullan. Algunes de les parades amb més èxit varen ser on es canviaven els doblers per solis i una parada del meu curs on veníem menjar d’Espanya, Turquia i Grècia. A q u e s t a p a r a d a e s t a v a relacionada amb el projecte Comenius. Aquest any, els doblers recaptats (1.144’30 €) aniran adreçats a l’Associació Balear d’Infants amb Malalties Rares (ABAIMAR). La sorpresa més gran va ser quan la televisió va entrevistar alumnes de diferents cursos.

Laura Bravo Quero, 2n ESO A

23

ENTREVISTA A CATALINA CERDÀ, PRESIDENTA D’ABAIMAR

Dimecres 7 de desembre ens vàrem reunir amb na Catalina Cerdà en una emotiva entrevista que ens va contestar molt amablement, acompanyats per na Isabel Simón i n’Aina Rodríguez. En l’entrevista vàrem tractar el tema de les malalties rares des de diversos àmbits per intentar familiaritzar-nos un poc amb allò que quasi no coneixem però que és important. Potser ara no ho sembli, però ho és. -Quins són els objectius d'ABAIMAR?

En primer lloc, intentam difondre informació sobre aquelles malalties rares que afecten una minoria i per altra part intentam ajudar tot el possible als que ja la tenen.

-Què podem entendre per malaltia rara?És una malaltia que afecta una petita part de la població, en concret cinc de cada deu mil.

-Ens podries explicar alguna de les malalties més estranyes amb les que tractau?Hi ha unes set mil malalties considerades rares de diferents àrees. Una de les més estranyes és la hiperglicinèmia que consisteix en un problema metabòlic que produeix massa glicina. Sabem que hi ha una nina a Balears que la pateix.

-Com es pot tractar aquesta malaltia?No hi ha tractaments, l'únic que es pot fer ara és ser vegetarià completament, ja que els aliments contenen glicina, però la verdura és la que menys en té.

-Quin seria el perfil de les persones amb les que tractau?Des d’ infants fins a adults, ja que els infants seran adults en qualque moment.

-Presenta alguna dificultat per als infants?No en tots. Jo tenc una filla de sis anys que pateix una malaltia rara de la qual solament hi ha un cas en tota Espanya, que es va descobrir amb la meva filla. En el seu cas, no presenta cap impediment; els seus companys la veuen menjar per una sonda i hi estan acostumats. En el fons és bo perquè s'hi acostumen i quan creixen no els impacta tant la discapacitat, perquè si no s’hi han acostumat quan són petits els xoca molt veure una persona diferent. Però normalment no els costa integrar-se.

-Els pares d’aquests infants tenen alguna ajuda econòmica?Sí que en tenen, però no cobreix totes les despeses. En el meu cas cobreix la meitat i tan sols algunes pastilles ja costen 80€.

-Quina va ser la teva motivació per dedicar-te a això?

25

Volia que els pares de nins amb malalties rares no sofrissin la incertesa de no saber ni tan sols què li passa al seu nin o nina, les ajudes de les quals disposen, etc.

-Abans has mencionat que tens una filla amb una malaltia única a Espanya. Com classificaries la sanitat pública a Balears?Quan apareix una malaltia nova, com la de la meva filla, hi ha un cert temps per saber a fons sobre ella, solen tardar uns cinc anys. En el nostre cas ho varen fer en cinc mesos (Son Dureta) i ens varen ajudar molt. L’única cosa en la qual no ens varen poder ajudar va ser en l’aspecte psicològic, ja que no tenen personal per a això. Per la resta, un vint sobre deu.

-Què li recomanaries a una dona que sàpiga que tindrà un fill amb una malaltia minoritària?Que s’informés sobre la malaltia, que es recolzessin entre la parella, perquè això, ho creguis o no, és el més important, l’aspecte psicològic dels pares. Així el fill no nota del tot el sofriment, perquè són infants i sempre són feliços. En canvi els pares...

-Feu qualque tipus d’acció per recollir fons?Sí, en concret el pròxim vint-i-vuit del mes de febrer organitzarem la segona jornada del dia de les malalties rares per recollir fons.

-Com finançau la vostra associació?Abans teníem subvencions, però per l’any que ve ja no n’hi haurà. Obtenim ingressos per part d’algunes persones que en donen, per part de petites empreses que volen ajudar...

