FELIÇ - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Desembre 2014... · 2015-01-16 ·...

FELIÇ 2015

www.umanresa.cat

3EL POU · DESEMBrE 2014

Cultura amb majúsculesedito

rial

odríem estar hores definint què és la cul-tura i quins àmbits del coneixement i dela vida quotidiana de les persones abas-ta. No obstant això, tots plegats convin-drem que una societat que bandeja i notreballa per divulgar-la i mantenir-la vivaés una societat més pobra i amb menyssenyes d’identitat. Amb aquesta

mateixa premissa, des de fa més de tresdècades, la delegació comarcal d’ÒmniumCultural distingeix anualment un baluarden el terreny de la creació, la divulgació,l’enaltiment o l’expansió cultural. Unguardó amb un quadre d’honorheterogeni que recerca, entre elsciutadans i ciutadanes més pro-pers, aquells qui, amb la sevaactivitat, contribueixen conti-nuadament a fer cultura desde casa nostra, sovint, val adir-ho, des d’un vessantobertament altruista i coma complement d’una ex -ten sa i rica activitat peda-gògica com el guanyadord’aquest any, el suriencAlbert Fàbrega. La pas-sió, la recerca i la dèriaper la cultura, afortuna-dament, sovint avancenper camins paral·lels almecenatges i a la sub-venció per part de lesinstitucions que, a l’horad’aplicar l’austeritat i d’a-plicar retallades, sempreveuen la cultura comuna terreny abonat perreduir les partides i elsrecursos. La iniciativaque encapçala Òmniumassenyala, precisament,trajectòries i vides aboca-des apassionadament al’activitat cultural des detots els vessants.

Així, en els últims anys, el Bages de Cultura s’ha atorgata artistes de reconeixement ben contrastat com la mez-zosoprano Mireia Pintó, promotors com l’enginyerJosep Alabern; divulgadors com Joaquim Aloy; dinamit-zadors com Joan Morros i, fins i tot, a portadors de lacatalanitat arreu del món com l’exjugador i exentrena-dor del Barça Josep Guardiola. Una distinció que, en el

seu moment, va despertar cert recel, però que,anys més tard, ha quedat del tot justifica-

da, ja que l’actual entrenador delBayern de Munic és un dels ambai-xadors més importants de l’actualmoviment sobiranista a Europa.Perquè el futbol, mal que pesi aalguns puristes, també estàempeltat d’episodis i tradicionsque fan confluir competició i riva-litat amb història, símbols iexpansió cultural a escala plane-tària. El maltractament que estàpatint en els últims temps ensestà fent molt mal com a poble.A aquells que en volem gaudir i,sobretot, a les noves genera-cions que, necessàriament,hau rien de ser àvides de xuclarcom una esponja tot el quese’ls proporcioni per al seuaprenentatge. Serà crucial,doncs, que nens i joves i(per extensió) també elsadults puguem adquiriruna educació contínuaper créixer com a perso-nes, obrint tots els porusa les manifestacions cul-

turals pròpies (que hemde defensar amb ungles i

dents) i també d’origenforà (per entendre el com-

pàs del món ric i divers enquè vivim). Inexcusa ble ment,

davant de la crisi econòmica ide valors, ens cal cultura, cultu-

ra amb majúscules.

P

4 EL POU · DESEMBrE 2014

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep r. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc rubí (a la fotografia, diversos guanyadors del premi Bages).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, LlorençCapdevila, Ignasi Cebrian, Cercle Artísticde Manresa, Pep Corral, Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila, ramon Fontdevila, Joan Manel Gabarró, ElGalliner, Jaume Gubianas, Dani Hernández,robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de Taller,David Torras, Ignasi Torras, Laura Vidal, Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pouDebat sobre la medicina, abans i araEl dia 5 de novembre, a la Sala d’Actes del Centre Cultural delCasino i dins del cicle Temes del Pou, es va fer una taula rodo-na sobre el tema: Medicina, abans i ara, que va comptar ambla presència de Pere Bonet, president de la junta comarcaldel Col·legi de Metges; ricard Cots, reumatòleg; Pere Culell,cirurgià de l’hospital de Sant Joan de Déu, i Armand rotllan,metge i membre de l’Arxiu Històric de Ciències de la SalutSimeó Selga, moderats per Sílvia Berengueras, redactora dela revista.

Vicenç Orriols i JaumePons ens han deixatHem de lamentar que amb pocs dies de diferència, aquestmes ens hagin deixat els amics Vicenç Orriols, exdirector del’Esbart Manresà, que va rebre el premi Oleguer Bisbal l’any2011, i Jaume Pons, que l’havia rebut l’any 1998 i havia

col·laborat intensament amb la nostra revista, especialmentamb la secció Carrers amb història, durant el període 2002-2007.

Ja tenim elcalendariper al 2015Com cada any, amb aquesta revis-ta de desembre trobareu encartatel Calendari del Pou per a l’anyvinent, dissenyat per Blau Estudid’Art, amb il·lustracions de LauraEstrada, Maria Picassó, MariaAssump ció Piquer i Gabriel Ville -gas.


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de Bretanya Ada Guilà 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:La cultura vista pels premis Bages de CulturaJordi Estrada 10

EmprenedorsLa Senalla al MercatNúria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaL’Obaga de l’AgnetaAlba Piqué / Laia Puig 19

Vins del BagesJoan Tomasa i Garroset 20

De la senalla al platDe porc i de senyorE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’Entrevistaramon Barlam AspachsJordi Sardans 24

Quadern obert 29

Fila CulturalEl paper dels humoristes gràficsRamon Aran 30

Patrimoni ciutadàTorre d’en CarrerasLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 304 - Desembre 2014

l’opinió del lector

Rèplica a Miquel deFàbregas

Tothom que em coneix, o està relacio-nat amb el món de la cultura local icomarcal, sap perfectament que elmeu arxiu-biblioteca (més de 25.000llibres i milers de documents, fotogra-fies i postals) ha estat sempre obert ial servei de qualsevol persona, cone-guda o no, que m’hagi demanat cor-rectament ajut o consulta.

Aquesta simple raó desqualifica l’afir-mació feta en l’entrevista publicada aEl Pou del mes de novembre, dedica-da al senyor Miquel de FàbregasSabater, quan diu que jo no el vaigvoler rebre.

Qui hagi llegit sencer l’article podràcomprovar, a part de la cita meva quedescric, altres diverses afirmacions deprepotència de l’entrevistat, així coml’enviament de culpes a un pilot degent amb els quals diu que va tractaraquest tema sense que volguessinajudar-lo. Seria molta casualitat pen-sar que tots als qui el senyorFàbregas es va dirigir en la seva lluitaper intentar reunir i legalitzar el seuarxiu familiar (arxivers, regidors deCultura, alcalde, coordinadora deCentres d’Estudis, etc.) ens havíemposat d’acord per desatendre’l.

I un consell. Jo tindria clar què fer si,com afirma, sap amb certesa que elsantics drapaires i antiquaris Llobet(cametes) i Calveras, tots dos fa moltsanys morts, van espoliar els seus aviscom diu en un 50% d’aquest arxiu,posant a la venda documents que ellsguardaven a les golfes de la casa fami-liar.

Francesc Villegas Martínez

Els drets humans

Amb motiu de la presentació a Manresade l’Agenda Llatinoamericana 2015, elpare Manel va parlar sobre els drets hu -mans, ja que aquest any els articles del’a genda es refereixen al tema Com esconculquen els drets humans, sobretot almón llatinoamericà. Però a nosaltres ensinteressa saber què passa a casa nostra.

El pare Manel, que coneix molt millor eltema de les presons, ja que hi dedicapràcticament tot el temps de la sevavida, va remarcar el fet que la legislaciódel nostre país és injusta amb els internsen el centres penitenciaris. Encara que hihagi bons funcionaris i el centre funcionimitjanament bé, les condemnes i les lleisque han elaborat els nostres politics nosols no ajuden a reeducar i recuperarpersones, sinó que els converteixen eninfants incapaços, sobretot aquells queporten una llarga condemna.

Aquesta apreciació és sorprenent siescoltem la gent del Bages que, parlantde la presó de Lledoners, diuen que«estan tan ben tractats», que «tenen pis-cina», que «no els falta res». Però la pri-vació de llibertat, quan porten anys,també treu la capacitat d’escollir. Han deconviure amb companys que no hantriat i sovint extorsionadors, fins i totentre ells. Si han de fer alguna sol·licitud(papers pel que fa als immigrants, recu-perar la llibreta de la caixa que tenienabans d’entrar, contactar amb l’advocat isaber qui és...), han de cursar una instàn-cia en el centre i sovint tarden mesos aser escoltats. Només hi ha una assistentper cada cent reclusos i no té prou horesper escoltar-los.

El pare Manel remarcava com moltsvoluntaris pal·lien aquestes deficiències,sobretot la manca d’afecte, que és moltremarcable en els que no tenen ningúque els visiti o ningú que els esperi, encas que surtin en llibertat provisional odefinitiva.

Josep Escós


de mes a mesTerror al carrerdel Balç1 de novembre. Unes 500 persones passen pel Centred’Interpretació del carrer del Balç, que es converteixen el Carrer dels Penitents durant el cap de setmanade Tots Sants.

Seminari internacionalde renovació pedagògicaa la Cova3 de novembre. Una vuitantena d’experts de 27països es reuneixen per debatre la renovació pedagò-gica de les escoles dels jesuïtes durant una setmana ala Cova, on són rebuts per la vicepresidenta delGovern, Joana Ortega. El seminari internacional esclou a l’Ajuntament de Manresa, en presència de laconsellera d’Ensenyament, Irene rigau.

Els busos urbans es tenyeixen de verd11 de novembre. Es presenten els primers vehicles dela flota manresana de transport públic que adopten elcolor verd, amb una aposta visual que pretén que s’as-sociï al concepte de sostenibilitat i respecte al mediambient.

Tura i Barberà, a Pessics de Vida12 de novembre. Dins del cicle Pessics de Vida, orga-nitzat per la demarcació de la Catalunya central delCol·legi de Periodistes, la sala d’actes del Casino acullla conversa del periodista i director d’El 9 Nou, JordiMolet amb l’exconsellera socialista Montserrat Tura. Eldia 25, el periodista Jaume Barberà protagonitza latercera sessió.

Continuen lesprotestes a la C-5515 de novembre. Un centenar de persones tallen laC-55 per recordar la darrera víctima mortal i per dema-nar el desdoblament de la carretera, que ha patit uncentenar de morts en els darrers 14 anys.

Moren Vicenç Orriols,Jaume Pons i GabrielMora i Arana15 de novembre. L’exdirector de l’Esbart ManresàVicenç Orriols i Espuñas, impulsor dels Cavallets deSant Jordi, mor a l’edat de 89 anys. El dia 23, mor als81 anys el col·leccionista i arxiver Jaume Pons i Agulló,divulgador del patrimoni de la Seu. El dia 25, mor als89 anys el poeta i mestre en gai saber Gabriel Mora iArana.

Torna Fira Nuvis16 de novembre. Després d’haver estat suspesa l’anypassat, la fira Nuvis Catalunya Central torna al PalauFiral, amb un total de 45 expositors.

Tricicle triomfa alKursaal amb ‘Bits’16 de novembre. El grup Tricicle presenta al Kursaalel seu darrer espectacle, Bits, que omple el teatredurant les 4 sessions de divendres a diumenge.

Manresa s’aboca al 9-N9 de novembre. Malgrat la suspensió cautelardecretada pel Tribunal Constitucional, la jornadaparticipativa per la independència tira endavant i aManresa un total de 27.200 persones voten en elscinc instituts habilitats, on es formen llargues cues.El Sí-Sí obté 23.952 vots; el Sí-No, 1.663 i el No, 738,mentre que es recullen 130 vots en blanc i 502 declassificats com a altres. Durant les dues setmanesposteriors es reprodueixen les cues per votar a ladelegació del Govern a la Catalunya Central.

Pius X Cisa


Manresa serà Capital de la Cultura Catalana26 de novembre. El comitè organitzador fa públicque Manresa és la ciutat seleccionada per agafar elrelleu de reus com a Capital de la Cultura Catalana pera l’any 2018.

Èxit del gran recapte29 de novembre. La delegació del Bages del Bancdels Aliments, amb el suport de més de 700 voluntarisde la fundació rosa Oriol, Càritas i la parròquia de laMercè, aconsegueix aplegar en dos dies més de 60tones d’aliments a la comarca.

Fira remullada30 de novembre. La tradicional fira de Sant Andreuqueda sensiblement afectada per la pluja reiteradaque cau sobre la ciutat durant tot el cap de setmana imoltes de les parades de comerciants es veuen obli-gades a plegar.

Albert Fàbrega rep el Bages de Cultura28 de novembre. El Saló de Sessions de l’Ajunta -ment acull el lliurament del 32è premi Bages deCultura a l’historiador i matemàtic surienc AlbertFàbrega. S’hi lliuren també el premi Antoni Estevea Pere Santamaria, amb menció honorífica per aFrancesc Vila, el Fundació Orfeó Manresà a JordiSansa; el Pare Ignasi Puig a Jordi Simon, el regió7de Comunicació a Jaume Pons, a títol pòstum; elSibelius-La Casa dels Pianos a la Millor Cançó algrup Little Pink Pig, i el Treballs de recerca per aJoves a Laura Santamaria, amb menció per a Júliareal.

Jordi Alavedra

Una de freda...

...i una de calenta

Manteniment dels parcs i jardins

Fa uns mesos hi va haver problemes amb algunes deles instal·lacions del parc infantil de la plaça d’Espanyaque no es van reparar fins que van arribar a causar unacerta alarma social en l’àmbit local. Es pot discutir lafreqüència en les tasques de manteniment de Parcs iJardins per part de l’Ajuntament, però el que ens sem-bla especialment greu, tal i com ha denunciat mésd’una vegada la Federació d’Associacions de Veïns, ésla deixadesa generalitzada, amb la qual l’entitat tam-poc no està gens d’acord. No estem parlant de barrisperifèrics, que tenen les seves mancances en algunscasos estructurals i en d’altres de falta de renovacióper deteriorament evident dels seus parcs i jardins (siés que en tenen), sinó que volem fer un especialesment a casos ben lamentables que es comencen adonar als nous barris del nord de la ciutat. Al deterio-rament evident de la calçada entre la plaça Bages i elcarrer Jaume d’Arters, cal afegir-hi més concretamentla deixadesa de les zones verdes públiques entre lesBases de Manresa i l’Ateneu les Bases. Parterres cons-truïts a partir de l’any 2000 presenten actualment unestat lamentable, perquè les arrels rebenten els esco-cells de l’arbrat i fan malbé el paviment de les voreresdels nous carrers. Cal posar-hi remei urgentment.

Clàssic Motor Club del Bages

Cal felicitar el Clàssic Motor Club del Bages que elpassat dia 12 va celebrar el 25è aniversari en un acteinstitucional que va comptar amb la presència del’alcalde Valentí Junyent, a la sala d’actes delMontepio de Conductors, amb assistència d’un cen-tenar de persones, entre les quals, Joan Josep Isern,director del Servei Català de Trànsit; Josep M.Companys, president de la Federació Espanyola deVehicles Antics (FEVA); Antoni Tachó, president del’entitat; roger Grandia, gerent; Xavier Perramon,primer president del club; i Gil Ariso, alcalde de SantJoan de Vilatorrada, on el club té la seu social.Actualment, el Clàssic Motor del Bages és el club d’a-ficionats als cotxes i motors d’època amb més socis al’estat espanyol. En l’acte commemoratiu es va lliurarla insígnia de plata als socis més antics, entre elsquals cal remarcar cognoms com Tachó, Perramon,Masachs, Jou, Mascaró, Hontecillas, Segovia, Cam -prodon, Bonvehí, Marazuela, Ballestà, Gaona iVilanova. També hi era present l’exsecretària, DolorsFranch, que va deixar empremta en l’organització dediversos esdeveniments i va contribuir a la imatgede dinamisme que caracteritza actualment al club.

EL POU · DESEMBrE 20148

Des deBretanyad’

aquí

i d’

allà

am arribar a la Bretanya el 2008 i enca-ra hi som. La vida aquí és molt tran-quil·la, és una regió molt maca peròalhora una mica pobra, la gent viumajoritàriament del que dóna la terra oel mar: pomes, patates, carxofes, peix,marisc. Si no hi heu estat mai, us convi-do a venir i descobrir la regió, això sí

amb un bon impermeable. El que més em va sobtar quanvaig arribar fou el temps. I mentiria si digués que desprésde sis anys m’hi he acostumat, perquè no és veritat. Lafalta de llum solar i aquest clima tan humit fan que pensidiàriament que a Catalunya tenim el millor clima del món!Que gairebé cada dia plogui o caigui aquell xirimiri quet’acaba deixant moll fa que quan hi ha un raig de sol, totssortim a corre-cuita per poder aprofitar el «bon temps». Sit’ho mires bé et fa gaudir més del moment i també aprensa fer coses sota la pluja. Aquí la gent fa plans sempre a l’a-ire lliure sense tenir en compte si plourà o no i després, sical, ens mullem que tampoc som de sucre! Com a perso-na adulta que sóc, la pluja no m’importava tant, però des-prés de tenir el meu fill Nil, que ara té 3 anys, ho veig mésproblemàtic. Què fas a casa tot l’hivern sense poder sortirperquè a part de l’aigua que cau hi ha un vent huracanat?Imaginació al poder!

