Examen català C2

Direcció General de Cultura i Joventut – Juliol de 2011

Àrea 1 Comprensió oral 10 punts [mínim: 5 punts]

Exercici 1 [3 punts]

Tot seguit escoltareu dues vegades un fragment del programa Solidaris, de Catalunya Ràdio, emès l’11 de juny de 2011.

Heu de respondre si les afirmacions següents són vertaderes (V), falses (F) o si el text no en parla (?).

Transcripció dels fragments radiofònics, que l’examinador responsable de cada aula llegirà dues vegades en cas que l’equip de megafonia no funcioni.

(Solidaris, de Catalunya Ràdio, emès l’11 de juny de 2011) Avui començam l’informatiu recordant-vos que dedicarem una estoneta llarga a conversar amb el responsable de cooperació, Carles Llorenç. Però abans anirem cap a Mèxic, ja que en els últims 5 anys es calcula que en aquell país hi ha mort 40.000 persones víctimes de la violència i de la inseguretat generada pel que anomenen guerra contra el narcotràfic. Arran de l’assassinat de Juan Francisco Sicilia, amb només 24 anys, a mans dels narcotraficants, el seu pare, Javier Sicilia, que és poeta i periodista, ha convocat la societat civil a unir-se per demanar la fi de la violència al país i l’acceptació que Mèxic és un estat fallit que necessita urgentment la reestructuració. Per aquest motiu, s’ha fet una caravana cap a Ciudad Juárez, que passa, aquests dies, pels llocs més afectats per aquesta guerra del narcotràfic. I a Ciudad Juárez s’ha firmat un pacte ciutadà, precisament fa unes hores, per a la reconstrucció d’aquell país, i allà hi tenim na Marta Molina, que és periodista independent, el que anomenam free land, i que segueix moviments de resistència no violenta. Bona tarda, Marta.

Hola, bona tarda.

Parla’ns una miqueta del moviment Javier Sicilia: d’on surt, quins objectius té, quina força real té al país, si hi ha gaire gent que li dóna suport...

Doncs és un moviment que va sorgir de la societat civil mexicana. Quan van matar el fill de Javier Sicilia, ell era a Filipines, i la gent ja es va començar a mobilitzar a la ciutat de Cuernavaca, a Morelos..., fent concentracions davant les seus dels governs i demanant la fi de la violència i de la guerra a Mèxic. Quan Javier va arribar a la seva ciutat, Cuernavaca, ja es va trobar amb tot aquest moviment de recepció que demanava la fi de la violència i va veure-ho com una oportunitat per fer una crida comunitària de tots els mexicans contra la violència i contra la guerra de les drogues, que és un dels grans problemes del país, si bé no és l’únic.

Aquesta marxa ha acabat a Ciudad Juárez amb la firma d’un pacte per a la refundació o per a la reestructuració del país, de la seva política, del seu Executiu.

Aquest pacte consta de 6 punts que volen obrir l’espai a la societat civil mexicana a participar-hi i a exigir al Govern que acabi amb la violència i amb la guerra de les drogues, una guerra que va començar el 2006, amb la pujada al poder de Felipe Calderón, l’actual president de Mèxic, quan va treure l’exèrcit al carrer i va començar, precisament aleshores, aquesta guerra contra el narcotràfic.

Aquests 6 punts del pacte es van llegir a la plaça del Zócalo, a la Ciutat de Mèxic, just tres dies després de la mort del fill del poeta, i demanen, bàsicament, que s’acabi amb la corrupció dins els governs, més justícia social, que el teixit social mexicà recuperi la força... I són 6 punts que s’aniran desenvolupant a partir de demà. De fet, avui s’ha signat el pacte, però demà es començarà a desenvolupar, en el sentit que és un pacte ciutadà, és un pacte de la societat civil i és, a més, un pacte d’exigència: s’exigeix justícia per als desapareguts; s’exigeix que s’obren les carpetes tancades d’aquests casos que han quedat irresolts, i s’exigeix sobretot que es tengui cura de les víctimes (de les vídues, dels fills que han quedat orfes, etc.).

pág. 1


1. A Mèxic, la guerra contra el narcotràfic ja ha causat 40.000 morts en els darrers anys.

2. Els narcotraficants mexicans han assassinat el fill del poeta Javier Sicilia a Ciudad Juárez.

3. Els manifestants mexicans han signat un pacte amb el Govern per eradicar el narcotràfic.

4. Marta Molina és l’enviada especial de Catalunya Ràdio a Mèxic per seguir el moviment.

5. A Mèxic, el poble s’ha alçat contra la violència que genera el narcotràfic.

6. Els manifestants creuen que el seu Govern és corrupte.

7. Durant els darrers anys, a Mèxic hi ha hagut desaparicions no resoltes per la justícia.

Exercici 2 [7punts]

Tot seguit escoltareu dues vegades un fragment del programa Any Maragall, de Catalunya Ràdio, emès el 4 de setembre de 2010.

Heu de triar, en cada cas, la resposta correcta. (Any Maragall, de Catalunya Ràdio, emès el 4 de setembre de 2010)

«Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la naturalesa.»

Ho va dir Maragall i aquestes lletres, volant per sobre del pas del temps, han arribat fins avui com tot un llegat literari que fa de coixí a la nostra història literària i també als literats d’avui.

Any Maragall...!

