ENTREVISTA

Judith RubinatPR Manager de NIKE

ENTREVISTA

Judith Rubinat

EMPRENEDORS

Ignasi Doy i Ernesto LapuenteEMPRENEDORS

Ignasi Doy i Ernesto Lapuente

MAKING OF

Mireia Pujol Priego presenta “Quédate”MAKING OF

Mireia Pujol Priego presenta “Quédate”

PR Manager de NIKE

Tribuna de premsaa Madrid

ABRIL 2008

Publicació de laFacultat deComunicacióBlanquerna

UNIVERSITATRAMON LLULL

Facultat deComunicacióBlanquernaAntics Alumnes

NOTÍCIES, ENTREVISTES,EXPERIÈNCIES I OPINIONS DELS ANTICSALUMNES DELA FACULTAT

Feed

06

BACK

Tribuna de premsaa Madrid

DEditorial

Del feedback al facebook

SU

MA

RI

2

FeedBACK

LA BÚSTIA

EMPRENEDORS: Addmira. Ernesto Lapuente i Ignasi Doy“Si tu creixes, jo creixo”

LA JORNADA DE: Rafa González Calvo“Ser ENG em permet ser més autònom, controlar tot el procés i ser responsable únic delresultat final”

LA JORNADA DE: Carolina Sorribas“Per viure la comunicació... es necessita passió”

CRÒNICA DES DE BRUSEL·LES: Albert SeguraAprenent al Café Belga

ENTREVISTA: Judith Rubinat“Sóc molt positiva, de tot en trec la part bona”

EL TEMA: Pere GendrauTribuna de premsa. Fer informació política a Madrid

ENTREVISTA: Espertac Peran“No hi ha qui tombi el Diario de Patricia i Gente”

MAKING OF: Mireia Pujol Priego“Juan Echanove es menja la càmera”

ALTER EGO: Albert Batalla“La política no és una professió, és una circumstància”

NOTÍCIES

NOMENAMENTS

3

4

5

6

7

8

10

12

14

16

17

18

Edita:Antics Alumnes Facultat de la ComunicacióBlanquerna

UNIVERSITAT RAMON LLULL

Valldonzella, 2308001 Barcelona

Consell d’edició:Toni Aira, Joan Bosch,Ingrid Casasús, Sònia deJaime, Elena Gelabert, AnnaRiera, Enric Xicoy.

Fotografia:Elena GelabertÁlvaro Dolade

Disseny:Servei de Disseny iPublicacions Blanquerna

Correcció:Marta Esteller

Director de publicitat:Javier SuárezpublicitatNCV@blanquerna.url.edu

Impressió:Pasder Bcn

Depòsit legal:B-22165/2007

ABRIL 2008

Per a més informació:aa_fcc@blanquerna.url.edu93 253 31 08

es del primer Feedback, sou molts els qui ens heu comentat la necessitat d'un

espai virtual per poder mantenir contactes i afavorir el networking.

Fa uns mesos, un dels col·laboradors de la revista ens va proposar de crear

un grup al Facebook per als antics alumnes de la Facultat i, gràcies a aquesta

idea, ara ja tenim un espai virtual: Antics Alumnes - Facultat de Comunicació

Blanquerna.

Ens aporta moltes coses. Primer de tot, contactes al moment, amb foto

inclosa. Segon, la immediatesa que, per questions de periodicitat, no ens

dóna la revista; i tercer, les vostres opinions i els vostres comentaris, de forma

molt més pràctica i ràpida.

El “període de proves” ha anat molt bé, i és el moment que tots aquells

que hi estigueu interessats, us hi afegiu. Hi trobareu, a banda dels esmentats

contactes, l'agenda d'activitats d'interès per als exalumnes, bibliografia, i tot

allò que ens vulgueu fer arribar i que cregueu que pugui ser d'interès per al

grup.

A banda, esperem que els continguts d'aquest número siguin del vostre

grat i, un cop més, gràcies per les vostres idees i col·laboracions.

Les dificultats de començar en el món del periodisme

Sóc un exestudiant de la desena promoció de Periodisme. Visc a Roma des

de què vaig acabar la carrera. He tingut oportunitat de llegir la revista dels

exalumnes. Em sembla una gran idea per compartir les experiències laborals

entre aquells que han rebut la mateixa formació universitària. No obstant,

voldria dir que, encara que és cert que les experiències positives poden ser edi-

ficants, més ho són aquelles negatives. Per desgràcia, el periodisme es una pro-

fessió molt dura, sobretot al començament, i seria d'ajuda trobar escrits que

descriguessin la precarietat laboral, les dificultats per trobar feina, així com les

vivències quotidianes d'aquells que, en el seu lloc de treball, troben contradic-

cions, mancança de llibertat i d'altres conflictes ètics. Sé que no és fàcil escriure

quan les coses van malament, a vegades per vergonya, a vegades per por; però

potser hi ha un sistema (com ara l'anonimat) per fer que la revista doni cabuda

a aquelles males experiències de les que tots en podem aprendre.

Una salutació cordial i sort amb la revista.

La bústia

3

Podeu fer arribar les cartes per aquesta secció al mail:aa_fcc@blanquerna.url.eduAssumpte: la bústia

Xavier Gilabert,Periodisme(10a Promoció)

IGNASI DOY i ERNESTO LAPUENTE, ADDMIRA

“Si tu creixes, jo creixo”

L'any 2001, hi va haver el boom de les

“punt com”. L'Ignasi Doy

(Comunicació Audiovisual, 3a promo-

ció), l'Ernesto Lapuente (Comunicació

Audiovisual, 3a promoció) i el Carles

Martinho (Publicitat i Relacions

Públiques, 3a promoció) van aprofitar

l'onada i van fundar Addmira. En aquell

moment, estaven cursant el primer any

del Màster MediaMBA i, en una de les

sessions, en Julio Fernández, president

de Fílmax, els va dir que les empreses

anaven boges buscant gent que treballés

el tema web. I s'hi van posar. Al Carles,

però, se li va desvetllar la vocació artísti-

ca i ara es dedica al món del teatre.

Una de les primeres campanyes on

line que van fer va ser la de “Jacobo

Torres” per a Viajes Iberia. Aquesta va

ser la manera de posar un primer peu

dins el món de la comunicació. Amb el

temps, però, la bombolla d'Internet es

va desinflar i els qui s'hi han mantingut

són els qui han treballat com ells, amb

preus coherents. La seva màxima és: “si

tu creixes, jo creixo”. D'aquesta manera,

i intentant donar resposta a les necessi-

tats d'alguns dels seus clients més

importants, van anar ampliant els

serveis fins a convertir-se en

una agència de comunicació

integral. “Ara està molt de

moda la comunicació 360

graus, però fa quatre anys no

se'n parlava”. Roche és un

dels clients que els ha vist

créixer -bona part dels seus

clients provenen del sector sanitari o

sociosanitari-, amb ells van guanyar

el premi ASPID 07 de Publicitat

Iberoamericana de Salut i Farmàcia.

Una de les seves virtuts és estar sem-

pre a l'aguait del que les noves tecnolo-

gies de la comunicació poden oferir.

Ens ho escenifiquen parlant del que

s'ha anomenat l'Internet 3.0, l’Internet

amb semàntica. Diuen que és: “com

defineixo jo la meva web perquè des

d'un Google em puguin localitzar pen-

sant en tot tipus de públic. Hi con-

flueixen l'estratègia de comunicació i

tot el camp semàntic i lingüístic, és

apassionant”.