Pel que fa a la feina, tot just ara estic trobant el meu lloc.Vulguis o no a França sóc una immigrant i em tracten coma tal. Crec que no he tingut les mateixes oportunitats quequalsevol altre francès i que el meu CV no s’ha tractat perigual, malgrat estar altament capacitada o dominar l’idio-ma a la perfecció, encara que hi hagi un marcat accentcatalà. Vaig decidir integrar-me al país i encara que jasabia parlar francès, volia aprendre la llengua de la regió:el bretó. Quan ets català i arribes a un lloc on saps que hiha una llengua regional, creus que serà com el català,però t’equivoques. Aquí, malauradament, estan a anysllum de nosaltres, però tot i així, s’estan fent molts esfor-ços per preservar la llengua. Amb una formació intensivade 6 mesos i 8 hores diàries, vaig sortir amb un nivell ade-quat de bretó i gràcies a això actualment faig classes d’an-glès a dues escoles Diwan, on només s’ensenya en bretó.

Aquest ha estat un any prolífic pel que fa als rencontres ihe conegut a molts catalans que viuen a Bretanya. Ensvam trobar gràcies a un acte de suport a la votació del 9-N

que es va fer una setmana abans a Quimper, a 45 minutsd’on visc. Vaig anar-hi amb el meu fill i em vaig sentir comel Mikimoto! Havia trobat un grup de catalans! I dit i fet,ens vam posar d’acord i el dia 9 de novembre vam agafaruna furgoneta, la vam omplir i vam fer via cap a París! Vamfer 12 hores per anar, saltar del cotxe, votar i tornar. Peròla satisfacció que vam sentir en dipositar el Sí Sí a la urna,la il·lusió de sentir els Segadors al mig de París, les cues degent per decidir, parlar amb catalans d’arreu de Françavinguts només per votar, això no té preu! Gràcies a aquestviatge per votar el futur del nostre país, hem decidit crearun Casal de Catalans a la Bretanya i tenim un grup defacebook per si algú ens vol contactar. Només m’agrada-ria acabar dient que els catalans que som a l’estrangerfem país dia a dia. Crec que no ha passat ni un sol dia queno hagi dit no, no sóc espanyola, sóc catalana. No hi ha niun dia on no expliqui a la gent que no, no és l’espanyol elque em senten parlar amb el nen, sinó el català. I no passani un dia que no somiï que torno al meu país, tan petit,que aviat serà independent. I aleshores tornaré a viureamb el Nil en un país lliure.

VAda Guilà

Ada Guilà i Puig viu a Landerneau (Bretanya) des de fa sisanys

A dalt, l’Ada amb el seu fill Nil, a Landerneau (Bretanya). A sota, a París, onva poder participar en la consulta del 9 de novembre


vides separades

Un anunci que és una lliçó’anunci de la loteria de Nadal d’aquest any ésd’antologia. És un d’aquells que ens quedaràgravats a tots els que l’hem vist, igual comse’ns queden gravades algunes cançons, algu-nes pel·lícules o alguns fets històrics d’aquells

que han marcat el nostre temps. El seu impacte publici-tari és innegable perquè t’arriba i et commou, però mésenllà d’això, l’anunci d’aquest any de la loteria de Nadalés com una gran lliçó moral explicada en mig minut.Com un tríptic del món en què vivim: per una banda, l’a-legria dels afortunats –tantes vegades inconscient i tan-tes vegades absurda–, gairebé sempre aliena a la des-gràcia dels altres; per l’altra, la tristesa i de vegadestambé l’angoixa dels que es queden fora de joc en totsels sentits; i entre els uns i els altres, el gest generós delsqui pensen en els exclosos i els allarguen la mà. Ha deser tan fantàstic poder-li dir a algú «ei, que a tu tambét’ha tocat, mira: jo et guardava el dècim». L’anunci de laloteria d’aquest any és com una d’aquelles Històries pos-sibles que escrivia el ramon Folch Camarasa, historiesque no surten mai als diaris però que, afortunadament,de tant en tant passen.

Als antípodes de la història solidària que explica aquellanunci, n’hi ha d’altres de ben reals i de ben recents queexpressen tot el contrari. L’any 2004, el número quejugava el Consell de la Joventut de Navàs va resultar serel de la grossa de Nadal i ben aviat es va escampar elrumor que deia que la nit abans del sorteig havien que-dat força participacions per vendre però que a l’ende-mà, un cop sabut el resultat, totes les butlletes s’havienexhaurit. Certa o no, aquesta història de la loteria deNavàs seria l’altra cara exacta d’aquell anunci: unametàfora de la cobdícia. Però per il·lustrar el que és lacobdícia n’hi ha prou amb escoltar les notícies o llegirels diaris. Veure quins són els sous, les indemnitzacionsi les jubilacions dels grans càrrecs de la banca, dels de lagran banca espanyola i també els d’alguns de molt mésa prop nostre. Demanar-los si no els semblen immoralsles quantitats que els paguen, preguntar-los què en fanamb tants diners, com els llencen. Dir-los si serien capa-ços de mirar a la cara l’home de l’anunci, donar-li uncopet a l’esquena i desitjar-li bon Nadal.

LEls castells bagencs

al donar la benvinguda a la publicació Els castells itorres medievals del Bages, el darrer treball publicatde l’estudiós i advocat de 93 anys Xavier Sitjes iMolins. Es tracta d’un llibre d’interès cultural queajuda a un millor coneixement del nostre patrimo-

ni arquitectònic, d’un autor que és pioner en l’estudi de l’ar-quitectura civil i religiosa medieval al Bages. Especialista enhistòria medieval, ha centrat bona part dels seus millorsestudis en l’art i la història bagenques, dels períodes medie-val i barroc. Guardonat amb el premi Antoni Esteve, dinsdels Lacetània 2013, que coordina Òmnium Bages, el llibreacaba de veure la llum sota el patrocini de la família Esteve,editat pel Centre d’Estudis del Bages, en la col·lecció Mo -nogràfics. Sitjes hi analitza els castells i les torres medievalsbagenques amb aportacions gràfiques de fotografies i di -buixos. N’assenyala el naixement, documentat des del segleX, com a protecció dels senyors cristians de les ràtzies mu -sul manes, la seva evolució i, finalment, la decadència. Fa unacompleta descripció dels castells i de les torres aïllades.

De l’àmplia informació que conté remarcaria breument dosaspectes que m’han cridat l’atenció. Segons l’autor, l’actualnom de Fals no és correcte etimològicament, ja que provéde la donació d’unes terres al monestir de Santa Cecília deMontserrat l’any 979, situades «in castro Falcus», nom queadoptarà les variants, Falchs o Falcs, que ell reivindica. Sitjestambé considera que l’actual sala Gòtica de la Seu fou la salaprincipal de l’antic palau reial manresà, del segle XIII. Explicaque era la gran sala del palau sota la pabordia, on l’escut delportal data del 1714 i pertanyia al castell. S’hi entra per lapujada de la Seu, és de planta rectangular, amb uns 14metres de llarg, 6 d’amplada i 5 d’alçada. Malgrat que el seucriteri actual pot ser discutible, Sitjes potencia el seu objectede recerca en la comarca històrica del Bages, que inclou elsmunicipis de Granera, Sant Pere Sallavinera i Vacarisses, i encanvi, deixa fora Cardona, en contra dels criteris de la comar-ca oficial restablerta per la Generalitat de Catalunya. Els ter-mes de l’època medieval gairebé coincidien amb la vegue-ria del rei Pere III, que atorgava uns 40 castells a la zona. Ahores d’ara, 13 han desaparegut, 11 estan en una situacióruïnosa, 6 són habitables i els altres 10 es conserven relati-vament bé. Les torres-castells eren construccions inexpug-nables, on tan sols es podia accedir pel portal.

C

Josep M. Oliva Jordi Sardans

La cultura vista pels premis Bages de Cultura

Jordi EstradaFotos: Jordi Alavedra / arxiu

ls premis Bages de Culturavan ser instaurats el 1983a iniciativa de la junta dela delegació de Manresad’Òmnium Cultural. Vannéixer, segons el targetóque anuncia la primeraedició del premi, amb la

finalitat de «posar de relleu cada anyl’obra o l’actuació d’una persona od’un grup de persones que s’hagindestacat pel seu treball a favor de lacultura en un sentit ampli i que hohagin fet des d’una posició de catalani-tat indiscutible, amb autèntic arrela-ment comarcal i amb una perspectivade cultura oberta i integradora». I totseguit aclaria que «no s’ha proposatinstituir un premi adreçat únicament a

aquells que treballen en el camp lingü-ístic o literari, sinó que vol considerartambé tots els altres camps, artístic,tècnic, científic, pedagògic, culturapopular, etc.».

En la primera edició, la celebració de laqual tingué lloc el 17 de juny de 1983,el jurat format per Joan Badia, LluísCalderer, Teresa Just, ramon Llatjós iJosep Torra va atorgar el premi a JosepCalmet, mestre i professor de català,que havia exercit el seu mestratge en

el camp de la llengua i la cultura cata-lanes durant els anys difícils del fran-quisme.

Després d’ell en vindrien trenta més finsque, enguany, el premi ha estat concedital surienc Albert Fàbrega. En la llarga llis-ta de premiats hi ha hagut personalitatsde l’àmbit filològic i literari: Josep ruaix,Lluís Calderer i Josep M. Tomàs Cabot; del’activisme social: Josep Junyent i PereCasaldàliga; del món artístic: ManelCamp, Joan Vilanova, Joan Descals, Josep

Coincidint amb el lliurament del 32è Premi Bages de Cultura al’historiador i matemàtic surienc Albert Fàbrega, hem pregun-tat a disset dels premiats anteriorment què opinen sobre l’estatactual de la cultura catalana.

tem

a de

l mes

E


Manel Camp: «La gran sortés que tenim més creadorsque mai. El que està encrisi és el sistema»

Xavier Sitjes: «En tempsde crisi, minven les subvencions i passen perdavant altres prioritats»

Josep M. Gasol: «Als premis no s’hi han de buscar honors, sinóagrair-los»

Vila Closes, Francesc Vila, Marcel Gros,Mireia Pintó, Pilar Parcerisas; de l’àmbithumanístic i científic: Xavier Sitjes,ramon López de Mántaras, Josep M.Mata, Jacint Corbella, Lluís Sala Molins,Joan Vilà i Valentí, Josep M. Gasol,Salvador reguant, Joaquim Aloy, JosepAlabern, Lluís Guerrero, Pere-JoanCardona, Albert Fàbrega; de l’activismecultural: Llorenç Planes i Joan Morros; del’àmbit educatiu i didàctic: ramon Barlami Montserrat Torra; i del món de l’esport:Josep Guardiola.

Un premi inesperatSi l’obtenció d’un premi sempre és unasorpresa, en el cas dels premis Bages deCultura la sorpresa encara és més inespe-rada pel fet que els guardonats resultenpremiats sense haver-s’hi presentat. És eljurat, format pels expresidents d’Òm -nium Bages i altres personalitats del móncultural de Manresa i la comarca, qui pro-posa noms, debat i tria.

Per a un jovenàs Manel Camp, la conces-sió del premi va significar a més a més«una gran empenta, just en el momentque començava la meva trajectòria ensolitari». El doctor Gasol, que havia rebutla Creu de Sant Jordi feia poc, opina que«als premis no s’hi han de buscar honors,sinó agrair-los». Això mateix va fer ramonBarlam, sorprès perquè el 1996 «això deles noves tecnologies era un tema emer-gent». Ho era tant que «l’escola de primà-

ria de Callús va ser la primera escola detot l’Estat a disposar d’una pàgina web».Altres enquestats, com Josep ruaix, con-sideren que el premi va ser «un aval a lafeina feta». Segons Calderer, més que unpremi se n’hauria de dir un reconeixe-ment. A Joaquim Aloy, l’elecció li va pro-duir «perplexitat, incomoditat i agra-ïment». Incomoditat per dubtar de ser-neprou mereixedor. Pere-Joan Cardona, delmateix parer, parla d’orgull, goig i unasobtada sensació de responsabilitat.L’enginyer Josep Alabern veu el premi«com una manera de superar la barreratradicional entre cultura tècnica i culturahumanística».

Canvis culturalsPreguntats sobre quins canvis culturalsdestacarien d’aquests darrers anys, Sitjesi Gasol remarquen la pèrdua de vigor delmón associatiu, tan viu en altres èpo-ques. Entre altres causes, assenyalen l’e-xistència «d’ altres camins per distreure’s iculturitzar-se», el fet que l’administracióhagi assumit tasques que abans desen-volupaven les entitats i «una certa passi-vitat de la gent». «Deu ser, d’altra banda,que la normalitat engresca poc», afegeixSitjes.

Un dels camins a què al·ludia Gasol és,segons Joan Descals, el de les noves tec-nologies, «que han revolucionat l’espai iels temps de la cultura». Sosté que «la fanmés assequible, per bé que el contacte

directe amb la cultura mai no pot sersubstituït per les màquines». I Subratllaque «l’experiència personal és intransfe-rible, de manera que si oblidem això cor-rem el perill de convertir-nos en màqui-nes nosaltres mateixos i tornar-nos enca-ra més solitaris». Per Pere-Joan Cardona,«les xarxes virtuals donen una llibertatincreïble, ja que permeten accedir a con-tinguts de tota mena i alhora possibilitenuna llibertat d’expressió sense límits». Enel cas dels més joves, Cardona consideraindispensable «inculcar-los el sentit crítici la capacitat d’expressió per poder apro-fitar, crear i rebatre tota mena d’informa-cions que es troben a la xarxa». En opiniód’Albert Fàbrega, «l’eclosió d’internet hademocratitzat l’accés a la cultura univer-sal» i ha comportat «un auge del turismecultural». Tot i reconèixer la dimensióculturitzadora d’internet, Josep Alabernfa notar que el valor predominant és ellúdic i que «la cultura de tipus vertical,vinculada als mitjans de comunicació demasses, ha estat desplaçada per una cul-tura horitzontal multimèdia».

Pel que fa a l’àmbit de les arts, ManelCamp aplaudeix la implantació delsestudis superiors de música de jazz imúsica moderna, però lamenta la des-aparició de nombrosos locals i sales derecitals i concerts. «En un cert sentit», esplany Camp, «ha triomfat la música enre-gistrada enfront de la música interpreta-da en directe». Per la seva banda, Mireia


Ramon Barlam: «Hemavançat molt, però nohem fet encaixar les novestecnologies a l’aula»

Joan Descals: «Les noves tecnologies hanrevolucionat l’espai i eltemps de la cultura»

Marcel Gros: «A l’admi -nistració, la cultura és vista com una despesa i no com una inversió»

Pintó reclama una llei del mecenatge,que encara continua pendent, i MarcelGros denuncia que, per a l’administraciópública, «la cultura és vista com una des-pesa i no com una inversió». Després deconstatar que «tenim els contenidorsadequats per fer política cultural i bonsprofessionals per fer-los rutllar», diu eldinamitzador cultural Joan Morros, «nos’ha sabut o no s’ha volgut fomentar laimplicació de la gent en els processos cul-turals». I denuncia la complexitat buro-cràtica necessària per organitzar qualse-vol activitat cultural d’una certa enverga-dura: permisos, llicència, taxes, impostos,assegurances, plans d’emergència d’au-toprotecció, aplicacions informàtiques...,«cosa que afecta tant les entitats com lesempreses culturals i les pròpies àrees decultura dels ajuntaments».

Quant al mercat editorial, Lluís Calderercelebra l’aparició «d’un bon grapat depetites noves editorials, lligades al terri-tori i gestionades amb bons criteris irigor.» I fa l’anàlisi següent: «La centralit-zació i la concentració de les editorialsgrans ha comportat una absorció castra-dora per part de grups editorials moltpotents, amb conseqüències gravíssi-mes per a la cultura del país, ja que enl’absorció s’ha perdut el control sobre elsdrets d’obres clàssiques catalanes, araintrobables i sense voluntat de ser reedi-tades pels nous propietaris dels drets».Per sort, assenyala Josep ruaix, el conei-xement i l’ús del català gaudeix de bona

salut «malgrat els inconvenients de tantaimmigració, la globalització i la llei Wert».

Des de l’àmbit educatiu, ramon Barlamés crític amb el projecte 1X1, que vaimplicar la substitució dels llibres de textpels ordinadors: «Tecnològicament hemavançat molt, però no hem aconseguitfer encaixar les noves tecnologies a l’au-la. Es van voler integrar els ordinadors al’aula sobre un model educatiu del segleXX.» Un model que, a parer de Mont -serrat Torra, cal anar adaptant a l’evolu-ció social, «que aquests darrers anys haestat molt notable i ràpida, d’aquí quel’adaptació no hagi estat fàcil». Amb tot,posa de relleu els canvis metodològicsrelacionats amb l’ensenyament compe-tencial, la mediació com a via per a laresolució de conflictes, el treball coope-ratiu, l’establiment de noves eines irecursos a l’entorn de les tecnologies del’aprenentatge.

La cultura no està en crisiÉs evident que, com diu Sitjes, «en tempsde crisi, minven les subvencions i passenper davant altres prioritats». En això coin-cideixen tots els enquestats. Per dir-ho ala manera de ruaix, «primum vivere,deinde philosophari». És a dir, primersubsistir i després filosofar. «La culturano està crisi!», exclama Aloy, «però sí quela crisi ha afectat de ple la cultura» I comno l’ha d’afectar si, a més a més, «elgovern apuja l’IVA al 21 per cent, en ungest de menyspreu, ignorància i tantse-

menfotisme». Pel que fa a la recuperacióde la memòria històrica, àmbit en quèAloy centra l’activitat com a historiador,«amb els darrers canvis de govern, al’Estat i a Catalunya, han desaparegut -enel primer cas- i reduït molt -en el segon-les ajudes al desenvolupament de pro-jectes i programes impulsats per lesassociacions de memòria històrica».

