Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens...

20
Especial Jocs Florals Sant Jordi 2011 El Fuster

Transcript of Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens...

Page 1: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Especial J

ocs Flor

als

Sant Jord

i 2011

El Fuster

Page 2: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Poesía castellana

1ª Categoria

Poesia catalana

1ª Categoria PoesiaHi havia una vegada.

Aquest és el començament més utilitzat.I per què? Ningú ho sap!

La bellesa de les paraules? Potser.L’encant d’aquesta frase? Podria ser,

també.O simplement, perquè ens avisa que una història és a la vista.

Sigui quina sigui la raó,sempre surt en algun racó,

en l’aventura més emocionant,en el conte més trepidant,en la història més tristai en la menys realista.

Sempre és presentposant-nos al corrent

de les situacions inventadesi dels contes de follets i fades.

Aquestes paraules es transmetende generació en generació.Els nens petits les capten

com si fos un avió amb destí a la imaginació.

Però, què ens diu aquesta frase?En realitat, res de res.

Unes paraules d’anar per casaens donen la benvinguda a un món a

l’inrevés.

ELLA ERA AQUELLA

Ella era aquella que estimava la vida,que saludava el sol

cada matí a trenc d’alba.

Ella era aquella que a tothom agradava,que a tothom sorprenia, que tothom estimava.

Ella era aquella

que semblava perfecta,i és que tot s’alegravacada cop que somreia.

Ella era aquella

que se’n va voler anar,que va emprendre un llarg viatge

del qual mai no va tornar.

Anna Desola - 2n C ESO

Había una vez un Lobo.Un día su madre le dijo:“Ve a casa de la abuelita,

que está muy malita,y llévale un pastel

de carne con miel.”El buen Lobo era muy educado

tal como su madre le había enseñado.Puso el pastel en una cesta

y salió de casa con su Ford Fiesta.Iba a buena velocidad

con su cinturón de seguridad,y ya en la autopista

un guardia lobil con buena vista,al verlo pasar, le quiso avisar:

debía Caperucita Roja por allí cerca andar.Caperucita, una dulce niñita, ¿quién la iba

a temer?Pues todos los lobos que se quería comer.

El Lobo estaba asustado,tenía a Caperucita con un Masserati al lado.

Caperucita dijo con sarcasmo:“¿Dónde vas, dulce Lobito?

¿A ver al abuelito?”“No, a la abuelita,

que vive en el bosquey está que tirita.”

“¡Ah! ¿Esa casa rural,

la del gran portal?”“Sí, mi abuelita siempre ha vivido allí.”

Y entonces, sin vacilar,Caperucita le volvió a engañar:“Yo en realidad no soy mala,

solo te quiero ayudar, y si coges la autovíaallí antes llegarás.”

Y así hizo el Lobo sin pensarque Caperucita le acababa de engañar.

Caperucita puso en el GPS la dirección y con su Masserati dio un acelerón.A Caperucita no le hizo falta llamar,

entró en casa de la abuelitay de un bocado

se la acabó de zampar. Caperucita pudo hacer la siesta

antes de que llegara el Lobo en su Ford Fiesta.

“¡Abueliiiita! Ábreme la puertecita.”La que abrió fue Caperucita,

y el Lobo de un bocadose la zampó enterita.

Siempre ganan los buenos,menos la abuelita

que siempre acaba en una barriguita.

Oriol Ribas -1r A ESO

MIRADAS

Tú me miras, yo te miro,y el piano suena.

Tu mirada en el suelo,la mía en tus ojos.

Mi mirada en el cielo,la tuya en mi rostro.

Y los ojos se cruzany los dedos se enlazan.

Yo te miro, tú me miras,nos miramos.

Alba Romanyà - 2n B ESO

el lobo y caperucita roja

la història de“hi havia una vegada... “

Xavier Castells - 1r A ESO

Page 3: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Poesia catalana

2ª Categoria

LA LLUM I EL JORN

Quan surt el solel cel és roig,i beu a raig un jorn nou.

En el celun sol de plom.Al mig del jorn

tot es fon.

És temps de son,de son de nit.

És temps de son,de jorn i mig.

Quan el sol es pon el cel és fosc i tip de llum

el jorn es mor.

A la nitun bri de llum,el cant del grill,

hom al llit.

Eulàlia Mora - 3r A ESO

DIA ENNUVOLAT

Pots riure encara que no sigui graciós. Pots córrer encara que no puguis mantenir-te dempeus.

Les meves llàgrimes són pols i el meu cor una sequera de set llargs anys.

I aquí estic, amb ferides al meu pit, de vegades em sento trencat, però no ho puc arreglar.

Perquè es va acabar, i llavors et vas posar els teus talons,

passant de mi, trepitjant la meva ànima.

Vaig enganxar amb petits trossos de cinta el que has trencat de vida i el que has robat d’ella.

Fes un passeig fora de la teva ment, digues-me com se sent ser l’autora material de la

meva mort. El teu amor era una espina sense una rosa,

sense pètals d’arrencar. Llavors digues-me: quan pararàs?

Vés i només deixa’m cridar i esquinçar tot el que va ser de tu per a mi.

Riu, plora, deixa’m aquí.

Bárbara Gutiérrez - 4t B ESO

EL NOI

-Ei, tu! Saps on és el noi? -Eh? Quin noi? Ah! El noi...

El noi ros i ruc? Ah, no! El noi rus i llosc!No... el noi prim i ferm,

El bell i fi, el dolç de veu. És el del camp? O el del mar?

El que és com un sol!O el que el vers per ell és un cant?

No, saps?, el noi que ve de nit? El que té molt seny,

el que duu cuir o el que duu flors?Sí! El noi llarg i brut! El que ve xop i xaix,

el que ve amb molt de fam, o el que és alt i fort? Dic el noi que vol flam i mel, que vol llit i temps.

El que ve sol, de dia i és molt gras? El que és buit i fosc de pell?

No és el lleig i tort, oi? Ni el que és com un sant, que és clerc, no?

Ni el gras, ple, tosc i xaix, oi?El noi nou? El ros, bell, ferm, fort, llarg, dolç i fi?

El cor fa un salt dins el meu pit, quan el veig.-Sí! És el noi que dius! -Ah! No, no sé on és.

Marina Albadalejo - 3r A ESO

Page 4: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Poesía castellana

2ª CategoriaOLA bLANcA

Triste ola de blanca espuma,suave llanto de blanda bruma,

aguas que tú planeas,fina arena que saboreas.

Vienes y me abandonascon calma acaparadora.

Cuando ya parece que te tengo,te vas cual soplo del viento.

A probar me das tu dulce fruto,exótico y refrescante.

Cuando me asalta el deseode mí huyes al instante.

Cada sonido me enamora,cada gota me captura,

para siempre me poseescon tu tierna hermosura.

Enric Giménez - 4t C ESO

Quince años no son muchospues me queda tanto por vivir…

Pero lo vivido, si lo quieres,te lo puedo resumir.

De pequeña ya descubríque como las demás no quería ser;ni películas fantásticas de princesas

ni casitas rosa de muñecasfueron hechas para mí.

Imaginación era mi tercer apellido.Inventaba y escribía con los ojos cerrados,

dibujaba al elefante en un nidoy a los pájaros mojados.

Dulce infancia de mi vida.Jardines de todos los colores.No causa en mi mente herida

tal etapa de diversiones.

Una breve etapa he citado,espero que te haya gustado.

Ahora toca adolescencia,una etapa sin decencia.

De amores, pocos.De miedo, alguno.De amigos locos,

más de uno.

Intento no darle importanciaa lo insignificante.Bailo sin elegancia

hasta que el cuerpo aguante.

Digan lo que digan,hago lo contrario.

Que me griten y maldigan,que le den al adversario.

Si me hacen daño,me curo con alcohol,

me encierro en el bañoy me protejo del sol.

Acepto mi derrotay navego por las nubes,

ignoro al idiotay vuelo por los mares.

Busco la perfección en lo imperfecto,me gustan mis defectos;no espero nada correcto,así construyo mi aspecto.

Estoy aprendiendo a mirar con otros ojosal así llamado injusto mundo,

a disfrutar cada segundoy beberme la vida a pequeños sorbos.

Tengo pocos años,estoy empezando a vivir,

sentimientos extrañosy que ni el tiempo me consiga abatir.

Alegre chica siempre fui,y por muchos golpes que me dé la vida,

nada me hará darme por vencidapues no han conseguido hacerme parar de reír.

Mercè Linares - 4t B ESO

elegía

Con tu sangre escribíassueños, cuentos, ilusiones.

Con tu sangre narrabaseternas vidas de luchadores.

Eras una pequeña parte de mí,un nexo entre mis pensamientos y la sociedad.

Tres meses fue el tiempoque nos dieron para conocernos.

Pronto tú me dejaste sola, recuerdoun lunes a mediodía.

Desde entonces estoy de luto, tu sangre ya no escribe mis poemas.

¿Por qué me tuviste que abandonar?Eras mi favorito, el más cuidado, único.

Mi querido bolígrafo azul.

Mireia de la Asunción - 4t B ESO

autobiografia

Page 5: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Poesia catalana

3ª Categoria

SONET VIRGINAL

A tu, que creies en una eterna infantesa,tu que reies jugant a fer castellets de sorra,

endreça aquestes robes sobre el teu cos incòlumeara que encara no t’has rendit a qui et besa.

Cap home s’endurà la nena que encara ets,no massa preparada, ara no és el camí.

A tu que, temorosa, de pressa l’has volgutencara et queden hores de jugar als castellets.

Si almenys algú adequat i que amb delicadesaintentés abastar tos somnis virginals

fos qui avui et mostra nua, ja lluny de la infantesa.

Tendra nina de cos pur, fuig d’on patiràs,torna a la teva pàtria, a l’amor paternal,

deslliga’t de ser ara qui en un futur seràs.

Mónica Sanz - 2n B Batx

VOL pAUSAT

Era com la denegació de l’oportunitat de ser un àngel, un refredat, estoic guerrer, sense por de déu.

