Escriure un relat?

Per on comencem?

Novel·la d’amor?

1. PLUJA D’IDEES

Com

Jo no m'havia cregut la història de Josep; era impossible que fóra veritat. Josep sempre estava contant mentides, o almenys això créiem tots.

La qüestió és que Paula i Andrea sí que s'havien cregut el que havia contat Josep i van quedar amb ell en el lloc dels fets.

Els havia d'acompanyar perquè ells no sabien com arribar a aquella casa abandonada. Estava lluny del poble i no era de fàcil accés. A més, estava fent-se de nit i necessitàvem la llum.

?

2. COMENCEM A ESCRIURE

Ens coneixíem des de menuts, però portàvem molt de temps sense veure'ns. Havien passat tants anys que ja no recordava moltes de les coses que ens havien ocorregut.

Ara tornaríem a retrobar-nos al mateix lloc de sempre, però nosaltres no érem els mateixos; havíem crescut i ja no érem uns xiquets.

Hauria canviat Enric? Se'n recordaria d'aquella vegada que ens vam perdre junts? Recordaria el que va passar?

?

Les notes eren catastròfiques, no havien pogut eixir pitjor i el Nadal estava allí. A ma casa els meus pares no s'esperaven eixes notes. Clar! Jo no els havia dit res de res.

Què feia? Les podria falsificar? Com falsificava el segell del centre?

De segur que Andreu podria ajudar-me. A ell se li dóna bé la informàtica i a sa casa té impressora.

Però li cride per telèfon i no me l'agarra.

?

…

Ens havíem quedat sense gasolina. No portàvem diners i els nostres pares no havien de saber que ens n’havíem anat amb la moto a Xàtiva.

Què féiem? Jo no estava disposada a fer auto-stop, encara que Jordi deia que millor jo, perquè era xica.

Per què em vaig deixar convèncer per a fer aquest viatge?

Una nova ciutat, un nou col·legi, una nova casa.

Tota la meua família semblava encantada; tots, menys jo. Començar de nou... no tindre cap amic... ser una altra vegada el nou alumne que arriba al col·legi.

- Ja veuràs com tot anirà bé -em deia ma mare tota contenta. Però tant ella com jo, sabíem que en el fons no anava a ser així.

?

No suportava aquella professora; les seues classes eren avorridíssimes.

No hi havia més remei que posar ulleres i bigotis a la fotografia que hi havia al principi de la unitat.

Vaig mirar el rellotge i encara quedaven 40 minuts de classe: una eternitat! Però els meus companys semblaven atents. Era impossible! Li vaig tirar un paperet a Carles i la profe em va pillar.

?

Ens havíem perdut! Eixe no era el camí de retorn a casa.

L'única solució era tornar enrere, desfer el que havíem caminat i buscar el camí del piló. Semblava una solució senzilla, però alguna cosa em deia que no les teníem totes amb nosaltres; quelcom extrany havia ocorregut perquè la situació no estava del tot controlada.

Pau ja no feia la mateixa cara que abans; ara semblava preocupat. Sort que Toni sempre tenia humor per a capejar les situacions adverses. Però, què feiem?

?

Encara el volia. Havia sigut impossible oblidar-lo. Ja podia conéixer altres xics, que sempre acabava pensant en Jaume.

Les meues amigues m'aconsellaven que no li dirigira ni la paraula després del que m'havia fet. Però això era impossible; continuava estant enamorada i sols desitjava estar amb ell.

Havia sigut precisament Anna, la meua amiga, qui m'havia dit que Jaume eixia en una altra xica.

?

TÈCNIQUES NARRATIVES

Transformació del personatge

BibliografiaImatges: Google imatges

Text: Miracle Encarna Pascual Montavawww.homiliesdorganya.wordpress.com

Valencià: llengua i literatura. ESO, 2012Col·legi Sant Francesc d’Assís. Cocentaina

Ara et toca a tu…