www.projecterius.catwww.associaciohabitats.cat

21 LA REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATSTardor ‘10

Entrevista a

SALVADOR GRAU

CAP DEL SERVEI DE PLANIFICACIÓ IGESTIÓ DE L’ENTORN NATURAL DE LA

DIRECCIÓ GENERAL DE MEDI NATURAL

Han col·laborat en aquest número: Albert Ruhí, Alfred Bellès, APNAE, Andrea Munita, Col·legi Sagrat Cor Jesús de Súria, David Campos Such, David Tapias, Escola-Taller Barcelona, Escoles Ateneu Igualadí, Estela Anglada, GATES, IES Eugeni Xammar,Maria Josep Pérez, Martorell Viu, Ramon Bartolí i Sala, Rocío del Río Lorenzo, Roger Gili i Olmeda, Salvador Grau i Tort, Santi Gorostiza, Sílvia Gili i Olmeda i Toni Llobet.

34568910

Amb la col·laboració de: Membres de:

Dipòsit legal:B-18098-2002

1214161820

EDITORIAL

Biodiversitat en temps de crisi

NOTÍCIES

Notícies i activitats

ESQUITXOS

Concurs fotogràfic

RACÓ TÈCNIC

Zones humides

FLORA

Orquis Magenc

I FAUNA

Polla d’aigua

OPINIÓ

Ramon Bartolí

GRUPS

La nostra gent

HISTÒRIA

La Llei de Salinitat (1933)

RUTES

La Marjal

TERRITORI

El Fluvià

ENTREVISTA

Salvador Grau

L’Associació Hàbitats no es responsabilitza de l’opinió dels seus col·laboradors.Disseny i maquetació: Lluís Cintas.

3ES

PIA

DIM

ON

IS |

ED

ITO

RIA

L

Enguany ha estat l’Any Internacional de laBiodiversitat i el vinent ho serà dels boscos. Elfet de crear un any internacional d’algunacosa hauria de servir per fer difusió de laimportància de la gestió ambiental, de la ges-tió dels recursos naturals en aquest cas, aixícom fer-nos reflexionar sobre la importànciadels recursos naturals per continuar vivintcom a espècie en el planeta.

Malgrat això, sembla que ni la gestió ni lacomunicació mediambiental tenen ni nord nisud. Economistes, polítics, ecologistes parlende sostenibilitat o de canvi climàtic o de biodi-versitat sense cap mena de direcció ni sentit.

El canvi climàtic s’ha posat de moda, durantuns mesos hem sentit a a parlar del canvi cli-màtic però ara la crisi ho ha empastifat tot,com les cendres d’un volcà que s’extenen poca poc però d’una forma persistent i ho deixentot ben tapat.

En temps de crisi, estarem disposats a inver-tir-hi? Potser seria el més raonable, però hofarem?

Per altra banda, en un món que tendeix al’homogeneïtzació en tots els sentits: cultural,lingüística, gastronòmica... serem capaçosde conservar la diversitat biològica?

Per tant, lluny de treure profit de la crisi eco-nòmica per potenciar els aspectes de biodi-versitat i conservació, no tenim gens clar si esfarà l’exercici de modificar el rumb i aprofitarla situació per trobar noves solucions. Diuenque les crisis ofereixen oportunitats, no?Doncs si fins ara no ha funcionat, busquemaltres camins i solucions!

És una feina potser de formiga o d’abella, detreballar tots plegats per canviar les coses idonar el valor que es mereix a la biodiversitat.Perquè en el fons, protegir la biodiversitat éscontribuir a fer més sòlida la base de la nostraeconomia i la nostra salut. Per tant, ni que siguiper continuar amb algunes de les dinàmiquesactuals, té sentit conservar el que tenim.

Per cert, sabíeu que en un congrés es va deci-dir que l’espècie més valuosa del planeta,sense la qual viure seria gairebé impossibleeren les abelles? I en segon lloc va quedar elplàncton...

Potser és l’hora que des de la societat civil,des del voluntariat, des de la feina feta performigues i abelles, opinem i diguem la nos-tra sobre la crisi de la biodiversitat i la biodi-versitat en temps de crisi.

Junta Directiva de l’Associació Hàbitats

BIODIVERSITATen temps de crisi

La crisi econòmica és un fet i important, queafecta de manera directa i clara les nostresvides (si encara no ho ha fet, ja arribarà) però,sobretot, posa de manifest que el que està encrisi és la gestió del planeta, en un model degestió on el valor rau en el preu, les espècies aprotegir i on els ecosistemes tenen un preu.

2010 Any Internacional de la Diversitat Biològica

L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS ENGEGAEL PLA DE PARTICIPACIÓ 2010

L’Associació Hàbitats està impulsant unpla de participació per a la dinamitzaciói implicació del voluntariat a l’entitat.Gràcies a l’ajuda del Departament deRelacions Institucionals i Participació dela Generalitat de Catalunya, la recercad’espais per a la reflexió sobre l’entitat ésun dels eixos de l’activitat de l’associacióal llarg del 2010.

Fins al moment, s’han realitzat dues tro-bades amb els socis i voluntaris de l’enti-tat a Salt i Martorell. Aquestes sessionshan permès pensar i dialogar de formaconjunta noves vies de participació al side l’entitat i han estat complementadesper tallers naturalistes pràctics, com hanestat el taller de ratpenats a Salt o el tallerde seguiments de rastres a Martorell.Durant els mesos de setembre i d’octubrees realitzaran tres trobades més a dife-rents punts del territori per tal d’aproparel debat al màxim d’entitats i voluntarisvinculats a l’Associació Hàbitats.

L’entitat ha obert una enquesta electròni-ca perquè tots els membres i voluntaris del’associació puguin participar en aquestprocés malgrat no poder assistir a algunade les trobades.

L’ADOPCIÓ DE BIGUES I RIELLS ES VEU REFORÇADA PER UNCAMP DE TREBALL ESTIVAL

Del 26 al 30 de juliol un grup de volunta-ris van participar a un camp de treball aBigues i Riells amb l’objectiu d’estudiar imillorar l’entorn del riu Tenes al seu pasper la població.

Durant el camp de treball es varen desen-volupar diferents tasques com ara lainventaris de flora, censos de fauna, recu-

4ES

PIA

DIM

ON

IS |

NO

TÍCI

ES

peració i neteja d’elements patrimonials ola construcció de caixes niu per a ocells.També es va realitzar una campanyainformativa adreçada als visitants i usua-ris dels gorgs del Tenes.

Les accions es van concentrar a la zonade Riells de Fai. Els tallers pràctics vanestar oberts a la participació de tothom,afavorint el coneixement mutu entre elsparticipants i la població local.

Aquesta activitat s’ha realitzat gràcies aCaja Mediterráneo i el seu programa devoluntariat ambiental (VOLCAM) i ha sig-nificat un importat reforç al conjunt d’ac-cions engegades dins del projecte de cus-tòdia fluvial que l’Associació Hàbitats-Projecte Rius porta a terme amb el GrupBIR Tenes, la Finca de la Central del Fai,l’hotel del Molí de la Torre i l’Ajuntamentde Bigues i Riells.

Aquest projecte de custòdia fluvial i volun-tariat ha comptat amb la col·laboració dela Fundació Biodiversidad durant part del2009 i 2010.

EL PROJECTE RIUS MOSTRA AENTITATS ALGERIANES EL SEU

MODEL DE PARTICIPACIÓ CIUTA-DANA EN L’ÀMBIT FLUVIAL

Diversos sectors socials d’Algèria estanestudiant la viabilitat d’impulsar elProjecte Rius en aquest país africà, ambla intermediació del WWF-Med.

Al llarg d’una setmana durant el mes dejuliol, el Projecte Rius va acollir amb entu-siasme membres de diferents entitats i admi-nistracions algerianes i els va poder donara conèixer de primera mà la filosofia imetodologia que caracteritza el projecte.

La trobada va servir per intercanviaridees i posicions envers la participacióciutadana als espais fluvials i va conclou-re amb la valoració positiva de la propos-ta de desenvolupar un programa similara zones humides i rius d’Algèria.

A més de mostrar la metodologia d’ins-pecció de rius i les experiències delsgrups voluntaris, es va realitzar una sorti-da de camp i visita guiada a un espai enadopció.

PRESENTACIÓ DEL MIRADOR I EL PASSEIG DEL TENES

A BIGUES I RIELLS

El dia 30 de juliol es va realitzar un actede presentació del nou mirador del Tenesa Riells del Fai i de l’itinerari fluvial delpasseig del Tenes.

El mirador del Tenes es troba ubicat aRiells del Fai, dins de la finca de laCentral del Fai i compta amb una cartelle-ra informativa dels valors de la vall fluvialde Riells, espai natural protegit. Pel quefa a l’itinerari fluvial, es tracta d’una pas-sejada circular, d’una durada aproxima-da d’una hora, per l’entorn de ribera delTenes, al nucli de Bigues.

Aquestes millores representen la materia-lització final d’un llarg procés participatiudins del projecte d’adopció de rius quel’Associació Hàbitats – Projecte Rius coor-dina en aquesta població. Entre les actua-cions realitzades podem destacar la nete-ja selectiva, el condicionament de ca-mins, la construcció d’una nova passeraa l’alçada del torrent de Can Segimon, eldisseny i instal·lació de plafons informa-tius i mobiliari de descans i l’edició d’undíptic explicatiu.