Viure amb un sol propòsit i recte, no hi ha emocions bloquejades de la seva sentència,

no és un secret que en el món s’ocultava, no vaig acceptar la solitud d’un tron. Em vaig negar a una vida immortal.

En canvi, vaig optar per ser un d’ells. Ser humà, ser un nen,

vaig triar la ira, la felicitat, les llàgrimes i el dolor per poder sentir l’amor i la desgràcia.

Perquè tot i que sé que hi ha un cel sobre nosaltres vaig triar de semblar ignorant i imprudent

per viure amb ells i com ells.

Sara Muntadas - 1r Batx

Els records són alenades de sabors i olors passats.Visions confuses, tal volta alterades,

de moments viscuts en un moment donat.

Són instants de la nostra vida,que com un vel suau ens transportencap a instants de felicitat consumida,

cap a llocs d’il·lusions mortes.

Tenen un espai reservat a la nostra ment i al nostre cor.Fantasmes que vetllen per nosaltres,

ens inspiren poesies, històries i cançons d’amor.

No notem la seva presència, però la seva falta ens pot destruir.

Quan no hi són només queda el silenci,laberints de foscor dels quals no podem fugir.

I si algun dia la boira d’oblivió ens atrapa,ens deixa nus de somnis i ambicions.

Sense compassió ens torna perduts i ens pren el mapa,ens empeny a un camí dur i sense retorn.

És un monstre amb set de memòriaque juga amb l’ahir i malmet el demà,coneixedor sempre de la seva glòria.

El temps és el seu millor aliat,i cada dia que passa,

un altre moment és silenciat.

No deixa rastre del passat,i esborra les veus, música del cor.

Amb una ventada s’emporta la veritat,i ens regala preguntes i renovades pors.

No ens permet recordar el nom dels que estimem,les paraules, les imatges,

o els somnis que busquem.

I a la batalla final,el vencedor s’emporta l’ànima.

Només queda, al reflex del mirall,una immòbil i silenciosa víctima.

Marina Fernández - 1r Batx

L’ObLIT

Page 6: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Poesía castellana

3ª Categoria

LA VEJEz

Camina sola,respiración entrecortada.

Pulmones que arden y cansancio en la mirada.

El camino es largo,avanza calle arriba.Cada paso es corto

y la fuerza la esquiva.

En cada mano, una bolsa, en cada dedo, varios años.

En el pecho, un corazón marchito,en su anhelo el tiempo hace daño.

Llega a casa.Vacía.

Tan solo el ruido del televisor como única compañía.

Abandonada en su destierrove la vida pasar.

Su fortaleza de hierroya no tiene lugar.

Ahora no cuenta los días sino las horas, cada minuto parece una eternidad.

Su vida se escurre en una habitación a solas,mecida por el silencio y la oscuridad.

Su cuerpo es una cárcel de huesos desvaídos;dentro, el alma suplica libertad.

Se siente perpetuamente sola entre el gentío,tan solo la acompañan vejez y soledad.

Su piel se va arrugando como papel al fuego.Con cada lágrima que escapa, la tristeza gana el juego.

No quiere sino el amor de aquellos a quienes dio su vida entera.

No puede oír sino el rumorde la muerte que sigilosa espera.

Y fría, como el beso del ángel oscuro,reza por ellos, dueños y amos de su futuro.

Su corazón henchido de pena no guarda odio ni rencor.

Y marchará de bondad llena, cuando el momento sea el mejor.

Marina Fernández - 1r B Batx

Ella, pura pasión,paseaba en tu cama.Ella, pura adicción, disfrazada de dama.

Ella, puro huracán,galopaba en tu vida.Ella, puro cancán,disfrazada de diva.

Ella, pura alegría,conquistaba tu cuerpo.

Ella, pura anarquía,camuflaba su cepo.

Ella, puro secreto,ocultaba mentiras.Ella, puro boleto,

escondía avaricias.

Ella, pura traición,consumía energías.

Ella, pura excepción,acabó con tus días.

Ella y solo ellainyectó su veneno.

Cada paso, una huellamarcando su terreno.

Ella y solo ellate mató con su poder.

Ella y solo ellacon sus armas de mujer.

Ella, pura doncelladisfrazada de placer.

Quer Molins - 2n A Batx

ELLA

MARES SEcOS

Prisionera, capturada, encerrada.Perdida en una pequeña inmensidad,

buscando el norte en una brújula estropeada,encendiendo un fuego sin llama.

Presionada por la libertad,acompañada por la soledad,

intentando ver sin ojosla luz entre la clara oscuridad.

Siguiendo los pasos de un cojo,oigo gritos de un mudoy el latir de un muertoque se muere por vivir.

Preguntándole a un sordopor qué no responde el silencio,cuando un manco a puñetazos

golpea incansable el aire.

Y te escribo a ti, ciego,para que leas mi lamento,

que con una pluma sin tintaescribí sobre ningún papel.

Crisitina Sahún -1r A Batx

Page 7: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Prosa catalana1ª CategoriaProsa pOSITIU

Positiu. Positiu, és positiu. No pot ser, el test és positiu. Positiu. Embarassada. En estat. Prenyada. Hi ha moltes

maneres de dir-ho, però ara només li surt una paraula. Positiu. Torna a mirar la capsa, no fos cas que s’hagués equivocat. La tira és de color rosat, a la capsa hi posa que ha de sortir rosat. És el segon test que es fa, i tots dos surten rosats. Positiu. Embarassada. Va sentir que alguna cosa li lliscava avall, era una barreja de emocions, por, alegria, emoció, pànic, il·lusió... Era una llàgrima, lliscant-li galta avall, una llàgrima...Positiu. I ara l’hi ha de dir a ell. Plorarà, ho sap, sap que plorarà, sap perfectament que dirà: “De veritat? No pot ser, de veritat?’’. Sap que el mirarà als ulls, i sentirà que res no pot anar malament. Sap que ell és l’indicat per al seu estat. Positiu.Després, tot va anar molt de pressa: anunciar-ho a la família, les ecografies i les revisions mèdiques, primers preparatius, nen o nena, segons preparatius, roba, reformes, habitació...Era tot tan... tan estrany, i la mateixa paraula. Positiu. I aquell dia, una sensació humida sota el ventre. Havia arribat el moment, havia arribat el dia.Respiracions, la seva mà prement la meva, mai no l’havia sentit tan proper. Respiracions. Respiracions..., i després tot en calma. 27 de febrer de 2011, aquella data mai no seria una data qualsevol. Perquè tot va començar amb un positiu. Positiu. Però, per uns moments, una dona pot acabar convertint-se, gràcies a un positiu, en la persona més feliç del món.

Marta Manzano - 2n B ESO

LA NOIA QUE VEIG QUAN EM MIRO AL MIRALLQuan em veig reflectida, no em sé reconèixer, ja no. Quan tenia el privilegi de ser el meu nom el que escrivia, m’estarrufava, ara ja no. Pensava que tenia el món a les meves mans, que podia fer amb ell el que volgués, anava per sobre de tot i de tothom, i ja no. Tenia (o creia tenir) els sentiments de tots els que estimo, somrient-me…, i ja no.

Ara les coses han canviat. Puc anar caminant pel carrer i passar de veure-ho tot ple de colors variats i inimaginables, a tenir una visió d’allò que els meus ulls emmarquen boirosa, sense res nítid, tot gris i fosc. Puc estar estirada al meu flonjo llit o escoltant una cançó qualsevol, trista o alegre, i saltar a plorar.

Diuen que les anomenades “drogues” creen addicció. Potser sí; de fet, no ho dubto. Però res no és relacionable amb la meva. Diuen, també, que a la nostra edat és normal enamorar-nos, però jo us asseguro que no, que no és normal, que hauria de ser il·legal, com les drogues; de fet, més que les drogues.

I em fa mal, un turment que no és físic, és un dolor més complex, més profund, una tortura que no es pot comprendre. Quan penso en ell, és com si el cor em fes un salt, com si em demanés sortir a batzegades. Quan el veig venir, de lluny, tota la resta se’m fa borrosa, només puc visualitzar-lo a ell. No sento el meu cos, ni les veus que em parlen, no puc sentir cap olor ni cap patiment, no sento res, el món s’atura, només hi és ell. La meva obsessió és ell i que jo sigui la seva obsessió, que parlem, que riguem junts, que em miri i em digui que vol besar-me. I quan sorgeix una abraçada, tanco els ulls, retenint aquell moment, buscant el seu sabor, aprofitant tots els instants. Quan em diu “adéu”, és horrorós. És un suplici, un martiri, un turment. No em vull separar de tu. Queda’t amb mi, si us plau.

I em pregunto per què. Per què tot això?

Perquè t’estimo, t’estimo molt, massa, les passo magres per tu, quan penso que hi ha una possibilitat que no m’estimis, que jo no sigui res per a tu. Això fa que em senti petita, petita davant la teva desmesurada immensitat. Si us plau, digue’m que estimes la noia que veig quan em miro al mirall.

Mariona Amorós - 2n A ESOSOMRIURES D’UNA fLAUTISTA NOVELLA

Seia en un banc massa baix, estava incòmoda, les cortines em fregaven els turmells i em feien estremir. Faltaven dos números perquè em toqués a mi. Era el primer concert que feia sola. Intentava posar la ment en blanc però no podia, el cor em martellejava al pit i notava una emoció intensa que em pujava per la gola.Després d’aquells dos que tocaven el clarinet ja em tocava a mi, vaig respirar fondo i em vaig mirar les mans suades. Me les vaig eixugar, nerviosa. Feia molta calor, però tenia les puntes dels dits glaçades. Em vaig aixecar per anar a buscar la flauta, i vaig tornar a seure. El presentador va dir el meu nom. Vaig assajar un somriure i vaig pregar perquè no em tremolessin les cames.Els focus em van enlluernar i vaig tancar una mica els ulls. Em vaig acostar al pianista i li vaig donar un “la”. D’acord, estava ben afinada, vaig respirar una mica més tranquil·la. Em vaig col·locar bé mentre em repetia les tres primeres notes de la melodia obsessivament. Les llargues sessions d’estudi que havia fet em semblaven molt llunyanes. No sabia on mirar, el llum m’enlluernava, el públic no era més que ombres difuminades.Vaig mirar de reüll el pianista, li vaig donar l’entrada i vaig començar a tocar. Els dits m’anaven sols, continuava tocant, ara fluix ara fort, ara lent ara ràpid. És com a casa, m’anava dient, concentra’t. Em va relliscar la flauta i unes quantes notes em van passar lliscant pel costat sense poder-les bufar. M’havia equivocat, però vaig intentar somriure. Vaig continuar tocant. Em vaig concentrar en un punt del sostre, intentant recordar cada matís de la partitura. Ja gairebé havia acabat. Faltaven dues línies, un pentagrama, un compàs... i vaig bufar l’última nota.La gent em va aplaudir i em va envair un gran alleujament. Vaig saludar i aquest cop vaig somriure de debò.

