ALTERACIONS DE LA VEU I REHABILITACIO2on Logopèdia. Blanquerna. URLprof. Cori Casanova. Curs 2009-2010

Tema 2 . Anamnèsi logopèdica dels trastornsde la veu.

L'anamnesi és la informació que podem obtenir del pacient amb una alteració de la veu. Aquesta informació ha d'ésser el més amplia possible i cal que l'obtinguem sense que el pacient es pugui sentir forçat o coaccionat per les nostres preguntes. La informació que el pacient ens dóna sense que nosaltres li demanem té un valor important en la perspectiva de l'alteració de la veu entesa com una alteració de la comunicació.

Alguns elements actitudinals a tenir present en la primera entrevista:

1.- En un primer moment, deixar la iniciativa al pacient. Que expliqui amb el seu llenguatge i a la seva manera què li passa, el motiu de la consulta .

2.- Si es tracta d'un nen cal demanar l'opinió que sobre l'alteració tenen els altres membres de la família presents a l'entrevista. Sovint el nen no és conscient del problema o el pare i la mare no el valoren igualment.

3.- Tot i que el pacient s'adreça a un professional especialitzat en l'àmbit del llenguatge i de la comunicació, el pacient s’ha d’adonar que valorem altres aspectes de la qualitat de vida-salut del pacient. Ens ocupem de la persona en la seva totalitat.

4.- L’actitud terapèutica, la relació terapeuta-pacient, la dibuixem en la primera entrevista. La presentació de la reeducació pot tenir accents molt diferenciats. Cal saber què ens proposem en aquesta primera entrevista. Quín marc terapèutic volem proposar.

Què ens cal obtenir de la primera entrevista ?

El pacient pot arribar a les nostres mans derivat per un altre professional , generalment ORL o Foniatra. En aquest cas el diagnòstic ja ens ve donat. Tot i així, en el primer contacte amb el logopeda cal fer la pròpia anamnesi. De cara a la reeducació abordarem temes que és possible que el metge no hagi valorat importants per al diagnòstic. Si el pacient amb una alteració de la veu s'ha adreçat directament al logopeda, cal demanar el diagnòstic mèdic al professional adient.

Si el logopeda forma part d'un equip pluridisciplinar-foniatra,ORL, psicòleg/psiquiatra, terapeuta corporal etz- ja té una informació amplia sobre el pacient. Tot i així un primer contacte parlat abans d'entrar directament a les tècniques de reeducació permetrà d'adequar millor el procés de reeducació a la realitat personal de cada pacient. No oblidem que cada patologia podem abordar-la de manera diferent segons el pacient que la pateixi.

Problema actual: Motiu de la consulta, Temps d'evolució, Mode de presentació (brusca o instauració paulatina) . Sensacions subjectives del pacient (dolor, cansament vocal, pèrdua d'intensitat, variacions del timbre, dicultats en el cant i/o veu parlada). Què nota el pacient? Què perceben les persones del seu entorn inmediat?. Aquí serà de gran utilitat els escales de valoració subjectiva de la veu (VHI)

Història pediàtrica: Important per a descartar patologia congènita (el nen sempre ha tingut una veu peculiar). Transtorns de l'embaraç i el part (traumatismes lleugers i severs-fòrceps etz-) que ens poden explicar paràlisis infantils . Història ORL (amigdalitis, adenoidectomies, otitis de repetició). Qualsevol altre dada que el pacient o els pares valorin com a significativa. Els antecedents familiars ( altres membres de la família en primer grau amb alteracions de la veu)

Altres transtorns associats: Cal saber si hi ha malalties cròniques o alteracions de l'aparell locomotor que puguin influir en la qualitat vocal i en un procés de reeducació. Fonamentalment cal tenir present: malalties endocrinològiques (hiper e hipotiroidisme, sindromes androgèniques, menopausa...) transtorns de l'aparell locomotor: escoliosi, cifosi, alteracions vertebrals congènites, alteracions de l'aparell digestiu: sovint uns antecedents d'alteracions digestives (gastritis, ulcus, hernia de hiatus) poden explicar-nos algunes disfonies per un refluxe laringoesofàgic que afecta la laringe,alteracions aparell respiratori: les malalties cròniques de l'aparell respiratori ( asma, enfisema, insuficiència respiratorià crònica...) van sovint associades a una dificultat de movilització de la musculatura ins-espiratòria.

