Espriu setmana santa
36
Setmana Santa (1962-70) Salvador Espriu
Transcript of Espriu setmana santa
Setmana Santa (1962-70)
Salvador Espriu
EL LLIBRE
Al 1963 escriu nou poemes per a l’opuscle de la confradia de Sant Magí màrtir de Tarragona. Al 1970, a petició de Tomàs Garcés, escriu 31 poemes més, els quals seran recollits a “Quaderns de Poesia” d’Edicions Poligrafia l’any 1971. Els quaranta poemes tenen una significació simbòlica ja que són els 40 dies que Jesús va estar pel desert després del baptisme al Jordà. De fet, aquests quaranta dies, en el cicle de l'any litúrgic cristià, precedeixen la festa de Pasqua. Espriu acaba amb el diumenge de resurrecció.
Parteix de la passió segons l’evangeli de Sant Marc i, en concret, del camí com a una nova manera de salvació, una nova manera d’entendre l’èxode de tot un poble. Ja se sap que Jesús –el verb, la paraula feta home- va ser arrestat, jutjat, condemnat per Ponç Pilat, fuetejat i crucificat i amb la seva mort va salvar i expiar i redimir els pecats de la humanitat (cf. Rm 4,25). Per tant, la nova vida neix de la mort. En el camí cap a la crucifixió -cap a la mort- sorgeix la reflexió de l’home i les seves pors, les temptacions, la covardia de Pere i de l’home en general, l’angoixa, la injustícia, la lluita de l’home contra el seu propi jo, la solitud; sorgeix la visió del món no només de camí cap a la creu sinó també de la baixesa humana en els valors d’excessiu materialisme, sobèrbia,... Tenint en compte la influència de la cultura hebrea, la cultura cristiana,... es pot apuntar una doble lectura: la literal i la simbòlica que relacionaria la figura de Jesús amb Salvador Espriu, el camí cap a la salvació de tot un poble, de tota una cultura reprimida. A través del verb, a través de la paraula escrita i dita en veu alta es fa un camí que ha de portar l’home –i per extensió tota una comunitat- cap al seu destí.
Les referències: La bíblia amb els evangelis com a font inesgotable de temes. Especial atenció a l’Antic Testament.
Paràbola dels cecs (I), la del camell, llibre de Job, ...
Els Salms.
La idea del “peix mal fregit” (III, V) de sant Agustí.
La passió i tots els temes que s’hi relacionen.
La Càbala: el número 40 és Venus, és a dir, la Dona (segons indica Rosa M. Delor a Salvador Espriu o el cercle obsessiu de les coses), la dama, és a dir, la mort. Cal dir que el Torà encarna el destí d’Israel i la seva supervivència. Fortitica la consciència que té de si mateix i fa augmentar la seva consciència creadora. No solament permet que Israel sobrevisqui sinó que manté, sobretot, la seva identitat nacional.
La mística jueva. Tal com diu Espriu al pròleg a Setmana Santa (1971): “Hi ha moltes al·lusions a la mística jueva: cap a la cristiana”.
El mite de Sepharad (XX): el de l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la postguerra, i el del laberint, la vida.
Llibre de Sinera (1959-1962) és el predecessor d’aquest llibre, conjuntament amb uns petits Poemes de salms que va escriure entre 1956 i 1962, i publicats dins “Qüestions de vida cristiana” Barcelona, 37, 1967 (vegeu salm XXVII relacionat amb timor conturbat mortis me, l’engany XXXII, la traïció XI, es bastonades a la Passió VIII, el cec que fa de guia I, la sang del capvespre XIV ).
La paraula càntic (i per extensió cant) esdevé sinònim d'oració, de la mateixa manera que entre els hebreus els salms eren anomenats «pregàries».
El vent com a símbol bíblic dels camins del Senyor; la neu com a símbol de destrucció, de fred interior; el cercle infinit del vent, signe de repetició de les coses de la vida.
Tota la seva obra poètica és cíclica i, per tant, trobem imatges i conceptes que es van repetint.