Col·laboradors:

Amb el suport de:5

ESPI

AD

IMO

NIS

| N

OTÍ

CIES

CONCURS DE FOTOGRAFIA “ESQUITXOS 2010”

“Les tradicions al riu”Consulta les bases a:

www.projecterius.org/esquitxos

CONCURS ESQUITXOS DE FOTOGRAFIA 2010

L’Associació Hàbitats-Projecte Rius torna a convocar el concursEsquitxos de fotografia. L’edició d’enguany, amb el títol "Les tradi-cions al riu" pretén mostrar el llegat cultural que s’ha desenvolupatal voltant dels rius. Les imatges presentades poden reflectir refranys,dites, llegendes, festivitats i altres tradicions catalanes vinculades alsespais fluvials.

La principal novetat d’aquesta edició és el reconeixement del concursper part de la Federació Catalana de Fotografia i, per tant, passa aser puntuable per a l’obtenció de les distincions d’Artista i Mestre.Així s’estableixen dues categories, una pels fotògrafs federats i unaaltra pels no federats, oberta a qualsevol persona, ja sigui afeccionato professional.

S’ha modificat el procés de lliurament de les obres, de manera que tots els tràmitses poden realitzar via electrònica mitjançant el web: www.projecterius.org/esquitxos

El període de recepció de fotografies va de l’1 de juliol al 10 d’octubre de 2010.L’acte de lliurament dels premis tindrà lloc al Centre Cívic Pati Llimona, deBarcelona, el dia 4 de novembre de 2010 a les 19:30 hores. Aquest dia s’inicia-rà una exposició de les fotografies guanyadores i finalistes al mateix centre cívic,fins al 21 de novembre.

La categoria de fotògrafs no federats tindrà els premis següents:

1r premi: una nit d’hotel al Molí de la Torre (Bigues i Riells) per a dues persones,amb esmorzar inclòs, un trípode valorat en 200 euros i un lot de música, llibres igastronomia de la terra.

2n premi: uns binoculars valorats en 90 euros i un lot de música, llibres i gas-tronomia de la terra.

3r premi: una targeta de memòria i un lot de música, llibres i gastronomia de la terra.

7 accèssits: les fotografies seleccionades dins les finalistes seran gratificades ambdescomptes durant 1 any en serveis i materials als establiments CASANOVAfotografia i formaran part de l’exposició.

Aquesta iniciativa ha comptat amb lacol·laboració de la FundaciónBiodiversidad durant part del 2009 i2010.

Trobareu més informació a:http://biguesiriells.wordpress.com/

LA RIERA DE MARTINET JA TÉUN NOU ITINERARI DE NATURA

Gràcies a la col·laboració i esforç delsvoluntaris de l’Associació Martinet i de laFundación Biodiversidad, s’ha pogut edi-tar un fulletó informatiu sobre una ruta dedescoberta de la vall de Martinet, almunicipi d’Aiguafreda, en el marc delprojecte d’adopció de la riera deMartinet.

A l’hivern s’enllestiran els elements inter-pretatius i senyals que guiaran i informa-ran als visitants sobre els valors naturals iculturals d’aquest singular espai.

Trobareu més informació a:http://aiguafreda.wordpress.com/

6ES

PIA

DIM

ON

IS |

RA

CÓ T

ÈCN

IC

Les zones humides:un cant d’esperança

La biodiversitat aquàtica, fent aigües

La consigna de l’any 2010, en motiu de l’AnyInternacional de la Biodiversitat reconegut pel Convenisobre Diversitat Biològica de les Nacions Unides, és prouexplícita: la biodiversitat és vida, la biodiversitat és lanostra vida. L’objectiu d’aquesta iniciativa és reconèixerla importància de la biodiversitat per, d’una banda,donar a conèixer què s’ha aconseguit en benefici de laseva salvaguarda i, de l’altra, situar els nombrosos focusd’alerta allà on sigui necessari. És una oportunitat, pertant, a escala mundial, però que necessàriament hem detraslladar a un marc geogràfic més proper. I és que elnostre país, situat a una riba de la Mediterrània –àreaque ha estat definida com un dels 25 «punts calents de labiodiversitat» a tot el planeta– és molt heterogeni quant aclima i paisatge, i sorprenentment divers en hàbitats,fauna i flora. Poques àrees de la Península Ibèrica tenentanta riquesa biològica en tan poc espai, ni passen en tanpocs quilòmetres dels estatges alpins dels Pirineus axialsa les planes inundables del litoral. A més a més, algunsambients són particularment valuosos, ja sigui perquèhostatgen un nombre més alt d’espècies o perquè, deguta la reducció d’aquell hàbitat en particular, contenenespècies han esdevingut singulars.

És el cas de les zones humides en general, i de les llacu-nes –considerades, de fet, com a zones humides pelConveni de Ramsar–, en particular. Són indrets moltvaluosos per a la conservació biològica, fet que s’ha rela-cionat amb l’alta productivitat dels ambients aquàtics,

amb les intenses forces de selecció que s’hi donen i ambla seva naturalesa de transició, que afavoreix la presèn-cia d’espècies amb orígens tant terrestres com aquàtics.A més a més, les llacunes són particularment interessantsperquè de manera local hostatgen considerablement mésespècies i espècies més rares que no pas altres tipus demasses d’aigua, com ara rierols o canals. Aquests petitsambients, però, són vulnerables a molts dels riscos pro-duïts per l’activitat humana, la qual cosa ha produït ungran declivi de zones humides al llarg del segle xx aEuropa. Aquesta tendència afecta, en major mesura, lesllacunes de mida petita i les temporànies, molt sovintnegligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularmentgreu, ja que les grans dessecacions antigues –motivadesper la transformació agrícola i la lluita contra algunesmalalties– i, més modernament, la pressió urbanística,han provocat que en els últims 40 anys hagin desapare-gut el 60% de masses d’aigua: a Catalunya, actualmentnomés l’1% del territori està cobert de zones humides.Aquest fet, òbviament, no és innocu: quan la densitat demasses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-sereduint, tal com s’ha anat observant en diversos grups,com ara el odonats i els amfibis. Malgrat que la importàn-cia de les llacunes, i de les temporànies en particular,s’ha vist reconeguda a la Directiva d’Hàbitats –les llacu-nes temporals mediterrànies són un hàbitat prioritari d’in-terès comunitari– i, de fet, la legislació a cadascun delsseus nivells ha anat reconeixent i protegint aquests hàbi-tats, aquesta malaurada tendència no s’ha aconseguitrevertir.

1

2

7ES

PIA

DIM

ON

IS |

RA

CÓ T

ÈCN

IC

Problemàtiques afegides al litoral

Una fracció molt important de les zones humides del paísse situen al litoral, àrea que ha sofert una pressió particu-larment acusada i, de manera especial, al llarg de l’últimmig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960 i1970, conjuntament amb la permissivitat de la Llei deCostes de l’any 1969, són les principals responsablesque el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre paíssigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals delsanys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a laCosta Brava molts plans generals municipals que establienmodels de creixement urbanístic extensius sobre el litoral.

En el cas de la demarcació de Girona, per exemple,alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas delsaiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desen-volupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. Nofou fins l’any 1995 que, en l’àmbit d’ordenació territorial,s’aprovà el Pla territorial general de Catalunya, una figu-ra massa imprecisa per ordenar el litoral, i que no ha dis-posat d’un desplegament efectiu, a través dels plans terri-torials parcials, fins als nostres dies. D’aleshores ençà,una recomanació del Consell i Parlament Europeu, portàa la redacció, l’any 2002, d’un pla estratègic per a lagestió integrada de les zones costaneres que preveia unsol agent actuant sobre la costa, amb convergència de lesadministracions local, autonòmica i estatal, a diferènciadel que s’havia produït fins aleshores. A Catalunya, latransposició d’aquest pla no s’arribà a aprovar peròportà a la protecció d’espais de sòl costaner no urbanit-zats a través dels plans directors. Els dos plans directorsurbanístics del sistema costaner, pioners a l’Estat, han per-mès protegir més de 23.000 hectàrees, i encara és pos-sible anar més enllà. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya,aprovat l’any 2006, preveu la transferència integral decompetències a la Generalitat, la qual cosa faria possibleuna llei d’ordenació del litoral català i, probablement,plans directors futurs més ambiciosos que permetessinprotegir territori fins i tot quan se’n desprengués respon-sabilitat patrimonial. La radiografia actual mostra una tris-ta paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a laprotecció del litoral, en general s’han aplicat tard i ambpoca intensitat. Sense anar més lluny, els plans urbanísticsdels municipis del litoral català sumaran més de 100.000habitatges durant els propers anys, que cal sumar als queja hi havia previstos i pendents d’executar. Si fins i tot elsector turístic parla de saturació al litoral, no serà queentre tots hem estirat més el braç que la màniga?

Raons per a l’optimisme

Malgrat els impactes que es deriven de la pressió sobreles zones humides –modificació i dessecació, canvishidrològics i contaminació de les aigües, introducció d’es-pècies i banalització dels seus ecosistemes, entre d’al-

tres–, ja fa més d’una dècada que diversos projectesencaminats a la recuperació de zones humides han anatreeixint en indrets propers. En són exemples projecteseuropeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999-2004),que tingué lloc a 7 localitats diferents de la França medi-terrània, algunes de les quals a la Catalunya del Nord; elprojecte “LIFE Anfibios” (2006-2009), dirigit a la restau-ració d’hàbitats prioritaris per als amfibis prop de la ciu-tat de València, incloent la restauració de zones humidestemporànies; o el projecte “LIFE Basses” (2006-2009),desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conserva-ció de les basses i llacunes temporànies a l’illa. AlPrincipat també diverses iniciatives han resultat exitoses,com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004-2007), derestauració d’ambients aquàtics permanents i temporanisa Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer”(2005-2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a larecuperació d’hàbitats aquàtics tant temporanis com per-manents, per als amfibis i la tortuga d’estany.