Si bé és veritat, com apunta Calderer,que la crisi «només incideix en l’aspecteeconòmic», no és menys cert el que afir-ma Descals: «Les crisis econòmiquessolen propiciar un arraconament del fetcultural». I adverteix que el conreu de lasensibilitat artística i cultural reclama unadeterminada atmosfera, sense la qual«els valors espirituals d’un poble podendebilitar-se i posar en risc la persistènciad’una societat culta, civilitzada i culta». Ésevident, com observa Morros, que la crisieconòmica limita l’oferta cultural: «Lasituació es complica encara més si tenimen compte la pèrdua del poder adquisi-tiu de la gent, sigui per la precarietat delssous o bé l’atur». La cultura pot no estaren crisi, «perquè la capacitat creativa del’espècie humana és imparable», diuCardona, «però altra cosa és el dirigismeoficialista, l’intent de precarització i d’a-norreament de la cultura entre els seg-ments més populars». Per Alabern, lacrisi econòmica és la part més visibled’una crisi de valors més profunda, quetanmateix «afavoreix l’aparició de nouscorrents culturals», opinió que Cardona


Josep Tomàs Cabot: «La renúncia a un premiés justificada quan es considera que provéde jurats hipòcrites o creadors de conflictes»

Joaquim Aloy: «Cal treballar per un autènticequilibri territorial, amb una xarxa potentde centres irradiadors de cultura»

subscriu: «Ben segur que d’aquesta crisien sortirà una nova manera de fer cultu-ra». Guerrero es refereix a la cultura coma «la germana pobra de l’administració» iPintó parla d’una crisi també política, devalors i d’educació. El risc més gran,apunta Cardona, és que amb la crisi coma pretext «segrestin l’educació i el sentitcrític dels nostres fills».

A causa de la manca de recursos, l’admi-nistració ha desatès el patrimoni, que haquedat molt desprotegit, malgrat «unesquantes intervencions d’emergència permitjà d’actuacions mixtes, públiques iprivades». «Per sort», sospira Gros, «lail·lusió i la imaginació sovint supleixen lamanca de recursos». En el cas de les pro-duccions petites, el Verkami s’ha demos-trat com un recurs alternatiu, tímidamentesperançador. Segons Guerrero caldria, amés a més, que el teixit associatiu ento-més novament, per mitjà de socis i volun-taris, la defensa del fet cultural», cosa bendifícil ara com ara en què les entitats «justsi fan la viu-viu», remarca Gasol.

La gran sort, diu Camp, és que «tenimmés creadors que mai» i afegeix: «El queestà en crisi és el sistema. La crisi ens had’obligar a reflexionar i a replantejar-nosmoltes coses.»

Coses per ferEn primer lloc caldria, en opinió deMarcel Gros, declarar la cultura com a bébàsic i inculcar la sensibilitat artística i el

desenvolupament de la curiositat cultu-ral a les escoles. Unes escoles per almillo rament de les quals, segons Torra,s’hauria de fomentar la participació delsdocents i cercar-ne la complicitat i elcompromís. En la mateixa línia, Barlamproposa fusionar Cultura i Ensenyament:«Seguint el consell de Milton Chen, elfactòtum de la Xarxa Edutopia, priorit-zaria Salut i Educació, amb el benentèsque també hi inclouria la Cultura». Ipotenciaria l’ús de les noves tecnolo-gies: «Com més domini es té de les tec-nologies, més possibilitats hi ha d’acce-dir al coneixement i la cultura». Caldererconsidera clau la bona formació delsdocents: «Preparats per impartir conei-xements, n’hi ha molts que no disposend’una formació específica per enseny-ar». Dit d’una altra manera: «Avui diatothom serveix per fer de mestre». Elpunt de vista de Cardona és coincidentamb els anteriors: «Faria per maneraque la carrera de mestre fos la més pres-tigiosa i desitjada pels estudiants debatxillerat». Com? Cardona proposa fercom a Fin làndia, en què per estudiar demestre s’exigeixen els expedients aca-dèmics mi llors. Quant a l’accés a laUniversitat, Cardona tindria en compte,a més a més de l’expedient acadèmic,l’experiència vocacional. Així, per dedi-car-se a la medicina, l’estudiant «hauriade poder acreditar un any de treballsocial al Tercer Món» i per exercir demestre, «haver participat prèviament enalgun tipus de treball social».

Tots coincideixen a multiplicar el pressu-post de Cultura (actualment, per sota del’1 per cent) i reduir l’IVA al 4%. Proposen,a més, revisar la política de subvencions(»tot defugint les polítiques culturals d’a-parador», subratlla Alabern), fomentar elmecenatge i estendre els cànons i les aju-des al món del cinema a les altres arts.També consideren que caldria afavorir ladistribució de les pel·lícules en versió ori-ginal i internacionalitzar la cultura catala-na mitjançant la difusió de l’obra delsnostres artistes a l’estranger, la qual cosapassaria per organitzar més exposicions,concerts i propiciar les traduccions d’au-tors catalans a altres llengües...

Per a Aloy, no hi hauria com crear unpacte cultural ampli amb objectius,pres su postos i calendari, i territorialitzarles institucions culturals nacionals: « Caltreballar per un autèntic equilibri territo-rial, amb una xarxa potent de centresirradiadors de cultura». I cal, sempre i entots els casos, «ser clars i explicar bé a lagent quina política cultural fem», pun-tualitza Fàbrega.

Independència i culturaSi Catalunya disposés d’ autogovern, elfet de gestionar la cultura des de laproximitat permetria, segons Morros,dissenyar una política menys centralis-ta i més participativa, amb una interac-ció més directa i immediata entre totesles parts i el conjunt del territori. Aixòfaria, en opinió de Torra, que «tothom


Lluís Guerrero: «Al ministeri, mentre ambuna mà no paren de posar traves a laCultura, amb l’altra pretenen fer-li honors»

Lluís Calderer: «En el procés del 9-N, hi hahagut debats relacionats amb l’economia,pensions, etc., però no pas sobre cultura»

se sentís més responsable». La depen-dència actual del govern de l’Estatcomporta, per a Guerrero, «que l’evolu-ció de la nostra cultura també depen-gui constantment dels canvis políticsdel govern de Madrid», un govern i unestat que Aloy qualifica d’hostils a lacultura i la llengua catalanes. Pergarantir-ne la protecció i assegurar lapervivència de la llengua, ruaix propo-sa l’existència, com a mínim «d’un sis-tema federal o confederal, capaç deblindar les competències culturals».

Amb l’autogovern «tindríem l’oportuni-tat de fer net», diu Pintó, i repensar unamanera nova de fer cultura, on siguinprioritaris valors com la tolerància, la soli-daritat, la llibertat i l’esperit crític. «Ésd’esperar», suggereix Barlam, «que ambla mentalitat oberta, tolerant i creativadels catalans serem capaços de construiruna cultura equivalent». «Més autònomai més sòlida», afegeix Tomàs Cabot, inspi-rada en aquella màxima de rené Dubois,que Cardona esmenta a tall de lema:«Actua localment i pensa globalment».

Durant el procés del 9-N, Calderer ha tro-bat a faltar més implicació per part de lagent de la cultura: «Hi ha hagut debatsrelacionats amb l’economia, les pen-sions, etc., però no pas sobre cultura». I espregunta: «Potser és perquè en un mo -ment tan transcendental la cultura no éspercebuda com una qüestió prioritària?».

Premis rebutjatsEn un reportatge sobre premis i cultura,és inevitable referir-se a les renúnciesrecents dels premis de música i de foto-


Mireia Pintó: «Amb l’autogovern, podríemfer net i repensar una manera nova de fercultura, més tolerant, solidària i crítica»

Pere-Joan Cardona: «La capacitat creativa de l’espècie humana és imparable. Altra cosaés el dirigisme oficialista o la precarització»

Joan Morros: «Tenim els contenidors adequats per fer política cultural i bons professionals per fer-los rutllar»

Albert Fàbrega: «L’eclosió d’internet hademocratitzat l’accés a la cultura universal i ha comportat un auge del turisme cultural»

grafia del Ministeri de Cultura, atorgats aJordi Savall i a Colita. Ambdós van ferconstar, en les seves respostes, la discre-pància amb la política cultural del governdel PP.

La majoria dels premis Bages enquestatso entrevistats comparteix les motiva-cions expressades pels dos artistes, queconsideren elogiables, exemplars, cohe-rents i d’una gran honestedat. Gros enténque «és una manera de mostrar el des-acord amb les polítiques culturals delgovern». Per Torra, «no podien fer altracosa davant l’actitud i les polítiques del

ministre». Una actitud i un premi queGuerrero titlla d’hipocresia ministerial:«Mentre amb una mà no paren de posartraves a la Cultura, amb l’altra pretenenfer-li tots els honors». ruaix ho veu comun gest encomiable «perquè constitueixuna renúncia a uns avantatges perso-nals a canvi d’una sensibilització de l’es-tat en els temes culturals» i Tomàs Cabotremarca que «la renúncia té plena justi-ficació quan es considera que el premiés provinent de jurats hipòcrites o pro-vocadors de conflictes». «Amb el seugest», diu Morros, «obren els ulls aalguns ciutadans de l’estat perquè pren-

guin consciència que el govern del PPestà actuant contra la cultura».

Calderer qualifica aquests premis «d’ope-racions de tapabruts» i recorda que, amés de Savall i Colita, també han refusatpremis ministerials el compositor JosepSoler i Joan Vinyoli, l’any 1976, que en ser-li concedit el Premio Nacional de Poesíava declinar rebre’l amb aquestes parau-les: «La meva nació és Catalunya i com acatalà no puc acceptar un guardó amb elqual no tinc res a veure. No puc aportarmés confusió al confusionisme que estàja de per si present a Catalunya».


Manel Camp, 1984Jubilat com a professor de l’Esmuc, continua treballant en lacomposició i la interpretació.

Xavier Sitjes, 1986Acaba de publicar l’estudi Castells i torres medievals del Bages(premi Antoni Esteve, 2013)

Josep Maria Gasol, 1995Està revisant el segon volum de les memòries, que es titularàroda el món i torna al Born (1948-1961)

Ramon Barlam, 1996Professor de l’institut Cal Gravat, participa també en la realit-zació de projectes relacionats amb les noves tecnologies.

Montserrat Torra, 1997Treballa al CESIrE (Centre de Suport a la Innovació i la recercaEducativa), en l’àmbit de les matemàtiques (CrEAMAT).

Josep Ruaix, 1998Està revisant, per encàrrec de la Secció Filològica de l’Institutd’Estudis Catalans, la Gramàtica de la llengua catalana

Joan Descals, 2000Dibuixa, llegeix, escriu i viatja.

Marcel Gros, 2001Crea, dirigeix, produeix i interpreta espectacles teatrals.

Josep Tomàs Cabot, 2006Prepara l’edició d’un recull d’articles publicats a regió7 entreels anys 1999 i 2010, que es titularà retorn a Manresa.

Joaquim Aloy, 2007Gestor cultural de l’Oficina de Difusió Artística de la Diputacióde Barcelona, presideix l’Associació Memòria i Història deManresa.

Josep Alabern, 2008Director d’Aigües de Manresa, presideix l’Associació delMuseu de la Ciència, la Tècnica i Arqueologia Industrial deCatalunya.

Lluís Guerrero, 2009Cirurgià cardiovascular, participa activament en diverses enti-tats i realitza estudis d’investigació en l’àmbit de l’antropolo-gia i la paleopatologia.

Lluís Calderer, 2010Actualment imparteix un curs sobre la poesia de Joan Vinyoli.Fa conferències, escriu articles, llegeix i viatja. Acaba de tornarde passar uns dies a Nàpols.

Mireia Pintó, 2011Professora de cant i lied a l’Esmuc, dirigeix el FestivalInternacional de Clàssica de Sant Fruitós de Bages i actua, coma mezzosoprano, arreu del món.

Pere-Joan Cardona, 2012Dirigeix la Unitat de Tuberculosi Experimental de l’InstitutGermans Trias i Pujol de Badalona i la spin-off Manresana deMicobacteriologia, a més de conrear l’aquarel•la i l’activismepel dret a decidir.

Joan Morros, 2013Tot i estar jubilat, continua participant activament en el cicleformatiu d’Animació Sociocultural, el Galliner, els Amics delTeatre Conservatori; assisteix a jornades, presenta ponències icol·labora amb Justícia i Pau en la preparació d’un projecteper al centre penitenciari dels Lledoners.

Albert Fàbrega, 2014Alhora que es dedica a la recuperació de forns i pedreres a lesGuixeres de Súria, continua treballant en «un projecte de llargrecorregut», la Història de Súria.

Els premis Bages enquestats i les seves ocupacions actuals


LA BOTIGA DEL COMERÇ JUST t’ofereix una àmplia gamma de paneres de Nadal i pessebres

Associació Josep M. Cunill i Solàpel comerç just i el consum responsable del Bages

C/ Urgell 14 - Manresa. Tel. 938721567 - [email protected]

Una propostadiferent i originalper gaudir delNadal amb productes de qualitat, elaboratsamb dignitat

BUFET MATAMALAAdvocats

ASSESSORAMENT JURÍDIC EN GENERAL

POrTAL D’ASSESSOrAMENT JUrÍDIC ONLINE

www.matamalaonline.comPodràs fer la teva consulta jurídica sense moure’t de casa!

Assessora’t sobre clàusules terra, participacions preferents, etc.

Us desitgem bones fe

stes

i un bon any 201

5!C/ Cardenal Lluc, 9, 3r 08242 Manresa Tel. 93 872 35 67 www.bufetmatamala.cat

Núria Closas


També hi ha qui emprèn emmarcat en un mercat.Municipal, d’aquells de tota la vida. A la Maria, la Laia il’Eva feia temps que els rondava pel cap la idea d’oferir,en una parada del mercat Puigmercadal, productesagroecològics locals.

om vau conèixer el món de l’agricultura eco-lògica?Laia Collado: Les tres havíem col·laborat encooperatives de consum. Ja coneixíem unamica el món, ja teníem uns quants contactesde proveïdors…

—I vosaltres hi heu treballat mai, al camp?—Maria Majà: Sí, hem tingut hort, però l’hem

hagut de deixar per incompatibilitats horàries… Ens dema-nava més hores de les que disposàvem. Tot i així, n’hemaprès molt, de cultivar la terra.

—Llavors, us decidiu a obrir una parada aquí al mercat. Quinspassos heu hagut de seguir?—L.C.: Per tal que ens la concedissin vam haver de presentara concurs el nostre projecte: pla d’empresa, tipus de socie-tat… De fet, la societat ja la teníem des de principis d’any,però per a la concessió vam haver d’esperar fins al maig.

—Els vostres estudis hi estan relacionats, amb el comerç o l’a-gricultura?—Eva Hidalgo: Hem estudiat Geografia, Pedagogia iSociologia. I la veritat és que, tenint en compte els productes,ja estàs tocant una mica de Geografia.—L.C.: I amb tot allò que expliques al públic, que li ensenyes,també fas pedagogia. A més, el mercat és un espai ple d’in-teraccions humanes.—M.M.: Sociologia: interactues amb el públic, amb les altresparades… A la del costat hi anem a buscar iogurts; a la demés enllà, mel…—L.C.: Intentem potenciar una manera de viure basada en laproximitat.—E.H.: Per exemple, amb les senalles que estem preparantcom a lots de Nadal. Són regals que saps d’on vénen i cap onvan.—L.C.: Inverteixes en salut i, a la vegada, en una possibleentrada al món dels productes ecològics.

—Per a qui li regalis pot ser un primer pas que no ha fetabans per desconeixement, o a causa del preu.—M.M.: A qui li costa més és a la gent més jove i a la de mésedat. Els joves cada vegada estan més conscienciats, però nopoden permetre’s comprar-ho tot ecològic…

—Poden anar provant productes esporàdicament.—E.H.: Sí, poden anar-se introduint. —L.C.: I la gent de més edat no ha estat educada ecològica-ment. Acostumen a treure les fruites i verdures del seu hort ode l’hort del veí, i et diuen que allò que els estàs venent ésmassa car, per ser el mateix producte. Però no és el mateixproducte, perquè ells el que solen fer és llançar-li de tot pertal de veure’l maco, gran i brillant. —M.M.: Els productes agroecològics, en canvi, no són tan llu-ents exteriorment. Tot i així, quan els proves, quan t’hi endin-ses, hi trobes la diferència.

—Falta molta conscienciació...—E.H.: A nivell personal i també a nivell social. Vas a França oa Alemanya i a cada mercat o supermercat hi ha una bonapart de productes agroecològics. I hi ha mercats que ho sóncompletament! —M.M.: Hem d’avançar personalment, socialment, i estariabé que ens hi acompanyés la política. Per posar un exempleben proper, el Puigmercadal hauria de ser un centre neuràl-gic del comerç manresà, i l’Ajuntament no el prioritza… Sel’hauria de cuidar més, renovar-lo, donar-li visibilitat.