Temes: L’home, en un estat de desolació davant l’actitud moral i religiosa actual o atemporal, inicia un camí, la passió.
Visió amarga del comportament moral de la humanitat davant la qüestió divina: la perversió de la riquesa, a misèria, l’oposició entre el poder i les víctimes, la corrupció en termes generals i la de “l’injust ordre/que corromp/ el vençut/poble meu” (XIX), la traïció de Judes o la venda de la seva dignitat i de tot un país per obtenir només la seguretat personal, l’agonia, la negació i la debilitat i covardia de Pere, la mort que aparentment priva de fer justícia però que en el fons és l’inici d’una altra vida, el misteri de la mort i la resurrecció –les dones pietoses-.
L’home que es rebel·la contra la injustícia i, per tant, acaba fent un cant a la injustícia (dimensió simbòlica), la profanació de la paraula.
El dubte sobre la veritat es barreja amb l’error i el dolor; les respostes no es troben. “Viure té tan sols valor/ si preguntem davant l’assot/ justicier de l’únic mot.”(V)
El camí com a procés de reflexió personal, un procés per salvar tot un poble a través de la paraula. El caminant davant el destí, la mort.
La passió i els seus temes: sofriment de l’innocent, torturat, mort per defensar la paraula.
Alliberació de tot un poble a través de la paraula, de la cultura.
La mort com a leivmotiv: meditació, la vida com a camí (“peregrinatio vitae”) cap a la mort.
L’esperança posada en la resurrecció, la llibertat.
El valor últim de la paraula i, en especial de la paraula escrita (ref. a Ponç Pilat).
La dialèctica entre contraris.
Joc simbòlic: el verb fet home (= Jesucrist, el salvador, el guia espiritual) i la paraula de Salvador Espriu(=el poeta).
Divisió del llibre segons Bihler, Heinrich. “Semana Santa (1971), de Salvador Espriu: anàlisis e intento de interpretación":
A) I-V: cant de l’home buscant la veritat en el final del camí. Descripció d’un món caòtic enmig del qual hi ha l’home.
B) VII a IX, XI a XVI, XXVII a XXIX: el jo solitari davant l’espectacle de la processó i altres manifestacions de Setmana Santa.
C) X, XVII a XXII, XXX a XXXII, XXXVI a XL: S’inicia amb l’analogia entre la Passió de Jesús amb la del jo davant la realitat actual. L’angoixa de l’home amb els fets, personatges, motius essencials dels evangelis relacionats amb el món d’avui. Hi ha una actualització dels fets bíblics que ofereixen una nova perspectiva. L’home d’avui es qüestiona una la realitat i el problema sorgeix quan no hi ha una perspectiva viable.
D) VI, XXIII a XXVI, XXXIII a XXXV: visions còsmiques, preocupacions existencials, mort, temps, infinit, “Déu?” (però no apareix en cap moment el seu nom), veritat.
ELS VERSOS INICIALS. PUNT DE PARTENÇA: LA REALITAT FRAGMENTADA I ELS PENSAMENTS DE L’HOME
I II
Eterna, noble, una paraula Giravoltem penjats als braços
En l’arrelada sequedat. dels arbres secs del pensament.
Ara, llum vell, ets apagat, Res no s’entén. Un vent dolent
I ja ningú no seu a taula. ens va escanyant amb parats llaços
La veritat ens sembla faula, de por de tot. En el dement
Es romp al nu roquer del cant. Món sense llei, dits de buidor
En trossejats vents de l’espant tiren en creu naips de tarot,
Dansen el boig i la barjaula. I quan ja surt l’arca major
Alliberats, ens hem lliurat, que clou el joc, som endinsats,
Sota podrits dits de mesell, presons enllà de tempestats,
Al ball del crim. Volta el penell, al fons del pot de l’únic mot.
Mai no parem, car l’amo és ell.
Endins del glaç d’uns ulls d’ocell,
Aguait de forques, dels alçats
Braços dels arbres dels penjats.