Hi ha d’altres exalumnes de la

Facultat que també treballen a Addmira,

o hi han treballat, com en Jordi

Montoyo (Periodisme, 3a promoció) i la

Patrícia Mitats (Periodisme, 5a promo-

ció). A més,

constaten a

diari com les

empreses amb

les quals tre-

ballen estan

plagades d'ex-

alumnes: “la

gent de la Facultat no ha de perdre mai

els contactes, és un sector petit i un país

petit i tots ens acabem trobant”.

S'adonen com la gent llicenciada surt

ben preparada de la Facultat, molt més

del que creuen quan acaben de sortir.

De l'estada a Blanquerna, hi destaquen

les classes de continguts humanistes, tot

i la mala acollida que tenen entre els

estudiants, “perquè, a la Facultat, tens

pressa per fer coses, per fer producte, a

posteriori és quan es valora”. L'Ignasi

recorda amb gran efusió les classes

sobre qüestions d'ètica d'en F. Torralba.

Quan se'ls pregunta sobre l'experièn-

cia de muntar una empresa, de seguida

et diuen que “fer el que t'agrada, quan

t'agrada i com tu vols, no té preu”.

Diuen que van tirar endavant un nego-

ci propi per no deixar de fruir amb la

feina i llevar-se cada dia amb il·lusió.

Emprenedors

Text i fotografies:Joan Bosch

4

• Empresa: Addmira

• Fundadors: Ernesto Lapuente iIgnasi Doy

• Any de creació: 2001• Núm. de treballadors: 5• Serveis: comunicació 360º graus.

Especialització en Internet, pro-jectes online.

• Adreça: c/ Diputació, 206 1a.08011 Barcelona

• Web: http://www.addmira.com/• Telèfon: 93.434.21.38• Email de contacte:

addmira@addmira.com• Clients: Panrico, Servei

d’Emergències Mèdiques,Roche, Grup Condal, ArriskaFilms.

RAFAGONZÁLEZCALVO, PERIODISTA ENG I PRESENTADORDE CRN (Canal Regional de Noticias deCastilla - LaMancha)

2a PromocióComunicacióAudiovisual

tete16@hotmail.com

H“Ser ENG em permet ser més autònom, controlar tot el procés i ser responsable únic del resultat final”

i ha dies que un s'aixeca amb ganes de canviar

de gremi. Per moltes raons. Entre elles, la desí-

dia que suposa fer d'autòmata periodístic.

Escriure sobre polítics, conselleries, agrupacions

locals i conflictes veïnals és una tasca massa

insulsa per ser rutinària. Però després, arribes a

la redacció i et sorprenen amb una cobertura

que, tot i ser de contingut institucional, resulta

ser en un escenari meravellós. Per exemple, un

palau medieval amb artesanat àrab. I penses

que ja ha valgut la pena. I et preguntes de

quina altra manera podries haver accedit a llocs

semblants si, enlloc d'ENG o videoperiodista,

fossis mestre d'escola o dissenyador gràfic. I se

t'oblida fer una altra feina, perquè l'escriptura

és vocacional i la curiositat pot més que la

nòmina.

Em dic Rafa González, visc a Toledo i treballo

en una televisió regional de Castella-La Manxa,

CRN. No m'ha portat fins aquí l'aventura profes-

sional, sinó la familiar. La meva xicota té plaça

com a professora aquí i, el més important, el

meu fill ha nascut a la ciutat abraçada pel Tajo.

Estem de trànsit cap a un altre lloc: Granada,

però això ja és una altra història.

Treballo amb una càmera DVC-pro HD P2, de

les petites. Dóna molta qualitat d'imatge i per-

met una gran mobilitat. Vaig sol, com un mus-

sol, a les notícies que em fan cobrir, i després he

d'entregar la peça sencera per a l'informatiu. Per

tant, he de gravar, redactar, locutar i editar. Això

és un avantatge, perquè et permet ser més

autònom, controlar tot el procés i ser respon-

sable únic del resultat final. Els inconvenients?

Doncs no poder contrastar l'opinió amb un altre

i la impossibilitat material d'arribar a tot. Està

clar que quatre ulls i quatre orelles capten més

informació que no pas un parell.

En fi, confio fer el salt a un format més docu-

mental i començar a deixar de banda els infor-

matius diaris. Per això, amb una guionista, com-

panya i amiga de Blanquerna, la Mª Eugènia

Conill, hem fet un equip creatiu, Antaviana, per

treballar projectes audiovisuals diversos. Ara

mateix, estem preparant un parell de pilots per a

unes sèries documentals de viatges, alguns

guions de ficció i una idea per a un programa

musical. Escrivim pensant en televisió, Internet i

noves plataformes. El cas és no parar d'inventar.

I d'escriure.

La jornada de…

Fotografia: Anna Amor

Se t'oblidafer una altrafeina, perquèl'escripturaés vocacionali la curiositatpot més quela nòmina.

“”

5

TCAROLINASORRIBAS,INVESTIGADORADE RECERCA

7a PromocióPublicitat iRelacionsPúbliques

carolinasm0@blanquerna.url.edu

“Per viure la comunicació... es necessita passió”

reballar en una organització internacional com

l’ONU és una experiència fantàstica i molt reco-

manable per una gran quantitat de raons.

Primer, perquè treballes en un lloc on es prenen

decisions a nivell mundial, que poden afectar el

futur de molts països i les condicions de vida de

milers de persones. En segon lloc, perquè com-

prens, una mica millor, el funcionament de la

política i l'economia internacional i t'adones de

la gran burocràcia que s'ha de fer abans que una

resolució de l'ONU passi realment a la pràctica.

Finalment, perquè et sents petit, en unes

instal·lacions on treballen milers de persones,

però a la vegada gran, tenint la possibilitat d'as-

sistir a reunions internacionals, de conèixer per-

sones de països llunyans i d'aprendre d'altres

cultures, altres maneres de ser, de viure i de

veure el món.

Aquesta experiència professional, en una

organització d'aquestes característiques, és força

diferent a l'experiència que havia tingut fins a

aleshores. Tot és a gran escala. La redacció de

notes de premsa, que ha de ser en diversos

idiomes, entre ells l'anglès, el francès i l'espa-

nyol. Les convocatòries de premsa. Estar en con-

tacte continu amb els periodistes, que et

truquen de països tan llunyans, que potser no

sabies ni que existien. Els actes, que són actes a

gran escala, amb una repercussió mundial. Tot

ha d'estar plantejat mil·limètricament, per a què

no falli res.

És un estrès constant, un estira i arronsa, un

no parar. Però, a la vegada, és apassionant. Per

viure la comunicació, és necessària una bona

formació, però amb això no n'hi ha prou. Es

necessita alguna cosa més. Es necessita passió.

Motivació per la feina a fer. Es necessiten valors.

Tenacitat, ambició... però també comprensió i

humilitat.

Aquí, a Ginebra, m'he trobat molts catalans, i

alguns d'ells han estudiat comunicació a

Blanquerna, en diverses promocions. Tots estan

treballant en comunicació. És molt gratificant

poder parlar dels professors, de les anècdotes,

dels exàmens, dels companys en comú... però

més gratificant encara és veure que sortim

preparats, preparats per afrontar el món profes-

sional que ens espera. No hem de tenir por. Tots

podem arribar ben lluny. Només és qüestió d'in-

tentar-ho... i d'una mica de sort!