En definitiva, ens va semblar molt interessant i va ser molt agradable gràcies a l’amabilitat de na Catalina Cerdà. Cal dir que ABAIMAR ha presentat un llibre anomenat Enfermedades Raras, Manual de Humanidad que des d’aquí invitam a llegir a tot aquell que vulgui conscienciar-se amb aquestes malalties minoritàries o simplement conèixer allò que pateixen més de tres milions d’espanyols actualment.

Kilian Crespí Vázquez i Cristian Sánchez Rodríguez, 1r Batx B

Alumnes de 2n d’ESO de Comenius a la Comissió de la Unió Europea, on reberen una xerrada sobre la història de la UE.

PROJECTE COMENIUS

26

ESTÀTUES HUMANES

La meva experiència sobre aquesta exposició de teatre ha estat bona i dolenta.

La part dolenta va ser que no vaig poder-hi anar un dia per problemes personals i vaig tenir molta dificultat per poder avisar na Xisca, però finalment unes companyes varen poder xerrar amb ella perquè ens va dir que si qualque vegada fallava algú a una obra de teatre havíem d’avisar amb antelació, perquè si un falla repercuteix a tot el grup i així podem cercar solucions anticipades per arreglar-ho.

Quan per fi vaig poder actuar, la veritat és que vaig passar molta de vergonya perquè quasi tothom se’n reia de mi i de la meva companya perquè anàvem vestides de “ mares Noeles “, ningú no parava de posar-nos doblers, però com que el primer dia ja va venir molta gent, en el segon en van venir menys, però vengueren pares i professors. Els nirvis que també portàvem per fer-ho bé o malament influeixen molt.

La veritat és que ho vàrem fer bastant bé perquè feia quasi un mes que ho assajàvem i ens sortia bastant bé. Com passa a tots els llocs sempre hi havia problemes perquè la gent no duia les coses o no ens centràvem o xerràvem molt, però tot al final va sortir molt bé i vàrem recaptar molts de doblers .

Aquesta experiència m’ha agradat molt. La veritat és que fa que tinguem menys vergonya a l’hora de fer qualque cosa que ens agradi, ens ajuden molt els exercicis que feim a classe de parar-nos en sec o els mateixos assaigs en què ja m’ho passava beníssim.

La qüestió és que esper que la pròxima obra de teatre que facem sigui igual de divertida i que ens agradi tant o més que aquest petit espectacle, i que puguem fruir-ne molt.

Beatriz Rodríguez Romera 3ºE

EL TEATRE DE SON RULLAN

27

EL PRIMER TRIMESTRE A TEATRE

Aquest trimestre a teatre ho hem passat molt bé. Al principi no ens coneixíem molt, però ens vam fer amics ràpidament. A principi de curs vam fer jocs, però després ens posàrem a assajar láctuació.Tots ho fèiem molt bé. Vam estudiar-nos el paper i també vam practicar els moviments, els gestos... A mesura que passava el temps, ho fèiem cada vegada millor, fins que va arribar el dia, tan esperat, de láctuació. Aquests dies estàvem molt nerviosos, però gràcies a un exercici de respiració que ens va fer na Xisca, ens vam tranqul·litzar.

Na Xisca ens va desitjar "molta merda" i vam començar. Ho vam fer genial gràcies al treball en equip i a lésforç que vam fer, ens va sortir esplèndid. La professora de teatre estava molt contenta de nosaltres perquè ho havíem fet fantàstic. Tots estàvem contentíssims. El segon dia dáctuació encara ens va sortir millor que el primer. No he pensat a dir que dúiem unes disfresses molt originals. La veritat és que ens hem divertit molt!!!!

Salvador González 1r ESO B

LES ESTÀTUES HUMANES

Els alumnes de teatre de 3r vam fer déstàtues. Entre tots triàrem léstàtua que volíem fer. La professora de teatre ens va fer practicar uns exercicis per llevar-nos la vergonya i la veritat és que ens va ajudar molt. Uns dies abans vam haver de dur les disfresses per anar-nos acostumant i també per poder fer lássaig general.

La meva experiència. A mi em va agradar moltíssim fer déstàtua, però vaig comprovar que no era tan fàcil com pensava. El que em va resultar més difícil va ser no distreure´m i no riure. Era la primera vegada que feia això i la veritat és que per a mi va ser tota una experiència perquè va servir per treure´m la vergonya. El que em va costar era quan feia tota sola de "mare Noela". Al pricipi em sentia molt cohibida, però després ja no. La gent em posava molts de diners perquè em pogués moure i em sentia feliç de veure que els agradava. El segon dia dáctuació ja va poder venir la meva companya i les dues gaudírem de fer láctuació. Ens va costar, però ho havíem aconseguit. Vaig estar molt contenta de fer déstàtua amb la meva amiga (na Beatriz) perquè ens ajudàrem i ens donàvem seguretat i confiança. Estàvem orgulloses de les nostres disfresses.