I és que, malgrat que és cert que l’assoliment d’una comu-nitat madura no acostuma a ser immediat –al principi pro-bablement hi dominen els organismes oportunistes quehagin vist en el nou espai un punt potencial on reproduir-se i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacu-nes creades per la mà de l’home amb l’objectiu d’afavo-rir la biodiversitat, coincideixen en destacar que la colo-nització d’aquests ambients és, en general, molt ràpida.El temps juga a favor i per això molts projectes de conser-vació concebuts a mitjà i llarg termini les inclouen com aelement central. Des de tots els punts de vista, val la penarecuperar aquests menuts hàbitats que la desídia ens hafet perdre. En qualsevol cas, si l’impacte humà sobre elmedi és gairebé sempre en sentit negatiu, sobren elsmotius per intentar capgirar-lo.

ALBERT RUHÍBiòleg

Fotografies:

1. La pressió antròpica sobre les zones humides costaneres és molt evident al llarg de la costacatalana. És el cas de la Pletera, al Baix Ter (Torroella de Montgrí), una zona humida de granriquesa ecològica que, amb la recent aprovació del Parc Natural del Montgrí, les illes Medes iel Baix Ter, afortunadament ha quedat inclosa a la Reserva Natural Parcial dels Aiguamolls delBaix Ter.

2. L’Estany de Serrallobera, situat als Aspres de l’Albera (Capmany), és molt som i de tipologiatemporània. S’inunda de manera temporal tan sols uns mesos l’any i presenta un gran valorfaunístic i florístic (les gespes d’isòets, en primer terme).

3. Vista d’una la llacuna de nova creació al sector de Can Morgat, a Porqueres (Pla de l’Estany),al cap de gairebé dos anys d’haver-se inundat. Gràcies al creixement de la vegetació aquàti-ca, l’aparença ja és pràcticament la d’una llacuna natural.

3

8ES

PIA

DIM

ON

IS |

FLO

RA

Però contràriament al que passa als tròpics, les orquídiesde casa nostra creixen a terra i, tot i ser flors de midareduïda, poden rivalitzar en bellesa amb les orquídiestropicals. Una de les característiques més remarcables deles orquídies és el seu label, una mena de pètal diferentdels altres i que serveix de pista d’aterratge per a moltsinsectes pol·linitzadors. Com a curiositat s’ha d’esmentarque el nom d’orquídia prové d’orquis, que significa testi-cle, fent al·lusió als dos tubercles, semblants a testicles,que trobem a les arrels de moltes orquídies, com ara lesdels gèneres Orchis i Ophrys.

Molt interessant en les plantes és també l’origen del seunom. En el cas de Dactylorhiza majalis és el següent: laplanta té unes arrels engruixides, amb forma de dits este-sos, d’on prové els nom del gènere Dactylorhiza, que lite-ralment significa arrels digitades o en forma de dits.

Mai desenterrarem les arrels per comprovar-hoi identificarem la planta a partir d’altres caràc-ters visibles!

Per altra banda el nom de majalis o magenc ens parla demaig, que és el més en què comença a florir, és a dir, queel nom científic traduït seria: “arrels com dits del mes demaig”.

L’orquis magenc es distingeix per les seves fulles inferiorsel·líptiques o ovalades, sovint amb taques de color bru.Les flors són d’un púrpura viu amb taques d’un vermellfosc. La mida de la planta pot arribar fins als 25 centíme-tres (excepcionalment 35 o més). La inflorescència densa,amb nombroses flors, presenta al principi de la floracióun aspecte piramidal que va desapareixent a mesura quetotes les flors van obrint-se.

Amb qui la podem confondre? La podem confondre amb les espècies properes amb lesque sovint s’hibrida o barreja. Moltes vegades són mésfreqüents les formes de transició que no pas les espècies

pures. Segons la Flora Manual dels Països Catalans, alsPirineus axials sovintegen les formes de transició, ambDactylorhiza maculata i D. Incarnata. Aquesta realitat faque la identificació de camp sigui difícil i que sovint ensconformem en reconèixer el gènere, sense especificar sies tracta de l’espècie que tractem en aquest article.

Quan la veurem en flor?Les seves flors, maquíssimes, les podem veure florides desdel mes de maig fins a l’agost, en funció de l’alçada onens trobem o si la primavera ha estat càlida o fresca.

On la podem trobar?La podem trobar en alçades que van des dels 600 metressobre el nivell del mar fins als 2.400 metres, amb unaclara preferència pels herbassars higròfils, és a dir, lesmolleres i herbassars humits de muntanya. Concretament,la foto que il·lustra aquest article ha estat feta a la vall deRibes, al pla de Prats (municipi de Campelles), a unamollera a més de 1.500 metres d’alçada.

Sobre la importància de preservar els pratsmolls i molleresSi hi ha uns hàbitats que necessiten protecció aquests sónels mulladius, zones xopes d’aigua on creix una vegeta-ció específica i pròpia d’aquests indrets. Cal, per tant,vetllar per la preservació de l’orquis magenc i moltesaltres espècies que l’acompanyen. Estem vivint una èpocaen què el nostre Pirineu s’urbanitza a tort i a dret i on perfabricar neu artificial, regar camps de golf o altres usosturístics es capta aigua de tot arreu, mermant els cabalsque alimenten mulladius, molleres, llacs i rius. Cal evitarque el turisme no sostenible malmeti l’entorn i la riquesabiològica que és qui en realitat atreu els visitants. Hemd’aprendre la lliçó: no fem a la muntanya el que ja hemfet a gairebé tota la costa.

ALFRED BELLÈS I MITJANSNaturalista i voluntari de l’Associació Hàbitats

ORQUIS MAGENC

ORQUIS MAGENCFamília: orquidàcies (orquídies).

Nom científic Dactylorhiza majalis.Altres noms en català: botonets de

gos, orquídia latifòlia.

La família de les orquidàcies arriba a aplegarfins a 20.000 espècies (25.000 segons algunsautors). La majoria d’elles distribuïdes en zonestropicals, en forma de plantes epífites que viuendamunt dels arbres, captant l’humitat de lapluja i de l’ambient.

9ES

PIA

DIM

ON

IS |

FA

UN

A

POLLA D’AIGUA

POLLA D’AIGUAOrdre: gruïformes.Família: ràl·lids.Nom científic: Gallinula chloropus.Nom en castellà: polla de agua.Altres noms en català: gallinetad’aigua.

Com la podem distingir?Primer de tot observarem el bec i l’escudet frontal, ver-mells, que la distingeixen clarament de la fotja (Fulicaatra) que presenta un bec i un escudet blancs. També ensfixarem en el seu plomatge gris, tenyit de tons blaus i ambuna franja blanca a cada costat, i en les taques blanquesde sota la cua. Són característiques les seves potes ver-des, amb la part més alta de color vermell. Cal queparem atenció a les potes verdes ja que si fossin de colorvermell podria tractar-se de Porphyrio porphyrio (pollablava o gall de canyar), molt més gran que la polla d’ai-gua i d’un color blau molt més viu i sense franges lateralsblanques. Pels més detallistes: la polla d’aigua presentala punta del seu bec de color groc.

Moltes d’aquestes característiques falten als joves depolla d’aigua, de colors bruns, aleshores ens fixarem enles franges blanques laterals i les taques blanques de sotala cua per identificar-los acuradament.

On viu? Es tracta d’una au d’ambients aigualosos i força genera-lista, pel que la podem trobar en tota mena de bassesd’aigua, vores de rius i rieres, arrossars, aiguamolls, lla-cunes i sèquies. Té una clara preferència per la terrabaixa ja que rarament la trobarem per sobre dels milmetres d’alçada. Acostuma a alimentar-se en zones ober-tes i davant del més petit perill s’amaga dins la vegetacióriberenca que utilitza com a refugi.

Què menja?Bàsicament omnívora menja una àmplia varietat d’inver-tebrats i plantes de tota mena.

Com evolucionen les seves poblacions?Tot i ser un ocell abundant, amb més de 50.000 parelles,està experimentant una certa regressió produïda permolts factors.

La família dels ràl·lids està formada per ocells aquàtics o de ribera de mida mitjana o petita, ambles potes no palmades, tot i que en alguns casos presenten els dits lobulats. En algunes espèciessón característics els escudets frontals. El seu aspecte és vagament gallinaci i fugen amb un volras i amb les potes penjant per amagar-se a la vegetació. Els polls són nidífugs i només néixerabandonen el niu per cercar aliment.

N’assenyalem alguns:

Per una banda, cada cop es cimenten més sèquies icanals de rec, al mateix temps que es plastifiquen moltesbasses i es fan neteges dràstiques en la vegetació de ribe-ra. Aquestes pràctiques eliminen la vegetació de les voresd’aigua i els espais on s’alimenta i refugia la polla d’ai-gua, reduint la seva població per transformació dels seushàbitats.

Al Baix Llobregat i en d’altres zones agrícoles és caçadaa causa dels danys que produeix a l’agricultura, ja que lapolla d’aigua no distingeix entre plantes cultivades oespontànies i s’alimenta d’ambdues menes de planta,picant -per exemple- a les cols i altres verdures que elspagessos cultiven vora els rius i sèquies on viu la pollad’aigua.

Per altra banda i segons alguns autors, l’augment en lapoblació d’ànecs collverds pot haver incidit negativamentsobre la polla d’aigua.

