Contacta con nosotros vía:

celdelapobla@gmail.com facebook blogspot

Foto de portada por el I.C.V.

Todo el contenido de la revista esta bajo licencia CC BY NC SA

excepto si se indica lo contrario.

EDITORIAL

Cançons, contes , històries i paisatges que passen al llarg de les nostres vides explicant-nos antics successos, tradicions oblidades, boscos i rius que ara ja no hi son. Molts oblits i pocs records. Però ací, en La Pobla de Vallbona, tot açò va a canviar. Volem que els ciutadans de la seua terra puguen conèixer-la en tots els aspectes i que tots aquests records no siguen oblidats en la línia del temps. Nosaltres, anem a obrir les portes a tots els poblans per a que formen part d’aquest grandiós recurs immaterial que tenim. Des de l’esperança d’un cor que mai oblida el sentiment d’amor cap al seu poble, la seua terra, d’ací naix aquesta revista digital.

Des d’ací anem a fomentar la publicació de treballs, llibres, reculls bibliogràfics i altres documents que ens ensenyen tot tipus d’aspectes de La Pobla que conformen la seua cultura, història, patrimoni i paisatge. Estem oberts a tot tipus de temàtica.

Es l’hora de crear aquesta plataforma per a donar a conèixer estudis i investigacions que s’han portat a terme per ciutadans anònims, joves estudiants que han realitzat el seu treball final de carrera... i que després del seu esforç han deixat les seues paraules vagabundejant en l’oblit de la història. Aquesta revista formarà un punt d’inflexió, un pont, per a connectar a l’investigador amb el ciutadà que vol conèixer millor la seua terra. Com diu Joan Pellicer en les seues paraules, ara és el temps d’investigar i arribar a tota la gent per a que conega realment el seu poble.

“Som en el ple de les minves de gener. És l’hora de tallar les millors canyes per a plantar una barraca per viure damunt la terra nodrissa i una escala per a pujar al cel. I és temps també d’eixir a agafar eriçons de mar o garotes, garoïnes, bogamarins o olletes, els saborosos fruits dels rocs del coster posats al descobert per la marea baixa i les calmes benignes”. Joan Pellicer.

Luis Valls i Segarra

CARTA DEL PRESIDENTE

Bienvenidos a este primer número en el cual podrán leer y ver una serie de estudios referentes a los siguientes temas: Pinturas góticas, literatura, educación, flora autóctona, hidronimia, urbanismo, fotografía e historia escritos por expertos, aficionados, estudiantes o profesionales de nuestro pueblo y adyacentes como Benaguacil, en memoria de nuestra historia común y porque la cultura no tiene límites.

Fent poble, fent Pobla es una revista semestral del Centre d’Estudis Locals de la Pobla de Vallbona y tiene como objetivo ser un escaparate de las competencias y pasiones de personas de todas las edades, con un particular apoyo a los jóvenes que, en las duras condiciones laborales actuales pueden tener un incentivo al utilizar la revista como una herramienta de prácticas y comunicación de ideas que, al final, pueden convertir los proyectos en realidad.

Para facilitar la difusión y el reconocimiento de los participantes, esta revista se publicará bajo licencia Creative Commons BY NC SA

La revista estará en acceso abierto para reunir las mentes curiosas y el conocimiento del mundo, junto. ¿No es esta la esencia de la investigación?

Acceso abierto permite a cualquiera leer la investigación, lo que ayuda a los investigadores a estar al día con el trabajo de otro.

Sin más, desde la junta directiva del CEL, os pedimos apoyo y complicidad, es nuestra primera experiencia en edición de revistas y esperamos que la diversidad de contenidos que hemos tratado de reflejar sea de vuestro interés y os anime a participar en el próximo número.

José Luis Crespo Chilet

9

LAS PINTURAS GÓTICAS DE

LA IGLESIA SANTIAGO APÓSTOL

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Por Ester Alba i Pagán, Universidad de Valencia

La primitiva iglesia gótica de La Pobla de Vallbona a la luz de los documentos

El origen del poblamiento de la Pobla de Vallbona se asienta durante la Reconquista cristiana, como una ciudad de nueva construcción. La creación del Reino de Valencia por el rey Jaime I en 1239 supone la paulatina disgregación del mundo islámico. Su intención era crear un reino “ex novo”, al que dotó de una ordenación política y administrativa propias, Les Costumes que fueron revisadas en 1251 y estructuradas en libros y furs o capítulos. Así, parece que el origen de la Pobla se halla en cristianos viejos afincados en Benaguasil que se establecen en un nuevo poblado, la Pobla, con términos, posesión propia y jurisdicción separada de Benaguasil pero situada en los lindes de su término. Sin duda, la creación del nuevo reino tuvo importantes repercusiones. La estructura política y cultural islámica es sustituida por una minoría urbana y agrícola con criterios radicalmente diferentes. A partir de ese momento, es esa minoría la que define los contenidos culturales, religiosos y artísticos del nuevo reino. Los primeros años no debieron ser fáciles, el reino no estaba todavía pacificado y habían de sucederse rebeliones, motines y sublevaciones, siendo la más significativa la acontecida entre 1254 y 1257. Las consecuencias de la guerra fueron tan desastrosas que muchas poblaciones quedaron casi despobladas y fue necesario un nuevo repoblamiento de cristianos viejos. Tal es el caso de Lliria, Chelva, Chulilla, Ademuz y Alpuente y, posiblemente también, de la Pobla de Vallbona que en los años de su primera fundación no debía contar con murallas, a tenor de lo que nos muestran los documentos de la época en los que se indica que en caso de conflicto o guerra los pobladores de la Pobla habían de refugiarse en el recinto de la fortaleza del castillo de Benaguasil. Un nuevo poblamiento necesitaría la villa en 1382, bien debido a la peste que azotaba la región y diezmaba las ciudades y villas o bien debido a la cruentas guerras de la Unión y Castillas que asolaron el reino.

La estructura de esta primitiva iglesia parroquial todavía es visible bajo el manto ornamental de los estucos barrocos y a pesar de las diversas ampliaciones y reformas que ha ido sufriendo la iglesia en su historia. Esta primigenia iglesia de estilo gótico contaba con una única nave de cuatro tramos cubiertos por bóvedas de crucería apuntadas y capillas laterales situadas entre contrafuertes. También se conservan la primitiva decoración del presbiterio de la iglesia, unas bellas pinturas murales que han sido recientemente restauradas y que hoy se sitúan en los pies de la iglesia y que en su origen formaban parte del primitivo altar mayor y una tabla gótica que representa a San Jaime atribuida al pintor Joan Reixach. Como hemos visto, la iglesia parroquial de la iglesia de la Pobla de Vallbona debía servir culto no sólo a los habitadores de esta población sino también a los escasos cristianos que vivían en la cercana localidad de Benaguasil. Es por eso que su primitiva orientación se ve condicionada por este hecho y presenta una direccionalidad de oeste-este, abriendo su portada principal hacia el carrer

10

Major que unía la localidad con Benaguasil, pues sabemos a ciencia cierta que contaba con una portada lateral que daba a esta calle y otra con dos “cloendes” por la que se entraba a la antigua Sacristía. No será hasta principios del siglo XVIII, entre los años 1700 y 1702 cuando se modifique la orientación primigenia de la iglesia parroquial. No será hasta principios del siglo XVIII, entre los años 1700 y 1702 cuando se modifique la orientación primigenia de la iglesia parroquial. En esos años se decide reedificar la iglesia “per a sa mayor perfecció” y en las segundas capitulaciones, vistas las primeras por los expertos arquitectos llamados a supervisar la obra, Gil Torralba y Juan Pérez Castiel, se decide cerrar ambas puertas y abrir unas nuevas en lo que era la antigua cabecera o testero de la iglesia : “el haver de fer la Porta hon estava lo altar major de dita Iglesia”, obra que realizarán los maestros de obra de la ciudad de Valencia Joseph Piñó y Juan Viñes, como veremos. Así, la nueva orientación varia de este a oeste siguiendo de esta manera hasta nuestros días (Archivo del Colegio y Seminario del Corpus Christi. Protocolo 21.981. Notario Jaume Llorens. Cosido al protocolo: Capitols per la reedificació de la Iglesia parroquial del Glorios Sent Jaume. 1700).

Parece probado, por la documentación histórica, que la Pobla de Vallbona contó con una sencilla iglesia de reconquista anterior. No obstante la iglesia gótica sobre la que, con posterioridad, se realizan las reformas barroca y neoclásica no puede ser anterior a 1382 y su construcción está íntimamente ligada a la repoblación del siglo XIV. La Pobla sufrió las consecuencias de la guerra de los dos Pedros, Pedro I el Ceremonioso y Pedro el Cruel de Castilla, por lo que hubo de ser repoblada en 1382, momento en que se otorga a la villa una nueva Carta Puebla. Durante los años de las guerras entre el monarca aragonés y el castellano muchas ciudades valencianas se fortificaron ante las frecuentes y brutales incursiones. Así lo demuestra el edicto de la reina Leonor dirigido a la villa de Lliria el 24 de enero de 1358: “atendiendo a que el ilustrísimo Señor Rey (...) nuevamente ha ordenado que en cualesquiera ciudades, villas y lugares de su Reino, situadas en la frontera del Reino de Castilla, para mayor seguridad de las mismas se construyan murallas y estacas, si no estuviesen ya elegidas” (citado en LLAVATA, V., Historia de la Vila y la Baronía de la Pobla de Vallbona, 198, p. 99)

Es en este momento cuando debieron construirse las murallas de la villa de la Pobla de Vallbona, que desde su primera habitación se había establecido en un llano sin defensa alguna. Es probable, igualmente, que durante ese período la primitiva iglesia sufriese daños y hubiese de reedificarse una nueva sobre la anterior. De ese momento debe ser la actual estructura gótica que se conserva en la parroquia de San Jaime Apóstol, pues sus bóvedas de crucería ojivales, presentan un gótico evolucionado ya maduro. Esta tipología arquitectónica se corresponde con el modelo de iglesia parroquial gótica que surge en el reino de Valencia a mediados del siglo XIV. Las primitivas iglesias de reconquista resultaban pobres e insuficientes para la nueva población acomodada que demandaba un nuevo tipo de iglesias de mayor porte. Si en el momento de creación del Reino de Valencia en el siglo XIII las construcciones religiosas fueron numéricamente las más numerosas, este proceso se incrementa todavía más a partir de la segunda mitad del siglo XIV, de tal manera que, al finalizar el siglo, se había creado el tejido definitivo de la arquitectura religiosa de todo el Reino. Esta nueva tipología presentaba iglesias de una sola nave, amplia, y con capillas laterales entre contrafuertes, presbiterio poligonal –en la Pobla se mantuvo el testero plano semejante al modelo de Lliria – y cubierta de bóvedas de crucería sencilla o simple. Gran parte de las parroquias que entre mediados del siglo XIV y

11

principios del siglo XV se construyeron en la ciudad de Valencia son de este tipo: uninave con capilla entre contrafuertes (San Juan del Mercado, San Martín, San Esteban, San Nicolás, etc.)

En cuanto a las antiguas advocaciones de la iglesia sabemos pocas cosas. El recién descubrimiento de las pinturas murales halladas a los pies de la actual iglesia, y que en su momento ocuparon el testero o altar nos muestran un culto significativo a los santos de la piedra, San Abdón y San Senén además de a San Gil, los tres santos protectores de cosechas y a los que se tiene especial devoción en poblaciones de economía agrícola. De nuevo gracias a las capitulaciones de obra de 1700 sabemos que la iglesia contaba con una cabecera o testero plano donde se situaba el altar mayor y el presbiterio, junto a él se hallaba la Sacristía, a distinto nivel, y el “arxiu”: “davall de la cubierta de la Sacristía de fer bolta de cañes (...) clavant contra les mateixes vigues de la dita primera cuberta (...) ben clavada en claus de empaliar y trenelles llafardantla y reparantla de algeps que quede ben igual (....) y tirar una c..reta a la arrededor de bona moldura apegada a la mateixa bolta y después (...) de alabastre que quede ben bruñit y fer faixes dobles en tots los puestos que sera menester y lo mateix se fara en totes les quatre parets, reparantles de algeps y después de alabastre (...) y fer y asentar la finestra y reixa que sera menester en dita Sacristía a conte de dit mestre allisant lo sol de dita Sacristía a nivell del pla del Presbiteri rompent y allsant el arch lo que sera menester en la porta pera entrar en dita Sacristía mudant aquella ahon sera menester asegurant y fent el arch de algeps y rachola pera seguritat y permanencia de dita paret, y la amplaria y alsada de dita porta hacha de ser y sia de bona proporció paymentant lo sol de dita Sacristía de taulells grans en cortapisa ala rededor y acartabo advertint que la Sacristía ha de ser de llarg tot lo que y ha des de la paret del Presbitery hasta el estrep del arch abocinat, ha de tenir de amplaria lo que es troba al present, rompent pera dita execució tot lo que sera menester y deixar forats per a que ventilen los ayres en (…) les voltes de cañes no excusant fer en dita Sacristía en lo mig de la bolta de aquella un floro de bona talla. y quatre tarchetes en los rincons també de bona talla”. El Presbiterio ocupaba una parte importante del altar mayor de la cabecera de la iglesia y sabemos que estaba ocupado por unas hermosas y valiosas sillas para los presbíteros con sus “espatlles” de hierro, que en 1700 se recomienda expresamente conservar. Colindante a la Sacristía se encontraba la Capilla dedicada a San Luis Beltrán el santo dominico valenciano beatificado el 19 de julio de 1608 y canonizado el 12 de abril de 1671 por Clemente X, año a partir del cual es habitual hallar altares dedicados a su veneración promovida por los arzobispos valencianos: el patriarca Ribera y el arzobispo Aliaga. Junto a esta capilla se alzaba el púlpito, que en la reforma barroca se traslada a un lugar más conveniente.

12

Figura1. Reconstrucción de la planta de la iglesia gótica de Sant Jaume de la Pobla de Vallbona. (E. Alba)

Las pinturas góticas del antiguo presbíeterio de la iglesia de Sant Jaume de la Pobla de Vallbona

Tras finalizar su construcción la iglesia gótica fue decorada. Hasta hace pocos años no conocíamos la riqueza decorativa que atesoraba la iglesia de San Jaime Apóstol. Tras unas rutinarias labores de adecentamiento de la estructura del atrio actual de la iglesia se descubrieron unas interesantes pinturas al estilo del gótico lineal, semejantes a las que se conservan en la iglesia de la Sangre de Lliria y en otras iglesias de reconquista como las de la iglesia de San Félix de Xàtiva. Hoy situadas a los pies de la iglesia, en su momento ocuparon un lugar privilegiado, pues si tenemos en cuenta que en época posterior, con el fin de ampliar, la iglesia se invirtió la orientación de la misma, estas pinturas murales ocupaban y decoraban, en realidad, el presbiterio de la antigua iglesia medieval. El antiguo ábside plano de la primitiva y pequeña iglesia se enlució y se abrió una nueva portada de acceso principal. Así, las pinturas murales del altar medieval quedaron ocultas, hasta que recientemente fueron descubiertas por el albañil Fernando Martínez y dos feligresas Mª Carmen Llopis Tortajada y Vicenta Castellano, cuando realizaban unas pequeñas obras de mantenimiento.

La recuperación de algunos fragmentos de la decoración mural que debió contar el antiguo altar de la iglesia, nos ofrece una pequeña muestra de la riqueza ornamental que debió poseer la parroquia de la Pobla de Vallbona. De ésta tan sólo se han conservado los fragmentos en los que aparecen representados los santos de la piedra, San Abdón y San Sénen, junto a San Gil, patrón de la lluvia. En el otro extremo del muro, en peor estado de conservación, podemos contemplar una estructura arquitectónica fingida que acoge varias escenas relacionadas con la Infancia de Jesús. En la parte inferior la restauración ha rescatado la figura de la Virgen María arrodillada y en oración, quizá perteneciente a una perdida escena de la Anunciación. En la parte superior las escenas se enmarcan en los recuadros creados por el fingimiento

13

arquitectónico polilobulado: la Natividad y la Epifanía o Adoración de los Reyes. Junto a estas escenas se contempla, además, una escena de la crucifixión.

Una primera impresión nos hace evocar de manera inmediata las pinturas murales de la Sangre de Lliria, y aventurar la afirmación de que se trata de las pinturas que decoraban la primitiva iglesia, otorgándoles una antigüedad no muy menor a las pinturas del gótico lineal. Sin embargo un examen detallado de las pinturas, de su composición y detalles nos hace no retrasar demasiado su ejecución, pues no debieron ser realizadas antes de 1390. Una fecha muy tardía para la realización de pinturas murales, pues hacia la segunda mitad del siglo XIV en Valencia comienza a generalizarse el uso del retablo para la decoración de altares mayores y capillas. Así, estamos ante un ejemplo retardatario de la utilización de la decoración mural en una iglesia de finales del siglo XIV. Es posible que la falta de recursos económicos no permitiese la contratación de un retablo de madera, dorado y pintado tal y como se estaba imponiendo en ese momento en todo el territorio, o bien que se decidiese emular el estilo decorativo de la iglesia vecina –quizá ya presente en la anterior iglesia- poco partidarios de las innovaciones decorativas.

Lo cierto es que estas pinturas desde un punto de vista técnico muestran todas las características formales propias de las pinturas murales del gótico lineal. Están realizadas al fresco –temple sobre yeso- sobre el muro de la iglesia –esta utilización del muro de los lugares sagrados como superficies útiles para transmitir mensajes religiosos, se había intensificado en los templos románicos-, y presentan un claro predominio del dibujo, una pintura lineal, plana, de contornos claramente definidos y remarcados en negro. Este estilo se caracteriza por la ausencia total de la tercera dimensión y un claro protagonismo de la línea sobre el modelado, por lo que los colores suelen ser planos.

Las pinturas del gótico lineal muestran un potente carácter narrativo, un gusto por las escenas dinámicas y por cierto expresionismo ingenuo, elemental pero altamente eficaz. Tanto en Lliria como en Xàtiva existe cierta predilección por los colores planos, terrosos, ocres y siena. Sin embargo en el caso de la Pobla observamos la introducción de colores vivos y expresivos que pretenden emular el cromatismo de las tablas de los retablos góticos del momento. Asimismo, el carácter narrativo ha desaparecido y ha dejado paso a un concreto y evidente carácter monumental de las figuras. Igualmente sorprende la peculiar manera de encuadrar las escenas mediante recuadros fingidos que imitan la madera de los retablos y que incluso recogen la preciosísima decoración vegetal que presenta en ocasiones la arquitectura retablística.

14

Fig. 3. Anónimo. Pinturas murales del antiguo presbiterio de la iglesia de San Jaime Apóstol de la Pobla de Vallbona. Ca. 1390. (Foto. E. Alba)

Las escenas mejor conservadas son las que representan a los santos de la Piedra, San Abdón y San Senén que flanquean una imagen de la Crucifixión, y San Gil. El artista ha realizado un trampantojo simulando la tracería gótica que habitualmente guarece las tablas de los retablos con escenas pintadas.

Así, el conjunto se divide en cuatro registros diferenciados, en el primero de ellos San Senén ricamente vestido sostiene una copa y con la otra mano sujeta su espada. Destaca la monumentalidad del personaje, el carácter corpóreo del santo que inunda el registro y la delicadeza del dibujo que sigue los parámetros estéticos del gótico internacional con sus ritmos ondulantes, fruto de un lirismo idealizado y preciosista, así como la búsqueda de un mayor naturalismo al situar el referente de la nube, la nieve, el pedrisco y la lluvia de una maravillosa exquisitez.

Este mismo carácter monumental y lenguaje elegante y refinado del estilo internacional (encarnado en Valencia por Pere Nicolau y Gonçal Peris) es evidente también en las figuras de San Abdón, que muestra la espada desenvainada, y San Gil con hábito monacal benedictino y báculo abacial. Es posible que además que portase el libro y la flecha con la que fue herido y que a sus pies apareciese la cierva que le nutría durante su período como ermitaño. Una iconografía muy similar a la que mostrará Joan Reixach en su tabla San Jaime y San Gil conservada en el Museo de Bellas Artes de Valencia.