Alba Romanyà - 2n B ESO

Page 8: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

ins joan fuster

Page 9: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

ins joan fuster

Page 10: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Prosa castellana

1ª CategoriaROMbOS

Cuando me levanté, pensé en tres palabras: música, grupo y amigos. Desde el principio noté que ese día era especial, no era posible que un día en el que te levantas con ideas claras fuese normal.

Entonces miré el reloj. Eran las siete y media y el instituto empezaba a las ocho, así que salí de la cama y fui a la cocina. Me preparé un vaso de leche bien calentito acompañado de cereales. Cuando terminé de desayunar, fui a la ducha y, mientras me despertaba con el agua, seguía pensando en esas palabras.Cuando estuve listo, cogí las llaves y la bici y empecé a pedalear en dirección al instituto. En clase nos presentaron a una nueva compañera y desde ese momento empecé a creer en el amor a primera vista; de repente el profesor gritó mi nombre y esa nueva compañera se dirigió hacia mí. Se sentaría a mi lado. Me quedé de piedra y noté cómo mi piel se ponía roja. Entonces la chica me susurró, con una dulce voz:-Hola, me llamo Laura. ¿Y tú?Yo, tímidamente, le respondí:-Jonatan.El profesor empezó a dar clase y yo me puse a escribir lo que él dictaba.A la hora del recreo fui a conversar con mi mejor amigo, Ariel. Le expliqué lo sucedido. Cuando acabé, él me dijo:-Tengo una idea. A los dos nos gusta la música y tocamos instrumentos, tú la guitarra y yo la batería. ¿Por qué no le preguntas a tu nueva amiga si quiere ser la voz de nuestro grupo?Entonces dije:-¿Desde cuándo tenemos un grupo?-¡Desde ahora! -exclamó Ariel medio sonriente.De repente el timbre del final del patio sonó y empezamos a andar hacia nuestras clases.Pensé varias veces en lo que me había dicho Ariel y al final me decidí a preguntarle a Laura:-¿Te gusta la música?Ella respondió afirmativamente con la cabeza y con una pequeña esperanza le dije:-¿Te gustaría ser la voz de mi grupo?Se paró a pensar y volvió a decir que sí. Noté que su cara expresaba por sí sola la valentía y decisión que tenía esa chica.Al día siguiente les pregunté a Ariel y a Laura si les iba bien quedar para ensayar y, efectivamente, así fue. Esa misma tarde estábamos los tres en mi casa cuando, de repente, Laura preguntó:-¿Cómo se llama este grupo?Ariel, decidido, contestó:-¡Los pitufos!Yo lo negué con la cabeza y me paré a pensar cómo podría llamarse nuestro grupo. Entonces miré los pendientes de la chica. Eran de color rojo medio granate, en forma de rombo. En ese momento sentí que ya tenía el nombre.-¡Rombos! –exclamé.A Laura le encantó ese nombre; en cambio, a Ariel no le convencía, pero finalmente aceptó.Laura se puso a cantar con esa bonita voz. En aquel momento, Ariel y yo tardamos en reaccionar. Entonces Ariel empezó a tocar un ritmo que ligaba con lo que cantaba Laura y yo saqué la guitarra y también me puse a tocar. De allí salió nuestra única canción.Cuando, a las nueve, dos horas después de haber quedado, quisieron terminar el primer ensayo, me ofrecí a acompañar a Laura. Ella dijo que tenía prisa pero yo insistí y la acompañé.Justo dos calles más abajo de mi casa había mucha policía. Miré entre los agentes y vi cómo, desesperadamente, intentaban apagar un fuego que salía de una alcantarilla. Pude escuchar cómo un policía gritaba:-¡Rápido! ¡Apagad el fuego! ¡Por aquí pasan las tuberías del gas!Las sirenas de los camiones de bomberos se oían aún lejos. Laura, asustada, me cogió del brazo. De repente, vi el primer camión de bomberos, pero el fuego alcanzó las tuberías de gas y una fuerte explosión sacudió el suelo. Los bomberos perdieron el control del camión y este volcó. Se dirigía hacia mí, yo me aparté. Laura no pudo. El camión se la llevó por delante. No reaccioné, me quedé quieto observando la terrible escena.Las ambulancias llegaron muy rápido y se llevaron el frágil cuerpo de la chica.Ese fue el tiempo que duró mi primer amor, mi primer grupo, mi primera gran amiga. Recordé las palabras con las que me desperté la mañana anterior y entendí su significado.Los amigos, los grupos y la música pueden divertirte, pero duele cuando se pierden. Entonces entendí que era un egoísta, ya que lo que más me dolía era haber perdido a mi amor y no a Laura.

Xavier Castells - 1r A ESO

VIAJE A LA LIbERTAD

Estoy en un parque, he venido con mi tía y mi hermano. Mis amigos no están. Mi tía y mi hermano juegan a ping-pong y yo no tengo ganas de mirar cómo lo hacen, me aburro. Me dirijo hacia los columpios, me siento en uno de ellos y empiezo a dar vueltas, enredando las cadenas. Cuando mis pies ya casi no llegan al suelo, los levanto y empiezo a girar y girar. El viento me despeina, el pelo me tapa la cara, siento que las piernas se me van a desprender, que todo mi cuerpo saldrá volando, como si fuera una paloma. Me siento capaz de todo. Mi mente se relaja. Me siento libre. Es una sensación extraordinaria. Las cadenas se desenredan, el columpio deja de dar vueltas, mi viaje a la libertad termina.

Mireia Llopart - 1r A ESO

Page 11: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

LA ESpERANzA DE LA DESESpERAcIÓNNo le gustaba aquel vestido. Le molestaban los volantes del cuello. No le agradaba el peinado que le habían hecho. No quería que empezara ese día. Ese día..., el día en que ella y su mejor amiga tomarían caminos diferentes.Ella sabía que si Nahala se casaba con ese hombre todo cambiaría. Sabía que, cuando el “sí quiero” uniera en sagrado matrimonio a la pequeña mujer con aquella bestia, ya nada volvería a ser como antes. Sabía perfectamente que la amistad que durante años las había unido se rompería en mil pedazos o, mejor dicho, sería rota por aquel demonio.Samia, la madre de Nahala, no debió permitir nunca que ese hombre tan mayor para su hija se acercara a ella, y por nada del mundo debió permitir que él se saliera con la suya y se casara con la pequeña. A Nahala y a Rufios les separaban treinta años, demasiado tiempo, pero aún así ese día iban a celebrar su boda, una boda que cambiaría sus vidas, una boda por intereses, no por amor, una boda donde Nahala no tenía nada que opinar.Ella sabía que, aunque ahora le pareciera fatal que Nahala no se opusiera a casarse, a ella también le llegaría la hora del matrimonio, y seguro que no sería mucho mejor que el de su amiga.Y lo peor no era eso, sino que, después de la boda, se irían de luna de miel, y tendrían que irse a la cama, aunque ella no quisiera. Ella odiaba todo su mundo, la mutilación a las niñas, la guerra, el hambre, el machismo… Solo tenía a Nahala, y se la iban a arrebatar. No tenía nada por lo que luchar, ningún motivo por el que vivir, ya no tenía nada en absoluto.Ella estaba dispuesta a cualquier cosa para evitar esa boda. Fue una muerte dulce.Nahala suspendió la boda para ir al entierro de su amiga, su mejor amiga. Y en vez de una boda no deseada, hubo un entierro, un entierro que les abrió los ojos a lo que todo el mundo había ignorado.

Anna Desola Rivera - 2n C ESO

Prosa catalana

2ª Categoria

ELLIOTEm vaig llevar, com qualsevol dia, i em vaig posar l’uniforme. L’uniforme verd, que a la màniga tenia una cinta vermella amb un símbol, el símbol que molts temien, el del