I, per últim cal remarcar l’expansió del visó americà(espècie al·lòctona) com a nou depredador semiaquàtic igeneralista, que cada cop ocupa més i més rius catalansi que, amb tota seguretat, depreda sobre la polla d’ai-gua.

Alguna de les causes que hem esmentat (o totes elles)estan provocant que la tan coneguda i abundant pollad’aigua sigui menys abundant que abans, com es consta-ta comparant els resultats dels dos atles d’ocells deCatalunya: era més abundant l’any 1983 que l’any2002.

Esperem que, tot i la tendència negativa, la polla d’aiguano deixi de donar vida als nostres rius, rieres i altreszones humides i que aquestes es preservin amb la vege-tació natural que dóna refugi a la polla d’aigua i altresanimals.

ALFRED BELLÈS I MITJANSNaturalista i voluntari de l’Associació Hàbitats

Dibuix: Toni Llobet

10

ESPI

AD

IMO

NIS

| O

PIN

IÓ

tot i que desafortunada frase: vivim en unpaís de secà i no tenim aigua!

Si bé podem afirmar que vivim en un paíson en la majoria de terres hi predomina unfort estiatge i que, com a conseqüència, sónforça les contrades on els espais fluvialsmarquen una diferència espectacular respec-te el seu entorn, fet que podem percebrenosaltres mateixos a simple vista tot obser-vant la flora, fauna i el conjunt d’aquestspetits però particulars hàbitats. Precisament,serà la seva menor abundància i presènciaal llarg del territori la que dotarà d’aquestsemplaçaments d’una major vulnerabilitat i ésper això que requeriran una minuciosa aten-ció per part de la societat a fi de vetllar perla seva conservació.

És aquest el punt al qual volia dur-vos a totsplegats, inclòs a mi mateix, i és que aquestareferència a la societat ens porta directa-ment a la crida de cadascú de nosaltres, elsquals com a individus podrem dirigir aquestnou rumb mitjançant les nostres actuacions ipetites aportacions. En aquest punt m’agra-daria ressaltar la importància cabdal delvoluntariat donada la seva important funciósocial, sigui quina sigui la seva causa final.En el nostre cas, la tenim ben clara.

Entitats com l’Associació Hàbitats i elProjecte Rius esdevenen perfectes espais quefaciliten i fomenten la participació i implica-ció dels individus amb el manteniment delterritori, ressaltant d’aquesta manera laimportància del voluntariat ambiental i lavital funció que nosaltres complim mitjançantel nostre compromís. Si volem matisar laparaula “voluntari”, en el diccionari s’hi tro-ben múltiples definicions entre les quals s’ob-serva la que sosté com a voluntari a aquellapersona que s’ofereix lliurement a fer unacosa a la qual no és obligat. Podem veure,

Aquesta definició respon a una posada envalor de part dels espais que entenem coma naturals i que s’ha gestat en els darrersanys arran de la degradació d’aquests, fruitdels importants processos d’industrialitzaciói urbanització que es donaren durant la pas-sada centúria. Vist això, podem afirmar demanera contundent que mentre el segle XXes va caracteritzar per l’emergència d’unaactivitat econòmica que no considerava laconservació del territori, a l’actualitat enstrobem vers una realitat dominada per uncanvi d’aires. Després del sorgiment de veusescèptiques respecte el nostre model de des-envolupament es comencen a implantar lesprimeres polítiques sobre preservació delsespais naturals, caracteritzades seguramentper una manca d’evidències empíriques.Polèmiques pel seu correcte o no desplega-ment, en qualsevol cas responen a la neces-sitat de mantenir sota protecció tots aquellsespais i paisatges desproveïts de qualsevoltipus d’urbanització.

La introducció d’aquest petit text respondriaa una de les idees genèriques que he pogutassumir després d’haver-me format com ageògraf. Ara bé, si voleu que us digui laveritat no ha estat aquest plantejament elque em va portar a preocupar-me peraquests espais i a oferir-me com a voluntaridel Projecte Rius amb l’adopció d’un tramdel riu Anguera, sinó més aviat una atraccióinnata que he sentit sempre, des que era unvailet, i la qual he pretès entendre en elmoment en que la meva consciència m’hoha permès. Qui sap si aquesta inquietud res-pon a una persona que ha crescut en unesterres de clima mediterrani, on l’aigua sovintescasseja i on, a vegades, no compleix ambles nostres exigents demandes, degut a unmal ús i gestió del recurs, les quals ens por-ten directament cap a una idea equivocadade la seva abundància amb la ben sonada

Avui dia coneixem, a partir dels nombrosos estudis realitzats, que els eco-sistemes humits continentals esdevenen espais on s’hi troben una granvarietat de biòtops que configuren uns hàbitats especials entre els ambientsterrestres i aquàtics.

La vitalitat de l’esperit del voluntariat

11

ESPI

AD

IMO

NIS

| O

PIN

IÓ

doncs, que el fet de presentar-te com avoluntari correspon al desig de satisfer unsentiment plenament altruista, però, quinessón les actituds i iniciatives que nosaltrespodem oferir de forma addicional a l’exercircom a tal?:

Conèixer la vall on es troba el nostrepunt d’inspecció. Aquest punt comportaràrecórrer els múltiples espais per on passael riu que vigilem, activitat que podemdesenvolupar perfectament en les nostreshores de lleure, sempre i quan vulguemgaudir de la natura en companyia d’a-mics i família.

Informar a les persones del nostre voltantde la tasca que desenvolupem com avoluntaris, intentant fomentar un grup detreball que es pugui adherir a nosaltres,o bé pugui esdevenir un nou punt de con-trol. En aquest sentit, resultaria interessantconèixer les diferents persones o grupsque inspeccionen en la nostra mateixaconca hidrogràfica, consolidant-se aixíuna xarxa de control més uniforme i unacomunitat amb la qual compartir interes-sos i conviccions comunes.

No complir la nostra tasca com si d’unsdeures de curs es tractés, sinó mirar dedotar-la de sentit per tal d’estimular lanostra motivació inicial i final. De bensegur que molts de vosaltres sentiu que lasatisfacció de tot plegat és altament grati-ficant!

Aquests punts no són més que simples con-sells que jo puc aportar a partir de la mevacurta experiència i que, segurament, moltsde vosaltres ja haureu pensat o dut a termeen la mesura del possible. Amb tot això, elque vull acabar ressaltant és la gran oportu-nitat que ens brinda el Projecte Rius d’impli-car-nos en el nostre entorn, permetent quepassem del pensament a l’acció, així comtambé acabem per conèixer de prop el medinatural deixant de viure d’esquenes a ell.

Finalment acabaré aquest espai que m’hanconcedit per animar fermament a cadascundels voluntaris i persones afins a seguir ambla tasca que desenvolupem, ja que lluny deser defensors de causes perdudes, com oca-sionalment ens poden haver definit, la nostracausa pren sentit en el moment en que elspetits gestos acaben per donar el seu fruitsigui a curt o llarg termini.

RAMON BARTOLÍ I SALAVoluntari de l’Associació Hàbitats - Projecte Rius

LA NOSTRSi voleu participar a l’apartat de Grups de l’Espiadimonis podeu fer arribar

Martorell Viu

Escoles Ateneu Igualadí

Escola-Taller Barcelona

TRA GENTr fotografies del vostre grup de voluntaris al correu grups@projeterius.org

Col·legi Sagrat Cor Jesús de Súria

GATES. Balsareny

IES Eugeni Xammar

14

ESPI

AD

IMO

NIS

| H

ISTÒ

RIA L’explotació de la sal comú (clorur sòdic) a la

comarca del Bages va començar al Neolític i con-tinuà durant època romana i medieval, per decau-re al segle XIX. Però durant les primeres dècadesdel segle XX, es va iniciar l’explotació de salspotàssiques mitjançant mines subterrànies. Des del’entrada en funcionament de les mines a Súria(1925), les deposicions de residus de clorur sòdicen muntanyes sense impermeabilitzar – els runamssalins - i el vessament d’aigües utilitzades per pro-cessos industrials de separació de la potassa, vancontribuir a augmentar la salinitat natural delLlobregat i el Cardener.

Riu avall, els usuaris no van trigar a queixar-sedels vessaments realitzats per les empreses nouvin-gudes. La primera protesta de la qual hi ha cons-tància la va realitzar Antònia Burés, que el 30 desetembre de 1926 denunciava a Minas de PotasaS.A. per una presa d’aigua il·legal. Davant lainactivitat de l’administració durant la dictadurade Primo de Rivera, i a mesura que noves explota-cions potàssiques començaven a funcionar alBages, també les veus de protesta van començara créixer. Una d’elles va destacar especialment: lade la Societat General d’Aigües de Barcelona(SGAB). Els seus arxius històrics conserven moltadocumentació sobre les gestions realitzades pelspropietaris de l’empresa en relació a aquest pro-blema. Degut a l’empitjorament de les qualitatsorganolèptiques de l’aigua, la SGAB va advertirrepetidament a les administracions que el submi-nistrament perillava, i això va tenir un importantressò a la premsa i a l’opinió pública a principisdels anys 30.

