Fageda prova

32

description

canvis fageda

Transcript of Fageda prova

Tot va començar un divendres qualsevol, quan l’Alba i la seva família es van menjar uns iogurts nous per postres.

—Mmmmmh! Quina pasada, és boníssim! —va exclamar en Martí, el germà gran de l’Alba, en tastar-lo.

L’Alba es va fixar que al cul de l’embolcall hi havia un mapa.

—Sóc un pirata i això és el mapa d’un tresor! —va exclamar emocionada l’Alba.

—No. És el mapa del lloc on elaboren els iogurts, a la Fageda d’en Jordà, a Olot —contestà la mare mirant-se’l.

—No hi ha pirates a Olot. —explicà el pare. —Hi ha bandolers.

—Doncs .... Sóc un bandoler, i això és el mapa d’un tresor! —insistí l’Alba. Anem a buscar-lo!

—Síííí!! —exclamà en Martí— I que vingui la Laia!

Dit i fet. Un diumenge al matí tota la família i la Laia van sortir d’excursió cap a La Fageda.

Rom, rom, rom, trobarem el tresor! Rom, rom, rom, a la cova d’en Perot! —cantava l’Alba pel cotxe, emocionadíssima, imitant el pirata John Silver de l’illa del Tresor.

El pare conduïa a poc a poc, per tal que poguessin admirar el paisatge. I els va deixar obrir les finestres per poder sentir les olors i les veus del bosc: la terra humida, els ocells, els esquirols…

Ben aviat, van trobar el rètol que anunciava que ja hi havien arribat.

—Mireu, és ella, la vaca! —va exclamar l’Alba a punt de saltar del cotxe. “I en Perot lo Lladre!”, pensà. “Això és que hi ha un tresor!”, es va dir.

—Sembla de veritat! —va dir el Martí.—Hola, vaca! —va saludar l’Alba. —Hola! —va dir una veu darrera la vaca—. Em dic Tura, i us explicaré la història de La Fageda —va dir mirant-se els nens—. Tot va començar gràcies a en Cristóbal Colón. Sabeu qui és Cristóbal Colón?—És clar! —va dir ràpidament en Martí—. Va descobrir Amèrica!!

—Sí, però n’hi ha un altre que va “descobrir” La Fageda…

Els nens se la van mirar estranyats… i els pares també! Però la Tura va seguir riallera:

—Fa molts, molts anys, vint exactament, un dia, en Cristóbal Colón va tenir una idea per ajudar les persones amb discapacitat. Era una idea molt bona, però una mica estranya —va dir misteriosa—, i li calia ajuda. Així que se n’anà a parlar amb l’alcalde d’Olot.

—“Necessita un lloc per muntar una cooperativa amb treballadors que ningú no vol, per fer no sap encara què, i es pensa que això funcionarà… A aquest home li falta un bull!”, va pensar l’alcalde —prosseguí la Tura—. Però va dir “T’ajudarem”. I li va cedir un antic convent.

—Amb vaques? —preguntà sorpresa l’Alba, que no ho acabava de veure clar.

—No, primer no fèiem iogurts, primer pintàvem figuretes, després vam enjardinar els pobles i ciutats de la zona i, finalment, ens vam instal·lar aquí…

—Amb les vaques! —la va interrompre entusiasmada l’Alba.

—Exacte! —va dir la Tura rient.—

—Un dia, en Cristóbal es va adonar que un lloc així seria ideal per a treballar. I una granja de vaques per fer iogurts ajudaria molt a que tots els treballadors es sentissin útils. Perquè això és el més important: sentir que podem fer alguna cosa pels altres, que la nostra feina serveix per fer feliç algú. O no?

—I tant! —va dir l’Alba mirant la mare de reüll—. Quan ajudo la mare a fer pastissos m’ho passo d’allò més bé… Però parar taula no m’agrada tant… —va dir canviant de to.

—Però ho fas, oi? Perquè així la mare i el pare estan contents, i això et fa sentir bé… —va dir la Tura amb una veu molt dolça.

—És clar! —va dir l’Alba, fent posat de bona nena i enganxant-se a les faldilles de sa mare.

—Doncs aquí passa el mateix. Tots col·laborem per tal que surtin els iogurts més bons del món! I saber que això farà feliços a nens com vosaltres, ens fa sentir molt i molt bé.

—Que guai aquest Cristóbal, no? —va dir la Laia, donant-li un cop de colze al Martí.