El pensament i l’obra de Joan Maragall a Catalunya Ràdio. Sigueu molt benvinguts a aquesta hora de programa en què intentarem acostar-nos al gran poeta o almenys a la seva figura, en aquest any Maragall, que se celebra el 2010 i el 2011. El 2010, pels 150 anys del seu naixement i el 2011, pel centenari de la seva mort. Els convidats que avui ens acompanyen a l’estudi són Pere Maragall, expert en Joan Maragall i de passada nét del poeta, i Marta Pessarrodona, poeta i assagista, especialista en Mercè Rodoreda, tot i que, com ella mateixa diu, durant molts anys se l’ha considerada experta en Virginia Woolf.

El 2010, Marta Pessarrodona ha publicat un llibre per a l’editorial Meteora que es titula Animals i plantes. Hi ha, en aquest llibre, un poema molt especial en el qual na Marta repassa en vers la història de la literatura catalana.

-És un homenatge, Marta?

-No, simplement hi estableixo el meu cànon de la poesia de la Renaixença ençà, tenint en compte que, a part de fer referència a la hisendada de les Illes, que és Maria Antònia Salvà, està molt centrat en Catalunya. Però és el meu cànon, que en prosa no es pot fer. Els meus poetes, els de veritat, dels

quals em sé fragments de memòria de tant haver-los llegit, els estableixo mitjançant aquest cànon, que comença per Verdaguer i continua enllà.

En aquest poema, a més, no hi ha noms: s’han d’endevinar. I hi ha un fragment en què, després de parlar de qui s’interpreta que és mossèn Cinto, diu:

Van arribar després de l’orgull d’església

pág. 2


els prejudicis burgesos.L’advocat va advocar a favor dels tràgics,la literatura i el pensament germànic.També ell va cantar al cap i casal de Catalunya.No és una història de la literatura;sense ell, però, sense l’agulla de la paraula viva,potser no tindríem una literatura.

Per a mi, el grau més alt és la poesia. I Maragall va fer una aportació que no agradava a tothom, per exemple a Gabriel Ferrater, que anava més aviat de noucentista. Ferrater no combregava amb la paraula viva de Maragall, tot i que li tenia molt de respecte. No oblidem que també era germanòfil, entre altres coses... -Pere, explica’ns la paraula viva...

-Ui! Això no s’explica amb dues paraules... Però el que sí es pot dir és que sense Maragall no podem explicar la literatura que ve després. És clar. Verdaguer és un gran monument literari, però s’hauria pogut quedar com un arbre isolat, com va passar amb Mistral, a Occitània, per exemple, Doncs hi ha un moment en què es fa el pas a la llengua parlada, en aquest cas a Barcelona, que el poeta utilitza per escriure poesia.

1. El programa està dedicat a Joan Maragall perquè se’n commemora... a) l’aniversari del seu naixement. b) l’aniversari de la seva mort. c) a i b són correctes.

2. Pere Maragall, nét del poeta... a) és estudiós de l’obra del seu avi. b) és poeta, com el seu avi. c) a i b són correctes.

3. Marta Pessarrodona és... a) poeta i experta en l’obra de l’escriptora anglesa Virginia Woolf. b) poeta i experta en l’obra de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda. c) a i b són correctes.

4. En el llibre Animals i plantes, Marta Pessarrodona... a) fa un homenatge a la prosa catalana mitjançant un poema. b) estableix el seu cànon de la poesia catalana del segle XIX ençà. c) hi ha un poema dedicat als poetes de l’Escola Mallorquina.

5. Marta Pessarrodona... a) explica que l’aportació de Joan Maragall no va agradar a tothom. b) explica que Gabriel Ferrater va seguir l’estil poètic de Joan Maragall. c) explica la teoria de la paraula viva de Joan Maragall.

6. La “teoria de la paraula viva” de Joan Maragall... a) propugna un model de llengua literària culta. b) propugna un model de llengua literària pròxima a la llengua col·loquial. c) propugna un model de llengua literària pròxima a la del romanticisme.

7. En quina època s’inscriu la poesia de Joan Maragall? a) Modernisme b) Renaixença c) Noucentisme Àrea 2 Comprensió lectora 10 punts [mínim: 5 punts]

pág. 3



Llegiu el text següent i digau si les afirmacions que apareixen al final són vertaderes (V), falses (F) o si el text no en parla (?).

Els Països Catalans són una comunitat cultural?

El títol que hom m’ha proposat per a un debat obert em sembla molt encertat. D’una banda, s’han evitat termes polivalents, com fóra dir «Els Països Catalans constitueixen una unitat cultural?». Car poques paraules es trobarien més polivalents i més polisèmiques que el mot unitat, tan equidistant de la unitat/uniformitat com de la varietat/dispersió.

A més, la idea d’unitat és doblement explicitada en la formulació susdita: en el mot comunitat (com-unitat), i àdhuc en l’adjectiu més versàtil, una. És, doncs, d’aquesta unitat en discussió que penso que cal partir.

Per part meva, puc aportar-hi les experiències d’estades i convivències llargues en tots els països de llengua catalana, i l’interès que tots mostren per les manifestacions culturals —passades i presents.

És evident que la base per a poder parlar d’una comunitat és la unitat de la llengua. Tal unitat, des del punt de vista purament filològic, no deixa marges a gaires dubtes seriosos als filòlegs. Tot amb tot, com a provinent no del camp de la filologia, sinó del de la història cultural, vull remarcar que no és infreqüent que una mateixa llengua rebi —per raons més tost polítiques i geogràfiques que filològiques— diferents denominacions, que en matisen el significat. Bastaran tres exemples, dels molts d’altres que hom podria al·legar.