Uns dies abans de la proclamació de la SegonaRepública, l’administració va establir una

La Llei de Salinitat (1933) i el projecte frus-trat de col·lector de salmorres: Legislacióambiental a la Generalitat Republicana

Comissió d’Estudi de la Salinitat del Llobregat(CESALL). Una de les primeres actuacions d’aques-ta comissió, a l’estiu de 1931, va ser sotmetre elproblema a informació pública. Després de publi-car un anunci al Butlletí Oficial de la Província deBarcelona, nombrosos ajuntaments, empreses iparticulars van enviar documentació i suggeri-ments sobre l’assumpte a la CESALL. Després derecollir aquesta informació, la Comissió va realit-zar treball de camp i mesures de salinitat a laconca i finalment va emetre el seu informe el mesd’abril de 1932. Els nombrosos volums i plànolsresultants de la seva recerca es poden consultar al’Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat). LaComissió proposava en primer lloc un límit de 250mil·ligrams de clorurs per litre a l’aigua dels rius i,d’altra banda, recomanava construir un canalcol·lector que recollís les aigües salinitzades quees vessaven a prop de les explotacions potàssi-ques i les portés directament fins el mar.

Després de l’aprovació de l’Estatut de Núria(1932), la Generalitat de Catalunya va començara rebre transferències de competències estatals,entre les quals estava la de sanitat, transferida almaig de 1933. A partir dels treballs de la CESALL,la Comissió de Sanitat del Parlament deCatalunya, presidida pel diputat Nicolau Battestinii Galup (1895 – 1981), va elaborar un projectede llei sobre la salinitat de les aigües. Aquest pro-jecte, tal i com recullen les actes de les sessionsparlamentàries del període, seria aprovat amb launanimitat de tots els partits del Parlament.D’aquesta manera, el dia 11 d’agost de 1933,Francesc Macià signava la Llei relativa a la salini-tat de les aigües públiques. La nova llei incloïa laprohibició de vessar als corrents públics d’aigües“substàncies perjudicials per a la salut pública oper a la vegetació, o aquelles altres substànciesque puguin augmentar la llur salinitat”. La salinitatde l’aigua del riu Llobregat, al terme de Pallejà, nopodria depassar els 250 mil·ligrams per litre.

D’aquesta manera, quedaven prohibits sobre elpaper els vessaments il·legals o sense previ permísde la Conselleria, i s’establia un límit total que con-cordava amb el proposat un any abans per laCESALL. Aquesta, completada la seva tasca, es vaconvertir en la Comissió d’Inspecció de la Salinitatdel Llobregat (CISALL), que s’encarregaria demonitoritzar els valors de salinitat en diferentspunts dels rius propers a les explotacions. Amb

aquesta finalitat, es van instal·lar cinc casetes decontrol, a càrrec de les explotacions potàssiques, iels tècnics de la CISALL van començar a realitzaranàlisis setmanals. D’altra banda, es va començara redactar un projecte de canal col·lector d’aigües.

Durant 1933 i 1934, els valors de salinitat es vanmantenir sota control. Però a partir de 1935, lasalinitat registrada a les aigües es va tornar a dis-parar. La SGAB i altres entitats van escriure unacarta pública dirigida als diputats catalans alCongrés, on s’advertia del perill que Barcelona esquedés sense subministrament d’aigua. Les entitatssignants es queixaven amargament de què laCISALL es limitava a multar a les mines per lesinfraccions, cosa que no resolia el problema. Lacarta acabava demanant el compliment de la Lleide Salinitat i la construcció del canal col·lector,que de fet quedaria inclòs al Pla d’ObresPúbliques de 1935. En aquesta situació es va arri-bar al funest 1936.

A conseqüència de la guerra civil espanyola(1936-1939) les explotacions mineres van reduirla seva activitat fins a quedar paralitzades. Peròles feines de monitorització dutes a terme per laCISALL van continuar, constatant un descens desalinitat fins a nivells propers als previs a l’inici deles explotacions. La SGAB fou incautada i esdevin-dria “Aigües de Barcelona Empresa Col·lectivitza-da”, que a més de realitzar vàries reformes en elsubministrament d’aigua, va donar recolzament alprojecte de col·lector. Malgrat que aquest es vaseguir discutint durant la guerra, les obres no esvan arribar a iniciar.

Després de la derrota republicana, la legislació dela Generalitat fou suprimida. El diputat Battestini,com tants altres, es va haver d’exiliar a França juntamb centenars de milers de persones. ABarcelona, els propietaris de la SGAB van recupe-rar la seva empresa i la col·lectivització es vasuprimir. Malgrat tot, es van mostrar esperançatsque el projecte de canal col·lector de salmorres esrealitzaria, ja que consideraven que les circums-tàncies havien mostrat prou clarament la relacióentre el funcionament de les mines, els vessamentsi la salinitat de l’aigua. I el projecte, de fet, s’a-rribaria a aprovar al 1940. La seva execució,

però, no es va començar, i va acabar caient a l’o-blit. Una còpia es conserva al Archivo General dela Administración, a Alcalá de Henares.

De la mateixa manera, la Llei de Salinitat tambéva quedar oblidada. Vista des de l’actualitat esconfigura com veritable legislació ambiental avantla lettre, com una primera aplicació del principide precaució i del principi de qui contaminapaga. De fet, el problema al qual s’adreçavaaquesta normativa, esdevindria més i més greu.Durant el franquisme, les autoritats sanitàries vandonar en primer lloc un permís temporal per sub-ministrar a les llars aigua de fins 350 mil·ligramsper litre. Amb els anys, aquest permís temporalesdevindria reglamentat. No seria fins al restabli-ment de la democràcia i del Govern de laGeneralitat que es tornaria a considerar la possi-bilitat de construir un canal col·lector. Durant elsanys 80, un nou projecte de col·lector de salmo-rres fou realitzat, entrant en funcionament al1989. Malgrat això, encara avui els efectes delsrunams salins són ben patents a la Conca delLlobregat. Al març de 2009, les diferents actua-cions presentades per l’Agència Catalana del’Aigua per minimitzar la incidència dels runamssalins i millorar la qualitat de l’aigua del Llobregates valoraven en 277 milions d’euros.

Actualment, la Directiva Marc de l’Aigua, de laUnió Europea, recomana un màxim de 250mil·ligrams de clorurs per litre d’aigua: el mateixque establia la Llei de Salinitat republicana al1933.

Aquesta recerca, actualment en marxa, està sub-vencionada pel Memorial Democràtic i va ser pre-sentada el 17 de juny a la Water HistoryConference (Delft, Holanda). Les informacions pre-sentades s’han extret de diferents fonts, bàsica-ment arxivístiques: l’Arxiu General d’Aigües deBarcelona, l’Arxiu Nacional de Catalunya i elArchivo General de la Administración. Tambés’han consultat els diaris de sessions del Parlamentde Catalunya i el Butlletí Oficial de la Generalitatde Catalunya (BOGC).

SANTI GOROSTIZAAmbientòleg i historiador

15

ESPI

AD

IMO

NIS

| H

ISTÒ

RIA

15

16

ESPI

AD

IMO

NIS

| R

UTE

S

D’ullals, marjals, arròs i sants de la pedra

La ruta que expliquem hui comença al Perelló(Sueca), a l’encreuament de l’Avinguda de laCiutat de Sueca amb el Camí del Canal.Comencem ací en direcció als arrossars, aban-donant ràpidament l’entorn urbà i submergint-nos en l’oceà verd de la marjal.

Prompte ens tocarà girar a la dreta deixant a la partesquerra una edificació i el camí de la Llosa. Este edifica-ció presenta el sistema de comportes i motors que perme-ten gestionar l’aigua a través de les séquies, treient l’ai-gua dels camps quan convé i inundant-los per preparar lanova campanya de l’arròs.

Anirem caminant emmarcats per dos séquies, observantdiversos camps d’arròs a la banda esquerra del camí. Siels anem comptant vorem que si girem la vista a la dreta,quan estiguem a l’alçada del quart camp, podrem distin-guir una gran massa d’aigua, fruit de la confluència dediverses séquies, amb una illa prou gran al mig, escanya-da d’hivernacles.

Esta massa d’aigua, de fet, és una de les goles del’Albufera (de l’àrab al-buhayra, "mar xicotet") que anti-gament desembocava al Mareny de Barraquetes, seguintla séquia que tenim a la dreta, dita “del rei”. Cal remar-car, també en este punt, que els arrossars de la partesquerra del camí fa un centenar d’anys eren un granullal que es va eliminar per tindre més terreny de cultiu.

Fem ara un xicotet incís per comentar que les séquies delsector sud-oest de l’Albufera s’alimenten gràcies a les

aportacions del Xúquer. És òbvia, doncs, la necessitat degarantir un cabal mínim per poder mantindre el Xúquer iel cultiu de l’arròs. I açò, hui dia, és una lluita inacabadai difícil.

En este punt ja estem prou aïllats com per a que l’avifau-na es deixe vore. Si anem quan toca, la marjal no ensdefrauda. Aixina, no serà res fora del normal trobar-nosalgunes de les més de 250 espècies d’avifauna que sónhabituals a l’Albufera i a la marjal, o algunes de les 90que es reproduixen en esta zona. Què podem trobar?Doncs camallongues, tiforts, xerlovites, territs, orovals,agrons blaus, xatracs d’albufera i, adesiara, algun siberto algun bragat, entre altres.

També, si voleu, en cas de vore alguna antiga construccióen runes fóra bo apropar-se a cercar egagròpiles, en seresta zona molt procliu a trobar-ne.

I ara fem marrada i tornem a la ruta, que ja ens estemdesviant prou... Seguirem pel senderi principal, el queportem, asfaltat, observant tranquil·lament els animals deploma i, en algun punt, algun aparell tradicional depesca, com els mornells.

Aprofitem que ara el camí és recte i que de moment noens desviem, per comentar quin cicle seguix el cultiu del’arròs. Açò condicionarà (i molt) la nostra visita, ara lle-gireu perquè.