L’HOME, EL CAMINANT
EL MÓN FRAGMENTAT EN EL CAMÍ
III IV
Aquest sol mot ens pesa massa Brins de paraules, filagarses
I el volem peix enfarinat d’un mot a miques i a bocins,
Dins xup-xup d’oli. Ben mirat, no ens fan profit. Ventres endins,
Qui de nosaltres s’escarrassa botxinejaven becs de garses,
En el fregit? Uns dits de foll a la recerca del tresor
Mig cuejant l’han trossejat. De cada tros. Xisclem a cor,
Mosses d’hostal ens han parat tips de passar, només comparses
Llargues, feixugues, coixes taules. Privats de sou i son, a farses
Seiem i fem dels mancaments dels llargs teatres de la nit,
Molt assenyats raonaments, fam en escenes de convit.
Mentre serveixen les barjaules
A cada mort brins de paraules.
Fragments esparsos
“mai no podrem, però deixar
El lliure dret d’examinar
Lleis, fonaments, límits, raons,
Rengles d’enigmes sense fons,
Amb lúcid,fred, subtil rigor.
Car viure té tan sols valor
Si preguntem davant l’assot
Justicier de l’únic mot” (V)
“la freda nit tremola
En la cremor dels ciris.” (IX)
“Qui demanava
Avui unes paraules
Que l’acompanyin?” (XI)
X
Glaç enllà companyiaDel lent seguici de paraules,Hi ha suplici un llençolDe clarins. D’amplitudEntre núvols de vent que tapiS’estenia, set i sang,Teranyina forats de clau,Molt subtil, vastitudLlum rogenca de la tristesa,D’alta lluna gran feresaPer vestigis de carrers,D’envelat, la nuesaPer blancúries recordadaDesmuntades, dels cabellsJa desades, negres del sol.De la neu.I una veuEn agoniaVa cridantQue només volLa cendrosa
LA PASSIÓ XI XIII
Qui demanava Dies, basarda
Avui unes paraules sense nom ni refugi
Que l’acompanyin? Per cantonades
Llums en aquest seguici d’oblit sento com sotgen
De la mort caminada. Fixos ulls els meus passos.
XII
De primer s’alçarien
Palmes, veus, en precari
Triomf, quan s’atansava
Ja la mort i li obríem
Dintre nostre aquest àrid
Camí que ha de deixar-nos
Ben al fons de l’abisme.
LA PASSIÓ DE L‘HOME: LA REALITAT METAFÒRICA I EL SALM
XVI
Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.
Damunt la vella esquena
sento les bastonades
d’aquest vent.
A poc a poc m’entrava
el ferro de la llança
del meu temps.
Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
-Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m’obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.
LA MORAL DE LA SOCIETAT AMB JOC DE PARÀBOLES
XVII XVIII
Para’t i escolta: cal que no L’ull de l’agulla, bon amic
M’adollis més aquesta por del gras camell, deixa que hi passi
Car vius en ple rovell de l’ou a tort i a dret, sense fatic,
De la ciutat, net, endreçat, car no permet que s’escarrassi.
Arrecerat on mai no plou. Com que ja ve de molt antic
Prou saps com passen pel forat l’anul·lament bo de l’obstacle,
D’un ull d’agulla, ben untat, no cal trobar-lo gens inic
A cor què vols, grassos camells ni perdre temps en l’espectacle.
I el llarg ramat que put com ells. Melic de l’arbre, no xemic:
Amic del fort i tan injust aparta’t sempre del conflicte
Ordre, de l’or, quin gran disgust, de revoltar-te contra el ric,
A dalt o a baix, has d’endurar? Per ser delicte i ell invicte.
Segur del pa de l’endemà Prou llargament ho ha provat
Si t’entafores dins l’oblit, en fer-se l’amo del forat.
T’adorms tranquil en calent llit. I et dic que val només el truc
per al camell, no per al ruc.