Nationalsozialistische. Jo era, com podeu haver imaginat, un soldat que lluitava contra els culpables de qualsevol problema o malaltia: els jueus. Era l’encarregat de localitzar-los i comunicar la

situació de molts als meus superiors. A partir d’aquí no sé que se’n feien, d’ells. Bé, fins aquell dia no en sabia res. Em vaig llevar i vaig anar dret a esmorzar. Els meus companys estaven contents, perquè segons em va dir l’Scott, havia una ‘arma’ nova que ens ensenyarien avui. Tots vam seguir el general fins a uns carros, que ens van portar a un terreny bastant allunyat de la base. Era com una mena de ‘camp’ amb unes cases, un lloc on es treballava i una caseta exterior al costat d’una xemeneia. Ens van explicar que farien creure als jueus que era un lloc on podrien viure bé, però aïllats. La veritat era que els ferien pencar de valent. També ens van dir que la caseta exterior era una dutxa, però no una de normal. A la caseta es dutxava amb gas, un gas que adormiria els jueus i després els portarien en un lloc al costat de la xemeneia on ‘no tornarien a fer res problemàtic’, ens van dir amb un somriure. Després vam tornar a les nostres zones i ens van assignar nous llocs on anar o registrar. A l’Scott i a mi, que treballàvem junts, ens van ordenar que anéssim a Brussel·les per tal de registrar la zona i anunciar els possibles jueus del ‘camp’. Vaig anar a buscar les meves coses i, pel camí, vaig estar pensant. “Quan es referia a la xemeneia... Cremarien els jueus!”, vaig pensar. “He vist molts jueus, m’han dit que són els culpables... però jo no els veig res de diferent de la resta de persones. Potser el color de pell i la religió... però...però, en veritat, no són humans?”. Vaig estar rumiant-hi tot el viatge, fins que vam arribar a Brusel·les. Hi havia, òbviament, persones amb estrelles grogues, jueus. L’Scott i jo vam anar per feina. Escampàvem la notícia i ens emportàvem els que veiem. Una família s’allunyà de nosaltres, temorosa. Vaig decidir-me. M’havia d’anar com ells, escapar-me, no podia quedar-me fent de busca no-persones-que-possiblement-ho-són! Així que vaig dir a l’Scott; “Amic meu, me’n vaig. Escamparé la notícia, però no ens tornarem a veure. Si has de dir-ne alguna cosa, jo he anat a buscar aquells jueus d’allà! Adéu!” I amb una salutació vaig seguir els jueus. Em vaig adonar que la meva roba no era l’adequada, així que vaig agafar un sac de patates que hi havia per terra, li vaig fer uns forats i me’l vaig posar per sobre. Amb els diners que tenia, vaig comprar un bitllet de tren i me’n vaig anar cap a França, el meu país! Quan vaig arribar-hi, vaig anar a París, per trobar un lloc on començar una nova vida. Vaig vendre el meu barret a un home que hi havia pels voltants del mercat i vaig anar a buscar roba. El mercat estava ple de gent, sobretot de dones. Em vaig acostar a una paradeta de roba. Em vaig començar a mirar la roba d’home: pantalons negres, grisos i marrons, americanes negres

SUS OJOS cOLOR MIELPasó la mano derecha por su cabello color ceniza poniéndoselo bien, aunque él ya estaba guapo desde el principio. Con la otra mano dibujaba circulitos con el azúcar que nunca llegó a su taza de café. Estaba ausente, mirando por la ventana ese sol que siempre nos protege, sin miedo a quedarse ciego. De vez en cuando, suspiraba exhalando un aroma a café amargo. De improviso, se dejó caer en aquella butaca marrón tierra, bostezando. En aquel momento un grupito de chicas se rieron tímidamente mirándolo fijamente, pero él no les prestó atención. Una camarera bastante joven le despertó de sus pensamientos, mientras le dedicaba una bonita sonrisa, le dijo “la cuenta” y le entregó un pequeño papel, frágil como una pluma blanca. Rápidamente reaccionó y sacó un billete de 5 euros en perfectas condiciones mientras le decía “quédese el cambio” con una voz grave pero tierna a la vez. Al coger ella el dinero, sus manos se rozaron, lo cual puso muy nerviosa a la mujer, que seductoramente se retiró el mechón izquierdo detrás de la oreja. Al irse se giró un momento mirándolo con ojos de gata y finalmente dio media vuelta triunfante. Él solo esbozó una sonrisa incompleta y se levantó poco a poco. Se puso la chaqueta, que le llegaba por las rodillas, y volvió a bostezar. Al irse, pasó su mirada por todos los rincones de aquel lugar. Algo le llamó la atención en mí, no sé si era por mi vestimenta o porque yo también le miraba a él, pero nuestras miradas se cruzaron durante unos segundos. Me fijé en su rostro, era triste y frío, pero había algo en él que despertó felicidad en mí. Finalmente, cansada y a la vez intimidada por sus ojos color miel, bajé la vista hacia las baldosas que formaban el suelo. Al volver a mirar, sus ojos miel habían desaparecido mientras la puerta del local se cerraba lentamente.

Abril Elies - 2n ESO

Page 12: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

i grises, boines, camises... Vaig decidir un conjunt d’americana i pantalons negres, i després una boina. Vaig escollir les peces de roba i va sortir darrere del mostrador una noia, una noia bellíssima, de cabells negres llargs fins els colzes, amb uns ulls blaus preciosos que em miraven amb sorpresa. Jo em vaig quedar mirant-la i em vaig adonar que no veia una dona tan bonica des de qui sap quan!. Ni vist ni parlat. El cor es va accelerar, no sabia què era aquest sentiment nou que estava experimentant el meu cos. Vaig decidir mirar cap a la roba.-Vaja! Bona tria, Aquest conjunt li quedarà bé. Esperi que sumo els preus i li dic el que em deu, d’acord?- em va dir, agafant les peces de roba-Sí –vaig contestar, agafant el moneder. Vaig pensar que hauria d’estalviar per llogar un pis.-Miri, són 750 francs- va dir, quan jo remenava el moneder per donar-li tot. Vostè no és d’aquí, oi? Mai l’havia vist! - Bé, jo vaig néixer a aquí, però me’n vaig anar de viatge i ara hi he tornat. No m’estranya que no m’hagis vist. Porto anys viatjant!- li vaig donar els diners. -Vaja! Llavors, es quedarà per aquí?- em va dir donant-me el canvi i posant la roba a una bossa. -Sí, ara llogaré un pis, però no sé on hi ha apartaments barats i còmodes. Fa tant de temps que no vinc...- vaig agafar la bossa i em vaig guardar el canvi, encara em quedaven 4.850 francs. -Òndia! Jo sé d’un lloc, no gaire lluny d’aquí on hi ha bons pisos. Miri, si agafa aquell carrer a mà dreta, segueixi recte i després cap a l’esquerra, on trobarà un edifici gran on pot mirar de quedar-se. Està a molt bon preu! -Moltes gràcies, senyoreta... -René, de res, ha estat un plaer. -Adéu, senyoreta René, fins una altra -vaig dir-li fent-li una petita reverència. Ella va somriure i va deixar anar una rialleta dolça, i jo me’n vaig anar cap a la direcció que m’havia dit. En efecte, era un edifici gran, antic i molt decorat. Era bonic. Tenia balcons que tenien unes vistes precioses a França, i es podia veure la Torre Eiffel. Vaig entrar-hi i vaig preguntar al porter amb qui havia de parlar per llogar un pis. Em va indicar un home i vaig pujar amb ell. Vam mirar un pis espaiós, amb una habitació, un menjador-sala d’estar i un lavabo, amb un balcó. Era perfecte. Vam fer el tracte i havia de pagar 2.500 francs al mes. Vaig pagar el que em tocava i m’hi vaig instal·lar. Abans de dinar, vaig decidir anar a buscar feina. La ciutat no havia canviat gaire, però encara no em situava. Vaig trobar una feina de fuster que amb va semblar bé per començar i pràctica per aconseguir diners. Vaig començar en el moment d’estar contractat. Després vaig decidir d’anar a comprar el sopar, però vaig anar a pel moneder, que me l’havia deixat al pis nou. Quan vaig sortir, vaig veure que a la porta del pis veí al meu hi havia aquella noia d’ulls blaus, la René! Em va convidar a anar a casa seva a sopar, que ja el tenia fet per als dos. És a dir, que ella em va enviar l’edifici on vivia perquè sabia perfectament que seria bo per mi. Bé, jo estava encantat, però primer li vaig dir que no. Ella va insistir i jo no podia dir una mentida: vaig sopar amb ella. Primer ella em va preguntar sobre el pis, quants anys tenia, etc. Jo li vaig contestar tranquil·lament, però vaig aprofitar una pausa per començar jo a interrogar-la. Si vivia sola, que em va dir que no, que amb la seva germana gran que en aquell moment era de lluna de mel, que tenia un any menys que jo i que la seva mare havia mort no feia més de dos anys. I, tranquil·lament, vam estar parlant de les nostres vides i del perquè que jo hagués començat per ser fuster. Però el meu cor s’accelerava de vegades i quan l’anava coneixent, em vaig adonar que m’havia enamorat. A l’arribar les postres, va treure un vi bo, massa fins i tot. Vam beure bastant, crec jo, fins que al final li vaig dir que l’endemà havia de treballar, però ella em va acompanyar al meu pis nou amb una manta, que com ella va intuir, jo no en tenia. Vaig obrir la porta i li vaig ensenyar el piset. Ella va dir que li calia una mica de neteja i comprar més mobles, amb raó és clar. Vam arribar a l’habitació, que vés a saber per què tenia un llit de matrimoni. “Encara sort que he agafat la manta més gran”, em va dir, rient. Va començar a posar la manta a sobre del llit i jo, frenant-la, em vaig a seure a sobre. Ella va fer el mateix, la vaig mirar. Ella també a mi, la vaig abraçar, li vaig fer un petó i vam caure a sobre del llit a causa de la força amb què ens el vam fer. Va ser meravellós. Només un dia a París, i estava encantat o, més ben dit, embruixat. Ara res ens podria separar, o això crèiem. Ens estimàvem, des del primer moment, des de la primera mirada. Es va fer de dia massa d’hora. Jo me n’havia d’anar, així que li vaig fer un petó a la galta mentre dormia i me’n vaig anar a treballar sospirant. Em van ensenyar a fer servir més eines, i a polir peces. Vaig començar a fer una cadira, amb un company que me n’ensenyava. Quan em va tocar fer el descans, vaig anar a comprar el dinar, i també estris per cuinar-lo. El vaig comprar i vaig anar a dinar a casa. Em quedaven pocs diners. Quan vaig arribar tot saludant, vaig trobar-me amb el llit fet i sense la René. Bé, ella també havia de treballar. Vaig recollir un parell de coses i em vaig posar a fer feina. Algú va picar a la porta. Vaig obrir. Ella em va dir “hola” i va entrar fent-me un petó, va veure el que intentava fer i gairebé cridant va dir que es cremava. Tot seguit vam dinar plegass. Van ser uns dies preciosos i feliços, dies que van ser setmanes, fins que van ser mesos. Ella venia a ajudar-me a cuinar o jo anava a casa seva, fins que un dia, quan vaig anar a comprar, vaig trobar una cosa que no em va agradar gens. El meu passat em perseguia. Un soldat, amb dos gossos, buscava algú. Segur que no uns jueus, sinó un traïdor, pel soldat que havien enviat. “No, no pot ser! Tot anava tan bé... Això vol dir que a l’Scott se li ha anat la llengua amb algun company! Ara què faré..?” vaig pensar. Vaig anar amagant-me a cada parada del mercat mirant què feia el soldat i els gossos, que intentaven buscar un rastre enmig d’una ciutat plena d’olors. Fins que, sense adonar-me’n, vaig anar a parar a la botiga de la René, on ella remenava roba i em va mirar sobresaltada. –Que hi fas aquí?- em va preguntar. –Ah! Hola! Doncs... Doncs, la veritat, no ho sé.Ella va fer cara de sorpresa i em va preguntar moltes coses, que si Eliott per què no estàs treballant, que si Eliott per què aquesta cara d’ensurt, per què mires cap aquella direcció... Al final, sense saber-li dir excuses, vaig haver d’explicar-li tot, fins i tot allò dels camps... Ella estava espantada, però em va comprendre i va dir que vaig anar en la direcció correcta, i que tornés a treballar, que ja parlaríem a l’hora de dinar. Però no vaig tenir tant de temps. A l’arribar a la botiga, els gossos estaven a la porta, a punt d’entrar. Vaig tornar a dir a la René que me n’havia d’anar, que aquells últims quatre mesos van ser els millors de la meva vida, que l’estimava més que a ningú en el món i que la trobaria molt a faltar. Ella va plorar i va dir que no me n’anés, però va entendre la situació, va dir que m’estimava i que tornés si podia ser. Vaig anar al pis a recollir allò imprescindible i vaig anar al treball a veure si ja se n’havien anat. Mal fet, encara hi eren. Corrents fins on vaig poder, però el soldat em va atrapar. Em va dir que era un traïdor, que no havia fet el treball i, sense proves, em va dir que vaig explicar a algú allò dels camps de concentració i que el meu càstig era morir.