15

Fig. 4 Detalles de San Sénen. (Foto E. Alba)

16

Fig. 5. Detalle del rostro de San Sénen (Foto E. Alba)

17

Fig. 6. Detalle de la figura de San Abdón (Foto E. Alba)

Fig.7. Detalle de la figura de San Gil (Foto E. Alba)

18

La monumentalidad, robustez y solemnidad de las imágenes de esta pintura mural, con la disposición en tres cuartos de los santos, los ricos tejidos y el preciosismo detallista de las vestimentas, elegantes, cortesanas, incluso ostentosas, sitúan estas pinturas en una cronología muy posterior a las de la Sangre de Lliria, mucho más rudimentarias. Ese carácter monumental de las figuras nos plantea el trabajo de un obrador conocedor de las aportaciones introducidas por Gonçal Peris en la pintura valenciana, que parece revelar cierta influencia de la pintura italiana del momento –salvando distancias: Giotto, Massacio, Pisanello-, hábilmente conjugado con un trazo ondulante de líneas elegantes y refinadas propias del Gótico Internacional. Por otro lado, los lujosos vestidos de moda, con cuellos abullonados y mangas con ricos encajes, las joyas y accesorios elegantes que revisten los santos, junto a la expresión serena, solemne, pero amable de los rostros de las figuras sagradas son los medios de los que se ha servido el pintor para aproximar el mensaje sagrado a los fieles. De esa manera los santos varones aquí representados emulaban a los nobles señores que los fieles habían visto en celebraciones y festejos importantes.

La devoción a San Abdón y San Sénen, los Santos de la Piedra o Santos Mártires como son conocidos entre los valencianos, es, pues, temprana en la Pobla de Vallbona. La devoción a estos santos aparece ya acreditada en el siglo IV, sin embargo su carácter protector sobre las cosechas parte del prodigio que sus reliquias realizaron en la zona de Arles a mediados del siglo X, por lo que son especialmente venerados entre las comunidades dependientes de una economía agraria como es el caso de la Pobla de Vallbona. Según su relato hagiográfico que narra su Passio, eran dos príncipes o virreyes oriundos de Persia que, durante las persecuciones contra los cristianos, recogían sus cuerpos para darles sepultura. De ahí, que se les represente tradicionalmente con trajes lujosos propios de la realeza. Tras ser arrestados, por orden de Decio, fueron degollados por gladiadores entre los años 249 y 253. Tras su muerte fueron enterrados en el cementerio Ponciano, ubicado en el barrio Trastevere en Roma, donde se edificó una basílica en su honor. En tierras de la Corona de Aragón, y en Occitania, eran venerados como santos protectores de los agricultores. Este patrocinio está basado en los hechos milagrosos acontecidos durante el traslado de sus reliquias, a mediados del siglo X, al monasterio de la Virgen de Arles-sur-Tech situado en el Pirineo Occidental. Al parecer, la ciudad de Arles había visto como durante años sus cosechas eran arrasadas por tempestades veraniegas: lluvia y granizo destruían todo el esfuerzo y las esperanzas de los labradores. Fieras salvajes, lobos y osos atacaban a la población y “a tiempos venían unos animales como Monas, que se llevaban a los Niños y los mataban y los comían”. El abad del monasterio vio la solución en un sueño, traer a Arles las reliquias de los santos que se conservaban en Roma. Una vez depositados sus restos en el monasterio benedictino cesaron las calamidades y sus habitantes los nombraron patronos de la ciudad. Desde allí, la devoción se extendió por toda el área cultural catalanoaragonesa y se desarrolló el concepto de su protección agraria.

Sobre la difusión de su culto en tierras valencianas, Chabret afirma que en los archivos parroquiales consultados se puede comprobar cómo “existían en lo antiguo beneficios fundados bajo la invocación de los santos Abdón y Sénen y lo mismo se observa en varias poblaciones de su Reino, esmerándose a porfía en tributarles fervorosos cultos para tenerlos propicios cuando las tormentas amenazaban con arrebatarles las cosechas”. Pascual García de

19

Almunia establece su culto en Valencia a principios del siglo XV, pues el dato más antiguo que se conserva es un beneficio eclesiástico en la parroquia de San Esteban de Valencia, bajo su invocación, que autorizó Hernando Heraut el 19 de diciembre de 1402. Estos datos nos vienen a confirmar la cronología de las pinturas, atendiendo a la devoción en Valencia, a principios del siglo XV cuando su culto debió generalizarse, especialmente en poblaciones agrícolas, como Almassera (1554), Benigànim (1589 y 1681) donde fueron nombrados patronos en 1587, en Oliva se declara fiesta de precepto en 1586, en Onteniente son declarados patronos y tienen una capilla propia en el Portal del Riu (ca. 1658), son patronos, igualmente de la ciudad de Sagunto (1644) y eran adorados en su propia capilla en la iglesia de Santa María, etc.

No obstante, su advocación en las pinturas de la Pobla de Vallbona es doble. Por un lado aparecen representados como santos de la Piedra, como patronos de la agricultura, por ello sus efigies se acompañan de manera simbólica por alusiones naturalistas a la tempestad y sus consecuencias nefastas sobre la agricultura. Sin embargo, ambos flanquean la escena de la Crucifixión de Cristo, de evidente simbología eucarística. Por ello los santos aparecen representados, aquí, en su doble faceta como Santos mártires, que en evidente alusión cristológica se convierten en paradigma de conducta del fiel.

Su relación con San Gil abad / San Egidio-ermitaño y abad benedictino del siglo VII parte igualmente de Arles, ciudad a la que el santo emigró tras dejar su tierra natal, Atenas. Se retiró a la vida contemplativa en un bosque de Nîmes, donde se alimentaba de la leche de una cierva domesticada. Durante el transcurso de una cacería el rey Wamba irió con una flecha al santo junto al que la cierva había buscado refugio, en compensación el rey construyó un monasterio benedictino para el santo cerca de la desembocadura del Ródano. Entre sus múltiples patronazgos en tierras valencianas se le venera como protector de las cosechas, propiciador de la lluvía beneficiosa y aplacador de tormentas, por lo que a menudo se le venera junto a los Santos de la Piedra.

A pesar de su deplorable estado de conservación, la escena de la Crucifixión es sumamente interesante. El sacrificio de Cristo en la cruz se revela en vehículo de salvación a través de la Eucaristía, de la sangre manada de las heridas de Cristo y que cae sobre la Virgen María y San Juan Evangelista que arrodillados contemplan apesumbrados la muerte. Cristo aparece clavado en la cruz con tres clavos según la iconografía tradicional, no es un cristo triunfante, sino que está muerto, con la cabeza con la corona de espinas caída sobre el hombro derecho. La iconografía planteada está muy próxima a la de la tabla central del conocido retablo de Bonifacio Ferrer o Retablo de los Sacramentos (1396-1398), conservado en el Museo de Bellas Artes de Valencia, procedente de la Cartuja de PortaCoeli, de la que dependía canónicamente la Vicaría de la Pobla de Vallbona. En 1273 el obispo y Cabildo de Valencia ceden al prior y monjes de la cartuja de Portacoeli la vicaría de Lliria –cuya donación aprobó el papa Gregorio X- junto a las primicias de Benaguacil –y más tarde de la Pobla de Vallbona-, Onda y Burriana.

Como en el retablo de Portacoeli la sangre manada de las heridas de Cristo, especialmente de su costado, adquiere un importante protagonismo en la representación. Su intención es subrayar el valor de los Sacramentos y especialmente el de la Eucaristía. Desde los primeros tiempos se pensó que la sangre derramada en la Cruz, tenía fuerza redentora, concepto que se encarna en la Eucaristía, por su acción el hombre es alimentado y renace a la nueva vida. Este

20

sentido se refuerza por la presencia del pelícano que aparece en el nido con sus crías en la parte superior de la cruz. El bestiario más antiguo, el Fisiólogo, narra como la hembra asfixia a sus crías por su exceso de amor pero el macho les devuelve la vida atravesándose el pecho, el costado, y derramando su sangre sobre ellos. Así, esta imagen se utiliza como símbolo del sacrificio de Cristo en la Cruz que redimió a la humanidad.

Fig. 8. Detalle de la Crucifixión (Foto E. Alba) y Retablo de Fray Bonifacio Ferrer (1396-98), Museo de Bellas Artes de Valencia.

21

La Epifanía o Adoración de los Reyes Magos a penas es legible por su mal estado de conservación: tan sólo se han conservado dos de las figuras de los reyes, la tercera arrodillada en actitud de adoración casi se ha perdido, como lo ha hecho completamente el resto de la escena y personajes.

Fig. 9. Detalle de la Natvidad y la Adoración. Anónimo, Pinturas murales de la iglesia de San Jaime Apóstol de la Pobla de Vallbona. Ca. 1390. (Foto. E. Alba)

22

De estas pinturas hemos de destacar el carácter narrativo y elegante de la escena, en la que volvemos a comprobar la predilección por ricos vestuarios, especialmente el tejido con el que se adorna el primer personaje, confeccionado con un rico brocado decorado con avecillas y motivos geométricos, el mismo que muestran algunos personajes de los retablos de Gonçal Peris Sarriá (+ 1451), como el San Martín del Retablo de San Martín, Santa Ursula y San Antonio Abad, conservado en el Museo de Bellas Artes de Valencia –y procedente de la Cartuja de Portacoeli-, y que se repiten en las telas o alfombras de las tablas laterales. Si nos atenemos a la información proporcionada por el Barón de san Petrillo y Saralegui, tenemos constancia documental de que Antonio Broll donó en 1396 a la cartuja de Portacoeli una tela que describe como “de les gallinetes de les indies”, entre varias casullas y damascos, lo que según algunos autores pudo motivar la inclusión del tejido en el retablo cartujano. Curiosamente ese mismo tejido aparece en la pintura mural de la Pobla de Vallbona, que como recordemos era vicaría dependiente de la Cartuja de Portacoeli. Sea como fuese lo cierto es que de nuevo estamos ante un dato que nos indica la cronología de la pintura, entre la última década del siglo XIV y la primera del siglo XV.

Fig. 10. Detalle de la Natividad y la Adoración de los Magos (Foto E. Alba)

23

Fig. 11. Detalle de los Reyes. (Foto E. Alba). Gonçal Peris Sarriá, (ca. 1370-1451), Retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antonio Abad. Mediados del XV. Valencia, Museo de Bellas Artes.

Fig. 12. Detalle de la Natividad. (Foto E. Alba). Antonio Peris, Detalle de la Epifanía. Retablo de la Virgen de la Esperanza de Pego. (© Generalitat Valenciana).

La desvirtuada escena de la Natividad o Adoración de los Pastores apenas deja intuir el aspecto original de la composición. No obstante, la distribución espacial y el emplazamiento de las figuras guarda cierta similitud con la tabla anónima de la Adoración de los Pastores del Retablo de los Gozos de la Virgen de Pobla Llarga, hoy en el Museo de Bellas Artes de Valencia, y con la Adoración de los pastores perteneciente al Retablo de la Virgen de la Esperanza, de Antonio Peris, en la parroquia de Pego. En las tres escenas se recurre a un cobertizo similar, paralelo al plano de la pintura, mostrando una estructura de planos entrecruzados de la techumbre a dos aguas. El Nacimiento combina el anuncio del ángel a los pastores, que aparece en lo alto del pesebre, con la Adoración al Niño recién nacido en primer término. En las tres pinturas es

24

igualmente idéntica la representación del Niño recién nacido, fajado y rodeado por un nimbo dorado, cobijado en su cuna a modo de caja en cuyo costado se aprecian unas arandelas, detrás del pesebre se sitúan el buey y el asno que menciona el evangelio apócrifo del Pseudo Mateo. Esta tipología compositiva fue frecuente en el gótico internacional: un cobertizo o portal junto a la entrada de la gruta de Belén. Ese establo semirupestre se aloja bajo una especie de cabaña provista de una techumbre a dos aguas, formada por un entramado de palos y tejas que apea sobre unos troncos de árbol en forma de horquilla. Esta solución se utilizó además en otros retablos como los del Museo de Bellas Artes de Bilbao, Nelson Atkins Museum de Kansas City, Museo de Bellas Artes de Valencia, Albentosa y Rubielos de Mora.

25

LLENGUA I LITERATURA

AL CAMP DE TÚRIA

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Enric Sanç i Ferrandis, escriptor

La llengua i la poesia van de la mà. Com l'abella i la flor per a transportar el pol·len des de l'antera fins a l'estigma d'una flor. Com la paraula i el silenci. El núvol a la pluja. L'ós i la pell. El bes tendre i uns llavis de cotó. Una mare i el seu nadó. La terra al mar. El sol i la lluna. Hom pot imaginar si de cas un infinit univers sens estels, una barca sens rems o una vida sens amor? Per ço no podem tampoc obviar i defugir de la veracitat de l'amor per l'art, la filosofia, la història i la ciència entre nostres lletres comarcals. Simplement perquè hem de pensar en el conjunt global de la societat i el seu benestar cultural.

Aquest article no té cap més pretensió que voler ser un reflex o espill, al cap i a la fi un popurri literari, que barrege aproximadament la història amb els personatges del poble i la comarca, per a fer-nos una idea de la importància de nostres lletres i nostra cultura fins a la actualitat. Fent així un repàs per nostres autors, algunes idees i pensaments convergents i d'altres divergents però on amb respecte, democràcia i llibertat en cabem totes i tots. Per això esperem més endavant fer nous treballs aprofundint en cadascú dels temes hui proposats. I tractar de donar-li una espenta a la cultura i a la gent del poble per a què s'interesse per la literatura i tinga un escriptors de capçalera i referents de la comarca on emmirallar-se i així seguir la seua tasca literària.

LITERATURA A LA POBLA DE VALLBONA I AL CAMP DE TÚRIA

Anem a endinsar-nos en el món de la literatura i l'art, i la poesia en particular. El marc geogràfic seleccionat no serà tan sols la Pobla de Vallbona, malgrat centrar-nos en nostre poble i les seues figures de més renom com la de l'escriptor Teodor Llorente, sinó també per la germanor que ens uneix a la comarca del Camp de Túria la capital administrativa de la qual és Llíria. Aleshores, els pobles edetans són: Benaguasil, Benissanó, Bétera, Casinos, l'Eliana, Gàtova, Llíria, Loriguilla, Marines, Nàquera, Olocau, la Pobla de Vallbona, Riba-roja de Túria, Sant Antoni de Benaixeve, Serra i Vilamarxant. Anem a fer cinc cèntims de les autores i autores de la comarca dels quals tenim coneixement, ja ve siga per naixement o per adopció, i que no es molesten aquelles i aquells que no haguem pogut assenyalar, per desconeixença o per distracció de l'autor, dels quals esperem tindre notícies ben prompte, sobretot de la seua obra literària.

Al llarg del segle XX i principis del segle XXI els escassos escriptors en nostra llengua (i fins i tot la castellana) en nostra comarca del Camp de Túria ha estat un handicap i un fet més que preocupant. Malgrat açò sempre hi ha hagut unes poques excepcions que han anat servint per a emmirallar-nos i il·luminar-nos el camí. Si hom pot fer la poesia com a eina entre el silenci personal i el crit social, avui en dia, doncs, hi és més necessària que no mai. El poeta no es pot quedar de braços creuats. Ha d'alçar la veu front a les injustícies, els desnonaments, la crisi moral i de valors d'aquest anunciat suïcidi col·lectiu en un estat que naufraga a la deriva sense

26

timó i amb mals vents de llevant i ponent. Ja ho deia Joseph BRODSKY: "La poesia és la forma suprema de l'al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que ens envolta." No obstant, no tots els escriptors o poetes estaran d'acord. I ací és on entraria la llibertat d'expressió de cadascú dels autors i dels lectors. Aleshores passem a nombrar alguns de nostres escriptors de capçalera del poble i de la comarca que usen la llengua en els seus escrits per a expressar sentiments, idees i pensaments. Que podreu observar conformen un grup bastant heterogeni i fins i tot divergent. Açò també forma part de la riquesa cultural del poble i de la comarca edetana.

ESCRIPTORS/ES DEL CAMP DE TURIA

CASTELLANO, Joan (Benissanó, 1987) Llicenciat en Filologia Catalana i tècnic lingüístic. Col·labora amb el Servei de Política Lingüística de la UV i en Taula de Filologia Valenciana. Guanyador del VII-PREMI TEODOR LLORENTE DE POESIA 2012 amb el poemari Qüestió de temps.

CERVERA, Alfons (Xestalgar, 1947) és un escriptor valencià en llengua catalana i castellana, dedicat a gèneres com com la novel·la i la poesia. Cervera ha viscut molts anys a Llíria i a Vilamarxant i ha anat elaborant des de finals dels anys noranta una narrativa centrada en la recuperació de la memòria de la Guerra Civil Espanyola. En les seues últimes novel·les mostra una part de la història d'Espanya narrada a través de les veus dels perdedors de la guerra. Veus que recullen la supremacia ètica dels represaliats durant el franquisme, oblidats a través del pacte polític de la transició democràtica espanyola parcialment reivindicats des de finals del segle XX. La seua reivindicació social està vinculada a la Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica. Entre la seua obra poètica destaca: Canción para Chose (1985), Francia (1986), Hyde park blues (1987), Sessió

contínua (1987), Los cuerpos del delito (2003). I entre les seues últimes obres i altres publicacions: L'home mort (2001), La sombra del cielo (2003), Aquel invierno (2005), La lentitud del espía (2007), Esas vidas (2009).

CHILET, Joana (la Pobla de Vallbona, 1969) Llicenciada en Ciències de la Informació. Ha participat en una antologia de contes en llengua castellana 11 monstruos por encargo de la Editorial Acen.

DANVILA, Augusto (València, 1853 - la Pobla de Vallbona, 1935) Fou un advocat i escriptor valencià provinent d'una família noble, va estudiar Dret entre altres carreres. Va contraure matrimoni amb Flora Moreno. Don Augusto i la senyora Flora van viure els seus darrers anys a la Pobla de Vallbona en la Masia de Tous, n'eren els propietaris. Danvila no va tindre descendents amb la seua dona, i ho va heretar tot el seu nebot, Julio Danvila Rivera. Tenia afició a pintar, ens va deixar una mostra en la església que ell va manar construir junt a la masia, on encara són les seues pintures. Danvila va morir als 82 anys. Va ser un de les pèrdues més importants de la població. Les seues restes descansen al cementeri municipal de la Pobla

27

junt amb la seua dona. El seu nom posa un carrer al poble. Com a estudiant de Dret va saber administrar i controlar les rendes de la població. Per l'any 1918 va ser anomenat alcalde fins 1924, després va ser secretari i assessor jurídic del Sindicat de Recs de la Pobla de Vallbona. La família Danvila, procedent de França, ha estat vinculada a la Pobla des del segle XVIII, per les seues possessions en la Masia de Tous i la seua relació amb la noblesa local valenciana a través dels Boïl, els Solsona o els Almúnia. Els Danvila aconseguiran durant el segle XIX la seua major projecció social quan Francesc Danvila ocupe el Ministeri de la Governació amb Cánovas del Castillo com a President del Govern; i la seua projecció erudita amb la integració de Salvador Danvila en l'Acadèmia de la Història. Malgrat tot, les possessiones de la família aniran a la baixa i la desintegració familiar es produirà a conseqüència de la falta de descendència per línia directa. L'Arxiu de la Família Danvila, és un arxiu familiar que pertany a una de les dinasties de la noblesa valenciana. En l'any 2002 l'ajuntament de la Pobla de Vallbona es feia càrrec per donació d'un particular d'una important quantitat de documentació antiga que corresponia a l'arxiu familiar dels Danvila. La documentació fou tractada per a garantir unes condicions mínimes per a la seua adequada conservació preventiva. La documentació va ser

inventariada i en l'actualitat està en procés de catalogació per a facilitar la seua consulta i difusió. És escassa la documentació personal, cartes, notes relatives a la producció intel·lectual que segurament tingueren Francesc i Augusto Danvila.

DASÍ, Albert (Bètera, 1959) És mestre de professió. Ha realitzat diverses col·laboracions en mitjans de comunicació com Vilaweb. A més, fou un dels col·laboradors de la revista Celobert. Entre la seua obra literària, destaquen algunes obres de temàtica infantil i juvenil, com ara El gran invisible (1991), premi Guillem Cifré de Colonya (1990); i la novel·la Ulisses (2001).