EL JO SOLITARI DAVANT LA PASSIÓ
XIX
Però rengles I que duri
subtils també
us exclouen l’injust ordre
d’aquest pas que corromp
del tossut el vençut
arriet. poble meu.
Per estranyes En estances
foscors, de glaç
un rei tràgic cremen atxes.
obre llum És pagat
de camins un amor
a la set. que traeix.
Decidíeu, Compreu cara
reunits, la mort
de tancar-los, d’un sol home:
car voleu trenta drings
sempre tot ben comptats
el poder. De diners.
LA TRAÏCIÓ: JOC DE CORRESPONDÈNCIES
XX
Trenta diners, a Sepharad,són una grossa quantitat.Et venc per ells, i fins per res,no sols aquest despullat pres,sinó la nostra dignitat,el cel, els camps, les deus, el blat,tot el país, de mar a mar,llengües, costums, passat, futur,el pensament, la llei, el fur.És un bon preu, no et costa car.Només pretenc de rosegar,segur, tranquil, un tros de pa,al sol, xau-xau, un os de gos.Fés i desfés, com si no hi fos.Vull aquest bri d’un curt presentde vell. Després, que bufi el vent.mort jo, i en creu el condemnat,amb forta mà pren el ramat. Aparentment brau o lleó,mai no li tinguis gens de por:llargs anys de neu han capolatel poble meu de Sepharad.
LA POR, EL DUBTE, EL TEMPS, EL CAMÍ, EL SILENCI, LA SOLITUD, EL VENT, EL NO-RES, EL GUIA, ...
XXIII
“Per sempre més” Un vas trencat,
excedeix l’home. Llarg plany d’exili,
No diu tampoc nombres secrets
què llançà pres del nostre pur,
al fons dels solcs amagatall,
de rèptils ventres oculta guia,
colgats al llis senyals de llum
clot del no-res. En la buidor.
Amb por seguim Des de molt lluny,
el finit cercle so de paraules:
il·limitat, romput mirall,
tan clos, del temps. La veritat.
Només l’obscur En cada tros
dit de la torre discerniríem
d’espant es dreça amb lent esforç
vers el cel. Pas rere pas,
Enllà, més alts, sense descans,
rengles, silencis, rectes respostes
entorn d’arrel, als giravolts
estança, vent. Del camí fals.
EL DUBTE
XXIV
Què és la veritat?
La solitud de l’home
i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home,
el teu amagatall.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’entén remor de falsos,
els llums són apagats.
EL MÈTODE DEL DUBTE
XXV
Què és la veritat?
Vidre llançat, esmicolat,
als quatre vents de la ciutat,
trossos de fang molt trepitjat,
un últim xiscle de negat,
cruels vestigis de aspall,
sang a pells fines de cavall,
netes agulles de cristall
a dits llardosos de brivall,
subtils reflexos de mirall
al guix del ferro del magall
que cava clots en dolents horts
on són colgats els daus dels morts,
paranys de naips, guanys de parracs,
itinerant aguait dels llacs,
dolor, buidor, pecat, espant:
l’home que tinc al meu davant.
XXVI
Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu
o també tu. Potser ningú.
Mentre vents llops baixen del ras
on regna dreta damunt glaç
la negra torre, mida, dit
il·limitat del que és finit,
la ratlla es torna just un punt,
i dins, colgat, el temps difunt.
No hi ha començ, repòs ni qui
venci l’esglai un del camí.
Ara fosc, alçat ull de la nit:
al clos del buit, mai cap sentit.
EL DRAMATISME DEL VERS BISÍL·LAB, SEGUINT EL RITME DELS TAMBORS I DELS PASSOS
XXXIV
Entorn Damuntde l’eix el fort del buit, suportal ball, del gel,mai cap es varepòs, dreçanttampoc a pocsentit. a poc, Potser com un només llarg dit l’esglai que romp d’un crit. el cel, Llunyà, aquest confús, meu fosc, ofec pensat, de planys. subtil, Al món amarg, de dalt, estrany, per fins pervers lleganys, malson. el soles pon,ja vela nit.
