Espacios vitales cinéticosde Manuel Alcalá

Uni

tat d

’Imat

ge C

orpo

rativ

a i D

isse

ny g

ràfic

. Dip

utac

ió d

e Ta

rrag

ona.

DL T

-116

6/20

15

ExposicióEsculpir la pintura perdescobrir la imatgede Vicky Roldán

Del 3 al 27 de setembre del 2015

Al Pati del Palau de la Diputació(passeig de Sant Antoni, 100)Tel. 977 296 605

Horaridl a dv: de 9 a 21 h,ds: de 9 a 13 h i de 17 a 21 h, festius d'11 a 14 h

www.dipta.cat/exposicions

autoretrat en honor a muxarttècnica mixta. 81 x 65 cm

foto portada:d’esquena al móntècnica mixta sobre tela. 116 x 89 cm

Esculpir la pintura perdescobrir la imatge

de Vicky Roldán

somatén beneméritatècnica mixta sobre tela. 146 x 114 cm

Formació acadèmica

2012 Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.2006 Llicenciada en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Rovira i Virgili. 2003 Doctoranda d’Història de l’Art a la Universitat Rovira i Virgili. Director de Tesi: Dr. Jordi À.

Carbonell Pallarès. Tema: Ricardo Opisso Sala (1880 Tgna/1966 Barna).2001 Llicenciada en Història per la Universitat Rovira i Virgili.2001 Post-Grau de Comissariat d’Exposicions del Departament d’Història i Geografia de la

Universitat Rovira i Virgili. Dirigit per Gloria Picazo.

Exposicions / Concursos / Col·lectives

2015 Exposició a la Galeria ViA1979.2013 Finalista amb dues obres: “Volver” i “Descargas Vivenciales” en el “8è Premi de Pintura

Ceferino Olivé” Reus. Fundació Reddis. Exposició col·lectiva a la Fundació Privada Reddis. Exposició al “Col·legi d’Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Tarragona. Seleccionada amb l’obra: “Meditar”. 21 Premi Telax. Reus. Exposició col·lectiva a la Galeria Pinyol de Reus.2012 Exposició d’un projecte pictòric, a la Volta de l’Ajuntament d’Alcanar. Concurs de Pintura. Biennal d’ Amposta.2009 Exposició O mio babbino caro de Giacomo Puccini. Consta de 34 obres, resultat d’un projecte

interdisciplinar. “Ens submergeix en la interrelació de les sensacions visuals i sonores del tercer acte de l’opera Il Triptico de Giovacchino Forzano, composada per G. Puccini”. Organitzat pel Departament d’Història i Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la URV. Espai expositiu: Vestíbul del Paranimf del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.

2008 Exposició d’un projecte pictòric: “Femenino Plural”. Format per una sèrie de 21 retrats, al Pati de Sant Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona.

2000 Exposició Galeria Unió. “Contemplando la memoria”. Tarragona.1994 Classificada en el concurs de pintura ràpida, Borges Blanques.1991 Finalista Pintura ràpida d’Horta de Sant Joan. 2n premi concurs de pintura ràpida de Sant Jaume d’Enveja. Seleccionada en el Concurs Vila de Palamós.1987 Col·lectiva de dibuix Sala Rebull. Reus. 4r premi de pintura ràpida. Horta de Sant Joan. Tarragona.1986 Col·lectiva de la Sala Luisa López de Tarragona. Seleccionada en el Concurs de pintura Vila de Cambrils.1985 Finalista en el concurs de Pintura Sala Valentí, Vilanova i la Geltrú. Seleccionada a la Galeria Marta Muñoz, de Barcelona.1983 2n Premi de Pintura. Expo-Reus.

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

Esculpir la pintura per

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

descobrir la imatge

resi

lièn

cia

tècn

ica

acrí

lic.