—I, a part de millores al mercat, de cara al futur què us agra-daria canviar de la vostra parada?—E.H.: Hem anat introduint productes de mica en mica: ous,llet, carn, pa… Hem anat oferint cada vegada més productesfrescos, i ens agradaria potenciar encara més aquest aspectepreparant sucs naturals i que la gent se’ls pugui beure aquí.—L.C.: Donant vida al mercat.

La Senalla al Mercat: «Volem donar vida al mercat»em

pren

edor

s

FITXAProjecte: La Senalla del Mercat. Data de creació: Gener 2014 (ides del maig del 2014 al mercat Puigmercadal). Emprenedores:Maria Majà, Laia Collado i Eva Hidalgo. Sector: Comerç de pro-ximitat. Definició: Parada amb productes agroecològics i localsPúblic: Totes les edats. Web: lasenalladelmercat.word-press.com. Xarxes socials: Perfil a Facebook. Adreça: Plaça delMercat, Mercat de Puigmercadal, 33-35. Horari: Obert elsmatins de dimarts a dissabte; divendres, obert tot el dia.

C

Abocar o reciclar

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

n abocador suposa la transformació delpaisatge durant un període de tempsprou llarg, entre 20 i 60 anys. Passemd’un paisatge natural, o transformat perla mà humana, a un altre totalment noui per dissenyar encara. Mentre es fa l’ex-plotació, el paisatge queda tocat, peròdesprés es pot arribar a una solució fins

i tot millor que la inicial.

L’espai que ocupa l’actual abocador del Bages, situat enple espai periurbà de Manresa, té una història. Des del1985, hi va haver un abocador comarcal on hi ha enterra-des 1.400.000 tones de brossa. Es va clausurar el 1999 i alcostat se n’obrí un de nou que fins el 2013 acumula1.350.000 tones, on caben gairebé 2.000.000 de tones més.En resum, l’any 2016 ja es podrà donar per ple. Caldrà fer-ne una ampliació, després el paisatge ja es podrà restaurar.

La superfície que ocupa la part d’abocador clausurat i elque encara s’està omplint és d’uns 24 camps de futbol(unes 24 hectàrees). Per fer-nos una idea del volum aproxi-mat que ocuparà quan l’abocador estigui ple, només calimaginar-se la carretera de Vic i la de Cardona plenes debrossa fins a una altura de 120 metres. Quasi res, no? Ésmolt, però hi ha altres formes de desprendre’s dels residus.Per exemple, al Parc Ambiental es reciclen, a més de vidrei envasos, els residus orgànics que posem en el contenidormarró.

El reciclatge es fa a la planta de compostatge, que tracta20.000 tones de residus orgànics a l’any. Una part prove-nen de les nostres llars i una altra són restes vegetals depoda i jardineria. Els dos tipus de residus orgànics es barre-gen. Després, durant un període de tres mesos, són benairejats i humidificats, fins a finalitzar la fermentació. Totseguit, se’ls hi extreuen plàstics i metalls i es deixen repo-sar uns tres mesos més. El resultat és el compost. És brossaque no va a parar a abocador i per tant no transforma elpaisatge, no emet gasos ni líquids; en definitiva, allarga lavida de l’abocador controlat. Un excel·lent joc de mans queens permet tenir adob tant a les jardineres i torretes decasa com en els camps de conreu.

Malgrat els trucs del reciclatge i la reutilització, en la nostrasocietat consumista de l’usar i llençar, cada vegada esgenerem més residus. Caldria revertir aquesta tendència.

La millor forma de no tenir residus es no produir-los, és adir, reduir-ne la producció. Els productes de consum s’hau-rien de dissenyar amb dues finalitats: l’ús en si i el reciclat-ge total de totes les matèries primeres amb què estan fets.Si no anem per aquest camí, sempre necessitarem hipote-car paisatges per abocar el que no podem reciclar de capmanera. A la curta, perdrem territoris pròxims a les ciutatsamb possibilitats d’altres usos i, a la llarga, els nostres nétspotser tindran paisatges naturals o artificials assentatssobre una pila de brossa.

U

Adalt, capes de terra compactada sobre l’antic abocador comarcal del Bages.A sota, piles de compost fumejant en les últimes fases de fermentació



L’Obaga de l’Agneta: Oli vergeextra ecològic i de proximitat

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

ntre can Poc Oli i els Comtals, dins de la serra deMontlleó, trobem la finca de l’Obaga de l’Agne -ta. Des de 1600 pertany a la família Pinyot. Téunes 40 hectàrees, la major part de bosc i unes12 de cultivables. Des dels seus inicis s’hi ha fetcultiu de cereals, vinya i oliveres. Al llarg delsanys va patir els problemes de la fil·loxera a lavinya i la gran glaçada de l’any 1956 que va

afectar les oliveres. Tot això va fer que només quedés enactiu la part de cereals i la zona forestal. Des de fa cinc anysel Sergi Cámara i la roser Pinyot n’han agafat les regnes perrecuperar-ne tot el patrimoni agrícola i cultural. La seva ideaés reintroduir la vinya i les oliveres, especialment apostantper les varietats més autòctones. La finca a més disposa d’unampli catàleg de l’arquitectura popular de la pedra seca: 10barraques de vinya, una tina, un pou de glaç, diverses obreshídriques i quilòmetres de parets de pedra seca, algunes del’edat mitjana. Amb tot aquest gran potencial, el Sergi i laroser, tenen pensat marcar uns itineraris per la finca on espuguin apreciar tant aspectes de flora i fauna, com de cultu-ra i agricultura. I aquests combinar-los amb tastos de vi i oli.

De la mà d’en Sergi fem una visita a la finca i comencem perles oliveres més antigues, les que han rebrotat de les que vanmorir l’any 56. Les trobem als marges dels actuals camps. Peranar donant forma a les antigues oliveres i augmentar-ne laproducció utilitzen els criteris de la poda Bella guarda. Ensenfilem cap a la zona on recentment hi han fet una segonaplantació d’olivera varietat Corbella, part del futur del pro-jecte, ens explica en Sergi. Avui la finca té unes 5 hectàreesd’oliveres de les varietats Verdal Manresa, Corbella i Vera, 3hectàrees són de plantació i la resta les trobem als marges deles parcel·les que actualment es destinen al cultiu de cereal.A part de les oliveres a la finca ja hi ha 0.7 ha de vinya Sumolli Mandó. I la resta de cultius de farratge i cereal. Tant amb lavinya com amb les oliveres segueixen els principis de l’agri-cultura ecològica i de mica en mica van introduint les pràcti-ques biodinàmiques. Estan inscrits al CCPAE des del 2012.

Les olives són collides amb pintes pneumàtiques; així s’a-consegueix més respecte del producte i de l’arbre. Les encai-

xen protegint el màxim les olives en caixes petites i les por-ten al molí en menys de 24 hores. La mòlta la fan al molí deCal Sadurní de Piera, el més proper que els assegura la mòltaecològica. La primera gran producció d’oli ha estat la de l’anypassat. El seu producte és l’oli verge extra Ó d’Obaga, quecomercialitzen en ampolles de 750 ml. La combinació de lesolives de la varietat Corbella i Verdal Manresa dóna a l’oli unperfil organolèptic totalment equilibrat. És un oli afruitat,amarg i picant mig, amb unes notes aromàtiques d’ametlla,fonoll i carxofa. Aquestes característiques les hem pogutapreciar en el tast d’oli improvisat que ens ha fet el Sergi apeu de finca. A diferència dels tastos de vi, on l’element neu-tre per preparar la boca per al tast és el pa, en el d’oli s’utilit-za la poma. L’oli se serveix en uns gotets blaus per no veure’nel color, ja que no és indicatiu de la seva qualitat. Aquestsgots es tapen amb un vidre de rellotge i es manté l’oli a uns20 graus de temperatura. És en aquest punt quan podemcomençar a fer el tast.

L’oli Ó d’Obaga el podeu adquirir, de moment, contactantdirectament amb ells, per telèfon o per correu electrònic.

E

FITXAProductor: L’obaga de l’Agneta, SCP. Producte: Oli verge extra Ód’Obaga. Telèfon: 675965300. Correu electrònic: [email protected]. Pàgina web:www.obagadelagneta.cat

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

Sergi Cámara a la seva plantació recent d’oliveres, varietat Corbella


Vins del Bages

L’any 1966, al límit de la comarcadel Bages, tocant a l’Anoia, el visio-nari Jaume Grau i Grau va decidirreplantar amb picapoll una vinyadatada del 1885.

Aquesta elecció, avançada al seutemps, acabà donant com a resultatuna qualitat immillorable d’aquestpicapoll gràcies a la seva gran adap-tació a aquesta zona de terres argi-loses i calcàries embolcallada depins, alzines i roures, i situada a 600metres d’altura.

Amb aquest afany d’avançar-se alseu temps i de crear productes bendiferents, Vins Grau ha elaborat elPicapoll Centokat, un vi de miradaalegre i fresca que quan el servim ala copa i l’olorem ens regala sensa-cions de fruita fresca i aromes dol-ces que ens conviden a degustar-lo. En posar-lo en boca demostra sua-vitat i tocs molt afruitats, amb unrecorregut ma -tisat per unlleuger carbò-nic que li dónauna nova ex -pressió mo der-na de picapoll.

És un vi únicamb una perso-nalitat moltdiferenciada i,ben fresquet, ésideal per pren-dre a qualsevolhora, com aaperitiu i pera c o m p a n y a rprimers plats.

Joan Tomasa i Garroset

Sommelier deVins Tomasa

Grau i GrauPicapollCentokat

De porc i de senyor

de la senalla al plat

De petit garrí o porcellde gran verro o marrà.Quan ens referim a elltot es pot aprofitar.

bans que el rigoróshivern faci acte de pre-sència, ens convéomplir les reserves decarn del rebost. Les bai-xes temperatures sónbones per preparar lacarn i guardar-la senseque se’ns malmeti, així

doncs que des de principis de novem-bre, i sobretot per Sant Martí, serà quan amoltes cases de pagès catalanes es duràa terme la matança del porc. És evidentque aquesta tasca quotidiana establertadins del calendari de la pagesia tradicio-nal ha esdevingut més aviat una litúrgiafestiva de molts pobles on encara esmanté viva la tradició, sobretot a Osona,l’Urgell, el Pallars Sobirà o el Gironès.Però també cal dir que les normatives desanitat actuals en fan perillar la continu-ïtat, sobretot en l’àmbit públic.Actualment podem disposar de carn els365 dies de l’any, de tal manera que elporc ha esdevingut un producte atem-poral. Fins i tot ha caigut en un abús deconsum de gran part de la població.

Abans era de les poques fonts protei-ques de qualitat que hi havia, i per tantquan se’n matava un s’aprofitava tot. Eracostum posar-s’hi de bon matí. Solien serels més forts de la casa els qui degolla-ven l’animal, llavors el més experimentaten tallava i separava les diferents parts.Després, tota la família, amb veïns inclo-sos per alleugerir la feina, es dedicava afarcir els budells nets per obtenir-nebotifarres de sang, dolces, fuets o llonga-nisses. Aquestes últimes fetes amb lacarn més selecte i amb més dedicacióper fer-les ben compactes. Tot seguit,quan el perol estava a punt, es duien acoure les anomenades botifarres deperol, fetes de freixura, cap, cotna i rony-

ons, i després s’hi coïen les de sang. Lafeina se solia rematar amb un gran dinara base de porc. I als amics i gent quehagués col·laborat en la matança se’lsdonava un petit tast i brou sobrant de lacocció amb el perol.

A Catalunya, com hem dit, del porc sen’aprofitava tot. El llard, per cuinar, queofereix una gran resistència a les altestemperatures –i que per tant no es trans-forma en substàncies tòxiques com laresta d’olis vegetals, les galtes–, els peus,orelles, tripes i cua. Fins i tot els ossos!Ara que el ventall de productes proce-dents del sector carni és tan ampli, recor-dar els nostres avantpassats i entendre’nels costums ens fa ser més conscientsd’un consum més sostenible i adaptat ales necessitats reals. Esperem que men-tre assaboriu aquest plat en sapigueuapreciar la carn.

Canelons de peu de porc i botifarra negra(elaborat per Eduard Merly)Ingredients (per a 4 persones): Picada:tres grans d’all, romaní, farigola, amet-lles torrades, oli, sal, pebre, pa sec/tor-rat i una làmina de tòfona. Estofat: 8mitjos peus de porc (cuits i envasats albuit), 2 botifarres negres, dues cebesgrans, dos grans d’all, conyac de tòfo-na, brou, bitxo, sal i pebre. Pasta decaneló. Beixamel: 35g de mantega i 35gde farina per litre de llet. Formatge rat-llat i en pols.

Elaboració: Primer sofregirem a foc lentles dues cebes i els dos alls sencers escla-fats. Hi afegirem les dues botifarresnegres tallades a trossets. Salpebrem i hiafegim tres o quatre cullerades soperesde conyac de tòfona. Deixeu-ho reduir afoc lent. reserveu. Passats 15 minuts hiafegim els 8 mitjos peus de porc i quatreo cinc cullerots del brou. Quan ja estigu-in tous (aproximadament 20 minuts) hi

afegim la picada i els dos bitxos petits(caiena). Deixeu coure a foc molt lentdurant 90 minuts aproximadament.L’endemà d’haver cuit els peus, desos-seu-los amb les mans i barregeu-ho totde nou. Talleu-ho amb tisora a la midaque ens permeti embolicar-ho al caneló.Cal anar amb compte que no quedinossets petits dels peus. Al moment defarcir els canelons la massa ha d’estaruna mica calenta. Per fer la beixamel s’hade desfer la mantega i un cop desfetaafegir la farina i remenar. Quan la farinaestigui dissolta i faci una mica d’espumablanca per als laterals, afegiu-hi una partde la llet i remeneu-ho a foc mig demanera enèrgica per assegurar-nos queno quedin grumolls. Per acabar afegiu-hila resta de la llet i feu-ho bullir 2 minutssense deixar de remenar. reserveu. Percoure la pasta dels canelons, seguiu lesinstruccions de la capsa. Deixeu-losrefredar estesos sobre un drap humit decuina on posteriorment els embolica-rem. Poseu-los a la safata i cobriu-losamb la beixamel. Afegiu-hi una capa deformatge. Si els voleu conservar, podeucongelar-los sense posar-hi la beixamel.Gratineu-los i serviu-los.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

A



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

SUBSCRIU-TEAL POU

[email protected] o al tel. 93 872 50 18

Amb motiu de la commemoració dels 50 anys de la publicació de l’obra dePaco Candel Els altres catalans, el CNL Montserrat ha creat un esdevenimental Facebok del SLC Manresa – SCC del Bages en què convida a visitar l’ex-posició digital «Candel, la llibertat d’expressió», a comentar algun tret de lapersonalitat de Paco Candel, i a compartir l’esdeveniment. per participar enel sorteig de dues entrades dobles per a l’espectacle El Poema de Nadal, quees representa al Kursaal el dia de Nadal.

L'exposició dóna una visió de conjunt de la trajectòria vital, política i literà-ria de l'escriptor, que encarna les virtuts fonamentals de la convivènciademocràtica. La mostra està estructurada en diferents apartats, entre elsquals hi ha els seus orígens, l'època que va treballar com a dibuixant, esce-naris i companys de viatge, la censura que va haver de patir i la seva facetapolítica i periodística.

A més, el CNL Montserrat ha organitzat un club de lectura adreçat als alum-nes dels cursos de català sobre La petita historia de Paco Candel, que con-duirà l’autor de l’obra, l’escriptor i periodista manresà Genís Sinca.

Més informació: www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

Voleu conèixer Paco Candel i la seva obra?


Honda Civic i-DTEC:lògica efectiva

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

a novena generació del Civic va veure lallum fa tres anys només amb carrosserianormal o familiar Tourer. Aquesta manté elsmateixos trets diferenciadors de la berlinanormal: frontal esmolat i silueta corbadaamb antena d’aleta de tauró a l’extrem. ElCivic familiar es fa mirar. La seva siluetatransgressora no passa mai desapercebu-

da. Els trets de la seva línia fan que vidres i sostre conver-geixin a l’extrem del cotxe, en uns pilots també ben origi-nals. D’aquesta manera els enginyers de la casa han acon-seguit esculpir una silueta fluïda que no trenquen ni lesmanetes de les portes posteriors, dissimulades en el mun-tant. El que més canvia és la part inferior del morro, queara és de goma negra. Els grups òptics posteriors reben elmateix tintat dels vidres, i les llandes de 17 polzades sónbicolor, en negre i plata. Els japonesos també anuncienuns fars de doble xenó opcionals amb connexió automà-tica de les llargues, seients amb reglatge elèctric i suportlumbar i un efectiu sistema de càmera posterior d’imatgesperimetrals per facilitar les maniobres d’estacionament.

L’atmosfera interior manté la tònica. Volant folrat en lamateixa pell que la palanca del canvi et donen la benvin-guda. El tacte és tan agradable com la futurista posada enescena amb la botoneria agrupada al mig. L’únic que noens acaba de fer el pes és la palanca del fre de mà entre elsdos seients davanters, molt cap a la dreta. Aquesta ubica-ció exigeix un petit procés d’adaptació. En canvi, aplaudimel blanc de les costures exteriors del coixinet del genoll delconductor i del volant, i els acabats brillants que reblen elquadre de comandaments. Amb relació a l’habitacle, elCivic continua liderant el segment quant a l’espai per a lescames dels que viatgen al darrere. La modularitat interiorés extraordinària. El maleter no és del tot regular en formes,però l’absència de roda de recanvi compensa aquesta ser-vitud. La casa continua apostant pel kit antipunxades. Fa4,53 metres de llarg per 1,77 d’ample i 1,48 d’altura. Mantéla distància entre eixos del model base de cinc portes (2,59metres), però augmenta la volada posterior per acon-seguir més capacitat al compartiment de càrrega mésgenerós del segment: més de 600 litres amb l’accés moltben arranat a l’obertura de la porta que hi dóna accés, quecompta amb un compartiment suplementari sota el pis. Éstan gran que hi podrem deixar dues maletes de tipus avió,té quatre ganxos de subjecció i una presa de 12 volts.