El grup. A tot el grup que feim lóptativa de teatre ens ha agradat léxperiència. Hem treballat molt i també ens hem divertit. Tot plegat ha servit perquè tenguem confiança en nosaltres mateixos. La professora de teatre es va esforçar molt perquè tot sortís bé i tenguéssim una experiència inoblidable. Gràcies a ella ens ho hem passat bé, tenim més confiança i ens hem desinhibit un poc més.

Per acabar, us vull dir que tot això ho hem fet amb totes les ganes i la il·lusió del món!!!

Elisabeth Gonçalves, 3r A

28

TALLER DE TEATRE

En aquesta avaluació hem treballat dues actuacions: la tirallonga de monosíl.labs i els jocs de miralls.

En la tirallonga de monosíl.labs per començar vàrem repartir tots els papers de lóbra mitjançant un sorteig i, el mateix dia, tots vam llegir en veu alta tot el poema, cada un el que havia de dir; a continuació, vàrem informar la professora del tros que ens aprendríem pel següent dia. A la propera classe, amb els papers ja sabuts, va dir a cada un la disfressa que havia de portar. En els assaigs hi havia molts nirvis, ja que si téquivocaves havíem de tornar a començar. Hi va haver algun problema pel que es refereix a la concentració ja que rere les cortines fèiem massa renou, però al final els assaigs van anar bastant bé. La representació de dimarts va anar bé, però el dijous ens vàrem superar.

En els jocs de miralls, cada un de nosaltres havia de dur, per representar lóbra, una camiseta de color negre i uns calçons vaquers, per anar tots iguals. A la percussió corporal, els assaigs eren prou difícils perquè havíem dánar coordinats tota la filera i si un fallava, tota la fila també séquivocava. La cançó dels jocs miralls va ser molt divertida ja que cada parella havia dáprendre algun pas o moviment que li ensenyava láltre component i després ho havien de fer junts.

Ha estat una gran experiència per a tots.

Miquel Andrés Rosselló

29

La clínica dels embolics

Dia 27 de març els alumnes de 1r dÉSO de lÍES Son Rul·lan vam fer una obra titulada: La clínica dels embolics. Lóbra era molt divertida. Hi havia un metge, dos infermers, una paranoica, un amnèsic, dues cantants, una princesa, una donzella, una hipnotitzadora, un inspector, dos vellets, un hipocondríac i un que tenia la síndrome de Tourette. Jo era una de les cantants i em feia moltíssima de vergonya cantar en públic. Creia que no ho podria fer i, a més, havia de cantar una havanera de na Marina Rossell: Gavina. Al principi em vaig posar molt nerviosa i creia que no em sortiria, però anava equivocada, el dia de la representació ho vam fer tots molt bé. Hi va haver dos alumnes que fallaren i els substituírem. Sabérem sortir bé del pas. Ens vingueren a veure molts professors i alumnes.

Lóbra em va encantar i vaig aprendre a no tenir vergonaya a l´hora de cantar en públic i a actuar.

Yasmina Del Valle, 1r E

LA CLÍNICADELSEMBOLICS

La classe de teatreA Primària jo ja havia fet obres de teatre i ja em feia la idea de com seria allò. Em vaig equivocar. Les classes de teatre no tenien res a veure amb el que hem fet aquest curs. Jo, personalment, des del principi fins ara m´he esforçat moltíssim perquè el teatre méncanta.

Al principi em feia un poc de vergonya perquè no coneixia ningú (excepte la meva amiga Yasmina) però després vaig anar coneixent a tothom i em vaig integrar i vaig perdre la vergonya. També vaig deixar de tenir-ne perquè na Xisca ens va fer practicar uns exercicis per treballar aquest punt.

Quan vam fer la primera actuació, he de ser sincera, ho vaig passar un poc malament (pels nervis). La segona vegada, però , que he actuat, m´he divertit més que mai. Que bé que m´ho vaig passar! A més, jo feia de paranoica i el meu paper era divertidíssim.

M´ha agradat molt conèixer tot el grup i la professora. Crec que hem crescut com a grup i… més que un grup som una família!