162

x 13

0 cm

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

descàrregues vivencialstècnica míxta sobre fusta. 123 x 80 cm

med

itar

tècn

ica

mix

ta s

obre

tela

. 116

x 8

9 cm

desvencijados recuerdos de la infanciatècnica acrílic. 146 x 114 cm

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

descàrregues vivencialstècnica míxta sobre fusta. 123 x 80 cm

med

itar

tècn

ica

mix

ta s

obre

tela

. 116

x 8

9 cm

desvencijados recuerdos de la infanciatècnica acrílic. 146 x 114 cm

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

descobrir la imatgere

sili

ènci

atè

cnic

a ac

ríli

c. 16

2 x

130

cm

somatén beneméritatècnica mixta sobre tela. 146 x 114 cm

Formació acadèmica

2012 Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.2006 Llicenciada en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Rovira i Virgili. 2003 Doctoranda d’Història de l’Art a la Universitat Rovira i Virgili. Director de Tesi: Dr. Jordi À.

Carbonell Pallarès. Tema: Ricardo Opisso Sala (1880 Tgna/1966 Barna).2001 Llicenciada en Història per la Universitat Rovira i Virgili.2001 Post-Grau de Comissariat d’Exposicions del Departament d’Història i Geografia de la

Universitat Rovira i Virgili. Dirigit per Gloria Picazo.

Exposicions / Concursos / Col·lectives

2015 Exposició a la Galeria ViA1979.2013 Finalista amb dues obres: “Volver” i “Descargas Vivenciales” en el “8è Premi de Pintura

Ceferino Olivé” Reus. Fundació Reddis. Exposició col·lectiva a la Fundació Privada Reddis. Exposició al “Col·legi d’Arquitectes Tècnics i Aparelladors de Tarragona. Seleccionada amb l’obra: “Meditar”. 21 Premi Telax. Reus. Exposició col·lectiva a la Galeria Pinyol de Reus.2012 Exposició d’un projecte pictòric, a la Volta de l’Ajuntament d’Alcanar. Concurs de Pintura. Biennal d’ Amposta.2009 Exposició O mio babbino caro de Giacomo Puccini. Consta de 34 obres, resultat d’un projecte

interdisciplinar. “Ens submergeix en la interrelació de les sensacions visuals i sonores del tercer acte de l’opera Il Triptico de Giovacchino Forzano, composada per G. Puccini”. Organitzat pel Departament d’Història i Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la URV. Espai expositiu: Vestíbul del Paranimf del Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.

2008 Exposició d’un projecte pictòric: “Femenino Plural”. Format per una sèrie de 21 retrats, al Pati de Sant Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona.

2000 Exposició Galeria Unió. “Contemplando la memoria”. Tarragona.1994 Classificada en el concurs de pintura ràpida, Borges Blanques.1991 Finalista Pintura ràpida d’Horta de Sant Joan. 2n premi concurs de pintura ràpida de Sant Jaume d’Enveja. Seleccionada en el Concurs Vila de Palamós.1987 Col·lectiva de dibuix Sala Rebull. Reus. 4r premi de pintura ràpida. Horta de Sant Joan. Tarragona.1986 Col·lectiva de la Sala Luisa López de Tarragona. Seleccionada en el Concurs de pintura Vila de Cambrils.1985 Finalista en el concurs de Pintura Sala Valentí, Vilanova i la Geltrú. Seleccionada a la Galeria Marta Muñoz, de Barcelona.1983 2n Premi de Pintura. Expo-Reus.

Una exposició, aquesta exposició, no és només la vessant pública de mostrar el treball de l’artista durant un període de temps. Aquest conjunt de més de vint quadres de gran format, més que una exposició –que remet molt sovint de forma principal a l’acció d’exhibir una obra- és una interpel·lació i una confessió. Quan pintar, com qualsevol altra forma d’expressió artística, esdevé alguna cosa més que la recerca del gaudi merament estètic, aleshores el resultat no pot ser altre que l’exercici d’un diàleg entre allò que l’artista vol transmetre –que de vegades és molt més del que sap conscientment i va molt més enllà del que és capaç d’imaginar- i allò que l’espectador intueix, endevina, imagina, descobreix…