Ningú no dubtarà seriosament que els mots castellà i espanyol s’apliquen a una llengua filològicament única. La intencionalitat política de fer prevaler el mot espanyol, tant en la Península com en tot el món hispànic, és prou palesa: basti recordar el temps —els anys de la primera dictadura— i les persones —Menéndez Pidal, sobretot— que propiciaren la substitució oficial del mot castellà per part de la Reial Acadèmia Espanyola. I no oblidem que aqueixa decisió no ha estat pas seguida d’un canvi real i comú, ni a Espanya ni a Hispanoamèrica. Hom diu sovint que, allà, el terme castellano és substituït, a poc a poc, pel d’español. Em permeto de dubtar-ne molt, amb l’experiència que tinc de quasi tots aquells països [...].

Personalment, crec que la pluralitat de mots no esmicola necessàriament la unitat filològica de la llengua, si s’accepta, prèviament, com un fet científic, aquella unitat. Més encara, en determinades circumstàncies, la pluralitat de noms pot ajudar a reblar la unitat lingüística. Pot ésser-ne un cas i un exemple el de la llengua neerlandesa.

Aquest mot prové del temps anterior a Felip II d’Habsburg, quan els Nederlande, els Països Baixos, s’identificaven amb les disset províncies de la llavors anomenada Baixa Alemanya. Després de la independència de les províncies del nord, i més encara amb llur independència de dret el 1648, aquelles contrades prengueren el nom de Països Baixos o Nederlande, confonent la part amb el tot, mentre que tant al nord com al sud, el neerlandès continua significant la llengua comuna als Països Baixos del nord i a una part de les províncies del sud (a Bèlgica), juntament amb d’altres de llengua francesa i alemanya.

Filològicament, el mot neerlandès continuà i continua significant la llengua comuna del nord i d’una part del sud dels antics Països Baixos, tot i que fora d’Holanda i de Bèlgica és un mot culte que no se sol atribuir ni a la llengua ni als homes, els quals tenen altres denominacions.

Amb tot, tant a Holanda com a Bèlgica solen emprar el mot nederlandse per a designar llur llengua germànica comuna, mentre que els belgues, siguin flamencs siguin valons, solen emprar l’epítet flamenc en referir-se al poble i a la llengua del nord-oest de l’Estat, sense que això impliqui cap dubte seriós sobre la unitat filològica de la llengua parlada a banda i banda de la frontera amb Holanda.

pág. 4


Les coses es compliquen encara més si passem a Iugoslàvia. Per més que els croates més nacionalistes s’esforcin a voler provar que llur llengua és diferent de la sèrbia, per la manca, o quasi, de mots grecs i turcs, i perquè un deu per cent del seu vocabulari és de diferent provinença, els filòlegs eslavistes continuen parlant d’una sola llengua serbocroata. Ara, en aquells indrets, la unitat de llengua més difícilment arribarà a donar una unitat de cultura, perquè aquesta, en ambdues nacionalitats iugoslaves, Croàcia i Sèrbia, tenen diferents arrels culturals i religioses: el món bizantí, l’ortodòxia i el llarg domini turc, a Sèrbia; el món centreeuropeu o austrohongarès i el catolicisme llatí, a Croàcia. Àdhuc si hom arriba a eradicar-ne, respectivament, el cristianisme ortodox i el catòlic, i a unificar-hi l’alfabet —imposant-hi només el ciríl·lic o només el llatí—, difícilment la unitat de la llengua produiria allà una unitat de civilització i de cultura.

El cas és ben diferent d’aquest darrer en els nostres països de llengua catalana. Àdhuc abans de la perfecta formació de la nostra llengua comuna, des de la prehistòria fins a la caiguda de la monarquia visigòtica, tots aquests països pertanyien a una comuna, bé que no pas unitària, civilització hispànica, amb matisos geogràfics, que no sempre coincidien exactament amb els actuals límits lingüístics. Després, la comunitat de vida amb els musulmans fou més perllongada al regne de València i a la Catalunya Nova que a la Catalunya Vella i a les Balears. A més a més, llevat de les minories morisques i jueves, Catalunya i les Illes foren sempre només catalanes de llengua, mentre que en el regne de València, des de la Reconquesta, convisqueren el català i l’aragonès, i, des dels arranjaments administratius del segle passat, també el castellà en les bandes occidentals de les actuals províncies de València i d’Alacant.

S’hi han de sumar, encara, d’altres elements que en part diversificaren les cultures dels nostres tres països. Entre molts, no puc deixar d’enumerar-ne tres: en primer lloc, els diferents temps i ritme de les immigracions al·lògenes: copioses al País Valencià a partir del segle XVI fins al XVIII, provinents sobretot del regne d’Aragó i també de la Corona de Castella. En canvi, Catalunya i les Illes han conegut una immigració massiva només en el segle XX, i en una mesura i amb unes circumstàncies sociològiques molt més contràries a llur absorció. D’altra banda, una més gran castellanització literària i social en les ciutats de la València central i meridional que no pas a Catalunya i a les Illes Balears i Pitiüses. Finalment, uns diferents ritme i temps de la industrialització, que han incidit en una diversificació de la burgesia i de les classes dirigents dels nostres països, predominantment industrials a Catalunya, prevalentment agrícoles a València i a les Illes, amb diferents i contrastables actituds davant el Govern central a partir del segle XIX, i, com a efecte i causa alhora, amb un divers dosatge de participació en la burocràcia de l’Estat.

Per contra, la comunitat de llengua, els condicionaments mediterranis i, des del punt de vista històric, la incorporació a la monarquia espanyola moderna a través d’una comunitat perifèrica i quasi confederal de pobles, que era la Corona d’Aragó, són tres elements que donen suport a una certa comunitat de cultura i de civilització en els tres països de llengua catalana.

