ESTUDI DELS ECOSISTEMES

Tema 5

1. El Medi ambient1.1 Factors abiòtics1.2 Factors biòtics

2. El medi terrestre2.1 Factors determinants del medi terrestre2.2 Adaptacions al medi terrestre

3. El medi aquàticFactors determinants del medi aquàticAdaptacions al medi aquàtic

4. La biosfera. Conceptes

5. El sòl com a ecosistemaEl biòtop i la biocenosiLa successió ecològica i la seva degradació

6. Els ecosistemes espanyols7. Els ecosistemes de les Illes Balears8. Els espais protegits de les Illes Balears

(TREBALL-EXPOSICIÓ)7 grups de 3 i 3 grups de 4Cada grup farà l’estudi d’un espai protegit: característiques, ubicació, quan es va protegir i per què...Es farà de manera que es pugui exposar a tota l’escola (murals: informació i fotografia)

9. Les relacions tròfiquesEls nivells tròficsLes cadenes, xarxes i piràmides tròfiquesEls paràmetres tròficsL’energia i matèria en els ecosistemes

10.Els cicles biogeoquímicsEl cicle del CarboniEl cicle del NitrogenEl cicle del fòsfor

1. El Medi ambientDef: conjunt de condicions ambientals que hi ha a un lloc i que els organismes hi poden interactuar.

No tots els factors (condicions, paràmetres) ambientals afecten de la mateixa manera a totes les espècies, n’hi ha que ho faran negativament a unes però ho faran positivament a unes altres.

Els factors que determinen la distribució i abundància d’una espècie s’anomena factors limitants (la salinitat, la llum,...).

Cada una de les espècies té uns marges tolerables per a cada un dels factors limitants, entre el mínim i el màxim, s’anomena zona de tolerància.

Dins la zona de tolerància hi ha una zona òptima, és la zona on les espècies viuen en les millors condicions, a mesura que ens feim enfora d’aquesta zona, no tots els individus poden sobreviure.

Els factors ambientals es poden classificar en:- Factors abiòtics- Factors biòtics

1.1 Factors abiòticsSón els factors físics i químics del medi ambient, no solen ser estables de manera que varien i poden suposar canvis en els comportaments de les espècies i per tant suposar la seva supervivència.

Aquests són:

Factors Físics Factors Químics

• Temperatura mitjana i oscil·lació de la Tª.• Precipitació mitjana i la seva distribució al llarg de l’any.•Llum i ombra.•Radiació solar.•Humitat atmosfèrica.•Moviments de l’aire.•Pressió atmosfèrica.•Vent.•Latitud.•Altitud.•Naturalesa del sòl.•Profunditat.•Moviments de l’aigua.•Quantitat de substàncies en suspensió.•Densitat i viscositat de l’aigua.

• Quantitat d’aire i aigua en el sòl.•Salinitat.•Concentració de nutrients minerals en el sòl o en l’aigua. •Quantitat de substàncies tòxiques en el sòl o en l’aigua.•Quantitat d’oxigen dissolt en l’aigua.

1.2 Factors biòticsAquests factors són aquells que determinen les

relacions entre els ev. Aquestes són:- Intraespecífiques: són aquelles que es donen

entre els individus d’una mateixa espècie- Interespecífiques: són aquelles que es donen

entre individus de diferents espècies.

• Intraespecífiques: són aquelles relacions que es donen entre els individus d’una mateixa espècie. Aquestes poden ser:

Competència: es dóna quan els individus de la mateixa espècie competeixen per l’alimentació, pel territori o bé per poder du a terme la reproducció

Associació familiar: formada per individus que estan emparentats. El seu objectiu és aconseguir protecció, com també la possibilitat d’aconseguir més aliment. Per exemple: gallines i un gall, lleones i un lleó,

Associació estatal: conjunt d’individus que viuen junts amb una jerarquia establerta, on hi ha grups de treball. És pròpia d’insectes com ara les abelles i les formigues.

Associació gregària: conjunt d’individus que viuen junts no necessàriament emparentats, com per exemple les gaseles, zebres, ovelles... Així i tot es pot establir qualque individu dominant, el qual té privilegis en l’alimentació i en la reproducció, com és el cas del llops i dels cavalls.

Associació colonial: conjunt d’individus que viuen junts i que solen provenir d’un mateix progenitor, com és el cas dels corals.