DOMÍNGUEZ, Joan (Benaguasil, 1953) Llicenciat en Filologia Hispànica per la UV i en Semítiques per la UB. Té el Mestratge en toponímia i onomàstica per la UV. Professor, escriptor i primer president del Casal Jaume I del Camp de Túria (1999-2008). Amb José Luis Cervera Rodríguez i Josep Vicent Galiana Bondia publicà Els catxirulos de Benaguasil. Una artesania de pedra en sec. Ajuntament de Benaguasil, 2005. I recentment amb José Fornieles i Neus Domínguez ha publicat Els pobles edetans parlen els uns dels altres. Editat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria. Joan ha sigut el Cronista oficial de Benaguasil durant els anys 1977 al 1983. Entre altres ocupacions i menesters també ha estat membre fundador de l’Institut d’Estudis Comarcals Camp de Túria (1990), membre fundador i president de l’Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil (2005-2010), membre fundador del Col·lectiu Ramon Muntaner (1990), membre fundador del Col·lectiu Guaret (1979-1981). Va obtindre el Premi de narrativa “Vila de Llíria” amb el relat Teodora. Organitzat per l’Ajuntament de Llíria (1980) i publicat per la Conselleria de Cultura en l’homenatge a Sanchis Guarner (1983). Coautor amb Josep Vicent Galiana Bondia del llibre Benaguasil imatges i paraules, publicat per l’Ajuntament de Benaguasil (1999). Col·laborà amb Joan Veny en Els parlars catalans (1978). Publicà el llibre Joan Baptista Antequera. Obra poètica publicat per l’Ajuntament de Benaguasil (2000). Participa amb el programa de toponímia valenciana, del qual ha elaborat la toponímia de

28

Benaguasil, la Pobla de Vallbona, l’Eliana i Olocau. I ha publicat La Guerra de Successió al Camp de Túria (2007).

FERRER, Antoni (l'Alcúdia de Crespins, 1943) Teòleg i Filòsof, professor de batxillerat, publicà tardà un primer poemari en valencià Partitura laberint (1984) i la van seguir altres fins arribar a una impressionant qualitat poètica amb Cant espiritual (1992) i Pietà (1993). Va ser guanyador entre moltíssims altres premis i reconeixements literaris dels premis “Ausiàs March” els anys 1978 i 1983 i el “Vila d'Alaquàs” l'any 1985. D'ençà 1978 ha estat membre del consell de redacció de la revista Saó. Es considerat un dels millors poetes valencians del segle XX. Actualment i des de fa anys es troba totalment integrat en la nostra comarca i col·labora activament amb el CEL i la important vida cultural del poble de l'Eliana.

GIRON, Jesús (Calles, 1956) Llicenciat en Geografia i Història i Ciències de l’Educació. Finalista al IX certamen de poesia breu l’Esplai d’Olot. Guanyà el PREMI DE POESIA TEODOR LLORENTE de la Pobla de Vallbona en dues ocasions; el IX premi Poetes de l’Ebre d’Amposta; el XIX Premi "Francesc Bru" de Canals i el premi Picassent, Cristòfor Aguado i Medina en dues ocasions i va ser finalista en una altra. Té algunes publicacions col·lectives com la Antologia Poetes de l’Ebre (2009) i Totes les sortides dignes. Ed. Petròpolis, 2010.

HERRERO, Amparo (València, 1972) Mestra especialista en Pedagogia Terapèutica i en Educació Infantil. Ha publicat els llibres Polet y los sentimientos Ed. CEPE (teatre infantil), La prueba Ed. Aldevara (Novel·la curta) i Sendero al teatro Ed. Novum. Guionista d'un musical inèdit Soñar despierto Col·laboradora de la revista Aldeas de la Serranía.

JORDAN, Josep M (Llíria, 1950) Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València. Doctor en Ciències Econòmiques por la Universitat de València i Màster en Estudis Europeus por la Universitat de Reading (Regne Unit). Ha estat professor visitant a la Universitat de Reading, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat Lliure de Brussel·les, a l’Institut Tecnològic Autònom de Mèxic (ITAM), a la Universitat Hebrea de Jerusalem i a la Universitat de Marrakech. Autor de nombrosos articles y diversos llibres, com ara: Quadern de viatges, Tàndem edicions, 1998. Cartes a Judes, Editorial Saó, 2000. Un curs amb Laura, Ajuntament de Llíria, 2003. Entre global i local, passant per Europa i la Mediterrània, Publicacions de la Universitat de València, 2006. Del nord i del sud. Diari d’un professor d’economia, Publicacions de la Universitat de València, 2011. Europa: el somni i la realitat, Editorial Saó, 2013. Ha sigut Director del Centre de Documentació Europea de la Universitat de València, President de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i President Executiu del “Patronat Sud-Nord (Solidaritat i Cultura)” de la Fundació General de la Universitat de València. Actualment és membre del Consell Assessor de l´Institut Europeu de la Mediterrània (amb seua a Barcelona). Va obtenir el Premi Ramon Muntaner de la Revista Saó l’any 1989, per l’article "La vertebració econòmica de l'espai central valencià", i el Premi Jaume I del Camp de Túria l’any 2010, per la seua trajectòria professional i divulgativa.

MARCH, Lluïsa (la Pobla de Vallbona, 1972) Filòloga Catalana per la Universitat de València. Ha treballat en el món de la edició i ha publicat Poemes de sol i de lluna Ed. Alfaguara-Voramar, 2004.

29

NAVARRO, David (la Pobla de Vallbona, 1996) Estudiant de batxiller de ciències socials. Guanyador dels premis Teodor Llorente en categoria juvenil de la Pobla Vallbona als anys 2009, 2010 i 2011; guanyador dels premis autonòmics del Consell Valencià de Cultura a l’any 2010; finalista en llista d’or dels premis Jordi Sierra i Fabra a nivell nacional en 2012 i seleccionat en la Ruta Quetzal 2012 per un treball literari.

NAVARRO, Alexandre (Nàquera, 1972) És llicenciat en dret. Professor d’ensenyament secundari. Ha estat professor associat a la UPV. Ha publicat diversos poemaris i obtingut nombrosos premis literaris. A més a més de conrear també la narrativa, ha publicat diversos estudis sobre toponímia, història local, la poesia de V. A. Estellés, així com abundants articles de crítica literària. Entre la seua extensa obra trobem els següents llibres: Ex-vot (1995), Desgracià la pluja les banderes (1995), No em moriré d'amor (1995), Criatura del demà (1998), Antara, (1999), A l'entrada del temps fosc (1999), Opus incertum (2000), Genet del vell país (2003), La part del centaure (2003) i Al cap del dia (2004). Ha obtingut, entre d’altres, els següents premis literaris: el Ciutat de Tarragona, Vall d'Or de Sóller, Django's de Puçol, Vila d'Almussafes, Ciutat de la Vall d'Uixó, Ventura Gassol de la Selva del Camp, Vila de Vallirana, Josep M. Ribelles de Puçol, Marià Manent de Premià de Dalt, Antoni Matutano d'Almassora o el Ciutat de Vila-real; com també el Vila de Mont-roig en la modalitat de narrativa. El seu darrer llibre publicat és Encesa fotografia (2013).

PARTAL, Vicent (Bètera, 1960) és un periodista i escriptor valencià, director de Vilaweb. Ha treballat també a El Temps, Diari de Barcelona, TVE, Catalunya Ràdio, El Punt i La Vanguardia entre altres. És considerat un dels pioners d'internet als Països Catalans. Realitzà estudis de Magisteri en la Universitat de València i va treballar a l'Escola Gavina. Tanmateix ben aviat canvià de professió i es posà a treballar com a periodista. És vicepresident de l'European Journalism Center, amb seu a Maastricht, membre de la junta del PEN català i membre del conseller assessor de la Fundació de la UOC. Ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1999) i el Premi Nacional d'Internet de la Generalitat de Catalunya (2000). L'any 2004 va ser guardonat amb el premi Nadal Batle i Nicolau sobre noves tecnologies de la informació (2004). El mateix any el portal Vilaweb fou guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme. El 2008 també va rebre el Miquelet d'Honor (2008). Enguany ens sorprendà amb la publicació d'un poemari, mentre la seua obra és la següent: Catalunya en l'estratègia militar d'Occident (1987), Els nacionalistes a l'URSS (1988), La revolta nacionalista a l'URSS (1991), Atles de l'Europa futura (1991), Converses sobre els origens d'internet a Catalunya (2000), Catalunya 3.0 (2001), 11-M: El periodisme en crisi, amb el periodista Martxelo Otamendi (2004), Periodisme quàntic. Fent periodisme a Internet. L'experiència dels primers anys de Vilaweb (2007), Llibreta de Pequín (2009), A un pam de la independència (2013).

RAIMUNDO, Carme (València, 1970) Escriptora, estudiant de Traducció i Mediació Interlingüística a la UV i veïna de la Pobla de Vallbona. Finalista 2013 del concurs de relats curts del grup folk mallorquí BOC. On al seu disc figuraran les seues lletres, Les mil i una cabretes. Manté i publica al bloc carmerai.blogspot.com.

RICART, Raquel (Bètera, 1962) Escriptora que ha conreat diversos gèneres literaris. Publicà en revistes literàries com Celobert i Lletres de canvi. Conrea el teatre, la novel·la negra, novel·les

30

juvenils com El quadern d'Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vé Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010. En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. El 2010 guanyà el prestigiós Premi Andròmina amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en 2011, i el Premi de creació literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València. També ha participat dins dels projectes editorials de la Fundació Bromera. Col·labora en la columna d'opinió del diari El Punt.

ROIG, Alfons (Bètera, 1903 – Gandia, 1987) va ser un sacerdot, professor i escriptor. També crític d'art, va ser un dels primers en parar l'atenció en l'art abstracte i seguidor de l'Impressionisme de Vincent van Gogh, de Matisse i de l'art de Picasso i Kandinsky. El pare Roig va publicar diversos treballs: El arte de hoy y la Iglesia (1954), La pintura religiosa de Georges Rouault (1959), Julio González (1960), En la muerte de Ángel Ferrant (1961), Picasso en Barcelona (1962), Diálogo de la Iglesia con el mundo moderno de la Arquitectura (1964), També és autor d'obres de creació com ara el llibre de poemes Ronda dels veïns de l'ermita o d'altres com l'Ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent. La seua tasca fou obrir els ulls als artistes joves a força d'exilis interiors.

SANÇ, Enric (València, 1976) Llicenciat en Economia i escriptor. Guanyador de la VIII-EDICIÓ 2013 PREMIS DE POESIA TEODOR LLORENTE. Ha publicat alguns llibres de poesia i ha estat inclòs en algunes antologies poètiques, així com col·labora en diferents projectes poètic-culturals.

SUBIELA, Carles (Benaguasil, 1957) és un empresari, mestre i activista cultural valencià. Ha treballat com a professor de geografia i història a instituts de secundària i és president de l'Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria

TEODOR, Llorente i Olivares (València, 1836-1911) Poeta, periodista i polític, és el personatge més influent del món social i cultural valencià del segle XIX. Un dels poetes més reconeguts sinó el més de la Renaixença valenciana. L'Ajuntament de la Pobla de Vallbona convoca des de l'any

2006 les edicions dels PREMIS POETA TEODOR LLORENTE (en memòria d'aquest il·lustre poeta valencià) amb les modalitats de Narrativa, Poesia de temàtic lliure i en la Temàtica Local. Els temes locals que s'han de tractar en els escrits són de qualsevol aspecte que forme part de la història de la Pobla de Vallbona: tradicions i festes, monuments emblemàtics, agricultura, etc. El motiu o relació d'aquest important escriptor de nostre cap i casal, el qual porta el seu nom

. Dóna suport a grups musicals valencians i va rebre el Premi d'Actuació Cívica 2010 de la Fundació Lluís Carulla. S'ha autopublicat diversos poemaris d'una gran qualitat literària i està treballant en un catàleg d'obres musicals tradicionals valencianes.

31

el carrer principal del poble, és que estiuejava a la Casa Bernal* de la Pobla, propietat del seu gendre, on posteriorment viuria la seua filla.

De fet, fins i tot el carrer principal del poble porta el seu nom. Aquest carrer creua el poble i el divideix al mateix temps en dos parts transversals, entre Les Ventes i El Poble (en un principi la divisió exacta la limitava la Séquia Major, ja desapareguda sota l'urbanisme del poble). És en la part de Les Ventes on va sorgir el primer cafè en 1913 en el carrer Poeta Llorente. Aquest bar va ser construït per una societat de treballadors i es va anomenar vulgarment, La Bocha, on es reunien treballadors humils. Amb la unió d'aquella societat de treballadors van defendre els interessos respecte als propietaris terratinents de la Vila.

La seua obra en valencià es redueix a un llibret de versos en 1885, del qual es va publicar una segona edició augmentada en 1909 amb pròleg de Menéndez Pelayo. Llorente, tot i que escrigué poc, aconseguí imposar un concepte restrictiu de la cultura i literatura valenciana, des del punt de vista dels gèneres, temes i procediments. Llorente recreà els costums de les classes humils (costumisme), però també va crear una poesia amb caràcter més històric amb un llenguatge més culte. Els versos més aconseguits es troben en poemes on fa descripcions idealitzades de la bellesa dels paisatges valencians (paisatgisme sentimental).

Ben aviat esdevé el líder de la Renaixença valenciana i impulsa una campanya per a despolititzar el moviment i limitar-lo als àmbits literaris. Funda i dirigeix, durant gairebé quaranta anys, el diari Las Provincias, i és un dels fundadors de l'entitat cultural Lo Rat Penat, des d'on promou l'organització d'uns Jocs Florals bilingües. La seua obra poètica en català —que gairebé sempre anomena llemosí—, està dominada pels tòpics jocfloralescos, els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Demostra una gran habilitat en l'ús del llenguatge i el seu estil aconsegueix nombrosos epígons. En aquest sentit, el llorentinisme, identificat amb la idealització del món rural valencià i amb la proposta d'un programa estètic molt limitat, suposa, fins a mitjan segle XX, una gran influència dins el panorama de la poesia valenciana. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va distingir Teodor Llorente com a l'Escriptor de l'Any 2011, una distinció que féu honor a la polifacètica tasca política, periodística, i sobretot literària, que va desplegar al llarg de la seua vida d'amor a la llengua i a la terra.

Teodor Llorente, profètic, en 1908 a Elx: “el vell Regne morirà i donarà pas a una regió valenciana pròspera i moderna, on es respectarà l'esperit regional sense faltar l'amor a Espanya.”

*La Casa Bernal, copropietat de l'Ajuntament, i que actualment es troba en el centre de la població, és el resultat de múltiples reformes d'adaptació a les circumstàncies de cada moment. Originàriament fou una vil·la romana, posteriorment esdevingué una alqueria àrab, una masia cristiana, una casa senyorial de recreació i finalment, un casalot. L'antiga alqueria àrab, en els segles posteriors a la conquesta del Regne de València, segles XIV al XVI, per abandonament dels propietaris, va estar en ruïnes, va desaparèixer i es va reconstruir posteriorment en el segle S XVI, ara com a masia de conreu, convertit per la Família Bernal posteriorment en casa Pairal, envoltada d'unes quantes cases més, totes de conreu i una Venda Posada. A partir del S. XVII, la propietat, casa i terres de labor, pertanyen a la família Bernal Peris, una família valenciana acomodada, la influència de la qual milito-econòmica, en aquells dies era de molt de pes, tant a València com a la cort madrilenya d'Isabel II, d'Alfons XII

32

i d'Alfons XIII, ja que els Bernal són Cavallers Coberts davant del Rei. La família Bernal dedica l'edificació en exclusivitat a casa pairal pròpia i la darrera de les reformes que patí, la realitzà José Maria Bernal Peris, gendre del senyor Teodor Llorente i Olivares. En la part superior de la façana principal apareix un escut amb les armes de la família Bernal. Durant els tres anys de Guerra Civil, 1936-39, la casa fou requisada als seus propietaris i dedicada a Comitè Local del Front Popular.

Actualment, la façana de l'edifici transmet una degradació notable per la falta d'una rehabilitació urbanística integral i amenaça amb la ruïna pel pas inexorable del temps. La Casa de Bernal, curiosament, està protegida en el pla general d'ordenació urbana (PGOU) com a "bé de rellevància local, pel seu interès artístic i arquitectònic", una situació que impedeix modificar o canviar la fisonomia de la façana principal. No obstant aquesta protecció no impedeix que el pas dels anys estigui afectant l'estat de conservació de

l'aparença exterior de l'edifici, com esmentàvem adés. A més a més es va pintar d'un color rosenc just la meitat, inclòs fins i tot la meitat de l'escut dels Bernal, fent desaparèixer l'acabat ornamental original amb la seua conseqüència sobre l'entorn pertorbant així la contemplació del bé de rellevància local trencant l'equilibri entre la arquitectura i l'urbanisme del mateix carrer Teodor Llorente. Un equilibri o una poesia que proporcionava la composició arquitectònica original d'aquesta façana del poble.

EPISTOLARI LLORENTE. BIBLIOTECA LITERÀRIA DE L'OFICINA ROMÀNICA. VOLUM I CARTES DE LLEVANTINS (1861-1900) BIBLIOTECA VALENCIANA NICOLAU PRIMITIU

D'AUGUTO DANVILA*. Escriptor i periodista, que se distingí en sa joventut col·laborant en diferents periòdics de Madrid, especialment d'assumptes d'art. Jove encara se traslladà a València, dedicant-se a la explotació d'una finca agrícola, “Villa Flora”, en la Pobla de Vallbona, i abandonant els treballs literaris.

A AUGUSTO DANVILA Caballeros, 47, Valencia hoy martes [1880] (?). Sr. D. Augusto Danvila. Estimado amigo: Para el “Almanaque” literario de Las Provincias estoy recogiendo originales, y tendría mucho gusto en que V. me favorecies con algunas de sus leyendas, narraciones, etc. que no sea muy larga (En l'Almanaque de 1881 figura la llegenda, Ariam, d'aquest autor). Si me favorece con alguna de ellas, le quedará agradecido su affmo amigo, Teod[ oro ] Llorente. Villa Flora (Puebla de Vallbona) 7 diciembre 1900 Sr. D. Teodoro Llorente.

33

Mi querido amigo y respetable maestro: Los asuntos agrícolas y la premura del término que V. Me señaló me impiden escribirle algo “ad hoc” para el Almanaque, pero deseoso de cumplir mi promesa le remito un articulillo de carácter arqueológico que escribí en otro tiempo para la “Ilustración Española”, y retiré luego cuando dejé de trabajar en aquel periódico. Creo le servirá, pues sobre ser inédito, es local. En cuánto á Pápá, adjunto una leyendita que he hayado entre sus papeles. Agradecería pusiese una notita explicándoselo al lector. Otro año con más tiempo veré de satisfacer mejor sus deseos. Consérvese bueno y ya sabe le quiere y respeta su affmo. amigo y s. s. q.b.s.m AUGUSTO DANVILA [Puebla de Vallbona] 27 junio 1903 Sr. D. Teodoro Llorente. Mi querido amigo y respetable maestro: En esta apacible soledad y por mano del Sr. Bernal (gendre, casat amb sa filla major, Maria Llorente) recibí los cuadernos 7 á 13 de su obra “Valencia”, y la promesa de remitirme el 6º; con el cuál quedará completo el segundo volumen de su precioso trabajo que tan generosamente empezo a enviar a mi buen padre (Francesc Danvila Collado), al que he visto no ha olvidado, mencionando su colaboración en la últimas páginas de la producción. No poseo desgraciadamente como él, aquella notable suma de conocimientos, que le permitían ser útil a cuántos recurrían á su saber, y por esta causa no puedo atribuir el obsequio de V. sino a un recuerdo retrospectivo al buen amigo perdido para siempre. Así, pues, le doy las más expresivas gracias por duplicado, sintiendo solo no tener algo literario con que corresponderle, pero he colgado mi modesta péñola tan alta que no sé si acertaría á descolgarla el día que fuese preciso escribir algo en serio. En las Provincias he leído que se trata de rendirle a V. un justo tributo de homenaje en forma de banquete (Per iniciativa dels Presidents de l'Ateneu Científic i de lo Rat Penat, amb motiu d'haver publicat Llorente el segon volum de l'obra “Valencia”, de la col·lecció “España, sus monumentos y artes, su naturaleza é historia”, de la casa Cortezo, de Barcelona, s'organitzà un convit popular d'homenatge en el passeig de la Glorieta per al dia 5 de Juliol. El govern s'associà a aquest acte concedint a Llorente la Gran Creu d'Alfons XII). De ser yo el iniciador hubiera preferido hacer algo más duradero y de más transcendencia; pero ya que se ha elegido lo de la comida, veré si el estado delicado de salud de mi esposa y otros asuntos me permiten asistir a ella. De no ser así, tenga la seguridad de que en espíritu me asocio á la merecida manifestación de simpatía, aplauso y respeto que todo lo que vale en Valencia tributará al que hasta el presente ha escrito la mejor obra sobre sus “monumentos y artes, naturaleza e historia”. Consérvese bueno, mi querido amigo, para bien de las letras muchos años. y poniéndome á los p. q. b. de la señora, me reitero de V. afmo y ss. que en mucho le estima y b. s. m. AUGUSTO DANVILA [Puebla de Vallbona] 6 junio 1904 Sr. D. Teodoro Llorente. Mi querido amigo y respetable maestro: El señor Bernal (el seu gendre i casat amb la seua filla Maria Llorente) me entregó hace unos cuántos días un tratado de cuniculicultura (¡diantre de palabreja!) obsequio de la afectuosa amistad que V. me profesa y que agradecí en extremo, no sólo por el recuerdo, sino porque me parece que es la obra de las pocas que sobre este asunto se han escrito de experiencia propia y sin tratar de entusiasmar al lector interesado y por ende unas ganancias colosales; todo lo cuál no resulta luego, en la práctica, al menos en estos terrenos.