Page 13: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Ara, estic pujant a una tarima de fusta. M’acaben d’indicar que posi el cap sobre una espècie de tronc, amb un forat tacat de sang i, mirant a la multitud, penso en la René, i en els seus ulls blaus.* * *René va agafar al seu fill, ros d’ulls blaus, de 5 anys, en braços. Ell somrient va dir-li que li tornés a explicar una aventura del seu pare, l’Eliott.-Eric, ara estic fent el dinar!-va contestar ella- Si vols, juga una mica amb la teva tieta abans que pari el dinar, entesos? -Sí, mare! Però després, m’explicaràs una altra història del papa? -Si fill, no siguis impacient!- va respondre fent un petó a la galta al seu fill.

Marina Albadalejo - 3r A ESO

EL cIRcDarrere la immensa carpa del circ i les casetes de la fira, que s’havien instal·lat durant un mes, hi havia un petit edifici vell i atrotinat, amb la façana escrostonada. En un dels seus petits pisos, hi vivia un nen que cada tarda veia les llums de l’espectacle; de vegades s’imaginava que veia l’actuació des de dintre, altres dies s’imaginava que ell era un pallasso com els que hi actuaven, i la majoria de tardes s’asseia a l’ampit de la finestra i es quedava molt callat intentant escoltar el que deien a l’interior d’aquell petit món, reservat per a la gent que podia pagar-ne l’entrada. Al llarg de la primera setmana havia estat insistint al seu pare perquè li pagués una entrada, però ell li deia que no es podien permetre aquell luxe, així que aviat va perdre l’esperança. Quan només quedaven tres dies d’espectacle, el noi va preparar un pla: l’endemà, a les 18,30, l’hora en què s’acabava la funció, esperaria a la porta per on sortien els actors i els demanaria una entrada per a l’últim dia de representació. L’endemà no va parar de ploure, però no podia ajornar el seu pla, així que amb molt de compte va intentar esmunyir-se per la porta, però el seu pare el va sentir i no el va deixar sortir fins que no parés la pluja. El petit veia passar els minuts i, alhora, com el seu pla s’evaporava.Finalment, a les 19,15 va poder sortir de casa, però ja no hi quedava ningú. Va vorejar les paradetes, concentrat, pensant una altra manera d’entrar al recinte, quan va veure un senyor amb una bata llarga de colors, amb unes grans sabates i al cap una massa de cabells sintètics rinxolats d’un color verdós, assegut a la vorera. Tenia la cara tapada, però no n’hi havia cap dubte: era un dels pallassos! Va memoritzar tot el que havia de dir però, quan anava a parlar, va sentir un singlot: el pallasso plorava! L’home va mirar el noi amb els ulls vermells, tot el maquillatge corregut i la roba plena de fang; tot i això, va fer un somriure buit que va empitjorar el seu rostre, i amb la veu trencada i gens semblant a la que creia sentir des de la seva habitació, li va preguntar al noi el perquè de la seva visita a la fira, si ja estava tancada per la pluja. El noi no sabia què dir, però finalment li va preguntar mirant al terra:-Si pogués fer-te riure com fas tu en els teus espectacles, em podries regalar una entrada?Quan el noi va acabar de parlar, va mirar el pallasso. Ara ja no tenia aquell fals somrís i no sabia dir si era millor o pitjor; a poc a poc va anar obrint els ulls i apujant les celles i, amb una expressió de sorpresa, va moure el cap dient que sí.El noi es va asseure al seu costat i va començar a explicar-li acudits i històries gracioses, però el pallasso era com si portés un màscara; no deixava veure ni un petit tros de somriure, ni tan sols va poder esborrar-li aquella mirada de tristor. Es va fer tard, així que el petit va anar-se’n a casa pensant com podria fer riure el pallasso, però no se li va acudir res. Al matí següent el nen va anar al mateix lloc on havia vist el pallasso per primer cop. Encara era allà, amb la perruca més molla per les pluges de la nit. Abans que el pallasso pogués adonar-se de la presència del noi, aquest va dir:-Vinc a dir-te que ja no et molestaré més. Encara no se m’ha acudit res per fer-te riure, i gairebé no he dormit! No podré fer que riguis com tu fas amb els teus espectadors.El petit tenia els ulls negats en llàgrimes, i no va poder veure bé com se li dibuixava un petit somriure al pallasso quan deia:-Saps? Als pallassos no els passa gaire, això que un nen els vulgui fer riure. Si hi penses, és estrany que un noi pensi en la felicitat d’un pallasso, així que t’ho agrairé.Hores després, el petit noi, amb un somriure d’orella a orella, seia a primera fila, veient un pallasso amb el maquillatge recompost i una perruca, verda i seca, actuant al circ.

Yolanda Ibáñez - 3r A ESOROBATORI PENDENT

Va sortir amb certa pressa de casa, arribava tard. Havia quedat a la plaça del centre del barri amb en Ricard. Anava vestit amb una samarreta de màniga curta, negra, amb lletres blanques al pit. Portava uns texans Levi’s i unes sabates destrossades, tant per la sola, com per la punta. Va accelerar el pas i va arribar a la plaça i el va veure allà, assegut en un banc, llegint el diari. En Ricky portava una americana marró fosc amb una camisa negra, i també uns texans nous de trinca i unes sabates negres. Tenia poc més de trenta anys. Dissimuladament, en Roger, li va fer el senyal. En Ricky es va aixecar i va entrar al seu cotxe. Ràpidament, en Roger va entrar al seient del costat del conductor. Van anar parlant durant tot el camí repassant el pla fins a arribar al seu nou objectiu: la casa dels Gabarró.

Page 14: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

Van aparcar el cotxe dos carrers abans de l’habitatge. Van anar a peu amb tota la calma. Era un dúplex a peu de carrer. Van intentar assaltar aquesta casa en dues ocasions, però els va ser impossible, per això la volien saquejar perquè eren dos lladres ambiciosos que volien superar reptes difícils. En aquella casa hi vivien persones astutes que no es deixaven enganyar fàcilment. El pla a seguir per en Ricky i en Roger era intentar entrar a la casa per les bones, és a dir, fent-se passar per algú que hagués d’arreglar alguna cosa o fer alguna revisió. Un cop a dins, obrien una porta o una finestra perquè entrés l’altre company. Tancaven aquella habitació perquè no hi entrés ningú. Al cap d’una estona, el que havia entrat primer anava a distreure la gent de la casa i els tancava dins d’una habitació. Mentrestant, l’altre, anava per la vivenda agafant les coses de valor. Un cop finalitzat, es feien de nou un senyal i el que estava robant sortia de la casa, i l’altre s’acomiadava de la família. Un cop fora, carregaven el cotxe i se n’anaven. En aquest cas, en Ricky es feia passar per l’infiltrat, i en Roger hi entrava més tard i era el que robava. Avui, en Ricky es feia passar pel lampista que havia de venir dues hores més tard a arreglar una petita fuita de gas a la caldera i un problema amb el comptador de la llum. La família Gabarró, no va posar cap resistència per impedir el pas d’en Ricky dins del pis. Ell, com de costum, es va tancar en una de les habitacions que donava a fora. Per mala sort, era al segon pis, i en Roger va haver d’escalar per la paret exterior. Un cop a dalt, en Ricky va obrir la finestra però hi van trobar un problema, era massa petita perquè en Roger hi cabés. En Ricky va agafar un martell i es va disposar a trencar l’ampit per tal de fer-la una mica més gran perquè en Roger passés. Dit i fet, amb algunes dificultats però, en Roger va aconseguir entrar.