El Civic actual no es pot demanar a la carta. Es ven estrati-ficat en cinc nivells en funció de l’acabat i la versió:Comfort, Comfort Plus, Sport, Lifestyle i Executive. A partird’un cert llindar, la marca ofereix un nou conjunt de siste-mes de seguretat basats en la tecnologia LIDAr de detec-ció per làser, càmeres i radars. Porta el sistema de frenadaautomàtica en ciutat que s’activa per sota de 32 km/h.Actua només respecte dels altres vehicles i no detecta per-sones. També duu alarma acústica i sonora de risc decol·lisió, alerta per canvi involuntari de carril, sistema dereconeixement de senyals, detecció d’objectes en l’anglemort i automatisme pel canvi de llums.

El nou motor dièsel i-DTEC que hem estat portant aprofi-ta el mateix bloc d’alumini d’1.600 centímetres cúbicsd’injecció directa per common-rail que porta el Cr-V.Declara 120 CV, arriba amb turbo de geometria variablede quarta generació i porta sistema Start-Stop. Aglutinarefinament, empenta i consums en un just equilibri.L’associen a una efectiva caixa de canvis manual de sisrelacions amb el mateix tacte «efectiu» de sempre. La dis-tribució és per cadena, sense manteniment de per vida! Ésuna mecànica més lenta en acceleració pura, però té unacapacitat semblant per guanyar velocitat en marxes llar-gues i retalla consums.

L

FITXA TÈCNICAMotor: davanter transversal. 4 cil. en línia. 1.597 cc. Injecc.directa. Turbo i Intercooler 120 CV. gasoil. Tracció: davantera.Canvi: manual 6 vel. Frens: disc vent/disc ABS. Acceleració:de 0 a 100 km/h en 10,5 segons. Velocitat màxima: 207 km/h.Consum mitjà: 3,6 litres. Preu: 24.500 euros.


Ramon Barlam Aspachs

Jordi SardansFotos: Francesc rubí

uina valoració fas delBages de Cultura que etvan concedir als 32 anys?—Tot i que era molt joveem vaig sentir molt reco-negut i agraït. recordoque estava molt nerviós ini tan sols vaig donar lamà als membres del

jurat. Penso que els premis no s’han debuscar, però sí acceptar-los amb orgull.Crec que sempre ha de ser benvingut i enel meu cas m’anima a treballar en la matei-xa línia de les tecnologies de l’aprenentat-ge, del coneixement i l’educació, que ales-hores eren un tema emergent. Estic con-tent d’haver pogut contribuir perquè elBages hagi estat un referent durant anysen la telemàtica educativa. Ara bé, tambétinc clar que sóc un més de la colla i que hiha altres companys tan mereixedors comjo dels reconeixements.

—Hi ha hagut algun altre premi que t’ha-gi fet especial il·lusió?—Va estar bé el tercer premi retines, unconcurs de curtmetratges i projectesaudiovisuals, atorgat pel Col·legi d’Edu -cadors Socials de Catalunya al treball fetamb els alumnes nouvinguts de l’IESQuercus de Sant Joan de Vilatorrada, con-juntament amb les professores FloraGrané i Guillermina Martínez de l’escolad’adults de Sant Joan, amb la participaciód’Albert Marañón, regidor d’Educació, queens fa la proposta d’explicar una històriade les diverses onades migratòries tal comsón. Era un treball audiovisual, De tothom,de cadascú, que acosta els protagonistesdels tres processos migratoris que confi-guren l’actual Sant Joan de Vilatorrada.Qui rebutja més els nouvinguts són elsque fins fa poc eren els rebutjats. Els anys

60 i 70 del segle passat venien d’Andalusiai Extremadura per treballar a la fàbrica tèx-til, mentre que abans ho van fer els de SantMateu i Callús que van anar a Cal Gallifa.L’experiència demostra que tothom és dellloc on se sent i es pot viure la pertinençaal poble d’una manera diferent. Les troba-des entre l’escola d’adults i els nostresnanos van provocar converses amb esce-nes boníssimes, com per exemple que elsimmigrants d’Andalusia tardaven dos diesa arribar a Sant Joan, mentre que els nou-vinguts d’avui poden venir de la Xina en 7hores. Va ser un treball en equip amb mes-tres com Mingo Haro, Felip Bernabeu,Ester Portell i Flora Grané.

—Ha estat difícil ser professor d’una aulad’acollida?—En el meu cas, gens. La diversitat enri-queix. Una aula d’acollida serveix perpoder ensenyar, però és evident que alho-ra hi aprens moltíssim.

—Quan t’hi vas dedicar d’una maneramés activa?—El desembre del 2005 tenia plaça al PiusFont i Quer, quan la directora de l’escolade Sant Joan, Anna Torruella, em va cridarper engegar un projecte nou d’aules d’a-collida en un altre moment del boom de la

immigració. Hi vaig estar del 2006 al 2009.Amb la Flora Grané vam ajudar perquè elsimmigrants s’integressin, ja que la societatcatalana és molt acollidora. Aquestesaules han estat molt innovadores en lesdarreres dècades.

—Des del 2009 estàs a l’institut de CalGravat en barracons, oi?—Sí, mentre no s’acaba l’edifici nou. Desdel 2009, a proposta de Toni Massegú, tre-ballo amb Lídia Biescas, una excel·lent psi-copedagoga, i amb Carme Morros, ambqui portem el projecte Ambúrnia, d’aten-ció a la diversitat, que m’engresca i emmotiva. Es porta a terme al barri de laBalconada, molt castigat per la crisi.Ambúrnia és un recipient prou petit perportar a mà i prou gran per encabir-hicoses. Es tracta d’un projecte de l’INS CalGravat i la fundació rosa Oriol. Vam entraren contacte amb la fundació i el conventde Santa Clara, que tenen uns horts ecolò-gics darrere Ca l’Aligué, portats per noisque viuen a la residència, i els fan de moni-tors. A la pel·lícula L’endemà, d’Isola Pasolahi surten alguns. Com que no sóc un mes-tre gaire convencional, m’engresquenaquests projectes. La meva feina a CalGravat és polivalent, ja que a més delsgrups de diversitat, faig Socials i sóc el

Q Màster en Comunicació Interactiva, Telemàtica i Multimèdia, llicen-ciat en Geografia i Història, membre actiu de l’equip TIC i Educacióde l’ICE i un dels impulsors, president i ara soci de LaceNet. El 1996va rebre el Premi Bages de Cultura. Va ser un dels organitzadors delCongrés Internacional Cardener 97. Del 2002 al 2004 va ser presi-dent d’iEArN-Pangea i del 2000 al 2010, consultor dels estudis dePsicopedagogia de la UOC. Del 2005 al 2010 va ser codirector delprojecte Espurna i actualment és professor a l’IES Cal Gravat. Tantaactivitat li ha provocat un ictus que l’obliga a fer dieta i esport.

l’ent

revi

sta


tutor de primer d’ESO. D’altra banda, ambla a Diputació, Pangea i l’Ajuntament deManresa, a través d’eines de geo-referen-ciació, fem un altre projecte, l’estudi d’unquilòmetre quadrat al voltant de l’institut.

Inicis—Com vas entrar al món de les noves tec-nologies?—Em va impressionar molt el tema deChiapas, on les notícies no provenien delsperiodistes sinó de gent de la base ambaccés als mitjans de les noves tecnologies.Això em va fer pensar molt. Vaig veure queestaria bé utilitzar les noves eines a larecerca d’un tractament educatiu, perquèeren uns mitjans molt poderosos. Co -mença IEArN Pangea i aquesta nova einaeducativa sorgeix en el context històric delrestabliment de les relacions entre el blococcidental i l’oriental. El primer gran pro-jecte en què participo ve de professorsd’Atlanta i és pedagògicament innovador,encara ara. EUA impulsa Internet i les esco-les d’allà aprofiten el marc de col·laboraciói l’obertura dels països de l’Est per expor-tar-ho. Inicialment, agrupa escoles de dife-rents països: EUA, rússia, Austràlia,Holanda, Anglaterra... Ens agrupàvem dequatre en quatre, amb un programa quetenia per lema: pensa globalment i actualocalment.

—Què es el Calidoscopi del 1990?—És la primera xarxa educativa en quèparticipo amb Narcís Vives i altra gent de laseva escola, com ara Joan Carles Berrocal iXavier Ávila. Es va treballar amb el grup derecerca Pedagògica, Tídoc. recordo queestava acabant la carrera d’Història i treba-llava a l’escola de les monges de Sallent.

—Què són les BBS i qui va ser per tu NarcísVives?—Les BBS són els principis d’Internet, ambles primeres formes de connexió i fòrumsorganitzats per temes. Estic molt agraït aNarcís Vives perquè significa la mevaentrada en el món d’Internet.

Callús—D’on sorgeix la importància de Callús enl’aportació telemàtica?—Hi coincideixen tota una sèrie de fac-tors, entre ells que estudiem el mediambient i centrem els diversos projecteseducatius de telecomunicació en l’àmbitlocal. És la primera jornada promogudades de la base, educadors fonamental-ment, i no des de l’administració i les uni-versitats, tot i que l’ICE de la UAB hi vadonar suport. L’Ajuntament de Callús,

amb el ramon Fons i el Francesc Casé, esva posar al davant. Hi participen unes 140persones que surten de la base i anys des-prés han continuant treballant en aquestcamp. Es va fer el maig del 96. El juliol delmateix any, es fa la 3a ConferènciaInternacional de l’iEArN, on vam poderassistir gràcies als recursos proporcionatsper l’Ajuntament de Manresa, i allà es vadecidir que la propera conferència seria aCallús. La nostra candidatura es va impo-sar a les de Ciutat del Cap i EUA.

—Què significa el naixement de PangeaComunicació per la Cooperació?—Aportar suport tècnic a una organitza-ció amb sensibilitat i projecció social, allot-jada a la UPC. Hi vaig entrar en contacteconjuntament amb en Clotet i la PalmiraSantamaria. Els principals impulsors de laxarxa Pangea van ser Miquel Colomer,Leandre Navarro i roc Massaguer.

—Com va anar la Conferència de Callús?—Un cop adjudicada, quan van veure quela gent del Bages en teníem ganes i éremels més engrescats, vam poder fer elCongrés Internacional Cardener 97, aquellany. Eren els moments de l’arrencadad’Internet i va ser una conferència interna-cional que va anar molt bé i va ser un fetinsòlit i irrepetible. Aleshores, Callús en eltema de la telemàtica educativa, era lapunta de llança i fou un referent durantforça anys, gràcies a la coincidència dediversos factors. En remarcaria el mèrit dela gent del poble, que es va oferir voluntà-riament per fer trasllats des de l’aeroportdel Prat fins a Callús. recordo que els invi-tats s’allotjaven a Manresa, però dinaven al’escola de Callús. Fins i tot, ra mon Fons vaaconseguir posar aire condicionat a l’esco-la d’una manera provisional. Entre d’altresanècdotes recordo que el primer dia, lagent del poble va viure un gran enrenou ialguns avis entraven al casal a veure quèpassava. Alguns fumaven caliquenyos ialguns assistents van demanar que elsconvidéssim a apagar-los...

LaceNet—Com vau impulsar LaceNet?—Va ser una conseqüència de tota lamoguda viscuda i de tot el que havíemaprès fins aleshores i la versió aplicada a laCatalunya central, on es va crear una xarxamolt potent amb mestres de la comarca:Antònia Maria Gorgas, Josep Guzmán,Jaume Illa, Àngel López, Joan ros o ToniCasserras. LaceNet connecta amb la ideade canviar les coses des de la localitat. Laxarxa és presidida per Palmira Santamaria

i promovia projectes de col·laboracióentre les escoles de primària, però aratambé de secundària, majoritàriament delBages. Sàlix és el personatge que identifi-ca la xarxa i és un iber protagonista del pri-mer projecte, amb l’objectiu que impactésen les escoles del territori. Un seguit demestres van aprofitar el rebuf per crearuna xarxa que ha marcat tendència dinsles escoles del Bages, com el projectesobre els sentits per a nens petits, on elcontingut educatiu és més important queles tecnologies. També vam col·laboraramb Jaume Torras, de l’antiga CaixaManresa, en el seguiment de l’expedicióde l’Everest de l’any 2000, a través del Sàlix.Estàvem ficats dins l’engranatge interna-cional on LaceNet era l’ànima de Pangea.Vam presentar el projecte a Sud-àfrica idesprés n’hem fet de nous sobre la Llum,o els valors en joc de l’esport. Una altra fitadesprés de primària va ser intervenir asecundària amb Jordi Marín, MariaEstruch, Joan Carles Sampere, Toni Tubio,Josep Guzmán, Palmira Santamaria, IgnasiCebrián, Jordi Corominas...

—D’on surt la idea de crear la Unitatd’Adaptació Curricular?—L’any 1997, Alfons Vila (mort el setem-bre del 2013) m’engresca a muntar–ho alQuercus de Sant Joan. En no poder anar ala UAC (Unitat d’Adaptació Curricular, ambalumnes amb problemes d’aprenentatge icomportament, que crear el Departamenti els instituts han de buscar els professorsque les tirin endavant) de Sant Joan, vaigpoder anar a la de Sallent. He anat sempreon m’ha engrescat el projecte, per poder


aportar-hi alguna cosa, sense que m’im-porti haver-me de desplaçar. Hi vaig estarfins el 2003.

—Per què el teu pas per la gestió va ser efí-mer?—Després d’haver estat un any en unaaltra UAC al Guillem Catà, i en guanyar elTripartit, em van oferir ser Cap de Servei dela Societat del Co neixement, un càrrec degestió administrativa del qual vaig treureuna bona experiència. Però al cap d’un anyi mig em vaig adonar que el que volia erareincorporar-me a les trinxeres, ho vaigdemanar i ho vaig fer.

Espurna—Què remarcaries del projecte Espurna?—Neix el 2005, amb l’aula d’acollida a l’ins-titut Pius Font i Quer. Utilitzem el Moodlede la intranet per organitzar els cursos alsinstituts. Fem un bon equip amb Núriareguant, que treballa la immigració.Pepita Corominas era la subdirectorageneral del departament d’Ensenya ment

de la Generalitat i em va encarregar unapàgina web d’orientació educativa. Muntoel projecte que arrenquem amb FerranMas per organitzar activitats i continguts ales aules obertes d’alumnes amb dificul-tats. Cada setmana l’havien d’alimentar denous continguts i portava hores de feina.En aquella època, Joan Badia era el direc-tor general d’Ense nyament, Vallcorba elsubdirector i també hi eren Jesús Viñas iJoaquim Núñez. Els deixem el projecte,que valoren que valia la pena. El passen al’ICE de la UAB, que es fa càrrec de la direc-ció del projecte, que creix en prestigi i esconverteix en referència per a aules ober-tes. El paraigua universitari permet quecada any encara es facin unes jornades,que actualment compten amb un espaid’educació primària i un de secundària.

—És possible començar la societat delconeixement des de l’educació infantil?—A educació infantil han de jugar, mani-pular. Les noves tecnologies només hi hand’intervenir quan aportin quelcom que elsmitjans convencionals no ens puguinaportar.

—Com s’ha d’entendre l’escola inclusiva ala fractura digital?—Tots els nois han de gaudir de les matei-xes possibilitats i recursos. S’ha d’aconse-guir que tots tinguin aquest accés . Hemd’evitar que ningú quedi fora del sistemaper raons econòmiques o de gènere.

—No fer-ho porta a la fractura educativa?—És clar el trencament que es produeixentre la gent que té accés a l’educació,amb les eines i els mecanismes, i la gentque no en té. La fractura educativa es cor-respon amb la fractura social, que tambéengloba la digital. Curiosament, en l’actua-litat, tothom té mòbil, però no es té clarquines són les prioritats, sobretot en famí-lies amb dificultats econòmiques.

—Quins són els avantatges i els inconve-nients de l’educació a distància?—És útil i interessant en els casos en quèl’educació presencial no és possible.Gràcies a la UOC molta gent ha pogut ac -cedir als estudis universitaris. Jo crec en l’e-

quilibri entre les dues: la presencial i a dis-tància, sempre que servei xi per aprendre ino per despersonalitzar.

Innovació—La feina d’equip elimina el mestre inno-vador?—De mestres innovadors n’hi ha molts,però de centres innovadors, ben pocs.S’ha de fixar una línia coherent i un bonproejcte educatiu en aquest àmbit, des de1r d’ESO fins a 2n de Batxillerat. Si no, femactivitats enlluernadores que només esqueden en l’anècdota.

—Què aporten els dossiers PISA i McKin -sey a l’àmbit de la renovació pedagògica?—Afavoreixen la competitivitat a partird’una realitat esbiaixada. Per què tenen encompte uns factors i no uns altres? Així,per exemple, que és més important per alsnens l’any del descobriment d’Amèrica oel respecte al patrimoni local? Els seusautors determinen els criteris amb quèfaran aquests informes. Penso que no totsels criteris són educatius, sinó que algunssón més aviat productius.