La jornada de…

6

Els actes, quesón actes agran escala,amb unarepercussiómundial. Totha d'estarplantejatmil·limètrica-ment, per aquè no fallires.

“”

ALBERT SEGURA,CORRESPONSALDE L’AVUI I DE RAC 1 A BRUSSEL·LES

7a PromocióPeriodisme

albertbru@hotmail.com

PAprenent al Café Belga

lou i sempre fa núvol, però Brussel·les bull. De

dia et pot sorprendre l'hiperactiu marit de Carla

Bruni salvant Europa o pots creuar-te cara a

cara, en un passadís de l'OTAN, amb

Condoleezza Rice i l'aura de poder i escortes que

l'envolta. I de nit, els mohito framboise del Café

Belga, el meu nou centre del món, conviden al

flirteig entre euròcrates i becàries i assistents

que, vestides com si avui s'acabés el món,

il·luminen els restaurants més sex and the city de

Saint Boniface, les tertúlies amb vi calent de

place Châtelain i les exposicions d'art contem-

porani islandès, posem per cas, a Bozar.

Això de fer de corresponsal a l'estranger vol

dir aprendre les vint-i-quatre hores del dia, i no

només com a periodista. He fet les maletes per

créixer i agafar perspectiva, per volar lliure.

Després de tres anys escrivint sobre política cata-

lana, de la guerra de l'Estatut a l'anestèsia de

Montilla, he acceptat el repte de passar-me a la

informació internacional, a la cuina de la Unió

Europea, canviant les nits electorals al Majestic i

el Dragon Khan de Maragall per la independèn-

cia de Kosovo, les opes energètiques, les bron-

ques dels bessons Kaczynski i Merkel o les

multes a Microsoft.

Vendre i fer digerible i atractiu el que passa a

Brussel·les, comunicar Europa, que en diuen, és

molt més difícil que treure grans titulars de les

punyalades fratricides entre Mas i Duran o de

les pugnes entre les famílies d'ERC. I, molt

sovint, la Comissió, el Consell i el Parlament

fracassen en el seu intent de ser a les portades

dels diaris i marcar l'agenda política, tot i inver-

tir morterades descomunals en comunicació.

Especialitzar-te, aquí, és impossible, amb la

quantitat de tecles que toquem. I fer plans, o

intentar marcar-te una rutina, una pèrdua de

temps. Has d'estar obert a escriure del que toqui

i preparat per fer-ho quan soni el telèfon: ahir

terrorisme, canvi climàtic i tensions amb el

Kremlin, avui tipus d'interès, inflació i agricul-

tura, i demà immigració, tribunal de la Haia i

política belga.

La competència és ferotge, sents al clatell l'alè

de centenars de periodistes d'arreu del món, tot

i que conèixer a popes de la comunicació i la

seva forma de treballar és un luxe que cap uni-

versitat no et dóna. No pots controlar-ho tot i,

quan l'allau d'informació i la feina et sepulten,

algunes notícies se't poden passar per alt. Així

que més val no posar-te nerviós i tornar-te a

escapar al Café Belga per assaborir la premsa

internacional o deixar-te caure a Gant, on el cel

ja és blau, i imaginar que només ets un estu-

diant d'erasmus.

Res no m'agrada més que viatjar i, en poc

més de mig any des què faig de corresponsal a

Brussel·les, me n'estic fent un fart: Varsòvia,

Edimburg, Lisboa, Praga, París, Bucarest,

Estrasburg, Luxemburg... Era això o fer-se

hostessa, però volar no em fa gaire gràcia. Així

que cada cop que l'avió accelera per enlairar-se,

recordo allò que deia en Francesc Burguet, que

'més val un fill de puta que un incompetent'. I

creuo els dits confiant que el pilot sigui un gran

fill de puta. Després penso que no acabo d'en-

tendre què volia dir l'Enric Mur cada cop que

ens repetia 'prefereixo un fill ionqui que pe-

riodista'. I llavors demano un gintònic.

Crònica des de

7

Fer de corresponsala l'estrangervol dir apren-dre les vint-i-quatre horesdel dia, i nonomés com aperiodista. He fet lesmaletes percréixer i agafar pers-pectiva.

“”

Brussel·lesBrussel·les

ENTREVISTA A JUDITH RUBINAT, PR MANAGER DE NIKELLICENCIADA EN PUBLICITAT I RELACIONS PÚBLIQUES, 1a PROMOCIÓ

“Sóc molt positiva, de tot en trec la part bona”

Amb la Judith, vàrem compartir

força hores a la Facultat i, en espe-

cial, al seminari de Comunicació

Corporativa i Relacions Públiques,

on treballàvem i discutíem sobre

aquesta disciplina, tan incipient per

a nosaltres. D'aquelles estones, en

guardem un bonic record. Ara,

després d'aquests anys de silenci, que

li recordo que no són tants, ens

trobem amb els nervis punxant

l'estómac, propis de la il·lusió de

retrobar-nos, i per parlar de la seva

experiència i d'aquesta professió: les

relacions públiques.

Ja portes cinc anys a Nike, però

abans ja tenies força recorregut

professional.

Sí, durant tota la carrera ja treballava,

vaig començar de recepcionista en

una agència. Sortia pitant de les

classes cap a treballar. Un cop llicen-

ciada, vaig treballar en el gabinet de

premsa B + B, i després a l'agència

d'esdeveniments LV. De LV, recordo

el RoadShow per Espanya promocio-

nant l'SportPack de Lanjarón. Va ser

molt gratificant i molt dur, vaig

aprendre a gestionar persones.

D'aquí saltes a Shandwick?

Sí, entre d’altres, portàvem el compte

de Danone. Va ser entrar en el món

de la multinacional, un món més

complicat. Tot és més gran: els

clients, els pressupostos, els equips,

la pressió, ... Després, vaig estar a

l'agència Edelman de Barcelona i,

finalment, ara farà cinc anys que

treballo a Nike de PR Manager.

En què consisteix la teva feina?

Bé, la feina de PR dins d'una marca

com Nike és molta. Fins fa poc,

m'encarregava de la gestió de PR de

tots els esports (futbol, bàsquet, ten-

nis, atletisme...) i ara m'encarrego de

tot el que té relació entre Nike i el

futbol, el que té a veure amb la

comunicació de la col·lecció de

moda de la marca i les gestions més

corporatives i de Trade. El que fem a

PR és la gestió de la marca a través,

principalment, de la relació amb els

mitjans: ja sigui llençaments de pro-

ductes o rendibilitzar la imatge dels

personatges que vestim a la zona

Ibèria. Ens passem l'any executant i

planificant.

A què et refereixes amb planificació?

A estratègia. Sóc molt insistent en això.

Les relacions públiques no és un

tema d'avui per demà i queden

molt lluny de ser el típic relacions

públiques simpàtic. Un Mundial o

una Eurocopa, per exemple, és un

espai per presentar productes o fer

accions que ja hem planificat des de

l'any anterior... Tenim tot el nostre

públic allà i s'aprofita. Són dies que

serveixen per establir contactes.

Quin valor dóna Nike a la comuni-

cació?

Nike creu molt en la comunicació i en

les relacions públiques. Nike hi creu

com a filosofia. Les directrius de

comunicació que vénen dels Estats

Units van molt endavant, per això

de vegades costa trobar agències que

ens ofereixin el que necessitem.

Què és diferent a NIKE?