L’EXILI D’UN POBLE, L’ESPERANÇA EN LA RESURRECCIÓ
XXXV
Potser l’exili la vella clau
és acabat, no pot servir.
el rostre puja Foll en camí,
fins l’arrel, cobert de pols,
vindrà l’etern l’ardà major
regne del vent, ens clou el joc
obrim l’estança a poc a poc.
resplendent, Rera lleganys
el lloc on tots el sol es pon.
reposarem? Per la claror
preguntes sense somorta, nit,
fonament fum, abaltit,
reben silencis avís, neguit
freds del seny, d’encerclament
glaçat desdeny de temps dolent.
de la raó. Ombres. Dreçada
Volíem dolç damunt gel,
l’àcid poncem, recta, rebel,
deixem en pau esvelta, dit
el violí, advers al cel,
hàbits paranys la negra torre
de fàcils guanys, del malson.
fingits sanglots,
falsos atots:
El JO I EL MISTERI DE LA RESURRECCIÓ
XXXVI
Sóc jo mateixel meu malson.No ens destriem,però potserara refusod’esguardarels fixos ullssentits al fonsde les respostesdel mirall.Qui se’n dreçàdins el vas nou,quan més silenciestén la nit?Dones fidelsvaren vetllari just a l’albafeien jacamí, ben juntesen el plor,fins al misteridel llindar.
LES PREOCUPACIONS, VISIONS, MORT, VERITAT
XXXIX
Si preguntaves,
és que tan sols voldries
reposar, destriar-te,
que fugi el fred de l’ombra
del teu malson? Ulls lúcids,
a l’aguait, prou sabien
Paranys d’engany, les altes
raons d’aquest silenci.
Però la llum de l’alba
t’apropa llunyanies
de vent de mar, i s’alcen
vols d’ocells, una mica
de pols, remor de fulles
del mort hivern, a penes
incertitud de passos
molt lleus en el camí.
L’ESPERANÇA DEL CAMÍ
XL
Què veies al camí? No provis de tocar-me
Guspires encenien cap mot, si et sembla trist.
un foc en l’alta nit. Prou saps que no podries:
el que he escrit és escrit.
Què veies al camí?
El regalim de l’aigua
esborra sang dels dits.
Esguardes al camí
la incertitud de l’alba?
Potser no, potser sí.
Com que el malson fugí
per un instant, gosaves,
amb arguments subtils,
varar dins esperances,
esvelts, clarosos, prims,
velers d’engany que solquin
serenes mars d’oblit.
Comentaris que fan reflexionar sobre l’obra: “El sentit literal és aquell que pertany a l’experiència del jo empíric, l'home històric titular d'una experiència determinada. El sentit al·legòric és la realitat amagada, aquella que es troba sota les faules dels poetes i, segons aquesta accepció, pertany a l'home anhistòric, a l'home espiritual que és cadascú. El sentit moral ha d'ésser aprofitat pel lector en benefici propi, i el sentit anagògic, de tipus superior, és aquell que ens fa entendre «realitats sublims de la glòria eterna». Penso que aquesta hermenèutica és perfectament aplicable a Mrs. Death, em sembla allò que s'ajusta més al que Espriu volia dir amb els seus quaranta poemes”. ( R. Delor Muns, Mrs Death o el llibre de la generació maleïda) “Espriu, per la seva doble condició d'escriptor, per una banda, i d'historiador, per una altra, es plantejava com una responsabilitat moral i intel·lectual la «lectura» dels fets histories que s'havien esdevingut a Espanya i a Europa durant aquells darrers anys. Com a historiador sabia que civilitzacions tan esplèndides com l'egípcia, la grega o la romana s'havien desmantellat del tot; d'altres, com la summèria, la hittita o la cretenca, fins i tot se n'havia arribat a perdre el record i les seves llengües foren de seguida oblidades. El destí