• Interespecífiques: són aquelles relacions que es donen entre individus de diferents espècies. Aquestes poden ser:

Competència: es dóna quan els individus competeixen per l’alimentació, pel territori. De manera que es lluita per la supervivència.

Depredació:

Parsasitisme:

Inquilinisme:

Comensalisme:

Mutualisme:

Simbiosi:

2. El medi terrestre2.1 Factors determinants del medi terrestre2.2 Adaptacions al medi terrestre

3. El medi aquàtic3.1 Factors determinants del medi aquàticEls factors limitants del medi aquàtic són:

Llum: depenent de la existència o absència de llum condiciona el tipus d’organismes. La llum depèn de la transparència com de la profunditat. Tenint en compte aquesta darrera opció es poden establir dues zones:- fòtica: zona on hi arriba la llum i que per tant és on hi ha una major biodiversitat.-afòtica: zona on ja no hi arriba la llum i per tant hi ha uns organismes molt específics.

Temperatura: A causa de les propietats de l’aigua, la Tª sol ser estable. No hi ha grans oscil·lacions tèrmiques, però condiciona la quantitat d’oxigen i els corrents marins.

Salinitat: és la concentració de sals minerals dissoltes en l’aigua i és un dels factor limitant més exigents, ja que no totes les espècies s’han poguts adaptar a amplis marges de salinitat.

Quantitat d’oxigen: La seva concentració depèn de la superfície en contacte i de l’activitat fotosintètica, com també de la quantitat de corrents i de la Tª (com més fredes, més quantitat).

Pressió hidrostàtica: cada 10 m augmenta 1 atm. De manera que condiciona el metabolisme com la seva forma.

Viscositat: facilita que els organismes quedin suspesos en l’aigua i en dificulta el desplaçament.

Densitat: és la responsable que els organismes flotin. Segons com s’hagin adaptat a aquest factor, els organismes es poden classificar en:

- Plàncton- Nècton: són aquells

que es poden desplaçar.

- Bentos: són aquells organismes que viuen fixos a un substrat.

Moviments de l’aigua: hi ha organismes que s’han adaptat millor als corrents, com és el cas de les truites de riu, que són capaces de mantenir-se a un mateix lloc malgrat els forts corrents dels rius.

3.2 Adaptacions al medi aquàticLes diferents adaptacions al medi aquàtic són per

tal de fer front als factors limitants: Llum: els organismes fotosintètics es

distribueixen depenent de l'espectre de radiació que poden absorbir, per això tenen uns pigments o uns altres, així que els qui tenen clorofil·la es troben més a la superfície, mentre que aquells que tenen pigment vermellós (les rodofícies) es troben a les profunditats.

També cal tenir en compte que els animals s’han hagut d’adaptar, de manera que n’hi ha que tenen la capacitat de realitzar bioluminescència.

Disponibilitat d’oxigen: la gran majoria estan adaptats a unes condicions amb oxigen, però n’hi ha d’altres que ho han fet a unes condicions anòxiques, de manera que hi ha algues i altres microorganismes que realitzen les seves funcions metabòliques en condicions reductores. Fins i tot hi ha grans organismes, com ara les balenes que tenen la capacitat d’emmagatzemar grans quantitats d’oxigen i així poder fer grans immersions.

Adaptació a la salinitat: és un dels grans factors limitants, no hi ha moltes espècies que s’hagin pogut adaptar als dos ambients, com és el cas del salmó, que és capaç de viure en aigua dolça i salada i això ho pot fer gràcies a processos d'osmosi.

Adaptacions a la densitat i viscositat: Per tal de poder nedar i desplaçar-se dins l’aigua, una de les adaptacions més evidents és aconseguir una forma fusiforme a fi de tenir una major hidrodinàmica, com també tenir unes extremitats en forma de pala a fi de desplaçar més quantitat d’aigua i així avançar. Per altra banda també posseeixen una bufeta natatòria que els permet adaptar-se als diferents canvis de pressió, com a conseqüència de la profunditat. En el cas de les algues n’hi ha que tenen unes vesícules d’aire que les permet surar i aconseguir més llum.

Adaptacions als corrents d’aigua: en el cas de les algues solen tenir unes tiges flexibles, que en cas de forts corrents no es puguin trencar. Mentre que en el cas del bentos, solen tenir formes planes, a fi de presentar menor resistència, o bé tenen unes ventoses.