Nike va ser la primera empresa que va

començar a parlar a través dels

atletes, ho va fer de la mà d'en

Michael Jordan. No és el mateix que

l'empresa et digui “les meves

sabatilles són molt bones” que qui

t’ho digui sigui un atleta. La força

que estan agafant els atletes, sobre-

tot en futbol, és molt gran.

Però en futbol, no teniu tanta tradi-

ció.

És veritat, els orígens de Nike són a

l'atletisme. Ara som líders en tot:

Entrevista

Entrevista.Joan Cuenca

Fotografia: Elena Gelabert

8

bàsquet (Pau Gasol i Koby Briant),

tennis (Roger Federer, Rafa Nadal) i,

tot i que Adidas va començar en fut-

bol fa molt més temps, crec que ens

hem posat al dia, i ara també en

som líders. La bota de futbol més

venuda de la història és una bota

Nike.

Com avalueu les vostres accions?

Avaluem acció-acció, però també la

força que està tenint la marca, amb

estudis de notorietat de marca. De

tota manera, som una empresa molt

segura, que arrisca.

Hi ha hagut moments de crisi... tot

allò relacionat amb la producció

globalitzada. Era cert?

No era una veritat de Nike, era una

veritat de tota la indústria. Nike es

va emportar el cop fort, també era la

més gran. Des d'aleshores, va crear

un departament que es dedica

exclusivament a seleccionar les

empreses que treballaran per a no-

saltres, per fer estudis d'aquestes

empreses, controlar-les, etc. Som

molt estrictes. Hi ha una web, on es

publica tota aquesta informació.

Ha afectat a la vostra comunicació?

Fins als anys vuitanta, era una empresa

que mirava més cap a dintre. Però

ara hem canviat molt. Per Nike és

un tema molt important.

Quines creus que han de ser les qua-

litats d'un professional de les RP?

Ha de ser una persona molt flexible,

però molt segura. Ser creatiu en tot

també és molt important. Les nos-

tres presentacions a Nike, per exem-

ple, són reptes, perquè el periodista

espera cada vegada més. Be a esponge

i aprendre de tot.

Quina preparació creus que és indis-

pensable?

Quan comences a treballar, apliques

tot allò que no eres conscient que

sabies! És una sensació agradable,

veus que valia la pena... També crec

que és important començar a treba-

llar en agències, perquè són una

gran escola. L'anglès també és clau i

encara ho serà més.

Parlem de màrqueting relacional,

branding, PR, ... és tot el mateix?

Crec en la figura del director de comu-

nicació, que per a mi està per sobre

del branding, de PR, de tot. És l'ull

que controla la imatge de marca.

Quins reptes creus que té el món de

les relacions públiques?

La nostra feina té molt de futur. Les

empreses creuen cada cop més en la

comunicació i en la seva relació

amb la imatge de la marca. A

Anglaterra i als Estats Units, no hi

ha empresa que no tingui una PR,

igual que té un financer.

Tens molta feina?

Sí, però no em passo el dia dient que

tinc molta feina, entenc que

tothom té molta feina.

Una anècdota?

Tot el que té a veure amb el món del

futbol i el món del Barça. El públic

veu uns herois, i jo veig que, de ve-

gades, només són nens.

Quins plans tens per al futur?

Els meus plans de futur són més per-

sonals que professionals... profes-

sionalment estic molt bé. Cada dia

faig coses noves, cada dia aprenc.

Sóc molt positiva, de tot en trec la

part bona!

El millor i el pitjor del teu pas per la

Facultat

Que érem la primera promoció. Això

va ser el millor i el pitjor. Quan dius

que vas ser “de la primera”, ho dius

amb orgull.

Aquell profe...

Recordo molt la Kathy Matilla, va ser

qui em va girar el cap, em va desco-

brir les relacions públiques.

Un missatge pels futurs professionals

Que aprenguin de tot i que no tinguin

prejudicis. N'estic molt orgullosa de

la meva etapa de recepcionista en

aquella agència. Que et fitxin és

molt fàcil, però després, demostrar

que t'ho vals és molt més difícil. Hi

ha gent que després de dos anys ja

vol ser director de comptes.... Cal

ser conscient que queda molt per

aprendre. Perquè, sobretot en comu-

nicació, no hi ha veritats absolutes.

Penso que l'experiència et donarà la

posició que et mereixes.

9

“Les relacions públiques no són un temad'avui per demà. Queden molt lluny de serel típic relacions públiques simpàtic”

“Quan dius que vas ser‘de la primera’, ho diusamb orgull ”

“Quan comences a treballar,apliques tot allò que no eresconscient que sabies”

ENTREVISTA A PERE GENDRAU, LLICENCIAT EN PERIODISME, 7a PROMOCIÓ, CORRESPONSAL DE RAC1 i L’AVUI A MADRID

El tema

Text:Sònia de Jaime

Fotografia: Berta González iRoger Pi

10

En Pere Gendrau és redactor del

diari Avui a Madrid. Parlant amb ell,

un es convenç que tot el que es cou

en política catalana, es cou a

Madrid, i que la política és, com a

mínim, més frívola i atzarosa del

que caldria esperar. És llicenciat en

Periodisme de la setena promoció, i

l'any 2007 va publicar el llibre

“L'Estatut, km.0. Off the record d'un

periodista català a Madrid”,

d'Edicions Albí.

Com arribes a fer informació políti-

ca a Madrid?

Vaig acabar la carrera al 2004, i al

2005 volia marxar fora de Barcelona

per fer alguna cosa diferent. Havia

estat a Ona Catalana dos anys i

després vaig passar a RAC1. Estava

una mica cansat de treballar en redac-

cions tancades i em vaig oferir per

marxar al País Basc, perquè sempre

m'ha interessat, i per casualitat va sor-

tir el tema de Madrid.

Havies fet informació política?

Havia fet una mica de tot, però era un

tema que m'interessava molt. A la

Facultat, vaig fer el seminari especia-

litzat en política, amb el Francesc-

Marc Álvaro.

Com es porta a terme l'encàrrec d'o-

brir una corresponsalia a Madrid?

Parteixes de zero. Era la primera per-

sona que RAC1 enviava a Madrid. Va

ser complicat precisament per això,

perquè no hi havia hagut ningú

abans. Qualsevol mitjà que no hagi

estat a Madrid, ho té difícil. S'ha de

fer molta feina, s'ha de donar a

conèixer enmig de mil mitjans. Però

no és una competència ferotge,

perquè la gent s'ajuda molt, i sobretot

a la ràdio. Però cal fer el procés d'in-

troduir-se en el grup i donar-se a

conèixer.

I la teva feina a l'Agència Catalana

de Notícies?

És una feina que faig simultàniament

amb la de RAC1. És una qüestió de

necessitat. Vaig rebre molta ajuda per

part de RAC1, però és molt cert que

tots els periodistes que no treballin en

un mitjà públic, ho tenen difícil per

sobreviure econòmicament. Aleshores,

cal buscar d’altres recursos, això et

dóna oportunitats, però és bastant

lamentable que la feina de periodista

no estigui ben valorada.

Com arribes a l'Avui?

En Ferran Casas, també exalumne de

la Facultat, va marxar a El Público i va

quedar una plaça vacant. Un cop dins

el circuit, és molt més fàcil trobar

feina. Funciona molt més el boca-

boca que l'enviament de currículums.

Com és un dia a la teva feina?