de Catalunya, sempre assetjada pel perill del seu anorreament cultural i civil, en aquells anys de la immediata postguerra s'assemblava massa al de qualsevol d'aquests països esmentats corn perquè un home tan actiu des del punt de vista intel·lectual corn Espriu no s'adonés de la pèrdua que, a nivell universal, representava I'anihilació d'un país, ni que fos tan petit corn el nostre, perquè el1 sabia molt bé pels seus treballs d'historiador que tot és relatiu, que els països no es mesuren per la seva potencia militar i econòmica, sinó pels guanys perdurables que aporten a la humanitat, i que pobles de pastors, mancats de riqueses naturals, assedegats per la inclemència dels seus deserts, havien deixat testimoni perenne del seu pas per la historia. Que el temps ho anivella tot i que, fins i tot aquest temps, el gran enemic de l'home, pot ser dominat per la voluntat de perduració humana, i d'això n'era un bon exemple el poble d'Israel.” ( R. Delor Muns, Mrs Death o el llibre de la generació maleïda)
“Salvador Espriu és conscient de poder transformar les diverses contingències personals de què parla a través dels seus escrits. El seu tarannà d’escriptor exigent i lúcid actua en qualsevol gènere literari que practica.” Lluís Alpera pròleg a Savador Espriu. Algunes cartes i estudis sobre la seva obra) p. 11.
“Desde su niñez, a Espriu le acompañó el sufrimiento: enfermedad, la muerte de familiares y amigos, la guerra civil y la dictadura franquista, la demencia y degeneración moral en el mundo entero. Todo ello puede explicarnos su intensa preocupación por el sentido de la vida y su expresión en la Pasión de Cristo y en la Semana Santa. El reflejo literario lo encontramos en la narración "Setmana Santa," número XVde Laia (1931), en poemas sueltos de los años 40 a 60, en una serie de nueve poemas dedicados a la celebración de la Semana Santa de Tarragona en 1962 y, finalmente, en el libro de 1971, que contiene la serie de 1962 y 31 poemas más que fueron escritos en 1970.” (Bihler, Heinrich. “Semana Santa (1971), de Salvador Espriu: anàlisis e intento de interpretación"). “Esta poesía, al relacionar lo terrenal con o trascenente, puede contribuir a hacer más complejas las circumstancias históricas, sobre todo los problemas antropológicos, a no reducirlo todo a fórmulas simplificadas (...) esta poesía religiosa tiene dos direcciones principales, aunque sin deslinde claro y absolut, y con matices personaes de cada autor: una mantiene firme la fe en un Dios bueno u justo; la otra se distingue por la preponderancia de la duda, por una actitud interrogante en cuanto a la dimensión trascendente del sentido de la vida. Bihler, H op. cit.
“Quan al fons, em serveix de guia la Passió segons sant Marc”, diu l’autor al pròleg, en el qual, a més, s’adreça a tots aquells que, de tals aparences, en vulguin fer bandera a favor o en contra d’una possible “conversió”. Al contrari de l’ús d’aquestes fonts , Espriu en fa un signe de llibertat: “Crec que ens pertany el lliure, fonamental i imprescindible dret d’interrogar i indagar, sense rendir-nos mai a la coacció de cap pretesa autoritat,del color que sigui, sobre tota mena de problemes i qüestions.” (Ll. Calderer. Salvador Espriu dins Història de la literatura catalana, Barcelona, 1984.