Sinaí Hernández, 1r E30

23 d’abril SANT JORDI

TALLER

DE FLORS

DE PAPER

31

CONCURSOS

Concursos de punts de llibre, de narrativa (en català i en castellà)... Aquests en són alguns dels guanyadors.

RECITAL DE POESIA

32

PARADETES DE LLIBRES

PUNTS DE LLIBRE

33

JUDICI A GALILEU

El 23 d’abril el grup 4t ESO C representàrem El judici a Galileu Galilei a l’aula de teatre. Amb aquesta obra es pretenia ensenyar al bon públic que tenguérem la gran importància que tengué Galileu Galilei (1564-1642), conegut com a “pare de la ciència moderna” per a la humanitat i, evidentment, per a la ciència. A més, es representà la injustícia que patí Galileu: acusat d’heretge i arrestat a domicili els seus darrers anys. Tot això no hauria estat possible sense la col·laboració de tot el grup i de Biel Galmés.

En el primer trimestre, vam haver de realitzar un treball sobre els dos grans models de l’univers i les persones més importants que hi participaren. Hi ha dos grans models de l’univers:-Model geocèntric: defensa que la Terra està immòbil al centre de l’univers, i la resta de planetes i el Sol giren al voltant. Teoria acceptada per l’Església.-Model heliocèntric: defensa que el Sol està al centre, i els planetes giren al voltant. Teoria que defensà Galilei.Però abans de realitzar aquest treball, dedicàrem tres classes de Física i Química a veure una pel·lícula sobre Galileu. El treball i la pel·lícula ens serví per comprendre les tensions socials d’aquella època entre l’Església i els heliocentristes.

Després de la nostra recerca d’informació tocava realitzar el guió de l’obra. D’això s’encarregà el nostre professor: Biel Galmés. Ell fou qui ens repartí els papers i ens dirigí els assajos, per aconseguir un bon resultat. Ens motivà des del primer dia i ens va transmetre el sentiment d’entusiasme. Amb l’ajuda de la seva participació i el nostre esforç, assajàrem molt per fer-ho el millor possible.

L’obra, que comptava amb la participació de tot el grup, presentava la següent estructura: una introducció, on es presentava a Galileu i el Renaixement; tres escenes; i una conclusió final, on s’explicava la importància de Galileu per a la humanitat. Aquesta obra mostrà al públic la situació social del Renaixement, on l’Església tenia un gran poder i els seus sospitosos opositors eren perseguits sistemàticament, com el cas de Galileu que per publicar les seves observacions científiques en italià (observacions heliocentristes) fou culpable d’heretgia i condemnat a arrest domiciliari els seus últims anys de vida. Durant l’obra es veu la forta pressió social a la qual es va veure sotmès Galilei, quan publicà les observacions telescòpiques, i com Galilei es veu obligat a abjurar per salvar la seva vida. Finalment, a la conclusió final s’explica com Joan Pau II, tres-cents cinquanta anys després de la mort de Galileu, l’any 1992 el va perdonar. La moralitat que en podem treure és que la raó acaba triomfant.

En conclusió, l’obra ens ha servit per aprendre i comprendre les observacions de Galileu Galilei, i la seva importància. A més, ara ja són pocs els alumnes que es qüestionen el model actual de l’univers, tot i que l’accepten. Tot això, junt amb una gran satisfacció personal del grup, fa que sigui molt llarga la llista d’arguments pels quals ha valgut sincerament la pena fer la representació: El judici a Galileu Galilei.

Joan Enric Garcias, 4t ESO

34

Segur que les haureu vist cada dilluns al pati tancat del darrere. Són les nostres parelles lingüístiques. Un pic per setmana, un grup de companys catalanoparlants comparteixen el primer pati amb alumnes nouvinguts que encara no dominen la nostra llengua. Berenen, riuen... i parlen en català. Hem d’agrair-los la seva valuosa col·laboració, perquè gràcies a ells la normalització lingüística cada dia fa un pas endavant.

PARELLES LINGÜÍSTIQUES

Dia 7 de febrer els alumnes que feim l’activitat voluntària de les parelles lingüístiques anàrem d’excursió al camp del Mallorca. La visita va començar per les grades i, seguidament, anàrem a la llotja presidencial, on ens varen explicar qui seia allà i quins avantatges tenia aquella zona. Ens dugueren a una sala a on hi havia les fotos de totes les plantilles del Mallorca des de la seva fundació. Seguidament vàrem baixar als vestuaris que eren molt amples, on hi havia un jacuzzi i una sauna i, curiosament, una imatge d’una verge i just a devora una figureta d’un ca d’aquests que donaven al McDonald’s. A continuació vàrem anar a la sala de conferències, on vàrem fer una activitat a la qual quatre companys feien d’entrenador, jugador, representant i traductor. Finalment vàrem anar a la sala de trofeus on vàrem veure totes les copes que té l’equip.