No hi ha horaris. No saps mai quan

comences o quan acabes. En aquesta

professió, t'has d'oblidar de l'horari de

funcionari. No es pot fer bona infor-

mació tenint un horari tancat. No

depens de tu, depens dels altres, que

vulguin parlar amb tu. És un tipus de

feina que, per fer-la bé i per disfrutar-

la, t'hi has d'entregar molt.

Això vol dir que treballes sempre?

A Madrid, a Catalunya no passa tant,

acabes agafant idees pel carrer o als

bars! Sovint, em trobo diputats cata-

lans que passen aquí la setmana, en

un restaurant o en un bar, i d'aquestes

converses surten moltes idees interes-

sants. Així que es treballa sempre.

L'agenda del Congrés condiciona

molt?

Sí. Dimarts, junta de portaveus; dime-

cres, sessions de control; dijous, es

tramiten les lleis... l'activitat al

Congrés et marca una mica l'horari.

Però també depens molt de la vida

dels partits, cal ser-hi quan et criden:

rodes de premsa, congressos, etc.

Com es veu la vida política des de

la tribuna de premsa? Canvia molt?

Ja no recordo com ho veia abans...

Però sorprèn que, en els partits, al

final, compta poc la idea que defensa

el partit i molt la estratègia d’utilitzar

Tribuna de premsaFer informació política a Madrid

una idea per treure algun avantatge

pel propi partit. Cada cop compta

menys la ideologia, és un procés molt

tàctic. Hi ha poc idealisme.

No hi ha excepcions?

Sí, això no vol dir que no hi hagi gent

que no s'ho cregui. Però cada cop és

més difícil. Sóc molt crític amb tots

els partits catalans. Sembla més un

mercadeig, que no pas un servei

públic. No hi ha cap partit que miri

per Catalunya. Miren per aconseguir

punts a Catalunya.

Acabes de viure unes eleccions, com

ha estat l'experiència?

Amb les eleccions, canvia absoluta-

ment la rutina. He estat seguint la

campanya electoral del Partit Popular.

És com un món a part. Cansa molt.

Cada dia en un lloc diferent.

Han estat les teves “primeres” elec-

cions generals com a periodista?

Sí, realment era la meva primera cam-

panya i m'ha agradat molt i m'ha

emocionat molt. És molt interessant

veure quin llocs s'escullen, l'ambient,

i com evoluciona el candidat.

Decep, també?

Molts periodistes es queixen que és

més espectacle mediàtic, que no pas

informació. Amb el candidat, només

vam poden parlar-hi dues vegades.

Informació d'espectacle. Costa molt

saber què passa en realitat. M'han dit

que Adolfo Suárez feia campanya en

el mateix bus que els periodistes. Ara

falta accessibilitat. Calen actes petits

per poder parlar directament amb els

polítics.

Vas viure en directe tot el procés de

tramitació de l'Estatut català i això

et porta a escriure un llibre,

“L'estatut km,0. off the record d'un

periodista català a Madrid”, com

sorgeix la idea?

El llibre el vaig fer perquè era cons-

cient que era un moment històric i

creia que l'havia d'intentar explicar

com a català desacomplexat. La idea

de fons és que era una gran oportuni-

tat per portar moltes coses a debat, i

no es va fer prou a fons. Es va perdre

una oportunitat, la primera oportuni-

tat que tenien els cata-

lans per replantejar les

relacions de Catalunya

amb Espanya. La gent

se sorprendria del grau

de frivolitat i atzar de

tot el procés.

Projectes de futur?

No ho sé. Per una

banda, a Madrid la

feina periodística és

apassionant i a

Catalunya, no crec que

tingui el mateix pes,

malgrat que em sàpiga

molt de greu.

M'agradaria molt

tornar, perquè és el

meu país, però, per

una altra banda, hi ha

tantes coses que es

decideixen a Madrid

sobre el meu país, que

crec que val la pena

que em quedi. Cal que

entenguem com treba-

lla l'Estat espanyol,

sinó no aconseguirem

res.

Penses a fer el salt a la

política...

Ara mateix, no em

ficaria en cap partit

català. No n’hi ha cap

que treballi i que

defensi prou bé el que

crec que ha de ser

Catalunya. Però és cert

que la política m'agra-

da molt.

Com valores el teu

pas per la Facultat?

Tinc molt bon record

de la manera de treballar en els semi-

naris, en grups reduïts. S'aprèn molt.

Concretament, del que em va en-

senyar el Francesc-Marc Álvaro i en

Carles Ruiz, tant en política, com en

ètica periodística, a la que no se li

dóna la importància que hauria de

tenir. Però també lamento haver-me

trobat amb alguns professors que no

han treballat de periodistes i estan

distanciats de la realitat del món pe-

riodístic.

Què li diries a algú que estigui estu-

diant ara periodisme amb la idea de

poder fer algun dia la teva feina?

Que llegeixi molt i que estigui dis-

posat a entregar-se a aquesta professió,

sense esperar grans recompenses. Que

ho intenti, que ho visqui, sense voler

ser el gran presentador de telenotícies.

11

“En aquesta professió, t’has d’oblidar del’horari de funcionari”

“La gent se sorprendria del grau de fri-volitat i atzar de tot el procés de nego-ciació de l’Estatut”

“Un cop dins el circuit, és molt més fàciltrobar feina. Funciona molt més el boca-boca que l’enviament de currículums”

ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN, LLICENCIAT EN PERIODISME, 2a PROMOCIÓ, PRESENTADOR DEL PROGRAMA BOCAMOLL DE TV3

“No hi ha qui tombi el Diario de Patricia i Gente”

Ens explica que els pitjors dos mesos

de la seva vida van ser quan va

acabar la seva beca a informatius de

TV3. Per ell, “havia fet el màxim que

es pot fer a casa nostra en comuni-

cació” i ho havia de deixar. Per sort,

només van ser això, dos mesos. El

temps que va trigar en Carles

Francino a incorporar-lo professio-

nalment a TV3. Després de col·labo-

rar cinc anys als Matins de TV3, ara

presenta cada vespre el Bocamoll.

Després de tants anys fent televisió

en directe, no ho trobes a faltar?

Molt. Des dels 14 anys que faig tele-

visió en directe, des de què estava a

TV Mataró, i això d'enregistrar el

programa ho trobo horrorós, fa per-

dre molta naturalitat.

Però el Bocamoll es podria fer en

directe?

No. Hi ha molta feina de postproduc-

ció, grafismes, etc. El temps d'enre-

gistrament és d'una hora i mitja, i

després l'emissió és de 30 minuts.

I l'actualitat, la trobes a faltar?

No l'he deixada. Sóc un malalt dels

diaris, me'ls miro tots.

I el programa, te'l mires?

Em costa, sóc molt crític. Hi ha dies

que m'enfado, hi ha dies que

m'aplaudeixo. Trobo que és un bon

producte, ràpid i amb la durada

justa. És un producte molt digne, un

concurs del que pots aprendre algu-

na cosa. Però no estic acostumat a

veure'm per la tele, em veig des del

sofà i em surt la timidesa.

És una franja difícil?

Sovint em comenten que “quina sort”

estar en aquesta franja horària, però

aquesta franja és molt dura, a TV3 fa

molt de temps que no li funciona.

Anem a poc a poc, tenim 300.000

espectadors fixos, però costa, s'ha

d'anar fidelitzant amb el temps.

Les audiències marquen...

La gent es queixa dels continguts de la

tele, però cada matí veig les audiències

i no hi ha qui tombi el Diario de

Patricia i Gente, i només parlo

d'audiències de Catalunya. Crec que

arribarà un dia que sortirà una notícia

que dirà que això de les audiències, en

realitat, no funciona, no és real.