4. La biosfera. ConceptesDef: conjunt de tots els organismes presents a la

Terra.Per poder-la estudiar s’han de tenir en compte: Els organismes no viuen aïllats, de manera que

s’ha d’estudiar tenint en compte el seu entorn i les relacions que hi puguin haver.

La distribució dels organismes no és uniforme, sinó que depèn de les condicions ambientals. De manera que formen unitats anomenades ecosistemes.

Def ecosistema: conjunt d’éssers vius que habiten en un determinat lloc, tenint en compte les relacions que hi pugui haver entre ells i el seu medi.

El conjunt de tots els ecosistemes es podria anomenar ecoesfera.

Llavors la ciència que estudia els ecosistemes (la seva composició i funcionament) s’anomena ecologia.

En general els ecosistemes tenen dos components: Biòtop: és la part inert (inorgànica) de

l’ecosistema. Llavors els factors que el determinen són: la llum, la humitat, la Tª... Tots ells formen els factors abiòtics.

Biocenosi: és el conjunt de tots els éssers vius de l’ecosistema. Es diu que forma els factors biòtics.

Def ecotò: és la zona que es troba entre dos ecosistemes i es diu que és una zona amb una gran biodiversitat, ja que s’hi poden trobar organismes que pertanyen als dos ecosistemes adjunts.

Def bioma: conjunt d’ecosistemes que són semblants i ocupen una gran extensió de terreny.Biomes terrestres Biomes aquàtics• Desert fred• Tundra • Taigà• Estepa• Bosc caducifoli• Mediterrani• Equatorial• Tropical• Sabana• Desert càlid

• Dulciaqüícola•Marí

Hàbitat: és el lloc on viu un determinat organisme. Pot ser de dimensions reduïdes, com un gorg de torrent, com extensions d’hectàrees, territori de sabana per a un guepard.Els hàbitats no són exclusius d’una determinada espècie, sinó que un mateix hàbitat pot ser compartit amb vàries espècies.

Nínxol ecològic: és la funció que realitza una espècie dins un ecosistema.No és un espai físic, de manera que per poder-ho estudiar s’ha de tenir en compte els factors abiòtics com les relacions que té amb les altres espècies de l’ecosistema.es diu que una mateixa espècie pot ocupar diferents nínxols ecològics a regions diferents, depenent de l’aliment, hàbits de vida... Això és el cas d’aquelles espècies que tenen diferents fases en el seu cicle vital, com per exemple les papallones.

En principi dues espècies no poden compartir un mateix nínxol ecològic dins un mateix ecosistema, ja que si això passa ambdues entren en competència i la més forta o adaptada, o bé que no té depredadors en surt beneficiada i desplaça a l’altra. Això té lloc quan hi ha introducció d’espècies al·lòctones, que en la majoria de les vegades aquestes desplacen a les autòctones. Per exemple és el cas de les cotorres argentines que van desplaçant a les mèl·leres.

TREBALL: realitzar resum de la www:http://usalbiologica.wordpress.com/2013/04/12/nueva-lista-de-especies-invasoras-en-espana/

TREBALL: realitzar un treball sobre les espècies introduïdes a les Illes Balears i les seves conseqüències.

5. El sòl com a ecosistemaDef: part superficial de l’escorça terrestre,

provinent de la descomposició de la matèria orgànica i la disgregació de la roca.

En el cas de la matèria orgànica en descomposició s’anomena humus.

El sòl es pot considerar un ecosistema ja que en ell hi podem trobar ev específics ja que s’han adaptat a les condicions fisicoquímiques del sòl. Llavors poden diferenciar una biocenosi i un biòtop específic.

5.1 El biòtop i la biocenosiDepenent de les condicions físiques i químiques de la zona es determinaran les propietats del sòl. Per això cal tenir en compte els següents factors abiòtics:

El clima: és el factor determinant, ja que d’ell en depèn la vegetació que hi pugui haver i per tant condicionarà les condicions del procés de descomposició i en conseqüència les característiques del sòl. Per exemple no és el mateix el sòl de les selves tropicals, que tenen poca matèria en descomposició a causa de les elevades Tª, que el sòl de les tundres, que per Tª baixes hi ha una acumulació de mo (humus).