[...]

Partint de tot aquest ventall d’experiències històriques paral·leles, sorgeixen un seguit de qüestions i de problemes en el cas de la unitat cultural de tots els països de llengua catalana.

No sembla convenient d’aïllar la història de la cultura a Catalunya, a les Balears, a València, a l’Alguer i als comtats catalans transpirinencs, de l’entrellat polític, institucional, social i lingüístic que els condiciona.

Fóra, a hores d’ara, una actitud convencional i antihistòrica considerar per gèneres literaris unificadors tota la producció escrita dels nostres països, enduts per fils unitaris estètics i doctrinals, sense tenir prou present el diversificat environament socioeconòmic que els condicionava i els condiciona.

Fóra també convenient, passada l’època de l’Humanisme catalanoaragonès i del Renaixement cinccentista, de remarcar tot de trets que continuen essent comuns, i d’altres que apareixen diversificats.

pág. 5


Entre els primers, per exemple, la pervivència d’una llengua i d’una cultura autòctones, i, alhora, la convivència amb una cultura compartida amb els altres pobles hispànics; la quasi desaparició, per emigració volguda, de l’alta aristocràcia, i l’aparició d’una nova classe social mitjana alta de caire jurídic.

Com a trets socials, econòmics i, consegüentment, culturals que els separen i diferencien posaríem el gran trasbals que representà per a tot València l’expulsió dels moriscs, i el més gran sentit nacional de Catalunya en temps de Felip IV, que esclatà, per la seva situació fronterera, durant la guerra dels Trenta Anys. I no cal insistir, ja en el segle XIX, en les coincidències i interrelacions de les tres paral·leles renaixences romàntiques de Catalunya, Mallorca i València, i en les persistents divergències que, malgrat la reconeguda unitat de la llengua, s’hi detecten llavors, en part pel divers grau d’esperit diguem-ne nacional en les diferents capes socials dels tres països, per la diversificació dels dialectes que s’hi parlen i més encara pels diferents graus d’industrialització en cada un dels tres territoris.

Tot això suposat, caldrà parlar d’una unitat de llengua, amb clars matisos dialectals a partir de 1500; i hom pot també parlar d’una certa unitat de cultura, que no exclou, però, evidents diferències i contrasts geogràfics, ni paleses diversificacions a través de tots els segles de la nostra vida comuna —matisos, contrasts i diversificacions que caracteritzen i enriqueixen tota la nostra història cultural a partir de l’edat mitjana.

Miquel Batllori: «Els Països Catalans són una comunitat cultural?», dins Els Països Catalans: un debat obert. València: eds. 3 i 4. (Adaptació.)

1. Segons Miquel Batllori, el concepte comunitat inclou el d’unitat.

2. L’autor afirma que és freqüent que una mateixa llengua rebi diferents denominacions i en posa exemples. Tanmateix, darrere aquests casos sempre hi ha manipulació política.

3. Segons Batllori, a Sud-amèrica, la denominació d’espanyol ha substituït la de castellà.

4. Segons l’autor, en el cas del neerlandès, la pluralitat de noms per a una mateixa llengua pot arribar a posar-ne en perill la unitat.

5. La convivència amb els musulmans és un fet que determina la diversitat dialectal catalana.

6. El diferent grau d’integració dels immigrants, de castellanització literària i de presència en l’Administració de l’Estat per part de cadascun dels tres territoris de parla catalana són tres dels factors que al llarg de la història han pogut fer trontollar la unitat cultural del Països Catalans.

7. De les paraules de Batllori, el lector en pot extreure una conclusió: els Països Catalans són una comunitat cultural, malgrat que certs fets històrics, de l’edat mitjana ençà, a vegades han posat en perill la unitat necessària dels diferents territoris de parla catalana.


Llegiu el text següent i triau l’opció (a, b, c) més adequada de les preguntes que apareixen al final.

La revolta de la crisi

Han esclatat. L’espurna? Alguns diuen que les retallades del govern; uns quants ho atribueixen a la voluntat de fer molt soroll abans de les eleccions municipals. Molts creuen que és una revolta pacífica —no una revolució— que s’ha anat coent a foc lent. Potser s’ha produït perquè tres persones es van llevar amb el peu esquerre el mateix dia i van decidir que ja estaven fartes d’un sistema que les exclou, que les aboca a un sentiment de manca de futur. Tant se val. El cas és que són aquí, que han fet el més difícil, que és fer el primer pas. Els mitjans, tan proclius a posar etiquetes a tot, parlen dels indignats. Però qui hi ha al darrere?

pág. 6


Molta gent i ningú en especial. Aquesta és, precisament, la gràcia d’aquest moviment cívic, en què conviuen en perfecta i ordenada harmonia des dels antisistema fins a organitzacions com Democràcia Real Ja!, grups de Facebook com Plataforma Indignats, o grups de Twitter que comparteixen etiquetes com catalan revolution o spanish revolution, passant per grups de jubilats que s’apropen a les taules on es recullen firmes en suport de la protesta i afirmen que han anat a alguna de les acampades que els indignats han muntat arreu de l’Estat perquè «nosaltres havíem corregut davant de la policia... i ho hem perdut tot. Ens ho han anat prenent i ens hi hem conformat. A mort amb els joves que reivindiquen! Ja era hora que es mogués algú». No hi ha, doncs, un perfil únic que permeti encasellar els que protesten. Molts d’ells tenen feina: al matí marxen a treballar o van a estudiar a la universitat i a la tarda, en el cas de Barcelona, s’apleguen a la plaça de Catalunya per debatre sobre temes que els han portat a mobilitzar-se.