“Espriu quan es posa a escriure prosa, poesia o teatre, manifesta els mateixos continguts temàtics que quan conversa o escriu cartes i diu el que pensa i el que sap (...) La literatura (...) se la planteja com una recerca, un quest (...). Cada part de l’obra espriuana té sentit per ella mateixa i alhora està lligada a les adjacents, al llibre sencer i, en definitiva, a l’obra teatral” J. Prats Salvador Espriu, missatge personal. PAM, Barcelona (1992)
“Tota l'obra de Salvador Espriu té sempre un constant moviment d'avenç. Una alternança de contraris fa aquest moviment possible i el projecta a més cap a una unitat última. Rarament un vers d'Espriu és una isolada troballa lírica: immediatament la força discursiva trava el vers i l'enllaça conduint-lo cap a la nova tensió del poema .” M. A Capmany Nota crítica a La Pell de Brau (1963)
“L'obra de Salvador Espriu, doncs, s'estableix i s'aixeca en una doble exigència que la defineix des de la mateixa constitució i que la travessa de dalt a baix. És la d'actuar i de persistir com una necessitat de salvació física i immediata dels mots immediats: arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc, i de mantenir-los en la monumentalitat, i la de la voluntat, no pas deslligada de la necessitat anterior, d'elaborar-se sota les rigoroses exigències de la perfecció. “L. Solà Espriu: paraula i necessitat a “Avui”, 6/11/2003
“Setmana Santa (1971), llibre de lectura difíci que el 1967 havia estat precedit de Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs, reprendrà en poesia i amb altres ressons metafísics una imatgeria cara al poeta des de Laia. (...)
L’obra d’Espriu, caracteritzada per la barreja d’un intel·lectuaisme extrem i d’un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.” V. Martínez-Gil lletra-uoc-edu (1999)
La veu d’Espriu “La poesia és un procés de coneixement, igual que la filosofia o la teologia; un procés de coneixement que ha de menar a la claredat. Si no mena a la claredat no serveix per a res:” (S. Pàniker, 1967 p.103)
”La poesia és coneixement o comunicació? I per què no ambdues coses a la vegada?”
(Espriu) Crec que hi ha un Déu personal, incomprensible, inabastable, inefable... però no sé si té a veure amb el fina de la vida humana. Probablement és un Déu trinitat. Això ho he endevinat a través d’una frase de l’Ètica, de Spinoza, que era un jueu i un místic.”(...)(Busquets) Així no creu en un Déu personal i creador que estimi es homes?(Espriu) No ho sé. Déu no ens necessita per a res. Aquesta estimació, el fet que sacrifiqui el fill... tota aquesta història no l’entenc.” (Ll. Busquets, 1980, p. 77)
"Crec que la veritat està trencada des de l'origen, en trossets molt petits, i cada un pot reflectir un bri d'esplendor"
"Jo vaig en una solemne processó [la de Catalunya] duent als dits una prima candela si no una trista cerilla. I com és natural, me’ls cremaré".
"Les paraules importen molt poc, si no porten, a curt termini, a una acció contra el poder"
(...)Com arribaria Però en la sequedat arrela el pi al sord aquest clam? crescut des d’ella cap al lliure vent Faig, perquè l’escolti, que ordeno i dic amb unes poques lletres foc del nostre glaç. d’una breu i molt noble i eterna paraula: m’alço vell tronc damunt la vella mar, Parlo d’esperança, ombrejo i guardo el pas del meu camí, desesperançat: reposa en mi la llum i encalmo ja a nit, un vell mot no calma torno la dura veu en un roquer del cant. més antiga fam. El meu món tenia (XL del Llibre de Sinera, 1959-1962) presos els portals.Amb mort confinavaper tots els llindars. “(...)He vist la meva vida com un mur Llengua embastardida, en el silenci de la tarda i el seu pas.”poble bou al fang.Necis jocs podrien (XXXV del Llibre de Sinera, 1959-1962) vils cervells parats. (...) (XVI Llibre de Sinera, 1959-1962) )
