FILATELINDORRANAA

Antic carrer Major, 23 (ANDORRA LA VELLA) Tel.: +376 825 829 - Fax: +376 820 048Horari Comercial de dilluns a dissabte de 10.00 a 13.00 h. i de 16.00 a 20.00 h.

Art & Col·leccionisme2

Jordi Casamajor va néixer a Sant Julià de Lòria l’any 71, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Bar-celona, combina la seva

tasca artística amb la de professor a l’Escola Andorrana i a la Universi-tat d’Andorra. Ha rebut importants premis, té nombroses obres pú-bliques i monumentals a Andor-ra i ha exposat a Barcelona i París. Participa també en aquesta sego-

Jordi Casamajor: «En un altre temps seria un idòlatra pagà, adorador de la natura»Exposa la seva obra El Laberint al Land art que evoca el camí dels refugiats

ENTREVISTA

DILLUNS, 19 DE JUNY DEL 2017

-Tota la meva obra ve una mica de mi-tes, tradicions i llegendes i el tema et-nològic i etnogràfic del Pirineu. Hi ha una part que si que està relacionada amb rituals, amb antigues divinitats, amb deesses, però tot està relacionat amb el tema etnològic. És una mica la font d’on bec, del Pirineu en si. El món mític del Pirineu és el tema central.

-De quina religió serieu fa 3.000 anys?-Segurament seria un idolatra pagà, adorador de la natura. Els meus ídols transmeten aquesta època pagana, antiga i ancestral que ja ha desapa-

nostàlgic, de màgic, de mític, que me’l fa trobar interessant i per tant digne de ser representat i ser esculpit o modelat.

-Ha canviat molt Andorra en el fons en aquests darrers anys?-El que és l’Andorra social i cultural si. El que és l’Andorra dels paisatges que és la que a mi més m’evoca, aquesta és la que està encara viva. Si no la destruïm encara està bastant ben conservada. Els fons de les valls si que estan destru-ïts però en comparació amb la super-fície total del país és molt poca cosa. La resta de la muntanya, jo que la visi-

forma d’un gran laberint de color blau. Aquesta meta desitjada solia simbolit-zar en l’antiguitat clàssica un viatge èpic per matar al minotaure. A l’edat mitja-na els laberints simbolitzen el difícil camí ple de dificultats que s’ha de recórrer per aconseguir la saviesa o la divinitat, com feien els peregrins. En aquesta proposta artística, el meu laberint vol representar el trajecte ple de perills que els refugiats van haver de passar per arribar a la lliber-tat durant els conflictes bèl·lics. La imat-ge del laberint que proposo és el símbol inequívoc del camí dels drets humans i la llibertat que suposa arribar al la seva fi o

al centre del laberint.

-Què representa per a Andorra una ini-ciativa com el Land Art?-Totes les iniciatives que tinguin a veu-re amb el món de l’art són positives. Tot el que doni una alternativa al turisme de botiga és positiu. Iniciatives que as-similin Andorra amb l’artístic és una no-va manera de reflexionar sobre el món de l’art i li va bé a Andorra, ja que la treu de la seva imatge que només és un lloc on comprar. Això revalora el sentit del país. Jo reivindico tot el que és artístic amb relació al país. H

ANDORRALANDART.COM

na edició del Land Art amb l’obra titulada El Laberint (de tres metres i mig d’alçada i idèntica amplada) que vol ser un símbol del camí dels drets humans i la llibertat.

-Heu nascut artista o us hi heu anat for-mant?És una mica la barreja de les dues co-ses. De petit era el típic nen inquiet que es passava els caps de setmana dibui-xant i li agradava molt dibuixar i s’hi passava el dia tant a l’escola com a ca-sa. A mesura que vas creixent veus que la teva vocació està encaminada cap a l’art. Això em va decidir a estudiar Be-lles Arts.

-On s’inspira la vostra obra, té una part de religió?

regut. Amb les escultures intento re-descobrir aquest passat pretèrit que ja queda molt apartat, el faig renéixer una mica del que queda.

