326 gener 2014

En primer pla

Miquel Àngel Codina

La ciutat de Barcelona va ser esco·llida el 5 de desembre passat Capital Europea del Voluntariat 2014. Es tracta d’una iniciativa del Centre Europeu del Voluntariat que té com a objectiu pro·moure el voluntariat en l’àmbit local a través del reconeixement a aquells mu·nicipis que donen suport i mantenen una estreta col·laboració amb entitats i organitzacions de persones voluntà·ries o que promoguin l’altruisme, tal com assenyalen les recomanacions de l’Agenda de Polítiques sobre Volunta·riat a Europa.

El municipi guanyador —que pot ser de qualsevol dimensió— és aquell que demostra millor la implementació de les recomanacions de l’Agenda de Polítiques sobre Voluntariat a Europa, amb un èmfasi especial en la capacitat demostrada a l’hora de promoure i facilitar la mobilitat de persones vo·luntàries entre països. Juntament amb Barcelona, les ciutats finalistes van ser Guimaraes (Portugal), i Rennes i Laval (França).

L’anunci va tenir lloc en un acte ce·lebrat al Parlament Europeu, a Brussel·les, tot coincidint amb la celebració del Dia Internacional del Voluntariat i va comptar amb la presència del co·missionat de Relacions Institucionals de l’Ajuntament de Barcelona, Carles Domingo. Cal dir que el 3 d’octubre, l’Ajuntament de Barcelona i el Depar·tament de Benestar Social i Família de la Generalitat havien defensat conjuntament la candidatura de la capital catalana a la Conferència anual del Centre Europeu del Voluntariat, a Sarajevo.

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i la consellera de Benestar Social i Fa·mília de la Generalitat de Catalunya, Neus Munté, han destacat la importàn·cia que Barcelona esdevingui Capital Europea del Voluntariat. L’alcalde ha afirmat que aquesta notícia «omple la ciutat d’orgull» i que aquesta elecció «és sobretot per la generositat i esperit solidari que transmeten els voluntaris i voluntàries de la nostra ciutat. Una riquesa social que agraïm i que durant tot el 2014 reconeixerem». Trias s’ha mostrat convençut que aquesta capi·talitat servirà per «compartir experièn·cies i entusiasme per participar en la creació de la Barcelona de les persones; una Barcelona que es construeix amb la suma de molts actes de solidaritat i responsabilitat social».

Per la seva banda, Neus Munté ha recordat la implicació de la societat catalana, ja que «segons l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de l’any 2012, un 17% de catalans responien sí a la pregunta de si havien fet o feien volun·tariat. Aquest 17%, sobre el total de la població, dóna una xifra de 1.275.000 voluntaris a Catalunya». Això vol dir, segons Munté, que «la societat catala·na és participativa. El voluntariat és un tret identitari del nostre país i aquesta capitalitat és el reconeixement a la força del nostre voluntariat i la solidaritat dels catalans i les catalanes».

Estimar el proïsme més vulnerableBarcelona és durant tot aquest any la Capital Europea del Voluntariat

Energia i estimació

David Rubio Mas té 36 anys i tre·balla d’arquitecte tècnic. És voluntari de Càritas diocesana de Barcelona. Col·labora amb la coordinació del Grup d’Estimulació i Dinamització d’Avis (GEDA). En David comenta que va decidir fer·se voluntari perquè «vaig fer cas a una amiga, que ja feia aquest voluntariat. Estava passant un mal moment personal, amb problemes laborals i sentimentals. Vaig provar·ho sense massa expectatives, però ja el primer dia el grup em va transmetre una gran energia i els avis, una gran estimació. Això em va ajudar moltís·sim. Des de llavors no he pogut deixar d’anar·hi».

Va començar el voluntariat l’any 2006. «Des de llavors —explica Da·vid—, el voluntariat m’ha ajudat a entendre més la vida de la gent gran, la gran capacitat que tenen els avis per estimar les persones que els concedei·xen una petita part del seu temps. Les dues hores que passo amb els avis em recarreguen les piles gastades durant la setmana en la meva vida laboral. So·bretot, valoro molt que el grup d’amics que conforma GEDA m’ha ofert la seva mà i hem aconseguit que les visites als avis es transformin també en una bona trobada d’amics. Tot això m’ha donat estabilitat, satisfacció amb el que faig i la capacitat de veure allò que la gent és capaç de fer pels altres.»

Per a ell, ajudar la gent més vul·nerable «és un dels valors que no hauríem d’oblidar, és una de les obres de misericòrdia. Ajudar el necessitat es pot fer de moltes maneres. Una de les més senzilles però eficaç és dedicar una petita part del teu temps a ajudar;

intentar cobrir les necessitats, que en el cas dels avis és la companyia i rebre estimació».

Pilar Casanova Domènech, de 72 anys, és diplomada en Infermeria. És voluntària de la Fundació Acollida i Es·perança. «La meva tasca cada setmana —informa— és preparar la medicació de les persones que viuen a Can Ba·nús (Badalona) i ajudar en les tasques d’infermeria que calgui. També dono un cop de mà a algunes d’elles perquè puguin fer activitats fora del centre, les acompanyo a algun taller o les ajudo amb les seves aficions. Però la part més important és conversar amb elles, es·coltar·les, donar·los escalf i contribuir per tal que se sentin bé.»