Et vas encarregar cinc anys del

Trànsit als Matins de TV3. Què

destacaries de treballar amb algú

com en Josep Cuní?

En destacaria moltes coses. En Cuní és

un mestre, pel bo i pel dolent. Aquí a

Catalunya, no tenim cap professional

que sigui capaç de fer cinc hores

diàries de programa en directe. Ell ho

porta tot, no deixa la pantalla ni dos

segons i sempre amb un nivell altís-

sim. La possibilitat d'estar amb un

monstre com ell, és impagable.

Què va representar substituir-lo

durant el passat estiu?

Mai em vaig plantejar que substituïa

ningú, i maig vaig arribar a fer-ho. Jo

era un col·laborador del programa i

en Cuní feia vacances. La Lidia

Heredia i jo mai ens vàrem plantejar

que havíem de fer de Cuní, sinó de

nosaltres mateixos, i crec que per això

va tenir tan bona crítica i bons nivells

d'audiència. Si m'arriba a passar pel

cap que he de substituir en Cuní, no

ho faig, imagina't quin repte!

Quin aprenentatge t'emportes?

He après a viure connectat tot el dia a

Entrevista

Entrevista:Sònia de Jaime

Fotografia: Álvaro Dolade

12

l'actualitat, això en Josep Cuní no

ho ha perdut mai. Una cosa que

sembla tan òbvia en periodisme i

només ho vist en dos personatges:

en Cuní i en Carles Francino.

Ambdós t'animen a seguir amb

aquesta professió.

T'has convertit en un personatge

mediàtic. Com es porta?

Quan estava a TVMataró, ja em vaig

acostumar a rebre la resposta del

públic pel carrer. Quan començo a

sortir per TV3, no noto gaire canvi,

continuo rebent la resposta i les

opinions del públic. Continuo sent

el mateix que abans. Els fums con-

tinuen apagats. La popularitat la visc

molt bé. Una persona que es dediqui

a això i li molesti que li diguin coses

pel carrer: apaga y vámonos. Hi ha

moltes feines en aquesta vida.

I del teu pas per la Facultat, amb què

et quedes?

Recordo, sobretot, en Francesc Burget,

classes apassionants i boníssimes.

Recordo també la duresa d'en

Francesc-Marc Álvaro, duresa en el

sentit que ell valorava molt la per-

sona que realment sentia passió per

aquesta professió. Per ser professor,

has de tenir una passió absoluta per

la professió, i ells la tenien.

Una recomanació per als actuals

alumnes.

El periodisme és una carrera on és ne-

cessari un punt de passió per la pro-

fessió. No et pots deixar enlluernar

per ser un gran presentador d'infor-

matius o corresponsal de guerra. És

una professió que et pot donar

moltes coses, és molt àmplia, però

has de tenir passió.

13

“No estic acostumat a veure'm per la tele, em veig des del sofà i em surt la timidesa”

MIREIA PUJOL, DIRECTORA I GUIONISTA

“Juan Echanove es menja la càmera”

Pels amants de curiositats i jocs de

paraules microscòpics, cal esmentar

que Juan Echanove ha interpretat

el curtmetratge Quédate enmig de

la sèrie Cuéntame i el llargmetratge

Quiéreme. L'atzar fa que soni a

meditada trilogia existencial, però

la realitat afirma que els títols no

tenen res a veure entre ells. Però

alguna cosa deu tenir Quédate, ja

que, fins al moment, és el primer

curtmetratge que ha acceptat fer

Juan Echanove. “Vull fer-lo” li va

dir Echanove a Mireia Pujol un dia

després d'haver rebut el guió. Per

tant, aquí hi ha estrena triple, ja

que també és el primer curt-

metratge que ha produït Alkímia,

la productora de la Facultat i, el

debut, dirigint i escrivint, de la

Mireia en 35mm.

Als cinemes Verdi, s'ha pogut veure la

història de Manuel (Juan Echanove),

un home que acaba de perdre el seu

fill en accident de trànsit. Amb la

mort, hi apareixen records, somnis,

sorra, palmeres, lleons, l'Àfrica... I

també l'Adela (Melani Olivares), l'es-

posa, la mare, que un dia els va aban-

donar i que ara torna. Història d'ab-

sències i presències, de morts en vida

i de vides dins de la mort, és una

oportunitat per veure un Echanove

dolorosament i eternament vegetarià.

El rodatge ha estat intens i la Mireia

n’ha après “moltíssim”: s'ha vist a

ella mateixa.

Com neix Quédate?

De l'exercici entre dos amics. En Borja,

el director de fotografia, em va pro-

posar que escrigués una seqüència

per provar coses pel que fa als

actors, a la fotografia. I va néixer la

idea d'un home sol, en una cuina

plena de plantes, i em va venir la

imatge d'ell menjant una planta. I

d'aquí vaig tirar del fil i... Després,

per aixecar el projecte, un cop el

vaig tenir escrit, vaig presentar-lo a

Alkímia i, paral·lelament, va sorgir

la possibilitat d'una coproducció

amb la Barouta.

I el primer dia de rodatge?

Vaig haver d'alterar tot el pla de

rodatge. En Juan Echanove, per

motius de feina, no podia venir. En

aquells moments, tu estàs en crisi,

però és part de l'ofici, per tant, has

de saber reaccionar... I si tens un

bon director de producció, un aju-

dant i gent que et diu: “No hi ha

problema, tens plans de sobres per

rodar”.

Després de la reacció...

El segon dia, va entrar en Juan

Echanove per la porta i aleshores va

ser un moment complicat, perquè

tot i que en Juan és molt proper,

tenir un tio com ell, de la seva qua-

litat i trajectòria, em feia una mica

de por i de respecte dirigir-lo,

perquè, de fet, no havia pogut assa-

jar mai amb ell.

I què va passar?

Vam començar amb la primera seqüèn-

cia i va ser impressionant. Recordo

la sensació de dir-li quatre coses del

personatge i ell treure-ho tot, amb la

respiració, la duresa, la mirada... a la

primera presa. En Juan és un tio que

es menja la càmera. A més, és un

paper que havia escrit per ell,

perquè és un personatge que no

parla i necessitava un rostre que fos

molt viscut, que tingués una mica

de patetisme. A més, si mires el curt

més d'una vegada i et fixes en els

detalls, la boca, els gestos, les mans:

no es descuida res.

A partir d'aquí, ja va anar tot més

rodat?

Making of

Entrevista:Francesc Canosa

14

QUÉDATE

Direcció i guió: Mireia Pujol

Producció executiva: Carlos Bria

Producció: Alkímia Produccions i la Barouta Producciones

Muntatge: Andrés Bujardón

Director de fotografia: Borja López (Com. Audiovisual, 8a

prom.)

Direcció artística: Marta García (Com. Audiovisual, 7a prom.)

Director de producció: Ibor Grima (Com. audiovisual, 7a prom.)

Ajudant de direcció: Javier Santolaya

Música: Laia Pujol

Cap de producció: Sacha Soliman (Com. Audiovisual, 7a prom.)

Ajudant d’art: Beatriz Alonso-Cuevillas (Com. Audiovisual, 9a

prom.)

Ajudant de producció: Eder García (Com. Audiovisual, 7a

prom.)