Farts del sistema

El sentiment col·lectiu que els ha portat a mobilitzar-se és l’esgotament del sistema en què vivim. Ho descriu perfectament la Cristina (prefereix no dir el cognom), infermera en actiu d’un hospital barceloní: «Estem farts d’una societat que no ens representa, que només afavoreix els rics, que ens retalla l’estat del benestar per rescatar els bancs». El mateix diu Pere Navarro, creador de la Plataforma Indignados al Facebook, que va començar com una protesta laboral d’unes poques persones i que avui ja té 8.999 seguidors i 800 més al Twitter. «Som treballadors lliures, que ens queixem de les retallades a l’Hospital del Mar i que ens organitzem perquè els sindicats no ens representen, no es mouen».

Aquesta és una de les crítiques que es poden llegir en molts fòrums d’Internet —s’han organitzat grups de discussió a la xarxa en múltiples plataformes, per exemple en grups de la UOC—: la falta de representativitat de les organitzacions tradicionals, des de partits polítics fins a sindicats. Un jove, en el fòrum de la UOC de psicologia proposa «eliminar el Senat, la pensió vitalícia de tots els diputats, senadors i altres «pares de la pàtria», revisar el sou de tots aquests alcaldes que es posen la retribució que els dóna la gana, eliminar els cotxes oficials, anul·lar totes les targetes VISA oficials, tots els càrrecs de confiança».

Parlen del que anomenen una democràcia real. En Juan Gabriel afirma que la «democràcia és absorbida per la partitocràcia» i la Mireia esclata: «Els polítics, en comptes d’ajudar-nos, ens inflen a impostos; les universitats cada cop estan més privatitzades, perden llibertat i, per tant, qualitat d’estudi; els sistemes d’estudi canvien cada dos per tres; la sanitat no està garantida, i sempre perdem nosaltres».

El que millor resumeix la posició dels indignats és, possiblement, el manifest de Democràcia Real Ja!, que comença amb tota una declaració d’intencions: «Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca cada matí per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa durament cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten. Uns ens considerem més progressistes; d’altres, més conservadors. Uns som creients; d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides; d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers..., per la indefensió del ciutadà ras». A partir d’aquí s’articulen un seguit de propostes que es resumeixen a garantir la igualtat dels ciutadans, fer la democràcia més participativa, canviar el sistema econòmic, substituir la voluntat d’acumular poder pel servei al ciutadà. En definitiva, la necessitat d’una revolució ètica.

Amb tot, les propostes no són unitàries i aquest és un dels mals del moviment. Els processos de discussió són tan assemblearis que hi caben totes les reivindicacions possibles, sense que cap se’n concreti del tot. A més, han començat a aparèixer els primers recels entre Madrid i Barcelona. Des de Madrid es proposa que l’Estat sigui circumscripció electoral única i això és vist per una part dels acampats a Barcelona com un intent d’homogeneïtzar l’Estat i eliminar les possibilitats electorals dels partits nacionalistes. Fins i tot, hi ha qui ha escrit que Rosa Díez, la cap d’Unión, Progreso y Democracia és al darrere d’algunes de les propostes que es fan a la Puerta del Sol. Un sector més independentista dels indignats posa èmfasi en l’espoli fiscal que pateix Catalunya, mentre que altres argumenten que s’ha de superar el concepte de divisió Catalunya-Espanya perquè el que es reivindica és universal.

pág. 7


I ara què?

Els acampats són conscients que no poden mantenir aquesta situació indefinidament, malgrat que de moment ningú no ha volgut assumir la responsabilitat de desallotjar-los. El filòsof i teòleg Francesc Torralba opina que és fonamental que aquest moviment —afirma que no podem parlar de revolució, perquè «darrere una revolució sempre hi ha un canvi estructural»— es canalitzi mitjançant un o diversos líders. Està convençut que sense lideratge ni full de ruta el moviment es pot anar diluint. En aquest sentit recorda que el moviment dels drets civils a Amèrica del Nord va arrelar per la força del lideratge de Martin Luther King, situació que no es dóna en aquest cas. I alerta que «un indignat que no troba una solució als seus problemes es pot acabar convertint en un cínic, que no és res més que una persona que mira amb superioritat l’indignat i que només es preocupa de mantenir el seu statu quo».

Per al sociòleg Salvador Cardús, més que d’un moviment, «hauríem de parlar d’una flamarada, que no té garantia de continuïtat». Tant ell com Torralba coincideixen que es produeix com a reacció a la crisi econòmica i que si aquesta no fos tan profunda la rebel·lió no hauria esclatat. Cardús també opina que «sense un lideratge el més raonable és que desaparegui». El sociòleg afirma que moltes de les propostes que ha escoltat no tenen consistència i són buides de contingut real: «Quin model de societat volen? Què és la democràcia real? Ha existit en algun lloc?», es pregunta. Considera que són persones indignades «en el sentit reactiu del terme, no pas de l’intel·lectual». Pel que fa a la divergència entre el moviment de Madrid i el de Barcelona, Cardús creu que «el moviment és de matriu espanyola, fins i tot a la plaça Catalunya la llengua que més es fa servir és el castellà. Els surt del cor, no s’adonen que el país és molt més divers».