Aina Bibiloni, 1r BATX A

35

XXV OLIMPÍADA DE QUÍMICA

Com de costum, el nostre institut ha participat durant aquest curs a l’Olimpíada de Química de les Illes Balears que enguany ha celebrat la seva 25a edició. En aquesta ocasió l’equip que ens ha representat ha estat integrat pels alumnes del 2n curs del batxillerat científic Daiana Esquier, Xavier Martínez, Samuel Peleteiro i Raquel Ruíz, que acudiren a l’edifici Mateu Orfila de la UIB el passat dia 24 de febrer per realitzar les proves corresponents. Després de la prova d’examen, els alumnes assistiren a una demostració de pràctiques de química espectaculars realitzada pel departament de Química de la UIB.

Miquel Palou

Plaça de Cort

La plaça de Cort té un origen medieval. Al bell mig hi havia una illeta d’edificis que va ser enderrocada l’any 1921. La foto de més avall mostra el moment de la demolició, amb mig edifici ja esbucat. Si us hi fixau bé veureu, davant la façana de Cort, un dels tramvies que circulaven pel centre històric. Els primers tramvies eren arrossegats per mules i per això rebien el nom de tramvies de sang. Els usuaris eren, curiosament, gent amb un cert nivell econòmic, tot i que eren molt incòmodes, insegurs i hi feia un fred que pelava. No va ser fins al 1916 que arribaren a Palma els tramvies elèctrics. Desaparegueren als anys 50.

Amb la demolició de la illeta de Cort, la plaça va guanyar en amplitud i bellesa. Comparau la plaça d’ahir amb la d’avui.

UN POC D’HISTÒRIA

36

àlbum fotogràfic

1r ESO A

1r ESO B

1r ESO C

1r ESO D

37

àlbum fotogràfic

1r ESO E

2n ESO A

2n ESO B

2n ESO C

38

àlbum fotogràfic

2n ESO D

2n ESO E

3r ESO A

3r ESO Divers.

39

àlbum fotogràfic

3r ESO B

3r ESO C

3r ESO D

3r ESO E

40

àlbum fotogràfic

4t ESO A

4t ESO Divers.

4t ESO B

4t ESO C

41

àlbum fotogràfic

1r BATX A

1r BATX B

2n BATX A

2n BATX B

42

AFD21 A

AFD21 B

AFD21 C

43

àlbum fotogràfic

AFD31 2n

AFD31 1r

44

àlbum fotogràfic

Intercanvi amb el lycée

Jules Ferry de Versailles

Dia 26 de març a les 18:00 h. vàrem arribar a França. Estàvem tots molt emocionats i amb ganes de veure els nostres correspondants, és a dir, els francesos que ens acollien a ca seva.

Vàrem agafar un bus a l’aeroport i en tres quarts d’hora érem a l’estació de Versailles, el lloc on havíem de torbar-nos tots. Com nosaltres vàrem arribar abans de l’hora acordada, no ens esperava ningú i ens impacientàrem moltíssim, ja que volíem veure els nostres francesos al més aviat possible. Un a un anaven arribant els correspondants, es presentaven i se n’ anaven amb la seva parella.

N’Hugo (el meu francès) no apareixia. Em vaig posar molt nerviosa i estava enfadadíssima, ja que ell i jo havíem xerrat pel facebook i no ens dúiem massa bé i a damunt em deixava tirada!

De cop i volta, va aparèixer un nin alt, amb els cabells molt rossos i arrissats. Era guapíssim!! Quan me varen dir que era ell no m’ho creia! Ens vàrem presentar i vaig pujar a un descapotable molt luxós. La seva mare ens va dur fins a ca seva. Era enorme i molt elegant: de dues plantes, tot cobert de parquet i decorada amb molt bon gust. En arribar ens va rebre en Jean Paul, el pare de n’Hugo. Va ser ell qui me va mostrar les dues habitacions i el bany que em deixaven només per mi. Des d’un dels meus dormitoris vaig adonar-me que tenien una piscina coberta i un jardí enorme. Estava al·lucinada, tot era una passada!