15

Hi va haver un altre dia que va ploure i

aquí ja... Però és que vam passar a

fer una seqüència al cotxe que estava

planificada amb una plumilla... I no

suportava el pes de la càmera i me'n

vaig anar avall: anàvem molt mala-

ment de pla de rodatge, amb moltes

hores afegides... I, de fet, quedava el

més difícil, perquè arri-bava la

Melani i rodàvem les seqüències on

estan tots dos junts... Però global-

ment, l'equip, en Juan, va ser formi-

dable, la gent es va implicar molt i

no es van queixar gens: 12 hores

diàries. Va ser duríssim!

I el darrer dia?

M’adono que, quan comencem les

seqüències finals, els moviments que

fan els actors no són els que havia

previst a la planificació i he de

replanificar; la Melani em diu que si

s'ha de posar a plorar només li ho

demani una vegada... Tenia tot de

pressions i no, al final va anar tot

molt bé. En Juan i la Melanie van

connectar moltíssim, es va crear una

mena de neguit que ens feia riure, i

fins i tot vam acabar abans d'hora el

rodatge.

Què ha dit el públic que ha vist el

curt?

En general, ha agradat. I, com a ele-

ment positiu, després de veure'l, la

gent es quedava amb ganes, en volia

més, i deia: “Jo aquí, hi veig un

llarg”.

Perfil: Mireia PujolLlicenciada en ComunicacióAudiovisual. 9a promoció

A segon de carrera, va tastar el cinema com a me-

ritòria de direcció a Princesas, de Fernando León de

Aranoa. Tot seguit, van venir les pràctiques a Vent del

Pla i aquell tercer curs també va fer d'assistent perso-

nal de José Luís Cuerda a La educación de las hadas.

Aleshores ho va tenir clar: volia fer cinema.

Un dels curtmetratges fets a l'estiu abans de començar

quart curs, el va veure Julio Medem i el va incloure en

una seqüència de Caótica Ana. El darrer any de carrera

va fer tasques de producció a la productora Createl i

després de llicenciar-se va fer el salt a Madrid. Allà tre-

ballarà amb José Luís Cuerda i serà assistent de vídeo

a Los girasoles ciegos. Ha tornat a casa i combina rodat-

ges de publicitat -com a auxiliar de direcció i produc-

ció- i una TV movie -com a auxiliar de direcció- per a

la productora Createl.

El llargmetratge és el seu objectiu, però, mentrestant,

ja prepara el seu segon curt i un projecte de migme-

tratge que implica tres directores de tres països

europeus.

Per ella, el millor de la Facultat són els quatre anys

d'introspecció: veure pelis, llegir, créixer com a per-

sona. El pitjor és que li hagués agradat tenir més

“eines”, “més pràctica”, per “quan trepitges un

rodatge, o entres a una productora” saber amb què et

pots trobar. Dels professors, recorda especialment

Richard Wakefield i Magda Sellés i no oblida tampoc

la Sílvia Quer, en Jaume Benet i en Carles Bria.

alter ego

Entrevista:Ingrid Casasús

16

ALBERT BATALLA I SISCART, LLICENCIAT EN PERIODISME (2a PROMOCIÓ)DIPUTAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA (CiU) I ALCALDE DE LA SEU D’URGELL

“La política no és una professió, és una circumstància”

Diuen que la política canvia les per-

sones. En el cas de l'Albert, no ha

estat ben bé així. Conserva la

mateixa proximitat, afabilitat, sim-

patia, positivisme i bondat que

quan anàvem a la Facultat. Però,

sobretot, manté la seva essència: les

ganes de treballar per als altres.

Per què vas fer periodisme?

Vaig començar als 14 anys, amb un

programa de ràdio municipal de caps

de setmana en què vaig treballar de

voluntari durant set anys. Sempre he

tingut interès per l'entorn i per poder

explicar el que passa.

Quan va ser el teu primer contacte

amb la política?

A la mateixa edat. La gent de la JNC

de la Seu em va explicar el que tenien

organitzat pels Jocs Olímpics.

Racionalment, no sabia per què, però

hi vaig voler participar. Sentia que ho

havia de fer, que havia de lluitar pel

meu poble i pel meu país.

I quan vas arribar a la Facultat...

Em va agradar molt. Per la gent de

comarques, començar la carrera també

suposa un canvi de vida. D'un dia per

l'altre, comences a decidir-ho tot tu

sol. Això suposa un creixement per-

sonal i professional molt gran.

Seguim amb la política.

A Barcelona, em vaig implicar més en

la JNC. Al 1998, em van proposar

entrar al Comitè Executiu Nacional.

Llavors vaig tenir algun recel, perquè

creia que el periodista havia de tenir

un criteri al màxim d'objectiu. Però el

dubte més fort el vaig tenir quan em

van proposar ser secretari general de la

JNC, perquè vaig pensar que segura-

ment se'm tancarien algunes portes

per exercir algun dia la meva profes-

sió, el periodisme.

Quan arribes al Parlament?

Al 2003... i, en aquell moment, era el

diputat més jove del Parlament de

Catalunya! Aquell mateix any, també

vaig entrar de regidor.

I l'alcaldia de la Seu?

Al 2007, vaig anar de cap de llista a les

municipals i vàrem reeditar un acord

de govern amb ERC, que ha fet que

recentment hagi estat nomenat

alcalde de la Seu d'Urgell. Fins ara era

el primer Tinent d'Alcalde de

Promoció de la ciutat i sota la meva

responsabilitat estava la comunicació

institucional de l'Ajuntament.

Què en penses de la política?

Crec que la política no és una profes-

sió, és una circumstància. I que la gent

generalitza i diu que els polítics són

mediocres, interessats... Em fa ràbia!

Els mateixos mitjans no ens ajuden

gaire, perquè donen més importància

a l'enfrontament polític que a la pro-

posta seriosa. La gran majoria de la

gent que fem política al nostre país,

ho fem per una autèntica vocació de

servei.

Què és el pitjor?

El gremi de la política és l'únic que

s'autodestrueix, tots els altres es

defensen entre ells i nosaltres ens

matxaquem.

Un record de la Facultat?

La gent que hi vaig trobar, la sala d'or-

dinadors, estrenar el nou edifici...

De què t'ha servit la carrera en la

teva professió?

El periodisme i la política no estan tan

lluny, perquè, malgrat que en el pe-

riodisme hi ha una voluntat “nota-

rial”, malauradament és evident que

els mitjans de comunicació condicio-

nen algunes decisions polítiques.

Encara vols ser periodista?

Mantinc intacte la meva intenció de

dedicar-me a la comunicació. Encara

que sé que no faré informació política.

“El gremi de la política ésl'únic que s'autodestrueix,tots els altres es defensenentre ells i nosaltres ensmatxaquem”

Notícies

17

Publicitarios implicadosMés de cinquanta exalumnes i

alumnes de la Facultat col·laboren

amb aquesta organització dedica-

da a oferir serveis de comunicació

gratuïts a les ONG's o associacions solidàries amb menys de

10.000 socis, i que no compten amb pressupost per a accions pu-

blicitàries o de promoció.

Publicitarios implicados treballa des del 2004 i ja ha desenvolupat

una trentena de campanyes, obtenint, l'any 2007, el premi a la

Trajectòria Solidària del Publifestival de Màlaga. Fins al moment,

ha col·laborat amb institucions com l'Associació de Cecs i

Disminuïts Visuals de Catalunya, Casa Domingo (d'Honduras) i el

Moviment per la Pau, entre d'altres.