La Pilar dóna a conèixer que, de voluntariat, «n’he fet tota la vida. Des de jove he participat en entitats ben diverses i sempre he ocupat el temps que em sobra fent tasques de volunta·riat. M’agrada sentir que amb el meu temps puc ajudar una mica els altres; em fa sentir bé i faig bé. Per a mi,

com a persona, els valors de la justícia i l’amor es concreten en accions tan petites com una abraçada a algú que la necessita».

Hi col·labora des del l’inici de la Fundació Acollida i Esperança, l’any 1993. En aquest temps, s’ha adonat de «la constatació que hi ha gent que no té les mateixes oportunitats i el refer·mament de la meva convicció que això es pot i s’ha de canviar. I que tothom pot posar·hi el seu granet de sorra». La Pilar reconeix que «el millor regal que es pot fer és lluitar perquè no hi hagi gent necessitada».

Joan Serra i Macià té 50 anys i és el propietari d’un negoci familiar cente·nari dedicat a productes per al camp: pinsos, llavors, adobs… El que avui s’anomena una agrobotiga. És volun·tari de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes de les diòcesis de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.

«La meva tasca dins de l’Hospitalitat és ser el cap responsable del servei dels hospitalaris, tant als pelegrinatges com a les activitats diverses que fem durant l’any. Participo activament en l’organització dels pelegrinatges de juny i setembre», assenyala en Joan. I recorda que «el primer cop que vaig anar de brancardier a Lourdes vaig conviure molt amb la gent necessitada, i van ser ells els que em van ajudar a superar els meus petits problemes, vaig «carregar piles» i ho continuo fent cada cop que hi torno.»

En Joan va començar anar a Lourdes, de pelegrí, amb 14 anys; dos anys des·prés ja va poder exercir de brancardier. «Això era el 1976 i fins al 1984 hi vaig continuar anant cada any. Per motius laborals i familiars no hi vaig tornar fins al 2001. Aquell any vaig adonar·me de

Fer companyia a la gent gran és una gran demostració d’amor.

«Sento la necessitat de retornar a la societat una part del que he rebut. I la millor manera és la del voluntariat»

426 gener 2014

En primer pla

com necessitava la meva vida estar al costat dels necessitats, dels anys que havia perdut només pensant en mi. L’equilibri emocional que em donen aquests dies de convivència amb ma·lalts em fa estar amb els peus a terra i entendre més els altres; compartir amb els altres.»

Segons Joan Serra, «tenir la sort de compartir i estar al costat de la gent necessitada és un plaer que ens fa mi·llor persones; ajudes en el dia a dia en els moments d’angoixa i aportes equi·libri en moments d’eufòria. Realment, t’adones que som nosaltres els que necessitem estar al costat d’ells».

Sentir-se útil

Ximena Cabezas té 36 anys i treba·lla d’interiorista i dissenyadora d’il·luminació. És voluntària d’Amics de la Gent Gran: «Visito una senyora gran una vegada a la setmana i col·laboro en altres activitats que organitza l’entitat.»

Des del setembre del 2010, la Xime·na desenvolupa tasques de voluntariat «com una manera de compensar el que els altres han fet per mi. Els meus pares van haver d’emigrar i les meves àvies es van quedar al seu país natal. Quan elles es van fer grans, nosaltres no vam poder ser al seu costat. Afortunada·ment, sempre van tenir gent amiga que les va cuidar per nosaltres. Llavors, vaig sentir la necessitat de compensar això i fer el mateix per altres persones grans que, per diferents motius, esti·guessin soles».

Ser voluntària ha aportat a la seva vi·da «molta satisfacció perquè sé que hi ha una persona, en aquest cas la Mercè, a qui he pogut fer sentir millor amb la meva companyia. Hem creat una rela·ció molt propera, gairebé una relació familiar, en la qual no només jo estic per ella, sinó que també ella està per mi. Anar a visitar·la i que em rebi amb un somriure m’omple el cor d’alegria i satisfacció».

La Ximena està convençuda que ajudar la gent més necessitada amb el seu temps és el millor regal que els pot oferir, atès que «crec que l’alegria i la satisfacció que dóna sentir·se útil i saber que amb un petit gest donem tant a una altra persona ja és suficient perquè valgui la pena».

Miquel Pongiluppi Pagès, de 71 anys, ha estat publicitari i tècnic en comunicació social. Ara està jubilat. La seva tasca com a voluntari del Banc dels Aliments és doble: «Facilitar que entitats receptores d’aliments de peti·ta dimensió i amb mancança d’espai i transport es puguin agrupar en nous centres solidaris d’alimentació, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, per poder atendre més bé els seus beneficiaris. I potenciar el Banc dels

Aliments com a espai de reinserció de persones procedents de l’àmbit peni·tenciari perquè puguin fer diversos tre·balls al magatzem i a les oficines.»