En Ricky, després d’estar més de mitja hora fent creure que treballava, va cridar a la família Gabarró. Ara només hi havia els pares, ja que els nens se n’acabaven d’anar a escola. En Ricky va fer entrar al senyor i la senyora Gabarró a la sala de comptadors per fer veure que estava arreglant l’avaria i de pas els va distreure una mica per afavorir la tasca del seu company. En Roger estava tan tranquil removent el calaix de les joies quan de cop i volta, la dona de la neteja es va anar apropant. Era el segon imprevist del dia. No va tenir més remei que amagar-se a l’armari de la dona. Quan la minyona entrà, va veure joies pel terra i el calaix remogut. Sospitava que hi havia algú. Com que era l’última habitació del passadís no hi havia altre sortida que haver-se creuat amb ella. La dona, es va posar a mirar en tots els racons de l’habitació, buscant el culpable. Només li quedava l’armari. El va intentar obrir però era tancat. En Roger va respirar tranquil, però no per molt temps més. La dona portava la clau de l’armari. Quan el va anar a obrir, va sentir un gran soroll que provenia de la sala de comptadors. Va baixar corrents i ara si, per fi, en Roger va poder sortir. Mentrestant en Ricky, havia comès un error molt gran. Al foradar el sostre per arreglar la fuita, li va caure un tros de sostre a sobre del senyor Gabarró ja que ell i la seva dona eren amb el suposat lampista. El senyor Gabarró s’havia desplomat instantàniament al terra. Havia perdut el coneixement. Corrents, la dona de la neteja va trucar a una ambulància. En Roger seguia amb la seva missió, quan de cop van trucar a la porta. Era el lampista de veritat que s’havia avançat una hora i mitja. La dona de la neteja, estava perdent el control de la situació, i per aquest motiu el va deixar passar. Aquesta li va demanar ajuda per portar al senyor Gabarró a fora d’aquella sala. En Ricky, en veure el lampista s’esmunyí entre la porta i sortí fora. La senyora Gabarró, en veure la targeta de l’empresa del lampista de debò, va deduir que l’altre era un farsant. En Ricky va saltar per a finestra i va córrer cames ajudeu-me fins al cotxe. La senyora Gabarró, en veure que no el podria atrapar el deixà anar-se’n i preferí la salut del seu marit abans de perseguir a un delinqüent. Quan arribà amb el seu marit, li sagnava una mica el nas. La dona de la neteja va anar al lavabo a buscar paper, gases i iode, per curar petites ferides del senyor Gabarró. En sortir del lavabo a una velocitat molt accelerada, es trobà de cara amb en Roger ple de joies a les mans. A la dona, el cap ja li ballava una mica amb allò del lampista, i per rematar, es troba a un home amb les joies de la propietària de la casa a la mà. La dona es desmaià.

El lampista, en sentir el fort cop sobre el parquet del terra, va anar a veure què passava. En veure a en Roger amb les joies a la mà, el va començar a perseguir per la immensa casa dels Gabarró. En Roger, però, volia sortir de la casa, que s’havia convertit en un malson. Finalment va trobar el camí de sortida. Un cop fora, el lampista seguia darrere seu. El destí d’en Roger era el cotxe d’en Ricky, que no recordava ben bé on era, però el que sabia segur és que havia de creuar dos carrers. En el primer carrer, un cotxe passà molt a la vora d’en Roger, potser massa, cosa que el va espantar molt. Però el lampista no se’n desenganxava. En el segon carrer en Roger creuà sense problemes. Seguí corrent i sentí un gran cop. No es devia girar perquè tenia al lampista trepitjant-li el talons, però es va girar. Al lampista, l’havia atropellat l’ambulància que anava a la casa dels Gabarró. Sí, és una història tràgica, però en Ricky i en Roger no van aconseguir robar la casa dels Gabarró, és un robatori pendent.

Pol Jarque - 3r A ESO

Page 15: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

¿YA ES cOSTUMbRE?

Como cualquier día me paso las horas delante de una pantalla. Sí, algunos lo llaman vicio, otros pasar el tiempo o incluso lo llaman vida. Se supone que tendría que estar haciendo los deberes de castellano. Pero cinco minutos más. ¿Facebook? Todo bien, ninguna notificación. ¿Novedades? Ninguna. Entro en el Messenger, por favor, que esté, que esté…, no está. Esperaba que estuviese conectado. He estado un rato con él por la mañana y ya me hace falta, extraño sus burlas, sus gestos, su sonrisa, su… ¿Qué hora es? ¡NO! Las cinco de la tarde! No me dará tiempo, aún tengo que hacer muchas cosas, y el trabajo de castellano. Eso me pasa por dejarlo todo para el último momento. Abro el libro, primer ejercicio: “Escribe la corrección… blablablá”. ¡Fácil! Segundo ejercicio. Miro el ordenador, veo esa canción que tanto me gusta, le doy al “play”, sin darme cuenta ya estoy ante el espejo practicando un nuevo baile. ¡Tengo que hacer el trabajo, fuera música! Por fin acabé con el libro, pero aún me falta hacer una redacción. Cómo es posible que me manden hacer una redacción. Primero, tengo que pensar un tema, segundo, estructurarlo, tercero… Esto es muy difícil, lo dejaré para más tarde. Lo mejor será dar una vuelta y coger inspiración. Entre risa y risa las horas avanzan, me encontré con la gente en el parque de siempre. Después de enterarme de la vida de los demás, creo que iré a ver un rato a mi hermano, ya que es su primer partido. Me hace gracia ver a mi hermano, ver cómo ha crecido, ver que ahora está jugando en un equipo. Pero ya me he aburrido del partido, se ve desde lejos que ganarán. Vuelvo a casa.El reproductor del ordenador al máximo. No hay nadie en casa, creo que tengo derecho a echarme una siesta. Pasa el tiempo. ¿Qué hora es? Todavía son las ocho, voy a hacer el trabajo. Cuando de repente se escucha de fondo. “¡Hija, saca el perro!”. En esos momentos es cuando me pregunto: “¿Por qué lo tengo que sacar yo si mi hermano no está haciendo nada?”Qué frío hace en la calle. En estos momentos estaría en mi habitación calentita, con la música, relajada, y… ¡No! ¡Estoy aquí contigo! No sé qué hago hablando con un perro, pero es lo único que tengo al lado en estos momentos.Por fin en casa, cuando se escucha el teléfono. Miro el número… ¡Es él!, se ha acordado de mí. Los minutos avanzan, paso una hora, dos horas. Tengo que hacer algo para colgar el teléfono, aún me quedan muchas cosas que hacer. Primer intento para colgar fallido, segundo intento… aún sigo hablando. Era tanto el vicio de hablar con él que no me podía despegar del teléfono, cuando en un momento me dijo: “Bueno, es tarde, tengo que ir a dormir”.¿Qué hora es? Las doce y media de la noche. ¡No! ¡El trabajo de castellano! Adiós a mi aprobado.

Silvia Rodríguez - 4t A ESO

EL MEJOR SITIO pARA VIVIR

pARTE I: Ella“Perdona el desorden. La verdad es que no esperaba tu visita. Discúlpame, pero es que hace más de ocho meses que nadie pasaba por aquí. Lo siento si huele a cerrado, poco a poco esto se irá ventilando. ¿Sabes?, el último en irse me dejó destrozada, con alguna que otra grieta en la fachada. Todas ellas están sin cerrar, pero no te preocupes, con el paso del tiempo y nuevos recuerdos amueblados, todo volverá a estar en su estado normal. Espero que no te moleste, todo está un poco oxidado después de todo. Lo único que te pido es que, cuando te vayas, lo dejes todo como lo encontraste.A lo mejor la lavadora no funciona. Ni la nevera, ni la televisión. Es posible. Necesitarán energía, y todo dependerá de la manera como sonrías. Cuando te sienta cerca, la calefacción se encenderá, de modo que todo será más cálido. Te sentirás como si estuvieras en tu casa, ya lo verás. Lo único que te pido es que, si te vas, lo dejes todo como lo encontraste: sucio, apagado y con dolor, tal como lo dejó el último.”

pARTE II: Él“No soy habitante de lujo, solo simple vagabundo, pero haré con este lugar todo lo que haga falta para recuperar su belleza. Además, ¿qué importa el exterior si por dentro abriga? Si hay desorden, lo arreglaré con palabras. Si huele a cerrado, te haré volar por los cielos. Si hay grietas, las arreglaré con experiencias. Después de todo, ¿qué hay que no pueda ser arreglado con un poco de amor?La falta de energía no me preocupa, pues los dos juntos la iremos creando, poco a poco, tiempo al tiempo. Incluso haré que tu propio calor renazca con sonrisas, miradas y abrazos. Y tranquila, no tendrás que preocuparte de cuándo me vaya, pues no tengo intención de hacerlo, solo si tú ya no me quieres aquí. Quiero que esta sea mi casa durante mucho tiempo…”