—Com s’ha d’aconseguir que internet si -gui didàctic?—Penso que hi ha molta feina a fer en elmón dels professionals, dels pares i delsadults en general. Internet és una einad’oci i de comunicació, moltes vegadesbanal. És clar que hi hem de donar un sen-tit pedagògic, els docents i els pares. Laintroducció dels mòbils, que no tenenmanual de bones pràctiques, només ser-veixen per improvisar sobre la marxa. Hiha molts mals hàbits i s’arriba a l’extremque els nois dormen amb el mòbil sota elcoixí del llit.

—Els videojocs poden ser útils o fomen-ten addicció?—Una bona aplicació dels videojocs potser didàctica, com per exemple els serious-games. Així, per exemple, si han d’estudiaruna ciutat, juguem junts al Sim City. És unaeina més dins de l’aula. És cert que n’hi hade tota mena i l’addicció sempre és dolen-ta.

—Què és webquestcat?—Liderat per Carme Barba fins la sevamort el setembre passat i Sebas Capella, ésuna de les comunitats de webquest mésimportants de fora dels EUA. Promou uni-tats didàctiques amb format consensuat isón eines d’un potencial pedagògic moltimportant. Són reptes que es plantegenals nois, que han de resoldre amb unametodologia concreta.

—Per als professors, passar dels llibres detext a les aules als ordinadors ha estat unatasca fàcil?—És una tasca incompleta i fins ara no s’haavançat tant. El cert és que a la majoriad’aules encara hi predominen els llibres detext, amb algun ús dels ordinadors, peròque és el mateix que abans conceptual-ment. Simplement, de les pàgines depaper hem passat a les pantalles digitals.De manera que el suport és diferent, peròen essència, la metodologia és la mateixa.Per sort hi ha excepcions i es fan cosesmolt creatives.

—Què faries amb els professors que esresisteixen als canvis tecnològics i novolen adoptar les TIC?— Doncs, exigir-los la millor formació pos-sible en l’àmbit de la psicopedagogia i,especialment, en metodologies d’apre-nentatge, entre les quals hi ha les relacio-nades amb les anomenades Tecnologiesde l’Aprenentatge i del Coneixement. Laformació sobre els diversos camps delconeixement se suposa que ja la tenen

«A la majoria d’aules, encara hi predominen els lli-

bres de text, amb algun ús dels ordinadors. Tenim

pàgines digitals però la metodologia és la mateixa»


el perfilamon Barlam Aspachs neix a Sallent el 8 defebrer de 1964. El seu pare, Antoni, treballava a lafàbrica de les Culleres i la seva mare, Marta, haviatreballat a Cal Masover i en diversos tallers deltèxtil. Comença els estudis al col·legi de les mon-

ges, d’on passa als claretians. A segon de primària passa alTorres Amat. A Manresa, estudia a l’institut Lluís de Peguera ifa el COU al Pius Font i Quer. També hi comença els estudisde Magisteri, concretament a les Saleses, i acaba els dos cur-sos restants a Bellaterra. Des del 1986 treballa com adminis-tratiu a l’escorxador d’Avinyó i fa mitja jornada com a profes-sor a l’escola de les monges de Sallent. Fa el curs pontd’Història a la UAB i es llicencia el 1989. Completa la formacióacadèmica reglada el curs 1995-1996 amb un Màster a laFacultat de Ciències de la Comunicació (Periodisme) de laUAB, sobre Comunicació Interactiva, Telemàtica, Multimèdiai Internet. Des de 1990 s’ha especialitzat en l’ús educatiu deles TIC i el 1991 passa les oposicions i comença a exercir ladocència en totes les etapes educatives, des d’educacióinfantil fins a ensenyament superior: el curs 1991-92 a l’esco-la Collbaix de Sant Joan de Vilatorrada i el 1992-93 en unaescola de primària d’Igualada.

Amb l’arribada de les noves tecnologies i amb la formaciópermanent connecta amb professionals que es preocupenper l’aplicació educativa de la tecnologia i les xarxes de comu-nicació. S’inicia amb el Calidoscopi 1990, amb el grup derecerca Pedagògica Tídoc-Projecte i amb les BBS, desprésinternet, i el seu primer gran projecte és Bongoh. S’adona quel’ús de les noves tecnologies amaga molt potencial educatiui de seguida les fa servir com a eines. És un dels impulsors deLaceNet, xarxa educativa comarcal del Bages, i serà presidentde l’entitat del 2006 al 2008.

El 1993 es casa amb Isabel Fernàndez, amb qui tenen dos fills:ramon i Guillem, i treballa a Callús. Amb ramon Fons, AngelLópez, Teresa Lladó, Montse Canet i alguns altres mestresmunten la primera pàgina web d’una escola de l’estat espa-nyol. L’any 1995 se’ls reconeix amb un accèssit del premiMoëbius Multimèdia, a la Pompeu Fabra. El grup participa enles primeres jornades educatives de telecomunicació i impul-sen l’aula a Internet de l’escola Joventut de Callús. El 1996també va ser nomenat Callussenc de l’any i rep el PremiBages de Cultura. Des d’aquest any s’especialitza en atenció ala diversitat a l’ESO, amb aules obertes i d’acollida i grups dediversificació curricular. Des del setembre de 1997 fins a l’ac-tualitat és membre de l’equip de formadors en TIC i Educacióde l’ICE, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Del 2000 al2010 és consultor dels estudis de Psicopedagogia de la UOC,on agafa experiència en l’educació a distància. Del juny del2002 al setembre del 2004 és president estatal de la xarxainternacional d’educació i recursos (IEArN-Pangea). Cap de

Serveis de la Societat del Conei xement de la Generalitat desdel juliol del 2004 fins el desembre del 2005. Coordinador,amb Esther Sancho, Montserrat Vert i Mònica Valverde, de l’e-quip pedagògic del projecte Espurna i de l’espai Kampus del’ICE de la UAB i del departament d’Educació. Del 2005 al 2010serà codirector del projecte Espurna, fins al 2013 coordinadorpedagògic i actualment membre de l’equip de coordinació.També des del juny del 2013 coordina l’espai Kampus de laxarxa Espurna, adreçat a alumnes i professors de l’ESO. Desdel setembre del 2010 és professor de Secundària a l’IES CalGravat de Manresa, on s’encarrega del manteniment de l’es-pai web i de l’entorn virtual d’aprenentatge (moodle). En elcurs 2013-14 va introduir les tauletes tàctils a 1r d’ESO.

Ha participat en cursos de formació, congressos de l’IEArN ijornades a Catalunya i l’estat espanyol, així com Hongria, EUA,Irlanda, Canadà, Egipte, Argentina, Sud-àfrica,rússia, Taiwan...Ha col·laborat amb universitats, com la FUB, la de Múrcia, laInternacional d’Andalusia, la Jaume I de Castelló i amb elsgoverns del País Basc i de Castella i Lleó. Ha publicat articles aCuadernos de Pedagogia, Escola Catalana, Comunicació iPedagogia, Perspectiva Escolar, Guix i Aula de InnovaciónEducativa. En aquestes dues darreres publicacions ha estat 8anys coordinador dels seus suplements TIC. També ha publi-cat pràctiques d’aula d’innovació educativa com: Escrituracolaborativa sincrónica para crear y gestionar una ciudad. Eluso de nuevas prácticas comunicativas para el aprendizajeescolar, amb Glòria Durban i publicat per Graó. Amb JosepMasalles expliquen el projecte Espurna en el llibre Espurna:Un proyecto telecolaborativo de utilización de recursos TIC y demetodologías interactivas en el aula (a ‘Global e-learning’),coordinat per Ana Landeta. És coautor dels llibres:Metodologies, eines i estratègies TIC per a una educació multi-cultural a l’ESO, amb Flora Grané, Núria Alart i Núria reguant;Ordinadors a les aules, la clau és la metodologia, coordinat perCarme Barba i Sebas Capella; El bazar de los locos, on va escriu-re un capítol sobre l’ús del twitter, i Enseñar en la sociedad delconocimiento. Reflexiones desde el pupitre, amb Jordi Marín iClara Oliveras.

R

acreditada pel títol universitari.—Què opines d’alguns historiadors del’associació Societat Civil Catalana?—Són opinions oportunistes i és lamenta-

ble haver d’escoltar segons quines coses.Arribar a negar l’existència del nazisme idels camps de concentració en personesteòricament qualificades és més que

penós. Tenen visions distorsionades de larealitat i algunes de les seves afirmacionsjustificant el franquisme en països comAlemanya serien considerades delicte.


quadern obertJosep M. Massegú


L’humor, l’analgèsicque fa enfadar la ferida

ramon Aran

er reflexionar sobre elfenomen de l’humor,hem convocat tres hu -mo ristes gràfics de laCatalunya central: el na -vassenc Jaume Gubia -nas, el manresà ManelFontdevila (Manel) i el

berguedà Jaume Capdevila (Kap). Gubia -nas i Kap publiquen encara en els nostresmitjans. El primer, com sabeu, des del2010 fa la tira còmica «Tanta roba i tanpoc sabó» del Pou. Gubianas, però, éshumorista de rebot, ja que la seva passiói vocació és la del dibuix, la il·lustració.

En canvi, Kap té una llarga trajectòria aldarrere d’humorista gràfic. Famós per laseva tira quasi diària a El MundoDeportivo, la compagina amb la sàtirapolítica que inclou a La Vanguardia i uncop per setmana, a Regió7. Kap tambés’ha singularitzat per promoure la recu-peració dels referents còmics d’antany,amb llibres sobre el dibuixant Bagaria del’època republicana o la trajectòria deldiari satíric Cu-cut!

Manel, a diferència dels altres, ja nocol·labora en mitjans de la nostra comar-ca, per bé que havia estat una firma assí-dua tant d’aquesta revista (recordareu elseu Oleguer Bisbal, oi?) com de la tiracòmica diària de Regió7, que sortia totsels dies menys el dilluns, perquè no voliaparlar sobre l’actualitat esportiva del capde setmana. Amb una llarga trajectòriaen les grans revistes gràfiques de sàtirapolítica, va ser sonada, com recordareu, laseva sortida, al juny, d’El Jueves, que haviadirigit anteriorment. Els editors es vannegar a publicar, per bé que ja se n’ha-vien imprès 60.000 exemplars, la portadaque satiritzava la successió al trond’Espanya, en què es veia el rei JoanCarles passant una corona plena de mos-

ques al llavors príncep Felip. Ara creuenen la xarxa per canalitzar la seva passió: aldesembre sortirà el quart númerod’Orgullo y satisfacción. Bona sort!

La funció de l’humorNo és del tot clar que l’humor serveixi peralguna cosa. Potser no serveix per a res. Opotser sí. És humor allò que no serveix?Gubianas té clar que «ens serveix perdonar la volta a les coses, vehicular ideesque d’una altra manera seria molt mésllarg i molt més àrid». Aquest «conductedirecte» per dir les coses, que ell reivindi-ca, recorda una mica la diferència que hiha entre l’assaig i la novel·la a l’hora detransmetre un fenomen. Assaig vs.novel·la; informació vs. humor. Kap, però,

afirma que no sap quin és el paper del’humor, per bé que li agradaria «pensarque és una eina que ajuda a la reflexió,amb mecanismes lúdics». Manel, a dife-rència dels altres dos, reivindica l’humorque fa riure i prou, donant-lo ja per bo:«És que hi ha molts tipus d’humor.L’humor pot ser un moment d’evasió. Ésclar, l’humor és riure, que és una cosamolt sana i molt agradable. Ara, és evi-dent que la gent que treballem en aixòtenim intencions diferents». Per bé quereconeix que no sap si l’humor genera unefecte en la consciència del lector, la sevaintenció és «donar idees des de l’humor»,que li sembla que «és una forma agrada-ble, que connecta amb la gent». Veu l’hu-mor com una arma, «perquè, en general,

Potser el títol d’aquest reportatge us semblarà un oxímoron, ésa dir, una cosa que no pot ser. Pensareu: «Com vols que ensempassem que una cosa pot alleujar el mal i alhora fa enrabiarla ferida que el provoca?». Doncs segurament aquesta és la grà-cia de l’humor: que ajuda a combatre les situacions adverses tro-bant la manera de mirar-les de front sense fer-nos-hi mal. Elpaper de l’humor avui en dia, a mercè de les circumstàncies queens travessen, és fonamental per tirar endavant.

fila

cultu

ral

P

Jaume Gubianas, treballant en un esbós d’il·lustració. Foto: Ramon Aran


a la gent no li agrada que es riguin d’ella,de les seves idees», per la qual cosa ésconscient que pot fer un cert mal. A més,els personatges satiritzats no podenreplicar la vinyeta perquè «la rialla és unaltre idioma», que s’entén però quenomés es retorna si se’l sap utilitzar. Detota manera, admet que moltes voltes noes respon a l’opinió humorística perquèaquest gènere «està una mica menys-preat i respondre amb un punt d’humor,per a algunes persones, seria rebaixar elnivell del discurs».

Alguns pensadors havien relacionat unaexcessiva focalització d’una societat enl’humor com un símptoma de la sevadecadència moral i política. L’evasió ésdolenta per fer front a les adversitats?Gubianas no hi està d’acord: «Si podemriure, em sembla que és la manifestaciód’una societat madura. Tenir sentit del’humor és tenir la capacitat d’analitzar,de ser crítics o autocrítics i, per tant, d’aju-dar-nos a avançar. Moltes vegades femautocrítica: la broma ens fa avançar. Aixòés una societat intel·ligent». En el mateixsentit, Kap diu que per bé que «l’humorté una part lúdica, divertida, i que pot ser-vir d’evasió, és a dir, per escapar, en reali-tat és una manera civilitzada de fer fronta un conflicte. Una societat decadent oprimitiva, arregla les coses amb maste-gots. Una societat civilitzada i madura,permet que la sàtira canalitzi la violèn-cia». Manel és conscient que «és moltmés important el discurs que pugui ferun filòsof sobre les coses que passen queno pas el meu», però equipara la sevaaportació a la que pugui fer un cantautoro un articulista. Sosté, però, que el seuhumor només «pot acompanyar una llui-

ta que s’ha de fer també en una altrabanda i amb uns altres termes».

Els vehicles de l’humor, però, canvien apas forçat. De les revistes satíriques dels70, només en resta El Jueves i recentmentli ha aparegut la competidora Mongolia.Per a Manel, amb molts anys a l’esquenaen aquest sector, considera la revista enpaper «anacrònica, perquè la gent ja nodemana aquest producte». És conscient,però, que «la gent no demana res» i quecal convèncer-la perquè et compri. Lesxarxes socials, i en això treballa amb laseva nova revista digital, poden ser l’o-portunitat de transformació per a unsautors que valoren tant el dibuix coml’enginy de les paraules amb què l’acom-panyen: «la idea», diuen tots.

El gran forat del catalàPerò en aquesta evolució s’haurà deveure si s’adoba el gran problema del’humorisme gràfic català: que no s’ex-pressa en la llengua pròpia del país.Manel es dol de no haver pogut constru-ir-se l’obra en la seva llengua, per bé quela nova revista digital tampoc no apostipel català. Els canals editorials recelen for-tament de les possibilitats comercials dela nostra llengua aplicada a l’entreteni-ment i a la riallada: són qüestions de mer-cat, realistes, segons Gubianas. Manel

veu amb optimisme l’eclosió de lanovel·la gràfica, que segons ell ha tret elcòmic del «gueto de la llibreria de còmic»i l’ha dut a les llibreries generals, cosa quen’ha fet augmentar les vendes. Un mer-cat reduït té més possibilitats lingüísti-ques amb més vendes, i és per això quepreveu que una part, minoritària, delstiratges puguin destinar-se al català pro-perament. Kap, per la seva banda, apun-ta que el mercat editorial dels llibres d’hu-mor és més amatent al català que no fauns anys i reivindica la seva pròpia trajec-tòria com a contrapunt a la inèrcia de l’i-dioma forà: «Fa tres anys que l’editorialEfadós fa un recull de les millors vinyetesde l’any dels principals ninotaires de lapremsa catalana. O amb Angle editorialtambé hem editat ja quatre volumsreivindicatius d’humor gràfic. O jo he edi-tat el meu darrer llibre, que aplega elsmeus acudits sobre Jordi Pujol, a Llibresde l’Índex... Déu n’hi do, no? És clar queencara fóra millor si n’hi hagués més, i sihi hagués més revistes catalanes, i si hihagués més lectors!».

NOTA DE REDACCIÓ: Al reportatge sobremicromecenatge, publicat a la Fila Culturalde la revista de novembre, cal afegir quel’autor de la fotografia de Jo Jet i MariaRibot és Àlex Belza.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

A l’esquerra, Manel Fontdevila, al seu estudi a la Buresa. A la dreta, Jaume Capdevila (Kap), en una parada de Sant Jordi. Fotos: Ramon Aran / Arxiu


Torre d’en Carreraspatr

imon

ici

utad

à

n aquesta ocasió parlem d’un gran casalconstruït en una finca agrícola dels afores,just al costat de la fàbrica del propietari. Es vaconstruir en la dècada de 1920, en estil nou-centista, i es va restaurar àmpliament durantels anys quaranta. Està situat a la falda d’unturó, al costat de l’actual polígon dels Dolors,

sobre el carrer de Castelltallat. Fins que es van edificarles naus d’aquest polígon, dominava l’entrada aManresa per la carretera de Vic, a la zona de la pujadaroja.