El filòsof Josep Maria Terricabras veu amb simpatia el moviment i s’estranya que els joves «no s’hagin manifestat abans, tenint en compte com els estan maltractant». Sobre si els indignats han d’aportar solucions als problemes que plantegen, afirma amb rotunditat que «ells no n’han d’aportar cap, sinó que toca fer-ho als que estan organitzats, als polítics que ens han conduït a aquesta situació». Terricabras, com els seus col·legues, no s’atreveix a pronosticar com acabarà aquest moviment, però reivindica la importància que té «que milers de persones hagin manifestat la seva indignació». Ell no veu tan important la diferència entre els fets català i espanyol: «Això demostra que el moviment no està manipulat, perquè uns diuen unes coses en un lloc i els altres unes altres a Barcelona. És més important el contingut de fons que es discuteix que no pas la qüestió nacional», conclou.

Presència, núm. 2049.

1. Stéphane Hessel és autor d’un assaig titulat Indigneu-vos!, en el qual fa una crida als joves a revoltar-se contra un món on prevalen els interessos d’uns pocs i demana una rebel·lió no violenta. Creis que aquesta obra podria haver inspirat els instigadors del moviment que descriu el text? a) Sí. b) No. c) Pel contingut del text, no ho podem saber.

2. Quins semblen ser els motius que han tret milers de persones al carrer? a) L’afany de solidaritzar-se amb les persones més desfavorides. b) La intenció d’homogeneïtzar l’Estat espanyol. c) La impunitat del sistema bancari i la mala actuació dels polítics.

3. Quantes plataformes s’han creat arran de la revolta? a) Una: Plataforma Indignados. b) Diverses: des de plataformes, a grups organitzats de Twitter, etc. c) Moltes, però l’oficial és Democràcia Real Ja!

4. El reportatge que heu llegit recull el testimoni d’algunes de les persones que s’han sumat a la protesta. Quina lectura se n’extreu? a) Els manifestants no acaben de saber per què protesten.

pág. 8


b) Els manifestants tenen clares les raons de les protestes, però la majoria no apunta mesures concretes per pal·liar la situació per la qual protesten. c) Sembla que la solució dels problemes pels quals protesten passa per intervenir la despesa que generen els càrrecs polítics.

5. La plataforma Democràcia Real Ja!... a) sembla que és l’única que, a més d’explicar els motius de la protesta, hi aporta propostes concretes d’actuació. b) va ser la que es va posar al capdavant de les manifestacions. c) ha aconseguit homogeneïtzar els diferents punts de vista que s’apleguen en aquesta revolta.

6. Salvador Cardús i Josep M. Terricabres no estan d’acord... a) en qui ha d’aportar solucions als problemes que plantegen els indignats. b) en la consistència i rellevància del moviment. c) en la importància de la divergència entre els manifestants madrilenys i els catalans.

7. Quina idea es desprèn del contingut del text que heu llegit? a) És difícil que la revolta arribi a bon port, ja que no hi ha un sol fil conductor que uneixi els manifestants dels diferents llocs. b) És clar que, fins i tot darrere aquesta revolta (volgudament cívica), hi ha interessos polítics. c) Potser estiguem davant un moviment dels drets cívics semblant al que va impulsar, als Estats Units, Martin Luther King.

Àrea 3 Domini pràctic del sistema lingüístic 20 punts [Mínim: 10 punts]

Senyalau, en cada cas, l’opció correcta:

1. Quan va anar a viure a _____, es va convertir en una _____ més. a) Etiòpia / etíope

b) Etiòpia /etíop

c) Etiopia / etíop

2. Ciutats com _____ mostren la prosperitat europea del segle passat. a) Múnic i Zúric

b) Munchen i Zurich

c) Munic i Zuric

3. El dia que _____ les fustes corcades, _____ ja hauran fet malbé tots els decorats. a) traiem / els termits

b) traguem / els tèrmits

c) treiem / les termites

4. Sempre que _____ _____ enfeinats. a) comparesc / esteis

b) compareixo / esteu

c) comparec / estau

5. _____ l’ha _____ i ja no pot pensar amb calma. a) L’ira / obscecat

b) La ira / obsecat

pág. 9


c) La ira / obcecat

6. Marcau l’opció correcta: a) La direcció de l’empresa i llurs treballadors han tancat un acord.

b) Els treballadors i llurs directius han tancat un acord.

c) Les dues opcions anteriors són correctes.

7. Si l’aerolínia ha perdut la vostra maleta, podeu anar a l’hotel perquè _____ duran quan arribi. a) us l’hi

b) la us hi

c) us la hi

8. Marcau l’opció correcta: a) Ja no està interessada a treballar a l’estranger.

b) Ja no està interessada de treballar a l’estranger.


9. Han comprat el cotxe _____ és el més potent del mercat. a) el qual

b) el motor del qual


10. Això que m’han regalat va a la cuina, però no _____ sé veure. a) li

b) li ho

c) Cap de les dues opcions són correctes.

11. En aquells temps, _____ Europa vivia del _____. a) mig / contraban

b) mitja / contraband

c) mig / contrabàndol

12. En aquests temps difícils no hem de descuidar-nos d’ajudar _____. a) el proïsme

b) el pròxim


13. El govern ha donat l’ordre perquè _____ tota la població. a) s’evaqüi

b) s’evacui

c) s’evacuï

14. La defensa ha decidit que recorrerà _____ la sentència de la jutgessa. a) contra

b) Ø

c) davant

15. _____ del seu maluc ha fet que es _____ del genoll. a) L’assimetria / ressentesqui

b) L’asimetria /ressenti

pág. 10


c) L’asimetria / ressenteixi

16. No està previst que el nou dispositiu _____ per navegar per la xarxa. a) servesqui

b) serveixi


17. La paraula _____ no presenta diferents _____, només una: corba plana closa que resulta de tallar la superfície d’un con. a) el·lipsi / acepcions

b) el·lipse / accepcions

c) elipse / accepcions

18. Procuraran arreglar l’avaria _____. a) tant aviat com puguin

b) el més aviat possible

c) al més aviat possible

19. Aquestes dues paraules són sinònimes: a) conjuntura / circumstàncies

b) conjura / conjuntura

c) conjuntura / període

20. Què significa l’expressió anar clop-piu? a) Anar de festa.

b) Anar ufanós.

c) Malaltejar.