Direm la veritat, sense repòs, (...) per l’honor de servir, sota els peus de tots. Quan ets cremor, no veus l’ofec del fum que al teu davant et priva del mirall. Detestem els grans ventres, els grans mots, Et sents llavor, espasa, clam, estrall, la indecent parenceria de l‘or, i fas de tu mateix un llarg escrit. les cartes mal donades de la sort,el fum espès d’encens al poderós. (fragment XXXII, Setmana Santa, 1971) És ara vil el poble de senyors,s’ajup en el seu odi com un gos,lladra de lluny, de prop admet bastó, (...) enllà del fang segueix camins de mort. Però comprenc que cal voler Amb la cançó bastim en la foscor lúcid, sencer, altes parets de somni, a recer d’aquest torb. il·limitat, Ve per a nit remor de moltes fonts: mai més sotmès anem tancant les portes a la por. a pors, al pes de les raons (poema XXV de La Pell de Brau, 1960) d’autoritat,
ben arrelat en sòlid fons,
“Hem estimat la terra el lliure dret i el nostre somni de la nova casa de preguntar. alçada en el solar de la llibertat. “
(fragment XXXVIII de Setmana Santa, 1971) (fragment poema LI de La Pell de Brau, 1960)
Hem caminat i avui ens emparàvem A vegades és necessari i forçós en a crescuda serenor de l’arbre, que un home mori per un poble, contra el gran vent del llindar de la nit. però mai no ha de morir tot un poble Hem estimat la terra per un home sol: i el nostre somni de la nova casa recorda sempre això, Sepharad. alçada en el solar de la llibertat. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg No una segura flor, però sí l’esperança i mira de comprendre i estimar de la segura flor hem collit i portàvem les raons i les parles diverses dels teus fills.al llarg d’aquesta pols de la peregrinació. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats Ara deixem les paraules i l’aire passi com una estesa mà i ens hem sentit arribats al silenci, suau i molt benigna damunt els amples camps. per la remor d’una llunyana cavalcada. Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, (LI, La Pell de Brau) en la difícil i merescuda
llibertat.
(XLVI La Pell de Brau)
Bibliografia i webgrafia: Cerdà, Jordi. Setmana Santa (1971) http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/83/151/0/4/teatro/salvador-espriu.htmlBihler, Heinrich. “Semana Santa (1971), de Salvador Espriu: anàlisis e intento de interpretación". Dins: Actas del Sexto Congreso Internacional de Hispanistas, 1980, p. 107-110. Diponible en línia a: http://cvc.cervantes.es/obref/aih/pdf/06/aih_06_1_026.pdfDelor Muns, Rosa M. Mrs. Delors o Mrs Death o el llibre de la generació maleïda a Els Marges, 34 (1986)Castellet, J.M, Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (Barcelona 1978), p. 28. Bramon, D La Bíbia i a mística jueva a Setmana Santa de S. Espriu dins Serra d’Or, 145 p 59-61.Delor, R. La mort com a intercanvi simbòlic PAM Barcelona, 1993.Bihler, Heinrich. Setmana Santa (1971), de Salvador Espriu, ejemplo de poesía religiosa crítica en la actualidad. http://www.degruyter.com/view/j/iber.1979.1979.issue-9/iber.1979.1979.9.98/iber.1979.1979.9.98.xml Soler Serrano, J. entrevista a Salvador Espriu el 19 de desembre de 1976 a TVE http://www.rtve.es/alacarta/videos/arxiu/fondo-amb-salvador-espriu/707570/Recull de bibliografia: http://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php?id_publi=8699, http://www.xtec.cat/~jducros/Salvador%20Espriu.htmlComentaris sobre l’autor: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu/comentaris-sobre-lautor Salvador Espriu, el temps de les paraules. Programa el meu avi TV3 http://www.tv3.cat/videos/2730370Programa de Ràdio Arenys que parla de S. Espriu http://www.youtube.com/watch?v=OqYEy43lK_EEntrevista a Enric Casasses sobre Espriu http://www.vilaweb.cat/noticia/4084401/20130214/enric-casasses-espriu-poeta-catalunya-morta.html Any Espriu http://www.anyespriu.cat/ Recull d’activitats i cites a https://www.facebook.com/anyespriu I a https://twitter.com/AnyEspriuCataunya ràdio I l’any Espriu amb programes I audios http://www.catradio.cat/programa/1490Alguns homenatges: http://departamentcat.blogspot.com.es/2013/01/homenatge-s-espriu.html, http://departamentcat.blogspot.com.es/2013/01/salvador-espriu-glog.html
fi
Homenatge a S. Espriu
febrer de 2013
depcattor