És un casal aïllat format per diversos volums i manté alvoltant algunes edificacions del conjunt. Havia tingutun cos adossat i allargat de dues plantes destinat a unapetita colònia obrera de 40 habitatges i, just a dalt delturó, hi havia l’edifici de la fàbrica, avui desaparegut.L’entorn immediat està constituït per un jardí i un bos-quet amb un estany.

L’edifici està bastit sobre el pendent del terreny i técinc plantes, comptades des de la part més baixa, amb

l’accés principal situat a ponent, a l’alçada del tercerpis. Tot i l’estat d’abandonament, l’edifici encara desta-ca per l’opulència dels acabats i elements decoratius,com les grans obertures amb arcs de mig punt, espe-cialment les de la galeria, amb grans persianes de fusta,les baranes amb balustrades de balcons i terrasses, elsgrans ràfecs i cornises o els ulls de bou ovalats quedonen llum a les golfes.

Originalment, la construcció constituïa la torre del’amo d’una modesta colònia industrial. La gran opu-lència del casal té a veure amb la importància del fabri-cant Carreras, especialment després de la Guerra Civil,quan es va identificar clarament amb el bàndol gua-nyador i tenia les fàbriques tèxtils situades a la canto-nada del passeig de Pere III amb la carretera deSantpedor i la foneria que encara es conserva al carrerdel Sol.

El catàleg de patrimoni de Manresa el protegeix ínte-grament per la importància històrica i tradicional i pelsseus valors paisatgístics.

Lluís VirósFoto: Francesc rubí

E


propostesMÚSICA Marc Vilanova

De tot i forçaquest desembre l’espai musical Voilà! haorganitzat una excel·lent programació per atots els públics. Hi ha de tot, des de nomsplenament consolidats fins a artistes ja clàs-sics dins del panorama musical del nostre

país, però tots igualment mereixedors de la nostraatenció. En primer lloc tenim Miquel Abras (Voilà!,diumenge 7 de desembre, a les 22 h) presentant el seunou treball Per amor a l’art, el cinquè de la seva carrera.Qui també presentarà nou disc serà Damià Olivella(Voilà!, dijous 11 de desembre, a les 22 h) amb les can-çons d’Origen a punt per al públic manresà. També tin-drem la possibilitat de degustar les actuacions de CrisJuanico (Sala Voilà!, dijous 18 de desembre, a les 22 h) iDani Flaco (Sala Voilà, divendres 26 de desembre, a les22:00h) en els seu format més íntim però amb èxit depúblic assegurat. I per acabar dos clàssics, TomeuPenya (Voilà!, dissabte 20 de desembre, a les 22 h) i elgrup Tancat per defunció (Voilà!, diumenge 28 dedesembre, a les 20:00h). No podem deixar de recoma-nar el retorn de la quasi mítica banda manresana McGregor’s, una de les que millor va escenificar la mogu-da musical manresana als anys 80 i 90 (Stroika, dissabte20 de desembre, a les 23 h).

TEATrE Joan Morros

Oriol Broggi al Kursaall 13 i 14 de desembre Cels tancarà la programaciódel Toc de Teatre del Kursaal. Un muntatge deWajdi Mouward, el mateix autor d’Incendis que javam poder veure fa un parell de temporades.Cels aborda una diversitat de temes habituals en

l’obra de Wadji Mouawad, i que giren a l’entorn de la vio-lència i la deshumanització que genera el poder. Enaquest cas hi ha una profunda reflexió sobre la manca defutur a què la societat occidental aboca els joves. Un copmes La Perla 29 demostra, amb el seu segell característic,que és una de les propos-tes teatrals més suggeri-dores que ofereix enaquests moments el teatrea casa nostra. Impecablesel treball de dramatúrgia ila direcció d’Oriol Broggi iel treball dels actorsEduard Farelo, Xavier Boada, Marcia Cisteró, Xavier ricart iErnest Villegas. Cels obliga a repensar el món en profundi-tat, a prendre aquella llista de mots: por, odi, violència,mort, guerra, destrucció… i pensar com podem substitu-ir-la per mots i conceptes humanístics com poesia, art, cul-tura, persones, pares, fills, amistat, amor, tolerància…. Ésuna d’aquelles obres que et deixen clavat a la butaca.

CINEMA David Torras

La mort de la justíciaiutat morta és el títol del documental queinvestiga el Cas 4F en una trama de mort, tor-tura, racisme i homofòbia amagats a casa delpitjor enemic de la democràcia: la impunitatdel poder. Esclarint els fets succeïts a Barcelonael dia 4 de febrer de 2006, l’espectador assis-

teix a l’horror de mecanismes estatals que se sentenimpunes i, per tant, capaços d’exercir l’horror al seugust, sense cap mena de control. Uns policies, metges ijutges que callen, inventen idictaminen en benefici delpoder, actuant al serveid’una mirada racista i homò-foba que estigmatitza i eli-mina amb ràbia i indiscrimi-nadament, i per on es cola l’horror en majúscules dinsles nostres institucions. Es feina nostra intentar que nose n’apoderi per complert. I és en aquest sentit queCiutat morta ens interpel·la a tots i esdevé una obra devisionat obligatori. Ciutat morta va estrenar-se el dia 8de juny de 2013. Després ha passat per molts festivals isales alternatives d’on ha aconseguit diversos premisd’importància, entre ells al millor documental alFestival de Màlaga i millor guió a l’Alternativa deBarcelona. El passat 28 de novembre va estrenar-se a laplataforma digital Filmin.es. A partir del febrer de 2015serà alliberada sota llicència de Creative Commons.

ArT Maria Camp

Gubianas i Roureint anys il·lustrant. Això és el què celebraValentí Gubianas a l’exposició que es podràvisitar fins al 6 de gener al Centre Cultural delCasino. Una trajectòria que es pot resseguiren l’obra exposada i que ens mostra tot l’es-

plendor del seu estil. Clar, alegre, narratiu i alhora poètic,imaginatiu i suggerent. Uns dibui-xos murris, plens de moviment, deritme al punt just, que transmetensentiments i comuniquen emo-cions, amb personatges que prenenvida i uns escenaris impensables. Laseva obra té una empremta pròpia, iés que les seves il·lustracions, mésenllà d’explicar una història, traspu-en art i el seu univers. Mentrestant, ala casa Lluvià hi ha l’exposicióArquiTati, de Jaume roure. Unacol·lecció on fusiona arquitecturaamb el cinema de Jacques Tati. roure diu que «la combi-nació de senzillesa i acurada elaboració, tant de l’arqui-tectura com de la narració que Tati mostra ens els seusfilms, m’agrada i connecta amb la meva manera d’en-tendre la pintura». Treballa a partir d’imatges de lespel·lícules de Tati que interpreta i versiona a la sevamanera, alhora que, com passa en arquitectura, utilitza lallum de manera plàstica per crear plans, volums,ombres... Es podrà visitar fins al 20 de desembre.

AC

VE


fa 25 anysJaume Puig

L’heroïna feia estralls

n el reportatge elaborat per Josep Tomàs,Teresa Torra i David Torres, el doctor Pere Bonet,metge psiquiatre de l’Hospital General, explica-va que l’heroïna era la droga més popular, tot ique tingués molta més incidència el consumd’alcohol: «És clar que és desagradable veure

xeringues o pensar que et poden atracar, però tambédeu ser força desagradable que anant per la carreterase’t tiri un cotxe al damunt», deia.

L’heroïna matava i portava els seus consumidors a robar.La revista parlava amb alguns dels toxicòmans que s’es-taven recuperant, els quals explicaven les situacionslímit a què havien arribat. Hi havia en marxa processosde rehabilitació, que duien a terme els serveis públics desalut –bàsicament el Centre d’Atenció i Seguiment deToxicomanies de l’Hospital General– i tres granges ocomunitats terapèutiques: la de la Plana, a Santa Mariad’Oló; l’Estrep, a Sant Salvador de Guardiola, i la Coma, aMonistrol de Montserrat, a més del grup del Patriarca, decaire més espiritual. També funcionava des de feia dosanys l’Associació de Pares de Toxicòmans La Llum delBages.

L’entrellat de la cartelleraAquest era el títol del reportatgede ramon Cornet,que reflec-tia la situa-ció deficientde l’ofertacinematogrà-fica a la ciutat.Feia un any imig que elsMult ici nemesAt làn tida s’ha-

vien reconvertit i les noves sales havien potenciat l’as-sistència de públic, però Marià Padró declarava a larevista que els seus cinemes estaven totalment supedi-tats a les distribuïdores i a les estrenes a Barcelona. Perla seva banda, Cine Club es queixava de la falta de par-ticipació dels seus socis i lamentava la impossibilitatd’accedir a l’exhibició de determinades pel·lícules per-què formaven part de les que tenia contractades l’em-presa Padró Cabot, encara que després no s’acabessinestrenant a Manresa. rialles també oferia una progra-mació de les poques pel·lícules infantils doblades alcatalà, però ambdues entitats patien l’estat deficient deles instal·lacions de la Sala Ciutat. Segons informavaMarcel·lí Llobet, regidor de Cultura, la sala havia d’es-trenar ben aviat la renovació de l’equipament tècnic.

Tancava la Fàbrica Nova i Pryca aportava mil milionsEl dia 30 de novembre, l’assemblea de treballadors deBertrand i Serra acordava assumir l’expedient de rescis-sió dels seus contractes i els prop de 350 treballadorsque hi quedaven perdien la feina. Dos dies abans el regi-dor Francesc de Puig havia anunciat la signatura del con-

veni entre Pryca i l’Ajuntament, pel qualaquesta empresa apor ta-

ria un total demil milions depessetes a la ciu-tat per instal·lar-se al sector delsTrullols.

El departament de Toxicomanies de l’Hos -pital General estimava que hi havia 350heroïnòmans a la comarca. Una droga que esvenia a uns preus desorbitats, cosa que abo-cava els consumidors al món de la delin-qüència. També a Manresa, és clar, hi haviaqui emparava el negoci i en treia grans bene-ficis. En el tema central del mes es parlavaamb els afectats i es feia un repàs als itinera-ris habituals de traficants i consumidors.

E

Multicinemes Atlàntida i Sala Ciutat


crònica social

ls primers dies de novembre de 1969 es va inau-gurar el nou temple parroquial de la SagradaFamília. La benedicció i consagració la va oficiar elbisbe de la diòcesi, ramon Masnou Boixeda,acompanyat dels preveres Jaume Franquesa

Burdó, vicari episcopal i arxiprest de la Seu, Josep Feu, rec-tor de la nova parròquia; Francesc Planas, rector de la par-ròquia de Sant Josep del Poble Nou; ramon Mata, de SantPere Apòstol; Sebastià Sonet, caputxí i ecònom de NostraSra. de la Mercè; Maurici Bacardit, jesuïta i regent de SantPau; Jaume Brià, rector del Carme; Josep Farrés Xandri,capellà de Sant Joan de Déu, i el dr. Miralda, vicari generalde la diòcesi de Vic.

El bisbe Masnou va pronunciar l’homilia. A l’ofici religióstambé hi va intervenir el cor de cambra de l’Orfeó Manresà,

sota la direcció de Josep M. Descàrrega, que a més va diri-gir els cants en què participaven els assistents. En acabar lacerimònia, el bisbe Masnou va felicitar a tots els feligresosde la parròquia pel seu entusiasme i fervor. A la tarda, elbisbe va administrar la confirmació a noranta infants.

La construcció del temple va durar cinc anys; primer es vacomençar per la capella del Santíssim. L’estructura de lanova església, en forma de semicercle, propicia la partici-pació del poble. Té una cabuda de 400 persones assegu-des, a banda dels espais que permeten seguir els oficisdempeus.

Cal destacar el fons del presbiteri, circumdat per una paretcircular, sobre la qual l’artista pintor Àngel Millán rigol vapintar la Sagrada Família, amb tons suaus.

EFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi Torras i Garcia

Inauguració de l’església de la Sagrada Família


fanal de cua

XV Premi Amat Piniellanguany són tres les obres que opten al PremiJoaquim Amat-Piniella, el lliurament del qual tindràlloc a l’Auditori de la Plana de l’Om el dia 25 defebrer de 2015. Són tres històries ben diferents, enla forma i en el fons, però encaixen plenament en la

voluntat del premi de difondre textos que retraten aspectesinteressants de les vicissituds sociopolítiques del segle XX.

Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, és una primera novel·laescrita amb un estil molt sòlid i una gran intensitat literària.Caixal enllaça dues trames (un jove anglès,estudiant de medicina i membre de lesBriga des Internacio nals, que desapareix alfront d’Aragó; i l’Alfred, que, al cap de 70anys, després del suïcidi del seu pare, tro bauns papers que l’impulsen a investigar elsseus orígens) que conflueixen, finalment,en una reflexió profunda sobre la ide ntitat,la culpa i la recuperació de la memòria.

Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll,recrea els crims que el 1953 van tenir lloc aCarreu, al Pallars. Un matrimoni i les sevesfilles van ser cruelment assassinats a mansd’una parella de masovers veïns. La investi-gació d’aquelles morts, però, va tapar-seper evitar mostrar una mala imatge de laplàcida, pacífica i victoriosa Espanya deFran co. La interferència política i la desídiajudicial van ser tan grans que el crim va quedar impune mal-grat que tothom en coneixia els autors. Coll fa una recons-trucció minuciosa i absorbent d’aquesta esfereïdora històriareal, que va més enllà de la simple crònica negra novel·lada.

Finalment, a El nét del pirata, el periodista Manuel Cuyàsrepassa, amb un estil irònic i eficaç, una part dels seusrecords, especialment tot allò que es refereix a la seva ciutat,Mataró, i a la relació que hi ha tingut al llarg dels anys. És unacrònica centrada especialment en la pròpia infantesa ijoventut, on la família té un pes important (començant pelrebesavi pirata que va viure a l’Argentina). És, també, elretrat d’una època carregada de canvis, uns canvis que, sim-bòlicament, van començar després que el món sortís denou a la llum arran de la impressionant nevada de 1963, queho va colgar tot.

EBon Nadal!

a premsa acaba d’assabentar-nos de les caracte-rístiques que tindrà enguany el típic i tòpicanunci nadalenc de Freixenet. Aquest, inclouràun missatge que diu: «Pels pròxims 100 anysjunts», interpretable, com a mínim en un doble

sentit. L’un, l’al·lusió al centenari de l’existència de lacasa, i l’altre com un desig de la pervivència de la unitatd’Espanya. Però el president de l’empresa no està persubtileses ni picades d’ullet amb un somriure, i ha vol-gut deixar clar en unes declaracions que la lectura que

val és, sobretot, la política.

Visca el kitsch i la pachanga!, ja que totplegat sembla que ressusciti d’acordamb aquella consigna dels anys seixan-ta emesa en un programa televisiu devarietats. Sempre arribava un punt enquè els presentadors, Joaquín Prat iLaura Valenzuela, anunciaven:«Vamos aespañolear», cosa que llavors consistiaen un inofensiu xou de cante y baileandalusejat. El tema de l’anunci deFreixenet, vist amb una perspectivaoptimista, és un mal senyal que la unitatd’Espanya necessiti estintolar-se ambaquesta mena d’instruments. Altra -ment, sembla que als tècnics de publici-tat els hagi passat per alt que en nopoder eliminar un element imprescindi-

ble de l’anunci com són les bombolles, això implicavisualitzar el caràcter brevíssim i efímer d’allò que esvoldria allargassar.

No puc, però, deixar de constatar que, per a mi, queporto setanta anys lligat a la roda del turment unitari,avui, en un context favorable a l’alliberament, el desigde l’anunci sigui més aviat un convit a la desesperació.És com el lasciate ogni speranza que Dante inscriví a laporta de l’Infern. Ara, el que és jo, no em deixaré pasamargar les festes per collonades d’aquestes: comanda-ment a distància sempre a punt, en cas que funcioni elreceptor, i bona nit i tapa’t! De tota manera, agraeixo ala frase en qüestió allò que té d’avís de la substànciatòxica del producte. Així doncs, si no volem prendremal, ens veiem obligats a refusar la copa.

L

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


í, hi estem d’acord. Mal que ens pesi, l’en-derrocament de la Sala Ciutat és irreversi-ble. Encara que a l’amic Joan Morros li cai-guin les mateixes llàgrimes que als periqui-tos que van presenciar com l’empresaControl Demeter reduïa a runa l’estadi deSarrià. L’espai no té, ni de bon tros, unaarquitectura destacada, i amb la recupera-

ció del Kursaal no té cap sentit invertir-hi ni un sol euro.Però, és clar, una cosa és el valor patrimonial i l’altre, elsentimental. I, per a molta gent, l’antiga Sala Loiolarepresenta el despertar dels sentits de llibertat i d’ober-tura a tot un món rere de la censura de l’Espanya fran-

quista. S’hi va fer bona feina i, tal com diu el Morros, pot-ser es mereixeria una traca final per dir-li l’últim adéu.

En tot cas, però, tant aquest enderrocament com el de laPista Castell ja toquen. Com també toca fer alguna actua-ció després de gairebé tot un mandat municipal d’austeri-tat extrema en què s’han mogut ben poques totxanes is’ha invertit el mínim en esponjar la trama urbana. El nucliantic és la mostra més representativa de la no-intervenciómunicipal. El greu és que, potser aquests quatre anys,puguin generar un nou retard en la projecció de la ciutatdel futur. El Pla d’Ordenació Urbana ha de ser la guia, peròl’actuació s’hauria d’iniciar al més aviat possible.