Andrea Feijoo - 3r A ESO

Prosa castellana

2ª Categoria

Page 16: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

1 DE NOVEMbRE

Quan sents que ets al cim, que no hi ha res capaç de millorar aquell moment, en plena ataràxia, envoltada entre els seus braços, recolzada sobre el seu pit mentre escoltes el ritme constant dels batecs del seu cor acompanyats per la seva respiració tranquil·la, atreta per aquella ja tan coneguda olor, tanques els ulls i l’abraces fort. Just en aquell moment es comença a construir una gran muralla de parets de seda que us envolta els dos, us acarona i us aïlla del món exterior. Submergida en els teus pensaments, et capbusses en somnis de futur al seu costat i t’aferres a les il·lusions de fer-te gran i créixer al seu costat, de forjar a poc a poc el que serà la teva vida, procurant tenir en compte el més mínim dels detalls per assolir la perfecció. Obres els ulls i te’l mires, estirat al teu costat, innocent i vulnerable a qualsevol moviment; somrius, l’acaricies i el mires un cop més. I després, fosos en un d’aquells petons que tan bé coneixes, encara sents les mateixes pessigolles a l’estómac que vas sentir la primera vegada. Els nervis i la por que tot s’acabi algun dia et fan continuar amb més força, estrenyent-lo cap a tu, sense deixar-lo anar, com si fóssiu un. I a l’hora de marxar et passes una bona estona remugant al seu voltant, intentant allargar el moment encara que sigui uns segons per tenir-lo uns instants més al teu costat, lluitant contra el temps que passa massa de pressa per al teu gust, que s’acaba i et fa despertar i tocar de peus a terra. Amb l’esperança i el consol de veure’l l’endemà, aconsegueixes acomiadar-te i marxar. I només creuar la seva porteria ja t’envaeixen les ganes de tornar a agafar l’ascensor i pujar altre cop fins on és ell, llançar-te als seus braços i confessar-li que ja el trobes a faltar. Amb un gran esforç retens les ganes de tornar-hi i comences a caminar cap a casa teva, un trajecte curt però prou llarg per tornar a recrear-te en els teus pensaments, en ell. I un cop a casa, en estirar-te al llit i just abans de tancar els ulls i adormir-te, en l’únic que penses és a tenir-lo al teu costat en aquells moments i dir-li un cop més que l’estimes; i en aixecar-te ja desesperes perquè el rellotge faci girar ràpidament les agulles i marqui l’esperada hora en què el puguis veure de nou. I així cada dia, una rutina que no cansa, un cicle constant i aparentment etern. I simplement el que passa és que estàs enamorada, perdudament enamorada. Però quan creus que res no pot anar millor, s’acaba. De cop i volta la flama s’apaga, i tots aquests sentiments es transformen en bombes que atempten en contra teu. En sentir-li dir que res del que sentia abans perdura i que tot ha canviat, t’enfonses. I és que potser tota la il·lusió sentida l’has estat sentint tu tota sola, potser tot ha estat un somni del qual tard o d’hora t’havies de despertar. Però renuncies a deixar-lo anar, et negues a despertar-te sabent que ja no el tindràs, a passejar sense poder-lo ni tan sols tocar, i et resignes a veure’l en la distància, amagada entre tota la gent que t’anima i et vol fer somriure, somriures que han deixat d’existir des que va marxar. I sense saber si lluitar o donar-te per vençuda vas avançant dia rere dia, procurant que no desaparegui de la teva vida i tractant-lo com un més. Mirar-lo, somriure i dir que estàs bé... Mentida!I és que l’1 de novembre tornarà a ser simplement el dia dels difunts, sense res més per celebrar, un dia diferent en què, en comptes de morts vivents, hi haurà vius moribunds.

Cristina Sahún - 1r A Batx

ELLA

Ella és, pensa, estima, s’apassiona, busca, sap, coneix, està, respira, escriu, té i s’inspira.

Ella és una nena petita que menja piruletes de xocolata, que somia que la gent no és tan dolenta com sembla. Ella pensa que un somriure és el millor regal i que no hi ha res més pur que una llàgrima. Pensa que al final de l’arc de Sant Martí no hi ha or, sinó una font inacabable de ganes de brillar. Ella vol ser escriptora perquè sap que va néixer per a això, el seu cor no viu ni per les matemàtiques ni per la biologia, no viu en les lleis ni en l’enginyeria, el seu cor viu per comprendre l’ésser humà. Ella té milers de petites reflexions escrites als marges de les pàgines dels seus llibres de text i té una maleta plena a vessar d’il·lusions que porta amb ella allà on vagi. Ella és una apassionada de la música, de la literatura i de la pluja. Ella busca l’equilibri i la superació personal, busca entendre’s i entendre el que l’envolta, busca la saviesa però sense perdre la humilitat. Ella busca en els seus records nostàlgics aquell record que sap que la fa somriure. Ella és una nena petita, una nena petita i solitària que viu en un món que es va inventar una nit entre papers i llapis de colors. És la nena gran (o això vol fer creure) que escriu cantussejant cançons romàntiques d’aquelles que estaven abans

de moda. Ella és aquella nena que camina relaxada i va fent saltirons quan és feliç, que balla pels passadissos de casa seva, és l’adolescent que no és descrita com a problemàtica però tampoc com a exemplar. Ella respira cada dos segons i deixa anar l’aire en forma de petits sospirs que envien el seu alè al món. Ella és sarcàstica amb tothom. També és sentimental. Ella desitja viatjar a Itàlia, passejar pels carrers de Roma i visitar el Colosseu, vol anar en barca pels preciosos canals de Venècia. Ella desitja conèixer Alemanya i li apassiona la seva història. Ella podria parlar durant hores sobre ell, sobre els seus ulls foscos que la persegueixen totes les nits. Ella ho donaria tot pels seus amics. Ella ho donaria tot per tu.

Jo sóc ella.Irene Vicente - 1r Batx

Prosa catalana

3ª Categoria

Page 17: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

UNA VEz EN ESTOcOLMO

Todo sigue igual, inmóvil, con los mismos colores apagados que tan bien conocía: el gris oscuro de la pared, el gris sucio de las sábanas, el negro intenso de la mesa y el marrón cerrado de la puerta. No puedo apartar la mirada del fino reflejo de luz que se cuela por las rendijas de aquella pequeña ventana, demasiado alta como para poder asomarme a ver algo diferente, algo del mundo de ahí afuera. Guiándome por la posición de este tan apreciado reflejo reconozco exacta la hora en la que toca verle. Tras esos monótonos golpes previos, ya se oyen sus pasos: uno, dos, tres, cuatro… CLING! Al cuarto se paran, como siempre. La llave se introduce en la hermética cerradura y gira. La pequeña rendija de la puerta se abre y la potente luz fluorescente me ciega por unos instantes. Al recuperar la visión, veo lo que ansiosa esperaba: sus ojos verdes brillando cariñosos al verme, no puedo ver nada más. Unos minutos de charla, algo fría pero suficiente para mí, las mismas preguntas de todos los días: “¿Cómo te encuentras hoy?”, “¿Tienes hambre?”, “¿Necesitas algo?”. “Bien”, “Un poco”, “No, para nada”, y una tímida sonrisa, ¡qué ironía! Tras este diario interrogatorio me introduce por la rendija un pequeño plato con algo de comida y una botella de agua, eso es todo lo que recibiré hoy. Ya se acaba el único momento social del día, lo sé. Durante un largo silencio espero resignada aquella frase que siempre dice antes de irse: “Lo siento, hoy tampoco puedo sacarte de aquí”, y después la llave en la cerradura, esta vez girando hacia el lado que ahoga mi libertad, y vuelta a mi grisácea soledad.

Vuelvo a sentarme en el incómodo colchón cubierto de polvo, de cara a la pared. Acaricio las marcas que yo misma he grabado, melancólica. Recojo la piedra del suelo y añado una marca más junto a las demás: ya van 920. Más de dos años y medio hace ya que este es mi hogar y él mi única familia, y la única respuesta que recibo es que “las cosas se han complicado”. Más de dos años y medio desde aquel noviembre de 1973 en el banco Kreditbanken, donde empezaron los tiroteos y los gritos. Entre todo el alboroto noté unas ásperas cuerdas haciendo fuerza sobre mis muñecas y tobillos, inmovilizándome; y una fina venda blanca se posó sobre mis ojos desorientados. Y aquella fue la última imagen del mundo exterior que vi antes de despertar en esta habitación. Nunca llegué a entender el porqué de tantas complicaciones. Si el objetivo de mi secuestrador era el dinero de aquel banco, ¿qué hago yo aún aquí? ¿Cuánto más voy a tener que esperar para que llegue el día en que todo, sea lo que sea, se solucione? ¿¡Cuánto!? Una vez más me duermo con esas preguntas rondando por mi mente. A la mañana siguiente me despierta el débil ruido de la llave en la cerradura, qué raro. Noto por su sigilo que no es su intención despertarme, así que me hago la dormida. De nuevo la sensación de la venda cayendo sobre mis ojos, ¡no, otra vez no! Noto cómo me recoge entre sus brazos y me saca de la habitación. ¿Qué es lo que pasa? Las preguntas y las dudas van creciendo en mi mente a cada paso que da, pero no tengo miedo. De nuevo sentada, pero me muevo. Un coche. 10 minutos, 20, 30…, no llegamos. Pasa el tiempo lento y sin prisa, oigo el rugido del motor cada vez más alto, me mareo. El súbito frenazo me hace recuperar la razón, hemos llegado. Espero el sonido de la puerta al abrirse para bajar, pero el silencio perdura y noto que él sigue quieto en el sitio del conductor. Giro la cabeza hacia él, aunque no le pueda ver. Oigo su respiración acelerada, está nervioso, algo pasa. Al instante se incorpora y pone sus manos sobre mis mejillas, las va moviendo hasta llegar al punto donde se unen los dos extremos de la venda de mis ojos, la desata. El corazón ya no puede irme más rápido, ¿qué voy a ver? Al instante cierro los ojos, por miedo a la luz solar, pero todo sigue oscuro. Abro los ojos poco a poco; frente a mí encuentro acogedores los ojos verdes que me han hecho tanta compañía estos dos años. Encima de ellos cae liso un mechón rubio, hermano de otros muchos más que lo acompañan, desordenados. No hay sonrisa alguna, en su lugar una triste expresión de confusión, pena o miedo, no puedo llegar a descifrar su significado concreto. Es él, por primera vez puedo ver el rostro de mi secuestrador, o de mi salvador, a estas alturas ya no sé ni lo que es. “Ha llegado el momento, hoy sí que te puedo dejar ir, al fin…”, esas son las palabras que pronuncia tras unos minutos de duda. No me lo puedo creer. ¿Hoy? ¿En ese momento? Miro desorientada a mi alrededor, estoy en una especie de parking, vacío, oscuro y con una puerta entreabierta a pocos pasos de donde se encuentra el coche. El miedo se apodera de mí, parece que todo da vueltas. Le miro de nuevo, sigue ahí sentado frente a mí, retorciendo nervioso la blanca venda que momentos antes me obstruía la visión y con la mirada fija en mí, hasta parece triste… Le aguanto la mirada, espero a que el mundo pare de dar vueltas y me centro en la situación, estudio mis palabras antes de decirlas, todo depende de ellas… “Aún es demasiado pronto, quiero quedarme contigo.”