De novembre a febrer, els camps d’arròs es manteneninundats, afavorint-se d’esta manera l’arribada d’ausaquàtiques que estan en trànsit per migració.Posteriorment, al mes de març, els camps s’assequen, pertal de poder preparar el terreny per a la plantació de l’a-rròs, que tindrà lloc, habitualment, entre els mesos d’abrili maig.

És a partir de maig-juny quan els camps són de nou inun-dats fins a l’agost, període en el que tornen a assecar-seper arreplegar el gra.

El cultiu de l’arròs dibuixa, per tant, quatre paisatgestotalment diferents: alternant les coloracions marrons(camps assecats), blaves (camps inundats), verdes (arròsen germinació) o grogues (quan el gra ja està a punt persegar-se).

Duració: 4 hores

17

ESPI

AD

IMO

NIS

| R

UTE

SVorem, mentres caminem, un pont que creua el sequial ique va a parar al palmar. Antigament, una de les mane-res d’aproximar-se a València, des de Sueca, era fent-hoamb barca, a través de la xarxa de séquies. Segonsdiuen, a la porta de Russafa, dins la ciutat, trobàvem unembarcador amb norais per poder enganxar la maromade la barca. Encara més: els romans erigiren un templededicat a Diana on ara trobem la catedral de València ique, aleshores, era una illa dins l’Albufera!

El camí, com adés deiem, ja no té pèrdua si no ens des-viem del camí asfaltat. Una volta passem la bifurcació delcamí de la Llosa, trobarem un pont a ma dreta, que ensporta a vorejar la muntanyeta dels Sants de la Pedra, unainteressant talaia calcàrea, des d’on podrem divisar totala marjal, perfectament dibuixada als nostres peus dei-xant, per un moment, la sensació d’estar en un infinitdesert verd.

Només fa uns trenta metres d’alt, però explorar-la val lapena, tenint en compte que és microreserva de flora, quepodem trobar alguns afloraments de calcita o que podemescodrinyar un poc dins la cova del Drac o la del Burro.

A la part superior de la muntanyeta hi ha una ermita delsegle XIV, dedicada a Abdó i Senent, els Sants de laPedra, patrons dels llauradors valencians, el culte delsquals arribà a estes terres amb Jaume I: ”Reseu als Santsde la Pedra, tingeu-los contents en tot, que està la collitaen l’aire i, si apedrega, mos fot”.

Un cop identificats els endemismes locals i trobats els jaci-ments de calcita, tornarem avall i girem a la dreta per

agarrar un camí no asfaltat. Ens dirigirem als Ullals deBaldoví, uns brolladors per on ix l’aigua formant xicotetesllacunes. Este espai és un oasi en la marjal i una oportu-nitat per trobar vegetació aquàtica, tant palustre com deribera. Si tenim sort, també podrem vore samaruc, fartet,gambeta o petxinot.

Este espai, els Ullals de Baldoví, es va regenerar gràciesa un projecte Life i ara és un raconet de peregrinatge (iparada obligatòria) pels naturalistes locals i foranis.

El camí de tornada el farem pel camí de la Llosa, tornanta una bifurcació que havíem comentat quan ens dirigíema la muntanyeta dels Sants de la Pedra. El camí és asfal-tat i, de nou, no genera dubte. Anirem tirant fins a trobarde nou el camí del Canal, que ja ens menarà directamental Perelló.

I ja que som ací, seria un pecat no quedar-se a menjar iprovar alguna de les especialitats de la Ribera: l’espar-denyà, la caldereta, l’all i pebre, l’esgarraet o alguna deles infinites varietats d’arròs. Penseu que sou on va nàixerla cultura de l’arròs, no ho desaprofiteu. Pels més valentsreservem l’arròs caldós amb granota o la coradella, unafreixura feta de pulmons, cor, lleterola, pàncrees, fetge isang de corder, entre altres delicatessen. Pels extraordinà-riament valents recomanem buscar la paella de rata d’ai-gua, malauradament, ja gairebé impossible de trobar huien dia.

DAVID CAMPOS SUCHResponsable de Grups de l’Associació Habitats

18

ESPI

AD

IMO

NIS

| T

ERRI

TORI

Elriu Fluvià

Travessa tres comarques: la Garrotxa, el Pla del'Estany i l'Alt Empordà. Els seus afluents principalses troben al curs alt, a la Garrotxa, la majoria almarge esquerre (riera de Bianya, Borró, Llierca) iel Ser al marge dret, ja situat al curs mitjà.

El paisatge del Fluvià forma un mosaic de conreusi boscos de pins i alzines. A les vores del riu enca-ra queden alguns trams amb bosc de ribera for-mats per àlbers, freixes i verns i també plantacionsde pollancres. Els peixos que trobem al riu són unabarreja d'espècies autòctones (anguila, barb,bagra) i al·lòctones (carpa, peix sol, black-bass,luci-perca). Al curs alt trobem la truita. Prop de ladesembocadura i als aiguamolls viuen algunesespècies marines (llissa, llobarro). Tots ells són ali-ment de la llúdriga, recuperada als anys 90. Altrafauna d'interès són els ocells (milà negre, bernatpescaire, blauet), els rèptils (tortuga de rierol) itambé el grup de les libèl·lules, amb diverses espè-cies d'especial interès.

Diverses problemàtiques afecten el riu Fluvià:extracció abusiva d'àrids, manca de depuraciód'aigües residuals als municipis petits, contamina-ció dels aqüífers per nitrats, pressió de diversesinfraestructures (carreteres, línies elèctriques...),presència de plantes i animals invasors, espaisdegradats o no restaurats, manca de cabal ecolò-gic en alguns trams, així com manca d'afitament,el que impedeix saber quina és la part pública deles ribes del riu. El Fluvià creua una important àreaindustrial (al voltant d’Olot) al seu curs alt i traves-sa zones predominantment agrícoles fins a la des-embocadura.

L’APNAE (Associació d’Amics del ParcNatural dels Aiguamolls de l’Empordà) és

una associació sense ànim de lucre nascuda alnovembre del 1992. Aquesta entitat va ser creadaper un grup de persones vinculades al ParcNatural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE),que van creure en la necessitat de formar una enti-tat per vetllar pel bé del Parc i de la natura engeneral, fent especial èmfasi en la conservaciód’aquest espai natural i en l’educació ambientaldels seus visitants.

Actualment es treballa en tot l’àmbit del parc i elsentorns naturals més propers.

La Reserva de Mig de Dos Rius és un espaisituat al marge esquerre del curs baix del riuFluvià, a 1,5 km de la seva desembocadura, quees troba dins del Parc Natural dels Aiguamolls del’Empordà. Està distribuïda en tres espais queinclouen un bosc de ribera, un canyissar i un pratde dall.

Dins d’aquest espai l’APNAE ha col·laborat, desde l’any 2006 fins l’any 2009, en la seva gestiórealitzant nombroses activitats de voluntariat i d’e-ducació ambiental: plantades d’arbres, jornadesde neteja de brossa, jornades d’arrencada deplantes invasores, seguiment de caixes niu, visitesguiades mensuals, etc. Aquesta tasca s’ha fet con-juntament amb l’Obra Social Caixa Catalunya quehavia adquirit l’espai l’any 1999.

Es tracta d’un entorn que conté un itinerari senya-litzat que, seguint el marge del riu, recorre els tressectors de la reserva oferint al visitant diversosmiradors per gaudir de l’observació del paisatge ide la seva fauna. El prat de dall és ric en gramí-nies i lleguminoses: les orquídies que floreixen a laprimavera són espècies protegides de gran belle-

El Fluvià és un típic riu mediterrani, de règim hídric irregular, i alimentat sobretot perl'aigua de la pluja. Té 97,2 km de llargada i l'àrea de la seva conca és de 1.125 km2.Neix al Grau d'Olot i desemboca als Aiguamolls de l'Empordà. El cabal mitjà és de 1,5m3/seg al curs alt, 8 m3/seg al curs mitjà i uns 10 m3/seg a la desembocadura. El riuFluvià és un dels pocs rius catalans sense grans embassaments, però en canvi té unagran quantitat de rescloses que deriven aigua del riu per la producció d'electricitat.

Fes-te’n socii aprofita els avantatges que t’ofereix Associació Hàbitats

en els cursos de formació i capacitacióanomenats “Cursos de promoció”

organitzats de la FEEC, en beneficidels socis d’Associació Hàbitats.

10%descompte

Regal d’unasamarreta

per a les comandes fetes enaquest portal. Heu d’identificar-vos com a socis/es del projecte

a l’apartat comentaris.

Matrícula preferentals cursos generals de

català als socis de l’entitat.

a tots els productes.Cal que us poseu en contacte ambEloïsa a “Alosa, sons de la natura”.

Tel. 934 241 965

10%descompte

a tots els productes i serveis, o béla possibilitat de fer una donaciópel 18% del valor de la compra

directament a Associació Hábitats.

12%descompte directe

10%descompte

en material òptic, calçat i complements a tots els socis

DEDUCCIÓ FISCAL PER A LES QUOTES DELS SOCIS DE L’ASSOCIACIÓ HÀBITATS

La deducció suposa la rebaixa del 15% de la quantitat donada en la quota íntegra de la Declaració de la Renda i és compatible amb altres deduccions de caràcter estatal.

sa. La balca i el canyís és el més abundant i domi-nen les parcel·les més petites de l’espai. Tot plegatfa que la reserva sigui un espai acollidor i de graninterès naturalista.