S

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ DESEMBRE 2014 - NÚM. 210

Sala Ciutat, ‘The end’

BUGADA AL POUPàrquing ciclistaComenço una bugada de tall molt cir-culatori i de mobilitat, potser perquè,quan s’acosten les festes, els manre-sans i manresanes ens adonem que éspoc pràctic fer servir el cotxe quanabsolutament tots els vials estancol·lapsats. No seré jo el que discutiréla conveniència de recuperar l’ús de labicicleta i potenciar-ne els carrils espe-cífics (vegeu últim ajuntament tripar-tit) com si Manresa hagués d’esdevenirl’Amsterdam o el Copenhaguen delsud d’Europa. Per si de cas, però, ja hiha establiments que s’han avançat alsesdeveniments. El rètol que publi-quem és de la nova cafeteria El Taller,del carrer de Sobrerroca, que convidaels clients a aparcar la bicicleta a l’inte-rior. Perquè, és clar, una de les altresdiferències entre nosaltres i el nord delcontinent és que aquí, i mal m’està dir-ho, el perill de robatori de bicicletes alcarrer és alt, altíssim. Ni que s’estaquina una farola amb deu o dotze cadenats.

Pas de vianantsinsòlitEls veïns del barri de la SagradaFamília, concretament els de l’encre-uament entre la carretera del Pont deVilomara i el carrer de Sant Maurici, jafa molts anys que estan acostumats aldesori de cotxes provocat per la càrre-ga i descàrrega de camions de Vins

Pravi (entre setmana) i les dobles i tri-ples files dels clients de l’establimentBona teca, que al cap de setmana acu-mula llarguíssimes cues. El punt con-flictiu en litigi, diguéssim, és l’espaiasfaltat que queda a banda de la carre-tera (futura prolongació del carrer SantMaurici potser d’aquí dos o tres segles)i que queda tallat per l’horta històricadel barri que no va sucumbir amb elboom immobiliari. La situació en elsúltims dos anys s’ha agreujat perquè,als vehicles mal aparcats, s’hi ha sumatel trànsit de pares i nens que van a l’es-cola Ítaca que té l’entrada a uns escas-sos trenta metres. Suposo que, amb lavoluntat de protegir els vianants i reor-denar les places d’aparcament a lazona (també ho han fet en carrers con-tigus), els tècnics municipals han deci-dit estipular l’aparcament en bateriad’una desena de cotxes i pintar-hi unpas de vianants al darrere. Un fet, jam’ho permetreu, una mica insòlit i quepotser seria més lògic si hi hagués unsemàfor o ja hi hagués projectada laprolongació del carrer. Ara, la canalla iels seus acompanyants només haurand’estar pendents d’un possible atrope-llament d’un vehicle. Marxa enrere,això sí.

Places obsoletesSegueixo a l’estimat barri de la SagradaFamília i no em moc de la mateixa car-retera del Pont per mostrar-vos aques-ta instantània que m’ha fet arribar unintrèpid lector. El senyal que s’hi veu esdel carrer de la Foneria –just en el puntde l’encreuament amb la carretera– imarca la prohibició d’aparcament endues places reservades per al CAP. Totsemblaria normal si no fos que ja famés de set anys que el Centre d’Aten -

ció es va traslladar en un edifici del car-rer de Sant Cristòfol! Al mateix tempsque pintaven passos de vianants mésamunt, no es podrien haver endut elsenyal en qüestió que no té solta nivolta?

Desassistènciatècnica

Moure’s amb cotxe és cada dia méscomplicat i perillós. Vet aquí un exem-ple. L’últim dissabte d’aquest mes denovembre que va acabar ben plujós,un reporter d’aquesta publicació,intentant esquivar un embús produïtper un accident de trànsit al barri delGuix, trenca per una carretera alterna-tiva que desemboca en un camí decarro i s’endinsa entre camps, inun-dats per la pluja. Les vores del camí,relliscoses, fan que el cotxe patini i s’a-morri al marge, mig tombat. El repor-ter truca a l’assegurança i demana uncop de mà. Li diuen que esperi, queavisaran el servei d’assistència tècnicamés proper. Al cap d’uns minuts, elmateix noi de l’assegurança li trucaper dir-li que, de moment, no hi comp-ti. Que amb tanta pluja la grua no esveu amb cor de moure’s. Que potser sideixa de ploure i surt el sol, el fang sesolidificarà i serà més fàcil de manio-brar amb la grua. Que esperi un parellde dies. Això comptant que canviï eltemps. D’altra banda, si considera queel cotxe intercepta el pas d’altres vehi-cles, li aconsellen d’avisar els Mossos.Abans de penjar, i perquè no sigui dit,el noi de l’assegurança li suggereixbuscar un tractor entre les cases depagès de l’entorn. Ja té gràcia que unacompanyia amb nom d’oceà s’ofeguien un bassal.

QUINTÍ TOrrA COrDONS


Doblementpremiats

En l’acte de lliurament dels premisLacetània i Bages de Cultura d’engua-ny, que es va fer el dia 28 de novembreal saló de sessions de l’Ajuntament, esva produir una coincidència curiosa ique diu molt sobre el paper de la famí-lia. El premi Antoni Esteve el va guany-ar l’arquitecte manresà Pere Santa ma -ria per la seva Anàlisi urbanística, cons-tructiva i energètica dels edificis del cascantic de Manresa i el premi Treballs derecerca per a Joves va guardonar unestudi d’El Poal: l´última gran zonaagrícola de Manresa, de la seva filla,Laura Santamaria. L’alcalde deManresa es va adonar del doble premi

i ho va esmentar en el seu discurs decloenda. Ben cert, en aquest cas, totqueda a casa.

Jaume Ponsarnau,un sentimentalI acabo el repàs amb un tema ben entra-nyable. Diumenge 23 de novembre, aSant Sebastià. Al partit de la lliga ACB,La Bruixa d’Or s’enfronta al GuipuzkoaBasket. Es dóna el cas que l’entrenadorde l’equip basc és el Jaume Ponsarnau,que ho havia estat fins fa dues tempora-des de l’equip manresà. El Carles Jódares desplaça a la pista del Guipuzkoa perretransmetre, com cada setmana, elpartit per ràdio Manresa i, abans quecomenci, s’acosta a saludar el Jaume

Ponsarnau i li porta records de tota lagent que li ha fet l’encàrrec. Després, lidóna un calendari del 2015 que li hadut expressament del forn de paComa, on diàriament anava a esmorzari a comprar el pa els anys que va seraquí. I sembla que per a l’exentrenadorde la Bruixa d’Or aquell lloc i el recordque té dels seus propietaris és tanentranyable que s’emociona i li diu alCarles Jódar –de bon rotllo– que maimés li faci una cosa així abans decomençar un partit. Es veu que els sen-timents que li va fer aflorar li van des-baratar la tensió i la concentració quenecessitava en aquells moments.Finalment, els bascos es van endur lavictòria. Queda clar que Ponsarnau vasaber aparcar els sentiments i, com agran professional que és, va posar elscinc sentits en la feina.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

ra que s’acosta Nadal, el quemés content i feliç em fariasentir en aquest temps éspoder escriure, des de labutaca (d’en Voltaire) on

resto ben ajagut, i tenir prou inspiració

per a un bon i trist conte de Nadal, bentrist, tan trist que els sentiments s’assem-blessin als dels protagonistes dels llibresdels existencialistes francesos (sempremaldant amb la futilitat de la vida), ambun guió brut i una dissortada vida delsprotagonistes, ple de melangia i sense

sentiments de un futur viable. O siguique s’assemblés a la vida real de granpart de les famílies del nostre país enels darrers anys. Però el que busco és,simplement, un conte; res de tristeseshabituals! Busco inspiració, un conteque no parli de desnonaments, ni d’a-tur, tampoc d’infants en risc de desnu-trició, ni de famílies en risc de pobresa,

ni de precarietats en la contra-ctació laboral, ni del cac-

hondeo de la justícia, nide la violència degènere, ni de les retalla-des dels pressupostosd’ensenyament, serveissocials o de salut… Un

conte tan trist, que tam-poc parlés de l’afeblimenten les xarxes familiars, nide la capacitat rampiny-aire de la banca, de la

manca de credibilitat de la una gran partde la casta política; perdoneu que ja vandues paraules en castellà, però és que laindependència també s’ha d’esperar.

El voldria fer tan trist que no li donessinun caire massa optimista totes aquellesaccions tan plenes de bona voluntat imancades d’efectivitat a llarg terminicom són els grans recaptes, les maratons;si una entitat per sobreviure ha de fer-homitjançant subvencions, anem per unmal borràs. En canvi sembla que el senti-ment de culpa que anem acumulantdurant l’any queda netejat per aquestacte tan poc honorable, pel que el neces-sita o rep, que és la caritat.

De veritat que m’agradaria escriure unconte tan trist que les ànimes caritativesno poguessin eixugar el seu sentiment deculpa, i que una acció caritativa (?) nopogués esborrar totes aquelles accionsfetes durant l’any, justament, no equitati-ves ni solidàries. Escriuria un conte en elqual la hipocresia no en sortís victoriosa ien el qual els sentiments de desesperan-ça i d’impotència dels esperançats no tin-gués límit. Bon Nadal!

L’HOMENOT DE LA PIPA

AEl conte de Nadal

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

’ho ha explicat tal qualun conegut barista deManresa. resulta quedies enrere apareix pelbar un nou client. Seu a

la barra, pren una canya i fulleja lapremsa. Abans d’anar-se’n, preguntaal cambrer, amb una discreció detec-tivesca: «Com és que teniu elMarca?». I afegeix: «Jo, de vós, l’ama-garia». L’endemà l’home torna i fulle-ja, tímidament, el Marca, en un racóapartat de la barra. Crida el cambrer,paga la canya i li demana si a la ciutathi ha cap lloc públic on es pugui anara veure un partit del reial Madrid pertelevisió sense risc que et facin unacara nova. «Aquí mateix», diu el cam-brer, davant la cara d’astorament i

incredulitat del client meren-gue. L’home es pregunta si ésprou de fiar un local on, permés que tinguin el Marca is’hi pugui veure un partit delMadrid, la gent hi parla encatalà i al suro hi ha, retallat,un article de diari a favor del9-N? Si fins i tot la cambrera,que és d’Urugay, hi parla. Itambé aquella monja tanargentina, tan catalana i tanculé alhora, que tan aviatcomparteix cafè amb l’AlbertOm com amb la Belén Esteban, enaquesta mateixa barra des d’on ara elclient, lluint la samarreta del club, esmira com juguen els seus i crida «Gol!»cada vegada que el seu equip marca,

alliberat d’aquella gran por amb quèl’havien advertit abans de venir a tre-ballar. Potser un dia d’aquests llegiràla columna del suro i pensarà que a elltambé li hauria agradat votar.

MCoses de bar


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOr rAMONIL·LUSTrACIÓ: MArIA PICASSÓ

Dissabte don Marianova venir molt decidita deixar clara una cosa:que ens manen els de Madrid.

Se’ns va ben pixar a la bocai amb un to amenaçadorun cop més va refregar-nosel no i la Constitució.

Només hi ha una alternativaper sortir d’aquest impàs:que com vam fer amb el 9 Nfem pinya tots amb en Mas.

Esmolem ben bé les eines,tal com dicta la cançó,que si el president convocatocarem el pirandó

de l’Espanya que ens escanyai ens pretén colonitzar.Ja n’hi ha prou de fer l’enze!Diguem-ho clar i català.

No coneixeu la propostade la nova ordenacióde la plaça Sant Ignasii de tot aquell sector?

La Sala Ciutat va terrai ningú s’hi ha oposat? Quina plaça més esplèndidatindran els d’aquell veïnat!

Perdrem un lloc emblemàtic,un espai ple d’emocions;no pot resultar traumàtic,o ser font de depressions?

I, davant de la façana,no hi hauríem de penjaruna pancarta que digui quan la varen aixecar?

Em quedava més bufera.p’rò veig que som al final.Que tingueu molt bones festes,bones festes de Nadal.

l proper dia que la vegeu, tanremenuda i prima, us costarà decreure que aquesta dona ja hacomplert els 60 anys, i han estattots d’anar per feina. La Conxita

Olivé ramon és la sisena d’una nissagaprolífica –els Olivé ara mateix serien nougermans, si no fos pel malaguanyatJaume! I tot i que va néixer a Oliana, queera el poble de la mare, als tres anys ja era–ja eren!– a Manresa, als pisos del’Avecrem. El pare, viatjant per cal Jorba ila mare, gairebé amb tota la canalla almón, encara va tenir esma de posar boti-ga al barri. I això és que la Conxita, alscatorze anys, ja hi despatxava colònia agranel i, a més a més, li agradava molt.Però al costat d’aquest ambient de perfu-meria i cosmètica que havia d’esdevenirempresa familiar, una altra cosa es moviadedins seu... Al casal de sant Francesc,que aleshores els frares tenien al Campd’Urgell, la Conxita hi va començar a ferde monitora. Un altre camí s’obria, itambé feia bona olor. Va decidir d’estu-diar puericultura, a Barcelona, a l’antic

Conxita Olivé, educació al detall

hospital del Nen Déu. Després trobà feina aSant Vicenç i continuà estudiant Magisteri i,en acabat, vingué Pedagogia, i així, anant ivenint, que ja tenia trenta anys i circulavaara per l’escola la Font, ara pel Pare Algué iencara també pel Xup, com a formadoradel pla d’immersió lingüística. El Quimentra a la seva vida i després –set anys aMonistrol, abans de passar a Sant Joan...–vindran l’Arnau i l’Alba. La Conxita mestra imare encara tindrà energia per col·laboraramb la FUB, amb els alumnes de pràcti-ques. I és amb tot aquest bagatge, queamb un grup de mestres tindran la possibi-litat d’impulsar un projecte nou, des de l’o-rigen amb cargoleres fins a estrenar l’equi-pament de la carretera del Pont deVilomara. D’això ja en fa vuit anys i el resul-tat és l’escola Ítaca. La Conxita hi fa de mes-tra i també de directora, i somriu de veureque tot allò que de jove li deien que nopodria mai ser en una escola, doncs que sí,que es pot fer si n’hi ha ganes. I compartir-ho amb tothom, talment aquella colòniaque, servida al detall, amb tres unces perfu-mava el barri. I el feia una mica millor.


E


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

preciadíssims i mai prou ben ponderats ger-mans i germanes, sovint, a la vida, hi ha certescorrespondències de fets que conviden apensar, encara més encara, en la divina provi-dència de Nostre Senyor. Just en el moment

que en aquesta publicació es parlava de metges moltsavis ens deixava, als noranta anys, el doctor Josep Pons,un dels facultatius de capçalera més coneguts a laManresa de fa una quarantena d’anys. Precisament eldoctor Pons fou el propietari de la torre Lluvià del Suanyaque, posteriorment, va passar a mans d’un grup inversorque pretenia fer-se la barba d’or amb expropiacions pelpas de carreteres. La cosa, gràcies a Déu, no els va sortirbé i van acabar venent-la a l’Ajuntament a preu de saldo.Si no, és pràcticament segur que una de les construccionsprojectades pel magne Ignasi Oms hauria quedat con-vertida en un munt de runa rural. Però l’Altíssim sap perquè fa les coses i ara la torre torna a lluir pels quatre can-tons. S’ha recuperat en temps rècord –deu ser que no hi

ha cap paleta que treballi, oi?– gràcies a la canalització desubvencions de la Diputació i algun fons europeu queencara s’ha pogut rascar. El debat dels usos, tema centraldel Pou de no fa massa mesos, va fer aflorar una quanti-tat ingent d’idees. Malgrat tot, m’expliquen els feligresospropers a la plaça Major que el regidor Serracanta ha pre-ferit passar la patata calenta a un forestal de la seva con-fiança perquè, amb la ment en blanc, faci foc nou. Això sí,el tècnic en qüestió, com passa massa vegades, ja haposat el taxímetre en marxa i s’està menjant part elsrecursos que es podrien destinar a donar contingut a l’es-pai recuperat. Valga’m Déu! Que no n’aprenem? És que lacrisi no ens ha fet adonar que quan no hi ha recursos caltibar de paper i llapis (molt barats pels temps que corren)i de societat civil per tirar endavant? El Banc dels Ali -ments, la Marató de TV3, l’ANC i Òmnium no són exem-ples prou filantròpics de primer nivell per, altra vegada,començar la casa per la teulada. I això que la torre Lluviàha quedat esplendorosa!

Voilà, la torre Lluvià... i a cobrar!

A

Títols multiviatge T10 i TMes del Bus ManresaTARGETES ABONAMENTS

Més informació:www.manresabus.com

ST. JOAN DE DÉU

PUJAAMB BUS!A PARTIR

DESEMBRE

1 DE L’ DE

RATTA

MANOBAES TEGR

NEM T

RATTAols ttols ítTTí

wwwés inM

MANOBAES TEGR del Bus ManTMes i T10ge ttge ultiviamols

omc.sesabur.manwmació:roffoés in

NEM del Bus Man

Tr

* DIES LECTIUS

* DIES LECTIUS

FELIÇ - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Desembre 2014... · 2015-01-16 ·...

Documents

Transcript of FELIÇ - El Pou Digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Desembre 2014... · 2015-01-16 ·...