Espanyistan, de la bombolla Immobiliària a la crisi

Llavors es construïen molt pisos, ja que els interessats en la construcció, tenien fàcil accés al terreny, degut això es començà a construir desmesuradament i els preus dels habitatges van començar a baixar facilitant la seva compra.

Al 1999 Aznar (president del govern) aprovà la llei del sòl. Aquesta llei privatitzava el terra, és a dir el terreny rústic podia passar a ser un terreny de construcció que es podia vendre a un preu més car.

Al 2002 Aznar va fer una reforma laboral: es van reduir els drets laborals, amb la intenció que les empreses poguessin invertir més en personal i reduir l’atur.Com a conseqüència va augmentar molt la quantitat de treballadors del sector de la construcció.

Molts dels treballadors del sector de la construcció eren immigrants o bé, joves que havien deixat els estudis.

La llei del sòl no va tenir l’efecte previst.

Al disparar-se la demanda dels pisos, els preus de les cases van pujar molt, més del que es pensava. Com a conseqüència, també va pujar el preu del terreny urbanitzable, i com a resultat es van disparar encara més els preus dels habitatges, però encara es venien.

Durant el 2005 Espanya, amb 44 milions d’habitants construeix més habitatges que França, Alemanya i Itàlia juntes (quan aquests tres països tenen més població que Espanya).

Els compraven el joves, especuladors, immigrants i també eren segona residencia d’europeus.

El PIB (conjunt dels bens totals en una economia) espanyol es va disparar. Durant aquests anys es feien moltes més coses que l’any anterior, d’això se’n diu expansió econòmica.

<

Es parla d’un miracle econòmic fins que ens adonem que el preu dels habitatges està pels núvols i que mentre que el preu dels pisos s’ha doblat des de 1998 al 2005, els sous dels treballadors segueixen igual.

Durant aquesta època l’atur va disminuir fins arribar a una xifra record, tot i que el sou dels treballadors era molt baix.

La gent seguia comprant pisos tot i la pujada de preu, perquè els bancs concedien crèdits a tothom encara que tinguessin ingressos molt baixos.

En el cas que no poguessin tornar els diners, els bancs deien que sempre podrien vendre les cases i tindrien beneficis, ja que pensaven que els preus dels habitatges mai baixarien.

Al 2007 el deute de tots era tan gran i els que invertien eren tan pocs que la banca van anar a demanar diners a bancs d’altres països (Alemanya), ja que no volien deixar de donar hipoteques.

Degut a la caiguda d’un banc d’Estats Units, els bancs deixen de donar diners i els inversors deixen d’invertir en deute. La banca alemanya va exigir a Espanya tornar els diners, però no en tenien així que van deixar de donar préstecs.

Al 2008 els preus dels habitatges eren tan alts que la gent no s’ho podia permetre. Llavors la gent es començà a hipotecar per molts anys en pisos petits.

Ens trobem davant d’una crisi econòmica: • Els bancs no donen

diners, el consum baixa i el PIB també.

• Com es deixa de donar diners, les empreses fan fora als treballadors i creix l’atur.

• La gent que no pot pagar la hipoteca, ha deixar la seva vivenda.

Fi