Cristina Sahún - 1r A Batx

Prosa castellana3ª Categoria

Page 18: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

SANGRE EN LA ARENA

Oscuridad. No puedo ver nada. Solo sé que estoy encerrado aquí dentro, que apenas puedo moverme. El corazón me late con fuerza. ¿Dónde estoy? Mi respiración acelerada es lo único que puedo oír, del exterior solo me llega un ruido apagado de voces, risas, tal vez algún aplauso lejano. Oigo pasos. Alguien viene a mi encuentro. Veo una luz… creo que por fin van a sacarme de aquí.De repente me encuentro en medio de un gran círculo de arena, y el ruido es ensordecedor. Miro a un lado y a otro y no veo ninguna salida, solo una multitud de personas a mi alrededor, gritando, chillando, riendo al unísono. Todas parecen mirarme con ojos expectantes, anticipándose a lo que quiera que vaya suceder.Súbitamente una puerta se abre, y mi público rompe en un estruendoso aplauso, mientras profieren exclamaciones de entusiasmo. De las sombras aparece un hombre delgado, poco corpulento en apariencia, ataviado con un traje de colores vivos y un extraño sombrero sobre su cabeza. Tiene una expresión de satisfacción dibujada en su rostro, y se acerca a mí con pasos lentos, cauteloso a la vez que desafiante, sujetando una larga capa de un color rojizo precioso, casi hipnotizante a mis ojos.Atraído por la belleza de esa lujosa tela, me precipito sobre ella sin pensarlo dos veces, y en el último momento, desaparece. Ese extraño hombre la ha levantado antes de que pudiera tocarla siquiera, y eso ha parecido aumentar aún más la diversión de las personas que nos observan. Oigo una voz gritar por encima de las demás: “¡Torero!” y por un breve instante él los mira y sonríe altanero. Después se allega a mí con la capa en sus manos y yo me vuelvo en su busca otra vez. Es como un extraño juego que despierta la excitación en los ojos de cuantos nos ven allí, y nosotros seguimos jugando durante largo rato, en un solemne baile en el que persigo la prenda sin cesar, hasta que de repente, y sin previo aviso, el juego termina para mí.Suena una melodía y el hombre de la capa desaparece tras un portón. Del otro extremo del redondel surge un segundo individuo, con ropas muy semejantes a las del anterior, que se abalanza sobre mí con pasos ligeros, sujetando dos alargadas agujas de llamativos colores que inmediatamente atraviesan mi lomo y se pierden en mis entrañas. Dejo escapar un sonido de agudo sufrimiento que nadie parece oír, mientras la sangre empieza a correr por mi pelaje y mi visión se nubla. El dolor es muy intenso, pero aun puedo mantenerme en pie, confuso y aterrado, notando esas picas prendidas a mi piel, balanceándose de un lado a otro con cada movimiento que hago. Como si fuera una oscura broma, las han vestido de gala, al igual que a mi torturador, que se regodea en dorado y tonos rosáceos, mirándome fríamente desde su privilegiada posición.No entiendo nada. ¿Por qué me han traído aquí? ¿Por qué quieren torturarme? No puedo concebir la razón de que toda esta gente luzca una sonrisa sádica en sus labios mientras me mortifican sin piedad.Por fin, siento algo de esperanza cuando veo que este hombre abandona también el círculo, pero el momento dura poco, ya que mis peores temores se hacen realidad al ver que de detrás de uno de los paneles de madera sale una tercera persona, esta vez subida en un imponente caballo negro. Quedo completamente desconcertado, sin saber el motivo por el cual otro animal se encuentre también allí. ¿Acaso quieren atormentarlo como a mí?Pronto esa duda es disipada, pues con unos severos golpes de talón, el jinete, portador de una larguísima y feroz lanza, conduce al caballo hasta mí y una vez se encuentra lo suficientemente cerca, la clava en mi cuerpo, hundiéndola con saña y dejándome sin resuello.Sintiendo aún el peso de las picas que tiran de mi piel, noto cómo, por el terrible agujero que esa lanza me ha dejado, pierdo muchísima sangre, volviéndome más débil e indefenso. Ya no me cabe duda de que pretenden matarme, pero de una forma cobarde y despiadada, debilitándome antes para que no pueda defenderme con mi fuerza animal.Los minutos pasan lentamente, arrastrándose en mi sufrimiento, mientras una y otra vez esa afilada lanza me desgarra, ensucia mi interior de óxido y muerte. Todo lo que me rodea se desdibuja, apenas puedo sostenerme y con cada jadeo siento que muy pronto caeré.No quiero morir. Nadie debería sufrir la humillación de morir aquí, frente a toda esta gente, en un absurdo sacrificio que aporte un vago entretenimiento a sus aburridas vidas.Me esfuerzo en vano por alcanzar al causante de mi tortura. Con cada punzada intento embestirlo, terminar con su vida tal como él desea hacerlo con la mía, pero es imposible. Él, ágil y escurridizo, posee armas con las que herirme y un corazón negro sin rastro de compasión. Yo solo soy una bestia, cansada y herida, que desea escapar de este infierno.Finalmente, puedo ver con dificultad cómo el montador se pierde tras una puerta, y el instinto me dice que la muerte se avecina. Aparece de nuevo el primer hombre. Sé que será mi asesino. Se acerca lánguidamente mirándome con fijeza, y el ruido es prácticamente atronador cuando desenvaina una espada y la cierne sobre mí sin misericordia, atravesando mi corazón en una limpia estocada. Las fuerzas me abandonan y caigo al suelo. Mis ojos no tienen tiempo de cerrarse cuando un último latido impulsa el aliento final y la vida se me escapa como la sangre que tiñe la arena.Mi mirada se pierde entre esos espectadores, crueles y vacíos de sentimientos, que sacan al aire sus pañuelos blancos, reclamando a mi verdugo que me corte las orejas como un trofeo más a su macabra colección de matanzas.

Marina Fernández - 1r B Batx

Page 19: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

No vulguis improvisar la teva vida: correries, si no, el perill de trobar-te que falla la “inspiració” en el moment de més compromís.

Joan Fuster

SÍSTOLE Y DIÁSTOLE

Qué sensación más extraña, la de perder el corazón. En apariencia, todo sigue igual: ese músculo en el pecho sigue latiendo y cumpliendo su función con una inquietante regularidad, bombeando sangre al resto del cuerpo y volviéndola a traer de vuelta. Sístole, diástole, sístole, diástole. Entonces, ¿cuál es la diferencia? Un paso tras otro, y otro más. Ando por la calle apenas consciente de mi alrededor. Sinceramente, ¿qué más da? La gente pasa por mi lado como si no existiera, y yo hago otro tanto de lo mismo. Ni siquiera miro a los lados para cruzar la calle. Irónicamente, por primera vez en mi vida, puedo apreciar la belleza de Ronda. Puede que sea una ciudad aburrida, monótona y agobiante, pero es innegable que es un lugar diferente. Sus retorcidas calles, sus cuestas casi verticales y los árboles agarrados al borde del acantilado que la rodea la hacen una ciudad agreste, salvaje y bonita, aunque eso tampoco consigue despertar ningún sentimiento en mí. Esa es la diferencia, que sin corazón no se puede sentir nada. Tampoco importa, ya he llegado. El acantilado de los enamorados parece la frontera entre la realidad y el paisaje, entre aquello que conocemos y una serranía compuesta

por rumores, miedos y piedras afiladas. Cuenta la leyenda que dos jóvenes cuyo amor era imposible decidieron saltar desde el borde, pero creo que la historia existe desde antes incluso que el barranco. Paso las piernas por encima de la barrera, que no tiene más de un metro de altura, y me pongo sobre una piedra, al otro lado. A cualquier otra persona, la vista le habría encogido el corazón, sobre todo la que se abre a mis pies, garganta de interminable altura y aire, pero a mí solo me parece algo efectivo para acabar con mi pequeña vida. Antes de saltar, de poner fin a todo lo que existe, tengo que parar a preguntarme el motivo, la razón, el porqué de esa decisión. ¿Dolor? ¿Tristeza? ¿Desesperación? No, nada de eso. Todo eso era de “antes”. Ahora solo siento la sangre siendo bombeada monótonamente a través de mis arterias. ¿Por qué, entonces? ¿Para qué matarme? Creo que es simplemente porque no queda nada en este mundo que me merezca la pena, que me despierte la más mínima emoción. Sucede simplemente que nada es capaz de hacerme sonreír, y nada es capaz de hacerme llorar. Solo eso. Estoy sentada. ¿Cuándo me he sentado? Me incorporo y miro hacia abajo. Dejando de lado algunos pequeños salientes y una o dos ramas, todo es vertical. Doscientos metros de caída libre: Ni siquiera me va a doler. Un segundo de tensión, un pequeño salto y ahora... vacío. Caigo, pero no siento el viento. Bajo, pero no veo el suelo acercarse. Respiro, pero no entra aire. Existo, pero el tiempo desaparece. ¡VERDE! Lo siento contra mis costillas, contra mi frente. Lo veo, el suelo. Siento el viento sobre mí. Respiro, y huele a tierra. El tiempo vuelve a girar. Estoy estampada contra el suelo, pero el maldito sístole y diástole continúa, pum, pum, pum, como para demostrarme que aún está ahí, que he vuelto a fracasar. Oigo pasos. ¿Pasos? Pasos al fondo del abismo, donde la luz no se atreve a llegar y las plantas no se atreven a germinar, donde los niños arrojan avioncitos de papel para contemplar cómo caen hacia una muerte segura. No puede ser. “¿Estás bien?” Alzo la vista; una mujer sin cara me está hablando. Malditas sístole y diástole, ¿por qué no me dejáis morir?

Irene Vicente - 1r A Batx

Page 20: Eventos insertados · 2017. 2. 9. · Són instants de la nostra vida, que com un vel suau ens transporten cap a instants de felicitat consumida, cap a llocs d’il·lusions mortes.

fELIcITATS GUANYADORS !

fOTOGRAfIES pREMIADES AL cONcURS DE fOTOGRAfIA MATEMàTIcA

Miriam Gil - 4t ESO

ParàbolaDanxia Zhou - 1r B Batx

Cercles cap al celPau Sellares - 2n ESO