Hàbits: Els hàbits quotidians ens donen una gran informació sobre la persona que tenim davant. Hàbits tòxics ( fumador , bevedor...des de quan i quant). Hores de descans nocturn i qualitat d'aquest descans (es lleva cansat, tens...). Ritme i qualitat de l'alimentació ( excés de làctics, menjar preparat, entrepans, dieta vegetariana...). Pràctica corporal: no tots els esports beneficien la fonació(aeròbic, dansa clàssica...porten a un bloqueig de la musculatura costo-abdominal potenciant la respiració clavicular). En general la pràctica d'un activitat corporal beneficiarà, però les mes adients de cara a la reeducació són aquelles que potenciin la consciència del moviment i del to muscular i la respiració integral i integrada.

Condicions d'utilització de la veu: Tant si es tracta d'un professional de la veu com si no cal saber: hores al dia d'utilització de la veu (hores de classe dels mestres, telefonistes, funcions dels actors, assajos, hores amb els fills a casa , reunions de direcció, etz), condicions d'utilització; espai sorollós, mala sonoritat, públic ampli, micròfon , condicions adequades, etz,

Transtorns psicològics o psiquiàtrics: Tot i la delicadesa i el respecte que demana entrar en aquest àmbit és important saber si hi ha una història d'alteracions psicològiques i/o psiquiàtriques. Amb el risc de la simplificació, podem dir que la coexistència d'una disfonia (encara que sigui amb patologia associada) amb un trastorn psicològic ens aboca a valorar seriosament la importància del factor psicògen. Per altra banda una història anterior de teràpia psicològica o tractament medicamentós no ens permet de descartar la possibilitat d'una manifestació orgànica del mateix trastorn o similar.

La reeducació vocal pot ser un bon espai per a descobrir la necessitat d'un ajut psicològic més aprofundit. I no podem oblidar que el logopeda, com a terapeuta de la comunicació exerceix un paper cabdal en l'àmbit existencial-vivencial del pacient.

Algunes preguntes poden ajudar-nos a abordar aquest tema amb el pacient:

-Pren en aquest moment alguna medicació?-Què tal dorm i descansa?- Cóm definiria el seu caràcter?-Què tal es relaciona_comunica amb les persones en els diferents àmbits (familiar, professional, amistats..) ?

Aquestes qüestions -i moltes d'altres que formularem en la pràctica professional_ ens poden ajudar a obtenir una certa informació d'aquest àmbit.

L'ACTITUT TERAPEUTICA DEL FONOTERAPEUTA

Les diferents escoles i tradicions psicològiques ens ofereixen un ventall de possibilitats de cara a afrontar aquest tema. Al llarg de la nostra pràctica professional i en funció del pacient que tinguem davant i dels nostres coneixements en el camp de la psicoteràpia anirem dibuixant la nostra pròpía manera d'acostar-nos i de relacionar-nos amb els pacients.

De totes maneres, independentment de l'escola que sentim més pròxima a la nostra manera d'entendre l'home i la patologia, hi ha una colla d'elements que em semblen interessants de tenir presents per a que la reeducació esdevingui realment un camí d'aprenentatge vital per al pacient i per al logopeda:

-No podem disfressar-nos d'allò que no som. No sabrem acollir un pacient i acceptar-lo si no sabem fer-ho en la vida quotidiana.

-El nostre procés d'aprenentatge dura tota la vida, estem en el mateix vaixell que el pacient exercint, en el marc concret de la reeducació, un rol diferenciat.

-No podem oferir allò que no tenim. No podem demanar experiència i consciència vocal i corporal si nosaltres no ho vivim.