-Com representaríeu els ídols o man-dataris mundials d’avui dia?-Directament no els representaria. No és que no m’interessi, sinó que icono-gràficament i artísticament no m’evo-quen res que es pugui interpretar o re-presentar.

-I els ídols d’ara a Andorra?-Els ídols que m’interessarien d’Andor-ra ja no existeixen i com a molt els úl-tims pastors serien els que cridarien el meu interès. Però aquest és un món que ja no hi és. Precisament perquè es-tà perdut, per a mi te aquest punt de

to bastant, la trobo encara verge. Con-correguda però conservada.

-Es poden veure encara aquestes res-tes ancestrals?-Les restes aquestes han quedat fos-silitzades en algunes tradicions, en lle-gendes, i en algun monument antic.

-Què representa la vostra participació al Land Art-Jo el que intentava representar és una figura simbòlica, arquetípica que repre-sentés un camí amb una finalitat, ja que aquest any el tema és dedicat als refu-giats. Aquesta imatge dels refugiats em va evocar el laberint, que és un camí de dificultats en que al final has d’arribar a una fita. La proposta artística d’enguany per a la biennal Andorra Land Art pren la

EL PERIÒDICESCALDES-ENGORDANY

@PeriodicAND

El museu del PradoA més de Las Meninas de Velázquez i de Els afusellaments del 3 de maig de Goya, a les seves sales es poden veure obres mestres de les escoles espanyola, italiana i flamenca.

El Prado compta amb una valuosa

col·lecció de 8.600 quadres i més de 700 escultures.

Adreça: Paseo del Prado s/n Madrid - http://www.museodelprado.esMetro: Atocha (L1), Banco de España (L2) - Autobús: 9, 10, 14, 19, 27, 34, 37, 45Preu: General 15 €. Reduïda: 7,50 €.Horaris: De dilluns a dissabte de 10 a 20 h , diumenges i festius de 10 a 19h.

És recomanable consultar una guia i preparar la visita abans d’entrar al museu.

les que l’artista va cobrir els murs de casa seva, La Quinta del Sordo. També hi ha sales dedicades a la pintura del segle XIX, amb obres de Fortuny, els Madrazo i Sorolla.

Altres col·leccionsLa pintura italiana és imprescindible per comprendre el pas de l’art medie-val al Renaixement i a més resulta molt influent en l’art barroc espanyol. Del Quattrocento (segle XV) destaquen L’Anunciació de Fra Angelico, el co-fre amb la història de Nastagio degli Onesti de Botticelli, La dormició de la

MUSEUS DEL MÓN

H istòriaEl 10 de novembre de 1819 obria les seves portes per primera ve-gada el Museu del Pra-

do. Gràcies al suport de Maria Isabel de Bragança, esposa de Ferran VII, l’edifici que Juan de Villanueva havia dissenyat com Gabinet d’Història Na-tural acollia finalment una part impor-tant de les col·leccions reals. Amb els anys, donacions particulars i compres van anar ampliant els fons de la pina-coteca.

Durant la Guerra Civil les obres d’art es van protegir dels possibles bom-bardejos amb sacs de sorra a la plan-ta baixa del museu. Finalment, per re-comanació de la Societat de Nacions la col·lecció va viatjar primer a Valèn-cia i després a Ginebra, d’on van haver de tornar ràpidament a Madrid des-prés de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Les obresEl Museu del Prado té la col·lecció de pintura espanyola més completa del món. El viatge pot començar al segle XI, davant dels murals mossàrabs de l’església de Sant Baudelio de Berlan-ga. A continuació, les obres de Bar-tolomé Bermejo, Pedro Berruguete, Juan de Juanes o Luis de Morals tra-cen l’arc que va de la pintura gòtica hispano-flamenca al Renaixement. Les sales dedicades al Greco conser-

ven algunes de les pintures més singu-lars de l’autor, com El cavaller de la mà al pit o la Santíssima Trinitat.