34

Sé por su referido hijo político que se encuentra V. bien y por Las Provincias veo que V. sigue escribiendo, todo lo cuál me satisface y deseo que contínue por luengos años. Nosotros por aquí lo vamos pasando regular, pues Flora hace unos cuatro meses que padece erupción herpética á la cara que le ha molestado mucho, mostrándose rebelde a todo tratamiento científico, hasta que hemos tropezado con una buena señora, que empíricamente la va curando, albergando esperanzanzas que dentro de pocos días quedará restablecida. Muchos recuerdos de Flora y míos para su señora y demás familia y V. mantengáse tan campechano para poder venir (solia anar Llorente molts estius, una curta temporada, a la casa de camp de son gendre i la seua filla major en Pobla de Vallbona, en terme de la qual tenia sa casa Danvila) en el próximo verano por este rincón del mundo dónde sabe V. tiene á sus órdenes á su devoto amigo que lo abraza y b. s. m. AUGUSTO DANVILA [Puebla de Vallbona] 12 diciembre 1906 Sr. Teodoro Llorente. Mi distinguido amigo y respetable maestro: Recibí su afectísima, congratulandonos Flora y yo de saber que tanto la señora como V. y familia que les acompaña en ese deleitoso retiro “dels Algadins” (Masia de sant Vicent dels Algadins, prop d'Algemesí, on Llorente passava la tardor fins al mes de desembre ben entrat), se encuentran bien, lo cual es merced y no pequeña del Señor en la cruda estación que atravesamos. También nosotros, aunque no exento del todo, de pequeñas dolencias, vamos pasándolo regular, y no digo del todo bien, pues Flora anda algo delicada de la vista y su brazo dislocado le da de vez en cuando algún mal rato. A pesar de todo, contentos en este rincón, “ni envidiosos ni envidiados” y atareadísimos con la explotación de la finca. A mayor abundamiento yo sigo enfrascado en la tarea magna de decorar con grandes composiciones religiosas las paredes de mi capilla, que creo ha de gustarle el día que tengamos el placer de verle por esta Tebaida. En tal situación me sorprende la invitación a colaborar en el Almanaque de Las Provincias, y atento siempre á como complacerle, le remito adjunto una leyendita; “cortita”, como V. Dese, y que creo apropiada para el caso (no acabà publicant-se al diari). No tengo ahora otra cosa disponible, y si Dios quiere, para el año viniente irá otra composición de más empeño, si para entonces no me he olvidado ya por completo de escribir. Nuestros afectos á su señora y familia sin olvidar a María (Maria Llorente, filla major, casada amb Josep M Bernal) y Pepe Bernal y V. ya sabe que le quiere su buen amigo. q.b.s.m AUGUSTO DANVILA CITES I POEMES “ ...en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos.” TEODOR LLORENTE i OLIVARES (El movimiento literario en Valencia en 1888). Reproduït a Almanaque de Las Provincias para 1890, p.71. “Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la catalana.” TEODOR LLORENTE i OLIVARES (Carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III. 1907. Pàg. 257)

35

“Es indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá haber variantes dialectales, y no muchas, ni muy hondas [...] Por fortuna, en las tres regiones hay filólogos competentes. [...] No había de ser difícil trazar un camino que condujese, en día no lejano, a la deseada unidad, y desde luego se conseguiría poner un dique a la corrupción de la lengua. ” TEODOR LLORENTE i FALCÓ (1879-1949) “ ...los pueblos de lengua catalana (Cataluña propiamente dicha, Valencia y las Islas Baleares) conservan su antiguo lenguaje y le cultivan literariamente.” Gramàtica de la lengua castellana. Madrid: Real Academia Española, pp. V-VI. “Contra las apetencias inconfesables de los modernos catalanes, secundados por algunos desaprensivos valencianos, que pretenden reducir el histórico Reino de Valencia a un mero 'país català', hemos de afirmar que la conquista del reino moro de Valencia fue empresa aragonesa en la que poco intervinieron los catalanes, como vamos a declarar.” LLAVATA PITARCH, VICENT: “Història de la Vila i Baronia de la Pobla de Vallbona”, 1982. Pàg. 81, capítol “La Reconquista”.

“El pas del temps torna al mateix camí: mar de silenci, records de color cel.

Cauen les fulles i em gronxe en les paraules (núvol de somnis, trencaclosques del cor.)

Omplir els buits i fer dels crits metàfora;

fer de la màgia un tancat per als ulls. Giravoltar la sensibilitat

i despertar: fer quallar l'impossible.” ENRIC SANÇ “El plany de les lletres ferides” Editorial Germania, 2012

“Si després de mort algú volguera escriure la meua biografia,

tan sols caldria escriure dues dates: la de naixement i la de mort.

A l'endemig, tot ho omplis tu.” ALEXANDRE NAVARRO “Encesa fotografia” Editorial Germania, 2013

“ ...No tot serà, però silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar

36

en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, camines decididament.”

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: “Llibre de meravelles”. Poesia 3i4. Pàg. 107. (Primera Edició L'Estel, 1971) BIBLIOGRAFIA

- Història de la Vila i la Baronia de La Pobla de Vallbona, de Vicente Llavata Pitarch. 1ª Edició 1981; 2ª Edició 1982

- La literatura oral a la Pobla de Vallbona, rèflex o espill de la vida. Biblioteca de Patrimoni Local. Ajuntament de la Pobla de Vallbona, 2010.

- Teodor Llorente. Poesia Introducció i edició de Vicent Simbor Roig BIBLIOTECA D'AUTORS VALENCIANS. Col·lecció fundada per Joan Fuster i dirigida per Eduard J. Verger. Edicions Alfons el Magnànim, 1996.

- Taula de Lletres Valencianes. Selecció de textos. Presentació i selecció de Josep Iborra. BIBLIOTECA D'AUTORS VALENCIANS. Institució “Alfons el Magnànim”. Diputació Provincial de València, 1982.

- Bengales en la fosca. ANTOLOGIA DE LA POESIA VALENCIANA DEL SEGLE XX. ELS NOSTRES AUTORS. Introducció, selecció i notes: Josep Palomero. Edicions Bromera, 1997.

- La llengua dels valencians. Manuel Sanchis Guarner. Eliseu Climent, editor, 1972. - Nosaltres els valencians. Joan Fuster. Edicions 62. 1a edició, en la col·lecció “Llibres a l'abast”, 1962.

37

EVOLUCIÓ DE L’EDUCACIÓ DE LES DONES DE LA POBLA DE VALLBONA

Al llarg de la història d’aquest poble son moltes les entitats educatives que han anat acollint a alumnes en les seues aules per a garantir el seu procés d’aprenentatge. En aquest article es parla dels centres que han acollit als estudiants i les estudiants del poble que depenent de l’època en la que els va tocar anar a escola, varen rebre una educació amb uns trets característics. Per a poder saber aquestes dades sobre l’educació, farem un recorregut educatiu des de finals del segle XIX fins als anys 80 on es veurà que per a que l’educació sigui com es a dia de hui, ha anat passant per un procés evolutiu molt llarg i amb molts punts rellevants que son importants recalcar.

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Inmaculada Castillo i Romero, pedagoga

Gràcies als arxius històrics que té la facultat de filosofia i ciències de l’educació de la Universitat de València i la memòria de les alumnes que formaven part de l’educació que s’impartia en els centres del municipi, hem pogut conèixer d’una manera propera com era l’ensenyança que s’impartia i quines característiques tenien.

Trobem que a finals del segle XIX el municipi contava amb una escola elemental pública completa de xiquetes i aquesta es trobava a càrrec de Maria Gil i Alama. En la població, en l’any 1863 havien un total de 2754 ànimes.

Cal dir, que aquesta escola era completa, perquè segons la llei Moyano, que era la que regulava l’educació en aquest període històric, ho dictava així. Aquesta llei marcava un currículum diferenciat per a dones i homes. Amb aquestes desigualtats que es creen al currículum es fàcil veure que no existeix la coeducació, ja que aquesta llei defensa que en els pobles on els seus habitants superin les 500 ànimes, es tenen que fer construccions d’institucions escolars separades per a homes i dones, ja que no es contempla una educació de manera conjunta.

Una vegada passem al segle XX, podem veure que l’educació continua igual però a principis de segle, es trobem en que s’inicia un procés que donarà lloc a la segon república. L’escolarització durant l’època de la república, va passar per aquest poble sense tenir diferències al currículum. Les xiquetes entraven als tres anys als pàrvuls, però de manera voluntària, ja que l’escolarització obligatòria s’iniciava als sis anys, per la qual cosa, si els pares es podien permetre dur als fills als parvularis, assistien, i en cas contrari, es quedaven en casa a càrrec de sa mare o del germans majors.

Era habitual que algunes dones del poble es dedicaven a cuidar als xiquets que els duien i estaven baix el càrrec d’aquesta fins que tenien l’edat suficient per a poder entrar a l’escola obligatòria. Les dones que es feien càrrec d’aquesta primera “escolarització” es deien “La tia Consuelo” que vivia al carrer de l’argila i la “Tia Pepica” que vivia al carrer de l’hort.

38

Per documents antics que trobem a llibres com es el cas del Camara oficial de comercio, industria y navegación de Valencia, podem observar que a l’any 1933, en la Pobla havien un total de tres escoles graduades per a nens i tres mes per a nenes, tres centres de parvulari, un parvulari religiós i una escola que era unitària per a nens i nenes però en la que assistien de manera separada.

Aquestes escoles es veurien reduïdes a dos després del període de guerra en el que es va veure involucrat el poble. Les dos escoles que varen “sobreviure”a la guerra varen ser les escoles nacionals anomenades Escoles Colon i el centre de las Hermanas de la Doctrina Cristiana. Durant tot el període franquista, un tret característic, es que l’edat d’escolarització ha anat variant conforme hem anat avançant en el temps, ja que en un principi tan sols era “obligada” l’escolarització des dels 6 anys fins que les nenes es tingueren que posar a treballar.

Hem vist, en molts cassos, que als anys 20, 30, i 40 moltes de les famílies de les nenes que assistien a classe, per necessitats econòmiques, o es tenien que ficar a treballar abandonant així l’escolarització o es tenien que fer càrrec del llar i dels seus germans en cas de que la mare tingués que treballar. Però conforme anem passant als 50, 60 i 70 veiem que les alumnes van acabant la seua formació ja que el sector econòmic va millorant i ja no es necessari que aquestes es fiquen a treballar i donen mes prioritat que les seues filles estudien i puguen tindre un futur millor que els que han tingut elles que es fiquen a treballar.

Al llarg d’aquest període franquista, trobem que al poble es comencen a construir nous centres escolars. Als anys 50, conviuen aquestos dos centres anomenats anteriorment amb un nou que té per nom “Las escuelas Parroquiales”, construït per el retor de l’església de la Santíssima Trinitat i Sant Josep.

Els dos centres religiosos, a la dècada dels 70, varen donar pas a nous edificis que s’adaptaven a la gran demanda d’alumnes i a les “modernitats” que anaven sorgint. Aquestos dos centres ja contaven amb servici de menjador, despatxos dels mestres,laboratori, sala de professors, biblioteques i un gran pati on els alumnes podien jugar. Aquestos centres son els actuals col·legis San Rafael i San José. Serà en els 80, quan el centre de les escoles Colón, doni pas a un nou centre públic que consta al igual que els altres dos centres anteriors amb quatre plantes, menjador, biblioteca, laboratori, sala de professors i un gran nombre de recursos materials que afavoriran el procés educatiu dels seus alumnes. Aquest centre donà lloc al actual centre públic Lluis Vives.

39

L’organització que es seguia per a agrupar a les alumnes en les classes, ha tingut un fet que es el que ha causat el canvi. La primera meitat del segle XX, en cap moment de l’escolarització van estar xics i xiques junts, i aquestes diferències es veien pronunciades en les assignatures que cursaven, com en aquest període en el que les alumnes es dedicaven per les vesprades a fer labors i els alumnes continuaven amb el seu aprenentatge. Els patis els realitzaven de manera separada i si parlaven o intentaven parlar entre ells, els renyien.

En tota la història, el criteri d’organització de les alumnes, es per la separació dels sexes, fins que s’aprobara que nens i nenes poden estar junts en les aules. Aquest fet es produiria als anys 70, ja que en les dècades anteriors, en l’únic moment en el que podien estar junts era en els pàrvuls.

Que l’educació fins els anys 70 es realitzés per separat entre xiques i xics es debut a que pensaven que xics i xiques no podien estar junts en l’escola debut a que cada sexe tenia que potenciar les seues qualitats i tenia que se preparat per al seu futur i pes suposat, no era el mateix. Aquest fet va crear que hagueren escoles soles per a les alumnes com es el cas de las Hermanas de la Doctrina Cristiana i que en les escoles Colon i les Parroquials, hagueren aules diferents per a cada sexe fent així que per edat hagueren dos grups: un de xiques i un de xics.

Els treballs manuals en les dones, al llarg de les primeres dècades del segle XX han sigut bàsicament la realització de labors ja que aquesta pràctica tenia la mateixa importància en el currículum de les dones com que aprengueren a llegir i escriure. Les labors que realitzaven eren de tot tipus, depenia dels materials amb els que poguera contar cada una i el que més es practicava era el punt de creu i la bainica per a la realització de borses de pa, els “tu y yo”, manteleries per al dot... aquesta pràctica deixa de realitzar-se als anys 70 on comencen a fer treballs manuals amb fusta i serretes i als 80 es treballa inclús la papiroflèxia. Aquest fet es una senyal de que el currículum entre dones i homes va igualant-se i les dones poden treballar amb fusta i serreta igual o millor inclús que alguns homes.

Cal dir, que les ensenyances religioses, politiques, física i de matèria creativa com la musica, narrativa i el teatre no han estat sempre presents a l’escola. En el cas de l’ensenyança religiosa, es va instaurar sobre els anys 40 ja que anteriorment aquesta pertanyia a l’ensenyança que es donava a la doctrina prèvia a la comunió. Després, a partir dels anys 80 va ser quan aquesta matèria va deixar de ser obligada i es va donar als alumnes l’oportunitat de poder elegir si cursar religió o rebre una ensenyança alternativa que correspondria a l’ètica.

Dins d’aquesta assignatura estaven els coneixements relacionats amb la política i consistien en explicar als alumnes com s’organitzava el sistema electoral i les corts. Aquestes ensenyances per als alumnes que cursaven l’assignatura de religió la rebien en les ciències socials. L’assignatura d’educació física es va introduir al currículum es

40

va introduir tard, just quan dones, cap a l’època dels 60 on ha anat poc a poc evolucionant. En un primer moment tractava sols de córrer i botar el “potro” fins que arribà un punt en el que es practicaven deports com el futbet, bàsquet, beisbol... d’aquestos esports, es feien competicions entre centres escolars en els que es guanyaven medalles i servien com a motivació cap als alumnes per millorar.

L’assignatura de la música s’ha basat en aprendre a tocar la flauta i cal dir que no s’ha treballat quasi la narrativa fins als anys 70 on alguns centres, com el San Rafael feien participar als seus alumnes en publicacions escolars on ells escrivien els articles. El teatre, sempre ha estat relacionat amb la representació del naixement llevant d’alguns casos on s’han representat obres narratives per a representar-les després als pares.

La llengua amb la que rebien l’educació ha sigut el castellà, de igual manera que parlaven amb els mestres i tan sols podien utilitzar el valencià per a parlar entre elles. Aquest fet es veurà renovat a finals dels anys 70 on s’aprova l’ensenyança en valencià i tant mestres com alumnes poden expressar-se en la llengua que volen i fins i tot rebre coneixements sobre aquesta. Malgrat els primers anys anomenar-se ensenyança de la llengua catalana, després es va canviar al valencià fins estar present en els nostres temps. La primera llengua estrangera que varen aprendre les alumnes va ser el francès i aquesta ensenyança es va implantar a la dècada dels 70 i als 80 es va canviar el francès per el angles. La metodologia que utilitzaven es basava en aprendre vocabulari i molt poca gramàtica i pronunciació.

Com hem pogut veure, l’educació ha anat evolucionant des d’unes pràctiques sexistes i on no es donava quasi importància a l’ensenyança a una educació que es possible tant per a dones com per a homes, oferint la mateixa igualtat d’oportunitats per a cursar assignatures i amb una metodologia renovada que afavoria més l’aprenentatge.

41

ROSTRES D’AHIR I DE HUI

Bajo licencia Creative Commons BY-NA-SA Per Toñi Martín i Gómez,

tècnic en empreses i activitats turístiques

En aquest article volem apropar la gent de la Pobla a la gent de la Pobla, fer conèixer als jóvens com era la gent major quan era jove i als grans quina es la gent jove del seu poble.

Aquest primer número vol també retre homenatge a dues dones, veïnes i naturals de la Pobla, que fa quasi un any festejaren els cent anys: Carmen Palacios Alegre (la Pobla de Vallbona, 16.07.1912) i Carmen March Estellés (la Pobla de Vallbona, 04.08.1912).

JOVENETES

Carmen Palacios cap a l’any 1930. Carmen March en 1930.

42

AMB LA FAMÍLIA

Les nostres dues centenàries amb els seus nets.

‘’ La Paulina’’ amb la seua germana de llet i amigues Carmen amb el seu marit

43

CENTENÀRIES

Carmen Palacios (d’alt) i Carmen March (baix) complint 100 anys.

44

UN TRESOR ÚNIC DE LA NOSTRA TERRA:

CISTUS HETEROPHYLLUS CARTHAGINENSIS

En el nostre municipi tenim una sèrie d’ecosistemes típics mediterranis amb una gran diversitat d’espècies botàniques. Dins d’aquest complex trobem l’únic exemplar natural i pur de l’espècie Cistus heterophyllus carthaginensis. Aquesta espècie presenta una historia biogeogràfica molt singular que l’ha portat a aquesta distribució tan singular. A més diferents pautes de conservació i protecció s’han estat establint en els últims anys sense, malauradament, massa èxit.

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Luis Valls i Segarra, biòleg

“Bé haguera estat trobar-nos a l’alçada impossible de la poesia de les nostres fonts, rierols i senderes, de la prosa plena i saborosa dels nostres vells màrgens, obagues i marjals, del ritme suau i primitiu dels nostres platjars i dunars, de la rudesa i cruor dels nostres cingles i runars, dels clímax dels nostres cims i abims. Però si, per atzar, en alguna línia, en alguna imatge aconseguim traslluir, mal que siga, una sola espurna, una mínima lluïsor de l’esplendor de les nostres muntanyes i de l’encís i la benignitat antiga de la nostra clara ruralia, ens donarem per ben pagats” Joan Pellicer (2007). Aci anem a intentar, en breus paraules, transmetre l’amor i respecte per a la natura com feia Joan Pellicer per allò que més estimava, la seua terra.

Segles i segles han passat des de que La Pobla rep un nom, des de que qualsevol esser humà hi habitava. No obstant, hi ha una sèrie de famílies, una sèrie d’individus que moltes voltes queden oblidades pel pas del temps. Essers vius vaig el llençol de la vista acostumada al mateix paisatge i a la ment ensinistrada que ha oblida’t el valor de la recerca.

Naixent de la puresa de la natura son milers les branques que es bifurquen al llarg de la historia de la vida. En el nostre cas, en La Pobla de Vallbona, tenim un bon exemple d’aquesta biodiversitat. Ací cal remarcar que la biodiversitat no sols defineix la diversitat d’espècies, sinó també bé marcada per la diversitat genòmica i d’ecosistemes. I ací en el nostre poble podem obtindré un grat exemple gràfic d’aquesta paraula.

Moltes persones del poble han utilitzat durant anys els recursos naturals del nostre entorn per a dur a terme remeis i receptes casolanes que malauradament hui en dia s’estan perdent. Sobretot milers de plantes s’han utilitzat en el dia a dia i marquen tradicions que han perdurat durant anys. Per tant, l’estudi de les plantes (botànica) i el seu us de forma tradicional

45

(etnobotànica) presenta un paper clau en la historia, cultura i patrimoni de tots els veïns de La Pobla de Vallbona.

Dins de totes les plantes que formen part del nostre paisatge mediterrani cal destacar una espècie en particular. El seu nom, com se l’ha coneix internacionalment (nom científic) és: Cistus heterophyllus carthaginensis (Pau) M.B.Crespo et Mateo. No obstant, rep molts altres noms com estepa de Cartagena en valencià, jara de Cartagena en castellà i Cartagena rockrose en anglès. Per defecte professional, i també per rigurositat, vaig a dirigir-me a ella amb el seu nom científic.