Molts projectes s’han anat desenvolupant a l’entornd’aquest riu. Des dels inicis de la creació del ParcNatural dels Aiguamolls de l’Empordà i amb lacol·laboració de l’APNAE, cal mencionar-ne dos.

El projecte de reintroducció de la llúdrigaal Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, esva iniciar al 1993 i ha estat pioner a Catalunya.

Aquest projecte tenia dos objectius principals:recuperar una espècie extingida a la zona i pro-moure la conservació de recs i aiguamolls mitjan-çant la llúdriga.

La llúdriga és un animal indicador del bon estat deconservació de l’ecosistema fluvial i encara avuidia és una espècie present habitualment al trambaix del riu Fluvià.

“L’Estudi de viabilitat de la reintroduccióde l'àguila pescadora (Pandion haliaetus)al riu Fluvià: hàbitat i amenaces”, ha estatun recull del treball de camp realitzat en elsdarrers anys, des del 2008 fins a principis del2010 pels voluntaris de l'APNAE al tram del Fluviàcomprès entre Besalú i la desembocadura.

En aquest estudi es van visitar 12 trams del riu delsquals es destaca la bona qualitat de l'hàbitat pera l'àguila pescadora. Algunes de les observacionsque es poden extreure d’aquest estudi en referèn-cia al riu són que el tram de riu Fluvià és, en gene-ral, tranquil, amb poques activitats que provoquinmolèsties constants a les grans aus. La freqüenta-ció a l'interior del llit del riu i a les vores arbradesés petita, exceptuant, en llocs puntuals, la pescaesportiva, les baixades en caiac i les activitatsextractives. La biomassa de peixos en aqueststrams d'aigües tranquil·les i, en general, a tot el riués elevada.

La realització d’aquesta sèrie d’estudis al llarg delsanys ha contribuït en l’apropament de l’entornnatural fluvial a la població local interessada tantrealitzant tasques de voluntariat com gaudint deles passejades a la vora del riu.

A l'APNAE estem convençuts del valor que aportapoder treballar de manera propera des del territo-ri, de manera que hom s'impliqui en la preserva-ció del medi natural, en aquest cas els rius, font devida, diversitat i bellesa per allà on les sevesaigües s'esmunyeixen cap al mar.

APNAEAssociació d’Amics del Parc Natural delsAiguamolls de l’Empordàwww.apnae.org

40%descompte

en l’entrada a la Torre de l’Amo deViladomiu Nou i a l’Església de Cal Pons

per als socis de l’Associació Hàbitats.

20

ESPI

AD

IMO

NIS

| E

NTR

EVIS

TA

Per què una nova Llei de la Biodiversitat?

La Llei de la Biodiversitat va sorgir per primera vegadaen el marc de l’acord de legislatura anterior, això quevan dir el Pacte del Tinell, i apareixia com un compro-mís del Govern de la Generalitat en elaborar una novaLlei de Biodiversitat i Patrimoni Natural. Es va començara treballar més o menys al 2005, a meitat de l’anteriorlegislatura. Amb tot, feia molt de temps que existia unaconsciència amplia des dels col·lectius que treballem enla conservació, que el marc legal a Catalunya s’haviaquedat obsolet en molts aspectes i s’havia de renovar.La llei bàsica de Catalunya és una llei molt antiga, unallei de l’any 1985 i han passat moltes coses des del 85,entre elles que l’Estat Espanyol va entrar l’any següent ala Unió Europea.

A més, durant aquests anys hi ha hagut una evoluciómolt important del país en molts aspectes del territori ihan aparegut alguns problemes nous: les espècies inva-sores o la fragmentació del territori ens obliguen aadaptar el nostre marc legislatiu.

I la principal de totes, que si mirem 25 anys enrere enmatèria de conservació a Catalunya, hem avançat enmoltes coses, doncs hem passat de tenir menys d’un 5%del territori protegit l’any 85 a tenir-ne més del 30%.S’han recuperat poblacions d’espècies que estaven moltamenaçades als anys 80. Podríem fer una llista de pro-gressos en matèria de conservació del patrimoni naturalen moltes qüestions, però és veritat que les dades quetenim als últims anys ens diuen que globalment aCatalunya es continua perdent biodiversitat i, per tant,no podem estar del tot satisfets. Estem avançant en moltsàmbits però, la biodiversitat que progressa no compen-sa la que es perd. Això fa evident que necessitem unnou impuls a les polítiques de conservació, que necessi-tem una nova manera, obrir una nova etapa, perquèhem de reconèixer que amb el que hem fet fins ara non’hi ha prou. Cal una nova llei que renovi completamentel panorama, d’instruments, de polítiques, de possibili-tats de intervenció...

Quins seran els pilars d’aquesta nova Llei dela Biodiversitat?

Al meu entendre, aquesta llei aporta 3 o 4 aspectes quesón particularment innovadors.

Per una banda, s’evidencia que només amb els instru-ments clàssics de protecció, els espai protegits, la pro-tecció de les espècies... no aconseguirem canviar aques-ta tendència de pèrdua de biodiversitat que comentà-vem. Cal introduir objectius de conservació a les políti-ques sectorials. Això no ens ho inventem nosaltres, hodiuen tots els documents internacionals haguts i perhaver, ho diuen les estratègies a escala mundial, a esca-la comunitària. És clau introduir criteris i objectius a lespolítiques sectorials, a l’ordenació del territori, a l’agri-cultura, a la pesca marítima, continental, a les polítiquesturístiques, energètiques...

Sense això, serà difícil que puguem sortir-nos-en, perquèmoltes de les pressions que provoquen les activitats, lesinfraestructures, etc..., causen pèrdua de biodiversitat. Iara s’hi afegeix el canvi climàtic.

Hi ha un altre aspecte de la Llei, que definiríem com larelació entre economia i la conservació, qüestió que alpaís no s’havia tingut massa en compte fins al moment.

La fiscalitat, com a instrument que tenim de redistribuciópot posar-se, també, al servei de la conservació de labiodiversitat. Tothom es beneficia d’un medi ben conser-vat. Els serveis ambientals que proporciona el medinatural són pel conjunt de la societat, però els costos dela conservació d’aquest patrimoni natural no estan distri-buïts uniformement entre tota la societat. Una part lasuporta l’administració pública, però l’altra la suporta elpagès, el ramader, el gestor del medi natural des dediferents punts de vista.

Cal una fiscalitat que, com passa a altres països, siguifavorable a la conservació. “Vostè pagarà menys impos-tos si l’estat de conservació de la seva finca és l’ade-

Estem avançant en molts àmbits però la biodiversitatque progressa no compensa la que es perd

21

ESPI

AD

IMO

NIS

| E

NTR

EVIS

TA

quada”. El conjunt de la societat li reconeixerà que fauna feina positiva de la qual se’n beneficia el conjuntde la societat.

Nosaltres pensem que les polítiques de conservació noestan bé finançades. El pressupost públic de la conser-vació del medi natural és inferior a les necessitats queun país com el nostre té, tan pressionat, amb tanta lluitapel metre quadrat. Per tant, la Llei crea un Fons deConservació del Patrimoni Natural en el qual preveu vin-cular-hi tot un conjunt d’ingressos de diferents orígensque vagin destinats a reforçar les polítiques de conserva-ció.

Un altre aspecte és el pagament pels serveis ambientals.Hi ha uns ecosistemes del patrimoni natural que generenuns serveis ambientals, de depuració de les aigües, deproducció d’oxigen, de producció primària, de regula-ció del cicle de l’aigua i de la pol·linització... l’exempled’Àustria ens mostra que és positiu afavorir un acord,per exemple, entre el sector turístic i el sector ramaderper compartir una part dels seus beneficis, que el sectorramader no caigui al pou, i continuï mantenint aquestpaisatge de pastures que és alhora atractiu pels turistes.Això és un esquema de pagament per serveis ambien-tals. Aquell que es beneficia contribueix a la seva con-servació, aquell que contribueix a la seva conservacióté un pagament, un reconeixement econòmic per conti-nuar fent aquesta tasca que es positiva per al medi natu-ral. La Llei obre la porta perquè Catalunya implantiesquemes de pagament per serveis ambientals, encaraque sols obre una porta que s’haurà d’anar desenvolu-pament els propers anys. Per exemple, a l’octubre hi haun congrés internacional a Catalunya, a Solsona, sobrepagament de serveis ambientals on estarà bé veure lesexperiències que s’han fet a tot el món i quina traducciópoden tenir a Catalunya.

Un altre element que s’introdueix, potser d’una formatímida, perquè encara es coneix poc, és l’impacte queprovoca la societat catalana sobre la diversitat global.Nosaltres estem preocupats pel nos-tre país i volem impulsar aquestnou horitzó de la conservació enel nostre país però és que, ésclar, Catalunya contribueixtambé a la degradació del

patrimoni natural a altres països del món, especialmentals països del sud. La importació de determinats produc-tes, per exemple, es fa a base de desforestar las selvestropicals. La Llei introdueix algun mecanisme, perquèhem fet un treball per conèixer una mica més això, perexemple d’informació, de l’impacte que la importaciód’un producte pot tenir sobre la biodiversitat, la llei obli-ga a elaborar aquest tipus d’informació i a fer-la públi-ca perquè els ciutadans en les seves opcions de consumpugui saber que està utilitzant un producte que genera opot generar un determinat impacte. La crisi global de labiodiversitat, també l’estem provocant nosaltres encaraque sigui a 5.000 km de distància a través de moltsmecanismes, la importació és un, però no és l’únic.

Quins mecanismes teniu per dur a terme això?La Llei ho poso damunt la taula, però tampocconcreta massa...