El temps del sopar va transcórrer amb una mica de silenci. Ells s’adonaren ràpidament del meu pèssim francès i el pare, que xerrava una mica de castellà, procurava explicar-me el que no entenia. N’Hugo tenia un nivell d’espanyol encara pitjor que el meu francès, així que al principi la comunicació va resultar molt difícil i lenta.

45

A mesura que passaven els dies, ell i jo ens començàrem a entendre i a dur molt bé. Cada horabaixa anava a la seva habitació i escoltàvem música mentre jugàvem a l’ Uno i xerràvem de beneitures. La meva relació amb en Jean Paul era molt bona, encara que amb la Fabbiane, la mare, no gaire. Tenia poca paciència i fins als darrers dies no m’explicava les coses.

El dia de l’acomiadament em vaig posar molt trista. Ens vàrem fer algunes fotos i anàrem a recollir les maletes. Jo estava una mica distant perquè mai se m’han donat massa bé els acomiadaments. Anàrem cap a l’autocar que ens duria fins a l’aeroport i mentre ficava la maleta al bus vaig esclatar a plorar perquè em vaig adonar que no els tornaríem a veure fins a octubre. Mentre ens consolàvem entre nosaltres, varen aparèixer a l’altre costat del carrer tots els francesos. Varen començar a córrer cap a nosaltres i ens acomiadàrem com déu mana: abraçades, besades, plors…

Quan a la fi pujàrem a l’autobús alguns encara ploràvem. De camí a l’aeroport vaig començar a recordar tot el que havia passat aquella setmana, i les cinc hores i quaranta-cinc minuts que passaren fins que agafàrem l’avió van ser suficients per adonar-me que havia estat una setmana increïble!

Maria del Mar Mullor Mas, 3r ESO B

46

El meu viatge a França

Sempre havia desitjat fer un viatge, veure món, anar a visitar països i cultures diferents, però mai hagués pensat que el meu primer viatge fos d’aquesta manera, amb els meus amics. A qualsevol persona li agrada viatjar i sobretot si és amb els amics. Mai havia sentit xerrar dels intercanvis i sempre creia que per viatjar necessitava els meus pares, però amb aquesta anada a França s’ha obert per a mi un món de possibilitats, ja que viatjant amb la classe vas acompanyada i sola a la vegada. El dia abans de partir, no sabia on em ficava i volia tornar enrere de la meva decisió; tenia ja la maleta feta i pareixia que me n’anava per un mes!

Després, quan vaig esser a Versalles, la setmana es va tornar curta! Els dies havien passat volant i, amb tota la tristesa del meu cor, m’havia d’acomiadar d’aquells amics nous i tornar a Palma.

Aquesta experiència, tan nova per a mi m’ha obert els ulls a poder fer més viatges dels que jo creia que podria fer. Per a mi viatjar és aprendre, aquell que té les possibilitats de veure llocs nous no sap la sort que té i a més a més sense la família, ja que no és el mateix haver de mobilitzar tota una família, amb les despeses que això suposa, que només haver de partir un mateix.

París, Versalles, ha estat el país on m’he estrenat i mai ho oblidaré ja que aquest país m’ha enamorat. He gaudit de la seva bellesa, dels seus carrers, dels nous amics, de la meva independència, i crec que ara em conec més que abans i sé fins on arriben les meves possibilitats quan em trobo fora de casa.

Estic molt contenta d’haver partit i esper poder-ho fer moltes vegades. Ara sé que està al meu abast poder conèixer món i a la vegada m’ajudarà a conèixer gent nova i a mi mateixa.

Aina Portell, 3 ESO B

VERSAILLES

47

Magdalena Bastida, 2n ESO A48

2. Pintor d’una tragèdia

3. Eclesiàstic medieval

El filosoku és un joc amb un tauler on es combinen 9 lletres repartides en 9 blocs, 9 files i 9 columnes. Dintre de cada bloc hi ha d’haver les nou lletres repartides també en files i columnes. Cada lletra només pot aparèixer una sola vegada en cada columna, en cada fila i en cada bloc. En el tauler figuren les nou lletres que s’han de combinar per formar la paraula clau que, una vegada emplenades totes les caselles, es podrà descobrir llegint les zones ombrejades. A cada filosoku hi ha una capçalera que dóna una pista del terme que es vol obtenir.