Aquest singular espècimen pertany a la família de les cistàcies que té 10 representats distribuïts pel nostre territori llevantí. Este grup de plantes se caracteritzen per ser arbustos habitualment elevats (la majoria) amb gran flors vistoses formades per 5 pètals, fulles senceres, perennes i oposades, nombrosos estams, un sol verticil, fruits capsulars amb tres valves, 5 carpels i 5 sèpals (Mateo i Crespo , 2009). Moltes d’aquestes característiques no son fàcils d’observar sinó hi tens la vista entrenada. Però temps al temps.

Les estepes estan adaptades i poden sobreviure a les condicions del nostre clima mediterrani. Les 10 especies que podem trobar al nostre territori son: Cistus clusii Dunal, Cistus ladanifer L., Cistus laurifolius L., Cistus monspeliensis L., Cistus populifoilus L., Cistus salviifolius L., Cistus creticus L., C. heterophyllus cathaginensis, Cistus albidus L. i Cistus crispus L. (Mateo i Crespo , 2009). Per a tot aquell profà en la matèria que no sàpiga que significa el nom que va al costat del nom de la planta i no va en cursiva, fa referencia a l’autor que va descriure per primera vegada l’espècie. En el cas de les cistàcies cal destacar el gran treball que va fer en el seu temps (S.XVIII) un dels pares de la botànica, el gran Carl von Linné (abreviat amb “L.”). Moltes d’aquestes especies s’han utilitzat en el nostre poble com a remei de desenes de malalties i dolors, així com altres finalitats més casolanes. Malauradament avui en dia han desaparegut moltes d’aquestes especies en el nostre poble.

Però anem a centrar-se en l’espècie que més destaca dins d’aquest grup de cistàcies, no sols pel seu valor botànic sinó també per tota la historia que l’envolta. A més a més en La Pobla de Vallbona tenim l’honor de tindre-la dins de les plantes que conformen els nostres paisatge. Estem parlant de l’únic exemplar natural i pur de la subespècie C. heterophyllus cathaginensis que existeix en tot el mon (Banares et al. 2003).

Respecte a la resta d’espècies del seu gènere que podem trobar en el nostre territori es diferencia per presentar flors rosades-purpuracies amb una taca basal groga, pubescent en l’abaxial de les seues fulles coriàcies i peciolades amb un sol nervi principal, formant en conjunt un arbust de 40 a 80 cm d’altura. Si es fixem en la descripció observem que el caràcter botànic visualment més diferenciador son les seues característiques flors (com també ocorre amb moltes altres especies de cistàcies). No obstant, la seua floració sols apareix segons Mateo i Crespo (2009) en els mesos de Març i Abril, però la meua experiència m’ha ensenyat que aquesta espècie presenta flor sols durant la segon i la tercera setmana d’Abril (també varià un poc d’un any a un altre segons la climatologia dels dies previs). Dic experiència, perquè des de que em vaig assabentar de la seua existència en la nostra població (fa ja 6 anys) he recorregut el mateix camí de pelegrinatge tots els anys per a observar aquest exclusiu espècimen en els seus moments de màxima floració, i com podeu vore a les fotografies, és

46

simplement espectacular. Com he dit abans la seua localització en el nostre municipi, la seua “relativa” xicoteta mida i la dificultat d’identificació comporta, fins i tot a mi que vaig tots el anys, una feina dificultosa el discernir la seua posició . No obstant, no donaré les dades exactes de localització de l’exemplar degut als problemes de conservació que podria comportar. Sols dir que es troba en la part nord del nostre terme.

Encara que no vaig a dir la situació exacta, si que vos vaig a intentar donar una descripció visual del lloc on està. El lloc es troba situat en el piso

termomediterrani d’ombroclima sec-semiàrid dins d’una comunitat de plantes típica mediterrània com és la comunitat Romarino-Ericion. Les especies botàniques dels voltants son bàsicament el Pinus halepensis Miller (Pi blanc), Rosmarinus

officinalis L. (Romaní), Erica multiflora L. (Peterell), Ulex parviflorus Pourr. (Gatosa), Onobrychis stenorhiza D.C. (Esparceta), Anthyllis terniflora (Lag.) Pau (Albaida fina), Launaea pumila (Cav.) O. Kuntze, etc. (Crespo i Mateo, 1988). A més de tot aquest espectacle visual únic en el nostre poble, cal destacar que es troba en un solar rodejat de xalets i antigues cases de camp que han fet augmentar el tràfic de vehicles i la contaminació en la zona.

La UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) és l’organisme internacional encarregat d’establir l’estat de les especies en tot el mon. En el cas de l’espècie que estem tractant s’estableix dins del rang de “Perill crític” i com diuen molts botànics està virtualment extingida (Banares et al. 2003). Però per a conèixer millor el seu estat actual serà millor que tirem cap enrere alguns anys .

En 1798 el naturalista Desfontaines va descriure l’espècie C. heterophyllus i junt a altres autors van determinar que la seua distribució era per les zones càlides del nord d’Àfrica properes al mar Mediterrani. No va ser, fins 1903 que comença tota la controvèrsia. Aquest any el naturalista Jiménez va fer la troballa d’una jara (cistàcia) en les proximitat de Cartagena que va ser identificada pel destacat botànic Pau que un any després es va retraure de la seua identificació i la va descriure com a Cistus carthaginensis. No obstant, els diferents individus que es van trobar als voltants de Cartagena van ser classificats com a C. heterophyllus i C. polymorphus sense recaure en la descripció de Pau, fins l’article de Mateo i Crespo (1988). En aquest article els autors ens donen a conèixer millor la taxonomia i la historia d’aquesta planta tan singular.

47

Totes aquestes batalles taxonòmiques que s’han produït en el darrer segle han produït la pèrdua i la poca conservació d’aquesta subespècie. Un clar exemple es la seua distribució geogràfica sent un endemisme iberolevantí localitzat de forma natural en el nostre municipi i actualment sols de forma hibridada i amb col·laboració humana en les serres de Cartagena. Però perquè al nostre territori sols trobem un sol exemplar? Que té el nostre poble d’especial?

La introducció de nous individus en un altre territori està establerta bàsicament per tres etapes: dispersió, colonització i propagació (Wilson et al. 2009). En la primera etapa ens trobem en una dispersió a llarga distància des de les serres de Cartagena fins a la nostra població a més de 250 Km de distancia. Aquest fenomen es molt poc freqüent i sol ser produït per algun tipus de vector molt actiu, es a dir, un esser viu. Encara que hi ha algun estudi que demostra la dispersió d’espores pel vent a traves de llarg distancies en algunes plantes, el nostre cas es diferent. Moltes aus que viuen en el nostre territori presenten una migració nord-sud des de Europa a Africà (i al revés en l’altra època de l’any). Algunes d’aquestes aus s’alimenten de les llavors i fruits d’algunes plantes que es troben en les muntanyes de les serres de Cartagena. Llavors, després d’haver resistit la digestió dins del sistema digestiu del vector va ser excretat possiblement en el nostre poble (fenomen anomenat endozoocoria). També pot haver sigut transportada ectozoocoricament apegat a algunes plomes degut a que les seues llavors es tornen mucilaginoses al contacte amb l’aigua podent-se quedar-se pegades en l’exterior de l’animal. La sort, l’aleatorietat o qui sap quin factor va ser va fer que poguera caure en una de les poques zones del territori del nostre poble que presenta una baixa descarbonització, zona ideal per a la colonització d’aquesta cistàcia.

Encara que els nostres arguments no poden estar molt fen recolzats per un estudi físic “in situ” en el moment que ocorregué, aquesta es una de les possibles situacions que han definit la seua historia biogeogràfica. No obstant, cal destacar les paraules de Mateo i Crespo (1988) sobre la possibilitat que les troballes de Cavanilles en 1797 en Moncada i Léon Dufour en 1860 pels voltants de la ciutat de Valencia on unes cistàcies van ser identificades com a Cistus incanus L. i Cistus villosus L. respectivament i potser foren en realitat diferents exemplars de la C. heterophyllus cathaginensis . Malauradament diferents botànics experts i tècnics de la Generalitat no han pogut trobar després d’anys d’esforç cap exemplar més que el que es troba en la nostra població.

Ara sols ens queda tractar la última de les etapes: la propagació. Degut al seua caràcter alògamic la seua fructificació es escassa i la competència pels pol·linitzadors amb altres especies del mateix gènere son un greu problema, al que hi ha que afegir que es incapaç de reproduir-se. A més tenim el major del problemes, la consanguinitat de produir nous organismes a partir d’un mateix material genètic i com no tota la crisi de puresa que s’està produint en els últims anys en els exemplars de Cartagena. La poca duració de la floració i la sincronització del seu cicle de floració amb altres especies del mateix gènere està produint que tots els individus que hi

48

han, segons els últims individus, a Cartagena son híbrids amb altres cistàcies dels voltants (sobretot C.albidus) (Banares et al. 2003). Tots aquests problemes que han ocorregut en els exemplars de Cartagena i els diversos incendis en les seues serres en les ultimes dècades han donat els últims anys un major valor a l’individu supervivent del nostre municipi .

En el nostre municipi una de les majors amenaces que trobem es el desenvolupament urbanístic i algunes restes de jardineria i construcció dipositades per alguns veïns. Degut a açò la subespècie esta inclosa dins del Catàleg Nacional d’Especiers Amenaçades i el Catàleg de Flora Protegida de la Comunitat Valenciana. A més per part del jardí botànic s’han establert anualment campanyes de recol·lecció de llavors per al banc de germoplasma i la producció de llavors viables gracies a la hibridació de material de la planta que està en La Pobla amb espècimens de la regió murciana (afectats per hibridació). No obstant, no pot ser considerada genèticament una línia pura i podria portar en el futur la hibridació amb altres cistàcies de la zona (Banares et al. 2003).

En els últims anys l’IVIA i el jardí botànic han pogut en conjunt produir “in vitro” clons de l’individu de La Pobla que s’han plantat en recintes tancats de la pinada de Moncada i el tancat de Porta Celi (propietat de l’IVIA). A més a més alguns individus van ser cedits per a ser plantats en el nostre parc municipal La Manguilla. De tots aquests individus anomenats anteriorment pocs sobreviuen, i a dures penes, en el nostre parc municipal i en les plantacions de l’IVIA. Cal aclarir que aquest individus solen tindre una vida molt més curta que l’amfitrió d’on venen degut a mancances i errades genètiques produïdes en el procés de clonació (Banares et al. 2003).

Ara ja coneixem com es troba actualment aquesta espècie tan singular, però que passarà en el futur? Crec que hi ha que determinar una sèrie de pautes de conservació directa de l’espècimen i altres accions que poden beneficiar-lo de forma indirecta. En primer lloc, hi hauria que crear en la zona una microreserva de flora que es simplement una zona protegida per afavorir la conservació d’espècies botàniques rares, endèmiques o amenaçades per a protegir-la legalment i afavorir una àrea per a possible reintroduccions. A més hi hauria que recolzar a tots els organismes que s’esforcen per a produir nous individus per a produir noves poblacions.

En segon lloc, i jo crec que és el més important de tots, l’eina fonamental per a la conservació d’aquesta planta es donar-la a conèixer. No vull dir que tot el mon tindria que anar a visitar l’espècimen però se podrien establir reintroduccions locals de l’espècie per a ensenyar a tots els poblans aquesta singular espècie. L’ús d’aquets clons podria donar pas a que els xiquets i majors del nostre territori s’interessaren i així poder educar millor a la gent en el valor de protecció de la natura que ens envolta.

Per tant, d’ací cride a la gent a integrar-se i formar part de la natura, coneguent-la i fascinant-se per la seua singularitat a partir de la sorpresa que es troba en la recerca. Perque nosaltres,

49

els poblans, tenim la possibilitat de establir un joc de buscar el tresor botànic per excel·lència. Podem començar a intentar a identificar les plantes del nostre entorn i poder passar de vore sols una muntanya verda a un magnífic esclat de biodiversitat, amb el handicap de que tenim un tresor que trobar ,que com hem vist, és únic.

BIBLIOGRAFIA

- Banares, A., Blanca, G., Güemes, J., Moreno, J. C. i Ortiz, S. (2003). Atlas y libro rojo de la flora vascular amenazada de Espaņa.

- Crespo Villalba, M. B. i Mateo Sanz, G. (1988). Consideraciones acerca de la presencia de Cistus heterophyllus Desf. en la Península Ibérica. Anales jardín botánico de madrid, 45(1).

- Mateo Sanz, G. i Crespo Villalba, M. B. (2009). Manual para la determinación de la flora valenciana. Quarta edició. Ed: Compas

- Pellicer, J. (2007) Meravelles de Diania: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes. Ed: Del Bullent.

- Wilson, J. R., Dormontt, E. E., Prentis, P. J., Lowe, A. J. i Richardson, D. M. (2009). Something in the way you move: dispersal pathways affect invasion success. Trends in Ecology and Evolution, 24(3), 136-144.

50

ESTUDI HIDRONÍMIC DE LA VALLBONA En aquest article es pretén donar una visió general i diacrònica dels principals hidrònims que formen la xarxa hidràulica que rega la Vallbona. Aquesta subcomarca, situada al sud del Camp de Túria, està definida per un extens conjunt de rolls, sèquies i regadores que converteixen la terra en una important i rica horta. Aquest sistema complet de regadiu està format, bàsicament, per dos tipus de construccions hídriques: les que aporten l’aigua i les que drenen els escorrims. En aquest treball es recullen els principals representants de cada tipus. La tria dels hidrònims s’ha fet no solament per la seua importància sinó també per la longitud, la freqüència i l’antiguitat.

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Neus Domínguez, escialista en d’onomàstica i toponímia

“Las aguas, causa de las riquezas y prosperidad del pueblo [de Benaguasil], se toman del Turia hora y media más arriba de Villamarchante i vienen por un canal común con las de la Pobla [i l’Eliana], y se distribuyen en otros muchos menores para facilitar el riego” (Cavanilles, 1795) (OBS, 151).

Tal com ja va observar Cavanilles, la riquesa dels pobles de la Vallbona es deu a una complexa i fèrtil xarxa hidràulica, construïda pacientment al llarg dels anys, que ha convertit aquest conjunt de terres en un verger. Cavanilles parla insistentment dels quatre pobles de la vall: Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja i la Pobla, on cal sobreentendre l’Eliana. Aquests cinc pobles han utilitzat i han compartit durant segles una xarxa comuna de sèquies i rolls que, junt amb la sèquia de Lorca i la de Vilamarxant / el Quint tenen la sèquia Major de Benaguasil com a base de tot aquest sistema.

La xarxa conté centenars d’hidrònims, ja que els llauradors necessitaven identificar amb un nom cada roll, cada sèquia, cada fila, cada almenara, etc. Ara bé, per fer el present article s’han seleccionat aquells hidrònims que s’han considerat més importants, aquells que són més representatius de la xarxa, per la seua longitud i per ser els més freqüents en la documentació. Aquest conjunt onomàstic dóna una visió de la cultura de l’aigua a la Vallbona.

Cal destacar que aquest article és una mostra d’un estudi molt més complex1

1 Aquest article és un extracte d’un estudi toponímic presentat a Xèrica el 9 de març del 2013 en la VII Jornada d’Onomàstica (toponímia i antroponímia) organitzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el qual s’inclou en les actes d’aquest esdeveniment.

, per al qual es van utilitzat les tres fonts pròpies de l’Onomàstica: orals, documentals i cartogràfiques. Dins d’aquestes darreres, mereix un comentari especial el “mapa dels arrossos”, un dibuix fet sobre pergamí, de grans dimensions, confeccionat l’any 1592 i guardat a l’Arxiu del Regne de València (Processos de Madrid, P-484). La finalitat d’aquest mapa era assenyalar, amb color

51

verd, la zona arrossera de la Vallbona, és a dir, la part dels termes de Vilamarxant, Riba-roja i Benaguasil (on estan inclosos els de la Pobla i l’Eliana), que podien fer arròs. A més del dibuix de les viles i les ratlles dels termes destaca, especialment visible, la xarxa de sèquies i rolls més importants que hi havia al voltant de la sèquia Major de Benaguasil, amb els seus recorreguts complets, tot i que d’una forma esquemàtica. El mapa es complementa amb altres elements de l’horta que servien de punts de referència: torres, molins, cases i masos que ajuden a fer-se una idea més exacta de la situació d’aquesta zona a final del s. XVI.

Cal tenir en compte que el mapa era un element auxiliar, adjunt a un procés que la ciutat de València seguia contra el conreu de l’arròs en la Vallbona, un conreu que feia minvar el nivell de l’aigua del riu i que perjudicava els molins i l’horta del Cap i Casal. Ara bé, els qui conreaven l’arròs eren majoritàriament, si no tots, moriscos i la confecció del mapa es degué fer a partir de les informacions que ells aportaren. Es pot dir, per tant, que aquest mapa és d’inspiració morisca, ja que ells eren els que millor coneixien el territori dibuixat i als que més afectava tot el procés en el seu conjunt.

Imatge 1. “Mapa dels arrossos”, confeccionat l’any 1592. l’Arxiu del Regne de València (Processos de Madrid, P-484).

52

Els hidrònims més representatius de la Vallbona que s’han volgut destacar per a aquest article són:

Sèquia Major

Descripció: Aquesta sèquia naix del riu Guadalaviar a l’assut de Benaguasil, el qual està situat aproximadament a 11 Km del poble. Paral·lelament al riu, la sèquia comença el seu curs coberta i travessa la rambla Castellarda mitjançant un llarg cano, anomenat els Alcavons. Més endavant continua pels túnels de la Fenosa fins a la rambla Primera o Rambleta, la qual travessa també amb un gran sifó. Després prossegueix pel mas del Riu, punt on comença a fer de límit municipal entre els termes de Benaguasil i Vilamarxant. Continua coberta pel camí dels Masos, per on rega les hortes del molí i el mas de Ramírez, el mas del Baixó i el mas de la Nòria, a més d’algunes terres del terme de Vilamarxant. A partir de la carretera Llíria-Vilamarxant, la sèquia es divideix en dos parts. Una d’elles segueix el curs vell i l’altra entra en un llarg túnel que va directe al Molinet, on es tornaran a unir els dos ramals. El traçat vell rega les hortes de la partida de la Barca, el Javalí i l’Horteta de Vilamarxant. El naixement del roll de Burjassacos marca el punt on la sèquia penetra totalment dins el terme benaguasiler. Més avant, just enfront del Molinet, naix el roll de la Caiguda i és el punt on la sèquia Major es divideix en dos parts: la sèquia Major, que és la que du més aigua i és la que feia moldre el molí, i la sèquia de l’Alguatzil, de menor cabal. La sèquia Major continua pel Bellestar en direcció a la Màquina. En aquest tram naixen una gran quantitat de rolls, els més importants dels quals són: el Gallipont, el Bellestar, el Massil, l`Om, l’Alteró i la fila de l’Aldaia, ja a les portes de la Màquina. En arribar a aquest molí, la sèquia torna a dividir-se i naix la sèquia del Campés.

Més endavant, en travessar el molí de Dalt, naix el roll del Mentirós, passa pel pont de la Florença i entra per la Junquereta al molí de Baix. D’ací va cap a l’estació de Benaguasil 1r del tren Llíria-València, prop de la qual naix el roll del Fondo. Continua la sèquia cap al molí Espatarrat i en passar-lo naix el roll d’Alginet. En arribar al molí Molló, ja en terme de la Pobla, naix la sèquia Primera. La sèquia Major continua el seu curs per la partida del Rel, passa molt prop del nucli de la Pobla i després rega la Foia. A la partida de la Canal rep de nou l’aigua de la sèquia Primera. Un poc més endavant creua el barranquet de Bono i entra ja al terme de l’Eliana on va coberta. En arribar a les parets del poble, rep l’aigua de la sèquia del Campés i més endavant, després de vorejar la vila de l’Eliana, passa pel molí del Carme i mor finalment al barranc de Mandor.

Datació: 1455

“Capítols de la céquia Major, açut e rambla de la vila de Benaguazir e loch de la Pobla” (PHB, 73)(Nicolau i Bauzà, 1990).