El Segle d’Or està àmpliament re-presentat amb obres de Ribera, Zur-barán i Murillo, que ens ajuden a com-prendre el context en què sorgeix la pintura de Velázquez, les obres més importants, com Las Meninas o Les filadores, es poden veure al museu. A cavall entre el segle XVIII i el segle XIX, les sales de Goya mostren des dels cartrons que va fer per a la Real Fàbrica de Tapissos a Les pintures negres amb

verge de Mantegna i Crist sostingut per un àngel d’Antonello dóna Messi-na. Diverses verges de Rafael servei-xen per explicar l’esplendor classicista del Cinquecento (segle XVI) i els qua-dres de Tiziano, Tintoretto i Veronés, grans personalitats de l’escola vene-ciana, són un dels tresors més preuats del Museu del Prado. Els diferents ca-mins de l’art barroc italià estan clara-ment representats amb obres de Ca-ravaggio, Guido Reni i Annibale Car-racci.

L’escola flamenca està molt ben re-presentada a causa de la relació polí-tica de la monarquia espanyola amb Flandes. Al Museu del Prado es tro-ben des d’obres molt significatives dels mestres primitius flamencs, com El davallament de la creu de Van der Weyden i el Jardí de les Delícies del Bosco, col·leccionades obsessiva-ment per Felip II, a les obres carac-terístiques de l’esplendor barroc de la cort de Brussel·les, amb Rubens, la família Brueghel, Jordaens i Teniers encapçalant la llista dels autors més abundants al Prado. La pintura france-sa, holandesa i alemanya també tenen presència a les col·leccions del museu. Dürer, Claudio de Lorena, Rembran-dt o Watteau són algunes de les fir-mes que no podem obviar. Encara que menys conegudes, les sales dedica-des a l’escultura i a les arts decorati-ves són de gran interès. Cal destacar l’estatuària romana, el Tresor del Do-fí (una vaixella heretada per Felipe V) i les obres dels Leoni encarregades per Felip II i Carles V. H

El Museu del Prado, a Madrid, presideix

un dels itineraris turístics més

visitats de la capital d’Espanya

El Passeig de l’Art.

DILLUNS, 19 DE JUNY DEL 2017Art & Col·leccionisme 3

EL PERIÒDICESCALDES-ENGORDANY

@PeriodicAND

Un artista novaiorquès fa servir noies blanques com a bufandesNate Hill, artista afroamericà de 36 anys, ha aconseguit el que prentenia: deslligar polèmica. Des d’un primer moment va saber que el projecte ‘Trophy Scarves’ (bufandes trofeu) anava a guanyar-se l’odi de milers de feministes i altres col·lectius en contra de la discriminació racial. Tot i que les mostres de suport tampoc van trigar a aparèixer i alguns el van imitar.

L’objectiu d’aquest artista era conscienciar i generar un debat social sobre les parelles interracials. Hill va voler mostrar la seva visió sobre els homes negres «que pensen que sortir amb dones blanques és un símbol de poder i d’estatus», va declarar al ‘Daily Mail’. Aquest expert en ‘performances’ provocadores va començar a l’estiu del 2015 a penjar dones blanques al coll. Només necessitava tres coses: una dona de raça blanca nua o amb poca roba, un mòbil i un mirall de bany.

ART AL MÓNRècord d’una obra de Basquiat, venuda per 99 milions d’eurosUn llenç de Jean-Michel Basquiat ha assolit el preu més elevat, 110.500.000 de dòlars (99 milllones d’euros), en la subhasta nocturna d’art contemporani celebrada a Nova York per la casa Sotheby i que ha marcat un nou rècord per a l’autor.

Basquiat (1960-1988), de pare haitià i mare porto-riquenya, va aconseguir amb la seva obra ‘Untitled’, de 1982, una marca històrica per a la seva curta carrera, en vendre el quadre per aquest preu durant una licitació que es va prolongar durant deu minuts, la més llarga de la nit.

Aquesta obra del pintor de Brooklyn pràcticament no apareixia al mercat des de 1984, i tot just ser oferta va començar a pujar les quantitats de la licitació en un duel que en la seva última etapa es va centrar en només dues persones.