Francesc Bibiloni Febrer

FILOSOKUS

1. El senyor dels anells

5. Psicòleg de l’aprenentatge

4. Savi grec

6. Antropòleg

49

Solució 1 Solució 2 Solució 3

SOLUCIONS

Pierre de Coubertin (1863-1937) fou un grec. Nascut a l’illa de Samos a mitjans del pedagog francès mundialment famós per la segle VI aC, fundà a la Magna Grècia una fundació dels Jocs Olímpics moderns. societat iniciàtica, filosòfica i religiosa que Impulsava la doctrina del cristianisme conjuminava la ciència amb la salvació de muscular, teoria que defensava la recerca de l’ànima. Pels pitagòrics el nombre ésla perfecció espiritual per mitjà de l’esport i la l’element primordial o arkhé i la música obre el

camí que condueix a la purificació de l’ànima i higiene.permet percebre l’harmonia còsmica.

2. Théodore Géricault (1791-1824) fou un 5. Psicòleg experimental. El psicòleg nord-pintor francès seguidor del corrent

El rai de la Medusa americà Edward L. Thorndike (1874-1949) és romàntic,autor de l’obra . Aquest quadre fa referència al naufragi d’una un dels precursors de la psicologia educativa fragata francesa a les costes africanes, l’any mitjançant el desenvolupament de proves 1816, on morí la major part de la tripulació. d’intel.ligència i realitzant alguns dels primers

experiments sobre l’aprenentatge dels 3. Sant Ramon de Penyafort (1180-1272), animals.eclesiàstic i jurista català, fou conseller del rei Jaume I, mestre general de l’ordre dels 6. Leo Viktor Frobenius (1873-1938) fou un dominics i introductor de la Inquisició en el antropòleg i explorador alemany nascut a Regne d’Aragó. Es autor de Summa iuris Berlín. Féu nombrosos viatges a l’Àfrica, canonici. continent on va morir. Escriví Atlàntida i

Història cultural d’Àfrica.1.4. Pitàgores fou un gran filòsof i matemàtic

Solució 4 Solució 5 Solució 6

50

Quan un professor se sent estimat pels seus alumnes Enguany en Joan Biel Gomila, exalumne de

l’IES Son Rullán, va demanar per fer les

pràctiques de professor al seu antic centre amb

el seu antic professor de matemàtiques, Julià

Calvo. En principi, ell no havia decidit ser

professor encara, sinó que feia el màster de

formació de professorat per tal de tenir-lo, en cas

que en un futur (molt incert degut a l’actual crisi

econòmica) s’hi hagués de dedicar.

Tot i que era una mesura per passar un any

més estudiant, aquesta s’ha convertit en la millor

experiència de la meva vida gràcies a un grup:

segon d’ESO A. Suposo que la resta de professors del grup coincidiran amb mi en el fet que es tracta d’un grup

especial. En particular, m’agradaria contar-vos en aquest article la meva experiència personal amb ells per mostrar

que tot professor, abans que docent, és persona.

A la meva arribada a la classe, em va sorprendre el fet que alguns alumnes diguessin al meu tutor: “Tenim un

company nou a l’aula?” Aquest simple comentari va fer que ja entrés amb bon peu dins l’aula, ja que per ells, era un

més dels seus, no em veien com un professor, sinó com un company. Classe rere classe, els alumnes demostraven

unes ganes enormes d’aprendre. Si jo explicava una cosa, molts eren els que em demanaven per què era així i no

d’una altra manera, per què servia això a la vida real... La cosa no acabava aquí. Tots els alumnes volien superar-se, i

fer unes entregues d’exercicis i treballs perfectes, amb molts de colors, completíssimes. Per si això no bastés, ells

mateixos varen veure’s gratificats, quan gairebé tots els alumnes varen aprovar els dos exàmens que varen fer amb

mi. I dic varen aprovar, perquè les notes que varen treure se les guanyaren a pols.

Com molts d’ells han dit posteriorment, els he fet veure “les matemàtiques d’una forma més lògica”, m’he

preocupat pel seu aprenentatge i he estat bona persona, educat i respectuós amb ells. No seria just que acabés les

meves pràctiques sense fer una valoració personal del mateix grup.

Com a professor, he après la màgia que sorgeix quan un grup d’alumnes connecten amb un professor, quan els

alumnes et cerquen pel passadís per saludar-te o demanar-te un dubte, quan els alumnes valoren el fet que els

resolguis dubtes de forma virtual a qualsevol hora del dia, quan no volen que te’n vagis o van a suplicar a la directora

que siguis el seu professor de matemàtiques d’anys vinents. Tot això m’ha portat a una mescla de sentiments positius

envers el grup i unes ganes enormes de ser professor, perquè és per alumnes com aquests que un decideix

encaminar-se en el món de la docència.