Etimologia: Aquest hidrònim és un comparatiu de superioritat que fa referència al major cabal d’aigua d’aquesta sèquia respecte a les altres que naixen d’ella. Séquia de l’Alguatzil [awasíl]

53

Descripció: La sèquia de l’Alguatzil naix de la sèquia Major en el Molinet o molí de Ferrandis. Passa per la partida del Rajolar, penetra dins de Benaguasil i travessa el poble. L’aigua d’aquesta sèquia, denominada també de Foc i Sang, servia per a usos domèstics com ara la neteja de l’escorxador, per a la bomba d’incendis, llavadors, cisternes, els banys àrabs, etc. En eixir de la vila arriba a la partida de la Pila, on travessa la carretera de Benaguasil–Benissanó i allí rega la partida dels Francs, la qual pertany al terme de Llíria. Fa una gran revolta i entra dins del terme de la Pobla, on rega la partida de l’Alguatzil. En arribar al poble, el travessa per mitjà d’un sifó. A l’altra banda de la vila, continua regant la partida de l’Alguatzil i les terres del mas de Tous. Finalment, ja al barranquet de Bono, la sèquia de l’Alguatzil descarrega l’aigua a la sèquia del Campés. Datació: 1366

“Que los veyns de Liria de la aygua de la céquia nomenada del Alguazil [...] que pasa per lo terme de Liria puixen regar les heretats que estan situades davall de dita céquia sens pagar cequiatge” (HPV, 187) (Llavata, 1981).

Etimologia: Tal com diu Asín Palacios (1940) (CTA, 63 i 84) es tracta d’un nom propi de persona. En aquest cas es refereix a una important família àrab de Benaguasil, els Al-Wazir. Ja el 1390 es documenta a la vila Mahomat Aben Alguazir, cadi de l’aljama (PHB, 31). Aquesta família és la que dóna nom al poble, Benaguasil, i a la sèquia de l’Alguatzil. Aquest antropònim prové de l’àrab al-wazir, el ministre (NAL, 107) (Barceló, 2010).

Séquia del Campés

Descripció: Naix de la sèquia Major en la Màquina. Passa per la partida d’Entre dos sèquies i va paral·lela a la sèquia Major fins al molí de Dalt. Travessa per dins la vila de Benaguasil i ix per la partida de Beniharo. Continua per la partida de la Ratlla, la qual fa de límit entre Llíria, Benaguasil i la Pobla, i penetra en terme de la Pobla. Allí banya les terres de la partida del Campés. Entra per dins del poble i el travessa per mitjà d’un sifó. En eixir a l’altra banda de la població, continua regant la partida del Campés. Quan arriba a l’antiga factoria de la IBM, la sèquia la travessa encadufada fins al barranquet de Bono, on rep l’aigua de la sèquia de l’Alguatzil. Ja en terme de l’Eliana passa per les partides del Cap de l’horta i l’Almassereta. Finalment, molt prop del poble de l’Eliana, la sèquia del Campés mor a la sèquia Major. Datació: 1387

“Emperò, açò no s’entén quant l’aygua de la séquia d’Alcampés serà de tanda de la Pobla” (PHB, 36).

Etimologia: Es tracta d’un hidrònim poc freqüent i, per tant, absent dels principals reculls onomàstics. Per l’estructura del mot, podria tractar-se de l’ètim llatí: campense, un derivat de campus, de manera paral·lela a vallès (< vallensis) o penedès (<pinnatensis) que Coromines (1980) explica al DEC i que també apareix al CVB (Alcover-moll, 1962). El significat, lloc de molts camps, s’adiu perfectament al referent físic: una extensa porció de terreny cultivable que s’allarga entre els termes de Benaguasil, la Pobla i l’Eliana, regada per la sèquia del Campés.

54

La primerenca datació i les formes arabitzades Alcampés/ Al Campés, molt freqüents a la documentació, fan pensar que es tracta d’un nom d’origen llatí que s’ha conservat in situ, que es va arabitzar i que més tard, a partir de la repoblació catalana, va transformar l’article àrab al- en el corresponent català: el.

Sèquia Primera

Descripció: Naix al molí Molló de la sèquia Major. Rega la partida del Portalet i travessa la part baixa de la vila de la Pobla per mitjà d’un sifó. Aquesta sèquia proveia d’aigua potable l’antiga cisterna i servia també per als usos de neteja de l’escorxador i llavador públics. En passar la vila rega les partides de la Sortanella, la Barraca de la Xulla i, finalment, arriba a la partida del Cap de l’Horta, on desemboca a la sèquia Major, un poc abans de la ratlla del terme de l’Eliana. Datació: 1901

“acequia Primera” (ASR)2

Etimologia:

.

Aquest hidrònim indica que aquesta sèquia és la primera, és a dir, la més baixa del conjunt de sèquies que naixen de la sèquia Major, vist des de la Pobla. La tardana documentació i el fet que naix al mateix molló de terme fa pensar que no és una sèquia antiga i que es deu al fet d’una remodelació moderna lligada a la construcció del molí del Molló.

Séquia Granotera

Descripció: Serveix d’escorredor de les aigües sobrants del reg de la Pobla. Passa per les partides del Rel, la Foia, la Canal i la Torre, totes pertanyents a la Pobla. En arribar al terme de l’Eliana, passa pel molí de la Lluna, lloc on recull l’aigua de la sèquia Nova i on conflueixen les aigües del barranquet de Bono. En aquest punt s’inicia el barranc de Mandor. En passar el molí, aquestes aigües van encadufades i formen la sèquia de Mandor. Datació:1901

“acequia Granotera” (ASR).

Etimologia: Es tracta d’un hidrònim metafòric amb un cert sentit irònic: la sèquia de les granotes, és a dir, la sèquia de l’aigua que no corre i es corromp, on només es crien granotes. El nom, molt modern i de creació popular, ha substituït les altres variants anteriors i ha esdevingut el nom “oficial” d’aquest assarb.

2 Arxiu del Sindicat de Regs de la Pobla de Vallbona. Diversos documents. (ASR)

55

Bibliografia

- Aguiló, C. (2008). «Dos topònims (semi)inèdits del Pla de Ciutat i la motivació del que els alberga» a XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia, pp 219-220. UIB. Santa Maria del Camí. (AGU)

- Alcover - moll (1962). Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma. (CVB) - Asín palacios, Miguel (1940). Controbución a la toponimia árabe de España. CSIC. Madrid. (CTA) - Barceló, Carme (2010). Noms aràbics de lloc. Bromera, IIFV. (NAL) - Cavanilles, A. J. (1795). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos

del Reyno de Valencia. Imprenta Real, Madrid. (OBS) - Coromines, Joan (1980). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial / La Caixa.

Barcelona. (DEC) - Coromines, Joan (1989–1997). Onomasticon Cataloniae – Els noms de lloc i noms de persona de totes les

terres de llengua catalana, 8 volums, Barcelona. (ONC) - De Tomás, J. L. (1986). Ribarroja del Turia a través de su historia, vol. I. Clavarios Santísimo Cristo de los

Afligidos. Riba-roja de Túria. (RIB-1) - Groom, Nigel (1983). A dictionary of arabic topography and place names. Longman. Beirut- London, (DAT) - Hermosilla Pla, Jordi - Molares, A. J. (1993). «El sistema de reg de Benaguasil, la Pobla de Vallbona i

l’Eliana» a Lauro, núm. 7. Ajuntament de Llíria. (LAU) - Jarabú, E. - Calatayud, J. V. (2000). Ribarroja del Turia a través de su historia, vol. IV. Ajuntament de Riba-

roja de Túria. (RIB-4) - Labarta, ANA (1987). La onomástica de los moriscos valencianos. CSIC. Madrid. (OMV) - Llavata Pitarch, Vicente (1981). Historia de la villa i baronía de la Pobla de Vallbona. Ajuntament de la

Pobla de Vallbona. (HPV) - Lluesma Espanya, Josep A. (2000). «Hidronímia de la séquia Major de Morvedre» a Butlletí interior de la

Societat d’Onomàstica, núm. 86. Sant Adrià del Besòs. - Madoz, P. (1845-50) Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar.

Madrid. (MAD) - Martí, L. (1985). Historia documentada de la iglesia parroquial de la villa y baronía de Benaguacil.

Cooperativa agrícola San Vicente Ferrer. Benaguasil. (MAR) - Martínez, E.- Jarabú, E. - Calabuig, J. (1998). Ribarroja del Turia a través de su historia, vol. III. Ajuntament

de Riba-roja de Túria. (RIB-3) - Nicolau i Bauzà, Josep (1990). Pàgines de la història de Benaguasil. Ajuntament de Benaguasil. (PHB)

- Esquema de la acequia Mayor de Benaguacil y sus derivaciones (1:20.000), c.1940. (ESQ)

Cartografia

- Mapa dels arrossos (1592). Arxiu del Regne de València. (Mapa 1592) - Plànol de Benaguasil (1905). Instituto Geográfico Estadístico. (PBI)

- Arxiu Municipal de Benaguasil. Prima manus clamorum curiae presentis villae

Fonts documentals

- de Benaguazir de anno a nativitate Domini MDCXX (1620). (AMB)

- Arxiu del Sindicat de Regs de la Pobla de Vallbona. Diversos documents. (ASR)

56

LOS BARRANCOS DE LA POBLA

Y URBANISMO

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Por José Luís Crespo Chilet, arquitecto urbanista

“Lo que mueve las ciudades no son los ladrillos ni las tuberías sino las ideas” 3

Este artículo trata de explicar la oportunidad que representan para La Pobla de Vallbona los recursos reales del terreno, el patrimonio construido, el medio ambiente, la huerta y los espacios naturales, como base para un modelo de urbanismo “de triple ADN”: las personas, la ciudad y el medio ambiente.

“Los habitantes de una urbanización, de un pueblo, de un extrarradio, de una ciudad, todos tenemos derecho a que el raciocinio haya creado el lugar donde vivimos con inteligencia, para nosotros mismos, para un grupo y para la colectividad, para hoy y para mañana.

Muchos entornos, sean rurales o urbanos, se fabrican desgraciadamente sin el valor añadido de una atención suficiente y empujados únicamente por intereses locales o arreglos rápidos, chapuzas de diseño debidas a pretextos de dinero o de plazos.” 4

¿Qué ha sido de la calidad de las construcciones y de los paisajes?

En la sociedad actual, los alcaldes y constructores han tomado el mando en urbanismo por encima de los arquitectos urbanistas e incluso se han creado, por ley, espacios de nuestro territorio donde no se necesita ni la firma de un arquitecto, ni incluso de un ingeniero. Estos espacios son las zonas o polígonos industriales donde un perito puede diseñar y construir.

“Hoy prácticamente casi nadie se preocupa del urbanismo como un arte, y se considera sólo como un problema técnico. Si luego, el efecto obtenido, de ninguna manera corresponde a nuestras expectativas, nos quedamos sorprendidos y desamparados, lo que no nos impide, la próxima vez, adoptar de nuevo un único punto de vista técnico, como si se tratara de trazar una línea de ferrocarril, donde el arte no tiene nada que hacer.” 5

3 Edgar Pieterse- Dir del Centro Africano por las ciudades

4 BOLETIN Nº74-2010- ¿Quién es responsable del interés público? Ordre des Architectes d’Ile-de-France 5 CAMILLO SITTE -1889- EL ARTE DE CONSTRUIR CIUDADES « L’art de batir des villes » /ed. Points. p.90

57

Vista del entorno de la Finca San Luís.

Análisis

De esta organización administrativo-política ha salido un urbanismo que ha creado el comienzo de la cristalización de una pequeña mega urbe fruto de la unión de los municipios del área metropolitana y de Valencia ciudad, en la actualidad, 1.732.830 habitantes de los que la población del área metropolitana supera a los de la cuidad (ver art.”El área metropolitana ya supera en 118.038 habitantes a Valencia”; El Mundo 12.01.2008).

58

Propuesta

Es necesario un proyecto de organización del territorio sostenible, llevado a cabo con una visión global de futuro y a escala del conjunto del territorio, teniendo en cuenta criterios de crecimiento futuros. Sin esto, nos arriesgamos a desarrollar incompatibilidades entre los planos urbanísticos individuales de los diferentes municipios y agentes urbanizadores y las necesidades de los habitantes y, en particular, la movilidad y transporte público.

Se trata de crear un urbanismo en armonía entre naturaleza y civilización, que incluya el medio ambiente y el patrimonio construido existente en una interesante relación con la infraestructura urbana:

Un urbanismo de “triple ADN” de las personas, la ciudad y el medio ambiente y volver a un tiempo en que las ciudades eran diseñadas con raciocinio.

Una buena ciudad…

“Se quedó mirando distraída a los niños que jugaban en la plaza. Alguien le había dicho una vez que toda ciudad tiene siempre un “lugar mágico”, un lugar adonde acostumbras a ir cuando necesitamos pensar seriamente sobre la vida. Aquella plaza era ese “lugar mágico” en Dublín.” 6

Una buena ciudad “es una ciudad que genera autoestima y esperanza, cuando me eligieron alcalde comenzamos a invertir en las personas, en aceras, en parques, en buenos colegios, bibliotecas y también en un sistema de transporte porque éste es

6 BRIDA- Paulo Coelho- p155

59

un símbolo poderoso de democracia: un autobús con cien personas tiene derecho a cien veces más espacio en la calle que un coche con una persona.” 7

Una buena ciudad… “El estado de las aceras es el más seguro indicador del estado de una ciudad. Ellas son su piel, y como ésta, cuidada o descuidada, según. Se nota si le tienen echado el ojo y se gastan dinero en ella o se resignan a que se estropee, envejezca y se llene de arrugas. Aceras y pavimentos cuidados velan por que uno pueda ir a lo que le importa: le quitan a uno el cuidado de mirar por donde anda. No se tropieza aunque no se mire al suelo. “

8

Una buena ciudad debe ser capaz de doblar su población. “En el siglo XX, 10% de la población mundial vivía en ciudades, hace dos años eran el 50%, a este ritmo pasaremos al 75% en cuarenta años.”

9

“Una buena ciudad es tecnologías, nuevos medios de transporte, eventualidades provocadas por los hombres o los desastres naturales, todo eso es diseño urbano fruto de un equipo de personas pluridisciplinar trabajando en común con perspectivas distintas, arquitecto, constructor, municipalidad, gobiernos, vecinos y paisajes y monumentos y otros grupos de relevancia histórica. Todos se unen para trabajar unos con otros y unos contra otros.,”

10

“La paradoja del urbanismo es una gran simplicidad aparente y una complejidad de fondo. Es soportado por los usuarios y establecido por los que deciden (alcaldes, promotores, etc) en una lógica de extensiones sucesivas y de relleno, es decir, un “zoning” destructor e infraestructuras inciertas siempre insuficientes. Sólo las ciudades históricas, densas y con una “mixidad” de funciones respondían a una lógica de vida. La llegada del automóvil ha distendido la trama urbana y destruido la hermosa lógica del “vivir juntos”. ”

Para armonizar las paradojas.

11

La crisis del “boom” del ladrillo, a pesar de los dramas humanos desencadenados, ha parado en seco el urbanismo de constructores y políticos, dejando multitud de zonas inacabadas y un gran puzle de territorios: urbanos, agrícolas, industriales y paisajísticos.

Instante “STOP”

La Pobla de Vallbona, como tantos otros pueblos, ha quedado urbanística y paisajísticamente dislocada, estamos en el instante del “STOP”, como en un juego gigante de “un, dos, tres, pollito inglés”. Si nos paseamos por el término de la Pobla, vemos que nos quedan elementos paisajísticos y constructivos estructurantes de una posible futura “green city”: los barrancos, que podrían preservarse y ser las zonas verdes que permitirían cumplir con las recomendaciones de la O.M.S. (Organización Mundial de la Salud), que establece que las ciudades deben disponer de, al menos, 10m² de zona verde por habitante.

7 ENRIQUE PEÑALOSA- Alcalde de Bogotá (1998-2001) - Documental “Ubanized” Canal+1 prod. Gary Hurtwit- 2011 8KARL SCHLÖGEL- En el espacio leemos el tiempo- Ed. Siruela p.274 9 Datos - Documental “Ubanized” Canal+1 prod. Gary Hurtwit-2011 10 NOAH CHASIN- Historiador de arquitectura- Bard College- - Documental “Ubanized” Canal+1 prod. Gary Hurtwit-2011 11 DENIS LAMING – Arquitecto urbanista

60

También vemos el patrimonio etnológico construido que podría ser conservado par ser parte de los lugares que nos paramos a mirar de la ciudad y no acabar reducido a un icono como ha pasado con el edificio histórico más espectacular de la Pobla de Vallbona: la Casa Blanca.

Zonas verdes

En la actualidad, muchas ciudades no cumplen las recomendaciones anteriormente citadas. Valencia capital sólo dispone de 5,39m² por habitante (ver art. El Mundo BIO del 07.12.2007).

En La Pobla de Vallbona estaríamos en alrededor de 2,5 m²zv/hab. 12

“El nombre d’àrees verdes per habitant és extremadament reduït en el municipi, tirant cifres preocupants: tan sols 2.5m² de zona verda per persona i 0.11 arbres per habitant” 13

12 PGOU LA POBLA DE VALLBONA, Memoria informativa , a- territorio- sept 2004- p27

13 PLAN ESTRATÈGIC LA POBLA DE VALLBONA, Jorge Hermosilla Pla, UV y Ajuntament de la Pobla de Vallbona– 2006-2007

61

Este último dato es de 2007, la población era entonces de 19.000 hab. Hoy estamos a 22.000 hab. que corresponden a 220.000m2 de zonas verdes que deberíamos tener para cumplir los requisitos mínimos de la O.M.S. de 10m² zv/hab. Con estos datos, distamos de las grandes ciudades europeas, Bonn 35m²/hab., Rotterdam 24 m²/hab., Viena 20 m²/hab., Berlín 13 m²/hab., París 10 m²/hab., Londres 9 m²/hab. En nuestro país, Madrid tiene 15,9 m²/hab., Barcelona 8,9 m²/hab. y, a años luz, Pamplona, la ciudad española con más zonas verdes, tiene 26,4 m²/hab.

Estas cifras reflejan el nivel de desarrollo de la conciencia ecológica en planificaciones urbanísticas de nuestro país y en la demanda de iniciativas sostenibles con el medio ambiente en el ámbito constructivo. Sin contar con la huerta de regadíos y de secano, que, de preservarla o recuperarla, según el caso, completaría el triple ADN de la ciudad.

Arból monumental en la zona arqueológica de la Casa Blanca en La Pobla de Vallbona.

Barrancos

Parte del sistema hidrológico del municipio tiene la particularidad de ser “independiente” al desaguar los barrancos en las acequias del sistema de regadío de la huerta de la parte sur del término municipal.

“Séquia Granotera....on conflueixen les aigües del barranquet de Bono. En aquest punt s’inicia el barranc de Mandor.” 14

Si observamos tanto el plano topográfico como el geológico,

14 ESTUDI HIDRONÍMIC DE LA VALLBONA, Neus Domínguez- nº1 Fent Poble , Fent la Pobla - 2013

62

es evidente la fuerza y disposición estructurante de los barrancos; en la Pobla hay dos, el que pasa por la actual avenida Cervantes y que, por su proximidad, es el más presente en la memoria de los mayores, que cuentan cómo de niños iban a ver pasar el agua que, en las épocas de fuertes lluvias, llenaba este barranco denominado popularmente” el barranquet”. El otro es el que pasa por el polígono industrial Mas de Tous, sigue en dirección a la Calderona y, al pasar delante de la urbanización Vista Calderona (antiguo Más de Giménez), atraviesa un antiguo acueducto de unos 230 m de largo, con una parte de 85m con luz entre pilares, y su pozo, testigos de ingeniería popular en materia de hidrología.

De estos dos barrancos, el primero ya ha sido tragado por el urbanismo del “boom” y transformado en una avenida sin zonas verdes y sin nada para pararse a contemplar. El otro barranco, que algunos llaman “barranquet de Bono”, por haber sido esta familia dueña de campos por donde éste pasaba, está en situación surrealista:

- A su paso delante de la urbanización Vista Calderona está en su estado original con su acueducto, pozo, acequias y campos de regadío abandonados en los que la naturaleza está recuperando su espacio, y se ha catalogado como urbanizable.

63

Arriba: vista del conjuto del barranco y acueducto. Abajo a la izquierda: imagen detallada del acueducto. Abajo a laderecha: imagen detallada del pozo.

- A su paso por el polígono Mas de Tous está encauzado en un ancho canal de hormigón industrial que le da un aspecto de desagüe.

- A su paso por la pista ciclable del conjunto deportivo Mas de Tous se ha recreado un lecho natural del barranco.

- A su paso por la antigua fábrica IBM está en parte entubado.

- Al final del barranco, en el término de la Pobla, se ha entubado y construido sobre rellenos una zona residencial.

- Ahora se está construyendo otro tramo con un canal abierto, por lo que se ha talado recientemente parte de un pinedo que quedaba.