Topografia: depenent del relleu en dependrà el contingut d’aigua retinguda, com també de la quantitat de matèria retinguda. Per tant en condicions d’elevat pendent el gruix de sòl és molt menor que a les zones de sedimentació.

Temperatura: com ja s’ha dit anteriorment, les Tª elevades afavoreixen la descomposició de la mo i per tant aquesta es mineralitza, en canvi en Tª baixes es va acumulant la mo i es va formant l’humus.

Llum: els organismes s’han hagut d’adaptar a l’absència de llum.

Composició en gasos: el gas determinant és l’oxigen, de manera que a mesura augmenta la profunditat aquest gas disminueix, fet que condiciona la presència d’organismes.

Concentració de sals: en depèn de l’activitat dels organismes descomponedors i de la naturalesa de la roca mare.

En el cas de la biocenosi depèn de les condicions del biòtop.

Els organismes més abundants són: bacteris, fongs, arrels, animals (artròpodes generalment)

Estructura del sòlEl sòl a mesura que es va formant es generen unes

capes anomenades horitzons. En general es poden diferenciar 4 capes:

Horitzó C: és el més pròxim a la roca mare, es sol caracteritzar per l’absència de mo i per l’acumulació de pedres procedents de la meteorització i erosió de la roca mare.

5.2 La successió ecològica i la seva degradacióEl procés de formació del sòl és molt lent, pot

durar milers d’anys, ja que depèn de la descomposició de la roca mare i de la colonització per vegetals i la seva descomposició.

En general, aquest procés també se’l pot anomenar “successió ecològica”.

1 2 3 4

1. Consisteix en la meteorització de la roca mare, gràcies als canvis de Tª i els canvis químics. Així comença la disgregació de roca i proporciona matèria per les plantes invasores o colonitzadores.2. Colonització del sòl per les plantes colonitzadores, com ara els líquens. Aquestes proporcionen una mica de mo, que prepara el sòl per a plantes més exigents.3. Ja hi ha una capa d’humus acumulat, de manera que els organismes existents són més estables i a la vegada van estabilitzant el sòl.

4. S’instal·len plantes molt estables, es a dir que no toleren que el sòl es remogui i que a més tenen una gran longevitat. És quan s’hi poden trobar comunitats que formen el clímax (màxim desenvolupament d’un ecosistema).

6. Els ecosistemes aquàtics espanyolsEs poden dividir en:7. 1 RiusEs caracteritzen per tenir un curs fluvial més o

manco fix, on el cabal va variant depenent de les precipitacions i del desgel.

En general el curs fluvial es pot dividir en tres parts:

- Curs alt (conca de recepció)- Curs mitjà (canal de desguàs)- Curs baix (canal de dejecció)

- Curs alt (conca de recepció): es caracteritza per tenir un elevat pendent, de manera que les aigües solen tenir un gran poder d’erosió i de transport. Per això els ev que hi poden viure han adaptat el seu cos a aquestes condicions.Els organismes que hi podem trobar són: molses, mol·luscs i peixos que poden nedar a contracorrent.

- Curs mitjà (canal de desguàs): el curs fluvial ja no té tant pendent i en conseqüència les aigües han perdut força, fet que facilita que hi hagi més biodiversitat. També és una bona zona perquè s’hi desenvolupin els boscs de ribera (pollancres, oms).

- Curs baix (canal de dejecció): és la part més baixa del curs fluvial, de manera que els pendent és quasi nul, això fa que en moltes ocasions les aigües puguin quedar estancades i formar llacunes i deltes. És una zona on hi predominen els processos de sedimentació. Així que la vegetació que hi pugui haver està adaptada a unes aigües tranquil·les, com ara el jonc.

6. 2 LlacsEs caracteritzen per tenir aigües molt profundes i

molt estables, es caracteritzen per tenir un dinàmica pròpia basada en l’aparició i desaparició de la termoclina (línia imaginària que separa les aigües de diferent Tª), durant l’hivern es fa present a una determinada profunditat i a la primavera desapareix, de manera que les masses d’aigua es poden mesclar i provocar corrents d’aigua profundes, això permet que les aigües es mesclin i no s’afavoreixin processos d’eutrofització.

Els organismes que s’hi ubiquen estan condicionats per la llum i la Tª.