Moltes gràcies, segon A, per tot el que m’heu ensenyat, que no ha estat poc. Gràcies per mostrar-me un futur

camí en la meva vida professional, i sobretot no oblideu mai que sempre us duré dins el cor.

Juan Gabriel Gomila Salas, professor de Matemàtiques.

51

Per a en Jaume

Idò ara, Jaumet, que ens has fet aquesta petita traïció d’anar-te’n de l’ institut una mica abans del que tots esperàvem, no tendràs excusa i podràs fer tot allò que tantes i tantes vegades comentaves entre cafetó i cafetó a la sala de professors:

Així, segur que tendràs qualque estona per fer una volteta per Son Coc i repassar totes aquelles pillaries que feies de nin quan encara l’estiu ens regalava els tres mesos llargs de vacacions; podràs passar per davant el Ramon Llull i de ben segur que et vendran a la memòria les pujades al laboratori per contemplar amb el microscopi -ben en filera i amb les mans darrere- les preparacions del Sr. San Miguel, les no-classes del Sr. Casares però, sobretot, aquelles explicacions magistrals d’en Pere Cerdà, mestre de mestres pel que fa a explicar matemàtiques, aquesta assignatura a la qual tens en tanta estima perquè et va posar un coet per aprovar el Preu, aquella rigorosa prova de maduresa que havíem de passar tots els de la nostra generació per accedir a la universitat.

I els records de Barcelona també són innumerables: els dinars a 15 pessetes al SEU, el selectiu -aquella petita oposició que ens va tocar passar a tots els que aleshores aspiràvem a una llicenciatura de ciències-, els croissants del bar de la Central, les pujades i davallades de Pedralbes, les aparicions entre classe i classe per esborrar la pissarra de Secundino Gallego –el bidell més il·lustrat de tot l’estat espanyol-, les corregudes davant els grisos, els viatges interminables al pati de butaques del Joan March...

En tornar a Ciutat, comences a Sant Josep –amb 41 hores de costura a la setmana- l’enfilall de centres que han conformat els teus trenta-set anys d’aventura docent; després vénen l’Antoni Maura, la tancada al Ramon Llull resolta amb el teu exili a Castuera, Artà, Manacor i Palma. Del Llorenç Garcías sempre et deixaren empremta els cocarrois d’en Toni Caldés, l’aguiat de gató de na Catalina, Can Manya ... i la nit del 23 F viscuda a ca n’Andreu.

Mentre has omplert pissarres per tot Mallorca, han arribat en Jaume, n’Aina i n’Àlex. Tu has ensenyat una mica d’astronomia, però ells tres i na Marga han estat la teva vertadera estrella polar tots aquests anys. Tu hauràs dibuixat molt, però ells quatre t’han marcat les fites per on havies de posar els colors i no sortir de la vasa. I ara, amb en Pere i en Joan, tendràs temps de sobres per eixamplar tot el repertori de jocs de mans que tens dins el calaix.

A l’institut enyorarem els esquemes immaculats que deixaves als al·lots fets amb guixos de colors i que no gosàvem esborrar, la teva destresa per seleccionar l’acudit més apropiat a cada moment d’ entre el ventall infinit que tens al cabàs, la teva traça per fer compatibles seguit seguit el caramull de visites, excursions, viatges, xerrades, tallers... que has coordinat durant tants d’anys, les teves anàlisis sobre el color, la textura, el gruix, la composició, la finor i la moda de les peces de vestir de les teves companyes, però, per damunt de tot, l’ amabilitat permanent que sempre has demostrat amb tothom i la capacitat que tens per fer diminutes les adversitats. Amb això tu també has estat un mestre.

Aviat, quan naveguis a la vela de Cala Nova en es Cap Blanc o de Cala Pi a s’ Estanyol, sentiràs un vent molt calent. Bufarà des de Son Rullan. Perquè has de saber que aquí has deixat un rebost d’estimació que no te l’ acabaràs mai.

Miquel Palou

52

IES SON RULLANC/. Arquebisbe Miquel Roca, 1007009 (Palma) Illes BalearsTel.: 971 47 22 43 Fax: 971 47 63 72www.sonrullan.com E-mail: [email protected]

FINAL DE CURS 2010-2011 - sonrullan.comsonrullan.com/pagina/revistes/LaP13.pdfQuè he après? vols...

Documents

Transcript of FINAL DE CURS 2010-2011 - sonrullan.comsonrullan.com/pagina/revistes/LaP13.pdfQuè he après? vols...