El moment efímer de l’exposició pública de l’obra està connectat amb una trama densa de significats i de vivències que l’artista ha maldat per encabir en l’espai reduït de la tela, en els contorns d’un marc que en els quadres d’aquesta exposició sovint semblen contenir amb prou feines l’explosió i la força que n’emergeix. I és que en aquesta sèrie, com bé s’assenyala en el títol, la Vicky sembla voler fer amb la pintura el mateix que l’escultor fa amb la matèria prima per esculpir: anar modelant-la per tal d’extreure’n el que hi ha dins. El que hi ha dins d’una massa indiferenciada de pintura i el que hi ha dins –en el cap, en el cor, en l’ànima- de qui la treballa.

Esculpir la pintura per

En un projecte anterior, un seguit de maniquins sense expressió a les seves cares expressaven la relació i el vincle entre l’autora i un conjunt de dones rellevants a la seva vida. Sobtava a l’espectador, d’entrada, que el que formalment bé podia plantejar-se com un conjunt de retrats, fos mancat deliberadament d’allò que més crèiem que identifica una persona: l’expressió de la seva cara. Veient aquella exposició hom arribava a plantejar-se, entre moltes altres coses, que de fet la imatge de la nostra fisonomia és quelcom que ens ve donat i sobre la qual poca cosa hi podem fer, per la qual cosa no diu gran cosa de com som realment, mentre que és en allò que nosaltres elegim i decidim, com ara la manera com vestim o allò en què treballem i allò en què esmercem el nostre temps i aboquem el nostre interès, el que ens fa en certa mesura únics i ens mostra tal com som o tal com volem ser.

Ara, en aquesta exposició, menys lineal i estandarditzada formalment, no són poques les obres, tanmateix, que mostren com a element central les espatlles d’una persona. Novament, no semblen les espatlles la part més expressiva del cos humà –tot i que és cert que cada minúscul muscle del nostre cos té una infinita capacitat d’expressar emocions-, perquè són el revers del rostre i del pit que encabeix el cor, perquè són l’antagonista de

la imatge frontal que ens identifica i per la qual se’ns reconeix principalment i per la qual ens reconeixem. Habitualment no ens fem ni ens fan retrats ni fotografies d’esquena, certament. Però, altre cop, els quadres de la Vicky, amb aquestes parts el cos aparentment poc expressives, amb aquestes vísceres, amb aquests recargolaments gairebé impossibles, amb aquests colors… acaben transmetent-nos, si sabem i volem veure-hi, més enllà de simplement mirar, una força desbordant que ens remet a paratges de dolorós patiment que, tanmateix, semblen anunciar també la possibilitat de l’alliberament i el gaudi.

Tot plegat fa possible el miracle que una experiència única, personal, idiosincràtica com la que s’expressa en aquests quadres no només pugui ser compartida per la mirada i l’experiència aliena, sinó que pugui ser fins i tot identificada amb la particular geografia del dolor i del gaudi de cadascú de nosaltres. Si ens capbussem en les obres d’aquesta exposició de ben segur que ens regiraran emocions latents, records oblidats, presents permanents, universos familiars i paisatges insospitats. No és poca cosa. És art.

Jordi Roca i GironaDoctor en Antropologia

Espacios vitales cinéticosde Manuel Alcalá

Uni

tat d

’Imat

ge C

orpo

rativ

a i D

isse

ny g

ràfic

. Dip

utac

ió d

e Ta

rrag

ona.

DL T

-116

6/20

15

ExposicióEsculpir la pintura perdescobrir la imatgede Vicky Roldán

Del 3 al 27 de setembre del 2015

Al Pati del Palau de la Diputació(passeig de Sant Antoni, 100)Tel. 977 296 605

Horaridl a dv: de 9 a 21 h,ds: de 9 a 13 h i de 17 a 21 h, festius d'11 a 14 h

www.dipta.cat/exposicions

autoretrat en honor a muxarttècnica mixta. 81 x 65 cm

foto portada:d’esquena al móntècnica mixta sobre tela. 116 x 89 cm

Esculpir la pintura perdescobrir la imatge

de Vicky Roldán