6. 3 Aiguamolls o AlbuferesEs caracteritzen per tenir les aigües molt

estancades i en determinades condicions hi ha processos d’eutrofització.

El fet que depenen molt de les precipitacions i que hi hagi inundacions fa que l’ecosistema sigui molt fràgil.

En aquestes zones hi ha una gran biodiversitat ja que són zones de pas per a les aus migratòries.

Avui en dia són zones molt protegides per la seva fragilitat i el seu valor ecològic, per això s’anomenen zones RAMSAR

TREBALL: cerca informació s’obre la convenció RAMSAR i quins espais hi ha a Espanya

6. 4 Zones marinesSón zones de transició entre la mar i la terra, de

manera que també és una zona d’elevada biodiversitat i a més és molt dinàmica ja que depèn de les aportacions fetes per la mar i les aportacions fetes per les aigües continentals.

A Espanya tenim dos litorals:- Cantàbric: litoral abrupte ja que està exposat a

forts onatges i als efectes de les marees, d’aigües fredes.

- Mediterrani: el litoral és més suau i caracteritzat per grans platges d’arena.

9. Les relacions tròfiquesA l’hora d’establir les relacions tròfiques cal tenir en compte els diferents nivells tròfics:

- Productors: són els organismes encarregats de produir mo, la majoria són fotosintètics (plantes, algues i alguns bacteris).

- Consumidors: són aquells organismes que s’alimenten d’uns altres, és a dir són heteròtrofs. Es poden diferenciar tres nivells:- C. primaris: són els que s’alimenten dels productors, s’anomenen herbívors.- C. Secundaris: són els que s’alimenten dels C1r, per tant són carnívors.- C. Terciaris: són els que s’alimenten tant del C1r com dels C2n, per tant es diu que són omnívors.

- Carronyaires: són aquells que s’alimenten d’altres organismes (consumidors) en procés de descomposició.

- Descomponedors: són aquells organismes que s’encarreguen d’eliminar la mo de l’escosistema, de manera que la converteixen en mi. D’aquesta manera la mo es recicla.

9.2 Les cadenes, xarxes i piràmides tròfiquesDef: relació tròfica: són aquelles que s’estableixen entre els organismes que s’alimenten uns dels altres d’un mateix ecosistema.

Cadena tròficaRepresentació gràfica lineal de poblacions sense

tenir en compte els descomponedors. Les fletxes que es representen sempre van del menjat al consumidor.

Xarxa tròficaRepresentació gràfica

del conjunt de les diferents cadenes tròfiques, ja que en un ecosistema una població no utilitza una única font d’alimentació.

Tampoc s’hi representen els descomponedors.

9.3 Els paràmetres tròficsSón paràmetres que serveixen per poder estudiar la dinàmica dels ecosistemes, les xarxes tròfiques, el cicle de la matèria, el flux d’energia.

Els paràmetres que s’estudien són: - Biomassa- Producció- Productivitat

- Biomassa: és la quantitat de mo acumulada en un individu, nivell tròfic, una població o un ecosistema. Es pot expressar en g, kg, tn per unitat de superfície o volum.

Llavors la biomassa augmenta proporcionalment amb la producció i el creixement dels individus.

- Producció: és la quantitat d’energia que s’emmagatzema dins la biomassa en cada nivell tròfic per unitat de temps, per ex: g/cm2·dia, kg/m2·any, t/ha·anyEs poden diferenciar diferents tipus:

Prod. Primària: és l’energia captada pel 1r nivell tròfic, pels productors.

Prod. Secundària: és la quantitat d’energia captada pels consumidors.A més s’hi pot diferenciar:

Prod. Bruta (PB): és la biomassa generada a qualsevol nivell tròfic.

Prod. Neta (PN): és la quantitat total de biomassa que queda disponible pel següent nivell tròfic, una vegada que s’ha descomptat la consumida en la respiració cel·lular (R).

PN = PB - R

- Productivitat: representa la rendibilitat i l’estat d’un nivell tròfic, és més gran com més ràpid creixen els organismes i menor és la biomassa.

Biomassa: 500.000 kg/m2

passen 10 anys

Biomassa: 650.000 kg/m2

Paràmetres tròfics:- Increment de la biomassa: 150.000 kg/m2

- PN: 15.000 kg/m2·any- Productivitat: (15.000/500.000) * 100 = 3%·any

- 53. En aquests esquemes es mostren les dades dels paràmetres tròfics d’un prat i una fageda.