21. Habitualment no surt a sopar, però _____ li agrada permetre’s un petit luxe. a) adés i ara

b) adesiara


22. La població ha retornat al poble, _____ no s’han detectat nous moviments sísmics. a) puix que

b) doncs

c) Cap de les opcions anteriors no és correcta.

23. S’han proposat eliminar les taxes _____ augmenti el consum. a) a fi de que

b) a fi que

c) amb el fi de què

24. _____ la millora de les condicions, _____ el sou a la plantilla. a) en vista de / apujaran

b) a les envistes de / apujaran

c) en vista a / pujaran

25. Marcau l’opció correcta: a) Tens res d’informació sobre el cas?

b) Tens gens d’informació sobre el cas?

pág. 11



26. La primera pel·lícula va fer posar els pèls de punta als espectadors, però amb aquesta altra no _____ han posat. a) se’ls hi

b) se’ls

c) Cap de les dues opcions anteriors no és correcta.

27. Jo no he dit res de la sorpresa; _____ ella _____ de tot. a) això no obstant / s’ha assabentat

b) no obstant / se n’assabentat

c) malgrat / s’ha assabentat

28. Ja han estrenat la versió cinematogràfica _____. a) d’El noi del pijama de ratlles.

b) de El noi del pijama de ratlles.

c) del Noi del pijama de ratlles.

29. Tota la directiva ha _____ el document. a) sotescrit

b) subscrit


30. Marcau l’opció correcta: a) Sempre has de tenir present, que no t’abandonaré mai.

b) Sempre ho has de tenir present, que no t’abandonaré mai.


31. Fa setmanes que treballa _____. a) al UNESCO

b) a la UNESCO

c) a l’UNESCO

32. Ara que ha deixat de fer feina va molt _____ i no cuida gens el seu aspecte. a) malgirbada

b) desgarbada

c) rabassuda

33. _____ ha _____ la seva néta, cada dia visita _____ la seva filla. a) Des que / nascut / Ø

b) D’ençà que / nescut / a

c) D’un temps ençà que / nat / a

34. La llei ens obliga a construir una _____ a les finestres a l’altura dels 90 cm. a) baranda

b) barana

c) barandilla

35. Marcau l’opció correcta: a) No pots emprar aquesta paraula en contexts informals.

b) No pots emprar aquesta paraula en contextos informals.

pág. 12



Àrea 4 Expressió escrita 35 punts [mínim: 17,5 punts]

Heu d’escriure les respostes en el full òptic. No heu de lliurar aquest full.


Resumiu la notícia següent.

El règim sirià cedeix i deroga la llei d'emergència del 1963

Opositors sirians es manifestaven ahir a la ciutat d'Homs, al centre del país

Tot i que ja ho va anunciar dissabte passat el president Baixar al-Assad, encara que sense donar-ne la data concreta, el govern sirià va aprovar ahir un projecte legislatiu per derogar la llei d'emergència, vigent des del 1963, i l'eliminació del Tribunal Suprem de la Seguretat de l'Estat. A més, el projecte de llei regula “el dret dels ciutadans a manifestar-se pacíficament i les mesures per protegir-los”.

La derogació de l'estat d'emergència s'interpreta com una cessió del règim, ja que és una de les principals exigències de l'oposició, que protesta des de mitjan mes passat i ja va forçar la renúncia, el 29 de març, del govern de Muhammad Nayi Otri. Per rellevar-lo, dijous de la setmana passada es va formar el nou executiu, encapçalat per l'exministre d'Agricultura Adel Safar.

Malgrat tot, l'anunci d'ahir coincidia amb un augment de la violència al carrer. Després de la mort d'almenys 30 manifestants i d’un centenar de ferits en 48 hores a la ciutat d'Homs, al centre del país àrab, ahir, a primera hora de la matinada, les forces policials van tornar a disparar contra una manifestació en aquesta ciutat, que desafiava les autoritats que pretenen posar fi al que el règim sirià anomena “insurrecció armada”.

La marxa opositora tenia com a punt de trobada la cèntrica plaça del Rellotge d'Homs, on els opositors es van concentrar dilluns. Els crits i les protestes es van allargar fins que la policia va llançar gasos lacrimògens contra els opositors. A més, diversos testimonis connectats a través de les xarxes socials asseguraven que un grup d'agents de la policia, disfressats de civils, obrien foc contra els opositors sense miraments.

Així també ho indica la cadena qatariana Al-Jazeera, que ahir va recordar que dilluns milers de sirians reclamaven la dimissió d'al-Assad. El mandatari alauita s'enfronta a la crisi de poder més greu des que va arribar a la presidència de Síria, ara fa onze anys, després de la mort del seu pare, Hafiz.

pág. 13


Segons l'oposició, després de la violència policial i la dispersió dels manifestants, el centre d'Homs semblava ahir una ciutat fantasma. Les botigues, el mercat i les escoles estaven tancats en una urbs de devers 700.000 habitants que s'ha convertit en el nou focus de les protestes nascudes a Darà.