Podeu obtenir més informació sobre com col·laborar amb aquesta

organització, els seus membres i els projectes que ha dut a terme a

la pàgina web www.implicados.org. El director i fundador de

Publicitarios Implicados és el director creatiu i professor de la

Facultat, Richard Wakefield.

Estrena del documental “Retorn a la terra lliure” El passat mes de gener, la Facultat va acollir l'estrena del docu-

mental “Retorn a la terra lliure”, dels exalumnes Marc Balfagón,

Jordi Sanglas, Marc Parramon, tots ells llicenciats en

Comunicació Audiovisual de la 5a promoció, i el professor Oriol

Gispert.

Per a la realització d'aquest documental sobre Terra Lliure, els

autors han parlat en profunditat amb cinc dels fundadors,

ideòlegs i militants actius d'aquella organització: Carles Sastre,

Josep Serra "Cala", Carles Benítez, Quim Pelegrí i Carles

Castellanos. El docu-

mental té l'exclusivitat

d'entrevistar per

primera vegada Quim

Pelegrí, que va estar

present en dues de les

primeres accions en les

que dos militants van

morir al seu costat.

Televisió de Catalunya

va coproduir la versió

de 55 minuts del docu-

mental, versió que va

ser emesa el passat 28

de març en l'espai El

Documental del Canal 33.

Novetats editorials

El monestir de les ombresBea Cabezas i BlascoEditorial Ara Llibres

Bea Cabezas (Periodisme, 1a promoció)

ha publicat la seva primera novel·la, El mo-

nestir de les ombres. Es tracta d'un llibre de

misteri, intriga i amor, ambientat al Monestir

de Pedralbes del segle XVII. La història narra

com després de la mort violenta d'una noví-

cia, una jove guarda la carta que amaga un

secret decisiu per al futur de Catalunya, en els

anys següents a la Revolta dels Segadors.

Fins al moment, Bea Cabezas ha treballat principalment al setma-

nari El Temps i al diari Avui, on va publicar els seus primers escrits

de ficció a la columna Bleecker and Broadway, el dietari de Joan

Bois, des de Nova York. Ha completat la seva formació literària

vinculada al món del teatre a través de la Sala Beckett i els cursos

de dramatúrgia de l'Obrador.

Agenda

Sopar 10è aniversari de la primera promoció

La celebració del 10è aniversari de la primera promoció serà el

proper divendres 27 de juny al recinte de la Facultat de

Comunicació Blanquerna. Tots els llicenciats de la primera pro-

moció rebreu informació personalitzada amb les dades de la

trobada. Podreu consultar també la informació al grup facebook

d'exalumnes de la Facultat. Si us plau, reserveu la data a les

vostres agendes.

Nomenaments

18

Sara Carbó Angullo

(9a promoció) s'ha

incorporat al Centre

Edith Stein com a pe-

riodista per fer-se càrrec

de la redacció dels articles

de la pàgina web i la

revista que publica l'or-

ganització. Llicenciada en

Periodisme, també serà l'enllaç entre el Centre Edith Stein i els

mitjans de comunicació.

El Centre Edith Stein és una entitat que promou la reflexió entre

els universitaris i postuniversitaris, a través d'activitats culturals i

divulgatives. saracarbo9@hotmail.com

Magdalena Serra Caldes (8a promoció) s'ha incorporat al

departament de comunicació de la Universitat Ramon Llull.

Llicenciada en Periodisme, s'encarregarà de la revista digital “la Url

informa” i de les tasques pròpies d'un gabinet de comunicació. Fins

al moment, havia desenvolupat la seva tasca professional al progra-

ma de TVE Balear “Parlant en plata”. magda_serra@hotmail.com

Antoni Aira (5a promoció) és el nou director del diari El

Singular Digital. Llicenciat en Periodisme i col·laborador habitual

del diari Avui i de la revista Sàpiens, ha format part de l'equip de

comunicació de les dues candidatures de Joan Laporta a la

presidència del FC Barcelona i ha estat subdirector de la Revista

Barça. Actualment, compaginava les seves col·laboracions en

premsa amb la docència universitària i amb la direcció del gabinet

de premsa de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

toniaira@gmail.com

Juan Tussell Prats (1a promoció) és el nou sotsdirector

regional de La Gaceta de Canarias per a l'edició de la província

de Las Palmas. Llicenciat en Periodisme, fins al moment havia

estat redactor en cap de l'Agència Canària de Notícies (ACN).

joantp@terra.com

Laura Baquedano (9a promoció) s'ha incorporat al departa-

ment d'imatge i comunicació d'Esquerra Republicana de

Catalunya com a tècnica. Llicenciada en Periodisme, donarà suport

a les tasques de relació amb els mitjans de comunicació. Fins al

moment, havia desenvolupat la seva tasca professional a l'Obra

Social de Caixa Catalunya.

.

Nomenaments

19

Bea Encabo Huerga (7a promoció), és la nova assistent del

departament de premsa, màrqueting i comunicació del grup cine-

matogràfic format per la productora Iris-Star, la distribuïdora

Stardis Pictures i la divisió internacional de vendes Coach 14.

Llicenciada en Comunicació Audiovisual, i Postgrau en

Planificació Estratègica de la Comunicació Empresarial (2005),

s'encarregarà, principalment, de la divisió internacional i dels fes-

tivals de cinema. beatrizencabo@hotmail.com

Eduard Martin Borregón (10a promoció) s'ha incorporat al

gabinet de comunicació InterMèdia Gdg. Llicenciat en Periodisme,

s'encarregarà de la redacció de Cròniques d'un Adèu, un nou servei

dels Serveis Funeraris de Barcelona. emartinborregon@gmail.com

InterMèdia, dirigida pel periodista Toni Rodríguez Pujol des de

1990, està especialitzada en la gestió de la comunicació d'empreses

i institucions.

Iván Serres Hernández (8a promoció) ha obtingut plaça

fixa al Centre Territorial de Murcia de Televisió Espanyola.

Durant els dos últims anys, havia treballat a la redacció d'esports

de TVE a Catalunya. Llicenciat en Periodisme i Màster en

Administració i Direcció d'Empreses Radiofòniques per la UB i la

Cadena SER (2004), s'ha especialitzat en la informació esportiva.

L'any 2004 va cobrir els JJOO d'Atenes per BasketConfidential.com.

ivan.serres@rtve.es

Roser Vila-Abadal Hernández (7a promoció) s'ha incorpo-

rat al departament de comunicació de Barcelona Meeting Point.

Llicenciada en Comunicació Audiovisual i Postgrau en Producció i

Comunicació Cultural (2006), fins al moment havia desenvolupat

la seva tasca professional a diferents productores cinematogrà-

fiques en tasques de direcció i producció de sèries i telefilms.

També havia creat i desenvolupat la Xarxa de Teatres Mira!, una

associació de teatres a nivell nacional espanyol dedicada a l'ex-

hibició d'obres dirigides al públic infantil i juvenil.

Barcelona Meeting Point és un certamen firal monogràfic que

reuneix el sector immobiliari nacional i internacional i que arriba

aquest any a la XII edició convertit en el major saló immobiliari

d'Europa.

Anna Escolà Sanromà (8a promoció) s'ha incorporat a l'agèn-

cia de comunicació, publicitat i disseny gràfic Gestión 4, de

Tarragona. Llicenciada en Periodisme, fins al moment havia treba-

llat a la consultoria de comunicació i relacions públiques DetD.

annaescola@hotmail.com