- (prat) (fageda)- Biomassa: 3kg/m2 -Biomassa: 18kg/m2- PB: 6g/m2xdia -PB: 8,8g/m2xdia- Respiració: 3g/m2xdia -Respiració:

7g/m2xdia

- A) Calcula la productivitat neta d’ambdós ecosistemes.

- B) Quin dels dos és més bo per produir aliments?

- 53. En aquests esquemes es mostren les dades dels paràmetres tròfics d’un prat i una fageda.

- (prat) (fageda)- Biomassa: 3kg/m2 -Biomassa: 18kg/m2- PB: 6g/m2xdia -PB: 8,8g/m2xdia- Respiració: 3g/m2xdia -Respiració:

7g/m2xdiaP=(3/3000)*100=0,

1%diaP=(1,8/18000)*100=0,0

1%diaEl prat és el més bo per produir aliments ja

que té una major productivitat

- Piràmides tròfiques: són representacions gràfiques de la variació que existeix entre els diferents nivells tròfics.Es poden diferenciar:

• Piràmides de nombres: representa el nombre d’individus de cada nivell tròfic.Porten poca informació ja que tracta a totes les espècies per igual. A més també es poden trobar invertides, és a dir el nivell superior és major que l’inferior.

• Piràmides de biomassa: es representa la biomassa de cada nivell tròfic.

• Piràmides de producció: es representa l’energia emmagatzemada en un nivell tròfic, en un temps determinat i que queda disponible per al nivell tròfic superior.Són les que donen més informació, ja que mostren el flux d’energia. En principi es dóna la llei del 10%, és a dir cada nivell tròfic tan sols aprofita un 10% de l’energia del nivell tròfic inferior. Per això no hi pot haver infinits nivells tròfics, ja que l’energia que resta no és aprofitable.

10.Els cicles biogeoquímicsEl cicle del Carboni

El carboni és un dels elements principals dels ev, ja que forma part de les molècules orgàniques i només es pot incorporar a partir del CO2.

El procés:a. Els autòtrofs capten el CO2 atm o dissolt en l’aigua i

el transformen en composts orgànics. Aquest passa als consumidors a través d’alimentació.

b. Alguns organismes aquàtics l’empren per formar els seus exosquelets, que a la llarga arribaran a formar les roques calcàries .

c. Per altra banda mitjançant la respiració es torna alliberar CO2.

d. Les restes orgàniques poden quedar enterrades i formar combustibles fòssils. De manera que si es crema es torna alliberar el CO2 emmagatzemat.

e. També cal tenir en compte les erupcions volcàniques, que alliberen CO2.

El cicle del NitrogenÉs un element fonamental pels ev, ja que forma

part de les proteïnes i dels àc nucleics. A més forma el 78% de la composició de l’atm, però molts pocs ev el poden assimilar directament.

El procés:a. Hi ha bacteris, com ara el gènere de Rhizobium

que tenen la capacitat de captar el N2 atm i transformar-lo en NO3 assimilable per a les plantes.

b. A través de la fotosíntesi, les plantes incorporen els nitrats i els transformen en composts orgànics. Els consumidors l’incorporen a través de l’alimentació.

c. Les restes orgàniques quan es descomponen gràcies als bacteris nitrificants el retornen al medi en forma de nitrats els quals són assimilables pels productors.

d. El cicle es tanca a causa dels bacteris desnitrificants, és a dir empren els nitrats i el transformen en N2 atm.

El cicle del FòsforÉs l’element que es troba en menor mesura i que forma part de les molècules més importants, com ara els àcids nucleics.

El procés:a. Els productors absorbeixen els fosfats i els

utilitzen per formar biomolècules.b. Passa d’uns organismes a uns altres mitjançant

l’alimentació.

c. Part del fòsfor són arrossegats a la mar. Part passa al fitoplàncton i d’aquí a la resta de cadena tròfica. En el cas que s’incorpori a les closques dels mol·luscs aquests en morir retornen a les roques sedimentàries i en qualque moment poden arribar a la superfície i entrar en el cicle.

http://www.glogster.com/xulikas/el-cicle-del-fosfor/g-6lmtnfdg7m4fm750lc6k5a0

EutrofitzacióCopiar pàg 122