En Miquel rememora que «a prin·cipis del 1990, un amic, fundador del Banc dels Aliments de Barcelona, em va dir que necessitaven un professio·nal del món de la publicitat per dur a terme les accions de comunicació del Banc dels Aliments: memòria anual, fulletons, pòsters...» «Quan vaig co·nèixer l’entitat —prossegueix— em va semblar que feia una activitat solidària encomiable i m’hi vaig apuntar; també formava part del Patronat de la Fun·dació Banc dels Aliments de Barcelona com a responsable de Comunicació. Des de la meva agència de publicitat els feia aquests treballs de forma al·truista i hi tenia un contacte personal periòdic.»

Ja fa vint·i·quatre anys que és volun·tari del Banc dels Aliments. Quan es va jubilar, el 2007, va crear el departament de Comunicació. «En aquells moments, el Banc dels Aliments ja era conegut en l’àmbit de les empreses d’alimentació, però era desconegut per al gran públic. A mitjans del 2009, vam tenir la idea de fer una campanya de comunicació social en grans mitjans (televisió, rà·dio, premsa…) per demanar aliments i adreçada a tota la societat que vam anomenar Gran Recapte. L’any passat es va organitzar la cinquena edició de la campanya. Cada any compta amb

un volum més gran de voluntaris, col·laboradors i aliments rebuts», subratlla Miquel Pongiluppi.

Després de constituir un nou equip de comunicació molt competent, en Miquel va deixar aquest àmbit i es va incorporar al departament de Distribució i Relació amb les Entitats Socials. «Ser voluntari del Banc dels Aliments —manifesta— m’ha aportat sensibilitat social i una barreja de tensió positiva i serenor. És un deure retornar a la societat part del que hem rebut; en aquest cas, enfocat a la gent que ho necessita. La veritable ajuda consisteix no només a donar aliments sinó a transmetre afecte.»

Manuel Camacho i Camacho té 60 anys i ha exercit professionalment d’administratiu. Actualment està pre·jubilat. És voluntari de l’Obra Social Sant Joan de Déu. «Col·laboro en l’or·ganització d’un esdeveniment esportiu i solidari; la Barcelona Magic Line. Es tracta d’una travessa solidària que se celebrarà el proper 2 de març i que té com a objectius la sensibilització i la captació de fons, que es destinaran als projectes socials de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu», explica.

Ressalta el fet que «sempre he tin·gut la inquietud o necessitat de fer alguna cosa per als altres. Crec que he tingut la sort de néixer en aquest país, en aquesta societat i en aquesta època i de tenir l’oportunitat de disposar d’una sèrie de “coses” de les quals,

sense l’esforç de tots, no hauria pogut disposar. Per aquest motiu, sento la necessitat de retornar a la societat una part del que he rebut. I la millor manera que he trobat és la del voluntariat».

En Manuel ha fet de voluntari en diferents fundacions al llarg de molts anys. A l’Obra Social Sant Joan de Déu va començar l’any passat. «Durant aquest temps —posa en relleu— he sentit la satisfacció de poder oferir quelcom més als altres: temps, conei·xements, experiències, afecte i espero que una mica de pau.» I afegeix: «Dono gràcies per l’oportunitat que se m’ofereix de poder aportar el meu granet de sorra i facilitar el dia a dia a aquestes persones, ja sigui a través del tracte personal directe o en les feines de col·laboració per aconseguir mitjans que ens portin a aquest fi.»

Gabriel Farré Farré, de 63 anys, ha treballat en el món de la informàtica. És voluntari de Mans Unides des del 2009, quan aquesta ONG va celebrar el 50è aniversari. «En principi només era per ajudar en les activitats extraordinàries d’aquesta efemèride. Una vegada que hi ets sempre surten diferents necessi·tats que, tot i que per si soles no tenen gaire importància, juntament amb l’es·forç i la dedicació de molts altres com·panys, fan funcionar una gran entitat que permet tirar endavant moltíssims projectes al tercer món», observa. «Des de llavors m’he continuat ocupant de l’organizació d’actes similars i d’acti·vitats de sensibilització en general», puntualitza en Gabriel.

Va decidir fer·se voluntari arran de la seva prejubilació: «Vaig pensar que podia col·laborar amb alguna de les moltes organitzacions que es dediquen a ajudar.» En Gabriel expressa un desig en veu alta: «Seria bo que els governs i la societat en general poguessin pro·porcionar a tothom les mateixes opor·tunitats en educació, feina, habitat·ge… i que fes innecessària l’existència de les ONG i el voluntariat. Però estem on estem i dedicar el nostre temps als altres és avui dia imprescindible.»

Voluntaris treballant en la campanya Gran Recapte del 2013.

SOM ELS PRIMERS ENFRACàS ESCOLAR.

SOM ELS PRIMERS EN CONSUM DESUBSTàNCIES INCONVENIENTS.

VOLEM SER ELS PRIMERS ENVOLUNTARIAT DE L’UNIVERS.

NOSALTRES, LA GENT DEL CARRER, I AIXò NO VOL DIR QUE EN NANI I EN COMA NO SIGUIN CAMPIONS VOLUNTARIS.