—Sí! T’imagines que l’escola fos aquí? —va mormolar el nen.

Després d’aquella història, la Tura els va demanar que la seguissin cap a la granja, on hi havia uns coberts amb les vaques i, al costat, els vedells.

—I com que el que va bé és sentir-se útil de veritat, tothom que treballa a La Fageda veu com es fan els productes des del principi fins al final.

—Què vols dir? —va preguntar un noi.

—Mira, els iogurts, per exemple. Doncs tots veiem des de què mengen les vaques, fins a com s’envasen els iogurts per dur-los a la botiga.

—Ah! —va exclamar el noi.

—Per fer un iogurt de molta qualitat, cal tenir les millors vaques. Els donem bon menjar, les netegem ben sovint, les deixem pasturar i, fins i tot, els posem música perquè estiguin tranquil·les i donin la millor llet.

A continuació, en Martí i tots els visitants van arribar a la sala de munyida.

La Tura els va ensenyar uns xucladors que treien la llet a les vaques. Després, circulava per uns tubs i anava a parar a uns dipòsits on la llet es refredava.

—Aquí, podem dir que comença la fabricació dels iogurts —els va explicar amb la munyida.

—Uix! I no els fa mal? —va preguntar en Martí preocupat.

L’Eugeni, un home gran i fort que tenia cura de les vaques, va somriure.

—No, els encanta, mira quina cara fan! Si no els buidéssim la llet, aleshores sí que els faria mal…, els pesaria moltíssim! Per això les munyim cada dia… i mira que contentes estan!!

A través d’unes finestres, la Tura els va mostrar com es fan els iogurts. Hi havia moltes màquines i tothom portava gorra i bata blanques.

—Semblen metges! —va dir divertida l’Alba, que veient la cura amb què ho feien

tot s’imaginava que auscultaven els iogurts un per un, per

assegurar-se que eren ben sans abans d’entrar a la sala d’empaquetar. “Una

altra vegada en Perot lo Lladre! Això és que el tresor és a prop…”, pensà.

Després, la Tura els va ensenyar les instal·lacions on hi havia persones que, per malaltia, no treballaven a la fàbrica, però que feien diverses activitats: tallers, psicomotricitat, esports...

I també el Club Social, on es reuneixen les persones que s’han fet grans i ja no treballen, així poden continuar venint a jugar amb els companys, a xerrar, a prendre el sol...

—Això és com casa seva! —va concloure la Tura.

—Al final, La Fageda és com un poble! —exclamà la mare, somrient.

—Doncs jo em pensava que era un bosc de iogurts! —va riure l’Alba emocionada—. Però és molt millor!

La visita continuava pels vivers d’arbres i arbusts i pels camps.

—Fa poc, els vivers eren plens d’arbres per plantar en jardins, en boscos... Ara hi ha maduixes, verdures i arbres fruiters, perquè a La Fageda hem començat a fer gelats i melmelades —va explicar la Tura—. Els voleu

tastar?

—Síííííí!!! —I l’Alba sortí disparada a buscar iogurts.

—Però, Alba…, només un!! —la renyà el pare, que era fora amb la resta del grup.

—És que n’he portat per tothom —va respondre ella mirant a terra, morta de vergonya, mentre en donava un a cada u,

inclòs en Perot lo Lladre.

—Hi ha un noi que treballa aquí que sempre diu: Hem de fer iogurts, perquè si no, de postres, què menjaria la gent? —va dir la Rosario, mirant-se en Lluís de reüll.

—Les persones són el tresor de La Fageda —sospirà la Tura—. Sense elles res d’això no tindria sentit… ni seria possible!

“Era això!”, pensà l’Alba fent l’ullet a en Perot lo Lladre. “Aquest era el tresor!! M’agrada!”

Després d’acomiadar-se, en Martí, l’Alba, la Laia i els pares van pujar al cotxe. Portaven un gust dolç i fantàstic a la boca.

Des de la finestra, els nens van dir adéu a la Tura, als seus nous amics i, és clar, també a la vaca de l’entrada!

—I com es deu dir? —va preguntar la Laia.

—Em sembla que no té nom —va dir la mare—. N’hi podríem posar un!

—Sabeu què? —va dir l’Alba emocionada—. Al final, sí que era el mapa d’un tresor!!

Gràcies, Perot Rocaguinarda! —mormolà l’Alba—. Ens has guiat fins un tresor preciós!!

I van tornar a creuar la magnífica Fageda d’en Jordà, mentre inventaven noms per a la vaca.