Seis tipos de urbanización para el mismo barranco, diseño típico de lo que se comenta en el preámbulo. A esto hay que añadir que los organismos administrativos competentes no pueden intervenir en el diseño de dichos barrancos ya que éstos no aparecen en los mapas oficiales ni

64

en el PGOU de la Pobla15

. Al navegar por la web del ministerio de medio ambiente, descubrí con cierta sorpresa que La Pobla de Vallbona no tiene ni barrancos ni zonas inundables, sólo aparece el barranco Mandor, a su paso por L'Eliana y no se refleja el del Mas de Tous a pesar de estar en continuidad con el anterior.

Cartografía del SNCZI (Sistema Nacional de Catografía de Zonas Inundables). En la página web del Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente.

En el terreno. Cartel de aviso de zona inundable en el camino de l’Argila a su paso por el Barranco del Mas de Tous.

15 PGOU LA POBLA DE VALLBONA, Memoria informativa - sept 2004- p5

65

En la foto de arriba, el barranco después de un día de fuertes lluvias y en la foto de abajo, el mismo barranco en un día de sol

66

Conjunto medioambiental

Si seguimos observando el territorio, nos damos cuenta de que este barranco crea un conjunto singular al estar en la perspectiva desde la pequeña colina de la Casa Blanca, formando un conjunto paisajista que va desde el alto de la explanada de la Casa Blanca al fondo del barranco y define un conjunto histórico, arqueológico, arquitectónico, científico o técnico, medio ambiental y etnológico articulado a lo largo del eje de una carretera y compuesto de: zona arqueológica de la Casa Blanca, restos de su muralla defensiva, el pozo de “Cuallao” y el único acueducto aéreo de la Pobla de Vallbona.

Conclusión

Este pequeño análisis del terreno, de nuevos conceptos urbanísticos, del “STOP” del desarrollo del reciente “boom” del ladrillo, del déficit de zona verde por habitante y del potencial de los conjuntos medioambientales y patrimoniales existentes; no hace más que confirmar la idea que expuse en el artículo en El Mundo ya citado: Es necesario un proyecto de organización del territorio sostenible, llevado a cabo con una visión global de futuro y a escala del conjunto del territorio, teniendo en cuenta criterios de crecimiento futuros. Sin esto, nos arriesgamos a desarrollar incompatibilidades entre los planos urbanísticos individuales de los diferentes municipios y agentes urbanizadores y las necesidades de los habitantes y, en particular, la movilidad y transporte público.

Se trata de crear un urbanismo en armonía entre naturaleza y civilización, que incluya el medio ambiente y el patrimonio construido existente en una interesante relación con la infraestructura urbana:

Un urbanismo de “triple ADN” de las personas, la ciudad y el medio ambiente y volver a un tiempo en que las ciudades eran diseñadas con raciocinio.

“La llegada a esta ciudad anona pero no asusta” 16

16 FEDERICO GARCÍA LORCA (carta de Nueva Cork 28 de julio 1929)

67

ANTECEDENTS DE L'OCUPACIÓ DEL

TERME DE LA POBLA DE VALLBONA Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Josep Jorge i Fernández, historiador

La Pobla de Vallbona amaga un passat, una història que ha de ser contada per aque els habitants que viuen en aquest terme municipal sàpiguen quines van ser les primeres persones que es van establir per aquestes terres.

Per afirmar quines van ser les primeres persones que van trepitjar les nostres terres hem de fer un exercici d'imaginació ja que hem assistit a una ocupació i construcció massiva del territori. Açò es contradiu amb les dades o fets històrics perquè les terres de La Pobla de Vallbona van estar quasi deshabitades durant molts centenars d'anys. La Pobla de Vallbona no ha estat ni és un terme on hi hagen grans assentaments arqueològics, sinó que trobem petits enclavaments que podrien denominar-se com viles rústiques romanes.

En el terme actual de La Pobla de Vallbona s'han documentat dos d'aquestes viles rústiques, encara que cap d'elles ha estat objecte d'excavacions. La primera estrobava en la partida Rascanya Casella de Peons Caminers de la que es va fer una petita prospecció en 1964 pel SIP. L'altra vila estava situada al Sud del municipi la vandescobrir en 1934, es anomenar Camp del Castellet. Les demés restes romanes de La Pobla de Vallbona fan referència a uns trams de canalització per a l'aigua, excavats enla roca, al voltant del Mas de Tous i en les Eres del Barranquet. En la zona, precisament, del Mas de Tous, també es van trobar àmfores, ceràmica i peces demolin, d'aquesta manera podem dir que pogué tractar-se d'altra vila Mas de Tous o Villa Flora que estaria relacionada amb el manteniment del petit canal o aqüeducte dela

Covatella. Però hi pot haver més, no ens podem deixar la Casa Blanca. Mai s'haexcavat els terrenys d'un dels edificis que va ser dels més importants de la històriad'aquest municipi. Qui sap si el subsòl de la Casa Blanca amaga una història o unpassat, mai ho sabrem si no hi ha una iniciativa conjunta de traure a la llum la nostra història.

Del que sí estem segurs és que pel nostre terme van passar nombroses persones, algunes es van quedar, altres decidiren fer-ho temporalment per gaudir deles fèrtils terres de La Pobla de Vallbona, i altres van passar de llarg. De tot això tenim constància dels camins o vies que venien des de Sagunt o de l'Est, des de València i que conduïen més enllà de Llíria. Per tant, encara que el pas dels nostres avantpassats no van deixar moltes evidències, amb les que tenim hem de construir el nostre passat.

(1) Pérez Mínguez, R. (2006): Aspectos del mundo rural romano en el territorio comprendido entre los ríos Turia y Palancia. Servei d’Investigació Prehistòrica. Diputació de València. València.

68

EL CASTELL DE BENAGUASIL:

UN ELEMENT UNIFICADOR DE DOS POBLES

Aquest article dóna a conèixer les relacions entre les localitats de Benaguasil i la Pobla de Vallbona, tracte que no sempre va ser tan dolent com mostren alguns erudits locals. Per fer més comprensible aquesta relació s’utilitza el castell de Benaguasil com a element unificador, el qual mancomuna dues localitats manifestant la convivència que hi havia entre les viles en qüestió.

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per José Fornieles i López, aparellador i investigador en arquitectura tradicional

A mesura que l’exèrcit cristià avançava en la seua conquesta, aquest canviava els noms d’algunes de les localitats que aconseguia al seu pas. Aquestes viles i ciutats, en ocasions, tenien un nom derivat del llatí que era fàcilment interpretable pels nous conqueridors. En aquestos casos es conservava el nom d’arrel llatina. Ara bé, quan el nom de la localitat provenia de l’àrab, es podia donar el cas de rebatejar el lloc

amb un nou nom. Açò és el que va ocórrer a la localitat de Benaguasil. Ja al segle XIII apareix el nom Vallbona, el qual conviu amb el primitiu nom de la vila anteriorment mencionat.

“La Vallbona és un nom que apareix ja al segle XIII i que s’aplica d’una manera confusa tant a Benaguasil com a la Pobla. A partir del s. XIV fins a l’actualitat serà el complement de la Pobla: la Pobla de Vallbona i, només esporàdicament, continuarà aplicant-se alguna vegada a Benaguasil (castell de Benaguasil o de Vallbona) [...] Per les mostres documentals dels segles XIII i XIV, sembla que aquest nom volia substituir el nom àrab de Benaguasil i d’ací els doblets: Benaguasil/Vallbona front a Pobla de Benaguasil/Pobla de Vallbona. En canvi no s’arribà a produir perquè els musulmans continuaren habitant Benaguasil fins el 1609”17

17 DOMÍNGUEZ BELL-LLOC, JOAN; DOMÍNGUEZ VICENTE, NEUS; FORNIELES LÓPEZ, JOSÉ. Els pobles edetans parlen els uns dels altres. p. 32

.

69

La idea de la Pobla de Vallbona com a poble independent de Benaguasil també és un concepte que cal destacar. Actualment continua sense estar clara aquesta separació:

“Al s. XIII el terme de Benaguasil ocupava tota la vora esquerra del riu, des de Pedralba fins a Paterna. Dins del terme benaguasiler es construí, a final d’aquest segle la nova vila de la Pobla de Vallbona. Amb el temps les dues viles se separen encara que no es coneix, per ara, cap data de segregació oficial. Al s. XIV es redacten tres documents que alguns consideren el naixement de la Pobla: el trasllat de la parròquia de Benaguasil a la Pobla (1304), la “carta pobla” de la Pobla (1381) i les concòrdies d’aigua entre Benaguasil i la Pobla (1383).

Tot açò ens indica l’esperit “separatista” de la Pobla, respecte a Benaguasil, però no pas la seua independència, ans al contrari, demostren la unió de les dues viles dins un territori comú. En un conegut mapa del 1591 apareixen clarament delimitats els termes de Vilamarxant, Riba-roja i Benaguasil, dins del qual hi ha inclosa la vila de la Pobla.”18

En nombroses ocasions es parla de les diferències entre les dues cultures que habitaven al nostre territori. Per què el senyor de la vila de Benaguasil va permetre que els cristians foren els que abandonaren la primitiva localitat? Per què va consentir que els musulmans mantingueren la seua religió i el nom original del poble? Òbviament per diners.

Les rendes que l’amo recollia dels musulmans eren molt superiors a les dels cristians, tot i que així els primers podien mantenir la seua religió. A més a més, els moros eren bons servents i grans defensors dels seus amos. Mai un moro es rebel·laria contra el seu senyor, a no ser que aquest li impedís practicar la seua religió.

Molts investigadors han suposat que la relació entre ambdues poblacions sempre va ser de conflicte, però açò no és del tot cert. La conclusió d’aquestos erudits es basa en la documentació que han trobat i han emprat per fer els seus estudis. Lògicament no és habitual de redactar cap text per informar de les bones relacions entre les dues viles, però aquest fet no

18 Íd. p. 34

70

indica el contrari. Òbviament es recorria als notaris i a la justícia quan hi havia qualsevol tipus de problema, però açò no significa que la Pobla i Benaguasil estigueren en una lluita constant. De fet, com es podrà apreciar a continuació, en altres textos queden latents les bones relacions entre aquestes localitats, les qual compartien des dels seus oficis fins al seu castell.

Muralles i castell com a element d’unió

Com ja s’ha explicat anteriorment, Benaguasil i la Pobla formaven un conjunt senyorial inseparable que arriba fins a l’actualitat. Resulta impossible estudiar qualsevol dels dos pobles sense fer referència a l’altre. Així doncs, és fàcil pensar que els dos nuclis compartien moltes experiències i, fins i tot, edificis. Recordem que els poblans devien anar a missa a Benaguasil, fins que es va traslladar la parròquia. Aleshores els pocs cristians que vivien a Benaguasil anaven a la Pobla a l’ofici. D’aquesta manera quan

hi havia qualsevol guerra o conflicte ambdues localitats empraven les muralles i el castell comuns ubicats a Benaguasil.

Poca informació tenim del conjunt arquitectònic que formava aquest edifici. Només hi queden algunes fotografies preses moments abans al seu enderrocament. També hi ha alguna imatge que mostra la façana de l’edifici, principalment, la seua porta d’accés.

Aquest edifici d’origen musulmà va ser construït amb la primitiva tècnica del tapial. En aquest cas es tracta d’una tapia de terra millorada amb pedres (vore fotografies del castell). Es tracta d’una de les tapies més velles que es coneix, cosa que evidencia l’antiguitat de l’edifici. També es poden apreciar encontres fets amb atovons, com per exemple als arcs de l’obra i alguna teulada amb teules àrabs.

Malauradament, el castell ha desaparegut i al seu lloc es troba el nou edifici de la Unió Musical de Benaguasil. Només es conserva la torre de la presó, on encara es poden apreciar marques dels presoners que varen ser al seu interior.

La primera constància escrita que trobem que parla del castell apareix al Llibre del Repartiment:

Núm. 106.- “Fº Deiç, castrum et villam de Venaliacir. VIII Kalendas januarii”19

Uns anys més tard (16 de gener de 1363), durant la guerra entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, de Castella, el primer ordena un càstig en el qual s’inclou Benaguasil:

. A Ferran Dieç, el Castell i la vila de Benaguasil. 24 de desembre 1237.

19 Llibre del Repartiment de València. Edició dirigida per Antoni Ferrando i Francés.

71

“Item qu·els castells o fortalezes del Puig o de Paterna no sien o puxen esser retornades o fetes: ans los castells murs o fortalezes de Benaguazir, de Ribarroia, de Vilamarxant de Bétera e de Montroy sien derrocades de present que ia mes no puxen esser tornades...”

Al 1382, en alguns capítols de poblament dels cristians de la Pobla, descobrim que no es va fer cas de l’ordre que va manar Pere el Cerimoniós. Aquestos textos són de l’Infant Martí i la Comtessa Maria de Luna, senyors de Benaguasil:

"Lo senyor Infant ordena et proveheix de present qu·els christians de la Pobla sien col·locats dins Benaguazir en temps de necessitat e de guerra, axí com és acostumat".

"Que si ve per cas que el loch de la Pobla, per feyt de guerres o de altres necessitats, se hauran de recollir en lo loch de Benaguazir, que en lo dit loch de Benaguazir los christians de la dita Pobla puixen tenir tenda o taverna, axí de sos propris vins com de altres, si menester los serà".20

En aquestos textos ja apareix el vincle que hi ha entre les dues localitats i el castell, el qual podran emprar ambdues viles en cas de conflicte o guerra.

Els poblans no solament tenien dret al castell, sinó que també eren responsables del seu manteniment. Aleshores, benaguasilers i poblans devien mantenir l’edifici i les muralles en bones condicions.

El 12 d’octubre de 1453, les autoritats de Benaguasil i les de la Pobla transmetien les seues impressions sobre el mal estat de conservació del castell al Mestre Racional en Lluís de Vic i a mossèn Ferrer, procurador general:

“En Pere de Capdevila, de Sogorb, receptor general, Aquen Abenàmir, alcadí y alamí de Benaguasil, Alí Alfaquí y Cat Tagari, Jurats, diuen que és necessari adobar una torre que stà sobre la cambra aprés de la cuyna, que stà en punt de caure, e que es deu adobar aquella, e que seria gran dan del dit Castell si·s cayia, e sa (de) fer una cuberta en aquella dalt e fer pous per regar les altres cubertes; e més que la scala que pugen los forments e blats de les rendes de la senyoria és trencada e sa (de) fer aquella, perquè per la dita scala no poden pujar los blats, e és necessari fer una porta per a la torre del dit Castell per tenir les coses, e hun barandat a fer en la rampa entre la capella e la cuyna e adobar les cuynes. Açò han fet en la vila de Benaguasil”21

En aquest document es mostra la preocupació de les dues localitats, les quals fan les reparacions en pocs mesos. El 18 de febrer de 1454 apareix documentació on Mahomat Pelegrins, moro de Benaguasil, rep del senyor Capdevila 112 sous per onze almodins i un cafís

.

20 Arxiu del Regne de València. Manaments i Empares. Any 1616. Llibre IV; mano 39, fols. 38vº-48vº 21 APV- Protocols Bernat Dassió major, any 1453.

72

de calç destinats “a la torre e a la cambra de la cuyna del Castell que és derrocada e a obs del senyor de Banaguazir”22

Les reformes i intervencions devien ser continues, ja que es troba molta documentació al respecte. El 30 de desembre del 1479 es feia el rebut següent:

.

“Alí de Rigla, moro rajoler, habitador de Benaguazir, confessa haver rebut del magnífich Lois de Santàngel, receptor general de l’antich patrimoni, per mans de Bernat Dassio, mercader de la Pobla de Vallbona, dos-cents sols de dos mília huit-centes teules, a rahó de quaranta huyt sols el miler posades en Benaguazir; e dos mília cent rajoles a for de trenta-sis sols, posades en lo Castell de Benaguazir, les quals teules e rajoles són per obra de la sala del Castell, per a cobrir sa baranda.

Cat, fill d’Abdal·la Alfaquí, e Muça, moros de Benaguazir, reben del magnífich Loís de Santàngel, per mans de Bernat Dassio, nou lliures setze sols per xixanta e cinch cafiços e quatre barcelles d’algeb per obs d’obra de la sala del castell. Miquel Folgado, Miquel Badenes e Johan Martínez, lauradors de la Pobla de Vallbona, e Azmet Ablime, àlias Mugune, moros de Benaguazir, reben quaranta-e-huiyt sols per vint-e-quatre jornals que han obrat en la sala del castell” 23

En aquest document es pot apreciar les bones relacions entre les dues localitats. Els moros i els cristians es fien els uns dels altres per a cobrar els treballs i els material. A més a més, trobem moros i cristians, dels dos pobles, treballant conjuntament en l’obra de la sala del castell. És més que probable que aquestos també treballaren junts fora d’aquesta obra.

.

Més documentació de convivència relacionada amb el castell la trobem en la visita que feren al castell els prohoms de la vila, acompanyant les autoritats vingudes de València, quan a la pressa de possessori com a batlle i alcaid d’en Cosme Damià de Vilarrasa i Cabanyelles. En aquesta reunió s’adonaren del mal estat en què es trobava l’edifici. Així el seu notari redacta la següent instància que aniria dirigida al Mestre racional. Era el 12 de febrer del 1487.

“Dimarts XV MCCCCLXXXVIJ.

Al molt magnífich mossén Johan Ram Scrivà, cavaller, conseller del senyor Rey e maestre racional de la seua magestat en el regne de València:

Certificam nosaltres, en Pere Navarro e Jaume Lop, de la vila de la Pobla, Hamet Mazer, Jurat de la vila de Benaguazir lo present any, com en presència del magnífich en ( ) Cabrera, del vostre offici, havent liurat lo castell de la vila de Benaguazir, e per quant menaça ruhina, havent trobat e vist que aquell tenir necessàries les obre següents.

E és primerament necessari fer hun peu en la paret del dit castell que mira vers la plaça de la vila, e per lo semblant és necessari recórrer e refer una torre dita d’homenatge, que està davant l’eclésia e la qual és la presó, e axí mateix és necessari fer una escala que munte al menjador, e en lo pati del castell s’ha de fer

22 APV- Protocols Bernat Dassió major, any 1454. 23 APV- Protocols Bernat Dassió, junior. any 1479

73

una anaya e refer una paret e fer porche damunt la cambra a apartaments que estan damunt lo pou”24

.

A l’igual que en aquestos textos relacionats amb el castell apareixen reflectides les bones relacions entre els habitants de les dues localitats, també es podran trobar en altra documentació en relació amb l’aigua, les sèquies, el lloguer de molins, l’horta, etc. És a dir, ens trobem davant de dos nuclis de població que han treballat en conjunt i que han compartit moltes experiències, bones i dolentes. Dos pobles que han escrit la seua història agafats de la mà. Dos germans, fills d’una mateixa terra, que han conviscut i han patit junts.

En l’actualitat només queda una torre d’aquell edifici que va fer d’unificador entre les dues localitats, però encara es poden trobar altres elements d’unió com són: l’horta, la xarxa hidràulica i les relacions que es mantenen entre els dos pobles.