Això mateix, posar el tema sobre la taula. Aquí el ques’haurà de fer és una mena de pla d’acció per conèixeramb més detalls els mecanismes. Un d’ells, per exemple,és el que ja ha començat a fer algun ajuntament, que ésutilitzar la contractació pública amb criteris de baiximpacte. Penseu que la suma d’administracions públi-ques a Catalunya és el més gran consumidor de mate-rials relacionats amb els espais públics i, per tant, ésmolt important que l’administració prediqui amb l’exem-ple, com ja va fer la Generalitat fa molts anys apostantper tal d’emprar exclusivament paper reciclat o ecolò-gic. També s’haurien de fer passos en la utilització dematerials que estiguin certificats conforme la seva extrac-ció no està provocant un impacte sobre la biodiversitat.

Aquests serien alguns dels elements més innovadors, toti que no són els que estan més desenvolupats en la Llei,és cert. La llei segueix tenint en els espais naturals prote-gits, en la recuperació de les espècies amenaçades idels hàbitats amenaçats, la seva columna vertebral. Tot iaixí, introdueix coses noves com el patrimoni geològic,les espècies invasores o l’impuls a la custòdia del territo-ri i d’altres mecanismes de participació ciutadana en laconservació.

22

ESPI

AD

IMO

NIS

| E

NTR

EVIS

TA

Parlant de participació, ens podries destacaralguna qüestió que hagi sortit d’aquest procésparticipatiu reflectida en la redacció final del’avantprojecte?

La participació ha estat un procés llarg i complex. En unprimer moment primer moment es van realitzar unes jor-nades a la Universitat de Girona al 2005, que represen-ten l’origen de la Llei, on hi van participar unes 200persones de diversos sectors: agrícoles, forestals, turísti-ques, administracions...D’aquelles jornades en va sortirun llibre editat per la Universitat de Girona anomenat“La futura nova llei de Biodiversitat i Patrimoni Natural”que recull, no només les ponències, sinó també bonapart dels debats.

Després hi ha hagut també informes d’experts. Hanintervingut persones amb un bagatge professional queens posa damunt la taula un conjunt de possibilitats quela Llei pot incloure. Ens hem mirat les lleis més impor-tants de biodiversitat del món, les més innovadores.Després n’hi ha hagut moltes reunions, contactes, pre-sentacions. Jo mateix he presentat la Llei a molts fòrums.Quan parlem del procés participatiu hem de veure totaixò, no només les 5 sessions durant dos mesos on hivan participar una setantena d’entitats. Hem estat ambsindicats agraris, amb federacions de municipis, ambpatronals... i després el procés participatiu pròpiamentdit. És difícil dir si allò que va sortir un dia en una reu-nió s’ha incorporat. Hi ha, en general, un important con-sens, fins i tot en sectors reticents a les polítiques de con-servació que diuen, si ho feu feu-ho bé, si declareu unespai protegit feu-ho amb recursos, amb un pressupost,amb possibilitats de participar-hi. Això ho diuen els sec-tors més allunyats de la conservació.

Per això jo crec que és una llei que parteix d’un con-sens, però amb una mirada àmplia. Jo crec que és lamés global que he vist mai en temes de biodiversitat.No hem anat tan de pressa com ens hagués agradat.Vincular tants interessos legítims diferents és molt difícili fa que sigui un procés lent que no s’acabi en aquestalegislatura, no hi ha temps material per tal que elParlament pugui aprovar la Llei en aquesta legislatura.

Malgrat els consensos que ha calgut fer, ésvigent l’esperit originari d’aquesta llei?

Tots els temes que toca la Llei són exactament els matei-xos, amb alguna petita variació respecte el primeresborrany. Els grans blocs pràcticament no s’han tocat.Ara, després hi ha la concreció. Hi ha temes que s’hansimplificat, que s’han reduït, hi ha coses que tindran unabast menor del que nosaltres inicialment, des d’unpunt de vista tècnic, havíem previst. De tota manera, josegueixo pensant que és una molt bona llei ja quecobreix moltíssims terrenys en els quals en aquestsmoments no tenim cobertura.

De tota manera una llei no és la del senyor SalvadorGrau ni és la del Departament de Medi Ambient. Unallei és allò del que un país és capaç de dotar-se i aixòpassa per un exercici de consens. No seria bo pel paísni pels sectors que estan involucrats en el medi naturalque fos una llei tecnòcrata, que fos una llei que nomésfos beneïda per uns quants tècnics selectes que són els“que sabem què li convé al país”. Seria un mala lleiaquesta. Per tant, que hagin caigut coses, altres s’ha-gin reduït i s’hagin incorporat element nous no ho hemde veure com una cosa dolenta, és una cosa que ensapropa segurament a altres sectors, a tenir una llei méscompartida, més de consens, i per tant més aplicable.

23

ESPI

AD

IMO

NIS

| E

NTR

EVIS

TA

Com aborda aquesta llei, més enllà del reco-neixement, la custòdia del territori?

La Llei fa bastantes coses en aquest sentit. Defineix lacustòdia del territori, què és una entitat de custòdia, quèés i què no és un acord de custòdia, que els acords decustòdia poden tenir vinculats uns beneficis econòmics ifiscals per la persona signatària dels acords, crea unregistre d’acords de custòdia i d’entitats de custòdia quesón els que poden accedir a aquests beneficis... Peròtambé obre la porta a la possibilitat de la participacióprivada en altres mecanismes de conservació, una enti-tat de custòdia, una entitat sense ànim de lucre podràgestionar amb aquesta Llei determinats espais protegitssi arriba a un acord amb l’administració pública, cosaque ara no està regulada enlloc, no té un marc legal clar.

Per acabar, toca parlar de la crisi. Pot afectara l’aplicació de la llei?

És evident que és una dificultat gairebé per tot el quefem, sobretot des de l’administració pública, i queacaba repercutint també en la societat civil que es dedi-ca a la conservació, perquè si nosaltres reduïm pressu-postos això també repercuteix en tothom, sobretot ensubvencions.

Jo no sé quan durarà això, perquè no sé tampoc quèpassarà amb les múltiples crisis, perquè no és una desola, hi ha la crisi econòmica, una crisi financera, unacrisi del sector públic... però n’hi ha d’altres com la quevivim aquí a Catalunya derivada de la sentència del’Estatut o una certa crisi de la societat civil que també,en temes de conservació, no acaba d’arrancar. Tenimuna societat civil molt forta en molts sectors, un paísdinàmic socialment, però que en el sector de la conser-vació no acaba d’aixecar el vol. Amb això veiem que laconservació no forma part de les màximes prioritats dela societat. Tot va lligat.

Pensant a mig termini, penso que la conservació delpatrimoni natural forma part de les opcions del present idel futur. La crisi fa que hi hagi coses que comencem aquedar a la banda de les coses obsoletes, de les cosesque no s’han de tornar a repetir, que s’han de canviarper caduques. El cas del totxo, es basa en urbanitzarcada vegada més tot el territori i això no pot ser. Nopodem basar la nostra economia en un sector que tétantes repercussions en clau financera, de deute, etc.

Aquest, per exemple, és un sector que evidentmentseguirà existint, el sector de la construcció és un sectorbase en la nostra societat però no en unes dimensionstan aberrants com ha arribat a ser. Per tant, hi ha unsque formen part del bàndol que ha perdut. I la conser-vació del patrimoni natural forma part del bàndol delsque guanyen. Ja que estem fent una inversió públicamolt important per injectar recursos en l’economia fem-laamb energies renovables, amb una economia baixa encarboni i que conservi els seus recursos i patrimoni natu-ral. La conservació del patrimoni natural forma part delbàndol dels guanyadors, encara que a curt termini hi hamoltíssims exemples que condueixin a pensar el contrari,perquè seguim perdent molt patrimoni natural a tot elmón.

A nivell d’entitats conservacionistes, creus queestem fent bé els deures? Que també amb lacrisi ens hem de replantejar l’existència?

No m’atreveixo a dir-ho. La realitat és complicada peròcal una reflexió seriosa des de la societat civil i del sec-tor conservacionista. És molt necessària aquesta reflexióperquè les entitats ambientalistes fan una grandíssimafeina. Jo sempre poso el Projecte Rius com a exempled’entitat que treballa molt des de la base. Sovint, ambgent que no diries que són conservacionistes, com grupsde nens, de jubilats, una escola...s’ha assolit una vincu-lació amb l’espai més proper. Em sembla una feinaexcel·lent que existeixin persones vinculades a la terra.

Ara, des del punt de vista d’influir en las polítiques deconservació, de tenir més força, de poder tenir un dià-leg amb la societat més de tu a tu, sembla que la dimen-sió nacional de conservació a Catalunya és claramentinsuficient. I segur que no és perquè sigui culpa deningú, però és una realitat. Em sembla que si es volagafar l’excusa de la crisi per reflexionar doncs benvin-guda excusa. És molt important fer aquesta reflexiósobre quin paper vol jugar el moviment conservacionistaen aquest nou horitzó que s’està obrint, no sols aCatalunya sinó a tot el món. Quin paper vol jugar lasocietat civil? Com pot tenir més incidència? Com potser més forta? Com es pot animar a la gent a participar-hi? Jo penso que aquesta reflexió s’ha de fer. M’agradael moviment de custòdia del territori, com a subconjuntque s’ha fet més fort i ha crescut en els últims anys en elconservacionisme català. És una notícia positiva pelpaís, però és bo que s’obrin aquesta reflexions.

No seria bo pel país ni pels sectors que estan involucrats en elmedi natural que fos una Llei tecnòcrata o només beneïda per unsquants tècnics selectes