El comentari ha de ser un text expositiu. No s’accepten esquemes.

pág. 14


Comentari de text

Us transcrivim un article d’opinió de Francesc-Marc Álvaro, publicat a El Temps el maig de 2011. Llegiu-lo i comentau-ne els aspectes següents:

Tipus de text. Tema i intenció de l’autor. Estructura. Fets que hi apareixen. Recursos lingüístics.

pág. 15

El mort i la pregunteta

Al cap de pocs minuts de saber-se que Bin Laden havia estat executat per ordre del president Obama, des de tots els micròfons del planeta va començar a sorgir la pregunta següent: el món serà més segur a partir d’ara? Aquesta qüestió parteix d’un axioma que podríem resumir mitjançant aquella dita segons la qual “morta la cuca, mort el verí”. Però nosaltres, que som de poble però mirem d’estar atents, sospitem que les coses són més complicades.

Què volem dir exactament quan ens demanem si el món serà més segur ara que el líder d’al-Qaida ha deixat el món dels vius per a emprendre el camí a la recerca de les 10.000 verges celestials que, segons la seva fe, li correspondrien? De fet, per a alguns, això és una manera de preguntar si pagava la pena d’escabetxar-lo sense més contemplacions. Atès que el context en el qual apareix Bin Laden no és el de Hitler, Mussolini ni Stalin (tot i que ell pot ser perfectament comparat amb aquests històrics carnissers), no podem dir que la seva desaparició impliqui amb tota seguretat que els seus fanàtics partidaris abandonaran la guerra santa contra un occident que titllen de degenerat, pecador i mereixedor de tots els càstigs haguts i per haver. El saudita no dirigia cap exèrcit convencional ni era al capdavant de cap estat. El seu paper consistia, més aviat, a inspirar les accions d’aquells que se senten cridats a salvar aquest món dels infidels mitjançant les bombes. I aquests, com és notori, no han plegat ni tenen pensat fer-ho de manera immediata.

Un món més segur sense Bin Laden? Hi ha qui sosté que Obama ha provocat la bèstia i que ara patirem molt. Els extremistes voldran venjar la mort del líder i, al capdavall, la



Text de 250-300 paraules. Si el cos té 230 paraules o menys, no es corregirà. Els fragments que copieu de l’enunciat o de la notícia que us transcrivim no es comptaran.

Us hem transcrit una notícia recent, d’abril de 2011.

Escriviu una carta al director del diari en què ha aparegut, en la qual heu d’exposar els vostres arguments a favor o en contra.

pág. 16

Mas-Colell anuncia que abaixarà l’IRPF als més rics

La mesura beneficiaria els contribuents que ingressen més de 120.000 euros anuals

Menys impostos per als que guanyen més. Aquest és el missatge que ha transmès el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, quan ha anunciat que la Generalitat abaixarà durant aquesta legislatura (fins al 2014) l’IRPF autonòmic per a les rendes més altes, que el Govern anterior havia apujat fa un any.

La mesura beneficiarà els contribuents que guanyin més de 120.000 euros anuals, devers 50.000 persones (un 0,5 % de la població de Catalunya), principalment directius i empresaris, segons càlculs de la Conselleria d’Economia i Coneixement. Mas-Colell argumenta la seva decisió en el fet que la mobilitat geogràfica provoca que part d’aquest sector de ciutadans estigui establint els seus domicilis fora de Catalunya, amb l’objectiu de pagar menys impostos.


Model 1 Àrea 5 Expressió oral i interacció 25 punts [Mínim: 12,5 punts]

Exercici 1

[--------] ______________________________________________


Imaginau que us dedicau a contar contes. Llegiu el conte següent als alumnes d’una classe d’educació infantil:


Els examinands participen en una mesa de negociació de la Conselleria d’Educació.

Avui el conseller planteja la possibilitat d’allargar el període escolar, començant el curs el dia 6 de setembre i acabant-lo el dia 27 de juny. A canvi, els centres podran triar lliurement vuit dies no lectius.

Cada un dels examinands representa diferents punts de vista:

Examinand A: sou el conseller i, per tant, argumentau a favor d’allargar el període escolar.

Examinand B: sou un representant sindical i argumentau en contra d’allargar el període escolar. ________________________________________


Situació comunicativa. Exercici d’interacció.

Examinand A: director d’una entitat bancària que atén l’examinand B.

Examinand B: ciutadà que vol demanar un préstec hipotecari per comprar un pis.

pág. 17

Des de fa unes nits, en Panotxa es fa pipí al llit. Aquesta nit, mentre es prepara per anar a dormir, el petit tigre parla amb la seva mare: -Esper que aquesta vegada no em faré pipí al llit. -No passis pena, fillet meu... Però durant la nit, en Panotxa es desperta amb un ensurt. Va xop i es posa a plorar. -Mare! Pare! M’he fet pipí... Son pare va tot d’una a consolar en Panotxa. Duu llençols nets i un pijama nou. -Tranquil, fill meu, no passa res. Au, ara torna’t a dormir. L’endemà, en Panotxa està molt trist... Tan trist que ni tan sols té ganes de beure’s la llet. -Si bec aquesta llet, segur que em tornaré a fer pipí al llit diu en Panotxa, en veu baixa. Llavors, en Panotxa demana: -Hauré de tornar a dur bolquers? -De cap manera respon son pare. Mira, avui vespre, faràs pipí abans d’anar-te’n a dormir i tot anirà bé. L’endemà de matí, quan es desperta, en Panotxa pensa de sobte en el pipí. Aixeca ràpidament la manta, mira els llençols... Tot està eixut! Visca! En Panotxa va a veure els pares i diu molt content: -No m’he fet pipí al llit!, no m’he fet pipí al llit!

Examen català C2

Documents

Transcript of Examen català C2