24 APV- Protocols Bernat Dassió, junior. any 1487

74

EL NAIXEMENT DE LA POBLA DE VALLABONA I LA CARTA POBLA DE 1382

El naixement de La Pobla de Vallbona ha estat una incògnita ja que no hi ha un document oficial on explique qui va fundar el nou poblament cristià de LaPobla de Vallbona. En aquest aspecte sols podem fer una aproximació hipotètica de laconstrucció del nou municipi el qual, segons estudis locals recents, podria haver-seformat una comunitat cristiana entre 1270 o 1280, però no ho podem concretar ja que no existeix cap firma dels senyors que fundaren la nova vila. L'únic document, per tant, que tenim constància d'un repoblament és la Carta-Pobla de 1382, la qual esmentarem algun dels seus punts més importants. Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Josep Jorge i Fernández, historiador

El naixement, l'organització i l'evolució política de la Pobla de Vallbona al llargde la baixa Edat Mitja sols pot entendre's en un context de profundes transformacions.Quan parlem de Popule Vallis Bone hem de parlar d’un nucli de poblament que vanàixer arrel de la conquesta cristiana del Sharq Al-Andalus, integrant-se en la novaorganització senyorial de l’espai, al mateix temps que entrava a formar part de lacomplexa partida política que es jugava entre el grup nobiliari per a augmentar omantenir els seus patrimonis i els interessos de l’oligarquia de la Ciutat de Valènciaper a controlar el territori més proper a la capital. La creació de la Pobla de Vallbona té el seu origen en l'ocupació de les terres valencianes per part de les tropes cristianes. No obstant, la documentació generadapels senyors feudals i que fa referència a la conquesta de les poblacions de la comarca del Camp de Túria en la dècada de 1230 no menciona a la localitat. Gràcies a la informació que proporciona el denominat Llibre del Repartiment, un registre documental que recull les donacions de bens immobles realitzades pel monarca JaumeI abans i poc després de la conquesta efectiva de part del territori valencià, sabem quealtres poblacions i petites unitats de població molt properes com Benaguasil, Benissanó, Llíria, entre les viles, i nombroses alqueries disperses pel territori estaven habitades pels musulmans que estaven instal·lats en el Sharq Al-Andalus. Abans de la conquesta efectiva de València, el rei Jaume I va començar a recompensar a diversos personatges, nobles i eclesiàstics en la seva majoria, que li havien ajudat en la pressa de la ciutat de València amb terres i rentes de diferent importància segons la categoría social, la relació que mantenien amb la monarquia i l'ajuda efectiva que havien ofert en la campanya militar valenciana. És en aquest context quan es produeix el repartiment de part de les poblacions i terres que rodejaven el que després es transformà en el terme de la Pobla. Així, el castell i la vila de Benaguasil, que desd'aquell moment i al llarg de tot el període baixmedieval mantindria una estreta relació amb la Pobla de Vallbona, fou entregada el 26 de setembre de 1237 al noble aragonès Ferran Díaz o Dieç, un cavaller que havia participat directament en les campanyes militars en la conquesta de Morella. A partir d'eixa donació es repartiren entre membres de la xicoteta noblesa aragonesa i de llinatges musulmans que havien col·laborat amb els conquistadors, algunes de les alqueries que rodejaven Benaguasil. Entre altres exemples, els registres documentals senyalen que el 31 de gener de 1238, el cavaller Domingo López va rebre l'alqueria de Feilx, que estava situada entre els pobles de Vilamarxant i Benaguasil, “alqueriam de Feilx; que est inter Villamerxant et Venalgesir”; y el 13 de maig de 1239 Aceyt Aboceyt, va rebre l'alquería d'Aldaia, “alqueriam de Addaya, iuxta Venalguasir, cum furnis et molendinis” (1)(pp Llavata).

75

Per tant, podríem establir que a la segona meitat del segle XIII es produïren canvis en la titularitat del senyoriu en el qual acabaria integrant-se la Pobla de Vallbona des de la seva fundació, encara que les dates exactes de la transmissió del patrimoni no deixen de resultar confoses i difícil d'esclarir. La historiografia ha destacat que les dècades immediatament posteriors a l'ocupació i repartiment del territori valencià foren un període d'inestabilitat, on les famílies que havien rebut terres i rendes tractaven d'agrupar-les amb la finalitat de formar xicotets senyories, opermutar-les per possessions en els seus llocs d'origen. D'aquesta manera hi ha constància que un altre senyor, Rodrigo Díaz succeí a Ferran Díaz a mitjans del segle XIII i que es mantenir com cap de la família fins els anys 1268-1270. Des d'aquell moment la història dels senyors de Benaguasil i, després, de la Pobla de Vallbona, començaren a creuar-se amb la d'alguns membres de la família real catalanoaragonesa i del llinatge dels Lluna. Per tant, establerts, més o menys, els senyors que s'adscriurien aquests dos nuclis poblacionals de La Pobla i de Benaguasil, el problema resideix en conèixer el moment i las causes de la fundació de la Pobla de Vallbona, tenint en compte que en aquests moments no ha aparegut documentació fidel i directa del període exacte de la creació de la població. De manera que, podem argumentar, en la mesura del possible i sempre amb interrogants, diferents notícies indirectes que ens permeten contextualitzar la situació política general, és a dir, l'actuació dels fundadors i els seus possibles interessos en la fundació d'una vila, tot i això, incidint de nou, que les respostes que tenim són, a dia d'avui, poc superficials. En segon lloc, una de les respostes que es sostenen més clares per explicar que la fundació de La Pobla de Vallbona es va produir a finals de la dècada de 1270 i 1280, hem de buscar la seva causa entre els anys 1276 i 1277, en la revolta musulmana la qual va participar l'aljama (pp explicació aljama) de Benaguasil. D'aquesta manera, enaquest context, el rei Pere el Gran els va atorgar un perdó en setembre de 1277 i una autorització per a poder seguir vivint en la població. Tot i que s'havia perdonat als musulmans, els senyors pogueren pensar que una nova vila repoblada totalment amb cristians permetria controlar millor el territori i al mateix temps facilitar la instal·lacióde nous pobladors cristians. En segon lloc, trobaríem una segona resposta sobre l'existència de la Pobla de Vallbona a començaments de 1282, ja que és la primera vegada que es troba el seu nom en la documentació, concretament en un registro del 27 de abril d'eixe any en que la monarquia ordenava que es desviara el camí real que discorria entre la ciutat de València i Llíria fent-lo passar per la Pobla, propietat en aquells moments de Jaume Pérez. La Pobla de Vallbona, doncs, va ser construït com un nucli poblacional cristià i composada en la seva major part per immigrants aragonesos i catalans. Perquè, segons el que reprodueix el professor J. Torró (2) (pp qui es), els cristians que començaven a arribar al territori valencià des de la reconquesta tenien un modelo particular d'assentament. Aquest és el cas de la Pobla de Vallbona però també de altres centres como Vila-Real, Vallada, Montesa, o Vila Joiosa, que nasqueren en terres desocupades però en espais agraris apropiat i prop de vies de comunicació. De la mateixa manera, La Pobla de Vallbona, igual que les noves poblacions anomenades, escaracteritzaven per la disposició regular de l'assentament, aconseguida mitjançant unes vies en disposició ortogonal, és a dir, amb carrers encruats en angle recto. Si observem el plànol, mostra la part més antiga de la vila, que no ha patit el pas la variació del pas del temps, i encara avui té la seva planimetria intacta. No obstant, la fundació de la Pobla segueix plantejant nombrosos interrogants relacionats amb l'estratègia concreta que utilitzaren els senyors per a atraure població, com quins privilegis utilitzaren, la procedència geogràfica dels que havien acabat d'arribar o el ritme d'arribada dels mateixos. En tot cas, la creació de La Pobla de Vallbonana va ser un èxit per par de la iniciativa senyorial. A partir de

76

1280, des del mateix moment de la seva fundació, la Pobla de Vallbona començà a adquirir una entitat política pròpia. Almateix temps que arribaven nous pobladors, en un número que pel moment és impossible de quantificar i es formaren les primeres estructures polítiques que permetien el funcionament de la vila. No hi ha que descartar, per tant, la possibilitat amb seguretat de que el senyor corresponent va atorgar una carta de població o, al menys, algun tipus de privilegi per als immigrants cristians que delimitara les relacions jurídiques i econòmiques entre el grup camperol i el titular del senyoriu, ique autoritzava a la comunitat local per a establir una organització política pròpia.

Al menys, això es el que succeí en altres parts del regne. Però tampoc descartem la possibilitat de que eixa atorgament o privilegi no haguera existit mai i la decisió de crear un nou nucli poblacional s'haguera fet de viva veu, és a dir, un concessió que no aportara cap document. Però són hipòtesis, preguntes i respostes, que pot ser amaguen la veritat d'aquesta història. Per últim, per donar-li una importància al naixement de La Pobla, establerta com una nova entitat política, l'èxit de la fundació de la Pobla també es pot inferir per laimportància demogràfica que començava a adquirir la vila a començaments del segle XIV. En l’any 1304 es produí el trasllat de la parròquia des de Benaguasil a la Pobla de Vallbona comprometent-se els senyors a oferir al sacerdot titular una casa i terressuficients per al seu manteniment (3). A més, el creixement demogràfic en tota la comarca, la importància que anaven adquirint poc a poc els pobles del Camp de Túria, incloent la Pobla, i el naixement d’un cert sentiment de pertànyer a comunitats polítiques diferents, malgrat a les similituds existents, va començar a provocar problemes d’ordenació del territori durant els primers anys del 1300. La fita important, és que unes dècades després del trasllat parroquial, en l’any 1332, es produir un litigientre els habitants de Benaguasil, per una part, i els veïns de Llíria i Pedralba, per altre, que va finalitzar amb l’establiment d’uns termes clars de dites poblacions, incloent la delimitació del territori de la Pobla de Vallbona. Amb tot, estem davant d'una llarga història que s'ha de començar a tractar de nou, amb iniciativa investigadora per fer un compendi més clar del naixement de La Pobla de Vallbona.

77

LA CARTA-POBLA DE 1382

L'altre punt important que emmarca aquesta exposició, és la Carta-Pobla de1382, que per la falta de rigor i iniciativa investigadora en La Pobla, el seu 630 aniversari quasi es queda en no res. L'any 2012 es va commemorava una fita important el municipi, la primera Carta Pobla, fins ara constatada, complia 630 anysdes de la firma dels infants de la Corona d'Aragó, Martí i Maria de Luna. La Carta Pobla, o les Cartes Pobles es poden definir com els instruments decaràcter jurídic objectiu del qual fou ordenar el territori, estabilitzar les línies frontereres en moments d'avançament de la conquesta, o per poblar o repoblar nuclisurbans (4). En la major part dels casos, les Cartes Pobles foren atorgades en els anys immediatament posteriors a la conquesta però, en el cas de la Pobla de Vallbona no existeix constància, com explicat en la primera part de l'exposició, d'un document fundacional i, per tant, l'única que s'ha conservat correspon a finals del segle XIV, concretament el 20 de maig de l'any 1382. En eixe any l'infant Martí i la seva dona María de Luna, comtes de Xèrica i de Luna, abans d'accedir a ser reis, atorgar en diferents capítols als cristians de la Pobla, “infans Martines, illustrissimi domini Petri Regis Aragonum filii et Dei gratia Comes de Exericha et de Luna, ac dominus civitatisSugurbi, et nos Maria, ipsius domini Infantis coniux et Dei gratia comitiva comitatuum et domina civitatis predictorum” (5). Lamentablement es desconeixen les raons concretes de la seva promulgació, és a dir, en quin context es va produir la seva redacció, si pretenia actualitzar les relacions entre els senyors els seus vassalls i oferir noves condicions econòmiques per a atraure nous pobladores.

En tot cas, ens trobem amb una extensa sèrie de clàusules que, entre altres qüestions, delimiten l’organització interna de la població i les rendes que es devien pagar als senyors. Per citar les parts dels capítols que he considerat més importants, en primer lloc, s'assenyala que els veïns de la Pobla de Vallbona podrien tenir tots els seus bens amb caràcter franc, es a dir, sense càrregues senyorials, “...de así avant hajen totslos vehins y habitants de la dita Pobla totes les seues posesiones franqueset lliures, e puixen vendre, alienar e transportar e fer de aquelles a totes les seues pròpies voluntats en vida o mort...” (539). En segon, que el conjunt de la vila tenia l’obligació de pagar una peita de 4.000 sous, el terç-delme i el morabatí, “... que’ls dela dita vila de la Pobla han acostumat e són tenguts de pagar peyta ordinària percascún any Quatre milia sous, que aquells sien pagats segons és acostumat, e tersdenme e morabatí...” (539). En tercer lloc, s’afegia que els habitants de la Pobla de Vallbona podrien utilitzar las unitats de mesura i pes que tenia la ciutat de Valencia.

78

Respect a l'organització municipal, los senyors autoritzaven al conjunt de veins de la població la elecció dels seus representants durant la festa de Nadal: justicia, jurats i mostassaf, una mena de policia del mercat, “...que la universitat de la dita Pobla puixaper cascun any elegir los seus oficials, Justícia, Jurats et Mostasaf en la festa de la Nativitat de Nostre Senyor, en lo mes de desembre; que aquells juran en lo seucomensament de l’any, de bé e lealment usar de son oficia...”(540). Aquests agents municipals, junt a la resta d’habitants del poble, estaven capacitats per a establir normes d’aprofitament de la terra o del reg, “...que el Consell e Universtat de la dita Pobla, ço és, Justícia e Jurats e altres vehins e habitants en aquella, puixen ordenar percascun any tots aquells establiments e ordinacions...”; i nombrar oficials del reg –ambla denominació de sequiers-, guardians de la horta i corredors, “...Item, que lo dit loch[...] puixen posar de ací avant en e per tots temps en per cascuns anys, cequiers, guardians, corredors, axí d’orella com altre qualsevol en totes aquelles maneres et condicions que a ells serà vist fahedor...”. En la carta-pobla també es regulaven les relacions amb Benaguasil i el exclusiu poblament cristia de la Pobla de Vallbona. Una cláusula especifica la prohibició a persones d’altres confessions religioses de residir enla localitat, “...que de assí avant lo lloch de la damunt dita Pobla no puixa ser poblatde sarraïns, sinó de cristians”. De fet, en tota la documentació existent per a el període analitzat, tant de caràcter privat, com oficial, no ha aparegut mai una referència en la Pobla de habitants musulmans o jueus. (pp 541-542)A més, afegeix la carta-pobla de 1382, els cristians de Benaguasil, que encara era una localitat de caràcter mixte, tot i que, amb una presència majoritària de mudejars, devien acudir a la Pobla en cas de qualsevol pleit perquè el Justícia d'aquesta vila exercia al mateix temps la seva autoritat sobre els cristians d'aquella,“...que’ls christians de Benaguazir sien tenguts de venir a la damunt dita Pobla a juhíper determinar totes e qualsevols qüestions, pleyts e contrasts que entre aquells seran o hauran ab altres persones. E lo Justícia de la Pobla que ara és o per temps serà, sie Justícia e jutge ordinari de aquells dits christians de Benaguazir et no altre algú...”. (545)

Aquesta Carta-Pobla no s'ha analitzat profundament, però si que s'han establert, com he esmentat, alguns dels capítols dels documents més importants. Com hem vist, la Pobla de Vallbona, amb aquesta Carta-Pobla adquireix, ara sí, una consolidació municipal definida, gràcies a aquest document que atorga a nous pobladors cristians a Fur d'Aragó. Aquesta Carta-Pobla de 1382, és important no sols per la transcendencia municipal, sinó que al ser firmada pels Infants Martí i Maria de Luna, els quals serien coronats reis de la Corona d'Aragó l'any 1399, va ser en aquest precís moment quanLa Pobla de Vallbona, depenent de l'important Comtat de Segorb, va passar a la Corona. (1) Llavata, V. Historia de la villa y baronia de la Pobla de Vallbona. Publicació de la 3ª edició La Pobla de Vallbona, 2006. (2) Josep Torró és professor Titular d'Història Medieval en la Universitat de València. (3) Llavata, V. Historia de la villa y baronia de la Pobla de Vallbona. Publicació de la 3ª edició La Pobla de Vallbona, 2006. (4) Gómez Bayarri, J. V., «Cartas Pueblas valencianas concedidas a Fueros Aragoneses». Aragón en la Edad Media XX, 2008, pp. 391-412. (5) Llavata, V. Historia de la villa y baronia de la Pobla de Vallbona. Publicació de la 3ª edició La Pobla de Vallbona, 2006, pàgina 539.

79

HISTÒRIA GRÀFICA DE

LA POBLA DE VALLBONA Ara fa ja més de 30 anys que vaig començar a recopilar fotografies de famílies i veïns de la Pobla de Vallbona. El motiu principal en un primer moment va ser per assumpte de treball. La meva professió de fotògraf em permetia el contacte directe amb els clients que reproduïen les fotos dels familiars amics i altres, amb un gran contingut sentimental. Després vaig descobrir el àlbum familiar i em adoní del xicotet tresor que no havia de perdre de cap manera. D’interès particular va esdevenir en interès col · lectiu. Així que el projecte de La Història Gràfica de La Pobla de Vallbona 1870-1970 poc a poc es va convertint en una realitat.

Bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Per Jesús Tortajada i Salavert, fotògraf

En aquest article per a la nova revista digital del CEL, exposaré els capítols que vertebraran els cent anys d'història gràfica de la Pobla de Vallbona. Cada capítol anirà acompanyat d'una fotografia que avançarà el contingut.

Capítol I: El terme de La Pobla, carrers i cases

80

Capítol II: La nostra gent

L’infantesa

L’escola

La juventut

81

El servei militar

Els matrimonis, els casaments

82

Les families

Capítol III: Els treballs

83

Capítol IV: Els esports

Capítol V: Les festes

84

Capítol VI: 150 anys de la Corporació Musical de la Pobla de Vallbona

Capítol VII: 60 anys de la construcció de l’església Santíssima Trinitat i San Josep

85

Capítol VIII: El Mas de Tous i les imatges estereoscòpiques

Capítol IX: L’església de San Jaume, l’ermita i la festa de Sant Sebastià

86

Capítol X: Gent d’ací. Personatges del nostre poble

87

88

89

El contacte dels nostres avantpassats amb l'invent de la fotografia a mitjan segle XIX, va suposar tot un esdeveniment de primer ordre. Ara be, fins que no van arribar els primers fotògrafs des de l'estranger, principalment de França i Anglaterra, els nostres veïns es servien dels pintors i dibuixants, per perdurar a la memòria el pas del temps dels éssers estimats, de les filles i fills, dels pares, avis i rebesavis.

90

Tots vam constatar que la fotografia era un instrument per a perpetuar de una manera rapida als seus essers tan estimat , i es va començar a popularitzar ràpidament. Així les primeres fotografies que tenim estan fetes en estudis fotogràfics on els fotògrafs controlaven en un primer moment la llum natural amb exposició de temps molt llargues. El nostre conciutadans, depenent del nivell econòmic utilitzaven més o menys el servei dels fotògrafs professionals. El que estava clar, és que començava una nova època, on la imatge, la acumulació de fotografies donaria a una societat com l'actual on preval la imatge sobre qualsevol altra cosa.

Al llarg d'aquest article veurem fotos familiars amb un contingut sentimental de primer ordre, l'exposició cronològica de les fotografies ens situaran en una època diferent, ens mostraran la indumentària dels seus personatges, l'aspecte, la actitut d'un instant que no es repetirà.

Coincidiran amb moments importants de les persones, naixements, batejos, escola, comunions, majories d'edat, servei militar, matrimoni i casaments, famílies, així com tot tipus d'actes socials

Any 1905 xiqueta vestida de comunió en Estudi (a l ‘esquerra). Any 1915 Dolores Salavert Llavata en l´estudi fotogràfic (baix a l’esquerra). Any 1915 Dolores Salavert Llavata en l´estudi fotogràfic (baix a la dreta).

91

any 1926 matrimoni Ramón Salavert i Regina San Rafael

any 1925 matrimoni Joaquin Tortajada Ferrer i Carmen Llopis March

92

Any 1928 xiquet Joaquin Tortajada Llopis d´un anyet (a l’esquerra) i Delfina Salavert San Rafael d’ un anyet (a la dreta) en 1929 a l´estudi fotogràfic.

93

94

95

96

EL PLANY DE LES LLETRES FERIDES

Col·lecció Mil poetes i un país, 12

Autor: Enric Sanç i Ferrandis

ISBN: 978-84-15660-01-9

86 pàgs

Aquest poemari és un recull dels primers versos del seu autor. Uns poemes novells i tendres que conviden a tastar un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos indrets físics i onírics. On els mots es gronxen segons l’estat d’ànim d’uns versos que van cercant eixa raó continguda en una mateixa estrofa de dues cares. L’autor tracta de despullar-se cercant el mot just amb un llenguatge acurat, violant rimes i ritmes, i assajant de donar-li forma i color a les paraules.

Enric Sanç i Ferrandis va nàixer a València l’abril de 1976 i resideix a la Pobla de Vallbona. Va estudiar Econòmiques en la Universitat de València i en l’Université Libre de Bruxel·les a Bèlgica. S’interessa per la poesía arran de realizar un Seminari de Poesia Contemporània Universal amb el poeta Andrés Navarro i participà dels Tallers d’Escriptura i Creació Poètica dels poetes Jaume Pérez Montaner i d’Ivan Brull. Per a ell la poesía, com la vida, és un continu aprenentatge; per això segueix llegint i escrivint.

Les darreres presentacions i notícies del poemari les penja al bloc: http://loplanydeleslletresferides.blogspot.com.es/ i actualment ha impartit un Taller d'Escriptura Creativa en la Biblioteca de la Pobla de Vallbona on ha creat un bloc amb els seus alumnes http://elsnostresescrits2013.blogspot.com.es/i ací comparteixen inquietuds i coneixements.

Redacció

Diseny

Agraïments Joan Bell-lloc, Carmen Fuster i Palacios, Jaime Picher i Mestre, i a tots els membres del CEL. Normas de publicación

Publicado bajo licencia Creative Commons BY-NC-SA Los autores conceden al Centre d’Estudis Locals de la Pobla de Vallbona los derechos de reproducción, distribución y comunicación pública de sus contribuciones para la publicación y difusión en la revista "Fent Poble, Fent Pobla" y en otras publicaciones del Centro. Los autores mantienen la titularidad de los derechos de propiedad intelectual.