El llenç, de 1,83 metres d’alt i 1,73 d’ample, que mostra un perfil amb forma calavera, en pintura acrílica, llapis gras i aerosol, marca una fita en el treball de Basquiat, que va morir als 27 d’anys de sobredosi després d’una vida complicada.

El llenç va ser comprat per l’empresari i col·leccionista d’art japonès Yusaku Maezawa, fundador del gegant de comerç ‘on line’ Start Today.

El museu dels fracassosAcaba d’inaugurar-a la ciutat danesa d’Helsingborg un petit gran museu. El Museu del Fracàs. Estem acostumats a l’exhibició de l’excel·lència, a apreciar tan sols el millor. Les vergonyes i pífies les solem amagar i menysprear-les. Però l’investigador Samuel West assegura que el camí de la innovació va aparellat a l’error. Po això ha recopilat una col·lecció de 60 objectes que demostren que gràcies a grans fracassos podem aconseguir grans èxits, n’hi ha prou saber extreure ensenyaments. Per

exemple, el sistema Beta de vídeo -millor que el VHS que finalment es va imposar- va sucumbir per no atendre bé la distribució. La pionera càmera digital de Kodak va fracassar perquè l’empresa va seguir obstinada en el negoci d’imprimir fotos. Les ulleres amb càmera de Google, que anaven a arrasar, van caure fulminades quan alguns locals van començar a prohibir-les per protegir la intimitat. I el prometedor Apple Newton, va fracassar pel seu preu i falta de compatibilitat. Encara que sens dubte va servir de trampolí per a l’exitós iPad. Hi ha qui s’estavella periòdicament, per exemple Coca Cola quan el 1985 va

presentar la Coke 2, introduint un canvi en la fórmula i més recentment eln 2006 amb la Black, barrejant cola i cafè. O Bic quan va intentar llançar una gamma de bolígrafs només per a dones. Altres s’han passat de llestos convençuts que una marca notòria assegurava les vendes, Colgate va comercialitzar una gamma de lasanya congelada, que ningú va voler provar. Trump, un habitual del fiasco en molts dels seus negocis, també va errar creant un joc de taula, estil Monopoly, que va llançar amb l’eslògan ‘He tornat i tu estàs acomiadat’. Però mira per on finalment va arribar a la Casa Blanca.

Un artista sirià retrata els líders mundials com a refugiats vulnerables

L’artista sirià Abdul·là Al Omari s’ha passat 19 mesos creant una sèrie de pintures en el seu estudi de Brussel·les en què mostra als líders mundials com a persones desplaçades o marginades. Ara les mostra en una galeria de Dubai.

La sèrie ‘The Vulnerability Series’ (‘Les sèries de la vulnerabilitat’) inclou pintures del president sirià Baixar al-Assad com un executiu que ha perdut la feina (i el rumb), del president nord-americà Donald Trump com un refugiat amb un nen adormit en braços

i del rus Vladímir Putin com un captaire que porta un cartell a la mà amb la petició «Help me rule the world. God bless you» ( «Ajudeu-me a governar el món. Déu us beneeixi»). També són refugiats pidolaires l’exprimer ministre britànic David Cameron i l’expresident iranià Mahmud Ahmadinejad.

L’expresident nord-americà Barack Obama es perd en una cua amb altres ‘refugiats’ -Putin i el nord-coreà Kim Jong-un, entre ells) amb un plat buit a la mà, i els exdirigents francesos Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy són dos borratxos que porten una ampolla a la mà i tenen les plantes dels peus (descalços) brutes. La cancellera alemanya Angela Merkel és, per la seva banda, una trista camperola que té la mirada perduda mentre uns galls es barallen al seu voltant.

EL PERIÓDICO

EL PERIÓDICO

EL PERIÓDICO

Una imagen del Apple Newton, el antecesor sin éxito de lo que

posteriormente fue el iPad.

Art & Col·leccionisme4 DILLUNS, 19 DE JUNY DEL 2017